L'assassí viu a Bellvitge by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

L'assassĂ viu a Bellvitge

Barcelona 2018 Edicions Digitals Escac Gabinet de ComunicaciĂł

Primera edició (paper): gener 1987 Segona edició (paper): setembre 1988 Tercera edició (paper): octubre 1989 Quarta edició (paper): octubre 1991 Cinquena edició (paper): novembre 1992 Sisena edició (paper): març 1999 Setena edició (paper): gener 2007 Vuitena edició (paper): octubre 2009 Novena edició (e-book): març 2010 Desena edició (digital): setembre 2018 © © © ©

1986 a 2018: Andreu Sotorra (pel text) 1986 a 1999: Ferran Cartes i Vivarés-Seguí (per la il·lustració de la coberta) 2009: Tamara Sánchez (pel disseny de la coberta) 2009: Josep Boatella Bravo (per les il·lustracions interiors i de la coberta)

Edició paper 1987 a 1999: Editorial Empúries, Barcelona Edició paper 2009: Estrella Polar - Grup Editorial 62, S.L. Impressió 1987: Hurope, S.A., Barcelona Impressió 1988 a 1999: Novagràfik, Barcelona Impressió 2007 a 2009: Liberdúplex, S.L., Barcelona ISBN 1987 a 1991: Editorial Empúries: 978-84-7596-106-1 ISBN 2007 a 2009: Estrella Polar - Grup Editorial 62, S.L.: 978-84-9932-028-1 Dipósit Dipòsit Dipòsit Dipòsit Dipòsit Dipòsit Dipòsit

Legal Legal Legal Legal Legal Legal Legal

1987: 1988: 1989: 1991: 1999: 2007: 2009:

B. B. B. B. B. B. B.

112-1987 30.185-1988 37.476-1989 34.734-1991 11.661-1999 20.337-2007 40.111-2009

Edició digital 2018: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

L'assassí viu a Bellvitge Durant la nit de Reis, un jove aspirant a mosso d'esquadra, que es troba implicat en un crim, es posa a investigar el cas pel seu compte. La trama, a través de tres veus que es complementen: la del Tinent, la de Set i la de Zoraida, configura una novel·la policíaca, amb assassinats, xantatges, tràfic de drogues i un incendi, enmig de negocis presumptament respectables en un polígon industrial de l'Hospitalet de Llobregat. «Bellvitge és un laberint per als qui no som del barri», diu un dels personatges de la novel·la. És entre aquest laberint i el barri veí de la Florida, també a l'Hospitalet de Llobregat, on es desenvolupa l'acció, amb moltes dosis de dinamisme i de tensió, acompanyats de subtils detalls d'intriga, que es mantenen intactes fins al desenllaç final.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de trenta-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Notes de l'autor La novel·la L'assassi viu a Bellvitge va ser finalista l'any 1985 del premi «Ramon Muntaner» convocat per l'Editorial Empúries, de Barcelona, fundada el 1983 pels editors Xavier Folch Recasens, Enric Folch, Miquel Horta i el cineasta Pere Portabella, i amb un jurat del qual formava part l'escriptor Quim Monzó. La novel·la va ser una de les primeres, amb el número 18, de la coneguda col·lecció L'Odissea, que l'Editorial Empúries, sota la direcció i l'assessorament de l'escriptor Francesc Sales, va crear el 1986, amb la intenció de combinar reconeguts autors estrangers traduïts i coneguts o novells autors catalans per a una franja que a partir del segle XXI s'ha identificat sovint com a lectors de literatura crossover. La col·lecció L'Odissea, adscrita des de l'any 2007 dins del segell Estrella Polar del Grup Editorial 62, ha reunit més de cent títols i compta amb obra traduïda d'autors clàssics i contemporanis com J. M. Barrie, Dino Buzzati, Roald Dahl, Jostein Gaarder, Robert Graves, Herman Hesse, Christine Nöstlinger, Mirjam Pressler, Gianni Rodari, Antoine de Saint-Exupéry, J. D. Salinger, Sue Townsend, Mark Twain i Renate Welsh, a més d'autors catalans com Margarida Aritzeta, Maria Barbal, Maria Aurèlia Capmany, David Cirici, Jordi Coca, Pep Coll, Mercè Company, Pau Joan Hernàndez, Gemma Lienas, Víctor Mora, Xavier Moret, Carles Riba, Jordi Sierra i Fabra o Vicenç Villatoro. Dins la mateixa col·lecció, amb el número 67, l'autor ha publicat també la novel·la d'intriga Allò que Atlanta s'endugué. L'autor escriu L'assassí viu a Bellvitge en un moment que el cos dels Mossos d'Esquadra encara no tenia les atribucions de policia catalana en la seva globalitat. Tot i així, la trama s'avança al temps històric i li atribueix aquestes funcions, cosa que la converteix en la primera novel·la, després de la caiguda de la Generalitat republicana, que incorpora el cos dels mossos en la ficció. El barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, construït en plena Dictadura franquista entre els anys 1964 i 1975, tampoc no disposava encara d'estació de línia de metro el 1986, en el moment de la creació de L'assassí viu a Bellvitge, però la trama l'incorpora en algun dels capítols en una llicència literària que al llarg de les successives edicions s'ha identificat encara més amb la realitat. L'entorn de l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge —construcció del segle XVIII que es remunta a orígens del segle XI—, a finals dels anys vuitanta del segle XX no havia estat encara urbanitzat com un espai popular i es documentava fins i tot com a «santuari», un dels canvis de l'actual revisió, que s'ha limitat bàsicament a puntuació o alguns matisos lingüístics. L'autor adverteix que en el moment d'escriure la novel·la, a mitjans anys vuitanta, no havia trepitjat mai el barri de Bellvitge. Tot i així, la descripció que en fa en alguns capítols ha estat sovint confirmada per diverses generacions de lectors que sí que en són coneixedors de primera mà. L'autor fa constar també que no eren encara temps de telèfons mòbils, cosa que, si fos així, faria que algunes accions de la trama canviessin considerablement. Adverteix també que ha mantingut l'estil original que acosta la trama al gènere clàssic de la novel·la negra. L'escriptor Andreu Martín va «apadrinar» la primera presentació de L'assassí viu a Bellvitge, en un acte al Centre Cívic de Bellvitge, de l'Hospitalet de Llobregat. Des de la primera edició, el gener del 1987, la novel·la ha estat reeditada ininterrompudament en diferents etapes, dins de la col·lecció L'Odissea, en suport paper, i més endavant, en suport e-book, en els dos segells editorials, l'inicial d'Empúries i el renovat d'Estrella Polar del Grup Editorial 62. Barcelona, setembre del 2018

Ă?NDEX 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14.

Tinent Set Tinent Zoraida Set Tinent Zoraida Tinent Set Tinent Set Tinent Zoraida Tinent

8 13 19 31 40 43 77 84 96 101 104 106 119 122

«Nova York: la Bowery, l'East Side, el West Side, Harlem, etcètera. Em sabia la ciutat de memòria. Entrava a treballar a les vuit del matí, però gairebé sempre feia tard. Allí recalava una bona part de la xurma, de la gentussa de la ciutat. Entre ells, però, hi havia nois magnífics. Molts d'ells eren uns perfectes belitres, però no m'importava gaire». HENRY MILLER La meva vida i el meu temps

1 TINENT

EL SERGENT Gómez tenia ulls d'aiatol·là. Va encendre parsimoniosament el cigarret i va fer un parell de pipades. Se'm va quedar mirant i va insinuar el gest d'acostar-me la punta roent a una de les galtes. No vaig poder evitar posar-me tibat i fer un lleuger moviment amb el coll perquè l'esquena trobava l'obstacle del respatller de la cadira on m'havien assegut. Això, tot i que pot semblar més propi d'un guió de pel·lícula, no és sinó el principi d'una tarda, la d'un quatre de gener, que havia acabat implicant-me en l'assassinat que no gaire més tard de mitjanit es descobriria a l'ermita de Bellvitge. El mateix que posteriorment m'involucraria en l'allau de proves fiscals que s'havien de girar indefensables contra el caporal Alsina a la vegada que, de rebot, s'haurien pogut girar també, com un bumerang, contra mi mateix. El gest del sergent Gómez amb la punta del seu cigarret es va repetir i vaig sentir una lleu cremor a la galta dreta. Em va fer un salt el cor i se'm va escapar un «oi!» ofegat. —Retiri el llum, Bofill! —va ordenar al seu ajudant.

Els ulls em feien pampallugues i vaig trigar uns segons abans que no se'm fes novament visible el rostre endurit del sergent Gómez, que ja havia esmicolat el mig cigarret a la cassoleta del cendrer. —¿Què hauríem aconseguit? —va dir, alçant la veu i adreçant-se a tots els aspirants que, com jo, omplien la sala de gom a gom. Mentre esperava alguna resposta de l'auditori, que no va arribar, em va xiuxiuejar: —Ja pot tornar al lloc. Gràcies, jove... —i immediatament va repetir la pregunta en veu alta—: ¿què hauríem aconseguit? —ell mateix s'ho va respondre—: Res. O ben poca cosa. Un possible esglai del detingut i un mal nom per al cos. Ben poca cosa més. Aquests sistemes tradicionals ens han donat força mala fama arreu del món. No amagaré que alguna vegada han fet buidar el pap a algun bocadur, però més d'un cop no han servit per res més sinó fer consumir cigarrets, com un fumador empedreït, sense resultats. El sergent Gómez va fer una pausa escrutadora. I es va sentir algun estossec. —Es preguntaran per què els parlo d'això, o per què un aspirant al cos dels mossos ha de passar per aquesta mena de coneixements. No s'ho preguntin. Quan vaig entrar al cos mai no m'haurien fet jurar que portaria revòlver, uns carregadors de municions i unes manilles a la cintura... Encara ara recordo la primera capa i el primer parell d'espardenyes que vaig tenir... Però els parlo de molts anys, joves! La sala va esclatar a riure i l'aiatol·là-sergent va continuar la seva classe de pràctiques entre experiència i anècdota. Jo, amb el meu carnet d'atur a la butxaca i el resguard de la sol·licitud on demanava l'accés a la convocatòria, ja feia uns quants dies que assistia als cursets preparatoris de les oposicions. Als jardins del Politècnic on tenien lloc les sessions hi havia mig món el primer dia que m'hi vaig presentar. Més d'un miler de futurs mossos de la policia ens miràvem de reüll convençuts que l'escassa vintena de places a cobrir anirien a parar a cadascuna de les nostres mans. —Un home de vint-i-un anys fets ja no és cap marrec i ja sap ben bé el que vol... —m'havia dit el caporal Alsina, la mar

de satisfet quan em va firmar, com a testimoni de veïnatge, un dels certificats que es demanaven a la convocatòria. D'acord. Jo ja no era cap marrec. Havia estat mig de sort i tot. Alliberat de l'exèrcit obligatori per motius que no vénen a tomb i amb una taula plena de factures per revisar i de correspondència per classificar des dels disset anys a les oficines de l'Oleoquímic. Una d'aquelles feines per a tota la vida! Fins que un matí, ja feia prop de dos anys, les portes de l'Oleo no es van obrir i encara no sé ara qui devia posar ordre a la taulada de paperassa que hi vaig deixar l'última tarda que, com tota la plantilla, hi havia treballat. El sergent Gómez ara obria i tancava manilles amb el seu ajudant, aquell tal Bofill, que li feia seriosament de maniquí. —I ara... —va dir— ...passarem a l'aula de projeccions. Estudiarem diferents tècniques a desenvolupar en un cas de desordre públic d'una gran ciutat gràcies al film de 16 mm. que ens facilita l'Escola Superior de Policia Metropolitana de Los Angeles a través de l'ambaixada dels Estats Units. Es va produir un enrenou a l'aula quan em va semblar que el serfent Gómez mastegava entre llavis: —Aquella gent sí que hi té el cul pelat... En Bofill encara era dalt de la tarima de la pissarra electrònica amb la llibertat perduda a causa de les manilles. Aquell mateix vespre, ho recordo molt bé, en sortir del Politècnic, em va sorprendre una veu prop del pas del semàfor: —Ei, tinent! El caporal Mateu Alsina, des del seu cotxe patrulla, m'alçava el braç i, amb els dits a la vora de les comissures dels llavis, em llançava un xiulet sonorament agut. Sense esperar el verd, m'hi vaig acostar torejant un parell de vehicles que rondinaven, veloços, avinguda enllà. —He acabat el servei fa una estona i havia de passar prop d'aquí. Dic, deixa'm anar a treure el cap com van els xicots! M'agrada veure la trepa d'aspirants... Després sempre te'n cau algun a l'hora de les pràctiques i, bé, ja no et ve tan de nou. ¿Puges? Vaig pujar al costat del caporal i em vaig aclofar al seient. —Estic xafat! —vaig dir. —¿Tan d'hora?

—Aquest Gómez i el seu ajudant són un parell de fures! —em vaig queixar. —La feina no la regalen, tinent... —va dir, mirant-me de cua d'ull amb un to mofeta, propi de la maduresa que aconsegueix la veterania de l'experiència—, i aquesta, la nostra, és una feina dura, ni que no ho sembli. Era una sentència del caporal Mateu Alsina. Entestat a anomenar-me «tinent» des del dia que em va firmar el certificat avalador com a veí. Un autèntic mosso de la policia. Alt, d'aspecte rude, espatlles amples, mirada escrutadora que transmetia bonhomia i confiança alhora, i un parell de mans grandioses i ossudes aferrades al volant del seu cotxe patrulla. Havia nascut per a la seva feina. Hi tenia fe. —En tinc prou, tinent... La dona, el fill, el cotxe patrulla i els quatre pams quadrats del niu de Bellvitge que acabem d'estrenar, ep!, de segona mà! Ara vivia, com jo, en un dels ruscos de Bellvitge, tres illes més amunt del meu. Ja era fosc quan vam arribar, tot i que havíem fet via a travessar l'Hospitalet. Pel centre, la gent circulava de pressa, tapada, amb un aire absent i atrafegat a la vegada. Diríeu que l'avet, al mig de la plaça, havia estat tallat de soca-rel, amb les bombetes de colors i tot. Música importada de nadals llunyans fluïa encara, estrident, dels altaveus instal·lats en algun establiment comercial. —Em sembla que aquest ha estat un Nadal tristoi... —m'havia dit el caporal Mateu Alsina, mentre deixàvem el centre. —Home... —vaig dir, mirant enfora—. ¿Què l'hi fa dir? —No ho sé... Fixa't: demà és la nit de Reis, i ni ho sembla. Mentre tancava la portella del cotxe patrulla, prop de l'entrada del seu bloc, em va convidar a pujar a casa seva. —A l'Edita li farà gràcia veure't... Ahir mateix l'hi deia que tindríem un tinent al veïnat. «Ja el veuràs aquest xicot», li vaig dir. Abans de posar la clau al pany, el caporal Alsina em va posar la mà a l'espatlla: —Tres disgustos per a la meva vella, que al cel sigui: entro de mosso, em caso amb l'Edita Löwen, més jove que jo i negra, tenim el noi i ens surt de color i amb uns rínxols d'aquí fins allà. Li vam posar Set, ja ho saps. Disset anys fets i ben fets que els té, ja! I la vella que em diu tot marranejant: «Em

mataràs a disgustos, Mateu!». T'asseguro que no es va morir pas d'això, pobra!, i també puc dir que es va equivocar de mig a mig quan va sentenciar que anava de cop cap al mal camí. Ni feina, ni dona, ni fill no m'han portat mai cap maldecap. Vam entrar. A dins se sentia en off la veu d'un heroi de telefilm. El caporal em va fer un senyal de mutis i amb una autèntica tàctica d'assalt es va introduir a la cuina. L'Edita no havia tingut pràcticament temps de dir res. Ni tan sols de xisclar per l'espant. El caporal Mateu Alsina li havia saltat al damunt i, com un llampec, li va tapar amb la manassa els ulls i la boca, mentre amb l'altra mà li posava informalment de gairell la gorra de plat de l'uniforme. —Ahà! Oi que no saps qui sóc! —va dir, amb la veu falsejada. —El Pare Noel sense gorra, ves! —va respondre decidida ella. L'Edita Löwen no em va descobrir fins després que el caporal Alsina li havia fet un petó als llavis i l'havia deslliurada. Li vaig fer trenta-vuit o trenta-nou anys. Era tan alta gairebé com el seu home i sí que feia l'efecte que s'alegrava de veure'm. M'hi vaig quedar a sopar. Van insistir els dos. Prou que vaig intentar dir que havia de repassar uns temes de teòrica per a l'endemà, però l'Edita em va tallar sense embuts: —On mengen tres, n'hi mengen quatre, tinent... Ara penso si tot no hauria anat d'una altra manera si no hagués acceptat la seva invitació. O potser si ni tan sols m'hagués trobat amb el caporal Mateu Alsina quan vaig sortir de la projecció dels de Los Angeles. Qui sap si, de fet, la meva inevitable relació amb el cas de Bellvitge no s'hauria produït si no hagués decidit presentar-me a les oposicions del cos de mossos... —Set...! El sopar és a taula! —va cridar l'Edita encarant-se a una porta tancada del passadís. —Set... Les nits no són per vetllar, sinó per dormir...! Ta mare et crida! —va reblar el caporal Alsina, adreçant-se al fons del passadís on, del braç d'un penja-robes amb mirall de cos, vaig veure que penjava el corretjam amb el cinturó i la funda amb el revòlver. A fora se sentia xiular un tren insistentment, com si demanés entrada.

2 SET

NO PODIA dormir. Per això vaig sentir clarament com aparcava a sota de casa un cotxe que, des de la finestra, i a jutjar pels seus raigs blaus de flaix, vaig veure que era de la comissaria del districte. Devien ser més de les quatre de la matinada. Havia acabat de passar estrepitosament el tren exprés amb lliteres i semblava que encara se sentia la seva remor. Fora d'això, hi havia un silenci corprenedor. I un fred que s'endevinava només de veure la gebrada sobre les capotes dels automòbils aparcats a Bellvitge. A baix, les vies s'endinsaven en un tel de boirina com si busquessin al fons la senyalització dels semàfors, que passaven del color vermell al color verd i a vegades s'aturaven impacientment en el groc torrat. Groc brut, més aviat. L'acompanyaven un parell d'agents. Un d'ells es va quedar al cotxe i l'altre, tirant-se una gavardina al damunt, va seguir el comissari Márquez, que havia caminat d'esma amunt i avall de la vorera buscant un número i una lletra que li indiquessin la porta. Les veus s'enfilaven, esgarrapant paret amunt, cap a la meva finestra, que havia entreobert segurament perquè en tot Bellvitge no hi devia haver ningú més que les volgués escoltar.

Per això vaig saber que el comissari es deia Márquez. I per això mateix vaig saber també que de seguida trucaria al nostre intèrfon del porter automàtic perquè, ajudant-se d'una llanterna de butxaca, el comissari va lletrejar: —Al-si-na-lö-wen-ter-ce-ra-plan-ta... És aquí! Van insistir tres o quatre vegades com si tinguessin ganes que el botó del porter automàtic s'enfonsés. Finalment, al cap d'una bona estona, vaig sentir que el pare despenjava. —¿Qui emprenya en aquestes hores...? —va dir, amb veu enronquida. —Policia.... Comissari Márquez, del districte... ¿Pot obrir? —va confirmar i ordenar a la vegada. —¿Què passa? ¿Que és que hi ha una urgència? ¿Com ho sé que...? —es va resistir el pare. —Tenim manera d'entrar si no acciones l'automàtic, Alsina... Aquí baix fa un fred que pela i no estem de gaire bon humor. El to amenaçador del comissari va decidir segurament el meu «general» a accionar l'automàtic. El meu «general»... Els Alsina devem tenir un do especial per augmentar els altres de categoria! Aquell mateix vespre, abans de sopar, havia saludat el caporal així quan va insistir, cridant-me des de fora, perquè jo sortís de l'habitació: —Hola, general! Sense novetats a la gàbia de Set! Quan van arribar ell i el tinent, jo m'estava assegut al llit, endreçat com sempre —el coixí per terra, l'edredó rebregat als peus, les cintes de casset fora de les seves càpsules...— i descalç per principis rituals que farien somriure qualsevol incrèdul. La música d'auriculars s'ha d'escoltar a l'espona d'un llit fet un fàstic meravellós amb els peus nus tocant l'enrajolat de terra i amb el cap recolzat entre les dues mans. Em vaig adonar que la maneta del pany es bellugava frenèticament i vaig venir de l'altre món fent miques la punta de cigarret en el tou de la cendra cuita. Amb els auriculars encara posats i la caixa de mistos musicals penjada al coll —els Kajagoogoo no paraven de flirtar-me!— vaig enretirar el passador i vaig obrir d'una revolada.

La tecno concentrada em pessigollejava els palmells mentre em treia les dues boles d'escuma i el món se'm va fer so de la veu endurida del «general»: —...fredalsupaooome! Em vaig posar les Keds i, culivat des de terra estant, el grèvol i el galzeran i les quatre pinyes platejades i les bombetes de coloraines que feien pampallugues a ritme de rosari se'm van confondre amb la funda i la culata del revòlver del caporal Alsina brandant al penja-robes. Abans d'encauar-me al menjador, hi vaig aparellar els meus auriculars, que seguien vibrant-me entre els dits perquè encara no havia pitjat l'stop. El meu «general» m'esperava a taula amb tres pams de cara llarga. Potser amb la mateixa cara llarga amb què ara devia pensar que es coneixia prou el gremi per deduir que aquella actitud decidida i sense gaires escrúpols només podia ser la d'un comissari de debò. La porta va rondinar. La del carrer. Des de la finestra vaig perdre de vista els agents, que ara guanyava a poc a poc mentre anava escoltant els traps traps dels passos que s'enfilaven escales amunt. Vaig enganxar l'orella a la porta. El pare devia haver obert la del pis perquè vaig sentir la veu de la mare que s'hi afegia. —Els del districte... Deuen buscar alguna informació... —la va tranquil·litzar ell—. Però haurien pogut esperar que entrés de torn, cagondena! Vaig sentir per primera vegada molt a prop la veu del comissari Márquez: —¿Caporal Mateu Alsina...? —Sí... jo mateix... —va fer ell, diria que des del mateix llindar. Hi va haver un breu silenci. Vaig sentir un dringar suau de ferralla. I de nou, la veu mig esverada del pare: —¿Què foteu...? Vaig témer que un dels agents, o potser el mateix comissari Márquez, si és que eren de la policia, havien intimidat el meu «general» amb una arma o altra: —Això és... —va intentar protestar el pare. —Això és una detenció, caporal Alsina... Tenim l'ordre escrita... ¿Cal que la llegeixi...? —va tallar el comissari.

—¿Què dieu...? ¿Que us heu tornat bojos...? —va cridar encara el pare. Vaig sentir soroll de passos atrafegats. I la porta que es tancava amb les veus enclotades al pis. Com si tots plegats haguessin pensat que el veïnat no tenia cap culpa de tot aquell rebombori. Márquez parlava com parlen tots els comissaris de districte de la ciutat. No n'era una excepció: —Ho sabem tot, caporal Alsina! —va dir. —¿Tot...? —el pare. —Sí, tot... —va repetir amb èmfasi el comissari. Em sembla que el pare va dir alguna cosa semblant a «expliqueu-vos!», però no ho podria assegurar. —Ahir vas deixar el torn del servei a les set del vespre —continuava dient el comissari—. Vas agafar el cotxe patrulla número cinquanta-nou... ¿cert? —Cert! —va confirmar el pare. —Vas fer un tomb pel Politècnic i et vas emportar un home, un jove, amb el cotxe patrulla... ¿cert? —Cert! —Fas bé de dir que és cert perquè això ja ho havíem confirmat també amb el sergent Gómez. Després vas arrencar en direcció al centre i se suposa que vas fer cap a casa... ¿cert? —Esclar que sí! —va intervenir la mare, que s'havia acostat al grup del rebedor—. Jo era a la cuina fent el sopar quan van arribar el Mateu i el tinent. —¿El tinent...? —va repetir, sil·labejant, el comissari. —Oh, no ens feu cas... És un xicot del veïnat que fa oposicions al cos. A casa li diem «tinent» perquè té molts dots. Ja ho veureu, si en té, quan entri al cos i vagi pujant! —va aclarir el pare. —Vau sopar, doncs, amb el tal tinent dels dots, ¿oi? —va completar el comissari Márquez amb un to de poc interès—. ¿Fins a quina hora vau ser a taula, caporal? —va llançar seguidament, convençut, pel to alçat que havia fet de la veu, que la resposta seria la clau del seu detallat informe. —No ho sé... —va dubtar el pare—. Potser es van fer les onze... les onze i quart... no ho sé. S'havien fet les onze. Quan passaven tres minuts de les onze jo m'havia aixecat de taula. Exactament quan en passaven tres!

—Es van fer les onze, comissari... —va ajudar la mare. Començava l'últim informatiu de la nit de la tele quan el tinent se n'anava. Exacte! Jo encara en vaig veure els primers titulars reflectits al mirall del penja-robes del passadís. —¿I després...? —va continuar amb fermesa el comissari, com si la presència del tinent no entrés en el pla del seu interrogatori—. Se suposa que tots plegats vau veure les notícies, vau escoltar l'home del temps i us en vau anar a dormir ben d'hora. I aquí s'acaba tot. Bona nit i tapa't. —Un bon cop d'intelligència, comissari —vaig sentir que deia, atrevit, el meu «general». —Gràcies, caporal. Deu ser per això que som aquí dalt de matinada, l'agent i jo. L'aparent ironia del comissari Márquez amagava una violència que va descarregar de seguida amb aquella falta d'escrúpols d'escola comuna: —Vinga, Alsina, digues: ¿a quina hora vas sortir de casa? —¿Sortir...? —va dir el pare. —¿Quins jocs de mans tenies amb l'home que hem trobat? —va insistir el comissari. —¿Un home...? —el pare. —Sí, un home! I mort! No fa ni tres hores! Allà baix mateix, al descampat de l'ermita de Bellvitge! Em sembla que vaig estar una estona contenint la respiració. Em va sobresaltar l'esgarip d'una màquina de tren que trencava la soledat. Una ràfega de ventijol va fer batre la persiana. Un automòbil, llunyà, frenava en alguna cantonada i, com en un concert de bateria, els sons d'un cop sec i la fusió de vidres esmicolats es fonien en la penombra que m'envaïa. L'habitació se'm feia petita i no vaig tenir gairebé temps d'adonar-me que la Diesel i el Talbot foradaven la persiana i se'm posaven al llit amb un terrabastall que va trencar novament, quequejant, la veu del pare. —¿Un assassinat...? ¿Un home mort a l'ermita...? —Sí, caporal. ¿Que et sorprèn, potser? —va rematar el comissari. —No, comissari, gens... Venint de la feina, cada dia en recullo uns quants i ningú no me'n fa culpable! —va cridar ara el meu «general». —Alsina.... —va recitar el comissari—. Ets un mosso amb una fitxa de serveis irreprotxable. Només se't troba en una

baralla amb una autoritat, fa uns quatre anys. Et van obrir un expedient perquè et vas negar a saludar-lo. L'home es veu que et va amenaçar de denunciar-te i li vas fer una cara nova allí mateix. Admirable, caporal Alsina! —Va ser un moment de nervis... —es va defensar el pare—. No el vaig reconèixer com a conseller i a més... el fanfarró va durar quatre dies a la conselleria... No sé quin escàndol el va fer fora quan encara no havia escalfat la cadira. —¿Un moment de nervis, dius? ¿Com el moment d'aquesta mitjanit potser? —va acusar el comissari. —¿Però què insinues, Márquez? —va protestar el pare. —Escolta, Alsina, encara no m'has dit a quina hora has sortit de casa aquesta nit, ni per què, ni on has anat, ni els teus tripijocs amb Rossend Llopis. —¿Rossend... Llopis...? —va repetir el pare. —Sí, Llopis, l'encarregat de la planta envasadora de Productes Hotentots, la més gran del polígon industrial. De moment, no sabíem qui era el mort i també sabrem qui l'ha matat... I tu, caporal Mateu Alsina, tot i la teva fitxa intocable, ets el primer sospitós. El teu cap d'esquadra m'ha facilitat el detall que em feia falta. Estàs detingut, caporal Alsina, com a presumpte autor de la mort de l'ermita de Bellvitge —va acusar finalment el comissari. —Tot això és fals! —va cridar el pare. —No en té res, de fals, caporal! —va crida també el comissari Márquez—. Els patrullers de nit, els de la trentacinc, ha descobert el cos de l'home i l'arma dels fets... —¿L'arma...? —va repetir el pare amb un fil de veu trencada. —Sí... Un automàtic, de la sèrie Ema, el 34.560, dels que fan servir els patrullers del cos dels mossos... del teu cos, caporal. I el número 34.560... el tenen enregistrat a un tal Mateu Alsina... ¿Et sona el nom...? El comissari Márquez havia desgranat la seva informació lentament, ornamentant cadascuna de les frases. Vaig obrir un dit la porta de l'habitació. El tenia d'esquena, a tocar. El meu «general» havia empal·lidit. Mirava, ara el penjarobes, ara l'Edita, que estava aferrada, esglaiada, al seu braç, com si el volgués retenir amb ella. El pare amb prou fenes es va adonar que l'agent que acompanyava el comissari Márquez ja l'havia emmanillat.

3 TINENT

¿QUINA hora era? No devien ser encara les cinc del matí quan em va semblar sentir que el timbre del pis trucava com un desesperat. M'hi vaig girar d'esquena. I no n'hauria tornat a fer cas si no m'hagués semblat que aquells trucs sonaven com si hi hagués una alarma a l'edifici. Vaig arribar a l'auricular de l'intèrfon que encara no m'hi veia, després de posar-me el batí al damunt. —Sóc l'Edita Löwen, obre! Potser sí que aquell vespre havia menjat una mica massa a ca l'Alsina. I després de sopar, tant el caporal com l'Edita es van entestar a obrir una ampolla de xampany. «Són dies de festa!», van dir els dos. ¿Però encara em durava a les cinc del matí? ¿El que havia sentit era una veu de debò o estava somniant? Sóc poc bevedor i bon dormidor... però un malson tothom el pot tenir a la vida. Vaig tornar a tancar el llum del rebedor i vaig fer el gest de recular i tornar al llit. El timbre de l'intèrfon es va sentir una altra vegada, insistent.

