Valors 156: la cultura del zàpping, amb José Ramón Ubieto

Z Valors Valors

Febrer de 2018. Número 156. Any XV

Cultura del zàping

3,50 €

José Ramón Ubieto, psicòleg i psicoanalista

Gisela Vallès (MSF): “Els rohingyes són

“El zàping genera menys producció de pensament”

perseguits només per ser musulmans” “Helena Maleno, la dona del telèfon” de R. Radó “La insolidaritat dels antivacunes” d’Àngel Puyol

Valors Febrer de 2018. Número 156.

Pòrtic

Un canvi de valors real per assolir la igualtat

E

ls darrers mesos s’ha produït un degoteig de denúncies de casos d’assetjament sexual a actrius per part d’actors i productors de Hollywood, als quals s’han de sumar, també, els del món esportiu, com el de la gimnasta Simone Biles, víctima dels abusos per part de l’exmetge de l’equip olímpic dels Estats Units. També a casa nostra, diversos casos de violència de gènere sigui entre parelles o entre desconeguts han tornat a posar sobre la taula aquesta xacra que cada cop té, sortosament, més visualització però que sembla tan difícil de poder erradicar.

Com pot ser que els agressors de molts d’aquests casos siguin homes educats en un sistema que teòricament promou la igualtat entre gèneres? Què falla perquè a l’hora de la veritat segueixi subsistint una violència de baixa intensitat en forma de comentaris sexistes o una violència explícitament física que ens gela el cor? Potser és que el món on vivim, sovint políticament correcte, tothom passa per igualitari en qüestió de gènere, però si es traspassa la pell resulta que el masclisme subsisteix amb força? És que potser tots plegats no ens ho creiem prou i no fem una deslegitimació social explícita de qualsevol acció contra la dignitat femenina? En tot cas, hi ha la creença errònia que vivim en una societat igualitària. Hi ha una diferència entre allò que es diu i com s’actua.

Des de Valors creiem que fins que no hi hagi una assumpció tangible de les dificultats perquè la dona pugui ser tant com l’home, fins que no hi hagi un canvi de valors real, no ens en sortirem.

En aquest sentit és absolutament clau promoure definitivament i amb més èmfasi una educació no sexista des d’edats ben primerenques. Assumida tan pels homes com per les dones.

Milagros Sáinz, directora del grup de recerca Gènere i TIC de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Lídia Arroyo, investigadora, també, del grup, apunten quatre idees claus: promoure des del naixement l’interès i l’estímul de les diferents capacitats adequades a cada etapa de creixement d’una manera igualitària en els nens i les nenes; treballar l’educació emocional per a prevenir la violència de gènere; millorar l’aplicació dels protocols antiabusos als centres educatius des d’una perspectiva de gènere; i finalment mostrar models i exemples igualitaris tant en els continguts educatius com en els mitjans de comunicació.

Quatre receptes concretes, a llarg termini, per intentar superar aquesta xacra que hauria d’indignar i ser motiu de lluita per dones i homes.  FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ

Sumari

PASSANT REVISTA

4 Entrevista

Gisela Vallès: “Els rohingyes són perseguits només per ser musulmans”

7 Ramon Radó

Helena Maleno, la dona del telèfon

8 Joan Safont

Reescriure la història

8 Francesc Raventós Confiança

9 Joan Catà

Igualtat salarial entre dones i homes

10 Francesc Amat

Emocions, tecnocràcia i populisme

11 Xavier Serra

Es porten millor, els joves?

12 Jordi Cussó i Cinto Amat

Més enllà de la norma

MONOGRÀFIC

14 Editorial

... De pantalla a pantalla, fins on?

15 Toni Batllori Dibuix 16 Entrevista a José Ramón Ubieto 20 Eugènia de Pagès El zàping mental i emocional 22 Entrevista a Antoni Roig 24 Ramon Breu Alfabetització mediàtica

PENSAMENTS

27 Àngel Puyol La insolidaritat dels antivacunes 28 Històries amb valors Una monja contra els nazis 29 L’altra cara de la ciència Tecnologia amb data de caducitat 30 Ramon Bassas La ‘mili’ de Macron 31 Soraya Hernàndez Un tatuatge amb conflicte ètic

PROPOSTES

34 Judith Vives Soledat, tema d’estat 36 Xavier Garí Silenci i saviesa 38 El conte El casal d’estiu d’en Roc

4 PASSANT REVISTA

Febrer de 2018

Entrevista: Conflicte Birmània-Bangladesh

“Els rohingyes són perseguits només per ser musulmans” Gisela Vallès, infermera de Metges Sense Fronteres (MSF) Més de 855.000 rohingyes fugits de Birmània viuen en camps de refugiats a Bangladesh. Un equip de la ONG Metges Sense Fronteres del qual forma part aquesta canetenca intenta millorar les condicions de vida d’aquesta comunitat perseguida per la seva religió.

Laura Cera

Des de finals d’agost, més de 650.000 membres de l’ètnia rohingya, un 58 per cent dels quals nens, han creuat la frontera de Birmània a Bangladesh. Ara la pressió ha minvat però cada setmana encara entre mil i dos mil persones d’aquesta comunitat perseguida fuig de la violència entre l’exèrcit i un grup guerriller anomenat Exèrcit de Salvació Rohingya a Arakan.

I en els precaris assentaments on viuen broten malalties d’altres segles com la diftèria. La infermera Gisela Vallès, membre de MSF, després de treballar a diversos països en conflicte, ara és referent mèdic d’un dels camps de refugiats a Bangladesh.

Aprofitem la seva estada entre nosaltres, abans de tornar cap a la zona del conflicte, perquè ens expliqui de primera mà la situació que viu en el seu dia a dia.

Per què Birmània no accepta els rohingya?

Els rohingyes són una ètnia minoritària musulmana que viu especialment a l’estat de Rakhine, a Birmània. Com que el 89 per cent de la població de Birmània és budista, pel simple fet de ser musulmans, els exclouen directament del seu país. Els rohingyes estan perseguits i no tenen cap dret. Això no és una novetat, passa des de fa dècades, però a causa dels incidents que es van produir a l’agost del 2017, els darrers mesos s’ha produït una fugida massiva de rohingyes. Parlem d’assassinats, de pobles destrossats, de casos de violèn-

cia sexual...

Entre agost i setembre de l’any passat es comptabilitzen més de 6.700 rohingyes assassinats. Quan ells fugen de la violència de Birmània, cap on van?

Una mínima quantitat de desplaçats fugen a l’Índia o a Tailàndia, però la majoria van al país que tenen més proper, en aquest cas, Bangladesh. En aquest cas tenen dues opcions: travessen la frontera per terra caminant centenars de quilòmetres diversos dies o busquen una embarcació per creuar un riu, en el qual tenen el risc de morir, com ja ha passat. I, un cop a Bangladesh, les autoritats els distribueixen en diferents camps de refugiats. En aquest moment hi ha 855.000 rohingyes en camps de refugiats de Bangladesh.

Com ens podem imaginar un d’aquests camps?

Cal tenir present que abans de la crisi d’aquest mes d’agost a Bangladesh ja hi havia dos-cents mil refugiats de Birmània instal·lats en camps més o menys preparats i legals; però amb aquest darrer gran flux de desplaçats s’han hagut de crear diversos nous camps. Ara parlem de camps que ocupen quilòmetres quadrats de terra organitzats de forma improvisada. Són turons enfangats, perquè allà hi ha molts mesos de pluja, i situats entre zones cultivades d’arròs, perquè ells són grans cultivadors d’aquest producte, la qual cosa en dificulta l’accés. Viuen en condicions molt bàsiques. Ells mateixos,

quan arriben, amb quatre pals de bambú i un plàstic, es creen el seu petit refugi.

Amb tanta gent al final els camps es converteixen en petites ciutats.

Com a membre de l’equip de Metge sense Fronteres quines són les principals malalties que heu de combatre?

Totes les malalties estan relacionades amb les males condicions de vida, estem parlant d’infeccions respiratòries, infeccions de pell i diarrees, perquè els pocs pous d’aigua disponibles estan contaminats.

També, cada vegades més, hi ha casos de malnutrició. I els darrers dos mesos hem detectat una epidèmia de xarampió i de diftèria, dues malalties que aquí es poden evitar amb una simple vacunació, però allà no. I sempre patim per la possible aparició del còlera, una malaltia molt habitual en els camps de desplaçats.

Com és un dia a dia en el camp?

Tots són molt diferents i la feina evoluciona. Quan vaig arribar amb el primer equip, Metges sense Fronteres era la primera organització que actuava a la zona.

Aleshores vam identificar els llocs on organitzar clíniques primàries, vam mirar la possibilitat de potabilitzar l’aigua, construir latrines... Després, les activitats han anat canviant. Ara, en canvi, faig més activitats de coordinació de l’equip mèdic.

Un cop prioritzeu les coses més urgents, com us organitzeu? És una qüestió de prioritats, però al final a

PASSANT REVISTA 5

Valors

En el cap de...

Aung San Suu Kyi tot se li ha de donar resposta, perquè si no soluciones el problema de l’aigua conseqüentment també augmenten el nombre de malalts. També has de donar resposta a les emergències i a totes les necessitats que es van plantejant. Per exemple, quan va aparèixer el brot de diftèria vam haver de reconvertir un futur hospital de pediatria en àrees d’aïllament.

Tu has estat a molts altres països. És fàcil treballar en aquesta zona del món?

No és fàcil perquè Metges sense Fronteres Espanya fins ara mai havia treballat a Bangladesh; ens havíem centrat a l’Àfrica, i aquí ens hem d’enfrontar a noves gestions burocràtiques i administratives que sempre fan anar més lenta l’actuació.

El Papa va visitar Birmània però no va condemnar la situació dels rohingya. Els ha abadonant la comunitat internacional?

MSF és neutral i no es posiciona en cap

“S’ha d’assegurar que la repatriació sigui voluntària i que les ONG puguin entrar a Birmània” “Malgrat no tenien res, ens van acollir i ens van oferir casa seva per guardar tot el material”

de les dues parts del conflicte, nosaltres només ens centrem en les víctimes i en reduir el seu patiment. Ara Birmània i Bangladesh han obert negociacions, que van per llarg. En aquestes negociacions una de les coses que s’ha d’assegurar és que la repatriació dels rohingyes sigui voluntària, ja que ells tenen molta por de tornar a casa, i, en segon lloc, que les organitzacions internacionals també puguin entrar a Birmània.

Es diu que prop d’un 58 per cent dels refugiats són nens. Quin futur dels espera?

A Birmània els nens rohingya ja tenien un futur difícil perquè per la seva condició no tenien ni dret a l’escolarització. Ara tampoc podem sortir dels camps, perquè a Bangladesh són considerats il·legals.

Malgrat tot, cal dir que els infants s’adapten molt bé als canvis i dins els camps algunes petites ONG locals han organitzat escoles improvitzades.

Alguna història que t’hagi impactat especialment?

Sobretot em quedo amb la història dels primers rohingya que vaig conèixer.

Malgrat no tenien pràcticament res, ens van acollir i ens van oferir casa seva per guardar tot el material. Són persones que avui encara ens ajuden a la clínica. Els hem agafat molta confiança.  Escolta l’entrevista sencera a: http://programes.laxarxa.com/ audio/134442

CEDIDA

Gisela Vallès, infermera de Metges sense Fronteres a un camp de refugiats de Bangladesh.

Joan Salicrú

Molts de vostès segurament em coneixen perquè vaig ser Nobel de la Pau el 1991. I ara sembla que sigui la presidenta del meu país, Birmània. Però no és així.

Hi ha una certa confusió sobre l’abast del càrrec que tinc. Sóc consellera d’estat de Birmàmia, sun càrrec que equival a cap del govern. Però no és una situació en absolut homologable a la d’un sistema polític a Occident. La força del país segueix en mans dels militars, que –recordin-t’ho– van controlar el país durant cinquanta anys, que es diu aviat. El 2015, van permetre unes primeres eleccions creïble, on la candidatura encapçalada per mi (Lliga Nacional per la Democràcia) va rebre una pluja de vots. Però que permetessin unes eleccions no significa que passéssim a ser de la nit al dia una democràcia. No. Això trigarà molt temps. Ells ens van deixar votar, sí, però es van reservar tres ministeris claus del nou govern (vinculats amb la seguretat), el 25% dels escons del Parlament i el dret a veto respecte qualsevol canvi constitucional.

De fet, la pròpia Carta Magna prohibeix que jo ocupi la presidència del país. Imagineu-vos!

L’exèrcit és –amb el cap de l’Estat Major, Min Aung Hlain– qui es troba darrera de la campanya de violència que ha incendiat i destruït centenars de poblacions. No tinc poder sobre ells. I no sabeu com m’entristeix les notícies que m’arriben, però he d’acceptar els límits de la meva acció: a canvi de poder canviar algunes coses, he de guardar silenci en d’altres. Aquesta és, després de tota una vida dedica a la pau i la reconciliació, la meva tragèdia. 

6 PASSANT REVISTA

Febrer de 2018

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes TWITTER

Jonathan Martínez @jonathanmartinz

“Espanya, on els presos polítics no són presos polítics però han de deixar de ser polítics per poder deixar de ser presos”

Anna Roig ‫‏‬ @AnnaRoig

“Quasi el 30% dels contractes actuals són de menys de 7 dies” Com podem elaborar projectes vitals amb aquestes condicions?”

Neix la Caixa de Pandora, plataforma per denunciar els abussos sexuals Un silenci guardat durant dècades es va trencar als Estats Units el passat mes d’octubre quan una dona va denunciar públicament una agressió. Aquí, aquest mes, s’ha presentat el #MeToo espanyol, el primer moviment creat per denunciar, perseguir i acabar amb els abusos sexuals en el món cultural. Aquesta iniciativa, anomenada La Caja de Pandora, està integrada per més de 3.000 dones que pertanyen a l’àmbit de les arts. Un col·lectiu “organitzat i en lluita” que comparteix experiències i testimonis de “manera íntima”, amb l’objectiu de construir recursos “pedagògics i jurídics” per així treure més casos a la llum i denunciar els abusos sexuals “a què s’han vist sotmeses”.

Fa 12 anys i el pare li regala dues ‘strippers’

El debat sobre el càncer a Barcelona

Un pare dels Estats Units, però de l’era de les cavernes, ha decidit regalar al seu fill dues ‘strippers’ en motiu del seu dotzè aniversari. A més, ha gravat el ball i l’ha penjat a youtube causant una gran polèmica.

El Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) denuncia una polèmica xerrada que porta per títol: Un món sense càncer. Allò que el teu metge no t’està explicant, en la qual s’avisa que la quimioteràpia no és efectiva.

Herència d’1,5 milions d’euros per investigar el càncer

Una dona de 84 anys es treu el carnet de conduir Una dona de 84 anys d’Alginet (València) s’ha fet famosa perquè s’ha tret el carnet de conduir. El poble ha viscut la gesta amb tanta intensitat que fins i tot li ha fet un homenatge.

Però fins quan disposem de totes facultats per conduir? I la seguretat?

L’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) ha rebut un llegat de més d’un milió i mig d’euros que, per voluntat expressa dels donants, anirà destinat a donar suport a la investigació del càncer.

Es tracta de la primera herència testamentària que rep aquest centre.

Una ‘chirigota’ parodia decapitar Puigdemont La irreverència de les ‘chirigotes’ gaditanes enguany ha provocat polèmica i ha reobert el debat dels límits del sentit de l’humor: en una d’elles es portava a la guillotina al president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Josep Martí Blanch @JosepMartBlanch

“Si caus del cantó pessimista pots arribar a la conclusió que els valors de la ‘Republique’ caben en un pot de crema de cacau i avellanes...”

Jaume Albaigès @jaume_albaiges

“Això del turisme se’ns està escapant de les mans. Un paio m’ha aturat al mig de les Rambles i m’ha preguntat si hi havia alguna cosa per visitar...”

Valors comparats

60%

de la població espanyola, més de 17 milions d’espanyols entre els 18 i 65 anys, admet no fer pràcticament activitat física; d’aquests, el 23 per cent, reconeix no fer absolutament res, ni tan sols caminar amb regularitat.

60%

de la població espanyola reconeix patir sobrepès; d’aquests, gairebé 3 milions de persones (9 per cent), els sobren 20 quilos o més, una situació que comporta importants riscos cardiovasculars, segons un estudi de Vivaz.

PASSANT REVISTA 7

Valors

Noms propis

Helena Maleno la dona del telèfon L’activista Helena Maleno ha hagut de comparèixer davant la justícia marroquina acusada de col·laborar amb les màfies de tràfic de persones.

Ramon Radó

L’escena és habitual a la frontera sud espanyola. És de nit i sona un telèfon mòbil. Qui contesta és l’activista i experta en migracions Helena Maleno.

A l’altra banda, algú que demana ajuda.

Truca des d’una patera, perduda a les aigües del Mediterrani, tot intentant arribar a la península Ibèrica. Després de penjar, Maleno avisa Salvament Marítim perquè engeguin una operació de recerca de l’embarcació a la deriva.

El 10 de gener, Maleno va comparèixer per tercera vegada davant del Tribunal d’Apel·lació de Tànger per respondre sobre escenes com aquesta.

Acusada d’afavorir les màfies de tràfic de persones, la policia marroquina creu que l’activista té vincles amb els que organitzen la immigració il·legal i que les seves trucades són per assegurar-se que els migrants entren en territori europeu. Maleno estava citada arran d’una investigació iniciada per la policia espanyola l’any 2012. El cas no va prosperar a Espanya, però sí al Marroc, on s’enfronta a una condemna

que pot anar des dels sis mesos de presó a la cadena perpètua.

Nascuda a El Ejido fa 47 anys, Maleno és periodista de formació. L’any 2001 es va traslladar a Tànger amb el seu fill i, allà, va començar a col·laborar amb les comunitats de migrants organitzades. Assisteix les persones que viatgen cap a Europa i denuncia les diverses violacions de drets humans que pateixen.

Amb els cabells tenyits i vestida amb roba hippie –mocador al coll a l’hivern, samarreta de tirants a l’estiu–, Maleno és la ‘Mama Àfrica’, com l’han batejat alguns dels migrants a qui ha ajudat. Guardonada per diverses institucions estatals i internacionals, són incomptables les vides que ha salvat amb les seves trucades des del Marroc. El seu telèfon és l’únic contacte amb terra ferma que tenen molts dels que s’embarquen cap al primer món... i el salvavides a què recorren quan queden a la deriva.

Amb la seva ONG Caminando Fronteras, Maleno du a terme la identificació dels cadàvers dels que no han arribat a l’altra banda de l’Estret de Gibraltar.

