Page 1

1


La primera foto El Robert vol ser fotoperiodista com el seu pare. Però, per ara, té la responsabilitat de fer d'enxaneta de la colla castellera d'Orlanda. Mentre el seu pare se n'ha anat a fer un reportatge fotogràfic amb un comboi d'ajuda humanitària al cor de la vella Europa, a la ciutat de Sarajevo, assetjada per la guerra, el petit Robert aconsegueix, amb la seva càmera Nikon, la primera foto de la seva vida. ¿Tornarà aviat, sa i estalvi, de Sarajevo, el pare del Robert? ¿I la colla castellera d'Orlanda aconseguirà carregar el quatre de vuit amb el Robert d'enxaneta? I, si mai es trenca un braç, ¿el Robert aconseguirà que la Mònica, que sempre se'l trenca esquiant, li escrigui al colze del guix: «A mi també m'agradaria fer d'enxaneta amb tu»? Novel·la realista sobre la superació de la por, la solidaritat en temps de conflicte bèl·lic i la confiança en el futur. Lectura recomanada a partir de 10 anys.

Andreu Sotorra

va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

2


La primera foto Andreu Sotorra Il¡lustració de Maria Espluga

3


Primera edició (paper): octubre 1994 Segona edició (paper): gener 2008 Tercera edició (digital): setembre 2012

(Primera i segona edició en suport paper dins de la col·lecció Grumets, sèrie Verda, num. 80, Editorial La Galera, Barcelona, 1994-2008)

ISBN paper: 978-84-246-8180-0 (1994) ISBN paper: 978-84-246-8180-7 (2008) DL paper: B. 28771-1994 DL paper: B. 758-2008

© 1994 Andreu Sotorra (pel text) © 1994 Maria Espluga (per la il·lustració)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


TAULA U, 8 DOS, 23 TRES, 35 QUATRE, 47 CINC, 59 SIS, 71 SET, 81 VUIT, 92

5


Al fotògraf Francesc Català-Roca. Clic!

El meu pare no es va considerar mai un pianista, sinó un tocapiano. ANTHONY BURGESS. The pianoplayers.

6


U

ÉREM a finals d'octubre. A la plaça d'Orlanda, aquell migdia, ja es començava a notar una mica el fred. Fins i tot ja havien començat a caure les fulles dels arbres que ens feien una mica d'ombra al balcó de casa, durant l'estiu. M'hauria agradat que el pare, sobretot aquell migdia, hagués estat també allà a la plaça, perquè era la diada castellera d'Orlanda. I era el dia que jo faria com a enxaneta el primer quatre de vuit, un castell que serviria per arrodonir la temporada de la colla. Però el pare era en un altre lloc. Havia anat a una ciutat anomenada Sarajevo, a l'altre cantó d'Europa, per fer un reportatge fotogràfic de la guerra que hi havia a Bòsnia. El pare acompanyava un comboi de camions d'ajuda humanitària, com deien els de la televisió, i ja feia dinou dies que havia marxat. I per això potser també em semblava 7


que aquell any, a Orlanda, l'hivern se'ns havia avançat una mica més. No era la primera vegada que el pare sortia de casa durant uns dies i se n'anava a l'altra punta de món. Però aquella vegada, l'agència de notícies on treballava l'havia enviat en aquell punt que apareixia cada dia damunt el mapa de Bòsnia que posaven a la televisió, i que jo ja em sabia de memòria com si fos el mapa del temps. Ja feia dinou dies, doncs, que la mare, la meva germana petita i jo esperàvem cada vespre que sortís el mapa de la guerra al telenotícies, i que expliquessin el que havia passat, per veure si, per casualitat, parlaven també del pare. Pel que ensenyaven, els carrers de Sarajevo, aleshores, només eren un munt de runes sense supermercats ni menjar, sense aigua potable a les cases, i sense medecines a les farmàcies ni als hospitals. Les imatges que es veien per televisió semblaven les d'un terratrèmol que ho deixa tot arrassat. D'Orlanda, on nosaltres vivíem, van sortir deu camions carregats amb dues-centes tones d'aliments, roba i medecines. La mare em va aclarir que cada tona eren mil quilos. Per tant, dues-centes tones eren dos-cents mil quilos! Increïble, tu. Unes setmanes abans, uns quants grups de voluntaris que s'anunciaven amb cartells pels 8


carrers d'Orlanda com a Comitè de Solidaritat amb Sarajevo havien reunit tot aquell material en una nau del centre cívic per empaquetar i classificar als camions. I el pare, ja ho he dit, havia anat en aquell país que aleshores anomenaven Bòsnia perquè era fotògraf. Bé, fotògraf, no. Era ell qui em corregia, si a vegades em sentia que ho deia: —No, Robert, no. Fotògraf, no. El pare no és fotògraf. El pare és fotoperiodista, ¿entesos? Doncs, això, el pare era fotoperiodista, que no volia dir el mateix que ser fotògraf, ¿entesos? Per això, al pare, tothom l'anomenava pel nom de guerra, que deia ell. El nom de guerra era el que el pare feia servir per firmar les fotos dels reportatges que l'agència de notícies on treballava distribuïa després a revistes i diaris, perquè els hi publiquessin. I per això, en lloc de dir-li Miquel Duran, que era el nom de veritat, tothom li deia MiquiDur, que era el nom de mentida, el de la firma. Jo li havia dit alguna vegada que allò no era un nom de guerra. Que MiquiDur, amb les dues paraules juntes i amb la lletra D majúscula, era un nom artístic. Però ell només es posava a riure i em deia: 9


—Potser sí, Robert, potser sí. Però a mi m'agrada dir que és un nom de guerra, ves. Doncs, ¿què hi farem? Potser sí que, per allò del nom de guerra, havia anat a parar a Bòsnia, amb els soldats que hi feien de cascos blaus, i els periodistes de les cadenes de televisió de tot el món. Abans de marxar, feia dinou dies, li havia sentit dir per telèfon, parlant amb no sé qui, que aquell era un dels reportatges que li agradarien més de fer, ni que fos una mica més perillós que els altres que havia fet fins llavors. —És una manera d'ensenyar a tot el món, amb el testimoni de les imatges de les fotos —va afegir el pare—, que les guerres no serveixen per a res. Jo ja ho sabia aleshores que les guerres no servien per a res. Havíem fet un grapat de treballs a l'escola sobre aquest tema. Encara anava a quart curs de primària quan feia d'enxaneta. Els treballs els fèiem, deien a l'escola, a favor de la pau. Làmines de dibuix, poemes, textos i molts murals. Recordava un dibuix que havia fet per als nens de Bòsnia el dia que amb l'equip de bàsquet de la classe vam anar a jugar un partit amistós amb uns nens bosnians, a la pista polisportiva d'un alberg, prop d'un poble de la 10


platja, on s'estaven refugiats amb els seus pares. Feia dinou dies, quan se n'havia anat, que el pare m'havia dit que era com si ell també anés a jugar un partit de bàsquet en solidaritat amb la gent de Sarajevo, però al propi camp de guerra. Potser sí que tenia raó que aquella feina de l'agència de notícies era de les millors que havia fet, però també de les més perilloses. Junt amb l'equip de fotoperiodista, vaig veure que es preparava, aquella vegada, una armilla especial. Diferent de la que sempre portava, plena de butxacons per als rodets i els accessoris. Aquella armilla era com si estigués enconxada. —¿No l'havies vist mai aquesta, eh, Robert? —em va dir—. És una armilla per no tenir fred, ¿saps? Allà a Sarajevo, a finals d'octubre, ja fa falta la jaqueta de pell! No era veritat. Ho vaig veure després per televisió amb altres fotoperiodistes i cascos blaus. Aquella armilla no tapava del fred. Entre el regruix de la roba, hi havia una fibra especial per protegir el cos de les bales. Esclar que, la mare i jo, i la petita també, suposo que ja sabíem que el pare no era l'únic fotoperiodista del món que havia anat a Sarajevo. Però la mare, que treballava a la sucursal de La Caixa de la plaça mateix on 11


vivíem, aquella vegada estava més amoïnada que mai. Com si el pare hagués anat al Pol Nord i s'hagués deixat l'anorac pelfat. Al departament de La Caixa, entre altres coses, la mare s'encarregava del compte corrent obert per a qui volia ingressar diners per als refugiats de Bòsnia. I cada vespre, a la taula del menjador, feia números, com si el compte fos nostre. Mentrestant, esperàvem que, a la televisió, després del mapa de Bòsnia, amb les taquetes de colors que semblaven un joc de barcos, d'aquells del tocat i enfonsat!, aparegués el pare darrera d'un dels camions del comboi humanitari i fes allò que fan a vegades els soldats que van de cascos blaus. Que somrigués i saludés amb la mà, almenys. Que digués quatre paraules, ja que aquella vegada, com que allà tot estava tan fet malbé, no podia telefonar com ho feia quan anava a altres llocs. Em sembla que n'hauríem tingut prou que, per la pantalla de la tele, hagués dit a la mare: «—Ei, Sandra, t'estimo!» O que hagués enviat un petó a la Dèlia, la meva germana petita que tenia cinc anys: «—Un petó del pare, pitxolina!» I a mi, no calia que m'hagués dit res, si no ho volia. Només un gest o altre, que ja ens 12


enteníem prou bé, ell i jo. O que hagués cridat a la càmera: «—Vinga, enxaneta!»

Robert,

finet

i

pel

mig,

Esclar que, si hagués dit això, el càmera de la televisió potser hauria tallat, perquè s'hauria pensat que li estava prenent el pèl! Perquè, ¿els càmeres de televisió de les cadenes internacionals no deuen saber pas què vol dir això d'enxaneta, oi? Si haguessin sentit el pare quan em cridava «finet i pel mig, Robert!», quan jo havia de pujar al castell, segurament que, de l'espant, se'ls haurien desenfocat tots els objectius! Com que, de més petit, quan baixàvem a veure els castells a la plaça, el pare em portava a coll-i-be perquè jo ho veiés tot millor des de dalt, ell sempre deia, fent broma: —De tu, Robert, a la llarga, se n'acabarà tirant un bon tros d'enxaneta a l'olla! I va ser així, perquè em vaig fer enxaneta molt aviat. I, per fi, el cap de colla havia anunciat que faríem a plaça el quatre de vuit. No el fèiem cada dia, un quatre de vuit. Perquè vuit pisos són vuit senyors pisos. I quan arribaves dalt, damunt dels caps de tots els altres, et semblava que el que havies pujat no 13


podia ser. Com els alpinistes que fan una pica i no s'ho creuen. Impressionant, tu. El dia del quatre de vuit, doncs, jo tenia nou anys. Nou anys i dinou dies. Perquè els havia fet tot just la vigília que el pare se n'havia d'anar a Sarajevo amb els camions. Encara vam tenir temps de bufar les espelmes junts, l'últim vespre. I ell em va regalar una màquina de fotografiar nova. Una Nikon lleugera, petita, automàtica i amb un petit zoom que ho agafava tot. —Ja ets un home, Robert! —em va dir. Era un exagerat, el pare. Però potser sí que tenia raó. jo ja era un home. Perquè temporades que m'havien fet l'enxaneta de la colla castellera d'Orlanda.

Potser sí que ja feia tres «oficialment» dels Xiquets

Un enxaneta, per anar bé, no ha de fer més de trenta quilos de pes, i no ha de passar del metre quaranta d'alçada. «Ha de ser lleuger com una ploma i àgil com un esquirol!», deien els castellers més veterans. Segons el resultat de la revisió mèdica que m'havien fet aquell curs mateix a l'escola, jo feia vint-i-set quilos i mig de pes, i mesurava exactament un metre trenta-dos centímetres d'alçada. Perfecte per ser enxaneta, tu. 14


Ja feia setmanes que el cap de colla havia anat dient durant els assajos que, per la diada castellera, intentaríem un quatre de vuit. —¿Tu com ho veus, Robert? —em va preguntar en un dels últims assajos, al pati cobert del local de la colla. Jo havia estat testimoni de molts pocs quatres de vuit a la meva vida. I tots m'havien deixat glaçat. Més d'una vegada hauria donat regalada la faixa per no ser l'enxaneta de la colla que ho intentava! Sobretot, l'hauria regalada quan l'enxaneta de la colla que volia carregar un quatre de vuit ja era a punt de fer l'aleta damunt de l'acotxador, i el castell es desplomava com un joc de cartes i feia llenya, que diuen els castellers. Quan tothom cau per terra, fa més mal que vegis la caiguda del castell d'una altra colla, que no que caiguis tu mateix. Però no per això m'havia de fer el pitxolí, davant del cap de colla. Li vaig dir que jo ho veia bé que ho intentéssim, i que em trobava en forma. Esclar que aquell dia d'assaig als locals de la colla, com que el pare encara no sabia que se n'aniria a Sarajevo i per tant no ens n'havia dit res, jo estava segur que aquell matí de la diada castellera d'Orlanda ell també hi seria i m'animaria des de baix, a prop de la pinya, amb la seva càmera i el teleobjectiu a punt, enfocant 15


cap al capdamunt, per quan jo coronés el castell, fes l'aleta i tornés a baixar. El matí del quatre de vuit, doncs, quan havíem sortit tots els castellers del local, el cap de colla em va tornar a fer les preguntes que feia sempre quan en portava «una de cap»: —Pensa, Robert, que si fem el quatre de vuit, haurà estat un castell collomut! I una part de l'èxit és teu, xiquet, que ets un collomut també! El cap de colla tot ho trobava collomut. Així, amb ema. El castell, l'assaig, el temps que feia, l'autocar quan anàvem a una altra plaça, la pinya, la temporada... Collomut o collomuda, esclar. Segons el cas. Jo movia el cap dient que sí, perquè quan li sentia dir això m'agafaven tantes ganes de riure que no em podia aguantar. I havia de fer un moviment o altre per no petar-me allà mateix. I perquè no es pensés que li prenia el pèl, tu. A primera hora, quan era el moment d'anar cap a la plaça, jo sempre em sentia més nerviós del compte. Deu ser com els futbolistes, que necessiten pre-escalfament abans de sortir a la gespa. O com el pare, que —com que aleshores encara no s'havia inventat la digital— sempre deia que necessitava llençar mitja dotzena de fotografies, abans no agafava la bona tirada del rodet de cada reportatge. 16


Si no passava res d'especial, hi anàvem tots els de casa al local, ni que, allò que se'n diu, casteller autèntic, només ho fos jo. El pare ja havia deixat els castells de molt jove, quan es va dedicar de ple als reportatges i a la fotografia. Aquell matí, la mare i la Dèlia també portaven el típic mocador vermell esquitxat de piquets blancs. I la Dèlia, ni que només tingués cinc anys, sempre deia que l'any vinent també volia ser enxaneta com jo. No sé pas si se'n sortiria. Entre altres coses perquè el pare, si no estava fent algun reportatge, quan venia a la plaça, ja no portava la Dèlia tant a coll-i-be com m'hi havia portat a mi. Potser perquè, a poc a poc, l'equip de fotografia també li pesava cada vegada més. I, mira, no hi podia fer res, jo la trobava molt petita encara, la Dèlia, i em semblava que si mai l'havia de veure enfilant-se faixes amunt, em faria patir. Perquè un germà gran pateix sempre per la seva germana petita. Ni que vulgui fer creure que no. Ni que, quan em feia enfadar perquè no em deixava tranquil, li digués, perquè s'enrabiés encara més i callés d'una vegada: —Tu encara has de menjar moltes sopes, pitxolina, per arribar a ser una enxaneta!

