L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 8

ABRIL 2016

Centre Artístic del Penedès

Manuel de Pedrolo 25 anys (1918 - 1990)

El català que ara es canta Rellegir Guimerà

Núm. 8

De la poesia Del teatre i la literatura Del cinema i la literatura De la cançó i del teatre De l’Agrícol

SUMARI LLETRES AL PASSATGE 2 DE LA POESIA

MÒNICA MIRÓ VINAIXA

PERENNIA NATI SOLER ALCAIDE

LA LENTITUD DEL RAMAT

3 DEL TEATRE FRANCESC FOGUET EL TEATRE DE MANUEL DE PEDROLO

4 DEL CINEMA I LA LITERATURA NINA VALLS MANUEL DE PEDROLO MÉS ENLLÀ DELS LLIBRES

5 DE LA LITERATURA ADELAIS DE PEDROLO MANUEL DE PEDROLO. RADICALMENT, LA LLIBERTAT MANUEL DE PEDROLO: “SI EN EL FUTUR HE DE SER RECORDAT...”

6 DE LA CANÇÓ I DEL TEATRE ANNA ROIG, LAXEN BUSTO, MICU, TRIPLE MALTA EL CATALÀ QUE ARA ES CANTA ALBERT ARRIBAS, VALERI LAGUNA, LLORENÇ RAFECAS RELLEGIR GUIMERÀ

7 DE LÀGRÍCOL OBRES A L’AGRÍCOL A L’AGRÍCOL PARLEM DE MÚSICA

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Passatge

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

Edita El 3 de vuit

2

Després d’un parell d’anys d’obres estem arribant a la recta final. I el resultat d’aquest esforç ha de permetre disposar d’un interior de l’edifici completament renovat i més funcional abans de l’estiu i, també, la rehabilitació de la façana de la Rambla de Nostra Senyora dins d’aquest mateix any de 2016.

Han estat dos anys difícils en què la paciència de tots plegats ha permès mantenir una molt bona activitat, com mostra i demostra la nova revista que teniu a les mans, i, al mateix temps, avançar a bon ritme en la rehabilitació d’aquest edifici de l’any 1893. És a dir, en unes obres que han estat complexes però que eren del tot necessàries.

Com us expliquem en aquestes mateixes pàgines, les obres també han permès redescobrir aspectes de la nostra història social de l’Agrícol i de la història de l’edifici que eren desconeguts (i que intentarem potenciar per mantenir el valor patrimonial de l’edifici i per a difondre més la seva història).

Hem retrobat des d’un antic pou del segle XVI fins a bales de l’any 1937 (de quan l’edifici fou ocupat i cremat).

També hem pogut recuperar, gràcies a la col•laboració d’algunes sòcies, fotografies de moments tan importants com l’enderroc de l’antic teatre; espai sobre el qual ja s’ha signat l’escriptura amb l’Ajuntament de Vilafranca per a la construcció del nou edifici d’usos socials (que serà un benefici per a la vila i per a l’entitat).

Tot plegat, i amb la nova imatge corporativa, obre les portes dels nous reptes i de les noves dinàmiques que l’entitat haurà de traçar; per a les quals l’aportació de tothom hi serà necessària (i imprescindible). Aportacions com les de la comissió literària que, una vegada més, ha estat capaç de confeccionar un seguit d’activitats d’alt nivell que, al seu torn, han permès portar a bon port el procés de col•laboració de l’Agrícol amb una entitat del prestigi d’Òmnium Cultural (amb la qual en breu se signarà un conveni).

Joan Cuscó i Clarasó

DE LA POESIA

Presentació al Centre Artístic Penedès L’Agrícol dels poemaris Perennia, poesia epigràfica llatina, i La lentitud del ramat, de Nati Soler Alcaide.

El passat dia 3 de novembre, a l’Agrícol es va presentar el poemari PERENNIA, Poesia epigràfica llatina. La presentació es va enmarcar en la festivitat de Tots Sants i va estar organitzada per la Secció literària de L’Agrícol i el col·lectiu Docents Jubilats de l’Alt Penedès.

El poemari, publicat a Godall Edicions en edició bilingüe Llatí/Català, consisteix en un inspirat recull de poemes funeraris, la selecció dels quals ha estat feta per Mònica Miró Vinaixa, qui també n’ha fet la corresponent traducció.

Tots els poemes pertanyen a inscripcions funeràries epigràfiques (“mots de pedra erigits contra el temps”) de l’època romana i que, com diu Miró Vinaixa en la introducció del poemari: “Són textos que cadascú pot llegir i completar d’acord amb la seva experiència de vida o segons el seu bagatge lector, i que mostren les realitats diverses de la mort a Roma, des de l’assumpció resignada del fet inevitable fins a la imperiosa necessitat d’establir l’imaginari del més enllà.”

Prèviament a la presentació, el filòsof Joan Cuscó va fer una síntesi de l’actitud occidental davant la mort al llarg de la història.

El passat 3 de desembre de 2015, la poeta de Llorenç del Penedès, Nati Soler, va presentar el llibre de poemes La lentitud del ramat (Premi de Poesia Màrius Torres 2014), editat per Pagès Editors.

El poemari retrata el dia a dia de nostra societat I mostra tot el que desequilibra el nostre pas, allò amb què ens trobem o que busquem, sense saber amb exactitud què estem cercant i que, a voltes, ens fa feliços. És un camí diari, que tendim a fer en ramat, dins del qual hi trobem la pròpia solitud disfressada de companyia.

Nati Soler Alcaide ha obtingut diversos premis literaris que li han permès publicar, entre altres, els següents poemaris: Onze d’agost, ed. Cossetània 2003. Les dents del gat, ed. Viena, 2004. Poemes de pedra seca, ed. Cossetània 2006. Furgar el rusc, ed. Emboscall 2008. La pedra d’aquesta casa, ed.

La Comarcal 2009. La casa amb set butxaques. ed. Pagès 2009. Les dents de la pluja, ed Bromera 2011

SETMANA PEDROLO MANUEL DE PEDROLO: L’ESCRIPTOR QUE VOLIA SER LLIURE Els passats 20 al 28 de novembre, Òmnium Cultural de l’Alt Penedès i la Secció literària de l’Agrícol van organitzat la Setmana Pedrolo – L’escriptor que volia ser lliure. A les pàgines següents es publiquen els resums de les conferències centrals de la commemoració, que va comptar amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, de les llibreries L’Odissea i La Cultural i del Cinema Kubrick.

Francesc Foguet i Boreu

El teatre de Pedrolo: l’exploració dels límits

P

edrolo va escriure el seu teatre en plena dictadura franquista. En bona part, com a contestació a la manca de llibertat que vivia ell i la seva societat. Conscient que estava sotmès a un règim polític i social en què la prohibició, la repressió i la censura hi esdevenien inherents, Pedrolo sentia molt endins el problema de la llibertat i creia que calia replantejar-se’l de cap i de nou. No tan sols en la dimensió individual, sinó sobretot col·lectiva.

Com a escriptor, el de l’Aranyó era partidari d’un compromís diàfan que contribuís a trencar estructures del passat, escometre problemàtiques vives i doloroses, inquietar el lector i desvetllar-ne la consciència adormida. L’art, la literatura havien de tenir, al seu entendre, una projecció social. El teatre havia d’explorar l’essència de la condició humana, les seves limitacions i possibilitats. Havia de ser revulsiu, en la línia que va d’Ibsen a Pinter, passant per Shaw, O’Neill, Ionesco, Camus, Sartre, Beckett o Weiss.

De fet, Pedrolo va enllestir la seva dramatúrgia –setze textos– en només vint-i-tres anys, del 1954 al 1977. D’Els hereus de la cadira a D’ara a demà, hi ha una notable diversitat de propostes, però també una eminent coherència estètica i ideològica. És un opus compacte, d’altíssima qualitat. Temàticament, el seu eix central gira al voltant de l’exploració dels límits de la llibertat. Formalment, presenta una certa abstracció “tàctica”: serveix per eludir la censura. Si hagués concretat massa, si hagués optat per formes més realistes i entenedores, les seves peces s’haurien quedat al calaix.

De tots els textos teatrals pedrolians, n’hi ha quatre que mereixen una certa atenció, perquè sintetitzen molt bé la seva dramatúrgia: Homes i No, Situació bis, Darrera versió, per ara i Tècnica de cambra. Tots quatre se situen al cor de les seves preocupacions i constants com a escriptor. A Homes i No, Pedrolo hi escruta els límits filosòfics de la llibertat: ofereix una al·legoria sobre la seva recerca. En un final obert, el lector/espectador arriba a la conclusió que la lluita per la llibertat no s’acaba mai. És una indagació indefinida que reclama un esforç permanent.

A Situació bis, Pedrolo hi aborda els límits polítics de la llibertat. Reflexiona sobre les possibilitats d’aconseguir-la per mitjà de la rebel·lió. No es tracta de perpetuar la situació de poder amb un mer relleu de capitostos, sinó que cal canviar d’arrel el sistema, crear noves estructures i condicions.

Partidari d’una societat sense classes i d’un sistema que abolís l’explotació d’homes i pobles, rebutjava qualsevol alienació de l’ésser humà i apostava per l’exercici conseqüent de la llibertat individual i col·lectiva.

Darrera versió, per ara, una peça molt beckettiana, inquireix els límits sociològics de la llibertat. Els personatges descobreixen que poden escollir, que poden exercir-la. Malgrat totes les dificultats, són capaços de trencar els lligams que els subjecten, unes cadenes imaginàries que neixen de la por que els infon el qui exerceix la tirania. A la fi, actuen i assoleixen una fita que reclama un nou desafiament. Per anar sempre més enllà.

Al seu torn, Tècnica de cambra fondeja els límits existencials de la llibertat. La cambra

Passatge

3

ACTES DE LA SETMANA DEDICADA A MANUEL DE PEDROLO En primer lloc, el dia 20, el professor de Filologia Catalana de la UAB, Francesc Foguet, va impartir la conferència resumida anteriorment.

Tot seguit, el dia 24, Nina Valls, professora i col·laboradora de Serra d’Or, va parlar sobre “Més enllà dels llibres: Pedrolo al cinema i a la televisió”.

El resum es publica a la pàgina següent.

En tercer lloc, la setmana va comptar amb l’Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, qui, el dia 27, va rebre els alumnes de literatura dels centres de secundària de la comarca. Prèviament, l’alumnat havia assistit a una projecció especial al cinema Kubrick de la pel·lícula Segon Origen.

Al vespre d’aquest mateix dia, es va projectar el curtmetragte Semblança d’un apassionat, sobre Manuel de Pedrolo. A continuació, l’Adelais, va impartir una conferència sobre el seu pare que va titular “Radicalment, la llibertat” i de la que se’n publica un resum a la pàgina 5 d’aquesta revista.

Excepció feta de la projecció de Segon origen, tots els actes es van celebrar al Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol.

per on entren (el naixement) i surten (la mort) els personatges és com la vida. Al costat d’una reflexió sobre la convivència col·lectiva i les relacions de poder, n’hi ha una altra sobre l’existència. Els humans no poden estar segurs de res, perquè potser viuen «una mena de parèntesi, i fora de context».

En general, en sintonia amb l’hora europea, amb l’avantguarda escènica del seu temps, el teatre de Pedrolo emprèn una doble exploració dels límits: d’una banda, de la viabilitat de la dramatúrgia per arribar al cor de la condició humana, determinada per la llibertat, i, de l’altra, dels marges que brinda la teatralitat per aprofundir en aquesta reflexió. La seva indagació, al capdavall esperançadora, aspira a una totalitat i vol incidir en la consciència de l’espectador per canviar la realitat en què viu i obrir camins nous.

Un reflexió final. Per la varietat, per la diversitat, per la qualitat del conjunt de la seva obra (novel·la, poesia, teatre, assaig), Pedrolo hauria de ser més present en el sistema literari. És cert que diverses iniciatives apunten cap a una mínima revaloració: l’Espai Pedrolo; l’estrena de La nostra mort de cada dia al TNC; el documental Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit; el film Segon origen; l’edició de Vint-i-vuit contes; el dossier a Serra d’Or... I tanmateix, no n’hi ha prou.

En l’àmbit de les arts escèniques, caldria una feina doble, si més no: a) rellegir la dramatúrgia pedroliana i treure’n la pols acumulada, i b) dur-ne als escenaris públics, amb exigència i passió, les peces més significatives i vigents. Sense oblidar, en el quarantè aniversari de la fi del Cagaelàstics, Aquesta nit tanquem, un contundent al·legat contra la tirania feixista.

(Resum de la conferència pronunciada per Francesc Foguet el dia 20 de novembre de 2015 a l’Agrícol de Vilafranca del Penedès).

DEL TEATRE

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, Pla d’Urgell 1971) és Llicenciat en Filologia Catalana per la UB, diplomat en Teoria i Crítica del Teatre pel Departament de Filologia Catalana de la UAB i l’Institut del Teatre de Barcelona i Doctor en Filologia Catalana per la mateixa Universitat, amb la tesi Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939.

Les seves investigacions se centren en el teatre català de la Segona República, en el contemporani i en l’obra periodística de Maria Àngels Anglada.

Entre les seves publicacions més recents cal descatar, el pòrtic i edició de Vendaval, d’Odó Hurtado (Lleida: Punctum), l’edició, junt amb Montserrat Corretger de Catalunya a l’exili, de Domènec Guansé (Valls: Cossetània) o, també, la de Defensa de la terra, de Maria Àngels Anglada (Girona: Diputació de Girona, 2013).

Francesc Foguet és, des del 2009, membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB) i, des del 2012, de les comissions Científica i Executiva del Projecte de Recerca en Arts Escèniques Catalanes, impulsat per l’Institut del Teatre de Barcelona.

SETMANA

MANUEL DE PEDROLO: L’ESCR Nina Valls

Manuel de Pedrolo més enllà dels llibres: les versions cinematogràfiques i televisives

E

l tema de la xerrada és un aspecte tangencial de l’obra de Pedrolo i poc conegut. Enguany se celebren els 25 anys de la seva mort i el 2014 El Mecanoscrit del segon origen complia 40 anys. Amb motiu d’aquestes efemèrides, aquest 2015 s’han estrenat dues produccions audiovisuals a partir de l’obra de Pedrolo. D’una banda, el nou d’octubre es va estrenar Segon Origen, de Bigas Luna i Carles Porta (Antàrtida Produccions).

De l’altra, el juny passat es va estrenar el documental Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit, dirigida per Eduard Miguel i produïda per Zeba Produccions. Aprofitant, doncs, l’estrena d’aquests dos films, va semblar interessant de rescatar la història de les versions cinematogràfiques i televisives que s’han fet de les novel·les de Pedrolo.

Abans de començar, m’agradaria fer un incís sobre la relació entre literatura i cinema, perquè en realitat són llenguatges diferents. I autònoms. Es poden alimentar, retroalimentar i enriquir mútuament, però s’ha de valorar cada un d’ells per si mateix. Fem aquest aclariment perquè Segon origen és el cas paradigmàtic del que acabem de dir.

Com ja sabeu, El mecanoscrit del segon origen és la novel·la més llegida, més venuda de la història de la literatura catalana.

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Carles Porta i em va dir que tant Bigas Luna com ell tenien molt clar que en fer una versió d’una novel·la tan coneguda mai no podrien acontentar tothom. Perquè cada lector, quan anés al cinema, tindria el seu “mecanoscrit” al cap. Efectivament, quan la pel·lícula s’ha estrenat ha rebut crítiques, algunes de les quals força negatives. El motiu, com dèiem anteriorment, creiem, és que fan dependre la pel·lícula de la novel·la. Altrament, ens sembla que s’ha fet una actualització de la novel·la prou encertada, que no en traeix l’esperit. I sobretot que té coherència en sí mateixa. Si entrem en el detall podríem discutir sobre molts aspectes, però en general ens sembla que el film aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat: fer una adaptació cinematogràfica del “Mecanoscrit” amb vocació d’arribar a un públic ampli i internacional.

A continuació farem un salt en el temps, com en un flash back, per rescatar les adaptacions d’algunes novel·les de Pedrolo. El 1968 Josep M. Forn va adaptar M’enterro en els fonaments que havia de portar per títol La contestación, però per intentar evitar la censura va optar per un de més caut, La respuesta. L’interès del film, com va dir José Luís Guarner, radica en el fet de ser una mena de document d’època. I ens interessa perquè es pot establir un paral·lelisme entre la sort d’aquest film i la de moltes de les novel·les de Pedrolo, que també van patir enormement la censura i un decalatge molt significatiu entre escriptura i publicació.

El 1975 també es va estrenar El poder del deseo de Juan Antonio Bardem, una adaptació de Joc brut. El més interessant de tot és que en tenim el testimoni de Pedrolo. En dos

Passatge

4

articles a Mundo Diario, “Tràfics econòmics” i “Tràfics narratius”, Pedrolo explica les vicissituds de l’adaptació. Per aquesta xerrada, ens interessa especialment el segon, ja que aborda l’adaptació pròpiament dita. Veiem un Pedrolo, lúcid i mordaç, que analitza amb bon ull crític la versió cinematogràfica de la seva novel·la. És normal que se sentís decebut perquè, com diu, és més cinematogràfica la novel·la que el film. I tota la intriga que hi havia en el relat s’ha perdut pel camí. Per a un autor, com ell, que havia begut tant de la novel·la policíaca nord-americana, i que va intentar introduir el gènere a Catalunya, a través de la col·lecció de “La cua de palla”, però també a través de les seves novel·les, segurament tenia al cap el cinema negre nord-americà i li hagués agradat que aquesta versió s’hi assemblés una mica.

Finalment, ens alegrem que Zeba Produccions hagi dut a terme Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit, un documental finançat a través de micromecenatge. Quan s’esmenta el nom de Pedrolo la relació d’idees immediata és “autor de El mecanoscrit”. Els responsables del projecte en una breu entrevista que els vaig fer comentaven que una de les motivacions per fer el documental, doncs, va ser rescatar la figura sencera de Pedrolo. El repte principal que van haver d’afrontar fou que pràcticament no han pogut comptar amb material audiovisual amb testimoni del mateix Pedrolo, a excepció de l’entrevista que li va fer Joaquim M. Puyal (1983), ja que no concedia entrevistes. El documental es pot veure en línia (www.zeba.cat). Així doncs, tot i que la història de les adaptacions cinematogràfiques i televisives d’obres de Pedrolo no és gaire reeixida, ens podem congratular de les dues aportacions que hi ha hagut aquest any, que ens ofereixen una nova versió de la novel·la més coneguda de Pedrolo i un documental que pot contribuir a donar una visió més completa d’un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana.

(Resum de la conferència pronunciada per Nina Valls el dia 24 de novembre de 2015 a l’Agrícol de Vilafranca del Penedès).

DEL CINEMA I LA LITERATURA

Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Va ser molt llegit i, tot i que va destacar com a novel.lista, va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig...

Tots li servien per explicar el seu pensament i per a recrear nous móns, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o n’imaginaven una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col.lectiu. Sense l’obra pedroliana -amb més de 40 anys de creació- és impossible entendre la literatura catalana contemporània.

A més de ser llegit, Pedrolo va ser “seguit”. Manuel de Pedrolo doncs, fou un home que molestava, que transgredia i mantenia una insubornable actitud política; un home d’una coherència exemplar que ens va deixar una obra excepcional. Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament que van tenir la seva traducció adient en els seus escrits: l’alliberament de la dona i l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans.

Nina Valls és llicenciada i màster en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, fa més de 15 anys que treballa en el sector cultural, en institucions, museus i editorials. Ha col·laborat amb la Institució de les Lletres Catalanes en diferents projectes, com l’Any Maragall o l’Any Rodoreda, i també com a tècnica de programes, com per exemple del programa Lletres a les Aules, que porta escriptors catalans als centres educatius. A més, imparteix dos seminaris pràctics de Llengua catalana i l’assignatura de Documentació de primer curs de Traducció i Interpretació de la UPF. Des de fa deu anys col·labora a la revista Serra d’Or, a la secció de cinema i televisió, fent entrevistes a persones vinculades a aquests àmbits. Al juny (2015), hi va publicar l’article “Avui es parla de Pedrolo. Adaptacions, guions i altres històries”, sobre la mateixa temàtica de la conferència impartida a l’Agrícol.

PEDROLO

RIPTOR QUE VOLIA SER LLIURE Adelais de Pedrolo

Manuel de Pedrolo. Radicalment, la llibertat

M

anuel de Pedrolo fou un escriptor coherent, que va viure enfrontant-se al sistema, que reconeixia la seva condició d’aventurer. Nodrit des de molt jove per tot de lectures procedents de múltiples punts del planeta, la seva obsessió va ser la recerca de la llibertat.

Va escriure en unes condicions adverses. Súbdit colonitzat d’un imperi, només l’escriptura li va permetre escapar-ne i fer-ne un arma de combat El que escriu procedeix del seu disgust, de la seva ira i no pas necessàriament d’una necessitat artística. Parlar de Pedrolo no és parlar únicament de literatura; és també parlar del seu compromís vers els altres, els més febles, els oprimits. La seva obra parla per si mateixa: defensa la justícia social, les llibertats individuals i també les col•lectives. Radicalment ateu, radicalment antimilitarista, radicalment anticapitalista, radicalment antiautonomista, no tolera el pensament submís i el critica amb una visió àcida i irònica.

La seva literatura és una sacsejada d’emocions, amb uns textos estimulants. Pedrolo és sempre capdavanter; és conscient que molesta el sistema, però, tot i això, no deixa de ser com és.

Ho va voler abastar tot, i tot ho va fer amb una voluntat de servei als Països Catalans. Ens deixa més de 120 títols, unes 20.000 pàgines escrites en tot tipus de gèneres, i totes les seves obres, siguin del gènere que siguin, són cròniques realistes de l’època i reivindicacions de les llibertats personals i col•lectives.

Amb aquesta voluntat de servei als Països Catalans ens acosta les noves tendències europees del teatre, l’anomenat teatre de l’absurd, que ell utilitza per a burlar el rigor de la censura. S’interroga sobre tot: la solidaritat humana, el conformisme, l’afany de revolta, la incomunicació, la mort...

Aquesta voluntat de servei el porta a escriure novella negra quan aquí, a casa nostra, no hi havia autors, excepte Rafael Tasis, que la cultivessin.

Escriu també ciència-ficció, el Mecanoscrit del segon origen, la seva obra més coneguda, el llibre més venut de tota la història de la literatura catalana.

Fa poesia, el seu vessant més existencialista, on deixa anar tota l’amargor, la frustració i el desencís de pertànyer al bàndol perdedor, d’haver estat vençut.

Totalment desconeguda és la seva poesia visual. Experimenta amb composicions plasticoliteràries, collages, dibuixos i cal•ligrames que ell qualifica de realitzacions desintoxicadores.

També fa de traductor, una altra faceta poc coneguda; ens tradueix Henry Miller, JeanPaul Sartre, Harold Pinter, Lawrence Durell, William Faulkner, entre molts d’altres.

La seva part més reivindicativa, però, fou la d’articulista. Va estar molts anys sense fer articles perquè no hi havia cap revista ni cap diari en català; sempre es va negar a escriure en qualsevol publicació en llengua espanyola, i exigia la condició de parlar en català quan el volien entrevistar. Tampoc no va tolerar que l’incloguessin en una llista d’autores españoles.

Quant a l’obra literària, Temps obert mereix un apartat al marge: és una sèrie sense precedents en la literatura de la història universal: Es tracta d’una vasta construcció novellística d’empenta i de proporcions balzaquianes, en la qual és evident el propòsit de fer el procés de la seva època: se’ns hi ofereix un ampli panorama de la vida del nostre país en la postguerra. L’autor la considera la seva obra més important, una aportació a la renovació del llenguatge.

Pedrolo va guanyar vint-i-quatre premis, entre els quals, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979.

Va ser l’autor més censurat del franquisme: la tetralogia de La terra prohibida va tardar vint anys a poder ser publicada.

Es va declarar sempre independentista i va aprofitar la seva capacitat de ressò mediàtic per a deixar-ne testimoni.

En definitiva, Manuel de Pedrolo no va escriure per distreure’s ni per distreure’ns, ben al contrari, escriu per cercar la condició humana.

(Resum de la conferència pronunciada per Adelais de Pedrolo el dia 27 de novembre de 2015 a l’Agrícol de Vilafranca del Penedès).

”El meu pare va morir molt sol i molt desil·lusionat” Adelais de Pedrolo, única filla de Manuel de Pedrolo, fa anys que treballa, a través de la Fundació, per difondre l’obra i el pensament del seu pare.

Passatge

5

DE LA LITERATURA

MANUEL DE PEDROLO: FRAGMENT DE “SI EN EL FUTUR HE DE SER RECORDAT...”

“Però m’importa d’afegir que si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tant difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures[...]que, com jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l’home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la força o l’habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d’ésser, si ho foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera d’ésser lliure i d’ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un es-

criptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi.

Res més...”

“Si en el futur he de ser recordat...” text trobat entre els seus papers i publicat a la revista Quaderns pedrolians, l’any 2008.

(Nota enviada per Adelais de Pedrolo que acompanyava el text anterior): “Si en el futur he de ser recordat...” és el títol que es va donar al text trobat entre els seus papers, sense títol i sense data. Un document de 16 fulls destinats a ser llegits en públic, en què exposa quines han estat les línies de força que han guiat la seva obra i quin és el seu posicionament cívic; probablement correspon al parlament fet amb motiu d’haver-li estat concedit el premi Sant Jordi l’any 1962 per Balanç fins a la matinada...

El català que ara es canta, reflex del català que es parla “El que es canta és important per conèixer la llengua i la societat”. Ho va dir Joaquim Vilarnau fundador i membre del consell de redacció de la revista “Enderrock”. Vilarnau va ser l’encarregat de donar una visió experta a la matinal “El català que ara es canta”, que es va celebrar el passat 7 de novembre al Centre Agrícol. La va organitzar la Secció Lite-

rària de l’Agrícol, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca i també hi van participar l’Anna Roig, la cantant del grup “Anna Roig i l’ombre de ton chien”; Cristian Gòmez Montenegro, baixista dels Lax’n’Busto; Gibert d’Arze, integrant del grup que fusiona pop i rumba Els Triple Malta; i Miquel Rodergas, cantautor de rumba conegut com a “Micu”.

La majoria de cantants no eliminen les incorreccions per ser més fidels al llenguatge del carrer Mirall de la societat

La correcció o el missatge que transmeten les lletres ha variat molt en les diferents etapes del català en el panorama musical, que, explica Vilarnau, són un mirall de la situació política, social i cultural i un reflex del català que es parla en cadascun d’aquests moments.

Després d’una “Nova cançó” intel·lectual i reivindicativa marcada per la precisió lingüística d’artistes com Raimon, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, vindria un rock català informal i juvenil amb els Sopa de Cabra, Els Pets i Sau, que transformarien les seves cançons en fenòmens de masses i, avui dia, amb la naturalització i l’ús del català a pràcticament tots els gèneres musicals, fins i tot estils on és molt minoritari, com el rap, però amb lletres plenes de barbarismes i manlleus del castellà.

Una prova de la naturalització del català és que als artistes, avui dia, ningú els pregunta perquè canten en català, cosa que era normal fa uns anys: el baixista del grup Lax’n’Busto, Cristian Gómez Montenegro explica que quan els d’El Vendrell van néixer l’any 86 fer rock en català era estrany. “La primera pregunta de les entrevistes era sempre ‘Perquè canteu en català?’. Es donava per suposat que no tenia sortida, ja que la majoria de grups de rock catalans cantaven en castellà, com Loquillo y los Trogloditas”, ha exemplificat.

Preocupació per les lletres

Als anys 60, la preocupació per la correcció lingüística de les lletres era tal que els cantautors de la Nova Cançó, que havien rebut una educació en castellà i no tenien un domini de l’idioma, buscaven l’assessorament dels poetes o en musicaven els seus escrits: “La poetessa Maria Aurèlia Campany va ajudar Lluís Llach a escriure la lletra de L’estaca que el de Porrera havia pensat primer com ‘la columna’”, ha explicat Vilarnau.

Avui dia, la preocupació per les lletres és secundària pels grups catalans, afirma el redactor d’Enderrock. La immensa majoria de cantants, continua Vilarnau, perceben la correcció de la llengua com “un tema secundari, sempre supeditat a la creació artística” i l’ús de barbarismes és freqüent. «El món és un pañuelo» canta Albert Pla, «Sento reflexada la teva llum» canta la cançó més famosa de la història del rock català, «Boig Per Tu» de Sau. Aquest ús de barbarismes «és un reflex d›un país que no és normal», explica Gibert d›Arze d›Els Triple Malta. «La llengua no la tenim normalitzada. Els grups espanyols no s›ho plantegen de cantar amb incorreccions», i ha afegit: «Som curosos amb la llengua perquè ha

sigut la nostra eina de reivindicació nacional des de sempre. Tenim una llengua molt rica i hem de reivindicar-la», ha subratllat d›Arze.

El baixista dels Lax›n›Busto i el cantautor «Micu» han explicat que els seus estils de música, el rock i la rumba, són músiques molt populars i que són partidaris de fer lletres «tal com es parla», amb «barbarismes i incorreccions». «No em sentiria còmode fent servir paraules que no utilitzo en el dia a dia», ha dit Micu.

La cantant i compositora Anna Roig ha assegurat que el català que es canta és el català que es parla i que en altres èpoques el català necessitava «més pulcritud», perquè com a llengua no estava integrada en tots els gèneres musicals. Roig ha explicat que els músics tenen un objectiu artístic i que fan servir les paraules que els ajuden. «Quin deure tenim nosaltres, els artistes, a part de amb la nostra consciència?», s›ha preguntat la cantant.

Per altra banda, Vilarnau explica que si bé és veritat que els barbarismes poden fer «de menys» per la llengua, els cantautors poden fer «de més» inventant neologismes. Un exemple que ha despertat rialles en el públic és la paraula «perculitzar» encunyada per Quim Vila, «un sinònim fi d›enviar a fer punyetes».

Què va primer, la lletra o la música?

Compondre una cançó és complex: consisteix a explicar una història en poc més de tres minuts amb un plantejament un nus i un desenllaç. D’entre les moltes metodologies que hi ha, el procés creatiu es pot començar o bé per la lletra o bé per la música. La majoria, explica el membre d’”Enderrock”, comencen per la música. “Sempre faig primer la música, poso lletres a les melodies que em venen al cap, a vegades el tema de la cançó surt d’una frase que t’encaixa amb la melodia i d’allà tires”, afirma “Micu”.

Però no tothom ho fa així. L’Anna Roig va aprendre a fer cançons a França amb un mètode completament diferent: primer escriu en prosa una reflexió, n’extreu l’essència i ho transforma en poema sabent que serà una cançó. Quan el text ja li convenç, el musica, intentant ser fidel a l’oralitat, sobretot a les pauses. Després acudeix a la resta del grup per a fer l’arranjament de les cançons.

Aina Martí Soler

Passatge

6

DE LA CANÇÓ I DEL TEATRE i

RELLEGIR GUIMERÀ

El passat 15 de Desembre, la Coordinadora GATAP (Grups Amateurs de Teatre de l’Alt Penedès) va organitzar al Centre Agrícol un debat-tertúlia sobre la figura i l’obra d’Àngel Guimerà, considerat el pare del teatre català modern. Van participar-hi Albert Arribas, dramaturg, director teatral, traductor i membre de l’actual equip de direcció del Teatre Nacional de Catalunya, Llorenç Rafecas, director teatral llorencenc, i Valeri Laguna, director teatral vilafranquí.

El Guimerà fill bord, mestís i marginat, va ser l’escollit per la gent de “La jove Catalunya” per dignificar i modernitzar el teatre català, enmig del convuls context històric català i del gran desgavell lingüístic de finals del XIX. Guimerà, per exemple, va protagonitzar l’històric i escandalós discurs del 1895, en català per primera vegada, com a president de l’Ateneu Barcelonès, en el precís moment en que Barcelona acabava d’acomiadar Frederic Soler “Pitarra”. Ell va agafar el relleu, tot lloant la figura del que fins feia mesos era el seu gran rival. Àngel Guimerà va passar del drama rural a la tragèdia, del vers romàntic a la prosa realista, del diàleg ensucrat i barroer a la rèplica directa i eficaç. Amb el seu teatre, portat al cinema i a l’òpera, va traspassar totes les fronteres. Convertit ja en personatge públic i polític, Guimerà, l’HOME SÍMBOL, va configurar una mitologia de la identitat catalana que ens va portar a parlar també, dels paradigmes i contradiccions que ens acosten a les ferides originals de la nostra construcció nacional. El pare de Manelic va dirigir totes les seves forces a construir la moderna idea de Catalunya i ara podem dir que va aconseguir esdevenir-ne un dels seus principals artífexs.

Tot i així, l’any 1930, al mateix Ateneu Barcelonès, Salvador Dalí va atacar el conservadorisme de la cultura de la seva època pel seu sentimentalisme ranci i provincià, carregant contra “...els bons sentiments del gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut, Àngel Guimerà.”

Cal agrair molt especialment a Albert Arribas el seu entusiasme i la seva saviesa, tot reconeixent la tasca que des de fa tres anys fa el TNC amb els seus “Epicentres” i que ja han recuperat a Frederic Soler “Pitarra”, Palau i Fabra, Pedrolo, Muñoz Pujol i aquesta temporada, la figura universal d’Àngel Guimerà, aquest clàssic autèntic que ho és perquè continua viu, tot i que va néixer fa cent setanta anys.

Amb aquest acte, més que justificat per tot el que hem explicat, la GATAP va tancar un any ple d’activitats, coincidint amb la Vilafranca CCC 2015.

Obres a l’Agrícol L’edifici del Centre Agrícola del Penedès, l’Agrícol, que havia estat fundat l’any 1876 i que actualment és el Centre Artístic del Penedès, es va inaugurar l’any 1893. Aquest, es va construir en uns terrenys propietat de Joan Alcover i era el primer edifici que s’ubicava en aquests espais de la vila.

Les actuals obres de rehabilitació han permès redescobrir diferents moments de la història de l’edifici, el qual fou incendiat i saquejat l’any 1937 (perdent gairebé tota la seva decoració i fusteria interiors i la biblioteca i fons documental) i va patir les conseqüències de diferents modificacions a la dècada del 1970 (que van convertir l’antic teatre modernista en un cinema i el pati interior en uns banys i una cabina telefònica).

Al refer la teulada hom va trobar-hi, amagades, bales de l’any 1937 embolicades amb diaris de l’època, que deurien pertànyer a qui, des de dalt, protegia la barricada que s’havia aixecat just davant l’edifici durant la revolta. Per la seva part, sota la sala petita de joc s’hi ha trobat un pou del segle XVI amb voltes de carreus de pedra (únic a Vilafranca) que fou utilitzat fins a principis del segle XX i que ha estat degudament documentat per l’arqueòleg de Vinseum. I l’enderroc dels antics serveis i la recuperació del pati interior, a banda de portar la llum natural a l’interior de l’edifici, ha permès redescobrir l’enrajolat que hi havia a les parets (i que era fet amb les mateixes rajoles i geometries que hi ha a la façana i als llums antics) i, amb elles, redescobrir els colors blaus, ben vius, i verds, de la vella decoració (que també hi havia en els antics sòcols de l’interior de l’edifici, els quals deurien donar a totes les sales un to viu molt diferent del que va tenir després del 1937.

D’altra banda, el fet de disposar d’un vestíbul molt més ampli permetrà visualitzar millor la majestuositat de l’antiga escala central i ubicar-hi, molt ben restaurada pel soci i cinèfil Ferran Planas, l’antiga màquina de cine del Victòria (recordant el Cine Victòra i que l’Agrícol va ser de la primera entitat de Vilafranca on es va projectar cinema). Finalment, haver refonamentat una part de l’edifici ha permès recuperar l’antiga sala de calderes i la carbonera com espai de magatzem (i guanyar uns espais molt necessaris).

Passatge

7

DE L’AGRÍCOL

A l’Agrícol, parlem de música

Els dies 3 d’octubre i 21 de novembre van tenir lloc les dues primeres sessions del IIIr Cicle d’Audicons comentades que porten per títol: “A l’Agrícol, Parlem de Música”. Aquestes va anar a càrrec dels musicòlegs Joan Cuscó i Diego Civilotti, respectivament. La primera fou dedicada a Beethoven i el Romanticisme i la segona a Manuel de Falla i, més concretament, a una exhaustiva anàlisi de l’obra “El Amor Brujo”.

Aquestes dues sessions es van coordinar amb el Servei de Cultura de l’Ajuntament i amb la Programació estable de l’Auditori Municipal, de tal manera que els assistents i els socis de l’Agrícol van poder disposar d’invitacions per anar als concerts que l’Orquestra de Cambra del Penedès (OPC) va fer a l’Auditori de Vilafranca sobre aquestes obres i autors.

Aquesta ha estat una nova fórmula per tal de donar un nou servei als socis de l’Agrícol.

Enguany encara es faran dues sessions més. La primera serà el dia 28 de maig a les set de la tarda (i tractarà de la música simfònica de Mahler), i la segona es portarà a terme el dia 2 de juliol i girarà al voltant de La Bohème (òpera que Giacomo Puccini que, l’endemà, podrem anar a escoltar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona). La primera d’aquestes sessions anirà a càrrec de Maria Rosa Mestres i la segona de Maria Antònia Guardiet.

Com sempre, cal agrair als ponents la seva participació desinteressada en aquestes sessions i la coordinació del cicle que fa la pianista Montserrat Rios.

Per a més informació dirigiu-vos a: agricol.cat o bé a agricol@agricol.cat