REVISTA DEL CENTRE EXCURSIONISTA D'OLOT

Fundat l’any 1970 Adherit a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

NÚM. 177

BUTLLETÍ DEL CENTRE

OCTUBRE - DESEMBRE 2010

XLI APLEC A TALAIXÀ

Benvolguts socis:

Salutació

Quan aquestes ratlles surtin publicades ja s’haurà portat a terme la 2ª Volta dels Volcans; esperem superar l’èxit assolit a la primera edició; aquesta prova ha estat enguany dintre els actes del 700 anivesari de la fundació l’hospital de Sant Jaume d’Olot.

La primera activitat d’aquest trimestre és l’aplec del Centre; enguany el tornarem a fer a Talaixà, seguint el mateix programa de l’any pasat; peró en comptes de treure les teules veurem el procès de les obres i ajudarem a deixar el material que falta per acabar aquesta primera fase a peu d’obra.

Una altra diferència serà que el CEO obsequiarà amb una botifarrada els assistens. Esperem la concurrència de molts associats.

BUTLLETÍ DEL

En aquest número hi veureu ja reflectida alguna de les innovacions que la nova Junta vol portar a terme per potenciar el valor d’estar associat al Centre Excursionista d’Olot, com és el concurs social de Fotografia, les bases del qual hi surten publicades. Així mateix estem treballant per poder assolir més avantatges.

CENTRE EXCURSIONISTA D’OLOT

També es convoca l’Assemblea General Ordinària de Socis, per al 19 de novembre, no cal dir que esperem la presència de molts associats, és important assistir-hi ja que l’Assemblea es quasi l’única manera de poder escoltar i debatre les iniciatives i inquietuds dels associats.

Consell de redacció: Josep Mª Baburés Joan Blanch Josep Espuña Flora Masó Ramon Regí Enric Serrano Mònica Blazquez Dani Moreno

També per aquestes dates entrarà en funcionament el Rocòdrom del pavelló Municipal; s’està redactant el programa d’usos i la normativa de funcionament.

Una recomanació de cara al proper curs: cada vegada és més necessari comptar amb una assegurança que cobreixi bastament les nostres activitats; recomanem estar Federat, ja que en la majoria de les activitats programades que comportin activitats a més de 2000 metres, així com també si cal fer ús de refugis guardats, serà obligat estar federat. Al local del CEO hi ha la informació de les diferents modalitats i tarifes.

En un altre ordre de coses ens cal lamentar profundament el luctuós succés ocurregut a terres mexicanes, on una de les víctimes mortals era una col·laboradora de la nostra Entitat, especialment en l’Embardissada, ja que formava part de l’equip del primer control. També ens abandonaren l’entranyable “James” i en Jaume Abel de Cassà de la Selva, persona que portava com a vocal les sortides que l’Entitat efectuava a les contrades de la comarca de la Selva. A les seves famílies i amics el nostre més sincer condol.

Les seccions infantils i juvenils tornen assolir un èxit de participació molt important; s’han superat amb escreix les inscripcions previstes; això demostra el bon enfoc dels responsables i monitors de les seccions, cosa que garanteix la continuïtat de l’Entitat.

Director: Jaume Roqué Redactor en cap: Kim Agustí

Edita: Centre Excursionista d’Olot Passeig d’en Blay, 5 17800 - OLOT (la Garrotxa) www.ceolot.cat ceo@ceolot.cat Maquetació: Roser Puig The Graphic room SC Impressió: Impremta Aubert Correcció lingüística:

Esperant que puguem gaudir de les activitats d’aquest nou trimestre, bones caminades a tots.

Òmnium Cultural de la Garrotxa

Jaume Roqué i Jutglà president@ceolot.cat

Cartografia:

Informacions

publicada amb autorització de l’ICC

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DE SOCIS Queda convocada l’Assemblea General ordinària de l’entitat per al dia 19 de novembre al local del CEO, Passeig d’en Blay, 5, a les 21,30 en primera convocatòria i a les 22 en segona convocatòria, sota el següent.

ORDRE DEL DIA: -Lectura i aprovació, si escau, de l’acta de l’assemblea anterior.

-Memòria de les activitats realitzades durant el període anterior.

-Aprovació de comptes exercici 2009/2010 -Torn obert de paraules.

Esperem la vostra assistència, donada la importància dels temes a tractar i pel bon funcionament de la nostra entitat.

2

Dipòsit legal: GI-1453-94 Amb el suport de: la Diputació de Girona AQUEST BUTLLETÍ NO S’IDENTIFICA NECESSÀRIAMENT AMB LES OPINIONS EXPRESSADES PELS SEUS COL·LABORADORS.

PVP: 4 € El preu del butlletí està inclòs a la quota de soci.

XLI APLEC DEL CENTRE EXCURSIONISTA D’OLOT,

Activitats

A TALAIXÀ DIUMENGE, 3 D’OCTUBRE

PROGRAMA DEL

XLI APLEC Dia 3, aplec a Talaixà • Concentració a les 9 del matí, a Sadernes.

• Inici de la caminada fins a Talaixà.

• Xocolatada a l’hort d’en Roca.

• Les seccions infantils aniran per Hortmoier, amb xocolatada a la Plantada.

• Arribats a Talaixà, transport de material per al refugi des de la collada de la Masó fins a peu d’obra.

• Jocs infantils i dinar de germanor, amb botifarrada a càrrec del CEO i postres a compartir.

• Cant dels adéus i retorn a Sadernes o a la Plantada.

3

En el record

EN JAMES ENS HA DEIXAT En Lluís Salleras i Claret, James, ens va deixar el passat 21 d’agost, als 84 anys d’edat. Home polifacètic dins del món de l’esport, va ser un dels precursors de l’esquí a la nostra ciutat, membre de la penya del Collell i impulsor d’iniciatives de tota mena. Va formar part al llarg de molts anys de les juntes directives del Club Natació Olot i del Centre Excursionista d’Olot.

HA MORT EN JAUME ABEL

A la nostra entitat va ser home imprescindible en l’organització de l’Aplec, organitzador del concurs del cant de grills, activitat que va assolir una popularitat inimaginable, impulsor del curset d’esquí i autor dels pessebres que aquests darrers anys han fet que alguna cosa seva continués pujant als cims de la nostra rodalia.

En Jaume Abel i Planagumà va morir sobtadament el passat 3 de setembre, als 66 anys d’edat. Col·laborador habitual dels organitzadors de l’Embardissada, al llarg dels darrers anys ens va guiar en tot un seguit de magnífiques excursions per les Gavarres i l’Ardenya, serres que coneixia com el palmell de la ma.

L’any 1989 li fou concedida la Medalla de l’Esport, distinció del tot merescuda.

Allunyat els darrers anys de l’activitat pública, el seu record seguirà ben viu entre tots nosaltres.

Els que vàrem fer camí amb en Jaume recordarem el seu peculiar tarannà, la seva destresa amb el podall i unes cames que no es cansaven mai de caminar; sempre quedava quelcom interessant per visitar. Hem perdut un gran company.

Descansi en pau.

Descansi en pau.

EN RECORD DE LA IRENE CARBÓ La Irene Carbó i Xifré, filla del nostre consoci cassanenc Joan Carles Carbó, va morir amb tres companys de viatge en un tràgic accident a Mèxic, el passat 28 de juliol. Noia jove i amb empenta, col·laboradora en algunes activitats del Centre, ha deixat un gran buit en tots els que la van conèixer.

Volem expressar el nostre condol als seus familiars i als de les altres víctimes.

EN JAMES,

PRECURSOR DE L’ESQUÍ A OLOT. Són tantes les activitats que va promoure en James dins i fora del Centre Excursionista d’Olot que tots l’hem conegut com un personatge creatiu amb constants i noves idees.

Des de feia molts anys en James era conegut per la seva gran afició a l’esquí. Era apassionant escoltar-lo quan explicava els inicis a Coll de Canes, les aventureres anades a Núria i La Molina, primer amb moto i més tard amb un Biscuter! Primer esquiava amb unes fustes de fabricació casolana, les fixacions eren tires de cuir lligades a les botes, també de cuir i amb cordons, i que no responien a cap mena de caiguda.

A finals dels anys 60 les escapades ja arribaven fins al Pas de la Casa; uns anys més tard es va inaugurar Baqueira i abans de construir-se les autopistes la peripècia arribava als Alps, a Courchevel.

Els esquiadors hem d’agrair-li que a la tardor de l’any 1974 comencés a moure el que ja aquell mateix any seria l’inici del Curset d’Esquí del C.E.O. Va convocar alguns dels pocs joves esquiadors que hi havia a Olot, i els exposà la seva idea. Es tractava de començar l’aprenentatge de l’esquí amb les tècniques dels monitors 4

LLUIS SALLERAS (James), Fila de dalt el segon per la dreta. Amb l’equip del C.E.OLOT, organitzador del Curset d’esquí any 1992, i monitors de la Molina.

professionals. L’encert va ser total, ja que durant molts anys aquesta va ser una de les activitats del Centre Excrusionista d’Olot que movia més gent durant tot l’hivern.

Centenars d’esquiadors olotins han d’agrair la popularització d’aquest esport, que va arribar a tots els nivells socials.

Gràcies, James, per la teva aportació.

Lluís i Keta

SECCIÓ DE MAINADA GRUPS DE PETITS I MITJANS

Campaments finals petits i mitjans

Els monitors ja ens vam presentar vestits amb túniques, mocadors al cap i altres disfresses estranyes. Estaven a punt de començar uns grans campaments de final de temporada que ben segur que ningú no oblidaria.

I és que fer la volta al món amb 5 dies no és broma; ens esperava una gran aventura i molta feina per fer.

Així que amb l’ajuda dels pares ens vam desplaçar fins al Xalió, una bonica casa de colònies prop de Mieres.

Dia 1: Àfrica Des d’aquí començàvem el nostre viatge cap a terres llunyanes, aquesta vegada caminant cap a Àfrica, entrant pel Marroc. De seguida el grup de petits ja vam trobar un poblat africà que ens indicava que estàvem a punt d’arribar. Després tot passant per Sant Miquel de Campmajor i fer-nos amics dels nens i nenes que viuen al poble i també d’un gos molt gran i simpàtic que volia seguir el viatge amb nosaltres, finalment arribàrem a la casa de colònies.

Els mitjans van tenir algun problema més per creuar la frontera africana, es van haver d’enfrontar a bardisses i matolls per trobar algun camí que els portés fins a l'Àfrica. Tot i això van arribar sans i estalvis.

Amb la calor africana tots teníem moltíssimes ganes d’anar a la piscina així que després d’aconseguir la clau vam poder passar una bona estona jugant a la piscina remullant-nos i passantnos-ho bé.

Més tard alguns van anar a pintar el dibuix d’Àfrica que teníem al trencaclosques gegant, format per caixes de cartró i on hi havia marcada la nostra ruta sobre el mapamundi en una cara, la fulla de la secció en una altra cara i un dibuix de cada continent a cada una de les quatre cares restants.

Seccions

Tot va començar un matí qualsevol d’un dia de finals de juny, prop de Sant Joan...

Un cop allà els duaners del Marroc ens van segellar el passaport.

Cada dia una estona a la tarda els nens i monitors que volíem ens dedicàvem a pintar el dibuix del continent al qual arribàvem fins, així, tenir totes les cares pintades.

A la nit ens esperava una gran festa africana protagonitzada per un gran bruixot i el bastó de la natura; un bastó que permetia controlar el vent, la pluja i el foc.

En el joc hi havia dues tribus africanes, i totes dues volien aconseguir el bastó, de manera que vam fer un joc de nit per solucionar el problema. Una de les tribus era l’encarregada de protegir el bastó i l’altra de robar-lo. Vam realitzar diverses partides on uns van prendre el bastó als altres i a l'inrevés; però un cop finalitzat el joc vam decidir de compartir-lo entre tots perquè tots poguéssim viure feliços.

Abans d’anar a dormir, ja ben cansats de tot el dia, era molt Grup dels petits

5

SECCIÓ DE MAINADA

Seccions

GRUPS DE PETITS I MITJANS important muntar la fulla màgica del CEO, que gràcies als seus poders ens portaria fins al pròxim continent: Àsia Dia 2: Àsia El següent dia ja ens vam despertar a Àsia, un gran continent que ens donaria moltes sorpreses. El matí va començar relaxat, vam fer unes màscares xineses amb guix que van quedar molt bé, amb formes molt originals per a tots els gustos.

A la tarda vam fer unes grans olimpíades aprofitant que les últimes celebrades havien estat a la Xina. Cada nen representava un país, i els països s’agrupaven en continents.

La primera part de les olimpíades consistia en un seguit de proves que realitzaven individualment, com la lluita de pollastres, la lluita grecoromana la guerra de coixins entre d’altres disciplines.

Dia 3: Oceania L’endemà ja havíem aterrat a Oceania, com cada nit la fulla màgica feia la seva feina.

Ben aviat al matí, després d’esmorzar vam pintar les màscares que havíem fet el dia anterior, van quedar unes màscares precioses que recordaven les que porten els habitants d’algunes illes d’Indonèsia.

Després d’això vam realitzar jocs típics d’Indonèsia, com l’ultrashockball, joc que consistia a tirar una pilota dins uns cercles i on per prendre la pilota només es podia fer interceptant el rebot. També vam realitzar altres jocs, tots molt dinàmics i d’equip.

Durant tot el dia vam practicar el que s’anomena joc paral·lel, que és un joc que transcorre a part de les activitats que fem normalment. Aquest joc era el petó assassí, que consistia en fer un petó a la persona que t’havia tocat sense que ningú no et veiés. Un cop l’havies “matat” ell et deia a qui havia de fer el petó i seguies. Guanyava qui aconseguia matar més gent.

A la tarda fou el torn del rugby. Tot i que aquest esport no és originari d’Oceania allà es practica amb molta afició, especialment a Nova Zelanda. En aquesta illa els jugadors de rugbi ballen una dansa Maorí abans de començar el partit per tal d’espantar el contrincant.

Nosaltres també ens vam inventar la nostra Haka. I vam jugar a rugby, especialment el grup de mitjans que jugaven amb moltíssimes ganes!