—Obre, sisplau, tinent... Sóc l'Edita... ¿Que no em coneixes? —va repetir la veu. ¿Tinent? El to familiar propi només dels Alsina-Löwen em va despertar i convèncer del tot. Vaig obrir, intrigat, mentre em feia alhora un feix de preguntes que no em duien enlloc i sense aturar-me a pensar en el motiu que hi pogués haver darrera d'aquella visita inesperada i de matinada. Sense saber, esclar, que el caporal Alsina havia estat detingut per la comissaria del districte, acusat d'assassí unes hores després d'haver confessat a taula que una copa de xampany feia feliç qualsevol desesperat de la vida. L'Edita Löwen m'ho va explicar tot molt de pressa mentre s'excusava d'haver triat casa meva com a sortida ni tan sols pensada. Només perquè era l'única persona en qui podia confiar, va dir. Vaig posar una cafetera al foc. El cafè estimula les idees i ens en feien falta de ben despertes. Vaig iniciar una mena d'interrogatori. Si ara hagués de dir per què i amb quines intencions, no sabria què dir. Potser perquè se'm feia costerut pensar que el caporal Mateu Alsina pogués tenir res a veure amb aquell mort de l'ermita de Bellvitge. O potser perquè no m'havia passat gens per alt, pel que havia dit l'Edita, que el tal comissari Márquez sabia que algú més havia estat a ca l'Alsina abans de mitjanit. I aquell «algú» era jo. —Em sembla recordar que ahir, quan vam arribar a casa vostra, el caporal Alsina portava el revòlver... —vaig insinuar. L'Edita va fer que sí amb el cap, més asserenada. I va dir: —El vaig veure penjat al lloc de sempre, al penja-robes, quan ja ens n'anàvem a dormir, després que tu haguessis marxat. —¿I el caporal no l'hi ha dit al comissari això? —vaig preguntar. —El comissari ho haurà donat per fet... i jo també. —¿Vols dir, doncs, que el caporal Alsina pot ser... en fi, pot ser l'autor del que l'acusen? —vaig insistir. —Vull dir que el comissari no hi va voler barrejar ningú més... I que a casa... a casa som tres —va respondre l'Edita. —¿Set viu últimament la seva vida, oi? —vaig afegir directament. L'Edita em va mirar amb els ulls molt oberts,

com si no volgués que li descobrís la por que l'havia portat a casa després de la detenció del caporal. —Sí... —va afirmar amb un gest del cap. —¿I què en diu de tot això el noi de la casa, doncs? ¿Què en diu el Set...? —vaig burxar. —No ho sé... —va negar l'Edita, amb un altre gest de cap. Vaig mirar molt fixament aquell parell d'ulls tan oberts i vaig endurir les meves paraules. —M'agradaria saber, doncs, per què m'has tret del llit. I almenys així em podré considerar satisfet d'haver caigut en el parany. Me'n vaig penedir de seguida. Les últimes sessions al Politècnic m'havien capgirat el cervell i el maldecap de les oposicions em burxava de tal manera que em feia actuar sense saber com. L'Edita ploriquejava. La cafetera rondinava des de feia estona i vaig saltar a la cuina per apagar el fogó. Des de la cuina mateix vaig sentir la veu de l'Edita com si fos l'off de la veu del telefilm que m'havia rebut a casa seva: —He acompanyat el Mateu i els agents fins baix. Escales avall, m'ha dit que es feia vell i que ja tocava que li passessin aquestes coses. Que era el pes que arrossegaven els policies. Enveges dels de dins. I, alçant força la veu perquè el sentís el comissari, ha dit: «¿On recollons me'l dec haver descuidat, el revòlver?» Ho he entès molt bé. En Mateu i jo pensàvem el mateix. Però no pot ser que sigui això. Set és un bon noi, tinent. Des de fa un temps, surt després de sopar, però no torna mai més tard de mitjanit. Hi ha alguna altra cosa, tinent, algú més que balla pel mig. Quan vaig tornar a la saleta, vaig veure que les llàgrimes havien interromput la seva explicació. Vam prendre cafès. Un, dos, potser tres i tot. No vaig parar de donar voltes a aquell bombo de números disposats a tocar-me en qualsevol moment. Em vaig decidir i ho vaig repetir, finalment: —¿I per què no sabem què en diu el Set de tot això? M'adonava una altra vegada que havia fet servir el to durament criticat pel sergent Gómez a l'aula del Politècnic. A l'Edita, però, aquell to no li era tan estrany. I va respondre de seguida. —Quan he tornat a dalt al pis és el primer que he fet. He anat a la seva habitació, per despertar-lo, perquè s'adonés del

que podia passar si... Per parlar-li seriosament d'una vegada. Per demanar-li que em digués tot el que sabia, si és que en sabia alguna cosa. Per fer-li veure que en Mateu, que son pare... el seu «general»... —¿I...? —vaig empènyer. —A vegades quan ens adonem que caldria haver parlat seriosament amb els fills ja hem fet tard —es va plànyer. —¿I què...? —vaig insistir, delerós. —No ho sé... —¿En Set no en sabia res...? —vaig aventurar. —No, tinent, pitjor. —¿...? —el meu silenci reflectia por i sospites alhora. —Set no era a la seva habitació. ¿Que el Set no era a la seva habitació? La tassa del cafè se'm va abocar. M'havia rabejat del tot els camals del pijama, que em sortien per sota el batí. I, per uns moments, em va fer l'efecte que la punta roent del cigarret del sergent Gómez havia aconseguit fer-me una fuada al mig de la galta.

—¿El caporal Mateu Alsina, sisplau...? La primera moneda es va esllavissar dins la caixa de la cabina telefònica. Vaig retenir la filera de les altres peces que havia dipositat en el regueró per si no em feien falta. —¿Qui el demana...? —va voler saber la veu que havia atès la meva trucada. —M'han dit que estava de servei en aquesta hora... Em cal parlar amb ell urgentment... —vaig insistir jo. Hi va haver un silenci i un lapsus que, tot i la seva brevetat, van fer empassar un parell de monedes més amb golafreria. —Haurà de parlar amb el sergent de guàrdia. No es mogui... —em va respondre el mosso de la centraleta. —Sóc el sergent de guàrdia. ¿Desitja alguna cosa? —es va sentir gairebé al mateix temps. Era una pregunta inútil. Per dir alguna cosa i per fer-me parlar. El de la centraleta ja el devia haver posat al corrent de la meva trucada, això si no havia donat ordres de localitzar-la i tota la comissaria estava rastrejant de quina cabina venia!

—Només vull parlar amb el caporal Mateu Alsina... —vaig dir ara amb un to imprudentment amenaçador. —¿Alsina...? Al... Vejam... Ab... am... an... asens... Alsina, Mateu... No, no té servei aquesta matinada, senyor. Tampoc no tinc a mà la seva ruta de patruller. Si em vol dir qui el demana, li puc deixar el seu avís a la centraleta... El sergent de guàrdia havia reaccionat tal com jo esperava. Era l'hora, doncs, de posar en acció la resta del meu pla. Van caure les dues últimes monedes de menudalla que portava al damunt, Vaig endurir el meu to de veu. —Prengui'n bona nota, doncs, sergent. Apunti... Sóc l'assassí de l'ermita de Bellvitge. —¿Com...? —va fer la veu del sergent amb una certa alteració—. Escolti... ¿Com es diu...? Doni'm el seu nom! Vaig penjar. De fet, vaig fer veure que penjava, però em vaig quedar encara atent a l'auricular, tapant l'alè amb el palmell premut sobre la boca del telèfon. Em van arribar encara les últimes paraules del sergent: —Un altre aspirant a assassí. Pot estar ben content, l'Alsina, que no li falten voluntaris a ocupar el seu lloc! Heu esbri... Les monedes es van esgotar del tot i vaig perdre el contacte. Però ja en tenia prou. La detenció del caporal era tot un fet i potser més seriós del que em podia haver imaginat. Abans d'aquesta trucada havia dit a l'Edita que tornés a casa. Que la podien necessitar en el moment més impensat. Que el Set hi podia fer cap. Que... que podia ser estranyament sospitós que per mil coses de l'atzar policíac ens trobessin plegats a casa meva en una matinada com aquella. Edita em va entendre i em va fer cas. I jo li vaig assegurar que no m'estaria amb els braços plegats. Que faria alguna cosa. Que la veritat sempre acaba surant després d'un temporal. Ella em va somriure, possiblement més alleugerida. Em sembla que havia estat el sergent Gómez, al Politècnic, qui havia pronunciat aquella frase tan convincent que jo m'havia fet meva mentre encara l'enfortia tot prement les mans de l'Edita entre les meves. Al cap de mitja hora jo ja era a la cabina telefònica de més a prop i marcava, no sense una certa angúnia, el número de la comissaria dels mossos per convence'm, potser, que tot plegat només era fruit d'un malentès.

Repenjat en un dels vidres de la cabina, ara ja sabia del cert que no ho era. Segur.

Feia un fred que pelava, aquella albada, a Bellvitge! Més enllà de la cabina telefònica vaig veure saltar un gat esfereït que va esgarrapar un parell de teulades d'automòbils glaçades i es va llençar finalment al buit de les vies del tren. Un fanal s'encenia i s'apagava fent pampallugues. I em vaig aixecar el coll de la gavardina per no fer quedar en ridícul les bafarades d'alè que donaven fe de la meva ombra inquieta carrer amunt. Un nom: Mateu Alsina. Un lloc: l'ermita. Un revòlver: l'enregistrat com a Ema-34.560. Un mort... I un assassí que podia tenir a tocar... ¿qui t'ho diu que no? Jo havia estat a casa del presumpte assassí la nit dels fets. Jo era, doncs, un testimoni —¿només un testimoni?— de primera mà. I per l'experiència que en tenia, perquè m'havia fet un tip de llegir novel·la negra quan feia d'administratiu a l'Oleoquímic, els testimonis de primera mà —¿només els testimonis?— sempre fan cap més tard o més d'hora a l'esdenari que els ha compromès. No sé per què, vaig recordar un tal Raymond Watly. Un personatge, testimoni i autor d'un crim a la vegada, que va ser mogut com si fos un titella pel novel·lista Hillary Waugh. Si no ho recordo malament, el títol del llibre era alguna cosa semblant a... L'assassí viu al barri... O, potser no, L'assassí és del veïnat... això! ¿El nostre assassí també n'era, del veïnat? Bellvitge, de matinada, fa pensar en tots els Watlys que es fonen com una gebrada a punta de dia. El rusc on vivien Mateu Alsina i Edita Löwen estava obert. Hi ha una gernació que es lleva d'hora per anar a treballar i es deixa les portes obertes perquè per a ells el dia ja ha engegat. Vaig encendre el llum automàtic de l'escala i vaig pujar el ram d'esglaons. Sabia que anava acumulant riscos, l'un sobre l'altre. Qualsevol veí que es creués en aquella hora per l'escala... La meva cara no devia haver canviat pas tant des de la nit anterior... La veu possiblement enregistrada a la centraleta del

cos on m'havia declarat autor de la mort de l'ermita de Bellvitge... Jugava a fer de Watly com aquell qui juga amb foc i es crema! Em vaig quedar a les fosques quan era a mitja escala i vaig enfilar a les palpentes el tram que anava fins a la planta següent. Si no m'errava, aquell era el replà de ca l'Alsina. Ja havia tancat el puny per trucar fluix amb els nusets dels dits a fi de no sebresaltar l'Edita. Però no ho vaig arribar a fer perquè la remor de veus que m'havia semblat sentir abans ara es tornava inconfusiblement definida darrere mateix de la porta. Que era l'Edita, segur. Que mig somiquejava, també. Que se les tenia amb un parell de poc fiar, ho hauria dit de seguida només pel to de la conversa. Vaig tenir cinquanta reaccions alhora! Podia trucar insistentment a la porta i sorprendre els brètols que assetjaven l'Edita. Podia demanar ajut en qualsevol altre pis del rusc. Em podia fer passar per agent de la brigada especial i ordenar que obrissin i que es rendissin, que estaven envoltats! Podia... Bestieses d'aspirant! Ni tan sols portava un cinturó amb sivella per si calia defensar-me d'algun mal cop! A vegades ens pensem que Superman ens empara i que ens donarà un cop de mà només invocant-lo si decidim viure de bajanades! Podia, en un darrer terme, engegar a córrer escales avall i llançar-me a la cabina telefònica per reclamar una patrulla d'emergència. He de confessar que vaig estar a punt de fer-ho. Ho anava a fer. Magnífica bogeria: l'assassí de l'ermita de Bellvitge reclama la policia per protegir la dona del presumpte autor detingut. «Tinent», em vaig dir, «agafa't a la barana i pensa-t'hi dues vegades!» Però no va fer cap falta que ho fes. Des de l'interior, el llum de l'escala es va obrir resplendent per tot el replà i em vaig descobrir vergonyosament aferrat d'esquena al pany de paret com si, en la fosca que m'havia envoltat, allò m'hagués de servir de res. Vaig sentir, per la veu dels dos homes, que s'acomiadaven fredament. En el moment que s'obria la porta, jo ja havia decidit escapolir-me amunt i, des d'allí, estar a l'aguait. Els vaig entrellucar una mica.

—¿Ha dit dos blocs més avall i girar a la dreta, veritat, senyora? —deia un d'ells quan ja era al replà—. Qualsevol detall que recordi ens pot ser d'utilitat... El comissari, abans, ha pres nota mentalment d'alguns detalls que no ens havien quedat prou clars... i ell també li agrairà que ens les hagi volgut aclarir. Els dos homes esgotaven, pel que es veu, els últims minuts de la seva missió. —¿No li fa res de repetir-nos les dades exactes? Bellvitge és un laberint per als qui no som del barri! —va demanar encara un dels dos. L'Edita va respondre sense dubtar. Els va donar primer el meu nom i els meus cognoms complets. Després, el carrer, el número de l'edifici i el pis, per si no en tenien prou. Ho havien entès molt bé: dos blocs més avall i girar a la dreta! Eren, certament, un parell d'individus —i ara més pel seu aspecte— que em feien molt mala espina. Freds, els dos. Glaçats, més aviat. D'acord amb l'albada de Bellvitge.

Entre replà i replà, quan tot havia tornat a la fosca, recordava els ulls de l'Edita, feia just una hora a casa meva. M'havia semblat que amagaven, amb por, la por. ¿La por de què, però? ¿La por de qui, en tot cas? ¿La mateixa por, potser, que no li va permetre que m'ignorés entre un munt de desconeguts? No podia tornar, de moment, a casa. No hi podia tornar si no ho volia perdre tot. I ara ja m'havia decidit a estirar la corda que, com en un número de circ, propi de cowboy, m'havia anat lligant mans i peus amb una traça espectacular. Un filet de llum que sortia d'una porta entreoberta, al replà del damunt on m'havia entaforat, em va desemboirar. Si era descobert com un estrany a l'escala, el càrrec de lladregot, tirant curt, no me'l treia ningú! No em quedava cap altra solució sinó plantar-me a la porta del caporal Alsina i trucar desinteressadament. Si em topava amb el veí de dalt em faria passar per metge d'urgència.

Però no vaig poder fer bo i res per deslliurar-me del filet de llum comprometedor perquè uns passos a l'interior del pis del costat i gairebé al mateix temps una clau que forfollava el pany per obrir van sobtar les meves intencions d'usurpar per uns moments un paper de metge que no em cauria, segurament, gens bé. Hi ha reacciona que es prenen en un moment i que semblen madurades durant hores. No havia respirat ningú dalt al replà dins l'estatge del filet de llum. El veí, si hi era, o bé dormia con un soc o ja devia haver sortit abans que jo entrés al bloc. La solitud que s'hi endevinava no era només aparent, sinó que, en el dilema en què em trobava, era l'única sortida i era també la clau de totes les decisions que pogués prendre. I em vaig trobar dins en un dit i fet mentre sentia, escales avall, els estossecs matiners del veí que ja havia tancat novament mentre cantussejava una melodia indesxifrable. Quan em vaig girar, més tranquil, per convence'm que dins l'apartament no hi havia ningú de debò, el cor em va fer un salt com li hauria fet a qualsevol aprenent d'escorcollador. El panorama del reduït espai del pis era tan desolador que hauria pogut afirmar d'entrada que només un estol de salvatges o un ramat de qualsevol espècie de quadrúpudes, n'havia estat la causa. No vaig esperar que ningú ni res em donessin la resposta. Vaig furgar per tots els racons, no pas sense haverme improvisat abans un guant amb el mocador de butxaca. No em vaig estar de regirar els pocs armaris i calaixos que hi havia, si no oberts, escampats per terra. Al cap d'uns minuts em trobava en disposició d'afirmar que una dona, i més aviat jove, era l'única persona que hi habitava. Una catifa esquinçada i partida en dos trossos al costat d'un llit desfet del tot em va portar a remoure un dels coixins que jeien per terra. Sota, un casset amb auriculars em va ser prou familiar per veure'm posat al mig d'una història incapaç de lligar, de moment, per cap costat. Per si de cas em quedava algun dubte, un dit de cinta de Dymo enganxada a la tapa vidrada em va fer moure els llavis, immergit en un núvol de perplexitats, xiuxiuejant per dedins meu: «Set Alsina Löwen!»

L'Edita havia de conèixer per força l'existència i la relació que, a saber de quina mena, hi tenia el Set! Em vaig llençar al replà que abans m'havia soplujat per buscar a la porta allò que de moment m'era imprescindible: la plaqueta del nom. No hi era. Vaig tornar a dins. Aquell pis era la clau de tantes incògnites que encara no sabia on em portarien! Vaig regirar més a fons l'escampall d'uns quants llibres, l'estesa de revistes musicals esventrades i sense cap pàgina a lloc, la desfeta dels discos —algunes tapes havien estat obertes de bat a bat— i la trencadissa d'un grapat de cintes de casset. Un pressentiment em va fer tornar a un armari esbotzat que havia vist ple de tot menys de roba. La samarreta d'estiu amb què m'havia fixat abans era allí a terra, on l'havia vista en arribar. La vaig agafar com si li prengués la mida. I vaig retenir el nom que encerclava un anagrama: Copèrnic Club, hi deia. En aquella sala, que feia tots els papers de l'auca de la casa, hi havia també, de panxa enlaire, una tauleta de marbre que devia haver allotjat les ampolles i els gots que ara eren per terra, molts només bons per al dipòsit de vidre. Els adhesius i uns culs de got em van fer retenir un altre nom que acumulava a la collita d'antecedents que, no sabia com, però que creia que tard o d'hora m'havien de portar al cap del carrer. D'esma, vaig pitjar el botó d'un vídeo que connectava una pantalla de vint... Peter Baumann es va posar a cantar, absent de tot, Strangers in The Night. Baixava les escales recitant els noms que no havia d'oblidar: Copèrnic Club, Pub Terranova..., aquest últim, el que havia vist als culs de got i als adhesius de la tauleta. Em vaig llençar enderiat al camp de bústies de l'entrada de l'escala. La del cinquè primera era una targeta de cartó superposada sobre les restes d'un altre nom plastificat. Zoraida... Zoraida Groningen, hi deia escrit a màquina. I vaig tornar al replà de l'Edita Löwen amb el nom de Zoraida Groningen als llavis i amb el cap de corda ben aferrat al palmell de la mà, que ara ja era un puny colpejant neguitosament la barana de l'escala. Uns aplaudiments barrejats amb xiscles de fans tancaven les últimes notes

d'Strangers in The Night. El clip musical va emmudir, com si el mateix Peter Baumann hagués pitjar l'off/on.

Abans de trucar vaig entaforar en una de les meves butxaques de la gavardina el casset i els auriculars de Set, que amb una esma prudent m'havia endut del cinquè primera. L'Edita va obrir de seguida, visiblement sorpresa en veure'm. —Ah!, tinent... —van ser les seves primeres paraules. —¿Qui eren aquell parell? —vaig gairebé amenaçar. —M'hi han... m'hi han obligat! Són uns poca-vergonyes! Volien saber si hi havia algú anit amb nosaltres... I els he hagut de dir la veritat! —va confessar. —¿Qui eren, però? —vaig repetir sense afluixar el to amenaçador que havia emprat abans. —Eren... M'han dit que eren agents... agents del comissari... —va dir ara amb una certa exaltació. —Suposo que s'han identificat... —vaig dir. Va ser una observació encertada que va agafar en fals la mateixa Edita. Tant, que se la va saltar i va voler justificar el seu paper. —...tot! Ho han regirat tot! —va exclamar. Ara ja no m'interessava saber qui eren. —¿Han trobat alguna cosa que... que els cridés més l'atenció que una altra? —vaig dir, forçant el seu dubte. —No res. Em sembla que res... Ja tenen el Mateu i la seva arma de servei. ¿Què volen més? Per uns moments vaig voler ensenyar el casset a l'Edita. Confessar-li que havia estat escoltant part de la conversa amb aquell parell de tipus. Parlar-li del pis de dalt i fer-li recordar tot el que pogués recordar d'una veïna anomenada Zoraida Groningen. ¿Per què no ho vaig fer? No sé si ho sé encara ara, tampoc. L'Edita em va obrir la cambra del Set, regirada per aquell parell de barres de gel feia una estona. Potser va ser aleshores que em vaig mossegar la llengua. Quan vaig reconèixer d'entre una colla de paquets de tabac

buits —apilats Set deu saber per què— un encenedor de plàstic amb el nom de Copèrnic Club. El vaig tenir més a la vora quan, en fer un cigarret, vaig buscar adelerat qualsevol cosa per encendre'l. —Aquí hi ha un encenedor... —em va dir distretament l'Edita. El matí devia anar avançant i vaig dir a l'Edita, segurament per dir alguna cosa, que ens aniríem veient i que en poques hores tot ho tindríem més clar. Al llindar de la porta vaig esgotar el meu últim risc d'aquella matinada de la vigília de Reis: —¿Set...? ¿El Set va sortir...? ¿Va sortir... fins més tard de mitjanit, després que jo me n'hagués anat de casa vostra? Ara ja coneixia prou l'Edita per afirmar que els seus ulls parlaven. L'esglai s'hi va desdibuixar una altra vegada. —¿Va sortir fins més tard...? —vaig repetir. —Sí —va dir l'Edita, secament. Hi va haver un silenci. Un silenci que ja no es va trencar, de fet, perquè jo ja m'alçava novament el coll de la gavardina convençut que, a fora, el fred de gener em tallaria l'alè, si és que encara me'n quedava.

4 ZORAIDA

SET em va fer un petó procurant no desvetllar-me. I jo vaig fer l'adormida. Va aixecar cautelosament els llençols per un cantó del llit i s'hi va escolar dins gairebé sense gosar posar-s'hi. Encreuava les mans i els punys com si comencés i acabés ell mateix una dansa salvatge i compto que s'entretenia a comptar-se les pulsacions. Tot havia anat massa de pressa perquè Set no se sentís d'aquella manera. Tenia por. Una por amb lletres majúscules escrites en el respirar bategant que sentia vora meu, en els polsos frenètics, al dedins del seu cervell, una por esmicolada entre els glòbuls que li recorrien el cos. Només jo sé el que és perquè he sentit més d'un cop aquesta mena de por abraonada a la pell. Em vaig belluguetejar una mica i vaig fer un tomb sencer fins que em vaig quedar mirant el sostre mig destapada. —Aquest pis és una nevera! —vaig sentir que rondinava el Set. I em va tapar els somnis fins arran de coll, convençut segurament que jo ni l'havia sentit arribar.

Més tard m'ho explicava: tancat a la seva habitació, havia fet un cigarret per intentar posar ordre on tot era desconcert i tràfec de por. I ho havia escoltat des de darrera la porta. Tremolant. Incapaç d'obrir el pestell i d'encarar-se als barruts que s'emportaven el caporal Alsina emmanillat. Va ser quan encara ells anaven escales avall, que va agafar d'una revolada les quatre coses, el paquet de tabac, el clauer, la capsa de dolços, el paper, el casset i els auriculars i la clau de Zoraida. «La clau del cel!», diu que es va dir alhora que s'escapolia replans amunt. Mentre em besava, em va dir que havia escoltat l'Edita i el caporal Alsina i el parell de policies que trepitjaven els esglaons i, a cada trepitjada, resolien el cas amb la més senzilla de les deduccions: «Ho sabem tot, caporal Alsina!», havien sentenciat. —Tot! ¿Tot? Tooot...! Totototototoooot...! ¿Què és «tot», maleïda colla d'estornells? —va dir Set entre els llençols, alçant la veu sense adonar-se'n. Vaig obrir els ulls i em vaig estar una estona així, com si el convencés que volia esgotar l'últim alè del meu son. Vaig parpellejar... —Ets encara més bonica quan vius al món dels somnis, Zoraida —vaig sentir que em deia Set mentre m'acaronava amb els palmells encara vençuts pels tremolins. Vaig mig xisclar. Però tan fluix que ningú en tot Bellvitge no em devia sentir. Va ser un xiscle frustrat pel fred de fora que va restar emmudit entre el son, el sobresalt de la realitat i la sorpresa de tenir Set al meu costat. —Set! —vaig fer, exagerant el meu simulacre d'esglai. Set em va somriure en la penombra de la llum carbassa i blau marí que el consell directiu de la Caixa d'Estalvis havia tingut la gentilesa d'oferir-nos des de la façana del rusc del davant. —Xacaixacaixazoraidaxaisetaixzoraix! Ho fèiem sovint. Badàvem amb el pampallugueig dels neons i recitàvem el rètol tots dos alhora embarbussant-nos amb les barreges dels nostres noms. Qui dels dos perdia el ritme, perdia el joc. I tornàvem a començar: —Setaixzoraixdacaixsetaixzocaixacaixacaixacaicaixxxxxx!

Aquella matinada vam empatar. I vaig petonejar Set perquè el seu petó, abans, s'havia escapolit amb l'espurna del son fugisser. —¿T'han tret de casa? —li vaig dir, sorpresa—. ¿O t'has deixat la clau a dins i has arribat amb les botes a les puntes dels dits per no despertar ningú? —vaig continuar dient sense esperar que em respongués. Ell encara somreia. Però jo ja sabia aleshores que aquell somriure de Set era un somriure de por. —Una cosa, Set, és que tinguis la meva clau per quan et convingui i una altra, que et trobi a tal i quina hora de la matinada dins del meu llit, com un gató que s'enyora... —vaig encara afegir. I m'ho va explicar tot. Dues i tres vegades. Repetint el que havia succeït a casa seva. Potser perquè confiava que jo ho veuria més clar i que l'alliberaria del seu maldecap. —Tu no et pots moure d'aquí —li vaig dir. —Em trobaran a faltar —es va voler convèncer ell. —¿Que ets boig, Set? ¿Ets boig? —vaig cridar, sacsejant-li i acaronant-li el cap violentament entre les meves mans—. Quan sàpiguen que el caporal Mateu Alsina té un fill... com tu, i que ha passat la nit fora de casa... el comissari no s'ho farà dir dues vegades per canviar de parer i et farà buscar per tot arreu —vaig exclamar, sense amagar tampoc el meu esglai. —¿Però com poden...? —va insinuar Set. —No siguis criatura, Set...! Aquesta gentussa la sap ben llarga i fan culpable el primer que se'ls posa a l'abast! ¿Que no ho saps prou, com treballen? Tu seràs el pròxim cap de turc, si és que ja no ho ets ara —vaig dir, amenaçant amb una certesa que ni jo matixa sabia d'on treia. Em va assaltar un dubte. —Set, ¿m'has enganyat mai quan m'has dit que ningú del món sap que tu i jo... que Zoraida i Set... són companys, més que bons companys? La meva pregunta, penetrant i escrutadora, exigia una resposta que fugís de la por que dominava Set. —Només tu i jo —va confirmar Set, mentre ho prometia amb el gest dels dos dits. —...i els neons de la Caixa d'Estalvis del davant —vaig afegir. —...tu i jo i els neons de la Caixa.

—No et vull perdre per res del món! ¿Que em sents, Set...? ¿Que em sents...? Les primeres llums de l'albada es van començar a fondre amb les onades emborratxades pel blau marí acarabassat de la Caixa d'Estalvis.

