Page 1


Llibres editats per

Any 2011

Any 2012

Any 2013

Any 2014 TEATRE

KADDISH

40 anys 1975 2015

Any 2015

SERGI OLIV

ERA

EL PRATATGE MUSICAL UN VI al

erna ica mod 1-2015) La mdeúsLlobregat (196 Prat

Any 2016

Núria Abelló Sala (Barcelona, 1962): És Enginyera Tècnica Agrícola (ESAB-UPC, 1983) i Llicenciada en Investigació i Tècniques de Mercat (UOC, 2010). Des del 1987 viu al Prat de Llobregat, des d’on sempre ha intentat equilibrar les seves inquietuds professionals, familiars i personals. Entre aquestes últimes, destaca la seva afició per l’escriptura. Ha participat en diferents certàmens literaris de narrativa curta i poesia, quedant finalista en diverses ocasions. Té tres contes publicats: L’Oblada (Port d’Aiguadolç, 2000); El dia que van morir els plàtans (TINET-Tarragona, 2001), i Un gintònic, si us plau (Tamariu, 2014); i també alguns poemes al Calendari del Pagès 1983 i a La Vanguardia (e-poemes 2003, 2004 i 2008). Des del 2011 participa en diferents tallers d’escriptura creativa i forma part de la Junta de l’Associació d’escriptors del Prat de Llobregat, tintablava. Pagesos i pageses del Prat és el seu primer llibre, fruit de la integració dels seus afectes entorn el món agrícola, la investigació social i l’escriptura. Una escriptura entesa no sols com a eina de divulgació i comunicació, sinó també (i sobretot) com a mitjà de transmissió de vivències i sentiments.

www.rubricaeditorial.cat


Mapa dels terrenys agrícoles del Prat durant la dècada de 1920


NÚRIA ABELLÓ

Pagesos i Pageses del Prat Arrels i vivències

RÚBRICA EDITORIAL


Edició promoguda per l’ Associació d’escriptors del Prat tintablava

© Tintablava © Núria Abelló © Fotografies: Quim Torrent i/o arxius familiars dels entrevistats © Dibuix portada i contraportada: Anna Colominas Revisió lingüística i literària: Joan Puig Malet Dipòsit Legal: B7520-2017 ISBN: 978-84-96986-88-6 Primera edició: Març del 2017 Segona edició: Abril del 2017

C. Castella, 27-30 · T. 93 379 38 08 08820 El Prat de Llobregat, Catalunya rubricaeditorial@rubricaeditorial.com www.rubricaeditorial.cat


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

ÍNDEX

Pròleg: El cultiu de la terra: històries i vida. Vicenç Tierra................................. 7 Agraïments....................................................................................................................................11 Introducció....................................................................................................................................15 Arrels i vivències · Núria Montané, la senyora Nuri, de Cal Bitxuelo.........................................19 · Enric Pi, el Costelleta, de Ca l’Enric del Costelleta........................................27 · Josep Comas, de Can Comas, i Conxita Pejoan, de Cal Xagó...............35 · Jaume Colominas, el Met, de Cal Met de la Torrera, i Conxita Nolla, de Cal Pepet Islenyo....................................................................43 · Josep Pugès, el Dr. Pugès, de Cal Nofre...............................................................51 · Marcel·lí Codina, el Marcelino, de Cal Company, i Nuria Mata, de Cal Nofre..........................................................................................59 · Valentina Guisado, la Valentina, de Cal Mià.....................................................67 · Guillermo Company, l’Americano, de Ca l’Americano, i M. Rosa González.............................................................75 · Montserrat, Lola i M. Teresa Malet, cosines, de Ca l’Hereu Malet...... 83 · Jaume Petit, el Nyepa, de Cal Nyepa, i Núria Pejoan, de Cal Daniel.....................................................................................91 · Núria Calvó, vídua d’en Pere Puig (+), de Cal Pere del Joan Pau............101 · Montserrat Peris, vídua del Pepet Oliva (+), de Ca l’Isidre del Fernando......................................................................................... 109 · Joan Pujals, el Senyoret, de Cal Senyoret, i Pepeta Ribas, de Cal Leandret............................................................................. 117 · Jaume Ribas, de Cal Met Natrus, i M. Àngels Portillo, de Cal Misses....................................................................................................................... 125 · Joan Ribas, de Cal Natrus, president de la Cooperativa Agrícola del Prat................................................................................................................ 133 Glossari.......................................................................................................................................... 141 Annex: Croquis ubicació masies................................................................................. 149

7


8

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

9

PRÒLEG

El cultiu de la terra: històries i vida De vegades potser parem massa atenció quan ens diuen que no cal mirar enrere, que sempre s’ha de mirar endavant, que del passat no es viu i que el que ens ha de donar empenta i motius és el present cap al futur. Però jo també us faria veure que la saba que nodreix i fa créixer els arbres ve des de les arrels i mal faríem de no prendre exemples dels d’abans per tirar amb força endavant. Avui en dia, a aquesta saba se l’anomena la “memòria històrica”, que ens ensenya a llegir la vida, a comprendre la seva textura tan complexa, a analitzar les coses amb profunditat i, també, igualment, a interpretar els matisos i les subtileses -i fins i tot els silencis- de la veu dels que ens han precedit o dels que varen encetar el camí abans que nosaltres. Aquest llibre que teniu al davant és com una narració adverbial: un presentador o narrador (en aquest cas, l’autora, la Núria Abelló) ens agafa de la mà i amb els protagonistes ens va conduint pels camins fresats i acorronats de la part més propera de la nostra història; i fem el recorregut i ens van explicant el què, l’on, el com, el perquè, el quan i el quant de les històries de la història, que no són altra cosa que les seves vides. I amb aquests relats, els lectors ens amararem d’emocions, emocions alienes que seran una teràpia per als nostres sentits, la nostra memòria i la qualificació dels nostres valors. Per això, l’anamnesi dels nostres pagesos i les nostres pageses amb la juxtaposició en la immediatesa del dia a dia tan vibrant dels nostres temps d’avui, és per als sentiments un component imprescindible de la nostra trajectòria. I amb totes les vivències i savieses dels protagonistes anirem sabent com damunt de la geografia del nostre delta, de la nostra fèrtil i generosa terra, ens trobem fil per randa el nostre passat agrícola: llaurar, plantar, regar -de nit-, collir i anar al Born a vendre. Els productes de la terra són d’allò més deliciós: bledes, carxofes, coliflors, enciams, escaroles, espinacs, faves, melons, mongetes, mongetes tendres, patates, pebrots i tomàquets (preciosos, vermells, macos, molsuts). Tot i que realment la carxofa i el meló en són les estrelles: la carxofa perquè permet fer-la bullida, fregida,


10

Núria Abelló

al forn o amb truita; el meló perquè per fer-ne al Prat es feia servir sorra i, així, si feia sol, s’escalfaven i sortien més primerencs i més dolços. Sense ometre la menció de la cria del pollastre Raça Prat -molt lligat a la pagesia pratenca-, pollastre salvatge, fort, altiu, preciós, bonic i senyorial, una icona en definitiva. També ens adonarem d’algunes singularitats de la vida dels pagesos. Com per exemple, que les festes grans eren Nadal, la Festa Major i algun Sant insigne de la família; la resta de l’any, treballar molt, treballar de valent. Com per exemple, que l’àpat més abundant del dia era el sopar, donat que el que sobrava s’utilitzava per a l’esmorzar del dia següent. Com per exemple, el protocol de la neteja de la masia: els divendres, neteja a fons de la part de dalt (habitacions i bany), mentre que els dissabtes es feia tota la part de baix (cuina i menjador). Les dones cuidaven de la neteja però al mateix temps també del bestiar, de l’aviram, de rentar la robar i de fer els dinars (Déu n’hi do!). Com per exemple, que una palmera plantada davant d’una masia era senyal i símbol d’hospitalitat. Com per exemple, que les masies eren autosuficients quant a la supervivència: es feien el pa, les conserves, les melmelades, la tupina i el sabó per rentar la roba. Cal fer esment de la revolució que va significar per a l’agricultura i la pagesia pratenques la invenció i la construcció d’una màquina de sembrar mongetes, un avenç molt gran, ja que abans se sembraven a mà, ajupits i solc a solc. I no cal dir, així mateix, el canvi de paisatge brutal que la nostra ciutat ha sofert en els darrers 50 o 60 anys (i és que, per exemple, a l’any 1950 al Prat hi havia 600 pagesos, quan ara no s’arriba a la cinquantena). Podrem adonar-nos també, amb les explicacions que els nostres protagonistes ens manifesten, que entre els pocs pagesos que avui treballen les terres que les infraestructures han deixat per poder conrear, cal que trobin l’equilibri ecològic en el control de les plagues, ja que en aquest aspecte és necessari el compliment de nombroses normatives comunitàries; moltes vegades això fa insostenible econòmicament un determinat cultiu. Perquè, per una altra banda, no ens enganyem, la producció ecològica no deixa de ser una utopia per poder ser sostenible a nivell petit; potser sí que és sostenible en grans dimensions de cultiu i amb finalitats socials, que, és clar, també en calen. De forma coral, tots els nostres pagesos i totes les nostres pageses han donat de manera clara testimoni d’una filosofia de vida. I així els ho han fet saber als seus fills, als seus nets i a les generacions que han de venir perquè, sobretot, així ho creuen fermament: estudiar, treballar, saber aprofitar el valor de les coses, el valor de la vida, el valor de la família, ser persones obertes, persones simpàtiques, que tractin bé la gent, que no siguin mal vistos, que siguin solidaris amb els que ho necessiten.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

11

Una frase punyent ens ha deixat un dels protagonistes; una frase que vol dir un pensament, que vol dir una manera de fer, que vol dir una manera de veure la vida: “Per ser pagès: salut, ganes de treballar i diners per perdre”. Com anireu comprovant amb la seva lectura, el llibre té un llenguatge i una estructura que combinen la frescor i l’amenitat amb el rigor, la minuciositat del treball i, fins i tot, l’erudició. Jo ja he provat de fer una frase (i us convido a fer-ho també) amb la terminologia i l’entorn agrícola que el glossari ens posa de manifest: “Després de fresar-lo fa uns dies, avui anem a acorronar el camp en la tartana, que du la vela estesa per protegir-nos del sol i de la qual tiren dues cavalleries. Les sàrries van plenes de tupins que porten a dins prou tupina per poder passar el dia ben alimentats”. Cal que no oblidem, però, que la virtut més agradable i el plaer més virtuós és la gratitud. Aquest reconeixement de tot el que devem als que ens han preparat el camí i als que ens han ajudat a fer el camí, el vull palesar en nom meu i en el nom de l’Associació d’escriptors del Prat “tintablava”. Moltes gràcies a tots els protagonistes i les protagonistes que apareixen en aquest llibre per voler transmetre’ns les seves vivències i les seves històries, que no deixen de ser part de la història de la ciutat del Prat i part de la nostra vida. I igualment moltes gràcies a l’amiga i companya Núria Abelló pel seu bateig literari amb la publicació d’aquest primer llibre, al qual, de ben segur, en seguiran d’altres. Vicenç TIERRA president de “tintablava”


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

13

Agraïments Aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració de moltes persones. A totes elles moltes, moltes gràcies! A en Vicenç Tierra, president de l’Associació d’escriptors del Prat, tintablava, per confiar en mi i donar-me l’oportunitat de publicar aquest llibre; el meu primer llibre! Als meus sogres, en Jaume Colominas, el Met, i la Conxita Nolla, per obrir-me les portes d’aquest món pagès. A tots els entrevistats, amb molt d’afecte, per la confiança que m’han brindat i el temps generós que m’han dedicat: · Núria Montané, la senyora Nuri, de Cal Bitxuelo. · Enric Pi, el Costelleta, de Ca l’Enric del Costelleta. · Josep Comas, de Can Comas, i Conxita Pejoan, de Cal Xagó. · Jaume Colominas, el Met, de Cal Met de la Torrera, i Conxita Nolla, de Cal Pepet Islenyo. · Josep Pugès, el Dr. Pugès, de Cal Nofre. · Marcel·lí Codina, el Marcelino, de Cal Company, i Nuria Mata, de Cal Nofre. · Valentina Guisado, la Valentina, de Cal Mià. · Guillermo Company, l’Americano, de Ca l’Americano, i M. Rosa González. · Montserrat, Lola i M. Teresa Malet, cosines, de Ca l’Hereu Malet. · Jaume Petit, el Nyepa, de Cal Nyepa, i Núria Pejoan, de Cal Daniel. · Núria Calvó, vídua d’en Pere Puig (+), de Cal Pere del Joan Pau. · Montserrat Peris, vídua del Pepet Oliva (+), de Ca l’Isidre del Fernando. · Joan Pujals, el Senyoret, de Cal Senyoret, i Pepeta Ribas, de Cal Leandret. · Jaume Ribas, de Cal Met Natrus, i M. Àngels Portillo, de Cal Misses. · Joan Ribas, de Cal Natrus, president de la Cooperativa Agrícola del Prat.


14

Núria Abelló

A en Quim Torrent, per les inoblidables sessions fotogràfiques i els entranyables retrats que acompanyen cada capítol. A en Joan Puigmalet, per la seva impecable correcció lingüística i literària. A en Mariano Martínez, de Rúbrica Editorial, per l’excel·lència d’aquesta edició. Al meu germà Xavier Abelló, per ubicar les masies en un croquis molt nostàlgic. Al meu home, en Jaume Colominas, i als meus fills Anna i Jordi, per la seva paciència i suport incondicional. I a la meva filla Anna Colominas, de nou, pel seu esperit crític i per captar l’ànima de tot plegat a la portada i la contraportada. Poder compartir aquest llibre amb tots vosaltres és un privilegi difícil d’explicar... Gràcies també per llegir-lo!


Al meu home, Jaume Colominas, i als nostres fills Anna i Jordi, els meus millors mestres.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

17

INTRODUCCIÓ “Hem volgut ser un poble i no ens han deixat. De què serveixen els parracs de l’or si ens prenen l’ànima?” Jaume Codina, del pròleg Masies del Prat Fa temps que tenia el cuquet d’escriure un llibre entorn la vida dels pagesos i pageses del Prat de Llobregat, perquè de tant en tant escoltava històries increïbles que m’obrien la porta a un univers fascinant i desconegut. I sovint em preguntava: “Tot això passava fa quatre dies a tocar d’una gran ciutat com Barcelona?”. “S’hauria de fer saber. Això el jovent ho ha de conèixer” pensava, convençuda que cal preservar la memòria històrica d’un món que ha canviat radicalment aquests darrers anys i que, malgrat tants esforços acumulats, ara penja d’un fil. Tanmateix no volia que fos cap antologia històrica, ni exhaustiva, ni tan sols cap reivindicació, sinó més aviat un recull d’afanys, il·lusions i desil·lusions dels qui van sembrar les arrels del nostre petit lloc al món. Volia anar més enllà de les fotografies antigues en blanc i negre per descobrir quins colors s’hi amagaven darrere i, de retruc, esbrinar la vida que girava i bullia al seu entorn. I en paral·lel, també volia donar veu preferent a les pageses que tan sovint han restat ocultes perquè, lluny dels tòpics, elles han estat el pal de paller de les seves famílies i d’aquesta terra tan difícil i alhora tan fèrtil, que fa pocs anys era el rebost de Barcelona i de bona part d’Europa. Aquesta idea em voltava pel cap, però tan sols era això, una idea; fins que em van oferir la possibilitat de fer el llibre de tintablava 2017 i vaig entendre que era el moment de posar fil a l’agulla. Vaig concretar una proposta, basada en entrevistes vivencials amb representants de quinze nissagues pageses del Prat de diferents procedències sociogeogràfiques,


18

Núria Abelló

que els va agradar. I m’hi vaig engrescar de valent! M’hauria encantat poder abastar més famílies però, ara per ara, això hauria fet inviable aquest projecte i, per tant, sóc conscient que tan sols és un tast, però... quin tast! D’entrada la intenció era escriure una crònica de cada entrevista semiestructurada però, gràcies a la confiança que tothom m’ha ofert i a la complicitat generada, cada entrevista s’ha transformat en una conversa memorable i molt entranyable. Totes se m’han fet curtes, però m’han explicat tantes històries i anècdotes que resumir-les ha esdevingut tot un repte. De totes maneres, per transmetre aquestes vivències, no he volgut seguir cap plantilla, ni cap estructura rígida, però sí un mateix fil conductor, essencialment cronològic, que de ben segur descobrireu en cadascun dels quinze capítols. Com diuen els meus sogres: “Cada casa és un món i cada persona un misteri”. I és ben cert que tothom té una història al darrere... I és tan important aprendre a escoltar! He intentat respectar sempre la seva intimitat, però també he procurat captar i compartir les seves experiències i sensacions úniques i irrepetibles... En aquest sentit he volgut posar en relleu la veu de cada entrevistat i per això he transcrit força fragments entre cometes que, un cop redactat cada capítol, per ser més fidedignes, he validat amb cadascun d’ells i d’elles. Tothom m’ha tractat molt bé i he de dir que ha estat una experiència inoblidable i molt satisfactòria en tots els sentits. A vegades ens pensem que tot és a Google, quan les millors històries les trobem en les persones del nostre entorn i, especialment en la nostra gent gran. Escoltem-los i respectem-los, perquè encara tenen molt a dir. I nosaltres, molt per aprendre! Potser el que més m’ha costat ha estat imaginar-me un paisatge que no vaig conèixer i que en molts casos ara ni tan sols existeix, perquè ha desaparegut del tot, bé sigui per l’ampliació de l’aeroport, pel desviament del riu, per la construcció de carreteres o senzillament per la pressió urbanística... Un territori, amenaçat per terra, mar, aire i riu, que cada cop es va encongint més per donar pas als serveis d’una gran ciutat massa propera, que ha arrasat moltes masies i centenars de mujades a passos de gegant. Diuen que és el preu de l’evolució, però... Quants canvis en tan poc temps! En qualsevol cas, és un fet que per a tots els entrevistats aquest paisatge encara continua ben viu, perquè tothom me n’ha descrit racons insòlits com si els estiguessin veient en aquell precís moment. Parlant amb ells he arribat a enyorar aquest paisatge, a olorar tomàquets i préssecs deliciosos que no he vist mai, i també a tastar increïbles escudelles celestials ara inexistents. De fet, literalment, m’he transportat en el temps al seu petit univers i, fins i tot, he arribat a emocionar-me amb ells! En més d’una ocasió he tingut la sensació que els pagesos treballaven


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

19

més de 24 hores al dia, perquè no sé com s’ho feien per tocar tantes tecles alhora i poder abastar tants camps en el més ampli sentit de la paraula. I he descobert pagesos i pageses que, amb més de 80 anys, tenen una vitalitat i energia que molts joves ja voldrien. Molta feina, molts esforços, molts valors, molta VIDA! Penso que ara, més que mai, cal preservar aquest món, aquest tresor, la poca terra que ens queda, i l’essència dels pagesos i les pageses que l’han treballada, perquè justament són les arrels les que ajuden a fer créixer un país i la seva gent. Diuen que els pagesos del Prat tenen fama d’anar molt a la seva, però entre línies hi he endevinat moltes petites històries de complicitat entre ells, ja sigui per vincles familiars, per les peripècies del Born i/o per la necessitat de fer pinya quan les coses es torcen. “Treballar, treballar i treballar” centra l’eix de la seva vida dins d’un temps que ara pot semblar molt llunyà, però que tanmateix és a tocar. Confio que gaudiu llegint aquest llibre tant com jo he gaudit escrivintlo i, sobretot, escoltant els seus autèntics protagonistes: els pagesos i les pageses del Prat. Núria Abelló El Prat de Llobregat, abril 2017


20

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

21

Cal Bitxuelo

Núria Montané, la senyora Nuri El dos sets. El Dossets. El 77. Aquest era el número de la canastra d’en Jaume Montané Oliva, més conegut com en Jaume de Cal Bitxuelo; una de les cases de pagès que hi havia prop de Can Bertrand i que l’aviació va enderrocar fa més de cinquanta anys per ampliar l’aeroport. Qui m’ho explica és la seva filla, la senyora Nuri, que hi va viure vint-i-sis anys, fins que es va casar l’any 1962, l’any de les nevades. Em comenta que el seu pare, que va néixer a primers del segle passat, era una persona molt volguda i molt estimada per tothom, perquè “era una persona que si deia que una cosa era blanca, era blanca fins al final i no enganyava mai ningú”. Tothom l’apreciava, perquè era un home de paraula. Més d’una vegada havia acordat una collita amb un comprador a un preu i encara que en vingués un altre i n’hi oferís més, ell mantenia la seva paraula amb el primer, perquè era la seva manera de ser i de viure. Quan anava a vendre el gènero al Born tothom el tenia en consideració, perquè el Dossets era dels més apreciats. “Si una caixa de tomàquets era dels grossos, tots eren grossos, tant a dalt, com a baix, mentre que n’hi havia més d’un que sovint ‘dissimulaven’ les caixes camuflant-hi peces petites o fins i tot posant-hi herba mullada a baix”. A vegades, quan algun comprador intentava regatejar, el mateix venedor de la parada, en Salvador, li deia: “T’ho has mirat bé? Són del Dossets, eh!”. I és que el Dossets volia dir que tant era dalt, com a baix i que era garantia de bon gènero. Més d’un li havia dit: “És que el teu pare era una persona de les que ja no n’hi ha”. Un pagès noble, formal i sobretot molt bona persona. “Això sí, si algú el traïa, per ell havia acabat. Era clar”. La seva mare, la Conxita Rosell Solanas, era una pagesa de socarel a qui li agradava molt anar al camp. De ben petita, quan vivia a Cal Pastera, una masia que hi havia més amunt de Can Comas, camí de Sant


22

Núria Abelló

Boi, ja ajudava els seus pares cuidant les vaques, el bestiar, l’hort i el que fes falta. Va conèixer en Jaume al ball que es feia als “Pares de família”, un local que hi havia a la plaça de la Vila i que quedava a mig camí de les masies respectives. Un cop casats, com era costum, va anar a viure amb els sogres a Cal Bitxuelo. La Conxita també feia la feina de la casa, tant abans com després de casada: “rentar, cuinar (d’això en va aprendre molt de la seva mare) i tot el que calgués, però no li agradava. Lo seu era anar al camp”. Li agradava collir carxofes, diferenciant la capsa, les filloles, les refilloles i el menut, així com col·locar-les dins dels grans coves o canastres on, amb l’ajuda de la seva filla, la Sra. Nuri, feien quatre particions: “aquí les més grosses, aquí les mitjanes, aquí les més petites i aquí el rebuig... I per sobre del cove es feia una pila o corrull d’escarxofes per tapar-lo”. Mentre m’ho explicava se li il·luminaven els ulls, com si ho tornés a viure. Quin goig d’escarxofes! I el mateix es feia a l’estiu amb els pebrots. També feien moltes tomaqueres. Precisament el seu pare va ser dels pioners a fer tomàquets de dàtil al Prat, que li va donar un planteraire de Viladecans. El primer any tan sols en va fer un solc, per provar-ho; van sortir uns tomàquets preciosos, molsuts, vermells, macos... L’any següent ja es va animar a fer-ne més d’una mujada i van tenir molt èxit. I a partir d’aquí ja es van anar esbarriant per tot el Prat. Recorda quan lligaven les tomaqueres... “I quines tomaqueres! Amb prou feines hi arribaves allà dalt, amb un sol i una calor que feia allà dintre que quedaves estabornit...”. Lligant, collint i encaixant tomàquets col·laborava tota la família. “En temporada alta, havíem arribat a fer unes 30 o 40 caixes de tomàquets cada dia! Els col·locàvem amb molta cura a dins les caixes: aquí els grossos, aquí els petits, aquí els mitjans, aquí els menuts...”. I segons l’època de l’any, així ho feien també amb la resta d’hortalisses: pebrots, enciams, melons, carxofes, faves, cols, coliflors... El seu pare era un mestre en la matèria i eren molts els qui venien a demanar-li consell. Precisament els primers melons de pinyonet (o dels primers) que es van fer al Prat també els va portar el seu pare. Els van anar a comprar en cotxe, amb un 850, fins més amunt de Vilafranca: dues dotzenes de melons. Després se’ls van menjar (tots alhora, no!) i en van guardar les llavors per a plantarles l’any següent. I és que al seu pare li agradava molt el camp i provar coses noves. De fet, era el que ara en diríem un innovador. I l’encepegava, perquè tota la terra de per allà feia que tant els tomàquets com els melons sortissin tots molt bons; “els melons, com aquí, en cap lloc!”. “Melons del Prat! Melons del Prat!”, cridaven al Born. I els melons del Prat (i també les carxofes!) van començar a agafar molta anomenada. Molta empenta i molta feina; un no parar.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

23

I és que la feina del camp no s’acabava al camp. Perquè després calia portar-ho a vendre al Born (l’antic Mercat Central situat davant de l’Estació de França, a Barcelona). I hi anaven en carro! Normalment hi anava el fill gran de la família i el mosso (que estava llogat per aquest menester i d’altres) i, entre els dos, de nit, ho descarregaven a la parada. “A vegades entre anar i tornar podien estar prop de dotze hores, que es diu aviat.” En paral·lel, el pare i la filla gran, la Sra. Nuri, ho anaven a vendre. S’aixecaven a les tres de la matinada i, quan encara era ben fosc, plogués o fes fred, enfilaven amb la bicicleta cap a la plaça dels autobusos, passant per davant de la casa de la Telegrafia i pedalant, carretera de la Bunyola amunt, fins a la plaça de l’Ajuntament, on hi havia un home que tenia un bar, Cal Paperines, on la gent que anava al Born deixava les bicicletes i per una pesseta les hi guardava. I una mica més enllà hi havia un altre bar, la Pansa, on molts pagesos anaven a fer el cafè. “Havíem de fer cua. I Déu n’hi do les cues! Tots volíem agafar l’autobús de les quatre de la matinada que ens portava directament al Born, davant de l’Estació de França. Sort que a vegades posaven més d’un autobús! Després, un cop venut el gènero, per tornar al Prat, com que ja era de dia, agafàvem el tramvia, el 57 o el 55, fins a la plaça d’Espanya i des d’allà, l’autobús del Prat, el PR, i cap a casa!”. Déu n’hi do l’aventura! Fos com fos, no sempre li tocava anar a ella a vendre, perquè sovint hi anava el seu pare sol, però més d’un cop també hi havia anat ella sola! I recorda aquell home a la parada dient: “Són del Dossets, eh! Són del Dossets!”. Poca mandra. Amb la seva àvia paterna, la Pepeta, també cuidaven del bestiar: oques, galls dindis, gallines, conills... Una mica de tot, però de vaques no en tenien. La llet l’anaven a buscar amb bicicleta a Cal Cabeça, prop d’on és ara el Centre Cívic dels Jardins de la Pau, on la Juanita (la mare del Dr. Pugès) els omplia la lletera clàssica d’alumini. Més endavant la llet la van anar a comprar a Cal Sopes. També recorda que l’aigua de Cal Bitxuelo encara no estava canalitzada. “Era de pou i treia una aigua boníssima! Molt fresca”, em diu amb una certa nostàlgia. L’any 1965 l’aviació els va enderrocar la masia just dos dies després que ells vinguessin a viure al poble i la seva mare, que era tant de camp, sempre deia que “aquí estic a la presó”. I això que els anys seixanta des del Coronel Sanfeliu encara es podia veure el mar! “Perquè no hi havia pisos; no hi havia res. Es veia tot: la Ricarda, Cal Torrero, Cal Vallejo...”. Però la seva mare era ocell de bosc i enyorava el vent, les marinades, els mirabolans a peu de rec i els rosers humitejats per la rosada del seu jardí... La vida del poble i la feina de casa no eren per a la Conxita i sempre que podia s’escapava al camp a donar un cop de mà al seu home, perquè van continuar treballant la terra durant molts anys. I amb nostàlgia em fa


24

Núria Abelló

saber que “a prop de Can Bertrand, camí de la platja, prop del mirador dels avions, encara es pot veure una olivera que va plantar el meu pare!” Mentre recorda les olives que arreglava la seva àvia, amb herbes i altres trucs... “Que bones que eren!”. La Núria Montané Rosell, la senyora Nuri, va néixer a Cal Bitxuelo l’agost del 36, poc després d’esclatar la Guerra Civil. Com que era setmesona, era molt petita i van posar-la dins d’una capsa de sabates, amb gasses i cotó fluix (perquè llavors no hi havia incubadores), mentre la llevadora deia que “aquesta nena no viurà”, perquè en ser prematura no tenia ni celles, ni ungles... Sort que es va equivocar, perquè la Sra. Nuri va resultar ser de vida! Es portava quatre anys amb el seu germà gran, en Rafael, i poc més d’un any amb la seva germana petita, la Rosita, que va néixer en plena guerra i moltes dificultats. D’aquesta època sols recorda que li havien explicat que quan venien els avions ella els saludava amb les seves manetes petites, com si els conegués, sense saber, evidentment, que anaven a bombardejar Barcelona. El seu pare el van malferir a la guerra i fins i tot va estar a punt de perdre el braç dret, però per sort li van poder salvar amb diferents intervencions quirúrgiques espaiades en el temps, encara que sempre li van quedar seqüeles. Seqüeles que, malgrat tot, no van impedir-li continuar fent de pagès per tirar la família endavant. En qualsevol cas, sort que els avis, durant aquesta mala temporada, també els van donar un cop de mà, tant al camp, com a la casa. “L’avi Jaumet acompanyava la meva mare fins al pont del riu amb el carro i, des d’allí, ella se n’anava caminant fins a l’Hospital Clínic a veure el meu pare que estava allà malferit”. Amb tres criatures petites, van patir molt, però amb ganes de treballar no hi ha res que aturi un pagès. Per anar a comprar agafaven la bicicleta fins al poble i tornaven amb trossos de gel, perquè llavors no hi havia neveres. Per anar a l’escola, també agafaven la bicicleta (i la cartera!) fins al poble, encara que plogués o glacés. “Ai, aquelles glaçades que hi havia de tres o quatre dits... Ai, el fred, les mans, els ulls plorant-te... Però ara... Ara no en fa de fred!”. Els nens anaven amb el senyor Amadeu Recasens, que tenia fama de molt bon mestre, i les noies amb la senyoreta Cèlia. Per dinar anava a casa la seva àvia materna, la Paula, que aleshores ja vivia al poble i era un tros de pa beneit i, com si encara la veiés, diu que sempre li deia: “Núria, vine maca, escalfa’t filla que fa molt de fred”. I el seu avi, en Jaume, que era molt de la broma, deia: “Que coi d’escalfar-se! Si no en té, de fred, aquesta nena!”. Aquesta àvia era molt bona cuinera i un cop a la setmana feia pa i també coca: “Ai, que bona que la trobava, aquella coca!” I les patates fregides... “Ningú les feia tan bones com ella! Jo en menjava moltes,


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

25

Cal Bitxuelo, a mitjan anys 60, poc abans que l’aviació l’enderroqués. Quadre d’autor desconegut, propietat de la família Mauri-Montané. Fotografia: Quim Torrent (2017).

Jaume Montané, amb el “Dukin” ajagut al costat, davant de Cal Bitxuelo, donant indicacions al Pere Mas (el Peret Tereseta, a l’esquerra) i al Joan, un mosso, al darrere de la moto. Fotografia: Quim Torrent (1974).


26

Núria Abelló

perquè m’agradaven molt! Tot ho trobava bo!” M’ho diu com si n’acabés de menjar ara mateix. I, de fet, puc constatar que les que fa ella, també ho són de memorables! I és que l’art ve de lluny. De jocs, a pagès, pocs. El seu germà es distreia quan venia el seu cosí Jordi i anaven a pescar a la pluvial. I ella, sort en tenia de la tieta Pepeta, la germana del seu pare, que era viuda i treballava a la Seda, perquè molts diumenges venia a peu des del poble i encara tenia l’empenta per portar-la a fer una volta per la platja o bé dur-la al cinema a la tarda. Entre els dies assenyalats, recorda el de la primera comunió: “Com que encara no hi havia església (ni cripta), la vaig fer al cine Modern i ho vam celebrar a casa amb la família com sempre es feia en aquella època. De més gran, molts diumenges anava al cinema amb les meves amigues, a l’Artesà o bé al Monmari (predecessor de l’actual cine Capri, que abans estava situat on ara hi ha el Centre Cívic de ‘la Caixa’), i a vegades també anava al ball, a l’Esparter (on ara hi ha el Teatre Modern). Allí vaig començar a sortir amb l’Eduardo Mauri, que feia de tractorista a Can Bertrand i que en pocs anys seria el meu marit i treballaria amb el camió per a la Paperera, amunt i avall cap a Saragossa, Girona i on fes falta”. I, casualitats de la vida, ves per on, sense jo saber-ho, just el dia de l’entrevista feien 54 anys de casats! Que curiós: la filla del Dossets es va casar un 14 de juliol i alhora em confessa que té una certa debilitat pel número 7. També m’explica que a baix als camps hi tenien un vigilant molt especial: primer un gos que es deia Dukin i després una gossa que es deia Negrita, que procuraven que no els prenguessin res. Tots dos protegien l’amo i el seu espai a la seva manera, amb una fidelitat digne d’admirar i difícil de trobar. Fent balanç recorda els seus pares feliços i satisfets. Van viure molt bé. Tot i que les terres no eren d’ells, sinó dels amos de Can Bertrand, “pel meu pare lo primer era el camp; com si el camp li donés vida en el més ampli sentit de la paraula.” I em detalla que “en temporada alta, fins i tot hi havia setmanes que, entre llaurar, plantar, regar (quasi sempre de nit, perquè és quan li donaven l’aigua; i no sempre!), collir i anar al Born, quasi ni dormia! Portava unes disset o divuit mujades i la meva mare estava desesperada quan el veia així... Però el que portava pitjor era el mal humor que li provocava la falta de paraula quan no li cedien el torn de l’aigua per regar”. Fos com fos, el cas és que el seu pare cuidava molt bé la terra i, com si els pogués veure encara, em descriu com eren els seus camps, mentre jo quasi tinc la sensació de poder copsar-los i olorar-los... “Fins i tot venia gent directament de Barcelona (i també alguns del Prat que tenien parada al mercat) a comprar-nos melons directament al camp!”. I és que això del mercat de proximitat ja fa anys que s’havia inventat! Per sort sembla que


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

27

ara es vulguin reinventar i que la gent comenci a valorar de nou el que és bo: l’origen, la frescor, l’olor, el gust... “Sí, ara que no hi ha res...”, es lamenta la Sra. Nuri. I recorda l’època de l’exportació, l’època de la postguerra, quan el Prat es va convertir en el rebost hortícola d’Europa. “Embarcàvem el gènero als porxos de les cases; tothom hi col·laborava. I s’enviaven trens i més trens carregats de verdures cap a tot Europa... Tu saps el gènero que sortia d’aquí el Prat! Enciams, escaroles, cols i tot això!”, s’exclama amb una certa enyorança. De consells no en recorda cap especialment: “Això sí, quan érem petits els pares sempre ens deien que fóssim educats, que no faltéssim (no ens deixaven dir cap mala paraula!), i sobretot que fóssim bones persones però, de fet, si algun consell ens van deixar, va ser el seu exemple d’honestedat i treball”. Com la Sra. Nuri, penso que és una llàstima que bona part d’aquesta terra tan bona hagi quedat absorbida per massa ciment, però alhora estic convençuda que l’empenta i la força de la seva gent (la gent del fang, els potablava) ningú podrà aturar-la.


28

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

29

Ca l’Enric del Costelleta

Enric Pi, el Costelleta Sota l’ombra d’un llimoner, l’Enric Pi Llobera, més conegut com el Costelleta, m’explica, com si fos ahir, que va néixer el 22 de desembre de 1922 a Cal Costelleta (abans conegut com Ca la Paupina o Ca la Marieta la Paupina), una masia que actualment estaria ubicada a l’encreuament de les dues pistes principals de l’aeroport (la transversal i la llarga) i que evidentment ja no existeix. Els seus avis i els seus pares també van néixer allà, com ell, i molt possiblement els seus besavis també, però aquest punt no el pot assegurar. Em comenta que “llavors tot allò eren marines, aiguamolls, ramats i molta misèria. Fins que no es va fer el Canal de la Dreta a les finques de lluny sols s’hi podia fer conreu de secà: blat, sègol i ufals pels animals”. La finca, d’unes vint-i-tres mujades, era propietat d’un senyor de Terrassa que es deia Josep Cadafalch. Al principi la casa era un cobert de teules, però “quan es van casar els meus avis la van fer arreglar per donar-li una estructura més ben feta, i quan es van casar els meus pares, l’amo hi va fer afegir un cos per a ells i, com a regal de casament, els hi va fer posar una finestra de vidre, perquè abans a les finestres de les cases de pagès sols hi havia porticons”. Recorda que “un hivern, quan jo era petit, la meva mare es va posar malalta i va haver de venir el metge a visitar-la i, com que no teníem estufes, per escalfar-nos vam posar esperit de vi (alcohol) en un plat i el vam cremar”. Tampoc tenien electricitat (ni evidentment telèfon!). Per il·luminar-se utilitzaven llums de carburo, que ell encara havia conegut: “Ficaves aigua a la caldera, encenies la metxa i ja teníem llum per poder anar per dintre casa sense entrebancar-nos!”. Però també recorda que escampats per la casa encara hi tenien llums d’oli, gresols o candeles, dels d’abans que feien molt poca llum.


