El Prat, un viatge musical · Sergi Olivera by tintablavaissuu

A R E V I L O SERGI

T A R P LE ATGE MUSICAL I V N U l

a a n r e d o m a -2015)

1 c i 6 s 9 1 Ãº ( t m La Llobrega rP at de

Llibres editats per El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Any 2011

Sergi Olivera Escobar (Barcelona, 1982), és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Amb “El Prat, un viatge musical”, publica el seu primer llibre després de vuit d’anys d’experiència periodística local seguint l’actualitat política, social i cultural de la ciutat a través de les seves col·laboracions mensuals en forma d’articles, reportatges i entrevistes a la publicació Periòdic Delta, degà de la premsa comarcal i Premi Tasis Torrent 1996. En l’àmbit periodístic, també va fer part de la seva formació al diari La Vanguardia.

Any 2012

Any 2013

Any 2014

www.rubricaeditorial.cat

Any 2015

A R E V I ES RGI OL

T A R P LE ATGE MUSICAL I V N U l

a a n r mode 015)

2 a 1 c i 6 s 9 1 ú ( t m a g a e r L b o l L e d Prat

RÚBRICA EDITORIAL

Edició promoguda per l’Associació d’escriptors del Prat tintablava

© Tintablava © Sergi Olivera Fotografia inferior de portada: Vanesa Martínez Dipòsit Legal: B 8463-2016 ISBN: 978-84-96986-79-4 Primera edició: Abril del 2016 Segona edició promoguda per Rúbrica Editorial: Abril del 2017

C. Castella, 27-30 · T. 93 379 38 08 08820 El Prat de Llobregat, Catalunya rubricaeditorial@rubricaeditorial.com www.rubricaeditorial.cat

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

ÍNDEX

Preludi per Vicenç Tierra...............................................................................................................................9 1. Les arrels de la música moderna al Prat (1961-1969)........................... 11 Un escàs bagatge musical........................................................................................................................ 11 Un poble que es convertia en ciutat............................................................................................ 12 Les noves tendències musicals.......................................................................................................... 13 La bodega dels García Vela i la influència de The Shadows ..................................... 13 Willy Allende, el primer rocker del Prat.............................................................................. 14 The Blue Streak (1961-1968), el primer conjunt pratenc de música moderna.................................................................................................................. 16 Els anys 60 i el canvi generacional................................................................................................ 21 La convivència amb el règim.............................................................................................................. 22 Majer’s, la segona banda pratenca (1963-1965)........................................................... 24 La JUP i els Festivals de Música Moderna (1963-1968)....................................... 26 Los Mitos, un grup beat ‘made in Prat’ (1964-1969)............................................ 32 Los Thomy’s, el quart grup dels seixanta............................................................................ 38 Es va dir....................................................................................................................................................................... 40 2. Els 70. L’èxit de la rumba i les ramificacions del rock.......................... 43 Un Prat en construcció permanent.............................................................................................. 43 Creixement en precari: lluites, drogues i contaminació...................................... 43 Més accés a la música. Les primeres discoteques....................................................... 45 La diversificació del rock......................................................................................................................... 46 El rock al Prat dels 70: una nova generació busca la seva identitat....... 47 Rumba Brava, el primer èxit musical pratenc (1973-1980)................................... 50 1977: el punk aterra al Prat................................................................................................................... 57 Nosotros, el disc d’Abedul amb la veu de Narcís Baiges.................................... 61 3. El pop i el heavy pratenc treuen el cap amb Extra i Zeus (anys 80)............................................................................................................ 63

Sergi Olivera

Els anys del ‘masia rock’. Els assajos a ‘Cal Mongeter’...................................... 63 Extra (1981-1984), pop rock pratenc amb LP............................................................... 64 Poc suport institucional a les bandes locals dels primers 80......................... 68 Zeus, heavy metal pratenc d’exportació (1981-1988)........................................... 68 4. El Prat dels 80. Crisi, tribus urbanes i primeres gestions municipals per la música.................................................................................................................. 79 Quan tot estava per fer............................................................................................................................... 79 La moguda dels 80. Drogues, ‘garitos’ i discoteques............................................ 81 Les tribus urbanes del 80........................................................................................................................ 85 L’estiu jove, primeres apostes per portar rock al Prat.......................................... 90 5. Els feliços anys 90 (I). El Circuit Zero i les principals bandes de la dècada............................................................................................................................. 91 El Circuit Zero: els ajuntaments es comencen a mullar per la música........... 92 Turistas o la primera giragonsa del rock pratenc (1988-1992)................... 93 Armando y El Expreso de Bohemia, la persistència del rock d’autor (1989-2006).................................................................... 97 Malos Tragos: punk rock actitud................................................................................................102 Carrots, pioners del pop psicodèlic modern..................................................................105 6. Els feliços anys 90 (II). La revolució hip-hop situa El Prat al mapa musical...................................................................................................................113 Els primers rapers.........................................................................................................................................114 Eat Meat, èxit d’una proposta que anava més enllà del hip-hop..........115 7 Notas 7 Colores, del Prat al cel del hip-hop.............................................................119 Zemo Ese, hip-hop de qualitat amb segell Sant Cosme..................................121 Del rap a la música electrònica de ball, la trajectòria de Luis Bersunses..................................................................................................................................................124 7. Els feliços anys 90 (III). La Capsa i l’explosió musical........................125 Una reivindicació històrica................................................................................................................125 Espai polivalent...............................................................................................................................................126 Referents europeus......................................................................................................................................126 Per fi, la inauguració..................................................................................................................................126 Zero dB, un estudi de gravació al Prat..................................................................................127 La Guia Sonora del Prat........................................................................................................................128

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

L’Associació de Músics La Clau................................................................................................130 L’Associació Lírica Music Art “Los del Valle”........................................................131 L’ambient dels anys 90...........................................................................................................................132 La diversitat, característica de les bandes dels 90...................................................133 8. Passat, present i futur.......................................................................................................................139 El canvi de segle i la fi de l’efervescència...........................................................................139 Lirio Zone, transformadors de l’essència hip-hop pratenca....................................140 L’univers accelerat dels Beatles pratencs..........................................................................142 Bohemios Autorizados, la nova rumba potablava..................................................145 Altres propostes..............................................................................................................................................147 9. En solitari.............................................................................................................................................................151 José Luis Gámez, geni de la guitarra jazz ........................................................................151 Joan Chamorro, mestre del jazz...................................................................................................151 Mercedes Pérez, sentiments fets cançó...............................................................................152 Sílvia Comes, la cantautora del Prat........................................................................................152 Pigmy...........................................................................................................................................................................152 Xavi Alías................................................................................................................................................................155 Bitxe..............................................................................................................................................................................156 Fosi Barry................................................................................................................................................................156 Petit Cabroin......................................................................................................................................................156 Buenmojo................................................................................................................................................................157 Albufera....................................................................................................................................................................157 Alfred GC..............................................................................................................................................................158 Bibliografia................................................................................................................................................................159

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

PRELUDI

Quan fas una primera ullada al contingut del llibre, et preguntes si estàs davant d’un treball de periodisme literari o, per altra banda, et trobes potser immers en un cos de literatura periodística. Però si fas brollar una petita reflexió, te n’adones que tant se val la matisació atès que aquest llibre “El Prat, un viatge musical”, del Sergi Olivera, és vida, i la vida va del bracet amb la literatura; perquè, en definitiva, la literatura, si no la tinguéssim, l’hauríem d’haver inventat per procurar no perdre totes aquelles coses de la vida –la d’abans i la d’ara– de les quals segurament no en tindríem notícia, i que formen part de la memòria històrica col·lectiva. I perquè –igualment– la literatura, a més d’oferir-nos reflexions, emocions, sentiments i evocacions emeses des d’un punt de vista individual de l’escriptor, el poeta o el filòsof, també dóna testimoni de fets i activitats que conformen el tronc vital d’una societat al llarg dels temps i que ens ofereixen historiadors i periodistes, o pedagogs i científics. En qualsevol cas, el treball de camp del Sergi ha estat impressionant i molt rigorós. Els batecs, bé, millor dir els bioritmes de més de cinquanta anys de vida musical al Prat els trobareu detallats i puntualitzats en les pàgines d’aquest llibre, compost de manera harmònica i alhora amb cadència minuciosa. Pàgines de text amb les aportacions i els records de molts protagonistes i acompanyades d’una selecció de fotografies al·legòriques de cada moment i època. Bioritmes que o bé són endogàmics de cada grup musical o artista, o bé resulten externs, molt influents, o bé es magnifiquen i se’ns mostren dintre del context social i històric de cada dècada des dels anys seixanta del segle passat fins ara mateix. Una de les nombroses virtuts del llibre és l’enquadrament i fixació dels canvis que lliguen, per una part, l’evolució política espanyola amb la transformació social del poble, i per altra, els horitzons artístics i personals del jovent amb les influències i gustos musicals estrangers. Si ens concentrem –virtualment, és clar– en un punt de trobada o en el mateix rebedor de casa o al hall de la porta del “delta”, el Sergi ens dóna la mà i ens acompanya per fer la visita guiada històrica de la música viva de la ciutat dels darrers 54 anys. Ens trobarem –també virtualment–: tots els personatges que l’han protagonitzat; de quins apassionats mestratges han begut les seves aficions; i quins han estat els motius –segons l’època– de la dissolució de les

Sergi Olivera

bandes musicals, que semblaria casaments a perpetuïtat i que en canvi, segons veurem, es formaven i es desfeien més sovint i amb més facilitat de la que podríem pensar en bona lògica. La incorporació al servei militar (obligatori i llarg dels anys seixanta als noranta), per exemple, era un motiu habitual de desfeta de grups; les expectatives econòmiques també feien diluir il·lusions; la manca de suport institucional igualment resultava adversa per a la cohesió i manteniment de l’activitat musical dels joves. Aquesta activitat musical, precisament, era l’alma mater –en moltíssims casos– de donar-li significat i vida als anys de joventut, tan importants per a la trajectòria posterior com a persones i com a membres d’una societat i d’una ciutat –El Prat– que no va mantenir equilibri entre el creixement demogràfic i les corresponents adequacions de serveis públics, de serveis socials i d’ al·licients culturals per a la joventut. Us dic que aquest llibre és l’autèntica “Pratipèdia” de la música moderna de la nostra ciutat, des de què el 1960 era un poble amb catorze mil habitants, fins ara mateix, fins fa quatre dies. Com que no voldria deixar-me’n cap, no faig un repàs de tot el nomenclàtor, però sí deixeu-me que faci unes pinzellades dels conceptes més significatius d’aquesta trajectòria de la música moderna al Prat, plena, pleníssima, de batecs enriquidors i de batecs d’autoestima. I si resseguim l’itinerari i la singladura, ens anirem trobant amb: grups pratencs d’influència del pop rock dels Beatles, dels Rolling Stones / el Festival del Llobregat de Música Moderna de la JUP (1963-1968) i la seva gran repercussió/ la rumba / els grups “punks” –de “hard rock” i “heavy metal”–, veritables tribus urbanes que amb la seva música volien testimoniar rebel·lia, irreverència i provocació, però, això sí, amb bon rotllo i col·laboració/ els heavy solidaris/ el “hip-hop” (on El Prat és un referent), amb una psicodèlia harmoniosa, i que va arribar al 1995 (quan es va inaugurar La Capsa) amb una explosió de bandes, estils i fusions i que, com diu el mateix Sergi Olivera, “ ... els concerts, les experiències, els aprenentatges, les col·laboracions i els experiments van enriquir com mai el panorama artístic general de la ciutat i el musical en particular”/ els grups de rock i rock dur, amb lletres d’autor/ el punk rock/ el psicorock simfònic/ el pop psicodèlic/ grups amb rescat de les arrels tradicionals catalanes/ el flamenco pop amb base electrònica/ la música mestissa i reivindicativa... Aquest llibre és un llibre de consulta indispensable que cal tenir molt a prop si es vol conèixer i analitzar el recorregut de la música moderna al Prat. I això és així per l’esforç, el rigor i la il·lusió que hi ha posat el seu autor. Aquest és el seu primer llibre, però de ben segur que no serà l’últim; n’han de venir uns quants més, doncs la seva preparació i la seva joventut així ho avalen. Vicenç Tierra president de l’Associació d’escriptors del Prat Tintablava

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

1. Les arrels de la música moderna al Prat (1961-1969) Un escàs bagatge musical Si hem de situar una data de naixement de la música pop-rock feta al Prat, ens hem de remuntar fins a l’any 1961, data de formació de The Blue Streak, el primer “conjunt de música moderna” (com se’ls anomenava en aquella època) que es va crear a la població. Si més no, abans d’entrar en matèria cal recordar que tot naixement ve originat per un procés de gestació, i és evident que l’arribada d’un nou estil de fer música no va aparèixer de cop com un bolet a les ombres del bosc. El bagatge musical al Prat dels anys 50 (deixant de banda la música tradicional, la clàssica, les orquestres de ball que tocaven als envelats de les successives festes majors o el cor Lo Llobregat de les Flors) es reduïa a un trio de ranxeres mexicanes, liderat per Josep Boatell “El Bota” i els seus acompanyants, el Pardo i el Nicolau. “Los Huapango” és com, ni més ni menys, apareixien anunciats a la referència periodística de l’època, el setmanari Prat, Portaveu de la vida local, d’on hem sabut que aquests tres ‘cuates’ potablava van tocar a l’envelat de la Festa Major de 1960. Els testimonis de l’època també parlen d’alguns grups de música popular que no van arribar a tocar gairebé mai en públic, tret d’en algunes bodes, batejos i comunions on es ballaven boleros, tangos, pasdobles i peces populars d’aquesta índole. Amb el canvi de dècada però, alguna cosa començava a canviar a les configuracions dels típics envelats. Entre orquestra i orquestra, apareixien als escenaris alguns grups que feien una música quelcom diferent. És el cas del Duo Dinámico, que van visitar El Prat per la Festa Major de 1959. Eren la versió espanyola dels The Everly Brothers americans. No feien rock, però ja trencaven amb la tradició de les típiques orquestres amb una proposta pop lleugera que també influenciaria i aniria acostumant les oïdes del jovent a un nou estil musical.

Sergi Olivera

Un poble que es convertia en ciutat Pel que fa el context social, El Prat es trobava en uns moments incipients de creixement de població i d’extensió urbana donada la puixança de la indústria que s’anava implantant a la vila i, a causa d’això, la gran arribada d’immigrants d’altres zones de l’estat. Si de 1950 a 1960 el nombre d’habitants havia augmentat en 4.000 persones (de 10.000 a 14.000 aproximadament), el tsunami de nouvinguts encara estava per arribar: el 1970 la població ja era de 36.500, i només cinc anys més tard s’arribava als 51.000. Ens situem doncs, en els inicis d’una transformació profunda. Talment un poble que es convertiria en ciutat en molt poc temps, amb totes les conseqüències socials i urbanes que això suposa. Si anem a buscar què diuen els que en saben molt sobre aquell moment històric, trobem com la historiadora Marga Gómez Inglada explica en la seva obra Associacionisme i Cultura en una societat en transformació, El Prat de Llobregat 1910-1960 com a partir dels anys 60 es viu de forma irreversible la regressió de l’agricultura davant un creixement espectacular de la indústria, que per primer cop supera els índexs econòmics del camp. Així, es consolidava la contracció del món rural i el panorama cultural i associatiu també comença a canviar de manera radical, tot coincidint amb canvis estructurals del franquisme. Un règim dictatorial que sortia d’un període econòmic autàrquic que l’havia portat al límit d’una fallida financera. Embolcallat encara en el nacionalcatolicisme més ranci, Franco es va posar en mans dels anomenats “tecnòcrates” provinents de l’Opus Dei, que van elaborar plans per trobar el camí de la millora. És aquí on comença l’etapa coneguda historiogràficament com a “desenvolupisme”, que va suposar un creixement econòmic basat en la inversió massiva estrangera, la millora tecnològica de les indústries, l’explotació del turisme amb molta incidència en el sector de la construcció i la immigració de molta mà d’obra de les zones rurals cap a les províncies industrialitzades i també cap als països europeus més avançats. Al Prat, això es va traduir en l’arribada massiva d’immigrants vinguts des de l’Espanya agrícola, que buscaven feina a les fàbriques, i el conseqüent creixement desorbitat d’aquell poble en transformació. Aquesta expansió del territori urbà va generar problemes que es van anar enquistant: barraquisme, carrers sense urbanitzar, problemes per portar l’aigua potable a tots els barris, un clavegueram insuficient que generava insalubritat, així com uns transports públics incapaços d’absorbir tal creixement poblacional.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Les noves tendències musicals Quan els grans canvis socials i urbans estaven a punt d’arribar, les primeres notes de música rock havien començat a sonar en algunes cases d’aquell Prat de principis del 60. El context del moment començava a ser propici per a l’arribada d’aquella nova onada musical que havia començat ja feia una dècada als Estats Units, i que a Europa tenia a Anglaterra el seu centre neuràlgic. El tocadiscos al Prat era un bé encara molt escàs en aquells primers anys 60, i no proliferarien fins ben entrada la dècada, fent que, de mica en mica, es comencés a estendre entre alguns grups de joves l’afició pel Rock and Roll, aquella fusió del country dels blancs amb el Rythm and Blues’ dels negres, que barrejat amb la tradició anglosaxona europea començava a dibuixar allò que anomenem pop, o pop-rock, i que canviaria per sempre el panorama musical mundial. A Espanya, com gairebé sempre des de feia segles, tot arribava amb retard i amb reserves. Efecte multiplicat, és clar, per l’escassíssima apertura de la dictadura franquista. Tot i el negre panorama, s’anava obrint una escletxa i aquella “música moderna” que arribava des de fora, faria tard o d’hora el seu camí. Al Prat ho va fer per un cúmul de motius i l’acció d’alguns personatges clau que us presentarem a continuació.

La bodega dels García Vela i la influència de The Shadows Els germans García Vela són primordials per explicar les primeres notes de “música moderna” que es van escoltar al Prat. Els pares regentaven la bodega “Cal Pepe”, situada a l’actual carrer Frederic Soler, molt a prop de l’actual Avinguda Montserrat i d’on va obrir el conegut Forn Nou, que encara existeix. La tradició familiar per part de la mare ja venia farcida d’artistes. Tant la mare, Carmen Vela, que cantava molt bé les cançons populars de l’època, com oncles i tietes havien tingut experiències musicals. En aquella bodega era habitual veure els fills del matrimoni tocant la guitarra i que alguns clients també toquessin i cantessin cançons. D’aquí que els germans Pedro, Fali, Domingo, Pepe i Antonio García Vela, aprenguessin, amb molta pràctica des de ben petits, l’art de la guitarra espanyola. Encara recorden personatges com el Rubio o el Moraleda com aquells clients que des de finals dels anys 50 omplien de música el local a la vegada que ajudaven a fer el “clic” necessari perquè aquells nois volguessin dedicar el seu temps lliure a fer música. La música que sonava a “Cal Pepe”, però, no era pas rock and roll, és clar. Allà se sentien cançons populars de diferents estils. Va ser la barreja del coneixement musical après a la bodega amb la primera influència dels grups estrangers que començaren a

Sergi Olivera

sonar al Prat, el que va fer que els The Blue Streak, formats el 1961, donessin més importància a la guitarra elèctrica del que mai s’havia vist al Prat, i que fins i tot s’atrevissin amb algun rock. I si això va ser així en aquells primers anys seixanta, no va ser per la influència dels Beatles, com en una primera impressió tothom pot pensar, sinó per l’impacte de The Shadows, que des de Londres havien començat a sonar a Espanya entre alguns grups de joves com una música diferent de tot el que havien sentit abans. Allò ja no eren els quatre acords de sempre de la música popular. Era quelcom nou. Les estructures musicals es complicaven i la guitarra elèctrica tenia un paper primordial en el so. Era el rock americà suavitzat pel subtil toc anglès, el naixement del pop. Com més tard farien els Beatles amb molt més èxit mundial. Però que quedi clar: dels ‘Fab Four’ de Liverpool pràcticament ningú va saber-ne res al Prat fins al 1964. The Shadows, els primers ídols de l’afició pratenca, va ser un grup que va iniciar la seva carrera amb aquest nom el 1959. Cliff Richard a la veu i el virtuós de la guitarra elèctrica solista Hank Marvin conjuntament amb Bruce Welch a la rítmica, van influenciar tota una generació d’europeus aprenents de rockers amb temes com el mític instrumental Apache (1960) o el rock de clara influència nord-americana Move It (1958).

Willy Allende, el primer rocker del Prat Al Prat del 1960 només es podia escoltar música a través de la ràdio i dels tres o quatre tocadiscos que hi havia al poble, i vet aquí la casualitat que un d’ells era propietat del pare del Francesc Allende ‘Willy’. Segons explica, el seu pare era molt aficionat a la música i escoltava country, ranxeres mexicanes, sarsueles, òperes... però un dia a un lloc públic, Willy va escoltar un ritme que canviaria la seva vida, i sense voler-ho, segurament també la d’altres pratencs amics seus. Era l’All shook up d’Elvis Presley (1957). Aquells nous sons el van fascinar i no va parar fins que va aconseguir el disc, i així ha anat fent tota la vida i per això ara acumula una col·lecció incomptable d’àlbums musicals a casa seva: “Alguns venien a casa a escoltar nova música. No era fàcil trobar-la en aquells moments però jo feia el que fos per aconseguir-la” –explica– “de fet, els primers grups del Prat es van formar intentant copiar el que allà estàvem escoltant”. Eren discos que no eren coneguts per gairebé ningú. Des del rey Elvis va anar resseguint el camí fins a trobar Bobby Darin, el canadenc Paul Anka (gran èxit el 1957 amb Diana), Fats Domino o Chuck Berry entre d’altres. Així, la dèria gairebé malaltissa d’en Willy, qui havia començat escoltant els discos de country del seu pare, va estendre l’afició pel rock i per la música moderna a alguns dels seus amics. Allende va ser el primer pratenc en conèixer la música dels Beatles, tot i que a l’inici

Mario Vilà i Willy el 1973.

Williy Allende i la seva primera bateria l’any 1965

Willy fotografiat per Jordi Bringé

no li feien gaire el pes: “com havia començat de molt jove escoltant el rock més clàssic, al principi els Beatles no m’agradaven gaire. Vaig comprar el seu primer disc el 1963, el Please please me però em semblava massa ensucrat, es notava el toc anglès”. Un any més tard, l’èxit de la pel·lícula A hard day’s night faria famosos els britànics entre tot el jovent i els grups musicals creixerien com bolets versionant cançons seves. “Amb el temps em van agradar molt més, era música americana passada per Liverpool i va evolucionar molt bé cap a la psicodèlia, que per mi és el millor que s’ha fet mai”, conclou Allende.

Sergi Olivera

The Blue Streak (1961-1968), el primer conjunt pratenc de música moderna The Blue Streak es forma el 1961 entre un grup de companys del Liceo Pratense, un centre d’ensenyament fundat per Jaume Codina, historiador i en aquells moments alcalde del Prat, situat al carrer Centre, número 2. De l’amistat entre Pedro García Vela i José María Peña va sorgir la idea de fer un grup de música moderna per provar d’imitar aquells sons que havien escoltat a llocs selectes com la casa del Willy Allende. De fet, si aquest últim no hagués estat internat a un col·legi de Barcelona, segurament s’hauria integrat a la primera formació del grup. Als inicis, el conjunt no disposava de gaires recursos econòmics: “havíem de buscar un que firmés les lletres (i sort que teníem el meu germà Domingo que era major d’edat) per poder comprar els instruments. Donàvem una entrada a la botiga Montserrat, a la Gran Via i allà escollíem l’instrumental. Després, amb els diners que trèiem de les actuacions podíem anar pagant les lletres”, explica Pedro García Vela. Doncs així es va forjar The Blue Streak. Nois d’entre 12 i 14 anys i sense fer cap classe de guitarra ni de música (apart de les hores invertides tocant espontàniament a “Cal Pepe”), però amb molta tossuderia i escoltant molts discos per mirar de copiar-los cada vegada millor. Utilitzaven també un anglès igualment d’oïdes i si sonava bé, cap endavant. D’aquesta manera aconseguiran els seus primers concerts.

Primeres actuacions Cal valorar la importància en aquells moments de l’escenari de l’Agrupación Artístico Literaria Cervantes, una entitat cultural que va existir al Prat entre el 1948 i el 1976 i que el 1955 havia adquirit un local al carrer Santiago Rusiñol 16, on es construeix una pista de ball. Allà i a L’Artesà tenien lloc totes les representacions artístiques del moment: teatre, música, dansa, cant o pastorets, i durant els 60 va ser com una mena de The Cavern, salvant totes les distàncies (i unes quantes més), per als primers grups musicals pratencs. El 1968, precisament coincidint amb la fi o amb l’aturada de l’activitat d’aquests conjunts, l’entitat va entrar en decadència i va abandonar aquest local per passar per altres seus sense arribar al mateix nivell d’activitat musical. Tot i que als 70 rebifarà més des del vessant teatral i cinematogràfic. Fet aquest parèntesi, direm que aquells primers Blue Streak van començar actuant a l’escola Sant Joan Bosco i als Aprenents de La Seda. Segons explica Pedro García Vela “el nostre instrumental inicial era escassíssim: unes guitarres normaletes,

Blue Streak a Los Tres Molinos en 1966, en una de les darreres fotografies.

Blue Streak actuant a la Cervantes lâ&#x20AC;&#x2122;any 1964.

Diferents imatges dels The Blue Streak en concerts i assajos.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

un amplificador, una caixa i un plat sense bombo ni res”. El primer grup el formaven, José María Peña a la veu, Pedro Pérez a la guitarra solista, Jaime Romagosa a la bateria, Pedro García Vela amb la guitarra rítmica i el seu germà Domingo García Vela al baix. Els primers assajos eren a casa del Pedro Pérez, a un pati d’una de les Cases de la Seda.

Trencar el gel Amb el temps, van anar adquirint qualitat i nous instruments fins que van decidir que era el moment de sortir a tocar fora del Prat, sent així el primer conjunt pratenc de música moderna que va començar a voltar pel territori. Van trobar a Barcelona el senyor Morell com a representant (al Prat comptaven amb els serveis de l’Emili Estrach) i van tocar a llocs com La Pérgola, Los Tres Molinos, el Tropical (a Castelldefels, compartint cartell amb Tony Ronald) i el Shangri-La. Van visitar poblacions com Cornellà, Sant Feliu, Molins de Rei i algunes excursions llunyanes a L’Hospitalet de l’Infant, on en un cartell els batejaven com el grup més famós de Barcelona davant la seva pròpia sorpresa, o a la Costa Brava en temporada d’estiu. El 1965 seria un any cabdal amb la gravació d’una maqueta amb quatre versions: Mi gran amor (traduint lliurement And I love her dels Beatles més melòdics amb la veu de José María Peña), Celia (versió d’una cançó del cantant argentí Leo Dan), Jinetes (homenatge a una de les peces instrumentals més conegudes de The Shadows, Riders on the sky) i Pintor (que és l’Angelitos negros d’Antonio Machín en versió instrumental i amb guitarra a l’estil Shadows). La tria de cançons per enregistrar ja demostra que The Blue Streak no era un grup essencialment rocker, sinó que era un conjunt capaç de tocar diferents estils de música popular que, de tant en tant, podia marcar-se alguna peça rock versionant Beatles, Shadows o Rolling Stones. Pedro García Vela explica que era molt difícil tocar només rock a les sales: “si tocàvem un tema que no fos de ball ens feien fora. El rock no s’havia assumit encara com una música normal, s’havien de tocar boleros i si volíem seguir, ens havíem d’adaptar a això… Als festivals era diferent perquè podíem tocar el que volguéssim”.

Canvis de cromos El mateix 1965 s’incorporaria el cantant José María Vargas mentre que Peña passaria un temps a la percussió abans d’abandonar el conjunt definitivament. Més endavant, la sempiterna obligació de fer el servei militar produiria més canvis en la formació, com els hi succeïa a tots els grups del moment, significant en molt dels casos el final de l’aventura.

Sergi Olivera

De 1965 és també la icònica foto de Quim Torrent del grup a l’antic pont del ferrocarril sobre el Llobregat. Un truc fotogràfic simulava que l’exprés del migdia estava a punt d’atropellar-los, amb un muntatge d’autèntic Photoshop de 40 anys enrere. Després d’aquests episodis, Pedro García Vela va haver d’assistir a la cita amb la pàtria i Roberto Casinos va ocupar el seu lloc a la guitarra rítmica. També Pedro Pérez i Jose María Peña van deixar el grup el 1965-66 per formar una nova banda amb en Willy, els Beat Kings, que van durar un any i per a després dir-se Mawker Glyms. Llavors va entrar un temps Enrique Moreno a la percussió dels Blue Streak. Ja en la darrera etapa de la banda, l’any 1967 un altre germà García Vela, el Pepe, també va formar part del grup, així com en Willy Allende a la bateria, fins que el seu cosí Mario Vilà, bateria de Los Mitos, va anar a la mili el 1968. A partir de llavors Willy i Mario havien d’alternar les actuacions a les dues formacions pratenques. També el 1967, després d’un controvertit estiu tocant a Calella, Pepe Vargas va deixar de ser el cantant i el seu lloc el va ocupar Manolo Ahicart, exvocalista dels Majer’s, la segona banda que es va crear al Prat i de la qual parlarem més endavant. Entre els anys 1968-69 el grup va cessar la seva activitat.

Un grup de música popular En resum, segons Pedro García Vela “Blue Streak vam ser un grup pioner que ens vam adaptar a les circumstàncies i vam acabar tocant tot allò que es posava de moda per intentar acontentar tots els públics. Sovint, abans de nosaltres havien tocat orquestres amb acordions, es feia difícil entrar nosaltres amb les guitarres, per això vam acabar fent una música popular, més pop. A llocs com El Papagayo (Sant Gervasi) ens contractaven però havíem de tocar el que ells volien. Així que, com vam sorgir de la música popular (la que sonava a casa i a la bodega “Cal Pepe”), la dominàvem i ens sortia bé. Sempre amb la influència sobretot dels Shadows i també dels Beatles.” El Willy Allende afegeix que la marxa de les dues ànimes més rockeres del conjunt, José María Peña i Pedro Pérez, també va contribuir bastant a l’abandonament progressiu del rock per part dels Blue Streak cap a una música més popular. The Blue Streak van participar en el II Festival Llobregat de Música Moderna organitzat per la JUP i Amics del Prat l’octubre de 1964 al Pati de l’Artesà i al I Festival de Nadal del mateix any organitzat per l’AAL Cervantes. El gener de 1967 van arribar a la final del concurs de ràdio “Frente a Frente”, organitzat per l’emissora Radio España de Barcelona. En el moment àlgid de The Blue Streak, quan dominaven els èxits ballables de la música popular van rebre una oferta per treballar com a músics en

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

un creuer. S’ho van rumiar però finalment el pare dels García Vela els va convèncer perquè no ho fessin: “el meu pare ens va fer tocar de peus a terra i ens va fer veure que era millor continuar treballant a l’empresa”, conclou.

Els anys 60 i el canvi generacional La ja comentada influència de The Shadows quedaria enrere entre la gent jove per la influència dels Beatles que arriben amb força el 1964. Al mateix temps sorgien els primers grups de Barcelona que començaven a obtenir els primers èxits entre el jovent, cas de Los Sírex i Los Mustang. Tot i així, encara era una afició reduïda entre grups d’amics. Segons explica Willy: “aquells primers discos dels Mustang i Sirex sonaven fatal, les gravacions eren molt dolentes i no perquè no hi hagués mitjans, perquè les mateixes discogràfiques feien discos d’altres estils musicals i sonaven molt millor… era una música que no es valorava i les companyies invertien els recursos mínims” –continua– “amb 13 o 14 anys vaig conèixer el director d’ EMI, que estava al carrer Urgell de Barcelona, i recordo que em va dir ‘noi, aquesta música durarà quinze dies’, no sé què pensaria ara si veiés que ja fa 60 anys d’allò i encara continua...”. El Prat era encara un autèntic poble, on l’únic que els joves podien fer era esperar tot l’any la Festa Major per poder ballar les cançons d’Antonio Machín a L’Artesà. Els qui ho van viure expliquen com, durant la resta de mesos, si no t’agradava el cinema o el futbol, era un lloc bastant trist pel jovent. Va ser en aquell context on la nova generació de joves que havia sentit els primers discos de rock que van arribar a la població, va començar a organitzar festes particulars a les seves pròpies cases. Un dels llocs clau d’aquests ‘guateques’ era el garatge de la casa dels pares del Willy Allende. Els joves feien via pròpia per trencar amb la monotonia imperant. Tot i així, a molts encara els hi costava força adaptar-se a la novetat: “posava discos de rock i dels Beatles a les festes i molt pocs s’animaven. Alguns et deien ‘quita esto que no se puede bailar’. La gran majoria va començar a rendir-se en massa als Beatles amb la cançó Let it be (1970), i aquest tema tenia ja molt poc a veure amb el rock dels primers 60. Vaja, molts no es van assabentar gaire de la moguda que hi havia a la resta del món”, ens explica el primer rocker del Prat. De mica en mica però, el boom dels conjunts de música moderna van aportar nous al·licients als tradicionals envelats i van començar a celebrarse festivals organitzats per la JUP (Juventud Unida Pratense) a partir del 1963 o l’Agrupació Cervantes. A la Festa Major i als festivals van començar

Sergi Olivera

a venir grups com Tony Ronald, Los Sírex, Los Mustang, Pájaros Locos, Gatos Negros, Lone Star i Los Cherokees entre molts altres. Encara que s’anava avançant en aquest canvi generacional, no era pas fàcil ser un rocker en aquell Prat. El Willy Allende explica que “quan vaig començar amb la música i el 1964 em deixo el cabell llarg alguns dels que eren teòricament amics meus em van deixar de parlar. Moltes noies fugien perquè estaven avisades pels pares que érem dolents, que pel fet de portar el cabell llarg segur que em drogava, quan jo no m’he drogat mai de la vida!”, exclama. Imaginem-ho per un moment. Primers cabells llargs que es veien en un home en un poble que encara no s’havia convertit en ciutat, i que a més ho combinaven amb pantalons cenyits, jaquetes amb brodats i camises cridaneres. “Pélate guarro, era la frase més bonica que alguns et podien dir” –expica el Willy– “al Prat potser érem 3 o 4 que dúiem grenyes”. El Manolo Ahicart, cantant dels Majer’s i després dels Blue Streak, es va afegir a aquesta moda tan underground en aquells moments i amb un punt afegit d’estridència, perquè tenia els cabells arrissats i el seu aspecte va arribar a ser totalment ‘afro’. Narcís Baiges, que va començar a lluir cabelleres i barba a finals del 60 i durant els 70 encara es va trobar el mateix problema: “els meus pares rebien trucades a casa de gent del Prat com per denunciar les meves pintes: ‘i com deixes anar així al teu fill?’ li deien a la meva mare. Era al·lucinant. Pel carrer m’insultaven constantment, ‘hijo puta’ i ‘maricón’ eren els improperis més utilitzats. Però no només al Prat, a Barcelona potser caminaves pel Passeig de Gràcia i et trobaves el mateix, o gent que en un principi et respectava però després caminaves 100 metres et giraves i te’ls trobaves encara mirant cap a tu, com si acabessin de veure un marcià”. La rebuda dels primers conjunts de música moderna que es van formar a la vila va ser bona entre els joves, però els grans els miraven malament. Ni la música ni l’aspecte els hi agradava: “Per aquesta gent, els Beatles eren un orgue de gats. Fins que no es van adaptar i van veure que allò havia arribat per quedar-se, va passar un temps”, explica Willy. Molts joves sí que van començar a omplir els festivals de música moderna en un acte gairebé de rebel·lia, perquè la majoria havia d’oposar-se als desitjos de pares i mares.

La convivència amb el règim Pel que feia a la rebuda per part de les autoritats del règim franquista, resulta curiós comprovar com no els molestava gaire la nova onada musical que havia arribat. “Els franquistes no es ficaven amb la nostra música... com no estàvem polititzats ni cantàvem res de política, i de fet no ens interessava, no es preocupaven gaire”. Si més no, l’aspecte físic sí

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

que els havia causat algun problema anecdòtic amb la policia: “Si et veien passejant pel carrer a segons quines hores amb aquelles pintes podia ser que la Guàrdia Civil et demanés la documentació, a mi em va passar més d’un cop”, recorda el Willy. L’aspecte físic va resultar el motlle més difícil de trencar en aquells anys. Pel que fa la política, en canvi, estem parlant d’una generació que havia nascut després de la Guerra Civil, un conflicte que havia afectat i traumatitzat els seus pares, però ells ja havien crescut en el relat franquista on parlar de política no formava part de la vida quotidiana. Aliens a tot això, es van dedicar a fer la seva, gaudir de la música que els agradava totalment aliens al fet que vivien en una dictadura. “No érem conscients del règim polític perquè no se’n parlava de tot això. És evident que hi havia repressió a la gent que sí que es ficava en temes polítics però tampoc no se’n parlava. Érem molt innocents per una banda, però per l’altra va ser millor per poder fer el nostre camí sense problemes. Com no estàvem polititzats era més fàcil fer el que ens donava la gana”, explica Pedro García Vela. Altres danys col·laterals del règim franquista que afectaven els grups, era l’obligació de rendir comptes a la Societat General d’Autors i Editors (SGAE, fundada el 1941). Bé, més o menys com ara perquè ja es veu que, com en altres temes d’actualitat, resulta evident que Espanya no ha deixat enrere alguns ‘tics’ de la dictadura. La cosa era que quan els grups tocaven a una sala les seves versions, hi havia uns senyors que omplien una llista per després cobrar-se els drets d’autor. En el cas de la música moderna la situació era sovint dantesca, perquè si els conjunts cantaven cançons en anglès, trastocaven els plans d’aquesta espècie de cobradors del frac que no eren més que un exèrcit de buròcrates amb molt poca idea de l’origen d’aquells temes musicals tan estranys per a les seves oïdes. Però feta la llei, feta la trampa. Ells sempre duien una llista de cançons clàssiques i tòpiques en espanyol i tot seguit feien firmar els grups com si les haguessin tocat. Així complien amb l’expedient i tots contents. Una altra característica del moment polític ben curiosa era la necessitat de treure’s el carnet del Sindicato Vertical de Teatro, Circo y Variedades. Una mena de llicència que et donava dret a tocar a les discoteques i sales de ball. S’havia d’omplir un paper, aconseguir un certificat de bona conducta i després presentar-se a uns exàmens on uns senyors d’edat avançada avaluaven l’aptitud musical del conjunt. És clar, amb aquestes condicions era difícil que aprovessin bandes que toquessin cançons dels Rolling Stones, o qualsevol tema que portés massa lluny la potència de les seves guitarres. Els grups es veien obligats a tocar cançons populars o boleros com Maria Elena per poder aconseguir el carnet. En el cas de Los Mitos, els més irreverents dels grups pratencs dels seixanta, no van

Sergi Olivera

aconseguir mai la llicència per no voler passar mai pel tub dels boleros: “Anàvem a un teatre que hi havia a la Diagonal que li dèiem curiosament La Capsa i com no volíem tocar el Maria Elena, només que començàvem a tocar els Rolling ja ens feien fora al cap de 10 segons”, explica Mario Vilà, el primer bateria del grup. De totes maneres, només sobre el paper era necessari el carnet del sindicat per tocar, però a la pràctica Los Mitos van voltar per tota la província de Barcelona fent concerts sense que ningú els hi demanés.

Majer’s, la segona banda pratenca (1963-1965) L’original nom de Majer’s sorgia de les inicials dels components del grup: Manolo Ahicart (cantant), Ángel Chueca (guitarra solista) Juan Vaquero (percussió), Enrique Moreno (baix) i Roberto Casinos (guitarra rítmica). En aquest cas van adoptar un nom potent que complia la funció que fos pronunciable en anglès (o almenys això semblava), igual que els Blue Streak. Aquesta era la millor manera de semblar moderns en aquells moments. I encara més si al final hi afegies l’apòstrof “‘s”. El grup, que acostumava a utilitzar la sala de la Cervantes per assajar, va tenir una durada de dos anys, entre el 1963 i 1965, quan es van haver de desfer per problemes a l’hora de poder presentar-se sencers als concerts. Mentre Manolo Ahicart havia de faltar sovint a la fàbrica (ha treballat gairebé tota la vida a La Papelera), Roberto Casinos patia seriosos problemes perquè la seva mare el deixés anar. “Els pares del Roberto eren molt rígids i moltes vegades no podia venir als bolos” –explica el cantant– “més d’una vegada vaig haver de tocar jo la guitarra rítmica amb les poques nocions que tenia, i les sales es queixaven perquè deien que si érem cinc com era que havíem anat quatre. Llavors havíem d’inventar-nos excuses”. Aquest tipus de problemes també se’ls trobaven per poder assajar plegats i van ser massa continus en la seva curta trajectòria. Així, van tocar fora del Prat com els altres grups tot el que van poder, fins que es van veure abocats a deixar la banda perquè els costava molt avançar.

