El tren de la llet by Andreu Sotorra

El tren de la llet A en Quimi Muntada, un taxista barceloní, la bona sort li gira la cara. ¿S'ha aixecat amb el peu esquerre o senzillament és com si fos dimarts i tretze? Potser no hauria d'haver robat la dàlia solitària... Ni hauria d'haver conegut en Corleone... ni l'amant... ni la seva filla... ¿O potser no hauria d'haver començat la partida de tuti? Ser taxista, jugar a cartes l'última tarda abans d'anarse'n de vacances, perdre la partida i haver de pagar amb una penyora posant un anunci al diari que anunciï la seva desaparició és només l'inici d'una ratxa de mala sort que acompanya el protagonista de la novel·la El tren de la llet fins al final en un trepidant desenvolupament que es mou entre la tarda d'un dia d'estiu i la matinada de l'endemà. Tot hauria acabat en una penyora entre amics del gremi, si no fos que els esperits de la mala broma es posen d'acord per provocar el robatori del taxi i, després de la denúncia a la policia, el taxista pretén arribar en tren a la casa d'estiueig per reunir-se amb la seva dona i les criatures. Un seguit de peripècies, amb les quals el lector es pot sentir còmplice i també víctima per la seva relació amb la quotidianitat, fan que allò que hauria de ser un simple recorregut en tren es converteixi en una aventura de nit entre combois i embolics que porten el protagonista, de matinada, al seu punt de sortida. Amb el lligam màgic de la ironia subtil, la novel·la posa en moviment tota una galeria de personatges populars, de tipus fantasiosos, de fets inimaginables i

possibles només en un tren, el tren de la llet, una manera d'anomenar, a principis del segle XX, els combois que des de la urbs traslladaven a les poblacions d'estiueig els aleshores caps de casa que es retrobaven així amb les seves famílies. Lectura recomanada a partir de 15 anys.

Andreu Sotorra

va néixer a Reus (Baix Camp), el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Nota de l’autor A principis dels anys noranta del segle passat, ni l’estructura urbana de Barcelona ni el país sencer eren com és avui. Aquesta novel·la, publicada en suport paper la tardor del 1992, i escrita a l'albada de l'any de l’eufòria olímpica, reflecteix aquesta ambientació. A l’hora de fer-ne una revisió, amb motiu de la publicació digital, gairebé vint-i-cinc anys després de la primera edició arran del Premi Edi-Liber, sorgia el dubte, com passa en tota novel·la realista, malgrat la ironia i l’absurd que s’hi detecta, de si calia adaptar-la ara a la realitat actual i canviar-ne alguns elements. Finalment, l’autor ha optat simplement per fer-hi lleugers retocs lingüístics que els anys han consolidat i deixar les situacions i l’ambientació com a testimoni també d’un temps en què el país, i sobretot Barcelona, van viure el pas del blanc i negre al color, amb l’esclat de la seducció que Barcelona acabaria provocant en milions de futurs visitants de tot el món. Per això, als lectors més joves, els sorprendrà segurament llegir que s’hi parla d’un diari com La Vanguardia i de la seva seu tradicional al carrer Pelai —avui convertida en un cèntric hotel—, però també com un mitjà de paper de gran audiència i d'una gran popularitat pel que fa a l'àrea, avui pràcticament inexistent, d’Anuncis Classificats, a l’hora de trobar oportunitats de feina de tots els nivells professionals o oportunitats immobiliàries també de tots els nivells socials. Faltaven encara uns anys perquè esclatés la crisi econòmica de finals del segle XX. Al 1992, no hi havia tampoc aquí el tren de gran velocitat (TGV) ni els mitjans digitals que hi ha avui: no existia Internet com ara es coneix, no existien els telèfons mòbils amb les aplicacions més innovadores i, en conseqüència, no existien les xarxes socials, i alguns taxistes, com el

protagonista d’El tren de la llet, mataven les hores jugant al tuti, mentre el seu vehicle, típicament groc i negre, encara lluïa una antiga matrícula identificativa amb la lletra B de l'àmbit geogràfic barceloní. Malgrat tot, les tribulacions esperpèntiques per les quals el protagonista d’El tren de la llet passa, relacionades en una anada en tren, un dia d’estiu, fins a la població d’estiueig on té la família, podrien ser les tribulacions d’un protagonista d'avui mateix. El món gira, però hi ha situacions que no canvien mai. Aquesta és una de les virtuts que té la literatura i que fan que El tren de la llet mantingui la dosi de credibilitat que tenia en el moment que va ser escrita.

El tren de la llet Andreu Sotorra Disseny de la coberta de Mireia Bertran i Juan RamĂłn Alfaro

La novel·la El tren de la llet va obtenir el Premi Edi-Liber 1992, atorgat per un jurat format per Enric Larreula, Mariàngela Cerdà, Miquel-Lluís Muntané, Mònica Bertran i Francesca Aguilar.

Primera edició (paper): octubre 1992 Segona edició (digital): març 2016 (Primera edició en suport paper dins de la Col·lecció De Tinta, núm. 1, Edi-Liber i Columna Edicions, Barcelona, 1992) ISBN paper: 978-84-7589-011-3 DL paper: B-31.367-1992 © 1992 Andreu Sotorra (pel text) © 1992 Mireia Bertran i Juan Ramón Alfaro (per la coberta) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

El bon jugador de manilla, tuti i truc i bescambrilla. Dita popular

Tot d'una, un home sense pal ni consigna, eixit de darrera uns esbarzers, va comparèixer davant meu i va lliurar-me una papereta, en la qual, en lletres lluminoses, hi havia inscrita una llegenda curta: «L'estació és allà». J.V. Foix. L'estació

TAULA 1. L'aposta del tuti, 11 2. L'anunciant anunciat, 17 3. Roben un taxi al carrer Pelai, 23 4. Una denúncia passada per aigua, 29 5. Informació a l'estació central, 36 6. La dàlia del paraigua, 43 7. Una vella suïssa tafanera, 50 8. Una manifestació de veïns, 57 9. Una inesperada olor de xef de cuina, 63 10. L'escàndol de l'espia helvètica, 69 11. La conxorxa del revisor de l'exprés, 75 12. El ràpid de París convertit en rodalies, 81 13. Un Corleone amb guants, bigoti i gat, 87 14. Hi ha un sospitós al vagó de lliteres, 93

15. El traficant sense documentació, 98 16. Un interrogatori amb competències, 104 17. La caiguda secreta de Papà Corleone, 110 18. La catenària del túnel de Riudellots, 116 19. Els orígens del cordó umbilical, 122 20. El misteriós recorregut en draisina, 128 21. L'home gras del maletí i la clau, 134 22. No hi ha res com una beguda fresca, 140 23. Un anunci a La Vanguardia, 146 24. Una cargolera plena de combois, 152 25. L'esfullada final de la dàlia, 158

1 L'APOSTA DEL TUTI

L'APOSTA estava feta. I a la penya del taxi, una aposta era com un ritual inexcusable en un temple sagrat. Els altres es van fer amb els quatre reis. I el tuti d'aquella tarda era un tuti dat i beneït. —Merda! Ja he dit que avui no era un dia per jugar! —No et facis mala sang, Quimi, que encara t'ho passaràs bé amb la penyora de l'aposta —va bromejar la mitja dotzena de taxistes que havia fet taula. ¿Per què s'havia hagut de deixar entabanar? ¿No en tenia prou amb una xafogosa tarda d'agost? ¿Amb la ciutat buida com un desert? ¿Després d'un dia maleït amb tres o quatre serveis i encara curts? ¿I la vigília d'anarse'n de vacances cap a la caseta d'estiueig on l'esperaven la Maribet i les dues criatures des de feia dies? —Demà ho volem llegir, eh, Quimi —van afegir els guanyadors de la partida.

—Sí, home, sí, ja ho llegireu! Retalleu-ho i pengeu-vos-ho al parabrisa del taxi perquè tothom ho vegi! —Vinga, no t'ho prenguis malament, Quimi. Avui per tu i demà per mi! No. És clar que no s'ho prenia malament. Va deixar les cartes amb un gest de poca gresca. I va anar cap a la barra ofegat de set. —Posa'm una Estrella, vols? —va dir repenjant-se al taulell. —¿Què? L'última i lili, eh? —va fer l'encarregat de la barra de la penya. —Per aquest any sí, nen. Però ja veuràs d'aquí a un mes amb quina alegria hi tornarem tots. —No et queixis, Quimi. Un meset, i allà dalt a la caseta! Tu rai que saps on anar... i que tens la xamba que t'esperen, Quimi. Aquí, tal com m'hi veus, m'hi tiraré tot l'estiu i quan torneu encara hi seré! —Això perquè tu vols, eh! —I un colló, perquè jo vull. A veure qui us faria passar la set i la gana si no hi fos el nen de la penya... Es va empassar mitja Estrella d'una glopada. Volia pair l'aposta que havia acabat de perdre a la taula. De fet ja començava a pensar en allò que hauria de posar al requadre de la secció d'anuncis per paraules de La Vanguardia com a penyora. Quina animalada! Hauria preferit jugar-se tota la caixa de la setmana que no pas haver de veure's el nom uns dies en lletra d'impremta. Li

va passar pel cap de rebaixar-se davant dels col·legues que li havien guanyat el tuti. Però sabia que no valia la pena. Que el joc és el joc i que era tradició a la penya que quan un dels taxistes se n'anava de vacances pagués una penyora similar a la que li havia tocat a ell com si es tractés d'una patenta. Pagar la patenta! Això és el que es va repetir mentre fonia la bromera de la cervesa que se li havia quedat als llavis. Una patenta quan ja fa més de cinc anys que faig el taxi! Quan hi pensava, no podia deixar de somriure. Ell, el Quimi Muntada, que mai no havia pujat a un taxi ni el dia que es va casar, ara es passejava tot el dia per Barcelona amb aquella mena de mona groga fent de conductor particular i anònim de la gent més impensable. I Quimi Muntada somreia perquè, en el fons, el que ell havia de ser era expert en xips i una llumenera a reparar plaques de circuits d'ordinadors, que deien que era la feina de més futur, després del fracàs de voler ser programador en informàtica, provocat en part per la caiguda dels iupis. Encara ara no s'explicava com va ser que va passar de la cadira mòbil i la tauleta de pecé compatible de l'aula de l'acadèmia d'informàtica de la Ronda General Mitre, al laboratori amb bata blanca de la Zona Franca. I, més que res, no s'ho explicava des que l'única semblança amb els ordinadors, al seu taxi, era el taxímetre que saltava les xifres vermelles, i el pilot verd de l'12-3, damunt de la capota.

Bé, una mica com va ser, sí que ho sabia. El contracte temporal del laboratori del distribuïdor oficial d'aquella marca d'ordinadors que s'havia de menjar el món era tan curt que no va durar ni tres mesos. Però és que, després que l'hi van renovar per sis mesos més, les coses ja es veien venir que no anaven fines, i el dia que, anant a la Zona Franca, va sentir a primera hora per la ràdio que el comitè d'empresa i els representants del consell directiu es reunien per tractar sobre la imminent reducció de plantilla, es va convèncer que els xips tampoc no serien el futur de la seva vida. Mentrestant, tot s'havia de dir, va conèixer la Maribet, que ja portava temps al laboratori i tenia un contracte fix. Tot va anar molt de pressa. Fins i tot la primera criatura, que els va agafar quan ja estaven a l'atur. I va ser quan el pare de la Maribet va dir que es jubilava i que si volia agafar ell la vacant del taxi. —Home, no hi havia pensat mai... —va dubtar el Quimi, que en realitat estava poc o molt influït per la Maribet que li havia dit que va plantar un nòvio taxista i que ho van deixar córrer perquè ella ja havia viscut a casa tot el que vol dir treballar els dies de festa, i les nits, i no tenir hores. —És que a la Maribet i a mi, no ens fa gaire peça, sabeu... —va dir el Quimi aquell dia al seu sogre —¿Que us penseu que l'esmunyidora de l'atur us durarà tota la vida? —va mig cridar

l'home que veia que se li ensorrava el petit negoci mòbil que havia conservat durant més de trenta anys. —Però la informàtica encara té futur... —va objectar ell. —I una merda, té futur! ¿Saps quant em va costar l'Acadèmia de la Bet? —va retreure fent números. No. No ho sabia. Quan ets jove, no saps el que costen les coses sinó només el que en treus. La Bet es volia fer programadora i va acabar, com ell, manipulant xips. En una Facultat de Medicina, de regirar ventres en diuen doctor. Doncs, doctora en xips, era la Maribet. Es va deixar convèncer. Ja tenia el carnet. Se'l va fer revisar. Es va donar d'alta de la Llicència Fiscal i va fer cua a la Delegació d'Hisenda per comprar els llibres de registre. Es va treure l'autònom de la Seguretat Social. La Maribet va arribar a dir que quan es tanca una porta se n'obren quatre, perquè el taxi del sogre del Quimi tenia, és clar, quatre portes. I, amb el primer nen encara de bolquers, van arribar a anar fins i tot amb el taxi a Castelldefels els diumenges al matí. Després va descobrir que l'ofici de taxista feia passar moltes hores pensant. ¿Què fas al volant, si la gent del darrere veus que no té ganes de fer-la petar? El Quimi es feia un fart de pensar en els xips que va abandonar sisplauper-força. I també va descobrir que, amb l'experiència, el millor és deixar el taxi aparcat

quan el client no apareix. Anar a la penya. Esperar que t'avisin per fer algun servei que valgui la pena i entaular-te amb els col·legues. Abans, el Quimi no jugava. Just una partida de parxís quan encara era molt petit. Però a casa no havien sortit mai les cartes perquè, les poques hores que quedaven, les feia servir per empassar-se els textos dels programes i els llenguatges informàtics que no li servirien per a res. Va pagar la consumició al bàrman de la penya. I va anar escrivint mentalment el text de l'anunci que posaria a La Vanguardia per complir amb la penyora de l'aposta del tuti. Havia d'anunciar que ell, Quimi Muntada, havia desaparegut del seu domicili sense que se n'hagués sentit cantar mai més ni gall ni gallina des del dia tal. I volien que, per si no n'hi havia prou, hi afegís la foto. I, com es habitual en aquests casos, havia de demanar, que qui en sabés res, donés qualsevol mena d'informació sobre el parador del taxista.

2 L'ANUNCIANT ANUNCIAT VA BAIXAR pel carrer Balmes i va aparcar el taxi en doble fila al carrer Pelai, davant mateix de la redacció de La Vanguardia. Encara va pensar que estava fent una bestiesa, però va traspassar la porta giratòria del vestíbul. Havia arribat just a temps. Un cartellet damunt del taulell deia que s'admetien esqueles i anuncis classificats fins a les set del vespre. Tenia mitja dotzena de persones davant seu. ¿Totes anaven també a pagar la patenta com ell? Va demanar tanda a una noia baixeta que feia cua davant seu i es va posar al pupitre de l'altra banda del vestíbul a fullejar el gruix de diaris del mes. Quimi Muntada s'imaginava ja en un d'aquells requadres que feien saber que es venien apartaments a bon preu, que se celebrava una missa per l'ànima d'algú, que es traspassava una xurreria perquè no la podien atendre, que la noia Tal del Carib necessitava companyia, o que una senyora vídua havia perdut un buldog, d'ulls bruns, entre el carrer Consell de Cent i el passeig de Gràcia.

—Ospa! —va pensar de sobte, Quimi Muntada—. La foto! Em falta la foto, si no vull que els de la penya m'ho retreguin tota la vida! Va tornar a fora, al taxi. No es veien els municipals amb el bloquet ni la grua. Va buscar al calaixó dels documents. Sempre hi portava coses que no servien per a res i per força hi havia d'haver alguna foto de quan es va renovar els papers. Va agafar, de passada, un parell de bitllets de dues mil. I va trobar la foto carnet. Ja era de feia temps i no havia canviat tant, però, almenys, tampoc no semblava que fos ell mateix en aquell moment. Com més desapercebut passés, millor! Quan va tornar al vestíbul del diari, es va fixar abans de passar la porta que el rellotge de la torre del Banc Central, enlairada a l'esquerra, marcava prop de les set. Va pensar que encara faria tard. A dins, la noia que li havia guardat la tanda ja era a tocar del taulell. El noi que el va atendre li va dir que omplís un imprès amb totes les dades que volia que figuressin a l'anunci i amb el cos de lletra que desitjava. —Escrigui en majúscula i sense faltes, sisplau —li va recomanar. —¿No em podria donar un cop de mà? —va dir el Quimi—. No se'n posen cada dia d'anuncis d'aquests i... —Ja hi som. Com tothom... —va remugar l'administratiu—. Vejam... ¿Què s'ha perdut?... ¿Un nen?... ¿Un gat siamès?...

Estava a punt de saltar i agafar-lo pel coll de la camisa! A un individu així no li podia pas explicar que les tardes d'agost són fluixes, i que a la penya tenien el costum de fer pagar la patenta si perdies el tuti i te n'anaves de vacances. ¿El taxista Quimi Muntada es podia comparar amb un gat siamès? Va recitar les dades amb tant de sang freda que ni ell mateix s'ho creia. Quan va estar llest, el noi del taulell les hi va fer llegir per si hi havia cap error. —No cal... si ja ho ha fet vostè... —va dir el Quimi que, de fet, l'importava molt poc si sortia amb errors o no. —Vol fer el favor de llegir! —va manar l'altre, impertinent—. Després, tots vénen corrents a rectificar quan ja s'ha publicat i la culpa no és nostra! Va preferir no portar-li la contrària. Ignorava que els qui no feien de taxista tenien els horaris com un tabú intocable i no estaven per romanços quan passava un minut de l'hora. Va llegir, passant els ulls per damunt: «Des de fa uns dies, falta del seu domicili Quimi Muntada, taxista, de tants anys, però que n'aparenta cinc o sis menys, que va desaparèixer quan va anar a agafar un tren a l'estació Central i anava vestit, a l'hora de la desaparició, amb pantalons texans, camisa blanca, un cinturó marró, sabates negres amb cordons, i portava al braç una americana d'estiu negra...» Havia donat nom i un sol cognom, per allò de les paraules que compten. I unes quantes

dades personals fent memòria de peces de roba que tenia a l'armari. Si en sabien res, havien de trucar a casa seva, al telèfon del pis de Barcelona, on no hi seria en tot el mes i evitaria d'haver d'engegar de males maneres alguna Dama de Santa Maria que li comuniqués que l'havia descobert en algun lloc del mapa convençuda que era ell. L'administratiu del departament de publicitat del diari ni es va fixar en la foto que li donava. De fet, Quimi Muntada ja tenia pensat de dir-li que es tractava d'un cosí germà seu, si li hagués fet observar que s'assemblaven i si, en el moment de signar la nota de la sol·licitud d'avís, s'hagués adonat que anunciant i anunciat també es deien JoaQuimi Maria i, a més, Muntada. Afortunadament, el seu còmplice d'anunci estava més anguniejat per l'hora, que ja havia passat de les set, que no pas pel contingut de l'anunci i per si un taxista anònim, dels molts que circulen per Barcelona, havia decidit de tocar el dos. I li ho va confirmar quan, de cara a l'ordinador, on entrava les dades de l'anunci, li va dir: —¿Un taxista...? Encara en queden nou mil nou-cents noranta-nou... Havia decidit passar per alt qualsevol provocació. Però li va molestar una mica que el primer amb qui es trobava ni es preocupés de la seva desaparició. De fet, va pensar que ell tenia una reacció semblant amb els clients del taxi. El

temps l'havia endurit tant que ara ja no es preocupava de si portava una pobra dona ploriquejant qui sap per què, o una parella que acabaven dient-se la lliçó del porc, o un executiu que parlava sol repassant dossiers. Només l'amoïnava que algú li volgués fer passar una panera com una bossa de mà quan a dins s'ensumava d'una hora lluny que hi anava un gos. Aleshores sí que es posava transcendental, engegava el discurs sobre la professionalitat i el respecte a la feina de cadascú i acabava cobrant extra o fent baixar el client o la clienta a la primera cantonada sense exigir ni la tarifa mínima. L'administratiu de l'anunci va fer el mateix que feia ell al taxi. És tant. Tantes paraules, més el recàrrec per l'hora de tancament, més el requadre i la foto, més l'urgència i l'edició de dissabte que és més cara que els altres dies, fa tant. Ja havia pagat la patenta. I això li va deixar una certa tranquil·litat. Ara no calia que hi pensés més. No només perquè ni tan sols tenia ganes d'explicar-ho a la Maribet, que li hauria dit que accedia a tot, sinó perquè era divendres, les autopistes començarien a anar plenes, i volia arribar com més aviat millor a la caseta i oblidar-se del taxi i de l'asfalt i dels braços alçats de la clientela per tot un mes. El conserge de la redacció de La Vanguardia ja havia ajustat la porta del carrer Pelai i es va haver d'esperar que el vinguessin a obrir.

—Tanquem a les set, sap? —li va recordar l'home amb mala cara. —¿I què vol? ¿Que em quedi a dins fins demà? —va respondre amb una mica de mala bava que li va recordar que la tarda no havia estat de les més afortunades. —Jo només l'informava... —va acabar el bidell. Ja no el va sentir. El carrer Pelai era un formiguer aleshores que el sol començava a afluixar i els turistes es barrejaven amb els pocs ciutadans d'agost que es llançaven a prendre la fresca. —Ei!... Què!... Mecàgon! Els crits de Quimi Muntada van trencar per uns moments la placidesa d'una tarda que semblava que anés caient a posta per aixafar les vacances del taxista.

3 ROBEN UN TAXI AL CARRER PELAI QUIMI MUNTADA va fer un bot entre la barrera de persones. Va fer caure una parella ja d'edat que venia en direcció contrària. Va empaitar el taxi com si fos un client desesperat per arribar a un lloc a l'hora. Aixecava els braços. Esperava inútilment que tot el cos de guàrdies municipals de la ciutat li comparegués de seguida amb les unitats motoritzades, els cotxes patrulla i el regiment de cavalleria amb els seus plomalls. Va saltar per la calçada del carrer Pelai entre els clàxons dels cotxes que l'esquivaven. Va arribar exhaust als primers semàfors de la plaça de Catalunya i els clients que omplien el Zuric van aplaudir. El disc verd, per una vegada, li havia fet una mala traïció. I, per arrodonir aquella insuportable tarda d'agost, a Quimi Muntada, li acabaven de robar el taxi. —Maleïda patenta! —va esclamar encara al mig del carrer. Un guàrdia municipal, per fi, va aparèixer per fer-lo fora del mig i evitar el petit col·lapse que, en qüestió de segons, s'havia produït. —¿No podem anar més amb compte, jove? —el va reptar.

—M'acaben de robar el taxi! —va cridar ell—. Si hi fóssiu quan hi heu de ser, jo no estaria aquí al mig! Estava nerviós. Exaltat. Un altre número dels municipals va anar a reforçar el seu company i ja portava el radiotelèfon a punt per demanar reforços. L'estiu provoca alteracions i l'ordre al carrer és una batalla que només coneixen els qui s'hi troben. —Està bé, està bé... Anem allà i en prendrem nota... —li va dir el primer dels guàrdies, mentre l'altre, a cops de xiulet, conduïa els vehicles que havien tallat la circulació a causa de la inesperada cursa de Quimi Muntada. —A veure, a veure... expliqui's... —li van dir quan el van tenir sota control dalt a la vorera i al mig d'un cercle de vianants que s'anava engrandint. —He anat a La Vanguardia! Havia de posar un anunci... —Un anunci... —Sí, un anunci... per demà —va explicar mentre s'anava posant en un embolic innocent—. Un classificat... —¿Sobre el taxi?... —va dir el guàrdia. —Sí. Bé, vull dir, no.... La sogra ha perdut un gat siamès... —es va inventar. —Ah... —feia el municipal apuntant-ho tot. —I quan he sortit, encara he estat a temps de veure un paio que engegava el taxi carrer Pelai cap aquí... Qui el va...!

—Calmi's... a veure... —el guàrdia es va adreçar al cercle de gent que xafardejava—. ¿Volen fer el favor de continuar, senyors? No és cosa seva, apa, circulin! Un petit grup de japonesos havia començat a filmar la discussió del taxista amb el guàrdia municipal. El cercle es va esvair una mica més i Quimi Muntada es va anar tranquil·litzant. —O sigui, que vostè és taxista... —És clar que sóc taxista! Si m'han pres el taxi... —Sí, és clar. Però podia ser que fos... jo qué sé... mecànic... —No em faria res. En aquesta situació, preferiria ser un enllustrador! —Bé... —va fer el guàrdia que semblava que ja ho tenia sota control—. Em diu la matrícula i passarem l'avís de seguida a la central... Va dir el número de la matrícula i la marca del cotxe. —¿Un número molt baix, oi? —va observar el guàrdia. —El vaig heretar del meu sogre —va matisar el Quimi, picat. —Mira que bé... Això està bé... A veure, ¿em podria descriure l'individu que ha vist al volant? —Però si no he tingut temps ni de veure'l... —¿Que no m'ha dit que ha vist que un paio arrencava amb el taxi? —va dir el guàrdia que no estava per ambigüitats. —Home, sí... Però de lluny... d'esquena... Era un paio, sí... Però no tinc ni idea de la cara que tenia...

—Malament, doncs... Quimi Muntada es va començar a desanimar més del que hi estava. Encara no havia reaccionat del tot. Encara es veia sortint de la penya. Entrant a la porta giratòria del diari. Posant l'anunci. Remenant el calaixó del taxi per trobar-hi la fotografia. Si hagués tancat el taxi i s'hagués endut les claus! —Aleshores, mentre el meu company passa l'avís, em deixarà els papers, un moment... —el va treure dels pensaments el municipal. ¿Els papers? ¿Quins papers? ¿Però que no s'adonaven que estaven perdent el temps? ¿Que no ho veien que el taxi ja devia ser al peatge de l'autopista de Martorell i ells, allí, prenent nota com si s'hagués trompicat amb un turisme estranger. —No tinc cap paper... Me'ls han fotut amb el taxi!... Sóc un indocumentat! —Vaja... —va fer el guàrdia traient-se la gorra de plat i eixugant-se la suor de la tarda. Mala feina, doncs. Li van fer firmar la nota del robatori. Però no li servia de gaire. Havia de fer la denúncia a la comissaria de la policia més pròxima. —Nosaltres no hi tenim competències, sap? —van aclarir arronsant el nas. Ja ho sabia. Sabia que tot aquell interrogatori no serviria per a res. Sabia que més li hauria valgut llençar-se damunt d'un missatger i pispar-li la moto i perseguir pel seu compte el taxi. Sabia que més valia que la justícia es prengués per la pròpia mà i no

esperar que els altres se la passin de mà a mà com una pilota. Ho sabia des que va deixar el laboratori de la Zona Franca i des que havia après a anar al gra al volant del taxi que li va traspassar el pare de la Maribet. —¿On és la comissaria més pròxima? —va preguntar desorientat, com si no conegués els districtes de la ciutat que tantes vegades havia cremat sota els pneumàtics de la seva mona groga. —Pot anar a la de Ciutat Vella... o a la de Via Laietana... Des d'aquí, les té totes dues a quatre passes... El van saludar com si fos un comandament superior. —Si sabem res, l'avisem... —va dir el municipal que havia pres el número de telèfon de la caseta d'estiueig. Quimi Muntada hi tenia experiència. Passaria per comissaria. Sabia que ells ja avisaven a totes les centraletes de les companyies de taxistes que eren els seus millors aliats. Però també sabia que de cada deu taxis robats només se'n recuperava un, si no havia caigut a les mans de les xarxes dedicades a desguassar vehicles i fer-ne peces. Es va imaginar la mona groga del seu sogre feta una ferralla. Va pensar que ja era velleta. Li ho havia dit també el municipal. Però no es mereixia un final com aquest. Va creuar la Rambla, i pels carrers de sota, va arribar al Portal de l'Angel. El termòmetre gegantí marcava encara més de vint-i-cinc graus i la

façana de Can Jorba era una gran pantalla amb una vella pel·lícula de Gérard Depardieu que aixecava el braç per demanar un taxi en un carrer de París de pel·lícula en blanc i negre. Quimi Muntada li va desitjar bona sort, que en trobés un de lliure i si podia ser que fos el seu. Quan va entrar al carrer Comtal, un parell de clowns se li van acostar demanant-li que fes bona cara i que somrigués a la vida. —¿Et pots aturar un moment? ¿On vas tan encaparrat, home? —li van dir. Va arribar amb la mateixa cara seriosa i de qui n'ha passat una de grossa a la comissaria de Via Laietana i va demanar al policia de la porta on podia denunciar el robatori d'un taxi.

4 UNA DENÚNCIA PASSADA PER AIGUA PER UNA DE LES FINESTRES del passadís de la comissaria va veure que el cel enfosquia. Al cap d'una estona, una tempesta d'agost va anar a petar damunt de la claraboia que donava al pati de respiració dels despatxos de Laietana. Feia més d'una hora que s'esperava. Es va acostar per tercera vegada a l'agent que hi havia assegut en una tauleta al capdavall de passadís amb tres globus penjant del sostre. —Perdó... Fa una hora que... —Ah, sí, la denúncia del taxi. El comissari està prenent una altra declaració i no hi ha ningú més. És agost, sap... —Però... Hauria de sortir de Barcelona abans del vespre i només he de deixar les dades del cotxe i... —No li puc dir res. Si es vol esperar, s'espera. Miri, s'ha posat a ploure. A fora només agafaria una remullada. Li quedava el consol, doncs, de sentir petar l'aigua a la claraboia del pati. Una magnífica manera de matar el temps mentre el seu taxi se les campava a les mans d'un mala pinta.

Es va obrir una de les portes del llarg passadís. Un altre agent va demanar què hi havia més. El de la tauleta li va dir que un taxi i ja en en va tenir prou. Que passi, li va semblar entendre que havia dit l'aparegut. —Ei, vostè... Pot passar... —va cridar el de la tauleta. Va entrar a l'única porta oberta. La imatge de sempre. Es va sentir ofegat i culpable abans que li preguntessin res. Disposat a confessar ni que no hagués comès cap delicte. ¿Què podia dir ell, un honest taxista, que només de tant en tant jugava al tuti a la penya amb els col·legues? —Vostè... —el va sobtar una veu que li venia per l'esquena. El qui devia ser el comissari entrava fent-se la bragueta de l'uniforme—. ¿Vostè és el taxista de Pelai...? Es va identificar. —A veure... Segui... Comencem... Hora, lloc, moment, què feia, on anava... Quimi Muntada es va inquietar. Només anava a denunciar el robatori d'un taxi. Res més. No tenia ni un paper. Ni un testimoni. Estava totalment en blanc. Amb el canvi que li havia sobrat del parell de bitllets amb què havia pagat l'anunci. ¿Per on havia de començar perquè prenguessin nota de la matrícula, la marca i el quilometratge?

—¿Així, no ha vist cap moviment estrany mentre entrava i sortia del diari? —insistia el comissari. —En absolut. Vaig aparcar... en doble fila... —Ja... Sé prou el que és... —va fer el policia amb un gest de complicitat. —I quan vaig sortir, el vaig veure arrencar. —¿Havia anat a fer un servei amb el taxi a La Vanguardia? Ja havia arribat la pregunta compromesa. Allò que no podia respondre ni que el fessin passar a la sala de tortures. No volia que li caigués la cara de vergonya explicant la penyora del tuti. Havia de mentir i sortir del pas sense comprometre's. —Vaig portar un sobre d'un client... —¿No recorda pas on va recollir el sobre? Merda! Ja s'havia empatollat una altra vegada. Potser era millor que hagués continuat amb la primera versió del gat siamès i de la sogra. En un últim extrem sempre hauria pogut fer parlar la dona, que era comprensiva i entenia les situacions. Però ara havia de donar l'adreça d'un client que no existia! —Doncs, no... La veritat és que ha estat una tarda molt atrafegada i... acabava de deixar passatge a la Gran Via... M'han donat l'avís i ni me l'he apuntat tampoc... —¿La centraleta li ha donat l'avís?

—Sí... —havia tornat a posar els peus a la galleda. —Aleshores, si convé, ja ho confirmarem... No desitjava cap mal a la mare de la Maribet, però sempre era a temps de rectificar i de dir que havia anat a posar un anunci classificat per la pèrdua d'un siamès. De fet, no comptava que les coses anessin tan lluny. Estava convençut que, quan hagués formalitzat la denúncia, el seu dossier s'arxivaria i no se'n parlaria més. En tenia l'experiència per altres col·legues que després havien recuperat el taxi en algun racó de ciutat vella mal aparcat o que no l'havien vist mai més. —Ho sento, però, estem sota mínims per les vacances —va dir el comissari—, i no podem destinar més homes d'una manera especial. De totes maneres avisarem les patrulles, donarem la matrícula, passarem la nota a totes les companyies de taxistes... Els direm que es tracta d'un taxi matrícula de Barcelona... Quimi Muntada va voler dir alguna cosa. ¿Matrícula de Barcelona? Els deu mil taxis de Barcelona eren negres i grocs, a pesar dels intents frustrats d'alguns de canviar-los la cara, i tots amb matrícula de be alta. El comissari li devia notar el rostre d'estranyesa. —L'entenc, senyor Joaquín María, l'entenc. Ja sé que està pensant que tots els taxis són negres i grocs. I tots amb la lletra B. Però moltes vegades ens hem trobat amb taxis que simplement s'han reutilitzat amb matrícules diferents i amb una passada de pintura nova

com si fossin d'altres ciutats. Amb un petit trucatge al taxímetre s'adapta a les normes de qualsevol altre lloc. I s'explota un temps com a servei públic il·legal. —No la sabia aquesta! —va exclamar Quimi Muntada. —Sempre se'n sap alguna de nova, amic! El que no sabem aquí... —va fer enriolat el comissari. —¿Li sembla que val la pena de confiar que aparegui? —Jo de vostè no hi posaria gaires esperances —va sentenciar ara el comissari que ja havia pres nota de totes les dades i tancava el dossier. —Aleshores... —Posi's tranquil. Prengui's unes vacancetes. Distregui's amb la família. ¿Dos nens, oi? Quimi Muntada es va adonar que havia parlat molt i que devia haver explicat tota la seva vida potser en un estat de nerviosisme, impressionat per l'ambient. A fora, la pluja petava encara més fort sobre els vidres de la finestra i la foscor s'havia transformat en una gola de llop que devia ser tot el Portal de l'Àngel. —Aprofiti-ho! —va continuar el comissari— Miri, li explicaré un cas...

Quimi Muntada va mirar dissimuladament el seu rellotge de polsera. No sabia els horaris dels trens perquè no els agafava mai. No tenia les claus de casa. Perdria algun dels últims trens que anaven al poble de la caseta d'estiueig. El comissari s'hi havia posat bé, com si la sobtada tempesta d'agost que refrescava la xafogor de la tarda convidés a una conversa plàcida amb un taxista desposseït de la seva mona. —...un cas que li va passar a un amic meu taxista com vostè, de quan jo estava destinat a Madrid. El cas no tenia res a veure amb el seu. Al taxista madrileny un parell d'assaltadors li van netejar la caixa i el van obligar a fer una volta pels carrers de Madrid. L'havien amenaçat que no digués res a la policia si volia salvar la pell. I uns dies després van posar un anunci al diari dient que l'amic del comissari havia desaparegut del seu domicili. El taxista madrileny va trucar per aclarir la broma, i es va trobar en contacte amb els assaltadors. Li volien recordar que el tenien controlat. I li van proposar que, sota l'empara de la seva llicència del taxi, treballesin amb un de Barcelona robat i adaptat de fons i forma. Si acceptava, anaven a mitges. El comissari va riure satisfet de pensar com se les enginya per fer carrera la gent amb qui la vida l'havia portat a tractar. Quimi Muntada va sentir un calfred en tot el cos. Va pensar que no podia ser que el policia sabés res de la seva mentida sobre l'anunci del diari i la

patenta del tuti. Però a fora havia afluixat la pluja i per la finestra entrava encara una mica de la claror del vespre. Va recordar que volia agafar un tren. I encara va donar les gràcies, agraït de l'atenció, al comissari de Laietana.

5 INFORMACIÓ A L'ESTACIÓ CENTRAL VA ANAR fins a la plaça de Catalunya. La pluja havia deixat net l'enllosat del centre de la plaça i els coloms, encara amb el plomatge xop, s'afileraven tots moixos als respatllers de les cadires plegables. I els brolladors d'aigua continuaven solemnes com si la pluja no els hagués afectat per a res. El cel del vespre tornava a ser el cel d'agost. I els magatzems del Corte Inglés anunciaven rebaixes sobre rebaixes mentre els turistes apareixien ara amb improvisats mocadors de plàstic al cap que els havien fet d'impermeable. Quimi Muntada va passar per davant de la parada dels taxis. Per uns moments va sentir nostàlgia del seu mentre llançava la vista per l'estesa de xassísos grocs i els pilots verds que ara destacaven lliurement en la primera ombra del vespre. Va baixar a la boca del metro i, després d'entrar a l'andana de la línia verda, es va dirigir a l'estació central de Sants. Ara es començava a adonar del que volia dir anar a peu per la ciutat i agafar els transports públics perquè, per molt

que es volgués fer creure el contrari, ell sempre havia considerat el taxi un transport privat. A Sants, la sortida del cap de setmana i la de l'agost omplien el vestíbul de l'estació de tren amb una activitat inusual. Els cartells d'horaris no li aclarien amb quin tren podria anar al seu destí d'estiueig. Va buscar la finestreta d'informació. N'hi havia dues, una de tancada, amb una persianeta abaixada, i l'altra amb una cua llarguíssima de desinformats que li va fer caure el món als peus. —¿Vostè fa cua? —va dir a un xicot amb motxilla que s'afigurava estranger. I ho era. Perquè amb un gest del cap li va dir que no, però, en canvi, no es movia de la fila d'impacients que miraven adelerats la pantalla vermella que repetia cent vegades i en mitja dotzena de llengües que allò era Informació. A poc a poc es va anar quedant premut enmig d'una cua que no s'alleugeria i que es va anar allargant darrere seu mentre els altaveus anunciaven les arribades i les sortides sense que Quimi Muntada n'acabés de treure l'entrellat. ¿Que és que no apareixia enlloc l'estació de la seva caseta d'estiueig? La Maribet s'havia entestat a fugir de la platja i de l'aglomeració de la gent quan arribava l'estiu i, amb el taxi donant tombs per l'Empordà, no van parar fins que van trobar una caseta que no els reduís gaire els estalvis i que els permetés aposentars'hi, ells dos i els dos nens.

De totes maneres, des del primer moment li va semblar que estaven massa deixats de la mà de Déu. Que havien pensat amb mentalitat de taxi a la porta i que ell no hi seria sempre per treure'ls les castanyes del foc. Amb aquests dubtes i amb molt d'esperit nòmada es van fer veïns, els estius i els caps de setmana llargs, del poblet de Pedret i Marzà, que no sabia mai com ho havia de dir perquè, per una banda, el poble era Pedret i Marzà, i per l'altra, físicament, n'eren dos, separats per un quilòmetre de distància. I la veritat és que, com passa amb els fills bessons, Quimi Muntada mai no acabava d'aclarir si tenia la caseta a Pedret o a Marzà, perquè, començant pels de l'Ajuntament, quan hi anava per algun tràmit, el mateix secretari el rectificava constantment si deia només Pedret, o només Marzà. Però això rai. Perquè ell, dient Pedret i Marzà acabava i engegava al botavant les misèries de la gent que s'escaldufava per una creu de terme que queia entremig dels dos pobles. El més preocupant era que el tren passava a poquíssims metres d'on tenien la caseta, a Marzà, concretament, però la companyia ferroviària, ni que fos la línia principal que enllaçava amb França, no va accedir a fer-hi ni un trist baixador, i la parada més pròxima era a Vilajuïga, una mica més amunt, amb un problema sentimental i geogràfic semblant al de Pedret i Marzà perquè l'estació, de fet, era en un nucli discretament

apartat de les cases del poble. El cas és que, alguna vegada, Quimi Muntada ja havia pensat que si havien de caure a les mans del tren, i que el taxi no ho volgués!, tindrien una feinada per arribar a la caseta d'estiueig. I aquell moment havia arribat. Va fer dues passes més darrere l'estranger amb motxilla. Les taquilles de venda de bitllets eren atapeïdes. N'hi havia almenys cinc amb cues tres vegades més llargues que la de la informació. De tant en tant, el de l'altaveu anunciava que tal tren no sortia de tal via sinó de tal altra, i que tal altra tenia una hora probable d'arribada molt més tard del previst. Hi havia moviments de gent que reaccionava segons el que deia cadascun d'aquests avisos. Es quedaven uns instants esmaperduts davant els grans rètols d'horaris que paletejaven sense parar i alguns decidien entrar a la cafeteria amb cara pansida. Quimi Muntada va pensar, esclar, que tota aquella gent i aquella alteració d'horaris devien ser de grans trajectes, d'aquests que s'anomenen de llarg recorregut. Estava segur que, d'una manera o altra, el seu tren a Pedret i Marzà estaria lliure de totes aquestes adversitats i que arribaria a temps de sopar amb la Maribet i els nens, ni que fos tocada la mitjanit.

Per fi va arribar a palpar el vidre d'informació! L'estranger que li anava al davant no s'entenia i, amb quatre gestos, el van enviar a unes altres taquilles convençut que allí trobaria el que no havia trobat en la llarga cua davat de Quimi Muntada. —Bona nit... —va fer el taxista. —Hola... —li va respondre la noia de darrere el vidre, amb una veu que va ressonar per tot el vestíbul gràcies a l'amplificador. —Voldria anar a Pedret i Marzà —va deixar anar amb seguretat i superant tots els entrebancs d'aquella última i fatídica tarda d'agost a Barcelona. —¿Ah, sí? —li va fer la noia. —Línia de Figueres, camí de la frontera —va ajudar ell. La noia va tocar els botons de l'ordinador que Quimi Muntada es va menjar amb els ulls. Es recordava de l'acadèmia de la Ronda General Mitre. Es recordava del laboratori de la Zona Franca. Es recordava de la Maribet amb bata blanca i dels quarts d'hora de l'esmorzar que van marcar el breu idil·li entre xips i cervells electrònics. —No hi ha estació a Pedret i Marzà. Era la veu amplificada de la noia que havia tornat a sentir tothom. Sense cap mena de tracte amorosit. Simplement negant la possibilitat d'anar a Pedret i Marzà, com ja es temia.

—Però si passa el tren molt a prop de la caseta... —¿I què vol que li digui...? A veure... —va consultar una mena de guia Michelin, però de trens. —Vilatxuiga —va dir. —¿Com? —La més pròxima és l'estació de Vilatxuiga. —Ah, Vilajuïga! Esclar que sí! Vilajuïga! Si mentre feia cua no havia fet res més sinó pensar que, si mai necessitaven el tren, havien d'anar a parar a Vilajuïga! —Aquesta, aquesta! Vilajuïga, sí! —va cridar davant del vidre. Li va fer un salt el cor. D'alegria. La cua havia valgut la pena. La noia de la finestreta li apuntava en un paperet els horaris. Fantàstic! Va pensar en allò que deia la Maribet de quan es tanca una porta i se n'obren quatre. —¿Quan hi vol anar? —Oh, hi vull anar ara mateix, m'esperen a casa! —Doncs, espavili's, eh! Té un tren que surt d'aquí a mitja hora. És l'únic que s'atura a Vilajuïga, aquesta nit. Surt a les 21:55. A cinc minuts per les deu —va repetir finalment.

Quimi Muntada només tenia una idea al cap. Espavilar-se per agafar el seu tren de la llet, que es va imaginar carregat de pares de família com ell, via Pedret i Marzà.

6 LA DÀLIA DEL PARAIGUA VA DIR GRÀCIES!, exaltat. Hi havia un tren! Un tren que s'aturava a Vilajuïga que era un pèl més amunt de Pedret i Marzà! Però necessitava bitllet. Va córrer cap a una de les taquilles que tenia molt a prop de la cua d'informació. Els minuts passaven de pressa, però la cua també anava més lleugera que la d'informació. El xicot de la motxilla tornava a fer cua a la d'informació amb cara de desanimat. Ara tenia al costat gent de tota mena que també devia anar fins a Figueres, o potser a Vilajuïga mateix. Eren famílies senceres. Totes alimentant la mateixa cua. Per tant, la llargada d'aspirants a tenir bitllet s'havia de dividir almenys per tres. —Un a Vilajuïga —es va trobar dient al davant del vidre. —¿Només d'anada? —Doncs... —va dubtar—. És la primera vegada... —¿Quan torna? —li va preguntar l'empleat de la taquilla.

¿Quin interès podia tenir a saber quan tornava de Vilajuïga? ¿Què n'havia de fer ell si s'hi estaria un dia, mitja setmana, tres mesos o tota la vida? A més, no anava a Vilajuïga sinó a Pedret i Marzà, però havia de fer veure que anava a Vilajuïga perquè amb la noia d'informació ja javien quedat que no hi havia estació ni a Pedret ni a Marzà. Però es va adonar que allò no era un taxi on la fas petar si et ve de gust, quan fas cua en un semàfor, o quan et trobes amb un embús enmig d'unes obres inesperades. —Torno d'aquí a un mes —va confessar sense cridar gaire perquè no el sentissin els qui ja no li anaven darrera sinó que havien començat a ocupar posicions al costat seu com si formessin part d'una hipotètica família Muntada acabada de crear. —Així li puc fer anada i tornada, si vol. Però avui no hi ha descompte perquè no és dia blau. Avui és dia blanc. —¿I el dia blanc què passa? —Que no té dret a anada i tornada. Però demà encara ho tindria pitjor —li va aclarir el de la taquilla. —Sort d'això, doncs! —va respirar. —Sí, demà és dia vermell i hauria de pagar una mica més que avui si volgués reserva. Per l'aglomeració, sap?

El taxista Quimi Muntada va relacionar instintivament la companyia del ferrocarril amb la seva petita companyia del taxi. Se li va acudir una idea brillant. Si mai recuperava la mona negra i groga o si, de la feta del robatori, se'n comprava una altra, podria implantar el mateix sistema de dies blancs, dies vermells i dies color catxumbo. ¿Quin client sabria de què li estava parlant? El que compta és que arribis, sigui del color que sigui el dia. —Faci-me'l com li sembli... —va concloure mentre es buscava els diners que li sobraven després de pagar l'anunci del diari de la seva desaparició i el bitllet del metro. —Ha de passar per taquilla, quan torni —li va advertir ara el taquiller mentre la maquineta escopia un dels tiquets. —¿Per quina taquilla? —va preguntar ell, desorientat. —Per la de Vilajuïga, esclar! Li sobrava alguna cosa. Menudalla. Encara disposava d'uns minuts. El de la taquilla li havia dit que busqués l'andana. Era un regional que anava a Portbou i s'aturava a tot arreu. Ja sabia que no era un primera de luxe, però l'important és arribar. Es va trobar, com la gent que havia vist abans, amb el cap enlaire cap a les grans pissarres elèctriques. A les 21'55 n'hi havia quatre. Dos anaven a Portbou, un era un Talgo i l'altre un Regional. No hi havia dubte! No hi deia Vilajuïga enlloc, però era aquell. La via 7.

Es va mirar el rellotge. Faltaven deu minuts. No tenia ni monedes per fer un cafè. Mai no s'havia trobat en aquella situació. I ara sabia el que sentien els que se li acostaven prop d'un semàfor al taxi demanant-li cinc duros a canvi de treure-li la pols del parabrisa. S'imaginava ell mateix anant per les cadires de la sala d'espera del vestíbul demanant caritat. Explicant qualsevol història que fos creïble. ¿Qui li faria cas si anés pregonant que li havien robat el taxi aquella mateixa tarda i que s'havia estat fins al vespre a Via Laietana, declarant amb la policia, que tenia dona i dos fills a Pedret i Marzà esperant-lo, i que no tenia ni un duro per pagar el bitllet fins a Vilajuïga? Ningú. Ningú no se'l creuria perquè per treure cent duros has de fer llàstima. Tenir motius raonables. Ser invàlid. Fer cara d'haver sortit de la presó fa poc. Tenir una mirada trista i amenaçant a la vegada. Estava segur que ell no serviria. Va asseure's un moment en una de les cadires metàl·liques de la sala d'espera. Hi havia tot de gent amb l'equipatge escampat. Alguns s'havien instal·lat còmodament per fer un sopar en una mena de barra lliure que sortia de les carmanyoles que traginaven a les motxilles. I una mica més enllà la va descobrir.

Era fantàstica! Meravellosa. No n'havia vista mai cap d'igual. A més, la pluja del vespre li havia deixat un color llampant. Treia el cap amb el seu to de vermell encès. Al costat d'un paraigua tancat, negre, amb un puny d'os refinadíssim. El conjunt li va semblar impressionant. La dàlia dominava tot el vestíbul de l'estació central, ben posada al damunt d'un cistell de vímet blanc, amb el paraigua negre agafat de través per les dues anses. I ningú, al seu voltant, aparentava que en fos l'afortunat propietari. Quimi Muntada es va enamorar de la dàlia del cistell i el paraigua com un pintor ho fa d'un bodegó que no abandona fins que se n'apropia a la seva tela de cavallet. I va calcular que li quedaven encara cinc minuts per agafar el seu tren. Que tenia una esperança de no perdre la dàlia per sempre. La tensió no es va aturar durant uns segons. Quimi Muntada es va fixar en una parella de joves que no deixava de petja el cistell. Una dona ja d'edat, des de lluny estant, semblava que no li tragués tampoc l'ull del damunt. Un home madur, amb bossa de fer feines, romancejava a prop de la presa. La parella de la policia privada de l'estació rondava per la sala d'espera. Quimi Muntada va pensar que l'ocasió fa el lladre. Que aquell cistell provocador al costat d'una de les cadires de la sala, amb una gran dàlia, que endevinava un pom de flors fresques

a sota, i un paraigua, perquè el vespre havia estat de tempesta d'estiu i sempre hi ha gent previsora, eren com el seu taxi groc i negre, amb el pilot verd, aparcat en doble fila al carrer Pelai. L'ocasió havia fet el seu lladre. I ara es trobava sense ni un duro. Amb cos de camisa de cara a la nit. Amb un bitllet per a Vilajuïga d'un dia blanc i amb la seva fitxa a Via Laietana en un dossier oblidat del comissari. Va decidir que no aniria a Vilajuïga sense aquell cistell. Es va imaginar la Maribet a la finestra de la caseta de Pedret i Marzà voleiant el mocador quan passés amb el tren. Se la va imaginar a l'andana de la petita estació de Vilajuïga per anar a rebre'l mentre ell baixava del vagó amb el cistell, el paraigua, i la dàlia més bella del món. La Maribet, després de molts dies d'estar sol a Barcelona. La Maribet i, al darrere, els nens, corrent per tirar-se-li al coll, cridant allò de papa, papa! I tots quatre, amb el cistell del paraigua i la dàlia, anant pel camí de Vilajuïga a Pedret i Marzà absents del seu taxi groc, perdut en la immensitat de la gran xarxa de carreteres o fet un pernil per quatre mans destraleres que li van caure al damunt com una mena de càstig per haver-se deixat temptar pel follet maligne del tuti.

El va agafar tan discretament per les anses que tothom, a la sala d'espera, quan el va veure sortir, es va convèncer que el propietari del cistell només podia ser el taxista Quimi Muntada.

7 UNA VELLA SUÏSSA TAFANERA EL TREN VA ARRENCAR. Anava fins dalt. Havia hagut de fer esforços en pujar perquè no li rebreguessin la dàlia. Havia aconseguit, a empentes, un lloc a prop de la porta, en un departament de quatre que ocupaven, a més d'ell, una senyora que no parava de bellugar-se des que s'havia assegut, un negre que devia ser dels del Maresme, i una noia amb una criatura a la falda que no devia tenir ni un any. Es va posar el cistell entre les cames. I es va repenjar al relleu de la finestra mentre veia com quedaven enrera les andanes esgrogueïdes de Sants i s'endinsaven en la foscor d'un túnel camí del Passeig de Gràcia. Barcelona, a sota, ja era fosca nit. I la gernació que s'havia enfilat al tren, que ara anava a peu dret als passadissos, reflectia el cansament d'una jornada xafogosa camí de casa. Per uns moments, Quimi Muntada va tenir un sobresalt. La senyora del davant, atrevida, es va posar amb la seva dàlia per lligar conversa.

—Quina dàlia més maca, oi? —li va començar mentre acaronava els pètals de la flor. De moment no va saber què dir. La dona no era catalana perquè havia parlat en un deix estranger. Ja li havia semblat, quan feia cua a la taquilla, que l'havia sentit parlar en francès amb una parella de noies, i amb anglès amb un home ja gran que portava un mapa a la mà. Quimi Muntada va tenir la sensació que aquell pou de llengües que no parava de bellugar-se, neguitejant el negre del Maresme que tenia al costat, li buscava la boca. —Molt... Ha plogut... —va dir per no fer-se l'enze. —I tant si ha plogut! ¿Té un hortet prop de l'estació? Li va semblar que el to de la dama era ple de segones intencions. La indirecta era massa descarada. ¿Que potser l'havia observat a la sala d'espera quan es va apropiar del cistell? O pitjor, ¿que potser era ella la propietària i l'havia perseguit fins a tenir-la davant mateix i esperar el moment oportú per tractar-lo de lladre? No podia deixar de fer conversa perquè hauria estat pitjor. No podia sortir al passadís perquè estava ple d'ulls que s'havien començat a fixar en el cistell atrets per les exclamacions de la dona en veu alta a favor de la dàlia. No podia encendre un cigarret, no només perquè no tenia cap paquet de tabac, sinó perquè amb les empentes s'havia col·locat en un vagó per a

no fumadors. Ni tan sols li quedava el recurs d'anar al WC perquè hauria estat una temeritat deixar el cistell amb el paraigua i la dàlia a l'abast d'aquella florista de tren. —Sí... Un pati dins de Sants... —va mentir fent-se la història del seu corralet en un dels carrers antics del barri on hi havia l'estació central. —Quina sort, oi? No hi ha res com un pam de terra i un pom de flors! Suïssa! Devia ser suïssa, ara que li havia fet el retrat més a consciència i que li havia sentit a dir com li agradaven les flors. Una vella suïssa tafanera, amb un passat polític tèrbol, cansada de tractar amb els agents més perspicaços de la CIA i la KGB, amb un olfacte especial per detectar pispes de cistells a les estacions. —Té tota la raó, senyora. La Maribet també ho diu —va fer Quimi Muntada mentre perfilava el retrat robot de la seva interlocutora. —¿La Maribet? —Sí, la Maribet... la meva dona. M'espera a la caseta... i li porto el pom... de l'hortet de Sants. —Ah!... Quin home!... —va cridar en un perfecte gest teatral del Covent Garden de Londres—. Quin detall! Porta un pom de dàlies a la seva Maribet! Tothom va reforçar amb gestos de cap l'opinió de la senyora. Era un perfecte pare de família i un marit com dels que ja no en corren. El negre del Maresme havia començat a pesar figues ajudat pel sotrac del tren. El nen petit de

la noia jove que seia al costat de Quimi Muntada, en canvi, desvetllat pels crits de la senyora, ja feia estona que belluguetejava fent anar els peus d'un costat a l'altre, posant-se dret a la falda de la que devia ser la seva mare, i començant a tocar amb les manetes brutes de bava la cara de Quimi Muntada que se'n protegia sense ofendre la noia perquè sabia fins a quin punt la gelosia de mare pot generar un conflicte entre passatgers de transports públics. —¿Hi va cada cap de setmana? —va preguntar ara la suposada agent secreta de la confederació helvètica. —¿On? —el va agafar distret una altra vegada. —A la caseta, amb la Maribet! —va dir en una capacitat de retenció de dades que el va esglaiar. —No... Cada tant per tant... Ella s'hi està tot l'estiu amb els dos nens i jo... hi pujo ara per un mes de vacances. —Ah! Quina sort! Un mes de vacances! —va dir la dona que immediatament va canviar el rostre de filis, de llavis vermellosos com els pètals estarrufats de la dàlia, i crema a les galtes per parar un tren—. Però... ¿i les dàlies? El va deixar clavat. ¿Tan lluny arribava l'agulló subtil d'aquella bruixa que li havia tocat al davant? ¿El volia anar punxant a poc a poc fins no treure-li sang? ¿On pretenia fer-lo anar a parar? ¿Esperava un error per part seva per denunciar-lo en veu ben alta fent parar l'atenció de tots els passatgers que anaven al vagó? Tenia

raó com una suïssa. ¿Qui cuidaria l'hortet de dàlies si ell era fora? Es va convèncer que era una vella rica amb negocis bruts a l'Empordà. Negocis bruts i espionatge polític no van mai separats. Tenia raó perquè només una suïssa vella sap que un mes sense acostar-se per l'hortet fantasma que s'havia inventat proporciona una mort segura a una plantació de dàlies. —Un cosí germà hi treu el cap cada dos o tres dies mentre som fora —va tenir una visió fugaç del seu propi retrat al diari de l'endemà que hauria fet passar també per cosí germà, si hagués calgut. —Ja m'estranyava a mi... Les dàlies volen molta aigua... Miri com li ploren encara les fulles... La va tornar a toquejar i un dels pètals va semblar que, com si tingués vida, rebutgés els dits gruixuts i arrugats de la dona. O potser rebutjava el contacte amb un dels tres braçalets daurats que li penjaven del canell. —És que ha plogut i l'aigua de pluja els va molt bé —va sentenciar Quimi Muntada amb un to de saviesa de jardiner. El negre es va desvetllar i va mirar sobtadament cap a tots els costats com si es pensés que ja s'havia saltat l'estació de baixada. Va descobrir la dàlia, però no en va fer cas. Va veure la criatura que encara es movia i que ara li posava els peus damunt dels seus genolls dels pantalons. Es va fixar en la dama enjoiada que havia entaulat conversa amb Quimi Muntada.

El revisor acabava d'entrar per una de les portes del vagó. Es feia pas entre la gernació i anava picant els bitllets. La dama suïssa baixava abans que ell, passat Girona. El negre es va moure i se'n va anar cap al lavabo. La mare del nen va preguntar a quina hora arribaven a Figueres. Quimi Muntada va donar el bitllet al revisor. —¿Vilatxuiga? —Sí —va fer ell. —No va bé —el revisor es va quedar mirant el bitllet com si fos fals—. No va bé. Són els tres vagons del davant. Va notar que els ulls de la dama suïssa se li clavaven en els seus en una mirada de victòria. Va aixecar una mica més el cap per entendre bé el que deia el revisor. Va sentir que les cames li flaquejaven en contacte amb el cistell furtiu. —M'han dit que era aquest tren... —va protestar. —Esclar que és aquest tren, senyor —va declamar el revisor, cansat segurament de repetir la lletania—. Però els tres vagons del davant van fins a Portbou. I els tres del darrere es queden a Girona. Vostè ara va en un dels tres de darrere. Haurà de fer transbord a Girona i mirar de córrer per passar als del davant perquè les unitats no estan comunicades. I no es deixi res al vagó. ¿Aquest cistell és seu?

Quimi Muntada sentia un baticor que li treia la respiració. —Sí. Només porto això. —Molt bé. ¿Ho ha entés, no? —¿I les tres del davant s'aturen a Vilajuïga? —A Vilatxuiga i on sigui, senyor —va repetir el revisor, mig d'esquena, mentre ja picava altres bitllets. La dama suïssa li va dedicar un somriure complaent. —Tan ben instal·ladet que anava. I aquí, el cistell, ni se li notava —va dir en un escac i mat final del seu objectiu. Ja no va tenir temps de respondre-li. El comboi va fer un garranyec sec. Va afluixar la velocitat. Encara va córrer uns metres. El negre es va despertar sobresaltat i va pronunciar alguna cosa en la seva llengua. La mare jove es va agafar fort a la criatura que havia obert els ulls, pressentint que passava alguna cosa. La gent que anava dreta va balancejar-se endavant i endarrere un parell de vegades. I, definitivament, el comboi es va aturar en sec deixant anar un grinyol de la patinada que havia fet damunt els rails.

8 UNA MANIFESTACIÓ DE VEÏNS SI QUIMI MUNTADA hagués estat un fugitiu, hauria saltat del tren aleshores mateix. La frenada havia agafat tot el passatge per sorpresa. Eren a prop d'alguna estació perquè es veien algunes cases i xalets escampats a banda i banda de la via. Tothom es va estar una estona confiant en la represa immediata de la marxa del tren. Algun poca-solta devia haver confós la maneta del fre d'emergència amb un agafador d'autobús. Al cap de mitja hora sense cap senyal de vida, els més agosarats van començar a moure's. El negre del Maresme havia desaparegut del departament. La senyora helvètica s'havia posat a llegir una novel·la en anglès com si hagués arribat l'hora de la biblioteca. La mare jove feia ballmanetes amb el seu fill petit per calmar qualsevol intent de mossegada. A l'escàndol de veus i el brogit habitual de la marxa del tren, havia seguit ara un silenci aclaparador, sospitós, angoixant. Els passatgers havien caigut en un estat de letargia que Quimi Muntada només havia experimentat alguna vegada en un peatge de carretera. Però no tenia

comparació. Allà, els conductors sortien dels vehicles, alguns feien sonar els clàxons. Els acompanyants dels automòbils feien una passejada per damunt de l'asfalt. Aquí i ara tot era diferent. No hi havia ningú que anés d'una punta a l'altra del tren. A fora, la foscor ho envaïa tot. I el revisor s'havia esfumat tan ràpidament com havia aparegut per picar els bitllets. Per fi, una veu va començar a esvalotar la gent dos vagons més enllà. —Es veu que hi una manifestació dels veïns del poble i han tallat la via... Era una veu anònima, però que tothom va escoltar sense poder evitar un ai! al cor. I el seu missatge ja no es va poder aturar. —Uns manifestants al mig de la via... —Han aturat el tren els del poble... —La via està tallada perquè ha de passar una manifestació... —Es manifesten els empleats de la companyia ferroviària i no arrencarem fins que no surtin del mig de la via... L'única que no va ni titubejar va ser la dama suïssa amb una serenitat que encara convencia més de la seva adscripció a una branca de l'espionatge. Quimi Muntada va pensar que només una espia pot suportar una aturada sobtada d'un tren sense manifestar-hi cap interès.

Fins una hora més tard no va arribar una veu plàcida que informava a mitges del que havia passat. Ni volien tancar l'estació, ni volien fer una planta de residus, ni canviar cap traçat d'autovia... La que ho aclaria era la veu del revisor que li havia picat el bitllet. I anava explicant la seva història a tots els passatgers que escoltaven sense dir ni aquesta boca és meva en un estat de resignació que deia molt a favor de la dignitat i la moral dels usuaris. —Els veïns del poble han tallat la via. Ja ho han fet altres vegades... Ja sabem de què va els que fem la línia. Es veu que quan plou, com avui, la riera baixa de seguida i les últimes cases del poble s'inunden de mala manera. Quan van fer la via nova no van posar-hi remei i tant la companyia com l'Ajuntament els fan passar amb cançons. —¿I quan podrem sortir? —va gosar dir una veu. —Ja ho veurem... ja ho veurem... Ara estan dialogant... —Però fa una hora que nosaltres estem aquí aturats —va dir un altre. —¿I jo què vol que els digui? Aquesta pobra gent també té dret a manifestar-se si se'ls inunda la casa... —A ells potser se'ls inundarà, però jo no arribaré a casa meva! —va cridar un des de l'altre vagó, trencant el clima de serenitat que fins aleshores s'havia mantingut.

—Estem en democràcia, senyor! —va cridar el revisor per aturar el cop de sabotatge que no volia que s'estengués per tot el tren. Va passar pel costat del departament de Quimi Muntada. I es va tornar a mirar el taxista i, sobretot, el cistell de la dàlia i el paraigua. —¿Vosté és el de Vilatxuiga, eh? Recordi de transbordar a Girona... Després es va posar amb el nen de la mare jove. —¿I aquest petitot que, al damunt que no paga, no para de bellugar-se com si fos l'inventor del Talgo? —va dir carinyosament perquè li havia agafat la gorra. Fent una pausa, va llençar la pregunta, i la va fer directament a Quimi Muntada. —¿Aquí no hi seia un negre? La dona espia va moure lleugerament les celles. Però no es va immutar. Quimi Muntada va respondre per tots. —Se n'ha anat al lavabo... —Ja... Ja me'ls conec, jo... Primer fan veure que dormen i després, quan et veuen venir, els agafa pixera! Quimi Muntada es va sentir bocamoll. Va notar que la dama suïssa li ho recriminava amb el seu silenci i el rebuig de la mirada perquè va aixecar una mica més la novel·la fins a cobrir-se gairebé del tot el rostre. El petit li acabava de posar un dit a l'ull i la mare jove ni se li excusava per la impertinència de l'inventor del Talgo belluguet.

Estava indignat. Començava a perdre la paciència. Es volia aixecar i baixar del tren. Caminar per la via. Respirar aire fresc. Ho podia aprofitar per fer el transbord allí mateix. Magnífica idea per abandonar el racó del turment! —¿Podria fer el transbord ara? —va dir al revisor. —¿El transbord? —va respondre l'autoritat ferroviària del moment mirant-se'l encara més malament que abans—. ¿Que s'ha begut l'enteniment vostè? Estem penjats damunt d'un pont, senyor. Entre el baixador del tren i les vies, hi ha un bon salt. ¿Que es vol estimbar al barranc? D'aquí no es mou ningú fins que no arribem a una aturada autoritzada! —va alçar la veu finalment per si algú tenia temptacions similars a les de Quimi Muntada. Les finestres obertes deixaven arribar ara les veus dels crits dels manifestants que tallaven el pas al tren i tots els combois que devien venir al seu darrere. La nit no deixava córrer ni un bri d'aire a pesar de la tempesta del vespre, i els vagons es van anar omplint d'un clima tediós que només podien suportar les criatures burxaulls i les dames suïsses que llegien novel·les. Quimi Muntada es va mirar la dàlia del cistell. Els pètals començaven a fer mala cara. Va tenir un mal pensament. A vegades les desgràcies no vénen mai soles, i a ell se li anaven acumulant l'una al darrere de l'altra per un designi del destí. Només li va saber greu que

si la dàlia es pansia, no podria fer l'arribada triomfal a Pedret i Marzà com s'havia imaginat. ¿I on va un penjat com ell, en cos de camisa, i amb un cistell amb una dàlia pansida? El seu to vermell, però, encara ressaltava entre les cames i es va animar. O potser es va animar perquè va notar que el tren es movia una mica. Avançava amb un lleuger grinyol de les rodes. Però avançava en direcció contrària. A poc a poc. Com si després d'una hora i mitja hagués perdut l'esperança que els manifestants deixessin lliure la via. El tren va lliscar uns metres escassos. Va sortir del pont. Va agafar una doble via. I Quimi Muntada va veure com arribava un exprés per la via principal. Els maquinistes dels dos trens es saludaven. I els revisors intercanviaven quatre paraules a baix, entre rails i damunt el pedruscall de les travesses. Ningú no havia donat les instruccions, però tothom es va començar a bellugar i, com un comboi de refugiats, es van llançar als vagons de l'exprés en un assalt al tren que ni el de l'atracament de Glasgow devia haver aconseguit tanta espectacularitat.

9 UNA INESPERADA OLOR DE XEF DE CUINA L'ASSALT ES VA CONVERTIR en una lluita cos a cos. Una nova demostració de força i traça a ser el primer. I també en una exploració dels vagons de l'exprés que per als viatgers del tren de Quimi Muntada, disposats a fer un recorregut de rodalies en un dels trens corrents de la línia, es convertia en l'oportunitat de comprovar les delícies d'un viatge mític en un exprés de nit, amb vagó restaurant, i uns cotxes destinats a vagó llit. Quimi Muntada es va sentir una mica ridícul amb el cistell del paraigua i la dàlia dalt d'aquell vagó entapissat. Havia perdut de vista la criatura burxaulls, el negre del lavabo i, sobretot, la sospitosa dama espia que no l'havia deixat de petja des que havien sortit de Sants. Això li va servir a Quimi Muntada per pensar que, a vegades, el mateix destí se't gira de cara i gràcies a una ensopegada, pots oblidarte d'un os que rosegaves i no sabies com treure't del damunt. Va respirar tranquil. Estava completament sol al departament. Increïble! ¿Amb aquella suite particular el portarien a Vilajuïga? A l'altra banda de la finestreta va veure el tren que havien deixat, buit com un vaixell abandonat.

¿Era una estratègia de la companyia per enganyar els manifestants d'acord amb l'Ajuntament i, mentre ells es pensessin que els viatgers es florien d'esperar, els evacuaven en un tren de primera? Va notar que el comboi es movia. Una arrencada suau. Sense sotracs. Potser encara podria fer una becaina i no arribaria tan baldat. Va posar el cistell al damunt d'un dels seients entapissats. I va veure com el tren abandonat es quedava enrera amb els llums encesos en la foscor de la via. Quan va comprovar que l'exprés anava en la mateixa direcció per la qual havien vingut, es va començar a adonar que el que feien era ajupir-se davant el tall de la via dels manifestants i recular en una retirada impròpia d'una companyia tan potent com la dels ferrocarrils. —Jo no hauria reculat mai amb el meu taxi! —va remugar entre llavis. ¿I Vilajuïga, doncs? ¿Quina una n'havien tramat el parell de maquinistes i els revisors quan conspiraven a baix de les vies? ¿Quines ordres es transmetien vingudes de dalt? Va sorprendre'l de les conjectures un revisor que va entrar al seu departament. Tenia més bon aspecte que el de l'altre tren i semblava disposat a fer un informe d'aquell viatge pirata o d'evacuació en el qual ell es trobava immers. —Bona nit. ¿Vostè és de l'altre tren? —Sí, senyor.