El Copèrnic Club devia haver tirat la porta avall a l'hora de cada dia. L'aparent solitud, que esdevé més feréstega a nit oberta, és, de matinada, el cau de reunió dels qui coneixen la porteta falsa que a Copèrnic Club no es tanca mai per als de la casa. Em vaig vestir d'una esgarrapada i vaig deixar Set al llit del cel amb la paraula a la boca. Em vaig esborrifar el cabell, que se m'havia encartronat de les poques hores de dormir i vaig agafar la jaqueta de cuiro, un bufandot, el casc i les claus de la moto. Mentre enfilava, entaforada al casc, la via que em pujava a la Florida, vaig pensar que els espetecs de la màquina devien haver desvetllat els dormilegues de Bellvitge. El saló dels jocs electrònics dissimulava aferrissadament el seu tràfec de sotamà. La insonoritat més imperceptible es va fer al cap d'uns segons a la Florida després d'haver-la trencat jo mateixa una estona abans amb el meu bòlid. Em vaig encauar al carreró dels darreres del Copèrnic Club i vaig apilar la «mula» al costat d'un ramat pudorós de benzina que s'impregnava pertot en aquell racó sense sortida. Uns bidons atapeïts d'escombraries, caixes d'envasos buits i ferum feta còctel de beguda ho dominaven tot. La porta falsa —la porta de Palla, en diuen— continuava tancada i envoltada de foscor. Per les espurnes d'un cigarret empassat a mitges, al capdavall del racó, vaig distingir un parell d'ombres que compartien, immergides en un mutisme, el lloc d'una de les «mules» que hi dormitava. Vaig fer anar la maneta de la porta de Palla un parell o tres de cops. Hauria dit que tothom dormia a Copèrnic Club perquè el mutisme del carreró prenia cada vegada més un aire exaltat

que no em veia en cor de trencar per por de desfer l'alè del misteri. Una de les ombres, sense moure's del seient, va remorejar alguna cosa com és ara: —¿Què busques, nena? Sense ni girar-me, em vaig saltar la resposta i vaig arrencar quatre paraules de la gola, que em traïa de tan resseca: —¿Tot déu dorm aquí o què? —La nit és llarga i les albades són perilloses, nena... —I fa un fred de mil dimonis —em vaig queixar. —Doncs si no pitges el pilot no t'obrirà ningú, ¿saps? —continuava parlotejant l'ombra. —¿El pilot...? —vaig preguntar, estranyada. Feia uns dies que no m'acostava pel Copèrnic. Abans, la porta de Palla sempre estava oberta i no calia que t'obrissin. —És un sistema nou, nena. A vegades els amics es prenen més confiances de les que cal i... bé, ja m'entens, cal vigilar com una fura si no vols que te l'empalmin abans d'hora. Una de les dues ombres va rascar un misto i vaig poder veure uns instants els rostres dels dos interlocutors, que ara ja sabia que eren dos pinxos. Van callar com si haguessin esgotat el seu migrat repertori de paraules i jo vaig continuar forfollant el pom de la porta amb fúria, amb ràbia. ¿Per què no obrien d'una vegada? Un nervi em va enrampar de cap a peus tot el cos quan vaig notar que un parell de mans aspres i fredes m'immobilitzaven els braços i un altre gest brusc i inesperat m'arraconava en el marc de la porta de Palla, forçant-me la barbeta. Notava com si les dues galtes es fonguessin en una de sola, enforquillades pel polze i l'anular. Em feien mal i només em vaig queixar quan el que desitjava era grunyir com una fera. —És de mala educació això de deixar els amiguets amb la paraula a la boca, nena! —em va retreure el goril·la que se m'havia tirat damunt. —Ha estat una nit poc tranquil·la i tu fas cara de no saber on vas, petita... —em va dir l'altre que ja s'havia acostat

per deixar entreveure el seu rostre xuclat, que feia joc amb la veu que el va identificar ridículament aflautada. Vaig trepitjar amb força, ara l'un ara l'altre, un peu de cada goril·la i, sense esperar cap reacció, vaig doblegar la cama i vaig etzibar un cop de genoll ben encertat al que tenia més a tocar. Vaig sentir un gemec agut, o dos. I vaig prendre aire tan aviat com em vaig notar les galtes deslliurades. —Mala...! —ara era un crit ofegat. —No juguis, petita, o...! —va fer el de la veu aflautada. El primer goril·la s'havia refet. —Deixa'm a mi! —va ordenar a l'altre. —¿Que la dexi, dius, després del que t'ha fet? —T'he dit que me la deixis, home! El nervi enrampat se'm va convertir en una tensió que m'havia fet guanyar força i que m'hauria permès plantar cara, si ho volien, a qualsevol d'aquell parell de brètols. —Això, nena... —em va dir el que havia rebut el meu cop de genoll i assenyalant-me l'entrecuix—, això no ho facis mai més, ¿sents? Pots matar un home, així, ¿saps? I tu no vols pas fer mal a ningú, ¿oi? Vaig obrir els llavis i vaig parlar serrant les dents: —¿On són els del Copèrnic? ¿Què és això d'un pilot a la porta? —Ah!, esclar...! La nostra petita vol el pilot, ¿veus? —va fer, mofeta, el de la veu de nena, adreçant-se a un auditori inexistent. —Oh, i tant que sí! Hem promès dir on era el pilot de la porta a la nena del carreró... —va afegir el primer—. Però això era abans que ella anés pel món repartint cops als bons nois! —Justament, petita, justament! —va corroborar l'altre, satisfet, amb una cara de pocapena inevitable. El far d'una moto que entrava lenta al carreró ens va encegar tots tres i va interrompre la nostra «agradable» conversa. Em vaig protegir dels reflexos amb un gest brusc de la mà, com ells dos. Però jo, només un segons, els justos per tornar a obrir els ulls i, d'una embranzida, empentejar el parell de goril·les que van anar a rodolar sobre els pots de deixalles, mentre jo, potser perquè em vaig sentir acorralada del tot, començava a donar cops de puny i cops de peu a la

porta que fins aleshores havia quedat malèficament emmudida. Els minuts i els riscos de tancar en un mur insalvable la pell de Set Alsina Löwen s'acumulaven perillosament. I la pell de Set era, de fet, com si fos la meva mateixa pell. Els raigs del far de la màquina acabada d'arribar es van afeblir prou perquè jo descobrís dins el seu casc uns ulls que aleshores vaig endevinar feliçment ferotges. —¿Prenent la fresqueta, doncs...? —va dir. No em vaig moure d'on era i els dos ximpanzés s'havien arraconat instintivament l'un amb l'altre. ¿Era l'albada o un d'ells havia empal·lidit com un autèntic formatge de bola fet a pagès? Vaig sentir que algú forfollava a l'altre costat de la porta de Palla i, quan es va obrir, el Vietnam, el vigilant del Copèrnic, s'enfonsava en un gruix de malediccions: —Però... mecàgon el sol que us il·lumina! Mal pet us ofegui a tots plegats, mecàgondena! Que en sou, d'orelluts, xiquets! Vam entrar tots quatre. El Vietnam, panxarrut, coix, greixós de cara i carregat d'arrugues i d'ulleres a causa dels anys, va tancar la porta i va posar de nou el pany i forrellat. —¿Que ho voleu fotre tot riera avall, potser? Au, ¿que ens engarjolin a tots per quatre taps de timbal que no tenen ni dalt ni baix? —va prosseguir encara quan ja érem al capdavall del passadís on una porteta més petita portava a la sala de màquines que obria per omplir amb el joc legal des de mig matí fins entrada la nit. Ara, l'electrònica estava silenciosa, pudorosa, en una mena de panteix anguniós. Una escala estreta i mal il·luminada conduïa als soterranis on jo havia fet mitja vida abans de posar-me a fer escoltar i a vendre discos en un catau de mala mort de la galeria del Metro. —Tota la vida per sota terra com un talp... —em va dir un dia el Set. I ara tornava a sentir-me talp. Més talp encara que durant les dotze hores sota el Metro. «Quan els talps toquen sostre es deuen afigurar que han arribat al cel!», havia dit en Set aquell mateix dia. I era el mateix dia que vam anar a fer, en una mena de ritual, la còpia de la clau.

«La clau del cel!», la vam batejar els dos a cor, encara nova de trinca. Al Copèrnic Club hi havia cares de sempre i cares noves. Cares desconegudes d'avui i cares desconegudes de sempre. Hi havia cares i cossos i mirades de fàstic impregnades de la ferum de sota terra. Però jo havia sortit de Bellvitge sabent molt bé què hi buscava, al Copèrnic. I qui hi buscava. I també què havia de dir quan em trobés enmig del grup de mirades que m'observarien com una «vella nena» del Copèrnic, però que em retraurien que havia volgut tocar sostre massa aviat amb aquell rau-rau que ofega els que s'aferren a la ferum del soterrani de tota la vida. —Ei, petita! ¿Ja t'has cansat de viure al món dels avorrits? La veu de Jonatan va sortir d'entre una de les ennuvolades tertúlies, com si al Copèrnic no hi hagués sinó ell i ningú més. Li vaig respondre amb un somriure que vaig forçar i em vaig acostar a la seva rotllana. —¿De què la coneixes, tu? —vaig sentir que li preguntava un dels dos goril·les que m'havien assetjat al carreró. —¿La Zoraida...? —va fer en Jonatan—. La Zoraida és d'aquí de tota la vida, home! ¿Oi, Zoraida, que sí? M'ho preguntava mentre donava un parell de surres de benvinguda a la vella petita nena de tota la vida. Em vaig afegir a la colla i també vaig fer un canut, ben cargolat, en silenci, empasant-me el fum. La meva presència era l'expectació dels dos gossos guardians de la porta de Palla i, ara també, la del Jonatan i tot. —El que passa, xavals, és que la Zoraida ha volgut córrer món i, ziuuu...! —va continuar divagant el Jonatan entre xuclada i xuclada— ...amunt que fa pujada! —¿D'això, la coneixes? —va insistir el mateix d'abans. —¿Què passa, Sigfrid? —va dir en Jonatan, encarant-s'hi. —Explica-ho tu, Toni... —va fer el tal Sigfrid sense deixarme de petja. —És com un poltre aquesta petita, Jonatan —va rondinar en Toni amb un desmillorament notable del seu aflautament de veu.

—Una mica més i ens deixa el Sigfrid tarat per tota la vida —va afegir, amb un gest que va acompanyar eloqüentment la seva explicació. El mateix Toni va esclafir a riure, però. En Jonatan va estossegar, com si el fum l'ofegués, visiblement desinteressat per la història. El Sigfrid va trencar l'esbojarrament que s'havia apoderat del grup amb una declaració solemne: —Però ara ja ni me'n sento... i torno a ser el mateix que abans, ¿saps? —va dir en un to d'allò més presumptuós i fet un perfecte milhomes fastigós. —La Zoraida és de casa, ¿ho sentiu? —els va advertir definitivament en Jonatan. I no se'n va parlar més. Potser perquè jo mateixa vaig trencar el gel amb una afirmació que cap dels tres no esperava escoltar tan d'hora: —El número de sèrie era l'Ema-34.560... I hi ha un home mort d'una de les seves bales. L'han trobat després de mitjanit, a l'ermita de Bellvitge... Es va fer un silenci enutjós. El vaig aprofitar per mirar-los de fit a fit tots tres.

5 SET

EM VA SEMBLAR sentir que algú pujava els graons del cinquè. Però no me'n vaig convèncer fins que vaig sentir un parell de trucs a la porta. Van ser un parell de trucs desiguals, tímids, propis d'aquell qui sap que no són hores de desvetllar ningú. M'havia adormit només una mica, amb el clip de Baumann i els Strangers in The Night fent de non-non, des que la Zoraida se n'havia anat després de fer-me dir que no em mouria d'allí per res del món. Aquella havia estat, de fet, una nit de vetlla, si comptava que en ben poques hores m'havia trobat més perdut que mai enmig d'un feix d'esdeveniments dels quals força por tenia de no sortir-me'n o, en tot cas, de no trobar la manera de sortirme'n. Les ràfegues de dubte que em van provocar els trucs a la porta van durar poc. Vaig retirar el casset i els auriculars que sortien d'entre els llençols i els vaig deixar a la tauleta de nit. Els trucs no es van repetir perquè vaig obrir de seguida. Decidit. Confiat i tot. Sense que em proposés reaccionar de cap altra manera. —Recula, nen!

—Apa, petit! Aquestes quatre paraules, pronunciades gairebé alhora, van fer que els dos individus que no coneixia de res se'm llancessin a sobre i em rebolquessin per terra dins del pis de la Zoraida, fins a fer-me anar a topar, tot rodolant, gairebé als peus del llit, on una estona abans la Zoraida i jo havíem estimat el fred del matí fent joc amb l'albada. Aquell parell de feres grunyien i em van ventar un parell de bufetades que em van fer posar dempeus a la vora mateix del llit per demostrar-me, segurament, que més valia que em rendís a la seva voluntat. Si era això, era un avís dur, de poques paraules, capaç de deixar-me allí mateix estenallat si no m'hi avenia. Un d'ells, de rostre ossut, els ulls fora d'òrbita i la veu rància, em va anunciar que tenien molt males puces, tant un com l'altre. —Mira, veus...! I em va clavar una puntada de peu a mitja cama que va fer que em tornés a doblegar per no deixar anar un gemec. —Això de moment! —va avisar. —Deixa'l, Toni... —va dir el que m'havia rebolcat d'entrada. Se'm va encarar intentant pintar de confiança la seva expressió de guardaespatlles malpagat. —Sóc en Sigfrid, jo... —va anunciar mentre s'acaronava un penjoll que li pendolava a l'orella esquerra—. I ell es diu Toni —va continuar. Em feia l'efecte que em volien parlar com si entre ells i jo existís ja un assumpte de tota confidència. —Tu no saps de què va la funció, nen, encara —va dir Sigfrid—. Però ja ho aniràs sabent i entendràs de seguida com t'estimes aquesta pell tan negra que tens... —em va tocar una de les galtes que se'm devia veure endurida a causa dels cops— ...i com et convé jugar amb nosaltres si no vols penedir-te'n ben aviat. Vaig moure el cap en una mena de resposta que tant volia dir que sí com que no. —¿M'entens, petit? —va insistir l'anomenat Toni. —¿Què busqueu? ¿Què voleu de mi? —vaig sentir que deien els meus llavis. —Calma, nen... —el Sifgrid. —Tranquil, xato... —el Toni.

Ho van dir a cor. Al mateix temps que m'obligaven a redreçar-me i a sortir amb ells en un to creïblement amenaçador i convincent: —En Toni i jo anirem al teu costat disposats a tot, bebè... —va organitzar el Sigfrid. Vaig somriure. ¿Per què vaig somriure? ¿Potser per aquell «disposats a tot» que li havia sortit ennuegat i fent un gall? —I hem d'agafar el metro perquè sigui tot més normal —va emfasitzar el gall dindi escardalenc. La navalla automàtica del Sigfrid es va obrir com ho hauria fet un llamp si hagués caigut pis endins. Va passejar un reflex fugaç i llampant pel sostre, per les parets i, finalment, per terra, fins que em va enlluernar d'una rafegada. Va ser un instant, però, perquè Sigfrid en una hàbil maniobra va deixar en dos la catifa pelfuda que trepitjàvem ell i jo. —¿D'acord, petit...? —va refermar en Toni amb una expressió que no podia dissimular l'ensurt que li havia provocat el gest violent de Sigfrid. ¿Vaig dir d'acord? Possiblement. En tot cas va ser quan em vaig trobar amb la navalla a tocar i de bocaterrosa damunt del llit. Quan vaig sentir que Sigfrid deia: «Vinga, fot-li per tot arreu!», i quan vaig notar, per l'enrenou que organitzava en Toni, que tot el cel de Zoraida se n'anava de panxa enlaire i que jo no hi podia fer res. Quan en Toni va anunciar que no hi havia res més a pelar, vam iniciar el camí del metro i asseguraria que ni l'un ni l'altre no van tancar la porta del pis de la Zoraida ni, un cop baix, la del porter automàtic. Quan vam arribar a la boca del metro, vaig optar per ferlos decididament la pregunta que em corsecava des de bon principi. —¿Què heu fet amb la Zoraida? —Ho vas entenent, ¿veus, petit?, m'agrada perquè ho vas entenent! —va dir el Sigfrid imitant amb el seu «petit» l'estil d'en Toni. Satisfet, en Toni va deixar una riallada esbojarradament sonora que es va escampar, com un crit d'alerta, per tot el túnel del metro.

6 TINENT

S'HI VEIA. Vaig baixar carrer avall, sota els ruscos de Bellvitge i, amb les mans enfonsades a les butxaques i el rostre tens del contacte amb l'aire tallant de primera hora, vaig caminar d'esma unes quantes illes de cases. No sabia on anava, però sí que sabia del cert que no m'havia de deixar caure per casa si no volia veure'm fora de la circulació i atabalat a preguntes que només em podien portar a inventar-me respostes que em deixarien, a la llarga, malparat. Era la vigília de Reis i no hi havia curset al Politècnic. «Demà —va dir el sergent Gómez— tots estem més enfeinats que mai!» Aleshores em va alegrar tenir un parell de dies lliures, sense la teòrica de l'ensinistrament que se'm feia tan costeruda, avesat a la paperassa de l'Oleoquímic. Ara desitjava, en canvi, que les sessions fossin intensives, dia i nit, feiners i festius, sense repòs. Almenys no m'haurien tret del llit tan de matí i no em trobaria tombant com un pòtol sense jaç amb la por a la sang, com els que se senten vigilats i perseguits sense haver fet res.

Em vaig sentir remugar el ventre i em va pujar coragre fins a la boca. Deu o dotze persones feien cua en una parada d'autobús. Em va passar pel cap una altra idiotesa: baixar fins al barri de l'ermita de Bellvitge. Trepitjar el terreny. Donar un volt per entre les pedres mústigues de tanta antigor. Fer-me càrrec del lloc del crim. Escorcollar, esperançadament, fins a trobar-hi qualsevol petit indici que m'aclarís una mica més els dubtes que m'havien caigut a les mans sense proposar-m'ho. No ho vaig fer, esclar. No havien transcorregut pas tantes hores perquè la visita d'un desvagat passés per alt a qualsevol veí amb imaginació o, més probable encara, a un agent enviat a posta per sospitar de qualsevol moviment inusual. Vaig entrar, en canvi, en un bar que ja feia cara d'haver obert ben d'hora, a jutjar per la manera com regalimaven de bafats els vidres, desafiant impertinents els fredolics de la cua del bus. Vaig agafar una taula solitària, petita, a tocar d'una de les vidrieres que m'havien temptat amb la seva aparent escalfor quan encara era a fora. A la barra, xerraven, cridaven més aviat, una colla que feien cara d'obrers. Enriolats, com si es vantessin d'anar pel món més d'hora que ningú, amb unes clotxes de pa que els atapeïen les boques, galtainflats com si es mofessin del mort i de qui el vetlla. Vaig demanar un conyac a l'home del taulell i, tot just me l'hagué deixat a taula i hagué girat cua amb l'escapça a l'espatlla, ja me l'havia engolit d'un glop per empènyer el coragre avall, sense miraments. Em vaig quedar amb la copa entre els dits, a l'altura dels ulls, mirant el conyac vidre endins. Com si volgués veure-hi tot allò que ara per ara no sabia: ¿Qui era el mort de l'ermita de Bellvitge? ¿Com havia arribat el revòlver del caporal Alsina fins allí? ¿On havia anat en Set ahir a la nit després d'haver sortit jo de casa seva? ¿Qui era la xicota del cinquè primera i què se n'havia fet, tant d'ella com d'en Set, després de l'aparent terratrèmol que havia assolat l'apartament? Només un nom tenia una relació comuna entre tot aquell feix de confusió: el Copèrnic Club, a la part alta del barri de la Florida. —¿Què pensa el nostre home?

Em van alarmar. Tan absort estava en les meves cabòries que no em vaig adonar que una patrulla de mossos havia entrat al bar i s'havia acostat a la meva taula. La gorra d'un d'ells va caure plana damunt la tauleta mentre la seva parella s'encauava en un dels vàters del bar. —¿Què, de festa, doncs? Li vaig dir allò que es diu en aquests casos, quan un s'adona que l'altre l'ha enxampat de quatre grapes a l'altre món. —No t'havia pas conegut, Miret...! —i vaig deixar la copa buida al costat de la seva gorra—. Seu, home —vaig invitar. En Miret havia estat durant un temps agent de seguretat privada de l'Oleo. Just, quan jo hi vaig entrar, ell havia acabat de guanyar-se a pols una de les places de policia dels mossos que es van convocar aleshores. «Aquesta Oleoquímic, res! Qualsevol dia farà un pet com una gla i ens engegarà a tots a rodar! Jo guillo...!», em va dir. Hi ha individus dotats per fer aquesta mena de salts al buit. En Miret havia tastat cinc o sis feines més abans d'anar a raure d'agent de seguretat a l'Oleo i el cor em deia que aquella de mosso tampoc no seria la seva última ocupació. Jo sóc incapaç de veure'm rodant d'un lloc a l'altre com un cul de mal seient. Com aquell qui diu, el sotrac de l'Oleoquímic em va deixar emmidonat i, si no hagués estat pel caporal Alsina, no m'hauria vist mai a les mans dels mossos que dirigien els cursets de les oposicions. ¿Jo, de policia? En canvi, en Miret s'hi sentia estufat, ara, encartronat en el seu uniforme estereotipat: gec blau marí, corbata negra, les bocamànigues vermelles i, sobretot, els botons daurats! M'hauria agradat veure'l amb el barret de copa, els guants blancs i les espardenyes de gala, l'uniforme dels mossos dels actes oficials! —¿De què rius? —em va dir quan em va descobrir el somriure. —De res... De res... pensava en l'Oleo —em vaig inventar. —Hem tingut una nit mogudeta, noi —va canviar de tema ell—. El dia que et toca patrullar per segons quins llocs, ja surts de casa amb un ull a l'asfalt i l'altre darrere les petjades de qualsevol que sembli que faci dos dies que no s'afaita. ¿Saps que en aquesta mena de feina arribes a la conclusió que ningú no és honrat del tot? —¿Ah, no? —vaig fer, distretament.

—Estem fets malbé i estem manipulats, home. Tots ens movem pels quatre interessos que ens aguanten! Veuràs moltes coses si te'n surts i treus la plaça... Em va sorprendre. No l'havia vist bo i gens en tot aquell temps que jo era a l'atur i tampoc no havia anat proclamant pel món que ara feia oposicions a mosso. —Sí, home... En aquest cos se sap tot, home —va afirmar. Em va esgarrifar i vaig sentir que l'agror em tornava a retrocedir gorja amunt, ara barrejada amb la fortor del conyac. Ell va continuar—: Se sap tot si ets xafarder de mena, esclar! Les llistes dels aspirants estan exposades al tauler d'anuncis de la central i, de cua d'ull, vaig topar amb el teu nom alfabetitzat com Déu mana. Si fins i tot et volia venir a veure, un dia d'aquests! Un copet de mà sempre va bé, ¿eh...? L'hi vaig agrair. I em vaig excusar de no haver-lo anat a veure abans. I fins i tot em vaig interessar perquè un dia ens veiéssim i miréssim d'arreglar allò del copet de mà. El vaig veure tan entusiasmat... —¿Saps? —va dir en sec—. Ningú no ens fot cas, a nosaltres. Encara ens prenen pel porter de la capa que prou feina té a lligar-se les espardenyes. Però cada dos per tres ens hem de mullar el cul com el més valent. Com si ser mosso fos ser com una serventa bona per a tot. Vaig recordar el sergent Gómez, que ho havia dit una vegada des de la tarima de l'aula. I també el caporal Mateu Alsina que sovint s'enorgullia, en el fons, de ser-ho. —Però... molts diuen que això, precisament, és el que els agrada del cos... —li vaig objectar, aferrant-me a aquell parell de referències que en tenia. —Pst...! —va fer en Miret, una altra vegada com aquell dia a l'Oleo—. ¿Què vols que et digui...? Qualsevol dia aquesta feina ens engegarà tots a rodar i... més val guillar-ne abans! —Home... —vaig dir, desanimat, i pensant en els milers d'aspirants que, com jo, ens hi havíem llançat, nàufrags en un mar sense treball. —No t'estranyi que parli així... Dec estar una mica afectat, ¿saps? Ja em diràs com t'ho prens quan a altes hores t'avisen per la ràdio que vagis a tal lloc, que hi ha hagut un assassinat... ¿Per què sempre t'ha de tocar a tu, collons...? Doncs fa unes hores que hem hagut de retirar el cadàver d'un pobre home...

—¿Un altre...? —em va sortir sense adornar-me'n. En Miret, però, no se'n va adonar. I sort d'això perquè no hauria sabut com justificar la meva coneixença del cas de l'ermita de Bellvitge. —Sí, un pobre home que han assassinat fredament, per l'esquena, a tocar de l'ermita... d'aquí mateix, de l'ermita de Bellvitge! —Noi... —vaig exclamar, per trencar la meva reacció d'abans. —Llampa cap al lloc, cobreix el cos, espera els de la científica, espera el jutge que ha d'autorizar l'aixecament del cadàver, vigila pels voltants que ningú no hi rondegi, fes l'informe a la bòfia de la comissaria com si, al damunt, l'assassí haguessis estat tu i, si molt convé, corre a l'adreça dels familiars i passa pel mal tràngol de donar-los la mala notícia... —va recitar en Miret. —¿A la viuda...? —vaig preguntar, interessat, recordant una de les paraules que havia sentit en boca dels agents que eren a ca l'Edita, abans que preguntessin per mi. —No... avui això no ha calgut —va aclarir en Miret—. El mort ja era viudo de feia anys. Vivia sol i tenia a punt la jubilació. Les últimes investigacions diuen si havia treballat d'encarregat als magatzems de l'Hotentots... Vaig obrir els ulls esbatanats. I de seguida vaig contenir la meva expressió, intentant fer-me el distret. —¿L'Hotentots...? ¿L'Hotentots...? —vaig titubejar. —Sí, home, Hotentots, la coneguda fàbrica d'indústries alimentàries... Productes Hotentots, es diu. És allà dalt, al barri de la Florida... L'has de conèixer, almenys pel nom —va insistir en Miret. —Sí, el nom em sona, em sona... —el vaig tranquil·litzar. —Doncs, no ho saps tot —em va intrigar, ajupint el cos sobre la taula i acostant-se'm amb el rostre gairebé a tocar del nas. —¿Ah, no...? —vaig dir, amb un nus a la gola. —¿Saps la cavalcada de Reis d'aquesta nit? —va fer una pausa que va quedar envaïda uns instants pels escàndols dels homes de la barra que discutien aferrissadament sobre qualsevol cosa. —Doncs... —va continuar dient en Miret, a mitja veu—, la comitiva del rei negre surt de Productes Hotentots. ¿Què me'n dius, eh?

Li hauria pogut dir que quina coincidència, o que no hi veia cap relació, o que potser suspendrien la cavalcada de Reis en senyal de dol, o que el món és tan petit com un mocador... i brut! Em vaig estalviar la resposta. L'auricular de la ràdiopatrulla es va començar a esgargamellar dient no sé què i en Miret va donar el senyal de rebut des de la taula mateix. El seu company de patrulla ja era a la porta quan ell encara rondinava mentre es posava bé la gorra: —¿Que te n'adones...? ¿Que te n'adones, ara, del que et deia? Ni una cervesa no et pots fotre de gust! Qualsevol dia guillo i els deixo amb una patrulla coixa! No hi ha dret, home, no hi ha dret! En Miret i l'altre agent van desaparèixer. Vaig deixar els diners damunt la taula i vaig anar fins a la cua de la parada de l'autobús. Un sol lleganyós es desdibuixava entre dos edificis mentre esperava que passés el número del bus de la Florida com més aviat millor.

La porta enrotllable de ferro era just un metre alçada de terra i l'aguantava un barrot de fusta. Em vaig ajupir i m'hi vaig entaforar. Dret una altra vegada, a dins, em vaig trobar envoltat de màquines de jocs, electròniques, que em contemplaven des del seu insultant mutisme. I al mig de la sala, com una electrònica més, la dona de fer feines repenjada al pal de la baieta i amb una cara de tres pams. Em vaig estar uns moments mirant-me-la. Intentant esbrinar potser si era ben bé de carn i ossos o si era un personatge històric del Copèrnic Club immortalitzat en cera per a la posteritat. La fosca era només una lleu amenaça dins el local perquè la mica de sol mandrós d'hivern penetrava pel metre de porta elevada i s'estenia com una capa d'oli per l'enrajolat. —No hi són! —es va disparar la figura de cera amb una veu d'homenot i de pocs amics.

De moment em vaig quedar sense decidir ben bé què dir si és que volia sortir-me'n ben parat d'aquella primera temptativa que havia volgut fer per començar per un lloc o altre a trobar la relació de la samarreta de la Zoraida i de l'encenedor de Set que proclamaven Copèrnic Club com un reclam. La meva pausa va ser, però, excessivament llarga perquè la dona va reprendre les paraules del seu rebement. —Està tancat encara! ¿Què no ho veu que està tancat, home? —va dir. Vaig fer via. Havia de fer via si no em volia veure de nou, ajupint-me per sota la porta i corrent carrer avall, empaitat per aquella donassa que inspirava la més profunda de les pors. —Em van dir que vingués en aquesta hora, senyora... —vaig encaramel·lar—. He vingut corents precisament perquè se m'havia fet una mica tard i havíem quedat a les deu en punt. Uns minuts abans de descobrir el rètol de Copèrnic al capdavall d'un carrer ple de locals similars m'havia mirat el rellotge i eren, si fa no fa, tres quarts i mig de deu. El carrer era llarg i no el vaig baixar amb presses, girant-me sovint com si volgués retenir la ruta que havia fet des que havia baixat de l'autobús a la segona parada de la Florida. Devien ser, doncs, les deu tocades quan em trobava parlant amb la dona de fer feines del club de màquines de joc. —¿A les deu del matí diu...? —va preguntar amb un punt d'incredulitat que em va fer patir—. ¿El Vietnam li va dir a les deu...? —va insistir. Vaig dir que sí. Em va semblar que el tal Vietnam era, de totes les possibilitats que podia triar, la més acceptable. —M'estranya... —va dir amb una seguretat que em va picar. —No tinc cap interès a enganyar-la i a córrer quan crec que faig tard a una cita, senyora... —vaig refermar amb un bri d'autoritat. —Jo no li he dit res d'això —es va apressar a dir ella de seguida. —Li puc assegurar que el senyor... Vietnam... em va dir exactament: «Sigues dimecres a les deu el matí al Club, en punt. En parlarem amb més calma» —vaig mentir—. Era el

divendres de la setmana passada i en vaig prendre nota a l'agenda. Avui és dimecres i ja han tocat les deu. La seva actitud reticent es va afeblir per moments i ho vaig notar a mesura que li relatava la meva suposada conversa amb el tal Vietnam, que era encara, per mi, un personatge incògnit. I no podia trencar el fil de la conversa si volia que a la mestressa li piqués la curiositat de la meva cita. —Sóc representant d'un nou model de màquines de joc que la meva companyia vol experimentar en exclusivitat en segons quins establiments només, ¿sap? I, per fer-ho, primer ens cal deixar-ho tot ben lligat i tractar amb els responsables de cada lloc. El Copèrnic és un establiment de primera per al nostre ram i el Vietnam hi té un paper molt important... —Jaaa... —va fer ella abans de deixar una sèrie de sons que volien imitar la riota d'un clown a la pista. —¿Què vol dir, senyora? —vaig llançar de seguida amb complicitat. —Bon un el Vietnam, bon un! Si ja hi ha parlat, s'haurà adonat del seu aspecte. És el retrat viu d'aquest corral de porcs! —Senyora...! —vaig fer, exageradament afectat. —Sí senyor, un corral de porcs... i de verres! No sap on es posa jove, ¿i vol saber la meva opinió...?, el planyo. A vostè i a la companyia aquesta que diu de les màquines que representa. El Vietnam és un encarregat sense escrúpols i un porc de primera. Però, a mi, no em faci cas... Apa, deixi'm fer, que vaig per hores ja i se'm fa tard. Era el moment. No en tindria d'altre si no l'aprofitava. La dona de fer feines havia iniciat un frenètic refresc a la baieta, molla fins als ossos, xopa de lleixiu, i s'havia encès ella sola en una magnífica oportunitat per a mi. —No la vull pas destorbar de la seva feina, senyora. I el dia no és gens bo per prendre la fresca. Si fos tan amable de dir-me on puc trobar el Vietnam guanyaríem temps i m'hi arribaria... No és l'única visita que tinc avui i demà és festa... Em va mirar de reüll. Per uns instants vaig témer que actuaria com una perfecta secretària d'oficina de luxe i que em diria que l'adreça del senyor Vietnam no li era permès de donar-la a desconeguts. No va ser així i va actuar com una perfecta dona de fer feines. Em va donar el nom complet del Vietnam i l'adreça exacta, per si em perdia.