Forma part de la seva voluntat de personalitzar les víctimes de les migracions: saber

El seu telèfon és l’únic contacte amb terra ferma que tenen molts dels que s’embarquen el nom de tots els que deixen la vida al Mediterrani.

A més, ha denunciat il·legalitats i abusos policials, fins al punt de rebre amenaces de mort. Documenta amb informes, fotografies i testimonis les actuacions abusives de les autoritats espanyoles i marroquines a la frontera, ja siguin devolucions en calent o bé actuacions com la de la Guàrdia Civil al Tarajal, on van morir 15 persones. Tot plegat fa sospitar sobre les veritables intencions del procés judicial contra ella. 

El valor de la paraula

“Cal celebrar la quotidianitat” Txell Bonet, periodista La Vanguardia, 21 de gener de 2018

Redacció

Fa unes setmanes Sílvia Hinojosa publicava a La Vanguardia: Així viuen l’experiència els familiars dels encausats. En aquest reportatge, Txell Bonet, periodista i esposa de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural i en presó preventiva des del 16 d’octubre, afirmava: “En aquesta situació et tornes més vitalista, ara penso que la vida és per viure-la i no pots malgastar la teva energia fent-te mala sang, la llibertat és tan preuada que cal celebrar la quotidianitat”.

Des de fa més de cent dies, ella - igual que Susanna Barreda, l’esposa de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) - amb el fill de la parella, Amat, de nou mesos, agafa cada setmana l’AVE a Madrid i després un taxi fins a la presó de Soto del Real per veure Cuixart només quaranta minuts. “És a través d’un vidre, que no és la millor manera de comunicar-se. Entrem totes les famílies, podem ser seixanta persones, corres al teu locutori, n’hi ha molts, bastant soroll i el temps et passa volant”, explica. També permís per dos vis a vis de dues hores al mes. 

8 PASSANT REVISTA

Febrer de 2018

La màquina d’escriure

Reescriure la història Joan Safont

El Senat de Polònia acaba d’aprovar, amb 57 vots a favor i 23 en contra, una llei que tipifica com a delicte parlar de “camps de concentració polonesos” per referir-se a camps de la mort com el d’Auschwitz, situats en el seu territori, o qualsevol altra afirmació que impliqui complicitat polonesa amb l’Holocaust. La llei, aprovada a la Cambra baixa del Parlament polonès i en espera de ratificació presidencial, ha desfermat les crítiques d’Israel i d’altres països, així com d’historiadors, acadèmics i supervivents i descendents dels supervivents de la Xoà.

La llei presentada pel govern ultraconservador i nacionalista de Mateusz Morawiecki té per objecte penalitzar els qui ataquin el bon nom de Polònia especialment els periodistes que parlin de “camps de concentració polonesos” per referir-se al que, segons el govern polonès, va ser exclusivament responsabilitat de l’ocupant alemany, però a ningú se li escapa que a la llarga pot servir per reescriure amb la llei la història del comportament dels països ocupats davant l’extermini jueu.

L’actitud de la població ocupada en l’avanç de les tropes del Tercer Reich va ser, en diferents casos, de resistència i combat, però també de complicitat amb

En quin món vivim

Confiança Francesc Raventós

En el meu entorn percebo un ambient de tristesa. A Catalunya han passat i estan passant moltes coses que afecten els ànims.

Els esdeveniments de fa un cert temps i especialment dels darrers mesos, han portat a la presó o a l’exili a gent normal i respectada. Molts es pregunten, per què?

Com és possible? Ens sentíem protegits per viure en una democràcia en la qual la llibertat d’opinió i de manifestació estaven garantides. Any rere any, l’11 de setembre se celebra la Diada, en la qual les entitats

It.pinterest.com

L’actitud dels polonesos durant l’avanç de les tropes nazis va ser de combat però també de complicitat les tropes i les noves autoritats alemanyes. De fet, en molts casos, la maquinària del nazisme va saber jugar a temptar les poblacions locals, les diverses minories i els greuges amb els països veïns –com el cas dels països que havien estat sotmesos a la URSS– per assentar el seu poder.

També els va ser útil l’històric, arrelat i ancestral antisemitisme, que no van pas inventar els alemanys sinó que van trobar en algunes d’aquestes poblacions de l’Est d’Europa cap a uns jueus que feia segles que formaven part de la cultura dels seus

cíviques populars Òmnium, ANC, i altres, organitzen una gran manifestació pacífica i festiva, en la qual hi participen centenars de milers de catalans que se senten identificats i estimen el país en el qual viuen i en la qual molts reclamen el dret a decidir sobre el seu futur. Però, això, ara, alguns afirmen que és un delicte.

En desacord amb l’actuació del govern i del Parlament de Catalunya, l’executiu espanyol va acordar el cessament del govern català, la dissolució de la cambra catalana i va convocar eleccions autonòmiques. A més, els tribunals espanyols han obert expedients imputant als membres del govern, a líders de diverses entitats i a moltes persones. En les eleccions del 21D els partits independentistes han tornat a guanyar, però part dels diputats electes

països. Així s’explica que en el seu camí cap a Rússia, els nazis assassinessin centenars de milers de jueus de les actuals Polònia, Ucraïna, Bielorússia i els estats bàltics, sense necessitat de camps d’extermini ni la indústria de la mort, sinó com un exercici més en el seu passeig militar cap a Moscou, la capital de la URSS. Però no cal anar tan lluny. Avui ja ningú dubta del paper de complicitat amb l’Holocaust que va tenir el règim col·laboracionista de Vichy, la milícia i la policia petainista, autors de l’anomenada batuda del Velòdrom d’Hivern, el 1942, que va suposar la detenció de desenes de jueus francesos i el seu enviament, precisament als camps nazis.

Polònia, repartida per nazis i soviètics quan van signar el pacte RibbentropMólotov i, posteriorment, ocupada íntegrament pels alemanys, va ser una víctima de la guerra, però eliminar la complicitat de l’antisemitisme polonès en la persecució dels jueus, seria tan com reescriure la història més negre del segle XX europeu. Els països de l’Est d’Europa, que han viscut la misèria moral de patir el totalitarisme en les seves diverses expressions, tenen el perill ara de caminar cap al totalitarisme de la llei que vol passar per sobre de la veritat.  Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

estan a la presó o a Brussel·les, i aquests, si tornen, seran empresonats, el que dificulta nomenar el president, formar govern i governar. És una situació insòlita. Però, malgrat tot, es tornarà a tenir un Parlament, un president, un govern i es recuperaran les institucions catalanes que estaran al servei del benestar dels ciutadans. Queda la gran incògnita de saber fins quant duraran les presons preventives i com evolucionaran els processos judicials .

Malgrat aquesta complexa situació no ens podem instal·lar en la tristesa. Sabem, que un cop més, superarem les dificultats.

Els temps s’acceleren i tot és canviant. Tinguem confiança en el futur. Hem de substituir la tristesa per l’esperança que un dia no molt llunyà recuperarem el somriure. Francesc Raventós és economista / @raventosf

PASSANT REVISTA 9

Valors

Geografies

Marges

Igualtat salarial entre dones i homes

Per a què serveix la política?

Joan Catà

Islàndia ha fet obligatòria per llei la igualtat de salaris entre dones i homes. Ha entrat en vigor l’1 de gener. Les empreses públiques i privades de més de 25 treballadors tenen l’obligació de sotmetre’s a una auditoria per obtenir el “certificat d’igualtat salarial”. Si no respecten la paritat de sous s’exposen a una forta multa. Tot i que està considerat com el país més avançat, segons l’Índex d’Igualtat de Gènere del Fòrum Econòmic Mundial, el diferencial dels salaris és del 16,1 per cent de mitjana. Amb 350.000 habitants mal comptats i una economia basada en el turisme i la pesca, Islàndia sap que la batalla per la igualtat salarial és una cursa de fons que no s’acaba amb aquesta llei. Expliquen les islandeses que tot va començar a canviar el 24 d’octubre de 1975 quan les dones van paralitzar el país per instituir El Dia Lliure de les Dones. Van deixar plantades les tasques professionals i/o de la llar. Una jornada reivindicativa que rememoren cada any. Un símbol, ara fet llei.

L’any 2009 la primera dona primera ministra de la història d’Islàndia, Jóhannna Sigurôardóttir (socialdemòcrata) va proposar la llei actual. El Parlament, amb un 48 per cent de dones als escons, la va aprovar la primavera passada. Una altra dona, la jove primera ministra actual Katrín Jakobsdóttir (esquerra-verda) que governa amb el Partit de la Independència (conservador) i el Partit Progressista (centre) l’ha promulgat. Una llei, avalada per tothom.

Sense la força d’una llei però amb l’impuls mediàtic del futbol, Noruega acaba d’eliminar una altra barrera. L’1 de gener s’ha fet efectiu l’històric acord d’igualtat salarial de la selecció noruega. Abans, l’equip femení guanyava col·lectivament 330.000 euros, menys de la meitat del masculí. Ara, en cobra 640.000, igual que el masculí, que ha renunciat a una part dels ingressos per arribar a l’equiparació. D’arguments esportius en disposen. Elles han guanyat un Mundial, dues Eurocopes i un or olímpic. Ells no tenen cap títol internacional. És evident que es tracta de xifres irri-

sòries comparades amb les multimilionàries quantitats de les estrelles del futbol, del qual el FC Barcelona n’és un dels màxims exponents. Però és un acord pioner. De moment, únic. I no ha estat fàcil. Han calgut els bons oficis de l’ambaixadora a Londres, la diplomàtica noruega Mona Juul, una de les mediadores dels acords d’Oslo entre israelians i palestins protagonitzats per Isaac Rabin i Yasser Arafat. El pacte entre la federació i el sindicat de futbolistes, molts dels quals juguen a la lliga anglesa, es va firmar amb solemnitat a l’ambaixada londinenca.

“Les noies són tan importants com nosaltres. És correcte que tinguin el mateix salari. Érem uns privilegiats. No va costar gaire latinta.com

No fa falta ser dona per constatar la discriminació salarial existent i per plantar-hi cara acceptar l’acord”, va manifestar el capità de la selecció masculina, Stefan Johansen. “Volem trencar l’última de les barreres de gènere en el lloc de treball. La història demostra que si volem el progrés, cal reforçar-lo”, va declarar el ministre islandès d’Afers Socials i Igualtat, Thorsteinn Viglundsson, al Parlament per defensar la llei. Dues opinions contundents de dos homes que certifiquen que no fa falta ser dona per constatar la discriminació salarial existent i per plantar-hi cara. La llei islandesa i el pacte noruec són models sòlids que obliguen perquè els comparteixen el govern i l’oposició, els directius i els jugadors, les dones i també els homes. Han entès que és de justícia i que tothom hi guanya.  Joan Catà és periodista / @Joan_Cata

Consol Prados

Tenim tantes raons per queixar-nos, indignar-nos i excloure’ns del nostre sistema de partits! Per falta de resolució dels conflictes socials, econòmics, territorials, i per aquesta xacra que tot ho malmet: la corrupció i la manipulació. Tinc la sensació que vivim en un bucle de confusió amb capes superposades de problemes.

Una confusió alimentada per tactismes que no miren ni el conjunt del comú, ni les conseqüències d’un futur proper. I un dels riscos actuals són aquells que pesquen en la confusió: populismes, poders fàctics... Alguna vegada no heu rebut missatges sobre el desprestigi de la classe política? Informacions sobre privilegis de diputats i diputades, sovint no del tot certes, i comparatives diverses. Missatges així no són innocents, formen part d’una campanya soterrada contra la Política.

Hi ha poders als que no interessa la Política, precisament perquè és l’únic instrument per posar límits als abusos de poder i a la vulnerabilitat dels drets socials, és el mecanisme de gestió dels interessos comuns. Es comença amb el desprestigi, per continuar qüestionant. Calen tants polítics? Per a què serveixen els partits?

Per què votar? Per què defensar el que és públic? Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Millor menys Estat i més individu... i així, una cadena que intenta calar en l’imaginari col·lectiu. I ja sabem qui perd i qui guanya en aquestes circumstàncies. Malament anem quan la política deixa de ser útil als ulls de la ciutadania.

En política necessitem quelcom que ens orienti i ens situï per sobre de la confusió , és una de les seves utilitats. Se m’acut alguns elements que ho fan possible, com la reflexió, la comprensió de les diferents realitats, la deliberació i el debat públic, el diàleg i la negociació. Per tot plegat, exigim, denunciem, el que calgui, però compte amb ajudar als que volen el desprestigi de la política en benefici propi.  Consol Prados és sociòloga / @consolprados

10 PASSANT REVISTA

Febrer de 2018

Gran angular

Contravalors

Emocions, tecnocràcia i populisme

Immersos en un procés suïcida

Francesc Amat

Cada vegada està més acceptada la idea que un bon número de votants orienten els seus vots en funció de les emocions. Fins al punt que la racionalitat o els interessos personals serien secundaris. L’elecció de D. Trump, el Brexit al Regne Unit i el creixement de partits populistes a molts països europeus fa créixer inexorablement el tòpic segons que el comportament electoral de molts votants no és racional sinó profundament volàtil, emocional i poc informat. La combinació de la crisi econòmica i la resposta tecnocràtica de molts governs ha afavorit el contrast, interessadament exagerat, de dues alternatives. Com si només aquests dos escenaris fossin possibles. Per un costat l’escenari amb partits i governs tecnòcrates, centrats en oferir garanties d’estabilitat política i econòmica. Per altre costat l’escenari amb partits populistes, que sovint exploten les emocions com a recurs electoralista. Dic que aquest és un contrast exagerat perquè cap d’aquests dos extrems és raonable. Perquè fins i tot les propostes polítiques més centristes i moderades han d’afrontar tard o d’hora dilemes. És a dir, han de triar entre satisfer alguns votants i enfadar-ne d’altres. Mentre que els partits populistes, especialment quan els toca governar, arriba un moment que inevitablement han de sacrificar la seva puresa ideològica i acceptar els límits de la seves promeses electorals. El problema de fons, en tot cas, és atribuir una lògica excessiva a les emocions. Perquè sovint les emocions són més una conseqüència que no pas una causa dels malestars que travessen les societats. De manera que no seria raonable ni voler ofegar les emocions (resposta tecnocràtica) ni tampoc sobredimensionar-les (resposta populista). Alguns estudis recents assenyalen que la deriva cap a preferències més autoritàries d’alguns votants s’explica pel creixement de la inseguretat i vulnerabilitat econòmica. De la mateixa manera, altre estudis han mostrat com la percepció d’una creixent marginalització i estancament econòmic podria explicar el decantament cap a opcions xenòfobes. Les emoci-

ons, doncs, sovint no són atzaroses sinó que acostumen a tenir arrels profundes en el propi sistema econòmic. El perill real d’una democràcia emocional, doncs, seria defugir les causes que expliquen les pròpies emocions. Dit d’una altra manera, allò preocupant no seria l’autoritarisme d’alguns votants sinó la percepció de vulnerabilitat econòmica que explica aquest autoritarisme o xenofòbia. De fet, donat que tot procés democràtic suposa confrontar i contraposar ideologies i preferències, és inevitable que la democràcia tingui un component emocional. Seria absurd esperar que la confrontació democràtica estigui exempta de qualse-

CONSTANCE KOWALIK

No és raonable voler ofegar les emocions ni tampoc sobredimensionar-les vol emoció i sigui racional. Ara bé, tampoc és desitjable que el procés democràtic estigui dominat per les emocions. Seria bo que els partits donessin resposta a les causes de les emocions més que no pas a les pròpies emocions. Perquè, al cap i a la fi, el que no ha de ser de cap manera una democràcia és excessivament moralista. És massa fàcil i un exercici de peresa intel·lectual atribuir motivacions només emocionals als votants. El repte de veritat és saber donar una resposta creïble a les causes d’aquestes emocions.

La conclusió és doncs que quan les emocions prenen massa rellevància vol dir que el vincle demanda-resposta entre votants i partits polítics –que és el cordó umbilical de tota democràcia representativa– no està funcionant adequadament.  F. A. és doctor en Ciència Política / @cescamat

Xavier Manté

El 2017, meteorològicament parlant, ha estat un any ple de contrastos força extrems. L’hivern ens està deixant gruixos de neu al Pirineu que feia temps que no veiem. Veníem d’un estiu sec i calorós amb temperatures superiors als 40ºC i les estadístiques ens diuen que per combatre aquesta calor les grans companyies de distribució de ventiladors van tenir un increment de vendes del 1.190 per cent més que en el 2016 i un trenta per cent més en el cas d’aires condicionats. Hem superat el calor del moment de manera ben poc ecològica: ens traiem la calor de sobre gastant energia procedent dels combustibles sòlids i emetent gasos d’efecte hivernacle de tal manera que l’estiu de cada any serà més calorós que l’anterior. El Papa Francesc en la seva encíclica ecologista Laudato si ens diu que aquest procedir és suïcida. Una dada ben xocant: ara ja estem gastant més energia a l’estiu que a l’hivern. Fa dècades que els científics ens alertaven que el camí que havíem seguit pel desenvolupament mundial basat en el creixement il·limitat i el màxim benefici immediat sense pensar en les generacions que venen després de nosaltres ens portava necessàriament a un canvi climàtic irreversible. El primer informe seriós sobre el tema va ser al 1972 a instàncies del Club de Roma i els mateixos científics, al cap de vint anys varen corregir les seves conclusions i varen publicar al 1992 el preocupant informe Más allà de los límites del crecimiento. Malgrat les catastròfiques previsions fetes fa cinquanta anys i les diferents cimeres que s’han celebrat sobre els canvis climàtics i l’espoli de la naturalesa, ara que a París 195 països han reconegut i pres les mesures necessàries per evitar que la temperatura del planeta no s’incrementi més de 1,5ºC, resulta que el principal actor causant de la majoria d’aquests mals, els EUA, es retracten i no volen posar en pràctica aquelles mesures posant en perill a tota la Humanitat.  Xavier Manté és enginyer

PASSANT REVISTA 11

Valors

Generem solucions

Amb dorsal

Es porten millor, els joves?

Desglaç olímpic entre Corees

Xavier Serra

A mitjan gener, The Economist se’ns ha despenjat amb un article que no ens pot deixar indiferents: “Els adolescents es comporten ara millor i són menys hedonistes” (10/1/18). Ja que és una revista que crea tendència i que s’ho sol pensar bé abans de deixar-la anar, m’hi he fixat. Sembla positiu, però -en la meva opinió- queda a la superfície. Es fixa en si es droguen o beuen més o menys, com exerceixen la sexualitat i en temàtiques similars que qualifiquen com actituds “hedonístiques”.

Volem ser massa positius, a vegades.

