Teatre Kaddish 40 anys (1975-2015)

TEATRE

KADDISH

40 anys 1975 2015

Llibres editats per

Kaddish 1.- Una oració glorificant en nom de Déu; es recita al final de les oracions de la sinagoga; és la més solemne i una de les més antigues oracions jueves.

2.- L’oració que reciten els fills quan els pares moren, i per extensió quan mor algun estimat.

3.- A un fill de vegades se li diu, afectuosament, “Kaddishel” o “el meu Kaddish”.

Any 2011

Kaddish Poema d’Allen Ginsberg dedicat a la memòria de la seva mare.

Kaddish Grup de teatre del Prat de Llobregat. El 1976 es va batejar amb el nom del poema d’Allen Ginsberg, del qual s’estava treballant una posada en escena. Gairebé 40 anys després, aquell muntatge segueix sense haver-se estrenat. Les pàgines que segueixen són el petit relat d’una passió compartida, i una invitació per a les moltes coses que encara han de venir.

Any 2012

www.rubricaeditorial.cat

Any 2014

Any 2013

TEATRE

KADDISH

40 anys 1975 2015

RÚBRICA EDITORIAL

Edició promoguda per l’ Associació d’escriptors del Prat tintablava

amb la col·laboració de l’Ajuntament del Prat de Llobregat

© Tintablava © Varis Autors © Teatre Kaddish Documentació: Arnau Puig, Maria Donoso i Josep Costa Recopilació i selecció de fotografies: Pau Bou i Arnau Puig Revisió lingüística i literària: Joan Puig Malet Agraïments: Arxiu Municipal del Prat de Llobregat Imatge de la portada de l’espectacle La Marsellesa, obra dirigida per Josep Costa i estrenada al Teatre Modern el dia 17 de desembre del 2005. Fotografia de Fernando Vecino.

Teatre Kaddish.

Torre Muntadas, carrer Jaume Casanovas, 80 08820 El Prat de Llobregat teatrekaddish.org

Dipòsit Legal: B-9518-2014 ISBN: 978-84-96986-67-1 Primera edición: Abril del 2015

C. Castella, 27-30 · T. 93 379 38 08 08820 El Prat de Llobregat, Catalunya rubricaeditorial@rubricaeditorial.com www.rubricaeditorial.cat

40 anys. 1975-2015

5

ÍNDEX

Kaddish, en el seu 40è aniversari. Lluís Tejedor Ballesteros..................................11 Presentació: Més enllà de l’escenari, per Vicenç Tierra..............................................13 Pròleg de Josep Costa...............................................................................................................................................................17 Protagonistes Un tio que havia viscut a París. Josep Gallofré.......................................................................25 Un granito de KADDISH. Fernando Domínguez..........................................................27 Kaddish on the road. Francesc Cazorla.................................................................................................31 Vivències al Kaddish. Josep Gibert Miralpeix..........................................................................33 Costejant cap a Ítaca. Maria Teresa Martínez Via............................................................37 À la recherche du “yo-qué-sé-qué”. Walter García.............................................................39 TEATRE amb majúscules. Glòria Casas.............................................................................................43 Parlar de Kaddish és parlar de passat,present i futur. Pilar Eslava............47 Llarga vida al Kaddish! Maite Besora....................................................................................................51 El meu món. Blanca Pàmpols..................................................................................................................................53 Kaddish, Picasso, Joventut. Núria Sanahuja Costafreda .....................................55 Una ventana abierta / una finestra oberta. Joan Barbero..................................................59 Perdurar. Àngela Jové...........................................................................................................................................................61 Un espai que mai més no es va tancar. Sílvia Comes......................................................63 Era com mirar pel forat del pany alguna cosa prohibida.

Ceci Ràfols..........................................................................................................................................................................................65 Hacer teatro. Ver teatro. Francisco Lorenzo................................................................................69 Quaranta-cinc graons. Lolo Herrero..........................................................................................................77 I am not what I am. Pau Bou Jordà...............................................................................................................81 Un lugar para volar. Albert Riballo............................................................................................................85 Humo. Maria Donoso...........................................................................................................................................................89 17 de 40. Sheila Fernández Herrera............................................................................................................91 No puc imaginar com hagués estat la meva vida sense el Teatre Kaddish. Jose Segurado..............................................................................................................95 Times. Xavier Gimenez Casas................................................................................................................................97 La història d’una nena. Anna Mitjans................................................................................................101 Créixer fent teatre. Arnau Puig .....................................................................................................................107 40 anys en obres............................................................................................................................................................................111 índex fotogràfic.............................................................................................................................................................................145

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Ítaca Konstantinos P. Kavafis.

Traducció de Carles Riba

40 anys. 1975-2015

S’AIXECA

EL TELÓ

9

40 anys. 1975-2015

11

Kaddish, en el seu 40è aniversari

Un dels indicadors més clars de la vitalitat d’una comunitat és la varietat, riquesa i dinamisme del seu teixit associatiu. En el Prat ens podem sentir orgullosos del potencial de la nostra societat, evidenciat en la força de les nombroses associacions i entitats que són fruit d’inquietuds ben diverses, des dels àmbits més solidaris i de contingut social fins al que abasten les diferents possibilitats de lleure, passant per les que s’especialitzen en alguna pràctica concreta esportiva, cultural o relacional.

L’afició teatral al Prat ve de molt lluny i alguns dels primers grups organitzats es remunten a finals del segle XIX. N’hi ha prou en resseguir els llibres d’història per recordar la feina de totes aquestes entitats.

Recordo haver assistit a les representacions de grups, avui desapareguts, com la Cervantes, l’Estaca o l’Orgue de Gats, entre d’altres. A l’actualitat hi ha interessants propostes que vénen d’entitats que posen emoció, interès i esforç en oferir les seves actuacions als pratencs i pratenques.

El Kaddish és, de tots els grups que actualment es dediquen al teatre al Prat, el que té més anys de vida. Enguany celebrem el seu 40 aniversari i aquesta xifra, molt important, esdevé una fita especialment significativa quan parlem del món associatiu. Mantenir la il·lusió i les ganes de seguir treballant després de tant de temps és, malauradament, poc freqüent en el món associatiu, tot i que en el Prat tenim la sort de comptar amb una bona representació d’entitats que han assolit i superat aquesta xifra.

Lluny queden els inicis, l’any 1975, amb un grup de joves de l’Institut Baldiri Guilera que, acompanyats de Josep Costa, van iniciar-se en la interpretació teatral, primer al mateix institut i després al local de la Cervantes, una entitat que en aquells anys bullia d’activitats sorgides de l’entusiasme dels joves que volien, i vivien, la fi de la dictadura.

12

Teatre Kaddish

Després s’instal·laren a Torre Muntadas i, amb els seus muntatges, ens acostaren els autors que durant molt de temps van estar prohibits al temps que ens apropaven autors avantguardistes, crítics o rebels de la cultura occidental. Les golfes de Torre Muntadas adquirien una nova dimensió, amb una comunicació estreta entre actors i públic, afavorida per les característiques de l’espai. Van ser uns muntatges irrepetibles que, de ben segur, van ser els responsables de bona part de la realitat teatral actual i de bona part de vocacions artístiques.

El Kaddish ha servit de plataforma formativa per a molts actors, actrius, directors, escriptors i tècnics que han fet el pas al camp professional. Cap d’ells no oblidarà el seu pas pel grup i són molts els que de manera habitual o puntual continuen fent-hi col·laboracions.

Perquè la formació és un dels puntals del Kaddish, des dels seus inicis la tasca formativa, en els diferents formats i tallers, ha estat imprescindible i és un dels pilars del grup. No tothom pot o vol accedir als estudis reglats i l’oferta del Kaddish ha sabut respondre a aquesta demanda, al temps que oferia una base inicial i una plataforma d’assaig per a tots aquells que després volien continuar la seva formació oficial.

El Kaddish s’ha convertit en un referent del qual, com a ciutadania, ens hem de sentir molt orgullosos. La companyia del Teatre Kaddish s’ha fet un nom indiscutible i ha obtingut un reconeixement merescut, fins i tot fora de la nostra ciutat. Així, alguns muntatges sorgits de la cuina del grup s’han pogut veure a diferents municipis i alguns han aconseguit el difícil repte d’arribar a Barcelona.

El Kaddish, passats quaranta anys de l’inici del seu projecte, segueix tan viu com sempre. S’han succeït diverses generacions d’intèrprets, tècnics, creadors, que han donat vida a les importants produccions que han sortit dels seus talents.

Ara Torre Muntadas, la seu actual, els ha quedat petita, perquè ells s’han fet “grans” quant a components i alumnes, i grans en qualitat dels seus treballs i propostes.

En els propers anys, el Prat recuperarà l’Artesà com un teatre i oferirà l’espai de qualitat que la nostra ciutat necessita. En aquest marc i amb nous recursos, el treball del Kaddish ha de continuar. La seva escola és fonamental i la seva activitat teatral és un valor cultural del qual el Prat no pot prescindir. Felicitats i endavant.

Lluís Tejedor Ballesteros Alcalde del Prat de Llobregat

40 anys. 1975-2015

13

PRESENTACIÓ

Més enllà de l’escenari Quan fa gairebé un any ens vàrem reunir per primera vegada amb en Josep Costa per proposar-li, en nom de “tintablava”, l’edició d’un llibre commemoratiu del quarantè aniversari del Teatre Kaddish, ni ell ni jo, en concloure la trobada, teníem tota la fe necessària per albirar un futur net i clar; i ni ell ni jo, per altra banda, podíem arribar a pensar aleshores que el producte que ha sorgit sigui d’una escalfor tan revitalitzant. Potser atresoràvem la dosi precisa d’esperança i il·lusió però ens mancava acabar de creure-hi globalment. En qualsevol cas, posteriors reunions tingueren la utilitat que genera la franquesa: ho havíem de dur a terme i cada part havia de posar tot el que calgués. Així, després de saber el que volíem fer i com ho volíem fer, el setembre del 2014 la Pilar Eslava i el David Vicioso aplanen una mica el camí quant al tema del pressupost de l’edició, constatant-me que l’Ajuntament del Prat hi col·laborarà en les despeses que es generin, cosa que agraïm de debò; i així també, en un altre àmbit, en Josep Costa i jo mateix, al retrobar-nos a l’octubre, decidim ja el camí a seguir i marquem terminis d’execució.

Aquest llibre que teniu a la mà és un llibre singular. I per què? Doncs perquè vol ser una història dels 40 anys del Teatre Kaddish al Prat però no explicada amb la perspectiva d’un historiador –des de fora, potser equànime, segurament equidistant, efectivament molt documentadasinó amb l’esma, l’entusiasme, la passió i la il·lusió dels de dintre. I quina resposta han donat els de dintre? Doncs mireu, el seu esforç i el seu compromís han estat acompanyats de la més palesa felicitat: han col·laborat per bastir el cos central d’aquest llibre amb una gran felicitat.

I pensem que la felicitat s’activa amb rituals, com per exemple el ser

14

Teatre Kaddish

agraïts, i no és que ens arribi de sobte, sinó que la construïm perquè la portem a dins.

He tingut el privilegi, petitíssim i molt íntim, de poder llegir tots els textos abans que s’hagin publicat. És com si hagués assistit a l’assaig general previ a una estrena, aixoplugat a la caseta dels antics apuntadors, al llindar de l’escenari, sense espectadors, en silenci, aquell silenci de complicitat tan gratificant. I què vessen els textos? Els textos estan escrits des del vestidor; i el vestidor –o la cambra o el camerinoés aquell lloc d’una instal·lació esportiva o d’una sala polivalent o d’un teatre on gairebé es garanteix poder dir tot el que se sent i poder sentir tot el que es diu; i només el vestidor permet, així mateix, creure i esperar que l’esforç i el compromís donen els seus fruits. Han interpretat una representació sense límits en la història i l’han interioritzat abans per tal de comprendre plenament la peça.

Aquests textos, per tant, són un esclat dels records, un immens i exuberant “palmerar” de membrances, tan fresques i tan vibrants.

Expressius i plenament identificats amb el Kaddish i amb la ciutat del Prat, els escrits dels actors i de les actrius del Teatre Kaddish i d’algunes espectadores de primera fila ens apropen sensacions, ens generen emocions, ens reviuen vivències i testimonis, i ens capbussen en els sentiments i els records. I igualment ordenen aquests records i els enriqueixen perquè són molt diversos i estan pintats amb molts colors diferents i des de moltes perspectives. I s’han expressat amb l’adequada proporció de racionalitat i d’emoció per ser sentits tots els seus elements en joc. És veritat que la literatura, si no existís, l’hauríem d’haver inventat per recuperar tot allò que hem perdut o que pogués tenir un alt risc de perdre’s. Aquest llibre omple per sempre més una parcel·la de la memòria històrica de la ciutat del Prat deixant constància escrita de la trajectòria vital dels 40 anys del Teatre Kaddish.

El teatre és una de les activitats humanes i socials que promouen més la solidaritat i la cohesió, doncs el treball en equip és l’única cosa que pot tenir èxit. Els membres d’un elenc teatral tenen la ment disciplinada i respectuosa, perquè sempre donen la benvinguda a les diferències entre persones, perquè són tolerants i perquè intenten entendre els demés i buscar treballar-hi amb efectivitat, cosa molt necessària en el nostre món globalitzat. En un grup de teatre es viu una autèntica comunió emocional.

El Teatre Kaddish en sap molt d’aquesta cohesió i d’aquesta solidaritat. I per això, entre d’altres valors, és un clàssic del Prat, doncs

40 anys. 1975-2015

15

la seva empremta es percep en la cultura que hem travessat i tindrà efectes en la cultura posterior; tots els membres del Kaddish saben que cal conèixer el passat per comprendre el present i construir el futur. I us poso un exemple ben senzill: uns troncs d’arbres a la neu sembla com si estiguessin només descansant sobre la superfície i que se’ls pugui moure amb una empenta; però no se’ls pot moure perquè estan fermament arrelats a la terra. I tot i que pugui semblar una aparença, no ho és. Els arbres tenen arrels profundes i continuen creixent. Així ha estat el Kaddish i així continuarà.

Com comprovareu, alguns textos són magistrals, però, en qualsevol cas, tots, absolutament tots, tenen per mi el mateix valor, que de tan alt que és no té preu: estan escrits des de la generositat i des de la il·lusió, i fent un esforç de reviure un llarg recorregut. No en destaco cap, òbviament, però sí que em permetreu que en mencioni dos: el del Josep Gallofré, el primer, vull dir que ha estat el primer que ens va arribar pel desembre passat, que era el de la primera persona de la llista que teníem amb tots els seleccionats amb els que s’havia de contactar, i que és un autèntic històric. El text és tan fresc que semblaria fins i tot com si de l’acta fundacional del Kaddish es tractés, i només es pot escriure així si ho has viscut, si t’ha marcat i si ho has sabut guardar a la teva memòria amb el codi d’importància necessari, que inclou pèls i senyals. Impressionant! I també menciono el de l’Anna Mitjans, l’última, vull dir la més jove i la darrera de la llista: el seu escrit és, com ha de ser, tot il·lusió!

L’Associació d’escriptors del Prat “tintablava”, la seva junta directiva i totes les seves associades i els seus associats, testimoniem el goig de promoure l’edició d’aquest llibre, que és ja el cinquè que publiquem des del 2010, any de la nostra fundació. I també remarquem el nostre profund agraïment a totes les persones que han col·laborat en l’edició del llibre. Sense ressaltar ningú, sí vull mencionar la tasca transcendent i rigorosa de l’Arnau Puig per la seva acurada confecció de les detallades fitxes de totes les obres que ha acollit el Teatre Kaddish en aquests 40 anys d’història i, igualment, l’ajut del Pau Bou en el capítol de recopilació i selecció de fotografies.

Finalment, he de tenir unes paraules –que seran poques pel que hauria de ser– de profund reconeixement i gratitud per l’amic Josep Costa, veritable ànima d’aquest Teatre Kaddish des dels seus començaments.

Sense en Josep Costa, segurament el Kaddish no existiria o potser

16

Teatre Kaddish

seria una altra cosa diferent. És veritat que tampoc no ho sabem. Però la realitat és tossuda: el Kaddish continua, el Kaddish forma joves, el Kaddish ofereix cultura, el Kaddish creixerà, el Kaddish uneix, el Kaddish connecta, el Kaddish atrau. I el Josep Costa hi era ja abans de començar la primera funció i hi és ara. Moltes gràcies, Josep, pel que has fet i per tot el que la teva llavor ha fet néixer i créixer!

Vicenç Tierra president de “tintablava”

40 anys. 1975-2015

17

Pròleg, 1985 Vull escriure unes paraules per acompanyar aquests fulls on trobareu la relació de totes les persones, tots els espectacles i totes les representacions que formen part d’aquests 10 anys de vida del Taller de Teatre Kaddish.

I abans de res vull demanar perdó a totes aquelles persones que d’alguna manera van participar en el grup i malauradament, per error o pel terrible oblit, no trobin el seu nom escrit. Disculpeu.

Han passat 10 anys. Jo en tenia 25 i ara en tinc 35. Tu en tenies 17 i ara en tens 27. Ell en tenia 9 i ara en té 19. Hem envellit i pensàvem que a nosaltres mai no ens passaria això. Però ha succeït. Ens hem anat fent vells davant de vosaltres, que any rere any ens heu vingut a veure.

A veure? No, no seria pas just dir això. Heu vingut a gaudir, a riure, a avorrir-vos, a plorar, a viure amb nosaltres. Hem caminat junts, i ara que han passat 10 anys, mirem una mica enrere.

“Quan ets jove, ets d’or”, va escriure S.E. Hinton a la seva novel. la The Outsiders. I era d’or. I éreu d’or. I vull continuar essent d’or. I voleu continuar essent d’or. Tots, nosaltres i vosaltres.

“De oro, pero del que cagó el moro / De plata, pero de la que cagó la gata”, diu l’Alberti.

Han passat 10 anys de treball, i joiosament continuo amb la mateixa il.lusió, encara que potser una mica menys innocent, una mica menys rabiós, però tan desesperat com abans, com fa 10 anys. Quan volia trencar la closca, i la closca era el món. Encara el vull trencar. Espero algun dia poder fer-ho. El món fet tot miquetes. CRASH! I enlairar-me amb l’Ocell de Foc cap al més enllà, on la vida torni a ésser simplement vida, i no una inacabable cursa d’obstacles o senzillament l’escorxador que és ara.

18

Teatre Kaddish

“Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes, como recién salidas de un naufragio de sangre”, va escriure Lorca.

En el nostre camí cap a Ítaca hem fet moltes coneixences, veureu: primer, el bell indiferent del Cocteau i la dona de l’O’Neill que esmorzava mentre el seu marit es tallava el coll; després al nostre pròleg a l’Amèlia, donant-nos a tastar una poma i el xicot que el Kavafis estimava; més tard, el meravellós circ del Johnny Rex, les preguntes fetes al Parc Güell amb la roba plena de pols vermella, les dones que vam conèixer un dia a la Cervantes, els nois que jugaven a astronautes i els nois que marxaven sense parar i l’il·luminat que deia les benaurances i les víctimes dels forns crematoris; ens hem trobat les pobres criades i l’orgullós Ullsverds del Genet, i també un tal Ullsdaiguablaus, la Conchita García Valero que venia de Badajoz i fins i tot un transvestit anomenat Betty d’allò més divertit; vam veure l’Ocell de Foc sorgint de les cendres i la parella del Rimbaud i el Verlaine tirant-se els plats; vam visitar New York de la mà del Lorca i d’un Pierrot anomenat Joan, i l’Alberti ens va convidar a una tasseta de te en companyia del Charlot; a l’Hotel París ens vam trobar un home i dues dones que ens feren plorar de ferm, i continuàrem tristos amb una dona i un home que ens parlaren com la pluja, però després la més forta ens va fer riure, cosa que no va durar gaire estona perquè sobtadament el darrer estiu la Sra. Venable i la seva planta carnívora van fer la seva aparició, i la dona jueva havia de fotre el camp i la dona catalana havia de cantar el Cara al sol; també ens vam trobar amb un violador de nenes anomenat Stavroguin, i llavors el Picasso va ser amb nosaltres, i Ginsberg, i Kerouac, i Corso, i Burroughs i les seves polles; mentre un home i dues dones recordaven els vells temps del Pinter i una dona s’acomiadava del seu amant; vam veure la Virgina que es ficava al riu, per tornar altre cop a New York amb Le Corbusier i un noi anomenat Fernando que estudiava arquitectura; totes les filles de la Bernarda Alba, i un dia vam fer un assaig tot imitant Fama; el següent, Meizoso i la infermera Maite ens van ensenyar el que havíem de fer per no anar a la mili, i el Jerry ens va explicar la història del seu gos; i les criades del Genet altre cop tornaren a jugar a fer de senyores; vam conèixer l’erotisme a Catalunya i els amors d’uns joves dins d’un somni en una nit d’estiu: més tard el Bogart i la Bacall van fer bang bang! i bang bang! vam fer a la plaça en un afusellament simulat; la pobra Yerma va matar el seu marit, mentre nosaltres ens tiràvem ous i detergent enmig de la plaça; i un dia la Carmen a la platja ens va informar de les qualitats de l’Ambre Solaire, i Fantastik!

Fantastik! Fantastik! el Warhol ens féu petar de riure, per caure més tard

40 anys. 1975-2015

19

en la depressió més absoluta amb els poemes per després d’una guerra, per continuar ensorrats amb el diari d’una dona boja i amb les cartes a Michael, enmig d’un cementiri ple de roses; però vet aquí que esperant un senyor anomenat Godot quasi ens morim de riure amb un mut anomenat Fermí; i el Museu del Prado vam visitar, però millor que no en parlem; així que per mirar d’arranjar-ho vam tornar Juntos hacia la eternidad; i com que no n’hi ha dues sense tres, Bodas de sangre també es va fer; més tard vam anar cap a l’est, per trobar-nos amb el Mishima, i després cap el nord, on vam conèixer finalment la nostra Senyoreta Júlia, i cap el sud, a veure un xicot anomenat Cernuda tot ple de desig; per acabar a la platja dels carrabiners menjant ronyons amb el Dionysos, tot abans que el Gibert ens tornés a explicar el seu viatge cap a Ítaca.

I Jean Cocteau va dir: “Mira’t al mirall tots els dies de la teva vida i veuràs la mort treballant”. I cada nit em miro al mirall per lluitar contra aquesta petita mort de cada dia, aquesta mort feta de desengany, desídia, paternalisme, de por, d’enveja i de fracàs, de feblesa, de no saber posar els collons sobre la taula i de dir: Ja n’hi ha prou! Ja n’estic fart, d’aquesta mort petita, miserable, d’aquesta mort que és sobretot ignorància, ignorància enorme que ens vol ofegar, que ens vol fer mal, que ens fa mal, que ens vol anul·lar. Mai no podrà amb mi, amb tu, amb nosaltres, si ens mantenim ferms, nus i valents, i sobretot contents, molt contents, hem de riure, riure, riure.

“Quan la raça humana en la seva totalitat se senti sacsejada per una rialla enorme, una rialla tan dura que faci mal, serà que haurem trobat el bon camí. Llavors ningú no podrà convèncer ningú perquè prengui el fusell i vagi a matar l’enemic”, va cridar l’Henry Miller.

L’esforç de tots aquests anys no ha estat en va. I em sento orgullós de tot el que he fet durant aquests 10 anys. I em sento orgullós de tots vosaltres, i us heu de sentir orgullosos tots vosaltres, que heu treballat de ferm, que heu donat o que doneu part de la vostra vida, del vostre alè, de la vostra meravellosa suor (“si no sues, no treballes”) per produir el màgic i misteriós món del teatre. Aquesta cosa tan feble, tan pobra, tan senzilla, que és el teatre. Gràcies.

“Cal aturar algunes coses per començar-ne unes altres. De la mateixa manera la vida del teatre s’ha de d’aturar per continuar vivint. De la mateixa manera ha d’acabar per començar”, ens va dir Julien Beck.

I ara començarem de nou.

“La vida és la farsa a dur entre tots”, Rimbaud

Teatre Kaddish

20

Pròleg, 1995 Han passat 20 anys. Jo en tenia 25 i ara en tinc 45. Tu en tenies 17 i ara en tens 37. Ell en tenia 9 i ara en té 29. Ella encara no havia nascut i ara en té 19. Tota una vida.

Mirar enrere sempre és perillós, perquè t’hi pots quedar o ensopegar o no veure la meravella que tens al davant o ser molt avorrit. Els temps passats no són ni millors ni pitjors, són passats. Cal mirar endavant i veure tot el camí que encara has de fer i que ni tan sols saps on et durà.

Però això no vol dir pas oblidar. Oblidar la teva vida, oblidar la vida que t’ha rodejat, seria com negar el que ara ets, el que som tots: el resultat de 20 anys d’assaig. I els assajos no s’acaben mai. Quan treballes un nou espectacle, sempre et falta temps. Quan treballes un nou amor, també.

Quan acabes un espectacle, ja vols començar a treballar el següent.

Quan acabes un amor, també.

No hi ha res que s’aturi, tot es mou, canvia, es desenvolupa, es transforma i es converteix en una altra cosa, ni millor ni pitjor. El Teatre Kaddish, també. El Teatre Kaddish de 1995 no s’assembla gens al de 1975. Gràcies als déus, a l’Ajuntament i a tots els que hem viscut moltes hores de la nostra vida en ell. Tots plegats l’hem fet caminar cap endavant, cap endavant. La nostra força l’ha transformat, l’ha moldejat, l’ha fet ser el que ara és. I ara no és ni millor ni pitjor, és diferent, com tot, com tots. I el més important: encara és viu, molt viu, terriblement viu, palpitant i amb ganes. Amb ganes de continuar mentre hi hagi gent que vulgui assajar, que vulgui continuar assajant, caminant cap endavant. Mentre hi hagi gent que s’enamori. Perquè, si no és amor, quina altra cosa pot ser? Estimar el teatre és estimar la vida, és estimar la humanitat que ens envolta, és estimar-nos a nosaltres mateixos. Estimar l’assassí i estimar l’àngel. L’assassí i l’àngel que tots portem dins.

El teatre ens permet poder assistir impunement a l’espectacle de les nostres vergonyes. Ens permet plorar de joia i riure de tristesa. De les nostres joies i de les nostres tristeses. D’aquests 20 anys de la nostra vida que celebrem.

Quan aquell 16 de novembre de 1975 ens vam reunir per primer cop una colla amb el propòsit de crear un grup de teatre, cap de nosaltres va pensar que podria durar tant. Cap de nosaltres no sabia què passaria l’endemà. Ara, després de 20 anys, continuem sense saber-ho. Però

40 anys. 1975-2015

21

potser si mirem amb amor les fotos dels espectacles ja acabats, i les fotos dels amors també acabats, podríem intuir que alguna cosa vam fer bé, que alguna cosa ens va fer viure, que alguna cosa, que ni tan sols podem anomenar, continua en nosaltres, molt a prop de nosaltres, perquè això: la vida/el teatre, no s’aturi mai. Cap endavant. Cap endavant, Cap endavant sempre.

Llarga Vida.

Pròleg, 2015 Han passat 10 anys. Jo en tenia 25 i ara en tinc 35. Han passat 20 anys.

Jo en tenia 25 i ara en tinc 45. I ara han passat 40 anys. Jo en tenia 25 i ara en tinc 65. I em toca escriure un nou pròleg. El pròleg dels 40 anys.

I he tornat a llegir els anteriors i em sembla que ja expliquen prou bé tot el que ara mateix podria dir. Perquè, malgrat els anys, continuo pensant el mateix sobre el teatre, sobre la vida, sobre l’amor. I no em vull repetir.

El Kaddish fa 40 anys, s’ha fet gran. Però com va dir Robert Frost: “El bosc és encantador, fosc i profund, però tinc promeses que acomplir i molts quilòmetres per recórrer abans de dormir”. I el Kaddish continuarà despert mentre hi hagi gent que vulgui assajar, que vulgui actuar, que vulgui viure. Viure la vida/el teatre/l’amor.

I com no sé dir-ho millor, deixaré que sigui el mateix Frost qui acabi aquest pròleg: “Una paraula pot resumir tot el que he après sobre la vida: continua”.

Josep Costa Fundador i director del Teatre Kaddish

22

Teatre Kaddish

40 anys. 1975-2015

23

PROTAGONISTES

40 anys. 1975-2015

25

Un tio que havia viscut a París Lluís Querol, el Luigi, s’assabentava de tot. I t’ho explicava. I ho feia amb una energia que s’encomenava.

Quan em va dir que hi havia un tio que havia viscut a París i que de tornada al Prat volia muntar un grup de teatre i que hi havíem d’anar, hi vam anar.

Ja havíem fet teatre a l’Institut. Havíem fins i tot muntat l’Antígona, fet realment espectacular tenint en compte que només s’assajava els dissabtes I que un de cada dos els passàvem fumant a les escales esperant el Jordi Mesalles, el director, que al final optava per no venir.

Recordo pujar el carrer Jaume Casanovas amb ell i amb la Concha García, potser amb algú altre. Recordo també l’excitació que em produia anar a veure a un tio que havia viscut a París.

El Luigi es va aturar davant d’una de las casetes de la Seda.“Es aquí”, ens va dir. Va obrir una petita porta que ens introduí al jardi i va prémer el timbre de la porta.

Ens va obrir una senyora d’ulls clars i cabells blanquíssims. Vam mirar el Luigi. Ens havíem equivocat?

La senyora no va trigar un segon a reaccionar.

“Josep!”, va cridar, i la seva veu va pujar escales amunt. “Et vénen a veure!”

El tio de Paris va resultar ser un noi llargarut, amb cames inacabables i cabells llargs, com els nostres per altre banda, que només veure’ns va obrir un somriure més ample que la porta.

“Cuanta gente!”, va ser el que va dir. A tot estirar érem cinc.

Ens convidà a pujar les escales de la casa i de cop i volta ens trobàvem a una minúscula habitació on, sorprenentment, vam cabre i vam seure comodament damunt d’un catre-sofà.

26

Teatre Kaddish

Recordo poc de la conversa. Potser aquelles parets plenes de llibres, discs, mandales, etc, em van distreure.

Quan sortírem d’allí ja érem oficialment actors d’aquell grup de teatre. I havíem conegut una de les persones més importants de la nostra vida. El Josep. Josep Costa per a més informació.

Ens va citar pel dissabte següent a la Cervantes. La A.A.L. Cervantes, Agrupación Artístico Literaria.

Es trobava en aquells moments en un local proper a l’ambulatori. No tenia pèrdua, només n’hi havia un d’ambulatori. Aquell local després ens seria pres per la força de l’acolloniment per muntar una hipotètica associació de veïns per part dels comunistes del Partit Comunista Internacional, ja que, donat el caràcter elitista del teatre que s’hi feia, segons ells, estàvem allunyats del poble. Als pocs mesos el local albergava una popular carnisseria.

Però en aquells moments, disposar d’un local on fer teatre, per més mal condicionat que fos, ens semblava el súmmum de la llibertat i la creació. Faltaven anys perquè això de fer teatre exigís diners i comoditats.

Un dia, acabada la sessió d’expressió corporal on havíem fet de pedra, cargol, subjecte atemorit i no recordo ja quantes coses més, o potser el dia en què vam fer improvisacions sobre la mort de Tony, on havíem de cridar, no recordo ara perquè “CHINOOOO!” (i només en Fernando ho feia bé), en Costa ens va reunir al voltant seu, i de cop i volta vam saber que hi havia un poeta que es deia Allen Ginsberg. I que aquest poeta havia escrit un poema que es deia Kaddish. I que, evidentment, com no podia ser d’altra manera, ja teníem nom.

Amb aquest nom, el Kaddish ha estat molts Kaddish. Hi hem passat centenars (no exagero) de persones. I El Prat ha tingut teatre. Bon teatre.

Josep Gallofré

40 anys. 1975-2015

27

Un granito de KADDISH Kaddish, ¿un rezo?, ¿una oración? ¿un poema? Ninguno de nosotros, los primeros, sabíamos muy bien qué era, qué quería decir, esa palabra que Josep Costa propuso como nombre de un grupo de teatro que nacía a partir de ahí, hasta el momento de escribir estas letras. Acabábamos de representar una Antígona que había dirigido en el último curso de instituto, el Baldiri Guilera, Jordi Mesalles. Nos enganchó en ese momento, a un grupito, el teatro.

Jordi no continuaba, ¿así qué? ¿qué íbamos a hacer?. Alguien sabía, le habían hablado… conocía… a aquel chico que caminaba erguido, con las bambas y los calcetines blancos y los pantalones un poco cortos, que recién había llegado de París… que había estado en la Adrià Gual y que leía mucho, y sabía mucho, y que igual nos quería dirigir. Aceptó.

Hoy el Kaddish creo, es muchas mas cosas y ninguna… se entiende por cómo es él, Josep claro. Costa entre nosotros, “el Pope” en un tiempo. Un tipo al que muchos queremos. Como amigo, como un padre que abre puertas, como maestro, como… Inclusivo y excluyente, intolerante (no entender en sentido literal) e iracundo, afable y divertido, generoso con su conocimiento… preocupado básicamente por descubrir aquellas cosas que son vida, que emocionan, que son esencia… ¡¡¡un espíritu libre!!!... Y así somos un poco todos… Y así se entienden algunas cosas de la realidad actual del teatro en el Prat.

Nunca mejor que ahora, creo… humildemente.

Vuelvo un poco atrás…ensayábamos en un local de la Cervantes en la calle Girona, compartiendo con la gente del barrio el uso del local.

Después de Pròleg, Nu, Jhony Rex Circus… algunas obras más… y acudir al festival de Sitges… en algún momento se planteó si aquel

28

Teatre Kaddish

grupito se profesionalizaba. Por unas u otras cosas, casi ninguno de los que inicialmente lo formábamos veíamos en el teatro un posible medio de vida, ni siquiera una profesión a la que dedicarse. De los de aquella época, solo Concha García, “Conchita”, acabó haciendo del doblaje su profesión, con éxito acreditado…

Nuestro interés era otro, nuestra dedicación parcial, nuestra formación… la adquiríamos con cada montaje, algunas clases…Hoy la gente de teatro está mucho mas formada… y está claro que para hacer teatro hay que formarse...pero nuestra implicación, nuestra voluntad era muy alta, era un tiempo de diversión, de conocimiento, de relación también, de vida…Recuerdo que en la primera representación de NU en la Cervantes después de algunos meses de ensayos, el día del estreno con música en directo, electrificada, un vecino propietario de un bar contiguo rompió la ventana sobre las cabezas de los músicos y metió una manguera que dejaba caer un chorro de agua, que acabó dejando el local sembrado de cristales y totalmente encharcado… el espectáculo no podía parar… no se paró. Descalzos, con algunos cortes, caídas y un poco de miedo añadido, reíamos luego cuando recordábamos el efecto del arco de agua iluminado por la luz del espectáculo.

Decía antes, muchas más cosas y ninguna… y seguro que he cometido un par de errores como mínimo. Quizás debería haber escrito, muchas más personas, porque una de las mayores virtudes que creo ha tenido el grupo es que ha sido muy inclusivo –han pasado multitud de personas por el mismo, del Prat y de fuera también– y creo, que nunca como ahora, somos tantos los que de uno u otro modo nos sentimos mucho o poco implicados en el grupo, y de esos implicados, ahora como nunca, es, creo, cuando más gente quiere expresar, vivir de, realizar sus ideas con el teatro, aquí en el Prat. Y en el caso del “ninguna”, por puro desconocimiento quizás, o por falta de relación con la estructura actual del grupo. Pero honestamente pienso que seguramente como en nuestro caso –recordad, no queríamos ser profesionales del teatro– quizás ahora es necesario dar otro salto hacia delante en la profesionalización, bien entendida claro, de la gestión del grupo. Hay que solucionar los temas no artísticos para poder olvidarse de ellos, y dedicarse a lo importante.

Puede ser fácil o no, depende del ánimo y del conocimiento de los “actores”, pero hay que salir al escenario, de, y con la verdad.

Otra vez vuelvo un poco atrás: de la Cervantes pasamos a las golfas de Torre Muntadas, inicialmente tres espacios no demasiado

40 anys. 1975-2015

29

grandes, separados por paredes maestras de ladrillo, con los suelos de rajola cerámica, las viguetas de madera vistas y sin equipamiento escenotécnico alguno. En aquellas tres habitaciones bajo las cubiertas, tuvieron lugar multitud de montajes con pocos o muchos actores, de una forma cercana, a pelo, con poca o ninguna escenografía…

Lorca, Genet, Albee, Pinter, Dostoievski, Brecht, Tenessee Wiliams, Strindberg, Cernuda, Mishima… pasaron por allí.

En el 91 recibí el encargo de remodelar el edificio y fue entonces cuando apareció la actual configuración de la sala, eliminamos las paredes, configuramos un único espacio bajo las cubiertas, suelo y techos de madera oscuros, y le proporcionamos la mínima dotación de material escénico y… prácticamente hasta ahora.

Durante muchos años el Moderno ha sido el no teatro del Prat, entiéndaseme bien, el teatro no necesita más que un actor y un espectador para existir (Peter Brook) y está claro después de lo que acabo de escribir sobre Torre Muntadas, que durante todos esos años el teatro no necesitó un edificio tipológicamente determinado como tal, para sobrevivir e incluso crecer en actores, en autores, y más recientemente en directores.

La solución que se adoptó como provisional en el Moderno, mientras se tenía que construir el Artesano, ha gozado de la conformidad del público asistente y ha cumplido una función clara desde el punto de vista cultural, manteniendo las representaciones regulares en nuestra ciudad. Sin embargo, el edificio no tiene estructura de teatro y la dotación, aunque eficaz para salir del paso, no es ni de lejos la necesaria en un teatro.

El Prat, después de construir la biblioteca central, ordenar el archivo, un auditorio en condiciones, mejorar las escuelas de música y dibujo, tiene que afrontar la construcción de un espacio de las artes escénicas de este siglo, con óptimas condiciones funcionales y dotaciones escenotécnicas, donde se pueda concentrar y ampliar la capacidad de trabajo y producción de la gente a quien le interesa el teatro en el Prat, a la vez que el abanico de representaciones. En este contexto el Kaddish como referencia de un trabajo constante de producción y formación es un pilar imprescindible en el impulso de este nuevo proyecto de ciudad.

