ESPORTS

La Dolors amb els trofeus aconseguits amb l'Espanyol la temporada 2005-2006. Foto: Dolors Ribalta.

Els carrers de Mafet van ser testimonis dels inicis de la Dolors Ribalta en el futbol. En uns temps en què era poc habitual que les noies practiquessin aquest esport, la Dolors no va rebutjar jugar al que realment li agradava. Anys després, li arribava l’oportunitat de formar part de l’equip femení del RCD Espanyol, amb el qual va aconseguir diversos títols com la Copa de la Reina, la Lliga, i poder disputar una Champions. La seva trajectòria amb el club va ser reconeguda recentment, quan va ser nomenada ambaixadora. En aquest IMPULS la Dolors Ribalta repassa amb nosaltres la seva carrera futbolística i ens parla d’aquest reconeixement que, per primer cop, li ha estat atorgat a una dona.

Va arribar de forma inesperada amb el primer torneig Vila d’Agramunt de futbol sala que es va organitzar l’estiu de 1995 a les piscines municipals. Després d’aquella competició vaig coincidir amb la Marisa Boncompte, veïna d’Agramunt, que aleshores jugava a l’Espanyol. Ella em va proposar anar a jugar el pròxim partit amb l’equip el següent cap de setmana. Va ser un partit amistós contra el Barça, al Vendrell. Vaig agafar unes botes velles del meu pare i així vaig disputar el meu primer partit amb el RCD Espanyol.

El recordo, per una banda, amb molta il·lusió i, per l’altra, amb nervis. Abans d’aquell partit només havia jugat de forma informal a futbol sala, però fer-ho amb un equip com l’Espanyol imposava. Tenia unes bones condicions esportives, però no sabia com col·locar-me en un camp de futbol. Tot i això, l’entrenador em va ajudar a veure quina era la posició idònia per mi i vaig començar a jugar de defensa central. Més endavant, també vaig fer de lateral (a la selecció catalana), i de davantera quan l’equip anava a la desesperada i penjàvem pilotes a l’olla perquè les pogués rematar, ja que des de sempre he tingut molt bon remat i he marcat força gols de cap en els córners i les faltes.

Més que un partit, destacaria una temporada, i va ser la primera, quan vam guanyar la Copa de la Reina. Vam començar la temporada a Oviedo, amb un viatge exprés per disputar el partit, i vam acabar la temporada amb una final a Terrassa. D’aquella final recordo que es preveia que faria molta calor, i les mares van retallar les samarretes de màniga llarga, convertint-les en màniga curta. Finalment, vam jugar el partit amb pluja! També tinc present, per dos motius, el segon partit fora de casa. Vam jugar a Madrid, vaig marcar el meu primer gol de cap i en sortir del camp, uns nens em van demanar un autògraf. Em va fer molta il·lusió.

Realment no em puc quedar amb un, perquè en vam viure molts. Vaig estar 12 anys com a jugadora, des de la temporada 95-96 fins a la temporada 06-07, i en tots hi va haver moments especials. En poc temps vaig passar de jugar al carrer a jugar en un club punter com l’Espanyol i guanyar la Copa de la Reina en la meva primera i segona temporada. Guanyar títols va ser

Dolors Ribalta, RCD Espanyol

genial, una cosa amb què somiava des que era petita. Els anys següents vam tenir moltes més alegries: l’any 2001 vam entrar a jugar per primera vegada a la Ciutat Esportiva de l’Espanyol; la temporada 05-06, vam fer doblet en guanyar la Copa de la Reina i la Lliga, aconseguint així el bitllet per jugar la Champions; l’any 2006, vam guanyar la Copa Catalunya contra el Barça, amb el resultat més gran que s’ha donat fins ara entre els dos clubs, un 7-1.

Sí, el no poder disputar la final de la Copa de la Reina la temporada 97-98. Aquell any l’últim partit es disputava al Camp d’Esports de Lleida i tenia moltes ganes d’arribar-hi. Portàvem dues copes guanyades i teníem un equip molt bo, però vam perdre la semifinal per la mínima. Va ser una derrota que em va fer molt mal.

Sí. Vaig estar tota una temporada com a ajudant de l’entrenador i una altra com a directora esportiva. Durant aquell temps també vaig portar la selecció de Barcelona, però la dificultat per combinar-ho amb la feina va fer que ho deixés. Aleshores treballava com a mestra i estudiava Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE). En finalitzar la segona carrera, va sorgir la possibilitat de treballar a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport de la Universitat Ramon Llull, i vaig haver de prendre una decisió. En aquell moment, la carrera acadèmica m’assegurava més futur que la carrera futbolística i, per tant, vaig haver de deixar el futbol. Crec que va ser un encert perquè he pogut fer el doctorat i treballar a la universitat. Ara les dones tenen més oportunitats al món del futbol, però fa 15 anys era molt més difícil.

Haver rebut aquest reconeixement és un honor i una responsabilitat, perquè el RCD Espanyol compta amb pocs ambaixadors. A més, fins ara tots han estat homes, jugadors molt significatius del club, i el fet que pensessin en la meva persona per representar-los és un orgull absolut. La tasca que realitzo com a ambaixadora és, bàsicament, de representació del club en diferents actes com partits, sopars de penyes, reunions, entrevistes...

Competint amb la selecció catalana. Any 1999. Foto: Dolors Ribalta.

Crec que la igualtat és molt relativa. El dia que no sigui notícia que els equips femenins juguin a grans estadis, aleshores es podrà parlar d’igualtat. En els meus anys com a jugadora només vam ser notícia quan guanyàvem i, malauradament, vam acaparar l’atenció dels mitjans quan se’ns va proposar fer un calendari despullades, que no vam acceptar. Això és una de les coses que s’ha de canviar, valorar el rendiment i no les anècdotes. Tot i això, he de dir que l’Espanyol tracta molt bé als seus equips femenins, i els ha donat el reconeixement que mereixen. A més, hem estat pioners en molts aspectes, com jugar a l’estadi, que les jugadores rebessin un vehicle del patrocinador del club, tenir xarxes socials exclusivament de l’equip femení, etcètera.

Actualment, les jugadores de la Primera Iberdrola tenen un Conveni Col·lectiu de Futbol on poden acollir-se. D’altra banda, l’Espanyol, entre altres clubs, ha professionalitzat l’equip femení. Sí que actualment hi ha més possibilitats per les noies en diferents àmbits, com a jugadores, entrenadores, directives i àrbitres… però encara hi ha “sostres de vidre” per assolir una igualtat real.

El millor club del món. • Un/a entrenador/a?

Ramon Català, el meu primer entrenador.

Isabel Castanera, la meva primera capitana.