Als petits no ens va agradar tant el rugby i vam acabar fent altres jocs semblants amb una pilota gegant de goma.

Després del rugby, que vam practicar sota la calor intensa de la tarda, tocava un merescut bany a la piscina i també jocs d’aigua que ens van fer cansar i riure molt a tots.

Guerra de bombardes

La segona part eren disciplines d’equip on ajuntàvem dos continents i fèiem curses de relleus, que van ser d’allò més ràpides i on tothom va quedar molt cansat.

Finalment i per acabar les olimpíades vam realitzar una estirada de corda per equips. Totes les partides van ser molt disputades, i per acabar vam fer 2 partides tots els nens/es contra tots els monitors... va quedar demostrat que la unió fa la força, i els nens/es van guanyar sobradament als monitors!

A la nit vam jugar al bastó d’en Yang, un joc on hi havia molts equips i molts bastons. L’objectiu final era aconseguir el bastó d’en Yang. El problema era que ningú no sabia com era el bastó d’en Yang i per tant havien d’aconseguir pistes que ens conduïssin al bastó vertader.

Un cop acabat el joc vam saber quin equip havia aconseguit el bastó i tots junts vam anar a fer bústies. Les bústies es dividien en tres apartats: jo felicito, jo critico i jo proposo i eren una manera que tothom, nens i monitors, poguéssim expressar la nostra opinió sobre els campaments, els jocs i les relacions entre tots.

Vam muntar la fulla i a dormir!!

6

A la nit continuàvem a Oceania, aquest cop per acabar el dia vam fer una gincama amb proves molt difícils com endevinar l’endevinalla del bruixot, fer riure els homes que no riuen mai entre d’altres i tot això sota la vigilància d’en Fix, un personatge curiós que ens havia acompanyat des del primer dia de les colònies i que ens demanava el passaport contínuament!

Ja s’acostava el final de les colònies i tot i que encara quedava un dia i mig el cansament del viatge es començava a fer present, tot i això no paràvem de passar-nos-ho bé.

Dia 4: Amèrica Era el torn d’Amèrica. Aquest dia el joc paral·lel consistia a cuidar globus omplerts d’aigua que simbolitzaven nadons; cada nadó estava protegit per una parella que no el podia deixar de vigilar ni un moment! I és que això de fer de papes i mames és moooolt complicat!

Ja de bon matí ens vam adonar que havíem arribat al nou continent. Mentre esmorzàvem, uns indis i uns vaquers es van començar a perseguir. Ningú no sabia ben bé què passava però vam veure de seguida que aquella era una terra perillosa.

Ja amb el següent joc, la Nascar, una cursa molt i molt dura en què corrien cinc nens formant un cotxe i que a cada volta havien de fer alguna cosa especial, com canviar-se les sabates, inflar globus (que eren les rodes del cotxe) beure’s una ampolla

SECCIÓ DE MAINADA GRUPS DE PETITS I MITJANS

Seccions

d’aigua (que era la benzina); hi va haver accidentats, per sort no va ser res greu i vam poder continuar la cursa.

A la tarda, després de dinar vam fer una pista americana, un circuit amb proves que s’havien de fer seguides. Hi havia proves d’habilitat, com passar entre uns fils sense tocar-ne cap, enfilar-se a una xarxa, menjar-se una poma penjada d’un fil sense tocar-la amb les mans, recollir objectes dins la piscina entre d’altres.

Un cop acabada la pista americana vam fer una guerra de bombardes de farina. Tots vam acabar ben blancs i plens de farina.

Després, com cada dia, vam anar a la piscina a remullar-nos una estona i a jugar, i és que per sort, el sol i la calor ens van acompanyar tots els dies!

Aquesta era la última nit de les colònies, una nit màgica, sens dubte, l’ambient ja es va començar a escalfar amb l’special sing star, el típic show americà on nois i noies competeixent cantant. La súper presentadora deia una paraula i els dos equips havien de pensar cançons que la continguessin.

Després de la batalla de cançons ens esperava una festa a l’estil hawaià, amb molta música, balls espectaculars i cambreres amb biquini que servien autèntics cocktails de fruita, ningú no volia anar a dormir i vam passar una bona estona gaudint al màxim de la festa, una festa que indicava el final del viatge...

Però per evitar que tot s’acabés, la nit va ser moooolt llarga, per alguns tant que no van tenir temps de dormir...

Dia 5: Europa Ara ja només quedava fer les maletes, fer els últims banys a la piscina que alguns vam fer amb roba i fer un gran dinar de germanor amb els pares per celebrar el final de la temporada.

I és que era el torn de tornar cap a Europa, cap a casa, tot i que molts no teníem la sensació d’haver de tornar a casa, ja que casa nostra era allà, en aquell viatge fantàstic per tot el món, envoltats de nens i nenes meravellosos i companys extraordinaris.

Un viatge que ben segur no oblidarem fàcilment.

Moltíssimes gràcies a tots per haver fet possibles aquests campaments!!!!

Una abraçada molt forta Els monitors

7

Seccions

SECCIÓ D’ESQUÍ S’acosta l’hivern, i enrere queden els dies llargs i lluminosos, que ens convidaven a fer magnífiques passejades vora el mar, o pels meravellosos paisatges del camp i la muntanya.

Què podem fer ara els dies de lleure.? (Sempre sortir per gaudir i respectar la natura...!)

Quina pau i quina dolça melangia, caminar pel bosc en mig dels colors de la tardor i acaronats pels primers freds.

I si a sobre tenim la fortuna de veure caure els primers flocs de neu...

Quant el blanc mantell cobreixi les muntanyes podrem gaudir del bell espectacle d’un paisatge immaculat. (L’alta muntanya és a prop). Són moltes les activitats que podem fer a l’hivern a casa nostra, tenim diverses estacions de neu que ens oferiran totes les possibilitats per il·lusionar-nos.

Esqui modalitat alpina.

Excursions amb raquetes.

Trineus amb gossos.

*La Molina. *Masella. *Vall Ter 2000. *Vall de Núria. *Port del Compte. *Porté-Puymorens. *Puigmal 2900. *Eyna-Cambradaze. *Font Romeu. *Sant Pere dels Forcats. *Els Angles. *Puyvalador. *Formiguères. *La Llacuna. *Gran Valira. *Vall Nord.... Són estacions d’esports d’hivern a prop de la Garrotxa i que permeten estades a la neu amb el nostre propi vehicle.

Amb tots aquests establiments, el CEO Olot s’ha posat en contacte un any més per sol·licitar preus especials en la compra dels passis en la seves activitats. (Mostrar el carnet del CEO, en comprar el passi).

Excursions amb raquetes de neu, esquí nordic o de fons, zona de luges o trineus, excursions amb trineus tirats per gossos, sortides d’esquí de muntanya, (alerta i seny), “snow-parks” per als amants dels salts i les cabrioles... Els emocionants esquí, modalitat alpina i “snowboard” (surf de neu), i la clàssica, elegant i minoritària modalitat d'esquí “telemark”, totes elles, en les pistes altes amb dificultats variades, o en pistes baixes i fàcils, (trobarem escoles professionals que ens donaran els consells per progressar amb rapidesa i seguretat). Podem

gaudir de la neu buscant el pressupost que millor s’adapti als nostres interessos i a l’hora potenciarem l’activitat econòmica turística d’aquestes zones del nostre país.

Esport, vida sana i economia activa, tots aquests aspectes positius ens porten a valorar molt les activitats a la muntanya a l’hivern, i a sobre són activitats per a totes les edats, en grup d’amics, en parella i en família.

Salut i molt bona temporada de neu.

C/ SANT RAFEL, 27 - TEL. 972 261 070 - OLOT

8

FESTA DEL ROSER DE LLIURONA,

AUTOR: MARIA DOLORS PUJOL DILMÉ

PREGÓ LLEGIT A LLIURONA, EL 29 D'AGOST DE 2010

del Soler que són els culpables que estigui oaui en aquest magnífic lloc que porto amb molta joia dins del meu cor. Aquí hi ha avui molts lliuronencs, i ja ho siguin de naixement o d'acolliment tots senten passió per aquest poble. Són moltes les famílies que un dia vàrem marxar d'aquesta terra buscant altres mitjans de vida però darrerament d'ltres persones s'han sentit atretes per la màgia d'aquest poble i s'han instal·lat entre aquestes muntanyes.

De ben segur que cadascú dels que avui sou aquí podríeu explicar més d'una història relacionada amb el poble de Lliurona. Coneixeu amics o teniu familiars que havien estat aquí o bé vosaltres mateixos us hi vàreu estar o hi esteu vivint actualment. L'únic passaport per arribar fins aquí és l'estimació per aquest poble i/o el sentiment d'afecte per lo gent que vivia en aquest indret.

Lliurona, igual que Albanyà, pertanyen a la comarca de l'Empordà, encara que per les característiques del terreny muntanyós i abrupte s'agermana amb l'Alta Garrotxa. Lliurona està situat en un altiplà vigilat pels cims de Bassegoda, el Mont i la tossa d'Espinau. Es troba al Sud d'Albanyà (documentat l'any 869), municipi al qual es va agregar l'any 1969. El poble de Lliurona apareix per primera vegada documentat l'any 1019 i el temple dedicat a Sant Andreu data dels segles XI-XII dins del període romànic. Amb el temps es varen incorporar al seu terme l'església de Sant Bartomeu, la de Guitarriu i la de Curçavell. Aquest poble que compta omb un gran nombre de cases, avui moltes deshabitades, constituïa el nucli de població de l'antic municipi de Bassegoda i contenia la part administrativa. Aquí hi

havia les oficines municipals, les escoles, la rectoria i la caserna de la guàrdia civil. Lliurona ha estat un lloc deliciós, comptava amb la solidaritat i la cooperació de tots els lliuronencs per anar tirant endavant. La seva gent vivia amb il·lusió, eren exemple d'integritat i esforç i gaudien de merescuda tranquil· litat. Els pares transmetien als fills bons principis i dignitat. Es mantenien les tradicions que heretaven d'altres generacions i els servien de llum i els feien de guia.

Els avis dels meus besavis per part del meu pare ja descendeixen d'aquest poble. La padrina Mercè Renart procedia d'una família nombrosa de tretze germans, avui queden l'oncle Pere, en Martí, l'Amadeu i la tia Pepa i varen néixer a les Arcades mentre que el padrí Josep Pujol, el més petit de quatre germans, havia nascut a la Cabanya on més tard també ho va fer el meu pare Joan i la meva tia Margarita. La meva mare Roser Dilmé que va néixer a Coll de Jou (Oix), de ben petita amb els meus avis Cosme i Dolors i les meves ties Pilar i Maria van anar a viure a L'Ermedà. I justament a l'Ermedà, vaig veure jo la primero llum i no en tinc gaires records, ja que quan tenia un any la meva família es va mudar a Sales de Llierca. A casa sempre, sempre s'ha parlat de Lliurona, Bassegoda i d'Albanyà; tant els nostres pares com els avis ens van explicar la vida, del dia o dia, en aquest poble, així com la difícil etapa de la Guerra civil que els va tocar passar. D'on s'emportaven els sacs de blat, el pa fet i tot el que trobaven a les cases a les quals entraven sense cap vergonya.

D'aquí es varen emportar els meus oncles, germans de la padrina, l'oncle Joan i l'Emili que mai més no varen tornar i que com a molts d'altres tenim en el nostre record. Ens explicaven de la postguerra, de les cortilles de racionament i dels maquis com en Quico Sabater que es va instal·lar no gaire lluny de aquestes conrades.

Pregó

En primer lloc vull dir que és un honor per a mi poder estar avui aquí amb tots vosoltres que d'una manera o altra sentiu una certa diferència i/o estimació per aquest poble de Lliurona o d'altres pobles de lo contrada. Vull donar les gràcies especialment als organitzadors d'aquesta trobado i sento un profund agraïtment pel meu oncle Martí Renart i el meu cosí en Marcelino

La barberia

Les persones d'aquest poble eren excepcionals, un poble agrícola i ramader, sempre pendents del temps, que moltes vegades els impedia sortir amb 9

Pregó

FESTA DEL ROSER DE LLIURONA

L'Hostal de l'Arç

En Fonso

10

el bestiar, sobretot a l'hivern que solia ser fred i plovia. La majoria tenien ramat d'ovelles o cabres i també vaques que els donaven llet i vedells. D'altres es dedicaven a la cuita de carbó i feien piles carboneres que vigilaven nit i dia, segons explicava el padrí. Feines carregoses que a molts els va malmetre la salut. Sense subvencions de cap tipus mantenien el poble net i ordenat.

A cada casa la mainada atalaiava el bestiar. Mai no tenien vacances, anaven a fer les compres a Albanyà, no tenien llum ni aigua corrent. Tenien sort que hi havia bones fonts d'aigua fresca i regalada que els permetia abeurar el bestiar i anar a buscar aigua amb galledes i cantis per beure i cuinar. He sentit a parlar molt de la Font de Lliurona, just a tocar el poble, que, misteriosament, sovint es quedava sense aigua, la del Clot dels Pastors a prop de la Ferreria on s'hi abeurava el bestiar, La Font dels Aiguals, la Font del Casalot, la Font de l'Ermedà, la Font d'Espinau, la Font de l'Arç, la Font dels Obits, la Font del Tut, la Font del Caritg la més coneguda de les fonts i la Font de Fontanelles del terme de l'Olivera, on la padrina anava a rentar.

AUTOR: MARIA DOLORS PUJOL DILMÉ

Aquesta bona gent, mai no es queixava i només demanaven salut, vivien tots agermanats, hi havia una gran hospitalitat. La majoria eren persones de bon tarannà, properes, generoses, naturals i realistes.

Tots es coneixien i gaudien fent petar la xerrada i mirant-se cara a cara; en general, hi havia una bona comunicació. Quina diferència amb ara, que depenem de la tecnologia i sense cotxe, mòbil, TV o GPS sembla que no podem viure i som poc sociables.

En lloc de l'esperit materialista que reina ara, aquesta gent tenien sentiments, estimació i educació.