A mig camí entre The Blue Streak i Los Mitos L’estil dels Majers era un pèl més modern que el dels Blue Streak, tot i que també podem considerar que feien més pop que rock. El seu repertori de versions era en castellà, aprofitant cançons dels Sírex i els Mustang, els grups que admiraven. Es van situar estilísticament en un punt intermedi entre la proposta pop i a vegades ‘patxanguera’ dels Blue Streak i l’actitud més rock

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Roberto Casinos i Juan Vaquero, dels Majer’s, en un concert a l’Artesà, l’any 1965 Manolo Ahicart, cantant dels Majer’s, als anys 70 (Fotografia de Quim Torrent). (Fotografia de Manel Mayench).

Sergi Olivera

i beatlemaníaca que adoptarien Los Mitos. Els contemporanis destaquen la vàlua de Manolo Ahicart com a cantant, sobretot en les cançons melòdiques com Éramos tan Jóvenes, la versió espanyolitzada de The Young Ones (èxit de Cliff Richards & The Shadows del 1962, i sí, la mateixa que van utilitzar als 80 per la popular sèrie britànica Els Joves, tot i que en una versió bastant més punk). El cantant pratenc Narcís Baiges Blanch també destaca el paper d’Ahicart com a vocalista: “el Manolo era molt interessant, jo destacaria el bon nivell que tenia per a cançons d’estil soul i blues”. Els Majer’s van guanyar dos festivals al Prat. El primer, el I Festival de Nadal de l’AAL Cervantes, el desembre de 1964, on es van imposar als The Blue Streak a la final. Mesos, més tard van fer-se amb el I Festival de Primavera per davant de grups de fora del Prat.

La JUP i els Festivals de Música Moderna (1963-1968) Si abans dèiem que els grups musicals no estaven polititzats i feien el seu camí al marge dels efectes de la dictadura, hem de dir que, almenys inconscientment, no va ser del tot així. Molts dels nous conjunts de música moderna van participar en les activitats que entitats com la JUP (Juventud Unida Pratense), una associació juvenil que aprofitava les poques escletxes que deixava el sistema

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

per establir una mena de democràcia cultural dins la dictadura. El pop-rock va formar part doncs d’aquest experiment incòmode amb el qual la joventut compromesa del Prat va desafiar el règim durant cinc anys (del 1963 al 1968). L’associació, també amb difícils equilibris interns, va acabar sent escapçada quan el règim va intuir que allò era massa perillós. Més tard, aquest primer assaig donaria pas al moviment de regidors democràtics dels anys 70, com tan encertadament apunta l’historiador Joan Ignasi Salcedo en la seva obra de l’any 2013 Joventut Unida Pratenca, la JUP (2013), unes pàgines cabdals, per cert, per entendre el context polític i social dels anys 60 al Prat. Segons explica Salcedo fruit de la seva investigació, la JUP s’integra el 1963 com a secció juvenil dins de l’Agrupació Artístico Literària Cervantes. En el fons, no els interessava gaire estar sota el control d’aquesta altra entitat, però finalment va poder més el fet d’aconseguir un local per a les seves activitats. Com a primera mostra de ressó i demostració de força es va pensar a organitzar un festival de música moderna. Per una banda, es posa de manifest que en aquells anys muntar festivals a l’estil de concursos radiofònics o televisius era quelcom que estava de moda. Per l’altra, el fet que s’utilitzés la música moderna com a reclam, també ens dóna una idea de com d’importants eren, en l’any 1963, els nous conjunts musicals per mobilitzar la joventut.

El I Festival Llobregat (1963) Així, es va organitzar el que en un principi es va anomenar I Festival Llobregat de Música Moderna, celebrat entre novembre i desembre del 1963 amb la participació de dotze grups musicals, la majoria provinents de l’àmbit universitari de Barcelona. Els conjunts disputaven diverses fases eliminatòries on podien tocar quatre cançons per després sotmetre’s a la votació del públic, que feia de jurat. El primer premi, cortesia de l’AAL Cervantes eren 4.000 pessetes i el segon i el tercer en guanyaven 1.000. En aquesta primera edició, que comptava amb la participació de famosos locutors del moment com Mari Carmen Nubiola i Luis Ventura, es va imposar el grup Los Finders i no va participar cap grup del Prat. L’èxit d’aquest primer certamen va provocar que se celebressin quatre durant tota la trajectòria de la JUP. Convé aturar-se a les cròniques de Vicenç Tierra al setmanari Prat, Portaveu de la vida local després de les eliminatòries d’aquest primer festival. Molt valuoses per comprendre en els nostres dies de quina mena de música i d’espectacles estem parlant. Sobre els Finders, els guanyadors, el periodista comenta: “fueron a no dudar los mejores y con unas piezas que supieron hacer cundir en el ánimo de los espectadores y se aseguraron el pase a la final desde la primera interpretación (...) en la última composición What’d I say (versió d’un dels temes més famosos de Ray Charles) el público prorrumpió

3er Festival de la JUP al cinema Monmari (estiu de 1966).

Frankie y Sus Monstruos, i els Yakerâ&#x20AC;&#x2122;s al II Festival del Llobregat.

Sergi Olivera

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

en medio de la canción en grandes aplausos y al final de la misma, después de cantar hasta con el vocalista del conjunto irrumpió en una gran ovación. Se lo merecieron, ganaron limpiamente la partida”. Sobre el conjunt Los Yakers, explica que van tocar el Guitar tango de The Shadows i amb la cançó Lucila “se debieron ensuciar mucho, porque hicieron una demostración de echarse por el suelo.” Es veu que aquesta versió del rock and roll de Little Richard Lucille (1975) feia embogir els Yakers i anar pel terra d’una manera que segurament al Prat no s’havia vist mai. Els altres grups del dia com Batman’s i Los Murciélagos van cantar cançons en italià com la balada Nata per me d’Adriano Celentano (1961) o el cant hebreu Hava Nagila, perquè comprovem que en aquells festivals s’hi podia encabir de tot des del punt de vista musical. Rock sí, però fins a cert punt. A la segona eliminatòria va triomfar el grup MKS, amb un estil més jazzístic i la interpretació amb trompeta del clàssic When the saints go marchin’ in himne gòspel popularitzat per Louis Armstrong, mentre que la tercera guanyarien Los Tiburones, amb un estil més melòdic i versions dels Shadows i el Twist a Saint Tropez un èxit del 1961 al més pur estil Chubby Checker del grup francès Les Chats Sauvages. Les cròniques destaquen les fileres de cotxes aparcades al carrer Santiago Rusiñol, a les proximitats de la sala de la Cervantes. A la final, celebrada a l’aire lliure a la pista de l’entitat aconseguint una gran afluència de públic, s’imposaria l’estil “ràpid i dinàmic” dels The Finder’s, que es posaven al públic a la butxaca un altre cop amb el What’d I say o La Bamba (cançó tradicional mexicana popularitzada en la versió rockera de Ritchie Valens del 1958). El setmanari Prat publicava passat el festival entrevistes fetes pel periodista Marcial Rodríguez (primer baixista de Los Mitos) amb els tres finalistes. Els MKS, grup de jazz, sorprenien amb la resposta sobre si el seu estil no era apte per a festivals: “pues aquí en El Prat, claro que no es apto,

Sergi Olivera

según hemos visto. Pero en Barcelona no ocurre eso. Esta es la primera vez que nos derrotan. Además que conste que hemos derrotado en festivales a conjuntos tan prestigiosos como Los Pájaros Locos, Los Jets y Los Sírex”, deien amb certa supèrbia. Per altra banda Los Tiburones desvetllaven els seus ídols: “En España nos gustan Los Mustang y en el resto del mundo los Shadows”. Sembla que aquesta preferència musical estava bastant estesa entre els joves del moment. En una entrevista que Mario Vilà (bateria de Los Mitos) va publicar al setmanari Prat a la Pubilla del Prat 1964, Lídia Fiblá Vilella, aquesta va respondre a una pregunta sobre els Beatles que ella preferia Cliff Richard i els Shadows i a Espanya els Mustang, mentre també es declarava fan d’Elvis Presley i Frank Sinatra.

The Beatles irrompen al II Festival (1964) No, no m’he tornat boig. No és que els quatre de Liverpool vinguessin al Prat per actuar al II Festival Llobregat de Música Moderna, aquest cop celebrat al Pati de L’Artesà el novembre del 1964. Ells no, però sí les seves cançons. Los Tiburones, segons classificats del primer certamen, es van imposar aquest cop interpretant A hard days night i I should have known better dos temes dels ‘Fab Four’ ben acompanyats amb La Plaga (versió dels mexicans Teen Tops que a la vegada era una versió en castellà del rock Good Golly Miss Molly de Little Richard). Corria l’any 1964 i començava a estendre’s la beatlemania entre els conjunts de música moderna, després d’haver-se estrenat la pel·lícula del mateix títol de l’àlbum i cançó A hard days night. Els tercers classificats, The Marshalls, era un altre conjunt d’estil beatle “pero sin melenas”, com apuntava Mario Vilà al text previ a l’entrevista que els hi va fer pel setmanari Prat. Durant el qüestionari, el grup es confessava fan dels de Liverpool, considerant-los inimitables mentre que identificaven el Twist and Shout com la seva millor cançó. Com a apunt contextual, direm que el juliol de 1965 els Beatles visitarien Barcelona en la seva única actuació a la capital catalana, omplint la Plaça de Toros Monumental amb 25.000 espectadors. Va ser el primer concert de pop rock massiu de la història de la ciutat. Aquest II Festival va comptar amb la participació dels pratencs The Blue Streak, que van quedar fora a la seva eliminatòria amb només cinc vots menys que Los Solitarios. També el grup Frankie y sus Monstruos, de Barcelona però amb el pratenc Pepe García Vela a la guitarra rítmica, va quedar eliminat en la seva fase de classificació davant de Tiburones, els triomfadors finals del concurs. L’organització del certamen va anar a càrrec de l’entitat Amics del Prat i no va aconseguir el mateix èxit de públic de la primera edició, quedant el pati de l’Artesà com un recinte massa gran per omplir. Per això, la tercera

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

edició es va celebrar al pati del cinema Monmari, al passatge del Rector Piñol. Seria entre abril i maig de 1966.

Els Festivals de Nadal i Primavera a l’AAL Cervantes (1965) El ràpid divorci entre la JUP i l’AAL Cervantes després de la celebració del I Festival Llobregat, va provocar la diversificació dels concursos de música moderna. Donat l’èxit de públic del que s’havia celebrat a les seves instal·lacions, l’agrupació cultural va organitzar nous festivals pel seu compte. El primer va ser al Nadal de 1964 i, tot i buscar la participació de grups de fora del Prat, finalment va ser una competició entre dos grups locals: The Blue Streak vs. Los Majer’s. La crònica al febrer de 1965 al setmanari Prat, signada per Marcial Rodríguez parla de “sorpresa” per la victòria final del grup de Manolo Ahicart i companyia. En una posterior entrevista del periodista amb Àngel Chueca, guitarra solista, el músic local afirma davant una pregunta sobre The Blue Streak que tots dos grups estan molt igualats musicalment. En el mateix text, el grup es declara admirador del Sírex pel seu ritme i estil i afirma que prefereixen les cançons rítmiques a les melodioses. El 1965, l’any que el grup deixaria de tocar, havien actuat sis vegades des de la seva creació el 1963, quatre vegades al Prat i dues fora, segons diuen a l’esmentada entrevista. Uns mesos més tard Los Majer’s demostrarien estar en plena forma guanyant també el I Festival de Primavera de la Cervantes. En aquest concurs es van imposar a la final als Frankie y sus Monstruos del Pepe García Vela, que van arribar amb versions dels Beatles traduïdes al castellà (No puedes comprar mi amor i Conocerte mejor) i un dels grans èxits del rock espanyol del moment, Flamenco de Los Brincos, que havia irromput amb força entre els èxits de l’any 1964. Per aquelles dates semblava que el rock anava de mica en mica guanyant terreny en el repertori dels conjunts. Per exemple el grup Los Marshalls es van atrevir amb La casa del sol naciente versionant The Animals i amb el You really got me dels Kinks, una de les cançons que es consideren precursores del hard rock dels 70 i tot el que va venir després per aquesta via. La crònica de la final al setmanari Prat no va ser gaire benevolent amb Majer’s, que segons el periodista Rodolfo Mijoler “sus actuaciones fueron bastante flojas y puede dar gracias a la gran cantidad de ‘fans’ con que contó y que con sus votos les llevaron al triunfo. Triunfo que no les ha de beneficiar en nada para futuros festivales”. Frankie y sus Monstruos van ser els segons amb una nova versió dels Beatles: la peça rock Kansas City, i en tercer lloc apareixien Los Albas, un grup qualificat per Mijoler com de ritme “Liverpool-Sound”.

Sergi Olivera

El tercer i quart festival de la JUP (1966-67) La tercera edició del Festival del Llobregat no va arribar fins a l’abrilmaig de 1966. En una entrevista publicada per Marcial Rodríguez al setmanari Prat, Albert Rovira, president de la secció de recreativa de la JUP, explicava que “la falta de un local cerrado adecuado ha impedido que se celebrara como de costumbre en septiembre u octubre. Por una serie de dificultades nos privaron de la cesión de un local”. En la mateixa entrevista es diu que aquest cop l’organització aniria a càrrec directament de la JUP i el lloc de celebració seria la pista d’estiu del cinema Monmari. Aquesta nova edició la va guanyar el conjunt Tonks, molt coneguts al Prat perquè havien tocat diverses vegades a L’Artesà. La quarta edició del Festival (Festa Major de 1967) ja corresponia a una JUP amb símptomes de decadència i problemes econòmics. Per aquest motiu van haver d’apropar-se a l’ajuntament per poder percebre les subvencions, fent coincidir la cita musical amb el I Festival de Teatre. Tant la tercera com la quarta edició dels Festivals Llobregat van passar força desapercebudes per a la premsa local.

Los Mitos, un grup beat ‘made in Prat’ (1964-1969) Dels grups dels seixanta que es van formar al Prat, si hi va haver un amb una tendència més pura cap al rock aquests van ser Los Mitos. Formats el 1964, des de la influència inicial i repetida en tots els grups del moment des de The Shadows, ràpidament van tenir clar que volien ser un grup de música beat, un estil de rock and roll amb influències de doo woop (sorgit del Rythm and Blues i el gospel) i skiffle (folk amb tocs de jazz i de blues). Aquesta era la música que van abanderar els Beatles des d’abans d’adoptar aquest nom, així com altres grups de Liverpool que tocaven al pub The Cavern a principis dels anys 60. Recordem un cop més que l’any 1964 va ser el de l’esclat beatle entre els aficionats a la música moderna a Espanya. Amb aquesta vocació clarament decantada cap a l’esfera “beat”, un grup d’amics format per Albert Michavila (guitarra i veu), Marcial Rodríguez (baix), Rodolfo Mijoler (guitarra solista) i Mario Vilà (bateria), tots estudiants a l’Acadèmia Pràctica del Senyor Martí del carrer Flaquer i col·laboradors del setmanari Prat, decideixen començar a fer música imitant les cançons dels discos dels seus ídols. El mateix any 1964, Rodolfo Mijoler decideix abandonar el grup per donar pas al Pepe Alonso. Aquest canvi seria primordial perquè Alonso tenia nocions de música i va fer les funcions de director d’orquestra de la resta, que havien començat a tocar d’oïdes de manera totalment autodidacta.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Los Mitos.

Los Mitos a l’any 1965 (Fotografia de Jordi Bringué).

Factura de la bateria i resta d’equip adquirida per Los Mitos.

Sergi Olivera

Van començar amb un equip rudimentari, fent les primeres actuacions a festes privades, a cases d’amics. “Com semblava que agradàvem bastant a la colla que ens sentia, vam començar a prendre’ns seriosament això de fer música”, explica el Mario Vilà. L’empenta definitiva arribarà des dels ànims de Javier Paz, un amic que els insisteix perquè comprin millors instruments per llençar-se a actuar davant de públic.

La bateria de Ringo Si els Beatles van comptar amb l’habilitat de l’home de negocis Brian Epstein, fins al punt de ser conegut com “el cinquè Beatle”, Javier Paz va ser “el cinquè Mito” per als pratencs. I és que va ser aquest amic de la banda qui va arribar a un acord amb Miquel Riera, l’home que en aquell 1965 portava el cafè de L’Artesà. Ell donaria l’entrada per comprar els instruments i el grup s’ho retornaria en forma de concerts al pati. Els diners de Riera van donar bàsicament per comprar les guitarres. El pare del Mario, Joan Vilà, va avalar la resta. Gairebé res, vaja: ni més ni menys que una factura de 205.000 pessetes de l’època que incloïen la bateria Ludwig Super Classic (la mateixa que utilitzava el mateix Ringo Starr) amb el segell d’autenticitat que resava “Chicago 19th may 1965”. Només la bateria i els plats van costar 57.000 pessetes del moment. Una fortuna. “Aquella bateria sonava genial, tenia un so molt peculiar que no he tornat a sentir mai tot i les evolucions tecnològiques, el pedal del bombo, l’speed king, anava sol. Llàstima que quan el grup es va dissoldre el Mario la va vendre per pagar el que faltava de les lletres, algun dia d’aquests l’assassinaré perquè aquestes bateries avui estan buscadíssimes!”, explica entre l’humor i la frustració Willy Allende. La resta de l’equip, que van comprar a la botiga Alberdi de Barcelona, era també de nivell Beatles: dos amplificadors Vox (un Twin i un Foundation) que sumats costaven 80.000 pessetes, un equip de veus Eco Dynacord que el van pagar a quotes i dos micròfons, un AKG i un Shure, també últims models. “A partir d’aquell moment vam tocar per retornar al meu pare tots aquells diners”–recorda Mario Vilà– “i en aquells moments potser et donaven unes 4.000 pessetes per una actuació normal, tenint en compte que havies de pagar els costos de la furgoneta i els representants… el màxim que podíem cobrar en un ‘bolo’ important podia arribar a les 12.000 o 15.000 pessetes i com no tocàvem cada diumenge en algun moment el meu pare va haver de tornar a posar diners i tot”, conclou.

Comencen les actuacions La primera actuació davant de públic va tenir lloc al pati de L’Artesà l’estiu de 1965, gairebé un any més tard d’haver-se format. Va ser aquest

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

l’inici d’uns periples inoblidables furgoneta amunt i avall recorrent tota la província de Barcelona: Sitges, Vilanova, Vilafranca, Igualada… i la Costa Brava els estius. “Hi havia bolos de balls de diumenge, festes particulars i d’altres per dates assenyalades com Sant Joan i altres revetlles, on cobràvem més”. Les anècdotes en aquella furgoneta plena com un ou van ser nombroses. I és que no només viatjaven els músics amb els instruments, també ho feien els “pipas” Armando Gálvez, Joan Costa i Francisco García, amics del grup que s’encarregaven de muntar l’escenari. “No vam guanyar ni un duro però vam riure molt”, resumeix Vilà. El repertori del conjunt es basava en els èxits (i cantats en l’anglès més proper a la realitat que sabien pronunciar) dels principals grups britànics del moment. A més dels Beatles versionaven The Kinks, The Who, The Troggs i els Rolling Stones, entre d’altres. Aquesta és una diferència important amb els altres grups del poble, que normalment preferien cantar en castellà les versions dels èxits britànics més les balades i cançons populars que hi podien afegir. Per altra banda, el procés creatiu de Los Mitos es basava a compartir cançons dels grups que admiraven, “tot seguit sentíem el disc, el Pepe Alonso treia els acords, fèiem les cançons i decidíem qui les cantava”, relata Mario Vilà. Una altra característica de Los Mitos era precisament aquesta –almenys fins a l’arribada de Pepe Vargas (ex Blue Streak) com a cantant fix el 1967– els quatre membres podien assumir el rol de vocalistes. Buscaven la veu més adient per a cada cançó. Los Mitos va ser una banda militant en la fidelitat al seu estil i es va rebel·lar sempre que va poder contra l’obligació de tocar peces populars ballables (com els temuts boleros) als concerts. No sempre podien: “a finals dels 60 amb el triomf de Massiel a Eurovisió tothom demanava que cantéssim el La, La, La i el Congratulations de Cliff Richard (que havia canviat molt de l’estil dels primers Shadows). Vaig acabar fins al gorro d’aquestes cançons”, es queixava Willy Allende. Aquesta militància però, com vam poder veure en un apartat anterior, va fer que no aconseguissin acreditar-se amb el carnet de músics del Sindicato Vertical de Teatro, Circo y Variedades, entestats que estaven a tocar versions dels Rolling el dia de l’examen... encara que a la pràctica això no els va impedir tocar per tota Barcelona. En les seves gires per pobles i viles del voltant van coincidir amb els grups famosos del moment, com Tony Ronald, Gatos Negros, Los Salvajes o Los Jóvenes, fent de teloners. “Teníem de representant el Señor Martín, un home de Gavà que era tot un personatge, li deien el ‘chispa’ i sempre anava amb el puro a la boca” –explica Vilà– “també ens buscava actuacions l’Emili Estrach, que també feia de representant dels Blue Streak”, recorda Mario Vilà. Estrach, apart de moure els grups de música era un home conegut al Prat, sobretot per la seva feina a entitats

Sergi Olivera

esportives com el CB Prat i el seu club d’hoquei i també al setmanari Prat. Per trobar les actuacions, els representants dels pratencs anaven a veure el senyor Morell, que tenia el seu despatx a tocar de La Rambla de Barcelona i era d’ell de qui aconseguien els millors ‘bolos’.

Canvis en la formació A partir del 1966 es produeixen canvis en la formació original de Los Mitos. Marcial Rodríguez es cansa de la vida de músic i deixa el grup, ocupant la seva plaça Enrique Moreno (ex Majer’s). El mateix 1967 és quan Pepe Vargas entra com a cantant i un any més tard Mario Vilà ha d’anar al servei militar deixant la seva plaça a la percussió al seu cosí, Willy Allende, que segons el pratenc expert en música Narcís Baiges Blanch (que el va veure en acció aquells anys) “era un bateria al nivell dels millors, ell ja feia coses als 60 que anys més tard posaria de moda John Bonham amb els Led Zeppelin“, apunta. Així restaria la formació fins que el grup va aturar la seva activitat el 1969. A més, l’any 1967 va coincidir amb l’èxit d’uns altres Los Mitos. Un grup sorgint a Bilbao, liderat per Toni Landa, que va sonar molt a la ràdio amb el single Es muy fácil (potser recordareu la cançó perquè la van fer servir com a propaganda governamental en temps del canvi de pessetes a euros, pels voltants de l’any 2000). Per això Los Mitos pratencs, tot i haverse fundat abans que els bascos, s’han identificat en alguna ocasió com Los Mitos 64. Mai es van preocupar de registrar el nom ni d’enregistrar cap maqueta. El 1969 el grup no va poder continuar amb l’activitat. El servei militar, els casaments d’alguns membres, la vida laboral i els pares que els burxaven per acabar “amb aquella ximpleria i fer una vida normal” van acabar de trencar-ho tot. Willy Allende per la seva banda havia format altres grups mentre la bateria de Los Mitos seguia en mans del seu cosí Mario. Els Beat Kings, conjuntament amb José María Peña i Pedro Pérez (que havien deixat The Blue Streak) van donar pas als Mawker Glyms. Aquest grup, que incorporava músics de Barcelona, incloïa en el seu repertori alguns temes psicodèlics, de música americana amb molts canvis, vaja, aquella que més li agradava fer al Willy: “El 1966 funcionàvem a ple rendiment. En la meva opinió, és el millor grup que ha existit mai al Prat. Un grup de veritat. Vam arribar a tenir més de cent cançons al repertori, totes escollides per nosaltres. Llavors sí que no fèiem concessions. Anàvem a Barcelona a concursos i sempre quedàvem ben classificats. Almenys, érem originals” afirmava Allende a l’impagable reportatge titulat A ritme de cordes, rock pratenc a gran escala (1960-1985) sobre les primeres bandes pratenques,

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

que van publicar Mariano Martínez i Agus Morales a la revista Onada de Cultures (juny del 2003). Després de Los Mitos, Willy formaria una banda de vuit components amb dos cantants, un noi i una noia. Feien cançons de soul però duraria mesos, fins que el primer rocker del Prat va marxar al servei militar. Quan va tornar, l’any 1971, Allende marxaria a Anglaterra i viuria uns anys respirant música les 24 hores del dia, en el seu paradís particular. Los Mitos encara no moririen, però entrarien en un llarg parèntesi.

La reunió del 1987: el show beatle Al juny del 1987, el 20è aniversari de l’aclamat disc dels Beatles Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) va servir d’excusa per la reunió d’alguns dels membres de Los Mitos. Sota el nom El Club de los Corazones Solitarios, Pepe Alonso al piano, Willy Allende a la bateria, Alberto Michavila a la guitarra rítmica i Enrique Moreno al baix van unir els seus mítics acords a la trompeta de Juan M. Díaz, el saxo alt de José Giner, el saxo tenor de Francisco Socuéllamos i la veu en els temes no instrumentals d’Alejandro Gaete. Amb presència de càmeres de TV3, el 27 i 28 de juny el teatre Artesà es va convertir durant un cap de setmana en un viatge de vint anys enrere cap als anys 60. Josep Van Balart va decorar el teatre amb símbols de la dècada de l’explosió dels conjunts musicals amb cartells, programes de mà de cinema, discos, revistes juvenils i fotografies dels ídols artístics d’aquella època. La versió millorada de Los Mitos va col·laborar interpretant en dues sessions 16 èxits dels anys 60, escollits sota l’assessorament del Willy Allende i amb els arranjaments i la direcció musical de Pepe Alonso, segons explicava el periodista Miquel Domènech a la crònica del Periòdic Delta de juliol del 87. Tot, amb l’animació per part d’actors del Teatre Kaddish com Maite Besora, Josep Linuesa i Blanca Pàmpols entre d’altres, que disfressats dels 60 animaven el públic a ballar. Aquesta seria la darrera actuació musical a l’interior del teatre de L’Artesà, que quedaria clausurat el 1988 “per perill d’ensorrament”.

Los Mitos reloaded Al cap de molts anys, Willy Allende amb la bateria i Pepe Alonso al piano comencen a assajar de nou a casa del primer. Era l’any 2004. De tant en tant se’ls hi afegia Ángel Chueca amb la guitarra (havia estat el solista dels Majer’s, si recordeu). Després de dos anys d’assajos es plantejaven muntar un espectacle per explicar com van ser els anys 60 amb música i narracions. Això va quedar aparcat perquè finalment el que van fer va ser refer Los

Sergi Olivera

Mitos. Contacten de nou amb Alberto Michavila com a guitarrista rítmic i afegeixen el Jordi Ivern “George”, un vell amic de la banda, com a cantant. Ángel Chueca seria la guitarra solista i el baix passaria per diferents fases amb l’històric Quique Moreno, Chema i Jorge Alonso. El 2006 celebren un concert a La Capsa amb molta afluència de públic. Un gran èxit després de tants anys sense tocar junts que els anima a reprendre la vida musical del grup, que comença a reunir-se per diverses actuacions purament per diversió. La darrera, va ser a La Capsa el desembre de 2014, coincidint amb el 50è aniversari de la mítica formació.

Los Thomy’s, el quart grup dels seixanta El quart grup que sorgeix al Prat als anys 60 van ser Los Thomy’s. Els orígens van ser semblants als de Los Mitos: quatre amics estudiants de l’Acadèmia Pràctica del Sr. Martí influenciats per la música britànica senten la necessitat de formar un conjunt. Aquests amics eren Ramon Gracia (veu), Salvador Torné (guitarra solista), Manuel Jaime (guitarra rítmica i veus), Armando Díaz (baix i veus) i Juan Cañadas, el bateria que es va incorporar quan els altres van cercar un percussionista. Los Thomy’s assajaven al mateix local que Los Mitos i d’ells van aprendre bastant la tècnica musical. Amb molta pràctica, van establir un repertori de quasi quaranta cançons, fent versions de grups del moment com Los Brincos, Beatles, The Animals, Mustangs, Nancy Sinatra o Lone Star, entre d’altres. Los Thomy’s van actuar bastant a la sala de l’AAL Cervantes, amb qui van arribar a signar un contracte exclusiu conjuntament amb una orquestra per amenitzar els balls de tarda dels dies festius. També van actuar força a un envelat d’hivern que s’organitzava a Viladecans, en alguna ocasió coincidint amb Los Mitos. Les seves actuacions més recordades però, van ser a diverses festes de cap d’any de Vilanova i la Geltrú i de la Cooperativa Obrera de Viviendas, al Prat, així com en les revetlles de Sant Joan de les Cases de la Paperera i de La Seda. Després, com els hi va passar gairebé a tots els grups, els respectius serveis militars van acabar amb el grup. Els components de Los Thomy’s Manuel Jaime i Juan Cañadas van viure una segona experiència musical als anys 1996-97, on es van unir al guitarrista Ángel Chueca (ex Majer’s i de la nova formació de Los Mitos) i Gabriel Ruiz. Busquen un cantant (Lluis) i realitzen algunes actuacions al Centre Cívic Jardins de La Pau. Manuel Jaime es queda “amb el record inesborrable i les vivències increïbles que va suposar fer música en aquell moment de noves tendències”.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Vince y los Chesmans y los Thomy’s, altres bandes dels anys seixanta al Prat.

Sergi Olivera

Es va dir Ja hem parlat de com alguns sectors tradicionals d’aquell Prat van rebre els abanderats de la música moderna de la vila, però per tenir proves on agafar-nos, fem ara un recull de ‘perles’ trobades al setmanari Prat sobre les noves tendències musicals que proliferaven a la dècada dels 60: Peluts al lavabo Una carta al director al setmanari Prat, Portaveu de la vida local signada per “Conchita” i titulada amb la frase “Caso insolente” resava el següent: “el motivo que me ha movido a escribirle es para poner de manifiesto una mala costumbre que tienen los conjuntos músico-vocales que actúan en una pista de nuestra población. A mi, que sin ser ye-yé me gustan los conjuntos, acudo todos los domingos a la pista donde actúan para escucharles y bailar, pero sepan Vds. que dichos guitarristas acuden a los lavabos de las chicas para peinarse sus melenas y repartir fotos a las chicas que se encuentran allí. Si en los lavabos de los caballeros no tienen espejos, sugiero que los coloquen (...) porque resulta un poco violento encontrarse a un chico allí por mucha melena que lleve”. “El incomprensible éxito de los Beatles” Un article al setmanari Prat signat per “El Brujo” i titulat “Incomprensible éxito de los Beatles” deixava les següents reflexions sobre la consideració que tenien alguns pels nous sons que arribaven des d’Anglaterra. Sense desperdici: “la música de los Beatles será incluida para su estudio en el programa de la Academia Musical de Nueva York junto con la obra de compositores como Bach, Mozart y otros. Tal noticia nos llena de asombro ¿Acaso la música de la nueva ola y principalmente la de los Beatles está en condiciones de competir con las obras de tan célebres autores? Es evidente que no. No intentamos decir con esto que la música moderna sea mala, en algo tiene que ser buena (...) Comprendemos perfectamente que la música del cuarteto inglés pueda ser objeto de estudio en su aspecto social, ya que la juventud (...) la ha recibido con los brazos abiertos y se ha dejado arrastrar por sus estridentes ritmos. (...) ¿Acaso hay quien piensa que estas interpretaciones modernas, muchas de las cuales figurarían mejor entre los ritmos salvajes de África que entre la juventud civilizada, pueden compararse a las dulces o agresivas melodías que tan bellos recuerdos traen a nuestros padres y abuelos?”.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Assajos en ‘fortissimo’ Un comentari publicat el juny de 1965 es queixava de l’alt volum dels conjunts quan assajaven i els recomana com fer-ho per no molestar: “Jueves. Ya hace días que en la calle Manuel Bertrand parece que se encuentra de Fiesta Mayor, pues se oyen en el aire frenéticas canciones de moda a cargo de alguno de estos conjuntos de música que actualmente florecen por doquier. Yo creo que pueden ensayar igualmente sin darle todo o casi todo el volumen de sus amplificadores. Esto pueden hacerlo un día a la semana pero no todos los días. Es tremendo el escándalo que se forma. Además mis rudimentarios conocimientos de música me recuerdan que se ensaya mucho mejor y es más fácil pulir la canción a media voz, que ‘fortissimo’”. “Colgados de un árbol” En una altra crònica de safareig setmanal es diu: “..Desde una esquina en la que se hallan reunidas un grupo de 5 o 6 muchachitas llegan estas palabras: ‘Los Mustang son muy buenos, estos sí que tocan bien. A mi padre no le gustan, dice que querría verlos a todos colgados de un árbol… ¡bah! es un viejete que no entiende de música’ La que así hablaba parecía la mayor de ellas, la voz cantante. No pasaría de los doce años…” El twist de la sardana En aquest dietari queda clar que la música moderna havia influenciat fins i tot els sardanistes més tradicionals: “Domingo 14 - Al pasar por delante del Centro Sardanístico de la calle Mayor, que cada domingo por la tarde está lleno de juventud que puntea la sardana, me ha parecido oír en su interior música de ‘twist’. Prefiero creer que mis oídos me han engañado”. Intent de concòrdia Davant l’animadversió que la música moderna causava entre els puristes de la música tradicional, la JUP conjuntament amb la UEC va organitzar el juliol del 1966 un debat sota el lema “Música sin Fronteras”. El text deia: “Todos sabemos que existen dos grandes bandos entre los aficionados a la música: los que consideran que la música buena es la clásica, y aquellos que solo escuchan música moderna. Pues bien, con estas sesiones que vamos a celebrar pretendemos que unos y otros escuchen su música preferida, pero también esa otra música que no les gusta, quizás porque nunca la han escuchado con atención…”

Sergi Olivera

Edith Club al carrer Centre 10-12 (a lâ&#x20AC;&#x2122;actual part del darrere del Mercat Municipal antic, al costat del concorregut bar Stadium), va ser una de les primeres discoteques.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

2. Els 70. L’èxit de la rumba i les ramificacions del rock Un Prat en construcció permanent L’allau migratòria des d’altres parts d’Espanya cap a llocs industrials com El Prat va continuar en auge durant els anys 70. En només cinc anys, el poble que es convertia en ciutat a passes accelerades, incrementava els habitants en gairebé 15.000 persones superant la xifra de 50.000 el 1975, l’any de la mort de Franco. Cinc anys més tard, al final de la dècada, El Prat havia incrementat el seu cens en 10.000 habitants més, arribant als 60.000. Recordem que el 1960, quan començava a sonar la música moderna, només hi vivien 14.000 persones! A partir dels 80 però, el creixement poblacional s’estabilitzaria amb lleugeres fluctuacions fins a la xifra de 63.039 de l’últim cens del 2015. L’arribada massiva de nous pratencs més una explosió de la natalitat (el conegut baby boom) va significar un increment espectacular del nucli urbà. Si tornem a la gent que en sap molt de tot això, segons documenta la historiadora Marga Gómez al llibre La Formació d’una ciutat: El Prat de Llobregat (2010), entre el 1959 i el 1967 es van construir 1.033 nous edificis i 4.208 nous habitatges. El principal problema de l’ajuntament era que no donava l’abast a l’hora d’urbanitzar i dotar de serveis uns nous barris que creixien com a bolets amb uns episodis d’autèntic desgavell urbanístic.

Creixement en precari: lluites, drogues i contaminació El 1967 s’havia inaugurat la primera fase del barri de Sant Cosme. La precarietat de les construccions dels edificis d’habitatges van obligar a una reconstrucció total del barri en el futur. Només a Sant Cosme, es van

Sergi Olivera

construir 2.300 nous habitatges entre els anys 1965 i 1972. En el total del Prat, perquè ens fem una idea, el 1969 de 150 carrers amb denominació, només hi havia 65 de pavimentats. Les connotacions socials negatives d’aquest creixement desorbitat les explica molt bé el periodista David Miquel en la seva obra El Baix Llobregat. La segona transformació (2002): “petits llogarrets de caràcter agrícola o incipientment industrial, es transformen de la nit al dia en acumulacions suburbials plenes de lletjor i mancades de tots els serveis bàsics, maltractades per un urbanisme salvatge i sense miraments, amb total absència de vida social, ciutats dormitori amb tot per fer (...) l’especulació del sòl va ser despietada i gairebé no va deixar lloc per a la futura construcció d’equipaments i serveis”. Al Prat, aquesta manca de serveis s’evidenciava en les inundacions que cada cop que plovia anegaven carrers i places. Els col·lectors no estaven preparats per tal augment de la població i el nucli urbà. D’aquesta situació van sorgir les importants lluites veïnals per aconseguir millorar els barris i els primers reptes dels ajuntaments democràtics després de la mort de Franco. La fi de la dictadura va suposar la legalització de partits polítics i sindicats, que ja abans de la fi del règim, havien assolit molta força mobilitzadora. Al Prat van ser sonades les vagues de l’any 1973. La majoria de la població activa treballava a La Seda, La Terlenka, La Papelera o la Seat, situada encara a la propera Zona Franca. La concentració industrial sense cap control institucional va contribuir a contaminar fortament el medi ambient del Prat. La platja aviat va deixar de ser apta per al bany i el riu Llobregat va esdevenir un autèntic abocador de residus fabrils i urbans. El mateix riu que va ser objecte de la mobilització més gran mai vista al Prat, amb 25.000 persones al carrer manifestant-se contra el desviament el 17 de setembre de 1976. La manca d’escoles i d’instituts es va solucionar en part amb la inauguració del centre Baldiri Guilera, el 1969. L’edifici, igual que els habitatges de Sant Cosme, s’havia erigit precàriament. Tant, que el 1981 va haver de ser enderrocat per tornar-lo a construir de nou el 1984. Els joves començaven a entrar en contacte directe amb les drogues amb assiduïtat. Allò que durant la primera part dels 70 eren drogues toves com l’haixix van derivar a finals de la dècada en l’increment del consum d’heroïna, molt més mortífera, cara i addictiva. Tant, que va suposar un augment de la delinqüència per part de nois que necessitaven els diners per drogar-se i el sorgiment de les bandes de joves quinquis, com la coneguda Banda del Perejil.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Més accés a la música. Les primeres discoteques Tot i la problemàtica urbanística, social i ambiental que li estava caient a sobre, El Prat de sempre continuava amb una vida social i cultural ben viva. La música moderna havia crescut en importància com també l’oci que d’ella se’n derivava. Ja era molt més fàcil accedir a la música estrangera i començava la possibilitat de gravar cintes de casset. La decadència de l’AAL Cervantes com a centre de reunió, assaig i concerts de joves aficionats a la música i el final de la JUP com entitat promotora havia coincidit precisament amb la desfeta (ferits pel servei militar i per allò de fer-se gran) de tots els conjunts que s’havien format al Prat a la vegada que els Beatles, i altres grups del moment canviaven els esquemes musicals de tota una generació i de les que vindrien a partir d’aleshores. La Cervantes ressorgiria als 70, primer a una casa del carrer Major i després al carrer Olot –molt a prop de l’ambulatori vell– però les seves activitats tindrien més a veure amb els cineclubs i el teatre de l’incipient Kaddish, que amb els grups de música locals. Sí que un grup de joves van aconseguir des de la Cervantes portar al Prat els principals exponents de la Nova Cançó catalana: Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet o Joan Isaac van actuar al teatre de L’Artesà a partir de l’any 1974, mentre que el pati de l’històric recinte havia quedat com a l’únic lloc on es farien concerts a l’aire lliure. Els nous estils musicals però, ja s’havien estès tant entre la població que a principis dels 70 van començar a obrir-se els primers bars musicals o petites discoteques. D’aquells anys podem parlar de locals com el Majestic (carrer Ignasi Iglesias), Palatino, al carrer Maurici Vilomara, el Luna-2 (Enric Morera), el Casanovas Street (carrer Jaume Casanovas, 184), l’Edith Club al carrer Centre 10-12 (a l’actual part del darrere del Mercat Municipal antic, al costat del concorregut bar Stadium) i el Blue Star, que després va dir-se Pub Lleo i es situava al carrer Coronel Sanfeliu cantonada amb carrer Catalunya. També són d’aquells anys el Glad, el Groovy i més endavant el roovy-2, situat a l’incipient barri de Llevant i el Pub Negrito, amb residència al carrer Flaquer però amb accés pel Passatge del Mercat cantonada Manuel Bertrand. Aquest últim servia com ateneu llibertari de la CNT i va absorbir la nova onada punk i new wave de finals del 70 i principis del 80. Tant el Luna-2, el Blue Star i el Negrito van acollir sovint actuacions en directe. Tot i que l’oferta musical al Prat no era pas escassa en aquells anys, molt més que la d’avui en dia, la festa podia continuar a les discoteques que van obrir a l’Autovia direcció Castelldefels: el Tropical, el Tutankamon o el Silvis, o als bars musicals Franpi, Siouxsie o Pilufa.

