L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 13

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

gener 

des de 1982

www.el3devuit.cat

Centre Artístic del Penedès núm.   anys

Llegir per sentir

(Literatura infantil i Juvenil)

La poció màgica dels llibres Recordo quan vaig fer 18 anys. La majoria de gent té la sensació que ja s’ha fet gran. A mi aquesta sensació no em va venir al cap. En canvi quan vàrem brindar pel meu 25è aniversari el món em va caure als peus. La sensació que a partir d’aleshores tot el que passés amb la meva vida seria responsabilitat meva em va capficar.

Quan ens vàrem conèixer amb en Pere Martí, a través de la Xè Senabre i el Joan Sàbat, va néixer una relació amb l’objectiu principal de promoure la literatura i la lectura a través de la ràdio. Una relació que al cap d’un any es va concretar en el programa “Llegir per Sentir” (nom proposat pel tècnic de so Joan Amat), centrat exclusivament en la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) i que amb el pas dels anys s’ha anat fent gran fins a celebrar el 2019 el seu 25è aniversari.

En el primer acte inclòs en les celebracions del Llegir per Sentir, en una intervenció en una taula rodona del VI Congrés de Literatura Infantil i Juvenil, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llegua Catalana el desembre del 2018, a Barcelona, vaig explicar amb ironia que en un petit reducte d’un llogarret anomenat el Penedès, hi havia dos gals irreductibles encaparrats a promoure la LIJ. L’Obèlix ha estat qui signa aquest article, però sens dubte l’ideòleg valent i líder de tota aquesta tasca ha estat l’Astèrix Pere Martí.

Josep Maria Soler Becerro, periodista

LLIURAMENT PREMI RÀDIO ASSOCIACIÓ (Barcelona 10-04-2019)

Jordi Morgades

25 anys per a una persona és començar just una vida adulta, però per a un programa de ràdio és tota una eternitat: 950 programes, més de 16.000 minuts de ràdio dedicats, cada setmana, a promoure la literatura infantil i juvenil i la lectura de llibres. Hi han passat més de 350 autors, més de 80 il·lustradors, 31 traductors i 68 editors, d’un total de 45 editorials d’arreu dels Països Catalans.

Hi hem parlat de narrativa sobretot, però també de poesia, d’il·lustració, de llibres de coneixements... I hi han passat autors il·lustres o clàssics com en Joaquim Carbó, en Josep Vallverdú o l’Emili Teixidor, però també autors novells o d’altres amb múltiples reconeixements com en Jordi Sierra i Fabra. Hi hem entrevistat la Joana Raspall, en Miquel Desclot, l’Olga Xirinacs, en Pep Albanell o la Lola Casas. Sense oblidar autors del Penedès com el vilafranquí Xavier Hernàndez, el vilanoví Antoni MunnéJordà o la igualadina Maria Enrich. Tot sota el mestratge i la coordinació d’en Pere Martí, ànima mater de la idea i del programa.

Aquest número de Lletres al Passatge, la revista de la Secció Literària de l’Agrícol, és una mica especial. I ho és sobretot perquè es tracta d’un monogràfic que té com a objectiu principal deixar constància del que s’ha fet durant l’any 2019 arran dels 25 anys del programa de Ràdio Vilafranca “Llegir per sentir”, dedicat, com deveu saber la majoria, a divulgar i promoure la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil).

I l’hem volgut fer, aquest monogràfic, des de Lletres al Passatge perquè la Secció Literària de l’Agrícol, així que va néixer la idea, s’hi va abocar i ha anat participant en totes les activitats que s’han dut a terme, al costat de moltes altres entitats i institucions que hi han col·laborat i a les quals volem agrair tot el suport que ens han donat.

Què hi trobareu, en aquest número? Doncs per començar la crònica dels actes que s’han dut a terme al llarg d’aquest any: conferències, clubs de lectura especials, exposicions... Tot comentat per una colla de voluntaris generosos i competents, als quals dono les gràcies en nom meu, d’en Josep Ma. Soler, de Ràdio Vilafranca i d’El 3 de Vuit.

També hi trobareu la bibliografia d’una activitat que ha durat tot l’any i que ha fet que una dotzena llarga de personalitats diverses (escriptors, editors, il•lustradors...) un cop al mes parlessin de temes molt variats relacionats amb la LIJ a les pàgines d’El 3 de Vuit, que molt amablement va acceptar la proposta. Hi veureu grans noms de la LIJ catalana que ens han ofert altruísticament les seves reflexions. I, és clar, una breu referència al premi que Ràdio Associació de Catalunya ens va donar pel programa i que tanta il•lusió ens va fer. Ens hauria agradat incloure-hi una bibliografia de les diverses publicacions que els mitjans, tant comarcals com nacionals, ens han dedicat arran de la commemoració dels 25 anys, però per qüestions d’espai no ha estat possible, però la majoria les podreu trobar a la pàgina web de Ràdio Vilafranca: https://www. rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir/ . No em puc deixar d’esmentar les editorials que, amb la seva col•laboració al llarg d’aquests anys i especialment amb els seus anuncis d’enguany, fan possible el programa i aquest monogràfic. I, naturalment, la bona feina de maquetació de l’Àngels Ventura, sense la qual no tindríem aquestes pàgines a les mans.

I em sembla que no em deixo res. Gràcies a tothom per l’interès, el caliu i el suport que ens heu donat al llarg d’aquest any i, no cal dir-ho, seguiu escoltant “Llegir per sentir” i, sobretot, seguiu donant suport a la Literatura Infantil i Juvenil catalana llegint-la, divulgant-la i introduint els llibres entre els regals per als infants i joves.

Pere Martí i Bertran

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt David Cuscó i Escudero Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

Edita El 3 de vuit

La FeLicitat a La LiteratUra per a inFants i JoVes L’únic acte commemoratiu dels 25 anys de “Llegir per sentir” inclòs en el Vilapensa 2019 va ser la taula rodona celebrada a la Biblioteca Torras i Bages titulada “La felicitat a la literatura infantil i juvenil”. Va tenir lloc el dimecres 3 d’abril, la va coordinar en Josep Ma. Soler i hi havien de participar l’escriptora M. Carme Roca, la crítica i també escriptora Teresa Duran, la bibliotecària Nati Calvo i el professor i escriptor Pere Martí i Bertran.

Finalment només van ser tres participants, ja que Teresa Duran va excusar la seva presència per un tema de salut.

Pere Martí va parlar de la felicitat a la LIJ a partir de la seva obra. Va

remarcar de bon començament que, com deia Emili Teixidó, l’important en la LIJ és donar sempre un bri d’esperança, ni que sigui una mínima escletxa, sense que es perdi, és clar, la perspectiva i sense que hi predomini la voluntat pedagògica, perquè llavors ja no es podria parlar de literatura, i també perquè els lectors ho notarien i els perdríem. A la pregunta què vol dir donar un bri d’esperança i a què porta, Pere Martí va respondre que la qüestió dels finals feliços en la LIJ estava totalment relacionada amb el bri d’esperança de l’Emili Teixidor. I ho va exemplificar amb un parell d’exemples de la seva obra. El primer de L’avi ocellaire (Lynx, 2006): a diverses editorials a les quals el va presentar, no els va acabar d’agradar el final, per considerar que era excessivament dur… Pere Martí va adoptar la solució d’afegir-hi un segon final per a aquells a qui no agraden els finals tristos. I es va publicar. El segon, de Les tortugues de l’àvia (Cruïlla, 2001): arran de la publicació de l’obra, algun crític va dir que sovint els personatges d’en Pere Martí són més com ens agradaria que fossin que no pas reals, reals. Va afirmar que hi havia rumiat i que havia pensat que segurament era veritat, que molts dels seus personatges tenien una base més noucentista que no pas realista i encara menys modernista. Va reblar que gairebé sense adonar-se’n, i mirant de no caure en el didactisme que tant mal ha fet a la LIJ, fa que els personatges dels seus contes i de les seves novelles siguin feliços, trobin la felicitat en petites coses, en petites accions.

L’exemple més clar, va concloure, potser el trobaríem a La tortuga d’en Hans (Barcanova, 2004).

Nati Calvo va centrar la seva intervenció, després de preguntar-se

què és llegir i què és la felicitat, en una mostra d’imatges tretes de llibres infantils relacionats amb la felicitat i amb citacions de personalitats que havien parlat del tema. Les va anar projectant i comentant. En podríem destacar algunes com aquesta d’en Josep M. Esquirol: “La felicitat no crec que tingui, com quasi cap paraula important, una definició única, més aviat dona nom a una aspiració que tenim els humans (...) que relaciona allò que considerem bo amb allò que aspirem a viure. Per tant, no hi ha una fórmula única, encara que hi hagi alguns poders que ens vulguin imposar determinades idees de felicitat. Hi ha sentits diversos de la felicitat i, per tant, formes diverses de vida. Podem (...) parlar d’accions felices que poden comportar també dificultats, esforç o, fins i tot, pena. Aquesta és una forma més sòbria i austera, però també més fonda i humana de pensar la felicitat, que ens allunya d’aquella imatge paradisíaca.” O aquesta altra de Michel Faucault: “L’essència del pensament o de la filosofia no és dir la veritat, sinó dir de veritat. I crec que la franquesa de les paraules ens salva i ens fa resistir.” O aquesta altra de Marina Garcés: “La cosa és com fer d’allò que rebem un argument que vagi més enllà de nosaltres, d’aquesta petita vida privada en què la vida moltes vegades queda capturada. El desafiament és retornar allò que ens ha estat donat deixant un traç d’existència.”

Maria Carme Roca va començar esmentant que el dia 20 de març era el dia mundial de la felicitat. Per, tot seguit, reflexionar-hi a partir de dues citacions, la primera d’Oscar Wilde: “Hi ha persones que causen felicitat allà on van, altres sempre que se’n van”; la segona, de Jordi Cuixart: “La felicitat té molt a veure en saber escoltar-se a un mateix.” Va destacar que la felicitat és un dels conceptes més relatius i subjectius; que

hi ha nivells de felicitat i encara que en la felicitat hi ha una recerca de la identitat. Els joves, sobretot, tenen la necessitat de trobar-se acollits pel grup. També en tenen de destacar, de “triomfar” i ben de pressa. Força llibres de LIJ parlen de la recerca de la identitat i de la necessitat de ser acollit pel grup. Per això hi ha tants joves que necessiten tenir molts likes a les xarxes, perquè els fa feliços. Una felicitat, però, efímera, massa virtual. Tot seguit va parlar del fet que la felicitat té molt a veure amb la llibertat, la capacitat de decidir, de triar, de sentir-se respectat i estimat. I ho va exemplificar amb la seva novel·la juvenil, El faedor de mentides (Barcanova, 2003), inspirada en una vivència personal de quan tenia uns 8 anys. Va acabar amb la lectura d’un petit fragment de la novel·la d’Anna Manso, titulada Allò de l’avi (Cruïlla, 2016) : “La meva vida s’ha convertit en un embolic de dimensions còsmiques. Ja no tinc ni idea de qui sóc. Només sé que pertanyo a l’espècie humana, em dic Salva, tinc setze anys, i sóc al sofà de casa, concentrat. Vull fer memòria i tirar uns mesos enrere, quan encara era feliç. Abans que passés allò de l’avi i ser feliç resultés impossible.”

L’acte es va tancar amb diverses intervencions del públic, entre les quals va destacar la de la crítica i professora, especialitzada en LIJ, Marta Luna, amb la qual els membres de la taula van bromejar dient-li que hauria estat una bona substituta de Teresa Duran, a la qual Pere Martí es va comprometre a convidar en una altra ocasió.

LLIBRES QUE FAN LECTORS NOVETATS

Col·leCCió Nous i Esbojarrats

Col·leCCió CoNtEs DEsExpliCats

Col·leCCió oriol pElaCaNYEs

Col·leCCió Àlbums

conFerÈncia d’enric QUeraLt Conclou afirmant que les persones amb més competència lectora, es mouen més fàcilment en institucions complexes, sistemes de salut, organismes oficials i serveis jurídics. Participen plenament de les societats democràtiques. Els resulta més fàcil prendre decisions fonamentals.

Els prepara per emfatitzar amb altres cultures i comprendre millor la naturalesa humana.

El ponent va fer una introducció històrica on mitjançant exemples de diferents països ens va demostrar que progrés, democràcia i equitat no són del tot possibles sense l’accés crític a la informació escrita.

A partir d’aquest moment, el ponent, partint del fet que l’hàbit de llegir és un dret i que un lector es construeix molt lentament, ens situa en diferents situacions on caldrà esmerçar-hi molta atenció a fi de no perjudicar l’adquisició d’aquest dret.

Miquel Cartró

Dins del marc dels vint-i-cinc anys de “Llegir per sentir”, d’en Pere Martí i en Josep Ma. Soler a Ràdio Vilafranca, es va desenvolupar la conferència: “Llegir a casa, com ajudar-los”, a càrrec de l’Enric Queralt, especialista i innovador en tècniques d’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

La conferència es va portar a terme el 15 de maig, a les 7 de la tarda, a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès

Fent referència a les nostres àvies, que majoritàriament llegien poc o gens, ens va introduir unes dades prou representatives de l’època: a finals del segle XIX a Espanya, un 75% de les persones eren analfabetes, al1910 ho era el 60%.

A Barcelona amb la Mancomunitat de Prat de la Riba es va reduir fins a un 36%. En aquells anys la infantesa pràcticament no existia; a l’escola s’hi anava en general dels 6 als 9 anys. Cal destacar, però, que es van construir arreu escoles i biblioteques. També el bibliobús és d’aquella època. Es van formar mestres, van tenir lloc les primeres Escoles d’Estiu...

A Anglaterra, però, al 1850 ja es va publicar la 1a Llei de Biblioteques Públiques. Anàvem una generació i mitja endarrerits.

La guerra civil va aturar les perspectives i els avenços iniciats de 1934 a 1936.

Fins l’any 1950 no van arribar les noves escoles. A l’any 1956, a Espanya, hi havia 4 milions d’analfabets. Al 1966 quedaven encara 1 milió de persones sense formació escolar. L’endarreriment formatiu es va cronificar. I d’altres també. Fins l’any 2008 l’escolarització no va ser generalitzada. La Declaració dels Drets dels infants, on s’especifica, a l’article 7, que tenen dret a una educació gratuïta i obligatòria es va publicar l’any 1959.

Malgrat les dificultats, l’Enric Queralt defensa que avui es llegeix i molt. Sense fer-ho la vida seria impossible. Però tot i així encara no s’ha convertit en un hàbit.

Al nord d’Europa, la lectura forma part del paisatge, es practica a tot hora, i a qualsevol edat. Un llibre és l’amic, el company de viatge, de desconnexió, de formació, de relació, el motiu per compartir...

Per arribar a aquest nivell, afegeix l’Enric, cal que la lectura formi part de la quotidianitat. A partir de

la infantesa ha d’impregnar tots els àmbits propis de la mateixa vida, i a totes les edats. Ens explica, també, que diferents estudis han demostrat que adquirir aquests hàbits influeix positivament en el desenvolupament i benestar tan físic com psíquic de les persones. Ens diu que hi ha països en què adquirir-los forma part dels consells pediàtrics. En aquests entorns, el món publicitari també premia els consumidors amb productes que afavoreixen i promocionen aquestes pràctiques.

Al sud del nostre continent, no es considera la lectura com una necessitat. L’Enric afegeix que si relacionem “llegir” amb “persones” al Google, tindrem una decepció. Fins al 1998 no es va crear el primer Club de Lectura a Barcelona, que va ser a l’Espai Francesca Bonnemaison. Per la nostra manera de veure el món la lectura és un complement i no una prioritat.

Aquesta percepció, però, va canviant, l’Enric Queralt parla d’una trentena d’anys de desfasament amb la resta de països del nostre entorn i sembla que anem per bon camí.

Avui la xarxa de biblioteques ha millorat molt: on no n’hi ha, hi arriba el bibliobús; a les escoles en general, n’hi ha a l’aula... És prescriptiu destinar una franja de l’horari escolar cada dia per llegir. Encara, però, no existeix a les escoles cap matèria que treballi la didàctica de la lectura.

Però, després de tot el que hem exposat, ens diu l’Enric Queralt: per a què serveix llegir?

Llegir permet desenvolupar el potencial personal, participar en la societat i adquirir coneixements; en síntesi, et facilita assolir objectius particulars.

Citant Roosevelt: “La democràcia no pot tenir èxit a menys que els electors estiguin ben preparats per saber triar. La salvaguarda real de la democràcia és, per tant, l’educació.”

L’Enric Queralt assenyala com a contraproduents les lectures obligatòries, o fer un examen a posteriori d’una lectura; dels llibres llegits, diu, cal parlar-ne, i compartir-los. L’hàbit lector s’adquirirà per voluntat pròpia i des de l’interès i llibertat personals.

Molts lectors, per no dir tots, comencen per imitació, cal llegir a casa i que els petits ho vegin. Cadascú pot escollir lliurament el que vol llegir, diaris esportius o no, literatura, còmics, etc. Llegir junts, crear aquesta atmosfera, és un plaer i a més afavoreix enormement l’objectiu desitjat.

Introduir les biblioteques i les llibreries com a llocs a visitar, com si fossin un monument o un espai singular, és una bona estratègia.

Sempre, sempre, portar un llibre a la bossa, també a l’esportiva, a la platja, perquè sempre hi haurà un moment per poder-ne gaudir.

La lectura és un hàbit per a tota la vida, no es pot malmetre per qualsevol dificultat, llegir, llegir i llegir. El què no és tan important. Si comencem un llibre i no ens hi sentim bé, deixem-lo. Hi ha lectures per a totes les edats, n’hi ha per a lectors febles, audiollibres, còmics, manga... Llegir quan estem malalts, llegir a prop, junts, amb el fills, amb els amics. Regalar llibres.

Per acabar, l’Enric Queralt, ens parla, encara que sense aprofundir-hi, de les xarxes, ens avisa que sovint la informació no és contrastada, que pot influir en la pèrdua de l’esperit crític. Acostumem-nos a comprovar el “domini” o l’autoria, diu, i a visitar webs segures. Cal, en general, prendre mesures per evitar convertir-nos en un objectiu fàcil de les xarxes.

Per seguir el ponent: http://blocs.xtec.cat/ambelspeusaterra/quant-a/ Josep Muntané Mas, mestre.

25 anys de LLegir per sentir

articLes d’aUtors diVersos pUBLicats a eL  de VUit Una de les propostes commemoratives dels 25 anys de “Llegir per sentir”, molt ben rebuda de seguida per El 3 de Vuit, va ser parlar, un cop al més i al llarg de tot l’any, d’algun aspecte de la Literatura Infantil i Juvenil. La idea va ser que hi diguessin la seva personalitats diverses relacionades amb la LIJ catalana: autors, editors, il·lustradors... Vet aquí la bibliografia ordenada cronològicament, per ordre de publicació: - Article del professor i escriptor Pere Martí i Bertran titulat “Llegir per sentir: 25 anys parlant de llibres per a infants i joves”, (1-2-19), p. 46.

- Article de l’editor Bernat Cussó i Grau titulat “La màgia de llegir”, (15-2-19), p. 43.

- Article de l’escriptor Joaquim Carbó titulat “La veu i l’orella dels nostres llibres infantils i juvenils”, (22-2-19), p. 43.

- Article de l’editora i il·lustradora Montse Ginesta titulat “Llegir imatges”, (29-3-19), p. 60.

- Article de la professora i escriptora Hermínia Mas, titulat “25 anys són molts anys”, (26-419), p. 45.

- Article del mestre i escriptor Jaume Cela, titulat “Felicitats, felicitats... i gràcies”, (17-519), p. 58.

- Article de l’escriptor Joan de Déu Prats, titulat “Un banc de llibres”, (7-6-19), p. 44.

- Article de l’escriptor Miquel Rayó, titulat “Encara més”, (14-6-19), p. 62.

- Article de la professora i crítica Marta Luna, titulat “Ningú a evitar en un bombo ple d’anglesos a quarts”, (26-7-19), p. 37.

- Article de la il·lustradora Anna Mongay, titulat “Color i àlbum il·lustrat”, (9-8-19), p. 38.

- Article de la professora i escriptora Maria Enrich, titulat “Què en farem, dels llibres?”, (139-19), p. 32.

- Article de l’escriptora Gemma Lienas, titulat “La professionalització de la LIJ”, (31-10-19), p. 47.

- Articles de l’escriptor i actor Rubèn Montañá Ros, titulat “Els millors lectors”, (15-11-19), p. 42.

- Article de l’escriptor Àngel Burgas, titulat “La qüestió del tema”, (20-12-19), p. 72.

Els articles es poden trobar a la pàgina web de Ràdio Vilafranca i concretament a l’apartat dedicat a Llegir per sentir: https://www.rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir/

25 anys de “Llegir per sentir”, l’exposició Era un dissabte d’aquells bonics i lluminosos del mes de maig, encara no feia calor, el mercat estava en plena activitat, i, en entrar al claustre de Sant Francesc, respiraves aquella calma continguda que no trobes en cap altre espai de Vilafranca. Tot estava a punt per a la inauguració, la il·lustradora Maria Rius i el seu marit Alfred Pérez-Bastardas havien arribat puntualment a la cita.

L’exposició “25 anys de Llegir per sentir” — que aquell dissabte 18 de maig donava el tret de sortida al cicle Paraules al claustre+ i, organitzat des del Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès— remarcava la tasca de difusió de la Literatura Infantil i Juvenil realitzada des del programa “Llegir per sentir” de Ràdio Vilafranca, on durant tots aquests anys s’ha donat veu a més de 500 professionals del sector: escriptors, traductors, il·lustradors, crítics literaris, editors, etc. I , justament, la proposta expositiva se centrava en la participació dels més de 80 il·lustradors entrevistats, destacant-hi especialment el treball de Maria Rius i Camps (Sant Pere de Riudebitlles, 1938), la primera il·lustradora penedesenca convidada al programa i que compta amb una llarga trajectòria professional (doblement reconeguda l’any 2018 amb la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Ilustración). Al fons del claustre, a la primera sala que et trobes, la Sala Fosca, podies contemplar les 21 il·lustracions originals del seu darrer llibre, autobiogràfic, Les finestres de la Maria (Ed. Salòria, 2018), que dialogaven amb obres dels alumnes dels cicles de Gràfica impresa i Joieria artística de l’Escola Municipal d’Art Arsenal i del Batxillerat artístic de l’Institut Milà i Fontanals. En la segona sala, la Capitular, es va crear un espai de lectura gràcies a la col·laboració de la Biblioteca Torras i Bages, on podies consultar llibres dels més de 80 il·lustradors entrevistats al programa, i on es projectaven en una pantalla de televisor les cobertes i algunes il·lustracions interiors d’aquests llibres, permetent-nos obtenir una mirada retrospectiva del que s’ha anat publicant als Països Catalans aquests darrers 25 anys. D’altra banda, al mateix espai, hi trobaves un mural col·lectiu on es proposava al públic familiar dibuixar una finestra i, en el seu interior, plasmar una escena important de les seves vides.

La cita, però, era, abans d’inaugurar, fer un cafè-tertúlia amb els alumnes participants: en Mario del Valle, la Yolanda Massana, la Celma Hil, en Jordi Masó, la Maria Colell, la Patricia Aguiló, l’Estela Bonet i en Jordi Isern, de l’Escola Municipal d’Art Arsenal; i l’Enric Solé, la Vanesa Méndez i la Sandra Florido de l’Institut Milà i Fontanals. Amb aquella companyia, escoltant la fressa que fan les fulles de les magnòlies en caure i que tanta presència tenen al claustre, juntament amb el vol esporàdic dels coloms quan el travessen, vam poder gaudir tant de les anècdotes viscudes de la vida professional de la Maria Rius, com de quin havia estat el procés de treball dels alumnes, inspirats en el concepte de ‘finestra’ plantejat per la il·lustradora al seu llibre: un punt de mira des d’on fixar un moment important de la pròpia història. La conversa fou tan amena que, sense adonar-nos-en, se’ns van fer quarts d’una: l’hora d’inaugurar!

Ràdio Vilafranca Josep Alsina, acompanyats d’en Josep M. Soler, periodista, i d’en Pere Martí, escriptor, tots dos responsables del programa ‘Llegir per sentir’.

En acabar, amb una copa de cava a la mà, una seixantena de persones entre les quals no hi faltaven santpereriudebitllencs, tancàvem el que va ser en realitat un homenatge a la Maria Rius, als il·lustradors i al món de la Literatura infantil i Juvenil.

L’exposició, coordinada per en Pere Martí i una servidora, romangué oberta fins al 2 de juny de 2019. Durant les mateixes dates, a la sala infantil de la Biblioteca Torras i Bages es van poder veure uns plafons informatius sobre la visió de la il·lustració i la trajectòria de la Maria Rius. I, com a activitats paral·leles, la mateixa Biblioteca Torras i Bages, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, el dimarts 21 de maig a quarts de vuit del vespre va oferir la xerrada “Història i vinyetes” amb el dibuixant Oriol Garcia Quera, i el divendres 24 de maig, a les sis, es va desplaçar “L’Hora del Conte” al claustre de Sant Francesc, on la narradora Núria Clemares va explicar La tortuga d’en Hans, una narració infantil d’en Pere Martí i Bertran. Aquell dia però, un ruixat primaveral dificultà l’arribada de les famílies al claustre i malauradament es va fer l’activitat amb un públic molt reduït.

Núria Tomàs Mayolas

I així va ser com la trobada va esdevenir més formal i vam passar als parlaments de la mateixa Maria Rius, el regidor de Cultura Raimon Gusi i el director de www.elcepilanansa.com

Aquest 2020... regala cultura popular!

Pels futurs arquitectes

Puzle de la Festa Major

Puzle dels Gegants

Pels que volen ser pintors

50 dracs per pintar

100 gegants per pintar

Pels que volen saber-ho tot

Petita guia de figures singulars de Catalunya

Petita guia dels gegants de Catalunya

crÒnica: HistÒria i Vinyetes aMB orioL garcia i QUera

D’esquerra a dreta: Pere Martí, Oriol Garcia Quera i Gerard Arbués.

El dimarts 21 de maig, dins dels actes del 25è aniversari del programa de Ràdio Vilafranca sobre literatura infantil i juvenil “Llegir per sentir”, es va celebrar a la Biblioteca Torras i Bages una conferència i col·loqui a càrrec d’Oriol Garcia Quera, un dels autors de còmic històric més reconeguts del país.

La xerrada, inclosa dins les activitats del club de còmic de la biblioteca i patrocinada per la ILC, va ser oberta al públic i va estar conduïda per Pere Martí i Bertran, coordinador del programa “Llegir per sentir” i per Gerard Arbués i Civit, coordinador del Club de Còmic de la mateixa biblioteca, la darrera lectura dels membres del qual havia estat l’obra De l’Oriol Garcia i Quera.

Gerard Arbués ens va introduir la seva obra, centrada en alguns dels episodis i personatges més importants de la història de Catalunya, amb còmics com Barcelona 1714. L’Onze de setembre, Rocaguinarda, Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor, Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua o Carlins 1838. Guerra i fam.

L’autor va aprofitar per parlar d’aquest darrer còmic, tercera obra seva ambientada en el municipi d’Olèrdola i patrocinada pel mateix ajuntament, obra que es regala als alumnes de 6è de Primària amb l’objectiu de fomentar la lectura i fer conèixer i divulgar la història tant a nivell local com de tota Catalunya. També va destacar el fet de poder visitar les escoles del municipi per explicar als alumnes el procés de realització, tant a nivell gràfic com històric, del còmic que anteriorment han llegit.

Garcia Quera va comentar el fet que disposa de total llibertat per escollir l’indret i l’episodi històric que recrea en el còmic i ens va explicar la feina de documentació i investigació que realitza abans de posar-se a dibuixar i on dóna màxima importància al rigor històric i a la contextualització a l’època i al territori on es desenvolupa la narració, fent treball de camp i assessorant-se amb historiadors i arqueòlegs. Aquest procés, que li ocupa uns dos mesos, finalitza amb “l’storyboard” on considera que la feina principal ja està feta i “només” queda dibuixar.

Pere Martí va ressaltar el guió literari dels còmics, amb un vocabulari molt complet (expressions, fragments de poemes i, fins i tot, renecs de l’època) i amb personatges de novel·la, interessants i amb complexitat. Garcia Quera ens va explicar la seva predilecció pels antiherois i els perdedors i la utilització que fa de dietaris i altres materials de l’època pel vocabulari, les frases fetes... que li proporcionen.

En el torn de preguntes del públic es va establir un diàleg sobre la narració gràfica dels seus còmics i es va constatar l’alternança de primers plans i vinyetes més generals, amb una tendència per part de l’autor a una narració cada vegada amb menys diàlegs, donant més importància a les expressions facials i al disseny narratiu de les vinyetes. També es va incidir en l’evolució, no buscada segons l’autor, de la utilització als seus darrers còmics de menys vinyetes per pàgina, un traç més gruixut i més ric en colors.

Es va destacar el còmic Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua que ha representat un canvi en la seva temàtica habitual d’explicar i contextualitzar una època i un moment històric. Garcia i Quera va explicar que li havia estat molt interessant saltar-se les seves pròpies normes, ja que en aquest còmic havia volgut donar una visió de qui era Fabra, la persona i no l’obra, narrant-ne tres moments significatius de la vida, i que havia repartit la introducció i l’epíleg històrics, habituals en els seus còmics, en diverses parts dins de l’obra.

Per finalitzar, va explicar que llegeix molt assaig històric i que els seus referents inicials dins el món del còmic van ser revistes com Cavall Fort, Spirou, Cimoc i Totem i el còmic europeu en general.

Rafael Agustín Pardo

Alguns membres del Club de Còmic amb Oriol Garcia Quera.

“tinc Un tanc de JogUina” Poema de Pere Martí Bertran i il·lustracions de Núria Tomàs Mayolas Del 8 al 30 de juny passats, el claustre de Sant Francesc de Vilafranca va acollir l’exposició del projecte d’àlbum il·lustrat de Núria Tomàs Mayolas realitzat a partir del poema del mateix títol de Pere Martí i Bertran.

L’exposició va formar part del cicle Paraules al Claustre, organitzat per la Regidoria de cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, en el marc de la celebració del 25è aniversari del programa “Llegir per sentir” de Ràdio Vilafranca. Va comptar també amb la col·laboració de la Biblioteca Torras i Bages, l’Escola Dr. Estalella i Graells, l’Escola Vedruna Sant Elies i la Secció literària de l’Agrícol.

El poema de Pere Martí, de marcada temàtica pacifista, té el mèrit de fluir sense entrebancs, lèxics i/o formals, perquè ha sabut expressar-se amb la senzillesa pròpia de qui s’adreça als primers lectors, que, d’aquesta manera, no han de tenir cap dificultat per captar el significat últim dels vint versos hexasíl·labs que expliquen la decisió d’un jo poètic que, d’unes joguines bèlliques en farà uns elements de pau: “El tanc vaig desmuntar-lo/ i ara és un carretó./ També vaig fer una granja [...]/ I, amics, des d’aleshores,/els somnis són de PAU.” Pel que fa a l’elaborat treball de la il·lustradora cal remarcar la delicada recreació del món que li proposa el poema, bé sigui en el referent als apartats dedicats al bel·licisme propi de les joguines del protagonista, bé en els que s’adeqüen a la transformació d’aquestes joguines en unes altres de més pròpies de la temàtica pacifista. En aquest sentit, es podria considerar que les imatges, inspirades sempre per l’exquisida sensibilitat artística de Tomàs, es resolen amb tons foscos i formes més agressives, primer, i en formes i tonalitats més lluminoses i amables a mesura que ens acostem al final de la temàtica del poema.

En l’exposició hi van participar també els alumnes de quart de Primària de l’Escola Dr. Estalella i Graells i de l’Escola Vedruna Sant Elies de Vilafranca del Penedès amb els dibuixos que van realitzar en un taller impartit pels dos autors del projecte, per provocar una reflexió sobre la pau.

Núria Tomàs Mayolas té publicades il·lustracions en editorials com ara l’Abadia de Montserrat, Alfaguara-Grup Promotor, La Impremta, Cim edicions, Candaya, Bóbila Libros, Gregal, Blast Press (EUA) o Ruqaya’s Bookshelf (Canadà). Combina la seva feina d’il·lustradora amb la d’educadora d’arts visuals, tant per a infants com per a adults, i de tant en tant també escriu ressenyes sobre àlbums il·lustrats que es publiquen a El 3 de Vuit, El 9 Nou, El Vallenc i Nova Conca.

Pere Martí Bertran, fins fa poc ha estat, ja que s’ha jubilat, catedràtic

de Llengua i Literatura a l’institut Eugeni d’Ors de Vilafranca del Penedès. A més de la seva tasca docent, ha col×laborat i col×labora a diversos mitjans de comunicació on ha publicat articles i ressenyes majoritàriament relacionats amb la docència i amb la literatura infantil i juvenil. Pel que fa a publicacions, és autor de diverses traduccions, tant del francès com del castellà i de diverses adaptació de clàssics; així com d’unes vint-i-cinc obres molt diverses de literatura infantil.

Xavier Hernàndez

Maite carranZa Visita eL cLUB de LectUra de L’eUgeni La Biblioteca Torras i Bages, en collaboració amb el 25è aniversari del programa radiofònic “Llegir per sentir”, va acollir el passat 7 de novembre la trobada entre l’escriptora Maite Carranza i els joves participants al Club de Lectura de l’Institut Eugeni d’Ors. La sessió va ser organitzada amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

Maite Carranza és una coneguda escriptora que, encara que també escriu per a públic adult, ha dedicat la major part de la seva obra a la literatura per a infants i joves, amb textos de tanta difusió com la trilogia La guerra de les bruixes.

La seva manera d’explicar-se, dinàmica i desenfadada a vegades, però també crítica, profunda i incisiva quan tracta temàtica social, va captivar el públic assistent, que eren les noies -majoritàriament- i algun noi, així com un parell de mares, que formen part del Club de Lectura que l’Institut Eugeni d’Ors, des de fa uns 7 anys, ofereix als seus alumnes. En aquesta ocasió, els llibres comentats eren Calla, Càndida, calla! (Cruïlla, 2016) per als més joves i Paraules emmetzinades (Edebé, 2010) per als més grans. Els assistents van interessar-se especialment per la temàtica de denúncia de l’abús infantil i de maltractament de gènere que apareix a la segona novel·la, que ha tingut una gran difusió i ha estat traduïda a 12 idiomes.

Paraules emmetzinades és una novel·la valenta, que tracta amb sensibilitat un tema tan delicat com l’abús sexual en el si de la família; l’autora ha trobat el to just per parlar d’un tema difícil que sol trobar-se voltat de silencis. Ho fa en una trepidant crònica que abasta un dia de la vida de la protagonista explicat per ella

mateixa i a través de la veu de tres personatges més que, a ritme de sèrie televisiva, ens acosten al desenllaç i al descobriment de la personalitat de l’abusador. Maite Carranza aconsegueix fer un aprofundit i respectuós retrat psicològic de la víctima, que es culpabilitza sense motiu i que sent un vincle malaltís amb l’abusador; de la mare, també víctima d’un subtil maltractament de gènere que la incapacita per actuar; del maltractador, que es mostra a través d’enganys i falses aparences. Així mateix, l’aparició d’un policia a punt de jubilar-se, obsessionat per resoldre el seu cas més angoixant, dona una aparença de thriller a aquesta novel·la que sorprèn, inquieta, commou, emociona i consciencia d’una realitat sovint invisible. Per tots aquests motius va rebre el Premi Fada 2015 de la Fundació Vicki Bernadet.

L’altra novel·la comentada més breument va ser Calla, Càndida, calla!, que correspon al vessant d’obra juvenil més desenfadada i humorística sobre adolescents que també conrea l’autora. En aquest cas, les peripècies de l’esbojarrada protagonista i l’ambientació penedesenca van agradar especialment a les lectores. La tertúlia va portar també a comentar Una bala per al record (Jollibre/ Santillana Grup Promotor, 2017) , una de les darreres novel·les de l’autora. La valoració que les assistents en van fer va ser entusiasta, i això ens reforça en el convenciment del valor d’acostar els joves lectors a les obres i als autors de primera mà.

Sílvia Gisbert

crÒnica de La conFerÈncia de teresa dUran riència aconsegueix objectar la proposta de l’altre. La refutació és bàsica, i així es defensa des de la pedagogia, com un dels mecanismes per reafirmar i consolidar els propis gustos, i per tant reforçar l’esperit crític.

La Teresa Duran, que a l’inici de la conferència ens feu escollir un àlbum il·lustrat per anar analitzant mentre ella explicava, ens va ensenyar a mirar-los d’una altra manera, buscant el significat de tot allò que qui l’il·lustra diu sense paraules, tota la informació que dibuixa en cada detall perquè entenguem, molt més enllà del text allò que ens vol transmetre. Al capdavall l’àlbum il·lustrat és la transmissió de la paraula a través de viaranys neuronals diferents als de la lectura, o als de l’escolta, és la paraula representada i ampliada pel traç, la voluntat i la sensibilitat de l’artista.

Estic segura que, des d’ara, ens mirarem els contes d’una altra manera.

Una manera magnífica de cloure la celebració d’aquest primer quart de segle de “Llegir per sentir” fent difusió radiofònica de la LIJ, de la qual la il·lustració n’és part essencial.

Anna Tomàs i Mayolas Com a cloenda de la commemoració dels 25 anys del programa de Ràdio Vilafranca “Llegir per sentir” dedicat a la divulgació de la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ), el dimecres 11 de desembre va tenir lloc, a la Sala infantil i juvenil de la Biblioteca Torras i Bages, una conferència de la professora, escriptora, il·lustradora, crítica i analista literària, Teresa Duran Armengol, amb el títol “Tot llegint les imatges dels àlbums a casa i a l’escola.”

La conferenciant va connectar immediatament amb el públic, fent ús del seu dinamisme i de la seva capacitat pedagògica. Va estructurar la xerrada en forma d’obra de teatre en tres actes, amb el títol “Afectes i efectes de la representació. Comèdia en tres actes amb un pròleg importantíssim.” I certament era important, amb cites de Wittgenstein, Roland Barthes, Antonio Marina, Vigostkii, Sophie Van der Linden, entre d’altres, per fer-nos entendre el procés intel·lectual i emocional que es fa des que es mira una il·lustració, la importància que té en la comprensió del text, i en el propi desenvolupament de la capacitat imaginativa i creativa, tan essencial avui en dia per poder entomar i digerir tots els estímuls que rebem.

Ens va parlar de semiòtica i de semiologia, de la il·lustració entesa com una gestalt, una forma de representació en si mateixa per comprendre el significat, de memòria i d’intel·ligència i de com es retroalimenten, de la necessitat de l’experiència per alimentar la capacitat imaginativa. I del paper cabdal de la significació en la manera de pensar dins la societat actual.

El primer acte el va dedicar a l’Il·lustrador, l’emissor, a qui concep, magistralment, com un director teatral, que fa tots els papers de l’auca, fa el càsting dels personatges, és el responsable de la il·luminació, del vestuari, de la caracterització, del maquillatge. El qui decideix congelar la mímica del personatge en un moment concret per fer entendre l’acció que pretén. El qui té la capacitat de situar l’escena en el temps i ubicar-la en l’espai escaient, la tria de l’atrezzo, i dels efectes especials desitjats: pop-up, troquelats, textures, etc. És l’il·lustrador qui imposa el ritme narratiu, qui decideix cap on dirigir la mirada del receptor, i qui el converteix en un lector privilegiat.

En el segon acte les protagonistes foren les tipologies d’il·lustració, el missatge, una combinació de tres eixos que van de l’objectivitat a la subjectivitat, del senyal al símbol i de l’emotivitat a la racionalitat. Cada il·lustrador escull els ingredients de manera que combinin les sis vies resultants, repercutint, a la seva voluntat i en diferent proporció, a l’hemisferi emotiu o racional del lector.

El tercer acte anava destinat a l’espectador, receptor, és a dir, el lector. Va fer esment dels quatre fenòmens de comprensió del text, de Vincent Jouve, que serveix igualment per comprendre les imatges. L’itinerari que seguim per aprendre, escollir i reafirmar els propis gustos. Inicialment aprenem per analogia, quan la relació entre significat i significant assoleix un grau de similitud. Després ho fem per apropiació, i som capaços de fer associacions d’idees quan no hi ha una similitud aparent, continuem cap a l’astorament quan les diferències són més grans que les similituds i això ens estimula la curiositat, per acabar amb la refutació quan la nostra expe-

www.edicionsdelpirata.cat

Una tertúlia entranyable

Una descoberta de sardenya amb intrigues

Dilluns 16 de desembre a la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca del Penedès.

No era el nostre dia habitual de trobada, però quasi bé hi érem totes les lectores i lectors que formem la tertúlia literària de la biblioteca de Vilafranca, uns 20 i escaig.

L’obra de la qual anàvem a parlar era La maleta sarda (Columna, 2010)i comptàvem amb la seva autora, la Margarida Aritzeta, i amb en Pere Martí com a mestre de cerimònies.

En Pere ens va presentar la Margarida, la seva trajectòria professional i les característiques de la seva obra que abraça molts camps. Totes les obres, tan les que van dirigides a un públic jove, com als adults tenen un fons filosòfic, d’anàlisi de les circumstàncies, i un llenguatge ric en matisos i diferents registres, que ens possibiliten donar forma als diferents protagonistes de les seves novel·les.

La maleta sarda no és una novel·la fàcil, no avança de forma rectilínia en l’exposició de fets i en la conclusió de les diferents històries o situacions. La Margarida Aritzeta ens va dir que la seva escriptura es com un tall transversal en la vida d’un poble, d’unes persones, d’una societat i que vol reflectir la complexitat i la diversitat d’elements i situacions que bateguen en aquest espai on ella ha passat el ganivet.

L’espai on transcorren els fets de La maleta sarda és Sardenya, però també Perpinyà, Barcelona i una mica Reus, espais que l’autora coneix a bastament. Va compartir amb nosaltres diferents vicissituds i anècdotes referides al treball de documentació i a la publicació en italià de la novella, alguna presentació de la qual va ser força polèmica.

Les preguntes de les lectores, homes n’hi ha pocs, van donar peu que la Margarida Aritzeta compartís amb nosaltres el procés de creació, tan des d’un punt de vista personal com professional. La major part dels tertulians vam gaudir amb la lectura de La maleta sarda i vam gaudir també amb les seves explicacions que ens van ajudar a entendre el significat d’aquesta història. És una novel·la on pots aprendre moltes coses, des de conèixer un país i una forma de vida, fins a la complexitat de les relacions humanes.

Era ja mitjanit quan ens acomiadàvem de la Margarida i en Pere, després d’un sopar de tastets deliciosos i d’haver gaudit de la seva companyia.

Elvira Mestres Tertúlia literària de la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca del Penedès

La professora i escriptora Margarida Aritzeta (Valls, 1953) gosaria dir que gairebé ha conreat tots els gèneres narratius, tant en la seva obra per a joves com en la destinada a adults: la novel·la negra, la històrica, la d’aventures, la fantasia èpica... La maleta sarda, que enguany han llegit i comentat amb l’autora els membres del Club de lectura de la Biblioteca Torras i Bages, tot i començar amb un cadàver, la crítica no l’ha pas inclosa en la seva obra policíaca i negra, malgrat tenir bones dosis d’intriga, d’investigació i fins i tot de denúncia. Per molt que el narrador ens digui que al protagonista, en Manu Uriarte, “no li agradava jugar a espies i detectius” (p. 335), es veurà immers en una aventura rocambolesca, i fins i tot perillosa, a la recerca d’un llibre antic molt valuós, que es barrejarà amb la busca d’un tresor gairebé mític a Sardenya, el tresor dels Moro, i amb les investigacions d’un bibliotecari lletraferit, en Giacomino Calamiba, que gairebé s’obsessionarà amb una trobada d’intellectuals a la seva ciutat a començament de segle XX. Tot això, per molt que sembli mentida, sortirà d’una maleta, “la maleta sarda”, que gairebé per casualitat va a parar a mans d’en Manu Uriarte, que tothom cobeja per una raó o altra i que no ens fa estrany que un dels personatges en digui: “Aquesta maleta, la podia haver construït l’escriptor Jorge Luis Borges!” (p. 372), un dels nombrosos referents literaris de la Margarida Aritzeta. No puc pas dir que amb aquestes primeres ratlles hagi resumit la trama de La maleta sarda, ni molt menys, perquè la novel·la és massa rica i complexa com per intentar de sintetitzar-la tan breument. La maleta sarda, com tantes altres obres de la Margarida Aritzeta, és molt més: també és una passejada, d’allò més documentada, pels paisatges i la cultura (en un sentit

TÍTOL

La maleta sarda AUTORA

Margarida Aritzeta EDITORIAL

Columna COL·LECCIÓ

“Clàssica”, 826” LLOC I ANY D’EDICIÓ

Barcelona, 2010 PÀGINES

404

molt ampli: història, literatura, gastronomia...) de l’illa de Sardenya; també és una descoberta de personatges, principals i secundaris, d’allò més pensats, treballats, diversos, fins al punt que molts els veiem candidats a tenir la seva pròpia novel·la; també és un enriquiment cultural, i no només en la cultura sarda, mostra del bagatge de l’autora, que, sempre amb versemblança, ens parla de música, de literatura, d’art, de cinema...: Kavafis, Whitman, Horaci, Vinyoli, Caterina Albert, Mompou, Mozart, Orozco, Siqueiros, etc., etc., etc.; i també és un plaer lingüístic, perquè la llengua de la Margarida Aritzeta és rica, variada i plena de matisos, amb registres ben diferenciats i amb molts fragments de prosa poètica; i encara podem dir que és una font de reflexió sobre temes d’allò més variats, de vegades clarament filosòfics (la mort, el mal, l’amistat...), d’altres només d’actualitat, però que de ben segur preocupen o, si més no, són a la ment del lector: el valor dels llibres en una societat tan tecnificada; la relació pares i fills, sobretot quan els primers es fan grans; l’enfrontament personal i familiar amb malalties tan estigmatitzades com el càncer; el masclisme ; etc. De vegades són reflexions més o menys llargues, fetes mitjançant una conversa o els pensaments d’algun dels personatges; sovint, però, són frases breus, que fan que el lector, gairebé involuntàriament, s’aturi: “L’escriptura és un enorme acte d’orgull.” (p. 169); “Davant d’un text, cadascú hi troba el que hi vol trobar...” (p. 239); “Què n’hem de fer del passat si el present se’ns escapa?” (p. 366); etc.

Afegim-hi la riquesa dels recursos literaris, especialment de les comparacions i dels leitmotiv, la capacitat de crear intriga, la varietat dels punts de vista narratius o el gust per barrejar, d’una manera totalment creïble, realitat i ficció, com el seu estimat Jorge Luis Borges, i entendreu per què La maleta sarda és una obra recurrent en els clubs de lectura i per què m’ha semblat que valia la pena de ressenyar-la i recomanar-la.

Pere Martí i Bertran