S'estimaven, s'ajudaven uns als altres i aprecioven el bestiar que els permetia subsistir. De tant en tant passaven els mercaders segons uns o bé negociants els deien uns altres, que després d'estones d'estira-i-arronsa per fer el tracte els compraven el bestiar. Tenien tirada a anar a Fiqueres a on es desplaçaven quan havien de realitzar alguna compra o anar al metge, o bé obligats si els tocava fer-hi el servei militar, com fou el cos del meu pare. Les festes i saraus es feien a l'Hostal de l'Arç, feien el ball on recordaré el cosinet, en Fonso de Lliurona, que gaudia tocant amb gran destresa l'acordió

FESTA DEL ROSER DE LLIURONA

AUTOR: MARIA DOLORS PUJOL DILMÉ

Era un poble petit, ben cuidat i net i havia mestre d'escola, mossèn i guàrdia civil. De mestre d'escola, he sentit a parlar d'en Puigmal i d'en Nicetó; de mossèn destacar a Anton Cunill, una gran persona que va morir a Lliurona i entre la guàrdia civil recordar els meus oncles Caballero i en Berrocal que varen arribar a Lliurona molt jovenets procedents d'Extremadura i aquí es varen casar amb les meves ties Margarita del Casalot i la tia Pepa de les Arcades i que aleshores vivia al Trulls amb els meus besavis; també la Palmira de l'Hostal es va casar amb un Guàrdia civil.

Cal recordar els bars de Liiurona, Ca la Petronilla i l'Hostal de l'Arç. No hi havia bancs però entre ells es deixaven diners sense pagar interès. El carter pujava les cartes des d'Argeloguer amb una mula coixa i per això sempre feia tard, segons deia en Jaumet de l'Orri, fill de Can Nou de Bassegoda. A aquella gent els sobrava temps, tenien temps per jugar a cartes, per anar a fer la bugada i per fer petar la xerrada; hi havia una amistat sana entre les persones; avui tot això ja és història. Estaven més alegres que ara i eren autosuficients, en el sentit de que entre ells s'ho feien tot; cuidar el bestiar, manar la terra, anar a bosc, traginar o fer carbó. Les carreteres es feien amb pic i pala per desemboscar. Les dones feien el sabó, el pa i també el formatge i amb el xerigot en feien recuit. Preparaven la llana, filaven, teixien i es feien els matalassos i coixins. Abans l'ofici s'aprenia dels pares i a base de treballar moltes hores. A finals dels anys cinquanta i durant els seixanta, amb l'arribada de nous avenços, coda cop era menys rendible treballar al bosc, es va deixar de fer carbó i es va acabar l'ofici de traginer. Les famílies es varen anar traslladant a d'altres indrets; uns varen anar cap a la banda de Figueres com els del Casalot i els de l'Hostal i d'altres cap al costat d'Olot com els de Cal Rosset, els de Cal Ferrer, els de Cal Minaire i els de Can Dalós. Foren en Quim i la Laura de Can Vim els que més varen resistir i els últims a abandonar.

Lliurona, que posseïa una riquesa de paisatge que permetia gaudir de bonics detalls, ha vist com amb el temps i amb els nous avenços, alguns imprescindibles, aquest paisatge es va degradant, ja que moltes vegades hi arriba gent no gaire respectuosa amb el medi. Protegim aquesta terra i procurem que no perdi el caire rural ni la seva identitat; així gaudirem de la llum, de l'ombra dels seus arbres i del cant dels ocells que configuren aquest magnífic paratge.

Pregó

i el feia sonar de meravella. Eren temps d'acordió i violí i de balls de rams i de balls de toia i tothom s'ho passava bé.

L'Ermadà

Finalment un petit poema que vull dedicar a Lliurona i a tots els que esteu aquí, esperant que sigui del vostre grat:

Lliurona, què hi fas aquí dalt tan sola, envoltada de solitud i tan o prop de França?

El Santuari del Mont, el Puig de Bassegoda i lo Tossa d'Espinau et vetllen del mal.

El sol se t'emporta la boira i et mima de dia, mentre el vent et bressola i et pentina, de nit la lluna t'il·lumina la mirada i els estels et fan companyia.

Lliurona sempre lligada a Bassegoda és més que quatre cases i un campanar i per això qui de veritat et coneix no t'oblida i qui t'oblida no t'ha sabut estimar.

L'aigua fresca que surt entre pedres es fon dins la terra i t'aporta vida mentre l'aire de la muntanya et fa gaudir d'un merescut benestar.

El clima i la terra, d'aquesta vall entre muntanyes et guarneixen de floretes i herba per mantenir el bestiar.

Lliurona és un paradís sense semàfors, amb molts corriols avui embardissats que mantenen els records de molts enamorats i de tots els traginers que hi havien passat. segueix...

11

Pregó

FESTA DEL ROSER DE LLIURONA El pla del Caritg manté una pau encisadora que recorda una serena supervivència, el silenci de les vaques que hi varen pasturar i l'esperit de les persones que el varen estimar.

A la plaça hi ha l'església que sosté el campanar, D'aquí es veuen les cases ruïnoses del veïnat, que contemplem bocabadats i ens aflora l'enyorament.

El pla de l'Hostal que tants homes i dones han trepitjat, i que avui es manté serè i omplert de records dels nostres avantpassats ens l'estimem tant que patim si sabem que li fan mal.

El Casalot enmig del bosc assentat, mirant el Puig de Bassegoda s'ha quedat i manté entre les seves parets, de la nostra família els millors secrets.

Avui pertot creixen romagueres i fa tristor, en lloc dels matxos amb sarrions carregats de carbó, pugen i baixen tot-terrenys amb conductors amants de la natura.

Tot canvia però Lliurona perdura.

Tot el poble de Lliurona fins la Massanella i les cases de pagès dels voltants ens apropen a la realitat i ens impregnen de records que hem de mantenir i saber transmetre a altre gent.

Què és el que té Lliurona que ens manté enamorats? ens acull, ens permet contemplar meravelles i té molts sentiments guardats.

Esperem que els nouvinguts vetllin per aquest poble i el sentin seu, que trobin la llibertat i que gaudeixin d'estar lluny dels sorolls de la ciutat.

Us donem la benvinguda a la festa del Roser de Lliurona, sobretot passeu-ho bé, que així un altre any la podrem tornar a fer.

12

AUTOR: MARIA DOLORS PUJOL DILMÉ

Moltes gràcies a tots per la vostra gran atenció i bona festa a tothom.

I CONCURS DE FOTOGRAFIA DIGITAL BASES JURAT: Estarà format per membres de la junta i persones vinculades al món de la fotografia.

PREMIS: PRIMER PREMI: Àpat per a dues persones en un restaurant d’Olot Un lot CEO SEGON PREMI: Passejada turística per la Fageda per a dues persones.

Un lot CEO

PARTICIPANTS: Tots el socis/es del Centre Excursionista d’Olot.

TEMA: Totes les activitats organitzades pel CEO: Excursions, escalada, esquí, BTT, curses de muntanya, espeleologia,...

OBRES: Es podran enviar un màxim de dues fotografies per participant i per trimestre a l’adreça electrònica digitalfoto@ ceolot.cat

TERCER PREMI: Una quota del CEO per un any Un lot CEO Només hi haurà un premi per participant.

CONSIDERACIONS GENERALS: De les fotografies rebudes se’n farà una selecció; les que hagin estat seleccionades es publicaran en el butlletí del CEO del trimestre següent. Al final del curs, de les fotografies seleccionades se’n triaran les tres guanyadores.

FORMA I PRESENTACIÓ: Hauran de ser en format JEPG, i el pes màxim de la fotografia serà de 3 Mb amb una resolució mínima de 800 x 600 px i hauran de ser originals i no podran haver estat retocades per cap programa informàtic (només la resolució si calgués adequar-la al format demanat).

El CEO farà una exposició de totes les fotografies seleccionades.

Aniran acompanyades de nom i cognoms del soci/a, DNI, i Nro de carnet de soci. Indicant el lloc i data d'on es van fer

LLIURAMENT DE PREMIS: A finals del curs, (curs de setembre a agost).

CATEGORIA: Única TERMINI D’ADMISSIÓ: 15 dies desprès d’acabat el trimestre

Activitats

El seu veredicte serà inapel·lable i estarà facultat per resoldre qualsevol contingència no prevista en aquestes bases.

El Centre Excursionista d’Olot es reserva el dret de publicar qualsevol de les fotografies presentades, fent constar sempre el nom i cognom de l’autor.

La participació en aquest concurs suposa l’acceptació íntegrade les bases.

Del 27 de setembre al 3 d'octubre informació sobre l'Aplec del CEO. Del 9 al 31 d'octubre exposició fotogràfica Vilanovins del segle XX, d'Enric Serrano Del 5 al 21 de novembre Exposició d’artesania en fusta d'Enric Encesa Llach.

Del 26 de novembre al 12 de desembre Exposició fotogràfica AAVV de Sant Francesc Del 18 de desembre al 9 de gener Exposició de col·leccionisme a càrrec de Josep Pagès.

EL LOCAL DEL CENTRE EXCURSIONISTA ÉS OBERT DE 7 A 9 DEL VESPRE.

Informacions

LA SALA

SERVEI A DOMICILI 13

GR-99 CAMÍ DE L’EBRE

TERCERA ETAPA

Col·laboració

VILLANUEVA DE LA NÍA - POLIENTES

Comencem aquesta tercera etapa a les 10 del matí; abans de posar-nos a caminar fem una visita a l’església de San Juan Bautista d’estil romànic i a l’ermita de la Virgen del Monte, aquesta encimbellada dalt d’un promontori. Travessem el torrent de Mardancho i per pista envoltada de roures pugem a la muntanya de “La Nía”, caminem per una finca privada que té els portals oberts i amb pujada arribem al “monte El Casallo” i al coll de “Castillo” de 840 m, portem 55 minuts de marxa, aquest coll té bones vistes i el dia és clar, encara que no gaire net. Baixem tot decantant-vos a l’est, també voltats de roures per les rampes del “monte El Castillo” fins a Cuillas del Valle; 4 habitants en el cens de 2008, aquest topònim li ve de “lugar de las cuevas del valle”. Deixem la localitat primer per carretera i al poc per camí de ferradura entre terrenys de pastures fins a la Fuente Vieja en direcció a Olleros de Paredes Rubias, 18 habitants en el cens de 2008, el seu nom prové de la tradició terrisaire que es remonta a l’edat mitjana, es diu que aquí hi vivien tarrisers que es dedicaven a fabricar olles de fang amb terra vermellosa i fangosa. Continuem sempre en direcció est, primer per camí ente conrreus i pastures fins a una altra roureda per desenbocar a Sobrepenilla, en el mateix cens hi consten 3 habitans, té una església sota l’advocació de San Martín que data del segle XII, temple d’una sola nau amb ábside quadrangular i campanar de dues torretes, modificat l’any 1705.

L’Ebre es decanta a l’esquerra i el camí el deixa per anar més de dret sense seguir-lo una bona estona, primer pel costat de l’església de San Martín i per camí ramader arribem en uns 3 km a Sobrepeña, localitat de 19 habitants. La sortida del nucli 14

és per carretera i deseguida prenem un camí, l’antic camí natural a Rebollar de Ebro; també envoltats de rouredes tornem a la carretera i al poc la deixem i ara per camí de camps fins a una planúria herbosa tot retornant a la vora de l’Ebre amb l’ermita de Santa Maria al fons, al voltant d’aquesta ermita hi ha unes tombes antropomorfes. Anem ara pel costat del riu fins a Rebollar de Ebro, de 56 habitants, en realitat sembla que hi ha més gent, es veu força ambient i nombroses cases noves, potser de segones residències, en arribar al poble hi ha una zona de descans al costat del riu, força deixada; la població, des del riu està enlairada, als portals hi tobem homes fent tertúlia i al carrer molts gossos. Una vegada arribats al cim de la població, aquesta s’acaba i per pista anem a una pineda de replobació amb pujada fins a un altiplà on ja tenim, a la llunyania, uns 4 km., la població de Polientes, final de l’etapa d’avui. Per arribarhi passem per sota de l’ermita de la Velilla, patrona d’aquesta vall i la festa perquè de la qual es el 8 de setembre. El camí s’acaba i ara per carretera fins al pont de Rocamundo i la seva àrea recreativa, aquesta sí que està en molt bones condicions, amb bar i terrassa, bancs, jocs infantills i una zona de banys.

Aquí fem parada: comprem begudes fresques i mengem quelcom, perquè són les 3 de la tarda i pràcticament ja hem acabat; després, un café i ens disposem a fer els últims metres de l’etapa, fins al nucli de Polientes.

Aquesta etapa ha estat curta, uns 17 quilòmetres i mig amb un desnivell de 300 metres, amb unes 5 hores de marxa efectiva.

Aquí tenim reserva a l’hotel “La Olma”; al poble n'hi ha algun

GR-99 CAMÍ DE L’EBRE

TERCERA ETAPA

VILLANUEVA DE LA NÍA - POLIENTES

Col·laboració

Per passar del menjador al bar hi ha uns escalons i aquesta gent tenen un gos molt gros que estava estirat tan llarg con era i en sortejar-lo per passar s’aixeca i rodolem tots dos escales avall, per sort no pasà de l’ensurt; en compensació els del bar ens regalen el cafè, l’espirituós no “...el vicio se paga”, diu, en to de broma el noi de la barra.

Aquí a Polientes hi passem un dia de descans, més que res perquè a la següent etapa no hem trobat allotjament fins l’endemà, ja que és fi de setmana i està ple. L’endemà, dissabte, ens llevem tard, al poble hi ha museu amb records antics de la contrada i anem a visitar-lo, una senyora molt amable ens fa tota mena d’explicacions, també coincidim en el fet que aquest dia es fan comunions a l’església i veiem alguns dels protagonistes amb la vestimenta pròpia d’aquesta efemèride.

Aquesta comarca és molt famosa per les seves patates que tenen denominació d’origen.

