40 anys. 1975-2015
19
en la depressió més absoluta amb els poemes per després d’una guerra, per continuar ensorrats amb el diari d’una dona boja i amb les cartes a Michael, enmig d’un cementiri ple de roses; però vet aquí que esperant un senyor anomenat Godot quasi ens morim de riure amb un mut anomenat Fermí; i el Museu del Prado vam visitar, però millor que no en parlem; així que per mirar d’arranjar-ho vam tornar Juntos hacia la eternidad; i com que no n’hi ha dues sense tres, Bodas de sangre també es va fer; més tard vam anar cap a l’est, per trobar-nos amb el Mishima, i després cap el nord, on vam conèixer finalment la nostra Senyoreta Júlia, i cap el sud, a veure un xicot anomenat Cernuda tot ple de desig; per acabar a la platja dels carrabiners menjant ronyons amb el Dionysos, tot abans que el Gibert ens tornés a explicar el seu viatge cap a Ítaca. I Jean Cocteau va dir: “Mira’t al mirall tots els dies de la teva vida i veuràs la mort treballant”. I cada nit em miro al mirall per lluitar contra aquesta petita mort de cada dia, aquesta mort feta de desengany, desídia, paternalisme, de por, d’enveja i de fracàs, de feblesa, de no saber posar els collons sobre la taula i de dir: Ja n’hi ha prou! Ja n’estic fart, d’aquesta mort petita, miserable, d’aquesta mort que és sobretot ignorància, ignorància enorme que ens vol ofegar, que ens vol fer mal, que ens fa mal, que ens vol anul·lar. Mai no podrà amb mi, amb tu, amb nosaltres, si ens mantenim ferms, nus i valents, i sobretot contents, molt contents, hem de riure, riure, riure. “Quan la raça humana en la seva totalitat se senti sacsejada per una rialla enorme, una rialla tan dura que faci mal, serà que haurem trobat el bon camí. Llavors ningú no podrà convèncer ningú perquè prengui el fusell i vagi a matar l’enemic”, va cridar l’Henry Miller. L’esforç de tots aquests anys no ha estat en va. I em sento orgullós de tot el que he fet durant aquests 10 anys. I em sento orgullós de tots vosaltres, i us heu de sentir orgullosos tots vosaltres, que heu treballat de ferm, que heu donat o que doneu part de la vostra vida, del vostre alè, de la vostra meravellosa suor (“si no sues, no treballes”) per produir el màgic i misteriós món del teatre. Aquesta cosa tan feble, tan pobra, tan senzilla, que és el teatre. Gràcies. “Cal aturar algunes coses per començar-ne unes altres. De la mateixa manera la vida del teatre s’ha de d’aturar per continuar vivint. De la mateixa manera ha d’acabar per començar”, ens va dir Julien Beck. I ara començarem de nou. “La vida és la farsa a dur entre tots”, Rimbaud