No puedo, o no me atrevo a valorar lo que el Kaddish puede haber representado para el Prat como se sugería en el escrito que motiva estas líneas, pero sí quiero decir que para mí, el Kaddish y claro esta, JOSEP, han sido una escuela en muchos, muchísimos sentidos, y creo que el teatro debería de ser parte de la formación, en nuestros colegios.

30

Teatre Kaddish

Actualmente vivimos un momento que puede ser clave, no ya en la historia del grupo como tal, sino en la proyección de la enseñanza y la propia producción teatral en el Prat. Existe una voluntad clara, tanto política como ciudadana, que ha puesto en marcha, ahora sí, el proyecto del centro Artesano, con un programa que tendría que permitir, a mi juicio, generar una mayor capacidad en la docencia y en la producción de espectáculos.

Prat, Teatro y Kaddish son palabras que aquí en nuestra ciudad van unidas. Quien le iba a decir a Josep, y a nosotros también, que 40 años después de aquel encuentro con unos imberbes que lo tenían todo por descubrir, todavía estaríamos aquí…¿o quizás él ya lo sabía? Gracias.

Fernando Domínguez

40 anys. 1975-2015

31

Kaddish on the road Era setembre de l’any 75. El dictador agonitzava. Els carrers bullien.

Una colleta d’adolescents feia dos anys que havíem començat a fer teatre al Baldiri Guilera. La inductora havia estat una professora de literatura castellana que ens explicava que al llit amb el seu marit s’ho passaven d’allò més bé llegint el Quixot. Nosaltres, jovenets ignorants i hiperhormonats, somrèiem sorneguers per sota el nas.

L’Enriqueta –mai li agrairem prou– ens va aconseguir com a director al malaurat Jordi Mesalles, que després es va fer un nom al món teatral barceloní. L’experiència va ser engrescadora. Però aquell setembre s’havia acabat.

Un amic, també ja traspassat, en Lluís Querol, ens va dir que ell coneixia un xicot que acabava de tornar de París, era “teatrero”, dirigia...

I li havia comentat que estava interessat en formar un grup de teatre amb gent jove al Prat. Ell ens el podia presentar.

Dit i fet. El vuit de novembre era dissabte. El Lluís ens va portar a casa del seu conegut. Per sorpresa meva, el tal Josep Costa era aquell noi que jo em trobava amunt i avall de Jaume Casanovas quan anava a l’Insti. El seu aspecte, alt, gavardina Mackintosh, vambes, caminant sempre molt estirat, havia cridat la meva atenció. De fet, sense coneixe’ns havíem acabat saludant-nos amb un somriure.

I allà, a casa seva, començà la història.

En Josep ho tenia tot molt clar.

Ens diríem Grup Kaddish en honor a un poema de l’Allen Ginsberg.

Després ens instruiria sobre la “beat generation”, i com els poemes d’en Ginsberg li havien canviat la vida. I sobre tantes i tantes altres coses.

El primer assaig seria diumenge de la següent setmana al local de la

32

Teatre Kaddish

Cervantes. Recordo que, amb entusiasme, vaig suggerir que si Franco la dinyava, cosa que semblava imminent, tindríem uns dies lliures i podíem aprofitar-los per començar els assaigs. En Costa va dir que allò era molt aleatori. Assaig diumenge i no se’n parli més. Allò anava “en serio”, tu!

Com tota obra seriosa va començar amb un Pròleg. Pròleg era una obra sense diàlegs, hipnòtica i oberta a múltiples interpretacions. Que bé que ens ho passàvem!

I després en van venir tantes i tantes altres, i en continuen i continuaran venint. I més gent. Noves persones, noves generacions... Sense anar més lluny el meus fills, per exemple, hi han passat puntualment.

Em sembla que l’esperit ha estat sempre el mateix: creació, emocions, cultura, set d’aprendre i ganes de compartir-ho. Per a tots els qui hi hem passat, el Kaddish ha estat una escola de teatre i de vida, i alguns han optat per fer de la interpretació el seu ofici.

Per a la ciutat ha esdevingut una institució cultural i formativa impagable. Quaranta anys ininterromputs de produccions teatrals, i d’escola de teatre, esdevenint de fet una companyia teatral estable, són una fita insòlita, aquí i arreu.

Però tornem als orígens.Crec que al Josep li fèiem gràcia aquells jovenets que coneixien Andy Warhol o Dau al Set. A nosaltres ell ens enlluernava amb el seus coneixements, les seves coneixences i la seva personalitat. Després de quaranta anys de compartir tantes coses penso que la nostra vida hauria estat força més avorrida i trista sense el Kaddish.

Per a alguns dels veterans –“Kaddish oldies” ens agrada anomenarnos–, Kaddish i Costa han estat força importants en les nostres vides.

He de dir que, encara que el Josep no em fos un amic estimat, que ho és, no dubtaria que el motor de tot això, l’ànima del Kaddish, qui ha estirat del carro sempre que ha calgut i ha decidit cap a on tirar, ha estat en Costa.

Tot i així, en els darrers anys, donades les ramificacions de diferents projectes emparats pel grup, el Josep ha sabut delegar i anar-se allunyant d’algunes de les tasques del dia a dia, malgrat que el seu mestratge sempre hi és present. Si més no, aquesta és la impressió que tinc com a simple “parroquià” del grup, que és el que ara sóc des de fa molts anys.

El Kaddish és una idea i una obra seva. Ell el va crear. El Costa és un creador en el sentit més ampli de la paraula, no tan sols a l’àmbit teatral. Ell sempre ha maldat per ser, i a fe que ho és, un ARTISTA. Francesc Cazorla

40 anys. 1975-2015

33

Vivències al Kaddish Molts pratencs i pratenques hem començat sent espectadors del Kaddish per a ser-ne després actors d’una o altra manera. I si ho hem deixat al cap d’un temps, de seguida n’hem tornat a ser seguidors, que també és una forma d’actuar i d’interaccionar amb aquesta comunió emocional que en diem teatre. Deixeu-me que comparteixi quatre moments amb les seves sensacions dels anys que vaig formar part de l’elenc del Kaddish.

El primer moment el situaria quan el Kaddish va fer la preestrena de la seva primera obra, el febrer de 1976, ja com a grup que incloïa els nois i noies provinents del grup de teatre de l’Institut Baldiri Guilera, al local de la Cervantes del carrer Girona del Prat. I la sensació que en guardo és l’atreviment.

Coneixia aquells nois, perquè a l’Institut ens coneixíem tots malgrat fóssim de cursos diferents, i hi sintonitzava. Havia anat, com ells, a la reunió inicial del taller de teatre a la sala d’actes de l’institut pratenc.

Allà, abans de començar, algú em va preguntar què feia jo en aquell lloc si parlava d’aquella manera. Es referia amb l’eufemisme a la meva coneguda tartamudesa. Ja no em vaig quedar més estona. Per altra banda, també coneixia el Costa i havia anat a la Cervantes quan encara tenia la seu a tocar de les barreres del pas del tren. Prèviament el Costa ja m’havia cridat l’atenció. Recordo un concert de grenyuts que es va fer a la pista de bàsquet del Terlenka. Uns van arribar amb un matalàs i el van estirar a terra perquè tothom hi jagués. Crec que llavors jo i els que anaven amb mi tan sols havíem vist hippies per la tele. El Josep es va presentar amb la seva llargària i un enorme penjoll de raïm moscatell que anava repartint alegrement a tothom amb un somriure que mostrava totes les dents. Allò

34

Teatre Kaddish

era el més semblant a Woodstock que ens podíem imaginar i nosaltres hi érem dins. Tanmateix però, va ser assistint a les activitats que havia organitzat a la Cervantes (cine mut, cine avantguardista, 6 hores de Rollings) on el seu personatge de mestre de cerimònies cobrava força.

En aquell antre hi regnava un esperit llibertari i alhora reivindicatiu.

Aflorava l’atreviment a anar sempre més enllà del llindar del permès. Es destapaven les estretors que ens oprimien des de fora i les encara pitjors que ens penalitzàvem des de dins. Ho tinc present com si fos ara: una nit, després de visionar una peli mig documental en aquell tuguri fosc, es van encendre els llums i la veu del Costa sonà com un tro: “Ara que cadascú es presenti, digui el seu nom i quina opinió té del que acabem de veure”. De cop s’havia acabat la passivitat. Deixàvem de ser espectadors per passar a ser protagonistes de la nostra història tot compartint-la amb els altres. Jo no em vaig atrevir a parlar en públic i vaig ser dels que van sortir disparats. Temps després, quan em vaig assabentar que el Costa havia acceptat ser el director del grup dels nois de l’Institut, que es deien Kaddish i que feien el Pròleg, sabia que no m’ho podia perdre per res del món. I allà era jo, arribant més d’hora que ningú i convertint-me en el primer espectador del grup ja en format nombrós. Pròleg era una obra de molta expressió corporal i coreografia grupal, elaborada sobre improvisacions i on prevalia l’austeritat i la vitalitat, el crit i la suor. Al cap de ben poc vaig entrar a formar part del grup i ben aviat m’atreviria amb els meus companys a cridar i suar on fos, fins i tot a la sala d’actes de l’Institut.

Un altre moment fou el 9 de juliol de 1976, l’estrena de Nu. Aquella nit, n’estic convençut, els que estàvem allà vam sentir plegats que contemplàvem la bellesa.

Després de setmanes de sessions d’expressió corporal i d’improvisacions, el Costa ens va venir amb la proposta d’un muntatge sobre els poemes de Konstantinos Kavafis traduïts al català. Uns per Carles Riba, molt elegants i ben sonants, i uns altres per Joan Ferraté, més tòrrids i sensuals. Tots carregats d’emoció i tendresa. El Josep hi havia estat treballant molt de temps i tenia pensat tot un itinerari on els rapsodes anàvem caminant i recitant. El muntatge intercalava escenes de l’Odissea, no debades el Viatge a Ítaca era un dels poemes claus de l’espectacle. La música del Juan Cebrián i la il·luminació des de darrera, arran de terra, li acabaven de donar un aire cinematogràfic a aquells cossos en moviment compassat, tots de blanc, retallant la llum

40 anys. 1975-2015

35

i deixant l’espectador mig en trànsit. L’Amèlia i la Concha feien un pas a dos de cabaret; el Gallofré i jo el fèiem de ballet. El Fernando lluitava contra les sirenes. I el Fèlix feia del poeta que revivia en els poemes les experiències entenedorament suggeridores. Emocions plenes de desig i contenció que ens presentaven davant i dins nostre la bellesa.

La comunió amb el públic va ser total. Sobretot en el moment que el veí del carrer Girona, que potser treballava de torn, no va aguantar més el rebombori que devíem fer i va trencar el vidre que ens separava del celobert. Des del seu pati ens va començar a ruixar a tots amb una mànega de la qual brollava un raig interminable d’aigua i que va anar inundant el terra sota els nostres peus descalços. Sort del Pepe Grueso que, saltant-se el guió, va desconnectar els cables més compromesos.

El públic atònit primer va pensar que aquella inundació formava part de l’espectacle, però de seguida va entendre que qui ens atacaven eren Escila i Caribdis i llavors va reaccionar aplaudint amb tota la força per tal de foragitar els monstres homèrics.

El tercer moment el posaria en tot el període d’assaigs i el cap de setmana final de les representacions de Poeta a Nova York el maig del 1980. La sensació que m’impregna és la consciència de la laboriosa gestació de l’art.

Després de Nu, que duríem al festival de Sitges, vam fer espectacles de carrer representables a qualsevol lloc: al Parc Güell, a l’entarimat de la Plaça de la Vila, a la Plaça de l’Ambulatori, etc. Jo havia format part d’algun grup, però cap com el Kaddish. Teníem un local, fèiem una feina, hi havia ganes de dir i expressar. Arribà la mili i m’ho partí tot, com a tothom. A la tornada el Costa decidí que havia arribat el moment de preparar l’obra de Lorca i que em busqués camisa blanca i americana per fer de Federico. El muntatge seguia força el llibre: la conferència i els poemes; i incorporava personatges que es mencionaven en el text. La música corresponia ara al Walter. La posada al punt va durar el seu temps i en els assaigs vam treballar les emocions en base als poemes. Aquí però, la tendresa i el desig de Kavafis es transformaven en agror i ràbia. El text i les imatges del poeta granadí no donen treva, van directament als intestins. La bellesa pura i un tan innocent de Nu ara esdevenia metàl·lica i punxant. Calia bregar molt per treure la ràbia necessària i fer palès amb la veu l’art en les paraules del poeta, l’art en el seu vessant estètic i en el seu vessant ètic. La ciutat dels gratacels com a prototip del nostre temps: modernitat i monstruositat, perfecció

36

Teatre Kaddish

i denúncia. El poeta del duende no feia altra cosa, com Ginsberg, que proposar un text que era un udol. I l’actor l’havia d’anar a trobar molt endins seu per vomitar-lo fora amb tota la ira.

Finalment, el darrer moment el podríem trobar en la reposició de Nu que es va fer per celebrar els deu anys de Kaddish el novembre de 1985.

Jo ja feia uns anys que m’havia dedicat a altres coses quan el Costa em cridà per participar en la celebració. Ara ell faria de poeta i els actors ens barrejaríem joves i veterans. A mi em tocà aquest cop el pas de dos amb el Josep Linuesa, però ara intercanviant el rol. Ja no seria el que aixeca sinó l’aixecat. Els assaigs els faríem ara a la Torre Muntadas, i alguns dels actors i actrius de la nova fornada venien ja de l’Institut del Teatre.

Vam fer dues representacions i fins i tot em va venir a veure la família.

M’emocionà especialment la capacitat per rememorar, per reviure, que té el teatre. Per un moment, el temps es deté i un esdeveniment potser ja viscut fa brollar de nou tot un cabal de sensacions. Cos i veu, moviment i concepte es realimenten en el teatre regenerant de nou vida i emoció.

Tots els que hem estat al Kaddish sabem que per formar-ne part ens ha calgut una bona dosi d’atreviment, i això és el que ens ha permès, amb treball i esforç, ser capaços de regenerar, mitjançant l’art, la bellesa.

Llarga vida al Kaddish!

Josep Gibert Miralpeix

40 anys. 1975-2015

37

Costejant cap a Ítaca Vaig formar part del grup Kaddish durant uns anys (75-78?) i la repercussió que va tenir en la meva vida va ser tan crucial que evocar aquells anys és portar a la memòria una etapa important de la meva joventut.

Si sento Kaddish, allò que primer em ve al cap és el Costa, el Josep Costa. Després, Llibertat, així, amb majúscula. Cultura. Modernitat.

Amistat. Això és el primer que en destacaria i l’empremta més profunda que em va deixar.

Més tard, amb la perspectiva que donen els anys, vaig ser conscient de la rigorositat, el perfeccionament del detall, la professionalitat com a fita.

La primera impressió s’explica pel fet que el grup es va anar consolidant al voltant del director, el Josep Costa, i comprenia tant gent que volia fer teatre com amics i simpatitzants. No era un grup tancat, sinó que hi havia un cert moviment, tothom era amic o conegut i hi predominava un clima d’obertura, de llibertat de pensament i d’opinió. El local d’assaig en aquella època era la Cervantes, però sovint quedàvem a l’Artesà, o bé hi anàvem després d’assajar. Per tant, en el meu record, el Kaddish, la Cervantes i l’Artesà van de bracet.

La personalitat del Josep Costa va imprimir al grup el to d’avantguarda cultural que sempre l’ha caracteritzat. Els autors i les obres que triava per portar a l’escenari, la perspectiva amb què eren tractats els grans temes com el bé, el mal, l’amor, la sexualitat... plantejaven interrogants i no servien només per passar l’estona sinó que per força resultaven en aquella època una mica provocadors pel públic acostumat a obres més clàssiques.

38

Teatre Kaddish

D’altra banda, pel que fa a l’aspecte més purament tècnic, la formació teatral del Josep Costa va fer que des dels inicis la metodologia de treball fos seriosa: incloïa treball físic, improvisacions (a partir de les quals va sorgir més d’un muntatge), col·laboracions externes per millorar aspectes concrets com passos de dansa. És a dir, tot allò necessari per augmentar la qualitat de l’obra. En aquesta línia, es va crear la figura de l’ajudant de direcció, la dels responsables de llum i so, i sempre que es podia hi havia música en directe. Es van anar millorant molts aspectes de cara a aconseguir que el Kaddish esdevingués un grup de teatre amateur molt professional. I es va aconseguir.

I segueix en peu, i ens dóna la possibilitat de formar-ne part, de formar-nos, de formar part de la nostra vida.

Jo vaig tenir la sort de poder compartir uns anys amb el Kaddish i...

“Fou breu la bella vida, però que poderosos van ser aquells perfums” K.Kavafis Maria Teresa Martínez Via

40 anys. 1975-2015

39

À la recherche du “yo-qué-sé-qué” No recuerdo haberme reído tanto y durante tantos días seguidos como durante los meses en los que el grupo creó el espectáculo “Juntos hacia la eternidad”, a finales de 1978. A partir de unos personajes propuestos por Josep Costa, los actores empezaron a improvisar hasta que, ensayo tras ensayo, se fueron fijando unos diálogos, una historia que contar y de ahí, un texto teatral que no debía estar nada mal dado que al ser repuesto años más tarde con otros actores distintos a los que lo crearon funcionó igual de bien. Eran los felices años de las hoy denostadas por muchos mayores e ignoradas por los jóvenes Transición y Constitución, entonces recién aprobada, cuyos nombres no deberían tomarse en vano, si quieren saber mi opinión. La época de la movida, de la reconstrucción de las libertades, cuando todavía ignorábamos que la democracia –como la cultura– necesita alimentar la necesidad de disfrutarla y de no aceptar su decadencia porque de lo contrario ambas son susceptibles de convertirse en algo peligrosamente supérfluo, que nadie echaría de menos en su ausencia.

Eran unos tiempos tan felices, que no existían las redes sociales, ni siquiera la telefonía móvil, por lo que los amigos había que cultivarlos de uno en uno y personalmente y hasta apetecía sentarse a tomar un vermut con otras personas, simplemente para conversar y escuchar, para pensar, y para opinar mientras otros escuchaban. Pery estaba en la mesa de luces, en el escenario Concha decía “yo-qué-sé-qué” interpretándose a sí misma, y en el patio de butacas solía estar el imprescindible Pepe Grueso con la mesa de sonido. Era la época en que el teatro se empezaba a liberar de la censura y del control propio de un régimen que el país abandonaba al alegre ritmo del “Habla, Pueblo” y

40

Teatre Kaddish

del “Libertad sin ira”. A alguno de nuestros primeros espectáculos se le asignó la categoría de “autorizado para mayores de 18 años” cuando muchos de nosotros no los teníamos. Años en que solíamos mirar la cartelera de Madrid con cierta envidia ante el gran número de teatros y la variedad de textos y grandes nombres que uno podía disfrutar por la capital, mientras la cartelera barcelonesa apenas llenaba una columna de toda la página destinada a los cines de estreno y también a los de reestreno. Porque había cines de reestreno. Y con programa doble. A cambio, en Barcelona vivíamos el impacto artístico que había supuesto el nacimiento del Teatre Lliure y los grupos de teatro independiente que habían crecido a partir de los años 60, precisamente el espacio en el que nació y creció el entonces “Grup” Kaddish. Pudimos empezar a saborear también las dos maneras de hacer teatro. Éramos gente muy diversa, siempre lo ha sido la gente que ha ido entrando y saliendo del grupo en busca de diversión, terapia, tal vez de un medio de vida o un modo de relacionarse, de probarse antes de dar el salto al ámbito plenamente profesional, pero siempre formando parte de un todo. Las puertas han estado siempre abiertas y el viajero ha podido dar o tomar; en muchas ocasiones, intercambiar. Han entrado y salido actores, músicos, autores, fotógrafos y técnicos, se han organizado exposiciones y hasta se editó una revista literaria (“L’Indiano”) porque algunos miembros del grupo solían escribir. Todo estaba interrelacionado. Algunos actores nacidos en el grupo salieron a formarse y regresaron para compartir lo que habían aprendido y así formar a nuevas generaciones. Ese es el legado de estos primeros 40 años y si alguien duda de que es el camino a seguir a partir de ahora es que no ha entendido nada.

Los que ahora superamos los 50 comprobamos horrorizados que somos la primera generación que, viviendo mejor que la antecesora –como había sido hasta ahora–, verá vivir peor a su sucesora. Peor en lo material y también mucho peor en cuanto a aquella necesidad de aprender, de no tolerar la carencia de conocimientos, de compartir lecturas, música, arte, lo que fuera porque aquello no tenía fin. Y no debería tenerlo tampoco ahora. Sin educación ni cultura es mucho más difícil ejercer la democracia, y las leyes educativas y el mal uso de las nuevas tecnologías no hacen sino encaminarnos a un mundo que no echará en falta no saber disfrutar de lo inmaterial, seguramente porque lo material no estará resuelto, pero no sólo por eso, lo cual no parece preocupar a los gobiernos, y tampoco a los electorados, salidos de

40 anys. 1975-2015

41

nuestras aulas. Y no basta con pulsar “no me gusta” porque cada día que pasa serán años de irreversible sequía. “Ça comence aujourd’hui”, como rezaba el título de la lúcida película de Tavernier, si no queremos acabar como aquellos personajes de “Fahrenheit 451” de Truffaut aprendiéndonos los libros de memoria antes de que unos impolutos bomberos los quemen para siempre, en nombre de la Ley, sin que a nadie más le importe. “Que no, que no, que el pensamiento no puede tomar asiento, que el pensamiento es estar siempre de paso, de paso, de paso”. (Luís Eduardo Aute).

El Kaddish sigue siendo un referente en este aspecto, ciertamente en una ciudad en la que el ayuntamiento ha sido sensible y ha compartido estas inquietudes, de ahí lo excepcional. Que un grupo de teatro cumpla 40 años es inusual, pero que una ciudad tenga un ayuntamiento que mire más allá de una legislatura es más ficción que todas las obras teatrales juntas. Y esto de la cultura, de la educación y -repito- de la democracia y el civismo es una inversión de futuro cuyos réditos tal vez recojan otros. Lo dicho: excepcional. No lo olvidemos.

El Kaddish es el producto de muchas sumas; sus equipamientos, el fruto de años de esfuerzo, de negociaciones, de ganárselo día a día, de demostrar que tiene utilidad social, que vale la pena, durante 40 años. Invita a la sonrisa recordar cuando ensayábamos con goteras o cuando no podíamos salir de la Torre Muntadas porque se había inundado la calle, o cuando transportábamos las cosas a pie por todo el pueblo pero, nostalgias aparte, mejor ensayar con calefacción y llevar las escenografías en furgoneta. Los futuros ayuntamientos y los futuros miembros de la compañía tienen la responsabilidad de no dilapidar lo que se ha conseguido crear y mantener durante cuatro décadas. Los primeros, por la mencionada importancia de provocar en los jóvenes la necesidad de conocer la cultura en analógico –si me permiten la expresión y no sólo porque el teatro todavía no se puede piratear– entendiendo que ayudaremos a formar ciudadanos en el más etimológico de los sentidos y que por ello El Prat será un lugar mejor donde vivir; los segundos, para que no olviden que el Kaddish es el Kaddish porque siempre fue un “nosotros” antes que un “yo”. Que a todos nos duela cuando se funde la bombilla de un foco o cuando se rompe aquella copa que un día alguien compró en El Rastro, testigo de mil ensayos y representaciones. El día en que el Kaddish sea sólo utilizado, en lugar de ser construído desde la generosidad y desde la

42

Teatre Kaddish

inteligencia, día a día y por cada uno de sus componentes, se habrá convertido en un equipamiento más, sin vida, fungible, de nadie.

A unos y a otros, como dicen en los juramentos solemnes, “si no lo hiciéreis, que así os lo demanden”.

Al final de “Annie Hall” (1977) Woody Allen dirige una obra de teatro en la que reconocemos la escena en la que él y Annie se separaban definitivamente, sólo que con final feliz. Él se dirige a la cámara y se justifica diciendo que ya que en la vida real las cosas no siempre terminan bien, al menos que lo hagan en el teatro. Creo que mi historia con el Kaddish terminará bien (terminó hace mucho en lo activo aunque no terminará del todo hasta que el grupo o yo nos disolvamos definitivamente) pero puestos a escribir la escena final pediría que Pery siguiera en la mesa de luces, y que Concha siguiera en escena diciendo “yo-qué-sé-qué”, como en aquellos felices días de finales del 78, recién aprobada la Constitución, en los que me reí, nos reímos, tanto y durante tantos días como nunca más recuerdo haber reído, tal vez porque sólo en el teatro se pueda reir de aquella manera.

Y no puedo decir que parece que fue ayer porque estoy en ese momento en que de casi todo hace ya cuarenta años, pero de esto ya les hablaré otro día.

“Cómo pasa el tiempo cuando uno se divierte”.

Samuel Beckett, Esperando a Godot Walter García

40 anys. 1975-2015

43

TEATRE amb majúscules Parlar de “Kaddish” al Prat és parlar de teatre, i per a la gent de la meva generació també és parlar de llibertat. Saber que fa quaranta anys va néixer aquesta companyia de teatre i que avui encara segueix en actiu és un orgull per a la nostra ciutat.

No vaig tenir la sort de poder participar en els tallers de teatre del Kaddish que es van fer al Baldiri l’any 75, però sí que m’incloc en el col·lectiu d’espectadores que des d’un inici va gaudir i aplaudir els seus muntatges, tant els espectacles que es feien en “teatres i sales” convencionals com les accions que es duien a terme al carrer. També vaig ser una fervent lectora de la revista de literatura L’indiano.

En aquells anys, la gent de la meva edat només havia anat al teatre a veure els Pastorets que es representaven a la Coral de lo Llobregat de les flors al carrer Ignasi Iglesias, els espectacles de Festa Major a la Plaça de la Vila o el cicle de Cavall Fort al Romea amb el “Cau”, i alguns clàssics de la literatura castellana com El caballero de Olmedo amb el Col·legi de les Monges. Anar al teatre a Barcelona implicava agafar l’autobús, recollir les entrades, fer llargues cues, buscar la butaca amb l’ajut de l’acomodador (el cruixit que feien quan hi seies). Recordo la foscor dels grans teatres, el silenci i els escenaris grans i sempre a molta distància d’on ens tocava seure.

L’experiència d’anar al teatre va canviar radicalment quan vam anar al Casal Municipal a veure Mujercitas (febrer del 76), d’un grup de qui només sabíem que estava format per gent jove i que tenia un nom molt estrany: KADDISH. Tant ens va impactar la posada en escena que, des d’aleshores, allà on feien una actuació nosaltres hi anàvem, com autèntiques groupies: al Casal, al local del carrer Major a tocar de les

44

Teatre Kaddish

vies, al gimnàs del Baldiri, al Teatre Magriñà, fins que finalment van aconseguir un lloc estable a les golfes de la torre Muntadas. Des de llavors les golfes es convertirien en un indret realment màgic.

Per primera vegada deixàvem de ser uns immòbils espectadors, formàvem part de la mateixa obra de teatre. Per arribar a les golfes havíem de pujar unes escales mal il·luminades, i un cop creuàvem la porteta ja érem “dins l’escena”. Allà et podies topar amb una càmera que et filmava, uns sons que et feien estremir, entendrir o ensordir, uns llums que t’enlluernaven, uns sostres perillosament asfixiants, uns cortinatges envellutats, una habitació, un menjador blanquíssim de calç d’un “cortijo” andalús, un bar, una botiga… Cada dia trobaves un univers diferent, la distància entre espectadors i intèrprets desapareixia.

A palpentes buscàvem les cadires. De vegades sèiem a terra, i quan l’espectacle començava, amics, parents i coneguts s’erigien com actors i actrius amb una veritat que emocionava: plorant, suant, gesticulant, cridant, recargolant-se de dolor o de ràbia, cantant, petonejant-se, insinuant-se provocativament, fent acrobàcies, arrossegant-se per terra, fent moviments desconcertants i inquietants…

Recordo espectacles amb meravellosos vestuaris (transgressors per l’època), amb transparències, buscant la simplicitat en el blanc i el negre, els maquillatges estrambòtics, la cura en la tria dels complements, dels barrets, dels pentinats… La música era també un element clau per fer vibrar el públic i integrar-lo en les accions que es desenvolupaven.

Ocasionalment podíem gaudir de música d’autor en directe. Els cartells i els programes de mà estimulaven i transmetien modernitat pel seu disseny avantguardista.

Sovint al públic se’ns demanava una participació activa. Eren moments de molta vergonya per a mi, ja que no havia fet mai expressió corporal i més aviat m’havien intentat imposar les normes de la “urbanidad” pròpies de l’època.

No crec tampoc que ningú dels qui hi vàrem ser, hagi oblidat l’ espectacle Dionissos que el Kaddish va oferir als Carrabiners del Prat (juny del 85). No sé ni com hi vam poder arribar. Aquell capvespre, de seguida es va fer fosc, en un indret aleshores salvatge, ple d’espelmes (de mosquits també), ombres, foscors i sons. Espectadors, actors i actrius vam compartir una vetllada verdaderament emocionant.

El bagatge d’autors teatrals adquirit a les classes de literatura castellana de l’escola es va ampliar gràcies al Kaddish. Coneixíem les obres de

40 anys. 1975-2015

45

Shakespeare, Molière, i alguns clàssics castellans com Zorrilla o Lope de Vega. Evidentment ignoràvem els autors catalans que ens havien estat vetats. Amb el teatre Kaddish els espectadors vam créixer i a través de grans autors vam descobrir part de la nostra història: Garcia Lorca, R. Alberti, L. Cernuda, J. Cortázar, autors catalans com V. A. Estellés, J. Palau i Fabre, Gabriel Janer, altres com S. Beckett, Bertolt Brecht, T.Williams, Harold Pinter, i poetes com Kavafis. Alguns muntatges d’aquella època van ser espectaculars: Yerma, La casa de Bernarda Alba, Bodas de sangre, Un poeta en Nueva York, El cementiri de les roses, l’Hotel de París, Súbitamente el último verano, Virginia Woolf.

El Kaddish ens donava la possibilitat d’experimentar infinitat d’emocions i sentiments i de conèixer realitats de la vida quotidiana que fins aquell moment havien estat silenciades, ocultes i censurades: les complicacions en el món de la parella, els conflictes entre pares i fills, el reconeixement de la homosexualitat, les conseqüències de la gelosia, la complexitat de l’amor, el dolor i la mort… Per primera vegada vam gaudir de la poesia.

Des dels inicis aquesta companyia ha aglutinat gent amb ganes d’innovar, de respondre i adaptar-se a les demandes de la societat, de les noves generacions i dels nous temps.

Actualment la implicació del Kaddish continua sent clau pel Prat i es manté fidel a determinats actes culturals de la nostra ciutat. En aquest sentit, per exemple, participa en la divulgació del patrimoni històricocultural de la ciutat amb les representacions històriques teatralitzades del “Prat ocult” durant la Festa major. Des de fa anys ens acostuma a presentar una gran producció anual al teatre Modern coincidint amb la Fira Potablava.

Així mateix, col·labora en les presentacions d’algunes exposicions al Cèntric. És part activa en el Pla de Foment de la Lectura: amb recitals de poesies i presentacions de llibres. Imparteix tallers als centres cívics i a diferents escoles de la ciutat, col·labora amb d’altres entitats i dinamitza festes locals com el Carnestoltes.

Comptar amb una companyia de teatre potent i productiva a la nostra ciutat permet als espectadors veure com creixen els actors muntatge a muntatge. El públic fidel som testimonis excepcionals de com n’aprenen, com s’arrisquen i com evolucionen al llarg dels anys… Fins al punt de fer-nos sentir orgullosos dels seus descobriments i èxits. ... i això és i ha estat el Kaddish... Per molts anys.

Glòria Casas

40 anys. 1975-2015

47

Parlar de Kaddish és parlar de passat, present i futur El Teatre Kaddish comença la seva trajectòria el 1975 a partir d’un grup d’alumnes de l’Institut Baldiri Guilera que tenien interès a fer teatre i que van contactar amb el Josep Costa.

Com a espectadora, amb els meus 55 anys, he compartit molts dels seus projectes, algun inclús quan la seva seu era l’antic local de la Associació Cervantes. Parlo, per tant, de ja fa uns quants anys.

Potser perquè són records de joventut, una etapa en què tot es viu amb molta més intensitat i il·lusió, els meus records més entranyables són els d’aquella primera època, viscuda als inicis del nou emplaçament a Torre Muntadas. Era un lloc no com el que coneixem ara, sinó amb les deficiències i mancances pròpies de qualsevol activitat dels anys 80, amb uns espais compartits amb el que llavors es va anomenar “Casal de la Joventut”, amb el que jo col·laborava.

Encara que no hi vaig participar directament, em vaig sentir molt propera a tota aquesta activitat teatral, ja que algunes amigues i amics meus formaven part activa del grup, i això em va donar l’oportunitat de veure més d’un assaig.

Al llarg de 40 anys són molts els projectes que han materialitzat i que en diverses temporades han representat. La dilatada trajectòria del Kaddish abasta quasi tots els gèneres i subgèneres i nombrosos autors.

Gràcies a Kaddish i a Josep Costa, un Director amb majúscules i més que un referent d’activitat artística, amb les seves adaptacions teatrals vaig tenir l’oportunitat de conèixer amb profunditat l’extensa obra de Federico García Lorca. Recordo també, especialment, com a través de les seves adaptacions i traduccions, vaig conèixer la “Beat generation”.

48

Teatre Kaddish

Va ser tot un descobriment poder comprovar com les idees i actituds de Ginsberg, Kerouac i d’altres als anys 50, acabarien sent un referent per a les generacions futures.

Però tornant amb el que deia abans, pensar en Kaddish em trasllada a Lorca, segurament perquè em va fer descobrir un “nou” Federico García Lorca, no aquell que t’imposaven com a lectura obligatòria a l’escola, sinó aprofundir en l’autor, el poeta i, en definitiva, la persona compromesa amb els ideals i amb el seu temps.

Recordo quan vaig veure per primera vegada La casa de Bernarda Alba. Era un divendres a la nit, amb una representació que, per raons de limitació d’espai, resultava extremadament propera a l’espectador. Fins i tot el públic es traslladava d’un espai a un altre per poder presenciar els diferents actes. Aquesta adaptació em va sorprendre de tal manera, que aquella mateixa nit, en acabar la representació, vaig demanar a una companya el llibre per poder llegir l’obra. Al dia següent vaig tornar a veure la funció i recordo que en Josep Costa, en veure’m un altre cop a la sala, em va dir: “ Usted otra vez aquí”.

També tinc nombrosos records de moltes d’altres: Bodas de sangre, Yerma, Poeta en Nueva York. Obres vistes més d’un cop, crec que gairebé sempre que s’han representat al Prat. Amb actors i actrius de diverses generacions, però sempre amb una intensitat que em fa emocionar.

Al meu parer, el Kaddish és, i ha estat, una important escola de formació. Són molts els actors i actrius que després del seu pas per la companyia han continuat la seva trajectòria, com a professionals o com aficionats al teatre. Del Kaddish també n’han sortit diversos directors, guionistes i formadors.

Anomenar persones que han donat o donen vida al Kaddish és difícil, ja que són molts i moltes els membres que a través de diverses generacions han participat o participen a les seves creacions. És evident que l’ànima d’aquest teatre és el seu director Josep Costa, però segurament n’hi ha d’altres com Fernando Dominguez, Josep Gibert, Amelia Macias, Maite Besora, Ana García, Núria Sanahuja, Fermí Herrero, Sílvia Comes, Joan Barbero, Pepe Zapata, “Pope”, Angel Roldàn, Lolo Herrero, Maria Donoso, Albert Riballo, Arnau Puig... I molts més. Ara hi ha una generació de joves artistes, així que la continuïtat està garantida. Permeteu-me aquí la llicència d’anomenar les meves amigues Pepa Campanario, que va fer una “madre

40 anys. 1975-2015

49

espectacular” a Bodas de Sangre; Rosa Mateu representant la núvia en la mateixa obra; o Montse Andreu a l’adaptació de Les criades de Jean Genet. I com no, valorar molt especialment en aquest moment la tasca del Pau Bou i la Blanca Pàmpols al front de la formació, a més de com a grans actors.

El Kaddish ha sabut crear un format exitós que ha continuat millorant al llarg d’aquests 40 anys, sempre potenciant el doble vessant de fer pròpiament espectacle i, al mateix temps, impulsant la formació d’actors.

Compta amb un bagatge de més de 100 obres representades en les quals han intervingut molts pratencs i pratenques de diferents generacions, però també cal destacar les seves col·laboracions en diferents actes de la ciutat.

No hi ha dubte que la seva trajectòria ha estat significativa en la contribució a l’art teatral, no tan sols a nivell local, sinó fins i tot a nivell de país. No crec que hi hagi gaires companyies amb un recorregut de la quantitat i, sobretot, la qualitat del Kaddish.

Al llarg d’aquests 40 anys, potser amb alguns alts i baixos, la trajectòria vital del Kaddish ha estat ascendent i ha contribuït notablement a la vida cultural de la nostra ciutat.

Què podem esperar del Teatre Kaddish i del seu futur? Potser un futur lligat al Teatre Artesà amb més formació, segurament amb més sales d’assaig, amb una programació estable, amb molta participació i compartint i treballant amb altres companyies de la ciutat.

I potser somiar. Somiar perquè el teatre s’acosti més i sigui part de l’educació dels infants.

Gràcies a tots i a totes els que heu format part d’aquest gran Teatre Kaddish, segurament vosaltres no ho oblidareu. A mi i a molts altres pratencs i pratenques ens heu fet riure, plorar, emocionar-nos, en definitiva, sentir i viure.

Molta vida al “Kaddish”.

Pilar Eslava

40 anys. 1975-2015

51

Llarga vida al Kaddish!

La veritat és que no recordo exactament com va començar la meva relació amb el Kaddish. No sé si van ser aquelles sessions al Cervantes, allà a la Plaça 17 de setembre, unes sessions que m’eren tan atractives i suggerents com hermètiques i estranyes. Unes vetllades en què jo sentia que formava part d’alguna cosa important. Intuïa més que entenia, però això no tenia importància, o sí, sí que era important, perquè jo sempre he estat més d’intuició que de comprensió, què voleu que hi faci.

Dèia que no sé què va ser primer, si aquestes vetllades magnífiques o unes classes d’expressió corporal que van començar a fer al Baldiri Guilera, a l’insti! (quan encara només n’hi havia un, d’insti). Potser va ser tot alhora.

El fet és que amb la Blanca, la Pàmpols, amb qui compartia aleshores els estudis en un col·legi de l’OPUS (tots tenim un passat), vam anar cap a l’insti, a fer expressió corporal, els dissabtes al matí. Allí va començar la meva relació amb el Kaddish, una relació que ha estat sempre molt estreta, tret dels anys en què el naixement del meu fill va fer que me n’allunyés una mica (de cor, però, mai). Allí van néixer amistats que encara duren i perduren.

He crescut amb el teatre, amb el teatre Kaddish. Aquesta circumstància (no sé si anomenar-la així), m’ha ajudat a créixer com a persona i a definir-me. Va fer que, als 16 anys, m’obrís al món, que els meus ulls comencessin a mirar potser d’una altra manera, va fer que conegués persones que potser mai no hauria conegut. Va fer que mesurés i forgés la meva personalitat a través dels personatges amb els quals em vaig creuar.

El que va començar com un simple entreteniment de cap de setmana, va acabar essent un camí i a voltes una casa. Un camí que m’ha

52

Teatre Kaddish

acompanyat tota la vida, amb més o menys intensitat, un camí que va anar fent-se quasi una autopista amb una parada important, l’Institut del Teatre.

I el Kaddish allà, sempre present. Mai va desaparèixer, mai ha desaparegut, sempre ha estat present, posant-me a prova, constantment, fent-me plantejar contínuament el perquè de la meva permanència, de si seré capaç d’afrontar aquest o aquell nou personatge i alhora renovant-me les energies.

Estic parlant del Kaddish, però quan dic Kaddish vull dir Costa, Josep, aquesta persona que sempre ha estat al darrere de tot aquest “tinglado”, aquesta ànima intensa que ha estat com un FAR il·luminant-me el camí.

I ara m’adono que tota l’estona estic parlant de mi, no estic parlant del Kaddish, o sí, perquè parlar del Kaddish, en definitiva, és parlar de les persones que hi han estat, que hi són, que hi seran. I això és el que compta, les persones.

Han estat moltes les hores a les golfes, assajant, fent funció, rient, plorant!!, en definitiva, vivint. Ara tinc 51 anys. Fa 35 anys que la meva aventura amb el Kaddish va començar. Són moltes les vivències, les anècdotes, els records, molta la nostàlgia pels moments viscuts, i crec que la il·lusió perdura.

Vull que el Kaddish continuï formant part de la meva vida o que jo formi part de la seva. No m’imagino la vida sense ell.

Llarga vida al Kaddish!

Maite Besora

40 anys. 1975-2015

53

El meu món Atuquet’agradatantelteatreperquènot’apunteselsdissabtesalmatíaferexpressiócorporalalBaldiriGuileraambelJosepCosta...?

Unes cames llargues amb els mitjons al turmells eren davant meu, i en alçar la mirada vaig veure la persona amb més capacitat d’apassionar-se per la vida que mai no he conegut, la Maite Besora. El dissabte següent vaig anar a l’Institut i vaig conèixer el Josep Costa i em va fer por... em parlava de vostè, després ja no.

I va començar el teatre a les golfes de Torre Muntadas i obres, autors, paraules i pensaments i valors i idees i ideologia m’envoltaven acariciant-me i definint-me. Faig teatre perquè un dia vaig descobrir el Kaddish.

Han passat 35 anys des que vaig arribar al grup, anys de teatre, però també de formació i de compromís amb les arts escèniques d’un poble, el nostre. Perquè el Kaddish és la gent del Prat, que des de Torre Muntadas convida i cerca vincles amb altres creadors, d’aquí i d’allà.

Sempre recordaré els nervis i les rialles còmplices, en aquells assaigs amb una disciplina pseudopolonesa... I el no entendre res i desitjar-ho tot. La màgia d’un món.

El meu món és un dia assolellat a la platja dels Carrabiners, al migdia, en una aturada de l’assaig abans de l’estrena de Dyonissos, menjant un entrepà tots junts, a la sorra, mirant el mar, amb l’olor de salnitre i el Josep Costa parlant de teatre...

Blanca Pàmpols

40 anys. 1975-2015

55

Kaddish, Picasso, Joventut De records del Kaddish... molts, de molts anys. N’hi ha un, o millor dit uns, que em ve molt de gust rememorar.

Situem-nos als anys 1979-80 al Casal de la joventut del Prat. En aquells moments ja feia uns quants anys que uns quants joves més o menys organitzats, havíem recuperat els antics locals ocupats per l’organització del règim-OJE. L’Ajuntament ens va cedir el primer pis i les golfes de la Torre Muntadas.

El Casal de la joventut era un espai “autogestionat” que es diu ara, per nois i noies joves, d’edats, interessos i procedències diverses. Ho recordo com un espai d’experimentació i llibertat. Eren èpoques de transició i ni tan sols els adults tenien gaire clar on anàvem i com.

Possiblement per això, la gent jove vam disfrutar, durant un temps, d’aquest espai no controlat ni dirigit per “tècnics” o “experts”.

En un moment de la trajectòria del Casal, pels volts del 1979, vam acordar amb en Josep Costa que les golfes de la Torre Muntadas podrien ser un bon espai per al Grup Kaddish, que n’estava buscant un.

Aquelles golfes eren un cau ple de trastos i brutícia. Eren petites i molt caloroses, com tothom deu recordar. Vam fer un brigada de neteja i condicionament amb la col·laboració de tothom que s’hi apuntava. I des d’aleshores encara hi ha “el Kaddish”, com li dèiem tots.

El record que ja fa una estona vull explicar té com a protagonistes totes les persones que entraven i sortien del Casal de la joventut i del Kaddish.

Era l’any 1981 i en Josep, en una de les interminables reunions de programació, va proposar commemorar el centenari de Picasso. La idea era implicar-hi tothom que volgués, també l’edifici de dalt a baix.

56

Teatre Kaddish

Cadascú podia participar en allò que li vingués més de gust, en el que se sentís més potent, més creatiu, hàbil, interessat o amb perspectiva de diversió.

En aquella reunió i en força més que en van seguir, es van aportar idees diverses, variades, divertides, estrafolàries, serioses, interessants.

Unes van prosperar i d’altres per inviables, cares, impossibles o molt laborioses, doncs no.

Tothom hi va dir la seva, i grups de nois molt joves que mai no haguessis dit que podien estar-hi interessats, s’hi van bolcar amb entusiasme, dedicació i molta voluntat.

Picasso, Picasso, Picasso, va ser el muntatge o performance realitzat pel Kaddish i el Casal. Tot l’edifici havia estat decorat, ambientat o guarnit, depèn de com es recordi, amb les idees, la destresa i la col·laboració de la gent del Casal.

Recordo els mil i un pierrots en blanc i negre amunt i avall per l’escala i les sales de dalt, amb el Juan Chamorro tocant el saxo, els llençols enormes amb reproduccions casolanes de “Les Senyoretes del carrer d’Avinyó”, la música, sempre hi havia música, i el poema d’Alberti: “Los ocho nombres de Pablo Picasso”(1970) dit per l’Armando Aguirre: Qué hubiera sido de ti Pablo, si de los ocho nombres con que fuiste bautizado, hubieras preferido al de Pablo Picasso el de Diego Picasso, al de Diego Picasso el de José Picasso, al de José Picasso el de Francisco de Paula Picasso, al de Francisco de Paula Picasso el de Juan Nepomuceno Picasso, al de Juan Nepomuceno Picasso el de María de los Remedios Picasso, al de María de los Remedios Picasso el de Crispín Picasso, al de Crispín Picasso el de Crispiniano de la Santísima Trinidad Picasso...

Als jardinets de la Torre Muntadas es va desmuntar un horrible “Monumento a los caídos”. Veníem d’allò tan fosc, i es va substituir per una mena d’al·legoria de la llibertat: una gàbia oberta de la qual s’escapava el colom de la pau. Com tantes i tantes coses que vam fer aquells dies, aquest petit homenatge era més fruit de l’entusiasme que de la capacitat, sobretot econòmica , per fer un monument com cal. Tot i així, em sembla recordar que va durar una bona temporada al costat del Casal.

M’emociona el record de la descoberta del poeta Josep Palau i Fabre, de la seva extraordinària poesia i del seu encara més extraordinari interès i dedicació per l’obra i la biografia de Picasso. A les sales de l’actual

40 anys. 1975-2015

57

Sala Josep Bages, amb una exposició al voltant de l’artista homenatjat, en Palau i Fabre ens va fascinar amb el seu profund coneixement i dedicació a Picasso, l’amic i el pintor.

Van ser uns dies frenètics, gent amunt i avall, tres mil coses a mig muntar, crits i esgarips, tensió i energia, molta energia i bon rotllo, i riures i ... joventut.

I, com sempre, amb el Kaddish, amb en Josep, una cosa porta a l’altra, i de Picasso, a Gertrude Stein i la seva entranyable Alice B. Toklas “una senyoreta de companyia”, i d’ella als anys 20 a París, i al Tendra és la nit d’Scott Fitzgerald i la música de Cole Porter i, no em pregunteu com, a Sherwood Anderson i a Paul Bowles, i a les relacions entre persones, tan variades i excitants com donés de si la imaginació, i a Henry Matisse, a Edward Hopper i... de Josep Palau i Fabre a Espriu i Estellés i Apollinaire i Joan Brossa... i Ovidi Montllor i Toti Soler i “Ombra d’Anna”, poema musicat de Josep Palau i Fabre i roda el món... S’obrien portes i finestres a la vida, a la cultura, inacabable, emocionant, tantes expectatives que, encara ara, amb una incerta edat, no me les acabo.

I tot això passava al Prat, el 1982, en una simbiosi màgica de cultura, joventut, creativitat, diversió, entusiasme, voluntarisme. En un espai i un moment que noies i nois joves i no tant joves vam treballar i col·laborar, vam gaudir i ens vam divertir, vam aprendre molt, coses ben diferents, segur, i vam descobrir com de potent i fèrtil pot ser deixar la gent, la gent jove, en espais de llibertat, al seu aire, amb els errors i els encerts inevitables però amb la força i l’ímpetu dels que se saben amos del seu destí.

El Kaddish afortunadament continua, diferent i igual, viu i divers. El Casal de la Joventut ja no, l’afany de control polític per part del poder local i la suposada expertesa dels “tècnics” el van matar.

Encara espero un espai, al Prat, on els joves puguin fer i desfer al seu aire, sense tuteles ni paternalisme, on tinguin la possibilitat d’equivocar-se, de col·laborar i de gaudir amb projectes petits o grans sorgits de la pròpia iniciativa. Només els casals okupes, avui en dia, ofereixen aquesta possibilitat, o si més no, a mi m’ho sembla.

Núria Sanahuja Costafreda

40 anys. 1975-2015

59

Una ventana abierta / una finestra oberta Ser charnego en los 80 no era cool. Éramos un lastre cultural, una anomalía demográfica, que la “Teva” se empeñaba en ignorar. No encajábamos en el modelo de lo que debía ser nuestro país. En aquella época yo era Juan, Juan Manuel, Juanito y me avergonzaba de mis raíces. Era un adolescente que no se sentía ni andaluz ni catalán, un ciudadano de segunda, como tantos inmigrantes se sentirán hoy en día. Estaba convencido de que el mundo nunca sería para mí. Lo bueno le pasaba a otra gente… Pero estaba equivocado.

Uno no es solo la mochila que trae de fábrica. También suma lo que vivimos gracias a esas otras personas que el azar pone en nuestro camino y que nos marcan para siempre. Yo tuve la suerte de que cuando abrí los ojos… el Kaddish ya estaba allí.

El primer contacto con el Kaddish fue como espectador. La cercanía con los actores y el rigor eran la seña de identidad de sus espectáculos.

Flipé. No todo el mundo puede decir que la primera vez que fue al teatro le pisó Bernarda Alba. Me impactó también La veu humana y el Ne me quitte pas de Brel con que se cerraba la obra. Me quedé fascinado con los Pierrots que simulaban que te quitaban del pelo ¿un insecto, maná? y se lo llevaban a la boca. ¿Eso era el teatro? No tenía ni idea, solo sabía que fuese lo que fuese yo quería formar parte de aquello.

Entré en el grupo de teatro a través de las clases de expresión corporal, animado por algunos amigos que creían que sería un buen “tratamiento” para vencer mi timidez patológica. Para mí era como viajar a Marte. Aquello no era gimnasia sueca. Sonaba Talking Heads y hacíamos improvisaciones, ejercicios entre danza-teatro y paja mental. Era Marte, sí. Y me gustaba. Éramos muy jóvenes y el Kaddish nos abría una ventana al mundo.

Todo era nuevo y fascinante. En aquellos años sin móviles, ni internet,

60

Teatre Kaddish

el acceso a lo que sucedía en otras partes del planeta estaba mucho más limitado. Josep Costa, el alma mater del Kaddish, viajaba cada verano a Nueva York y nos hablaba de los espectáculos que había visto, de las exposiciones, de lo que se cocía en las calles de la capital del mundo. Le escuchábamos boquiabiertos, con la fascinación que debieron sentir los primeros lectores de las crónicas de Marco Polo.

Entre las cuatro paredes de la sala de ensayo oí hablar de la generación Beat, de Cernuda, del break dance, de Vicent Andrés Estellés, del off off Broadway, de teatro político, de política teatral, de subvenciones, de manipulaciones… Aprendimos a ser responsables y a detectar la irresponsabilidad, a trabajar en equipo y a disfrutar trabajando. Sudamos, reímos, discutimos, crecimos.

Muchos nos lanzamos a hablar en catalán “en público” gracias al Kaddish porque aunque montáramos “demasiados” Lorcas, para el gusto de algunas instituciones, Josep Costa tenía la voluntad de que el catalán, su catalán, poético y callejero, tuviera una presencia importante en el escenario. No era un tema de cuotas, era una cuestión de convicción.

Con el Kaddish monté mi primera obra de teatro, Vint per vint, que escribí únicamente porque quería dirigir y pensé que si el texto era mío me resultaría más sencillo. Tenía 20 años, muchas ganas y poca mano izquierda.

Más tarde vendrían guiones para el cine y la televisión pero la ilusión de esos días pocas veces la he vuelto a sentir con aquella intensidad de un primer amor. Después de aquello me convertí en Joan.

Ara que tinc edat de sobres per matar el pare puc confessar que els poetes de la generació Beat em semblen insuportables. ¡Un coñazo!

Uns “pijos” que van tenir la sort de néixer als Estats Units perquè si ho haguessin fet al nostre país ningú no els hauria fet cap cas. Però això no treu importància al fet que algú va tenir la valentia de portar la seva obra al nostre poble. Josep Costa ens va fer veure que hi havia poesia en la transgressió. Ens va obrir una finestra perquè entrés la llum, l’aire fresc. Perquè entrés la vida.

Abans d’escriure aquest text he llegit algunes de les preguntes que el coordinador d’aquest llibre ens proposava als redactors. Una d’elles és “Què ha significat el Kaddish per a la Història del Teatre de Catalunya?”

No en tinc ni idea. L’única pregunta que puc respondre és: “Què li dec al Teatre Kaddish?” “Tot el que sóc. Absolutament tot.”

Joan Barbero

40 anys. 1975-2015

61

Perdurar Quaranta anys enrere. Això és molt recordar… Però els records sovint es basen en experiències personals, en fets, persones, col·lectius, que d’alguna manera ens han deixat empremta.

Cap allà els setenta, crec que al 73 o 74, vam començar a formar el Grup de Teatre Independent L’Estaca, de la mà de l’Armando Aguirre. Allà vaig aprendre disciplina teatral, assajàvem les obres temps, 7 o 8 mesos i amb força rigor. Unamuno, Machado, Valle Inclán… van començar a passar per la nostra ment i per la nostra pell. Llavors hi havia un altre grup teatral que tenia un nom, per a mi, força interessant: Kaddish.

Tenia curiositat per veure què feia aquell altre grup i la primera obra que vaig veure es deia Pròleg, on ningú no parlava i vaig pensar que nosaltres teníem la paraula i ells l’expressió corporal. I vaig continuar veient les seves obres mentre nosaltres feiem les nostres.

Va passar el temps i “L’Estaca” a poc a poc es va anar fonent, però no pas les meves ganes de fer teatre i el Carles Muchart (que venia a veure els nostres assajos i actuacions i que ja hi havia participat en el primer muntatge del “Kaddish”) em va engrescar per parlar amb el Josep Costa perquè ens busqués un text per fer tots dos. Ell ens va proposar uns textos d’en Gabriel Janer Manila. Entre tots 3 vam fer la dramatúrgia i en van sortir 2 monòlegs: “Cartes a Michael”, que feia el Carles, i “Diari d’una dona boja”, que interpretava jo. El títol del muntatge era El cementiri de les roses. I aquesta va ser la primera obra que vaig fer sota el nom de “Kaddish”, crec que era el 1984. El procés de treball va ser divertit i intens. I vaig fer bolos per Catalunya i la Comunitat Valenciana, ara ja només amb el meu monòleg perquè el Carles tenia feina com a ballarí.

Vam portar el “Diari d’una dona boja” a la Fira de Tàrrega.

62

Teatre Kaddish

Després vam fer el 20 x 20 del Joan Barbero, on el Carles va fer el vestuari d’algun dels personatges. Aquesta obra es va estrenar professionalment el 1989 a Barcelona, al Teatre Regina.

Em sembla que pel 25è aniversari del “Kaddish” es va fer un muntatge de peces curtes que es deia Tot al seu moment. Recordo la que em va tocar a mi, “El llenguatge universal” amb el Pepe Zapata, on parlàvem una llengua: l’Unamunda (ni català, ni castellà, ni anglès, ni res) que semblava que no l’havia d’entendre ningú i que va acabar entenent tothom. M’ho vaig passar “pipa” amb el Pepe, sota la batuta del Costa.

De veritat: “Velkro!!”

I ja més endavant, el 2003, amb la Blanca Pàmpols vam estrenar al desaparegut Teatre Artenbrut de Barcelona Gertrude Stein i una senyoreta de companyia, dirigides pel Costa. Amb la que, posteriorment, al 2011 vam fer temporada a la Sala Muntaner. I el 2004, també a l’Artenbrut, Flor de Otoño amb direcció del Josep Costa.

Fins aquí (segur que em deixo coses) la meva experiència vital amb el Kaddish.

Però si hi ha una cosa que em captiva del Kaddish és la seva continuitat, la seva perdurabilitat. Això només s’aconsegueix quan la saba flueix, llavors dóna fruits: Concha, Fernando, Amèlia, Joan, Nini, Daniel, Toni, Blanca, Maite, Ceci, Vanesa, Jose, Sheila, Àlbert, María, Anna, Lolo, Rocío, Vicki, Miquel, Arnau, Pau… A tots (i als que m’hagi pogut deixar al tinter) Feliç Aniversari, companys! Feliços quaranta anys KADDISH!! Àngela Jové

40 anys. 1975-2015

63

Un espai que mai més no es va tancar Sento el nom ‘’Kaddish’’ i me’n ve al cap un altre: Josep Costa. Ell i la seva energia, la seva gosadia de fa uns quants anys quan jo en tenia 15 i vaig aterrar al Kaddish. Jo acabava de sortir d’un col·legi religiós, i l’obra que treballava amb 4 actors –l’Amèlia, el Fernando, la Rosa i en Pep– es deia Vits (‘’polles’’ en un català refinat… pel que vaig saber).

I els textos de l’obra em van parlar d’una llibertat sexual, de relacions difícils amb la mare, de les excentricitats i les misèries de les relacions d’amor –i sense ell. Vaig acabar participant tocant la guitarra elèctrica i donant –amb la meva gosadia de joventut– consells ‘’per cantar millor’’, especialment a en Pep Madern, que marxava abans sempre perquè estava assajant Terra baixa, cosa que a mi em sabia molt de greu que ens deixés així...

Aquella primera connexió amb el món literari i musical del Kaddish em va obrir un espai dintre meu que mai més no es va tancar, ni res el va omplir igual. I després, quan jo ja tenia 20 anys, Cernuda, i Lorca, Vicenç Andrés Estellés, i els Beatniks altre cop, i més Lorca… I companys i companyes estimats ja per sempre. Per a mi el Kaddish és una emoció íntimament important i perdurable, i només puc dir: Gràcies, moltes gràcies, per la bufetada que la meva galta adolescent va rebre amb tanta necessitat de despertar-se al teatre i a la Vida.

Sílvia Comes

40 anys. 1975-2015

65

Era com mirar pel forat del pany alguna cosa prohibida El meu inici al Kaddish va ser d’espectadora i la primera obra que vaig veure no em vaig assabentar de res. Tenia 14/15 anys i tot just començava, com aquell qui diu, “a sortir de l’ou”, teatralment parlant i personalment també.

En aquell temps, volia ser actriu i pertanyia al desaparegut grup de teatre “L’Orgue de Gats” que havia sorgit de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) del Col·legi Verge del Carme, (d’aquí, com deia abans, “la sortida de l’ou”). Llavors, per a mi, anar a veure les obres del Teatre Kaddish, a la meva edat, era endinsar-me en un mon “pornogràfic, atrevit, provocador, surrealista…”, jo que havia sortit de “Els Pastorets”, “La Ventafocs”, “La Ferida Lluminosa”, etc. Més que res us explico això perquè us feu una idea del tipus de teatre del qual provenia. Realment “era com mirar pel forat del pany alguna cosa prohibida”. Aquesta és la imatge que en aquell moment definiria que era per mi el TEATRE KADDISH. En un parell d’ocasions vam fer col·laboracions conjuntes els tres grups de teatre que en aquell moment hi havia al Prat (L’Estaca, el Teatre Kaddish i L’Orgue de Gats). Aquest acostament, que va resultar ser molt interessant i maco, va propiciar que jo acabés deixant L’Orgue de Gats i passés a formar part del Teatre Kaddish, i fins avui.

I per què vaig canviar de grup? Doncs perquè el Kaddish-Josep Costa oferia unes coses que desitjava d’una manera intensa i vehement: formació, un valor que encara a dia d’avui, a punt de fer els 40 anys, ofereix, juntament amb aprenentatge, coneixement, obertura, amplitud de mires, entrenament. Tots aquests valors i més que me’n deixo,

66

Teatre Kaddish

distingeixen el Kaddish. Els textos que he treballat-interpretat, personalment a mi m’han ajudat a aprendre més de la vida i també a prendre-la d’una altra manera.

El Kaddish-Josep Costa, en temps de la transició política va ser provocador, atrevit, incòmode. No és que ara ho hagi deixat de ser (són altres temps!), el que passa és que “la incomoditat” en aquells anys es feia sentir i veure al carrer.

Reflexionant abans de fer aquest escrit em van venir al cap dues paraules, Sala Alternativa, amb tot el que representen, paraules que avui dia no tenen res de rellevant però en aquells temps sí i que per mi encara li dóna un valor afegit. No sé si n’hi havia gaires a Barcelona, al Prat no.

El Kaddish mai s’ha distingit per fer un teatre amable ni fácil. Més aviat busca la provocació, fer-te pensar, com diu en García Lorca: “… como el teatro que no recoge el latido social, el latido, histórico, el drama de sus gentes y el color genuino de su paisaje y de su espíritu, con risa o con lágrimas, no tiene derecho a llamarse teatro”. El Josep Costa, gran admirador de García Lorca, es deuria amarar absolutament d’aquestes paraules i és el que sempre l’ha caracteritzat.

A banda d’aquest Teatre provocador, el Kaddish en aquests moments, més que mai, va lligat a la docència, als valors del compromís i l’aprenentatge, i per sobre de totes les coses a la “passió”. Bé, això sempre, perquè gràcies a aquesta passió, encara existeix.

Per fidelitat als seus principis, les parets de la sala de la Torre Muntadas han acollit l’essència històrica del Kaddish, lligada sempre a l’aprenentatge i a la passió. I així, la seva fórmula resulta transcendental i imprescindible per a la gent jove per a seguir una trajectòria enriquidora com fins ara.

No puc separar, ni vull, el nom del Teatre Kaddish del Josep Costa.

Per mi van intrínsecament units, aquests dos noms. Tot i que ara mateix, a més del Josep Costa, hi ha altres persones com la Blanca Pàmpols, el Pau Bou, l’Arnau Puig, la Maria Donoso, etc. que, gràcies a les seves aportacions i dedicació, han aconseguit que el Kaddish encara continuï actiu i amb molta energia i productivitat.

Dels records i vivències que em vénen a la memòria, no em puc estar de recordar un acte on vàrem participar uns quants joves actors i actrius del Kaddish. Resulta que al Josep Costa, l’Ajuntament del Prat li va encarregar de fer el pregó de la Festa Major del 1987. Però el Josep

40 anys. 1975-2015

67

Costa tenia programat per aquelles dates un viatge a Nova York. De tota manera, els va dir als de l’Ajuntament que no es preocupessin, que ell ja escriuria el pregó i uns quants membres de l’elenc del Kaddish el llegiríem. Dit i fet. El dia 23 de setembre, Fermí Herrero (en el paper de pagès), Josep Linuesa (com a representant del jovent del Prat), Maite Besora (com a una veïna del carrer de Ferran Puig), Blanca Pàmpols (com a una noia de vida alegre), Núria Sanahuja (com a funcionària municipal) i Ceci Ràfols (en el paper de monja) llegiríem el pregó.

L’endemà, tot el poble anava ple de comentaris pel to transgressor i crític del text. Fins i tot es va arribar a les crítiques personals i a punt de resultar un escàndol.

Com ja he explicat a l’inici d’aquest escrit, jo havia anat al Col.legi Verge del Carme i a més era de Cal Basté (el que “refeia els matalassos a les monges”). Doncs l’endemà del famós pregó, la germana Maria Sans (DEP), tota una institució al Prat! que havia estat mestra meva i a més tenia molt bona relació amb la meva família, va venir tota escandalitzada perquè li havien arribat veus que la filla del Ràfols tenia molt males influències. Com havia pogut fer una cosa com aquella! (La meva part era un tant, per no dir un “molt” crítica amb l’església). En fi, una anècdota que no he oblidat mai.

Per acabar diré que el Kaddish és del tot necessari al Prat. Quantes entitats culturals porten tants anys amb tanta producció i activitat?

Crec que si no fos així, ara mateix ni per a mi ni per a tots els que estem participant, aquest Aniversari, amb els nostres escrits, anècdotes i records, tindria cap raó de ser. De fet ningú aliè al Teatre Kaddish s’hagués plantejat fer un llibre commemorant els 40 anys d’una entitat.

Moltes gràcies, Teatre Kaddish, i Per Molts Anys!!!

Ceci Ràfols

40 anys. 1975-2015

69

Hacer teatro. Ver teatro kaddish es allí donde siempre puedes volver… y siempre hay alguien…

Yo era un joven tímido (aún sigo siendo tímido, joven no tanto). Con una vergüenza atroz a hablar en público, a ser el centro de atención de situaciones no controladas. Aún no sé muy bien cómo pero, de repente, me encontré con que era “voluntario” para hacer uno de los personajes de la obra 20x20 de Joan Barbero. Era el año 1989, cursábamos COU en barracones y así empezó todo. Desde entonces mi vinculación al Kaddish y al teatro no ha hecho más que aumentar.

ESCENA 24, papá y mamá oso. Joan Barbero se convirtió en papá oso. Con él nos conocimos, nos divertimos y, sobretodo, hicimos teatro.

Escribía escenas para nosotros, los personajes tenían nuestras caras y su cadencia la marcaban nuestros cuerpos. Cuando el juego se convirtió en realización personal, nos recomendó que hiciéramos formación teatral. Para tener más herramientas. Para no ser cobardes y lanzarnos sin miedo a la piscina. Así nos presentó a mamá oso… Blanca Pámpols fue nuestra maestra, la que nos enseñó entre cortinas la complejidad de las situaciones dramáticas, en realidad la complejidad de la vida. El control del cuerpo, el control de la voz, el dominio de la acción, actuar.

Pero yo no quería actuar. El pánico escénico seguía dominándome y sufría arcadas antes de salir al escenario. Luego, cuando ya no había marcha atrás y el público me retenía en sus pupilas, lo disfrutaba. Pero la previa era horrible para mí.

ESCENA 115, veneno. A grandes problemas, grandes soluciones. Una mañana Joan Barbero se había largado para dedicarse al mundo del guión

70

Teatre Kaddish

cinematográfico. No teníamos ni escritor ni director. Todo cuadraba para colgar las botas como actor: la excusa perfecta para abandonar el calvario fue asumir el rol de Barbero. Así fue como empecé a escribir y a dirigir.

Sin ninguna motivación adicional que la de no parecer un cobarde ante mis amigos. Y así mis primeros personajes también tenían la cara y los cuerpos de los componentes del kaddish. Personajes locos para actores locos por el teatro, aquí y ahora. El veneno ya estaba en las venas.

ESCENA 3, el meu Costa. En una de estas, antes de largarse, Joan Barbero nos dijo que nos iba a presentar al fundador del kaddish. Un hombre raro que decían era importante y que se presentó en el Casal de Cultura con una gabardina estilo Cruyff. “A veces grita mucho y no se le entiende”, dijo alguien antes de que apareciera en la sala. Y llegó andando como él anda: correctamente. Es el único pratense que sabe andar como mandan los cánones: punta-talón, punta-talón, punta-talón… Costa nos explicó que estaba muy contento de que formáramos parte del kaddish, que él había estado unos años fuera y que ahora había decidido volver. Creo que aún fuma el mismo cigarrillo que encendió aquella tarde, aunque ahora no le dejan chuparlo en espacios públicos. Todo ha cambiado mucho desde entonces pero el meu Costa se sigue pareciendo de forma inconfundible a aquel. Solo desde su personalidad se puede fundar un grupo y llamarle kaddish, con el riesgo de que te confundan con la Casa de Cádiz. Solo desde su personalidad se puede sustentar la ilusión, la fantasía, que es este grupo de teatro. A Costa, aunque a veces grite y no se le entienda, todos le tenemos que dar las gracias. Costa es un ser humano en la máxima expresión. Con todas las contradicciones que eso supone. Humano y lleno de ansias de vivir. 40 años de kaddish es un sueño que él se inventó, qué comenzó a dibujar aún sin tener consciencia de su dimensión. El meu Costa es una persona imprescindible en mi vida.

Y en la de muchos de nosotros. El kaddish no es solo Costa, ni mucho menos. El kaddish es muchas más cosas, pero es incuestionable que el kaddish sin Costa no habría existido durante 40 años.

ESCENA 44, el teatro nos hace mejores personas. El teatro es una herramienta educativa valiosísima y debería ser de obligada impartición en los proyectos curriculares de nuestras escuelas. En forma de juego favorece a los alumnos como mínimo en: la capacidad lectora y comprensora; el trabajo en grupo (depender de los demás, ayudar a

40 anys. 1975-2015

71

los demás); el dominio de la expresión corporal y dicción (por tanto, entre otros, el hablar en público); la capacidad de entender situaciones complejas donde múltiples variables influyen en el resultado final; el fomento de la creatividad; favorecer la empatía mediante el desarrollo de las relaciones humanas en vivo y en directo; valorar el esfuerzo como herramienta imprescindible para alcanzar resultados (ensayar y repetir, ensayar y repetir, ensayar y repetir)... como la vida misma. Por tanto, el teatro, entendido como herramienta educativa, seguro que ayuda a hacer mejores personas, no necesariamente actores o actrices profesionales. Algo aún más importante: mejores personas. El teatro tiene un valor educativo incuestionable, ya que permite desarrollar globalmente un conjunto de actitudes, procedimientos y conceptos interdisciplinarios que no se podrían trabajar aisladamente y que ayudan al alumno a tomar conciencia de la compleja realidad que lo envuelve. Además une. El teatro une porque es una experiencia vital muy intensa que compartes emocionalmente con otras personas. Y eso favorece la amistad. Por eso los del kaddish nos besamos tanto.

ESCENA 18, arriba las manos. Costa empezó a dar clases a nuevos alumnos. Nosotros íbamos haciendo nuestras cosillas y la vieja guardia hacía las suyas… Muy resumida, esa era la foto del kaddish en el año 1999: tres generaciones que concebían proyectos de forma bastante independiente entre sí. Siempre he sido un fanático de la mezcla, del mestizaje, del intercambio de conocimiento. Creo que es lo que nos enriquece como personas. Así que, hablado con “los míos”, decidimos montar un espectáculo que favoreciera eso, la mezcla y, por tanto, el sentimiento de pertenencia a una misma entidad, el kaddish. Se llamó “Mis dientes encajan así” y, como siempre, se escribió con las caras de los personajes ya fijadas de antemano. Participaron 17 actores y actrices y creo que fue un montaje importante en la historia del kaddish. Creo que consiguió que todos nos conociéramos más y que, incluso, nos hiciéramos amigos. Y creo que en cierta manera favoreció que la gente que en aquel momento empezaba, se quedara y sintiera el kaddish como algo suyo. No como “un sitio donde ir a hacer unas clases de teatro con algún señor o señora de profesor” sino como un punto de encuentro en el que podías sonreír y aprender cosas pasándolo bien, haciendo lo que te gustaba. Al final se trata de eso. De juntar un puñado de momentos especiales que nos hagan sentir vivos.

72

Teatre Kaddish

ESCENA 300, pero yo ¿qué hago aquí? Por cuatro años tuve la suerte de ser Regidor de Cultura del Prat. Y siéndolo sentí que decisiones que tomé afectarían en alguna medida a la vida de pratenses. Porque eso es lo que pasó con mi vida cuando alguien decidió ceder al Kaddish las golfes de la Torre Muntadas para desarrollar su actividad. Al posibilitar la existencia del Kaddish alguien determinó mi vida. Está claro que mi vida no sería la misma si yo no hubiera podido acceder a esta plataforma de formación teatral. No me puedo resistir a hacer un alegato en defensa de lo público.

Eso tan denostado en el modelo neoliberal con el que convivimos. La defensa de lo público como herramienta que facilita el bien común, como plataforma que favorece una sociedad más justa y con más oportunidades para todos. La Torre Muntadas y el kaddish son un modesto ejemplo de ello. Un ejemplo de cesión de un espacio público para la realización de una actividad útil para las personas y, por tanto, útil en este caso para la ciudad del Prat. Claro que soy subjetivo y parcial. Como todo el mundo. No lo niego sino que, insisto, me reafirmo en mi subjetividad y parcialidad. La defensa de lo público como valor innegable de sociedades más justas se ha convertido en una quimera, ¿alguien se apunta a defenderla…? ¿ Y qué tipo de teatro se debe favorecer? En mi opinión, aquel que huye de las verdades absolutas. Aunque paradójicamente suene con tono absolutista, yo creo que la verdad absoluta no existe. Y creo que el teatro ideal es aquel que es capaz de aproximarnos a la mayor cantidad de “verdades relativas” que sobre un ámbito determinado se puedan plantear. Se debe favorecer aquel teatro que, gracias al cuestionamiento, nos hace más libres, amplía los puntos de vista y nos ayuda a mejorar como personas y como sociedad. El que nos ayuda a entender mejor al otro. El teatro debe servir para sentir y también para pensar. Prohibirlo o (lo que es lo mismo) dejarlo morir de inanición, o favorecer un teatro acomodado es propio de organizaciones sociales abocadas al fracaso e incapaces de perfeccionarse.

Sociedades incompletas. En mi opinión esto aplica a cualquier expresión artística. El arte sirve para muchas cosas. De hecho es consustancial a la naturaleza humana. Por eso el teatro, la representación, existen desde que tenemos consciencia de nosotros mismos. Representar (volver a presentar la realidad que nos envuelve) es algo que de manera instintiva ya empezaron a hacer nuestros primitivos parientes. Desde la noche de los tiempos. Las estrellas nunca duermen.

ESCENA SIN NÚMERO, ¿qué es el kaddish? El kaddish es

40 anys. 1975-2015

73

una plataforma de formación teatral de la cual también se derivan producciones teatrales que dinamizan la vida cultural de la ciudad. Está dentro de la esencia del kaddish (como grupo teatral) el poner en escena montajes teatrales, como se demuestra en los últimos 40 años. No puede ser de otra manera. Pero su columna vertebral es la formación teatral, sin la cual no se entiende ni su historia ni su función en relación a la ciudad. No es una cosa más que la otra: no hay más huesos que sangre o al revés… ambas sustancias son necesarias e imprescindibles, cada una en su justa medida. La formación teatral es el eje de todo. Y la gente que se forma aprende a poner en escena textos que después el público pratense puede disfrutar.

ESCENA SIN NÚMERO BIS, la contradicción y la admiración. De cómo yo siento que el Kaddish es una cosa y de cómo Arnau Puig, que es Acuario como yo, podría sentir que es otra. Y ello sería perfectamente compatible con que los dos nos sintamos dentro de lo mismo. No hay paradoja porque los sentimientos no son paradójicos, son sentimientos.

De hecho en este caso estoy convencido de que tanto a Arnau Puig como a mí nos une el mismo sentimiento y definición de lo que es el kaddish. Arnau Puig es un gran actor, tenía 14 años cuando empezó a trabajar. Porque ser actor o actriz es un trabajo (y muy duro) que merece el respeto y el reconocimiento de la sociedad. Yo admiro a los actores y a las actrices por tener el coraje de pisar un escenario con la intención de emocionarme. Alguien que decide dedicar su vida a ello, con toda la precariedad que envuelve a su profesión, es digno de admiración. Así, cuando Albert Riballo levanta su ceja iluminada por el foco que le mira, o cuando Rocío Quesada pisa el escenario taconeando quiere decir (y es apuesta segura) que algo interesante y enriquecedor va a suceder.

