L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 12

www.el3devuit.cat

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

ABRIL 2019

des de 1982

Centre Artístic del Penedès Núm. 12

Centenaris

Pompeu Fabra Maria Aurèlia Capmany (Llengua, Literatura, Teatre...)

Passatge de l’Agrícol de la llengua de la literatura del teatre

SUMARI LLETRES AL PASSATGE 2 EDITORIAL LINGÜÍSTICA, LITERATURA REIVIDICATIVA, NOVEL·LA HISTÒRICA

3 DE L’AGRÍCOL D’ART, POLÍTICA I CINEMA VILAFRANCA, L’AGRÍCOL I LA REVOLUCIÓ

4 I 5 DE LA LLENGUA CENTENARI DE POMPEU FABRA TAULA RODONA: LA LLENGUA ÉS UN ORGANISME VIU

JUGADA MESTRA

6 I 7 DEL TEATRE I DE LA LITERATURA CENTENARI DE MARIA AURÈLIA CAPMANY LITERATURA I COMPROMÍS

8 ACTES AGENDA

Des del darrer número d’aquesta petita revista (que ja ha sobrepassat els 10 números!) fins aquest hi ha diverses novetats que cal ressenyar, en primer lloc la recuperació de la sala de la primera planta que dona a la façana de la Rambla de Nostra Senyora i que en record del premi que l’any passat se’ns va atorgar com entitat de foment de la llengua catalana aportarà el nom de Pompeu Fabra. D’altra banda, també hem pogut avançar en diferents obres a la Sala Tastavins i l’antiga sala dels billars i a la cuina.

Les millores dels espais han permès augmentar els usos socials de l’edifici i, també, ampliar el ventall d’activitats. Així,des de fa ben poc,ja hi ha classes de gimnàstica de manteniment, hi ha els assaig de l’orquestra de cambra... És per tot plegat que ens sentim satisfets de poder omplir de vida i d’activitat uns espais que van ser pensats per al foment de la sociabilitat i de la cultura. No debades, tots els fundadors de l’Agrícol foren, abanda de propietaris, gent que exercici professions liberals: metges, advocats, impressors, arquitectes, literats, historiadors, catedràtics,... Amb la qual cosa l’activitat que s’hi ha desenvolupat sempre ha intentat conjugar aspectes diversos, que van des del coneixement i la protecció del patrimoni de Vilafranca i de la Comarca, fins al millorament del món del vi i la celebració d’activitats cultural.

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt David Cuscó i Escudero Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Passatge

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

2

Edita El 3 de vuit

Queden molts reptes, tant materials com de contingut. Però ja hem obert un ventall d’activitats i de possibilitats de noves relacions entre tota la massa social. Ara, a les portes d’unes noves eleccions a la Junta Directiva, caldrà repensar i projectar els propers passos. Tots en sou copartíceps.

Joan Cuscó i Clarasó

DE LA LLENGUA I LA LITERATURA Lingüística, Literatura reivindicativa, Novel·la històrica

Les pàgines a continuació volen donar testimoni de l’activitat duta a terme per la Secció literària durant l’últim semestre de l’any 2018. En primer lloc, en col·laboració amb la delegació d’Òmnium Cultural del Penedès i commemorant l’any Pompeu Fabra, es va organitzar una taula rodona on, sota el títol “La llengua és un organisme viu”, es va dirimir la novetat que suposa la nova gramàtica auspiciada per l’Institut d’Estudis Catalans. En aquest mateix àmbit, el dia en què es va inaugurar el curs de conversa que organitza Òmnium en favor de l’aprenentatge del català, es va representar el monòleg sobre la vida i obra de Fabra “Jugada mestra”.

Dies després, a fi de commemorar el centenari del naixement de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany, en col•laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes es van oferir tres activitats consecutives. En

primer lloc, una xerrada matinal dedicada als alumnes de Batxillerat i de Secundària de la comarca i, al capvepre del mateix dia, una conferència sobre l’obra i la militància feminsita i d’esquerres de la Maria Aurèlia. Ambues activitats van córrer a càrrec de la comissària de la commemoració, Marta Nadal. Dies més tard, en col•laboració amb la Societat La Principal (el Casal) i amb el Taller d’Assaig de Teatre (TAT) es van representar les peces teatrals Ca barret i Viola del violer.

Finalment, aquesta vegada al claustre de l’esglèsia de Sant Francesc, la Secció Literària va auspiciar la presentació de la novel·la històrica Pedres blanques que ha escrit la professora Rosa Maria Prat i Balaguer i que recrea literàriament l’episodi de la lluita pels drets de la comunitat del monestir de Pedralbes que, al segle XIV, va protagonitzar l’aleshores abadessa, Sobirana Otzet.

D’ART POLÍTICA I CINEMA

Presentació al Consell Comarcal del recull de Textos de Rodolf Llorens i Jordana Rodolf Llorens revisitat1

L’any 1930 Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 – Caracas, 1985) es llicencià amb matrícula d’honor en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Es dedicà a la docència en diversos centres i va desplegar una intensa labor periodística i política com a militant d’ERC, del PSUC i de la Unió de Rabassaires. La seva mirada i el seu pensament entronquen amb la tradició de Ramon Turró i s’enfronten a Eugeni d’Ors i a Ferrater Mora. Els seus llibres més importants són: La Ben nascuda (reeditat l’any 2005), Servidumbre y grandeza de la filosofia (reeditat l’any 2010), Com han estat i com som els catalans (reeditat l’any 2009) i Catalunya des de l’esquerra (editat per Afers l’any 2005).

Recordar i rellegir Llorens

Ja per acabar només dues notes. Una l’ha ben explicat Jordi Sales en el seu darrer llibre: «Eliminar els propis predecessors a cada pas de la història és condemnar-se cada generació a partir de l’hedonisme de l’aventura. Recurs que per meritori –i ho és molt– no pot deixar de condemnar-nos a una gran pobresa intel·lectual.»2 Aquesta idea la va ben escriure Eduard Nicol: «El ser que filosofa, en cualquierlugar y tiempo, recibe la herencia del pasado filosófico. El pasado es ineludible, y al mismo tiempo irreproducible.»3 Per tant, cal fer vigorós el nus temporal que s’estableix entre el passat, el present i el futur.

La primera qüestió, doncs, és la del record, després, la que ens porta al motiu d’aquesta publicació, la del rellegir. Cal reeditar i rellegir Rodolf Llorens?

Evidentment, penso que sí. De fet, com diu Sales, un autor esdevé clàssic quan els seus escrits suporten la relectura que en fan les generacions següents, aquelles que no n’eren de cap manera les destinatàries directes (com bé passa amb la majoria dels textos aplegats enaquest llibre, que anaven destinats a la premsa).

Un punt d’inflexió: 1934

L’any 1934 és crucial per entendre la trajectòria de Rodolf Llorens. Llicenciat el 1930 va entrar a l’esenyament secundari el 1932 i fou destinat, amb el suport de Pompeu Fabra, a l’Institut d’Olot.

Aquell any Llorens fou tancat a la presó Model de Barcelona pels Fets del 6 d’octubre, va rellegir (a la presó i per a capgirar-los) els postulats noucentistes d’Eugeni d’Ors i va viatjar a la URSS. Un altre fet remarcable és que, a partir d’aquest moment, Rodolf Llorens passà a viure i a treballar a Barcelona (i només tornarà a Vilafranca al cap d’unes dècades i de forma esporàdica). Per tant, no hi va poder coincidir amb Isabel Taronji (qui, l’any 1930, com ell i Pere Grases, també va optar al diploma d’honor de la llicenciatura en filosofia). Perquè, l’any 1934, ella va començar a donar classes de filosofia a l’Institut de Vilafranca i va fer la conferència de la Festa del Llibre sota la presidència de l’alcalde Fèlix Batlle.

Filosofia i espiritualisme

Moltes coses separen Llorens de Taronji, però hi ha un fet que els entronca en aquest any 1934: ambdós van fer una conferència a les ciutats on treballaven com a professors de secundària. A Olot, Rodolf Llorens va parlar del per què de la filosofia i, a Vilafranca, Taronji parlà de la importància dels llibres.

I, tot i que ambdues conferències s’han perdut, podem ben dir que tenen un fet en comú (més enllà de la coincidència cronològica): tots dos van defensar que qualsevol cultura necessita una cultura abstracta o ideal, que vagi més enllà del dia a dia i de l’activitat pràctica, per enfrontar-se als reptes del present i del futur, és a dir, de la vida.

Dels castellers i les torres humanes

Finalment, només cal explicar el sentit de la portada del llibre. No es tracta de donar-li un aire local (tot i que la imatge remet a l’any en què va nàixer Llorens) sinó de posar sobre la taula la lectura que Rodolf Llorens (com també Pujols i Dalí) van fer dels castellers i dels valors que aquesta activitat comporta. És a dir, del fet que tots tres van donar un valor simbòlic al fet casteller Els castells són cultura i són art per la seva bellesa plàstica i pel seu sentit tràgic (com podria dir Nietzsche d’aquesta tradició mediterrània). I serveixen per reivindicar una cultura i una acció fermes. No debades, l’any 1956, Llorens defensava una literatura nacional forta i vigorosa perquè: «sols els temps de grans ideals són èpoques de grans realitzacions, tan col·lectives com individuals.»

L’art i la filosofia es retroben, finalment, per transformar la vida humana i, en el mateix sentit que ho va fer Dewey l’any 19344, en Rodolf Llorens hi copsem la idea de l’art com a fet imprescindible de la democràcia.

Joan Cuscò Clarasó

1 Notes a la presentació del llibre: Rodolf Llorens i Jordana: D’art política i cinema. A la seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès el dia 21 de febrer de 2019.

2 Jordi Sales (2018); Escrits sobre la filosofia catalana. Cabrera de Mara: Galerada, p.81, 3 Eduard Nicol (1980); La reforma de la filosofía. México: FCE, p.172.

4 John Dewey (2005); Art as experience. New York: Thepenguin Group. (Darrera reedició del llibre del 1934, el qual l’any 2008 es traduir al castellà per Paidós).

Passatge

DE L’AGRÍCOL

3

Vilafranca, l’Agrícol, Rodolf Llorens i la revolució El període del 1934 al 1937 va ser convuls i de revolució.

L’Agrícol i Rodolf Llorens el van patir en primera persona.

Rodolf va radicalitzar el seu pensament filosòfic i la seva acció política i l’Agrícol va patir un incendi i una transformació radical: fou incautat i va passar a ser la seu de l’Ateneu Popular del Penedès (des de l’agost del 1936).

Rodolf Llorens i l’Agrícol van ser protagonistes dels Fets del 6 d’Octubre del 1934 i simbolitzen les dues cares de la moneda. A Rodolf el va portar a la presó i l’Agrícol fou saquejat i s’hi va establir el Comitè Revolucionari.

La revolta acabà amb un munt de vilafranquins a la presó: el conseller Jossies Albertí, Fèlix Roig Olivella (de la Unió de Rabassaires), Magí Rallé, Ramon Andreu, Manel Saumell, Ramon Guix, Teodor Mora, Joan Giralt, Joan Montserrat i Gregori Bernat (de la CNT), Antoni Escuder (de la UGT), Salvador Armendades, Miquel Plans, Joan Esclassans, Francesc Hugué, Josep Junqué, Jaume Ferrer, Jaume Guitart, Joan Fuster, Magí Mañé Rafecas, Rodolf Llorens, Fèlix Balaguer (que era l’alcalde) i Josep Roig Vidal, també membre de la Cooperativa de Boters (d’ERC), Joan Soler, Ernest Bruna Francolí, Ernest Buera, Eduard Cerdà Giralt, Antoni Cabró, Francesc Fortuny, Joan Comín, Lluís Galdeano Cortés, Alexandre Galofré Olivella, Joan Julià

Escala, Joan Cárceles Carvajal, Emili Marigó, Tomasa Lorente Mombiela, Miquel Valle, Pere Olivella, Josep Ràfols Vendrell, Joan Vallès, Manel Vila, i Antoni Mas Jornet.

En el període 1936-1937 Rodolf Llorens i l’Agrícol van estar al centre de les lluites revolucionàries. A l’Agrícol s’hi va instal·lar el Comitè Antifeixista (no debades l’any 2016 encara s’hi van trobar, amagades entre els bigues, bales embolicades amb diaris del 1937). Va ser un esclat revolucionari que culminà amb els Fets de Maig del 1937. En aquesta ocasió, entre la llista de persones que es va trobar a casa de l’advocat Pau Cerdà Rovira (secretaride la Lliga, alcalde de Vilafranca entre els anys 1944 i 1952 i president de Caixa Penedès el 1953), i que se suposa que era per afusellar-los, hi apareixen, novament: Rodolf Llorens, Fèlix Roig, Josep Roig, Francesc Fortuny, Gregori Bernat, Magí Rallé, Salvador Armendades i Fèlix Balaguer.

CENTENARI DE POMP

TAULA RODONA: LA LLENG De la gramàtica de Fabra a la de l’Institut d’Estudis Catalans.

Un xic d’història: Oriol Camps, ens va introduir en la història o, si ho voleu, en el periple de la Gramàtica de Fabra. Ens va recordar el centenari de la publicació i les 7 edicions que se’n van fer abans de la guerra, i també va ressaltar com, a partir de la guerra civil, la gramàtica fabriana va quedar fossilitzada malgrat que hi va haver alguna edició intermèdia, però va caldre esperar l’edició del 1998 per tenir-la de nou a les mans.

Va recordar-nos també l’edició del Diccionari Fabra, el 1932, en plena dictadura de Primo de Rivera, i esmentà que en aquest any es van publicar les Normes de Castelló, que van suposar la unificació del valencià, alhora que el mantenia dins l’òrbita del català. En aquell moment es volia una llengua escrita unificada, i en aquest sentit la Gramàtica de Fabra va ser molt útil, especialment més tard durant el franquisme.

L’any 1995 apareix el primer diccionari de l’IEC que ara ja s’actualitza en línia. Una nova onada de lingüistes, com Joan Solà, Gemma Rigau, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya... seran a partir d’aquest moment els principals responsables d’introduir les novetats lingüístiques.

Camps va defensar que la gramàtica del s. XXI ha d’integrar les variants dialectals i la presència dels registres i es va preguntar si havia de tenir present com es gestiona la diversitat lingüística de la llengua.

Va afirmar que avui en dia no podem parlar sempre de correcte o incorrecte quan diem, per exemple, 2/4 de 10, que cal més flexibilitat: per què no hem d’integrar dins la gramàtica l’expressió 10 i mitja forma ben viva en alguns dialectes? Insistia, però, que no hem de barrejar dialectes. És la situació d’adequació a la manera de fer actual que és igual al concepte de formalitat, és a dir, ser més o menys formal? El problema és que posem moltes etiquetes i això és inacceptable.

Finalment va dir-nos que la Gramàtica Essencial de l’IEC està pensada perquè es pugui consultar des d’Internet i que si cal ja ens enviarà a la Gramàtica de la llengua Catalana.

També va informar-nos que la gramàtica bàsica es publicarà en paper ben aviat.

Fabra present o absent en la nova gramàtica?

Albert Pla Nualart es preguntà si Fabra és present o no en la nova gramàtica o en què es diferencia? Ell creu que la nova gramàtica obre la porta a formes més properes al

El passat 26 d’octubre, organitzada per la Secció literària de l’Agrícol i per una taula rodona emmarcada en els actes de celebració de l’Any Pompeu F Camps, Agnès Esquirol, Enric Gomà i Albert Pla van desplegar tot un segu llengua catalana. castellà i també a d’altres més pròximes a l’ús. Creu que la GIEC es construeix a partir de la descripció. I Fabra no ho va admetre això perquè ell va fer una tasca de descastellanització i mai no va acabar d’admetre l’evolució del català; ell creia que es tractava de reconstruir el català com si no haguéssim estat subordinats al castellà, sobretot en sintaxi. Pla Nualart pensa que bona part de la presència del castellà va molt més enllà d’una simple influència d’acostament d’una llengua a l’altra. Insisteix que Fabra introdueix formes del català medieval i que mai es van integrar en els parlants. El logicisme de Fabra dona lloc a un català fruit d’una barreja de dialectes i s’allunya dels usos més habituals. La gramàtica de Fabra és més teòrica i menys real.

La GIEC, té a dins tota la gramàtica de Fabra, però la manté dins dels registres formals (els hi donaré, els els donaré...) això vol dir que falta apostar pel realisme lingüístic des de l’IEC? Segurament sí. Un dels problemes o, si ho voleu, una de les característiques del moment actual és que la mitjana d’edat dels acadèmics és de 70 anys, i això és una mitjana molt alta. A partir dels 70 passen a ser membres emèrits i el sistema de relleu és per cooptació: són els membres de dins els qui escullen una persona de fora. Ens explica, a tall d’exemple, el cas de Joan Solà , que va tenir dificultats per entrar-hi, però un cop dins hi va fer entrar gent jove i va intentar que es trobessin consensos. Solà pensava que el fet que a la junta de l’IEC no hi hagués un consens clar acabava repercutint en els usuaris, i això feia que la gent normal acabés patint les conseqüències d’aquesta incapacitat de consens. També ens va comentar que els registres formals només repeteixen les normes de Fabra i que a la normativa vigent hi cal un canvi, i difícilment canviarà mai, és com una presó. En canvi sembla que l’IEC salva el consens admetent-ho tot.

Reacció purista. Reacció més realista. Reacció en contra.

Enric Gomà ens va fer reflexionar sobre la situació que hi ha davant de la nova gramàtica o de la llengua en general: una reacció purista, una reacció més realista, una reacció en contra. Són posicions que van guanyant cada cop més presència dins les xarxes, afirma Gomà.

Alguns tenen a Fabra com una mena de religió i això desencadena sempre una actitud contrària a qualsevol proposta de canvi. Gomà deia que lingüísticament som un país molt caòtic i Fabra es va trobar amb tants caps tants barrets. Ell era un home que tenia cintura i en canvi el sector més purista no en tenia en absolut.

Fabra i Coromines volen genuïnitat a ultrança i a l’època franquista això no es veu malament, però també cal ser conscients que hi ha castellanismes que vénen d’abans des del segle XV, de l’època dels Trastàmara. Fabra tenia clarament un projecte descastellanitzador.

El monòleg “Pompeu Fabra: jugad El passat 9 de novembre, auspiciat per la delegació d’Òmnium cultural de l’Alt Penedès i per la secció literària de l’Agrícol, als locals del passatge Alcover es va inaugurar el curs que facilita la pràctica oral del català gràcies al voluntariat de persones que s’emparellen amb els qui volen practicar-lo.

La inaguració va finalitzar amb una excel·lent representació de teatre de butxaca a càrrec de l’actor Òscar Intente, autor també del text. Dirigida per Maria Pla, la proposta teatral presenta un tennista d’aire decimonònic, que, desde d’aquesta condició esportiva, interpel·larà el públic de la sala al

Passatge

4

Oriol Camps Giralt (Barcelona, 1949). Llicenciat en Filologia Catalana (UB, 1973), va treballar com a corrector al diari Avui (197680) i al DOGC (1980-87), on va ser cap de la Secció d’edició i cap de la Secció de tractament de textos. Durant vint-i-sis anys (19872013), va ser cap de la UAL (Unitat d’Assessorament Lingüístic) de Catalunya Ràdio, tasca que entre 2006 i 2013 va compaginar amb la d’assessor lingüístic de la CCMA. També ha estat cofundador i codirector (2006-2013) del web ésAdir (web d’assessorament lingüístic de la CCRT). Des del gener del 2016 és membre de la Secció Filològica de l’IEC. Dins el camp radiofònic, va ser el responsable de l’espai «Parlem del català» (1990-97), que va donar lloc al llibre Parlem del català (Barcelona: Empúries, 1994). Ha traduït i corregit tot tipus de documents i ha impartit cursos i conferències. És autor de diversos articles apareguts en publicacions especialitzades.

El més recent, al número 28 dels Quaderns del CAC, sobre «La qualitat de la llengua dels mitjans de la CCTRV». Durant divuit semestres (1998-2007) va ser consultor de la UOC en assignatures orientades a millorar l’expressió oral i escrita. Des del 2011 col·labora en el PCAL (Postgrau de correcció i assessorament lingüístic) de la UAB.

llarg de la representació. Tot plegat inspirat en l’afició tre Pompeu Fabra, qui, d’altra banda, també va ser un a la pràctica de l’esport com a vehicle de formació de la j el punt de partida d’un espectacle que utilitza la metà introduir-nos a la dimensió científica, humana i ciutad nador de la llengua catalana.

Es pot jugar a tennis sense regles, es pregunta d’entrad sible. En l’esport, com en la llengua, cal compartir une

DEL LA LLENGUA Agnès Esquirol Calaf. Doctora en lingüística per la UB. És correctora i traductora. Treballa com a docent en l’escola Epiqueia (ensenyament alternatiu) de Mediona, a l’Alt Penedès. Ha publicat Elogi de la vaguetat lingüística (Pagès editors), en què ressalta la importància de la vaguetat com a font de riquesa del llenguatge, i el recull de contes Bunyols de vent, fragments agredolços de vida d’una dona i una família, encabits entre la mort del pare i la vigília de l’enterrament. Col·labora amb el Suplement de cultura del diari PuntAvui amb articles d’opinió, i amb el setmanari penedesenc La Fura.

PEU FABRA (1868-1948)

GUA ÉS UN ORGANISME VIU

r Òmnium Cultural Alt Penedès, la sala d’actes de l’Agrícol va acollir Fabra. El debat va ser moderat per Pere Martí i els quatre ponents, Oriol uit d’idees i opinions que van girar al voltant del present i del futur de la Gomà ens explica també que els puristes avui són correctors, professors i tenen una forta àrea d’influència. Defensen l’antigor i l’immobilisme (Xampany i no cava) El que hem de fer els catalans del XXI és apostar per un català natural i procurar seriosament no ser substituïts pel castellà i l’anglès.

I no hem de plantejar-nos més dubtes –si més no dels de l’estil de si Colom era o no era català, o de si Cervantes era català o no-, perquè hi ha moments que els dubtes són excessius!

També es reflexiona sobre si s’ha de catalanitzar TV3, Pla Nualart va fer un incís i va insistir en què hem d’estar orgullosos del que som i tenim, i defensar el nostre modus vivendi.

Sembla que sempre estiguem a punt del victimisme i se’ns demana una actitud lluitadora però positiva davant de la situació actual. És conscient que a TV3 tenen targetes vermelles i verdes en referència al que s’ha de dir i al que no, però si un mot no és al Diccionari Fabra, no per això és necessàriament dolent: potser se’l va descuidar i prou!

Així doncs, Gumà ens diu, reflexionem sobre el que tenim, conscients de les diferents posicions: des dels qui estan en contra de la nova GIEC, passant pels més puristes, i els realistes, conscients que ens cal més unitat i menys critica destructiva per aturar la desaparició de la nostra llengua, i ser absorbits per l’anglès i el castellà. Aquesta és la nostra tasca i cal sumar esforços, sigui quina sigui la tendència.

La introducció de la nova normativa a l’escola. Català fàcil? Llengua viva? Substitució?

Agnès Esquirol, com a mestra que és, es va basar en la introducció de la normativa a l’escola.

Es va qüestionar conceptes que sovint utilitzem per parlar de la llengua com: què entenem per normal? I va incidir en el fet que la situació actual és de minorització lingüística i el nostre llenguatge no és normal. El català pot esdevenir un dialecte del castellà i hem de pensar si ho acceptem o no. L’autonomia, no ha estat prou sincera quan des de diferents poders s’ha anat dient que la llengua anava bé i això no és cert.

Cal trencar mites com que tenir el castellà és una riquesa. Hem de tenir clar que el català és al precipici, i que la situació es va degradant dia a dia.

L’ús estructural de la llengua, va dir, es va desdibuixant, i hem de plantejar-nos què estem parlant en aquest moment.

Malauradament els mitjans no són referents, s’excusen en la llengua del carrer i ajuden a propagar-la. Per què l’IEC no fa servir el poder que té per pressionar els mitjans i ajudar a la normalització?

Esquirol diu que per resoldre tot plegat no n’hi ha prou amb una bona gramàtica.

Cal analitzar intencionalitats del tipus: Català fàcil? Llengua viva? La llengua que hi ha al carrer? I es planteja com ha de gestionar tot això el mestre a l’aula, amb fidelitat a la gramàtica clàssica o donar ales a l’escola.

Un altre aspecte és com adaptar el corpus normatiu a l’escola, conscients de la dificultat que té el català per mantenir una evolució pròpia amb la presència constant i absoluta d’una la llengua aliena, que ens porta a la substitució.

El català a l’escola sembla que hagi de ser més neutre i per tant menys rigorós? Cal sens dubte seguir una norma que sigui fàcil d’interioritzar i que s’acosti a la intuïció dels parlants, però hem de tenir present que a l’escola i arreu la interferència del castellà modula la intenció dels parlants constantment.

Proposa acció, ja que la llengua se’ns mor, i la “passivitat” és “una forma d’actuació”, i els que en saben, de llengua, no poden restar sense fer res. En aquesta societat líquida nedem i no trobem roques per arrapar-nos i poder subsistir . La majoria fuig del compromís i la lleialtat.

Els mestres, van una mica a les palpentes, i s’acaben convertint en titelles davant de canvis sense sentit. Tothom veu la dificultat d’ensenyar ortografia i gramàtica, que, com que costen, s’acaben simplificant.

El que potser més preocupa, va dir, és que hi ha un tsunami castellanitzador arreu i pocs mestres amb un bon domini de la llengua.

Finalment va plantejar un altre hàndicap: les poques hores de llengua a la setmana, que fan que l’alumnat hi aprèn poc, sobretot pel que fa a llengua oral. Cal integrar la correcció lingüística al llenguatge oral en el sentit més ampli del terme, entitats esportives incloses.

Sintetitzem: Tots 4 ponents van exposar el seu punt de vista respecte de Fabra i de la nova gramàtica, van discrepar i van coincidir; però el que els va unir va ser que amb la immersió lingüística tan perseguida en els nostres dies, amb un Departament d’ensenyament que vol fer concessions a la castellanització de l’escola abandonant-la, queda clar que el català farà marxa enrere i que si no ens reinventem i a l’escola, el català no és la llengua única, i a fora no reivindiquem el dret de poder viure en la nostra llengua, anem pel pedregar i esdevindrem a la curta un dialecte del castellà.

Caldrà doncs arremangar-nos una vegada més per la defensa i normalització de la nostra llengua.

Anna Ruiz Mestres

da mestra!” tanca el cicle “Tardor amb Fabra”, a Vilafranca

tennística del mesacèrrim defensor de joventut. Aquest és àfora esportiva per dana del geni orde-

da. No, no és poses normes i accep-

tar-les per jugar bé, com hauria de passar amb la llengua catalana, que, gràcies a Fabra compta amb unes normes que van ser acceptades i compartides per tothom i que han portat el català a ser el poderòs vehicle cultural i lingüístic de l’actualitat.

Tot seguit, l’espectacle es converteix en un documentadíssim viatge per la peripècia vital i cientifica del mestre, que es va proposar treballar per redreçar una llengua que era viva, però que, simultàniament, estava desestructurada i desprestigiada i que tothom l’escrivia com bonament podia.

Passatge

5

Enric Gomà i Ribas (Barcelona, 1963) ha estat guionista de diverses sèries catalanes i espanyoles —Amar en tiempos revueltos, Poblenou, Temps de Silenci, Vendelplà— i també membre del Consell Directiu de la SGAE. Ha publicat diversos llibres, entre els quals destaca l’obra de divulgació lingüística Canvi d’agulles, que reuneix propostes i opinions de deu autors catalans que publiquen i parlen amb assiduïtat als mitjans de comunicació. Cal destacar la seva faceta d’autor de literatura infantil i juvenil, amb sèries com la de Bru Artiac (Cruïlla), la d’Els Quatre bandolers (PAM), adaptacions de clàssics (PAM), Contes d’excursió (PAM) i El peu del senyor Puig (Mondadori). Aquest 2018 ha publicat Control de plagues (Editorial Pòrtic) sobre calcs innecessaris del castellà o de l’anglès que es fan servir sovint. Ha dirigit i guionat els microespais «Llibres a l’atac» i «Català a l’atac» de TV3, dedicats a difondre la riquesa de la llengua catalana.

A l’èxit de l’empresa, explica l’obra, de ben segur que hi va contribuir la peculiar personalitat de Fabra, un home pacient, discret, callat, concís i molt metòdic. Fabra, en definitiva, va voler aconseguir que la llengua passés d’un estil folklòric i poètic a un de més normalitzat que permetès als catalans escriure l’idioma en una sola llengua.

En finalitzar la representació, uns llargs aplaudimets van premiar l’exel·lència de l’espectacle

DE LA LLENGUA Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959) és l’actual responsable lingüístic del diari Ara, on escriu la columna de llengua «Un tast de català», i ho va ser durant vint-i-cinc anys del diari Avui, on escrivia la columna «Català a la terrasseta». Ha publicat sengles reculls d’articles a Això del català (Edicions 62, 2010) i Un tast de català (Edicions 62, 2011). Llicenciat en filologia anglesa per la Universitat de Barcelona, fa conferències i articles sobre la situació del català. Durant tres anys va ser professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i també ha treballat per a estudis de doblatge traduint de l’anglès al català.

CENTENARI MARIA AURÈL

MARIA AURÈLIA CAPMANY:

En el marc de la commemoració del centenari de Maria Aurèlia Capm va organitzar una matinal dedicada als alumnes de batxillerat i una co sària de l’Any Maria Aurèlia, Marta Nadal i Brunès. Així mateix, el pas va representar el text de l’escriptora i política, Ca barret, Viola del Viol la Principal.

Conferència:

MARIA AURÈLIA CAPMANY: ESCRIURÉ ENCARA QUE EL MÓN S’ENFONSI En el marc del Centenari de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), el dia 28 de novembre de 2018, i organitzada per la Secció Literària de l’Agrícol, vam tenir el privilegi d’escoltar la conferència que va oferir Marta Nadal, comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany. L’acte va ser presentat per Joan Cuscó, president de l’Agrícol, i va comptar amb la col·laboració de Jordi Llavina, que al final de la intervenció de Nadal va fer un comentari d’un dels llibres de la Capmany, Feliçment jo sóc una dona.

L’èxit de l’Any M. Aurèlia Capmany està posant de manifest la vàlua d’aquesta dona polifacètica la personalitat vital i literària de la qual va creixent als ulls dels qui la vam conèixer, així com als ulls de les noves generacions, baules imprescindibles per a la continuïtat d’una literatura com la nostra que cada poques dècades ha de lluitar per sobreviure encarant vents i tempestes. Sense anar més lluny: la plaga que ha suposat l’arbitrària aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola fins que no es va aixecar. Aquest fet va retardar el mínim pressupost per dur a terme aquest any necessari i comandat de forma tan excel·lent per Marta Nadal, que en la seva conferència va desplegar els eixos fonamentals per entendre l’actitud d’una escriptora compromesa amb la realitat cultural i social que li va tocar viure.

Fent un repàs de la biografia de M. Aurèlia Capmany, Nadal va fer èmfasi en el paper de l’escriptora a l’hora de recosir espiritualment i culturalment l’estrip que a causa de la guerra civil i la postguerra es va produir respecte de la República i els seus valors moderns comparats amb retrògrads del franquisme. El compromís intellectual d’una dona que mai no va oblidar els seus orígens menestrals i que, educada a l’Institut Escola, els va anar disseminant en tots els àmbits en els quals M. Aurèlia Capmany va ser agent, i, de vegades, provocador. Cal recordar, i aquest és un vessant important en la seva vida i obra, el seu feminisme progressista i militant ja des de la publicació de La dona a Catalunya (1966), al qual van seguir, entre d’altres, El feminisme a Catalunya (1973), la polèmica Carta abierta al macho ibérico i les no menys atrevides Cartes impertinents de dona a dona (1971).

M. Aurèlia Capmany va ser mestra i dona de teatre, va escriure nombrosos articles d’opinió en els mitjans escrits de l’època, va ser una feminista pionera tant com una àgil activista cultural i política, arribant a ser regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, on va deixar petja. Però per damunt de tot va ser una novel·lista de marca major, una escriptora de vàlua apreciada en el seu moment i que el temps no ha fet minvar, ans al contrari: ha crescut gràcies a molts factors com ara una narrativa amb un rerefons tan cultural com didàctic, i seguint una forta vocació per inscriure’s en el món de la paraula amb la seva proclama expressada davant de Salvador Espriu: Jo escriuré encara que el món s’enfonsi. I sí que va córrer el perill d’enfonsar-se, ja que el seu món venia del món republicà i les seves virtuts avançades,

Passatge

modernes, i, encara, venia del món cultural català, greument mutilat per la imposició del castellà i la seva cultura en tots els àmbits de la vida pública.

A fi de retenir de forma sintètica els eixos vertebradors de la vida i obra de M. Aurèlia Capmany, Marta Nadal els va exposar d’aquesta manera: en primer lloc, l’estima de la Capmany pel món lligat a la cultura popular que li venia per tradició familiar, el seu pare era el folklorista Aureli Capmany; en segon lloc, el seu treball en l’àmbit de l’ensenyament i del teatre, on la Capmany va aplicar la seva habilitat per l’oralitat i la representació; en tercer lloc la seva postura intel·lectual a favor d’un feminisme actiu sense deixar el nivell filosòfic amb un pensament que va exposar en diversos llibres; i en quart lloc, i principal, la seva decidida vocació literària que la va dur a escriure una novel·lística que tot tenint en compte el cànon mai no va deixar de ser experimental.

En aquest quart i principal àmbit de l’escriptura cal valorar els seus articles, com va recordar Marta Nadal, sovint escrits amb la gràcia de la seva esponerosa oralitat juntament a una intel·ligència brillant, així com els seus llibres de memòries, ja des de la publicació de Pedra de toc (1970), i els posteriors Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989). En aquesta escriptura memorialística trobem, amb honesta transparència, la vida, obra i pensament de M. Aurèlia Capmany. L’escriptora va estudiar filosofia. I la filosofia, com la història, va impregnar la seva obra, tot i que digués que tenia mala memòria i que nosaltres podem considerar com memòria viva, tal com era ella i la sentim avui amb admiració per la seva intel·ligència tendra, en la feliç troballa descriptiva de Marta Nadal. Perquè, ¿qui ha dit que una amazona, tal com la Capmany es considerava a ella mateixa, no pot ser tendra?

Teresa Costa-Gramunt Escriptora i membre de la Secció Literària de l’Agrícol

DE LA LITERATURA

6

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) Escriptora, pedagoga i política. Neix a Barcelona el 3 d’agost del 1918, filla d’Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a l’Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres.

La seva carrera literària s’inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l’obra Necessitem morir. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts.

El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969).

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre i, quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual li demana que s’encarregui dels cursos de literatura gramàtica.

De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col·laboració amb Xavier Romeu. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d’intenció crítica.

Són d’aquella etapa Dones, flor i pitança (1968) i La cultura de la Coca-cola (1969) entre d’altres, fetes en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover.

A la dècada dels vuitanta continua escrivint i publicant amb assiduïtat: Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la per a joves, La rialla del mirall (1989). A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària. És regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 assumeix la regidoria d’Edicions i Publicacions.

Mor a Barcelona el 2 d’octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

LIA CAPMANY (1918-1991)

LITERATURA I COMPROMÍS

many, la Secció literària del Centre Artístic del Penedès, “L’Agrícol”, onferència a la tarda del passat 28 de novembre a càrrec de la comisssat dia 30 del mateix mes, la companyia Taller d’Assaig de Teatre ler.. Aquest espectacle va comptar amb la col•laboració de la Societat

MARIA AURÈLIA CAPMANY AMB ELS CENTRES DE SECUNDÀRIA El passat dia 28 de novembre de 2018, al matí, la Secció Literaria del Centre Agrícol va organitzar una matinal literària dedicada als alumnes d’ESO i Batxillerat per commemorar el centenari de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Hi van assitir nois i noies de l’Escola Intermunicipal de Sant Sadurní i dels Instituts Milà i Fontanals i Eugeni d’Ors de Vilafranca.

La comissària de l’any Maria Aurèlia, la professora Marta Nadal, va prendre la paraula i es va centrar en la vessant més feminista i reivindicativa de l’autora de Feliçment sóc una dona. En aquest sentit, va explicar que la Maria Aurèlia va créixer en un ambient que en absolut era sexista fins que arriba a la Universitat, l’any 39, i s’adona que la diferència de sexes existeix, que discrimina la dona pel fet de ser-ho i que les pròpies dones s’havien convertit en botxins per a elles mateixes.

Marta Nadal també va incidir en l’aspecte avantguardista de l’autora de les Cartes impertinents explicant que l’any 1968 la Maria Aurèlia ja reivindica el plaer sexual de la dona. Nadal continuà la seva exposició explicant que la Capmany va voler retratar les dones que eren ridiculitzades per la cultura masclista perquè, com que havien estat sotmeses a la voluntat dels homes, havien adquirits una colla de tics i maneres de ser que sovint eren objecte de burla.

Finalment, Marta Nadal, va concloure la seva exposició comentant com la Maria Aurèlia va ser molt atacada per la censura franquista i, també, que, des de la seva posició de professora universitària, va ser mentora i guia de personalitats de la nostra cultura com, per exemple, Oriol Pi de Cabanyes, Guillem Jordi Graells, Terenci Moix, etc.

De manera que des d’un bon principi la Maria Aurèlia Capmany va decidir que es convertiria en una transgressora de la moral masclista del seu temps, de banda que també es va significar com a políticament d’esquerres i antifranquista.

Per acabar la matinal, els alumnes d’arts escèniques de l’IES Milà i Fontanals van escenificar alguns fragments de textos de l’autora i van interpretar un parell de peces musicals de to clarament reivindicatiu de la femineitat.

Maria Aurèlia Capmany al Casal en el Centenari del seu naixement El passat 30 de novembre, la sala gran del Casal de Vilafranca lluïa esplèndida! Una platea amb tauletes per a unes 200 persones, una copa de cava de benvinguda,-gentilesa de Caves Vendrell Olivella-, i una escenografia de cabaret presidint l’acte.

La complicitat entre el Centre Agrícol i el Casal Societat la Principal, veïns de rambla fa quasi cent anys, va propiciar un acte únic dins la setmana que la secció literària del Centre va dedicar a commemorar el Centenari de la Capmany, una de les figures més rellevants de la narrativa, l’assaig, la traducció, el teatre i la política de la segona meitat del segle passat.

Per començar, l’Anna Ruiz va sorprendre al predisposat públic amb una breu glossa de la figura de la Maria Aurèlia, sense oblidar cap detall de la seva humanitat i creativitat. Tot seguit, el Valeri Laguna va destacar la Maria Aurèlia dona de teatre, en uns moments en els que el teatre intentava recuperar la normalitat al nostre país, després de la desfeta de la guerra i enmig de la reclusió de la dictadura.

I l’acte al Casal, anava d’això: de la Maria Aurèlia i del seu teatre portat a la pràctica. El cabaret literari va permetre fer un aiguabarreig de diferents situacions nascudes de la seva obra. Situacions presents a “Quim/Quima” per exemple, diferents “Cartes impertinents” seleccionades com ara “Carta d’una assassina a una dona de bé”, amb fragments memorables de les seves “Varietats” a la Cova del Drac.

Gaudint del seu enginy i de la seva punyent sageta verbal, sempre provocadora, Maria Aurèlia Capmany, va estar present durant l’hora i mitja que va durar la proposta. Tota la proposta estava lligada amb una cançó, “Viola del violer”, que sens dubte és un potent himne feminista.

Els comentaris recollits un cop finalitzada la representació, agraïen l’oportunitat de retrobar o descobrir una Maria Aurèlia tan propera i actual, per les seves idees i observacions que, per tot el que està passant, ressonen plenament vigents i sorprenen.

De l’espectacle “Ca, barret! Viola del violer”, podem extreure això: “Mai no seré prou vella ni prou covarda per no començar de cap i de nou i amb les mans buides. Tot plegat interpel·lava, l’espectador, molt amablement.

Passatge

7

DE LA LITERATURA DEL TEATRE Petras Albas versus Pedres Blanques

Rosa M. Prat i Balaguer ens ofereix la seva opera prima situada al monestir de Pedralbes i ens endinsa en un viatge vers el segle XIV i la vida de la primera abadessa del monestir, Sobirana Olzet.

La realitat i la ficció ens porten vers una anàlisi reivindicatiu del rol de la dona d’aquesta època.

La dona ens és presentada en totes les facetes possibles, com ho fa Jaume Roig en L’ Espill, però aquí no hi ha crítica àcida, sinó que el relat es tenyeix de versemblança i sovint de tendresa i l’autora ens passeja per un seguit de realitats dolces i a la vegada reivindicatives, i hi aflora un món sovint massa desconegut desdel segle XXI. Aquest monestir creat i protegit per la reina Elisenda de Montcada es troba sota les ordres del papa d’Avinyó, en ple Cisma d’Occident, Benet XII, que vol portar a través de

les Constitucions totes les ordres sota el seu control i vol tancar les monges a clausura, sense drets sobre la vida i la gestió del monestir i allunyar-les del treball que feien en la vida diària de la gent humil de Sarrià. Això farà que totes s’uneixin per mantenir els privilegis que la reina Elisenda els havia concedit.

Els grans temes són, doncs, la dona i el poder sobre aquesta.

Però la història ens porta també vers grans temes com l’amor, la tendresa, l’amistat, el lesbianisme, la violació, o bé la dona que coneix la medicina medieval i que ha de vigilar la Inquisició per no ser capturada per bruixa.Així es converteix en un vitrall medieval on no s’escapa la imatge de cap temàtica.

Tot és acolorit amb descripcions poètiques, ja sigui en els paisatges que envolten el text com en la bellesa dels interiors del monestir.

Un bon treball històric rebla el llibre amb la cronologia dels fets i l’índex de personatges reals i ficticis al costat de la introducció dels diferents capítols amb cites dels clàssics, que van des de Salomó , passant per Llull, Sta Clara, fins a la mitologia grega.

Anna Ruiz Mestres

Properes activitats a l’Agrícol Parlem de música

“Anem a l’òpera” anada a veure La Bohème de Giacomo Puccini al teatre l’Atlàntida de Vic el dia 5 de maig. Ens comentarà l’obra Maria Antònia Guardiet.

Literatura

“Poesia i música” Presentació del llibre El somriure de l’esfinx de la poetessa Teresa Costa-Gramunt, membre de la Secció Literària de l’Agrícol; amb la participació d’alumnes de l’escola de música La Tarota, de David Cuscó i d’Anna Ruiz.

Parlem de Filosofia

“Un vi amb Eugeni d’Ors” Presentació de la biografia d’Eugeni d’Ors d’Andreu Navarra i l’edició del text de d’Ors sobre els fenòmens de l’atenció a càrrec de Victor Pérez el dia 8 de juny a les 20h amb la participació dels autors, Josep Monserrat, Oriol Pi de Cabanyes, Teresa Costa-Gramunt i tots els que hi vulgueu venir.

Exposició

Col·laboració a l’exposició “Tinc un tanc de joguina” que es farà del 8 al 30 de juny al Claustre de Sant Francesc; amb il·lustracions de Núria Tomàs sobre el poema pacifista “Tinc un tanc de joguina” de Pere Martí i Bertran.