Conec força gent que, per justificar que ara no anem tan malament, han estat entabanats per aquesta citació que Patty i Johnson (a Personality and Adjustment, 1953) li van encolomar a Sòcrates (s. V aC): “La joventut d’avui estima el luxe. És mal educada, menysprea l’autoritat, no respecta la gent gran, i xafardeja quan hauria de treballar. Els joves ja no es posen drets quan els grans entren. Contradiuen els pares (...), creuen les cames i tiranitzen als seus mestres”. Una estafa d’atribució però que ha tingut un llarg recorregut i que encara ara repeteixen força coachs, als quals sovint importa un rave la veracitat de les referències.

El filòsof atenenc mai va escriure res -s’expressava només oralment- i el que en sabem ve principalment de Plató o de Xenofont o algú semblant. Una citació tan moderna semblava falsa, i ho és: imaginària. Es va escampar, en part, quan la va emprar en públic, als anys seixanta, un alcalde d’Amsterdam -potser havia llegit el llibre de Patty i Johnson-, i va ser recollit pel The New York Times (3/4/66).

El que Plató esmenta a La República (Llibre IV, 425b) són certs detalls del jovent del seu temps: pensa ell que sobre això no cal legislar ni fer-la massa grossa.

Fa que Sòcrates, un personatge clau del diàleg, denunciï certes mancances en la conducta juvenil: “que els més joves callin en presència dels ancians, que els cedeixin els llocs millors i restin ells drets; que tin-

guin cura dels seus pares, duguin el cabell ben tallat, i es presentin bé en la roba, el calçat i l’aspecte general del cos”. Podríem dir que són disfuncions d’intensitat només moderada, oi?

A The Economist donen raons per justificar que els adolescents semblin ara millors que fa uns anys, que estiguin més centrats i assenyats: a) s’està refent la vida familiar, ja que els pares dediquen més estones als fills i així aquests -hi dialoguin o no- se’ls escolten; b) creix l’aprofitament en àmbits acadèmics i de formació; i c) la tecnologia permet arribar a més contactes i augmentar la relacionabilitat, encara

Cal reduir la facilitat amb què es manipula els joves: són massa vulnerables a modes i estils de vida que cal recordar un cert repunt de la solitud i aïllament, enmig de tanta comunicació digital.

De la meva experiència educativa amb adolescents em permeto acceptar aquesta anàlisi, tot i afegint-hi tres aspectes, potser polèmics, a millorar urgentment en la conducta adolescent: a) cal reduir la facilitat amb que se’ls manipula: són massa vulnerables a modes i estils de vida comercials; b) s’han de deixar orientar, sense malfiar-se’n de família o dels docents; i c) necessiten saber comprometre’s -tot i la sensibilitat puntual que expressen davant el patiment o la injustícia-, ja que ara es regeixen per un subjectivisme massa “opcional” (no tancar cap porta), defugint implicacions a mig o llarg termini. 

Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Manel Bosch

Els vincles entre l’esport i la política han aparegut de nou. Les dues Corees, sobre el paper irreconciliables i sempre sota la tensió d’un esclat bèl·lic imminent, participaran juntes en els propers Jocs Olímpics d’hivern. L’esdeveniment se celebrarà d’aquí un mes a la ciutat sudcoreana de Pyeongchang. Vist l’avenç dels programes armamentístics de la meitat comunista del país i les amenaces reiterades del seu cap suprem, Kim Jong Un, la notícia ha deixat desprevinguda bona part de la comunitat internacional. D’incògnites encara en queden. Per començar, com viatjaran els dos esportistes del nord a la meitat democràtica del país? Les autoritats locals es comprometran a no acceptar-los com a refugiats polítics? Sota quina bandera desfilaran?

L’operació, si es confirma, culminarà amb mesos de converses entre dos països que no es parlen des de 2015. L’esport serà una nova vitrina de comunicació política. De la persistència del gest i, sobretot, de la seva concreció en polítiques de més envergadura, caldrà esperar un cert temps. En tot cas és evident que marca un fort canvi amb el discurs oficial del règim nord-coreà. Fa trenta anys els Jocs Olímpics de Seül van ser boicotejats per la Corea socialista. Els EUA, quatre anys abans, van fer el mateix amb els Jocs de Moscou i ara en fa tot just deu, diverses ONG i intel·lectuals occidentals van proposar fer el mateix amb els Jocs de Pequín.

Els Jocs Olímpics són, per la seva carrega mediàtica i simbòlica, un punt de condensació entre reivindicacions de tota mena.

En un món canviant i cada cop més interconnectat, esdeveniments com aquests, són plataformes i eindes de difusió ideològica. Sigui pel motiu que sigui ningú vol desaprofitar l’ocasió. Qui ho dubti pot esperar-se als propers jocs de Tòquio o fer l’aperitiu aquest estiu a Rússia, on s’hi jugarà el mundial de futbol. 

Manel Bosch és periodista

12 PASSANT REVISTA

Febrer de 2018

Cartes creuades

Més enllà de la norma De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: Lleis Data: 24 de gener de 2018

Benvolgut Cinto, Aquest dies estic a Barcelona esperant que el Consolat de República Dominicana em concedeixi un visat de residència. Abans, aquestes coses es gestionaven quan arribaves a l’illa, però ara el visat l’has de demanar al país d’origen. El tempus de cadascú no acostuma a ser el que marquen aquestes gestions. Això m’ha portat a pensar en tanta gent que està esperant papers per regularitzar la seva situació a un país. A diferència meva, ells no estan envoltats de família i amics, sinó que es troben a un altre país, sols, sense economia i vivint amb la por que en qualsevol moment puguin ser deportats. Mentrestant sobreviuen com poden, amb una mirada de por i notant poca acollida de les societats on ara malviuen. Cal que les societats benestants actuem amb més pressa, cor i misericòrdia, perquè no podem viure al marge del patiment de tota aquesta gent. A la vida no tot és ser legal o il·legal, hi ha coses més prioritàries.

Entenc que les coses de la vida pública són molt complexes i que administrar els assumptes d’un país ha de ser molt complicat, però tinc la sensació que de vegades la llei s’utilitza no al servei dels ciutadans, sinó com un pro-

jectil que es llença contra les persones, per recordar a la ciutadania on rau la força del poder. M’atreviria a dir que hi ha com una mena de violència en el moment d’apel·lar i aplicar la llei. No dubto de la llei i de la seva necessitat per ordenar la vida de les societats, però segueixo pensant, com bé diu Jesús a l’Evangeli: “La llei ha d’estar als servei de les persones i no les persones al servei de la llei”. I avui, davant de moltes situacions que ens toca viure, tinc la impressió, que es volen resoldre imposant l’imperi de la llei, com si aquesta fos una mena d’ídol, a qui cal sotmetre la vida de les persones i dels grups, fins a l’extrem de deixar de banda els drets humans universals, que també són llei, i són de la directa aplicació als nostres ordenaments jurídics interns. No, la llei no pot estar per damunt dels drets humans i no es pot imposar de tal manera que deixi que la gent es mori a les aigües dels nostres mars, que malvisquin per les nostres ciutats o tancats a la presó, esperant ser alliberades per la vènia d’un jutge, per una decisió política o perquè renunciïn a les seves idees.

El pitjor de les situacions injustes és que s’allarguen en el temps. Per més forta que sigui una persona, hom pot desanimar-se i en els moments més difícils arribar a pensar que tot plegat és un disbarat. I, el problema no és nomes de cansament: el desànim brolla quan ens adonem que hi ha poca gent disposada a donar-te un cop de mà, de topar amb el silenci del mur legal o de la indiferència fraterna. He de dir, però, que em meravella aquesta gent, que quan han tancat totes les portes, i tot sembla perdut, tornen a treure forces del seu interior amb gran capacitat de resiliència per continuar caminant. Pels que vivim còmodament instal·lats en la queixa, aquesta gent ens dona una lliçó de vida.

A la teva darrera carta, Cinto, parlaves de la bogeria per l’equitat, que la prioritat dels problemes socials hauria de prioritzar un

nou horitzó plausible. Crec que la vida és un constant exercici per arribar a fer possible els nostres somnis, perquè tota persona pugui viure d’acord amb la seva consciència, sense atemptar mai, no cal dir-ho, contra la llibertat de ningú ni provocar dany als altres, ni a un mateix. El meu somni seria viure una solidaritat sense límits, i per això cal trencar tota mena de fronteres, físiques, mentals i ideològiques, i anar més enllà de la justícia, de la llei, per instal·lar-nos en el perdó i la reconciliació, perquè estic convençut que l’amor té més força que l’odi. Amb la prudència de

Com diu l’Evangeli: “La llei ha d’estar als servei de les persones i no les persones al servei de la llei” Cal que les societats benestants actuem amb més pressa, cor i misericòrdia saber que podem fer les coses malament, que ens podem equivocar, que fins i tot podem fer mal volent fer el bé. Desitjo veure com actituds d’indiferència esdevenen actituds d’acollida com uns ulls plens de por s’obren a la pau i l’alegria. I és el testimoni de totes les persones que avui estan patint i lluitant al nostre costat, el que ens interpel·la i recorda que no podem restar indiferents i viure tranquils pensant que els problemes els resoldrà el poder judicial, i oblidar que la justícia ha d’anar amarada d’altres virtuts com són la prudència, la fortalesa i la temprança i que totes elles, sinó es viuen des de la compassió i l’amor al proïsme, volent ser justes, poden esdevenir injustes. Una abraçada  Jordi Cussó és capellà i economista

PASSANT REVISTA 13

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Lleis Data: 27 de gener de 2018

Benvolgut Jordi Després de llegir la teva carta em quedo amb una frase que em sembla que la resumeix bé: “Tinc la sensació que a vegades la llei s’utilitza de tal manera que sembla que no estigui al servei dels ciutadans, sinó que és com una projectil que es llença contra les persones, per recordar a la ciutadania on rau la força el poder”. Greu afirmació que, donada la meva deformació professional, em porta a recordar allò que ens va ensenyar M. Weber: que l’Estat, i tot l’aparell legal que el constitueix, té el monopoli de la violència. De manera que és veritat, i no ho podem defugir, que en tota legislació estatal hi ha interioritzada la violència en un cert grau que, però, d’ençà de la Il·lustració i de les revolucions americana i francesa, no es pot entendre sinó com una facultat de coerció orientada a mantenir les bases de la convivència social que els ciutadans acorden democràticament mitjançant les lleis que es donen directament o bé a través dels seus representants.

En el cas dels immigrants sense papers que esmentes, a les societats dites democràtiques del nostre món occidental els costa molt d’admetre que una situació irregular administrativa es pot corregir i es pot sancionar, però no es pot privar de llibertat a cap persona pel simple fet de trobar-se en un Estat que no és el seu d’origen sense el papers que li calen administrativament. Sigui quina sigui la situació en què la persona es trobi, la seva dignitat ha de romandre inalterada, doncs es tracta d’un mínim invulnerable que tot estatut jurídic ha de respectar. Aquest raonament forma part del substrat essencial de valors democràtics que les societats liberals que beuen de les idees de la Il·lustració haurien de preservar en tant que integrant del patrimoni jurídic universal.

Des d’Aristòtil sabem que en determinades ocasions cal passar per sobre de la llei per

ser conseqüents amb el veritable sentit de les normes, perquè les normes són sempre deutores d’unes circumstàncies concretes que no poden tenir en compte les dades certes, però desconegudes, que es donaran en el futur i que en moltes ocasions posaran en qüestió els fonaments de les mateixes. És el que el mateix Aristòtil definia com Epikeia i que en dret ha configurat l’equitat com un recurs sovint necessari, un valor superior, per restablir el sentit profund de la norma.

La desobediència a la norma, en canvi, la podríem definir com un valor tou, sobretot limitat a l’esfera individual, i individualista, en el que no es pretén tant posar en qüestió el sentit social d’una norma com expressar el refús frontal a una ordre concreta. En l’epikeia es viu el drama dels límits, individualment i socialment, es planteja la necessitat de superar-los per trobar altres formes que facin possible una convivència més equitativa i acceptable per tots. L’epikeia no és un ideal, és una urgència que busca confrontar per descobrir, no busca la confrontació per ella mateixa.

Ben al contrari, el recurs sistemàtic a la desobediència es justifica en base a un ideal de futur que menysprea tota consideració que no s’avingui amb els seus postulats.

Em deixaràs defensar el telos, el sentit fina-

En tota legislació estatal hi ha interioritzada la violència en un cert grau, però s’entén com una facultat de coersió Sigui quina sigui la situació en què la persona es trobi, la seva dignitat ha de romandre inalterada

lístic de tota norma democràtica, en tant que norma de reconeixement dels membres d’una societat. Les normes jurídiques que emanen de tota acció política democràtica han de ser avalades pel principi del reconeixement col·lectiu sense el qual no poden gaudir d’eficàcia.

Per acabar, no puc deixar de banda la difícil relació entre la norma penal i l’acció política, una qüestió que en aquests moments ens preocupa molt a casa nostra. Estem assistint a un fracàs rotund de l’acció política que s’ha volgut reconduir amb la creació a posteriori d’un fictici escenari de rebel·lió. El substrat sociopolític del que parteix la querella contra els membres del Govern de la Generalitat i els presidents d’entitats socials posa de relleu que ha estat confeccionada amb l’afany de traslladar als esdeveniments de l’anomenat procés, de manera retroactiva, tot el pes de la llei penal, donant per suposat que la gravetat del moment final de la declaració d’independència sintetitzava en un sol acte l’objectiu que s’havia perseguit amb mètodes que ara es qualifiquen de potencialment violents.

El mateix fiscal en el redactat de la querella, en un lapsus inconscient, admet que les mateixes concentracions de persones haurien estat aptes per avalar un projecte dins de la legalitat, i llavors no haurien tingut el caràcter intimidatori i violent que ara les hi atribueix. Segons el fiscal, doncs, és només la nota d’il·legalitat del projecte la que confereix a les mobilitzacions la naturalesa intimidatòria o violenta. Jordi, molt preocupant la situació que a partir d’aquí es genera, de gran confusió social, política i també penal. Serà difícil, però ho haurem d’intentar, retrobar-nos en noves normes, i sobretot comportaments nous, de reconeixement, que refacin la convivència social.

Una abraçada.  KATINKA

Moltes persones viuen amb la por que en qualsevol moment poden ser deportats.

14

Febrer de 2018

Z

MONOGRÀFIC Cultura del zàping

“La cultura zàping genera un individu que, segons els pedagogs, té problemes d’hiperactivitat i falta de concentració; viu en la dispersió i en el buit; creu en la immediatesa, en la ubiqüitat, el caos aleatori i pateix el risc de despersonalitzar-se”

—Editorial

DE PANTALLA A PANTALLA...

FINS ON?

L

a paraula zàping, manllevada de l’anglès (zap, vol dir moure’s o fer coses de forma ràpida) va introduir-se al nostre vocabulari habitual a la dècada dels vuitanta, quan els canals de televisió van multiplicar-se. Cinquanta anys més tard, quan el consum televisiu ja no és fa només a través de pantalles de televisió sinó que les plataformes digitals permeten satisfer a la carta els nostres gustos audiovisuals, altres verbs estan més de moda, com per exemple, scroll (traducció anglesa de lliscar o desplaçar-se). El verb canvia, però no l’acció. De fet, el costum de canviar contínuament de canal televisiu s’ha normalitzat tant que ja l’hem assumit com una nova forma d’afrontar-nos a la realitat. Benvinguts a la cultura del zàping!

Si l’investigador en ciència política Giovanni Sartori, a finals de la dècada dels noranta, parlava de l’homo videns, per referir-se a una societat teledirigida, avui ja podem parlar de l’homo zàping. Una persona que des de qualsevol dispositiu digital ocupa el seu temps saltant de contingut en contingut, sense fidelitzar-se, ni comprometre’s amb cap. Un individu que, segons els pedagogs, té problemes d’hiperactivitat i falta de concentració; viu en la dispersió i en el buit; creu en la immediatesa, en la ubiqüitat, el caos aleatori i pateix el risc de despersonalitzar-se. El psicòleg Roberto Balaguer compara l’homo zàping amb els nòmades de les grans ciutats, però puntualitza que a diferència dels immigrants o els rodamons que es mouen per necessitat, aquesta nova espècie s’assembla més als turistes o els clients, que es traslladen contínuament per ansietat, plaer i el neguit de mantenir-se sempre en moviment. Característiques que limiten la possibilitat de gaudir i especialment de reflexionar, acció que demana serenor.

Ara bé, la cultura del zàping no ens aporta només coses negatives.

Si tenim en compte que ha arribat per quedar-se, cal també descobrir les novetats que ens ofereix. El zàping és sinònim de més llibertat d’elecció –la nostra conducta pot ser manipulada, però el comandament segueix a les nostres mans- i, conseqüentment, obertura del nostre marc de visió, el qual ens permet guanyar capacitat crítica.

Però perquè això sigui així, cal construir una societat madura, amb capacitat de discerniment davant l’àmplia oferta de possibilitats i amb eines d’autocontrol per no caure en la dispersió. Condemnar o criticar la cultura del zàping és una anàlisi poc fructífera; cal pensar com gestionar-la. Quins valors s’han de reivindicar per convertir-la en una oportunitat? La nostra voluntat és cercar possibles rutes per no perdre’ns en un viatge entre pantalles. 

Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

MONOGRÀFIC 15

16 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

L’entrevista — José Ramón Ubieto

José Ramón Ubieto, psicòleg i psicoanalista

Amb el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona comentem les possibles conseqüències de la cultura del zàping.

“EL ZÀPING GENERA MENYS PRODUCCIÓ DE PENSAMENT” SERGIO RUIZ

MONOGRÀFIC 17

Valors

Conversem amb el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramon Ubieto a la seva consulta de Barcelona. Ell, per exemple, ha treballat amb profunditat el Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH), un dels efectes que té la cultura del zàping en els adolescents. Un tema que preocupa i molt.

De què parlem quan ens referim a la cultura del zàping?

A la modernitat ens orientàvem per dues coordinades: l’espai i el temps. Dues coordinades amb límits. Una persona no podia estar a dos llocs al mateix instant, ni forçar el temps. Si, per exemple, una notícia havia d’arribar de lluny, havíem d’esperar. En canvi ara, aquesta relació amb l’espai i el temps, de forma gradual, s’ha modificat.

En quin sentit?

El creixement de les ciutats i l’aparició de la metròpoli ha introduït un nou concepte: la pressa. En el món rural, a les petites ciutats i en el món antic, existia un major control del lloc. En aquest espai i temps la persona podia moure’s d’un espai a un altre sense dependre de ningú i hi havia una mena de conciliació entre el cos i el territori. Quan les ciutats creixen es produeixen diversos fenòmens. Un d’ells és la impossibilitats de recórrer la ciutat amb el teu propi cos. Això genera una dependència respecte els altres, respecte els transports, etc. En definitiva, una acceleració de la vida. L’alemany Georg Simmel, un pensador avui una mica oblidat, va escriure sobre com la metròpoli afectava la subjectivitat humana. I va tractar el tema de la pressa, però també el fenomen de l’anonimat. Quan l’espai comença a fer-se gran, la gent es perd en la multitud i això provoca indiferència.

