hauria de fer d'acotxador i jo pujaria d'enxaneta. Se'm va fer un cor petit fins que no vam arribar al moll on faríem els castells. Fins aleshores, sempre havíem pujat per separat, el Gerard i jo. Però aquella vegada estaríem junts al mateix castell. Un damunt de l'altre. Depenia dels dos que el carreguéssim i el descarreguéssim. I ens vam mirar amb aquell silenci que parlava. A la plaça, davant del port, el mateix port on el pare havia sortit a pescar una temporada i on jo havia vist la ratlla de l'horitzó, el pare del Gerard va reunir els castellers i va dir que faríem el «quatre de vuit». —No hi ha l'acotxador —va dir un dels castellers. —El Gerard ja ha dit que sí, ¿oi, Gerard? El Gerard va moure el cap. —I l'Avella pujarà d'enxaneta com un àngel arrissat. El pare del Gerard em deia «àngel arrissat» quan volia que pugés i que no tingués por. —L'Avella puja com un àngel. Si continua així, podrem fer castells que no hem fet mai encara! El cap de colla va donar l'avís. Era el primer «quatre de vuit» que intentàvem. Els castellers es van moure. Cadascú cap a la seva posició. Es va fer el peu. Es va començar a formar el grup d'homes als baixos i es va construir el primer pis. Van pujar quatre castellers per fer de segons. Els terços es van enfilar cadascú a l'espatlla del seu casteller. Les gralles van fer
138