Valors 159: la revolució, amb Anna Sallés

R Valors Valors

Maig de 2018. Número 159. Any XV

La Revolució

3,50 €

Anna Sallés, historiadora

Teodora Vásquez: “A El Salvador encara sóc

“El control de les masses avui és molt preocupant”

la dona que va matar el seu fill”

“Un crit de llibertat que encara ressona” de J. Catà “París, PISA i el pensament crític” d’Àngel Puyol

Valors Maig de 2018. Número 159.

Pòrtic

Qui jutja els jutges?

L

a sentència del cas de ‘la Manada’ ha indignat a la majoria de la societat catalana i espanyola.

La resolució judicial de l’Audiència de Navarra, que finalment només parla d’abús i no d’agressió sexual –com demanava la Fiscalia i l’acusació particular–, demostra la desconnexió que el món judicial a vegades pateix amb el conjunt de la societat. Quan a totes les festes majors s’estan duent a terme protocols i campanyes de sensibilització contra les agressions, la justícia, en un entorn festiu i amb un punt d’eixelebrament, encara degrada la dona a objecte sexual. Els jutges en qüestió –per una observança excessivament tècnica de la llei, com a mínim– sembla que han estat incapaços d’establir una empatia clara amb la víctima del cas. O, potser, pel fet de ser homes, els fets s’han observat des d’una mirada excessivament masculina.

Si tenim el compte les concentracions produïdes les darreres setmanes, es pot deduir que el gruix de la població catalana i espanyola comparteix la indignació per la sentència, però no podem caure en el populisme. Els jutges no poden dictar sentència segons el crit del poble; sortosament ja no estem a l’època de Barrabàs. Per tant, tot i que sentències com aquestes indiquen el decalatge de la justícia respecte l’evolució ètica de la societat, aquest poder hauria d’exercir la seva funció amb independència.

De totes maneres, la conclusió d’aquest afer, junt amb les consideracions judicials sobre els ‘fets d’octubre a Catalunya’, ens porten a una altra pregunta: Qui vigila el vigilant? Qui jutja als jutges? Qui assegura que els jutges dicten un cas segons una interpretació objectiva i no personal de la llei? És cert que les sentències es poden recórrer i els jutges poden ser acusats de prevaricació, però cal quelcom més. Preservant la independència, en el cas de les agressions contra les dones cal més empatia amb les víctimes, més sensibilitat amb aquells que han patit actes com els descrits. Sentències com aquestes no ajuden a rebaixar el descrèdit que té avui el sistema judicial ni a acabar amb la violència masclista. 

foto de portada: sergio Ruiz

Sumari

passant revista

4 Entrevista

Teodora Vásquez: “A El Salvador encara sóc la dona que va matar el seu fill”

7 Ramon Radó

Carles Castillo, el pont

8 Joan Salicrú

El final d’ETA

8 Francesc Raventós

El Brexit

9 Joan Catà

Un crit de llibertat que encara ressona

10 Francesc Amat

Les preferències i el conflicte

11 Xavier Serra

Només fa cent anys?

12 Jordi Cussó i Cinto Amat

Rosers de pau

Monogràfic

14 Editorial

De Rússia, a París i ara

15 Toni Batllori Dibuix 16 Entrevista a Anna Sallés 20 Ramon Alcoberro Les revolucions mis segle després del 68 22 Entrevista a Teresa Forcades 24 Pere Ortega La revolució no violenta PENSAMENTS

27 Àngel Puyol París, PISA i el pensament crític 28 Històries amb valors Una illa comunitària 29 L’altra cara de la ciència Història de les armes químiques 30 Ramon Bassas La parella Trump i Kim 31 Soraya Hernàndez Els mustangs del Far West

propostes

34 Judith Vives La natura es rebel·la 36 Xavier Garí Mandela 38 El conte Els morts també riuen

4 Passant revista

Maig de 2018

Entrevista: Avortament

“A El Salvador encara sóc la dona que va matar el seu fill” Teodora Vásquez, activista contra la llei d’avortament a El Salvador Després de deu anys de presó, va ser posada en llibertat aquest febrer després de ser condemnada a trenta anys de reclusió per homicidi agreujat; no va poder demostrar que havia patit un avortament involuntari als lavabos de l’escola on treballava.

Maria Coll

Des d’abril de 1997 l’article 1 de la Constitució de El Salvador “reconeix com a persona a tot ésser humà des de l’instant de la concepció”. D’aquesta manera queda totalment prohibit qualsevol tipus d’interrupció voluntària de l’embaràs incloent-hi el terapèutic, és a dir, embaràs amb risc per a la vida de la mare; l’eugenèsic, certesa de malaltia seriosa del fetus, o, fins i tot, en cas de violació. Segons la legislació actual, la persona acusada de cometre avortament pot ser condemnada a una pena de 2 a 8 anys de presó. Però el Codi Penal recull agreujants que poden fer que el delicte passi a ser considerat homicidi agreujat, amb penes que van fins als cinquanta anys de presó. Aquest va ser el cas de Teodora Vásquez, qui el 2008 va ser condemnada a trenta anys tot i al·legar que va perdre el nadó en un part espontani. El desembre de 2017, la seva condemna va ser ratificada i aquest febrer, després d’estar-se deu anys a la presó, ha pogut sortir en llibertat. La Teodora ha visitat Barcelona convidada per l’ONG catalana Huacal.

Vostè al 2008 era mare d’un nen de tres anys i estava embarassada del seu segon fill. Treballava en una escola i es va començar a trobar malament...

Sí. Quan em vaig començar a trobar malament vaig trucar al servei d’emergències i a la policia nacional, però mai van arribar. I al final el meu fill va néixer als lavabos de l’es-

cola. Em vaig desmaiar i no recordo haver sentit cap plor ni soroll. Quan vaig reaccionar i vaig anar a buscar ajuda, la policia va arribar.

I en quin moment va ser detinguda?

Just en aquell moment la policia em va detenir acusada de matar el meu propi fill.

El procés va començar el 2007 i el 2008 em van condemnar a 30 anys de presó. ...I li va ser impossible demostrar que havia perdut el seu fill de forma espontània.

Sí, perquè no tenia cap advocat que pogués investigar el meu cas. A més, la fiscalia va aconseguir suficients proves, que no sé d’on va treure, per acusar-me.

El seu no és un cas aïllat; a El Salvador hi ha altres dones empresonades per aquest delicte. Quin es el problema de fons?

En aquest moment hi ha quatre dones més a presó condemnades per avortament que lluiten per superar condemnes de 30 i 35 anys. Es tracta més d’un problema de manca d’igualtat, perquè cap dona de classe mitjana arriba a una presó per un delicte d’avortament. Avui, totes les dones empresonades per aquest delicte són de pocs recursos econòmics i de zones rurals.

Les dones adinerades tenen altres solucions?

Sí. De fet, les dones de El Salvador amb recursos avorten, però viatgen a altres països on aquesta pràctica és legal. Aquí no hi ha demandes vers clíniques priva-

des respecte dones en situació de postpart, en canvi sí que n’hi ha als centres de salut públics.

De fet, vostè no defensa l’avortament, sinó que millorin les condicions sanitàries del seu país. Que és molt diferent.

Efectivament. Les altres dones, igual que jo, també van fer trucades a emergències i ningú va anar a atendre-les. Els nostres fills van haver de venir al món en llastimoses circumstàncies i per això van néixer morts.

A més, en la posterior investigació ningú es va preguntar les causes de la mort.

Sou dones que viviu una doble condemna: la pèrdua del fill i la presó.

Correcte. Aquell dia vaig perdre el meu fill, que esperava amb gran il·lusió. Però , a més, em van condemnar a trenta anys de presó, em van separar del meu altre fill i em van allunyar completament de la meva família. I aquest és el cas de totes nosaltres. Per això cal exigir a El Salvador que deixi de penalitzar a la dona per aquest tipus de delictes.

Aleshores passa deu anys a un penal de El Salvador. Com és aquest temps tancada?

El Salvador és un país petit i molt pobre.

Allà els presos viuen una situació molt complicada: no tenen accés a recursos sanitaris ni a una alimentació digne. A més, les dones condemnades per avortament són especialment maltractades per les mateixes internes del centre, pel sistema administratiu i pels agents de seguretat. Les

Passant revista 5

Valors

En el cap de...

Salvador Sánchez meves companyes que encara estan retingudes no ho estan passant gens bé. Si fora de la presó no som escoltades, a dins tampoc.

I ara ajuda a les seves companyes...

He començat un projecte de reinserció i acompanyament penitenciari pensat per aquestes dones, perquè vull ser la veu i el compromís de les meves companyes.

També vull ser el fruit del treball de totes les ONG, internacionals i locals, i persones a títol individual que van firmar per demanar la meva llibertat.

I què pensen els homes de El Salvador respecte aquesta llei?

Alguns homes, la majoria no de El Salvador, s’han unit a la nostra causa i estan disposats a parlar del tema. El Salvador encara és un país molt masclista, conservador i egoista. Històricament sempre s’han valorat més els drets dels homes que els drets

“El meu fill va néixer als lavabos de l’escola. Em vaig desmaiar i no recordo haver sentit cap plor ni soroll” “Les acusades d’avortament són maltractades per la resta d’internes i pels agents de seguretat”

de les dones, que són pràcticament violats.

Que El Salvador sigui un país catòlic també perjudica que no s’aprovi una altra llei.

El desembre de 2017 el Tribunal Suprem de El Salvador va decidir commutar la seva sentència. Per què aquest canvi?

Va ser un recurs de commutació de pena que van presentar quatre advocats el 2015, però no se n’ha sabut el resultat fins ara.

Fa just dos mesos que vaig sortir de la presó. Hi va influir molt l’ajuda de les entitats internacionals que van recollir 250.000 firmes per la meva llibertat. Sóc lliure, però El Salvador encara em considera culpable.

Per ells encara sóc la dona que va matar el seu fill. Han commutat la pena, però ningú ha reconegut la meva innocència.

Aquests dies ha visitat el Parlament Europeu. Quins ha estat el seu missatge i la resposta obtinguda?

He demanat al Parlament Europeu que pressioni a El Salvador perquè pari de criminalitzar les dones, perquè aprovi la Llei de les Quatre Causes –aquesta llei introdueix quatre causes que permeten la interrupció de l’embaràs– i perquè posi en llibertat les dones encausades per aquest delicte. La resposta ha estat emotiva i positiva. 

Escolta l’entrevista sencera a: http://programes.laxarxa.com/ audio/137310

T13

Teodora Vásquez, davant dels mitjans de comunicació, el dia que va ser alliberada.

Joan Salicrú

Sóc Salvador Sánchez Cerén, president de El Salvador. Sentint la senyora Vásquez, deuen pensar: “Quin país, aquest!”. Doncs els he de dir que precisament aquesta distorsió que planteja la senyora Vásquez... l’estem intentant corregir. Des d’octubre de 2016, el meu govern i el meu partit – el Frente Farubundo Martí de Liberación Nacional– defensem un projecte de legalització parcial de l’avortament, en cas de violació o de perill per la vida de la mare, com s’ha fet quasi arreu del món. Ens enfrontem, però, a l’oposició de la dreta reaccionaria de l’ARENA, que en bloqueja la reforma. “No és el moment”, va dir el diputat Ricardo Velásquez Parker, en relació a despenalitzar l’avortament així com dèiem.

Quan serà, el moment? Entre 2011 i 2015, catorze dones van morir per complicacions relacionades amb un avortament; tretze més ho van fer per embaràs ectòpic i 63 dones més en el marc de la legislació actual sobre l’avortament!

Al març, la ministra de Salut, Violeta Menjivar, va presentar una proposta legislativa sobre la despenalització en quatre casos: quan la vida i la salut de la dona perillin; quan l’embaràs sigui fruit d’una violació sexual o trata de persones; quan existeixi una malformació del fetus que faci inviable la vida fora de l’úter; i en cas de violació contra una menor d’edat o de relacions sexuals d’adults amb menors d’edat.

Pensin que, tot just aquest 2017 hem prohibit... el matrimoni infantil! S’imaginen? A vegades, vostès els europeus, es pensen que arreu és com a casa seva... i ja els dic jo que no! 

6 Passant revista

Maig de 2018

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes playgroundmag

Josep Costa @josepcosta

“Quan la gent té por del govern, hi ha una tirania. Quan el govern té por de la gent, hi ha llibertat”

Mònica Planas‫‏‬ @monicaplanas

“Que et facin aixecar el jersei per ensenyar la roba que portes a sota no vulnera més drets que el de la llibertat d’expressió?”

Per primera vegada un robot es presenta a unes eleccions municipals Un robot ha entrat en política. Es tracta de Michihito Matsuda, un robot d’aparença femenina i platejat. Matsuda aspira a convertir-se en alcalde de Tama, un districte de Tòquio. En campanya ha competit amb els seus homòlegs humans: ha aparegut en furgonetes, cartells i fins i tot ha difós fragments d’àudio. El candidat ha promès posar fi a la corrupció i ser “just i equilibrat” amb tots els seus electors.

A més, s’ha compromès a analitzar les peticions presentades al consell i desglossar estadísticament els aspectes positius i negatius del seus efectes. I atenció, perquè a la primera volta, ha quedat tercer. Ara bé, es pot governar sense tenir en compte les emocions? No sempre les decisions més equilibrades són les més justes.

Condemnen ‘la Manada’ per abús i no per agressió sexual

Fan una casa solidària amb una impressora 3D

L’Audiència de Navarra ha condemnat a nou anys de presó per abusos sexuals, i no per agressió sexual, els cinc membres de ‘la Manada’ acusats de violar en grup una noia de divuit anys en un portal durant els Sanfermines del 2016.

L’empresa de tecnologia Icon i l’ONG New Story s’han associat per desenvolupar una impressora 3D gegant que permet imprimir una casa de 60 m2, en 24 hores, i per menys de quatre mil dòlars; ideal pels països del Tercer Món.

Els presidents de les dues Corees aposten per la pau La primera trobada de la història en territori sud-coreà entre els líders de Pyongyang i Seül va finalitzar amb compromisos importants: treballar per la completa desnuclearització de la península coreana, reduir l’armament convencional i promoure una pau duradora.

ETA reconeix el dany causat i demana perdó a les víctimes ETA, abans de la seva dissolució definitiva, ha publicat un comunicat en el qual reconeix “el mal que ha causat” al llarg de la seva trajectòria armada i mostra el seu “compromís amb la superació definitiva de les conseqüències del conflicte” i amb la “no repetició”.

Zoido xifra en 199 els samarretes requisades a la final El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va confirmar al Senat que a la final de la Copa del Rei celebrada al Wanda Metropolitano la policia va confiscar 199 samarretes grogues, però va negar que això fos una “vulneració de la llibertat d’expressió”.

Josep Lluch @JosepLluchPuig

“Em fa gràcia veure que tota la gent del vagó s’aguanta les ganes de llegir un llibre i es distreu amb altres coses mentre no arriba Sant Jordi” Sor Lucía Caram @sorluciacaram

“Representen la justícia com una dona amb els ulls tapats. Però és un o uns jutges cecs o amb els ulls tapats per no veure allò evident”

Valors comparats

58,4

per cent dels espanyols està a favor de regular l’eutanàsia, mentre que un 29,7 per cent dels espanyols no ho veu necessari, segons un informe publicat a La Revista Espanyola d’Investigació Sociològica.

52

per cent dels catòlics espanyols està a favor de regular l’eutanàsia i un de cada tres (33 per cent) del suïcidi assistit, procediments no aprovats pel Vaticà, segons dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS).

Passant revista 7

Valors

Noms propis

Carles Castillo el pont El diputat del PSC va anar a Estremera a veure Oriol Junqueras, en la primera visita que fa un diputat d’un partit constitucionalista a un polític independentista empresonat.

Ramon Radó

L’1 de març, el diputat del PSC Carles Castillo va anar a visitar Oriol Junqueras al centre penitenciari d’Estremera, on el líder d’ERC i vicepresident de la Generalitat cessat hi està empresonat des de fa mig any. La visita, que no va transcendir fins a mitjans d’abril, no suposaria res especial si no fos que Castillo és el primer diputat d’un partit constitucionalista que va a veure algun dels dirigents independentistes que hi ha en presó preventiva.

En saber-se la notícia, Castillo va emmarcar la visita en un tema “purament personal i humà” i va explicar que ho va fer per una qüestió “d’humanitat”. El polític socialista tarragoní coneix Junqueras de conviure-hi al Parlament els últims anys i tots dos mantenen una bona relació malgrat estar a costats oposats de l’hemicicle.

Més jove del que és habitual en un diputat, amb els cabells més llargs del que és habitual en un diputat i amb més barba del que és habitual en un diputat, a Castillo la vocació política li ve

gairebé de fàbrica. A l’institut va formar part del Consell Escolar i, a la universitat, va ser membre del Claustre, de la Junta de Govern i del Secretariat d’Estudiants.

Ja llicenciat en Dret, va combinar fer de regidor a la seva ciutat natal amb la feina d’advocat. El 2015 va ser escollit diputat al Parlament.

El gest de Castillo amb Junqueras sobta perquè va en direcció contrària de l’actitud que sembla que s’imposa al país –i al món-. El diàleg amb el que pensa diferent és el més enriquidor però també el menys habitual: tots plegats ens trobem molt més còmodes en les nostres respectives bombolles, ja siguin del món dospuntzero com, cada cop més, de l’upuntzero. En uns temps en què el “Partit dels que no estem segurs de tenir raó” que volia fundar Albert Camus tindria menys militants que mai, buscar el diàleg amb l’adversari polític acaba creant recels a un costat i a l’altre. Com fer de pont entre dues ribes que no sembla que tinguin gaires ganes d’estar unides. De fet, després de saber-se la visita del diputat socialista a Estremera, un partit independentista –precisament, el de Junqueras- va agrair el gest però, immediatament, no es va estar de recor-

Castillo i Junqueras tenen una bona relació malgrat estar a costats oposats de l’hemicicle dar que “el PSC continua ancorat en el 155”. D’altra banda, un partit constitucionalista –precisament, el de Castillova afanyar-se a recordar que la visita havia estat “a títol personal” i que no ho va fer “ni en representació del PSC ni del PSOE”.