A la tarda anem a voltar pels afores i ens soprèn una forta tormenta que ens fa estar una bona estona aixoplugats en un xalet en construcció. Tornem a l’hotel per canviar-nos i ja ens quedem al bar, on hi ha una animada conversa sobre uns esdeveniments que van passar a la zona i que ara ha sotit el veredicte del judici, es veu que fou un assassinat per qüestions de terres o herències, no vaig entendre-ho bé; i comentaven que sempre surt guanyador el que més té, semblava que el culpable se n’havia sortit molt bé; algú molt alterat va dir allò de “...antes esto esto no pasaba”. ¿?

Sopem, baixem l’escala sense cap problema, un cafè i ens retirem. El diumenge ens caldrà tornar a caminar.

A l'hotel “La Olma”, tel. 942 776 027, ens van cobrar per dos dies a mitja pensió 140 euros, el tracte molt bo. Recomanat.

PENSEM, PROJECTEM i PLASMEM IDEES ESTUDI DE DISSENY GRÀFIC i IMPREMTA DIGITAL Ctra. de Santa Pau, 18 • 17800 OLOT • Tel. 972 26 74 09 • Fax 972 26 78 14 • thegraphicroom@gmail.com

Jaume i Rosa

www.thegraphicroom.es

altre; està molt animat; al cens hi consten 205 habitants. Ens instal·lem a l’habitació i sortim a fer un tomb, sopem al mateix hotel, que és com el bar del poble, tot sopant parlem amb un xicot basc que també fa el GR, però amb bici i tot comentant el Camino de Santiago diu que on ell viu el camí hi pasa pel costat i que és una vertadera processó, molta gent.

15

MOTS ENCREUATS per Teresa de Fortuny

Passatemps

1

2

4

5

6

7

8

1 2

4

•

5 6 7 8

•

•

10 11 12 13 14

•

•

• • •

3

9

16

3

•

•

•

• • • •

•

9

10

11

•

• • •

• • •

12

13

•

• •

•

14

•

• • •

Horitzontals

Verticals

1. Partidaris de Felip de Borbó durant la Guerra de Successió.

Del revés, prega.

2. Sentiment molt afectuós entre dues persones. Tornat a agafar.

3. Ens ho juguem a ....... o creu? Sigla que afegim a la matrícula oficial del cotxe. Giris.

4. Nom de pila del compositor Strawinsky. Tenir por. Expressió que usem quan ens adonem que hem oblidat alguna cosa.

5. Cinquanta-u. Film que té una finalitat informativa, didàctica, cultural...

6. Del revés, lligà. Iode. Després de Carnestoltes i abans de Pasqua.

7. Del revés, segon exemplar d’un document. Ha perdut els pares.

8. Indoeuropeu. Partit polític que als anys 80 deia no a l’OTAN. Ven sense cobrar. Fòsfor.

9. Conjunció copulativa. Nom de consonant. El percebem a través de l’oïda. La primera illa on fou desterrat Napoleó.

10. Allò amb què es lliga alguna cosa. Coll de la baralla espanyola.

11. Del revés, faig tants quilos. Del revés, gemeguem. Del revés, germana de la mare.

12. Símbol del röntgen. La teva. Cent. Iridi. El fet de tenir-la no garanteix que els altres te la donin.

13. Instrument de vent proveït de teclat. Els de les galeres en deien galiots.

14. Tona mètrica. Prepara (una tempesta). De la Major, en diem col·loquialment el Carro.

1. Ho fa menys dificultós. “Cassola vella, bony o ..........”

2. Les que no existeixen al món real. Carboni.

3. Beneit. Millor si no hi hem de fer estada. Petita esmena.

4. Cabra amb banyes corbades de la punta. Símbol de la intensitat de corrent elèctric. Protegeixo.

5. Platí. Del revés, faig més gran. Del revés, neodimi.

6. Bòvid del Tibet. Cent. Càntic en lloança del Senyor. Del revés, abans constava a les matrícules de Girona.

7. Situació en què es troben les coses (dues paraules). Beguda obtinguda per destil·lació.

8. Cul de sac. Les que fan por. Mil. Conjunció que uneix dues frases.

9. Erbi. “......... culpa”, diem quan ens atribuïm l’error. Farà cas.

10. Del revés, les que fan o venen el pa. Que té una acidesa desagradable.

11.El destí desitjat d’un xut (plural). Molibdè.

12. Gràcia a fer una cosa, habilitat. Recobrires d’asfalt.

13. Territori associat a un rei. Grans terratinents russos d’època tsarista.

14. El teixit que constitueix l’esquelet. La que té una consistència tova, suau.

Passatemps

HOSTAL SANT BERNAT Ctra.de les Feixes, s/n - Olot Tel. 972 26 19 19 BAR HOSTAL DEL SOL Ctra. Olot - Ripoll, s/n - Olot Tel. 972 26 78 79

TA PEL L O

V

HOTEL RESTAURANT “LA PERLA” Av. Sta. Coloma, 97 - Olot Tel. 972 26 23 26

D’OLO

HOTEL “CAL SASTRE” C/ Cases Noves, 1 - Santa Pau Tel. 972 680 049

NS

RESTAURANT SELF LA GARROTXA C/ Serra i Ginesta, 14 - Olot Tel. 972 26 16 04

OL C A V S

T

RESTAURANT CAN XEL Ctra. de Santa Pau, s/N - La Cot (Sta. Pau) Tel. 972 68 02 11

17

Seccions

SECCIÓ DE MUNTANYA MES D’OCTUBRE

MES DE NOVEMBRE

 Dia 3: Aplec del CEO a Talaixà

 Dies 6 i 7: Travessia d’Olot al pèg de Bugarach.

D’Olot a Beget i el Tec (I i II)

 Dia 10: XIII Ruta de Cogolls Organitza: Comissió de la Festa Major de Cogolls  Dia 17: Travessia de Sant Maurici de la Quar a Sant Pere de la Portella

•Dia 6. Olot - Beget Itinerari: Olot, Llocalou, Capsec, Passasserres, vall del Bac, el Bodelquer, el Sagué de Pera, coll Sagordi, pont del Bolacell, Beget.

Itinerari: Sant Maurici de la Quar, la Baumeta, Sant Isidre, Mare de Déu de la Quar, coll de Gavatx, Salga, Salga Aguda, Sant Pere de Portella.

Hores de marxa efectiva: 6 i quart.

Coordinador: Ramon Feixas.

•Dia 7. Beget - el Tec

Hores de marxa efectiva: 5 i tres quarts.

Itinerari: Beget, el Grau, coll de Golofreu, coll de Malrem, la Menera, les Estanoses, coll Ballador, torres de Cabrenç, Serrallonga, el Tec.

 Dia 24: Cingles de Costabella Itinerari: Sant Aniol de Finestres, Costabella, cingles de Costabella, Puigsallança, Santa Maria de Finestres, Raspat, camí ral de Sant Aniol i Sant Aniol de Finestres.

Hores de marxa efectiva: 4 i mitja.

Farem nit a Beget, en plena festa de la Divina Majestat.

Hores de marxa efectiva: 6 i mitja.

Opció a fer només la sortida de diumenge.

Coordinador: Kim Agustí.

Coordinador: Ramon Benítez.

 Dia 14: Les Gavarres

Sortida: a les 7 del matí, del Consum.

Itinerari circular amb sortida a Sant Cebrià de Lledó.

 Dia 31: Faig Rodó Itinerari: Santa Pau, can Barraca, coll de Maria, l’Escaler del Grau, el Grau, Faig Rodó, fageda Fosca, estret de la Canova, aulina de la Creu, coll Ciuró, penya Peguera, castanyeda de Fontpobra, veïnat de Rocanegra, Santa Pau. Hores de marxa efectiva: 4h (matinal).

Coordinador: Josep Espunya.

En acabar la sortida es celebrarà la tradicional castanyada a Can Bastans (opcional). Caldrà apuntar-se amb antelació.

Hores de marxa efectiva: 4 (matinal).

Coordinador: Eloi Madrià Dinar opcional a l'hostal dels Metges.  Dia 21. Ruta megalítica dels dòlmens de Pau (serra de Rodes, Alt Empordà).

Trobareu la descripció de l’itinerari i dels monuments visitats en un altre apartat d’aquest mateix butlletí.

Hores de marxa efectiva: 4.

Coordinador: Enric Carreras.  Dia 28: Penya d’en Vidal Itinerari: la Quintana, Sant Miquel del Corb, graons d’en Curós, pujant de la Carreta, Xenacs, collet d’en Camps, penya d’en Vidal, collet d’en Camps, baixant d’en Camps, Sant Martí del Corb, la Quintana.

Coordinador: Joan Aulinas.

Hores de marxa efectiva: 3 i mitja.

Esmorzar de costum.

Queralbs (5-IX-10)

18

Ras de Carançà (29-VIII-10)

SECCIÓ DE MUNTANYA MES DE DESEMBRE

Ens afegirem a la sortida organitzada pel Grup Excursionista de Mallorca, en companyia de la Unió Excursionista Menorquina, a la ciutat de Lisboa, guiada per companys del CAA de Lisboa.

El programa, encara per concretar, inclourà la visita a la capital portuguesa i caminades per la rodalia.

Els interessats heu de fer la vostra inscripció, amb paga i senyal, al local del Centre o a en Kim Agustí.  Dia 12: Pessebre al puig de les Canals.

Itinerari: la Muntada, coll de Clarioles, pujant d’en Llebre, puig de les Canals, can Coll, pla Ballador, coll de Clarioles, la Muntada.

Hores de marxa efectiva: 5 i mitja.

Hi haurà dinar de costum.

Coordinador: Pere Guitart.

TRAVESSIA D’OLOT AL PÈG DE BUGARACH Aquesta nova travessia per etapes ens portarà des de la nostra ciutat fins a l’espectacular pèg de Bugarach, cim de 1230 metres, sostre de la serralada de les Corberes i partioner entre les comarques occitanes del Rasès i el Perapertusès.

Seccions

 Dies 4 al 8: Sortida a Lisboa.

Al llarg de la nostra caminada, per terres catalanes i occitanes, travessarem l’Alta Garrotxa, el Vallespir, el Conflent i la Fenolleda i visitarem molts paratges que mai no hem trepitjat en les excursions de la secció de Muntanya.

Programarem les etapes d’aquesta travessia en el curs de les dues properes temporades, entre els mesos de novembre i maig. Evitarem per tant coincidir amb les de la travessia Catalunya d’Est a Oest, que ompliran els estius.

Kim Agustí

 Dia 26: 32è Esmorzar a Finestres.

Itinerari: santuari dels Arcs, Finestres, santuari dels Arcs.

Hores de marxa efectiva: 2 i mitja.

Tradicional sortida amb esmorzar a la plaça de Finestres.

El Pèg de Bugarach (foto: Josep Agustí)

Clarabide (14-VIII-10)

El jovent a la Pica d'Estat

s (5-IX-10)

Pica d'Estats (5-IX-10)

19

Col·laboració

UNA SETMANA A CÒRSEGA

Bonifacio (23-V-10)

La muntanyosa illa de Còrsega és l’objectiu de la nostra travessia anual. Una serralada, que arriba als 2705 metres al Monte Cinto, forma la dorsal de l’illa i un espectacular sender, el GR20, la ressegueix de sud-est a nord-oest. Els paisatges hi són molt variats i sempre esplèndids i una bona xarxa de refugis permet de fer la travessia en quinze etapes, però alguna guia les redueix a només deu.

Abans de sortir ens informen que el nord de l’illa és molt carregat de neu i que és preferible començar la caminada per l’extrem sud de Corsica. Fem cas d’aquest savi consell i reservem la nostra estada en els tres primers refugis, abans de sortir de casa. Només ens resta preparar la motxilla amb molta cura, haurem de portar sempre tot el pes a l’esquena.

El dissabte 22 de maig volem des de Girona cap a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya. Després d’una detinguda visita, hi sopem i passem la nit. L’endemà, un taxi ens porta fins a Santa Teresa Gallura, port on embarquem en el ferri que creua l’estret de Bonifacio. Una hora més tard trepitgem l’illa de Corsica.

El dilluns comencem la travessia. A manca de transport públic,

e-mail: campingelsalous@yahoo.es http://ww2.grn.es/musica/alous

Punta di l’Anima Damnata (24-V-10)

Carregats amb unes motxilles plenes a vessar, encetem la visita a la preciosa vila emmurallada de Bonifacio, a ple sol. Sortosament, a la finestreta de les espectaculars escales del rei d’Aragó ens guarden momentàniament els equipatges. Poca estona més tard degustem el nostre primer plat de musclos, menjar especialment apreciat pels illencs i per alguns membres de la colla. Abans de dinar ens assabentem dels horaris dels cotxes de línia, que no circulen els dies festius! Novament agafem un taxi, que ens porta a Porto-Vecchio. Ens instal·lem en el nostre hotel, fem l’obligada visita al nucli antic i sopem en una panoràmica terrassa.

20

un taxi ens porta fins al poble de Conca, situat en una vall molt tranquil·la i coberta d’un bosc mediterrani que va cremar fa pocs anys, a només 250 metres d’altitud. El taxista ens comenta que al llarg de la primavera ha plogut i nevat molt generosament i que ho trobarem tot molt verd, però que no sempre és així. L’antic camí ramader, molt bren traçat i empedrat en alguns punts, surt d’un veïnat, Radicali, passa per una font i s’enfila sense donar treva fins a una bretxa, la bocca d’Usciolu.

Amb tretze quilos a l’esquena, hi arribem xops de suor. Més enllà el traçat és menys pendent i el camí dibuixa un sinuós recorregut per un sorprenent paratge, emboscat i farcit de parets i agulles. Després d’una curta baixada arribem al cabalós barranc de Punta Pinzuta; el bany o una refrescant remullada de peus hi són obligats.

El camí torna cap amunt, ara per una pinosa. Un cop a les ruïnes de les barraques de pastor de Cappedu fem una mena de dinar. El cel s’ha ennuvolat, però no és gens amenaçador, i la pujada fins a la bocca di u Sordu (1065 m.) es fa menys feixuga. Tot seguit baixem a la foce di u Bracciutu, paratge montserratí, i seguim cap als peus de l’espectacular punta di l’Anima Damnata. Després d’un darrer repetjó arribem al refugi de Paliri (1055 m.), senzill però construït en un lloc idíl·lic. Hi passarem la nit.

En els refugis de Còrsega hi trobem un bon ambient muntanyenc, begudes i un plat calent previ encàrrec, però no hi ha aigua calenta a les dutxes ni flassades. Es poden fer les reserves amb antelació però no en trobem cap de ple, la temporada alta són els mesos de juny i setembre.

UNA SETMANA A CÒRSEGA

L’endemà ens enfilem a la foce Finosa (1205 m.), panoràmica bretxa en una retallada serra, baixem al torrent de Volpajola i seguim cap a les cases de Bavella. Al bar de la gîte hi fem un bon esmorzar i a la botiga hi comprem alguns productes frescos, abans de seguir per la carretera cap al col de Bavella (1220 m.). No trobarem cap més carretera ni pista transitable fins al final de la quarta etapa. Ens fotografiem amb la Mare de Déu de les Neus i tornem al camí, que d’ara en endavant no serà el GR-20 sinó la variant que s’enfila a les Agulles de Bavella, molt més espectacular.

Ens enfilem a l’alto de l’Acceddu, baixem cap al clot, amb l’ajut d’una cadena en el darrer tram, i tornem cap amunt. Passem per l’alto di a Vacca i assolim la bocca di u Pargulu (1660 m.), sostre de l’etapa. Hi dinem i seguim cap a la vall del riu Asinau. Enrere les agulles, ens endinsem en un paratge pirinenc.

Tornem al GR-20 després de fer una involuntària marrada i ens regalem un bon bany en les fredes aigües del riu. Una darrera pujadeta ens separa de l’acollidor refugi d’Asinau (1530 m.). El bany al riu ens estalvia una segona dutxa freda, però el sopar és prou bo i un cadell ens fa més agradable l’estada, jugant i passant de falda a falda.

El dimecres sortim del refugi i encetem una ferma pujada, que ens porta a la bocca Stazzunara. Seguim carena enllà, trepitgem algunes congestes i assolim el monte Incudine (2134 m.), cim de la nostra travessia. El panorama hi és immens i abasta fins al monte Cinto, sostre de l’illa de Corsica i ben blanc de neu.

El refugi és més concorregut que no els anteriors, però els nostres matalassos són a punt. Malauradament arribem uns minuts tard per poder encomanar el plat calent i ens haurem de

Col·laboració

i baixem per precioses fagedes a creuar el rec de Forcinchesu.

Ho fem per un pont penjant, una de les fotografies obligades de la travessia. Més enllà planegem per fèrtils terres de pastura, en un paisatge típicament atlàntic que s’allarga fins a la bocca di l’Agnone. Tot seguit ens enfilem a la carena i la travessem per una bonica bretxa. Assolim la punta di l’Usciolu i encetem un sinuós trajecte, amb contínues però curtes pujades i baixades, que ens porta a la bocca di Suragheddu. Compartim aquest tram amb uns soldats belgues, amb els quals conversem breument, i amb un ramat de vaques grimpaires. Finalment baixem al refugi d’Usciolu (1750 m.), que contemplàvem des de feia una hora i mitja però al que semblava que no arribaríem mai.

Agulles de Bavella (25-V-10)

Monte Incudine (26-V-10)

conformar amb dos generosos plats de pasta, a repartir entre cinc. Això sí, el refugi disposa d’una botiga de queviures on no falta de res. Després de l’àpat el guarda reparteix entre tots un deliciós licor casolà, que bevem a galet. L’ambient del refugi és magnífic.

L’endemà ens enfilem, només sortir, al monte Formícula (1980 m.) i seguim cap a la punta Bianca. Un bon camí fa més còmoda la ferma davallada que ens separa de la bocca di Laparo (1525 m.), coberta d’una preciosa fageda. L’encreuament entre

Des del cim baixem cap al col de Luara i conversem llargament amb un excursionista francès, bon coneixedor de la nostra terra. Seguim cap a Pedinieddi, un altre poblat de pastors ruïnós,

Pont penjant de Forcinchesu (26-V-10)

21

Col·laboració

UNA SETMANA A CÒRSEGA

La colla a la punta de la Cappella.

(27/V/10)

el nostre sender i el Mare a Mare, també prou concorregut, és a la mateixa collada. Després d’un breu descans tornem cap amunt, ara cap a la bocca di Rapari i els peus de la punta Latuncellu. Després d’un bon jour memorable enfilem una magnífica però fàcil cresta, que ens acosta a la nostra propera fita, la punta de la Cappella (2041 m.). El GR la deixa de costat, però l’assolim amb una curta grimpada.

Des de la punta baixem al camí i encetem un flanqueig en el qual tornem a trepitjar neu. Més enllà la davallada és més dolça i aviat arribem al refugi de Prati (1820m.), bastit en una extensa zona de pastura. Hi comprem postres típics i begudes i dinem al seu costat. Un cop tips planegem cap a la bocca d’Oru, magnífic mirador del que podia haver estat el sostre de la nostra caminada, el monte Renoso. El camí enceta un ràpid descens, a ple sol, però aviat s’endinsa en una ombrívola fageda. Més avall, un repetjó ens recorda que les pujades no s’han acabat. Trobem una pista! i arribem a la bocca di Verdi o col de Verde (1290 m.), lloc de pas d’una carretera asfaltada.

Fem nit a l’alberg San Petru, que ofereix dutxes d’aigua calenta, un acollidor foc a terra i un bon menú per sopar, tot i que algú canvia el bròquil per una truita.

La nostra darrera etapa serà la més llarga. Malauradament, per

22

primer cop en tota la travessia el cel és ben gris i la boira cobreix els cims. Optem per deixar-los de costat i seguir el traçat principal del GR, que ens guia cap al col de la Flasca, el cabalós barranc de Marmanu i el plateau de Gialgone. Més enllà travessem els barrancs de Lischetto, successió de boniques cascades, i de Cannareccia, aquest segon amb els peus en remull. Continuem per un camí ombrívol i planer cap al pont de Casaccie, lloc de pas d’una carretera asfaltada.

Nosaltres la deixem i escollim el magnífic camí que puja a les bergeries de Tragette, poblat de pastors molt ben conservat. Hi arribem al mateix temps que la pluja, però no ens arribem a posar els impermeables. Seguim cap amunt a bon pas i arribem a les bergeries de Capannelle (1590 m.), seu de l’estació d’esquí de Ghisoni. Hi dinem esplèndidament.

Després de l’àpat tornem al camí, tot escoltant una tempesta que a nosaltres ens respectarà. Baixem a les bergeries de Scarpaccedie i seguim cap al barranc de Lettineta i el coll d’u Cardu, sempre a mitja muntanya. Més enllà passem per les bergeries d’Alzeta, ben conservades, i ens enfilem a la bocca Palmente (1645 m.). La boira cobreix el coll i ens quedem sense veure el monte d’Oro. Tornem cap avall i aviat ens endinsem en una fantasmagòrica fageda. Finalment la boira ens deslliura, just abans de deixar el GR per seguir un altre camí que ens porta directament a la Foce de Vizzavona (1160 m.), punt final de la nostra travessia. Hi tornarem per seguir cap al nord, però serà un altre any.

A Vizzavona ens instal·lem a l’hotel Monte d’Oro, establiment de llarga tradició, molt confortable, amb una bona cuina i situat en un entorn natural envejable. Ens concedim una sobretaula amb copa a les còmodes butaques del saló de lectura.

L’endemà, a l’estació de Vizzavona, agafem un tren de la línia de Bastia a Ajaccio, que ens porta fins aquesta darrera ciutat.

Després de dinar hi fem una passejada, amb obligada visita a la

UNA SETMANA A CÒRSEGA

El diumenge embarquem en un vaixell que ens permet gaudir d’una plàcida travessia fins a Porto Torres. Encara disposem del temps necessari per visitar aquesta localitat sarda. A mitja tarda el nostre taxista ens recull i ens porta a l’aeroport de l’Alguer. Ryanair ens tornarà a casa. Serà fins aviat.

Míriam, Montse, l’altra Montse, Joan i Kim

HORARIS DE LA TRAVESSIA Punta de la Cappella (27-V-10)

De Conca (Radicali) a Cappedu i el refugi de Paliri.........4h 53 min.

Del refugi al col de Bavella, la bocca di u Pargulu i el refugi d’Asinau ..................................................................6h 04 min.

Col·laboració

casa natal de l’emperador Napoleó Bonaparte. Però les cames ja no estan per moltes històries i aviat busquem un bon lloc per sopar. Un àpat en què no mancaran els musclos amb patates rosses.

Del refugi al monte Incudine, Pedinieddi i el refugi d’Usciolu ... .................................................................................7h 17 min.

Del refugi al monte Formícula, la punta de la Cappella, el refugi de Prati i bocca di Verdi ...........................................6h 35 min.

Del coll al refugi de Capannelle, bocca Palmente i la Foce di Vizzavona .....................................................................8h 11 min.

TOTAL ......................................................................33 hores

BIBLIOGRAFIA LARA GARCIA, Sergi. GR-20 Travesía de Córcega. Ediciones Desnivel, S.L., 2005.

Bergeries de Tragette (28-V-10)

C/Pare Antoni Soler, 2 17800 OLOT Fax 972 260 480 Tel. 972 267 467

L’ESTANC

Ctra. d’Olot, 23 Tel. 972 274 827 17178 LES PRESES (Girona)

DE LA PLAÇA DEL CARME A l’estanc i papereria de la plaça del Carme a més de tabac, premsa i revistes, material de dibuix i per a oficina, tenim servei de fax i fotocòpies (en b/n i color, ampliacions i reduccions,...)

23

Col·laboració

EL CAMÍ A FISTERRA La jubilació és un pas més que l’home dóna al llarg de la vida, concretament a la fi de la vida laboral. De cop i volta ens cau a sobre tot el temps del món i volem fer tantes coses, evidentment a contra rellotge, que ens encallem a les primeres de canvi, no donem l’abast.

Per tant deixarem aparcats els sostres autonòmics momentàniament, de fet ens en queden un parell i, em ve de gust, compartir amb els companys del centre, una recent caminada, totalment en solitari, que sense ser res especial té una llargada quant a distancia i temps important i és per això que la podem considerar de original i fins i tot atrevida.

tanyana, ja ho feia fins i tot en castellà.

1. La caminada de la meva vida

D’anar sol com un mussol fins a Sangüesa, em vaig convertir a partir d’aquí, en un pelegrí perfectament documentat que va passar a formar part del ramat, cada vegada més nombrós, que anava a Compostela. Peregrinar es rezar con los pies. El camino no se anda, se vive.

Quan s’ensuma la jubilació, en el moment de signar la nostra “data de caducitat” se’ns obren un ventall de possibilitats per fer coses que fins ara havien estat limitades, sobretot pels horaris de la feina. Aclariré que la data de caducitat és com la del iogurt, que la porta estampada com a referència del límit de temps pel consum, però que en realitat dura el que dura, tot depèn de la vida i conservació de cadascun. Poc a poc, sense parar però sense treva i mentre es pugui, s’han d’anar fent coses en relació al tarannà particular.

A la motxilla hi vaig posar el just, comptant amb la dificultat de prevenir a tres mesos vista, però tot plegat va ajudar força el fet de ser un senderista o un pelegrí jubilat però amb VISA. El gruix de l’equip de muntanya el vaig enviar a casa per paquet postal una vegada assolida la primera fase de la caminada.

Quatre senzilles compres van ser suficients i necessàries pel canvi de ruta.

De casa ja vaig sortir amb la filosofia de caminar etapes curtes per passar-m’ho bé i gaudir de l’entorn; només les allargava puntualment per necessitats d’allotjament quan els pobles eren molt separats o buits. Vint quilòmetres o cinc hores va ser la mitjana sobre la caminada total i encara que sona a poc per a molts, tanmateix és la mesura adequada per anar marxant sense problemes un dia darrere l’altre. A la nostra edat, més hores de marxa equivalen a una recuperació acumulativa més llarga i no es gaire convenient.

3. Del camí Aragonès al Francès

Es diu que el camí més llarg comença amb el primer pas. Aprofitant l’avinentesa i a l’hora disposar de temps sense límit temporal, la caminada de la meva vida va consistir a sortir de casa tranquil·lament un dia d’abril d'enguany i anar girant sempre cap a ponent fins arribar a Fisterra, utilitzant el GR-1 que enllaça en la mateixa direcció amb el camí de Sant Jaume; així de senzill.

La travessa del Pirineu, de la Mediterrània al Cantàbric, ja la vam fer a la dècada dels anys vuitanta. El repte de dissenyar la caminada de la meva vida calia allargar-la quelcom més i estaria bé fins l’Oceà Atlàntic; més enllà és més complicat de caminar.

2. El GR-1 sender històric El camí de Gran Recorregut que porta el número u i catalogat com a sender històric, arrenca a l’ombra dels xiprers de Sant Martí d’Empúries i es manté en tot moment paral·lel a la serralada axial, sobre un prepirineu preciós i canviant, fins a Sos del Rey Católico, a la fita amb Navarra; segur que la majoria de nosaltres l’hem anat trobant en les nostres excursions. Pels meus interessos era ideal ja que en tres hores m’acostava a Sangüesa a la recerca del camí aragonès de Santiago, que segueix perfectament en la mateixa direcció. En tot cas el GR-1 travessa Catalunya, Aragó, Navarra, La Rioja, toca Euskadi, Castella i Lleó, Cantàbria, Astúries i per Galícia arriba a Finisterra, les darreres comunitats esmentades encara sense senyalitzar.

Caminar el GR-1 fins a Sos em va costar un mes ben gras de temps, sempre atent i molt entretingut a la recerca de les marques del camí, això sí, parlant amb mi mateix i, una vegada creuat el Noguera Ribagorçana pel pont penjat de Pont de Mon24

El terreny de Navarra i la Rioja és ondulat i conreat gairebé al cent per cent, amb vinyes arreu i un impressionant color verd sobre un fons de cel, evidentment, blau cel. Castella és Tierra de Campos, amples espais panoràmics plens de cereal d’un preciós verd en aquesta època de l’any. Castilla es verde como el mar en primavera y árida como un desierto en verano.

Passat Lleó, la Maragateria i el Bierzo preparen al pelegrí per a l’entrada a Galicia.