—Sí... ja ho veig —va fer després de donar una ullada al cistell—. ¿On va? —A Vilajuïga. El revisor, que semblava més aviat un expert en psicologia i relacions conflictives, va exposar la situació a Quimi Muntada. —Miri, una manifestació ha tallat la via —li va recordar—. Aleshores, el que ara farem és recular enrere i envoltar la zona del conflicte. —¿Tornem a l'estació central, doncs? —va dir Quimi Muntada que ja es veia passant la nit en una pensió de Barcelona. —No, ho sento. Trencarem abans per l'enllaç de la via interior i pujarem fins a Girona per un altre brancal. Tot plegat, una horeta més del compte. Quimi Muntada va fer números. Ja havien portat més d'una hora i mitja de retard aturats a la via. Ara es tractava de sumar-hi una hora més. —¿Així a quina hora arribarem a Vilajuïga? El revisor va fer un gest d'autèntic venedor d'enciclopèdies i de màrqueting ferroviari. —Aquí anàvem! —va exclamar—. Ara, vostè, tot un respectable viatger de la companyia, vol anar a Vilajuïga —es va asseure al costat del cistell—. ¿Què passa els caps de setmana d'estiu després de treballar tota la setmana suant la cansalada? Doncs, el que és humà i comprensible per part d'una societat solidària i ben repartida. Que un pare de família es vol reunir amb la seva dona i els seus fills... —Quimi Muntada va fer una cara de sorprès que

el revisor-psicòleg va tallar de seguida—. Oh!, no m'ho digui! De seguida he endevinat que vostè és un d'aquests pares de família que es desvetlla per la mestressa i els fills tota la setmana i que ara es llança a una aventura de nit per arribar al seu costat. ¿Qui, si no, podria viatjar plàcidament en un vagó llit amb aquest cistell i aquesta magnífica dàlia? Anava a dir que ell sempre havia anat en taxi, però el revisor no es permetia ni un respir. —...només un altre pare de família com jo pot endevinar això d'una hora lluny. ¿Vostè s'imagina tota la setmana amunt i avall per aquestes vies de Déu, picant bitllets, solucionant problemes, encaminant viatgers perduts pels camins de la companyia, encarrilant estrangers i grups de ciutadans que amb prou feines coneixen què els trens van amb locomotores? Quimi Muntada li donava la raó amb gestos de cap afirmatius. —Per això, gent com vostè es mereix el millor tracte. ¿Sap allò que diuen que el client sempre té la raó? Doncs, al nostre ofici és dels pocs que no se li pot aplicar aquesta teoria perquè, ni que el client estigui carregat de paciència i de raó, no la hi podem donar. —Home... —va poder titubejar Quimi Muntada. —Sí, sí, sí... Tal com ho sent. Vostè mateix: ha comprat el seu bitllet. Vol anar a Vilajuïga. S'embarca amb nosaltres. ¿I que passa? Que ara

un vulgar revisor li ha de dir que aquest tren, precisament, no passarà per Vilajuïga... Quimi Muntada va tenir una reacció que un psicòleg potser gosaria titllar de pre-violenta, però no es va consumar. —Sí, ja ho sé. Sobta. Un ha transbordat a un tren de primera convençut que li arriba l'hora de l'alliberament. Però ara farem un tomet fins als afores de Barcelona i allí, tots vostès, podran agafar un altre tren que definitivament els portarà aquesta nit mateix als seus destins. El revisor va respirar amb un deix de satisfacció. Quimi Muntada no sabia què dir. ¿Què es pot dir davant d'una explicació tan atenta i completa com aquella? —Ara, per fer-ho tot bé, m'haurà de deixar el bitllet de l'anterior trajecte. Hem de justificar aquest passatge especial, entén? Li va escriure un gargot al darrere del tiquet i l'hi va tornar. —Moltes gràcies, senyor. Només una cosa que no li he dit. Aquest vagò està destinat a lliteres i ara hem de preparar els llits per als viatgers que porten reserva i els que aniran pujant en algunes estacions on farem parada. Si no li fa res, haurà de passar tres vagons més enllà, després del restaurant, on trobarà les seves velles amistats de viatge. ¿Ho comprèn, veritat? Quimi Muntada va agafar el cistell amb la més gran dosi de modèstia que va poder. Va recórrer el passadís entapissat sense badar

boca. Al restaurant, les taules lluïen gerros de flors artificials, com en un restaurant d'elit, i un parell estaven ocupades per gent que semblava de negocis. Per uns moments va pensar que li hauria agradat treballar en un vagó restaurant. Ni que fos repartint dàlies als clients. El cambrer, amb llacet, el va mirar malament. —¿Un altre refugiat? —va remugar quan ja havia passat. De la cuina sortia una olor de plats de xef que va fer obrir la gana de Quimi Muntada. Va pensar en el pa i tomaca de Pedret i Marzà i, fent un esforç d'autoengany, es va dir que no tenia comparació.

10 L'ESCÀNDOL DE L'ESPIA HELVÈTICA VA ARRIBAR als departaments del vagó llit que havia encabit tots els passatgers del seu tren. N'hi havia que anaven asseguts a terra, prop del corredor. Es va trobar amb el negre que havia anat junt amb ell i va notar que el mirava de reüll, com si hagués sabut que havia fet de bocamoll del revisor. Després va veure la noia del nen petit en un departament on tot eren estrangers amb culots i barret de platja com si fossin les deu del matí. I va topar amb el revisor al passadís. —Hombreeeee! —va dir l'home a qui el trasbals es veu que li havia proporcionat un estat d'animació per amagar la mala maror que traginava—. El senyor del cistell! —li va donar dos copets a l'espatlla—. Ja ens pensàvem que s'havia quedat a baix, entre els rails, o que havia anat a Vilatxuiga a peu! No li va fer gens de gràcia. L'autoritat del comboi no li donava dret a prendre el número al personal. Ho va entomar perquè, en el fons, Quimi Muntada comprenia la gent que havia de tractar amb el públic.

—M'havia posat al vagó llit de primera... —Ben fet, home. Posats a passar-se la nit al tren, més val trobar un bon llit! —va continuar el revisor i, agafant-lo pel braç, en un gest de cordialitat que gairebé el confonia amb un col·lega de feina, el va portar cap a un racó del passadís, prop de la porta del quadre de llums del vagó, a tocar de la porta de sortida—. Escolti... —va fer a mitja veu i adoptant un deix de confiança—. ¿Vostè ha notat cap alteració en el passatge? —No li ho sabria dir... La gent acaba conformant-se. A tothom li toca el rebre un dia o altre... —Sí, però, portem més de dues hores anant i venint sense que sapiguem si tindrem tren a punt quan ara arribem a l'estació de serveis externs, i em fa por que no hi hagi algun intent de començar a moure escàndol, entén? No. Quimi Muntada no només no l'entenia sinó que, si hi havia d'haver soroll, estava disposat a ser dels primers a encapçalar la quadrilla de revoltats. Li havien venut un bitllet per anar a Vilatxuiga i, sense ni poder haver avisar la Maribet, es trobava donant voltes dalt d'un exprés en direcció incògnita i fent de còmplice del mateix sistema. —Miri, en confiança, perquè he vist que vostè sap de què va això dels trens i, a més, punyeta, li ho he de dir!, perquè fa molts anys que faig aquesta línia i de jove vaig tenir una novieta a Vilatxuiga. ¿M'entén, oi?

Quimi Muntada començava a veure clares les intencions del revisor. Buscava algú que li fes costat si la cosa es posava malament i es produïa una exaltació motivada per la calor i els nervis. I tenia raó perquè el brot colèric podia esclatar en qualsevol moment. —Home... —va fer el taxista per no quedarse una altra vegada sense donar conversa—. La gent aviat començarà a tenir gana. I de la cuina surt una oloreta que no ajuda gens a oblidarse'n. La gana pot fer fer disbarats. —Bona observació, amic meu. Per això, des del primer moment que l'he vist m'he dit, aquest, que és de Vilatxuiga com tu per la part que et toca!, et donarà un copet de mà, si convé. —Ja les veurem a venir! —va deixar anar Quimi Muntada que no passava mai al davant, però que tampoc no es quedava darrere. —¿Puc comptar amb vostè, vilatxjuiguenc, eh? —va proposar el revisor. —No sé què puc fer... No sóc un home de trens, jo. —Tant hi fa! I millor! Quan he vist que només vostè s'ha atrevit a dir abans a l'altre tren que el paio aquell, el negrot, estava al lavabo, he vist que comptava amb vostè pel que fos. —No m'ha semblat que fes cap mal dient això... —No, però, miri, quan veig que em pugen una colla de negres d'aquests ja em poso en alerta, sap? Suposo que ha sentit a dir que cada dos per tres hi ha cops a la línia... La setmana

passada mateix van apallisar un col·lega meu perquè volia cobrar bitllet a un parell que van pujar-li de polissons. Quimi Muntada va començar a veure que el tren no era tan diferent com el taxi. ¿Quants col·legues taxistes hi havia que s'havien fet posar una barra de ferro prop del fre de mà per si calia defensar-se d'una mala envestida? Esclar que no era el seu cas perquè mai no li havia passat res, tret d'allò d'avui amb el taxi al carrer Pelai, i aquestes coses fins que no les toques de prop no les valores. Si fa no fa com li passava al revisor. —Mitja dotzena de punts, sap? —va ratificar el revisor. —Ah! ¿O sigui que els accidents de treball fan pujar punts de categoria? —No, home... Mitja dotzena de punts aquí, al front... Dels cops que li van propinar el parell de morenos. —Doncs, està ben malament l'ofici... —va compadir ara Quimi Muntada, després de comprovar que havia badat. —Miri, ¿què li he de dir? Tothom passa les seves. Si a mi m'ho haguessin dit quan de jove feia la línia, potser hauria escollit una altra cosa. Aleshores... oh!, aleshores era una delícia. Pujàvem i baixàvem de Vilatxuiga en una escapada! A vegades, la Cris, l'amigueta, baixava amb mi al tren i ens ho passàvem bomba! Només li diré que, si podíem, agafàvem un vagó llit com el que vostè ha vist ara allà dins! —li va

picar l'ullet i li va donar un cop al braç—. ¿Ja m'entén, oi? —No tothom pot anar en lliteres de primera —va dir Quimi Muntada que no li sorprenien les aventures del revisor acostumat a les faules del col·legues de taxi. —Ja ho pot ben bé dir, col·lega, ja! ¿Què? ¿Fem una cerveseta? Vinga, home! Tinc influència amb el barman del restaurant i aquí tot estàen calma, per ara. —És que... —va intentar de dir alguna cosa. El cistell li feina nosa. El revisor se'n va adonar. —¿Vol que li guardi, jo? —No, gràcies —ho va dir de pressa. No estava decidit a perdre el cistell, el paraigua i la dàlia ara que havia fet el pas i l'arrossegava des de la sortida de la sala d'espera. Si el deixessin tranquil, el que podria fer és mirar dins el cistell i comprovar si hi havia alguna cosa que valgués la pena i que li permetés sortir del pas fins arribar a la caseta. —Com vulgui, home. Apa, ¿m'acompanya? Quimi Muntada anava a dir que només una cervesa sola. Però es va sentir un crit en un dels departaments i el taxista el va reconèixer de seguida. —L'espia helvètica! —va cridar Quimi Muntada. —¿Què vol dir? —va saltar el revisor que s'acabava de calar la gorra. —És la veu de la dona que tenia asseguda al meu davant... —anava a dir d'una bruixa que fa d'espia a suïssa, però va veure que no es

podia precipitar en excés de confiança. A més, la dama havia sortit al passadís, buscant el revisor com una desesperada. I despertant tot el passatge evacuat que també començava a treure el cap per les portes corredisses de tots els departaments. —A veure, ¿on és el revisor? ¿No hi ha revisor en aquest tren? Vull parlar amb el revisor! Nosaltres som persones. Tenim els nostres drets! Tenim gana! ¿On ens porten? ¿Els refugiats i evacuats han de tenir un mínim d'atenció i això és inhumà! Se'ls va acostar. Quimi Muntada es va convèncer que la serenitat que la dama pretesament suïssa havia demostrat fins ara només era aparent. Encara portava la novel·la a la mà, amb el dit índex dins la pàgina que devia haver acabat de llegir abans que perdés els estreps. Alguns dels passatgers semblava que li començaven a fer costat aixecant la veu i encoratjant-la en la seva croada de revolta. El revisor la va veure venir cridant pel passadís i Quimi Muntada, també. Expressament, l'home de la gorra, que s'havia posat vermell i havia pres aire per tallar de soca-rel el primer brot de violència, li havia demanat de fer un pacte i, per una altra part, la infiltrada helvètica no li havia caigut gens bé des del primer moment.

11 LA CONXORXA DEL REVISOR DE L'EXPRÉS LA TOPADA al passadís va ser inevitable. —Ah!, mi-te'l!, el de la dàlia! —va cridar la dona quan el va veure al darrere del revisor amb el cistell. —Senyora, calmi's! Li demano que es calmi i que entri al seu departament! —s'esgolava el revisor, imposant l'autoritat. —¿Que em calmi, diu? ¿Això és el que ens donen perquè avui és dia blanc? ¿No ha vist la cara de desganada que comença a fer la gent? ¿I aquella mare amb la criatureta no li fa llàstima? ¿Es pot saber per què els passatgers del nostre tren no poden fer ús de la cafeteria com els altres? Quimi Muntada ho observava des de darrere, prudentment distanciat del focus de revolta. La vella suïssa se'l mirava com si hagués estat ell el provocador de l'epopeia ferroviària d'aquella nit.

—¿I vostè? Sí, vostè, gata maula, nyeunyeu! ¿Que no en té prou de ser un racista que al damunt és un aliat de tots ells? —Senyora, prou! Ara arribarem on hem d'agafar el nostre tren i tot s'arreglarà! —cridava encara el revisor perquè el sentissin tots. —No arribarem enlloc mentre abans no hi hagi hagut pa i llet per a tots els passatgers! O això, o faré una denúncia a la Creu Roja Internacional! —continuava ara en un to que semblava que havia de posar en alerta el revisor. —¿Pa i llet? ¿Que es pensa que és un hospital, això, senyora? —va perdre el control ara el revisor. —Prou que me'n portaves a la llitera i com t'agradava anar al vagó llit quan baixaves de Vilajuïga, eh, doner! L'acusació va caure com un xoc sec al passadís de l'exprés. Només Quimi Muntada va entendre totes les conseqüències d'aquella afirmació. Només ell entenia la baralla entre el revisor i la que havia pres per una espia suïssa. Els altres van entrar en una fase d'expectació. L'espectacle havia començat a entretenir la gana dels passatgers que ja prenien la dona per una tarada, afectada per la claustrofòbia de massa hores de tren. —Cristi, calla o et fotré daltabaix de l'exprés en marxa! El revisor s'havia desbocat del tot. Quimi Muntada va veure que la seva intervenció no amainaria els ànims de la parella. Ara entenia l'interès de la dona per ell quan

havien anat l'un davant de l'altre i li havia dit que anava a Vilajuïga. La conversa sobre la plantació de dàlies no era sinó només una excusa per enllaçar amb el seu món de joventut que ja era passat. Però es veia d'una hora lluny que era una dona de coneixements, i el revisor semblava massa rudimentari per a una senyora d'aquella aparença. Se'ls va acostar per estar-hi més a prop si calia evitar qualsevol disbarat. La resta de viatgers només havia fet cabdells entre vagó llit, Cristi, pa i llet, gata maula i poca cosa més, però els més espavilats ja havien començat a lligar caps. —¿Series capaç, bandarra? ¿Tindries la sang freda de fotre'm a la via havent-hi totes aquestes dones i criatures aquí morts de gana? Així és com compleixes amb la teva obligació! Emportant-te el primer que se't posa a tret a la llitera de primera classe, eh, eunuc mitja cerilla? Ara, Quimi Muntada buscava un lloc o altre on posar-se. Tots els ulls dels passatgers s'havien clavat en la seva imatge i no paraven de comparar el seu posat despenjat amb el cistell i la flor vermella. I ell acabava de lligar els pocs caps que li quedaven del conflicte. —Cristi, calla o cridaré l'inspector del tren! —¿Quin inspector? ¿El marieta de la dàlia, potser? ¿Tens debilitat pels que són de Vilajuïga, eh?

—¿I tu pels negres de la costa, meuca? —¿Què tens a dir dels negres, eh? ¿Què t'han fet els negres? ¿Que no volen tractes al vagó llit de primera amb un revisor de tercera, potser? La cosa havia arribat a extrems que només podia aturar una frenada d'emergència del comboi. Però l'exprés continuava la seva marxa sense fer cas de la discussió del revisor i la dona de Vilajuïga al passadís del vagó. Quimi Muntada havia anat desapareixent del punt de mira més compromès i esperava amb candeletes que el comboi arribés a l'estació on havien de prendre el tren que definitivament pujaria a casa. El revisor havia anunciat a tothom que aquella dona era una boja que sempre feia la mateixa línia entre Vilajuïga i Barcelona i que la seva mania era crear conflictes amb tots els revisors de la companyia. —No en facin cas! —deia, posant-se el dit al pols del front—. Està com un llum! El seu marit era un espia britànic que ho va perdre tot al joc i es va instal·lar a Vilatxuiga! Està boja! La companyia ferroviària se'n responsabilitza! Aquesta afirmació, venint d'una autoritat amb uniforme, va sembrar una altra ombra de dubte sobre els fets viscuts per la gent del vagó.

Però des d'aquell moment ja no hi va haver el mateix ambient de calma tensa amb què s'havia fet el viatge de rescat des de la via tallada al pont dels manifestants. Només va esborrar-ho tot l'entrada al vagó d'un home amb aspecte de pensionista que va reclamar la seva atenció a tots els viatgers. —Bona nit, senyores i senyors... —va cridar perquè amb una sola vegada enllestís tot el vagó—. Perdonin que els molesti, senyors. Sóc pensionista i he d'anar a Alacant. He agafat l'últim exprés que hi havia aquesta nit per una urgència familiar i m'he trobat que vaig amb retard. Perdonin la molèstia una altra vegada, senyors, però de diners no me'n falten —va brandar un feix de bitllets de mil mentre ho deia—. Però no puc acabar de pagar la tarifa de suplement de la llitera i, si no puc sortir avui cap a Alacant, no podré estar amb els meus fills que estan passant una desgràcia molt grossa allà baix... Va fer una pausa que va servir perquè uns habituals de la línia diguessin a mitja veu allò que Quimi Muntada ja es temia. —¿Aquest no explicava el mateix la setmana passada en direcció a Perpinyà? L'home va continuar el seu sermó i va passar la mà pels diversos departaments. Ni que no en tragués res, donava les gràcies igualment. Quan va passar pel costat de la dona de Vilajuïga, casada amb un exespia britànic, va fer-li l'ullet.

El revisor havia desaparegut del vagó. Ningú, en la penombra del passadís del cotxe de l'exprés, es va adonar d'aquell detall, però Quimi Muntada en va tenir prou per lligar tots els caps que tenia per lligar. ¿Aquell pensionista tenia uns trets britànics dissimulats per les arrugues dels anys? ¿El revisor i la dama de Vilajuïga estaven en contacte amb el fals pensionista que necessitava diners per anar a Alacant? Es va distreure dels pensaments. L'exprés afluixava la marxa i es veien llumenetes com si s'acostés una estació prou important. Uns quants dels passatgers es van abocar a les finestres del passadís per descobrir on arribaven. Ell també ho va fer. El tren s'havia aturat en un baixador on l'estació estava tancada. No va poder llegir el rètol, però va tenir prou temps de distingir la dona de Vilajuïga i el pensionista, corrent per baix a les vies cap al darrere de l'edifici. En una de les portes del vagó, amb un pilot verd, el revisor feia el senyal d'arrencada al maquinista. L'exprés va fer un senyal de sortida que va tallar el silenci de la nit i tothom va tornar a dins amb un deix de desànim per la parada frustrada.

12 EL RÀPID DE PARÍS CONVERTIT EN RODALIES L'EXPRÉS VA ARRIBAR a una estació veïnal de Barcelona on els rails s'ampliaven. Estaven en un nus important i Quimi Muntada va pensar que ara devien arribar al punt de transbord per al tren definitiu. L'avís de l'informador dels altaveus els va arribar a través de les finestres del vagó, després dels senyals acústics de rigor. —Estació Comtal. Informació. Tren exprés procedent de... —el que parlava va fer una pausa i es va sentir un xiuxiueig com si fes algunes consultes en veu baixa—. ...procedent d'origen i amb destinació a París, línia Girona, Figueres i Portbou, es troba aturat a la via 15 i sortirà en breu. Tothom va pensar que no era el seu. Els senyals acústics es van repetir i dins el vagó es van sentir uns quants xists! reclamant inútilment un silenci que aclarís la incògnita. —Estació Comtal. Repetim informació. El tren exprés que es troba a la via 15 amb destinació a París s'aturarà excepcionalment a

totes les estacions i baixadors del recorregut... La composició del tren és de vagons de primera classe amb llits, vagó restaurant i cafeteria. Els senyors viatgers que havien d'anar a Portbou amb un tren especial han de continuar agafant aquest tren en els vagons de segona classe amb departaments de lliteres, que es troben a la cua del tren. Repetim. Tren amb destinació a París, línia... La veu es va ofegar per l'escàndol dels viatgers del vagó. Quimi Muntada no es va lliurar de l'excitació que envaïa els seus col·legues de viatge. Alguns, endormiscats per la nit, havien agafat d'esma els equipatges i es disposaven a baixar del comboi per buscar el tren especial que els havia de portar al seu destí. Es van produir comprensibles moments de desori. Els que havien entès que el tren exprés amb el qual anaven es transformava excepcionalment en un tren de rodalies que s'aturaria a tot arreu intentaven convèncer de fer tornar els que abandonaven el tren a la recerca del seu comboi especial. A baix a les andanes, alguns dels empleats dels vagons de primera classe de l'exprés observaven el desconcert i esperaven esdeveniments. Els responsables dels dings dongs acústics, veient segurament que no s'explicaven prou bé, van repetir la informació, però encara es va embolicar més perquè els que havien entès que l'exprés era el que retrocedia i anava una altra vegada per la direcció que

havien vingut ara interpretaven que aquest només era de primera classe i que havien d'anar en lliteres fins a Portbou. Van proliferar els primers insults entre membres d'una mateixa família provocats pel nerviosisme. I després les tensions i els improperis es van escampar entre membres de diferents grups familiars que ja havien començat a fer amistat per les circumstàncies del viatge. El revisor en plaça del comboi d'evacuats, el mateix de la conxorxa amb la dama de Vilajuïga, havia desaparegut de l'exprés. I a l'altra banda de l'andana, dotze vies més enllà, uns quants viatgers escadussers i els quatre empleats de l'estació contemplaven l'espectacle de pujades i baixades que semblava un formiguer que hagués estat trepitjat sobtadament alertant tota la colònia de petits insectes. Finalment, el factor de guàrdia a l'estació Comtal va travessar les vies al dret i es va situar a l'andana de l'exprés amb una llanterna de senyals. Es dirigia als fugitius i els que havien abandonat l'exprés dominats per la confusió. —Aquest és l'exprés que va a París! —cridava aixecant els braços en direcció a França. Els viatgers ho van veure clar. L'home els volia dir que tornessin a enfilar-se al vagó, que aquell era el tren que continuaria amunt cap als pobles del seu lloc de destinació.

—Aquest és l'exprés que es transforma en especial fins a Portbou! —repetia el factor. Les preguntes es van multiplicar per cent. Tothom es volia assegurar de la seva destinació. —¿S'atura a...? —¿Al baixador de... també? —Sí, sí, a totes les estacions i baixadors! —repetia l'home de la gorra i el fanal, mirant el rellotge i amb un xiulet als llavis a punt de fer sonar. —Els expressos no paren mai al baixador de... —deia encara una dona que, per l'edat, semblava experimentada en la ruta. —Tant hi fa, senyora. Pugi i baixi i vagi cap a casa! —assegurava el factor com un oficial de repatriació. Quan l'andana va quedar deserta de paquets i viatgers, els revisors de primera i vagons llit van pujar als seus cotxes. Els senyals acústics van tornar a sonar per advertir que aquell famós tren exprés de París sortia immediatament de la via 15. Era l'últim avís. El xiulet va eixordar els qui estaven més a prop de la finestreta des d'on, a sota, havia xiulat el factor de guàrdia. El maquinista va respondre des de la locomotora amb un potent esbufec i el tren va iniciar una marxa lenta deixant enrere els punts de llum de l'estació Comtal. Quimi Muntada va pensar que viatjar sol és un avantatge. Havia vist el tràfec de les altres famílies. En canvi, ell i el cistell no feien nosa a ningú i anaven on volien. Quan ho expliqués a la

Maribet, aquella nit, no dormiria de pensar tot el que havia fet per arribar a Pedret i Marzà. Havia trobat un seient en un dels departament de segona classe. Els passatgers s'havien anat distribuint per una estranya atracció amb grups d'estació de baixada. Els qui no havien caigut adormits conversaven animadament, amb una inesperada alegria propiciada pel fet de pensar que l'exprés havia burlat els manifestants que protestaven pels aiguats de la rierada i que ells arribarien a casa abans de la fosca nit. La porta del vagó es va obrir per la banda que comunicava amb el restaurant de primera. I van entrar dos revisors, suats, en cos de camisa i amb cara d'esverats. —Aquest exprés no va ni a València ni a Alacant! —cridaven—. Atenció, senyors, aquest exprés no va ni a València ni a Alacant! Dels departaments va sortir un esclat de rialles que a Quimi Muntada li van semblar admirables si es tenia en compte tot el que havia viscut en poques hores aquella gent. —No riguin i baixin a la pròxima parada si anaven a València i Alacant! —repetien els dos empleats amb posat d'atrafegats. —Però si nosaltres anem a Portbou! —va cridar des de dins del departament una veu d'home—. Alacant és a l'altra banda! —Nosaltres ja sabem per què ho diem! —van avisar els dos empleats mentre desapareixien per l'altra porta del vagó i

entraven repetint la mateixa consigna al vagó següent. Animat pels crits dels empleats i empès per la fresca de la nit que ara ja es començava a notar a través de les finestres obertes de bat a bat, l'exprés semblava que havia reforçat la marxa i enfilava decidit el seu objectiu.

13 UN CORLEONE AMB GUANTS, BIGOTI I GAT

QUAN LA MARXA no preveia més ensurts, Quimi Muntada, que havia sortit a prendre la fresca al passadís, nerviós per saber com distingiria la parada de Vilajuïga en la fosca, va veure entrar una altra vegada dos revisors per la porta de primera. Un d'ells era el que l'havia atès quan s'havia instal·lat com un senyor al departament de vagó llit. Van reclamar l'atenció de tots els passatgers. —Bona nit, senyors... —Bonaaa niiit!... —es va sentir ara, a cor, des de dins els departaments a la vegada que es veien guaitar alguns nassos tafaners. —Bueeenooo!... —va fer un dels revisors—. Ara aquest tren anirà parant a tot arreu fins a Portbou, que és la ruta que vostès havien de fer. No es distreguin perquè no tornarem enrere si en queda algun dalt —va advertir mentre el seu company prenia nota del nombre de passatgers que hi havia a cada departament.

Van atendre encara alguns dubtes de viatgers insegurs del seu bon camí. I van recomanar que anessin vigilant les parades per poder fer les aturades amb el màxim de rapidesa possible. Tot va tornar a la calma, esperant la primera parada amb un bategar del cor per comprovar si el que els havien promès, tant el factor com els revisors, es complia. El revisor que havia parlat atentament amb ell al vagó llit el va tornar a reconèixer ara. —¿Què? Ja arribem a Vilajuïga, oi? —Encara falta una mica... Tant d'amunt i avall... —¿Com tenim la dàlia? —va fer l'home. Quimi Muntada va deixar veure el cistell, ara amb una certa tebior de galtes. Els que seien al departament havien mig obert l'ull que tenien tancat mentre feien veure que dormien i estaven al corrent de la conversa. —¿Vol venir al vagó llit, home? Prendrem una llauna de cervesa que tinc a la nevera portàtil... Ara sí que tots els del departament van obrir els dos ulls de bat a bat i es notava que havien posat en acció les orelles de llebrer. El negre del primer tren, que li havia tornat a aparèixer al departament d'ara, i que no s'havia saltat res de la discussió al passadís de l'exprés entre el revisor que havia desaparegut i la dama helvètica, va fer petar la llengua i va remugar una altra vegada alguna cosa

incomprensible entre llavis, però que Quimi Muntada va interpretar com un rebuig similar expressat amb uns fonemes acostats a marieta. —Vinga, home, agafi el cistell i vingui... Fins a Vilajuïga hi ha un tros, i aquesta dàlia li arribarà pansida... ¿Com es podia negar a un oferiment com aquell del revisor si ell ja coneixia que cada gremi tenia de tot i que a vegades l'amabilitat en excés es confon amb altres intencions? I, a més, ¿quantes vegades més faria aquell trajecte fins a Vilajuïga en tren si d'una manera o altra hauria de prendre la decisió de continuar amb el taxi i necessitaria una nova mona negra i groga? ¿Quina importància tenia el que pensaven els altres cinc del departament que no aclucaven l'ull vigilant només les seves reaccions que els completaven l'espectacle del passadís amb els improperis de la dona de l'exespia i el revisor desaparegut? Va agafar el cistell amb el paraigua i la dàlia i va sortir al passadís del vagó mentre el revisor li obria la porta perquè passés al davant. El departament dels revisors, a tocar del restaurant, tenia una tauleta i totes les comoditats. —Ens hi passem mitja vida! —va exclamar l'home a Quimi Muntada—. Així ens fa l'efecte que som a casa. Va treure un parell de llaunes de cervesa del frigorífic de càmping. I va tallar unes rodanxes de fuet i embotits.

—Això és un pacte entre el col·lega i jo. En nits d'agost com la d'avui si no prens precaucions, sap... Piqui, piqui! El revisor es va presentar i li va preguntar pel nom. Quan va anar a la pica del lavabo per remullar-se les mans i la cara, es va acostar a la dàlia i va espolsar les gotes d'aigua que li rajaven de les mans. —Amb el tràfec encara se li morirà pel camí! —Comença a fer una altra cara —va dir Quimi Muntada. —La farà feliç! Una flor sempre fa contentes les dones! Van fer petar la xerrada mentre l'exprés anava fent aturades i reprenia la marxa sense cap entrebanc. Quimi Muntada li havia explicat que se n'anava un mes de vacances, però no li va dir res del taxi robat. En el fons no volia arribar a admetre que havia pispat el cistell amb el paraigua i la dàlia del vestíbul de l'estació de Sants, però li feia angúnia d'estar amb el cos del delicte allà mateix, beneït a més pel revisor, que representava dins el tren, l'autoritat de més pes. —Miri, ja estem entrant a Girona! —va dir en sec el revisor—. Ara comença la feina, per nosaltres. Si no tenim prou llençols, si fa massa calor, si l'aigua no raja... No sap com arriben a ser els viatgers de primera classe!

Prou que ho sabia. Estava fet a tot al volant del seu taxi que considerava de primera fos quin fos el client que l'aturés. Però, a pesar d'això, va pensar que aquells revisors eren uns privilegiats. Picar quatre bitllets. Posar les lliteres en ordre. Distribuir els passatgers. I reposar tota la nit fins arribar a París. ¿Quan ho podria fer això, un taxista? —Amic meu, en sap greu però l'he de deixar. No, no cal que es mogui de per aquí. Miri, aquest departament del costat no s'omple fins a Portbou. Vostè ja haurà baixat a Vilajuïga. Ja l'avisaré. Ara no trigarem gaire. Posi's còmode, home. Viatgi bé, ara que pot. L'exprés va parar a les naus de l'estació de Girona. Es va fer la llum als departaments del vagó i, a Quimi Muntada, li va semblar que tot començava a rutllar d'una vegada. L'altaveu de l'estació anunciava una parada de deu minuts per unes qüestions de tràmit. I demanaven que no es mogués ningú dels seus departaments. Al mateix temps, el passadís del seu vagó llit va ser envaït per un personatge amb pinta de mafiós, amb un bigoti negre, uns guants de rebentacaixes i un gat petit als braços. Darrere seu, una dona més aviat jove i una altra de rostre bellíssim, que semblava la seva filla, l'acompanyaven submissament. Dos pinxos van aparèixer darrere. En plena nit portaven ulleres fosques i s'encarregaven de l'equipatge. No van parar de mirar amunt i avall de l'andana mentre l'exprés estava aturat.

El Corleone amb bigoti, guants i gat va entrar al seu departament, el del costat que li havia deixat el revisor a Quimi Muntada. La que li havia semblat la dona acompanyat el va mirar per damunt les espatlles. Els dos pinxos van pujar també al comboi i van donar una ullada a tot el passadís. Van entrar els equipatges al departament, i els que no hi cabien els van entaforar al departament següent, que devia ser el que havien d'ocupar ells dos. Quan Corleone i la seva família havien tancat el departament, els dos pinxos no van parar de recórrer el passadís del vagó de dalt a baix. Obrien les portes dels departaments que estaven tancats i miraven dins. Obrien la porta dels lavabos i els armaris dels quadres de llums. Amb les mans enguantades, posaven els llargs dits per tots els racons i forats de la carcassa del vagó. Quimi Muntada, que ho observava per un filet de la porta, es va envalentir i va sortir al passadís on va topar amb un dels dos guardaespatlles. —Entra a dins i a dormir! —li va dir amb una empenta. El tren va fer una sacsejada com si hagués empalmat un parell de vagons més i es va tornar a aturar. Era en el mateix moment que uns quants agents de la policia de duanes de l'estació de Girona ja s'havien enfilat a l'exprés pels vagons de segona. Quimi Muntada va tenir la sensació que Vilajuïga tornava a ser eternament lluny.

14 HI HA UN SOSPITÓS AL VAGÓ DE LLITERES ELS AGENTS picaven amb els nusets dels dits a les portes dels departaments. Havien ocupat l'exprés i el recorrien de dalt a baix buscant algú que, si s'havia de fer cas del desplegament, devia ser altament perillós. L'enrenou se sentia des del vagó on Quimi Muntada esperava esdeveniments després d'haver rebut l'empenta d'un dels pinxos del Corleone del gat. Va sentir uns copets suaus a la porta de la seva cabina. Li va fer un salt el cor. Va tenir la sensació que estava desproveït de tot. Despullat. A l'abast dels elements. Va empassar saliva i va obrir. —Deixi'm passar! Sigui bon nen! La filla del presumpte Corleone, la noia que a Quimi Muntada li havia semblat fascinant des del primer moment que l'havia vista pujar al vagó, feia força tempetejant amb la porta del departament entreoberta. —Sisplau... —va insistir. Quimi Muntada va cedir.

¿Què hi podia perdre? Sabia que estava abusant de la confiança que havia dipositat en ell el revisor del vagó de lliteres. Sabia que no tenia cap dret ni a obrir la porta. Sabia que la feblesa de deixar entrar la filla de Corleone al seu departament era un acte furtiu que li complicaria la vida, o com a mínim, la nit. Però va tancar la porta i es va trobar amb ella a dins. Fit a fit. Esculturalment alta. De trets finíssims. Amb un vestit negre estret i molt curt. Un cabell deixat anar. I una mirada de filla de Corleone que li penetrava com una fiblada. —¿Què vol de mi? —va fer Quimi Muntada com un adolescent sorprès espiant en un sex shop. —Res. I tot —va fer ella posant-li un dit als llavis i demanant-li que no parlés alt. —Això no m'agrada. El seu... —va dir Quimi Muntada. —¿...papà? És el papà, sí. I ella... la seva amigueta. El gatet és meu, però el porta sempre el papà. —¿I el parell de goril·les? —va dir Quimi Muntada que ja se sentia més asserenat però encara es recordava de l'empenta d'un dels dos pinxos. —¿Els dos assistents del papà...? Són el Como i el Maggiore. Bons brivalls. A Quimi Muntada els dos noms li van recordar els de llacs alpins italians... Però només els sabia dir si els recitava escolarment sencers: Como, Maggiore i Garda! Els va recitar mentalment.

—I ara em dirà que l'amigueta del seu papà es diu Garda! —va fer en un inesperat to detectivesc que ni ell mateix es coneixia. —Ja veig que té sentit de l'humor —va dir ella dibuixant un somriure sobre uns llavis de línia Pretty Woman. —Li hauria de preguntar què la porta al meu departament, senyoreta... —¿Li faig nosa? El papà i l'amigueta tenen feina, sap? I a mi no m'agrada fer d'espelma... A més, el vagó està massa ple d'homes amb armes... Em poso esquizofrènica quan veig revòlvers... Em poso a xisclar de la mateixa manera que ho fa una criatura quan veu un ratolí... Necessito que em protegeixin com una nena petita! No es pot dir que Quimi Muntada fos un gran home de nit, però havia fet el taxi nocturn una temporada i s'havia trobat amb clientela de tota mena. Fins aleshores estava segur que s'havia anant fabricant una cuirassa prou resistent per a casos com aquells. Però no havia previst que les temptacions canvien si les reps en una carrosseria de taxi o en una cabina de vagó llit. Les últimes paraules de la filla del Corleone li havien fet una fiblada massa endins. Una fiblada de por i de desig a la vegada. —¿Què puc fer jo per vostè, pobre de mi? —va dir, a la vegada que s'adonava de la ridiculesa del cistell amb el paraigua i la dàlia al damunt d'una de les lliteres.

—¿És seu? —ella també l'havia acabat de veure. —Sí... —va titubejar Quimi Muntada. —M'agraden tant les flors! —va exhalar la vampiressa, provocant-se un remolí per tot el cos. —És una dàlia... —Oh!, una dàlia!... Les dàlies em recorden el jardí que el papà tenia quan jo era petita a la casa de San Vito, a Sicília, sap? —Ah!, ¿són de Sicília? —va fer Quimi Muntada satisfet pel seu bon ull. —El papà sí. Ella... és una mala pècora de Roses... —No està bé que parli així de l'amiga del seu papà. —No, esclar. ¿Hauria de dir-li mamà, oi? —se li va acostar mentre Quimi Muntada, maleint-se ell mateix, reculava instintivament una mica. La filla de Corleone li va posar uns dits llarguíssims damunt el cos de camisa, sobre el pit. —Sisplau... ajudi'm... Ara veig que el destí m'ha portat a la seva cabina, però aquí dins em sento com si em trobés jo mateixa... Aquesta dàlia li dóna un toc tan... sensible... tan comprensiu... tan protector... el necessito! —Senyoreta, per favor... Poden venir i... —¿...i què? Estic segura que vostè no dubtaria gens a treure la cara per mi. Que lluitaria, si convingués, amb aquest paraigua obert fins que fes caure a terra qualsevol ogre

salvatge que volgués violar la cabina. Digui'm que sí! Ho necessito tant! Quimi Muntada va dir que sí. Però molt fluixet perquè els llavis de Pretty Woman s'havien aproximat a rasar dels seus. Van ser només uns instants. Quimi Muntada havia tancat els ulls. Potser per no veure's ell mateix. En la penombra de les parpelles premudes se li aparegué com una llampegada la Maribet amb bata blanca del laboratori de xips i un entrepà embolicat en paper d'alumini. Li somreia des de la finestra de Pedret i Marzà. L'exprés passava a tota velocitat per la via que era a poca distància de la caseta. Ell continuava sentint els llavis de la filla de Corleone que li tallaven la respiració. Els trucs a la porta de la cabina van ser violents. Secs i ràpids. Es veu que tenien pressa. I el pestell del pany, que la nena devia haver passat sense que ell se n'adonés, es sacsejava pels qui forçaven la maneta des de fora el passadís del vagó. La veu va ressonar a tocar de la placa plastificada de la porta. —Obrin!... Policia!... Obrin la cabina! Pretty Woman es va desfer de l'embolic amb uns ulls de fera acorralada. Quimi Muntada es va passar la mà pels llavis per despertar-se del bes de la filla de Corleone. —M'has fotut en un mullader, nena! —va dir Quimi Muntada que ja es veia entre la pistola i la paret.

15 EL TRAFICANT SENSE DOCUMENTACIÓ ELL MATEIX va anar a obrir. Despenjat com estava. Els dos agents van llençar la mirada dins la cabina. La vermellor encesa de la dàlia i els llavis de la filla de Corleone donaven un to singular a la vulgar i freda decoració dels departaments del vagó llit. Els policies van distreure's uns segons de la seva autèntica missió. —¿Viatgen plegats? —van preguntar mentre una altra parella d'agents treia el cap per la porta. —Sí! —va dir ella. —No! —havia dit ell a la vegada. —Vaja, vaja!... —va fer el policia que portava la veu cantant—. ¿No ens posem d'acord, parelleta? La filla de Corleone es va posar a plorar i va deixar caure unes llàgrimes que no van compadir Quimi Muntada. —Poca-vergonya!... Doner!... Enganyanenes! —va dir entre sanglots, a la vegada que se li desfeia el rímel i el vermell dels llavis perdia part de l'encant com si la imatge fascinant s'anés desglaçant a poc a poc.

—¿Què diu? —va cridar Quimi Muntada esverat—. No se l'escoltin, agents! És la filla del papà Corleone i jo... —Ei, alto! Anem a pams! —va fer el policia, que ja veia que l'aturada de l'exprés no havia estat cap mala pensada. —Agent, li prometo...! —va intentar de dir Quimi Muntada. —A callar! Vejam... senyoreta... deixi de plorar... —es veia que era un policia avesat a trobar-se amb disgustos similars perquè no va cedir a treure's el mocador de butxaca—. ¿On va amb l'exprés? —Enlloc, agent —va dir ella tallant en sec el raig de llàgrimes—. Aquest malànima m'ha promès que aniríem a París... Que viatjaríem en aquest vagó llit de classe bona... Que el món seria només per a ell i per a mi... I a la primera de canvi, nega que viatgem plegats... —va tornar a sanglotar. —És a dir que no són parella formal... —va fer el policia que volia anar al gra. —Ara ja no, agent. Avui, a la piscina de l'hotel, deia que hauria estat capaç de llençar-se a l'aigua i no respirar durant tot el dia ni que s'ofegués si ho feia per mi... És un doner... I un trafica... que mou tot el cos de policia darrere seu! —Agent, li asseguro que jo... —Quimi Muntada no ho va dir amb gens de convicció. —¿Quina edat té vostè, senyoreta? —va fer el policia, que no parava de fer conjectures i

sabia, per experiència, que buscant sardina trobes un lluç. —Disset acabats de fer... —va fer ara la filla de Corleone, amb un posat de nena d'escola. —¿Menor, eh? —va exclamar el policia clavant la mirada sobre Quimi Muntada que s'havia deixat caure assegut a l'espona d'una de les lliteres, al costat mateix del cistell amb la dàlia. —No tant com és això, agent —va fer ara la nena que veia que tenia la partida guanyada. —Mmm... Vostè, aixequi's... ¿Viatja en aquest departament tot sol? L'assumpte de la nena i les promeses a la piscina de l'hotel ho deixarem per a més endavant —va amenaçar el policia. —No, senyor —va saltar de seguida la falsa Pretty Woman—. A la cabina del costat hi tenim els equipatges. El policia va fer anar dos dels col·legues a la porta del costat que estava oberta de bat a bat i no hi havia ningú. —Hi ha tres maletes i una bossa de mà, capità —va dir un dels agents. —¿De qui són les maletes, eh? —va cridar ara el policia com si es dirigís a tot el vagó sencer. —Meves, agent... —va dir ella. —S'ho emportin, doncs! —Només hi ha roba... interior i uns quants vestidets —va fer la noia. —¿Tot és seu, senyoreta? —va confirmar el capità.

100

—M'ho havia promès tant que em pensava que me n'anava per sempre... —Sergent, baixin els equipatges de la senyoreta! Suposo que es vol quedar a Girona... vist el resultat —va suggerir el policia. La noia va fer que sí amb un gest insistent de cap i deixant anar unes noves, i semblava que inesgotables, llàgrimes. —A veure... vostè... ¿on té l'equipatge? Quimi Muntada va obrir els braços en un gest de víctima i d'ensarronada. —No en tinc —va dir. —Ah, no? ¿I sense cap maleta pretenia anar amb aquesta nena a París? —Només porto això... —es va agafar al cistell com un nàufrag a un tros de fusta. —¿Un cistell amb una dàlia i un paraigua? —És un detallet per a la Maribet... —va dir Quimi Muntada. —¿La Maribet? ¿Qui és la tal Maribet? ¿És vostè, senyoreta, la Maribet? Ella va tornar a encetar una ària de sanglots. —La Maribet és l'altra! —va dir finalment. —Ja... —va concloure el policia. —Ensenyi'm la documentació —va exigir el policia a Quimi Muntada. —És que... —¿Què passa? —No en tinc... He sortit de Barcelona en cos de camisa per anar a Vilajuïga... perquè tinc la caseta a Pedret... no, a Pedret, no, a Marzà... —va recitar neguitós.

101

—Alto aquí! L'exprés té tard i vol sortir... El trobem en un departament de primera classe... No té documentació... No porta equipatge... Una menor l'acusa de corrupció... I ara vol fer perdre el temps a la policia en una nit d'agost, amb una calor que empesta, i ensarronant als revisors, que porten anys fent la via, dient-los que va a Vilajuïga, un poblet de mala mort, amb un cistell i una dàlia! Quimi Muntada va estar d'acord amb la calor que empestava. Però va desistir de dir que tot allò era una confusió. Que hi havia un error que s'aclariria si el deixaven parlar. Un dels policies començava a acompanyar la filla de Corleone a fora del departament i la feia baixar del vagó amb els equipatges que havia arrossegat un altre dels agents fins a l'andana on, els revisors del tren, i uns quants passatgers, esperaven impacients que la feina de les autoritats acabés. Quimi Muntada va intentar de cridar. —Aquí al costat hi havia papà Corleone, un paio amb guants, bigoti i gat. El gat és de la nena i la que li fa de dona només és una amigueta de Roses... Els dos goril·les que s'han esfumat m'han fet entrar al departament... I ella m'ha demanat que la protegís perquè li feien por els homes amb revòlver...! Manilles. Li van posar les manilles perquè, sense pensar-s'ho, els agents estaven segurs que havien pescat una bona peça. Cop de clau a les manilles. Els dos agents el van empènyer pels

102

esgraons de la portella de l'exprés fins a l'andana. Els senyals acústics de l'altaveu d'informació anunciaven que el tren exprés via París, que excepcionalment parava a tot arreu fins a Portbou, sortia de l'estació. Els quatre policies i Quimi Muntada travessaven les vies per damunt dels rails, aixecant la cama i a botets, forçats pel pedruscall. En una de les finestres del vagó de segona de l'exprés, el negre de la costa mirava el grup. Quimi Muntada es va girar un moment i el va veure. Encara li va semblar, des de lluny estant, que remugava entre llavis allò de marieta! El capità de policia, satisfet, portava el cistell amb el paraigua i la dàlia.

103

16 UN INTERROGATORI AMB COMPETÈNCIES EL RELLOTGE de la comissaria de l'estació de Girona marcava les dues de la nit. Quimi Muntada va pensar que ja havia esgotat un parell d'hores del seu primer dia de vacances. Encara estava emmanillat, assegut en un banquet similar als que hi ha als gimnasos. La filla de Corleone, després de declarar, havia desaparegut amb el seu cos esvelt segurament que en un vol directe a San Vito. —Li agradaven les dàlies, la mala pècora! —es va dir Quimi Muntada. No havia tingut oportunitat de declarar. Ni d'explicar que l'havien pifiada de mig a mig. Que els que buscaven se'ls havien escapat mentre s'embadocaven amb ell. I que la presumpta nena menor d'edat havia estat l'ham per poder fer fugir la família dels Corleone amb gatet inclòs. Un agent el vigilava de prop. Ja ho havien dit. Era perillós. No se'l podia deixar de petja. I el capità de guàrdia volia tancar la seva nit de servei amb un descobriment gloriós. —Quan sàpiga que Quimi Muntada és un vulgar taxista de Barcelona a qui han acabat de

104

robar el cotxe aquesta tarda caurà de cul! —va pensar ara. El capità i un dels agents van sortir del despatx interior i el van fer passar amb les manilles posades com un delinqüent encalçat després d'una persecució. —Hi ha problemes... —va començar el policia com si fins aleshores tot hagués estat una bassa d'oli. —Ah... —va fer, exhaust com estava, Quimi Muntada. —Problemes de competències, entén? —Sí, senyor. Tot allò dels municipals, els mossos d'esquadra, la guàrdia civil... —va dir com un noi aplicat. —Molt bé... Ja veig que sap de què va. Els de la caserna de la guàrdia civil de duanes s'interessen pel seu cas. Quimi Muntada va fer cara d'estranyat. Apareixia una nova circumstància a la seva cursa d'obstacles camí de Vilajuïga. El policia en cap va continuar l'explicació. —És a dir... Nosaltres, jo i els meus homes, tenim la pensada de paralitzar l'exprés perquè hem tingut una filtració... i ara ells es volen emportar el pollastre! Va entrar un dels agents amb el cistell de Quimi Muntada. La dàlia no tenia la mateixa frescor que abans, però no havia canviat tant l'aspecte. —Aquí no hi ha res delictiu, capità —va dir en un to de decepció que va fer sentir una certa alegria al taxista.

105

—Merda!... —va remugar el policia—. ¿On va amb aquest cistell pel món, home? —Jo ja li he dit que... —Vostè, per ara, no ha dit res, ni dirà res... Fins que no arribin el parell de tricornis i ens repartim el pastís! Era claríssim. S'havia convertit en un pastís. Més aviat en un refresc per apavaigar la calor de la nit. I estaven disposats a fer-lo arribar tard a Pedret i Marzà, ara que un exprés semblava que estava decidit a aturar-s'hi. Els dos guàrdies civils van arribar al cap de mitja hora en un dels cotxes patrulla que van aparcar al costat mateix de la dependència de la policia. Es van saludar amb el cap de policia, més aviat just. —¿Aquest és el picot? —va dir un dels guàrdies fent una ullada a Quimi Muntada. Es van embarcar en una discussió que semblava que no tingués acabament. El policia en cap defensava que havia estat una operació en ruta. I el cap de la guàrdia civil al·legava que quan es fa una operació així dalt d'un exprés en territori duaner, i de Girona a Portbou es veu que el consideraven duaner, els tocava a ells. —...i molt més amb un cistell sospitós pel mig! —va concloure el guàrdia civil. —Del cistell oblidem-nos-en... —va aclarir el policia en cap—. L'hem regirat de dalt a baix. Aquest paio no porta res al damunt. Finalment van arribar a un pacte. El picot en qüestió passaria per un interrogatori mixt, és a dir, amb els agents de la policia i els de la

106

guàrdia civil a la vegada. Tots els indicis que no quedessin clars en el transcurs de les respostes s'aclaririen després amb els interrogatoris de cadascuna de les parts segons les competències que consideraven pròpies. A les tres de la matinada encara hi estaven posats. El policia en cap no parava de repetir les dades com si no acabés de veure clara la història que explicava Quimi Muntada. Va haver de confessar que li havien pres el taxi. Un agent va sortir per fer comprovacions. Va haver de dir que el primer tren havia topat amb una manifestació. Comprovacions. Va dir també que a l'exprés havia pujat aquella família de sicilians i que li havien parat una trampa per desaparèixer de l'escorcoll de la policia. Més comprovacions. Es va saltar, perquè no volia més embolics ni comprovacions compromeses, l'anunci de La Vanguardia sobre ell mateix, i com s'havia fet amb el cistell de la dàlia a l'estació de Sants. Tothom feia cara de son. La nit se'ls tirava al damunt i Quimi Muntada es convertia en un picot poc atractiu per presentar un expedient de cara i ulls. Va entrar un altre agent amb un expedient escrit i el va posar a la taula del policia en cap. —¿Quimi Muntada, oi? —li va dir. —Sí, senyor —va repetir com un autòmat. —El taxi robat, conforme, segons els de Laietana. El tall de via de la manifestació, conforme —es va aturar—. ¿No tenia reserva de l'exprés?

107

—No, esclar —i li va ensenyar el tiquet d'anada i tornada a Vilajuïga—. Ha estat un comboi especial que ens han posat fins a Portbou. —Les dues cabines de l'exprés del costat de la seva anaven a nom de la nena amb qui l'hem enxampat... Mmm... Les reserves es van pagar amb divises en una agència... —¿Ho veu? —va dir animat Quimi Muntada. —No veig res —va respondre malhumorat el policia en cap—. Encara tenim pendent l'assumpte de la perversió d'una menor en un departament de vagó llit! En aquell moment va entrar l'agent dels informes. Va deixar-li un altre dossier ple de paràgrafs escrits a màquina. El parell de guàrdia civils en prenien nota en un dels seus blocs de ruta. —Vaja... La nena en qüestió no surt fitxada en cap hotel de Girona... Ni el nom de Quimi Muntada tampoc... Un individu sicilià, en canvi, ha passat dues nits al millor hotel de Girona amb tres habitacions ocupades. Dos dels fills de la família que els acompanyava van tenir un conflicte amb un dels cambrers... —Els pinxos! El Como i el Maggiore! —¿Què diu, home? Lucio i Stefano... Van descobrir el cambrer de l'hotel en una habitació amb la nena de l'exprés... El policia en cap va rebotre els papers. Els guàrdies civils s'aguantaven un somriure burleta pel sota el nas.

108

—Ens han volat els ocellots grossos i ens hem estat entretenint amb un picot! —va dir finalment. Quan li van treure les manilles, un agent el va acompanyar fins al vestíbul de l'estació amb el cistell del paraigua i la dàlia. Era un detall per les molèsties. Al rellotge electrònic acabaven de saltar les quatre de la matinada.

109

17 LA CAIGUDA SECRETA DE PAPÀ CORLEONE EL VESTÍBUL de l'estació de Girona estava pràcticament buit. Hi dormien alguns desvagats de nit a dins dels seus sacs. A fora, als bancs de l'andana, una colla de neteja, amb els estris escampats, feia una pausa i discutien la jugada. El van veure al darrere de les portes automàtiques, il·luminat pels fluorescents de l'estació i es van dir alguna cosa mentre es giraven tots per mirar-lo. Devia tenir mal aspecte. Es va sentir com li remugaven els budells. I va agrair per uns moments que el revisor del vagó llit l'hagués convidat a prendre cervesa i picar rodanxes d'embotits. Va sortir a l'andana principal. Li va arribar claríssima la veu del grup dels de la neteja. —Mi-te'l! Encara porta el cistell! De darrere l'edifici, just d'on hi havia el despatx de comissaria, va sortir la parella de la guàrdia civil que havia assistit a l'interrogatori de Quimi Muntada. Sol a l'andana, va fer un gest com si no se'ls volgués trobar de cara. Els de la

110

colla de neteja van observar de cua d'ull el moviment dubitatiu de l'encara sospitós. El sergent i el caporal de la guàrdia civil se li van acostar. —Perdoni, senyor Quimet... —va dir el sergent saludant-lo. —Quimi... Quimi Muntada... —va rectificar. —Ah, sí, Quimi...Veurà, ens han quedat uns dubtes que necessitem aclarir per al nostre informe de duana. —Però ara jo volia veure si hi ha algun tren per anar a... —Ho sentim molt, Quimi... Ens haurà d'acompanyar. Agafi el cistell, caporal —va ordenar a la parella. Els de la colla de neteja van deixar-ne anar una altra mentre engegaven una manguerada d'aigua enfocada a un comboi aturat en una via morta. —Aquest paio no para! —va dir un en veu baixa. —Ja li veus la pinta, si no fos pels tricornis, els de dins els deixarien anar tots quan acaben d'empastifar-los els dits —va reblar l'altre. Van creuar el vestíbul de l'estació de Girona, en direcció al pàrquing oficial on havien deixat el cotxe patrulla. El caporal va obrir una de les portes del darrere i va col·locar primer el cistell, procurant de no malmetre els pètals de la dàlia, desprès hi va fer entrar el, de nou, detingut. Els dos guàrdies es van posar davant. Conduïa el caporal i el sergent es va posar amb

111

els braços damunt del respatller com si hagués acabat de convidar un amic a donar un tomb. —¿Li deu estranyar que a dins no hàgim dit res, veritat? Quimi Muntada va assentir amb el silenci. —No es consideri un detingut, Quimi —va fer ara en un to jovial el sergent de duanes—. Però cada ofici té les seves coses i, entre nosaltres, a la policia el que és de la policia i als tricornis el que és dels tricornis! —va riure ell mateix de l'acudit del malnom que els atribuïen els agents de l'altre cos i la veu popular. El cotxe patrulla va deixar el carrer que entrava la ciutat i va anar a buscar la carretera AP-7. Quimi Muntada entrava al seu terreny, però la nit el va confondre. Va mirar a fora, i el sergent es va adonar de la seva estranyesa. —No s'estranyi, Quimi. No anem a la caserna. Baixarem en una escapada a l'estació de Riudellots. —És que jo vaig a Vilajuïga... —va dir encara Quimi Muntada. —Però un cop han tocat les quatre de la matinada... ¿eh que no ve de mitja hora? Vinga, home, tranquil·litzi's! L'afortunada destinatària de la dàlia l'esperarà... —¿Què passa a Riudellots? —va tenir esma de preguntar Quimi Muntada mentre pensava que la Maribet estava acostumada a tenir paciència si no arribava d'hora. —Ara ja ho pot saber, bon amic. Mentre érem dins amb l'interrogatori ens han telefonat de la caserna...

112

—Me n'he adonat que es posava al telèfon, sí.

—¿I oi que no se li acut de pensar què m'han dit? —Francament, no. El policia en cap em tenia prou capficat amb les seves preguntes. —Doncs, ara se li descapficarà del tot, Quimi! A Riudellots, uns membres del nostre cos han pescat un sicilià amb guants, bigoti i un petit gat als braços. Pel que sembla, quan han fugit de l'exprés, amb la confusió de la petita a la seva llitera... —No, a la llitera no... —Bé, al departament del vagó llit. Doncs, pel que es veu, amb l'enrenou han agafat el primer tren que han trobat a la via de l'andana i se n'han anat. A la primera parada han baixat amb tan mala sort que hi havia una patrulla nostra en missió de reconeixement. Pel que sigui, els han semblat sospitosos i els han cridat l'alto. Els dos pinxos i una dona han respost amb armes de foc. I en el tiroteig, enmig de la foscor, han pogut fugir. Però el presumpte papà Corleone ha caigut a les nostres mans! —Tota una pel·lícula! —va exclamar Quimi Muntada admirat per la xamba del cos. —Una pel·lícula amb final feliç, per a nosaltres, sobretot, que hem trepitjat el negoci de la nit als de la comissaria. —¿I amb mi què volen fer? Jo no hi tinc res a veure. L'interrogatori ho ha deixat clar... —Vinga, no se'ns arronsi ara i sigui un bon col·laborador de la benemèrita, Quimi Muntada.

113

Només cal que ens identifiqui el sicilià que té retingut la nostra patrulla a Riudellots. Digui'ns o confirmi'ns si és aquell a qui vostè anomenava papà Corleone i testimoniï sobre si ha pujat a l'exprés quan vostè hi era. No necessitem res més i se'n podrà anar cap a casa tranquil·let. ¿Només això? El taxista es va malfiar que la seva col·laboració acabés allà. ¿Havia dit Riudellots? Només pronunciar el nom ja li venia mal d'estòmac. Era un nom que presagiava malastrugança: Riudarenes, Riudecanyes, Riudoms, Riudecols... eren noms simpàtics que invitaven a descobrir què amagaven darrere, però Riudellots incitava a pensar que no hi podia haver res de bo. Va arribar a pensar que si en taxi el fessin anar a Riudellots, la primera reacció que tindria per no fer el servei seria saltar-li al client amb un «¿què?» «¿on?» És un sistema eficaç. —Vinga, Quimi! —es va dir interiorment—, no siguis pessimista. Les circumstàncies et fan pensar que Riudellots no té res d'encant comparat amb Pedret i Marzà. No siguis injust, que cada vila arrossega la seva creu. Havien deixat l'AP-7 i enfilaven la comarcal fins a la població de la Selva per anar després a l'Estació. El sergent va assenyalar allà al fons. —Ja arribem! Miri, els pilots del cotxe patrulla aparcat! Posi la sirena, caporal! —va dir content del servei. —Són més de les quatre de la matinada, senyor... —va objectar l'altre.

114

—¿I què? Posi-la... Veurà aquest sicilià com cantarà quan es pensi que arribem amb una dotació de tricornis! I la sirena del cotxe patrulla, amb el llum blau intermitent voltejant, va alarmar la foscúria del tros de camí fins a l'andana de Riudellots.

115

18 LA CATENÀRIA DEL TÚNEL DE RIUDELLOTS SÍ. ERA EL SICILIÀ. Amb el seu bigoti, els seus guants i el seu gat. Es va mirar Quimi Muntada de cua d'ull. I el va insultar intentant guanyar la partida que ja tenia perduda. —¿Què has fet amb la meva filleta, malànima? El sergent de la guàrdia civil el va tallar. —Calli, sicilià! Tenim mitja guarnició a fora esperant-lo! No acusi de res aquest pobre home que ha testimoniat contra vostè. Li anàvem al darrera a Girona, sicilià. Sabíem que era una peça molt buscada i farem caure els de la banda que han fugit del tiroteig amb la nostra patrulla. S'ha acabat de jugar amb la bona fe dels banquers, els dependents i els botiguers! —Aquest paio del cistell és un traïdor! —va tenir forces de dir encara el sicilià.

116

El sergent es va emportar Quimi Muntada a banda. —Gràcies, Quimi. Ja n'hi ha prou. Li desitjo sort amb el taxi. Màfies com la d'aquesta peça d'aquí dins ens porten molta feina i, a vostès, maldecaps. Es van donar la mà. No havia estat res. A Quimi Muntada, en el fons, li agradava veure la cara de satisfacció de qui acabava de guanyar-se la nit a pesar de la calor que feia. El cap d'estació, que havia baixat al vestíbul atret per l'escàndol del cotxe del sergent va córrer a saber si necessitaven alguna cosa. —Aquest bon home vol anar a Vilajuïga... —A Pedret i Marzà, més exactament... Però ja porto bitllet... —A veure... —va fer el cap d'estació—. Va moure els ulls i va arronsar el nas—. Mala feina, senyor. Aquest bitllet és d'ahir. —¿Què vol dir que és d'ahir? Si encara no he sortit de la via i no he arribat a lloc... —Miri, aquest bitllet només serveix de tornada, al revès, entén? Per mi, si vol, pugi amb aquest bitllet. Té un tren d'aquí a no res que ve amb molt de retard perquè hi ha hagut una manifestació no sé on. Però si li claven la multa, no em vingui a reclamar perquè jo ja l'he avisat. —Miri... He sortit de Barcelona aquesta nit... Hi havia... Bé, deixem-ho... No he fet el trajecte sencer... I la patrulla dels tricornis m'ha portat aquí en acte de servei —va protestar Quimi Muntada.

117

—Molt bé, molt bé. Ja veig que tenim una nit mogudeta. Jo, en aquesta hora he d'estar dormint. L'estació està tancada, però com que aquesta gent no sap treballar si no és fent soroll, m'he despertat. Posats a fer, li rectificaré el bitllet i així ens assegurarem que no li clavin la multa. El sergent de la guàrdia civil va acostar-se al cap d'estació i va donar un cop de mà que li va semblar decisiu pel favor que Quimi Muntada havia fet al cos. —Me li dóna totes les facilitats, eh? Ha treballat per nosaltres, aquest home! —Està bé, està bé... —va fer el cap d'estació amb lleganyes als ulls—. Ahir era dia blanc, avui és vermell, anada i tornada fins a Vilajuïga... Li faré bitllet nou i el sergent m'haurà de firmar un certificat de servei. El tren amb retard va arribar a Riudellots sense fer tant de soroll com havia fet el cotxe patrulla de la guàrdia civil. El maquinista va veure un moviment inusual a l'andana i va treure el cap per la finestra. El cap d'estació s'hi va acostar tal com anava mig vestit. Ara, a l'andana, es veia encara més grotesc, amb pijama i la gorra posada. Van intercanviar quatre paraules per explicar les incidències. —El del cistell és el testimoni —va acabar dient-li. I el tren va xiular per arrencar de nou, mentre el sergent sortia a l'andana i saludava militarment a Quimi Muntada, que s'havia

118

quedat darrere els vidres d'una de les portes automàtiques que es tancava. A dalt, el revisor li va demanar el bitllet. —Ha de passar per taquilla quan torni —va repetir com havia fet l'empleat de Sants. —Per la de Vilajuïga, sí —va dir ara amb un deix de qui sap on va, Quimi Muntada. —Ah, no, per la de Vilajuïga, no. No hi ha taquilla a Vilajuïga. En aquest cas ja l'hi picarà el revisor. Quimi Muntada va tenir una decepció perquè li hauria agradat veure com eren els empleats de Vilajuïga per una vegada que hi havia d'anar. Però ho va deixar córrer. El tren tenia els llums encesos, en una certa penombra. Hi havia pocs viatgers. Potser una vintena a tot estirar al llarg del parell de vagons que anaven camí de l'albada. El comboi va prendre una marxa que feia l'efecte que res la pogués aturar. Va fer una altra aturada en un baixador fosc com una cova de lladres. I va entrar en un túnel. De cop i volta semblava com si la tempesta hagués tornat a dins de la boca de la foradada. Es van sentir uns espetecs i tota una enllumenada elèctrica va despertar la vintena de dormilegues. Es van sentir un parell de renecs del revisor. I tot va quedar a les fosques com quan, a la caseta de Pedret i Marzà, a Quimi Muntada se li fonien els ploms. De moment un silenci fred i glaçat va recórrer les dues unitats del tren. Quimi Muntada es va quedar d'una peça al seu seient.

119

Tothom devia haver fet el mateix perquè no se sentia res. Només se sentien unes veus llunyanes al recambró del maquinista. Una veu a les fosques va sembrar un mal presagi entre l'escàs passatge que portava hores de retard des que havia sortit de Barcelona. —Una altra manifestació, segur! No arribarem! Ja me'ls conec. Quan comencen així, no s'arriba mai! Quimi Muntada no va voler compartir aquella opinió tan pessimista. ¿Eren dins un túnel? Sí, esclar. No es distingia ni un punt de llum a cap de les bandes dels finestrals. No corria aire. Però la matinada portava la flaire acumulada als túnels de les vies de tren que reben tota mena de residus orgànics deixats anar a alta velocitat. Una llanterna regirava ara per sota les unitats. El revisor i el maquinista feien les funcions de tècnics de manteniment. —La catenària! —va sentenciar el maquinista. —Sí, la catenària... —va dir resignat el revisor. Va començar a córrer la veu entre els passatgers que es comunicaven a les fosques en un clima de solidaritat. —¿Què havia dit jo? —anunciava la veu profètica d'abans—. La catenària! Que m'ho expliquin, a mi. Quan salta la catenària, ja hem begut oli! La paraula màgica es va estendre com un follet de nit per tots els seients. Tothom feia

120

conjectures sobre el significat de la catenària. Tothom va començar a pensar que un manual d'instruccions per al viatger de tren era una de les falles més imperdonables de la companyia. Quimi Muntada, per distreure's de la foscor, va es va oblidar per una estona de la catenària i va pensar en la Maribet.

121

19 ELS ORÍGENS DEL CORDÓ UMBILICAL ES VAN FER PROP de les cinc de la matinada. A les cinc tocades, va arribar una draisina de Girona. Aquella mena de màquina unifamiliar, groga com el taxi, amb un sostre per treballar amb els cables penjants i un recambró per traslladar els treballadors, va escampar un feix de llum a tota la volta del túnel. Havia passat una hora en un silenci sepulcral. Només amb el suport tècnic i moral de l'arribada de la draisina, el revisor va tenir coratge de treure el cap pels dos vagons per anunciar que ara arreglarien la catenària i podrien sortir quan acabessin. No hi va haver cap mena de reacció. Desanimats, els pocs supervivents que havien quedat de la tragèdia tenien més feina a matar la son i el cansament que a preocupar-se per una sortida més o menys puntual del comboi. Es va sentir un plor de criatura que va trencar el silenci de la resta de viatgers. Quimi Muntada el va confondre amb el d'un nadó que ve al món al seient del darrere del taxi. Només un naixement al taxi fa canviar la idea de moltes

122

coses. El plor del tren en la foscor li va recordar un dels naixements que havia hagut de viure mirant de reüll el retrovisor. És una de les úniques coses que li va advertir el sogre quan li va cedir la mona negra i groga. —Quimi... faràs de tot anant amb el taxi. Però no et semblarà que ho hagis fet tot fins que no hi hagis tingut un part. Aleshores sí que no et penediràs mai d'haver escollit un ofici com aquest. El va viure feia un parell d'anys. La veu de la noia de la centraleta de la penya va anunciar que hi havia una emergència. Un part urgent, va dir, al Poblenou. I va donar les coordenades de la zona. Havia acabat de deixar passatge a la Rambla del Poblenou mateix. Va prémer el botó del micro i es va posar en contacte amb la centraleta. «Jo!», va dir. Va donar el número d'abonat i es va dirigir a l'adreça exacta. «Ja hi sóc!», va anunciar exaltat quan va arribar a la porta de l'edifici. La futura mare i el qui devia ser el futur pare ja eren a baix. Va córrer a obrir les portelles. Li van donar l'adreça de la maternitat on havien fet les revisions. Va conduir amb tots els amorosiments del món. Agafava els tombs com un àngel. Comunicava a la centraleta que el servei anava pel bon camí i que es traslladava a la maternitat. Pel retrovisor va veure el rostre de la noia, que era molt jove. I es va imaginar el retrat de família. Una parella acabada de fer, es va dir. I

123

va notar que no arribaria a temps. Quimi Muntada va pensar en el seu sogre. Tenia tota la raó. Amb aquell servei acabava de sentir el cuquet de l'ofici de debò. Va sentir els gemecs de la futura mare. Quimi Muntada no feia gaire que havia tingut el primer nen i coneixia el pas que s'hi donava. La Maribet els tenia amb una precisió informàtica i no calia patir pas perquè mai no es perdia del compte. El dia que va anar amb la Maribet a la maternitat van sobrar hores. Encara es van aturar a fer un encàrrec a la penya i a anunciar que anaven de part. Els col·legues van sortir a la porta de la cantina i van saludar la Maribet que anava al seient del davant. «Felicitats!», van cridar. Van arribar a temps. «¿Com anem, Maribet?», anava dient ell. «Bé. S'aguanta», controlava ella amb un perfecte domini de la seva placa interna de xips. Aquell dia, la futura mare que portava de passatge havia acabat de pronunciar les paraules definitives. Quimi Muntada se les coneixia prou bé. El jove i inexpert pare li va dir que anés a més velocitat. Quimi Muntada sentia el plaer de trobar-se fent de mare del món i de portar criatures dins la carrosseria de la seva mona negra i groga. Si corro, la criatura anirà més de pressa, va advertir. Això vol tacte. Més val un naixement bo al taxi, que un de dolent al quiròfan. Va passar per microtelèfon la nova del naixement. «Aviseu a la maternitat», va dir.

124

«Que preparin el servei d'urgència.» La noia de la centraleta, acostumada a la nova, va preguntar si era nen o nena. A Quimi Muntada li va semblar que aquella pregunta l'havia traslladat al súmmum del pare etern i es va sentir per uns instants, malgrat que anava al volant del seu taxi, un expert de la Dexeus amb els in vitro a la seva voluntat. Quan van arribar a la maternitat, la criatura ja gairebé havia trencat el plor. Era un nen. Com els dos seus i de la Maribet. Quan li va fer saber al sogre que havia tingut un part al taxi, l'home, radiant, li va dir que no hi ha res com la nostra mona negra i groga, nen. Després ja no va saber res més dels pares de la criatura. Durant uns dies passava a posta pel barri del Poblenou per veure si topava amb la mare a la Rambla prenent l'aire i el sol. No la va veure mai més. Una tarda va deixar un passatge prop de l'adreça on havia recollit els pares novells. Va sortir una noia amb un cotxet de criatura de molt a prop d'on els havia agafat. I li va fer un salt el cor perquè li va semblar reconèixer la noia del part al taxi. Va circular suaument fregant la vorera. Va treure el cap per la finestreta. La noia es va posar a alentir el pas fent botre el cotxet sense respectar els clots. En una cantonada va girar cap a la dreta. Direcció prohibida per al taxi! La va perdre de vista. Però havia vist la cara del petit. I estava segur que era el nadó del seu taxi. El petit se l'havia mirat amb uns ulls de reconeixement. I ell, des de la finestreta, li havia

125

pogut dir: «Quimi, sóc el taxista que et va portar al món!» Però sa mare ja se l'havia endut esperitada, segurament que esverada per l'allau de segrestaments que els noticiaris portaven cada dos per tres. Aturats al túnel, el plor de llàstima al vagó del tren es va repetir un parell de vegades més. La qui devia ser la mare va passar a les palpentes demanant aigua per a la criatura. La veu apocalíptica del vagó va repetir com una prèdica que caurien els llamps, petaria l'estesa aèria de cables de la catenària, plorarien les criatures i s'acabaria el trajecte en un túnel sense sortida. El revisor es va afegir als precs de la mare exigint que si algú tenia aigua que fes el favor. El comboi es va anar convertint a poc a poc en un servei mòbil d'urgències, mentre al sostre dels vagons, mitja dotzena de tècnics de manteniment, amb uniforme groc i els rostres ennegrits, com la carrosseria dels taxis, manipulaven els cables elèctrics que els unien amb la civilització. Quimi Muntada va preguntar al revisor què era la catenària. —¿La catenària? —li va respondre—. ¿Vostè no és el del cistell i la dàlia? ¿I no porta pas una mica d'aigua per casualitat, si ve de l'hort? —Va regirar a les fosques el fons del cistell i, avergonyit, com si el cistell fos un barret de prestidigitador, va trobar una ampolla de Font Vella nova per encetar. —No me'n recordava —es va excusar.

126

—Vet aquí quina solidaritat! —li va retreure el revisor—. Molt de col·laborar amb els tricornis a pescar sicilians, però quan una criatura d'aquí necessita aigua...! La criatura va callar amb les primeres gotes de Font Vella. El revisor li va tornar l'ampolla. Quimi Muntada va pensar que el cap d'estació li devia haver explicat part de la història. —No l'amagui gaire, aquesta ampolla. Això pot anar per llarg. ¿Volia saber què era la catenària, oi? Doncs, miri, la catenària és com si fos el cordó umbilical que ens uneix a la companyia. Amb la diferència que, quan ens el tallen, no sabem anar sols. Coincidint amb la definició divina del revisor, els tècnics de manteniment, a dalt, havien començat a entonar una vella cançó perduda en la història de qui canta per espantar els mals. I, inspirats per la tenebror del túnel, es van animar a cor en un bis inacabable, amb l'única part de la lletra que es veu que sabien: Soy minerooo! Soy minerooo! Y con caña vino y ron me quito las peeenas! I tornem-hi: Soy minerooo!... Soy minerooo...!

127

20 EL MISTERIÓS RECORREGUT EN DRAISINA EREN PROP DE LES SIS de la matinada. L'aigua de Font Vella havia quedat gairebé seca perquè el revisor havia fet córrer la veu i Quimi Muntada s'havia convertit en una mena de font municipal. Va mirar una mica més endins del cistell. Se sentia desvalgut del tot. Va palpar el que li va semblar mitja barra de pa. Va sentir una sensació de felicitat inexplicable. La primera reacció va ser que no estava disposat a compartir la mica de pa del seu cistell protector amb la resta de viatgers que estaven empresonats al mig del túnel. Es va ajupir prop de la finestra i, emparat per la penombra, va anar picossant molles i crostons. Es va sentir alleujat. Si aconseguia endrapar tot aquell arsenal de forner que hi havia a dins estava salvat per aguantar qualsevol eventualitat. Quan ja portava una bona estona improvisant aquella mena de sopar-esmorzar va reconèixer que viure a pa i aigua devia ser molt trist.

128

I se li va acudir de pensar en el sicilià. Condemnat a pa i aigua pel sergent que l'havia enxampat a Riudellots. Però va sentir una mica de llàstima pel gat que la falsa filla de Corleone li havia volgut fer creure que era seu. De sobte, un picament de mans va posar en alerta tot el vagó. Un dels passatgers havia pres una decisió. —Senyors! S'ha acabat! Jo no em quedo aquí dins esperant que aquestes mones de dalt empalmin els cables! Quimi Muntada es va sentir al·ludit en sentir el qualificatiu de mona aplicat als tècnics de la draisina de la mateixa manera que ell l'aplicava al seu taxi negre i groc. —Proposo que anem a exigir que se'ns tregui d'aquest forat ara mateix! —va continuar la veu de l'home. —¿Què voleu? ¿Que ens rescatin amb helicòpter, potser? —va reptar un altre, més conformat amb la situació. —No! Si no ens pot venir a buscar un tren... que ens portin amb la draisina! I si no n'hi ha prou amb un viatge, que en facin dos! —La draisina només salvarà del final etern els que no estiguin en el pecat de la companyia —va sentenciar novament la veu apocalíptica. El maquinista i el revisor, que havien arribat atrets per l'escàndol ampliat per la ressonància del túnel, es van avançar a parlamentar amb el que devia pilotar la quadrilla de manteniment.

129

Al cap d'uns minuts la decisió ja estava presa. La vintena de passatgers es va començar a moure. —Surt una draisina! —es va sentir. Les escenes de cop de colze similars a les que Quimi Muntada havia viscut unes hores abans amb el transbord a l'exprés de lliteres es van multiplicar ara per les dificultats d'accedir a aquell taxi groc sobre rails que tenia el primer esgraó a una alçada considerable del nivell de les travesses. —Les dones i les criatures primer! —feia la veu del graciós apocalíptic, que no havia parat des que el tren va fer figa al mig del túnel. Quimi Muntada va fer cua amb el cistell del paraigua i la dàlia. El revisor i el maquinista anaven dirigint les operacions que tenien tota la impressió d'una autèntica acció de salvament. —Hem decidit fer un viatge amb la draisina fins a l'estació més pròxima... —deia el revisor als passatgers. El que havia aixecat la proposta va dir que no tenien vergonya d'haver-los tingut una hora esperant la decisió. —Quan heu sentit que protestàvem us heu posat en circulació! —els va acusar. —Miri, senyor, nosaltres som uns manats —es defensava el revisor—. ¿No ho sap vostè, què vol dir ser un manat? —Prou que ho sé, per això em queixo! —Doncs, si ho sapigués de debò entendria que jo no puc buidar el tren mentre no en tigui l'autorització. Pel telèfon de la via m'han dit que

130

primer enviaven la draisina i que després venia una màquina a recollir les unitats. —S'hauran equivocat de via! —va dir una dona, grassa i amb cames més aviat curtes, que fins aleshores no havia badat boca i a qui el revisor ajudava a guanyar el repeu de la draisina amb una empenta sense miraments, apamant-li bé les natges. —Nomès els passatgers esgarriats no troben el bon camí... —la veu apocalíptica. Quimi Muntada es va enfilar amb el seu cistell a l'esgraó de la draisina. El revisor li va donar un cop de mà com havia fet amb els altres passatgers. —Vostè, amb el cistell cap a una altra banda, eh? No li va respondre. Ja n'hi havia prou d'al·lusions. Tant li feia si pretenien dir-li que tots els empleats de la companyia ferroviària sabien més sobre la història del cistell i el paraigua i la dàlia que no pas ell mateix. Va trobar un racó a la draisina, damunt d'una caixa plena de cargols i ferralla vella d'anteriors reparacions. La gent es va apilotar com va poder. El revisor i el maquinista del tren es van quedar al peu del seu comboi. Des de baix, el maquinista va acomiadar els passatgers amb un gest triomfant. —Bon viatge! Nosaltres dos ens quedem aquí, amb la gorra posada!

131

Un dels treballadors amb granota groga va pujar a la cabina de la draisina i va fer un crit de senyal de sortida. —Agafin-se que sortim! Va ser un avís que va alarmar la majoria dels passatgers, poc acostumats a traslladar-se per damunt de la via amb un artefacte tan rudimentari. El taxi de ferro va arrencar. A Quimi Muntada li va fer la sensació que anava en una de les mones negres i grogues dels de la penya, però amb rodes de fusta per un carrer ple de clots. El tècnic de manteniment que feia de maquinisa es girava de tant en tant per veure com anava el passatge. —¿Tot va bé? ¿Què els sembla aquest trastet? Nosaltres sí que ens movem per on volem amb això! ¿Com és que s'han cregut el que els ha dit el revisor del tren que els vindria a buscar una màquina? Tothom va respondre en un silenci pres per la por del desconegut. —Els ho fan creure tot! ¿Com volien que arribés una màquina si la catenària encara estava malament? En canvi, amb això, veuen?, anem com un coet, com si anéssim a propulsió! No necessitem per a res els cables de dalt! Com en un taxi, eh? —¿On ens porten, ara? —va cridar per fi la veu de la dona grassa que havia parlat abans, en pujar a la draisina.

132

—Ah! Això si que no els ho puc dir! Anirem fent via i al primer lloc que trobem obert, ens aturarem! Jo me n'he de tornar cap al túnel amb els de la quadrilla. ¿No voldran que els deixi a ells sense draisina penjats allà dalt, oi? Tothom va fer un gest silenciós, assentint. L'improvisat maquinista es va posar a xiular la tonada del soy minero! que havien cantat tots els treballadors a cor dalt del sostre del tren. I ja no va parar fins que van arribar a una andana amb un petit edifici amb estació oberta i sala d'espera per a una dotzena de persones.

133

21 L'HOME GRAS DEL MALETÍ I LA CLAU HI VA HAVER una escassa i incerta dispersió. A la sala d'espera del petit edifici de l'estació on la draisina els havia deixat, hi quedaven només Quimi Muntada, la mare amb la criatura assedegada, l'home de les profecies apocalíptiques, un parell de noies estrangeres i una parella de dones de mitjana edat. L'estació estava oberta, però no hi havia la taquilla oberta ni el cap d'estació a la seva garita. A fora, el rètol amb el nom del baixador havia estat acribillat a cops de pedra i només es llegia una L. La humitat de la nit, havia calat i encara no eren les sis de la matinada i feia fresca. Quimi Muntada es va asseure al banc de fusta de la sala d'espera. Els encara disposats a anar a algun lloc havien caigut en un mutisme inusual. Les dues noies estrangeres feien un cigarret. La criatura assedegada havia entrat en un son plàcid i innocent de la situació. El parell de dones anaven del banc a la porta de la sala d'espera, miraven a fora, i només de tant en tant l'una deia a l'altra que el semàfor de la via canviava de color. Van passar un parell de trens de càrrega. I un exprés de nit similar al que havien ocupat en un dels trams del trajecte. Tots passaven per alt

134

sense fer cas del baixador. A les set en punt, el llum de la garita del cap d'estació es va obrir. I la taquilla va donar senyals de vida en fer córrer la balda del vidret. —Ui!, que ho tenim animat això a primera hora! —va exclamar l'home, un xicot més aviat jove, elegantment uniformat, senyal que feia poc que havia obtingut la plaça. Els refugiats van abalançar-se a la taquilla de salvació. L'home de la veu apocalíptica, que havia mantingut un estrany silenci, va tornar a engegar la seva cantilena. —I al final es va fer la llum i va aparèixer el vigilant de la porta eterna! Els altres ja parlaven amb el jove cap d'estació, tots alhora. Intentant dir que havien arribat en una draisina i que havien estat aturats en un túnel de la via. El cap d'estació no els va prendre conversa. Feia cara de sentir-se poc motivat per la situació d'aquell grup de passatgers. Com si, en el fons, pensés que els qui van en tren sempre tenen una excusa o altra per queixar-se. —Molt bé... Ara passarà un rodalies. ¿Què més? Quimi Muntada va deixar que la taquilla quedès lliure i va ensenyar-li el bitllet que li havia refet el cap d'estació de Riudellots. —Ah!... certificat de servei... Sí, sí, el que ara ve. En venia un. El lema, que tots els qui es trobaven a la sala d'espera van trobar esperançador, corria de boca en boca com un

135

copet d'alleujament. «Ara en ve un», deien i repetien com en un joc del telèfon al llarg del banc de la sala d'espera. De moment, el qui va arribar va ser un home gras amb un maletí. Anava vestit amb uns pantalons bombatxos grocs i una camisa de ratlles exexecutiu Massimo Dutti que faltava poc perquè li petés. El maletí era de pell negra i gastada. I feia tota la cara de contenir eines. Cargolats en una de les espatlles, l'home portava uns metres de cable de bon gruix. I, en bandolera, una clau anglesa gegantina, que de mig braç li arribava a tocar de mitja cama, amb dos caps acolladors immensos. Va parlar de quatre coses amb el cap d'estació i va llençar la mirada a la sala d'espera. Amb parsimònia va encendre un cigarret fet de paper allà mateix. Va clavar la mirada a en Quimi Muntada. I després d'una estona d'observació s'hi va acostar. —Eh!, ¿vostè no anava en un semidirecte quan han tallat la via els de la rierada? —va fer assenyalant-lo amb el dit. —Em sembla que sí... —¿Sap per què l'he reconegut? M'he dit: ospedré, aquest paio és el del cistell! A la nit m'ha quedat clavada entre cella i cella aquesta dàlia! Quimi Muntada va fer un gest amb el cap assenyalant instintivament el cistell que havia deixat al costat seu, al banc, com si fos un viatger més.

136

—¿I què fot encara aquí en aquesta hora? Havia arribat la pregunta que Quimi Muntada s'esperava des del primer moment. Però tenia la resposta a punt. —M'he deixat les claus de la caseta... —Ja... Va notar que no l'havia convençut. Ho va comprovar perquè després d'una pausa, l'home del maletí va insistir. —Doncs, ha fet bona nit... per passar-se-la viatjant... —Sí, no em puc queixar. —¿Fa sovint la ruta? —No. No gaire. —Jo sí. Cada dia amunt i avall. ¿Veu...? —li va assenyalar el maletí i la clau anglesa. —¿Treballa al tren? —Doncs... com si diguéssim! —Ah... ¿Potser és una empresa de serveis subcontractada, que diuen? —Nooo! Estic arribant a la jubilació. Porto més anys jo que aquests rails acollats aquí a fora! —va dir amb orgull. —Així ja li falta poc... —Sí. Però no deixaré de fer la ruta diària. No em costa res, oi? Agafo el quilomètric gratuït i a tombar! Deu ser el costum. Quan d'aquí a uns mesos em facin els papers, sé que no ho abandonaré. Aquí, tal com em veu, m'he trepitjat tota la via anys i panys. I abans no anàvem en draisines i artefactes d'aquests, eh! A peu, via amunt via avall. ¿Veu, aquesta clau? El capatàs se'n fot quan em veu arribar i la

137

porto penjada com ara. «¿Però, on vas Paco, amb aquesta clau d'abans de la guerra?» Però a mi m'entra per una femella i em surt per l'altra, entén? Jo portaré la clau fins que em mori. ¿Què vol que li digui? Un acaba agafant carinyo a les coses després de tants anys, sap? Jo, amb aquesta clau, he collat i vigilat els cargols de totes les vies des d'aquí fins més amunt del túnel. Vint quilòmetres diaris de via i cargols! No es diu de pressa, això, eh? ¿Veu?, és com ara vostè amb aquest cistell, el paraigua i la dàlia... ¿Oi que no se'n sabria desfer? Miri, veu, aquest cap més gros de la clau és el de collar les femelles de les travesses de fusta. ¿Sap, aquelles travesses velles, podrides, que ja no en queden? ¿Veu, aquest altre cap?, és el de collar les femelles més petites de les travesses més noves. No es pensi que no hi ha diferència, eh! No tenen comparació els cargols i les femelles de les travesses velles amb aquests cargolets de les noves! Però jo ja vaig avisar el primer dia al capatàs... «Aquest cargols —li vaig dir—, estaran espellifats d'aquí a quatre dies!» «Vinga, Paco, no siguis exagerat», ell! «Que no? —li vaig dir—. Doncs, ja ho veuràs.» ¿I què ha passat? Doncs, que ja ho ha vist. I ara tot és, «¿Paco, com estan els cargols de les travesses noves?» «¿Paco, que has fet una repassada a les femelles del tram de dalt?» «¿Paco, que m'has reforçat les femelles del canvi de vies que no tinguem un disgust?» I a mi ja em va bé, sap? Perquè em distreu i tampoc no sabria fer cap altra cosa si no fos això. ¿Veu, aquests cables? Un favor que li faig

138

al capatàs. «Osti, Paco, baixa'm uns metres de cable del magatzem, tu que vius allà dalt!» Ara, jo el que no suporto és que m'hagin obligat a anar amb aquests pantalons pengim-penjam que semblo un globus, i que, per nassos, em facin portar aquest maletí com si fos un rebenta-rentadores. Si jo no en necessito. «No en vull de maletí» —li vaig dir al capatàs— «ja tinc la panera, allò de vimet que respira.» «Paco, no siguis burro, porta maletí que te la carregaràs si t'enganxa l'inspector.» «Però si jo amb la clau...» «Paco, no en parlem més, el maletí!» Però, a la llarga, et fas a tot. Miri, ¿vol veure què hi porto? L'esmorzar, la bóta, una garrafa buida per omplir-la d'aigua al vespre, la carmanyola del dinar, la petaca, i una clau anglesa de joguina! Com vostè amb el cistell, per això em vaig fixar amb vostè. De seguida que el vaig veure, em vaig dir, veus, aquest és com tu, Paco. ¿Per què, ja em dirà qui es veu avui dia amb un cistell i una dàlia tan maca com aquesta?

139

22 NO HI HA RES COM UNA BEGUDA FRESCA VA ARRIBAR el rodalies i els passatgers es van llençar a l'andana del baixador. L'home gras del maletí, sense precipitar-se, amb posat d'entés, els va deixar fer. Quimi Muntada va agafar el cistell. El sol començava a petar per darrere de l'estació i la llum diürna va descobrir els parterres ben treballats, amb un parell de desmais i flors del temps mullades per la rosada de la nit. Quan es van obrir les portes del vagó, l'home gras del maletí es va oblidar de Quimi Muntada i va fer rotllana amb un grup d'uniformats com és ara ell, amb els bombatxos grocs i el maletí negre d'uniforme. Dos d'ells, amb els maletins damunt les cames i tocant-se l'un amb l'altre havien improvisat una perfecta tauleta de joc i tiraven les primeres cartes del dia. Va sentir la veu del ferroviari de la clau anglesa. —Ei!, vostè, el del cistell! ¿Vol fer un tuti? Es va fer fort i va dir que no, que no hi sabia jugar. Va pensar en el seu tuti d'ahir a la

140

tarda. I, en part, li va tornar a donar la culpa de no ser encara a Pedret i Marzà on la Maribet i els nens ja devien patir pensant-se que s'havia perdut amb el taxi en qualsevol retomb de carretera. El tren anava fent parades a tot arreu. Devia ser dissabte. Sí, un dissabte d'agost que prometia xafogor a dojo. Els primers grups de matiners amb bosses de vacances anaven enfilant-se al comboi. El tren es va omplir i l'improvisat casino dels ferroviaris es va convertir en un local públic on ara els passatgers que ja anaven a peu dret feien de públic animant els que remataven més bones tirades amb la baralla de cartes. Els noms de les petites estacions no li deien res, a Quimi Muntada. Acostumat a fer les carreteres, a vigilar els senyals de trànsit, a no equivocar-sede sortida de les autopistes, el recorregut del tren se li feia estrany i indesxifrable. Mai no hauria dit que per arribar a Pedret i Marzà havia de passar per tots aquells llocs. Va fer una capcinadeta, rendit per la traginada de la nit. Havia perdut de vista els viatgers que havien resistit fins a l'últim moment a la sala d'espera. Ara, els nous viatgers encara feien cara de son i li resultaven simplement uns estranys. Un dels ferroviaris que tenia assegut al costat va deixar el lloc lliure i va baixar en una de les estacions. El va veure a l'andana, amb el maletí de pell, mirant l'edifici i contemplant,

141

segurament, el lloc que li havia tocat en sort per fer la jornada. A empentes perquè no li prenguessin el lloc, un home sense afaitar, que havia vist pujar d'esquitllentes en una de les parades, se li va asseure al costat. Portava una caixa grossíssima, penjada amb un agafador de corda al coll, i reforçada amb tires de paper d'encolar. La caixa tenia una tapa que dissimulava un dipòsit de begudes. Va obrir el frigorífic portàtil i es va encarar a Quimi Muntada. —¿En vols una? Vinga, són fresquetes! Quimi Muntada s'hi va resistir. Una altra cervesa i a aquelles hores del matí no podria fer-la. —No he esmorzat... —va dir. —Vinga, home, jo tampoc no he esmorzat! —li va fer petar l'anella d'una llauna i la hi va posar a les mans. Després ell se'n va obrir una altra. —¿Què? ¿De ruta? —li va preguntar. Quimi Muntada no estava acostumat a la conversa constant amb tothom qui se li posava al costat. Segurament que la culpa del seu caràcter la devia tenir la informàtica, que l'havia avesat a pensar en codis i callar. A parlar mentalment amb la pantalla i no amb els llavis. A vegades, els primers temps de casat amb la Maribet, notava que després que portaven molt de temps muts a la taula, semblava que s'haguessin dit un grapat de coses. Semblava que s'ho haguessin dit tot. Quimi Muntada tenia

142

la certesa que la Maribet i ell es comunicaven com dos ordinadors compartits a través dels circuits. Fins i tot havien arribat a l'extrem que en lloc de dir-se que sí i que no, quan havien de confirmar o negar alguna cosa utilitzven l'argot dels ordinadors i s'entenien i ballaven sols a base d'escs, dels, enters o breaks. Després, quan ja va arribar el primer nen, van seguir els consells del pediatra i van deixar de parlar en clau perquè havien notat que el petit agafava els tics d'ells dos i quan li deien si tenia gana deia enter i quan tenia son deia ins. I amb el taxi, el caràcter poc parlador se li havia esvaït una mica. Però cada vegada més, la clientela vol anar asseguda al darrere, mirant per la finestreta i oblidant-se que davant hi ha un conductor que és una persona. Per això sempre s'havia resistit a fer-se instal·lar un vidre protector, per resguardar-se dels hipotètics atracadors, com si fos en una caixa d'estalvis. El que li havia ofert la cervesa ja s'havia acabat la seva i, sense pensar-s'ho gens, s'havia desfet de la llauna per la finestreta. —¿Entra sola, eh? —li va dir quan ell encara no se l'havia acabat i eixugant-se la bromera amb la mà. Ara ja sabia que era un venedor ambulant que feia de pirata entre entre tren i tren. A la cantina de l'estació li donaven les begudes fresques i quan retornava amb el tren, omplia de nou si se li havien acabat. Es tractava d'anar

143

esquivant el revisor, més que res, perquè la gent no es pensés que era un negoci negre instal·lat i permès per la companyia. —¿I tu què? —li va dir—. ¿Flors...? Quimi Muntada, de moment no va saber de què li parlava. Després ho va començar a entendre. —Bona època per fer córrer les flors! Tota aquesta gentussa, a l'estiu, si els enganxes bé, et buiden el cistell i encara et cau alguna propineta, eh? El venedor ambulant de begudes fresques tenia una idea clara del negoci. I, com que parlava amb qui considerava un col·lega, no es va estar de ser-li sincer. —Res, home... Mira, jo abans tenia un carretonet de llepolies i confits. ¿Tu saps el que és tractar amb la canalla? Són pitjors que els grans! Que si posi'm aquest d'aquí, que si doni'm aquell altre que és millor, que si aquest se'm regala... Un dia vaig prendre la decisió, tu, me'l vaig endur a l'hortet que tinc al costat de la via, el vaig desfer i em vaig fer una caseta per a les eines. Les rodes em serveixen per fer bonic! Si hi veiessis les heures com si enfilen! I me'n vaig anar al de la cantina i li vaig dir si li venia bé. I anem tirant, saps? Esclar que cobro per la cama, veus? Total, tu. Invàlid total. I una mica d'aquí i una mica d'allà, vas tirant. Ara que tu, fots bona cara, paiet! Això de tractar amb jardineria et prova, eh? Ep, ve el revisor, xaval! Au... Si m'has vist no te'n recordis...

144

I es va aixecar. Era veritat que coixejava. Va allunyar-se del revisor. Quimi Muntada el va sentir després d'una estona anunciant el seu producte de begudes fresques. El revisor li havia acabat de picar el bitllet que li havia fet el cap d'estació de Riudellots. Se l'havia mirat de reüll. Tornava a tenir el cistell entre les cames. I els pètals de la dàlia, al costat del paraigua negre, devien fer tan mala cara com ell. —Plourà, eh? —va dir el revisor quan li va tornar el bitllet, mirant el cistell. Quimi Muntada no va tenir cap intenció de dir que no, a pesar que els primers raigs de sol l'enlluernaven descaradament a través de la finestreta. —Ja convé que plogui, ja convé... —va dir Quimi Muntada fet un hortalà.

145

23 UN ANUNCI A LA VANGUARDIA UN HOME JOVE, que feia cara de banquer, es va asseure ara al seu costat. Ell es va estrènyer una mica més i es va arreglar el cistell entre les cames. Els diaris són amples i el veí de seient obria La Vanguardia del dia de bat a bat. Quimi Muntada no era un gran lector de premsa. A la penya, hi passava els ulls de tant en tant i no li interessaven gaires coses més sinó quan li parlaven de toros i informàtica. Reconeixia que no tenia uns gustos massa corrents. I era tan difícil de lligar els toros amb ordinadors com gossos amb llangonisses. I, a més, ni d'una cosa ni de l'altra, els diaris n'hi parlaven gaire sovint. La Maribet li havia dit alguna vegada que la seva afició pels toros arruïnaria la família. Són aquelles coses que es diuen quan un perd els estreps i fa pagar qualsevol fotesa al primer que té davant. «Vine un dia», li havia dit. Però la Maribet amb això era molt seva i deia que els

146

seus fills no creixerien mai en aquell ambient de crueltat, matant les pobres bèsties cornudes. Però, al Quimi Muntada, que no entenia la fal·lera de molts dels seus col·legues pel futbol, no podia passar la temporada taurina sense arribar-se a la Monumental i, aprofitant que després podia agafar passatge, empassar-se la corrida. La dèria li devia venir de quan era petit i vivia en un barri, fronterer amb l'Hospitalet de Llobregat, on hi havia un estable d'un tractant de bous i veia sovint descarregar els camions de bestiar que provocaven el pànic entre el veïnat perquè, sense cap mena de lligall, els feien baixar per la passarel·la escalonada i els banyuts s'escampaven pel carrer improvisant uns correbous impressionants que alguna vegada havien acabat amb un ensurt per part d'algú. La presència del bover al barri va fer que la comissió de festes, presidida aleshores per un xicot que era de Sant Jaume d'Enveja, amb la sang de l'Ebre a dins, promogués la festa del correbou amb la col·laboració del tractant que va cedir a canvi de continuar utilitzant l'estable sense cap mena de precaució per als veïns. Esclar que aleshores no hi havia la llei a favor de les bèsties. I el de Sant Jaume d'Enveja va ensinistrar el personal a promoure autèntiques orgies bovines que, per Quimi Muntada, van marcar del tot la seva afició nostàlgica als toros.

147

Sovint, però, a la Monumental, li feia l'efecte que el veí de Sant Jaume no hauria matat mai un toro pels carrers del barri com feia, allà a la plaça, el torero. I això era el que més li desagradava de l'espectacle. Quimi Muntada disfrutava amb les passades de capota, amb els estira-i-arronsa del toro i el torero, però s'encongia quan començava el ritual de les banderilles, els picadors i l'espasa. No tenia comparació amb un dels números de la festa del barri que es feia lligant una corda a les banyes i passejant la bèstia d'un costat a l'altre, corrent tots al davant. I tampoc no tenia comparació amb els torejos que algun dels veïns es llançava a fer a la plaça quan l'havien closa amb tanques on anaven a parar els animals corrent i fastiguejats. El que va tenir més èxit va ser la implantació del concurs de la caragolera, que el de Sant Jaume deia que havia vist fer a Cardona. Amb una panera de la mida d'una persona, el valent que volia es posava dins la caragolera i la bèstia s'hi encarava a cops de banya i morro fins que el de dins acabava ben marejat. Quimi Muntada aleshores encara era molt jove, ho va haver de provar per mor d'una aposta perduda semblant a la del tuti d'ahir a la tarda a la penya. Se'n recordaria tota la vida d'aquella feta de voluntari de caragolera perquè va acabar marejat com una sopa.

148

El bou, que semblava que no volgués acabar de fer-lo rodolar per la plaça, el burxava amb ganes. Més d'una vegada va notar la banya com volia enfonsar una mica el vímet del paner. Aquell dia va saber què era de debò això dels toros. Després, els de casa, van caviar de barri i ja se'n van anar prop de la Ronda General Mitre, on l'expansió urbanística semblava que havia estat una millora per a la família. Però no hi havia el veí de Sant Jaume d'Enveja, ni l'estable de bous. I la festa es va acabar. Només paperets i garlandes. Quatre fanalets. I trencar l'olla. Va ser quan Quimi Muntada va decidir que el futur estava en la informàtica i es va matricular a l'acadèmia. Vet aquí perquè només buscava aquestes notícies als diaris que fullejava a la penya. Com ara, reüllant el del passatger amb cara de banquer, que continuava passant fulls com si no li interessés res del que portava el diari, sinó només per entretenir l'avorriment del viatge. I devia ser això perquè, de sobte, va tancar el plec de paper imprès. Es va mirar Quimi Muntada que el va enxampar amb els ulls clavats en els fulls que li van desaparèixer de la vista. Es va estirar sense contemplacions fins a fer-lo estrènyer del tot a tocar de la finestreta, va exhalar un aaah! com si s'acabés de llevar del llit i ho va rematar amb un badall que es va escampar per tot el vagó. —¿Vol llegir el diari?

149

Li feia nosa el diari. Era claríssim. Quimi Muntada li hauria dit que de fet només li interessaven els toros i la informàtica, però no hauria dit la veritat. En realitat li interessava una altra cosa. Era l'única vegada que li interessava una altra cosa del diari. I no es va resistir a l'oportunitat que el presumpte banquer li posava a mans besades. —Agafi, home... Jo baixo de seguida i ja me l'he mirat. No porta res, com sempre —va sentenciar. Quimi Muntada li va donar les gràcies. L'home va baixar quan el tren va fer una altra de les aturades. I poc habituat com el taxista estava a fullejar seccions, va tenir una feinada a arribar a trobar les pàgines d'anuncis classificats. Hi era. Amb el tràfec de la nit, li havia marxat del cap que tot havia començat per posar un anunci al carrer Pelai. Es va veure, desconegut, amb una reproducció mal feta de la foto que havia donat i que, per sort, li desfigurava encara més qualsevol semblança amb la seva fesomia actual. Però instintivament va plegar una mica els fulls, com si encara tingués por que algú dels que anaven drets, o potser la dona que se li acabava d'asseure al costat, relacionés la seva cara amb la de la foto i l'anunci de desaparició. Es va llegir el nom. I es va imaginar els de la penya trencant-se de riure en comprovar que havia complert submissament amb la penyora que li havia tocat per un tuti sense sort.

150

Va rellegir el text de l'anunci. Quan el va redactar amb el xicot del taulell de la redacció del carrer Pelai li feia l'efecte que no tenia res a veure amb la realitat, i que pagava de la butxaca, per inventar una ficció. Ara, començava a pensar que l'anunci de la seva desaparició havia estat un avís de predicció que havia disparat un seguit de conseqüències. ¿Era veritat que havia desaparegut del seu domicili? Va haver de respondre's que sí. ¿Era veritat que es deia Quimi Muntada? Sí. ¿Era veritat que havia agafat un tren a l'estació central, tal com deia l'anunci, i no se n'havia sabut res més? Sí. ¿Era veritat que aparentava uns cinc o sis anys menys? Sí. ¿Era veritat que vestia tals pantalons i tal camisa en el moment de desaparèixer? No. Però tant hi feia. El va esgarrifar que, a pesar de totes les precaucions, algú el pogués identificar i acabés donant compte del seu parador, tal com demanava el classificat que havia posat a La Vanguardia com a penyora.

151

24 UNA CARAGOLERA PLENA DE COMBOIS A GRANOLLERS es va adonar que passava alguna cosa. Va tancar d'una revolada el diari. ¿Granollers?, es va dir primer en veu baixa. Després, com si tots els que ocupaven el vagó amb ell haguessin de tenir la mateixa sensació d'una nova estafa, ho va repetir en veu alta. —¿Granollers? ¿Ara som a Granollers? No li va respondre ningú. Quimi Muntada diria que tothom s'havia conjurat per negar-li qualsevol explicació sobre per què el seu tren que anava a Vilajuïga via Portbou havia arribat a Granollers via Barcelona i continuava avançant sense aturador. —Però si jo anava a Vilajuïga! —va cridar aixecant-se del seient i buscant amb la vista enllà dels vagons un rastre o altre del revisor. Entre els que anaven drets es va produir un sentiment de somriures que els més prudents van reprimir. Entre els asseguts, els més agosarats s'havien girat per contemplar el tocat de l'ala que posaria un toc de frescor al matí que acabava d'arrencar mandrós.

152

Va agafar el cistell, el mànec del paraigua se li va enganxar amb la faldilla de la dona que tenia al costat i la hi va aixecar d'una revolada amb l'esglai de la passatgera ja d'edat. Va haver d'aixecar el cistell per damunt del cap per no enredar-se amb les cames dels que anaven dempeus i la dàlia, en posició alçada, va cridar l'atenció de tot el passatge. —Ah, un traficant de flors! —es va sentir que deia algú. —Haurà vist la parella de policia a l'andana... —profetitzava un altre. El van deixar passar. Quan va trobar el revisor, l'empleat estava dos vagons més enrera, fent suplements, cobrant bitllets d'estacions sense taquilla i mirant de treure el màxim rendiment possible del viatge que li havia encarregat la companyia. —Ei, senyor revisor! —va cridar quan el va veure atapeït entre els viatgers que omplien fins dalt els passadissos. —Sí... —va fer l'home sense aixecar el cap del bloquet de viatge. —¿Aquest tren no anava a Vilajuïga? —¿A Vilajuïga? ¿Que no ho veu que acabem de sortir de Granollers? —Esclar que sí que ho veig! —es va envalentir Quimi Muntada, segur que la veterania li donava la raó. —Doncs, ¿si som a Granollers i veníem de dalt i anem avall, com vol que anem a Vilajuïga, que toca allà dalt amb la frontera?

153

—Però si el de la draisina ens ha deixat a l'estació i ens han dit que podíem agafar el tren que passava... —A veure... —els revisors tenen una dosi admirable de paciència sobretot quan els dies d'estiu i hores punta alteren les seves funcions ferroviàries—. Vostè anava a Vilajuïga... —Sí, senyor. —Vostè diu que ha anat amb una draisina. —Sí, senyor. —I li han dit que agafés aquest tren. —Sí, senyor. —¿On li ho han dit, això? El va enxampar i es va sentir entrampat. Va fer memòria. Era fosc. Hi havia una L al rètol apedregat. —No ho sé —va admetre abaixant el cap i a la vegada fent lloc per posar-se, almenys a l'altura del pit, el cistell amb el paraigua i la dàlia. —Ah... —va fer el revisor—. No ho sap... —Miri... Era molt fosc i el rètol estava destrossat... —Sí, esclar —va dir el revisor que semblava que perdia el seu posat d'home comprensiu—. ¿Vostè no és el que anava assegut abans amb el bandarra de les begudes fresques dali-dali com dos col·legues? —No, miri... ell m'ha convidat... —¿Aquell... convidar? Vinga, home! Apa, desaparegui'm de la vista si no vol que freni el tren i el faci baixar aquí mateix al mig de la via! —¿Què vol dir?

154

—Com si no ho sapigués el que vull dir... Vinga! Vividors de...! A vendre flors a la Rambla, home, i amb la llicència fiscal i el NIF a la boca, com manen els d'Hisenda! —Escolti que jo... —Calli, calli i no em faci perdre més la paciència. I estigui content que m'agafa de bona lluna perquè acabo de tornar de vacances avui mateix i no li demano ni el bitllet ni li confisco el cistell que és el cos que el delata, traficant! —Precisament jo me n'anava de vacances a Vilajuïga quan... —No hi torni, home, no hi torni. ¿Que es pensa que començo a fer el tren ara, jo? Em vaig formar al sud jo, amic meu. ¿No el coneix el sud? Doncs li recomano que un dia hi faci una passejadeta. Estan bé per flors aquella colla de bèsties desbocades! L'instint de taxista va fer entendre Quimi Muntada que tenia les de perdre. Les paraules i el to rígid del revisor van amansir-lo i li van fer veure les coses tan clares com les veien els viatgers que paraven atenció des dels altres vagons i tot. —¿On va aquest tren, doncs? —Directe a Barcelona. Baixi'm a la Central i no el vull veure més fent la ruta amb aquest cistell! Quimi Muntada es va arraconar en un petit espai prop de les portes de sortida. Mirava enfora. Començava a descobrir les línies de tensió envoltant les barriades. Els finestrals dels

155

edificis dels barris de fora de la ciutat li feien endevinar que s'acostava a la civilització. Vies i vies. Ponts. Un cementiri ple de nínxols amb rams de flors músties. Zones plenes de magatzems tancats i barrats perquè era dissabte i agost. Trens en direcció contrària i trens que avançaven el seu comboi. Va reconèixer en un retomb entre dos blocs l'antena olímpica del Forster. No tornava a entendre res. Barcelona havia giravoltat com si hi arribés en avió donant voltes damunt Colom. Sí. Era Barcelona. La Barcelona del seu taxi pispat. La dels carrers que feien petar els pneumàtics cada dos per tres de la mona negra i groga del seu sogre. La Barcelona dels col·legues de la penya. La Barcelona dels anuncis classificats. La Barcelona que amagava un Quimi Muntada desaparegut tal com deia el diari. La Barcelona del tuti. El parc de vies es va eixamplar encara més des que havien sortit de Granollers. I, en un altre descontrol geogràfic i ferroviari, Quimi Muntada va reconèixer el seu antic barri de l'Hospitalet de Llobregat com si s'hagués produït un miratge. El tren havia afluixat la marxa, potser perquè s'acostava a la boca dels túnels de la central. Es va aturar lentament. Uns minuts de silenci. Les vies del costat es van començar a omplir de combois que també s'aturaven. No en venia cap en direcció contrària. Aviat van ser més d'una dotzena de trens apilotats a la boca de Sants, demanant entrada.

156

El revisor va recórrer els vagons. —La hemos jodío! —va renegar antropològicament mentre amb la maneta obria la porta automàtica. Quimi Muntada se'l va mirar amb un somriure de bona fe. —¿La catenària, oi? —li va dir.

157

25 L'ESFULLADA FINAL DE LA DÀLIA QUIMI MUNTADA va baixar del vagó entre l'estesa de combois aturats a la boca de l'estació central. Havia pres una decisió que havia alarmat els altres passatgers. —¿On va aquest home? —¿Que és boig? —Quan no tenen la consciència neta... —Si el revisor li ha dit que baixés a la central... —Ei, vostè, el del cistell, ¿que no ho veu que pot prendre mal? Ell ja no els sentia. Va fer xino-xano, el cami pel damunt del pedruscall. Va passar per sota de les unitats aturades. Ni va aixecar el cap per veure els caparrons que havien guaitat per totes les finestres alarmats pels crits dels viatgers del seu tren que havien cridat que tornés. Veia al final, com un objectiu, la boca de túnels esgrogueïts de les andanes de la central. Es va sentir feliç. No era a Vilajuïga, ni tan sols a Pedret i Marzà, però havia tornat a arribar al punt de partida i això sempre fa sentir feliç el pròdig.

158

Portava el cistell ben agafat per les anses. Qualsevol que l'hagués vist, si no fos pels combois aturats en massa, diria que venia de l'hort del costat dels rails, com el trosset conreat pel venedor de begudes fresques. Només entrar a la gola de la central es va girar per donar un cop d'ull a la llum diürna que deixava al darrere. L'estesa de combois el miraven provocadors, el fitaven banyuts, com els toros dels camions del bover, abans de baixar del camió i empaitar els veïns pels carrerons del seu barri de l'Hospitalet, a prop del qual el destí ferroviari l'havia tornat a portar. Es va sentir com aquell dia a dins el vímet de la caragolera. Va pensar que si arrencaven per empaitar-lo es deixaria anar estès a terra sobre el pedruscall i es deixaria portar fins a l'andana final. Els caps que sortien per les finestres dels trens paralitzats es van anar empetitint fins que no es distingien gens. Ara els veia millor des de dins de la cargolera fosca. Ja havia descobert a les festes del barri, tancat en la foscor, que els punts de llum s'aprofiten més per veure tot el que hi ha a fora. A la caragolera es va adonar que el barri era només una petita part del món. Pels entrellaçats del vímet, entre les banyades de les empaitades del bou, va descobrir que la informàtica era el futur. A les pantalles antioculista va veure que els xips contenien tot

159

el misteri de la vida. I ara, a la gran caragolera del túnel de l'estació central de Sants descobria que la vida era com un tuti que a vegades es guanya i a vegades es perd. Aleshores mateix, abans d'endinsar-se del tot en el túnel de vies, va deixar un moment el cistell a terra i va dedicar una gran botifarra a tots els qui li havien dit que no es jugués el futur per un minut més o menys d'arribar aviat. Quan va arribar a l'andana de la central es va adonar que havia guanyat la partida a la companyia ferroviària. Ara es faria conèixer a la sucursal de La Caixa. Denunciaria el robatori de les targetes. Trucaria a la telefonista de Pedret i Marzà i li diria que avisés a la Maribet i els nens dient-los que no havia passat res i que hi arribaria avui mateix. Trucaria a La Vanguardia i faria retirar l'anunci dient que ja l'havien trobat. Els de la penya no li ho perdonarien perquè havien quedat que sortiria uns quants dies, però ja els ho tornaria amb una altra penyora si tant insistien. Però primer aniria a la comissaria de l'estació i, aprofitant que tornava a ser a Barcelona, preguntaria per si sabien res del seu taxi robat. Amb bona sort, potser hauria aparegut en qualsevol racó i podria pujar a Pedret i Marzà amb la mona negra i groga, fent sonar el clàxon quan arribés a les primeres cases del poble perquè la Maribet i els nens el sortissin a rebre.

160

Faria tot això mentre els trens continuaven aturats a la boca de l'estació esperant que els treballadors del maletí negre i la clau anglesa es mobilitzessin i els fessin entrar un a un o els passegessin per mitja xarxa de línies abans que arribessin al seu destí. Va aixecar la cama per pujar l'esgraó de l'andana. Els qui esperaven l'entrada dels trens el van veure de lluny estant i quan els hi va passar pel costat li van preguntar si sabia què havia passat. —La catenària —va anunciar seriós. Després va pujar amb l'escala mecànica al vestíbul de l'estació i es va dirigir a la casella de la comissaria de policia. L'agent de la porta el va fer entrar. El comissari esmorzava amb el paquetet acabat d'obrir damunt la taula. Va aixecar el cap quan el va veure entrar amb el seu cistell, el paraigua i la dàlia. —Vaja... —va exclamar—. ¿Què volia? Va explicar tota la història des del començament mentre el policia esmorzava i anava dient que sí a copets de cap. Es va saltar la pispada del cistell, esclar. Quan va acabar, va demanar si podrien confirmar a Laietana si ja havien trobat el seu taxi. —¿El taxi? —va començar el policia que acabava de llençar el paper d'alumini fet una piloteta a la paperera i netejava la carpeta de sobretaula traient les molles.

161

—Sí. Si tenen el taxi, podré anar a Pedret i Marzà sense haver d'anar-hi en tren... —És a dir... Que arriba aquí amb aquest cistell, el paraigua i aquesta dàlia provocativa de color vermell... M'explica tota la història aquesta del taxi, de la catenària, dels trens, de la policia de Girona, dels guàrdies civils de Riudellots, d'una família de sicilians i d'un tiroteig... I tot això en una nit d'agost avorridíssima perquè ni els delinqüents treballen quan fa calor... Quimi Muntada va refermar la seva declaració i, com si es trobés davant un jutge de tribunal, va assegurar que havia dit la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. —...i un be negre, home! —va dir el policia a la vegada que cridava dos dels agents del cos de guàrdia. Quan la parella va entrar a la garita, saludant, el policia en cap va alçar la vista. —¿Què els recorda aquest cistell, agents? —va dir. Els dos agents van mirar el cistell. Es van mirar. I van mirar a la vegada el policia en cap. —Mmm... Mmm... —van remugar tots tres. —¿No era una dona d'edat la que havia denunciat el robatori d'un cistell amb un paraigua i una dàlia aquesta nit passada a la sala d'espera del vestíbul? —Era una dona ja gran, sí, senyor —va confirmar un dels agents.

162

—I sí que es tractava d'un cistell com aquest, d'un paraigua negre i d'una dàlia vermella —va confirmar l'altre. —¿Què li sembla, amic? —va dir concloent el policia en cap dirigint-se a Quimi Muntada. El taxista va abaixar el cap. A terra, el cistell havia quedat envoltat d'una petita catifa de fulles vermelles. La dàlia s'havia esfullat definitivament.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu del 1991 Revisada: hivern del 2016

163