—No ho té gens lluny. Potser encara el podrà trobar al jaç amb els millors rastres de pudor d'aquesta nit. Segueixi avall per on ha vingut i giri a l'esquerra quan trobi un carrer que es perd sense remei a tocar de la riera. Veurà al final una casa vella d'un parell de pisos. És l'última, a mà dreta... No té pèrdua i, no hi pateixi, tothom coneix El Vietnam. Li vaig somriure. Em vaig ajupir i mentre ho feia i em trobava de nou dret a la vorera li vaig dir a través de la portalada: —Moltes gràcies, senyora... Si el Vietnam vingués, digui-li que he estat aquí i que tornaré! —Una servidora ja l'ha avisat! —vaig sentir que em deia quan jo ja m'apressava carrer avall.

La casa era, efectivament, vella, esventrada, amb escletxes pertot arreu i amb un parell de balconets que es diria que s'havien de desplomar a la primera bufada. Més avall no n'hi havia cap més. La riera, un camp perdut i una trepa de xiquets en un improvisat estadi de futbol perquè devien fer les festes de Nadal a l'escola. La porta de fusta mig podrida va grinyolar una mica quan la vaig obrir per enfilar una tenebrosa escala en línia recta. Se sentia només olor de resclosit. De casa vella. De món de riera. Després de quinze o setze esglaons vaig trobar una primera porta enganxada al pany de paret de l'esquerra. I hi vaig fer tres o quatre trucs amb el palmell de la mà quan ja sabia del tot el que m'hi jugava. El Vietnam era més, molt més imponent del que m'havia retratat la dona de fer feines del Copèrnic. Era gran, vell. La cara com un mapa físic farcit de serralades i amb les valls dels ulls i de la boca i del nas. Un jerseiot de coll alt i de llana esdentegada recobria un cos boterut. Una mà aferrada al marc de la porta per barrar el meu pas i l'altra sostenint una crossa malgastada pel temps. I uns ulls rebotits, d'una cremor apagada. I un alè de cervesa que a mig matí em va semblar fins i tot insultant. —¿Què se t'ha perdut?

Hi ha diferents maneres de reaccionar. Dir «res» i girar cua. O empescar-se, en el pitjor dels casos, un motiu prou convincent per provar de fer conversa i portar l'aigua al teu molí. El Vietnam, però, això ho vaig veure de seguida, no seria gens fàcil de guanyar. I per això vaig seguir el camí més recte. L'únic més vàlid amb individus com ell. —Necessito saber dues o tres informacions molt importants per a mi —vaig dir, mirant-lo directament. —Vas per mal camí, noi. No es pot ser comare de mena... —No sóc comare de mena. —¿De la bòfia? —Tampoc. ¿Què és que en faig cara? —¿Inspector del servei de desratització, doncs? —No anem malament, Vietnam —vaig dir amb fermesa. Era un home d'experiència. Hàbil com una mostela i escorredís com una anguila. No es deixava atrapar així com així. —Saps el meu nom... saps on tinc la cova... i jo no sé res de tu. Ni qui ets, ni què vols. No rebo estranys en aquestes hores! —i va fer el gest de deixar-me amb la porta als nassos. —Hi ha hagut un assassinat aquesta nit, a baix, a l'ermita de Bellvitge! —vaig abocar d'una tirada. —Moltes gràcies per la notícia, ara telefonaré a la policia i els ho diré. El Vietnam va insistir a fer-me fora. —La policia ja ho sap. I ens convé córrer més que la bòfia si no volem fer tard. A tots... —vaig emfasitzar. —Qui té l'ànima neta no cal que corri! —va profetitzar en un to evangèlic gairebé escandalós. —T'interessa molt que en parlem, Vietnam —el vaig amenaçar. —A mi, no! No et puc ajudar! —va advertir, fent el gest de tancar. Vaig posar el peu a la porta. Jo mateix m'estranyava d'aquesta inusual manera de fer que anys abans a l'Oleoquímic m'hauria semblat impossible. El Vietnam era un vell forçut, però vaig resistir la seva empenta. I vaig dir, gairebé amb fúria i entre dents: —T'interessa conservar la feina que tens si no vols morir com un vell pòtol pels carrers! Aquesta cama, Vietnam...! I aquesta cara no enganya! Invàlid i jubilat... i amb un sobresou. T'interessa que en parlem, ja ho crec que t'interessa!

Vaig notar que la força amb què empenyia la porta cedia. Al mateix temps va enretirar el braç que em barrava el pas a l'altura del front. Una respiració feixuga s'entreveia ara com si el Vietnam hagués acabat de córrer els mil cinc-cents lliures a peu coixet. —No vull problemes amb la gentussa —va dir amb veu més feble—. ¿Et paga algú o vas per lliure? —M'hi entretinc a estones perdudes! Vaig passar. Tres cadires de boga mig esparracada. Una taula de bar envellida i escrostonada de brutícia. I un somier en un racó de paret amb un parell de mantes foradades que en penjaven. En un altre racó, un fogonet de gas i una pica de lavabo. Quatre sacs i quatre plàstics feien de cortinetes dels finestrons, alguns sense vidres. Vet aquí el cau que allotjava aquell home que seia vora meu amb la crossa estesa i amb una mirada de bou enfurismat. —Visc de coses com aquestes... —va insinuar. No hi anava preparat, però em vaig furgar la butxaca interior de la gavardina. Vaig fer dringar unes quantes peces damunt la taula que es van esfumar en un no res. Vaig entendre de seguida que allò només seria la paga i senyal. Va costar. Però finalment el Vietnam va anar obrint les ninetes, que vaig endevinar plenes de valuosa informació per tot el que jo ignorava. Els noms de Zoraida Groningen i de Set Alsina Löwen no li van dir res. Va escopir dos o tres cops a terra entre renecs. —No en conec cap, d'aquells porcs, jo. No en conec cap, ni ganes —va bramular. Li parlava de fets inconcrets. Sense donar a entendre unes connexions que no li interessaven. Li vaig fer veure que l'assassinat de l'ermita de Bellvitge i la sala del Copèrnic anaven molt lligats, si més no, per l'arma dels fets que comprometia un dels xicots que freqüentava el local. M'interessava que s'adonés, però, de la importància de tres detalls que ell va entendre de seguida: que el mort fos l'encarregat de Productes Hotentots; que aquell mateix vespre la cavalcada de Reis, el seguici del rei negre, almenys, sortís dels magatzems d'Hotentots; i que Hotentots era al barri de la Florida, el mateix barri del Copèrnic. Em vaig adonar de seguida que el Vietnam era ràpid, intel·ligent a més, un pou d'informació i un vell observador situat en un indret privilegiat per desenterrar mitja brutícia, si

no tota. Me'n vaig convèncer quan va incorporar la crossa, es va aixecar de la cadira, va donar una volta al recambró on érem i es va quedar una estona mirant al carrer per la porta balconera, d'esquena a mi. Quan es va girar, va ser per agafar la paella pel mànec: —He de tenir per cert que no em cauran problemes. Darrera meu hi ha el local i la bòfia ens la té jugada! L'hi vaig assegurar. I vaig descobrir quin lligam de fe i de complicitat alhora neix entre dos individus que mai de la vida no s'havien vist per res. El Vietnam va parar la mà. Amb això ja hi comptava ara. I va ser ell qui em va preguntar, sorneguer: —¿T'interessa saber alguna cosa relacionada amb l'assassinat d'aquesta nit a l'ermita de Bellvitge, pel que es veu, oi? No vaig respondre. Veia que arribàvem al principi d'un corriol que qui sap com acabaria. —Ja fa dies d'això que et diré... —va prosseguir—. Potser vuit o deu, no gaires més. Un dels socis de Productes Hotentots va venir pel local. El conec bé perquè fa uns anys que jo hi vaig fer un mes de peó eventual als magatzems. Me'l conec bé —va repetir, fent una pausa—. Vaig veure que finalment un dels xicots s'hi va aturar a parlar. Van fer conversa ells dos sols només. El soci portava la batuta. I podria jurar que allí s'hi coïa alguna cosa important! —¿De què parlaven? —vaig dir, impacient. —Això no ho sé —va respondre irat—. ¿Volies que ho engegués tot a rodar fent de marieta? —¿I ell, els xicots, qui són? —vaig repetir dominant les meves ganes de saber tot el que el Vietnam abocava amb prudència. —Ja t'he dit que no me'l facis dir pels noms! —va cridar, amoïnat—. No en conec cap, he dit! Em vaig desanimar uns instants. La conversa d'un dels socis d'Hotentots a la sala de jocs era ja un nus massa important per abandonar-lo així com així. El Vietnam va notar el meu desinflament. —Tranquil, nen... —va dir—. Els tres titots vénen cada dia a mitja tarda. No han fallat mai. Hauràs de jugar fort i sol! Quan vaig sortir de cal Vietnam, el partit de futbol del descampat amb la canalla encara durava i l'olor de resclosit de la seva cova se m'havia quedat enganxada als narius.

No vaig esperar a repensar-m'ho dues vegades. Cada cop em sentia menys exadministratiu amb la vocació de pixatinters perduda en l'abisme, una mica tinent de debò dels mossos i un tros de detectiu amb ganes d'endinsar-me en el ventre de la balena que navegava per les ones revoltades del meu mar de dubtes. Així em sentia quan, per aprofitar les hores que em quedaven fins entrada la tarda i presentar-me al Copèrnic, vaig agafar un autobús interurbà i vaig pujar fins al complex de Productes Hotentots. El Vietnam m'havia assegurat que era un directiu de l'empresa el que havia vist parlant al Copèrnic dies abans. Ell i jo pensàvem en un finestral que s'obria i que deixava entreveure el que sospitàvem. La conversa entre un dels socis i un dels habituals de la casa de jocs electrònics guardava una de les explicacions que em feien falta. Però no era qüestió de perdre temps ni de cremar hores encaboriat a endevinar on conduïa tot allò. Hotentots ocupava tota una illa del polígon industrial. Donava a quatre carrers diferents que l'envoltaven. De construcció recent, anava escalonant la nova edificació que consistia en naus i magatzems a la part més baixa i en una planta de dos pisos al capdamunt amb finestrals oficinescos i amb tot de rètols de les diverses marques alimentàries distribuïdes per l'empresa que envoltaven, grandiós, el nom de la presidència de la companyia. Productes Hotentos, S.A. devia ser una de les empreses més fortes i amb un volum de vendes més considerable del país. Vaig empènyer la porta principal. Una portalada de ferro forjat, pintada de blanc i recoberta de vitralls que et deixava en un recambró de tres o quatre esglaons, amples, de marbre, coronats per una altra porta de luxe, de roure treballat, i amb vidres glaçats. Aquesta segona barrera et feia entrar en un vestíbul immens, estil londinenc, emmarcat per quatre o cinc portes, un taulell amb vidre de glaç que amagava caps d'empleats al darrera de mitja dotzena de finestretes, un banc

de fusta treballada d'una llargària com tota l'extensió del vestíbul i un llum penjant del sostre, amb cinc o sis globus immensos que il·luminaven, llagrimejant, el saló de ball vigilat des de la paret oposada per un retrat de dimensions quasi dalinianes d'algú de molt de pes per a la companyia i que, en un tic de vida irreal, movia les ninetes segons el lloc del vestíbul en què et trobaves. Em vaig sentir vigilat des del primer moment per la sensació que n'havia tret, de la pintura, i vaig trucar en una de les finestretes, la que indicava que era d'informació. El meu accés a Hotentots es va produir així: vaig dir que era col·laborador del Departament d'Assistència Social de l'Ajuntament i que em dedicava a elaborar informes complets sobre els individus que el departament tenia intencions d'ajudar d'una manera o altra. Per ser més concrets, a mi m'interessava parlar d'un treballador que hi va fer una estada interina durant un mes. I vaig donar el nom de fonts i el primer cognom del Vietnam. Em van fer esperar. I si no hagués estat pels ulls vigilants i bellugadissos del retrat del quadre de la paret, segurament que m'hauria assegut en la immensitat gegantina del banc del vestíbul. Vaig preferir encendre un cigarret i estirar les cames per damunt de l'enllosat, d'esquena al personatge. Quan la finestreta va deixar sentir novament el clic del baldó que l'obria, em vaig acostar a la noieta que m'havia atès amb un somriure, a l'altra part de taulell. —El podrà rebre el cap de personal —em va dir. I gairebé alhora es va obrir, per l'esquerra, una de les portes del vestíbul que es va destapar com una ampolla de xampany amb tot l'enrenou oficinesc que s'endevinava per dins. —Vostè demana pel dossier personal del senyor... —va deixar inacabat en presentar-se el cap de personal, un home de mitjana edat, vestit amb una correcció convencionalment elegant i amb un somriure entre llavis, fruit segurament de l'experiència administrativa que devia portar a les espatlles. —Ciriac Cascona... —vaig dir, corresponent a l'encaixada del cap de personal d'Hotentots. Em va fer passar i em va introduir per un passadís a allò que devia ser el departament dedicat al personal de la casa.

El despatx era funcional, impersonal, fred i envoltat d'arxivadors amb calaixos de dimensions petitíssimes i classificats amb un codi que només ell devia entendre. En va obrir un i va agafar un tou de cartolines. —¿Tot això és del personal de la casa...? —vaig fer, mig intrigat per aquell munt de documentació. L'home va somriure. —Ca! Uuui... —va dir, movent el cap—. La meva secció té el nom de «personal», però inclou totes les dades confidencials de qualsevol persona o empresa que té tractes més o menys extensos amb Hotentots. Una mena de cervell que aprofitem per enriquir una empresa filial dedicada únicament a l'obtenció d'informes de solvència o actuació comercial... Els treballadors tenen la mateixa importància i el mateix tractament que els directius de qualsevol cadena bancària que té relacions amb nosaltres. És una feina que no s'improvisa, aquesta! —va exclamar, amb un deix de satisfacció. Vaig assentir movent el cap amb admiració. No en va, aquell home-màquina m'atenia amb la vocació d'un professional de la investigació personal. —Aquí el tenim —va exclamar enriolat—. Cascona... Ciriac... expedient número 3.511, sèrie F... Un moment —va afegir amb la fitxeta entre els dits. Va fer uns passos per la sala dels calaixets. Va avançar cap a un dels mobles, el va palpar amb els dits i, com si hi reflexionés, va recular un parell de mobles i va engrapar un altre calaix una mica més ample i alt de boca que els anteriors. Després d'ajupir-se per buscar el dossier del Vietnam, es va aixecar amb una carpeta d'arxiu i em va fer un gest amb el cap com volent dir: «Aquí es troba tot, ¿veieu?» N'estava content. Sobretot perquè el cap de personal m'atenia amb la naturalitat amb què t'atendria qualsevol professional de la seva feina i, també, perquè havia contribuït a fer-lo sentir compensat pel seu esforç de poliment comprovats. Es va asseure a la taula i em va oferir un dels seients que hi tenia davant. Primer em va deixar veure la fotografia que acompanyava un document amb totes les dades del Vietnam. Vaig afirmar que era ell. De fet era una fotografia feta a posta per a algun esdeveniment i retallada pel coll i les vores de les orelles. El Vietnam hi apareixia afaitat, endreçat, mig rialler i

possiblement més jove que el dia que la va donar per al seu informe. —Vostè dirà... —va fer aleshores el cap de personal, semblava que disposat a complaure'm en tot allò que estigués al seu abast. —Veurà... —vaig dir—. El Departament d'Assistència Social pretén ocupar-se dels ciutadans que algú o altre ens dóna a conèixer com a individus amb dificultats o bé econòmiques, o bé de salut, en fi, que disposen de pocs mitjans... —El cap de personal assentia en senyal d'aprovació. Em va animar a seguir—. En aquest cas, el senyor Ciriac Cascona té certes dificultats d'habitatge. Viu sol, té una feina possiblement mal pagada i arrossega unes nyacres de salut que compliquen la seva situació... El primer paper que se'ns encomana és confirmar totes aquestes diverses situacions i establir-ne el grau de gravetat o d'urgència... —Va sonar el telèfon de la centraleta i, sense deixar-me d'escoltar, va dir que estava ocupat. Va penjar i em va tornar a somriure—. El segon pas del nostre departament és resseguir la vida i les ocupacions laborals de l'afectat i... —Miri... —em va interrompre—. Aquí ho tinc: va ser donat d'alta com a obrer eventual de la planta envasadora el dotze de febrer i donat de baixa el tretze de març del mateix any. Va estar contractat un mes, doncs, i em consta aquí mateix la legalització del seu contracte... si és això el que realment busca... Vaig reaccionar de seguida. —No, no... no voldria pas que malinterpretés la nostra gestió. No es tracta ni de bon tros de revisar el compliment el seu contracte, que suposem que és prou correcte. —Així, doncs... —va dir ell, fent un gest amb les dues mans, un gest d'interrogació i d'intriga a la vegada, davant d'un problema nou. —El paper del nostre departament és més moral que no pas judicial. —Ah! —va fer ell, probablement més alleujat i convençut per la meva definició. —Es tracta d'intentar aconseguir una col·laboració de totes les empreses on la persona ha estat per coordinar una possible ajuda que naturalment se centralitzaria pel nostre departament i que permetria al ciutadà en qüestió veure's compensat per les mancances que pateix. Hotentots figura

entre aquestes possibles empreses col·laboradores i el mes de contracte de treball del senyor Ciriac corrobora les nostres intencions... —Ja ho entenc... —va dir l'home, tancant el dossier del Vietnam. —Ho celebro —vaig dir, més tranquil. Em veia incapaç de repetir tot allò que havia dit fent un paper en el qual no em trobava gens a gust, entre altres coses perquè en desconeixia els aspectes legals que em podrien delatar si no anava amb compte. —En aquest cas... —va anunciar el cap de personal amb una certa decepció—, no sóc pas jo qui pot complaure'l. —¿Ah, no? —vaig fer amb estranyesa, sobretot perquè em temia que allò que tenia a tocar dels dits se m'escapava de les mans. —Jo li puc donar totes les dades que vulgui sobre la vida que porta el seu protegit —i va tornar a obrir el dossier del Vietnam remenant els folis que s'hi apilaven—. Li puc dir què va fer abans de treballar un mes a Productes Hotentots i després de ser-hi. El puc informar de la seva adreça, de la seva situació personal actual i, fins i tot, de la seva vida extraprofessional... —Caram! —vaig exclamar, convençut que no creia que poguessin arribar tan lluny. —Les informacions que tinc, evidentment, confirmen aquesta situació més o menys delicada que vostè insinua... El Copèrnic Club és una feina quasi il·legal i no gaire ben pagada... —¿Ho sap, doncs? —vaig fer, exagerant el meu interès apostòlic —ell va afirmar amb el cap—. En aquest cas —vaig saltar—, no hi haurà cap inconvenient per tal que qui sigui d'Hotentots atengui la nostra petició... —Aquest són assumptes que porten personalment els nostres directius. Jo no estic autoritzat a... —Ho entenc, ho entenc... —em vaig apressar a dir. El cap de personal va intuir que no em mouria d'allí fins que no aconseguís el meu objectiu. Feia cara de conèixer les obstinacions de la burocràcia administrativa. I me'n vaig convèncer després quan va dir: —Miraré de passar-lo al senyor Venanci Castells... Ell acostuma a tenir en compte aquesta mena d'insistències administratives.

Havia remarcat amb un cert èmfasi allò de les «insistències». I m'havia mirat amb un no sé què de complicitat.

Venanci Castells seia a l'altre costat d'una taula ovalada i envoltada de telèfons, algunes cistelles per a documents, peces de marbre que representaven petites figures de Productes Hotentots i una carpeta gruixuda de signatures per obrir. Al seu darrera, un finestral camuflat amb una cortina de làmines donava, pel que em va semblar, a una nau de la fàbrica. A la seva esquerra, una terrassa deixava filtrar un raig esmorteït de sol que anava a petar sobre el petjapapers de Venanci Castells. Portava un vestit blau marí, camisa blanca i corbata de color fosc. No fumava. Però això no li treia ni una gota el posat de directiu que havia descobert de seguida que el cap de personal m'havia deixat al llindar de la porta. —Entri, entri... —va fer des del fons. Vaig avançar lentament. Disposat a adoptar més que mai un paper de pidolaire, per al qual, teòricament, m'havien llogat amb les aptituds suficients. Aquests detalls, a un directiu, no se li escapen. I ho vaig tenir molt en compte des del primer moment. —Segui, faci el favor... ¿Es tracta de Ciriac Cascona, oi? Era clar que el cap de «confidències», per dir-ho d'alguna manera més expressiva, l'havia posat al corrent de tot. Vaig seure i vaig parlar comptant, doncs, i sense amagarho, que ja sabia qui era i què demanava. Quan, fent un parèntesi molt malintencionat, em va demanar si em podia identificar com a membre del Departament d'Assistència Social, li vaig dir que la meva era una feina provisional i que no m'havia trobat mai que ningú m'ho demanés. Que la majoria de gent t'atén i difícilment se'n preocupa, però que entenia que volgués assegurar-se'n. I vaig estar a punt de fer-me fort dient-li que podia trucar a l'Ajuntament i que en fes la comprovació. Però no n'hi va

haver necessitat, i sort d'això perquè em va deixar continuar, amb ganes de concretar alguna cosa. —Es tracta d'oferir les possibilitats d'ajut de l'empresa i esperar el nostre estudi definitiu per estimular el sistema de recaptació i de destinació —vaig explicar. —¿Com ho arreglaríem, doncs, un cop estudiat? —va preguntar. —Habitualment es fa afegint-ho a les contribucions municipals, com una partida més de serveis... amb una especificació interna, esclar! —em vaig inventar. —Ho concretarem d'aquí a uns quants dies... Em cal consultar-ho amb el meu soci i, a més, avui tenim un ritme atrafegat... la cavalcada de Reis, ¿sap? Vaig moure el cap per convence'l que sabia de què anava. —Així, doncs... —vaig allargar. —Alguna cosa farem... Fa llàstima, a més, el pobre home, invàlid i amb la crossa... —va desvelar Venanci Castells. Jo no n'havia parlat. I estava disposat a aprofitar aquella oportunitat per pessigollejar el ventre ple de sorpreses on em trobava. —Ah! —vaig fer—, ¿ja era invàlid quan treballava aquí...? Fa uns anys que va ser a Hotentots, segons les seves fitxes i em sembla que això no hi consta. Venanci Castells va dissimular la seva sorpresa. I es va justificar desinteressadament. —Oh...! Conec poc o molt els topants per on habita Ciriac... —va titubejar—. No fa gaire que em vaig creuar amb ell... M'ha agradat sempre seguir de prop el negoci i aquí va ser un home que no va passar desapercebut quan hi era. Ell no em deu conèixer, esclar. —¿No ha estat mai al Copèrnic, senyor Castells? —vaig llançar com una javelina definitivament—. Esclar que no són llocs per a directius com vostè... Aleshores Venanci Castells ho va fer tot a la vegada. La pregunta i pitjar un botó de sota la taula. —¿Què busca amb tot això? —em va dir, amenaçant. Em dolia per la promesa que havia fet al Vietnam, però no em tocava altre remei sinó continuar amb la farsa que m'havia muntat. —Si coneix els barris per on habita el Vietnam, coneixerà també tot el que s'hi mou. El Copèrnic és un cau que regenta

Ciriac com a encobridor. Una mena d'alcavota amb crosses! —vaig dir, aixecant la veu. —¿Ara es procupa d'aquestes petiteses el personal del seu departament? —va preguntar cínicament. —El mateix Ciriac m'ha assegurat que Productes Hotentots és un vel de tràfic a l'engròs d'allò que un directiu com vostè ja deu conèixer. Que domina el barri i la ciutat —vaig acusar. Venanci Castells havia obert els ulls i em va mirar com si em travessés. —M'interessa aquesta mena de negoci... —vaig dir—. I si és a l'engròs... encara molt més —vaig reblar. —¿Què ha manegat per fer parlar el Vietnam? Maleït bocamoll! Fins i tot les tombes acaben parlant! —es va alterar en Castells. —Li interessa, senyor Castells. El Vietnam, en Ciriac, coneix el rerefons del seu negoci i ha vist de seguida que havia de tractar amb mi —vaig afegir pensant que ja no venia d'un pam—. Ciriac també té ambicions, ni que no ho sembli i... ara es ressent que el tenen una mica oblidat mentre vostè i alguns més s'enriqueixen a l'esquena de tipus com és ara ell. Acabava d'enfilar un camí perillosíssim que, de tan encaminat que anava, m'havia gairebé trasbalsat. —¿Què ofereix per parlar amb tanta seguretat? —em va proposar Venanci Castells. —Més contactes. Més barris. Em puc moure amb facilitat per llocs que els són vetats, a vostè i als seus representants —vaig dir. —¿Quins llocs? Digui, a veure... —es va embolicar en Castells. —Els mossos. No hi ha camells més segurs en tot el desert —vaig llançar amb tanta fermesa que jo mateix em vaig esverar del que sentia. En aquell mateix moment la porta del despatx de Venanci Castells es va obrir i van entrar un parell d'obrers, amb granota de feines. No havien trucat, però en Castells els esperava. —Feu-vos-en càrrec! —va ordenar—. S'ha posat on no li manaven i ha arribat fins aquí creient que això era un mercat obert a tothom i amb somnis de faquir. Els dos individus em van agafar, un per cada braç. Em van alçar de la butaca on seia i m'hi van tornar a llançar un

parell de vegades com una pilota de bàsquet. Al tercer intent, un d'ells em va ventar un mastegot amb fúria. Em vaig convèncer que volien brega i que el meu pessigolleig els havia enfurismat. Vaig cridar: —S'equivoca, Castells! Es perd una oportunitat, de no voler tractar amb mi! —vaig rebre un altre cop i aquesta vegada vaig rodolar per damunt d'una catifa que, poc o molt, em va parar—. La meva oferta va fins on no es pot imaginar, Castells! —vaig resistir. —A Hotentots no ens calen grans negocis dels vostres. En tenim prou amb els nostres! —va sentenciar en Castells. Es va girar d'una revolada i se'm va acostar. —Aixequeu-lo! —va ordenar als seus dos homenots. Després va engegar un reguitzell de preguntes: Qui era, qui m'enviava, què pretenia i quina era la meva relació amb el Vietnam. Em van forfollar les butxaques i van trobar la meva documentació. Del casset i els auriculars ni en van fer cas, i sort vaig tenir que fos així. El Dymo amb el nom del Set hauria acabat definitivament amb mi. El meu nom no els va dir res. Vulgar i corrent. Amb una adreça que em va salvar, perquè era la vella i no l'havia renovada, la de Cubelles. —Parla d'un cop, mitja pela! I no facis que et deixi sol amb ells dos perquè facin el que vulguin amb el teu cos! —va cridar en Castells finalment. Vaig rebre d'avís un altre cop entre pit i ventre. Em vaig doblegar una mica amb un dolor intern. El vaig exagerar i vaig anar vinclant les cames fins a tornar-me a agenollar sobre la catifa. Un dels de la granota em va aixecar i em va sacsejar la cara per comprovar que encara era jo. —Sóc representant de màquines electròniques... —vaig confessar en un to d'indubtable convenciment, i amb una veu ofegada. —¿Ja vas entrant en raó, eh? —va anunciar en Venanci Castells, satisfet. Incomprensiblement va fer retirar els dos obrers que m'havien apallisat amb ganes de deixar-me K.O. Venanci Castells va tornar a la seva poltrona de darrera la taula. Em va convidar a seure amb el mateix gest amb què m'havia rebut quan havia entrat al seu despatx. Tenia entre les mans un tallapapers en forma d'espasí en miniatura, punxegut i de no gaire més d'un pam. Hi jugava, passant-se'l d'una mà a l'altra. Seguia el ritme de la seva veu donant-s'hi

copets sobre els palmells. Tota la seva expressió reflectia la satisfacció d'haver-me demostrat que ell tenia el poder i que jo sempre hi tindria les de perdre. —¿Així que representant de màquines de joc, eh? —Sí —vaig afirmar. —¿I l'embolic de l'Assistència Social? —Un embolic. Res més que això. Una manera de posarme a casa vostra. He conegut el Copèrnic i el Vietnam per casualitat... Tenim un nou model de màquina que... —Ets un mentider molt llst i imaginatiu. Intel·ligent i tot. Vaig callar i vaig obrir els ulls sense gosar dir res. —Abans que et rebés —va dir Castells pausadament—, el cap de personal ja ha fet les gestions de la teva credencial amb el Departament de l'Ajuntament. ¿I vols saber la resposta? Ni t'hi coneixen, ni han enviat ningú, ni tenen a les seves llistes d'atesos el nostre comú amic Ciriac... —El vostre servei d'espionatge sí que funciona, i ràpid! —vaig dir. —Ja ho veus. Ara parlem de negocis. De bons negocis... Venanci Castells es va arrepapar a la seva poltrona movible i, fent mitja volta, va separar una mica dues de les làmines de la cortineta que li privava la visió clara del magatzem. Va afegir: —D'aquí a uns dies sortirà al mercat un producte nou... D'aquests que t'agraden, pel que es veu... Anirà en paquetets de vint unitats i s'ajuntarà a la la llarga sèrie de «caramels» i «confits» d'Hotentots. Ens interessa algú eficaç i capaç d'establir els contactes més allunyats de tota la rodalia... Ets jove i sembla que saps per on es mou el gremi, i aquesta et pot ser una feina fàcil... Els beneficis són dignes de gent arriscada. ¿Què hi dius? —Per això he vingut —vaig afirmar secament. —En aquest cas, permete'm que et passi a la secretària, que et prendrà les dades i entraràs a formar part del nostre arxiu d'informació personal. No t'allunyis de la ciutat. D'aquí a molts pocs dies t'avisarem per posar-nos en contacte. No sé encara com va ser, però ens vam estrènyer la mà. Venanci Castells devia haver pitjat algun altre botó perquè va aparèixer una de les seves secretàries. —¿Em vol acompanyar, sisplau? —va dir ella, alta, rossa, i amb un bloquet a les mans que era l'únic detall que trencava l'encant emborratxat de punkie amb què havia aparegut.