Un camí tan típicament espanyol i tanmateix no saber, com a mínim, anglès, dificulta força la comunicació amb la majoria de pelegrins. Si un vuitanta per cent d’aquests són estrangers, el vuitanta per cent d’aquest col·lectiu no sap castellà, tot i dominar tres o quatre idiomes més; aleshores, per mi, s’ha acabat la conversa abans de començar.

Els albergs del camí són municipals, parroquials i darrerament molts d’ells particulars, amb cambres dobles com a Cacabelos o Azofra, o bé grans i massificats com a Frómista, Astorga, Ponferrada, Melide o el mateix Seminario Menor de Santiago.

Fa gràcia observar com cada capvespre es mouen pels albergs

EL CAMÍ A FISTERRA

4. Galícia i la fi de la terra L’entrada a Galicia va coincidir amb el bon temps, dies assolellats amb núvols que fan maco el cel i l’aire fresc i reconfortant.

No va ser fins l’arribada de l’estiu astronòmic, a mitjans de juny, que l’anticicló i la calma van fer enfilar les temperatures.

Paral·lelament al camí es va notar un canvi gradual dels personatges que componien la marxa a Compostela. Van desaparèixer com per art de màgia la majoria d’estrangers i a totes hores anaven passant en gruix ascendent més i més nacionals, grups familiars i jovent, molts dels quals amb poca filosofia senderista. En general es va perdre una miqueta l’esperit del pelegrí. És important gestionar el temps de lleure, no m’agrada donar per acabada l’etapa abans de migdia i potser és per això que no m’aixecava d’hora, tot i que no era possible dormir més enllà de les sis del matí. Quan ho feia, apagava els llums i tancava les portes dels albergs i no me n'anava del poble sense haver esmorzat; no m’importava caminar part de la tarda. En resum, el camí anava passant de poble en poble, d’església en església i de bar en bar; aquí bec, allà menjo i sobretot un entreteniment que ajudava molt a passar el temps era llegir el diari quan l’arreplegava. Era divertit compartir, disputar i comentarlo amb els parroquians de torn. Vaig començar amb el Punt Diari o el Periódico de Catalunya, un cop a Osca vaig continuar amb l'Alto Aragón, l'Heraldo de Aragón a Saragossa província i més endavant el Diario de Navarra, la Rioja Diario, el Diario de Burgos, a Palencia el Norte de Castilla, el Diario i la Crónica de León, el Progreso de Lugo i finalment la Voz de Galicia. Per exemple, en aquest últim era distret llegir la darrera plana dedicada a les notícies del camino donades pel corresponsal del Cebreiro. Així ens assabentàvem que ens seguia una pelegrina belga amb la companyia d’un ase, o que baixava un grup amb patinet, o un altre que traginava una creu de ferro o el gegant del seu poble, o de si demà em passaria una colla de ciclistes, entre ells l’Indurain.

En terres gallegues el pelegrinatge adopta actituds i sensacions màgiques que conviden a allargar l’estada a mida que s’acosta la fi del camí, en el meu cas poc importava el dia d’arribada.

5. Rius i anècdotes Una de les fites que més il·lusió em feia assolir, vist des de casa, va ser la del pas pels diferents rius que aniria trobant.

A diferència del pelegrí de l’era mitjana quan cada riu era un seriós entrebanc, avui dia esplèndids ponts donen el plaer de veure les aigües braves o embassades confortablement des de la vertical del riu, vaja, a vista d’ocell. Més enllà de l’estany de Banyoles, els diferents rius que em vaig trobar van ser: el Fluvià a Besalú, el Ter a Sant Joan i el Llobregat a Gironella; el Cardener a Sant Llorenç de Morunys i a Oliana el Segre; desprès del Rialb i passat el coll de Comiols, vaig creuar el Noguera Pallaresa a Terradets i el Ribagorça a Pont de Montanyana; a l’Aragó, els rius Isàvena i Esera coincideixen a Graus i el Cinca a Entremón; per darrere de sierra de Guara, s’hi troben el Mascún i l'Alcanarre, aquest últim és l’únic que vaig haver de passar amb aigua a genoll; entre uns i altres Mallos, s’obrepas el riu Gállego i a Sangüesa hi passa l'Aragón, primer riu important del camino; desprès ve l'Arga, que banya Tierra Estella i el pare Ebre, que recull totes aquestes aigües i que vam creuar a Logroño, pel Puente Viejo; a Nájera, el Navarrete i a Santo Domingo de la Calzada el Oja; a Belorado el Tirón i a Villafranca, l'Oca, últim riu de la conca de l’Ebre i punt de sortida cap als mítics Montes de Oca; el riu de Burgos és l'Arlazón i ja va cap al Duero, així com el Pisuerga fita amb Palència província i el Carrión, el de los Condes; el Cea és el riu de Sahagún, l'Esla frega les muralles de Mansilla i el Porma el trobem a Puente de Villarente; el Bernesga és el riu de Lleó, que com l'Orbigo transporta les aigües del sistema Cantàbric al riu Duero; a Ponferrada ja hi passa el Sil, riu gallec per excel·lència; el Cua a Cacabelos i el Meruelo a Molinaseca són també rius importants; la vega de Valcarce condueix el riu del mateix nom i l'Oribio ens el trobem per Samos; el Miño el vam creuar per sobre de l’embassament de Belesar, a Portomarín i el riu de Santiago de Compostela és el Sar; el Tambre a Negreira i el Xallas a Ponte Alveira completen el camí a Fisterra.

Col·laboració

pelegrins que semblen ànecs caminant. Problemes de calçats i peus, tendinitis d’articulacions i espatlles són les raons principals d’aquest canvi de ritme, encara que molts d’ells és perquè es passen en el pes a l’esquena i quilometratge als peus.

Els dies de descans van ser a Graus, Sos, Burgos (Noches Blancas), Lleó (plovinejant) i Santiago per partida doble.

Per acabar em vénen a la memòria quatre anècdotes vistes a vol d’ocell com si del transport de tornada es tractés: el GR-1 al pont del Llierca, que ara veig amb altres ulls; participar en la Embardissada de pas per Oix; visitar casualment l’ermita de Sant Jordi, amb els veïns de Sagàs, el dia del meu sant; la màgia de Santa Maria de Lluçà i el castell homònim; la pujada a Busa pel grau de l’escala; molta calor pel darrere del Montsec i fred, fins i tot neu, a la zona de los Mallos; encetar l’Aragó el dia dels lletissons amb problemes de senyalització; en el valle de Nocito renunciar a ser transportat en dia de pluja insistent; el pas pels pobles fantasma al nord de sierra de Guara; la llarga visita turística al castell de Loarre; la nit del “lloro” a l’alberg de Sangüesa, així com la il·lusió de dormir a Eunate; el fang, que no la pluja, a Montes de Oca; la visita guiada a Atapuerca; el verd més intens a Tierra de Campos; una legua de Castilla, de Reliegos a Mansilla; l’alberg “el Jardín del Camino”, que a la vegada és una fàbrica d’embotits; la visita al típic poble maragato, Castrillo de los Polvazares; el pont més llarg del camí el de don Suero de Quiñones, a Órbigo; el sostre d’aquest mateix camí, entre Manjarín i el Acebo, que és poc visitat i es diu Peña de la Escurpia de 1525 metres; la volta al “castro Bergidum” de Cacabelos amb panxada doble de cireres; a Laguna de Castilla, el plaer de veure sortir el sol des del llit estant; la Galícia més camperola, feta de roures, pins i eucaliptus; l’arribada a Santiago per Sant Joan, la missa del pelegrí, el Botafumeiro, “el abrazo” i la Compostela; formar un llarg acordió amb les quatre

25

EL CAMÍ A FISTERRA

Col·laboració

credencials; i l’estranya sensació d’haver complert quelcom en la posta de sol a Fisterra, a dos quarts d’onze del vespre!

HORARIS DE LA TRAVESSIA De Sant Gregori a Pont de Montanyana ...................... 87 hores a Sos del Rey Católico ..............................................158 hores a Logroño ................................................................ 190 hores a Burgos ................................................................. 218 hores a León ..................................................................... 258 hores a Cebreiro .................................................................294 hores a Sárria ....................................................................304 hores a Santiago ................................................................331 hores a Finisterre ...............................................................354 hores Jordi Carreres i Font.

VENDA I REPARACIÓ DE: fax làser i tinta - ordinadors - portàtils - impressores - NAVEGADORS GPS registradores - copiadores digitals i multifuncionals.

OLOT: C/ Major, 16 Tel. 972 264 539 Fax 972 261 550 olot@garestany.com BANYOLES: C/Alfons XII, 30-32 Tel. i Fax 972 571 267 banyoles@garestany.com

26

LA RUTA MEGALÍTICA DELS DÒLMENS DE PAU ALT EMPORDÀ per Enric Carreras Vigorós i Josep Tarrús Galter (Membres del Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional). Fotografies de Josep Agustí Prat.

Al Barri de Dalt de Pau agafarem el carrer Puig Castellar al final del qual trobarem el camí vell de Pau a Sant Pere de Rodes, que pels vessants de llevant del puig Castellar ens permet enfilarnos muntanya amunt vers la Creu Blanca. La creu, del segle XV, és l’únic testimoni de les diverses creus monumentals de l’antic territori del monestir que miraculosament ha arribat sencera als nostres dies. Se segueix el camí fins a les envistes del mas Ventós i després creuant la carretera de Vilajuïga cal proseguir pel camí que pel mas Margall mena al puig homònim.

En aquest punt s’ha de baixar vers ponent i creuant la carretera de Vilajuïga anar vers les Vinyes Mortes de Pau. Seguidament, es continua baixant per un corriol, que pels vessants de migdia del puig de l’Home creua la part inferior del Barranc de la Coma de l’Infern i s’uneix a les Comes amb el camí de la Creu Blanca.

Allí cal baixar per aquest antic camí vers Pau i el carrer Puig Castellar, tancant el circuit que haurà comportat unes quatre hores de marxa efectiva.

nom a aquest paratge. El nom li varen donar August Panyella i Miquel Tarradell quan el descobriren i excavaren l’any 1942. El varen publicar l’any següent amb una planta. Lluís Pericot el va ressenyar seguidament en la reedició de la seva tesi de l’any 1950 amb una planta basada en la de Panyella i Tarradell. Amb aquesta mateixa planta, perque no el trobaren, el publicaren l’any 1970 Anna Ferran i Miquel Cura.

El dilluns 2 de març de 1987 membres del Geseart (E. Carreras, M.D. Piñero i J. Tarrús) el localitzaren novament després de diversos intents fallits. Feia aleshores 45 anys des que s’havia localitzat per primera vegada i mai més no s’havia retrobat des de llavors. Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.473-476).

Col·laboració

I - L’ITINERARI PAS A PAS

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 395 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511585 m, y = 4685933 m.

3- DOLMEN DEL COLL DEL BOSC DE LA MARGALLA (PAU)

Opcionalment, es pot visitar el sector de la Burnaua i el dolmen de la Barraca d’en Rabert integrat avui en una parcel·la del carrer Nord de la propera urbanització dels “Olivars”. Molt més llunyana es troba la Vinya d’en Berta, on hi havia la desapareguda cista amb túmul del mateix nom, monument que, malgrat haver estat desrtruït quan es va descobrir l’any 1932, ha permès –per analogia, gràcies als dibuixos d’Isidre Macau,- estudiar i situar cronològicament una bona part dels gravats rupestres prehistòrics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus.

1 – Inscultures rupestres de la Creu Blanca (Pau) Es troben en línia recta a 1’87 km de distància de la plaça Major de Pau. Foren identificades per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero –membres del Geseart- el 13 de febrer de 1987 en el curs d’una prospecció a la zona. Josep Tarrús les va citar en el llistat de grups d’inscultures en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàg.847).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 403 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511368 m, y = 4685843 m.

2- DOLMEN DE LA CREU BLANCA (PAU) Es troba en línia recta a 2’11 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom procedeix del topònim de la gran creu gòtica de color blanc que hi ha a poca distància i que va donar

Es troba en línia recta a 2’34 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom deriva segurament del margall (Hordeum murinum) planta que devia abundar en aquesta zona. August Panyella i Joan Garriga l’excavaren l’any 1943 i el publicaren l’any següent amb una planta i dibuixos dels materials recuperats. Lluís Pericot el va ressenyar seguidament en la reedició de la seva tesi de l’any 1950 amb una planta que reprodueix la de Panyella i Garriga. L’any 1970 Anna Ferran i Miquel Cura el publicaren amb noves planimetries i el Geseart el ressenyà l’any 1988 en el seu llibre sobre megalitisme de l’Alt Empordà.

Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.477-482).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 454 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511782 m, y = 4686067 m.

4- INSCULTURES RUPESTRES DEL MAS VENTÓS (EL PORT DE LA SELVA) Es troben en línia recta a 2’80 km de distància de la plaça Major de Pau. Foren identificades per Modest Soy l’abril del 2009 en el curs d’una prospecció a la zona. El Geseart va fer-ne un calc –inèdit- el 4 de maig de 2009. Citades com a topònim (“Pedra de les creus del mas Ventós”) en un mapa dels ele27

LA RUTA MEGALÍTICA DELS DÒLMENS DE PAU

Col·laboració

ALT EMPORDÀ ments patrimonials confeccionat per Vicenç Armanguè, publicat el desembre del 2009.

Cura, quan el publicaren l’any 1970 amb noves planimetries, els qui el situaren correctament al terme de Pau.

Segons les dades extretes d’un GPS , la seva altitud és de 465 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 512242 m, y = 4686166 m.

Val a dir, però, que el dolmen es troba realment a poca distància del terme del Port de la Selva i que potser en algun temps hauria pogut fer les funcions de fita divisòria, o sigui el que en època medieval s’anomenava una arca. Els dies 13 i 17 de novembre de 1997 membres del GESEART (Enric Carreras, Pere Gay i Josep Tarrús) es varen encarregar de la restauració d’aquest dolmen. Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.483-487).