30

Núria Abelló

Més tard, “com que el Lluch, el pagès de davant de casa, feia molt arròs, va voler fer pous i es va fer portar l’electricitat per treure’n l’aigua. I com que la línia quedava molt a prop de la casa, els meus pares van demanar a l’amo si podien portar-la dins: L’amo va accedir-hi perquè va dir que hi guanyaríem molt i llavors vam tenir llum de veritat!”. L’amo també volia que tots els arrendataris tinguessin llenya pròpia i per tant la finca estava tota envoltada d’arbres blancs, arbres de quarters, principalment oms i pollancres, “però més d’un mosso els havia maleït, perquè les arrels els hi trencaven les arades que encara eren de teules i... Allí Déu baixava moltes vegades!”. Després van venir les arades de mitja lluna que eren més resistents, però allà sols les van poder estrenar. I de tractors encara no n’hi havia! Quan el seu avi es va posar malalt (“d’un mal lleig, a terra caigui”; d’un càncer) el metge li va dir a la seva àvia: “Marieta, doneu-li el que vulgui i el que li vingui de gust, perquè el seu mal no té cura”. Aleshores l’Enric era molt petit, però encara recorda que el seu avi, més o menys al migdia, el portava a collibè a fora del marge de la finca (un marge també anomenat clos, que havien fet per protegir-se de les riuades) per veure si tornaven els homes que estaven treballant més amunt. I m’explica que “normalment, com que ningú tenia rellotge, per saber l’hora que era utilitzaven l’ombra del propi cos (com si fos un rellotge de sol), però a vegades estaven tan concentrats en la feina que ni això. Llavors, quan era l’hora de dinar, el meu avi els avisava i tot seguit li deia a l’àvia: “Noia, para la taula!”. La seva àvia era la gran dels seus germans i tota la vida li van dir “noia”, fins que en morir-se el seu marit va passar a ser “la iaia” i fins i tot els mossos també li deien “iaia”. L’Enric també m’explica que... “la meva mare estava molt bé amb el meu pare i s’avenien molt. Però pobre, es carregava totes les bufetades de casa. Perquè és normal; ella era la jove de la casa i amb la iaia es cuidaven d’engreixar els porcs amb farinasses, verd, remolatxes... I, quan ja eren més grans, amb polpa (que era remolatxa assecada) barrejada amb segó. I quan tan sols faltaven dos mesos per matar-los, els donaven farina de faves, perquè això feia que la cansalada fos forta (no com la d’ara!). Cada any engreixàvem uns vint porcs i els portaven a l’escorxador a matar, a l’Estrach. Tots els veníem, excepte un o dos, que ens els quedàvem per a casa, i un altre, el més encebat que havia de ser per a l’amo (com a mínim havia de fer 110 kg!), perquè això, conjuntament amb el lloguer mensual, també formava part del contracte d’arrendament: ‘un cerdo cebado, dos capones i dos pollos cebados, dos gallinas...’. En aquells temps les truges només feien una llodrigada a l’any, però ara és diferent perquè amb els pinsos i tot això en fan més. Les dones havien de netejar la cort cada dos per tres amb l’aigua del pou a cops de galleda.” De feina no els en faltava mai! I és clar, també cuinaven! A casa seva sempre s’havia menjat bé: “El diumenge i el dijous: cassola d’arròs (no


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

31

Vista aèria de Cal Costelleta, pocs abans de l’inici de la Guerra Civil (1936). Ara estaria ubicada just a l’encreuament de les dues pistes principals de l’aeroport, però evidentment ja no existeix. Fotografia d’autor desconegut, procedent de la família Canudas, cedida per Enric Pi.

Ca l’Enric del Costelleta, a finals dels anys 90. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Enric Pi.


32

Núria Abelló

paella!); dilluns i divendres: escudella; i els altres dies patates estofades. Per sopar sempre verdura o un plat de mongetes amb cansalada (de carn en menjàvem poca) i un cop per setmana arengades velles enfarinades (que també en dèiem guàrdies civils o carrabiners)”. El sopar sempre el feien en abundància, perquè en sobrés, ja que l’endemà per esmorzar ho fregien tot. Als 8 anys l’Enric va començar a anar a l’escola del senyor Cisquet en bicicleta, però com que ell era un fideu i no aixecava un quilo, quan tenia 10 anys li van fer fer la primera comunió (quan normalment es feia als 12). També li van recomanar que anés a “prendre les aigües” i el van enviar amb la seva àvia a Copons, un poblet prop d’Igualada, a passar una temporada a la muntanya. Però com que en aquell temps a l’escola no es feien vacances, quan va tornar va haver de recuperar tot el que havia perdut. Fos com fos, li agradava anar a l’escola. No era dels primers, però tampoc era dels últims. Com diu ell “era dels de la pila” i anava fent fins que va venir la guerra. Llavors, com que l’escola estava a la plaça dels autobusos i massa propera a les fàbriques de la Paperera i de la Seda, a casa seva van tenir por dels bombardejos i... “va i em treuen del col·legi i em posen a treballar al camp per a la Col·lectiva i amb jornal de dona!”. Poc abans de començar la guerra, l’amo s’havia venut la finca a la Generalitat, perquè volien fer un camp d’aviació més gran, ja que el camp de Canudas, que sols era de vint-i-cinc o trenta mujades, havia quedat petit. Em comenta que l’aviació era una de les seves passions i recorda com eren els avions d’abans, mentre m’ensenya una fotografia i em diu el que costava fer un vol de “bateig”: “25 pessetes, per 10 minuts; però si volies anar i tornar del Tibidabo, 50!” I això en una època on tot encara es comptava en cèntims i els avions eren una estranya novetat. Fos com fos, el cas és que llavors, a ells, els van treure de la casa i, amb el que els van donar de traspàs i el poc estalviat que tenien, el març del 36, per Sant Josep, van anar a parar a Ca l’Enric del Costelleta on, amb tan sols sis mujades, hi van fer tota la vida. “En principi ens van deixar els drets de collir els camps sembrats a Cal Costelleta, així com continuar conreant-los fins que ampliessin l’aeroport, però durant la guerra ho van col·lectivitzar tot i... Tot se’n va anar a fer punyetes!”. Llavors al seu pare el van fer tècnic de la Col·lectiva, que agrupava moltes finques (Cal Costelleta, Cal Tombarella, Cal Pau de l’Aleix..., entre altres terres de pagesos que portaven una o dues mujades), fins que després van aplanar-les totes per ampliar definitivament l’aeroport . Aleshores el seu pare va tornar a fer de pagès a la zona on el tècnic era l’avi Miquel de l’Àgata. “La casa d’abans, la de Cal Costelleta, va desaparèixer durant la guerra, perquè els republicans la van utilitzar com a ‘presó’ per als militars de l’aviació d’en Franco que, com que feia tant de fred, per poder-se escalfar van utilitzar les pròpies bigues de melis de casa i les van anar cremant...”.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

33

Quan es va acabar la guerra, el gener del 39, li hauria agradat poder continuar els estudis, perquè el seu somni era anar per metge, però a casa es van trobar que la terra de les sis mujades de Ca l’Enric del Costelleta no era gaire bona. “La que portàvem abans a l’aeroport era molt més bona, i en canvi aquí sols teníem una mujada que fos bona de debò.” Per tant no donava per llogar gent i ell es va haver de quedar a ajudar al pare que li va dir: “Si em deixes, jo sol no puc portar-ho.” I és que darrere seu sols hi havia dues noies “i és clar, no anirien a treballar al camp!”. Això li va suposar la primera bufetada de la vida, perquè em confessa que: “He sigut pagès de retruc, però no m’ha agradat mai ser pagès; vaig haver de fer-ho per això de la poca terra i d’ajudar al meu pare, sinó...”. També li va tocar fer la mili i... “Ah, carai! D’aquest ull no hi veig bé per culpa de la mili. Em va tocar estar en un batalló de fortificacions de guerra, prop de la Jonquera, durant la guerra europea, els anys 43, 44 i 45. Però un dia, desencofrant un niu de metralletes, em vaig fer mal a l’ull traient un tauló”. Llavors, després de moltes peripècies mèdiques, el van llicenciar uns mesos abans. Fos com fos, abans d’anar la mili l’Enric formava part d’una colla que anaven a ballar els diumenges a casa d’uns o d’altres, “perquè abans només es podia anar a ballar en públic durant les festes assenyalades”. El cas és que quan va haver de marxar, com que sabia que al lloc on anava difícilment li donarien permís per venir, els va prometre que els escriuria a tots. I així ho va fer, però després va fer una tria i es va dir: “Aquesta noia que no m’ha contestat, a aquesta, li torno a escriure”. Però tampoc li va contestar i va pensar que potser era un problema de diners, ja que llavors tothom anava molt just i especialment les noies que treballaven a la Seda... Llavors, quan li va tornar a escriure va posar un segell dins del sobre, perquè pogués contestar-li. I a partir d’aquí va néixer una relació epistolar d’amics, que a poc a poc es va anar convertint en un festeig a distància i, al cap d’uns anys, en casament. Aquesta noia es deia Elvireta, Elvireta Sans. Quan es van casar, l’any 1952, l’Enric i l’Elvireta van venir a viure al poble. Com era costum, ell va continuar treballant a pagès amb el seu pare i ella va haver de deixar de treballar a la Seda. I em comenta que “vam passar el primer any cobrant 100 pessetes a la setmana i vam anar trampejant fins que vam tenir la nena, l’Àngels. Llavors l’Elvireta, com que ja havia cosit abans de casar-se, va començar a cosir per complementar els ingressos de la casa i va anar prosperant. I així ja vam anar vivint menys justos”. Però quan va morir el seu pare d’una feridura es va quedar al càrrec de cinc dones: “Tres allà baix (la mare i les dues germanes) i dues aquí dalt: la nena i la meva dona!”. I riu. “I vam continuar trampejant, trampejant i trampejant com vam poder. I si algun any l’endevinava amb les mongetes, llavors podíem anar una mica millor.” Per anar a vendre al Born, al principi hi anava el carreter amb el carro amb un cavall. Com que els camins no eren com els d’ara, a vegades més d’un


34

Núria Abelló

bolcava, però per sort ells no van bolcar mai. Tenien el número de canastra 184 i en tenien dues: “una gran, de dues nanses, i una mitjana, d’una nansa; i també un cove de polls, com tots els pagesos. En dèiem cove de polls, perquè quan una lloca ponia, la hi posàvem amb tots els pollets a dins i els tapàvem amb un sac prim de polpa, tipus xarxa, per evitar que els esparvers o les busaroques (que n’hi havia moltes) se’ls mengessin”. Més endavant, quan ja vivien a Ca l’Enric del Costelleta, era ell qui portava el carro fins al Born. “Sortíem d’aquí casa cap a la una del migdia, just després de dinar. Agafava el carro (d’enciam, de cols, de melons...) i quan arribàvem al Burot (on abans hi havia Lepanto i ara la Ciutat Judicial) ja havíem de vigilar, perquè hi trobàvem els primers pispes (eren els temps de la gana, però...). Llavors continuàvem per l’empedrat de la Gran Via cap a la plaça d’Espanya i enfilàvem Paral·lel avall. Com que feia baixada havíem de vigilar amb la càrrega. Sort que jo tenia un cavall, el Xato, que era molt intel·ligent i aprofitava el desnivell de les vies del tramvia per anar frenant el carro, però de tant en tant, sense adonar-te’n, senties ‘clink-clink-clink’, el tramvia que venia... I t’enduies més d’un ensurt!”. Després, quan passaven pel barri Xino sempre procuraven anar dos o tres carros junts per evitar que els ataquessin, fins que arribaven a l’Estació de França, davant del Born. I m’explica que “un any que vam fer molts melons vaig provar d’anar-hi de nit, però llavors, en lloc de passar pel Paral·lel, agafava Gran Via enllà fins arribar al Passeig de Sant Joan i entrava pel carrer Comerç fins a les porxades que hi havia davant del Parc de la Ciutadella on posaven les parades del Prat. Allí tot eren melons! Els camàlics m’ajudaven a descarregar el carro i la meva germana, que arribava amb l’autobús dels pagesos (el que sortia a les quatre del matí del Prat), s’hi quedava a vendre’ls. I quan una pila de melons s’havia venut, ho assenyalàvem amb un feix de palla a dalt.” De totes maneres va deixar d’anar-hi de nit, perquè de dia, el viatge d’anar i tornar comportava entre vuit i deu hores, mentre que de nit sempre eren prop de dotze, ja que sovint era més difícil trobar camàlics i hi havia molts temps morts. Déu n’hi do! Molta feina. Però l’únic pel que patia de veritat era per l’aigua. “Perquè el pagès del Prat sempre ha patit molt per l’aigua: primer perquè en sobrava i no s’escorria per enlloc, i després, quan vam tenir el Canal de la Dreta, perquè del poble del Prat en avall amb prou feines hi arribava... En passàvem d’apuros!”. I riu explicant anècdotes, “com la d’una vegada que el meu pare em va dir: ‘Mira nen (perquè em deien nen; no em deien Enric). Mira nen, ves allà a la Ponsich a vigilar l’aigua, que no ens aixequin el bagant...’. Però allí va aparèixer un home alt com un Sant Pau amb un volant més llarg que els de segar blat i va treure les fustes del bagant, sense que jo hi pogués fer res. Espantat, vaig sortir corrents amb la bicicleta i quan vaig arribar a casa els vaig dir: ‘Jo allí no m’hi quedo, que ha vingut un tio que em volia tallar


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

35

el coll’. Coses que passaven...”. Moltes lluites per l’aigua... I com més avall, més difícil ho tenien. Llavors m’explica que “una vegada un em va fotre una putada que... Aquesta encara no l’he païda. Llavors sembràvem els enciams amb estaca (collíem el planter, l’arrencàvem i plantàvem amb estaca) i vam llogar dos homes per fer-ho: mes germanes anaven acompassant, i aquells dos homes, el meu pare i jo, plantant. El meu pare em va dir que anés a obrir el bagant per poder regar, però no ho vaig poder fer perquè l’aigua la tenia agafada un altre. Li vaig demanar i em va dir: ‘Quan acabi de regar aquesta taula d’ufals, ja te l’enviaré... Cap a les cinc ja la tindràs al camp’. Però quan hi vaig anar a les cinc em vaig trobar que estava regant terrossos per no donarme l’aigua. Vam discutir-nos una mica, i mira que jo em discuteixo poc, però li vaig dir: ‘Procura, procura que mai tinguis cap camp darrere meu, perquè encara que jo no hagi de regar, agafaré l’aigua i la botaré dins del vall’. Fins l’endemà de matinada no vaig poder regar!”. Havien plantat prop d’11.000 enciams i van perdre quasi tota la collita i molts dels somnis que venien al darrere... Ara és diferent, perquè el taco encara aguanta 24 hores sense regar, però aleshores el planter d’estaca s’havia de regar de seguida (sobretot el d’enciam, perquè era molt delicat). “Allò ens va fer anar molt malament”. Per canviar de tema, m’ensenya un llibre digne d’estar a les millors biblioteques: L’Abans. El Prat de Llobregat. Recull gràfic 1894-1965. (Editorial Efadós, 2001). Preciós. S’identifica en unes quantes fotografies, concretament les que fan referència a les curses ciclistes on ell havia participat i em fa saber que el seu pare va ser un dels pioners a portar el ciclisme al Prat i va formar part dels primers grups ciclistes que s’hi van forjar. Dins del llibre troba un paper manuscrit amb dites que ell mateix ha recollit i me’n cita unes quantes: ‘Dia de bon mercat, vendràs doblat’, ‘Trons d’hivern, pets de dona, no porten cap cosa bona’, ‘Qui sembra mala llavor, no arriba a segador’, ‘Vinya podada, bona segolada’, ‘El dia que no puguis llaurar, deus les eines arreglar’, entre d’altres. Quan li pregunto si està satisfet del que ha fet, em respon tot rient: “No em queda altre remei! Gràcies a Déu he tingut la salut que he necessitat per arribar als 93 anys, quasi 94. I vam ser molt feliços amb l’Elvireta. Ens vam avenir molt i a última hora encara vam poder disfrutar d’algunes vacances i anar a l’estranger, que abans no havíem pogut fer-ho.” I em confessa que el secret per arribar-hi és fer oposicions amb un mateix: “Quan vaig arribar als 60, vaig començar a fer oposicions per un any, i me’ls van aprovar tots; quan vaig arribar als 70, llavors les vaig fer per un mes, i també me’ls van aprovar; però quan vaig arribar als 80 ja només vaig fer oposicions per una setmana, i també me les van aprovar; i ara, que tinc els 90, només les faig per un dia”. Optimista, amable, didàctic... Un autèntic plaer escoltar-lo, sense perdre mai el somriure i el bon humor. Un gran aprenentatge de vida!


36

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

37

Can Comas i Cal Xagó

Josep Comas i Conxita Pejoan Can Comas. Una de les poques masies del Prat que encara resten en peu i que des de fa pocs anys, convenientment restaurada, és la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. Tinc la sort de poder parlar amb l’hereu dels qui la van habitar durant molts anys com a masovers, en Josep Comas Sabater, nascut l’agost de 1932, i amb la seva dona, la Conxita Pejoan Piguillem, nascuda el desembre de 1937, durant la Guerra Civil, a Cal Xagó. Tots dos tenen molt a dir de la nostra història recent i els escolto. En Josep Comas m’explica que tant el seu pare, com el seu avi, com el seu besavi..., tots es deien Josep i que tots ells van néixer i van viure a Can Comas, una masia propietat de la família Descalç, situada a la Ribera del Prat (la zona agrària que encara queda per sobre de la Gran Via) on hi havia molt a fer. “Érem una casa on hi havia molta feina; molta, molta, molta... No paràvem mai”. Guarda molt bon record del seu avi, el vell Comas. Me n’ensenya una fotografia entranyable i emocionat em comenta que era un home treballador, pacífic, conciliador, pacient... “Era un home que era molt viu, sabia moltes coses, no sé qui li va ensenyar a ell, però per a mi ell era un home especial. Tinc uns records de l’avi, que són els millors del món!”. Un avi que el va ajudar molt, tant a fer de pagès, com a nivell personal, amb el seu bon fer de cada dia. Sabia estar en els moments adequats i quan li preguntava: “Què et passa?”, fos el que fos, sempre li responia: “Bueno, ja ho arreglarem!”. I l’orientava en el bon fer i en la bona direcció, tant amb les coses més simples i ingènues, com amb les més complexes, perquè “abans els pagesos, a la seva feina, tot ho volien fer dret: ensolcar un camp amb l’arada..., sempre havia de ser de solcs drets”. I a la vida, també. Del seu pare va aprendre a treballar dur i a no escatimar esforços. Era un home enèrgic, exigent i molt treballador; no parava mai. I la seva mare, l’Enriqueta


38

Núria Abelló

Sabater, que era filla de l’Argentina (va néixer a Buenos Aires, filla d’un pratenc que hi va anar i en va tornar casat i amb tres filles), era mestressa de casa i en les coses del camp no s’hi ficava... “La mare ja tenia prou feina a casa seva, que era una casa molt gran. I a la cuina, havia de fer-nos el menjar per a tots, perquè érem tres germans (tots nois), l’avi, ells dos i dos mossos, que també menjaven a casa, i de tant en tant encara se n’hi afegien més”. Cuinava mongetes seques, patates, mongeta tendra, cols, bledes... “Jo m’ho menjava tot, però el que més m’agradava era la cassola d’arròs que feien un cop per setmana; allí hi havia de tot: musclos, sípia, escamarlans...”. I com a totes les cases de pagès “també matàvem el porc un cop l’any i en fèiem botifarra, llonganissa, pernil i tot això, i ens ho anàvem menjant en la mesura que s’anava assecant, penjat al quarto del porc. Era una vida normal; corrent i avall. La vida que fèiem, per més nom que tingués cada casa (Cal..., Cal..., Cal...), era una vida normal, res extraordinària. Un cop o dos a l’any, per Nadal i per Sant Josep, potser fèiem festa gran, però durant tot l’any treballàvem molt; treballàvem de valent”. Des de ben petit, com tots els fills de pagès, va haver de combinar les feines del camp amb els estudis. Als 12 anys ja havia fet totes les feines del camp: des de llaurar i anar a buscar fems amb el seu pare als escombriaires de la Gran Via, fins a sembrar, escatar, collir i anar al Born a vendre, on abans els mossos o el recader havien descarregat el gènero amb la canastra número 331, que era la de Can Comas. Els estudis els va iniciar a l’escola de les monges i més endavant va anar amb el senyor Vigo, que era un mestre molt seriós i exigent, però molt bon mestre... “Jo me l’apreciava molt i anava bé, perquè coneixia molt la pagesia. Hi anava cada dia en bicicleta i era tota una excursió, perquè havíem de travessar la Gran Via i la via del tren, però és clar, no hi havia (ni en somnis!) el trànsit que hi ha ara!”. Eren altres temps. Per dinar anava a casa la seva àvia argentina, que vivia pel centre del Prat. I així cada dia: “anava i tornava de Can Comas al Prat i del Prat a Can Comas”. Era una vida molt casolana, “a l’hivern estàvem sempre a la vora del foc; no hi havia tele, una ràdio sí que la teníem, però l’engegàvem poc, perquè no s’estilava”. Tot i que aparentment l’accés a Sant Boi els era més fàcil, no hi van tenir mai massa relació, perquè “els de Sant Boi eren molt diferents als del Prat; eren una gent molt feta a la seva que no volien escoltar ningú... Pel que sigui, veníem al Prat, perquè ens semblava que estàvem a casa. El Prat era el Prat”. Després el van enviar a estudiar intern a Mataró, però no li va agradar gens, perquè “jo era home de camp, home de llibertat...”. Més endavant li va tocar fer la mili a Saragossa i tot seguit, per “prescripció” del rector, va acabar de fer-la al Prat, al camp de l’aviació (que és com abans en deien a l’aeroport). I em comenta que “quan tenia temps lliure, normalment els diumenges a la


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

39

tarda, m’agradava molt anar als toros amb la meva mare o bé al cine amb els meus amics. Sovint vèiem quatre pel·lícules en una tarda: dues a l’Artesà i dues al Monmari. És a dir, aprofitava les dobles sessions dels dos cinemes, i a les deu del vespre a casa, com tothom. Sobretot m’agradaven les pel·lícules sentimentals i les de l’Oeste. Totes les que tenien argument!”. La Conxita Pejoan m’explica que va néixer a Cal Xagó, una masia que pertanyia a la baronessa de Ribelles i que encara està en peu. És una masia que està situada pocs metres més amunt de Can Comas i que des del punt de vista administratiu pertany a Sant Boi, però des del punt de vista parroquial, al Prat. “Vivíem una casa darrere l’altra”. I em comenta que ella i en Josep Comas, a part de ser veïns, eren cosins segons, perquè el seus respectius pares eren cosins germans. Tanmateix, potser a causa de la diferència d’edat (es porten 5 anys) i al fet de ser nen i nena, no es van relacionar gaire fins molt més endavant. Del seu pare, en Josep Pejoan Comas, nascut el 1900, em comenta que es va quedar sense pare als 14 anys i que es va haver d’espavilar molt aviat per tirar la família endavant... “El meu pare i la seva germana gran anaven de nit en carro a vendre a la Boqueria el gènero que treien de la finca i intentaven fer la veu gruixuda per fer-se passar per homes”. Van aprendre’n ràpid. I és clar, com tots els pagesos del Prat, també anaven a vendre al Born; ells amb la canastra número 305, la de Cal Xagó. I em comenta que “les canastres es van utilitzar fins que van traslladar el Mercat Central del Born a Mercabarna, l’any 1971, curiosament el mateix any que el meu pare va morir.” I el mateix any que va sortir el riu i ho va negar tot, talment com si volgués tancar una etapa... Alhora em comenta que el seu pare de molt jove se’n va anar a Suïssa, i després, gràcies als seus contactes, “va ser ell qui va portar l’exportació aquí al Prat: l’enciam francès, el Trocadero, el va portar ell”. I a partir d’aquí, durant els anys 50 i 60 van sortir molts trens i molts camions del Prat plens d’enciams i altres productes cap a Europa. Una Europa que havia quedat molt tocada després de la II Guerra Mundial, sense gaires homes aptes per treballar al camp, però que a partir dels anys 70 ja es va anar recuperant i “avançant-se als nous temps, ja van construir hivernacles i llavors, aquí, l’exportació també es va acabar...”. Llavors m’explica que ella, quan era petitona, amb 6 anys, ja anava a estudiar a les monges en bicicleta, dinava a casa uns oncles del Prat i a la tarda tornava a casa. “El primer any m’acompanyava un dels mossos de casa, però després ja hi vaig anar sola, amb els altres nois i noies de les masies del voltant. I als 7 anys vaig fer la primera comunió a l’Esparter (el que ara coneixem com a Teatre Modern), local de la família Vallhonrat, que durant la postguerra es va expropiar per fer les funcions d’església,


40

Núria Abelló

perquè l’autèntica la van cremar l’estiu del 36”. Va estudiar al mateix col·legi de les monges fins als 15 anys on, fent un examen a Barcelona, va poder treure’s el títol de comptabilitat, matèria que li agradava molt. Però a part d’estudiar, quan podia també anava pels camps amb les dones i els homes que hi treballaven. Recorda que “jo era la nineta de tots, perquè era la més petita de tota la colla. Em deixaven abrillantar els pebrots, ben eixugadets els vermells, perquè fessin més goig al cove. I també fer caixes de préssecs, prunes, tomàquets, enciams..., amb la mama que també hi anava. I sempre amunt i avall en bicicleta! Alguns diumenges anàvem a donar un volt pel parc i a passejar pel poble i, sortint de missa, cap a casa. I a les tardes, amb el meu germà, escoltàvem per la ràdio el futbol i altres esports, com el ciclisme”. Sols eren dos germans, en Josep i ella; es duien set anys de diferència, però ella seguia tot el que ell feia. Com a totes les cases de pagès hi havia molta feina i a les cases grans hi tenien una minyona que els ajudava a fer les tasques. Les dones, a part de fer el menjar, s’havien de cuidar de moltes més coses, com la roba: “els dilluns, rentaven la roba (a mà, perquè no hi havia rentadores!); la de color s’estenia, i els llençols i les coses blanques es deixaven en remull, en un cubell amb una mica de lleixiu, i l’endemà dimarts es repassaven i s’estenien”. O com la neteja de casa: “era costum, els divendres, netejar tota la part de dalt de la casa, on hi havia les habitacions i el quarto de bany, i els dissabtes, netejar tota la part de baix, on hi havia la cuina i el menjador”. També es cuidaven de la compra i ella de ben petita ja anava molts dissabtes a la plaça en bicicleta a comprar el peix que necessitaven per fer l’arròs el diumenge, ja que en aquell temps encara no hi havia neveres. A més, com a totes les cases de pagès, les dones també es cuidaven del bestiar i l’aviram. A Cal Xagó “matàvem tres porcs cada any i, ben adobats i assecats, n’anàvem menjant fins que s’acabaven”. Qui cuinava normalment era la seva àvia paterna, la Tereseta, una dona valenta i molt feinera que va quedar viuda molt jove i amb quatre fills. “Tota la vida va tenir molt poca mandra i va ser una àvia molt estimada que explicava moltes anècdotes”. A més, les dones també havien de cosir i ella, la seva cosina, la Tere Pejoan, i unes altres noies del Prat, anaven a Barcelona a aprendre’n. “Alguna vegada, amb la Tere, fèiem campana i ens arribàvem fins a la plaça Catalunya a fer una volta pel centre de la ciutat, però quan era l’hora sempre arribàvem a casa i explicàvem: ‘Avui no hem anat a cosir’. I com que les dues mares estaven d’acord i no ens renyaven, ho vam repetir més d’un cop. Casualment, quan fèiem trampa, sempre ens trobàvem algú del Prat”. I és que el món és molt petit. Durant la joventut, molts diumenges a la tarda anaven al cine a l’Artesà, ja que al Monmari no els deixaven anar, “perquè era més fosquet, més


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

41

Can Comas (1979), uns anys abans de ser reformada i convertir-se en la seu del Parc Agrari. Fotografia d’en Josep Maria Sardà, cedida per la família Comas-Pejoan.

Matança del porc a Can Comas (1944). Al fons, sota la finestra, a la dreta: Josep Comas Sabater, quan tenia 12 anys. Seguint de dreta a esquerra: Enriqueta Sabater, la seva mare; Mercedes Alcañiz, la seva àvia materna; Peret, el matador del porc; la Pepeta Mocadera, una ajudant; Zulema Sabater, la seva tieta; a l’esquerra del tot, en Jaumet del Poch, un altre matador. Els nens són els seus germans, en Víctor Comas (el més petit) i l’Enric Comas (el mitjà); la nena era la filla d’uns treballadors del camp. Fotografia d’autor desconegut, cedida per la família Comas-Pejoan.


42

Núria Abelló

senzill i tot això...”. En tot cas, “després, quan sortíem del cine, anàvem a prendre alguna cosa a la Cervantes, al carrer Santiago Rusiñol, on vam descobrir les primeres Coca-Coles (que abans no n’hi havia!). Llavors, quan ja estava llesta, trucava a casa i venia un dels mossos a buscar-me”. En aquells temps no hi havia ni l’avinguda Montserrat, ni hi havia res. Tot eren camps! Fos com fos, per ser una noia de pagès i d’aquella època, reconeix que els seus pares li deixaven força llibertat per bellugar-se. Un dia que es va trobar amb en Josep Comas li va dir: “Ara estaràs un mes sense veure’m anar en bicicleta amunt i avall, perquè me’n vaig a Ribes de Freser”. I se’n va anar a Ribes a fer companyia a una noia que passava l’estiu allà amb dues nenes, mentre el seu marit es quedava aquí treballant. Però llavors “en Josep va venir a Ribes a veure’m i allí vam començar a festejar, perquè aquí al Prat no m’havia dit mai res; no s’hi havia atrevit”. Es van casar l’any 1960, amb la dispensa del Sant Pare, i van venir a viure al centre del Prat, a la casa on encara viuen ara, que els van regalar els seus pares. Em confessa que “va ser el millor que ens podia passar, perquè des del primer dia vam poder gaudir d’una certa independència, primer sols i després acompanyats. Jo m’hi vaig trobar com a casa, al meu barri de sempre, el barri del col·legi de les monges”. Ell va continuar fent de pagès a Can Comas, amb el seu pare i els seus dos germans. Cada dia anava i venia, i a les vint mujades hi feien de tot: “mongeta tendra, mongetes seques, patates, enciams, escaroles, tomàquets, pebrots, melons, escarxofes, faves, cols... De tot; de tot el que es pugui collir a la terra”. Eren feines de temporada i la que durava més era la de la carxofa: “a finals de setembre començaven a sortir les primeres i cada mes en venien més i més, fins que venien les glaçades i puff, s’aturaven, i no en sortia cap fins que començava a venir el bon temps i a poc a poc s’anaven revifant i tornaven a produir fins al juny-juliol, perquè després la calor també les atrotinava”. I m’explica que les carxofes del Prat principalment venien de Tudela, perquè “l’escarxofa de Tudela era una escarxofa grossa, arrodonida, xata, amb un forat al mig que feia goig; molt maca; en canvi n’hi havia unes altres que eren de Reus que eren allargades i acabades en punxa, i no eren gens maques”. També tenien molts presseguers i amb emoció, sospira: “Oh! Els préssecs... Encara me’n recordo de les marques: els Benvinguts, els Roquetos, els Escarolites, els Ximel·lis, els Grocnifs... Els últims que venien eren uns que en dèiem Corals, uns préssecs grossos, sucosos, bons, boníssims! Es collien al matí, s’envasaven a la tarda i es venien de nit al Born. Eren tan bons! Ara tot això s’ha acabat... El Born d’ara, Mercabarna, no té res a veure amb tot allò!”. Fins i tot jo, avui, sense haver-ho conegut, també tinc la sensació d’enyorar-ho... Ella m’explica que, després de casats, es va dedicar a fer de mestressa


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

43

de casa: “amb tres fills que van venir i tot el que calia fer ja en tenia prou”. Curiosament em comenta que els estius dels anys 60 anar a comprar al mercat es convertia en tota una aventura “perquè, com que encara no hi havia supermercats ni grans superfícies, a les set del matí tots els turistes dels càmpings de l’entorn (la Balena Alegre, el Toro Bravo, Cala GoGó), famílies senceres, hi venien a comprar amb trajo de bany i uns mitjons de llana llargs fins al genolls... Quanta gent hi havia! Venien tots plens de picades de mosquits, perquè llavors no hi havia les coses d’ara, i per això venien tan de matí, perquè no podien dormir”. Fent balanç, en Josep Comas em comenta que fer de pagès “era una cosa que com que ja hi venies acostumat de tota la vida des que eres petit, t’anaves ambientant amb aquella feina i amb aquelles maneres de fer. I anaves fent... No és que m’agradés de veritat, perquè era una incomoditat. A l’hivern anar al Born, sortir a dos quarts de quatre de la matinada amb bicicleta per venir aquí al Prat a buscar l’autobús dels pagesos que sortia a les quatre de la plaça Espanya del Prat i ens deixava davant de l’estació de França. Això, a l’hivern, era una creu perquè el fred, encara que portessis guants, no perdonava. I a l’estiu, la calor, la pols... Jo ho feia perquè ho havia de fer, però no m’agradava. Quan els meus companys arribaven al Prat anaven directes a casa, però jo encara havia d’agafar la bicicleta, la mala bèstia de la bicicleta, que la tenia avorrida, i tornar cap a casa. El millor, però, és que érem joves i rèiem molt quan anàvem al Born, perquè després anàvem a esmorzar a Cal Ton, a Cal Manel... I jo menjava tres plats! Fos com fos, anar al camp i a treballar la terra m’agradava més; m’hi sentia més lliure”. Si hagués de donar un consell a algú que volgués fer de pagès seria aquest: “Primer els hi recomanaria que si no ho fessin a gust, que no ho fessin. Perquè és una feina que si no et surt de l’ànima, no la recomano a ningú. Perquè no és només allò de sembrar un enciam, una col, una patata..., el que sigui; sinó també les dificultats que hi ha perquè aquelles plantes que has sembrat puguin arribar a collir-se i a vendre. I això si no es mama, ben mamat, no se sap el què és”. I la Conxita em comenta que voldria recomanar als seus “que continuïn sent com són ara, que millor que tinguin feina, que treballin, que visquin, que s’estimin els uns als altres i que els que pugen tinguin la sort de poder viure una vida normal i corrent, sense voler ‘l’oro i el moro’, perquè l’enveja és el pitjor que hi ha”. I alhora, satisfeta, em fa saber que “només de veure que en tenim quinze darrere nostre i que vagin fent, ja en tinc prou. Això és el que m’ha fet més feliç a la vida: la família”. Valors que provenen de bones arrels, molt recomanables en els temps que corren.


44

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

45

Cal Met de la Torrera

Jaume Colominas (el Met) i Conxita Nolla Sempre trobes tresors desconeguts en qualsevol conversa, però durant un sobretaula d’estiu, sense pressa, encara més... La Conxita Nolla Tarré va néixer el març de l’any 1935 a Cal Pepet Islenyo, a la Marina de L’Hospitalet (on fins fa poc hi havia la palmera del Makro), i m’explica que el seu pare, en Manel Nolla Durban, als 19 anys es va quedar sense pare. Ell era el gran de sis germans i quan va morir la seva mare, deu anys més tard, “ell ja festejava amb qui seria la meva mare, la Maria Tarré Cusó, que era de Barcelona”. Es van conèixer a l’antic Born, quan ella hi treballava de marmanyera (verdulaire). Decidits, no van trigar gens a casarse i la Maria, amb tan sols 18 anys, va anar a viure a la casa de pagès, on va coincidir amb quasi tota la colla. “Llavors encara no hi havia ni aigua ni llum; sols hi havia llums de carburo i espelmes; no hi havia res més. I l’aigua l’anàvem a buscar al pou d’allà davant, a Cal Salvador Salvadó, perquè era més bona”. Hom ho rumia i pensa que calia ser molt valent en aquella època! Recorda que el seu pare s’aixecava sempre de bon matí i tenia molta feina, perquè a casa hi havia molta gent, “i si l’amo no va al davant, fotuda roc, eh!”. Feien tota mena de gènero: “escarxofes, cols, coliflors, pebrots vermells, tomàquets, melons, blat de moro... I el papa també tenia sis mujades de préssecs, allà prop del riu. Portaven molta feina, però es guanyava la vida bé. Això sí, allà a les sis de la tarda tothom plegava”. També recorda que “la mama em portava al col·legi a L’Hospitalet, amb les hermanas, cada dia amb la tartana. Tela, eh! No hi havia res més. Però quan vaig poder, ja hi vaig anar amb bicicleta amb el meu germà gran, el Salvador, i els veïns de més avall, els de Cal Paticu”. I amb una memòria prodigiosa em detalla tot de dates i persones, relacionant-t’ho tot.