Sergi Olivera

La diversificació del rock Pel que fa l’evolució del rock, els anys 70 van significar l’eclosió de diferents variants del rock & roll primigeni en una sèrie de subestils, gèneres o tendències que van transformar la fórmula original. El ventall musical s’havia obert enormement i la riquesa dels ritmes que arribaven des de fora era potser la més variada que ha existit mai. Alguns grups com Led Zeppelin, Black Sabbath o Deep Purple van optar per endurir el rock donant origen al que més tard es coneixeria com a Heavy Metal. Per altra banda, la línia psicodèlica de la segona meitat dels 60 en grups americans com The Doors, Grateful Dead o Jefferson Airplane i el gir en aquest sentit que des del pop van adoptar els Beatles amb els discos Revolver (1966) o el Sgt. Pepper’s (1967) iniciarien les bases per l’eclosió del rock progressiu i simfònic que va predominar als 70 (King Crimson, Frank Zappa, Pink Floyd, Yes o Genesis entre molts altres). S’afegeixen més instruments, fins i tot d’exòtics, nous efectes, sintetitzadors i fins i tot patrons de la música clàssica, com les òpera rock. Altres grups de finals dels 60 com la Velvet Underground, amb Lou Reed al capdavant, iniciarien un camí propi inclassificable que acabaria influint d’una manera o altra en el glam rock, el punk i l’escena alternativa que estava per arribar. Els 70 també seria la dècada de l’arribada del funk més ballable introduint la música disco, que acabaria barrejant-se amb la psicodèlia i, a Espanya, fins i tot amb estils tradicionals com la rumba, com veurem aviat amb Rumba Brava, el primer grup pratenc que va gravar un LP l’any 1976. Pel que fa El Prat davant les noves tendències, un article de 1970 signat per M & V al Prat. Portaveu de la vida local es preguntava si seria possible que el rock progressiu, de moda ja als Estats Units i al Regne Unit, s’elaborés amb èxit a Espanya. Deia així: “La juventud pide a gritos música progresiva en España ¿es posible esto? (...) Es demasiado importante el movimiento en Inglaterra y U.S.A. como para detenerlo, como para que no acapare la atención mundial. Fuera de los límites de lo conocido como “consumo”, provoca nuevas sensaciones, vuelve a la simplicidad, se apoya en el nacimiento del jazz y busca al mismo tiempo nuevas salidas para la ya estancada música pop. Nombres como John Mayall, Led Zeppelin, Blind Faith, Jethro Tull, etc. empiezan a penetrar en nuestra mentalidad de una manera lenta (...) Poco se puede decir del blues español siendo Los Buenos el grupo más vanguardista de nuestro país y en un segundo plano podemos destacar a Los Módulos y Máquina!, que desarrollan una serie de ideas bastante avanzadas, esto puede significar una revolución en el ambiente “pop” español (...)”. La publicació va començar a incloure, abans de tancar definitivament la capçalera l’any 1972, algunes llistes

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

d’èxits i recomanacions musicals de lectors entre el 70 i 71 on comencen a aparèixer els Led Zeppelin, Creedence Clearwater Revival, Joe Cocker, Stills, Chicago, Janis Joplin, Santana, Grand Funk Railroad o Derek and the Dominoes. Alguna cosa anava canviant.

El rock al Prat dels 70: una nova generació busca la seva identitat Després del final de Los Mitos i The Blue Streak (1968-69), els primers grups que tenim documentats que es formen al Prat són Hearts (19691970), Los Cráneos (1971-72) i Unión (1973-74). Els primers van ser el primer experiment musical on va posar la veu Narcís Baiges Blanch. Fill del primer director de la coral Lo Llobregat de les Flors, es va aficionar al rock americà del sud de grups com els Allman Brothers, o el rock californià amb tocs de blues, folk i psicodèlia dels Grateful Dead i el toc més country dels Doobie Brothers. També era gran seguidor del soul i el rythm and blues d’artistes com James Brown i Otis Redding. “Amb Hearts fèiem versions de grups que no s’havien sentit mai al Prat, des dels Bee Gees fins als Iron Butterfly passant per The Lovin Spoonful, Moody Blues i James Brown. La veritat és que ho fèiem bastant bé. El Josep Maria Vila era un bon guitarrista rítmic i sabia fer que el baixista i el bateria el seguissin. Assajàvem i actuàvem a una casa de pagès que hi havia a tocar de l’Avinguda Montserrat, venia gent a veure’ns, s’organitzaven com una mena de festes allà”. El 1970 en veure que el grup no passava d’aquí, Narcís va marxar a Barcelona, on va formar part de diverses bandes, algunes d’holandeses i americanes que passaven un temps per Catalunya: “vaig posar anuncis oferint-me com a cantant de soul, blues i rythm and blues i en quinze dies ja havia trobat un grup”. Entre aquests destaquen Carne Cruda, on feien versions del rock americà del moment i van quedar segons d’un dels festivals de música progressiva que s’organitzaven a la Sala Iris del carrer València de Barcelona, un antic recinte de combats de boxa i lluita lliure. Aquelles matinals van congregar tota la música underground que es feia a la capital catalana en aquells anys. Allà coincidia gent molt variada, des de propostes més comercials com Los Bravos o Los Brincos fins al primer rock progressiu dels Máquina! o Pau Riba. Després, Baiges va actuar amb Victory, una banda apadrinada un temps per Mike Kennedy, cantant de Los Bravos, que se’ls emportava com una mena de teloners. Baiges recorda quan van actuar el 1972 a la discoteca Majèstic del Prat (Ignasi Iglesias, 42): “la gent va al·lucinar amb allò. Al Prat no ho vam fer però a altres concerts la posada en escena era espectacular amb quasi dues hores de maquillatge.

Sergi Olivera

Sortíem a l’escenari despullats de la part de dalt, amb el cos pintat, un amb la bandera anglesa, l’altre amb la bandera americana i el tercer tot platejat, amb els ulls pintats de fosc… el públic normalment no ens aplaudia perquè quedava acollonit”. Victory era una banda que feia versions d’un grup molt poc conegut a Espanya en aquells moments com Rare Earth, d’estil blues rock amb elements funk, propers a l’estil de The Edgar Winter Group o Johnny Winter. Entre tot això s’intercalaven altres projectes i formacions breus, com una petita col·laboració amb Máquina! i altres grups com 6º Sentido, Family o Fantasius, fins que el 1978 formarà part d’Abedul, una de les bandes espanyoles més reconegudes del rock progressiu i simfònic, que amb el treball Nosotros (Columbia, 1979) significarà el primer LP de rock on figura un pratenc. Però sobre això entrarem en detall més endavant. Los Cráneos i Unión, en canvi, van ser grups que van seguir la línia dels conjunts dels 60, fent versions dels grups espanyols de moda com Los Diablos, Formula V, Nino Bravo o Lone Star intercalades amb temes de Creedence Clearwater Revival, Eric Clapton, Grand Funk Railroad o Joe Cocker. Amb una identitat poc clara en aquells moments. La diferència principal és que els 60 ja havien passat i l’efervescència dels festivals de la JUP i l’AAL Cervantes havien desaparegut amb ells, deixant orfes de moviment i de concerts els grups locals. Fèlix Bustillo, qui una dècada després seria el cantant de la banda heavy Zeus, va iniciar-se en el camí de la música fent de vocalista en alguns d’aquells grups. “Amb Los Cráneos s’havia arribat a fer alguna composició pròpia però molt innocent, massa light i amb Unión es feien versions intercalant cançons de Los Sírex amb altres que ens agradaven més com Fleetwood Mac o Santana” –explica Bustillo– “tocàvem al pati de L’Artesà i després en la temporada de vacances fèiem càmpings, el Cala-Gogo del Prat i altres del voltant. Interpretàvem temes ballables pels estrangers a canvi d’un entrepà i la benzina per anar i tornar. Ho fèiem malament en directe, amb molt poca simetria i cantant en anglès sense tenir ni idea, era tot il·lusió i passar-ho bé” –recorda– “els estrangers quan s’emborratxaven ens demanaven cantar La Barbacoa i coses per l’estil”. El modus operandi era molt similar a la dels grups dels 60, segons explica Bustillo: “no teníem res gaire clar, ens agradava la música, escoltàvem discos que ens semblaven que estaven bé i els imitàvem a l’escenari com podíem, així anàvem fent rodatge”. Los Cráneos també van comptar amb Hermes a la bateria, Antonio Godoy al baix i Rafa a la guitarra, mentre que Unión el formaven Bustillo a la veu, Juan Che a la bateria, Juan Antonio Pedra i Alfonso amb les guitarres i Godoy al baix, el mateix que a Los Cráneos. Jaime Rojo va ser als anys 80 el líder del grup Extra. El primer grup de pop rock del Prat que va aconseguir gravar un elapé (1982). Com Bustillo, va iniciar la seva carrera musical en els primers anys 70. El 1972 forma part del

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

conjunt Farigola, integrada per nois de 14-15 anys que van sentir inquietuds musicals. “En aquell temps era molt difícil comprar una guitarra elèctrica, si la demanaves als pares et deien que molt bé, que te la compressis” – riu Rojo– “així que una amiga nostra era filla d’un pagès i vam passar un temps collint enciams per poder comprar les primeres guitarres”. Farigola el formaven Rojo, Juan Cebrián, Pepe Morillas i Llorens i van fer la seva primera actuació al pati de L’Artesà. El que els distingia de la resta de grups era que prioritzaven els temes propis abans que les versions: “excepte una època que versionàvem els Beatles per guanyar uns calés, sempre tocàvem composicions nostres” parla Rojo. “Jo sempre he fet les meves cançons i si hem tocat alguna vegada una versió, ha estat perquè en directe ens ha vingut de gust”. Rojo recorda que en aquells moments era L’Artesà el lloc on anar a veure els concerts: “allà venien molt Los Sírex, Los Diablos i els grups de més ‘catxé’. De tant en tant muntàvem festivals els grups del Prat”. Per aquells anys també funciona la banda Sol Rojo, formada per gent propera a la “Cooperativa Obrera de Viviendas” (COV) i els germans Pedra, que acostumaven a fer versions rock de temes de Santana. “Amb Farigola vam arribar a fer una òpera rock amb la col·laboració d’actors del Kaddish, que per aquells anys començaven també, però bé, era un material molt dolent” –se sincera Rojo– “érem tots autodidactes, jo fins passats els vint no vaig aprendre solfeig, no en sabíem però sí que érem molt creatius, tot i que massa joves per tenir res massa clar”, conclou. Després de Farigola, Jaime Rojo formaria els grups Parche i Sociedad Anónima, però aquest ja seria l’embrió d’Extra, dels que parlarem més endavant. Dels 70 també cal destacar el grup Roca Lunar (1973-75), format per Wagner García, que segons el baixista Pepe Grueso, era un home força hàbil amb la guitarra en aquell Prat d’aprenents. En aquest grup va tocar el baix Antonio López “Bobby”, qui després seria baixista d’Extra. Als anys 78-79 Grueso i García van formar part del grup Quàsar, amb Francisco García “Pachi” a la guitarra, Chepi a la percussió i Juan Rodríguez a la bateria. Els 70 al Prat van ser uns anys d’impàs entre grups que feien versions d’èxits comercials (model heretat dels 60) i els grups que intentaven fer les seves primeres composicions. Una etapa de canvis constants, igual que en la política i la societat del moment, on les influències del gran ventall d’estils que ja arribaven acabarien modelant el camí dels grups i dels músics. De tot aquest rodatge van aparèixer finalment dues bandes que van treure el cap amb força des del Prat cap al món exterior: Zeus, que es va forjar un nom molt estimat en l’estil hard rock i el heavy metal (tot i que sense gaire sort comercial com veurem), i Extra, que va tenir el seu moment d’èxit breu amb una proposta pop rock alegre en la línia de Nacha Pop o The Police. Tot i que això ja passaria als 80, no hauria estat

Sergi Olivera

possible sense l’aprenentatge i la influència que els seus components van adquirir en aquell Prat dels 70.

Rumba Brava, el primer èxit musical pratenc (1973-1980) Tant i tant parlar del rock i del pop rock i va resultar que el primer disc editat per músics del Prat i el primer èxit musical modern van arribar gràcies a un grup de rumba. Doncs sí, així va ser. Espanya continuava sent un país on unes palmes i unes guitarres per rumbes venien més que una banda de rock. I de fet, si fa no fa, la cosa continua la mateixa línia 40 anys més tard.

Antecedents Per parlar dels Rumba Brava hem de retrocedir una mica en aquestes pàgines i tornar-nos a situar a la bodega “Cal Pepe”. Principis dels 60. Carrer Frederic Soler direcció sud, molt a prop del Forn Nou. Guitarres, cantants i tradició artística. Els García Vela. Un altre cop. Omnipresents i importantíssims en la creació de música potablava, tant en els 60 com en els 70. Pepe García Vela, després de donar les seves primeres passes musicals a la bodega dels pares, va continuar el camí amb els grups de pop rock dels 60. Mentre els seus germans Pedro i Domingo començaven amb The Blue Streak ell va entrar en contacte amb el grup Frankie y sus Monstruos de Barcelona: “un veí del meu carrer que estudiava a l’Escola Industrial coneixia el cantant i em va dir que necessitaven un guitarrista rítmic. Jo no havia tocat mai una elèctrica, sempre m’havia agradat la rumba i les mexicanes des que vaig començar amb 8 anys, però m’hi vaig apuntar i vam estar tres anys fent molts ‘bolos’, inclosos festivals al Prat”. Sí, no oblidem que els Frankie y sus Monstruos van ser finalistes del II Festival Llobregat de Música Moderna, el 1964, a on van arribar amb un repertori molt beatle traduint al castellà els principals èxits del disc A hard days night. Com els hi passava a tots els grups, la mili va anar desmembrant aquell conjunt. “Llavors va ser quan vaig passar als The Blue Streak amb els meus germans. Amb ells fèiem una música més lenta i ‘patxanguera’ que amb Frankie y sus Monstruos”, recorda.

Els inicis Tocant a The Blue Streak fins que el grup acaba el 1968, Pepe García Vela acabarà unint-se al grup del seu germà petit Antonio, nou anys més jove que ell. “Ell havia format un grup de rumba amb Leo Rubio, que era qui

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Sergi Olivera

feia les lletres i componia i Paco Luna, el cantant” –explica Pepe García Vela– “però Leo va haver de marxar a la mili i llavors va ser quan vaig entrar jo, cap a l’any 74.” En aquell primer moment, el grup toca les cançons que havia compost Rubio, que encara ara amb 60 anys és un músic i cantant en actiu, dels que eren assidus a la Ràdio Tele Taxi de Justo Molinero. Segons recorda el Pepe “el grup estava muntat però encara no havia sortit a tocar, s’estava preparant per començar”. Després de les primeres actuacions, comencen a enviar maquetes a totes les cases discogràfiques i Antonio ràpidament va mostrar les seves habilitats dintre del negoci: “El meu germà era molt llençat ja aleshores, quan va acabar el grup es va dedicar a fer de mànager de Manzanita, Dyango, Peret, Moncho…. És molt bo en això”. La rumba pop amb arranjaments psicodèlics estava de moda, grups com Rumba 3, de Barcelona, col·locaven els seus singles ben a dalt a les llistes d’èxits, igual que Los Amaya i, per descomptat, Peret. El 1973 també va ser l’any d’inici de la rumba de grups com Los Chichos o Los Chunguitos, tot i que aquests des de Madrid. L’eclosió de la rumba com un estil rendible per a les companyies i la qualitat interpretativa de Pepe, Antonio i Paco amb les composicions de Leo Rubio, van fer que la multinacional Columbia apostés per ells ràpidament. Era la companyia ni més ni menys que de Julio Iglesias o José Vélez, ídols de la cançó melòdica.

“El Señorito Paco”, la polèmica Columbia decideix el 1975 que el primer single de Rumba Brava que llençarà a les ràdios serà el tema Señorito Paco. La cançó, que incorporava detalls de guitarra elèctrica amb distorsió, piano i secció de vents, parlava d’un faldiller rifat per totes les dones. La lletra deia així: “Señorito Paco, por allí / Señorito Paco, por allá / Porque tienes aire de Don Juan / Nunca dejas lío sin liar / Voy a contar la historia de un señorito / Para que la cuenten a los demás / Niño de casa bien es Don Paquito / Todas las chicas guapas le van detrás (...) Todas las chicas ya se han puesto de acuerdo / y un cartel han puesto en tu balcón: ‘Chicas, cuidado con el señorito porque peligra nuestra liberación…”. Segons Pepe García Vela la cançó estava inspirada en les aventures del seu cantant Paco Luna, cordovès establert a Terrassa, que a la vida real era un autèntic “Don Juan”, com diu la lletra. Els censors del règim però, van pensar que aquella cançó podia ser ofensiva envers Franco (com si el dictador fos una mena de Brad Pitt) i va deixar de sonar a la ràdio. “Això ens va fer mal perquè no va permetre que ens conegués més gent, encara que la continuàvem tocant en directe”, explica Pepe García Vela. Aquest primer single anava acompanyat de la cançó María de la Cabeza a la cara B.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Sergi Olivera

El primer LP amb segell pratenc Columbia va continuar apostant per ells amb més singles. El mateix 1975 es llençava al mercat Satakatú / Falsas Palabras. Que aprofundia en el concepte d’acid rumba amb el que els Rumba Brava i el seu productor, el conegut Ramón Farrán, buscaven innovar en el seu terreny. Satakatú busca una tornada senzilla amb un joc de paraules i una rumba ballable clarament destinada a les discoteques de l’època, on van començar a sonar sovint. Després dels dos singles, Columbia va decidir ajuntar totes les cançons per fer un LP. Així el 1976, ja mort el “señorito Paco”, veurà la llum Baila, Canta y ríe con Rumba Brava que comptava amb la següent llista de temes: Marramamiau / Fin de semana / Qué barbaridad / Sigo soltero / Rumba, rumba / Baila, canta y ríe / Chavala, la / Melenilla / Señorito Paco / María de la Cabeza / Amor de mi vida / Satakatú. A destacar, la lletra Sigo soltero, que continuava amb aquest punt canalla de mascle espanyol i elogi a la promiscuitat tot renegant del sant matrimoni: “Que me den mujeres rubias o morenas / Que me den mujeres de España o de fuera / Porque a mi me gustan / Porque yo las quiero / Porque yo las digo: yo por ti muero / y así yo sigo yo sigo soltero yo sigo soltero / si no me caso es porque no quiero es porque no quiero / porque se vive más libre soltero / y así el amor no tendrá que ser mi carcelero (...) / y por experiencia de la vida / yo jamás les digo la verdad / luego ellas me buscan noche y día / sin poderme entonces encontrar / y así yo sigo soltero yo sigo soltero….”. Musicalment destaquen Rumba, rumba i Baila, canta y ríe per la fusió de l’estil típic rumbero amb guitarres elècriques amb efectes fuzz, sintetizador moog i percussions en clau de funk i psicodèlia. El disc va arribar a vendre’s fora d’Espanya, com per exemple a sudamèrica, holanda i alemanya.

Precursors de l’Acid Rumba Ja hem dit que els 70 van suposar un gran ventall d’estils i de fusions musicals i la rumba no se’n va escapar. Els Rumba Brava van destacar per ser un dels primers grups a adoptar estructures funk i psicodèliques als esquemes tradicionals de la rumba catalana. Estil que es va definir com Acid Rumba o Rumba Groove. “Als concerts tocàvem amb les guitarres espanyoles però amb una banda que ens acompanyava, ens ajuntàvem amb rockers i diferents músics, s’utilitzava el moog a l’estudi i si vèiem amb el productor que sonava bé ho incorporàvem”, explica García Vela. El productor de Columbia, Ramón Farrán, era el mateix que feia els arranjaments a Peret i Los Amaya i va ser dels primers a utilitzar sintetitzadors a Espanya, fet primordial per definir el concepte de rumba-pop en aquell moment musical. Segons Pepe

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

A la fotografia superior, actuació dels Rumba Brava, a la discoteca Planeta 2001 de Barcelona. Toni García Vela, Paco Luna i Pepe García Vela, a la imatge inferior, rebent un reconeixement.

Sergi Olivera

García Vela, el seu germà Antonio era molt partidari de les innovacions: “a l’etapa final del grup havíem pensat d’incloure ritmes de salsa a la rumba”, cosa que amb el temps es va acabar fent, incorporant percussions i ritmes caribenys. Que consti que els Rumba Brava ja s’ho havien plantejat tot això! Pel que fa les lletres, les que no eren de Leo Rubio les feien a casa els germans García Vela: “trèiem una tornada i d’aquí sortia la melodia. Antonio tenia més idea, com el Leo. També arribaven lletres d’altres i si ens agradaven, les enregistràvem també... després era la casa de discos la que les seleccionava”, explica el Pepe sobre el procés creatiu.

L’escena rumbera L’experiència de Rumba Brava amb els rumberos catalans del moment com Peret, Los Amaya i Rumba 3 va ser molt positiva: “a Barcelona hi havia molt bon ambient i vam tenir molt bona relació amb Peret i Los Amaya sobretot. També vam conèixer el gran Gato Pérez en alguna actuació quan era un desconegut, fins i tot vam parlar de col·laborar amb ell a un disc seu però al final no es va concretar… ”, comenta Pepe García Vela. Amb els madrilenys era diferent: “Los Chichos un cop no van voler venir a un festival on tocàvem. Crec que va ser perquè nosaltres teníem un millor directe, encara que ells en disc sonaven millor… ells i Los Chunguitos eren diferents, el seu flamenc era diferent, amb lletres més dramàtiques sobre penes d’amor i drogues… nosaltres fèiem rumba catalana, més alegre, explicant històries”.

Històries de la faràndula L’èxit dels Rumba Brava els va a portar a les llistes d’èxits a les ràdios i a tocar a molts escenaris i discoteques de moda, al Palacio de los Deportes, Matinee, la Planeta 2001 de Barcelona, el bar musical Escala, la Beethoven de Saragossa, o a Pamplona actuant a les festes de San Fermín. Van ser convidats a la televisió per presentar els singles quan Columbia els treia al mercat i d’aquí algunes anècdotes pratenques que recorda el Pepe García Vela: “vam actuar en directe a la televisió al migdia i feia poc s’havia estrenat el pont aeri Barcelona-Madrid. Vaig arribar al Prat a la tarda i quan baixava pel carrer Ferran Puig més d’un al·lucinava perquè feia unes hores m’havia vist sortir per la tele i no es creien que ja pogués ser allà”, explica rient. El 1975, el grup rebria un premi del festival “Olés de la Canción” que organitzava el famós locutor Pepe Antequera en una gala on també van participar artistes molt coneguts de l’star-system espanyol com Raffaela Carrá, Georgie Dann, José Vélez, Cecilia o Manolo Escobar.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

El final del grup Després de la mort de Franco i als primers anys de la transició, el país va viure en una expectativa constant que va aturar el negoci musical. Això va coincidir amb la sortida del disc dels Rumba Brava, afectant la prosperitat de la seva carrera com a banda. Pepe García Vela continuava treballant a “La Cervecera”, però segons explica “tenia molta sort amb el meu director perquè quan li comentava que teníem actuacions no em posava problemes, em donaven de baixa el temps que fos necessari i després tornava al meu lloc”. La cosa es va complicar quan la companyia Columbia va marxar de Barcelona. El grup havia de pensar si anava a Madrid per continuar la seva carrera o dedicar-se a una vida laboral normal a Barcelona. “Jo tenia ja dos fills i havia vist molta gent del món de la música patir problemes perquè perdien el cap, acabaven divorciats i vivint al dia, així que finalment vaig decidir no arriscar-me”, recorda García Vela. Antonio, per la seva part, va haver de marxar al servei militar i també els hauria calgut buscar un guitarrista en un temps on el boom de la rumba va anar en davallada. “Quan el meu germà va tornar de la mili, Peret s’havia capficat amb la religió evangelista. Ell va ser el que el va convèncer perquè tornés a la música i a partir d’aquell moment ja va començar a fer de mànager d’artistes”. Aquell cúmul de circumstàncies va suposar la fi dels Rumba Brava el 1980. Abans de desaparèixer però, van sortir dos singlés més amb Columbia: Métela / Ven a mi (1978) i Baila mi gitana / Paisana (1979). Pepe García Vela es va dedicar després durant molts anys a l’orquestra Fusión amb el seu germà Fali i fins a set músics més.

1977: el punk aterra al Prat Als antípodes de la rumba, a partir de l’any 1977, l’onada expansiva de l’explosió punk al Regne Unit s’estendria per tota Europa i arribaria també fins al Prat. Aquest cop no es tractava només d’una nova forma d’entendre i de tocar la música rock, era també d’un canvi filosòfic que implicava una nova forma d’entendre la vida. Una actitud de rebuig contra el sistema i de rebel·lió permanent contra les convencions i els que es considerava de bon gust. Musicalment, el canvi arribava des d’Anglaterra amb bandes com The Stranglers, The Damned o els Sex Pistols, i des dels Estats Units amb New York Dolls, Ramones i Dead Kennedys i va començar a captivar una nova generació de joves que s’iniciaven en la música. Salva Gassol va ser un dels primers punks del Prat i recorda aquell moment: “un grup d’amics havíem començat a tocar cap a l’any 1975. A partir del 77 vam començar a rebre la influència d’aquells nous grups i ens hi vam llençar per aquesta línia perquè era una cosa diferent de

Sergi Olivera

tot el que hi havia en aquells moments. Tot el que podíem sentir a la ràdio era la cançó espanyola de tota la vida o pop lleuger, i el rock estava en un ‘rollo’ hippie que a nosaltres ja no ens interessava, ens avorria. Va ser llavors quan comencem a assajar aquest tipus de música accelerada, divertida i crítica amb el sistema” –explica– “hem de pensar en quin moment estàvem a Espanya. Havia mort Franco però encara no podies sortir i cantar el que volguessis. No podies dir res contra el rei, per exemple. Hi havia encara molta repressió i molta censura i fer punk era una forma de rebel·lar-se contra allò”.

Els ‘Botablava’ “Els punks del Prat érem coneguts com els ‘botablava’ perquè ens pintàvem les botes d’aquest color en honor als pollastres, potser érem una vintena de persones que vam començar amb el punk i si comptéssim els simpatitzants i la gent que més o menys ens seguia potser arribàvem a 50”, explica Gassol. Imaginem que si els rockers dels 60 i 70 ja van tenir problemes pels cabells llargs i la roba, com seria la rebuda d’un poble com El Prat d’aquells primers punks. “Jo vaig ser el primer en portar botes militars i allò va representar un shock important. La gent ens mirava molt estrany i més quan ens posàvem aquelles xupes autofabricades amb collars de gos, claus i xapes… creien que érem gent perillosa però no érem pas violents”, diu el qui va ser bateria de grups com Disturbio, Klan Korrupto i Els Bous. Al Prat, tot i així, la indumentària no era tan important com a Barcelona, on els punks ja van començar a ser més reconeixibles pel seu aspecte físic i vestimenta. En aquella època primerenca de l’esclat punk entre el jovent, era molt difícil encara trobar música d’aquest estil als bars. A Barcelona van començar a haver-ne alguns com el Fanàtic, al carrer de Santa Anna baixant del Portal de l’Àngel. Gassol recorda com aquell lloc estava regentat “per un musulmà de dos metres, una autèntica mole que amb la seva presència ja impedia que hi hagués baralles”. Els caps de setmana allà es reunien punks de tot arreu i intercanviaven cassets per descobrir nous grups del gènere. Després també hi havia prostíbuls com el Texas (l’actual Sidecar, a la Plaça Reial) o el New York. Cases de barrets que, estranyament, a partir d’una hora deixaven un espai perquè els punks punxessin la seva música. Com eren locals molt allargats hi havia espai suficient per a les dues activitats. Corrien moltes amfetamines i molt d’alcohol entre la primera moguda punk de Barcelona: “però no ens drogàvem en el sentit d’estar enganxats, deprimits o perquè patíem drames i ruïnes a casa nostra, ho fèiem clarament per passar-ho bé, també com una resposta contra el sistema. Molts van acabar bastant malament, això sí”, explica Salva Gassol. A Barcelona també era fàcil trobar-se les primeres baralles entre tribus urbanes. Rockers, mods, heavys,

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

punks i els primers skins es podien enfrontar en qualsevol moment: “Et podien enganxar entre uns quants a la porta d’un local i clavar-te una pallissa, o en els concerts on tots ens barrejàvem...s’havia d’anar amb compte. Perquè a més passava sense cap motiu, només per ser d’una altra tribu. Al Prat era molt diferent, jo tenia amics heavys i rockers i no hi havia cap problema, tots ens portàvem bé”. Aquesta serà, de fet, una característica general dels diferents estils de música que han coincidit en el temps al Prat durant tota la història de la música moderna. Un bon rotllo imperant i una col·laboració que cal remarcar. Els punks del Prat, per altra banda, es relacionaven molt amb els de Sant Boi, que es coneixien com a “cares brutes”. També es movien per Cornellà, d’on aquells mateixos anys havia sorgit la Banda Trapera del Río, i per L’Hospitalet, on la cerveseria Smith de Collblanc era un altre lloc important de reunió.

Disturbio, el primer grup punk del Prat El primer grup de música punk que es va formar al Prat van ser els Disturbio, que entre els anys 1978 i 1979, van començar a fer actuacions amb unes lletres absolutament crítiques amb el sistema. Algunes de les primeres van ser al pati de L’Artesà. La formació era “El Flaix” com a cantant i lletrista, “Silver” al baix, “El Burge” a la guitarra i Salva Gassol a la bateria. La majoria de les cançons carregaven amb duresa contra institucions com el cap de l’estat o l’esglèsia i algunes ja eren en català. Heus aquí un exemple: “El rei s’ha mort / un home menys / el país ja va de cul / ningú sap el que ha passat / rèquiem! Qui s’ha mort? / S’ha mort el rei, un home menys… i el tema Ave María deia: Cristo fue un gran mamón / tu hijo fue un estafador / engañó a mucha gente / pero a nosotros no!! / Ave María Ave María”. “El Flaix”, Josep Marí, era de Barcelona i provenia d’una família benestant. Treballava a l’aeroport i quan tornava a casa, es posava la jupa i es transformava en punk. Les seves lletres contundents i la seva presència en escena van marcar els seguidors del grup. Alguns com Xavier Giménez

Sergi Olivera

Disturbio en concert als garatges de Sant Ramón (L’Hospitalet).

el recorden com “un fantasma que apareixia i desapareixia del Prat però que no es relacionava gaire amb la gent que no fos la del seu grup. Això sí a l’escenari tenia una força impactant”. “Hi havia certa rivalitat amb els punks de Barcelona. Allà hi havia els Último Resorte que crec que els hi feia ràbia que les nostres lletres fossin bones i la música més accelerada sent de la perifèria com érem” –recorda Gassol– “en una ocasió havíem de gravar un single que organitzava la botiga Makoki de Barcelona i s’hi van interposar i al final s’ho van quedar ells”. L’estil dels Disturbio dins del gènere es podia considerar de la varietat after punk, més accelerat que la fórmula original de grups com Ramones o New York Dolls però no tant com per arribar al nivell del hardcore, que arribaria una mica més tard. Seria un estil semblant al del grup Plasmàtics (1978, Nova York). Els concerts del moment sempre comptaven amb presència policial: “una vegada al Fondo d’en Peixo la policia va suspendre una actuació nostra i també a l’Institut Baldiri Guilera. Fèiem allà un concert i quan la cap d’estudis va veure que entrava gent a veure’ns una mica mamats i amb pintes estranyes ràpidament van trucar la policia i ens van fer fora només començar”. Un altre problema que es trobaven era la dificultat de fer passar els ‘pogos’ com una forma divertida de ballar als directes: “la majoria de les vegades començaven a volar taules i cadires i, és clar, la policia s’espantava i aturava les actuacions”, recorda Gassol tot reconeixent que “estàvem com a cabres”. El punk ho tenia difícil per sortir de l’underground en aquell Prat i en aquella Barcelona de finals dels 70 i principis dels 80: “aconseguir permisos per tocar era molt complicat, i si els aconseguies, era acceptant que la policia estigués allà vigilant. Tot eren portes tancades i gravar ja era un tema tabú”.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Dels Disturbio va ser sonada una actuació al setembre de 1981 a l’Ateneu Santboià, conjuntament amb els Último Resorte, Ruido Molesto i Zoquillos, un grup convidat de Madrid. Els qui recorden la vetllada parlen sobre com va acabar tot en una sonada baralla entre punks del Prat i alguns busca-bregues locals. Disturbio seria l’embrió dels següents grups que van continuar amb el punk al Prat els anys 80: els Klan Korrupto i Els Bous.

Nosotros, el disc d’Abedul amb la veu de Narcís Baiges Abans d’acabar amb la rica experiència musical acumulada dels anys 70 al Prat, cal fer parada i fonda el 1979. Va ser aquest l’any quan la multinacional Columbia edita el disc Nosotros de la banda Abedul, que comptava amb el pratenc Narcís Baiges com a cantant. El grup es va concebre amb idees i conceptes de rock progressiu i simfònic i va signar un contracte en aquells anys amb una discogràfica com Columbia, que era qui comercialitzava els Rolling Stones a Espanya, ni més ni menys. El moment del rock simfònic espanyol era prou bo per la minoritària audiència que podia tenir, amb grups com els Bloque, de Santander, i els andalusos Triana, que el fusionaven amb gran encert amb el flamenc. Narcís Baiges explica com Toni García Vela (Rumba Brava, que també treballava amb Columbia) va intercedir perquè ell pogués participar al projecte d’ Abedul: “va ser ell qui em va posar en contacte amb la companyia i el grup, així que vaig poder formar-ne part.”. Per exigències de la companyia, això sí, el grup va haver d’incloure cançons en castellà i alguns tocs musicals comercials, quan la seva idea era fer rock simfònic totalment cantat en anglès. A més de Baiges, Abedul el formaven Albert Arànega als teclats, Lluís Visiers a la bateria i percussió, José Luis Pérez a la guitarra i Pedro de Castro Bruque al baix. El quintet arreplegava bones dosis de talents individuals i “com altres grups, podríem haver triomfat”, en paraules de Baiges. Però no va poder ser. Van arribar a vendre un miler de discos a Espanya, un èxit tenint en compte el moment i el tipus de música minoritària que feien, però una sèrie de desavinences sobre el camí que havien de seguir després de l’elapé, van provocar el final de la banda i el trencament d’un contracte de quatre anys per quatre discos que havien signat amb tota una multinacional com Columbia. El guitarrista i el bateria, Pérez i Visiers, van ser ràpidament reclutats per Manolo García quan aquest formava Los Rápidos. Pérez va continuar després amb Los Burros, ja amb Quimi Portet, arribant a participar des del primer al quart disc de El Último de la

Sergi Olivera

Nosotros, el disc d’Abedul amb la veu de Narcís Baiges (fotografia superior)

Fila. El baixista, conegut més tard al món del heavy com Pedro Bruque, va formar part de grups barcelonins d’aquest estil com Evo i Tigres de Metal. Narcís Baiges, per la seva banda, va decidir no tornar a participar en projectes musicals tot i el seu potencial com a cantant, capaç d’abastar tots els registres del rock, des del soul fins al heavy, com queda demostrat a les cançons d’Abedul disponibles a Youtube. El pratenc va quedar fastiguejat del món musical i es va dedicar al periodisme musical al Periòdic Delta i com a crític de revistes culturals importants dels 80 com Noches de Barcelona, des d’on va entrevistar multitud d’estrelles internacionals i nacionals de la música, des de Sting a David Byrne i des de Luz Casal a Presuntos Implicados passant per uns encara inexperts Héroes del Silencio. “Vaig intentar derivar l’estil d’Abedul cap al hard rock, els 80 eren el moment de fer aquest canvi i a mi m’anava molt bé com a cantant i crec que a ells també com a músics. Quan els tenia a tots convençuts, tot i que sempre havien tingut molt clar que volien ser com els Yes, va ser el Pedro Bruque qui s’hi va negar dient que nosaltres érem una banda de rock simfònic perquè ho havia publicat així el Lecturas. Després d’això no ens vam posar més d’acord i el grup va rebentar” –recorda Baiges– “i el més curiós és que després d’Abedul, el mateix Bruque va formar part de bandes de hard rock i heavy com Tigres”. Sentint temes d’Abedul inclosos a Nosotros, com per exemple Impresión, és fàcil imaginar Baiges com a frontman d’una banda de hard rock per la seva important capacitat vocal. Una veritable llàstima no haver pogut comprovar fins a on podria haver arribat en aquest registre, tot i que ell sempre havia estat més partidari del soul, el blues i el rock californià.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

3. El pop i el heavy pratenc treuen el cap amb Extra i Zeus (anys 80) Els anys del ‘masia rock’. Els assajos a ‘Cal Mongeter’ Entre el 1978 i els primers anys 80 trobem que al Prat ja coexisteixen diferents grups d’estils ben diversos. Els Extra i els grups previs que l’anirien formant, els grups que començaven amb tendències de hard rock com Dementes Clínic, Hermes i Bronze des d’on alguns membres acabarien desembocant en Zeus, el punk de Disturbio i Klan Korrupto i els grups de versions rock com Sol Rojo (germans Pedra) o Quàsar (Wagner García). Tots van coincidir en un mateix “local” d’assaig ben peculiar. Una masia que feia cantonada als carrers Viladecans i Sant Pere (on ara hi han cases unifamiliars) coneguda com “Cal Mongeter” perquè el pagès que arrendava les habitacions per un mòdic preu tenia una botiga de llegums. Es tractava d’una casa de dues plantes que els grups arreglaven, a la seva manera, pels assajos per exemple insonoritzant les estances amb els típics envasos de cartró pels ous. Fèlix Bustillo (Bronze, Yunque, Zeus) recorda com “en aquella casa es podria haver rodat una pel·lícula de por perfectament. Estava com per tirar-la a terra”. La manca de suport institucional als grups de música era la tònica general del moment i el fet d’assajar en edificis amb veïns al costat sempre portava problemes de soroll i la conseqüent intervenció de la Guàrdia Civil obligant a tancar la paradeta. Les masies en fase d’abandonament eren la millor opció que els joves músics podien trobar. La convivència dels diversos grups d’estils molt diferents sempre va ser bona, amb respecte mutu per la música dels altres, tret de les típiques bromes sanes de si uns eren uns “pijos”, els altres uns “hippies” i els altres “melenuts”. A més, el fet de compartir edifici va fer que en molts dels casos sorgissin col·laboracions puntuals i relacions d’amistat que han

Sergi Olivera

perdurat en el temps. Alguns grups dels primers 80 com Toke de Keda, que comptava amb el tàndem creatiu format per Armando Soria i Eduard Sanchiz, també van assajar en aquells locals donant forma al seu rock urbà.