5- Inscultures rupestres del Puig Margall-I (El Port de la Selva) Es troben en línia recta a 2’39 km de distància de la plaça Major de Pau. Foren identificades per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero –membres del Geseart- el 4 de febrer de 1983 en el curs d’una prospecció a la zona. Josep Tarrús les va incloure, amb un calc del Geseart del 1994, en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.755-761).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 426 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511489 m, y = 4686605 m.

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 403 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511388 m, y = 4686570 m.

6- DOLMEN DEL PUIG MARGALL (PAU)

1971

7- DOLMEN DE VINYES MORTES-I (PAU)

Es troba en línia recta a 2’29 km de distància de la plaça Major de Pau. El nom va donar-li Joan Garriga per la seva proximitat al cim del puig Margall. Isidre Macau l’anomenà dolmen del mas Margall en relació a l’antiga masia que es troba una mica més allunyada. Macau el publicà per primera vegada l’any 1934 amb una planta i una fotografia. Joan Garriga el cità l’any 1947-48 i Pericot l’any 1950. Tots aquests autors el situen erròniament al Port de la Selva i varen ser Anna Ferran i Miquel

28

Es troba en línia recta a 2’12 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom, Vinyes Mortes de les Comes, li fou donat per Isidre Macau quan l’any 1934 el publicà per primera vegada amb una planta i dues fotografies. Joan Garriga el publicà l’any 1947-48 amb una nova planta i Pericot l’esmentà l’any 1950 amb la planta de Macau. Anna Ferran i Miquel Cura el publicaren l’any 1970 amb noves planimetries. Entre els dies 27 d’octubre i 13 de novembre de 1997, durant sis dies sencers, membres del GESEART (Enric Carreras, Pere Gay i Josep Tarrús) es varen encarregar de la restauració d’aquest dolmen.

Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.489-493).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 362

LA RUTA MEGALÍTICA DELS DÒLMENS DE PAU ALT EMPORDÀ m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511119 m, y = 4686599 m.

Anna Ferran i Miquel Cura el publicaren l’any 1970 amb noves planimetries.

8- DOLMEN DE VINYES MORTES-II (PAU)

Es troba en línia recta a 2’08 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom li fou donat per Joan Garriga per derivació del dolmen proper de Vinyes Mortes I, quan l’any 1947-48 el publicà per primera vegada amb una planta i una secció de la cambra. Pericot l’esmentà l’any 1950 amb la planta de Garriga i Anna Ferran i Miquel Cura el publicaren l’any 1970 amb noves planimetries. Entre els dies 28 d’octubre i 13 de novembre de 1997, durant sis dies sencers, membres del GESEART (Enric Carreras, Pere Gay i Josep Tarrús) es varen encarregar de la restauració d’aquest dolmen. Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.495-499).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 351 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 511133 m, y = 4686524 m.

9 – DOLMEN DE LA BARRACA D’EN RABERT (PAU) Es troba en línia recta a 1’20 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom procedeix possiblement de l’antic propietari del terreny on és situat. Segons Isidre Macau el paratge era conegut amb el nom de la Burnaua. Pere Bosch-Gimpera i Lluís Pericot varen visitar-lo l’estiu de l’any 1932 però no el publicaren. Fou Macau qui l’any 1934 el publicà amb una primera planta i una fotografia. Anys després –el 1943- August Panyella i Miquel Tarradell publicaren amb una nova planta els resultats de la seva excavació de l’any anterior. Pericot el va ressenyar seguidament en la reedició de la seva tesi de l’any 1950 amb una planta que reprodueix la de Panyella i Tarradell.

Col·laboració

1978

L’any 1983 la construcció d’un carrer de la urbanització “Els Olivars” va deixar el dolmen sense la seva part davantera, on hi havia el corredor d’accés i a més, posteriorment, la retirada d’una alzina vora la cambra el va ensorrar. La restauració, feta poc després pel Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, va deixar les lloses i coberta una mica desplaçades en relació a la seva posició original. Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.501-505). La situació d’aquest dolmen en relació al poblat neolític de Ca n’Isach -240 m en línia recta- el pressuposa com un dels sepulcres megalítics d’aquella comunitat.

1999 Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 110 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 510863 m, y = 4685213 m.

10 – CISTA AMB TÙMUL DE LA VINYA D’EN BERTA (PAU) Es trobava en línia recta a 1’20 km de distància de la plaça Major de Pau. El seu nom va donar-li Isidre Macau en referència al propietari de la vinya, en Berta de Pau. Macau, avisat mentre dibuixava la planta de la Barraca d’en Rabert, el va identificar la segona quinzena d’agost del 1932 i el publicà el 1934. Quan veiè el monument, ja era destruït. Va ser descobert quan el pagès volgué fer un pou al mig d’un puig que tenia al centre de la vinya que en realitat era un túmul d’uns 9 m de diàmetre per 1’5 m d’altura que amagava el monument.

Era una tomba tancada amb una coberta de feldspat marmori blanc. Tant la coberta com la llosa frontal sud –de pissarra- presentaven cassoletes i reguerons i signes gravats complexos que Macau va poder encara dibuixar i publicar. Quan aquest 29

LA RUTA MEGALÍTICA DELS DÒLMENS DE PAU

Col·laboració

ALT EMPORDÀ

autor va tornar-hi al cap de 15 dies per fer-hi fotografies, ja no quedava res del sepulcre. Únicament hi havia restes de la coberta i dues lloses desplaçades i apilonades a la vora. Sortosament els dibuixos de Macau, molt acurats, mostren com era aquest tipus de sepulcre megalític, l’únic que s’ha trobat intacte a l’Alt Empordà.

Anys més tard, el 1943, Lluís Pericot informà que, juntament amb Pere Bosch-Gimpera, encara el mateix estiu de 1932 pogueren veure les restes del monument, però ja no en parlaria mai més. Seria Jordi Barris qui, en un escrit de l’any 1983 sobre gravats de l’Alt Empordà, rescataria de l’oblit aquest monument, recalcant la importància cabdal dels seus gravats. El tros de la coberta blanca es va conservar durant molts anys al museu de Ramon Margineda de Vilajuïga d’on va desaparèixer quan aquest fou desmuntat i venut a finals dels anys 70. L’any 1984, membres del Geseart (Enric Carreras i Miquel D.Piñero) varen localitzar de nou les seves restes, amb el pou perforat i traces de l’antic túmul original. Josep Tarrús el va incloure en la seva tesi publicada l’any 2002 (pàgs.65-69).

Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 20 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x = 508524 m, y = 4684902 m.

II – PAU I ELS SEUS MONUMENTS PREHISTÒRICS El terme municipal de Pau a l’Alt Empordà conserva alguns sepulcres megalítics de gran importància dins del grup de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus, però, sens dubte, el més rellevant de tots és un que va desaparèixer a finals d’agost de l’any 1932, quinze dies després de la seva descoberta. Estem parlant de la cista amb túmul de la Vinya d’En Berta, una veritable Pedra de la Rosetta per al megalitisme i l’art megalític empordanès.

Exposició i Vendes Compositor Toldrà, 15 (Les Tries) Tel. i Fax +34 972 27 07 37 Reparacions Av. Jaume II, 86 (St. Miquel) 17800 OLOT (Girona) Tel. +34 972 26 06 36 E-mail: garatge.bosch@cmail.cat

30

El fet que fos un monument intacte en el moment de la seva descoberta l’any 1932 ens permet assegurar quina era l’arquitectura original de les cistes neolítiques amb túmul de l’Alt Empordà, el sepulcre megalític més antic d’aquesta zona, equiparable a altres tombes similars del Baix Empordà, Tavertet o el Rosselló (Camp del Ginebre, Caramany). Però, a més, la presència d’una retícula de cassoletes i reguerons a la seva coberta i de diversos gravats complexos a la cara (externa?) de la seva llosa frontal sud ens assegura la perfecta contemporaneïtat d’aquestes dues classes de gravats i també la seva antiguitat dins del context del megalitisme de l’Alt EmpordàRosselló. Recordem que gravats complexos similars, de caràcter antropomorf la majoria, els coneixem en altres monuments megalítics d’aquesta àrea, com els de la coberta del dolmen del Barranc (Espolla) i els de la Llosa del Puig Alt (Roses).

Curiosament, dins del terme estricte de Pau, no coneixem moltes roques a l’aire lliure o altres dòlmens, que duguin inscultures (cassoletes, reguerons, antropomorfs en phi o cruciformes).

De fet, l’únic conjunt remarcable és de la Creu Blanca, uns 20 m al sud-est del molló medieval que du la creu blanca gòtica que li dóna el nom. A les lloses del grup-I hi podem observar tres creus, una amb peanya i altres dues, més petites, amb el peu barrat, que deuen de correspondre a un calvari medieval.

Però, davant seu, a uns 5 m, hi ha una altra llosa amb un motiu arboriforme, que podria ser prehistòric. No és estrany, segons la nostra experiència, el fet de trobar gravats medievals que se superposen a altres de prehistòrics en un mateix lloc.

En tot cas, hem inclòs en aquest text els gravats complexos del Puig Margall-I, darrere mateix del dolmen del mateix nom, i els inèdits del Mas Ventós, tots dos propers però ja al Port de la Selva, per tal de remarcar la coneguda coincidència dels se-

LA RUTA MEGALÍTICA DELS DÒLMENS DE PAU ALT EMPORDÀ

Tarrús Galter, Josep (2002)- Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, Serra de Rodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental). Diputació de Girona.

En aquesta publicació ja s’inclouen totes les referències bibliogràfiques citades al text d’aquest article.

12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

F A C I L I T A • F O R A T 1

I M A G I N A R I E S • C • 2

L I R O • U C I • R E T O C 3

I S A R D • I • E M P A R O 4

P T • • O I L P M A • • D N 5

I A C • C • P S A L M • I G 6

S T A T U Q U O • L I C O R 7

T • T E M U D E S • M • • I 8

E R • M E A • • O B E I R A 9

S E R E N R O F • A G R E • 10

• P O R T E R I E S • • M O 11

A R T • A S F A L T A R E S 12

R E I A L M E • B O I A R S 13

O S S I • A • P A S T O S A 14

SOLUCIÓ

III- BIBLIOGRAFIA BÀSICA:

Passatemps

MOTS ENCREUATS

Per altra banda, cal esmentar que el dolmen de la Barraca d’en Rabert, uns 240 m al nord del poblat neolític de Ca n’Isach (Palau-saverdera) podria formar part, juntament amb el del Mas Bofill, de la necròpolis de la fase intermèdia d’aquest assentament, que correspondria a un neolític mitjà ple, tipus Empordanès o Chassey local, de la primera meitat del IV mil·lenni aC.

13

Posteriorment, Anna Ferran i Miquel Cura, a finals dels anys 60, tornaren a estudiar-los dins d’un Corpus de Sepulcres Megalítics (1970) i, encara més tard, Jordi Barris ressaltà la importància de la Vinya d’en Berta en un article sobre l’art megalític (1983). Des del mateix l’any 1983 i fins als nostres dies el Geseart ha prospeccionat i estudiat aquesta àrea de forma intensa, tal com es recull en l’edició de la tesi de Josep Tarrús (2002). Una de les tasques destacables del Geseart, en relació als dòlmens de Pau, va ser la restauració d’alguns d’ells (Puig Margall, Vinyes Mortes I-II) l’any 1997, per encàrrec del seu Ajuntament. Darrerament, entre 2009-2010, els companys Vicenç Armangué i Modest Soy, tècnics de l’Ajuntament de Vilajuïga, han realitzat noves descobertes, molt valuoses, de roques amb gravats a la serra de Rodes.

Hi tenim cistes neolítiques amb túmul (finals V-inicis IV mil· lennis aC), com la desapareguda Vinya d’en Berta; sepulcres de corredor antic amb cambra subcircular (Barraca d’en Rabert) o trapezoïdal (Coll del Bosc de la Margalla, Vinyes Mortes-II) de mitjan i finals del IV mil·lenni aC; i també sepulcres de corredor evolucionats o galeries catalanes (Vinyes Mortes-I, Puig Margall) d’inicis del III mil·lenni aC. El mal estat del dolmen de la Creu Blanca no ens permet adscriure’l a un tipus segur de tomba, però pensem que es tracta d’algun tipus de sepulcre de corredor.

Col·laboració

Els 7 sepulcres megalítics del terme de Pau foren descoberts una mica més tard, entre els anys 30-40 del segle XX, que alguns de l’Albera (Cabana Arqueta, Gutina) o del cap de Creus (Taballera, Cendrera), que ja són citats a finals del s.XIX, per la qual cosa no apareixen en la primera edició de la tesi de Lluís Pericot, l’any 1925. En la seva descoberta hi intervingueren mestres locals, com Isidre Macau de Palau-saverdera o Joan Garriga de Vilajuïga, al costat d’August Panyella i Miquel Tarradell, aleshores alumnes de Lluís Pericot, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona.

Entre els 7 sepulcres coneguts a Pau hi trobem una bona representació dels principals tipus de dòlmens altempordanesos, els quals ens asseguren una llarga etapa megalítica entre finals del V i finals del III mil·lenni aC :

14

pulcres megalítics i de les roques amb gravats, que hem pogut observar en tota l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus.

31

NOTES GEOGRÀFIQUES: L'AIGUAT DE L'OCTUBRE DE 1940

Col·laboració

LA MEDITERRÀNIA, UN MAR “ MOGUT “ A Catalunya, parlar de les inundacions, és quasi sempre parlar de la Mediterrània; no hi fa res, la distància geogràfica respecte aquest mar, que a finals de tardor esdevé com una olla carregada de calor latent, preparada per desprendre’s de la seva energia, quan les condicions de l’atmosfera li siguin propicies.

La influència dels vents marítims pot arribar en alguns casos, a la capçalera del riu Ebre, i encara més fàcilment als altres rius dels Pirineus, com el Ter i Llobregat.

Els corrents humits marítims utilitzen precisament les mateixes valls que drenen el territori, per accedir de forma influent, fins als llocs més allunyats, on els relleus s’encarreguen de facilitar el forçament d’aquest aire inestable, que pot arribar a generar grans precipitacions.

Els dies 6 i 7 de novembre de 1982, es van enregistrar quantitats entre els 400 i 600 mm a totes les comarques dels Pirineus, des del Sobrarbe aragonès fins a la Cerdanya i del Ripollès.

La Garrotxa, en aquest cas, tot i ploure molt, no va quedar gaire afectada; és aquest un bon exemple de l’abast que poden manifestar els vents marítims que aquells dies van bufar molt forts i de component sud i sud-est i que van arribar, com hem dit, fins als Pirineus aragonesos.

L’efecte que té aquest mar sobre la meteorologia és molt divers, i depèn en gran manera del gruix o creixement de les nuvolades associades a l’aprofundiment de les baixes pressions i sobretot de la intensitat, direcció i recorregut del vent.

Meteorològicament, apareixen situacions que poden ser d’abast local, amb pluges torrencials focalitzades sobre alguns punts del litoral - són les més habituals - fins a d’altres de gran abast geogràfic, com les que es van produir a l’octubre de 1940, o les mateixes citades anteriorment.

LA RIBA NORDOCCIDENTAL MEDITERRÀNIA – EL GOLF DE LLEÓ La Mediterrània és un mar pràcticament tancat , excepció feta de l’estret de Gibraltar, que és per l’únic lloc on hi ha aportació d’aigües fredes, a partir de l’oceà Atlàntic.

Tot i estar, planetàriament, dins una posició temperada, la presència del continent africà, al llarg de totes les seves ribes meridionals, li confereix unes característiques d’un mar càlid, ja que l’entrada atlàntica, d’aigües més profundes i denses, no és suficient per refredar-lo.

A la riba nordoccidental, concretament a la zona del golf de Lleó, arriba una aportació important d’aire fred continental i a vegades d’origen polar, a través del canal del Roina; aques-

32

tes aportacions d’aire més fred tenen capacitat per refredar l’atmosfera i les aigües superficials d’aquesta zona i arriben a afectar habitualment, sobretot, la Costa Brava.

A l’estiu les altíssimes temperatures dels desserts nordafricans i l’elevada insolació que gaudeix aquesta gran superfície marítima, fan que l’aigua, fluid que té gran capacitat d’emmagatzemar calor latent, arribi als seus moments tèrmicament més àlgids, a finals de l’estiu i principis de tardor.

El contrast tèrmic a causa dels corrents interns d’aquesta part de la Mediterrània afavoreixen, a partir de la deriva nordoccidental, que baixa seguint la línia costanera, processos que afavoreixen l’alliberament de l’energia acumulada durant la temporada estival, sobretot quan les altes pressions subtropicals, van deixant pas a l’aire fred que acompanya el front polar, que amb els seus rosaris de baixes pressions, s’acosta més a les nostres latituds.

De fet, amb aquesta introducció, al voltant de la Mediterrània, el que tractem es de justificar la presència d’ un factor geogràfic regional, protagonista dels processos que acaben generant les grans precipitacions equinoccials, conegudes popularment com “llevants”, i que puntualment es poden convertir en pluges i tempestes severes que generen un drenatge violent de les aigües; els resultats poden anar des de petites avingudes focalitzades, fins a situacions d’extrema gravetat i de gran abast geogràfic, com l’aiguat d’octubre de 1940.

Hi ha, però, d’altres factors geogràfics que són tan o més rellevants, que els pròpiament marítims, i que el meteoròleg català J. Mª Jansà, mestre de la meteorologia mediterrània, va posar de relleu l’any 1961, assenyalant les illes Balears com un teòric centre geogràfic.

–veure el dibuix Aquesta part de la Mediterrània nordoccidental, on la forma de la costa s’assembla a una olla tancada

NOTES GEOGRÀFIQUES: L'AIGUAT DE L'OCTUBRE DE 1940 i envoltada per grans relleus, com ara els Alps, l’Atles i els Pirineus; mostra uns factors geogràfics que per força han d’afavorir importants interaccions amb l’atmosfera.

Els temporals de tardor són una característica doncs del clima mediterrani, altra cosa són algunes situacions excepcionals com les que històricament s’han abatut sobre algunes zones del nostre territori.

Una breu cronologia ens porta a parlar d’algunes inundacions esdevingudes al Fluvià i també d’altres rius, d'algunes tan sols es cita el dia més important però sovint aquestes situacions es presenten al llarg de dos o tres dies o d’episodis que poden ser més extensos.

No ha estat així en d’altres parts de Catalunya i de la Mediterrània occidental on s’han produït situacions d’extrema gravetat i amb un nombre de víctimes majors que al 1940.

Tan sols els aiguats del Vallès del setembre de 1962 van fer més de 600 víctimes. *Aquest aiguat va ser molt extens i destructiu; el bisbe Torres i Bages va fer una visita a molts dels llocs afectats, d’aquí que a Olot, on també va arribar, es conegui com “l’aiguat de la vinguda del Bisbe“

1552 - 18 d’octubre Riuada de sant Lluís

L’AIGUAT DE SANT LLUC

1617 - 3 novembre l’aiguat de sant Ermengol

Les fortes pluges que van caure entre el 16 i el 20 d’octubre de 1940, a la Garrotxa són conegudes, com l’aiguat de sant Lluc o també “l’aiguat d’Olot“ mentre a la Catalunya nord, on l’afectació va ser encara més important que aquí, es recorda vivament com “l’Aigat“ o “l’Aigat del 1940“.

1678 - 24 setembre Aiguats de la Mercè 1763 - 16 octubre Aiguat de santa Teresa 1842 - 24 agost

Aiguats de sant Bartomeu

1874 - 23 setembre . Aiguat de santa Tecla 1907 - 12 al 23 d’octubre . * L’aiguat del Bisbe 1919 - 6 i 7 octubre Els aiguats de sant Marc 1932 - 12 al 20 de desembre L’any del diluvi 1940 - 16 al 20 octubre Aiguats de sant Lluc Al llarg d’aquests darrers 70 anys, d’ençà 1940, hi ha hagut un nombre elevat d’ inundacions i avingudes, a Olot cal recordar

Col·laboració

CRONOLOGIA D’ALGUNES INUNDACIONS MÉS IMPORTANTS

la del mes de setembre de 1963, on també el riu va inundar alguns carrers de la ciutat però sense la gravetat de la del 1940.

La darrera amb una certa entitat es va produir el dia 17 d’octubre de l’any 1977, afectant sobretot Riudaura, la vall de Bianya i Castellfollit de la Roca, i aigües avall del Fluvià.

esquerra: Olot 1907 dreta: Olot 1919 Fotografies extretes de l'arxiu de Melcior Teixidor.

Sigui com sigui, el fet és que l’amplitud geogràfica i les precipitacions fan d’aquest episodi, esdevingut al voltant dels Pirineus orientals, el més important del segle XX; més si tenim present que la pluja recollida al voltant del Canigó, va ser propera als 2000 mm, mentre a les comarques gironines, les dades entre Beget i Camprodon, i per tant la capçalera del Ter i del Llierca possiblement estarien entre els 600 i 800 mm.

Aquestes precipitacions torrencials són classificades per al-

CAIXES D’EMBALATGE DE CARTÓ ONDULAT MUNTADES, PLEGABLES I ENCUNYADES

EMPRESES ASSOCIADES Ondunova, S.A. Mediterráneo cartón, S.A. CORRESPONDÈNCIA: Apartat 37 - 17800 OLOT (Girona) FÀBRICA I ADREÇA FISCAL Ctra. d’Olot, 6 - 17178 LES PRESES (Girona) Tel. 972 69 30 40 - Fax 972 69 35 09

www.envasesuniversal.com - e-mail: envases@envasesuniversal.com

33

NOTES GEOGRÀFIQUES: L'AIGUAT DE L'OCTUBRE DE 1940

Col·laboració

Sant Joan les Fonts (foto: Imma Ras)

que trobaren al seu pas, modificant fortament la xarxa hidrològica al voltant del Canigó, i amb menor mesura la l’alta vall del Ter i Freser, tota la capçalera del Fluvià, Llierca, Ges i Brugent; també alguns torrents de Les Guilleries i Montseny van mostrar revingudes violentes.

Aproximació a la distribució geogràfica de les precipitacions (1940)

Encara és actualment visible l’eixamplament desmesurat de diverses lleres de rius, com ara el Llierca a Sant Jaume o l’Illa del Tet, el tancament d’alguns meandres i esllavissades visibles actualment, com ara la de l’estret de l’Avellanosa, aigües avall de Prats de Molló. guns estudiosos com una mena de “monsó orogràfic“.

Aquesta situació, pel conjunt de la població de la zona, va tenir greus conseqüències, sobretot per la situació de postguerra civil a Espanya i de la presència nazi a l'estat veí, en plena segona guerra mundial; fets que van alentir molt la recuperació econòmica i social; curiosament mentre la població d’aquestes valls catalanes era abatuda novament, ara per les forces de la natura, Franco i Hitler debatien a Hendaia, la posició d’Espanya a la guerra europea.

Camprodon (foto: Coma)

La pobresa, l’especulació, el contraban, el maquis, van haver d'adaptar-se a una nova visió geogràfica d’un territori, amb una xarxa de carreteres i camins arrasada ,on els rius, rieres i torrents, s’havien apropiat d’una bona part del paisatge.

70 anys desprès de l’aiguat, encara ara es poden trobar cicatrius tant en les persones com a les muntanyes, records de la fúria desfermada dels elements.

RESPOSTA HIDROLÒGICA Els rius pirinencs, per efecte de les grans precipitacions, del Ter fins la Tet, es varen desbordar inundant i destruint tot el

Es van desplaçar tones de roques i còdols de totes mides, tot erosionant i excavant les lleres de les zones altes i mitjanes dels cursos fluvials, mentre que els materials en forma de llims, arribaven a les planes de l’Empordà i Rosselló; una aportació molt favorable per l’agricultura d’aquelles terres en aquells moments.

L’augment del nivell del mar, circumstància que es produeixen alguns episodis de baixes pressions mediterrànies, impedia el desguàs amb comoditat dels rius afavorint encara més la permanència de l’aigua a les planes al·luvials.

Fotografia actual de l’estret de l’Avellanosa i de l’esllavissada que va col·lapsar el riu, per desprès negar el poble del Tec.

34

Tant el Rosselló com l’Empordà van quedar convertits en extensos estanyols i aiguamolls que es van mantenir durant molts mesos.

Una dada, per copsar la quantitat d’aigua que baixava, ens la dóna l’estació d’aforament de Garrigàs, al Fluvià, proper a la desembocadura, que va enregistrar 2.000 hm³, quan la mitjana es de 20 hm³, mensuals.

El riu Ges, al seu pas per Torelló, vila que va patir fortament l’avinguda, portava un cabal de 10 metres d’alçada per sobre del seu nivell habitual.

NOTES GEOGRÀFIQUES: L'AIGUAT DE L'OCTUBRE DE 1940

VÍCTIMES L’episodi es va xifrar amb en dues-centes persones mortes i altres tantes desaparegudes i uns danys molt seriosos a l’agricultura, ramaderia, comunicacions, indústries, habitacles.

A la Garrotxa, una dotzena de persones, al menys que tinguem coneixement, van ser sorpreses i arrossegades per l’aigua.

Jaume Serrat i Puig “en Met” Taxista d’Olot Família Vergés -Pujol amb cinc fills i el mosso Tots els del Molí del Collell d’Olot Família Vidal -Triadú de Rocabruna, sis persones OLOT, DANYS AL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC La passera del Molí del Collell destruïda.

Danys al pont de Sant Roc. Destrucció del pas del pont de Ferro.

Danys al pont de Colom.

Danys als estreps i al pas provisional del pont de les Mores.

Danys importants al pont de Cal Russet.

Desaparició de les baranes al pont de Sta. Magdalena.

Destrucció del pont medieval del Molí del Collell.

Danys a les fonts del Collell, de Santa Rita, Sant Roc i Pudosa entre d’altres.

Desaparició de la façana del Molí de Sant Roc. PROPOSTA D’UN RECORREGUT URBÀ La proposta d’un recorregut per diversos llocs de la ciutat d’Olot i zones properes, ens pot permetre recordar o veure detalls d’aquest aiguat històric. A continuació, indiquem alguns llocs per visitar.

La zona de l’antic Hostal de l’Arengada, situada al camp de futbol; es pot veure la construcció d’un llarg muret de pedra que es va construir desprès de l’aiguat, per protegir la zona de les avingudes del Riudaura. L’hostal va quedar greument afectat.

Col·laboració

Torelló després de l'aiguat de 1940. (extreta de l'arxiu municipal d'Olot)

La zona de Sant Roc presenta molt interès i records de moltes de les avingudes que ha vist passar. La del 1940 es va endur les baranes del pont (reconstruïdes amb pedres i còdols més petits) i la part frontal del Molí de Sant Roc, produint també molts danys als paratges de la font.

La zona de Santa Magdalena -Plaça Palau. És un altre dels llocs interessants de visitar. La plaça i els carrers adjacents, van quedar totalment descarnats, quedant a la vista, desprès del pas de l’avinguda, els blocs de basalt de la colada d’Olot. El pont va resistir l’embranzida, no així les baranes, que es poden veure reconstruïdes. Al pont hi ha també una placa recordatòria.

El Molí i restes del pont del Collell.

Aquesta zona ve acompanyada d’un aire tràgic, que encara ara, amb l’abandó que presenta, sembla resistir-se a oblidar la família que hi va perdre la vida.

Carrer Fontanella (Fabrica Masies, Can Barberi i la placa de la Gluki).

Fàbrica de Can Masllorens i Can Manel·la i la placa recordatoria.

La Farinera (actualment enderrocada) i el seu canal.

Eixample Malagrida i els antics quarters, seu de l’actual Escola Malagrida.

Jordi Zapata

Pont de Llocalou (1941)

A les Tries, zona molt afectada, però en aquell temps poc habitada, es pot veure una placa recordatòria a l’antiga fàbrica de Can Manel·la A l’actual Ronda del Fluvià, actualment la zona amb més risc, es va construir, després de l’aiguat, un mur de contenció,continuació del que comença al pont de cal Russet, i que en successives intervencions i enjardinaments s’ha enderrocat.

35

Passeig d’en Blay, 5 17800 OLOT (la Garrotxa) Tel. 972 26 06 75 Fax 972 27 31 67 ceo@ceolot.cat www.ceolot.cat Sr.