Page 1


A L'OMBRA DE LA SALOQUIA Andreu Sotorra

Barcelona 2019 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2


Primera edició (paper): abril 1981 Segona edició (digital): gener 2019 © 1981 / 2019: Andreu Sotorra (pel text) © 2019: Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta) © 2019: Konventpuntzero (per la foto de la coberta). Cal Rosal. Antic convent de monges carmelites i també residència de les obreres solteres de la primera colònia tèxtil catalana, fundada el segle XIX, a la ribera del Llobregat, a la comarca del Berguedà. ISBN paper: 978-84-82820-30-4 DL paper: B-11.537-1981 La primera edició en paper de la novel·la A l'ombra de la Saloquia es va publicar dins la col·lecció Els Llibres amb Cua, núm. 13, del Grup Promotor d'Ensenyament i Difusió en Català, S.A., Sant Boi de Llobregat, Barcelonès, sota la direcció de Joaquim Arenas i Sampera, amb il·lustracions interiors i coberta de la dibuixant Carme Riera. Es va imprimir a Alominsa amb realització tècnica de Mallgraf, a Sant Boi de Llobregat. Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

3


A l'ombra de la Saloquia

Novel·la breu que es mou entre la història i l'actualitat amb un argument en el qual un nen que habita en un antic castell amb els seus pares que hi fan de conserges impedeix que l'edifici passi a mans privades i es mantingui obert per als visitants de la rodalia. Conté elements rondallístics i recupera una sèrie de llegendes populars. L'ambientació està basada en l'espai geogràfic i històric del Castell de Sant Miquel d'Escornalbou (Baix Camp), adquirit i restaurat per Eduard Toda el 1911 i posteriorment transferit des del bisbat a mans bancàries privades, en un moment (finals del segle XX) que perillava el seus ús públic i corria el risc de caure en la roda immobiliària de l'especulació. Actualment, el Castell d'Escornalbou i els boscos dels seus voltants són d'ús públic sota el manteniment de les institucions catalanes. Lectura recomanada a partir de 8 anys

Andreu Sotorra

va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de trentacinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

4


Nota de l'autor La novel·la A l'ombra de la Saloquia es va escriure el 1978 en un moment que l'esperit ecologista i la sensibilització per la conservació de la natura començava a prendre embranzida perquè se sortia d'una dictadura que havia estat també la dictadura del medi ambient i del menyspreu del paisatge i del patrimoni històric. A l'hora de la revisió i l'edició digital actual, quaranta anys després, l'autor ha decidit no «modernitzar» la trama i l'ha deixada tal com es va publicar en la primera edició en paper, el 1981, només amb alguns lleus retocs de caire lingüístic, en part perquè és també el testimoni d'un temps de finals de l'últim quart de segle XX que encara estava fent el pont entre un sistema rural ja residual i l'entrada al món industrial i de serveis. És per això que s'hi parla de “colles” i els joves protagonistes decideixen les seves estratègies en assemblees i votacions —tan recuperades ara en moviments socials— perquè se sortia d'una època durant la qual la decisió popular havia estat silenciada per la Dictadura franquista. Roald Dahl, l'escriptor gal·lès d'origen noruec, explicava que es va adonar que el seu temps havia canviat quan als infants que s'acostaven al seu hort no els interessava gens enfilar-se a una pomera per pispar unes quantes pomes. La novel·la A l'ombra de la Saloquia és també el testimoni d'un temps d'infància i preadolescència que ha desaparegut. Avui, les “colles” d'estiu es troben a través de les pantalles del telèfon mòbil i els moviments reivindicatius es fan sovint a través de les xarxes socials. Fa quaranta anys, el Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou —el «Castell d'Escornalbou» per al veïnat, a pesar que es tracti d'un pseudocastell després de la restauració d'Eduard Toda— corria el perill de caure en mans privades amb intenció d'especulació urbanística. Després d'una campanya reivindicativa, avui és un centre institucional protegit de caire turístic molt visitat i en constant rehabilitació, tant pel que fa a l'estructura interior com a l'exterior. Arranjament de camins, rutes excursionistes a peu, en bicicleta o tot terreny, són alguns dels atractius dels boscos d'Escornalbou, a més de l'extens paisatge meridional i mediterrani que des de dalt del turó de Santa Bàrbara es divisa i que, aquest sí, manté els trets essencials que segles enrere van captivar els sarraïns, els cristians i els monjos que s'hi van establir. Per això, en la novel·la, en un dels capítols, s'hi diu: «Des de l'alcova del Cels, guaitant per la finestreta envoltada d'unes dovelles ben treballades i amb regust d'antigor, es veu el fons de l'espadat i, allà baix, a l'horitzó, el camp i la ratlla del mar que sembla que cusi el cel amb la terra. Cada matí, quan el Cels es lleva, treu sempre el nas per la finestra i així s'emporta un bon record per a tot el dia.»

5


ÍNDEX Us ho explico, 7 Com vaig conèixer Celselcampaneta, 10 Fosc com una gola de llop, 15 Al celler i amb fortor de vi, 21 El senyor Celselcampaneta, hereu de la Saloquia, 27 A la plaça del Suro, 29 I els de les colles van conèixer l'amo de la Saloquia, 35 Salvem la Saloquia!, 43 Els titelles de Gregal, 49 La història de l'ull de serp i el minaire, 56 Els capgrossos de Mestral, 61 En Manotes el llenyataire i el xiprer miraculós, 66 El gegant de Xaloc, 71 Bufa fort, que cau la roca!, 74 Les carotes de Garbí, 78 La carota del diable i la llegenda del balcó, 82 Els preparatius de la gran cercavila, 86 La gran cercavila, 90 Esbufecs de xofer i renecs d'amo, 94 Tothom a la Saloquia!, 96 A l'ombra de la Saloquia, 101

6


US HO EXPLICO... EL MÉS BO del cas és que no us ho pensava explicar fins al final perquè així no sabéssiu qui era jo, ni d'on sortia tota la història que anireu llegint. Però, tot d'un plegat, va i em decideixo i em dic, escolta, tu, ¿per què no els ho pots dir de bon començament, qui ets, què fas i què penses fer durant tota la novel·la? I de seguida m'he respost que sí, que us ho explicaria ara mateix. Vet aquí que jo sóc el Cels i que he viscut tota la vida a la Saloquia. Hi he nascut i tot, ves. El pare i la mare sempre m'han contat que el dia que vaig néixer, l'avi, que ara ja és mort, se'n va anar a la capelleta i vinga fer repicar la campana! S'hi va passar, diuen, més d'un quart d'hora. Així tots els poblets, masos i masets que s'estenen a l'ombra de la Saloquia es van assabentar que jo, que al cap de quinze dies em diria Cels, havia arribat al món. Per això, els de baix als poblets, masos i masets, em diuen també «el Campaneta», Celselcampaneta, vaja. Si mai m'heu de cridar, feu-ho així, amb tot el nom sencer, «Celselcampanetaaa...» perquè si us encalleu a Cels, us compareixerà el pare que sempre feineja pels trossos del voltant i que sovint... Però em fa l'efecte que m'he embolicat i que us he dit massa coses alhora. ¿No us haureu fet pas un garbuix sense saber de què va la cosa? Us ho explico... La Saloquia és casa meva. Vivim dalt de tot d'un turonet, el més alt de totes les contrades! Esclar que us deu estranyar que jo visqui en un castell, però tot ve de quan els avis, que tenien un futral de trossos molt lluny d'aquí, hi van venir perquè una plaga d'estiu els va socarrimar tota la collita d'on eren i hi van perdre «les calces i tot», sentia que deia sempre l'avi. El meu pare, llavors, devia tenir els anys que jo tinc ara i la meva mare i ell es van conèixer a Gregal, que és un dels quatre poblets que hi ha sota el turó de la Saloquia. Sempre hi hem fet vida de pagès, o de castellers, vaja!, però tothom ens diu masovers, a nosaltres, els d'allà dalt, els de la Saloquia... Ah, però no us he explicat per què en diuen Saloquia, del castell. Ja haureu notat que el nom és una mica estrany i, de fet, a mi també m'ho semblava fins que, agafeu-vos!, em van 7


dir que era sarraí, sí, sí, dels moros que fa molts anys van viure aquí dalt i com que la miranda hi és tan bella i hi podien guaitar tota una llarga planúria des de la mar fins a la muntanya, en van dir de seguida Saloquia, que es veu que vol dir vigia o torre de guaita, vaja. A mi em fa una certa gràcia viure-hi perquè sovint penso en aquells temps en què tots aquests topants devien estar atapeïts primer de romans i després de moros i més tard de cristians i, conten, que infestats de pirates i tot! Però no correm tant, que el dia és llarg i encara no us ho he dit, que a l'ombra del castell, hi viuen quatre poblets, un a cada costat, i que, amb els anys, la gent els va anar posant els noms dels vents que ja sabeu que tenim per aquí, i en tenim una colla, i els anomenem amb un grapat de noms segons d'on bufen. Doncs, bé, als dos pobles del nord, més aviat del nordest, l'un, i del nord-oest, l'altre, els van dir Gregal i Mestral, i els del sud, que es troben cap al sud-est, l'un, i cap al sudoest, l'altre, els van batejar com a Xaloc i Garbí. Des de la Saloquia tenim un camí que porta a cadascun dels pobles. Abans hi baixava amb el pare, a l'escola, perquè vaig a la de Gregal, però ara, des de l'any passat que m'han comprat la bici, hi baixo sol i, a les vacances i els dies de festa, em faig un tip d'anar pels quatre costats. Hi ha cada colla! De fet jo sóc aquí per explicar-vos la història de la Saloquia, que és una de les més apassionants que han ocorregut en aquestes contrades des que jo tinc memòria i que és la que em conec més que bé perquè la vaig viure de cap a peus i vaig ser el primer a patir quan vaig saber d'amagatotis que els nous amos del castell, uns senyorassos d'una altra terra que l'havien comprat, el volien tancar i hi volien fer residències, xalets i hotels amunt i avall dels trossos i boscos que l'envolten. I això ho vaig saber, ja us ho dic, d'amagatotis, quan un vespre que els amos havien tingut convidats i estaven tots a baix al celler tastant el vi de l'última verema, vaig sentir com s'ho parlaven els uns amb els altres. I em vaig esgarrifar perquè tota la vida hi havia pujat tothom, a la Saloquia, i tothom hi feia el que volia, pels passeigs, i les fonts, i els boscos. I alguns estrangers, quan hi van arribar amb els cotxes, fins i tot volien visitar el castell, «¿míster, castel?», deien, i el pare els l'ensenyava de dalt a baix perquè, això sí, la mare se n'ha fet un fart de tenir net el casalot i

8


mireu que n'és, de gran!, però, «per si ve algú», deia la mare i, sí, sí, sempre el trobareu net com una patena. Però d'això que volien tancar la Saloquia ja fa força temps i ara ningú no se'n recorda i vet aquí que dissabte passat va pujar al castell un senyor alt i prim, amb barba i cabells llargs i que fumava una pipa molt ferma i que diu que escrivia històries i contes i em va dir que aquesta història era tan interessant com per fer-ne un llibre i que ell s'espavilaria perquè tothom la conegués com més aviat millor. I aquí em teniu, per si de cas cal que li doni un cop de mà, al costat de l'Andreu, que és com m'ha dit que es diu, i que no para d'escriure i d'omplir fulls i fulls. Ja ho sabeu... «Celselcampanetaaa!», i ben fort, si no sóc per aquí.

9


COM VAIG CONÈIXER CELSELCAMPANETA VAIG LLEGIR en un llibre que ja té molts anys perquè darrera hi diu que valia cinc pessetes, que la Saloquia estava situada al capdamunt d'un turonet i rodejada de camps, de boscos i de muntanyes. Hi deia que si te la miraves des d'un avió, el punt més alt de la muntanyeta és com l'eix d'una piràmide gairebé perfecta. I, de fet, abans d'enfilar el camí que hi puja des de Gregal ja ho sembla una piràmide. Doncs allí, al capdamunt, hi vaig trobar aquest xicot que promet ser un bon guia de la Saloquia quan el seu pare es jubili perquè només en unes hores d'haver-hi tractat m'ha contat una pila tan gran de coses com per omplir una bassa de les més grans! El Cels és un noiet d'aquests que viuen a muntanya. Amb cara de bon pagès, ferm i decidit perquè, per fer el que va fer, cal ser ferm i decidit, i ell n'és, a vegades massa i tot, perquè el seu pare sovint li ha d'estar al damunt que no en faci alguna de grossa, sobretot des que té la bicicleta i que sembla que mengi, visqui i dormi amb el cul al seient. Quan vaig arribar a la Saloquia vaig saber de seguida que allí hi devia viure un brivall d'aquella mena perquè tan aviat com vaig ser a la gran plaça que hi ha davant mateix del casalot, vaig veure una bicicleta jaient sobre la gespa amb la roda del davant mirant el cel com si hagués caigut espaterrada i

10


s'hagués fet mal. De seguida vaig sentir una veu que sortia de dins de l'edifici i que deia: —Cels, si això continua així, ton pare et desarà la bicicleta a la quadra i s'acabarà tot aquest desgavell! Vaig endevinar que devia ser la mare d'aquell a qui anomenava Cels per allò que havia dit de «ton pare», perquè sempre m'he fixat que quan les mares volen fer creure els seus fills fan servir el nom del pare. «el pare et farà això, el pare et farà allò», diuen. De seguida, després del sermó de la mare, un xicot amb el posat esprimatxat i amb el posat decidit va sortir per la portalada de la casa. —Bon dia, noi! —li vaig dir. —Bon dia... —em va respondre ell, amb cara murriesca. —¿Que és teva aquesta bicicleta que jeu per terra? —li vaig preguntar per veure si li venien ganes de parlar. I amb el cap cot em va dir que sí, que era seva, i se'n va anar cap a un pedrís que hi havia vora el camí que entrava a la plaça i allí es va asseure com si al seu voltant no existís res més, ni el castell, ni les muntanyes, ni els arbres, ni jo! «Bufa!», em vaig dir, «a aquest, n'hi ha passat alguna de grossa!». I com que sóc xafarder de mena, va i m'avanço cap al seu lloc i m'assec vora seu damunt d'un altre roc que feia l'efecte que m'esperés. —¿Fa bon dia, oi? —encara vaig insistir. —Per a segons qui sí! —em va respondre el Cels. —¿I això...? —que li pregunto jo—. A mi sempre m'han dit que quan surt el sol, surt per a tothom... —Doncs, jo no sóc tothom! —va afirmar amb geni. —Home, i tant que no deus ser tothom. En tot cas això seria tenir un nom molt lleig i quasi que n'hi hauria per tirar la gorra al foc —vaig bromejar una miqueta. 11


—I potser més valdria! —va afegir. Després vaig saber per què la mare de Celsencampaneta havia dit al seu fill que el pare li desaria la bicicleta a la quadra. I és que el Cels s'havia tornat boget des que podia pujar i baixar les pistes de la Saloquia i anar en un no res a Gregal, a Garbí, a Mestral o a Xaloc i enderiar-se amb les colles que hi havia a cada poble o que les colles de cada poble pugessin totes a la Saloquia amb les sees bicicletes i n'organitzessin alguna de grossa o, encara, que els de la colla de Xaloc se n'anessin a Garbí i els de Mestral a Gregal o al revés. El cas és que, en una d'aquestes combinacions, ahir el Cels ni s'havia recordat que era l'hora del berenar i ara se'n volia anar de bona hora i ni se li acudia que abans havia d'esmorzar i sa mare li havia dit que res, que es quedava a la Saloquia tant si volia com si no i ell en una arravatada havia respost que se n'aniria avall d'amagatotis i després va ser quan jo havia arribat a la plaça i havia sentit l'escridassada i vet aquí l'emmurriament del Cels. Però de seguida vaig veure que acabaríem fent petar la xerrada i que encara ens faríem bons amics, que aquella murrieria passaria en un no res, tan aviat com l'eco de les paraules de la seva mare, que jo també havia sentit, s'esvaïssin camí avall. —Em dic Andreu... —li vaig dir, amb un parell de copets a l'espatlla. Ell va aixecar una mica el cap i em va dir que es deia Cels, però que l'anomenaven Celselcampaneta i em va explicar la història del seu naixement i allò que havia fet el seu avi perquè tothom sabés que el Cels ja era al món i em va dir que em portaria a la capelleta per veure la campana que encara hi era i, tan amics ens vam fer, que em va ensenyar tot el castell de dalt a baix, gran, net, polit, d'aquells castells que fan respecte i tot perquè de tan poca llum com hi ha, quan camines per cambres i passadissos, les ombres del teu 12


cos s'allargassen i es trenquen, es fan i es desfan per les parets. I vaig veure el menjador, grandiós, amb una taula d'aquelles de comtes i reis i amb unes cadires amples de cul i altes de respatller i la taula parada amb tot de coberts relluents i amb una vaixella que devia tenir molts anys perquè jo no n'havia vista mai cap de semblant i després vaig veure les habitacions amb uns llits d'aquells tan antics amb cobricel i tot i la cuina amb uns fogons grans d'aquí a allà i la biblioteca plena de llibres i amb una olor de paperam que em va recordar l'arxiu dels diaris que havia anat a consultar jo un dia a la biblioteca pública, i una escala de fusta que conduïa a unes altres alcoves amb llits semblants al que havia vist, tot com un museu i on dormien els convidats dels senyors del castell, em va dir el Cels, i després vam baixar al celler tot ple de bótes i amb una fortor de vi que et feia rodar el cap només d'ensumar-la i després vam sortir a una mena de pati ple de flors i d'arbres petits semblant a un claustre amb una balconada d'arcades i va ser quan vaig veure la capelleta que era dedicada a Sant Miquel i la campana que havia anunciat la vinguda al món del Cels i quan vaig quedar meravellat del tot en entrar per una porteta petita del costat de la capella a una grandiosa nau d'església i el Cels em va dir que la Saloquia també havia estat antigament un monestir i que ell se'n sabia tota la història però que el mestre els explicava que la història la fem tots i que avui, ell i jo, podíem ser allí gràcies a la seva perícia i, en dir-ho, es va posar el dit índex sota mateix de l'ull dret tot estirant-se'n una mica la pell avall i obrint-lo de bat a bat, i jo em vaig quedar tan intrigat que li vaig dir que jo escrivia contes i històries que recollia anant pel món i que m'ho expliqués, tot allò que sabia, i com que feia molt bon dia vam sortir a fora en aquell petit claustre i ens vam asseure al pedrís que hi havia al

13


voltant d'un pou, allí on la gent s'enfila per poder tirar la ferrada a baix i pujar-ne l'aigua. I vaig treure el meu bloc d'apunts i el llapis i vaig dir al Cels, tot picant-li l'ullet: —Apa, som-hi, Cels... I ell, com si ja tota la murrieria li hagués passat, va començar a xerrar i a xerrar i a xerrar... i jo que encara escric ara.

14


FOSC COM UNA GOLA DE LLOP —¿ON T'HAVIES posat? —li ha preguntat la seva mare en veure'l entrar a la cuina. —Era baix, al celler —ha dit el Cels. —Espiant, com sempre! Ja saps que no hi has d'anar quan hi ha els senyors. El Cels ha arronsat les espatlles com si no ho sabés pas, allò. —Beu-te la llet i a dormir aviat, apa. La mare del Cels li ha preparat una tassa ben plena de llet calenta i ell se l'ha beguda tot remugant. —És massa calenta! —Millor, així és més bona, la llet. El Cels se n'ha anat cap al llit. L'alcova on dorm el Cels, així com el menjador, la cuina i la cambra dels seus pares, es troba en un edifici que es comunica amb el castell per una porteta que no fan servir gairebé mai perquè sempre la tenen tancada amb un forrellat i quan van d'un lloc a l'altre ho fan pel pati cobert que dóna a la plaça principal i que sempre tenen obert perquè és el pas cap a un llarg passeig que, vetllant el precipici, dóna el tomb a la Saloquia. Des de l'alcova del Cels, guaitant per la finestreta envoltada d'unes dovelles ben treballades i amb regust d'antigor, es veu el fons de l'espadat i, allà baix, a l'horitzó, el camp i la ratlla del mar que sembla que cusi el cel amb la terra. Cada matí, quan el Cels es lleva, treu sempre el nas per la finestra i així s'emporta un bon record per a tot el dia. Avui, abans d'aclucar l'ull, també hi ha mirat. Tot era fosc com una gola de llop. Només al fons, tocant quasi allí on de dia hi veu la mar, unes llumenetes hi 15


espurnegen com si alguna cosa les fes bellugar d'un costat a l'altre. El Cels ha pensat que devien ser els pescadors i, badant, badant, s'ha endormiscat amb les pampallugues, recolzat damunt l'ampit de la finestra... Feia fresqueta i la foscor del paisatge ha guanyat la voluntat del Cels. ... S'ha sentit un crit d'alerta. De la torre de guaita, el soldat moro ha baixat amb quatre grimpades i ha creuat el pati cobert per entrar de seguida dins el castell. —Senyor, senyor! —el vigia esbufegava i tenia com una mena de tremolor que no el deixava parlar. A la fi, ho va fer, quan amb quatre saltirons havia baixat al celler i s'havia posat davant mateix de l'emir de la Saloquia—. N'arriben per tot arreu! —¿De què? —li va dir l'emir. —Van a cavall, a peu, armats fins a les dents. No en serem pas prou com per fer-los front! —va afegir el vigia. —¿Els has comptat? —va preguntar l'emir. —No, no he pogut —es va excusar el vigia—, perquè pugen pels quatre costats i entremig dels corriols i els camins del bosc. —¿I els nostres guàrdies que hi ha entre la boscúria què fan? —preguntava l'emir, que ja s'havia començat a vestir i preparava el seu joc d'armes. —No els he vist pas ni en forat ni en finestra. Cap senyal... S'hauran espantat, senyor —va aventurar el vigia. —Bé, torna a la torre i vigila bé —va ordenar l'emir—. Quan siguin més a prop, avisa'ns.

16


El guardià va tornar esporuguit cap a la torre de guaita. La polseguera de l'estol de soldats cristians es deixava veure cada cop més espessa. En venien de tot arreu. De Gregal, de Mestral, des de Xaloc i una altra colla per Garbí. La polsegada del camí gran s'ajuntava amb les altres que s'aixecaven dels caminets del bosc. El cap de guàrdia, avisat per l'emir, va donar les ordres de preparar els seus soldats i tots els voltants de la Saloquia es van veure de seguida coberts pels homes sarraïns. —Avisa els de la mar! —va cridar després el vigia. Els de la mar eren els pirates que ajudaven els sarraïns a mantenir segur el territori que, a poc a poc, reconquerien els cristians. Els havien ajudat sovint i ara no podien fallar. Els àrabs havien perdut ja molt de terreny i la Saloquia i els seus voltants era un dels últims reductes sarraïns que defensaven. Es veien força ofegats però van intentar resistir fins al final. Els cristians van combatre amb facilitat els moros que s'havien amagat entre els boscos de pins i alzines que s'estiraven pels voltants dels camins. Alguns van aconseguir escapolir-se camins avall però van ser encalçats després. Davant del castell, la resistència sarraïna va ser molt dura, però a poc a poc els cristians van anar guanyant terreny i molts dels sarraïns van abandonar les armes si és que no intentaven fugir muntanya avall. Era massa tard perquè ningú els ajudés i, l'endemà, el comte cristià alçava el seu escut a la torre d'entrada de la Saloquia. El Cels i els seus pares havien rebut els cristians a la porta del castell i de seguida van explicar al comte que els sarraïns havien enderrocat gairebé tot el castell i que no en quedava bo i res, tret de la casa on ells vivien. —Molt bé, Cels —va dir el comte cristià al pare de Celselcampaneta—, per una nit ens allotjarem a casa vostra i demà decidirem què fem. 17


—Passeu, passeu —va dir la mare del Cels, tot fent-los entrar a la cuina que també feia de menjador. Abans, però, el comte cristià va donar unes ordres al seu cap de soldats. —Que deixin tots els cavalls ben fermats a la plaça i que els soldats s'allotgin entre les ruïnes i devora el bestiar. Així no tindran tant de fred. Els pares del Cels, el Cels i el comte cristià amb tres o quatre soldats més que devien ser importants perquè portaven uns vestits més lluents que els de la majoria dels soldats, van entrar, doncs, dins de la cuina i es van instal·lar a la taula de fusta. El pare del Cels va dir que allò ho havien de celebrar, que ja eren molts anys d'esperar que les tropes cristianes reconquerissin la Saloquia, que a ells no els havien amoïnat mai els sarraïns, però que a la gent dels pobles i els pagesos de la rodalia no els havien deixat respirar i que els moros s'amagaven per la boscúria i feien les mil i una i que sort que ara, amb la presència dels cristians, s'acabaria tot. I el pare del Cels va ensenyar al comte cristià una bona boteta de vi que guardava per a diades importants i com que va dir que aquella n'era una, la va posar damunt la taula i la seva mare ja havia portat gots i el primer que van fer va ser aixecar els gots de vi i a la mare del Cels li va caure una llagrimeta i el pare li va dir que no plorés, que ara ja s'havia acabat tot, i el comte cristià, posantse dempeus i amb el got enlaire, va engegar un discurs de victòria: —Senyors castellers de la Saloquia, en nom de tot el meu comtat em plau agrair-vos l'esforç que heu fet durant tots aquests anys que heu resistit la presència dels sarraïns, veient com enderrocaven el castell i com amoïnaven els vostres veïns i com els barraven el pas i els pispaven les collites i com s'entenien amb els pirates d'allà baix a la mar per atacar-nos, tant a nosaltres com els nostres campaments. Heu resistit i 18


us mereixeu el nostre reconeixement. Des d'ara, sereu nomenats senyors de la Saloquia i el Cels serà l'hereu de la possessió, del castell, de les terres que l'envolten i tothom el coneixerà com el senyor Celselcampaneta, hereu de la Saloquia...

... —¿Encara no ets al llit? Tant s'ha sobresaltat el Cels que, en sentir la veu darrere seu, s'ha girat en rodó i, amb el braç enlaire, s'ha llençat damunt del seu pare tot escridassant: —No n'ha de quedar ni un! Han avisat els pirates! Ataqueu per entre la boscúria! Us ho diu el senyor de la Saloquia! —Cels, Cels! —es va impacientar el seu pare—. Desperta't, desperta't que sóc jo... Quan ja quasi era a la porta de l'alcova, el Cels es va adonar que passava alguna cosa estranya i, tot quedant-se palplantat davant del seu pare, va parpellejar i es va refregar els ulls amb les dues mans i encara li va preguntar: —¿Què passa, pare? —¿Com que què passa? Doncs que t'has quedat endormiscat guaitant per la finestra i que la fresqueta t'ha pujat al cap, es veu. ¿Què diantre somiaves? —li va preguntar el seu pare. I el Cels va dir a posta que no se'n recordava, que li havia fugit del cap, si és que era un somni. I el seu pare: —Vinga, doncs, al llit que demà hi ha matines... —Bona nit, pare. El seu pare va tancar la porta de l'alcova i el Cels es va començar a despullar mig enterbolit pel cap de 19


son que havia fet a la finestra. Es va deslligar les espardenyes. Es va treure els pantalons i els va deixar damunt de la cadira. Després es va desbotonar la camisa i la va llençar damunt el rebrec de pantalons. La samarreta, en passar-li per damunt del cap, va deixar veure a l'inrevés el seu nom escrit al pit: «SLEC». Es va posar la jaqueta del pijama i després es va treure els calçotets que va deixar a la vora dels pantalons. Es va posar els pantalons del pijama i va enretirar els llençols de damunt del llit. Quan ja quasi s'hi posava, es va adonar que hi havia la finestra oberta. Hi va anar i en va tancar els porticons. Es va fixar en els llums que li feien la rateta allà baix a la mar i els seus ulls van fitar la fosca com una gola de llop que dissimulava el precipici. Mentre passava la balda, el Cels es repetia: —No ho consentiré! No ho consentiré! Va entrar al llit i es va tapar fins a mig cos. Es va estar una bona estona de cara enlaire amb els ulls ben oberts dins la penombra de la cambra. Rumiava com se les endegaria per evitar-ho i, rumiant, rumiant, no es va adonar que el son el guanyava. —No ho consentiré pas! —encara s'havia repetit amb els ulls ja mig clucs.

20


AL CELLER I AMB FORTOR DE VI... JO JA HO SABIA que a la mare no li agradava que baixés al celler quan els amos de la Saloquia hi eren. Però era quan tenia més ganes d'anar-hi, al celler, quan ells hi eren i quan s'hi havien endut els convidats i tot. Els nous amos de la Saloquia no m'havien agradat mai. No feia gaire temps que l'havien comprada, la Saloquia, i que s'havien presentat a casa per coneixe'ns. Anaven amb un parell de cotxassos molt grans i portaven xofer i dos o tres criats. Al vespre, després de sopar, vaig sentir com el pare i la mare tenien una conversa en veu baixa i com el pare deia: «No sé com anirà, això...» «Em sembla que no serà el mateix que abans», va dir la mare. A mi també m'ho semblava que allò no seria el mateix d'abans i que la Saloquia havia anat a parar a males mans, però no en vam parlar més. De fet, els amos de la Saloquia no venen gaire sovint aquí dalt. Només de tant en tant, algun cap de setmana o en dies de vacances, com és ara, que fa tres dies que hi són i que hi han pujat amb convidats i tot. M'agradava baixar al celler d'amagatotis, sí. A fi de comptes, jo coneixia tots els recambrons i tots els passadissos ocults de la Saloquia, i m'hi podia acostar sense que ni m'oloressin. Hi vaig baixar, doncs, sense fer soroll i arrecerat pel costat de la paret. Els amos i els convidats eren a baix, al voltant de la tauleta i asseguts al bancs de 21


fusta, cap al fons del celler. Vaig ser prudent i vaig espiar abans que no arribés a l'últim graó. Hi eren tots, entaulats amb els gots de vi i xerrant alhora. Vaig fer l'últim pas i em vaig arraconar darrere mateix de la gran bóta que hi ha prop de les escales, quasi sense ni respirar, perquè no m'hi descobrissin. Xerraven de no sé què els uns amb els altres i vaig endevinar que parlaven de coses diferents i per això no entenia res. De sobte, va ser l'amo qui va trencar el desgavell de tanta xerrameca: —Ara en tastarem un que es veu que ja havia conservat el pare de l'antic amo. Us recomano beure'n poquet i tastar-lo bé perquè us podria pujar al cap i no veure-hi tres dalt d'un ruc! I tots es van posar a riure. I l'amo se'n va anar cap a la bóta del moscatell que hi havia a la vora. Era una boteta petita i molt vella. L'avi m'havia dit alguna vegada que sempre l'hi havia vist i m'explicava que com més velles millor per guardar-hi el vi. L'amo de la Saloquia en va omplir un gerro dels que hi havia a la prestatgeria i que fa joc amb tots els gots de la taula. Tothom es va quedar en silenci i esperant que el gerro arribés a la taula. Quan hi va arribar, van aplaudir i jo que ja em pensava, amb tant de brogit, que s'aixecaven i que em descobrien. Però no, no es van moure d'allí i l'amo mateix els va omplir els gots amb aquell vi tan bo. —Tasteu! —va fer. I tots van beure en silenci i aviat es va sentir: —Mmmmmm! —¿Què us sembla? —havia dit l'amo. I tots responien que molt bé i tastaven el vi amb ganes perquè jo sentia com es passaven la llengua pels llavis i fins al meu amagatall arribaven els sons del paladejar i fer petar els llavis.

22


Va ser llavors quan vaig sentir que l'amo deia que ho pensava tirar endavant aviat i els altres li preguntaven quins projectes tenia. —Primer de tot barrarem el pas a la Saloquia —va dir—. Ja ho tinc pensat. Començarem fent una tanca de filat a tot el voltant dels punts d'entrada per marcar el nostre territori. —Però és molt gran —deien els altres. —Sí, però el necessitem ben gran per fer el que s'hi ha de fer. I per fer-ho bé, abans que res ho hem de tancar tot ben tancat. No hi volem ningú per aquí dalt. —¿I la gent dels pobles...? —va insinuar un dels convidats. —No cal patir —va respondre l'amo—. Ningú no els tocarà ni un pam dels seus trossos, per tant, que ningú no entri tampoc als nostres boscos. —Però tenint en compte que la Saloquia sempre ha estat oberta a tothom —objectava l'altre—, ¿no et fa por que hi hagi raons? —No n'hi haurà —assegurava l'amo—. Són molt pocs i no hi tenen res a fer. A més, la Saloquia és propietat privada i a casa meva faig el que vull. —I explica, explica... —es va impacientar un altre dels convidats—. ¿Què hi has pensat fer? —Molt senzill —va dir l'amo—. Abans que res, com us deia, tancar-ho tot amb filat. Després, amb un parell de màquines, obrir els camins que condueixin als punts estratègics del bosc. Hi ha llocs on no es pot arribar per falta de netedat dels camins. Estassarem i arrencarem el que calgui. Ja tenim tots els plànols a punt. A la punta, mirant cap a Gregal, hi muntarem la residència amb més de trenta cambres i tota la planta baixa de sala d'estar. A la part de Xaloc hi va el restaurant ben comunicat per una pista que ja encimentarem des del primer moment. Cap a Garbí, hi aixecarem una urbanització de xalets, i cap a Mestral, hi farem les piscines, les pistes de tenis... 23


—Però, tot això és immens! —va exclamar un dels convidats—. Costa una fortuna! —No hi patiu —va respondre l'amo—. Amb el temps encara hi guanyarem diners. Tothom qui hi vindrà serà gent de bon viure i els preus no seran pas baratets. —¿Això vol dir que amb molt poc temps tot pot quedar cobert? —va fer números un altre. —He calculat uns tres anys de coll —va assegurar l'amo—. Un per fer els primers edificis, el segon per enllestir camins i llocs d'esplai, i el tercer per fer-hi els retocs finals. Fins i tot ja hem fet tractes amb l'empresa constructora. Tenen un enginyer molt conegut i un bon arquitecte que fan lloc on no n'hi ha. Aquí mateix, estassant una bona part del bosc, hem guanyat tres vegades més d'espai del que ens pensàvem que en sortiria... —¿Hi ha més vi? —va demanar un dels convidats. I l'amo els en va servir una gerra a tots. —Alerta que pica! —va avisar. —I tant si pica! —va exclamar un dels beverris. —Ja deu ser hora d'anar a sopar. Haurem de començar a anar cap al menjador —va anunciar l'amo. —¿I dels masovers, què? —va preguntar la dona d'un dels convidats que es veu que fins aleshores no havia gosat dir res. —¿El vell Cels i la seva dona...? —va respondre l'amo fent també una pregunta—. Bona gent. S'hauran d'avenir a les conseqüències i als nous temps. També hi ha prevista una part d'edificació per als empleats i els masovers. No els traurem pas de la Saloquia, de moment, perquè ens convé tenir gent que conegui l'indret i que sigui bon pagès per si s'ha de treballar algun dels trossos que ens quedi sense remoure. —¿Ho tens tot previst, oi? —va dir una veu que es confonia amb l'enrenou dels que es començaven a moure. 24


Des del meu amagatall vaig sentir que s'aixecaven dels bancs amb terrabastall. Es van tornar a confondre les converses i ja no vaig entendre de què parlaven. Amb una grimpada vaig enfilar les escales perquè el grup de convidats ja s'acostava cap al racó on jo era. Amb les presses no em vaig adonar que m'enduia enganxada una teranyina que hi havia en un angle de la paret, en un tombant, i vaig tenir feina a espolsarme-la. Anava escopetejat com si m'haguessin posat un coet al cul, frenètic i fet una fúria... Ho havia sentit molt bé! L'amo volia tancar la Saloquia! I tancar-la a tothom! De seguida vaig pensar en les colles de Gregal, de Garbí, de Mestral i de Xaloc. ¿On aniríem ara a jugar si pertot hi hauria una tanca? ¿I dels boscos què en quedaria? ¿On faríem els amagatalls? ¿On recolliríem els glans de les alzines i les pinyes del pins? ¿I per on vigilaríem els esquirols i quan observaríem els ocells que volaven i niaven pels voltants de la Saloquia? Em van agafar ganes d'espetegar de ràbia, però em vaig aguantar i vaig pensar en les històries de la Saloquia que m'explicava l'avi. Ell deia que les havia llegit en uns llibres de la biblioteca del castell. I em va semblar que tornàvem a viure un altre dels episodis en què els uns feien fora els altres per apoderar-se de la Saloquia. ¿I què en farien del castell? Potser l'enderrocarien del tot perquè si s'hi havien de fer tantes obres... Em vaig esgarrifar d'imaginar tots els voltants plens d'edificis i amb carreteres i pistes i els boscos fets malbé... Vaig ensopegar a l'últim graó i em penso que els de baix em van sentir perquè em va arribar la veu de l'amo que deia: —¿Què passa? ¿Hi torna a haver rates? Però de seguida van tornar a xerrar els uns amb els altres i vaig sentir que enfilaven les escales cap al menjador sense pensar-s'hi més. 25


Quan vaig entrar a la cuina, la mare ja em tenia el got de llet calenta preparada i com que em devia veure amb una cara estranya em va preguntar on m'havia posat. I no li vaig poder amagar que havia baixat a fer d'espieta al celler perquè tot jo feia una fortor de vi que no es podia aguantar. —Espiant com sempre! —es va enfadar la mare—. Ja saps que no hi has d'anar quan hi són els senyors. I vaig arronsar les espatlles com si no ho sabés perquè avui havia valgut la pena que hi anés, però vaig callar i mentre m'empassava la llet, vaig cridar: —És massa calenta! Però el que volia dir era que no hi tenien dret i que no consentiria que tot allò que havia sentit que deien que farien passés. Però m'ho vaig callar i em vaig mossegar la llengua perquè si li hagués explicat a la mare la conversa del celler entre l'amo i els convidats, potser ella m'hauria dit que sempre somiava truites i que el que havia de fer era estudiar i estar més per la feina. I em va dir que, calenta, la llet era més bona. I me la vaig empassar a glops, sense ganes.

