Page 1


Editorial Aquí teniu un nou número de Lo basquet, el vuitè d’aquesta època. Enguany hem celebrat, novament amb èxit, les segones Jornades Mediambientals. Felicitem un cop més els organitzadors d’aquestes activitats. D’altra banda, l’actual Projecte Comenius ja ha arribat a la seva fi. Queden enrera els viatges a Xipre, Alemanya, etc. Ara toca encetar una nova etapa amb un nou Comenius, del qual l’Institut Roquetes serà centre organitzador. Es preveu de viatjar a Noruega, Malta i Holanda. Pel que fa als concursos, continuem d’enhorabona ja que el nostre alumnat ha estat premiat en alguns dels diferents concursos en què ha participat. Moltes felicitats! També hem de destacar la quantitat, varietat i qualitat de les sortides i activitats extraescolars que s’han fet durant aquest curs. Cal valorar-ne la dedicació de tots els responsables. Finalment, cal esmentar la consolidació del Projecte Arrels, que inclou, entre d’altres activitats, les Parelles Lingüístiques.

LO BASQUET Revista de l’Institut Roquetes Núm. 7, 3r trimestre, curs 09-10

Portades i pàgines centrals Raquel Palomar

Edita Institut Roquetes

Correcció lingüística Assumpta Moya Marià Lleixà

Direcció i maquetació Joan Antoni González Marià Lleixà

Logotip Raquel Palomar

Coordinació Assumpta Moya

Impressió Impremta Querol, S.L.-977 597 100 Tortosa

sumari

Dipòsit legal T-1591-04

2

3

4

6

editorial

notícies breus

concurs fem matemàtiques

entrevistes

i

32

9

14

16

projecte Arrels

aigua: recurs i hàbitat

jornades mediambientals

18

20

20

viatge a Itàlía

premis Sant Jordi

Projecte Comenius

30

35

36

43

48

50

gran canària

orquestra STOP

creació literària

cultura clàssica i contemporània

matemàtiques divertides

bellesa corporal

LO BasquEt

2


Notícies breus TREBALL DE RECERCA Iris Vallespí Ferré, alumna de segon de batxillerat i autora de l’estudi Terres de l’Ebre. El paisatge com a element hostil, ha guanyat un dels dos accèssits premiats en la tercera convocatòria del concurs de treballs de recerca del batxillerat en l’àmbit de la llengua, la literatura i l’exili de la població de Jesús. El jurat d’aquest premi ha dit les següents paraules del treball de la nostra alumna: “Valorem molt positivament l’esforç de l’Iris Vallespí i la seua capacitat narrativa i descriptiva en el treball Terres de l’Ebre. El paisatge com a element hostil. Ha demostrat estima per les lletres i excel·lents dots literàries. Ha seguit una recerca acadèmica estricta per fer un producte que ens ha sorprès molt positivament a tots plegats. Un altre treball que era molt necessari ja que honora una de les grans novel·les de les nostres lletres, obra del novel·lista per excel·lència de casa nostra, Sebastià Juan Arbó.” D’altra banda, amb el mateix treball, també ha guanyat el primer premi del 35è Concurs Literari Josep Pla per a alumnes dels instituts d’educació secundària dels Països Catalans que es convoca i es lliura des de l’Institut Frederic Martí Carreras, de Palafrugell. Moltes felicitats, Iris.

ANEM AL TEATRE Durant el segon trimestre d’aquest curs, el Departament de Llengua Catalana i Literatura ha ofertat diferents sortides al teatre, amb les quals l’alumnat d’ESO i del batxillerat ha gaudit força. Hem vist els musicals de La Bella i la Bèstia i de La ciutat anònima; La lectura teatralitzada del Tirant lo Blanc, un dels clàssics de les lletres catalanes; Les aventures de Sherlock Holmes, un dels detectius més coneguts de l’alumnat; i una representació basada en quatre contes de Mercè Rodoreda anomenada Senyores i minyones, que ens ha acostat una mica més a l’obra d’aquesta escriptora de la Literatura Catalana i de la Literatura Universal. En general, la valoració d’aquestes sortides ha estat molt positiva, tant per part de l’alumnat com del professorat. Tothom s’hi ha divertit i ha pogut viure, un cop més i de més a prop, el gènere teatral.

CONCURS BíBLIC Abel Sànchez, alumne de primer curs d’ESO, ha guanyat el premi d’Educació Especial del XXV Concurs Bíblic de Catalunya. L’entrega de premis es va fer el 29 de maig al Seminari de Tortosa. A més, l’institut ha estat premiat amb l’accèssit de la tercera categoria per escoles.

FEM TEATRE El passat 25 de maig, els alumnes del grup de teatre de 2n d’ESO van anar al CEIP Mestre Marcel·lí Domingo per tal de representar l’obra La Bella dorment. En total es van fer quatre actuacions per als grups d’Educació Infantil, de primer i dels variables de Periodisme i Teatre d’Educació Primària. Tots s’ho van passar d’allò més bé, especialment els més petits, que seguiren bocabadats les anades i vingudes dels personatges del conte.

EXPOSICIONS La biblioteca de l’institut ha acollit durant dos setmanes l’exposició itinerant que s’ha muntat en homenatge a l’escriptor tortosí Gerard Vergés. Aquesta mostra es va presentar en la Fira Literària de Jesús, celebrada el passat mes de maig, i aplega 10 cartells que n’expliquen la trajectòria vital i professional. Els alumnes hi han fet una visita, guiada pels professors.

LO BasquEt

3


Concurs Fem matemàtiques 2010 a Lleida Un Dijous al matí, tres alumnes de primer i quatre alumnes de segon d’ESO marxàvem cap a Lleida en autobús, juntament amb alumnes de Sant Carles de la Ràpita i de Deltebre. Ens havíem classificat per a la segona fase del FEM MATES 2010. En arribar a Lleida, vam anar al col—legi dels Maristes. Una vegada allí, ens van donar les acreditacions, un bolígraf i un paquet de folis. Després, vam fer una prova ràpida. Aquesta prova tenia al voltant d’unes 15 preguntes, algunes amb trampa. En finalitzar la prova, vam anar a esmorzar: un entrepà i una aigua o un cacaolat. Ens van deixar mitja hora per menjar i vam anar als Camps Elisis, on vam fer la prova de camp. La prova, per als de primer, va consistir a: - Dibuixar i calcular el perímetre d’una línia poligonal que envoltés un llac representant una tanca. - Mesurar un hivernacle, calculant la superfície de cada vidre. - Fer un joc amb fitxes, de manera que totes les d’un mateix rectangle havien de sumar 15. La prova, per als de segon, va ser: - Calcular el preu que tindria tancar amb fusta un magatzem, que ara es feia servir d’aparcament. - El mateix joc de fitxes que els de primer. - Calcular l’altura i el volum d’un dipòsit d’aigua. En finalitzar aquesta prova, vam tornar al col—legi i vam entrar a la sala d’actes on un senyor, Anton Aubanell, ens va fer geometria amb bombolles de sabó. Després vam anar a dinar. Ens vam haver d’esperar una estona per entrar i, mentrestant, al pati havies d’estar mirant al cel perquè allí les pilotes volaven i queien on queien. Vam anar al menjador per dinar: macarrons i pit de pollastre amb amanida. Estava bo. Quan vam acabar de dinar, vam sortir al pati i, al cap d’una estona, vam entrar al col—legi i vam pujar al tercer pis, a les aules de batxillerat. Allà, ens van separar en diferents classes i vam fer la prova individual; ens van deixar una hora per a fer-la. En acabar, vam anar a la sala d’actes, on les autoritats i organitzadors, juntament amb el director de l’escola, van fer els discursos pertinents. Després, va començar el lliurament de premis. Els alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Roquetes van guanyar el tercer premi de la prova de camp. No tots els grups de l’Institut Roquetes van guanyar un premi, però és com si l’haguessin guanyat, perquè el fet d’anar a Lleida ja va ser un premi. Pel que fa als resultats de la prova individual, un alumne de 2n d’ESO, Franc Auxachs, es va classificar per a la tercera i última fase del FEM MATES 2010, celebrada a Salou el dia 15 de maig.

LO BasquEt 4


Concurs Fem matemàtiques 2010 Fase final a Salou El dia 15 de maig, a les 9:30 hores, va començar la final a Salou. En arribar, ens van donar l’acreditació i a partir d’aquest moment començava la primera part de la prova pràctica de grup. Aquesta consistia a fer un quadrat a partir d’unes peces que ens donaven dins de l’acreditació; després, havies d’ordenar unes rajoles de Gaudí, de manera que, en aquestes, es veiessin un cargol,una estrella de mar i una medusa. En acabar, començava la prova individual, que consistia a resoldre tres problemes una mica difícils. A migdia, va començar el millor espectacle de màgia que havia vist mai. Jorge Luengo, el mag, ens feia tornar bojos amb els seus trucs. Després de quedar bocabadats amb l’espectacle, vam dinar. Tot seguit, ens vam traslladar al Passeig Jaume I, lloc on es va realitzar la segona i última part de la prova pràctica de grup. Els dos problemes d’aquesta prova eren bastant fàcils. En un, et preguntaven si amb setanta persones es podia fer una sardana al voltant d’un monument; en l’altre, havies de dibuixar totes les formes diferents que es podien fer perquè un cinta decorativa passés per 6 palmeres sense repetir-ne cap, excepte la primera i l’última. Finalment, ens esperava el lliurament de premis. Eren les sis de la tarda, quan van dir això: “Els primers classificats de la prova pràctica de 2n d’ESO són Nira Tubert, Unai Sánchez i Franch Auxach” Per últim, vaig anar a recollir els premis de mans del mateix Ernest Maragall, Conseller d’Educació. Que bé m’ho vaig passar a Salou!!!

Franch Auxach

LO BasquEt

5


Entrevista a Marc Anguera

“El Delta de l’Ebre pot quedar cobert per l’aigua d’aquí a 70 anys”

“Tots hem de prendre consciència” Marc Anguera va ser alumne de l’Institut Roquetes fins al curs 08/09, quan va acabar els seus estudis de batxillerat per iniciar una nova etapa formativa a la universitat. Abans de donar aquest salt, però, va guanyar el prestigiós premi CIRIT de la Generalitat, gràcies a l’elaboració del treball de recerca anomenat El canvi climàtic a Catalunya.

Pregunta: El canvi climàtic a les Terres de l’Ebre. Així va ser com vas batejar inicialment el teu treball de recerca amb el qual vas obtenir un 10. Sobre què tractava l’estudi? Resposta: Vaig voler comprovar si realment existia el canvi climàtic del que tant es parla actualment, mitjançant les dades enregistrades per l’Observatori de l’Ebre. Llavors vaig poder verificar, en analitzar la temperatura i les pluges des darrers cent anys,

que

l’escalfament global va en augment. A partir d’aquí, vaig fer un estudi sobre com aquest problema podria afectar la vegetació de les Terres de l’Ebre, com ara els arbres cítrics o l’arròs. A més, també vaig calcular la crescuda del nivell del mar en els propers anys i com afectaria la nostra costa i el Delta. P: Molt interessant! En aquest sentit, per preveure el futur, vas seguir dos previsions: la pessimista i l’optimista. A quins punts del territori podria arribar l’aigua del Mediterrani? Podem estar tranquils a Roquetes?

LO BasquEt

6


Entrevista a Marc Anguera R: En ser pessimista, vaig calcular que la major part del Delta quedaria sota l’aigua d’aquí a 70 anys, així com també que Xerta gaudiria de platja el 2500. D’altra banda, l’optimisme permet afirmar que a Roquetes podem estar tranquils en un futur proper, perquè el Mediterrani no hi arribarà fins a l’any 3200. Però cal aclarir que no hi ha cap límit establert pel que fa a la pujada de l’aigua. A tall d’exemple, si es fonguessin tots els casquets polars, el nivell del mar pujaria 63 metres respecte a l’actualitat. Això significaria un desastre mundial i, a nivell territorial, de totes les localitats que formen part de l’Institut Roquetes, només es salvarien de veure’s superades per l’aigua Paüls, Alfara de Carles i els Reguers. Per sort, però, això no passarà, ja que abans s’hauran acabat els combustibles fòssils, la combustió dels quals és la principal causant del canvi climàtic o de l’efecte hivernacle. P: La presentació oral del treball fou la part que t’agradà més del teu estudi. Per què? R: Perquè hi havia gràfics que s’anaven movent a mesura que avançava la presentació. Però sobretot perquè vaig simular l’augment del nivell del mar interactuant amb la pantalla tàctil de l’Aula d’Idiomes, utilitzant el Google Earth. Va ser com una improvisació dintre el treball. El director de l’institut, present en la presentació, i els membres del tribunal van poder intervenir per resoldre les seves curiositats. P: Vas presentar el teu treball en algun concurs? R: Sí. Gràcies a l’empenta del tutor del treball, Raül Curto, vaig presentar-lo al Ramon Calvo, de Deltebre, al Consell Comarcal del Baix Ebre i a l’Ajuntament de Tortosa. En aquest últim cas, vaig aconseguir el premi, la qual cosa fou molt emotiva per a mi, ja que precisament vaig guanyar la part de la presentació oral del certamen.

LO BasquEt

7


Entrevista a Marc Anguera P: El canvi climàtic a Catalunya. Aquest era el títol del treball de recerca amb el qual vas obtenir el primer CIRIT (un premi que atorga la Generalitat de Catalunya, per tal de fomentar l’esperit científic del jovent) de la història de l’institut, amb una investigació que mantenia la base de la primera, però que vas modificar durant la Setmana Santa del 2009. Quin mèrit… R: Per a presentar-lo als concursos de les Terres de l’Ebre, no vaig modificar-lo, però sí que vaig fer-ho per entregar-lo al CIRIT, aprofundint la part de l’estudi de l’augment del nivell del mar, tot ampliant-lo a tota la costa catalana. Vaig ser un dels 70 premiats. Vaig passar una tarda inoblidable a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, on em van gratificar amb 750€. Fins i tot vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalitats com ara el Conseller Josep Huguet, que sabia d’on venia i va dir-me que al territori havíem d’estar molt orgullosos de la feina duta a terme per l’Observatori de l’Ebre. P: En clau de present, acabem de passar un hivern molt llarg, i les previsions apunten que ens espera un estiu curt. Després de realitzar l’estudi, què podries dir sobre aquest fet? R: L’hivern d’enguany ha estat un fet puntual i estrany. Cal tenir en compte que estem acumulant molts estius llargs i calorosos. Aquesta serà la tendència que portarà la climatologia en els propers anys. P: Quins remeis calen aplicar perquè l’augment de la temperatura es moderi? R: Hem de prendre consciència tots que afrontem un gran problema. La gent ha de procurar reciclar més, apagar els aparells quan no funcionin i utilitzar més el transport públic. A més, les administracions s’haurien de coordinar més i millor per donar solucions i respostes davant l’escalfament global, quan se celebrin cimeres com la de Copenhague ’10. P: Canviant radicalment de tema, sé que ets un fan dels festivals d’Eurovisió. No creus que actualment aquest espectacle està degradat i resulta més una conxorxa política que un concurs on es premia qui canta millor? Quina valoració faries del concurs d’enguany? R: La conxorxa política potser tingui sentit quan es parla dels països dels Balcans o dels antics soviètics, que són molts i normalment es voten entre ells. Però des de l’organització s’han pres mesures i en l’edició d’enguany els vots del públic només valien un 50%. Pel que fa al país guanyador, Alemanya, la coreografia va ser simple però, la noia era tan graciosa i va cantar amb tanta naturalitat, que es va guanyar tothom. Un cas a part és l’aparició vergonyosa de Jimmy Jump en l’actuació d’Espanya. Personalment, opino que es va afavorir el representant espanyol fent-li repetir la cançó. P: Per acabar, et demano un consell adreçat a l’alumnat de l’institut… R: Els animo a estudiar tot el que puguin. Al final, tot té una compensació. Pau Folqué Múrria

LO BasquEt

8


Les aus aquàtiques i terrestres del Delta

El dia 19 d’abril del 2010, els nois i noies de les parelles lingüístiques de l’Institut Roquetes, vam anar a Sant Carles de la Ràpita, al Camp d’Aprenentatge. Allí, ens vam separar en dos grups. A la meva aula, el professor ens va plantejar unes preguntes sobre el mapa i ens va comentar un PowerPoint sobre els aeroports. Llavors, em vaig preguntar: “Però no hem vingut aquí a parlar de les aus aquàtiques, de les terrestres i d’altres animals?”. A la fi, tot era una enganyifa perquè realment se’ns volia parlar de les rutes aèries de les aus! Després de l’explicació, vam sortir amb bicicleta cap a la bassa de l’Encanyissada. En arribar al camí de terra, vaig relaxar-me. Vaig respirar l’aire de la natura: pur i sense contaminació. En arribar en una petita casa que es deia Casa Delfí, al costat de la qual hi havia la Finca Vilacoto, ens vam aturar a esmorzar. Una estona després, vam continuar la ruta cap a la Tancada. A dos quarts de dotze ja hi havíem arribat. El lloc era preciós, amb molta fauna i flora. A continuació, ens van dividir una altra vegada en dos grups. Els professors ens van donar una planta de la bassa perquè l’estrenyéssim fins que sortís

líquid i provéssim de llepar-nos la mà (era ben salat!). Així descobrírem que les basses eren d’aigua salada. Després els professors van agafar unes làmines amb imatges d’aus i, tot seguit, ens van posar en dos files perquè iniciéssim un joc. El joc consistia a mirar amb els prismàtics la làmina d’un company situat enfront i identificar-la. En acabar, amb els prismàtics i les ulleres de llarga vista vam observar bernats pescaires, cames roges, un corb marí... Tot seguit, vam continuar mirant ocells des d’un mirador. Després de fer una expedició biològica, vam anar a dinar al col—legi del Poblenou. Mitja hora més tard, els professors van proposar, als més valents, una activitat que consistia a tapar-nos els ulls amb un antifaç i passarnos objectes característics d’una bassa, un dels quals era una pota de polla d’aigua dissecada. Al cap d’una estona, vam seguir el trajecte de tornada. En arribar al Camp d’Aprenentatge de la Ràpita, vam deixar les bicicletes i vam pujar a l’autobús que ens portaria cap a Roquetes. La veritat és que la majoria dels meus companys estaven molt cansats, però jo no ho estava, perquè estic acostumada a fer trajectes més llargs amb bicicleta. Laura Benet Ibáñez

LO BasquEt

9


Excursió al poble de la mel i a l’Ametlla Dilluns, 22 de març, les parelles lingüístiques vam fer una excursió al Perelló. Vam marxar de l’institut a dos quarts de nou amb autobús i vam arribar al Perelló a dos quarts de deu. Quan vam arribar, vam entrar al museu de la mel. Un professor ens va explicar moltes coses de les abelles i la mel. Després vam mirar un vídeo sobre les abelles. En acabar, vam visitar el museu i la botiga. Després vam esmorzar en un parc. A continuació, ens vam posar un vestit blanc i vam anar al camp a veure les abelles. Mentrestant, els monitors que ens acompanyaven ens van alliçonar sobre les abelles.

Quan vam acabar, vam tornar a l’Ametlla de Mar i vam visitar l’Institut de Capacitació Nauticopesquera. Allí, vam mirar un vídeo sobre els diferents estudis que s’hi poden realitzar. Després, vam pujar al menjador i hi vam dinar. En acabar de dinar, vam passejar pel costat de la mar i vam fer fotos. Després, vam seure prop d’un bar fins a dos quarts de cinc de la tarda. Per últim, vam pujar a l’autobús i vam arribar a dos quarts de sis a Roquetes. En aquesta excursió vam xalar molt. Vull donar les gràcies a tots els professors que ens van acompanyar. Fàtima Ousaïdi

LO BasquEt

10


Les parelles lingüístiques visiten el Perelló i l’Ametlla El 22 de març, vam fer una excursió al Perelló, per tal de visitar les abelles, uns animals que gairebé superen Ferran Adrià, ja que fan mel, una llepolia d’allò més bona. En un documental vaig sentir que, segons Einstein, si les abelles desapareguessin, la humanitat no duraria més de quatre anys, perquè aquests insectes són molt importants per a assegurar-ne l’equilibri. El primer que vam fer en arribar fou entrar en un establiment on, evidentment, venien mel i d’altres productes relacionats. Allí, ens feren una petita xerrada sobre les abelles.

Ens informaren dels tipus que n’hi ha: la reina, que organitza la vida de tots i viu quatre o cinc anys; l’abellot, que fecunda la reina; per últim, la treballadora, que només viu sis setmanes; el poc temps que viu se’l passa treballant. Després de la xerrada, degustàrem mel que, per cert, estava deliciosa. Tot seguit anàrem a esmorzar i, després, vam tornar a entrar a l’establiment. Ens posàrem uns vestits que ens cobrien tot el cos, de cap a peus, perquè quan anéssim a veure les abelles no ens piquessin. A la part superior del vestit, hi havia uns petitíssims orificis per veure-hi i respirar. Em va impressionar que un dels monitors, en tocar les caixes de les abelles, no portés guants. Jo, tot i anar protegida de cap a peus, no m’hagués atrevit a tocar-les, i menys sense guants, com va fer el monitor!

Després, ens en vam anar a l’Ametlla de Mar a veure un institut on s’imparteix una formació professional de nàutica. Allí, ens van informar sobre les activitats que s’hi realitzaven, i ens ensenyaren fil per randa tot l’institut: tallers, vestits de submarinisme, motors de vaixells de cavalls incomptables, etc. La veritat és que fou una experiència interessant, tant per a la gent que s’hi vol dedicar com per a la que no. Dinàrem al menjador de l’institut. Després de l’àpat, vam caminar fins al port de l’Ametlla per tal de gaudir de les platges, del sol i de la brisa tan agradable del mar. Ens hi quedàrem la resta de la tarda. Quan les mestres ens van dir que ens n’anàvem, em va fer molta pena , ja que hi estàvem a la glòria. Ara bé, era l’hora de marxar i havíem d’obeir. Així doncs, cap a casa de nou!

Gal—la Argelaga i Montserrat

LO BasquEt

11


Sortida amb el Camp d’Aprenentatge. Les aus del Delta

El dia 19 d’abril de 2010, alguns alumnes de primer, segon i tercer d’ESO vam fer una excursió a Sant Carles de la Ràpita. Vam sortir a les 8:30 de l’institut i vam anar al Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre. Allí, ens van explicar una mica com seria l’excursió. També ens van parlar d’un moixó molt bonic, anomenat el camallarga. Després de la xerrada, vam agafar les bicis i els cascs.

Durant el trajecte, vam veure camps d’arròs que encara no estaven inundats. Vam continuar fins a un lloc on hi havia moltíssims ocells. Vam aturar-nos. Ens van deixar uns prismàtics i unes ulleres de llarga vista. Vam veure un moixó molt bonic, el capó reial. A més a més, martinets blancs, fotges, polles d’aigua,

etc. Ja era hora de dinar. Vam recórrer, a molt bon ritme, el tram que faltava fins al Poblenou del Delta. En arribar al col—legi de primària, hi vam dinar. Alguns fins i tot es van menjar un gelat. Quan vam acabar de dinar, els professors ens van recordar els moixons que havíem vist durant el matí i els vam apuntar en un full del petit dossier de l’activitat.

Finalment, vam fer el camí de tornada a la Ràpita. Aquesta vegada, el trajecte fou més curt, però força més pesat perquè ja dúiem vint-i-sis quilòmetres de recorregut a les cames. Va ser una excursió genial!

LO BasquEt

12


FĂ tima Sabir

LO BasquEt

22


Viatge de les Parelles lingüístiques amb vaixell

per l’Ebre

El dia 19 d’octubre, alguns alumnes de l’institut de Roquetes vam anar d’excursió al Delta. Aquesta sortida es va dur a terme des del projecte de les parelles lingüístiques, que consisteix, bàsicament, a parlar català amb els alumnes al—lòctons de l’Aula d’Acollida. A dos quarts de nou del matí, ja marxàvem cap al Delta. En arribar-hi, vam esmorzar i, una mica més tard, vam emprendre les activitats previstes, plenes d’emocions, que duríem a terme durant el dia. En un primer moment, el nostre professor, Albert, ens va explicar una mica d’història del Delta, les seves característiques i d’altres conceptes. Al cap d’una estona, emprenguérem un viatge amb vaixell per l’Ebre. Aquell dia, el riu era en calma. Lliscàvem sobre les seves aigües. En arribar a la desembocadura, la brisa era fresca i les ones ja es començaven a distingir. Durant el trajecte, vam observar la bellesa del riu i la del paisatge dels voltants; era meravellós. Mitja hora més tard, vam tenir temps de descobrir la densitat de l’aigua, en diferents punts del riu i la seva transparència. Un cop fetes totes les activitats, vam dinar. Finalment, després d’un àpat que ens va restaurar l’energia, férem un recorregut d’unes dues hores, tot observant les impressionants dunes del Delta. Durant la nostra caminada ens van explicar altres curiositats sobre la vegetació, la fauna, els costums dels que hi viuen... I a la fi, vam arribar a la platja. Va ser, com diríem natros, lo millor de tota la sortida! Poder veure les ones del mar barrejant-se amb l’arena. Aquell ambient de tranquil—litat. La naturalesa. Imagineu- vos –ho. No tenia preu! Aida Chavarria

LO BasquEt

13


Aigua: recurs i hàbitat

Inspecció pel riu Ebre

Un any més, i ja en van tres, un grup d’alumnes de segon d’ESO de l’Institut de Roquetes han realitzat la inspecció del riu Ebre, a la zona de la platja fluvial d’ Aldover. El tram, d’uns 500 metres de llargada, va ser escollit per la seva accessibilitat i per la seva dinàmica fluvial, amb una platja formada per les aportacions del barranc de la Conca, que conflueix a l’Ebre aigües amunt del tram inspeccionat, i la presència d’un bosc de ribera ben conservat, amb abundant vegetació i fauna. La inspecció i el mostreig es realitza dos vegades a l’any, coincidint amb el calendari establert pel Projecte Rius, del qual l’institut forma part. Les dades informatitzades són enviades a l’Associació Hàbitats i passen a formar part d’una base a partir de la qual s’elabora un informe anual que recull el treball de tots els grups de voluntaris pels rius de Catalunya. Els mostrejos són estacionals. Un es fa a la primavera i l’altre a la tardor. La primera inspecció del curs actual es va realitzar el dia 8 d’octubre i la segona el 13 de maig. El desplaçament es fa a peu per la Via Verda. Enguany, era un grup de 16 alumnes, acompanyats pels professors Paquita Cid, Batiste Castell i Vicky Carles. Es va dedicar tota la jornada escolar a l’estudi del riu i a la presa de dades. Els materials necessaris van ser facilitats pel camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre. Eren dins d’una maleta didàctica que contenia reactius, aparells, làmines d’identificació i tot allò que ens feia falta per fer la inspecció. La classe començà amb la visualització d’una foto aèria antiga i una d’actual, per tal de fer una comparativa de l’evolució del riu. Després, tots junts inspeccionàrem la zona. A l’octubre, el nivell del riu era baix cosa que ens va permetre passejar pel bosc de ribera i descobrir els efectes de les darreres riuades sobre la vegetació de ribera. Així, vam trobar un

LO BasquEt

14


Aigua: recurs i hàbitat

Inspecció pel riu Ebre

grup d’arbres grans arrencats, per la força de l’aigua, que no hi eren l’any passat. Aleshores, es formaren grups de treball. Un prenia nota de les dades generals del riu, és a dir, cercava les coordenades i feia la descripció del lloc. Un altre, mesurava la secció del riu, la velocitat, el cabal, el nivell de l’aigua, i calculava els metres d’amplada del riu i de la ribera dreta. El tercer grup, mesurava els paràmetres fisicoquímics de l’aigua, és a dir, la conductivitat, la duresa, els valors de nitrats i nitrits, la transparència i el substrat del fons. Per últim, un quart grup anotava els elements observats a la platja i a les seves vores. Per acabar la jornada, tots junts vam inspeccionar la flora i la fauna, especialment els macroinvertebrats, que ens permeteren conèixer la salut del riu, ja que són bioindicadors de la qualitat de les aigües. Durant la primera comprovació, l’estat de la platja ens va semblar lamentable. La sorra havia desaparegut. Hi havia aportació de terra, que no semblava feta pel riu. També, restes orgàniques surant, que semblaven posades com a carnada per als peixos. Aquesta vegada, el riu presentava símptomes de malaltia: l’aigua tenia un aspecte verdós, feia olor d’estancada i, a més a més, baixava amb molt poc cabal. Al maig, el panorama era molt diferent. El riu baixava amb un cabal superior al normal. No vam poder anar al bosc de ribera perquè estava inundat i la línia habitual de platja es trobava a uns quatre metres dins del riu. Tanmateix, tot estava molt millor: l’aigua transparent i sense olors. Érem a la primavera i la vegetació estava en plena floració. La visió del riu era molt més saludable. Destaquem, entre les espècies observades, a segona línia d’aigua, els xops i els aubes; a primera línia d’aigua, els salixs , els tamarius, alocs i lliris grocs; dintre de l’aigua, els joncs, la llentia d’aigua i els macròfits, com ara el Potamogetum pectinatus. El mostreig de macroinvertebrats, però, va ser més pobre que a la tardor. Només vam pescar gammàrids, efemeròpters i algunes gambúsies, tots ells organismes nedadors. Els brostejadors i els que viuen a la sorra, com ara els tricòpters, els cargols... es trobaven molt a dins del riu. Per això no hi vam poder arribar. El que sí que vam agafar, com la resta de vegades, van ser les dades d’oxigen dissolt en l’aigua, la seva conductivitat, la duresa, la concentració de nitrats, nitrits, fosfats, amoni i d’altres substàncies dissoltes. Amb la inspecció de maig, ja són set les visites fetes a la platja fluvial d’Aldover pels alumnes de l’ Institut de Roquetes, en els darrers cursos. Vicky Carles

LO BasquEt

15


Segones Jornades Mediambientals a l’Institut Roquetes

Del 29 d’abril al 5 de Maig, s’han celebrat a l’Institut Roquetes les Segones Jornades Mediambientals. Aquestes jornades, que s’organitzen cada dos anys, tenen com a eix vertebrador el medi ambient i intenten sensibilitzar l’alumnat de la importància de tenir cura del nostre entorn, i de les repercussions que això pot tenir a les nostres terres i a nivell global. Aquest projecte, promogut per la direcció del centre i pels professors i alumnes que formen part del Comitè Verd, compta també amb la participació de tota la comunitat educativa. Durant aquests dies, els nombrosos tallers preparats pel professorat de les diferents àrees han estat els protagonistes de les jornades. Els alumnes de 1r d’ESO han pogut fer caixetes i objectes decoratius en el taller de papiroflexia, reutilitzant paper. Han elaborat joies amb les càpsules usades de la cafetera. Han fet moneders amb Tetra Briks. També han assistit a la xerrada audiovisual Aigua i futur, on s’ha parlat de l’aigua com a identitat territorial. Els de 2n, han après a fer sabó a partir de l’oli ja utilitzat. S’han apropat al concepte de “decreixement”, que avui dia marca algunes de les tendències de sostenibilitat més actuals. Han participat en un taller de dansa i expressió centrat principalment en el tema de l’aigua. L’alumnat de 3r ha assistit a la xerrada de Manolo Tomàs, portaveu de la PDE, que els ha parlat de les noves -i no tan noves- problemàtiques del riu Ebre. Els de 4t han tingut l’oportunitat de conèixer, a través de l’empresa Cresol, el funcionament d’una placa solar tèrmica, d’un miniaerogenerador, i d’un forn i cuina solars. Alguns van poder degustar un ou ferrat fet amb aquest tipus de cuina. Sergi Saladié, portaveu de la CANC (Coordinadora Antinuclear de Catalunya) i professor de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, va fer la xerrada Energia a les Terres de l’Ebre per als alumnes de batxillerat, fent un recorregut per la història de l’energia fins arribar a la situació actual. Tot això, a

LO BasquEt

16


Segones Jornades Mediambientals a l’Institut Roquetes més dels diferents treballs que es feren des del Departament de Visual i Plàstica i una carrera de cotxes solars que s’havien elaborat en les classes de tecnologia, van donar al nostre centre, durant uns dies, una toc “verd” que volia també celebrar que aquest any ens ha estat concedit per la Generalitat l’estament d’Escola Verda, cosa que es pot veure en la placa situada a l’entrada de l’institut. Per clausurar totes aquestes actuacions, es va celebrar, el 5 d’abril, una jornada de portes obertes. En aquest acte, l’alumnat de 4t rebia els assistents amb un seguit de performances basades en els valors dels indis nord-americans i el seu amor a la natura. D’altra banda, a la biblioteca del centre es podia veure exposada la feina feta en els diferents tallers i també totes les fotos de la natura que els alumnes havien presentat al premi de fotografia de Sant Jordi. Val a dir que els premis guanyadors dels diferents cicles restaran exposats fins a fi de curs a l’entrada del centre. A la biblioteca també es podien veure els millors treballs de recerca dels alumnes de batxillerat, alguns dels quals estaven relacionats amb el medi ambient. Dos dels treballs exposats havien estat guardonats amb premis de gran prestigi, com ara el Cirit. Però el plat fort de la tarda fou la xerrada Aigua i energia a les Terres de l’Ebre, on Sergi Saladié i Manolo Tomàs parlaren de les problemàtiques mediambientals de les nostres terres. L’acte més esperat, però, i on va haver la major assistència de públic, fou l’actuació de l’orquestra STOP, en el qual, un cop més, els alumnes del centre i el seu director, Guillem Enri, ens van deixar bocabadats. En aquestes jornades, molts professors i alumnes han treballat força organitzant aquests dies amb ganes i il—lusió. El medi ambient, un dels eixos vertebradors de l’educació actual, ha pres importància durant uns dies. Hem après com reduir despeses i reutilitzar materials. Sabem que treballar aquests valors en la nostra societat és anar contracorrent, però la sostenibilitat és un tema actual, que totes les gran potències mundials estan debatent. Si nosaltres, amb aquestes jornades, hem aconseguit que algú obrís un interrogant o trobés una resposta, ja creiem que tot l’esforç ha valgut la pena. Fins a les pròximes jornades. A partir d’ara, solament queda continuar treballant. Cal demostrar que la placa d’Escola Verda, guanyada amb el treball d’aquests últims anys, no és únicament una placa.

Susanna Bel

LO BasquEt

17


Itàlia

Primera declinació femenina Italia,-ae.f Potser per aquest motiu enamora; potser..., però més aviat crec que és cosa de la genètica: Roma és la nostra mare, que ens va veure nàixer i espero que no ens vegi morir. Etimològicament parlant, Itàlia significa terra de vedells, per la multitud d’aquests animals que hi ha a la meitat meridional de la bota. Ara bé, no és l’etimologia el que ens interessa, sinó el viatge que vàrem realitzar a aquesta terra nostra. Érem un grupet de persones interessades a veure aquesta gran senyora, Roma, que hem d’honorar i respectar com es mereix. No sé com començar a descriure aquest viatge. No puc explicar amb paraules tot el que s’hi ha de veure i s’hi ha de sentir. Itàlia és indescriptible. Tanmateix, trencaré aquest tòpic i descriuré amb paraules el que ja s’explica per si mateix. Aquí, la síndrome d’Stendhal fa estralls. No saps on mirar. Tot t’agrada. I si ho combines amb les olors de les pizzes, els sabors dels gelats i el caputxino, et voldràs quedar per sempre més a viure aquí, tal com va passar a Odisseu quan va arribar a l’illa dels lotòfags i va provar la saborosa flor del lotus.

Roma s’ha de veure de totes les maneres: de dia, de nit i de tarda. A tothora, hi trobaràs coses diferents. La primera incursió que vàrem fer a Roma va ser la primera nit de l’arribada, quan, cansat pel viatge, estava extasiat per la visió del Panteó: síntesi d’harmonia i intel—ligència constructiva, morada de tots els déus, unió del cel i la terra. Citant el papa Urbà VIII: “Aedificium toto orbe celeberrimum.“ O, com deia Miquel Àngel: “ Un disseny angèlic i no humà.“ Roma és una mescla d’estils. Tot està en perfecta harmonia. Tot està on li toca. És una llàstima que la gent corri tant, però forma part del seu encant. La Piazza Navona, antic estadi on es feien curses en època romana, està en obres, però les fonts i la magnitud de la plaça no perden l’encant. Allí, és on has d’assaborir el gelat. I..., quin gelat, el Tartufo! L’essència de Roma és el Colosseu, l’amfiteatre Flavi. No es pot oblidar tampoc el campidoglio, anomenat capitolium en la antiga Roma. Hi ha una dita medieval que diu: “Quan el Colosseu caigui, caurà Roma, i quan Roma caigui, caurà el món”. Roma. Allí comença tot. Ròmul i Rem, dins d’un cistell que navega a la deriva, encallen als peus del Palati

LO BasquEt

18


Italiae (davant mateix del Capitoli). Una lloba els acull i els alleta. Ròmul serà el primer rei de Roma i Ròmul, l’últim emperador (casualitat?). La visió dels fòrums, el teatre de Marcel, el temple de la Fortuna viril, el d’Hèrcules Olivario, la bocca della verità, l’illa Tiberina, la Fontana di Trevi, la piazza Espagna... Tot en general és preciós, al—lucinant, i això que només era la Roma antiga! I el Vaticà, un món apart. Els alumnes van gaudir molt, sobretot quan menjaven pizzes, quan dinaven, quan prenien un capuccino o un gelat. Tot plegat, els restaurava l’energia perduda pel cansament que portaven després de caminar uns quants quilòmetres.

Roma és anar a peu, en bus (senza parole), trepitjar per on ho van fer els pesos pesants de la nostra història: Cèsar, Ciceró, August... Veritables titans que forjaren l’esdevenidor de la nostra llengua i el nostre estimat món.

Pompeia és l’altre destí. Situada a prop de Nàpols i al peu del Vesubi, ha estat i és un lloc idíl—lic. Tot i que ara sembla més un altre món, en altres temps era l’indret més bonic d’Itàlia, la Campania. El Vesubi és un imant que atreu la gent. Volem veure l’assassí dels pompeians. Volem veure el lloc on el naturalista Plini, el vell, va morir víctima de la seua curiositat. En aquell temps, no se sabia què era un volcà. No existia cap paraula en llatí per a designar aquest fenomen natural; per això va morir tanta gent (devien pensar que eren focs enviats pels déus). El recorregut que fem per aquesta ciutat fantasma és curt, però intens.

Els carrers conserven els empedrats, que en dificulten el desplaçament a peu. Les cases, els llocs d’esbarjo, etc. Tot es manté igual com va quedar aquell fatídic 24 d’agost de l’any 79, quan va esclatar el volcà. En fi, s’ ha de veure!!

Domingo Segura Gavaldà (professor de Llatí i Cultura Clàssica)

LO BasquEt

19


Premis literaris Sant Jordi 2010 Primer premi de poesia de primer cicle Obriré els braços i jugaré amb el vent. Alçaré el cap ben alt per contemplar els estels i cridaré ben fort. Judit Camacho Cugat

Accèssit de poesia de primer cicle Les paraules encaixen. El cor li comença a bategar. La màgia de l’amor l’atrapa. Una veu comença a parlar... Aida Chavarria Solé

Primer premi de narrativa de primer cicle Quan hi van arribar, la nena va dir a la fada que estava molt agraïda per haver-li ensenyat la seva futura família i que tenia moltes ganes i molta il—lusió de nàixer. La fada li respongué que estava molt orgullosa d’ella i que li desitjava molta sort. La fada era i seria la seva guardiana per sempre més... Paula Cid Moya

Accèssit de narrativa de primer cicle Quina alegria que he tingut aquest matí, quan la meva mare m’ha despertat per anar a l’escola! El fet de poder escapar-me d’aquell somni tan real i alhora tan espantós, m’ha donat una esperança i m’ha fet pensar que, si he pogut obrir els ulls, és precisament perquè una colla de curiosos i terrorífics personatges m’havien ensenyat una valuosa lliçó aquella mateixa nit. Aida Chavarria Solé

LO BasquEt

20


Premis literaris Sant Jordi 2010 Accèssit de narrativa de primer cicle Hi havia unes escales que s’hi endinsaven tant que no se’n veia el final. Després de rumiarho, vam arribar al final de les escales i vam començar a baixar, baixar i baixar, fins que vam arribar al final. Per fi! Hi havia dos passadissos, però no vam voler separar-nos; així que vam anar pel de la dreta. No portava enlloc. Vam tornar i vam anar per l’altre passadís, l’esquerre, que donava a una sala no gaire gran, plena de joies, gerros, eines, objectes valuosos... I, al centre, l’anhelat sarcòfag. Llàstima que se’ns acabaven les piles de les llanternes. Judit Camacho Cugat

Primer premi de narrativa de segon cicle Els últims ocells migratoris que encara no han marxat cap a terres més càlides, rondinen per les capçades dels arbres i fan ressonar els seus cants entre les muntanyes del Port. Un esquirol ens vigila, des d’una rama alta d’un roure, amb cara de desconcert. Francesc González Solé

Primer premi de poesia de batxillerat Em pinto un dit perquè avui estaves preciosa. Aquest roig cirera et queda d’allò més bé. Em pinto un dit perquè avui hem coincidit a l’ascensor i, tot i que estava desbordat per la feina, m’has encantat. Em pinto un dit perquè avui m’has somrigut. Adrià Sogues Castrejon

Accèssit de poesia de batxillerat Un passat gris, incert i boirós com la calitja, s’escampa poruc per aquest incert camí. Damià Serrato Cid

LO BasquEt

21


Premis literaris Sant Jordi 2010 Primer premi de poesia de primer cicle Cuando abres un libro, abres un mundo y lleno de fantasía lo ves todo. Un mago o un caballero, eso es igual... Paula Casajust Sangres

Primer premi de narrativa de primer cicle Aquel sábado tocaba ir de compras con mamá. Habitualmente, comprábamos ropa y zapatos. Entramos en una tienda de calcetines. Me gustaron unos con caritas muy divertidas y mamá me los compró... Noelia Hernando Franch

Accèssit narrativa primer cicle -Vamos, Jorge, levántate -dijo su madre-. ¡Es el primer día en tu nuevo instituto! Andreu Soler Mascarell

Accèssit narrativa primer cicle Hacía un sol que rayaba las piedras. Un día excelente para una tarde magnífica. Me impresionó ver aquel tiempo. Era como si el sol me hablase... Carme Folqué Alcoverro

Primer premi de poesia de segon cicle Este mundo está al revés. Parecemos una macedonia sazonada con sal, en vez de frutas mezcladas y condimentadas con azúcar. Laura Santamaria Costa

LO BasquEt

22


Premis literaris Sant Jordi 2010 Primer premi de poesia de batxillerat Hace frío. Quizá hoy sea éste el motivo por que te escribo. No encuentro ni una pizca de calor, ni en casa de mis padres, ni en la manta de cuadros que un día te regalé… Laura Rehues Grau

Accèssit de poesia de batxillerat Te veo desde mi balcón. Sé que eres tú. Tu manera de andar. El viento me lo confirma. Me trae ese inconfundible aroma: El aroma de tus cabellos recién lavados por la mañana… Adrià Sogues Castrejon

LO BasquEt

23


La situació de la dona. Primer premi d’assaig. Em centraré en la situació de la dona en els països occidentals. En primer lloc, voldria mostrar que el masclisme està arrelat en cada fibra de la història de la humanitat, començant pels grecs, que consideraven que les dones no tenien capacitat intel—lectual. La seva única funció era la reproducció. Aquestes idees s’han mantingut fins fa no res en molts països i, fins i tot, encara es mantenen en d’altres. Al llarg de la història, agreujaven la situació de les dones, que eren maltractades psicològicament i/o físicament quan es rebel—laven contra aquestes estúpides idees. A l’Estat Espanyol, la “igualtat” entre homes i dones no es va implantar fins a la democràcia, i escric igualtat, entre cometes, perquè encara hem de canviar moltes coses socialment, més que políticament, en aquest país.[...] La clau per a eradicar les idees masclistes que encara hi ha en la societat està en l’educació des de petits. Aquesta educació s’ha de basar en la igualtat. Una igualtat que encara moltes famílies no practiquen. Encara ara, quan vaig a algunes cases, el fill és tractat com un rei que no ha de moure ni un dit; en canvi, la filla s’ha d’encarregar de mantenir la casa i de fer el dinar; però el més gros és que això els ho mana la mare. Per tant, davant d’aquesta situació podem observar dos fets: un és que la mare té assumit que el seu paper en la vida és cuidar els fills i l’home i fer les feines de la casa; el segon és que la mare accepta de bon grat el que li van inculcar i, a la vegada, ho inculca als seus fills, esdevenint ella mateixa una dona masclista que no s’adona que té un ventall de possibilitats en aquesta vida i que s’ha de saber valorar. L'educació familiar és molt important per a la formació de persones equilibrades per tal que no es converteixin en homes i dones masclistes. També voldria parlar sobre la violència de gènere. En aquest aspecte seré bastant breu. Només vull dir, a totes les dones, que s’han de valorar, que han de saber que estan aquí per a viure i aprofitar aquest regal, i que no han de suportar cap tipus de tortura, ni psíquica ni física, de cap persona perquè ningú té dret a fer mal a ningú. Vull adreçar-me a totes aquestes dones que pateixen qualsevol tipus de maltractes. Vosaltres no sou menys que ningú i qualsevol persona que sigui capaç de jutjar-vos, de fer-vos sentir malament o torturar-vos, no us mereix. Heu de ser fortes i estar orgulloses de qui sou; afrontar tot el que faci falta amb l’ajuda de la gran majoria de la societat i també del poder judicial, perquè no esteu soles. [...] Així doncs, encara tenim moltes coses a fer en aquesta societat per acabar amb el masclisme. Les primeres que hem de canviar som nosaltres, les dones, per poder mostrar al món tal com som, valorar-nos i que ens valorin, imposar els nostres drets i estar orgulloses de ser dones. I vosaltres, els homes, heu de considerar-nos, d’una vegada per totes, com a iguals, no com a enemigues que ara ens anem imposant en el mercat acadèmic i laboral, sinó com a companyes. En el moment que hi hagi una societat totalment igualitària, el món anirà molt millor perquè traurem profit els uns dels altres, ens ajudarem i arribarem a aconseguir coses que fins ara no hem assolit. Ara ens toca a nosaltres donar un pas en aquesta història. Ens toca actuar tal com han fet tantes i tantes dones al llarg de la història fins a aconseguir el que tenim ara. Per acabar, hem de donar les gràcies a totes aquelles persones que han lluitat, lluiten i lluitaran per la igualtat i la llibertat. Jèssica Lleixà Daga

LO BasquEt

24


YEAD – Young Europeans, Alike but Different: A Comenius Project It is the end of the school year and the end of Institut Roquetes’ first Comenius Project. All the work has been finished and the evaluation process has begun. The last trip of the project was to our partners in Cyprus and there we spent three days evaluating all the work of the project. It is only when you sit down and start to look seriously at what the students of the Comenius Project have done over the last two years that you realise that they have done an awful lot of work. Two years ago they started with descriptions of our city , our country and themselves. Since then they have made and edited videos, created an exchange box full of things that represent our area, created a word bank on video of common words in Catalan and English, created personal blogs that explain a week in their lives, written about our traditions and festivals, famous people from Catalunya and even cooked recipes from our partner countries. All of these activities bring back happy memories and have been recorded on the groups’ blog (www.iesroqcomblog.blogspot.com). In addition all the members of the group have visited either Thessaloniki in Greece or Zwönitz in Germany and some of them both. These visits have been both for work, the students have created presentations based on the work they had done here in Roquetes, but also for meeting the students from our partner countries. In Greece our students have seen the tomb of Alejandro Magno’s father, visited a monastery built on the top of a mountain and played football with two teams taken from all seven countries in the project, including the teachers (remember who scored the our goal!). In Germany they visited a nuclear shelter in Berlin, went down a silver mine, carved wooden figures for a Belen, danced salsa with Swedes and Greeks, and saw local miners parade through the streets. But more importantly in both countries they talked to lots of people, they discovered what students from other countries were really like and they made friends. Now that the project is ending it is a good idea to reflect on the idea behind out project, we called it young Europeans, alike but different. The last part is the most important. Through the work they have done and the visits they have been on they have seen that this is true. The students from other countries really are different, but they are also alike. They have discovered they have many things in common and that it is easy to make friends and that they can use the English they have learnt at school to do this. I hope that in the future they will be more prepared to travel and to meet new people. I hope that in their case they are now truly young Europeans.

LO BasquEt

25


YEADYEAD- Joves Europeus, semblants però diferents. Un Projecte Comenius Estem a la fi de curs i també estem acabant el primer Projecte Comenius de l‘Institut de Roquetes. Hem acabat tota la feina i hem començat el procés d’avaluació. L’últim viatge del projecte va ser a Xipre, un dels nostres països associats. Hi vam passar tres dies fent tasques d’avaluació del projecte. Només quan t’asseus i mires amb calma tota la feina feta pels alumnes del Projecte Comenius durant aquests dos anys, t’adones de quant han treballat. Fa dos anys, van començar descrivint la nostra ciutat, el nostre país i a ells mateixos. Des de llavors, han editat vídeos, han enviat caixes amb productes típics de cada país als diferents socis, han elaborat un banc de vocabulari amb la llengua de cada país, han creat blogs personals que expliquen una setmana de la vida de cada alumne/a, han escrit sobre tradicions i festes, sobre personatges catalans famosos, i fins i tot han cuinat receptes típiques dels països participants. Totes aquestes tasques ens porten records divertits. Si voleu, les podeu veure en el blog del grup Comenius, l’adreça del qual és la següent: www.iesroqcomblog.blogspot.com A més a més, tots els membres del grup han visitat Tessalònica, Grècia, o bé Zwönitz, a Alemanya. Alguns alumnes han viatjat a tots dos països. Les dues visites han estat de treball. Els alumnes hi han fet presentacions basades en les tasques treballades a Roquetes. A Grècia, vam visitar la tomba del pare d’Alexandre Magne, situada en un monestir construït dalt d’una muntanya ( Meteora). També vam jugar a futbol amb dos equips formats per alumnes dels diferents països, professors inclosos (recordeu qui va marcar el gol del nostre equip?). A Alemanya, vam visitar un refugi militar ubicat a Berlín, una mina de plata, el mur on hi ha el dibuix del roquetenc Ignasi Blanch, vam tallar figures de fusta per al pessebre, vam veure una desfilada de miners al poble de Zwönitz... Però el més important és que en les dues visites els alumnes van poder parlar amb molta gent nova. Van descobrir com eren els nois i les noies dels altres països i van fer-hi amics! Ara que el projecte arriba a la fi és bo de fer una reflexió sobre el que ha significat el nostre projecte Joves Europeus, semblants però diferents. L’última part és la més important. Mitjançant la feina feta i els viatges, els alumnes també s’han adonat que l’eslògan del projecte és cert. Els alumnes dels altres països són diferents, però també són semblants a ells. Han vist que tenen coses en comú i que és de fàcil fer nous amics. A més, també han comprovat que poden utilitzar l’anglès, que han après a l’escola, per conèixer gent. Esperem que en un futur estiguin més preparats per viatjar i conèixer gent nova. I que siguin veritables joves europeus.

LO BasquEt

26


WE WANT YOU! Fem Comenius de nou!

Ja vam comentar en l’anterior edició de la revista Lo basquet la trobada que vam celebrar aquí a l’nstitut per preparar el proper Projecte Comenius. D’aquella setmana de reunions ha sortit el nou projecte VAGAB. Aquest acrònim anglès vol dir Values Across Generations and Borders, és a dir, valors que traspassen les generacions i les fronteres. Dels nou països que van participar en la setmana de reunions preparatòries, en quedem vuit ( Alemanya, Polònia, Catalunya, Holanda, Noruega, Malta, Portugal i Macedònia). Junts hem redactat la proposta per al nou projecte i s’ha presentat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, al Departamento de Educación de Madrid i finalment a la Unió Europea. Amb el nou projecte, ens hem proposat de treballar, entre d’altres temes, l’escola i el mediambient, i examinar-los des del punt de vista de diferents generacions i diferents països. Els alumnes del projecte hauran d’investigar com era l’escola en el temps dels seus pares i comparar allò que han descobert amb la realitat del nostre institut. Després hauran de presentar les seves conclusions en un blog creat per ells mateixos i llegiran què han descobert dels seus companys dels vuit països socis del projecte. En aquest projecte posarem molt d’èmfasi en les noves tecnologies (Internet, blogs, creació i edició de vídeos i fotos, arxius MP3...). Els alumnes que hi vulguin participar hauran de treballar molt, però gaudiran de l’oportunitat d’aprendre molt sobre Internet. A més, usaran molt l’anglès. També es viatjarà a tres dels països dels nostres socis: Noruega, Malta i Holanda. Allí, tots els alumnes es trobaran cara a cara per treballar junts durant una setmana.

Busquem alumnes, que l’any que ve faran primer de batxillerat, per participar en aquest projecte. Si hi esteu interessats, al principi del curs vinent, farem una primera reunió per triar-ne el grup. Vine a participar. Vine a treballar. Vine a passar-t’ho bé! Huw i Salomé

LO BasquEt

28


Descobrint Gran Canària amb els ulls de Miguel de Unamuno

Aquesta setmana ha estat complicada, com totes les de final de trimestre però, de tant en tant, uns quants, que vam tenir el privilegi de visitar l’illa de Gran Canària del 14 al 20 de març, evoquem moments, llocs i persones que vam conèixer. Ens vénen flashos. Ens veiem nedant a la platja d’Agaete, o asseguts en unes roques, contemplant la immensitat de la caldera de Tejeda, amb el vent colpejant-nos la cara. A l’aeroport, les cares dels alumnes reflecteixen il—lusió i curiositat, com la del pelegrí que surt en busca d’allò desconegut. Molts d’ells mai no han pujat en un avió, i es mostren impacients i nerviosos davant d’aquesta experiència tan desitjada. Aquests set dies a l’illa de Gran Canària han estat fabulosos; un regal per al cos i l’esperit. Hem conviscut amb 24 alumnes i dos professors asturians, d’un institut d’Oviedo, amb qui hem establert una bona amistat. A més, hem tingut la sort d’anar acompanyats de professors de l’illa, que han estat uns guies excel—lents. Ens han ajudat a conèixer la seua terra de primera mà. Entre ells, el catedràtic de Literatura espanyola de la Universitat de Las Palmas, José A. Luján. Hem descobert els contrastos paisatgístics: “desde la costa, a medianías o a las cumbres”, com diuen els canaris. Hem viscut la sufocant calima del desert, una espècie de pols en suspensió que arriba a l’illa des del continent africà, el clima primaveral que ells tenen tot

LO BasquEt

30


Descobrint Gran Canària amb els ulls de Miguel de Unamuno l’any, les ones d’aigua fresqueta de l’Atlàntic... Hem ampliat coneixements literaris d’autors illencs (Tomás Morales, Alonso Quesada i Saulo Torón) i de Miguel de Unamuno, escriptor i filòsof espanyol que va conrear diversos gèneres literaris del qual, aquest any, se celebra el centenari a Gran Canària. L’any 1910, l’autor va ser invitat com a mantenidor dels Jocs Florals i va quedar meravellat del paisatge canari. Precisament, aquest ha estat el tema central de la nostra ruta literària. Cada dia va tenir la seua importància. Ens van rebre els alcaldes de diferents pobles, ens van preparar tallers (vam sentir tocar el timple, vam tastar el mojo picón, fet davant nostre per un bon cuiner; vam recitar fragments literaris diversos, etc.). Vam preguntar als nois i noies què va ser el millor. La majoria van destacar el dia que “la guagua” ens va portar a Las Cumbres, on vam fer una caminada de tres hores per un camí de traginers, per senderes de pins i sotabosc fins arribar a Artenara, una localitat que Unamuno descriu com “un pueblecito de cuevas colgadas, que antaño sirvieron de guarida a los guanches”. Fou un matí que guardarem en la nostra memòria dels records, sobretot per les impressionants vistes de la vall des de dalt d’un penyal, conegut com La Degollada de las Palomas. A la llunyania, per sobre de les crestes, en un dia clar, es pot divisar l’illa de Tenerife, dominada per “el Gegant Atalaia d’Espanya”, el pic del Teide. Tot plegat, un autèntic espectacle que es converteix, tal com li va passar a Unamuno, en “recreo para los ojos y sugestión del corazón”.

Cinta Fàbregues Fàbregues (professora del Departament de Llengua castellana)

LO BasquEt

31


Entrevista a Sergi Gallardo

“Només em calia un 5 per entrar a la universitat. Però el fet de necessitar treure una nota de tall o una altra és independent de la qualificació que puguis obtenir en la selectivitat”

“Val la pena esforçar-se” Sergi Gallardo va ser alumne de l’Institut Roquetes fins al curs 08/09, quan va acabar els seus estudis de batxillerat amb una mitjana fascinant de 9.8, que va deixar el llistó molt alt en les PAU, amb una nota global de 9.32. Per això recollí, de les mans del Conseller d’Educació, a Barcelona, una distinció de la Generalitat de Catalunya. Sens dubte, un model a seguir per a tots i per a totes. Pregunta: Millor nota de batxillerat de l’institut. Matrícula d’honor, vas arrasar en la selectivitat… Un orgull, veritat? Resposta: Doncs sí, va ser un orgull per a mi i per als meus pares perquè vaig veure premiat el meu esforç durant tots els anys d’estudi. De batxillerat va quedar-me un 9.8, i de les PAU, un 9.32. A més, vaig obtenir una nota de tall de 9.6, quan per entrar en la universitat només necessitava un 5. Així mateix, vaig tenir matrícula d’honor després de cursar el batxiller; per tant, he cursat gratuïtament el primer any de carrera (m’he estalviat una mica més de 1000 euros.) A més, l’institut em va gratificar amb un premi de 600€. Només per això, ja val la pena treballar-s’ho. P: Tots els estudiants que obtenen una qualificació de les PAU superior o igual a 9 punts reben una distinció de la Generalitat de Catalunya. Vas ser un d’aquests privilegiats. Una gran experiència…

LO BasquEt

32


Entrevista a Sergi Gallardo R: Una experiència molt bona, perquè va ser Ernest Maragall, Conseller d’Educació, qui va lliurar-me la distinció al Palau de Pedralbes de Barcelona. Anàvem passant un per un per la taula presidencial, per ordre de nota, per recollir el diploma. Hi vaig anar amb els meus pares i ma germana, que m’han donat i segueixen donant-me molt de suport en tot, i amb Conxita Blanch i Cinta Llatge. Fou llavors quan vaig adonar-me que estudiar i treure bones notes al final té una recompensa, i vaig arribar a la conclusió que val la pena esforçar-s’hi. Segon de batxillerat és un curs bastant feixuc perquè, a banda de la pressió que s’ha de suportar per aprovar-lo, s’ha d’elaborar el treball de recerca i preparar-se per a la selectivitat. Si al final tot surt tal com vols, això t’encoratja a continuar estudiant per fer el que t’agrada. P: Com vas preparar-te per la selectivitat? R: Per preparar-me per a les PAU, vaig seguir les instruccions dels meus professors, amb els quals vam resoldre a classe proves d’anys anteriors. Vaig preparar-les com un examen més, amb antelació. Vaig repassar tota la matèria, i com que ja l’havíem donat a classe durant el curs, la tenia encara fresca. P: 9.32 a les PAU. Forçant el clau, potser la notícia estigui en allò que vas errar. Què va ser el que va anar-te més malament? Habitualment es diu que l’Anglès i la Història són dues de les assignatures més complicades de la “sele”. Comparteixes aquesta opinió?

LO BasquEt

33


Entrevista a Sergi Gallardo R: Anglès va ser el que va anar-me pitjor, amb un 8.3. El listening va jugar-me una mala passada. De la resta d’assignatures, les notes van ser les següents: Català i Història, un 8.5; Matemàtiques, 9.5; i finalment un 10 de Física i Tecnologia. Pel que fa a l’assignatura d’Història, és una prova en la qual cal tenir molt clar com s’han anat succeint els fets. Si és així, no hauries de tenir grans problemes per superar-la amb bona nota. En general, redactar i enllaçar les idees correctament és el que dóna un valor afegit a l’examen de les PAU. Ah! I ja he dit abans que només em calia un 5 per entrar a la facultat. Però sempre he pensat que el fet de necessitar treure una nota de tall o una altra és independent de la qualificació que puguis obtenir en la selectivitat. P: Actualment què estàs estudiant? Amb l’entrada a la universitat has pogut mantenir el nivell de les notes? R: Enguany estic cursant Enginyeria Elèctrica Tècnica Industrial especialitzada en Electricitat, a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. No és fàcil mantenir el nivell de les qualificacions a la facultat, ja que, d’una banda, canvia la manera d’obtenir la matèria per estudiar, i, de l’altra, el tracte amb el professorat no és tan familiar com a l’institut. A més, si ets de les Terres de l’Ebre, i marxes del territori per estudiar, modifiques el teu lloc de residència. Tot i així, amb ganes, tot es pot tirar endavant. P: Pot ser que l’adaptació a Tarragona hagi estat el més complicat després de marxar de casa? R: Els primers dies de curs va costar-me una mica adaptar-me al nou ritme de vida. Has d’habituar-te a un ritme de treball més exigent. I fora de casa. Certament, costa arrencar, però el rendiment va augmentant a poc a poc fins que et condiciones a l’entorn universitari. Llavors, ja pots tornar a donar tot el d’abans. P: Per últim, hem d’acabar parlant del nostre institut. Ara que ja ets a la universitat, i des d’una visió exterior, creus que marca la diferència respecte altres instituts en alguns aspectes? R: Primerament voldria aclarir que a Roquetes van preparar-me excel—lentment, tant per a les proves d’accés a la universitat com per accedir a la facultat. I contestant a la pregunta, penso que és molt beneficiós per a l’aprenentatge l’ús de les TIC en les assignatures i l’equipament informàtic de les aules. Per tant, el que marca la diferència respecte a altres centres és la informatització del recinte. I, com no, la gran professionalitat d’alguns professors que m’han format. Pau Folqué Múrria

LO BasquEt

34


S T O P

L’Orquestra “STOP” és una agrupació musical sense afany de lucre, formada per alumnes de l’Institut Roquetes. Al llarg de la seva història, ha anat variant la quantitat de components: curs 2005-2006, 30 alumnes; curs 2006-2007, 60 alumnes; curs 2007-2008, 95 alumnes; curs 2008-2009, 120 alumnes; i curs 2009/2010, 115 alumnes. Fa cinc cursos, es va proposar als alumnes i al centre la creació d’aquesta orquestra. La finalitat era, i és, fer que els alumnes creïn i interpretin música d’una forma significativa. Aquest projecte crea una gran motivació entre els alumnes que il—lusiona, entreté, ensenya, fa sentir els alumnes com a actors, músics i, en definitiva, protagonistes d’una activitat cultural única en les seves vides. Al mateix temps, implica mares i pares en el treball que es duu a terme a l’institut. Aquesta agrupació està formada tant per músics que estudien al conservatori com per alumnes que només han estudiat música a primària o al mateix institut. Els instruments que utilitzem són molt variats, (flautes dolces, triangles, metal—lòfons, clarinets, pianos, flautes travesseres, instruments de percussió, etc.). El repertori que interpretem és molt variat: arranjaments de versions originals com Braveheart, El senyor dels anells, Piratas del Caribe, Wonderfull life, I Want to Break Free (AUON), Bring me to life, d’Evanescence... El nostre projecte és consolidar aquesta formació i donar-li un gran impuls dins i fora de Catalunya; per aquest motiu, aquest curs hem continuat amb la dinàmica d'altres anys i hem dut a terme nombroses activitats com ara un campus musical, al càmping AUBE, concerts a l'illa de Tenerife, concert a la Fira Literària de Jesús, trobada musical dels instituts de les Terres de l'Ebre al Felip Pedrell, actuació a les Jornades Mediambientals de l'Institut Roquetes, actuació a Sant Jordi commemorant el dia del llibre, concert a la fira de Benifallet, actuació a final de curs i entrega d'orles, concert a festes de Roquetes... L'experiència de tota aquesta activitat musical és molt positiva. El curs vinent continuarà... Orquestra STOP

LO BasquEt

35


Generació Web 2.0 Els alumnes de l’alternativa a la religió, de 4t curs d’ESO, Generació Web 2.0, hem escrit la nostra primera novel—la. Tot seguit us oferim un tastet del principi d’aquestes històries.

Estoy en mi casa, vestida y pintada. Ya he hecho la bolsa con lo que creo que voy a necesitar para pasar la noche; he metido el neceser, ropa de recambio, chaquetas, la cámara, el cargador de la cámara y comida. Han llamado al timbre, miro por la ventana; es Didac, un chico con el que tenemos muy buena relación últimamente. Se lleva bien conmigo y nos lo contamos todo. Sí, efectivamente, es uno de mis mejores amigos. Cojo todas las bolsas, el saco de dormir, la esterilla... Bajo a la calle y me subo a su moto de Cross, azul y blanca. Nos vamos a la plaza donde pasamos la mayoría de las tardes. Ya que es viernes, hasta las cinco y media no salen de inglés los que van a la Academia, así que al llegar tan sólo están Guillem, Goldero y Jaume. Tània Tomàs

13 de novembre del 2009. Les quatre i mitja en el rellotge del meu mòbil, és a dir, les quatre i vint-i-cinc a l’hora del rellotge de la cuina, que és el que va a l’hora real. El meu sempre me l’avanço cinc minuts, si no, sempre faig tard a tot arreu. Sóc poc puntual. Resumint, sóc dona i, a més a més, adolescent. Sóc a casa acabant d’arreglar-me. L’Andreu m’ha trucat fa mitja hora. Com cada divendres, puja de la Ràpita per fer-me la visita. No tinc pensat currar-m’ho molt. El temps és just i, a més, li tinc tota la confiança del món. Per això no m’importa que em vegi sense pintar i amb el serrell cap atràs. Ja són les cinc de l’hora del rellotge del menjador. Al final m’he fet la ratlla als ulls com sempre i m’he refet el serrell amb el secador. Faig cinc minuts tard, però no em preocupa, ja que està acostumat a esperar-se. Lo tinc manejao. Clàudia Giménez

¿Por qué tus labios dejaron de rozar los míos? ¿Por qué tus brazos se alejaron de los míos? ¿Por qué ya no podía ver tus ojos azules cristalinos color agua mezclado de aire? Mis lágrimas habían invadido mi corazón. Mis suspiros inundaron mis pulmones, mi respiración era discontinua, imperfecta, y lo único que mis ojos sabían hacer era soltar lágrimas, una tras otra. La tarde se aposentaba en nuestras cabezas, cuando tú me diste la maldita noticia de unas nuevas lágrimas para mí: te trasladabas lejos, demasiado lejos para poder vernos los fines de semana. Sólo el teléfono podría salvar nuestra relación, porque sabíamos que aunque nuestro amor era más grande que el mar, que el sol, sabíamos perfectamente que volveríamos a enamorarnos de diferentes personas, aunque nuestros corazones se seguirían amando. Nuestros corazones nunca volverían a estar juntos en mucho tiempo, nuestras almas se recordarían, pero nunca más volverían a sentir un amor más inmenso que el que habíamos sentido anteriormente. Cristina Monforte

LO BasquEt

36


Generació Web 2.0 En una petita vila de la Xina, New Xinatown, situada al sud d’aquest país, viu un noi, com diu la seva mare, inútil i despistat, anomenat Chin Champú. Chin Champú és un noi baix i corpulent, amb el pèl curt i de color negre, ulls petits i allargats, de color marró. Té la cara rodona, i acostuma a portar una gorra que es va comprar a Itàlia un dia que hi va anar de viatge. Té la pell esgrogueïda, però se li ha anat dissimulant amb tots els anys que porta fent petits treballs per al poble. És un noi alegre i extravertit, però massa somiador i fantasiós per a la edat que té. El seu problema és que res li surt bé; per això li diuen que és un inútil. Li agrada molt el Manga, en especial Doraemon i Bola de Drac. Té un gos que li va regalar el seu oncle, una de les persones que més aprecia del món. Es diu Mutovo, un gos sense raça, amb bastants anys, de color marró i amb taques negres. Quan Chin s’avorreix, se’n va a passejar amb ell i es diverteix molt, quasi tant com jugant a la nova PQP, una molt bona imitació de la PSP. Josep Martí

La camiseta suada, la cara plena de fang, els pantalons estripats, un tall a la mà... Així és com més ben parat pots sortir d’una volta d’entrenament. Sóc un soldat dels EUA. He estat entrenat per a obeir, per a no sentir el dolor, per a callar, per a dormir 10 minuts al dia, per a ser fred i calculador, per a no sentir pena ni ràbia ni enyorança, per a aguantar dures jornades sota el sol, per a no acovardir-me mai, per a no tenir remordiment; en definitiva, estic entrenat per a matar. Des de ben petit, m’han agradat els soldats. Jugava sovint amb les figures de soldats, fent lluitar els de color gris contra els verds, amb els tancs de combat, els avions, els helicòpters, els cotxes de transport, les tendes i els campaments. El meu avi va combatre a la Segona Guerra Mundial. Era pilot d’avió. En un assalt a la seva base, fou atrapat pels nazis d’Adolf Hitler. Des de llavors, no en vam tornar a saber res més . Quan ja era una mica més gran, vaig començar a obsessionar-me amb les pel—lícules bèl—liques. M’agradava veure com la tropa americana destrossava la russa. No sé per què els russos sempre eren els dolents, encara que com a bon americà, a mi ja m’estava bé. Pol Cid Als disset anys, la vida em va canviar per sempre. Quan dic això, molta gent em mira estranyada. Deuen pensar que estic boja, però és veritat. D’altres es queden pensant què va poder passar-me, però jo no em prenc la molèstia d’explicar-los-ho. Ara, quan hi penso i em vénen al cap tots aquells records magnífics, se m’omplen els ulls de llàgrimes, però no ploro. No ploro perquè vaig ser feliç, molt feliç. De fet encara ho sóc, tot i que em falta alguna cosa. La meva història és una història rara; potser una d’aquelles històries que penses que només poden ocórrer en els contes de princeses que t’expliquen quan ets petit. Però no heu tingut mai aquella sensació d’enamorar-vos d’algú encara que sabeu que és impossible? Eva Forcadell

LO BasquEt

37


Generació Web 2.0 Hola! Em dic Mark, i vaig a explicar la meva història, és a dir, la meva vida. No és que hagi tingut molt bona infància, tot el contrari, els meus pares es van divorciar quan jo tenia set anys. També tenia un germà de deu i una germana de catorze, que es deia Marta. Ella va morir d'un accident de moto poc després del divorci dels meus pares. Així que només érem el meu germà Germán i jo (Mark). Jo era un noi molt tímid i poc sociable però, a mesura que anava madurant, anava canviant el meu caràcter. La vida em va anar ensenyant a ser fort. En vaig passar de tots els colors, i això em va ajudar a ser més valent i més espavilat. Els meus pares eren tots dos alcohòlics, cosa que propicià que no fossin uns bons pares. El meu germà i jo vivíem amb la nostra mare, encara que vam haver d’espavilar-nos sols ben aviat perquè ella va morir a causa de la seva addicció alcohòlica. Eric Hernández

LO BasquEt

38


Otro final para La papelera de Luis Mateo Díez Por lo menos había visto a siete u ocho personas, ninguna de ellas con aspecto de mendigo, meter la mano en la papelera que estaba adosada a una farola cercana al aparcamiento donde todas las mañanas dejaba mi coche. Era un suceso trivial que me creaba cierta animadversión, porque es difícil sustraerse a la penosa imagen de ese vicio de urracas, sobre todo si se piensa en las sucias sorpresas que la papelera podía albergar. Que yo pudiera verme tentado de caer en esa indigna manía era algo inconcebible, pero aquella mañana, tras la tremenda discusión que por la noche había tenido con mi mujer, y que era la causa de no haber pegado ojo, aparqué como siempre el coche y al caminar hacia mi oficina la papelera me atrajo como un imán absurdo y, sin disimular apenas ante la posibilidad de algún observador inadvertido, metí en ella la mano, con la misma torpe decisión con que se lo había visto hacer a aquellos penosos rastreadores que me habían precedido. Decir que así cambió mi vida es probablemente una exageración, porque la vida es algo más que la materia que la sostiene y que las soluciones que hemos arbitrado para sobrellevarla. La vida es, antes que nada y en mi modesta opinión, el sentimiento de lo que somos más que la evaluación de lo que tenemos. Pero sí debo confesar que muchas cosas de mi existencia tomaron otro derrotero… Porque en ese momento llegó un hombre vestido de negro, con un sombrero del mismo color, gafas oscuras y una corbata muy llamativa, comparada con el resto de su vestimenta. Se acercó y me dijo: -¿Se le ha perdido algo, caballero?

Me quedé pensando un momento y al final respondí de forma temblorosa: - Sí. Así fue como aquel hombre empezó a buscar conmigo sin hacer ninguna otra pregunta. Intenté convencerle de que no era necesario, pero él no me hizo caso. Yo, a medida que iban pasando los minutos, me preocupaba más porque no sabría qué decirle cuando terminásemos y descubriese que le había mentido y se había ensuciado el traje para nada. Un traje que me fijé en que era de marca, con aquella corbata tan hortera… Aunque, por cierto, estaba mejor así. Pero la caprichosa Fortuna parecía estar de mi lado porque en el fondo de aquel receptáculo sucio, asqueroso e indigno descubrí lo que parecía ser una pluma estilográfica bastante antigua con unos grabados hechos a mano, por lo que supuse que era de un gran valor y, sin pensarlo, la cogí y se la mostré a mi acompañante. Sin embargo, él quedó horrorizado al ver que se trataba en realidad de la navaja sangrienta usada en el asesinato de un guardia de seguridad ocurrido unos días antes, durante el atraco a un banco perpetrado por una banda mafiosa. Un atraco en el que ese hombre estuvo como rehén. Finalmente, la policía me detuvo y, aunque cogieron a varios miembros de aquella banda criminal, nunca atraparon al asesino. Por ese motivo cuento la historia del peor día de mi vida desde mi nueva casa, la celda número ochenta y siete de la cárcel en la que estoy. El mismo número que llevaba aquella sucia y asquerosa papelera. Sergi Fernández

LO BasquEt

39


Otro final para La lengua de las mariposas de Manuel Rivas

Más de veinte años sin oír hablar gallego y sin pisar Galicia... Eso pensé el día que volví a mi tierra natal. Apenas pasaban quince minutos desde que había bajado del Nueva Princesa procedente de América y ya tenía ganas de pasearme por la alameda de nuevo, otra vez... Lo deseaba tanto... Una vez terminado el colegio, mis padres, viendo las aptitudes que tenía para la música, y en especial para el piano, decidieron enviarme a una escuela de música de Berkeley (California), donde me esperaba mi tío Antonio. Mejoré con el piano, crecí y empecé a trabajar como músico. También estuve dos meses carteándome con el maestro, el señor Gregorio. Sí, tan solo dos meses... porque sin ton ni son dejaron de llegarme cartas. Yo no me preocupé demasiado, ya que cuando se lo pregunté a mis padres me contestaron que Don Gregorio se había ido del pueblo, a vivir con un familiar. Me extrañó, porque que yo recordara, su mujer había muerto cuando era aún muy joven y nunca me habló de ningún ser cercano que no fuera ella, pero pronto no pensé más en ello.

Llegué a Galicia y antes de ir a mi casa compré una moto en la ciudad. Me había transformado en un indiano desde el momento en que pisé tierra firme. Al llegar al viejo pueblo, los niños perseguían con alegría los surcos que mi moto en marcha dejaba por el suelo, como si fuera una novedad para ellos. En mi pueblo, había poca gente con motos todavía. Aparqué el aparato enfrente de mi antigua casa y antes de que pudiera pulsar el timbre, mi madre salió disparada como un torpedo hacia mí dándome besos y abrazos, como si hubiera estado mil años sin verme la cara, como si no nos hubiéramos mandado cartas, como si nunca hubiéramos hablado por teléfono. Mi padre, sin embargo, permaneció en el sofá, con el puro encendido y leyendo el diario local. Mi padre estaba deprimido. Ésa era una de las razones por las que yo había vuelto. El ejército de Franco había ganado la guerra y los rojos en secreto como mi padre no podían seguir sus ideales ni principios, porque tenían familias a las que mantener y no podían permitirse derramar una sola gota de sangre.

LO BasquEt

40


Otro final para La lengua de las mariposas de Manuel Rivas Me dirigí a mi antiguo cuarto, y vi la cama cuatro veces más pequeña que antes. Durante cinco minutos, me tumbé en ella para recordar lo maravilloso que había sido mi último año allí, antes de mi partida, y lo feliz que era jugando con mis amigos, paseando con Aurora y, cómo no, manteniendo largas conversaciones con el maestro. Don Gregorio, mi maestro... Cuando despejé la cabeza, me levanté y divisé un gran sobre encima de la mesita de noche. “Para Moncho” decía. Hoy, día 19 de septiembre, querido Moncho, ya no vas a estar aquí. No vas a pasar más tiempo junto a mí, ya no vamos a volver a tener nuestras largas conversaciones sobre lo que nos gustaría hacer, no vamos a mirar por el microscopio, y yo no voy a poder volver a revolverte el pelo cuando te vea, ni a comer una deliciosa merienda hecha por tu madre. Pero hay algo, Moncho, hay algo que siempre... mejor dicho, que nunca jamás debes olvidar, por favor, nunca. Porque cuando leas esta carta, seguramente ya no estaré aquí. Nunca jamás en tu vida aceptes los prejuicios de las tiranías, y nunca hagas aquello que consideres inaceptable, ya que sólo vivir por lo que uno quiere es vivir de verdad. Pensarás: ¿Por qué este viejo no me lo dice cuando vaya a buscarle esta tarde? Pues porque Moncho, cuando tú vuelvas de América, convertido en un gran músico (algo de lo que estoy plenamente seguro) yo.... hará tiempo que no me pasearé por la alameda.

España, lo haré, por ti, por mi... ¡ah! y por los tilonorrincos. Lo haré por lo que he estado luchando en secreto todo este tiempo: por ti, por Roque, por Aurora, por toda tu generación, y para que las que están por venir puedan ser libres de verdad en este país, como me habría gustado a mí, junto con mi mujer. Varias lágrimas empezaron a derramarse por mi cara. Seguí leyendo. Pero soy viejo, lo sé, probablemente, cuando despierte, habré muerto...

y mañana, el bosque

¡Cómo habían osado escondérmelo a pesar de mis preguntas...! Rompí la vitrina de trofeos de mi hermano del arrebato y entonces, tirada por el suelo, vi una caja, una pequeña caja de madera. La abrí y vi que dentro había un pequeño microscopio junto a una nota. En ella ponía: Que no podamos ver nunca juntos por el microscopio no significa que tú no puedas. Ahora, cuando mires las mariposas, piensa que este viejo que te escribe siempre estará contigo, vayas donde vayas y estés donde estés... Entonces corrí hacia la alameda como hacía antes cuando niño, y allí, donde todo el bosque pudiera escucharme, grité. Grité como nunca había gritado.

Hoy, Moncho, he decidido que voy a luchar por lo que creo que es justo y voy a presentarme voluntario ante las autoridades locales. Si mi muerte instantánea ha de servir para que la gente se dé cuenta del montón de injusticias que estamos pasando en Gemma Ibáñez Canalda

LO BasquEt

41


L’ambient que es viu en una biblioteca En creuar la porta, notes l’olor característica de la biblioteca: una olor ni de paper ni de persones. Des del primer moment, penses que t’has equivocat de lloc. Hi ha molta gent fent cua davant d’un mostrador, la qual cosa et recorda la cua d’un supermercat. També pots observar les bibliotecàries estressades que no paren de mirar el rellotge i que intenten explicar als ciutadans que no poden prestar més llibres perquè encara n’han de tornar dotze. A la dreta, trobes la típica mare que s’espera i que porta en una mà quatre contes de Winnie the Poo i, a l’altra, dues novel—les d’amor de la Barbara Wood. Amb la seva cara fa, demostra que aquesta no és la vida que s’esperava després de casada.

Un cop deixes al darrere els pensionistes que llegeixen els diaris esportius i pregunten si tenen premsa gratuïta per poder-se-la endur, passes a la zona que podem anomenar pròpiament biblioteca. Entre prestatgeries farcides de llibres i taules amb ordinadors, la meitat dels quals no funcionen, s’hi veu una estranya simbiosi formada per gent que sap fer servir el catàleg i no sap trobar els llibres i gent que sap trobar els llibres, però no sap fer servir el catàleg. Encara que sembli estrany, hi ha gent que hi treballa. De seguida, s’hi poden distingir dos tipus de treballadors: els que tenen algun cabell blanc, amb quatre llibres sobre la taula, una llibreta i un bolígraf; els

altres són els que viuen de la wifi, que ofereix gratuïtament la biblioteca, amb un llibre d’ESO i una pàgina de la Viquipèdia oberta a l’ordinador. Hi ha el típic estratega que ocupa la zona situada entre la secció de còmics i la de devedés. Solen ser adolescents amb acne que esperen el moment just. Miren el seu rellotge digital. Veuen que s’aproximen les 11 del matí. És l’hora clau. Què passa a l’hora clau? De cop, se sent cloc, cloc, cloc. De seguida identifiquen aquell soroll. Prové d’unes sabates de taló seguides d’unes cames molt llargues i una faldilla molt curta. És la “xica Apple”. Per sota del seu top, molt suggerent, en sobresurten els cables de l’auricular de l’Iphone mentre que, a l’altra mà, sosté el seu Macbook. Arriba amb les seves amigues, com si es tractés d’una passarel— la, i es dirigeixen a la taula del centre, on es deixen veure, encara que no ho vulguin aparentar. Amb una certa elegància, apaguen el reproductor de música, posen en silenci el seu telèfon mòbil i es disposen a obrir l’ordinador portàtil que, a primer cop d’ull, supera els 2500€. Després de veure aquest espectacle, aconsegueixes seure. Ho fas en un lloc prou dolent com perquè no et molestin, i prou a prop d’allò que necessites. Però no tots els dies són bons. De sobte, hi apareix l’amic pesat de classe, que s’asseu al teu costat, et dóna dos copets a l’espatlla i et comença a parlar amb un to de veu inapropiat per a una biblioteca. El cas és que no pots fer-hi res. Et comences a frustrar, mentre assenteixes amb el cap, fent veure que l’escoltes. Per sort, apareix la becària de la biblioteca, un ser estrany que, per 350€ al mes, garanteix ordre a l’edifici i pau als esperits. Fa callar el meu company. Amb cara de gratitud, la miro i li dic: GRÀCIES. Cinta Agramunt Bayerri

LO BasquEt

42


Grafits amatoris pompeians

Grafits amatoris pompeians

Qui no ha anat alguna vegada a algun lavabo públic i ha llegit algun text obscè? Qui no ha dibuixat mai, a les parets de les cases o en algun mur, un cor travessat per una fletxa? Tot això no és nou, perquè a Pompeia, ciutat del sud d’Itàlia, fa uns dos mil anys, ja s’hi feien aquesta mena de pintades i grafits. N’hi ha milers.

Els grafits amorosos són els més abundants. Els pompeians tenien fama de saber gaudir de la vida i dels plaers de l’amor. I el carrer és el missatger de l’amor. Era freqüent la prostitució, cosa que es demostra amb l’existència de nombrosos prostíbuls. Els grafits que s’hi troben informen del nom de la prostituïda o prostituït (generalment d’origen grec) i de les “especialitats” que practicava. Les representacions de penis són molt usuals, així com la de Príap, déu deforme (ja podeu imaginar-vos quina era la seva deformitat).

Avui dia, no està gaire ben vist que la gent pinti les parets... Tanmateix, antigament, era una cosa habitual de fer, sobretot quan s’apropaven les eleccions. Els polítics pagaven o enviaven els seus esclaus a ferlos propaganda política a les parets dels carrers i, si eren principals, encara millor. Allí, trobem milers d’aquestes pintades. El que realment ens interessa, però, són les manifestacions espontànies que la gent feia pels carrers i pels prostíbuls. Erotisme, amor i sexe són els principals temes d’aquests grafits, la majoria dels quals han estat fets per gent de diferents classes socials: soldats que mostraven les seves qualitats eròtiques o habilitats socials; jovenetes i senyores (casades, divorciades o vídues) que sospiraven apassionadament per algun gladiador, com ara Celadus.

Hi ha també alguns grafits que donen consells (No facis de ventre aquí que les ortigues són altes. Si cagues aquí, pobre de tu); d’altres, els més freqüents, són de tipus sexual (Lucilia guanya el pa a costa del seu cos. / Sóc teva per dos asos de bronze. / Gaius Valeri Venust, soldat de la primera cohort pretoriana, Centúria de Rufus, gran follador.) Aquests darrers grafits són els més suaus. Imagineu-vos la resta!!! Si els voleu saber, heu d’aprendre llatí vulgar .

Mingus

LO BasquEt

43


Tarraco viva

Divendres, 28 de maig, vam anar a veure la XII edició de Tarraco Viva, unes jornades de reconstrucció històrica. En primer lloc, vam assistir a una recreació dels munera gladiatoria a càrrec d’una associació professional italiana anomenada ars dimicandi, que reprodueix de manera fidel les diferents modalitats de lluita, i trenca amb algun tòpic de les lluites de gladiadors. També vam veure la representació de la LEGIO VII GEMINA i la cavalleria romana d’un grup alemany, els TIMETROTTER. Tarraco Viva s’ha de viure, s’ha de veure. Ningú pensa que hi pugui venir tanta gent d’arreu del món i d’Espanya. Un grup alemany, La COHORS VII REATORUM, es va sorprendre de l’alta participació ciutadana. Segons les seues paraules, extretes del Diari de Tarragona: “No imaginàvem que hi vingués tanta gent. L’organització és molt bona i és impossible fer-ho millor “ Aquest any, a més, venia, com a invitada d’honor, la Directora dels Museus del Foros Imperials de Roma, Lucrezia Ungaro. Així mateix, hi hagué un acord de col·laboració amb el canal d’història. Tothom pensa que aquesta celebració no pareix una festa moderna sobre el passat romà de Tarraco perquè sembla autèntica per l’espontaneïtat i l’especialització dels grups que hi intervenen. Veieu-ne algunes fotos i aneu-hi algun dia, val la pena! MINGUS

LO BasquEt

44


Cortázar, viejo cronopio Vení a dormir conmigo: no haremos el amor, él nos hará. (Julio Cortázar: Salvo el crepúsculo)

Julio Cortázar (1914-1984) fue maestro de escuela en un pueblo de la Argentina y traductor en París. Amante del jazz, del buen vino y de la literatura, se resistió siempre a la idiotez y a la injusticia. Nunca entendió la repetición de los días, y por eso se dedicó sobre todo a jugar, a hacer reír, a inventar versos, disparates, paradojas, palíndromos y cuentos. Cortázar luchó por encontrar la verdad de la vida y de sí mismo a través de la imaginación, de la amistad y del amor. El amor, esa palabra. A través de sus versos, sus cuentos y sus novelas conocimos un mundo de labios como peces ágiles, de casas tomadas por seres inquietantes, de tablones suspendidos en el vacío que eran la duda o la vida, pero nunca la mesa de oficina. Con él aprendimos a matar hormigas en Roma y a no cantar a Schumann, y menos por la nariz; y con él se nos hizo un nudo en la garganta al saber que el juego infantil de la rayuela no terminaba cuando el participante llegaba, saltito a saltito, hasta el cielo, sino que allí había, como en tantas otras partes, una puerta, quizá la puerta final, para salvarse y empezar de nuevo. En sus libros de relatos, en sus disparatadas Historias de cronopios y de famas, en su alucinante miscelánea La vuelta al día en ochenta mundos, en su casi único libro de poemas, Salvo el crepúsculo, o con más paciencia, en sus originalísimas novelas, el curioso lector podrá encontrar, entre otras cosas curiosas: instrucciones para subir escaleras, autoestopistas que se transforman en ositas cariñosas, amantes que aprenden a compartir (literalmente) sus sueños, gritos en mitad de la noche, peces de colores que recuerdan su pasado humano o personajes tan mágicos como Oliveira, la Maga, Talita, Ossip, Gregorovius, Morelli... toda la caterva marginal y deliciosa de Rayuela, la principal obra de Cortázar. Una novela delirante, que se lee como un juego, de delante a atrás, de lado, a saltos, por partes... y que es todo un mundo. En ella, summa y cumbre de la narrativa cortazariana, podrá el amable lector conocer a Oliveira, el trompetista frustrado, el exiliado del fango y la tristeza porteña que tanto anhelaba el tacto mojado de la Maga, esa loca deliciosa que llamó a su hijito Rocamadour, esa hermosa mujer a la que Oliveira perseguía ciegamente por las riberas del Sena, entre los clochards y los tenderetes de los bouquinistes, y a la que encontraba casi siempre al azar, en mitad de una calle, saltando a la pata coja y empujando la piedrecita hasta el cielo. Como también podrá conocer a todos sus amigos, devotos de Charlie Parker y Duke Ellington, bebedores nostálgicos y bohemios que visitaban y tanto amaban a Morelli, el viejo escritor, enfermo y fracasado, el inventor del “gíglico” y otros lenguajes raros sólo aptos para viajar alrededor de una cama. Morelli: el infatigable defensor de la ternura y la provocación. Y así, quizá, el paciente lector podrá entender la pasión que muchos sentimos por aquel argentino altísimo y dulce, de suave acento francés, traductor de Poe y Yourcenar, y maestro, en el sentido más extenso, de todos los que nunca quisimos ser artistas -esa palabra-, sino sólo lisa y llanamente cronopios.

Francisco de Pedro

LO BasquEt

45


Quin llibre aconsellaries a un amic o amiga? famílies sueques més importants, el contracta i, ajudat per Lisbeth Salander, descobreixen la veritat sobre la desaparició de la neboda de l’empresari, fa quaranta anys. Els dos protagonistes es veuen involucrats en una trama de mentides per part dels membres d’aquesta família, cosa que fa que la resolució del conflicte sigui encara més emocionant i impactant. El que fa que aquesta trilogia sigui tan captivadora i considerada una de les millors del gènere negre d’aquesta dècada, és la capacitat que té l’autor de desenvolupar la corrupció política, l’espionatge industrial, les intrigues familiars i la creació d’uns protagonistes inquietants i sorprenents, entre d’altres coses.

Si hagués d’aconsellar un llibre a algun dels meus amics o amigues, recomanaria la trilogia de Millenium, de Stieg Larsson. Em centraré en el primer de la trilogia, molt conegut, del qual fins i tot se n’ha fet una pel—lícula: Els homes que no estimaven les dones. Per tal de endinsar-nos en la trilogia, us explicaré més o menys l’argument del primer llibre. Els protagonistes són el periodista Mikael Blomkvist, fundador de la revista econòmica Millenium, i Lisbeth Salander, una jove hacker inadaptada socialment, que treballa com a detectiu en una empresa de seguretat. El periodista és condemnat i empresonat per publicar una trama econòmica molt important; abans de complir condemna, però, un dels membres d’una de les

Cal afegir que, personalment, m’agrada el punt de vista des del qual és tractada la dona; per això se l’ha considerat feminista i favorable a la igualtat entre sexes. Ens trobem davant de dones amb criteri propi, amb opinions fermes, amb molta empenta, capaces d’aconseguir el que es proposen sense cap necessitat del sexe masculí, i que lluiten per fer-se un lloc en la societat. També destacaria la capacitat de sorprendre, de l’autor, en les seves trames perquè hi succeeixen fets totalment inesperats. Val a dir que, al llarg de la trilogia, aquesta capacitat sorpresiva disminueix progressivament, ja que es coneix més l’estil de l’autor. Així doncs, recomano la lectura d’aquests llibres perquè, a part de passar-t’ho bé llegint-los, s’adquireixen coneixements sobre temes econòmics, polítics, socials... Definitivament, és una lectura molt enriquidora. Jèssica Lleixà Daga

LO BasquEt

46


La bella i la bèstia Ja asseguts a l’autocar, nosaltres, els de segon, juntament amb els de l’alternativa de primer, vam marxar pels volts de les nou cap a Barcelona. Fou un viatge distret, com tots els viatges amb els companys i, a més, divertit. Passant per la gran Barcelona, exaltats per la gent, pels busos turístics, pels edificis, per l’ambient... vam arribar al Palau de Congressos on hi havia una gran multitud de persones fent cua per entrar-hi. En baixar de l’autocar, vam entrar a la sala. Ens van indicar el lloc, i ens hi vam asseure. Després d’haver escoltat, no sé quantes vegades, l’home que anunciava el temps que faltava per començar l’espectacle, el teló es va aixecar. El musical va començar explicant-nos amb un llibre de contes l’inici de la història de La bella i la bèstia, amb l’acompanyament d’una orquestra que interpretava la mateixa peça de la pel—lícula de Disney, que tots coneixíem, la qual cosa donava la sensació d’estar en un món fantàstic i ple de records d’infantesa. L’obra començava ambientada a l’aldea on vivia la protagonista. L’escenografia canviava molt durant tota l’obra convertint-se en un espectacle vistós, elegant i espectacular. Els efectes especials t’endinsaven en un món de fantasia, llum i color. Com que l’obra era tan llarga, es va fer mitja part, cosa que ens va permetre moure’ns i fer la xerradeta amb els companys. En acabar el descans, es va reemprendre l’obra un altre cop. El desenllaç va ser força emotiu i bonic, amb uns efectes especials i amb un vestuari cada cop més elegant. El ball final de la Bella i la Bèstia fou ben romàntic. Penso que en general l’obra va estar força bé i molt ben coordinada, tot i que el paper de la Bèstia al principi em va decebre perquè és un personatge que té guardades moltes ferides del passat, cosa que li crea una ràbia i una violència desbordants. M’hagués agradat veure una Bèstia imponent, que fes tremolar, en lloc d’una Bèstia més mansa. Val a dir que algun cantant va fallar a l’hora d’entonar. En canvi, l’orquestra va sonar de meravella. L’escenografia estava molt treballada i el vestuari molt aconseguit. En definitiva, em vaig sentir com si estigués mirant la pel—lícula en viu i en directe. En acabar la representació, pujàrem a l’autocar per anar fins al Maremàgnum. Allà ens van donar temps lliure per poder dinar. Molts de nosaltres vam menjar ràpid per poder anar de compres pel centre comercial. Finalment, es va fer l’hora de retrobar-nos tots per pujar a l’autocar que, en un viatge llarg i cansat, ens portà novament a Roquetes.

Laura Fernández Miró

LO BasquEt

47


Matemàtiques divertides Montse Múria us ha seleccionat un seguit d’activitats matemàtiques –extretes del llibre de text de Matemàtiques 1r ESO, de l’editorial Edebé, ISBN 978-84-236-8610-0- que us permetran passar una bona estona, alhora que posaran a prova les vostres capacitats d’observació i concentració, i reforçaran el vostre enginy. Accepteu-ne el repte.

LO BasquEt

48


MatemĂ tiques divertides

SOLUCIONS:

LO BasquEt

49


Expressió co corporal Aquest segon trimestre, en l’assignatura d’Educació Física, hem treballat i conegut l’expressió corporal. La veritat és que sempre que sentia aquestes dues paraules em venien a la ment imatges de persones ballant, movent-se o simplement fent coses rares amb les diferents parts del seu propi cos. Però no. Resulta que darrere d’aquests pensaments meus sobre aquesta temàtica, hi havia tot un món nou per conèixer. I m’ha semblat fabulós. No vull escriure aquestes frases per treure un somriure de satisfacció a la professora i, ni molt menys, ser una alumna “pilota”, però ara sé que amb un gest, un moviment, una carícia, etc., puc transmetre moltíssimes coses. Ara ja no tinc tabús, ni tampoc quasi cap por a l’hora d’haver de moure el meu cos. Gràcies a les sessions realitzades a les hores d’Educació Física,

he sigut capaç

d’alliberar

tensions,

les

les

vergonyes, les pors a fer el ridícul davant els altres... En les classes ballàvem i fèiem expressions una mica peculiars. D’aquesta manera, ja no pensaves en què pensaria el noi més guapo de la classe, ni com et miraria la més “pija”, perquè ells es trobaven en la mateixa situació. A més a més, per grups de set persones, hem hagut de realitzar una

interpretació,

acompanyament

musical,

amb de

l’evolució i l’estat en què vivien els indis fins a l’actualitat. Vam exposar tots els treballs davant els altres. N’hi havia de molts tipus. També vam haver de representar alguna cosa mitjançant el propi cos. Hi havia grups que ho van fer com si fos una obra de teatre; un altre grup ho va representar tot mitjançant el ball i els moviments; una altre, fent una petita presentació de com es vivia en aquells temps, etc. Des d’aquest escrit, m’agradaria felicitar tots els meus companys i les meues companyes per l’excel—lent feina que van fer. Per acabar, i a mena de conclusió, val a dir que no és una pèrdua de temps el fet de treballar l’expressió corporal, tal com jo pensava. És una cosa diferent a totes les activitats físiques que estem acostumats a realitzar. Laura Santamaria Costa

LO BasquEt

50


Body painting de Corine Pérez

Model i maquilladora Corine Perez

El dia 17 de maig, en una jornada que va durar des de les 14h fins a les 18h, vàrem gaudir de la visita d’una de les millors professionals del maquillatge artístic: la senyora Corine Pérez. Va venir a ensenyar-nos la seva manera de treballar les aquarel—les i els aquacolors per fer un Body painting, és a dir, un maquillatge corporal. Va començar explicant-nos una mica la seva trajectòria professional fins arribar al món del maquillatge artístic. Actualment, Corine Pérez té la seva pròpia escola a Barcelona, Stickart studio, on es treballa tot tipus de tècniques professionals de maquillatge. Va començar ensenyant-nos una tècnica que s’aplica en el rostre: la tècnica de difuminar. També vam aprendre com agafar el pinzell i com fer efectes de volum. Va continuar maquillant la zona del pit. Ens va mostrar com aconseguir sobre la pell l’efecte aigua, l’efecte terra i l’efecte roca. Així mateix, aprenguérem a dibuixar-hi una flor, tot donant-li volums i jocs de llum. Finalment, ens va ensenyar els materials necessaris per crear els efectes ja esmentats, dintre dels quals va destacar les esponges i els diferents tipus de teixits. Ens va presentar també els aquacolors en crema, la paleta de pintor i moltes coses més. Rosana Aparicio

LO BasquEt

51


Segon Premi CatalunyaCatalunya- Trofeu Color Art L'Oreal 2009

El Departament d'Imatge Personal i Perruqueria va iniciar, el curs passat, un projecte de col—laboració amb l’empresa L’Oréal . El projecte s’anomenava APRENDER +. Va constar d'unes sessions formatives que l’empresa L’Oréal va realitzar al nostre centre: • Formació tècnica; bases de la colorimetria i les noves tècniques d’aplicació L’Oréal. • Assessoria artística; bases de la perruqueria professional i creativa. • Desenvolupament i gestió; nocions de la gestió del saló de perruqueria. Com a final de projecte, es va realitzar el concurs Color Art, en el qual participaren tots els centres de Catalunya que imparteixen el Cicle Formatiu de Perruqueria. Aquest trofeu té com a objectiu crear una dinàmica professional en l’alumnat. La participació està basada en la presentació de dos treballs: el primer, de moda i tendències (color, tallada i pentinat); el segon, d’expressió artística lliure (recollit, extensions, postissos...). Només poden participar-hi dos alumnes per centre.

Cal valorar molt positivament l'esforç i la preparació de l'alumnat participant i del professorat. D’entrada, s’ha de tenir en compte que el fet de prendre part en un concurs d’aquestes característiques ja és tot un èxit, tot sabent que el nostre Departament fa poc temps que està en funcionament.

LO BasquEt

52


Segon Premi CatalunyaCatalunya- Trofeu Color Art L'Oreal 2009 Però l'alegria més gran encara estava per esclatar. Va ser quan, en llegir el veredicte del concurs, van pronunciar el nom de l’IES Roquetes com a segon classificat. Tot l'alumnat cridava d'alegria. El professorat, també. Fou una experiència inoblidable, i gairebé irrepetible, que recordarem sempre. L’alumna guanyadora de moda i tendència fou Marta Blanco Bort, i la guanyadora d'expressió artística lliure, Fara Bové Torres. El professorat encarregat de dirigir i assessorar els treballs va ser Lluïsa Batalla Segovia i Paco Vidal Adell; la professora de maquillatge, Maite Vall-llebrera Santesmases. El premi va consistir en un creuer de formació pel Mediterrani amb diferents ponències i ateliers dirigits per professionals de prestigi (Rizos, Cebado i Tony and Guy).

LO BasquEt

53


Sortida a Cosmobellesa

El dia vuit de març, l’alumnat de la família d’Imatge Personal i del Cicle Formatiu de Perruqueria i Estètica Personal Decorativa van desplaçar-se fins al pavelló firal de Barcelona per visitar la Fira de Cosmobellesa, que és la fira més representativa del sector d’Imatge Personal a nivell de Catalunya. S’hi va realitzar un concurs de maquillatge corporal i un concurs d’ungles. A banda d’això, també hi havia totes les cases comercials del sector amb els seus estants i les últimes novetats en aquest camp. Les alumnes hi varen realitzar les activitats preparades per a aquesta sortida i, posteriorment, vàrem poder adquirir alguns productes o materials a preu de fira. La sortida va ser força interessant, encara que no ens hi va acompanyar el temps perquè hi va caure una bona nevada. Àngels Martí i Carme Baró

LO BasquEt

54


El CF Estètica Personal Decorativa , a la ràdio

El dia 7 d'abril, Francesc Benet, director de l’institut, la professora tècnica, Àngels Martí, i la tutora i professora tècnica Carme Baró, a més de les alumnes Mireia Dauden i Sònia Miralles, van ser els protagonistes de La tertúlia, programa que emet setmanalment Antena Caro, la ràdio local de Roquetes. En aquest programa es va parlar de tot el procés per ubicar el nou Cicle Formatiu d’Imatge Personal i d’Estètica Personal Decorativa. Francesc Benet va exposar com havia anat tot el procés d’instauració d’aquest cicle. Seguidament, les professores van explicar el funcionament del cicle i de les competències professionals. Finalment, les alumnes van explicar la seva experiència personal i van animar els possibles nous estudiants d’aquests cicles. També van comunicar als oients l’ampli ventall de serveis estètics que s’ofereix des de l’institut i l’horari d’atenció al públic. Com a cloenda de l’emissió, es va fer una falca publicitària i es va recordar les dades de preinscripció dels cicles formatius i de matriculació de cara al curs vinent. Si voleu escoltar aquest programa, ho podeu fer a través del següent enllaç:

http://www.antenacaro.cat/share/share_audios.php?id_audio=590

LO BasquEt

55


LO BASQUET 7  

Revista de l'Institut Roquetes

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you