Ja era al llindar de la porta quan vaig sentir la veu de Castells des del fons del despatx. —Ah! —va exclamar—. I si tornes a veure el Vietnam, dóna-li molts records de part meva!

Vam travessar passadissos envoltats de portes de vidre i d'ombres de gent ajupida sobre el que devien ser taules. Se n'endevinava de dreta, amb papers, auriculars de telèfon o dossiers a les mans. El despatx de la noia punkie deia «Secretaria de relacions» i era tres vegades més petit, més funcional i més endreçat que el del cap de personal. —Segui, sisplau... —va dir. La vaig obeir mentre ella buscava un paper o altre que es va posar davant la taula sense deixar-me de mirar. Encara em cruixia tot i em palpava cadascun dels llocs on havia rebut amb una insistència que la devia sorprendre. —¿Ha pres mal...? —va dir irònicament la noia, amb una innocència que em va captivar. —No, no... —vaig dir forçant un somriure—. Les nostres relacions són molt bones i cordials, gairebé extraordinàries —vaig afirmar. Va prendre nota del meu nom, dels cognoms i de l'adreça de Cubelles, esclar, on, en tot cas, trobarien la vella dispesera que m'havia tingut llogada una habitació durant no més de dos anys. De telèfon, no n'hi havia hagut mai. I jo era il·localitzable, fora d'allí, perquè no treballava. —Ja està, doncs... —I tot això —vaig dir—, si em morís... ¿on aniria a parar? Ella es va sorprendre, però li havia caigut bé i tenia ordres d'atendre'm amb normalitat. Ho havia comprovat quan va aparèixer al despatx de Venanci Castells. —Oh... quines coses! —va fer—, a l'arxiu de morts o desapareguts, ves! I vaig deixar anar, com si se m'acudís aleshores mateix: —¿Pobre encarregat, oi? Tot el poble en va ple... —vaig veure que no en volia parlar. O que no en podia parlar—. ¿Eh..? —vaig insistir com si no me n'adonés.

—Perdoni, però tenim ordres estrictes de no parlar... d'això. Més que res amb la premsa i... pel bon nom de la casa, ¿sap? —es va justificar amb una destresa insuperable. Afluixant la veu i abocant-me a la taula, vaig provar: —¿Et sembla que l'antic encarregat ha estat assassinat de debò...? ¿Algun assumpte fosc...? —vaig insinuar. —El pobre senyor Rossend Llopis no es posava mai amb ningú, aquesta és la veritat. Jo crec que ha estat un atracament dels que últimament passen... Tants n'hi ha... —va dir, trencant la prohibició. —Pobre home... ¿Tenia família? —vaig burxar encara. —Ningú. Era tot un viudo... —va somriure—. Prou que es notava quan es deixava caure per aquí. —¿Ah, sí...? —vaig afegir, fent-me el xafarder i amb un somriure de picardia. —Sempre en tenia alguna per dir... —va confessar la noia punkie, amb un lleuger enrojolament. —¿Però per això no s'assassina un home, oi? —No, esclar! —Doncs, com que no hi ha perill que jo també acabi assassinat, ja et puc dir amb tota tranquil·litat com t'està de bé aquest bolígraf que acarones, de fa estona, entre llavis —vaig afinar amb una vulgar floreta. —No vulgui ocupar llocs que no li toquen encara —va saltar ella, complaguda—. Primer ha de fer i viure mitja vida entre Hotentots i el Terranova —aleshores es va adonar que ja havia parlat més del compte i va desar els papers de les meves dades i es va posar dreta —Si no li convé res més... —va dir, fent moure el pom de la porta. —Res més... —vaig respondre. Però, de fet, ja no tenia altra cosa al cap sinó el nom de Terranova que ella havia pronunciat.

Les hores que van venir després de la visita que havia fet a Hotentots, les vaig passar com vaig poder. Vaig aprofitar les del migdia per fer un mos en un McDonald's perquè em sentia buit com una bóta de vi per estrenar. Vaig comprar un parell de diaris que parlaven del cas de l'ermita de Bellvitge, però amb prou feines hi esmerçaven un parell de columnes amb tot el que jo ja sabia. Era notícia d'última hora, gairebé després

d'haver tancat l'edició, i les dades no hi sortien exactes. Un dels dos diaris deia només que després de mitjanit una patrulla de la policia dels mossos havia trobat un home mort per causes encara desconegudes. L'altre ja insinuava la sospita de l'assassinat, però n'ignorava els presumptes autors i fins i tot la identitat del cadàver. I per postres deia que la patrulla era de la municipal. Demà potser en farien un editorial lamentant la falta de seguretat ciutadana i l'assumpte tornaria a ser un cas tan corrent i tan poc noticiable com tots els de cada dia i ens passen per alt. A l'hora convinguda amb el Vietnam em vaig deixar caure pel Copèrnic Club, ple ja de joves enderiats amb les escurabutxaques a tota pastilla. Vaig fer un tomb per la sala com si busqués la meva màquina idònia. I no vaig perdre de vista el vell que, d'un moment a l'altre, assegut com estava en una cadira d'un racó del local, es canviaria la crossa d'una banda a l'altra i m'indicaria, així, que l'individu que esperàvem acabava de traspassar el llindar de la porta. Quan el Vietnam va alçar la crossa, jo ja mirava la porta del Copèrnic, per on entrava un xicot jove. La seva altura era força considerable. I mirava de reüll tothom qui matava l'estona amb posat de libèl·lula sobre les pantalletes de jocs electrònics. Va ser un gest ràpid, però encara vaig ser a temps de veure com la crossa del Vietnam s'esbatanava a la seva dreta i es tancava així el nostre tracte. En arribar al mig de la sala, el xicot va anar de dret a una de les màquines que encara eren buides i va fer joc amb una cara de fàstic i uns cops de rutina als botons que feien pensar en un fracàs absolut de la programació electrònica. M'hi vaig acostar com si no tingués cap interès. Vaig reüllar les seves jugades i ens vam mirar un parell de vegades. Una tirada es va perdre en l'infinit quan vaig obrir la boca: —M'envien d'Hotentots —vaig dir. La seva va ser una mirada com la que feia Gauguin en el seu retrat-caricatura que havia tingut tot un any observant-me a primera hora damunt la taula de l'Oleo, en un calendari de promoció. Tan suspicaç com la de Gauguin, i això em va convèncer que ni les informacions del Vietnam ni les meves paraules no anaven tan desencertades. La màquina va emetre un senyal de jugada en fals: bliub, bliub, bliubbb...! I ell va rectificar la posició d'un dels botons que pitjava. No vaig

esperar que em respongués i el vaig reptar, decidit a no perdre temps: —Surto fora. T'hi espero. Aquí no podem parlar de res! I vaig girar cua amb tanta fermesa que, n'estava segur, no tardaria gens a aparèixer per la porta del Copèrnic. Vaig tenir temps de fer un cigarret. M'interessava mantenir una aparent tranquil·litat. Quan va sortir, vaig llençar la burilla als peus i la vaig esclafar amb la punta de la sabata mentre m'adonava que allò no era sinó un tic calcat dels actors de sèrie negra que havia traït el meu subconscient. L'individu feia la mateixa cara de Gauguin que abans. I ara se'm va apropar amb lentitud, mirant amb desconfiança i amb una mà embutxacada a la guerrera de pell negra. Em va sorprendre la seva sortida. Era l'última cosa que me n'esperava i em va agafar distret. —Si vols regalèssia t'equivoques perquè no sóc jo qui te'n pot vendre —em va dir. No vaig mesurar prou bé si no em convenia d'aferrar-me a aquella nova possibilitat d'entrar en un camp que em podia portar per un altre camí paral·lel, però vaig témer perdre el primer cap de corda que tenia clar i que era, a més, l'únic que m'interessava estirar fort. Tampoc no vaig mesurar les paraules i l'hi vaig dir tot d'una tirada. Amb un to de bòfia que va ser el que el devia esverar. Sentir el nom d'Hotentots una altra vegada i veure's davant d'algú que li parlava del mort de l'ermita de Bellvitge va ser tot una mateixa cosa, de la mateixa manera que jo vaig notar que un puny com un roc em petava entre llavi i galta i em distreia uns segons, incapaç de reaccionar. Quan ho vaig fer, l'individu ja corria uns metres davant meu i jo engegava la persecució disposat a no perdre'l de vista. Es devia conèixer el barri massa bé com per no aconseguir desaparèixer davant meu. Em portava, a més, els segons d'avantatge suficients perquè en un moment donat se m'esfumés. Tenia les cames com un gànguil de lleugeres i les meves, poc avesades darrerament a l'exercici, volien fer figa. I potser n'haurien fet si no m'hagués trobat en sec en un carrer sense sortida i sense rastre del xicot del Copèrnic per enlloc. ¿L'havia perdut allí dins o se m'havia escapat en alguna cruïlla de les que havien quedat enrere? M'era impossible saber-ho. I havia d'admetre que entre el cop, les cames i el trànsit urbà d'algun punt de la persecució havia estat fàcil que

l'única pista valuosa què havia trobat durant tot el dia se m'hagués esllavissat sense gaires possibilitats més de recuperar-la. Vaig recular.

Devia haver remuntat un parell d'illes de cases i tres o quatre travessies quan, d'entre el garbull de rètols de locals de mal viure, vaig llegir d'esma el d'un que tenia les portes entapissades de color granat i un parell de fanalets a l'entrada. Feia tot l'efecte de ser un local de categoria i destacava d'entre una rècula de bars, pubs i discoteques que respiraven una personalitat més aviat de baixa estofa. El vaig llegir. Lletrejar, més aviat, que és el que fas quan et vols convèncer de debò que és cert allò que llegeixes. I hi deia allò que menys m'esperava: Pub Terranova! Vaig recitar mentalment: Zoraida Groningen, Copèrnic Club, Pub Terranova! Els culs de got que havia vist a la tauleta baixa del rusc de la Groningen portaven aquell nom, i l'adreça coincidia una altra vegada. Allò no era un trencaclosques. Encara no. Em trobava damunt d'un escaquer disfressat a voltes de torre i a voltes de cavall i a voltes d'alfil. Però era molt lluny de l'escac i mat, si és que s'arribava a produir. Hi vaig entrar. A dins no hi havia bo i ningú a causa, probablement, de l'hora avançada de la tarda. Hi havia compartiments entapissats amb el mateix luxe que havia observat al folrat de la porta, però no en vaig fer servir cap. Em vaig posar a la barra, una barra llarga, inacable, amb una noia al capdavall que es feia les ungles. Vaig endevinar de seguida que la meva presència l'havia amoïnada. Més que per la feina de servir-me, per haver de deixar l'ocupació del seu endreç personal. Fora d'aquesta primera reacció, que va agrejar una mica la seva gracilitat, se'm va acostar conformada a fer-me la gara-gara amb tota la categoria i l'elegància que li devia exigir el contracte del pub. Vaig demanar l'especialitat de la casa, que és una cosa que sempre queda bé, nova, experimental, i que havia llegit anunciada sobre la barra a cada quatre pams de distància. Era un got llargarut, senyorívol, amb una barreja virolada que estava del tot d'acord amb l'ambient del Terranova. A més, picava com pica la beguda més forta del

continent i no costava res de l'altre món. Em va refer del darrer ensurt i de l'esprint que encara devia portar reflectit a la cara. Quan la noia em tornava el canvi, vaig dir, per trencar el silenci que envaïa el local: —¿Poca gent, oi? —em vaig adonar de seguida que era una sortida poc elegant, que era com retreure a un municipal que no hi ha trànsit, que tot plegat és com dir-los que es rasquen la panxa—. Espero una amiga... —vaig aventurar en un nou salt de cavall. —Ah... —va fer ella, tornant a la feina que havia abandonat de treballar-se les ungles. —Potser la coneixes perquè sé que ve sovint per aquí —esgrimia jo a poc a poc, mesurant cadascuna de les paraules com més serenament millor. —Vénen moltes noies aquí... —es va vantar ella, com desentenent-se de la meva conversa. —Sí, però la meva amiga estic segur que l'has de conèixer per força. Es diu Zoraida... Zoraida Groningen —no ho va poder evitar. Quan va voler desfer la sorpresa que s'havia apoderat de la seva cara ja havia fet tard perquè jo n'havia pres bona nota tot just pronunciar per primera vegada el nom de Zoraida—. ¿La coneixes, eh...? —vaig insistir mentre ella es movia inquieta darrera la barra. —No t'ho sabria dir del tot... em sona i no sé de què —va dir amb un somriure forçat, tan amarg com el del començament que havia aigualit la seva boniquesa. Em va deixar amb la paraula a la boca i la conversa penjada. Però jo ja sabia que havia trobat un altre cap de cordill que no podia permetre'm de perdre com el d'abans. Em va fer l'efecte que la Florida era tot un barri en tensió que es movia en una direcció o en una altra només sentir que jo pronunciava segons quins noms que portava zelosament reservats i que feia sortir només quan em convenia. No en tenia tota la certesa, però la noia que m'havia servit l'especialitat del Pub Terranova s'havia esfumat darrera d'una cortina i hauria assegurat que feia servir el telèfon d'una manera prou precipitada i misteriosa per no deixar-la de petja. No va trigar gaire a tornar a aparèixer i se'm va acostar novament amb la intenció, ho reflectia en la mirada, de no perdre'm de vista.

Somreia molt més que abans. El seu to de veu havia esdevingut excessivament amable. Em va dir si volia prendre alguna cosa més i es va preocupar perquè la que li havia dir que era la meva amiga no arribava a l'hora. —Oh, tinc temps —vaig dir—. Acostumo a anar sempre d'hora, jo. La vaig tranquil·litzar, dient això. Si, com jo sospitava, ella sabia que Zoraida Groningen no podia fer cap al Pub Terranova, em tenia segur com una post a la barra mentre jo no me'n cansés. I es va posar a parlar del temps, del dia de Reis i de quins costums tan diferents teníem en aquest país, ves. Em sembla que estava disposada a desenterrar tots els seus records de família per complir amb la missió que li havien encomanat de retenir-me mentre... ¿Mentre què? Potser mentre l'alfil del jugador contrari no em tombés a mi amb un insòlit escac i mat! Els alfils van arribar a l'escaquer. I dic els alfils perquè eren dos. Elegants com tot el que es movia al Terranova des que hi havia posat els peus. Amb dos vestits de vint-i-un botó. I amb uns pentinats model de perruqueria que ja m'havien cridat l'atenció a l'escala de l'Edita Löwen quan jo els entrellucava des del replà de dalt. Eren els dos agents que s'havien interessat per mi. No en tenia cap mena de dubte. Fins i tot reafirmaria per l'olor que desprenien de mones de parc perfumades i que, ja aleshores, a l'escala de ca l'Alsina, em va fer dubtar que fos gens pròpia d'autèntics agents de la bòfia. No ho eren. Ara ja ho sabia del cert. I havien entrat al Terranova amb un posat de frívola serenitat que em va estremir. I vaig somriure falsament a la noia del mostrador com aquell qui canta a les fosques per espantar la por. Els meus cavalls renillaven buscant un pas lliure per donar un bon joc. Si no eren agents —i això quedava a bastament demostrat—, ¿què eren i qui els enviava? ¿Per què m'anaven darrera des de l'assassinat de l'ermita de Bellvitge? ¿Què hi feien de cop i volta dins el Terranova i quina espoleta havia disparat el nom de Zoraida en aquell cau de luxe fora de l'abast de molta gent del barri? ¿Els culs de got del pub Terranova, doncs, eren tan decisius com la pista comuna que de bon principi m'havia dut al Copèrnic Club? ¿Seguia dos camins diferents o em trobava en un mateix caminal?

Els dos alfils van anar a seure en una de les tauletes reservades, no tocant quasi el seients entapissats. Tot i no tenir-los de cara, endevinava, pressentia, era com si els veiés, que no em deixaven de petja. La porta oberta se m'oferia com una temptació, però no em podia deixar atrapar com una rata i cedir-los, a més, la feina feta. Si m'atrapaven —fossin qui fossin i pels motius que no volia ni imaginar— ja havia begut oli a les oposicions i, com més hores passaven d'aquella vigília de Reis, més descobria que la feina que m'havia trobat entre mans em començava a fer peça. I vaig arribar a pensar que potser sí, que tots naixíem per fer una cosa o altra. Va ser el renill definitiu. Els dos cavalls alhora. I, d'un bot, deixant tombat a terra el tamboret alt on seia, em vaig llençar a la porta del Terranova! Em temia el pitjor: que algú no l'hagués tancada amb pany i clau i que em quedés amb les mans al pom com si accionés el meu propi final. La porta entapissada va cedir. I vaig engegar a córrer en una cursa que ni jo mateix no sabia on m'havia de dur. Sentia darrera, encara, el terrabastall del tamboret caigut, el crit d'una de les mones i el xiscle d'alerta de la noia del mostrador. Sentia els passos, les corregudes deleroses d'atrapar-me, al mig del carrer. Una illa, dues illes, tres illes, més travessies, una cruïlla plena de trànsit entre una gernació que feia pas tocant a les façanes, un semàfor en vermell i un grinyol de pneumàtics que em concedien segons, instants de perseguit. El carreró era estret, petit, ple d'obstacles per córrer-hi: pots de deixalles a vessar i piles de caixes d'envasos i amb una paret al fons insalvable. No vaig tenir temps de sentir ni un alto. Ni un tret en l'aire. Els meus cavalls s'hi van negar. Van agafar la casella i es van plantar. O potser els va fer plantar la presència del Vietnam. Corpulent, malcarat, amb la pota de fusta barrant-me el pas. —Entra, vinga, cap dins! —va cridar. I em vaig esllavissar, com en un miratge, per una porteta justa com un pany de cop. Es va fer fosc del tot, i els meus cavalls i jo esbufegàvem com esperitats.

No sabria dir quant de temps hi vaig passar, reclòs en la foscor. En tot cas, no gaire més de deu minuts. Em faltava l'aire quan una porteta va esclatar, obrint-se, de vermell, i al seu darrera tot un mar de bliubs, bliubs!, en la llunyania, i una remor de veus tocades per un tic d'electrònica. El recambró era un vestuari pudent, carrega de tuf de roba de fer feines. El Vietnam va tancar la portella i va posar el baldó. Ell i jo van esdevenir esquelets d'un clixé de fotografia en un laboratori pintat de vermell fosc. —Ja ha passat... —va dir. Li vaig saltar amb desconfiança i se'n va adonar: —¿Com ho sabies, que em perseguien? —Aquestes no són hores de fer fúting, amic meu! —va remugar el Vietnam, sense deixar-me reaccionar—. Quan has sortit de casa he recordat alguna cosa més... —va anunciar. Em vaig redreçar com ho faria un gos atent a la vetlla. Ell va moure el polze i l'índex en un gest prou eloqüent: —Sóc un pobre jubilat invàlid, jo! Vaig fer el gest una altra vegada. Generós, em sembla. Aquesta vegada amb un parell de bitllets. Ell va parlar: —Vaig poder escoltar trossos de la conversa entre un dels xicots i el d'Hotentots... ep!, sense proposar-m'ho! —va rectificar de seguida—. Ja t'he dit que no vull problemes, jo. —¿I què? —vaig saltar, ara ja segur que el clixé del recambró entrava a la cubeta del revelat. —Tal com corres... tu no ets de la bòfia! —va sentenciar—. Si en fossis, no m'hi hauria jugat la crossa com ho he fet —va confessar en una sortida que em va semblar ben sincera. —Digues, Vietnam! —vaig insistir. —Parlaven d'un revòlver, sí... d'una operació molt delicada que tenia alguna cosa a veure amb un revòlver... i amb diners. Aquests porcs d'aquí dins només es mouen pels malaguanyats calés! El d'Hotentots exigia feina ben feta i resultats segurs... —¿Un... assassinat? —em vaig aventurar. —Una operació delicada, ja t'ho he dit —va repetir el Vietnam—. ¿Que et penses que tenia l'orella enganxada entre ells dos? —És que és molt important, Vietnam... —vaig dir.

—Podria ser que sí... —va rectificar. —¿No n'estàs segur, doncs? —Amb un revòlver se'n poden fer moltes de bestieses! —es va indignar. La imatge, a la cubeta del revelat, s'entreveia només una mica. —El molt porc va comentar que tenien el tipus que els feia falta... Van parlar d'un xicot negre... —¿Set...? —el vaig interrompre. —Podria ser que sí que haguessin dit algun nom així... i no sé què d'un caporal dels mossos, d'un dels cigronets que en diem! Però allà dins les màquines van com boges i l'orella em falla. En tenia prou per no perdre ni un minut més entaforat en el camerino del Vietnam i recobrar el lligam que havia perdut estúpidament després de deixar-me pegar pel Gauguin en persona. Vaig fer el gest d'anar-me'n. —Per aquí no! —em va tallar el Vietnam. El seu cos es va moure tentinejant entre el parell de metres quadrats on érem i a mercè de la seva crossa. Darrera d'una bata de fer feines que va enretirar es va distingir un centímetre de llum, i un petit passador que el Vietnam va fer córrer amb prudència. Va treure el cap al carrer, que devia ser el dels darreres del Copèrnic, i em va indicar que podia sortir tranquil. Em vaig notar exaltat i me'n vaig adonar quan, just trepitjar la vorera, no sabia quina direcció escollir. —Et falta encara una cosa... —va anunciar el Vietnam. ¿Una cosa? Em faltava tot! Tot el que hi havia darrere el Terranova, tot el que movia els fils d'aquell escaquer que ja no veia en blanc i negre sinó infratacat de vermell, ple de peons tombejant-se els uns als altres i amb el rei, vetllant-ho tot. —¿Quina cosa? —vaig fer, insegur. La lloriguera del poca-vergonya que t'ha arribat a la cara i s'ha posat a córrer fins que l'has perdut —va dir. Amb un tros de pedra, el Vietnam va improvisar un plànol del barri de la Florida sobre la paret mateix.

Les tardes d'hivern són crues i curtes i les vigílies de Reis sembla que encara ho siguin més, com si la nit tingués por de fer tard i no ser-hi a temps. Quan vaig arribar a la fira ja era fosc i, de lluny estant, es començaven a veure les coloraines de les cúpules dels firaires de cavallets, de les dels cotxes de xoc, de les sínies en petit i dels ginys que movien el brogit de la música de cadascú i el de les sirenes constants que anunciaven que la partida començava o s'acabava. La fira era lluny del Copèrnic. No m'estranyava gens que després de l'esprint hagués perdut el rastre de tot i m'hagués fet l'efecte que Gauguin corria tant com l'esprinter Carl Lewis ho feia sobre totes les cendres del món. Les barraques de tómbola, de tir, de xurreria i les rulots dels firaires s'amuntegaven, com en un poblat indígena, al voltant del xivarri i lluny del trànsit urbà incapaç d'entendre aquella esbojarrada imitació feta festa. «Al capdavall de la illeta de casetes de fusta, entre una tómbola on no hi ha mai ningú, i la caseta del transformador d'electricitat», m'havia indicat el Vietnam. La fumera del cau del meu Gauguin donava senyals de vida. I m'hi vaig acostar decidit. Convençut que no ho faria d'altra manera sinó arribant a la porta, trucant amb un parell de cops seguits i forts i encarant-me al pobre individu que m'obrís per atzar... Mala sort, amic! Però ja havia rebut uns quants cops i no hi estava disposat una altra vegada. Si el Gauguin em descobria a la porta del barracó no esperaria que intentés ni obrir la boca per dir-li una altra vegada que m'enviaven de ca l'Hotentots. Per això vaig pensar que no m'hi podia presentar amb les mans al cap. I per això vaig recular fins al taulell d'una de les barraques de tir. La de tir amb pistola sobre el pas imprevisible d'una colla de ninotets que alçaven i baixaven el cap mofant-se del tirador. El taulell era ple. De gent amb les armes a la mà a punt d'encertar qualsevol dels provocadors a canvi d'una nina ploranera i que obria i tancava els ulls, d'un pernil per encetar, o d'un lot d'ampolles de conyac.

Em vaig apostar en un racó. Vaig pagar. «Cinc tirades», vaig dir. I em van donar la pistola i els vint-i-cinc projectils que em tocaven. Vint-i-cinc projectils vàlids només per tombar entre cap i coll els ninots impertinents. Va ser relativament fàcil. La gent s'apilava l'un damunt de l'altre, els armats i els badocs disposats a exclamar, «aiii!» o «zzzsss!» cada vegada que un dels projectils rascava o passava a frec d'un dels ninotets. Vaig reposar entre tirada i tirada. Els badocs van guanyar terreny i, a poc a poc, van envair el meu espai de mostrador fent de claca a un tirador que posava el crit al cel com si el món s'enfonsés cada vegada que perdia, en l'infinit, un dels seus trets. I em vaig escapolir entre la gernació. Amb la pistola de tir en una de les butxaques de la gavardina. Deixant una mica enrere la remor de la fira. I amb una mà tancada ja en puny i a punt de trucar a la porta de la barraca fumejant de Gauguin.

7 ZORAIDA

QUAN el Sigfrid i el Toni van entrar, em vaig adonar de seguida de la cara de sorpresa que feia Set, que anava entre els dos una mica a contracor. El Jonatan m'havia promès que no li farien res, però que era més segur si ho feien així i evitaven que Set perdés els estreps i se li acudís d'embolicar la troca. —Ara, Zoraida —em va anunciar el Jonatan—, has d'entendre això altre... I traient unes manilles del calaixó d'una taula de cuina que hi havia arraconada vora nostre, va tancar una de les argolles en el meu canell esquerre, i amb l'altra, després d'una empenta del Sigfrid, en va unir al canell del Set. El Set no va dir res i ho vaig trobar normal que fos així. Ja s'hi devia haver fet a la idea. I em va mirar. I jo esperava que em besés allí mateix, ni que el Jonatan i el Sigfrid i el Toni s'haguessin apartat una mica de nosaltres i no ens deixessin de petja com dos ocells engabiats i amb el niu afollat. —¿Estàs bé...? —em va dir Set amb veu molt baixa. Vaig moure el cap afirmativament, mirant-lo de fit a fit. Però no em va fer cap petó. Va acotar el cap i va fitar les manilles amb què ens havien unit.

El Toni va iniciar una rialleta de conill que va anar pujant progressivament de to. El Sigfrid li va preguntar de què reia, com si tingués ganes d'afegir-s'hi. I el Jonatan va donar la resposta per tots dos mentre anunciava que ell havia de sortir i ordenava que no ens moguéssim d'allí fins que tornés. Abans de creuar el llindar de la porta, el Jonatan va comprometre el parell de goril·les: —Vigileu-los bé... a tots dos! El Sigfrid i el Toni van començar i van acabar tres-cents temes alhora i no es van entendre en cap mentre el Jonatan va ser fora. En algun moment, el Toni discutia aferrissadament, volent-se adjudicar la raó del que deia. El Sigfrid li va dir més de vint cops que no era més que un nyeu-nyeu i que arri allà. —¿Saps de què reia, Sigfrid? —va dic en sec el Toni. El Sigfrid va arronsar les espatlles sense gaire interès. —De les manilles d'aquest parell de pardals! —va dir, rient, el Toni —el Set i jo ens miràvem els dos galifardeus sense dir res. I ens miràvem les manilles alhora, mentre el Sigfrid continuava explicant:—. Perquè el Jonatan les va pispar d'un motorista de la municipal que havia entrat a pixar en un bar i se n'ha vantat tota la vida... Tant, que quan un dia li vaig dir que no en faria mai res, una mica més i em pela. No hi trobàvem la gràcia. Ni nosaltres, ni el Jonatan, que ja feia una estona que era a la porta escoltant la conversa sobre les seves manilles i empassant-se el fart de riure que tenia ocupats i desesmats dels seus dos gossos vigilants. El Jonatan va fer uns passos i va llençar violentament un diari que portava damunt la taula entre els dos riallers. Es va fer el silenci. El Jonatan va assenyalar un lloc o altre de l'última pàgina. I va esperar. —El molt... El fill de... —va maleir el Sigfrid, mirant astorat el Jonatan. —Va dir que la necessitava com a defensa personal...! —va cridar el Toni amb els ulls fora de lloc—. Que no li convenia que li enregistressin el nom, per altres motius...! —va afegir. El Jonatan em va mirar. Va mirar també el Sigfrid i el Toni. I tots tres es van girar cap a nosaltres instintivament, com si la notícia del diari ens hi relacionés. —¿Motius com els del Terranova...? —va dir el Sigfrid.

El Jonatan va llençar el diari d'una revolada a terra i va donar un cop de puny sobre la taula amb fúria. —Aquell paio...! —els va escridassar—. I vosaltres dos aquí, petant-vos de riure com dues meuques per unes manilles! Hi estem tots emmerdats fins aquí! —va sentenciar assenyalant-se el coll amb el palmell estès a tocar del sotabarba. I es va adreçar a la porta com si anés a sortir una altra vegada. —¿Jonatan, on vas? —va cridar el Sigfrid, posant-se dret. —A treure la cara, vaig! A fer-los veure qui som! I a demostrar-los que a nosaltres no se'ns ensarrona... I vosaltres dos us quedeu aquí sense sortir per res del món, ¿entesos...? —va ordenar finalment. —Entesos, entesos, Jonatan... —van dir a cor el Sigfrid i el Toni, com uns xaiets. El Jonatan, d'un cop de porta, va fer trontollar la carcassa de la barraca. A fora, una sirena allargassada cridava la canalla a pujar una altra vegada dalt dels cavallets.