Aquesta transformació del temps i de l’espai, però, es va produir a finals del segle XIX i a principis del XX, avantsala d’una transformació més important. La transformació que no veu Simmel és l’actual: la revolució tecnològica o realitat digital.

I aquesta revolució actual quins canvis provoca en la relació espai/temps?

En aquesta transformació els límits de l’espai i el temps no desapareixen, però comencen a qüestionar-se. Abans, si mataven el primer ministre d’Austràlia tardàvem unes hores en assabentar-nos de la

notícia. En canvi, avui, ho podem veure en directe. La realitat digital, força els límits de l’espai/temps. Actualment, per exemple, a través d’Skype faig conferències a estudiants de diversos països d’Amèrica Llatina sense desplaçar-m’hi. A més a l’acceleració, per una banda, i a la tecnologia –que ha trencat els límits de l’espai i el temps–, per una altra, encara s’hi ha d’afegir un tercer fenomen que també es pot considerar un valor: el rendiment.

Detalli una mica més.

El rendiment és un fenomen implícit: si un té tota aquesta tecnologia, en conseqüència ha d’obtenir el màxim rendiment i satisfacció possible.

I, per tant, aquesta nova realitat com es relaciona amb el zàping?

El zàping seria l’operatiu que correspon a aquesta nova realitat, la manera pràctica com experimentem l’eliminació d’aquestes barreres clàssiques d’espai i temps.

Ara podem veure en directe un partit del Barça i només apretant un botó traslladar-nos immediatament al Parlament de Catalunya. El zàping es la discontinuïtat d’un relat clàssic, en el qual havíem d’esperar que la història acabés. Amb el zàping, per primera vegada, nosaltres tenim el control de l’espai-temps.

I aquest control té perills?

Sí. Es produeix una relació inversa entre el zàping i el pensament, la creació i la invenció. Quan més estímuls tenim i quan més ràpid fem les coses, menys inventem, menys creem i menys pensem; perquè el pensament i la creació requereixen el seu temps. Paradoxalment, en una època en què se’ns requereix un nivell enorme d’atenció, mai hi havia hagut tants casos infantils de Trastorns per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH). Per una banda, regalem tauletes als nens i, per l’altra, els fem prendre tauletes de medicaments perquè no estan prou atents. Per exemple, en aquest moment atenc un adolescent, diagnosticat de TDAH, que va adormir a les dues de la matinada connectat a les xarxes socials (Twitter, WhatsApp, Facebook, Youtube....).

Per tant, la cultura zàping porta a una pèrdua de la capacitat de reflexió.

Efectivament. Cada vegada tenim menys producció de pensament perquè cada vegada tenim menys buit de temps entre una acció i una altra i la reflexió exigeix gaudir d’un interval temporal per pair i preguntar-se el perquè de les coses. Una persona permanentment connectada no pot pensar. Avui ens comportem com les metonímies, la designació de les coses amb el nom d’un altre. Ens deixem portar d’un lloc a un altre. Ja no arribem ni a la metàfora, la qual exigeix un mínim de pensament. Ens connectem a internet per saber el resultat del Barça i a partir d’aquí la pròpia racionalitat logarítmica del sistema ens condueix cap a un restaurant on sopar, d’aquest anunci a una web sobre futbol asiàtic, d’aquí a un espectacle de noies, etc.

“Quan més estímuls tenim i quan més ràpid fem les coses, menys inventem, creem i pensem” “Quan l’espai comença a fer-se gran, la gent es perd en la multitud i això provoca indiferència” Alguns experts asseguren que en la cultura del zàping l’individu guanya llibertat, la qüestió és si sabem gestionar-la. Hi està d’acord?

De llibertat, cap ni una. La llibertat d’internet és una fal·làcia. Pensem que l’origen d’internet va ser militar, per tant, en els seus inicis ja estava molt lligat al control de les poblacions. I, ara, internet és bàsicament una eina de màrqueting. Totes les noves xarxes socials que es presenten com un espai de llibertat estan regides pel màrqueting digital. Aquest és el cas de les Instagram Stories –vídeos curts que desapareixen 24 hores després de la seva publicació–, la funció que triomfa més entre els adolescents, a part dels vídeos de youtube. Cada novetat ens la venen com un augment de llibertat, però tot és una estratègia de màrqueting. Per exemple, la geolocalització no és una funció perquè tothom sàpiga on estàs ubicat,

18 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

sinó perquè les empreses publicitàries et puguin oferir productes propers al lloc on et trobes. O, en el cas del videojocs, a través de diversos anuncis, ja s’estan convertint infants en jugadors econòmics. En conclusió, el zàping no ofereix cap llibertat. El zàping, sobretot quan no tens criteri, et transporta. L’individu només té llibertat quan pot escollir qualsevol cosa sense cap mena de condicionant.

La cultura del zàping és una conseqüència de l’esclat de les noves tecnologies o és símptoma d’alguna cosa més profunda?

La cultura del zàping és símptoma d’un fenomen que no és conseqüència de les noves tecnologies però que aquestes han agreujat: la degradació del saber. La noció de saber, històricament sempre ha estat vinculada al mestre, com a símbol de l’autoritat epistèmica. Fins fa poc, el saber era propietat del mestre. Les transformacions socials, però, han fet que aquesta figura d’autoritat, molt lligada al règim patriarcal, cada cop estigui més qüestionada. El mestre, sobretot s’ha criticat perquè era una figura impostada, era un saber que no admetia gaires qüestionaments. Per exemple, una de les coses que Freud va descobrir a París, quan va anar treballar amb dones amb símptomes histèrics, va ser que aquestes podien posar en dificultats el saber del mestre, perquè el saber

Niñ@s hiper José Ramón Ubieto, conjuntament amb Mariano Pérez Álvarez, catedràtic de psicologia de la Universitat d’Oviedo, publica aquest mes Niñ@as hiper. Infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (Ned Ediciones), un llibre que denuncia la colonització de la infància per part dels adults. Volem que siguin com nosaltres: emprenedors, amb identitat sexual clara, dominadors de diversos idiomes i creatius. Els idolatrem només pel simple fet de ser nens, però al mateix temps els controlem. I, doncs, no els estarem privant del temps de la pròpia infància, necessari per comprendre què significa fer-se gran? Com podem seguir sent interlocutors vàlids per la infància del segle XXI? Es pregunten els autors. 

no és propietat de ningú, ni està vinculat a una sola persona.

I qui fa avui aquesta funció?

El mestre avui ha estat substituït per la xarxa. Abans un fill quan no sabia una cosa li preguntava al pare, i la resposta no es posava en dubte. Ara, en canvi, busca la resposta a Google. La xarxa ha substituït la persona. Això també es nota en l’àmbit dels valors. Per exemple, les decisions que abans es prenien de forma personal, actualment es prenen a comitès d’ètica; en xarxa. Hem substituït la figura patriarcal per la conversa. I la conversa ens dóna una pragmàtica, un acord.

I això és bo, no?

Sí, però, les noves tecnologies han accelerat aquesta nova forma de treballar, fent que la conversa cada vegada es redueixi més, passant a menys conversa i més algoritmes. Podem dir que en aquest moment tenim dues opcions: per una banda, recuperar la conversa, fer d’aquesta la principal feina per construir pensament, creació i invenció, o, per altra banda, la hipergestió acèfala.

Aquesta paraula tan complicada necessita una explicació...

Si has trucat alguna vegada a una companyia telefònica t’hauràs adonat que parles

amb un logaritme, un arbre de decisions.

Si vols fer això, marca 1; si vols fer una altra cosa, marca 2. No hi ha conversa. Acèfala vol dir sense cap, perquè sempre esdevé impossible parlar amb l’encarregat; i hipergestió vol dir exaltació de l’algoritme. En resum, la idolatria a l’agoritme podria substituir la conversa humana. Avui dia, en moltes coses de la vida, ens debatem entre les dues pràctiques. I, en aquest sentit, el zàping correspon més a l’algoritmia que a la conversa perquè busca més la reducció de la paraula i la subjectivitat.

Si no hi ha reflexió ni espai per la conversa, quin futur preveu respecte la cultura de la zàping?

En aquest moment, el que guanya per golejada i el que està instal·lat per defecte és el sistema algorítmic. Avui la conversa es considera una pèrdua de temps. Abans

“En aquest moment, el que guanya per golejada i el que està instal·lat per defecte és el sistema algorítmic” “Permanentment vivim amb la por de perdre una oportunitat; aquesta és la gran trampa del zàping” quan una persona no sabia on era un carrer ho preguntava a qualsevol vianant i s’establia una interacció. Avui traiem el telèfon i mirem la ubicació al Google Maps. S’imposa aquest sistema perquè se suposo que és més útil i més rendible, però per què? On ens porta aquesta pressa, aquesta acceleració? També, però, hem de pensar que la vida són cicles i ara estem en un moment d’èxit de l’algoritme, mentre que la conversa és un fenomen de resistència. Si volem ser pessimistes tenim moltes raons, però no ho podem ser.

Tot això són bombolles, bombolles que també tenen forats, contradiccions i paradoxes. Ara, per exemple, ja estem davant del fenomen de la desconnexió digital.

Quins valors creu que s’haurien de potenciar per contrarestar els efectes negatius de la cultura del zàping?

MONOGRÀFIC 19

Valors

SERGIO RUIZ

Expert en hiperactivitat José Ramón Ubieto és psicoanalista i psicòleg. Membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. Ha escrit diversos llibres, entre ells: Bullying. Una falsa salida para los adolescentes, pel qual va rebre el III Premi Ángel Garma al millor treball de psicoanlisis, certamen convocat per l’Asociación Española de Neuropsiquiatría; El trabajo en red. Usos posibles en Educación, Salud mental y Servicios Sociales i La construcción del caso en el trabajo en red. Ha estat coautor d’altres títols com: Grupos, Red y Comunidad, Intervenciones clínicas en las familias, Suicidio, medicamentos y orden público i Violencia en las escuelas, Familia y Educación social. Un encuentro necesario. A més, ha escrit diversos articles en revistes nacionals i internacionals i és col· laborador habitual del diari La Vanguardia a la secció de Tendències.  José Ramon Ubieto, psicoanalista i psicòleg.

Cal recuperar la conversa, entesa com a temps necessari per establir un vincle amb l’altre a través de la paraula. Després, i relacionat amb aquest vincle, afegiria la responsabilitat. També, el joc tradicional i l’avorriment, entès com a temps d’espera perquè passi una altra cosa. Per què és en els espais d’avorriment quan inventem.

Amb la cultura del zàping taponem qualsevol buit. En resum, hem de recuperar el no fer res, la conversa i l’avorriment.

Gaudir dels moments...

De fet, cal tenir en compte, molt relacionat amb la idea que comentàvem abans sobre el rendiment, que avui, amb internet, la idea de gaudir al màxim és un imperatiu. Fa unes dècades, la societat era més disciplinària i repressiva. Per exemple, un no podia tenir conductes sexuals al carrer

“Hi ha tanta varietat de coses que, al moment de fer la tria, tenim més por a equivocar-nos” “Cal recuperar la conversa, entesa com a temps necessari per establir un vincle amb l’altre” que no fossin les permeses si no volia tenir un problema greu. En canvi ara, allò que estava prohibit, és obligat. Nosaltres, i la generació anterior a la meva, somiàvem amb un alliberament. Doncs ara ser feliç no és una opció, sinó pràcticament una obligació. Tenim tantes fantasies a la

nostra disposició que tenim un problema per triar perquè no ens en volem perdre cap. A Instagram Stories, al qual fèiem referència abans, s’expliquen banalitats, però si un adolescent no les segueix, queda desconnectat respecte els altres. Hi ha tanta varietat de coses que, al moment de fer la tria, tenim més por a equivocar-nos... ....i aleshores la decepció és més gran.

De fet, permanentment vivim amb la por de perdre una oportunitat. Aquesta és la gran trampa del zàping. Si no fas zàping perds oportunitats i si en fas et perd entre totes elles.

I encara que facis zàping mai podràs arribar arreu.

Cert, això no té final. 

20 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

— Eugènia de Pagès L’autora de La generació Google. De l’educació permissiva a una escola serena (Pagès Editors) i Com ser docent i no deixar-hi la pell (Ed. Graó) analitza com la cultura del zàping afecta els infants.

EL ZÀPING MENTAL I EMOCIONAL

Q

uan els professors ens queixem de les dificultats que els alumnes manifesten per a seguir un raonament lògic o simplement un discurs verbal, solem atribuir-les a la falta de voluntat i a la incapacitat per a l’esforç. Potser no és un problema tan simple. L’alumne actual, amb una ment immersa en el món de la imatge i caracteritzada per missatges curts, discontinus i deslligats, té més capacitat de comprensió sentint o intuint que raonant o analitzant. El sistema educatiu necessita, doncs, canviar i adaptar-se a aquest nou alumne, sense renunciar a valors com la reflexió i la capacitat crítica. Un canvi d’aquesta magnitud tampoc no és nou en la història. Sòcrates ja criticà la invenció de l’escriptura perquè, segons ell, rebaixava la cultura, és a dir, propiciava la pèrdua de memòria. Ara bé, els que sabien escriure, en aquella època, eren una minoria i en canvi, ara, els canvis tecnològics derivats de l’ús de la televisió i de qualsevol aparell de tipus pantalla, com ordinadors, mòbils, videoconsoles... afecten gairebé tothom i a un ritme vertiginós.

L’alumne actual experimenta el que la teoria de la comunicació denomina “ment zàping”. Què vol dir exactament? L’adolescent que viu i ha mamat els valors de la iconosfera (el món de la imatge) tendeix a respostes emotives (m’agrada/no m’agrada), a la immediatesa (la cultura audiovisual educa en la impaciència) i al gust pel dina-

misme i pel plaer instantani. En canvi, el món de l’escola, immers en la logosfera (l’àmbit de la paraula), propicia respostes reflexives (hi estic d’acord o no hi estic), i valors com l’esforç i la paciència. Per exemple, llegir educa en la constància; el plaer que proporciona el procés d’aprenentatge no és instantani, és diferit. Mentre a l’escola la forma d’expressió hegemònica és verbal, en la societat, és icònica o audiovisual. L’escola educa fonamentalment en i amb la paraula parlada o escrita. En canvi, en l’àmbit social, hi predominen missatges de tipus audiovisual. I això suposa un trencament entre l’escola i la realitat. Per una banda, hi ha la cultura mosaic, caracteritzada per la ubiqüitat, la dispersió, el caos aleatori, la seducció, la fascinació sense reflexió crítica. Per una altra, hi ha l’anàlisi, l’estructura, el rigor i la sistematització, el verbalisme i la lògica. Això sí, amb distanciament i sense capacitat de seducció.

la vista i de l’oïda. Una de les proves que aquesta altera la percepció de la realitat és que imposa un ritme visual trepidant.

També en aquest cas, la possibilitat tecnològica acaba convertint-se en una necessitat psicològica. No té res d’estrany, doncs, que el tipus de comportaments fragmentaris davant el televisor, com el zàping, s’estenguin a altres àmbits de la vida quotidiana: el transport com a zàping en l’espai, la lectura fragmentària de diaris i revistes, la dispersió en les converses informals, els menjars a base de picades i a deshores, la moda com a culte al canvi, la pèrdua de fidelitat en el vot polític i, fins i tot, en la parella.

Aquest zàping actitudinal posa de relleu la impaciència com a element característic de la nova cultura. Els nous aparells tecnològics, basats en l’anomenat efecte pantalla, només fan que reforçar uns hàbits perceptius que l’ús massiu de la televisió ja havia encetat.

MODIFICACIONS

EL ZÀPING EMOCIONAL

Les innovacions tècniques comencen oferint possibilitats tecnològiques que, quan són acceptades socialment, acaben provocant canvis psicològics que sovint esdevenen necessitats psicològiques. Per exemple, a mesura que la ràdio i el gramòfon es van anar imposant, es van convertir en necessitats, i ara resulta que gairebé no sabem estar en silenci. La cultura audiovisual o iconosfera genera, doncs, un nou tipus de persona amb una manera de veure i estar en el món radicalment distinta de la generació immediatament anterior.

La televisió ja és una prolongació de

Acabem d’explicar com les noves generacions es caracteritzen entre altres coses pel zàping mental. Ara bé, aquesta dispersió de la ment es complementa amb una gran agitació emotiva, que també prové del món de la imatge i que reforça la manca d’atenció i de concentració dels joves actuals.

El mitjà televisiu es basa en l’emoció: les reaccions emotives ocupen el lloc del judici crític. La publicitat ha captat ràpidament aquest tret tan característic de la mentalitat contemporània. Però els objectius que estimulen la vida afectiva són molt artifici-

MONOGRÀFIC 21

Valors

NATUREADDICT

als i no la nodreixen realment: cotxes, viatges organitzats, ocis del tot programats...

Per tant, hi ha una clara tendència a la instrumentalització de l’emoció.

Però tan bon punt celebrem el retorn de les emocions, després de tant de temps de predomini d’allò més estrictament racional i reduccionista, ens trobem que l’emoció es veu amenaçada de desnaturalització. Així el sensation-seeker, el cercador de sensacions, és el nou heroi del nostre temps i quan un crític vol elogiar una pel·lícula o un publicista vol promocionar un cotxe, només cal que assenyali que es tracta d’un film o d’un cotxe ple d’emocions. Cal afegir afegeix que l’home contemporani busca l’emoció perquè la veu com un mitjà per a ser ell mateix. Així, doncs, el retorn a l’emoció és una manifestació de l’individualisme contemporani.

El problema actual és que, per compensar una secular repressió de les emocions, el pèndul oscil·la cap a l’excés emocional.

Com a mostra, l’excitació s’ha convertit en la consigna de la nostra època. Hi ha una mena de bulímia de sensacions fortes, basada en una sobrestimulació sensorial.

El tipus d’emoció que es busca avui per avui és l’emoció-xoc. Però els impactes emocionals repetits acaben esmussant la sensibilitat i l’individu –el nen i el jove en el cas que ens interessa–, al final, es troba en un estat d’agitació permanent.

LES CONSEQÜÈNCIES

Quines repercussions té la cultura zàping sobre les noves generacions? D’entrada, la primera conseqüència és la manca d’atenció. La psiquiatria alerta sobre la detecció cada cop més freqüent en infants i adolescents d’un comportament que es caracteritza “per un trastorn deficitari de l’atenció amb hiperactivitat”(TDAH). La segona

La cultura del zàping provoca manca d’atenció i predomini de les emocions negatives Per tal de contrarestar els efectes de les transformacions del xip cal potenciar el silenci i l’atenció conseqüència és el predomini de les emocions negatives –són les de tipus xoc– com la por, el fàstic, la ira... Això explica la constant presència d’escenes violentes a la cultura recreativa.