Però, per més incòmode i cansat que sigui, el camí per sortir del laberint en què es troba Catalunya passa perquè cada dia hi hagi més gestos com el de Carles Castillo.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

El valor de la paraula

“Som primitius.

Som neandertals amb ‘smartphone’” Mónica G. Prieto, periodista Jot Down, abril 2018

Redacció

La periodista Mónica G. Prieto assegura després de vint anys cobrint guerres que l’essència de l’home és “terrorífica”. “Som primaris, som primitius. Som neandertals amb smartphone. Fa por”. I explica que a la guerra es veu el millor i el pitjor de la Humanitat.

“L’ésser humà en condicions extremes es comporta de manera extrema. El Bé i el Mal passen a ser extrems. Hi ha afany de venjança i impunitat, pel fet de saber que ningú respondrà pels crims”. I també puntualitza: “Ara

bé, no tornes a casa amb la sensació de desesperança. Sempre hi ha un activista, un metge, un voluntari... pel qual confies amb la raça humana. El problema és la proporció. Per mil dolents, n’hi ha un de bo. I, en general, el bo entén els dolents, conviu amb ells i gairebé els justifica. El més dur és que es cometen els mateixos crims que fa dos mil anys”. I lamenta la pèrdua de valors: “Aquí hi ha un nivell de preocupacions banals molt més alt.

De petita, es defensava la humilitat, l’honestedat, la feina ben feta, l’antisensacionalisme.

La gent havia de ser continguda, estoica. Ara, qualsevol surt a la televisió”. 

8 Passant revista

Maig de 2018

La màquina d’escriure

El final d’ETA, ara sí Joan Salicrú

El mes passat justament posava el focus del meu article en un col·lectiu basc, Elkarri, clau per posar en diàleg les dues meitats del País Basc. Ho feia, però, per emfatitzar un possible efecte mirall en la societat catalana, que ara reprodueix alguns elements que van configurar la basca als anys 90 i 2000.

Avui torno a parlar del País Basc arran de la dissolució d’ETA, que s’acaba de produir. De fet, des que l’octubre de 2011 la banda terrorista va anunciar la fi de la lluita armada encara que no la seva dissolució –a l’espera de fer el procés intern necessari– en realitat tots plegats ja li vam cantar “les absoltes”. Això d’ara, aquests set anys més d’arrossegar-se, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca i espanyola.

Fa temps que ja donàvem ETA per morta.

Però també és veritat que és ara, en el moment de l’adéu definitiu de la banda, quan toca fer balanç. Fer balanç d’una organització que ens ha acompanyat durant tota la vida (en el cas almenys d’aquells que tenim menys de 50 anys): quan vam obrir els ulls a la vida, ETA ja hi era. I durant tota la nostra adolescència i joventut, lamentablement, hi ha estat. Gelant-nos el cor. Deixant-nos desfets davant de cada nova atrocitat.

En quin món vivim

El Brexit Francesc Raventós

L’1 de gener de 2021 el Regne Unit deixarà definitivament de ser membre de la Unió Europea (UE). La seva sortida no serà beneficiosa per a ningú. Per la UE suposa la pèrdua d’un membre important i tindrà evidents implicacions polítiques, econòmiques i socials. És difícil preveure quins seran els efectes reals, encara que sembla clar que el Regne Unit serà el més afectat, tot dependrà del tipus d’acord final. Segons un informe intern del govern britànic, en el cas que no s’arribés a cap acord, l’any 2030,

Els darrers set anys, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca Els més joves, els de menys de 25 anys, pràcticament no saben què és. Caldrà explicar-los-ho. A ells i als que vindran. Caldrà recordar-los que, en nom d’un poble honorable com el basc, una colla de brètols que es prenien la justícia per la seva mà decidien qui era digne de viure i qui no. Així de cru. Com descriu magistralment la novel·la Pàtria –molt significatiu els seus 700.000 exemplars venuts–, ajudats per tot un entorn social que els ho facilitava, s’aproximaven físicament a la persona escollida i se li llevava la vida. Zas. Sense cap escrúpol.

el resultat del Brexit seria un PIB un 8 per cent menor que si no s’hagués produït. Si de l’acord final resultés una situació molt semblant a l’actual com a membre, la disminució del PIB seria del 2 per cent. Per la UE, l’efecte sobre el PIB, en tots dos casos, es preveu molt menor.

Amb la sortida del Regne Unit la població de la UE de 27 membres serà de 446 milions d’habitants, en comptes dels 511 milions actuals. Pel que fa al PIB dels 28 membres de la UE, si l’any 2017, era de 15,4 bilions d’euros, amb 27 membres serà de 13,1 bilions. Els efectes del Brexit sobre l’economia espanyola s’estimen moderats i encara menors per l’economia catalana.

Els sectors més afectats seran el turisme, el comerç i el financer, ja que hi ha fortes inversions d’empreses espanyoles al Regne

Però el que em deixa més atònit del final d’ETA és la frase del penúltim comunicat on assegura: “Res de tot això [la violència armada] s’hauria hagut de produir mai”. Poques línies més tard, hi torna: “Tan de bo res d’això hagués ocorregut”. Des de quan pensa, això, la banda? Seria interesant poder-ho esbrinar. Des de quan creuen que l’acció terrorista va deixar de tenir sentit? Suposem que aquesta reflexió comença fa vint, quinze, deu anys. Llavors, per què? Per què tot plegat? Per què seguir amb un espiral de violència, d’acció/reacció, que sabien que no conduiria enlloc?

Segurament perquè, com ens va dir mossèn Gaspar Martínez al documental Polifonia Basca, entrevistat per Antoni Batista, “no hi ha res més difícil a la vida que admetre que el teu relat estava equivocat”. Doncs això.

Finalment ETA ho ha entès: durant si més no gran part de la seva existència, el relat de la banda ha estat equivocat. Benvingut sigui el reconeixement, però és una autèntica llàstima haver hagut d’acumular 854 morts i tant de dolor per arribar-hi.

Ara ens toca als periodistes i als historiadors deixar-ho escrit (i ben escrit) i procurar treure’n lectures de com no resoldre els conflictes. De moment, tenim l’exemple de la ciutadania basca que, molt majoritàriament, ja fa temps que va passar pàgina de tota aquesta maleïda història.  Joan Salicrú és periodista / @joansalicru

Unit. Però no tot és negatiu. Donat que el Regne Unit sempre ha sigut un fre per a la integració europea, el Brexit ofereix una oportunitat pel rellançament del projecte europeu, adaptant-lo al nou entorn i als nous reptes com ara la innovació i la recerca, l’economia digital o per atendre les tensions generades per la crisi migratòria i l’amenaça terrorista. Caldrà avançar cap a la unitat monetària i fiscal, i després cap a una unió política. En un món que accelera cap a la multipolaritat d’unes poques grans potències, disposar d’una UE forta i unida esdevé imprescindible. També obligarà a impulsar reformes que garanteixin als ciutadans l’estat del benestar d’acord amb els valors europeus i un pacte social que faci que se sentin seu el projecte europeu.  Francesc Raventós és economista / @raventosf

Passant revista 9

Valors

Geografies

Marges

Un crit de llibertat que encara ressona

Què entenem per economia amb valors?

Joan Catà

Sense els focs d’artifici de les grans ocasions, almenys de moment, París està rememorant el cinquantenari de la revolta estudiantil de maig del 68. A tocar del Sena, a l’Escola Nacional de Belles Arts, acabo de veure una de les mostres que ressegueixen aquell crit de llibertat de ressonàncies planetàries: Imatges en lluita. La cultura visual de l’extrema esquerra a França (1968-1974). Presenta pintures, escultures, fotografies, il· lustracions, pòsters, revistes... del Taller Popular de Belles Arts entre maig i juny de 1968, quan la creació i les lluites socials, l’art i la política, es llevaven cada dia íntimament barrejats. És la feina d’artistes joves de l’època compromesos amb la protesta en un moment que tot semblava factible (Sigueu realistes, demaneu l’impossible).

Aquell impuls revolucionari, ple de conviccions i amarat de contradiccions, s’acabaria esllanguint com relaten els promotors de la mostra, per la desfeta ulterior de les utopies en els fangars del terrorisme, la descoberta de les massacres comeses en nom dels ideals més generosos a la Revolució Cultural xinesa o a la Cambodja dels Khmers Rojos, i el convenciment que l’esquerra arribaria a governar per vies pacífiques. En un món on la imatge val més que mil paraules, les ànsies de transformació radical del maig del 68 han quedat vinculades a aquelles imatges icòniques que avui tots reconeixem (La imaginació al poder).

A França, el malestar que va dur a l’esclat revolucionari dels estudiants s’havia covat en silenci. L’acceleració del nivell de vida i l’establiment progressiu d’un cert estat del benestar havien deixat enrere els horrors i les misèries de la guerra. Però els fills de la postguerra, joves i inconformistes, no volien viure en aquella societat resignada i plena de tabús (Prohibit prohibir). I es van rebel·lar contra el poder. Propugnaven una esmena a la totalitat al principi d’autoritat. Denunciaven el rol que els assignaven.

Protestaven contra els exàmens selectius i la intervenció de la policia a la universitat però també contra la prohibició de les rela-

cions sexuals a les residències universitàries i la guerra del Vietnam (Fes l’amor i no la guerra). Els sindicats i els partits d’esquerres, agafats a contrapeu per aquella protesta de “fills de papà”, s’acabarien embarcant en una vaga general: universitats clausurades, empresonament de centenars d’estudiants, barricades i xocs violents amb els antidisturbis... (Sota les llambordes, la platja).

Però el poder que trontollava es va refer aviat. Va pactar amb els sindicats millores socials, va modular la repressió policial, va renovar el govern, va dissoldre l’Assemblea Nacional i va convocar eleccions. El mateix temor que va donar una majoria aclaparadora a la dreta, va portar a acceptar en un manuel cerdà

Va ser un crit de llibertat que defineix l’imaginari col·lectiu d’una generació, de la qual tots en som deutors temps prudencial molts dels canvis postulats pels estudiants en els hàbits col·lectius, usos culturals i convencions socials.

Maig del 68 va ser un crit de llibertat polifònic, desafinat, sense partitura, indisciplinat, utòpic..., segurament. Però també vital, potent, enèrgic, indòcil i sobretot jove. Un crit de llibertat que defineix l’imaginari col·lectiu d’una generació i de la qual tots els que no en vam ser coetanis en som deutors. Sota les llambordes no hi havia la platja somiada però exigint l’impossible cinquanta anys després és incontestable que es va afavorir la construcció d’un món millor, el nostre. Potser avui unes gotes de l’essència d’aquell perfum de revolta no ens anirien gens malament.  Joan Catà és periodista / @Joan_Cata

Consol Prados

Parlava fa uns dies amb una persona que treballa en projectes d’impacte social i li preguntava què entenia ell per “economia amb valors”. “Provocar una millora en la comunitat”, em va respondre. No es tracta només d’entitats o voluntariat de caire social, sinó d’economies amb altres valors, o millor dit, d’economies amb valors com la sostenibilitat, l’empleabilitat, la inclusió, la cooperació o la cohesió de la comunitat. M’agrada que el terme comunitat, fins ara més vinculat a l’argot de les persones que treballen en l’àmbit anomenat social, pugui formar part del camp de l’activitat econòmica (i no es desvirtuï) perquè necessitem una altra manera d’entendre el món. És imprescindible.

I això no és una cosa de hippies. Cada vegada, en el terreny de les economies alternatives, hi ha més experiències que donen resultat, tenen viabilitat, millor capacitat de resiliència i que s’estenen per diferents disciplines, fins i tot en aquelles que no ho semblarien, com són les noves tecnologies, les finances, l’alimentació, la mobilitat o l’energia. En definitiva, interpel·len un model econòmic basat en l’individu, el guany a curt termini, i la necessitat d’una massa de gent –el precariat– amb condicions laborals i de vida que fluctuen en funció dels vaivens del mercat. Potser també és una opció de vida, que sumada a la de moltes altres, faria trontollar algunes premisses de l’status quo.

El món local és un espai propici per facilitar i desenvolupar iniciatives així.

Les ciutats sempre han estat motor de canvi i d’intercanvi i gaudeixen de millor capacitat també per crear xarxes més enllà dels territoris administratius i dels estats. I perquè és en la ciutat on podem crear comunitat i provocar accions de millora que són tangibles.  Consol Prados és sociòloga / consolprados

10 Passant revista

Maig de 2018

Gran angular

Contravalors

Les preferències i el conflicte

L’Europa dels valors, on és?

Francesc Amat

Aquest passat mes d’abril van publicar-se unes dades d’una enquesta de GESOP molt interessants per entendre les preferències a Catalunya i a Espanya pel que fa a la qüestió territorial. No hi ha dubte que les enquestes s’han d’agafar sempre amb un punt d’escepticisme però a la vegada és cert que les enquestes assenyalen tendències. A vegades, fins i tot, les enquestes són útils per ajudar a fer-nos un mapa de la realitat. De realitats que són complexes i costen d’entendre.

En aquest cas, per exemple, per fer un mapa de les preferències sobre la qüestió territorial tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya en particular. Les dades de l’enquesta de GESOP constaten, en primer lloc, que el suport al referèndum a Catalunya no polaritza sinó que tindria un suport molt majoritari. De fet, el suport al referèndum semblar que encara està creixent i es situa ara mateix al voltant del 78 per cent a Catalunya. Una segona constatació, que podria considerar-se una potencial esperança, és que una quantitat significativa de votants espanyols semblarien partidaris de donar suport a una sortida negociada al conflicte polític: un 47,6 per cent dels votants a Espanya donarien suport a una reforma constitucional i un 46,9 per cent donarien suport a un referèndum. Aquesta segona xifra és especialment alta i sembla augmentar respecte enquestes anteriors. Donada aquesta estructura de preferències al conjunt de l’Estat i a Catalunya, sembla que hauria d’haver estat plantejable una reforma constitucional que fos referendada posteriorment. La pregunta és, doncs, per què no s’ha posat cap oferta política sobre la taula almenys fins ara? Aquest és el puzle realment difícil de respondre: per què no s’ha donat una sortida política, negociada, al conflicte? Aquesta és la pregunta que senyala la ferida. De fet, els partits majoritaris espanyols haurien pogut desactivar “el procés” des de fa molt de temps si haguessin posat algun tipus d’oferta sobre la taula.

Amb el problema afegit que potser era més fàcil fer-ho abans, i ara em temo que cada vegada els costarà més. Perquè el partit dis-

posat a cedir pot ser que ara temi ser acusat de conciliador. La pregunta és doncs per què no s’ha fet fins ara. Potser la percepció d’un excessiu unilateralisme en l’estratègia independentista, sobretot d’ençà del 27S de 2015, no hi ha contribuït. L’independentisme va plantejar un referèndum unilateral, no pactat amb l’Estat però que tenia un suport majoritari a Catalunya. Potser una altra part de la resposta rau en el fet que l’estructura de preferències a Espanya és en realitat una arma de doble fil: és veritat que hi ha una quantitat important de votants que donarien suport a sortides negociades, però també hi ha fracció molt significativa de

Aquest és el puzle difícil de respondre: per què no s’ha donat una sortida política, negociada, al conflicte? votants que donarien suport a estratègies de zero concessió, sobretot a mesura que el nacionalisme espanyol pren protagonisme i s’apropia de la qüestió territorial. Aquesta és una de les tesis que desenvolupa Ignacio Sánchez-Cuenca al seu darrer llibre sobre la qüestió territorial. En qualsevol cas, és molt decebedor constatar que els partits dominants a Espanya en comptes de negociar han triat l’estratègia repressiva, recolzant-se en la judicialització de la política per silenciar l’independentisme. En aquest punt, allò rellevant és que si fins ara els partits espanyols majoritaris no han posat cap oferta política rellevant sobre la taula, potser encara menys ho faran ara que s’obra una etapa duríssima de competició pel lideratge del nacionalisme espanyol entre PP i Cs.  F. A. és doctor en Ciència Política / @cescamat

Xavier Manté

Veient imatges de criatures ferides o mortes per suposats atacs d’armes químiques i de dirigents polítics de Síria i d’Occident discutint tranquil·lament sobre formes d’atac, m’han vingut a la memòria fets anteriors: la guerra de l’Iraq i les famoses armes de destrucció massiva que, per cert, encara no s’han trobat.

D’un i altre cas en queden ben evidents els danys col·laterals: les destruccions de ciutats i la mort de criatures, dones, vells i joves. Aquests atacs terroristes, promoguts inicialment pels EUA i secundats per Europa, no van resoldre cap dels problemes existents a la regió; només van millorar els beneficis dels productors d’armes i els reconstructors de l’obra civil malmesa.

A aquestes imatges se m’hi adjunta la d’aquell nen sirià de tres anys, Ailan Kurdi, mort a la sorra de les platges d’una illa. Amb ell, tot el món –també els dirigents polítics d’Europa–, es va commoure i es va sentir interpel·lat a ajudar els refugiats que fugen dels horrors i destruccions de la guerra. Els dirigents es van reunir i van proposar mesures urgents per acabar amb el drama. Digueren “això mai més” i “menys al costat de casa”.

L’endemà, però, va arribar una ventada de d’ideologies xenòfobes i va submergir Europa en un panorama d’oblit i d’indiferència. Al cap de dos anys, per arrodonir-ho, declarem la guerra a Síria. I, als voluntaris de bona fe que treballen en aigües internacionals per salvar nàufrags se’ls criminalitza, se’ls confisca els vaixells i se’ls engarjola.

Quin paper més galdós, el nostre!

Sabem que és un deure moral assistir una persona en situació de risc i que ningú pot ser impedit d’ajudar aquell que es troba en perill greu; per tant, que algú pugui ser acusat de no deixar ofegar uns immigrants i de no abandonar-los a la seva sort és una vergonya.

Pobre Europa dels valors!  Xavier Manté és enginyer

Passant revista 11

Valors

Generem solucions

Amb dorsal

Només fa cent anys?

Pujar l’Everest amb motocicleta

Xavier Serra

La capacitat humana d’oblidar és ben curiosa. I valuosa! Ensenya la Psicologia que si recordéssim tot allò que rep, per exemple, la nostra memòria sensorial, rebentaríem: és impossible processar-ho i pensar-hi amb una mínima claredat. La hipermnèsia és una malaltia. Ens n’adonem quan un erudit ens bombardeja amb massa dades. D’altra banda, que la memòria faci fallida també és un problema: les diferents formes de l’amnèsia fan trontollar no només la pròpia identitat sinó la justícia en les opinions i decisions.