ESCENA 45, suma y sigue. L’Artesà es el teatro de la ciudad. Por tanto, es evidente, l’Artesà no es el teatro del kaddish. A veces las frases de Perogrullo ayudan a situar la acción. Lo anterior no quiere decir que el kaddish no pueda (incluso deba) formar parte del proyecto teatral que debe pivotar alrededor de l’Artesà. De hecho el kaddish, desde sus inicios, forma parte del proyecto teatral de la ciudad, ya que desde el año 1975 es protagonista (entre otros) de la formación en este ámbito, en colaboración con el Departament de Cultura del Ajuntament. Lo importante es el proyecto, el contenido que le demos al equipamiento. Lo importante de

74

Teatre Kaddish

l’Artesà es que se convierta en un equipamiento de ciudad que ayude a formar mejores personas, personas más felices. No voy a insistir en las bondades de HACER TEATRO, me remito a la Escena 44. L’Artesà debe ser una inversión en cultura que facilite que todos los que hacen o quieran hacer teatro en nuestra ciudad tengan esa posibilidad. Y que todos los jóvenes y niños que se están formando en El Prat tengan a su disposición un equipamiento de primer nivel que les facilite esta herramienta: HACER TEATRO. Claro que también debe de servir para VER TEATRO en buenas condiciones, no es excluyente. En muchas ocasiones he disfrutado más viendo teatro que haciéndolo. Me encanta ser espectador. El cosquilleo justo antes de que empiece la función, la concentración en la primera imagen que se ilumina, el directo de la emoción… prácticamente todos los sentidos se involucran, la magia toma cuerpo y se focaliza en el escenario, el sentimiento está ahí mismo, casi nos puede tocar, explota a nuestro lado, nos envuelve con l’Artesà de fondo, la caja de sueños que volverá a destaparse subiendo su nuevo telón… HACER TEATRO y VER TEATRO son dos acciones que se podrán desarrollar en el nuevo Artesà y que de forma inequívoca deben de sumar a lo que ya es hoy día l’Artesà. Porque l’Artesà ya existe, no es algo que haya que inventar. En forma de bar, en forma de ágora del siglo XXI, es algo que ya existe y que es positivo para la ciudad.

Y por tanto es algo a lo que el proyecto teatral debe sumarse respetando su idiosincrasia actual. Que sin duda es un reflejo del Prat. Y entonces… ¿qué pinta el kaddish en todo esto? Pues como apuntaba al principio, creo que debe colaborar de manera decisiva al desarrollo de dicho proyecto. El kaddish en l’Artesà tiene que hacer ciudad. Eso es lo que viene haciendo desde hace 40 años. Con la llegada de l’Artesà ese hacer ciudad se verá facilitado con las mejoras que suponen una inversión así. Pero la esencia debe de ser la misma. Seguir haciendo ciudad, en colaboración con todos los que también quieren seguir mejorando El Prat, respetando todo lo bueno que ya tenemos.

Interludio HOMBRE: ¿Puedes hablarme, cariño? ¿Puedes hablarme ya?

MUJER: ¡Sí!

HOMBRE: Pues háblame como la lluvia y... déjame escuchar, déjame estar ahí echado y escuchar... […]

MUJER: Tendré una habitación grande con postigos en las ventanas.

40 anys. 1975-2015

75

Habrá una temporada de lluvia, lluvia, lluvia… Y me sentiré tan agotada después de vivir en la ciudad que no me importará no hacer nada, simplemente oiré caer la lluvia…

Tennessee Williams ESCENA 62, ¡bailad malditos, bailad! Bueno, yo no quería, pero en algún momento me convertí en papá oso para algunos de los que hoy ya son papás y mamás osos en el kaddish. ¿Quiere decir eso que soy abuelo en el kaddish? Sí. Ahora ya soy abuelo en el kaddish (creo que bisabuelo aún no). De hecho siempre que puedo me escapo a ver los montajes que se hacen. Y me pasa desde hace tiempo que no conozco a todos los actores y actrices que ahora son la sangre del kaddish. Es ley de vida. Pero no lo llevo mal porque me conservo bien y tampoco desentono tanto. Mi barriguita me delata pero estoy tranquilo porque sé que al kaddish siempre puedes volver… y siempre hay alguien… siempre hay gente con la que compartir alguna emoción, con la que bailar un rato, con la que compartir alguna pequeña sonrisa. No me inquieta el futuro porque confío en que siempre habrá personas que quieran llenar este espacio.

Siempre habrá jóvenes que empiecen haciendo de frutas en una obra escolar y acaben aquí para dar vida al proyecto, para descubrir todo un nuevo mundo que tiene que ver con el esfuerzo y el estudio, a la vez que con la diversión. La música no dejará de sonar, tengo plena confianza.

Porque el teatro es vida y siempre habrá alguien dispuesto a vivirla, a vivir la suya a la vez que la de infinitos personajes. Y a compartirla con sus compañeros y con el maravilloso público que nos visita cada función.

ESCENA 1, poceros de talento. Susana Lázaro hizo una actuación espectacular en “Sopa Romana”. Vanessa Barrantes, Rosa Minguzzi y Vanesa Vigil dieron vida a sus personajes de forma magistral en “Los tristes ojos de un no príncipe”. Luisa Contreras hizo suyo a Johnny Camaleón.

Sin el kaddish talentos como los suyos seguramente hubieran quedado en el anonimato. Son solo algunos ejemplos, hay muchos otros. Todos los montajes del kaddish se ejecutan de manera profesional. Lo cual no quiere decir que la función del kaddish sea que sus alumnos y componentes tengan que convertirse necesariamente en actores o actrices profesionales.

Hay numerosos ejemplos en que eso ha sido así, pero también hay muchos casos en que actores o actrices con muchísimo talento no han optado por ello, por dedicarse profesionalmente a actuar. Son decisiones de vida que

76

Teatre Kaddish

cada uno toma de forma individual y legítima. Pero todos tenemos cabida en el kaddish.

ESCENA 1971/72, nos gusta que al morder se nos llene la boca. Ser (sentirse) del kaddish es una emoción. Estoy convencido de que la práctica totalidad de los varios centenares de personas que han pasado por aquí la tienen. Claro que se da una selección natural de la gente que empieza los cursos. Como en todos los ámbitos, empiezan muchos y se quedan de forma más definitiva unos pocos. Pero creo que todos compartimos ese sentimiento, ese “soy del kaddish”. Para ser del kaddish no hay que hacer nada especial, solo apuntarte a los talleres y dejarte llevar. Porque cualquiera que actúa siente que está dejando una parte de sí mismo en el escenario, que está regalando algo a los que han venido a verle. Y desde ese momento sientes que tú también eres parte de eso que está pasando allí, que tras la catarsis un trozo de ti se ha convertido en kaddish de forma irreversible. Es difícil de explicar, espero que se me entienda. Supongo que, por todo lo anterior, desde fuera se nos ve algo raros, en ocasiones excluyentes o sectarios, a veces como un agujero negro pero siempre (o casi siempre) divertidos. Todo esto lo sé porque alguna vez me lo han dicho.

“Tú eres kaddish, ¿no?” Pues sí, somos kaddish. Y para serlo, insisto, es fácil, solo hay que llamar a la puerta y entrar. Siempre está abierta.

ESCENA DE AMOR, los héroes que nos salvan de la soledad. Sobre el agradecimiento al público por asistir, por acompañarnos. De cómo ellos dan forma a nuestro trabajo. El teatro solo tiene sentido en un escenario con un público que (valiente) renuncia a todas las otras alternativas que se le ofrecen y decide, un domingo por la tarde, subir unas escaleras para estar sentado con nosotros en una silla en las golfes de la Torre Muntadas.

Una silla que además es muy dura, lo sabemos, pero no tenemos otras.

Aunque maltratamos vuestras posaderas; aunque a veces os pedimos que renunciéis al futbol a pasear o a estar tumbado en el sofá; aunque lo que venís a ver pueda ser que no cumpla vuestras expectativas, aunque el ruido de las cacatúas en el clímax de la obra sea antinatural… Pese a todo ello y más cosas, volvéis. Y os lo queremos agradecer con el corazón en la mano. Sin vosotros, héroes, no somos nada. Público: os necesitamos siempre, siempre os esperamos. Vosotros nos salváis de la soledad.

Francisco Lorenzo

40 anys. 1975-2015

77

Quaranta-cinc graons Obres la porta del carrer. Gires a la dreta i puges les escales. Sis trams d’onze, cinc, set, vuit, sis i vuit graons. En aquest ordre. Els veïns del primer pis ja no són els mateixos. Els anys passen per tothom i per amable que sigui la convivència, per immillorable que sigui la relació que tens amb els del pis de sobre, sempre acabes trobant un lloc que s’adiu més a les teves necessitats. Segur que els hi anirà molt bé. Són bones persones. I a les persones bones, tard o d’hora i encara que ells estiguin convençuts del contrari, sempre els hi va bé. Si no creiem en la justícia poètica estem fotuts, estimats i estimades.

Com sempre, com tota la vida, quant més a prop estàs més puja la temperatura. No sé si és pel fet d’haver pujat les escales o perquè realment el calor augmenta amb l’altura. Un cop més, com tota la vida, et costa tres intents trobar la clau que obre la porta. Entres i encens el llum del passadís, amb l’interruptor de sempre. Continues recte i tot sembla al mateix lloc.

Obres les cortines. Encens els llums, aquest cop amb un interruptor nou que han posat entrant a la dreta. Mires davant, esquerra i dreta. El mateix espai, les mateixes cadires, les mateixes cortines i allò que sempre se’ns queda al subconscient: l’olor. L’olor que encara que passin els anys portes enganxada i que no es pot definir, perquè les olors, com tot allò que se’ns enganxa a l’ànima, no es pot descriure amb paraules. Ben petit seria el meu amor per vós si pogués expressar-ho en paraules, com ho diria Shakespeare.

Potser hi ha alguna cosa que ha canviat, alguna taula, alguna peça del mobiliari… Potser aquella taula negra no ha resistit el pas dels anys com la seva bessona que encara té força i una pota menys, i que encara aguanta i convida a seure-hi al voltant i escoltar i compartir i mantenir en secret, si cal, converses, idees i discussions.

78

Teatre Kaddish

A la dreta continua, inasequible al desaliento, el butacó, el tron que presideix la sala i que mira per sobre del respatller a l’humil banc que, amb mig somriure, sembla ensenyar-li el currículum al grandullón.

I li demostra que té més crèdits, que porta més temps allà, que les persones que entren allà van directes cap a ell, que el noten més proper, que quants més hi càpiguen, més riuran. The more, the merrier. Que en aquests temps, la noblesa està de capa caiguda. El tron somriu per sota el seient i pensa que sí, que té raó, però que la noblesa i les classes encara existeixen. Lluita de classes en estat pur.

La finestra amb forma de raig, mentrestant, mira el carrer veient que es fa fosc. I es repeteix a si mateixa que la seva resistència, la seva existència, amb l’opinió de tothom en contra, l’omple d’orgull i satisfacció. Que encara que la tapin sovint amb un drap negre com es fa amb els lloros sorollosos, cada nit podrà veure la palmera llargaruda i el bassal petit del parc del Palacete.

I tu, allà parat, dempeus, en silenci, un silenci que només trenca el zummmmm continuat i sord de l’electricitat que dóna llum a la sala, respires. Respires i escoltes l’aire que t’entra als pulmons. I que aporta oxigen a la sang. Però és un oxigen particular. És oxigen barrejat amb paraules. Paraules que són poesia. Paraules que donen sentit a la vida.

Paraules que han escrit mans d’artesans de les lletres. Paraules que dites una darrere l’altra conformen textos que s’escolen al cervell. Al cor. A la pell. Paraules que són joies que floten a l’ambient. Paraules que tu i molts d’altres afortunats diuen o han dit fa centenars, desenes d’anys.

Paraules que a força de ser dites, ben dites, dites de debò, tenen sentit en conjunt o per si soles. I en aquell racó vas posar en la teva boca a Lorca. O sobre aquella tarima vas xiuxiuejar a cau d’orella Shakespeare.

O assegut en aquella cadira eres la veu de suburbi i carbó d’Orton. O escrivint sobre aquella taula t’embadalies amb el cel d’Hijate que va dibuixar el Pope. O assegut a la platea al costat de la Montse intentaves no plorar les paraules més dolces i tristes d’Edurne Rodríguez Muro.

O fent veure que caminaves per París deies “Po Po Po” al ritme que marcava l’Ángel...

Deixes anar l’aire i t’adones que aquesta expiració, aquesta barreja d’elements químics, versos i emocions que exhales donen un bri de vida a aquesta sala que és molt, molt més que quatre parets. Que és un espai de creació, de vida, de vivències, d’aprenentatge, de cultura, d’estimació, de cançons, d’incerteses, d’amor, de forats negres, de

40 anys. 1975-2015

79

discussions, de trobades i de retrobades. I, un cop més, com tantes vegades, tornes a ser conscient de com enyores el Kaddish, de com estimes el Kaddish, de com passa el temps i el Kaddish encara roman allà, donant aixopluc, refugi. I arribes a la conclusió que la sensació d’anar, de tornar al Kaddish només es pot comparar amb una sensació molt i molt familiar. Tornar al Kaddish és trobar-te de nou a casa dels pares, a casa teva, on has crescut. On t’has fet persona. On has rigut i has plorat més a la teva vida. On les discussions sempre, sempre, acabaven amb una reconciliació d’intensitat mil milions de vegades superior al motiu de la brega. On t’has reunit amb les millors persones que et pots trobar pel camí. On has après què és el substancial, l’essencial per ser persona, per ser millor.

Després d’assajar, encens el llum de sala, baixes el màster de la taula de llums, l’apagues i tanques les cortines. Un cop més, com tota la vida, et costa tres intents trobar la clau que tanca la porta. Baixes els vuit, sis, vuit, set, cinc, onze graons. Connectes l’alarma (ara has de fer-ho amb la porta del darrere tancada), apagues el llum del passadís, surts, encaixes la porta i fas dues voltes amb la clau. I marxes. Marxes deixant volar per l’aire un grapat de paraules que, a les fosques, juguen a barrejar-se i combinar-se per fer que, un cop més, sota aquell sostre que és més que un sostre, entre aquelles quatre parets que són més, molt més, que quatre parets, el silenci passi la nit acompanyat de la bellesa més profunda.

I tu baixes Jaume Casanovas amb la certesa que, com a casa dels pares, casa teva de tota la vida, hi ha una força sobrenatural que et fa tornar al Kaddish.

Lolo Herrero

40 anys. 1975-2015

81

I am not what I am1 Això nostre va començar una nit d’estiu, quan ens vam deixar embriagar pel suc d’un pensament, “a l’hora en què les ànimes condemnades, que tenen el seu hostal a les cruïlles dels camins, se’n tornaven a dormir al llit dels cucs”2 –te’n recordes? I tu em seguies pel bosc, com un gosset, i ens vam empaitar molt lluny, fins que aquell solstici es va tenyir d’un blau intens. A la cova de Pròsper, on ens vam refugiar del vent –tu i “...jo Caliban”3–, vam trobar un llibre amb les pàgines marcades, i encara que ens deien que ja no quedava res per explicar, vam repetir una vegada i una altra “les paraules no dites: Queda’t on vam estar junts durant tant de temps sols, la meva ombra et reconfortarà”4 –”Que curiós i quina coincidència! És possible que ens haguem trobat allà, i fins i tot aquesta mateixa nit. Però no ho recordo, estimat senyor!».5 En una pàgina doblegada del llibre, llegíem les paraules subratllades: “Si mai vols la meva vida, vine i pren-la”.6 I la vam prendre, i tant!, i junts ens vam assabentar que “la vida no és res més que una ombra que camina, un pobre actor que gasta fums i consumeix el poc temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; un conte explicat per un boig, ple de soroll i de fúria, i sense cap sentit”7 –”Mas ser quiero, que es error / no ser si en mi mano está, / pues peor no ser será / que, siendo, ser lo peor, / y tengo ya tanto amor / al ser que espero tener / que por ser perderé el 1. Shakespeare, W. Otel·lo. De l’obra Al final, Otel·lo mata Desdèmona.

2. Shakespeare, W. El somni d’una nit d’estiu.

3. Bartra, A. El gos geomètric.

4. Beckett, S. Impromptu d’Ohio. De l’obra Beckett.

5. Ionesco, E. La cantant calba.

6. Txèjov, A. La gavina. De l’obra Si mai vols la meva vida, vine i pren-la.

7. Shakespeare, W. Macbeth.

82

Teatre Kaddish

ser, / juzgando a más pena yo / dejar ya de ser que no / ser para dejar de ser».8 I vam seguir endavant, i ens deien, quan passàvem: “Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d’un trosset de joventut que corre darrera vostre. Sou l’alegria que passa. I que trista és l’alegria per als que passen i els que es queden”.9 “Wow! Quina nena més guapa!”, fèiem nosaltres si ens creuàvem amb Nausicaa, “Però, en quina llengua parles? Vosaltres enteneu alguna cosa? A veure: Do you speak english? Voulez-vous coucher avec moi?

Eskerrik asco? No hi ha manera. Jo venir de Troia. Molts anys. Jo anar cap a Ítaca. Ítaca casa meva”10, i així apreníem a parlar llengües estranyes: “Fümms bö wö tää zää Uu, pögiff, kwii Ee.”!11 I tu, quan es feia fosc i havíem de trobar un recer per acampar, m’explicaves sempre els contes més bonics: “¿Quieres que te cuente cuentos bonitos, como el del hombre que llevaba a una mujer paralítica, camino de Tar, en un carrito?”12, o aquell que “viene a ser llamado Retablo de las Maravillas; el cual fabricó y compuso el sabio Tontonelo, debajo de tales paralelos, rumbos, astros y estrellas, con tales puntos, caracteres y observaciones, que ninguno puede ver las cosas que en él se muestran, que tenga alguna raza de confeso, o no sea habido y procreado de sus padres de legítimo matrimonio”13; i jo t’explicava històries dels avis, per creuar “el ancho río del olvido en un barquito de vela, hoy que los últimos de aquellos se nos van muriendo”14, i dels vençuts i dels oblidats: “Jo adorava a Marco Pantani / Perquè Marco Pantani va ser la darrera encarnació de Sísif en la història de l’home / I perquè Marco Pantani s’entristia després de cada victòria com només es podia entristir Marco Pantani”15 –»Ciutadans de la terra pàtria, mireu! Jo, aquell Èdip que vaig desxifrar els famosos enigmes; jo era un gran home que, sol, vaig aturar la força de l’Esfinx assassina. Ara em veig deshonrat, digne de compassió, expulsat de la terra. Però per què em lamento i ploro en va? Qui és mortal ha de suportar per força el que ens ve de part dels

8. Calderón de la Barca, P. El pleito matrimonial del cuerpo y el alma.

9. Rusiñol, S. L’alegria que passa. De l’obra Soirée decadentista.

10. Bou, P. Les aventures d’Ulisses.

11. Schwitters, K. Ursonate. De l’obra Cabaret Voltaire.

12. Arrabal, F. Fando y Lis. 13. Cervantes, M. El Retablo de las Maravillas. De l’obra Entremeses de Cervantes.

14. Bou, P. En un barquito de vela —una història sobre la Batalla de l’Ebre—.

15. Bou, P. Una elegia per Marco Pantani.

40 anys. 1975-2015

83

déus».16 I seguim esperant, impacients i esperançats, la nit en què, d’una vegada per totes, Otel·lo no matarà Desdèmona. I nosaltres hi voldríem ser, quan passi, encara que sapiguem que, “igual com l’edifici sense fonaments d’aquesta visió, les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos, els temples més solemnes, tot el món mateix, sí, i tots els que l’heretin, desapareixeran, i, igual com s’ha esvaït aquesta festa sense cos, no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”.17 Pau Bou Jordà

16. Eurípides. Les fenícies.

17. Shakespeare, W. La tempesta.

40 anys. 1975-2015

85

Un lugar para volar Corría el año 1999. Cuando aún se pagaba en pesetas. Cuando gobernaba un individuo con bigote y de derechas. El Barça ganaba la liga y Armstrong su primer Tour. Cuando “Todo sobre mi madre” ganaba el Óscar a la mejor película extranjera.

Corría el año 1999, cuando a finales de verano, me encontraba junto a mi mejor amigo, tomando un refresco en La Capsa. Los dos hojeábamos l’Agenda Cultural del Prat.

Yo siempre había querido hacer teatro. Cuando estudiaba E.G.B. era el encargado de dirigir, actuar y preparar las obras de teatro del colegio. Años más tarde, no sé si por la timidez de la adolescencia o simplemente por indolencia, lo dejé de lado. Aquel día, en La Capsa, lo vi claro. “Taller de Teatre Kaddish”. Pregunté en el departamento de cultura donde estaba el Kaddish ( no lo sabía!) y me presenté.

Recuerdo ver a muchas personas que no conocía. Algunos eran novatos como yo y otros hacía algunos años que asistían a clases. Recuerdo ver un espacio desconocido para mí. Una buhardilla con focos. Recuerdo la visión de una grada repleta de sillas vacías. Recuerdo mirar esa grada e imaginármela llena de público expectante y sentir un cosquilleo en la barriga. Recuerdo el momento de mi presentación, de explicar por qué estaba allí. Recuerdo nervios, muchos nervios. Recuerdo ver a un señor muy alto, de pelo blanco, imponente. Era Josep Costa.

“La semana que viene tenéis que traer un poema y lo recitaréis delante de todos”, dijo Josep.

Y ahí estaba yo, siete días después con una fotocopia del poema “Como una flor bajo la lluvia” de Charles Bukowski. Me dispuse a leer delante de todos:

Teatre Kaddish

86

“Me corté la uña del dedo del medio de la mano derecha bien corta y empecé a sobarle…”

No podía seguir leyendo. Las manos me temblaban demasiado.

Así que decidí coger una silla, sentarme y apoyar la fotocopia en mis rodillas para poder seguir recitando.

Ahí empezó todo.

Los ensayos, los nervios de la primera vez, el compañerismo, las risas, el amor, los enfados, el desamor, las lágrimas, los desencuentros, los abrazos, los montajes, las escenas, y el teatro y teatro y teatro…

Nunca le he sido fiel a nada ni a nadie durante tanto tiempo. Ahora, mientras escribo estas líneas, soy consciente de que llevo más de 15 años vinculado a la entidad. A una compañía que es y ha sido un referente teatral en El Prat y en Catalunya. Y que me ha permitido hacer lo que más me gusta durante tanto tiempo. Algo que se ha convertido en mi profesión. Actuar.

Podría contar muchísimas experiencias vividas estos años. “Cosas de chicos”, mi primer papel y mis lágrimas de emoción. “El somni d’una nit d’estiu”, la primera vez que actué en el Teatre Modern, ser un espectador emocionado con “Adéu a Berlín”, convencerme de que quería ser actor con “Danny y Roberta”, las carcajadas con “Más allá de la terapia”, la locura de Rapünzell, la temporada en Barcelona con “El run run del frigorífic”, los viajes en avión con Xavi y Arnau, Madrid, Mallorca, Bélgica, “Aran”, “Barquito” “Amor difuso” “Cabaret”… tantas y tantas experiencias vividas que empezaron a finales de un verano de finales de los 90.

No me olvido de las personas que me han dado la oportunidad de poder disfrutar de todos estos momentos. Josep, Pau, Xavi, Pope, Ángel, Rocío, Blanca y las decenas de compañeros con los que he coincidido. Muchos de ellos son algunos de mis mejores amigos con los que, de vez en cuando y con una copa en la mano, recordamos “batallitas” de algunos montajes durante horas y horas. Porque al fin y al cabo el Kaddish, además de teatro, te da una de las cosas más importantes que existen, los amigos.

Hoy en día, el Kaddish es para mí como ese familiar que quieres

40 anys. 1975-2015

87

mucho, con locura, pero que no visitas todo lo que deberías o querrías.

El Kaddish te da mucho pero también duele. Por eso, a veces, es bueno tomar cierta distancia, mirar hacia otro lado, conocer otros puntos de vista, otras maneras de trabajar. En definitiva, dejar un tiempo de barbecho para más adelante volver con el entusiasmo renovado. Porque uno sabe que el Kaddish siempre tendrá las puertas abiertas.

El municipio espera mucho del Kaddish y todos nosotros tenemos que “dar la talla”. Tanto el Ayuntamiento como el departamento de cultura parece ser que apuestan por un futuro en el que el Kaddish tiene mucho que decir. Por eso, tenemos que estar a la altura de las circunstancias. Somos unos afortunados por tener lo que tenemos.

Un lugar para volar.

Albert Riballo

40 anys. 1975-2015

89

Humo (Una mesa con muchos papeles y libros. Un ordenador. Un cenicero con un cigarro encendido.

María es una mujer de 31 años que escribe y fuma a la vez. Escribe y borra. Piensa. Escribe y borra. Escribe) MARIA: Quiero escribir algo bonito. Quiero escribir algo bonito. Es importante para mí formar parte. Pero no me sale ni una sola letra. Repaso los títulos de las obras de teatro de estos últimos 20 años en el Kaddish y puedo ver mi vida correr. Repaso y sonrío. Nos lo hemos pasado muy bien. Repaso y me horroriza. ¡Qué rápido pasan los años! Repaso y me entristezco. Los años pasan y mi nombre va desapareciendo. Es ley de vida. No pasa nada.

Intento concentrarme en el inicio de todo. Tengo mala memoria.

Me asoma una conversación con una compañera de clase. Imagino que todo empezó de algún modo parecido a… “Me gusta el teatro pero no sé donde podría ir…”. Ella imagino que me contestaría “ Mi hermano hace teatro en el Kaddish, podrías apuntarte allí.”

Mi compañera de clase, resultó ser la hermana pequeña de Lolo Herrero. ¡Gracias Helena! ¿Kaddish? Pero ¿Qué es eso? No lo supe en ese momento. Entiéndame.

No había internet. Ahora sé que la definición de Kaddish cambiará según a quien le preguntes. No hay una única definición certera.

Recuerdo mi primer día en el teatro. Me acompaña mi madre. Llegamos tarde.. corremos. Subimos las escaleras hasta el último piso. La Buhardilla, les golfes de Torre Muntades. Entramos. Todos están sentados, charlando, en rotllana. En rotllana. Y yo llego con mi madre. Casi me muero de la vergüenza. Creo que tenía unos 15 años. ( la chica no quiere

90

Teatre Kaddish

recordarlo bien ) Sólo quería que mi madre se fuera y me dejara sola en rotllana. Pero ella se emociona y empieza a hablar. “ Cuando yo era joven, este sitio no era un teatro… Yo venía mucho por aquí… ay! cuantos recuerdos…” intento no morir de la vergüenza y no la escucho. No quería saber lo que era ese sitio antes, yo quería saber lo que esa buhardilla de madera era ahora. Le hago pequeñas señales para que entienda que debe salir y dejarme sola. Me muero de vergüenza. Ya no soy una niña.

Todo el mundo está sentado en una rotllana, como adultos, dispuestos a formar parte. Y yo voy con mi madre. Primer día: fiasco.

Sí, era una niña. Y allí crecí. Crecí en compañía. Me encanta esa palabra. Éramos una compañía. Mis nuevos compañeros, que más tarde se convertirían en mejores amigos, queríamos hacer teatro y es lo que hacíamos. Creábamos sin saber y recibíamos clases para saber. Teníamos taller los sábados por la mañana. Horario complicado para unos adolescentes como nosotros. Pero Costa, nuestro maestro, nos enseñó el respeto al Teatro. Nos enseñó el trabajo y el esfuerzo que supone ponerse delante de un público. Costa me imponía. Todavía hoy me impone. Como un padre. al que no quieres fallar. Costa nos enseñó a amar los sábados por la mañana.

Más tarde, vendrían los montajes colectivos, las cenas de cumpleaños, los aplausos del público, el conocimiento de un nuevo mundo que se abre para hacerte feliz y un largo etcéteras de emociones y vivencias.

No sé qué habría sido de mí, si no hubiera coincidido con Helena en clase. Imagino que mi vida hubiera sido diferente y seguramente ahora mismo no amaría el teatro de la manera que lo hago. Mi vida giraba y gira en torno al teatro. Es así. Me ha atrapado y es algo de lo que no puedes escapar.

Aún hoy entro en la buhardilla de madera, en les golfes de Torre Muntades y sigo sin saber qué es el Kaddish. Ni siquiera sé lo que espero del Kaddish y mucho menos lo que el Kaddish espera de mí. Me hago muchas preguntas pero es muy probable que ninguna de ellas tenga respuesta. Porque no hay ninguna definición de Kaddish sino muchas, tantas definiciones como personas entren por las puertas de les golfes.

(La chica se enciende otro cigarro y lee en voz baja lo que acaba de escribir. Da un golpe en la mesa) Esto es una mierda! (lo borra) Maria Donoso

40 anys. 1975-2015

91

17 de 40 Jo vaig arribar al Kaddish quan solament tenia 15 anys, ara en tinc quasi 32, i puc dir que allò em va canviar la vida. Jo estudiava a l’institut i com era normal en aquella edat no tenia gaires interessos culturals espontanis més enllà del que em marcava el propi currículum. Però quan vaig entrar allà, vaig experimentar coses ben diferents de les que havia sentit fins al moment.

Del primer que parlaré serà del meu professor, en Josep Costa.

M’al·lucinava escoltar-lo, en sabia tant de tot, i ho explicava amb tanta passió, que sentia enveja i fins i tot vergonya, per no conèixer tots els autors i obres de les quals ens parlava, totes les pel·lícules i actors amb els quals s’emocionava, i de les quals jo no en tenia ni idea; i de moltes encara no en tinc. Desconeixia que existís aquella manera de sentir envers l’art, però no solament existia sinó que s’encomanava.

Una altra de les coses que em va sobtar en començar en el Kaddish va ser la quantitat de gent tan diferent que ens ajuntàvem en un curs de teatre. Teníem diferents edats, des de nens de 14 anys fins a jubilats, i és clar, teníem diferents interessos, i ben diferents, però allà estàvem tots, recitant textos de Shakespeare i cantant poemes d’autors que fins aleshores ignoràvem. Molts de nosaltres, per primer cop, trepitjàvem un escenari, repetíem textos apresos de memòria, i ho fèiem davant d’una gent, que era el nostre públic. En definitiva, començàvem a connectar amb la màgia del teatre. Vam fer un bon grup de teatre, que s’ha anat modificant amb els anys, però estic segura que tots i cadascun dels que hem passat per allà, hem sentit un gran amor pel Kaddish, i en conseqüència pel teatre.

Cada cop que estrenem una obra, i ens trobem al camerino, fent les últimes repassades del text, estirant cos i cordes vocals, entrant i sortint contínuament del lavabo, em faig les mateixes preguntes: “per què faig

92

Teatre Kaddish

això? Si jo l’únic que vull és passar-m’ho bé, per què ara ho estic passant tan malament? Tindré un blanc? Tinc malament la veu? Aquesta és l’última vegada que faig això. Què passa si surto corrents?” Però tots aquests pensaments queden diluïts des del segon 1 que surts a escena.

T’adones que tot allò que portes preparant durant mesos, no tenia cap sentit sense ser representat davant del públic. Sense sentir el seu alè, la seva presència, les seves reaccions. I de cop, tot allò que has assajat fins al punt d’avorrir, cobra vida i es va fent gran amb tu, i ja estàs enganxat un altre cop al teatre. Quan acaba l’obra, l’únic que vols és tornar-la a fer, tornar-te a pujar a aquella muntanya russa d’emocions, i cridar que fer teatre és meravellós.

Segons el que expliquen els veterans com el Costa, la Blanca Pàmpols i d’altres, el Kaddish va néixer amb l’esperit d’uns joves que volien fer teatre i durant molts anys ha estat així. El Kaddish s’ha organitzat en diferents grups de treball o tallers de teatre, un de nivell inicial, i altres de nivell més avançat. Però això actualment està canviant, des que el govern local decideix augmentar la dotació d’espais i econòmica, la companyia canvia el xip.

La companyia està formada pels actuals professors dels tallers, pels que continuem com a alumnes, i els que han format part d’una banda o de l’altra, però que volen continuar estant vinculats al Kaddish.

Ens reunim per decidir com farem front aquest nou Kaddish, ens organitzem en comissions i ens posem a treballar. No portem ni un any vivint aquesta nova etapa però ja estem experimentant els canvis.

Primordialment s’està apostant per ampliar la formació, s’engeguen nous cursos i es fan més específics, com són: el taller per a joves, el taller de commedia dell’arte, el taller de dansa i expressió corporal, mantenint els antics tallers de teatre. Encara que això solament és una transició, mentre s’elabora el nou projecte Kaddish, que pretén convertir el Kaddish en una escola d’estudis de teatre. Tot aquell esperit de fer teatre que va començar fa 40 anys en unes golfes, dóna els seus fruits.

Per altra banda, el Teatre Kaddish obre les seves portes. Durant tota aquesta temporada 2014-15 s’han acollit altres companyies, tant del Prat com de fora, perquè poguessin representar els seus treballs teatrals. És curiós i reconfortant la cara que posa tothom quan entra al Kaddish, i és que té un encant especial. La fisonomia pròpia d’unes golfes antigues i el seu caliu, donat per la cobertura de fusta, configuren un espai idoni per gaudir de l’espectacle.

40 anys. 1975-2015

93

El públic també comença a créixer. Tot i que vivim en una època en què l’art es troba en perill, ja sigui pels preus oferts o per la manca d’interès d’una gran part del públic, el teatre sembla que vulgui sobreviure amb més força que mai. No deixen de sorgir projectes interessants, fet que ens ha facilitat la feina com a programadors per poder oferir propostes ben diverses a un preu molt assequible, i el públic comença a respondre. La gent del poble que s’acosta fins al Kaddish, busca un teatre alternatiu, un teatre en petit format i sincer, on existeix allò que es diu, més que allò que es veu. La resposta també és petita però potser tot és qüestió d’esperar. Encara que els seients no siguin gens còmodes, quan la gent surt del Kaddish, surt contenta, sorpresa i satisfeta, i l’objectiu no és res més.

Porto 17 anys de 40 que farem aquest any, i encara cada cop que pujo les escales que em porten fins a les golfes, ho faig corrents, nerviosa, il·lusionada, deixant darrere meu tot allò tangible, perquè quan poso un peu al Kaddish tot es transforma: puc dormir en el metro, puc ser un home poeta, puc ser una dona despietada o un autòmata que balla, puc ser una monja que vol ser estimada, puc ser una veu que canta, o una que plora, o puc ser una riallada salvatge, puc testificar en el judici de Nuremberg, o puc estar enmig de la revolució francesa, puc ser comtessa, puc ser l’Otel·lo o puc parlar perfectament l’unamunda.

Sheila Fernández Herrera

40 anys. 1975-2015

95

No puc imaginar com hagués estat la meva vida sense el Teatre Kaddish Érem a l’estiu de 1998. Tenia 15 anys. I una necessitat extrema d’expressar no sé què, coses, de sortir, de crear. Vaig veure un anunci a la revista local parlant d’un curs de dues setmanes: Iniciació al teatre. I no m’hi vaig poder resistir. Va aparèixer el professor, un home d’uns 50 anys, ben plantat, alt, que es deia Josep Costa. Recordo que fèiem exercicis d’improvisació, esgrima i col·locació. “Pensa que hi ha un cordill imaginari que t’estira de la coroneta i fa que caminis ben recte”. I finalment vam recrear l’escena de la baralla entre bandes de West Side Story. No va caldre més, ja estava enganxat.

Quan va començar setembre no vaig dubtar ni un moment a apuntarme al curs anual al Kaddish. I a partir d’aquell moment va haver-hi un abans i un després a la meva vida. A les nostres vides. Tots els companys que ens vam conèixer allà... la Maria Donoso, l’Arnau Puig, l’Albert Riballo, la Sheila Fernández, la Vanessa Vigil, en Miquel Terré, en Bertran Cazorla, la Victoria Vilà, l’Àngel Roldán, la Rocío Quesada, en Lolo Herrero, en Francisco Lorenzo, en Pau Bou..., entre tantíssims d’altres, teníem (i tenim, per sort) moltíssimes inquietuds i les volíem portar a la pràctica. Ens vam convertir en companys i en molt bons amics. He après, molt. Hem rigut i plorat (jo almenys, que ploro molt).

I hem crescut. Quan vaig començar a fer les primeres obres de teatre, recordo que la meva mare em preguntava mentre estenia la roba “Què t’agrada tant del teatre?” I jo vaig respondre que “Ara puc entendre les raons i els motius de tots, dels bons i dels dolents, d’un enamorat o d’un assassí”. Poder entendre Roberto Zucco i els supervivents que van testificar als judicis de Nuremberg, només per mencionar dues de

96

Teatre Kaddish

les obres que em van marcar més profundament, és, a banda de tota la màgia que té crear i representar una obra de teatre, un aprenentatge vital que no té preu.

I què puc dir d’en Josep Costa? Per a mi, “el” mestre, un amic, i el mirall en el qual buscar un reflex quan cerco la referència d’algú que té ous. Un exemple de valentia, de ganes i de passió. A banda de tenir una creativitat sense límits, crec que és la persona que conec que més sap. De tot. Diem, entre riures, que és la “Costapèdia”. Els primers dies abans de començar a assajar una nova obra de teatre, llegim el text i el comentem. Podem passar diverses hores escoltant-lo gairebé bocabadats. No sé quants enllaços neuronals per minut pot tenir aquest home, però és capaç de relacionar qualsevol frase o intenció del text amb la situació sociopolítica concreta d’aquell moment històric.

Sap tots els directors, actors, pel·lícules, sèries, musicals, llibres i obres de teatre que puguis imaginar. Sap. Absorbeix sense parar. I això, per a mi, és tan gran, que m’inspira com ningú altre. I també té una altra cosa que no té preu. En el moment més indicat, o en el moment que menys t’ho esperes però que més ho necessites, et diu una paraula, o una frase, ben curta, no necessita més, senyalant alguna cosa que ha vist en tu, que potser no és gaire evident, però que en aquell moment té tot el sentit. I que t’omple.

El Kaddish està creixent, està canviant. Hi ha molta gent nova, amb moltes ganes de fer coses i de crear. I sens dubte, gent con el Pau Bou, entre d’altres, estan fent avançar el Kaddish. Noves classes, nous espais, nous grups i professors. I això és molt bo. Perquè l’art és així, canvia i creix constantment, és expansió. I continuïtat. Els nous espais al mateix Torre Muntadas han suposat una obertura i ofereixen l’oportunitat a altres companyies de mostrar la seva obra, i faciliten la incorporació de nous cursos en altres tècniques teatrals i de cos, com el de Commedia dell’Arte o el de Dansa i Moviment. I, per suposat, el proper pas, l’Artesà, serà com el nou nen que neix i que assegura que el Kaddish no pararà de créixer.

40 anys és moltíssim, i és només un començament. S’ha fet molt, però està tot per fer. Si no fos així, si ens conforméssim amb 40 anys de res, per què hauríem de ser artistes?

Jose Segurado

40 anys. 1975-2015

97

Times Amb motiu dels 40 anys de la creació del Taller de Teatre Kaddish s’ha organitzat un cicle d’espectacles. A diversos exdirectors de la companyia se’ns va proposar fer-ne un. Vaig acceptar, agraït.

S’ha anomenat Time i duia com a subtítol El passat és confortable. El present és no-res. Crec que va ser Ives Klein, els anys 50 del segle passat, qui va inaugurar una exposició a París sense cap obra dins. No és que no hi hagués obra, és que l’obra era que no n’hi havia cap. Tot prenent Klein com a referent, vaig proposar una mena de portes obertes, de 240 hores de durada. Vaig convidar la majoria de persones que han dirigit espectacles al Kaddish.

Els vaig explicar que, en realitat no calia ser-hi sempre, ni tan sols comprometre’s a anar-hi en cap moment. La majoria van acceptar. Hi participaren Joan Barbero, Pau Bou, Emilià Carilla, Josep Costa, Josep Gallofré, Eduard Guntín, Fermí Herrero, Lolo Herrero, Montse Enguita, Francisco Lorenzo, Xavier Otero, Xavier Padullés, Blanca Pàmpols, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Angel Roldan, Enric Rufas, i Berta Xirinachs.

Es va decidir oferir-ho durant els dies de Nadal. S’ha fet de Sant Esteve fins al dia de Reis i moltes persones han tingut curiositat per assistir-hi. Mai hi havia més de 8 o 10 persones simultàniament, però.

Generalment el públic ha vingut coincidint amb els horaris habituals de la sala. L’entrada era gratuïta.

El primer dia vàrem trobar-nos sis o set participants. Vàrem xerrar una estona, hi havia dues persones de públic. Vaig haver d’aclarir que no es tractava de fer ni d’organitzar res. Quan s’hi era només calia ser-hi. Desfer. Fer no-res. Jo no portava ni un planning horari ni cap proposta d’ac-

98

Teatre Kaddish

tivitats. Vaig demanar una relació horitzontal entre els participants, no figurar com a organitzador i molt menys com un director teatral en exercici.

No hi havia objectius ni raons. Vaig citar Marcel Duchamp: la seva actitud de no fer les obres o trobar-les ja fetes, i només afegir-hi la idea d’obra.

Se’m preguntà pel títol i sobretot pel subtítol. Jo vaig dir que, en efecte, no sóc persona massa interessada en rememorar el passat. La història sí que m’interessa, sobretot la història de l’art. Però m’interessa més el present. En la primera trobada se’m va preguntar si m’agradaria que es posés com a regla no parlar del passat. Jo vaig dir que ho acceptaria només si es votava i ho volia la majoria. Es rebutjà la proposta per aclamació, no calgué votar.

Un dia que hi havia diversos directors i vuit espectadors vaig introduir el tema de si el present realment existeix. Fou un dels moments més intensos de tota l’experiència. El públic donà fe de l’existència del present. Era allò que passava mentre ells hi eren. Aleshores una senyora gran va dir que marxava perquè havia de fer el sopar. Un home va dir que sortia perquè havia d’orinar. Els altres marxaren també. Sense públic finalitzà el present i començà un mentrestant. Mentrestant, aparentment, Marcel Duchamp matava el temps jugant als escacs perquè, segons les seves paraules, ja no tenia cap idea més.

A estones hi hagué una gran vitalitat. Es va parlar de teatre, de política, de política cultural, de moviments socials, de democràcia, de transparència... Les xerrades –amb públic i sense- eren intenses, però en algun moment també vaig tenir la sensació que els temes més conflictius eren obviats, per no encendre opinions conegudes i contraposades.

Sorgí la necessitat de fer dinars i sopars. La gent bevia i xerrava. Una nit vingué algú que es va veure que era membre de Podemos. Vàrem escoltar la seva intervenció –massa llarga pel meu gust- i va haver-hi alguns aplaudiments.

Per les hores mentrestant em vaig agafar de la biblioteca l’Incerta glòria de Joan Sales. El primer dia vaig endrapar-me cent pàgines d’una tirada. Jo vibrava amb la modernitat i riquesa del text. Estava exultant de l’elecció i vaig pensar que sempre més relacionaria llibre i obra. Els següents dies vaig perdre part de l’interès, quan la novel·la s’entreté en una història sentimental. Les cartes de la Trini se’m feren llargues i injustificades. Amb l’última part, quan el protagonista esdevé el seminarista, el llibre se’m queia de les mans. L’he acabat avui, a corre-cuita, perquè algú l’havia reservat i l’havia de tornar.

40 anys. 1975-2015

99

El dia de Reis al matí va venir a veure’m el meu fill, Roger. Els Reis li havien portat un joc que es diu Gaston Cabezón, que consisteix en una mena de capgròs molt lleig en l’interior del qual s’hi fiquen tota mena de porqueries de plàstic. Les cartes t’indiquen quin objecte horrorós has de buscar, ficant la mà a través de les orelles o la boca del ninot. Hi coincidiren diversos fills de directors i jugaren una bona estona. Es pixaven de riure, ells, i el públic que hi havia. Quan les famílies anaven a marxar vàrem decidir posar punt final a l’espectacle, unes hores abans del que s’havia anunciat. Ens acomiadàrem del públic i la crítica sense saludar. Només vàrem apagar els llums. L’últim posà l’alarma i tancà amb clau.

Xavier Giménez Casas

40 anys. 1975-2015

101

La història d’una nena … Fer teatre és com tornar a ser un infant, has de desfer-te de tot el que has après fins ara i tornar a aprendre a veure, a observar, a parlar, a caminar, a jugar, a moure’t, a viatjar, a il·lusionar-te per primera vegada...

Heus ací la història d’una nena que ha anat creixent, alhora que vivia moltes vides, mentre ha anat passant els seus anys al Teatre Kaddish.

La nasciturus: “Nononononono, jo no podria, quina vergoooooooooonyaaaa… no m’hi veig” (tota vermella). Sopar del Taller de Shakespeare de Teatre Kaddish de Pau Bou del juny de 2005, quan em van suggerir la possibilitat que m’apuntés a aquell grup del Teatre Kaddish. Jo havia anat a veure la meva amiga Raquel, que portava ja un temps formant part del grup i immediatamente em vaig apuntar al sopar que van fer al finalitzar la funció. Sens dubte, hi havia quelcom que inevitablement m’atreia de tot aquell ambient de la faràndula…

Dona n. 3: “El poltre gris s’ha tirat al mar”. La nena havia nascut!

Aquesta va ser la meva primera passa i les meves primeres paraules al Teatre Kaddish al setembre de 2005 a l’obra Aran de John Millington Synge dirigida per Pau Bou. Encara recordo la nit abans de l’estrena, com em ressonava la frase dins el cap una vegada rere l’altra mentre intentava dormir i visualitzava la imatge d’un poltre gris que efectivament es llençava al mar. Una mica entre espantosa i sinistra la veritat… I també em ve al cap el record de la sensació de gran admiració, fascinació i respecte a la feina que estaven fent totes les actrius i actors que conformaven l’obra, així com de la responsabilitat

102

Teatre Kaddish

que tenia amb la meva frase, que sentia tan o més gran que la d’ells que “protagonitzaven” l’obra!

I la nena que començava a observar també va gravar a la seva memòria unes quantes imatges d’aquella obra… com la de l’Arnau Puig quan li fotia una bona sobada al cul a la Marta, o el Miquel quan s’aixecava del llit amb la bata i el gorro de dormir i el José Segurado explicava allò tan graciós que seria molt millor que la història que explicava “fuera contada en gaèèèlico”. Però que quedi clar: “El poltre gris s’ha tirat al mar”. Crec que no les oblidaré mai aquestes paraules, encara ara em venen al cap de tant en quant i en els moments més insospitats, l’esperit del poltre gris llençat al mar em persegueix!

Mary: “…He pasado una tarde muy agradable. He estado en el cine con un hombre y he visto una película con mujeres. A la salida del cine hemos ido a beber aguardiente y leche y luego hemos leído el diario...”

Aquesta primera passa de la nena va ser seguida de més passes que trontollaven… de la mà de la criada Mary a La cantant calva d’Eugène Ionesco. La Mary servia el Sr. i la Sra. Smith, que sopaven sopa, peix, patates amb porquet i amanida anglesa i tenia com a vertadera identitat la de “Sherlock Holmes”. A través de la Mary no només vaig resoldre el misteri relatiu a la filla del Sr. i la Sra. Martin que tenia un ull blanc i un ull vermell, sinó que també vaig conèixer el primer text de l’absurd del meravellós Eugène Ionesco, més paraules a aprendre, més moviments a realitzar, així com als primers companys del Kaddish amb els qui encara avui he compartit algun moment al Teatre. La Mary ha estat també qui m’ha portat un parell de vegades al “Théâtre de la Huchette” de París on es representa La cantatrice chauve i La Leçon des de l’any 1957.

En aquell moment la nena tenia les articulacions i extremitats untades amb una quantitat excessiva de mantega adolescent que feien que, per exemple, en aguantar la pistola de la Mary li llisqués el canó cap avall com una floreta que es marceix...

Però no es rendia! La nena estava començant a caminar sola i tenia més ganes de teatre! Déu meu, i quina càrrega d’aprenentatges anteriors al teatre li feia falta oblidar i desbloquejar encara! La societat als seus 19 anys ja li havia imposat uns quants comportaments socials “necessaris” que no eren fàcils d’oblidar!

Carta a l’actor D: “…Cada representación en este teatro precario que choca contra el pragmatismo cotidiano puede ser la última, y tú debes

40 anys. 1975-2015

103

considerarla como tal, como tu posibilidad de reencontrarte, dirigiendo a los demás el saldo de cuentas de tus actos, tu testamento…”. Tot trontollava en aquella època: les passes, l’edat… el compromís amb el teatre i el grup… i en Pau Bou va fer arribar a les seves mans la Carta a l’actor D d’Eugenio Barba, el missatge més clar que se li pot donar a la nova actriu/actor sobre la seva responsabilitat. Missatge que va ser captat i totalment compartit des de l’ànima i, des d’aquell moment, interioritzat en la mesura del possible! De fet, fins que em vaig emancipar de casa els meus pares, la Carta a l’actor D va estar penjada a la paret del costat del meu llit, per no oblidar aquell missatge que Eugenio Barba va voler donar a un dels actors de l’Odin l’any 1967.

A continuació i en els propers anys van seguir tot d’oportunitats perquè aquella nena es posés a la pell de personatges que vivien fenòmens sobrenaturals… amb Els Cecs o La Intrusa de Maurice Maeterlinck.

Poc temps després, la nena inclús va viatjar en el temps… Tornant a l’Espanya descrita fa uns quatre-cents anys amb els “entremeses” de El Retablo de las Maravillas i La guarda cuidadosa de Miguel de Cervantes, també representades a Garrovillas de Alconétar (Extremadura). Ai, aquell Chirinos que junt amb Chanfalla i Rabelin tractava d’enganyar tot el poble amb una atemporal picaresca espanyola “…

Chanfalla ilustre, lo que en mí fuere tenlo como de molde; que tanta memoria tengo como entendimiento, a quien se junta una voluntad de acertar a satisfacerte, que excede a la demás potencias…”

També amb les “… Albricias, albricias, albricias Señor Alcalde!...” de l’“Escribano” de L’Alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. La nena jugava a ser un nen.

Fins i tot passà a viatjar en l’espai-temps!

En primer lloc, a la Grècia encara més i més llunyana, concretament al 458 aC, amb la primera obra de la trilogia de l’Orestea d’Èsquil, Agamèmnon, donant forma a una de les Clitenmestres que tenia ben clar que la venjança és un plat que es serveix millor fred, en el seu cas refredat durant deu anys.

I inclús a l’Alemanya nazi menys llunyana però que alhora tenia l’efecte del distanciament de Bertolt Brecht a La Dona Jueva. En aquesta última obra, entre unes quantes noies vam tractar de donar vida a una Judith Keith que assajava converses fictícies amb un marit alemany cada vegada més poc receptiu: “…No diguis que no has canviat, perquè no és veritat! La setmana passada vas dir, de forma totalment

104

Teatre Kaddish

objectiva, que el percentatge de científics jueus no és tan alt. Sempre es comença per l’objectivitat…”

Cega, jueva, escriba… I un dia van deixar jugar al grup de nenes i nens per participar en un Leit Motiv del Kaddish, i la nena es va ajuntar amb unes quantes nenes més per experimentar amb una obra de Noelia Tomás anomenada Líos pelea… “D- Nada, si no pasa nada... eso pasa, que no pasa nada. Si nos queremos y tal pero no sé, siempre se está rallando por algo... si no son los celos es que le doy rabia porque sí. No sé qué le pasa conmigo. Bueno, a mi ella también me da rabia a veces. Es que... no sé...; “A- ¿Qué?”, “D- Tengo la sensación como que no miramos en la misma dirección ¿sabes? Que la quiero y tal, y que estoy a gusto con ella, pero no sé... yo quiero hacer cosas, salir de fiesta, viajar... ¡cosas! No sé! Deportes de aventura, borracheras con la peña...” “A- Tirarte a otras tías”. I anar “¡A por limones!”. Inoblidable…

Ai les hormones, ja es començaven a notar, i aquella nena de cop es va fer noia, i ja es va atrevir a jugar amb quitxalla d’un altre grup!

Concretament sota la direcció de Josep Costa i Francisco Lorenzo!

En aquell moment amb la Colometa d’abans de la Guerra Civil Espanyola de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda va començar a sortir de l’ou i a viure el seu primer enamorament!!! Amb la seva mare morta i sense poder-li aconsellar perquè va dir a aquell noi que el seu promès feia de cuiner al Colón i va riure i li va dir que el planyia molt perquè al cap d’un any ella seria la seva senyora i la seva reina, i que ballarien la toia a la Plaça del Diamant… “La meva reina, va dir”. Fa poc he tornat a fer una lectura dramatitzada del text davant d’un grup d’amics i em segueix semblant un dels textos més tendres que he llegit mai... Tenia tal alteració hormonal aquella noia que inclús a la pròpia representació va perdre els papers en alguna ocasió…

I clar, la mossa també es va trobar amb que era necessari guanyarse la vida amb un dels oficis més vells del món amb el qual ja tenia experiència… el de criada! (o què pensaveu?). Amb Clara de Las criadas de Jean Genet i la Cristina de La senyoreta Júlia d’August Strindberg, enfrontant-se a La Señora i a La Senyoreta Júlia, que no tenien cap tipus de miraments amb els seus sentiments ni, de fet, la consideraven un ésser humà. La pròpia Clara s’enfrontava a la seva mateixa identitat en els jocs salvatges que tenia amb Solange “… Odio a los criados. Odio su casta odiosa y ruin. Los criados no pertenecen a la humanidad, se infiltran. Son una exhalación que se estanca en nuestras habitaciones,

40 anys. 1975-2015

105

en nuestros corredores, que nos cala, que nos entra por la boca, que nos corrompe. De verla, me entran ganas de vomitar…”. I la creient Cristina va haver de parar els peus a la Senyoreta Júlia en més d’una ocasió “…

Però ja sap que aquesta fe no es té si no és per la gràcia especial de Déu i que aquesta no està a l’abast de tots els homes … Aquest és el gran misteri de la Gràcia, senyoreta Júlia. Per Déu no hi ha categories. Els últims seran els primers.”

Tan creient era en aquella època la noia que fins i tot es va fer monja!

Amb El Mar de Miquel Blay.

“Richard: Ve el teu amant avui?”, “Sarah: mmm”, passava el temps i clar… La noia va treure el cap del claustre i a buscar noves experiències!

I va aparèixer en escena L’Amant de Harold Pinter. Tan excitada per les novetats estava aquella noia que fins i tot va començar a menjar una torrada en escena. Renoi, la torrada més difícil de menjar del món! Us ho asseguro! Quina tremolor de mans…

Després va venir La Ronda d’Arthur Schnitztler, on la nena ja va ser capaç de mesclar l’ofici de criada i la perversió del seu Senyoret.

Però el temps la posà al seu lloc i li deixà clar que la vida no era sempre de color rosat. Traïció, tornà també Harold Pinter per ensenyar-li que l’amor a vegades venia carregat de mala llet en un triangle amorós en ordre cronològic invers format per Emma, Jerry i Robert.

En els anys següents va tenir l’oportunitat de conèixer genis literaris com Federico García Lorca i el seu Poeta en Nueva York, William Shakespeare i La Tempesta i d’obrir la ment amb les paraules de Samuel Beckett a Cascando, Boca i altres escenes del dramaturg.

I va arribar el moment… la noia va arribar a la maduresa i es va emancipar de Torvald i del seu difunt pare amb la Nora de Casa de nines de Henrik Ibsen, donant el cop de porta més rotund de la història teatral. Nora: “… He de procurar educar-me a mi mateixa. Tu no ets capaç d’ajudar-me en aquesta tasca. Per a això necessito estar sola. I per aquesta raó et deixo...”.

La vellesa. Finalment va passar inclús per aquest moment vital… per experimentar amb la direcció teatral a Háblame como la lluvia y déjame escuchar de Tennesse Williams. Mujer: “… Un día me miraré al espejo y veré que mi cabello está empezando a ponerse gris, y por primera vez me daré cuenta de que he estado viviendo en este pequeño hotel bajo un nombre falso, sin amigos ni conocidos ni relaciones de ninguna clase durante 25 años (…) Leeré largos libros y los diarios de escritores muertos. Me sentiré

106

Teatre Kaddish

más cerca de ellos de lo que me he sentido nunca con las personas que conocía antes de retirarme del mundo. Será grata y sedante esta amistad mía con poetas muertos, porque no tendré que tocarlos ni responder a sus preguntas…”. La vella va pensar que tots hem volgut tenir en algun moment aquesta capacitat de no sentir.

I així ha estat, com han passat deu anys i un munt de vides, i com la nena lluita encara per seguir sent la nena de la primera línia.

Uns anys que sens dubte m’han permès viure i jugar junt amb tots els companys, directors i professors del Teatre Kaddish, amb molts dels millors textos teatrals que s’han escrit. I ho repeteixo del plaer que em dóna. M’han donat l’oportunitat de viure moltíssimes vides en una sola. M’han fet passar pel cap allò que tantes vegades passa per la testa de tot intèrpret abans de sortir a escena “però qui em manava a mi ficarme en això” per tornar a rebatir-ho amb un “però COM m’agrada”. I el més important… m’han permès lluitar desesperadament per tornar a l’ànima de la infància.

Heus ací la fi de la història d’aquesta nena… qui us prega que com ella, entengueu que aquest text també l’ha escrit com si fos la seva primera vegada, això sí, amb tota la il·lusió que té aquest moment… A reveure! La nena se’n torna a jugar!

Anna Mitjans

40 anys. 1975-2015

107

Créixer fent teatre

“Ah! Qui tingués una musa de foc que s’alcés fins al cel més fulgurant de la imaginació, un regne per escenari, amb prínceps per actors, i reis per contemplar la magnífica escena.

Que el vostre pensament supleixi les nostres imperfeccions: dividiu en mil parts un sol home i feu-ne un exèrcit imaginari.

Quan parlem de cavalls, representeu-vos-els petjant els seus fervents unglots la terra esponjosa, perquè serà el vostre pensament, qui haurà de vestir els reis, portar-los d’aquí a allà, saltar en el temps i posar els fets passats durant molts anys en una sola hora de rellotge” Enric V, de William Shakespeare.

Shakespeare, en boca d’un actor vestit tot de negre, advertia els espectadors del The Globe de la dificultat de representar la història que estaven a punt de veure en un escenari sense decorats. En aquest magnífic pròleg encoratjava el públic a fer volar la imaginació per superar les limitacions escèniques.

Avui, quatre segles més tard, quan s’encén la primera llum d’una representació al Teatre Kaddish, els espectadors també fan el seu paper de cocreadors del muntatge que estan a punt de veure. No esperen ser sorpresos amb grans escenografies, tal vegada algun element simbòlic, perquè saben que al teatre Kaddish l’actor i la paraula són els protagonistes absoluts d’una escena en general despullada del tot.

Aquesta complicitat és un dels segells no només del petit teatre de les golfes, sinó de l’estil de la companyia.

108

Teatre Kaddish

Amb aquesta complicitat, durant aquests 40 anys una mateixa cadira ha pogut asseure un rei en el castell dels Macbeth a Inverness, una riquíssima vídua en una finca exòtica de Nova Orleans, o algun fill de Kennedy acabat d’arribar a Nova York directament des de Vietnam.

La meva història amb el Kaddish, com la de tants d’altres, és una història d’amor. Formo part dels centenars de pratencs que han tingut una relació intensa amb el teatre de la mà del Kaddish. Un lligam que neix, creix, a vegades floreix i en alguns casos mor, com totes les històries d’amor.

La primera vegada que vaig pujar els dos pisos que porten al teatre tenia tretze anys i ara ja en són trenta. Proveu d’imaginar el nerviosisme d’un nen molt tímid a qui la seva mare ha convençut (no recordo la contraprestació exacta) d’apuntar-se a un curs de teatre per a adults.

Un taller en un lloc amb un nom particularment estrany, dirigit per un home molt alt, de cabells ja blancs i segons la meva mare, molt seriós i estricte. La fortuna va voler que aquell mateix any també descobrissin el Kaddish una desena de joves (no tant com jo) amb molta curiositat per això que en diem “fer teatre” (quina expressió tan poc romàntica).

Corria l’any 1998 i jo era inexpert en tot. El primer text que vaig aprendre (encara el puc recitar de memòria) va ser el poema “Amor oscuro” de Manuel Altolaguirre.

No era un nen a qui agradés massa de llegir, per a mi la lectura era una cosa pesada, la poesia una cursilada que no m’apassionava i mai havia llegit una obra de teatre.

Durant aquells primers cursos, el Kaddish em va obrir les portes del món de la poesia. Per a un adolescent és un moment màgic descobrir en pròpia persona que unes paraules escrites fa decennis, segles... Poden remoure’t per dins. Experimentar el plaer d’entendre un poema i recitarlo i deixar que el poeta viatgi en l’espai-temps i arribi a les orelles de qui t’escolta a través de la teva veu... Pot arribar a ser addictiu, i així ha estat.

Ben aviat, tota la setmana ja s’organitzava al voltant de la classe de teatre dels dissabtes. Va ser allà on vaig començar a descobrir coses tan bàsiques per a un adult com el valor de la sensualitat, l’amor, el sexe, les idees polítiques, la història... A mesura que anàvem treballant obres es trencaven vells tabús. Així, el món s’eixamplava a cada escena. Em feia gran a marxes forçades; els textos ho requerien. Créixer fent teatre, quin privilegi.

D’alguna manera tots els que formàvem part d’aquells tallers érem conscients que allò no era un simple passatemps, ens sentíem uns privilegiats de ser alumnes del Costa, sobre el qual corrien mil

40 anys. 1975-2015

109

llegendes: que si és un director reputat a Barcelona, que si ha estudiat a EUA, que si és amic de grans actors i directors, que si ha conegut la Jacqueline Kennedy, que si treballa al Teatre Nacional...

Jo estava tan acollonit pel que sentia d’aquell home que us ben asseguro que fins molts anys més tard no em vaig atrevir a mirar-lo als ulls. Em fonia cada vegada que em parlava, em sentia tan petit al seu costat...

A poc a poc, aquell teatre de sostre inclinat es va anar convertint en casa nostra, érem com una família. Recordo que ens ajudàvem quan algú tenia una època complicada (l’adolescència ja ho té això), ens recomanàvem lectures (al camerino s’intercanviaven llibres de teatre i poesia), fèiem funcions cada divendres a l’Artesà i ens animàvem mútuament per superar una esbroncada del Costa.

El Josep es va convertir en un pare per a molts de nosaltres. Un pare que t’estimes i admires amb bogeria, un pare amb qui t’enfrontes, et discuteixes i plores, però un pare amb qui has d’estar a gust per estar bé amb tu mateix. Recordo la primera vegada que un mòbil (un invent només a l’abast d’uns quants abans del 2000) va sonar en un assaig i la tensa situació que es va generar.

Van ser aquells anys al tombant del mil·leni quan vam conèixer més intensament els altres directors d’escena que es movien pel Kaddish (el Xavier Giménez Casas i el Pope). A vegades, les peces encaixen soles i així va ser: directors amb ganes de treballar es van trobar amb joves que desitjaven fer-ho. Amb ells vam fer muntatges que per a mi seran inoblidables, no tant per la qualitat o no del resultat final sinó pel que van representar en l’esfera personal. El primer “bolo” es viu com una autèntica aventura, la primera “gira” (amb la vella furgoneta del matalasser Ràfols) va ser com un somni, i és així com recordo aquell Leonce i Lena.

Durant una època parlar d’amics i de companys de teatre era parlar de la mateixa cosa. No hi havia setmana sense excusa per a un sopar o celebració.

Contínuament sorgien idees d’espectacles o lectures, algunes quedaven en un no-res, és clar, però no importava, perquè ens ho passàvem tan bé que res ens semblava impossible i a més teníem tota la vida per endavant.

Però res és perenne. Tot canvia tard o d’hora. Hi sol haver un moment, en tots els grups de teatre, en què alguns fan el pas i comencen plantejar-se anar una mica més enllà. Recordo com ens vam alegrar quan en Pau Bou, que ja començava a dirigir-nos en alguns muntatges, va entrar a l’Institut del Teatre. I ens deia que els professors sabien què era el Kaddish i que era un bon lloc per preparar-se de cara a accedir a l’Escola Superior d’Art Dramàtic.

110

Teatre Kaddish

Un de nosaltres ja s’havia llençat a la piscina i s’estava convertint en allò que la gent sol anomenar un “professional”.

I un fantasieja amb la idea de poder estudiar-hi, i fins i tot de poder viure d’aquesta professió tan màgica com difícil. I és un somni que un no s’atreveix ni a verbalitzar als seus cercles més íntims. I finalment, mig d’amagatotis, un es presenta a les proves d’accés i creua els dits.

El dia que vaig saber que m’havien agafat vaig trobar-me amb el Costa, “Moltes gràcies, Josep”, no em va caldre dir res més. Era un gràcies per tot el que m’havia ensenyat durant deu anys de classes i muntatges.

Amb un somriure als llavis em ve a la ment com m’enfadava amb mi mateix per no saber aplicar les indicacions que rebia a l’Institut a les obres que encara feia al Kaddish. Indicacions que a vegades em semblaven contradictòries, impossibles de complimentar.

Recordo com al mig d’un assaig de Roberto Zucco, el Costa, en privat, em va dir que entenia el que m’estava passant, que a tothom li havia passat el mateix, que no em preocupés i que tingués paciència.

El que em passava és que estava començant a explorar altres camins fora del Kaddish. Camins plens de tècniques, gurús il·luminats, escoles i mètodes... On cadascú ha d’anar omplint la seva motxilla amb el que més li interessi. Agafar coses d’aquí i d’allà i pregar que el camí sigui llarg.

El Kaddish té un gran camí per endavant. Cap a quina direcció? Això ho hauran de decidir els seus membres. La formativa ha de seguir sent la principal funció del Kaddish, i seria una llàstima que perdés el contacte amb la gent que ha iniciat una carrera professional en les arts escèniques, ja siguin directors, actors, autors, productors… L’intercanvi, el diàleg, l’ajuda mútua, crec que han dotat el Kaddish d’una reputació més enllà del nostre poble. Un espai on s’uneix gent molt diversa, amb diferents trajectòries i aspiracions per iniciar colze a colze un muntatge. Un formiguer de gent amb ganes de somiar, d’aportar el seu granet de sorra en un espectacle. La casa on saps que sempre pots tornar i que seràs rebut per amics i companys que estimen el teatre.

La prova que alguna cosa s’ha fet bé és que qui hem format part d’aquesta particular família teatral, el primer que diem quan ens presentem, com un acte reflex, és: “Jo sóc del Kaddish”. I que sia així per molts anys.

Arnau Puig

40 anys. 1975-2015

40 ANYS EN OBRES

111

40 anys. 1975-2015

1975 Naixement, 16 novembre 1975, El Prat de Llobregat

113

6 hores amb els Rolling Stones A.A.L. Cervantes, 6 juny 1976

Pròleg Col·lectiu Kaddish. Recull de tècniques teatrals dels anys 60 Direcció: Josep Costa Cartell: Josep Juvé Amb Manuel Armas, Fèlix Castillo, Francesc Cazorla, Fernando Domínguez, Maribel Fernández, Montserrat Fontova, Josep Gallofré, Conchita García, José Antonio García, Josep Gibert, Felipe G. de Paco, Enrique lbáñez, Joan Lara, Amèlia Macías, Maria Teresa Martínez, Josep Meizoso, Carles Muchart, Jaime Rojo, Estrella Serrano, Juli J. Silva i Maria Vidal A.A.L. Cervantes, 28 febrer 1976 Col.legi Sant Cosme, 13 març 1976 lnstitut Baldiri Guilera, 25 març 1976 Casal Cultura, 12 octubre 1976

Nu/Retrat d’un jove de vint-i-tres anys fet per un amic seu de la mateixa edat, aficionat de K.P. Kavafis Traducció: Carles Riba i Joan Ferraté Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música i cançons: Juan Cebrián Amb (actors de l’estrena) Montserrat Aguirre, Manuel Armas, Fèlix Castillo, Àlex Chacón, Mireia Domínguez, Fernando Domínguez, Josep Gallofré, Conchita García, José Antonio García, Josep Gibert, Pepe Grueso, Joan Lara, Amèlia Macias, Josep Meizoso, Nini Puigventós, Jaime Rojo, Chus Sarto i Estrella Serrano (altres funcions) Olga Álvarez, Emili Aranda, Francesc Cazorla, Josep Costa, Amparo Gómez, Antonio Maroño, Maria Teresa Martínez, Carles Muchart, Nini Puigventós, Francesca Rodríguez, Emi Ruiz i Julio J. Silva Músics (estrena): Juan Cebrián i Pepe Morillas Festival de Sitges: Jaume Cabistany i Kike García Llums: Nostock A.A.L. Cervantes, 9 i 10 juliol 1976 Casal de Cultura, 18 desembre 1976 lnstitut Baldiri Guilera, 27 març 1977 Casal de Cultura, 1 abril 1977 Escola d’Estudis Artístics de L’Hospitalet, 28 abril 1977 Teatre El Retiro, Sitges, Festival de Teatre, 22 i 23 octubre 1977 Casal de Cultura, 29, 30 i 31 novembre i 1 desembre 1978

Criaturas d’Alberto Adellach Direcció: Josep Costa Amb Juan Cebrián i Josep Gallofré A.A.L. Cervantes, 6 juny 1976 (2 funcions)

Johnny Rex Circus Col.lectiu Kaddish Direcció: Josep Costa Amb Francesc Cazorla, Àlex Chacón, Fernando Domínguez, Maribel Fernán-

1976 Mujercitas Amb El bello indiferente de Jean Cocteau, Anuncio de Juan José Arreola i Antes del desayuno d’Eugene O’Neill Direcció: Josep Costa Amb Montserrat Fontova, Amèlia Macías i Antonio Maroño Casal de Cultura, 21 i 22 febrer 1976 Institut del Teatre, 12 març 1976

Teatre Kaddish

114

dez, Josep Gallofré, Conchita García, José Antonio García, Josep Gibert, Joan Lara, Amèlia Macias, Maria Teresa Martínez, Josep Meizoso, Carles Muchart, Nini Puigventós, Chus Sarto, Estrella Serrano i Juli J. Silva Carrers del Prat, 24, 25, 26 i 27 setembre 1976

Cançons per ballar, 1945-1960 A.A.L. Cervantes, 24 juliol 1977 1978

Kaddish d’Allen Ginsberg Traducció i interpretació: Josep Costa Música: Walter García A.A.L. Cervantes, 11 juny 1977 Teatre Kaddish, 27, 28 i 29 gener 1984 La Cuina, Teatres de l’Institut, 29 octubre 1989 Casa Elizalde, 25 octubre 1993 Teatre Kaddish, 15 febrer 1994

Homo Dramaticus d’Alberto Adellach Canto de los hornos crematorios de Peter Weiss Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Francesc Cazorla, Àlex Chacón, Fernando Domínguez, Maribel Fernández, Josep Gallofré, Conchita García, Amparo Gómez, Joan Lara, Amèlia Macias, Maria Teresa Martínez, Josep Meizoso, Carles Muchart, Emi Ruiz i Julio J. Silva Film: J.G.P. d’Albert García. Actor: Xavier Gusi Diapositives: Fèlix Castillo Música: Luis de Pablo, Penderecki, Sir Edward Elgar & Village People Efectes sonors: Kike García Llums: Nostock Institut Baldiri Guilera, 14 gener 1978

Cinema Marginal A.A.L. Cervantes, 18 juny 1977

Shirley Temple Story d’Antoni Padrós Casal de Cultura, 9 abril 1978

Preguntes Col.lectiu Kaddish sobre textos de Julien Beck Direcció: Josep Costa Amb Manuel Armas, Francesc Cazorla, Àlex Chacón, Maribel Fernández, Conchita García, Josep Gibert, Amparo Gómez, Amèlia Macías, Josep Meizoso i Juli J. Silva Carrers del Prat, 19 juny 1977 Parc Güell, Jornades Llibertàries, 25 juliol 1977

Festival Juan Manuel Palma i Joan Marimón Pedrosa A.A.L. Cervantes, 13 abril 1978

Dibuixos: Josep Juvé i Martínez-Díaz Golfes Torre Balcells, 12 novembre 1976 1977

Negra nit de resplendor: Josep Ribas A.A.L. Cervantes, 2 juliol 1977 Dones Amb Carta de Judith Malina, La mujer judía de Bertolt Brecht, lnterviu de Richard Merryman i Marilyn Monroe i L’Amèlia de Terenci Moix Direcció: Josep Costa Amb Maribel Fernández, Amparo Gómez, Maria Teresa Martínez, Nini Puigventós i Chus Sarto Amb la col.laboració d’Emili Aranda i Àlex Chacón A.A.L. Cervantes, 9 juliol 1977 Hermann Hesse A.A.L. Cervantes, 17 juliol 1977

Las criadas de Jean Genet Traducció: Luce Moreau-Arrabal Direcció: Josep Costa Amb Conchita García, Amèlia Macías i Maria Teresa Martínez Ajudant de direcció: Walter García Versió, escenografia i vestuari: Kaddish Llums: Nostock Diapositives: lsidro Nieto Cartell: Martínez Díaz Casal de Cultura, 7, 8 i 9 juliol 1978 Estricta Vigilancia de Jean Genet Direcció: Josep Costa Amb Josep Costa, Fernando Domínguez, Josep Gallofré i Emi Ruiz Ajudant de direcció: Walter García Casal de Cultura, 14,15 i 16 juliol 1978 Ullsdaiguablaus de Josep Costa Direcció: Josep Costa Música: Juan Cebrián Amb Josep Costa, Fernando Domínguez, Conchita García, Amèlia Macías i

40 anys. 1975-2015

Roger Ruíz; Daniel Esteban, ballarí Ajudant de direcció: Walter García Diapositives: Fèlix Castillo, Josep Costa, Josep Gusí, Emi Ruiz i lsidro Nieto Llums: Nostock Vestuari: Montserrat Fontova Casal de Cultura, 6 octubre 1978 Amb Josep Costa lnstitut Baldiri Guilera, 25 novembre 1978 Teatre Kaddish, 27 abril 2002 Biblioteca Museu Romàntic, Sitges, Festival de Teatre, 5 i 6 juny 2004 1979 Juntos hacia la eternidad Creació col· lectiva Kaddish Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música i ajudant de direcció: Walter García Amb Anna Balasch, Francesc Cazorla, Fernando Domínguez, Josep Gallofré, Conchita García, Amèlia Macías, Josep Meizoso, Glòria Rodríguez, Emi Ruiz i Roger Ruiz Ajudant de direcció: Walter García Maquillatge: María Pagán Llums i so: Nostock lnstitut Baldiri Guilera, 17 febrer 1979 Casal de Cultura, 21 i 22 abril 1979 Penya Cultural Barcelonesa, del 27 abril al 6 maig 1979 Amb Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Pepa Campanario, Rodolf Casas, José María García, Toni Godoy, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya i Cristina Rihuete Col·legi Jaume Balmes, 23 octubre 1984 Casal de Cultura, 29 i 30 octubre 1984 L’ocell de foc d’lgor Stravinski Direcció: Josep Costa Amb Olga Álvarez, Jesús Barrasa, Rosario Cañizares, Mamen Castillo, Sara Delafuente, Fernando Domínguez, Natàlia Eroles, Anna García, Sandra García, Carmen Hidalgo, Àngels Jariod, Joan Lara, Anna Morales, Juan Paisano, Núria Roy, Emi Ruiz i Montse Sánchez Institut Baldiri Guilera, 23 juny 1979 Una temporada a l’infern d’Arthur Rimbaud Traducció: Josep Palau i Fabre Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Daniel Esteban i Roger Ruiz/Josep Costa

115

Música: Juan Cebrián Músics: Juan Cebrián, Kike García, Walter García i Pedro Martínez Tapís: Josep Juvé Vestuari: Montserrat Fontova, Felipe de Paco i Tona Corominas Llums: Pery García, Cartell: dibuix de Pablo Picasso d’Arthur Rimbaud Ajudant de direcció: Walter García Palau Maricel, Sitges, Festival de Teatre, 20 i 21 octubre 1979 Casal de Cultura, 8 desembre 1979 Centre Parroquial d’Horta, 15, 16 i 17 desembre 1979 Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, del 2 al 6 gener 1980 Valls, 19 gener 1980 1980 Poeta en Nueva York de Federico García Lorca Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Mario Borrego, Àlex Chacón, Fernando Domínguez, Josep Gibert, Conchita García, David García, Joan Lara, Javier Liñan, Amèlia Macías, Carmen Macías, Rosa Nicolàs, Àngel Pastor i Glòria Rodriguez Música: Walter García, György Ligeti, Gustav Mahler, Misteri d’Elx i Teatre Kaddish Músics: Walter García i Kike García Llums: Pery García Espai escenic i vestuari: Taller Kaddish Ajudant de direcció: Walter García Cartell: Fernando Domínguez Penya Cultural Barcelonesa, 2, 3, 4, 9, 10 i 11 maig 1980 Faifoclocti o Five o’clock tea de Rafael Alberti Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Rosario Cañizares, Olga Castelltort, Mamen Castillo, Natàlia Eroles, Sandra García, Juan Lázaro, Elisabeth Linuesa, Anna Mª Morales, Juan Paisano, Blanca Pàmpols, Conchita Rodríguez i Montse Sánchez Institut Baldiri Guilera, 21 juny 1980 L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés Direcció: Josep Costa Amb Conchita García, Amèlia Macías i Antonio Maroño Música: Teresa Escrivà de Romaní i Wal-

116

ter García amb fragments de J. Prèvert, J. Kosma i The Beatles Músics: Teresa Escrivà de Romaní i Walter García Llums: Pery García Dicció: Maria Teresa Martínez Ajudant de direcció: Walter García Casal de Cultura, 4 setembre, 1 i 2 novembre 1980. ll Campanya de Teatre de l’Obra Cultural de la Caixa de Pensions Saló Rex, lgualada, 26 octubre 1980 Penya Cultural Barcelonesa, 7, 8 i 9 novembre 1980 1981 Háblame como la lluvia y déjame escuchar de Tennessee Williams Direcció: Josep Costa Amb Conchita García i Àlex Chacón Música: Juan Chamorro Llums: Pery García Ajudant de direcció: Walter García Teatre Kaddish, 30 gener i 1, 6 i 8 febrer 1981 La més forta d’August Strindberg Traducció: Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre Direcció: Josep Costa Amb Rosa Nicolàs i lsabel Rius Música: Erik Satie Llums: Pery García Perruqueria: Toni Cortés Ajudant de direcció: Walter García Teatre Kaddish, 6, 8,13 i 15 març 1981 L’Angelot, 18 juny 1981 Súbitamente el último verano de Tennessee Williams Traducció: Manuel Barbera Direcció: Josep Costa Amb Jordi Brau, Conchita García i Amèlia Macías Espai escenic i vestuari: Taller Kaddish i Sandra García Llums: Pery García Música: Pink Floyd i Claude Delcloo Ajudant de direcció: Walter García Teatre Kaddish, 3, 5, 10, 12 i 26 abril 1981 La mujer judía de Bertolt Brecht L’Amèlia de Terenci Moix Dramatúrgia i direcció: Josep Costa

Teatre Kaddish

Llums: Pery García Ajudant de direcció: Walter García Amb Àlex Chacón, lsabel Rius i Chus Sarto Veus en off: Josep Costa, Àlex Chacón i Josep Gallofré Teatre Kaddish, 15,17, 22 i 24 maig 1981 La confessió de Stavroguin de Fiodor Dostoievski Traducció: Ramona Via Direcció: Josep Costa Amb Jordi Brau Perruqueria: María Pagán Llums: Pery García Ajudant de direcció: Walter García Teatre Kaddish, 5, 7, 8,12 i 14 juny 1981 Picasso, Picasso, Picasso de Rafael Alberti i Josep Palau i Fabre Direcció: Josep Costa Amb Armando Aguirre, Montse Andreu, Jesús Barrasa, Maite Besora, Jordi Brau, Pepa Campanario, Rosario Cañizares, Àlex Chacón, Juan Chamorro, Ada Coro, Sara Delafuente, Natàlia Eroles, Anna García, Conchita García, Angélica Jiménez, Joan Lara, Teo Losada, Amèlia Macías, Montse Molina, Blanca Pàmpols, Carmen Pérez, lsabel Ríus, Ana Ruiz, Magda Sanahuja, Chus Sarto i Montse Sánchez Selecció diapositives: Flora Frade i Alicia Suárez Torre Muntadas, 26, 27 (2 funcions) i 28 juny 1981 Vits! de Gregory Corso, Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William S. Burroughs Traducció, dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música: Walter García Amb Fernando Domínguez, Amèlia Macías, Josep Madern i Rosa Nicolàs Músics: Sílvia Comes, José Manuel Cortés, Juan Chamorro, Pepe Grueso i Walter García Perruqueria i maquillatge: María Pagán Llum i so: Pery García i Miguel Benavent Cartell: Josep Uclés Ajudant de direcció: Walter García Casal de Cultura, 17 octubre 1981 Coproducció amb el TUB/Teatre Urbà de Barcelona Amb Pep Guinyol, Rosa Nicolas i Joan Valentí

40 anys. 1975-2015

Músics: Compàs d’Espera Teatre Adrià Gual, Teatres de l’Institut, del 17 al 29 octubre 1989 Amb Carles Martí, Noël Olivé, Lídia Pujol i Gregori Rodríguez Músics: Comàs d’Espera Teatre Kaddish, 26 i 27 setembre 1991 Nick Havanna, 5 i 19 octubre 1991 Jim Morrison & The Doors Teatre Kaddish, 19 desembre 1981 1982 Viejos Tiempos de Harold Pinter Traducció: Luis Escobar Direcció: Josep Costa Amb Conchita García, Amèlia Macías i Antonio Maroño Música: The Platters i Johnnie Ray Espai i vestuari: Taller Kaddish Cartell: Tolo Nicolau Llums: Nostock Ajudant de direcció: Walter García Teatre Kaddish, 29, 30 i 31 gener i 5, 6, 7 febrer 1982 La veu humana de Jean Cocteau Traducció i direcció: Josep Costa Amb Rosa Nicolàs Música: Jacques Brel Espai i vestuari: Teatre Kaddish Cartell: dibuix de Luchino Visconti d’Alain Delon Teatre Kaddish, 5, 6, 7, 12, 13 i 14 març 1982 Virginia Woolf, 1882-1941 de Viviane Forrester Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Conchita García, Ricard Gaitano i Amèlia Macías Teatre Kaddish, 26, 27 i 28 març 1982 New York, New York de Federico García Lorca i Le Corbusier Direcció: Josep Costa Amb Fernando Domínguez, Antonio Maroño i Rosa Nicolàs Músics: Javier Cardona, Abel Castelló, Juan Chamorro i Kike García Teatre Kaddish, 16, 18, 23 i 25 abril 1982 Velvet Underground & Lou Reed Teatre Kaddish, 17 abril 1982

117

La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca Direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Maite Besora, Pepa Campanario, Anna García, Sandra García, Angélica Jiménez, Elisabeth Linuesa, Teo Losada, Montse Molina, Pablo Moro, Blanca Pàmpols, Carmen Pérez, Ana Ruiz, Magda Sanahuja i Montse Sánchez Teatre Kaddish, 21, 22, 23, 26, 28, 29, 30 i 31 maig i 6 juny 1982 Casal de Cultura, 24 i 25 juny 1982 Assaig Col·lectiu Kaddish Direcció: Josep Costa Amb Jesús Barrasa, Elisabeth Borràs, Àlex Ghacón, Sara Delafuente, Anna García, Angélica Jiménez, Elisabeth Linuesa, Montse Molina, Pablo Moro i lsabel Rius Torre Muntadas, 25, 26 i 27 juny 1982 El siguiente de Terrence McNally Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora i Josep Meizoso Teatre Kaddish, 27, 28 novembre, 3 i 4 (2 funcions), 5 desembre 1982 Historia del zoo d’Edward Albee Direcció: Josep Costa Amb Fernando Domínguez i Joan Lara Teatre Kaddish, 11, 12, 17, 18 i 19 desembre 1982 1983 Las criadas de Jean Genet Direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Montse Molina i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 19, 20, 25, 26 (2 funcions) i 27 febrer 1983 Teatre Joan Magriñà, 19 març 1983 L’erotisme a Catalunya de Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Narcís Comadira, Josep Elias, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Lluis Llach, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Massó Ventós, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Manuel de Pedrolo, Josep Piera, Josep Maria de Segarra i Joan Salvat-Papasseit Selecció: Joan Lara

Teatre Kaddish

118

Direcció: Josep Costa Amb Joan Lara, Rosa Nicolàs i Núria Sanahuja Teatre Kaddish, 23 i 24 abril i 1 maig 1983 Un sueño de noche de verano de William Shakespeare Traducció: Agustín García Calvo Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Pepa Campanario, Sara Delafuente, Fernando Domínguez, Anna Fernández, David Gallofré, Anna García, Jose María García, Toni Godoy, Fermí Herrero, Mari Carmen Hidalgo, Joan Lara, Elisabeth Linuesa, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Blanca Pàmpols, Cristina Rihuete, Manuel Rodríguez, Núria Rubira, Marta Rull i Magda Sanahuja Atrezzo: Glòria Rodríguez Llums: Nostock So: Àlex Chacón Maquillatge: María Pagán Teatre Joan Magriñà, 25 i 26 juny 1983 Una jungla de asfalto Col·lectiu Kaddish.

Espectacle basat en la novel·la negra Direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Cristina Balaguer, Jesús Barrasa, Maite Besora, Pepa Campanario, Laura Canals, Sara Delafuente, David Gallofré, Anna García, Toni Godoy, Paco Gómez, Fermí Herrero, Mari Carmen Hidalgo, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya, Blanca Pàmpols, Manolo Rodríguez, Ana Ruiz, Núria Rubira, Marta Rull i Magda Sanahuja Maquillatge i perruqueria: María Pagán Cartell: Josep Van Balart Torre Muntadas, 23, 24, 25 i 26 setembre 1983 Acció per la pau Col·lectiu Kaddish Amb Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Josep Costa, Toni Godoy, Fermí Herrero, Joan Lara, María Pagán, Blanca Pàmpols i Magda Sanahuja Carrers del Prat, 29 octubre 1983 Yerma de Federico García Lorca Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Pepa Campanario, Sara Delafuente, Ana Fernández, David Gallofré, Anna García, Tony Go-

doy, Fermí Herrero, Joan Lara, Elisabeth Linuesa, Josep Linuesa, Teo Losada, Amelia Macías, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya, Rosa Nicolàs, Blanca Pàmpols, Manuel Rodríguez, Núria Rubira, Marta Rull i Magda Sanahuja Maquillatge i vestuari: María Pagán Músic: Conrado Prats Llums: Nostock Director musical: Walter García Teatre Kaddish, 4, 5, 6, 11, 12, 13, 18, 19, 20, 25, 26, 27 novembre i 2 desembre 1983 1984 Escombraries Col·lectiu Kaddish Direcció: Josep Costa Amb Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Pepa Campanario, Josep Costa, Mari Carmen Hidalgo i Blanca Pàmpols Carrers del Prat, 3 març 1984 La Playa de Severo Sarduy Direcció: Josep Costa Amb Jesús Barrasa, Toni Godoy, Joan Lara, Teo Losada, Carmen Moya i Blanca Pàmpols Música: Caetano Veloso i Pepino di Capri Maquillatge: María Pagán Llums: Nostock Teatre Kaddish, 16 ,17,18, 23, 24 i 25 març 1984 Cornellà, 11 desembre 1985 C.C. de les Cotxeres de Sants, 18, 19, 20, 21 (2 funcions) i 22 desembre 1985 Hormigueo d’Andy Warhol Direcció: Josep Costa Amb Joan Barbero i Maite Besora Perruqueria: María Pagán Teatre Kaddish, 6, 7, 8, 13, 14 i 15 abril 1984 Poemes per a després d’una guerra de Rafael Alberti, José Bergamín, José María Caballero Bonald, Luis Cernuda, Vicent Andrés Estellés, Celso Emilio Ferreiro, Jaime Gil de Biedma, Angel González, Manuel Machado, Eduardo Marquina, Miquel Martí i Pol, Manuel Martínez del Corro, José María Pemán, Carlos Sahagún i Vicente Serra Selecció: Ricard Gaitano Direcció: Josep Costa Amb Montse Andreu, Joan Barbero, Jesús Barrasa, Pau Bayón, Maite Besora,

40 anys. 1975-2015

lsabel Buatell, Pepa Campanario, Sara Delafuente, Anna García, Fermí Herrero, Mari Carmen Hidalgo, Joan Lara, Manuel Rodríguez, Núria Rubira, Marta Rull, Núria Sanahuja i Amparo Sánchez Teatre Kaddish, 27, 28, 29 i 30 abril i 1 maig 1984 lnstitut Baldiri Guilera, 1 juny 1984 El cementiri de les roses de Gabriel Janer Manila Direcció: Josep Costa Amb Angela Jové i Carles Muchart Teatre Kaddish, 18, 19, 20, 25, 26 i 27 maig 1984 Teatre del Foment, Martorell, 8 octubre 1984 La Cova del Drac, 20 i 22 gener 1985 Casal de Cultura, 15 desembre 1985 Esperando a Godot de Samuel Beckett Direcció: Jordi Brau Amb Jordi Brau, Fermí Herrero, Joan Lara i Blanca Pàmpols Ajudant de direcció: Walter García Foto cartell: Joan Fontcoberta Teatre Kaddish, 8, 9, 10, 11, 16 i 17 juny 1984 Noche de Guerra en el Museo del Prado de Rafael Alberti Direcció: Josep Costa Amb Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, lsabel Buatell, Pepa Campanario, Rodolf Casas, Ana Castillo, Sara Delafuente, Fernando Domínguez, Ernesto Esteruelas, Ana Fernández, Anna García, José María García, Paco Gómez, Fermí Herrero, Alicia Horta, Xavier Hueto, Joan Lara, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya, Carles Muchart, Blanca Pàmpols, Conrado Prats, Àngel Ramos, Manuel Rodríguez, Amparo Sánchez i Olga Socias Teatre Artesà, 22, 23 i 24 juny 1984 Bodas de sangre de Federico García Lorca Direcció: Josep Costa Música: Walter García Amb Joan Barbero, Jesús Barrasa, Maite Besora, Isabel Buatell, Pepa Campanario, Sara Delafuente, Ana Fernández, David Gallofré, Anna García, José María García, Tony Godoy, Francisca González, Mari Car-

119

men Hidalgo, Joan Lara, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya, Blanca Pàmpols, Ceci Ràfols, Cristina Rihuete, Manuel Rodríguez, Marta Rull i Amparo Sánchez Teatre Joan Magriñà, 14, 15 i 16 desembre 1984 Institut Provençana, L’Hospitalet, 13 febrer 1985 lnstitut La Verneda, 18 febrer 1985 lnstitut Baldiri Guilera, 21 febrer 1985 1985 Hanjo i Lady Aoi de Yukio Mishima Direcció: Josep Costa Amb Jesús Barrasa, Sara Delafuente, Joan Lara, Rosa Maria Mateu, Carmen Moya, Cristina Rihuete i Marta Rull Teatre Kaddish, 1, 2, 3, 8, 9 i 10 març 1985 Señorita Julia d’August Strindberg Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Fernando Domínguez i Teo Losada Teatre Kaddish, 29, 30 i 31 març i 19 i 20 abril 1985 A mon seul Dèsir de Luis Cernuda Direcció: Josep Costa Música: Walter García Amb Jesús Barrasa, Sílvia Comes i Joan Lara Teatre Kaddish, 26, 27 i 28 abril 1985 lnstitut Baldiri Guilera, 8 maig 1985 Dionysos d’Eurípides, William Shakespeare, Arthur Rimbaud, lsidore Ducasse, Henry Miller, Pier Paolo Pasolini, Sam Shepard i William Blake Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Jesús Barrasa, Maite Besora, Josep Costa, Sara Delafuente, Toni Godoy, Joan Lara, Josep Linuesa, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Blanca Pàmpols i Núria Sanahuja Teatre Joan Magriñà, 21 i 22 juny 1985 Platja dels Carrabiners, 29 juny 1985 Concert Kaddish de K.P. Kavafis, Federico García Lorca, Vicent Andrés Estellés, Allen Ginsberg, Gregory Corso i Luis Cernuda Música: Walter García i Juan Cebrián Direcció: Josep Costa Cantants: Josep Linuesa, Sílvia Comes i Rosa Nicolàs

Teatre Kaddish

120

Músics: Javier Cardona, Abel Castelló, Kike García i Walter García Teatre Joan Magriñà, 28 i 29 setembre 1985

Teatre Kaddish, 9, 10, 11, 16, 17 i 18 maig 1986 Casal de Cultura, 25 maig 1986 Teatre Joan Magriñà, 27 juliol 1986

La casa tomada de Julio Cortázar Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Josep Costa, Fermí Herrero i Núria Sanahuja Teatre Joan Magriñà, 1 novembre 1985

Auto-da-fe de Tennessee Williams, Gregory Corso, Pier Paolo Pasolini, William Shakespeare i Walt Whitman Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Matthew Banks, Maite Besora, lsabel Buatell, Pepa Campanario, Sílvia Comes, María del Mar Delafuente, José Carlos García, Toni Godoy, Àngels Gómez, Fermí Herrero, Josep Linuesa, Teo Losada, Rosa Maria Mateu, Carles Muchart, Blanca Pàmpols, Marta Rull i Núria Sanahuja Llums: Nostock Teatre Joan Magriñà, 28, 29 i 30 juny 1986

Nu/Retrat d’un jove de vint-i-tres anys fet per un amic seu de la mateixa edat, aficionat de K.P. Kavafis Traducció: Joan Ferraté i Carles Riba Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música: Juan Cebrián i Walter García Amb Joan Barbero, Maite Besora, Isabel Buatell, Francesc Cazorla, Josep Costa, Àlex Chacón, Josep Gibert, Josep Linuesa, Teo Losada, Josep Meizoso, Olga Merino, Blanca Pàmpols, Glòria Rodríguez, Marta Rull i Núria Sanahuja Músics: Sílvia Comes, Kike García, Walter García i Mariano Pérez de Olaguer Cartell: Sandra García Ajudant de direcció: Walter García Teatre Joan Magriñà, 15, 16 i 17 novembre 1985 Diari d’una dona boja de Gabriel Janer Manila Direcció: Josep Costa Amb Angela Jové Casa Elizalde, 26 novembre 1985 SGAE, 18 novembre 1987 Can Serra, L’Hospitalet, 21 novembre 1987 La Llagosta, 6 març 1988 Facultat de Geografía i Història, 10 març 1988 El Pedreguer, Alacant, 12 març 1988 El Bon Repós, València, 13 març 1988 Montcada, València, 14 març 1988 L’Hospitalet, 8 març 1990 Val de Uxó, 11 març 1990 Teatre Kaddish, 3 octubre 1991 1986 Dani y el profundo mar azul de John Patrick Shanley Traducció: Josep Costa i Cristina Rihuete Direcció: Josep Costa Amb Fermí Herrero i Cristina Rihuete Escola lndustrial, Terrassa, 25 abril 1986

Pasolini de Pier Paolo Pasolini Direcció: Josep Costa Amb Joan Barbero i Josep Costa Sala d’Art Josep Bages, 24 octubre 1986 Federico, 1936 de Federico García Lorca Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Joan Barbero, Maite Besora, Sílvia Comes, Josep Costa, Fermí Herrero, Josep Linuesa, Blanca Pàmpols, Ceci Ràfols, Cristina Rihuete i Núria Sanahuja Música: Walter García Can Gomà, Mollet del Vallés, 28 novembre 1986 (2 funcions) Casal de Cultura, 29 i 30 novembre 1986 1987 20 x 20 de Joan Barbero Direcció: Joan Barbero Amb Joan Barbero, Maite Besora, Pepa Campanario, María del Mar Delafuente, Juan Carlos García, Fermí Herrero, Àngela Jové, Carles Muchart, Ceci Ràfols, Cristina Rihuete i Núria Sanahuja Casal de Cultura, 6, 7 i 8 febrer 1987 À mon seul Dèsir de Luis Cernuda Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música: Walter García Amb Sílvia Comes, Josep Costa i Francisco Lloberas Músics: Javier Cardona, Laure Fernández, Toni Terré i Walter García Coreografia: Francisco Lloberas Llum i so: Nostock

40 anys. 1975-2015

Perruqueria: María Pagán Regidor i Ajudant de direcció a La Cuina: Walter García Disseny grafic: Biel i Josep Juvé Teatre Artesà, 16 i 17 juny 1987 La Cuina, Teatres de l’lnstitut, del 19 al 30 octubre 1988 Amb Txiki Berraondo i Josep Costa C.C. Bellvitge, 24 febrer 1989 Kennedy’s Children de Robert Patrick Traducció: Cristina Rihuete Direcció: Josep Costa Amb (català), Joana Domingo, Josep Gallofré, Fermí Herrero, Ceci Ràfols i Núria Sanahuja Amb (castellà) Joan Barbero, Maite Besora, Fernando Domínguez, Neus Espias i Blanca Pàmpols Mestre de veu i ajudant de direcció: Daniel Esteban Teatre Kaddish, 5, 6, 7, 12, 13, 14, 20 i 21 juny 1987 (en català i en castellà alternativament) Twist and Show The Beatles/col·lectiu Kaddish Direcció musical: Pepe Alonso Amb Maite Besora, Joana Domingo, Toni Godoy, Fermí Herrero, Josep Linuesa, Blanca Pàmpols, Ceci Ràfols i Núria Sanahuja Músics: Jordi Alonso, Pepe Alonso, Willy Allende, Alberto Michavilla i Quique Moreno Teatre Artesà, 27 i 28 juliol 1987 Dobles a la mitad de Joan Barbero, Xandra Castell, Christopher Durang, John Patrick Shanley Direcció: Joan Barbero Amb Xandra Castell, Miguel Angel Castillo, Montse Enguita, Marina García, Carmen Gómez, Lolo Herrero, Francisco Lorenzo, Alejandro Nisa, Javier Reboso, Sergi Sandúa, Nuria Santos i Mónica Tamayo ll·luminació: Glòria Torrent Cartell: Sand-illo Casal de Cultura, 16 i 17 desembre 1987

121

Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Teatre Kaddish, 12 juny 1988 Public Relations Col·lectiu Kaddish Amb Maite Besora, Toni Godoy, Fermí Herrero, Josep Linuesa, Blanca Pàmpols, Ceci Ràfols i Núria Sanahuja Chic, Molins de Rei, 21 juliol 1988 1989 20 x 20 de Joan Barbero Direcció: Josep Costa Música: Compàs d’Espera Regidoria: Núria Sanahuja Escenografia: Glòria Martí i Mònica Quintana Vestuari: Teresa Gil ll.luminació: Francesc Rodellas Ajudant de direcció: Joan Barbero Coproducció amb el TUB/Teatre Urbà de Barcelona Amb Miquel Arbós, Maite Besora, Emilià Carilla, Ramon Enrich, Robert Gobern, Àngela Jové, Lluïsa Mallol, Marc Martínez, Elena Munné, Teresa Soler i Joan Valentí Casal de Cultura, 24 i 25 novembre 1989 Teatre Regina, del 29 novembre al 7 gener 1990 Girona, 13 gener 1990 L’Hospitalet, 18, 19, 20 i 21 gener 1990 Olot, 2 febrer 1990 Terrassa, 17 febrer 1990 Palafrugell, 23 febrer 1990 Tremp, 7 abril 1990 Gavà, 25, 26 i 27 abril 1990 Manresa, 13 maig 1990 Manlleu, 19 maig 1990 L’espectacle va ser enregistrat per TV3 1990

1988

Bestias de Joan Barbero Direcció: Joan Barbero Amb Xandra Castell, Montse Enguita, Joan Manel Escrich, Marina García, Carmen Gómez, Francisco Lorenzo, Javier Reboso i Elena Torres Casal de Cultura, 4 i 5 maig 1990

L’amor!

Amb fragments de Més enllà de la terapia de Christopher Durang, Dones a Manhattan de John Patrick Shanley i The Buenos Aires Affair de Manuel Puig

Vietnam de Joan Barbero Direcció: Joan Barbero Amb Miguel Àngel Castillo, Alejandro Nisa, Núria Santos i Mónica Tamayo Casal de Cultura, 11 i 12 maig 1990

Teatre Kaddish

122

Aquí tothom ho sap de Josep Gallofré Direcció: Josep Gallofré i Josep Costa Amb Maite Besora, Fermín Herrero, Blanca Pàmpols i Núria Sanahuja/Esperança Pujol Música: Turistes, Victor Campos, Salvador Joan Gassol, Xavier Gràcia i Josep Meizoso Escenografia i vestuari: Carles Casas Il.luminació: Francesc Rodellas Gerència: Walter García Casal de Cultura, 8, 9 i 10 juny 1990; 29 i 30 setembre 1990 Teatre Adrià Gual, Teatres de l’Institut, del 12 al 22 desembre 1990 Bèsties de Joan Barbero Direcció: Joan Barbero i Josep Costa Escenografia i vestuari: Carles Casas ll.luminació: Francesc Rodellas Gerència: Walter García Amb Laura Barrufet, Marina García, Jaume Grau, Teresa Petit, Joan Pau Romaní i Alex Sisteré Casal de Cultura, 22 novembre 1990 La Cuina, Teatres de l’lnstitut, del 5 al 22 desembre 1990 Gavà, 28 febrer 1991 1991 Cosas de Chicos de Howard Korder Direcció: Joan Barbero Amb Lluís Bondia, Jordi Grau, Susana Lázaro, Francisco Lorenzo, Leticia Màrfil, Alejandro Nisa, María José Sánchez i Mónica Tamayo Teatre Kaddish, 24, 25 i 26 gener 1992 Boda al carrer Col·lectiu Kaddish Acció dirigida per Joan Barbero Amb Olga Ballega, Joan Barbero, Esther Blazquez, Jordi Grau, Puri Hernández, Satur Herraiz, Alba Holgado, Susana Lázaro, Francisco Lorenzo, Leticia Marfil, Alejandro Nisa, Alicia Ramos, Javier Reboso, María José Sánchez i Raquel Villanueva Jardins de la Torre Muntadas, 11 juny 1992 Ramona Vía, records Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Josep Costa, Glòria Feu, Fermí Herrero, Àngela Jové, Pep Munné i Blanca Pàmpols

Teatre Kaddish, 25 setembre 1992 Amb motiu de la inauguració de la remodelació de la Torre Muntadas i el Teatre Kaddish Teatre Modern, 28 maig 1994 Pájaros en la iglesia de Joan Barbero, Howard Korder i Joe Pintauro Traducció i direcció: Joan Barbero Amb Olga Ballega, Lluís Bondia, Marina García, Jordi Grau, Francisco Lorenzo, Susana Lázaro, Letícia Márfil, Alejandro Nisa, Alicia Ramos, Mónica Tamayo i Raquel Villanueva Teatre Kaddish, 30 i 31 octubre i 1 novembre 1992 El vals de Baltimore de Paula Vogel Traducció: Joan Barbero Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Fermí Herrero i Pepe Zapata Teatre Kaddish, 11,12,13,18,19 i 20 desembre 1992 Teatre Artenbrut, 21, 22 i 23 juny 1996 Com a lectura dramatitzada: Residencia Ramon Llull, 27 març 1995 La Capsa, 2 desembre 1995 Teatre Poliorama, 4 desembre 1995 Sant Sadurní d’Anoia, 12 desembre 1995 Sant Andreu de la Barca, 18 maig 1996 San Cugat del Vallès, 30 novembre 1996 1992 Háblame como la lluvia de Sam Shepard i Tennessee Williams Direcció: Blanca Pàmpols Amb Olga Ballega, Lluís Bondia, Jordi Grau, Susana Lázaro, Francisco Lorenzo, Leticia Marfil, Alejandro Nisa, Alicia Ramos, Mónica Tamayo i Raquel Villanueva Amb la col.laboració de Joan Barbero i Montse Enguita Teatre Kaddish, 2, 3 i 4 abril 1993 La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca Direcció: Joan Barbero Amb Olga Ballega, Vanessa Barrantes, Montse Enguita, Maite Estrach, Marina García, Puri Hernández, Begonya Holgado, Alba Holgado, Susana Lázaro, Leticia Marfil, Alicia Ramos, Mónica Reverté, María José Sánchez, Mónica Tamayo, Elena

40 anys. 1975-2015

Torrent, Glòria Torrent, Raquel Villanueva i Berta Xirinachs Fotografia: Antonio Lanza Vestuari: Montse Enguita Cartell: Marina García Escenografia i llums: Joan Barbero Teatre Kaddish, 16, 17,18, 23, 24 i 25 abril 1993 Al vostre gust d’Aristòfanes, Beth Hentley i William Shakespeare Direcció: Blanca Pàmpols Amb Mari Carmen Domínguez, Maite Estrach, Olímpia García, Ruth García, Alba Holgado, Xènia Martínez, Sónia Núñez, Judith Parés i Berta Xirinachs Teatre Kaddish, 16 i 17 maig 1993

Pizza Man de Darlene Cavriotto Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Fermí Herrero/Marc Martínez i Blanca Pàmpols Regidoria i vestuari, Montse Enguita Teatre Kaddish, 11, 12, 13, 18, 19 i 20 juny 1993 Residencia Ramon Llull (lectura dramatitzada), 11 abril 1994 Teatre Modern, 24 abril 1994 (amb motiu de la seva inauguració) Biblioteca Ignasi Iglesias (lectura dramatitzada), 16 maig 1994 Biblioteca Sant Pau (lectura dramatitzada), 30 maig 1994 Biblioteca Ramon d’Alós-Moner (lectura dramatitzada), 20 juny 1994 Biblioteca Joan Miró (lectura dramatitzada), 27 juny 1994 SAT/Centre Urbà de les Arts i l’Espectacle, del 2 al 20 novembre 1994 Teatre Goya, de l’1 al 18 juny 1995 Lleida, 27, 28 i 29 gener 1995 Santa Coloma de Farners, 19 febrer 1995 Vacarisses (lectura dramatitzada), 29 juliol 1995 Folgueroles, 10 setembre 1995 Cornellà, 28 octubre 1995 Una sombra en el espejo de Susana Lázaro Direcció: Francisco Lorenzo Amb Olga Ballega, Lluís Bondia, Susana Lázaro, Letícia Marfil, Alejandro Nisa i Mónica Tamayo Teatre Kaddish, 11, 12, 18 i 19 desembre 1993

123

1994 Taller Shakespeare Amb fragments de Romeo i Julieta, Otel·lo, Hamlet, Conte d’hivern, La comèdia dels errors i L’amansiment de l’arpia Direcció: Blanca Pàmpols Amb Vanessa Barrantes, Raquel Broc, Laura Domínguez, Yolanda Gasset, Puri Hernández, Lolo Herrero, Alba Holgado, Toni Pérez, Sónia Segura, Angel David Roldán i David Vilar Teatre Kaddish, 25, 26 i 27 març 1994 Sopa Romana de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb Susana Lázaro i Francisco Lorenzo Teatre Kaddish, 23, 24 i 25 setembre i 7, 8, 9 octubre 1994 De Par en Par de Gustavo Mingorance, Alejandro Bochatey i Gabriela Elena Direcció: Lolo Herrero i Montse Enguita Amb Vanessa Barrantes, Raquel Broc, Yolanda Gasset, Puri Hernández, Alba Holgado, Toni Pérez, Ángel Roldán i David Villar Regidoria i vestuari: Montse Enguita Tècnic d’il·luminació: Alejandro Nisa Veu en off: Josep Linuesa Teatre Kaddish, 16, 17 i 18 desembre 1994 1995 El fil d’Ariadna de Xavier Otero Direcció: Xavier Otero Amb Lídia Linuesa, Josep Joaquim Julien, Miquel Agell i Jordi Grau Teatre Kaddish, 4 febrer 1995 Lectura dramatitzada Punt de fuga d’Enric Rufas Direcció: Enric Rufas Amb Ferran Madico i Blanca Pampols Teatre Kaddish, 18 febrer 1995 Lectura dramatitzada Per acabar amb el judici de déu d’Antonin Artaud Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Begonya Holgado, Make, Allu Sánchez, Susana Subirana i Berta Xirinachs Música original de EAT MEAT d’Alberto Pellicer

124

Músiques addicionals de Claude Debussy i tradicionals mexicanes Escenografia: Berta Xirinachs Vestuari: Susana Subirana Tècnic de so: Pere Boada Tècnic llums: David Carro Teatre Kaddish, 8 i 9 abril, 26 i 27 maig 1995

El bello indiferente i Abans de l’esmorzar de Jean Cocteau i d’Eugene O’Neill Amb Maite Besora i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 21 abril 1995 Lectura dramatitzada Marines Col·lectiu Kaddish Direcció: Francisco Lorenzo Acció col·lectiva representada el mes juny 1995 a la Sala Casino Winemuca Boulevard de Toni Godoy Direcció: Emilià Carilla Amb Àngela Jové, Carles Martí i Mingo Ràfols Teatre Kaddish, 4 juny 1995 Lectura dramatitzada

Un rufián en la escalera de Joe Orton Direcció: Alejandro Nisa Amb Lolo Herrero, Susana Lázaro i Francisco Lorenzo Regidoria i vestuari: Montse Enguita Teatre Kaddish, 9, 10 i 11 juny 1995 La Senyoreta Júlia d’August Strindberg Direcció: Xavier Otero Amb Vanessa Barrantes, Mª Carmen Rodríguez, Xavier Rubió i David Vilar Teatre Kaddish, 17 juny 1995 Lectura dramatitzada Insults al públic de Peter Handke Traducció: Carme Serrallonga Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Benjamí Company, Xavier Giménez Casas, Xavier Padullés i Manel Piñeiro Teatre Kaddish, 17 setembre 1995 Lectura dramatitzada Ménage à trois de Francisco Lorenzo i Susana Lázaro Direcció: Francisco Lorenzo Amb Lolo Herrero, Susana Lázaro i Raquel Villanueva

Teatre Kaddish

Teatre Kaddish, 22, 23 i 24 setembre 1995 Amb direcció de Fermí Herrero: Teatre Kaddish, 2 i 3 març 1996 Casa Elizalde, 14 octubre 1996

Amor d’Andy Warhol Amb Berta Xirinachs i Eduard Guntín Teatre Kaddish, 21 octubre 1995 Lectura dramatitzada

Yerma de Federico García Lorca Direcció: Lolo Herrero i Montse Enguita Amb Olga Ballega, Vanessa Barrantes, Maite Besora, Raquel Broc, Paqui Conejeros, Yolanda Cordero, Laura Domínguez, Montse Enguita, Lolo Herrero, Alba Holgado, Susana Lázaro Francisco Lorenzo, Montse Muñoz, Pruden Quílez, Toni Pérez, Ángel Roldán i Raquel Villanueva Teatre Kaddish, 4 novembre 1995 Lectura dramatitzada Somni d’una nit de Sant Joan de William Shakespeare Direcció: Fermí Herrero Amb Olga Ballega, Vanessa Barrantes, Paqui Conejeros, Yolanda Cordero, Laura Domínguez, Montse Enguita, Pruden Quílez, Lolo Herrero, Fermí Herrero, Susana Lázaro, Eloi Linuesa, Francisco Lorenzo, Leticia Marfil, Montse Muñoz, Alejandro Nisa, Toni Pérez, Alicia Ramos, Ángel Roldán, Mónica Tamayo i Raquel Villanueva Tècnic: Jordi Grau Teatre Kaddish, 19 novembre 1995 Lectura dramatitzada Rebaños de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb Fermí Herrero, Susana Lázaro i Pruden Quiles Teatre Kaddish, 3 desembre 1995 Lectura dramatitzada Sexe, Drogues, Rock & Roll d’Eric Bogosian Traducció: Josep Costa i Jordi Grau Direcció: Josep Costa Amb Josep Costa Lectures dramatitzades: Residència Ramon Llull, 3 abril 1995 La Tierra, 8 maig 1995 Molins de Rei, 23 novembre 1995

40 anys. 1975-2015

Teatre Kaddish, 17 desembre 1995 Amb Joan Cusó Artenbrut, 22 abril 1996 Sala Maria Plans, Terrassa, del 11 al 26 gener 1997 Teatre Modern, 2 febrer 1997 Teatre Malic, del 4 febrer al 1 març 1997 Casa Elizalde, 14 abril 1997 Lleida, 19 i 20 abril 1997 L’Hospitalet, 9 maig 1997 Sant Pol de Mar, 20 juny 1997 Martorell, 26 juny 1997 Tàrrega, 12, 13 i 14 setembre 1997 Cardedeu, 11 octubre 1997 Mercat de les Flors, 13, 14, 15, 16, 21 i 22 maig 1998 1996

Tot al seu moment de David Ives Traducció i direcció: Josep Costa Amb Vanessa Barrantes, Maite Besora, Fernando Domínguez, Montse Enguita, Lolo Herrero, Toni Godoy, Àngela Jové, Susana Lázaro, Francisco Lorenzo, Pruden Quiles, Àngel Roldán, Blanca Pàmpols, Núria Sanahuja i Pepe Zapata Ajudant de direcció: Montse Enguita Teatre Kaddish, 9 i 10 març 1996 Lectures dramatitzades: Casa Elizalde, 17 febrer 1997 Òdena, 12 abril 1997

Cèl.lules T i simpatia/Intimidades de Michael Kearns Traducció i direcció: Josep Costa Amb Josep Costa (en català) Amb Josep Costa i Abel Vitón (en castellà) Casal Lambda, 26 març 1996 Plaça de la Catedral, Barcelona, Projecte dels Noms, 19 maig 1996 Teatre Kaddish, 2 juny 1996 Artenbrut, 21 i 22 juny 1996 Biblioteca Pau Vila, Molins de Rei, 19 novembre 1996 Sala Montacargas, Madrid, 7 i 8 desembre 1996 Casal Lambda, 23 febrer 1997 Oliver, Madrid, 26 febrer 1997 Casa Elizalde, 21 abril 1997 Guadalajara, 29 i 30 maig 1997 Saló Blau, Sitges, Festival de Teatre, 15 juny 1997 Círculo de Bellas Artes, Madrid, del 8 al 20 juliol 1997

125

Versus Teatre, del 3 octubre al 6 desembre 1997 Torrejón de Ardóz, 12 octubre 1997 C.C. Sant Adrià, 6 novembre 1997 Sala Rec, 9 novembre 1997 Teatre Kaddish, 30 novembre 1997 Sant Sebastià, 2 i 3 desembre 1997 Móstoles, 13 desembre 1997 Getafe, 28 febrer 1998 Badajoz, 3 novembre 1998 Cáceres, 1 desembre 1998 Barcelona AIDS Conference, 8, 9, 10 i 11 juliol 2002 Convent de Sant Agustí, Festival Grec, 9 i 10 juliol 2002

Sueños de un seductor de Woody Allen Direcció: Montse Enguita Amb Pruden Quiles, Lolo Herrero, Ángel Roldán, Susana Lázaro, Raquel Villanueva, Leticia Marfil, Olga Ballega i Vanessa Barrantes Teatre Kaddish, 13 i 14 juliol 1996

Todo el cielo está en Hijate de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb Vanessa Barrantes, Susana Lázaro i Ángel Roldán Teatre Kaddish, 10 novembre 1996 Lectura dramatitzada Narcis de Paul Valery Aproximació simbolista al poeta francès a càrrec de Xavier Padullés Teatre Kaddish, 16 novembre 1996 Lectura dramatitzada Les maladies de l’amour de Josep Costa Amb Josep Costa Teatre Kaddish, 1 desembre 1996 Casal Lambda, 13 desembre 1996 Lectura dramatitzada 1997 Les Bacants d’Eurípides Traducció: Carles Riba Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Maite Besora, Antoni Carrillo, Begonya Holgado, Xavier Padullés, Jordi Ribas Boldú i Berta Xirinachs Música original: Manuel Muñoz (Eat Meat) Escenografia: Berta Xirinachs Cors enregistrats a l’estudi de Zerodb Teatre Kaddish, 12 gener 1997

Teatre Kaddish

126

La cadena alimenticia de Nicky Silver Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Fermí Herrero, Susana Lázaro i Pepe Zapata Casa Elizalde, 3 febrer 1997 Teatre Kaddish, 16 febrer 1997 Versus Teatre, 4 octubre 1997 Lectura dramatitzada

Sylvia d’A.R. Gurney Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Fermí Herrero, Àngela Jové i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 2 març 1997 Casa Elizalde, 16 març 1997 Lectura dramatitzada Lillian de William Luce Traducció i direcció: Josep Costa Amb Àngela Jové Casa Elizalde, 5 maig 1997 Lectura dramatitzada Confessions d’un rossinyol de Charlotte Chandler i Ray Stricklyn Traducció, interpretació i direcció: Josep Costa Casa Elizalde, 12 maig 1997 Lectura dramatitzada El meu pit esquerre de Susan Miller Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora Casa Elizalde, 26 maig 1997 Versus Teatre, 3 i 10 octubre 1997 Casal de Cultura, 3 desembre 1997 Hospital de Bellvitge, 11 desembre 1997 Lectura dramatitzada Paris de 6 a 12 de Lolo Herrero i Francisco Lorenzo Direcció Ángel Roldán Amb Lolo Herrero i Francisco Lorenzo Música en directe: Jonathan Zuriaga i Toni Zuriaga Teatre Kaddish, 27, 28 i 29 juny 1997 Versus Teatre, 30 setembre, 1 i 2 octubre 1997 El Sótano, 8 novembre 1997 El Rec, 22 novembre 1997 Què tal els dimarts? de Víctor Bumbalo Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Josep Costa, Fernando Domínguez, Fermí Herrero, Víc-

tor Manzanares, Blanca Pàmpols i Pepe Zapata Versus Teatre, 30 setembre i 7 octubre 1997 Teatre Kaddish, 16 novembre 1997 Teatre del Sol, Sabadell, 30 novembre 1997 Lectura dramatitzada Hombres al borde de un ataque de nervios hispánico de Guillermo Reyes Traducció, interpretació i direcció: Josep Costa Versus Teatre, 6 octubre 1997 Teatre Kaddish, 28 novembre 1999 Manresa, 9 febrer 2004 Lectura dramatitzada 1998 Joan Margarit Recital a càrrec de l’autor Teatre Kaddish, 21 abril 1998

José Agustín Goytisolo Recital a càrrec de l’autor Teatre Kaddish, 28 maig 1998

Lorca Mix de Federico García Lorca Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Meritxell Ballvé, Vanessa Barrantes, Maite Besora, Gus Camelo, Fermí Herrero, Lolo Herrero, Susana Lázaro, Mireia Loran, Anna Macías, Víctor Manzanares, Leticia Marfil, Sandra Ortega, Blanca Pàmpols, Laura Pla, Ceci Ràfols, Paco Salmeron, Mònica Tamayo, Pere Vendrell, Mireia Vericat, Raquel Villanueva, Yolanda Virgili i Pepe Zapata Vestuari: Montse Enguita Músic: Jonathan Zuriaga Teatre Modern, 13 i 14 juny 1998 Calle abajo de Lee Blessing Traducció i direcció: Josep Costa Amb Fernando Domínguez, Víctor Manzanares i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 11 i 12 octubre 1998

1999

Isla Fortuna de Francisco Lorenzo Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Lolo Herrero i Josep Linuesa

40 anys. 1975-2015

Casal Lambda, 22 gener 1999 Teatre Kaddish, 24 gener 1999 Lectura dramatitzada Mis dientes encajan así de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb Vanessa Barrantes, Pau Bou, Inma Bono, Luisa María Contreras, María Donoso, Neus Fernández, Ana García, Sonia García, Lolo Herrero, Enrique Jasanada, Francisco Lorenzo, Marga Pérez, Álvaro Rex, Ángel Roldán, Alicia Romero, Paco Salmerón, Josep Segurado, Montse Serra, Lidia Ureña i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 24 i 25 abril 1999 Sala Sótano, 30 abril 1999 U no és ningú de Joan Brossa Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Actors (versió 1999): Maite Besora/Xavier Padullés, Olga Cercós, Alicia Forn, Eduard Guntín, Nelly Jourda, Lidia Pitarch i Bàrbara Rauber Actors (versió 2000): Olga Cercós, Eduard Guntín, Nelly Jourda, Silvia Marty i Carme Porta Veu en off: Fermí Herrero i Berta Xirinachs Il·luminació: Ivan Rodríguez Música original: Xavier Gràcia Escenografia i vestuari: Berta Xirinachs Ajudant direcció: Eduard Guntín Versió 1999: Teatre Kaddish, 30 abril, 1 i 2 maig, i funcions per escoles el 20 maig 1999 Universitat Catalana d’Estiu, Prada de Conflent, 15 agost 1999 Espai Brossa, 12 setembre 1999 Versió 2000: Espai Brossa, de l’11 al 17 setembre 2000 Can Festís, Sant Pere de Riudebitlles, 29 i 30 setembre i 1 octubre 2000 Teatre Kaddish, 6, 7 i 8 octubre 2000 American Lake, Gavà, 21 octubre 2000 Durmiendo en el Metro d’Emmanuel Xavier i Miguel Hernández Direcció: Josep Costa Amb Carlos Aguadé, Inma Bono, Pau Bou, Luisa María Contreras, Bertran Cazorla, María Donoso, Maria Esteve, Neus Fernández, Sheila Fernández, Anna García, Lídia García, Sònia García, Mònica López, Rosa María Minguzzi,

127

Carlos Murillo, Patricia Parra, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Chus Rodríguez, Alicia Romero, Beatriz Rueda, Josep Segurado i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 11, 12 i 13 juny 1999 Parlar per parlar de Gemma Nierga Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Àngel Amazares, Gemma Charines, Juan Jiménez i Lucía Leiva Il·luminació i so: David Bofarull Teatre Kaddish, 22, 23 i 24 octubre 1999 Artenbrut, del 12 gener al 5 març i del 21 setembre al 10 novembre 2000 Vilanova i la Geltrú, 1 abril 2000 Osca, 28 i 29 abril 2000 Tortosa, 19 maig 2000 Ripollet, 26 maig 2000 Alacant, 2 i 3 juny 2000 Lleida, 11 juny 2000 Valls, 16 juny 2000 Reus, 25 juny 2000 Vilafranca del Penedès, 15 octubre 2000 Polinyà, 5 novembre 2000 Llagostera, 11 novembre 2000 Teatre Modern, 12 novembre 2000 Castelldefels, 17 novembre 2000 Sant Fruitós del Bages, 18 novembre 2000 Vilanova del Camí, 19 novembre 2000 Sabadell, 24, 25 i 26 novembre 2000 Molins de Rei, 1 desembre 2000 Santa Perpetua de Moguda, 29 desembre 2000 Olot, 9 febrer 2001 Segrià de Ter, 10 febrer 2001 Sant Hipòlit de Voltregà, 15 abril 2001 Gavà, 18 maig 2001 Háblame como la lluvia y déjame escuchar de Tennessee Williams Direcció: Francisco Lorenzo Amb María Donoso i Josep Segurado Teatre Kaddish, 5, 6 i 7 de noviembre 1999

Mujeres al rojo vivo d’Edurne Rodríguez Muro Direcció: Montse Enguita Amb Vanessa Barrantes, Raquel Broc i Montse Serra Teatre Kaddish, 17, 18 i 19 desembre 1999 Teatre Malic, del 20 gener al 6 febrer 2000

128

2000 Cosas de chicos de Howard Korder Direcció: Montse Enguita, Lolo Herrero i Francisco Lorenzo Amb Pau Bou, Luisa María Contreras, Sonia García, Rocío Quesada, Álvaro Rex, Albert Riballo, Àngel Roldán i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 10, 11 i 12 març 2000 Penteu i les bacants asiàtiques d’Eurípides, Friedrich Nietzsche, Walt Whitman, Lautremont, William Blake, Apocalipsi de Sant Joan i Oda Nupcial de Carles Hac Mor Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Olga Cercós, Sandra Corrales, Alicia Forn, Eduard Guntín, Nelly Jourda i Bàrbara Raubert Actor trobat: Xavier Padullés Amb la intervenció de Mc Make i la percussió de Fernando Milian i Carles Grima Música: Xavier Gràcia Cant: Carme Nonell Il·luminació: Ivan Rodríguez Vestuari, escenografia i cartell: Berta Xirinachs Ajudant direcció: Eduard Guntín Teatre Kaddish, 31 març, 1 i 2 abril 2000 Tirant lo Blanc La de Carles Hac Mor i Esther Xargay Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Maite Besora, Pau Bou, Olga Cercós, Sandra Corrales, Alicia Forn, Xavier Giménez Casas, Eduard Guntín, Nelly Jourda, Xavier Padullés, Bàrbara Raubert i Jordi Ribas Boldú Teatre Kaddish, 23 maig 2000 Espai Brossa, 29 maig 2000 Lectura dramatitzada

Flash Creació col·lectiva Amb Carlos Aguadé, Vanessa Barrantes, Inma Bono, Pau Bou, Raquel Broc, Bertran Cazorla, Luisa María Contreras, Carmen Domínguez, María Donoso, Neus Fernández, Sheila Fernández, Anna García, Lídia García, Sònia García, Lolo Herrero, Mònica López, Montse López, Francisco Lorenzo, Rosa María Minguzzi, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Àlvar Rex, Ángel Roldán, Alicia Romero, Josep Segurado i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 26, 27 i 28 maig 2000

Teatre Kaddish

Shakespeare in blood A partir de Macbeth de William Sheakespeare Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Carlos Aguadé, Jonathan Arancibia, Inma Bono, Pau Bou, Luisa María Contreras, Bertran Cazorla, María Donoso, Anna Maria Espina, Neus Fernández, Sheila Fernández, Anna García, Lídia García, Anna Rosa Gessé, Isabel Hermosilla, Mònica López, Rosa María Minguzzi, Carlos Murillo, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Chus Rodríguez, Albert Riballo, Alicia Romero, Beatriz Rueda, Ester Salas, Josep Segurado, Lorena Vicioso, Patricia Villena i Vanesa Vigil Cançó: In-A-Gadda-Da-Vida d’Iron Butterfly Teatre Kaddish, 30 juny, 1 i 2 juliol 2000 Todo el cielo está en Hijate de Francisco Lorenzo Direcció:Francisco Lorenzo Direcció Artística: Montse Enguita Amb Vanessa Barrantes, María Donoso i Lolo Herrero Suport tècnic: Ángel Roldán Música: Walter García Teatre Kaddish, 24, 25 i 26 setembre 2000 Sala Beckett, 22 i 23 novembre 2000.

Mostra de Teatre Breu Corral de Comedias de Garrovillas, 29 febrer 2001 American Lake, Gavà, 11 i 12 maig 2001 Tot al seu moment de David Ives Traducció i direcció: Josep Costa Amb Àngel Amazares, Gemma Charines, Juan Jiménez, Lucía Leiva i Pepe Zapata Il·luminació i so: David Bofarull Vestuari: María Araujo Tantarantana, del 7 desembre 2000 al 7 gener 2001 i del 4 abril al 6 maig 2001 Sabadell, 23, 24 i 25 febrer 2001 Castell de Montesquiu, 7 juliol 2001 Cornellà, 27 octubre 2001 El Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare Traducció i direcció: Josep Costa Ajudants de direcció: Xavier Giménez Casas i Francisco Lorenzo Amb Carlos Aguadé, Maite Besora, Pau Bou, Bertran Cazorla, Luisa María Contreras, Fernando Domínguez, María Do-

40 anys. 1975-2015

noso, Neus Fernández, Sheila Fernández, Anna García, Lídia García, Ferran Gonzàlez, Lolo Herrero, Susana Lázaro, Mónica López, Leticia Marfil, Rosa María Minguzzi, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Àlvar Rex, Albert Riballo, Ángel Roldán, Alicia Romero, Ester Salas, Josep Segurado, Lorena Vicioso, Patricia Villena, Emili Villodres i Vanesa Vigil Vestuari: Montse Enguita Teatre Modern, 23 i 24 desembre 2000

2001 Pintors! de Perejaume Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Maite Besora, Pau Bou, Olga Cercós, María Donoso, Sheila Fernández, Lolo Herrero, Xavier Padullés, Arnau Puig i Jordi Ribas Boldú Coreografia i dansa “Els dibuixos que em ballen pel cap”: Nelly Jourda Selecció de textos: Perejaume i Xavier Giménez Casas Teatre Kaddish, 26 gener 2001 Lectura dramatitzada

Leonce i Lena de Georg Büchner Traducció: Carme Serrallonga Adaptació i Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Pau Bou, Olga Cercós, María Donoso, Sheila Fernández, Anna García, Arnau Puig i Ceci Ràfols Cançó: The Sabres of Paradise Sastre: Carme Casas Escenografia i vestuari: Dolors Juárez Can Festís, Sant Pere de Riudebitlles, 27 maig 2001 Teatre Kaddish, 1, 2 i 3 juny 2001 Teatre del Círcol Catòlic, Vilanova i la Geltrú, 24 novembre 2001 Teatre de l’Aurora, Igualada, 2 desembre 2001 Espai Boca Nord, 22 desembre 2001.

Festival de teatre de compromís 2002 En un solstici blau, neó violeta i gas pentà de Pau Bou Producció: Teatre Kaddish i La Sopa de Pedres Direcció: Pau Bou

129

Amb Bertran Cazorla, Arnau Puig i Cristina Platel Disseny, escenografia i audiovisuals: Pedro J. Martínez, Francesc Inés, Celia Marín i Miriam Roures Teatre Kaddish, 15, 16, i 17 març 2002 Danny y Roberta de John Patrick Shanley Traducció i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, María Donoso, Sheila Fernández, Alicia Moreno, Albert Riballo i Josep Segurado Teatre Kaddish, 7 abril 2002 Más allá de la terapia de Christopher Durang Traducció i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Marga Pérez, Arnau Puig, Albert Riballo, Raúl Vaca i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 14 abril 2002 Pratilletres Lectura de fragments de Càstig de Xavier Otero, Todo el cielo está en Hijate de Francisco Lorenzo i Certes mentides d’Enric Rufas Amb Pau Bou, Ceci Ráfols, Bertran Cazorla, Arnau Puig, María Donoso, Vanessa Barrantes i Lolo Herrero Teatre Kaddish, 20 abril 2002 Cèl.lules T i simpatia de Michael Kearns Traducció i direcció: Josep Costa Amb Bertran Cazorla, Luisa María Contreras, Anna García, Lídia García, Mónica López, Rosa María Minguzzi, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 21 abril 2002

El gos geomètric d’Agustí Bartra Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Oriol Aubets, Pau Bou, Berta Tarragó i Vanessa Torres Música: pOp eYe Spy i Xavier Gràcia (amb la col·laboració de Make) Vídeo i fotografia: Jaume Parera Càmeres: Eugeni Güell i Ramon Guimaraes Escenografia i atrezzo: Gemma Martín i Dolors Juarez Coreografia: Nelly Jouda Ajudant direcció: Arnau Puig Teatre Kaddish, 15 i 16 juny 2002 Espai Brossa, del 17 setembre al 6 octubre 2002

Teatre Kaddish

130

Teatre Kaddish dins PAC cicles Noves tendències escèniques, 31 octubre 2002 Amics de les Arts, Terrassa. Acció lectura completa del text, 19 novembre 2003 Sala Maria Plans, Terrassa, 23, 24, 25, 30, 31 gener i 1 febrer 2004 Jardins de la Torre Muntadas. Homenatge a Agustí Bartra, 14 juliol 2008. Festival de Poesia En alta mar de Slawomir Mrozek Amb Lolo Herrero, Francisco Lorenzo, Arnau Puig, Albert Riballo, Ángel Roldán i Josep Segurado Terrassa de Torre Muntadas, 30 juny 2002 Lectura dramatitzada

El meu Ginsberg de Josep Costa Interpretació i direcció: Josep Costa Teatre Kaddish, 17 novembre 2002 Bliblioteca Museu Romàntic, Sitges, 31 maig i 1 juny 2003 Artenbrut, del 12 al 22 febrer 2004 C.C. Sant Jordi- Ribera Baixa, 7 maig 2004 Tarragona, 20 gener 2006 Adéu a Berlín Un espectacle amb les cançons del musical Cabaret Cançons de John Kander i Fred Ebb Adaptació cançons: Daniel Anglès i David Pintó Traducció, dramatúrgia i direcció: Josep Costa Direcció musical: Xavier Torras Amb Àngel Amazares, Adrià González, Aixa Guerra/Mireia Porta, Roger Julià, Ivan Labanda, Lucía Leiva, Mireia Llunell, Jaume Morató/Joan Maria Segura, Laura Sancho i Xavier Torras Músics: Rubén Berengena, Roger Mas i Nuno Torres Coreografia: Aixa Guerra Il·luminació: David Bofarull Cartell: Jordi Labanda Coproducció de l’Artenbrut i Teatre Kaddish Teatre Kaddish, 15 i 16 desembre 2002 Artenbrut, del 20 desembre 2002 al 26 maig 2003 Premi de Teatre BCN 2002, Millor Obra Alternativa

2003 Gertrude Stein i una senyoreta de companyia de Win Wells Traducció i direcció: Josep Costa Amb Àngela Jové i Blanca Pàmpols Vestuari: María Araujo I.luminació: David Bofarull Cartell: David Airob Coproducció de l’Artenbrut i Teatre Kaddish Teatre Modern, 11 i 12 gener 2003 Sabadell, 8 i 9 febrer 2003 Artenbrut, del 20 febrer al 27 abril 2003 Rubí, 5 octubre 2003 Les Franqueses del Vallès, 18 octubre 2003 Sant Cugat del Vallès, 25 octubre 2003 Castellar del Vallès, 8 novembre 2003 Vilassar de Mar, 13 desembre 2003 Teatre Kaddish, 3 desembre 2005 Tarragona, 16 desembre 2005 Ràdio Barcelona, 18 gener 2006 Sala Muntaner, del 15 juny al 10 juliol 2011

Per acabar amb el judici de déu/ El teatre de la crueltat d’Antonin Artaud Versió ràdio dansa Amb Oriol Aubets, Pau Bou, Arnau Puig i Berta Tarragó/Vanessa Torres Traducció, direcció i disc-joquei: Xavier Giménez Casas Enregistrament: Turbito Il·luminació: Albert Bruno Coreografia: Nelly Jourda Teatre Kaddish, 16 febrer 2003 C.C. La Farinera, 22 febrer 2003 Facultat d’Arquitectura UPF, 3 maig 2003 El broll de sang/ Els Cenci d’Antonin Artaud Traducció i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Pau Bou, Sheila Fernández, Francesc Gelonch, Cèlia Marín, Xavier Padullés, Marga Pérez, Arnau Puig, Ceci Ràfols, Alicia Romero, Josep Segurado i Victòria Vilà Escenografia i atrezzo: Dolors Juárez Música: Sonic Youth Titelles del Mandalay Puppet Theater (Myammar) Teatre Kaddish, 16 març 2003 Els fills de Kennedy de Robert Patrick Traducció i direcció: Josep Costa

40 anys. 1975-2015

Amb Àngel Amazares, Gemma Charines, Gabriela Flores, Juan Jiménez i Lucía Leiva Il·luminació: David Bofarull Versus Teatre, del 7 maig al 8 juny 2003 Rapünzell de Celia Marín, Girondo i C.O. Labra Dramatúrgia: Col·lectiu Kaddish Direcció: Pau Bou Amb María Donoso, Sheila Fernández, Xavier Llorens, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocio Quesada, Laura Quinto, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Iconografia: Celia Marín Amb la col·laboració de Cristina Platel i Cèlia Marín Teatre Kaddish, 9, 10 i 11 maig 2003 Poemes per cridar i per ballar (Homenatge a Mina Loy) de Pierre Albert Birot, Giacomo Balla, Depero, Hugo Ball, Josep Maria Junoy, Salvador Dalí, Govoni, Kurt Schwitters i Mina Loy. Conferència sobre els situacionistes de Cèlia Marin Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Pau Bou, Dolors Juárez, Xavier Llorens, Cèlia Marín, Laura Quinto, Arnau Puig i Berta Tarragó Teatre Kaddish, 18 maig 2003. II Festival d’Art Sonor Casal cultural L’Aurora, Altafulla, 1 juny 2003. Festival Vent Follies d’Aznavour, Brel, Coleman, Gershwin, Kander, Porter i Sondheim Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Xaro Campo, Eva Gabarell, Ivan Lavanda, Jordi Llordella, Joan Negrié, Manoli Nieto, Laura Sancho i Joan Maria Segura/Adrià González/Xavi Estrada Direcció musical: Xavier Torras Músics: Roc Albero/Ivó Oller, Enric Alegre/Ferran Oltra, Rubén Berengena, Marc Camero/Javier Gómez, Xavier Torras Coreografia: Roberto G. Alonso i Nelly Jourdà Il·luminació: David Bofarull Cartell: David Airob Coproducció de l’Artenbrut i Teatre Kaddish Artenbrut, del 26 juny al 10 agost. Festi-

131

val Grec i del 18 setembre al 12 octubre 2003 Mataró, 12 desembre 2003 Ripollet, 16 gener 2004 Manresa, 28 i 29 abril 2004 Flor de otoño de José María Rodríguez Méndez Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Música orginal: Xavier Torras I·luminació: David Bofarull Cartell: David Airob Coproducció de l’Artenbrut i Teatre Kaddish Amb Alma Alonso, Àngel Amazares, Ivan Campillo, Juan Jiménez, Àngela Jové, Ivan Labanda, Jordi Llordella, Joan Negrié, Blanca Pàmpols, Laura Sancho, Joan Maria Segura i Albert Triola Artenbrut, del 27 novembre 2003 al 11 gener 2004 Teatre Modern, 17 gener 2004 2004

El run-run del frigorífic de Pau Bou Direcció: Pau Bou Amb Pau Bou, Xavier Giménez Casas, Alba Quiñones, Xavier Llorens, Albert Riballo i Arnau Puig Teatre Kaddish, 9, 10 i 11 gener i 13, 14 i 15 febrer 2004 Artenburt, 19 i 20 octubre 2004. Mostra de Teatre de Barcelona Can Massallera, Sant Boi, 22 octubre 2004 Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat, 29 octubre 2004 Artenbrut, del 4 al 28 novembre 2004 Miquel Martí i Pol. Homenatge Coordinació: Ceci Ràfols Amb Maite Besora, Ignasi Boixadera, Luisa María Contreras, Susanna Díaz, Alicia F. de Juan, Glòria Feu, Anna García, Dolors Juárez, Fàtima Páramo, Jordi Pla, Arnau Puig, Laura Quinto, Ceci Ràfols, Núria Sanahuja, Josep Segurado, Mercè Solé, Victòria Vilà i Montse Vinyas Composició poema “Solstici”: Sara Oriol Gralles: Maria Boixadera i Cristina Boixadera Llums: Arnau Puig Escenografia i selecció d’imatges: Dolors Juárez Documentació bibliogràfica: Joan Puigmalet Teatre Kaddish, 25 gener 2004

Teatre Kaddish

132

Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret advocat dels obrers de Catalunya de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Direcció: Xavier Giménez Casas Amb Xavier Giménez Casas, Xavier Llorens, Arnau Puig, Alba Quiñones, Rosa María Minguzzi, Cèci Ràfols, Albert Riballo i Victòria Vilà C.C. Sant Jordi-Ribera Baixa, 4 febrer 2004 Teatre Kaddish, 22 febrer 2004 Lectura dramatitzada Combat poètic Pau Bou vs. Josep Meizoso Lectura del llibre El cor entre les cames de Pau Bou i Memòries.5 de Josep Meizoso Espai escènic i coordinació: Xavier Giménez Casas Música: Xavier Gràcia Cartell: Josep Van Balart Teatre Kaddish, 14 març 2004 Del teatre independent dels anys 60 al teatre Kaddish Conferència espectacle escrita i interpretada per Xavier Padullés Teatre Kaddish, 21 març 2004 Els miracles de Francesc Pujols Espectacle a partir de textos de Francesc Pujols i de Francesc Pujols per ell mateix d’Artur Bladé Desumvila Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Arnau Puig i Victòria Vilà Escenografía: Dolors Juárez Vestuari: Casa Peris Maquillatge i perruqueria: Natàlia Ureña Teatre Kaddish, 21, 22 i 23 maig 2004.

Any Dalí i el 15 i 16 d’abril 2005 Artenbrut, del 7 al 17 octubre 2004 Ateneu Barcelonès, 23 i 24 octubre 2004 Teatre el Foment, Martorell, 17 abril 2005 Participació en la presentació del Llibre El nuevo pascual o La Prostitución a l’Ateneu Barcelonès, 3 maig 2005 Mistol Recital de poemes de Josep Meizoso Espai escènic i coordinació: Xavier Giménez Casas Música en directe: Xavier Gràcia Teatre Kaddish, 13 juny 2004

Él vino en un barco Recull de cançons de Copla Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Xaro Campo, Ivan Labanda, Mamen Márquez i Laura Sancho Direcció musical: Xavier Torras Músics: Sergi Alpiste, Rubén Berengena, Marc Camero, Ferran Oltra i Xavier Torras Coreografia: Roberto G. Alonso Il.luminació: David Bofarull Vestuari: Miriam Compte Coproducció de l’Artenbrut i Teatre Kaddish Artenbrut, del 22 juliol al 29 agost 2004 La Paloma, 26 i 27 juliol 2004. Festival Grec Plaça de la Vila, 27 setembre 2004 Miquel Martí i Pol. Homenatge II Coordinació: Ceci Ràfols Amb Emma Arcos, Maite Besora, Ignasi Boixadera, Luisa María Contreras, Dolors Juárez, Marga Pérez, Laura Quinto, Ceci Ràfols, Alicia Romero, Josep Segurado i Òscar Solsona Veu en off Joan Vinyoli: Arnau Puig Escenografia: Dolors Juárez, Ceci Ràfols i Òscar Solsona Documentació bibliogràfica: Joan Puigmalet Teatre Kaddish, 21 novembre 2004 Los tristes ojos de un no principe de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb Vanessa Barrantes, Rosa María Minguzzi i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 23, 24 i 25 setembre 2004 2005 Una elegia per Marco Pantani de Pau Bou Direcció: Pau Bou Amb Pau Bou, Isabel Núñez-Castro i David Sánchez Imatge: Gajotaronja Teatre Kaddish, 11,12, 13 i 14 febrer 2005 Mario Benedetti Coordinació: Òscar Solsona Amb Maite Besora, Ignasi Boixadera, Luisa María Contreras, Maria Donoso, Alicia F. de Juan, Marga Pérez, Laura Quinto, Ceci Ràfols, Alicia Romero, Josep Segurado i Òscar Solsona Teatre Kaddish, 26 febrer 2005

40 anys. 1975-2015

Te prometo, amor mío, la manzana de Carilda Oliver Coordinació: Laura Quinto Amb Elena Asensio, Luisa María Contreras, Ceci Ràfols, Òscar Solsona i Noelia Tomás Música: Elías Gallardo i David Faure Teatre Kaddish, 8 maig 2005 Escenes de Shakespeare Direcció: Pau Bou Amb Raquel Bono, Marta Guasch, Edgar Gómez, Ana Hernández, Isaac Patón, Lídia Pitarch, Alba Puig, Josep Sabugo i Miquel Terré Teatre Kaddish, 3, 4 i 5 juny 2005

Erigone de Pau Bou, sobre un motiu de Heiner Müller Amb Isidre Hernández, Isabel NúñezCastro, Arnau Puig i David Sánchez Teatre Kaddish, 9 i 10 juliol 2005 La balada dels Penjats de François Villon Direcció: Pau Bou, Isabel Núñez-Castro i Arnau Puig Espectacle cloenda del curs de teatre d’estiu 2005 Amb Marta Bages, Aleida Domingo, Ariadna Domingo, Laia Escolà, Álex Giménez, Edgar Gómez, Neus Martínez, Xavier Serrano i Miquel Terré Teatre Kaddish, 23 i 24 juliol 2005 Aran A partir de textos de John Millington Synge Direcció i dramatúrgia: Pau Bou Amb Isabel Nuñez-Castro, Marta Guasch, Arnau Puig, Albert Riballo, Josep Segurado, Miquel Terré i Victòria Vilà. I la participació de Marta Baiges, Raquel Bono, Marta Cazorla, Aleida Domingo, Ariadna Domingo, Ana Hernández, Mònica Lago, Neus Martínez, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Mireia Portals, Alba Puig, Javier Ramos, Josep Sabugo, Xavier Serrano i Anna Solé Teatre Kaddish, 23, 24, 25 i 30 setembre i 1 i 2 (2 funcions) octubre 2005 Lleno de Poesía, por favor d’Òscar Solsona i Mariano Martínez Recital a càrrec dels autors Amb la col.laboració de Pepe Maiques Teatre Kaddish, 8 octubre 2005

133

30 anys Kaddish. Poetes i poemes.

1975/2005 Recital de poemes de diferents autors d’obres representades al Kaddish Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Pau Bou, Josep Costa, Fernando Domínguez, Àngela Jové, Pep Munné i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 20 novembre 2005 La Marsellesa Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, María Donoso, Sheila Fernández, Arnau Puig, Rocio Quesada, Alba Quiñones, Albert Riballo, Ángel Roldán, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Amb els músics de la Colla de Diables del Prat: Laura Llopis, Borja Marco, Alexandra Mecinas, Pol Mecinas, Quique Mecinas i Xavier Montané Teatre Modern, 17 i 18 desembre 2005 2006 La tragèdia de Hamlet de Peter Brook Teatre Kaddish, 28 gener 2006 Cinema al Kaddish Rocky Horror Picture Show Teatre Kaddish, 12 març 2006 Cinema al Kaddish Dones Amb La más fuerte d’August Stringberg, Antes del desayuno d’Eugene O’Neill i La voz humana de Jean Cocteau Direcció Francisco Lorenzo Amb Rocío Quesada, Alba Quiñones i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 12 març 2006 Lectura dramatitzada

La Cantant Calba d’Eugene Ionesco Direcció: Pau Bou Amb Ana Hernández, María Jesús Hidalgo, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Alba Puig, Isaac Patón, Lídia Pitarch i Javier Ramos Teatre Kaddish, 17, 18 i 19 març 2006 Miquel Martí i Pol. Homenatge III Coordinació: Ceci Ràfols Amb Maite Besora, Alicia F. de Juan, Ana Rosa Gessé, Dolors Juárez, Pep Mai-

134

ques, Mariano Martínez, Sara Oriol, Lara Palma, Ceci Ràfols, Alicia Romero, Mercè Rul i Òscar Solsona Cercle Obert: Eva Cailà, Marta Coma, Rosa Playà i Marta Sanz Composició cançó-poema: Cançó després de la pluja de Sara Oriol Coreografía cançó-poema: L’Amor d’Arianna Savall Documentació bibliogràfica: Joan Puigmalet Teatre Kaddish, 12 febrer 2006

Teatre Kaddish

El Codi Enigma de Hugh Whitemore Traducció i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Marta Guasch, Arnau Puig, Albert Riballo, Josep Segurado, Miquel Terré i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 22 abril 2006

d’Història en els Espais de la Batalla de l’Ebre, Móra d’Ebre, 20 juliol 2007 70º Aniversario de la Batalla del Ebro a Faió, Saragossa, 26 juliol 2008 Biblioteca de Catalunya, de l’11 al 29 març 2009 Teatre de la Societat Unió Gandesana, Gandesa, 14 novembre 2009 Teatre de la Lira, Amposta, 20 març 2010

Els cecs i la dona jueva de M. Maeterlink i Bertolt Brecht Direcció: Pau Bou Amb Anna Mitjans, Pedro Olivares, Irene Ruiz, Patricia Sancho, Ana Hernández, Raquel Bono, Josep Sabugo, Xavier Serrano, Javier Ramos, Lídia Pitarch, Alba Puig i Isaac Patón Teatre Kaddish, 9, 10 i 11 juny 2006

Dubte de John Patrick Shanley Traducció i direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernández, Marta Guasch, Arnau Puig, Rocío Quesada, Alba Quiñones, Ceci Ràfols, Alicia Romero i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 29 abril 2006

Poetango Recital Poètic Amb Elena Asensio, Mariano Martínez, Pepe Maiques, Fabiana Pons Òscar Solsona i Noelia Tomás Teatre Kaddish, 1 juny 2006

Sóc la meva esposa de Doug Wright Traducció, interpretació i direcció: Josep Costa Teatre Kaddish, 27 maig 2006 Lectura dramatitzada

Què tal els dimarts? de Victor Bumbalo Traducció i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Blanca Pàmpols, Arnau Puig, Albert Riballo, Josep Segurado i Miquel Terré Teatre Modern, 25 juny 2006. Dins dels actes d’El Prat Solidari

En un barquito de vela de Pau Bou Direcció: Pau Bou Amb Pau Bou, José Gallardo, Isabel Nuñez-Castro, Arnau Puig i Albert Riballo Ajudant de Direcció, llums i regidoria: Javier Ramos, Abderrahim el Meskini i Miquel Terré Producció: Teatre Kaddish i Soartprat Institut del Teatre, 30 maig 2006 Teatre Kaddish, 2, 3 i 4 juny 2006, 8 maig 2009 Tantarantana, 26 i 27 octubre 2006, Mostra de Teatre de Barcelona Teatre de l’Aurora, Igualada, 17, 18 i 19 novembre 2006 Altorricón de Litera, Osca, 25 novembre 2006, Mostra de Teatre de la Litera Sala Maria Plans,Terrassa, 9, 10 i 11 febrer 2007 Teatre Modern, 24 març 2007; 21 gener 2010 1es Jornades Internacionals

La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca Direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernández, Marta Guasch, Rocío Quesada, Alba Quiñones, Ceci Ràfols, Alicia Romero, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Torre Balcells, 14, 15 i 16 juliol 2006 Càntics/3 variacions sobre l’amort Cant XXIII de la Il·ilada, El Càntic dels Cantics i L’epopeia de Gilgamesh Dramatúrgia i direcció: Pau Bou Amb María Donoso, Arnau Puig, Vanesa Vigil i Pau Bou Teatre Kaddish, 25 setembre 2006 Lectura dramatitzada Hace falta público Lectura poética de Roque Dalton

40 anys. 1975-2015

Amb Elena Asensio, Pepe Maiques, Mariano Martínez, Fabiana Pons, Laura Quinto, Òscar Solsona i Noelia Tomás.

Teatre Kaddish, 26 novembre 2006 El dia que va morir Marilyn. Primera Part: L’Amèlia de Terenci Moix Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Pau Bou, María Donoso, Sheila Fernández, Marta Guasch, Isabel Nuñez-Castro, Arnau Puig, Blanca Pàmpols, Rocio Quesada, Albert Riballo, Josep Segurado, Alicia Romero, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Il·luminació: David Bofarull Teatre Modern, 16 i 17 desembre 2006 2007

El alcalde de Zalamea i El retablo de las maravillas de Calderón de la Barca i Miguel de Cervantes Dramatúrgia i direcció: Pau Bou Amb: Daniel Blanqué, Raquel Bono, Aroa Esteban, Ana Hernández, Alba José, Xavier Llorens, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Lídia Pitarch, Alba Puig, Javier Ramos, Patricia Sancho i Noelia Tomás Teatre Kaddish, 3 i 4 febrer 2007 L’esco-llit Inspirada en El Mercader de Venècia, de Shakespeare, amb les màscares de la Commedia dell’arte italiana Dramatúrgia i direcció: Pau Bou Amb Núria Inés, José Gallardo, Felipe Úbeda, Ariadna Domingo, Aleida Domingo, Sergi Cuadrado, Mireia Portals, Mireia Martínez, Eva Martín, Òscar Morillas, Anna Campos, Dúnia Pellisa, Neus Martínez, Xavier Serrano, Rubén Martín, Judith Aguilar, Carolina Querol i Mª José Cabrera Teatre Kaddish, 30, 31 març i 1 abril 2007 Entremeses de Cervantes Direcció: Pau Bou Amb Raquel Bono, Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José, Xavier Llorens, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Lídia Pitarch, Patricia Sancho i Noelia Tomás Teatre Kaddish, 13, 14 i 15 abril 2007 C.C. Sant Jordi-Ribera Baixa, 2 juny 2007.

Cicle Prat a Escena

135

La otra orilla de Rafael Alberti Dramatúrgia i direcció: Blanca Pàmpols Amb Pau Bou i Blanca Pàmpols Espai sonor: Laura Teruel Teatre Kaddish, 4, 5 i 6 maig 2007 Salvatges Amb fragments de Sexe, drogues, rock & roll d’Eric Bogosian i Carcajada Salvaje de Christopher Durang Traducció i direcció: Josep Costa Amb Luisa María Contreras, María Donoso, Sheila Fernández, Mònica López, Arnau Puig, Rocio Quesada, Albert Riballo, Josep Segurado, Miquel Terré i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 12 i 13 maig 2007 El meu pit esquerre de Susan Miller Traducció i direcció: Josep Costa Amb Ceci Ràfols, Alicia Romero i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 19 i 20 maig 2007 Leitmotiv Mostra de peces breus dirigides i interpretades pel col·lectiu Kaddish Amb Sergi Cuadrado, Maria Donoso, Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José, Xavier Llorens, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Arnau Puig, Albert Riballo i Noelia Tomás Teatre Kaddish, 27 maig 2007 C.C. Sant Jordi-Ribera Baixa, 3 juny 2007.

Cloenda del Prat a Escena Auschwitz Fragment de La indagación de Peter Weiss Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Luisa María Contreras, María Donoso, Sheila Fernández, Mònica López, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 6, 7 i 8 Juliol 2007 Vells temps de Harold Pinter Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Pau Bou i Blanca Pàmpols Teatre Kaddish, 5, 6, 7, 12, 13 i 14 octubre 2007 Cartes d’amor d’A.R. Gurney Traducció i direcció: Josep Costa

136

Amb Josep Costa i Àngela Jové Torre Balcells, 8 novembre 2007 Lectura dramatitzada en el marc de l’exposició Gent de teatre El Prat 1871-1992 Restes humanes sense identificar i la vertadera naturalesa de l’amor de Brad Fraser Traducció: Joan Barbero Direcció: Blanca Pàmpols Amb Pau Bou, Lolo Herrero, Blanca Pàmpols, Arnau Puig, Ceci Ràfols, Albert Riballo i Vanesa Vigil Torre Balcells, 29 novembre 2007 Lectura dramatitzada en el marc de l’exposició Gent de teatre El Prat 1871-1992 No em deixis mai de Vicent Andrés Estellés Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Luisa María Contreras, María Donoso, Sheila Fernández, Arnau Puig, Marta Guasch, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vila Il·luminació David Bofarull Música: Edith Piaf Teatre Modern, 15 i 16 desembre 2007

Si algún día quieres mi vida, ven y tómala A partir d’escenes d’A. Txèkhov Direcció i dramatúrgia: Pau Bou Neus Martínez, Jordi Salas, Pedro Olivares, José Gallardo, Raquel Bono, Patricia Sancho, Xavier Llorens, Aroa Esteban, Xavier Serrano, Alba José, Sergi Cuadrado i Juli Mitjans Teatre Kaddish, 21, 22 i 23 desembre 2007 2008 Cabaret Voltaire Espectacle dadaista amb textos d’Hugo Bäll, Tristan Tzara i Kurt Schwitters Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Pau Bou, Xavier Llorens, Isabel Núñez-Castro, Arnau Puig i Albert Riballo Teatre Kaddish, 25, 26 i 27 gener 2008 Museu Picasso, 19 abril 2008. Barribrossa 2008 Can Palauet, Mataró, 25 abril 2008 Ateneu Candela, Terrassa, 16 maig 2008 Teatre Cal Bolet, Vilafranca, 26 octubre 2008

Teatre Kaddish

Teatre Ca l’Estruch, Sabadell, 11 novembre 2008 Espai Brossa, del 14 gener al 15 febrer 2009 Nova Jazz Cava, Terrassa, 3 abril 2009 Museu Es Baluard, Mallorca, 16 maig 2009 Teatre Kaddish, 25, 26 i 27 setembre 2009 (versió castellana) Teatro de las Aguas, Madrid, 1, 2 i 3 octubre 2009 (versió castellana) Manual de instrucciones A partir de textos de Julio Cortázar Direcció i dramatúrgia: Pau Bou Amb Leticia Aparicio, Raquel Bono, Ana Campos, Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José, Xavier Llorens, Pedro Olivares, Carol Rovira, Jordi Salas, Patricia Sancho i Javier Serrano Teatre Kaddish, 14, 15 i 16 març 2008 Les aventures d’Ulisses Espectacle de titelles basat en L’Odissea d’Homer Direcció i dramatúrgia: Pau Bou Amb Ana Campo, Isabel Núñez-Castro, Arnau Puig i Albert Riballo Construcció de titelles i escenografia: Teatre Kaddish Teatre Kaddish, 22, 23 i 30 març 2008 Plaça de la Remodelació, 7 juny 2008 Riereta Teatre Estable, 5, 12, 19 i 26 octubre i 2 i 9 novembre 2008 Casa Elizalde, 16 novembre 2008 Círcol Catòlic, L’Hospitalet, 10 maig 2009 Amb Ana Campos, Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José i Isabel Núñez-Castro Círcol Catòlic, L’Hospitalet, 20 febrer 2010 Teatre Kaddish, 28 febrer i 7 i 14 març 2010 Riereta Teatre Estable, 18 i 25 març, 2, 9, 16, 23 i 30 maig 2010 14 d’abril de Demetrio Beriain, Josep Puyol, Ramona Via, Moissès Llopart, Marie Panabiere, Marga Gòmez, Joan Montblanc, Josep Ferret, Rafael Alberti i Francisco Franco Dramatúrgia i direcció: Blanca Pàmpols Amb Maite Besora, Pau Bou, Blanca Pampols, Arnau Puig, Albert Riballo i Núria Sanahuja Torre Balcells, 14 abril 2008 Auditori Cèntric, 13 abril 2012

40 anys. 1975-2015

L’imitador de veus de Thomas Bernhard Dramatúrgia i direcció:Xavier Giménez Casas i Arnau Puig Amb Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, Sheila Fernández, Marta Guasch, Alba José i Pedro Olivares Músics: Cesc Ardeo, Ester Centeno i Benjamí Company Espectacle amb la col·laboració de la Unió Filharmònica del Prat Teatre Kaddish, 9, 10, 11, 17 i 18 maig 2008 C.C. Sant Jordi- Ribera Baixa, 1 juny 2008. Cicle Prat a Escena Williams, Tennessee Amb fragments d’Un tranvia anomenat desig, El zoo de cristall, La senyora de la Loció Pelican, Auto-da-fé i De sobte el darrer estiu de Tennessee Williams Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Luisa María Contreras, María Donoso, Sheila Fernández, Marta Guasch, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 6, 7, 8, 13, 14 i 15 juny 2008 Macbeth de William Shakespeare Direcció: Pau Bou Amb Judith Aguilar, María José Cabrera, Martí Castellarnau, Sofia Corral, Eugenia Cruz, Núria Inés, Édgar López, Elisabeth Manzaneda, Ana Martínez, Abderrahim el Meskini, Marta Munar, Óscar Notario, Dúnia Pellisa, Carolina Querol, Yolanda Quesada, Javier Ramos, Joana Romero i Patricia Sancho Teatre Kaddish, 20, 21 i 22 juny 2008 Agamèmnon d’Èsquil Direcció: Pau Bou Amb Ana Campos, Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José, Xavier Llorens, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Carol Rovira, Patricia Sancho, Jordi Salas i Xavier Serrano Teatre Kaddish, 28 (2 funcions) i 29 juny 2008 Records de Palau. Homenatge a Josep Palau i Fabre Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Àngela Jové, Arnau Puig, Ceci Rà-

137

fols, Núria Sanahuja i Josep Segurado Jardins de la Torre Muntadas, 28 juliol 2008. Festival de Poesia Crónicas desquiciadas d’Indira Páez Dramatúrgia i direcció: Rocío Quesada i Ángel Roldán Amb María Donoso, Sheila Fernández, Marta Guasch, Arnau Puig, Albert Riballo i Josep Segurado Teatre Kaddish, 11 12 i 13 juliol i 27 i 29 setembre 2008 TeatreNeu, 7, 14, 21 i 28 desembre 2008, 11, 18 i 25 gener, 1, 8, 15, 22 febrer i 1 març 2009 La pareja ideal d’Indira Páez Direcció: Rocío Quesada Amb Marta Guasch i Arnau Puig Centre Cultural Torre Balcells, 17 octubre 2008. Lliurament dels Premis Literaris per Joves Periòdic delta Assassins Adaptació de Roberto Zucco de BernardMarie Koltès amb “Jo Pierre Rivière, tot havent degollat la meva mare, la meva germana i el meu germà…” de Michel Foucault Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Luisa María Contreras, María Donoso, Sheila Fernández, Marta Guasch, Xavier Llorens, Edgar López, Pedro Olivares, Blanca Pàmpols, Marga Pérez, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Il·luminació: David Bofarull Teatre Modern, 13 i 14 desembre 2008 2009 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes al Prat Homenatge als pratencs víctimes del franquisme organitzat per la campanya Esborrem el feixisme Amb Luisa María Contreras, Josep Costa, Àngela Jové, Blanca Pàmpols, Marga Pérez i Arnau Puig Plaça de la Vila, 25 gener 2009 L’amant de Harold Pinter Direcció: Pau Bou Amb Judith Aguilar, Leticia Aparicio,

138

Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, José Gallardo, Xavier Llorens, Édgar López, Ana Martínez, Abderrahim el Meskini, Anna Mitjans i Dúnia Pellisa Teatre Kaddish, 21, 22 i 23 febrer 2009 Manifest groc de Salvador Dalí, Lluís Muntanyà, Sebastià Gasch, Joan Salvat-Papasseit, Sebastià Sánchez Juan, Josep Maria Junoy i altres avantguardistes catalans Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Casas Amb Marta Guasch, Xavier Llorens, Vanessa Torres i la col·laboració de Sergi Cuadrado Música original i en directe: Make-D Escenografia i vestuari: Dolors Juarez Teatre Kaddish, 20, 21 i 22 març 2009 Museu Picasso, 28 març 2009 Teatre Kaddish, 19, 20 i 21 març 2010 Espai Brossa, del 25 març al 25 abril 2010 Tres Entremeses La guarda cuidadosa, El retablo de las maravillas i El vizcaíno fingido de Miguel de Cervantes Dramatúrgia: Pau Bou Direcció: Pau Bou, Xavier Giménez Casas i Xavier Llorens Il·luminació: Roger Canalias Amb Raquel Bono, Aroa Esteban, José Gallardo, Núria Inés, Alba José, Xavier Llorens, Abderrahim el Meskini, Anna Mitjans, Pedro Olivares,Jordi Salas, Patricia Sancho, Miquel Terré i Noelia Tomás Corral de Comedias de Garrovillas, 2 de maig de 2009 C.C. Sant Jordi-Ribera Baixa, 16 maig 2009. Cicle Prat a Escena Teatre Kaddish, 12, 13 i 14 juny 2009 Olioz Dramatúrgia i direcció: Blanca Pàmpols Amb Maite Besora, Josep Costa, Blanca Pàmpols i José Segurado Torre Balcells, 9 març 2009 Vilafranca del Penedes, 13 juny 2009 Els Titelles del Prat Espectacle familiar de titelles amb personatges del Prat Dramatúrgia i direcció: Pau Bou i Arnau Puig Amb Pau Bou, Isabel Núñez-Castro i Arnau Puig

Teatre Kaddish

Construcció de titelles: Pau Bou i Isabel Núñez-Castro Sala d’Actes del C.C. Jardins de la Pau, 21 maig de 2009 (2 funcions per a escolars del Prat) Jardins de la Pau, 25 juny 2009 (Alba José substituí Arnau Puig) The Best Ten Tips Ever In Alphabetical Order d’Antonio Ortega Dramatúrgia i direcció: Xavier Giménez Amb Xavier Llorens, Arnau Puig i Albert Riballo Música en directe: Dani Granados (El Prat), Mc Make (Anvers) Escenografia i vestuari: Rafel Griera i Dolors Juárez Producció: David G. Torres Una producció del Teatre Kaddish amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i el Cemex Teatre Kaddish, 22, 23 i 24 maig 2009 (versió anglesa) Sala Objectif (Anvers, Bèlgica), 30 maig 2009 (versió anglesa) Cúpula Venus, 29 desembre 2009 (versió catalana) Convent de Sant Agustí, Festival Barribrossa 2010. 13 abril 2010 (versió catalana) Projecció de l’espectacle. Vídeo dirigit per Marta Tomàs al Festival Loop’10 als Cinema Maldà, 23 d’abril de 2010 Centro de Arte 2 de mayo, Móstoles, 17 setembre 2010 (versió castellana) Figueres, 24 setembre 2010. Festival Ingràvid (versió catalana) Espai Brossa, del 28 abril al 8 maig 2011 (versió catalana) Arts Santa Mònica, 14 juliol 2011, Festival Poesia I+ (versió catalana) La importància de ser Frank d’Òscar Wilde Direcció: Blanca Pàmpols Amb Martí Castellarnau, Marta Cayero, Sofía Corral, Gemma Dieste, Martí Fernàndez, Pere Gelabert, Contxita Herrero, Edgar López, Elisabeth Manzaneda, Oscar Notario, Jessica Rangel, David Roiz i Irene Vilaseca Teatre Kaddish, 5, 6 i 7 juny 2009

Beckett Peces breus de Samuel Beckett Direcció: Pau Bou

40 anys. 1975-2015

139

Amb Letícia Aparicio, Raquel Bono, Sergi Cuadrado, Aroa Esteban, José Gallardo, Núria Inés, Alba José, Xavier Llorens, Ana Martínez, Abderrahim el Meskini, Anna Mitjans, Dúnia Pellisa, Jordi Salas i Xavier Serrano Teatre Kaddish, 19 i 20 juny 2009

Núria Inés, Alba José, Abderrahim el Meskini, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Isaac Patón, Dúnia Pellisa, Àgata Salas, Jordi Salas, Xavier Serrano i Laura Tamayo Teatre Kaddish, 18, 19 i 20 desembre 2009 i 5, 6 i 7 febrer 2010

No més flors de Montserrat Abelló, Märta Tikannen, Maria Mercè Marçal, Wislava Szymborska, Maria Antonia Massanet i Joana Bel Dramatúrgia i direcció: Blanca Pàmpols Amb Maite Besora, Blanca Pàmpols i Núria Sanahuja Jardins de la Torre Muntadas, 20 juliol 2009. Festival de Poesia

2010

Cuban Operator Please D’Adrián Rodríguez Traducció i direcció: Josep Costa Amb Arnau Puig, Miquel Terré i Victòria Vilà. Amb la col.laboració d’Àlex Batllori/ Albert Riballo Teatre Kaddish, 11, 12 i 13 setembre 2009 Las Otras Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Luisa María Contreras, María Donoso, Marga Pérez, Josep Rodriguez i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 18, 19, 20 setembre 2009 Lillian de William Luce Traducció i direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernández, Ceci Ràfols i Alicia Romero Teatre Kaddish, 2, 3 i 4 octubre 2009 Bodas de Sangre de Federico García Lorca Direcció: Josep Costa Amb Marta Cayero, Sílvia Comes, María Donoso, Sheila Fernández, Glòria Feu, Arnau Puig, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Alicia Romero, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Il.luminació: David Bofarull Teatre Modern, 12 i 13 desembre 2009, i 27 febrer 2010 Casa de nines d’Henrik Ibsen Direcció: Pau Bou Amb Olga Abuín, Raquel Bono, Sergi Cuadrado, José Gallardo, Aroa Esteban,

Parejas Amb textos de Howard Korder, Francisco Lorenzo, David Mamet i Harold Pinter Dramatúrgia i direcció: Francisco Lorenzo Amb María Donoso, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Yolanda Quesada, Albert Riballo i Jordi Salas Teatre Kaddish, 22, 23 i 24 gener 2010 Joves Performance al voltant de la vida dels joves en motiu de la inauguració d’El Lloro.

Direcció: Arnau Puig Amb Raquel Bono, Martí Castellarnau, Sergi Cuadrado, María Donoso, Aroa Esteban, José Gallardo, Contxita Herrero, Núria Inés, Queralt Miró, Rubén Ortega i Dúnia Pellisa Jardins de la Torre Muntadas, 19 de febrer de 2010 La tempesta de William Shakespeare Direcció: Pau Bou Amb Olga Abuín, Raquel Bono, Aroa Esteban, José Gallardo, Núria Inés, Alba José, Ana Martínez, Abderrahim el Meskini, Anna Mitjans, Dúnia Pellisa, Àgata Salas, Jordi Salas, Laura Tamayo, Pedro Olivares, Isaac Patón i Javier Ramos Teatre Kaddish, 24 i 25 abril 2010 L’amant de Harold Pinter Direcció: Pau Bou Amb José Gallardo, Anna Mitjans i Pedro Olivares Teatre Kaddish, 23, 24 i 25 octubre 2009; 21, 23, 28, 29 i 30 maig 2010 C.C. Sant Jordi-Ribera Baixa, 16 maig 2010. Cicle Prat a Escena Work in Progress Amb El casament dels petits burgesos de Bertoldt Brecht i Ñaque o de piojos y actores de José Sanchís Sinisterra

Teatre Kaddish

140

Direcció: Blanca Pàmpols Amb Karen Ávila, Martí Castellarnau, Marta Cayero, Martí Fernàndez, Mónica Fernàndez, Pere Gelabert, Paola Henríquez, Contxita Herrero, Edgar López, Elisabeth Manzaneda, Queralt Miró, Rubén Ortega, Alba Rodríguez, David Roiz i Irene Vilaseca.

Teatre Kaddish, 4, 5 i 6 juny 2010 Parlar per parlar de Gemma Nierga Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernández, Alba José, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols i Josep Segurado Teatre Kaddish, 18, 19 i 20 juny 2010 La llengua dels nostres avis de Blai Bonet, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Anna Mitjans, Jordi Salas, Miquel Terré i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 25, 26 i 27 juny 2010 Tot esperant Godot/Primera Part de Samuel Beckett Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Luisa María Contreras, María Donoso, Aroa Esteban, Albert Riballo i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 2, 3 i 4 juliol i 1, 2 i 3 octubre 2010 Gilgamesh Dramatúrgia i direcció: Pau Bou Amb Pau Bou, Aroa Esteban i Isabel Núñez-Castro Teatre Kaddish, 24 i 25 juliol 2010 Lectura dramatitzada Boda a la platja Performance a la platja del Prat Direcció: Maria Donoso Amb Luisa María Contreras, Maria Donoso, Neus Fernández, José Gallardo, Édgar López, Elisabeth Manzaneda, Abderrahim el Meskini, Núria Inés, Dúnia Pellisa, David Roiz, Jordi Salas, Josep Segurado, Miquel Terré i Victòria Vilà.

Platja del Prat, 14 d’agost de 2010 L’erotisme a Catalunya Textos de Narcís Comadira, Gabriel Alomar, Josep Piera, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Ferrater, Lluís Llach, Joan Ferraté, Vicent

Andrés Estellés, Josep Palau i Fabre, Josep Massó Ventós, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Manuel de Pedrolo, Josep Elias i Francesc Parcerisas Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Maite Besora, Arnau Puig i Núria Sanahuja Jardins de Torre Muntadas, 30 juliol 2010.

Festival de Poesia Poeta en Nueva York de Federico García Lorca Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Direcció musical: Sílvia Comes Amb Maite Besora, Pau Bou, Sílvia Comes, Fernando Domínguez, María Donoso, Aroa Esteban, Sheila Fernández, Conxita Herrero, Queralt Miró, Anna Mitjans, Isabel Núñez-Castro, Ruben Ortega, Arnau Puig, Rocío Quesada, Ceci Ràfols, Albert Riballo, Ángel Roldán, Jordi Salas, Josep Segurado, Miquel Terré, Vanesa Vigil i Victòria Vilà Coreografia Son de negros en Cuba: Paca Portillo Il·luminació: Jordi Margalef i David Bofarull Teatre Modern, 11 i 12 desembre 2010 2011 La Ronda d’Arthur Schnitzler Direcció: Pau Bou Amb Raquel Bono, Martí Castellarnau, Aroa Esteban, Martí Fernández, José Gallardo, Marta Gorrias, Contxita Herrero, Núria Inés, Alba José, Xavier Llorens, Édgar López, Elisabeth Manzaneda, Ana Martínez, Juli Mitjans, Anna Mitjans, Pedro Olivares, Isaac Patón, Dúnia Pellisa, David Roiz i Jordi Salas Teatre Kaddish, 11, 12 i 13 febrer 2011 Qui es preocupa per mi? Qui? Amb textos d’Eurípides, Shakespeare, Karl Kraus, David Plana i Enzo Corman Direcció: Blanca Pàmpols Amb Nemesia Córdoba, Sonia Duran, Paola Henríquez, Sonia Manzanares, Eva Martínez, Queralt Miró, Núry Ortega i Rubén Ortega Teatre Kaddish, 27, 28 i 29 maig 2011 Espejismos Peces curtes de José Sanchís Sinistierra Direcció: Pau Bou

40 anys. 1975-2015

Amb Raquel Bono, Martí Castellarnau, Aroa Esteban, Martí Fernández, Marta Gòrrias, Contxita Herrero, Alba José, Édgar López, Elisabeth Manzaneda, Ana Martínez, Anna Mitjans, Juli Mitjans, Pedro Olivares, Dúnia Pellisa, Mireia Portals i David Roiz Teatre Kaddish, 3, 4, 5, 10, 11 ,12 , 17, 18 i 19 juny 2011 Las criadas de Jean Genet Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb María Donoso, Aroa Esteban, Anna Mitjans, Rocío Quesada i Vanesa Vigil Teatre Kaddish, 24, 25 i 26 juny 2011 El pleito matrimonial del cuerpo y el alma de Calderón de la Barca Direcció: Pau Bou Amb Aroa Esteban, José Gallardo, Alba José, Ana Martínez, Guillem Motos, Isabel Núñez-Castro, Pedro Olivares i Vanessa Torres Música: José Gallardo Escenografia i regidoria: Núria Inés Producció: Teatre Kaddish i Soartprat Teatre Kaddish, 23, 24 i 25 setembre 2011 Biblioteca de Catalunya, del 5 al 30 octubre 2011 Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro (OFF), 16 juliol 2012 La playa de Severo Sarduy Direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Ceci Rafols, Jordi Salas, Josep Segurado, Miquel Terré i Victoria Vilà Teatre Kaddish, 14,15 i 16 octubre 2011 A mon seul Dèsir de Luis Cernuda Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Sílvia Comes i Josep Costa Piano i arranjaments: Xavier Torras Música: Walter García Il.luminació: Sergio Camacho Teatre Modern, 10 i 11 desembre 2011 2012 Una historia de amor difusa de Francisco Lorenzo Direcció: Francisco Lorenzo Amb María Donoso i Albert Riballo Escenografia, vestuari i disseny de llums: Gala Garriga Ajudant de direcció: Blanca Pàmpols

141

Assistència tècnica i de producció: Montse Enguita Teatre Kaddish, 24, 25 i 26 febrer 2012 Jove Teatre Regina, 16, 17 i 18 maig 2013 Fando y Lis de Fernando Arrabal Direcció: Pau Bou Amb: Joana Romero, José Gallardo, Marta Gorrias, Núria Inés, Edgar López, Elisabeth Manzaneda, Ana Martínez, Juli Mitjans, Queralt Miró, Albert Solé, Isaac Patón i David Roiz Teatre Kaddish, 23, 24 i 25 març 2012 Avui: Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860-1904) L’òs, El prometatge i fragments de “La gavina” Traducció: Joan Oliver Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Ana Luengo, Juli Mitjans, Dúnia Pellisa, Núria Sanahuja, Miquel Terré i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 15, 16 i 17 juny 2012 Monòlegs clàssics i unes escenes... txeques d’Eurípides, Shakespeare, Sartre i Petr Zelenka.

Direcció: Blanca Pàmpols Amb Anna Antó, Paola Henríquez, Teo Losada, Sonia Manzanares, Eva Martínez, Toni Medina, Rubén Ortega, Iván Puyo i Xantal Vallés Teatre Kaddish, 29 i 30 juny i 1 juliol 2012 La mà amb què tu palpeges de Gabriel Ferrater Amb Pau Bou, Josep Costa, Isabel NúñezCastro, Blanca Pàmpols, Dúnia Pellissa, Arnau Puig, Núria Sanahuja i Miquel Terré Jardins de la Torre Muntadas, 7 juliol 2012. Festival de Poesia Prat Ocult de Marga Gómez Direcció i dramatúrgia: Blanca Pàmpols Amb Anna Antó, Martí Castellarnau, Paola Henríquez, Teo Losada, Sonia Manzanares, Toni Medina, Rubén Ortega, Blanca Pàmpols, David Roiz i Miquel Terré Carrers del Prat, 26 setembre 2012 La Senyoreta Júlia d’August Strindberg Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernàndez, Anna Mitjans i Josep Segurado Teatre Kaddish, 5, 6 i 7 octubre 2012

142

Teatre Uncut de Marco Canale, Lena Kitsopoulou, Neil Labute, Kieran Hurley, Stef Smith, Helena Tornero i Anders Lustgarten Creació col.lectiva Teatre Kaddish i Manzanas traigo Amb Maite Besora, Marta Codina, María Donoso, Sheila Fernández, Rocío Quesada, Gerard Matarí, Francisco Lorenzo, Mireia Rey, Constantino Rodríguez, Ángel Roldán, José Segurado i Irene Soler Bar Chez Lounge, 13 novembre 2012 Sala la Margarita, 18 novembre 2012 Casa de nines d’Henrik Ibsen Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Fernando Domínguez, Isabel Núñez-Castro, Blanca Pàmpols i Miquel Terré Il.luminació: Sergio Camacho Teatre Modern, 15 i 16 desembre 2012 Teatre Kaddish, 5, 6, 7, 12, 13 i 14 abril 2013 2013 Les Fenícies d’Eurípides Direcció: Pau Bou Amb Aroa Esteban, José Gallardo, Marc García, Marta Gorrias, Núria Inés, Ana Luengo, Ana Martínez, Juli Mitjans, Marina Mora, Rubén Ortega, Dúnia Pellisa, David Roiz i Joana Romero Teatre Kaddish, 22, 23 i 24 febrer 2013 Vincles i pors de Patricia Highsmith, Sergi Belbel, Miriam Iscla i Joan Oller.

Direcció: Blanca Pàmpols Amb Anna Antó, Lara Chacón, Valeria García, Ariadna Hernández, Jonathan Ivernon, Lina Jin Fu, Gerard Llanes, Teo Losada, Júlia Lucha, Mercè Meroño, Katherine Nicole, Marta Reliegos, Emma Rodríguez i Elia Romo Teatre Kaddish, 7, 8 i 9 juny 2013 Háblame como la lluvia y déjame escuchar de Tennessee Williams Direcció: Anna Mitjans Amb Marta Gorrias i Ruben Ortega Amb la col.laboració de Francisco Lorenzo Teatre Kaddish, 14, 15 i 16 juny 2013 Muchacha de Guillermo Heras Direcció: Pau Bou Amb Martí Castellarnau, José Gallardo,

Teatre Kaddish

Ana Luengo, Juli Mitjans, Marina Mora, Rubén Ortega i Dúnia Pellisa Teatre Kaddish, 21, 22 i 23 juny 2013 Ràfegues de Joe Pintauro Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Sheila Fernández, Édgar López, Anna Mitjans, Juli Mitjans, Josep Segurado i Miquel Terré Teatre Kaddish, 28, 29 i 30 juny 2013 Espriu de Salvador Espriu Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Pau Bou, Mercè Meroño, Blanca Pàmpols, Èlia Romo, Núria Sanahuja i Miquel Terré Jardins de la Torre Muntadas, 2 juliol 2013. Festival de Poesia Prat Ocult de Marga Gómez Direcció i dramatúrgia: Blanca Pàmpols Ajudant de direcció i vestuari: Montse Enguita Amb Maite Besora, Martí Castellarnau, Xavier Llorens, Blanca Pàmpols, Dúnia Pellisa, Albert Riballo i Jordi Salas Carrers del Prat, 25 i 26 setembre 2013 Los encantos de la Culpa de Calderón de la Barca Direcció: Pau Bou Amb Aroa Esteban, Isabel Núñez-Castro, Dúnia Pellisa i Joana Romero Teatre Kaddish, del 18 octubre al 10 novembre 2013 Corral de Comedias, Alcalá de Henares, 24 maig 2014 Los engranajes de Raúl Hernández Garrido Direcció: Pau Bou Amb Judith Aguilar, Aroa Esteban, Marc García, Núria Inés, Ana Martínez, David Roiz i Joana Romero Teatre Kaddish, 15, 16 i 17 novembre 2013 La mort i la donzella d’Ariel Dorfman Traducció: Joan Barbero Dramatúrgia i direcció: Josep Costa Amb Isabel Núñez-Castro, Fernando Domínguez i Miquel Terré Il.lumimació: Sergio Camacho Teatre Modern, 15 desembre 2013 i 13 febrer 2014

40 anys. 1975-2015

Teatre Kaddish, 14, 15, 16, 21, 22 i 23 febrer 2014 2014 Eròtica de Mercedes Abad, Irene Comendador, Javier Cercas, María Jesús Juan Meseger, Paloma Diez Temprano, Marae, Susana Moo, Vicente Ponce López, Don Tomásde Iriarte, Oliverio Girondo, Charles Bukowsky, Muriel Rukeiser, Eduarodo Mendicutti, varios anónimos.

Dramaturgia i direcció: Francisco Lorenzo Amb María Donoso i Lolo Herrero Llibreria Drac, 17 gener 2014 Lectura dramatitzada Soirée decadentista de Santiago Rusiñol Direcció: Pau Bou Amb Martí Castellarnau, José Gallardo, Marc García, Ana Luengo, Anna Mitjans, Juli Mitjans, Dúnia Pellisa, Judit Puig, Joana Romero i Marina Mora Teatre Kaddish, 7, 8 i 9 febrer 2014

Homenatge a Joan Vinyoli Acte organitzat per l’associació d’escriptors del Prat Tintablava Amb Josep Alonso, Pau Bou, Isabel Núñez-Castro, Ceci Ràfols i Vicenç Tierra Auditori del Cèntric, 27 març 2014 75 años de la muerte de Antonio Machado Amb Pau Bou, Josep Costa, Marc García, Jesús García, Anna Mitjans, Isabel Núñez-Castro i Joana Romero Músic: Xavier Alías Llibreria Drac, 10 abril 2014 Lectura dramatitzada Paraules, paraules, paraules de David Ives, Neil Labute i Nicky Silver

143

Traducció i direcció: Josep Costa Amb Maite Besora, Sheila Fernández, Edgar López, Juli Mitjans, Dúnia Pellisa, Josep Segurado, Miquel Terré i Victòria Vilà Teatre Kaddish, 16, 17 i 18 maig 2014 Together Adaptació de diferents escenes de Nina Shengold Direcció: Blanca Pàmpols Amb Anna Antó, Sara Arroyo, Álvaro Carretón, Gonzalo Diabuno, Gerard Llanes, Teo Losada, Júlia Lucha, Mercè Meroño, Katherine Nicole, Marta Reliegos, Emma Rodríguez, Èlia Romo, África Torrecillas i Gerard Torres Coreografies: Ana Martínez Teatre Kaddish, 6, 7 i 8 juny 2014 Indis i esquimals Recull d’esquetxos còmics de Karl Valentin Direcció: Pau Bou Amb Martí Castellarnau, Marc García, Anna Mitjans, Juli Mitjans, Marina Mora, Ana Luengo, Dúnia Pellisa, Judit Puig i Joana Romero Teatre Kaddish, 20 i 22 juny 2014 Al final, Otel·lo mata a desdèmona de William Shakespeare Direcció: Pau Bou Amb Aroa Esteban, Sheila Fernández, Xavier Llorens, Ana Martínez, Isaac Patón i Joana Romero Teatre Kaddish, 27, 28 i 29 juny 2014 Prat Ocult de Marga Gómez Dramatúrgia i direcció: Blanca Pàmpols Ajudant de direcció i vestuari: Montse Enguita Amb Anna Antó, Pau Bou, Martí Castellarnau, Blanca Pàmpols, Arnau Puig i Albert Riballo Carrers del Prat, 24 i 25 setembre 2014

40 anys. 1975-2015

145

ÍNDEX FOTOGRÀFIC

Pàgines 8-9: -El pleito matrimonial del cuerpo y el alma, 2012. Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro (OFF). Fotografia de Guillermo Casas.

Pàgina 10: -Hormigueo, 1984 -Una historia de amor difusa, 2012. Fotografia de Vanesa Martínez.

-Poeta en Nueva York, 2010. Fotografia de Fernando Domínguez.

-Dani y el profundo mar azul, 1986.

-La mujer judía, 1981.

Pàgines 22-23 -Yerma, 1983.

Pàgina 24: -Esperando a Godot, 1984.

-Vits!, 1981 -Nu, 1976 Pàgina 46: -No em deixis mai, 2007. Fotografia de Luis Rivero.

-Picasso, Picasso, Picasso, 1981.

-El dia que va morir Marilyn. Primera part: L’Amèlia, 2006. Fotografia de David Airob.

Pàgina 50: -El siguiente, 1982.

-Williams, Tennessee, 2008. Fotografia d’Alba José.

-Bodas de Sangre, 1984. Fotografia d’Enric Dimas.

-20 x 20, 1987.

Pàgina 54: -Las criadas, 1978 Pàgina 58: -Aran, 2005. Fotografia de Fernando Vecino.

-Cabaret Voltaire, 2008.

-Els miracles de Francesc Pujols, 2004.

Fotografia de Fernando Vecino.

Pàgina 64: -En un barquito de vela, 2008. Biblioteca de Catalunya. Fotografia de Fernando Vecino.

-L’amant, 2010. Fotografia de Juan David Cermerón Romero.

-Todo el cielo está en Hijate, 2000. Fotografia de Francisco Lorenzo -El Prat Ocult, 2014. Fotografia cedida per l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

Pàgina 68: -Shakespeare in blood, 2000. Fotografia de Luis Rivero.

-Más allá de la terapia, 2002.

-Leonce i Lena, 2001.

-Mujeres al rojo vivo, 1999. Fotografia de Montse Enguita.

-Penteu i les bacants asiàtiques, 2000.

-Per acabar amb el judici de Déu, 2003.

-Adéu a Berlín, 2002. Fotografia de David Airob.

-U no és ningú, 1999.

Pàgina 80: -Manifest Groc, 2009.

-Crónicas desquiciadas, 2008. Fotografia d’Alba José.

-Casa de nines, 2009. Fotografia de David Airob.

-El gos geomètric, 2002.

-Animació del carnaval del Prat per part del Teatre Kaddish. Fotografia del carnestoltes 2015.

-La mort i la donzella, 2013. Fotografia de David Sánchez Pàgina 84: -El runrun del frigorífic, 2004.

-Háblame como la lluvia y déjame escuchar, 1999. Fotografia de Josep Costa.

146

-La playa, 2011.

-Una elegia per Marco Pantani, 2004. Fotografia de Pau Bou. -Todo el cielo está en Hijate, 2000. Fotografia de Francisco Lorenzo.

Pàgina 88 -Bodas de sangre, 2009. Fotografia de David Sánchez.

-Bodas de sangre, 2009. Fotografia de David Sánchez.

-Poeta en Nueva York, 2010. Fotografia de David Sánchez.

-Poeta en Nueva York, 2010. Fotografia de David Sánchez.

Pàgina 94 -Entremeses de Cervantes, 2009. Fotografia de Pau Bou. -L’imitador de veus, 2008. Fotografia de Pau Bou. -The Best Ten Tips Ever in Alphabetical Order, 2009.

Teatre Kaddish

Pàgina 100: -Los encantos de la Culpa, 2013. Fotografia de Pau Bou. -Les aventures d’Ulisses, 2008. Fotografia de Pau Bou. -Gertrude Stein i una senyoreta de companyia, 2003. Fotografia de David Airob.

-Tallers d’iniciació al teatre. Curs 20132014 Pàgina 111: -Una temporada a l’infern, 1979. Fotografia de Josep Costa.

Pàgina 112 i portada.

-La Marsellesa, 2005. Fotografia de Fernando Vecino.

-Contraportada -Yerma, 1983 -Adéu a Berlín, 2002. Fotografía de David Airob.

I si la trobes pobra no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. Ítaca Konstantinos P. Kavafis.

Traducció de Carles Riba

“

Quan aquell 16 de novembre del 1975 ens vam reunir per primer cop una colla amb el propòsit de crear un grup de teatre, cap de nosaltres va pensar que podria durar tant. Cap de nosaltres no sabia què passaria l’endemà. Però potser si mirem amb amor les fotos dels espectacles ja acabats, les fotos dels amors també acabats, podríem intuir que alguna cosa vam fer bé, que alguna cosa ens va fer viure, que alguna cosa, que ni tan sols podem anomenar, continua en nosaltres, molt a prop de nosaltres, perquè això: la vida/ el teatre, no s’aturi mai. Cap endavant. Cap endavant. Cap endavant sempre.

Llarga vida.” (del pròleg, de Josep Costa)

ISBN: 978-84-96986-67-1

Imprès durant la primavera del 2015 Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial

9 788496 788496 986671 986565