Cal insistir, doncs, que les noves generacions estan immerses en un doble zàping, mental i emocional, que els comporta en molts casos una gran dispersió mental, una gran dificultat de parar atenció i saber con-

centrar-se, alhora que els obliga a patir una gran inestabilitat emocional, que es manifesta bàsicament en una impulsivitat no controlada i una sobreexcitació i tendència a la grolleria. L’escola i les famílies són, avui per avui, les primeres gran afectades.

Per tal de contrarestar els efectes indesitjats de les transformacions del xip mental de les noves fornades, cal que l’escola introdueixi contrapesos per tal d’equilibrar la situació actual. Així doncs, cultivi la importància del silenci, de la concentració sostinguda, de l’atenció plena, de l’alentiment del temps. Ara com ara, una de les tasques més rellevants dels adults i, en especial, dels docents, és ser referents de serenor. La duresa, la complexitat del món d’avui, que genera neguit, angoixa, incertesa, fa que l’educació i l’orientació dels més joves s’hagi de plantejar no només a base de coneixements disciplinars i psicopedagògics, sinó que també s’ha de basar en el centrament i l’atenció, en donar-los instruments necessaris per fer eleccions conscients, en ensenyar-los a ser ferms en les proves, forts en les decepcions, generosos en l’èxit, a estimar i viure amb plenitud. La formació de caràcter i l’accés a la interioritat són eines de gran utilitat per moure’s amb seguretat i comoditat en un món tan canviant.  Eugènia de Pagès és catedràtica d’història i escriptora

22 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

L’entrevista Antoni Roig, doctor en Societat de la Informació

El director del programa de Comunicació Audiovisual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) analitza el concepte zàping des d’aquesta òptica.

“AVUI L’ATENCIÓ ÉS UN BÉ ESCÀS” MARIA COLL

Amb l’aparició del comandament a distància, l’any 1956, canvia la relació de l’espectador respecte la televisió. Però no és fins als anys 80, amb l’ampliació dels canals, que a casa nostra i derivat de l’anglès, apareix el terme zàping. Però de quina manera aquest terme comunicatiu ha esdevingut una cultura? Li preguntem a Antoni Roig, doctor en Societat de la Informació i el Coneixement, professor dels Estudis de Ciència de la Informació i de la Comunicació i director del programa de Comunicació Audiovisual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Des del punt de vista dels estudis de la comunicació, el terme zàping avui encara és vigent?

A nivell de comunicació, el zàping actualment no és un tema d’investigació, però sí és un tema d’interès com a fenomen social. Avui, el zàping s’ha naturalitzat. Per exemple, ja s’ha convertit en un format de programa televisiu; són espais contenidors per parlar dels continguts de diverses cadenes de televisió. Per tant, a diferència de la pràctica del zàping, la cultura del zàping sí que és un tema d’actualitat, perquè entronca amb altres temes com l’economia de l’atenció, un valor que interessa molt a publicistes i a programadors. I és que a la societat actual l’atenció és un bé escàs perquè, malgrat l’augment de la tecnologia, l’home disposa més o menys de les mateixes hores d’oci que fa deu anys, però comparativament, són molts més els estímuls que rep.

Avui el zàping s’ha fet més complex; ja no es tracta de passar canals des del sofà amb el comandament a distància, avui el zàping és mirar diferents canals de la televisió, seguir un youtuber, veure una sèrie a internet, consultar twitter, etc.

Per tant, hem normalitzat una forma de veure la televisió i la repetim quan no estem davant de la pantalla...

Sí. Tenim una predisposició cultural a diversificar i quan se’ns ofereixen elements de dispersió tendim a agafar-nos-hi.

Per això, a partir de l’aparició d’altres opcions –anys vuitanta canals privats i el vídeo–, l’atenció es disgrega i els públics es fragmenten. Ara bé, hem perdut atenció degut a la cultura del zàping? Crec que

MONOGRÀFIC 23

Valors

els fenòmens es retroalimenten. La possibilitat de canviar de canal genera certes pràctiques, però, al mateix temps, aquestes pràctiques provoquen més fragmentació. A partir d’aquí, la cultura del zàping és un repte, perquè canvien les regles del joc, però també una oportunitat, perquè ara tenim més coneixement sobre la conducta de la gent. I, el fet que naturalitzem tenir tantes opcions i no prioritzar-ne cap, provoca canvis en tots els àmbits.

Els professors culpabilitzen les noves eines de comunicació dels problemes de concentració i hiperactivitat dels alumnes. Hi estaria d’acord?

Estic d’acord en què la cultura del zàping/ economia de la concentració té elements problemàtics, però, per una banda, no m’agrada concentrar les culpes en un sol motiu i, per altra, no podem oblidar que el zàping no és un fenomen nou. Comencem a parlar de zàping a la dècada dels vuitanta, per tant, jo tinc cinquanta anys i, d’alguna manera, també sóc fill de la cultura del zàping. Hem de mirar-nos i reconèixer que nosaltres, no només els joves, també formem part d’aquesta cultura.

Ara, dit això, és evident que aquesta cultura provoca el sorgiment d’un tipus de productes que tenen com a objectiu mantenir l’atenció i se’n deixen de fer d’altres.

Per exemple?

Ara es promocionen més els productes seriats, perquè enganxen més l’espectador, que no pas els productes únics. Però tampoc és tan simple. Per exemple, respecte els youtubers, molta gent es preguntava com és que els joves s’enganxaven tant a vídeos curts i banals. Doncs ara la durada de molts d’aquests vídeos és superior a la mitjana màxima d’atenció que se suposa que té un jove respecte aquest tipus de contingut. Això vol dir que els youtubers han pensat una tècnica comunicativa per captar l’atenció d’aquest joves –que se suposa que no tenien– i vegin vídeos de deu o dotze minuts.

Vol dir que els mestres podrien aprendre tècniques d’atenció dels youtubers?

Vull dir que hem de tenir present que estem davant d’un fenomen molt complex i això ens obliga a repensar allò que

fem. I encara que, de vegades, a les escoles els costa sortir d’un determinat tipus d’esquema, tampoc seria bo quedar-se en un estat d’adaptació permanent o intentar imitar models que als adolescents els resulten fàcils. La qüestió és combinar diferents nivells d’atenció.

I, en la cultura del zàping, perdem capacitat de reflexió?

Sí, perquè dediquem pocs temps a moltes coses. Per tant, acumulem petits microconsums de continguts d’un tipus similar, amb la qual cosa és més difícil emportar-nos alguna cosa d’allò que hem consumit. Avui dia ens mengem el temps de no fer res rebent coses. Per això, avui, molts nens tenen pànic a l’avorriment, a les estones sense estímul; moments de construcció imaginativa en què precisament sorgeix la capacitat de reflexió, de creació i quan les coses es poden posar en relació.

“Ens passem el temps rebent coses. I, per això, hi ha pànic a l’avorriment” “Tenim una predisposició cultural a diversificar i quan se’ns ofereixen elements de dispersió ens hi agafem” Ara per ara només hem analitzat coses negatives. Què té de positiu el zàping?

Moltes coses! Viure en una cultura basada en la diversitat ens permet construir una estructura de preferències i una estructura crítica de les coses. Les xarxes socials, generen una estructura més petita de la que ens pensem, però no és tancada. I aquesta estructura ens permet agafar de diferents parts informació sobre un tema i formar-nos una opinió pròpia. A més, la cultura del zàping també porta a socialitzar-nos, a compartir coneixements compartits. I, finalment, d’alguna manera, el zàping també normalitza la cultura popular i minimitza la separació entre alta i baixa cultura.

Però tampoc diversifiquem els interessos....

No. Les xarxes només potencien els inte-

ressos i les relacions amb gent amb qui els puguis compartir. En aquest sentit, abans, la gent tenia un univers cultural més tancat. A més, i potser és ser idealista creure que la cultura del zàping facilita el contrast de la informació, també vull pensar que molta gent fa zàping per això. Per exemple, en aquest moment del Procés català, ho hem vist. Per entendre què estava passant, moltes persones han consultat mitjans catalans, espanyols i estrangers. Ens hem acostumat a no quedar-nos amb una única versió i a ampliar les informacions que ens arriben, a obrir segones pantalles. I, en darrer lloc, el multitasking, conseqüència de la cultura del zàping, també és un fenomen que ens manté alerta.

Cal certa maduresa per saber detectar els valors de la cultura del zàping i no perdre l’atenció dins el món de la informació?

La cultura del zàping certament ens dispersa, però no té perquè ser allò que determina el procés de construcció del nostre univers cultural i social i que ens fa adquirir una sèrie de preferències, criteris, gustos, etc. Portem molts anys sotmesos a la cultura del zàping però seguim demostrant socialment que som capaços de reaccionar, opinar i actuar davant de toto tipus de situacions i injustícies, per tant, hem de ser optimistes. Hem interioritzat la dispersió, però al voltant d’una construcció personal. I, en aquest sentit, no crec que els joves hagin d’estar menys preparats per aquesta situació. I, insisteixo, tots estem immersos en aquest ecosistema. Precisament el problema seria que només fos un món tancat als joves. I com que tots el compartim, ja hi estem treballant.

Té la impressió que s’exagera?

El sorgiment de la televisió, el sorgiment d’internet.... ja van generar al seu dia discursos catastrofistes. Tenim tendència a pensar que les coses són lineals i evolucionistes, però no ho són tant. Ara bé, també és evident que un adolescent que només rebi estímuls social, afectiu i culturals través de les xarxes socials serà molt més difícil que desenvolupi un criteri propi, per tant, hem de disposar de les eines perquè això no passi. MARIA COLL. 

24 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

— Ramon Breu La cultura del zàping provoca manca d’atenció i predomini de les emocions negatives, pal·liables amb lectura i educació audiovisual.

ALFABETITZACIÓ MEDIÀTICA

L

a vida no és una una foto, sinó més aviat un llibre.

Una seqüència d’esdeveniments. Si volem entendre alguna cosa, hem de buscar el seu origen, veure d’on ve i això ens permetrà comprendre la situació actual i intentar dilucidar cap a on va. I elaborar hipòtesis. Però aquest raonament que sembla tan lògic topa violentament amb la dinàmica del món on vivim que es mou a cop d’immediatesa, a cop de zàping. És molt més fàcil i menys complicat intentar veure l’evolució de les coses com si sortissin d’un bolet, just davant de nosaltres mateixos, on no hi ha res a aprendre ni a comprendre... És la cultura del zàping, que va néixer ja fa dècades amb el comandament a distància televisiu però lluny de ser corregida ha estat augmentada fins a l’infinit amb internet, youtube, les xarxes socials o les noves formes publicitàries. Movent un dit saltem d’un univers a un altra; un vídeo, una imatge, i després una altra i mil llaminadures visuals a tota velocitat. Amb 280 caràcters de twiter pretenem explicar una història. No tenim temps per llegir amb tranquil·litat ni un miserable post, i menys els seus comentaris. Com més píndoles d’informació millor. El rellotge compta més que el gaudi, o és que el gaudi es torna una qüestió de varietat? Això és una mostra més d’una cultura individualista que pretén que el món comenci i s’acabi amb nosaltres. Però la història és una successió de fets que recorren el temps, i ho seguirà fent més enllà de nosaltres. Entendre això implica un procés de coneixement, d’aprenentatge, de com-

prensió i projecció. Cal saber i cal estudiar.

Cal sacrificar-se i això per als qui prometen el plaer fàcil i l’èxit ràpid és perdre el temps.

CONSEQÜÈNCIES D’AQUESTA CULTURA

D’entrada la primera repercussió és la manca d’atenció. La psiquiatria alerta sobre la detecció cada cop més freqüent d’un comportament que es caracteritza per un trastorn deficitari de l’atenció amb hiperactivitat (TDAH). L’epidèmia del TDAH té més a veure amb els canvis en l’estructura familiar, l’absentisme de pares i mares, la pressió per assolir l’èxit, una cultura de guanyadors i perdedors, una voràgine infinita d’estímuls visuals sense reflexió... que no pas en la química del cervell. Però no es tracta pas de la patologia d’un grup, encara que sigui significativa i creixent, sinó que el que esdevé realment preocupant és el conjunt de joves i infants en els quals trobem a les aules una difusa però real manca d’atenció, que dificulta qualsevol aprenentatge i que entorpeix la convivència tant en l’àmbit familiar com a les aules.

Una altra conseqüència és el predomini de les emocions negatives com ara la por, el fàstic o la ira. Això explica la presència constant d’escenes amb imatges violentes a la cultura recreativa. De fet, les noves generacions estan immerses en un doble zàping, mental i emocional, que els comporta amb molts casos una gran dispersió intel·lectual, una gran dificultat de parar atenció i de saber-se concentrar, alhora que els obliga a patir una gran inestabilitat emocional, que es manifesta bàsicament en una gran impulsivitat no controlada, en una sobreexcitació i en una ten-

dència a la grolleria, tant cap als seus companys i companyes, com cap a les persones adultes més properes, mares, pares, mestres.

L’escola i la família en són les més afectades.

Mentre la (in)cultura mediàtica incontrolada del zàping afavoreix respostes emotives: M’agrada/No m’agrada; l’escola propugna una resposta reflexiva i argumentada: Hi estic d’acord / No hi estic d’acord amb aquests arguments... Mentre molts nois i noies busquen la immediatesa conduits per la impaciència; la cultura escolar els parla de valors com l’esforç continuat i la paciència. Mentre els grans missatges transmesos per la publicitat (la gran sacerdotessa del zàping) i altres formes comunicatives difonen el gust per al plaer immediat i les emocions-xoc; a classe es fomenta el plaer diferit, per exemple aprendre a llegir. I la família? Per on es decanta?

Aquesta és una de les claus de la qüestió que condicionarà, en bona mesura, el comportament del noi o de la noia en un futur.

QUÈ CAL FER?

La batalla serà àrdua i desigual. Però en principi, caldria potenciar la lectura com a element per a la reflexió serena i comprensiva. I llegir en paper perquè els estudiants són capaços d’assimilar millor la informació en paper quan el text supera una pàgina escrita, perquè molts tenen l’impuls de llegir els textos digitals a una velocitat excessiva en detriment de l’adequada comprensió. I en segon lloc, caldria posar dempeus ja i d’una manera definitiva una alfabetització mediàtica: desenvolupar les competències audiovisuals basades en el coneixement del llenguatge audiovisual i de la seva gènesi; basades en la producció escolar creativa; i especialment en la construcció d’esquemes d’anàlisi crítica que permetin percebre amb claredat els valors i contravalors de l’univers mediàtic on vivim. En els darrers anys s’ha posat molt l’accent en la tecnologia per fer veure que érem moderns. Ara que ja ho som, caldrà fer ciutadans i ciutadanes lliures i crítics, i que es relacionen amb els mitjans de comunicació des d’un alt sentit de l’ètica i la dignitat.  R.Breu és coordinador de Cinescola i autor de L’escola es fa una selfie (Ed. Rosa Sensat, 2018)

MONOGRÀFIC 25

Valors

Història —Ramon Salicrú

E.Polley va crear el primer dispositiu que utilitzava impulsos de llum i sensors fotònics per controlar el canvi de canal.

EL COMANDAMENT A DISTÀNCIA El primer dispositiu que utilitzava impulsos de llum i sensors fotònics per a controlar el canvi de canal o apagar la pantalla d’un televisor va ser ideat per l’enginyer, nascut a Chicago, Eugene Polley (1915-2012).

Posteriorment l’aparell esmentat seria desenvolupat per Zenith Radio a principis de la dècada dels cinquanta del passat segle. El control –extraoficialment denominat «Lazy Bones»– usava originàriament un cable para connectar-se al televisor.

Però ja al 1955 es va crear el control remot sense cables, denominat “Flashmatic”, que funcionava enviant un raig de llum a una cèl·lula fotoelèctrica.

Qualsevol invent de la història és susceptible de múltiples interpretacions.

D’entrada, res en contra del progrés tècnic que busca facilitar la vida dels humans, si la innovació suposa evitar l’esforç físic i pos-

WIKIPEDIA

Eugene Polley (1915 -2012).

sibilita a les persones el dedicar-se a altres tipus d’activitats més creatives, més gratificadores i més reconfortants. Però és evident que la passivitat i la comoditat –en general– es poden convertir en paranys indesitjables per a les persones. Només cal veure el significat de fons del Lazy Bones -literalment, “per a mandrosos”- que irònicament es feu popular en els Estats Units d’aquells temps. Aquest és sempre el gran repte: posar la inventiva tècnica al servei dels individus, però defugir que la tècnica eviti l’activitat humana, física o mental.

El zàping, com a activitat peremptòria davant del televisor, indica d’entrada poc afany previ per a seleccionar programes d’utilitat real per a l’espectador. Significa també, a l’hora de fer una tria, deixar-se portar per l’impacte instantani d’unes imatges tal vegada atractives però no sempre certament interessants, ni suficientment formatives, ni autènticament recreatives.

Pressuposa deixar-se portar per la casualitat atzarosa i no per un lògic criteri de tria raonable.

Potser tots, asseguts al sofà, hem caigut en la pràctica del zàping abocats per una oferta incommensurable de canals i d’emissions televisives. L’allau de l’oferta no pot suplantar la raonable elecció lliure i intransferible, segons els interessos reals de cada televident. 