46

Núria Abelló

També recorda que molts diumenges a la tarda jugava a fer de paleta enfilada per la teulada i pels arbres amb el seu germà i els nois de Cal Paticu, “perquè a casa, gràcies a Déu, tothom hi cabia”. Diu que un any els Reis els van portar un carretó de fusta i un dels mossos, que era molt canaller, els feia anar amunt i avall, “cap aquí i cap allà”, com si fossin a les muntanyes russes de l’Apolo. “M’ho passava molt bé. Però anar a col·legi era el que menys m’agradava”. M’explica que, de molt joveneta ja anava a comprar amb bicicleta. “Anda que no baixava carregada com una burra! A la bicicleta portava dos paquets aquí, dos allà i un al darrere; home érem molta colla a casa! Anava a comprar al mercat de L’Hospitalet i de més gran, també vaig anar al del Prat. El pa, però, ens el portava el Tutana, un mosso del Prat que treballava a casa. Quan va néixer ma germana, la Rosa, el 1949, 14 anys després de néixer jo, el meu pare va comprar un camió de segona mà”. I afegeix: “Això sí, t’ho he de dir, a l’altra banda del riu els pagesos s’ajudaven molt; no, com aquí al Prat que tots anaven més a la seva”. I el seu marit, en Jaume, pratenc de soca-rel, ho corrobora amb una semiganyota i tímidament em diu: “Jo, sí que ho vaig notar!”. I la Conxita, convençuda, ho confirma: “Era una altra manera de fer les coses”. També em fa saber que “a casa hi havia dos mossos que treballaven al camp i es quedaven a dormir i a menjar, les 24 hores del dia, i també teníem una minyona, que era d’aquí el Prat. La meva mare cuinava per a tots i sempre menjàvem tots junts, com si també fossin de la família”. I mig rient em comenta que la seva mare a vegades havia de posar “ordre ètic” entre ells, perquè amb aquestes coses era molt seriosa... “Mira, a casa no es parava. Et llevaves i a fer l’esmorzar i el menjar per a tanta gent. Després jo rentava els plats. També s’havia d’anar a comprar, endreçar la casa, rentar la roba els dilluns al safareig (amb aigua del reg, que venia molt clara), cuidar l’aviram i el bestiar... I per sopar mongetes amb cansalada o llomillo per a tota la colla. I jo havia arribat a matar molts conills allà a casa per fer l’arròs dels diumenges. I tant! Els trèiem la pell, i les estampàvem contra la paret, perquè s’assequessin. D’ànecs i pollastres també en menjàvem: els matàvem, els escaldàvem i després els plomàvem. I de porcs, en matàvem dos a l’any, un al novembre i l’altre al febrer”. I afegeix: “Fins i tot els diumenges, quan els mossos tornaven tard, la meva mare els hi tenia el sopar a taula, preparat. Primer, però, els diumenges sopàvem nosaltres quatre sols (la meva germana encara no havia nascut) i, com si fos festa gran, menjàvem mig colom rostit cada un, amb una ampolleta de xampany i quatre berberechos”. Hi havia tanta feina a casa, que la seva mare no anava mai al camp i al Born tampoc. Al Born hi anava el seu pare.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

47

Per la Festa Major de L’Hospitalet, que era el 17 d’agost, “anàvem a dinar a ca la tia Vicenteta, i a sopar ca la tia Enriqueta. Ens reuníem més de 30 parents en una gran taula. Ho recordo com si fos ara; allà no hi feia falta de res. Allò era un afartament, però tots estaven ben avinguts i s’ajudaven entre ells”. I en Jaume afegeix: “Potser abans les famílies estaven més unides, especialment allà. Aquí a les cases de pagès, no tant”. I la Conxita ho amaneix dient: “Aquí són més feréstecs”. En Jaume Colominas Roca, més conegut com el Met, va néixer l’agost de l’any 1930 a Cal Met de la Torrera, una modesta casa de pagès dels arrabals, tocant al nucli antic del Prat. El seu pare, en Joan Colominas Llauradó, formava part d’una família humil de vuit germans, del terme de Sant Boi, on tots es van haver d’espavilar ben aviat, “un cap aquí, l’altre cap allà”. El seu pare va anar a fer de mosso a l’altra banda del riu, a Cal Vermell, i també a altres cases de pagès. D’aquella època “el meu pare explicava que quan no podia portar més temps unes espardenyes, perquè eren trencades, sempre apareixia un altre mosso que deia: ‘Dom-les, jo ja les aprofitaré’. Llavors el Prat era un poble petit que no arribava a 1.500 habitants. Hi havia molta misèria i els mossos que treballaven per temporades valoraven els minisous que els pagaven, però desconeixien (fins que s’hi trobaven) el tracte i els aliments que els podien donar a les diferents cases de pagès on els llogaven”. Fos com fos, ni tan sols hi havia temps per pensar i comentar-ho, perquè “sols es treballava i avall”. Moltes persones no sabien ni llegir, ni escriure. “El meu pare, pobre, no en sabia; però la meva mare, la Maria Roca Vilà, sí, i era ella la que portava els comptes”. “Sí, era intel·ligent la sogra”, confirma la Conxita. I en Jaume em comenta que “els meus pares em van tenir de grans, quan la mare ja era quarentona. Diuen que el dia que jo vaig néixer el meu pare era a vendre melons al Born i quan li van dir que era un noi, com que només tenia dues noies, es va posar tan content que va deixar la pila de melons tal qual i va venir corrents cap a casa! I és que a pagès això de ser noi era important. De ben petit ja em va dur al camp amb ell, i fins i tot a buscar fems. Pel camí sempre fèiem festes, perquè era molt canaller”. I em detalla que: “Em portava 14 anys amb la meva germana gran, l’Annita, que és la que em va criar. Ella portava la casa i l’aviram, perquè la mare era massa gran i estava delicada d’haver treballat tant, però tot i així va poder envellir bé i va manar fins als 90 anys”. I la Conxita hi posa cullerada i diu: “Oh, i tant! Li agradava molt manar a la sogra!”. El cas és que l’Annita el portava “ençà i enllà” i, a vegades, fins i tot els portava l’escudella per dinar al camp i a la tarda també es quedava collint pebrots o mongeta tendra o bé lligant tomaqueres. “Quan jo tenia 13 anys l’Annita ja em portava al Born, amb l’autobús nocturn dels pagesos, a vendre


48

Núria Abelló

tomàquets, pebrots, melons, escarxofes, faves..., que abans havia dut el meu pare amb el número de canastra 163, que era el nostre. Fos com fos, quan vaig ser més gran, jo ja portava el carro carregat fins allà; sortia cap a les deu de la nit i hi arribava tres hores més tard”. I entre moltes anècdotes m’explica que “una vegada, tornant del Born, anava tan cansat que em vaig adormir prop de Lepanto (on ara hi ha els jutjats de la plaça Cerdà) i quan el carro es va aturar, em vaig despertar a la porta de casa! I és que el cavall, el Xato, que coneixia el camí, m’hi havia portat tot sol!”. També m’explica que, entre altres terres, el seu pare portava quatre mujades dins de l’aviació, una terra molt bona de treballar i de produir, que li havia cedit el senyor de Cal Cubano, un bon amic. I que “un dia, poc abans de la guerra, mentre el meu pare treballava i jo estava allí jugant, de cop i volta vaig trobar-me amb un monstre enorme, flotant per sobre meu, que em va impressionar molt i, a poc a poc, vaig veure com aterrava al Camp francès. Després, amb els anys, vaig saber que era el famós Zèppelin!. Els avions m’entusiasmaven i sempre havia somniat ser pilot. Però un dia vaig veure una propaganda a La Vanguardia que deia que si et volies formar com a pilot, a Sabadell hi havia uns cursos que valien 25.000 pessetes. I és clar, jo ni pensar de dir-ho a casa!”. Tan sols va poder anar a l’escola dels 6 als 13 anys, amb el senyor Martí, a la Rambla. El van treure molt aviat, perquè el seu pare ja es veia gran i necessitava que ell li donés un cop de mà al camp. I és que abans, amb 50 anys, un pagès ja es veia vell, perquè la feina era molt dura. “I de seguida vaig saber el què era la terra i tot el que comportava la feina del camp. I em va agradar, perquè vaig entendre que era el meu destí”. I tot seguit afegeix: “He patit, però al mateix temps he disfrutat, perquè sempre m’ha agradat veure les plantes al dematí, que són maques, i la sensació de llibertat que tens al camp”. I resumeix: “I la meva vida va ser el camp”. Tot i que als 16 anys, a l’hivern, quan arribava del camp, també anava a aprendre a fer de mecànic en un taller que hi havia a l’avinguda Montserrat. I dels 17 als 19 anys va treballar trastejant terres per fer les pistes de l’aviació, “perquè poca gent ho sap, però les pistes de l’aeroport no són planes, sinó que fan un petit desnivell en forma de teulada per ajudar a frenar i a enlairar-se els avions.” Llavors un tal Rossica llogava carros de trabuc, basculants, per fer aquesta feina i pagava 18,5 duros per carro i pagès al dia. I em comenta que “per carregar els carros, cada dia feien portar treballadors vinguts de fora, directes des de la plaça d’Espanya fins al Prat, dalt de quatre o cinc camions de la Hispano Suïssa, a peu dret”. També recorda que de més gran el seu pare l’enviava a ferrar el cavall i que un dia el ferrer li va preguntar: “I tu què vols ser de gran?”. I desinhibit ell li va respondre: “Jo vull ser músic!”. I al mes següent, quan


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

49

Cal Pepet Islenyo, a la Marina de L’Hospitalet, a mitjan anys 60, poc abans de ser enderrocada per ubicar-hi el Makro. Quadre d’en Joan Jordà, propietat de la família Colominas-Nolla. Fotografia: Quim Torrent (2017).

En Jaume Colominas, el Met, sembrant mongetes (1996). Fotografia d’en Manel Millan, cedida per la família Colominas-Nolla.


50

Núria Abelló

el seu pare va anar a ferrar el cavall i ho va saber, s’ho va creure i al vespre li va retreure: “Tu has de ser músic? Què has de fer de músic?”. I la Conxita afegeix: “El meu sogre estava per poques punyetes!”. I tot seguit, amb un somriure entremaliat, m’explica com es van conèixer: “Un diumenge al matí la vaig veure sortint de Cal Tutana (la casa del mosso on la Conxita deixava la bicicleta quan de tant en tant venia al Prat). Encara sembla que la vegi ara: era alta i tenia una silueta molt maca, i anava amb un vestit jaqueta molt elegant; segurament deuria anar a missa. Jo anava, com tots els diumenges, a buidar l’establada (la porqueria del cavall) al camp i a fer ufals. El cas és que per un moment em va semblar que es va tombar, però res més”. I llavors també em parla del context socioeconòmic... “Va passar el temps, potser dos o tres anys, que van coincidir amb els primers anys de l’exportació i els pagesos d’aquí es van anar revifant amb l’enciam francès, que te’l compraven directament al camp. I a partir d’aquí es van començar a veure els primers tractors i altres millores. I a les tardes, els pagesos més grans van començar a anar a la Pansa a fer el cafè. Nosaltres sols portàvem set mujades, però... Ui! Em sembla que he marxat una mica del fogó. Bé, la qüestió és que vaig estar treballant una temporada per a un exportador, en Blanco, i una tarda sortint del magatzem, cagundena, veig una noia amb bicicleta, amb un paquet a darrere, tota alta, amb una cua de cavall, rossa, amb una cara molt bonica... I m’hi vaig tornar a fixar. Fins que per la Festa Major vam coincidir al ball i la vaig conèixer. Jo era molt ballador i, després dels dos balls que ja tenia compromesos, li vaig dir: ‘Em permet aquest ball?’. I quan es va aixecar i vaig veure que era quasi tan alta com jo, no sabia com posar-me. Llavors ens vam posar a ballar, però al segon pas ja em va fotre una trepitjada. I no, no; no funcionava la cosa... I no la vaig anar a buscar més, fins a l’any següent que per la Festa Major ja em vaig desvetllar una mica i vaig pensar: ‘Aquesta noia em convindria’. I així va ser”. I entusiasmat encara m’explica més anècdotes, mentre riem. El cas és que abans de prometre’s, com era costum, el pare d’ella es va interessar per saber d’on venia i qui era el noi que festejava la seva filla. I l’avi Costelleta, que voltava en bicicleta per tot arreu, li va dir: “De feina no n’hi faltarà en aquest xicot, perquè és un gran treballador”. I amb el vistiplau del sogre, es van prometre per Sant Joan. “I una fartanera! El vermut, els canalons, el rostit... I de postres un pastís de pastisseria, perquè a la sogra li agradaven molt els pastissos. Llavors es menjava molt. Era massa...”, comenta la Conxita. Sense temps per entrar en detalls del casament i el viatge de noces, que va tenir lloc l’estiu del 58, en Jaume em comenta: “Ella sempre diu que després de casats jo vaig canviar una mica, i poder té raó”. “Sí, és clar que la tinc!”,


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

51

reafirma la Conxita, aixecant les espatlles i rient seriosa. I ell continua: “Jo aquí anava sempre amb un cavall, però allà a L’Hospitalet ja hi havia un altre sistema de treballar; perquè l’agricultura d’allà sempre ha anat una mica més avançada i molts pagesos, com el meu sogre, ja tenien tractor. Però ara d’això ja no se’n parla, perquè allà pràcticament ja no queden camps i aquí, quasi que tampoc”. I afegeix mig emocionat: “Llavors tot ho vaig trobar tan diferent! No sols la manera de treballar, sinó també la manera de fer del meu sogre, que no et deia mai que no i sempre et donava moltes facilitats en tot”. Recent casats van viure una temporada entre casa els pares d’en Jaume i casa els pares de la Conxita, i anaven amunt i avall, amb la bicicleta, o bé amb la Guzzi, segons els convenia, passant sempre pel pont de la via. Quan els pares de la Conxita se’n van anar a viure a L’Hospitalet, perquè la seva masia estava afectada per les expropiacions de la Zona Franca, llavors ells s’hi van quedar a viure fins que la van enderrocar. Mentrestant, amb l’ajuda dels sogres i dels seus pares, es van fer construir la casa del Prat, on viuen ara, i quan s’hi van instal·lar, l’any 65, ja tenien una filla de sis anys, la Montse, i un fill, en Jaume, que n’acabava de fer dos. Llavors la Conxita es va dedicar a pujar els fills, però quan ja van anar a col·legi, també anava al camp, quan convenia, a collir escarxofes i el que fes falta. Per mediació dels consells que donaven al Born també es van animar a muntar una botiga Spar al porxo de casa, però va durar poc perquè, a part de l’excessiva dedicació que requeria i la competència que va sorgir, “ens vam posar amb una cosa que nosaltres no hi enteníem”. Molta feina. Un no parar, sense vacances. Però en Jaume sempre ha dit: “Jo estic satisfet d’haver fet de pagès. Estic content de l’ofici que sempre he fet i a més sempre he pogut comptar amb l’ajuda de la meva senyora. La vida del camp és dura, però com que m’he trobat bé, ho he pogut fer. No teníem malícia, tampoc no teníem gaires calés, però teníem menjar i anàvem fent. Potser si hagués estat un pagès ric, no hauria estat tan treballador, però en ser un pagès pobre, sempre penses per endavant, a veure si pots fer una mica més”. I la Conxita apunta: “Però a vegades les coses es porten dins i també es fan”. Si hagués de deixar algun consell pels nets els diria “que estudiïn, que treballin i que sàpiguen aprofitar el valor de les coses, el valor de la vida, d’ells i de la família que els precedeix. Que siguin persones obertes, que siguin simpàtics, que sàpiguen tractar la gent, que no siguin malvistos... El destí ningú el sap, perquè avui en dia tot és molt incert i diferent, però és important que sàpiguen aprofitar la vida i, sobretot que no quedin a deure res a ningú i que, com a bons catalans, no estirin més el braç que la màniga”. I la Conxita afegeix: “I que tinguin sort a la vida i trobin bones companyies”. Una bona companyia, com ells. Un bon exemple a seguir.


52

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

53

Cal Nofre

Josep Pugès, el Dr. Pugès Tot fent un cafè amb en Josep Pugès Gelabert, més conegut al Prat com el Dr. Pugès, m’explica que va néixer el 1950 a Cal Nofre, una casa de pagès que encara resta en peu darrere la gasolinera de la Rambla. Tanmateix m’aclareix que Cal Nofre representa tota una saga, tota una família, que vivia en aquesta zona del Prat, on hi havia molts camps i sis cases de pagès, totes habitades pels descendents d’Onofre Tubau qui, en ser el primer que s’hi va instal·lar, va donar lloc al sobrenom dels Nofre. El seu pare, en Josep Pugès Puigventós, era conegut com en Pepet Nofre, i la seva mare, la Joana Gelabert Bou, que també era del Prat, era coneguda com la Juanita de Cal Cabeça, una masia-vaqueria ja desapareguda, que ara estaria a tocar dels actuals Jardins de la Pau. Em comenta que el pare de la seva mare (és a dir, l’avi de Cal Cabeça que no va conèixer) era pagès i vaquer, i va morir molt jove, quan la seva mare, la Juanita, tan sols tenia 15 anys. Ella era la tercera de quatre germans i l’única noia, i es va haver d’espavilar molt aviat per ajudar la seva mare viuda, la Felisa (que era de Cal Curacero de Sant Boi), a tirar endavant tot plegat. “I això marca”. I m’explica que “quan la meva mare es va casar, se’n va anar a viure a Cal Nofre, amb els sogres, com tocava. I allí també va continuar fent les tasques de la casa i del bestiar, conjuntament amb la seva sogra. Però al camp sols hi anava de tant en tant, quan s’havien d’encaixar tomàquets, pebrots, escarxofes..., com quasi totes les dones a pagès”. I argumenta que encaixant les dones eren més hàbils i detallistes que molts homes, que sovint eren més barruers. També em comenta que l’àvia Nofre, la Pepeta de Cal Tarrida, (la mare del seu pare i, per tant, sogra de la seva mare) era una dona forta, valenta i molt treballadora, com tots els de Cal Tarrida, i


54

Núria Abelló

sovint anava al Born a vendre i, quan calia, també carregava els sacs o els coves, igual que els homes. Poca mandra. Com el seu pare, en Pepet Nofre, molt treballador i responsable, encara que més d’un cop el recorda renegant, com molts pagesos, especialment quan la collita s’havia perdut per alguna inclemència meteorològica o bé no es podia vendre per excés d’oferta (sobretot quan van millorar els mitjans de transport i va començar a venir gènero del Delta, de València i d’altres indrets). Llavors amenaçava i deia: “Deixaré la feina i me n’aniré a l’aeroport”, on molts pagesos van trobar feina, com també a la Seda o a la Paperera. I és que “la feina de pagès és la que és, perquè no tens mai res teu, no saps el que durarà, no saps si serà un bon any o no serà un bon any... Era difícil trobar l’estabilitat que el meu pare desitjava”. Quan el Dr. Pugès era petit, amb 12-13 anys ja havia anat a vendre a l’antic Born amb l’àvia Nofre i amb la seva tieta, la Teresina, la germana del seu pare. Agafaven els autobusos nocturns que sortien a les quatre del dematí expressament per als pagesos i anaven directes a l’estació de França de Barcelona, davant del Born. El gènero, ja se l’havien fet portar abans a través del recader que duia les canastres plenes al Born i les retornava buides al Sindicat de pagesos (abans ubicat al carrer Centre), on després els pagesos passaven a recollir-les. “Aquí al Prat n’hi havia tres que s’hi dedicaven: el Peret dels Matxos (que era el Fabró), el Puigventós (que era família de l’àvia Nofre), i també un tal Magí, entre altres. Però tots els recaders van anar desapareixent quan van fer Mercabarna l’any 71. Llavors tothom es va espavilar pel seu compte, perquè qui no tenia un tractor, tenia una furgoneta o un cotxe gran, i cadascú feia el seu propi transport”. Durant el temps de l’exportació, els anys 50 i 60, ells també hi van participar, com quasi tots els pagesos del Prat. I això era molt còmode, perquè les empreses exportadores compraven el camp sencer, sense collir, i se’n cuidaven de tota la resta. “Però això va ser bo i va ser dolent. Va ser bo, perquè va portar molt de calé: molts treballadors de la Seda i la Paperera feien doble jornal (sortien de la fàbrica i anaven a treballar al camp), va venir gent del Delta de l’Ebre i de més avall, i a més va donar feina a moltes dones que es van dedicar a encaixar milers d’enciams als porxos. I va ser dolent, perquè molts pagesos es van acostumar a fer un monocultiu”. I em fa saber que hi va haver una època en què no hi havia ni escarxofes, perquè era més fàcil sembrar un camp d’enciam, regar-lo, abonar-lo, escatar-lo i vendre’l a l’exportador, tal qual al camp (sense collir), que fer qualsevol altre producte. “Des del Prat sortien quilòmetres de vagons plens d’enciams! Però més d’un es va picar els dits, perquè ‘todo era grande’; però ‘no era todo grande’...”.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

55

Vista aèria del nucli del Prat de Llobregat i les masies de Cal Nofre, visibles al quadrant esquerre central (1945). Fotografia d’autor desconegut, cedida pel Dr. Josep Pugès.

Josep Pugès Puigventòs, pare del Dr. Pugès, trastejant melons al porxo de Cal Nofre (1971). Fotografia d’autor desconegut, cedida pel Dr. Josep Pugès.


56

Núria Abelló

Normalment anaven a l’escola aquí al Prat, però si els pares s’arriscaven i et volien donar estudis, llavors s’havia d’anar a Barcelona, perquè aquí, al Liceo Pratense, el del Jaume Codina, s’acabava a 4t. de batxillerat; és a dir, sols es podia cursar el batxillerat elemental, que vindria a ser equivalent a l’actual ESO. Llavors, “a partir de certa edat, el que continuava estudiant sols feia vida aquí al Prat els caps de setmana i prou, perquè te n’anaves al dematí i no tornaves fins a la nit, ja que els transports no eren els d’ara. Els trens no es feien servir gaire, perquè n’hi havia molt pocs i a més paraven a Sants, i a Sants no hi havia gaires connexions i per tant havies d’anar fins a Passeig de Gràcia. Cada dia anàvem i tornàvem amb autobús i sovint anaven tan plens que no podies pujar-hi, perquè va coincidir amb tot el desenvolupament de Bellvitge. L’autobús tenia parades a l’autovia: n’hi havia una als Burots (just després del pont del riu, que és on abans es pagava els impostos per portar gènero a Barcelona), una altra a Can Pi - Bellvitge (que és on abans hi havia els escombriaires), una altra on abans hi havia la fàbrica de la Pepsi-Cola (que estava prop de l’actual plaça Europa), després n’hi havia una altra a Lepanto (on ara hi ha els Jutjats, abans d’arribar a la plaça Cerdà), una altra a Magòria (on ara estan construint un complex d’habitatges) i després, el final, a la plaça d’Espanya de Barcelona. I llavors des d’allà (com ara) havíem d’agafar un altre autobús o el metro per anar a estudiar”. He transcrit en detall tota aquesta descripció, perquè m’ha costat molt trobar aquests referents i, de sobte, m’he adonat que la nostra història recent ha sofert uns canvis de paisatge brutals… Fos com fos, el trajecte compensava, perquè poder estudiar volia dir poder sortir del Prat i tenir més oportunitats que quedar-se al terròs “on sols teníem tres mujades en propietat a la zona de la desembocadura del riu i que estaven destinades a desaparèixer; la resta eren arrendades”. Una altra alternativa era anar a treballar a l’aeroport o a les fàbriques, perquè en aquells moments sortien moltes oportunitats. Tot i que ell era l’únic noi (sols eren ell i la seva germana Montserrat), el seu pare sempre li va donar suport i mai es va oposar que estudiés medicina: “Jo ho tenia clar, m’agradava; sempre m’havia agradat”. Recorda que “just el dia abans de l’últim examen de medicina vaig anar a collir enciams, perquè era el que havia de fer”. En qualsevol cas, tot i sent metge, molts caps de setmana encara va continuar ajudant el seu pare al camp plantant i collint escarxofes, melons i el que fes falta. “Amb el meu cosí Xavier havíem traginat molts melons durant molts anys, amb sacs i després amb carretons, i no ens venia de nou! Tocava; era part de la feina del negoci familiar. A pagès tothom col·laborava en el negoci familiar. Jo anava al camp, no perquè m’agradés o no m’agradés, sinó


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

57

perquè s’hi havia d’anar. Hi anava a disgust? No; no hi anava a disgust. Hi havia coses que m’agradaven més que altres? Sí; com a tothom, com a totes les feines”. Llavors m’explica que quan era petit el que més li agradava era anar al Born, amb canastres grans, quan les carxofes es venien a peces, a dotzenes, i els melons també (i, com els ous, tenien diferents preus segons les mides). A l’estiu, quan era la temporada forta dels melons del Prat, com que no hi cabien tots a la parada del Sindicat, deixaven que els pagesos lloguessin part del passeig Picasso (el que està a tocar del parc de la Ciutadella) i allí els descarregaven a piles. Llavors venien un parell de camàlics que els classificaven i els deixaven a punt per vendre, després els “minoristes” els compraven, i al final venien els gitanos a emportarse’n les deixalles. “Hi havia una vida impressionant al voltant del mercat del Born! Molt de moviment! Hi havia vida, vida, vida... Compràvem el peix (arengades velles o bacallà, que era el més econòmic) en una placeta tancada amb tot d’arcades, tocant a Santa Maria del Mar. Era el fossar de les Moreres, però nosaltres ni ho sabíem! Entraves en un bar i veies unes pintes... Preguntaves i et deien: ‘Calla nen, són putes! No miris!’ Però jo no entenia què era una puta. De cinc a vuit del dematí eren tres hores increïbles, un bullici... Mercabarna mai va ser el mateix; li faltava aquest caliu”. Com si fos ara, m’explica que abans collien els melons amb sacs o sàrries, però més endavant, quan ja els portaven a vendre amb camió a Mercabarna, els collien amb carretons de paleta, però com que aquests no tenien prou fondària, van demanar a un ferrer que els col·loqués unes alces per poder carregar-ne més. “Vam tenir un tipus de meló que era molt rodonet i no gaire gros, i havíem arribat a posar-ne 100 en un d’aquests carretons!”. Evidentment no els calia anar al gimnàs. I amb un somriure em diu: “Aquestes eren les nostres vacances”. També recorda que per evitar que els robessin els melons era molt habitual contractar persones, perquè els vigilessin al camp tota la temporada. Sovint eren nois joves del poble, però també persones amb dificultats. “Recordo una parella que es va instal·lar en una barraca, barraca (amb el sostre d’uralita i feta una merda, al costat d’un canal ple de rates), que hi va viure un parell de temporades per vigilar els melons”. Era l’època de la construcció de Sant Cosme; una època molt dura per a moltes persones. També em fa saber que les mujades que tenien arrendades prop de Cal Bitxuelo (prop del mirador dels avions) eren molt sorrenques i segons què no s’hi podia fer, perquè amb l’escalfor es cremava. Però en canvi anaven molt bé per als tomàquets, perquè aquesta mateixa escalfor els feia madurar abans. “Per Sant Joan ja collíem tomàquets i com que aleshores eren dels


58

Núria Abelló

primers de la zona en arribar al mercat (abans no hi havia ni hivernacles, ni cambres frigorífiques) es pagaven més bé. I quan s’acabaven, a finals de juliol, llavors tocava anar a plantar les soques d’escarxoferes, collir melons i el que fes falta. I així passàvem tots els estius”. El seu pare era un dels encarregats de l’aigua de reg del sector de l’antiga desembocadura del riu, a la zona de la Bunyola, i tenia l’obligació d’anar cada cinc o sis dies (d’acord amb un calendari anual que marcaven per saber quin dia tocava l’aigua) al bagant principal, situat a uns 500 metres de Cal Truco (una casa de pagès que estava a peu de mar i a uns 500 metres de l’antiga desembocadura, i que evidentment ja no existeix). I em comenta que “els pagesos que volien regar, també hi havien d’anar, sinó no regaven. Com que no tenien rellotges (ni evidentment mòbils, ni e-mails per fer convocatòries, ni res que s’hi assemblés), tothom era molt conscient d’aquest calendari i sempre quedaven a l’hora que sortia el sol. Llavors, allí sortejaven l’aigua amb unes baletes de fang numerades que posaven dins d’una bossa (tantes com pagesos s’hi havien presentat) i cadascú en treia una, i en funció del número que li tocava, se li assignava l’ordre i l’horari, en base el temps que tenien per regar”. Tot i que aquella aigua era gratuïta, sempre hi havia algú que s’exclamava: “No sé si podré regar-ho tot!”, però se li intentava fer veure que l’aigua s’havia de repartir i normalment es respectava. O qui renegava: “Me cago en Déu, regar a les dues del migdia amb el sol que fot!”. Però tot i així era un sistema bastant net i equitatiu, perquè era per a tots igual. Però em detalla que “quan eren dos, era molt fàcil, perquè fins i tot acordaven l’horari entre ells i no hi havia problema; però quan hi eren tots i a ple estiu, la cosa es podia complicar bastant. Fins i tot hi havia qui preferia anar a regar a les dotze de la nit per no haver de discutir amb ningú”. I així funcionaven en aquesta zona del Prat, encara que a d’altres potser ho feien diferent. Tot i així, sempre hi havia raons: “que si aquest m’ha fotut l’aigua abans de temps! Que si naps, que si cols...”. I amb un somriure em comenta: “I sobretot, si ‘s’estimaven’, encara més”. Però no recorda cap baralla significativa, perquè “el meu pare no era home de discutir-se, ni era ‘tocat i mirat’, sinó més aviat era dels que deixava fer: ‘Bueno, va...; fes’, deia sovint. Era un home de pau i flexible que volia arreglar les coses”. Més endavant, per evitar esperar el dia de la setmana en què els tocava l’aigua, van instal·lar dues màquines que la bombejaven directament del riu, i entre tots els pagesos van contractar un senyor gallec que venia cada dia des de L’Hospitalet en bicicleta, perquè es cuidés d’aquestes màquines i alhora mantingués nets els canals, els regs i les pluvials. D’aquesta manera “quan un pagès necessitava aigua li demanava en aquest senyor i ell facturava a tant l’hora”. La primera d’aquestes màquines estava


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

59

ubicada a l’alçada del nou pont del polígon del Prat i la segona màquina, bastant més avall, on hi havia una família que portava un club de rem, prop d’una fàbrica que es deia Jover, a tocar de Cal Truco. Quan es va planificar aquest polígon industrial, els anys 70, es va fer una cosa molt innovadora: “En lloc d’expropiar una a una les terres de cada pagès, segons les afectacions a nivell individual que els hi poguessin pertocar (‘a tu et passa una carretera pel mig, doncs et fots...’), es va fer una reparcel·lació on, entre arquitectes, aparelladors i tècnics, van redistribuir els terrenys de tots de tal manera que ningú hi perdés el 100%, ni ningú hi guanyés el 100%. Es va reparcel·lar i es va repartir equitativament. Va costar, però va ser un repartiment just. I això és molt difícil; posar d’acord tota la gent amb una moguda d’aquest nivell, és molt difícil”. Quants canvis amb tant poc temps! Parlant amb ell m’adono que el Prat, en tan sols 60 anys, ha sofert una pressió urbanística impressionant: un territori constantment amenaçat per terra, mar i aire i, a més a més, per riu. Un territori que cada cop es va encongint més... I alhora descobreixo que l’empatia que sempre ha demostrat amb tothom, en bona part li deu venir de les experiències viscudes al camp i al Born, quan era petit. Tot fent balanç em pregunta: “Tu has vist algun pagès content?” “Sí, és clar!”, responc convençuda. Però m’argumenta que no és el més habitual. “Tot és molt bonic, vist de lluny, però fer de pagès és molt dur. Viure i després no patir pels fills és complicat”. Concretament em comenta que el seu pare patia, perquè no tenia seguretat i això el feia renegar sovint. Però, de fet, “la feina li agradava i sempre la va fer bé, però sé que si hagués tingut un sou cada mes, hagués estat més tranquil”. Sigui com sigui el seu pare “va acceptar fer de pagès més com una obligació, que com una devoció. I si algun consell em va donar és: ‘Fes el que t’agradi, que jo t’ajudaré en el que pugui’. Del seu exemple vaig aprendre a ser responsable i a tenir poca mandra i crec que va quedar satisfet d’haver-me pogut donar uns estudis i veure que m’havia anat bé”. Alguna recepta per anar per la vida? Em comenta que no hi ha receptes màgiques, però que si hagués de donar-ne alguna seria aquesta: “Si no estàs content amb el que fas, busca’t una altra cosa; la resta ve sol. Però si et compromets, compleix i no deixis mai ningú penjat a mitges, perquè cal ser responsable, en tot”. Una gran lliçó de vida.


60

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

61

Cal Company

Marcel·lí Codina (el Marcelino) i Núria Mata Asseguts tranquil·lament al menjador de casa seva, m’expliquen que tots dos van néixer l’any 1935, un any abans que comencés la Guerra Civil. En Marcel·lí Codina Bou va néixer a Cal Company, una masia que hi havia a la zona del pàrquing de Cal Gana, abans de l’actual rotonda de Mercabarna; i la Núria Mata Vendrell, en una de les masies de Cal Nofre, propera al marge del riu. Potser hem estat més de tres hores conversant, però l’estona se’ns ha fet curta i és que... Tots dos tenen tant a dir! Primer, la Núria Mata em parla del seu avi matern, l’Anton Vendrell Colet, més conegut com l’Anton Cadiraire, que va venir d’Avinyonet del Penedès, provinent de Cal Pi, una família de set germans que es van haver d’espavilar quan van sorgir els problemes de la fil·loxera. Com que era un home molt traçut i enginyós, quan va arribar al Prat es va dedicar a fer de fuster i especialment cadires de boga, que era el que més es necessitava, i alhora també va treballar pels que van fer els primers pous d’aigua artesiana. A més, com que li agradava molt el món de la pagesia, un bon dia se li va ocórrer idear i construir la màquina de sembrar mongetes. “I això va representar un gran avenç per a l’agricultura, perquè les mongetes abans es sembraven a mà, ajupits, solc a solc, i amb aquesta màquina es van poder sembrar dos solcs alhora”. L’altre avi, l’avi patern, l’Anton Mata, era un petit pagès, perquè tenien poca terra i n’havien d’arrendar més avall. El seu pare, Josep Mata Pugès, que era de Cal Nofre (fill de la Cristina Pugès, la petita dels sis germans Nofre), també va aprendre l’ofici de pagès, però com que tenien poca terra, per espavilar-lo el van enviar a fer de vailet a Cal Bitxot. Va poder anar molt


62

Núria Abelló

poc a l’escola, però de seguida va aprendre a fer números i a llegir i a escriure, perquè li agradava molt. Això va propiciar que “quan li va tocar fer la mili, com que era dels pocs que en sabia, escrivia les cartes de quasi tots els seus companys. Era el nòvio de totes les noies! I se sabia les històries de tots...”. La Núria m’explica que quan era petita el seu pare l’ajudava a fer els deures i ella ajudava el seu pare en el que podia i més. Molts estius anava a vigilar les peres i les pomes, perquè durant el temps de la postguerra hi havia molta gana i molts robatoris. Llavors, per no enfrontar-se als lladres “els hi deia que si en trobaven per terra que les agafessin, i així els acontentava i a mi no me les prenien”. També anava a plegar patates, a collir pomes, peres, préssecs, etc., i encaixar-los, batre mongetes a l’era..., el que fes falta. “Jo era com un xicotot. Era la tercera de tres germanes i vaig fer el paper d’un vailet que mai va arribar”. Com a moltes cases de pagès, “quasi tots els vespres sopàvem mongetes seques bullides acompanyades de cansalada i eren boníssimes!”. Es feia bullir una olla grossa, perquè en pogués menjar tota la família i el mosso, que també seia a taula amb ells, i que encara en sobrés, perquè l’endemà s’ho poguessin emportar al camp per esmorzar. “S’hi posaven de sol a sol i es necessitava anar ben alimentat, perquè la feina era dura”. Per dinar, “molts dies l’àvia Cristina i la meva mare, que es deia Maria, feien escudella barrejada, molt bona; i a vegades també verdura; i els dijous, arròs a la cassola; i els diumenges, si es podia, mataven algun pollastre i el feien rostit, com un extra”. També recorda que per tenir pa, havien de portar un quilo de farina al Forn Nou, on els hi coïen i “l’endemà els hi donaven un quilo de pa rodó, d’aquells de pagès; bo de debò. Unes torrades que fèiem!”. També em comenta que li agradava molt anar al col·legi i aprendre coses. Primer va anar al Jacint Verdaguer, que estava molt a prop de casa seva, fins als 15 anys, i després al Liceo Pratense, amb el senyor Jaume Codina, fins als 18 anys. Llavors va entrar a treballar a la Seda, primer a fabricació, després als laboratoris i poc després a oficines. “Vaig estar-hi molt bé, m’estimaven molt tots els jefes. Hi vaig treballar nou anys, fins que em vaig casar, l’any 1960, i me’n vaig anar a viure a la casa de pagès de Cal Company, amb la sogra (que era viuda de guerra) i una tieta-àvia soltera, la Lola”. Tot i que la Núria era molt treballadora, sempre havia dit que “no em casaré mai amb un pagès; perquè veia que era molt cansat i a l’estiu hi havia molta feina... I ves per on, vaig anar a parar feliçment amb un pagès! Jo sempre deia que el nòvio m’havia de fer riure. I encara em fa riure molt!”. En Marcel·lí Codina m’explica que el seu besavi, en Josep Company, com la majoria dels pagesos del Prat, era arrendatari, fins que els amos, que eren de Barcelona, els van vendre les terres l’any 1904. Llavors, l’any 1909 hi van construir la masia de Cal Company (abans no n’hi havia cap),


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

63

Cal Company, a finals dels anys 90, poc abans de ser enderrocat, afectat pel projecte Pota Sud a la zona de Cal Gana. Quadre d’en Joan Jordà, propietat de la família Codina-Mata. Fotografia: Quim Torrent (2017).

Marcel·lí Codina Bou llaurant davant de Cal Company, a mitjan anys 80, abans de la construcció de l’av. Onze de Setembre. Fotografia del seu fill Marcel·lí Codina Mata, cedida pels seus pares.


64

Núria Abelló

perquè fins aleshores vivien arrendats en una altra masia, a Cal Costelleta. Aquest besavi sols va tenir dues noies, la Josepa i la Lola, que només es portaven any i mig. “Dues noies a pagès era una desgràcia, perquè faltaven mans per treballar al camp”. Tot i així, les dues germanes des de ben petites van treballar moltes hores al camp (menys llaurar, feien de tot) i quan calia també anaven a vendre a l’antic Born. Poca mandra. Perquè “els vells d’abans només feien que treballar, treballar i treballar, i si quedava un rato, treballar”. Abans no hi havia cap divertiment, a part del cafè del diumenge a la tarda. “La vida era el camp, el camp i el camp; i el que podia i tenia molta terra, llogava mossos, el carro ple i cada dia al Born a vendre. Perquè deien que en aquest món sols hem vingut a estalviar, estalviar i estalviar”. I mentre hi pensa em diu: “Aquella vida d’abans era una vida d’esclaus”. La Josepa (l’àvia d’en Marcel·lí) es va casar amb en Pere Bou, pagès de Cal Curacero de la zona de Sant Boi, que es va convertir en el gendre de Cal Company. Van tenir una filla, la Dolors Bou Company (la mare del Marcel·lí), però quan havia d’arribar un segon fill, la Josepa es va morir de part i el nen també. Per tant la mare del Marcel·lí es va quedar òrfena de mare de ben petita i a efectes pràctics quasi sense pare, perquè ell es va tornar a casar en segones núpcies amb l’Antònia Pugès (la mare del Peret Bou) i se’n va anar a viure a una altra casa de pagès. A més, la Lola (la tieta-àvia soltera d’en Marcel·lí) va quedar molt tocada quan es va morir la seva germana de part, perquè s’avenien molt. “Tant, que es va quedar prop de deu anys al llit del disgust i amb uns dolors tan insuportables que fins i tot havia de venir el Dr. Soler a injectar-li morfina, perquè en aquells temps ni tan sols hi havia infermeres”. Fos com fos, com que era treballadora de mena, quan podia s’entretenia fent ganxet. “Encara tinc unes puntes d’ella que són una preciositat”, em comenta la Núria. El cas és que la Dolors, la mare d’en Marcel·lí, es va haver d’espavilar des de ben petita ajudant els seus avis i la seva tieta en tot el que va poder. Es va casar als 21 anys amb en Pau Codina Pujals, el Pauet, que provenia de família de graners. Als 22 anys va néixer el seu fill Marcel·lí, però llavors quan la vida li començava a somriure, als 23 anys es va convertir en viuda de guerra. “El meu pare va ser dels primers que van anar a la guerra, però ja no en va tornar: ‘desaparecido en un descampado al norte de Zaragoza, en el vedado de Zuera’, van dir, però no en vam poder obtenir el certificat de defunció fins passats molts anys”. Curiosament el Pauet no era de la devoció de l’avi Company, perquè no era pagès, i per poder conquistar la seva neta, durant els dos anys previs al casament va anar a aprendre’n a Cal Senyoret, aprofitant que eren mig parents. I rient m’expliquen que “aleshores l’avi Company anava allà a


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

65

comprovar si el Pauet feia els solcs drets”. Fos com fos al Pauet li agradava el camp, però també li agradava molt fer teatre, “es veu que era molt de la broma i feia riure”. Llàstima que de poc li va servir, perquè la guerra li va escapçar la vida i els somnis en un no-res. Sense ell, la Dolors va haver de tornar a fer mans i mànigues per continuar endavant: ella, la tieta-àvia Lola i el seu fill petit, en Marcel·lí, que aleshores tan sols tenia un any i mig. I és que la mare d’en Marcel·lí va haver de ser molt valenta a la força. Durant la guerra i la postguerra es van haver d’espavilar com van poder amb les set mujades de terra que tenien a tocar de la masia i unes set mujades més que portaven al passeig de Cal Nyepa, a l’actual polígon pratenc. Per sortir-se’n, van llogar un home i conreaven menjar per als vaquers (sobretot alfals, remolatxes i pastanagues), perquè eren cultius que requerien menys mà d’obra i, com que els compraven directament al camp, no calia anar al Born. Però hi havia gent que encara ho passava pitjor que ells, perquè “quan llauraven l’ufals per al bestiar, encara hi havia qui venia a espigolar i recollir-ne les arrels per bullir-les i menjarse-les! Eren temps de molta gana i venia molta gent per les cases de pagès a demanar. Però d’aquí van néixer grans amistats que encara perduren”. En Marcel·lí va deixar d’anar a l’escola als 14 anys, perquè no li agradava estudiar. A la seva mare li hauria agradat que fes una carrera, però ell s’estimava més anar al camp! No tenia cap avi, ni cap pare que pogués ensenyar-li, però gràcies al seu veí (el Peret de Cal Gana) i a la seva curiositat (era un vailet molt observador i espavilat) en va aprendre ràpid. Recorda que a totes les cases de pagès tenien pollastres i gallines de la raça Prat, pels ous i per menjar. Però quan va sorgir la Granja Colominas, que es va especialitzar en capons i pollastres de la raça Prat, els pagesos els hi venien els ous que els sobraven perquè els incubessin. Llavors d’aquells ous, quan sortien els polls petits, els “retornaven” als pagesos perquè els mantinguessin i els engreixessin, i quan eren grossos, pels volts de Nadal, llavors “venia ella, la Sra. Rosa Álvarez de Colominas, i deia: ‘Aquest pollastre, aquest i aquest, per a mi’ i se’n duia els millors exemplars, gratis, cap a la Granja”. De totes maneres uns quants capons també els regalaven a la família, al metge i a molts coneguts i amics de la postguerra. Als 18 anys va entrar voluntari a fer el servei a l’aviació, “vaig estar-hi un any i mig i amb 19 anys ja em van llicenciar”. Després es va dedicar a treballar al camp, “vaig comprar una altra mula i amb l’ajuda d’un mosso vaig anar diversificant els conreus per treure’n més profit, perquè cada cop el farratge per als vaquers donava menys”. Així, va començar a fer escarxofes, patates, escaroles, espinacs, tomàquets, melons i de tot. I, a les quatre de la matinada, amb l’autobús dels pagesos, la seva mare se n’anava al Born a vendre-ho... “Hi portàvem el gènero amb el recader, el ‘David y Tomás’,


66

Núria Abelló

amb la canastra 124, però abans la mare sempre ho revisava, perquè s’havien de treure les fulles grogues i deixar-ho tot ben net. Era molt polida i ho volia tot ben fet”. I la Núria ho reafirma: “Era tan polida que va ser la segona al Prat que va tenir bombona de butà, perquè n’estava tipa dels carbons i dels fums que ennegrien tant les olles”. Per Reis del 1960 en Marcel·lí es va comprar el primer tractor, en una època on, encara que tinguessis tota la documentació que calia, era molt difícil aconseguir-ne un, “perquè n’hi havia molt pocs i venien amb comptagotes”. Llavors el sol fet de tenir un tractor ja era un bon desembaràs i el fet de mecanitzar-se va canviar molt el sistema de treballar. “Si abans per llaurar una mujada de terra necessitaves més d’un dia, si hi anaves amb el tractor ho podies fer en una hora. I així cinquanta mil coses més!”. Llavors, el maig del mateix any es van casar i la Núria va anar a viure a Cal Company, com tocava, amb el marit i la seva sogra. La Lola, la tietaàvia, també hi vivia i continuava sent molt feinera; se’n cuidava de les gallines i la resta de l’aviram, de la cuina i de tot el que podia. Al cap de pocs anys també van treballar per a l’exportació, com quasi tots els pagesos del Prat: enciams Trocadero, escaroles, escarolles franceses... Hi havia empreses especialitzades que se’n cuidaven, com Improver, i cada dia des del Prat sortia un tren carregat de verdura cap a França, Alemanya i Suïssa, fins que allí (i a Almeria) van començar a fer hivernacles i l’exportació d’aquí va anar a menys. “I aquí s’ha acabat. I cada vegada menys; perquè tan a prop de Barcelona, els polígons industrials, l’aeroport, el riu que es va desviar, l’expansió de la ciutat... Aquí al Prat queda menys de la meitat de terreny cultivable i quasi no queden pagesos, perquè ningú vol fer de pagès.” I a L’Hospitalet va passar el mateix: “Tot eren camps, des de la Marina fins al cementiri de Montjuïc, però Barcelona necessitava una Zona Franca i s’ho va menjar tot. És el preu que has de pagar per estar a prop d’una gran ciutat”. Potser ara amb el producte de proximitat i els mercats de pagès sembla que tot plegat pugi reviscolar una mica, però “són quatre gats comptats i igualment s’han d’arremangar i treballar com a negres. La pagesia aquí està condemnada a desaparèixer”. Llavors la Núria recorda amb enyorança: “Abans els préssecs eren mel; ara són molt macos per fora, però per dintre són durs i no tenen aroma, perquè maduren fora de la planta en cambres frigorífiques i no tenen res a veure amb els d’abans. I amb els melons i els tomàquets que venen de fora, igual”. Quan van haver de marxar de Cal Company, perquè va quedar afectat pel Pla Comarcal i s’havien de tirar a terra les masies, van anar a viure al centre del poble. En el seu moment es van plantejar: “I si no volem marxar?”, però van entendre que s’havien d’espavilar, perquè tenien la batalla perduda. Per sort, els tres fills ja s’havien emancipat i l’àvia es va


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

67

morir poc temps abans del trasllat; “mai no va saber que la casa havia d’anar a terra i es va poder estalviar aquest gran disgust”. “Tot s’està urbanitzant i industrialitzant. I va com va. Estem en una zona condemnada a desaparèixer agrícolament parlant”. L’únic que sembla funcionar ara són les carxofes: “Tot són escarxoferes! Perquè l’escarxofa Prat té fama, és de molt bona classe, es cuida bé, el clima és molt bo, la terra també i a Mercabarna en fresc és el que més es valora. És l’única verdura que te la pots menjar com vulguis: crua, fregida, bullida, al forn, amb truita... Però s’està convertint en un monocultiu i això comporta riscos que caldrà saber compensar d’una manera o altra. També es fan faves per alternar, però per collir-les t’has d’ajupir i per menjar-les cal pelar-les. I la gent no vol feina, perquè el sistema de vida ha canviat molt”. M’adono que en Marcel·lí té una visió pragmàtica de la feina i de la vida, sense enyorances. Observador com és, li agrada passejar pels mercats i, sense apuntar-s’ho, pren nota de les dinàmiques de consum. És dels que sap adaptar-se als canvis i alhora treure’n profit. Va saber reinvertir la indemnització de les terres en un magatzem industrial. Mai es donarà de cap contra una paret. M’explica que una vegada per la ràdio va sentir un que deia: “Els problemes, si te’ls mires amb optimisme, són la meitat de problemes”. Finalment em recorda que “per fer de pagès necessites tres coses: Primer: salut (si no en tens, no provis de fer de pagès); segon: ganes de treballar (si no tens ganes de treballar, tampoc); i tercer (i el més important): diners per perdre. Si no tens aquestes tres coses una mica lligades totes tres, millor que no t’hi posis”. I em fa una explicació magnífica entorn l’oferta i la demanda del mercat al qual està sotmès el pagès. “Avui en dia hi ha massa competència; ve gènero de tot arreu i hi ha massa de tot”. No ha volgut que els seus fills fessin de pagès, per les poques oportunitats que ofereix el sector. I amb exemples els va argumentar més d’un cop la importància dels estudis i els va dir: “Mireu, en aquesta vida hi ha un tren i està ple de vagons. I heu de pujar al tren, però si podeu, al primer vagó sempre. Si podeu, perquè a la vida t’has d’agafar allà on pots”. I tot seguit afegeix: “I després hi ha la dosi de sort i el saber escoltar, preguntar, reinvertir i treure’n profit de les oportunitats que et trobes pel camí”, mentre tots dos em corroboren que “poder comptar amb el suport i el bon fer de la parella i els fills, no té preu”. No ha estat fàcil resumir tot el que m’han fet saber, però m’adono que acabo de rebre una lliçó magistral, molt ben explicada, i sobretot molt viscuda, del que són els negocis, les relacions i la vida. I mentre tornem a parlar del factor sort i del factor decisió, per dins penso que aquest pagès de 82 anys, però amb l’esperit jove i pragmàtic, donaria deu voltes a molts executius d’aquests que tomben pel món.


68

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

69

Cal Mià

Valentina Guisado, la Valentina Just l’endemà de la Festa Major del Prat, la Valentina Guisado Arnaltes m’acull a la cuina menjador de casa seva on encara s’endevina la flaire del rostit i de la festa. I li brillen els ulls quan me’n parla. Treballadora de mena, és una dona valenta i sociable que encomana vitalitat des del primer moment. M’explica que va néixer el 22 de novembre de 1942 a Almadén (Ciudad Real), però defensa el Prat com “el meu lloc al món”. “A mí me encanta el Prat” i, com a Presidenta de l’Associació de Criadors de Pollastre i Capó del Prat (conegut també com a pollastre potablava), el representa arreu amb el llistó ben alt. Recorda que a Almadén el seu pare, Damián, tenia un hort on feia “habas, alcaciles (carxofes d’allà), tomates...”. I a la caseta hi celebraven moltes festes amb amics i familiars. El seu pare tocava la bandúrria i ho passaven molt bé. I em fa saber que la família de la seva mare eren uns pagesos molt importants del poble que feien cereals: “garbanzos, trigo, cebada...”. I amb un somriure em diu: “A mí siempre me ha gustado el campo; me crié en este ambiente”. Però, per motius de salut del pare (que havia treballat de miner) i alhora cercant més oportunitats per als fills, van venir a Barcelona quan ella tan sols tenia 6 anys. Van anar a viure prop de la ronda de Sant Pau, al carrer Carretas, on de seguida es van sentir acollits pels veïns: “la de la tienda, la panadera, los carniceros, la lechera...”. Eren temps difícils i tothom s’ajudava, “pero ahora ya no queda nadie”. A Barcelona, el seu pare, que ja estava retirat per problemes respiratoris, va trobar un bon metge que el va salvar, mentre que els altres miners que es van quedar al poble tots van morir


70

Núria Abelló

joves. La seva mare, Dora, que al poble ja cosia, aquí va continuar cosint i va fer bons clients, com els pares del Peret, del Chacho i de los Amaya, entre d’altres. A casa tots ajudaven cosint botons i el que fes falta. “A mí primero me pusieron a estudiar en un colegio de monjas del Carmen y después en uno que se llamaba los Bomberos, pero siempre me ha gustado más trabajar que estudiar. Y cuando tenía vacaciones me iba de aprendiza a casa de un sastre, donde también iba a comprar, cocinaba y fregaba los platos, porque entonces a las aprendizas también nos tocaba hacer las tareas de la casa, ya que la señora se iba de vacaciones. Después también empecé a coser y hacía de modista. Y también trabajé como dependienta en una verdulería y en una bacallaneria del Mercado de San Antonio, hasta que me casé. También iba a vender a la Feria de Sant Ponç. No paraba. Aprovechaba todos los sitios”. Venien sovint al Prat, perquè hi vivien uns amics del poble. La seva germana, Luisa, que era set anys més gran que ella, es va casar amb un dels nois de la Casa de Comidas Marcelino (ara Bar Oeste) i encara hi van venir més. Molts diumenges anaven al ball de l’Artesà, però just el dia del seu 20è aniversari van anar al ball de l’Agrupació Cervantes i allí va conèixer el qui seria el seu marit, en Jordi Sanfeliu Cortés, pagès de Cal Mià del passatge Martí i Pinyol. Com que en Jordi era deu anys més gran que ella, va voler un festeig curt i just un any després, el 22 de novembre del 63, es van casar. Primer, se’n van anar a viure al carrer Ferran Puig, a una casa que era dels seus sogres i, al cap de dos anys, un cop acabades les obres de rehabilitació de la masia de Cal Mià (una masia del districte de la Ribera, al costat del riu, darrere el Pryca (ara Carrefour), que abans també era coneguda com a l’Hostal de la Rosa), hi van anar a viure. Van tenir dos fills, en Damià, que va néixer el 1964, i el petit, en Jordi, que va néixer el 1968. Li agradava molt viure al camp. M’explica que “en el margen había una higuera, albaricoques, membrillo y otros árboles frutales. Cuando era la temporada recogíamos la fruta y la vendíamos al Fabes, un señor que pasaba con un carrito y tenía una parada en el mercado municipal. Yo me subía a los árboles y ahora pienso ¿yo me subía aquí? El dinero que ganaba con ello lo guardaba para que los niños fuesen a los caballitos por la Fiesta Mayor”. Fos com fos, des del primer dia, tant ella com la seva cunyada Consuelo (que vivia amb els sogres) van col·laborar en el negoci familiar i anaven a collir, a sembrar, a encaixar pomes, carxofes, tomàquets, patates... “En verano, cuando teníamos que coger las patatas o los tomates, mi cuñada y yo nos poníamos bien escotadas para tomar el sol. Después la espalda nos dolía y nos teníamos que hacer friegas... Las dos hemos trabajado


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

71

mucho”. A més, quan calia també portaven el dinar al camp per als homes o bé anaven a batre mongetes o a vendre al Born o on fes falta. De totes maneres, normalment qui anava al Born a vendre, amb la canastra 43, era el seu marit, perquè el seu cunyat, en Josep, es cuidava d’organitzar els homes al camp de bon matí. “Pero a mí siempre me ha gustado mucho vender y tratar con la gente, y a veces lo acompañaba al Born”. A més, a la finca, a part de pereres i presseguers, hi tenien moltes pomeres: “las Camosa y las Mañaga, que eran muy buenas (aunque ahora ya no hay), las llevábamos a vender al Born, así como las que teníamos en Sant Boi, unas Starking, Delícias y Golden, que también eran buenísimas... Mucha gente aún se acuerda de ellas. Pero las Mingueta no tenían mucha salida: ‘¡Qué lástima!’, me dije”. Llavors li va proposar a la seva sogra, la Maria, d’anar a vendre-les al mercadillo, el que abans es feia a l’av. Montserrat (i que després es va fer a l’av. del Canal i més tard a Sant Cosme...). I així ho van fer, fins que “con la desviación del río nos quedamos sin manzanos”. I tot això sense deixar de banda les tasques de la casa, la família i els menjars per als seus! Escoltant-la t’adones que de ganes de treballar i iniciativa no n’hi han faltat mai! Anaven tan enfeinats que una vegada... “Estábamos encajando alcachofas y mi hijo pequeño, que era chiquitín, quería subir al camión y para que estuviese tranquilo le dimos un Chupa-Chup y uno de los trabajadores lo puso arriba sentadito en una caja. Y fuimos cargando cajas y el niño allá en medio. Quedó camuflado entre les cajas y con las prisas ¡se fueron al Born con el niño en el camión! Cuando me di cuenta, yo venga preguntar ¿y el niño? ¿y el niño dónde está? Y salimos disparados con el coche corriendo detrás de ellos, hasta llegar al Born. Pasamos un mal rato. Suerte que cuando iban descargando el camión encontramos el niño en la caja chupando tranquilamente su Chupa-Chup. Fue un buen susto, pero no pasó nada”. Fos com fos, el que més il·lusió li feia era “criar pollos, porqué mi suegra, en el patio de la casa de payés de aquí al lado, criaba pollos y a mí me encantaban”. I quan van anar a viure a Cal Mià així ho va fer. La Sra. Rosa Álvarez de Colominas la va animar i ajudar des del primer dia i, com que era una persona molt rigorosa, de seguida la va fer partícip de les exigències de la Raça Prat. I ella s’hi va posar de valent. I un dia que va veure un cartell que anunciava la Fira dels Galls va proposar a la seva sogra participar al concurs. La seva sogra no n’estava gaire convençuda, però quan va veure que quasi cada any guanyaven algun dels primers premis “un año el de pollos, otro el del gallo, otro el de parejas, alguno el de capones...”. Llavors encara s’hi van engrescar més. “Incluso el alcalde me dice: ¡debes tener un aparador con tantos trofeos!”.


72

Núria Abelló

Entre ella, la seva cunyada Consuelo, els seus fills Damià i Jordi, i la seva neboda Mª José, també es van engrescar a muntar un dels primers supermercats del Prat, al carrer Pompeu Fabra, davant de l’Institut Baldiri, on va conèixer molta gent. Però mai va deixar de criar els pollastres. “Si era necesario me levantaba a las seis de la mañana para darles de comer, limpiarlos y lo que hiciera falta”. Després van deixar el supermercat i van obrir una parada al Mercat Municipal del Prat, que ara porta el seu fill Jordi (que, a més, actualment és dels pocs del Prat que sap capar pollastres). I ara també tenen una parada al Mercat de Pagès dels dissabtes que porta el seu fill Damià, el gran, que és el que ha continuat treballant al camp. Per sort, durant el curs, quan els nens eren petits, els seus pares es van instal·lar a Cal Mià i també li donaven un cop de mà. “Suerte de ellos”, em confirma. I a l’estiu la seva sogra se’ls emportava amb tots els altres nets (i també alguns dels seus amics de l’escola) a la finca que tenien a Arenys de Munt, un, dos o tres mesos... “¡Todas las vacaciones! Mi suegra era muy trabajadora y sociable. Toda la familia”. Poca mandra. Així ells aquí quedaven lliures per dedicar-se a la temporada d’estiu i allà tots els nens jugaven tranquil·lament i s’ho passaven bé. A més de canallera, sociable i molt treballadora, m’explica que la seva sogra “era muy buena cocinera. Hacía un rostido en la cocina de leña buenísimo; sólo ponía dos cabezas de ajo, el pollo y el coñac, y le salía buenísimo. Yo lo sigo haciendo como ella pero, aunque le añado un poco de cebolla para suavizarlo, no es lo mismo que con la cocina de leña. Y el caldo, ¡hacía un caldo! ¡y unas pelotas! Y los canelones, buenísimos. Y unos pasteles y unos bizcochos... Todo, todo lo que hacía parecía gloria”. Durant molts anys ells no van fer vacances, però a partir dels anys 80 ja van poder començar a fer alguna escapada i algun viatge amb el seu marit, perquè quan van traslladar el Born a Mercabarna, ja no l’obrien els caps de setmana i això els va donar oxigen. Malauradament, el seu marit va morir amb tan sols 63 anys, ara farà 23 anys, però recorda que li va dir: “’Tu viaja todo lo que puedas’. Y yo cumplo”. Aleshores em comenta que ella ja formava part de la Junta de l’Associació de Criadors de la Raça Prat i quan la presidenta i fundadora, la Sra. Rosa Álvarez (pionera de la Granja Colominas) va dimitir als 91 anys per motius d’edat i de salut, el nou president, en Joan Parés, va proposar que la Valentina en fos la vicepresidenta i així es va aprovar en una reunió. Però en Joan Parés va exercir pocs anys, perquè va morir sobtadament el 1996. I, des d’aleshores, ella és la presidenta de l’Associació “y llevo veinte años de presidenta. Ahora sé mucho, aunque al principio no fue fácil”. A més, durant quatre anys, també va ser Presidenta del Consell Regulador de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) “Pollastre i capó del Prat” (era


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

73

Cal Mià, abans L’Hostal de la Rosa, a finals dels anys 90, poc abans de ser enderrocada per facilitar el primer desviament del riu. Quadre d’en Francesc Baltà, cunyat de la Valentina, propietat de la família Sanfeliu-Guisado. Fotografia: Quim Torrent (2017).

Retrat d’un pollastre Raça Prat, potablava. Quadre d’en M. Pérez Hernández (1994), propietat de Valentina Guisado. Fotografia: Quim Torrent (2017).


74

Núria Abelló

l’única dona de tot Espanya que n’era). Molta feina, moltes dinàmiques, molta coordinació i moltes relacions. Molt decidida! Recorda que “cuando era pequeña mi tío siempre me decía que yo tenía los andares de pastora. Y la verdad es que quizás no me he cuidado del clásico rebaño, pero... ¡Sí me he dedicado a hacer de pastora de pollos!”. I riu feliç, satisfeta de la vida que ha portat. M’ensenya unes fotografies amb diferents polítics i molts trofeus de la Fira dels Galls. Ella ha anat allà on els pollastres del Prat, els potablava, l’han portat. I m’explica que gràcies a l’Associació i a les seves experiències com a venedora ha conegut molta gent: “Todo el Prat me conoce. Me conocen hasta las ratas!”. I riem. Entorn la dinàmica de la Raça Prat, precisa que actualment hi ha dues branques. Per una banda la Granja Torres que es dedica a produir i comercialitzar pollastres i ous de la Raça Prat per a la gent i els restauradors, seguint una normativa molt estricte que no permet visites. I per l’altra, els criadors (actualment n’hi ha uns dotze) que essencialment es dediquen a conservar la Raça Prat, seguint la traçabilitat genealògica, i/o a comercialitzar-los quan són pollets. Així, cada quinze dies recullen els ous d’aquests dotze criadors i els porten a una incubadora (abans en tenien una a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), a la Gran Via, però ara els han de portar a una incubadora de Cambrils). Llavors estan 21 dies a la incubadora i quan neixen els pollets els van a buscar i els porten aquí, a casa la Valentina, des d’on els distribueixen vius a tot Espanya, sense sexar-los “porqué la asociación no nos da tanto para pagar un sexado”. L’Associació comercialitza els pollets acabats de néixer, però no comercialitza els ous. “Los huevos son para los pollitos que nacen. Los pollitos de estirpe, los que llevan la chapita del árbol genealógico, nos los quedamos nosotros (cada criador los suyos). Los criamos durante 8 o 9 meses en el corral al aire libre (separándolos en lotes de cinco gallinas y un gallo) para seguir haciendo el Libro genealógico y también para exhibirlos en la Feria de la Raça Prat que se celebra antes de Navidad.” A més, tots els criadors porten el Llibre d’explotació estrictament al dia. Cada pollet té la seva xapeta per saber de quina casa és i de qui és fill i s’enregistra tot: com i quan ha arribat a la incubadora, com ha nascut, com es cria, quines vacunes porta, quines anàlisis se li han fet, etc. “Comen productos sin grasa animal y aparte les damos maíz y verde, como toda la vida. Cada día que la gallina pone un huevo tenemos que registrarlo y cada quince días los enviamos a la incubadora, donde continúa el proceso.” I amb l’ajuda de tots els criadors i els membres de la Junta de l’Associació, com l’Encarna Molina, l’Anna Vives, la Lola Malet, en Jordi Cazorla, els germans Sanfeliu (Damià i Jordi) i els fills de l’Amadeu Francesch (que són els que


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

75

continuen fent el Llibre genealògic), entre d’altres, cadascú des del seu paper, van seguint tots els passos reglamentaris per tirar endavant la Raça Prat. Tothom hi col·labora. Tanmateix em comenta que abans de la grip aviar havien tingut més de 200 participants a la Fira Avícola, però que després, amb tantes normatives, pràcticament ha quedat reduït als dotze criadors oficials que porten el Llibre d’Explotació al dia. En qualsevol cas m’avança que l’Ajuntament del Prat està construint un galliner, perquè l’Associació pugui donar a conèixer la Raça Prat de forma permanent, però de moment encara els falta algun permís per poder obrir-lo al públic. Diuen que els pollastres del Prat tenen fama de salvatges i em confirma que... “Sí, son salvajes, fuertes, altivos... ¿No ves la postura de arrogancia en ellos? Son más agresivos, pero más bonitos que otros pollos”. Fins fa poc, el Pollastre Raça Prat era l’únic que tenia una IGP (Indicació Geogràfica Protegida), però ara també té aquest reconeixement el Gall del Penedès, encara que “yo los veo más diferentes”. I amb un gran convenciment la Valentina reivindica que “para mí la mejor raza es la del Prat, porqué es la más bonita, la más señorial, la más de todo... La más preciosa y la más buena”. I quan li pregunto com és un pollastre del Prat s’emociona i em diu: “Es fantástico, con su cresta de cinco o seis puntas, la orejilla blanca como una almendra, la barballera lisa, su cuerpo todo erguido, majo, precioso; la cola brillante, de un color negro metalizado que queda como verdoso; las patas azules, el torso, bueno... Precioso, precioso. Para mí es el mejor de todos. Es muy señorial y cuando canta ¡se pone tan erguido! Una cosa preciosa”. L’any 1999 van haver de marxar de Cal Mià, perquè la finca va quedar afectada entre la Pota Sud i el primer desviament del riu, però ella sempre ha continuant criant pollastres de la Raça Prat, amb l’ajuda dels seus fills. I és que sempre ha pensat que “lo que hagas, lo hagas de corazón, que te guste; si no te gusta, déjalo”. I és evident que la Valentina sempre ho ha practicat i encara va fent tot el que pot i més. Perquè treballadora de mena com és, no ho deixa. És la seva passió i els seus ulls parlen per ella. Trampeja els imprevistos i continua sempre endavant amb empenta i il·lusió. Per molts anys!


76

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

77

Ca l’Americano

Guillermo Company (l’Americano) i M. Rosa González M’acullen a la seva sala d’estar amb ganes d’explicar-me moltes coses. I me n’expliquen d’increïbles. Quantes peripècies per tirar endavant! En Guillermo Company Barnadàs, també conegut com l’Americano, va néixer al Prat el 9 de juny de 1930 (curiosament el mateix dia que en Jordi Pujol) a Ca l’Americano, una vaqueria que hi havia al centre del poble. I amb sentit de l’humor m’avança que el renom de l’Americano els hi ve d’un tiet del seu avi matern que “se’n va anar a Amèrica, concretament a l’Uruguai, a fer fortuna construint molins i obrint-hi negocis relacionats. I se’n va sortir!”. Però quan es va morir, com que no tenia descendència, va deixar com a hereu el seu nebot. Així va ser com l’avi d’en Guillermo, quan era jove, es va embarcar cap a Amèrica, però com que no va voler continuar amb els negocis del seu tiet, ho va vendre tot i “va recollir els diners com un crupier”. Però quan va tornar aquí en quatre dies se’ls va polir tots, perquè “era molt gandul i li agradava molt la bona vida”. I amb un somriure del tot sincer em diu: “No en vam tocar ni cinc”. En Guillermo m’explica que quan era petit va anar a estudiar amb el senyor Vigo i que si hagués pogut li hauria agradat estudiar per pèrit agrònom, perquè tot el que estava relacionat amb el camp l’entusiasmava. Però quan tenia 13 anys va morir el seu pare, l’Agustí Company de Ca la Manca, i molts somnis es van estroncar. “Perquè llavors el que feia falta eren mans per treballar. Al matí anava a pasturar vaques a les marines (les que hi havia a la zona de l’actual T1 de l’aeroport), al vespre les munyia i després tornava cap a casa amb la tartana i les gerres plenes de llet, perquè I’endemà, la meva mare, que es deia Maria, la pogués vendre aquí a la


78

Núria Abelló

botiga. A part de pasturar vaques, evidentment també vaig fer molts anys de pagès, com el meu pare”. Llavors em revela petits secrets d’ofici com que “per fer melons fèiem servir sorra que abans havíem anat a carregar amb el carro a la platja. Es feia un clot així, posàvem les llavors i una mica de terra, i aleshores a sobre hi posàvem un grapat de sorra, perquè quan plovia la terra escanyava la planteta petita, però en canvi la sorra no. A més, com que la sorra s’escalfava més, aconseguíem fer uns melons força primerencs que cotitzaven molt bé al mercat”. També em parla de la mili, que va fer a Saragossa, i dels inicis de la bombolla de l’exportació quan, després de la segona guerra mundial, s’enviaven enciams Trocadero per tot Europa. I em comenta que: “Jo havia estudiat una mica d’anglès amb el pare d’en Llopart, perquè un director de l’aeroport em va dir que si algun dia les coses al camp es capgiraven, així tindria més oportunitats. No hi vaig treballar mai a l’aeroport, però l’anglès em va obrir moltes portes. Així, un dels fills d’un inversor i exportador Suec, l’Olof Hermelin, va estar allotjat a casa una bona temporada i vam forjar una amistat que encara dura. Aquell any fins i tot em va convidar un mes a Suècia i vam anar-hi amb el seu cotxe, un escarabat Volkswagen. Va ser una experiència increïble! L’altre dia, quan em va telefonar, encara ho comentàvem”. Déu n’hi do en aquell temps! La seva dona, la Maria Rosa González Acero, va néixer el 13 de maig de 1935 a Barcelona, prop de la Sagrada Família, al Clot, on va viure fins que es va casar als 27 anys amb en Guillermo, i va venir a viure al Prat a Ca l’Americano. I m’explica que ella va ser una nena de la postguerra, “però no em vaig assabentar mai de res (fins que vaig ser més gran), perquè jo era molt petita. Era la més petita de quatre germans i tots em mimaven molt. Vaig ser una nena molt feliç”. Va estudiar a les monges del Sagrat Cor de Jesús i després a les Escolàpies. El seu pare volia que continués estudiant, però “no m’agradava estudiar; m’estimava més treballar i als 14 anys em vaig posar a treballar de dependenta en una pastisseria del carrer Mallorca”. Els avis materns de la M. Rosa vivien aquí al Prat. L’àvia era mestressa de casa i l’avi treballava de carreter, portant gènero dels pagesos al Born i, un cop jubilat, a l’estiu també anava a vigilar camps de melons “perquè aleshores els prenien; encara que ara també els prenen, però en aquells temps encara més, perquè hi havia més gana, més necessitat”. Ella hi venia sovint, sobretot a l’estiu per veure els avis i anar a la platja amb els seus cosins i, quan van ser més grans, no es perdien mai la Festa Major. “Ens ho passàvem molt bé!”. Es van conèixer l’octubre del 58 a la Cervantes, un centre de ball i teatre que hi havia al carrer Santiago Russinyol. “Jo venia aquí”, em diu la M. Rosa, “perquè a Barcelona anar a ballar no estava gaire ben vist, però aquí,


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

79

en un poble, sí”. Llavors en Guillermo afegeix: “A més, les noies forasteres cridaven l’atenció i, si eren maques, com ella, m’agradava treure-les a ballar”. I em comenta que de Barcelona sols coneixia el recorregut del Prat fins al Born, amb el carro, passant per plaça d’Espanya, el Paral·lel, Colom i passeig enllà fins arribar davant de l’Estació de França davant del Born. “De la resta no en coneixia pas res”. El cas és que “quan aquell dia ballant em va dir que treballava en una pastisseria del carrer Mallorca, una tarda se’m va ocórrer agafar l’autobús fins a la plaça d’Espanya de Barcelona i cridar un taxi per dir-li: ‘Porti’m a una pastisseria que hi ha al carrer Mallorca’. I el taxista estranyat em va dir: ‘Sap que el carrer Mallorca és el carrer més llarg de Barcelona?’. Es va pensar que li prenia el pèl, es va tombar amb una cara molt seriosa i em va dir: ‘Escolti, vostè sap el que diu?’. I jo li vaig respondre: ‘Vostè porti’m al carrer Mallorca i allà on vegi una pastisseria, pari’. Sort que el trànsit d’abans, no era el d’ara!”. I mig rient em diu que es va recórrer totes les pastisseries del carrer Mallorca fins que va trobar-la. Llavors, la M. Rosa detalla que “des de fora el carrer, ell em va veure i la mestressa de la pastisseria em va dir: ‘Nena (em deien nena, però jo ja tenia 23 anys). Nena, allà fora hi ha un senyor que només fa que mirar aquí dins. Mira dissimuladament...’. Com que era una època en què hi havia molts atracaments, perquè hi havia molta misèria, desconfiàvem. Discretament jo surto, miro i quan el veig faig: ‘Oh! Què hi fas aquí?’. I entro a dins per tranquil·litzar la mestressa i emocionada dir-li: ‘Em busquen a mi!’. I el van fer entrar de seguida: ‘Que entri, que entri nena, que no s’estigui al carrer’. Jo vaig sortir de seguida, però ell no va voler entrar. I a partir d’aquí va continuar la nostra història”. I em comenta que “al principi, aquí al Prat arrufaven el nas, perquè jo era una noia de Barcelona i en aquell temps això no estava gaire acceptat. Fins i tot van anar a buscar informes al meu barri! I a ell li van dir: ‘Amb tantes noies que hi ha aquí al Prat i has d’anar a buscar-ne una de Barcelona?’, remugaven”. I ell ho confirma: “Quan els vaig dir que em feia gràcia una noia de Barcelona, a casa hi va haver un daltabaix. Encara no la coneixien, ni l’havien vist. Només sabien que era ‘una noia de Barcelona’ i van intentar l’impossible perquè es trenqués la relació. No ho volien”. I aclareix: “És una anècdota pròpia de l’època, quan el Prat era un poble, però ara ja no és un poble. Ara no és ni poble, ni ciutat...”. Sigui com sigui la M. Rosa m’explica que “jo quasi no me’n vaig assabentar de tot això, fins bastant després. El cas és que quan la meva sogra em va conèixer, la veritat és que no va trigar gaire a acceptar-me”. Llavors la M. Rosa va començar a venir més pel Prat, perquè ell no podia anar a Barcelona. “Ja saps que un pagès sempre té feina: quan no havia d’anar al camp, havia d’anar a munyir les vaques, o això, o allò”. I no va ser fàcil, “perquè a


80

Núria Abelló

la pastisseria jo també hi treballava els diumenges, però quan acabava de treballar, dinava i sortia a corre-cuita corrents cap al Prat! Hi venia amb el metro, des del Clot, i l’autobús, el PR, i trigava una hora. Aleshores quedàvem al ball o quan ja festejàvem sortíem per aquí el poble i anàvem a passejar amb el seu germà i la seva cunyada”. Van festejar quatre anys fins que l’any 62 es van casar, uns mesos abans de la gran nevada. Com era costum, la M. Rosa va anar a viure amb la sogra, a Ca l’Americano, primer junts, al pis de baix, i més endavant, al cap de nou anys, quan van poder fer-se el pis de dalt, s’hi van instal·lar amb els dos fills, en Guillem, que va néixer l’any 63, i en Benjamí, que va néixer al cap de tres anys. Com que la sogra era la mestressa de la casa i es cuidava de la neteja, la roba, el menjar i quasi tot, la M. Rosa, que estava acostumada a treballar, s’avorria i li va proposar obrir una botiga al porxo. A més, com que econòmicament anaven justos, ella volia col·laborar en els ingressos familiars. Primer, amb poca despesa, va posar una botiga de règim amb la casa Santiveri. Potser no era el millor moment per obrir-la, perquè encara hi havia molta gent que passava gana, però això li va permetre començar a fer una clientela. “Sort en vaig tenir de la M. Rosa, perquè és treballadora com ella sola”, em diu satisfet en Guillermo. I em fa saber que “recent casats vam passar una temporada econòmica molt dura. No teníem ni per menjar; fins i tot vam haver d’anar a espigolar patates al camp. Però jo vaig poder anar a treballar de xofer, ella va obrir la botiga i ens en vam anar sortint”. I m’explica que “vaig treballar uns anys per a en Miquel Riera, més conegut com a Miquel de l’Àgata, sobretot durant l’època de l’exportació. Allò requeria molta mà d’obra, perquè els enciams no es podien mecanitzar i, entre altres feines, m’havia compromès cada dia, a les set del matí, a anar a recollir una colla de treballadors amb el remolc del tractor. Els havia de portar des del Prat fins a uns camps que en Miquel havia comprat a Sant Andreu de la Barca. I no podia fallar. Cap al tard, tornàvem al Prat amb els coves plens d’enciams i aquí, als porxos, les dones els encaixaven. De dia, jo treballava les terres d’en Miquel, i de nit, quan em convenia, ell em deixava el tractor perquè pogués treballar les cinc mujades que tenia prop de Cal Tudela (prop de l’actual mirador d’avions). I mai no em va voler cobrar ni el gasoil”. I afegeix emocionat: “A vegades a la vida trobes gent que t’ajuda”. Alhora em comenta que “com que sóc tan xerraire, un dia, al camp de Sant Andreu, em vaig posar a parlar amb un floricultor veí que em va dir: ‘Fa un any que no hi ha cap floristeria al Prat ¿per què no us hi animeu?’. I quan al vespre li vaig explicar a la M. Rosa, ella es va engrescar i em va dir: ‘Doncs provem-ho!’, sense dubtar-ne ni un segon”. I així va ser, sense treure la botiga de Santiveri (perquè havien fet un tracte per dos anys), la M. Rosa va començar a vendre poms de clavells que anaven a buscar a les


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

81

El pare d’en Guillermo Company, l’Agustí –primer per la dreta–, quan treballava al camp de l’aviació Canudas amb altres companys, al principi dels anys 20. Fotografia d’autor desconegut, cedida per en Guillermo Company, l’Americano.

La mare d’en Guillermo Company, la Maria Barnadàs (filla del primer Americano), quan treballava pasturant vaques, al principi dels anys 40, a l’actual T1 de l’aeroport del Prat. Fotografia d’autor desconegut, cedida per en Guillermo Company, l’Americano.


82

Núria Abelló

tantes de la nit, amb la Guzzi, a la parada que el mateix floricultor, el Sr. Reig, tenia al Mercat de les Flors de Barcelona (el que ara és un Teatre). “Al principi, sort que el Sr. Reig ens va donar un cop de mà i ens va fiar, però com que de seguida es van vendre bé, després ja no va caldre”. I a partir d’aquí la M. Rosa es va anar animant i, decidida, es va comprometre amb la clientela a tenir flors cada setmana, perquè no haguessin d’anar a Barcelona a comprar-ne. I és que abans estava molt arrelat el costum de portar flors als cementiris regularment. I la M. Rosa m’avança: “Sort que la meva sogra sempre em va donar un cop de mà amb la canalla i amb tot. Em va ajudar molt. Sense ella no hagués pogut fer tot el que vaig fer”. Perquè quan es va acabar el tracte amb la casa Santiveri van decidir reconvertir la botiga en floristeria i s’hi van engrescar de debò. Encara no hi havia cap escola d’art floral però, gràcies a algun amic que havien fet al Mercat, la M. Rosa va poder anar a aprendre l’ofici a una floristeria de renom de Barcelona. Al principi sols li deixaven mirar i escoltar, però, observadora com és, de seguida en va aprendre i quan podia, per mantenir-se al dia, també procurava anar a exposicions florals. I amb una empenta i vitalitat difícils d’igualar m’apunta: “Gairebé es pot dir que sóc autodidacta, perquè m’agradava molt, molt, molt; i encara m’agrada!”. M’expliquen que al principi van tenir molta sort, perquè quan en Miquel de l’Àgata, que també era veí de carrer, va saber que amb el fred que feia anaven a comprar les flors amb la Guzzi, de seguida els va dir: “Agafeu el meu Land Rover i deixeu estar la moto! Jo a aquestes hores de la matinada no el faig servir”. I en Guillermo afegeix: “Era una persona molt generosa que tampoc ens va voler cobrar mai la benzina. Era molt bona persona”. I la M. Rosa ho reafirma: “Ens va ajudar molt, molt, molt”. Sortien del Prat ben d’hora, a quarts de cinc, perquè abans de les set en Guillermo ja havia d’estar de tornada per portar els homes al camp. Poca mandra. I la M. Rosa continua: “Llavors vam començar a veure que la cosa anava bé. Vam ser la única floristeria del Prat durant dos o tres anys. La gent va començar a agafar-me confiança i a fer-me encàrrecs: centres de flors, rams, rams de núvia... I un s’ho deia a l’altre, i vaig anar fent una bona clientela. Fins i tot moltes empreses del Prat m’encarregaven centres setmanalment per a les seves oficines, rams per a jubilacions, casaments o comiats, corones de flors quan moria un familiar d’algun treballador, etc. I és que en aquell temps això s’estilava molt”. Alhora em comenta que, com a clients, sempre li han agradat més els homes que les dones, perquè “no regategen tant, els convences més aviat d’una cosa, es deixen orientar més, són més fàcils de tractar, s’hi miren menys en el preu... Per a ells un dia és un dia. També n’hi ha de rates, eh! Però són pocs”.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

83

Més endavant van comprar a terminis un cotxe, una furgoneta Citroën 2 cavalls, i ella, valenta i decidida, es va treure el carnet de conduir i “així ja podia anar sola a comprar al Mercat de les Flors, perquè ell ja no podia amb tot”. Però amb el temps a la botiga se li va girar molta feina i llavors va ser ella qui no podia amb tot: “anar al Mercat tres cops per setmana (dimarts, dijous i dissabte), tornar, descarregar, obrir la botiga, atendre els clients, fer els encàrrecs, repartir-los...”. Van fer números per poder contractar una persona, però no els sortia a compte. Llavors ella li va dir: “Si no deixes el Miquel de l’Àgata, tanco la botiga”. I així va ser com junts van anar tirant el negoci endavant, alhora que ell ho combinava treballant també els seus camps. I al cap d’uns anys el fill gran se’n va fer càrrec, perquè “sí o sí també volia ser florista”. I d’anècdotes en tenen moltes per explicar! Fent balanç la M. Rosa reconeix que venir a viure aquí al Prat no li va resultar difícil. Es va adaptar de seguida, “perquè ja havia vingut moltes temporades a casa la meva tia o dels meus avis; el Prat ja el coneixia i m’agradava”. El canvi de la feina tampoc li va venir de nou, “perquè ja estava acostumada a treballar i a tractar amb la gent, i també m’agradava!”. I amb perspectiva em confessa que “estic molt satisfeta del que hem fet junts, de la feina, dels fills, de tot”. “I jo també!”, reclama feliç en Guillermo. I em comenta que “quan un matrimoni està ben avingut, les muntanyes les passa com si res. I amb ella he fet molta sort”. I m’ho il·lustra amb aquesta metàfora: “Perquè el matrimoni és com dos cavalls, un davant de l’altre, que tiren d’un carro ple de sorra a la platja. Si el de davant avança i el de darrere no vol, el carro s’enfonsa encara més a la sorra i no arranca. I al revés, si el de darrere vol anar endavant, però el primer no vol, el carro tampoc avança. Però si tots dos van alhora, el carro surt disparat i tira com una fletxa”. I cofoi m’apunta: “I aquest és el secret: anar plegats”. I alhora em fa partícip de la seva filosofia de vida, perquè “quan tu destapes la tapa d’un cotxe, dins hi ha uns tubs, uns filferros, unes peces... I no hi ha res que no serveixi per a res. I a la naturalesa passa igual: Tot serveix per a alguna cosa! I sinó, fitxa’t en les llavors i les diferents formes que adopten per dispersar-se; em porten de cap. Tot està rumiat. No és una casualitat”. I em parla magistralment de la morfologia de les llavors, de Darwin i del perquè de tot plegat. I me n’adono que és un gran observador i que, amb la passió que l’acompanya, hauria pogut ser un pèrit agrícola extraordinari. En tot cas són unes grans persones que em fan saber que, passi el que passi, l’important és estimar-se, ser constant, decidit i no rendir-se mai i, sobretot, “tenir confiança en tu mateix, perquè si dubtes, estàs perdut”. Una gran lliçó de negocis, d’esforç i de VIDA, en majúscules.


84

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

85

Ca l’Hereu Malet

Montserrat, Lola i M. Teresa Malet, cosines Ca l’Hereu Malet era una masia que hi havia a la Marina de L’Hospitalet, prop de la Farola, però fa molts anys que ja no existeix, perquè la Zona Franca la va engolir, com a tantes altres. Tanmateix el rellotge centenari del seu menjador continua marcant les hores, ara aquí, al Prat, implacablement, com si volgués parlar... La Montserrat Malet Costafreda hi va néixer el 1945, filla d’en Joan Malet Oliva, nascut el 1905, també a Ca l’Hereu Malet, i de la Teresa Costafreda Mata, nascuda el 1914 al Prat, a Cal Pus (una masia també desapareguda, que hi havia prop de l’actual Sagnier). I amb il·lusió, m’ensenya la portada d’un suplement de La Vanguardia del Nadal de l’any 30, on surten una colla de pageses venent pollastres del Prat a la Rambla de Barcelona i, entre elles, la seva àvia materna, la Joana Mata Coll, de Cal Picasal. A més, la seva àvia paterna, la Teresa Oliva Busquets, també era filla del Prat, concretament de Cal Peixo, i per tant, no és casual que sempre mantinguessin vius els vincles amb el Prat. La Montserrat m’explica que a la casa no tenien ni aigua corrent, ni llum elèctrica, ni vàters, sols comunes, perquè com que sabien que els havien d’expropiar, no hi podien fer gaires inversions. Recorda que l’aigua del pou, que treien amb la bomba, la feien servir per fregar o bé per rentar la roba al safareig, però l’aigua per beure l’havien d’anar a buscar a Can Tunis. “I als vespres per il·luminar-nos sempre fèiem servir els llums de carburo”. De petita no recorda gaires jocs, perquè era filla única i allí baix quasi mai no hi anaven nens. A més, no podia anar a l’escola, perquè “si m’havien de portar fins a L’Hospitalet amb la tartana, trigàvem quasi dues hores d’anar, més dues


86

Núria Abelló

de tornar, i a casa no s’ho podien permetre”. Els homes tenien molta feina al camp. I les dones, amb la casa, la compra, el bestiar i, quan calia, també la feina del camp, no donaven l’abast. Fins i tot el pa el feien elles amb una pastera. Entre uns i altres, quasi no tenien temps per a ella. “Sort en vaig tenir del meu avi, en Joan Malet Solé, perquè, com que estava delicat de salut, sovint em portava a passejar pels camps i m’explicava moltes coses”. El recorda “sempre fumant, amb un cigarro a la mà, estossegant, i amb una escopeta al darrere, per si tenia ocasió d’enxampar algun ocell”. Me n’ensenya una fotografia i hi descobreixo una certa retirada a l’avi Macià, amb un somriure afable. Dels records que té d’allà baix, m’explica que “quan el meu pare passava la post (que era una fusta plana que s’utilitzava per aplanar la terra i es lligava amb unes anelles al cavall), a sobre hi posava pedres i a mi també m’hi feia pujar, com si fos un joc, perquè així hi havia més pes i la terra es podia aplanar millor”. També em comenta que “quan era l’època de batre les mongetes a l’era, feien anar el cavall amb el corró en cercle, fent una roda. Però és clar, si l’animal tenia ganes de cagar i cagava a sobre les mongetes, aleshores s’embrutaven molt i difícilment es podien aprofitar. Per això s’havia d’estar molt al cas i quan veies el cavall que aixecava la cua, corrents anar-hi amb el bujol (que era com una mena de galleda d’alumini amb un pal molt llarg) per recollir la porqueria abans que caigués a baix. Aquesta tasca me l’encarregaven a mi però, és clar, si la bèstia en feia molta quantitat, llavors em venien a ajudar”. També recorda que “molts vespres, quan el meu pare anava a donar de menjar als cavalls em deia: Vols venir? I aleshores em pujava una estona dalt del cavall, mentre el cavall descansava. I a mi m’agradava”. I em comenta que el seu pare, quan era petit, anava amb els seus germans a estudiar a la Farola, on el mateix fanaler els donava classes extraoficialment i, “si es portaven bé, els premiava anant a la platja, perquè llavors hi havia un quart d’hora caminant fins a arribar al mar! Ara ha canviat tant la configuració de la costa que el mar s’ha menjat tota aquesta terra”. Però satisfeta em comenta que “el meu pare i els seus germans eren intel·ligents i eixerits, i si haguessin tingut l’oportunitat d’anar a l’escola haurien servit per estudiar”. Entre imatges desdibuixades pel temps recorda que “els porcs em feien molta por, sobretot quan els portaven de la cort de fora a la cort de dins, a dormir; llavors jo tancava portes a corre-cuita i m’ho mirava des de la finestra”. Una altra imatge que té present és que “al porxo, que era de terra, hi deixaven assecar l’ufals però, perquè no agafés la humitat del terra, hi posaven uns taulons a baix (ara hi posarien palets, però llavors no n’hi havia) i, com que a sota hi quedava un forat, les ànegues hi anaven a pondre. I el dia que sortien amb tots els aneguets al darrere era molt bonic!”. També li ve a la memòria “un arbre molt gran que teníem davant de casa, una escàcia enorme. I un dia que estàvem espanotxant blat de


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

87

moro al porxo, va venir com una mena d’huracà que el va tirar a terra de dalt a baix. Sort que ningú va prendre mal!”. Quan li pregunto pel mar em comenta que “el teníem molt a la vora, però no hi anàvem mai. No recordo haver-hi anat, tan sols sentir les onades quan hi havia temporal”. “Cada any per Sant Joan fèiem festa gran”. M’explica que encenien una gran foguera prop del reg, per evitar ensurts, i tiraven petards que col·locaven amb compte a les canyes. “I l’endemà tota la família venia a dinar: els tres germans del meu pare (l’onclo Pepet, la tieta Teresina i la tieta Pepeta), amb les seves parelles i els meus cosins. Érem molta colla i, acostumada a estar sola, allò em representava un gran enrenou! Recordo també que el mateix dia de Sant Joan la meva mare s’havia d’aixecar molt d’hora i havia d’anar a buscar els pollastres al galliner, matar-los, plomarlos i coure’ls, perquè abans tot es feia el mateix dia”. Durant l’any recorda els seus pares sempre treballant però, sobretot, els melons a l’estiu: “Se’n feien molts i eren molt bons, perquè en ser vora mar, les terres eren més sorrenques i el meló sempre hi surt més dolç. Se’n feien de dues classes: uns melons escrits, rodonets, petits, que eren més primerencs; i uns altres, que en deien tendrals, que eren verds i riquíssims”. Uns senyors del Poblenou hi anaven expressament a comprar-los-els, i la resta, el seu pare els portava a vendre al Born; però com que llavors havien de passar per la barriada de Can Tunis, on hi havia molt de pillatge, calia prendre precaucions. “Normalment agafava un dels vailets d’allà, perquè darrere el carro li vigilés el melons i quan arribaven més o menys a la plaça Colom, li donava un petit sac pel servei”. Era el peatge que tocava pagar per fer aquest trajecte. A més, “perquè no ens prenguessin els melons al camp, venia un matrimoni amb dos fills que s’instal·laven tot l’estiu en una barraca propera per vigilar-los. I el senyor, quan sabia que nosaltres més o menys ja havíem sopat, s’apropava cap a la casa i per la finestra de la cuina sempre deia: ‘Ja heu sopat?’ Llavors sortia l’àvia a donar-li un gotet de vi, parlaven una estona i fins l’endemà. I així tot l’estiu. Li dèiem el Jaheusopat”. També feien molt blat. Però això els tenia preocupats, perquè a la palmera que hi havia davant de la casa (a la majoria de masies de la zona hi havia una palmera com a senyal d’hospitalitat) hi feien niu molts pardals. N’hi havia tants que quan “el blat estava a punt de la sega, els pardals se’l menjaven i els feien malbé bona part de la collita. Van intentar matar aquella palmera, fins i tot van fer venir un senyor d’aquí el Prat que li deien el Potes, el Potes de Conill, que va posar sal a l’ull de la palmera per matar-la i... Que va! Ni aquella sal va poder matar-la! Llavors no hi va haver manera i, en canvi, ara, amb aquests escarabats les palmeres es moren soles”. Amb L’Hospitalet quasi no hi van mantenir vincles, perquè quan es van casar els germans del seu pare tots van venir a viure al Prat. Primer hi va venir


88

Núria Abelló

la tieta Teresina (la mare de l’Angeleta de Cal Casas), que es va casar amb en Delfí Parés de Cal Masseguer. Després, l’onclo Pepet (el pare de la Lola i la M. Teresa Malet, les seves cosines que crien pollastres raça Prat) que, quan es va casar amb la Joaquima Sabadell Carbonell, veïna de Cal Terolo (prop de la Feixa Llarga), va venir a viure a la masia de Cal Peret de la Llevadora del Prat. I poc més tard, la tieta Pepeta, que es va casar amb en Jordi Oliva Torné de Cal Jordi. L’últim en casar-se va ser el seu pare, en Joanet, que era l’hereu. “De fet, per l’època, es van casar ja grans, el 1944, quan el meu pare tenia 39 anys i la meva mare, la Teresina de Cal Pus, 30 anys. Es van casar al Modern, com tants d’altres en aquell temps, perquè encara no havien construït la cripta de l’església, i se’n van anar a viure a Ca l’Hereu Malet, prop de la Farola. Però sempre van continuar mantenint els vincles amb el Prat”. A més, les dues germanes de la seva mare, de Cal Pus, també s’hi van quedar a viure: la tieta Elisa, que es va casar amb Josep Rigol de Cal Paperines, i la tieta Pepeta, que es va casar amb en Quim Montané de Cal Sap. L’any 1952, quan la Montserrat tenia 7 anys, els seus pares també van decidir venir a viure al Prat, perquè ella pogués anar a l’escola. Però el seu pare anava cada dia fins allà a baix, amb la moto, a treballar al camp. I m’explica que “l’avi, que ja estava delicat, va morir als 75 anys, pocs mesos després de venir a viure aquí. Llavors l’àvia es va posar un mocador negre al cap i sols se’l treia per dormir”. A la masia hi van posar uns masovers, perquè no es quedés deshabitada i alhora també ajudessin al camp i vigilessin la finca. De totes maneres, “com que el pare també estava delicat de salut, i era poc menjador, la meva mare hi anava tots els migdies a portar-li el dinar amb bicicleta i, instintivament, un dels dos gossos que s’havien quedat a la masia l’anava a esperar a mig camí, mentre jo em quedava a dinar aquí al Prat amb la iaia, que sempre va ser molt eixerida i treballadora. Va viure amb nosaltres fins als 86 anys”. Però la salut del seu pare va anar empitjorant i llavors ja només anava al camp als matins i a la tarda es quedava a casa descansant. Va morir jove, l’any 1972, als 66 anys. I em comenta que “a vegades penso que, sobretot per ells, venir a viure al Prat havia de ser un canvi molt gros... Però van ser feliços fent de pagès, encara que la meva mare va acabar amb els ossos molt malament de tant treballar i portar pesos. Se n’havia fet un tip de portar sacs de melons quan era jove! Era molt feinera. De totes maneres el que més li agradava era cosir i, ja de jove, sempre que podia es treia la feina ràpid per poder trobar temps per cosir i brodar. També va criar pollastres del Prat per autoconsum fins poc abans de morir, l’any 2005, quan tenia 90 anys. Va ser feliç”. Per complementar records, em demana que també parli amb la seva cosina la Lola Malet Sabadell, que va néixer al Prat, el 1941, a Cal Peret de la Llevadora, una de les poques masies que encara resten en peu dins


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

89

Façana posterior de Ca l’Hereu Malet, a mitjan anys 50. Al fons, a l’esquerra, es pot veure la Farola, abans de ser absorbida per la Zona Franca. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Montserrat Malet.

Lola Malet amb un potablava del seu galliner. Fotografia: Quim Torrent (2017).


90

Núria Abelló

del poble i on, amb una vitalitat digna d’admirar, encara hi cria pollastres raça Prat. Mentre m’ensenya el galliner, la Lola em comenta que a Ca l’Hereu Malet hi anaven poc, perquè quedava molt lluny. “Per anar allà a baix, a la Farola, a veure els avis, trigàvem quasi dues hores amb la tartana! Amb unes carreteres plenes de clots... Sempre ens donàvem cops al cap! Era un entorn molt rural i pel camí sempre hi vèiem granotes i molts animalons. Quan hi arribàvem, hi havia una quietud! Era un lloc molt inhòspit, molt solitari. Feia un cert respecte. Semblava un altre món...”. Sobretot recorda les matances del porc a Ca l’Hereu Malet, que es convertien en una festa familiar. “Tots eren joves i reien i s’ho passaven bé mentre arreglaven la vianda per a tot l’any. Feien botifarres, sobrassada... I pernil, que el posaven al salador que hi havia a dalt, al quarto del porc, ben cobert de sal, perquè s’anés curant”. També recorda que “allà hi tocava molt el vent de llevant i darrere la casa s’hi arraconaven moltes mosques. N’entraven moltes! Per matar-les utilitzaven aquelles tires enganxoses que hi havia abans, però com que no n’hi havia prou, també agafaven una branca de salze i la posaven darrere la porta. Llavors les mosques es fotien allà, totes juntes, i ells amb un sac aplegaven totes les que podien i les mataven”. Aquí al Prat, en general, totes les cases de pagès vivien del que anaven collint i com a complement tenien gallines, porcs, conills i altre bestiar. “Tothom s’hi afanyava a treballar. No era tot tan dolç com ara. Sí que tenien més mà d’obra per ajudar-se, però sempre estaven tots molt enfeinats”. La majoria eren autosuficients i sols anaven a comprar molt de tant en tant. I m’explica que “aquí sols hi havia quatre botigues comptades: Cal Brinco, Cal José, Cal Quimet dels Ous, Ca l’Agustí, Cal Rull, Cal Ràfols i poc més. Era un poble, molt poble. Tot això eren camps. Els nens jugaven al carrer i, a l’estiu, alguns anaven a banyar-se al canal (el que ara passa per sota el carrer Coronel Sanfeliu) o al riu”. I em comenta que quan els seus pares van venir a viure a aquesta casa, ja era molt vella, “però com que hi havia aigua: la del canal, per regar les cinc mujades de la finca, i la del pou artesià, per beure’n, ja en tenien prou per viure-hi i continuar fent de pagès. Era tot el que demanaven. Cap comoditat!”. Això sí, a les cases del Prat ja hi arribava l’electricitat, “però hi havia moltes restriccions i molts vespres, quan jo era petita, també havíem de fer servir llums d’oli, gresols i llanternes”. Aquí, a la finca del Prat, feien una mica de tot: patates, blat, blat de moro, mongetes, tomàquets, pebrots, melons, escarxofes, escaroles, bledes... I a l’estiu, “el meu pare feia molts melons i sobretot pebrots, molts pebrots. Muntanyes de pebrots! I nosaltres els havíem d’eixugar per donar-los brillo. Quins pebrots! Ja no n’he vist mai més de tan macos i vermells!”. Quasi tot ho anaven a vendre al Born amb la canastra 112 (casualment l’actual número


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

91

d’emergències). I a l’època de l’exportació, com tots els pagesos, també van fer enciam Trocadero. “Allò va ser una riquesa per a tothom, no sols per als exportadors i els propis pagesos, sinó també per als transportistes, per a les dones que anaven a encaixar, per als homes que anaven a collir i a escatar (molts d’ells treballadors de la fàbrica que, quan tenien unes hores, també se n’anaven a treballar al camp)... Tothom anava amunt i avall, amb bicicleta, a peu o com podia. Hi havia molt moviment. Tot allò ja no tornarà”. Entre altres activitats em fa saber que els pagesos també havien de fer el terrelló, és a dir, arreglar els camins, o bé anar a desembussar els regs quan feia temporal o bé fer marges perquè no sortís el riu. No eren tasques pròpies de pagès, però eren tasques comunitàries gairebé obligades. “Cadascú tenia un tros a fer”. I les dones sobretot se’n cuidaven de la casa, la cuina, la roba i també del bestiar. Recorda que “rentar llençols, d’aquells tan gruixuts, era una feinada. Mare de Déu! No t’ho pots arribar a imaginar, allà al safareig, amb l’aigua del pou... Quan van arribar les rentadores, va ser una meravella! Dels millors electrodomèstics que s’han inventat!”. Cert que moltes cases de pagès també tenien ajudes, minyones que quasi eren com de la família. “Aquí, a dalt, hi ha un quarto que era el de la Rosita i tota la vida serà el quarto de la Rosita. I la pobra Rosita, els anys que fa que ja no hi és! Ai, Senyor!”. “I tant!”, confirma la seva germana M. Teresa. Menjars? A pagès no feien gaires variacions. Quasi cada dia, escudella i carn d’olla, i els diumenges, arròs. En tot cas, menjar no els en faltava. I m’explica que “a vegades la meva mare anava a L’Hospitalet a comprar carn de be i quan tornava a casa, a l’estiu, ja l’havien de coure, perquè no tenien on guardar-la. Com a molt, com que no hi havia neveres, ho encabien en un cistellet i ho posaven al pou, perquè a baix estava més fresquet”. Quasi mai van fer vacances i em comenta que l’única distracció que tenia el seu pare era anar a caçar. “Quan podia, anava a caçar als aiguamolls d’aquí el Delta amb el seu germà Joanet, amb qui sempre es va avenir molt. I un cop l’any, amb tota una colla, se n’anaven a Valljunquera, prop de Terol. Era una vida molt senzilla”. Entre els consells que van rebre i que alhora volen transmetre, la Montserrat Malet destaca com a importants la honradesa i, sobretot, el no dir mentides, perquè “les mentides les odio i m’agrada la gent tal qual. És de les coses que més valoro”. I la seva cosina Lola afegeix que convé tenir en compte la dita: “No vulguis per als altres, el que no vulguis per a tu”. Perquè la societat ha canviat molt, però destaca que hi ha certs valors que és important tenir sempre presents i alhora transmetre, “com el fet de ser nobles i bones persones”. Bones arrels que de ben segur també traspuen en el seu tarannà i el dels seus fills.


92

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

93

Cal Nyepa

Jaume Petit (el Nyepa) i Núria Pejoan M’acullen al petit pis del centre del poble on van venir a viure fa 41 anys. Un pis acollidor, però massa petit per encabir-hi les eines, els records i les vivències de Cal Nyepa, una de les masies més antigues del Prat que la nova llera del riu es va endur per endavant... En Jaume Petit Busquets, més conegut com el Nyepa, va ser l’últim hereu que hi va néixer, el febrer de 1931. I amb una vitalitat i una memòria dignes d’admirar m’explica records molt entranyables: “Jo sols tenia 3 anys, però el dia que va morir el meu avi Baldiri, d’un atac de cor als 63 anys, em va quedar gravat”. I em detalla, com si fos ara, el tràngol que hi va haver llavors a Cal Nyepa, així com la innocent pregunta que li va fer a la seva mare: “I ara vindrà una infermera a posar una injecció a l’avi i tornarà a viure?”. També té molts records de la seva àvia paterna, la Teresa Riera, que va viure fins als 94 anys. “Tenia un caràcter molt fort i va manar sempre. Era d’aquelles mestresses de casa que deia: ‘Ei, aquí estic jo!’ I diuen que jo m’hi assemblo, perquè sempre m’ha agradat manar”. Diu que quan era petit anava amb l’àvia a buscar bolets a les soques dels arbres que hi havia davant de la casa i a plegar els ous de les gallines del corral. I de més gran, quan feia bon temps, la recorda asseguda a la vora del pou, xerrant amb tothom, perquè la casa era una finca oberta, sense tanques, i molta gent hi anava a buscar aigua. “L’àvia era una dona molt sociable i, encara que era analfabeta, sempre estava al cas de tot. A més, amb els comptes no l’enganyava ningú, ni cinc cèntims!”. El pare d’en Jaume, en Baldiri Petit Riera, també va néixer a Cal Nyepa. Li agradava molt treballar la terra, però sobretot “tenia una gran


94

Núria Abelló

afició per les eines del camp i era molt curós amb elles; no se n’hi feia malbé cap”. Em comenta que “el meu pare des de ben jovenet va tenir interès a conèixer les noves màquines que sortien al mercat, guardava molts catàlegs nord-americans i, sempre que podia, se n’anava a la Fira de Mostres que era la seva principal distracció. En tenia tanta idea que fins i tot es dedicava a fer d’inventor!”. Abans de la guerra ja va perfeccionar la màquina de sembrar mongetes, perquè amb una sola operació pogués fer les tres feines alhora: obrir el solc, tirar la llavor i enterrar-la. I això va representar un gran avenç! De fet, “quan comprava una eina, el primer que feia era portar-la a cal ferrer i li deia: ‘Arregla-m’ho així i així, perquè jo ho necessito d’aquesta manera’. També tenia una màquina de segar ufals que anava molt bé, i durant la guerra, quan tots els camps estaven col·lectivitzats, la seva feina consistia a segar els camps, fins que se’l van emportar al front...”. La mare d’en Jaume es deia Dolors Busquets Montané i era de Cal Joan del Patata, una casa del carrer Joan Maragall. Però abans havien viscut a Cal Fernando, tocant al riu, prop del mar. Recorda que “sempre havia sigut una dona molt de casa, molt senzilla, molt grossa, de baixa estatura, tan ampla com alta, com aquell qui diu. Tenia el seu geni, com el seu pare, i sempre em deia que jo m’hi assemblava molt, al meu avi Joan”. En Jaume m’explica que “de petit no jugava; no vaig jugar mai jo. Fill únic, en una casa de pagès, no hi havia veïns, ningú. I al riu no m’hi deixaven anar, com a molt a veure el pare al camp, i jo sempre voltava pels camps. Havia de ser pagès per força. Qualsevol veí que estava treballant, allà me m’hi anava jo a xerrar, perquè de xerraire, com pots comprovar, sempre n’he sigut molt. Com a joc m’havia fet un hortet a prop de casa i, imitant el meu pare, jugava a plantar verdures de veritat”. No va poder anar a l’escola fins després de la Guerra Civil i em detalla que “sols tenia 6 anys, però encara recordo els bombardejos... Jo tenia l’oïda molt fina i quan sortien els avions de Mallorca deia: ‘Ja venen!’. I al cap d’una bona estona apareixien els avions en formació de tres, formant un triangle, en direcció Barcelona. I quan deixaven anar les bombes, primer vèiem la fumarada que aixecaven amunt i després sentíem el xiulet i tot seguit el soroll, brummm, que arribava més tard”. Especialment recorda la retirada de les tropes republicanes que passaven per la carretera de davant de Cal Nyepa, un grup darrere un altre, molta estona, fins que va arribar un moment que no passava ningú. “Però al cap d’unes hores va tornar a passar més gent i la meva mare va dir: ‘Aquests són diferents!’. El meu pare no era a casa, perquè també va anar a la guerra, però el meu avi matern (l’avi Joan, que durant la guerra va venir a viure amb nosaltres) se’n va anar a parlar amb un soldat i ens va confirmar: ‘Aquests són dels altres’.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

95

Van arribar més tropes i van creuar trets amb l’altra banda del riu. Pel pati de casa xiulaven les bales i una mica més enllà van caure uns projectils que van fer uns clots que aixecaven la terra a més de tres pisos d’alçada. Al vespre ens van demanar una habitació per dormir els jefes i, com vam poder, els vam arreglar una habitació amb matalassos a terra. L’endemà al matí van marxar esperitats i al cap d’una estona un que passava va dir: ‘Mira, Barcelona ja s’ha rendit; hi ha bandera blanca a Montjuïc’. S’havia acabat la guerra”. Tanmateix ells van trigar molts dies a tenir notícies del seu pare. “No sabíem on era; ni si era viu o si era mort. I ell tampoc sabia res de nosaltres”. Fins que després de moltes trifulgues i haver passat per camps de presoners a França, Sant Sebastiá i Galícia, un bon dia va poder tornar a casa; just el dia de Sant Isidre. “Ho recordo com si fos ara. Jo tenia 8 anys i havia anat a sembrar mongetes amb el meu cosí Quimet, i quan el vam veure venir caminant per la carretera amb el sarró a l’esquena, el meu cosí va dir: ‘Mira l’onclo!’. Vam córrer cap allà i el meu pare em va agafar i... Encara m’emociono. Em semblava impossible tornar a tenir el pare a casa! Llavors les coses van anar tornant al seu lloc i la mare em va dir: ‘Ara sí, ara ja pots anar a col·legi’. I vaig anar a l’escola del senyor Martí fins que jo vaig decidir als 13 anys que volia anar a treballar al camp. I, fins als 70 anys, així ho vaig fer”. Però recomençar no va ser fàcil, ja que després de la guerra van tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant, perquè durant la guerra van col·lectivitzar les terres i es van emportar les collites, el gra, les gallines, els porcs... I detalla: “Es van endur tot el que teníem. La meva àvia es veu que els deia: ‘Bueno, però, nosaltres què hem de menjar?’. I li contestaven: ‘Oh! És que això ho necessitem pels que estan a la guerra i als hospitals’. A més, vam tenir la desgràcia que els camps no ens els van deixar sembrats. No teníem res. L’únic que ens van deixar sembrat van ser unes tres mujades d’ufals que teníem prop de l’aeroport. I com que el Cinto de Cal Cabeça era veí i tenia vaques, la meva àvia va fer tractes amb ell i ens va pagar el dret de segar l’ufals tot l’any. I amb això vam començar, perquè no teníem res. No teníem ni llavor. Els primers anys sort en vam tenir dels veïns, que ens van deixar algun sac de mongetes i després de la collita els el tornàvem i aquelles coses. No va ser fàcil. Jo veia el panorama a casa i estava desitjant deixar el col·legi per posar-me a ajudar, perquè a mi em semblava que jo podia millorar les coses”. I satisfet m’explica que “jo també havia anat a segar ufals pels altres, perquè així em podia guanyar algun duro. Aquella màquina era infalible i el cavall encara millor. Marxava ben d’hora de casa i a les vuit ja hi tornava a ser, però ja havia segat una mujada d’ufals i ja m’havia guanyat el jornal. Llavors


96

Núria Abelló

esmorzava i me n’anava al camp a ajudar al pare. I igual vaig fer quan vam comprar el tractor. Si calia, treballava de nit i de dia. Allò d’esmorzar tranquil·lament mai ho he fet jo”. A Cal Nyepa feien escarxofes, escaroles, espinacs, coliflors, enciams, melons, mongetes, tomàquets, pebrots... Gairebé de tot. I quan omplien el carro ho anaven a vendre ells directament al Born, però si no l’omplien, ho enviaven a través del recader, amb la canastra número 233, perquè “per pocs bultos no sortia a compte haver d’anar amb el carro tres hores de camí llargues i tres hores més al tornar. Aleshores, l’endemà de bon matí trobaves el gènero a la parada del Born i el meu pare o la meva mare hi anaven a vendre’l. Però al temps dels melons, sempre hi anàvem nosaltres. Era molt pesat. Ens fèiem un fart de fer hores! No hi havia cap rellotge que en fes tantes. Era molt, molt cansat, perquè des de les sis del matí que començàvem a collir, fins a quarts de dotze del vespre que tornàvem, era un no parar. Moltes hores, moltes hores... I amb una calor!”. La Núria Pejoan Busquets, la dona d’en Jaume, va néixer el febrer de 1930 a Cal Daniel, al carrer Indústria (prop de l’actual carretera Marina), veïns de Cal Baldiri del Tres (on ara hi ha la llar d’infants L’Estel). Allí hi vivien els seus pares, l’Anton Pejoan Casugas i la Teresa Busquets Serra; els seus avis materns, en Daniel Busquets i l’Eulàlia Serra, que també feien de pagès; així com una germana soltera de la seva mare, la Dolors, que treballava a la Paperera. A més, la Núria tenia una germana un any i mig més gran que ella, la Pura. De petites, les dues van anar al col·legi de les monges i m’explica que “fèiem una vida senzilla; quan sortíem de l’escola sempre berenàvem i després sortíem al carrer a jugar amb els veïns: un dia jugàvem a les cordes; un altre, a bales; l’altre, a cromos... I com que no passaven cotxes, perquè no n’hi havia, tot el carrer era nostre”. I en Jaume li apunta: “I també feies teatre!”. I la Núria contenta afegeix: “I tant! M’agradava molt fer teatre a les monges. Fèiem els pastorets i moltes més coses! I estava bé, perquè entre assajar, estudiar i fer l’obra ens ho passàvem bé! Vaig passar una infància bonica”. A més, satisfeta em comenta que la gent que vivia al carrer Indústria era molt bona gent. “Tothom s’apreciava. Érem com una família, que diguéssim. Tothom s’estava a casa seva, però el dia que a algú li passava una cosa greu, tothom hi acudia. Era un carrer molt maco; molt, molt, molt... I ara això no es troba”. Més endavant, quan van acabar l’escola als 14 anys, tant ella com la seva germana gran, van anar al camp per ajudar els seus pares en tot el que podien: a lligar tomaqueres, collir tomàquets, encaixar-los... Portaven camps prop de Cal Minguet, a l’aeroport; uns altres tocant a Cal Parellada, a la Ribera; i uns altres vora el mar, a Can Bonic, més avall de Cal Roc.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

97

Cal Nyepa, a finals dels anys 80, abans de ser engolida per la nova llera del riu. Quadre d’en Joan Jordà, propietat de la família Petit-Pejoan. Fotografia: Quim Torrent (2017).

En Jaume Petit, el Nyepa, el 2017 visitant la col·lecció etnològica Puig-Casas, al costat de la màquina de fer embotits i de les eines i peces utilitzades per a la matança del porc. Fotografia d’en Fernando Vecino, cedida per la família Puig-Casas.


98

Núria Abelló

I m’explica que “la meva germana es va fer modista i jo també en vaig aprendre una mica amb un sastre, però m’agradava més anar al Born a vendre. Me’n va ensenyar el meu avi. Nosaltres teníem la canastra 414 i quan ja vaig aprendre com funcionava tot plegat, ja hi anava jo sola, amb l’autobús dels pagesos, el que sortia a dos quarts de cinc del dematí, des del Prat, directe al Born”. I, com si encara ho pogués veure, en Jaume apunta: “A vegades hi havia tanta gent que fins i tot sortien quatre autobusos. Perquè has de comptar que aleshores hi havia 600 pagesos al Prat, i ara n’hi ha una dotzena mal comptats... I és que el que Barcelona ens va donar primer, ara ens ho ha tornat a prendre. Perquè ve tant de gènero de fora, que de fet es pot dir que el transport ha matat l’agricultura de proximitat. Ara se’n recupera una part, però allò que hi havia abans, no tornarà”. També van aprendre a cuinar amb la seva mare: “fricandó, arròs a la cassola, escudella i carn d’olla, rostit, crema catalana, que ens agradava molt... Mai no ho hem fet tan bé com ella, però n’hem tingut una idea!”, reivindica la Núria, mig enyorant aquelles flaires... A Barcelona, a part d’anar al Born, hi anaven molt poc. Sols quan havien d’anar a comprar algun vestit amb la mare, però molt poques vegades. I el Jaume em comenta que “la noia que anava a Barcelona tota sola, ja havia perdut la reputació...”. Coses de l’època! Vacances no en van fer mai. Les poques sortides que feien de jovenetes eren per festes comptades: “com el Dijous gras, que anàvem a fer la truita amb una colla a la platja o el Dijous Sant, que anàvem a buscar farigola al Garraf amb bicicleta”. I, somrient, en Jaume apunta: “Va ser la primera sortida que vam fer junts! El meu pare ens va veure de lluny i li va dir a la mare: ‘Aquest parell se’ns arreglaran, ja ho veuràs’. I, feliçment, així va ser”. En Jaume també recorda que “quan el meu pare veia que jo anava amb noies que no eren pageses m’advertia: ‘Aquestes no et convenen!’ I afegia: ‘Tu t’has de buscar una noia del teu ofici’. Però jo ja coneixia la Núria, perquè érem veïns de terra, allà a Cal Minguet, i ja em cridava l’atenció, perquè era una noia eixerida que anava a ajudar el seu pare al camp i a vendre al Born.” I em detalla que “era molt feinera, treballadora i espavilada com un pèsol! I em vaig dir: ‘Doncs aquesta’. I tot plegat va anar venint suament, sense forçar les coses i, abans d’anar al servei militar, ja vam sortir promesos. I en cabat, el dia de la Mercè de l’any 1957, ens vam casar, però la condició era que havia de venir a viure a Cal Nyepa, perquè jo era fill únic i no podia marxar d’allà, perquè la casa i la terra eren de propietat”. Això potser li va venir una mica costa amunt a la Núria, no sols perquè Cal Nyepa estava a més de dos quilòmetres del poble, sinó també perquè a la casa ja hi vivien tres dones: l’àvia Teresa (que continuava exercint de


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

99

mestressa), la mare d’en Jaume, la Dolors, i també la germana soltera del seu pare, la tieta Cinta. De fet, el mateix capellà, mossèn Josep, ja li va advertir: “Al tanto Núria, que allà amb tantes dones! I mira que hi ha l’àvia que...”. I en Jaume, amb humor, perfila: “És que l’àvia, si havia de cantar les quaranta a algú, no es tallava!”. De tots maneres la Núria em fa saber que “a mi, però, el que més m’amoïnava és que aleshores els meus pares es quedaven sols, perquè la meva germana ja era casada i vivia en una altra casa. Per això, quan ens vam casar, vam acordar que entre tots dos també continuaríem donant un cop de mà als meus pares. Així, jo vaig continuar anant al Born i ell també els ajudava als camps”. I en Jaume recorda que un dia “el meu futur sogre em va preguntar: ‘Com m’ho faré tot jo sol?’. I jo li vaig respondre: ‘No us preocupeu que entre tots ho farem tot’. I això ho vaig complir a rajatabla, no el vaig deixar mai sol. Perquè jo podia tenir molts defectes, però ganes de treballar sempre n’he tingut moltes!” De viatge de noces “primer vam anar a Montserrat, seguint la tradició. I l’endemà vam marxar a Mallorca una setmana, com una cosa extraordinària. I quan vaig veure els nostres tomàquets des de dalt de l’avió, vaig pensar: ‘Ja s’ho faran!”. Mentre somriu, tot satisfet, amb picardia... Un cop instal·lats a Cal Nyepa, als matins la Núria ajudava a fer les feines de casa i moltes tardes agafava la bicicleta i se n’anava a casa els seus pares. I si hi havia feina a fer al camp, ajudava, tant als uns, com als altres. Poc abans de l’any de casats va néixer la seva filla, l’Anna, i més endavant es van comprar unes mobilets. “Així la podíem portar al col·legi de les monges. Per dinar es quedava a casa la meva germana, amb la seva cosina, la Montserrat, que tenia quatre anys més. I a la tarda tornàvem a buscar-la. Però quan al cap d’uns anys vam poder tenir cotxe, tot va ser més fàcil”. La Núria es va treure el carnet de conduir i també va portar el cotxe, “però, al cap de dos anys, l’any 1975, vam venir a viure aquí al poble i ja no ho vaig necessitar. Al principi em vaig trobar com desplaçada, perquè em semblava que no podia ser... Em semblava impossible sortir aquí a la porta i trobar-me les botigues! Però mica en mica m’hi vaig anar acostumant”. I en Jaume, resignat, argumenta: “com que la casa estava afectada pel desviament del riu, havíem de marxar sí o sí. Per això vam decidir venir a viure al poble”. I, com qui no vol la cosa, afegeix: “Casualment una de les primeres notícies que vam veure aquí, per la tele, va ser la mort d’en Franco”. El problema del riu va durar trenta anys: des que va sortir el projecte, en temps de Franco, fins que el van executar ara fa quinze anys. “Vet aquí que no sabies com passarien les coses. T’havies de preparar. Per això vam venir a viure al poble, però vam continuar treballant les terres d’allà fins


100

Núria Abelló

que van executar l’expropiació i van desviar el riu”. Tanmateix, com que el projecte es va anar retardant, els seus pares van continuar vivint a Cal Nyepa, fins que l’any 1987 “el meu pare va morir a la mateixa casa que el va veure néixer”. I emocionat puntualitza: “Això en part va ser una sort, perquè cada vegada que el meu pare sentia o llegia alguna notícia referent al riu se li descomposava el cos. Sabia que havia de perdre tot el que tenia. No ho hauria resistit aquell home!”. I amb afecte afegeix: “Llavors, jo no vaig voler que la meva mare i la tieta es quedessin a viure soles allà baix i els vaig fer arreglar una casa que havien heretat aquí al poble, a prop nostre i dels seus nebots”. En paral·lel també em fa saber que “jo vaig estar trenta anys sense anar al Born, perquè vaig estar treballant per a una empresa que tenia el magatzem a Sant Feliu de Llobregat, que actuava com a majorista i repartia gènero de tot arreu directament a 400 botigues de fruita i verdura a Barcelona. Se’m quedava tot el que produïa i m’ho venien a buscar a casa, a les cinc de la tarda, amb la seva flota de camions. Tots aquests anys vaig estar collint bledes cada dia però, a més a més, també feia enciams, escarxofes, cols, coliflors, escaroles, patates, tomàquets, mongeta tendra, pebrots, melons... Tot se m’ho emportava aquesta empresa. I això em va anar molt bé, perquè sols m’havia de cuidar de produir i, fins i tot, vaig haver de llogar més terra. Hi havia dies que tenia més de 20 homes treballant-hi... Sort que vaig aprendre a manar! I també a portar la comptabilitat, perquè tot s’havia d’apuntar, des dels jornals, fins al gènero que sortia i tot plegat. No me n’anava a dormir que no hagués apuntat els números a tot arreu!”. Però quan van traslladar el Born a Mercabarna van canviar les tornes. Hi havia molta més competència i, a més, les botigues es van estimar més anar a comprar el gènero directament a Mercarbana, que no pas que els el servís aquesta empresa que, de retruc, va anar perdent molta clientela. Llavors, els amos van decidir deixar de fer el repartiment i, progressivament, van anar venent la flota de camions, van retallar gran part de la plantilla i es van dedicar a fer de comerciants, des de Mercabarna mateix. Allí preparaven les partides de gènero que els encarregaven i allí mateix els botiguers els les venien a buscar. “Aquella empresa va saber reconvertir-se i nosaltres també ho vam haver de fer. Sort que el fet de tenir Mercabarna tan a prop ens ho va posar més fàcil, perquè nosaltres mateixos hi vam poder portar el gènero directament amb el remolc del tractor o la furgoneta. I vam continuar endavant”. Va ser l’inici d’una altra etapa. A nivell personal també van haver de trampejar situacions de salut delicades, tant amb la nena, com amb la Núria. Però amb les cures adequades, les estades d’estiu a Ribes de Freser i molta empenta, ambdues es van poder refer sense més complicacions.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

101

En Jaume, convençut, afirma que “si hagués de tornar a viure una altra vida, penso que faria el mateix que ja he fet, però intentaria millorar-ho, perquè sempre es pot fer més bé. Em casaria amb la mateixa dona i potser l’únic que canviaria, si hi hagués possibilitats, és que m’agradaria tenir un parell de fills més. Però la resta ho faria igual. Ara, sempre hi ha coses que potser no les hauria d’haver fet i les vaig fer; vaig fer equivocacions com tothom o potser més, però això ja no ho puc canviar. En tot cas estic content del que he fet i del que he viscut”. I la Núria, amb un somriure de complicitat, em diu: “I jo estic d’acord amb ell. Com tots els matrimonis hem passat hores bones i hores dolentes, hi ha pujades i hi ha baixades, però, tot i això, perfecte. Tornaria a començar igual!”. Als seus descendents els recomanen que “es comportin amb els seus pares, com nosaltres ens hem comportat amb els nostres. Que sempre els hem tingut en gran estima; els hem obeït, els hem escoltat i, quan ho han necessitat, els hem cuida’t”. I en Jaume afegeix convençut: “I sobretot que siguin respectuosos. Perquè si respectes, no faràs mai cap mal”. Estan contents, perquè tota la família els fa costat, i el seu somriure els delata, satisfets de les llavors sembrades...


102

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

103

Cal Pere del Joan Pau

Núria Calvó, vídua d’en Pere Puig Des la galeria que dona al pati de Cal Peret del Pere del Joan Pau, envoltada d’eines de pagès i d’històries desdibuixades pels racons, em transporto literalment a un temps que no vaig viure i que tanmateix sembla a tocar... La Núria Calvó Pallàs va néixer el 2 de setembre de 1932 al Poblenou de Barcelona i em comenta que li van posar Núria en honor a l’Estatut de Núria, que es va aprovar el mateix mes. Ella era la segona de tres germans i quan tenia 12 anys es va quedar sense pare. Llavors la seva mare, la Tomasa Pallàs Artigas, es va haver d’espavilar amb els tres fills, tots menors d’edat. “I treballa que faràs maco”. Eren temps de postguerra i la seva mare va haver de ser molt valenta i lluitadora. “Valenta? Els tenia quadrats”, afirma convençuda. A causa de la guerra civil, la Núria sols va poder anar pocs anys a l’escola de les hermanas del Poblenou, però m’explica que gràcies al seu pare, en Jaume Calvó Granell, i a la seva padrina que era farmacèutica, la Rosa Bòria Lorda (cosina de la seva mare), va descobrir l’interès per la lectura i la curiositat per aprendre, que encara conserva ara. Recorda que “el meu pare treballava pel contractista Joaquim Batlle, però alhora era molt lletraferit i molt estimat per tothom. Sovint ens explicava contes a la fresca a tots els nens i nenes del carrer”. També m’explica que el seu padrí era en Josep Bòria Lorda (germà de la Rosa), que era metge, però quasi no el va poder conèixer, perquè va morir molt jove. I em comenta que “per això jo anava sovint a casa del seu pare, el meu oncle Josep Bòria, que era jutge. Allí, jo era la nena i, tant ell com la meva padrina, estaven molt per mi. M’estimaven molt. Em van ensenyar música, a llegir, a cosir i a


104

Núria Abelló

descobrir tot un món. Ells volien que jo estudiés, però quan es va morir el meu pare, la meva mare va dir que ‘Na de na.’ I el destí marca les coses”. Llavors els tres germans van haver d’ajudar la seva mare a parar les parades que la seva àvia tenia al Mercat de la Unió del Poblenou. La seva feina consistia a deixar les parades a punt, amb el gènero ben posat i, quan calia, també l’ajudaven a vendre’l o bé anaven al Born a comprar-ne. “Els pebrots es comptaven, les escarxofes es comptaven (40 escarxofes eren 10 mans, perquè se n’agafaven dues a cada mà; es comptaven així), els melons anaven a talles (a mides, com els ous). I tot així”. En paral·lel, em fa saber que “jo també vaig anar a aprendre l’ofici de planxadora i vaig treballar a la tintoreria La Barcelonesa durant quatre anys, combinant tot plegat com podia, perquè en aquell temps fins i tot es treballava dissabtes a la tarda. La meva germana Felisa va aprendre a ordir seda i cotó, i el meu germà Jaume, que era molt manetes, quan va ser més gran va posar un taller al porxo de casa amb uns amics i van començar a fabricar peces per a cotxes. Ens vam haver d’espavilar”. En Pere Puig Aguilera, el seu home, va néixer el 19 de juliol de 1926 a Cal Pere del Joan Pau. Era el més petit dels cosins Puig, descendents d’una família que vivia a les Cases d’en Puig des del 1875. Va ser un fill molt desitjat i estimat, perquè els seus pares es van casar ja grans. Va anar a escola amb el senyor Vigo, però com que era fill únic, tan aviat com va poder de seguida se’n va anar a treballar amb el seu pare al camp. En no tenir germans, va fer molta pinya amb els seus cosins, tant a l’hora de jugar, com a l’hora de fer les feines del camp. Sempre es van ajudar molt. A més, amb el seu cosí Aleix Aguilera van arribar a ser molt amics, quasi com germans. Tothom deia que en Pere era molt bon noi. “No tenia mai un no per a ningú”. Poc abans que en Pere fes 18 anys, va morir la seva mare, la Maria Aguilera Pugès de Ca l’Antonet del Pau de l’Aleix, i al cap d’un any i mig, el seu pare, en Pere Puig Codina de Cal Pere Puig. I entremig en Pere va haver d’estar més d’un any al llit, perquè li van diagnosticar erròniament un “mal de pot” (una mena de bloquejos vertebrals)... “Per sort se’n va sortir bé. I, a partir d’aquí, juntament amb els seus cosins, va fer mans i mànigues per continuar treballant la terra. El camp sempre va ser la seva devoció”. La Núria em comenta que abans de conèixer en Pere, ja coneixia el seu onclo Joanet (el germà del qui hauria estat el seu sogre), perquè anava sovint al Born i era molt simpàtic. I va ser allí, per mitjà d’aquest onclo, que va conèixer en Pere l’any 1951. “Va ser un amor així... Saps allò? A vegades quan ho expliquen diuen: ‘Amor a primera vista.’ Doncs això”. De pel·lícula? “Per a mi, sí. D’allà tinc els records més macos de la meva


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

105

vida!”. I em detalla que “un matí de diumenge de finals d’agost del 53, vaig anar amb una amiga a portar flors a Santa Maria del Mar, tocant al Born. M’encantava anar-hi, perquè tot allò era tan maco! I me’l veig, allà, amb un carro, al carrer Comerç, descarregant tomàquets... Ell es va posar vermell, perquè anava amb la faixa, brut i tot rebregat, i és clar, jo anava mudada de diumenge. I al cap de pocs dies, el dia del meu aniversari, vaig rebre un ram a la parada que deia: ‘Del qui més t’estima’. Tots s’ho van calar, menys jo, que no sabia de què anava i vaig pensar: ‘Aneu a fer piles!’. Fins que al cap de pocs dies, quan en Pere em va tornar a veure al Born, em va demanar per sortir. Però jo li vaig dir: ‘Bé, però tingues en compte que a casa no em deixaran sortir sola’. Decidit va anar a parlar amb la meva mare i al cap de pocs dies ja érem promesos. Jo tenia 21 anys, acabats de fer, i ell 26”. El festeig va ser curt, nou mesos justos, perquè sempre tenien molta feina. Feia pocs anys que havien mort els pares d’en Pere i, entre els seus cosins i ell, portaven més d’onze mujades de terra, que en aquell temps era molta terra. “Les terres de davant les Cases d’en Puig les van treballar fins al 1964, però també en portaven d’altres prop del cementiri nou, a Can Bou (on ara hi ha el Carrefour), a Cal Joan del Carro (on ara passa el riu), a Cal Malet (prop de Ca l’Arana, on ara passa la nova llera del riu) i també a Cal Misses (a sobre la Gran Via). Tot dispers. Ara quasi no queda res de tot plegat...” Abans de casar-se, ell li va dir que: “Sobretot, si tenim un fill, aquí al Prat no vull que el tinguis. Anirem a Barcelona”. I és que, a causa d’algunes badades mèdiques, la família havia tingut més d’una mala experiència al Prat. De totes maneres això no va representar cap problema per a ella, “perquè Barcelona també era casa meva”. Es van casar el 31 de maig de 1954 a Santa Maria del Taulat, al Poblenou, “amb missa solemne i tot el que vulguis”. Acabats de casar van fer un petit viatge de noces “a Núria, Puigcerdà i La Seu d’Urgell, i després cap a casa. I el diumenge següent a Montserrat, seguint la tradició que diu: ‘Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat’. I a treballar toca, que encara hi havia patates per collir a l’era”. Van venir a viure al que seria Cal Peret del Pere del Joan Pau, una casa antiga que en Pere Puig havia comprat pocs mesos abans amb la intenció de formar-hi una família i encabir-hi el bestiar i les eines del camp. “Aquesta casa, que ara ja té més de cent anys, llavors era una casa molt rústica: no hi havia cel ras, no hi havia mosaic, no hi havia ni vàter; sols una comuna i un sol llum amb un filferro llarg que s’endollava a l’únic endoll de la casa. I fins a l’any 59 no vam tenir aigua corrent. Comoditats, ben poques!”. El millor que tenia la casa era el pou artesià que donava aigua potable a tot el veïnat. “La portella del barri no es tancava mai, perquè sempre he pensat que l’aigua, el pa i la sal no es nega a ningú”. I amb un somriure afegeix:


106

Núria Abelló

“Teníem dos cavalls i també gallines, ànecs, indiots... Però per sort no em va venir de nou cuidar-me de l’aviram, perquè en aquella època a totes les cases se’n criaven i, com que al Poblenou vivíem en una casa de planta baixa, també havíem tingut coloms i gallines”. Fos como fos, em comenta que “llavors va ser un boom que una noia de Barcelona, com jo, es casés amb un pagès del Prat. Un pagès amb casa i tot! Perquè aquí es pensaven que les noies de Barcelona eren unes senyoretes que només sabien tocar el piano. El concepte que en tenien no t’ho pots arribar a imaginar... I jo vaig dir: ‘No, no; això no pot aguantar-se així!’ Pensa que fins i tot, i ho dic amb la boca plena, baixava una parada abans del bus, a la gasolinera, per no haver de passar per davant la Pansa (un bar que hi havia a la plaça dels autobusos on hi anaven molts pagesos), perquè allà et despullaven. Allà no tenien altra feina a fer que repassar-te de dalt a baix. I és que el Prat era un poble. Poble, poble. I jo no hi estava acostumada a això”. Per altra banda, “jo quasi no coneixia ningú aquí al Prat. Tan sols el seu l’onclo Joanet i el seu fill Joan i la seva dona, la Mercè Mestres, que també els tenia vistos del Born. Bé, per la Festa Major també em van presentar l’onclo Pau i l’onclo Antonet, que eren els germans de qui hauria estat la meva sogra, entre altres parents, com la Laieta (filla de l’onclo Jaumet Aguilera) i el seu marit, en Valentí Serradell, que va ser el meu padrí de bodes. I pocs més”. I em confessa que a nivell de poble “vaig passar un parell d’anys bastant forts. Va ser dur, fins que va sortir la Núria de debò i va dir: ‘Que vagin a... Que no m’han de donar res a mi’. I sempre he plantat cara. I això a vegades és bo, perquè: ‘Què has de dir tu de mi, si no em coneixes! Viu bé tu, que jo també vull viure bé’. Però afegeix: “Sort que amb el veïnat sempre ens vam avenir. El primer Sant Pere ja vam organitzar una petita Festa Major al barri i vam guarnir el carrer com fèiem al Poblenou. Petits i grans ens ho vam passar molt bé i això va facilitar les relacions properes”. Al cap d’un any de ser casats va néixer el seu primer fill, un noi, en Pere. Tots van estar molt contents, perquè això de tenir un noi a pagès en aquell temps era molt important. “Però tot i així, aquest fet també va provocar molts celets socials: ‘Fixa’t això! Un noi! El primer, i un noi. Anaven dient...’. Eren altres temps”. Però el petit va estar molt delicat els primers mesos i necessitava més d’una injecció diària. “Llavors vaig decidir anar a aprendre a donar injeccions a la farmàcia de la meva padrina, per no haver de dependre de ningú”. I a partir d’aquí tot el veïnat del carrer Barcelona (a prop de l’actual carretera Marina) anava a buscar la Núria quan necessitaven algú que els posés una injecció. I a més, com que abans no hi havia tanatoris, també la venien a buscar quan calia arreglar i vestir els morts. “Jo no sé si és


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

107

Cal Pere del Joan Pau, al fons, l’última de les Cases d’en Puig enderrocada a finals dels anys 90. Quadre d’en Joan Jordà, propietat de la família Puig-Calvó. Fotografia: Quim Torrent (2017).

Pere Puig passant el corró a finals dels anys 80. Fotografia d’autor desconegut, cedida per la família Puig-Calvó.


108

Núria Abelló

que la vida m’hi va portar. Potser perquè el papa es va morir quan jo tenia 12 anys i ja hi estàvem bregats. No ho sé. El cas és que a casa no s’havia negat mai la mort, cosa que avui les criatures saben 30.000 animalades i en canvi se’ls nega l’existència de la mort”, s’exclama, mentre m’argumenta que la mort, com el naixement, també forma part de la vida. Fos com fos, després van tenir tres fills més, un altre noi, en Jaume, i dues noies, la Maria i la Núria, que és la més petita i es porta 12 anys amb el seu germà gran. “Vaig treballar molt, perquè llavors no hi havia guarderies i calia portar la casa, fer el menjar per a tots, portar la canalla endavant i, quan calia, també encaixar escarxofes, tomàquets, pebrots... I atendre la botiga que teníem al porxo de casa o el que fes falta. Per sort sempre m’ha agradat molt la cuina, però mai n’he llençat les restes, perquè si en sobra un platet, el guardo per al vespre o per a l’endemà”. De fet, sempre ha estat una persona estalviadora i ho constata amb aquesta anècdota: “Recordo que pel casament de la meva germana vam anar a comprar roba a Ribes i Casals a Barcelona, perquè abans la roba ens la fèiem nosaltres. I en Pere m’insistia: ‘Compra’t més roba per un altre vestit’. I jo li vaig dir: ‘No, no cal, ja tinc prou roba’. I el dependent va comentar: ‘Miri que venen senyores i l’única senyora que discuteix amb el marit per dir-li que no n’hi compri més és la seva’. Jo no necessitava grans coses...”. I precisa que “no tenia cap sogra que em pogués donar un cop de mà i en Pere ja tenia prou feina al camp. Fèiem escarxofes, bledes, espinacs, enciams, mongetes tendres, pebrots, tomàquets, patates... De tot. I també molts melons. La major part ho portàvem al Born, amb la canastra 231, però una part també la veníem a la botiga d’aquí casa. I els nois, combinantt’ho amb els estudis, de seguida ens van donar un cop de mà, perquè a pagès, molt poca mandra. Teníem molta feina”. Alhora em comenta que “no sé si és perquè vaig venir de Barcelona, però tinc una manera de ser que no m’agrada que estigui tot escampat. Sempre m’ha agradat tenir la casa endreçada. Quan era petita, la meva iaia sempre em deia: ‘Nena, fes el llit o confessa’l! Que saps quan te’n vas, però no quan tornaràs.’ Saps que vol dir confessa’l? Tapar-lo, dissimular-lo. I avui en dia el jovent...”, es lamenta, mig rient, mig resignada, deixant el tema per impossible. Quan ho va passar pitjor va ser quan en Pere, el seu home, va estar molt delicat de salut, “perquè de tanta calç i tanta punyeta que li havien donat de jove, el ronyó li havia quedat mig obturat”. Van passar una temporada molt dolenta fins que el Dr. Josep Maria Gil-Vernet es va veure amb cor d’operar-lo i salvar-li el ronyó. “Jo vaig haver de trampejar-ho amb les quatre criatures. Llavors la més petita tenia 14 mesos i ma mare no va poder venir a donar-me un cop de mà, perquè continuava treballant. Però per sort vaig poder comptar amb els sogres de ma germana, en Miguel i la


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

109

Milagros, que els agradava molt el camp i que, com que ja s’havien jubilat, de bon principi es van oferir per venir a donar-me un cop de mà amb la canalla. N’havíem passat de tots colors! Sort que sempre he sigut molt creient i això a mi m’ha salvat”. I recorda que “quan en Pere va sortir de la clínica, el primer que va fer va ser dir-li al taxista que el portés a veure el camp. Necessitava veure’l perquè, als pagesos, el camp els hi dona vida. Després es va refer de seguida i va tornar a treballar com si res. Perquè treballar era la seva passió”. En paral·lel se l’il·lumina la cara quan m’explica que “també vam tenir molta sort amb l’Eusebio Miñarro i la seva dona, la Juana Rubio, perquè eren els carreters d’aquí casa, però alhora també van exercir com si fossin els avis dels meus fills. Se’ls estimaven molt. I, de fet, fins que es van morir, sempre van venir aquí a casa, perquè hi va haver molta amistat”. I apunta: “També venia molt per casa l’àvia Tierra, la Cisca Reverter, que vivia al davant i també era molt canallera. Sempre ens vam ajudar en el que vam poder”. I amb emoció afegeix: “Jo estic contenta i satisfeta del que he fet i ho tornaria a fer. He fet les coses tan bé com he sabut. Però el més important és que amb el meu marit ens vam avenir molt. En Pere era d’aquelles persones que ni cridava, ni es posava mai amb ningú. Era molt bona persona i els treballadors sempre el van apreciar molt. Si s’enfadava, no deia res i de seguida tot ho arreglava. I ara el trobo molt a faltar. Són onze anys sense ell i encara el trobo molt a faltar... Sort que sempre m’ha agradat llegir, fer ganxet i parlar amb gent, perquè necessito estar sempre ocupada amb alguna cosa i estar distreta; fer coses. Perquè les persones que hem sigut feineres no podem estar-nos sense fer res. I, això sí, he tingut la sort de tenir uns fills que no em deixen mai, ni ara, ni abans. Sempre m’han fet costat en tot. I això, no té preu!”. Si els hagués de donar algun consell, tant per a ells, com per als seus nets, els diria: “Que fossin ells; ells. I que no facin res per ser més que els altres. I sobretot que s’estimin força i no s’arribin a barallar mai per interessos”. Uns fills que mantenen el llegat i el bon fer dels seus pares (i de molts pagesos del Prat) a través d’una exposició de carros, tartanes i eines de pagès d’abans, que et fan reviure, quasi sense adonar-te’n, un món passat que encara és a tocar... Una exposició que, amb il·lusió, esforç i molta dedicació, obren al públic normalment per la Fira dels Galls a Cal Peret del Pere del Joan Pau. Una memòria històrica (i molt viscuda!) que convé tenir present i, sobretot, preservar.


110

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

111

Ca l’Isidre del Fernando

Montserrat Peris, vídua d’en Josep Oliva La Montserrat m’acull a la seva entranyable cuina menjador, envoltada de fotografies del seu home, en Josep Oliva, i de moltes de les sortides que van fer plegats amb els Tres Tombs. Hi entra un sol tímid de tardor que encara fa l’estada més agradable. La Montserrat Peris Palau va néixer l’agost de 1946 a La Palma de Cervelló. Els seus pares, en Pasqual i la Berta, eren els únics forners de La Palma quan allà tan sols hi vivien 300 persones. A més, en aquell temps, “el meu pare era l’únic del poble que tenia cotxe (un Opel negre, d’aquells quadrats) i, pobre home, sempre el venien a buscar quan algú el necessitava, però més d’un cop els havia de dir: ‘Espereu-vos una mica que ara tinc el pa al forn’. Tot i així després era ell qui corria. Eren molt coneguts, perquè també eren molt bones persones”. I m’explica que “la meva mare es va casar amb el meu pare quan ell ja tenia dos fills, en Jordi i el Quimet, que eren molt més grans que jo. Després vaig néixer jo, i al cap de sis anys, el meu germà petit, en Valero”. La seva mare va haver de treballar de valent per pujar-los a tots quatre i donar un cop de mà al seu pare amb el negoci. Als matins era el seu germà gran, en Jordi, qui cuidava d’ella i la duia al col·legi, que era a la cantonada de casa. “Sempre vaig tenir una adoració especial pel meu germà gran, perquè sempre es va portar molt bé amb mi. Vaig tenir una infància molt maca, massa maca. Els meus pares m’haurien d’haver portat més recte, en el sentit del col·legi”. Recorda que la professora es deia Vinuesa i que “anàvem junts nens i nenes perquè, com que sols érem quatre gats, no n’érem prous per poder-nos separar.


112

Núria Abelló

Però a mi no m’agradava anar a col·legi i a l’hora d’anar-hi sempre tenia mal de ventre. La meva il·lusió era anar a buscar violetes al camp i a mig matí baixava als horts, travessava una riereta i m’entretenia collint-ne. M’encantava fer-ne ramets i encara ara m’agrada! Jo era ocell de bosc. Vaig obtenir la meva cartilla d’estudis, però vaig fer el mínim. I tan aviat com vaig poder em vaig posar a despatxar pa al forn dels meus pares”. Sobretot li agradava a l’estiu quan venien els estiuejants, “perquè hi havia molt ambient i m’agradava molt tractar amb la gent!”. A La Palma hi estaven molt bé i fins i tot recorda que “darrere el pati de casa vèiem els rovellons! La casa estava molt bé, però és clar, érem quatre germans i, per a tots, el negoci quedava just, perquè no hi havia prou clientela. Aleshores, com que el meu pare baixava cada dimarts a Barcelona, al Gremi de Forners que estava al carrer Aragó, un dia li van dir: ‘Mira Pasqual, al Prat hi ha un forner que plega”. El forn que va plegar era el d’en Parés Cellers, que estava al carrer Ferran Puig, una mica més avall de l’actual joieria Roca. I el seu pare va decidir comprar aquella llicència, “perquè abans si no plegava un forn, no se’n podia obrir un altre (com ara encara passa amb els llicències de les farmàcies)”. Llavors tots van venir a viure al Prat, on van obrir un nou forn de pa al carrer Girona, tocant a les noves cases de la Seda, prop de la carretera Bunyola. Ella acabava de fer els 14 anys. I contenta em comenta que “aquí despatxava pa al nou forn, però sobretot jo anava amunt i avall amb la bicicleta, tu diràs, a fer encàrrecs per als pares. I cada vegada que passava per aquí, pel portal de Ca l’Isidre del Fernando, sempre el veia, amb els cavalls, però encara no ens coneixíem”. I em diu que “em vaig fer molt amiga d’aquelles noies de Cal Serra, la Pepita i la Maria, de l’última casa del carrer Tarragona, i el dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, em van dir: ‘Vine al ball!’. I dit i fet, hi vaig anar, i allà el vaig conèixer. Em va caçar al vol i ja no em va deixar anar. Molts diumenges anàvem al cine o a ballar sardanes a l’Artesà. Vam festejar 7 anys”. I m’apunta que “al vespre, com que tot això eren camps, camps, camps..., i molt fosc, totes les que vivíem allí baix ens reuníem aquí, al carrer Indústria, tocant a la punta del Forn Nou, on ens esperava el meu germà Quimet per tornar tots junts cap a casa”. En Josep Oliva Colominas, el seu home, també era conegut com el “bienpeinado”, però sobretot com el Pepet Oliva, un home treballador que estimava la terra i les tradicions i que va ser l’impulsor dels Tres Tombs al Prat. Va néixer l’agost de 1944 a Ca l’Isidre del Fernando, una masia del carrer Indústria reconvertida ara en pisos, on va tenir una infància molt maca, en una època en què tots els nens jugaven al carrer. I em comenta que “el Pepet no tenia cap preocupació per fer deures, era llest com una centella. Ara bé, a l’escola Calasanç li havia de dur sa germana, la Madroneta, arrastres”.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

113

Llavors els seus pares, en Baldiret Oliva Camps i la Teresa Colominas Ribas, van decidir fer venir a casa el senyor Vigo, que era un famós mestre d’aquí el Prat, “que feia tot el que podia, perquè s’estigués quiet i escoltés les seves lliçons, però al Pepet la història i els llibres no l’interessaven gaire, mentre que en el tema dels comptes sempre va ser molt ràpid; no se li escapava res! Però el que més li agradava eren els temes relacionats amb el camp i sobretot amb els cavalls; hi posava tota la seva ànima!”. Com tots els pagesos, el Pepet va treballar al camp des de ben petit i a partir dels 14 anys ja va anar fent totes les tasques de preparació de la terra, com llaurar, acorronar, passar el rascle, passar el planet, ensolcar, encrestallar, fer els caps... I també les pròpies de producció, com sembrar, plantar, regar, abonar, escatar, ruixar, collir, batre, ensacar, encaixar, portar el gènero amb el carro al Sindicat o al Born, i tot el que calgués; excepte anar a vendre, que hi anava el seu pare. El Pepet i la Montserrat es van casar, a la cripta del Prat, l’11 de setembre de 1968, “perquè alhora era l’aniversari del meu sogre, l’avi Baldiret. Però llavors nosaltres ni tan sols sabíem el significat de l’11 de setembre!”. El seu sogre va ser dels més avançats d’aquí el Prat i els va dir: “Us faig una casa a dalt, però jo vull una porta que ens puguem comunicar, per si mai estem malalts o caiem, jo us tingui a la vora”. Així van estar a prop, però alhora també tenien la seva parcel·la d’independència, cosa molt difícil d’aconseguir en aquell temps, perquè la majoria de noies quan es casaven anaven a viure a la casa de pagès amb els sogres. De totes maneres “els primers anys de casats nosaltres vivíem a dalt a casa nostra, però cada dia baixàvem a dinar amb els seus pares. I una vegada que jo vaig anar a desparar la taula, perquè jo menjo molt ràpida, el meu sogre va agafar el porró i un crostó de pa i va dir: ‘No, això no!’, perquè jo no sabia que a pagès el pa i el vi és l’últim que es treu de taula! Però vam viure molt bé així i sempre ens vam fer costat mútuament. I quan es van fer grans jo els vaig cuidar molt perquè, per a mi, la meva sogra va ser com la meva segona mare”. I en paral·lel em parla dels seus pares, que van ser molt de viatjar i de sortir “perquè, un cop jubilats, igual anaven al matí a buscar bolets pel Baix Llobregat, com a la tarda passaven per casa a canviar-se i al vespre anaven al Liceu a veure una òpera. Sabien viure, fins i tot abans, quan encara vivíem a La Palma, més d’un cop havien penjat un cartell que deia: ‘No veniu a buscar el pa fins a la una, que aquesta nit anem a Festa Major a Pallejà (o on fos), a ballar’. És ben veritat. Anaven a totes les Festes Majors i això que els horaris de forner són molt esclaus! I quan ens havien de portar els costals, aquells feixos de llenya llargs, que ens els duien des de Torrelles, els deixaven un cartell que deia: ‘La clau està a casa Fulana. Entreu-los que nosaltres estem dormint.’ Fins i tot quan vam ser aquí al Prat i van escollir


114

Núria Abelló

la dona més elegant de la Festa Major, la van escollir a ella. Les orquestres ja els coneixien. Tot just començar l’orquestra i els meus pares ja sortien! El meu pare sempre volia que la meva mare portés vestits de ‘vuelos’ perquè, ell era molt petit, baixet, però la feia ballar com volia”. Tot seguit em comenta que el Pepet i ella van estar quasi deu anys sense tenir fills. “Vaig lluitar molt, molt, molt... Hi havia molta pressió social en aquell temps. A més, jo era canallera a matar i el meu home n’hauria tingut una dotzena, perquè li encantaven les criatures!”. Però afegeix: “Sort que érem íntims amics de la Mercè Fortuny, que es va casar amb l’Arseni Muñiz, i tots quatre sortíem junts molt sovint. Nosaltres vam ser padrins de la seva filla Mireia, i també dels altres dos fills que van tenir. Per a ells i per als seus petits jo continuo sent la padrina Montse. I sempre hem continuat amb una relació molt bona”. Fos com fos, després de nou anys de casats, l’any 1977, va néixer el seu fill Xavier “i al Prat va ser una festa per a tothom, perquè va ser un fill molt desitjat”. I al cap de tres anys va néixer la nena, la Montserrat. “Tots dos van ser la meva locura. Els vaig disfrutar molt fins que va caure la iaia Teresina i la vam pujar a dalt. I allò ja va ser un altre món, perquè a més en aquell temps hi havia molt costum de fer visites i jo em deia: ‘No poden venir a una altra hora?’. Havia de fer massa coses alhora i va ser complicat”. A més m’explica que “entremig els meus pares van quedar molt tocats quan aquí al Prat es va fer una panificadora a la Rambla, al costat mateix de la benzinera. Quasi tots els forners del Prat hi van invertir, però no va anar bé i els meus pares ho van perdre tot, es van vendre la resta i van venir a viure a prop nostre. Però al cap de poc temps la meva mare es va posar malalta i, per no amoïnar ningú, no ens va dir res, fins molt poc abans de morir. Llavors jo em vaig quedar cuidant dels meus sogres, del meu pare i del meu germà Quimet, que es va quedar solter. Però el meu pare em va dir: ‘No, no; venir aquí a dinar tots no pot ser, que tu pararàs boja’. I cada dia, a les dues en punt, ell venia amb un cistellet a buscar el dinar que jo els preparava i per sopar ja s’arreglaven ells dos sols. Jo em vaig haver d’espavilar per a tots. De pagesa quasi no en vaig fer: encaixar quatre tomàquets i poca cosa més, perquè ja tenia prou feina a cuidar de la casa, dels avis i de les criatures. Però el Pepet sí que va continuar fent de pagès tota la vida!”. I em comenta que “això sí, sempre m’havia fet tornar boja amb el dinar. No sabia mai quan venia a dinar. Quan tots els pagesos a la una ja venien, ell no; sempre s’entretenia amb els cavalls. I el Carriscles sempre li deia: ‘Ai, si jo fes això a la meva dona...’. A vegades venia i eren les set de la tarda i feia un dinar-sopar i... Apa, ja està!”. Alhora em fa saber que “llavors també vam començar a fer els Tres Tombs”. I m’ensenya moltes fotografies amb els carros i els cavalls, per


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

115

Pepet Oliva amb un dels cavalls amb què participava en les cavalcades dels Tres Tombs. Fotografia: Quim Torrent (2010).

Carro de tir dels Tres Tombs d’en Josep Oliva, el més llarg durant molts anys. Al capdavant (al centre) el seu fill, en Xavier Oliva, president de l’Associació d’Amics dels Cavalls, que ha continuat amb la tradició i que, com diu la seva mare: “Continua amb tot”. Fotografia: Quim Torrent (2010).


116

Núria Abelló

diferents indrets de Catalunya, mentre em va explicant anècdotes: “Aquí, a la Ricarda vella. I aquí, a Montserrat, quan pujaven a fer l’ofrena amb la romeria; ell s’hi va esmerar d’una manera que no t’ho pots ni imaginar: Fixa’t la plaça, tot eren caixes de verdures pujades a Montserrat per nosaltres! El Pepet acudia a tots els pagesos del Prat; a tots, a tots, a tots... Tots hi col·laboraven i ell, l’Arseni i en Joan, el Centelles, ho repartien”. Els Tres Tombs començaven el 17 de gener i fins a Sant Isidre, el 15 de maig, no paraven. “Cada diumenge anàvem a fer la cavalcada a un lloc o a un altre per tot Catalunya. Jo també anava amb ells, però havia de deixar el dinar preparat per a tots. Al principi érem una colla, en Pep Doñate, que és el que tenia el restaurant aquí a baix, en Joanet de Cal Serra, en Joan Rovira, en Manel Herrero i molts altres. Cadascú portava el seu cavall, però el Pepet era el que en portava més i, normalment, també venien carreters a ajudar-lo, com l’Arseni, el Lluïset de la Ricarda, el Cisco de Sant Joan Despí, el Juanjo de les Aigües... Va fer una colla, colla; un bona colla d’Amics del Cavall”. I contundent resumeix: “La seva vida va ser una vida de cavalls”. I apunta: “A vegades venia aquí i em deia tot satisfet: ‘He vist un bombó, un bombó! Maco, maco... Tenia el cul així, el cul aixà; tenia les potes així, les potes aixà...’. I tothom que havia de comprar un cavall, cap al Pepet! Ai! Era tanta la seva passió que, em sap greu dir-ho, però jo vaig arribar a avorrir els cavalls”. Fos com fos em comenta que “sort que em va donar per anar a caminar molt. Vam fer una colleta molt maca i cada dia anàvem a caminar de bon matí set quilòmetres, durant vint anys, i després anàvem a esmorzar. Perquè molts dissabtes i diumenges ell quedava amb els amics de la colla, especialment amb un del Papiol que es deia Josep i tenia una hípica que ara porta el seu fill. Llavors se n’anaven a esmorzar cap a Ripollet, a un lloc on hi havia tres germans que tenien un tancat tipus bar, i allí s’ajuntaven tots per fer esmorzars de mongetes amb botifarra, carns a la brasa i tot plegat. S’ho passaven la mar de bé!”. I afegeix: “Sort que era un pagès molt net, molt polit, perquè sempre que arribava a casa primer es canviava les botes a baix i es posava les sabatilles per pujar. I segons l’olor què feia li preguntava: ‘A quina quadra has anat avui?’ Jo ho notava de seguida, li ho coneixia d’una hora lluny, perquè les nostres quadres, de pudor, no en feien”. També em comenta que quan voltaven per cases de pagès i veien una tartana vella... “Tartana que portava cap aquí i la feia restaurar. El que ell ha guanyat al camp tot ha estat per tartanes i cavalls”. I m’explica que de tots aquests ornaments dels cavalls se’n cuidava ell personalment: “anava a comprar el cuir, a peces, a Igualada; després anava a comprar les campanetes i els guarniments a un senyor que hi havia darrere el Born i aleshores, aquí al Prat, els portava al senyor Lluís, que era un baster, molt


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

117

bon home i molt simpàtic, que arreglava peces als pagesos. Però quan aquest baster es va quedar sense poder caminar, el Pepet li va arreglar un petit taller aquí baix al garatge i l’anava a buscar cada dia. I aquí ens anava fent tots els guarniments. I quan es va morir aquest senyor li vam fer un homenatge molt maco”. Llavors, anant pels pobles, va conèixer un altre baster a Terrassa, “el senyor Miguel, que ens va continuar fent els guarniments, però quan es va jubilar se’n va anar a viure a un poblet més enllà de Madrid. I el Pepet, darrere aquest home. Ens feia guarniments per encàrrec: li enviàvem les fotografies i, quan els tenia fets, el meu home feia el viatge expressament per anar a buscar-los. L’acompanyava en Cisco de Sant Joan Despí i hi anaven i tornaven en un dia! Passió, passió”. I amb un somriure m’explica que, des que els nens eren petits, també van anar molts anys a la Fira del Cavall de Puigcerdà. “Eren les úniques vacances que fèiem plegats. Hi hem anat sempre, excepte l’any que va morir la meva mare, l’any que va morir la meva sogra i l’any que va morir el meu sogre, que van ser tres o quatre anys seguits molt durs: ‘Pam, pam, pam...’. Va ser molt gros”. Uns anys més tard, “quan en Xavier, el nostre fill, va saber que el seu pare estava malalt, va dir: ‘Jo ho deixo tot. Jo deixo la feina i em poso a treballar amb el pare’. I com que vam veure que la cosa era greu, ell es va posar al capdavant de tot el negoci i ara ven el gènero a Mercabarna, a la nostra botiga d’aquí sota, El Rebost del Pagès, i també els dissabtes al mercat de pagès. I, encara que jo no ho volia, també continua amb els cavalls, amb la cavalcada de Sant Isidre i... Continua amb tot”. I amb enyorança em diu que “el Pepet passava moltes estones en aquest sillón, però de fet s’hi estava poc, perquè a la mínima que podia agafava la furgoneta i se n’anava al camp, al camp, al camp... I quan no podia, li duia en Xavier. Fins i tot quan mossèn Josep Maria venia a veure’l li deia: ‘Pepet, vinc a parlar de mules i de cavalls’. Era el seu món”. Però malgrat totes les vicissituds, em fa saber que “estic molt contenta i satisfeta de la vida que he portat, perquè també veig que els meus fills se’n surten amb la feina i amb les parelles que han trobat”. Si els hagués de donar algun consell els diria que “sobretot no us falteu al respecte, perquè si discutiu i crideu més del compte ‘tururut nelis’; la cosa no va bé.” I afegeix: “I que sigueu bons treballadors i saludeu tothom, perquè era el que més apreciava el meu home quan anava pel Prat. Perquè és molt important saludar quan arribes a un lloc i dir ‘Bon dia!’ o ‘Bona tarda!’. O ‘Adéu!’, quan te’n vas. No costa tant ser educat!”. I tant! Respecte, admiració i agraïment a la Montserrat per compartirho, tot plegat.


118

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

119

Cal Senyoret

Joan Pujals (el Senyoret) i Pepeta Ribas En Joan i la Pepeta són dels pocs pagesos del Prat que encara viuen a la casa de pagès, en aquest cas a Cal Senyoret, una masia que podem trobar prop dels espais naturals del riu. Abans d’entrar-hi, pocs dies abans de Nadal, m’entretinc una estona al seu galliner observant els autèntics potablava: altius, elegants, preciosos... Llàstima que en quedin tan pocs! Són l’essència d’un món que s’apaga. Amb moltes ganes de parlar, en Joan Pujals Portillo, més conegut com el Senyoret, m’explica que va néixer el desembre de 1932 a Cal Senyoret (d’abans), una masia propietat del Marquès de Pallejà que estava situada prop de la desembocadura antiga del riu Llobregat, propera a les masies de Cal Xiquirín, Cal Fernando, Cal Truco..., ara totes engolides per la nova llera. Recorda que allà baix el seu pare, en Josep Pujals Company, sempre treballava, perquè havia arribat a portar prop de trenta mujades. I la seva mare, la Maria Portillo Xirinachs, que era molt polida, tampoc parava, perquè a la casa de pagès hi havia molta feina. Qui estava més per ell era l’avi Baldiret, el Baldiret de l’Oli, el pare de la seva mare, que era molt de la broma i sovint quan seia a taula feia: “Bufff!”. Bufava el plat i llavors la seva mare es posava com una moto i protestava: “Que no està net el plat?”. Fos com fos, tots eren molt apreciats pel veïnat, perquè era una casa oberta a tothom i entre ells sempre feien pinya. També em comenta que la seva àvia paterna, la Tereseta, més coneguda com la Seca, es va quedar viuda molt jove i se’n va anar a viure amb la seva filla al poble, però “cada mes venia tres o quatre dies a Cal Senyoret, s’hi quedava a dormir i semblava Festa Major!”.


120

Núria Abelló

Tot i que en Joan encara era molt petit, té molt present els records de la guerra. Diu que “quan venien a bombardejar Barcelona, els avions que venien de Mallorca sempre entraven pel cap del riu, que és on vivíem nosaltres. I des de Barcelona, amb els canons de Montjuïc es defensaven. Tot al voltant de casa hi havien tirat bombes. Quan hi havia combats, tots sortíem de casa i ens amagàvem sota el paller d’ufals. Però la minyona, la Pepa, que tota la vida va estar amb nosaltres, no volia sortir mai. ‘On te’ts Pepa?’, li preguntava la meva mare. I la minyona sempre responia: ‘Estic a sota els llençols i els matalassos. Si em moro em moriré aquí, amb la casa’. Era tan bona persona! Per a mi va ser com una àvia. Encara recordo el dia que van venir quatre o cinc homes a endur-se’n els porcs. Tres porcs, tu! Feien més de 100 quilos cada un i no sabien ni com carregar-los. La minyona se’n fotia i els deia de tot: ‘Va, tan valents que sou, a veure com els carregueu? Au, va valents? Mira que en sou de burros!’ Així mateix els hi deia, per fer-nos riure. Per no plorar...”. També em detalla, com si fos ara, el dia que van entrar els nacionals, “perquè resulta que hi havia persones que estaven amagades i van sortir al mig de la carretera amb la bandera a saludar-los. Llavors, a la nit, abans d’entrar a Barcelona, els capitans entraven a les cases i demanaven per favor, amb molta educació, si els deixaven rentar els peus, perquè els duien tots nafrats i tots d’allò. I ens van dir: ‘Mireu, ara aquesta nit hem de fer la contraofensiva a Barcelona. No us mogueu de dins de casa’. Tota la nit vam sentir pim-pam, pim-pam... I l’endemà al matí, la minyona, cridava: ‘Maria, Maria (la Maria era la meva mare)! Què passa? Ens han pres les gallines!!!’. De nit, els soldats, de gana, van obrir el galliner i es van endur tot el que van trobar. Però, això rai; la guerra s’havia acabat”. I em comenta que el seu pare va tornar molt tocat de la guerra, “amb una pulmonia que no anava. Sort de l’Àngel! Un home de l’altra banda del riu que ens apreciava molt i li va dir: ‘Maria, bafos d’eucaliptus’. I, entre els bafos d’eucaliptus i les fregues d’esperit de vi que li feia la mare, es va salvar”. I afegeix: “Llavors la vida era molt diferent d’ara. No havíem d’anar a comprar, perquè teníem aviram, teníem porcs, teníem verdura de temporada... Tot era de casa. I a més, amb els de l’altra banda del riu, sempre havíem fet intercanvi de menjar. Ells ens donaven lluç, sardines... I d’aquí s’enduien escarxofes, bròquils, patates... A més, l’Aleix Vilà de Cal Terragada, tenia el corral a Cal Biel, tocant a casa, i no ens faltava mai la carn i, alhora, com que tenia parada al mercat del Prat, sempre ens portava les novetats del poble”. Després de la guerra, “tot es va anar apaivagant i jo vaig poder anar a col·legi, amb bicicleta, des d’allà baix fins a les hermanas, uns cinc quilòmetres. Jo tenia uns 6 anys i la meva germana Angeleta, 8 anys. Vaig anar amb la hermana Isabel i amb 7 anys ja vaig fer la primera comunió. Després vaig anar a estudiar amb el senyor Vigo, que estava al costat de


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

121

l’Ajuntament, on abans hi havia la bàscula. Però mossèn Josep, que venia sovint per casa, va dir: ‘Aquest noi, tant d’anar en bicicleta, que tal i que qual...”. Llavors el van portar a estudiar a Mataró, intern, amb uns altres nois del Prat: en Jaume Parés de Cal Masseguer, amb qui era veí; en Josep de Can Comas, que era el més gran i els va fer com de pare; i un noi que li deien el senyor Esteve, que el seu pare treballava a la Seda. I m’explica que “el meu avi Baldiret va tenir un disgust molt gros: ‘Per què l’heu de tancar?’, deia. Allà estàvem nou mesos fora de casa i tan sols veníem per Nadal i a l’estiu. Però tots els mesos que vaig estar a Mataró, cada diumenge venia la meva mare a veure’m. A vegades venia amb la meva germana o bé amb la Maria, una amiga de Cal Raspall. I si et dic que el meu pare va venir quatre diumenges, tiro molt llarg. Sempre treballava. Fos com fos, em va anar bé i allí vaig acabar Comerç”. També em comenta que “el meu pare volia que fos veterinari, perquè a casa tenien molts cavalls. Però jo li vaig dir: ‘Papa, jo no vull estudiar; jo vull ser pagès!’. I el camp va ser la meva passió; la meva vida”. Als 14 anys ja no va tornar a Mataró i el van posar a estudiar amb el senyor Martí, perquè encara no volien que es posés a treballar. “Però a estones, jo anava fent. Que si un dia portava un animal, que si un altre anava a escatar, que si un altre a collir, que si un altre al Born a les tantes de la nit, amb bicicleta i l’autobús dels pagesos, a comptar les escarxofes de quatre en quatre... I vaig anar fent. I vaig començar a treballar, a treballar i a treballar”. I apunta: “Llavors encara no hi havia tractors, ni res, i les carreteres eren molt dolentes. A més, en temps de la postguerra, quan se’n van endur el pont, havíem d’anar per Cornellà i fer molta volta. Normalment el carreter de casa, en Josep, que manava més que jo, era qui portava el gènero al Born, a la parada del Mataindiots, però en més d’una ocasió, jo l’acompanyava, tot i que hi havia molt perill, sobretot quan anàvem amb melons, perquè fins i tot ens havien arribat a assaltar amb ganivets! Abans era de por...”. I rient m’explica com va conèixer la seva dona, la Pepeta. “Jo vivia allí baix i em vaig buscar una noia del carrer Major i d’una perfumeria! Ens vam conèixer a la romeria de Montserrat, jugant al plantat. Amb tot, el pare de la Pepeta la volia convèncer que no s’emboliqués amb un d’allà baix, però ella li va dir: ‘Papa, jo vaig amb en Joanet a on sigui’. Sort que el seu pare era molt obert i molt emprenedor i la veritat és que a mi també em va obrir molts camins. Ell deia: ‘Anem a buscar el planter a Tudela’. I se’ns enduia, tant a en Cosme Gelabert, l’altre gendre, com a mi.” Ell va ser dels pioners a portar planter d’escarxoferes de Tudela. Tenia molta visió per als negocis. I, si el primer que va començar l’embarc, aquí al Prat, va ser el de Cal Xagó; ell va ser el segon. “I a mi també m’hi va engrescar i vaig començar a collir enciams amb ells. Molts diumenges els ajudava, però abans no arribava tot el gènero a la duana, vaig veure que el meu futur sogre patia molt...”.


122

Núria Abelló

L’any 1955 en Joan i la seva família es van traslladar a viure a Cal Xicus, que es va convertir en el nou Cal Senyoret. I em detalla que “vam venir a viure aquí, perquè el pare ho havia comprat tres anys abans per poder estar més a prop del poble, però llavors la llei permetia que els arrendataris explotessin la finca durant tres anys abans de deixar-la. I així va ser. Tots vam fer el canvi en una nit. Els que vivien aquí van anar a viure allà baix, perquè no tenien res més, i nosaltres vam començar aquí de nou”. Poc després van proposar al seu futur sogre de treballar per a una de les principals empreses que es dedicaven a l’exportació, Improver, i així ho va fer. “I nosaltres, el Cosme i jo, al darrere. Tan sols em va saber greu pel meu pare, que el vaig deixar una mica a la dreta, però de fet no el vaig deixar mai, perquè vivíem junts i si ell em deia: ‘Demà s’ha de treballar aquell camp’, jo a la nit anava a treballar aquell camp; si s’havien de fer patates dissabte, jo anava a fer patates dissabte... Amb els anys, però, quan vaig acabar de fer l’embarc, vaig tenir com un dubte i a vegades encara penso: ‘El vaig deixar sol’. Però de l’altra forma no podíem viure els dos aquí. Ell no es va voler complicar la vida amb l’exportació, més aviat no en volia saber res. Tan sols em va preguntar una vegada: ‘Tu et guanyes la vida? Doncs treballa’. Encara anàvem amb el carro i el cavall, però vam passar uns anys molt bons perquè treballàvem molt. Des d’aquí el porxo fèiem un vagó de 650 caixes d’enciam Trocadero, que es diu ràpid”. Just en aquest punt arriba la Pepeta i li diu: “Vine cap aquí que parlaràs de la teva joventut”. I sense pressa, la Pepeta Ribas Pascual m’explica que va néixer l’octubre de 1932 al carrer Ferran Puig del Prat, on ara hi ha la perfumeria Kary, que curiosament abans havia estat una carboneria. “Guaita tu com deuria estar la casa!”, em comenta amb un somriure. I m’aclareix que el seu pare, l’Isidor Ribas Fabró, que era de Cal Leandret, una casa de pagès que hi ha al final del carrer Ignasi Iglesias, s’havia traslladat a viure al centre del poble, perquè la seva mare, la Nieves Pasqual Balletbó, que també era nascuda al carrer Ferran Puig, no en volia saber res de les cases de pagès. Em comenta que, encara que ella és dos mesos més gran que en Joanet (ella li diu Joanet), no té records de la guerra, potser perquè al poble no es va notar tant. De fet, diu que tan sols recorda el dia que van entrar els nacionals i els soldats els donaven galetes, xocolata i algunes llaminadures. Llavors m’explica que “vaig anar uns anys a l’escola de les monges i després a la Rambla amb la senyoreta Cèlia, que era la dona del senyor Recasens”. I afegeix: “Durant uns anys vam tenir llogat els baixos a un sastre, però com que el meu pare no volia que ni jo, ni la meva germana Kary, que era dos anys més gran que jo, anéssim a treballar fora de casa (ni tan sols a la Seda), ens va posar una botiga a baix. De totes maneres, per no fer fora el sastre, hi vam conviure durant uns anys amb dos aparadors diferents i al fons li vam fer un


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

123

Cal Senyoret (d’abans), al principi dels anys 50, poc abans de fer el trasllat al nou Cal Senyoret. Quadre d’en José Juan Martínez Larriba, gendre del Senyoret, propietat de la família Pujals-Ribas. Fotografia: Quim Torrent (2017).

D’esquerra a dreta, l’Aleix de Cal Terragada, la Maria (la mare del Senyoret), el Joanet (el Senyoret, quan era petit), la seva germana Angeleta i la Pepa, la minyona, a Cal Senyoret (d’abans), a finals dels anys 30, amb tot de potablaves campant per l’era. Fotografia d’autor desconegut, cedida per la família Pujals-Ribas.


124

Núria Abelló

taller perquè pogués continuar treballant-hi, ja que tenia molta clientela. I nosaltres, al davant, vam començar a despatxar productes de perfumeria”. Se li il·lumina la cara quan em comenta que “als 15 anys en Joanet i jo ens vam conèixer a la romeria de Montserrat i a la següent ja vam sortir parella i vam festejar fins als 24 anys. Tots els dijous, fes el temps que fes, venia a veure’m amb bicicleta i també ens vèiem dissabtes i diumenges, però el meu pare em deia: ‘No t’hi casis amb aquest noi; no t’hi casis’. És clar, llavors ells vivien allà baix de tot i no tenien ni vàter, ni dutxa; sols una comuna i es banyaven en un cubell. Però jo li vaig dir: ‘Papa, el amor es ciego. Jo estic totalment enamorada i em vull casar amb en Joanet’. I, feliçment, així va ser”. El 7 de juny de 1957 es van casar a la cripta del Prat i la Pepeta m’explica que “vam fer el dinar al cafè del Pont i el meu pare va voler fer llagosta, perquè també venien els amos de l’exportació. Tothom va quedar molt content!”. Per poder anar de viatge de noces, mossèn Josep ens va fer un paper conforme ‘aquests dos potesblaves estan casats i tenen acreditada una bona conducta’. Eren coses d’abans. Vam fer un viatge molt maco: primer vam anar a Montserrat, després a Saragossa, Sant Sebastià, Bilbao, Madrid, València i l’últim a Mallorca. Quasi un mes!”. I en Joan apunta: “Però no t’ho perdis, havíem de telefonar sovint a casa, perquè la mare ja no estava bé”. I la Pepeta afegeix: “D’ençà que ens vam casar vam estar més de 25 anys cuidant avis, que es diu ràpid”. En tornar, van anar a viure tots junts al nou Cal Senyoret i poc abans de l’any va néixer la seva filla gran, la Neus. La Pepeta comenta que “abans no es pensaven gaire les coses, però quan van reformar el nou Cal Senyoret haurien d’haver fet dues casetes, comunicades amb una porta, però cadascú a casa seva. Però van voler una casa gran, perquè hi cabéssim tots: el mosso, la minyona, la mare del meu sogre (que venia a temporades i va morir quan quasi tenia 100 anys), els meus sogres, nosaltres, la meva mare (que també venia a temporades) i els fills que van venir”. I en Joan segueix: “Encara que el meu pare d’entrada no ho volia, l’any 58 vam poder comprar el primer tractor i això va representar molts avantatges. I al cap de tres anys va néixer l’altra filla, la Montse, que va ser prematura i molt difícil de tirar endavant, perquè en aquells temps les coses no estaven tan avançades com ara. Les nits que vam perdre sense poder dormir! Fins i tot vam llogar una incubadora per poder portar-la a casa, però llavors, de les dues companyies de la llum que hi havia al Prat, la Canadiense i la Bertrand, nosaltres en teníem una que sempre s’apagava... Sort d’en Lloret, el veí de Cal Cristóbal, que tenia l’altra companyia i ens va ajudar molt. Tot i així era massa complicat i el metge va decidir ingressar-la en una clínica. I per sort, això la va salvar”. En Joan va continuar treballant portant el tractor per a Improver, però quan va faltar el seu sogre, que va morir massa jove, als 57 anys, les coses


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

125

van canviar. “En Cosme, amb la col·laboració d’en Marcel·lí Company i d’altres pagesos, es va cuidar de gestionar el magatzem centralitzat que teníem davant del Sindicat, al carrer Lo Gaiter del Llobregat. I jo em cuidava de portar els homes al camp i d’entrar el gènero. Amb el tractor i el remolc fins i tot en fèiem més via que el ‘David y Tomás’, un dels principals transportistes de l’embarc, perquè segons a quins camps, ells no podien entrar amb els camions”. Però l’any 1970 es va acabar l’exportació, perquè els d’Improver van dir que ja s’ho farien tot ells a Holanda i, llavors, tot aquell món d’anar i venir es va morir. “Va ser el mateix any que va néixer en Joan, l’hereu, i vam fer festa gran. Però tan sols al cap de cinc anys va faltar el meu pare, que també se’n va anar molt jove, als 73 anys. Llavors jo em vaig fer càrrec del negoci familiar i encara treballàvem més”. La Pepeta no anava al camp ni es cuidava de l’aviram, perquè ja tenia prou feina amb la casa, les criatures i els avis. “Això sí, encaixant enciams i escarxofes era una màquina!”, apunta en Joan. I satisfet dels seus potablava afegeix: “De l’aviram me’n cuido jo, però no m’ha agradat mai matar-los”. Quan fem balanç se’ls veu feliços de la vida que han portat i en Joan es reafirma: “A mi m’ha agradat molt fer de pagès. El camp ha estat la meva vida. Jo hi he disfrutat molt, però al temps de l’embarc vaig arribar a patir massa i alhora em vaig adonar de com eren els pagesos... De totes maneres, avui en dia, cada cop ens ho posen més difícil”. I la Pepeta apunta: “És una feina molt esclava. T’ha d’agradar molt”. I amb un somriure afegeix: “Però estic contenta d’haver pogut viure aquí i haver format una família. Potser el que em sap més greu és que a l’època de l’embarc en Joanet es va perdre moltes coses i especialment la il·lusió de les nenes pels Reis i aquestes coses, perquè sempre treballava massa”. Potser el que més els amoïna ara és qui es quedarà amb la casa de pagès i tirarà endavant els camps, perquè amb els seus 84 anys en Joan s’exclama que “jo ja no puc portar aquest ritme de pagès però, mentre pugui, vull continuar treballant la terra, encara que sols sigui mitja mujada, perquè tampoc sóc persona de quedar-me a casa”. I és que tot plegat no deixa de ser la seva passió, tot i que entén perfectament que cadascú tingui el seu propi projecte de vida. I en aquest sentit em parlen satisfets dels diferents camins que han escollit els fills i dels que estan iniciant els nets, però sobretot del seu bon fer. Si els haguessin de donar algun consell els dirien “que s’estimin, com nosaltres ens hem estimat; que es cuidin tant dels petits com dels grans de la família, com nosaltres hem fet. I sobretot que no renyeixin i que continuïn sent nobles, respectuosos i bones persones”. I afegeixen: “I que no siguin envejosos, perquè l’enveja ho fa malbé tot”. Saben on emmirallar-se. Uns avis entranyables i amb molta empenta, que encara tenen molt a dir. M’estaria moltes tardes escoltant-los.


126

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

127

Cal Met Natrus i Cal Misses

Jaume Ribas i Maria Àngels Portillo Entre les caixes del magatzem de la rebotiga de La Masia es respira una bona part de la història de la pagesia del Prat. I, sense presses, un dilluns de tardor, tant en Jaume, com la Maria Àngels, me’n fan cinc cèntims... En Jaume Ribas Piguillem va néixer el juliol de 1940 a Cal Natrus, al carrer Frederic Soler, procedent de la família de Cal Met Natrus, una masia que encara resta en peu a l’antiga carretera de València, prop del nou cementiri del Prat. M’explica que “quan jo vaig néixer, el meu besavi, en Jaume, el Met, encara hi vivia allà baix, però el meu avi Jaume ja no el vaig conèixer, perquè es va morir abans”. El seu pare, en Pau Ribas Coll, era el mitjà de tres germans, “però el més gran, en Jaume (tots els hereus es deien Jaume), va morir a la guerra, i per tant el meu pare es va convertir en l’hereu”. Quan es va acabar la guerra, en Pau es va casar amb qui seria la seva mare, la Rosa Piguillem Parés de Cal Baldiri del Tres, una masia del carrer Indústria, prop de la carretera Marina. Però ja no van anar a viure a Cal Met Natrus perquè, per estar més a prop del poble, la seva família s’havia traslladat a viure a Cal Natrus, on ells també es van quedar. Llavors en Jaume em detalla que “jo sóc el gran de quatre germans: jo, en Baldiri, en Pau i en Joan; tots nois. I quan vaig fer 14 anys es va acabar la lluita del col·legi i el meu pare em va a dir: ‘Au, avall, a treballar al camp’. I més o menys amb tots els germans va anar igual”. M’explica que al col·legi “el senyor Vigo tenia cinc o sis pissarres a la mateixa aula: a una pissarra hi anàvem els més grans, a l’altra els grans, a l’altra els mitjans... I així, fins arribar als més petits, perquè abans els nois de totes les edats, des dels 7 anys fins als 14, anàvem tots junts a la mateixa classe. Allà tot ho manegava el senyor Vigo. Ja ho crec! Tenia un regle que


128

Núria Abelló

feia obeir tothom, però per sort amb mi no el va utilitzar mai!”. I afegeix: “Encara recordo el rebut que feia el senyor Vigo, que era de 90 pessetes al mes, pels tres germans grans. Perquè amb el petit, en Joan, ens portem dotze anys i ell ja va anar a l’escola amb el senyor Martí”. El cas és que, com quasi tots els nois de pagès, als 14 anys ja se’n va anar a treballar al camp, “perquè per treballar la terra es necessitaven mans”. Portaven dotze mujades a la Ricarda, dotze mujades més a l’antic polígon pratenc i d’altres disperses pel Prat. De dia anaven a treballar al camp i al vespre, cap al Born hi falta gent! “De ben petits, molts diumenges a la tarda, ja anàvem amb les bicicletes darrere el carro per anar a descarregar el gènero al Born. I als 16 anys jo ja portava el carro i anava al Born amb dues canastres, tot sol. Teníem el número 32, però quasi no anàvem mai a la parada del Prat, sinó a la del Moreno, perquè després de la guerra el pare es va discutir amb els del Sindicat per l’assumpte del cupo dels nitrats, tot i que amb el temps es van anar reconciliant”. Feien tota mena de verdures: mongetes seques, faves, escaroles, enciams, coliflors, escarxofes, melons, síndries, tomàquets... I també van fer enciams per a l’exportació, “però mai vam deixar d’anar al Born, perquè era el lloc on, treballant més, es feien més cèntims”. Entre imatges desdibuixades de la infància també em parla de l’avi Baldiri de Cal Tres, el pare de la seva mare, “que era molt xerraire i sempre ens contava històries.” També em diu que va conèixer l’àvia Paula, la sogra de l’avi Baldiri, que era de Cal Xiquirín i que “va morir als 103 anys, valenta, com sempre”. I m’explica que a vegades “havia anat a pescar trucades (anguiles) a la Ricarda amb el meu pare i tota una colla, i algun cop també havíem anat a caçar. I a vegades amb els amics també jugàvem a futbol, com a bèsties, al carrer. Però el que més recordo és que a casa hi havia molta feina. Treballar, treballar i treballar. Sempre hem treballat molt”. Recorda que l’any 1960, “quan vaig acabar la mili, que la vaig fer de voluntari a Lepanto, el pare va comprar el tractor. Llavors, fora animals i amb el tractor i el remolc a tope, cada dia ben dinat, cap al Born!”. I la M. Àngels subratlla: “I cada diumenge, també; perquè el dilluns valia més cèntims que el dimarts”. I en Jaume continua explicant-se: “Collíem al matí, dinàvem i a la tarda anàvem a descarregar al Born. Amb les escaroles en fèiem piles de 45 peus de llargada per 11 d’amplada. I au, anar descarregant i fent piles! Pim-pam. I el pare anava a vendre-ho de matinada, a partir de les cinc de matí i alguna vegada també anàvem a ajudar-lo”. I la M. Àngels apunta: “I tant els melons com les escarxofes es venien a sàrries, a dotzenes o fins i tot per unitats”. Dels trajectes en carro remarca que “antigament no hi havia xubasqueros,


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

129

no hi havia botes, ni polars, no hi havia res... Allà te les havies d’enginyar amb una manta per seure i un sac de paper-quitrà, d’aquells dels de nitrat de calç, que era com impermeable. Llavors, quan plovia l’obríem i l’utilitzàvem de caputxa. I enllà!”. Del Prat al Born i del Born al Prat, catric-catrac. I entre els records de joventut destaca “el dia que li van tallar el braç al pare, quan jo tan sols tenia 21 anys”. I amb desencís m’explica que “al pare li van tallar al braç en una discussió al canal. Nosaltres érem a Cal Nani batent mongetes i va fer anar en Pau a regar la terra que havíem comprat prop de Cal Misses. Però en Pau va tornar dient que un home l’havia fet plegar i, després de dinar, el pare se’n va anar a veure què havia passat, però quan encara estava a sobre la moto va aparèixer aquell home i amb un cop de volant li va fer així i li va tallar el braç en sec. Sort que l’onclo Leandret, oncle del pare de la M. Àngels, passava amb el carro per allà, ho va veure tot i el va poder socórrer amb la faixa. Llavors, amb el cotxe de Can Comas el van portar al Dr. Soler i des d’allí se’l van endur a una clínica. A mi em van avisar quan ja era al Born i quan vaig arribar a la clínica el pare ja tenia el braç amputat. Va ser un cop molt fort...”. Aleshores conclou: “D’aquesta, el meu germà Pau, que era el més pausat de tots tres, va dir: ‘Jo plego’. I aleshores va entrar a treballar a la Seda i de nit es va treure la carrera de químic i li va anar prou bé”. Els altres tres germans van continuar treballant les terres del pare, però en Baldiri, quan es va casar amb l’Angelina de Cal Soto, se’n va anar a fer de pagès amb el sogre. “De totes maneres, tots quatre sempre hem fet pinya i ens hem portat bé”. I satisfet afegeix: “El pare, amb bon criteri, no ens va pagar mai cap sou, sinó que ens assignava els guanys d’unes mujades concretes i ell n’assumia els costos. D’aquesta manera ens va responsabilitzar del rendiment de les terres i així tots ens arremangàvem”. La Maria Àngels Portillo Duran va néixer el març de 1942, a Cal Misses, una masia de la zona de la Ribera, prop de Can Comas i Cal Xagó, que encara resta en peu. Feliç, m’explica: “Vaig tenir una infància que la voldria per a tots els nens del món. Allà vivia amb la besàvia Maria Salom, la iaia Cinta, l’avi Josep, el pare, en Baldiri Portillo Busquets, la mama, la Teresa Duran Roca, el meu germà petit, en Martí, els mossos i la minyona. Tothom m’estimava. Jugava i corria a l’aire lliure. La meva àvia em va comprar la Mariquita Pérez, una de les millors nines del moment. I més endavant, el meu avi em va comprar una bicicleta Orbea amb un motoret davant, per anar al col·legi, primer a les monges i després dos anys al Liceo Pratense”. Però em comenta que fins als 8 anys no va poder anar a l’escola, perquè no tenia autonomia pròpia per anar-hi en bicicleta. “Quan vaig fer la comunió encara no hi havia anat mai, però ja sabia llegir


130

Núria Abelló

i escriure i també la doctrina, perquè la meva mare, amb l’ajuda de mossèn Josep que anava per totes les cases de pagès, me’n va ensenyar”. I sense retrets afegeix: “A mi les monges mai no em van oprimir. I entre els meus pares i elles em van donar una formació i uns valors que porto dins i que no me’ls pot prendre ningú. Perquè no sols resàvem, sinó que també ens ensenyaven de números, de lletres i també a cosir, a brodar i a fer fistó, però sobretot, ens van ensenyar a comportar-nos i a respectar els altres. I en canvi ara molt jovent no té ni valors, ni educació, ni maneres”. I em ratifica que a les cases de pagès no es parava mai. “Recordo que la meva besàvia feia el pa. Teníem una pastera i un forn, i ella feia el pa. També ens fèiem el sabó, amb oli, aigua, pega grega, sosa i anaves remenant i quedava com una maionesa. Llavors agafàvem una caixa de cava, que aleshores en dèiem xampany, que era de fusta, la folràvem amb un drap i tiràvem aquella maionesa allà i quan s’assecava, s’arrencava tot i amb un filferro tallàvem les pastilles de sabó. També fèiem la tupina: matàvem el porc i per conservar-lo fregíem el llomillo i les costelles i ho posàvem tot en unes gerres plenes d’oli d’oliva per conservar-ho. I melmelades i conserves de tomàquets també en fèiem. Els tomàquets els trinxàvem amb la mateixa màquina amb què fèiem les botifarres del porc i els posàvem en cubells. Llavors hi tiràvem unes coses que venien a la farmàcia que era com un salnitre per conservar, s’omplien els pots de vidre i tapats es feia bullir, al bany maria, amb les calderes de les botifarres i, quan es refredava, amb la cera d’una espelma es segellaven. I també fèiem olives”. Abans a les cases de pagès eren molt autosuficients. “Supervivència pura. Cosa que ara la gent no en sap res”. També recorda que “a casa ja teníem llum, però nevera encara no. En aquella època ens portaven una barra de gel cada dos dies, que costaven 1 ral (25 cèntims de pesseta) cada barra. Es posaven en una mena d’armaricapsa que feia les funcions de nevera; l’aigua sortia per un tubet i es recollia en una palangana que es posava a sota. En dèiem el Pingüino”. I afegeix: “Recordo també que la iaia cuinava amb carbó, de pedra i de llenya, amb la cuina econòmica: escudella, arròs a la cassola, estofat, rostit (boníssim), verdures, mongetes seques, carn salada... Es guisava el que hi havia i avall. I amb la mateixa calor de la cuina s’escalfava aigua calenta per rentar els plats. No hi havia ni butà, ni tot el que hi ha ara”. I amb il·lusió m’explica que quan tenia 14 anys va conèixer el seu home al ball que feien a l’Esparter, on ara hi ha el teatre Modern. “Jo hi anava amb les meves amigues i la meva iaia ens hi acompanyava. No el coneixia de res, ni si era d’aquí o de Sant Boi, però des d’aquell dia tota la vida he anat amb ell!”. I amb un somriure entremaliat en Jaume reconeix: “I comences a ballar amb una moreneta, i t’avens, i vas fent i mira, als 18


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

131

Cal Misses (1979). Fotografia d’en Josep Maria Sardà, cedida per la família Ribas-Portillo.

Rosa Ribas Portillo, la filla petita d’en Jaume i la M. Àngels, a l’agrobotiga familiar La Masia des d’on comercialitzen productes de proximitat i de temporada, sobretot de collita pròpia. A la fotografia de la dreta, Josep Piñol, el seu home, que també és pagès i, entre d’altres, un dels promotors del Mercat de Pagès del Prat. Fotografies: Quim Torrent (2017).


132

Núria Abelló

anys ja vam sortir promesos i au...”. I ella em fa notar: “El primer dia que vaig anar a Cal Natrus em va semblar que havia canviat de poble!”. I ell hi posa cullerada: “De Cal Natrus a Cal Misses hi havia més d’una hora de trajecte a peu, però amb bicicleta, és clar, era més curt. Creuava la Gran Via per una carretera de la Ribera que sortia prop de Cal Dr. Soler, travessava la Seda i anava a parar on ara hi ha el Carrefour”. I com si encara ho veiessin, tots dos ressenyen: “On hi havia Ca l’Alaiet, Cal Carlet, Can Bou, Can Donyana, Cal Parellada, Cal Tivís, Cal Picas, Cal Misses, Can Comas, Cal Xagó, Cal Monjo...”. Llavors la M. Àngels em fa saber que el seu avi patern era de Cal Monjo i que eren dotze germans: sis nois i sis noies. “Tots vius, tots casats i tots van tenir fills. Fins i tot els van fer un petit reportatge a La Vanguardia”. Tan sols una germana, la Montserrat, la que es va casar amb en Josep de Cal Serra, va morir jove, del tifus, amb 24 anys, just després de tenir el seu primer fill, l’Enric. Tenien molts parents. L’any 1956, “quan es va morir la iaia i el pare es va posar malalt perquè li va caure un carro a sobre, jo vaig deixar els estudis. Em necessitaven per netejar la casa i fer el menjar, i també per anar a vendre préssecs i tomàquets al Born. Era joveneta, però no tenia por de res. Sola, agafava la bicicleta a mitja nit i enllà, cap a la plaça dels autobusos i al Born!”. Amb il·lusió m’expliquen com va ser el casament i el viatge de noces: “L’any 1963, el 18 de setembre, mossèn Josep ens va casar a les monges, perquè a la cripta hi havia un pam d’aigua. Vam fer un viatge de noces molt maco. Quan festejàvem cada setmana anàvem guardant cinc durets per poder fer el viatge i ens els vam gastar tots! Primer de tot, com era tradició, vam anar a Montserrat, però després vam fer una ruta passant per Mallorca, València, Màlaga, Sevilla, Còrdova, Madrid, Saragossa i cap a casa! No havíem fet mai vacances i van ser vint-i-vuit dies fantàstics! A Màlaga fins i tot ens van demanar el paper conforme estàvem casats, perquè deuríem fer una cara de pardalets! En aquella època era el que s’estilava”. Quan van tornar, com marcava la tradició, se’n van anar viure a casa la família d’ell, a Cal Natrus. I la M. Àngels detalla que “allà érem molta colla: la iaia Maria, la mare del seu pare, que tenia 86 anys i anava coixa, però era valenta com ella sola i encara cuinava amb foc a terra per a tots plegats! També hi vivia l’oncle Pau Ribas Puigventós, un germà del seu avi, vidu i sense fills, que era molt bon home i treballador com ell sol; el seu pare, que treballava al camp i també anava al Born; la seva mare, que portava la casa, i també els seus tres germans; llavors el petit, en Joan, tan sols tenia 11 anys”. I aquí en Jaume m’apunta que “el canvi va ser molt gran per a ella, perquè sols tenia 21 anys i a casa seva estaven acostumats


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

133

d’una altra manera”. De totes maneres van viure plegats a Cal Natrus durant vuit anys, el temps de veure néixer les seves dues filles, la Teresa i la Rosa, “fins que el meu sogre va entendre que necessitàvem el nostre propi espai i ens va fer la casa on vivim ara”, em comenta alleugerida la M. Àngels. “Però mai vam perdre la relació, ni vam renyir i hi vam continuar anant tots els diumenges a dinar”. De fet, en Jaume precisa que “jo vaig continuar treballant amb el meu pare i els meus germans i em quedava cada dia a dinar allà, igual. Sempre ens hem avingut i tots els germans ens continuem fent”. I, per donar un cop de mà a la família, la M. Àngels m’explica que “durant uns anys jo també vaig anar a vendre a Mercabarna, però hi havia un ambient massa masclista i prepotent. Llavors vam decidir obrir la nostra pròpia botiga, aquí al porxo, perquè sempre m’ha agradat molt el tracte amb la gent”. Satisfet amb la vida que ha portat, en Jaume conclou que “hem treballat molt, molt, però hem treballat a gust. I si tornés a néixer tornaria a fer el mateix. Però les coses en mig segle han canviat moltíssim. Ara costa molt de guanyar-te la vida a pagès, perquè ve gènero de tot arreu i en més d’una ocasió no cobreixes ni despeses i cal fresar-ho tot, perquè no surt a compte collir-ho. Potser el mercat de pagès ajuda a revalorar el gènero, però no n’hi ha prou. Ara costa molt de fer un duro... A més, abans amb la gent del camp hi podies confiar. Els hi deies: ‘Mira, aneu allà i feu això’. I no hi havia cap problema, però ara no hi ha manera. N’hi ha per llogarhi cadires! Això és un desastre”. I, fent un salt cap al present, reflexiona: “Ara també es parla molt de la producció ecològica, però és una mentida, perquè no funciona. No pot ser. Els veïns que han fet ecològic, el que tenen és molta herba i no en cullen suficient per viure. Fan escarxoferes però, com no poden posar adob, al cap de quatre dies no creixen i l’herba se les menja. I com que ara no hi ha cavalls ni ningú sap cavar, l’herba es reprodueix cada cop més. És una utopia”. En tot cas, la M. Àngels, convençuda, em comenta que “jo també tornaria a fer el que he fet. He tingut una família molt bona: un home que m’ha recolzat molt i unes filles meravelloses que han fet molt pinya amb nosaltres. No puc demanar més. Hem sigut feliços. Crec que el més important és ser bona persona i no fer mal a ningú. I avall. Per això estem contents que les filles i els nets segueixin el nostre exemple i mantinguin els valors familiars. Perquè, excepte alguns problemes mèdics, jo firmava ara mateix. Ara estem bé, oi que sí, pare?”. I en Jaume apunta amb humor: “El que passa és que no calla, però vaja...”. I tots riem. Parlant amb ells t’adones que la vida pot tenir altibaixos, però quan les arrels són fortes, les satisfaccions són moltes.


134

Núria Abelló


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

135

Cal Natrus

Joan Ribas, president de la Cooperativa Agrícola del Prat En Joan Ribas, President de la Cooperativa Agrícola del Prat, és alhora el pagès en actiu més jove que entrevisto. Ens trobem al Cèntric i, tot fent un cafè, de seguida m’adono que al Prat pagès, déu anys de més o de menys, marquen moltes diferències. No sols en la manera de fer, sinó sobretot en la manera de veure les coses. En qualsevol cas, com ell mateix diu: “Jo he viscut totes les vinyetes de l’auca”. En Joan Ribas Piguillem va néixer el 14 de novembre de 1952 al Prat. Va ser el petit dels quatre germans de Cal Natrus, també coneguts com els Valents, i el seu món sempre ha girat entorn el camp. D’entrada m’explica que “érem una família on tothom pencava i molt.” La seva vida era treballar, anar a dormir i l’endemà anar a treballar. Caps de setmana no se’n feien, perquè abans el diumenge al matí es collia, per portar-ho al Born a la tarda i el dilluns a la matinada ja es venia. “Llavors la meva infància era anar a l’escola i a les estones lliures i els estius anar al camp, primer com un joc amb els meus germans i després per feina. Pràcticament en vaig aprendre sense adonar-me’n”. Va estudiar fins als 14 anys amb el senyor Martín, a ‘l’Academia Práctica’, on ensenyaven els coneixements bàsics i els últims cursos de comerç i comptabilitat, perquè llavors al Prat encara no hi havia instituts. Però “jo tenia clar que als 14 anys aniria a fer de pagès, com els meus germans”. Encara que també tenia altres inquietuds i em diu que “als 12 anys vaig voler jugar a bàsquet i vaig falsificar la firma, perquè m’acceptessin, però quan els pares ho van saber em van dir: ‘Però de què vas? Que a les dotze hem d’anar a collir!’. Sort que, gràcies als meus germans i a l’oncle Pau, un germà del meu avi que vivia amb nosaltres i


136

Núria Abelló

manava molt, vaig poder jugar a bàsquet. Però un any i prou, no fos cas que m’hi acostumés”. Recorda que quan tenia 9 anys ja anava al Born amb el seu pare a comptar escarxofes. “Agafàvem l’autobús especial dels pagesos a dos quarts de cinc de la matinada a la plaça Espanya del Prat directe fins a la plaça Palacio. I al Born trobàvem la nostra canastra, molt grossa, plena a vessar d’escarxofes. Entre capses, filloles i petit, pesava entre 500 i 600 quilos! Llavors venien els compradors amb sàrries i carretilles i els hi preparàvem la quantitat que volien. Jo comptava les escarxofes, de dos en dos amb les dues mans, perquè llavors les escarxofes es venien a unitats, no a pes. I, quan s’acabava la venda, esmorzava allí mateix perquè, com que tan sols tenia 9 anys, quan tornàvem amb tren des de l’estació de França, me n’anava directe al col·legi. I ningú no ho qüestionava, era el normal. Allà tothom pencava. I a l’estiu també hi anava a descarregar melons. Des de dalt d’un remolc, amb 4.000 quilos de melons, els anava tirant, un a un, al meu germà, que estava a baix, com si juguéssim a pilota... I ell anava fent les piles”. I afegeix: “I amb 14 anys travessava la Gran Via amb el carro tot sol per anar a la Ribera. Per sort hi havia pocs cotxes, però ja hi havia quatre carrils per banda! I el dia que vaig fer 18 anys em vaig treure el carnet de conduir i, amb el resguard mateix, el meu pare al migdia em va dir: ‘Doncs ara agafa el tractor i ja pots anar al Born!’. I així va ser, amb el tractor i el remolc ben carregat d’escarxofes, vaig anar-hi pel Morrot i vaig tornar pel Paral·lel i plaça Espanya. Però això era l’any 70, perquè al 71 ja van traslladar el Born a Mercabarna”. També m’explica que a l’època de l’exportació molts pagesos es van dedicar a fer enciam: l’escataven, el deixaven ben posat, però no el collien, perquè llavors venien uns corredors que els compraven els camps tal qual. I als magatzems que hi havia ja se’n cuidaven de collir-los, netejar-los, embassar-los i exportar-los cap a Europa. Molts pagesos van començar a tenir temps per anar a fer el cafè, principalment a la Pansa, “però a casa, com que fèiem més quartos portant-los al Born, tot ho portàvem allí i cada dia. Això vol dir que quan plovia, també; encara que fos mullant-se”. I la conversa s’amplia: “A casa sempre s’havia treballat molt, molt, molt. Però hi havia coses molt peculiars. Per exemple es compraven dos diaris al dia, La Vanguardia i El Correo Catalán. Un diari el compràvem al Born i a l’altre hi estàvem subscrits, i com que sempre m’ha agradat molt llegir, procurava llegir-me’ls tots dos. Sempre m’ha agradat estar al dia i això m’ha donat una visió diferent de la vida, més àmplia. A més, la meva joventut va coincidir amb el tardofranquisme. Ja vaig viure uns vents diferents i tot plegat ha contribuït a que tingui un tarannà més modern i una mentalitat molt més oberta. De fet, amb el meu germà gran ens portem dotze anys, i això es nota”.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

137

Així em comenta que, quan era jove, sortia els dissabtes a ballar a les discoteques fins a les tantes, “però els diumenges de bon matí, a quarts de set, jo sempre a treballar! Sempre. Després els diumenges a la tarda dormia. I això era una constant. Eren nous temps”. A més, “als 27 anys em vaig casar amb una noia, l’Angèlica, que ja treballava, però no era pagesa, ni tenia cap relació amb el món pagès”. Era del Prat, però d’arrels andaluses i això també va representar una altra bufada de vent i nous aires. “Per sort, en aquest aspecte, els meus pares no van posar-hi mai cap pega. Prou feina tenien a treballar!”. I m’explica que van fer el viatge de noces a l’Índia i al Nepal, quan encara no hi anava ningú. “Va ser un xoc cultural bestial, perquè allí no hi havia ni cigarrets, ni Coca-Coles, ni quasi cotxes, sols alguns Tata model anys 40. Jo no havia fet mai vacances i aquell viatge em va canviar moltes perspectives. Quan vaig tornar li vaig dir al meu germà gran, en Jaume: ‘Tu fes vacances, perquè si no en fas, jo sí que en penso fer’. Tots dos vam continuar treballant les terres del pare, però alhora vam ‘pactar’ poder fer quinze dies de vacances l’any. L’altre germà, en Baldiri, es va casar amb la filla de Cal Soto i es va dedicar a portar les terres del sogre. I l’altre germà, en Pau, es va estimar més anar a treballar a la Seda i fer el peritatge químic. Però tots quatre sempre vam continuar fent pinya”. I em parla d’un tema que cap dels entrevistats m’havia tret fins ara. M’explica que amb la democràcia es van crear les ADV (Associacions per a la Defensa dels Vegetals) i que ell s’hi va apuntar. “Al principi, fins i tot ens feien anàlisis de sang per detectar si teníem DDT i tal. Perquè jo a casa era l’encarregat de ruixar. El meu germà gran portava el tractor i jo ruixava. I aquest fet em va portar a interessar-me per tot aquest món, perquè hi havia productes molt verinosos i això s’havia de tenir molt en compte”. També els feien cursets de com fer els tractaments i els van començar a parlar de producció integrada per procurar protegir els depredadors naturals i no fer servir insecticides generalistes, sinó específics. I això era tot un món nou que va representar un canvi important de filosofia en el sector. “Al principi va ser una lluita. Per exemple, la plaga de la mosca blanca del tomàquet era molt difícil de combatre, perquè amb els insecticides generalistes, sense saber-ho, també ens carregàvem un dels seus principals depredadors naturals, un macròfag mini que quasi va desaparèixer, i per tant això encara feia més difícil combatre aquesta plaga. Després, per ruixar, vam fer servir el Bacillus Thuringiensis, però aquest producte a l’exterior es degrada molt ràpid i va fatal. I encara tiràvem més tomàquets per l’eruga!” Llavors els van recomanar que era millor rebaixar-li el pH, perquè fos més àcid, i alhora deien que, si s’hi afegia sucre, podia anar millor... “I se’ns va ocórrer afegir Coca-Cola a


138

Núria Abelló

la cuba! Tu imagina’t! Però, res, no hi havia manera. Una vegada teníem tanta mosca blanca que els tomàquets eren tots bruts de melassa i la tècnica de l’ADV ens va recomanar introduir macròfags a la plantació, concretament el Macrolophus, que és autòcton. Li vam fer cas i va ser com un miracle. Se les va menjar totes! No en va quedar ni una!” Però més endavant va començar a venir el ‘virus del bronceado’, conegut a nivell tècnic com el Tomato spotted (TSWV). “I també ens va arribar la plaga del trip californià, el Frankliniella occidentalis, que és un trip molt perillós que es posa a la flor del tomàquet on és impossible matar-lo i acaba amb tota la tomaquera”. Amb tot plegat van començar a fer reunions amb el Departament de Protecció Vegetal de la Generalitat i entomòlegs per veure on eren les herbes hostes on es reproduïen, “però fins que les cases de llavor no van fer una llavor resistent a aquests trips, no hi va haver res a fer”. Després va venir un altre virus, el de la cullera, el Tomato yellow (TYLCV), que el transmet una mosca blanca. I després encara va venir l’arna del tomàquet, la Tuta absoluta, que va arribar amb els tomàquets de penjar de l’Uruguai. “I aleshores vam començar a utilitzar les feromones i...”. L’entusiasma tant aquest tema que no pararia de parlar-me’n! I és que l’estudi i el tractament de les patologies de les plantes és un món apte tan sols per a persones curioses i resolutives, com ell. I satisfet conclou: “Ara no tenim ni mosca, ni eruga, ni virus... Ho tenim totalment controlat, però ara el preu dels tomàquets és molt barato i en fem pocs: alguns Cherrys, quatre Cors de bou i poc més. Sigui com sigui, te n’adones que tot això ha sigut un gran què; trobar l’equilibri ecològic en el control de les plagues és perfecte”. I em comenta que ara tot això està molt regulat i que l’any 2005 la Unió Europea va obligar que tots els productes fitosanitaris havien de formalitzar un nou registre únic. Però això va comportar que, per tornar a autoritzar-los, s’havien de repetir totes les proves pertinents. “Així, prop del 50% ja no els van defensar, especialment aquells fitosanitaris que tenien la patent a punt de caducar i per tant van quedar prohibits. De fet, ara al mercat hi ha poques coses per ruixar. Tot està regulat, però segueixen un estricte criteri comercial”. I m’argumenta: “Per exemple, hi ha productes que estan autoritzats per ruixar l’enciam, però no les bledes o les faves, perquè per poder ruixar-les han de passar les proves específiques. I com que de bledes i faves se’n fan molt poques, no han fet les proves perquè són molt costoses. Per tant, aquests cultius no es poden ruixar amb aquests productes. I així passa amb molts altres”. En paral·lel em parla del conveni que han fet amb l’Ecoparc, una empresa que es dedica a reciclar la fracció orgànica de les ciutats per fer-ne compost i alhora el subministren als pagesos a través de l’ADV. Vindrien a ser els fems d’ara i l’operació beneficia ambdues parts, perquè és com


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

139

Pagesos del Prat venent melons al passeig Picasso, al costat del Born, a finals dels anys 50. Fotografia d’autor desconegut, cedida pel Dr. Josep Pugès de Cal Nofre.

Joan Ribas, president de la Cooperativa Agrícola del Prat (a l’esquerra), amb Carlo Petrini, fundador i president del moviment internacional Slow Food (a la dreta amb barret) i, al seu costat, Óscar Teruelo, president de l’Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat (AGT) i Danielle Rossi, president de Slow Food Barcelona, visitant un camp d’escarxofes del Parc Agrari amb altres defensors d’un dels principals preceptes d’en Carlo Petrini: “El món no té futur si destruïm l’agricultura local”. Fotografia cedida per l’Ajuntament del Prat de Llobregat (2016).


140

Núria Abelló

una mena de reciclatge. També comentem el perill de convertir la carxofa Prat en monocultiu, especialment per la falta de rotació d’altres conreus i pel desgast del terreny que comporta. Però entén que la tendència sigui fer escarxoferes... “Perquè actualment és dels conreus més rendibles i la fama de la carxofa Prat hi ajuda”. I és que el pagès no sols té visió de camp, sinó també, i sobretot, de mercat. Perquè “després de tan treballar, pendent de si plou, si neva, si glaça, si s’inunda, si hi ha sequera, si...; també cal tenir molt present el factor mercat. I és que hi ha tants paràmetres que tu no controles! Costa acostumar-s’hi. Un pagès es va fent a poc a poc, perquè sempre hi ha dubtes i cap any és igual. Per això és tan difícil començar de zero, perquè cal molta experiència i encara que siguis enginyer agrònom és molt complicat fer de pagès. Perquè pots tenir la base científica, però la pràctica depèn molt de cada entorn local i abans que la cosa rutlli t’has de fotre moltes hòsties. Abans sempre hi havia una anyada que no feies ni cinc, però amb les altres anaves fent. Ara és al revés. De tant en tant n’hi ha una que l’endevines, però les altres just per anar tirant i pagar despeses. I això sense comptar el nostre sou! Perquè si el comptes, just a preu de mercat, no surten els números”. Llavors em confessa que “els pagesos som gent estoica per necessitat. Perquè si ens haguéssim d’enrabiar cada cop que hi ha un incident, no viuríem. Ja ens hauríem mort. I és que no podem evitar que un temporal es carregui una collita o que els preus de mercat ens obliguin, en més d’una ocasió, a fresar un camp quan no surt a compte collir-lo”. Seguint aquest fil, em comenta l’escena de la pel·lícula El puente de los espías on Tom Hanks pregunta a l’espia rus: “Vostè no veu que el pelaran?” I l’espia respon tot tranquil: “Serveix d’alguna cosa preocupar-se?”. I convençut m’argumenta: “Doncs el mateix passa amb nosaltres. Hi ha tants paràmetres que no controlem que si ens haguéssim de preocupar per tot ens tornaríem bojos”. Respecte al tema de l’aigua al Baix Llobregat, em destaca la manca de regulació històrica i els problemes que sempre ha comportat regar a manta amb l’aigua que baixa pel Canal de la Dreta, perquè l’últim sempre està en desavantatge. Però sobretot em parla dels avenços que comporta el reg gota a gota, encara que, per problemes d’inversió i de robatoris, difícilment es pot aplicar a zones periurbanes com la nostra on, a més a més, “quasi no hi ha relleu generacional i l’edat dels pocs que ens hi dediquem cada cop és més alta”. També em parla de l’agricultura ecològica, però és força escèptic al respecte. “Potser en gran es pot arribar a fer, però en petit, és molt difícil. I els xavals joves que comencen a fer agricultura ecològica es fotran una nata! Sí o sí. Perquè el gran problema saps quin és? L’herba. És l’herba.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

141

Perquè abans, sense herbicides, sempre s’havia d’estar escatant i escatant. Però ara, amb el cost de la mà d’obra, no surt a compte. I si deixes créixer l’herba, en un any se’t dispara i llavors fas llavor per vint anys i no te’n surts. L’agricultura ecològica sols és rendible en explotacions tipus la Fundació Cassià Just, perquè té una funció més social que comercial”. Comentem el tema dels horts urbans i em fa notar que “a Europa s’estilen molt, però aquí, ara per ara, a nivell particular estan prohibits, per evitar especulacions, diuen. De fet sols poden ser propietat municipal, perquè així poden tenir els accessos i tot plegat més controlat”. I respecte als robatoris i destrosses a l’agricultura periurbana, em fa veure que “sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà i, com més misèria, més. Tot plegat també limita les inversions a nivell d’hivernacles, entre d’altres. I és que tenim una pressió demogràfica de més de tres milions de persones i només que hi hagi quatre gats que vulguin robar, ja hi som! És dur tenir la gent tan a prop. Perquè n’hi ha molts que passegen i es pensen que per una figa o una escarxofa no passa res. I no és així. Perquè això té un amo. És com anar al quiosc, agafar un diari i no pagar-lo! No és correcte. I el principal problema el tenim amb els robatoris d’escarxofes, perquè com que no saben collir-les i no et respecten res, se’t carreguen una bona part de la collita dels sis mesos! A més, el problema afegit és que nosaltres, els pagesos, no pesem en vots. Perquè aquí al Prat, quants som ara? Comptant les famílies dels pagesos: 70? 100 vots? I només els diumenges hi ha més de 1.000 persones que van en bicicleta i també són vots. Doncs ho tenim clar...”. El futur? “El veig complicat. Bé, de fet, tot està complicat. Quants n’hi ha que tenen títol i no troben feina? Però per altra banda, qui diu que el petroli no començarà a acabar-se i les coses de proximitat tornaran a tenir valor? Jo participo en totes les campanyes de ‘km 0’, ‘Slow Food’, ‘Proximitat és qualitat’ i tot això, perquè hi crec. Una de les solucions és el Mercat de Pagès i tot el que hi ha al darrere”. Perquè el futur passa per no anar tant a lo grande i treballar més la diversificació, el detall, la proximitat i la qualitat. “S’ha d’anar per aquí, perquè nosaltres no podem competir ni en quantitat ni en comercialització. Dins de l’economia d’escala, nosaltres som molt petits. Els grans, guanyant una mica, guanyen molt; però nosaltres, per poder mantenir-nos, necessitem marges més grans. Això està claríssim”. En aquest sentit recomana que “si algú es vol dedicar a fer de pagès, el que ha de buscar és aquest valor afegit, el que representa estar aquí al costat i el poder oferir un producte fresc i de qualitat. I si pot estar acompanyat d’accions educatives, mediambientals i gastronòmiques, molt millor!”. I conclou: “No crec en l’apocalipsi de la pagesia, perquè la humanitat no ha anat mai enrere. Potser el principal inconvenient és que estem massa


142

Núria Abelló

a prop de la ciutat i a nivell urbanístic se’ns mengen el territori. Però això també pot ser una oportunitat per reconèixer, protegir i valorar la feina de pagès com a ‘pseudojardiners’ del paisatge, com ja fan a molts països europeus. Perquè la funció del pagès no serà tan sols productiva, sinó que també serà social”. Sigui com sigui, em confessa que l’any vinent es vol jubilar i que no pensa fer ni l’hort, perquè, tot i l’addicció que comporta fer de pagès, no vol continuar estant condicionat pel terrós. Però amb un somriure em diu: “De totes maneres sóc conscient que una cosa és el que pretengui fer i una altra és que ho aconsegueixi”. Parlant amb ell he renovat moltes inquietuds, no sols del passat i del present de l’agricultura al Prat, sinó sobretot del futur i de les possibilitats que aquesta terra, malgrat tot, encara ens pot oferir.


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

143

Glossari

Vocabulari rellevant del llibre [1] El Prat Pagès, Ajuntament del Prat de Llobregat, Col·lecció de textos locals, volum 6. El Prat de Llobregat, 2005. [2] Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, segona edició, DIEC2. (http://dlc.iec.cat/index.html). [3] Definició adaptada per l’autora. ACOMPASSAR (COMPASSAR): Els pagesos del Prat acostumen a dir acompassar enlloc de compassar al fet de deixar les plantes als solcs, a la distància convenient per plantar-les posteriorment. Normalment aquesta feina la feien les dones o els vailets. [1] ACORRONAR: Passar el corró, fent-lo rodar sobre la terra per a aplanar-la, compactar-la, aixafar-la, desfer els terrossos, etc. [2]+[3] ADV: Acrònim d’Associació per a la Defensa dels Vegetals (ADV). Són entitats privades locals, sense ànim de lucre, que agrupen petits agricultors amb l’objectiu de col·laborar amb l’Administració en la lluita col·lectiva contra agents nocius dels vegetals, d’acord amb els principis de gestió integrada de plagues i la utilització racional dels productes fitosanitaris i altres mitjans de defensa fitosanitària. [3] ABONAR (ADOBAR): El pagesos del Prat acostumen a dir abonar enlloc d’adobar al fet de tirar adob, és a dir, material orgànic o mineral utilitzat per facilitar el creixement de les plantes. [1] AIGUA ARTESIANA: Aigua extreta d’un pou artesià, profund, on l’aigua es troba a una pressió hidràulica suficient per a obligar-la a pujar des del fons fins a la superfície. A finals del segle XIX, el descobriment de les aigües artesianes del Delta va comportar una important empenta


144

Núria Abelló

socioeconòmica i sanitària al Prat, ja que generalment, entre altres usos, era apta per al consum humà. [3] ALFALS: Planta farratgera destinada a l’alimentació d’alguns animals. Al Prat en diuen ufals. [1]+[3] ARADA: Instrument agrícola per obrir solcs a la terra que és arrossegat per animals o per un tractor. [2] ARNA: Qualsevol insecte tipus lepidòpters d’hàbits nocturns les larves de la qual ataquen teixits naturals i/o productes emmagatzemats (aliments o altres) deixant-los “arnats”. Essencialment són causants potencials de situacions de plaga. [3] ARRABAL: Barri o agrupació de cases fora del recinte de la població a la qual pertanyen. [3] AUCA: Conjunt de petites estampes normalment acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, les quals es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etc. [2] AUTÒCTON: Originari del mateix país, lloc o àrea en què viu. [2] AVIRAM: Conjunt dels ocells de corral, com ara gallines, oques, ànecs, etc. [2] BAFOS D’EUCALIPTUS: Inhalacions del vapor que desprèn una tisana bullent d’eucaliptus, molt recomanables en cas de malalties respiratòries. [3] BAGANT: Post, porta, per a aturar l’aigua d’un rec i alçar el seu nivell. [2] BALETES DE FANG: Cos esfèric i massís, en aquest cas de fang, de la mida d’una canica. [3] BANDÚRRIA: Instrument de cordes pinçades, de mida petita i fons pla, amb sis dobles cordes, que es toca amb un plectre o estri de banya, metall o altres materials. [2] BASTER: Ofici de confeccionar els guarniments de les bèsties de càrrega. [3] BATRE: Separar el gra de la palla. Es feia estenent la planta a l’era, a través d’un procediment d’aixafar-la amb corrons tirats per cavalls. De tant en tant s’havia de girar. [1] BORN: Mercat Central de Barcelona abans de traslladar-se a Mercabarna l’any 1971. Estava ubicat a l’antic Born, davant de l’Estació de França de Barcelona. [3] BUJOL: Galleda de llautó agafada per un mànec de fusta molt llarg. S’utilitzava per buidar la bassa i també a l’hora de batre per evitar el contacte dels fems i dels pixums de l’animal amb el gra. [1] BUSAROCA: Gamarús. Ocell de la família dels estrígids, de mida mitjana, cap arrodonit, ulls negres i plomatge fosc, rapinyaire sedentari i nocturn, que viu en tota mena de boscos (Strix aluco). [2]


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

145

CALÉS: Diners, dit de manera col·loquial o informal. [3] CAMÀLICS: Bastaixos, homes forçuts, que ajudaven a carregar el gènero als compradors del Born, transportant la mercaderia de pes a coll o en carretilles. [3] CANASTRA: Cove molt gran, de canya i vímet, fet a mida de l’ample del carro i una mica més alt que les baranes. Especial per transportar a l’antic Born carxofes, pebrots, etc. [1] CAPS (FER CAPS): Obrir els finals dels solcs d’un camp a través dels cavallons o crestalls, amb una aixada o una pala, perquè l’aigua pugui passar cap als solcs o les taules, i així poder regar. Tant es fa per a l’entrada d’aigua des de la regadora, com per a la sortida d’aigua cap a la pluvial. [3] CARRO: Vehicle de fusta muntat sobre dues rodes de gran diàmetre per transportar mercaderies i tirat per una o diverses cavalleries. [1] CEL RAS: Fals sostre fet de materials lleugers i col·locat sota el sostre estructural que serveix per a aïllar tèrmicament, disminuir l’alçària o amagar els elements estructurals o les instal·lacions d’una casa. [2] COMPOST: Producte resultant de la transformació biològica controlada, en presència d’oxigen i a temperatura més aviat alta, de substàncies orgàniques diverses, com ara restes vegetals, palla, fems, etc., emprat per a adobar la terra o per a cultivar-hi bolets. [2] COMUNA: Lloc de fusta o d’obra, amb tapa rodona de fusta, que hi havia a totes les cases per defecar i orinar. El seu contingut anava a parar al pou mort, que s’havia de buidar quan era ple. [1] CORRÓ: Eina consistent en una sèrie d’elements cilíndrics que giren lliurement sobre un eix horitzontal, transversal al sentit de la marxa de l’animal o tractor. Serveix per esterrossar i compactar el terreny de sembra; és a dir, que aplana, aixafa, desfà... [1]+[3] CORT: Habitació, tancat, destinat al bestiar. [2] COSTAL: Feix gros de llenya, com els que es cremen en un forn de coure pa. [2] CUBA: Castellanisme utilitzat per referir-se a una bota, cisterna, tanc o qualsevol altre dipòsit condicionat per transportar líquids. S’utilitza per ruixar i fer tractaments fitosanitaris o bé per buidar la bassa de la fossa sèptica i utilitzar-la com a adob. [3] CUPO: Referent al racionament d’aliments i altres productes bàsics durant la postguerra. Concretament en el cas que ens ocupa es refereix al racionament d’adobs per fertilitzar la terra. [3] DDT (Dicloro-difenil-tricloroetà): Insecticida organoclorat d’ampli espectre i d’acció prolongada que va ser molt utilitzat després de la Segona Guerra Mundial. Actualment el seu ús està molt restringit a causa dels efectes negatius que té sobre la salut de les persones. [3]


146

Núria Abelló

DEPREDADOR: Animal que captura altres animals per alimentar-se. En el cas que ens ocupa, referit al control biològic de plagues. [3] DURO: Antiga moneda espanyola equivalent a 5 pessetes. El seu valor actual seria 0,03€). [3] EMBARC: Localisme utilitzat per parlar de l’exportació de l’enciam Trocadero i altres verdures cap a Europa des de la postguerra fins a l’any 1970. [3] ENCEBAR (CEBAR): Engreixar (un animal). [2] ENCIAM TROCADERO: També conegut com a enciam francès, és una de les varietats més tendres d’enciam, gustós i molt digestiu, que es va conrear molt a la zona del Prat de Llobregat durant la postguerra. De fet, amb ell va néixer el que es coneix com l’època de l’exportació o de l’embarc. [3] ENCRESTALLAR (CRESTALLAR): Els pagesos del Prat acostumen a dir encrestallar (o encristallar), enlloc de crestellar, al fet de fer crestalls, és a dir, apilar la terra en forma de prisma triangular (entre taules), abastant de forma longitudinal tota la llargada del camp. [1]+[3] ENSACAR: Introduir grans o altres productes dins d’un sac. [1] ENSOLCAR: Fer solcs; és a dir, fer cavitats longitudinals a terra, per facilitar el reg, alhora que es formen els cavallons, o munts de terra entre dos solcs, per plantar. [1]+[3] ENTOMÒLEG: Zoòleg dedicat a l’estudi dels insectes. [2] ERA: Espai de terra aplanat, habitualment en forma de cercle, a vegades enrajolat o empedrat, on es bat el blat, les mongetes i altres cereals o lleguminoses. [3] ESCALDAR: Sotmetre a l’acció de l’aigua bullent o del seu vapor. [2] ESCATAR: Rascar la terra amb el càvec, tallant l’herba. [1] ESPANOTXAR: Espellofar, desgranar, les panotxes (del blat de moro). [2] ESPIGOLAR: Recollir del camp les restes de la recol·lecció anterior aprofitables per al consum. Arreplegar (allò que un altre ha deixat). [1]+[2] ESTABLADA: Conjunt dels fems de l’estable. [2] ESTACA: Pal amb punta en un extrem per a clavar-lo a terra. [2] EXPROPIAR: Desposseir legalment algú de la propietat (d’un bé); generalment per donar-li un ús públic. [2]+[3] FARINASSES: Dit de la barreja de subproductes de cereals que s’utilitzava per alimentar els porcs. [3] FEMS: Adob orgànic que procedeix dels excrements de qualsevol animal barrejats amb restes d’aliments. [1]


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

147

FEROMONA: Substància química emprada per a la comunicació entre organismes individuals de la mateixa espècie que es percep essencialment pel sentit de l’olfacte. Sovint s’utilitza per a combatre plagues fent servir una estratègia de confusió sexual. [2]+[3] FIAR: Vendre sense cobrar al comptat. [2] FITOSANITARI: Que s’empra per a controlar plagues o guarir malalties de les plantes. [2] FISTÓ: Brodat que es fa en la vora d’una peça de roba així retallada. [2] FRESAR: Passar la fresa, una eina rotativa formada per diferents arestes tallants, per un camp. Sovint referit al fet d’haver de trinxar-ho tot, perquè no surt a compte collir-ho. [2]+[3] GÈNERO: Localisme utilitzat pels pagesos del Prat per anomenar la producció agrícola i/o la mercaderia que es portava a vendre al Born, a altres mercats o a l’exportació. [3] GRESOL: Vas petit en què es posa oli i un o més blens (cordó o cinta combustible) i serveix de llum. [2]+[3] GUZZI (MOTO): Marca de moto italiana que identifica moltes de les motos que van començar a circular per la zona del Delta de Llobregat a partir de la postguerra. [3] INCLEMÈNCIA: Duresa de la temperatura, del clima, del temps d’hivern o d’estiu, difícil de suportar. [2] LLAGA: Nafra, úlcera, ferida a la pell. [2] LLARD: Greix tret per fusió del sagí o grassa del porc. [2] LLAURAR: Fer solcs (a la terra) amb l’arada. [2] LLERA: Llit de riu o de torrent sec i ple de còdols. [2] LLODRIGADA: Cries nascudes d’un mateix part. [3] LLUM DE CARBURO: Sistema d’il·luminació consistent en dos dipòsits petits cargolats un a sobre de l’altre que va ser molt utilitzat a primers del segle XX. Al dipòsit de sobre s’hi posava aigua i al de sota trossos d’un producte pudent anomenat carburo (carbur càlcic (CaC2). Quan l’aigua es deixava caure gota a gota i es posava en contacte amb el carburo generava un gas altament inflamable: l’acetilè. Aquest es feia sortir per un tub amb un forat molt petit (el xiclé) i cremava fent una flama molt lluminosa, però era molt complex de manejar. Diuen que d’aquí ve la dita : “Està com un llum”. [3] MACRÒFAG: Que s’alimenta ingerint altres organismes de mida relativament grossa, en comparació amb la pròpia. [2] MARMANYERA: Revenedora de verdura, fruita, ous, etc., que porten els pagesos de fora de la vila. Venedora de verdures; verdulaire. [2]+[3] MASOVER: Persona que viu en un mas propietat d’un altre i en té cura.. [2]+[3]


148

Núria Abelló

MELASSA: Líquid consistent, de color fosc i de sabor dolç, que resta com a residu de la cristal·lització del sucre de canya o del de remolatxa. [2] MELIS (BIGUES DE MELIS): Fusta de pi roig rica en resina, d’anells estrets, densa i de bona qualitat per a fusta vista de luxe. [2] MILI (MILÍCIES): Servei militar; sistema de prestació personal per a nodrir les institucions militars. [2] MOBILET: Vehicle motoritzat lleuger de dues rodes, proveït de pedals. Ciclomotor o moto de petita cilindrada. [2]+[3] MOSSO: Criat, especialment de masia. [2] MUJADA: Mesura agrària equivalent al tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia. Mesura de superfície agrària, pròpia de la zona de Barcelona, equivalent a 4.896,5 metres quadrats, quasi mitja hectàrea (1/2 camp de futbol). [1]+[3] NAFRA: Ferida, solució de continuïtat en un teixit orgànic amb pèrdua de substància, produïda per un cop o una causa morbosa. [2] NEGAR (INUNDAR): Omplir o cobrir d’aigua un camp; inundar-lo. [3] ORDIR: En la indústria tèxtil, enrotllar paral·lelament (una certa quantitat de fils) sobre un corró plegador. [2] PARAR: Posar el gènero ben col·locat a la parada a la vista dels compradors. [3] PASTERA: Moble rectangular i amb tapa, que servia, entre d’altres funcions, per a pastar el pa. [2] PERITATGE: Carrera de pèrit, d’expert en un àmbit determinat, equiparable a una enginyeria tècnica. [3] PERIURBANA: Relatiu o pertanyent a la perifèria d’una ciutat. [2] PICAR-SE ELS DITS: Perdre molts diners en una operació comercial en comptes de guanyar-ne. [2] PILLATGE: Acció d’apropiar-se indegudament (amb violència, amb engany o d’amagat) alguna cosa que és propietat d’una altra persona. Acció de pillar, saquejar o robar. [2]+[3] PLANET: Instrument agrícola arrossegat per un animal, proveït normalment per cinc relles, amb dispositiu regulable en amplada, menat per mitjà de dos braços acabats en forma de maneta, que s’utilitza per escatar, solcar els camps i/o calçar. [1] PLANTAR: Fixar a terra un plançó (arbre jove), un esqueix (branca esqueixada d’una planta), etc., perquè hi arreli. [2]+[3] PLANTAT (JOC): Joc a l’aire lliure entre dos equips. Un equip empaita i l’altre equip fuig. Quan els que empaiten agafen un contrari, aquest resta presoner, es queda plantat (on l’empaitador decideixi) i no es


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

149

pot moure, fins que algun dels seus companys l’allibera tocant-lo. Per guanyar el joc els que empaiten han de “plantar” tots els contraris. [3] PLOMAR: Treure les plomes a un ocell, en aquest cas, ànecs, pollastres, gallines i qualsevol tipus d’aviram. [3] PLUVIAL: Sèquia o canal de desguàs que recull l’aigua dels valls dels camps. [1]+[3] PORTELLA DEL BARRI: Porta petita practicada en el batent d’una porta més gran. [2] POST: Fusta semblant a un tauló, una mica més ampla i amb una llargada d’uns dos metres que és estirada per l’animal i serveix per allisar la terra. [1] PRIMERENCS: Que ve abans del temps ordinari; els primers. [2]+[3] RASCLET: És un travesser de fusta que té adossades unes pues equidistants i de la mateixa llargada, amb un mànec llarg. Serveix per arreplegar alfals, palla, herbes, etc. [1] REC A MANTA: Omplir d’aigua en abundància les taules o els solcs del camp per donar la humitat necessària a les plantes. És el sistema de rec més utilitzat pels pagesos del Prat, especialment utilitzant l’aigua del Canal de la Dreta del Llobregat. [3] REC GOTA A GOTA: Sistema d’administració d’aigua, mesurada, lenta i molt controlada, a través de tubs i degotadors, que permet donar la humitat necessària a les plantes i facilitar-ne el seu creixement i/o producció. Facilita el poder aplicar també fertilitzants líquids i/o tractaments fitosanitaris pertinents. És dels sistemes de rec més òptims per estalviar aigua i optimitzar les produccions. Molt utilitzat als hivernacles, als indrets amb escassetat d’aigua i/o a les explotacions agroindustrials. [3] RECADER: Localisme relatiu a la persona encarregada de transportar el gènero fins al Born. [3] REGAR: Espargir aigua sobre la superfície (d’una terra) per fornir-li la humitat necessària per a les plantes. [2] ROMERIA: Peregrinació que es fa especialment per devoció a un santuari, església o ermita. En el cas que ens ocupa cal dir que, des del 1931, al Prat hi ha la tradició de fer una romeria anual a Montserrat, durant la Segona Pasqua, per presentar les ofrenes del camp a la Moreneta, la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya i pregar perquè protegeixi tant l’anyada com la gent del camp. [2]+[3] RUIXAR: Aplicar un tractament fitosanitari per al control de plagues, malalties i males herbes, de manera que el líquid caigui dividit en gotes disseminades homogèniament sobre el sòl o les plantes. [3] SALADOR: Lloc destinat a salar el pernil i altre tipus de carn habitualment procedent de la matança del porc. [3]


150

Núria Abelló

SÀRRIA: Recipient, generalment d’espart, que forma bossa a cadascun dels seus extrems i serveix, posat de través damunt una bèstia, per a transportar coses. Similar a una canastra, però bastant més petita, més lleugera i en forma de cistell. [2]+[3] SEGAR: Tallar les plantes arran de terra, sobretot les altes i de tija prima com el blat, la civada, l’alfals, etc. Pot fer-se amb dalla, volant, màquina, etc. [1] SEGÓ: Pellofa de cereals, especialment de blat, triturada, que se separa de la farina i es dóna com a aliment al bestiar. [2]+[3] SEMBRAR: Distribuir el gra (llavor) uniformement sobre terra preparada a aquest efecte i cobrir-lo segons s’escaigui per fer-lo néixer i produir. [1] SOLC: Cavitat o sot longitudinal que l’arada (o un altre instrument semblant), arrossegada per un animal o per un tractor, fa en el sòl del camp. [1]+[3] TACO (DE PLANTER): Substrat o suport agrícola més o menys compacte, habitualment en forma de cub, on es fa germinar la llavor per facilitar l’arrelament inicial i el seu posterior transplantament al camp. [3] TARTANA: Carruatge lleuger de dues rodes, amb vela (o coberta) i seients laterals, tirat per una o més cavalleries. [1]+[3] TERRELLÓ: Prestació comunitària, controlada i ordenada per l’ajuntament, consistent en la reparació de les carreteres del terme municipal. Es feia en proporció a les mujades que es portaven, independentment de ser propietari o arrendatari. [1] TERROSSOS (TERRA ERMA):Tros de terra que no està conreat. [3] TRIP (THRIP): Insecte del gènere Thrips, molt petit, fitòfag, que pot causar estralls als cultius perquè transmet virosis. [2] TRUCADA: Pesca d’anguiles, peix de la família dels anguíl·lids, de cos molt llarg, subcilíndric, lleugerament comprimit a la part posterior, de pell molt llenegadissa, que pot superar un metre de llargada, viu a les albuferes, rius i llacs i retorna a la mar per pondre, de carn comestible i localment molt apreciada (Anguilla anguilla). [2]+[3] TUPINA: Conjunt de bocins de carn de porc, cuits i confitats en oli o llard dins un tupí; és a dir, dins d’una olla petita amb una sola nansa. [2]+[3] UFALS: v. Alfals. [1]+[3] VIANDA: Menjar; allò que hom menja per nodrir-se. [2] VOLANT: Falç grossa, sense dents, consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant en la seva part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l’altre amb un mànec. S’empra per segar els sembrats de cereals o tallar l’herba. [1]


Pagesos i Pageses del Prat · Arrels i vivències

151

Croquis de la ubicació de les masies de Pagesos i Pageses del Prat Masies ubicades, a través de l’aplicació cartogràfica carto.com, per Xavier Abelló


Pagesos i pageses del Prat · Núria Abelló  
Pagesos i pageses del Prat · Núria Abelló  
Advertisement