Extra (1981-1984), pop rock pratenc amb LP Antecedents Extra va ser la primera banda pop rock del Prat que va aconseguir la fita de treure un LP. Amb l’homònim títol de la banda, el treball va veure la llum amb la discogràfica Belter el 1982. El camí per arribar fins aquí va començar amb la banda Farigola, ja referenciada i formada als primers anys 70 per un grup d’amics molt joves. Aquest embrió va donar lloc a les formacions Sociedad Anónima i Parche, de les quals van formar part Salvador Aparisi, que acabarà sent el bateria d’Extra, actuacions temporals amb el popular Ringo a la veu, Manuel Cruz a la guitarra i Salvador Rodríguez al baix. Jaime Rojo continuava com a principal compositor, cantant i guitarrista rítmic. Va ser en aquesta etapa quan comencen a millorar els aspectes musicals, toquen al Prat, al pati de l’Artesà i al Blue Star i envien maquetes a les cases de discos. “Llavors era molt difícil perquè no hi havia companyies independents, tot eren marques multinacionals”, recorda Jaime Rojo. El grup fa algunes actuacions importants a Barcelona, com a la discoteca Le Consulat, situada a la Torre Catalunya de Sants. A partir d’aquí, comencen a fer-se un nom i graven maquetes per a la discogràfica EMI. Després d’això, Salvador Rodríguez deixa la banda i Manuel Cruz ha d’anar al servei militar. Seria en aquest atzucac quan contacten amb Antonio López ‘Bobby’ com a baixista puntual per a les actuacions, tot i que acabaria formant part plenament del projecte final d’Extra. Prèviament, aquest baixista pratenc havia format part en alguna de les bandes de versions del Wagner García, com Roca Lunar: “El seu estil era més proper al heavy i al punk però el vam reciclar cap al pop rock que nosaltres fèiem”, explica Rojo. Per al lloc de guitarrista, el grup va suplir l’absència de Cruz amb el jove barceloní José María Amelburu ‘Ames’, a qui havien vist tocar amb la banda del Poble Sec Here Rock & Roll’s Band a Le Consulat. Els va agradar tant que li van proposar formar part del grup i ell va acceptar.

Arriba el disc Amb la banda que definitivament formaria Extra ja conformada, es troben coincidint amb una actuació al Mambo de Sitges a l’Antonio García Vela.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Els Extra, a l’esquerra, en una imatge promocional del grup. A la part superior, la portada del seu gran èxit, Isabel.

Igual que va fer amb Narcís Baiges, qui havia estat guitarrista dels Rumba Brava els va posar en contacte amb la multinacional Columbia, tot i que finalment no va sortir bé la possibilitat de signar un contracte. El mateix mes la casa Belter, que s’havia fixat en ells en les actuacions a Le Consulat, els fitxa. “Columbia era llavors una casa amb més dedicació al pop, en canvi Belter tenia un caràcter més folklòric. Manolo Escobar era el màxim accionista però també havia editat discos dels Burning, que feien rock”, recorda Rojo. En un Prat on començava a aflorar el rock dur i el punk, ells aportaven guitarres més fines amb baixos potents, en la línia de grups del moment com Nacha Pop a Espanya o The Police al Regne Unit com a referències. “En directe érem un grup bastant més ‘canyero’ del que després es va veure al disc, però bé... coses de la producció i de la discogràfica…”, remuga Rojo, qui no va quedar gaire content amb el resultat final. “Era molt difícil tenir l’oportunitat de gravar i en el primer disc havies d’acceptar tot el que la companyia volia” –continua– “només el fet d’entrar a un estudi de gravació ja ens enlluernava i per això segurament vam pecar d’innocents i inexperts”. Amb 25 anys, Rojo era el més gran del grup quan es va enregistrar el disc. Ell era qui componia i aportava les lletres i la resta aportava idees des de les seves parcel·les. Sempre amb temes propis alegres i vitals que els van aconseguir una bona colla de seguidors. Tot i les principals influències ja esmentades, Rojo també era aficionat a un rock més dur com els Deep Purple, The Who o Cream, però no va arribar mai a posar en pràctica aquestes influències. Pel que fa a les temàtiques de les cançons, sovint amb l’amor com a tema principal, en parlaven a una entrevista al Periòdic Delta signada per Neri al número de maig de 1982: “nosotros pasamos de planteamientos tipo

Sergi Olivera

mensaje y problemas urbanos y todo eso… es una música que sólo pretende divertir y que la gente olvide sus problemas”. El disc va arribar quan el grup s’havia format una bona reputació a Barcelona actuant durant un any com a banda resident a la sala Màgic del Born barceloní. Una experiència molt positiva que els va suposar que la revista Popular 1 els nomenés com el millor directe que havia passat per allà durant el 1981. Aquesta va ser la millor època dels Extra, però tot i l’èxit que va suposar gravar un LP, el disc no va funcionar gaire bé. Segons recorda Jaime Rojo “el productor va ser Quique Tudela, dels Sírex, i ens va portar a un so massa ensucrat, amb guitarres molt netes i cors celestials”. La promoció que després va fer la companyia va estar bé: “es van gastar diners, vam sonar als 40 Principales, vam fer actuacions a la televisió, però la producció no deixava de ser fluixa”, comenta. Alguns discos es van arribar a vendre a llocs tan llunyans com Holanda, Argentina o Xile i la companyia els va aconseguir una gira per tota Espanya amb concerts com per exemple a la sala Marquee de Madrid, que els van a donar a conèixer al públic de tot l’estat. Hits com

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

el tema Isabel (single de llançament del grup amb la balada Solos tú y yo a la cara B) estaven pensats per pujar fort a les llistes amb una clara proposta de pop enèrgic, sense gaires pretensions, amb tornades fàcils de recordar i corejar: “Que sabes tú si me encierro en mis ideas / Que sabes tú de mi vida para tratarme así / A veces pienso que hay algo entre los dos / No deja que nos entendamos / Ya no sé qué hacer / yeyeye du-u-u-aa (x2) / Isa Isa Isabel óyeme / Isa Isa Isabel háblame/…” El vinil, de deu cançons, estava format també pels talls Elvis está, Me gusta ser así, El suicida, Loco total, Te has burlado de mí, Al principio, Amiga i Qué mal lo voy a pasar. Altres cançons amb bona construcció des del punt de vista comercial no van arribar a ser enregistrades. És el cas de Chica de la noche, de la qual sí que es va realitzar un videoclip disponible actualment a Youtube.

El robatori de les guitarres L’únic punt negre de la convivència de diferents grups i tribus urbanes a la masia d’assajos de Cal Mongeter, va ser el robatori de les guitarres d’Extra que explica Jaime Rojo: “amb els diners del meu casament havia comprat una guitarra nova, una Gibson espectacular. Preparant el segon disc, una nit ens les vam deixar al local d’aquella casa de pagès. Sempre ens les emportàvem amb nosaltres però aquell dia vam decidir deixar els instruments aprofitant que l’estança tenia un fals sostre… l’endemà vam comprovar que ens les havien robat. Ens vam quedar morts, molt tristos… però mai hem sabut del cert qui havia estat”.

Un final sobtat El grup es trobava en el millor moment pel que fa a compenetració i confiança. “Hi havia molt bon ambient, érem quasi com una família però tot es va tòrcer quan els components van haver d’anar al servei militar”. Va marxar el guitarrista i amb el substitut no van trobar la mateixa química. Mentre preparaven les cançons per al segon treball discogràfic, ja amb maquetes que marcaven certa evolució musical, la discogràfica Belter va fer fallida, tancant finalment l’any 1984. Amb això, la història d’Extra s’havia acabat. La dificultat per obrir-se camí i viure de la música, l’absència puntual d’alguns components i la fallida de la discogràfica van ser tres factors insuperables per al grup. Farien la seva actuació de comiat a la Festa Major del Prat el mateix any que actuava Víctor Manuel. Des de llavors només s’han reunit el 2015 en una actuació a La Capsa. Sempre quedarà el dubte de saber fins a on podrien haver arribat d’haver tingut

Sergi Olivera

l’oportunitat de fer un segon disc més madur i amb una producció més en relació als seus directes més enèrgics. El bateria d’Extra, Salvador Aparisi, va continuar vinculat a la música participant en altres grups. La seva següent experiència va ser amb Banco, un grup de pop vuitanter amb veu femenina influenciat per bandes britàniques del moment com The Smiths. Van treure dos maxi singles els anys 1985 i 1986 dels quals el tema que més va transcendir va ser la cançó ¿Dónde Estás?. Aparisi actualment és professor de l’Escola Municipal de Música de Rubí.

Poc suport institucional a les bandes locals dels primers 80 A principis dels 80 el suport per part de l’ajuntament als grups locals era gairebé inexistent. Tots els grups del moment es queixaven d’aquesta situació, dels pocs llocs per assajar i tocar que hi havia a la població i de la manca de pressupost per organitzar concerts d’aquestes bandes a la vila, mentre que, per contra, sí que portaven grups més famosos de fora per a Festes Majors i els concerts del Casal de Joventut (fundat el maig de 1979). En l’entrevista que el Periòdic Delta publicava al grup Extra queda patent el descontentament d’una banda que ja havia tret un LP: “(en el Prat) faltan sitios adecuados.. el Artesano es inaccesible y en el casal (sala d’actes de la Torre Balcells) sobran las butacas… queríamos hacer la presentación del disco aquí en nuestro pueblo y para los amigos, sin pagar nadie entrada. Pero para que sonase un poco bien había unos gastos de equipo, etc… Pues fuimos al Ayuntamiento, al Casal de la Juventud (...) y todos nos responden que no hay dinero; y eso que los del Casal este mes traen un conjunto de fuera y me parece que les pagan treinta mil ‘pelas’”. En el cas de les bandes de hard rock que acabarien derivant en la formació de Zeus el 1982, van decidir abandonar El Prat per aquests problemes a l’hora d’assajar i actuar. En l’època en què es forma el grup Bronze (1978), embrió de Zeus, el grup decideix instal·lar-se a Bellvitge, primer a un soterrani i després a un local, desvinculant-se molt de la vida musical del Prat des d’aquell moment. És per això que Bustillo no sent que Zeus formi part ben bé dels grups de música del Prat, tot i que tres dels seus primers components eren pratencs: el baixista Juan Antonio Pérez, el bateria Santi Rovira i el mateix Fèlix Bustillo. “Així com a altres llocs com Cornellà, Sant Boi i L’Hospitalet havia més moguda rockera en aquells anys, El Prat no era el cas. Aquí hi havia certa afició pel pop, per Festa Major portaven els Formula V, Tony Ronald, Sírex… era aquest tipus de música el que agradava més… i pel rock ningú

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

es movia. Si vam tocar un cop al pati de L’Artesà, va ser perquè ens ho vam muntar nosaltres mateixos amb la gent que portava el bar, d’ajudes municipals res de res”. En una entrevista al Periòdic Delta de gener de 1984 signada per Narcís Baiges, el baixista i el bateria de Zeus, Juan Antonio Pérez i Santi Rovira es queixen de la manca d’iniciativa municipal: “tenemos que decir que aquí en El Prat se debería apoyar más a los grupos pratenses y también a todas las experiencias dentro del arte que crecen en nuestra localidad. La realidad fría y seca es que nadie ha hecho nada por nosotros.” Una llàstima que les bandes de més renom del moment no comptessin amb més col·laboració per part dels respectius consistoris. La política cultural de l’ajuntament però, aniria solucionant de mica en mica aquesta situació al llarg dels 80 (sempre tenien altres prioritats per atendre) amb l’organització d’alguns concerts com els festivals Estiu Jove que a partir de 1986 comencen a celebrar-se a la platja. Va ser el mateix any que s’inaugurava El Lloro com a centre municipal per a la joventut. A finals de la dècada arriba una empenta definitiva que continuaria a principis del 90, quan els nous grups reben un suport important amb la celebració dels festivals Circuit Zero conjuntament amb altres municipis de la comarca i, finalment, però a l’encara llunyà 1995, amb la inauguració d’un espai on la música seria la principal protagonista: La Capsa. Extra i Zeus i els grups de la seva generació, com els punks de Klan Korrupto, patirien desgraciadament aquesta política de portes tancades per a la música local.

Zeus, heavy metal pratenc d’exportació (1981-1988) Antecedents: del Prat a Bellvitge La història dels diferents grups de hard rock que acabarien derivant en Zeus comença a forjar-se al Prat a partir de l’any 1975. Per una banda, el bateria Santi Rovira, el baixista Juan Antonio Pérez i el guitarrista Juan Núñez es coneixen a l’institut Baldiri Guilera i decideixen muntar una banda de rock dur, tots ells influenciats per la música de grups de l’estil dels Led Zeppelin, Deep Purple, Judas Priest però també per bandes més progressives com King Crimson. Pérez recorda aquells primers assajos a cases de pagès, a prop de Cal Saio, tirats a la gespa i amb gallines pel voltant. Eren aquells anys del ‘masia rock’, recordeu? Per altra banda Fèlix Bustillo, que havia format part dels primers grups de versions dels 70 com Los Cráneos o Unión, pertany com a cantant entre el 1975 i 1977 al conjunt Dementes Clínic, amb una vocació més rockera però amb l’única pretensió de passar-ho bé entre amics. També assagen a diferents

Sergi Olivera

cases de pagès, primer llogant una establia propera a la rambla, després a prop del camí de la platja i, finalment, compartint local amb els Extra, a Cal Mongeter, com no. Casualitats de la vida que tant la branca Rovira-Pérez com la branca Bustillo de Zeus, tot i ser pratencs, van coincidir a Bellvitge uns anys més tard. Bustillo passa un temps assajant amb Hermes, la banda de l’exbateria de Los Cráneos de nom Hermenegildo Medina. Amb la seva dona com a teclista, Hermes lloga un local del barri de Bellvitge de L’Hospitalet i formen una banda de rock progressiu. Tan progressiu era que Bustillo ara compara aquell so com “anar molt passat de porros”. El teclat de la dona d’Hermes tenia un amplificador Leslie del tipus que utilitzava Jon Lord (Deep Purple). Fan algunes actuacions però Bustillo s’acabarà cansant d’aquest estil de música. Ell, després del servei militar havia quedat molt marcat per una cinta amb el recopilatori dels Deep Purple Mark I & Mark II, que li havia deixat un company de servei, “la vaig desgastar de tant sentir-la”, recorda. Aquella influència el va fer trobar una identitat musical definitiva: volia fer hard rock. Més endavant, Hermes va dividir el local d’assaig en tres parts i diferents grups van començar a assajar en els diferents compartiments. És així com el cantant Fèlix Bustillo coincideix amb la resta de components de Bronze (1978-1979): Juan Núñez (guitarra solista), Juan Antonio Pérez (baix) i Santiago Rovira (bateria). Tots pratencs però a Bellvitge, on hi havia més facilitats per assajar. A partir d’aquí, la llavor de Zeus començaria a germinar. La banda passaria per diferents noms com Jezabel (1980) amb els mateixos components i Yunque (1980-1981) amb la incorporació d’una segona guitarra, amb Juan Delgado potenciant encara més el caràcter hard rock de la formació. “Quan els vaig conèixer fèiem rock dur però encara no era metal, aquest és un camí que vam anar recorrent amb el llarg dels anys”, comenta Bustillo.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

1981-1983: comença Zeus, primer single El pas definitiu per a la formació de Zeus va arribar amb la separació d’un grup dels que assajaven a les habitacions del costat. Boleto Verde, es deien. Els guitarristes Fran Heredia i Juan Ramón Martínez ‘Giovanny’ havien quedat orfes de banda i van ser ràpidament reclutats pels excomponents de Yunque, ja sense Delgado i amb Núñez passant a les funcions de tècnic de so. La darrera banda pre-Zeus s’havia acomiadat amb un concert al Màgic de Barcelona i amb la incorporació d’aquests dos guitarristes de qualitat, el grup comença el camí d’un so cada cop més heavy metal. Després d’un any d’assajos, la nova formació comença les actuacions i la recerca d’una companyia per poder enregistrar el seu material. Van existir contactes amb Belter a travès de Jaime Rojo dels Extra, però no es van posar d’acord amb les condicions d’una companyia que, a més, estava a punt de fer fallida. Eren anys de cert boom de l’estil heavy metal i la companyia ja havia signat altres de grups del gènere com els madrilenys Ñu. Segons Bustillo a una entrevista a la revista Heavy Rock signada per Jeff Banshee: “els va agradar la nostra maqueta i vam firmar un contracte, però després van sortir a la llum una sèrie de clàusules que no vam entendre, ens van fer signar per portar ells el management i merchandising de la banda però al final per a res. Van dir que havien de renovar l’estudi i després de l’estiu van desfer totes les promeses”. Seguidament hi haurà converses amb la multinacional EMI que tampoc fructificarien. La gran companyia finalment decideix apostar per la banda EVO, també formada a Barcelona, que aportava una estètica més comercial per al negoci que els Zeus. EMI portaria a EVO a gravar el

Sergi Olivera

seu primer treball Animal de ciudad a Londres, als estudis Power Plant. Començava així la maledicció que no deixaria mai els Zeus poder produir un disc sota un segell discogràfic important. Finalment, contacten amb la discogràfica independent Acuario i aconsegueixen per fi treure al mercat el primer single de dues cançons, finançat al 50% per companyia i banda. Ja corria el 1983. Els temes escollits van ser Dama de Hierro, que seria per sempre un dels seus temes més corejats i Buscando acción, un altre dels himnes del grup. El periodista musical Joan Singla de la revista Popular 1 parlava de “dos temas tremebundos dignos del mejor metal hispano (...) sus dos guitarristas representan la fuerza más directa que la banda ofrece en vivo. Francisco Heredia ‘Fran Facas’ y Ramón Martínez ‘Giovanny’ son un dueto guitarrístico que cualquier grupo del país querría para sí (...) el resto de la banda, y por otra parte sus verdaderos fundadores (...) son un núcleo muy compacto que suena maravillosamente tanto en plástico como en directo” “Su sonrisa fría de metal / de mi alma se ha apoderado ya / un absurdo ahora es mi vivir / pues su amante solo quiero ser/ Dama de hierro / déjame entrar en ti / Dama de Hierro / tu acero clava en mi / Dama de hierro / hazme el amor sentir.” Fragment de Dama de Hierro (1982) Tot i les bones crítiques i la bona salut dels seus directes, costava molt en aquells moments per a una banda metal aconseguir un contracte discogràfic. “En aquest país tot el que soni a heavy metal encara ara té una connotació negativa, com si fos quelcom satànic o coses per l’estil. Ha estat

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

sempre una música maleïda”, reflexiona Fèlix Bustillo. És d’aquesta etapa una actuació a la televisió, al programa Taula de So del segon canal de TVE que oferia concerts de vint minuts de diversos grups musicals de tots els estils. Aquestes actuacions estan avui en dia disponibles a la plataforma Youtube i són imprescindibles per comprovar l’essència d’aquells Zeus: ritme accelerat, duet de guitarres compenetrades com a base i els riffs de qualitat de Fran Heredia i ‘Giovanny’. La cirereta la posaven les tornades potents de les lletres en la veu de Bustillo, capaç d’arribar als aguts desitjats en el terreny del Heavy Metal. En cançons com Asesinos es comprova com el grup havia derivat d’un primer hard rock en la línia de Deep Purple o Led Zeppelin amb tocs del rock progressiu, cap a paisatges musicals més a prop del metal de bandes com Judas Priest o Iron Maiden. La incapacitat però per aconseguir el desitjat LP provoca un desgast que tindrà conseqüències en forma de baixes. El bateria Santi Rovira i el guitarrista ‘Giovanni’ decideixen fer una passa al costat i són substituïts per Pepe Martínez a la percussió i Javier Puertas a les cordes. A més, el grup innovarà en el seu so amb la incorporació del teclista Manel Manovents. La nova formació de la banda es presentarà al desembre de 1984 inaugurant la sala Metal de Barcelona (Vall d’Hebrón) compartint tongada d’actuacions amb Vardis, Metal Band, Santa o Helix.

Teloners de Deep Purple En la permanent recerca de fer-se un nom suficientment potent com per poder enregistrar un disc, el 1985 contacten amb el gran promotor de concerts Gay & Co. que els ofereix fer de teloners de la banda Saxon. Aquesta fita tindrà lloc el 18 de juny de 1985 al pavelló del Joventut de

Sergi Olivera

Badalona. Un mica més endavant, Zeus pujarà un esglaó més a l’escala de l’Olimp quan van acompanyar un dels principals culpables del seu amor pel hard rock, ni més ni menys que els Deep Purple. És així com Zeus toquen a Madrid el 17 de juliol de 1985, a l’estadi del Rayo Vallecano i a Barcelona l’endemà. L’experiència els fa conèixer a més públic i els dóna diners, però el grup queda molt descontent amb el tracte dispensat per la premsa: “la majoria de periodistes només parlaven dels Purple i arribaven al concert quan ells començaven... aquí només hi ha dos camins per pujar: o et comportes com un pilota o trenques amb tot i triomfes com un ‘maleït’”, deien enutjats a un article de la revista Heavy Rock. El grup se sentia menyspreat per ser de Barcelona. En el món del metal era tot més fàcil des de la Madrid, on grups com Obús o Barón Rojo s’estaven fent amb tot el mercat del heavy estatal. Altres grups catalans com els Evo o Tigres del Metal no van aconseguir mantenir-se vius molt de temps. Zeus persistia però el disc no arribaria fins al 1987, i seria autofinançat.

El heavy no és violència L’any 1987 Zeus col·labora en una iniciativa de Pedro Bruque (Evo, Tigres de Metal i baixista d’Abedul, amb el pratenc Narcís Baiges) per desvincular la música heavy metal de la imatge de violència que sovint apareixia als mitjans i que s’havia estès entre la societat. L’any anterior s’hi havien produït alguns successos lamentables en concerts del gènere. El més greu, l’apunyalament d’un jove durant un concert dels Scorpions a Madrid. Davant la criminalització que estava afectant tota l’escena i sota el lema “El heavy no és violència” Bruque organitza un festival al Palau dels

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Esports de Barcelona que compta amb la col·laboració de grups importants de tot l’estat: Obús, Ñu, 11 Bis, Muro, Ángeles del Infierno, Attack i Zeus. 5 hores seguides de heavy metal amb 10 grups. Tot un festival que no va tenir la concurrència de públic desitjada degut, contradictòriament, a les restrictives mesures de seguretat que les autoritats van dissenyar. Pedro Bruque va ser un gran amic de la banda que tristament va morir molt jove, víctima d’un tumor cerebral el 1991.

I per fi, un LP L’any 1987 seria definitivament el del debut discogràfic de Zeus amb un treball de llarga durada. La banda havia sofert nous canvis prescindint del teclista Manel Manovents i un nou canvi de bateria amb Fernando Mouton. L’elapé no tenia nom però entre els seguidors del heavy se’l va conèixer com “V” a causa del disseny gràfic de la portada, que dibuixava un suport al nom del grup amb la mateixa forma que aquesta lletra de l’abecedari. El grup s’ho va autofinançar amb els diners aconseguits dels directes, una aposta ferma per trucar d’una vegada per totes a la porta del públic i les companyies discogràfiques. El treball es va gravar als estudis Aprilia, al carrer Gomis de Barcelona, i es va editar amb el segell Chupa Records, on treballava Pedro Bruque. Tant l’edició com la distribució van ser molt modestes, amb només entre 100 i 200 còpies. Per aquest motiu, ara mateix és gairebé impossible fer-se amb el material, esdevenint una peça cobdiciada pels col·leccionistes de discos. De fet, l’any 2014 es va vendre per Internet un dels vinils per ni més ni menys que 400 €. Es tracta d’un treball de 10 cançons “molt dignes” en paraules de Fèlix Bustillo. Els temes són d’un heavy metal clàssic, de caràcter èpic en les lletres. La llista era: Síguenos, Grito en la oscuridad, Mucho más amor, Quizás no sea tarde, Lucifer, Una vez más, Ángel o diablo, Atrápalo, Soy Fuerte i Venganza. Tot i aconseguir l’objectiu de gravar un disc de llarga durada, el resultat final tampoc va ser el desitjat. Després d’aconseguir aquesta fita, el grup esperava poder arribar a un següent esglaó que mai no arribaria, i això va acabar per desgastar definitivament les relacions entre els membres del grup desembocant en la dissolució de la banda, entre 1987 i 1988. Les vendes van ser limitadíssimes i no van cobrir els costos d’haverse autofinançat la gravació. Per acabar-ho d’adobar, el màster del disc va desaparèixer i encara ara no se sap on és. Així acabava, momentàniament, la història d’un grup maleït d’un gènere que no va acabar de quallar en la indústria musical barcelonina dels 80. Van haver de fugir del seu poble en cerca de millors condicions per fer la seva música, però mai van tenir la sort de cara ni l’oportunitat de tocar les portes de l’èxit en forma d’un

Sergi Olivera

disc ben produït, promocionat i distribuït. Quedarien per al record dels seguidors del heavy, una col·lecció de cançons enèrgiques que amb els anys de rodatge com a banda, adquirien un toc cada cop més metal des del hard rock dels inicis. L’únic profit, per dir-ho d’alguna manera, que van treure de no haver-se’n sortit amb èxit en l’aventura del negoci musical, serà el record de la banda per part dels seus fidels, que perduraria en el temps amb una aurèola de mite, com de grup de culte a reivindicar. Perquè si una cosa tenen els seguidors del heavy metal, és la devoció pels grups que els han marcat. I aquest era el cas dels Zeus. De fet, aquest record serà primordial perquè el grup tornés a revifar després de molt de temps. Me sentiré como animal y aullaré / de noche me oirás / buscaré tu amor sin tregua ni final / solo tu puedes aún salvarme / dándome más amor / MUCHO MÁS AMOR / hoy yo necesito / MUCHO MÁS AMOR / para seguir vivo Fragment de Mucho Más Amor, balada inclosa al disc conegut com a “V” de Zeus, 1987

Retrobament 24 anys després Mai més es va saber res de Zeus fins a l’any 2011, quan gràcies al record que havia deixat en els fans del metal se’ls proposa una reunió de la banda des d’una promotora de concerts anomenada Metal Cova. Seria Àlex Mandel la persona clau que convenç als membres del grup per fer efectiva la reunificació, que tindria lloc el 5 de novembre del 2011 a la sala Espai Jove La Fontana, a Barcelona, en el marc del festival Ciudad Maldita. Fèlix Bustillo no havia cantat en públic des dels 80 i Juan Antonio Pérez no havia tornat a agafar un baix: “quan em vaig casar, vaig malvendre tot l’equip per pagar la hipoteca”, explica. Altres antics membres de la banda havien tocat amb altres grups de l’estil. És el cas de Santi Rovira, que va tocar la bateria amb les bandes Joker, Tigres de Metal i Blutaxt o el guitarrista Fran Heredia, reconegut per tota l’escena com un dels grans i autèntic puntal del grup junt amb la veu de Bustillo. Heredia conegut com a “Fran Facas” havia continuat la seva trajectòria musical amb els 11Bis i Bruque, el projecte personal del baixista amic del grup. Dos anys més tard, l’any 2013, farien un nou concert a La Bàscula de la Zona Franca. El grup torna a reunir-se per assajar per aquests concerts i Bustillo sent la necessitat d’enregistrar en format CD material del grup perquè “no quedés oblidat en el temps”. Aquesta serà la darrera aventura de Zeus.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

“Defensores”, l’últim llegat de Zeus Els membres del grup no estaven tots d’acord en gravar i costejar plegats nou material, així que finalment va ser Fèlix Bustillo qui, pel seu compte i amb el consentiment de la resta, va enregistrar de nou set velles cançons del grup que havien quedat en maquetes i en les actuacions en directe. Així va veure la llum sota el títol de Defensores i el nom de Proyecto Zeus, un CD que compta amb el treball a les guitarres de Santi Leal i de Sergi Riera al baix acompanyant la inconfusible veu de Bustillo, inalterable tot i el pas dels anys. Deu cançons enregistrades amb mitjans molt millors que els dels anys 80 i que permeten fer una mirada al heavy metal d’aquells anys i ens porten a reflexionar què hagués passat si aquest grup hagués tingut més opcions dintre del cru negoci musical. Va ser una bona oportunitat pels antics seguidors de la banda de reviure moltes cançons de maquetes i directes a la vegada que servia de presentació per a les noves generacions d’aficionats al metal. Cançons com Defensores del Rock, Asesinos, Heavy Metal o Listo para luchar recuperen amb escreix i qualitat tota la força guitarrera del que havien estat els Zeus. El disc compta amb una introducció i la inclusió de dos temes nous amb lletra de Bustillo i música de Leal, que són Venga, Grita i Lloran las almas. I és que el cantant de Zeus mai ha deixat d’escriure lletres, estigués o no el grup en actiu. Ara el disc està disponible en vinil sota petició i només ha faltat presentar-lo en directe, però aquí Bustillo ha topat amb la impossibilitat de trobar els músics adients per portar-ho a terme: “els antics membres del grup no volen tocar, cadascú ha fet la seva vida, alguns han deixat la música, altres viuen lluny… i trobar-ne de nous és difícil perquè tots demanen diners i avui en dia no aconsegueixes que les sales et paguin la ‘pasta’ necessària si no ets un grup amb molt cartell o de versions, que és el que garanteix que vingui públic en el panorama actual. Finalment ho vaig deixar per impossible i ara, de tant en tant, canto amb gent com els Mescaleros de Cornellà per passar-ho bé”, explica. Estoy afilando el hacha / que tu voz acallará / no te ocultes, da la cara / quiero un duelo muy legal / ven aquí sobre la arena / ahora podrás demostrar / si es tan real tu fuerza / o si sólo es para hablar/ LISTO PARA LUCHAR / Aquí estoy / LISTO PARA LUCHAR / Ven por mi / LISTO PARA LUCHAR / Voy por ti Fragment de Listo Para Luchar, inclosa a Defensores del Rock, Proyecto Zeus.

Les tribus urbanes van protagonitzar els vuitanta. El Periòdic Delta es va fer ressò d’aquest fenòmen cultural i social: un dels reportatge publicats (juliol-agost de 1986).

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

4. El Prat dels 80 Crisi, tribus urbanes i primeres gestions municipals per la música Els anys 80 al Prat es poden separar clarament en dues etapes pel que fa a la música feta a la ciutat. La primera part de la dècada, on sorgeixen grups consolidats amb capacitat creativa i fins i tot possibilitats comercials, cadascú en el seu gènere, com Extra, Zeus i Klan Korrupto, coincideix amb un ajuntament que dedica tots els seus esforços a altres prioritats abans que el suport des de l’àrea de cultura als grups de rock. El Prat era una ciutat de nova trinca en una etapa de crisi econòmica i molt atur on hi havien moltes necessitats per atendre. No serà llavors fins a la segona meitat dels 80 que, a causa de la pressió dels grups de joves de la ciutat, els grups musicals i els seus seguidors que de mica en mica van proliferant a la població, que aquesta situació començarà a canviar. Així, tenen lloc els primers festivals de concerts com l’Estiu Jove a partir de 1985 que inclourà, per primera vegada en l’etapa democràtica, actuacions organitzades per l’ajuntament amb participació de grups locals. Les noves tendències també faran que alguns grups de pop, rock o punk visitin El Prat presentant els seus directes (La Unión, Los Rebeldes, Loquillo o Siniestro Total, entre d’altres).

Quan tot estava per fer Context social El 19 d’abril de 1979 es va constituir el primer ajuntament democràtic del Prat. Antonio Martín Sánchez (PSUC) seria l’alcalde. L’ajuntament començava una etapa on calia urbanitzar tots els carrers per on el nucli urbà

Sergi Olivera

havia crescut i dotar de serveis tots els barris de recent creació. Els 80 serà una dècada d’urbanització constant (Remolar, Carretera Marina, Carrer Lleida…) i reclamacions veïnals per solucionar problemes greus com el de les constants inundacions, que no se solucionaria fins a gairebé els anys 90 amb la instal·lació d’uns nous col·lectors sota el paviment. L’allau de serveis bàsics que necessitava la nova ciutat era inabastable. Es necessitaven escoles, centres sanitaris i remodelació de barris sencers com Sant Cosme, que s’havia construït en precari o la reconstrucció de l’Institut Baldiri Guilera, pel mateix motiu. Segons explica el periodista David Miquel en la seva obra El Baix Llobregat, la segona transformació, l’ajuntament del Prat comptava aleshores amb un pressupost de 380 milions de pessetes “que donava per pagar la Festa Major, les factures i poca cosa més”. Aquesta situació va obligar als ajuntaments a apujar impostos en un moment de crisi econòmica per a moltes empreses que van començar a deixar treballadors a l’atur, que va augmentar fins a taxes del 31% al Baix Llobregat. Així, va resultar que l’arribada de la democràcia no era la solució ràpida que tothom esperava per acabar amb els problemes socials derivats de la dictadura. Els inicis de la millora no arribarien fins a la segona meitat dels 80, quan l’atur es comença a recuperar i els ajuntaments comencen a posar fil a l’agulla per intentar solucionar els principals problemes estructurals.

La música, última prioritat Davant d’aquesta situació general de desori i de massa descosits per cosir, la dinamització cultural en relació als grups de música locals no era una prioritat institucional. Quedaria com un tema pendent de resoldre que s’aniria solucionant de mica en mica per la pressió de gent vinculada al Casal de Joventut i a El Lloro que acabaria desembocant en la creació de La Capsa 15 anys més tard. La recuperació econòmica coincidirà amb una millor atenció gradual a la música local. Per altra banda, l’allau migratòria de nouvinguts i els seus fills canviarien també per sempre la fesomia social del Prat. En bona part, els grups sorgits als anys 90 amb el boom de la cultura hip-hop, respondrà en gran part al caràcter suburbial que El Prat havia adquirit com a nucli obrer respecte a la metròpoli barcelonina. Els 80, en canvi, serien anys de diferents tribus urbanes que en el cas pratenc, a diferència de les grans ciutats, convivien en harmonia. La mort de Franco i la transició, havia comportat també la defunció de la vella censura que impedia el pas de tota la cultura musical que al voltant del rock s’havia generat al món. Els joves pratencs aficionats a la música moderna de finals dels 70 i principis del 80, van rebre en massa i sense tants filtres molta informació del que havia estat passant durant aquells anys, així que davant

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

l’allau de noves influències cadascú va anar modelant el seu camí, els seus gustos i la seva manera d’entendre l’oci i la vida en general. Abans només alguns, els més aficionats, se les empescaven com fos per trobar tota la música forana i estar informats. Era ara que es començava a universalitzar l’accés a la cultura musical moderna per a tothom. Es pot dir llavors que els 80 començaran amb la creació d’una nova música per a un nou públic.

La moguda dels 80. Drogues, ‘garitos’ i discoteques Problemes a L’Artesà Segons recorden alguns dels protagonistes musicals del moment, El Prat de l’època continuava comptant amb el bar de L’Artesà com un dels principals centres de reunió del jovent. Fèlix Bustillo (Zeus) recorda com era habitual anar al pati a fer el vermut i com canviaven les tendències de la gent que hi anava depenent del moment del dia: “als matins trobaves gent hippie que escoltaven reggae i a la tarda potser venia gent més pija, com dèiem llavors als que els hi agradava el pop. Recordo un ambient juvenil bastant passota, molt anarca, però en general hi havia de tot, encara que la convivència entre tots els estils era molt bona”, diu. Va ser en aquesta etapa quan a L’Artesà i als carrers del Prat comencen a introduir-se les drogues com un element associat a l’oci del jovent. “Estant a L’Artesà, entre els anys 1978 i 1981 aproximadament recordo haver viscut quatre o cinc batudes de la Policia Nacional. Proliferaven els qui feien petit tràfic de porros, llavors ens registraven a tots i els hi agafaven”, recorda Bustillo. Amb el pas dels anys el consum d’una droga inofensiva com l’haixix, passaria per moments dramàtics quan s’estén la compravenda d’heroïna, una droga que s’enduria pel davant la vida de molts joves d’aquella generació i que farà que el pati de L’Artesà passi uns anys molt conflictius per la presència freqüent de camells i ionquis. A més, la forta dependència a aquesta substància anava lligada a un augment de la delinqüència per part dels addictes que necessitaven els diners per consumir. L’Artesà va passar uns anys durs i es va convertir en un lloc difícil per tornar a viure el bon ambient musical que sempre l’havia caracteritzat. Tot i així, el jovent hi continuava passant estones, per això tots els testimonis recorden amb molta estima la figura del cambrer Manolo, un autèntic personatge popular d’aquell Prat.

El Pub Negrito i el naixement dels Decibelios Fora de la degradació de L’Artesà, apareixen altres bars on s’aplega la

Sergi Olivera

joventut a escoltar la seva música. Un dels locals del moment era el Pub Negrito, regentat pel Josep Van Balart i que servia com un Ateneu Llibertari de la CNT. El local, situat entre el Passatge del Mercat i la rambla, aplegava sobretot els amants del punk i el rock. Va ser en aquest pub on en aquells anys va tenir lloc la primera actuació en directe del grup Decibelios, i d’aquí la confusió que molts els hagin situat històricament com un grup del Prat. Tot i ser de Barcelona, els components de la banda tenien amics pratencs i acostumaven a reunir-se al Negrito. Eren els germans Miguel i Manuel Alférez, Xavier Vilaró i Carlos Treviño ‘Fray’. La primera actuació d’una banda que acabaria sent llegendària en el terreny del punk i l’oi seria el 13 d’abril de 1980 al local pratenc. Pepe Grueso, baixista local, recorda com ell va fer de tècnic de so improvisat en aquell concert: “com que tenia una mica d’idea em van demanar que em posés, però realment no en sabia gaire”, recorda amb un somriure. No acabaria aquí la relació del grup amb El Prat. El 23 de novembre del mateix any tocarien al Casal de Cultura i l’1 de novembre del 1986 presentarien el disc titulat “Vacaciones en El Prat” a la Plaça Catalunya. Era un treball que incloïa incursions en l’ska i que contenia la cançó del mateix títol que parlava irònicament de les pitjors característiques d’aquell Prat tan industrial i contaminat: “Esto no es Jamaica, esto es el Llobregat,/ Aquí no hay palmeras, sólo hay suciedad. / Aquí estamos hoy en el Mare Nostrum, / Chupando cubatas a la orilla del mar. / Los aviones pasan por encima nuestro, / Persiguiendo guiris por todos los pubs. / Saboreando un peta, que a gusto voy a estar, / Contemplando las manchas, del petróleo en el mar.” Armando Soria, component del grup de rock Toke de Keda en aquells primers anys 80, també recorda el Pub Negrito com un centre de reunió dels joves amb esperit més alternatiu: “va ser el primer lloc on vaig fumar un porro”, explica.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Ekuu’s i Pim Pam Als anys 80 l’antiga discoteca Majèstic (Ignasi Iglesias, 42), que era un dels pocs llocs que acollia actuacions en directe, va passar a anomenar-se Ekuu’s durant un temps. A finals de la dècada hauria tornat a canviar el seu nom pel de Pim-Pam. Narcís Baiges parlava d’Ekuu’s al Periòdic Delta de març del 1985: “buena música a pesar de que el equipo esté precintado a un nivel bastante bajo. El ambiente reúne a la ‘jet set’ joven de El Prat y se respira tranquilidad, cosa inusual en esta población con fama de bélica. La sala después de la renovación presenta un aspecto muy interesante y que quizás hace que reúna las mejores condiciones estéticas y visuales de las que están en El Prat.”

Zea Mays i Halley Al nou Prat, a la “zonilla”, s’inauguraria la discoteca Zea Mays, a l’Avinguda Gallart i Monés, número 6. En uns anys, aquest local donaria lloc a la mítica discoteca Halley, tan recordada pel jovent que sortia de festa al Prat a finals dels 80 i els primers anys 90, època que va coincidir amb l’eclosió del rap i la cultura hip-hop. Eren locals que es caracteritzaven per organitzar concerts, tot i que estaven clarament destinats al ball i la diversió. Eren habituals els concursos de tot tipus, inclosos l’elecció d’una miss, recuperant d’una manera moderna i molt sui generis, l’antiga tradició de les pubilles del Prat antic.

