Page 1


Andreu Sotorra

Comencem, va dir ella

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2


Comencem, va dir ella Recull de tres narracions ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transició, després de la sortida de la Dictadura franquista i l'entrada encara tímida en la Democràcia. Els protagonistes són tots joves que viuen el seu temps i que desperten en un món que es vol nou, sorgit de la grisor del llarg túnel de la repressió del règim dictatorial, i que encara és ple d'incerteses per a les noves generacions. Els ideals, les il·lusions, els projectes i l'energia juvenil topen amb la cruesa de la realitat, els desenganys, les pors, les traïcions, els amors, els desamors i les lluites col·lectives sempre amb un fil d'esperança en un futur que s'endevina millor. El recull integra els relats Comencem, va dir ella; I, tanmateix, s'hi avenia i Plec de braç, els tres guardonats amb el Premi Riba Escorxada, dins de la Nit Literària Andorrana, d'Andorra, el 1979.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3


Premis literaris de les tres narracions: Comencem, va dir ella

Premi Riba Escorxada, Nit Literària Andorrana, Andorra, 1979 I, tanmateix, s'hi avenia

Premi Riba Escorxada, Nit Literària Andorrana, Andorra, 1979 Plec de braç

Premi Riba Escorxada, Nit Literària Andorrana, Andorra, 1979

Primera edició (digital): juliol 2017 © 1978 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 1929 / 2017 Hereus de Pere Pruna (per la reproducció a la coberta de la pintura Noia jove amb ocell, de Pere Pruna i Ocerans [Barcelona, 1904-1977], oli sobre tela, 100 x 73 cm.) © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


�NDEX Advertiment de l'autor, 6 Comencem, va dir ella, 7 I, tanmateix, s'hi avenia, 37 Plec de braç, 66

5


Advertiment de l'autor Les tres històries d'aquest recull formen part —pel que fa a les localitzacions i els personatges—, de les meves narracions primerenques de caire realista com les altres quatre històries publicades en el recull No s'hi invita particularment (Edicions Digitals Escac, Barcelona, 2016), escrites sota la influència ambiental de la situació política i social del moment, entre el 1977 i el 1978, dins del període considerat de la Transició. Després de la mort, el 1975, del dictador Francisco Franco, la fins aleshores plataforma unitària anomenada Assemblea de Catalunya (1971-1977) va activar una sèrie d'accions de carrer com la Marxa de la Llibertat (1976) o les diferents manifestacions encara no autoritzades i per tant reprimides amb violència per la policia del règim —els anomenats grisos pel color del seu uniforme— que van popularitzar el lema col·lectiu de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Una època de legalització de partits polítics, de sindicats, de referèndums, de celebració d'eleccions, el 15 de juny del 1977 —les primeres després del 1936—, del restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l'exili del president Josep Tarradellas, de l'aprovació de la Constitució espanyola, de les diades de l'Onze de Setembre més reivindicatives —que tenen el seu mite històric en la manifestació de Sant Boi del 1976— i de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya. Però també una època encara amb l'ombra de la nostàlgia del franquisme planant sobre la jove Democràcia, recuperada després de la República i la Guerra Civil, sota el règim monàrquic borbònic del successor i hereu Joan Carles I i amb accions violentes com el terrorisme d'ETA més sagnant colpejant ciutadans, institucions i organismes de l'Estat espanyol o el terrorisme ultradretà com el de la matança a sang freda dels advocats d'Atocha, entre altres accions de grups de difícil i confusa adscripció ideològica tant d'ultradreta com d'ultraesquerra, que culmina amb l'intent avortat de cop d'estat protagonitzat pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero com a home de palla (1981) i la conseqüència de les primeres retallades de les llibertats aconseguides en els cinc anys anteriors. La revisió actual de les tres narracions, bàsicament pel que fa a l'aspecte lingüístic i estilístic en constant evolució en els últims anys, respecta l'esperit de fons d'aquell moment i la visió tan històrica com social relatada en temps present, un avantatge per a la ficció literària que, si es recreés per primera vegada ara, quaranta anys després, podria córrer el perill d'esbiaixar-se per la temptació d'un excés de mitificació. L'autor adverteix, doncs, que qualsevol semblança amb el temps present de les històries i els personatges, amb les seves reaccions, els seus prejudicis o les seves actituds personals i les seves mirades envers els altres que es reflecteixen en la trama narrativa del recull Comencem, va dir ella és simplement fruit d'un atzar. Andreu Sotorra, 2017

6


Comencem, va dir ella

7


La meva personalitat poc novel·lesca no m'impedia de pronunciar una infinitat de vegades «t'estimo», encara que tan sols fos al moment precís en què s'embalava el motoret situat al baix ventre de la meva parella. La vida sexual de Catherine M. Catherine Millet Traducció de Sergi Matarín

8


«Comencem», va dir ella. El Salvador s'havia proposat no tornar a casa fins que no hagués aconseguit convèncer els del grup activista que, si continuaven com fins aleshores, no arribarien enlloc. Per això havien quedat que es trobarien al refugi de muntanya si el pla no els acabava de sortir tal com havien pensat. Allí no els podia escoltar ningú, ni tan sols ningú no podia saber qui eren tots ells. El refugi de muntanya era un dels millors llocs per passar desapercebut perquè, com ells quatre, hi circulaven sempre ramats d'escaladors i excursionistes. La vigília, el Salvador va entaforar quatre coses a la motxilla i va preparar l'equip, ni que no l'hagués de fer servir perquè feia temps que no practicava l'escalada. Les cordes i tot s'hi va lligar, i el piolet, per si de cas calia justificar què hi anava a fer, al refugi. Tret del sac de dormir i la manta i d'un parell de llaunes de conserva, poca cosa més hi va encabir. «Ja n'hi ha prou!», va pensar. «Els altres hi deuen tenir de tot...» De més joves, s'hi havien passat setmanes senceres, en aquell refugi. Qualsevol cosa nova 9


els feia l'efecte que descobrien un altre món. Fins i tot escrivien un feix d'aventures en uns fulls que els feien de dietari llavors, com si tinguessin por que tot els passés volant en un no res i que ningú no arribés a conèixer mai tot allò que els aplegava. Va demanar un cafè al bar de l'estació d'autobusos. Mentrestant, se'n va anar al vàter. Fosc, pudorós, fet un bassal, com si l'aigua bruta i els pixums s'haguessin posat d'acord per deixar-hi navegar tots els ventres comprimits amb força i, després de xipollejar enmig del toll, abandonar, penis enfora, vulva enfora, la repressió d'hores per no haver evacuat a temps. Es va rabejar les mans amb un rajolí d'aigua que petava contra la pica d'un lavabo Roca escantellat. La marca li va recordar la famosa vaga dels noranta-cinc dies que els treballadors de la planta del Llobregat havien protagonitzat mesos enrere. Els pantalons de vellut li van fer de tovallola abans de sortir a fora i prendre's el cafè que ja tenia preparat damunt de la barra. Ha pagat amb un bitllet de vint duros i, amb el canvi i un altre bitllet de vint duros, se n'ha anat cap a una de les tauletes del fons del local on un home amb cara de jubilat ven els tiquets de l'autobús. N'ha demanat un fins al refugi de muntanya i, ben doblegat, se l'ha guardat al butxacó de la camisa de quadres. Abans, amb la colla excursionista, es feien un fart de fer parada i fonda en aquell bar, mentre esperaven la sortida de l'autocar. S'hi entaulaven i omplien les dues taules que havien 10


ajuntat amb les botifarres, els fuets, el pa, les tomaques i el pernil que portaven de casa. Se sentien amos del món, amb els pantalons de vellut i les botes gruixudes que els feien sentir més grans i tot. No els feia res que la gent se'ls mirés amb cara de desconfiança. Encara els agradava i encara exageraven més a cridar l'atenció. Vinga fer soroll i vinga cridar i esclafir a riure com si el món fos seu i com si anar al refugi de muntanya fos una autèntica aventura que vivien enmig d'una gernació esmaperduda, rutinària, que no se'n sortia de fer el mateix cada dia, de casa a la fàbrica, al despatx, al magatzem, a la botiga... i de la botiga, del magatzem, del despatx i de la fàbrica, a casa. Metro amunt i metro avall, d'esma. I al bar de l'estació d'autobusos es trobaven amb els del seu grup d'escaladors, cridaners i lluny de tot, i ells, amb els seus crits, com si els diguessin: «¿On aneu? ¿Què feu sempre amunt i avall? ¿Que no ho veieu que nosaltres no ho fem, això? Vinga, afegiu-vos a nosaltres! Engegueu-ho tot a rodar i tanqueu-vos al refugi! Viviu la vida!» Ells sí que sabien viure la vida. Encara la saben viure ara. Passen entremig de la gent i se senten estranyament diferents, com si una força epidèrmica els distanciés de tots els altres. L'autocar ha començat a esbufegar i a obrir les portes. El conductor ha entaforat les motxilles sota la carrosseria i després ha revisat els tiquets dels passatgers. Quan ha sortit de l'estació, l'autocar ja anava ple. El Salvador hi ha viatjat decidit a 11


convèncer la resta del grup que no faran res de bo, així. Hi ha anat pensant, carretera amunt. S'hi ha endormiscat i tot, aclofat al seient que tocava a un dels finestrals de socors. La intenció de no tornar a casa fins que tot estigués clar, havia rondat cada vegada més pel cap del Salvador. Quan va arribar al refugi de muntanya, només hi faltava el Gregori, però va arribar una estona després que el Salvador havia trucat a la porta i havia dit: «Sóc jo!» El Ramon i la Cristina ja hi eren des de primera hora de la tarda. Com que el dia fresquejava, havien esperat el Gregori i el Salvador fent llenya i encara havien encès la llar de foc i hi havien posat a escalfar un pot d'aigua per fer-se uns plats de sopa. El Salvador va pensar que no s'havia equivocat quan havia portat només uns pots de conserva. Els altres havien pensat en tot i, al refugi, hi havia queviures de tota mena que hi havien sobrat d'altres vegades. Van decidir menjar abans que res i es van entaular amb gana. El Gregori va dir que quina bona idea allò de fer llenya i encendre el foc, i el Ramon, que havia estat cosa de la Cristina, que pensava en tot, i el Salvador, que ell ja ho sabia que la Critina pensava en tot, i la Cristina, que no se'n refiessin tant que qualsevol dia faria un pensament i els deixaria penjats. I tots van començar a menjar, famèlics, amb més gana que mai, perquè, «aquests aires», va dir el Salvador, «sempre me m'han obert la gana». I es van estar 12


en silenci una bona estona per enfonsar-se en un musiqueig de mastegades i queixalades que feien l'efecte que donaven la raó al Salvador per allò que havia dit de l'aire sa. S'entretenien a menjar sense cap pressa, com si no es volguessin trobar amb l'autèntica raó que els havia reunit al refugi. Quan van acabar, el Gregori va proposar que estarien molt millor davant de la llar de foc. El Ramon va furgar la motxilla i hi va trobar una ampolla de conyac. «Com abans!», va cridar, mostrant-la com un trofeu a tots els altres. La Cristina va dir que allò que li agradava més del conyac era encetar-ne l'ampolla. I arrabassant-la de les mans del Ramon, en va treure el precinte, la va destapar i s'hi va amorrar de seguida. Després es va passar la mà pels llavis i la va deixar enmig del cercle que havien format els quatre vora el foc. —Em sembla que ens hi hauríem de posar... —va proposar el Gregori. —Potser sí... —va afegir el Ramon. —És que ens faltava el conyac! —va dir la Cristina. —Doncs ara ja ho tenim tot —va tancar el Salvador. Encara es van estar una estona més en silenci i ningú no el gosava trencar perquè cap dels quatre sabia, potser, com fer-ho. El Gregori, amb tot, va ser qui el va esquinçar. —Vam dir que si no sortia prou bé ens trobaríem, ¿oi? —va començar. —Cert —va afegir la Cristina. 13


—Doncs no hi ha sortit —va esclatar el Ramon. —Perquè no hem volgut que hi sortís, diria jo —el va tallar el Salvador. —¿Què vols dir amb això? —va preguntar de seguida el Ramon. —Vull dir —va continuar el Salvador— que no ha sortit bé perquè no hem volgut que hi sortís. És molt clar el que vull dir. No podem continuar d'aquesta manera si és que volem aconseguir alguna cosa. Hem de fer projectes que toquin de peus a terra, no pas criaturades... —No n'hem fet mai gaires, de criaturades, nosaltres! —va cridar el Ramon. —Potser no gaires, però a vegades n'hi ha algunes que ho semblen —va continuar burxant el Salvador. —Parla clar, doncs, i així posarem les coses al seu lloc! —va dir enfurismat el Ramon—. Si no vam tirar endavant amb l'acció dels còctels molotov va ser perquè tots quatre ho sabíem, que algú va obrir la boca abans d'hora. —¿I com s'entén, això, digueu-me...? —va cridar i preguntar a la vegada el Salvador—. Jo encara no ho he entès. ¿Qui ho sabia, a més de nosaltres quatre? ¿Qui hi estava, en tot això, que no fos un de nosaltres...? ¿Qui ho entén, doncs... tu? —es va dirigir al Ramon. Ell va fer que no amb el cap—. ¿Tu, potser...? —va preguntar a la Cristina—. ¿O potser tu, Gregori...? —els dos van negar també amb el cap—. ¿Així, doncs...? —va concloure el Salvador. 14


Es va sentir només el xarrupeig del Gregori que s'havia amorrat una altra vegada a l'ampolla de conyac. Després, el clec! del cul de l'ampolla en deixar-la a terra. I de seguida, el Ramon: —Potser tot va ser una casualitat... Si vam haver de fugir cametes ajudeu-me i vam haver d'abandonar la bossa amb els còctels molotov va ser perquè dos furgons amb una dotzena de grisos alhora poden fer molta feina, tu! —¿Quina mena de casualitat creus que hi pot haver en una cosa així? —va reprendre el Salvador. —De fet, no vam comprovar si era veritat que se sabia res... —va insinuar el Gregori. —¿I si tot va ser un fals rumor...? —va apuntar la Cristina. —Vaja! Ara sí que l'hem feta bona! —va explotar de nou el Salvador—. O sigui que ara ja no cal que en parlem més perquè si crèiem que ens hi jugàvem la pell, anàvem molt equivocats! Com que potser va ser una casualitat, devien ser-hi per passejar, aquell parell de furgons i els grisos allí, en aquella hora... ¿O potser havíem d'haver comprovat si era veritat...? ¿O potser encara van fer córrer un fals rumor...? —Home... —el va tallar el Gregori. —¿Però que no ho veieu on hem arribat? Som massa confiats, això és el que passa, que som massa confiats i que no tenim collons de posar-nos a parlar de debò i admetre que no anem bé, que vam fallar, i que cal trobar què és el que no vam fer bé i allò en què vam fallar. Ens falta cimentar la base. Treballem en fals, 15


sobre un buit. Cal que construïm i reforcem la base si no ens volem enfonsar! Ara va ser el Salvador qui es va amorrar a l'ampolla de conyac. La va xarrupar amb ganes, una estona seguida. —És un bon conyac! —va fer. —El tenia des de feia un parell o tres d'anys —es va escusar el Ramon—. Me'l van regalar un Nadal, els amos del taller... Són uns explotadors! —va afegir—. Es pensen que amb una ampolla de conyac i una barra de torrons quan arriba el Nadal ja t'ho han pagat tot! —Oidà, noi! —va fer el Gregori—. A mi, com que sóc de despatx, ja no m'arriba res de tot això. Ni hi tenim dret, nosaltres, es veu. —I tant que no! ¿Què cony sabeu vosaltres de treballar si sou uns pixatinters! —va atacar el Ramon, que havia trobat una feina de mecànic en un taller d'automòbils. —Home, gràcies. Així sí que farem camí —va protestar el Gregori. —Té raó el Ramon —va fer la Cristina—. Ja ha passat això del conyac i dels torrons... El que cal és que cobrem el sou que hem de cobrar. Ja ens els comprarem nosaltres, els torrons, si és que en tenim ganes. —Això del Nadal que fan els amos és una manera d'admetre que els torrons no te'ls pots comprar tu mateix —va dir el Gregori. —Això potser anava molt bé per als nostres pares, que sortien de la guerra, però ara són altres temps i a nosaltres no ens han de venir amb propines —va afegir el Salvador. 16


—A casa meva —va explicar la Cristina— se'n feien col·lecció i tot. —¿Què vols dir que se'n feien col·lecció...? —va preguntar el Salvador. —Sí, home, dels torrons i del xampany i del conyac... Els exposaven damunt del bufet durant totes les festes. En un costat, el lot del pare i en un altre, el lot de la mare. Ell feia trenta anys que treballava en un magatzem de queviures, i ella es va posar fa deu anys a triar ous en una granja. No els vaig sentir a dir mai que el que havien de fer els amos era pagar-los més bé per la feina. —Eren uns altres temps, dona —va fer el Salvador. —Als anys cinquanta encara van patir més que abans de la guerra —va afegir el Ramon—. Amb prou feines se sabia què era la lluita obrera, aleshores. Encara més, no es podia saber de cap manera, s'ignorava. Els van fuetejar massa fort, a tots ells. —¿I ara...? —va preguntar el Salvador. —Ara és diferent... Nosaltres bé que lluitem perquè tot canviï, ¿no? —va dir el Ramon. —No ho sé ben bé, si lluitem prou... —va respondre el Salvador. —Mira, si t'expliques millor, potser ens entendrem. Una cosa és que hàgim fallat una vegada i una altra cosa dir, com dius tu, que no lluitem... —va replicar el Gregori. —Ja fa temps que ens aniria bé que ens expliquéssim tots plegats. No podem continuar si no ho fem. I ara mateix hem de refermar una 17


base que sigui el puntal de la nostra lluita —va exposar novament el Salvador. —Doncs, som-hi! —va cridar el Ramon. —Em sembla que avui en tenim per una bona estona... —es va queixar la Cristina. —Tota la que calgui —va dir el Gregori—. Per això hem vingut... El Salvador va fer un esforç per convèncer els que l'escoltaven al voltant de l'ampolla de conyac, enllumenats per la vermellor dels tions del foc. Els va parlar del vell marxisme, de l'antiga lluita pel socialisme, del miratge de la democràcia obrera, de l'opacitat de la societat comunista, de la força de les classes populars, i encara es va estendre a teoritzar sobre allò que alliberaria el poble de l'opressió que patien i va fer un llarg discurs sobre les organitzacions de masses que, «totes unides», deia el Salvador, «aconseguiran l'alliberament pel qual lluitem». L'ampolla de conyac del Ramon ja s'havia buidat gairebé del tot. Els tions ja no eren sinó brasa roent enmig del cul de la llar de foc. El Salvador es va adonar que devia haver discursejat força estona i va parar en sec. Va xarrupar l'últim conyac i, a la fi, va concloure: —...i per aconseguir-ho només cal lluitar, treballar. Al cap d'un silenci que se'ls va fer feixuc, el Gregori va intervenir de nou. —Has parlat de tot. No se't pot negar que fa temps que hi barrines i de valent. Però totes aquestes teories només es poden fer realitat per dos camins: convèncer les masses i tenir diners. 18