El Toni es va saltar només una vegada les ordres del Jonatan. Va dir que estava mort de gana i que sortia a buscar quatre coses per picar. El Sigfrid ni s'hi va oposar. I a mi, com al Set, suposo, se'ns va eixamplar el cor perquè no havíem tastat res des de la nit anterior. El Toni va tornar de seguida amb patates fregides, xurros i tres o quatre bosses de salats. I tres o quatre llaunes de cervesa. L'olor de la fira feia entrar encara més la gana! —Vinga, piqueu! —ens va convidar i ordenar a la vegada el Sigfrid. Quan el Jonatan va entrar d'una revolada, suat i com si fugís d'una batuda, ja devia caure la tarda perquè la claror d'una finestra petita de la barraca de fira s'havia anat esmorteint. Encara quedaven damunt la taula les deixalles del que havíem anat picant i que el Toni va intentar retirar sense èxit. —Un que es fa passar per goril·la de l'Hotentots! —va anunciar el Jonatan, encara esbufegant i assenyalant a fora —el Jonatan sabia del cert que qui l'havia esperat al Copèrnic no era de l'Hotentots perquè ell hi havia estat poc després de deixar-nos a la fira—. Havia acabat de sortir de la fàbrica, de

parlar amb el soci, de fer-hi nous tractes que... ens convenen —va dir, mirant-nos a tots. El Sigfrid va anar fins a la finestra i, en un gest d'espieta que no tenia res de prudent, ullà a fora enretirant dos dits la cortineta. —No es veu ningú, per ara... —va confirmar. —Em sembla que he aconseguit desfer-me'n... —va dir el Jonatan—. Abans li he clavat un bon ceballot que l'ha hipnotitzat els minuts justos que em calien per avantatjar-lo! —Molt bé, Jonatan —va exclamar el Toni, colpejant-se amb el puny el palmell de la mà esquerra—. Molt bé! —N'estic segur... —va dir com si parlés per ell, en Jonatan—, els conec d'una hora lluny! Per això sé que era un bòfio... Un bòfio de paisà... —Merda, doncs! —va maleir el Sigfrid, que no havia abandonat el seu observatori de la finestra. —O un bòfio en missió de servei... o un bòfio pagat per algú... ¿Però qui? —es va interrogar finalment el Jonatan, picant quatre salats que quedaven damunt els envoltoris esquinçats. El Sigfrid havia abandonat ja el seu observatori i el Jonatan anava d'un cantó a l'altre de la barraca com si el corsequés algun neguit. Era ja fosc del tot i la fira rutllava amb el xivarri propi de la fosca. Se sentien xiscles, crits i remor de converses barrejades amb la música de fons d'un altaveu que devien tenir molt a prop de la barraca perquè ressonava com si fos dins mateix. Els roncs d'un automòbil molt proper es van barrejar amb tot el brogit de fora i, de seguida, el cop d'una portella que es tancava a tocar i les petjades d'algú que enfilava els tres o quatre esglaons de fusta que separaven la porta de terra. Es van moure ràpids. El Sigfrid ens va estirar darrere d'una cortina que separava una màrfega petita i es va quedar amb nosaltres amenaçant-nos amb una ampolla buida que havia caçat al vol, alhora que ens empenyia. Va alçar l'ampolla i en vam tenir prou per entendre què pretenia. A l'altra banda de la cortina, vaig sentir les passes atrafegades del Toni i del Jonatan. Com si l'un i l'altre

s'empaitessin al voltant de la taula i les quatre cadires que hi havia els obstaculitzessin la cursa. Tot va acabar quan algú va trucar a la porta de la barraca. Van obrir. —¿Jonatan...? —vaig sentir. —El mateix en carn i ossos! —va respondre el Jonatan al nouvingut. —En aquesta capsa teniu els tres vestits... Sigueu mitja hora abans al lloc... És l'encàrrec que us porto de... —es va tallar com si algú o alguna cosa l'hagués aturat— ...de qui ja sabeu —es va sentir finalment. Es va tornar a sentir la porta com es tancava. Els passos dels tres o quatre esglaons. La portella. El roncar del motor del cotxe. I la veu del Toni, com si vingués de molt lluny. —¿De què es tracta, Jonatan? —Són disfresses, petit. Tres disfresses de la cort del rei negre —i ens va cridar:— Sortiu! No era res! El Sigfrid va aixecar la cortina. Després, entre tots tres, van escampar les peces per la barraca mentre n'aparellaven els conjunts com vailets abans de la seva festa de carnaval. El Jonatan es va vestir com si tota la vida no hagués portat cap altra mena de roba que les peces bombejades, de color carbassa, amb ratlles blanques i negres i un pitet egipcià que serviria per deixar només al descobert el seu rostre, que ja començava a emmascarar-se davant d'un mirall d'afaitar. El Sigfrid i el Toni l'observaven enriolats. —¿Has d'anar a alguna festa de Carnestoltes, doncs, Jonatan? —li deien, mofetes. —Hem d'anar, Sigfrid! Hem d'anar...! —va remarcar el Jonatan amb mitja cara tota negra i deixant de contemplar-se al mirall. —Explica't, home... —els dos gossets. —Us ho explicaré pel camí. Se'ns fa tard. L'altra disfressa és per a tu, Sigfrid. —¿Per a mi? —va fer el Sigfrid, estranyat. —Sí, per a tu. El Toni es queda a la barraca, amb ells dos —va fer, assenyalant-nos a mi i al Set. —No hi ha dret, eh, Jonatan! —es va queixar, acriaturat, el Toni—. Quan hi ha murga sempre em toca el rebre! —Aquesta vegada et quedes a la barraca, Toni! —va manar el Jonatan.

Quan el Jonatan i el Sigfrid ja eren dos autèntics patges de la cort del rei negre es van encarar a nosaltres. Jo havia assistit impassible a l'espectacle de la disfressa, sense obrir boca, fins que el Jonatan es va treure una clau no sé d'on i va desfermar les manilles que m'unien al Set. —Tenim ordres molt concretes i les complirem —va amenaçar el Jonatan, mirant fixament Set—. Has volgut jugar fort i et toca jugar-hi de debò, noi! El Set no va dir res, amb la seva manilla encara tancada i aguantant el penjoll de la meva, que el Jonatan ja havia deslliurat abans. —El vestit més maco... —i va assenyalar cap a una cadira on jeien les últimes disfresses— és per a tu, petit. Tu ja ets negre de naixement i només cal que te'l posis... I no intentis res perquè el Sigfrid i jo, sigui com sigui, no deixarem que te'n surtis. Set va allargar el braç que li demanava el Jonatan i es va veure, també com jo, alliberat de les manilles. Es va començar a disfressar en silenci, segurament sense entendre res del que el Jonatan li proposava. —Tot un rei! —va cridar el Jonatan quan el Set es va acabar de cordar l'última veta. Set, convertit ja en rei negre, em va mirar amb uns ulls que parlaven sols sota el turbant de seda blanc coronat amb una pedra brillant que escampava reflexos per tota la barraca. —¿I la Zoraida? —va dir el Set, per fi. —No t'hi capfiquis, petit —li va respondre el Jonatan—. La Zoraida es quedarà aquí, ben protegida pel nostre Toni, ¿oi que sí, Toni? —va cridar, girant-se cap a ell—, i serà la garantia que tu —va dir aleshores dirigint-se a mi— no faràs cap bogeria que pogués engegar-ho tot a rodar. I si la fas, Zoraida, el nostre Toni ja sap com ha de tractar les nenes que no es porten bé... ¿oi que sí, Toni? —va repetir, novament, el Jonatan. El Toni es va buscar en el fons de la gorja la rialleta de conill que ja no va saber abandonar des que ens vam quedar sols, ell i jo. —¿Sempre rius d'aquesta manera? —li vaig dir en sec. Ell va parar. I va dir: —Sí. ¿Que potser t'amoïna?

—Gens... Toni —vaig dir, remarcant amb coqueteria les dues síl·labes del seu nom i dedicant-li una caiguda d'ulls fulminant. Ell se'm va quedar mirant. —¿Saps...? —va començar, mentre s'empassava la saliva—. ¿Saps, maca? En Toni està molt content de no haver hagut d'anar a fer el pallasso vestit de negre pintat pel món! —¿Ah, sí? —Sí —va dir, imitant maldestrament la meva caiguda d'ulls, fent una pausa, mentre s'acostava a la cadira on m'havia manat que m'estigués sense moure'm—. El Set i el Jonatan no tenen gens de mal gust... —va afegir, posant una de les seves manotes entre els fils embullats del meu cabell. —¿Per què parles del Set i del Jonatan, eh, Toni? —vaig preguntar. —En Toni no té un pèl de ruc, xata... —va dir, fent-se el gallet—, i hi ha coses que es noten d'una hora lluny, ¿saps? —Ets molt llest, Toni. Trobo que ets molt llest... —el vaig afalagar. —Més del que et penses, maca. Molt més... Va continuar acaronant-me el caball mentre clavava la seva mirada en la profunditat de les meves ninetes. Jo no feia res perquè no fos així i vaig buscar en el fons del seus ulls tot el desig d'un Toni embogit, maltractat i bategant de passió sota la carcassa tremolosa i feta malbé, esmicolada a poc a poc a les mans d'un Toni que eren incapaces d'acariciar de debò cap Zoraida, però que, en canvi, eren per a mi l'única possibilitat de sortir d'aquell cau de podrimener i de fer que Set, almenys Set, se'n sortís ben parat. —Tenim el temps de tota una cavalcada per davant... —em va dir el Toni mentre buscava amb els seus llavis la fredor dels meus. No hi va ser a temps. Ni jo de deixar que s'acostés al meu cos perquè així em pogués aferrar al seu coll escardalenc i, mentre l'ofegava, dir-li «perdona'm, Toni!», i fugir com una boja barraques amunt, deixant-lo allí rebolcant-se i trobar el Set i dir-li: «rei meu!» i deixar tothom plantat com els tractes passats per aigua. No hi vam ser a temps perquè la porta de la barraca es va obrir d'un cop de peu. I el Toni es va esverar: —El bòfio! —va cridar, només.

8 TINENT

PERÒ no ho vaig fer. No vaig trucar. Per la finestra de la barraca a la qual em vaig acostar abans de pujar els esglaons de fusta de la porta hi vaig entrellucar un parell d'ombres a dins. I un cert remoreig, més aviat xiuxiueig, que m'era imperceptible, gairebé del tot, pel brogit que envaïa la fira. No podia perdre temps. Ni oportunitats. Vaig empènyer la porta amb el peu i em vaig trobar, de la força de l'empenta, dins de la barraca davant d'una parella, un noi i una noia, que es van separar exaltats quan em van veure. I ell, sobretot, va cridar: —El bòfio! Van ser només uns segons els que van transcórrer entre mirar-nos com dues bèsties abans d'envestir-se. El que havia cridat, amb ulls enrogits, va fer un pas enrere, mig pas. Després en va fer dos endavant i de la butxaca del darrere dels pantalons va sortir una navalla que es va obrir amenaçant-me. Els meus també van ser un segons. Els mateixos per treure'm la pistola de la barraca de tir que m'havia embutxacat quan la mestressa del taulell estava distreta i que vaig aferrar ben fort, encanonada cap al de la navalla. La noia, que havia quedat al marge d'aquella pugna, es va moure una mica i això em va distreure uns instants. Vaig

veure que era bonica, molt bonica. I no vaig entendre què hi feia amb un pinxo com aquell romancejant com m'havia semblat que estaven. El meu moviment d'ulls va fer malfiar l'estàtua de marbre enfurida i va aprofitar un descuit meu per llançar-me la navalla en un gest fugaç que em va esfereir. Vaig fer un tomb en rodó quan em passava xiulant a frec del cos i es clavava, mitja fulla almenys, en una de les parets de fusta de la barraca. Era inútil que disparés la pistola. I no pas perquè no l'hagués carregada amb els seus projectils, sinó perquè l'individu que tenia davant amb aquella mirada ferotge no era un dels ninotets de la barraca de fira. I també perquè, en un gest sorprenentment àgil i encertat, la noia que estava darrere del meu atacant, empunyant unes manilles, les havia deixat caure amb ràbia sobre el seu cap. L'home es va desplomar a terra amb un «ui!» tan lleuger que ni es va sentir. Després, ella se'm va llançar al damunt i se'm va aferrar als braços com si em sotragués. La pistola de la barraca de tir em va quedar entre el meu cos i el seu amb el canó abocat, ofegat, a l'altura del seu ventre. —Em dic Zoraida...! Set, un company meu, corre perill, molt de perill! —em va dir, esglaiada.

Vaig entendre que Set sortís sovint de nit i fes vida al cinquè primera del rusc de Bellvitge. La Zoraida i jo ens encaminàvem cap al Copèrnic Club. Encara teníem temps de treure-hi el cap, convence'ns que Set no era allí i, com jo vaig proposar, pujar a Hotentots, on la cavalcada de la nit de Reis devia estar a punt de començar. Ens vam posar d'acord de seguida i la Zoraida no va insistir gens a voler conèixer la meva relació en tot aquell assumpte i per què havia aparegut com caigut del cel a la barraca de la banda que l'havia retingut. Vaig mantenir un silenci prudent amb la Zoraida. En el pitjor dels casos ella devia sospitar que jo era de la bòfia, i això no em feia cap mal.

Jo pensava només en el Vietnam. Sota l'excusa de trobarhi el Set el podria agafar a banda i alguna cosa important li podria treure encara sobre el Terranova: què s'hi coïa allí dins, què hi tenia a veure l'encarregat d'Hotentots i potser els mateixos amos de Productes Hotentots. Ara ja sabia que el Vietnam coneixia bé, almenys, un dels socis de la companyia envasadora i que no era només per coincidència d'haver-hi treballat un mes. La sala de màquines del Copèrnic era plena a vessar. Una teranyina de boira i de fum cobria la fortor de les jugades electròniques. La jovenalla que hi havia ja feia molt de temps que havia descobert la trampa dels Reis i s'enfonsava en aquell pou de desig i dil·lusió que acabava igualment dominat pel capritx dels botons, que els feien creure que comandaven a canvi d'unes monedes. No vam veure el Vietnam enlloc. La seva cadira, en un racó, estava buida. Va ser, més que una reacció, un pressentiment. Vaig estirar la Zoraida. —Anem al carreró! —vaig dir. La Zoraida es va estranyar segurament que jo conegués els darreres del Copèrnic. Però semblava que havia decidit no preocupar-se per qui era jo i què feia i seguir-me la veta. La porteta falsa, tot i que estava tancada, no tenia el baldó posat i ens va cedir, només tocar-la. La Zoraida va xisclar. El Vietnam jeia a terra, sense sentits, amb la crossa immòbil, els ulls i el rostre com una vall de debò negada de sang. Em vaig ajupir per comprovar allò que no calia. Va ser quan vaig sentir unes corredisses que s'aproximaven pel carreró, al mateix temps que un cotxe patrulla ens barrava el pas. Els agents dels mossos ens van interrogar com si fóssim nosaltres els qui havíem demanat la seva presència. Els jugadors de les electròniques es van anar apilotant al carreró, alguns amb llaunes de cervesa a les mans, i s'hi van afegir de seguida els espectadors que apareixien traient el cap per les portes, ja tancades i barrades per l'hora, d'altres establiments. Una sirena d'ambulància es va afegir al brogit i va ocupar el lloc del cotxe patrulla en un seguit de maniobres.

Entre la gernació vaig descobrir el parell de mones pintades que havia aconseguit perdre després del Terranova. Un d'ells m'observava decidit a convence's que jo havia caigut en el parany. Entre la policia i els energúmens del Terranova preferia la policia. Però hi havia Set en un lloc o altre d'aquell enrenou. I hi havia també la Zoraida, lligada ara amb mi per una qüestió d'atzar. Un parell de comissaris de paisà havien acabat d'arribar. Els acompanyava un homenet amb una maleteta que es va dirigir com un autòmat cap al cos del Vietnam. Em vaig anticipar als pocs informes que els podien donar els agents. —Sóc l'administrador del Copèrnic —vaig dir—. No entenc com ha estat. Ciriac... —el nom de fonts era un punt al meu favor—, el Vietnam —vaig emfasitzar—, era un gran home. Un home bo. La sala de jocs la portava pràcticament ell sol i... ¿veieu...? Vaig dir que m'agradaria poder-lo acompanyar amb l'ambulància fins a l'últim moment. Encarregar-me de tot. De les gestions de l'enterrament, fer-me'n càrrec econòmicament. I, agafant la Zoraida per l'espatlla, vaig caparrejar: —¿Què hi podem fer més, ara ja? Vam haver de respondre quatre preguntes de rigor i el comissari que portava la veu cantant va accedir a la meva petició. Ens vam enfilar amb un infermer al darrera de l'ambulància amb la llitera que transportava embolicat en una manta el cos del Vietnam. La Zoraida es va prémer contra el meu cos i jo vaig fer el cor fort. Quan l'ambulància arrencava i va passar rascant per dos dits a tocar dels xafarders que s'havien apilotat al carreró, vaig veure les cares dels dos goril·les del Terranova que es movien inquiets, com en un gabial, al voltant del vehicle. Al cap d'una estona els vam perdre. Tal com la Zoraida i jo vam perdre el Vietnam pels passadissos del dipòsit de l'hospital on vam arribar, perquè a la primera oportunitat que se'ns va presentar ens vam escapar per la sortida d'urgències.

Sortint de l'hospital, la Zoraida i jo vam caminar per un raval sense gaire trànsit que ens portaria directe a la fàbrica de Productes Hotentots. Em sentia responsable de la mort del Vietnam. Però, tot i que l'enrenou del pis de la Zoraida m'havia portat a allò que podria ser el rovell de l'ou del mort de l'ermita de Bellvitge, no encertava a explicar-me el paper de la noia enmig d'aquells galifardeus. ¿Per què havien posat de panxa enlaire el seu pis? ¿Qui havia estat? I si, com em deia ella, Set es trobava en mans dels que feien joc amb l'individu que havíem acabat de deixar emmordassat i emmanillat en un racó de la barraca de la fira, ¿per què els havia trobat en ple idil·li i, sorprenentment, es posava al meu costat sense ni esbrinar qui era jo i com hi havia anat a parar, caigut del cel? Va ser tot això que em va mantenir prudentment reservat. I no li vaig dir que ja sabia qui era i on vivia i que coneixia el Set i que era conegut del caporal Alsina perquè en encara no un dia havia decidit fermament sospitar de tothom. Les disfresses de patge del rei negre i el paper de Set com a rei, cosa de la qual m'anava posant al corrent gràcies a les explicacions de la Zoraida, feien trontollar una vegada més la tauleta on havia deixat el meu escaquer a punt de joc. La Zoraida em portava a Productes Hotentots. Jo tornava a Hotentots. M'havia semblat que l'organització de la cavalcada de Reis dels d'Hotentots no era sinó fruit d'una casualitat. El món, les ciutats, els barris, la vida, en són plens de casualitats semblants. I ara feia l'efecte que, després de tants tombs i corredisses i d'acabar amb un mort més, tots ens anàvem a trobar a Hotentots amb intencions que, d'ara endavant, se'ns deurien anar explicant, si és que no se'ns perdien per sempre en un garbuix de dades inclassificables. Prop d'Hotentots, on ara els rètols havien esdevingut lluminosos anunciant les seves instal·lacions, hi havia força moviment. Gent amb criatures tapades fins dalt, amb cares de fred i ulls plens d'escalfor pròpia només de la il·lusió. Se sentien alguns tocs de timbals i de trompetes que trencaven la nit com en un anunci de festa grossa. Les cavalleries es movien inquietes esperant els seus genets. Unes quantes carrosses amb caixes acabades de folrar perquè ningú no notés l'engany fet tradició. Patges disfressats i emmascarats

com el carbó es movien sota mirades enigmàtiques i uns rostres irreals. Hi havia tant d'aldarull que, entre patges i criats i reietons, no ens va ser gens difícil trobar-nos en una sala, al costat del pati on teníem les cavalleries, plena de roba pertanyent a un món real i al costat encara de disfresses que coincidien amb la descripció que me n'havia fet la Zoraida i amb les que portaven els components del seguici, que es movien d'un costat a l'altre com autèntics titulars d'un imperi màgic. Vaig tenir una reacció ràpida. No sabia tampoc on em portaria. I la Zoraida Groningen em va fer confiança. Ens vam vestir de patges del rei negre i ens vam pintar les cares. Els dos.

El vespre d'aquell cinc de gener, vestits com anàvem, era relativament fàcil circular per Productes Hotentots. Només ens vigilava la mirada del quadre pintat a l'oli. Les portes estaven obertes de bat a bat i el vestíbul londinenc i les oficines s'havien habilitat per dipositar-hi els embalums de joguines, caramels i poms de globus que durant la cavalcada havien de tapar els ulls de la veritat a tothom qui els tingués un pèl oberts. La Zoraida i jo ens vam endinsar per un improvisat túnel de capses de cartró i vam fer cap a un passadís ple de despatxos amb portes barrades a banda i banda. Totes, tret d'una: la del fons, que badava dos pams i ja eren més que suficients perquè ens arribessin les veus dels dos homes que hauria jurat de seguida que hi discutien. El badall de la porta, retolada pomposament com a «Direcció», ens permetia no tan sols escoltar el que s'hi deia, sinó també veure qui eren els que hi aixecaven la veu en un to d'autoritat que delatava la presència allí dins de peixos grossos d'Hotentots. El que ara parlava en un balandreig de braços era un individu d'estatura mitjana, ben vestit, amb una corbata elegant i una agulla d'or que l'hi lligava a la camisa. Llustrós de cara i amb un pentinat fet a mida per a un autèntic directiu que disposava del despatx que, només d'allí estant,

s'endevinava decorat seguint el model luxuriós del vestíbul d'entrada, amb una taula ampla de fusta de roure envernissada i treballada amb motllures i amb un racó ocupat per un tresillo de colors seriosos, industrials. El disseny d'Hotentots, prenent com a model l'estança que espiàvem, passava la mà per la cara a les oficines pràctiques, impersonals, funcionals i típicament americanes que jo havia viscut a l'Oleoquímic. La discussió devia ser, a més de violenta, enutjosa. I extremadament insòlita: el potentat d'Hotentots se les tenia amb un altre individu que no feia l'efecte de ser un subordinat i, a més, anava mig vestit de rei, amb el turbant de seda mig posat i amb una primera capa d'emmascarament, que li donava un aire ridícul. La Zoraida i jo, en la penombra del passadís de despatxos, espiàvem la sala de direcció, grandiosa, plena de lluminària gràcies a una aranya plorosa que es despenjava del sostre folrat amb fusta de roure. No ens podien veure i, a més, la seva posició de cara a nosaltres no els ho permetia fàcilment. —Mira —deia el primer—, ja n'hi ha hagut prou amb el compromís de la mort de l'encarregat, en un dia així. Tenim tots els ulls curiosos sobre Hotentots i això no és gens bo per al negoci... —Però som socis i estem d'acord amb tot el que fem. Aquest és el tracte, ¿oi, Dimes? —va replicar el que anava mig vestit de rei. Va ser només aleshores, en sentir-li la veu, quan vaig reconèixer en Venanci Castells. —No per a segons què! —va respondre el tal Dimes. —Doncs em sembla que hi estàs posat tant, fins al coll, com jo mateix, Dimes Matoll —el va acusar Venanci Castells. —La idea va ser teva. No ho oblidis! —va retreure-li en Dimes Matoll. —¿Meva? —va objectar Venanci Castells. —Sí, teva i de ningú més. Perillava el bon nom del senyor Venanci Castells, perillava la reputació personal del potentat Castells! —va dir Dimes Matoll. —¿Em vols fer creure que tu no conserves la pell darrere de la tapadora de l'Hotentots? —va atacar en Venanci Castells. —Però no tanco els ulls com tu i no em llanço a la deriva fins a ofegar-me, ¿saps? —va replicar en Dimes Matoll.

—¿Què insinues, Matoll? —va atacar Venanci Castells—. Jo m'hi mato tot el dia, al negoci. Des de primera hora del matí sóc al peu de la fàbrica fins que es pon el sol... I, tot i això, les coses no rutllen prou bé, ja ho saps. Però almenys no visc com un faraó a les costelles de ningú! —¿Vols dir que no em preocupo que les coses rutllin? ¿És això el que potser vols dir, Castells? —Vull dir moltes coses alhora, Matoll. Moltes coses que tinc aquí al pap des de fa temps... Aquest muntatge de la cavalcada ens costa un ronyó i Hotentots trontolla per dins mentre fa bona cara per al gran públic! —Calia que ho féssim... i ho vam acordar els dos, com totes les altres decisions importants. Per tant, Venanci, no m'hi compliquis. Et convenia que tot anés com ha anat... El teu càrrec de president del Patronat... El teu paper de protector de l'Associació de Disminuïts... La teva influència a la Comissió Consultiva d'Afers Econòmics... La gerència de Productes Hotentots que t'obre les portes més cuirassades del país... —li va retreure Dimes Matoll. —Ho faig per tots dos, Dimes! ¿Que no hi tinc dret, potser? —Oh, i tant que sí! I tant que sí! Dret a tot... fins i tot, en nom d'això, a provocar la mort de l'encarregat més antic de la planta envasadora i a treure't del davant un vell pocapena mig invàlid que es moria de fam —va revelar Dimes Matoll. Hi va haver un silenci que va tallar la discussió. Venanci Castells va explotar i va fer uns passos encarat a Dimes Matoll. A tocar del seu rostre, l'hi va abocar a poc a poc: —No ho oblidis, Matoll, no ho oblidis això. A tu també et convenia fer callar l'encarregat perquè ets part de l'empresa i del negoci. I tu et vas encendre com un diable quan vas saber que algú havia arribat al Vietnam! —¿Però qui va ser sinó Venanci Castells —va dir Matoll, aparentant un somriure agre—, el que va planejar de carregar els morts a un altre, amb tot l'embolic del revòlver? —Vam ser els dos! —va rematar en Castells. —¿Que et penses que això és com firmar una pòlissa d'assegurances, potser, o obrir un crèdit per instal·lar una nova maquinària a la planta? Aquí l'únic que ha firmat el risc has estat tu sol, Venanci... i te n'hauràs de fer càrrec com sigui —hi va haver un altre silenci que en Dimes Matoll va escapçar

reprenent de seguida el seu discurs—: I escolta'm bé, Venanci... Vull la cinta del vídeo ara mateix. Em pertany! —Ara la cinta la tinc jo, soci... —va objectar serenament en Castells. —No n'has de fer res... Tu hi tenies més confiança, en l'encarregat, i ho vam decidir així, però ara ja no n'has de fer res. La vull abans de la cavalcada... Ara! —va exigir Dimes Matoll. En Venanci Castells va fer uns passos en rodó i el vam perdre de vista, però sentíem encara la seva veu. Amenaçant, ferma, diferent de la que havia esgotat fins aleshores discutint amb el seu soci: —La cinta de vídeo val diners, molts diners... —va insinuar. —¿Que t'has tornat boig? —va cridar en Dimes Matoll. —Gens. Ja ho veuràs, com no n'estic gens —va assegurar en Venanci Castells encara amb més fermesa. —Explica't, doncs... —va fer en Matoll en un to més suau. —Fa temps que t'ho volia dir —va dir Venanci Castells—. I aquest potser és el millor moment. Tu hi sobres a Hotentots, Matoll. El vídeo i tu us en podeu anar quan hagis firmat el contracte on em cedeixes tota la teva part en la nostra societat. ¿Et faig bon preu, oi? Un parell de trucs, que ens van esverar per uns moments, segurament de darrera una porta interior del despatx, van tallar la discussió. Venanci Castells va dir que entressin. —Perdoni, senyor Venanci... El reclamen allà fora. Diuen que els esperen per a la cavalcada, que ja és l'hora de sortir. En Venanci Castells va tornar al nostre camp de visió i va posar una mà sobre l'espatlla de Dimes Matoll. —Ara m'esperen, Dimes. N'hem de continuar parlant, d'això. Jo tinc un lloc a la cavalcada que no puc abandonar. Mira, ens hem excitat i hem dit coses que potser no volíem dir. Ens coneixem prou per saber que de tant en tant ens pugen les sangs al cap... i pensem que fem broma —va fer una pausa i va continuar adoptant de nou un to amenaçador—. Però jo no bromejo, aquesta vegada, Dimes... Vés-hi pensant mentre jo me'n vaig a llençar petons i caramels als menuts, que em veuran com un rei d'Orient... Vés-hi pensant... Venanci Castells va girar cua i va desaparèixer del davant de Dimes Matoll replegant part de la disfressa que li

cobria el cos i que s'escampava als seus peus en una estesa de túnica reial. Dimes Matoll es va quedar una estona sense poder amagar el seu estat enfurismat. El que havia trucat a la porta i havia interromput la discussió dels dos socis esperava que en Matoll recobrés el seu paper. Finalment, Dimes Matoll li va preguntar: —¿Com ha anat, Lorenzo, el treball del Copèrnic? —Llest, senyor... per sempre! —va respondre el Lorenzo. —¿I què se sap de l'individu del Terranova? —va insistir Dimes Matoll. —S'ha esfumat com un núvol, senyor Dimes. Per força havia de saber quin terreny trepitjava. —Si torna a aparèixer per algun forat... enllestiu sense ni pensar-vos-ho —va ordenar en Matoll—. El Pub Terranova és com la nineta dels meus ulls i no vull que ningú hi posi el nas. Venanci Castells és un bocamoll i confia massa en tothom. Un babau com en Castells pot fer més mal del que et penses —va sentenciar finalment en Matoll. Lorenzo era una de les mones pintades que m'havien perseguit en escapolir-me del Terranova. Una de les que jo havia reconegut de seguida com a falsos agents que s'havien interessat per mi a casa del caporal Alsina, interrogant l'Edita Löwen. Lorenzo era un dels assassins del Vietnam. I, pel mateix preu, potser, també un dels assassins de l'encarregat d'Hotentots. Dimes Matoll i Lorenzo van sortir del despatx. Lorenzo, abans, va donar un cop d'ull a l'estança. Va apagar el llum i ens va deixar a les fosques.

Notava en la foscor els batecs excitats de la Zoraida. Suposo que pensàvem el mateix. Que lligàvem caps. ¿Què sabia la Zoraida? Amb tot, podien ser ben diferents els caps que jo tenia entortolligats i els que ella devia guardar a les mans. Conèixer, almenys, els cervells de l'assassinat de l'ermita de Bellvitge em va exaltar. No m'ho esperava. O no m'esperava trobar una de les claus tan de cop i volta. La barreja de Productes Hotentots en el cas, per motius que jo desconeixia encara, era un fet claríssim. ¿I el vídeo amb el qual el soci Dimes Matoll es veia pressionat, o víctima d'un xantatge, en

tot cas, dirigit per Venanci Castells, quina relació tenia amb l'assumpte? I, mentrestant, una cavalcada de Reis que no havia estat organitzada sota la protecció dels d'Hotentots perquè sí. I un parell de mones que se'm tirarien al damunt tan aviat com em trobessin. I en Set. I els de Gauguin, hi eren entremig, perquè el joc no s'havia acabat. No s'havia acabat ni es podia acabar tal com aleshores se'ns presentava. Un joc de negres. Amb una cinta de vídeo fantasma. Amb un soroll de cadenes que gelava les sangs sense poder-hi fer res. Amb un concert d'udols que feien estremir Bellvitge, terroríficament. Els llums del sostre del despatx es van encendre de nou i Venanci Castells va aparèixer fet tot un rei a la porta per on una estona abans havia sortit. —Passeu... —va dir. La Zoraida es va aferrar al meu braç. Li vaig correspondre acaronant-li la mà. Era una manera de dir-nos les coses sense parlar. Vaig reconèixer, per l'altura, i també per la veu, el Jonatan —el Gauguin del Copèrnic—, i l'altre devia ser el que Zoraida m'havia anomenat abans, un tal Sigfrid. Anaven vestits de patges, com tothom aquella nit a Productes Hotentots, tret de Dimes Castells i el seu Lorenzo, que es mantenien en els seus papers tal com havíem comprovat feia uns minuts. Set es resistia a entrar i el Sigfrid el va empentejar de mala manera. Em vaig adonar de seguida de la coincidència. Venanci Castells i Set Alsina Löwen anaven vestits de rei negre com una calcomania. S'assemblaven, a més, físicament. Castells tenia un aspecte madur, però jovial. Set semblava, en canvi, més gran del que era. De lluny estant hauria estat difícil distingir-los si no era per la veu. Venanci Castells s'hi va encarar: —Mira, jovenet, més val que facis cas dels teus amics i que els segueixis el joc. —Això! —va reblar el Sigfrid. Venanci Castells va prosseguir: —El teu pare ha estat detingut com a presumpte autor de la mort del nostre vell encarregat. Em sap greu, ¿saps? M'estimava el meu encarregat, com tu deus estimar ton pare. Les proves, però, són concloents... El revòlver que va matar

Rossend Llopis, el nostre millor home, l'ànima de Productes Hotentots, era l'arma de servei del teu caporal... Set va reaccionar amb violència i el safir del seu turbant va reflectir uns moviments que van aturar Jonatan i Sigfrid agafant-lo pels braços. —Més val que et calmis, Set! —va dir en Castells—. Hi sortiràs perdent de totes maneres. ¿Vols, si no, que t'amenaci a denunciar-te com si fossis l'assassí de l'ermita de Bellvitge? Seria molt fàcil provar-ho! El teu pare tindria un disgust i... En fi, més val que no hi pensem, en això, però... —I a més —va afegir el Jonatan—, hi ha la seva amigueta, que no està gens malament, ¿oi, senyor Venanci? —A més a més, Jonatan... A més a més... —va fer Venanci Castells, complagut per l'observació—. Ella tampoc no ho voldria que et passés res... ¿I tu permetries que se'n sortís malparada? —Porcs! —va cridar, va bramular més aviat, el rei Set. Venanci Castells va aixecar una mà amb el puny tancat i va estar a punt de... Però es va contenir. —Mira, fillet... No em treguis de polleguera! Has de triar d'una vegada: o fas el paper de rei negre com et manem que facis... o s'ha acabat tot! —¿Em convé fer de rei, eh? —va acceptar Set, a mitja veu, al cap d'uns segons de silenci. —Jo diria que sí —va reblar Venanci Castells amb un somriure malèfic. I van sortir tots quatre sense dir res més.

9 SET

VAIG HAVER d'acceptar fer de rei negre perquè desconeixia quina era la sort que podia córrer la Zoraida a les mans d'aquella colla de feres. Hi havia també l'acusació contra el pare, però vaig estar segur que d'alguna manera podria demostrar que el revòlver no era una prova definitiva, que vaig ser jo qui l'havia agafat només amb la intenció de convèncer la Zoraida, perquè ella em va dir que jo no era capaç ni de posar-me una fulla d'afaitar a les mans un dia que vam discutir per culpa d'aquell pinxo de Jonatan, que havia anat un quant temps rera seu i que tenia el cap massa dur per entendre que la Zoraida ara li havia dit «bon vent!» i que era a mi, a qui estimava com una boja. Ho vaig dir a la Zoraida, que m'hi jugava la pell, però que havia agafat el revòlver del meu general perquè s'adonés que per ella era capaç de fer-ho tot. I em va saltar al coll i em va dir: «Oh, Set, ets el meu únic tresor!». I ens vam engrescar carregant i descarregant el tambor de la mateixa manera que alguna vegada havist el pare que ho feia a taula amb una precisió i una fermesa que envejava. I ho vaig fer també perquè veiés que sí, que jo era capaç del que fos, i no pas amb una fulla d'afaitar, sinó amb una

automàtica de debò i amb projectils dels que fan forat i... bang!, ni ai ni oi. Em va dir que no, de moment, la Zoraida, que ja s'ho creia que, si calia, jo em comportaria com tot un quàquer i que no calia sortir de casa per demostrar-l'hi. I la vaig encanonar amb el tambor carregat fins que la vaig deixar blanca com un paper de fumar. «Anem a fer punteria al costat de la via!», li vaig dir. Després, sí, li vaig prometre que no l'hi jugaria mai més, una mala passada com aquella, però que quan jo deia blanc era blanc i que fet i fet havia estat ella qui m'havia provocat amb allò de la fulla d'afaitar, i que ara ja la tenia a les mans, l'automàtica, carregada, i que no passaria res ni ho sabia ningú. Els trens anaven i venien per les vies de Bellvitge, sorollosos cada tres minuts. Amb un estrèpit insensible, topant els remolins dels ecos d'uns amb els d'altres, com si fossin rat-penats, aïllant-nos del món, protegint la nit tal ho fan els estels... «Guaita la lluna! Mira, ¿veus?», vaig dir a la Zoraida. I em vaig posar a cridar com un beneit quan s'acostava un comboi a tota velocitat. I vaig obrir la boca de bat a bat, esgolant-me. I ella també, la Zoraida, botent fins a escanyar-se. Com bojos els dos. I els dos així, fins que no vam començar a sentir-nos. Fins que no vam començar a sentir-nos que érem nosaltres. Després vam fer una cosa semblant amb el revòlver, disparant sobre uns pots buits que havíem arrenglerat damunt d'unes travesses velles, mig cremades, a penes il·luminades, mig per la lluna mig per la resplendor de Bellvitge que hi havia darrera mateix. I la Zoraida em mirava de lluny mentre jo esperava el pas d'un tren per tombar-los en un magnífic simulacre de silenciador incorporat. Ens vam dir que ens estimàvem. I ens vam estimar vora la via mateix, en una caseta d'obres abandonada. I tot era més bonic perquè els combois no s'acabaven i la nit era més profunda que al cinquè primera del nostre rusc i no hi havia neons que repetissin, com un tic, cap dels nostres noms. Només de tant en tant, un xiulet ronsejaire feia l'efecte que assagés un llenguatge nou. Que servís per entendre'ns, almenys, ell, la Zoraida i jo. Quan vam sortir de la caseta d'obres, va ser quan em vaig adonar que m'havia descuidat el revòlver en algun lloc.

¿Vora les llaunes crivellades d'abans, potser? Hauria jurat, però, que l'havia deixat en un racó de la porta de la caseta que ens va fer de sopluig, en un pedrís on la Zoraida i jo, una estona, ens vam asseure per fumar un canutet entre els dos, d'aquells que et pugen a la glòria. I per això ara jo havia acceptat fer de rei negre sense ganes. Perquè la meva història era increïble i no s'aguantava dreta per anar pel món escampant-la. I, a més a més, hi hauria les explicacions al pare, el caporal Alsina, i a la mare, a l'Edita, i no me'n salvaria per molt que cridés que a vegades fas el boig quan estimes perquè sempre hi ha algú que et desfà la il·lusió i et diu que si estimes de veritat no pots fer el boig d'aquesta manera. Els porcs del senyor Venanci Castells, el Jonatan i el Sigfrid em van donar les últimes instruccions abans d'enviarme per una nau buida de Productes Hotentots al pati, on les cavalleries esperaven el rei negre per començar a desfilar. —No estalviïs ni els caramels, ni els regals, ni els petons... —va dir l'empresari Castells—. I encara més —va afegir—, perquè no són teus. El Jonatan i el Sigfrid em contemplaven com si m'hagués decidit a fer el paper estel·lar d'una comèdia sense saber-me'l. —Quan la cavalcada arribi a lloc —va dir en Castells, finalment—, ja ho saps, desfés-te de la roba de la disfressa de rei tan bé com puguis i despista't pel Copèrnic fins que el Jonatan o el Sigfrid et vinguin a buscar. Si tot ho has fet com cal, no hauràs de patir per res i et trobaràs de nou amb la teva Zoraida. Mentrestant, tots plegats intentarem oblidar el que ha passat. És el tracte. ¿D'acord, fillet? Vaig objectar, encara, temorós: —¿I el caporal? ¿Què serà del pare? —Després d'aquesta nit de Reis, fillet —va respondre l'empresari Castells mentre es posava bé el turbant i acabantho amb dos copets indignats a la meva galta— hauran canviat moltes coses per a molts de nosaltres. La policia desmuntarà l'acusació de ton pare. I nosaltres li servirem un altre culpable en safata. M'ho van arrencar de la gola, però vaig sentir, en sec, que eren les meves, les paraules que ressonaven en tota la nau, enfilant-se cinta amunt cap a la tremuja i caient irreversiblement dins les boques famolenques dels envasos que les enclaustraven per sempre.

—Si m'enganyeu —vaig dir—, em vendré la pell per acabar amb tots vosaltres com sigui! I em va semblar que les mirades dels tres porcs senglars s'esfereïen. En ser prop de la porta que donava al pati on hi havia les cavalleries, vaig sentir uns passos atrafegats prop meu. I un cop a la nuca que em va deixar gairebé sense sentits. Em vaig desplomar sense ganes de fer cap esforç per aixecar-me i enfrontar-me a l'ombra vivent que m'havia atacat. Vaig notar que m'agafaven per les aixelles i després encara vaig tenir prou esma d'adonar-me que m'emmordassaven, que em lligaven les mans i que m'arrossegaven per un terra greixós, ¿el d'un garatge?, fins que, amb una empenta, em van desar pel cop que vaig notar en tancar-se la portella, en un portapaquets que m'anava més ample que llarg. Em vaig tornar a ressentir del cop i, per fi, vaig perdre el coneixement.

Sortosament el carxot no havia estat gens ben encertat i vaig anar obrint els ulls al cap d'una estona. Me'n sentia, però. Després d'uns quants intents, amb un cop de genoll, decidit, vaig alçar el capot i, a tomballons, vaig aconseguir sortir del portapaquets. No m'havia equivocat abans: era un garatge, el garatge de Productes Hotentots. Se sentia ja en la llunyania la cridòria de la gent, els trompeters i els xiscles de la quitxalla que devien haver esperat amb delit la cavalcada dels Reis. A Hotentots, ara, el silenci era absolut. I el primer que vaig fer va ser provar de serrar les lligadures de les mans en el sortint del taulell que hi havia allí mateix. Quan em vaig haver deslliurat, em vaig desfer la mordassa i les cordes que em segaven la cama i vaig tancar el capot del cotxe, acompanyant el cop per no fer gaire soroll. I llavors em va sobtar una llum fluixíssima que es passejava per darrera d'unes vidrieres de l'entresol que donava a la nau on jo era. Vaig pujar silenciosament per una escala de cargol amb barrots de ferro que hi havia en un cantó del magatzem i, un cop dalt, em vaig desplaçar amb tota prudència pel balcó. Les vidrieres donaven als laboratoris d'Hotentots i, al final, comunicaven amb la planta de les oficines. La llum, que semblava d'una llanterna,

es movia cautelosament per aquella planta i, en un moment, es va perdre endins. Vaig obrir una porta vidriera que comuniava a un passadís ple de despatxos i vaig redescobrir el punt de llum dins l'oficina on el Jonatan i el Sigfrid amb l'empresari Venanci Castells m'havien obligat a acceptar sisplau per força de fer de rei negre. Movent-se com uns fantasmes, ara hi tornaven a ser tots tres. Furgant els calaixos de la taula, forçant els arxivadors, i l'empresari, finalment apostat davant la caixa forta, com un artesà de la feina, fent rodolar el dispositiu de la combinació que, per fi, va cedir. —No hi ha res que valgui la pena salvar! —va sentenciar al cap d'uns minuts de passar-se plecs de documents per les mans. —¿Així què fem? —va preguntar el Jonatan. —Ho podem engegar a l'infern tot d'un cop —va dir Venanci Castells, secament. Em vaig trobar fent unes passes atrafegades passadís enllà abans que ells tres es topessin amb mi, perquè la direcció que prenien me'ls encarava inevitablement. Vaig provar el pom d'una porta que va girar al primer intent. Em vaig encauar a dins amb por que no m'haguessin sentit tancar. Les tres ombres i la llum de la llanterna travessaven la vidriera per davant mateix d'on jo m'havia fet fonedís. Al cap de mitja hora, tot Productes Hotentots cremava. Jo ja era un tros lluny quan les sirenes dels camions dels bombers es començaven a barrejar amb els alegrois de la cavalcada i tot plegat se sentia molt enlaire, quasi tan enlaire com arribaven les columnes enrogides de fum que es feien visibles des de tota la ciutat i més enllà.

100

10 TINENT

VAM TORNAR al vestíbul londinenc i vam agafar un parell de bosses de caramels, les més grosses que hi havia. Una la Zoraida i l'altra jo. I ens vam presentar al pati, on les carrosses dels patges ja havien començat a omplir-se de micos pintats com nosaltres dos. «Vinga, vinga, que feu tard!», ens va dir el que dirigia les operacions i que presidia també la cort del rei negre. I ens hi vam enfilar, segurs que des d'allí no perdríem de vista el rei i, més tard o més d'hora, podríem dir al Set que érem allí, «aguanta, Set!», i que li veníem a donar un cop de mà. La cavalcada va engegar i el món de màgia es va cremar durant més de dues hores donant tombs pels carrers de la ciutat al voltant de núvols de bengales lluminoses que uns quants patges a peu vetllaven per recanviar-les en el moment que s'apagaven. El rei Set cavalcava com un autèntic genet d'Orient. Saludava els crits de la gernació que emplenava els carrers i representava el seu paper amb una destresa que ens va deixar d'una peça tant a la Zoraida com a mi.

101

De tant en tant, ella i jo grapejàvem el tou de caramels i complaíem la gernació com dos bons patges. En una ocasió, la Zoraida em va dir a cau d'orella que si jo havia arribat a entendre per què el soci d'Hotentots obligava Set a fer de rei. Li vaig dir que no, que no ho entenia, però que tenia la sospita que no havíem de trigar gaire a saber-ho. Després em va dir si havia estimat mai ningú. I van ser uns instants, fugaços. viscuts per mirar-nos només, l'un a l'altre, els rostres emmascarats. I no li vaig respondre perquè els silencis, ben sovint, parlen. Quan em va dir si era de veritat de la bòfia o no, tampoc no li vaig respondre. I va acabar per tirar-me en cara, ennegrida com la duia, que tant li feia. Que l'única cosa que li importava era que jo li tragués Set d'aquell embolic. Quan la cavalcada va arribar a l'altra punta de la ciutat, no havíem parat de treure l'ull del damunt del rei negre, a qui no havíem pogut ni fer-nos notar en tot el recorregut perquè anava uns quants metres davant de la nostra carrossa i no va deixar en cap moment de representar, entusiasta, el seu paper reial. El punt d'arribada va tornar a ser aviat com una mena de garbuix on tot es barrejava en un desordre incontrolable, propi només de les coses que comencen i s'acaben i prou. Set va saltar del cavall i va mirar en dues o tres direccions, com si busqués alguna cosa. No sabíem si d'altres patges com els que havíem vist rondant per Hotentots el vigilaven i no era prudent acostar-nos-hi mentre no ens convencéssim que ens hi podíem reunir sense córrer cap risc. Set es va anar escolant entre les cavalleries i les carrosses i els patges, que es començaven a treure les disfresses més enutjoses en un guirigall de converses. Va anar distanciant-se de tot el seguici i, misteriosament, va alleugerir el pas per un carrer que feia baixada i on tot eren magatzems tancats i barrats. La Zoraida i jo vam haver de córrer una mica i tot per no perdre'l. El vam retrobar, per fi, en retombar un dels carrers. S'enfilava en un cotxe que hi havia aparcat i en tancava ja la portella mentre el motor roncava. Va ser quan la Zoraida cridava: —Set, Set! Però ell ja no la va sentir perquè el Ford, un últim model, arrencava com un bòlid i, en una maniobra desesperant, ens

102

il·luminava amb els fars i ens passava gairebé a frec sense por de matar-nos, si calia! A uns metres d'on havia estat aparcat el Ford, un Mehari amb el sostre descobert tenia els pilots encesos. Em vaig emportar la Zoraida d'una estirada i ens hi vam enfilar. Hi havia la clau posada i va arrencar a sotragades darrera del Ford quan aquest ja ens portava un bon avantatge. Només aleshores vaig entendre que havíem perdut el Set de vista perquè el boig que conduïa davant nostre no podia ser ell de cap de les maneres. Però ja era tard perquè ens en penedíssim i el millor que podíem fer era seguir el rastre al nou Baltasar ni que ens portés, si continuava forçant la velocitat, al mateix Orient.

103

11 SET

ALGÚ que em mirava somreia en veure'm vestit de rei negre. Però era normal que la nit de Reis en circulessin pertot arreu. La fira era plena a vessar de grans i de petits que em va semblar que eren com una mena de maniquins de barraca de tir absents del món perquè no s'havien apilat, com tothom, a veure passar la cavalcada. ¿O potser és que creien que la cavalcada no era sinó la bufetada d'un goig sense alegria i preferien el tomb de cavallets amunt i avall, amunt i avall, que almenys era segur i els feia reis de debò aferrats a la barra dels cavalls de fusta? Vaig entrar al barracot on m'havia passat gairebé tot el dia a les mans del Jonatan i el seu parell de còmplices. Al Toni li faria malbé la nou del coll només de veure'l fins a fer-lo marranejar com un nen de bolquers. I m'emportaria la Zoraida ben lluny mentre tot no hagués tornar a mare. —Zoraida, sóc jo! —vaig cridar després d'haver obert d'una empenta la porta i d'haver saltat dins. El Toni jeia a terra, en un costat de la taula, amb un drapot que li cobria la boca i amb les manilles que m'havien unit a la Zoraida abans de tota aquella història. Em va fer llàstima. Em mirava esgarrifat i els ulls demanaven, per boca seva, que no li fes res.

104

La nou del coll li rebotia en un tic nerviós que li devia provocar un «blub, blub» a dins del cor. Li vaig desfer la mordassa i el vaig agafar pel jersei i el vaig aixecar d'una revolada mirant-lo fixament. En Toni era un pocapena. Només sabia que un bòfio s'havia emportat la Zoraida i que l'havien deixat a ell d'aquella manera i que era un bòfio que se les havia tingudes amb el Jonatan i que anava armat i que ell no hi havia pogut fer res. Vaig descobrir una navalla clavada un pam dins de la fusta. El Toni va dir que s'havia defensat com un lleó i que havia defensat la Zoraida com un lleó, també. El vaig deixar, d'una empenta, tal com estava quan el vaig trobar. Vaig sortir de la barraca saltant els esglaons d'una tirada i em vaig posar a córrer com un boig. Primer per entre la gent que s'apartava esverada, si és que no en tombava més d'un. Em vaig posar al mig de la pista dels cotxets de xoc com una fera que se sent acorralada i no sap trobar la sortida. Dos o tres em van esquivar, conduïts per maniquins que no paraven de riure. Finalment, em vaig trobar a l'altra banda del firal, al mig de l'avinguda, entre automòbils que m'encegaven amb els fars, amb conductors que em miraven esparverats des de darrera dels parabrises i que em bestiejaven com un toro a la plaça. Després vaig sentir una sirena que s'acostava. Cada vegada més, dins el cuc de l'orella. I una llum blava que ho dominava tot. I un «alto!», com els del pare. I un tret enlaire de pistola automàtica... I em vaig llençar a terra, com un lluert, estirat del tot, sobre la grogor d'una ratlla de pas zebra, ara verda, com la bèstia, mimèticament acolorida per la mescla de colors. Encara vaig veure que em rodolaven, de la testarrada, la corona i el safir de rei. Unes llàgrimes de Baltasar, mandroses, van aigualir el cromatisme de l'asfalt.

105

12 TINENT

EL MEHARI esgüellava darrera del Ford com una hiena que ha descobert la presa i sap que no la pot atrapar. Vam passar de llarg la ciutat, un parell de barris, i per una avinguda envoltada de plataners que feia pujada, vam arribar a una zona de cases d'aspecte senyorívol i residencial. Cases d'una planta i un pis, com a màxim, protegides per tanques de jardí que amagaven a l'interior arbredes joves i de poca frondositat. El Ford va tombar a la dreta en un revolt i, sense disminuir l'embogida velocitat, va entrar en un dels jardins dels xalets per la portalada que ja estava oberta de bat a bat. Si haguéssim frenat de cop, hauríem estimbat el Mehari sense remei. Vam córrer uns metres i els pneumàtics van grinyolar tres torres més enllà. Vam recular a peu, a recer de les parets dels jardins, i ens vam perdre entre parterres dins el xalet on, al capdavall del caminal d'entrada, estava parat el Ford amb la portella del davant esbatanada. Hi havia llum en una de les peces de la casa. I ens vam acostar al finestral, que tenia una de les cortines corregudes.

106

El rei Baltasar acabava d'enretirar un quadre que deixava al descobert una caixa forta de paret. De les de calaix i d'ús personal. El gest que va fer el rei negre en acostar l'orella al rodet de la caixa em va fer pensar en la imatge de la pantalla pròpia d'un atracador professional de Hollywood, però, sobretot, em va confirmar que el rei de pa sucat amb oli no era a casa seva. Va provar un parell de combinacions amb una meticulositat sorprenent. Es va deslliurar del turbant per treballar, segurament, amb més comoditat i tots dos vam reconèixer de seguida el pentinat de Dimes Matoll. La Zoraida em va mirar buscant la meva confirmació. En aquell mateix momment la caixa forta badallava feixugament. Dimes Matoll sabia el que buscava. A la seva mà de rei, enguantada de blanc, va aparèixer de seguida el paquetet rectangular, que ja no va abandonar per res del món. —El vídeo! —va dir la Zoraida, gairebé en un batec de respiració. Baltasardimesmatoll va tenir cura de deixar la caixa forta com estava. Va tornar a lloc el quadre i va apagar el llum. Si no ens allunyàvem del finestral, Matoll ens veuria en el moment que posés el peu al llindar de la porta de la residència. Gairebé culivats, vam fer tres o quatre saltirons de granota endarrera i vam anar a parar entre unes oportunes mates de margalló, quasi palmera. Dimes Matoll, amb el paquetet a la mà, va pujar de nou al Ford i va fer una marxa enrera precipitada. Un cop a l'avinguda, es va llançar per on havia vingut sense que ens quedessin possibilitats de recuperar la distància. I ni que Dimes Matoll hagués anat amb patinet, tampoc no ens hauria servit de res perquè el Mehari va fer tres espeternecs en donar el tomb a la clau, ens va sacsejar ben sacsejats i es va aturar del tot després d'un grinyol definitiu. Abatut damunt el volant, vaig anunciar a la Zoraida que estava tip de córrer darrera d'individus que s'havien posat d'acord per fugir-nos de les mans. —Cal avisar d'una vegada la policia de veritat —vaig dir. El gest de la Zoraida va ser ràpid i jo em vaig adonar de seguida que havia trencat una possibilitat de fer-me passar pel que no era fins aleshores amb la xicota de Set. Ella es va sobtar:

107

—Així, de bòfio res... —va insinuar. —Res —vaig completar—. Però estic disposat a arribar al fons d'aquest joc de rates ni que em costi el coll. La Zoraida en va envoltar amb les mans. Finíssimes. De dits llargs. Inacabables. Em va fer acostar a ella amb les mans recargolades per tot el meu coll i em va besar els llavis. Mai un petó no m'ha regalat un calfred tan glaçat per tota l'espinada com el d'aquella nit de Reis dins un Mehari cansat de rutllar i en un lloc del món ferotgement solitari. No l'hi vaig tornar. Els llavis de la Zoraida eren dolços i em van assaltar tants temors alhora que només em van quedar forces per deixar-me aferrar pels seus braços i sentir com m'estrenyia ben fort mentre jo traspassava amb els meus ulls, que devien haver-se tornat felins, el seu rostre emmascarat, que no havia perdut res de la seva bellesa. No gaire lluny, en una cantonada, hi havia una cabina telefònica. Vam trucar des d'allí al punt de guàrdia de la comissaria. La Zoraida va dir que ens complicàvem la vida i va intentar, encaramel·ladament, de treure-m'ho del cap. Però no ho va aconseguir. —Hi ha massa vides en joc que dubto que acabin gaire bé! —la vaig tallar. Els vaig donar el número de la reixa del xalet. I l'avinguda on es trobava. I els vaig dir que era un anònim, però que hi trobarien un home... un rei, vaig rectificar, un rei negre mort. La Zoraida em va mirar, interrogant. —És l'única manera de fer-los venir! —vaig dir. Encara érem dins la cabina telefònica, mig discutint, quan uns fars van il·luminar l'avinguda a l'ample. Ens vam ajupir darrera els enormes pòsters que cobrien els vidres a la part inferior. Un automòbil de luxe, lentament i sense esveraments, havia entrat al jardí dins la casa del qual Dimes Matoll feia ben poc que havia netejat la caixa forta. Vaig dir a la Zoraida que si la policia ens havia cregut no trigaria gaire a envair el carrer. Els Meharis no pesaven gens i no li costaria gaire fer-lo córrer, desfrenant-lo, fins a la cruïlla que podíem distingir des d'on érem, uns metres més avall. —Si veuen aquest trasto aquí tot seran complicacions i hi hem deixat tantes empremtes! —la vaig convèncer.

108

Mentrestant jo em vaig llançar una altra vegada cap al camí que em duria al finestral des d'on havia observat abans en Dimes Matoll. Ja havia endevinat de seguida que aquell era el xalet de Venanci Castells. L'empresari soci d'Hotentots era ara, difuminat, darrera els cortinatges que havia mig corregut i es preparava una barreja a la barra del moble-bar. Encara duia la cara, com al vespre al despatx, amb rastres de la disfressa que, aparentment, li havia de fer de Baltasar, i anava quasi vestit del tot amb les mateixes peces de seda que portava quan discutia a l'empresa amb el seu soci de negocis. El telèfon va trucar i Venanci Castells s'hi va llançar al damunt. —¿Sí...? Venanci Castells va estar uns segons sense dir res. Un moment va balbucejar alguna cosa, però va callar de seguida, com si de l'altra banda algú hagués deixat anar un discurs. Va durar uns minuts, això. Potser dos o tres. Finalment, Venanci Castells va penjar i, esverat, va anar directe a la caixa de darrera el quadre, que va obrir en una operació llampec per confirmar segurament allò que li havien acabat d'anunciar. Unes sirenes trencaven la solitud del paratge residencial i Venanci Castells, sense fer-ne cas, va tancar la caixa forta i de seguida es va empassar d'un glop la beguda que s'havia preparat en el moment de sonar el telèfon. Va agafar una altra ampolla i es va omplir mig got més disposat a engolir-lo d'una tirada com abans. No va poder. Un cotxe patrulla frenava amb la sirena a tota marxa dins mateix del caminal i un altre, uns segons més tard, cobria el carrer. Dos agents van enfilar l'entrada principal del xalet i, revòlver en mà, s'hi van introduir apressadament en trobar la porta oberta. Es va produir una mena d'estira i arronsa. Un dels agents va preguntar a Venanci Castells si era ell qui els havia trucat per dir-los que a la casa hi havia un home mort. Castells va repetir, desconcertat: —¿Un home mort? L'agent va confirmar la denúncia davant la disfressa que encara portava en Castells.

109

—L'anònim ha parlat concretament d'un rei negre mort... Venanci Castells va mantenir serenitat per dir que tot devia haver estat una broma de mal gust. Que ell havia de fer de rei aquella mateixa nit, però que no s'havia trobat prou bé a l'hora de la sortida i que l'havien substituït a última hora. L'agent va insistir, no obstant les explicacions, a donar un cop d'ull a la casa. Venanci Castells va assentir amb un gest cordial i fins i tot disposat a convèncer els agents que hi ha gent sempre a punt de fer-ne alguna per divertir-se. Al cap d'uns minuts, l'empresari d'Hotentots tornava a quedar sol a casa seva i els agents li van dir que disculpés la intromissió. Venanci Castells els va acompanyar fins a la porta exageradament tranquil. Quan ja havia tancat, vaig sentir que un dels agents comentava amb suspicàcia: —Passarem l'informe a la comissaria. A primer cop d'ull tot sembla que hagi estat una broma, però... Va fer una pausa i ullà el jardí en totes direccions. —Esbrinarem qui és aquest individu... I no perdrem tota aquesta zona de vista. Ell anava disfressat, però damunt la tauleta baixa hi havia un altre turbant idèntic, de rei negre. Les darreres paraules de l'agent em van arribar molt confuses perquè van coincidir a més amb l'arrencada del motor del seu cotxe patrulla. Esperava només que la Zoraida hagués tingut temps de maniobrar el Mehari abans que sentís arribar els de la policia.

Els motors dels dos cotxes patrulla dels mossos, malgrat les previsions de l'agent, es van perdre pel mateix lloc on havien arribat. Venanci Castells, neguitosament, no havia ni esperat que fossin lluny. Es va asseure davant el telèfon i va marcar uns números. Va tenir temps de remullar-se la gola mentre esperava que li responguessin. —¿Dimes...? —... —Venanci...Venanci Castells. —... —Tenim problemes, Dimes.

110

—... —Això ho podem discutir amb més calma. Ara escolta'm tu a mi! —... —Els mossos han estat a casa fa una mica. Algú els ha trucat dient que hi trobarien un home mort: un rei negre mort! —... —No em fa gens de gràcia. Pot ser una broma, però em sembla una molt mala jugada que en un dia com avui i amb la cavalcada des de l'Hotentots hagin... —... —No, no! —... —La cavalcada, bé... Una mica rendit, només. —... —El problema és més greu, Dimes: el vídeo on surt tu ha desaparegut. —... —Desaparegut! Robat! Ha volat de la caixa forta de casa! —... —¿Com que per què et truco? Tu hi tens més interès que jo a recuperar-lo! —... —Evidentment que sí! —... —Que és cosa de tots dos, ja ho sé! —... —L'encarregat no havia parlat mai de còmplices. Era ell sol en el negoci. —... —¿El Rossend...? El Rossend Llopis no ho hauria fet mai! El coneixia prou bé per saber que això no ho hauria fet mai! —... —Una cosa és que ja havia de desaparèixer i l'altra... —... —Descartat! Ells només sabien que hi havia un revòlver pel mig i prou. Van obtenir l'arma que ens feia falta tal com vam plantejar i ja la vam pagar prou cara, però valia la pena. Quan la bòfia té un culpable, no s'entreté a buscar-ne un altre. —...

111

—T'interessa, Dimes! Ja ho crec! El vídeo et deixa com un drap brut i de rebot el muntatge del negoci del Terranova se'n va a l'aigua, sense comptar amb la reputació de la societat de Productes Hotentots. Prou bé que ho saps! —... —Ella en viu, d'això, i prou! No l'hi barregis! —... —¿Per què poses sempre el nas en els afers que em toquen a mi? La tenim controlada! ¿Et penses que només són eficients els teus guardaespatlles? —... —I esclar que n'estic segur! I ara escolta'm atentament, Dimes! —... —Un rescat... —... —Publicitat demà mateix i tot el cau del Terranova de panxa enlaire. Et dic que es tracta de professionals. Aquí a casa no hi han deixat rastre i la trucada del telèfon era una cinta enregistrada. —... —Fan cara de saber-ho tot. Haurem de pagar! —... —Cinc-cents dels més grossos, i d'aquí a una hora! —... —El nostre tracte queda igual. Com suposaràs, vaig ser prou prudent per treure'n una còpia. Es creuen molt professionals, però no hi han pensat pas, en això... Malgrat tot, et vull ajudar, Dimes. No m'agradaria que el món n'anés ple de la història de la teva vida privada. Tot un directiu de l'Hotentots arrossegant-se d'aquesta manera per... —... —Esclar que l'he vist! Una i dues vegades! T'hi portes com un gigoló, ¿eh, paiet? —... —De moment recuperarem l'original. Després, si vols la còpia, ja saps el que et costa. Només cal que firmis la cessió de la teva part de l'Hotentots i ets lliure. —... —No els tinc tots aquí. Fem-ho a meitats. Però consideraho un préstec. Tu ets l'artista, bufó! T'espero a casa d'aquí a mitja hora i hi anirem plegats perquè tot quedi ben clar.

112

—... —Ets un rata, Dimes! Fem-los a compte de la cessió, doncs! —... Venanci Castells va penjar. Es va encaminar novament a la caixa forta i va obrir un compartiment interior. En va treure uns feixos de bitllets i es va entretenir a comptar-los a la mateixa barra del moble-bar. No en portava encara un feix repassat quan va quedar sobtadament encarcarat davant el turbant que va descobrir damunt la tauleta baixa. Va buscar amb la vista per tots els racons de la sala com si les parets en guardessin reservadament el secret.

Vaig sentir un lleu soroll prop del finestral on era i em vaig girar sobtadament i amb els punys tancats. La Zoraida va aparèixer, per fi. —Els mossos han arribat quan encara tenia el Mehari entre mans. Bona l'has feta fent-m'hi anar! Una mica més i no sé com hauria tornat fins aquí —es va queixar a mitja veu. Li vaig fer un senyal de mutis i li vaig indicar que Venanci Castells era dins fet un sac de nervis. El Ford de Dimes Matoll no va trigar ni mitja hora a tornar a entrar al caminal del xalet de l'empresari Castells. Aquesta vegada, Dimes Matoll anava una altra vegada amb el seu vestit de directiu, com l'havíem vist al despatx d'Hotentots. Venanci Castells ja l'esperava i xiuxiuejaven alguna cosa que no vam poder sentir. Van aplegar els dos feixos de bitllets i en van fer dos paquets que després van embolicar amb paper de regal. I es van mirar el rellotge de paret, que començava a caminar cap a la mitjanit. La Zoraida em va sobtar amb una decisió que no m'esperava: —El portapaquets del Ford! Hi cabem tots dos! Ens hi vam llançar sense dificultats perquè estava obert i des de dins vam sentir com els dos socis sortien del xalet, tancaven la porta i pujaven dalt el Ford, que ja es movia en un

113

ronc suavíssim per fer marxa enrera i, tot seguit, per arrencar amb una sotragada violenta que ens va fer rodolar, per dins, com dos ninots.

El trajecte va ser relativament curt. Esclar que tot depèn del lloc per on hagués llampat el Ford. I l'hora era propícia per no trobar trànsit. La frenada va ser suau i després algun sotrac que ens va indicar que el vehicle havia entrat en un terreny sense asfaltar i més aviat en males condicions. Les portelles del Ford van ressonar com dues batallades descoordinades dins el portapaquets. I el silenci era enutjós i com un fantasma que plana en l'atmosfera i que promet que ben aviat et caurà damunt allò que menys t'esperes. Vam obrir dos dits el capot del portapaquets i un presagi de glaç em va recórrer tota la sang freda que em quedava. —L'ermita de Bellvitge! —em vaig dir a mi mateix. Venanci Castells i Dimes Matoll s'havien apartat uns passos del Ford en direcció a la part oposada d'on havien aparcat. I s'havien perdut segurament per l'altre costat de l'esglesiola, sota un dels porxos. Vam saltar del portapaquets i vaig furgar dins la disfressa per trobar la pistola de la barraca de tir que no havia abandonat, temorós que, una hora o altra, em podia fer servei. La Zoraida va recordar la meva aparició a la barraca de la fira, on la tenien retinguda els pinxos del Jonatan. —¿Encara la portes? —va dir. I d'una revolada me la va prendre de les mans, em va empentar, culivat com estava, i va fugir corrents cap a la porxada de l'ermita. Vaig reaccionar de pressa. ¿La Zoraida s'havia tornat boja o estàvem arribant al cap del carrer? Al portapaquets hi havia una clau anglesa de mida mitjana. La vaig empunyar i em vaig llançar vora el mur de l'antiga ermita. En la foscor, vaig veure la Zoraida encanonant els dos socis de Productes Hotentots. Tenien les mans enlaire i als peus de la Zoraida acabaven de llançar-li el parell de paquets embolicats amb paper de regal. La Zoraida, sense deixar d'encanonar-los, es va

114

ajupir a poc a poc, els va recollir, un a un, i se'ls va posar en un dels sarrons de la disfressa de patge. Venanci Castells i Dimes Matoll estaven petrificats, callats com morts. Miraven la Zoraida com si fos una mena d'aparició i no gosaven moure's per respecte al revòlver, la meva pistola de la barraca de fira que ara empunyava la Zoraida i que en la correguda devia haver fet veure que carregava. Tot va anar molt de pressa. Vaig ser el primer a sentir, en la llunyania, el brogit d'un tren que s'acostava per la via. I, entre el terrabastall, les sirenes embogides dels cotxes patrulla. Els fanals de recerca van escampar la llum com si l'ermita de Bellvitge hagués esdevingut de cop i volta un monument artístic. I jo em vaig llançar per l'altra part d'on s'havia apostat la policia i em vaig posar dins el seient del conductor del Ford. En una arrencada imprudent vaig passar a fregar de l'esglesiola i vaig obrir la portella del costat del volant just a tocar de la boca lateral d'una de les porxades. —Zoraida! —vaig cridar. Zoraida Groningen va retrocedir les quatre passes que ens separaven i va entrar de recules mateix al seient del davant. Al mateix temps jo disparava el Ford com una fletxa i, amb el cotxe en marxa, ella tancava d'un cop la portella per on havia entrat.

Va repenjar el cap al seient i es va treure el turbant de patge. Circulàvem uns minuts així, a tota velocitat i enmig d'un silenci que feia feredat. Però només van ser uns minuts perquè un cotxe patrulla ens havia seguit des de l'ermita i ens empaitava, bramulant com un toro salvatge, per l'avinguda deserta on ens havíem enclotat després d'abandonar l'esplanada de l'ermita. Va ser el final d'una partida d'escacs enmig d'un trontoll incapaç de mantenir les fitxes dretes. Les mans al volant del Ford em suaven i hi havia moments que hauria dit que el cotxe se m'escapava de control. Els pneumàtics xisclaven a

115

cada retomb que agafàvem i pel retrovisor del costat vigilava atent el cotxe patrulla, que no cedia a voler guanyar terreny. No teníem sortida. I la Zoraida, a més, ara no era la Zoraida de la barraca de fira, ni la Zoraida vestida de patge, ni la Zoraida del Mehari que m'havia temptat. Ara em sondejava, amb el revòlver de tir a la mà, esperant que jo mogués el primer peó per infiltrar-se en el meu camp de joc. I el vaig moure. Calia fer escac i mat abans que els agents del cotxe patrulla que ens perseguia interrompessin el joc i ens posessin l'escaquer de potes enlaire. —Deixa'm dir, Zoraida... —vaig fer, alçant la veu perquè em sentís bé—. No tenim gaire temps i hi ha moltes coses per dir abans que aquests del darrera ens atrapin. —Si trepitges a fons no ens atraparan! Això és un Ford i aquí dins en porto cinc-cents dels grossos! —va exclamar. —¿I Set? ¿Qui es farà càrrec de Set? —vaig preguntar. Es va torbar. I per uns moments em va semblar que la Zoraida fugitiva del Ford tornava a ser més dolça encara que la Zoraida del Mehari. —Ara hi ets tu... —va dir. Vaig tenir la impressió que les seves mans llargues, finíssimes, tornaven a encerclar-me el coll. I el calfred a l'espinada em va trair de nou. —No —vaig dir només, en el moment que feia un cop de volant per dominar el Ford. La Zoraida es va sobtar i em va escoltar en silenci. Possiblement anava lligant tot el que jo anava dient i pensava, mentrestant, com havíem arribat a aquell punt del joc i per què m'hi enfrontava precisament aleshores que ella m'ho oferia tot. —No sé ni qui ets, ni com et dius, ni per a qui treballes... —va dir, amb una veu trencada. Li vaig refer la meva versió de la història, amb el Ford accelerat a les mans, reüllant el retrovisor per si el cotxe patrulla ens llepava, i ella la va anar escoltant sense objectarhi res: —Hi ha massa indicis que fan que cregui que tens molt a veure en tot això, Zoraida. Vaig ser a casa teva i vaig trobar el casset i els auriculars del Set i tot estava obert i regirat damunt davall. I després que ja m'havien fet córrer un parell de vegades, et vaig trobar a la barraca de fira mentre el Set, segons vas dir tu mateixa, corria perill... Aleshores ja no

116

t'interessava el Set per res del món, el que t'interessava era només que jo et tragués d'allí perquè així podries acostar-te a l'escenari dels fets per no perdre't res del que succeïa... La mort de Rossend Llopis, l'encarregat d'Hotentots, us hi havia embolicat de valent a tots! Els dos socis, Castells i Matoll, se n'havien de desfer d'una manera o altra perquè el vell Llopis els havia lligat per tota la vida amb la cinta de vídeo que portes al sarró... ¿Aquesta cinta és la que a tu també et mou, oi Zoraida? De moment, amb cinc-cents dels més grossos pots abandonar Bellvitge, anar-te'n lluny d'aquí i, quan s'acabin, només et cal trucar a Dimes Matoll i dir-li una altra vegada que tens la cinta i que ja sap el que ha de fer si no es vol veure amb els drapets al sol l'endemà mateix... O només et cal tucar a Venanci Castells i dir-li també que tens la cinta i que el negoci d'Hotentots se'n va enlaire ara que, amb el xantatge que fa al seu soci, tot acabarà sent seu. Les sotragades del Ford van fer aferrar la Zoraida al respatller del seient. Culivada damunt la tapisseria em mirava sense ser conscient, segurament, que la policia ens tenia gairebé a les seves mans. Vaig continuar, intentant lligar la pressió del volant amb les seqüències del guió: —Et trobo involucrada en l'ambient del Terranova només de pronunciar el teu nom i em llancen els gossos darrera... Els mateixos gossos, Zoraida, que eren al carreró del Copèrnic vetllant la mort del Vietnam! A casa teva hi havia senyals tant del Copèrnic com del Terranova... Així va començar tot. Però cap peça no em lligava fins ara fa ben poc. Podies molt ben bé ser assídua del Copèrnic, però, a més, la colla de bèsties amb qui et fas van ser els que, per encàrrec d'un dels socis d'Hotentots, es van encarregar de pispar el revòlver del caporal Alsina, el pare del Set... ¿o potser vas ser tu mateixa, Zoraida? L'acusació la va excitar. el cotxe patrulla gairebé ens esmolava el parafang del darrera i gairebé podia distingir, al volant, l'agent que trepitjava amb seguretat l'accelerador. L'avinguda encerclava la ciutat i jo tampoc no tenia cap interès a sortir-me'n. —Agafa l'autovia d'un cop, boig! —va cridar la Zoraida—. Tot això que dius no té ni cap ni peus. Ni és com expliques. T'has fet una pel·lícula i no saps quin és el final. Ahir a la nit, el Set va ser dalt al meu pis, sí. I és cert que vam sortir amb el revòlver del seu pare a fer punteria al descampat de les vies,

117

vora els trens. Set es volia fer l'home, davant meu. Vam fer un cigarret en una caseta abandonada... Set s'havia descuidat el revòlver i quan en vam sortir ja no hi era! Algú l'havia fet desaparèixer. Jo només volia ajudar el Set, per això vaig anar a veure els del Copèrnic, per... —¿...per dir-los què? —la vaig tallar—. ¿Que hi havia un mort i que ells eren els còmplices de l'assassí? —No —va negar, picant amb la meva pistola de fira sobre el respatller. —¿Per cobrar la venda del revòlver en la desaparició del qual tu havies col·laborat, doncs? ¿O per deixar Set al teu pis a les grapes dels orangutans? —No en tens cap prova d'això! —es va defensar la Zoraida—. Parles per parlar! Agafa d'un cop la sortida de l'autovia i no donis més tombs pels afores de la ciutat com si fossis un borratxo que no sap on va! —em va amenaçar, tremolant, apuntant-me ara amb el revòlver de tombar ninots. —Menteixes, Zoraida... Ho fas molt bé, però menteixes. Fins i tot et creuria si fa una estona no m'haguessis dit que aquí dins en portaves cinc-cents dels grossos... —va fer una ganyota de sorpresa. «¿Què vols dir?», suposo que pensava—. Tu encara estaves arraconant el Mehari, pels voltants del xalet de l'empresari, quan Venanci Castells ha trucat al seu soci i li ha anunciat el rescat que li exigien per la cinta de vídeo que portes desada com un tresor... ¿Com podies saber el preu? —vaig dir, forçant l'agulla del Ford. La Zoraida va intentar respondre'm amb alguna coartada que jo vaig tallar amb el meu discurs: —I si no fos per això, Zoraida, potser sí que faria estona que correríem llampants per l'autovia... Prop del Camp d'Esports, dos cotxes patrulla ens barraven el pas quan encara érem a temps de frenar el Ford si no ens hi volíem estavellar. —Agafa't! —vaig cridar. I el grinyol del fre va ressonar per tot Bellvitge, endut per l'eco que embolcavalla els reis mags de la nit.

118

13 ZORAIDA

QUAN havia acabat de fer córrer el Mehari, vaig trucar a Dimes Matoll des d'una cabina a casa seva. Li vaig dir que un tipus estrany havia ficat el nas en tot i que el tenia sota el meu domini. Dimes Matoll em va dir que, fos qui fos, no podia ser que sabés res, però que potser era el que havia rondat pel Terranova a la tarda. Li vaig insinuar que em digués què en sabia ell, de l'assassinat del Vietnam. I va fugir d'estudi. Saber que l'havíem estat espiant en la seva discussió a l'oficina d'Hotentots i que l'havíem vist traient el vídeo de la caixa forta del xalet de Venanci Castells el va alarmar. Ens vam discutir i va arribar a capgirar tant els fets que va acabar acusant-me d'haver-ho muntat tot jo per lligar-lo de mans i peus a ell. Li vaig dir que m'havien enganyat entre tots i que

119

eren un femer. I que havien topat amb una Zoraida que havia estat prou feble per deixar-se enganyar. Dimes Matoll no esperava trobar Venanci Castells a casa seva, convençut que l'havia deixat dins el Ford del garatge quan ell el va suplantar a la cavalcada per poder telefonar al seu número i deixar-li, enregistrat al contestador automàtic, el missatge del rescat que hauria servit de coartada per justificar la mort de Venanci Castells al mateix indret de l'ermita de Bellvitge on la vigília s'havia trobat el cos de Rossend Llopis, l'encarregat d'Hotentots i, així, fer que la policia acabés relacionant els dos assassinats mentre buscava l'autèntic culpable. —El teu amiguet Set hi té totes les de perdre... —em va insinuar. Li vaig dir a Dimes Matoll que deixés Set tranquil. Que ja li havíem complicat prou la vida amb el robatori del revòlver del caporal Alsina. Que vaig accedir a col·laborar-hi perquè m'havia assegurat que era un assumpte clar i que no li passaria res a Set ni caldria fer més carrinclonades com les que m'havia vist obligada a fer. —Les coses s'han complicat ara... —em va dir Dimes Matoll. I em va oferir fer els ulls grossos quan jo i l'individu que m'acompanyava ens poséssim al maleter del seu cotxe i, un cop a l'ermita de Bellvitge, m'ho fes anar bé per simular que els sorprenia i que fes que em donessin els paquets. El del vídeo i el del rescat amb els bitllets. Va ser quan em va dir que, amb el vídeo, que Dimes Matoll hauria deixat a la porxada de l'ermita abans de passar a buscar Venanci Castells al seu xalet, n'hi anirien cinc-cents dels més grossos. Per això em va enrabiar tant que... ell... el rebentafords no em cregués! Havent fugit jo, en Dimes mateix s'encarregaria d'en Castells... i del bòfio. Però els cotxes patrulla dels mossos ho van capgirar tot quan ja érem a l'ermita de Bellvitge! I d'una revolada vaig optar per deixar Dimes Matoll enfrontant-se sol amb la policia i vaig fer cas del bòfio que em cridava, des de dins del Ford. Convençuda, esclar, que ell no en sabia res de debò i que em seria ben senzill començar de nou en qualsevol altre indret.

120

No em vaig veure en cor ni de disparar la pistola ni de dir-li que ens hauríem pogut estimar per sempre si ell no hagués estat tan tafaner. Tampoc no m'hauria servit de res, de fet, perquè mitja dotzena d'agents havien envoltat el Ford de Dimes Matoll, amb les automàtiques a la mà. Sempre em quedava la possibilitat de negar-ho tot.

121

14 TINENT

A LA COMISSARIA, el sergent de guàrdia escoltava amb incredulitat les explicacions que jo intentava donar-li, potser només amb la intenció de fer-me creïble a mi mateix tot el que havia succeït. L'arribada dels dos socis d'Hotentots, detinguts una estona abans a l'ermita de Bellvitge, va fer guanyar l'interès del sergent en el meu relat. En una rauxa de violència, en vaig llançar damunt de Venanci Castells i el vaig agafar per la disfressa de rei sacsejant-lo amb ràbia: —¿Què n'heu fet de Set Alsina Löwen? —vaig dir, mentre un parell de mossos me'n separaven—. ¿No n'hi ha prou amb dos morts? —vaig cridar. —Calma, jove! —em va ordenar el sergent de guàrdia—. Aquí qui mana aquesta nit sóc jo! Si alguna cosa jo sabia era que el cas de l'ermita de Bellvitge, tal com estava, m'engegaria les oposicions al cos a rodar. El sergent volia redactar un informe complet de la feina feta i em va insinuar que, posats a fer-me cas, refés poc o molt les meves explicacions. El sergent, davant els folis de la màquina que teclejava un agent amb cara de buròcrata, es va passar les mans per la

122

cara i es va refregar els ulls. Em va mirar fixament, amb un tic de bondat. —Vejam, jove... —va dir amb calma—. Aquesta història és totalment fantàstica: una nit de Reis tothom es disfressa i comença la gresca. I anem de bòlit buscant reis negres per tota la ciutat perquè una trucada anònima ens denuncia l'assassinat d'un d'ells en un xalet de luxe, un cadàver que no trobem. Però ja hi havia un mort pel mig. I en troben un altre al barri de la Florida, en un carreró. I apareixeu tots plegats aquí amb un vídeo comprometedor i una senyoreta que nega tot el que aquí s'ha dit, i dos respectables ciutadans que, a més, han patit l'incendi de les seves naus industrials aquest mateix vespre i, per postres, un xicot negre, sempre segons la versió que ens doneu, ha desaparegut en una situació de segrest de la qual feu sospitos de ser culpables els senyors Castell i Matoll —va respirar fons, va reprendre l'alè i va repetir—: Fantàstica, sí senyor! Una història fantàstica, màgica! Però em va deixar parlar: —Escolti'm ara bé a mi, sergent... El Pub Terranova no és sinó la tapadora del negoci il·legal d'Hotentots vigilada per quatre mones pintades a les ordres de Dimes Matoll i Venanci Castells, els dos capitostos que treballen emparats a l'ombra de les seves naus beatificants. Però l'encarregat d'Hotentots, Rossend Llopis, va descobrir o es va voler fer amb una part del negoci, l'autèntic negoci, i el va encarar contra els mateixos cervells que l'havien muntat. Els va fer preu un cop va tenir a les seves mans la filmació del vídeo que hi embolica la Zoraida com a protagonista. Les imatges donaran raó a això que dic. Només va fer falta trobar una manera d'atraure un dels socis al cau. I Dimes Matoll va caure a les seves grapes, indefugibles, ¿oi, Zoraida? Rossend Llopis va trobar un primer bon preu de venda de la cinta de vídeo amb Venanci Castells, interessat aquest, a la vegada, a pressionar Dimes Matoll per fer-li cedir la seva part de Productes Hotentots. Però, perquè tot fos més rodó, calia treure's abans del damunt en Llopis. I Venanci Castells convenç Dimes Matoll per apanyar el cas de la mort de l'ermita de Bellvitge. Dimes Matoll i Venanci Castells devien amenaçar Zoraida amb denunciar-la per xantatge o per usurpació de la intimitat de senyors respectables, influents en la societat, permetent una filmació compromesa. Amos de la dignitat. De la seva dignitat. I només

123

se n'haurien oblidat si Zoraida, un cop encadenada sota les seves grapes, s'avenia a formar part del joc brut que acabaria amb l'encarregat Rossend Llopis. Ella mateixa es va quedar amb el revòlver del caporal Alsina ahir a la nit i el va entregar als goril·les del Copèrnic perquè el fessin arribar al soci d'Hotentots amb qui havien tractat uns dies abans a la sala de jocs electrònics. Tot havia de passar en una nit i en poques hores. Calia que la coartada fos un flotador per a cadascú. Un cop mort Rossend Llopis, van traslladar el cos prop de l'ermita de Bellvitge per deixar-l'hi amb el revòlver que confondria la policia i se centraria en el caporal Alsina com a sospitós. Aleshores, Venanci Castells s'adona que Set, el fill del caporal, podia ser una excel·lent oportunitat per, fent-li ocupar el seu lloc de rei negre a la cavalcada, actuar d'acord amb els altres galifardeus del Copèrnic en una acció que no em podia imaginar fins ara mateix: l'incendi d'Hotentots! Venanci Castells, colèric, va insinuar un crit de refús a tot el que sentia que jo deia. El sergent de guàrdia li va impedir que pogués dir res. Jo vaig continuar: —El foc d'Hotentots acabaria ensorrant Dimes Matoll, el qual, així, accediria a firmar el contracte de cessió de la seva participació dins la societat de l'empresa a canvi d'un vídeo que el posava de panxa... més aviat de cul enlaire davant el món. Possiblement, en Venanci Castells, un cop amo de tot, trauria de l'incendi d'aquesta nit un benefici sucós de la companyia d'assegurances que l'enriquiria encara més. Simultàniament, l'empresari Dimes Matoll i Zoraida, els dos actors protagonistes del vídeo, es volen desfer de Venanci Castells quan se senten amenaçats i planegen un rescat per la cinta que el mateix Matoll aconsegueix treure del xalet del seu soci. Alhora, en un joc d'ambició i empès per l'afany de poder, Venanci Castells continua fent xantatge a Dimes Matoll, però entremig hi apareixo jo de trascantó amb una carta amagada que pot fer tremolar el gran negoci. El Vietnam ja ha estat un acompte del seu preu. Potser més tard hauria estat jo mateix el que hauria cancel·lat el saldo. De moment, aquesta falòrnia del cotxe robat pot acabar amb mi i, de rebot, amb la Zoraida i tot, que ha caigut en la xarxa d'Hotentots com qualsevol de les altres víctimes. Mentre Venanci Castells no va pronunciar el nom de l'encarregat, tot l'escaquer em feia pampallugues i les peces em ballaven sense ordre ni concert. Em resistia a sospitar de la Zoraida, però les seves paraules dins el Ford,

124

mentre fugíem dels cotxes patrulla, em van sonar com un autèntic escac al rei. —Admirable... —va fer el sergent—. Una jugada de campió. Però, ¿com es prova tota aquesta història que estàs explicant? I tu mateix, jove, ¿què hi fas al mig, caigut del cel? Parles de persecucions i d'individus que et van darrera i els relaciones amb un pub, el Terranova, seu dels negocis més bruts que ens puguem imaginar comandats pels senyors Castells i Matoll. Però et cal una peça que ho lligui tot. Que sigui la que executi l'escac i mat que has anunciat triomfalment, jove... Això no és una pel·lícula, amic meu... Això és la cara fosca de l'asfalt del carrer de debò... Et dono feina a sortir-te'n net... Se us ha detingut, a tu i a aquesta noia, vestits de patges, per excés de velocitat i fugint dels nostres coxes patrulla amb un Ford robat a punta de pistola... d'una pistola de barraca de tir, per cert... amb una cinta de vídeo que deixarem com a sex..., vull dir com a secret de sumari pel seu contingut... i amb una fortuna a les mans amb cinc-cents dels grossos difícils de veure mai junts... El senyor Dimes Matoll ha presentat una denúncia contra tu i la senyoreta que t'acompanya i que ara involucres en el cas, tot i que ella ho nega tot, en aquesta història de thriller... Jove, és la nit de Reis, i estem una mica cansats i... —La tinc, sergent. Aquesta peça que falta, la tinc! —vaig cridar. Els ulls de tots, els dels agents que ens custodiaven, els de la Zoraida, els dels dos socis d'Hotentots i els del sergent es van esbatanar. —Llopis... Rossend Llopis, el mort de l'ermita de Bellvitge —vaig anunciar. —Per desgràcia, ell ja no pot parlar, jove —va dir, desesperat, el sergent. —El seu nom, sergent... El seu nom m'ha fiblat el cervell des que l'he sentit en boca de Venanci Castells quan parlava per telèfon amb Dimes Matoll, des del seu xalet... —¿Per què...? —va dir, encara intrigat, l'agent, concedintme una treva més. —Rossend Llopis era el propietari que temps enrere ocupava el pis de la Zoraida, en un dels blocs de Bellvitge... Matoll, Castells i Zoraida es van mirar i després em van clavar una ullada salvatge els tres alhora.

125

—Ho he comprovat aquest matí —vaig dir—. Sota la cartolina de la bústia de la senyoreta Groningen hi havia les restes de la targeta plastificada del primer propietari... I encara s'hi llegia prou bé: «Rossend Llopis, 5è, 1a»... El sergent va enretirar la cadira on seia, darrera la taula. Es va aixecar. Se'm va acostar. Em va mirar, encara incrèdul. I va dir: —¿N'estàs segur, de tot això? —va preguntar, observant de reüll, la Zoraida i els dos socis d'Hotentots. —Del tot, sergent! I juraria que el vídeo va ser enregistrat en el cinquè primera del rusc de Bellvitge, que aleshores era el catau de Rossend Llopis, que actuava d'acord amb Zoraida Groningen abans que ella hi visqués després de llogatera. La Zoraida va intentar una vegada més fer l'esforç de negar-ho tot. Unes llàgrimes que li entelaven els ulls es van escolar galtes avall, desfent-li una mica la màscara de patge. —No som encara davant un jutge, senyoreta... —va intervenir el sergent, amb un to de dolcesa, presumiblement impressionat per la successió dels fets. Ella encara va llaviejar un «no» ofegat per un plor aguantat massa estona, que em va fer el mateix efecte que fa l'enrenou de les peces de l'escaquer quan, tombat el rei per un escac i mat definitiu, les entafores al calaixó per deixar les caselles netes. Em vaig acostar a la Zoraida i li vaig dir, mirant-me-la, ni que no em sentís, que quina mala sort, i que em perdonés la mala jugada, i que, com que se'n sortiria, podria tornar a començar la partida provant amb un altre escaquer, si volia... Un agent va entrar eufòric: —Un altre rei negre, sergent! L'hem pescat prop de la fira! Set Alsina Löwen va aparèixer al seu darrera i ens va observar a tots amb ulls de por. I em va semblar que, amb aquells ulls, Set esgarrapava silenciosament l'albada de Bellvitge. Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu 1986 Revisió: estiu 2018

126

ÂŠ IlÂˇlustracions de Josep Boatella Bravo

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

127