26


EL SENYOR CELSELCAMPANETA, HEREU DE LA SALOQUIA —I DONCS, ¿per això vas somiar tot allò del comte cristià quan et vas endormiscar a l'ampit de la finestra de la teva alcova enmig de la fosquedat i la fresca, oi? —li pregunto. —Sí, va ser aquella nit —em respon el Cels—. Però no vaig voler dir res al pare. —¿Per què? —Tenia por que em renyessin per haver escoltat d'amagat la conversa de l'amo amb els convidats. El pare sempre diu que els masovers hem de ser sords, cecs i muts... I jo no n'he sabut ser mai. Mentre prenc notes i escric tot el que el Cels m'està explicant, ell ja ha descobert que cada vegada m'interessa més la seva història. I és veritat. Pensava de seguida quantes coses no s'arribarien a perdre ni fer malbé si existís un Celselcampaneta en cada indret de la terra on es fan destrosses amb la natura. Però ell no sabia l'admiració que jo començava a sentir per ell per com havia sabut reaccionar. —Encara no entenc, Cels, com t'ho vas fer... Tan difícil com és aturar un projecte d'aquesta mena —li vaig dir. —Jo no sabia que aconseguiria alguna cosa. Però la veritat és que vaig pensar que no em podia quedar amb els braços plegats i esperant que no quedés res de la Saloquia i que això, a més, succeís sense que el veïnat en sabés res. La Saloquia sempre ha estat una mena de símbol entre la gent dels pobles del voltant. Sempre diuen que ells hi tenen les arrels, aquí, i per això ens tenen com a cap i senyal de tota la rodalia: 27


«Fa boira a la Saloquia!» «Plou a la Saloquia!, doncs aviat tindrem aigua aquí baix». «Quin dia més clar! Fa bon temps a la Saloquia, deu ser que s'acosta bonança!» —Estic encuriosit per saber què vas pensar que s'hi podia fer. De debò que no se m'acut quina solució hi vas veure... —el vaig interrompre. —No ho he explicat mai a ningú... —va respondre ell. —¿El què...? —vaig insistir. —Allò del somni, a la finestra de la meva alcova. La batalla entre els sarraïns i els cristians, les paraules del comte... Em va semblar que aquell somni no era una casualitat. Allò de senyor Celselcampaneta i hereu de la Saloquia m'ho vaig agafar de debò. Hi vaig estar barrinant una colla de dies fins que, quan ja gairebé havia passat una setmana, vaig sentir uns sorolls estranys cap a la banda de Gregal i el pare, quan va arribar dels trossos, va dir a taula que prenien mides per posar una tanca i que amb un parell d'homes anaven marcant amb fites els clots on anirien les estaques que l'havien d'aguantar. —Caram! Sí que va anar de pressa això! —vaig exclamar. —Més del que jo també em pensava. De seguida vaig pensar que no podia esperar més i, després de dinar, em vaig llençar amb la bicicleta pista avall i cap a Mestral! —¿A Mestral? —Sí, una colla o altra hi trobaria. —Ara ho començo a entendre... Entre les colles i tu en devíeu planejar alguna de sonada. I quan m'ho va començar a aclarir ja ens havíem hagut de posar a l'altra banda del pedrís del pou perquè el sol ens venia de cara i no ens deixava xerrar tranquils.

28


A LA PLAÇA DEL SURO COM UN LLAMP, va baixar el Cels a Mestral. En entrar al poble, una mica més i envia a l'altre barri un gat que li va sortir de darrere d'una gerra d'oli que feia de torreta. Va travessar pel carrer Major de Mestral i se'n va anar de cop al camp de futbol. La colla devia ser pels voltants del camp, al bosc de la Pedrereta. N'hi va trobar tres jugant a bales i entre els quatre van buscar els altres. A mitges, els explicava que passava una cosa molt important i que s'havien de reunir en assemblea. Era una consigna que tenien entre totes les colles del voltant: «A la plaça del Suro!» La plaça del Suro era un encreuament de camins que es trobava pujant a la Saloquia. Era com un centre dels quatre camins i en deien del Suro perquè estava envoltada d'alzines sureres, robustes i enormes, esventrades i esqueixades per les destralades que n'anaven traient les peces de suro. El Cels no es va entretenir gens i va pensar que els seus companys de Mestral ja s'encarregarien de fer córrer la veu a tots els que faltaven. Va pujar a la bicicleta i es va embalar fins a Garbí. Va preguntar a un menut si havia vist la colla i ell li va dir que eren a les Basses. Encara no havia engegat la corredissa que ja arribava a les Basses i frenava ran d'un dels rentadors. —Ei, ei! —va cridar. I tota la colla va sortir de darrere d'un canyisser que tocava al barrancó. —A la plaça del Suro! I tot d'un plegat, un estol de bicicletes va acompanyar el Cels pel caminoi que portava per una

29


drecera a Xaloc on ja hi van trobar els de Mestral que havien fet córrer la veu i tots plegats van decidir que faltava avisar els de Gregal. Hi van anar plegats i en encara no mitja hora tothom va arribar al lloc convingut. Anaven suats. El Cels esbufegava com mai. Havien fet el recorregut amb molt menys temps que altres vegades. Tots es van ajeure per terra després d'haver deixat les bicicletes esteses pel voltant. Sort de les alzines sureres, que amb l'ombra els van fer retornar una mica. —Deu ser molt gros el que passa —es va sentir que deia un— que hem hagut d'anar corrent d'aquesta manera... —I ho és, i ho és —va fer el Cels, encara esbufegant. —Doncs comencem com més aviat millor —va afegir un altre. Ho tenien ben preparat. N'havien feta alguna vegada, d'assemblea, però no tan important com la del tema que ara havien de tractar. De vegades es reunien per saber qui havia fet una mala passada a l'oncle Rufí, o qui havia trepitjat els crestalls dels trossos de cal Cosme, o alguna vegada havien decidit fer alguna excursió tots plegats fora del terme i, encara, alguna vegada es veien per fer projectes, alguns dels quals no arribaven a realitzar mai perquè de tant parlar-ne ja els passava el temps de vacances. S'assseien en rotllana, sota les alzines on cada colla tenia un lloc assignat. D'entre tots els d'una colla, n'havien triat un que els representés i a qui anomenaven «cap» i aquell, junt amb els altres tres «caps», tenia cura de posar ordre a l'assemblea i recollir les decisions que se'n treien. El Cels, com que no era de cap colla concreta, ocupava un lloc especial al costat dels caps de colla i l'havien nomenat cap de

30


la Saloquia i la veritat és que tenia més aviat un paper de jutge entre les discussions de tots els altres. Devien ser vora una trentena, aquell dia. Si no hi faltava ningú, entre les quatre colles, a vegades se'n comptaven més i tot. —Doncs, tu diràs... —va fer un dels delegats. I el Cels, que ja s'havia reanimat, va començar la seva explicació. Els ho va procurar dir tot ben a poc a poc i, abans, els va recomanar que no en diguessin res a ningú mentre que tots alhora no decidissin alguna cosa. El problema era prou greu com perquè ningú no sabés abans d'hora què es podien proposar. Tots van assentir i van dir que sí, que ningú no badaria boca mentre no decidissin res. El Cels els va explicar la seva tafaneria al celler de la Saloquia i el soroll que aquell mateix matí havia sentit, per la part de Gregal, i el que havia dit el seu pare en arribar dels trossos. Els va dir que això només era el començament i que en molt pocs dies potser no quedaria res ni dels boscos ni del castell. —¿I per què la volen tancar, la Saloquia? —va exclamar la Remei, que era de la colla de Gregal. —No ho sé pas del cert... —va dubtar el Cels—. Bé, sí que ho sé... —va continuar—. Em sembla que amb els hotels, les residències, els xalets i les piscines, l'amo guanyarà més diners que no pas amb els boscos i els trossos. —Però no es pot tancar un bosc que és de tots! —va cridar el Martí que era xaloquí. —Jo també m'ho pensava, això —responia el Cels—, però pel que vaig sentir que deia l'amo, la Saloquia sempre ha estat una propietat privada i ells hi poden fer el que vulguin. —Doncs, fins ara —va afirmar el Joan, que era petit i tenia la veu molt prima i que formava part dels garbinencs—, els únics que hi hem fet el que hem volgut hem estat nosaltres. 31


I tots van esclafir a riure com sempre que parlava el Joan perquè els feia gràcia la seva veu prima i aflautada. La Neus, dels de Mestral, que encara no havia parlat, va aixecar el braç i, quan li va tocar el seu torn, va dir, enfurismada, mentre li tremolaven el nas i les ulleres que duia en moure exageradament els llavis: —Hem de fer alguna cosa! No hi ha dret que no puguem pujar més a la Saloquia. Allí hi tenim les nostres places, els nostres amagatalls... —Té! —la va interrompre el Fermí, un gregalenc— i els nius d'ocells i els seus caus de talps i els amagatalls dels esquirols i els refugis dels llangardaixos... —Ens quedarem sense res! —van cridar cinc o sis alhora. Els delegats posaven ordre i demanaven silenci: —Un a un —deien—, que no ens entenem! —No ens poden tancar la Saloquia ni que ells en siguin els amos. Els altres no ho van fer pas... Hem de salvar-la abans que ho tirin tot endavant! —va cridar una altra vegada la Neus, de Mestral. —A mi... …—i va fer una pausa, l'Isern, perquè li agradava parlar i que l'escoltessin. —Xisssttt... —va fer un dels delegats. —A mi... —va repetir l'Isern—, em sembla que la cosa és prou important perquè ho sàpiga tothom. —Sí, sí, sí... —van dir uns quants alhora. —Em sembla que ho hauríem d'anar a explicar a l'alcalde del poble de cadascun de nosaltres i que se'n fes càrrec l'Ajuntament. —¿I si mentrestant els amos de la Saloquia van fent de les seves i no se'ls escolten? —va preguntar un dels delegats. —Això no ho veig gens clar —va dir de seguida el Carles, de Garbí—. Conec bé l'alcalde de Garbí i abans

32


no ens farà cas a nosaltres passaran dies i de la Saloquia no en quedarà bo i res. —Doncs, decidim alguna cosa —insistia l'Isern—, perquè demà potser ja no hi serem a temps. —Jo proposo que votem —va dir en sec el més petit dels de Xaloc. —¿Que votem què? —van fer una colla, aixecant els braços. —¿Com hem de votar si no sabem encara què hem de fer? —li va explicar la Remei. —Doncs, vinga, digueu el que hem de fer i votem! —va fer el petit. —Mira-te'l, aquest, no diu res i encara vol manar —el va acusar un dels de Gregal. El Cels va posar pau. —No ens desviem de la conversa. Hem estat veient que tenim un assumpte greu entre mans i per això us he baixat a avisar a tots. I també és veritat que ho ha de saber tothom, però hem d'actuar ràpid perquè, a dalt, les màquines, els homes i els amos no s'entretindran gens ni mica. L'Isern ha dit que s'hauria d'anar a explicar a l'alcalde, però no tots els alcaldes són com el del seu poble... Hauríem de trobar una solució més ràpida, això corre pressa. No podem permetre que ens facin això, ningú de nosaltres deu voler perdre els seus amagatalls, ni els seus caus, ni res... potser seria millor que... —¿Què...? —van fer tots. —Que anéssim a la Saloquia i que intentéssim parlar amb l'amo —va aventurar el Cels—. Ara hi són perquè encara tenen convidats i tampoc no hi perdrem res, si ho provem. Es van mantenir una estona en silenci. Tothom hi va cavil·lar seriosament. Rumiaven tot allò que podia passar si actuaven d'una manera o d'una altra. La Remei va trencar el silenci: —¿Per què no ho fem, doncs? 33


—Hauríem de saber si tothom hi està d'acord —va proposar un dels delegats. —Doncs, votem-ho ara i si surt que sí, fem-ho! —va proposar la Remei. —¿Tothom està d'acord a anar dalt a la Saloquia i parlar amb l'amo perquè aturi aquest desgavell? —va remarcar el delegat més gran—. Que aixequin la mà els que diguin que sí —va indicar. —Un, dos, tres... sis... dotze... —es van sentir diverses veus que comptaven els braços. —Vint-i-quatre! —va cridar el Joan. —Doncs jo n'he comptat vint-i-tres —va objectar el Martí. —Ara comptarem els nos i ho sabrem. No cal que ho discutim —va indicar el Cels. —Que aixequin el braç els que votin que no —va indicar el mateix delegat d'abans. —¿Que no què? —es va sentir encara. —Que no volen anar a parlar amb l'amo a dalt a la Saloquia, home! —va respondre el delegat. —Ah! —va fer la mateixa veu—, jo sí! —Un, dos, tres... vuit... setze —van tornar a comptar tots. —Ei!, si tu jas has votat —va retreure un a un altre. —Vinga, tornem-hi! Només el que diuen que no —va remarcar el delegat que portava la votació. —Un, dos, tres... —comptaven tots plegats una altra vegada. —Sis! —va cridar la Neus. —Guanyen els sís, doncs! —va fer el Cels que havia tret els comptes amb destresa. —Doncs, som-hi! —va cridar la Remei… amunt! I en dos minuts, a la plaça del Suro, només hi va quedar la polseguera que havia aixecat l'estol de bicicletes camí amunt, cap a la Saloquia.

34


I ELS DE LES COLLES VAN CONÈIXER L'AMO DE LA SALOQUIA TOTS ES VAN aturar a la plaça del castell. Van deixar les bicicletes esteses a la gespa i es van disposar a anar a buscar l'amo de la Saloquia. Se'ls va acudir que ningú no havia dit qui havia de parlar. I van haver d'esperar una estona. De seguida van decidir que hi anirien tots però que només parlarien el Cels i els delegats de les colles, que per això els van triar. I, posats tots d'acord, s'hi van adreçar. A la porta del castell, el Cels va fer el gest als altres companys que s'esperessin i hi va entrar decidit. Aviat hi va trobar l'Anselm, el majordom de l'amo que trastejava pel rebedor traient la pols d'unes poltrones. —Hola, Cels —li va dir. —Vinc a veure l'amo... —va dir el Cels a l'Anselm, el majordom. Aquest es va estranyar tant que fins i tot va deixar la feina que estava fent. —¿A l'amo...? ¿I què vols, tu, de l'amo? —li va preguntar. —Els meus companys i jo... que li portem un encàrrec molt important —es va inventar el Cels. —¿I tan important és que no me'l podeu donar a mi? —va insistir encara xafarder el majordom. —És que... és que és molt privat —va dir el Cels. I el majordom, mig emmurriat, va tornar a la feina i li va dir, tot seriós: —Doncs ara l'amo no hi és! —¿I on el podem trobar, doncs? —va forçar el Cels. 35


—No ho sé pas jo, marrec, busqueu-lo! —va respondre el majordom, empiulat perquè el Cels no li havia volgut dir què volien de l'amo. —Molt bé, quan el trobem, doncs, ja li direm que el seu majordom no sabia on era... —va insinuar ràpidament el Cels que no tenia un pèl de babau. I de seguida va fer el gest de girar cua. —Espera't... —va sentir que deia el majordom darrere seu—. Em sembla que he sentit que deia que se n'anaven a la font Fresca, però no ho sé segur, jo. El Cels va sortir de pressa i va guiar tota la colla cap a la font Fresca. No era gaire lluny del castell. Només calia enfilar un corriol del costat de l'estable i s'hi arribava en deu minuts. Pel camí, l'Isidre va cridar en sec: —Mireu! I tots es van abocar en direcció cap on ell assenyalava. —És veritat! —es va sentir a cor. —No ens podem entretenir! —va insistir el Cels, que també ho havia vist i sabia el que de debò era. Els homes dels quals havia parlat el seu pare al matí eren sota mateix del corriol per on passaven. Els veien molt petits perquè eren més lluny, però van distingir aviat les eines i la polseguera que aixecaven i, darrera d'ells, un estol de punts negres que seguien una línia força recta. —Són els clots per a la tanca! —va explicar el Cels, tot exaltat. —Estem perduts si no ens afanyem! —va dir la Remei. I van alleugerir la passa per sota els pins i les alzines que feien ombrívols tots els voltants de la Saloquia. —Aquí hi ha un futral d'esquirols! —va dir un de darrere.

36


—I pardals! Fixeu-vos dalt de les branques! —va afegir un altre. —Jo diria que també hi ha ratolins de camp. Fixeu-vos en els rosecs de les pinyes! —va fer la Neus. —Els esquirols també les roseguen, les pinyes —li va retreure el Carles. —Sí, però ho fan d'una altra manera i les deixen pelades —va insistir la Neus. —Calleu —va manar el Cels—. Em sembla que sento veus... Era veritat. Venien de la placeta de la font Fresca i cada vegada se sentien més a prop. El Cels sentia com el cor li bategava d'aquí a allà. ¿Què passaria si l'amo de la Saloquia parlava amb el seu pare? ¿I què passaria si el seu pare s'enfurismava? Però l'empenyia l'esperit d'evitar la desfeta de la Saloquia i això li va fer oblidar aviat totes les pors. I encara més quan al voltant del corriol i quasi de sobte es van trobar a la placeta de la Font amb l'amo i un parell de convidats que xerraven asseguts als pedrissos que hi havia vora el doll d'aigua fresca. El Cels, fent el cor fort, es va avançar a tots els altres: —Senyor... —Home, si és el Cels! ¿Què hi fas, aquí, menut! —li va preguntar l'amo. —Els meus companys i jo... que volíem parlar amb vostè... —va insinuar. —¿I, doncs, què us passa? ¿On aneu tanta colla...? —va afegir quan, després d'aixecar-se, va veure que el Cels no anava sol. —Són els de les colles, els d'aquí baix, de Gregal, de Mestral, de Xaloc, de Garbí... són tots com si fossin de la Saloquia —va dir el Cels. —Sí, sí... ¿i què passa, doncs? —va preguntar, estranyat, l'amo. —Es tracta de la Saloquia, senyor —va dir el Cels.

37


—¿Què li passa a la Saloquia? —va preguntar l'amo, cada vegada més sorprès. —No, a la Saloquia, de passar-li, allò que se'n diu passar-li... no li passa res —va continuar el Cels. —Doncs, així... —va dir l'amo, cada vegada més intrigat. —Volem dir que es tracta... d'allò que li pugui passar, a la Saloquia... —va continuar el Cels. —Menuts, no us entenc si no parleu més clar —va fer l'amo en un to més seriós. —Doncs, hi parlarem, senyor —va dir el Cels, canviant la veu i alenant coratge—. Els de les colles, els meus companys i jo... voldríem saber què fan aquests homes aquí baix als boscos... —Mi-te'ls aquí! —va explotar l'amo—. ¿I qui us creieu que sou els de les colles i tu per preguntar-me què faig jo a les meves terres? —Som gent d'aquestes terres, nosaltres —li va sortir al Cels. I del darrere de la colla, se'n va sentir un altre que cridava entusiasmat, «molt bé!», i l'aplaudia. —Vaja, prou, ja us veig venir! —va saltar l'amo—. Em veniu a dir que per fer quatre forats a casa meva us he de demanar permís, ¿oi? —No, això no... però per tancar la Saloquia a tothom, sí. Li va sortir així, tal com raja, al Cels. I de seguida va veure les galtes inflades de l'amo que s'envermellien i els ulls el fitaven tan intensament que es va esporuguir i tot. —¿Que jo vull tancar la Saloquia a tothom? —va preguntar l'amo, alterant el to de veu. —Sí, senyor. I hi vol fer hotels, residències, piscines i xalets i, a més, no vol que ningú pugi a la Saloquia ni passegi pels boscos, ni visiti el castell, ni... El senyor de la Saloquia va aturar el discurs del Cels amb un gest de mà i posant-li el palmell gruixut ben a prop del nas. 38


—Prou, marrec! El teu pare la sabrà, aquesta!—el va amenaçar l'amo—. Però, abans... ¿em vols explicar per què ho saps, tu, tot això? Una suor freda, quasi glaçada, va recórrer tot el cos del Cels i els de la majoria que l'acompanyaven. Van quedar de pedra quan es van adonar que s'havien precipitat i que havien caigut al parany. ¿Com ho havien sabut tot allò, ells? I tant sí tenia raó, l'amo de la Saloquia! ¿Si encara no ho sabia ningú, com ho podien saber ells? I no li podien dir que el Cels havia baixat a espiar al celler perquè l'amo es posaria fet una fera i el Cels se la carregaria de valent. Hi va haver un silenci esfereïdor. El va trencar la Neus que s'havia quedat darrere de tots els de la colla. —Ho hem sabut els de la nostra colla, senyor, els de Mestral —va cridar, ben decidida. —¿I com, a veure, com...? —va preguntar de nou l'amo. Els de les colles es van mossegar la llengua perquè anaven a fer-li la mateixa pregunta, a la Neus. —Doncs, miri... estàvem jugant pels boscos... —es va inventar la Neus. —Esclar! I ara em direu que ha baixat un moixonet, piu, piu, piu, i us ho ha dit! —els va retreure l'amo. —No, senyor, un moixonet, no. Ho estaven parlant els seus homes, els de baix al bosc... i ho hem sentit... sense voler... —va mentir la Neus. Tots van respirar, del primer a l'últim. De fet, ja sabien que la Neus era un pou de mentides, però aquesta vegada els havia anat molt bé. El senyor de la Saloquia va arrufar el nas i va veure que se n'havia de sortir d'una manera o altra. —Bé, bé... ja es veu que sou molt tafaners, vosaltres. Però no enteneu gaire bé allò que sentiu —va contradir l'amo—. Els meus homes devien tenir una conversa sobre alguna altra de les meves terres... i 39


això que fan aquí només és... només és per... per prendre mides i saber fins on arriben els boscos de la Saloquia. L'amo intentava fer bona cara amb un somriure fals mentre els ho deia per convence'ls del que havien sentit vés a saber com i on. Però la Neus no estava disposada a mossegar-se la llengua i li continuava preguntant amb un to com si no se'l cregués: —¿Vol dir...? —¿Com que si vull dir...? Esclar que vull dir... i ho dic! —va respondre l'amo, perdent la paciència. —Doncs nosaltres hem sentit molt clar que parlaven de fer-ho aquí, a la Saloquia, tot això. I tenim molt bona orella, els de Mestral! —es va arriscar aquesta vegada. —Molt bé, marrecs, molt bé —va afluixar l'amo—. Vosaltres dieu que heu sentit això i veniu a parlar amb mi i jo us dic que sóc el senyor de la Saloquia i que a les meves terres hi faig el que vull i que vosaltres allò millor que podeu fer i ben de pressa és que us n'aneu a jugar i a escampar la boira per aquests mons de Déu, si no voleu que us faci córrer ara mateix! —¿Com vol que juguem si vostè ens tallarà el pas? —va cridar un. I de seguida el van seguir els altres: —I ens tancarà els boscos! —I ens tallarà els pins! —I no ens hi deixarà ni una alzina! —I ens desfarà tots els amagatalls! —I ens farà fugir tots els esquirols! —Sí, i els ratolins de camp, que també n'hi ha! —I ens volaran tots els ocells! —I en fugiran els porcs senglars, i les guineus, i els gats mesquers! —I no hi trobarem rastre de res, al bosc! —I ens encimentarà els camins i no hi podrem córrer amb les bicicletes com fins ara! 40


—I no hi podrem jugar a bales, sense poder-hi fer clots! —I... —Prou! —va tallar en sec el senyor de la Saloquia. —I ens deixarà sense castell... —va dir encara, més fluixet, el més petit de la colla. —Calleu, calleu... ja n'hi ha prou! —va tallar l'amo—. No aconseguireu res! Aquí mano jo! Tot això m'ha costat molts diners i jo ho he comprat amb tots vosaltres a dins! Fora d'aquí, apa, cap a casa tothom, tothom... i de seguida! No us vull veure mai més per aquí... I tu... —va assenyalar el Cels i el va amenaçar amb un dit—, procura que això no es repeteixi o... Van recular tots. Van veure que no hi havia res a fer. Algú remugava: —No ens ha servit de res! —Més ens valia anar a veure l'alcalde —afegia un altre. Seguien corriol avall, pel mateix lloc per on havien vingut. S'havien quedat desinflats de la seva mala sort. Ja enfosquia i es van adonar que, entre una cosa i l'altra, la tarda els havia passat volant. Quan van arribar a la plaça del castell, ningú no havia encara badat boca i tots feien, si fa no fa, cara d'esporuguits i tristois. —No ens ha servit de res —va repetir la Remei, desanimada. —¿I si l'amo ho explica a ton pare? —va preguntar el Joan al Cels. Ell no va respondre, de moment. Després va fer un gest amb les espatlles com volent dir que tant li feia i va aixecar la bicicleta de la gespa d'una revolada. —No! No hi ha res perdut! —va dir. I tots es van abocar al seu voltant—. No hi ha res perdut! —va repetir—. Això no s'ha acabat aquí! Demà decidirem

41


què hem de fer i de pressa. Ens veurem de bon matí a la plaça del Suro! —Molt bé. Mentrestant podem anar pensant tots què hem de fer, ara que ja sabem qui és i quin peu calça el senyor de la Saloquia! —va dir la Neus. Es van confondre les veus, ja més animades. —Fins demà! —Adéu! —No us adormiu! —Hi serem els primers! —Pensem-hi tots, aquesta nit! —Adéu-siau! I el Cels veia com s'allunyaven pistes avall, cadascú per la seva, i deixant una polseguera darrere la filera de bicicletes. El Cels va pensar que, si allò no canviava, d'aquelles pistes aviat no se n'aixecaria polseguera i les colles no hi brandarien amunt i avall. Tot seria molt diferent. I per uns moments es va imaginar el paisatge que l'envoltava, desolat, sense pins, sense alzines, sense vida... només terra pelada i cases per aquí i per allà i cotxes i gent que no coneixia i que ja no li deien: «Hola, Cels!», sinó que ni se'l miraven perquè eren a casa seva i ell era només un rellogat, un estrany a la Saloquia, un treballador més com tots els que hi deuria haver als hotels i a la residència i a les piscines... Els ulls se li van humitejar. Es va buscar el mocador que portava rebregat, fet un manyoc, dins la butxaca dels pantalons i, quan hi va trobar un racó net, es va mocar... Plorava.

42


SALVEM LA SALOQUIA! —DONCS, JO no ho veig tan malament! —els vaig dir. Havíem arribat tots d'hora a la plaça del Suro. No hi faltava ningú, tret d'una noia de Gregal que no havia pogut venir perquè la seva mare l'havia portat a cal senyor metge. —Sempre va al metge, la Cristina —va aclarir un dels del seu grup. Ja feia estona que ens havíem assegut en rotllana i que discutíem què havíem de fer després de la conversa amb el senyor de la Saloquia. La veritat és que alguns deien que no hi havia res a fer i jo no ho veia tan malament. —El que passa és que tu vius una mica als núvols, Cels! —em van dir alguns. —A mi em sembla que hem de trobar alguna sortida i de pressa —va dir la Remei. —¿Sí, però, quina? —va preguntar el Jaume, de Xaloc. Hi vam estar donant voltes força estona i, la veritat, és que estàvem ben desanimats. Els de la colla em van preguntar si l'amo havia parlat amb els pares. —No m'han dit res, encara. Però no m'estranyaria que no hi hagués pensat o no ho hagués pogut fer perquè ahir l'amo i els seus convidats van sopar i fins molt tard. Potser avui... —¿I què creus que pot passar? —va preguntar la Neus. —No crec que passi res de l'altre món. Quan el meu pare sàpiga la veritat de tot el que amaga l'amo ni li farà massa gràcia, tampoc —els vaig dir.

43


Vam estar parlant de si n'havien xerrat amb algú. Els de Mestral van fer que no amb el cap, tots a una. Els altres també van anar dient que no havien obert boca amb ningú del que els havia passat ahir. —¿Vam quedar que ho manteníem en secret, oi? —va dir el Joan. —¿I els homes del bosc han continuat treballant, avui? —va preguntar la Remei. —Oh, i tant! —els vaig respondre—, en baixar cap aquí, a la plaça del Suro, he sentit enrenou. Crec que s'hi han posat des de primera hora. Però en tenen per més temps del que es pensen... els boscos de la Saloquia són molt grans! —Això s'assembla cada vegada més a un «atemptat ecològic» —va dir en sec el Lluís, gregalenc. I tots li vam demanar que s'expliqués millor i què volia dir amb allò d'«atemptat ecològic». —Doncs, molt senzill, que si llegíssiu més, ho sabríeu... —va respondre ell fent-se el setciències. El vam xiular, però vam callar ben aviat perquè també teníem ganes de saber què era allò que ell volia dir— ...sabríeu que quan algú no respecta la natura i talla els boscos de qualsevol manera i hi fa malvestats sense tenir en compte la gent que hi viu, fa allò que s'anomena un «atemptat ecològic». —¿I tu d'on ho has tret, això? —li va preguntar el Josep, de Mestral. —Ho vaig llegir en una revista que rep el meu pare cada mes —va aclarir— i un dia, a l'escola, el mestre ens va explicar el cas d'un poble com és ara els nostres on volien muntar una fàbrica de no sé què a la vora del riu i van ser a temps de descobrir que la fàbrica contaminaria l'aigua amb les seves deixalles i la faria malbé, tant, que ni els regadius se'n salvarien. —¿I què va passar? —vam preguntar, intrigats. —Doncs que tot el poble s'hi va posar de cap i de peus i, a la fi, la fàbrica no s'hi va muntar. 44


—Però això nostre de la Saloquia es diferent —va fer la Neus, decebuda. —I de bon tros! —va afegir el Pere, de Xaloc— Aquí ningú no vol posar cap fàbrica... —Però si ens ho mirem millor... —vaig dir—, potser sí que s'hi assembla una mica. Si ens desfan tots els boscos no tindrem llenya, ni deixarem lloc per als animalons i, ni que no s'embruti un riu, s'embruta la muntanya, però d'una altra manera... i si la Saloquia és tancada també és com si s'embrutés perquè això que ningú no pugui visitar un lloc que ha fet història és tan greu com fer malbé un riu... També és això que diu el Lluís, un «atemptat ecològic». —Home... —va dir un. —Mira, potser sí que tens raó... —va dir un altre. —Ja ho començo a veure més semblant jo —un tercer. Hi vam començar a pensar tots. Per uns moments ens feia l'efecte que havíem començat a trobar-hi un punt d'arrencada. L'exemple que ens havia donat el Lluís i el d'aquell poble que va guanyar la fàbrica ens va obrir una idea i la vam anar fent ferma entre tots: —Per tant, si aquí aconseguíssim que els pobles s'hi posessin de cap i de peus... —Possiblement ho podríem aconseguir, ¿però, com? —A mi no em sembla que sigui tan difícil! —Ni a mi. A casa, segur que s'hi posarien de seguida! —Té, i a casa meva també! —¿Per què no ho provem, doncs? —Ho podríem provar, però hem de pensar a ferho d'una manera que no falli i que, poc o molt, faci recular el senyor de la Saloquia dels seus projectes. Ens vam anar engrescant. Ja teníem un camí a seguir: que el veïnat ens fes costat! Ara calia buscar

45


com... No vam tardar gaire perquè la Remei va llançar la primera pedra: —Podríem fer una festa! —¿Una festa? —¿Què dius ara? —Sí, au, home... —Sí, sí, una festa he dit —va continuar ella—. Una festa on tothom hi participi i que serveixi per donar a conèixer el que volen fer amb la Saloquia. —I podríem fer-la a dalt mateix, ara que encara ens hi deixen entrar! —s'hi va afegir el Miquel, de Garbí. —Això! I que hi vagi tothom. I allí els explicarem què passa amb els nostres boscos... —van dir els de Gregal. —No podem badar, nois —va fer la Neus—. Aquí hi ha més feina de la que sembla. I hem de començar a organitzar-nos. —Està bé, doncs —van acordar—. Que cada colla s'encarregui d'una feina i que ho faci saber a la gent del seu poble. —Caldria decidir abans què volem fer. —Això, sí. Comencem per aquí i després ja veurem què fem més. Ens vam posar a rumiar tots plegats i, a poc a poc, jo ja veia com la Saloquia s'anava salvant dels projectes de l'amo. —Però això no ho podem pas fer en un dia... —Bé, però hem de començar d'una manera o altra... —Vinga, decidim-ho! —insistia la Remei, entremig de la xerrameca dels altres. —Em sembla que caldria que anéssim plegats pels pobles i que hi féssim xivarri... alguna representació, potser —va proposar un de Mestral. —També hi podem cantar cançons... —I fer-hi titelles... 46


—¿I per què no construïm algun capgròs? —A casa tenim moltes capses de cartró i podríem fer-nos carotes... Tot era enrenou i vinga parlar-ne tots trenta alhora. De sobte, tot ho vèiem diferent i ens feia l'efecte que només amb aquells projectes que fèiem i desfèiem ja aconseguiríem salvar la Saloquia. De mica en mica ens vam anar aclarint. Els gregalencs havien dit que farien titelles; els de Mestral es van compremetre a fer capgrossos; els de Garbí es van apuntar a les carotes... —¿I els xaloquins què feu? —va preguntar algú. —Ho estem decidint, espereu... —va respondre el Martí. Cada colla prepararia a més una representació de grup i quan tots ho tinguéssim a punt, faríem un recorregut pels quatre pobles i pregonaríem el que passava amb el castell i convidaríem tothom a una gran festa final a salt de la Saloquia, amb plantada d'arbres, cançons i potser també pancartes i tot, havia dit la Neus. Calia que ens poséssim mans a l'obra i com més aviat millor. Si ens espavilàvem, en encara no una setmana ho podíem tenir tot a punt. —Nosaltres farem un gegant! —va cridar de sobte el Pere. Els de Xaloc ja s'havien decidit i la seva idea va ser rebuda per tots amb grans alegrois. Vet aquí, un gegant! —Però necessitarem timbals —va dir el Martí—. I flautes... —va afegir encara. —I guitarres per fer barrila! —va cridar el Jaume. Només ens faltaven els timbals. Les flautes i les guitarres ja les recolliríem entre tots. A cada colla n'hi havia que les sabien tocar i les portarien. Dels timbals, vaig dir que me n'encarregaria jo mateix. Per dalt, al castell, en algun racó n'hi havia d'haver un parell. L'avi 47


m'havia dit que eren molt antics i que abans servien per anunciar la rebuda de personatges al castell. Els buscaria a les golfes perquè devien ser en algun racó. Vam quedar que ens aniríem veient cada dia, però que no podríem fer tantes assemblees perquè ja tindríem prou feina entre tot plegat. —Que el Cels s'encarregui de voltar per totes les colles! —va proposar algú. I vaig dir que molt bé, que jo aniria passant per cada poble per tal de saber com anaven les coses i les preparacions de cadascú. I ens vam posar tots plegats a la feina. «Salvem la Saloquia!», dèiem cridaners mentre ens enfilàvem a les bicicletes. I primer de tot, vaig anar cap dalt, al castell, per veure si hi trobava els timbals.

48


ELS TITELLES DE GREGAL LA REMEI n'havia fet uns l'any passat a l'escola, de titelles. L'Eladi i la Cristina també se'n recordaven, de tot el que calia preparar. Es van distribuir les feines en un tres i no res. —Ens calen molts papers de diari! —deia l'Eladi. —I mànecs per fer el cos dels titelles —afegia la Isabel. —Millor que fossin de branques d'avellaner... —va afegir la Remei. —Però més aviat seques, eh! —va indicar l'Enric. —I també haurem de trobar retalls de roba de totes les mides i de tots els colors... —la Isabel. —Òndia, i tant!, i agulles, i fils de cosir! —la Remei. El Fermí i la Cristina s'entenien l'un amb l'altra quan el Lluís els va interrompre: —¿I d'on traurem la pasta de paper? —¿La pasta de què...? —van corejar gairebé tots. —Home, ves, no voldreu fer pas els titelles amb pastetes! —va respondre el Lluís. —Doncs jo els pensava fer amb draps i serradures —va dir la Remei. —A mi m'agraden més amb paper retallat i pintat —va insinuar l'Eduard.

49


—Sí, però els de pasta de paper tenen el cap més boterut i se'ls pot fer millor la forma del nas i de les orelles... —va defensar el Lluís. —Doncs, no ens ho pensem més! —va intervenir la Remei—. En podem fer de diferents materials, que prou falta ens faran. —Això! —van acordar tots. —Jo no en faria de paper retallat... —va dir encara l'Eladi. —Sí, home, sí, uns quants de cada mena —es va sentir al seu darrera. —No ens entretinguem més i anem cadascú a la nostra —va dirigir la Remei. S'havien entès, tots a una, enmig del guirigall. Sempre es veien a les Basses, els «rentadors» que deien els del poble, a Gregal. Van decidir que allí hi estarien de primera. Les Basses eren encara sota cobert i com que quasi no hi anava a rentar ningú, les podrien fer servir de taller. A més, d'aigua no els en faltaria perquè, al peu del rentadors, en rajava constantment un doll. Es van disposar a recollir tot el material i, per guanyar temps, es van distribuir en grups. Quin enrenou! Tot Gregal sabia que els de la colla en feien alguna de grossa. «¿Quina una en deuen fer, ara?», deien les dones que xerraven davant de les portalades de casa. «No para mai, aquesta canalla!» La Remei i el Fermí se'n van anar a cal drapaire. El Ramon, el drapaire, en tindria un futral, de diaris. Van trucar a la porta. —Que estrany que estigui tancat... —va dir el Fermí al mateix temps. —No hi deu ser pas... —es va aventurar la Remei. Van insistir una altra vegada. Però de dins de la quadra, que ara ja havia estat transformada més aviat en magatzem, no se sentia cap resposta.