17


El cap de colla m'havia tornat a posar la mà a l'espatlla i m'havia fet un parell de carícies, quan portàvem una estona a la plaça. —Mira, Robert, tu, tranquil —m'havia dit mentre anàvem prenent ambient—. Si quan sigui l'hora de la nostra ronda ho veus bé, collomut, nen, i amunt! I si no, ja el farem un altre dia, el quatre de vuit. Pensa que avui hi som tots i tenim bona gent. Si el fem, el castell ni es bellugarà quan tu hi pugis, xato! Després es va dirigir a la mare i li va dir en veu més fluixa: —¿Què se'n sap...? —Des de fa deu dies, res —va dir la mare, preocupada. Parlaven del pare, esclar. En parlaven d'amagat. Per això, el cap de colla no sabia que jo, aquell matí, també en portava, com ell, «una de cap»: —¿Qui preguntar.

hi

haurà

d'acotxador?

—vaig

A la colla dels Xiquets d'Orlanda érem dos enxanetes i dos acotxadors. Però així com jo era l'enxaneta, diguem-ne «titular», l'altre, un any més petit que jo, era el «suplent». I d'acotxadors també n'hi havia de «titulars» i de «suplents». Em volia assegurar que l'acotxador que fes el 18


quatre de vuit fos el «titular» perquè no em fallés el que em ballava pel cap de fer: —Hi haurà l'acotxador que tu vulguis, Robert, tria'l! —va dir el cap de colla, que estava disposat a dir que sí a tot, per fer el seu esperat quatre de vuit. Vaig fer una proposta. Vaig demanar que fes d'acotxador el qui m'havia passat a mi, feia unes dues temporades, el relleu d'enxaneta. érem molt amics. Però sobretot volia que fos ell perquè s'ajupia de tal manera que, quan jo arribava damunt, sense haver de dir-li res, només em calia alçar una mica la cama per posar-me a cavall seu, i després aixecar de seguida el braç per fer l'aleta. Un acotxador així és un acotxador que val el que pesa l'or, tu. Faríem el quatre de vuit. Perquè el cap de colla volia que passéssim a la història. I perquè jo també havia dit que sí. Però sobretot el faríem, sense que els de la colla s'ho poguessin imaginar, perquè el pare era en aquell lloc anomenat Sarajevo i jo portava la petita Nikon que ell m'havia regalat, amagada a la faixa. Sense que el pare ho sabés, havia après molt al seu costat. Feia temps que em fixava sempre com feia anar les càmeres. Com canviava els objectius. Com enquadrava. I ell em parlava de les fotos com si no hi donés importància. Però aleshores, jo ja sabia més de 19


fotografia que el retratista aficionat que feia els reportatges de les actuacions de la colla. Un dia vaig estar a punt de proposar en una reunió general de socis de la colla, quan el president va obrir el torn de precs i preguntes, que paguessin al retratista un curset intensiu de fotografia. Que li diguessin com s'enfocava, quina pel·lícula es feia servir, i què volia dir fer color ben fet quan es fotografiaven castells. La majoria de còpies que ens portava semblaven taques sobre paper cremat. Les camises de color teula que teníem d'uniforme a la colla es confonien, empastades amb el cel. Els pantalons, en lloc de blancs, semblava que haguessin estat passats per una rentadora plena de cafè. I la faixa, més que negra, semblava una bufanda grisa menjada pel sol. Que li diguessin també que els filtres servien per a alguna cosa. I que fotografiar castells no era fotografiar una pluja d'estels. En fotografia, els de la colla, semblàvem uns penjats, tu. Però no ho vaig arribar a proposar mai perquè no diguessin. I perquè el retratista aficionat era un casteller de tota la vida que havia hagut de deixar de fer castells per culpa d'un accident de cotxe. I em sabia greu tirar-li a la cara allò de les seves còpies.

20


Aquell migdia, jo volia fer la meva primera foto com a fotoperiodista de veritat. Dels que es juguen la vida per fer només en un segon, clic! Ho havia pensat molt. Una nit sencera sense dormir. I jo sabia que, si bé no m'hi jugava la vida volent fer una foto des del capdamunt, des del punt de vista de l'enxaneta, sí que m'hi jugava el prestigi. I corria el risc que els caps responsables de la colla es reunissin l'endemà mateix i sol·licitessin la meva expulsió immediata per haver transgredit no només les normes de la colla sinó les normes de tota la tradició castellera de feia més de cent anys. Jo ja sabia que fer una foto des de dalt, així com fer res que no fos l'aleta, era el que no s'havia de fer mai si no volies esguerrar un castell. Però hi ha coses que són més fortes que tu mateix. Si aconseguia fer la foto del quatre de vuit des de dalt, quan el pare tornés d'aquella feina a Sarajevo, la hi regalaria, com ell em regalava a mi, moltes vegades, les millors fotos dels seus reportatges. I la hi firmaria amb el meu nom de guerra. Aleshores encara no sabia si firmaria Robert, o potser també em faria dir RobiDur, com ell es feia dir MiquiDur. 21


Però jo ja havia vist d'una hora lluny que RobiDur era un nom molt artístic. I que era un nom collomut per a un fotoperiodista, tu.

22


DOS

M'HAVIA AMAGAT la càmera Nikon a la faixa, però la mare no se n'havia adonat. Millor. Perquè com que aquells dies estava tan tova pel viatge del pare a Sarajevo, n'hauria fet un drama. Me l'hauria fet deixar a la seva bossa. M'hauria dit que era un aventurer com el pare. I potser la colla s'hauria quedat sense intentar el quatre de vuit aquell matí perquè jo no hauria estat d'humor. I tot perquè, després, el cap de colla potser hauria dit allò que deia quan li sortien les coses malament. Que el món era així de collomut, que quan hi havia les mares els enxanetes de la colla ens convertíem en col-i-flors i que no semblàvem enxanetes d'ell. Més o menys deia això. A la plaça ja estaven fent la base del quatre de vuit i els castellers es preparaven per fer els baixos, que és el primer pis. 23


Hi havia molt de silenci. Com si el moment de començar el castell fos el fet més important del món. I després, quan l'enxaneta seria al capdamunt, vinga gralles, aplaudiments, crits i xivarri a dojo, sense saber que el podien desconcertar i es podia oblidar fins i tot de fer l'aleta, amb el neguit. Veient el primer pis, vaig pensar que el pare, que era un trempat quan volia, deia que els que muntaven el castell des de baix feien «pudor de tigre». Home, pare, una mica sí. Però la veritat és que va molt millor que els castellers suïn, perquè et pots aferrar més bé a les faixes i els pantalons si els tenen un pèl més amarats i enganxats a la pell. Esclar que, pel mateix preu, el pare també havia dit que m'havien canviat d'escola bressol, quan encara no tenia tres anys, perquè quan ell em venia a recollir, també sentia que de dins de l'aula sortia «pudor de tigre». Vaig arribar a la conclusió que el pare tenia alguna cosa contra els tigres. O, com a mínim, que era al·lèrgic a l'olor que feien els tigres, que no sé quina devia ser. Però no. No era això. Tot venia de quan una vegada va anar a fer un reportatge fotogràfic a la taigà siberiana, en ple hivern. 24


Va haver d'acompanyar una expedició de caçadors de tigres que es dedicaven a capturarlos vius per portar-los després als circs i els zoològics. Ho havia mirat a l'atles: la taigà siberiana encara era més cap a l'altre cantó d'Europa que Sarajevo. Quan hi va anar el pare, la taigà era un bosc espès de neu, cobert de pins i d'avets. I ple de tigres, es veu. Allò sí que eren fotos de veritat, tu! —Mira, Robert —em va dir el pare—. Fixa't en la pell dels animals! Per treure aquesta netedat d'imatge, has d'enfocar l'objectiu al punt exacte. Ni que hagis de treballar molt de pressa. Les ratlles del tigre són ideals per ajustar el telèmetre. A vegades fas pagar la culpa de les fotos borroses a l'objectiu de la càmera, i no és veritat. Si ho fas bé, mira quins tigres pots obtenir! No se'm va acudir de preguntar-li si feien pudor. Però tenia raó. En aquell reportatge havia utilitzat un objectiu ràpid perquè deia que es treballava millor quan fallava la llum. No es tractava d'anar amb flaix a retratar captures de tigres! Però, com que, a més, el pare feia servir pel·lícula professional, podia fer unes obertures de diafragma molt ajustades i posar una velocitat de l'obturador molt ràpida, ni que la 25


captura dels tigres es fes en llocs d'ombra, o molt coberts per la negror dels avets. La millor prova era el resultat de les fotos d'aquell reportatge, que l'agència de notícies va vendre, em sembla, a moltes revistes i setmanaris d'arreu del món. El pare es va afegir a una patrulla de caçadors de tigres que tenien una autorització especial del govern de la taigà siberiana per caçar exclusivament mitja dotzena de tigres. —Per capturar viu un tigre, Robert —havia explicat el pare entusiasmat—, potser vam haver de caminar més de vint quilòmetres a peu per la neu, perquè no es pot anar amb esquís per allà. Feia un fred que pelava i calia anar ben abrigat. Per això em vaig preparar un equip lleuger, que no passés dels deu quilos, saps? Les càmeres justes i molts objectius petits. Poca cosa més. El pare ens va explicar després com havia anat la seva aventura fotogràfica a la taigà dels tigres. Primer es van traslladar amb un vehicle tot terreny fins a l'entrada del bosc, on els caçadors experimentats del terreny, ja sabien que hi havia cries. Van sortir amb tres experts en la caça, dos ajudants, i quatre gossos molt joves de l'espècie huskies, que eren els que seguien millor el rastre. 26


Quan van arribar a la cabana forestal, van tallar llenya, d'un parell d'arbres mitjans, i dos dels caçadors van anar pels voltants de refugi per trobar un porc senglar. Es veu que de porcs senglars també n'hi havia a la taigà siberiana. El van matar, amb permís de cacera, perquè s'havien d'alimentar durant uns quants dies i necessitaven carn fresca. El pare deia que en un lloc com la taigà siberiana es pot arribar als trenta graus sota zero. Jo no em podia ni imaginar què se sent ni a tres graus sota zero. Perquè a Orlanda, on vivim, com a tota la costa del Mediterrani, si neva fluix una vegada a l'any, ja fa prou. Quan se'n va anar amb els camions a Sarajevo, el pare va dir que allò era la glòria comparat amb els boscos de Sibèria. De totes maneres, pel pare era molt fàcil que fes comparacions de tot arreu on havia estat perquè li agradava tant la seva feina de fotoperiodista que a mi em sembla que aquestes dificultats encara l'engrescaven més a tirar rodets. Potser sentia el mateix que aquell matí sentia jo amb la Nikon amagada a la faixa. Em semblava que era la primera vegada que m'havia d'enfilar a un castell. Com si tornés a començar. Gràcies al rastre que la mare dels cadells de tigre deixava a la neu, els caçadors van poder seguir fàcilment el camí de l'amagatall de les 27


cries. Una cria de tigre, ben escollida, ja pot fer setanta o vuitanta quilos, segons el pare. A la taigà siberiana, hi van ser més de vuit dies, que era el que acostumava a durar una expedició com aquella. Un dels sectors del recorregut el van fer amb un trineu especial, preparat per un habitant de la zona que esperava sempre els caçadors de cada temporada. Quan anaven amb trineu, el pare feia moltes fotos del paisatge perquè tot li semblava fantàstic. —A l'hora del sol —deia—, si arribes als deu graus ja fas prou. Les mans quasi no et responen, quan vols fer fotos. A vegades, el vidre de l'objectiu es glaça. És qüestió d'anar preparat perquè et pots quedar amb les imatges dels tigres completament empastades pel tel del baf! Quan em deia això, pensava en les fotos del retratista aficionat de la colla castellera. A ell, l'hauria volgut veure jo enmig de la neu i empaitant tigres! El pare deia també que, quan feien camí, a peu damunt de la neu, li agradava anar a la cua del grup, per poder obtenir les millors fotos en perspectiva. —Els caçadors són molt atrevits, saps, Robert. Saben el perill que corren, però saben 28


també que dominen el terreny que trepitgen. Et trobes molt sol. I al damunt encara et diuen, si et quedes enrere, que el tigre sempre ataca l'últim del grup! Arriba un moment que sents el tigre al teu darrere, sense que hi sigui, perquè te l'imagines a punt d'esgarrapar-te. ¿I jo? ¿No era també a la cua de la colla, si miràvem el castell al revés, és clar, des de dalt, des d'on volia fer la meva primera foto amb la Nikon de la faixa? El pare parlava també de quan els caçadors van localitzar el tigre que els portaria als cadells de la captura. —El pes de l'equip fotogràfic m'impedia de seguir tots els passos que ells feien. Era l'hora de fer el reportatge de veritat! Estar alerta de qualsevol moviment. A la mínima, em passaria l'oportunitat per davant i la perdria. La foto és una mil·lèsima de segon que només veu el qui la fa! Ho tindria en compte, tu. «La foto és la mil·lèsima de segon que només veu el qui la fa.» Clic! Molt bé. La Nikon faria clic!, des de dalt el castell, i només jo, RobiDur, l'enxaneta fotoperiodista, hauria vist el que feia. A la neu siberiana de la taigà, l'expedició del pare va trobar les primeres empremtes del tigre. Les van seguir fins al cau. Van deixar anar els quatre gossos perquè atrapessin un dels 29


cadells, després de disparar uns trets a l'aire. Però tot allò ho van fer molt de pressa. Els caçadors es van acostar al tigre capturat. La bèstia va plantar cara. Es va rebolcar per terra i es va defensar amb les potes. Els gossos el van controlar. En menys de tres minuts, els caçadors es van fer amb la bèstia. Primer li van fermar les potes perquè no es pogués moure. Després les hi van lligar amb cordes. El cap de l'expedició —com si fos el cap de colla— donava les instruccions. En un moment donat, ell mateix es va posar d'un bot al damunt del cos del tigre. Mentrestant, un altre dels caçadors li lligava el coll. El pare havia fet fotos de cada moviment. De com agafaven el cadell per les orelles. De com lligaven les cordes. De com els gossos tenien a ratlla el cadell. Segons el pare, els caçadors havien de treballar amb molta rapidesa, per evitar que tornés la mare dels cadells i ataqués el grup de captura. Però mentrestant, ells ja havien posat el cadell ben lligat en un sac, per protegir-lo de l'asfíxia mentre el portaven a braços. I després el van traslladar, a coll-i-be, uns vint quilòmetres més, fins al camí on havien deixat el trineu. 30


Mentre explicava tot això, la mare només deia que no li feia gens de gràcia, allò dels tigres. Però es mirava les fotos amb el mateix interès que tenia jo. La Dèlia encara era un nadó quan el pare va anar al tigre siberià. Una vegada li vaig voler explicar aquell reportatge i em va dir que jo era un mentider, i que el pare no havia anat mai a caçar tigres perquè era un futúgaf. —Fotoperiodista, Dèlia, fotoperiodista! —li vaig dir. Però ella, vinga dir que el pare era un futúgaf, un futúgaf! I ja hi érem. S'acabava una altra vegada dient-li que havia de menjar moltes sopes. Però un dia li vaig ensenyar les fotos que m'havia regalat el pare. I aleshores va dir que potser sí. Em va mirar per veure si feia cara de dir mentides. I va veure que no. La cacera del primer tigre estava feta. El pare deia que estava tan cansat com els caçadors. Havia fet tres o quatre rodets de trenta-sis fotos cadascun només amb les operacions de la captura. Després, un parell de rodets més en les operacions de trasllat per la neu, i amb el trineu. I no havien fet res més que començar. Encara n'havien de caçar set més!