Cal estar agraïts que la nostra memòria no sigui millor del que és (Diane Ackerman): la selecció d’allò que val la pena recordar és saludable, tot i l’oposició de psicoanalistes o certs psicòlegs clínics. Sovint s’oblida per causes “naturals”, d’higiene mental, però també hi pot haver trastorns de memòria per repressió (en dades pertorbadores o doloroses), falta de processament, lesions cerebrals, interferències entre experiències, etc. Hi ha coses que mai oblidem: en el meu cas, sempre recordaré la violència policial del passat 1-O. Altres cops s’altera la “sensació” de distància amb el passat: “...semblava que era ahir!”, diem algunes vegades. O aquell “... fa la tira d’anys!”, en expressió recollida al refranyer. La Gran Guerra, la més mortífera, cruel i absurda que s’hagi analitzat, es va aturar de fet amb l’armistici de Compiègne, l’11 de l’11 del 18, a les 11 del matí.

Només fa cent anys, però potser força gent l’ha oblidada. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili, a La guerra de les nacions (1914-25), la seva crònica coetània de la Primera Guerra Mundial, el que hi succeí fou “la tragèdia més gran que els homes hagin mai vist”.

Força batxillers de tres Instituts gironins hi dediquen ara una Jornada acadèmica, a Salt: els puc assegurar que s’ho han pres seriosament, en un congrés admirable que du com a títol Valors democràtics, a cent anys de la Gran Guerra. És possible la pau? Com superar l’odi i el supremacisme?

Què ens va passar, de debò? Més enllà de

la història, l’ètica, la literatura, la filosofia política... s’estudia “la humanitat”. Fa cent anys es va celebrar la pau, però es va “construir”? Poc després de milions de morts absurdes, ja des de 1918 es va engegar la Segona de les Guerres Mundials.

La darrera? Com podem “generar solucions” en això?: a) és clau el paper del intel· lectuals: els uns i els altres van promoure l’odi mutu abans del 14 i durant el conflicte:; b) cal acabar amb l’imperialisme i el colonialisme, i reconèixer el valor de les nacions més que el dels Estats: “el problema de les nacionalitats ha de ser resolt abans que el problema obrer” (Rovira i Virgili); i c) primeragranguerra

O es creix amb “virtuts” fortes i en “valors” autèntics, o els populismes frívols ens ensorraran millorem l’educació dels joves, que permeti desactivar les bajanades dels “poderosos”, ja siguin reis, banquers o militars.

De fet, a l’ensenyament preuniversitari eduquem per a afavorir el creixement de nois i noies virtuosos, rics en humanitat i en sentit de la justícia i la solidaritat.

Cal fer-los resistents tan a la insipidesa social dels superficials com al fanatisme neoliberal (benefici, economia) o polític (els “neofranquistes mentals”). O es creix amb “virtuts” personals fortes i en la comprensió dels “valors” plurals i autèntics, o els populismes mediàtics i frívols ens ensorraran. Idees clares i actituds solidàries i empàtiques: així potser tindrem sort!

Penseu que ara - de la bogeria de la Gran Guerra - només en fa cent, d’anys. 

Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Manel Bosch

La picaresca també existeix a l’esport.

Hi ha casos prou sabuts, com el de l’exciclista Lance Armstrong o l’atleta Ben Johnson. Esports individuals, en equip, de contacte, de velocitat... passa a centenars de disciplines. Si hi ha algun esport en el qual és fàcil no pensar-hi és l’alpinisme. Lluny d’aquesta visió romàntica, l’elit de la disciplina conviu cada cop més amb falses ascensions i escàndols de tota mena. Un escenari que esquinça la credibilitat d’algunes suposades proeses i deixa aquest esport en mala posició. Si en algun punt del món la situació s’evidencia és a la serralada de l’Himàlaia. Allà, de fet, totes les expedicions que es fan en territori nepalès son investigades perquè demostrin que han acomplert els seus objectius.

Aquesta tasca ha destapats trampes flagrants, com el de la coreana Oh Eun-sun, qui va assegurar fa vuit anys haver ascendit amb èxit el Kangchenjunga. Aquest mèrit la feia esdevenir la primera dona en pujar els catorze ‘vuit-mils’ del planeta. Problema, que era mentida. Eunsun no és la única. Entre els alpinistes de segon nivell l’escenari és encara més preocupant i habitual. El ministeri de turisme del Nepal obre diligències legals cada any contra desenes d’expedicions. D’exemples n’hi ha per triar. Entre els que més polseguera ha aixecat hi ha el del matrimoni Rathod, qui l’any passat va autoproclamar-se com els primers indis en conquerir l’Everest. Més tard es va demostrar que les proves aportades eren barroeres manipulacions d’imatges d’arxiu. L’afany per lucrar-se amb patrocinis milionaris i la dificultat de controlar què passa en zones tan inhòspites adoben el camp al frau. Això per no parlar del dopatges i les ajudes que no s’expliquen però s’apliquen. Ja ho deia l’alpinista Iñaki Ochoa de Olza: “Per mi pujar muntanyes amb bombones d’oxigen no té cap sentit. És com si algú fes el Tour de França amb motocicleta”. 

Manel Bosch és periodista

12 Passant revista

Maig de 2018

Cartes creuades

Rosers de Pau De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: Sant Jordi Data: 23 d’abril de 2018

Benvolgut Cinto, El dia 22 d’abril vam estar de festa. D’una banda vàrem celebrar a Barcelona i a la República Dominica el 25è aniversari de la presentació pública de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU. Fa un quart de segle que vàrem iniciar aquesta iniciativa amb molta esperança, amb el desig de col·laborar i aportar el nostre granet de sorra amb tots aquells homes i dones que treballaven per assolir la pau. Recordo que els redactors de la Carta em deien: “Jordi, no veuràs els fruits d’aquesta iniciativa fins que hagin passat cinquanta anys”. Ja n’han passat la meitat, i començo a intuir el que em volien dir. També vam celebrar la festa de Sant Jordi. Ens vam regalar llibres i roses.

Ambdós esdeveniments em van fer recordar una vivència sobre els rosers que el meu amic Alfred Rubio va escriure fa temps. Amb aquesta anècdota relligava el treball per la pau i les roses. L’he buscat i la transcric: «Uns amics em van dur a visitar uns grans cellers de vi a la Terra Alta. (...) Abans d’acomiadar-nos, ens van mostrar amb un ampli gest de la mà les vinyes limítrofes, ja d’un verd fresc i clar a finals d’abril. Es veien molt acurades; formaven realment un paisatge molt bonic al sol

tebi del matí. Jo em vaig fixar en un detall, i ho vaig anunciar als meus companys: –Mireu, que bonic! Al principi de cada filera de vinyes hi ha un roser.

I vaig afegir: –Mai no havia vist aquest maridatge tan ordenat de rosers amb ceps. Felicito aquests conreadors per aquest ornat inesperat.

Els tècnics dels cellers van somriure: –Aquests rosers no són per fer bonic. És una tècnica que vam portar de la Borgonya. Totes les malalties que poden atacar la vinya, ataquen també els rosers, però amb uns quinze dies d’antelació. Es veu que aquestes plantes són més dèbils, o més sensibles; així, ens anuncien la plaga, i tenim quinze dies per prendre precaucions i evitar-la a les vinyes.

Vaig quedar admirat. Els rosers, quin ofici tan sacrificat que tenen aquí!, deixar-se exposar a les malures de les vinyes per prevenir-les! Morir per evitar mals més grans als seus cosins germans llunyaníssims: els raïms.

Altre cop és el sacrifici, ara transcendental, entre espècies diferents, o entre la flor i el fruit; i, en aquest cas, entre la flor més bonica i la fruita més sucosa. Vet aquí que la rosa, reina de les flors, s’ha fet serventa i esclava, heroicament, del raïm quan és agra».

Quanta gent, Cinto, se sacrifica, es posa a primera fila, per atraure les malures i ajudar així que molts altres puguin estar bé. Entreguen temps, paraules, vida, per altres persones, malgrat no són de la seva terra, ni parlen la seva llengua, ni tenen el seu color de pell.

No els importa; ells volen atraure el mal per alliberar-ne d’altres. M’he adonat que és el mateix significat que té la Icona de Sant Jordi: el nostre cavaller amb la seva llança intenta contenir el mal, perquè la princesa, és a dir, les dones, els infants, la gent gran, els oprimits per a qualsevol injustícia, puguin alliberar-se de tot allò que els esclavitza.

En un món dividit i ple de conflictes, hi ha gent plantada al Mediterrani, a Síria, al

Sudan... a tants llocs! Un mur de roses de bondat, perquè l’odi i la rancúnia no emmalalteixin als pobles i despertin els desitjos de violència i destrucció. Tota aquesta gent és un regal per a la Humanitat. Hi ha encara tants pobles que no poden celebrar la pau, i, per aquest motiu, a l’ONU li haurem de dir que no enviïn més avions sinó rosers que previnguin del mal de la guerra.

La pau conté llibertat, bellesa, convivència, veritat, saviesa, ordre, justícia, previsió, amistat, treball, solidaritat, amor. Treballar doncs, per la pau, és treballar per tots

A l’ONU li haurem de dir que no enviï més avions, sinó rosers que previnguin del mal de la guerra La pau, però no és la nostra meta, és la porta, el mur de rosers que ens ha de permetre viure la gran festa aquests valors. És una tasca llarga i complexa que demana un esforç continuat i permanent.

Un sacrifici que fan moltes persones cultivant tots aquest béns amb paciència i dedicació.

Aturar i atraure la malura de l’odi, les rancúnies, i, així, alliberats d’aquesta intoxicació deixar que els pobles es mirin als ulls i es vegin com amics. La pau, però no és la nostra meta, és la porta, el mur de rosers que ens ha de permetre viure la gran festa que és la vida.

A la festa de Sant Jordi ens regalem les roses, la resta de l’any les hem de plantar, perquè l’odi i el ressentiments no ofusquin el cor dels nostres pobles.

Una abraçada.

Jordi.  Jordi Cussó és capellà i economista

Passant revista 13

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Sant Jordi Data: 26 d’abril de 2018

Benvolgut Jordi Em proposes una metàfora molt suggerent, la dels rosers i la vinya, per connectar-la amb les exigències de la pau, i en particular amb el capteniment d’aquells que estan disposats a carregar-se una part del mal per alliberar els altres. En certa manera la bellesa de la rosa fa joc amb la densitat del vi, de forma inesperada, quan se sap conjuminar amb les necessitats del cultiu de la terra per evitar-li patiments injustos.

Deixa’m que et proposi una altra metàfora, també centrada en la vinya, però aquesta vegada posant en relació la lluita contra la fil· loxera amb l’empelt. El meu pare, cuidador de vinyes de professió, com els meus germans grans, parlava sovint de la plaga de la fil·loxera que procedent d’Amèrica va atacar les vinyes d’Europa i passant per França va acabar devastant moltes zones vinícoles de Catalunya la segona meitat dels anys vuitanta del segle XIX. Ell no ho va viure personalment, però explicava la tenacitat i l’enginy que els pagesos, degudament assessorats per l’experiència dels francesos i els estudis dels tècnics agrícoles del país, van posar en marxa per reparar els mals de la fil·loxera i evitar la pèrdua definitiva de moltes vinyes seculars.

Una de les operacions més eficaces contra la fil·loxera, deia el meu pare (i després ho vaig confirmar amb lectures sobre el tema), a part de la substitució pura i simple dels ceps morts per ceps nord-americans, era la d’empeltar plançons d’aquests mateixos ceps sobre els ceps perjudicats, de manera que sense necessitat de desarrelar-los podien renovar-se i recuperar l’energia de la saba originària que s’havia vist atacada.

Com veus, en aquesta metàfora que et proposo el cep perjudicat no troba la solució al seu patiment amb elements externs (els rosers plantats al començament dels solcs de la vinya) sinó que parteix de l’energia dismi-

nuïda de la pròpia saba que es revitalitza amb l’ajuda de l’empelt. L’empelt és indispensable però l’element que continua fent la seva funció bàsica i originària és el cep emmalaltit que amb l’ajuda –només amb l’ajuda– d’un plançó recupera la força de la pròpia saba.

Aquí no cal sacrificar la bellesa de ningú, ni de cap altra planta, per prevenir les malalties d’altri, n’hi ha prou amb trobar la relació adequada entre el malalt, el desfavorit, i el sa, el benestant, el que no té perjudicats els recursos de creixement, amb un empelt eficaç.

L’empelt, metàfora del nou fos en el vell, o del vell rejovenit amb la força del nou. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia J.V. Foix.

La figura dels rosers protectors genera un mur de roses de bondat, perquè l’odi i la rancúnia no emmalalteixin els pobles i despertin els desitjos de violència i destrucció. És veritat: la pau s’ha de preservar i no hi ha remei més eficaç contra la violència que la feina dedicada a desactivar d’antuvi els mecanismes que la generen, com fan tantes organitzacions internacionals i tantes persones que fan de la seva vida un escut per la pau. Així i tot, malauradament molts conflictes es produeixen i en segons quines condicions tendeixen a reproduir-se amb facilitat. Llavors cal la feina de l’empelt, del diàleg, que seria la

El diàleg, l’empelt, possibilita que el conflicte no es cronifiqui i que el cep malalt recuperi la saba de la vida “La pau serà duradora en la mesura amb què armem els nostres fills amb les armes del diàleg”, diu el Papa

traslació a la vida social del creixement amb horitzons compartits. La feina de preservació evita, quan es pot, que el conflicte s’origini, que la vinya emmalalteixi; el diàleg, l’empelt, possibilita que el conflicte no es cronifiqui i que el cep malalt recuperi la saba que el manté viu. Amb l’empelt del diàleg es poden trobar vies de sortida que passen inevitablement per la pràctica de la justícia.

El 6 de maig de 2016 el Papa Francesc va dir unes quantes coses interessants sobre això al recollir el Premi Carlemany europeu: “Si hi ha una paraula que hem de repetir encara que ens cansem, és aquesta: diàleg.

Estem convidats a promoure una cultura del diàleg, tractant per tots els mitjans de crear instàncies perquè això sigui possible i ens permeti reconstruir el teixit social. La cultura del diàleg implica un autèntic aprenentatge, una ascesi que ens ajuda a reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid; que ens permet de mirar l’estranger, l’emigrant, el que pertany a una altra cultura, com a subjecte digne de ser escoltat, considerat i preuat. Per a nosaltres, avui és urgent involucrar tots els sectors socials en la promoció d’una cultura que privilegiï el diàleg com a forma d’encontre, la recerca de consensos i d’acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions. La pau serà duradora en la mesura amb què armem els nostres fills amb les armes del diàleg, els ensenyem la bona batalla de l’encontre i la negociació”.

Ves per on, Jordi, avui ens hem trobat a la vinya amb les metàfores dels rosers que protegeixen els ceps i de l’empelt que cura el cep emmalaltit. Continuem-hi, a veure si veiem créixer una bona collita. Amb aquest desig, rep una forta abraçada.

Cinto. 

Cinto Amat és advocat

MLCG

Els rosers adverteixen els viticultors de l’arribada de plagues perjudicials per a les vinyes.

14

Maig de 2018

monogràfic

R

La Revolució

“Mao, Lenin, Zapata o Castro van saber personificar el clam de canvi que reclamaven els seus respectius pobles. Avui, qui recull el guant?”

—Editorial

de rússia, a parís i ara

A

quests darrers mesos s’han celebrat dues grans efemèrides relacionades amb el concepte de revolució: el centenari de la Revolució Russa, que va suposar la instauració del primer estat socialista de la història, i el cinquantenari del Maig del 68, conjunt de protestes que van tenir lloc a França contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals de l’establishment. Un moviment de caire revolucionari, però no una revolució, si acceptem la definició clàssica del terme: “canvi fonamental en l’organització política, en el govern o en la constitució d’un estat”. Aquesta explicació ja genera una primera pregunta: Tenint en compte els canvis que ha sofert el món en les darreres cinc dècades, és avui encara útil la definició? Sembla un obvietat, però en un moment en què les llibertats democràtiques a casa nostra trontollen, cal recordar, com feia Henry David Thoreau a l’assaig Desobediència Civil, que la revolució és un drets dels pobles. I això ens porta a una segona pregunta: tenim avui motius suficients per a ser protagonistes d’una revolució? Els historiadors apunten que les principals causes d’una revolució són: una crisi econòmica, una crisi social, una crisi ideològica i una crisi política.Ventall de crisis que han estat presents en diversos països d’Europa els darrers anys. I, doncs, per què no s’ha produït un moviment significatiu contra el sistema? Al segle XIX, Karl Marx afirmava que la revolució era la locomotora de la història. Anys després, Walter Benjamin li va respondre assegurant que la revolució s’assemblava més als passatgers activant el fre d’emergència.

Potser estem en un moment de resistència, de salvar els avenços aconseguits? I si és així, correm el perill, si no ho hem fet ja, de caure en l’autocomplaença? Tampoc no ens podem oblidar de les conseqüències d’una cinquena crisi: la pèrdua de lideratges. Mao, Lenin, Zapata o Castro van saber personificar el clam de canvi que reclamaven els seus respectius pobles. Avui, qui recull el guant?

Finalment, cal tenir en compte la relació entre revolució i violència.

A Napoleó Bonaparte se li adjudica la frase: “Una revolució és una idea agafada per les baionetes”. Un estudi publicat fa uns anys, Why Civil Resistance Works. The Strategic Logic of Nonviolent Conflicts, després d’analitzar 323 moviments de resistència entre els anys 1990 i 2006, afirmava que un 53 per cent dels moviments no violents triomfen, mentre que el 26 per cent fracassen; però com bé apunta Gero von Randow “recordem més fàcilment les barricades que les taules rodones”. Potser aquest és el repte del segle XXI: aconseguir canvis des de la no violència. Però és realment possible? Hi estem disposats? 

Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

Monogràfic 15

16 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

L’entrevista Anna Sallés, historiadora

Com a exmilitant del PSUC i com a catedràtica i professora d’Història de Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, experta en Revolució Russa, la paraula revolució ha estat molt present a la vida d’aquesta historiadora catalana.

“el control de les masses avui és molt preocupant” SERGIO RUIZ

Monogràfic 17

Valors

Conversem amb la historiadora Anna Sallés a la casa que té a Vallvidrera, poble que pot lluir una de les millors vistes de Barcelona. Una casa plena de records i de llibres. No podia de ser cap altra manera si s’hi concentra tota una vida conjunta entre una historiadora, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i una de les grans expertes en Revolució Russa de casa nostra, i un reconegut escriptor, Manuel Vázquez Montalbán.

El Maig del 68, del qual ara en celebrem cinquanta anys, l’hem de considerar una revolució?

Si entenem el concepte de revolució com tradicionalment s’ha fet –moviment que transforma sistemes polítics i sistemes socials–, el Maig del 68 no és una revolució. Ara bé, si analitzem com el Maig del 68 va incidir en els costums de l’època, en les relacions familiars, en l’alliberament de la dona... personalment crec que sí, que podem parlar de revolució i d’una revolució molt important des d’aquesta perspectiva. Ara bé, certament, el Maig del 68 no va canviar el sistema polític de França ni d’Europa.

Si no és una revolució, històricament parlant, per què és important el Maig del 68?

Per entendre el moment cal distingir molt bé què passava a Europa i què passava aquí, on encara vivíem en ple franquisme.

D’entrada cal deixar clar que no tothom va ser al Maig del 68. Per exemple, jo no vaig anar a París perquè aleshores tenir passaport o no era una concessió amable del govern i jo no en tenia. Aquells dies, els fets que succeïen a França aquí generaven molt debat i discussió. Concretament entre els grups que estàvem situats a l’esquerra, que érem militants del PSUC o dels socialistes, vam debatre molt sobre el paper de l’esquerra i el del Partit Comunista a França a partir de 1945, perquè aleshores semblava que havia nascut a l’esquerra del Partit Comunista Francès (PCF) una alternativa realment revolucionària. En aquell moment jo treballava a l’editorial Planeta, a l’Enciclopèdia Larousse, amb molts amics i coneguts –amb alguns d’ells, com Borja de Riquer, Josep Fontana, Ramon Alquézar o Josep Termes, després vam anar a treballar a l’Autònoma– i recordo els debats i discus-

sions que teníem, ja que alguns estaven més lligats al PSUC i altres ja érem més crítics. En conclusió, d’una forma o altra, més enllà dels costums, el debat polític-ideològic del Maig del 68 aquí també va incidir.

Creu que tenim un concepte massa tancat del concepte ‘revolució’?

Des de la perspectiva històrica sempre s’ha entès la revolució com una mobilització general que trenca amb els sistemes polítics tradicionals. La revolució per antonomàsia és la Revolució Francesa, però a França també s’han produït altres revolucions. Per exemple, hi ha la revolució de 1848 o la revolució de la Comuna de 1871. I, evidentment, la Revolució Russa de 1917, que trenca tota una relació de forces socials, econòmiques i polítiques i dona pas a un sistema alternatiu al capitalisme. Si després el resultat de la revolució ha anat per viaranys molt discutibles, ja és una altra història.

Per tant, aquesta definició del concepte de revolució, un segle més tard, encara ens és útil?

Si no és aquest, que hauríem d’entendre per revolució a Europa en aquests moments? Les revolucions les han de fer forces socials que després, a través d’un programa, tinguin una traducció política. Però en aquest moment, a Europa, quines forces socials hi ha que puguin provocar un canvi revolucionari? Jo no les veig! D’altra banda, en aquest moment els instruments de control de la societat són molt importants, quasi més que en el 1917. Aleshores s’arribava a les masses a través de la premsa escrita, però realment a la Rússia d’inicis de segle qui era capaç de llegir? En canvi ara, el control de les masses és extremament preocupant. En un moment, l’opinió pública es pot modificar i moure cap un sentit o cap a un altre a través de la televisió i les xarxes socials.

M’està dient que en el segle XXI, quan tenim més eines per organitzar una revolució, quan gaudim de més llibertats i quan pràcticament el cent per cent de la població està alfabetitzada, la revolució és més difícil?

Sí. Però que entenem per llibertat? És cert que des del punt de vista de les relacions personals tenim més llibertat –ara la dona

ja no necessita el permís del marit per obrir un compte bancari– i també tenim llibertat de moviment. Ara, per exemple des del punt de vista dels ens que controlen el sistema polític: Com vigilem les grans corporacions internacional? Quina independència real hi ha entre els governs i els interessos econòmics? Fins a quin punt els governs estan al servei d’aquests grans interessos econòmics? Per tant, en la mesura que els ens polítics estan supeditats a les grans empreses difícilment es pot produir una revolució, perquè tenen instruments de control de la societat. Per exemple, el PP ha guanyat eleccions generant por a la societat: compte que us quedareu sense pensions, atenció que algunes garanties socials poden desaparèixer... I l’instrument de la por sempre està al servei dels grans interessos.

En resum, vol dir que avui el control de la

“Quan els ens polítics estan supeditats a les grans empreses difícilment es pot produir una revolució” “En aquest moment estem vivint una revolució conservadora, encara que això sigui un oxímoron” població és més subliminal, no és tan evident com ara fa un segle....

Sí, està maquillat. Per exemple, avui tenim accés a moltes televisions i això ens dona sensació de llibertat. Però de quina cadena forma part cada televisió? De qui són propietat aquestes cadenes? Qui atorga els permisos d’emissió a les cadenes privades? Són els governs!

Ara hi ha més possibilitat de petites revolucions que de grans revolucions?

En aquest moment veig molt difícil que aquí es faci una revolució. En tot cas, en aquest moment, a Europa, estem vivint una revolució conservadora, encara que això pugui semblar un oxímoron. Es va produir la revolució conservadora de Margaret Thatcher, continuada per Tony Blair. I ara a Hongria i Polònia s’ha fet un

18 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

pas enrere en la història. Actualment, la revolució, concebuda en els seus termes tradicionals, només pot venir d’Amèrica Llatina o d’Àfrica, països que no han viscut processos d’assentament i penetració del capitalisme. Encara que a Amèrica Llatina, després dels fracassos de Veneçuela i de l’evolució d’Equador, també hi ha hagut un cert retrocés.

En general, les revolucions comencen a partir d’un moviment social i després les forces polítiques canalitzen les revindicacions. O hi ha altres sistemes de revolució?

La Revolució Russa és així. Comença com un moviment de protesta des de baix.

Les classes populars reclamen el dret a menjar, a viure amb dignitat, a tenir un tros de terra, un salari digne i la fi de la guerra. Una de les causes fonamentals de la caiguda del tsarisme són les conseqüències que provoca la Primera Guerra Mundial sobre la pagesia i una classe obrera sobre explotada. El conflicte accelera el descontentament de les classes populars. Des de 1916 ja hi ha vagues i desercions en el front, però el tret de sortida de la revolució, el febrer de 1917, és una manifestació de dones que criden contra la guerra i a favor del dret a la vida.

Però no és fins a final de mes, quan els soldats, molts d’ells pagesos –el tema de la terra es central a totes les revolucions–, es neguen a disparar contra la multitud, que la monarquia, sense el suport de l’exèrcit, cau. És aleshores, enfonsat el sistema, que les forces polítiques (socialistes, manxevics, bolxevics) capitalitzen el moviment popular i intenten donar-li forma política.

Lenin, Zapata, Castro, Mao... Totes les revolucions han de tenir un líder?

El paper dels lideratges és fonamental, perquè en un moment determinat ells són capaços d’expressar de forma precisa allò que s’està coent a la societat. En el cas de la Revolució Russa, quan Lenin torna a Sant Petersburg, presenta les Tesis d’Abril, un programa político-social fonamental per entendre l’ascens dels bolxevics al poder. Amb aquest document el Partit Bolxevic és capaç de donar forma a les revindicacions populars. La figura de Lenin, com la de Trotski, creador de l’Exèrcit Roig, són molt importants. A la

Revolució Russa hi ha personatges amb una extraordinària formació política i cultural. Molts d’ells escrivien de política, però també de literatura, art... Realment molt difícils de comparar amb el nivell dels líders polítics actuals.

Avui, si hi hagués una mobilització popular, potser cap líder o formació recolliria el guant.

Ha de ser un feedback, però el primer moviment sempre ve de les classes populars. Entre els bolxevics i les classes populars va ser una anada i tornada. Són les classes populars, amb les seves reivindicacions, les que posen en evidència que en el marc d’un sistema liberal clàssic, les seves reivindicacions no poden tenir sortida.

Això vol dir que els canvis de mentalitat es produeixen abans de les revolucions?

“Avui, la revolució, en termes tradicionals, només pot venir d’Amèrica Llatina o d’Àfrica” “Vam mitificar la Revolució Russa perquè ignoràvem l’immens fracàs d’aquesta revolució” Els canvis mentalitat són molt més lents, són de llarga durada. Fins i tot el propi Lenin, abans de morir, reflexiona que és impossible fer una revolució sense canvis culturals, en el sentit més ampli de la paraula: mentalitat, usos, costums, relacions entre homes i dones, maneres d’entendre el món, treball, etc. Per tant, els canvis de mentalitat han de venir de més lluny i són bàsics perquè es produeixi una revolució política.

Les revolucions són el final o l’inici d’un procés?

Les dues coses. En el cas de la Revolució Russa, la guerra civil ho espatlla tot. Jo penso, que per part del partit bolxevic, no hi havia la voluntat de instaurar una dictadura, però van calcular malament la capacitat de resistència de les forces liberals i

de les altres forces d’esquerra.

Una revolució pot ser pacífica?

Històricament totes les revolucions han comportat violència. En el cas de Rússia, la violència que es podia justificar en el si d’una Guerra Civil, després queda com una forma de relació entre els governants i els governats. I, a partir del triomf d’Stalin, aquesta violència es manté constant, fins pràcticament els anys vuitanta, amb l’arriba de Gorbatxov al poder.

Això vol que una dosi de violència és el preu que sempre s’ha de pagar per aconseguir un canvi de sistema?

Les classes propietàries mai abandonaran les seves propietats d’una forma elegant, per tant, d’una forma o altra algun tipus de violència s’ha d’exercir, ja sigui violència econòmica, física, militar, etc. Les classes propietàries sempre es defensen. I cal pensar que totes les revolucions es produeixen dins d’un context internacional i, per tant, també actuen altres forces fora del territori. Això va ser evident en el cas de la Revolució Mexicana o en l’intent de canvi pacífic que va fer Allende a Xile.

Hem mitificat excessivament algunes revolucions?

Sí. La gent de la meva generació que estàvem a l’esquerra vam mitificar la Revolució Russa. Òbviament, no érem estalinistes però en els anys seixanta encara ignoràvem l’immens fracàs d’aquesta revolució. Només cal veure la Rússia actual. Tenen un sistema parlamentari, però amb altes dosis de totalitarisme.

Per acabar, tornem a l’actualitat, creu que avui tenim prous motius per fer una revolució?

Motius per fer canvis econòmics en profunditat, sí. Les desigualats socials han augmentat de forma extraordinària a Espanya i a Europa. No sé si això és suficient per a una revolució, però sí per exigir canvis polítics i econòmics en profunditat. Una revolució? Avui no sé pas qui la farà! Potser els canvis s’han de fer d’una altra manera.

Com s’han de fer?

No ho sé, estem en el marc d’un sistema parlamentari, però les diferències entre el

Monogràfic 19

Valors

SERGIO RUIZ

Experta en Revolució Russa Anna Sallés i Bonastre ha estat catedràtica i professora d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És la principal experta a Catalunya en història de la Revolució Russa. Filla de l’exili, va néixer a França un any després d’acabar la Guerra Civil espanyola. Durant la seva joventut, i ja a Barcelona, Sallés va militar de forma clandestina al PSUC. A la universitat va conèixer qui seria el seu marit, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.

El desembre de 1961 es van casar i el 1962 tots dos van ser condemnats a presó, en el seu cas sis mesos, per haver participat en una vaga en suport als miners d’Astúries.

Ha escrit diversos llibres com Conèixer la història de Catalunya. La República i la Guerra Civil (Editorial Vicens Vives); Marx i Engels (Editorial Tres i Quatre); i Quan Catalunya era d’esquerra (Edicions 62) i ha publicat articles a desenes de revistes especialitzades. I, els darrers anys, ha estat col·laboradora habitual de tertúlies d’actualitat en alguns programes de televisió.  Anna Sallés, en un moment de l’entrevista, al seu domicili a Vallvidrera.

PP i el PSOE, des del punt de vista de programa econòmic, són mínimes. Hi havia l’esperança de Podemos, però la seva evolució tampoc sembla que ens condueixi a un canvi de model. I, d’altra banda, no podem oblidar que estem lligats a Europa i a l’Alemanya d’Angela Merkel.

Si els canvis de sistema només poden venir de l’esquerra. La pregunta és clara, on és l’esquerra?

L’esquerra, aquí i a Europa, s’ha anat descomponent. La caiguda de la Unió Soviètica ha comportat l’ensorrament de la socialdemocràcia. Un cop desaparegut el gran enemic, el gran perill, ha perdut la seva raó de ser. La socialdemocràcia, entre els conservadors i els comunistes, oferia major benestar social i canvis moderats.

Per una banda, satisfeia les necessitats populars, i, per altra, dormia l’esperit de revolta. A Itàlia ha desaparegut el Partit

“Si una persona té garantides les necessitats bàsiques, no té necessitat de fer una revolució” “La socialdemocràcia, desapareguda la Unió Soviètica, ha perdut la seva raó de ser” Comunista Italià i a França ha desapargut el Partit Comunista Francès i la socialdemocràcia. Macron va ser membre del Partit Socialista però ve del món de la banca. A la Gran Bretanya, com a líder del Partit Laborista, hi ha Corbyn, ara per ara encara és una incògnita, però del seu antecessor no en tenim gaire bon record.

Som avui una societat més mesella...?

Si una persona té garantides les necessitats bàsiques i pensa que els seus fills també les tindran, no té necessitat de fer una revolució. I això no passa a Àfrica. I, és cert que ara vivim millor que el 1975, però, una es pregunta: els socialistes que van estar vint anys al govern espanyol no van poder fer més coses?

El moviment independentista que es viu a Catalunya, si tenim en compte que busca un canvi de sistema polític, hauria de ser qualificat de revolucionari?

El moviment independentista català és un moviment molt transversal com no l’hem tingut mai i en la mesura que podria modificar la seva relació amb l’Estat podria modificar també el funcionament global d’aquest, conduir-lo vers una sortida molt més democràtica. Per exemple, podria provocar la caiguda de la monarquia. 

20 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

— Ramon Alcoberro El filòsof i professor de la Universitat de Girona analitza si el concepte de revolució que era vigent al segle passat avui encara té algun sentit.

LES REVOLUCIONS MIG SEGLE DESPRÉS DEL 68

R

evolució vol dir encara alguna cosa mig segle després del 68? O s’ha convertit definitivament en una d’aquelles paraules que toca reverenciar de tant en tant per donar-se un aire de progressista a l’antiga; però que tan sols designen un anacronisme o una anomalia històrica? De la mateixa manera que, de tant en tant, es posen de moda medicaments i/o aliments miraculosos per evitar les malalties o l’envelliment (l’últim és la curcumina), també hi ha paraules màgiques en filosofia política. Una d’aquestes és “revolució”. Vist de prop, el balanç dels darrers intents revolucionaris al món és desolador. Maig del 68 fa pinta de museu i Daniel CohnBendit, malgrat ell mateix, és una icona del passat.

Les últimes revolucions cronològicament parlant, les primaveres àrabs del 2011, semblava que havien de donar un impuls transformador a la riba sud de la Mediterrània (Tunísia, Egipte, Líbia) i han acabat en un trist hivern islamista o en una tornada enrere en tota regla. Les penúltimes (les revolucions anticomunistes sorgides del 1989) tampoc han aportat gaire res de bo, vista l’evolució conservadora i patriotera que s’ha produït a països com Txèquia, Polònia o Hongria, que han fet el pas del sistema soviètic a l’ultraliberalisme o a l’ultraconservadorisme. Pel que fa a revolucions llatinoamericanes tan mitificades aquí (Cuba, Nicaragua o ara Veneçuela) sembla que el balanç no pot

ser més magre. A tot arreu les revolucions van a menys; com en general van també de mal borràs les filosofies polítiques que s’oposen a la globalització, malgrat la bondadosa ingenuïtat de molts dels seus partidaris. Fins i tot s’està produint la paradoxa que, amb la globalització, són les contrarevolucions (el feixisme, el franquisme, Vichy, el terrorisme de l’OAS durant la guerra d’Algèria, les dictadures militars sud-americanes), el que interessa cada cop més als analistes polítics. Vivim temps de por (a la tecnologia, a l’atur, a la precarietat laboral, a una vellesa sense pensions...), més que no moments de transformació social optimista. la revolució, avui

És urgent reflexionar sobre si el concepte de revolució que era vigent al segle passat té, ara com ara, algun sentit. La tecnologia i internet, els fluxos migratoris de Sud a Nord, la crisi del model de família i la decadència de les religions tradicionals, o el nou paper del gènere, es poden descriure de ben segur com a “revolucions”, en la mesura que han produït canvis radicals, profunds i irreversibles en els sistemes simbòlics i en les mentalitats. Però una revolució, en sentit clàssic, era una altra cosa: volia dir un canvi radical en els fonamentes econòmics i polítics de la societat. Vist així, no només no hi ha hagut revolucions als darrers anys, sinó que els antics països suposadament comunistes (especialment Xina) han tornat a un (neo) liberalisme més propi de les novel·les de Dickens.

En el cinquanta anys posteriors al maig del 68 hem tingut nombrosos exemples de revolucions culturals; la família i la religió tradicionals han fet crisi, però no sembla que els canvis de mentalitat hagin tingut cap especial traducció en termes de poder econòmic. Més aviat, per contra, la riquesa està avui concentrada en moltes menys mans que fa cinquanta o cent anys.

Si hem de creure un informe recent de la ONG Oxfam, l’u per cent de la població mundial, les grans fortunes del planeta, va acumular el 2017 el 82 per cent de la riquesa total. Una situació així no es donava ni en temps de Marx.

Per dir-ho en termes dels clàssics: Gramsci ha guanyat i Lenin ha perdut.

El pensador italià creia que una revolució només s’aconseguia transformant les mentalitats, construint fronts amplis de malcontents amb la situació actual i, en definitiva, lluitant per “canviar la vida”.

Canviar la vida i el quotidià era, convé recordar-ho, l’alternativa que va proposar el poeta Rimbaud (1854-1891) a la tesi de la “transformació del món”, pròpia de Marx i de l’economicisme socialista. El canvi de vida no pot ser substituït per un simulacre. Es produeix, o no. O s’experimenta en primera persona, o no té lloc.

Però els canvis de societat que es redueixen a l’economia, com s’ha pogut veure des de la Revolució Soviètica, consisteixen habitualment en uns grans simulacres, més o menys sagnants, on es canvia d’explotador sense abolir l’explotació mateixa. El món de l’economia no és fàcil de revolucionar i més aviat es torna cada cop més ofe-

Monogràfic 21

Valors

MANUELCERDA.COM

Batalla campal als carrers del Barri Llatí de París el 6 de maig de 1968.

gador. Els surrealistes, amb Breton al capdavant, van pretendre la fusió de Rimbaud i Marx, però l’intent es va revelar impossible. La vida econòmica, ai las!, té ben poca poesia.

Alerta de cara al futur

O es produeix un canvi personal en el nivell de les mentalitats (i Maig del 68 va triomfar especialment en l’àmbit de la família i en el de la sexualitat), o no té gaire sentit pretendre transformar les estructures econòmiques i socials, finalment abstractes i inabastables al comú dels mortals. La vella classe obrera industrial s’està desfent sota la pressió de les noves tecnologies, que precaritzen el treball d’una manera brutal. Les velles figures de màrtirs revolucionaris, tipus Rosa Luxemburg o Salvador Seguí, pertanyen al panteó de la història; i el suposats partits d’avantguarda leninista, els dels “revolucionaris professionals” leninistes, tal com es definien en el Què fer? (1902), provoquen com a molt un somriure compassiu.

La revolució soviètica, la revolució xinesa i la revolució cubana van acabar produint

molta més misèria de la que volien suprimir. El suposat partit de la victòria, sovietitzat, centralitzat i dogmatitzat, va acabar produint tan sols noves formes d’opressió.

Els fets són així. La ingenuïtat revolucionària ha matat tant o més que la reacció política.

Vivim temps de por (a la tecnologia, a l’atur, a la precarietat...), més que no moments de transformació O es produeix un canvi en el nivell de les mentalitats, o no té gaire sentit pretendre transformar les estructures La tecnologia i no la política (i encara menys els partits o els sindicats) és allò que està canviant el món d’arrel a partir de l’explosió de les xarxes en els primer anys d’aquest segle. Aconseguit un cert nivell de benestar i confort, la revolució va

deixar de considerar-se necessària per les mateixes classes populars que s’hi havien adherit esperançades a finals del segle XIX i fins la primera meitat del segle XX. Fins i tot la “revolució sexual”, que semblava la forma més duradora de l’herència del 68, ha anat a menys després dels anys de la SIDA i del neoliberalisme.

Deia Baudelaire que “aquesta vida és com un hospital on tothom està desitjant canviar de llit”, però on finalment no podem obviar que la malaltia i el llit són dues coses que no tenen res a veure. Malalties socials n’hi ha avui tantes com se’n vulguin, però no sembla que les revolucions (els canvis de llit) puguin guarir-les.

Hi haurà revolucions en el futur?

Sembla obvi que n’hi haurà mentre hi hagi injustícies i malestar. En aquest sentit, la revolució és una condició de la mateixa vida. El que és dubtós és que es tracti de revolucions amb una forta base econòmica. Després del maig del 68 el lloc de la revolució ha estat cada vegada més la vida quotidiana i no la política. Ep! Diria jo...  Ramon Alcoberro és doctor en Filosofia i professor de la Universitat de Girona

22 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

L’entrevista Teresa Forcades, metgessa, teòloga i monja benedictina

Teresa Forcades ha estat crítica amb l’Església, amb les grans multinacionals farmacèutiques i amb el sistema econòmic i polític actual. Des del convent de Sant Benet de Montserrat, la seva veu, exempta d’autocensura, s’ha propagat per tot Catalunya.

“L’autèntica revolució està per fer”

Què hem d’entendre per revolució en aquest moment del segle XXI? Avui estem molt influïts per una cosa que va passar ens els anys vuitanta, quan Margaret Thatcher i els seus aliats, abans de la caiguda del Mur de Berlín, ens van venir a dir que ja no hi havia alternativa possible. L’any 1989 van emergir les narratives conegudes com de la fi de la història. Fukuyama va venir a dir: no ens deixem enganyar pels cants de sirena, perquè malauradament no hi ha alternativa possible a aquest món democràtic amb tanta injustícia social i, per tant, procurem que les coses no vagin a pitjor. Aquest discurs ens ha influït políticament i ha dominat les societats occidentals les darreres tres dècades.

Els darrers anys però, i com a conseqüència de la crisi financera, han emergit moltes veus que qüestionen aquesta narrativa i que ho fan, no des d’una extrema dreta i xenòfoba, que també, sinó des d’una altra perspectiva. Estic convençuda que estem en un punt de transició, de canvi.

Sovint els mitjans de comunicació l’han etiquetada de ‘monja revolucionària’, per tant, parlem amb ella de què representa aquest concepte en el segle XXI.

Les revolucions es fan o arriben? És a dir, són més aviat espontànies?

Hi ha moltes persones, en el passat i en el present també, que estan intentant generar condicions per provocar aquesta ruptura; ara bé, històricament, les revolucions no van d’acord amb els plans de ningú perquè demanen una força col·lectiva que emergeix d’unes dinàmiques que no són controlables. Per això, en tota revolució, sempre hi ha dues pors: per una banda, que la revolució pugui derivar en moments de violència i, per altra, què passarà després – la incertesa–. Això, però és inevitable, per tant, els esforços no s’han de concentrar en controlar els resultats, sinó en controlar la violència. Per mi, les preguntes essencials són: Aquesta és una revolució necessària?

Sí. És possible sense violència? També.

Per tant, és possible una revolució pacifica? O tot trencament d’un sistema comporta un punt de violència?

Monogràfic 23

Valors

La revolució només pot ser pacífica. La revolució, tal com jo l’entenc, necessària, possible i urgent, és un canvi autèntic, no un simple canvi de personatges.

Les revolucions violentes, malauradament, la única cosa que han fet és canviar el rostre del poder, però no el qüestionen en les seves arrels més profundes. Per exemple, la Revolució Francesa. És cert que la monarquia francesa va marxar –un canvi clar de rostre–, però la dinàmica de l’opressió, l’element que realment donava legitimitat a la revolució, es va instaurar en un regne de terror. Els primers debats de l’Assemblea Revolucionària Francesa se centraven en els drets de propietat; “si no repartim les terres com podem anhelar un futur millor”. Però aquest tema, a la segona versió de la Carta dels Drets Humans, que és la que s’ha imposat, va desaparèixer. Es va defensar la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no la propietat privada com a dret absolut.

Per tant, mai són revolucions completes.

A la Revolució Russa va passar el mateix.

Com bé va dir la filòsofa Simone Weil, a la Unió Soviètica va canviar l’actor polític, però l’estat que va emergir no va ser més lliure. I, a l’Alemanya de l’Est, el dia de la caiguda del Mur de Berlín, després de molts anys de governs comunistes i buròcrates que no parlaven en nom de la voluntat popular, la gent cridava “wir sind das Volk” (nosaltres som el poble); però molt hàbilment Helmut Khol va transformar aquesta voluntat popular en “som un poble”, a favor de la unificació de les dues Alemanyes. Un clar segrest de l’anhel de revolució autèntica. Una vegada més es van canviar els actors, però no es va qüestionar qui té la capacitat decisòria real i com aquesta es controla. Aquesta revolució, l’autèntica, avui encara està per fer.

Weil va dir que “la revolució és l’opi del poble”. Té vigència una afirmació així?

Ella va fer aquesta afirmació polemitzant amb Karl Marx, qui va dir que “la religió és l’opi del poble”, és a dir, projecta a fora de la gent un poder que en realitat ja existeix dins nostre. Weil va reproduir aquesta expressió en adonar-se que a la seva època, als anys trenta, la idea de revolució, com un horitzó de possibilitat que no deixava opció a l’autèntic debat, alienava

de nou la gent. I, en aquest sentit, és evident que la revolució també pot ser l’opi del poble. De fet, tant la crítica de Weil, com la crítica de Marx, avui continuen vigents: religió i revolució poden ser fonts d’alliberament o tot al contrari.

Tota revolució necessita un líder?

Valoro la figura del líder, perquè així funcionem col·lectivament, però el lideratge hauria també de ser possible de concebre i experimentar sense haver de substituir la presa de decisions des de baix. I això, sense la descentralització del poder, no és possible. Si el poder es manté concentrat només s’aconsegueix un canvi d’actors, però no un canvi de fons en la dinàmica.

I això no és només una teoria. Per exemple, a Catalunya, ho vam experimentar el 2009 a partir de la primera consulta sobre

“Si el poder es manté concentrat només s’aconsegueix un canvi d’actors, però no de fons” “Una revolució definitiva seria un altre opi del poble.

Els canvis s’han de defensar amb l’activació política” la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El moviment es va estendre com una taca d’oli. Ara bé, arriba un moment en què el desplaçament del poder real s’ha de tornar a estructurar al voltant d’una centralització. Som capaços de no fer aquest replegament? En aquest cas, quin món emergiria?

A molts altres canvis també se’ls aplica el nom de revolució: revolució tecnològica, revolució feminista.... Creu que és correcte aquest ús del terme?

Si fins ara he criticat que a nivell social i polític tenim discursos de ruptura però després les coses més importants queden sense tocar-se; penso que no és el cas, per exemple, de la revolució tecnològica.

Quan s’accepta la teoria copernicana –el Sol i no l’Home passa a ser el centre de l’Univers–, el canvi és revolucionari. I

també ha estat revolucionari la introducció del món digital; realment canvia les regles de joc de la societat.

Avui, trobes a faltar alguna revolució?

Oi tant! Actualment es fa política des de la por i des de la sensació que tot pot anar a pitjor. Podem ser víctimes d’un atac terrorista, la Xina ens pot envair, pot esclatar la tercera Guerra Mundial, podem viure una forta retallada dels drets socials... I tot això pot passar, però des de la por no es pot fer política. La política s’ha de fer des de l’esperança i no podem permetre que aquest missatge ens convenci. Avui calen revolucions, aquí i arreu. Naomi Klein, que el 2005 va escriure La doctrina del xoc –un llibre molt recomanable–, acaba de publicar No n’hi ha prou amb dir no. Necessitem una revolució, però no ens podem quedar únicament amb la part destructiva –dir només “no”–, ja que la part constructiva és la única que ens donarà la força per canviar les coses.

De fet, Peter Weiss va dir: “Hem inventat la revolució, però ara no sabem què ferne”. Aquest també és un risc?

Hem de tenir en compte que una proposta de revolució tampoc mai serà una proposta definitiva. El repte de construir un món on la justícia no sigui només una paraula no és un repte que mai es pugui donar per acabat. Ara bé, podem fer canvis molt significatius que afectin la vida de moltes persones. De fet, una revolució definitiva seria un altre opi del poble. Els canvis aconseguits després s’hauran de defensar cada dia amb l’activació política.

A vostè l’han etiquetat de “monja revolucionària”. Li sap greu aquest adjectiu?

Si m’ho diuen perquè defenso que s’han de canviar les regles de joc, doncs sí, socialment sóc revolucionària. Ara bé, eclesialment, sóc reformadora perquè els referents evangèlics no els vull pas canviar i considero que els dogmes de l’Església són el marc que ens permet anar més enllà d’un racionalisme estret. No tinc cap problema amb la possibilitat de comprensió d’aquest horitzó de pensament teològic, ara bé, diferent és l’ampliació que de vegades s’ha fet d’aquests dogmes per esclafar la llibertat de pensament dins de l’Església o no permetre la dissidència teològica honesta. LAURA CERA 

24 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

— Pere Ortega El president del Centre Delàs d’Estudis per la Pau afirma que no es pot associar violència i revolució.

revolució No violenta

U

na revolució representa una transformació radical de les estructures establertes d’un sistema, ja sigui cultural, artístic, social o polític.

Revolucionari va ser el descobriment copernicà, la impremta, l’origen de les espècies de Darwin, El Capital de Marx, la proclamació de la república a França el 1789 i el socialisme a Rússia el 1917, perquè totes elles van trastocar l’ordre establert.

Algunes d’aquestes revolucions han estat violentes però altres no.

En primer lloc hem de tenir clar que hi ha diverses violències. Partint dels plantejaments sobre construcció de pau ( J. Galtung), es descriuen tres violències: la violència personal, l’estructural i la cultural, de les quals se’n deriven la psicològica, política, religiosa, de gènere, ètnica i tantes altres. Unes violències que estan interrelacionades i es complementen, on la violència personal sempre és l’efecte de les altres dues que en són la causa.

La violència estructural és la que conforma les desigualtats entre les persones i produeix injustícies que es mantenen gràcies a un ordre que forma part de l’estructura social en què es viu. L’altra violència és la cultural, la més «invisible», la que justifica la superioritat d’un grup sobre un altre des d’un punt de vista ètnic, lingüístic, religiós, ideològic, polític o de gènere. És la violència que legitima les altres violències, perquè considera inferiors als diferents, ja sigui pel color de la pell o perquè pertanyen a una altra cultura o religió diferent.

Així, quan un grup humà vol eradicar les violències culturals o estructurals està portant a terme un canvi revolucionari. I si aquest pretén trastocar l’ordre social, s’estableix una confrontació d’interessos entre grups socials i aleshores els revolucionaris es troben sempre amb la resistència dels que ostenten el poder que es negaran a cedir-lo.

Llavors s’inicia una lluita que enfronta a les parts en litigi. Els mètodes i instruments que s’utilitzaran en aquesta lluita indicaran si hi ha hagut violència personal.

La majoria de revolucions socials que hem conegut al llarg del segle XX inspirades en la revolució soviètica, la cubana, la xinesa i l’algeriana, han utilitzat la violència física. Però en cap d’aquestes va fructificar un règim igualitari i emancipador. Per una raó, perquè la utilització de la violència armada hipoteca el futur de la societat que es pretén alliberar, perquè una solució imposada mitjançant la força només es pot mantenir per l’ús de la força.

Atès que aquells que han perdut els privilegis generaran contraviolència i el cicle pervers de la violència es perpetuarà.

Totes les revolucions armades que hem conegut van generar contrarevolucions perquè, com deia Gandhi: “Si la finalitat justifica els mitjans, la violència en qualsevol de les seves formes podrà ser utilitzada per qualsevol de les parts”. A més, l’opció de la lluita armada no és una solució racional, doncs substituir la raó per la força no genera res positiu i el conflicte persistirà.

Donat que no és suficient el canvi estructural, també és necessari el canvi cultural, i els canvis culturals necessiten temps per consolidar-se.

Però no totes les revolucions contemporànies han estat violentes. I és que la paraula “revolució” s’associa erròniament a violència contra les persones, i és hora de reivindicar com revolucionàries les accions profundament transformadores que han contribuït a canvis importants, com les de Gandhi, Martin Luther King, Vaclav Havel, Dorothy Day, Ibrahim Rugova, Andrei Sajarov, Cor Aquino, Nelson Mandela, Petra Kelly i tantes altres. Com les que van acabar amb les dictadures de Ferdinand Marcos a Filipines (1986), l’apartheid de Sud-àfrica (1994), l’estalinisme a Polònia (1980-1989), Txecoslovàquia (1989), Alemanya Oriental (1989-1990), a la Sèrbia de Milosevic (1996). O la dels aiatol·làs a l’Iran el 1978, que posaren en marxa una revolució sense disparar ni un tret, malgrat que posteriorment va comportar violència; o la dels monjos budistes al Tibet; o a Tunísia i la dels joves de la plaça de Tahrir a Egipte.

Lluites que avui il·luminen molts moviments socials, per exemple, el 15-M espanyol, que lluiten per aconseguir transformacions socials profundes i són una prova evident de l’eficàcia de la noviolència com a mètode per transformar conflictes.

Ara que celebrem cinquanta anys del Maig del 68, una revolta iniciada contra el sistema de valors patriarcal i capitalista vigent, és bo recordar allò què ha perdurat d’aquella experiència donat que d’allí sortiren un bon nombre de moviments socials i polítics, el feminista, gai, ecologista, pacifista, nous partits comunistes i grups que apostaren per la violència armada. D’aquella experiència, el moviment que ha assolit l’èxit més rellevant ha estat el feminista. La seva estratègia per enfrontar-se a les violències estructurals i culturals del domini patriarcal, ha estat pacífica, pacient, perquè és conscient que necessita temps per aconseguir l’emancipació de les dones. Una lluita feminista sens dubte revolucionària si mirem les quotes d’igualtat assolides en aquests darrers anys. És aquest un bon exemple de lluita revolucionària per assolir les transformacions necessàries per emancipar la humanitat de les tres violències, l’estructural, la cultural i la personal, vigents en el món actual.  Pere Ortega és historiador i president del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Monogràfic 25

Valors

Història —Ramon Salicrú

Daniel Cohn-Bendit, un dels líders més destacats del Maig del 68, ha passat de l’anarquisme a defensar Macron.

REVOLUCIONARI POLÈMIC Sota el nom de Maig del 68, es coneixen una sèrie d’importants protestes succeïdes a França durant la primavera de fa exactament cinquanta anys. Els estudiants clamaven contra el capitalisme, l’imperialisme, el consumisme i les institucions polítiques tradicionals. Aquells dies molts dels manifestants van assumir causes de l’esquerra més radical, qüestionant de soca-rel la “vella societat”. Alhora reivindicaven nous sistemes educatius, plenament alliberadors.

Un dels líders més destacats del Maig del 68 va ser Daniel Cohn-Bendit, un estudiant de la Universitat de Nanterre nascut el 1945 a Montalban, població d’Occitània. En aquesta localitat els seus pares, jueus alemany, hi havien trobat refugi fugint dels nazis. Inicialment CohnBendit va ser anarquista, per tant, ben segur que va entonar eslògans com Prohibit

Daniel Cohn-Bendit, el maig de 1968.

prohibir, La imaginació al poder o Siguem realistes: demanem l’impossible que aquella primavera es van escriure als murs de París.

Dani, El Roig, amb aquest sobrenom se’l coneixia, ha estat un revolucionari controvertit. De l’anarquisme inicial va evolucionar cap a l’ecologisme. Després, establert a Alemanya, va sintonitzar amb la coalició de socialdemòcrates i verds del canceller Gerhard Schröder. I, darrerament, ha expressat la seva admiració pel president francès Macron. Favorable a una Europa federal, també ha defensat aquesta idea des del Parlament d’Estrasburg.

La revolució total i profunda no deixa de ser un somni ideològic i sovint els seus grans defensors –fora de minories radicalitzades que han optat per la força– han evolucionat sovint cap a posicions més pragmàtiques. És per això que revolucionaris com Cohn Bendit han estat acusats sovint d’inconseqüents, de traïdors o d’aprofitats del sistema. Canviar tàctiques i estratègies, sempre que no suposi un establishment interessat, deu ser, a més de lícit, recomanable.

L’immobilisme no és mai revolucionari i els canvis de la vida moderna sempre recomanen una dialèctica constant entre teoria i pràctica si realment es vol fer una transformació profunda de les estructures econòmiques i socials i una nova visió del concepte de persona. La Política exigeix realisme. 

Ramon Salicrú és historiador

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

La llibertat guiant el poble Si busquéssim una imatge per il·lustrar aquest tema, La Liberté guidant le peuple de Delacroix seria molt adient; justament la va pintar arran de la revolució del 1830. Les revolucions tenen una èpica, una mena de romanticisme que Delacroix va saber captar com pocs. No és necessari ara mirar enrere i opinar sobre les anomenades “revolucions” francesa, russa, xinesa o del 68. No cal insistir en com les revolucions van generar canvis importants a les respectives societats.

Voldria fixar la mirada en un element vinculat a les revolucions: el paper dels líders. A tots me’ls miro de reüll, tal vegada perquè recordo un jove que era el peix que s’enduia

l’oli: tothom callava quan ell parlava, però darrera d’aquella verborrea s’amagava un xicot egocèntric, immadur, poc treballador, però amb gran intuïció i capacitat de convicció. No va passar mai de funcionari gris, però tota la vida va continuar amb el seu posat de defensor de les causes perdudes.

Aquest tipus sociològic és comú, als moviments, plataformes, partits... i també a les revolucions. Costa trobar gent que tiri del carro gratuïtament i posi la seva intel·ligència, coratge i valors al servei de causes nobles i justes. Sembla com si els humans no fóssim capaços d’organitzar-nos i necessitéssim sempre un Moisès assenyalant la Terra Pro-

mesa. Com sovint ens embadalim amb certs personatges que són ídols amb peus de fang!

Estic convençuda que la veritable revolució vindrà de la mà de la gent d’arreu perquè aquesta prendrà consciència que apostem per a una nova manera de fer riquesa, de mantenir relacions econòmiques, de governar, de decidir el que ens convé i el que no o escriurem el darrer capítol de la història.

Mirant endavant, com la protagonista del quadre, espero veure la Llibertat guiant el poble amb la voluntat de construir un lloc on tothom hi càpiga en igualtat de condicions.  Eulàlia Puigderrajols és mestra

26 Monogràfic

Maig de 2018

La Revolució

Filosofia —Albert Botta

És un fet que les maneres de transformar les societats canvien i això també afecta al vell recurs a la violència.

Res és, tot canvia?

Les societats humanes canvien. La cultura aboca al canvi continu. S’hi pot extrapolar el clàssic res és, tot canvia d’Heràclit. Les institucions regulen la societat i aquesta regulació no pot ser immutable, sinó flexible i trobar sortides entre els que volen canvis i els que no, i relaxar els conflictes. A l’oposició entre la tesi dels uns, i l’antítesi dels altres, li segueix la síntesi i el compromís. Un exemple clar és la dialèctica que fa la institució familiar integrant el divorci i la monogàmia en sèrie, el matrimoni homosexual, l’avortament i el que va venint en l’àmbit de la reproducció de la vida. Les institucionalitzacions legals successives vénen acabat i normalitzen el que abans no ho era.

El canvi social altera un equilibri d’interessos, valors, i concepcions del món. Quan prou persones i col·lectius no accepten un status quo, aleshores sorgeixen tensions amb els partidaris de mantenir-lo. Per això el canvi és conflicte. Un poder inflexible pot resoldre conflictes? El poder institucional establert pot aturar el canvi oposant-hi la violència que ell diu que és legítima? Violència és la disjuntiva del tot o res: Si els uns volen aixafar els altres per la força, la sortida dels uns anul·laria els altres. En el passat,

quan la violència vella va topar amb la nova dels que volien el canvi, i aquesta triomfà, la síntesi fou tant radical que anorreà els primers. Això va passar, per exemple, amb el xoc de violències en l’Antic Règim i les revolucions que van posar fi a les monarquies absolutes.

La revolució ha de sempre igual? Comte postula l’ordre i el progrés, i la superació de violències i revolucions mitjançant l’educació en la Ciència. La Humanitat canvia, i avui més acceleradament com a societat global: ara hi ha opinió pública mundial. A Europa té un pes i rellevància impensable fa cent anys, es fa present en les democràcies – també més nombroses– i té notícia del que passa a Catalunya. Afegeixi la difusió i l’acceptació teòrica dels Drets Humans (sense discurs conceptual en contra). Un altre factor nou és l’ús de la resistència pacífica i la no-violència per oposar-se a la força de sempre. El poder vell pot recórrer a la violència per conservar el seu tot (que implica el no-res i l’anul·lació dels altres). Però l’opinió pública, el progrés cultural, l’educació cívico-política, i el compromís ciutadà, fan disminuir més i més l’eficàcia de la violència. 

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

El racó poètic —Albert Pera

Revolució

La generositat en exercici a l’esperit ens dóna joventut, tant se val de l’invàlid el suplici com de l’infant malalt l’abandó vil en els braços benèfics d’un hospici; la soledat dels pobres d’un asil o del càncer maligne la sentència; la baldadura de l’edat senil o l’obligat transport de greu urgència; els febles de minvada facultat amb tresors de tendresa per herència o el del crit de la fam desesperat que veu l’excés de luxe i no es resigna; el del vestit escàs i esparracat que demana només aspecte digne; el que rau en presó pel seu mal cap i del judici espera sort benigna.

Són mancances que voldríem capgirar en revolució ni que sigui parcial , per fer-nos dignes del Mort en la Creu que ens demana remei per tot el mal.  Albert Pera és poeta.

27

Valors

PENSAMENTS FOTO: Ernesto Eslava

Estat de flux — Àngel Puyol

París, PISA i el pensament crític

“Avaluar el pensament crític esdevé un oxímoron o, encara pitjor, la impúdica perversió política d’intentar engolir en el sistema tota crítica al mateix sistema”

Una cinquantena d’instituts catalans han participat aquesta primavera en l’elaboració d’un nou informe PISA, un estudi internacional dirigit per l’OCDE (que agrupa a països que proporcionen al món el setanta per cent del mercat mundial i el vuitanta per cent del PNB) i que avalua les capacitats dels estudiants de quinze anys, principalment en matemàtiques, comprensió lectora, i ciències.

Cal dir que els estudiants catalans no acostumen a sortir ben parats d’aquesta avaluació: sempre queden lluny dels països situats en la part alta del rànquing, com Japó, Finlàndia o Canadà, amb el trist consol de superar per poc la mitjana de l’OCDE i del conjunt d’Espanya. Aquesta prova representa un test fidedigne del sistema català d’ensenyament i, en general, de com els Estats formen els seus ciutadans. Parlo d’ensenyament i no d’educació perquè entenc que educar és alguna cosa més que ensenyar. S’ensenya a comprendre un article de diari, a resoldre un problema financer o a analitzar l’equilibri dels ecosistemes, però s’educa a ser millor persona, a respectar les llibertats dels altres i a crear un món econòmicament just i ecològicament sostenible. L’Informe PISA avalua l’adquisició de competències d’ensenyament, però no d’educació.

Ara bé, aquest any l’Informe ha introduït un element d’avaluació nou: el pensament crític. Es vol avaluar si els adolescents tenen idees crítiques sobre el món i si són capaços de discernir entre informacions certes i falses. I em pregunto com es fa això sense portar l’objectiu de l’Informe PISA a una flagrant contradicció. L’ensenyament formal consisteix, des dels seus inicis, a adaptar la canalla a les necessitats

de la societat, a formar-los per a un millor rendiment social i econòmic, a crear súbdits conformats als fins de l’Estat. Què passa si els joves desenvolupen un sentit crític prou potent per posar en qüestió tot allò que forma part del seu ensinistrament (perdó, del seu aprenentatge)? Què passa si posen en dubte el mateix informe PISA? Tindran una millor puntuació els que boicotegin la seva inclusió en l’Informe amb l’argument crític de que no volen participar d’un sistema d’avaluació que legitima i perpetua l’adaptabilitat del ciutadà a un món injust i violent?

Aquesta primavera celebrem el cinquantè aniversari del Maig del 68. Als murs de la Sorbona, a París, en aquells dies d’embriagament crític, van proliferar moltes pintades revolucionàries. Algunes d’elles deien coses amb ara “Als exàmens, respon amb preguntes”; “Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar”; “Gràcies als exàmens i als professors, l’arribisme comença als sis anys”.

Cada vegada que els Estats avaluen un estudiant amb algun sistema d’examen o eufemisme modern triat acuradament per a l’ocasió, com ara l’avaluació per competències, per projectes o continuada, estan comprovant el grau d’adaptabilitat social de la descendència. Però, ves per on, el pensament crític per excel·lència consisteix a dubtar de la bondat de tot tipus d’avaluació que provingui d’institucions que compten amb el beneplàcit dels governants. Així doncs, avaluar el pensament crític esdevé un oxímoron o, encara pitjor, la impúdica perversió política d’intentar engolir en el sistema tota crítica al mateix sistema.  Àngel Puyol és professor de filosofia de la UAB

28 pensaments

Maig de 2018

Històries amb valor —Maria Coll

Una illa comunitària

Il·Lustració: raÚl campuzano

Taquile, al mig del llac Titicaca, és un exemple d’història viva.

Aquesta societat, de règim comunal, encara es basa en els valors de l’imperi inca.

A

la part peruana del llac Titicaca, a 45 quilòmetres de Puno – dues hores en vaixell–, hi ha l’illa de Taquile (Intika, en quítxua), que amb una superfície d’onze km2, és la més gran d’aquesta extensió d’aigua. Quan s’hi arriba, no es veu pràcticament civilització. Cal pujar una escala de 560 graons per arribar al poble de del mateix nom, situat a 3.950 metres d’alçada, el punt més alt de l’illa. Aquesta petit tros de terra va formar part de l’imperi inca –de fet encara s’hi poden veure algunes restes arqueològiques– i va ser una de les darrers localitats que va capitular davant dels espanyols en el segle XVI. Primer va ser conquerida en nom de l’emperador Carles V, però després va passar a formar part de la zona de domini del noble Pedro González de Taquila, d’ell prové el nom.

Fins aquí la seva història no dista de molt d’altres possibles localitats de la zona.

El fet curiós d’aquesta comunitat és que malgrat la invasió conqueridora –els espanyols, per exemple, van prohibir els vestits tradicionals inques–, encara es regeixen amb el codi moral dels seus avantpassats originals: Ama sua, ama llulla, ama quella (no robaràs, no diràs mentides i no seràs un gandul). Tres premisses base de l’ètica de tot el Tahuantinsuyo, nom en què era conegut l’imperi inca, i valors que van ser adoptats per l’ONU l’any 2015 i que avui encara formen part del corpus de la Constitució boliviana.

Però la societat de Taquile també destaca per dos valors més: el comunitarisme –tots els habitants de Taquile treballen pel bé comú i les decisions es prenen de forma col·lectiva– i la sostenibilitat. Dos conceptes heretats del passat i de gran actualitat.

Els habitants de l’illa viuen de la pesca, de l’agricultura i del turisme –aquest petit

tros de terra rep cada any quaranta mil visitants–; tres sectors que s’organitzen entorn del treball col·lectiu. Per exemple, gràcies als visitants s’ha fet molt famosa la seva indústria tèxtil. En aquest cas, les dones teixeixen i els homes confeccionen,

La comunitat es regeixen pel codi moral inca: no robaràs, no diràs mentides i no seràs un gandul ofici que comencen a practicar a l’entorn dels vuit anys. Tota la producció tèxtil que es du a terme a l’illa es ven exclusivament a una botiga situada a la plaça del poble, que funciona com una cooperativa: els preus són prèviament acordats pels “socis” i tots ells tenen l’obligació de fer de dependents un cop per setmana.

A més, han apostat per la sostenibilitat.

Dominar el volum de turisme no és cosa fàcil, però la gent de Taquile ha creat un model alternatiu i controlat basat en l’anomenat turisme vivencial. Munay Taquile, fora dels circuits de turisme global, és l’agència fundada pels propis socis de la comunitat. Això es tradueix, per exem-

ple, en l’absència d’hotels. Qui es vulgui quedar a dormir a Taquile ho haurà de fer en cases particulars. Cap habitant de l’illa està absent de col·laborar en l’organització d’aquest sector, ja bàsic per la seva subsistència. Per exemple, les dones no casades de Taquile tenen el deure d’acollir els visitants. Situades a l’entrada del poblat donen informació al turista i mostren l’art tèxtil de la zona. Aquesta feina fins fa uns anys era voluntària; ara el consell regula els torns. Totes les cases han de tenir una habitació habilitada per acollir viatgers, però és el Consell qui controla l’ocupació a través d’un sistema de torns, per evitar que les famílies caiguin en la competència. També, han invertit de forma ferma per l’energia solar. Per exemple, l’estació de ràdio funciona amb panells. A més, i per sorpresa de molts visitants, en aquest racó de món no hi ha cotxes ni gossos.

En conclusió, la societat de Taquile, degut al seu aïllament del continent fins aproximadament la dècada dels cinquanta, és un exemple d’història viva. Una comunitat que ha sabut mantenir els seus valors ancestrals; valors inques que en el segle XXI resulten fonamentals a nivell global.  Maria Coll és historiadora i periodista/ @mcollpigem

pensaments 29

Valors

L’altra cara de la ciència — Pol Bartrés

Història de les armes químies L’ús d’armes químiques és habitual en molts conflictes, encara que un tractat en prohibeix la producció, l’emmagatzematge i l’ús.

P

er desgràcia, les armes químiques venen d’antic. Des del primitiu untament de fletxes amb verí; als llançaflames de serradures, sofre i brea de la Guerra del Peloponès; o l’anomenat foc grec utilitzat per l’Imperi Bizantí. En l’edat contemporània, però, la guerra química té una fatídica data d’inici, el 22 d’abril de 1915, quan, en plena Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany obrí 5.730 bombones repartides al llarg de 6,5 km del front flamenc a Ieper, alliberant 168 tones de clor que la brisa de l’est empenyé en un núvol tòxic verd grisós sobre les tropes colonials franceses. La maniobra bèl·lica fou ideada i supervisada pel científic Fritz Haber.

Jueu alemany, Haber, amb l’enginyer Carl Bosch i la silenciada col·laboració de la seva esposa Clara Immerwahr (primera doctora en Química a Alemanya), desenvolupà un procés de síntesi de l’amoníac que va permetre la generació d’adobs artificials, revolucionant l’agricultura i la producció d’aliments. Però, un cop va esclatar la Gran Guerra, Haber es posicionà com un ferm patriota partidari de l’estratègia bèl·lica alemanya, concentrant les seves investigacions en els gasos verinosos, al considerar-los un recurs més “civilitzat” que les armes convencionals. Clara Immerwahr, fervent pacifista, s’oposà frontalment al treball del seu marit, qualificant les armes químiques com “una abominació de la ciència i un signe de barbàrie”. La matinada del 2 de maig, un cop finalitzada una recepció a casa per festejar l’operació militar d’Ieper, saldada amb 18000 morts per gas, Clara agafà la pistola militar de Fritz i es suïcidà.

Els dos bàndols en guerra adoptaren una

Ús de gassos durant la Primera Guerra Mundial.

forta escalada en armament químic i Haber, lluny d’aturar-se, continuà desenvolupant agents com el fosgen o el gas mostassa. Acabada la guerra, tot i el controvertit reconeixement amb el Nobel de Química, Haber fou relegat a l’ostracisme per gran part de la comunitat científica i reclamat per crims contra la Humanitat per diversos països.

Però s’exilià temporalment a Suïssa i de retorn a Alemanya redirigí la seva tasca

Al final de la guerra, Haber fou relegat a l’ostracisme i reclamat per crims contra la Humanitat investigadora a la indústria agrícola, creant productes com el fumigant Zyklon B. Malgrat les seves contribucions a la pàtria, amb l’auge del nazisme, Haber fou forçat a emigrar d’Alemanya l’any 1933 a causa del seu origen jueu. S’establí uns quants mesos a Cambridge i acabà morint a Basilea d’insuficiència cardíaca. Amb una tràgica i macabra ironia del destí, anys més tard, molts dels membres de la família de Haber moriren en camps de concentració, probablement asfixiats per un gas de la seva pròpia invenció, l’insecticida Zyklon B. Un cop fet públic l’extermini als judicis de Nuremberg, Hermann Haber, fill de Fritz

Atacs històrics: 1915-1918: Gasos tòxics a la Primera Guerra Mundial (90000 morts) 1921-1927: Espanya usa suposadament gasos tòxics al Rif (no investigat) 1935: Itàlia usa gas mostassa durant la invasió d’Etiopia (15000 morts) 1937-1945: Japó llença diversos gasos tòxics sobre Xina (2000 atacs) 1962-1967: EEUU utilitza herbicides, gas lacrimogen i napalm al Vietnam 1980-1988: Iraq utilitza gasos tòxics contra Iran i els kurds (50000 morts) 2013: Bashar Assad utilitza gas sarín sobre la població de Síria (1400 morts) 2017: El règim sirià llança, gas sarín i clora Idlib (més de 100 morts). 

i Clara exiliat als EUA, se suïcidà. Havien passat 30 anys i dues guerres mundials des de la mort de la seva mare.  L’Altra Cara de la Ciència és una secció escrita per Pol Bartrès i Aina Fernàndez

Per saber-ne més: PITA, RENÉ; Armas químicas.

La ciència en manos del mal.

Ed. Plaza y Valdés, 2008.

30 pensaments

Maig de 2018

Fem un pensament —Ramon Bassas

La parella Trump i Kim A finals dels vuitanta, Hans Magnus Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic, que s’estava desfent, com a “herois de la retirada”.

M

entre miro els preparatius de la trobada entre els líders de Corea del Nord, Kim Jongun, i el president dels Estats Units, Donald Trump, penso en l’aforisme que “només els falcons fan la pau”. Els líders més durs, en no haver de demostrar res als seus, gaudeixen –segons aquesta lògica israeliana– de més marge de maniobra que els “coloms”. Aquests, acusats sovint de no ser prou ferms, dificulten els consensos interns i, per tant, la seva autoritat.

Val a dir que la imatge de Trump o Kim que ens ve al cap, més que la d’un falcó, és la d’una gall amb la cresta esvalotada picant a tot arreu, sense astúcia. Però anaven de durs. Fa molt poc temps, els dos líders s’insultaven en públic i alguns temien les armes de llarg abast del règim nord-coreà. La incorporació d’elements més radicals al capdavant de la política exterior americana feia pensar el pitjor.

Però tot d’un plegat, passa tot el contrari: sembla que la diplomàcia se sap imposar, i amb ella la realpolitik, potser més injusta, però menys sanguinària. Tant de bo això s’estengués a més conflictes, especialment els de l’Orient Mitjà…

El politòleg Gabriel Colomé acostuma a dir que “el millor” de Trump és que no té ideologia, més enllà de quatre idees defensades a la seva campanya. Que avui pot pensar una cosa i demà la contrària, fet que el distingeix del seu vicepresident, que sí que la té (“i és un desastre”, conclou). I, almenys a mi m’ho sembla, en aquesta qüestió de Corea hem tingut sort.

De moment.

A finals dels vuitanta, Hans Magnus Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic que s’estava desfent, i també Adolfo Suárez, com a “herois de la retirada”. Líders molt identificats amb el règim que tenen prou autoritat per esdevenir “especialistes del desmuntatge”, amb la condició que han de pagar el preu final del seu ostracisme. Ho feia elogiosament i demanava als polítics gestos de “l’imperatiu moral de la renúncia”.

No goso comparar els dos serrells d’aquesta història amb els cervells (o el coratge) que elogiava Enzensberger, però sí que l’exemple em sembla útil per reflexionar sobre l’atzucac polític que viu Catalunya, i tota Espanya, on sembla que tothom tingui por de ser considerat traïdor (“155 monedes de plata”, va tuitejar el diputat republicà Gabriel Rufián el passat mes d’octubre) i s’estigui quiet fent veure

Ens cal gent que se la jugui.

No cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat que es mou molt.

Ens cal gent que se la jugui. No cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat. Que desfaci més que faci, o que faci desfent. Que doni sempre el primer pas. I que no tingui por a ser el primer que trauran del mig quan tingui la feina enllestida. No pot ser que uns líders quasi caricaturescos se’n surtin i nosaltres no. 

Ramon Bassas escriu a ramonbassas.cat / @ramonbassas

De baix a dalt —Arpad Pou

Terrorisme, banalitzar el mal La dada és esfereïdora. Des que la organització terrorista ETA va renunciar definitivament a les armes l’any 2011, coincidint amb l’arribada del Partit Popular al govern espanyol, l’Audiència Nacional va emetre, l’any 2015, 25 sentències per delictes d’enaltiment del terrorisme, més de cinc vegades les que va produir el mateix tribunal durant el 2011. L’any següent, el 2016, les denúncies per enaltiment del terrorisme ja es multiplicaven per deu des que ETA va deixar les armes, segons un informe elaborat per Jutges per la Democràcia, una associació professional de magistrats espanyols.

La deriva autoritària que ha protagonitzat l’Estat espanyol per frenar una dissidència capitalitzada pel moviment sobiranista a Catalunya, però que ha esquitxat, també, a altres àmbits com la cultura o les xarxes socials només la podem entendre si mirem enrere. L’any 2015 hi va haver a l’Estat espanyol dues reformes del Codi Penal que han format part d’un paquet per perseguir qualsevol forma de mobilització ciutadana que garanteix les llibertats fonamentals que configuren un Estat de dret. La primera va ser la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana coneguda com a Llei Mordassa. Aquesta llei que, segons les ONG Amnistia Internacional i Human Rights Watch ha suposat un retrocés a la llibertat d’expressió i manifestació, va sorgir arrel de les protestes contra els desallotjaments de la PAH i les accions ecologistes de Greenpeace. La segona va ser la reforma aprovada pel PP i el PSOE i amb l’abstenció, entre d’altres, de CDC sobre la modificació del concepte de terrorisme, una redefinició que buscava l’ambigüitat per justificar l’arbitrarietat judicial. Per això, avui, titellaires, rapers, activistes, tuitaires, polítics, tu o jo som titllats de terroristes.  A.Pou és llicenciat en Filosofia i membre de Termitas y Elefantes / @termitaelefante

pensaments 31

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Els mustangs del Far West Als EUA 75.000 cavalls de raça mustang viuen en llibertat. El govern, que vol reduir aquesta població, considera que viuen en males codicions. Els cavalls, però, són defensats pels animalistes. Ara bé, si no tenen qualitat de vida, és ètic lluitar per la seva supervivència?

S

ovint els animals són objecte d’estudi de la bioètica i observem, segons va passant el temps, canvis reals en les lleis de protecció animal que intenten dotar de certs drets els animals de companyia i alhora proven de garantir el benestar dels de consum.

Però quan parlem de societats, i no cal anar molt lluny, on els més vulnerables no tenen algunes de les seves necessitats bàsiques cobertes el debat s’encén més fàcilment. Proposem en aquesta ocasió fixar la mirada sobre un altre cas real que ens farà viatjar al llunyà oest americà per reflexionar sobre el tracte als animals en general i els interessos polítics i econòmics que es poden amagar darrere de les deliberacions sobre qualsevol conflicte ètic.

Planes interminables de sorra groguenca. El silenci del desert pertorbat per dos helicòpters que guien un grup de cavalls salvatges cap al que serà el seu captiveri. I és que a l’oest dels Estats Units viuen uns 75.000 cavalls de la raça mustang en una superfície d’uns deu mil quilòmetres quadrats. Després d’intensos debats el govern els intenta controlar. Amb l’objectiu de reduir la població en un vuitanta per cent, primer es va intentar equilibrar la població amb productes químics, però no van funcionar. Quan després es va proposar realitzar un procés d’esterilització el moviment ecologista va aconseguir que el jutge no permetés ni tan sols l’estudi previ. Els cavalls es troben desnodrits i deshidratats, amb malformacions genètiques i altres problemes físics ja que ningú els cuida si estan en llibertat. Empreses familiars privades es dediquen a la seva captura (segons ells minimitzant al mínim el seu estrès), exemplars que són donats en adopció o, simplement, “eutanasiats”.

No gaire lluny d’allà els activistes es preparen per actuar. Volen mantenir la població al cost que sigui. Un cost elevat

per un país on hi ha nens que passen gana i on ningú es planteja comercialitzar la carn de cavall. Un país on amb els cavalls controlats es poden fer més prospeccions petroleres i els ramaders tenen més espais per a les seves vaques... Són els cavalls animals de companyia o animals salvatges? Hi ha interessos econòmics darrere les decisions que es prenen o només es pensa en el benestar dels mustangs? Viuen millor en llibertat o com no tenen qualitat de vida és ètic el seu control?

Inicialment es podria valorar que els animals salvatges s’han de deixar en llibertat amb totes les conseqüències d’aquesta decisió esperant que la Natura gestioni el seu propi equilibri. Entenent que aquesta expectativa no sempre és realista també es podrien seguir intentant mètodes de control que garantissin el benestar dels cavalls malgrat la despesa econòmica afegida.

És ètic mantenir el benestar dels cavalls salvatges quan hi ha tantes mancances a la població?

Altres opcions són fer el control mitjançant medis respectuosos encara que siguin cars o realitzar un seguiment tal com es proposa des del govern.

Quina d’aquestes opcions us semblaria més ajustada al benestar dels animals? És ètica una despesa econòmica per mantenir el benestar dels cavalls salvatges quan hi ha tantes mancances a la població? Canviaria la vostra percepció del control dels animals si es poguessin fer servir per l’elaboració de productes càrnics? I anant més enllà, penseu que poden haver interessos polítics i econòmics darrera de tot plegat o aquesta idea és una invesió dels animalistes? Ara és el vostre torn! 

Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

De l’amor a l’odi, un pas L’Amor és un sentiment profund: Emoció passada pel pensament, per la raó. Sentiment de vincle, de lligam d’un ésser cap un altre. També cap a un lloc, uns objectes, unes idees... L’ Amor convida a l’ideal: ideal de plenitud, d’unitat, de completesa.

L’Amor però, és un sentiment complex, ambivalent: pot mostrar-se com a expressió constructiva, o bé destructiva. Pot emergir de l’egoisme o bé de l’altruisme de la persona.

Hi ha una dimensió de l’Amor indispensable, necessària per ser. Aquella que omple i reconforta. Que dona seguretat i consistència. Que transita pel reconeixement propi i dels altres.

Amb necessitat de la presència.

Hi ha un altre dimensió de l’Amor que humanitza aquest ser per saber estar, per créixer i transcendir. Un amor que emergeix de la interiorització de la carència i de l’absència. Un amor que conviu amb el límit i la solitud d’un mateix per projectar-se al futur des de la incertesa i l’acte creador, per fer-se un Nom propi.

L’amor, per tant, no exclou el narcisisme, la pròpia identitat. I, de fet, no sempre l’aconsegueix transcendir. No sempre es mostra generós. La ruptura i frustració davant allò que sigui obstacle a l’ideal, pot fer emergir la seva cara fosca: l’odi.

Odi com a representant de l’energia no lligada i articulada al fet constructiu, creatiu. Vincle amb l’ ideal amb caràcter destructiu. Agressivitat com a manifestació paradoxal de l’Amor.

Pulsió de mort guanyant a la pulsió de vida. Realitat també de la condició humana.

En definitiva, aquí rau la veritable i inacabable tasca de la civilització humana que comença amb cada nou individu.  Joaquim Trenchs és psicòleg Escriu a www.joaquimtrenchs.com

32 pensaments

Maig de 2018

Vist pel món —Albert Dresaire

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

Notícies d’Àfrica Professors El president del Congo es nega a deixar el poder, malgrat el seu mandat ja ha caducat. L’Església Catòlica lidera les revoltes.

L

a República Democràtica del Congo és un país formalment democràtic, però els seus actuals governants es resisteixen a deixar el poder i exerceixen una repressió violenta sobre la població que es manifesta pacíficament. El president del país acabava el seu mandat el desembre de 2016, però encara avui segueix governant Les protestes són liderades per l’església catòlica del país. Darrerament s’hi han unit altres esglésies. Els temples han sofert agressions en forma de pintades i destrosses per part de les forces governamentals. S’ha impedit la celebració de misses i reunions.

Religiosos i dirigents opositors han estat arrestats arbitràriament, i alguns d’ells són a la presó sense cap acusació que s’aguanti per enlloc. Les marxes de protesta surten de les parròquies; les “armes” dels manifestants són rosaris, missals o imatges de Crist. Les manifestacions, totalment pacífiques, ja han estat reprimides amb foc real, que ha provocat morts.

Vaig conèixer aquests fets gràcies al testimoni d’una religiosa en una trobada de Setmana Santa. Em considero ben infor-

mat, cada dia llegeixo algun diari i escolto les notícies a la ràdio. Però tot i això no estava al cas del que està passant a la República Democràtica del Congo. En canvi, conec detalls d’altres coses que passen a casa nostra (o a l’altra punta del món), que de ben segur són molt menys importants.

La meva estupefacció en adonar-me que desconeixia aquests fets. I n’aprenc que he de seleccionar millor els mitjans amb els que m’informo. I també constato que estic VICE

La repressió en un país africà interessa molt menys que el darrer resultat del Barça davant un nou exemple de les diferències que hi ha al món, i que la repressió en un país africà interessa molt menys que el darrer resultat del Barça. Per cert, si voleu conèixer el que succeeix al Congo podeu trobar-ne trobar unes bones cròniques a Le Monde i a mundonegro.es, entre altres. 

Albert Dresaire és consultor en TIC i gestió documental

Tants que n’hem tingut, i tants que en vindran. Professors durant molts anys, per unes hores, per uns dies. D’un curs escolar, a distància, d’una matèria. Professors per vocació, per necessitat o per afició. Professors, mestres, models, antítesis. Els que ens han marcat, els que ens han agradat o els que recordem: perquè ens van canviar, perquè ens van ensenyar a anar més enllà o, senzillament, a mirar. O a sumar, o a analitzar, o a dibuixar... Ensenyar. Compartir. Traspassar. Coneixement, sentiments, experiències.

Tant els devem com els recordem.

De fet, si els recordem, és que els devem més del que reconeixem.

Perquè volíem ser o saber com ells, perquè ens van fer al·lèrgics a les matemàtiques o apassionats de la història. Perquè ens despertaven la imaginació o ens avorrien. N’hi ha de mítics i n’hi ha de màgics. Quan arribem a una certa edat, quan els records es fan borrosos, si seguim recordant-los, no és perquè sí. I ho fem sovint i molt. Els professors marquen i els guardem a les butxaques dels records. Alguns no massa lluny, perquè són gairebé amics.

D’altres ben a prop, amb els seus llibres, en frases que tornen o en preguntes sense resposta. Professors d’ara i sempre: mai se’ls pagarà prou, mai se’ls reconeixerà prou, mai se’ls estimarà prou. Gràcies.  Isabel Yglesias és advocada

33

Valors

propostes ‘Mare inmigrant’ El cartell de l’exposició és la famosa imatge de la fotògrafa Dorothea Lange.

La documentalista va explicar: “Vaig acostar-me a la famèlica i desesperada mare com atreta per un imant. Ella no em va fer preguntes. No li vaig demanar el seu nom o la seva història. Em va dir la seva edat, 32 anys. Em va dir que havien viscut de vegetals freds i ocells que els nens mataven. Acabava de vendre els pneumàtics del seu cotxe per comprar aliments”. 

La natura es rebel·la A la dècada dels trenta, EUA va viure el primer cas de refugiats climàtics ben documentat. Després, n’han vincut molts més. La mostra ‘The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la’, al Museu de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí, en parla.

Redacció

Amb el nom de Dust Bowl, literalment “conca de pols”, es va batejar un dels pitjors desastre medioambientals que ha viscut els Estats Units i el primer cas de “refugiats climàtics” ben documentat. A la dècada dels anys trenta, una important sequera va afectar les grans planes que s’estenen des del golf de Mèxic fins a Canadà. El sòl, completament sec, era aixecat pel vent i provocava grans ventades de pols.

A aquest fet climàtic, cal sumar-li els efectes de la desmesurada ambició humana, és a dir, una explotació descontrolada de la zona.

Durant decennis es va aplicar una agricultura extensiva sense rotació de conreus, guarets, conreu de cobertora o altres tècniques per evitar els processos d’erosió eòlica. Els immigrants europeus es van instal·lar a la zona

desplaçant o aniquilant les comunitats indígenes del territori i van substituir la vegetació i els cultius autòctons. A més, aquest canvi en el medi va coincidir amb la pràctica total desaparició dels bisons, factor regulador de la vegetació, caçats indiscriminadament pel valor de la seva pell.

En els anys trenta, tot això va esclatar. El Dust Bowl va multiplicar els efectes de la Gran Depressió a la regió i va provocar el major desplaçament de població en un espai tan curt de temps en la història dels Estats Units. Tres milions d’habitants van deixar les seves granges durant la dècada de 1930, i més de mig milió va emigrar a altres estats, especialment cap a l’oest.

al Museu de la Vida Rural Aquest episodi de la història dels Estats Units, perfectament documentat gràcies a les fotografies de Dorothea Lange i Arthur Rothstein, és el punt de partida de la mostra The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la, que fins el 30 de juny es pot veure al Museu de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí. Una exposició que versa sobre els refugiats climàtics, les seves causes i els problemes que es deriven de la seva situació. Un concepte inicial que actualment avui ja és motiu de debat a nivell internacional: “Actualment el con-

cepte de ‘refugiat climàtic’ encara no està consensuat, perquè entre altres coses, compromet els estats”, explica Albert Carreras, cap de col·leccions del Museu de la Vida Rural, de la Fundació Carulla.

Aquest, però no és un problema del passat.

Prenent el Dust Bowl com a cas paradigmàtic, a l’exposició també es presenten sis casos de refugiats actuals o que ho seran en un futur molt proper a causa del Canvi Climàtic. “És el cas del Sudan, on es calcula que d’aquí a trenta o quaranta anys tindran una temperatura mitjana de 42 graus i gran part de la població haurà d’emigrar; l’assecament del llac Poopó a Bolívia, el de les illes del Pacífic Sud; el de certes poblacions d’Alaska; o el de Síria, on a més de la guerra, la sequera està jugant un paper determinant en la migració del a població”, explica Carreras.

En definitiva, una mostra que des del passat ens adverteix d’un problema de present i de futur, que desperta consciències i que ens recorda que els refugiats climàtics són un problema de tots. 

Més informació: Del 16 de febrer al 30 de juny. Museu de la Vida Rural. L’Espluga de Francolí http://dustbowl.cat/

34 Propostes

Maig de 2018

Tendències

Anna Freixas acaba de publicar ‘Sin reglas’ (Capitán Swing, 2018).

‘Edadisme’ Aquest terme exposa la discriminació per raó d’edat i afecta sobretot a les persones de més de 50 anys. Ara, però, diversos professionals reivindiquen el sexe a la tercera edat.

Judith Vives

Assegurances amb valor afegit c/ del parc, 46.

