quedar de l'Esteve, ni me'ls podia mirar els canelons! I el pollastre rostit... fuig!» I la Cinteta, enmig de les cabòries, ara vigilant el rostit, ara netejant l'enciam, ara tallant les tomaques, xiuxiuejava entre llavis per espantar-se els fantasmes: «Aquestes fulles d'enciam tan gruixudes les baixarem a les gallines, no es pot llençar res; i les potes del pollastre les donarem al gos, que quan em veu arribar sempre ensuma què porto i no para de remenar la cua. Avui sí que n'hi ha per a tu, Rosset! ¿Que et penses que en mengem cada dia, de pollastre? Tot ben a punt, que aviat serà l'hora... Em sembla que ja sento l'Esteve a baix a la quadra que entra la mula... mira si s'ha afanyat avui a tornar de l'hort... ¿i la Glòria?, això que li vaig dir: “Nena, no t'entretinguis”. Mira que si son pare s'ha d'esperar per dinar...» A les dues en punt, la Cinteta ja tenia taula parada amb la coberteria de les seves noces i amb les estovalles de festa, aquelles blanques de fil que el trenta-sis va dur a brodar a ca l'Aineta amb tot l'aixovar quan va fer rams abans de Pasqua. Tothom deia que l'Aineta era molt bona modista i que ho feia molt bé perquè, a més, t'hi posava les lletres amb les inicials tan ben posades que ningú no se'n podia avenir.
70