La “L” dels carrers Centre i Martí Piñol Pel que fa als bars musicals, testimonis com Armando Soria recorden com la joventut es movia en la “L” formada pel carrer Centre i el Passatge del Rector Martí i Piñol: Stadium, Artesà, Chez Montull i locals on s’acostumava a escoltar música més rockera, com el Transparent o La Burbuja, formaven part de la ruta. També va destacar en els primers anys 80 el bar musical Sistema. “En uns anys vam passar de l’etapa dels ‘perros callejeros’ amb diverses bandes de petits delinqüents a un ambient més musical, bastant rocker i punk en aquells anys. També hi havia una moguda molt important al Prat de gent mod”, recorda Soria. Al bar Stadium, que aplegava parròquia de totes les edats, alguns joves portaven música i la posaven: “potser arribava ‘El Búho’, una institució del punk local, i posava Nina Hagen o Lene Lovich, que era una cantant que feia punk amb veu de soprano, després potser sonaven The Clash, arribava un altre i posava Leño, La Polla Records o el primer disc dels Kortatu… aquest era l’ambient que recordo”, explica Soria. Xavier Giménez, tècnic de cultura que va estar molt a prop dels grups musicals dels 80, sobretot als últims anys de la dècada, recorda com

Sergi Olivera

el bar Stadium era un centre de reunió bastant important de músics i de les diferents tribus urbanes: “abans de treballar per l’ajuntament jo col·laborava a Ràdio Mediterrània que estava situada al final del carrer Centre i també acostumàvem a anar a aquell bar. Molts preferien l’Stadium a L’Artesà perquè el pati passava per un moment dur per culpa de la compravenda i consum de drogues. Era habitual la presència de camells i de gent que fins i tot venia de fora per comprar, així que eren abundants les redades de la policia”. La impagable secció musical del Periòdic Delta “Musicomanías en Directo”, obra de Narcís Baiges parlava de l’Stadium l’any 1985 en els següents termes: “pasamos por el Bar Stadium, centro antiguo de cierto sector del mundillo político local (...) Ahora todavía se reúnen algunos pero no es lo mismo. El local reúne un ambiente joven y marchoso todas las tardes destacando la música estridente, que le da un sabor especial. Mucha gente con muchas ganas de buena música. Destacan los Mods, pero también hay punkies, heavys y gente sin ningún sello especial Ah! y los políticos, que me parece que su fuerte no es la música”.

Cremallera Abierta i Piano Bar Els Pescadors Un altre centre de reunió de les diferents tribus urbanes més de finals dels 80 i principis dels 90 era el pub Cremallera Abierta, situat a l’avinguda Josep Anselm Clavé, 37 (tot just on ara s’ubica el local de la Casa d’Aragó). Víctor Campos “El Viyou”, discjockey i baixista del grup Turistas, va punxar música en aquell local i recorda com el visitaven totes les tribus urbanes del moment: “quan venien els punks posàvem la seva música igual que quan venien heavys o rockers, anàvem variant la selecció de musical depenent de qui arribava”. El Cremallera es va caracteritzar per portar grups catalans o de la resta de l’estat com els The Crits (precursors de Los Sencillos del Miqui Puig) i fins i tot estrangers, com els francesos Nihil. El local va ser el gran referent de la música en directe conjuntament amb el Piano Bar Els Pescadors en anys com el 1988 i 1989. Un altre centre de reunió dels punks, tot i que bastant improvisat era un petit bar del carrer Maresme que recorda Salva Gassol (Klan Korrupto, Els Bous, Turistas): “era un bar de gent gran que jugava a les cartes i al dòmino, però quan es feia de nit i marxaven cap a casa, nosaltres ens quedàvem allà bevent i als propietaris, com consumíem bastant, no els hi feia res quedarse fins tard. Al final ja ens deixaven posar la nostra música i tot”. Amb el temps aquell bar va acabar derivant en un centre de reunió dels mod. Per últim, cal destacar l’aparició del Piano Bar Els Pescadors, situat a la platja del Prat, com un altre punt important d’actuacions en directe de grups musicals. Cada setmana oferien algun concert. A finals dels 80 allà van tenir

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

lloc les primeres actuacions de grups locals com Una Voll-Damm i una Estrella Por Favor, Turistas i alguna mostra de cantautors com Edu Sanchiz (ex component de Toke de Keda) i grups amb presència de músics pratencs com Banco (amb Salvador Aparisi a la bateria) o Galàctica, un grup mig del Prat mig de Cornellà que feia apostes pel jazz, la bossa-nova o el swing.

Ràdio Mediterrània i Ràdio Odisea Els anys 80 al Prat es van caracteritzar també per la creació de les emissores de ràdio locals: Ràdio Mediterrània i Ràdio Odisea. Aquestes experiències radiofòniques van servir, en part, per donar a conèixer a la resta de la població alguns dels grups del Prat, ja que totes dues emetien programes musicals. Ràdio Mediterrània, fundada el 5 de desembre del 1982 per iniciativa dels germans Josep i Joan Camps, comptava am el Xavier Giménez com un dels encarregats de la part musical: “passaven grups locals per la ràdio, ens portaven les seves maquetes i les posàvem en directe”, explica. Ràdio Odisea, l’altra emissora fundada modestament al Prat al gener de 1982, va agafar realment més volada a partir de l’any 1983 i es caracteritzava per entrevistar músics de certa rellevància. Fins i tot alguns com Paco Mercader, qui havia estat component dels grups barcelonins dels 60 Los Mustangs i Los Salvajes, van actuar en directe als estudis. El redactor musical de Delta, Narcís Baiges, també col·laborava en aquesta ràdio de curta vida i en l’article on es dóna notícia de la clausura (novembre del 1985) explica com pels seus micròfons havien passat artistes com Miguel Bosé, Santi Picó, José Antonio Labordeta, Enric Hernáez, Quico Pi de la Serra, Parrita, Los Amaya o Teresa Rabal. Llàstima que aquestes emissores que contribuïen a enriquir el panorama periodístic i cultural local, van ser ràpidament inhabilitades per la Generalitat. L’aventura de Ràdio Odisea finalitzaria quan el departament de radiodifusió del govern català clausurava els equips per emetre sense llicència, tot i que des de la direcció sempre s’havia intentat aconseguir el permís sense resposta. Una mica més tard seria clausurada pels mateixos motius Ràdio Mediterrània (febrer de 1986). Tampoc l’ajuntament del Prat va voler ajudar els projectes radiofònics locals amb la creació d’una emissora municipal amb llicència. Caldria esperar uns quinze anys perquè la ràdio del Prat fos una realitat.

Les tribus urbanes dels 80 L’allau de cultura musical importada que va significar la fi de la dictadura va provocar un consum massiu de les diferents tendències que arribaven al país. Amb els anys, molts joves van anar configurant una identitat

Sergi Olivera

musical i també vital, distribuint-se segons gustos i contextos a les diferents tribus urbanes que es conformaven. Al Prat dels 80 hi havia de tot, encara que el context social de barri obrer colpejat per les xifres alarmants de l’atur de principis de la dècada, afavoria molt l’assentament de moviments més contestataris com el punk, el rock o el heavy, més que d’altres més pop com l’onada new wave o els mod. Però tot tenia cabuda en aquell Prat eminentment proletari i en construcció, que havia rebut l’explosió d’estils, modes i tribus en ple assentament de tot un gruix de població nouvinguda durant les dues dècades anteriors.

Els punks Ja hem parlat de com la moguda punk va arribar al Prat a finals dels anys 70 amb la creació d’un grup musical com Disturbio que després derivaria en altres formacions com els Klan Korrupto i Els Bous. Com ens explicava Salva Gassol, bateria d’aquells grups, van adoptar aquesta actitud rebel davant un panorama polític on s’havia acabat la dictadura però en canvi continuava la censura i la repressió amb la mateixa força. Musicalment era un estil que anava a la contra del rock simfònic i la música comercial imperant. Ritmes accelerats que utilitzaven la irreverència i la provocació com a forma de rebel·lió davant una societat que odiaven i que a la vegada els rebutjava. Durant els 80, aquesta tribu urbana perduraria al Prat amb la creació de diferents sectors, el més nombrós de Sant Cosme segons s’explica en una entrevista publicada al Periòdic Delta de juliol-agost del 1986, que aporta el testimoni d’uns punks del Prat identificats com “El Nene”, “La Feli”, “El Calvo” i “El Rana”, on expliquen els seus principals senyals d’identitat: crestes, jupes amb insígnies i missatges de rebuig a la societat. Es consideraven “rebels amb tonalitats àcrates”. En la mateixa entrevista es parla del pseudònim “Botes Blaves” com a identificatius dels punks del Prat i que el mot va arribar per la fama del grup Klan Korrupto: “a Barcelona són molt coneguts en la moguda i tot el que faci un punk del Prat és ràpidament identificat com a ‘Bota Blava’. Tot ve perquè porten les botes militars pintades de blau amb els cordons vermells”, explicaven. Els entrevistats relaten les seves dificultats per trobar feina i per accedir al Casal de Joventut o en algunes discoteques o bars. Segons expliquen, eren tots ben coneguts dels cossos de policia del moment, que constantment els aturaven per demanar la documentació i portar-los a comissaria. Músicalment el punk dels 80 del Prat arribava de la mà dels hereus dels Disturbio, que llavors es deien Klan Korrupto i que més tard s’anomenarien Els Bous, i altres grups com Acción Temeraria. Especialment sonada va ser l’actuació dels Klan Korrupto a l’antic Camp de Futbol del Fondo

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

d’en Peixo l’estiu de 1985. En una sèrie de concerts organitzats per l’ajuntament entre els quals van figurar La Unión i Siniestro Total, es va clausurar l’últim dia de música amb “Les sis hores de rock pratenc”, que va comptar amb les actuacions de Zeus, Toke de Keda, Línea Maginot, Odín, Acción Temeraria i Klan Korrupto. Salva Gassol, bateria dels últims, recorda com havien estat acumulant, durant tota la setmana, potes de pollastre que havien demanat a diferents carnisseries, després les van pintar totes de blau amb esprai per acabar disparant-les al públic en aquell concert: “recordo el Flaix (el cantant) amb una forca llençant totes aquelles potes de pollastre a la gent. Va ser brutal”, explica. Durant un temps Klan Korrupto va comptar amb dues veus, les del “Flaix” amb les d’Àngel, un altre punk de la Zona Franca que provenia de la banda de hardcore GRB. Al 1985 ja estaven a punt de canviar de formació i passar a ser Els Bous, ja sense l’Àngel i incorporant Xavi Gràcia a la guitarra. D’aquesta última banda sorgiria la base pel grup Turistas, que a finals dels 80 i principis dels 90 serien un dels principals conjunts del Prat amb el seu rock alternatiu. Dels Klan Korrupto i Els Bous, van quedar cançons mítiques en la memòria dels qui els van veure en aquells contundents directes. És el cas de l’himne potablava: “El Prat! Qui té por a la matinada? / El Prat! Anarquia per la cara / El Prat! La liem allà on anem / Potablava! Potablava! / Potablava! som del Prat! / Som de Raça! Bona Raça! / Som de Raça, Raça Prat!”

Els heavys Una altra tribu urbana força nombrosa d’aquell Prat dels 80 era la que conformaven els seguidors del heavy metal. Cabells llargs, jupes de cuir i símbols dels grups de rock dur (sobretot els estrangers) més de moda en aquells moments, com per exemple els Scorpions. Es caracteritzaven per considerar-se els seguidors més purs del rock, despotricant contra les tendències més pop que s’allunyaven del seu concepte de duresa musical basat en ritmes ràpids i la preponderància de les guitarres. Sentien total devoció pels seus ídols i també destacaven pel seu sentiment de companyonia entre ells mateixos: “es básico para nosotros respetarnos y echarnos un cable. Es una forma primitva de ser solidarios, pero es muy nuestra.”, explicaven en un altre dels valuosos reportatges sobre tribus urbanes publicats als Periòdic Delta del 1986. En el text, es mostren com els tipus durs del moment davant dels punks dels qui parlaven com a “brossa”, o els mods i rockers que consideraven com a “nens bonics de pares amb diners”. Alguns d’ells afirmen haver estat punks abans que heavys,

Sergi Olivera

amb la qual cosa podem imaginar que hi havia certa fluctuació entre les parròquies urbanes d’aquell Prat, depenent de les pujades i baixades de les modes de cada moment i les edats dels qui formaven part de les diferents tendències’. En el reportatge també es parla dels conflictes que podien sorgir entre les diferents tribus, amb el risc que es produïssin baralles, encara que al Prat tots els testimonis apunten al fet que la convivència era molt bona en aquest sentit. Els heavys coincidien amb els punks en les dificultats que es trobaven per treballar per culpa de la seva aparença i en els problemes amb la policia: “aquí lo único que hay son ‘maderos’ a punta pala. Se entretienen secuestrándonos los cuatro porros que llevamos para nuestro consumo y por el morro nos llevan a comisaría”, es queixaven. El grup més característic del heavy pratenc en aquells anys van ser els Zeus, però per circumstàncies de la banda que ja hem vist en el capítol anterior, tenien el seu centre d’operacions a L’Hospitalet i no es van moure gaire en l’ambient pratenc. Un altre grup local del gènere documentat en algunes actuacions d’aquells anys van ser els Odín, que van participar en les “Sis hores de rock pratenc” de l’estiu del 1985 i en un altre concert anomenat “Rock Nostrum” celebrat a la platja el juny de 1986, també coincidint amb Toke de Keda, Klan Korrupto i Línea Maginot.

Els rockers Existien també en aquell Prat dels 80 grups de rockers que es reunien en determinats locals i punts de trobada. Amants del rockabilly i del rock & roll primigeni, integraven una tribu urbana que mirava més al passat musical que a present i futur. La gran majoria eren fidels seguidors del grup de L’Hospitalet Los Rebeldes i es carateritzaven, pel que feia El Prat, per un look sudista importat dels Estats Units: pantalons texans, camises, botes de cowboy i cabell amb tupé pentinat cap endarrera amb fixador. El Periòdic Delta de desembre del 1986 els hi dedica un reportatge on diuen coses ben interessants sobre la seva forma de sentir la música: “Miguel Ríos es un ‘rockero’ pero no un ‘rocker’. El ‘rock & roll’ actual no nos interesa. Entendemos que el ‘Rey’ Elvis salvó a los hijos de sus padres. Los padres tenían a sus hijos encañonados, a partir de él ya hubo más libertad, todo a través de la música. Antes no era posible distinguir una persona joven de una adulta. Pensaban igual, se comportaban igual y vestían igual. Con ‘El Rey’ empezó a separarse la gente joven de la gente adulta.” Per altra banda, refusaven l’etiqueta de “nens de papà” que des de heavys i punks els assignaven, a la vegada que acusaven del mateix als new wave i respectaven els mod per ser “legals”. No podien faltar tampoc

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

les queixes sobre la policia: “nos tienen manía, te paran por cualquier motivo… la ‘urbana’ es la peor, son los más sádicos. Dicen siempre que les provocamos y nos peleamos entre nosotros, ellos siempre meten las narices en nuestros asuntos (...) nos paran, nos piden constantemente la papela, nos humillan dándonos algún cachete pero a pesar de todo nosotros damos vida al Prat, digan lo que digan”. En el fons, descobrim que totes les tribus urbanes dels 80 tenien una concepció filosòfica de la vida bastant similar, una actitud ‘pasota’ i la queixa contra un sistema que els feia el buit, independentment dels gustos musicals i les modes: “por supuesto que no votamos, eso es para ‘carrozas’ de siempre. A nosotros sólo nos importa la música ‘rockabilly’, la buena cerveza, el bourbon y las chicas”.

Els mods Els testimonis consultats sobre la moguda musical pratenca coincideixen en recordar que al Prat hi va haver, almenys durant els primers anys vuitanta, força moviment de gent d’estètica mod. Aquesta tribu urbana havia nascut a l’Anglaterra dels anys 60 i, en contraposició als rockers, es caracteritzaven per vestir elegants i ser persones cultivades culturalment, amb especial interès per la literatura i l’art modern o el pop art (d’aquí la paraula mod). També era habitual veure’ls conduir motos de tipus scooter com la Vespa. Pel que fa a la música, podien ser seguidors de grups de pop o rock com The Who però també podien ser grans amants de la música negra com el soul, el jazz i fins i tot l’ska. Als 80, Anglaterra havia vist renéixer el moviment amb grups com The Jam, amb Paul Weller al capdavant, i aquest “revival” havia arribat a altres ciutats europees com Madrid i Barcelona. Al Prat no hi va haver un grup musical de molta transcendència d’estètica mod però sí que tenim la referència dels Línea Maginot, conjunt que va participar en els festivals de música local dels anys 85 i 86. Es tractava d’un grup de pop amb influències mod que comptava amb la veu de Conchi Yagüe i que va arribar a enregistrar alguna maqueta. De fet, si al Prat va tenir lloc cert auge del moviment mod va ser gràcies a l’acció del Jaume Monteagudo “Monty”. Amic de tothom, “Monty” es relacionava amb els mods de Barcelona, que era on hi havia veritablement el rovell de l’ou d’aquest corrent. Així, era habitual que alguns components dels principals grups d’aquest estil de la capital, cas dels Brighton 64 o Los Negativos, vinguessin al Prat a visitar el seu col·lega. El bar Stadium era un dels llocs de reunió de la colla fins que, amb els anys, el “modernisme” va ser un moviment que va anar perdent fidels davant l’auge de les altres tribus. El febrer de 1987 el Periòdic Delta entrevistava el “Monty” en un moment on els mods al Prat ja havien passat a ser una minoria, com

Sergi Olivera

reconeixia ell mateix. I és que de ser un grup nombrós havien passat a només dues persones: “dels molts que vam començar la gent s’ha anat dispersant i integrant en altres grups”, deia. Monteagudo també explicava com, en part, ells havien tingut la culpa d’aquesta decadència: “a diferència de Barcelona, al Prat no ens vam preocupar mai de divulgar la nostra manera de ser amb exposicions d’art o xerrades sobre literatura (..) ara el triomf d’unes ‘modes’ per sobre de ‘mogudes’ com la mod és irreversible”, confessava amb certa recança. A diferència de les altres tribus urbanes “Monty” apuntava que ells no havien tingut mai cap problema amb la policia: “potser tenim una altra manera de fer les coses”. Segurament la seva aparença física, més elegant segons els cànons socials establerts, ajudava bastant. “Monty” va ser algú molt respectat per totes les tribus urbanes del Prat perquè era amic de gent de totes les tendències, d’aquí que tots parlessin malament dels altres grups, excepte dels mods del Prat.

L’estiu jove, primeres apostes per portar rock al Prat L’any 1985 va suposar un punt d’inflexió respecte a les polítiques culturals musicals de l’ajuntament. L’estiu d’aquell any es van organitzar els concerts amb grups com La Unión o Siniestro Total, a la vegada que s’organitzava per iniciativa municipal un concert de grups locals com van ser les “Sis hores de Rock Pratenc”. L’any 1986, coincidint amb la inaguració d’El Lloro com a centre juvenil municipal, Ramoncín (conegut llavors com “el rey del pollo frito”) ens visitava per Festa Major, mentre que la programació de l’Estiu Jove va comptar amb concerts de grups de rock com Los Rebeldes o els Brighton 64 a la Plaça Catalunya, de punk i ska com Sin Nombre, Acción Temeraria i Skatalà als Jardins de la Pau i el rock d’un altre grup local del moment com van ser Sui Generis, acompanyats pels Alambique i Els Bous a L’Artesà. La fi de festa va anar a càrrec dels Toke de Keda, Raising i Odín, també als Jardins de la Pau. Semblava que per fi la política municipal oferia la celebració de concerts als grups del poble i fins i tot s’havia creat una “Promotora d’Espectacles del Prat” que figurava com a entitat organitzadora de les actuacions. Alguna cosa estava canviant.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

5. Els feliços anys 90 (I). El Circuit Zero i les principals bandes de la dècada Els anys 90 van suposar un canvi radical per a la música feta al Prat. És la dècada sens dubte més profitosa quant a producció musical i sobretot la més rica en varietat creativa. Les branques del rock es multiplicaran encara més. Trobarem propostes dures més enllà del heavy amb una sèrie de grups que van aprofundir en les diferents tonalitats del metal. El pop rock derivarà cap a la psicodèlia harmoniosa de grups com Carrots que tindran força transcendència en l’àmbit estatal, però també cap a racons més comercials, com l’èxit assolit per Armando i El Expreso de Bohemia al final de la dècada després d’anys picant pedra i provant tots els estils. I l’essència punk rock no moriria, sinó que es tornaria més melòdica i eclèctica en la figura de grups com els Malos Tragos. Per altra banda, naixeria un moviment que per primera vegada convertiria El Prat en una plaça musical pionera a l’estat: el hip-hop. Una onada de joves empesos per la influència i l’assimilació de la música dels suburbis nord-americans que van assentar les bases del que més tard es coneixeria com a “hiphop nacional”. Una nova tribu urbana que escombraria les dels 80 en influència i repercussió fora de les nostres fronteres i que situaria El Prat en el mapa musical com a precursors d’una nova ‘moguda’ musical. Tot plegat, adornat amb la inauguració d’un centre de cultura contemporània com La Capsa, que va significar una explosió de bandes, estils, fusions, concerts, experiències, aprenentatges, col·laboracions i experiments que van enriquir com mai el panorama artístic general de la ciutat, i el musical en particular. La dècada però, començaria amb els Turistas, la primera banda de rock alternatiu del Prat, en el seu millor moment, i amb una iniciativa dels

Sergi Olivera

ajuntaments que per fi començaven a ajudar de veritat la promoció dels seus grups: el Circuit Zero.

El Circuit Zero: els ajuntaments es comencen a mullar per la música El nom de Circuit Zero prové d’una iniciativa nascuda del 1986 a l’Aula de Cultura de La Florida (L’Hospitalet) per promoure l’activitat dels grups musicals locals amb una sèrie de concerts per la ciutat. La iniciativa aniria agafant cada cop més volada fins que l’any 1990 s’hi afegeixen Sant Boi i Sant Feliu. Seria a principis del 1992, quan El Prat s’adhereix conjuntament amb Gavà, Castelldefels, Viladecans i Molins de Rei. La dinàmica consistia a organitzar cada mes 8 concerts repartits entre totes les poblacions, fent rotar els grups perquè tinguessin l’oportunitat de tocar fora del seu àmbit. Era una forma de recolzar els grups novells dotant-los d’experiència i també de donar una empenta a l’escena alternativa que sorgia en aquells anys sense possibilitats d’accedir fàcilment a la indústria discogràfica i als principals mitjans de comunicació. Per exemple, el primer grup del Prat en participar van ser els Turistas, que ja estaven consagrats com a banda de directes i a punt de treure un maxi single. Al Prat, la manca d’espais en bones condicions per als concerts va obligar a utilitzar el teatre Joan Magriñà, que era la seu de l’escola de dansa de l’Olga Socías i que l’ajuntament havia de llogar. Amb els anys millorarien les condicions per als directes amb la inauguració el 1994 de la sala d’actes del Centre Cívic Jardins de la Pau, fins que arribaria la sala Multimèdia de la Capsa a partir de l’estiu de 1995. Pel que fa els grups del Prat que hi van participar trobem gairebé tota la flor i nata de la música que es va fer als 90 a la nostra vila. Després de Turistas al 92, trobem l’actuació com a teloners d’Irresponsables (primer grups dels líders de Carrots) l’any 1993, el mateix que va comptar amb la participació dels Eat Meat, el primer fenomen del hip-hop local. El 1994 seria el torn dels Ataràxia, el nou nom adoptat pels antics Irresponsables, cada cop més psicodèlics. També va figurar la proposta de “rock trist” dels Restless, com ells mateixos es definien amb influències Los Suaves, Kiss o Bruce Springsteen, el punk rock enèrgic en la línia de bandes com Barricada dels Mala Vida, que més tard derivarien en el grup Malos Tragos. El 94 també tindria els seus moments per al hip-hop, com no podia ser d’una altra manera en aquells anys de puixança d’aquest estil musical al Prat, amb la participació de La Comunidad del Guisante, de la qual formaven part Mucho Muchacho i 7 Notas 7 Colores abans de convertir-se en un

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

dels grans referents del gènere a Espanya. En la mateixa línia, el 1996 seria l’oportunitat de la següent generació de rapers amb els Dharma Arcaya, el grup que agrupava altres figures de talent del hip-hop local com Zemo, Masstone o Soko Ríos. El rock amb arrels llatines també tindria la seva aparició amb Angelus, el 1995, una de les primeres propostes del dinàmic i hiperactiu Pepo López, que durant els 90 es va forjar al Prat com un músic i guitarrista professional de futur. A finals de la dècada aconseguiria notorietat després de treballar amb constància amb la creació del grup Tierras, aconseguint la fita d’un LP.

Turistas o la primera giragonsa del rock pratenc (1988-1992) Precisament el primer grup del Prat que va participar en el Circuit Zero serien els Turistas. Tot i que no van tenir una trajectòria discogràfica destacable, cal aturar-se en la seva història perquè sí que va ser un grup pioner al Prat d’un nou estil musical i que a més es va prodigar moltíssim en directe. Se’ls pot considerar el primer grup pratenc de rock alternatiu, en la línia de les tendències que havien sorgit als Estats Units amb grups com Talking Heads o Pixies.

Convidats a les Deu Per entendre el que van significar els Turistas i la seva música cal remuntarse a una banda anterior anomenada Convidats a les Deu. Forjada entre els bastidors del Teatre Kaddish i la seva revista L’Indiano, Josep Meizoso a la guitarra i veu, Xavier Giménez a la veu, Benjamí Company als teclats, Fèlix Santaolalla a la guitarra, Juan Fernández al baix i Carles Ribas a la bateria, van forjar una banda de rock experimental amb tocs punk, diferent de tot el que s’havia vist fins aleshores. Amb un component molt teatral i poètic, feien cançons recitades musicades amb influències de la Velvet Underground, el punk novaiorquès de finals dels 70 i principis dels 80 (Ramones, Television o els primers Talking Heads) i Alaska i los Pegamoides. El grup només va fer quatre actuacions entre els anys 1986 i 1987, tres al Prat (una al Kaddish i dos al Piano Bar Els Pescadors) i una a Barcelona (sala KGB). Aquelles actuacions plantarien la llavor del que després seria Turistas, grup format pel mateix Josep Meizoso amb Xavi Gràcia i Salva Gassol (ex components del grup punk Els Bous), als que s’afegiria una mica més tard el Víctor Campos “El Viyou” amb el baix.

Sergi Olivera

Convidats a les deu.

Una proposta alternativa, i en català De les cendres de Convidats a les deu sorgiria un nou concepte musical batejat pel Josep Meizoso amb el nom de Turistas (1988). Abans, tant el creador del grup com el bateria Salva Gassol ja havien experimentat junts amb el duet Persecución Arbitral, amb una actuació al Cremallera. Amb Turistes, Meizoso era l’ànima en la composició i clau en la forta posada en escena del grup, tot i que Xavier Giménez continuava col·laborant amb lletres. De fet, per als primers repertoris es van aprofitar alguns textos de Convidats a les deu, com les cançons Un poble petit: El Prat, Gossos i Aviram o Alícia, tots temes d’un rock atípic amb brots i actituds punk: “Cada vegada que et veig / trenco d’amor animal, animal! / cada vegada que et veig / penso en gossos i aviram! I aviram!” El grup va tenir la mala sort d’avançar-se en el temps a una onada musical que estava a punt d’arribar: el rock català. El repertori de Meizoso era tot en la llengua de Pompeu Fabra però en un temps on això encara ni estava gaire de moda ni rebia els ajuts ni les subvencions que arribarien anys més tard. El 1992, quan el rock català havia començat a expandir-se, els Turistes havien passat a ser Turistas, cantant en castellà i deixant escapar l’onada que van aprofitar grups com Sopa de Cabra, Els Pets o Sau. De tota manera, la música que feien els pratencs tenia molt poc a veure amb la dels grups

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Turistas, a un concert.

esmentats. Seguint la tradició iniciada a Convidats a les Deu però més amb forma musical que no pas poètica o teatral, feien un rock alternatiu atípic en aquells moments. Les cançons de Meizoso no seguien les estructures normals d’estrofes i tornades, contenien canvis de ritme, crits i ràfegues punk a l’estil dels Pixies. Es notava que Gassol i Gràcia provenien de bandes punks hereves del 77 i la suma del baix d’“El Viyou”, que provenia d’una altra banda pratenca de ‘pop gamberro’ que es dedicava a les versions etíliques de grans clàssics anomenanda Una Voll Damm i Una Estrella Por Favor!!, també col·laborava en aquest estil. Això, més el caràcter entre irreverent i surrealista de les lletres de Meizoso posaven la cirereta a una nova proposta musical mai vista al Prat. La posada en escena brutal del cantant és encara recordada pels qui la van gaudir. Encara molts tenen el cap aquell dia al Cremallera Abierta quan va ser capaç d’afaitar-se i rapar-se enmig d’una actuació.

Canvi de plans La trajectòria de Turistas canvia sobtadament quan, ja entrats als anys 90, Meizoso abandona la banda per problemes de salut. A partir d’aquell moment el trio format per Gràcia, Campos i Gassol decideix fer un gir: comencen a cantar en castellà traduint algunes de les antigues cançons i elaboren musicalment les composicions sovint massa esbojarrades del creador del grup. El conjunt comptava amb la col·laboració de Xavier Giménez, que els hi feia les tasques de mànager amb les sales de concerts.

Sergi Olivera

Viyou, Gassol i Gràcia.

Tot i que assajaven amb una cadència professional, mai no es van plantejar seriosament viure de la música. Pel camí van quedar moltíssims directes en un moment on era fàcil recórrer la península Ibèrica d’actuació en actuació. El Prat va ser testimoni en diverses ocasions, ja fos a Els Pescadors, al Cremallera Abierta o bé a l’Estiu Jove i la Festa Major de 1989, fent la competència al massiu concert de Mecano. “El Viyou” recorda com van arribar a posar data entre 40 i 50 actuacions en un any, entre els quals es compten algunes a la sala del barri de Sants Communiqué, molt concorreguda en aquells anys, al KGB o a la sala Artículo 26. Eren molts concerts per ser un grup de gent treballadora, sense disc al mercat i que no sonava a les ràdios: “en aquells anys hi havia molta afició per la música en directe. Al Prat mateix, si portaven un grup estranger desconegut al Cremallera, la sala s’omplia”, comenta. Fins i tot van fer dues gires per Alemanya i van ser el primer grup pratenc en participar en el Circuit Zero.

Un final discontinu Els Turistas però, no van passar del 92. La tornada de la segona gira alemanya va esdevenir la dissolució del grup com a formació regular. Havien sorgit enfrontaments sobre quin camí musical havien de seguir tot just quan havien incorporat nous estils com el rap i fins i tot un DJ als seus espectacles. Tot i així Gràcia i Campos, un cop finalitzada l’etapa de Turistas, van col·laborar com a banda d’acompanyament del projecte de

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

hip-hop eclèctic local Eat Meat, comandat per Make a les rimes, Alberto Pellicer a les composicions i Luis Bersunses (Wees’B) als plats. Però això forma part d’una altra història de les fabuloses aventures musicals pratenques dels 90. Durant els quatre anys de trajectòria “turística” van editar quatre maquetes: Turistas I (1988), Turistas II. Amarillo está bien (1989), Turistas III. Sin Tapa (1990) i Turistas IV. Clint Eastwood (1991) a més d’un single en vinil autoeditat: Turistas (1992), que contenia les cançons Mundo Salvaje un tema enèrgic amb connotacions al Blister in the sun dels Violent Femmes (1983) i Planeta Juvenil, que té un aire molt Pixies com els primers èxits del grup independent espanyol Surfin’ Bichos, que van veure la llum en la mateixa època. Posteriorment a la dissolució, el grup s’ha reunit en diverses ocasions per actuacions puntuals comptant amb la col·laboració de diferents músics i cantants com Carlos Mesa com a DJ Kao, Mounir Letayeff amb percussions tunisianes, Pedro Pablo Ezcurra a la guitarra o Montse Vaca a la veu.

Armando y El Expreso de Bohemia, la persistència del rock d’autor (1989-2006) Als capítols dels anys 80 ja us he parlat de la figura de l’’Armando Soria. Si recordeu, va ser un dels components del grup de rock urbà Toke de Keda, el mateix que va compartir cartell amb les principals bandes pratenques del moment com Zeus, Klan Korrupto o Línea Maginot. Els inicis de Soria com a músic es remunten bastant abans. Qui anys més tard seria el músic pratenc més conegut de tot l’estat per les seves cançons amb El Expreso de Bohemia, també havia format part activa de l’etapa del ‘Masia Rock’ amb els assajos a la casa del mongeter. De fet, l’Armando encara conserva el cartell de la “Calle de San Pedro” que havia collat a la paret exterior d’aquella vella masia a punt d’ensorrar-se i que va servir durant anys com a buc d’assaig dels principals grups de la vila.

Toke de Keda, amb Eduard Sanchiz Després del seu pas per una joveníssima formació anomenada Koala, que va fer algunes actuacions a escoles com el Josep Tarradellas, Armando Soria fa formar part com a baixista al grup Toke de Keda, on es conjuntava la seva afició pel rock urbà més dur i enèrgic amb l’ànima més poètica i de tipus cantautor de l’Eduard Sanchiz. Els camins se separarien a la segona meitat dels 80, quan Armando marxa un temps a viure a Pamplona, on havia

100

Sergi Olivera

nascut. Després d’això Sanchiz va continuar la seva faceta musical. Com a cantautor va participar en un duet amb l’actor Josep Linuesa al Piano Bar Els Pescadors per després col·laborar amb espectacles d’orquestres de ball, fent versions de Sabina, Aute o Serrat. Al novembre de 1997 torna al Prat per oferir un concert a La Capsa, presentant-se com a cantautor amb influències del rock llatí, de moda en aquells anys, i el blues. Més recentment, Sanchiz ha participat en una edició del cicle de concerts de músics locals 08820 organitzats per La Capsa.

“El Expreso” surt de l’estació Armando passa un temps tocant i col·laborant amb grups del nord, on coneix a gran part de les bandes vinculades a la moguda del Rock Radical Vasco. A finals dels 80 tornaria al Prat i començaria a compondre cançons pròpies en la línia del que després seria El Expreso de Bohemia. “En un assaig dels Decibelios on col·laboràvem vaig ensenyar el que estava fent a Toni Hernàndez, qui seria el primer guitarrista del grup. Li va agradar molt i em va animar a continuar junts per tirar endavant aquell projecte”, explica l’Armando. Corria l’any 1989 quan l’Expreso de Bohemia, format per José María Masó (guitarra), Toni Hernández (guitarra), Deme García (baix), José Manuel ‘Chepito’ Cortés (percussió), Edurne Remírez (cors) i Armando Soria (veu), tots pratencs, començaria un llarg trajecte musical que aniria aturant-se a gairebé totes les estacions estilístiques possibles dintre dels paràmetres del pop rock i el blues. I com un autèntic transsiberià, aniria deixant i recollint gent als seus vagons, sempre amb Armando Soria com a maquinista. Després d’uns anys preparant maquetes i recorrent passadissos de discogràfiques, trobarien el seu moment de sort quan l’any 1992 resulten guanyadors d’un concurs organitzat per la discoteca barcelonina Bóveda en la modalitat de millor rock&roll. Gràcies a aquesta fita, tres cançons del grup, Sona Barcelona, Manolo tó pallá i Prietos tejanos es van incloure a un elapé recopilatori de 12 cançons. L’estil de la banda en aquell primer moment era blues rock, amb moments de rock dur i lletres d’autor, on Armando Soria ja descobria la seva faceta de poeta urbà de la quotidianitat i una forta personalitat creativa amb un univers propi.

Primers discos, amb Pep Sala Un ‘bolo’ a Solsona com a teloners de Sau els relaciona amb Pep Sala, que queda ràpidament meravellat per les possibilitats del grup. Tot seguit comencen a col·laborar i el guitarrista vigatà esdevindrà el primer productor de El Expreso de Bohemia als discos Fórmula Magistral (1993)

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

101

i A la misma hora (1994). El mateix Armando definia llavors la seva música com un “rockpotaje” on es combinaven les influències de Bruce Springsteen i Bryan Adams amb les de Sabina, Serrat o Silvio Rodríguez. És en aquesta etapa on fan les primeres actuacions al Prat, al pub Sueños i a la Festa Major de l’any 1994 i comencen a fer gires com a teloners oficials dels ídols del rock català, els Sau. Pep Sala destacava en una entrevista al Periòdic Delta publicada per Dolo Mayenco el març de 1995, com el grup havia madurat en el segon disc amb cançons més estructurades i molt personals. El guitarrista de Sau veia en ells “màgia, frescor, molta personalitat, carisma i la barreja perfecta entre la cruesa en les lletres sobre històries urbanes i melodies precioses”. Armando ja afirmava en aquells moments la pretensió de “fer-se un forat en el panorama musical del moment i ser un grup que es mantingui molt de temps”. Tot un visionari perquè la marca aguantaria fins al 2006. “Me sentiría como pez en el agua en tus brazos / si no fuera porque veo en tus dedos anzuelos / Me dijo: Quédate conmigo / Le dije: Me ha tocado un millón / ¿Qué puedes esperar? Soy como soy / Tocado por la dulce maldición de escribir canciones / de locos como tú y como yo.” Aluminosis en el corazón (Armando y El Expreso de Bohemia)

“Falso Rayito de Luna”, l’esperat tercer disc Després de gires per tota Espanya, la companyia independent creada per Pep Sala va fer fallida i va ser llavors quan l’Expreso de Bohemia va passar uns anys en via morta intentant treure un tercer disc. Amb cançons ja

102

Sergi Olivera

preparades el 1996, el nou treball no va veure la llum finalment fins al 98. Durant aquest lapse de temps, van rebre ofertes de diverses multinacionals que no prosperaven fins que van decidir contractar un productor executiu que es faria càrrec de tots els aspectes del grup. Aspiraven a ser una banda coneguda per a un públic cada cop més majoritari i per això necessitava una bona inversió. Armando alternava llavors la seva feina al Expreso amb composicions per altres autors, mentre que La Capsa esdevenia en el nou centre d’operacions. El líder del projecte volia continuar en el món de la música, tot i que per aquelles dates reconeixia en entrevistes que “la carretera crema molt i el negoci i els diners acaben amb la relació de pura amistat que hi ha al principi quan es crea un grup”. Al maig de 1998 per fi Armando y El Expreso de Bohemia, ja amb aquest nom per reforçar la figura del compositor des del punt de vista comercial, presentava el tercer treball de títol Falso Rayito de Luna amb concerts a la sala Luz de Gas de Barcelona i la sala Caracol de Madrid. El disc, editat per Clipper’s i El Ventilador, suposava un nou pas endavant en la carrera d’aquest ‘rockautor’ potablava. La companyia fa una bona promoció per intentar sonar a mitjans amb força audiència en aquells moments com eren el programa del Canal 33 Sputnik o l’emissora 40 Principales tot i que no aconseguirà el propòsit de donar una empenta definitiva cap a l’èxit. El disc presentava lletres amb missatge més madures, millores en la producció que es van presentar al Prat l’octubre del mateix any a La Capsa. Per la banda havien passat nous músics com Jaume Culebras (guitarra), Marc Quintallà (guitarra), Chema Abat (baix), Michell Correll (bateria) i el joveníssim pratenc Dídac Ruiz a la percussió, mentre que de les primeres formacions només quedaven Edurne Remírez als cors i Jaime de Burgos als teclats. Per al disc van comptar amb la col·laboració de músics de prestigi com Àngel Celada (bateria de grups com El Último de la Fila i Mecano). Moltes de les lletres d’Armando es basaven en escenes viscudes a racons del Prat. El single del 1996 Batallones a rayas ja explicava els seus records d’infantesa a l’escola Menéndez y Pelayo i al parc del Fondo d’en Peixo, mentre que Manos de pan parla de l’afilador que passava pel carrer Cerdanya quan encara no estava ni asfaltat i el Tren de la bruja sobre la Festa Major del Prat. La mateixa on de petit en una tómbola, els seus pares van decidir regalar-li la seva primera guitarra, preferint-la a una cafetera. “Si haguessin triat la cafetera, ara seria Juan Valdés i tindria molts més diners”, bromeja sempre que ho recorda. El nou disc també portava una versió nova d’Aluminosis en el corazón, que havia passat massa desapercebuda al primer disc Fórmula Magistral i un tema amb aires flamencs: La mar de piratas.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

103

“Pringao” i les contradiccions de l’èxit comercial Després de molta pedra picada, Armando Soria i el seu Expreso de Bohemia per fi va trobar la veritable “fòrmula magistral” per triomfar a les ràdios. I ho va fer amb el disc amb títol interrogant ¿Un día Perfecto? (2000) Doncs sí, ho va ser. O almenys això semblava. Amb una deriva més acústica, cada cop més cantautor i menys el rocker dels inicis i la col·laboració de veus famoses com la del cantant de Jarabe de Palo, Pau Donés, Dani Nel·lo o Imma Serrano, Armando va situar el single Pringao a les llistes d’èxits. Donada la volada radiofònica que el tema va agafar inclús abans que estigués enllestit el CD, tot es va precipitar. Es va programar una gira a corre-cuita, la voràgine de la promoció i el posterior fitxatge per un programa despertador als 40 Principales van acabar per provocar amb els anys una crisi d’estrès al músic potablava, tot i que llavors havia emigrat a viure a Esparreguera, fugint una mica de la dificultat de ser profeta a casa seva. El disc, publicat sota el segell Julio’s Records, conté els ingredients típics de les cançons d’Armando de sempre: lletres quotidianes amb tocs irònics, amb un punt canalla i un altre de melancòlic. El músic pratenc continuava la seva línia de cronista urbà del seu temps i el seu espai, cada cop amb més maduresa i experiència. De fet, si aquest va triomfar, també ho podrien haver fet els anteriors, però a vegades la sort i allò del moment oportú i el lloc adequat també compten bastant en el món de la música. Vist en perspectiva des del 2015 es confessa: “vaig acabar molt fart d’aquella puta cançó…. sí, vaig arribar a l’èxit, però no era exactament el que jo esperava ni desitjava. El públic de les grans cadenes radiofòniques consumeix la música que els hi arriba com als restaurants de fast food. Recordo un dia a Girona, bastants anys després de Pringao com tot el públic no deixava de demanar-la. Així fins que em vaig plantar i els vaig preguntar si volien que cantés vint vegades la mateixa i marxàvem”. Després de l’èxit de ¿Un día perfecto? la producció d’Armando Soria va continuar amb dos treballs més: Cantamañanas (2003) que contenia el divertit single Se ha colao (un extraño en mi familia) amb molta ironia sobre la sovint odiosa figura familiar de ‘el cuñao’. El disc continuava la fórmula del treball anterior i també va sonar a les ràdios, tot i que no deixava de ser l’Armando de sempre. Finalment, va decidir tornar a les arrels rockeres amb el seu últim disc Mi pequeña república (2006) com demostrava el single Mala Hierba. En un moment de crisi profunda de la indústria discogràfica, la companyia es va esfondrar en plena promoció de l’àlbum mentre l’estrès saturava la vida de l’experimentat músic pratenc. Va ser aquí quan l’Expreso va aturar el seu recorregut. Havia arribat al seu destí.