083202 mataró t. 937571739

www.assegurancesfeliu.cat

Diuen que quan li van preguntar a la princesa Isabel Carlota de França (Saint-Cloud, 1676–Commercy, 1744) en quin moment desapareixia el desig sexual, la seva resposta va ser: “Com vols que ho sàpiga? Només tinc vuitanta anys”. Aquesta anècdota il·lustra una realitat que, malgrat tot, ha quedat oculta i tapada sota capes de prejudicis i tabús, el del desig i la sexualitat de les persones grans i, més concretament, el de les dones.

Ara, un llibre de la psicòloga feminista i gerontòloga -ciència que es dedica a estudiar els diversos aspectes de la vellesa-, Anna Freixas titulat Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez (Capitán Swing) intenta trencar aquests tabús i treu a la llum pública un tema que no deixa de ser una altra “víctima” d’això que s’anomena “edadisme”, la discriminació per raons d’edat, molt més acusada en el cas de les dones.

Només ens hem de fixar en els casos dels presidents Donald Trump i Emmanuel Macron.

Mentre que tothom troba d’allò més normal

que el líder dels Estats Units estigui casat amb una dona més jove, més difícil d’acceptar ha estat que la dona del president francès sigui dues dècades més gran que ell.

L’edadisme suposa que les dones grans són éssers asexuats i que un cop superada l’etapa reproductiva i la menopausa, el sexe s’acaba de forma definitiva. Freixas, al seu llibre, desmenteix tot això i parla precisament de les actituds socials i culturals que han portat a una falsa imatge de l’eròtica femenina de les dones madures. En la nostra societat, on ha augmentat de manera espectacular l’esperança de vida (80,4 anys en el cas dels homes i 85,9 en el cas de les dones) i per tant, també els estils i necessitats de vida, fa que aquest tema tingui més vigència que mai.

Una altra de les conseqüències de l’edadisme és la d’atribuir la bellesa i l’atractiu sexual als joves i oblidar les necessitats i la realitat de la gent gran. Per això és tan important que apareguin obres com les d’Anna Freixas, que aborden un tema tabú sense complexes i aporten un gra de sorra per trencar prejudicis i estereotips. En aquest sentit, també és interessant el llibre de la sexòloga Carme Sánchez, El sexe que volem les dones (Angle Editorial), en el qual es recullen experiències sexuals de persones grans. Per últim, el recull de contes Sexe encara (Editorial Catedral) d’Arlene Heyman, que també aborda aquesta qüestió des de l’àmbit literari.  Judith Vives és periodista / @judithvives

Propostes 35

Valors

Històries de pau

Sèries netflix

Nelson Mandela Enguany es commemora el centenari del naixement del el líder antiapartheid, que va entrar a presó el 1964 i en va sortir el 1991 amb la vocació de reconciliar el país.

Xavier Garí

Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes. Comencem per Mandela, el líder antiapartheid, que va entrar a presó el 1964 acusat de terrorisme i sortir el 1991 amb la vocació de reconciliar el país tot superant definitivament el règim racista de l’Apartheid. La primera de les tres frases, contundents i sàvies

alhora, és de les més punyents, ja que afirma que “per conèixer un país cal conèixer les seves presons”, al·ludint indubtablement a que la realitat que es viu a les presons és la realitat dels qui pateixen, provocada sovint pels qui infligeixen la injustícia (especialment en un context i un règim com el de la Sud-àfrica de l’Apartheid). No es pot desvincular aquesta afirmació d’una altra de relacionada, en la què Mandela defensava que la presó és la més gran escola de paciència i d’esperança, dos ingredients fonamentals per a cuinar la llibertat, tal i com Mandela exemplaritzà. La segona frase escollida és la que confia plenament en què “els valents que desitgen la pau tindran el coratge del perdó”; una gran veritat no sempre degudament ressaltada, en la què insisteix sobre les virtuts de la valentia i el coratge, i els vincula als valors de la pau i del perdó. Si és cert que només hi ha pau si hi ha justícia, també és veritat que en part la justícia prové del perdó. La darrera sentència de Mandela és, definitivament, la més genuïna de totes: “Jo no vaig perdre mai: sempre guanyava o aprenia”. Meravellosa afirmació, aplicable una vegada més a la vida, en la qual Mandela converteix el fracàs, l’error o qualsevol revés que es visqui, no com a tal negativament, sinó tot al contrari: com una oportunitat única de tornar a aixecar-se i novament vèncer.

Per a ampliar informació sobre la figura i l’obra pòstuma de Mandela, és molt recomanable conèixer la Nelson Mandela Foundation (www. nelsonmandela.org.  Xavier Garí és professor de la facultat d’Humanitat d’UIC-Barcelona / @XavierGari VISUAL OMELETTE

Surrealisme crític Rafael Navarro

Una de les virtuts de les plataformes digitals és que ens permeten recuperar autèntics clàssics moderns per gaudir -ne de forma gairebé maratoniana, sense canvis continus de programació i talls publicitaris.

Així, les obres que perduren es poden apreciar com cal i els riures, en cas de les comèdies, són encara més justificats. Aquest és el cas de The Office, la versió americana de la sèrie creada originalment pel controvertit Ricky Gervais al Regne Unit. The Office és, sota l’aparença d’un fals documental, el delirant dia a dia d’una oficina de venda de paper a Scranton. No hi podria haver, sobre el paper (mai millor dit) un panorama més desolador per construir una comèdia… però els personatges que donen vida al personal de l’empresa s’encarreguen de desmuntar la teoria: un cap (Steve Carrell) que és un autèntic despropòsit, un becari amb pretensions, un venedor entre psicòpata i associal, una parella enamorada destinada a no trobar-se mai, amargades, pàmfils, aprofitats, vius… el zoològic humà (i moral) de Dunder Mifflin (així es diu l’empresa) és tant summament ric i intens que les situacions surrealistes són un continu.

A mida que avancen els capítols, entre riure i riure, ets capaç d’empatitzar amb els personatges, descobrint valors nobles fins i tot darrera de les decisions més esbojarrades.

Són habituals els moments de vergonya aliena que fan saltar pels aires convencions familiars i socials, i que amaguen una bona dosi d’esperit crític. I, per sobre de tot, el pòsit que deixa és d’una gran sèrie, que va mantenir-se durant nou temporades fent història. Sempre disposada a anar més enllà… That’s what she said! 

36 Propostes

Maig de 2018

Propostes familiars

Llibres

Col·laborar amb l’escola

Tots els contes de Katherine Mansfield Escola sagrat cor de palma

Francesc Bechdejú

Tallers amb pares de l’Escola Sagrat Cor de Palma de Mallorca.

Jordi Alcàsser

No! L’escola no és un lloc on deixar els nostres fills perquè ens els tornin educats, tampoc és una institució que atabala a les famílies posant deures, ni un lloc anacrònic que hauria de desaparèixer. Sóc dels que penso sense nostàlgia que l’escola és una institució social imprescindible, que es pot transformar d’acord amb els temps i que la seva desaparició seria desastrosa. Sí! L’escola és un lloc, que a pesar de les dificultats, pretén educar i ensenyar quelcom de profit als nens i nenes, això sí amb l’ajuda de les famílies. Transmetre als fills que les escoles són un lloc inútil, antic, on s’omple de deures, és el fi de la civilització. Aquesta opinió tant bàrbara és conseqüència del bombardeig constant des de molts fronts que l’únic sentit a la vida és tot allò que es pot consumir. I, és clar, què hi ha de consumible a l’escola? Res! A l’escola no s’hi pot comprar res. Bé, com no sigui algun tall de coca de l’AMPA per anar de viatge a final de curs! Qualsevol intent d’abusar comercialment de l’escola surt amb la mateixa velocitat com entra. Sort en tenim d’això! L’escola és el lloc on es produeix el primer contacte entre nens i nenes, per tant és un lloc de creixement i de conflicte i, per tant, s’ha de cuidar.

Dit això, què pot ser millor que col·laborar quan se’ns reclama a l’escola? Sovint ens arriba per algun canal que l’escola necessita pares i mares per ajudar en alguna activitat. Anar-hi és un dels actes amorosos més bonics que podem realitzar. Potser el que hi farem no formarà part dels nostres interessos d’adults, ni serà una experiència per publicar a alguna xarxa social, però segur que la nostra presència trencarà durant una estona la rutina de l’escola, serà una alenada d’aire fresc.

Quan hi anem expressem el respecte que tenim a l’escola i als mestres. També es crea una complicitat impagable entre l’escola i la família. Són d’aquelles coses intangibles que creen bon ambient. Les coses de la infància són les més importants de la vida i potser a través d’elles podem recordar la pròpia.

L’escola és propietat dels seus alumnes i els pares d’aquests no deixarem de ser quelcom curiós a conèixer. Els ulls curiosos, les preguntes curioses, els comentaris curiosos, seran part imprescindible de l’experiència.

Estiguem atents a tot allò que passa durant aquesta estona compartida a l’escola i sentim-nos orgullosos de permetre’ns aquests moments gratuïts, però milionaris de significat absolutament positiu!  Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista / @jordialcasser / www.jordialcasser.com

Katherine Mansfield va néixer el 1888 a Nova Zelanda i va morir de tuberculosi el 1923 a França, amb 34 anys d’edat. Va ser una gran escriptora de contes i de diaris, que també s’acaben de publicar, gairebé al mateix temps que aquesta edició de Tots el Contes, que ara comentarem.

Molt valorada a la seva època per la seva prosa exquisida, continua sent avui molt seguida i llegida.

Amb la seva escassa producció, uns vuitanta contes i els diaris, va ser suficient per crear tot un món propi i per captivar els lectors de la seva època i els de les generacions futures. És una prosa treballada, escrita i reescrita amb passió i amb voluntat de perfecció. El seu món més recorrent tracte dels seus records d’infància a la Nova Zelanda natal on va viure fins als 13 anys i on va tornar per poc temps després de fer els seus estudis a Anglaterra.

La malaltia va marcar molt la seva biografia, però malgrat això no va deixar d’escriure ni de polir els seus contes. En català teníem molt poca obra seva i ara ens podem felicitar per aquesta edició completa que ens ofereix Edicions Proa i també per la dels diaris. Val molt la pena llegir Katherine Mansfield, un món propi carregat de delicadesa. 

MANSFIELD, KATHERINE; Tots els Contes. Traducció: Pep Julià, Anna LListerri i Marta Pera Edicions Proa, 2018. 894 pàgs.

37

Valors

#periodigne

Valors

Sense punts de trobada

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre.

Premi Civisme 2014 en la categoria de Mitjans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família.

On acaba el periodisme i on comença la propaganda? El nou votant és tan poc fidel amb els partits polítics, com amb els mitjans de comunicació, afirma Oriol Bartomeus.

David Casals

Fins fa pocs anys es pressuposava que l’interès de l’audiència era ser informat. Això, avui, ja no ho és tan clar, una part important del públic vol una altra cosa: que li relatin els fets des del seu punt de vista, i d’aquí, l’auge de mitjans de nínxol, dirigits als afins d’una determinada ideologia. La relació entre el votant, com s’informa i com s’han adaptat les empreses periodístiques al context posterior a la crisi, són tres elements molt presents en un assaig que publica el doctor en Ciència Política, Oriol Bartomeus. El professor explica la gran transformació del comportament electoral dels catalans en la darrera dècada, sota un títol molt descriptiu: El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial). Els mitjans de comunicació generalistes tenen múltiples fronts oberts: caiguda de l’audiència, de la publicitat i dels ingressos; acomiadaments i baixades de sou per compensar-los i l’adaptació a les noves tecnologies i a l’increment de la competència. I els mitjans públics, tenen un repte més, per culpa dels perniciosos efectes que té la gobernamantalització, que l’antiga CiU i el PP van imposar al Parlament i al Congrés, i que supedita la CCMA i RTVE a les majories parlamentàries. A la corporació estatal, aquesta primavera ha vingut molt marcada per les valentes mobilitzacions de bona part dels

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL ASSESSOR Francesc Amat, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Àngel Puyol, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba.

CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon Bassas COL·LABORADORS Cinto Amat, Jordi Alcàsser, Pol Bartrés, Albert Botta, Manel Bosch, David Casals, Joan Catà, Aina Fernàndez, Xavier Garí, Soraya Hernández, Rafa Navarro, Àngel Puyol, Arpad Pou, Albert Pera, Consol Prados, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Francesc Raventós, Xavier Serra, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Toni Batllori, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Blanca Gimeno, Gisèle Mollfulleda, Judit Navarro, Marc Torrecillas i Visual Omelette.

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ SGEL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 issn 2385-6807 EDITA

seus periodistes contra de la “manipulació”.

Bartomeus conclou que els canvis en el comportament electoral no es limiten només a la substitució de les generacions que van viure la Guerra Civil i l’autarquia del primer franquisme pels joves. El que es modifica també són els valors dels electors: recorda que, amb el Maig del 68 i el neoliberalisme, es consolida “l’individualisme”, que arriba a extrems com l’actual “generació del selfie”. En tres dècades, tot ha canviat. “Ja no hi ha una cadena de televisió, sinó una oferta de canals i plataformes”; el consumidor ja no elegeix entre dues o tres marques sinó que té tot un reguitzell d’opcions. De fet, Bartomeus diu que el nou votant es comporta “com un comprador per internet”. És volàtil, prioritza els sentiments i les emocions, “es connecta i desconnecta” de l’actualitat política i dels partits amb facilitat, i ja no és fidel, un valor que també ha entrat en crisi. Aquest nou perfil és conseqüència també la crisi de grans institucions: religió, classe mitjana, mitjans de comunicació generalistes, sistema educatiu, poder judicial i també els partits que es disputaven la centralitat política. Sense “espais de trobada neutres”, Bartomeus creu que “no es pot articular una societat en base a ciutadans que se senten menystinguts i atacats”. “Anem a una cronificació de la divisió entre dos blocs, amb postures aparentment irreconciliables” i aquest fet contribueix l’èxit dels partits que veuen que el que té èxit és “mobilitzar” les seves bases de forma constant, i aleshores hi ha empreses periodístiques que decideixen fer el mateix. Ara bé, on acaba el periodisme, i on comença la propaganda? No és també el periodisme un servei a la societat? Preguntes que s’han de fer els professionals del present i del futur.  David Casals és periodista / @informatiu

En el proper número: La justícia El diccionari descriu el terme ‘justícia’ com la “virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret”. La definició és clara, però ens genera un seguit de preguntes. La veritat, segons quin punt de vista? Qui decideix què pertany a qui?

I, respecte al dret, a quina interpretació possible d’aquest i de les lleis que el composen? L’encarcerament en presó preventiva de diversos polítics i líders socials catalans, la interpretació de conceptes com “violència”, la sentència pel cas de La Manada... han incrementat encara més l’actual desconfiança amb el sistema judicial. I s’han obert noves preguntes: Existeix realment la independència judicial? Qui jutja els jutges? És sana una societat que no confia amb la justícia? 

DIRECCIÓ

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró (Barcelona) Telèfon 620 749 138 redaccio@valors.org Membre de

Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Maig de 2018

El conte de Pilio

Els morts també riuen El públic posat en peu aplaudeix amb força. El teló cau suaument, en Joan acaba d’interpretar l’última escena de l’obra de teatre Els morts també riuen. Ha estat la darrera vegada que en Joan ha pujat dalt un escenari. Fa temps anuncià que s’acomiadaria del públic amb la mateixa obra de teatre amb la qual començà la vida d’actor fa més o menys cinquanta anys; la va escriure ell mateix quan en tenia vint o vint-i-un.

Hola, Joan.

Joan, escolta. És hora de què parli amb tu de la teva vida; fa prou que esquives el mirar-me a la cara i no és cas que continuem així. Algú t’ha de dir com ets, ja que tu no ho vols saber; t’espanta.

Jo sé prou de la teva vida, no cal que m’esquivis i t’amaguis.

Ara que has provat de plegar de viure i no t’ha sortit al dret, és quan has de parlar-ne, deixar d’estar erugat; has de ser valent.

Sé que fa prou temps que havies pensat em mi, ara ens hem trobat cara a cara. Hem de parlar-ne.

Tu saps que el què et passa no és cosa d’avui, ja fa temps que ho tens sabut encara que ho amaguis i t’ho neguis a tu mateix, açò teu no és cap malaltia incurable. Has d’acceptar-ho, tanmateix el que et passa no val una vida tan tendre com la teva, tot el que ara als catorze anys t’espanta tant, si pleguessis, te faria riure i sabries, massa tard per refer el camí, que el preu pagat no valia la pena.

Ja sé que per tu no és fàcil, sé que quan et mires davant el mirall te sembla que ets com qualsevol dels companys de l’institut, de cop, emperò, t’entra la ràbia, el dolor de pensar que no ho ets. Et saps diferent, vols saber el perquè ets diferent i plores,

vols saber perquè tu ets així, sents vergonya i por, penses que pot ser sigui un fet de joventut el que t’està passant, però tu ja sap que no es així.

Joan, no cal que t’espantis més, res del que t’està passant és nou, a altres abans que tu ja els ha passat, a molts després de tu també els passarà. Uns hi han deixat la vida pensant que era insuportable, tal com tu has volgut fer, però te dic que no és culpa teva, no es culpa de com ets, sinó de com te miren els altres. Per això te dic que quan te miris davant el mirall, no pensis que el que estàs mirant sigui res estrany, diferent. Com qualsevol altre cos, el teu pot ser estimat, com qualsevol altre cos pot estimar.

Joan has d’entendre que pel que t’està passant no pots renunciar a viure, encara que altres te mirin diferent i pensis que pot ser tinguin raó.

Si m’escoltes, Joan, ens tornarem a trobar d’aquí a molts anys i junts riurem junts, perquè saps Joan, quan un ha viscut el seu temps, i jo d’això en sé molt, se’n pot riure de la mort.

El taló cau suaument, en Joan acaba d’interpretar l’última escena de l’obra de teatre Els morts també riuen.

Mentre el taló de vellut vermell va baixant, els ulls d’en Joan s’omplen de llàgrimes. No són pels aplaudiments inacabables del públic posat en peu; no són pel temps d’actor que avui s’acaba... Quan en Joan ha llambregat el pati de butaques ha vist com en Miquel, el company amb qui ha compartit la vida, de les mans tremoloses per l’emoció li llançava una besada.  Pilio és membre de Planeta Lletra

Valors

39

il¡lustració: marc torREcillas