50


—Ens haurem d'espavilar per un altre cantó... —deia el Fermí. —No sé pas qui tindrà diaris vells... —va pensar en veu alta la Remei. I tots dos es van quedar una estona rumiant. No se'ls acudia cap lloc on anar a demanar-los. —Ja ho sé! —va dir el Fermí—. El senyor Joan, el secretari. El rep cada dia, el diari! —Potser sí, doncs, anem-hi! —es va encoratjar la Remei. I van baixar pel carrer de Baix sense ni pedalejar quasi, de tant de pendent que feia, i vinga dringar els timbres per si algú sortia de pressa de casa seva. La Remei es va enrabiar amb el Fermí. —Un dia, agafaràs algú amb aquestes velocitats! —Em sé el carrer de memòria, jo —va respondre el Fermí. —Però pot sortir un gos... o una criatura... i ¿què pasaria...? —va afegir ella. —Mira, a cal senyor Joan, hi són! —va fer el Fermí com a resposta. Hi van trucar amb la campaneta que hi havia als baixos que feien d'entrada. Van escoltar en silenci... —¿Qui demana? —es va sentir després. —¿Que hi és el senyor Joan? —va dir el Fermí. —Sí, pugeu —els va respondre des de dalt la dona del secretari. Els va fer entrar al menjador. —Ara vindrà de seguida —els va dir. —Gràcies... —va dir la Remei. Es van estar una estona amb les mans darrere, esperant i reüllant d'un costat a l'altre. El senyor Joan va aparèixer i va interrompre la seva contemplació. —¿Què vol aquesta parelleta? —va dir. —És que volem fer uns titelles amb paper i ens falta paper de diari vell. Hem anat a cal drapaire però té tancat i hem pensat que vostè, que llegeix el diari 51


cada dia, potser ens en podria donar uns quants... —va dir la Remei tot d'una tirada. —Per dalt a la golfa en dec tenir de vells, sí. ¿Que en voleu molts? —va dir el senyor Joan. —Home... —va titubejar el Fermí. —Sis o set... —va fer el Remei, encara dubtosa. —Potser algun més i tot —va afegir el Fermí. I el senyor Joan els va fer pujar a les golfes i els va fer anar cap a un racó on hi havia una pila de paperassa plena de notícies mig esgrogueïda de tant de temps d'estar-hi emmagatzemada. —Uf! —van fer els dos alhora. —Si els voleu tots... —va dir, fent-los brometa, el senyor Joan. I se'n van emportar dues dotzenes. Escales avall, anaven més que contents. —Gràcies! —van dir a cor els dos. —No es mereixen... i que us surtin ben fets aquests titelles! —els va dir encara el senyor Joan abans de tancar la porta. Van carregar les piles de diaris darrere del portapaquets de les bicicletes i van tornar al taller pedalejant amb fúria. Quan hi van arribar, ja van trobar el Lluís i l'Eladi que netejaven i allisaven branques d'avellaner. —Si que heu fet via! —els van dir. —No ens ha calgut pas anar gaire lluny, a nosaltres —va respondre el Lluís. —Heu tardat molt, vosaltres —va dir l'Eladi. —El Ramon, el drapaire, no hi era —va dir la Remei mentre ells i el Fermí apilaven els diaris a terra. —Hem hagut d'anar a cal senyor Joan —va afegir el Fermí. En aquell moment arribaven a les Basses la Cristina i la Isabel amb un parell de bosses plenes de draps i de retalls i amb una peça de roba penjada al coll de tan gran com era. 52


—Uhu! —van fer des de lluny. —Iuhu! —els van respondre els altres quatre. —Bufa, quina robada! —va exclamar el Fermí, deixant la feina que estava fent. —Hem trescat per cinc o sis cases! —va fer la Isabel que va sentir el crit del Fermí. —¿I fils de cosir i agulles? —va preguntar l'Eladi. —Ho porta la Cristina —va fer la Isabel. —Ho he demanat a l'àvia... ja volia saber què en faríem! —va aclarir la Cristina. —No li hauràs dit pas què passava... —va dir la Remei. —Ca! —va fer la Cristina—. ¿Mutis fins a l'últim moment, vam acordar, oi? L'Eduard i l'Enric es van apropar amb una capsa. Deuen portar les pintures i la cola d'empaperar —va dir la Cristina. —A ca l'adroguer tenien de tot! I regalat i tot, tu! —va cridar exaltat de joia l'Eduard. —Són pots mig buits de pintura i la pasta ens l'han regalada, però a canvi que els ensenyem els titelles quan estiguen fets —va aclarir l'Enric. —Doncs, això va més bé del que ens pensàvem! —van acordar tots. I sense entretenir-se, es van posar a la feina. El Fermí es va escapar a casa a buscar ferrades i pots de plàstic mentre els altres retallaven a trossets ben petits els papers de diari. Quan va tornar amb les galledes, les van omplir de seguida amb aigua i hi van posar el paper dins. Van desfer la cola d'empaperar en un pot buit de pintura i ho van remenar tot bé amb un dels bastons que havia de servir de cos. Mentrestant, la Remei, la Cristina i la Isabel triaven els retalls que trobaven més cridaners i bonics i començaven a retallar-ne alguns i a cosir-ne alguns altres fent faldilles, vestits llargs, davantals, pantalons, mocadors de cap, bruses... Al cap d'una bona estona van prémer 53


el paper per escorre'l ben bé i el van barrejar amb la cola desfeta i van començar a manipular-ho tot entre tots plegats i vinga fer pilots amb la pasta de paper i vinga modelar-hi les cares i les expressions que els sorgien més imaginàries i fantasioses. —Acabo de fer una vella! —se sentia en sec. —I jo una mena de Pep com aquell de la televisió! —El meu s'assembla a una pera de cap per avall! I reien i pastaven, ara un nas, ara una boca, ara uns ulls més amples, ara un parell d'orelles... —Així, ben orelluuut! —cridaven. En van fer de totes mides i de totes classes, de titelles. Dels de pasta de paper damunt d'un pal, dels foradats del coll per passar-hi un dit i fer-los ballar damunt de la mà, dels foradats amb braços i tot per agafar-los amb els tres dits, dels de paper retallat i encolats sobre una cartolina... Al cap d'unes hores, els rentadors feien l'efecte d'un taller de fantasia que s'assecava al sol. —Hem d'esperar que tot sigui ben sec —va afirmar la Remei. —Mentrestant reposem i pensem els colors que hi posarem —va dir l'Enric. I encara hi van tornar després de dinar. I a última hora del vespre estaven tots empantanegats entre pinzells i colors per a tots els gustos i, amb els titelles encara frescos, ja començaven a fer-los brandar per damunt dels seus caps i a imitar veuetes o veuasses... —Hola, hola! —feia un. —Sóc el titella més dolent del món! —feia l'altre. —I jo la velleta més velleta! Hola! —un tercer. El Cels havia baixat de la Saloquia a veure'ls. —¿Com va tot això? —els va dir. —Ja ho pots veure —li van respondre, satisfets—. Els altres també van força avançats, però hi ha feina a preparar-ho tot —els va informar.

54


El Cels els va dir que ja havia trobat els timbals, que eren a les golfes de la torre del castell, molt bruts de pols, i que un s'hauria de reforçar perquè no petés, però que s'aguantarien bé. I llavors va ser quan els de Gregal es van recordar que els titelles els havien fet per a alguna cosa i que havien de pensar una història o altra. Però, per avui, estaven aixafats i ho van arraconar tot als rentadors i van pensar que l'endemà s'hi posarien de valent.

55


LA HISTÒRIA DE L'ULL DE SERP I EL MINAIRE —¿I PER QUÈ no representem alguna cosa sobre les mines? Ja portaven estona rumiant i asseguts al llindar dels rentadors. Els titelles, durant la nit, s'havien assecat del tot i ara, a primera hora, ja havien endreçat tot l'embalum de paperassa, els pots gastats de pintura, els draps i els retallets dolents... Van fer un clot a la vora del barrancó i ho van enterrar tot per no deixar-hi brutícia. Allò que encara els havia quedat de bo s'ho endurien una altra vegada cap a casa. Ho havia dit de sobte l'Eladi, això de les mines. —¿I quina cosa? Si no se la pensa el titella del nas llargarut... I la Cristina, mentre deia això, el feia anar d'un costat a l'altre, ballotejant i saltironejant, el titella del nas llargarut. —L'oncle em va dir un dia que les mines tenien molta història i que el miner que hi treballa des de tota la vida se'n sap un niu... —va afegir l'Eladi. —Podríem provar-ho... —va insinuar la Remei—. No hi perdrem pas res. I no s'ho van pensar més. Les mines eren camí amunt de Gregal, passats els trossos de la Xirivia, que en deien. La Remei va explicar que una vegada hi havia estat amb una altra colla i que s'hi havien endinsat seguint el carreró dels rails de la vagoneta però que havien reculat de seguida perquè no s'hi veia res i feia un fred que pelava i, a més, van sentir un soroll molt endins que els va deixar sense ni respirar a tots. —Perquè sou unes bledes! —va dir l'Enric. 56


—Sí —es va defensar la Remei—, ja m'agradaria veure-t'hi, a tu, allí dins, tan valent com et penses que ets. —Doncs avui ho veuràs —va dir l'Enric, tot fatxenda. —Ja en parlarem! —va tallar la Remei. El gos que vivia amb el minaire ja els bordava des de lluny. I no parava de plantar-los cara i de lladrar cada vegada més fort. I vinga tombar al voltant de la seva cua i vinga obrir la boca i aixecar el morro enlaire. —¿No tens por? —va dir la Cristina a la Remei. —Una mica... —va dubtar la Remei. I es van agafar les mans. Es van aturar tots abans d'arribar-hi perquè el gos no parava de barrar-los el pas i, amb un peu a terra i l'altre al pedal, l'Enric intentava fer-s'hi amic: —Camús, camús... ¿on tens l'amo? I el gos, xato de nas, que no parava i que encara bordava més fort com si allò de «camús, camús», no li hagués agradat. —¿Què passa amb tant de soroll? —es va sentir des de dins de la cabana. —És el minaire! —va respirar a fons el Fermí. —Som els de la colla de Gregal! —va cridar l'Eduard. Quan el vell minaire va sortir de la cabana, el gos encara bordava fins que ell no el va fer callar: —Prou, prou... molt bé, passa... —li feia. I com si remugués, el gos se'n va anar a jaure tot moix i vigilant de cua d'ull, girant el morro, com si encara no se'n refiés del tot. El vell minaire era molt bon home i les colles no li havien fet mai cap mala jugada. Per això anaven a veure'l tan tranquils, a les mines de sota la Saloquia. Van explicar al vell minaire què els havia portat fins allí i que havien de buscar una història per 57


representar amb els titelles que havien fabricat i que com que els havien dit que ell en sabia un pou, hi anaven per veure si els n'explicava alguna. I es van asseure tots plegats ben a prop de la boca de la mina i... el gos, que ja els havia agafat confiança, va anar a buscar el recer de l'amo i es va ajaure vora seu, desant el musell entre les dues potes del davant. —Em sembla que en sé una que potser no l'he explicada mai a ningú —va començar el vell minaire—. I qui sap si us aniria de primera per als vostres titelles. A mi, ja me la va explicar el meu pare i, a ell, ja l'hi havien contada feia molts anys. Escolteu bé... I els de la colla ja s'havien assegut al voltant del vell minaire quan ell començava l'explicació amb cara de fer memòria: «Diuen que l'emir que governava tot el territori de la Saloquia va baixar un dia a les mines amb mitja dotzena dels seus soldats. El moro no havia visitat mai les mines i s'hi va aturar per xerrar una estoneta amb el minaire que llavors hi havia. »Imagineu-vos si en fa d'anys i com devia ser de diferent tot això perquè aquestes mines han deixat de ser explotades durant molts anys i fins i tot han estat un temps tancades perquè, boscos endins, s'hi va trobar una boca nova, no fa pas gaire, fins que aquí es van obrir una altra vegada quan hi van descobrir que hi havia pedra de granit per explotar. »El moro, doncs, va dir al minaire que com que era dins el territori on ell governava li pugés a la Saloquia un carregament de mineral per donar-lo a treballar a la seva foneria. »Aquell minaire, que es veu que no tenia pèls a la llengua, va dir a l'emir que no pensava pujar res a la Saloquia i que si volia pedra de la mina se l'hauria de ben pagar, com feia tothom.

58


»L'emir es va enrabiar i es va posar fet una fúria. Tant, pel que es veu, que va ordenar als seus soldats que allí mateix matessin el minaire. »Quan van haver mort el pobre home, l'emir va ordenar encara que el baixessin a la barrancada i que l'hi enterressin perquè no en quedés ni rastre. »Diuen que van passar els anys i, un bon dia, l'emir va decidir empedrar la plaça de davant la Saloquia i que ho podria fer amb una mena de pedra blavenca, ull de serp en deien, que es troba vora les torrentades baixes i que té un color blavenc i que, anys després, s'ha fet servir molt per empedrar els carrers de les ciutats, treballada com a llambordes. »Sembla que la plaça va quedar empedrada en un tres i no res, però els resultats van ser dolentíssims. Sempre que l'emir passava per la plaça de la Saloquia, muntat dalt del cavall, aquest no parava de relliscar-hi i, sense trobar la manera d'aguantar-s'hi, havia de sortir del recinte empedrat, si és que el podien aixecar, a ell i la cavalcadura. »L'emir ja n'estava tip, de rebre costellades cada dos per tres. Ho va provar tot: canviar el cavall, canviar-li les ferradures, fer repicar les llambordes... Però per moltes coses que hi feia fer, la relliscada del cavall era inevitable cada vegada que l'emir cavalcava triomfant per damunt de la plaça. »L'última decisió de l'emir, ja rabiüt i fet una venteguera de ràbia, va ser que desempedressin la plaça i que la deixessin tal com estava abans i que, si us hi fixeu, encara és tal com ara està, amb una mica més de gespa, esclar. »I diu la llegenda que els soldats de l'emir moro havien anat a triar l'ull de serp per fer-ne llambordes, justament a la vora d'on havien enterrat el minaire anys enrere i que el fet que el cavall de l'emir rellisqués sempre que passava per damunt de les llambordes el produïa l'esperit del minaire, el qual 59


feia pagar així la malifeta de l'emir que va manar que el matesin.» —I vet aquí la història, xiquets... —va dir finalment el vell minaire, com si tingués ganes de reposar. —Jo quasi que me la crec i tot —va dir de seguida la Remei. —D'això, cadascú en pot treure el que vulgui —va afegir el vell minaire. —¿I se sap d'on van treure l'ull de serp, els moros? —va preguntar encara la Isabel. —Això no m'ho han contat mai, però ja us veig venir... —va respondre el vell minaire—. Sort que ara ja no circulen gaires cavalls a ciutat o, si no, maleïda la gràcia que li hauria fet, al minaire i el seu esperit! I van esclafir tots a riure mentre donaven les gràcies al minaire per la història que els havia contat i tornaven amb les bicicletes cap a Gregal. —En direm «La història de l'ull de serp i el minaire» —va anunciar el Lluís.

60


ELS CAPGROSSOS DE MESTRAL LA NEUS, l'Isern i el Josep s'havien fet un fart de tombar per trobar capses de cartró ben grosses i buides. De la botiga de queviures en van treure dues, en una hi deia «llet» i a l'altra «xampany». Ja els anirien bé, ja ho crec que sí. —¿Que ha arribat Sant Joan, nois? —els va dir la botiguera. —Ca!, que volem fer uns quants capgrossos! —li van respondre. I ella va continuar escombrant com si no els hagués sentit, mentre els tres ja havien carregat les dues capses a la bicicleta i pensaven on en podien trobar més. Se'n van anar a cal forner. A vegades en tenia de buides a la rebotiga. No van estar de sort. El Manuel, el forner, la setmana passada n'havia cremat un grapat. «Llàstima!», es van doldre tots plegats. I se'n van anar al Cafè de la plaça. Era l'últim lloc que tenien pensat. El cafeter, el Cisquet, els va arrufar el nas, però va pensar que així li desembarassarien el celler. Els va fer entrar per sota el taulell i es van encauar entremig d'unes pilastres de caixes de plàstic plenes d'envasos buits de cerveses i refrescos. Al fons del celler els va ensenyar la pila de caixes buides i, damunt, una colla de capses de cartró. —Són de les d'ampolles de conyac —els va dir. —Amb sis o set en tindrem prou —van dir ells—. Ja en portem dues de la botiga. —Agafeu les que vulgueu perquè a mi em fan nosa i tot.

61


Van triar les que van veure més ben conservades. A totes hi deia «conyac» i gairebé totes tenien dibuixada una botella de la marca que contenien. No les podien dur totes amb les bicicletes i van haver de fer un parell de viatges. Sort que no eren gens lluny perquè la colla dels mestralencs es trobava al Pla. Era a la sortida del poble i en deien el Pla perquè el tros semblava el palmell d'una mà i temps enrere havia estat una era. Estava tot atapeït d'oliveres i, entre oliverar i oliverar, tot eren places ombrívoles i amb una munió de quatre cantons que assenyalaven les soques gruixudes dels arbres. Amb una corda que havien trobat l'havien lligat en un dels quatre cantons i amb sacs vells que els feien de parets agafats a les cordes amb agulles d'estendre roba, els quedava un racó que s'assemblava més a un campament d'estiu. Hi feien de tot. Ara ho havien començat a omplir de capses de cartró buides. La Maria Teresa i el Francesc venien de buscar pintura tant de la de tempera com de l'acrílica i portaven també pinzells, tisores i unes peces de roba que els servirien de vestit quan haguessin fet els caps grossos. —Ens falten cabdells de llana o tires de paper japonès per fer els cabells —va dir el Francesc. —Ho han anat a buscar el Rufí i la Pepa —va dir la Neus. —¿I els nassos i els ulls? —va preguntar el Josep—. Em sembla que no hi ha pensat ningú. —Sí, home, sí, de tot se n'encarreguen ells dos —va aclarir una altra vegada la Neus—. Encara que feina tindran a trobar ampolles de llet buides i de les de plàstic, aquí, al poble, perquè gairebé tothom les compra de vidre. —Potser a cal Sabater... —va insinuar l'Isern. Ja s'acostaven la Pepa i el Rufí quan encara parlaven de tot això. 62


—Ens faltarà un nas! —van dir els dos alhora. —Només hem trobat sis ampolles de plàstic i una encara és d'oli! —va dir el Rufí—. M'he empastifat tot! —N'haurem de fer un amb un manyoc de paper o de cordes —va dir l'Isern. —Jo no m'enredaria —va fer la Neus—. Em sembla que el meu germà petit té una pilota de goma feta malbé... La podríem tallar pel mig i encara ens sobraria un nas —va aclarir. —Doncs, ja poden llençar el tros de plàstic oliós perquè no ens traurem les taques del damunt! —encara va dir el Rufí. S'hi van dedicar amb tant d'entusiasme que, al cap d'una mica, ja tenien els ulls foradats a la majoria de capgrossos o de capses, vaja. Uns els havien fets llargaruts, uns altres, rodons... La Neus ja s'havia posat una capsa al cap i ballava com una lirona. —Na, na, na... na, na, na... —feia. Els altres es feien un panxó de riure. —Si no té boca!, si no té boca! —deien. Els van fer la boca, gran, ampla, amb dentotes i tot. La Maria Teresa les hi va fer punxegudes i quasi que feien respecte. —A veure si et mossegaran! —va dir un. S'hi van dedicar tot el dia. Primer, pintant les capses i deixant-les a l'aire, que s'assequessin. Perquè no s'embrutessin amb la terra, les van penjar pels forats que farien d'ulls, en branques d'oliveres. Mentrestant retallaven les celles, els voltants dels llavis i preparaven els fils que farien de cabells amb les tires que retallaven i entortolligaven dels cabdells de llana i del paper japonès. —Ens quedaran xalis! —feien a cada cap gros que acabaven. La Teresa, la Neus i la Pepa ja havien enllestit quatre o cinc faldilles llargarudes per cosir després, quan estiguessin llestos els capgrossos. Eren tan 63


llargues que al Francesc, que era molt baixet, només se li veien els peus. Tot el taller començava a prendre vida, però ho van haver de deixar per a l'endemà perquè amb tot l'aldarull se'ls havia fet fosc. Hi van somiar aquella nit, amb els capgrossos. I, l'endemà, quan encara no havien tocat les nou, ja hi tornaven. Els caps eren secs del tot i van començar a enganxar-hi els flocalls de cabells per lliurar-los de ser tan pelats, els ulls, les galtes... —Els podríem fer barrets i tot! —va dir la Maria Teresa. I no s'ho van fer repetir. Aviat, amb cartolines mig gastades que van trobar per casa, van començar a fer grans cucurulls i a posar-los damunt dels caps grossos amb cintes i una borla i tot al capdamunt o amb estrelles de color enganxades per tot el barret. Només els faltava que hi cosissin les llargues faldilles i aviat tots set bromejaven amb els caps posats per dins del seu taller improvisat enmig de les oliveres i parets de sac. Tot era guirigall i fer posadets més o menys de gresca. Els capgrossos, amb les seves cares rialleres, panxacontents, els ulls ben oberts i amb boca de badabadoc, feia l'efecte que parlessin. Es va sentir una veu mig enfosquida per la profunditat de la capsa: —Això que no tenen agafadors no va gens bé! —va dir un. —¿Què dius? —va preguntar una altra. —Que això que no tenen agafadors no va gens bé! —va repetir l'anterior, alçant més el to. Van decidir treure's els caps i ho van fer tots alhora. El que havia parlat era el Rufí, que entaforat dins del capgròs se li havia acudit que amb un parell de bastons més aviat curts i posats un a cada costat podrien subjectar el cap amb les mans i, així, no els aniria repenjant damunt de les espatlles. 64


—¿I per on hi veurem si l'enlairem? —va dir de seguida la Pepa. —Ja ho he pensat també —va dir el Rufí—. Per la boca, i millor encara perquè és més ampla i tot. Van buscar els pals. Alguns els van haver de trencar per fer-los de la mateixa mida i els van enganxar als capgrossos amb filferros que també havien trobat. Quan se'ls van posar de nou es veien fins i tot l'un a l'altre i. si hi tenien traça, podien treure la llengua pel forat de la boca del capgròs i encara feia més bonic. En una d'aquestes llengotes i des de dins estant, la Neus va dir: —Ara hem de pensar quina una en representarem amb els caps... I s'hi van posar de valent perquè el temps corria i el Cels els havia dit que a la Saloquia continuaven fent forats arreu dels boscos.

65


EL MANOTES EL LLENYATAIRE I EL XIPRER MIRACULÓS —¿QUÈ HI FEU amb aquests ninots? Era en Manotes, el llenyataire. Per això li deien Manotes, perquè destral va, destral ve, no deixava cap tronc sencer. I no s'enfadava mai! Quan va passar per la vora del Pla, es va trobar amb l'espectacle de la colla i els capgrossos acabats d'estrenar fent tombarelles i saltirons entre les oliveres. —No en són pas, de ninots, senyor Manotes! —li va dir la Neus—, són capgrossos... —Vosaltres sí que esteu fets un bons capgrossos... —va respondre ell—. ¿I què hi feu? —va tornar a preguntar. —Assegem una representació amb els caps —va explicar l'Isern. El llenyataire Manotes es va quedar palplantat, amb la destral repenjada a l'espatlla i amb un tros de borrassa entre eina i camisa perquè no li doloregés. Amb la mà esquerra s'aguantava la cigarreta mal feta de paper de fumar i, tot pensarós, feia cara de no veureu-ho gaire clar. —I precisament estàvem pensant quina història representàvem perquè anés bé amb els capgrossos —va aclarir el Rufí. I el llenyataire, despenjant-se la destral de l'espatlla, i posant-se bé els pantalons, els va deixar anar per veure si picaven: 66


—¿No la sabeu pas la llegenda del xiprer miraculós? —Jo no —va dir la Maria Teresa. —I jo tampoc —va afegir la Pepa. —Em sembla que no la sap ningú, aquesta —va dir la Neus. —No m'estranyaria gens —va dir en Manotes—. A mi me la va contar un monjo que anava de pas per aquestes contrades i que diu que havia conegut uns frares descendents d'una comunitat que hi va haver a la Saloquia, molts anys després que els cristians fessin fugir els moros. —No ho sabíem pas, això, que dalt a la Saloquia hi havia hagut monjos —va exclamar el Francesc. —Oh, i tant!, i no pas un any o dos, sinó molts més. Fixeu-vos si s'hi van estar temps que van ser els que van construir el claustre de l'església que hi ha vora el castell i els qui van fer de la Saloquia un monestir. —No ens ho havia explicat ningú, això, senyor Manotes —va dir l'Isern—. ¿Com ho podem fer per conèixer aquesta llegenda? El llenyataire s'hi va posar encara més bé. —Doncs, vet aquí que el monjo era de bon tarannà, vull dir que semblava que tot s'ho prenia molt bé i me'l vaig trobar vora la caseta on guardo les eines i on em refugio quan hi ha tempesta. Ja sabeu on és, vosaltres..., allà dalt, passat el barranc de la Vilamanya... —Sí, sí... —van dir tots els de la colla, pensant que potser els renyaria per les vegades que s'hi havien deixat caure quan ell no hi era. Però en Manotes no en va fer cas. —Doncs, allí mateix me'l vaig trobar. Jo m'estava assegut vora la caseta que en diem del llenyataire i reposava una mica perquè m'havia dedicat tot el dia a retallar i fer neteja a les branques d'una colla de pins i 67


alzines que hi havia pels voltants. «Bon dia, bon llenyataire!», em va dir. I jo, la veritat, em vaig sobresaltar una mica perquè no l'havia sentit ni arribar. «Bon dia», li vaig respondre. «¿A passeig...?», li vaig preguntar. I ell em va dir que anava de peregrinació a la Saloquia i que pertanyia a una comunitat de frares que hi havia estat feia molts anys. Em va preguntar què estava fent i li vaig dir que havia decidit retallar uns quants dels arbres del voltant de la caseta i que això no era pas feina senzilla i... fixeuvos, em va deixar amb un pam de nas quan em va dir que no se m'acudís mai de tallar el xiprer del davant de la caseta, que era el més gros i robust de tots els que hi havia i que encara hi és avui, ja ho sabeu. Li vaig dir que em digués què tenia contra aquell xiprer i per què m'ho deia i, tot seguit, em va engegar la llegenda de la qual us parlava i que, tal com ell me la va contar, jo us la faré saber ara perquè no he esbrinat mai què té de cert, però el cas és que sempre m'ha fet com una mena de rau-rau esporgar aquell xiprer i, me'n fa tant!, que encara hi és avui, ves! Doncs, bé, el monjo em va contar que potser feia més de cent anys que van enviar al monestir una comunitat franciscana a qui van imposar un sistema de vida molt reglamentari. Una de les normes, fixeuvos, deia que no podien menjar carn ni cap altra menja que no fossin herbes o vegetals. Els monjos van obeir les seves lleis fins que passats els anys n'hi va haver un que, cansat de tant d'herba i tant de vegetal, es va dir que si bé es podien menjar les herbes tal com les collien del camp, també se les podien menjar transformades. I tan llest va ser aquell fraret que va començar a atipar uns moltons que guardaven a l'estable amb bons feixos d'herbes collides del camp i amb vegetals de tota mena. Aviat els moltons es van engreixar de bo en millor i quan els frares van decidir que n'hi havia per a tots, es van dir: «Ara ja ens 68


podem menjar les herbes, però transformades!» I van matar els moltons amb la carn dels quals van fer un bon banquet. Però aquí no s'acaba tot perquè sembla que els ossos dels moltons sacrificats van ser llençats on avui hi ha la caseta que tots coneixem com la del llenyataire i, on temps després, s'hi van plantar els xiprers. El monjo em va dir que aquell xiprer tan robust i tan gran s'alimentava amb els ossos dels moltons que els frares havien enterrat a sota mateix i en un indret on, llavors, no hi anava bo i ningú perquè no se'ls descobrís la falta que havien fet i que per això, miraculosament, havia crescut amb aquella vigorositat. Com que em va recomanar que no el toqués, de moment no ho vaig fer mentre pensava que en una altra tallada el netejaria, però el rau-rau que us deia, ¿sabeu?, no m'ha deixat mai clavar-li destrelada. I és que totes les llegendes arrosseguen alguna cosa de veritat i no goso, mireu, fer-li cap senyal, al xiprer, perquè si és tan miraculós com diuen... Nois, me n'he d'anar que es fa tard i vol ploure! —Manotes! —va cridar encara la Neus—. I el monjo... ¿no l'ha vist mai més? —No, mai més des d'aquell dia... —va respondre el llenyataire, com si s'ho pensés—. I mireu que és ben estrany perquè parlant-ho un dia amb l'avi de Ceslelcampaneta, que al cel sigui, em va deixar sorprès quan em va dir que en tots els anys que ell havia estat a la Saloquia no havia vist mai cap monjo com el que li deia i, vatua l'olla!, fins i tot em va tractar de mentider, l'home. Hi he pensat moltes vegades, sí, sobretot quan estic reposant davant mateix del xiprer i després de dinar m'agafa una mica de nyonya de tant treballar i amb tanta xafogor... Hi he pensat sovint, en aquell monjo, però no l'he vist mai més, no...

69


I se'n va anar, el llenyataire, amb la seva destral a l'espatlla i deixant una riuada de fum blanquinós darrera seu. Els de la colla, dins dels capgrossos, es miraven per les boques els uns als altres. —No estaria gens malament una llegenda de monjos... —va dir el Josep. —Jo ja em veig matant moltons... —va fer el Rufí. —I jo recollint els ossos i enterrant-los a terra! —va dir l'Isern. —Ens farà falta un xiprer, però —va objectar el Francesc. —El farem amb branques d'arbre i amb un pal ben alt. Encara ens queda temps! —es va animar la Neus. —Jo buscaré pells de moltó a casa de l'oncle, i alguns ossos i tot... tants com en mata! —va dir l'Isern. —Però no he vist mai monjos amb el cap tan gros... —va observar la Pepa a qui agradaven les coses ben fetes. I ho van decidir tots plegats. A fi de comptes, la Pepa, a la llarga, també se'n va convèncer. Ningú no sabia si les llegendes eren o no eren veritat... Doncs, tampoc no hi perdien res si feien fer de monjos els seus capgrossos. I ho van assajar una vegada i una altra perquè els quedés bé del tot i com que els faltava un que fes de xiprer, van dir al germà petit de la Maria Teresa si volia fer de xiprer miraculós i l'Andreuet, que no hi veia de cap ull, amunt i avall amb el xiprer i fent tot el que li manaven. I quan se'n van cansar, van anar a sopar.

70


EL GEGANT DE XALOC EL CELS va quedar bocabadat quan el va veure ballar per la placeta de la font del Llop. Era a tocar de la carretera de Xaloc, on els de la colla es trobaven per fer-ne de les seves. El gegant dels xaloquins impressionava de tan alt i de tan ben fet com estava. —Us haurà costat! —va dir el Cels. —Ens ha ajudat una mica el pare del Ramon. Hem tingut sort que treballa a la fusteria! —va dir el Daniel. —No et pensis que no n'hi hem passat, d'hores, amb el gegant! —es queixava l'Esteve. —Tu calla —li va dir els altres—, que després de dinar, l'altre dia, no hi vas fer cap! —Ja us vaig dir que la mare em va fer quedar a casa per acabar els deures! —es va enfadar l'Esteve. —Està bé, home, està bé —el van calmar. —¿Com van les coses per dalt? —van preguntar al Cels. —Tot continua igual —els va dir—. Sort que ahir va baixar la boira i fins a migdia no s'hi van poder posar una altra vegada. Això els ha retardat una mica. El Cels es va dir que si continuaven fent feina d'aquesta manera, aviat es podrien veure tots plegats i organitzar la barrila grossa. I abans d'anar-se'n cap a la Saloquia li va fer gràcia provar el gegant. Es va posar a dins i va fer-li fer una ballada. Es va sentir tan feliç amb el rodolament que, quan en va sortir, li va rodar el cap i tot.

71


—T'has marejat, t'has marejat! —li van cridar tots. —Gens ni mica —va dir ell, quan tot li rodava com si s'hagués enfilat en una nòria. I feia esforços per plantar-se dret, però el terra encara li rodava i el cel li feia pampallugues, tantes, que va haver de cedir sota les rialles de tots i es va deixa caure de cul a terra fins que li passés. —El vestit és obra de la Carme i la Jordina —va dir el Daniel al mateix temps que elles dues, avergonyides, li feien llengotes. —¿D'on heu tret aquest bastiment tan alt? —va preguntar el Cels. —Del pare del Daniel, ja t'ho hem dit... —va respondre la Jordina. —M'heu dit del pare del Ramon, en tot cas... —va dir el Cels. —Calla, home, del Ramon, volia dir! —es va apressar a rectificar de seguida la Jordina. Després va continuar—: Ens ha ajudat molt i ens ha tallat les peces de fusta. Després encara les va afegir al bastiment. Només hi hem hagut de posar els coixins d'espuma que fan de respatller i que no fan mal a les espatlles. —És fantàstic! —va repetir el Cels. I ho era de debò, fantàstic. El cap, molt semblant a un dels de Mestral, però més gros i tot, el van pintar tot de color rosa al fons i hi van posar tota una espessetat de cabellam entre cordills i fils barrejats de llana. Era un gegant pelut de veritat. Amb uns ullassos com dos triangles i una boca riallera d'aquí a allà que quan ballava o empaitava algú semblava que encara se'n mofés. Allò més original del gegant de Xaloc, però, era el nas, rodó, gran, allisat, vermell com una tomaca. —Se l'ha inventat el Jaume —va dir la Carme.

72


I el Cels, tot i que el reüllava ja feia estona, no podia endevinar com se l'havien fet. Els altres, vinga gesticular i esgargamellar-se perquè ho endevinés... —Gruuuggg... —li va fer el Jaume. —Pufff!... —el Martí, tot posant-se els dits al nas. —Gluc-gluccc... —el Pere, mentre el fitava amb ulls d'enganyifa. La Carme aixecava el braç i feia veure que estirava alguna cosa i el Ramon l'acompanyava en el seu gest, tot exclamant: —Groggg... rofff! —Doncs, nois, per més que feu no arribo a endevinar... —va dir el Cels i, com si ho preguntés, es va aventurar—: ¿Una pilota...? —Nooo, nooo! —van fer els altres. —Una bombeta inflada! —va insistir ell. —Freeed, freeed! —continuaven cridant tots entre bots i rialles, giravoltant. —Doncs, prou! No ho sé pas! —va cridar al final, el Cels, mig empiulat. I va ser aleshores quan li van dir que el nas del gegant l'havien fet amb una boia de vàter i que els l'havia donat l'Eusebi, el manobre, que estava fent uns adobs als lavabos de la Fonda de la Quimeta. El Cels va confessar que no s'hauria pensat mai que allò fos una boia i, llavors, el gegant de Xaloc encara li va agradar més. Quan Celselcampaneta se'n va anar, van començar a rumiar quina una n'hi havia que fos de gegants. I la Jordina va desvelar el misteri al cap d'una estona. Mentre l'estava explicant als altres, aquests escoltaven impacients i intrigats la seva història. No ho havien sentit a dir mai...

73


BUFA FORT, QUE CAU LA ROCA! —A MI ME LA VA EXPLICAR l'àvia un dia que vam pujar a berenar a la Saloquia i que vam anar a la fonteta que hi ha vora el passeig dels Frares i, de fet, si hi aneu, veureu que és veritat. Tots van preguntar a la Jordina què era allò que era veritat. —La història que us contaré i que, si no és de gegants, doncs, no sé pas de què deu ser —els va dir ella. I tots encuriosits es van disposar a escoltar-la. Ella ja havia començat, sense alçar gaire la veu, com si tingués por que algú la sentís com contava un secret. —Diuen que damunt mateix de l'antic portal que donava entrada al claustre dels monjos, aquella roca tan gran que hi ha, no hi va arribar així com així. I l'hi podeu veure, de fet, recolzada només en dues punxes de la pedra, com si sempre estigués a punt de caure't al damunt... —Bona la faríem! —van dir alguns. —No en quedaria res —van dir els altres. —I tant! —va afegir la Jordina—. Jo també l'hi vaig dir, això, a l'àvia, i va ser quan em va contar com hi havia arribat, allí damunt, aquella pedrota. —Digues, digues! —va exclamar la Carme, entusiasmada. —No t'entretinguis, va! —insistia l'Esteve. —Calleu! —va ordenar, el Ramon. La Jordina va continuar emprant cada vegada un to de veu més misteriós.

74


—Doncs, segons conten, es veu que la pedra hi va arribar perquè un monjo que es va enfurismar amb el prior del monestir quan l'estaven construint... —Apa! —va fer ara, el Daniel. —Una d'indis, ara! —va afegir el Pere. —Xiiisssttt!—va fer el Martí, demanant silenci. —Creieu-vos-en el que vulgueu —es va excusar la Jordina— i, si no, pugeu-hi i veureu com hi deu haver alguna cosa de veritat en la llegenda perquè d'altra manera no s'explica... —Vinga, vinga... —va animar el Jaume. I la Jordina va continuar amb el mateix misteri que abans. —El monjo que es va enfurismar es veu que s'havia passat tota una jornada per pujar a coll, ara estiro, ara arronso, la pedrassa fins al passeig dels Frares, prop d'allí on encara hi ha pedrissos de pedra per seure-hi i que era on reposaven els monjos en els seus temps de lleure, i després de l'esforç, el prior li va sortir a la porta del monestir i, potser indignat, tot veient que se n'havia sortit, perquè va ser ell qui havia enviat el monjo a buscar la pedra, li va dir que ja la podia deixar on fos i que ara ja no servia de res perquè havia tardat massa... —Bon prior estava fet, aquest... —va dir la Carme. —¿Per què no se n'hi anava ell, doncs? —va dir l'Esteve. —El cas és que, sorprenentment, el monjo, sense fer gairebé cap esforç, va fer un gest d'espatlles i la pedra se'n va anar d'un sol tret al lloc on ara encara és i s'hi va quedar penjada com per art d'encantament. —És cert, és cert! —va cridar el Jaume—. Jo m'hi vaig fixar un dia que bufava fort el vent. El pare deia que era el mestral i la pedra es bellugava com si volgués rodolar penyals avall!

75


—Doncs si un dia baixa... —va dir el Pere mig temorenc i esguardant dissimuladament el turonet de la Saloquia. —També diuen que el monjo, indignat, va pronunciar unes paraules al mateix temps que llançava la pedrassa... —va afegir, mig incrèdula, la Jordina. —¿Quines, quines? —van preguntar dos o tres alhora. —Doncs es veu que va dir que ningú no tocaria aquella roca tret de qui l'havia ajudat a pujar-la i que això passaria quan haguessin transcorregut molts segles i així s'hagués compensat l'esforç que havien fet, camí amunt, el monjo i... l'ajudant. —¿L'ajudant...? ¿Quin ajudant...? —va preguntar el Ramon, mentre els altres estaven a punt de fer la mateixa pregunta i la repetien movent només el cap. —Això no s'ha aclarit mai —va dir la Jordina—. Però algú ha fet córrer que ja se sabia qui havia ajudat el monjo —va afegir amb veu més fluixa, com si tingués por que algú els sentís. —I, doncs... —va saltar el Martí amb els ulls ben oberts. —Un gegant! —va exclamar la Jordina. —¿Un gegant? —van fer tots alhora. I com si s'haguessin posat d'acord, tots es van mirar el seu que jeia a terra ben bé com si encara dormís. —Sí, sí, un gegant, un gegant que va ajudar el monjo a pujar la pedra i que sempre ha viscut pels rodals de la Saloquia —va afegir la Jordina. I va continuar—: Encara diuen que quan bufa el mestral no és pas el vent el que fa bellugar la roca sinó ell, el gegant, que amb els seus esbufecs la fa trontollar per veure si rodola avall d'una vegada. —Òndia, tu! —va dir el Jaume.

76


—Doncs qui no et diu que encara hi és, per allà dalt... —va fer el Daniel. —Mentre que un dia no s'empipi de debò i bufi massa fort... —va insinuar el Pere, que no parava de fitar el turó del castell. I hi va haver una pausa com si tots rumiessin. Va passar una estona abans no es van recordar del motiu pel qual havien escoltat aquella llegenda. El Martí va dir en sec: —Doncs pot quedar molt bé, això! —I tant! El gegant de Xaloc el fem sortir per darrere del passeig dels Frares i podem representar la pujada de la pedra al claustre —va afegir el Jaume. —Sí, però... —va indicar la Carme—, sense bufar gaire fort, eh! I van esclafir tots a riure mentre alçaven de nou el bastiment i, com si hagués recobrat la vida, el gegant ballava i ballava i, galtaplè, somreia tot cofoi.

77


LES CAROTES DE GARBÍ —¿I PER QUÈ n'heu fet tantes, doncs? —va preguntar el Cels als garbinencs que encara treballaven entusiasmats, posant colors a les màscares. —Perquè així les donarem a qui se'n vulgui posar! —va respondre l'Edgar. —I en podrem regalar una al senyor de la Saloquia! —va dir, burleta, la Sílvia. —Jo ja la tinc enllestida del tot! —va dir l'Helena. —És molt ferma, tu! —van exclamar dos o tres alhora. Li havia quedat molt bé. Rodona i grossa, feta a mida perquè li cobrís tota la cara. Se la va fermar pel darrere del clatell amb la goma que s'estirava i s'arronsava i se la va col·locar bé perquè els ulls li guaitessin pels forats de la careta. —Sembla de debò i tot! —va dir el Cels. I era veritat. Havien recollit trossos de cartolina vella i cartons no gaire dobles i la plantilla els l'havia fet la Sílvia que tenia molta traça a dibuixar. Se la van anar passant d'un a l'altre i, amb unes bones tisores cadascú, van anar retallant un futral de carotes, totes de la marteixa mida. —Ara, que cadascú s'empesqui una ganyota diferent —va anunciar la Sílvia. I així van anar sortint caretes de tota mena: Una que reia escandalosament amb cara rosada, el nas llargarut i, damunt del cap, una mena de barret

78


petitó amb un cabellam vermellós de llana que li sortia tapant-li les orelles. Una altra amb la cara tristoia, amb el nas més camús i els ulls com dues cireres de tan petits i amb quatre cabells al costat del cap, que era calb com una bola de billar, i amb una mena de mosca damunt la closca. Una altra de cara jovenívola, amb els llavis premuts i dos ulls llargaruts, escrutadors, un nas prim i amb un cabell de paper japonès no gaire llargarut i lligat amb un parell de llacets, un a cada costat. Una altra que més aviat semblava la d'un pallassot, amb un cabellam tot esbojarrat com si no s'hagués pentinat de feia dies i amb el voltant de la boca tota pintada i els llavis de color negre i vermell a la vegada i els ulls blavencs com si encara estigués a la lluna després d'una nit de somnis. Una altra d'originalíssima, retallada en forma de triangle, amb la punxa a baix de tot, els ulls rodons, grossos, amb unes celles llargarudes i els llavis arrodonits grossos i un nasset escardalenc, amb un parell d'orelles d'on penjaven un parell d'arracades i, damunt de la closca, tot una floca de llana grisa i verdosa amb una borla al capdamunt que feia cara de ser un monyo. Era ben bé la carota d'una vella. Una altra amb barret de tirolès, riallera... Una altra amb barret de platja, boca oberta i ulls bonics... Una altra amb ulleres... Una amb unes dentotes que feien por i tot... Una amb barret de cucurull i cap pelat i amb bigotet de Charlot!... Una que semblava el sol... Una que feia l'efecte que fos la lluna... Aquella altra que portava turbant, com un moro... —¿D'on heu tret tant de paper xarol i paper japonès i pintures? —va preguntar el Cels. 79


—Recollint per aquí i per allà —va aclarir, fent broma, el Miquel. —El paper de xarol el teníem quasi tots sobrer de l'any passat a l'escola —va dir el Joan. —I el paper japonès el vam recollir de la plaça de Baix. Encara n'hi havia penjat als fanals de quan va ser la Festa Major. Sort que no ha plogut des d'aleshores... —va dir el David. —Les gomes són retalls de ca la senyora Quimeta, la sastressa! —va dir la Sílvia—. A mi em coneix de quan em va fer una faldilla d'hivern. Ens en va donar de totes mides. —Els llapis de cera els hem demanat a l'escola i com que el curs passat en van sobrar una colla... —va dir el Carles. —Jo encara en tenia una capsa sencera —va dir també el Cels. —Em penso que avui ho deixarem llest del tot, això... —va aventurar el Miquel. —Els de Xaloc ja tenen el gegant a punt —va explicar el Cels—. I a Mestral i a Gregal també ho tenien força avançat. Dissabte podríem fer la gresca pels carrers dels pobles... —va proposar finalment. —Això, dissabte hi ha més gent que ve de cap de setmana —va afegir l'Helena. —I a la tarda no hi ha tants pagesos que siguin als trossos —va dir el Joan. —¿I quan farem la festa grossa a dalt de la Saloquia? —va preguntar l'Edgar. —Ho decidirem entre tots... Potser diumenge, si anés bé a tothom... —va provar el Cels—. Els amos encara hi són aquesta setmana. No se'n mouen, per vigilar les feines dels homes... —¿Creus que ho aconseguirem? —va preguntar la Sílvia. —Per això fem tot el que fem —va respondre el Cels. 80


—La gent ja es pensa que en portem alguna de cap, amb tant de tràfec! —va fer saber el David. —A mi m'ha preguntat un grapat de gent què fèiem —va dir també el Miquel. —Doncs, aviat ho sabran... ja ho crec, que ho sabran! —va dir el Cels. I mentre s'enfilava de nou a la bicicleta es va dir amb un cop de palmell al front—: Ara me'n recordo que la mare m'ha dit que passés per la botiga! —Encara la trobaràs oberta —li va dir l'Helena. I se'n va anar, pedalant com un maillot groc, caminoi enllà. Els de la colla de Garbí es van quedar fent els últims retocs a les carotes, dins l'era del mas de cal Trinxaire. El mas estava quasi en runes i l'amo els havia dit que s'hi podien estar sempre que volguessin mentre no fessin res malbé. —Poc se la pensa el Trinxaire! —havia dit una vegada l'Edgar. I la Sílvia, amb la carota de la velleta posada, dreta i tot fent la geperuda, deia amb veu tremolenca: —I doncs, ¿quina una en fem ara, carotes, perquè el senyor de la Saloquia ens deixi ben tranquils?

81


LA CAROTA DEL DIABLE I LA LLEGENDA DEL BALCÓ —AQUESTA és la que m'agrada més —va dir el Roc, el Trinxaire, mentre s'emprovava una carota que semblava la d'un dimoni, vermellosa, amb un parell de banyes fortes i negroses acabades en punxa—. Sí, senyor, m'agrada això de fer el dimoni! I els de la colla vinga riure de veure el Roc emmascarat amb la carota que havia triat de la pila. En Roc, el Trinxaire, baixava amb un ruquet dels trossos i va sentir l'enrenou dels de la colla. Li va fer gràcia tota aquella mascarada i, amb la carota del diable posada, els va dir: —¿No la sabeu, la que va fer per aquí, el diable? —¿El diable? —va preguntar, incrèdul, el Carles. —Apa, Trinxaire, que el diable no existeix! —va dir el Joan, alçant els braços. —Això ho direu vosaltres, que no sabeu de la missa la meitat! —va continuar en Roc—. Però, ¿com us ho expliqueu, doncs, que allí dalt mateix, en aquella fondalada que es veu des d'aquí —i es van abocar tots a mirar cap on indicava el Roc endiablat—, sota la capella d'en Celselcampaneta hi hagi aquell abisme que anomenem el balcó del diable? —I tant! —va fer el David. —Doncs, és veritat —va cridar l'Helena—. Des del terrat de casa es veu molt bé i el pare sempre l'anomena aquest balcó... per saber l'hora... o per avançar el temps que farà. —¿I com us ho expliqueu, doncs, això? —els va tornar a preguntar, alçant la mà dreta i fent anar el dit índex. 82


I van callar perquè alguna en devia saber el Trinxaire que no es treia la carota i que semblava que tenia ganes de xerrar. —De fet, jo tampoc no me la volia creure quan era més petit, com és ara vosaltres, però... com més gran em faig, més penso que el pastor de la Saloquia devia tenir raó. —¿Qui és el pastor de la Saloquia? —va preguntar el Carles. —Ah! —va dir en Roc— ¿tampoc no ho sabeu? —No l'havíem sentit anomenar mai, almenys, jo —va dir l'Edgar tot mirant-se els altres que feien una ganyota d'aprovació amb la cara. —Doncs va ser ell qui m'ho va explicar, això del diable. Ell era el pastor que guardava més ramats de totes aquestes contrades i s'havia fet un fart de passar hores i hores a la serena per aquest muntanyam. Se les sabia totes. Si n'havia viscut algunes no ho sabrem mai, però era un pou d'històries que ningú no gosava dir que no fossin llegendes. —¿I quina una en va explicar del diable, doncs...? —van demanar tots encuriosits per les paraules d'en Roc, el Trinxaire. —Una dels alarbs, per si encara no se'n parlés prou! —va dir el Roc. —Jo no sé què són els alarbs... —va dir la Sílvia, interrogadora. —Sí, dona... —va explicar el Miquel—. Són els moros, els sarraïns que van viure per aquí molt abans que els cristians i que els monjos. —Ah! —va fer la Sílvia, amb un gest de llavis com si no hagués sentit mai anomenar-los d'aquella manera. —Sí —va agafar la paraula en Roc, el Trinxaire—. Això va passar tot just quan els cristians ja havien guanyat la Saloquia, però encara quedaven molts sarraïns per les boscúries dels voltants. A dalt del 83


castell comandava un conegut castellà, tal com s'anomenaven aleshores els senyors que eren caps de guàrdia dels castells. Conten que la muller del castellà tenia amistat amorosa amb un jove sarraí, fill d'un emir que encara havia resistit la batuda dels cristians i que sovint en feia de les seves pels voltants. Un dia, el jove moro va pujar cavalcant per aquí mateix, des de Garbí i es va trobar amb la seva estimada a la placeta de la font del Sarraí, que en dèiem. L'un i l'altra, que ja s'havien passat l'avís com en altres ocasions, es van estar una bona estona asseguts als pedrissos de la vora de la font, tot romancejant el jove moro amb la muller del castellà, un senyor d'armes molt conegut per la seva valentia. Vet aquí, però, que enmig de la xerradeta amorosa, va comparèixer el marit, el castellà, que pel que es veu, feia temps que es temia que la seva muller es veia d'amagatotis amb el sarraí i, la muller, coneixent el tarannà del seu marit, es va enfilar junt amb el sarraí a la gropa del cavall del moro i, fugint plegats camí enllà, quan el cavall, que galopava vertiginosament, va arribar a l'abisme, s'hi va abocar fondalada avall... —Oh! —no va poder deixar d'exclamar la Sílvia. —Pobre sarraí i pobra noia! —va dir l'Helena. —¿I què hi pinta, aquí, el diable, Roc? —va preguntar el David, tot interessat. —Doncs, ara ve això —va continuar el pagès—. Com sigui que la muller i el sarraí havien obrat tot enganyant el castellà, això era senyal que havien fet tractes amb el diable i la prova que el Banyeta existia per aquí, a la Saloquia, és que cavall i genets que van saltar penyes avall, no van arribar mai al fons i ningú no els va saber trobar mai més enlloc. —Això sí que és misteriós... —va dir ara el David. —Sí, molt! —va afegir en Roc—. Però no ho és tant si, com deia el pastor de la Saloquia, se sap que el 84


diable, que estava pendent de la parella, els va recollir en la seva caiguda i se'ls va emportar cap als seus dominis de foc i olles de Pere Botero. —Doncs, com a llegenda és d'allò més interessant —va dir, entusiasmada, l'Helena. —Però ben difícil de creure... —va objectar l'Edgar. En Roc, el Trinxaire, ja s'havia tret la carota vermellosa i es passava la mà pels cabells desembullats. —Fa calor damunt del nas! —va dir. I va agafar el ruquet per la corda que el lligava al tronc d'un garrofer. —¿És veritat que us ho va explicar el vell pastor de la Saloquia, això del diable? —va preguntar encara el David. —I tant, si n'és de veritat! —va exclamar en Roc—. No sóc cap mentider, jo! I ell i el ruquet se'n van anar avall. Abans d'arribar al tomb de la vinya, el Trinxaire es va girar en sec i, com si se n'hagués oblidat, va afegir: —Ah!, i per si no en tinguéssiu prou, el pastor de la Saloquia diu que havia sentit més d'una nit que bramulava el dimoni i també els gemecs de la parella que aquell dia va raptar per allà baix d'aquelles fondalades... I ara sí que va desaparèixer del tot per darrera dels ceps gruixuts i recargolats de la vinya. El David va agafar la careta que havia fet servir en Roc, el Trinxaire, i tot li van endevinar el que pensava. Es van posar a la feina en un no res. La història els havia desvetllat tot l'interès i, a fi de comptes, tampoc no en tenien pensada cap altra tan misteriosa com aquella per representar.

85


ELS PREPARATIUS DE LA GRAN CERCAVILA AQUELL dissabte petava un sol que feia suar de debò. Es van trobar a la plaça del Suro. Quin enrenou! Els animalons, si és que n'hi van quedar espiant entre els matolls, amb tot aquell terrabastall, no devien entendre què passava. Més aviat es devien meravellar d'aquell espectacle tan fabulós. Hi eren des de bon matí. Els de casa ja ho veien venir, que en preparaven alguna de grossa. Feia massa dies que els havien vist anar per tot arreu atrafegats, buscant roba, papers, cartrons, pintures, cordills... Algú ja havia dit que els de les colles preparaven una festa. La mare del Cels, tot fent el paper de la que no sap res, havia dit al seu fill: —Esteu molt enfeinats, noi... I el Cels li va respondre que sí, que preparaven un joc entre tots. Però es veu que ella no va quedar prou convençuda perquè aquell matí, quan el va veure amb els timbals lligats al portapaquets de la bicicleta, li va dir què n'havia de fer dels timbals, i ell li va explicar tot el que havien preparat entre els de les colles i que ho feien per salvar la Saloquia i que es proposaven que tots els veïns els escoltessin i els ajudessin a convèncer l'amo perquè, tant el castell com els boscos, s'havien de conservar com estaven, o millor. La mare del Cels es va esgarrifar. «Ai, mare de Déu santíssima!», va exclamar, senyant-se. I, per una estona, va pensar què diria l'amo quan veiés el Cels davant de tot allò. Però, en el fons, va estar contenta que el Cels s'hagués proposat salvar la Saloquia perquè ella ja feia dies que es temia que se'n preparava alguna d'aquestes perquè ja havien vist els 86


homes per baix els boscos i n'havien parlat fins i tot amb el pare i, ell, mastegant la caliquenya, havia remugat que no li feia gens de gràcia, allò. I sa mare li havia dit una altra vegada, «¿vols dir?» Però no en van parlar més perquè ell se'n va anar als trossos i ella va anar a donar menjar a les gallines i els conills. Però ara fins i tot es posava al costat del seu fill. I quan ell va pujar a la bicicleta, li va fer un petó al front i, a cau d'orella, li va dir: «Que tingueu sort, fill!» I es van abraçar els dos, com si tinguessin una gran tasca entre mans. I, de fet, sí que l'hi tenien. La mare va fer una correguda cap als trossos on era el pare del Cels treballant i, mig d'amagatotis, com si els arbres els haguessin de sentir, l'hi va explicar tot el que havien preparat els de les colles amb Celselcampaneta al capdavant. I el pare va dir, emmurriat, que no tenia cap dret a fer això, l'amo, i que si no ho aconseguia la canalla amb els veïns, ell mateix li plantaria cara, al senyor de la Saloquia, que ja se la temia que aquella gent que havia pujat al castell, més que prendre mides del bosc, en portava alguna de cap. I és que la família del Cels s'estimava la Saloquia com si fos seva de debò i per això treballaven tan a gust pels trossos i per això la mare del Cels tenia el castell net com una patena i, als trossos, s'hi podien llepar els dits de tan ben conreats com estaven. «Ja hi era el meu pare, aquí, abans que l'amo!», va rondinar el vell Cels. I la mare va fer que sí, amb el cap. I els dos van pujar al castell. «Ho hem de posar tot a punt per demà sense que l'amo se n'adoni», es van dir. I no els quedava gaire temps perquè la gran festa a la Saloquia s'havia previst per a l'endemà mateix, que era diumenge. Hi eren des de bon matí, doncs, aquell dissabte. El Cels amb els timbals, els gregalencs amb els seus titelles, els mestralencs amb els cap grossos, els xaloquins amb el gegant i els garbinencs amb el futral de màscares i carotes. 87


Es van disposar a organitzar el recorregut. —Ja veuran quina gran cercavila que muntarem! —cridaven, engrescats, alguns. Abans que res van passar recompte dels instruments que havien pogut recollir. Calia fer força terrabastall i com més fort millor. Van començar a posar-ho tot al mig de la plaça. Els timbals, un de mig apedaçat, les guitarres, les flautes, el cèrcol, el rigo-rago, una picanya, un cai-cai, una teula, un acordió, una simbomba, xiulets, un ferret, picarols, botzines de pregoner, flautes de canya... Ni ells no s'ho creien, que haguessin recollit tants instruments. —Ja en farem de gresca, ja! —es deien. Es van marcar el camí a seguir pels pobles. Es va acordar que, primer que tot, començarien per Gregal, i després seguirien per la carretera de baix cap a Mestral per tal de seguir el rierol a contracorrent, que hi havia bona pista, i arribar recte a Xaloc i després baixar una altra vegada a Garbí. —En tenim per un bon trot! —van pensar. —Hi ha tresca! —van dir uns altres. —Dinarem tard! —es queixava algú. —Tant hi fa... —es van conformar—. Si convé menjarem pel camí. —Ja ens donaran alguna cosa, ja! —es va animar un altre. S'ho havien agafat a la valenta, allò de salvar la Saloquia. Es van posar en marxa. Quin seguici! Davant de tot hi anaven els garbinencs amb les seves carotes. Darrera seu, els caps grossos de Mestral. Entremig, el gegant de Xaloc. I darrere, els gregalencs amb els seus titelles i emmascarats amb les carotes sobreres que havien fet els de Garbí.

88


Davant de tot, tothom va acordar que hi anés en Celselcampaneta i que el seguissin dues carotes fent de timbalers i una fent de nunci amb la botzina del pregoner. Ells serien els qui anunciarien als veïns tot el que passava a la Saloquia. Els altres, mentrestant, ballarien, cantarien, saltarien i representarien les històries que havien assajat. —Quan em vegin els de casa! —va dir algú. —I a mi! —va afegir un altre. I camí avall, una eixordadissa de sons que feien seguir s'infiltrava entre els pins, les alzines i el boscam que jeia a l'ombra de la Saloquia.

89


LA GRAN CERCAVILA FEIA ANYS que els veïns de la Saloquia no havien vist res semblant. Tothom es va llançar al carrer quan va sentir tot aquell rebombori. Els més vells badaven amb la boca oberta com un pa de quilo. Als més joves els sortien els ulls de la testa. Els més menuts, enduts per les musiquetes de la cercavila, es van enganxar a la gran desfilada de les colles. Tothom aplaudia els acudits enginyosos dels nois i noies que pretenien salvar la Saloquia. Entraven per un cantó del poble i despertaven a tothom fins que no omplien de gom a gom la plaça gran de la vila. Allí, cada colla representava el seu número, els titelles explicaven als veïns la llegenda del minaire, els capgrossos amb el germà petit de la Maria Teresa els feien conèixer la història del llenyataire i el xiprer miraculós, el gegant vinga bufar per veure si feia caure la roca del monjo de la Saloquia, les carotes esforçants-se a fer el diable i el sarraí i la muller del castellà. Tot entremig de salts, crits, sorolls i música de tota mena amb tants instruments. A la fi, el Cels, que era qui feia saber perquè s'havia organitzat tota aquella faràndula, s'enfilava en algun lloc alt i els timbalers repicaven sorollosament perquè la gent s'hi fixés a la vegada que les botzines dels pregoners feien romandre en silenci tots els veïns que s'havien apilat a la plaça. El Cels ho va estar repetint un grapat de vegades, ara enfilat en una branca d'arbre, ara dalt d'un banc, ara damunt la font o arrapat a la reixa d'una finestra que fos més alta que la gent:

90


—Poble veí de la Saloquia! —cridava—. Les colles us hem reunit per fer-vos saber quina una ens espera a tots plegats! El Celselcampaneta s'esgargamellava mentre les musiquetes feien un so que semblava que volgués remarcar les seves paraules. S'hi sentia: Les rascades de les guitarres... Els cops repicats dels timbals del castell... El so tremolós de la pandereta produït pel cèrcol... El grinyolar del rigo-rago... El xiulet semblant al vent del picacanya... El xac-xac rítmic i compassat del cai-cai... El simulacre d'una campana de la teula... El rondineig de la simbomba... La xiuladissa refinada de la flauta de canya... Els esgarips dels xiulets... Els drings-drings dels ferrets... El so mandrós de l'acordió... El so encomanadís de les flautes... Entremig d'aquesta barreja de sons, el Cels continuava el seu anunci tot fent el gest amb la mà que els de les colles afluixessin el guirigall: —El nou amo de la Saloquia, el senyor, vol tancar el castell i tot el que l'envolta, vol arrasar els nostres boscos i ens vol deixar amb el turó pelat de cap a peus, sense ni un arbre, ni un ocell, ni una guineu, ni un senglar... Vol que s'hi facin hotels, cases, xalets, residències i carreteres. I no vol escoltar ningú perquè ell diu que és l'amo! Veïns de la Saloquia!, els de les colles us convidem a una gran festa que farem tots plegats a dalt, al castell, amb música, soroll i gatzara de la bona per convèncer l'amo que aquestes terres són de tots i que no han de ser fetes malbé! Tothom qui ho vulgui, demà a trenc d'alba, a la plaça del Suro!

91


I el guirigall de músiques tornava a sonar pels carrers i places mentre la mainada saltironejava darrere els saltimbanquis improvisats. Aviat la gran cercavila va ser tan llarga com el carrer més gran del poble. Ja no eren només els de les colles i la xicalla que tambironejava alegrement. Els pagesos havien sortit també de les quadres per veure què passava; les dones, de les botigues; les velles, dels portals; els forners, dels forns; els ferrers van deixar els cavalls; els carnissers van parar de tallar la carn darrere els taulells... La veu va córrer com un fogueral d'estiu per tots els voltants: ¿QUI VOL TANCAR LA SALOQUIA? NO ENS HO FARAN PAS, AIXÒ! US HEU FIXAT, QUINA BARRA! QUINA POCA VERGONYA QUE TENEN! NO HI TENEN CAP DRET! HO IMPEDIREM! SÍ QUE HO IMPEDIREM! I TANT, NO HO FARAN PAS! SALVEM LA SALOQUIA! SALVEM LA SALOQUIA! SALVEM LA SALOQUIA!

92


Va ser tan gran l'enrenou que diuen que l'amo de la Saloquia havia fet baixar al poble el seu xofer per veure què passava i que l'home, que no havia vist mai res de semblant, va arribar esbufegant dalt del castell per anunciar al seu amo quina una en preparaven els veïns. I la nit va ser de les més històriques que es recorden per tots els indrets de la Saloquia. Ningú no va aclucar l'ull preparant la pujada de l'endemà al castell. El Cels i els de la colla van fer bivac a les Basses, de Gregal. I encara no s'havia amagat la lluna quan ja eren a la plaça del Suro preparant-ho tot. Era el punt de sortida per a tots els veïns.

93


ESBUFECS DE XOFER I RENECS D'AMO —A MI M'HO va explicar la mare que va sentir els crits des de la finestra de la cuina. Ja l'havia vist abans, ella, el xofer de l'amo, com pujava esbufegant pel camí de la Saloquia com si algú el perseguís. Tan aviat com va arribar a la plaça del castell se'l va sentir cridar com un esperitat: —Senyor, senyor!... Després es va fer un silenci que van trencar els renecs de l'amo. La mare es va espantar amb tants crits i va tornar a dir allò de «Ai, Verge Santíssima!» Es va apropar més a la portella que sempre teníem forrellada i que donava al castell. Va intentar treure'n aigua clara i va sentir com l'Antonet, el xofer, més reposat, li tornava a fer les explicacions de tot allò que es preparava a baix als pobles. «Aquesta canalla!», es va sentir una altra vegada que deia l'amo. I, la mare, de nou, «Ai, Verge Santíssima!» Però la mare, espantadissa com estava, se sentia feliç de saber que jo hi era entremig, i quan va sentir dir al xofer que tot el veïnat ja es preparava per pujar a veure l'amo, se li van humitejar els ulls i, en veu baixa, tot mocant-se la punta del davantal, es veu que es repetia, «el meu Cels, el meu Cels». Després es va sentir petar de portes i la veu de l'amo que deia exasperat: —Què s'han cregut, què s'han cregut!, sóc a casa meva i faig el que vull! I el xofer, l'Antonet, que només deia: —Sí, senyor... sí, senyor. I ja no es va sentir res més sinó un cop sec de porta que va ressonar per tot el castell i la mare conta 94


que, allò, va ser l'amo que es va tancar a la biblioteca i no en va sortir en tota la nit perquè després de sopar encara s'hi veia llum per la finestrella que dóna a la plaça. —De veritat que estic bocabadat —li vaig dir a en Celselcampaneta. Estic intrigat per saber com s'acaba tota aquesta història perquè és una autèntica història! —Doncs, no falta pas gaire... però si gairebé no et queden fulls! —em va dir el Cels. I era veritat. Embadolicat amb les explicacions, no m'havia adonat que se m'acabava el bloc i de seguida vaig empetitir i estrènyer la lletra tant com vaig poder perquè no se m'escapés res...

95


TOTHOM A LA SALOQUIA! ENCARA no s'havia aclucat la lluna quan els de les colles ja eren a l'encreuament de camins de la plaça del Suro. Calia que organitzessin bé la pujada al castell si volien sortir-hi guanyant. Quan el sol ja feia pampallugues entre Gregal i Xaloc es van sentir els primers enrenous del veïnat que s'enfilava decidit pels quatre camins. A les deu diuen que ja no hi faltava ni un gat. Els de les colles amb els titelles, el gegant, els caps grossos i les carotes encapçalaven la gran corrua. Hi era tothom: alcaldes, alcadesses, jutges, agutzils, secretaris, pagesos, forners, paletes, manobres, electricistes, ferrers, homes, dones, carnissers, botiguers, criatures, algun veí de fora... Uns anaven a peu, uns altres en bicicleta, altres en cotxes, alguns en tartanes, uns altres amb tractors, els dels estables amb les cavallerisses... No s'havia quedat ningú a casa. Ni els rucs, ni els cavalls dels pagesos que pujaven feixucs i enganxats als carros. Dalt dels carruatges, els gossos i els gats i tot, hi anaven! A baix, als pobles, diu que semblava un mas robat, de tan pelat com havia quedat tot. Des de la Saloquia tot era polseguera pels quatre costats i, a mesura que s'acostaven al turó, el soroll, la barrila i l'enrenou de la gernació augmentaven cada vegada més. Els grans havien col·laborat del tot amb els de les colles. Durant la nit, els qui no havien dormit, quasi tots, s'havien entretingut a dibuixar pancartes grans com un llençol que deien:

96


SALVEM LA SALOQUIA! ELS PAGESOS VOLEM LES TERRES! ELS VEÏNS NO HI VOLEM PAS HOTELS! NI URBANITZACIONS! NI PISCINES! NI RESIDÈNCIES! VOLEM ARBRES I ANIMALS! L'AMO NO TÉ DRET A FER-HO, AIXÒ! N'hi havia per a tots els gustos. Els de les colles, més que cofois, comentaven els uns amb els altres: —Si no ho veiés, no ho creuria... —Això és més gros que l'assumpte de la fàbrica i del riu! Quan van arribar dalt, van saber que els alcaldes de Gregal, Mestral, Xaloc i Garbí s'havien avançat a la comitiva perquè portaven un document que havien preparat tots reunits amb els seus consistoris durant la nit. El document l'havien de presentar al senyor de la Saloquia per tal que es prengués seriosament tot allò que li venien a demanar els veïns. L'Anselm, el majordom, espantat com estava, diu que els va rebre a la porta del castell i se'ls va endur cap a dins mentre a fora ja començaven a arribar els més avançats i, a poc a poc, quitxalla i grans, anaven fent la gran festa entre tots plegats. Els capgrossos rondaven d'un costat a l'altre animant-ho tot. El gegant es delia fent córrer la gent 97


per damunt de la gespa; de tant córrer, la carnissera de Garbí va ensopegar amb una pedra i va rodolar per terra amb l'esclafit de rialles de tots els que la van veure. Les carotes, vinga fer ganyotes als veïns! I els titelles no paraven de fer representacions en una mena de teatret que s'havien muntat vora l'estable tot aprofitant un carro que sempre hi havia. Els joves músics no paraven de fer gresca i, mentrestant, el pare del Cels, que ja havia dit que se'n sortirien com fos, apostat a la capella de la Saloquia, vinga repicar la campaneta com el dia que havia nascut el Cels. El senyor de la Saloquia i els alcaldes van parlar llarga estona. Es van estar a la biblioteca i des de dins devien sentir el guirigall dels veïns i els crits de «Salvem la Saloquia!, Salvem la Saloquia!» Quasi que era migdia quan van sortir tots cinc, l'amo i els quatre alcaldes. Tothom es va anar aplegant al seu voltant i es va fer un silenci com feia hores que no es notava per aquells indrets. Els músics van parar, la gent va callar i la Saloquia va emmudir com si alguna cosa important hagués de succeir de seguida. El pare del Cels encara feia repicar la campaneta, però va parar de seguida quan es va adonar de la quietud. Quan, abans que tots els altres, va començar a parlar l'alcalde de Gregal, encara es va sentir el lladruc d'un gos i una veu que deia: «calla!» —Veïns de la Saloquia! —va dir l'alcalde—. Hem dialogat llargament amb l'amo d'aquest turó... Després ho va fer el de Mestral: —Amics de la Saloquia!, l'amo ha reconsiderat les nostres peticions... Els va seguir l'alcalde de Xaloc: —Estimats veïns, tots els esforços tenen recompensa... Quan ell va acabar, encara va parlar el de Garbí:

98


—Amics i veïns, no hem dormit en tota la nit i gràcies a en Celselcampaneta i a tots els de les colles... Es van sentir aplaudiments i crits de joia perquè l'alcalde de Garbí havia dit que ara els parlaria l'amo del castell i que els havia de dir tot el que havien decidit. El senyor de la Saloquia es va escurar la gola abans no va començar a parlar. Feia mala cara de no haver dormit bo i gens i tenia els ulls inflats, plens de bosses com si n'hagués passada alguna de grossa. La corbata, pengim-penjam, li deixava veure, desbotonat, el primer trau de la camisa blanca i emmidonada i, sota, el coll ample, lluent i entresuat. S'hi va passar el mocador blanc de butxaca i, després d'eixugar-se també el front, va dir: —Bons amics... m'heu de perdonar. L'ambició i el negoci m'havien posat una bena als ulls... Ara ja ho he vist tot més clar... L'altre dia, quan van venir a veure'm els de les colles i vaig parlar amb el Cels, em vaig enfurismar... Però ells tenien raó... teniu raó... La Saloquia és de tots... Després es va saber, esclar, que els quatre alcaldes havien amenaçat l'amo de la Saloquia amb expropiar-li part dels boscos i no donar-li cap permís de construcció si no escoltava el que volia la gent dels pobles. Quan la gent de la cercavila va sentir el que deia, ja no el van deixar acabar. Guitarres, flautes, aplaudiments, xiulets, timbals, botzines, crits, xiscles, picarols, la campana de la capella que hi tornava com una lirona, el xofer de l'amo que llençava la gorra de plat enlaire, l'Anselm abraçant-se amb la cuinera, els gossos bordant, els ases bramant i, com si encara no hi hagués prou guirigall, els clàxons dels cotxes i els dels tractors escarnint-los a tots plegats. Quan els xicots de les colles havien alçat en Celselcampaneta dalt d'una colla de braços, ells va 99


veure, tot voleiant, com la seva mare, a la porta del castell, no en tenia prou ni amb el davantal sencer per eixugar-se les llàgrimes. A sota, la Remei, el Fermí, el Lluís, l'Eladi, la Cristina, l'Eduard, l'Enric, la Isabel, la Neus, l'Isern, el Josep, la Maria Teresa, el seu germà petit amb el xiprer, el Francesc, el Rufí, la Pepa, el Martí, el Jaume, el Pere, el Daniel, la Carme, el Ramon, la Jordina, l'Esteve, el Joan, el Carles, el Miquel, l'Edgar, la Sílvia, l'Helena, el David... i els titelles, les carotes, el gegant, els capgrossos, els instruments... Tot semblava una gran xerinola que transportava en Celselcampaneta d'un costat a l'altre de la plaça enmig d'un batibull de crits i de rialles. El Cels també feia el ploricó de tanta joia. I quan el silenci es va fer una altra vegada en tot el turonet, l'amo de la Saloquia va dir encara a tot el veïnat, perquè les coses no acabessin malament: —...i havia pensat que com a record d'aquesta diada tots plegats m'ajudéssiu a reparar la malifeta... tot plantant un arbre! I tothom va aplaudir el gest del senyor de la Saloquia al mateix temps que ell, avergonyit i forçat pel tracte que havia hagut de fer sisplau per força amb els alcaldes, destapava una bossa de plàstic que s'havia guardat entre les cames i d'on va sortir un avet que encara no feia ni tres pams amb les seves branques plenes d'agulles fresques, ufanoses i punxegudes. I el pare del Cels ja portava una aixadella per ferli un bon clot i la seva mare havia anat a omplir una ferrada d'aigua a la font per estovar la terra.

100


A L'OMBRA DE LA SALOQUIA —CELS!, CELS!, ¿on t'has posat? —Sóc aquí, mare, al pou! —Me n'hauré d'anar —li vaig dir—. S'ha fet tard. Al mateix temps entrava al pati del claustre la mere d'en Celselcampaneta. —Ah!, Déu vos guard... ¿de visita? —em va dir. —Sí —vaig respondre—, però el Cels ja m'ha acompanyat per tot arreu i ara ja me n'anava cap a baix. I vaig saludar al meu petit guia amb una picada d'ullet i un «a reveure». —Com vulgui —va dir encara la mare del Cels—. Torni a pujar un altre dia, home... Fa aire sa per aquí dalt. I adreçant-se al Cels, li va dir: —Et buscava de feia estona... A dins t'he deixat el crostó de pa i la truita. Jo encara he d'anar a posar el menjar a les gallines i he de portar el menjar als gossos, avui.

Quan vaig sortir del claustre, em vaig entretenir a la plaça del castell. Al bell mig, entre la gespa, una mica retallada per la soca, un avet s'hi havia fet gran. Quan m'hi vaig posar ben bé a la vora vaig comprovar que m'arribava gairebé a l'espatlla. 101


«A l'ombra de la Saloquia», vaig escriure al primer full que havia deixat en blanc. I em vaig desar el bloc i el llapis al sarró. Amb passa lleugera, vaig anar fent camí, a poc a poc i avall, cap a Gregal. Darrere meu s'aixecava un núvol de polseguera enlairat per un ventim fi i suau. I en vaig estar content, d'això. Tant, que em vaig posar a xiular i tot.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, agost 1978 Revisió: tardor-hivern 2018

102

Profile for Andreu Sotorra

A l'ombra de la Saloquia  

Novel·la breu que es mou entre la història i l'actualitat amb un argument en el qual un nen que habita en un antic castell amb els seus par...

A l'ombra de la Saloquia  

Novel·la breu que es mou entre la història i l'actualitat amb un argument en el qual un nen que habita en un antic castell amb els seus par...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded