Com més buida és l’existència, més soroll necessita VALORS Albert Botta Professor de filosofia
La dèria per tot el que és nou forma part del marc mental del nostre temps. L’equiparació de nou i millor és un efecte col·lateral del capitalisme que posa la novetat en el centre de la producció. Schumpeter va denominar destrucció creativa al procés de fons que rau en la innovació: evolucionen els productes i, més estructuralment, canvia l’organització social. Així, el transport animal va deixar pas a la tracció mecànica obrint immenses possibilitats, o els models successius d’automòbil
milloren prestacions, economia, seguretat, ecologia, etc. Val a dir que l’incentiu econòmic impulsa l’avenç científic i les seves aplicacions tecnològiques, i prestigia la innovació. Tot plegat ha fet que la idea de progrés, sobretot des de la Il·lustració, sigui un referent indefugible quan es reflexiona sobre el futur. Tanmateix, poc hi ha de valuós en la novetat del que és pura moda. Posem per cas, un simple canvi de colors o de teixits de quadres pels de ratlles o llisos, només és consum i moure l’economia. En canvi, el bon disseny i la sorpresa creativa fan que els objectes útils siguin també plaents al gust, i no es redueixin
a la mera novetat per la novetat. També l’obra artística -musical, plàstica, literària, etc.- suporta bé el pas del temps. Fins i tot creacions que en el seu origen segurament no tenien una intencionalitat artística -com pintures rupestres, eines tradicionals, ceràmica, etc.- sovint adquireixen un valor artístic com a evocadores d’un passat que és en l’ADN que ens fa com som. La novolatria, en tant que delit psicològic del nou pel nou, menysté els condicionants que ens han fet com som. Potser és un concepte un punt pretenciós i bufat, per les llatinades novo i latria. Alhora, sona nyonyo i retro, potser per suggerir
un valor superior de la tradició per la tradició. Sigui com sigui, retrata pla bé la superficialitat del nou pel nou, assenyalada per Maritain com el defugir el compromís existencial davant d’un mateix. D’aquí que la Filosofia critiqui la novolotria perquè no ens fa aprofundir en l’existència. En el mapa conceptual d’aquest defugiment hi ha consum, moda, fashion, trendy, hypster, take it easy, don’t worry-be happy, être à la page, o le dernier cri. Josep Pla ja va deixar anar irònicament que com més buida és l’existència, més soroll necessita. Paraules noves per a idees velles, algun retoc en les connotacions, però cap avenç conceptual.
dels dos-cents metres llisos. Norman surt del calaix número cinc i arrenca lent, passat el revolt sembla que té poques opcions però completa uns últims cinquanta metres extraordinaris. El cronòmetre s’atura en 20,44 segons i Peter Norman queda just darrere de Tommie Smith. Minuts després Norman conversa amb Smith i el tercer classificat, el també nord-americà John Carlos. Tots dos són negres i han decidit protestar durant l’entrega de medalles. Lluirant la insígnia de l’OPHR alçaran els punys tot portant guants de cuir negre, un missatge clar contra el racisme al seu país. El subcampió, fidel al seu perfil atípic, decideix solidaritzar-se amb els
atletes negres i llueix a la cerimònia l’escut de l’OPHR. L’escena fa la volta al món i suposa la fi de la carrera de Peter Norman. Un cop tornat a Austràlia no és rebut per les autoritats, és vetat dels següents Jocs Olímpics i condemnat a l’oblit. Ni tan sols se’l convida quan el seu país organitza l’edició olímpica de l’any 2000. Norman, passant anys difícils degut a l’alcoholisme, mor el 2006 després d’un infart. El dia del seu funeral dos amics vinguts de molt lluny van portar el seu fèretre sobre les espatlles. Es deien Tommie Smith i John Carlos.
Es deia Peter Norman VALORS Manel Bosch Periodista
Es deia Peter Norman i va néxer a Coburg, Austràlia. Corria més ràpid que ningú. Al carrer o al patí de l’escola ningú no el superava. Arrencava lent per acabar passant per davant de tothom. Era blanc, era ros, era alt i prim i no tenia l’aspecte d’un velocista. Corria en un país de jugadors de rugby. Era Massa magre, deien, tot os i gens de múscul. Com podria mai destacar contra els astres de la seva època? Missió impossible. Ni faria els temps mínims per anar als Jocs Olímpics ni, en cas que els aconseguís, hi tindria cap
actuació memorable. “Ves pensant què faràs un cop això s’acabi”, sentí dir a un amic de la seva família. Aviat farà cinquanta anys, estiu de 1968, Ciutat de Mèxic. El jove Peter passa amb solvència els dos primers talls. Guanya sengles curses i es fa amb la plusmarca provisional de la disciplina. Només queda esperar el dia de la final. Mentrestant, fora de la pista, els Jocs es desenvolupen enmig de tensió al carrer i protestes socials d’una part dels atletes. A Mèxic s’han reprimit amb violència manifestacions dels estudiants contra la pobresa; a la vila olímpica s’ha organitzat l’OPHR, un comitè d’esportistes a favor dels drets humans. Passen els dies i arriba la final
Més continguts de Valors a: www.valors.org.
Tribuna Maresme
13