tancava la finestra que guaitava al carreró i embotia de draps les juntures del finestró perquè no entrés humitat. —Si ens hagués fet aquests aiguats —deia el pare—, no hauríem patit gens Là-bas. La tardor, però, al pare li recordava la verema de les vinyes. I cada tardor portava a casa un cistellet de raïm. —La parra de la Protectora aquest any s'ha portat bé! L'havia plantada ell el primer dia que va entrar-hi de cuidador. Era la seva vinya particular. I sovint deia que no hi havia cap raïm com aquell, ni al Mediterrani ni a les costes africanes del sud. El dia que menjàvem raïm, la mare preparava una cassola d'arròs, amb farcellets dels pàmpols que el pare havia tallat del seu cep. —Arròs de pàmpol! —exclamava el pare. I tornava a recordar la recepta de l'arròs de peix que havia fet a les barcasses del port, segons el costum que havia après al moll de Dakar. Quan havia passat el temps de la verema, la mare desenterrava una ampolla de vidre fosc que guardava per a cada any. I d'un calaixó, treia un paperet rebregat amb la recepta de ratafia que havia fet servir sempre l'avi Manuel, a la masia de la cavallerissa. Per cada litre d'aiguardent, comprat al celler després de destil·lar el vi, hi posava: tres pells de nou tendra, mitja nou moscada, un
158