sonar la tocada. Carregàvem el castell. Els quarts i els quints van donar pas al pom de dalt, amb els dosos més joves, que van fer tremolar només una mica el castell. El Gerard i jo ja estàvem a punt i havíem posat els peus a les primeres faixes i replecs de pantalons que feien d'esglaó. Vam sentir els crits de rigor del cap de colla: —Vinga, finet i pel mig! Ben arrapat, ben arrapat! El Gerard es va enfilar de pressa. El vaig notar a l'altra banda de per on pujava jo, darrere seu. Un cop dalt es va acotxar. Jo era també al capdamunt. Vaig notar el seu cos quan em posava a cavall damunt seu. —Aguanta, Gerard! Vaig fer l'aleta. A baix, més avall que mai, la plaça esclatava. Les gralles van tornar a omplir l'aire de sons. Tot eren caps petits mirant cap dalt. Però no em vaig entretenir gens. Vaig deixar el Gerard. —Adéu, Gerard! Vaig començar a recular per descarregar el castell. La gent aplaudia. Vaig arribar a baix, al coll del pare. —Avella, Avella, molt bé! Si et vegessin els de Là-bas! —va dir el pare. El Gerard baixava per l'altra banda. Els castellers es van anar desfent. El vam descarregar. I el Gerard i jo ens vam estimar, aquell dia, perquè havíem crescut plegats. Amb el Gerard, vam anar combinant els papers d'enxaneta i acotxador a partir
139