31


Set i un fan vuit. Vuit tigres i vuit pisos. Tot era molt semblant. Potser per això el pare deia que sentia fortor de tigre, a la base del primer pis del castell, on els braços dels castellers lligats li recordaven les cames ben lligades dels tigres de la taigà siberiana. I també a l'escola bressol d'on em van treure als tres anys perquè érem com cadells d'enxaneta. Jo no em recordava gens de quan anava a l'escola bressol. La primera, almenys. De la segona, ja me'n recordava una mica més. El pare m'hi portava a primera hora i em venia a buscar a la tarda. Però el que recordava més eren les festes que fèiem. El pare sempre hi feia fotografies, i després tots els pares dels nens se les miraven penjades al vestíbul de l'entrada. No sé per què, però em sembla que aquelles no les firmava amb el «nom de guerra». Quan aquell matí jo estava a punt de fer el quatre de vuit a la plaça, pensava que, quan tornés de Sarajevo, amb el comboi de camions, el pare faria també una exposició amb les fotos de la guerra de Bòsnia. Potser encara jo hi podria afegir la meva primera foto que faria aquell matí des de dalt del castell.

32


Esclar que no tindria res a veure, però podria dir que era la foto que jo havia fet mentre ell era a Bòsnia. La mare em va distreure del que estava pensant. —Robert, enfaixa't bé, abans de pujar! —em va dir. Ospedré, si em vaig enfaixar bé, tu! Per uns moments em va semblar que la mare m'havia descobert la Nikon, amagada a la faixa, perquè em palpava la panxa. Em sembla que va estar a punt de dir: —¿Que potser t'has engreixat una mica, Robert? Però no. Només havia estat una falsa alarma. La mare es preocupava massa per mi. Sobretot des que jo era l'enxaneta «titular» de la colla. Però em sembla que hauria preferit més veure'm caçant tigres a la taigà siberiana del pare, que no pas enfilant castells. De fet, a la mare, no li feia cap gràcia que féssim el quatre de vuit, aquell matí. Ni li feia gràcia que jo hagués dit que sí al cap de colla. O potser no li feia cap gràcia que el féssim mentre el pare era a Sarajevo. O potser hauria patit igual si el pare ja hagués arribat de Bòsnia 33


amb les fotos de la guerra i hagués estat a la plaça. Però jo no em podia distreure per aquestes coses perquè tenia la Nikon a la faixa i només pensava que tot havia de sortir collomudament bé.

34


TRES

NO SABIA SI, després d'arribar en aquell lloc anomenat Sarajevo, el pare i els que anaven amb el comboi dels camions d'aliments i medecines haurien muntat tendes de campanya. Em va passar pel cap en el moment que els quatre castellers dels segons construïen el segon pis. Aleshores, jo no sabia per què en deien segon pis si era el primer que la gent començava a veure des de lluny, quan s'agafaven amb els braços. Van ser els braços dels segons, doncs, el que em va fer l'efecte que era l'esquelet d'una tenda de campanya. Els segons es van acabar de posar damunt de les espatlles dels baixos, i jo, molt a prop de la pinya, em sentia dins la tenda d'acampada que fèiem servir els de casa quan encara no havia nascut la Dèlia.

35


Aleshores anàvem els tres sols. El pare, la mare i jo, que devia tenir quatre anys. Si el pare havia de dormir en una tenda, en un descampat de Sarajevo, doncs, ja sabia com era. Perquè, ¿els cascos blaus dormien en tendes, no? Em semblava que sí perquè ho havia vist a la televisió també. esclar que també els havia vist corrent cap als camions perquè se sentien trets des de les muntanyes que envoltaven els carrers de Sarajevo. I ben mirat, les tendes de campanya no deuen ser precisament un refugi segur quan plouen bales! El pare em va dir, abans de marxar, que un fotoperiodista s'havia de saber adaptar a tot. Que tant podia ser que li toqués dormir en una tenda de campanya com sota d'una roca, fent bivac, o en un hotel de luxe. I que hi havia d'haver una càmera per a cada ocasió. Em pensava que volia dir «una corbata» per a cada ocasió. Però no, es referia a les càmeres, que era com si fossin les seves targetes o corbates de presentació. Com li deia la mare, tenia més càmeres a l'estudi de fotògraf, que corbates penjades al corbater de l'armari.

36


Quan feia bon temps i anàvem de càmping, paràvem una tenda de campanya que s'assemblava una mica al color teula que tenien els models de les camises de la colla. Potser perquè aquella tenda havia aguantat molts aiguats i moltes assolellades perquè ja era dels pares, quan eren més joves. A vegades, si estaven de bon humor, li deien «la tenda dels nostres somnis». Qui sap què volien dir. Perquè, als quatre anys, que era els que jo tenia aleshores, hi havia coses que no les acabaves d'entendre ben bé com eren. De moment, quan només anàvem els tres, a «la tenda dels seus somnis» hi cabíem perfectament. Però quan va arribar la Dèlia, les coses es van complicar i vam anar deixant de banda la tenda de campanya descolorida fins que la vam canviar per una de familiar, nova de trinca, que no tenia cap gràcia perquè semblava que fos el menjador de casa, traslladat al camp. A mi, aquella tenda nova no m'agradava gens. La tenda antiga, la «dels seus somnis», tenia el sostre acabat en forma de piràmide, i amb els dos pals centrals que l'aguantaven. Esclar que hi havíem d'entrar ajupits, i sempre anàvem de quatre grapes i semblava que haguéssim perdut alguna cosa per terra, però era una altra història. Era més tenda de campanya, tu. 37


El pare deia que quan jo encara no caminava ja em portaven en tenda pel món. No me'n recordava, esclar. —Una mica més, i ens neixes dins la tenda de càmping! —havia dit la mare quan parlàvem d'aquelles acampades que aquell matí del quatre de vuit m'havien recordat els homes del segon pis del castell, amb els seus braços enlaire. Si nou anys i dinou dies abans m'haguessin donat a triar, no m'hauria fet res haver nascut en una tenda de campanya com la «dels seus somnis». ¿No n'hi havia que havien nascut dalt d'un avió i no els anava tan malament, a la vida? Amb bona sort, si la companyia aèria era una companyia seriosa, els apadrinaven i es podien passar la vida anant amb reactors d'una punta a l'altre del món sense pagar. Si jo hagués nascut en una tenda de campanya, qui sap si el departament de Turisme no ens hauria fet un «bonocòmping» familiar per a tota la vida i podríem anar a acampar on volguéssim, sense pagar la tarifa. O almenys amb una rebaixa. Estava convençut que sortiria a compte néixer en algun lloc o altre així. Si sumàvem totes les acampades que podies arribar a fer en 38


la teva existència, i les multiplicàvem per les tarifes dels càmpings, sortia una fortuna. Ho sabia perquè, quan anàvem a algun càmping, el pare pagava amb la targeta de crèdit, que era com si no pagués, de moment, però després sabia el que costava. Entrada al càmping: Tant pel cotxe. Tant per dues persones adultes (la Sandra i el MiquiDur). Tant per dues persones infantils (la Dèlia i el RobiDur). Tant per la tenda. Tant per tenir dret al corrent elèctric. Tant pel servei de dutxes i aigua. Tant per no sé què. I tant per no sé què més. Sort que no feien pagar per les càmeres fotogràfiques perquè, com deia el pare, hauríem hagut «d'empenyorar la tenda per poder anar d'acampada». I sort que no teníem gos, perquè al damunt de pagar, a la majoria de càmpings hi havia el rètol de prohibit entrar amb gossos. Des d'aleshores m'havia fet un propòsit: si mai tenia fills, a més d'ensenyar-los a fer de fotoperiodistes i d'enxanetes, per descomptat!, procuraria que nasquessin en una tenda de campanya. Abans ens posaríem d'acord amb qui fos la meva dona. I quan ella notés que estava a punt de passar-li el que li havia passat a la mare quan esperàvem la Dèlia, agafaríem el 4x4, i aniríem a 39


parar la tenda urgentment, perquè el nostre fill nasqués allà. ¿Els sioux, els indis nord-americans, també ho feien, no? Vaig llegir en un llibre que un nen indi, el protagonista d'una novel·la d'aventures, plena d'amor pel seu poble, havia nascut a la tenda del poblat. Bé, a la tenda concretament, no. La seva mare el va tenir sola, sota d'un arbre, deia el llibre. Agafada a l'arbre, perquè el petit sortís bé. Després sí que el seu pare els va anar a buscar per portar-los a la tenda. El petit sioux va créixer fort com un roure i es va fer alt com un Sant Pau. La meva dona (RobiDuraPàl·lida) i jo (RobiDur) faríem com els indis sioux i portaríem el nostre fill (RobiCàmping) a néixer sota una tenda de campanya. Segur que ens estalviaríem molts maldecaps quan cada mes ens carreguessin el compte de la targeta de crèdit. I segur que podríem arribar a estalviar més si aconseguíem un «bonocàmping» del departament de Turisme per haver tingut el nostre fill en una tenda de campanya que si l'apuntàvem, des del primer dia, al Club SuperSí de la tele, i li fèiem la llibreta d'estalvis SuperEstel, com les que la mare obria aleshores a l'agència, amb cinc mil pessetes de regal —tampoc no s'havien inventat 40


encara els euros—, a tots els nadons que naixien al barri, per gentilesa i promoció comercial de l'entitat d'estalvis on treballava. Esclar que els temps canviaven. I posats a triar, havia reflexionat sobre el meu propòsit i m'havia dit que potser podríem buscar un lloc més còmode per fer néixer el nostre fill. No calia ser com els sioux. Al cap i la fi, allò ho havia llegit en una novel·la de la biblioteca de l'escola i potser no era ben bé veritat. Ja en tenia algunes experiències, de boles llegides als llibres! Una solució me l'havia donada el reportatge fotogràfic que havia anat a fer el pare una vegada a un castell de luxe, propietat d'un lord anglès, molt a prop de Londres. Aquella vegada sí que va haver de prendre l'estol de corbates de l'armari! I es va haver de preparar l'equip de càmeres com si anés a una festa de gala. —Em costarà un ull de la cara el material nou d'aquest reportatge! —va dir. S'havia comprat una maleta metàl·lica que semblava un maletí de director executiu. Però a dins tot eren compartiments per a les peces de les càmeres. —No puc anar a casa d'un lord amb la bossa de l'equip, bruta i pelada de tant anar pel món! —es va queixar. 41


Cada compartiment servia per a una de les peces. El cos de la càmera. Els objectius canviables. Els filtres. El raspallet de treure el polsim dels vidres. L'estoig de pell de la càmera. Els altres estoigs dels objectius. Els compartiments per als rodets. Els compartiments per altres accessoris que encara desconeixia per què servien. I unes corretges per al trípode. —Així, ben endreçat, com si fos un duc de Buckingham que es dedica a fer fotos als seus convidats al castell! —va exclamar quan es va posar una de les corbates i es va disfressar amb una americana fosca que el feia tot un senyor fotoperiodista. La majoria de fotos d'aquell reportatge eren totes d'interior i tenien un to envermellit fosc. —Aquest castell, Robert —em va dir quan repassàvem com sempre el reportatge— és la residència d'un fantasma molt famós que encara ronda per les cambres i els racons menys pensats. Però no hi havia cap foto de fantasmes. Bé, n'hi havia un parell, sí, que el pare assegurava que les havia fetes perquè se li havia aparegut el fantasma. Sí que es veia una mena de vel, al costat d'una vella armadura, que el pare deia que era el rastre del fantasmot, però jo ja sabia que, en fotografia, es podien fer molts trucatges 42


i que el pare era capaç de fer aparèixer un fantasma on no n'hi havia hagut mai cap. El pare explicava que quan va arribar a l'aeroport de Londres, aquell dia, el van venir a recollir amb una limusina i que el van portar per una carretera que vorejava el riu Tàmesi fins a un parc majestuós i immens que tenia el castell del lord amagat dins, enmig d'un bosc espès. El pare recordava aquella nit que va passar al castell. El lord, que en realitat no era ja un lord sinó un empresari hoteler anglès amb molta vista, va preparar una habitació perquè pogués treballar còmodament. El pare recordava sobretot el sopar, en un saló ple de maîtres i gent del servei que el tractaven, a ell i altres convidats d'agències de notícies com la seva, com si fossin caps d'estat. Em va ensenyar una de les fotos del sopar. Jo només havia vist una taula parada com aquella a les pel·lícules. Després, a casa, amb quatre plats passaves. ¿O potser era el color de les fotos que feien el menjador del castell encara més luxós? Les cadires tenien un respatller alt i estaven entapissades. Es veien unes estovalles de categoria, d'aquelles que t'acabaven tapant totes les cames i et feien de tovalló i tot. I hi havia uns canelobres al llarg de la taula per reforçar la llum de les aranyes plenes de llàgrimes del sostre. 43


—Vam menjar de tot, Robert. No sé quantes classes de pa. Ni me'n recordo les classes de vins que vam beure. Tots els plats servits amb un joc de coberts de plata. I no sé quantes postres. T'hauries llepat els dits amb una melmelada de maduixa que va preparar especialment el xef de la cuina del castell! ¿Hi podia haver, doncs, al món, cap altre lloc més ideal per fer-hi néixer els teus fills? ¿No valia la pena deixar la tenda de campanya per a altres usos? A més, si l'empresari hoteler del castell de la rodalia de Londres es volia fer passar per un lord com Déu mana, hauria d'apadrinar, com feien les companyies aèries, el nostre fill. I després, tota la vida, RobiDur, RobiDuraPàl·lida, i tants fillets RobiLords com tinguéssim, a viure del lord anglès! El pare em va dir que els tres dies que va ser al castell, al matí, quan s'aixecava de dormir a la gran suite, veia el parc amb els jardins verdíssims i els brolladors entre grans passejos. Al fons, el sol sortia per darrere el riu Tàmesi. Hi vaig pensar, en aquella foto, quan aquell matí vaig aixecar la vista cap al castell, em vaig enlluernar per un raig de sol, i vaig veure a contrallum, tots a punt, els braços entrellaçats 44


dels segons, que estaven quiets com si fossin armadures de cavaller. Els castells de la plaça, a vegades, també semblava que comptéssim amb l'ajuda d'un fantasma invisible que els anava construint en pocs minuts. Pim, pam, patam, pum, i a dalt! ¿Algú podia assegurar que els castellers s'enfilaven sols o ho feien portats a braços dels llençols invisibles dels fantasmes? A mi, algunes vegades, m'havia semblat que realment em portaven en braços perquè no notava l'esforç i els peus se m'arrapaven just a les faixes i els pantalons dels altres, gairebé sense tocar-los la roba, que és el que els castellers més grans deien que féssim els enxanetes. Aquell matí del quatre de vuit, però, l'únic que jo sabia de cert era que petava el sol, ni que fos a finals d'octubre. Un raig va xocar contra les mans dels homes del segon pis. I allò no m'aniria gens bé per fer la meva foto. Perquè fer una foto des de dalt i a contrallum, sense para-sol, no era gaire bona cosa. Però sobretot confiava en la Nikon que m'havia regalat el pare. —Si tu confies en la càmera —havia dit el pare—, la càmera confiarà en tu i no et fallarà.

45


Pel pare, les càmeres eren com el millor amic de l'home. Només els faltava que tinguessin cua i es posessin a remenar de contentes quan el veien venir. Vaig mirar el sol. Em va tornar a encegar una mica els ulls. Però com que era una qüestió de confiança, em vaig palpar la faixa on portava amagada la càmera. —Porta't bé, maca! —vaig dir a la Nikon en veu baixa, per fer-la contenta, mentre estava a peu de pinya. Però la mare es veu que em va sentir. I no sé què es va pensar que jo havia dit, perquè aleshores mateix em va fer un petó molt fort, com si no m'hagués vist des de feia dinou dies com al pare, tu.

46


QUATRE

QUAN JO TENIA CINC ANYS volia ser astronauta. Ben mirat, d'enxaneta a austronauta no hi ha gaire diferència. La mateixa diferència que hi pot haver d'un enxaneta que vol ser fotoperiodista amb una Nikon a la faixa a un fotoperiodista gat vell que ha anat a Sarajevo i que voldria ser un enxaneta amb l'equip fotogròfic a l'esquena. Hi havia tres coses que m'havien fet decidir per ser astronauta. a) Perquè havia estat amb els pares al Museu de la Ciència, que hi havia prop de la ciutat d'Orlanda, on vivíem. b) Perquè el pare m'havia portat durant unes vacances al centre de la tècnica de La Villette de París, on hi ha tota la ciència reunida i no hi falta el planetàrium. 47


c) I perquè el pare havia fet un reportatge fotogràfic prop de la població francesa de Canes, on hi havia un centre dedicat a l'espai, fundat per un grup d'astronautes europeus. Els terços s'enfilaven al castell i els grallers començaven a tocar. Això volia dir que el cap de colla havia donat l'ordre de carregar el quatre de vuit, i que fos el que Déu volgués, que deien els més vells. El cap de colla havia fet un dels seus crits per animar els que no ho veien clar: —Vinga, nens! Si el fem serà collomut! A partir d'aleshores era com si en una estació espacial es fes el compte enrera. Vuit, set, sis, cinc, quatre, tres... L'enxaneta, és clar, en un castell, és el zero. Un zero que val molt, però. Per això creia que no hi havia tanta diferència entre ser astronauta i ser enxaneta. Quan vaig visitar el centre de La Villette de París, el que em va impressionar més va ser l'home-robot que ens va venir a saludar amb els llums oberts, disposat a parlar. La Villette era en un cantó de la ciutat de París. En realitat tenia el nom de «la cité» perquè era una ciutat de ciència i tècnica. Però 48


tothom li deia «la Villette». A mi també, des d'aquell dia, em va agradar més dir-ho així. El centre es veia de tot arreu, quan hi arribaves amb el metro, perquè tenia una cúpula geodèsica que reflectia tot el parc que l'envoltava com si fos una bola del món emmirallada. Deien que antigament havia estat un escorxador. Un escorxador amb el nom de la Villette, precisament. Però ara era un centre d'exploració per anar més enllà del món. És a dir, que de matar bous i bens, com havia dit el pare, havia passat a ser un centre per estudiar què podien fer amb els bous i els bens. Si mai em convertia en el RobiDur fotoperiodista, m'agradaria perdre'm entre els pisos de la Villette i fer un reportatge com els del pare. Un reportatge que ensenyés al món totes les sales plenes dels ordinadors més potents i els espais del futur més impressionants. ¿Podia ser que jo, als cinc anys, que són els que tenia la Dèlia el matí del quatre de vuit, em cregués que un robot de llauna parlava? El pare deia que sí. Potser sí. Però hi ha bromes que, ni que tinguis cinc anys, no caldria que te les fessin. El paio de llauna aquell es va acostar davant meu. 49


¿Un robot sap riure? ¿No? Doncs aquell, sí. ¿Un robot sap parlar en la teva llengua ni que sigui un robot francès? ¿No? Doncs, aquell sí. Em mirava i reia com un boig. Com un capgròs dels de festa major, però en comptes de ser de pasta de paper, era de metall. —Hoga, ¿com estàs? Quan un robot et parla, el primer que fas és callar i observar si algú, des d'un comandament a distància, el fa funcionar. Però no es veia ningú pel voltant. Ell va insistir: —Hoga, maco! ¿Com estàs? Vaig dir alguna cosa perquè al paio de llauna no li agafés alguna enrabiada. —Molt bé, ¿i tu? —Molt bé, tu. ¿Com te dius, maco? —Robert Duran... —Hoga, Gobert Dugran, ¿com estàs? Ospedré, tu! Allò sí que em va deixar de pedra. Collomut!, que diria el cap de colla si hi hagués estat. —Hoga, Gobert Dugran, ¿quants anys tens? —Cinc anys —vaig fer ensenyant-li encara els cinc dits perquè ja estava segur que si aquell paio parlava també hi podia veure. —Cinc anys, Gobert Dugran. ¿D'on ets? 50


—D'Orlanda —vaig dir. Però estava segur que no sabria on era Orlanda i que el cervell de llauna no li funcionaria pas com un atles universal. —D'Orgranda. Gobert Dugran. Jo també sóc d'Orgranda. Això ja em va fer pujar la mosca al nas. Orlanda no era París. ¿Que l'havien programat per respondre només als nens de París? Em trobava un robot a la Villette de París. Em parlava com si fos un cosí germà meu i al damunt em volia fer creure que era d'Orlanda com jo! Només hauria faltat que hagués dit que anàvem a la mateixa escola, ni que no ens haguéssim vist mai. Però no va continuar la conversa. Es va fer l'orni, que diuen. Va encendre i apagar dues o tres de les llumetes del rostre i del cap alhora. Es va girar en rodó i se'n va anar cap a una de les sales pròximes al vestíbul d'entrada, repetint, com ho ha de fer un robot que vulgui ser respectat de veritat: —Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda. Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda. Adéu, Gobert Dugran, d'Orgranda... Dins la sala, darrere una vidriera de portes automàtiques que es van obrir quan ell s'hi acostava, l'estaven esperant. Només aleshores em va semblar veure un parell de tècnics amb 51


uns comandaments a distància, però potser eren els guàrdies de seguretat amb walkiestalkies, perquè el pare no parava de dir: —¿Que ho has vist, Robert, com s'ha fet amic teu, el robot? I sabia que eres d'Orlanda i tot! Coses del pare, esclar. Si mai hi tornava, a la Villette, m'agradaria veure si el cap de llauna aquell era capaç d'endevinar que em deia RobiDur i que era l'enxaneta de la colla. ¿Els robots estan prou programats per arribar a saber què és un enxaneta? A la Villette, després de la meva experiència amb aquell paio de llauna, vaig fer el meu primer viatge espacial, a la sala celeste del planetòrium. I quan el pare em va portar les fotos del seu reportatge al centre espacial de Canes fundat pels astronautes europeus vaig recordar que, de petit, havíem estat a la Villette. El pare havia passat més d'una setmana a Canes, i assegurava que en molts pocs anys farien falta molts especialistes de l'espai: pilots, físics, metges, astrònoms, investigadors, tècnics d'informàtica i electrònica, enginyers i enxanetes, esclar. Deia que calia estar preparat per a les feines del futur. Bé, ell no sabia que la meva feina del futur era la de fotoperiodista. Però no 52


en tenia cap culpa de no saber-ho perquè tampoc no li ho havia dit mai. I el més probable és que si m'ho hagués preguntat, i li ho hagués dit, m'hauria respost que més valia que primer estudiés, i després ja ho veuríem. Aquelles fotos del centre espacial de Canes eren tan extraordinàries que tothom hauria dit que el pare les havia fetes amb la càmera de cap per avall. Era fantàstic, tu. Els aspirants a astronautes volaven com si estiguessin de debò a l'espai, fora de la nau. —Aquesta vegada sí que he practicat com s'han de fer les fotos, Robert. Cadascuna d'aquestes instantànies està feta en el moment oportú, el punt mort que diem nosaltres. ¿Veus?, és el moment que el que fa d'astronauta té les cames en el punt més alt, abans de tornar a baixar. Clic! Tenia raó. Les fotos de les proves dels aspirants a astronautes feien la sensació que mantinguessin encara el moviment. El pare havia aconseguit algunes vegades aquest efecte quan fotografiava els castells que fèiem. Esperava que jo fos dalt de tot. Que aixequés el braç per fer l'aleta. Que em mogués amb la cama per iniciar la baixada. I, clic! La foto que sortia encara tenia vida. Per molt de 53


temps que passés quan te la miraves, et semblava que el castell encara es bellugava. —Vaig posar una velocitat bastant alta de la càmera, per congelar el moviment que feia l'astronauta darrere la sala de vidres, i un diafragma bastant obert. Perfecte! —va acabar explicant el pare. Quan parlava de velocitats i de diafragmes, al principi, em perdia. Em va fer un gràfic un dia sobre un full de paper. Els objectius de les càmeres tenien a dins el diafragma, que era com una finestra rodona que s'obria més o s'obria menys, segons el que tu volies. La velocitat era com un motor de propulsió, que feia fer el clic! més ràpid o més lent, segons el que convenia. Era qüestió de combinar tots aquests elements amb el rodet que feies servir i pensar en la llum del que fotografiaves. Una mica complicat, si volies treballar manualment. Però amb la càmera automàtica no m'havia de preocupar de res de tot això. Ella sola triava les condicions. Em penso que la meva Nikon hauria estat capaç de fer una foto des de casa, programada a distància, esperant que jo fes l'aleta al castell.

54


El pare, en aquell reportatge al centre espacial de Canes, no es va conformar només a fer de fotoperiodista sinó que va provar totes les sensacions que té un astronauta quan l'envien amunt en un dels coets. —La cadira rotativa, nen, és més emocionant que les muntanyes russes. I el seient-gronxador, per habituar-te a les sacsades de l'espai, et deixa baldat. No et dic res del braç centrifugador, i del mòdul de l'estació orbital! El responsable del centre, un astronauta retirat que havia volat una vegada en una nau russa, els va explicar què sentia un astronauta quan es tancava al coet: «—Cal aguantar la força de l'espai i els moviments pertorbadors —els va dir. I els va posar un exemple—. És com si féssim enlairar un llit. Qui hi dormís quedaria pla del tot. Això és el que se sent quan el coet s'envola. Com més amunt va la nau, el cos de la persona s'aixecaria per si sol del damunt del matalàs. Arribats a un cert punt d'altura, el cos ja flotaria en l'aire en qualsevol mena de posició, com un globus. Si el coet tornés a baixar per aterrar, el cos de l'astronauta tornaria a caure damunt el llit, però amb una sacsada esmorteïda.» Bé. Ho havia provat alguna vegada al llit de casa. Ho havíem provat, vaja. La Dèlia i jo.

55


Ens posàvem damunt el matalàs i botíem fins que ens enlairàvem com si voléssim. Però una vegada vam calcular malament el bot, jo vaig fer més força del compte i la Dèlia se'n va anar rodolant cap a terra. Va ser un aterratge forçós, aquell, que es va acabar amb plors i amb els crits de la mare que deia que sempre ens havia d'estar al damunt. El que explicava el pare de les proves espacials, però, també ho havia sentit alguna vegada quan un castell a la plaça feia llenya. Quan un castell queia, es veia venir. Pujaves patint. Relliscaves en alguna faixa. Et feia l'efecte que el pilar es torçava. Volies arribar dalt, però senties que tremolava. Des de baix t'animaven perquè no et fessis enrera: «finet i pel mig!, finet i pel mig!», que diuen els caps de colla. Ho feies tan finet i tan pel mig com sabies. Però a la millor estaves a punt d'agafar l'acotxador i el castell queia. Era la mateixa sensació que la de l'astronauta. Et senties volar amb les cames enlaire. Els cossos dels castellers de sota feien de matalàs. Però els matalassos humans, ni que també tinguin molles, de tant en tant treuen algun os, tu. ¿Quantes possibilitats hi havia en aquell quatre de vuit d'aquell matí que ja era al pis 56


dels terços, que fes llenya abans d'arribar jo a dalt? Totes les possibilitats del món. Però el castell no tremolava gens, de moment. Bon senyal. Si el pare no hagués estat en aquell lloc anomenat Sarajevo, hauria pogut preparar la càmera com el dia que va anar al centre espacial de Canes. Amb la velocitat ràpida i el diafragma mitjanament tancat. A relleu de contrallum. Quan les gralles ja havien anunciat de valent que el castell es carregava, a la Dèlia no sé què li va agafar. Va començar a estirar la mare. I a cridar en veu alta: —Jo també vull fer el quate de vuit, mare! Jo també vull fer el quate de vuit del Gubegt! A vegades parlava com si fos el robot de la Villette. No sabia dir Robert perquè tenia la cosa aquella de la erra, que tenen molts petitots quan encara no han fet primària. Li hauria pogut tornar a dir allò que havia de menjar moltes més sopes encara per ser enxaneta. Però em va sortir això altre: —Quan el pare torni de Sarajevo, ja el faràs, dona! No sé per què em va sortir així. Però va funcionar. 57


La Dèlia va callar i em va mirar molt seriosa. Jo ja estava molt concentrat en la meva feina i la meva Nikon. —¿I quan tornarà el pare de Sagaixevo? — va dir encara en veu baixa, la Dèlia. El cap de colla havia deixat anar un renec a un dels terços que s'havia bellugat més del compte. I sort d'això, perquè la mare es va distreure amb el crit i no es va adonar del que la Dèlia em deia.

58


CINC

ABANS DE MARXAR cap a Sarajevo, el pare va dir que ja es coneixia el camí perquè hi havia estat feia anys, quan jo havia acabat de néixer, perquè s'hi havien celebrat uns Jocs Olímpics, els d'Hivern. —Però aquella vegada no em van fer fer fotos de les competicions esportives de neu —va dir el pare—. Hi vaig anar per fotografiar l'ambient dels carrers, abans dels Jocs. No havia vist mai tantes mesquites juntes en una sola ciutat! Jo ja sabia el que eren les mesquites, perquè a l'escola hi havia els fills d'un parell de famílies musulmanes que deien sempre que ells, moltes vegades, anaven a la mesquita. Un dia, a la classe de conversa, van explicar què hi feien en una mesquita, i com era per dins. Per això, quan el pare va dir que a Sarajevo hi havia moltes mesquites, no li vaig haver de 59


preguntar, com hauria fet segurament la Dèlia, què era allò d'una mosquita i tota la pesca. Vam mirar, doncs, les fotos de Sarajevo abans de la guerra, del temps dels Jocs d'Hivern. Però, aquella vegada, el pare no feia comentaris. Se les mirava, em sembla, amb una mica de tristor. De fet, les imatges del pare no s'assemblaven gens a les imatges que passaven uns anys més tard per la televisió. On en una foto del pare d'aquell reportatge hi havia un edifici artístic, com una catedral d'aquí, però amb no tantes punxes, a la imatge de la televisió d'ara, hi havia un munt de parets enrunades. On en una foto del pare es veia un paisatge cobert de neu, amb una estesa de masies baixes, a la imatge de la televisió d'ara tot era enderrocs i quatre murs esventrats. —¿Ja ho veus què fan les guerres de veritat, Robert? —va dir el pare, aquell dia. Les guerres de veritat no eren com les de pel·lícula. Em sembla que ho havia dit algú en un d'aquells programes de televisió on es parlava tant i s'acabaven barallant entre ells ni que acabessin de dir que no volien guerres. Però jo també hi estava d'acord. Aquelles fotos de Sarajevo d'abans dels Jocs d'Hivern em van recordar més els poblets del 60


Pirineu que vam recórrer un estiu amb els pares, quan encara no hi havia neu. ¿Per què s'assemblen tant els pobles ni que estiguin tants quilòmetres lluny els uns dels altres? L'estiu del Pirineu no vam fer càmping perquè el pare volia anar a les bordes que s'havien arreglat com a cases de camp per als visitants, i als refugis de muntanya. A Salardú, un poble on s'arriba després de fer uns quants retombs per passos de muntanya, hi havia un refugi molt semblant a una casa de colònies on havíem estat amb l'escola quan fèiem primer. —En aquestes muntanyes, a l'hivern, tot és neu! —em deia el pare quan sortíem del refugi. A Salardú, molt a prop, hi havia també les pistes d'esquí d'un pla. Els rètols del camí deien que era el de Beret. Hi vam pujar amb el 4x4 del pare i vam veure les instal·lacions amb les teleselles buides i aturades. Tot era bestiar. Vam passar entre ramats de cavalls i de vaques que pasturaven. No n'havia vist mai tants de junts, almenys en viu. Els cavalls ens miraven desmenjats, com si no els preocupés que passéssim prop seu amb un vehicle de motor. I les vaques feien veure que estaven enfeinades amb l'herba del prat. 61


Això ens va confiar, vam baixar del cotxe per fer quatre fotos i vam haver de córrer de seguida una altra vegada perquè es veu que una de les vaques s'havia enamorat del pare, o no es volia deixar fotografiar, com si fos una estrella de cinema presumida. Si aquell dia, al pla de Beret, hi hagués hagut uns quants dels castellers de la colla, el millor hauria estat que haguéssim fet un pilar, per veure si impressionàvem la vaca de la corredissa. M'imaginava un pilar fet per castellers corrent davant d'una vaca! A la plaça, el matí del quatre de vuit, els quarts ja s'havien enfilat esquenes amunt. Cadascun dels quatre castellers que formaven el pis, pel seu costat. Del renec que havia fet el cap de colla a un dels terços ja no se'n recordava ningú. Un castell no es feia només en uns minuts. També es feia entre renecs i crits d'aguanta fort! Però eren uns minuts carregats de tensió en què es posava tota la carn a la brasa perquè es fes el que s'havia preparat durant setmanes d'assajos. —A Sarajevo no vaig fer Jocs Olímpics —va dir el pare—. Però a Albertville, sí. El poble d'Albertville era més a prop d'Orlanda que Sarajevo. Hi havia anat durant els 62


últims Jocs d'Hivern. S'hi havia passat els quinze dies dels Jocs. Des d'Albertville, sí que trucava cada vespre. Feia bromes en francès: —¿Ouiii? Missié Grobert! vuit:

Ho va dir la mare la vigília del quatre de

—El pare trucava cada dia des d'Albertville i també hi feia molt de fred. ¿Te'n recordes, nen? Des d'Albertville, el pare deia que feia fred però que, amb la neu, el fred no es notava. Per això vaig tornar a pensar en Sarajevo. ¿Com podia ser que en un lloc, un any s'hi fessin uns Jocs Olímpics i un altre any tot estigués mig enderrocat per la guerra? El dia que vam anar a jugar el partit de bàsquet amb els nens refugiats de Bòsnia, a l'alberg de la platja, els de l'equip dels bosnians no feien cara d'haver estat en una guerra. Ho sabia molt bé perquè me'ls vaig estar mirant molt fixament. Per veure quin rastre deixava la guerra en la cara dels nens. Només vaig notar que potser sí que ens saludaven amb aquella mirada trista que havia vist que feia el pare quan es mirava les fotos de les mesquites. 63


¿Aquella mena de mirada trista era la mirada que feien els nens de la guerra? Un parell de germans que em van dir que es deien Mirsa i Mirsada, em van donar, a canvi del regal meu d'un dibuix, una postal del seu poble. L'intèrpret que els acompanyava em va dir que li deien que em digués que aquell era el seu poble, prop de Sarajevo. I que si mai anava a Bòsnia, els passés a veure. Era com és ara el de Salardú, al Pirineu. Per això sabia que els pobles s'assemblaven ni que els separessin molts quilòmetres. Si un dia, a la colla castellera hi hagués diners, quan a Sarajevo s'acabés la guerra, m'agradaria anar-hi a muntar uns quants castells. Segur que el pare ens hi voldria acompanyar i ens podria fer de guia. Potser Mirsa i Mirsada hi tornarien a ser i ens trobaríem. Esclar que, si no hi podíem anar amb la colla, em quedava encara el viatge de fi de curs de l'escola, i sempre podíem pensar a fer-hi una escapada, si arribava a convèncer la gent de la meva classe que Sarajevo era com el Pirineu i que ens ho passaríem molt bé. Des d'aquell altre lloc francès, Albertville, el pare ens havia enviat també una postal per correu que va arribar cinc dies més tard. Albertville no era gaire gran. Però es veia tota 64


l'estesa de teulades sota d'una de les muntanyes blanques. Era una postal magnífica que estava segur que al pare li hauria agradat que l'hagués pogut fer ell. Potser per això la va enviar. Davant de tot, per davant del cel de la muntanya, volava un esquiador que feia el gran salt. Al darrere, el pare hi va escriure només allò tan típic: «Des d'Altberville, per a tots! Una abraçada!» Els petons ja els enviava per telèfon cada vespre. Encara no s'havia inventat la manera d'enviar abraçades per telèfon. Si haguéssim tingut fax, potser en lloc d'una postal ens hauria enviat un fax amb abraçada inclosa. Les fotos del pare d'Albertville eren blaves i blanques. Blau del cel i blanc de la neu. I tenien taques de colors que eren els esquiadors. Cada foto li servia al pare per recordar el moment exacte del clic! a la neu. N'havia fetes a milers, però se'n recordava de cadascuna com si l'hagués feta aleshores mateix. —Aquesta és un descens d'esquí alpí. En un minut i mig són baix. Ziuuu! No pots badar. Aquesta és de salt amb esquís. Cent metres des del trampolí i avall. Pataplaf! Mira, patinatge de velocitat. Zaaasss! Parlava dels colors. Jo, ja ho he dit, només hi veia blaus i blancs i taques d'esquiadors. Però ell hi veia tots els colors de l'Arc de Sant Martí. 65


—Mira, aquesta la vaig fer amb un filtre. El cel surt més enfosquit. I l'esquiador que va de vermell es veu més clar. Així ressalten més els núvols i es perfila el cercle de muntanyes. Havia sentit a dir que els filtres, aquesta mena d'ulleres que es posaven davant de l'objectiu, eren perillosos. Una vegada va fotografiar tota una actuació de la colla castellera amb un filtre no sé de quin to, i les nostres camises semblaven totes les d'una altra colla. Aquell dia em va fer entrar al laboratori de fotografia, que tenia en una habitació petita del pis, connectada amb les canonades d'aigua i el desguàs d'una antiga rentadora, i ple de pilots vermells. Em va dir que no en podria fer cap còpia perquè el rodet se li havia fet malbé. —Aprèn a llençar molt de material abans de donar-ho tot per bo, Robert —va exclamar, envermellits com estàvem els dos, no sé si pel llum de seguretat de la cambra fosca, o per la vergonya d'haver quedat malament amb la colla. Quan va passar les fotos de campions dels Jocs d'Hivern d'Albertville, anava recitant els noms d'alguns dels esquiadors: —Mira, aquest és en Tomba, i aquesta la Kronberger, i la Scheneider, mira el Girardelli!, l'Smirnov! Tots són campions d'alguna modalitat! 66


A mi, tot aquells noms eren com si em diguessin pipa aleshores, perquè no en coneixia cap ni una d'aquelles figures de la neu. Si he de ser franc, només en coneixia una: la Mònica Carles, que era una nena de l'escola que anava a esquiar cada any al Pirineu, diu que al pla aquell de damunt de Salardú, i que tornava sempre amb una de les extremitats inferiors o superiors enguixada. Ella feia creure que havia estat una empaitada de vaca, però jo ja sabia que a Beret, quan neva, les vaques ja no són als prats, sinó que viuen ben escalfades a les bordes o a les cases del poble, com aquella de Salardú, on havíem anat de refugi de vacances amb els pares. Se'm va acudir de pensar si hauria tingut l'oportunitat de fer-me enxaneta si, en lloc de néixer al centre d'assistència maternal d'Orlanda, hagués nascut a Albertville, o a Sarajevo, o en una borda del Pirineu. Si el pare i la mare haguessin viscut en un d'aquests llocs d'hivern, el més probable és que s'haguessin dedicat a portar una granja de vaques i un estable de cavalls. I que la Dèlia i jo fóssim esquiadors. Però enxanetes, no. Perquè això dels castells, un dia vaig descobrir que, fora d'Orlanda i d'alguns altres 67


pobles mediterranis, no es feia en cap altre lloc més del món. Un dia, el pare i la mare es van discutir. No sé per què. Potser perquè el pare havia d'anar a fer un reportatge molt lluny i la mare tenia molta feina a l'agència de la caixa d'estalvis. I em sembla que jo havia d'anar a una acampada de l'escola l'endemà mateix, i la Dèlia plorava perquè tenia gana i son. Suposo que s'havia ajuntat tot i més valia que ens poséssim taps a les orelles i engeguéssim un vídeojoc i les veiéssim venir. El pare va dir que aleshores que estava vestit, agafava la porta i fotia el camp. Esclar, això dit així no s'entén. Però si es diu enmig d'una discussió i cridant fa el seu efecte: —Ara que estic vestit, agafo la porta i foto el camp! I la mare li va respondre en el mateix to, que la porta era dels dos, i que ella tenia les claus. Tampoc no s'entén si no es diu cridant: —La porta és dels dos i la clau la tinc jo! No sé d'on havien tret aquella mena de joc de paraules que no treien cap a res i que no tenien sentit. ¿Com es podia agafar una porta per anar segons on? ¿I com es podia dir que tenies tu la 68


clau, si tots en teníem una per si mai arribàvem tard de l'escola? Però eren discussions que duraven poc. Després, l'endemà, el pare feia el que havia de fer. La mare se n'anava a La Caixa. La Dèlia el vespre anterior també havia parat de plorar perquè ja havia pogut menjar i l'havien posada a dormir. I jo tenia la motxilla preparada, amb el sac i les coses d'acampada a punt. I tots contents. —No et deixis mai la càmera, Robert —advertia el pare a última hora—. No se sap mai amb què et pots trobar per fer la foto de la teva vida. En canvi, la mare em deia que no em deixés mai el jersei, l'anorac, un parell de mocadors, i la cantimplora. La mare tenia una obsessió amb la cantimplora. Em deia si ja tenia la cantimplora abans d'anar a dormir, la vigília de l'acampada. Quan ens llevàvem, em tornava a recordar si ja havia omplert la cantimplora. Quan em portava amb el cotxe a l'escola, tornava a recordar que m'havia de dir si ja prenia la cantimplora. I quan pujava a l'autocar, pel vidre de la finestreta, encara feia anar la boca, després de picar amb els nusets al vidre, com si fos un d'aquells actors de mim que apareixien de tant en tant als programes infantils de la tele. Només 69


jo sabia desxifrar què em deia la mare a l'altre costat del vidre: —¿Que ja t'has emportat la cantimplora? I no callava fins que no li treia la cantimplora de la motxilla, darrere del vidre mateix i es convencia que sí que la portava de veritat. Sort que per fer d'enxaneta, no feia falta portar cap cantimplora a la faixa. Però ella sempre portava una ampolla d'aigua a la bossa, per quan descarregàvem el castell. Pot semblar exagerat, però quan el pare se'n va anar, feia dinou dies, amb el comboi de camions d'ajuda humanitària a Sarajevo, em sembla que, a través d'un dels vidres del camió, la mare també li deia allò de la cantimplora.

70


SIS

¿PODIA SER QUE el pare fotoperiodista d'un enxaneta que també volia ser fotoperiodista com ell tingués por a volar en avió, ni que sempre anés d'un costat a l'altre fent reportatges? La resposta és sí. El dia que l'agència de notícies va encarregar al pare un reportatge sobre els avions, els vols i la por dels passatgers, a casa vam descobrir que el pare era un caguetes. Aquell reportatge el va fer quan jo havia d'ingressar a la colla castellera. Jo tenia aleshores sis anys i mig. Ell ja hi feia de casteller de pinya des de jove. I l'acotxador que jo havia demanat per a aquell matí de la meva primera foto començava a ser gran per fer d'enxaneta. Quan aquell matí el quatre de vuit començava a muntar el pis dels quints, vaig pensar en el dia que em van fer enxaneta. 71


—Quina casualitat! —va dir el pare aquell vespre—. Jo he de fer un reportatge volant pels aires i tu entres d'enxaneta per volar ben amunt, també. Com que deia que amb la seva feina s'hi guanyava la vida, el pare es va apuntar a un dels cursos organitzats per una companyia de vol en combinació amb empreses com l'agència de notícies del pare, perquè els qui hi assistissin perdessin la por a l'avió. Junt amb la mare van fer un test que els van donar a la companyia per detectar quin era el motiu de la por del pare. Havia de marcar les respostes amb punts de l'1 al 5, segons el tipus de por que li produïa cadascuna de les propostes. Per exemple: ¿Tenia por d'anar a demanar el bitllet? El pare deia que se sentia bastant tranquil. ¿Li feia mandra preparar el viatge? El pare deia que començava a sentir un tremolor intern. ¿L'esgarrifava conduir mentre es traslladava a l'aeroport? No tant perquè es distreia conduint. ¿Li feia por quan l'avió s'envolava? Deia que a vegades havia suat una mica i prou.

72


¿Tenia por quan, per algun motiu, durant el vol, des de la cabina obrien el pilot vermell perquè es cordessin els cinturons? Deia que se sentia bastant intranquil i tornava a suar una mica. ¿Li feia por notar que l'avió es movia a sotragadetes? Es repenjava al seient i tancava els ulls esperant que passés. ¿I de la por quan l'avió tocava pista per aterrar? Confessava que només sentia una mica d'intranquil.litat. Li va sortir una mitjana de 29 punts. Per tant el test volia dir que el pare tenia una por bastant corrent, com la por que acostuma a tenir molta altra gent, però que si havia de volar massa valia més que conegués a fons els avions i que fes un esforç per confiarhi. Segons el test de la por, li podia haver sortit una mitjana de 50 punts, que hauria volgut dir que tenia un pànic incurable. O una mitjana de 40 punts, que volia dir una por bastant preocupant, però que tenia remei. Només si hagués fet d'entre 10 i 20 punts, hauria volgut dir que no tenia gens de por i que podia aspirar a fer-se pilot o assistenta de vol. Jo també vaig fer el test sense que el pare se n'adonés, mentre ell i la mare se'l repassaven. 73


A mi em va sortir aproximadament una mitjana de 21 punts. Per tant jo no tenia por dels avions, però 1 punt d'una mica de por sí que la tenia. Esclar que potser havia fet una mica de trampa, i el meu resultat de la por no era tan fiable. De totes maneres, ni que fes d'enxaneta, tampoc no em pensava que jo fos el Pere sense por del conte de l'escola. El dia que vam parlar amb el pare per entrar d'enxaneta a la colla dels Xiquets d'Orlanda, em vaig fer personalment i íntimament un test semblant com el dels avions del pare. Però només canviant algunes de les preguntes: ¿Tenia por quan assajàvem als locals? Gens ni mica. ¿Em feia por sentir dir que faríem un castell més difícil? Una mica. Estava intranquil. ¿Em feia por pujar per les faixes dels pisos pensant que se'n podia desfer alguna i fallar la pujada? Gens. Però a vegades desconfiava d'algun casteller. ¿Patia per si l'acotxador, més que estar acotxat, el que feia era veure si localitzava els seus papàs a la plaça? Una mica, però als dos acotxadors «de plantilla» de la colla els tenia a ratlla, i s'ajupien com si fossin cargols. 74


¿No podia dormir la nit anterior de fer un castell important, i somniava que pujava pisos i més pisos, amb castells que no s'havien fet mai a la història, i acabava fent llenya? Alguna vegada, però depenia del castell que havíem de fer, i de si m'havia begut un got de llet molt gros abans de posar-me a dormir o no. ¿Tenia por de no arribar a poder fer l'aleta perquè el braç se'm quedés enrampat pels nervis? Gens. Però a vegades em pensava que, amb la mò oberta, algun colom podia fer punteria i fer-m'hi ralet ralet. ¿Em feia més por descarregar el castell que carregar-lo? Una mica perquè a vegades es desplomaven quan tocaves un dels últims pisos de baixada, com si se'n cansessin d'aguantar. Sense fer trampes, el meu test particular tampoc no passava de la mitjana dels 20 punts. I per tant allò volia dir que em podia fer enxaneta amb tota tranquil·litat. A més, estava segur que el pare en tenia moltes ganes perquè ell havia estat un dels fundadors de la colla. I la Mònica Carles, l'esquiadora de la neu, que sempre venia a l'escola amb una cama o un braç enguixats, també. Si mai em trencava un braç, com ella, me'l podria enguixar, i acabaria sent el centre d'interès de tota la classe. I tots em farien 75


gargots al guix, com els fèiem nosaltres al guix de la Mònica. Una vegada, amb retolador vermell, li vaig posar al guix de la cama, baix de tot, al punt just que fa tomb amb el peu: «M'agradaria esquiar amb tu. Robert.» No sé si ho va arribar a llegir mai. Suposo que no, perquè ja dic que era molt avall, hi havia molts gargots més, i amb el guix és difícil ajupir-se i veure què t'han escrit els altres. I quan el metge l'hi devia treure, pots comptar que la cama plena de grafits se'n devia anar de cop al contenidor de residus mèdics. ¿Si mai em trencava un braç, fent d'enxaneta, la Mònica Carles m'escriuria alguna vegada, al darrera del colze, amb retolador: «A mi també m'agradaria fer d'enxaneta amb tu. Mònica.»? Això sí que seria més que collomut, tu! El pare em va portar a la colla. Jo vaig començar a assajar. Primer amb pilars baixos. Després amb primers pisos. Més endavant amb castells no gaire alts. Finalment amb sets i vuits d'alçada. Fins que es va descobrir que era lleuger i àgil i que era l'enxaneta que tots esperaven des de feia molts anys. El pare va anar al curset de la companyia aèria. I es devia curar del tot de la mica de por 76


als avions perquè des d'aleshores va volar més ell que no pas jo vaig pujar d'enxaneta al capdamunt dels pilars. Li vaig sentir a dir un dia que d'aquí a uns quants anys no hi hauria ningú que tingués por als avions. Que feia més de cent anys, quan es va inventar el tren, la gent també tenia por d'anar-hi. I el mateix va passar quan va arribar el cotxe. Estava segur que, en pocs anys, tampoc no hi hauria ningú que tingués por de fer d'enxaneta. Per la mateixa regla de tres, els pares potser anirien en pilars fets a casa a portar els seus fills a l'escola. El pare a baix, la mare al primer pis, el germà gran, el mitjà i el més petit. ¿Quin efecte faríem la família Duran si un dia ens presentéssim així a l'escola? De llibre Guinness, per amunt, tu. El reportatge sobre els vols d'avions i la por dels passatgers va ser el pas final perquè el pare superés la seva mitjana del test. A les fotos del reportatge, el pare es va fer un tip de fotografiar cabines d'avions i pilots a tot color. —¿Veus, Robert? Els blaus del cel, des de l'avió, són perillosíssims si fas foto de color. Hi ha d'haver alguns núvols per contrastar. O 77


matar el primer terme de la foto amb algun objecte de l'avió, ni que sigui desenfocat, ¿veus? Les fotos de les cabines tenien totes un to vermell torrat. —A dins de l'avió, és com si fessis un reportatge d'una festa de focs d'artifici —va dir el pare—. ¿Veus el pilot, que desenfocat i vermellós? I el cel s'ha transformat en verdós, fa la sensació que sigui de nit i estàvem a ple migdia. Només cal combinar un bon filtre i fer una exposició de l'objectiu d'uns segons, manualment, com si volguessis agafar les línies de nit que fan els automòbils d'una autopista des d'un pont. Si no m'equivoco, amb aquell reportatge, el pare va guanyar un premi en un certamen fotogràfic de reportatges especials destinats a divulgar coneixements. Per aquella mateixa època, la colla castellera va quedar classificada en un bon lloc en un concurs. El cap de colla va repetir que tot era collomut des que jo feia d'enxaneta. Aquell matí del quatre de vuit, quan els castellers dels quints ja estaven ben agafats i segurs, vaig pensar que, potser perquè els dos havíem perdut la por, feia dinou dies que el pare era, sense que ara en sabéssim res, a Sarajevo. 78


En aquells dinou dies, més d'una vegada havia pensat que m'hauria agradat recuperar una mica de la por que vaig deixar en el test de quan em vaig fer enxaneta. Ho havia pensat quan algun vespre, després de veure les notícies, la mare trucava a casa d'algú, em sembla que a casa del president del grup de voluntaris que havia organitzat el comboi de camions, i parlava molt fluix, sense alçar la veu, perquè la Dèlia ja era a dormir. Però jo sí que la sentia. I deia això: —¿Com pot ser que ni vosaltres sapigueu on són exactament els deu camions? La mare devia estar nerviosa perquè la televisió havia passat les imatges d'uns reporters anglesos filmades en un poblet de la vora de Sarajevo. Un grup de soldats hi havia entrat per sorpresa, deien. A les imatges es veien, sobretot, dones i criatures mortes, esteses a terra. La mare devia pensar en el pare. Però aquelles no eren fotos seves. Potser si el pare hagués recuperat també una mica de la seva por, no hauria sortit amb el comboi de camions des d'Orlanda. I hauria anat a fer un reportatge d'alguna volta ciclista i hauria pogut trucar cada vespre des de l'hotel del poble on haguessin posat la meta de final d'etapa. I hauríem pogut jugar per telèfon a endevinar quin corredor havia guanyat l'etapa. 79


Si els dos plegats haguéssim recuperat una mica de la por del test, potser jo no estaria a punt de jugar-me el prestigi d'enxaneta amb una Nikon a la faixa. Potser en lloc de fer fotos, com deia la mare, faríem vídius. I així veuríem com la Dèlia es feia gran, creixia, es bellugava i parlava, a la pantalla, com si fos una estrelleta del rock infantil. Però es veu que el pare i jo érem fets de la mateixa pasta. I la mare i la Dèlia, devien ser d'una pasta diferent. Potser eren de la mateixa pasta que els castellers que feien el pis dels quints, que sempre es quedaven al mig.

80


SET

QUAN EL PARE ja havia superat la por als avions, va haver de fer un reportatge de creuers de luxe. També era tenir mala sort. Potser per això, un dia va comentar que hauria preferit anar cap a Sarajevo amb vaixell, com feien segons quins cascos blaus, que no pas fer tres dies llargs de carretera travessant Europa amb els camions del comboi d'aliments i medecines. Però el reportatge de Sarajevo era amb els camions. I el reportatge dels creuers havia de ser per mar. —Sort que no me n'encarreguen un que tracti d'anar amb tartana i bicicleta! —va exclamar, no sé si fent broma una altra vegada o tip de viatjar en tants mitjans diferents. ¿Veus? No crec que jo m'atrevís mai a pujar d'enxaneta dalt un pilar de cinc, per 81


exemple, muntat a la coberta d'un vaixell. ¿I si et mareges? M'ho vaig dir quan els dosos ja feien camí per les faixes, cap al seu punt. El quatre de vuit començava a fer el pom de dalt, que diuen, com si fos un barret de cucurutxo. Els dosos eren només dos castellers. Diferent dels altres pisos, que n'eren quatre. O un casteller i una castellera, segons la gent que tenia cada colla. Normalment, el futur d'un enxaneta, quan havia passat a ser acotxador, acabava sent també el de fer, durant un parell de temporades almenys, el pis dels dosos. Per allò de pesar uns quants quilos més, perquè menjaves massa, i per haver-te allargat uns centímetres, perquè estaves en edat de créixer. Hi havia dosos, però, que semblaven gegants. I aleshores, entre ells i l'acotxador, el pom de dalt es feia uns centímetres més alt. —Ja ho apamarà l'enxaneta, això! Com si l'enxaneta fos un sant que pogués fer miracles. La mare em va dir que ja pujaven els dosos. Era com si m'hagués dit que si ja portava la cantimplora. A partir d'aleshores, cada cinc segons, ja sabia que la mare em diria que els dosos ja eren al segon pis, que ja s'agafaven al 82


tercer pis, que ja eren al quart, i així successivament fins que veiés que algun dels castellers m'agafés pels braços i m'enfilés al damunt de les espatlles i les calbes de la pinya per pujar darrera de l'acotxador. Aleshores la mare es quedaria a baix amb la Dèlia. Mirant cap dalt. Pensant vés a saber amb què i amb qui. Desitjant que ja tornés a ser baix amb el castell descarregat per rebre'm amb una abraçada. A vegades em semblava que el castell el fèiem per la mare i per ningú més. Però, mentre la mare es desesperava perquè no em quedés endarrerit a terra, jo encara tenia el pare al cap. Perquè el dia que ell havia d'agafar el creuer de luxe, la mare també tenia por que es quedés a terra. I les fotos d'aquell reportatge que va fer en alta mar, em recordaven que els dosos semblaven també el pal major d'un creuer de vela. Aquell dia del moll de sortida del pare pensava que, a la meva vida de nou anys, només havia anat en un vaixell que no era ben bé un vaixell sinó un transbordador d'imitació amb el nom de Mark Twain o Molly Brown, que ens passejava per uns rius prefabricats de l'oest, al parc Eurodisney, que vam visitar el mateix any que també havíem anat a la Villette. L'únic creuer de la meva vida, doncs, era un viatge d'anada amb el Mark Twain i un viatge de tornada amb el Molly Brown. 83


Aquell creuer no sé si va ser de luxe, com el del reportatge del pare per a l'agència de notícies, però sí que va ser de plaer, que diuen els entesos. Des de dalt del Mark Twain primer i des del Molly Brown després vam veure tot el parc: el tren a vapor que ja havíem agafat només arribar a casa de Mickey Mouse, un òmnibus i una limusina, que el pare va dir que s'assemblava a la que havia fet servir quan va anar al castell anglès dels lords. Aquests eren principalment els vehicles que es passejaven pels carrers de fantasia que imitaven segles passats. Però hi havia també un cotxe de cavalls que recordo que ens va portar fins al self-service on vam dinar i on la Dèlia es va posar feta una mona amb un gelat de xocolata, perquè ja se sap que amb criatures petites no es pot anar a un parc com aquell que és ple de temptacions. Vam veure també, des del creuer, les canoes índies, el tren de les mines d'or, que per cert havia posat histèrica la Dèlia perquè aquella pitxolina no suportava les emocions fortes de cap mena. Vam passejar per la cabana, a l'arbre gegantí de no sé quants pisos de Robinson Crusoe, per la cova dels pirates del Carib, pel Gran Canyon del Colorado, per la ruta futurista amb el Visionòrium i el viatge espacial. 84


La Dèlia es va encaterinar amb les desfilades de tota la troupe de la família Disney i no sé quantes coses més fins que es va fer fosc i els capgrossos es van amagar per una porta de magatzem per anar a dormir. Per mi va ser un creuer de plaer de debò. Ni que a la tele no m'haguessin caigut mai gaire bé els ninotets de Disney, la veritat és que m'ho vaig passar pipa enfilant-me a l'arbre de Robinson Crusoe, i veient com vivia a la seva illa. I em vaig embadocar amb la història de Jules Verne al Visionàrium. El pare em va dir que tot això després ho podia llegir als llibres i que m'agradaria encara més. La veritat és que amb els assajos de la colla castellera i la feina de l'escola, encara no havia tingut gaire temps per posar-m'hi. Però, sobretot, el que em va agradar més va ser que, a la porta del parc, un dels guies em va donar un rodet de fotografia gratis i una cartolina amb les instruccions per poder fer les millors fotos del recorregut. El pare va arronsar el nas. Volia veure què hi deia. Ho va llegir de cap a peus i ho va aprovar. —Del punt número deu no cal que en facis cas, Robert —em va advertir només. Aquell va ser el primer llibret d'instruccions de fotografia que vaig guardar en 85


algun lloc quan vam tornar de París i que el vespre anterior al matí del quatre de vuit, amb el projecte de la Nikon que portava de cap, no havia pogut trobar per repassar bé. Però tenia les instruccions clavades a la memòria. Perquè tot el que havia après dels reportatges del pare es resumia en aquelles instruccions en deu punts bàsics. Me'ls vaig repetir aquella mateixa nit abans de fer el castell. Me'ls vaig estar repetint a la plaça, mentre vigilava que la Nikon no em caigués de la faixa cap a dins dels pantalons i passés un disbarat. Un disbarat així hauria estat del grossos, sobretot si la càmera s'hagués entaforat dins els calçotets al moment just de tirar castell amunt i se m'hagues enredat amb la piula! No juguem, tu. No havia oblidat cap detall, doncs, ni que el llibret estigués en francès. Primer perquè el francès s'entén. I segon perquè la mare, que el parla per coses de La Caixa, em va traduir el que no acabava de pescar: 1) Per fer la foto nítida, agafa fort la càmera quan facis clic! amb l'obturador. 2) Posa un primer pla davant per donar relleu a la foto. 3) Posa un de la família en primer pla, de record. 86


4) Fes que el personatge no miri la càmera. 5) Fotografia els trets més distintius de l'acte. 6) Fixa't en el punt més fotogènic de la presa. 7) Concentra la teva atenció en el punt més important de la foto. 8) No utilitzis un flaix a distàncies llargues i menys si fa bon sol. 9) Fes servir rodets de pel·lícules sensibles a la llum diürna i la interior. 10) Fes revelar de seguida les teves fotos perquè no es faci malbé el rodet —aquest era el punt, segons el pare, que em podia passar per alt. Tenia una solució per seguir cadascuna de les instruccions del parc que aquell matí em serviria per fer la meva primera feina de fotoperiodista des del punt de vista d'enxaneta que no havia fet encara mai ningú. 1) L'obturador era suau i la càmera no bellugaria. 2) El membre de la família de record seria jo mateix. 3) El primer l'acotxador.

pla

87

seria

el

clatell

de


4) Jo no miraria la càmera perquè fent l'aleta ja tindria prou feina. 5) Faria la foto del moment més culminant del castell. 6) El punt més fotogènic seria el pilar de dalt a baix. 7) Estaria concentrat del tot perquè tenia una mil·lèsima de segon per fer la foto. 8) No utilitzava mai el flaix (prohibit pel MiquiDur). 9) Sempre feia servir rodet per a llum solar i interior. 10) Quan acabés l'actuació a la plaça, a pesar de l'advertència del MiquiDur, pensava portar-lo a revelar de seguida a un club dels de «revelat en mitja hora», dels que feia servir el pare quan una feina li corria pressa. Em sembla que una que li van demanar urgent va ser aquella del creuer de luxe. La del reportatge del pare que em recordava els dosos del castell per allò que es lligaven dalt com un pal major. Sabia el que me n'havia dit: —Un vaixell de set pisos, Robert. Com si fos un castell, dels de la colla, fixa't! L'havia fotografiat abans d'embarcar-se. Semblava un monstre amb les finestres d'ull de bou a tota la pell. 88


—Mira: la sauna, la piscina, el restaurant, el saló d'espectacles, les tendes, les perruqueries, l'hospital, el cinema, les suites, les més de 400 cabines per als passatgers, el gimnàs, la pista de tennis i la pista de golf! ¿Però allò era un creuer o una ciutat en alta mar? ¿Aquell monstre encabia 800 passatgers, entre ells el pare amb el seu equip fotogràfic que ocupava el lloc de dos? La ruta del creuer durava una setmana. El pare va fer més de cinquanta rodets. Del carregament dels equipatges, de la sortida del moll, de les activitats dalt el vaixell. De tot. —Mira, una sessió d'aeròbic per als passatgers! —es veia una colla de senyors d'edat en un moviment que més aviat feia riure. —Concurs de ball! —feia l'efecte que eren parelles separades, un a cada costat, pel vaivé del vaixell. —Natació a la piscina! —la veritat és que veure aigua damunt de set pisos sobre un mar d'ones a l'horitzó produïa un efecte òptic força estrany, ni que fos en fotografia. —Sopar de gala! —sense comentaris. Només cal dir que els cambrers tenien el rècord de plats abocats sobre els jaqués dels viatgers.

89


L'acotxador del quatre de vuit d'aquell migdia es va començar a enfilar al castell com una sargantana. Jo li deia el Sargantana perquè en una temporada s'havia fet llarg i prim. No sé qui li havia tret també el renom de «parent d'en Bufa», o potser algun dels castellers més grans coneixia la seva família i sabia que anomenaven d'aquesta manera un avi seu. Mentre l'acotxador «Sargantana» va fer d'enxaneta, a la pinya, tothom deia: —Mira com puja el parent d'en Bufa! De la mateixa manera que quan pujava jo, exclamaven: —Mira com puja el gran del MiquiDur! Però així com a s'enfadava amb allò d'en queia bé, no calia buscar meu compte, li havia Sargantana.

mi m'agradava, ell Bufa. I com que no li raons. Per això jo, pel tret el renom del

La mare va insistir i va dir que ja pujava l'acotxador. Si el pare hagués estat a la plaça, li hauria dit baixet: —Deixa'l, Sandra, que ja ho sap... Però el pare encara era a Sarajevo. I Sarajevo era massa lluny, a l'altra punta d'Europa, perquè el pare, aquell matí, pogués 90


sentir que la mare em deia que ja pujava l'acotxador del quatre de vuit. La Dèlia em va estirar la butxaca dels pantalons, i de poc em descargola la faixa. I amb la faixa, la Nikon! —Gobegt, l'acolxató?

¿que

no

veus

que

ja

puja

¿Quan tornaria el pare per dir a la mare i a la Dèlia que no em posessin neguitós en el mateix moment que m'havia d'enfilar al castell?

91


VUIT

VAIG NOTAR moltes calbes sota els peus. La pinya del quatre de vuit cada vegada estava més relliscosa. Perquè cada vegada eren més calbs els castellers veterans que s'hi posaven. Només jo sabia com suen els caps quan fa calor. Un dels ajudants del cap de colla ja m'havia agafat als braços, mentre la Dèlia encara m'estirava la gira dels pantalons. El casteller m'havia col·locat dempeus damunt la base del primer pis. Quan fas castells, vas descalç. Potser sí que el pare tenia raò amb allò de la «pudor de tigre»! Si no hagués estat pels mocadors de cap i les camises de les espatlles dels homes, potser m'hauria fet l'efecte que trepitjava melons, amb tanta calba. També em van semblar melons, quan les vaig veure, unes fotos del pare sobre un tema que parlava dels caps de la gent. 92


—Els caps sempre han servit per alguna cosa —em va dir—. I no només per posar-s'hi barrets o fer-s'hi la permanent, sinó per carregar a pes embalums que pesen com un ase mort. Si els caps de moltes dones del món servien per portar-hi cistells, ferrades d'aigua, mocadors de farcell i cubells de roba, tal com es veia a les fotos que el pare havia fet en un viatge a les terres africanes encarregat per l'agència de notícies, els caps i les espatlles dels castellers eren la catifa més estovada que els meus peus havien trepitjat. L'acotxador ja era un pis amunt. Era el moment que, per l'altra banda, jo havia de començar a enfilar les faixes, que són com els esglaons de l'enxaneta. Qualsevol dia parlaria amb la junta de la colla. Els volia parlar dels enxanetes. Dels enxanetes i de les enxanetes en general. De tots el enxanetes. ¿Quants enxanetes hi devia haver com jo? ¿Tres o quatre per colla? Així, doncs, érem un centenar llarg d'enxanetes que decidíem, cada temporada, si es feien uns castells o si se'n feien uns altres. A Nova Delhi, a l'India, un centenar de nens s'havien manifestat feia poc per protestar sobre el treball infantil a tot el món. Ho vaig 93


veure un vespre a les notícies, esperant les de Sarajevo i esperant també, però inútilment, si sortia el pare. Deien que els nens indis feien estores perquè eren lleugers i tenien les mans d'or. Van denunciar que hi havia cinquanta milions de nens indis que treballaven sense tenir l'edat de treballar. I que a tot el món n'hi havia almenys dos-cents milions com ells. Aquell vespre em va fer un salt el cor. ¿Algú s'havia dedicat a espiar-nos i hi havia afegit també, entre els dos-cents milions, els enxanetes? Esclar que els enxanetes no estàvem en les mateixes condicions. No cobràvem pas un sou per pujar als castells. Com els altres castellers, que tampoc no cobraven res. Era un tracte entre amics. Jo feia d'enxaneta perquè el pare era casteller. De la mateixa manera que volia fer fotos perquè el pare era fotoperiodista. Amb la colla, sortíem els caps de setmana i algun dia de festa grossa. Era com si anéssim d'excursió. Perquè encara que fóssim enxanetes no volia dir que no anéssim a l'escola. No es podia dir que estiguéssim explotats perquè a mi, almenys, m'agradava fer d'enxaneta. A més, ¿si hi ha dos-cents milions de nens treballadors al món, com deien els indis de la manifestació de Nova Delhi, vindria d'un que es 94


fes fotoperiodista? ¿Tenia cap importància ser dos-cents milions, o ser dos-cents milions u? M'havia enfilat ja a l'esquena del segon pis. Els segons cada dia treien més el cul. Si ells treien tant el cul, jo havia de fer més esforç per posar els peus a les faixes. Aviat, fer d'enxaneta en aquella colla semblaria fer escalada a les parets més escarpada dels Alps! Una altra protesta que havia de fer a la junta. El tema dels culs dels segons. Esclar que no se'ls podia dir gaires coses als castellers que feien la base del primer i que muntaven el segon pis. Més que res perquè eren la dotzena de gent de pes de la colla. De gent de pes de veritat. Per comprovar-ho, més valia que no te'n caigués cap al damunt! A un d'ells li deien el Tanet de la Roba perquè era molt conegut a tot Orlanda per dues coses. Una perquè tenia una furgoneta de venda de roba ambulant i tombava per tots els mercats de la comarca. L'altra, per una aposta que complia cada any a la mateixa època, quan entrava la tardor. El Tanet de la Roba venia d'una família gitana que s'havia posat a viure a Orlanda feia més de dues generacions. l els seus avis i els seus pares també havien tractat amb el negoci de la roba. Tret d'uns avis de la seva dona, que 95


s'havien dedicat al bestiar, com els cavalls que havíem vist quan vam anar al Pirineu. El Tanet de la Roba, casteller de baixos de tota la vida, era molt forçut, i cada any feia una aposta amb altres de la seva mida per revalidar el títol de «bíceps d'Orlanda». El pare m'explicava que tot havia començat en broma. Que primer, un dia, prenent una cerveseta, es van trobar per fer un tomb pel barri amb un sac d'ametlles carregat a l'esquena. El sac rai. El difícil era aguantar el pes pel tomb del barri. La cosa va anar a més. La gent cada any a la tardor ja esperava l'aposta i l'espectacle al carrer. I del sac, van passar al parell de sacs. Més de cent quilos! I del parell de sacs, van apostar per una moto posada a l'esquena. Cada any, a la mateixa data, hi havia la convocatòria oberta. Qui volia guanyar el títol de «bíceps d'Orlanda», ja sabia què li tocava. Passejar pel barri amb una bona Suzuki a l'esquena. Aquell any que el pare era a Sarajevo potser no ho podria veure. Però per la colla corria que el Tanet de la Roba volia superar el seu propi rècord amb una màquina de més pes.

96


Tenia competidors, però no havia sortit encara el que li pogués arrabassar el títol. Cada any el revalidava. I al castell, ocupava sempre el lloc de més envergadura dels baixos, per aguantar el pilar, o el segon pis, segons la colla que hi havia a sota per fer la base. Aquell dia del quatre de vuit, el Tanet de la Roba era un dels segons perquè la diada reunia tots els castellers inscrits a la colla, i els més grossos podien formar la pinya dels baixos. Un dels culs pels quals jo em proposava d'elevar una protesta a la junta era, doncs, pel cul del Tanet de la Roba. Ni que corrés el risc que un dia, com a escarment, en qualsevol assaig s'ho fes venir bé per caure'm al damunt amb els seus cent quilos nets. Mentre posava els peus a les faixes dels segons per pujar, controlant el camí que havia fet davant meu l'acotxador, notava la Nikon que es bellugava una mica a la faixa, davant per davant del melic. «Tranquil.la, maca!», em vaig dir. A baix, se sentien els crits del cap de colla. Aquells de «finet i pel mig!, finet i pel mig!», que també em feia el pare, quan hi era. Tot estava a punt. Quan arribés a dalt i fes l'aleta, ja tindria la Nikon a la mà. I, clic! Una mil·lèsima de segon. 97


En posar el peu dret als terços, em va semblar que la plaça era tan plena de gent com el dia que el pare havia sortit cap a Sarajevo amb el comboi de camions, feia dinou dies. El comboi no cabia a la plaça d'Orlanda, aquell matí. Deu camions ocupen un bon espai. Semblava una troupe de circ quan desplega la carpa i se'n va cap a una altra banda amb el bestiar i les caravanes dels artistes. Els voluntaris del Comitè de Solidaritat amb Sarajevo van dir que havien arribat a recollir les dues-centes tones de material, els dos-cents mil quilos, en menys de quinze dies. Portaven roba d'hivern, mantes, abrics, jaquetes, anoracs, llençols, cobrellits, pantalons, americanes, i sobretot molts xandalls i jerseis de llana. Els aliments i les medecines completaven el comboi. Abans de sortir havien fet una classificació per camions. El de la roba, el dels aliments, el dels medicaments. I cada camió portava una llista del seu carregament per si quan arribaven a Sarajevo s'havien de repartir en rutes diferents a causa de les carreteres tallades i dels pobles ocupats pels soldats, dividits en bàndols, que potser no els deixarien passar. El pare va explicar, dos dies abans de marxar, que només a la ciutat de Sarajevo, tots els que encara hi havien quedat supervivents i 98


no havien mort o fugit de la guerra, necessitaven per cada tres dies, més de trenta mil quilos de llet en pols, tres mil cinc-cents quilos de cacau en pols, mil cinc-cents quilos de farina i dos-cents cinquanta quilos de llet condensada. L'agència de notícies on treballava el pare li havia encarregat un ampli reportatge sobre tota l'operació humanitària dels camions d'Orlanda. Abans de la sortida, ja havia fet uns quants rodets als locals del centre cívic on hi havia el Comitè de Solidaritat amb les feines d'embalatge, la classificació i l'ordenació de tot el material. El dia de la sortida dels camions, no parava de fer fotos de tot el que passava. I tan engrescat amb la feina, per poc el deixa l'últim camió on s'havia d'enfilar. Aquell de la finestreta de la mare, dient-li alguna cosa d'última hora semblant a allò meu de si ja portava la cantimplora. Com que havíem baixat a la plaça a dir-li adéu, la Dèlia només preguntava per què el pare anava en camió i nosaltres no. Li vaig dir que el pare anava a Sarajevo i que nosaltres no, que teníem feina a Orlanda. Però com que les pitxolines de cinc anys no tenen ni la més mínima idea del que és Sarajevo, em va començar a marranejar dient que no, que 99


no, i que no, i que ella volia anar amb el pare, al camió. ¿Com li podia fer entendre a una criatura com la meva germana petita que el pare se n'anava per uns dies i que ella no hi podia anar perquè una neneta de cinc anys no hi ha d'anar a fer res a un lloc on hi ha una guerra? ¿Si als cinc anys no són capaços de saber ni què vol dir «guerra», ni què vol dir «Sarajevo», ni què vol dir «ajuda humanitària», com podies dialogar amb una persona que té un vocabulari tan mínim? ¿Què els ensenyaven a la classe dels pitxolins, doncs? Els noms dels amics de la classe. Els dies de la setmana. Els mesos de l'any. Les quatre estacions. I quatre animalets i quatre plantes per sortir del pas. Si des que nosaltres havíem fet cinc anys, els sistemes escolars havien evolucionat tan poc, no podíem esperar gaire cosa de bo. Amb aquestes perspectives de llenguatge, l'única conversa que podies tenir amb la Dèlia era més o menys una cosa que digués això: «Tots els dilluns de gener de primavera la Dèlia cull roses amb cucs al jardí.» I anar canviant la mateixa frase per un dia de la setmana diferent, un altre mes, una altra estació, una altra espècie de flor i un altre animaló. 100


I això, més que una conversa entre dos germans podia semblar una conversa entre els assidus a la tertúlia de pràctiques d'un taller d'idiomes, tu. —Mira, Dèlia, ¿vols callar? El pare se'n va amb aquests camions a un lloc molt lluny d'aquí que es diu Sarajevo, a portar roba i menjar i medecines, i a fer un reportatge fotogràfic, ¿sents? —vaig dir finalment quan la pitxolina ja feia el bot perquè la mare estava enganxada pel nas al vidre de la portella del camió on anava el pare. Parlant de nassos, dels que tenien els castellers del pis dels quarts, també n'havíem de discutir amb la junta. El problema d'aquests no era que traguessin massa el cul, com els segons, sinó que, com que eren més joves i més prims, jo amb prou feines trobava esglaó per agafar-me, i si m'aferrava a la faixa semblava que se'ls hagués de descargolar. ¿No es podien posar la faixa amb una mica més de compte? ¿Què haurien fet si hi portessin una Nikon com jo? Per portar la faixa d'aquella manera com la portaven alguns, més valia que no en portessin. Potser volien que m'enfilés fins dalt de tot amb un sistema de politges, com si fos la corriola d'un paleta?

101


Quan el pare era aquí, quasi sempre era ell qui m'enfaixava. —No et podré fer mai fotos mentre et poses la faixa! —s'exclamava. Durant aquells dinou dies, me l'imaginava amb els camions, fent fotos des de la finestreta mateix. Buscant les mesquites que havia anat a fotografiar feia anys a Sarajevo, quan era una ciutat com una altra. El veia amb aquella armilla enconxada que havia pres, per si de cas. El veia corrent, traspassant un carrer ple d'enderrocs, esquivant els trets de la muntanya per fer la millor foto de la ruta dels camions. El veia al costat d'uns nens bosnians com el Mirsa i la Mirsada que jo havia conegut a l'alberg de refugiats de la platja. Hauria estat una bona foto de record. Em feia gràcia que després d'haver viatjat amb tota mena de vehicles a causa de la seva feina, hagués hagut d'anar en camió. La vegada que veníem de França de vacances, després d'haver estat al parc de l'Eurodisney i la Villette, vam estar col·lapsats a l'autopista perquè una colla de camions de pagesos protestaven per alguna cosa relacionada amb els preus de la fruita i tot això del camp. La Dèlia tenia gana, set i pix. La mare ja li havia dit que hi havia l'autopista tallada. Però, 102


es veu que a la classe dels pitxolins no els havien parlat encara mai de les autopistes perquè semblava que sentís ploure. Sort que els camioners passaven per les fileres de cotxes aturats i ens donaven explicacions. Deien —en francès, esclar, que després traduïa la mare— que havien tallat l'autopista perquè aviat més valdria que regalessin la fruita en lloc de vendre-la. Com que la Dèlia continuava plorant, un dels camioners li va donar a la mare dos quilos de préssecs dels que volien abocar a l'autopista perquè no poguéssim passar. Els petits sempre tenen sort. Els préssecs la van calmar. Segons els camioners, n'hi havia per estona i d'allí no els treia ningú mentre no els vingués a veure el ministre d'Agricultura en persona. El pare va dir que si havia de venir el ministre d'Agricultura, ens hi podíem estar tota la vida esperant. I jo ja em veia passant de préssecs d'autopista fins al final de la meva existència. ¿Quantes tones de caixes de fruita es van llençar aquell dia a l'autopista? Moltes. Amb el pare i la mare vam calcular que hi havia més de cinquanta camions, a part de tractors i alguns altres vehicles. Tots portaven càrrega. I tots semblava que, a més de col·lapsar l'autopista, tenien ganes de buidar els seus bolquets. 103


Quan ja portàvem més d'una hora aturats, un altre grup de camioners va tornar a passar pels passadissos de cotxes explicant una altra història diferent dels d'abans. Aquests deien que no pensaven sortir d'allà fins que tots els diputats de la Unió Europea en persona no els vinguessin a veure i els escoltessin. Li van dir al pare, quan van passar prop del nostre cotxe: —Fins que no vinguin tots, ¿ho sentiu? Aquests diputats de caca de la Unió Europea no tenen ni idea del que és el camp! No han vist mai un tractor, ni han munyit una vaca en la seva trista vida! I ara volen decidir en nom dels pagesos! Aquell dia a l'autopista vaig saber que els francesos també renegaven. I que no renegaven d'una manera gaire diferent de com ho feien els castellers de la colla. Els camioners van donar a la mare un grapat de pomes macades per la caiguda a l'asfalt de l'autopista. I encara van dir al pare, a través de la finestreta: —I avui tallem aquesta autopista, vostès ho entenen, perquè són bona gent i saben que no portem cap mala intenció. Però demà tallarem els accessos al parc aquest del Disney perquè sàpiguen qui som, ells i els que hi van! 104


El pare no va dir que nosaltres en veníem. Jo vaig callar per no guanyar-me un mastegot. La Dèlia havia quedat espantada pels crits d'aquells homes, i mig abaltida pel cansament. A més, amb prou feines sabia què passava. Si li haguessin preguntat si havia estat a l'Eurodisney potser hauria respost que sí per dir alguna cosa. Però els camioners de l'autopista no tenien tampoc cap interès a saber-ho. Pensant en els deu camions que van sortir d'Orlanda cap a Sarajevo, havia comparat més d'una vegada, en els dinou dies, aquells altres camions de l'autopista. ¿Com es podia llençar tant de menjar per una banda i per l'altra haver de fer un comboi d'ajuda humanitària per portar aliments a la gent de Sarajevo? Havia arribat a tocar de les esquenes dels dosos. Potser es va moure una mica el castell perquè era el moment més delicat per a l'enxaneta. Però van aguantar. El Sargantana acabava d'arribar a dalt, i s'havia acotxat amb aquella postura tan recargolada que deixava lloc per a tot. Jo encara tenia una de les mans a l'espatlla d'un dels dosos. Vaig posar el peu a la seva faixa. Vaig forçar la pujada. Al cap d'uns segons em trobava damunt de l'acotxador. 105


Entre un pas i l'altre, ràpid com un llampec, m'havia posat la mà a la faixa i ja portava la Nikon ben engrapada. Amb els cinc dits. Ho tenia ben estudiat. La mà, agafant el cos de la càmera. El dit del mig m'anava exactament damunt de l'obturador per fer clic! al moment oportú. Ni abans ni després. Se sentien els crits d'eufòria de la gent de la plaça perquè estava a punt de coronar el quatre de vuit. La veu del cap de colla era més forta que mai. «Collomut, Robert! Collomut!», se sentia com un eco que s'enfilava pel castell. Però el risc de la meva primera foto volia dir que havia d'allargar només una mil·lèsima de segon la meva estada damunt de l'acotxador. Ell ni ho notaria. I els altres castellers tampoc. Però era una mil·lèsima essencial per a mi i que podia ser fatal per al castell. La càmera havia de mirar amb l'objectiu cap a baix, agafant el quatre de vuit des del clatell de l'acotxador fins a l'últim casteller dels baixos. Davant, en primer pla, només quedaria una mica la meva faixa desenfocada. Seria una bona foto. I no podia fallar perquè quan tornés el pare, li havia d'ensenyar l'única foto del castell feta per un fotoperiodista de debò. 106


Vaig creuar les cames damunt del Sargantana, el meu acotxador preferit. Vaig aixecar el braç per fer l'aleta. I vaig disparar. Clic! Havia de descarregar el castell sense que féssim llenya. Vaig amagar la Nikon a la faixa, com un coet. Vaig anar baixant. Faixes avall. Faixes avall. L'acotxador ho feia per l'altra banda, darrere meu. En un moment de pas fàcil, entre els quints i els quarts, vaig palpar la meva Nikoneta. Em vaig trobar de seguida damunt de la pinya una altra vegada. La catifa dels caps calbs. Tothom aixecava els braços d'alegria per haver fet el quatre de vuit. Semblava una dansa amb els braços esgarrapant el sol. Hi havia una eufòria com mai. Jo vaig trepitjar la pinya amb els braços aixecats. Els castellers se'm passaven de mà en mà. M'abraçaven. Em bavejaven. Em sacsejaven. Jo patia per la Nikon. Però feia el senyal de victòria com tots. Amb els punys tancats. No només pel quatre de vuit. Sinó per haver fet la meva primera foto de periodista. I aleshores el vaig veure. Quan la mare i la Dèlia encara botien de contentes perquè jo ja tornava a ser a baix i perquè els castellers de la colla estaven que no cabien a la camisa pel quatre de vuit aconseguit. 107


Només el vaig veure jo. Primer em va semblar veure el teleobjectiu. Després la càmera més bona. Darrera de la càmera, la bossa de l'equip. Havien passat dinou dies. I en aquell mateix moment, a la plaça, vaig veure el pare que no parava de fer fotos del quatre de vuit que acabàvem de descarregar. Vaig passar entre la gent de la pinya que no s'ho acabava, entre abraçades i rialles. Vaig dir a la mare i a la Dèlia que hi havia el pare, però no em sentien. O no em volien sentir. Vaig treure'm la Nikon de la faixa. Amb la Nikon a la mà, com si tornes a fer l'aleta des de terra, em vaig posar a empènyer gent a contracorrent, en direcció cap al teleobjectiu que treia la punta del gran ull de vidre rodó per entre un grup de caps de la gentada de la plaça. —Pare, pare! —vaig cridar—. Hem fet el quatre de vuit! cas.

Però no em sentia ningú. Ni ningú em feia

Em vaig enfilar a un dels fanals de peu antics que hi havia a la plaça. Aprofitant que 108


tenien quatre braços, em vaig poder encamellar més amunt. Vaig tornar a cridar. —Pare, pare! MiquiDur! Aleshores va ser quan vaig veure que el teleobjectiu estava enfocat de cara a mi. M'havia descobert. I si m'enfocava volia dir que el pare em veia molt de prop perquè el tele que portava era dels de més distància. M'imagino com em devia enquadrar dins el telèmetre de la seva càmera. I amb la precisió de l'equip que portava, també devia descobrir que, enfilat al fanal, no sé si per l'emoció del quatre de vuit, per la primera foto amb la Nikon, o perquè ell havia arribat de Sarajevo, vés a saber com, sense avisar ni res, jo estava plorant d'alegria. Li vaig ensenyar la meva Nikon perquè l'enfoqués bé a través del teleobjectiu de la seva càmera. —He fet la primera foto, pare! —vaig cridar aleshores—. La primera foto del RobiDur fotoperiodista! Va ser com si sentís el clic! de la seva càmera molt a prop. Vam disparar els dos en el mateix punt mort de la mil·lèsima de segon més ajustada. I des d'aleshores, al nostre àlbum de reportatges, aquella foto seva de la tornada de 109


Sarajevo i la meva d'aquell dia del quatre de vuit han estat sempre juntes.

Refugi La Vinyeta DuesaigĂźes, tardor del 1993 Revisada: estiu del 2012

110

La primera foto  

Novel·la realista que té com a protagonista el Robert, que vol ser fotoperiodista com el seu pare. Però per ara té la responsabilitat de fer...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you