Sovint, però, a la Monumental, li feia l'efecte que el veí de Sant Jaume no hauria matat mai un toro pels carrers del barri com feia, allà a la plaça, el torero. I això era el que més li desagradava de l'espectacle. Quimi Muntada disfrutava amb les passades de capota, amb els estira-i-arronsa del toro i el torero, però s'encongia quan començava el ritual de les banderilles, els picadors i l'espasa. No tenia comparació amb un dels números de la festa del barri que es feia lligant una corda a les banyes i passejant la bèstia d'un costat a l'altre, corrent tots al davant. I tampoc no tenia comparació amb els torejos que algun dels veïns es llançava a fer a la plaça quan l'havien closa amb tanques on anaven a parar els animals corrent i fastiguejats. El que va tenir més èxit va ser la implantació del concurs de la caragolera, que el de Sant Jaume deia que havia vist fer a Cardona. Amb una panera de la mida d'una persona, el valent que volia es posava dins la caragolera i la bèstia s'hi encarava a cops de banya i morro fins que el de dins acabava ben marejat. Quimi Muntada aleshores encara era molt jove, ho va haver de provar per mor d'una aposta perduda semblant a la del tuti d'ahir a la tarda a la penya. Se'n recordaria tota la vida d'aquella feta de voluntari de caragolera perquè va acabar marejat com una sopa.
148