104

Sergi Olivera

Rumpelstinkin o com tancar un cercle musical perfecte Després d’uns anys de desintoxicació de tota la voràgine d’èxit i l’estressant feina a la ràdio Armando demostrava que els vells rockers mai moren quan va decidir tornar a agafar el baix com en els temps dels Toke de Keda. Primer ho va fer acompanyant Goar, l’únic supervivent de la banda punk basca Cicatriz. Amb ell farà una gira recuperant els temes mítics d’aquell brutal conjunt de Vitòria amb cançons com Escupe, Aprieta el gatillo o Lola. “Vaig recuperar les ganes de fer música en gran part gràcies a com és d’agraït el públic del rock. És un goig veure com venen als concerts i se saben totes les cançons i la comunió que hi ha. Res a veure amb el que havia viscut en l’etapa d’èxit de l’Expreso i al públic del tipus 40 Principales”, confessa. Després d’aquesta primera experiència de retorn als orígens, va formar part de Malditos Bastardos, la continuació del projecte de Goar Cicatriz, fins que abandona la banda i acaba formant la seva actual formació de nom Rumpelstinkin, rock dur amb llampecs punk i lletres contundents i corrossives com La Roja me la trae floja i ja amb dos discos al mercat: Bendita sea tu ira (2014) i Del lado de los malditos (2106). La de l’Armando Soria és una aventura musical completa que dibuixa un cercle perfecte. Està acabant estilísticament a on va començar després d’haver passat gairebé per totes les etapes per les que pot transitar un músic i havent tocat gairebé tots els estils que es deriven del pop rock. Està tancant la circumferència per on l’havia començat.

Malos Tragos: punk rock actitud L’arribada d’aquest grup al Prat va ser sonada amb el seu triomf al II ConcursConcert de Nous Grups del Prat, celebrat el 15 de juny de 1991 a la pista de bàsquet Xavier Marcilla. Aquesta era una iniciativa dels alumnes de l’institut Salvador Dalí i El Lloro que va servir per donar una petita empenta als grups pratencs del moment en un any on es començava a notar l’efervescència musical a la ciutat. Llavors es feien dir Mala Vida i estaven formats per Rubén al baix i a la veu, Sergio amb la guitarra i veu, Juan Antonio a la guitarra i ‘Delfo’ a la bateria. En aquell concurs es van imposar contra tot pronòstic a altres grups joves de rock del moment com els Línea Contínua, el pop dels Hora Punta (d’un estil El Último de la Fila) i The Forest, amb versions d’U2, i al hip-hop local que feia així la seva presentació al Prat amb les formacions Alta Tensión, Tercer Estado i els ballarins Jump Boys Attack. Els Mala Vida però, es van fer amb el suport del públic amb el seu rock dur distorsionat i ràpid, amb versions de Barricada i La Polla Records. Tot i ser encara molt joves, el quartet començava a demostrar que eren un grup de futur. S’havien creat el 1989

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

105

amb Rubén com a únic component pratenc quan va coincidir amb Sergio a una acadèmia de perruqueria i van coincidir amb els mateixos gustos rockers de bandes com Motley Crue i Barricada. El 1991 ja havien aconseguit actuar a sala La Báscula de la Zona Franca, on assajaven, i al maig ja havien gravat la seva primera maqueta. La seva segona actuació va ser també a la sala barcelonina, però formant part d’un festival de 8 hores de rock, amb un gran escenari i equip de so. D’aquí, van passar a tocar a L’Hospitalet abans de guanyar el concurs pratenc, on van tocar durant quaranta minuts. En una entrevista al Periòdic Delta de juliol de 1991 ja afirmaven les seves intencions clares: “volem intentar viure de la música, ens agrada i volem aprofitar les oportunitats que vinguin”. La llavor del que després seria el grup de punk rock amb influències de hardcore melòdic Malos Tragos, havia començat a germinar amb força. De fet, al novembre del mateix any els Mala Vida anunciaven la gravació d’un treball discogràfic de sis cançons titulat Atrapada sin salida amb la companyia Quebradisc que els va fer començar a sonar en algunes emissores locals com Ràdio L’Hospitalet o Ràdio Cornellà. A partir del maig del 92, encara com

106

Sergi Olivera

Mala Vida, serien el segon grup pratenc que participava al Circuit Zero amb una actuació memorable al Joan Magriñà que va acabar amb cava i confeti. Això va ser poc després d’haver aconseguit, amb molta cara, telonejar el grup punk basc MCD abans d’un concert que aquests oferien a Castelldefels. A partir de llavors, els dos grups van establir una relació de gran amistat.

Primers discos L’octubre de 1992, donat que ja existia un grup anomenant Mala Vida i a més era el títol d’una cançó popularitzada per Mano Negra, el grup ja havia passat a anomenar-se Malos Tragos, actuant amb el nou nom al Mercat de la Música Viva de Vic. Allà van aprofitar per presentar la seva nova maqueta ¿Quién es Quién? Amb set cançons, gravades a la sala Vértigo de Castelldefels amb els MCD i al teatre pratenc Joan Magriñà. Tot seguit, participen al recopilatori de La Báscula amb el tema A ninguna parte i tornen a tocar amb MCD a la sala Zeleste. El grup comença a ser un projecte clarament consolidat i ja es parla de la gravació d’un disc amb 14 cançons que al 1994 veuria la llum sota el títol De ninguna manera! Gravat amb la discogràfica independent de Barcelona Praktik Serveis. Aquell mateix any tocaran a la Festa Major compartint escenari amb Expreso de Bohemia i Lax’n Busto a l’antic camp de futbol del Fondo d’en Peixo i la companyia els aconseguiria el luxe de telonejar la coneguda banda de metal Manowar, fita que els portarà a tocar en algunes de les millors sales espanyoles i plenes de públic entregat, cas de Zeleste a Barcelona o Kanciller a Madrid. Grans seguidors de Barricada, com es nota al primer disc, seguien la mítica banda navarresa per allà on tocaven sempre que podien. Acabarien establint relació amb Javier Hernández ‘Boni’, el guitarrista, qui seria el productor del segon disc Autosuficiencia Denegada (1995). En aquest segon disc ja havien rebut més influències de fora, com la música de Rage Against the Machine, el grunge nord-americà i també el hardcore melòdic dels Bad Religion o Lagwagon. Seria un canvi estilístic que perduraria en la història següent de la banda i el motiu que fa que el guitarrista Juanan no continués. A partir d’aquí, el grup quedaria com un trio. Sergio pensa que aquell treball “estava avançat al seu temps dins del panorama espanyol per les influències de bandes estrangeres que el feien diferent dels típics esquemes bàsics del punk rock que es tocava aquí”. La mala sort és que Locomotive Records, la companyia madrilenya que el va produir també havia gravat el disc Jesús de Chamberí de la banda Mago de Oz: “El disc d’ells va funcionar molt millor que el nostre i com era una companyia petita es van abocar a promocionar-los i nosaltres vam passar més desapercebuts”, expliquen. El tercer disc encara tindria més mala sort, un cop gravat i buscant companyia que els hi edités una sèrie de problemes personals

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

107

fan que ‘Delfo’, el bateria, deixés la banda i que aquesta s’aturés. Era l’any 1997. Així, el disc Mundo Perfecto quedaria sense veure la llum fins el 2015 quan Maldito Records, l’actual companyia del grup, està d’acord en editarlo. “El tercer disc encara anava més enllà en les noves influències estrangeres, però en aquest punt ho vam deixar durant catorze anys i ara no sabem què podria haver passat d’haver continuat, en aquell moment bandes semblants a nosaltres com El Último Ke Zierre o Boikot estaven en una situació semblant a la nostra i al final els hi va anar molt bé”, reflexiona Sergio Fuelcore.

El retorn Després d’anys tocant al grup Standby per diversió, Rubén i Sergio tornen a contactar amb ‘Delfo’ i es produeix la guspira que provoca el retorn dels Malos Tragos. Des de 2012, tres discos gairebé consecutius: En esta locura (Nat Team Media, 2012), Reacción (Maldito Records, 2013) i el seu darrer treball Welcome to Hipsterland (Maldito Records, 2015) que els ha tornat a posar més en forma que mai, amb uns directes enèrgics i potents que els estan fent viatjar per tota Espanya. Les seves lletres van en la línia de la duresa melòdica musical amb tornades memorables de les quals fan gala i aportant missatges reivindicatius i crítics amb la societat.

Carrots, pioners del pop psicodèlic modern Als primers anys 90 es plantaria la llavor de la qual naixeria Carrots, una altra de les bandes, que configuren l’imaginari sonor del Prat, en aquest cas des del pop psicodèlic. Els components de Carrots que van estar junts des del principi, Vicente Maciá ‘Willy’ i Roberto Castellanos, van comprovar

108

Sergi Olivera

des d’un principi que allò que estaven fent havia de tenir transcendència. Van crear una aventura musical que havia d’acabar en un punt àlgid i ho van aconseguir.

Irresponsables La primera formació pre Carrots que documentem al Prat va ser Irresponsables. Una banda joveníssima que s’iniciava pels camins de la música amb versions de pop rock amb un repertori sinuós que passava per Queen, Dire Straits, Beatles, Loquillo, REM o Seguridad Social. El grup estava format per Vicente Maciá a la guitarra i veu, Roberto Castellanos a la guitarra, José Alberto Chamorro al baix, Joaquim Forés als teclats i Moisés Cruz a la bateria. Una colla d’estudiants de l’Institut Salvador Dalí que sense saber-ho encara estaven posant les bases d’un arbre musical que donaria molts fruits a la vegada que aniria recaragolant les seves branques. El grup es forma el 1991 i fa les primeres actuacions per Sant Jordi del 1992, mentre assajaven a un garatge de la família del Joaquim Forés, al carrer Barcelona amb Coronel Sanfeliu. De mica en mica i amb molta feina, no sense problemes amb els veïns i la policia pel soroll, comencen a compondre temes propis amb l’esperança de poder participar algun dia al Circuit Zero, cosa que veien com “una autèntica gira mundial”. Tot i que el 1993, els ràpids avenços del grup els fa participar en una de les edicions del desitjat festival telonejant al grup de Gavà Sin Aliento al Teatre Joan Magriñà i a l’estiu toquen a la pista Xavier Marcilla compartint cartell amb grups consagrats del moment com Los Flechazos, Penelope Trip o Surfin’ Bichos. Aquest era el preludi de la seva participació, aquest cop sí de totes totes, al Circuit Zero. Mentre toca per tota la comarca el grup va modelant el seu estil i va derivant cap a composicions cada vegada més complexes. Començava una nova etapa al camí cap a Carrots.

Ataraxia El 1994 els Irresponsables havien arribat a la majoria d’edat i amb aquesta van canviar el nom del grup i van fer un gir definitiu al seu projecte. La banda passaria a anomenar-se Ataràxia a la vegada que anava desviant el seu camí cap a paisatges sonors cada cop més psicodèlics. Ja el nom del grup feia referència a la tranquil·litat de l’esperit i la impassibilitat de la persona com una mostra d’un caràcter més filosòfic i profund d’aquell conjunt que havia començat a fer versions d’èxits de la història del pop rock. Introduint-se més en les influències de grups com Pink Floyd o The Doors, ells mateixos s’autodefinien com “psico-rock simfònic amb influències de la música popular”. El grup començava una etapa on es dediquen a crear

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

109

Ataraxia amb Moisés Cruz, Vicente Maciá ‘Willy’, Joaquim Forés, Roberto Castellanos i José Alberto Chamorro.

ambients i fugen dels temes repetitius clàssics del pop. Podien passar sis mesos per compondre una sola cançó. Va ser aquí quan es van topar amb la incomprensió per part de l’escassa cultura musical general d’un lloc com El Prat. O, almenys, massa reduïda per comprendre l’abast de la música que sortia d’aquells nois. En aquesta etapa José Luis Márquez va fer-se càrrec del baix fins que va ser substituït per Xavi Ribas, antic component d’una altra banda pratenca amiga de l’etapa d’Irresponsables, els Corre Que Trona. L’última actuació dels Ataràxia va tenir lloc a la Festa Major de 1995. Un show que no deixava ningú indiferent perquè acompanyant els seus llargs temes psicodèlics, plens de diferents ambients i matisos sonors, es projectaven al darrere imatges que els mateixos membres de la banda havien estat confeccionant durant mesos de la feixuga feina de fer un collage de vídeos VHS. Imatges extretes de pel·lícules i documentals que combinaven amb la música. Xavi Ribas encara recorda perfectament la feinada que allò els va suposar i les ganes d’impactar al públic de la banda amb un espectacle transcendent i memorable. De fet, Vicente Maciá recorda com, des d’un principi, va tenir la sensació que aquell grup “s’havia creat per transcendir, que era seriós i que seríem músics tota la vida”. Després d’aquella última ‘performance’ acústica i visual el grup es va desfer. Vicente Macià recorda que “estàvem massa verds encara, fèiem cançons complexes i llargues però encara no dominàvem del tot la composició. Això sí, estava molt influenciat per la música de Pink Floyd y Syd Barret i sí que introduíem alguns passatges interessants que avui encara rescato a vegades. Estava bé però ens faltava encara l’habilitat per donar una coherència a aquelles marcianades”. Roberto Castellanos i Joaquim Forés van continuar endavant amb un

110

Sergi Olivera

projecte musical diferent, prescindint de Xavi Ribas i Moisés Cruz, que van integrar altres bandes. Començava 1996 i els Carrots, un dels grups essencials de la música pratenca, estava a punt de néixer.

Un inici agredolç La història de Carrots va començar amb un succés tràgic. L’estiu del 1997 el teclista de la banda, Joaquim Forés, moria amb només 22 anys, atropellat a la platja de Castelldefels per un cotxe que es va fugar. Passat el tràngol i la commoció, la banda continuaria endavant amb les incorporacions dels germans Freddy i Enrique Forner, antics membres del grup Generación, que també havien experimentat amb el rock simfònic i la psicodèlia. Per primer cop, el grup actua per Festa Major després d’haver-se estrenat al BAM, el festival musical barceloní de les Festes de la Mercè. El grup continua la línia de la música psicodèlica i progressiva però sense arribar al nivell de sublimació dels Ataraxia. Aviat arribarien altres actuacions com la del X Festival Altaveu de Sant Boi o al Festival d’Arts Psicodèliques de Torredembarra. Passar pel BAM els va ajudar a contactar amb Pedro Vizcaíno, director de la discogràfica de Saragossa Grabaciones en el Mar, qui queda encantat amb una maqueta i els fitxa. A partir d’aquí comencen a aparèixer temes seus a recopilatoris del gènere i fan un tema de tribut a la banda Love, interpretant The red telephone al disc d’homenatge Unloved Again, Tribute to forever changes. El camí fins al primer LP estava fet.

“Saving Chocolate Coins”, el primer disc (1999) El pop psicodèlic de Carrots va veure plasmada la feina en un primer LP editat per la discogràfica de Saragossa Grabaciones en el mar, que també comptava amb bandes de prestigi dintre de la música independent de l’estat com El Niño Gusano i La Habitación Roja. La formació es repartia amb Vicente Maciá a la veu principal, guitarra i xylomatic, Roberto Castellanos al baix i els cors, Freddy Forner al piano i teclats i Enrique Forner amb la bateria

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

111

i els cors. La música de Carrots presentava paisatges propers als Beatles més psicodèlics i als grups britànics de finals dels 60 però encara era molt clara la influència de Pink Floyd. De fet Macià explica que en aquell primer disc es van permetre alguna llicència agafant préstecs de la banda de Barret, Waters i Gilmour. “En quant fas un tema amb trompetes o una guitarra a l’inrevés com a la cançó Bingo Days ja estàs sonant a Beatles, però tenim més influències”, explicaven en aquells moments. Ells mateixos parlaven de “pop surrealista” i cantaven tots els temes en anglès perquè consideraven que la seva música estava concebuda només per aquest idioma: “no podríem fer aquests temes si cantéssim en castellà”, deien en una entrevista al Periòdic Delta de febrer de 1999. Seguidament van començar una gira per tota Espanya, començant a Saragossa i passant pel festival Villa Rock de Bilbao. El primer single del disc seria el tema If I want. Aquest primer treball seria el més psicodèlic dels tres que van llençar al mercat: “vam plasmar tot el que portàvem acumulat des de l’etapa Ataraxia, els següents discos miraran més cap al pop”, explica Macià. Presentant el disc van recórrer la geografia espanyola amb una incursió a França i van participar en el festival SerieB. Durant l’any 2000 fan de teloners dels gal·lesos i també psicodèlics Gorky’s Zygotic Mynci, participen als concerts de Ràdio 3 apareixent per televisió i inclouran una versió de la cançó If I needed someone al disc de tribut a George Harrison Harrisongs.

Abanderats de la nova psicodèlia “Per a mi la psicodèlia és una forma de poder fer el que vulguis. És un concepte molt ambigu, així que per nosaltres era una manera de no

Sunshine - Carrots.

112

Sergi Olivera

Matías Segovia, Freddy Forner, Vicente Macià i Robert Castellanos.

quedar-te fent sempre el mateix i anar provant diferents històries dintre de la música que fèiem”, explica Maciá. En aquells moments naixia una onada de pop psicodèlic on Carrots eren d’abanderats i també englobava a uns incipients Sidonie i Something, un altre grup barceloní. “Nosaltres érem els més àcids, la resta eren més pop. I, a més, érem del Prat i no ho amagàvem i això ens feia més estranys encara si més no: les pastanagues del Prat!”, explica ‘Willy’. Entre aquells grups existia una rivalitat sana que consistia en competir per sorprendre a la resta, fent cançons i arranjaments pensats perquè els altres grups directament “flipessin”. En aquesta pugna particular, els Sidonie s’endurien una petita victòria quan van guanyar el Concurs de Música Jove del Baix Llobregat que es va celebrar a La Capsa el febrer del 2000. Carrots, l’únic grup dels participants que ja havia tret disc, van ser els segons en la deliberació d’un jurat format per periodistes musicals de diversos mitjans i membres del Consell Comarcal. Ràpidament, la professionalització de la banda els va obligar a centrarse totalment en la música i buscar un local propi fora del Prat, a la Zona Franca. Tot i aconseguir èxit, aquest es va donar en circuits minoritaris, així que mai van poder viure exclusivament de la música, tot i que en la seva millor època l’èxit els va ajudar bastant econòmicament, sobretot a invertir diners a l’estudi.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

113

“Sunshine” fa de Carrots un dels grups de l’any (2002) Després de la gira del primer disc, Enrique Forner deixa la bateria i la seva plaça és assumida per l’argentí Matías Segovia, del grup de rock Ovni, que en aquells anys comptava també amb el pratenc Xavi Ribas al baix i amb col·laboracions de Robert Castellanos a la guitarra. Carrots actúa a la Festa Major del 2001 compartint cartell amb Sexy Sadie, tot just després de tornar de Cadis de gravar el segon disc amb Paco Loco, que a més de productor era el guitarrista dels Australian Blonde. Uns mesos més tard, ja a l’any 2002, veuria la llum Sunshine, el treball més recordat de Carrots i també el més venut, arribant a les 4.000 còpies. En aquesta nova entrega van rebaixar la tonalitat psicodèlica i augmentar la visibilitat d’un pop ‘sixtie’ confeccionat a la moderna a l’estil dels contemporanis britànics Supergrass. Maciá ho explica així: “després de desfogar-nos amb el primer treball ens vam centrar molt més en la música, amb més experiència i dominant millor el que podíem fer a l’estudi”. És evident que hi havia un canvi musical i, tot i que no era premeditat, el mateix grup se’n adonava mentre elaborava les cançons i les enregistraven que estaven fent alguna cosa especial. I tant ho va ser que aquell disc els va situar en el mapa de la música, igual que El Prat es convertia en un petit bressol psicodèlic amb el single Sunshine, un clàssic immediat del pop modern, sonant a llocs tan llunyans com el Japó, a on es va arribar a editar el disc igual que als Estats Units. La crítica els rep amb els braços oberts i fan gira participant en els principals festivals espanyols com el FIB de Benicàssim, l’Isladeencanta o Contempopránea, convertint-se en un dels grups de moda d’aquell any. El disc, produït pel famós productor del rock independent Paco Loco, contenia força varietat estilística, fins i tot amb un sorprenent tema ballable com és Cinema, però es caracteritzava en el seu

114

Sergi Olivera

conjunt per contenir una fórmula perfecta: pop de qualitat molt elaborat i a la vegada accessible. Tornarien a fer una gira molt completa que els portaria a la fita de tocar a Anglaterra (Londres i Bristol), on el disc també es va distribuir.

Tercer LP, arriba l’esgotament 2004 seria l’any de llançament del tercer i últim disc de Carrots: All it takes is a little confidence...!. El treball era estilísticament encara més complet i amb paisatges més foscos que la lluminositat de Sunshine. El grup ho havia donat tot per fer la seva gran obra mestra, una mostra de maduresa que la crítica va saber apreciar però que, a la vegada, no va arribar comercialment tan lluny com el grup esperava. “Teníem l’objectiu de vendre 5.000 còpies i ens hem quedat a les 2.000. Pràcticament hem venut més al Japó que a Espanya”, es queixaven al Periòdic Delta de desembre del 2004, quan ja s’anunciava la separació. La banda havia estat molt ambiciosa i com no van poder arribar tan lluny com esperaven, van entendre que ja havien tocat el seu sostre i això els va desanimar molt de pressa: “vam decidir deixarho de cop amb una mena de rabieta massa infantil” –explica Maciá– “ara penso que ens ho podríem haver pres d’una altra manera. És cert que en aquell moment estàvem molt cremats i segurament hauríem d’haver-nos aturat un temps però no d’aquella manera tan radical. Ara trobo a faltar la comunió creativa que teníem i estic segur que podríem haver continuat”. En aquells moments, se sentien incompresos per un públic general amb poca cultura musical: “nosaltres teníem l’objectiu de fer la música que volíem i arribar igualment al públic massiu. Ara ens adonem que això no és possible. La nostra música només pot agradar a un públic minoritari. No pots canviar la cultura musical de la gent d’aquest país!”, afirmaven. Cansats de la dinàmica de banda independent de fer un disc i sortir de gira constantment, també els membres del grup havien començat a distanciarse estilísticament. Mentre Maciá anava encaminant-se cap a paisatges més folks i barrocs com després ha seguit amb Pigmy, el seu projecte en solitari actual, Robert Castellanos es desviava cap a concepcions més rockeres, un camí que l’ha portat a bandes com Suite, amb el també pratenc Robert Gómez, i actualment a ser el baixista de Los Santos Inocentes, la banda que acompanya tot un artista consagrat com Bunbury. Els diferents components de Carrots van seguir en projectes musicals diferents mentre es van editar alguns recopilatoris de les millors cançons de la banda, que des de llavors s’ha reunit per tocar en directe en ocasions puntuals.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

115

6. Els feliços anys 90 (II) La revolució hip-hop situa El Prat al mapa musical Mentre el rock i el pop es reinventaven, un nou tsunami musical construït amb aigües de suburbi estava a punt de submergir El Prat. Després de la dècada dels 80, la ciutat s’havia assentat en un nucli urbà més o menys consolidat amb un nombre d’habitants estables. Després dels canvis radicals i les moltes necessitats per atendre, El Prat s’havia convertit en una petita ciutat eminentment obrera, amb algunes característiques pròpies de les ciutats dormitori. Aquelles on la creativitat era més fàcil trobar-la al carrer que a casa o a l’escola. És en aquest ambient on el hip-hop sorgeix a la superfície urbana com una veu dissonant a tot el que l’envolta. Com una flor que creixia enmig d’un sorral. Una contracultura que s’alimentava de la grisor imperant per fer-se ben visible i dir als joves una cosa així com ‘no tenim oportunitats, ningú no ens escolta però ens ho podem fer nosaltres mateixos. Surt i pinta, surt i canta, fes rimes, fes música’. Era una sortida, una vàlvula d’escapament quan semblava que no era possible fugir d’aquell ciment, i a més ho aconseguia de manera immediata, des de l’organització des de baix i l’autodidàctica. Com explicava el raper pratenc ‘Make’ el 1993: “La influència del Prat a l’hora d’escriure un tema és absoluta. Jo passo la vida aquí. El hip-hop té l’origen en això: cridar al desert de les ciutats; del barri negre es trasllada al barri obrer. Ve de les injustícies i de les desigualtats. Allà és una eina contra les injustícies racials i aquí és diferent. El Prat o el Besòs són llocs on hi ha gent que pinta molt bé, que canta molt bé, zones de ‘currants’ on no hi ha gaires diners. On la gent viu al carrer és on sorgeix el hip-hop a tot el món”, explicava. La influència de la cultura dels barris negres nord-americans va arribar al

116

Sergi Olivera

Prat i als entorns metropolitans de les grans ciutats europees a través de tres canals fonamentals: els balls de carrer com el breakdance, que ja tenia certa popularitat al Prat a finals dels 80, el graffiti i cinema, amb pel·lícules com Beat Street (1984). A finals dels 80 es comencen a documentar a la premsa local tendències d’aquests nous tipus de ball que fins i tot comença a triomfar als concursos que se celebraven a les discoteques. Així que, principalment, va ser per la via de la dansa per on la cultura hip-hop va fer la seva entrada al Prat. El moviment derivaria en uns anys en els primers grups musicals, format per MC’s (cantants/rimadors) DJ i ballarins. Començarien les primeres jam sessions a llocs com la discoteca Halley, sempre amb el permís del DJ Kao (Carlos Mesa), que sempre reservava un temps pels rapers enmig dels típics èxits de la música comercial ballable. I com no, les parets d’edificis i comerços començarien a adornar-se de grafitis, tant en la seva modalitat artística com amb les firmes d’aquells joves que buscaven afirmar la seva identitat.

Els primers rapers Les primeres formacions musicals comencen a sorgir molt a finals dels anys 80 amb el grup P 70 integrat per ‘Make’ i ‘Raza’. L’any 1991, però, seria important perquè començaria la proliferació de grups del gènere i la sortida al mercat del maxi single Fantasmas del Poder dels Mayoría Absoluta. El rap protesta d’aquesta formació de missatge pacifista i ecologista, va fer fortuna en un moment on sentir rimes hip-hop cantades en castellà amb bases electròniques autofabricades era un fenomen totalment nou per als aficionats a la música. Aquell any també va tenir lloc la participació dels grups Alta Tensión i Tercer Estado, del barri de Sant Jordi, al II Concurs-Concert de Nous Grups del Prat. Aquest barri de veïnat obrer era d’on provenien la gran majoria d’aquells primers rapers pratencs i s’havia situat com a epicentre d’aquell terratrèmol quan, en dues setmanes els Mayoría Absoluta havien venut 1500 còpies del seu primer treball discogràfic. Algun intent de creació d’emissora local, com va ser Radio Joven, que només emetia els caps de setmana i entre 1990 i 1991 també va donar veu a la nova fornada de joves rapers que creixia al Prat. La volada que anava aconseguint el moviment en l’ambient musical de la ciutat anava prenent alçada. Des de l’àmbit del rock, l’eclèctic grup Turistas i la seva productora particular Produccions Esquizzzo van ajudar també al moviment hip-hop portant els Tercer Estado (segon grup on col·laborava ‘Make’ abans de formar Eat Meat) a tocar amb ells a la sala Communiqué. El desembre de 1991 arribaria una altra fita per a l’univers raper del Prat amb la celebració d’un concurs a la discoteca Top Area. El cartell del certamen

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

117

demostrava la proliferació de grups i MC’s del gènere: BBC, Nueva Era, Boze, Alta Tensión, Más Contacto, Stack and BRB i Tercer Estado. Va ser tan difícil pel jurat triar el guanyador, que entre els tres finalistes (Alta Tensión, BBC i Tercer Estado) es van repartir els premis per sorteig. El concurs havia estat organitzat per Luis Bersunses i Carlos Ordóñez (Wees’b i Tape), els noms reals dels qui s’amagaven darrere de la formació Mayoría Absoluta. Un any i mig després, l’estiu del 93, tindria lloc el II Festival de Hip Hop del Prat al pati de l’Institut Salvador Dalí. Participen els Eat Meat, ja consagrats com a guanyadors del concurs de maquetes de Rockdelux, GOB, MAD, BSD, Sunshine OSM, Alta Tensión i 7 Notas 7 Colores (la formació d’Óliver Gallego conegut en el món del rap com a Mucho Muchacho, tot i que en aquells temps encara es feia dir Floriver) i República Gorila, que havien vingut des d’Albacete i es caracteritzaven per fusionar el hip-hop amb thrash, hardcore i tecno maquiner. Alguns testimonis expliquen com la majoria dels rapers pratencs se’ls van mirar amb recel. Sembla que entre que eren forasters i la seva proposta musical s’allunyava massa dels cànons de l’estil, no van fer gaire fortuna entre els devots locals. Aquests serien els inicis d’una llarga història. La del hip-hop pratenc, que encara perdura avui en dia gràcies a figures com la de Pyko Stilo, un altre MC pratenc que va ser l’ideòleg de la banda La Clase i ara s’encarrega de mantenir els seus fidels informats del que es cou a l’escena al programa Rap City Prat, d’El Prat Ràdio. Recentment, també ha estrenat el documental 08820: La Cuna del Rap on molts dels pioners de la cultura hip-hop al Prat expliquen les seves experiències. De fet, no és aquest l’únic testimoni audiovisual que quedarà del rap pratenc. De l’any 1993 data el documental Un chico de extrarradio, emès per La 2 de TVE i que, a través de Make, fa una interessant incursió en aquell ambient hip-hoper dels inicis. Llocs com el carrer Mataró, ara una zona residencial de cases unifamiliars i que en aquells anys era un confí de la ciutat conegut com ‘el graf’, on les colles de joves s’aplegaven a pintar grafitis o celebrar jams improvisades de hip-hop, o ‘La fabriqueta’, antiga factoria paperera abandonada al costat del riu i de la que ara només resta la xemeneia, eren dues icones de la música de carrer que tant va influir entre els joves pratencs d’aquelles generacions. Totalment recomanable la seva visualització (està disponible a YouTube) per respirar l’ambient d’aquells primers anys 90 a la ciutat.

Eat Meat, èxit d’una proposta que anava més enllà del hip-hop Ja feia dos o tres anys que la música rap “made in Prat” estava avisant del seu potencial però va ser la irrupció dels Eat Meat la que va acabar de demostrar

118

Sergi Olivera

que allò anava de debò. A vegades, cal rebre un reconeixement des de l’exterior per tal que tothom s’adoni de la importància del que tenen ben a la vora. Una cosa així va ocórrer al panorama musical pratenc tot just després de la sorprenent victòria del grup Eat Meat al concurs de maquetes de la prestigiosa revista Rockdelux amb el treball Somos homos porque estamos, per davant de conjunts que pocs anys més tard van esdevenir autèntics tòtems de l’indie estatal com Los Planetas o Australian Blonde. El secret? Una proposta hiphop que a la vegada fugia dels tòpics del mateix gènere i que s’obria a un ventall musical totalment obert, on tot tenia cabuda. Manuel Muñoz ‘Make’ a la veu i lletres era l’ànima del missatge i el principal culpable de la filosofia del grup, però les altres peces fonamentals eren Alberto Pellicer, un autèntic mestre dels samples o l’art d’elaborar amb mitjans casolans una peça musical utilitzant fragments de diferents cançons, i Luis Bersunses ‘Wees-B’ (també component dels Mayoría Absoluta), un DJ que dominava la tècnica de l’scratch amb els plats. Els joves comptaven amb la col·laboració dels músics del grup Turistas Xavier Gràcia i Víctor Campos ‘El Viyou’ a la guitarra i al baix, respectivament. Eat Meat es va caracteritzar per uns directes acompanyats de banda, un fet inusual aleshores i encara ara en el terreny del hip-hop. ‘Make’ tenia ben clar que aquell estil havia de ser un terreny obert: “el hip-hop, en néixer al carrer, no té normes ni en vol tenir. Jo puc introduir els punts de vista que vulgui i barrejar-ho amb tota una sèrie de música que

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

119

m’agrada”. Ell provenia d’un entorn amb nivell cultural que havia mamat a casa i va ser un jove avançat als seus coetanis pel que fa a idees i filosofia. Les seves lletres són de tipus existencialista i arriben a plantejar dilemes filosòfics sobre la societat i el sistema. Aquesta característica el diferenciava de la resta de MC’s del Prat i per això Eat Meat va ser un projecte que sorgia del hiphop, però que mostrava visos d’arribar molt més lluny del mateix gènere. I així podia haver estat si el grup no s’hagués desfet tan aviat. “Dime ¿quién se mueve?, dime ¿quién se mueve? / sólo lo hace, sólo lo hace / el que puede / suena mi sonido al mando DJ Freddy / quien se muestra es ser perfecto y no solo esto / es un fundamento que podría hacer cambiar / a nuestra sociedad, a este sistema / una gran inversión en la musicalidad / pensar en el futuro bien merece la pena / soplan fuertes vientos de represión / ¿dónde está la realidad y esa solidaridad? / sólo un mundo más, otra explicación / ¿la crisis del planeta? Make es la solución!” Fragment de No es un grupo (Eat Meat) En una entrevista que Xavier Giménez li feia al butlletí municipal de novembre de 1993, després d’haver triomfat al concurs i haver actuat al Palau Sant Jordi davant de 12.000 persones, ‘Make’ confessava la sorpresa que els hi havia causat aquella victòria: “la maqueta és un experiment amb un ordinador antiquat que teníem, no n’esperàvem res. Vàrem presentar-la a l’Apolo per si volien que hi actuéssim i després ha vingut tot”, deia. Sens dubte, el treball que havien fet tenia una gran qualitat quant a imaginació, creativitat i eclecticisme musical, però pel so s’endevina que ho van fer amb mitjans precaris. Amb els que van poder, vaja. “Vam guanyar el concurs de Rockdelux perquè van tenir el detall de mirar les idees i no la qualitat externa” , reflexionava el mateix ‘Make’.

“Un Audiodocumental de…”, un LP històric El triomf en el concurs de maquetes els va donar la possibilitat de tocar a Madrid en sales importants com El Sol. A la capital de l’estat es van trobar amb bones crítiques però amb el rebuig dels grups de hip-hop d’allà com eren El Club De Los Poetas Violentos i el seu entorn, que no acceptaven que es pogués fer música rap tocant amb baix, guitarra i bateria. I menys venint de Barcelona, és clar! Però la conseqüència més important de totes va ser la gran oportunitat de gravar un disc amb una multinacional com RCA. És així com el 1994 sortia el mercat el treball Un Audiodocumental de… que combinava versions de les cançons de la maqueta guanyadora amb temes inèdits, sumant un total de 15 talls. La discogràfica va introduir la participació de diferents

120

Sergi Olivera

músics a la gravació i no va deixar crear en llibertat als cervells de la banda, Pellicer i ‘Make’, que el que volien era tornar a gravar la maqueta amb bons mitjans. A més dels ex-components de Turistas, van participar membre d’altres bandes del moment com Pep Cullell (bateria de Los Sencillos) o Nacho Romero (saxofonista de grups d’ska com Dr. Calypso i Skatalà). El disc dels Eat Meat es va presentar al Prat l’abril de 1994 al recentment inaugurat Centre Cívic Jardins de la Pau, que a partir d’aquell any havia esdevingut l’escenari de la ciutat per a la celebració dels concerts del Circuit Zero. Els 7Notas7Colores van participar a la festa com a teloners i Oliver i ‘Make’ van interpretar junts algunes cançons del disc dels Eat Meat com Hippy Town. L’any l’arrodonirien tocant a la Festa Major comparin cartell amb Los Sencillos en un concert a la pista de bàsquet Xavier Marcilla.

Un final inesperat Tot i l’èxit de públic i crítica Eat Meat es va convertir en un producte destinat a desaparèixer. I precisament en la paraula “producte” rau el problema de la no continuïtat del grup. ‘Make’, principal ideòleg de la banda, era i és un artista que tot el que té de geni, que és molt, també ho té d’anti-estrella comercial. Estem parlant d’un creador totalment indie amb totes les seves conseqüències. Un altre “problema”, sempre parlant des del punt de vista del negoci i no del de l’art en sí, és que és una persona extremadament coherent amb les seves idees. Això feia que tot i haver aconseguit gravar amb només 22 anys un LP amb una multinacional, estigués tant descontent amb el resultat que no guardés ni una sola còpia del treball només un any després d’haver-lo tret al mercat. Disgustat amb la discogràfica, que va imposar arranjaments, músics i instruments independentment de les seves idees, el projecte d’Eat Meat va quedar en una mena d’standby permanent esperant que el seu principal ideòleg el volgués ressuscitar.

‘Make’ en solitari Manuel Muñoz ‘Make’ va continuar la feina en solitari cinc anys després de la creació dels Eat Meat. Sota el nom de Mc Make, presentava la primera i la segona part de Trilogía de los Simios, editat en format 10” i amb una tirada molt limitada i en diferents entregues per finalment configurar un CD recopilatori. Continuava la línia de jugar amb la base hip-hop per barrejar diversos estils confluint en l’estil propi inimitable de Make que es presentaria al Prat al Festival de Ritmes de 1998. La seva ment oberta l’ha portat per moltíssims camins diferents, sempre seguint la seva evolució filosòfica i vital. Això l’ha portat a col·laborar amb infinitat de músics i

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

121

artistes, escriure obres de teatre, fer de DJ i inclús crear un grup de música electrònica per a nens sota el nom de Vie Vide, amb influències dadaístes i amb la veu de l’actriu pratenca María Donoso, o composar bandes sonores per a pel·lícules i altres projectes audiovisuals.

7 Notas 7 Colores, del Prat al cel del hip-hop Després de l’evaporació de Eat Meat com a grup, va ser Mucho Muchacho qui, de mica en mica, va agafar el relleu com a estandart del hip-hop local. Óliver Gallego, qui també havia col·laborat puntualment amb el projecte de ‘Make’, va participar en la segona edició del Circuit Zero de 1994 amb 7 Notas 7 colores - La Comunidad del Guisante, que conjuntava la formació pratenca amb els mallorquins La Puta Opepé, que destacaven per un estil ragga consistent en la fusió del rap amb ritmes jamaicans. Oliver Gallego ja s’envoltava de DJ Neas i Dive, qui després serien els seus acompanyants en el seu exitòs treball Hecho, es Simple (1997). Els concerts de La Comunidad del Guisante agrupaven grafiters, DJ’s i MC’s i eren capaços d’oferir shows tremendament atractius per al públic, que sempre quedava amb ganes de més. Era un moment d’autèntica febre rapera entre els joves del Prat on qui més qui menys havia sortit al carrer amb un taker o un esprai a pintar parets o a fer rimes improvisades. Alguns amb molta gràcia i nivell i altres amb menys, és clar.