—Per això cal lluitar i treballar! —es va refermar el Salvador. —¿Però com vols que treballem encara més del que treballem? —va esclatar el Ramon—. Estem sols, nosaltres quatre, sols! Ningú no té intencions de fotre's en mulladers. Hi ha massa partits que ja els ho fan tot. Només cal escoltar la gent. «Que treballin els altres, tu», pensa tothom. «Jo ja en tinc prou, de feina», diuen. Veniu al taller i ho veureu. Parleu-los de la democràcia obrera i de la lluita pel socialisme, i ho veureu, què us respondran. «Que la faci ta mare, la lluita!», diuen. Ells no en volen pas, d'embolics! Estem sols, creu-me, Salvador, sols! —Però podem arrossegar masses si ens ho proposem! —es va excitar el Salvador—. Cal donar confiança a la gent que viu espantada, encara. Han passat massa anys sota el jou del règim. —Potser tens raó... —va dir tímidament la Cristina. —Ningú no pot negar que hi confies... —va dir el Gregori. —¿I què ens ha mogut fins ara, digueume...? —va preguntar el Salvador. Ja no li va respondre cap dels altres tres. S'havia fet tard i estaven esgotats. —Demà hi podríem tornar... —va proposar el Gregori. —Està bé! Com vulgueu... —va admetre el Salvador. Es van escampar pel refugi. El Gregori es va ajaçar dins el seu sac de dormir, prop de la llar 19


de foc. El Ramon va buscar un racó sota l'escala de les golfes. El Salvador es va enfilar per les escales fins a les golfes. «Sempre m'ha agradat dormir a les altures, a mi», es va dir. Se sentia acalorat i es va tapar només amb la manta. Va buscar un racó pla i s'hi va estendre. Abans, però, es va deslliurar de les botes i es va descordar els pantalons. «No hi sé dormir, jo, amb les botes posades!» Va aclucar l'ull i es va adormir. I ja no es va despertar fins que va notar un pessigolleig prop de la galta que el va sobresaltar i el va fer alçar de mig cos. —Sóc jo... —va sentir prop seu, molt fluix. —¿Que no pots dormir, potser...? —va dir el Salvador a la Cristina. —No he pogut dormir mai, jo, al refugi, ja ho saps. —Però això era abans perquè deies que tenies por de... —va recordar el Salvador. —Ja fa massa anys d'això. Ara ja no en tinc, de por... —va insinuar la Cristina. —¿Encara te'n recordes...? —el Salvador. —No ho he oblidat mai —la Cristina. —No teníem tants maldecaps aleshores —el Salvador. —Sempre n'hem tingut. Venir al refugi era una aventura i els maldecaps ens els buscàvem, nosaltres, ja ho saps —li va recordar ella. —Tens raó —va afirmar. I de seguida, com si el Salvador ja no tingués ganes de tornar a dormir— Cristina... —¿Què...? —li va dir ella. 20


—Em sento massa sol des de fa molt de temps... Penso fins i tot que ja ens hem cansat de lluitar... Tot ha canviat tan de pressa... —Si et refereixes a la discussió d'aquesta nit potser tens tota la raó. Al Ramon i al Gregori sempre els ha costat més veure les coses clares, ja els coneixes —el va voler convèncer ella. —Però mentrestant... dormim a la palla i perdem temps —va dir ell. —Però cal que ens mantinguem tots junts. Fins ara ha estat així... Abans que comencés tot, també era així. ¿Ho recordes de les primeres escalades? Ens necessitàvem per a qualsevol cosa. No n'hi havia prou de sentir-me segura a les cordes. M'ajudava pensar que a dalt hi eres tu i que t'havies guanyat la paret pam a pam i que si jo relliscava tu m'aguantaries o, si no, més avall, hi hauria el Ramon o el Gregori... —¿Vols dir que encara ens necessitem, Cristina? —va xiuxiuejar el Salvador. —Com si fos aleshores... —li va dir ella. —¿Com si fos aleshores...? —va repetir el Salvador. Però ella ja no li va respondre. Es van besar en la foscor de les golfes del refugi i el Salvador va pensar que sí, que encara es necessitaven, que no havia canviat res i que encara semblava aleshores mateix, quan després d'una escalada enfilant-se parets amunt, a les golfes del refugi, com ara, li deia que si ell no s'hagués jugat la vida per guanyar-se la paret pam a pam i si ella no sabés que dalt de tot hi era ell, que mai no s'hauria atrevit a enfilar-se per aquells rocams, i 21


a la nit l'hi repetia a cau d'orella, sota la manta, damunt l'empostissat de les golfes del refugi, i es besaven i es deien que s'estimaven, i el Salvador penetrava la Cristina, i a ella li feia l'efecte que s'havia desfet de les cordes i que no trobava on aferrar-se i que s'estimbava rocam avall i que hi trobava el Salvador que ja havia estès els braços, llargs d'un costat a l'altre de la paret, i que se l'enduia cos endins i que li deia «ens necessitem, Cristina... ens necessitem, Cristina...», i ella també li deia que sí, que es necessitaven, i es deixava endur, Salvador endins, i premia els ulls per no veure ni la fosquedat de les golfes, ni les cordes que la deslliuraven i la deixaven enmig del braçam del Salvador i, quan els obria, buscava la mirada encesa del Salvador i se la imaginava dins de la gola de llop que envoltava les golfes, i a les palpentes buscava el sexe del Salvador i li deia que no, que no en sortís tan aviat, i ell la besava al coll, al front, als pits, als llavis i encara li deia que es necessitaven, «ens necessitem, Cristina, ens necessitem...»

22


—¿Ja ho heu llegit...? —va fer la Cristina. I sense esperar que li responguessin, va recitar una columneta d'última hora del diari. Atraquen una caixa d'estalvis i s'enduen prop d'un milió de botí Ahir, dijous sant, es va produir un atracament en una sucursal de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. A un quart d'onze del matí, quatre individus, aparentment homes, vestits amb llargues bates vermelles i emmascarats amb passamuntanyes, van entrar a l'agència. Un dels atracadors duia una escopeta de canons retallats i dos dels altres tres portaven pistoles. Després d'amenaçar els empleats i quatre clients, es van endur un botí aproximat d'unes nou-centes mil pessetes. Seguidament van fugir amb un Seat 131 que tenien aturat a la porta de la sucursal, que més tard va aparèixer calcinat en un barranc prop de la carretera comarcal. —Sí, he fullejat un diari al quiosc de l'estació d'autobusos —va afegir el Salvador quan la Cristina va cabar la lectura de la notícia.

23


—Sembla que de moment no sàpiguen res més... —va deduir el Gregori. —Però no me'n refio gens... —va afegir el Ramon. —Aquesta vegada no ens podem queixar, ¿oi, Salvador? —va dir el Gregori. —És un bon cop —va respondre el Salvador. —¿Un bon cop...? Jo diria que és tot un senyor cop, un copàs, noi! —va insistir el Ramon. —Va, no exagerem, Ramon —va continuar serenament el Salvador. —Esclar, com que tu no exageres mai per res. Com que cada matí, després d'esmorzar, fas un cafetó i atraques una caixa d'estalvis, això no et diu res. Doncs, sàpigues que els vam fer cagar les calces de mig a mig i que almenys hi ha un bon milió, aquí dins! —va explicar triomfal, el Ramon. —Un quilo! Sí que pesa! —va fer la Cristina, posant les mans a una de les motxilles. —No m'he entretingut a comptar-los pel camí, però em sembla que no hi ha tants calés com tu dius. —Doncs ja ho comprovaràs quan obris les motxilles —va continuar el Ramon—. Tu no exageres mai, esclar. —Vinga, no us esgatinyeu —es va interposar la Cristina—. L'important és que hàgim arribat bé tots quatre. Ara ja ho tenim. Ningú no ens pot reconèixer, ni tan sols sospitar res. Cop rodó. 24


—Però no podem badar. Tampoc no sabíem qui havia parlat l'altra vegada, amb l'aparició dels furgons dels grisos, i vam haver de deixar córrer l'acció dels còctels molotov i ningú no entenia com havia estat. No es pot badar —va repetir el Salvador—. Nosaltres no som uns atracadors de butxaca, som activistes, lluitem per alliberar tot un poble. I això ens fa més perillosos que uns vulgars carteristes del metro. Només que s'ensumin alguna cosa, no pararan de rastrejar. —Però per aquí dalt s'hi poden perdre. Som uns simples escaladors com tants altres. ¿No heu vist quina gentada que hi ha? Tothom hi puja per Setmana Santa... Sort que ara nosaltres ja no estem per fer parets! —va concloure el Gregori. Li van donar la raó perquè a l'estació d'autobusos encara n'havien deixat una colla a terra. Els autobusos entraven i sortien esperitats. Els cobradors i els xòfers anaven d'un costat a l'altre maleint les vacances de Setmana Santa i les modes de la gent i, girant-se de cara a la gernació, l'homenet de la taula dels tiquets no parava de queixar-se, atabalat, «fixeuvos, mireu-los, tots fan la mateixa pinta, carregats de motxilles i amb aquestes bototes! Ja m'explicareu on cony van, per quatre dies pelats!» Ells van poder agafar el tercer autobús i encara van estar de sort que van poder sortir d'hora perquè ja havien anunciat que el número quatre no sortiria fins a l'endemà. S'hi havien plantat en un no res a l'estació. Ho havien 25


planejat bé, aquesta vegada. Es vestirien de seguida, carregarien les motxilles i es posarien les botes de muntanya, els pantalons de vellut i les camises de quadres i els jerseis. El Seat 131, les bates vermelles i les armes les abandonarien a la vora del barranc i hi calarien foc. No deixarien que els seguissin el rastre. Després, de cop al refugi de muntanya!, com tanta gent fa aquests dies. Els va sortir bé perquè s'ho coneixien pam a pam, tot allò. Feia anys que quan arribava dijous sant se n'hi anaven per fer parets i aprofitar els cinc dies de festa mentre altres es guarnien amb les vestes de la por i hi amagaven els seus pecats. —Ja havíem previst que hi hauria aquesta gentada... —va dir la Cristina. —Sí, seria millor que ens hi quedéssim un dia més per poder assegurar bé l'amagatall —va afegir el Salvador. —Jo ja hi comptava... —va afegir el Gregori. Van arribar d'hora al refugi de muntanya. Carregats amb les motxilles, els sacs de dormir, els piolets, les cordes, els grampons.... Ja el van trobar ple d'altres excursionistes. Amb la llar de foc encesa i tots els racons plens de motxilles, de botes, de tendes, de mantes, de sacs de dormir... No semblava el refugi de sempre. —No haurien d'arribar mai aquests dies —es va queixar la Cristina. —Però ens va molt bé que sigui així... És la millor coartada per passar desapercebuts —va afegir el Salvador. 26


Van dir «bona nit», però no els va respondre ningú. Tothom estava cansat i només tenien ganes de reposar el cos i trobar un forat lliure. El Salvador es va avançar cap a la boca de la llar de foc per escalfar-se una mica i va ensopegar amb un grapat de cames. Es va excusar mentre topava amb l'esguard maliciós d'algú que ja havia aclucat l'ull. Va recular i, quan ho va fer, va anar més amb compte. —Val més que ens posem a jaure en algun racó —va dir als altres, sense alçar gaire la veu. I cadascú va triar un racó. S'hi van posar amb la motxilla ben a prop i, al cap de poc, els quatre ja dormien com a socs.

27


—Ens necessitem... ens necessitem, Cris...! —Ei!, desperta't, vinga! —feia el Gregori, sacsejant el Salvador. —...ens hem de quedar un dia més i així els enterrarem... —feia ell, ensonyat. —¿Què et passa noi? —preguntava sorprès el Gregori mentre insistia a despertar i fer llevar el Salvador, sense entendre gaire què remugava. S'havia adormit de cara enlaire i les paraules li sortien embarbussades, fosques, a mitges. A la fi, el Salvador va començar a obrir els ulls. —¿Què passa? ¿Què voleu...? ¿Ja és de dia...? —va interrogar el Salvador. —Has dormit malament, noi. No paraves de xerrar en veu alta. Sort que ningú d'aquests que jauen per aquí no t'entenia... —li va explicar el Gregori. —Em sembla que ahir em vaig amorrar massa al conyac... —es va excusar el Salvador—. No em prova... Ja ho sé d'altres vegades. La Cristina, que s'havia quedat a les golfes, lligada dins d'una altra manta, es va començar a despertar. —Sou molt matiners... —va dir. —Als refugis, la gent es lleva d'hora, nena! —li va fer el Gregori. 28


—A veure si no fem tant de terrabastall i ens llevem més de pressa! —va dir el Ramon, que acabava de pujar també a les golfes. El Gregori va baixar les escales de les golfes. La Cristina i el Salvador van començar a plegar les mantes amb mandra. —Bon dia... —li va dir ella. —Hola... —va respondre el Salvador. Mentre esmorzaven, el Salvador els va abocar el seu projecte. Els deia que no hi havia possibilitat que sortís malament. Que hi havia pensat llargament i que ho tenia tot lligat. —¿I qui carregarà amb la motxilla dels diners? —va preguntar el Gregori. —Jo mateix, si voleu —va respondre el Salvador—. Sempre he estat el que he carregat més amb tots els trastos. Hi estic avesat. S'hi van entusiasmar. El Ramon deia que només així podrien començar de debò, que sempre havien anat amb una sabata i una espardenya, i que si l'havien de fer, l'havien de fer grossa, i que una caixa d'estalvis era el lloc més segur, que ningú no hi podia tenir tant la mà trencada com ells, en aquella fugida, que l'havien feta moltes vegades aquella ruta, camí del refugi de muntanya, i el Salvador encara va preguntar «¿què, doncs...», i la Cristina, burleta, se li va tirar al coll i li va remullar els llavis mentre li deia: «¿Que no ho veus, home, que sí, que el pla que tens ens agrada?». I ell només va respondre que ara calia estudiar tots els passos, un a un, que no es podien equivocar en res, i feia una ganyota mig de ràbia, mig de fàstic, i 29


ells assentien amb un mig somriure i pensaven que el Salvador portava massa cops de porra a l'esquena, i que això l'havia fet ser d'aquesta manera, que ells no ho sabien com ho sabia ell, el que era ajupir-se sota una patrulla de grisos i que, porra va, porra ve, els busquessin els punts més febles, i que ells s'aguantessin a sota, sense obrir boca, maleint per dins, «cabrons!, fills de puta!, feixistes!», i els altres, amb els ulls encesos de foc darrere de la visera del casc protector: «¿Queréis más, hijos de la gran puta? Toma cabrón! Muérete ya, pedazo de estropajo!». I els deixaven a terra estesos o se'ls emportaven arrossegant els peus com si fossin ninots desmanegats, sense alè, sense ganes ni de maleir. «Ho hauríeu de viure, això, vosaltres!», els havia retret alguna vegada el Salvador. I el respectaven, el respectaven pel que havia passat i li acceptaven els plans que proposava ni que en els fons alguns els semblessin massa arriscats, perquè ells no sabien què era allò i perquè per lluitar de debò s'ha de saber abans què se sent quan ets un ninot arrossegat cap a la furgoneta dels grisos amb el cos fet malbé i que t'assetgin assegut en una cadira davant d'una taula corcada pel temps, amb l'empremta de les angúnies dels que hi havien passat abans, d'una i mil angúnies, de tants ninots fets malbé que s'hi havien arribat a asseure davant i que el policia de l'interrogatori, amb cara de fàstic, et pregunti que per què hi eres allí i què hi feies i per què recollons t'entestaves a dir que no ho sabies, i si creies en alguna cosa, i per què deies 30


que no eres de cap partit, i que els ho diguis, si ho saps, perquè si no t'esbatussaran de valent, que si ja t'han esbatussat a fora deu ser per alguna cosa, que a fora només estabussen els que es posen on no s'han de posar, i que si sabessin estar-se a casa com tanta gent fa i no remenessin el que no han de remenar, allí no hi serien i tot això que s'estalviarien, i que ja parlaries més endavant si no volies parlar ara perquè ells tenien tot el temps del món per treure't de dins tot el que hi tenies, i el Salvador els explicava sovint, als del grup, que d'allò que li venien ganes era de carregar-se la boca de saliva, i de respirar ben a fons, i d'abocar-los-hi tota d'un cop, i deixar-los xops, i dir-los que eren uns malnascuts, i que què n'havien de fer ells del que hi havia anat a fer allí, o què hi feia fora d'allí, que ell no els ho preguntava tot allò, i ara els abocava tota la saliva barrejada amb fàstics i ràbia, i la Cristina li deia que se l'havia de treure del cap tot aquell batibull de records, que també n'hi havia d'altres que hi havien passat com ell, i ell s'enfurismava, i si no fos perquè se l'estimava tant des que compartien cordades, també hauria engegat la Cristina, i l'hi deia tot això mentre la penetrava amb força, amb ganes, i ella li deia a cau d'orella que no s'hi posés tan a pit, i el Salvador vinga fer-li entrar i sortir el penis, dur, fet una fúria, penetrant, cap al fons de la Cristina, i vinga dirli, «ho hauries de saber, tu, què és allò!», i la Cristina, vinga pessigar-li el cul, com si hi clavés grampons, perquè ja no podia dir res, ofegada 31


sota el desig frenètic del piolet del Salvador, i ell, amb els ulls tancats, i amb el cap que ja no sabia ni on el tenia...

...que li fugia rodolant i se li omplia de les imatges de temps enrere, de quan havia tingut l'atac d'apendicitis, segurament que per culpa de les corredisses i l'estrès, després d'haver-se barrejat amb els treballadors de la vaga dels noranta-cinc dies de la Roca a la planta del Llobregat, i que es pensava que era a l'habitació de l'hospital, i que entrava sor Helena, la monja jove, molsuda, grassoneta de cuixes i de pits que li havia dit que s'abaixés els pantalons del pijama, i ell, ¿que com s'hi posava?, i sor Helena, amb veu suau, que de panxa per avall, i ell que no parava de reüllar la xeringa i els ulls de sor Helena i el pitram de sor Helena tan diferents als de totes les altres sors de l'hospital que li havien passat amenaçadores amb la xeringa pel davant, i ella, quan es va adonar que la reüllava més del compte, li va preguntar, presa d'una sufocació, de què l'havien d'operar, i de seguida, el Salvador, que d'apendicitis, i ella, ennuegada, que ah!, això no és res, doncs, i ell que diuen que no, però que no se sap mai, i que si la notaria molt, la punxada de la xeringa, i ella que 32


no, que ni que fos una monja jove ja n'havia posades moltes d'injeccions i, mentrestant, ell que ja li acariciava el cul, i era quan ell sentia una esgarrifança cos endins i una mena de pessigolleig que li envoltava la cintura que li desapareixia sexe endins i una punxada, suau, encisadora, com el pessic de la Cristina, que el desvetllava del desig que li havia provocat la mà fina de la jove sor Helena planejant sobre el seu cul, pelut, molsut, jo també sóc molt jove i no me n'han posades gaires, encara... i la jove sor Helena, riallera, enterbolida, potser una mica penedida i tot, quin pecat, quin pecat, Déu meu!, ja es pot apujar els pantalons... i ell, com si tota la vida s'hagués tapat i destapat el sexe famèlic, camuflat sota la pelussa i repenjat damunt del parell de penjolls, davant d'una monja jove, es va travar el botó dels pantalons mentre sor Helena netejava la xeringa amb la palanganeta blanca que feia joc amb el seu vestit i ell s'hi va decidir i li va agafar la mà i sor Helena, que ¿què feia?, i el Salvador, que ja ho veia, que ell no hi creia amb això del jurament amb pany i clau de les monges i dels capellans, i que ni que hi hagués anat perquè l'operessin d'apendicitis, el que passava és que estava més eixerit que un pèsol, i que si ella no sortís de l'habitació ningú no la trobaria a faltar, que ja era molt tard i que ell tenia el costum de tancar les portes per dins, quan era en un hospital, que li feia por que a mitjanit, els infermers de torn nocturn el prenguessin per un altre i li traguessin un ronyó o li tallessin una cama, que des de petitet, 33


petitet li feien febre els hospitals, des que el Mercedes-Benz del senyor del despatx de la cantonada del barri on vivia li va donar un mal cop i el van haver de portar a urgències de l'hospital perquè tothom ja deia que l'havia matat, sobretot una dona grassa i marmanyera que, xisclant a cor què vols, no va parar de dir pobre nen!, pobre nen! fins que el va veure tornar a néixer, i que ja l'hi deia aleshores, a sa mare, que tenia molta por dels hospitals, i sa mare, per deixar-lo tranquil, havia de posar el baldó de la porta de l'habitació, apa, doncs, així ningú no et prendrà per cap altre, i sor Helena, encesa com una torxa de falla, ni que només digués ¿com goses, com goses?, ¿que no ho veia que ella era una monja novella que només s'havia fet monja perquè...?, i l'hi anava a dir, per què s'havia fet monja, però ell ja havia passat el baldó de la porta de l'habitació de l'hospital i l'havia engrapada entre els seus braços i li havia dit que potser no ho sabia prou bé per què s'havia fet monja, i que nostre senyor tampoc no s'enfadaria si es deixés anar, que a fi de comptes, això del sexe era cosa d'Ell i la seva vena artística d'escultor, i es van besar i el Salvador es va aturar per prendre aire i va fitar els ulls de la jove sor Helena, lluents, magnífics, i els llavis de sor Helena, que ja buscaven de nou els seus i que encara deien que perquè no li passés mai més això s'havia fet monja, perquè no hi volia caure una altra vegada, que ja li havia costat prou perdre la criatura i deixar-la en una casella del convent, i 34


el Salvador, que si sabia tant de fer l'amor com de posar injeccions, no s'havia d'haver fet monja, que al món feien falta dones joves com ella que sàpiguen obrir-se de cames i que sàpiguen oferir-se al mascle cabró i rebre'n tot el que calgui, que la vida és curta i que s'hi passa en el temps de fer un badall, i ella, que quin miracle de Déu nostru sinyó que ell hagués decidit treure's l'apendicitis aquella setmana que a ella li tocava estar de guàrdia, i el Salvador, que el metge li havia dit que no corria pressa, però que li havia agafat la dèria de pujar parets de roca i que així ja no li caldria patir més, que allí dalt, si li venia l'atac del budell solitari, no hi hauria cap sor Helena per clavar-li la xeringa al cul, i ella que ja s'havia desfet del cinturó de l'hàbit i que ja s'havia arromangat les faldilles blanques, i el Salvador hi va descobrir, a sota, les cuixes i, en baixar-li les calces, el pubis i el ventre, magnífics com els d'una nimfa de vint anys, i ell, que ja s'ho pensava, que era així per dins, que ja se l'havia mirada i imaginada més d'un cop, hàbit enllà, i li va buscar els pits i els hi va trobar escalfats, inflats, com si s'engrandissin sota les mans del Salvador, i vinga forfollar amb el penis fins que s'hi va endinsar i sor Helena que feia, ai!, com si també li haguessin clavat la xeringa, i al Salvador li va semblar que l'apendicitis se li revolucionava d'un bot, però es va ajupir i vinga besar i acaronar els pits, i els llavis, i només deia entre esbufecs, sor Helena, sor Helena..., i després, el pessic de la Cristina, prou, barrut!, 35


fins que el penis del Salvador tornava a ser una pelleringa, com si fos l'apèndix que li van treure aquella vegada de l'atac d'amor amb la jove sor Helena...

...i el Salvador encara va tornar a preguntar, «¿doncs, així...?» I la Cristina que només li repetia, burleta, «¿que no ho veus, que sí, que ens agrada el teu pla, home?», i li remullava els llavis i de seguida es van posar a estudiar tots els passos, un a un, perquè no podia fallar res, deia el Salvador, i el Gregori ho repetia, «no, no... no pot fallar res», i el Ramon, «doncs, somhi, no badem, que no s'atraca una caixa d'estalvis cada matí!», i la Cristina es va abocar entusiasmada damunt de la taula del refugi de muntanya i va fitar encuriosida tot un plec de folis que el Salvador hi havia estès, i com que, a la Cristina, li va petar l'últim botó de la brusa, els pits se li van desbocar enfora, i el Salvador, «alça, sor Cristina!», i la Cristina, de seguida, «m'ho va fer Déu i tot és meu!», i es va entaforar els pits a dins i es va anusar la brusa amb les dues puntes de baix. «Comencem», va dir ella. Refugi La Vinyeta Duesaigües, setembre 1978

36


I, tanmateix, s'hi avenia

37


Posaries el món sencer a la teva alcova, dona impura! L'enuig ta crueltat renova. Per practicar els mossecs en un joc tan estrany, et cal un dia i l'altre tenir un cor al parany. Tu mettrais l'univers entier dans ta ruelle, Femme impure! L'ennui rend ton âme cruelle. Pour exercir tes dents à ce jeu singulier, Il te faut chaque jour un coeur au râtelier. Les flors del mal (Les Fleurs du mal) Charles Baudelaire Traducció de Xavier Benguerel

38


L'Amàlia va agafar un full quadriculat de la llibreta d'anelles. Asseguda al llit i repenjant-se a la tauleta de nit, hi va escriure: Amics,   A   mi   tampoc   no   m'agrada   perdre   el   temps   inútilment.   Per   això   us   escric   després   d'haver   llegit   el   vostre  anunci.  No  em  faria  res  formar  part  de  la  vostra   colla  si  les  nostres  intencions  són  comunes.       Espero  les  vostres  notícies  ben  aviat.     Una  abraçada,   I la va firmar. Va dubtar una mica abans de fer-ho. No sabia si presentar-s'hi amb el nom de fonts sol o el nom i cognoms. Ja havia escrit allò d'una abraçada... Es va decidir. I va firmar. Amàlia. Després, una ratlla ho va rubricar, feta a la inversa, de la a a la A.

39


Va agafar un sobre de dins el calaixó i, a l'anvers, hi va escriure el destinatari. Apartat de correus, núm. 434. Al revers, hi va posar la seva adreça. Amàlia, bloc Cobalt, 5A, àtic 1a. Va llepar amb la llengua ben remullada la tireta engomada de la solapa. Va posar a dins el full de paper quadriculat que havia escrit i el va tancar. Va buscar un segell, també el va llepar, i el va enganxar al sobre amb cura. Quan va sortir a buscar el bus per anar a fer de cangur a casa dels Serret, el va tirar a la bústia de la cantonada. Es va mirar el rètol dels horaris de recollida de les cartes: 5:30, 8:30, 11:30, 16:30, 19:30... Es va mirar el rellotge. Eren dos quarts de set. «La recolliran d'aquí a una hora», va pensar. I quan l'autobús va arribar, hi va pujar.

40


Si feia bon temps, sortien a passejar una mica, o s'arribaven fins al parc que hi havia prop de casa, amb gronxadors, basses de sorra i una fonteta que no parava de rajar i on l'Edgar no parava de divertir-s'hi tot posant el dit i remullant les altres criatures i fent ploriquejar els més petits, a la vegada que les mares s'enfurismaven amb l'Edgar i li deien que era un pocavergonya. I l'Amàlia, que s'havia quedat llegint en un dels bancs de pedra, s'havia d'aixecar i fer veure que renyava l'Edgar i emportar-se'l i, de seguida, tot fent-li l'ullet: «¿Però que no ho veus que si fas això no ens voldran enlloc?» Una veïna del pis de sota de l'àtic on vivia l'Amàlia li havia dit que a casa d'uns coneguts necessitaven una noia com és ara ella, que tingués hores lliures i que estigués disposada a fer de cangur. Que el nen es deia Edgar, que ja el coneixeria de seguida, que era una mica entremaliat, però que no costava gens de fer-s'hi amic, i que a casa dels seus coneguts el que volien era una noia eixerida i que si convingués s'hi pogués quedar alguna nit i tot perquè els Serret sortien sovint a deshora i des que els 41


havia arribat l'Edgar, que ja feia quatre anys, tot era malestar perquè el Pau Serret no parava de dir a l'Elvira Castells, la seva dona, que abans això no els havia passat mai, que ell tenia molts negocis i que ara, amb l'Edgar, havien d'anar de bòlit perquè, amb l'excusa del nen, havia perdut un grapat d'oportunitats, com una representació de taps de suro, i tot perquè no van poder anar a sopar amb aquell matrimoni italià, perquè l'Elvira no volia deixar l'Edgar sol i el negoci se'l va emportar un altre que no tenia tanta feina a casa, li deia. I des d'aquell dia, el Pau i l'Elvira ja no van ballar gaire fi perquè ell no parava de sermonejar la seva dona que ja podia buscar i posar remei a aquell desori perquè no pensava tenir cap més criatura. I l'Elvira vinga parlar-ne amb les amigues, i totes li deien el mateix, que elles ja feia molt de temps que es prenien la píndola però que no es deixés aconsellar i que se'n convencés millor. I la Maite li va donar el nom d'un metge que no era gens conegut però que es veu que era molt bo i l'Elvira va demanar hora i hi va anar. I la Maite, l'endemà li va preguntar que com li havia anat, i ella li va dir que molt bé, que sí, que el metge era molt jove, i que de seguida va entendre per on ella volia anar, i que se la va mirar de dalt a baix, i la Maite, tot mastegant-se el llavi de baix amb les dents de dalt, va fer un xisclet, i l'Elvira li va aclarir de seguida, «fuig, dona!», i es veu que el doctor jove la va convèncer del tot perquè l'Elvira ja s'havia comprat les píndoles i ja li havia dit al Pau que no caldria que patissin més 42


perquè no es quedaria embarassada. I el Pau s'hi va abocar gairebé com la vegada, ja feia més de quatre anys, que van fabricar l'Edgar, i l'Elvira li havia dit a la Maite que no s'ho hauria pensat mai, que anés tan bé això de la píndola, i que fins i tot ella es va notar diferent mentre el Pau la penetrava, però que l'Edgar ja feia quatre anys que havia arribat i que havien de buscar una solució, i la solució va ser l'Amàlia, que era una noieta molt coneguda d'una amiga que vivia dalt de casa seva i que a l'Elvira li va agradar de seguida perquè vestia com ara es vesteix i se la veia amb ganes de passar per aquest món i aprofitar la vida, i per això l'Elvira de seguida li va dir que sí, després de parlar una estona, perquè allò que ella volia era que, a més de guardar l'Edgar, sabés entretenir-lo una estona i que, si convingués, li ensenyés alguna cosa, que ja tenia quatre anys fets, i que a l'escola d'ara, ni que diguin que sí, no els ensenyen bo i res, que a ella ja l'hi havia dit la seva amiga, que l'Amàlia feia molts anys que estudiava i li podia fer de mestra, de fet, havia dit d'institutriu. I un dia l'Elvira va explicar a l'Amàlia que si no tenien més criatures era perquè el Pau i ella s'havien posat d'acord a tancar l'aixeta i que sort que la Maite li va donar el nom d'aquell metge tan jove i que ella no se'n penedia gens, de prendre la píndola, que tant de bo que ho hagués decidit més aviat, que fins i tot el Pau l'hi deia que ara s'hi trobava més bé, quan feien l'amor, i l'Amàlia li va dir, per dir alguna cosa, que ja feia temps que n'havia sentit a parlar 43


d'aquestes pastilles, ella va dir pastilles, i l'Elvira li va saltar dient: «Esclar, les noietes d'ara ja ho sabeu tot abans d'hora», i li va confessar que ella, si ara fos a fer, no s'hi hauria casat verge, però que en cinc anys tot havia canviat molt, i l'Amàlia no li va agafar conversa perquè no li agradava parlar d'aquestes coses i molt menys amb gent de poca confiança, i per això no li va dir que ella també se les prenia, les píndoles, i que ja se sabia el resultat i va pensar que l'Elvira havia arribat tard perquè no serveix de res descobrir-ho quan ja t'has casat, i l'Amàlia es va enorgullir de fer tot el que havia fet i d'haver-se lligat amb el Manuel i de saber estimar la vida com ella l'estimava perquè, ben mirat, l'àtic el tenia per a això, i que si hi vivien tots plegats era perquè, en el fons, tots pensaven el mateix i s'havien posat d'acord. I va pensar que el Manuel ja ho sabia, que alguna tarda el Cesc es quedava a l'àtic amb ella, però com que n'havien parlat molt de la mena de vida que portarien, el Manuel no l'hi havia retret mai, i per això havia pensat que l'Elvira havia arribat tard, perquè aquell dia, quan li va confessar que s'hi va sentir com la primera vegada, encara va afegir que posaria la mà al foc que el Pau no s'estimava ni li feia el salt amb ningú més i que els anys ajuden a la compenetració i a enfortir la fidelitat. I l'Amàlia, desmenjada, només va dir: «Esclar que sí, dona!», i es va dedicar a perseguir l'Edgar que no parava d'anar d'un cantó a l'altre del pis amb un camió de fusta de joguina fent-lo rebotar, ara contra la paret, ara 44


contra el terra. Per això, quan feia bon temps, sortien a passejar o a jugar una estona al parc, que era prop de casa, però quan l'Edgar feia allò del rajolí remullantcom un jardiner bromista les altres criatures se n'havien d'anar i l'Edgar, petit com era, també feia l'ullet a l'Amàlia, i els dos, com si s'entenguessin a una, se somreien i se n'anaven cap a casa.

45


I com si s'entenguessin a una, se somreien i se n'anaven cap a casa... l'Amàlia i el Ricard. Tots els de la classe sabien que el Ricard venia a esperar l'Amàlia cada dia a la sortida de l'escola i se n'anaven plegats. «Amalia, niña...», li havia dit un dia sor Rosario a classe, «...así no vas a llegar a ninguna parte. Eres un mal ejemplo para todas nosotras...» El Ricard el coneixia tothom perquè treballava en una agència de viatges on la monja sor Rosario les enviava sempre a buscar fulletons de promoció quan estudiaven les parts del món. L'Amàlia i el Ricard es van conèixer en una d'aquestes ocasions, i ell, que ja devia tenir fets els dinou anys, li va dir que ja els hi portaria ell mateix, els fulletons, i des d'aquell vespre, amb la moto que el Ricard havia acabat d'estrenar, se n'anava a esperar cada tarda l'Amàlia a la porta de l'escola. I alguna amiga li havia dit que si no li feia por, amb els anys d'avantatge que li portava el Ricard, i ella deia que no, que a ella el que li agradaven eren les experiències noves i que no li feia res que ella encara no hagués fet quinze anys, ni tot el que li digués la monja, ni que el seu pare la vigilés d'amagatotis. I l'endemà, totes li preguntaven què li havia dit el Ricard, i 46


què li havia fet i com l'hi havia fet. I ella els deia que no n'havien de fer res, que això era cosa d'ells dos, del Ricard i de l'Amàlia. I per fer-les contentes, els confessava que s'estimaven, ella i el Ricard. I des d'aquell dia, quan la monja les enviava a buscar fulletons a l'agència, totes envermellien quan hi trobaven el Ricard darrere del taulell i li demanaven de tot i ell els ho donava, i en sortir només xiuxiuejaven les unes amb les altres, i vinga fer-li els ulls d'un color o d'un altre i dir que quina sort que tenia l'Amàlia d'estimar-se el Ricard, i la monja, quan va veure que a l'agència hi trobaven alguna cosa més que els fulletons, un dia els va dir que s'havia acabat d'anar a buscar informació de les parts del món, que ara la informació els la portaria directament ella, i l'endemà es va presentar amb una capsa de sabates plena de postals d'arreu del món, i l'Amàlia, a l'hora de la sortida, els va dir a totes que a sor Rosario el que li passava era que tenia una enveja que es moria, que ella el que voldria és poder sortir cada vespre amb el Ricard o amb tots els Ricards del món perquè, «les monges», deia, «ja ho són així, se'n moren de ganes!» I el seu pare també l'hi va dir, quan ho va saber, què era allò que li havia arribat a les orelles i que deien que sortia cada vespre amb un tal Ricard. I l'Amàlia li va dir que ella ja tenia gairebé quinze anys i que algun dia havia de començar. I el seu pare es va enfurismar. Que a veure si es pensava que s'havia matat tota la vida amb el magatzem i els vins perquè el primer que arribés s'ho endugués tot i ho 47


engegués tot a rodar. I ella vinga amenaçar que si li prohibia sortir amb el Ricard en faria alguna de grossa. I el pare de l'Amàlia es veu que es va espantar perquè li va dir que no calia que s'ho prengués d'aquella manera, que ell només volia que la seva filla no fes cap mal pas. I l'Amàlia va dir per primera vegada al seu pare que era grandeta i que ja sabia el que es feia. I el seu pare li va consentir que sortís amb el Ricard, però la va amenaçar: «Pobre de tu, que en feu cap de torta!» I l'Amàlia li va repetir que no, que ella ja sabia el que es feia. I un dia, la Pili, que era molt amiga seva, li va dir que havia vist el Ricard amb una altra, la Nani, li va dir, aquella rossa de la discoteca. I l'Amàlia li va dir al Ricard i ell ho va negar i va declamar que ell només vivia per a ella i que aquelles enraonies només eren enveges de les amigues, que a ell també li havien fet arribar que l'Amàlia sortia amb altres. I l'Amàlia quan ho va sentir va esclatar a plorar perquè allò no era cert i el Ricard es va afanyar de seguida a desfer el disgust, que ell ja ho sabia que no era cert, i aquell mateix dia, per celebrar-ho, amb la moto, es van arribar fins més enllà del bosquet del rierol i el Ricard li va dir, com si l'acabés de descobrir aleshores mateix, que no ho diria ningú, que només tingués quinze anys fets, i l'Amàlia, que encara no els havia fet. I el Ricard, que ja s'havia fixat amb ella des del primer dia que va entrar a l'agència a buscar-hi fulletons. I ella es va recordar de sor Rosario i li va dir, al Ricard, que no es pensés que ella volia ser el 48


mal ejemplo de todas, i el Ricard li va dir que, a sor Rosario, el que li passava era que els anys l'havien feta així i que ara volia que totes fessin el mateix que ella: col·leccionar fulletons de viatge i no sortir de l'hàbit de monja. I l'Amàlia es va adonar que aquell dia, el Ricard, el que volia no era parlar de sor Rosario, ni anar a donar un tomb amb moto, perquè no va trigar gens a sentir l'escalfor dels seus llavis molt a prop i que li deia: «Amàlia, Amàlia...» I ella va decidir que, a la vida, hi havia arribat per viurela. I es va deixar anar i es va lliurar al Ricard i es va deixar fondre als seus braços mentre un aiguabarreig de Ricard i de sor Rosario se li va enfilar cuixes amunt i pubis amunt i li va recórrer el ventre i li va pessigollejar els pits de quinze anys que el Ricard ja havia acaronat amb les seves mans llargues, d'home fet, i li va arribar al cervell i només li deia: «¡eres el mal ejemplo para todas...! ¡eres el mal ejemplo para todas...!» I ella encara s'hi va lliurar més i semblava com si el xiuxiueig insistent del Ricard, «Amàlia... Amàlia...», i l'amenaça de sor Rosario la penetressin plegats i l'empenyessin a anar més enllà...

49


...l'empenyessin a anar més enllà. Com el dia que va llegir la crida penjada en una cartellera de l'institut. Som un  grup  de  joves  de  17  a  22  anys  que  volem   ampliar  el  nostre  grup  per  dedicar-­‐nos  a  fer  diverses  i   variades   activitats.   Si   hi   esteu   interessats,   escriviu   a   l'apartat   de   correus   núm.   434.   El   nostre   principal   objectiu  és  no  deixar  passar  el  temps  inútilment.                                Grup  1722   I hi va escriure. I va tirar la carta a la bústia de la cantonada camí de la parada de l'autobús. «Tot això són enredades!», li havia dit la Carme, una companya de curs, «jo hi vaig escriure una vegada que vaig veure una nota semblant i quan hi vaig anar em volien ensarronar per fer-me creure en no sé quines pallassades que em canviarien la vida!». Però l'Amàlia no en va fer cas i hi va escriure perquè, a la Carme, ja la coneixia de quan mossèn Rimbau, a religió, va demanar voluntàries per a exercicis espirituals i ella s'hi va apuntar de seguida a poteta coixa. I quan en va tornar els va dir que si hagués sabut que no hi trobaria xicots no hi hauria anat. Que 50


mossèn Rimbau no parava de dir-los: «¿Us hi trobeu bé aquí...?», mentre els ulls li sortien de la testa i no parava de reüllar-los les cuixes. I l'Amàlia, després d'una setmana, va rebre una altra carta on li deien que, tal com havia decidit, se la incloïa dins del grup 1722 i que si volia es trobarien tots plegats tal dia i tal hora. I li van donar l'adreça i encara li van dibuixar en un tros de paper el plànol on era, per si no sabia arribar-hi. I quan hi va anar i va pujar els graons de l'escala del número que li havien donat es va convèncer que el grup 1722 devia tenir molt bones intencions perquè la casa era molt rònega i les escales encara tenien margepeus de fusta mastegats pel pas del temps, i la barana de ferro colat ballava d'un costat a l'altre mentre l'Amàlia s'hi aferrava en pujar. I com que a la porta del pis no va trobar cap botó que s'assemblés a un timbre, va picar amb els nusets dels dits segura que no s'equivocava de lloc perquè a dins se sentien un seguit de veus que, pel xivarri que feien, s'endevinava que eren de gent jove. I va ser quan el Salvador, el Cesc i el Manuel li van explicar que havien posat un avís a la cartellera de l'institut per no forçar ningú i perquè tothom qui hi fes cap fos gent que tingués ganes de fer coses de debò. I li van explicar que ells ja feia temps que actuaven plegats i que, de fet, el que ara els faltava era més gent perquè amb tots els projectes que 51


tenien era impossible que els tres sols els poguessin dur a terme. I l'Amàlia va veure de seguida que aquells tres xicots tenien ganes com ella de no deixar passar el temps inútilment i que s'entendrien de seguida perquè a ella ja li havia fet l'efecte que darrere d'aquell avís hi havia alguna cosa més. I de seguida li van explicar què havien fet fins ara, i ella va sentir com si descobrís mig món alhora en conèixer qui eren els autors de totes aquelles accions que li contaven. I els va dir que quan hi va haver aquell seguit de merders dins de l'institut, ella es delia per saber qui els muntava, i els va assegurar que havia pres parten tots, i que més d'una vegada havia estat a punt que la descobrissin, sobretot aquell dia que es va fer córrer la consigna que tohom qui pogués i quan pogués escrivís en un lloc o altre allò de No volem les classes en castellà!, i que s'havia comprat fins i tot un parell de retoladors nous, ben negres, per a aquella ocasió i que se'n va fer un fart d'empastifar tots els racons que va poder i que per això va anar tantes vegades al vàter aquell dia, i vinga escriure darrere les portes, ben gros, damunt de la tassa i a la part de dins de la tassa i a les parets, si és que el retolador no se li estroncava amb la fredor de les rajoles blanques, i que sabia que una amiga seva que tenia la cosa de cada més, havia escrit la crida en una compresa tan bé com havia pogut i que l'havia deixada dins del dipòsit del vàter perquè se n'adonessin del tot en descobrir que no funcionava prou bé, i que a la classe de 52


llatí, mentre tothom s'endormiscava, ho va escriure d'esma, tot dissimulant, en un racó del cul de la cadira i que quan ho anava a fer damunt dels vidres de la cartellera d'avisos, prop de la secretaria, es va adonar que s'acostaven un parell de professors pel passadís i de seguida es va entaforar el retolador al sarró i, quan van passar prop seu, els professors se la van mirar de fit a fit, perquè es veu que ja havia corregut la veu per tot l'institut que la crida No volem les classes en castellà! s'havia escampat per tots els racons dels dos pisos de l'edifici. I el Salvador, el Manuel i el Cesc li van dir que sí, que tenia raó, que aquella acció era una de les que els havia sortit més bé i que com que ja els tenien fitxats d'altres vegades, l'endemà el director i un parell de professors del claustre van cridar el Manuel i el van martellejar a preguntes dins del despatx, però que no sabien res ni d'on sortien aquelles crides i que ell ho va notar de seguida i per això s'ho va aguantar, ferm i tot fent el desentès, i vinga dir-los que ell no en sabia res de tot allò, que també l'hi havien passat la crida, però que tenia prou feina i que no es va entretenir a fer-ne cas. I l'Amàlia els va preguntar si també havien estat ells tres els que van intentar calar foc a la biblioteca, no feia pas gaire, i ells li van dir que no, que la seva lluita era constructiva, no pas destructiva, i que si empastifaven de tant en tant les portes i les parets era perquè no els deixaven expressar com ells volien, que ja havien intentat de promoure una revista entre 53


tots els de l'institut però que només els havien posat pals a les rodes perquè el que volien era que ells escrivissin quatre ratlles de flors i violes i després hi posarien la resta a la seva manera. I que per això no havia sortit aquell primer número que ja s'havia anunciat a la cartellera, i l'Amàlia els va dir que si s'ho proposaven potser en podrien fer una d'independent però que també reflectís la vida dels que estudiaven a l'institut, que ella es comprometia a treballar-hi de valent i a trobar nova gent que els ajudés i que si allí no hi tenien prou lloc podrien fer-ho a casa seva, que vivia molt a la vora de l'institut, en un àtic, i que només hi estava sola, ara, però que encara li quedava lloc per muntar-hi, si convingués, el taller d'impremta. I ells li van dir que potser sí, doncs, que podrien mirar de canviar i es van convèncer que l'Amàlia era tal com se l'havien imaginat, i el Cesc, un altre dia, els va recordar que ja els ho havia dit, que se n'havia informat bé abans de citar-la a la reunió, i tots hi van estar d'acord, amb això, que primer calia saber qui es posaven al grup. I l'àtic de l'Amàlia va servir ben aviat per a tot el que havien projectat, i com que era nou de trinca i s'hi estava força bé, hi van traslladar les reunions de grup. I encara no feia un any d'allò quan, un dia, l'Amàlia els va dir que era absurd que visquessin plegats i que, en canvi, a l'hora de dormir cadascú se n'anés a casa seva. I van decidir posar-s'hi tots d'una vegada, a l'àtic de l'Amàlia, perquè l'Amàlia ja havia vist que 54


s'entenien i que, a ella, això de viure plegats l'entusiasmava, que per això el va pidolar tant, el piset, al seu pare, el vinater de Móra la Nova. I tan a pit s'ho van prendre que el dia que van decidir la unió, ho van festejar de valent. Tant, que el Cesc es va entrompicar amb el vi negre de garrafa que l'Amàlia guardava al rebost i només deia que volia ser vinater perquè així tindria tantes garrafes de vi com voldria, i s'abraçava al coll de l'Amàlia i li deia: «Ai, Amàlia... ai, Amàlia... quin vi...! I que n'és de bon home ton pare!», i ella esclafia a riure, i acaronava el Cesc com si li digués: «Ets una criatura, Cesc... i portes un masclet de més!» I el Salvador, que se sabia mantenir serè, se'n va anar perquè va dir que s'havia de veure amb els del grup d'acció, i el Manuel va explicar a l'Amàlia que ell no hi estava, en aquell grup, perquè no el veia gaire clar, però que el Salvador s'hi havia enganxat des de feia temps, que sempre havien estat molt diferents, ells dos. I el Cesc continuava abraçant-se al coll de l'Amàlia i dient-li allò del vi i del seu pare, i el Manuel i ella van decidir posar-lo al llit perquè així li passaria el carregament que portava, i quan es van trobar sols, l'Amàlia li va dir al Manuel que tota la vida havia desitjat viure plegats amb un grup i el Manuel li va dir que també. L'Amàlia, des que havia sortit amb el Ricard de l'agència de viatges, no s'havia tornat a lliurar a ningú més, encara, i el Manuel li va dir que ningú hauria dit que tan jove com era hi tingués la mà tan trencada, i ella no li va fer cas 55


perquè ja s'havia fet a la idea que allò del Ricard havia estat només un començament, i ara, amb el Manuel, sí que s'ho pensava prendre de debò perquè, «amb disset anys», pensava, «ja hauria d'haver començat feia temps». I quan el Manuel la va penetrar, ella ja no es va tornar a sentir assetjada per l'acusació de sor Rosario com quan ho havia fet amb el Ricard. «Que n'era de verge aleshores!», es va dir, com si hagués transcorregut una eternitat. I va abraçar el Manuel amb força i li va acaronar l'esquena, i amb la mà ben agafada al coll i a la cara i enmig del cabellam del Manuel, li va apropar els llavis als seus mentre el Manuel ja no la besava intensament sinó que, com si tot ell no existís, s'havia deixat estendre el cos damunt del de l'Amàlia, i ella, estranyada, decebuda, com si una mà invisible hagués activat el fre, no va tornar a insistir i, deixant que es refés, va pensar que el Manuel ja n'aniria aprenent. Mentrestant, el Cesc es devia haver regirat a la seva màrfega perquè es va sentir grinyolar el somier i, de seguida, una berreja de paraules embarbussades com si encara repetís: «Que n'és de bo, ton pare!» I, al final, «Amalia...»

56


—Amàlia... L'Edgar, que dormia prop de la saleta on l'Amàlia es posava a estudiar o a escoltar música mentre els Serret eren fora, l'havia cridada. Ella se n'hi va anar de seguida. —Ja hauries d'haver tancat els ulls... Demà t'has de llevar d'hora. —No vull dormir...! —I, doncs... ¿què et passa avui? L'Edgar li va dir a l'Amàlia per què ella no sortia de nit com els seus pares. I l'Amàlia li va respondre que ella no tenia tants negocis com el seu pare i que si s'estava fent de cangur amb ell era perquè poguessin jugar junts i que aquella era la seva feina. I l'Edgar, això no ho entenia gaire i li va fer l'ullet i li va dir que li llegís un conte i l'Amàlia ho va fer però no el va poder acabar perquè l'Edgar ja s'havia adormit i ella li va tancar el llumet de la tauleta i va tornar a la sala. Al cap d'una estona, ajaguda al sofà, mig endormiscada, li va semblar sentir que algú forfollava al pany de la porta del pis. Es va despertar sobresaltada a la vegada que la porta s'obria i, a les palpentes, rebedor endins, el Pau Serret cridava l'Amàlia, sense aixecar la veu i com si tingués mal de gola. —Amàlia... 57


I ella, que ja havia obert el llum, va descobrir el pare de l'Edgar que arribava amb l'americana al braç i la camisa mal girbada i a fora dels pantalons. —Bona nit... —va fer ella—. No m'havíeu dit que avui tornaríeu tan d'hora... Ho va notar de seguida, l'Amàlia, que el Pau no anava prou serè. Es va deixar caure al sofà sense dir res, només sanglotant de tant en tant. L'Amàlia li va dir si volia alguna cosa, un got d'aigua, o una aspirina, i ell va fer que no amb el cap i de seguida, que sí, que el que volia era parlar, parlar amb ella, que per això havia tornat aviat a casa, i que ja sabia on era l'Elvira, la seva dona, que no li calia patir per això que ella ja tenia prou feina fins a la matinada. I l'Amàlia, com aquell qui no en sap res, li va dir que l'Elvira havia sortir feia una estona. I el Pau, que sí, que l'Elvira surt de nit cada dia i que ell ja estava tip de fer-li de tapadora i de fer veure que anaven plegats, que tot va canviar molt des d'aquell dia que l'Elvira se n'havia anat a cal metge aquell de les píndoles i que ell era un home com cal i que ningú no li havia d'explicar què feia la seva dona quan sortia, i que si ell havia tornat a casa era només perquè l'Amàlia sabés tot això i perquè ja feia massa temps que pensava en ella, des del dia que va començar a fer-se càrrec de l'Edgar, i que si l'Elvira tirava pel dret, ell també hi podia tirar, i quan l'Amàlia no havia tingut ni temps d'adonar-se'n, el Pau, que s'havia posat dempeus, va encerclar l'Amàlia i li va dir que ella li agradava molt més que l'Elvira 58


perquè era una noia com cal, que estava per l'Edgar i que sabia fer-li de mare, i el Pau mentre fitava mig enlluernat l'Amàlia, li va dir que per això havia tornat aquella nit a casa, per dir-l'hi el que pensava i per poder besar-la i tenir-la entre els seus braços i dir-li que l'estimava d'amagat i que si ella volia, tampoc no es portaven tants anys. I l'Amàlia se sentia com aquell dia amb el Ricard, o com tantes vegades amb el Manuel, i la cremor dels llavis del Pau Serret li pujava al cervell i es deixava abraçar i deixava que la besés i, ella i tot, s'hi va entortolligar de braços, i quan ell li enretirava el cabell de la cara, l'Amàlia li va dir que si s'hi posava bé no era per l'Elvira sinó perquè ella ja era així, perquè li agradava viure la vida, i el Pau li va dir que fins ara ell tampoc no sabia per què ho feia, però que ho començava a saber i que tant li feia on se n'anés de nit, l'Elvira, que ell era molt de casa i que amb l'Amàlia i amb l'Edgar a casa, s'hi passaria mitja vida, ni que hagués de perdre's tots els contractes dels taps de suro del món. I van apagar el llum i es van rebolcar damunt mateix de la catifa de pèl del saló. A l'Amàlia, li havia semblat que l'Edgar la cridava una altra vegada, o potser només s'havia regirat una mica entre els llençols, com el Cesc a la màrfega de l'àtic, o com ella mateixa, a Mora la Nova, l'estiu que el seu pare les havia deixades a les dues, la mare i ella, perquè va haver d'anar-se'n quinze dies per un assumpte dels vins a una fira d'Anglaterra... 59


I l'Amàlia es va regirar d'un costat a l'altre quan va sentir que algú parlava en veu baixa o com si algú somiqués i esbufegués alhora. I va escoltar sense gairebé ni respirar, esporuguida, sense gosar cridar la seva mare. I va pensar, mentre el ploriqueig se sentia més fort cada vegada, que el seu pare no se n'havia d'haver anat tants dies a Anglaterra, que si no vengués tantes garrafes de vi, millor, que no necessitaven tants diners per viure, que també podrien viure al piset que tenien damunt del magatzem de vins i no en aquell xalet de luxe, i que si ella no pogués anar a les monges no hi aniria, i que si no li poguessin comprar tres uniformes cada any, doncs que no els hi compressin, i que no li donessin tres-centes pessetes per fer contenta sor Pilar, la monja a qui li deien la caixa forta, quan els insinués si volien fer alguna caritat per a les bones obres, i entrant a la classe, els deia a totes: «¡Niñas, hacer caridad es un deber de todas!», i els explicava que si les caritats no es feien amb més 60


de vint duros, no calia que se'n fessin. I l'Amàlia, que aleshores ja tenia dotze anys, ho deia a casa, això, i el seu pare, doncs, au, vinga, fes caritat!, i li allargava tres-centes pessetes, i ella, l'endemà, ho deia a les amigues que el seu pare era, com deia sor Pilar, de fer molta caritat, i que per això hi portava tres-centes pessetes, al sobret. I les altres se la miraven de dalt a baix i li deien que no n'hi havia per tant, que amb menys caritat també es podia arribar al cel. I ella se sentia enrojolar per dins perquè el diners eren del seu pare i si li venia de gust portar trescentes pessetes a sor Pilar era perquè el seu pare volia i perquè també li deia: «Nena, li dius a sor Pilar que a casa pensem molt amb ella». I ella, l'Amàlia, li deia això, a sor Pilar, i sor Pilar s'estarrufava com un gall dindi i només li feia, acaronant-li les galtes: «¡Però que buena, que buena i caritativa que es la familia de la pequeña Amalia!» I ella se n'atipava de ser tan buena, i per això, quan sortia amb el Ricard i sor Rosario els deia a la classe que l'Amàlia era ¡la verguenza de todas!, el que passava és que ja feia temps que no portava els sobrets de tres-centes pessetes a sor Pilar perquè quan el seu pare li donava els tres bitlletets i li deia que li digués que a casa pensaven en la monja, l'Amàlia se'ls quedava a la butxaca, que ja tenia prou despeses al seu càrrec, i encara més des que el seu pare li havia dit que els vicis que tingués se'ls pagués ella. 61


I se'ls va pagar. I va deixar de ser buena. I el seu pare, que només li retreia que si continuava així, els portaria a tots a perdre, que sempre hi havien estat molt bé, ells, amb les monges, que ningú no els havia de fer caure la cara de vergonya dient-los que la seva filla era una barjaula. I l'Amàlia pensava tot això quan encara se sentien els esbufecs i els sanglots o la barreja de ploriqueig amb ofecs més enllà del passadís. I com si de sobte hagués descobert que no tenia por, es va llevar sense fer soroll i va espiar des de la porta de la seva cambra, mig oberta, i va sortir descalça i se'n va anar a poc a poc cap al lloc d'on venien els sorolls. Es va aturar en sec a la vora mateix de la porta de l'habitació de la seva mare. I va espiar perquè estava mig oberta. No l'havia vist mai, la seva mare, d'aquella manera, amb el cos nu. Ni tampoc no havia vist mai aquell home que, ennegrit de cos, amb moviments de malucs frenètics, amb el cul i les cuixes peludes, la besava i amb el penis enlaire buscava amb delit l'obertura de la seva mare. A l'Amàlia li va semblar sentir, entre esbufecs, que ell li deia que l'estimava i la seva mare, que no semblava la seva mare, que també, que també l'estimava... I ella, avergonyida, encesa de galtes, amb por que la descobrissin, va tornar cap a la seva cambra i va plorar tota la nit, en silenci. I va tornar a pensar en el seu pare, venent vins a Anglaterra, i en sor caixa forta, la monja de la capseta que guardava els sobrets de la bona 62


caritat, i en les paraules que ella li deia quan li portava els tres bitllets de cent: ¡pero que buenas cristianas que son Amalia y su mamá...!, i ella es resistia a pensar que la seva mare...

...que era una puta!, li va dir el Manuel enfurismat. I ella vinga cridar-li que d'on ho havia tret, això, i que quines maneres eren aquelles de tractar-la, que a l'àtic hi vivien tots plegats, però que la propietària era ella, i que si s'ho feia també amb el Cesc era perquè havien acordat un tracte des del primer dia, que ella sabia viure-la, la vida, però que d'això a posar-se al llit amb un home casat, hi havia un tros, que si se n'havia d'anar tantes nits a fer de cangur era perquè els Serret, els pares de l'Edgar, es feien un fart d'anar a sopar a fora, que tenien molts negocis i que l'Edgar el que necessitava era una mare, que a ella, a fi de comptes, la pagaven perquè li fes de mare més que de cangur, i que sort que tenia tantes nits de guàrdia que si no, ja li explicarien de què viurien tots ells en aquella casa, que ell ho volia tot i no tenia res, que amb prou feines es pagava el menjar i que no havia sabut mai què era treballar de debò i que si es va unir amb ells, 63


quan va veure l'avís a la cartellera de l'institut, era perquè, de fet, el que ella buscava era fer vida amb un grup i parlar de tot i ajudar-se amb tot, però que, de lligams, re de re, que ni el Manuel ni ningú l'havien d'obligar a res, i que ara, a veure si tenia coratge de tornar-l'hi a dir a la cara que era una puta, o que ho digués davant de tots els altres, que ella no tenia cap por i que tothom sabés que, al Manuel, el que li passava era que sempre havia estat un gelós, que sempre l'hi havia notat, des d'aquell dia, en aquell piset de mala mort del grup 1722, i que si es pensava que això de deixar de ser verge abans d'hora havia d'anar lligat amb ser només verge d'un mascle cabró com el de l'aquelarre de Cervera, que anava molt equivocat, que ella no li demanava pas comptes del que feia amb la seva vida, al Manuel, i que ella ja ho sabia, tot el que ell havia fet i amb qui havia anat al llit abans de fer-s'ho amb ella... I el Manuel no li va dir més, a l'Amàlia, que era una puta. Va pensar que sí, que n'era un bon tros, de gelós, ell. I es va imaginar com el mascle cabró de l'aquelarre brandant el seu rave. I va pensar que ella potser tenia raó, que no hi tenia cap dret... I l'Amàlia es va dir que ningú no la privaria de fer el seu camí, d'anar sempre més enllà, ni que fos a empentes, ballant d'un costat a l'altre. I va pensar que era el Manuel qui no sabia bo i res d'ella i que ja es veia que els havien criat diferents, a ells dos. «Pobre Manuel», va pensar. «¿Què en sap ell, de les putes...? 64


L'Amàlia va pujar a l'autobús. Havia d'anar a recollir l'Edgar quan sortís de l'escola. L'Elvira Castells l'havia telefonat a mitja tarda i li havia dit que aquella nit també tenia un sopar. I l'Amàlia va trucar de seguida al Pau Serret: «Avui netejarem la catifa de pèl», li va dir.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, octubre 1978 Revisió: juny 2017

65


Plec de braรง

66


L'Aliide s'havia sentit adulta i mentre es pessigava les galtes davant del mirall estava totalment segura que aquell estiu li passaria alguna cosa meravellosa. Sofi Oksanen Purga (1936-1939, Estònia Occidental) Traducció d'Emma Claret i Eila PyrhÜnen

67


Quan la Cinteta havia quedat embarassada, no ho havia dit a ningú durant els primers mesos del trenta-sis. Se les engiponava com més bé sabia per dissimular el ventre i s'enfaixava fins a ofegar-se per poder mantenir verges, com més temps millor, les tafaneries del poble. «Els temps han canviat des d'aleshores...», pensava l'àvia Cinteta, que havia escoltat per la ràdio la notícia del naixement de la primera criatura del món que en deien “proveta”. Però avui estava massa amoïnada. Era juliol, feia molta calor, i com que era Sant Jaume també era festa major al poble i per això dinarien tots plegats a taula. Des que ho havia intuït, el que li passava a la Glòria, la seva néta, no havia deixat de pensar-hi. Hi dormia. Estava obsessionada. I veia venir que la nena no s'ho aguantaria pas callada gaire temps més, allò, com havia fet ella. A la Cinteta, sempre li havia agradat fer el dinar de festa major plegats. Amb el fill, la jove 68


i la néta. «Avui fes el favor de tornar aviat de l'hort, Esteve!», havia dit al seu fill, a primera hora, «a veure si ens podem posar a taula abans de les dues.» S'ha passat tot el matí trafiquejant per la cuina. Els canelons ja els havia preparat anit, amb la pasta, la carn trinxada, tot ben estès sobre el taulell, un mar de blanc cremós... «Així, demà, només caldrà posar-los al forn», havia pensat. «Avui farem pollastre rostit i patates fregides», que per això les havia encomanades a la tenda. «Que siguin ben fresques i fregides amb oli bo, que és festa major.» No volia donar més tombs sobre allò de la nena que l'amoïnava, tot just ara que estava preparant el menú del dinar. ¿I si a fi de comptes només fos un mal pensament seu? Sí que és veritat que la nena, la Glòria, des que havia baixat a la ciutat a fer l'institut, no era la mateixa d'abans... Però arribar a això...! No, com més hi pensava, menys s'ho acabava de creure. A més, ara, amb la universitat que diu que li va tan bé... ¿com s'havia de deixar entabanar per algú? I l'engolia de nou el tràfec del dinar: que si embotits, que si l'amanida amb l'enciam i les tomaques del benac que ella mateixa havia collit de baix a l'hortet, «els espàrrecs hi faran goig!, de moment quatre per plat... és molt bona aquesta sobrassada, i com aquest pernil dolç no se'n troba cap altre..., va, tirarem llarg avui, no fos cas que hi hagi més gana... ¿I si anés de debò...?» El mal pensament tornava com un corcó una i una altra vegada. «Quan jo m'hi vaig 69


quedar de l'Esteve, ni me'ls podia mirar els canelons! I el pollastre rostit... fuig!» I la Cinteta, enmig de les cabòries, ara vigilant el rostit, ara netejant l'enciam, ara tallant les tomaques, xiuxiuejava entre llavis per espantar-se els fantasmes: «Aquestes fulles d'enciam tan gruixudes les baixarem a les gallines, no es pot llençar res; i les potes del pollastre les donarem al gos, que quan em veu arribar sempre ensuma què porto i no para de remenar la cua. Avui sí que n'hi ha per a tu, Rosset! ¿Que et penses que en mengem cada dia, de pollastre? Tot ben a punt, que aviat serà l'hora... Em sembla que ja sento l'Esteve a baix a la quadra que entra la mula... mira si s'ha afanyat avui a tornar de l'hort... ¿i la Glòria?, això que li vaig dir: “Nena, no t'entretinguis”. Mira que si son pare s'ha d'esperar per dinar...» A les dues en punt, la Cinteta ja tenia taula parada amb la coberteria de les seves noces i amb les estovalles de festa, aquelles blanques de fil que el trenta-sis va dur a brodar a ca l'Aineta amb tot l'aixovar quan va fer rams abans de Pasqua. Tothom deia que l'Aineta era molt bona modista i que ho feia molt bé perquè, a més, t'hi posava les lletres amb les inicials tan ben posades que ningú no se'n podia avenir.

70


Ja feia temps que l'Esteve es deia que havia d'endreçar la quadra. Amb l'escampall de les eines, els arreus de la mula i el carro —que era un dels últims que corrien pel poble i per això sempre el venien a buscar, a ell i la bèstia, per engalanar la rua de carruatges de Sant Antoni—, les caixes buides per quan collissin la fruita i els sacs per a les avellanes, allò semblava el racó de les andròmines. «Diumenge vinent sens falta m'hi posaré i faré net». Però el diumenge que venia s'havien de lligar una a una les fesoleres de l'hort; el diumenge següent s'havien de remullar els avellaners amb l'hora d'aigua de reg del canal perquè amb la calor que feia s'asfixiarien; i a l'altre diumenge calia ensofrar la vinya, no fos cas que el mildiu la fes malbé... I així, un diumenge rere l'altre, la quadra anava arreplegant les restes de la feina feixuga de cada jornal. «Passa mula!», li deia sempre. Era l'únic codi que feia servir per entendre's amb la bèstia: «Passa mula!» Després la lligava a l'anella de damunt l'abeurador i li preparava el farratge espolsant-lo ben espolsat amb la forca. «Passa mula!», quan l'havia lligada. I encara: «Passa mula!», quan, amb una patacada a les anques, li donava a entendre que s'atipés. 71


L'Esteve havia nascut al poble i, pel que fos, ja no n'havia volgut sortir. «¿Què en farem de tot això si fotem el camp tots?», deia sempre a taula. I recriminava els que ja se n'havien anat a ciutat per fer qualsevol feina que no fos la de treballar al camp. Sempre que en parlaven, passava llista. Com si se'ls sabés de memòria, i se'ls hi sabia, anaven sortint tots els caps de casa i cadascuna de les famílies que se n'havia anat allà baix. «Ja fa tres anys que es fora l'Anselm de cal Moliner... i de l'Eduard de ca la Pasquala en deu fer almenys cinc... Si s'hi perden, allà baix, home, si s'hi perden! ¿Que no ho veieu...? ¿Què en farem, de tot això, si tots fotem el camp? I s'enrabiava tot sol i acabava enfurismant-se i envermellint de galtes, perquè ell era dels pagesos de sempre, dels pagesos de sang, que deia la seva mare, la Cinteta. L'Esteve ja tenia quaranta-dos anys, però n'aparentava alguns més perquè el tracte amb la terra solca la pell. El sol i el vent l'havien colrat de valent. Des de menut que treballava als trossos. L'Esteve no havia pogut badar mai. En un bon moment havia nascut per badar! Era ben entrat el trenta-sis. Encara no havia esclatat del tot, aquí al poble. I quan hi va esclatar de debò, ell ja era un nadó de mesos i a cada retruny d'obús de la Serra diu que es despertava i gemegava, somicava una mica i ja no es tornava a adormir en tota la nit. La Cinteta havia tingut sempre bon pit. Sort d'això perquè l'Esteve potser s'hauria lliurat de les bombes però potser no hauria passat de la fam de la 72


guerra, perquè va néixer escanyolit i poca cosa i després l'abandó de la terra amb els homes al front ho va acabar de reblar. La Cinteta no es va voler tallar la llet fins que el petit Esteve ja li feia mal perquè, més que xuclar-li, li mossegava el mugró. Quan ja no ho va poder aguantar més, ja eren gairebé a les acaballes de la guerra i, amb penes i fatics, a casa ja es van poder anar espavilant una mica més i van poder omplir el plat a taula. La Cinteta tenia trenta anys quan va esclatar la guerra. I quan el petit Esteve va donar senyals de «ja en tinc prou de mamar i vinga, fora!», la Cinteta va tenir por que qualsevol dia aquella criatura no se li quedés als braços. Sort d'ella, però, que no parava mai. De la cuina a l'alcova i de l'alcova a la cuina. «Tantes trifulgues que passen ara, les mares joves», es deia la Cinteta. «Aquest xiquet no se t'aguantarà», li deien les dones. I l'Esteve vinga mamar, vinga mamar, tret de quan, vall endins ressonaven els obusos de la Serra i llavors no feia sinó sanglotar i treure tota la llet que havia xarrupat i ja no s'hi volia amorrar més, al mugró de la Cinta. Va ser quan la Cinteta va decidir tallar-se la llet. «Passa mula!», se sentia a la quadra. Qui ho diria ara, de l'Esteve, tan colrat de cara, tan ben peixat i casat amb l'Àngela, que era la pubilla de cal Justí. Al cinquanta-vuit es van casar. Encara hi havia mossèn Cendrós, a la parròquia. «Que repiquin força les campanes, mossèn!», li van dir. «I que l'orgue no pari!», va encomanar l'Àngela. A l'Àngela sempre li havia fet gràcia 73


casar-se amb música d'orgue i que les campanes ho anunciessin als quatre vents. I això que a cal Justí portaven dol perquè no feia ni tres anys anys que s'havia mort la mare de l'Àngela, la Pauleta, que no sabien què havia tingut, però que amb quatre dies, pobreta, no va poder dir ni ai ni oi. El metge, que pujava dos dies a la setmana al poble, va certificar que havia estat un atac, però no va aclarir ni quin atac ni de què. L'Àngela va plorar una miqueta el dia del casament, sobretot quan ella i l'Esteve se'n van anar fins al cementiri a deixar el pomet de flors a la tomba de la seva mare. L'Esteve i tot, ves, va fer una mica el ploricó, que sempre havia estat molt sentimental, el noi de la Cinteta. L'Àngela s'hauria volgut casar de blanc, com les noies de casa bona, però no ho va poder fer per allò del dol. El seu pare, el patró de cal Justí, s'hi va posar amb el morro fort. «No aniré pas a firmar, si et cases de blanc!». I al pare, també li va fer costat la Cinteta, que de jove havia estat molt amiga de la pobra Pauleta i l'havia plorada molt després que l'atac del metge se la va emportar al cel. «Per això, Àngela, no t'has de posar cap pedra al fetge, dona. ¿Què hi fa més que et casis amb un vestit blanc o amb un de negre, filla?» «Però és que a mi sempre m'ha fet molta il·lusió anar de blanc, i ara que ja fa tres anys que la mare, que al cel sigui, va tenir allò de l'atac, doncs, a mi, no em sembla que li fes cap mal.» I després encara li deia: «Els vells com el pare i vostè estan carregats de manies...», perquè la tractava de vostè, a la Cinteta, «però si l'Esteve i 74


jo volguéssim, no ens escoltaríem ningú i tiraríem pel dret, tota de blanc, ni que el pare no firmés» I quan el pare de l'Àngela i la Cinteta en parlaven, ell deia: «Jo ja l'hi he deixat prou clar, a l'Àngela, que si va de blanc, no firmo i el dia del casament em quedo a casa!». I la Cinteta: «Esclar, home, és que tres anys de dol encara és molt poc temps... i és el que jo dic, ¿què hi fa més si el vestit de núvia és blanc o és negre?» «És el mateix que jo també dic!», reblava el vell Justí. «Mentre hi hagi salut, Cinteta... Més putes les vam passar naltrus, la pobra Pauleta i jo, que el sogre no ens volia ni donar el permís perquè diu que no entenia que jo, que aleshores era un jornaler, ja ho saps, tingués la barra de casar-me amb la Pauleta, que al cel sigui. I no vulguis saber el que vam arribar a patir per casar-nos perquè el capellà també hi estava d'acord, amb aquell home. Després que fas l'esforç de tenir fills i del que et costen...» I el patró de cal Justí callava perquè es recordava de la Cinteta i de quan, al trenta-sis, ben acabada d'esclatar la guerra, es va saber pel poble que havia quedat embarassada d'“aquell” i va tenir el petit Esteve, i ningú no li havia notat gens que esperava criatura i encara recordava l'enrenou que va córrer pel poble i tot el que es va arribar a dir, de la Cinteta. Que si més valia que se n'anés del poble, que si ja es veia venir que acabaria d'aquella manera i que si vés a saber si no era un bandarra, casat i amb fills, qui li havia fet la criatura. «Amb trenta anys, la Cinteta també s'hi hauria pogut mirar, abans de caure de quatre 75


grapes a les carxoferes», pensava el patró de cal Justí ara que hi havia de tenir tractes de consogra. «Potser sí que se n'hauria d'haver anat a servir a la ciutat i ningú no hauria fet tant de safareig». I per tot això, ni que no ho digués, el patró de cal Justí no havia acabat de pair que la seva pubilla Àngela es casés ara amb l'Esteve, que tothom deia que era un bon noi però ningú no sabia d'on venia el pare i que diuen que va patir molt, de petit, perquè a cada obús de la Serra es veu que escopia la llet damunt el pit de sa mare. «La Pauleta, que al cel sigui, també ho deia, que espensaven que no en farien res d'aquella criatura», pensava ara que la tenia més present que mai perquè s'acostava el casament de l'Àngela. «I això que la Pauleta se l'estimava molt la Cinteta, però és que la Pauleta, amb aquestes coses, era molt sagrada i no s'estava de pregonar per tot el poble: “Pensar que portem més d'un any casats i, a mi, el Justí, encara em demana permís per...” El patró de cal Justí advertia la seva filla Àngela: «Ja pots anar amb compte, nena, que no tots són com era ton pare. Si ta mare tornés, ja et dic jo que no repicarien tantes campanes pel teu casament, ni se sentiria bramar l'orgue, que això de la mort per un atac de no se sap què és una cosa molt sagrada. I ara encara ens hem de discutir per un tros de vestit blanc!» Però el patró de cal Justí ja havia anat a firmar a la rectoria quan encara deia tot això. «Així no teniu cap impediment que la unió entre la vostra Àngela i l'Esteve de la Cinteta...», li va dir el senyor rector. «No, no, 76


cap. Ves, ¿quin impediment voleu que tingui jo, mossèn Cendrós, si diuen que és tan bon noi, l'Esteve?» «Au, doncs, firmeu aquí i aquí i aquí.» I el vell Justí va firmar. I va embrutar el paper amb una llagrimeta que li va caure i, somicant, somicant, va xiuxiuejar: «Si la Pauleta ho veiés...»

77


La Glòria s'havia emmurriat amb el Salvador perquè ell li havia dit que no li feien gens de gràcia les festetes i que ell era de ciutat i que ja trobarien un altre dia per pujar al poble i conèixer els seus pares. «Que el dinar de festa major és sagrat a casa meva!», li va dir ella. «¿I a mi què m'expliques? Ara no em vinguis amb punyetes tu.» El Salvador havia canviat des que el va conèixer a l'institut i ara sempre estava de mal humor. Sobretot des que havia sabut que la Glòria s'havia quedat embarassada i no volia mirar de quina manera es podia fer perdre la criatura. «Ja em diràs què fotrem ara amb aquest fardell entre nosaltres dos...», li retreia ell. «No és un fardell, és el nostre fill!», li recordava ella. «No m'emprenyis!». I és que la Glòria sempre havia estat una mica així, perquè si hagués fet cas de l'Amàlia i s'hagués pres la pastilla que li recomanava, l'embaràs no hauria arribat, perquè l'Amàlia se la prenia des de feia temps i amb el Manuel no s'estaven de res. Però la Glòria sempre tan aferrada als vells costums... «Sembles de poble, nena», li deia el Salvador. «En sóc, de poble, ¿i què hi té a veure això?». La Glòria el que volia era sortir-se'n com pogués del mal tràngol que havia de passar dient-ho als de casa i, després, es volia posar a viure amb el 78


Salvador, que sempre ho havien dit, ells dos, que es posarien junts a viure quan ella acabés el tercer curs de Lletres, que ja l'hauria acabat si no fos que l'any passat n'hi havien quedat un grapat de penjades. I és que l'any passat no van parar amb el grup. «Si continuo així, aquest curs penjaré...», li deia al Salvador. «¿I què és més important ara, la merda de carrera o la llibertat del país?» I com que el Salvador s'havia fet del partit, ja feia temps que tot era feina. Que si una reunió darrere l'altra, que si el congrés, que si cal preparar la propaganda, que si cal posar en marxa la campanya, que si l'assemblea, que si aquesta nit s'han de penjar els cartells i que si demà hem d'empastifar de pintades tot el centre perquè «els malparits s'assabentin d'una vegada que ja n'estem fins als collons!». I la Glòria, que encara no era del partit, és com si també se n'hagués fet perquè acompanyava el Salvador per tot arreu i aquella vegada que van capitanejar la manifestació de l'Onze de Setembre, i que va ser quan van estovar tothom al Mercadal, ella també hi era, i ben a prop del que portava la bandera de la capçalera. Sort que ella i el Salvador van fugir de pressa o, si no, una mica més i els engrapen. Després van tenir una feinada per treure al carrer els tres o quatre que havien agafat els grisos de les furgonetes. Al Salvador ja l'havien engarjolat dues vegades abans però sempre se n'havia sortit ni que fos amb algun blau. «¿Y usted, en qué coño de partido milita...?» I el Salvador, vinga declarar i vinga aguantar més d'una pallissa a comissaria 79


«¡la memoria con sangre entra!, ¿estamos?», per no dir tot el que volien que digués. «¿Dónde se encontraba la noche del tal día...? ¿Y la noche de tal otro día...? Cuéntenos con quien se reunió en esa asamblea... Venga, hombre, haga memoria y explique por qué y quienes más ensuciaron las paredes del Banco de Santander unos días antes de la puta manifestación de los cojones... Pues si no fueron ustedes, ¿cómo puede justificar que no sabe dónde estaban aquel día...?». I la Glòria, quan ell els explicava tot el que havia passat a la comissaria, pensava que sí, que ho sabia, el Salvador, on eren una d'aquelles nits, perquè sempre deia que no tot havien de ser estudis i carreres, «¿oi, nena?», però ella no es volia prendre la píndola perquè encara no hi creia gaire en tot això de l'anticoncepció i tenia por que el remei no fos pitjor que la malaltia. I el Salvador vinga dir-li que molt aviat es posarien a viure junts, i que farien l'amor sempre, però que, mentrestant, al pis de l'Amàlia, ja era com si fossin a casa seva. I una d'aquelles nits, mentre l'Amàlia i el Manuel havien sortit a empastifar amb esprai les parets del Santander, el Salvador va començar a acariciar la Glòria i a dir-li que l'estimava i que, si no fos per les hores de feina que li robaven els del partit, es passaria totes les nits amb ella. I la Glòria, que també se l'estimava, al Salvador, i que també volia marxar d'una vegada per totes de casa seva, però que abans havia d'acabar el tercer de la universitat i trobar alguna feineta perquè, si no, no en tenien prou per tirar endavant i mantenir-se tots dos. 80


I quan el Salvador li acaronava els pits i li xuclava els mugrons com un nadó famolenc, ara un ara un altre, ella ja no recordava ni que al món fos la universitat, ni el poble, ni els de casa seva, ni tampoc que no li feien cap gràcia les pastilles com les que es prenia l'Amàlia. I quan unes setmanes després es va adonar que no li venia la regla, es va començar a espantar, i amb el resultat de la prova, no s'ho podia acabar. I el Salvador, vinga dir-li que s'hauria d'haver escoltat l'Amàlia i que ja l'havia avisada que, sense la píndola, un dia passaria. Però ella només deia que no es creia que fos tan aviat.

81


«Li posarem Esteve, com es deia l'avi i es diu el pare.» La Cinteta ja havia fet les paus amb el seu pare. «Ja te'n pots anar de casa ara mateix, fora!», li havia dit ell quan va saber que estava embarassada. La notícia li va arribar tot just el vespre que tornava indignat d'una assemblea del sindicat agrari on es va debatre i aprovar una demanda de revisió del contracte de conreu que a ell li faria perdre bous i esquelles. La Cinta, la mare de la Cinteta, ja estava feta un mar de llàgrimes i no parava de somiquejar. «Ai, filla meva! Ai, filla meva! ¿Però què has fet...?» I la Cinteta amb la panxa a punt de ser un embalum. ¿Què més hauria volgut ella sinó que tot allò no hagués passat? Però havia passat i ara ja no ho podia amagar més als de casa i havia de decidir on havia de viure i on havia de tenir la criatura i quin nom li posarien. Si era nen, Esteve. Com ells. I si era nena, com la mare. No, com la mare, no, que acabarien sense entendre's amb tantes Cintes a la família, que el nom ja venia arrossegat de la besàvia! Si fos nena, li posarien Marina, que era el nom d'una rebesàvia de la Cinteta, l'àvia del seu pare, i que era un nom molt bonic i no n'hi havia gaires al poble. «¿Li agradarà, pare, si és un nen, que es digui com vostè i com es deia l'avi?» Però el pare de la Cinteta no escoltava el que li deien perquè s'ho esperava tot menys allò, de la seva filla. «I havia de ser amb un “revolucionari”, 82


mecàgon els claus de Cristo, almenys haguessis triat un home de pau i d'ordre! Però, Cinteta, ¿on tenies el cap quan anàveu a la bassa amb aquell poca vergonya?» El pare de la Cinteta no s'ho podia creure. Que si ens caurà la cara de vergonya. Que si ens ho haurem de malvendre tot i fotre el camp del poble. Que què dirà la gent. I que quina filla m'ha tocat, tan bona dona i decent que sempre ha estat ta mare! «Però, ¿que no ho veus, quina vergonya que ens faràs passar? ¿Com m'he de presentar jo ara amb la cara ben alta als de la junta del sindicat? ¿I amb quina cara puc anar a combregar quan el mossèn ho sàpiga?», li repetia. I la Cinteta abaixava el cap i, de tant abaixar-lo, feia l'efecte que només digués que sí, que sí, que era una vergonya per a la família, però que ara ja estava fet i que no hi havia remei i que ja feia dies i nits que se sentia la criatura a dins com bellugava d'un costat a l'altre i que seria molt bufona, que ja ho veurien i que, mira, a fi de comptes, com si fos un fill més, que sempre havia fet falta un noi per portar les terres perquè havien tingut la mala sort que ella hagués nascut nena. «Sí», rebatia el seu pare, «a les meves velleses, un altre fill, com si ta mare i jo tinguéssim trenta anys!» I la mare de la Cinteta ho va anar dient, quan havia deixat de somiquejar, primer tot xiuxiuejant, com si no gosés parlar, fent encara el ploricó, i després una mica més asserenada. «Si n'és, de bona xiqueta, la meva Cinteta... Ai, filla, és que avui en dia ja no et pots fiar de 83


ningú. A mi, aquell “avalotador” no em va agradar mai. I ara, aquí ho tenim, amb la panxa grossa de propina i sense saber on anar a parar...» I quan ja no es va poder amagar més, la Cinta i l'estol de dones que la burxaven: «¿I què en diu, Cinta, de l'embaràs de la noia, el teu Esteve?» «¿L'Esteve...? Ui, ara ja s'hi ha fet una mica més a la idea, però abans semblava que la volgués matar, la meva Cinteta. Coses del geni que té, que ja li ve de l'avi i de son pare, ja ho sabeu. Cinc dies es va haver de quedar la Cinteta a dormir en una màrfega a la quadra, perquè son pare no la volia veure a dalt ni que li fes ombra. “I tu, quieta aquí i deixa-la que es migri a la quadra!”», em deia a mi, «“...o tot això encara s'acabarà com l'endemà de Santa Marina i ara seré jo qui fotré foc a tota la casa com van fer amb la sagristia de mossèn Cendrós aquella colla de ‘revolucionaris’ que encara me la tenen jugada perquè els vaig fer recular i si poguessin no els costaria res de portar-me a la cuneta i fotre'm allà mateix un parell de trets!”» «Ai, Déu meu senyor, pobra Cinteta...», feien les veïnes mentre se senyaven, esgarrifades del mal que estava fent la guerra entre els homes del poble. I després sentenciaven totes a cor, com si se'n volguessin convèncer: «A mi, ja me'n feia cara, aquell “avalotador”, que amb tanta flamarada i tanta revolució l'acabaria deixant prenyada, la Cinteta!»

84


L'Esteve no ho havia volgut entendre mai, tot allò que li explicava la mare. No volia saber res de com ell havia vingut al món. I deia que no en tenia cap culpa que sa mare hagués passat pel mateix que ara passaria la seva Glòria. «Pensa, fill, què se n'hauria fet de tu i de mi si el teu avi no hagués canviat de parer... Es va passar tres mesos fent-me morros! I encara perquè la mare hi va ajudar molt i el va acabar fent tornar a la cleda...» «No em vingui amb romanços, mare», li responia l'Esteve, «aquells eren altres temps i a vostè la van enredar perquè amb la República van fer creure que es podia anar a la font tantes vegades com volguessis sense saber que un dia el càntir es podia trencar!» A la Cinteta, li dolia que fos el seu fill qui li digués que l'havien enredada. Sí que aleshores ho havia dit tothom: sa mare, son pare, el veïnat quan no es va poder amagar més... Però, ¿què sabia el seu fill de si el “revolucionari” l'havia enredat o l'havia estimat de debò? Ara, després de quaranta-dos anys, ja no valia la pena de voler canviar la història. «A vostè aquell home la va enredar, mare!», repetia l'Esteve, «i quan tens fills, els ho dónes tot, tot, que si l'escola, que si l'institut, que si la universitat, que si la platja d'allà baix perquè no es quedin enterrats en vida al poble, que si els 85


llibres, que si els vestits, que si el tabac perquè no facin el paperot entre els amics, que si uns dies d'acampada no sé on, que si una motxilla, un anorac i unes botes, que si uns pantalons nous perquè creixen com les carbasseres i els de l'any passat no és que no els entrin sinó que han passat de moda... tot, tot», repetia amb la mirada perduda al sostre, «i mira com t'ho paguen! Tanamunt i avall per anar a estudiar a la universitat, ¿i per a què...? ¿Per què li facin un bombo...? Un podrimener és tot això! ¿Més cultura...? Vinga, home! La terra també és cultura i mireu com s'està morint de fàstics! ¿Què m'han d'explicar, a mi? Una bona aixada i cap al tros, que prou que hi falten braços i, si no, ¿quies pensen que l'ha de fer la feina del camp, doncs? ¿Jo sol, potser...? ¿L'Esteve sol, potser...?» I s'enfurismava una altra vegada i envermellia de galtes i quan ja semblava que li haurien explotat com dos globus punxats per una agulla, repetia allò que sempre preguntava o es preguntava ell mateix: «¿Si tots fotem el camp qui farà la feina aquí?» I renegava i deia que n'hi hauria d'haver encara més entre reixes. I baixava el ram d'escales avall com un dimoni i s'entaforava a la quadra, propinava un parell o tres d'ancades a la mula, i remenava les eines d'una banda a l'altra perquè tornava a recordar, enrabiat, que ja feia dies que l'hauria d'haver endreçat, la quadra dels sants ous del cabró mascle. «Passa mula!», se sentia que cridava des de dalt. 86


«Sort que tu ja saps el pa que s'hi dóna, en això, Cinteta...» «Oh, i tant! Però l'Esteve no s'hi acaba d'avenir, ves.» «¿I l'Àngela què hi diu?» «És de més bon conformar l'Àngela, una mare sempre...» «Ja se sap, dona. Ara rai que tot té solució, han canviat molt els temps, Cinteta, que això ho tenim a tocar cada dos per tres i que no hi ha casa que no hi acabi caient més tard o més d'hora. I que no és tan greu, dona! ¿Què voleu que faci la canalla d'avui en dia? L'important és que la criatura vigui bé, neixi com Déu mana i creixi forta i espavilada, com el teu Esteve, mira si s'ha espavilat!, i que ells no hagin de passar pel mateix que vas passar tu, ni la mare ni la criatura... Mentre hi hagi salut...» Ja ho sabia, la Cinteta, que al poble tothom se l'estimava. Però l'amoïnava tanta xerrameca. I aquella història que es repetia i que li tornava el seu passat a la memòria, després de tants anys, li portava records massa vius encara, ni que el seu Esteve li digués que ell no n'havia de fer res, del que havia passat i que no hagués fet mai un pas per saber qui havia estat el seu pare. Sort que l'Àngela —en això sí que l'Esteve havia encertat la jove que li regalaria—, ja s'hi havia fet a la idea i, d'amagatotis de l'Esteve, ja havien començat, elles dues, a preparar robeta perque la Glòria, amb tanta feina a estudiar, no havia tingut mai temps d'aprendre a cosir. «Això és diferent ara, mare. La Glòria es traurà aviat el tercer i, amb un parell d'anyets més i la carrera 87


acabada, ja podrà anar sola. Ja tindrà temps, ja, si vol, d'aprendre a cosir!» I una i l'altra, totes les tardes, després de dinar, mentre l'Esteve era als trossos, darrere del balconet que donava a la plaça de l'Església, s'afanyaven il·lusionades a preparar el petit aixovar del naixement: ara que si els peüquets, ara que si el vestidet per quan faci mesos... «I el dia del bateig, farem festa grossa, que a l'Esteve ja li haurà passat la murrieria i li caurà la bava de ser avi!» «Ai, no ho sé, filla, no ho sé. És tan tossut, quan vol... Aquest fill meu no sé en quin món viu...» «I si el mossèn ho vol, i ho voldrà perquè l'altre dia, després de confessar-me, ja li vaig dir que jo resava per mi i per la Glòria, que a la universitat amb les classes i els exàmens no tenien temps ni de resar, li farem encendre els llums de la capella i omplirem de ciris l'altar de Santa Maria, que no s'haurà vist mai tan ple de llum des que s'hi va casar el noi de ca la Patrona... ¿Que se'n recorda, mare?» «Sí, esclar, sí que me'n recordo, sí.» Però la Cinteta no parava amb la seva dèria: ara uns mitjonets, ara una samarretona per quan fes fred... «i si hi poséssim unes puntetes que vaig fer l'hivern de l'any passat?» «És que ara potser no es porta gaire, això de les puntetes, mare... ¿i si després la nena no les vol...? En tot cas, primer n'hi ensenyarem unes d'acabades i després ja veurem què fem...» I la Cinteta continuava el petit aixovar del naixement, sense les puntetes. Però li semblava que a aquella samarretona li faltava alguna cosa per acabar de fer el pes. 88


«Mira, que n'ets de desconfiada, Glòria!» El Manuel i l'Amàlia tampoc no s'ho acabaven, allò de l'embaràs. «Bona fila fotríem, nosaltres dos, si no ens espaviléssim! ¿Veus què ha passat per no voler prendre les pastilles, nena?» «És que a mi m'agraden les coses tal com les fa la natura de la vida», deia ella. «Si, mira, la natura de la vida i nostru senyor passant l'escombra... ja es veu, ja, qui en té la culpa!», afegia l'Amàlia. El Manuel, l'Amàlia i el Salvador es feien un fart de dir-li a la Glòria que anés a veure un amic del Cesc que rondava per la universitat i que era qui sabia com anava tot això d'avortar d'amagat i li diria qui li faria perdre i ni se n'adonaria. «¿I què més hi fa? Si tens vint anys i et queda molt de temps per davant, dona. Ara has de salvar la relliscada, nena». L'Amàlia ho veia molt clar però a ella li semblava tot molt embolicat. Preferia passar pel tràngol de donar la notícia als de casa i només li sabia greu fer-ho perquè ni sa mare, ni son pare, ni l'àvia s'ho mereixien després d'haver-li donat tot el que li faltava perquè arribés ben lluny. Encara se'n recordava del dia que va començar a l'institut i de com el pare ploriquejava. Va ser un cop per a ell perquè ella ja sabia que sempre hauria volgut que la Glòria hagués estat un nen i que se l'hagués pogut emportar amb ell als trossos. La mare potser ho havia vist d'una altra manera i sabia 89


que s'alegrava que ella sortís del poble i que hagués arribat a la universitat. I l'àvia, quina dona l'àvia!, forta, sense trontollar mai per res, ferma a casa i ferma en tot el que pensava i decidia. De fet, ben mirat, era la Cinteta qui manava a casa. Sense l'àvia potser no hauria pogut baixar ni a l'institut. «És més ferma la gent de la guerra. Els d'ara estem ben podrits!», es deia. No, no s'ho mereixien allò, perquè ella ho sabia que, als de casa, l'embaràs els cauria com una escopetada... Però no era gens valenta, la Glòria. I per això no tenia cap intenció de ferse perdre el fill que portava dins. Que, a fi de comptes, era igual que el tingués abans que després, si el Salvador s'hi avenia. Prou que l'hi deia el Salvador, que l'estimava i que no la deixaria mai i l'amoixava pessigollejant-li les galtes amb els llavis i li pessigava les cuixes, i si el Manuel i l'Amàlia no hi eren, feien l'amor a la saleta mateix, perquè no tot havia de ser estudis i carreres, i a rodar la política i el país que havia de ser nou i llampant ni que fes pudor de romàtic. I s'estimaven, el Salvador i la Glòria. Per això feien campana tants dies a les aules de la universitat i vinga treballar plegats pel partit i vinga vetllar nits jugant-se la pell pels carrers i embrutant parets i empastifant de paperam i de lletrotes, fetes a corre-cuita, «quina cal·ligrafia, nena!» I l'endemà els agradava comprovar les cares de la gent matinera com passava ran de les pintades, vorera enllà, com si no les veiés, com si el mur no hi fos, o alguns, com només les rellegien de cua d'ull. I els de la brigada de 90


neteja, amb granota blanca i groga i amb un pot de pintura de color beix o blanc, que encara s'hi entretenen ara, recobrint tot el que hi deia. Ara, des que estava embarassada, la Glòria, ja no sortia tant a fer pintades de nit com abans. «Queda't aquí, tu, que no convé que la criatura...», li deia el Salvador. I ell se n'anava amb el Manuel i l'Amàlia. I sort que no hi va anar, amb la panxa que tenia, perquè un dia, es veu que, quan se'n van adonar, ja tenien els fatxes de nit al damunt, xiulant i fent-se passar per policies. I sort també que el Manuel, l'Amàlia i el Salvador tenien bona cama perquè, amb quatre gambades, els van deixar enrere i es van colar al pis.

91


«Demà tenim exàmens, encara. I em sembla que duraran uns quants dies. M'hauré d'estar tota la setmana sense pujar a dormir al poble.» I a l'Esteve, a l'Àngela i a la Cinteta, tot això no els feia gens de gràcia, però en el fons pensaven que la Glòria sempre havia estat molt de casa i si hi havia exàmens és que devia ser veritat, i ves, ¿per què els havia d'amagar res, la nena? Que sí, que se sentien a dir moltes coses, que tot estava molt remogut, que ni que el dictador fes malves encara semblava que no hagués passat el temps del règim, però eren coses d'un altre món i d'una altra gent que no tenien res a veure amb la Glòria. Que hagués de baixar a fer l'institut fora del poble ja no ho va pair prou bé, l'Esteve. Però el senyor mestre vinga insistir, i que deia que la nena servia i que valia la pena que continués, i que si tirés endavant, podria fer força carrera i que si gira i que si tomba. Doncs, au, que baixi a l'institut. I cada dia, tren amunt, tren avall, que l'estació només és a deu minuts del poble i que és com un passeig i que quan arribessin els exàmens ja es quedaria alguna nit a casa d'alguna amiga, sobretot d'una que ha fet allà baix, que diu que es diu Amàlia, i que viu molt a prop de l'institut, i així ho tindria més fàcil quan hagués de fer l'ingrés a la universitat, perquè la Glòria sempre deia que, si hi arribava, hi faria Lletres, que era el que sempre li havia agradat més, a la nena, des que anava a l'escola i des d'aquell dia que va portar un full escrit al senyor mestre explicant-li tot el que havia fet 92


diumenge amb son pare, que se l'havia emportat al tros. «Doncs, veus, això són Lletres...», feia la mare. I que tan aviat com arribés a tercer d'universitat, potser podria trobar una feina per fer hores en una escola o algunes classes a casa i que així s'ajudaria, i amb una carrera, ja tindria temps de preocupar-se d'altres coses, que és jove i que ningú no l'empeny i després, amb el títol a la butxaca, que deia ella, Déu dirà! Que han tingut molta sort que no hagués hagut de marxar més lluny, a Barcelona, perquè així ho ha tingut tot més a tocar i que, amb un cop de tren, que en passen cinc cada dia per l'estació del poble, era a casa, i que l'Esteve no s'hi havia acabat a fer mai del tot perquè quan arribava el dissabte i el diumenge, si és que era temps de collita, volia que totes tres anessin als trossos, que el que és de casa és de tots, deia, i això, per a la Cinteta i per a l'Àngela, doncs molt bé, que eren fetes a la terra, però per a la Glòria ja no n'era tant, de la terra, que ja feia força anys que la nena, com aquell qui diu, se n'havia desarrelat, i des que va començar la universitat, cada vegada més, però encara era molt de casa, això sí, la Glòria, i si la nena deia que tenia exàmens i no podia pujar al poble és que en tenia, i les xerrameques del carrer més valia que es tanquessin a casa que cadascú ja tenia prou feina amb els seus, si els veiessin com van a peu coixet a les discoteques i no saben fer res més sinó ballotejar i toquejar-se en la foscor, i que, almenys, la Glòria no hi ha anat gens per aquests antres de mala mort perquè sempre 93


arriba a casa carregada de llibres. I si parlen, que parlin, doncs. «¿Què en sabem de la Glòria...? Fa un munt de dies que no la veiem...» «Bé, està molt bé. Els estudis, filla, la tenen ocupada nit i dia!» «Ai, ves quin fart d'estudiar que es fa, ¿oi?» «Quina sort que teniu que sigui tant d'estudiar... La nostra, en canvi, no, ¿veus?, no li ha agradat mai això dels llibres, però vaja, que també s'espavila, eh!, perquè mira que se'n fa un fart de treballar allà baix a la botiga...» «¿Però tant estudia la Glòria que no pot ni pujar els diumenges?» «Dona, que no ho veus que sempre tenen exàmens...» I quan la notícia de l'embaràs va córrer, el xiu xiu no va parar d'estendre's: «Sí, sí, exàmens...» «Ja veus com ha acabat després de donar-li tanta llibertat! Ai, pobre Esteve, tal faràs tal trobaràs!» «I tan poca cosa que era aquest xiquet, perquè ja sabeu allò del “revolucionari” i la Cinteta, ¿no?, i mira la mossa que ara els ha sortit!, amb vint anys... perquè ¿oi que sí que en deu tenir vint, ara, la Glòria...?, amb vint anyets i amb la panxa plena!» «I això que tenia tanta feina a estudiar» «Ja ho crec que sí, a estudiar la manera de passar-s'ho bé, és la feina que devia tenir, aquella!» «Jo, quan veig la Cinteta, prefereixo no parlar-n'hi, perquè ella ja la va passar també prou grossa i...» «Sí, però, ¿on vas a parar?, allò era una altra cosa, filla. A la Cinteta, la van enganyar» «Sí, pobra noia, i ben enganyada que la va enganyar aquell “revolucionari”!»

94


«Ens llevem a les set i anem als trossos. Fem un petit esmorzar a mig matí i no parem fins ben bé la una del migdia. I després de dinar tornem a engegar fins ben entrat el vespre, quan se'n va l'últim raig del sol. Ho hem d'aprofitar abans que el dia escurci del tot! De gent en sobra i, pagats i menjats, no es troben gaires cases com aquesta.» El vell Esteve, el pare de la Cinteta, tenia fama de ser un propietari de bon tracte quan necessitava patrulles de jornalers. Ni que a vegades no estigués d'acord amb el que s'aprovava a les assemblees del sindicat agrari, quan ell emparaulava els temporers, sobretot els plegadors d'avellanes, cap a les acaballes de l'estiu, que era quan la feina més els estirava, era molt complidor amb el que s'havia acordat. A ca l'Estevet de les Basses, que era com tothom coneixia les terres del vell Esteve, tenien una casa buida, al centre del poble, que posaven a punt cada any per allotjar-hi els plegadors. «A la casa pairal no hi vull ningú», deia el vell Esteve, «que no saps mai qui t'hi poses.» I la Cinta i la Cinteta, cada vespre, fins ben tocada la mitjanit, no paraven de preparar farcells de menjar perquè tots els temporers l'endemà es quedaven a dinar als trossos. «Pa, fruita, 95


verdura, embotits i una garrafa de vi... ells ja s'ho acabaran de combinar com vulguin.» «Dacord, doncs, si a vostè li va bé, a mi també, i si vol puc començar demà mateix.» El Llibert havia acabat d'arribar al poble amb una colla de plegadors. El patró de ca l'Estevet de les Basses no els preguntava mai d'on venien ni on anaven ni què havien fet abans, als temporers. «A mi que no em vinguin amb històries, mentre em treballin...» Devia ser cap a mitjan agost del trenta-cinc, quan el Llibert va arribar al poble buscant feina i al cafè li van dir que a les terres de ca l'Estevet de les Basses potser encara hi feia falta algú. I així va ser com va començar a treballar-hi, l'endemà mateix. Vinga ajupir-se per terra, des d'aquell dia, sota l'ombra dels avellaners, pels bancals, costers amunt, costers avall, i vinga omplir cabassos d'avellanes i buidar-los als sacs i carregar-los al carro per baixar-los del tros a la casa del poble i després escampar les avellanes a les golfes perquè s'assequessin i esperar que els preus pugessin per vendre-les com a més bon preu millor a l'Artemi de la Nebot, que era el comerciant que les comprava a gairebé tots els pagesos del poble, i qui les col·locava després al mercat perquè acabessin abocades als cups dels magatzems d'exportació de la ciutat. Bon noi, l'Artemi de la Nebot. Si era blanc era blanc i si era negre era negre. «No farà mai un ral de més», sentenciava el vell Esteve. «Ja va per segons qui», afegia la Cinta. I prou que sabien a qui es referien, ells dos, quan ho deien. 96


El vell Esteve sempre ensinistrava bé els jornalers i els plegadors abans de la collita. Calia netejar els bancals i els deia que s'havien d'entretenir a deixar tot de places netes de brossa sota de cada avellaner perquè així, quan pleguessin les avellanes, tot fos més fàcil i més net i s'estalviessin d'emportar la fullaraca i el pedruscall. I tot plegat durava des de primers de setembre fins a finals de mes perquè a ca l'Estevet de les Basses les terres s'eixamplaven per tot el que donava la vista i el vell Esteve s'havia de proveir d'una bona colla de temporers si no volia que les avellanes es quedessin a terra o se les emportés un aiguat com aquell tan antic de Santa Tecla. Ja feia quasi trenta anys que l'Esteve i la Cinta havien tingut la Cinteta. «Renoi, com passa el temps. I nosaltres que només anem envellint com si no hi comptéssim». Li sabia greu posar anys, al vell Esteve. Sempre en portava alguna de cap i no hauria parat mai de provar, de refer i de terrejar per veure què en sortia de nou. «Quan em mori», sentenciava, «us pansireu de gana si no us hi poseu davant com dues lleones», els deia a la Cinta i la Cinteta. Només aturaven la collita dos dies, a ca l'Estevet de les Basses, els dos dies de festa major del poble, que era precisament cap a finals de setembre. Com que l'Esteve era de bon tracte, tots els temporers, els plegadors i els jornalers tenien feina pagada aquell parell de dies, i menjar bo, de festa major. «Que la festa sigui per a tots!», deia. I per tant el dinar de 97


festa major, a ca l'Estevet de les Basses, era d'allò més sagrat. A les dues en punt, si podia ser, i després d'haver passat pel cafè, li agradava entaular-se amb la Cinta i la Cinteta i passar d'un plat a l'altre cerimoniosament i vinga traguejar vi del més bo, «de la bóta de l'avi!», feia, «que avui és festa». I la Cinta, «Esteve, para... que ja saps què et passa si beus massa...» «Deixa, dona, deixa, que és festa major i qualsevol diria...» Sempre feia el mateix, el vell Esteve, quan arribaven festes. Sort que només en celebraven tres, de dinars grossos: el de Nadal, el de Cap d'Any i el de Festa Major. «Ja n'hi ha prou, amb tres!», deia l'Esteve. I en tots tres acabava igual, amb els braços alçats i fent ditets i ballant i cantant una jota de punta a punta de menjador perquè la seva mare havia nascut en un racó de l'Aragó. I com que era de bon tracte, al vell Esteve tampoc no li feia res que la Cinteta, al ball de la nit, dansés amb qui volgués. «Deixa, dona, deixa», li feia a la Cinta, «¿que no t'agradava a tu ballar amb mi quan t'hi treia?» I la Cinta se'n recordava de quan la treia l'Esteve a ballar i sí que li agradava, molt, perquè l'Esteve tenia aquella sang que tenen els fills de mares aragoneses, i quan la treia a ballar ja no s'hauria mogut de la pista. I així, un cop casats, van tenir la Cinteta, la pubilla de ca l'Estevet de les Basses, que ja feia trenta anys, ves, i «fixa't com balla, com una mossa de quinze», li deia l'Esteve a la Cinta. 98


La Cinteta s'havia fet de tracte agradós amb el Llibert, el temporer que havia arribat a ca l'Estevet de les Basses aquella collita i que el vell Esteve havia contractat després com a jornaler per continuar a les seves terres quan haguessin passat les collites. Era jove, el Llibert, potser una mica més que ella, i fort, ben fet, i sabia el que era la festa, i sabia ballar. S'hi sentia bé, la Cinta, agafada i portada pel Llibert, d'un costat a l'altre, com si volés, «patxim, patxim, patxim!», feia l'orquestra, i quan acabava: «xom, pom!», i la Cinteta, que no sabia com n'havia de sortir d'aquell entortolligament de braços peluts i morens, d'home de terra. Quan hi va haver les eleccions del setze de febrer del trenta-sis, que les va guanyar el Front Popular, el Llibert es va enrolar amb un grup de jornalers com ell del poble a enganxar cartells de propaganda, d'aquells on encara sortia el president Macià, com a record dels temps del trenta-u al trenta-tres i on l'Avi semblava que encara digués: Catalans...! «Sempre he estat un d'aquests, jo, nena», perquè des d'aquell «xom, pom!» al ball de festa major li deia “nena”, a la Cinteta, com son pare, i se l'emportava els vespres a passejar per la carretera fins que arribaven al pont gran del tren i s'endinsaven pels ulls de sota el pont i, amb un llapis que es treia del butxacó dels pantalons, llepava la punta de la mina amb la llengua, i el Llibert escrivia a les parets de rajola rogenca: “Llibert y Sinteta”, i al damunt un cor, tremolenc pel gruix de la pedra, travessat per una fletxa. «Fuig, 99


home!», s'escapolia la Cinteta, però el Llibert, que ja la tenia engrapada, i que, quan menys s'ho pensava, a la Cinteta, ja li venia el pessigolleig que li venia quan el Llibert li besava el coll. «Fuig, fuig, que ens veuran, home!». I tornaven a la carretera perquè ja s'havia fet una mica fosc i el pare no ho volia, que ella arribés a casa de nit. «Sempre he estat d'aquests d'esquerres, jo, com l'Avi», continuava dient-li el Llibert, «i per això sóc aquí, ¿què et penses? ¿Què sabeu en aquest cul de món de la política, les dones? I mira-te-les!, ara encara us deixaran votae a les eleccions. Ja veurem què en sortirà de tanta dona! A la manifestació del vint-i-nou d'abril, d'ara fa un parell d'anys, al trenta-quatre, allí havíeu de ser. A Barcelona sí que s'hi va cridar contra els feixistes que encara es pensen que tenen la paella pel mànec... Un bon mànec així de gros pel forat del cul els fotrem ara, nosaltres, l'endemà de les eleccions!» I la Cinteta, doncs, que no, que no en sabia res de política, però que ara sí, que votaria a les eleccions perquè li feia gràcia allò que les dones també poguessin anar a votar i que allí, davant la taula, els diguessin el seu nom i els agafessin la papereta per tirar-la dins, «vota!». «A veure per qui cony votaràs, ara tu, nena...», li va dir el Llibert. «¿Per qui he de votar, home... pels d'esquerres, pels teus, com tu!» El vespre d'aquell setze de febrer del trentasis, el Llibert i una colla de jornalers del poble, els dels cartells, es van empillocar amb bon vi 100


de la bóta perquè havien guanyat les eleccions i, a la Cinteta, les cames se li anaven soles cap a la festassa. «Tu, aquí, nena, que això és cosa d'homes!», li va prohibir el seu pare. «Però, pare, si també hi ha el Llibert...» «¿I a mi què, que hi hagi el Llibert?» I a baix, al carrer, la gatzara i els alegrois se sentien cada vegada més. I tot es va acabar cremant un ninot de palla que ja havien preparat a mitja tarda, quan s'ho veien venir, que guanyarien. I el Llibert va pujar de pressa les escales per dir-li al vell Esteve i a la Cinta que demà passat haurien de fer festa grossa, d'aquelles que a ell, a l'Esteve de ca l'Estevet de les Basses, li agradaven de fer, com la del Nadal, la de Cap d'Any i la de la Festa Major. I el vell Esteve li va respondre que ell, de dinars grossos, no en faria pas quatre a l'any, que ja en tenia prou amb tres, i que anava ben apanyat el Llibert si es pensava que perquè havien guanyat les esquerres, havia de fer un dinar de festa grossa, que la festa grossa vindria després i ja se la trobarien tots plegats a taula. I des d'aquell dia, el Llibert i el vell Esteve amb prou feines es parlaven i, quan anaven als trossos, no es deien bo i res, fins que un dia el vell Esteve va trencar el glaç i va renegar del govern perquè no es feia càrrec de les promeses que havia fet tant a les propietats agrícoles com als pagesos: «Que aquí ens hi podrirem tots plegats!», deia. I el Llibert li va dir que molt bé que renegués del govern, que així havia de ser la gent que treballava i vivia de la terra, amb geni 101


per fer trontollar els qui remenaven l'oli i se n'untaven els dits. I a entrants de març del trenta-sis, el dia tres, quan el president Lluís Companys va ser tret de la presó, on havia entrat després dels Fets d'Octubre del 1934, el Llibert va tornar a dir al patró de ca l'Estevet de les Basses que si ja s'ho havia pensat bé, allò de fer un quart dinar de festa grossa, i que aquella tornada de Companys era com una victòria retardada del Sis d'Octubre del trenta-quatre, quan tot es va embullar de mala manera per les canonades del general Batet a la Plaça de Sant Jaume. I com que no li havia passat l'enrabiada que tenia per la mala gestió de la Llei de Conreus que es va recuperar amb les eleccions del febrer, el vell Esteve va dir que potser sí que ara en farien un, de dinar de festa grossa. I ho van aprofitar per Sant Josep, quan el temps ja era més bo, i van parar taula llarga baix mateix, a l'hort de ca l'Estevet de les Basses, i hi van venir els jornalers de la casa, amb l'Esteve, la Cinta i la Cinteta, i un grapat d'amics de l'Esteve que, com ell, també pensaven que aquella sortida de Companys de la presó era com un Sis d'Octubre retrobat, i el vell Esteve, com sempre, va acabar ballant i cantant una jota de cap a cap de taula perquè la seva mare havia nascut a l'Aragó. I des d'aquell dia, el Llibert i la Cinteta ja se la campaven més lluny dels ulls del pont gran del tren, fins al tomb del Patró, on hi havia un racó molt tranquil, sota mateix dels trossos del Martí, pla com una mà, i amb una cabaneta de 102


pastor que no havia gosat d'enderrocar ningú de tan ben feta com estava. I el Llibert li deia a la Cinteta que ara tot aniria bé i que amb la Generalitat retrobada de Companys una altra vegada, la gent de la terra i la pagesia hi sortiria guanyat i que fins i tot l'univers sencer seria diferent, que havia de canviar encara molt més, que ja ho veuria, la Cinteta, sempre tancada en aquest cul de món. I ella, que sí, que havia de canviar més el món i que ja s'havia fet fosc del tot i que ja li havia aixecat les faldilles, el Llibert a la Cinteta, i que quan ella no tenia temps d'adonar-se'n, ja li havia acaronat el cuixam i que li havia dit a cau d'orella que, a França, un amic seu, s'havia aparellat amb una mossa fugida de casa, però que ell, això, no ho faria mai, que si convingués s'enfrontaria a l'Estevet de les Basses si no volia concedir-li la Cinteta, que ni que fos ben murri, si l'agafaves a les bones, el vell Esteve també era de bon tracte. I li abaixava una mica més el farcell de roba interior, i la Cinteta, que no, que no podia ser, i el Llibert que ja es descordava els botons de la bragueta dels pantalons de vellut i que penetrava la Cinteta mentre el tomb del Patró començava a clarejar per la llum de la Lluna mentre ella tancava els ulls i xiuxiuejava: «Llibert, Llibert...» I quan la Cinteta havia quedat embarassada, no ho havia dit a ningú durant els primers mesos del trenta-sis. Se les engiponava com més bé sabia per dissimular el ventre i s'enfaixava fins a ofegar-se per poder mantenir verges, com 103


més temps millor, les tafaneries. «No me'n feia gens, de gràcia, a mi, aquell “revolucionari”...» I el Llibert ja no el va veure néixer l'Esteve, pobret, tan escanyolit i secardí i que escupia la llet a cada tret que se sentia retrunyir a la Serra. Abans del juliol, un dia, el Llibert li va dir al patró de ca l'Estevet de les Basses que deixava la feina de jornaler i que se n'anava perquè corria la brama que n'hi havia que esmolaven els sabres i que ell s'havia significat massa amb tot allò dels cartells i la cremada del ninot de palla a la plaça, el vespre del dia de les eleccions. I el vell Esteve tenia el dia bo: «I ara, xiquet, ¿vols dir que anirà tan maldades, tot això?» I el Llibert, que sí, que sí, que uns amics que tenia a França li havien dit que si volia anar amb ells, de jornaler a la vinya, que no s'ho rumiés gaire. I que ja s'ho havia rumiat, i que se n'anava aquell mateix vespre i que li sabia molt de greu no poder-lo avisar amb més temps, ni dir adéu a la senyora Cinta, ni tampoc a la Cinteta... Aquell vespre, mentre sopaven, el vell Esteve ho va dir a taula, que el jornaler “revolucionari”, el Llibert, se n'havia anat a França, i que li havia dit que per aquí potser anirien maldades una altra vegada. I la Cinteta va fer veure de cop i volta que no tenia gens de gana i es va aixecar de taula d'una revolada. I la seva mare: «Potser que et facis unes herbes calentetes...» I ella, que no, que era la calor de juliol, que ja ofegava de feia dies, i que ja li passaria sense prendre's res. Que només volia reposar a l'alcova. 104


«Fes via i lleva't, que avui no podem anar a l'institut», li ha dit l'Amàlia. ...el tren que ha d'agafar a primera hora passa aviat. Massa i tot, per a la Glòria, que ja n'està tipa d'anar amunt i avall amb el tren. Quan l'Esteve, son pare, treu la mula i el carro de baix de la quadra, la Glòria ja s'ha d'haver llevat i, amb un glop de llet que s'ha escalfat al fogonet de butà, s'espavila amb una correguda fins al baixador que hi ha els afores del poble. De pressa, perquè com que és el primer tren, si es distreu, li passa deu minuts abans i tot. Però, en menys d'un quart, quan ha pujat al tren, després de dues estacions més, somortes encara per l'hora, arriba a la ciutat. Allò que més li fa la guitza és que, per anar al barri del pis de l'Amàlia, ha d'anar a donar el tomb per damunt de l'estació i travessar un pont. Abans, quan encara no l'havien construït, aquell pont, podia travessar les vies pel pas a nivell i fins i tot el perill de la via li creava un estímul més que s'afegia al de les seves primeres fugides del poble. «Està fent l'últim curs d'institut ara ja, la Glòria.» «És molt bona estudiant, la nena!», diu l'Àngela, sa mare, per tot arreu. «Ara, quan acabi l'institut, farà la universitat.» «Ves, mira, ja ho deia el senyor mestre que servia, ¿oi?» «Sí, sí, molt». «¿Com és que no heu anat a buscar-ne algun mes, potser un nen, perquè l'Esteve ja es veu venir que es quedarà tot sol, el pobre.»... 105


L'Amàlia l'ha sortida a obrir amb calces. «Ja t'he sentit com pujaves. Encara no m'he llevat, jo avui», diu estirant els braços i deixant anar un fort badall. «Ahir, amb el Salvador i el Manuel vam anar molt tard a dormir, per l'afer de la llibertat d'expressió, ¿saps?» A l'Amàlia li cauen bé les calces que porta, pensa la Glòria. Sobretot quan porta aquestes de color ataronjat de fons i amb ratlles vermelles, blaves i negres. «¿T'agraden...? Les vaig comprar a baix, al mercat. A un que és gitano i que sempre ven darrere del taulell amb un pitram pelut com una cuirassa.» ...Des que fa l'últim curs de l'institut, la Glòria ha canviat molt. L'àvia ja l'hi diu, que no sembla la mateixa. I la mare també. Quan són a casa, les dues no paren d'atabalar-la per saber quan acabaran aquests exàmens. «Deixeu-me perquè em tenen negra!» Es neguiteja que li parlin de la vida que fa allà baix. ¿Que no ho veuen que és molt diferent de la que porten en aquest racó de món? I la Cinteta i l'Àngela la deixen estar perquè elles dues no en saben bo i res i perquè el senyor mestre els va dir que la nena servia molt i que la fessin anar a l'institut... «N'hi vaig veure unes de semblants a aquestes, però més petites... Potser t'anirien bé. Sempre has tingut el cul més petit, tu.» «¿Eh... ¿sí...? què dius...?» La Glòria no estava per 106


l'Amàlia, ara, pensant en els de casa. «Les calces, dona... ¿que no diu que t'agraden...?» «Ah, sí, molt, potser passaré per la parada del mercat quan surti de l'institut... ¿un xicot amb el pit pelut dius, no?» «Si, i gitano, ja el veuràs... Ei, vés amb compte que pica!» «A l'Amàlia totes li ponen», ha pensat la Glòria. Amb aquest pis aquí mateix, a la vora de l'institut i en un barri que tothom diu que és el més modern de la ciutat. «No t'ho pensis. S'hi han fotut molts xarnegos, eh!, perquè la constructora que els va promoure no es treia els pisos del damunt i els ha hagut de vendre gairebé a preu de saldo.» Però la Glòria sabia que l'Amàlia se l'havia comprat dels més cars, li havien comprat, vaja!, dels més cars, perquè li va pagar el seu pare que té un magatzem de vins quasi tocant a Móra la Nova. «¿I què ha dit ton pare?» «¿El vell...? Doncs que si necessitava un pis me'l comprava i llestos. ¿Que no ho veus que el que volen els de casa és que estudiï? Doncs que paguin. S'estimen més això que no pas que m'entengui amb algun d'aquests casats amb la cartera plena, ja saps què vull dir, que tenen pis parat i tot.» I esclafia a riure, com si allò que acabava de dir ho tingués a tocar. I la Glòria, segons com, s'esgarrifava del que deia l'Amàlia, però en el fons admirava la seva llibertat. La va conèixer quan feien tercer curs, l'Amàlia, un dia que a l'institut van fer vaga per protestar contra la detenció d'un grup de teatre, es ddien Joglars, que acabaven de fer un espectacle amb guàrdies civils disfressats de gallines, La torna, es deia. 107


«¿Què s'han cregut aquests feixistes? Aquí no passa ningú, avui! I l'Amàlia, amb el Manuel, eren els que anaven davant de la concentració, i també hi havia el Salvador, enmig del mullader, perquè el va veure enfilat a la grada més alta del camp d'esports dirigint una mena de míting que s'hi havia improvisat. «Ara, el Cesc, des del tercer pis, llençarà fulls volants amb el manifest que hem fet aquesta nit!» La Glòria es va girar en sec perquè s'havia embadocat amb el parlament del Salvador quan l'Amàlia li parlava a cau d'orella. No va tenir temps de dir-li «¿què?» perquè de seguida, des del tercer pis, va començar a voleiar tot un estol de fulls que queien, tot ballotejant, damunt els grups dels estudiants. Va ser aleshores quan un grup de professors van agafar el Salvador i el Cesc i van dir que s'havia acabat la gresca, que allí s'hi anava a estudiar, i res de protestar per res, i els de baix: «uuuuuuh!», però els de dalt eren més forts i van dir que prendrien mesures si hi havia més aldarulls com aquell i que no comencessin tan aviat que encara no eren a la universitat. Al Salvador i al Cesc els van tenir tot el matí al despatx del director i els van sermonejar de valent. Que tot allò estava molt bé però que no tenien dret a fer creure als altres el que ells volien, que tothom pensés el que volgués. I al Cesc li van dir que li caurien les notes de l'última avaluació, i al Salvador, també. I ells van callar, com si haguessin estat els dos sols en aquell batibull i van pagar els plats trencats per compte de tots. 108


«Vine, avui al vespre, si vols, al pis...», va dir l'Amàlia a la Glòria quan la manifestació es va dissoldre sisplau per força. «Parlarem de tot això.» I la Glòria: «Sí, potser sí que vindré, encara tinc un tren que puja al poble abans de les deu de la nit.» I al vespre hi va anar i s'hi va trobar el Manuel, l'Amàlia, el Cesc i el Salvador. Els dos, des que s'havien passat el matí al despatx del director de l'institut, no paraven de fer-ne plat. «Potser no n'hi ha per tant, nois!» I aquell vespre no se'ls veia gens atrafegats. Ni amb els fulls volants, ni amb cap manifest, ni tan sols per haver d'estudiar. «¿Sempre us ho passeu així de bé?», va dir la Glòria a l'Amàlia. «No, dona, avui perquè ho celebrem, que l'hem muntada grossa!» I per celebrar-ho, van obrir una ampolla de xampany i l'Amàlia li va dir a la Glòria: «Vine que m'ajudaràs», i se la va endur cap a la cuina per preparar unes plateretes amb galetes, ametlles i carquinyolis. «Vius bé, tu.» «Pssst!, ja ho veus.» I aquell vespre, amb l'ampolla de Delapierre comprada a la tenda de baix, els carquinyolis i amb els esgaldinys de l'Elèctric Dharma i els Supertramp al tocadiscos, el Salvador li va començar a dir a la Glòria que d'on havia sortit, en quin grup d'aula estava i com podia ser que no s'haguessin vist en tot el curs. I és que la Glòria era de la lletra S i al Salvador li tocava el grup de la B. «No sé per què ho fan això... Quan sigui “director” diré que tothom es posi al grup de l'aula que vulgui», i es va amorrar a l'ampolla de Delapierre i després va encerclar per la cintura la Glòria i, tot d'un 109


plegat, li va besar delicadament els llavis. La Glòria es va aixecar d'una revolada i, de pressa, va deixar el pis de l'Amàlia sense dir que se n'anava i va baixar cap a l'estació per agafar l'últim tren que pujava al poble. Sentia una escalfor en tot el cos i el venedor del bitllet l'hi devia notar perquè se la va quedar mirant de fit a fit, sense tornar-li el canvi, i ella que es neguitejava perquè encara volia anar al lavabo de l'estació abans que no arribés el tren i va pensar que no l'havien avisat mai que el xampany pogués fer sentir aquestes coses. I de tots els altres que eren al pis de l'Amàlia, ningú no li va parlar mai de la seva fugida d'aquell vespre perquè quan ella ja devia ser pont avall, camí de l'estació, l'Amàlia es veu que havia dit que la primera vegada sempre ho era, així. I ni el Salvador n'hi va parlar, ves. ...Va ser quan ja havia començat l'últim curs de l'institut, doncs, que la Glòria va dir a casa seva que ara hauria d'estudiar molt més que no pas abans, i que, trens amunt, trens avall, perdria molt de temps, i el pare, que no n'hi havia per tant i que si es comprés un cotxet, com havien fet molts, en un no res pujaria i baixaria el poble, i ella, que no, que no li agradava la carretera perquè tenia una amiga que ja havia conegut quan feien tercer i que el seu pare era propietari d'un magatzem de vins a Móra la Nova i que vivia en un pis, un àtic, vaja, molt a prop de l'institut, i que ja hi havia anat abans, alguna vegada, i que s'hi podria quedar a 110


dormir perquè ella hi tenia lloc sobrer i que, així, entre les dues, aprofitarien el temps, i tan clar ho va posar que la mare ja se la veia allà baix i l'àvia li va dir que potser que ho deixés això de l'institut, que era molt jove i encara podria fer moltes coses, però com que el senyor mestre va dir el que va dir, no hi van insistir més. I el pare, aquell dia, també se'n va anar renegant cap baix a la quadra i a tustar la mula a les anques fent veure que li posava a punt l'abeurador: «No sé pas què fotrem els que ens quedem aquí!»... I es va fer molt amiga, la Glòria, de l'Amàlia, del Salvador, del Manuel i del Cesc. I un dia els va dir que tot allò la tornava lirona i que quin cul de món, el poble! I el dia que van córrer fins a la Plaça de Catalunya, jugant al gat i la rata amb els grisos, la Glòria també hi era. «Vinga, ben fort, ara! Anem tots sota les porxades! Cataaalunyaaa triooomfaaant...! Ja baixen!» I corrien raval avall. «Compte, que no surtin pel davant! Trenquem pel carreró de la Galera! I s'esmunyien pel corredor del Vent. Després es van refer al Portal de Jesús i els van deixar fer: «Tornaaarà a ser riiicaaa i pleeenaaa, bon cop de falç! Llibertat, llibertat, llibertat! Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!» Els policies els van deixar fer, doncs, fins a la Plaça de Catalunya. De pressa. Ells hi van penjar una pancarta. L'havien acabada aquella mateixa tarda, l'Amàlia i la Glòria... Els grisos els van sortir per tres cantons. «De pressa...!» Van 111


esbatussar de valent i va ser quan van agafar el Salvador i el Cesc i el Manuel i quan se'ls van emportar a la comissaria i vinga marejar-los amb aquell ramat de preguntes que ells no sabien respondre perquè de fet no les volien respondre i que, sort d'això, se'n van salvar, l'Amàlia i la Glòria, perquè si els tres haguessin estat uns cagadubtes i uns bocamolls, haurien xerrat pels descosits i haurien dit d'on sortia tot allò i, a elles dues, les haurien pescat en un tres i no res. ...La Glòria no s'ho treia del cap, tot allò, i s'esgarrifava només de pensar-hi, i es tapava bruscament la cara amb les dues mans per esborrar-ne la imatge del pare, la mare i l'àvia, i per no veure-hi tot el poble en ple, mofant-se'n i esclafint de riallades, com anaven a veure-la darrere l'enreixat i, davant de tot el seguici, el pare i la mula, més grossa que mai, i amb un cul d'aquí a allà, i el pare acaronant-l'hi de valent amb les xurriaques, i dient a la bèstia: «Passa mula!, passa mula!», i també: «¿Què fotrem el que ens quedem aquí?»... I quan la Glòria es va despertar, encara sentia, mig ensonyada, la veu del seu pare a baix la quadra que estava xurriaquejant la mula. La Glòria tenia el coixí a terra i els peus penjant per un costat del matalàs. De tant dormir de cara avall, s'havia bavejat ella i llençol, i la gola li feia molt de mal i li pujava un regust agre i se sentia un pes al ventre quan l'Amàlia ha entrat a 112


la cambra i li ha dit: «Fes via i lleva't, que avui no podem anar a l'institut», perquè havien de preparar les paperetes de la nit i les pintades de la campanya a favor de l'amnistia. I la Glòria es va aixecar i es va vestir amb una esgarrapada, es va beure mitja Coca-Cola que havia sobrat de la nit d'abans i es va posar a la feina amb l'Amàlia. I a la nit ho van empastifar tot i quan van acabar amb totes les parets del centre, per no fer-se sospitosos, es van colar a la parròquia del Fossar Vell on hi havia una vetllada a favor dels presos polítics. I els de la vetllada ho van veure, que se n'aprofitaven, d'ells, i els van dir que s'hi estiguessin, però que no els comprometessin, que ells només hi eren per reflexionar sobre l'amnistia i els presos. I ells, els cinc alhora, que no, que també hi anaven per parlar de tot això. I el Salvador s'hi va engrescar tant que, en una de les seves intervencions, es va picar amb un dels que portava la trobada quan, arribat el punt d'haver de discutir si hi havia o no hi havia diferència entre els presos polítics i els presos comuns, no es van arribar a entendre i, per això, a les dues de la matinada, un altre dels que portaven el debat, va anunciar amb veu greu i un to conventual, que a dins de la sagristia hi havia termos amb cafè. I es van afegir al grup per prendre cafè, i s'hi van quedar a dormir i tot, replegats en un racó, sota el buc de l'escala de la parròquia que s'enfilava, tot giragonsejant, campanar amunt.

113


Que els temps havien canviat des d'aquell trenta-sis era ben cert, però avui la Cinteta estava amoïnada per allò que havia sabut de la seva néta, la Glòria. Era juliol i com que era Sant Jaume també era festa major al poble i per això dinarien tots plegats a taula. Des que ho havia intuït, no havia pogut deixar de pensar-hi. Hi dormia i tot, estava obsessionada, i veia venir que la nena “allò” no ho aguantaria pas gaire temps més, com havia fet ella. Ningú no deia res avui, mentre enllestien el dinar de festa major que la Cinteta havia preparat tot el matí a la cuina. Ni l'Àngela, ni la Cinteta, ni l'Esteve, ni la Glòria. Més que mare, àvia, pare i néta semblaven quatre estranys que havien trobat l'única taula lliure en un restaurant i s'hi havien aplegat. «¿I quants dies fa que ho saps?», li havia dit sa mare. «Des del primer dia», va fer la Glòria. No s'ho pensava, que li hagués costat tan poc de revelar als de casa que esperava una criatura. Tant que li va costar quan els va haver de dir que es posaria a viure amb l'Amàlia i, ara, té!, «estic embarassada», com si quedar-se embarassada abans d'hora fos el més normal del món. «¿Què fotré? ¿Què fotrem?», només es repetia aquell dia l'Esteve, que se sentia un pare enganyat com deia que ho havia estat la seva mare el trenta-sis amb ell a la panxa. Avui l'Esteve s'empassava el 114


dinar de festa major capmoix, mastegava la carn trinxada dels canelons sense ganes, passejantse-la d'una banda a l'altra de la boca sense gosar empassar-se-la, tot mirant de reüll les estovalles de la mare, les estovalles de festa grossa. ¿Què li deien aquelles estovalles, a l'Esteve? Qui ho sap. «Bon dinar de festa major ens has fotut tu, a nosaltres!», pensava. I l'àvia va servir el pollastre rostit amb la vaixella bona, la del casament amb el vell Esteve de ca l'Estevet de les Basses, perquè així, el pollastre rostit hi feia més goig. Hi va acompanyar encara espàrrecs, que n'havien sobrat de l'entremès. «No en vull cap més, collons!», va rebutjar l'Esteve. «Home, un parellet que sobren...» «Fuig!», va apartar el plat. I es va aixecar d'una revolada i es va cagar en la mare que havia parit la seva filla com si la pubilla de cal Justí que s'hauria volgut casar de blanc trenta anys abans no hi fos. I l'Àngela va esclatar en llàgrimes i la Cinteta feia el cor fort perquè ella ja sabia què era passar per tot allò. I mentre es mirava de cua d'ull la Glòria, no parava de pensar que ella ja ho havia intuït i que ara que ho havia escoltat dels seus llavis, vet aquí!, ara és quan s'enganyava més i no s'ho acabava de creure. «¿Li tocava passar una altra vegada per allò del què dirà la gent?», va pensar. I es va esgarrifar de pensar-hi. I només feia cara de voler preguntar a la Glòria: «Però, filleta, ¿com ha estat?» Però es va mossegar la llengua perquè la Cinta, la seva mare, també li havia fet la mateixa pregunta, «¿Cinteta, com ha estat?», i ella no va saber què respondre-li i només li va 115


dir que no ho sabia i que s'estimava el Llibert, tot i que el pare digués sempre que era un “revolucionari”, i que ella, en el fons, també se'n sentia una mica, de “revolucionària”, i que si aquell vespre s'havia deixat arrossegar fins a la cabaneta del pastor del tomb del Patró era per això i perquè li agradaven les paraules del Llibert i perquè ja tenia trenta anys fets i perquè era veritat que vivien en un cul de món i que el que ella volia era sortir-se'n, amb el Llibert, els dos junts, i anar a les manifestacions que es feien a Barcelona i veure en Companys ben de prop, que el Llibert deia que per conèixer bé el president s'havia de veure ben de prop, i que, a França, el Llibert hi tenia amics que diu que feien el que volien amb les dones, i que si no hagués passat el que va passar i si la remor de sabres no s'hagués convertit en el retruny d'obusos de la Serra potser no se n'hauria anat el Llibert perquè ell sempre deia que era molt d'esquerres, i la Cinta, sa mare, pobra dona, que només li sabia dir: «Però, filla...?» I l'Àngela plorant, i l'Esteve, que semblava que no fos el seu fill, renegant i gemegant a la vegada, i dient que seria ell qui fotria el camp d'una vegada per totes i que se n'aniria ben lluny, ara que estava mudat, i que les engegaria a cagar a la via a les tres, i ho va dir tres vegades, assenyalant-les amb el dit: «A cagar a la via!, a cagar a la via!, a cagar a la via!». I quan va baixar a la quadra, es van sentir un reguitzell de coces, com si la mula ja n'estigués tipa dels renecs i les patacades a les anques de l'Esteve, i la bèstia feia aquells 116


esbufecs que fan les mules quan volen fer veure que en volen dir alguna de grossa i no poden i obren tremolosament el morro i renillen amb la bocassa oberta i les dentotes esgrogueïdes com si et diguessin: «Fuig que et mossegaré! Fuig que et mossegaré!»

A la Glòria, li va estranyar que el Salvador no arribés al poble amb el primer tren de la tarda, tal com havien quedat després d'haver-se emmurriat. «Anirem al futbol i després al ball de festa major...», van dir. I així ella ja hauria tingut temps d'avançar als de casa la notícia del seu embaràs i com que s'havien pensat molt la manera com ho farien saber, el Salvador diria al pare de la Glòria que de moment, ell i la Glòria no es volien casar, però que viurien com si fossin casats, i que tindrien la criatura i que la farien gran i que continuarien a la universitat i que se les apanyarien estudiant els matins i fent algunes feinetes de tarda, potser alguna classe, ara que la Glòria acabava tercer, que es podrien mantenir els tres, ells dos i la criatura, i que ell no tenia cap mala intenció i que se l'estimava, la Glòria, des que feien l'últim curs d'institut i des d'aquell dia que escoltant la Dharma i els Supertramp a l'apartament de l'Amàlia, li va 117


remullar el coll amb xampany i la va besar als llavis, i la Glòria se li va esmunyir de les mans, però que aleshores ja se l'estimava molt. Però el Salvador no arribava. I la Glòria patint, perquè ja havia començat el partit al camp de futbol i les de casa no sabien què fer, si anar-hi o no anar-hi, o si cridar l'Esteve que era amb la mula a la quadra i dir-li que pugés al pis i que ho deixés córrer, que tot ho arreglarien entre les tres, l'Àngela i la Cinteta començarien a fer robeta, que la Glòria no sabia cosir perquè ara tot era diferent d'abans, i que no s'ho prengués d'aquella manera perquè ja sabia com ell va venir al món i com va patir sa mare. Però no, no feien res de tot això. I l'Àngela encara somicava en un racó del menjador. I la Cinteta, que ja feia estona que feia veure que rentava els plats, entaforada a la cuina, i que només es deia: «Quines coses que ens passen, Déu meu!, quines coses que ens passen!, i qui ho hauria dit, de la nena, tant de casa com era...» I pensava en el Salvador de la Glòria, el mateix Salvador que encara no coneixia i el mateix Salvador que no va veure mai, i no gosava sortir de la cuina i dir ben fort a la Glòria: «Nena, no cal que l'esperis més aquest Salvador perquè jo ja sé com són aquestes coses». Però no ho deia perquè els temps havien canviat i a vegades els més grans sembla que no ho vulguin veure que els temps són diferents i s'entesten a voler veure-ho tot com era abans. Però el cert és que aquell Salvador de la nena, el que diu que va conèixer en aquell pis de la seva àmiga Amàlia, no feia 118


cap. I ella no parava de posar els plats de la vaixella de les noces de ca l'Estevet de les Basses al ribell i d'ensabonar-los i de treure'ls del ribell i tornar-los a ensabonar fins que un dels plats se li va badar a les mans, «Ui!», va deixar anar la Cinteta. I la Glòria: »¿Què et passa, àvia?» I ella, que res, que no li passava res. I es va xuclar el dit perquè s'hi havia fet un tall i li sortia un rajolí de sang.

L'Amàlia li va dir que potser tornaria aviat, el Salvador, que se n'havia hagut d'anar de pressa després que ella va marxar cap al poble i que, de fet, el Salvador ja ho era així, que li agradava estar sol per pensar, però que ja li havia passat la murriesca, quan va haver de fugir a corre-cuita. Que l'hi havia amagat molt de temps, el Salvador a ella, que s'havia enrolat amb un grup activista d'alliberament, i que s'havia embolicat amb un altre grup amb accions semblants a les que ells feien, però que no els feia res que fossin accions més violentes. I a la Glòria, li va semblar que la criatura li pujava ventre amunt, i l'Amàlia vinga a explicarli tot el que sabia del pla del Salvador i el seu comando —va dir “comando”—, que n'havien preparada una de grossa per aquell mateix mes 119


i que volien escarmentar un ministre amb un simulacre d'atemptat, un fatxa que es feia un fart d'estiuejar per la costa, i que ja ho preparaven tot a casa d'un altre dels membres del grup, un tal Sanxo, que era aquell xicot que alguna vegada havien vist a les assemblees de la universitat i que tot ho tenien a punt per a l'endemà, però que el Salvador no sabia com l'hi havia de dir tot això, a la Glòria, perquè ja sabia que ella no era com aquests que fan sang en nom de l'alliberament i que, a més, li feia por que, si l'hi explicava, no li passés qualsevol cosa a la criatura que la Glòria portava dins, perquè ara ja s'havia fet a la idea que esperaven una criatura i que ell aviat seria pare. Per això van haver de fugir, perquè els van xivar, des de¡un contacte de dins, que ja els començaven a seguir el rastre i que tenien el ministre vigilat i blindat i que potser fins i tot ja sabien on el seu comando tenia l'amagatall. I va dir que el Salvador escriuria de seguida que pogués, des d'allà, que potser es podrien amagar en algun lloc a prop de Perpinyà, on hi havia algun escamot d'activistes semblant al seu. I l'Amàlia, que no parava de dir a la Glòria, que no patís, que sí que escriuria, el Salvador, que havien d'anar amb peus de plom, però que sabria on era i que es podrien veure aviat, i que, quan ell tornés, potser ja hauria tingut la criatura i això, al Salvador, encara li faria més il·lusió, que ja la veuria crescudeta i potser el rebria dient-li «pa-pa, pa-pa...» I la Glòria se'n va anar amb el tren del migdia, cap al poble. Al pis 120


de ca l'Amàlia hi sentia regust de vòmit. «No em trobo gaire bé», li va dir. «I tinc ganes de veure els de casa, ara que ja fa dies que ho saben...» ...Quan el tren de la Glòria arribava al baixador, en passar pel damunt del pont que encara mostrava, a l'arcada del mig, la nafra de la voladura provocada el gener del trenta-nou pels mateixos republicans en la seva fugida, va veure a baix, en miniatura, el seu pare que menava la mula que arrossegava feixugament l'arada mentre llaurava el tros devora el barranc dels Masos. L'hereu de ca l'Esteve de les Basses, com si el brogit de la ferralla que feia el pas del tren pel pont el distragués de la feina, va alçar rutinàriament el cap i es va protegir, fent visera amb la mà, dels raigs del sol. Amb el barret de palla, es va fer una mica de vent. «Tenia raó la Glòria», va pensar, «aquest estiu fa una xafogor de mil dimonis.»

Refugi La Vinyeta Duesaigües, agost 1978 Revisió: juny 2017

121

Comencem, va dir ella  

Recull de tres narracions ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transició, després...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you