La primera foto

—D'Orlanda —vaig dir. Però estava segur que no sabria on era Orlanda i que el cervell de llauna no li funcionaria pas com un atles universal.

—D'Orgranda. Gobert Dugran. Jo també sóc d'Orgranda.

Això ja em va fer pujar la mosca al nas.

Orlanda no era París. ¿Que l'havien programat per respondre només als nens de París?

Em trobava un robot a la Villette de París.

Em parlava com si fos un cosí germà meu i al damunt em volia fer creure que era d'Orlanda com jo!

Només hauria faltat que hagués dit que anàvem a la mateixa escola, ni que no ens haguéssim vist mai. Però no va continuar la conversa. Es va fer l'orni, que diuen. Va encendre i apagar dues o tres de les llumetes del rostre i del cap alhora. Es va girar en rodó i se'n va anar cap a una de les sales pròximes al vestíbul d'entrada, repetint, com ho ha de fer un robot que vulgui ser respectat de veritat: —Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda. Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda. Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda...

Dins la sala, darrere una vidriera de portes automàtiques que es van obrir quan ell s'hi acostava, l'estaven esperant. Només aleshores em va semblar veure un parell de tècnics amb 51