“Hecho, es simple”, comença la llegenda Mucho Muchacho ja destacava en els seus projectes anteriors per una capacitat creativa incontenible, una autèntica metralladora de rimes memorables i contundents que reflectien la seva particular visió del món suburbial que l’envoltava. A les cançons, aquest univers s’identifica amb l’eslògan “El Prat, Barna” que apareix constantment, però no utilitzat com un sentiment naïf de pertanyença al Prat del tipus “El Meu Lloc al Món”, sinó com a autèntic segell de denominació d’origen del suburbi. Era l’acreditació que demostrava que qui estava al micròfon era un autèntic tipus dur de barri. Un “pollo rudo” en el llenguatge de l’artista. Les lletres barrejaven fragments de dilemes existencials, poemes urbans sobre la llei del més fort, xuleria, diners, ostentació, drogues i sexe turbi influenciats per bandes nord-americanes com els Wu Tang Clan. La col·laboració musical amb Dive Dibosso i les mescles fetes a Nova York, el veritable bressol del rap, va donar l’empenta de qualitat necessària i definitiva perquè el producte esclatés en forma d’un dels millors discos de hip-hop que mai s’han fet a Espanya, per a molts, el millor. El treball estava plagat

Sergi Olivera

122

d’autèntics clàssics instantanis del gènere com Buah!, Puercos o Les gano a todos. Prèviament, havien creat el seu propi segell de nom La madre amb el llençament del maxi single Con esos ojitos. Des d’aquí podien editar tots els seus treballs i també el d’altres grups. A l’abril del 98 Hecho, es simple ja havia venut 15.000 còpies i la xifra ascendiria fins les 25.000. Al contrari del que va passar amb Eat Meat, el projecte de Mucho Muchacho sí que es va encaminar a continuar ferm en el negoci musical. Qüestions de dos genis amb caràcters molt diferents. Sense desviar-se mai del hip-hop de caràcter més ‘gàngster’, el grup ja apostava sense embuts per un segon treball més accessible per arribar a més públic i aconseguir més diners. L’estiu de 1998 actuarien al Festival de Ritmes a La Capsa. “Soy un hombre de pequeños negocios, cuya misión es la de defender la tierra de los ataques, de seres de otras galaxias. Que le jodan a los policías. No salgo en las noticias, pero puedo construirte el país de las maravillas, con mil Alicias, haciéndote caricias, deja que una de tus rimas, joda conmigo, y te la devolveré más abierta que un paracaídas, con Mucho Muchacho en el micrófono,

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

123

será mejor que nadie tenga movidas, son como batallas perdidas.” Fragment de Sube a mi nave espacial, 7 Notas 7 Colores

Dos discos més El segon disc dels 7 Notas 7 Colores va crear expectació dintre de l’àmbit del hip-hop. Com Mucho Muchacho ja anunciava a les entrevistes sobre el primer treball, es tracta d’un disc més accessible per a tots els públics i més fàcil per a la interpretació en directe. En aquest cas, Neas ja no formava part del projecte i Mucho i Dive Dibosso van comptar amb la col·laboració d’Elliot i Eddy la Sombra. Va ser el més venut durant la setmana de la publicació, l’any 1999. Alguns temes compten amb la varietat estilística aportada per artistes convidats com Amparo d’Amparanoia, DJ Vadim i el grup de hip-hop amb influències flamenques Sólo Los Solo, un dels preferits d’Oliver. L’èxit comercial i convertir-se en una de les estrelles dintre del món del hip-hop espanyol el van allunyar del Prat, on ha tornat en etapes intermitents. L’any 2000 es publica l’últim LP de la banda sota el títol La Mami Internacional, amb el mateix nom que la discogràfica que ells mateixos havien creat. El treball contenia nous clàssics com el tema Nikes nuevas o Billetes en la cartera i va estar nominat als Grammy Llatins en la seva categoria. L’any 2001 actuen al Sónar però només un any després, el grup es desfà. Des de llavors, Mucho Muchacho ha publicat treballs en solitari com Chulería, on mostra de nou tota la seva genialitat rimadora i col·labora amb altres MC’s del Prat com Zemo i Masstone amb el tema Lo dice Cream. Des de llavors, s’ha dedicat a fer de DJ a Eivissa amb algunes aparicions puntuals en el hip-hop amb el llançament de la cançó Tenemos droga (2008) que semblava anunciar un retorn que després no s’acaba de concretar. Finalment l’hem tornat a sentir formant part del projecte Cookin’ Bananas.

Zemo Ese, hip-hop de qualitat amb segell Sant Cosme David Rodríguez Galán ‘Zemo Ese’ és segurament l’MC i músic de hiphop del Prat que avui en dia més conserva la frescor, la manera de fer i les idees d’aquell rap de les primeres fornades que van sortir dels nostres carrers. Des del barri de Sant Cosme, ‘Zemo’ va iniciar el seu camí musical amb un grup d’amics que després també farien la seva carrera dintre del gènere com Soko Ríos o Masstone. Havien arribat al hip-hop donada “la força amb la que aquell moviment havia arribat entre molts joves i el caràcter que tenia”. De mica en mica, va anar coneixent les bases, primer

amb els balls de break ja que el seu oncle era un ‘B-Boy’ conegut com “el Tarin” dels que ballava al carrer. Sobre això, ‘Make’ ens recorda que hi havia zones del Prat impregnades de cera delimitades per la pràctica d’aquell ball urbà, com per exemple a la Carretera Marina a finals dels 80. Més tard arribaria la influència dels MC’s i els DJ’s, dels que Zemo destaca la important influència dels Eat Meat, que en directe tocava hiphop utilitzant instruments reals. Les primeres inflùencies estrangeres però, venien de grups i MC’s nord-americans com Run DMC, De la Soul, A Tribe Called Quest, Arrested Development, Hijack, Demon boyz, Boogie Down Productions, Jamalski o Gang Starr i de pel·lícules com Beat Street, que van marcar tota la generació de primers ‘hip-hopers’ del Prat. Les primeres passes en la creació de música hip-hop van arribar a casa seva o dels amics, utilitzant cintes de cassette i un micro de Karaoke. Per una banda Kwest i Soko venien de la banda anomenada BBC i Masstone i Zemo, que havien creat Colectivo Prosa i GOB van començar a gravar conjuntament amb DJ AM (de Santa Eulàlia) i Soraya, del Raval. Així neixen projectes com La Tribu de la Burbuja o els Dharma Arcaya, que participaran al Circuit Zero de 1996. Zemo recorda aquesta etapa com un temps dur. La música era una vàlvula d’escapament contra la duresa del barri, la degradació social que els envoltava i la manca de mitjans, però “entre tots vam fer que fos una etapa bonica al mateix temps. Em quedo amb tot el que vaig aprendre, aquelles amistats que ara valores molt més amb el temps quan penses en tot el que vam arribar a fer junts”, explica.

Col·laboració amb 7 Notas 7 Colores Després de les primeres experiències musicals arriba una important col·laboració amb Mucho Muchacho i el seu exitós primer disc amb 7 Notas 7 Colores Hecho, es simple, que el posaria en el mapa estatal de l’escena: “Per a mi allò va ser com una empenta, em vaig adonar que podria fer alguna cosa més. Vaig conèixer Madrid. La indústria discogràfica allà era un altre nivell, existien els segells discogràfics dedicats només al hip-hop o a la música contemporània. Gràcies a col·laborar amb el Dive i l’Oliver vaig poder treballar amb dos amics

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

125

que eren uns autèntics professionals del joc, vaig acompanyar-los per Espanya a festivals, gravant en estudis i coneixent molts més grups reconeguts avui en dia a l’escena. Va ser molt important i gratificant per a mi”.

Elements Treballant amb Dive Dibosso dels 7 Notas 7 Colores fent beats entra en contacte amb Coco, el germà d’una amiga que vivia a França. Ràpidament connecten quan Zemo escolta la seva maqueta i comencen a col·laborar amb alguns temes publicats amb el segell La Madre. Més tard se’ls afegeix Bakary Pro, un conegut de la sala Jamboree de la Plaça Reial de Barcelona, un important punt de reunió de la moguda hip-hop d’aquells moments. Així es crea el grup Elements que publica el seu primer i únic àlbum La Esperanza. “Estàvem fent el que volíem, viure de la música”, explica Zemo. Elements va participar al Festival de Ritmes del Prat, l’any 1999.

En solitari De Zemo els qui l’han conegut al llarg de la seva carrera destaquen la seva gran capacitat autodidacta per generar les bases dels temes hip-hop. Com no tenia recursos als seus inicis, tot va començar “amb una guitarra espanyola i un timbal fins que la meva família va veure que el que jo volia era fer música i em van regalar un teclat amb el que podia fer seqüències. Així vaig crear els meus primers ritmes. Al poc temps un amic es va comprar una MPC 2000 i vaig descobrir que amb això podíem samplejar, així que quan vaig tenir diners de les primeres feines em vaig comprar una i a partir de llavors he creat d’aquesta manera amb el seqüenciador de samples que allò tenia incorporat”. Avui encara treballa amb la mateixa màquina acompanyada de més equip, una guitarra elèctrica, percussió i un multipistes digital per les mescles i masteritzacions. Són molts nombrosos tots els treballs discogràfics instrumentals que ha publicat. De tota manera la seva capacitat lírica és també molt notable, amb rimes profundes i contundents de missatge social que arriben ben endins i són tota una reivindicació de la vella escola de hip-hop, de la qual El Prat és un bressol importantíssim. Això es demostra en els seus treballs en solitari Innovación (2002), Más que Palabras (2003) o Relatos (2014). “Todo tan gris / ese cemento nos atrapa en un fin / es el consumo que ha llegado hasta aquí / puedo sentir, nadie es libre sin ti / paz, humildad, respeto / se pierde contexto, se pierde la esencia / empezamos pintando ¿recuerdas?” Fragment de Caen Pesadillas (Relatos, 2014).

126

Sergi Olivera

Del rap a la música electrònica de ball, la trajectòria de Luis Bersunses Luis Bersunses i Carlos Ordóñez, els qui havien estat un pioners en la producció discogràfica de hip-hop al Prat sota el segell de Mayoría Absoluta van anar ramificant la seva proposta musical per les diferents branques electròniques. Així quedava constància el febrer de 1995 en una entrevista publicada per Xavier Giménez Casas al butlletí municipal anunciant la sortida al mercat del Maxi-Single de música màquina titulat Level i signat sota el nom de Middex. En la peça, Bersunses (que també va fer de DJ amb els Eat Meat) confessa com el duet utilitzava diferents noms segons l’estil produit: Mayoría Absoluta per al rap, No Comission per al tecno, mentre que Three Killing Times en la seva versió house. Les incursions en la música ballable, també molt de moda en els discoteques d’aquells anys, els van reportar sonades aparicions en discos recopilatoris, com era el cas de Techno Boom amb el tema Blanca Piel, i en presentacions organitzades per Los 40 Principales. El treball Level va ser presentat a la discoteca New Pin, el recordat local del carrer Penedès 48 que va ser una de les sales més concorregudes de música comercial i ballable per el jovent d’aquell Prat dels 90, conjuntament amb el mític Blau, que tenia un caràcter més alternatiu. Ja consagrat com a DJ de prestigi en la música de ball, Bersunses va oferir tallers de disc jockey a La Capsa a finals dels 90, quan ja s’havia convertit en un afamat professional de la música dance. Les ramificacions van proliferar en poc temps amb els diferents tipus de House, Euro Dance, l’Ambient o el Jungle. L’octubre de 1998 es va presentar a la discoteca Simbol, el nom que va adoptar l’antic New Pin, el recopilatori Primera Línea House Music, que s’emmarcava en una gira de Luis Bersunses amb Chily per tota Espanya. Allà van punxar el house més actual, temes comercials i algunes incursions funky: “El públic del Prat no et permet experimentar gaire, vol temes coneguts”, comentava el DJ pratenc, que per aquell temps formava part de la plantilla de la discogràfica Vale Music amb altres noms importants de l’escena discotequera com Tony Peret i Josep Maria Castells. Darrerament, Bersunses ha destacat com un dels DJ’s de l’important marca Technics, ha treballat a la Xina i avui en dia col·labora amb artistes com Dasoul.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

127

7. Els feliços anys 90 (III). La Capsa i l’explosió musical L’estiu de 1994, l’ajuntament del Prat presentava la maqueta del que havia de ser un Espai de Joventut per al futur de la ciutat. L’obra s’ubicava al final de l’Av. Montserrat pel sector Llevant, entre el poliesportiu Estruch i l’institut Salvador Dalí i costaria gairebé uns 164 milions de pessetes. Es tractava de 1.500 metres quadrats d’espai pensat per activitats juvenils de tot tipus que havien d’acabar amb una reivindicació històrica des de feia dècades dels grups musicals locals: un lloc on assajar i tocar en directe en bones condicions.

Una reivindicació històrica Per parlar del que va significar l’arribada de La Capsa pels joves del Prat caldrà retrocedir momentàniament unes quantes pàgines d’aquest llibre i amb un cop de Delorean, tornar-nos a situar a finals dels anys 70, en plena transició democràtica. Va ser llavors quan podem datar l’inici de la reivindicació juvenil per un local propi que servís per desenvolupar tot tipus d’activitats i inquietuds culturals. La Taula de Joves del Prat, integrada per associacions juvenils i les seccions de joventut dels partits polítics recentment legalitzats començava la lluita per poder accedir al local de la Delegación Local de la Juventud i l’OJE, situat a l’edifici de la Torre Muntadas i on només accedien els cadells del falangisme i associacions properes al règim. El 1979 s’aconsegueix l’objectiu amb la creació del Casal de la Joventut, que s’inauguraria el 13 de maig d’aquell any. Els problemes estructurals de l’edifici, però, obligaran a tancar la paradeta només un any i escaig més tard, al setembre de 1980. Les activitats van

128

Sergi Olivera

continuar tot i no tenir un centre d’operacions fins que es va retornar al mateix edifici, havent-lo d’abandonar definitivament el 1987 pels mateixos problemes arquitectònics. El 1986 s’havia inaugurat El Lloro, instal·lat a la Torre Balcells, com a òrgan municipal dedicat a l’àrea de Joventut i les activitats es repartien per altres parts de la ciutat. Per exemple els concerts van passar pel Teatre Joan Magriñà, la pista de bàsquet Xavier Marcilla o finalment a la sala d’actes del Centre Cívic Jardins de la Pau.

Espai polivalent La planta baixa de l’edifici havia d’allotjar una sala d’exposicions per artistes joves, quatre bucs d’assaig insonoritzats i un amb possibilitat d’incloure un estudi de gravació com s’acabaria portant a terme. També es parlava d’una botiga-quiosc de discos, revistes i fanzines, un bar i la sala polivalent per a concerts, teatre, assajos, festes o cinema. Aquesta sala seria visiblement la més cridanera per la part exterior de l’edifici, amb forma de gran caixa inclinada. Es preveia també una esplanada per poder fer activitats a l’aire lliure, mentre que a la primera planta s’incorporaven el servei d’informació Juvenil El Lloro, el SISA (Servei d’informació en sexualitat i anticonceptius), hotel d’associacions, sala d’audiovisuals i d’arts plàstiques i la seu d’una emissora de ràdio local promoguda per l’Associació Juvenil Prat-Informació. Amb el pas dels anys la funcionalitat musical per assajos i concerts va anar absorbint cada cop més protagonisme.

Referents europeus La regidoria de Joventut, dirigida per Àlex Eslava i amb Xavier Giménez Casas com a tècnic, va agafar idees de centres gestionats per joves a d’altres països europeus com per exemple casals organitzats pel moviment squatter. Alguns d’aquests referents quant a distribució dels espais i activitats van ser el Melkweg holandès (Amsterdam) i el Use It de Dinamarca. Pel que feia a l’organització es van fixar en diversos exemples alemanys i en el Confort Moderne de Poitiers (França).

Per fi, la inauguració El 30 de juny de 1995 tindria lloc la inauguració oficial de La Capsa (batejada així pel guionista pratenc Enric Rufas). El mateix dia començarien les

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

129

emissions de Ràdio Jove al 99.0 de la FM, s’inaugurava una exposició d’art modern i s’iniciava el Festival de Ritmes, que comptaria amb les actuacions del músic Marc Parrot i els grups locals Expreso de Bohemia, presentant el seu segon disc, i Cosmocide, el referent pratenc del Death Metal amb influències Doom. Els mesos següents estarien plegats de concerts, petits festivals d’un dia amb una gran oferta d’estils per a tots els gustos. Havia nascut un referent amb majúscules de la música al Prat, que substituiria, al menys per un llarg període de temps, el predomini que fins aleshores havien tingut les sales i pubs privats de la ciutat. La Capsa estaria gestionada entre l’empresa Iniciatives i Gestions i l’ajuntament del Prat. Miquel Tébar, que venia d’una experiència de gestió a la sala La Báscula de la Zona Franca seria el primer director de l’espai. Per La Capsa passarien multitud de grups, la majoria de les diferents escenes alternatives de la península, com per exemple Los Planetas o El Niño Gusano entre una llarga llista i se celebrarien festivals de tots els estils. Des de les Bad Sessions que van portar les últimes novetats del punk rock fins al heavy metal amb les celebracions d’algunes edicions del Metal Circus Festival, sense oblidar el hip-hop, l’electrònica i el pop-rock de sempre.

Zero dB, un estudi de gravació al Prat Les avantatges per als grups musicals que s’apropaven i es creaven a La Capsa amb el contacte entre els diferents músics que s’hi trobaven es multiplicava per mil amb l’arribada de Zero dB, un estudi de gravació adherit a un dels quatres bucs d’assaig amb els que comptava l’espai cultural. La idea va sorgir d’un grup de tècnics de so interessats en promocionar la música que feien tots els nous grups que estaven apareixent a la ciutat. El moment era de plena efervescència musical. A finals de 1996 es comptabilitzaven una trentena de grups al Prat, i amb l’estudi existia la possibilitat d’enregistrar maquetes, actuacions en directe i donar classes de formació tècnica que permetessin l’autoproducció dels conjunts novells. La gestió de l’espai era mixta entre Zero dB, Iniciatives i Gestions (empresa concessionària dels serveis de La Capsa) i l’ajuntament. L’estudi però, funcionava d’una forma autònoma econòmicament però els preus per als grups havien de ser assequibles, arribant a pactes amb l’Associació de Músics La Clau, que s’havia creat en aquella Capsa efervescent. L’estudi de Zero dB comptava amb un multipistes digital de 8 pistes amb capacitat d’ampliació, una taula de mescles de 16 entrades “in line”, processadors, un parell d’altaveus K-Rok i elements d’àudio digital midi amb sintetitzadors més un sampler d’última generació. Pel material del

130

Sergi Olivera

que es disposava, es podia catalogar d’un estudi semiprofessional. Sota el comandament del Josema Rubio i la col·laboració del músic i tècnic local Pepe Grueso, allà es van gravar les primeres maquetes de molts grups, començant per Carrots i d’uns incipients Love of Lesbian, que van triar La Capsa com a centre d’operacions quan començaven i cantaven en anglès. L’associació també va organitzar sessions informatives i de debat sobre la indústria musical per esvair dubtes dels músics sobre com afrontar la publicació del seu art davant el negoci discogràfic. Havien passat vint anys de l’època del ‘Masia Rock’ i El Prat havia fet un gir radical quant a les possibilitats de poder crear música de bon nivell. Tot i que les dificultats per viure d’aquest negoci continuaven intactes i només alguns elegits d’aquesta època tan prolífica ho acabarien aconseguint.

La Guia Sonora del Prat El maig de 1998 s’enregistren a Zero dB 14 temes de diferents grups locals actuant en directe. Una iniciativa de l’Associació La Clau, que fa que es generin 500 còpies per donar a conèixer una mostra de la música que s’estava fent al Prat en aquells moments. El CD sortia acompanyat d’una revista-dossier amb informació sobre els grups, entre els que es trobaven Sis de Nou, Edurne, Carrots, Betehoven, Tierras, Damas Negras, Peter Panic, Essex, Liberty Wallance, Sanatorium, Endibia Kochina i Stròmboli. Naixia així una eina valuosa per apropar els grups a les sales, promotores, discogràfiques i mitjans de comunicació. Dels grups que participaren cal destacar els Sis de Nou pel seu rescat de les arrels tradicionals catalanes amb instruments com la gralla o el sac de gemecs i la seva fusió amb ritmes moderns. En el seu estil, van ser part activa en aconseguir que El Prat celebrés el festival Pratifolk, encara en actiu avui en dia. El grup el formaven Xavi Lozano a la guitarra, Xavi Ribas al baix, Jordi Ribas a la secció de vents tradicionals, Ximo Montaner a la bateria, Xavier Rull (guitarra) i Iñaki Ezcurra (acordió, banjo, mandolina i teclat) i també col·laborava el percussionista Dídac Ruiz, que va passar per multitud de grups aquells anys. El seu caràcter tradicional els portarà a tocar a la Festa de la Diversitat de Barcelona, amb temes propis de folk mestís com Totitaritoti, La Quàdriga d’en Calimorf, Nit de Llampecs o Mirall Trencat. Grups posteriors com Els Gaiters del Llobregat i Sittar Green, sorgeixen en part d’aquesta experiència de mestissatge amb el manteniment dels elements de vent tradicionals del pratenc Jordi Ribas. Per altra banda, la base rítmica Montané-Xavi Ribas-Ezcurra van tenir continuïtat al grup Lirio Zone.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

131

En el terreny dels ritmes genuïns nord-americans trobem dos exponents clars del moment com els Liberty Wallance que, com la Pink Panther Blues Band, van ser un grup que recuperava les arrels del blues i del rock en la línia de Jimy Hendrix, Steve Ray o Dr. Feelgood. Els primers eren una banda formada per Jaume Culebras (Guitarra), Francesc Carnicer (Bateria), Txema Carnicer (Baix), Xavier Morraja (Veu) i com no, Dídac Ruiz, a la percussió. Els segons, en canvi, eren una súper banda de nou membres d’entre 17 i 40 anys que destacaven pels seus bons directes amb les veus femenines d’Aida Alberó, Angie Grau i Laly Secanell, els teclats del Frank Moreno, el baix de Michel Fafián i la guitarra solista líder del Robert Gómez (ex Corre Que Trona). A la percussió també comptaven amb el Dídac Ruiz i a la bateria Carles Grima, qui també seria membre actiu de l’Associació de Músics La Clau. El grup també destacava per la secció de vents, formada pels saxos de Carlos i Sergio, Tito amb el trombó i Jaime a la trompeta. Alternaven les versions de soul tipus Dr. Feelgood amb temes propis i d’altres més rockers com Santana. Des de la línia del del pop-rock trobem els Essex i els Damas Negras. Els primers eren una banda propera al techno pop amb veu, guitarra i teclats, ocupats per Carlos Verdugo, Javier G. Roco i Javier Herrero respectivament. Temes influenciats per grups com U2 i Depeche Mode en uns músics que comptaven amb formació clàssica en solfeig i harmonia. Lletres personals i espectacle en directe amb combinació d’art i tecnologia. Els Damas Negras en canvi s’encaminaven més en la vessant del pop rock espanyol amb influències de The Doors, U2 que va evolucionar cap a paisatges sonors de grups com Héroes del Silencio. En un principi van comptar amb la veu femenina de Pilar Linde, acompanyada de Juan Carlos Rueda al baix, Óscar Llop i Francisco Linde a les guitarres i José Pelegrín com a bateria. Amb els anys van haver canvis de formació fins quedar en Pepe Damas a la veu, Dani Sánchez al Baix i Pelegrín a la bateria, els quals gravarien el CD Septiembre l’any 2010. Un altre exemple de pop amb diferents influències i, en aquest cas, amb missatge compromès de tipus cantautor van ser els Betehoven, formats per Ismael Delgado a la veu i guitarra, Moisès Cruz a la bateria, Marcos Fernández al baix, José Marín com a guitarra solista i Frank Moreno als teclats. Mentre que Peter Panic proposaven una fórmula pratenca influenciada pel pop rock britànic de finals dels 90, el de grups aclamats com Radiohead o Blur, amb importància de les guitarres entrecreuades i la melodia com es demostrava en temes com Orange Pills, sorgit de la factoria de Jonathan Zuriaga (guitarra i veu), Xavier Trilla (bateria), Juan Carlos Romero (guitarra) i Xavier Báñez (baix). Zuriaga havia format part abans amb els seus germans de Cafè Budapest, una banda formada el 1993 d’un

132

Sergi Olivera

estil molt variat i divers donades les diferents influències de cada un dels components que no va tenir sort amb les discogràfiques. Com a representants del punk rock i de l’ska trobàvem dues joves bandes com Stròmboli o Endibia Kochina. Els primers van ser exponents del ritme jamaicà més pur, un estil bastant de moda entre en el jovent alternatiu dels 90 però que al Prat no es va practicar gaire fins que van irrompre Juan Carlos Martínez a la veu, Edu Escrig al baix, Iñaki Reyero a la guitarra, Alberto Ros a la bateria, Javier Haro a la trompeta, Josep Granados al saxo i Jesús a la percussió. Composaven tant en català com en castellà o anglès unes lletres de contingut social que tractaven, a ritme skatalític, temes com les drogues, les desigualtats, la immigració o la insubmissió. En concert van compartir cartell amb figures consagrades del seu estil com Los de Otilia (a La Capsa) o els mítics Agua Bendita. Al 1999 editen la seva primera gravació de certa qualitat amb el mini-CD ¿Dónde está el truco?. Els Endibia Kochina en canvi també utilitzaven l’ska però en una versió més punk-rockera amb temes de protesta social com l’antitaurí Cornudos y apaleados parits per Jota a la veu, Ginés a la guitarra, Pol al baix i Christan a la bateria.

L’Associació de Músics La Clau Una sèrie de músics pratencs van crear al 1994 una associació anomenada La Clau per coordinar tasques de recolzament i ajut a tots els músics de l’escena. Amb l’arribada de La Capsa, aquesta entitat va establirse l’edifici com a centre d’operacions. Alguns músics locals com Pepo López (Angelus, Tierras), Cristóbal García (Fe Ciega) o Moisés Cruz (Irresponsables, Ataraxia entre d’altres) van ser alguns dels impulsors o responsables al llarg de la seva existència. Els músics locals es podien associar amb el pagament d’una quota i així poder obtenir descomptes en les classes de formació musical que s’impartien: guitarra, veu, bateria, solfeig, harmonia moderna, percussió afro-llatina… Els preus oscil·laven entre les 7500 i 3500 pessetes al mes d’aquella època. L’objectiu final de l’associació era esdevenir una coordinadora de grups però per això sempre mancava pressupost. En el seu moment àlgid, durant la segona meitat de la dècada dels 90, arribaria a comptabilitzar prop de 100 socis amb classes que acollien una vintena d’alumnes. Amb el canvi de segle, l’activitat de La Clau aniria en decadència a la vegada que l’activitat musical frenètica de La Capsa dels primers anys també davallava. Sobre això, Cristòbal García es lamentava a una entrevista a Onada de Cultures de juny del 2004 com en els anys de gran ebullició de La Capsa la gent dels grups no

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

133

s’apuntava als tallers per millorar la seva tècnica musical: “al final només venia gent de fora d’aquell entorn, com jubilats i pares de família, fent que la majoria de socis fossin simplement alumnes i no músics locals”. En el text també recorda que la preponderància de la gestió privada va canviar l’ambient de La Capsa: “al principi el contacte amb la direcció era més proper, però igualment també hi havia molta il·lusió per fer coses i ara es difícil que la gent s’impliqui tant en noves iniciatives”.

L’Associació Lírica Music Art “Los del Valle” Mentre La Capsa era una olla de creació i moviment musical, un grup de joves amb inquietuds culturals i artístiques de tot tipus havia designat el turó de gespa de l’esplanada de davant de l’edifici com el seu punt de reunió. Aquell indret artificialment elevat sobre la superfície deltaica del Prat s’acabaria coneixent popularment com “El Valle”. El que va començar com un moviment de joves del Prat que s’apropava a La Capsa però sense entrar a l’edifici, només contribuint a donar ambient des de l’exterior, van començar el seu abordatge a l’interior de l’equipament amb la creació d’un fanzine amb l’irònic nom de “La Caspa”. Una publicació que estava oberta a tothom que volgués participar i que necessitava un lloc de trobada per a la seva elaboració. La condició per formar part de la fauna cultural que es movia a La Capsa va ser legalitzar-se com associació. Era així com naixia l’A.L.M.A Los del Valle al 1998, un espai que pretenia ser un espai d’expressió d’idees i iniciatives totalment obertes. Les més destacables, apart del fanzine que s’editava amb periodicitat trimestral, consistien en tallers, exposicions d’artistes locals i musicalment el projecte Micro Pratín per promocionar les bandes locals, que va acabar esdevenint part de la programació de El Prat Ràdio i amb el que es va acabar editant un lloable doble CD amb cançons de bandes del Prat, més algunes de relacionades. També es va crear una pàgina web en els anys del boom d’internet, es van editar obres literàries i fins i tot es va obrir la botiga “Sol i Lluna” dins La Capsa on es venien les obres musicals i artístiques produïdes a la ciutat, però per sobre de tot van destacar les diferents edicions dels Happening Pota Blava d’Art, que durant anys va aplegar a La Capsa, i en un sol dia, totes les diferents expressions artístiques de la ciutat. En aquestes dates, pel que fa la música, tots els grups que participaven tenien opció de guanyar el concurs i enregistrar uns temes als estudis Zero dB. Alguns dels guanyadors van ser els Uncertain Blue, l’any 1999, Mildred, l’any 2000 i Ovni al 2001. A més, s’elaborava un CD recollint totes les actuacions. Un altre grup participant que va viure moments importants

134

Sergi Olivera

va ser la banda de reggae/ska Isa Trinidad, que acabaria actuant al festival U-Zona l’any 2001. L’ànima de l’Associació era el David Gallardo, ànima del grup musical Chicken y los Cocina i que era conegut per tothom com ‘El Pollo’. Encara ara recorda amb orgull l’experiència de “Los del Valle”. De fet, encara manté activa la pàgina web del col·lectiu tot i no estar en actiu. Cal dir que va ser de les persones que més es va preocupar d’impulsar activitats culturals, convertint-se en peça clau per tal que els Happenings Pota Blava fossin un èxit de participació. Encara que la història no va acabar en final feliç. A partir de l’any 2000 comencen a detectar-se problemes pel fet que des de l’associació notaven que l’ajuntament no reconeixia prou la feina feta. El Happening va anar creixent amb els anys en número d’inscripcions fins que va arribar a un punt on l’organització de l’esdeveniment era una feina considerable que no era remunerada, tot i que finalment va rebre subvencions. Per altra banda, el concepte de llibertat total creativa per a tothom independentment del producte que es defensava des de l’associació, va acabar xocant amb certs límits que des de la direcció de La Capsa, que havia canviat en la seva gestió privada a l’empresa Xauxa, i l’àrea de cultura de l’ajuntament van intentar acotar. A més, “Los del Valle”, com passa sovint en moltes associacions en general, va passar per moments de cert desencís quan només van quedar tres persones implicades per portar-ho tot endavant. La situació va portar a moments de certa tensió per part de tots els implicats que va acabar cremant l’associació per una banda i a replantejar la gestió per la part municipal. D’aquells anys, cal quedar-se amb la part positiva i de com una iniciativa amb suport popular fora de la gestió privada i municipal, va aportar el seu granet de sorra a la cultura moderna pratenca en aquells anys de canvi de segle.

L’ambient dels anys 90 L’efecte immediat de La Capsa en la música local va fer que el desitjat i exitós centre cultural ràpidament es convertís en casa i centre d’operacions dels grups ja existents i bressol dels que havien de néixer. La interrelació entre les bandes van comportar interessants intercanvis d’idees, instruments i fins i tot de músics, que van ser una constant. Hi ha personatges del moment que van figurar a diversos estils i bandes com a mostra d’un eclecticisme important. Per exemple, el baixista Xavi Ribas és un dels molts casos que es van donar: va començar amb la banda de rock amb tocs punk Corre que trona, després va passar per la psicodèlia dels Ataraxia per acabar fent rock llatí amb Pepo López amb els Angelus.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

135

Pel camí havia col·laborat amb els amics d’Irresponsables i Ataraxia fent versions de clàssics amb The Travelling Riverside Blues Band a pubs com l’Ámbar o als locals de moda del moment com la sala Casino o la discoteca Blau. També muntarien una banda de versions dels èxits del moment que tocarien els caps de setmana a les dues últimes sales esmentades, amb un repertori que podia anar des de Nirvana fins a Blur, passant pels Elastica. Un cop desfet Ataraxia, Ribas passaria a tocar amb Angelus, el primer projecte de rock de tipus llatí del Pepo López i després a la banda folk d’arrels tradicionals catalanes Sis de Nou, amb el seu germà Jordi, Ximo Montané a la bateria i Iñaki Ezcurra als teclats i altres instruments. Aquesta última seria la base rítmica del grup de hip-hop fusió Lirio Zone, la nova banda pratenca en la qual participaria Ribas, ja en la dècada dels 2000. És només un exemple de moltíssims altres de com molts músics locals anaven passant per diferents bandes i estils i de com d’efervescent va ser l’escena del Prat en aquells meravellosos anys. Per altra banda, cal fer menció al que va ser local musical de referència dels 90 per al jovent aficionat al rock al Prat: estem parlant del Blau. Com explica Xavi Ribas “cada dissabte s’havia d’anar com qui va a missa” –bromeja– “allà podíem sentir els èxits de brit-pop i rock alternatiu que ens agradaven i mica en mica vam anar derivant cap a la música electrònica britànica del so de Manchester com els Primal Scream, Fatboy Slim o The Chemical Brothers”. Altres locals concorreguts dels 90 a més del Casino eren el bar Momentos (cantonada de Frederic Soler amb Santiago Rusiñol), el Vàter, L’Irlandès i, com no, el pati de L’Artesà per a festes puntuals.

La diversitat, característica de les bandes dels 90 La gran quantitat de bandes que sorgirien en aquell Prat musicalment tant efervescent fa molt difícil parlar de la història detallada de totes elles en un espai reduït com aquest. De fet, la història de la música pratenca dels 90 donaria per un llibre sencer dedicat a aquesta dècada. El que sí podem fer, és un repàs ràpid per alguns d’aquests grups i els seus estils:

Metal Dintre de les bandes pratenques dels 90 cal fer menció especial a aquelles que van aprofundir en les diferents ramificacions del metal. Ens referim a Cosmocide i Sanatorium. Els Cosmocide van ser una banda fundada al 1993 per tres amics (Carlos, Luis i José) seguidors de les tendències Doom Metal que arribaven des

136

Sergi Olivera

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

137

A la fotografia de l’esquerra, el grup Cosmocide. Sobre aquestes línies, Sanatorium.

d’Europa amb bandes com els holandesos The Gathering. Quan es forma la banda el grup va derivant cap al Death Metal, estil que incorporava veus guturals i guitarres més pesades, tot i que els membres també estaven influenciats pel heavy clàssic i altres tendències que havien sorgit de la branca principal amb els any com el black metal o el thrash. L’entrada a la banda de Pedro Pina, introdueix elements com teclats i programacions electròniques, definint un so molt característic que era difícil de veure en aquest terreny en aquells temps. El primer director de La Capsa, Miquel Tèbar, recorda especialment com el va sorprendre aquesta tendència: “la combinació del metal amb elements electrònics es va veure després en bandes com Rammstein, però ells ja havien començat abans aquest camí!”. El 1996 una sèrie de discrepàncies sobre la línia que calia seguir acabarien amb la dissolució de la banda sense cap discografia enregistrada. Només perdurarien cintes caseres on enregistraven les actuacions en directe. Després de Cosmocide, Sanatorium van agafar el relleu com a banda metal del Prat. De fet, van ser els escollits el 1996 per la primera edició del Circuit Zero d’aquell any. El seu estil principal era el thrash i estava format per Jordi Jaime i Toni Rodríguez a les guitarres, Andrés Insa a la veu, Javier García (bateria) i Carlos González al baix i a la segona veu. Es tractava d’un conjunt molt jove d’entre 16 i 22 anys d’edat i havien nascut de la idea del Jordi i l’Andrés, que havien provat músics fins a trobar la formació definitiva amb components d’altres bandes (Javier va arribar des de Sirius, Toni de Sherwood i Carlos dels Cosmocide). Ells definien la seva música inicial com a pròxima al heavy metal i al hard rock però havia derivat cap el thrash metal amb la formació definitiva, a partir del 1995. Un estil potent i enèrgic amb guitarres distorsionades i veus en contrast entre els aguts propers al heavy

138

Sergi Olivera

més clàssic amb cors de veus guturals. No estancats en un mateix estil, la premsa especialitzada parlava molt bé d’ells, afirmant que no tenien res a envejar a molts grups internacionals del gènere. Se’ls va arribar a comparar amb els primers Metallica amb la primera maqueta de títol Condemnation, per després passar a un estil més semblant a Pantera, Machine Head o Fear Factory en el seu CD autoeditat Cultura Kaos. Van passar de l’anglès al castellà amb lletres aspres i contundents i van arribar a ser segons al concurs de rock Villa de Bilbao. Van compartir cartell amb bandes internacionals consagrades com Napalm Death o els catalans Ktulu.

Electrònica Després de donar sonoritats electròniques a una banda metal com van ser els Cosmocide, Pedro Pina destacaria més tard com a creador electrònic de nivell amb projectes electrònics foscos com els Neural Collapse (amb Sergio Rodríguez) i altres propers al Drum N’Bass com Sloan. Els Neural Collapse es basava en música de base electrònica on després alguns vocalistes col·laboraven amb veus i lletres. Les influències eren grups underground alemanys i anglesos de música industrial i sons molt durs i contundents mitjançant sintetitzadors i caixes de ritmes. Rodríguez ho definia anys després “com si agaféssim les cançons de Marylin Manson i li traiéssim les veus i les guitarres amb un so menys comercial”. Després de l’experiment, Pina es va dedicar al projecte electrònic Sloan, mentre que Rodríguez va formar part del grup The Fire, on el primer feia de productor. Un altre grup electrònic que no podem oblidar van ser els Teen Marcianas. Els amics Juanjo i Sergio que des de 1990 van començar a produir música amb aparells amb la única finalitat de divertir-se. El que va començar conjuntant diferents sons i sorolls, va acabar derivant en exitosos directes interpretats a la discoteca Halley o a la sala Communiqué acompanyant a Turistas. Juanjo amb els ritmes i Sergio als samplers i sintetitzadors, feien una música de ball difícilment classificable. Així, treuen al mercat No Caja Box i Mars International 1 i 2. A més, funden una versió més comercial i llatina sota el nom Estarqui y Jach, amb la que comencen a treure singles. La qualitat dels seus directes els porta a actuar molt fora de Barcelona, incloent places importants com el Festival Internacional de Benicàssim (FIB) de 1998.

Azúcar de Caña Fora de l’àmbit de La Capsa i els estils de música alternativa cal fer una aturada en el camí per fer menció d’aquest grup de flamenc pop amb base

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

139

Pedro Pina.

electrònica discotequera al més pur estil Camela. Van sorprendre tothom venent 50.000 còpies del LP Paso por tu Puerta i al 1997 acabaven de treure el segon Vete con él. Poc es van prodigar en actuacions al Prat però van ser uns autèntics ídols de les actuacions programades al parc aquàtic Isla Fantasía i de l’emissora de ràdio Tele Taxi, de Justo Molinero. El segon disc amb més varietat, salsa, flamenc i temes més tranquils va tornar a ser un èxit comercial d’aquesta banda formada per Juan Manuel Suárez, Paco Fernández i Ángel Mendoza que seria substituït pel seu cosí Alfredo.