Ramon Salicrú és historiador

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

LLIBERTAT VERSUS ZÀPING En un taller de cinema per a adolescents vaig entendre que la capacitat per estar atents no és igual per a tothom, encara que el tema sigui atractiu. Nosaltres, a hores lectives, passàvem una pel·lícula cada setmana i fèiem fòrum al final de la mateixa. El cicle començava amb La diligència de J. Ford, continuàvem amb Cantant sota la pluja, Alien, Blade Runner... i així fins a nou títols intentant mostrar els diferents gèneres cinematogràfics. En canvi ara tenim una població que mostra cada cop més dèficit d’atenció, també coneguts com a “culs de mal seient”. Clar que sempre n’hi ha hagut, però ara abunden amb escreix perquè hem introduït els

avenços tecnològics sense mida ni pauta i el tarannà que portem ho cultiva. Prement un botó del comandament passem d’un canal a un altre i si a sobre estem afiliats a canals de pagament tenim un ventall amplíssim per triar. Això contrasta un munt amb aquelles tardes de diumenge, quan per distreure’ns projectàvem una pel·lícula d’en Charlot i per fer-ho havíem de penjar el llençol a la paret i muntar la màquina; aquella cinta es veia tres i quatre cops. No ens en cansàvem mai de mirar-la i sempre ens feia riure! Ara els estímuls són molts i incontrolables, no en som amos. Només tenim el recurs d’oferir i adquirir estris per saber regular-los, apren-

dre destreses i tècniques per treballar la concentració i decidir a on volem fixar la nostra mirada. Si volem ser lliures, hem de ser capaços d’escollir què volem fer, què volem veure, a què volem jugar, amb qui ens volem relacionar i com... I estar a l’aguait de tot el bombardeig que de fora estan ens llencen, amb finalitats poc clares, no pel nostre benefici, sinó per les d’algú altre que ni coneixem. Si ens tenen passant el dit per damunt de la pantalla i corrent d’una banda a una altra distrets en un món virtual, no actuem en llibertat i ni vivim amb plenitud el món que ens envolta.  Eulàlia Puigderrajols és mestra

26 MONOGRÀFIC

Febrer de 2018

Cultura del zàping

Filosofia —Albert Botta

Cal adaptar-nos a la societat en què vivim, però també trobar conductes que afavoreixin el nostre espai de reflexió.

VALORS LÍQUIDS, CULTURA DE CASINO I SABER PARAR El comandament a distància permet la llibertat condicional del telespectador. Pot esquivar anuncis i espigolar continguts de qualitat incerta (allò de «la televisió no val gran cosa, no fan res de bo»?). La gent té criteri.

Fer zàping no priva d’un contingut que no hi és. Lliga amb la societat líquida de Bauman, no hi ha referents sòlids per orientar els individus i fer una escala de valors duradora. Steiner parla de “cultura de casino”: consum ràpid i entreteniment amb continguts somers i sense cap nexe en comú. No és la suma d’aprenentatges i de coneixements amb què l’etnografia descriu les cultures. És la lògica del mercat: cap compromís de continuïtat, obsolescència instantània i l’oblit del present-passat. L’oferta es dissenya per al màxim d’impacte al màxim d’audiència.

Té una analogia amb el ritme vertiginós de l’avenç científic, i la inestabilitat dels marcs teòrics de comprensió de la realitat.

Els coneixements tenien abans força solidesa i durabilitat. Un científic es formava de jove en el marc conceptual d’un paradigma i ja no en sortia: Kuhn va dir amb sarcasme que les teories no morien, sinó que els que morien eren els científics que les defensaven. Aquesta reflexió fora igualment

vàlida avui? Cert que en ciència segueixen havent-hi referents consistents; per exemple, mal podem imaginar-nos l’obsolescència de l’evolucionisme. Però mai s’ha estat tant obert al canvi com avui.

El zàping condiciona el consum. De Kerckhove diu que la televisió s’avança al zàping de l’espectador per evitar que aquest li faci zàping: infoxicació i batibull d’imputs sense causa i efecte. Bourdieu fa notar que no es pot pensar al ritme frenètic que imposa la televisió, i ens empassem preconceptes, idees rebudes i postveritats. Només retenim allò que les confirma; baixa el llindar crític i no s’analitza cap argument, ni gairebé res. El zàping és rapidesa (també fora absurd incentivar la lentitud) i el «menys és més» que ha dut les relacions humanes a les presentacions de tres minuts per fer contactes de negoci o d’amistat. Una manera de fer que perdura perquè és efectiva. La primera intuïció és la bona (com en els tests, el que primer se’ns acut, sol ser correcte). Però bo i fer zàping, el repte és tenir una altra marxa per quan ens cal temperar la velocitat (no hi entenc, però amb zàping i lectura en diagonal, mal es pot gaudir de la música o de la lectura). 

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

El racó poètic —Albert Pera

FLAIXOS

La vida és un onatge capritxós: té la calma de les tranquil·les hores, té la cresta dels efímers triomfs, té la maror desfermada i salvatge que enfonsa com si res l’altiu vaixell.

La vida és un paisatge fascinant: verd clar, verd fosc, fageda i alzinar, calmes d’estiu en camins amb set d’aigua, terres de blat, hortes com jardins; aiguat, sequeres i collites perdudes.

La vida és tan versàtil com el temps: albes de cel serè, postes sublims, els dies clars i els de fosca grisor, dies alegres de color vermell, el sol d’hivern en el passeig amable, nuvolades de negra tempestat i flors colltortes per una aspra pluja.  Albert Pera és poeta.

27

Valors

PENSAMENTS FOTO: DIRK FUHLERT

Estat de flux — Àngel Puyol

La insolidaritat dels antivacunes

“Les famílies que vacunen els seus fills contribueixen a la immunitat comunitària de tots els infants de la societat, és a dir, són solidaris amb els que no es vacunen”

Algunes famílies no vacunen els seus fills per diverses raons. La més important és que tenen por que les vacunes els facin mal. Un altre dia parlaré de la racionalitat d’aquesta por i el seu rerefons ètic. Avui, en canvi, em referiré a un aspecte ètic concret dels que no vacunen els seus fills: la insolidaritat. La vacunació infantil té avantatges innegables.

N’enumero els més importants: 1. Eradica malalties molt greus, com va fer amb la verola el 1980, i n’elimina d’altres, com ara la poliomielitis i el xarampió; i esperem que aviat ho faci amb la rubèola i la parotiditis. Per aconseguir-ho, es necessita més d’un 95 per cent d’individus vacunats.

2. Salva vides: 2’5 milions de morts evitades cada any en menors de cinc anys.

3. Redueix enormement els casos i la gravetat de malalties com la tos ferina, hepatitis B, ràbia, hepatitis A, tètanus, varicel·la…

4. Prevé la resistència als antibiòtics, gràcies a que evita tractar les infeccions.

5. Protegeix els nens i nenes que no es poden -o els seus pares no els volen- vacunar, gràcies a la immunitat de grup que proporcionen moltes vacunes.

6. Disminueix les injustícies socials, ja que afavoreix els més pobres, més exposats a la malaltia i la falta d’accés als tractaments.

7. Augmenta l’esperança de vida de la població, ja que algunes vacunes (grip, pneumococ) disminueixen el risc de malalties cardiovasculars.

8. Redueix el risc de contraure malalties relacionades amb els viatges (febre groga, còlera, hepatitis A...).

9. Baixa els costos econòmics dels tractaments i l’absentisme escolar (i laboral dels pares).

De totes aquestes dades i raons, em vull centrar en la cinquena; té un gran valor ètic que sovint passa desapercebut. Les famílies

que vacunen els seus fills contribueixen a la immunitat comunitària de tots els infants de la societat, és a dir, són solidaris amb els que no es vacunen perquè són intolerants als ingredients de les vacunes o perquè són contraris a les vacunes. En canvi, els antivacunes són clarament insolidaris.

La salut és un afer públic, en el sentit que no és completament privada: la bona o mala salut d’unes persones sovint afecta la d’altres, i bona part de la immunitat individual depèn de la col·lectiva, d’un entorn lliure d’infeccions. Si bé la comunitat no pot danyar els individus en nom d’un bé públic, aquests no haurien de poder renunciar als seus deures amb la comunitat quan reben un clar i substanciós benefici a canvi d’un dany inexistent en la immensa majoria de casos o d’un risc que és raonable acceptar. Òbviament, quan les vacunes no són prou segures o eficaces, els ciutadans no tenen el deure d’acceptar-les; i quan la vacunació de la població no contribueix a la immunitat comunitària, deixa d’estar en joc el valor de la solidaritat. En la resta de casos, els antivacunes són, a més a més, víctimes d’una paradoxa, i és que no poden universalitzar la bondat de la seva acció sense incórrer en la contradicció d’augmentar el risc de contagi dels seus fills, ja que, si s’estén la pràctica de la no vacunació, es pot perdre la immunitat comunitària que està protegint la salut de tots els nens i nenes de la comunitat, sobretot la dels no vacunats, que reben tots els beneficis de la immunitat comunitària i no assumeixen cap cost. Per tant, els antivacunes no només són uns paràsits socials, sinó que no poden convèncer els altres de la bondat de la seva acció sense perjudicar-se greument a si mateixos.  Àngel Puyol és professor de filosofia de la UAB

28 PENSAMENTS

Febrer de 2018

Històries amb valor —Maria Coll

Una monja contra els nazis

IL·LUSTRACIÓ: RAÚL CAMPUZANO

Helena Studler, religiosa de les Filles de Caritat, va salvar la vida de dues mil persones dels camps de presoners durant la II Guerra Mundial.

E

l paper de l’Església Catòlica respecte el nazisme és avui un tema encara no exempt de polèmica.

Alguns historiadors critiquen el Vaticà per no haver fet una denúncia molt més ferma de l’antisemitisme i no haver intentat impedir l’expansió del nazisme. Però si l’actuació de la cúpula genera debat, respecte l’actuació de les bases no hi ha discussió. Hi ha constància que centenars de sacerdots i monges d’arreu d’Europa van posar en joc les seves pròpies vides per salvar-ne milers. I d’entre tots elles destaca el cas d’Helena Studler, religiosa de les Filles de la Caritat. Figura pràcticament oblidada finsque el director de cinema Pablo Moreno ha portat a la seva vida a la gran pantalla amb Red de libertad (2017).

UNA VIDA AL SERVEI DE DÉU I LA GENT

Nascuda a Amiens (França) el març de 1891, ingressa a les Filles de la Caritat el juny de 1912. Quan esclata la Segona Guerra Mundial es troba a l’asil de Sant Nicolau de Metz, ciutat francesa coneguda com la Westmark de l’Alemanya nazi.

El juny de 1940 l’espectacle que ofereix la ciutat és horrorós: pels carrers i les voreres s’acumulen presoners francesos cansats i morts de fam. Davant aquest panorama, i amb el permís de les autoritats alemanyes, la germana Helena decideix recollir donacions dels ciutadans d’Amiens. Durant dies les religioses donen menjar i beure a desenes de presos que després són traslladats a camps de concentració, on la mort és segura. Per aquest motiu, Helena demana actuar directament dins dels camps que s’han obert prop de Metz (Sarrebrück, Stuttgart, Mannheim, Nuremberg, Karlsruhe, Wiesbaden). El juliol de 1940, dos

oficials francesos presos en un camp de concentració a les rodalies de Metz i decidits a evadir-se demanen ajuda a la monja per portar a terme la fuga. Tot i ser conscient dels perills que això suposa, també sap que aquesta és la vida de salvació més directe.

Durant els propers mesos la xarxa de llibertat es consolida. Per ordre de la Creu Roja, dos cops per setmana, Helena viatja en camió a Nancy –on hi ha molins fariners– i aprofita aquest fet per treure presoners dels camps i passar-los a la França lliure. Segons s’explica, arriba a fabricar licor de fruites per subornar els soldats nazis i utilitza barrils de doble fons per camuflar els presos. En aquest temps diverses persones de la zona (obrers, comerciants, burgesos, joves de la Creu Roja, seglars, religiosos...) s’uneixen a la xarxa humanitària de la religiosa.

El febrer de 1941, en una evasió frustrada, és detinguda. Divuit interrogatoris en tres dies. Tancada en un calabós demana la visita d’un metge, que firma el seu ingrés a l’Hospital del Bon Secours de Metz. Un tribunal la condemna a un any de presó, però just quan és a punt de ser traslladada

a Sarrebrück, un metge alemany la salva: certifica que es troba massa dèbil i el juliol de 1941 l’envia a la seva pròpia comunitat.

Aquest avís, però, no espanta a Helena que, un cop recuperada, continua amb la feina.

Per exemple, salva el sacerdot Maiers, futur bisbe de Burdeus, conjuntament amb 42 persones més, que fugen per les clavegueres del camp o François Miterrand, aleshores un jove tinent de l’exèrcit francès i després president de França (1981-1995). En total més de dues mil persones! Després d’una visita frustrada de la policia a l’asil, a finals d’agost de 1942, Helena decideix marxar de Metz cap a la França no ocupada.

Arriba a Lió i allà s’encarrega dels refugiats que arriben a l’Hospital de Sant Josep, però encara participa de forma puntual en alguna fuga més. Finalment, el novembre de 1944, a l’edat de 53 any, mor de càncer.

El govern francès la descriu com “un element essencial de la resistència”. La veritat és que esdevé un veritable maldecap pels nazis. Però, sobretot, un exemple de valentia, heroïcitat i lluita contra la injustícia.  Maria Coll és historiadora i periodista/ @mcollpigem

PENSAMENTS 29

Valors

L’altra cara de la ciència — Aina Fernàndez

Tecnologia amb data de caducitat Per mantenir el nivell de producció i de vendes els fabricants s’han inventat l’obsolescència programada.

Un sistema ètic?

H

i ha una bombeta, a l’estació de bombers de Livermoore, Califòrnia, que porta més de cent anys encesa. Després de l’acceleració tecnològica dels darrers cent anys, com és possible que qualsevol dels electrodomèstics que tenim a casa només en durin deu o quinze? Doncs “gràcies” al que s’ha definit com el “motor secret de la nostra societat de consum”: l’obsolescència programada. L’obsolescència programada és una política de producció que s’adopta per un cert article o objecte. Consisteix en dissenyar el producte de manera que compleixi una vida útil determinada i després quedi obsolet, inútil o trencat. Així, els fabricants poden mantenir el ritme de producció que creguin adequat i sempre mantenir el mateix nivell de vendes, i per tant de guanys. Suposa una asimetria entre el productor/fabricant i el consumidor en termes de la informació de la “data de caducitat”, que el fabricant coneix, ja que ho ha fabricat així, i que el consumidor desconeix.

Vance Packard va ser un dels primers en criticar l’obsolescència programada, que va distingir en dos tipus: l’obsolescència funcional i l’obsolescència psicològica.

L’obsolescència funcional és aquella que fa que per una raó física aliena al consumidor, l’objecte en qüestió ja no és capaç de complir la seva funció. I això, hi ha moltes maneres de fer-ho: des de xips que comptabilitzen les vegades que s’utilitza un producte per després bloquejar-lo, fins a l’obsolescència “indirecta”: allò que passa quan necessites un recanvi que han deixat de produir. O sigui, quan les polítiques de producció i subministrament dels fabricants volen fer més fàcil que et compris

Bombeta de l’estació del parc de bombers de Livermoore, a Califòrnia, encesa des de 1920.

un altre producte que no pas que puguis reparar el que ja tens, sigui perquè no hi ha recanvis, o bé perquè senzillament és “més car” reparar-lo.

Però segons Packard hi ha també un altre tipus d’obsolescència: la psicològica, que passa quan el fabricant intenta esgotar o fer obsolet l’objecte en la ment del consumidor encara que l’objecte no hagi culminat la seva vida útil?A través de determina-

És ètic produir coses que s’espatllaran deliberadament i no advertir-ho? des estratègies i tècniques de màrqueting, el fabricant intenta fer que el consumidor comenci a estar descontent amb el seu producte i li generi la necessitat de tenir-ne un de nou, bé sigui per canvis en el disseny, en el color o per certes petites funcionalitats.

Els productes més afectats per aquest tipus d’obsolescència són els mòbils, els ordinadors i sobretot la moda. O els cotxes, dels quals es generen nous models cada un o dos anys, aportant quasi cap nova funcionalitat.

A més de problemes obvis, com els recursos limitats de què disposem i l’enorme quantitat de residus que es generen a causa de “reactivar l’economia”, hi ha un tercer pro-

Què hi podem fer?

–Consumir productes que siguin “reparables”, comprovant que posin a disposició dels components de recanvi.

–Exigir transparència als fabricants amb els processos d’obsolescència.

–Reparar els aparells que se’ns espatllen, intentant evitar comprar-ne, per defecte, un de nou.

blema amb aquesta dinàmica. I el paper dels enginyers, què? Quin és el seu objectiu, oferir un producte que respongui a les necessitats econòmiques dels fabricants, o oferir la millor tecnologia possible? És ètic produir objectes que s’espatllaran deliberadament? És ètic, a més, no advertir-ne els consumidors?  L’Altra Cara de la Ciència és una secció escrita per Pol Bartrès, Aina Fernàndez i Núria Radó

Per saber-ne més: ROLAND, S.. (2011). La idea que quemó la lamparita. Universidad, Ciencia y Sociedad.

DANNORITZER, C. (dir) The Light Bulb Conspiracy – The Untold Story of Planned Obsolescence.

30 PENSAMENTS

Febrer de 2018

Fem un pensament —Ramon Bassas

La ‘mili’ de Macron El president de la República Francesa ha anunciat la propera creació d’un servei militar obligatori i universal apel·lant el valor de la resiliència.

E

l mes passat, el president de la República francesa va anunciar la propera creació d’un servei militar obligatori i universal, en principi d’un mes, vint anys després d’haver estat abolit. Diu que en reforçarà el seu caràcter “cívic” i “educatiu”. La mesura, que afectarà uns sis-cents mil joves l’any, no ve de nou.

Macron l’havia anunciat en campanya i les enquestes diuen que un vuitanta per cent de la població la vol. El president va destacar la profunditat d’aquest “veritable projecte republicà que ha de permetre a la nostra democràcia estar més unida i augmentar la resiliència de la nostra societat”. A Espanya, on la mili està suprimida des de 1996, no hi ha hagut cap partit que hagi pensat en importar aquesta mesura i, segurament, les nostres enquestes deuen tenir resultats oposats a la dels francesos.

A França, recordem-ho, va ser un militar, el general De Gaulle, qui va encarnar la victòria contra els nazis, i qui va presidir la República durant deu anys.

Tot i així, no crec que fos sobrer un debat sobre el tema, al nostre país, sovint bandejat ràpidament amb arguments pacifistes, com si voler la pau t’eximís de respondre davant les seves amenaces, o utilitaristes, quan de cop ens n’adonem que no ens agrada “perdre el temps”. I para de comptar. De fet, el principal argument a favor de la reimplantació del servei militar, a França, no és estrictament militar. De fet, una de les causes del cessament del cap de l’exèrcit francès així que va arribar Macron a l’Elisi sembla que fou que no estava disposat a reduir fons per haver de dedicar-los

De baix a dalt —Arpad Pou

De la urgència i la importància al nou servei. Tècnicament, diguem, no cal.

Les intervencions militars de França més aviat necessiten un plus de professionalització. La qüestió, com deia el president, té a veure més amb la cohesió social.

D’una banda, per reforçar el lligam entre l’exèrcit i la societat, i no tan sols per recolzar les seves tasques militars. Em sembla que no som conscients del que posem a les seves mans (o, de fet, el que estan disposats a fer “per nosaltres”, els soldats) i potser caldria començar a assumir-ho. I de l’altra, per reforçar el lligam entre els propis francesos. Hi ha poques institucions que barregin rics i pobres, ciutadans de diverses regions, autòctons i immigrats, aplicats i ni-nis. I no n’hi ha cap, cap, que resolgui al món contemporani els atàvics rituals d’iniciació de totes les cultures que marquen la fi de l’adolescència i que obliguen, als qui els superen, a deixar de comportar-se com un nen

Hi ha poques institucions que barregin rics i pobres, autòctons i immigrats, aplicats i ni-nis malcriat en una societat edípica, covarda i egoista que, això sí, no ens n’estem de criticar quan ens molesten els seus efectes.

Mentre no en trobem cap altre, i salvant els que en facin objecció de consciència, potser aquest mètode no està tan malament. I qui cregui que podem viure sense rituals de pas, és que encara no ha entès massa bé què vol dir pertànyer a aquesta espècie.  Ramon Bassas escriu a ramonbassas.cat / @ramonbassas

Recentment, un article de Guillem Martínez recuperava la diferència entre allò urgent i allò important del que parlava Antoine de Saint-Exupery a les seves cròniques de la Guerra Civil espanyola, una de les dialèctiques preferides de l’autor francès que, després, va remarcar a la seva cèlebre obra El petit príncep. Per Saint-Exupery, aquest maniqueisme transcendental tenia una implicació similar al que podia tenir el FenomenNoümen de Kant, l’Essència-Existència de Sant Tomàs o la Matèria-Forma d’Aristòtil. En tots els casos, un dels oposats adquiria aquest valor transcendental gràcies a la presència indissociable del seu contrari, que només es podia entendre des del seu pla quotidià, des del seu pla «rutinari» en el sentit que descriu Saint-Exupery. Segons la interpretació que feia Guillem Martínez de la dialèctica de l’escriptor i aviador lionès, allò important era el «residu sòlid d’allò urgent», una espècie de presagi revelador de la modernitat líquida de Bauman.

Molt sovint, la condició humana li costa distingir allò important d’allò urgent quan està alienat dins la monotonia de la quotidianitat que fonamenta el seu entorn més pròxim. Som conscients de la importància de les coses, però només actuem davant la urgència de les coses.

Confonem els dos termes i, poques vegades, considerem que allò important és realment allò que hem de revertir de forma urgent. De res serveix, diria SaintExupery, arreglar amb urgència l’avaria d’un avió, si no sabem la importància que té volar; de res serveix alimentar-se per viure, si no sabem per a què vivim.

Està, permanentment, arrossegat per allò urgent, per la immediatesa a la qual estem sotmesos ens condemna a la rutina i ens allunya d’allò verdaderament important.

Com deia Saint-Exupery: «allò essencial és invisible als ulls».  A.Pou és llicenciat en Filosofia i membre de Termitas y Elefantes / @termitaelefante

PENSAMENTS 31

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Un tatuatge amb conflicte ètic Miami, als Estats Units. Urgències d’un gran hospital. Un home arriba en estat crític i els metges descobreixen que porta un tatuatge al pit amb un missatge molt clar: No ressuscitar. Han d’intentar salvar-li la vida o fer cas a la demanda?

P

resentem de nou un cas conegut pel seguiment mediàtic que ha tingut en el darrer mes que ens permetrà reflexionar sobre les voluntats anticipades i la presa de decisions anticipada, els dilemes ètics en què es troben els professionals mèdics en moments d’urgència vital així com per deliberar respecte a l’autonomia i l’autodeterminació dels pacients i el lloc que ocupen en el món hospitalari.

Fa unes poques setmanes un home va ingressar en estat greu i inconscient en la sala d’urgències d’un hospital de Miami per una sobre ingesta d’alcohol. La seva història clínica de seguida mostra uns antecedents mèdics preocupants: té una cardiopatia i pateix una malaltia obstructiva crònica. Alhora el seu cos porta un missatge pels metges en forma de tatuatge del tot inesperat on es deixa clara la intenció del pacient: no ressuscitar (amb el “no” subratllat).

En poc temps el pacient entra en estat crític i s’ha de prendre una decisió sense haver pogut parlar amb el pacient i haver confirmat les seves decisions. Els treballadors socials de l’hospital comencen la cerca d’algun familiar o conegut que pugui parlar per ell però no apareix ningú.

Els metges, finalment, malgrat la direcció clara del tatuatge decideixen utilitzar totes les mesures a la seves mans en tant que es consideren amb el dret a decidir si ell no ha verbalitzat abans les seves preferències. Malgrat aquesta primera acció el comitè ètic del centre demana que es respecti l’ordre del tatuatge. L’home va morir. A posteriori es va trobar un document de voluntats anticipades que reafirmava la seva intenció de no ser reanimat tranquil·litzant els directius de l’hospital.

Es va actuar correctament? S’havia de fer cas al tatuatge? Per què se’l va fer si ja tenia un document escrit? Per què aquest

document no estava a la història clínica?

Aprofitem per recordar que el procés de presa de decisions anticipades és la deliberació que permet als professionals conèixer les preferències, valors, expectatives i idees d’un pacient davant la malaltia, la seva evolució i la possible necessitat de tècniques invasives. Aquestes voluntats anticipades es poden concretar verbalment o en un document definint-se les instruccions sobre tractaments mèdics i intervencions. Siguin com siguin és important que es facin extensives a amics i familiars, als metges de confiança i es facin constar a la història clínica i fins i tot en el registre específic. Quina consideració s’havia de tenir davant aquest tatuatge? Per què els metges es van trobar davant un dilema ètic?

Es podria haver valorat des de l’inici que davant la manca de la certesa d’existència d’un document o una instrucció a

Els metges van tenir dubtes de la veracitat del tatuatge i van actuar en contra del mateix la història clínica el tatuatge és una mostra dels desitjos del pacient i per tant no hi hauria cap dilema. Però sabem que els metges van tenir dubtes de la veracitat del tatuatge i van actuar en contra del mateix decidint per ells mateixos sense tenir en compte la demanda escrita però aconseguint cert temps per portar el cas davant el comitè ètic.

Què en penseu? Creieu que davant aquest tatuatge els metges haurien d’haver fet cas sense necessitar del comitè ètic?

I anant una mica més enllà, per què creieu que el pacient es va tatuar aquest missatge si ja disposava d’un document de voluntats anticipades? És el vostre torn!  Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Perdre per poder guanyar La persona sempre està a la recerca d’alguna cosa on la màxima seria que la comunió d’Un i el Tot és possible. La completesa del Jo marcaria aquesta felicitat i satisfacció permanentment buscada. De fet, la necessitat d’omplir-se esdevé la resposta per conviure amb la falta, la carència, el no tot, la incertesa, el dubte... el neguit existencial que acompanya el fet de viure. El psiquisme esdevé la fàbrica de reciclatge davant aquest buit, forat inicial de l’ésser, per fer de la vida quelcom satisfactori. Si més no, menys difícil subjectivament, íntimament. La persona necessita construir mentalment allò que imaginàriament el completa, el pot fer feliç i que pot donar sortida a la força dels desitjos... apaivagant neguits existencials. Tot plegat, traspassat al pensament conscient, als actes, a les conductes, al fer.

Humanitzar-se inclou un punt enigmàtic en origen, que deixem enrere a l’abraçar i fer-nos com a ésser socials i de llenguatge. En aquest fet, l’Amor esdevé indispensable per constituir-nos. D’aquí, la necessitat de reconeixement com una constant vital. Per això, tot sovint, rebre una negativa, un “No” en allò que s’anhela, apropa al món de la frustració. Al món de la insatisfacció i de l’impossible.

Des del punt de vista subjectiu, la frustració viscuda és llegida per la persona com una demanda d’Amor no corresposta. Una demanda d’amor narcisista no satisfeta, adreçada al nostre propi jo.

Ara bé, la veritable ferida no prové de la frustració, de la pèrdua, que sí que pot convidar a l’agressivitat, el mal humor, inhibició... sinó de la dificultat de transformar aquestes situacions i altres de privació real que acompanyen l’existència, en oportunitats d’agraïment a la Vida mateixa, per poder-nos hi significar i donar resposta de manera singular, constructiva i irrepetible.  Joaquim Trenchs és psicòleg Escriu a www.joaquimtrenchs.com

32 PENSAMENTS

Febrer de 2018

Vist pel món —Albert Dresaire

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

Estem enxarxats... o enredats?

Pares novells Trump ha aprovat un pla que significa el final de la neutralitat de la xarxa. La banda ampla deixa de ser un servei bàsic.

U

na coneguda operadora de telefonia mòbil promociona una nova tarifa.

Amb aquesta tarifa no es paga per aquelles dades utilitzades per accedir a les xarxes socials. Fantàstic! Fantàstic... o no! Perquè el que aquesta empresa ens està dient (sense cap vergonya) és que està «veient» les nostres dades mentre naveguem amb el mòbil. Com podrien saber, si no, quines de les dades consumides són les que han servit per connectar-nos a les nostres xarxes socials? Avui dia tothom sap que, d’una manera o altra, es controla la nostra activitat a internet. Qui pensi que «ningú el veu» és un il·lús. Però tot i així sobta que l’operadora de telefonia ho digui tan clar. I sobta, sobretot, la nul·la reacció social. En canvi, als Estats Units fa temps que qüestions com aquesta generen grans discussions.

Ja fa molts anys que allà hi ha un fort debat sobre la neutralitat de la xarxa. «Neutralitat de la xarxa» significa que els proveïdors d’internet no poden fer res amb les dades que naveguen per les seves xarxes. S’han de limitar a «transportar-les». I ja hi ha precedents en els que això no va ser així (pregunteu-ho

a Netflix). Però ara el debat ha acabat. L’administració Trump ha aprovat un pla que significa el final de la neutralitat de la xarxa.

La banda ampla deixa de considerar-se un servei bàsic com l’electricitat o l’aigua. Un ciutadà americà podrà trobar-se que el seu proveïdor de servei l’indiqui que ha excedit el seu ample de banda assignat per accedir a un determinat web. Internet podrà comercialitzar-se per paquets de serveis amb diferents preus, a l’estil dels paquets televisius.

FANCYCRAVE1

Les operadores podran penalitzar l’accés als portals de continguts de la competència Les operadores podran penalitzar l’accés als portals de continguts de la competència. En resum: la llibertat a la xarxa haurà sofert un important retrocés. Mentrestant, a Europa, no sembla que això preocupi gaire. Almenys aquí estem contents navegant de franc per la Facebook. Enxarxats... i enredats. 

Albert Dresaire és consultor en TIC i gestió documental

Els pares novells estem plens d’amor i d’il·lusió. D’alegria i de tendresa, d’astorament i d’emocions. I d’altres coses: pors, dubtes, recels, nervis, esperances, records, improvisacions, decepcions, ànsies... Estem plens de projectes, descobertes, consells, aprenentatges, experiències, experiments. I molts dubtes! I és que els pares novells no en sabem massa. I m’han dit, que d’això, no se’n sap mai. Els pares novells en som per sempre. Sempre s’és un pare novell d’un fill acabat de néixer, o de dos, o més. Essent pare sempre s’enceta una nova etapa, un nou període per patir, dormir pitjor o millor, voler saber, per demanar, insistir o compartir. Una etapa que dura molt, poc o és per sempre, perquè és una nova condició. De fet, els novells de diccionari, són, som, els que fa poc que som pares.

Els pares novells no sabem massa el que fem, preguntem, comentem, comparem. Els pares novells estem cansats, baldats, esgotats... encantats, pletòrics, enamorats. Els pares novells estem amatents, expectants: quina serà la propera novetat, repte, sorpresa, desafiament? Els pares novells volem deixar de ser-ne.

Volem ser pares consolidats, confiats, equilibrats, descansats, relaxats, organitzats. Tot això volem ser per ser millors pares, a més de ser, eternament, novells.  Isabel Yglesias és advocada

33

Valors

PROPOSTES Els jardins El Palau Robert va ser la residència familiar de Robert Robert i Surís, financer molt influent a Barcelona. El 1936 el conseller primer, Josep Tarradellas, va convertir el Palau Robert en seu del Departament de Cultura de la Generalitat. Acabada la Guerra Civil, la família Robert va recuperar la propietat i hi va voler construir un hotel i una sala d’espectacles. Finalment, l’any 1981, la Generalitat va adquirir l’edifici, el jardí i les dependències annexes.

La llum de Barcelona Aquests dies, al jardins del Palau Robert, es pot veure una mostra sobre el talent que Catalunya ha projectat històricament i actualment al món, una iniciativa de Welcome Talent Society.

Lucia Montobbio

Passejar pels Jardins del Palau Robert sempre m’ha estat agradable. És dels pocs espais verds que queden al cor de l’Eixample. Avui m’hi acosto per veure l’exposició La llum de Barcelona. Arriba en un moment polític complicat i el repàs de figures rellevants de la història catalana et fa créixer l’optimisme. Catalunya té la sort d’haver tingut talents i de tenir-ne encara. Aquesta és una de les visions de la Welcome Talent Society, entitat organitzadora de l’exposició, la qual té com a objectiu donar a conèixer a genis catalans i la seva aportació nacional i internacional.

Per saber més sobre Welcome Talent Society de Barcelona, busco informació al meu mòbil que m’explica que “és una iniciativa ciutadana que vol cercar, difondre i reunir el millor talent català contemporani”. Des d’aquesta plata-

forma es vol millorar la imatge de les marques de Catalunya i Barcelona amb el talent de la gent. També vol recaptar recursos per a l’organització i la dotació de premis, i alhora donar suport a entitats que lluiten contra les malalties des de Catalunya.

QUÈ S’HI POT VEURE? Llum de Barcelona és la primera exposició que proposa la Welcome Talent Society. Els panells es troben a l’espai exterior, al jardí. Una sèrie de retrats recorren els camins i perímetre del recinte. Hi ha moltes persones fotografiades i explicades, des del camp dels esports, la música, la filosofia, les arts escèniques, la medicina, la publicitat, la fotografia... impressiona veure tanta informació volant entre la vegetació.

Els talents són de diverses èpoques històriques. Trobo persones que he estudiat més d’una vegada com Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals i en descobreixo d’altres en les quals no hi he parat tanta atenció. És el cas dels inventors, sabia que els xupa-xups eren obra catalana, però no recordava que el nom del creador era Enric Bernat. Em diverteix també saber que el minipímer va ser inventat per un altre català: Gabriel Lluelles. No en tenia ni idea. Ara ho recordaré cada cop que faci maionesa!

Els valors que es defensen en aquesta exposició són el coneixement històric i la constància.

Membres de la societat catalana amb un talent especial que sumats motoritzen el nostre avenç i cultiven una cultura de l’esforç. Com va dir Albert Einstein: “El geni es fa amb un 1 per cent de talent, i un 99 per cent de constància”. Hi ha altres frases similars que parlen del mateix. Una altra cita, aquesta de Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. La intel·ligència no escasseja, sinó la constància”. Al final, de totes les lectures em quedo amb aquesta: “la importància de l’esforç, la constància, l’empenta, l’esma que de vegades dona fruits visibles”.

“Des de Ramon Llull al Tricicle, de Verdaguer a Anna Veiga, es pot fer un viatge per tot allò que les catalanes i catalans han aportat a la Humanitat, ja sigui des d’un vessant internacional o amb la demostració de la seva genialitat a casa nostra i a fora. Personatges que marquen èpoques i generacions, i que el fruit de la seva feina i aficions ha permès desenvolupar el nostre planeta, la nostra cultura, i el nostre benestar”, s’afirma des de Welcome Talent Society per convidar-nos als jardins del Palau Robert. 

Més informació: Fins al 22 de febrer. De dilluns a dissabtes, de 9 a 20h, i diumenges i festius de 9 a 14,30h. Entrada gratuïta.

34 PROPOSTES

Febrer de 2018

Tendències

Fotograma del film ‘50 primaveras’, de Blandine Lenoir.

Soledat, tema d’estat La solitud s’ha convertit en un problema, tant que el govern del Regne Unit ha decidit crear un ministeri específic per combatre aquesta xacra de la societat.

Judith Vives

Assegurances amb valor afegit C/ DEL PARC, 46.

083202 MATARÓ T. 937571739

www.assegurancesfeliu.cat

Un Ministeri de la soledat per combatre una de les xacres de la vida moderna. Gairebé podria semblar l’argument d’un capítol de Black Mirror, però es tracta d’una iniciativa real del govern del Regne Unit anunciada per la seva primera ministra, Theresa May. En una època d’hiperconnectivitat, paradoxalment, la solitud s’ha convertit en un problema social, que només al Regne Unit afecta a nou milions de persones, el 13,7 per cent de la població total. La solitud, que afecta principalment a la gent gran, és causant de problemes de salut i, segons uns informes publicats el 2017, és tan perjudicial per a la salut com fumar 15 cigarretes al dia.

L’objectiu d’aquest ministeri serà el de dissenyar un mètode per mesurar la solitud i després definir accions en conseqüència, per evitar la realitat de moltes persones que passen dies i fins i tot setmanes sense cap mena d’interacció social. La majoria dels afectats són les persones grans, però els estudis demostren que els joves entre 18 i 24 anys també se senten sols, malgrat la falsa impressió que de vegades poden

causar les xarxes socials. La idea del ministeri prové de Jo Cox, parlamentària laborista que va ser assassinada al juny de 2016, abans del referèndum del Brexit, i que va estar treballant en una Comissió de la Soledat per tractar aquest tema. Cox va preveure un problema que de ben segur anirà en augment, en un món on cada vegada hi ha menys natalitat, parelles sense fills i famílies monoparentals, i on l’individualisme també té els seus efectes. Ja fa uns anys, es va fer popular una noia coreana, Park Seo– Yeon, que es gravava en directe mentre dinava o sopava i mentrestant donava conversa als seus seguidors. Pot semblar una excentricitat de youtuber, però darrera l’èxit de la seva proposta s’hi detecta la soledat de moltes persones que només interactuen a través d’una pantalla.

A la pel·lícula 50 primaveras, de Blandine Lenoir, en un moment del film se’ns mostra un grup de dones grans soles, d’entre 65 i 80 anys, que troben la manera d’organitzar-se per viure en una comuna que els permet fer-se companyia i cuidar-se les unes a les altres. És una altra manera de mostrar la realitat d’un problema que, no per estar més silenciat, deixa d’existir.

Tot i que hi ha alguns programes públics de suport a la gent gran que viu sola, fins ara la majoria d’accions que s’estan fent es basen en la bona fe i el voluntariat. La iniciativa del Ministeri de la Solitud del Regne Unit té la virtut de posar un tema de gran importància en el centre de l’agenda pública.  Judith Vives és periodista / @judithvives

PROPOSTES 35

Valors

Històries de pau

Sèries BBC

Silenci i saviesa Malgrat el silenci és profund, pacificador i transformador, generalment omplim la vida de sorolls.

Però no tothom. Al món hi ha moltes pràctiques de silenci.

Xavier Garí

Pitàgores deia que l’inici de la saviesa és el silenci. Gandhi confirmava que la seva arma més gran era el silenci. I Benedetti assumia que hi ha poques coses més ensordidores que el silenci. Què és, realment, el silenci que tanta gent en fuig però tanta altra en queda atrapada?

Què busquen per anar-hi i què hi troben per quedar-s’hi? Per què hi ha qui li va canviant la vida talment que, al final, són gent desperta, conscient, oberta, lliure, plena…? És curiós copsar que qui troba el silenci s’hi queda sempre; i qui no el troba però el buscava, en el fons, no acaba de deixar mai la cerca…

Si el silenci és tan profund, tan pacificador i tan transformador, potser s’entén per què l’Occident sovint està ple de molts sorolls. Serà que no ens hi volen profunds, pacífics i transformadors? Quantes mirades parlen més que mil paraules? Quants gestos diuen més que grans discursos? El silenci és un gran misteri que ens endinsa en la mística, paraules de la mateixa arrel. Fer silenci convida a fer aquest camí de recerca i trobada. Curiosament, totes les religions el fomenten i el practiquen. Tots els sants,

els grans referents i els grans líders de pau han tingut experiències perllongades de silenci en la seva vida.

Alhora el silenci està molt vinculat amb el desert. En el món jueu i el dels primers cristians també, el desert era el lloc de recés i retrobada amb Déu a través del silenci. Proposo tres casos dignes d’admiració. Al nord d’Àfrica, freqüentat per l’Islam, la vida i l’obra del cristià Charles de Foucauld mostra una trajectòria vital que sorprèn per la intuïció de perseguir el silenci. La pel·lícula De déus i d’homes, que tracta sobre l’experiència traumàtica d’uns monjos trapenses catòlics, al nord d’Algèria, vivint en pau però en uns temps convulsos del món islàmic, és una altra d’aquelles experiències que conviden a copsar com, del silenci surten totes les converses. En tercer lloc, llegir i escoltar a Pablo d’Ors, en especial a partir del seu best seller La biografia del silenci, és tot un privilegi que ha fet que molta gent hagi començat a plantejar-se encabir experiències de silenci en la seva vida, de manera regular i quotidiana. D’Ors afirma que en mig any d’experiència de silenci, hom és capaç de percebre canvis en la seva vida, que li donaran la plenitud que buscava i que, segons l’autor, tothom és capaç de fer-ho. Heus aquí un gran projecte que ha nascut recentment i que està enriquint molt la gent que hi participa: són els Amics del Desert (amicsdeldesert.wordpress. com), que han fet realitat avui allò que Pitàgores va afirmar fa 2500 anys: “L’inici de la saviesa és el silenci”.  Xavier Garí és professor de la facultat d’Humanitat d’UIC-Barcelona / @XavierGari VISUAL OMELETTE

‘McMafia’, el costat fosc Rafael Navarro

És possible mantenir-se pur d’esperit malgrat pertànyer a una família amb un currículum delictiu sobradament reconegut? És possible no deixar-se seduir pel poder, els diners fàcils i la vida de risc quan això forma part del teu dia a dia des de la teva infantesa? I, en cas d’aconseguir-ho… voleu dir que algú es creurà que tu, pobret, estàs lliure de pecat? Aquestes són algunes de les preguntes que suren en l’ambient mentre gaudim de l’última producció de la BBC amb el suport d’Amazon Prime: McMafia. Una sèrie que relata el descens als inferns del fill d’un famós mafiós rus caigut en desgràcia i exiliat a Londres després d’un traumàtic capítol familiar. McMafia parla, amb una producció luxosa i la sobrietat acostumada de les propostes britàniques, de la delinqüència d’alt standing: tràfic de drogues, segrest de dones, operacions milionàries a paradisos fiscals… Però, sobretot, intenta explicar com el vincle de sang entre membres d’una mateixa família és poderós, gairebé irracional. A partir d’aquesta premissa, cada capítol ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia condició: seríem capaços de combinar una vida familiar modèlica amb una activitat delictiva? Podríem passar al costat fosc, contravenint el correcte codi moral que ha regit la nostra vida, després de patir una desgràcia familiar? La sèrie té un planter d’actors creïble i es permet alguna llicència de guió per avançar amb la trama, però la història és molt potent. I, malgrat que les interpretacions són tan variades com les opinions o creences de cada espectador, en acabar cada capítol no puc evitar fer-me la mateixa pregunta: Pot existir alguna circumstància que legitimi el desig de revenja? 

36 PROPOSTES

Febrer de 2018

Propostes familiars

Llibres

Animals a casa: una qüestió de dignitat

La carta al món d’Emily Dickinson ANDREWICUS

Glòria Farrés

Si no tenim clar que els animals de companyia moren, l’experiència pot ser desastrosa.

Jordi Alcàsser

En general quan un nen s’imagina com seria tenir un gos a casa sol ser meravellós. Un amic que li farà companyia, que jugarà amb ell, el lleparà i li farà moixaines. En general i depèn de l’edat no saben que també comporta molta feina i responsabilitat. Aquesta altra veritat és feina dels pares i mares deixar-la clara abans de fer el pas. Acollir un animal a casa no és qualsevol cosa. És veritat que no és el mateix tenir un peix que un gos, però en ambdós casos s’ha de tenir clar que estem parlant d’éssers vius. Potser en l’acte d’acollir un animal a casa s’expressa el grau de maduresa d’una família. Com tractarem aquell animal representa en bona mesura com som com a família i persones. Llavors abans de fer el pas s’ha d’haver pensat i parlat bé. No sigui que la situació ens superi i decidim abandonar l’animal!

Un animal menja, orina, defeca, fa algun soroll -bé els peixos no-, i es mou. Un animal també té el seu caràcter que dependrà de l’espècie i del propi individu. Els gossos solen ser més fidels, els gats més esquerps, els conills porquins tímids i els canaris més cantaires. Els peixos són en general silenciosos i neden. Això que té un aire còmic també és important i ens faran plantejar algunes preguntes abans de fer el pas definitiu de posar-los nom –l’esde-

veniment que indica que ja no hi ha marxa enrere-. Llavors hem de tenir clar que haurem de comprar menjar, haurem de netejar les deposicions –les caques de gos al carrer és qüestió d’Estat- i haurem d’educar-los. També que els haurem de treure a passejar, que haurem de vigilar que no rasquin els mobles amb les ungles si són gats, de canviar-los l’aigua de tant en tant i tenir la peixera neta –no hi ha res més desagradable que veure una peixera plena de verdet i imaginar que allí dins hi ha algun ésser viu-. Als canaris se’ls ha de netejar la gàbia i preguntar als veïns si els molesta el refilar d’un ocell.

Si no tenim això clar entre moltes altres coses, com que els animals de companyia es posem malalts i moren, l’experiència pot ser desastrosa. De l’altre cantó hi ha el tracte digne que els podem donar. Estimar-los, cuidar-los, alimentar-los, passejar-los, raspallar-los, banyar-los, jugar amb ells, són activitats que juntament amb els nostres fills arribaran a ser una part fonamental en la seva educació. Hi ha moltes persones adultes que recorden amb emoció aquell animaló que els va acompanyar durant la infància. I també n’hi ha que asseguren que els varen ajudar en moments de dificultat. Fem de la relació entre la família i les mascotes una relació de dignitat.  Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista / @jordialcasser / www.jordialcasser.com

Celebrem tenir a les llibreries l’antologia més amplia en català de la gran poeta americana Emily Dickinson en edició bilingüe i traduïda per Marcel Riera. És una de les autores més misterioses i brillants de tots els temps. Des del petit poble de Amherst, prop de Boston, en una vida solitària i recollida, va escriure més de 1.700 poemes. Harold Bloom no dubta a posar-la al costat del Dant o de Shakespeare. Amb una mirada delicada i penetrant sobre la naturalesa que l’envolta (arbres, flors, ocells, neu, llum...) fa emergir els enigmes més fondos de la vida i, sobretot, el fons transcendent de la mort. La seva lectura ens colpeix com un cop de pedra i ens acarona com una ploma suau. Tenir l’edició bilingüe permet veure l’ús poc convencional que feia de les majúscules, dels guions o de la puntuació, i sentir-ne la sonoritat, aquella vibració fonètica que arrodoneix el sentit del poema. Verdaguer deia «Lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria».

Si pensem en el cor de l’Emily Dickinson, també d’una religiositat mística, d’una sensibilitat única, podem gaudir del seu ric univers interior a través dels seus poemes, i sentir-nos acompanyats per la seva veu: «Sentir el nom / d’algú tan estimat / il•lumina amb un Fulgor / tan íntim, tan lleu / com la Posta de sol sobre la neu.»  DICKINSON, EMILY. Aquesta és la meva carta al món. Trad.

Marcel Riera. Ed.Proa. Pàg. 496.

37

Valors

#periodigne

Valors

‘¿De quién sabe dónde?’ a ‘Desaparecidos’

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre.

Premi Civisme 2014 en la categoria de Mitjans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família.

Reconvertit en ‘Desaparecidos’ el mític programa de Paco Lobatón ha tornat TVE, igual que també ho ha fet Operación Triumfo en una graella plena de nostàlgia.

David Casals

“Saps qui és Paco Lobatón i les nenes d’Alcàsser?”. I un silenci com a resposta. És un diàleg que dies enrere vaig mantenir amb un periodista deu anys més jove que jo. Tinc 34 anys, i la meva sorpresa fou majúscula. Aquest hivern fa 25 anys del descobriment dels cadàvers de tres adolescents d’Alcàsser, que foren segrestades, torturades i assassinades per dos delinqüents.

Aquesta tragèdia va commocionar l’Espanya dos anys després del debut de les TV privades.

Les noies van desaparèixer a la tardor, i dos dels programes més vistos del moment, ¿Quién sabe dónde? (TVE), presentat per Paco Lobatón; i De tú a tú (Antena 3), conduït per Nieves Herrero, s’havien bolcat en els fets. Donaven veu a famílies, amics i veïns, que demanaven a tot Espanya que els ajudessin per trobar les nenes, que tenien entre 13 i 15 anys.

El 27 de gener de 1993 es van localizar els cadàvers. Durant la nit, Lobatón i Herrero van conduir programes especials en directe des d’Alcàsser. A De tú a tú, familiars, convidats i públics van entrar en còlera i van demanar la pena de mort pels autors del crim. Començava així un circ que en altres episodis ha tornat a succeir. Molts crítics de televisió creuen que Alcàsser marca l’inici però, com poden fer front els futurs professionals de la informació a reptes com haver d’informar de tragèdies si a

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL ASSESSOR Francesc Amat, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba.

CONSELL EDITORIAL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon Bassas COL·LABORADORS Cinto Amat, Jordi Alcàsser, Pol Bartrés, Laia Bassaganyas, Albert Botta, Manel Bosch, David Casals, Joan Catà, Aina Fernàndez, Xavier Garí, Soraya Hernández, Lucia Montobbio, Rafa Navarro, Àngel Puyol, Arpad Pou, Albert Pera, Consol Prados, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Francesc Raventós, Xavier Serra, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Toni Batllori, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Blanca Gimeno, Gisèle Mollfulleda, Judit Navarro, Marc Torrecillas i Visual Omelette.

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ SGEL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 ISSN 2385-6807 EDITA

la universitat aquest tema no s’aborda amb profunditat? Ara, Lobatón torna a ser d’actualitat.

TVE ha decidit tornar a apostar per ell. El nom del programa però ha canviat: ara és Desaparecidos però l’objectiu és el mateix, un autodenominat “servei públic”. En la primera edició de la nova etapa, Lobatón va entrevistar el pare de Diana Quer, el darrer crim que ha commocionat Espanya. Quer va aprofitar l’ocasió per reivindicar la presó permanent revisable, que casualment, també reivindica el PP, el mateix partit que l’any 1998 va decidir que ¿Quién sabe dónde? s’acomiadés de TVE. TVE s’ha reconciliat amb Lobatón en un moment que la seva graella està entregada a la nostàlgia. Desaparecidos es suma a la nova temporada d’un format icònic estrenat l’any 2001 i que ha estat deu anys al congelador, Operación Triunfo, i també a la sèrie estrella de la televisió pública, Cuéntame cómo pasó, que s’ha convertit en el relat ‘oficial’ de la memòria popular durant la Transició. També parla d’aquells anys el darrer projecte d’Ana Pastor (La Sexta), que s’ha estrenat aquest any amb ¿Dónde estabas tú?. Pastor pretén donar continuïtat a una tasca que ja va fer la periodista Victoria Prego a La 2 a principis dels 90 amb La Transición, una sèrie documental que va consolidar el relat sobre el pas del franquisme a la democràcia. Una diferència és que a ¿Dónde estabas tú? el pes no només el tenen els polítics, sinó també víctimes d’escàndols i tragèdies.

Tot plegat posa de manifest que la nostàlgia segueix funcionant tot i que, en realitat, és una aposta conservadora, poc ambiciosa i que consolida encara més la diferència entre els que hem crescut amb la televisió i les noves generacions que tenen com a referència altres pantalles.  David Casals és periodista / @informatiu

En el proper número: Ètica animal En el món hi ha una sensibilitat creixent respecte els animals. Catalunya ha estat pionera en aquest camp: aquí es va fer la primera llei autonòmica de protecció dels animals i Catalunya va va ser una de les primeres comunitats autònomes en prohibir les corrides de toros. Avui dia, molts Col·legis d’Advocats tenen comissions de Drets dels Animals i solament a l’àmbit universitari existeixen dos think tank sobre el tema: el Centre d’Ètica Animal (CAU) de la UPF i el Centre Internacional de Llei i Política Animal (ICALP) de la UAB. Ara bé, com han de ser els drets dels animals respecte els de l’home? Un animal té consciència? Per què ara aquesta sensibilització? Al març, l’ètica animal, a debat. 

DIRECCIÓ

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró (Barcelona) Telèfon 620 749 138 MEMBRE DE

AMB EL SUPORT DE

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Febrer de 2018

El conte de Carme Cañizares

El casal d’estiu d’en Roc En Roc té sis anys. Està mirant embadalit aquell mirall immens d’aigua que veu de tant a prop per primera vegada.

També és el primer cop que va al casal d’estiu. La seva mare l’arrossega del bracet mentre els seus ulls, les seves orelles i el seu nas estan pendents d’aquells nous colors, sorolls i olors. En Pau, encarregat d’atendre els pares el primer dia i donar la benvinguda als infants, els saluda amb la mà. La mare d’en Roc s’hi dirigeix passant al davant de tothom que s’espera, en una cua que ella no ha vist, i comença a parlar. En Pau veient que la mare d’en Roc no té intencions de parar li diu cordialment: –Bon dia, el meu nom és Pau i vostè és…?

–Mònica, em pots dir Mònica.

–D’acord Sra. Mònica veu la ratlla vermella que hi ha dibuixada al terra?

–Si, és clar que la veig –diu la mare d’en Roc mentre aquest es mira en Pau encuriosit–.

–Doncs bé, aquest és el límit que els familiars no han de travessar sota cap concepte llevat perill imminent. Ara, si em fa el favor, es posarà darrere la franja taronja? –diu en Pau amb un somriure assenyalant el final de la cua mentre posa una polsera de color vermell al canell d’en Roc i se l’endu cap a l’interior amb la resta de nens.

La Mònica no dona crèdit, aquell jovenet l’estava enviant al final de la cua i s’endu el seu fill! S’espera, inquieta, i quan arriba el seu torn el jove del taulell li demana el seu nom, el nom del seu fill i la bossa del nen. Ella respon a les preguntes i lliurant la bossa gira cua a punt de sortir corrents quan sent una veu que li pregunta.

–Vol saber a quina hora ha de recollir el seu fill? –Si l’interessa és entre dos quarts de 12 i la 1. Que tingui un bon dia!

Fent un gest amb el cap marxa cap a la feina veient de lluny com en Roc, acompanyat per un monitor s’asseu sota una ombrel·la. Clarament contrariada, es plateja si ha estat una bona decisió portar en Roc a aquell lloc, tot i que moltíssima gent li havia recomanat.

En tornar al migdia per recollir en Roc el veu assegut sota la mateixa ombrel·la. En Pau, veient-la arribar, el fa portar.

–Reiet de la mare! –diu la Mònica fent un pas enrere en adonar-se que havia depassat la línia vermella– T’ho has

passat bé? Has estat tot el matí sota d’aquesta ombrel·la?

–M’ho he passat molt bé mare però demà haig de portar crema solar i unes sandàlies per anar a l’aigua.

–No hi eren a dins la bossa? Juraria que hi era tot.

A la nit, mentre posa el pijama a en Roc, veu sobre la calaixera el tub de crema solar i les sandàlies de goma que haurien d’haver estat dins la bossa.

Als matins en Roc, més aviat mandrós, s’aixeca sense que el cridin. Als migdies, quan el recull, en Roc està sempre content i, de vegades, demana per portar alguna cosa, una gorra, una samarreta… Les setmanes passen i arriba el darrer dia. En Roc, abans de sortir de casa, demana la bossa, buida el contingut, torna a guardar-ho i, amb la bossa a la mà, se’n va lavabo i a la seva habitació. En tornar diu a la mare que ja poden marxar. En arribar a l’esplai la Mònica s’atura davant de la franja taronja. En Pau, que anava d’un cantó a l’altre saludant els familiars, els convida a depassar la línia vermella i sortir a la platja que s’omple de nens, monitors i pares. Els monitors es distribueixen amb els grups d’infants sota les ombrel·les. Els infants obren les bosses i treuen la crema solar que s’unten pels bracets, cames, panxa i cara i a l’esquena del company més proper; es posen les sabatilles de goma, la samarreta i la gorra.

Fan ple d’activitats dirigits pels monitors, es fan les fotos de rigor i dinen tots plegats sota la pineda.

Després de dinar monitors, pares i nens desparen taules i pleguen cadires, distribueixen els residus als diferents contenidors i s’acomiaden desitjant-se un bon estiu.

A l’hora de sopar la Mònica pregunta al seu fill si s’ho ha passat bé a l’esplai.

–M’ho he passat molt bé i he aprés un munt de coses.

–Ah si? —pregunta la Mònica incrèdula–.

–Si, he aprés que la mar no és una piscina, que l’aigua és salada i que els petits hem d’anar sempre amb el monitor.

–Interessant... i els dies que estaves sota l’ombrel·la?

–Ah sí! Aquells dies vaig aprendre que cal protegir-se del sol, que la sorra crema i que haig de comprovar que a la meva bossa hi hagi tot el que necessito!  Carme Cañizares és membre de Planeta Lletra

Valors

39

IL·LUSTRACIÓ: BLANCA GIMENO