Tierras Menció apart mereix aquest interessantíssim nou projecte de Pepo López després de la disolució d’Angelus. Creada al 1998 i aprofundint en el mestissatge musical, es forma una nova súper banda de nou membres amb diferentes influències que acaba derivant en una música autodefinida com “pop llatí”. Pepo López a la veu i la guitarra seria el principal compositor i lletrista dels temes, acompanyat de Jonathan Zuriaga a la bateria, Xandra López a la percussió i veus, King com a percussionista, Txuma Pascual al baix, Raül Patiño als teclats, Guillem Manetes al saxo alt i Xavi López al saxo tenor i flautes. Les lletres portaven implícit un missatge de crítica social a través de la ironia. Al 1999, ja havien gravat una maqueta amb la companyia El Ventilador, la del famós grup de

140

Sergi Olivera

rumba Los Manolos i havien format part dels grups presentats a la Guia Sonora de La Capsa amb la cançó La Tierra. Participarien a la Festa de la Diversitat de Barcelona de maig del 99 conjuntament amb grups com Dusminguet, Ja T’Ho Diré o Azucarillo Kings abans d’arribar a l’edició del seu LP Gira, Gira amb El Ventilador, que va confiar en ells de seguida tot just després de sentir la maqueta. El pop llatí dels pratencs veia així la llum amb la col·laboració de Joan Garriga dels Dusminguet, grup amb el que farien diverses actuacions, igual que amb Hechos Contra el Decoro o Amparanoia. Amb temes com Gitano van formar part d’un moment d’eclosió del pop rock d’arrels llatines, fusions flamenques amb ritmes caribenys i sudamericans. Missatges com “no podràn encerrar un sueño, no podrán encerrar la libertad” parlen de solidaritat, antiracisme i tolerància amb unes cançons que sonen molt a Kiko Veneno, Gato Pérez i Rubén Blades amb molta importància de la secció de vents. Pepo declarava a la revista Onada de Cultures de març de l’any 2000 les influències llatines de la fussió de grups d’estil flamenc com Ketama. Al jardí sonor de Tierras hi cabien tota mena de sons de diferents parts del món des de la batucada al blues passant per ritmes africans, bossa nova, rumba i flamenc: “és la música que ha estat tota la vida amb nosaltres”, deien. L’experiència adquirida al llarg d’aquell Prat musical dels 90 va ajudar Pepo López a trobar un camí en la música que encara dura com a guitarrista de La Cabra Mecànica i amb la seva banda pròpia actual, Chivo Chivato. A més, ha estat músic de solistes consagrats com Dani Flaco o actualment, treballant amb Quique González. Tot un exemple de com des de les primeres jam sessions que organitzava a La Capsa ha pogut arribar al somni de dedicar-se professionalment a la música.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

141

8. Passat, present i futur El canvi de segle i la fi de l’efervescència L’ebullició de grups i diferents iniciatives que van sorgir gràcies a la presència de La Capsa com a centre neuràlgic dels anys 90 arribarien a un moment de davallada poc després del canvi de segle. Com se sol dir, tot el que puja baixa, i al Prat, de tants grups que s’havien creat als 90, molts es van disipar i els músics que seguien en actiu i havien assolit cert èxit, s’havien d’alguna manera o altre professionalitzat i havien marxat operativament del poble per continuar amb les seves carreres. En aquell temps, des de membres d’associacions com La Clau, que havien arribat als 100 socis amb tallers de músics de més de vint alumnes, reconeixien que havien disminuit les ganes inicials a la vegada que l’activitat dels bucs d’assaig va disminuir. El bateria i membre de l’associació Carles Grima, afirmava a la revista Onada de Cultures de Setembre del 2000 que “per unes circumstàncies o per altres l’associació va quedar desacreditada fa un temps i això ens va fer perdre motivació”. Ja no quedava gairebé ningú dels que n’havien format part en un moment de plena ebullició de l’equipament cultural. En paraules de Grima, s’havia creat “un ambient enrarit i estrany per una sèrie d’anècdotes que havien acabat per cremar alguns de músics i directius de l’associació”. Al 2000 La Clau es trobava intentant recuperar la iniciativa, organitzant cursos de percussió i col·laborant en events com el Carnaval. Es buscava crear una nova base des de zero i amb certs problemes per accedir a totes les possibilitats de La Capsa. S’oferien classes de piano, sac de gemecs i gralles i sobretot bateria, que tenien molt d’èxit. Normalment tots els fenòmens passen per una combinació de factors que se sumen. Potser el principal problema aquí era que la nova generació que havia de començar a fer ús de La Capsa després del boom inicial ja no ho feia amb la mateixa entrega i intensitat que als 90. Allò ja no era una

142

Sergi Olivera

novetat, així que el temps de compartir massivament experiències i que feia que cada concert d’un grup local omplís la sala Multimèdia ja havia passat. Tot això coincidia amb uns moments on tant la indústria com el consum musical començaria a canviar radicalment. Durant la decada dels 00’ l’accés a la música a través d’Internet es dispararia a la vegada que l’assistència als concerts de grups novells o poc coneguts deixaria de ser una prioritat per al públic. En això té una importància primordial l’àmplíssima accessiblitat que qualsevol persona era capaç d’aconseguir a tota la música que es feia al món a través de la xarxa. Tota l’oferta musical mundial ja entrava directament a totes les cases i, per tant, la necessitat de moure’s, descobrir música i gaudir de concerts, com es feia en el passat, va passar a ser una tendència a la baixa. I així dura fins als nostres dies. El Prat ja no seria un epicentre de cap nova onada com va succeïr amb el hip-hop. Les tribus urbanes lligades a la música passarien a la història. O potser és que encara ens falta perspectiva històrica per analitzar en conjunt els darrers 15 anys musicals a la ciutat. Per altra banda, La Capsa ja no tornaria a viure moments de contínua ebullició musical com als anys 90. Però cal dir que des de la direcció de Marta Ardiaca i el seu equip, s’ha sabut reorientar el paper del centre cultural per, a més dels espais d’assaig, donar eines als nous grups com és el cas del Projecte Cocoon, on els músics novells reben un valuós assessorament per part d’artistes experimentats. A més, s’ha substituit la formació musical amb tallers per la col·laboració directa amb l’Escola Municipal de Música. És cert també que han influit negativament els anys que La Capsa ha estat tancada per les obres del metro i de reacondicionament de l’espai pel fet que algunes generacions no l’han pogut conèixer des de l’inici del seu periple musical. Tot i que costa precisar uns estils homogenis o unes tribus urbanes definides, sí que cal destacar aquelles bandes sorgides en els darrers 15 anys que han trascendit amb més força de l’escena musical pratenca. Perquè la música, per molts problemes que hi hagin, mai no s’atura.

Lirio Zone, transformadors de l’essència hip-hop pratenca Influits per la repercussió del hip-hop al Prat però també amb una clara vocació de mestissatge i inclassificables musicalment, es crea una primera formació l’any 2003 d’aquest grup amb els dos vocalistes Xavi García Represa i Isaac Aliaga, el baixista Xavi Ribas (Corre Que Trona, Ataraxia, Angelus, Ovni, Sis de Nou) i el teclista Iñaki Ezcurra (Sis de Nou), fent algunes actuacions bastant improvisades i autoproduïdes. Amb una mica més d’experiència, el grup faria una passa important amb l’arribada d’Alfons Muñoz al saxo, Johny

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

143

Lirio Zone.

Muñoz a la percussió, Roberto Gómez ‘Revolbert’ a la guitarra (Corre Que Trona, Pink Panther Blues Band), Xavi Lozano amb guitarra, Ximo Montaner (Sis de Nou) a la bateria i Javi Moro de DJ. Amb la la marihuana com a nexe comú, la banda aconsegueix una sonoritat més accessible però tan variada que es fa impossible classificar-los, defugint qualsevol postura comercial. El dos vocalistes donaven molta força i contundència i rapejaven sobre una base que la banda movia entre ritmes electrònics, arrels funk, reggae i rock. En la trajectòria del grup fins l’any 2006 van quedar actuacions memorables com quan al 2005 van viatjar a Eivissa i van tocar a la discoteca Privilege abans que els famosos 2Many DJ’s. Xavi Ribas recorda com de sorpresos es van veure els assistents, la majoria estrangers, que esperaven l’actuació dels seus ídols dels plats: “havíem pactat 40 minuts però quan portàvem la intro i dos temes ens van fer fora… van flipar amb la nostra proposta”, recorda amb un somriure. L’any 2004 van enregistrar dues maquetes Agosto a gusto i Sueños y leños (Blind Records) que tenen força repercussió i els porta a fer la gira Ámbito canábico durant l’any 2005, sent semifinalistes al VII Concurs de Maquetes de Badalona i al Molina Rock de Guadalajara i a tocar al festival Music Under Europe. Aquell mateix any participen al Festival de Ritmes pratenc fent de teloners dels Macaco. Quan Lirio Zone ja havia agafat l’experiència necessària i preparava les cançons per al que seria el seu primer treball discogràfic, el vocalista i

Sergi Olivera

144

principal lletrista Xavi García Represa moria en un accident en un viatje a l’Àfrica amb la seva parella. Aquest succés tràgic va suposar el final sobtat d’un grup que prometia revolucionar l’escena musical local amb una proposta musical molt original, amb un missatge poc comercial i a la vegada festiu que, sota l’aparença i els adorns cannàbics també amagava proclames socials i filosòfiques profundes. Al 2016 s’ha estrenat el documental Si no fumamos no cantamos dirigit per Raül Represa, que recupera la història de la banda i de tota una generació pratenca que va créixer al seu voltant (amb el bar Mamíferos del carrer Castella com a concorregut punt de reunió) a la vegada que serveix d’homenatge a la recordada i estimada figura de Xavi García Represa. “Como un cuento pero esta vez no amanece / pienso lento porque el cerebro me escuece / malos tiempos para ilusiones perennes / yo caduco, de cristal es mi puente.” Como un cuento (de la maqueta Sueños y leños, 2004).

L’univers accelerat dels Beatles pratencs L’any 2004 es funda el grup Universo Acelerado, un grup que continua ara actiu amb el nom de La Sombra del Átomo i en la millor rèplica dels Beatles que existeix actualment: The Flaming Shakers. La banda formada des dels inicis pels qui es fan dir Israel Marshall (veu i guitarra), Nathan Baughmann (baix) i Abel Marshall (guitarra solista i cors) i que ha anat variant de bateries, és sens dubte el millor conjunt pop rock que El Prat té a l’actualitat, amb ja més d’una dècada d’experiència en els escenaris.

Universo Acelerado Va ser el primer grup pratenc del nou mileni que es va formar amb una clara pretensió futura de dedicació exclusiva a la música. Amb influències molt marcades del rock més clàssic i sobretot The Beatles, que els marcarien per sempre, han intentat per activa i per passiva donar amb la fórmula perfecta que els permetés fusionar aquests gustos amb les tendències més modernes del pop rock independent contemporani i així poder dedicar-se professionalment al grup. Com deien en una entrevista signada per Luis Garrido a la publicació Onada de Cultures l’any 2007: “hem crescut admirant els Beatles i escoltant les seves cançons un cop rere l’altre. Ens agrada el rock dels 60 i 70 i adorem l’indie, i sense cap mena de dubte aquests són els nostres referents inicials.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

145

Però a l’hora de trobar el nostre estil definitiu ens hem llençat a una barreja amb el pop que faci el grup adaptable als gustos de tothom”. En aquesta línia i plenament conscients del moment musical que vivien, van començar a moure’s utilitzant les xarxes i presentant-se a tot tipus de concursos per mirar de fer-se visibles en un món molt complicat per la competitivitat de molts grups similars. D’aquesta manera, serien finalistes a finals de 2006 d’un concurs organitzat per Vodafone que tenia com a premi un contracte amb Sony-BMG. Amb la cançó Tal Vez donaven una mostra del seu pop accessible amb guitarres nítides i ritme ràpid i fresc. Treballant dur fent maquetes i buscant la manera de fer el gran salt, el grup autoeditaria el primer disc Una salida (2008) seguint la mateixa línia esmentada amb cançons com la que dona nom a l’àlbum o Cambio de planes, amb lletres normalment basades en les relacions amoroses. Després de diverses actuacions, el 2010 el grup resulta finalista del grup Eurodemo, d’àmbit europeu, on van ser el grup més votat d’Espanya i van arribar a una final amb altres quatre grups, tots escollits des de la plataforma MySpace, d’un total de 2.000 que participaven. El 2011 autoeditaven un altre treball on comencen a experimentar més amb ritmes electrònics. Va ser l’EP El aguafiestas amb cinc temes més accelerats i ballables com La caja de los truenos. El treball també presenta unes lletres un pèl més madures i varietat de registres amb el tema Agnosia, més lent.

La Sombra del Átomo Al 2012 busquen una reformulació de la banda canviant el nom a La Sombra del Átomo (LSDA) i inicien la creació d’un nou àlbum que acabarà editant la discogràfica Music Bus (Love of Lesbian, Mendetz, Carlos Sadness). Aquest nou treball presenta més combinació d’estils on destaquen clarament els arranjaments electrònics i ritmes encara més ballables. Així el 2013 arriba Sin centro de gravedad, que tot i els canvis que augmenten encara més l’energia rítmica del grup, continua mantenint les influències “sixtie’s” a les que incorporen nous elements psicodèlics i simfònics, com l’altaveu giratori Leslie, amplificadors de saturació de veus a l’estil L.A., guitarres processades

146

Sergi Olivera

Nathan, Abel i Israel

i alguna llicència “Led Zeppeliana”. Les lletres van molt més carregades d’ironia i fins i tot de crítica social com a la cançó Dinero. El tema que dóna nom al disc, en canvi, té uns arranjaments clarament electrònics, fent-se notar els samples i percussions de Mauro Mancebo, demostrant que es tracten d’un grup en permanent evolució i capaç d’adaptar-se a les tendències del moment sense perdre la seva essència. Aprofundint en la psicodèlia, treuen el mini EP Dr. Love al 2015 clarament influenciat pels Beatles més àcids.

The Flaming Shakers, la millor banda de tribut a Beatles El grup, amb la bateria del també pratenc Jonathan Zuriaga com a Ringo Starr, inicia un altre projecte paral·lel amb la banda de tribut a The Beatles anomenada The Flaming Shakers, que actualment es reconeix com la millor banda tribut als quatre de Liverpool de tot el continent. Han arribat a tocar amb l’ex-beatle Pete Best a la bateria i apart de clavar la música de la mítica banda, cuiden tots els detalls com els instruments històrics, la indumentària i els pentinats. Amb The Flaming Shakers, el grup per fi està podent dedicar-se a la música professionalment i viure de tocar en directe, doncs són reclamants en moltes sales de concerts i festes de tribut, fins i tot a Liverpool per la International Beatle Week tocant ni més ni menys que a The Cavern. La seva darrera fita ha estat interpretar en directe sencer el disc Revólver (1966). Cal treure’s el barret davant aquests pratencs, que han demostrat sobradament la seva qualitat musical, però cal reflexionar també

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

147

sobre el fet que avui en dia és molt més fàcil i rentable dedicar-se a la música copiant coses ja fetes, que tractant d’innovar amb noves propostes. “Dices que quieres ser una Rock&Roll Star / hacerte un hueco en el panorama musical / grabar un disco que sea muy cool para triunfar / decidme por favor donde tengo que firmar” Rock & Roll Star (La Sombra del Átomo, Sin Centro de Gravedad, 2013)

Bohemios Autorizaos, la nova rumba potablava Aquest projecte de rumba fusió va néixer al Prat l’any 2006 amb Jonathan Madrid com a veu i líder i altres músics del Prat (com per exemple el solista de pop espanyol ara afincat a Madrid, Salvador Beltrán) i comencen a fer actuacions en la línia de la rumba i el flamenc. Després de diversos canvis, el 2010 trobaran una formació estable amb Madrid a la veu i guitarra, Miguel Palacios ‘Pali’ a la guitarra, Carlos Marfil ‘Carew’ a la percussió, Damián Sánchez a la bateria i calaix i Víctor Sancho com a baixista. Assajant a L’Hospitalet, la banda consolida una sèrie de temes on el flamenc es troba amb la samba, la bossa nova, el jazz, el reggae i el funky. Editen una maqueta amb alguns dels seus temes que trascendiran a l’espai mediàtic estatal per la seva participació al programa de televisió de Telecinco Tú sí que vales on van aconseguir una bona classificació. Cançons festives i

148

Sergi Olivera

corejables amb missatge reivindicatiu com Carapapa, van fer fortuna i el grup va ser seleccionat per participar en la banda sonora de la pel·lícula de José Corbacho Somos gente honrada (2013) amb el tema Déjame entrar. Aquell any, el grup va autoeditar-se un CD demo amb totes les principals composicions fins que la fama aconseguida els va donar l’oportunitat de gravar l’àlbum Alcanzando las cimas de la miseria (2014) que compta amb la col·laboració d’il·lustres del gènere com “El Canijo de Jerez” del grup Los Delinqüentes, que participa cantant el Carapapa. El grup de Jerez de la Frontera és una de les principals influències dels pratencs i al qui havien telonejat a la Festa Major del Prat. El polifacètic i carismàtic cantant dels Mojinos Escozíos, Miguel Ángel Rodríguez El Sevilla també col·labora al tema Kinki Fanqui. El disc combina cançons de la demo que formen part de la trajectòria del grup, amb composicions noves que compten amb la incorporació de la guitarra elèctrica de Jose. Una autèntica festa en directe, han multiplicat les actuacions per Espanya i també fora amb algunes incursions a Anglaterra, Alemanya i el Marroc.

Nova etapa Al 2016, mentre s’escriu aquest llibre, Bohemios Autorizaos prepara un nou disc amb canvi de formació. Joni Madrid que és l’ànima compositora de les lletres des dels inicis, continua amb Víctor Sancho al baix i Damián Sánchez a la bateria i calaix flamenc però ara la banda incorpora una jove

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

149

secció de vents amb Daniel Longarón al saxo alt i Raúl Giménez amb la trompeta, en el que es preveu un important canvi estilístic de l’habitual rumba fusió del grup. El disc també comptarà amb intervencions estelars com la de Tomasito, entre d’altres.

Altres propostes D’aquests darrers anys cal mencionar altres projectes com Zermeño, la banda que ha liderat el rock dur pratenc amb influències heavy a partir de l’any 2001. Marcos J. Mas (bateria), Daniel Soto (baix), Jaime Escrig (guitarra) i David Rodríguez (guitarra) comencen a fer versions dels seus grups favorits com Barón Rojo, Extremoduro, Leño, Iron Maiden o Deep Purple entre molts altres. Caracteritzats pel seu bon nivell a les harmonies de guitarres composen els seus primers temes propis amb lletres amb càrrega humorística com Mago Porros o Voy Ciego amb la veu de Jaime, fins que al 2003 arriba Dani Pons com a cantant. L’any 2007, s’hi afegeix Xavi López com a tercer guitarra sumant en contundència guitarrera. L’any 2004 van gravar la demo 1981, tot i que sempre han estat un grup molt més vinculat als directes i a passar-ho bé tocant junts que a buscar una carrera discogràfica. En l’àmbit del rock independent El Prat ha vist passar projectes com Uncertain, que va iniciar seu el camí sota el nom Uncertain Blue guanyant el Happening Pota Blava d’art de l’any 1999. El grup comença com una banda de versions indie pop però el triomf al concurs pratenc els permet enregistrar el seu treball Dogs Follow Me. El 2003 seran segons a un certamen de música independent a les Cotxeres de Sants i enregistren un nou CD: Isosceles Nun and the Hendog. Serà el 2006 amb l’arribada del bateria pratenc Eric Rovira quan canvien el nom. Més endavant, amb l’entrada del cantant Dani Ventura, recuperen l’activitat a partir del 2012. La resta de components que han passat pel grup són Charlie Pascual (veu, guitarra, teclats), Andrés Pérez (guitarra), Èric Rovira (guitarra i veus), Xavi Castellanos (baix i veus) i Rafa Piquer (bateria). La música de The Uncertain ens porta al pop rock alternatiu britànic amb influències de grups com Placebo, Radiohead o Muse en les seves línies més melòdiques. Durant la dècada dels ‘00 i en la línia de l’indie, també destaca la banda Sweater (2001) amb el bateria pratenc Víctor Garcia Codina (procedent de la banda Porcelain, molt influïda pels Radiohead). Amb un estil proper al brit pop britànic de grups com Oasis, Supergrass o Stereophonics, comencen en anglès i enregistren l’EP Universal Practice Room al 2005, any on queden finalistes al concurs Demo 2005 i guanyant un concurs convocat per la UB i La Vanguardia. Posteriorment canvien al castellà i

150

Sergi Olivera

A la fotografia superior, el grup Sweater. A lâ&#x20AC;&#x2122;esquerra, els Howlinâ&#x20AC;&#x2122; Psycho, i a la fotografia inferior, Nice Place

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

151

el grup gira estilísticament cap a un pop independent més elaborat en la línia de la música indie barcelonina del moment. La banda compta amb els discos Plan Magistral (2008) i i (2011) que van augmentant la maduresa del conjunt incorporant instrumentalitat i varietats sonores. Per acabar, destaquem dues de les últimes propostes més recents de músics del Prat com els Nice Place i els Howlin’ Psycho. Els primers són una proposta d’estil post-punk amb influència de grups reconeguts del gènere com Joy Division i, per tant, semblant a bandes més contemporànies que han arribat des d’Estats Units o Anglaterra com Interpol o Editors. El grup es crea l’any 2010 com a creadors de paisatges sonors foscos i la nota molt personal d’afegir una guitarra acústica a l’habitual elèctrica. Tot sumat a la veu histriònica del cantant i lletrista Miguel Ángel Martín. L’acompanyaven Óscar Martín a la guitarra, Javi Martín al baix, Jorge García a la guitarra i veu i Ana Jiménez com a bateria. Darrerament la banda ha sofert alguns canvis amb la marxa del cantant, ocupant-se ara Jorge García de la veu principal i l’entrada de Sergio Trenado a la percussió. Aquesta nova formació ha derivat cap a una música més melòdica però mantenint l’essència post-punk dels inicis. Així, han llençat un nou EP de títol Reset (2016) del qual destaca l’últim tall, la instrumental Nights, on aconsegueixen crear un deliciós i a la vegada perturbador ambient sonor que no té res a envejar a cap banda internacional del seu estil. Finalment, els Howlin’ Psycho són una jove banda pratenca nascuda l’any 2011 que demostra molta qualitat musical. Sens dubte, podrien aconseguir un bon futur si les coses els hi van bé en això tan difícil de dedicar-se a fer música. Héctor Pérez (guitarra i veu), Fran Domínguez (baix i veu) i Borja Marco (bateria) formen un potent conjunt de contundents guitarres i gran ritme rocanroler però a la vegada obert a tots els estils. Tots tres tenen formació musical des de la infància i es nota. Tot i ser d’una generació molt recent, són amants del rock dels ‘70 amb versions de Jimy Hendrix i Grand Funk Railroad, encara que els hi agrada experimentar amb tot tipus d’estils, com en la cançó Gemma del seu darrer EP, on dibuixen paisatges instrumentals més acústics magnífics. Sentint les seves cançons més rock, un té la sensació d’estar sentint una mena d’Arctic Monkeys o Black Keys del Delta del Llobregat, amb molta influència de la història del rock en la seva música. De moment se’ls ha pogut sentir en els treballs Howlin’ Psycho (Demo, 2012), i Horologoium I (EP, 2013) i Horologoium II (EP, 2014), però aquest 2016 es preveu el llençament del seu primer LP. Són una de les bandes que han passat pel Projecte Cocoon de La Capsa, on els grups novells reben assessorament per part d’un músic experimentat per tal que puguin estar ben preparats a l’hora d’afrontar reptes com tocar en directe o entrar en un estudi de gravació.

JosĂŠ Luis GĂĄmez a la guitarra acompanyant a Perico Sambeat, referents del jazz estatal.

Joan Chamorro, mestre del jazz.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

153

9. En solitari No es pot acabar aquesta obra sense fer esment a tots aquells músics pratencs que sense formar part dels diferents moviments i etapes musicals històriques de la ciutat han fet via pel seu compte en solitari. Heus aquí un recull:

José Luis Gámez, geni de la guitarra jazz Sorgit de l’entorn musical al voltant del teatre Kaddish als anys 80, va formar part de formacions compartides amb la llavors joveníssima cantautora pratenca Sílvia Comes i el baixista Pepe Grueso com acompanyament. José Luis Gámez havia començat el seu interès musical amb el rock&roll i el blues però va tenir la sort de tenir un germà molt aficionat a la música. A través de l’àmplia col·lecció de discos que tenia al seu abast a casa va encendre la guspira del jazz, i d’aquí fins forjar una carrera d’autèntic luxe com a guitarrista del gènere. Pepe Grueso recorda que amb 15 anys, Gámez ja demostrava ser un guitarrista de molt nivell, amb moltes possibilitats en el món musical. Després dels primers anys d’aprenentatge, s’especialitzarà en jazz quedant pràcticament com un desconegut a la seva ciutat d’origen mentre s’iniciava la seva carrera professional el 1985 liderant el grup 2X2 Quartet amb el que guanya tres premis al Festival de Jazz de Manresa i enregistra el seu primer CD Siguiendo los pasos (RNE, 1985). La poca comercialitat del gènere el mantindrà en la inòpia per al públic local, tot i haver participat tocant en alguna Festa Major com la de l’any 2000, quan Gámez era ja un dels músics més reconeguts del jazz català. Vuit discos com a líder i una dotzena com a col·laborador, diversos premis en festivals, col·laboracions amb monstres del gènere com Tete Montoliu, Jorge Pardo, Michel Camilo, Bob Moses i una llarga experiència com a professor del Taller de Músics de Barcelona són algunes de les seves moltes fites. Darrerament, ha compaginat tasques

154

Sergi Olivera

de professor de guitarra jazz al Centre Superior de Música del País Basc (Musikene) i a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

Joan Chamorro, mestre del jazz Un altre importantíssim ‘jazzero’ d’arrels pratenques amb més de trenta anys de dedicació musical. Vinculat al Taller de Músics i a l’Escola de Música de Sant Andreu, on treballant amb nens va anar forjant, mica en mica, una jove però important Big Band, la Sant Andreu Jazz Band. Individualment ha format part de les bandes de jazz més importants del país i ha compartit escenaris amb grans com Tete Montoliu o Bebo Valdés. La col·laboració discogràfica amb la seva alumna Andrea Motis l’ha reportat fama per a un públic més ampli del que sol interessar-se per una música de consum minoritari com és el jazz. Els dos encapçalen un quintet que ja ha editat cinc discos.

Mercedes Pérez, sentiments fets cançó Aquesta cantautora pratenca de formació musical autodidacta té dos treballs discogràfics editats. Sota les influències d’artistes com Serrat, Pedro Guerra i Aute va iniciar un camí en la composició de cançons que, en els seu cas, es mouen més en la línia dels sentiments que en la de la protesta o crítica social. En una entrevista a Onada de Cultures de desembre del 2002 confessa que “tinc més fluïdesa en la composició musical que en les lletres, on vaig arribar més tard”. I ho va fer induïda per l’afició i la influència de la poesia d’autors com Neruda, de qui va preparar un espectacle musicant l’obra universal 20 poemas de amor y una canción desesperada. Un cop llençada a la plena producció musical participa a festivals, concursos i aparicions a mitjans de comunicació mentre aplicava també la música com a teràpia a la logopèdia, la seva altra passió. La dificultat l’ha trobat sobretot en la recerca de companyies discogràfiques per editar els seus temes. Amb el disc Fotografías (2001) va haver d’estar un any trucant a les portes de les companyies amb les cançons ja fetes. Sentiment, intimisme i espiritualitat en una aposta acústica que cal considerar.

Sílvia Comes, la cantautora del Prat La cantautora més coneguda de la nostra vila va començar molt jove demostrant la seva vàlua a la guitarra i la cançó als anys 80. Vinculada al

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Sílvia Comes.

155

Pigmy.

Teatre Kaddish va fer algunes de les seves primeres passes musicals amb el guitarrista José Luis Gámez i el baixista Pepe Grueso. Més endavant, faria un pas de gegant acompanyant un gran de la cançó com Lluís Llach a dues gires: Un núvol blanc i Un pont de mar blava. Gran part de la seva carrera musical ha continuat vinculada al teatre, posant veu i música per a muntatges escènics a la vegada que treballava la poesia d’autors com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma, arribant a crear espectacles com l’Aparaulades conjuntament amb la poetessa Sílvia Bel Fransi. Als anys 90 la seva feina transcendeix al mercat musical conjuntament amb la cantant Lídia Pujol publicant dos discos: Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998) i Al entierro de una hoja seca van dos caracoles (2000) on combinen cançons en català i castellà i demostren un estil variat amb incursions en diferents estils musicals amb lletres que mantenen la vis poètica de l’autora pratenca. També destaquen les seves col·laboracions amb artistes de renom com Jackson Browne, Pedro Guerra o Luis Eduardo Aute, i participacions a festivals com el Barnasants o el Festival de Perelada. El 2007 publica Faro, el seu primer treball en solitari. En una entrevista al Periòdic Delta afirmava que la seva música es movia entre el pop i el jazz i desvetllava que podia estar cinc o sis mesos per polir una cançó i fer-la encabir en el minutatge reglamentari de tres minuts i mig perquè soni a la ràdio. El disc conté cançons sobre els comportaments humans i contra la violència de gènere com és el cas de Mujer en ruinas. Els seus darrers treballs consisteixen en la gira per Europa amb Cançons d’amor i anarquia, amb Joan Isaac, i Fuertes un espectacle premiat com a

Sergi Olivera

156

millor concert al Festival Barnasants 2013 i basat en posar música a l’obra de la poetessa i escriptora Glòria Fuertes que també va veure la llum en forma de disc.

Pigmy El projecte en solitari de Vicente Maciá ‘Willy’, el vocalista i principal compositor de Carrots, va començar tot just després de la separació de l’emblemàtic grup de pop psicodèlic, amb la publicació del disc Miniaturas (2007). El 2006 havia guanyat el XIX Certamen de Cantautors deViladecans i, posteriorment, el disc va obtenir molt bones crítiques, portant l’artista de gira fins a Mèxic en dues ocasions. Ell mateix definia el seu primer treball com més proper al pop i fins i tot al funk que la música que acostumava fer amb Carrots. Cantant per primer cop en castellà però sense canviar la seva forma de composar, segons diu: “va ser Sergio Algora de El Niño Gusano qui em va convèncer per canviar d’idioma, però de fet amb Carrots en anglès les lletres tenien el mateix nivell líric que amb Pigmy”. La proposta de Miniaturas és introspectiva i acústica amb recerca de noves sonoritats, molt més eclèctica, com ja es nota en les cordes dels dos temes principals de l’àlbum: Piedras y Guisantes o Válsamo (joc de paraules amb el vals en sentit de la dansa). El segon treball anomenat Hamsterdam trigaria en arribar fins a l’any 2014. Seria però un treball ambiciós en forma d’obra conceptual de dos vinils on les cançons ens expliquen la vida de Tomàs, un ratolí que té l’habilitat d’escoltar l’ànima de les persones i fer-les cançons. Una òpera pop que culmina amb la creació d’una ciutat utòpica on tots els exclosos encaixen, ja siguin rossegadors o humans. Musicalment ‘Willy’ va derivar cap a paisatges més barrocs dintre del pop i més folk. Tampoc no falten alguns arranjaments orquestrals, tot i que la psicodèlia sempre fa acte de presència en les seves obres. Pan y Música, va ser la peça triada com single. Les seves següents passes aniran en direcció d’un pop encara més barroc, com es comença a veure a l’EP Villancicos (2015) amb la incoporació d’elements musicals medievals i tornant amb Grabaciones en el Mar, la discogràfica de Carrots. “Calla y presta atencion / no es más que una simple canción / cantarla es tu salvacion / fuiste un extraño invitado / en tu propio palacio, una triste pensión / eres violín en su estuche / un tacto en silencio, un arco en tensión.” Pan y Música (Hamsterdam, Pigmy, 2014)

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Xavi Alías.

157

Petit Cabroin.

Xavi Alías El llançament del disc La set de la balena (2014) amb Escafandra Records i la producció de Marc Parrot, va situar aquest cantautor potablava en el mapa de la nova música catalana d’aquell any. Revistes com Mondosonoro van situar l’àlbum com a número 1 estatal en una setmana i a partir d’aquí va reclamar l’atenció de molts altres mitjans. La música d’Alías es va fer un forat entre l’escena musical catalana més enllà del costumisme d’històries quotidianes que relaten grups aclamats per crítica i públic com Manel o Amics de les Arts. La seva proposta és líricament més críptica, difícil d’etiquetar per una barreja estilística en la música, des del folk de la trista i hipnòtica L’amor no treu la gana al pop tranquil de L’arpó del capità Ahab amb passatges més rítmics com els de 20.000 Llegües o L’ofegat més bell del món. Les lletres no expliquen històries de carn i ossos, d’inicis i finals, sinó que transmeten idees, emocions i punts de vista amb pinzellades poètiques, metàfores, referències literàries i marítimes i dosis d’ironia que es riuen de la mateixa figura del cantautor. Un còctel que val la pena escoltar d’inici a final, com era un dels objectius aconseguits de l’autor: trobar varietat sense perdre coherència i mantenint el nivell del disc de cançó a cançó. L’èxit del disc el portarà a tocar per tot el territori català, inclòs l’important festival PopArb.

158

Sergi Olivera

Bitxe El pratenc Xavier Company és qui hi ha darrere d’aquest sobrenom pel qual se’l coneix a la vila i també al món musical català. Folk amb segell d’identitat del Delta del Llobregat que ha vist la llum en forma de dos treballs autoeditats: Cançons de Fusta (2006) i Boira (2010). Acompanyat per la banda “Els Mariatxis del Delta” formada per Fosi Barry al baix, Robert Gómez ‘Revolbert’ a la guitarra, Toni Rosselló amb l’acordió, Dídac Ruiz amb diversos instruments i David Faure a la percussió, un grup d’amics però també de músics amb molta experiència en bandes, que destaca per la seva força a l’escenari acompanyant la veu trencada de Bitxe. En quant als discos, el segon destaca per unes lletres més contundents amb component social i mantenint l’estil musical clarament folk.

Fosi Barry Aquest membre dels “Mariatxis del Delta” també va compartir projecte musical amb Bitxe a la banda de blues Elsa Benaquel, on també feia d’un humorista molt semblant a Eugenio als espectacles de música i humor de la banda. En solitari, Fosy Barry destaca pel seu eclecticisme musical plasmat en els seus dos treballs: Vint òrbites de Selene (2007) i La Hòstia (2012). Es tracta d’un projecte d’aquest baixista pratenc consistent en gravar cançons pròpies i algunes versions, amb la col·laboració de molts artistes amics que afegeixen la música a les cançons, entre els que destaca el músic local Cristian ‘Buenmojo’, que participa en tres dels temes de La Hòstia. En els estils utilitzats trobem funk, rock, música brasilera, boogaloo i soul entre d’altres. Les lletres tenen un contingut surrealista amb tocs d’humor.

Petit Cabroin Aquest és el nom artístic en solitari del músic pratenc JJ Extremera, qui havia estat el compositor, guitarrista i cantant del grup CosmopolitANTS, que amb un únic àlbum al mercat van sonar bastant a emissores especialitzades en música independent com Ràdio 3. Petit Cabroin suposa una maduració de la intensitat musical del grup anterior, com es pot comprovar al disc De Cabeza a un Charco (2013). Es noten influències de Wilco, Ron Sexsmith o Elliot Smith en unes cançons en la línia del pop rock independent d’autor del moment, com escoltem per exemple en propostes com The New Raemon.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

Buenmojo.

159

Bitxe.

Buenmojo Cristian Marco destaca per la seva faceta d’autor musical casolà. Ell sol, amb la seva veu, la guitarra i les programacions s’ho cuina tot, tant cançons pròpies amb un estil molt variat com versions molt personals de temes d’amics seus com Pau Vallvé, cantautors o de grups indie nacionals. També és remarcable la seva presència escènica on demostra un gran sentit de l’humor, curtida en moltes hores d’assajos, jams i concerts on ha participat. Ha autoeditat quatre treballs casolans: 20 Can Songs (2009), Sense Ens (2011), Perquè el món s’acaba (2012) i Sense Rencor (2012).

Albufera Una de les últimes novetats pel que fa als creadors musicals en solitari del Prat, que estan substituint clarament allò que eren les bandes de fa anys. Sergio Sánchez es qui hi ha darrera, amb la seva guitarra i un micròfon que és un telèfon dels antics. Es tracta d’un cantautor de paisatges folk foscos, fent sortir a la superfície sentiments que poden dibuixar brutícia i dolor. Cançons que surten des de molt endins, amb molta intensitat i un punt de genialitat. És un altre dels artistes locals que han passat pel Projecte Cocoon de La Capsa.

160

Sergi Olivera

Alfred GC Jove valor musical potablava, fill d’Alfred García Vela i nebot del Pedro, Domingo, Pepe i Antonio, components de The Blue Streak i Rumba Brava. En aquest viatge de 1961-2015 ho acabem tot amb la mateixa família amb la que hem començat, amb la música d’aquest multiinstrumentalista (cantant, guitarrista i trombonista) que beu de moltes influències. També ha passat recentment pel Projecte Cocoon, com els grups Els Txemurris i Milú, d’on ha sortit amb el videoclip del tema pop-rock She Looks So Beautiful. Estudiant del Taller de Músics, és una de les joves promeses per al futur d’aquest viatge infinit per les notes musicals pratenques.

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

161

BIBLIOGRAFIA Obres consultades GÓMEZ INGLADA, Margarida (2007). Associacionisme i cultura en una societat en transformació: El Prat de Llobregat (1910-1960). El Prat de Llobregat: Ajuntament del Prat de Llobregat. GÓMEZ INGLADA, Margarida (2010). La Formació d’una ciutat: El Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat: Ajuntament del Prat de Llobregat. MIQUEL, David (2002). El Baix Llobregat: la segona transformació. Baix Llobregat: La Factoria Cultura. SALCEDO DEL MORAL, Joan Ignasi (2013). Joventut Unida Pratenca. La JUP (1963-1968). Rúbrica Editorial. Publicacions Hemeroteca del setmanari Prat, Portavoz de la Vida Local (números entre 1958 i 1972). Versió digitalitzada. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat Hemeroteca del Periòdic Delta (números entre 1977 i 2015). Arxiu Periòdic Delta. Hemeroteca dels butlletins municipals El Prat. Diferents versions amb interrupcions, anys 70, 80 i actual format. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.

162

Sergi Olivera

Hemeroteca de la revista cultural Àgora (1998). Tres números publicats. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat. Hemeroteca de la revista cultural Onada de Cultures (2000-2008). Dossier amb CD Guia Sonora del Prat, La Capsa-Associació de Músics La Clau-Estudio de sonido Zero dB-Ajuntament del Prat de Llobregat, 1998. Internet Guia Sonora del Prat de Llobregat. Publicat al lloc web de La Capsa (lacapsa.org). Notícies musicals publicades al web municipal www.elprat.cat. (20022015). Grup de Facebook “Postales y Fotos Antiguas de gente del Prat de Llobregat”. Documental “Chico de Extrarradio”, 1993. Emès per La 2 de TVE. Disponible a la plataforma audioviusal www.youtube.com. Materials de l’exposició “De pana i de campana. Els joves dels 70”. Publicats al web municipal www.patrimonicultural.elprat.cat. Cançons del grups locals al Soundcloud de La Capsa, https://soundcloud. com/lacapsa. Web de l’Associació Lírica Músic Art Los del Valle http://www. buscaprat.com/webcaspa/quienes_somos.htm Web de Félix Bustillo sobre Zeus: http://flx-bustillo.wix.com/ proyectozeus. Base de dades mundial de discos editats www.discogs.com Web de la revista musical www.rockdelux.com Magazine web musical www.indyrock.es

El Prat, un viatge musical · La música moderna al Prat (1961-2015)

163

Dossier de dades estadístiques de població en data 1 de gener de 2015 publicat al web municipal www.elprat.cat Informació general relativa al Prat de Llobregat www.wikiprat.cat Informació general: www.wikipedia.com Música local publicada a les plataformes Youtube, Myspace, Spotify i Soundcloud Entrevistes Francesc ‘Willy’ Allende, Manolo Ahicart i Pedro García Vela Pepe García Vela Mario Vilà i Francesc ‘Willy’ Allende Narcís Baiges Fèlix Bustillo Juan Antonio Pérez i Santi Rovira Jaime Rojo Víctor Campos ‘El Viyou’ Xavier Giménez Álex Eslava Salva Gassol Manuel Muñoz ‘Make’ David Rodríguez ‘Zemo Ese’ Piko Stylo José Arias Miquel Tebar David Gallardo ‘El Pollo’ Rubén González i Sergio Fuelcore Pepe Grueso Armando Soria Jordi Ribas Xavi Ribas Vicente Maciá ‘Willy’ Marta Ardiaca Rafa Milán

Imprès durant la primavera del 2016 Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial