Valors 19: Mig ple o mig buit?

Mig ple o mig buit? Any II Núm. 2,50Setembre192005eurosAnyIINúm.19Setembre20052,50euros valorsvalorsvalors.orgvalors.org Diversitat cultural, globalització i noves tecnologies La millor manera de sobreviure el optimistesintentarelsegueixpostvacacionalsíndromesentveuregotmigpleiser J.S.FOTO: Mig ple o mig buit? Xerrada de Roser Loire · 18 d'octubre · 2/4 de 9 de vespre · Cafè La Selva (La Peixateria, Mataró) ACTE INCLÒS DINS LA 4A SETMANA DE LES NOVES TECNOLOGIES La millor manera de sobreviure el optimistesintentarelsegueixpostvacacionalsíndromesentveuregotmigpleiser

"Intento fer veure a la gent que tot millorarà". Entrevista a Esteve Camps. Laura Arias. 14-15 "Els optimistes acostumen a ser tenaços". Entrevista a Joan López Joan Salicrú. 14-15 "Intento aprofitar tots els bons moments". Entrevista a Alícia Fernández Joan Salicrú. 16-17 "El secret és viure la fosca per arribar a la llum". Entrevista a Abdul Wadud Sabaté. Maria Coll. 18-19 "Tan important és la malaltia com l'actitud vers ella". Entrevista a Magda Oranich. Maria Coll. 20-21 "Quan treballes per canviar les coses tot sembla més fàcil". Entrevista a Isabel Martínez. Maria Coll. 21-22 "Som optimistes amb les persones, però no amb l'exclusió". Entrevista a Ramon Noró. Laura Arias. El31record d'una banda Jordi Simon, director de la revista La Xarxa de Manresa explica l'experiència interreligiosa que s'està duent a terme en aquesta ciutat.

3 valors T.C.EN PORTADA valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser Trilla REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya CAP D'OPINIÓ Joaquim Brustenga HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla 4 Editorial | L'optimisme, sí. 5 L'article del mes | El diàleg és possible. Jordi Simon 6-8 Fòrum | La història local. Manel Salicrú. Persones lliures. Josep Lligades. Un adéu abans d'hora. Mireia Llonch. Canviar de... Carme Sellarès. El que ens cal per viure. Jaume Cornellà. Guimerà o Hungtington. Ramon Radó. Un esdevenidor de pau. Manuel Seliva. 8 ContraVALORS... Ho diu un president. X. Manté. REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Número 19. Setembre 2005 Pàgina web: valors.org COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep M. Solà i Judith Vives. HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Jaume Cornellà, Josep Lligades, Ramon Llinés, Mireia Llonch, Ramon Radó, Manel Salicrú, Manel Saliva, Carme Sallarès i Jordi Simon. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ Anna Olm i Rita Tudela FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noya i Laia Alonso. COMPAGINACIÓ Joan Salicrú PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 Cal ser optimista relacióexplica(València),deMestreSocietatdirector"Chufa",VicentSantiagoMolinésdelad'OrtsGaianeslaques'ha establert entre Mataró i aquesta formació musical durant totes les festes majors de Les Santes que la banda ha animat, de 1980 fins el 2003. sumari | setembre 2005 PER

de nord a sud i un tast d'Irlanda. Joaquim Amargant. 27 Excursions | Cap a la muntanya màgica. Red 27 Cinema | 'Charlie y la fábrica de chocolate'. J.Vives 28 Sabies que... | les serenates de carrer inloïen "el llevant de taula?. Nicolau Guanyabens. 28 Petites coses per canviar el món | Caminar. Ramon Salicrú. 29 Hi havia una vegada... | El regal. Ramon Llinés. 31 momentVALORS | Santiago Vicent Molinés: "El primer cop que vam venir a Mataró estàvem angoixats". Xevi Noya. PER ACABAR... 9-23 De vegades, tal i com mostrenensel món, ens pot costar trobar elements que ens monogràfic.formapresentemUsambmundials,conflictesvidadificultatsquepersones,passivitat.arrossegarensgeneral,pessimismeuncondemnatsoptimisme.generinAixí,percerttambédeixemperlaHihaperò,malgratlesdelaoelsviuenoptimisme.elsende

El5diàleg és possible Ramon Bassas proposa la visita a aquesta exposició d'art religiós; barreja de gran diversitat de tendències, estils i èpoques. 'Dual',23 a Lleida Deixa't perdre pel Camí de Santiago. Eulàlia Puigderrajols. 25 Art|'Dual', a Lleida. Ramon Bassas. 25 Llibres |Feina ben feta. Josep Maria Solà. 26 Viatges| 'Anglaterra,

24PROPOSTESPropostesatípiques |

10-119-23MONOGRÀFICCOMENÇARElgot,migple

L'ACUDIT. Àlex Valls

han acabat les vacances d’estiu i cal retornar a les activitats quotidianes després d’haver gaudit d’un descans ben merescut. Semblaria que la tornada al treball o a l’escola hauria de ser una moment de joia després d’haver disfrutat d’un temps d’oci.Malgrat tot, a les cares de molts companys de treball hi descobrim enyorança i un cert disgust. No han tingut prou temps de vacances? O les tasques que realitzem habitualment no són prou engrescadores per reemprende-les amb una actitud més positiva i animosa?

4 valors

Malla.netd'esclausquatrehaqueL'ONUllibertat:denunciaencarahialmónmilions(La,23/8/2005)

BAIXA

VALORS A LA

L'optimisme, sí

La sostenibilitat: El (siguidequecentralgovernpreténel12%l'energiarenovableAvui,26/8/2005)

La

S' EDITORIAL

Ens diran que tot és questió de veure l’ampolla mig plena o mig buida. Que segons quina sigui la nostra percepció de la relitat respondrem les preguntes des d'una vessant més optimista o més pessimista. Provablement mai no som una o altra cosa, sinó un cúmul de sensacions que a cada moment ens fan veure l’ampolla més plena o més buida, que ens fan llegir la vida i les seves diferents activitats d’una o altra manera.Mirant, però, els estants de les llibreries, haurem de pensar que vivim un moment de pessimisme general. Hi ha una gran oferta literària que ens parla d’autoestima, d'autoajuda, de com ser més positius o de com tenir un major benestar. Ens manca una lectura més optimista de la vida i de la societat en què vivim? La vida és realment complexa, un continu anar i venir, una suma de canvis constants que ens sacsegen i ens enfronten contra les situacions més variades. Aquest repte demana la nostra col·laboració perquè no ens podem deixar portar pels esdeveniments, sinó que hem de ser capaços d’assumir les dificultats i portar la realitat que ens toca viure a cada moment amb un actitud animosa. Quan en el món del treball, de la política, de la família o de qualsevol altre àmbit humà, hi manca entusiasme, tot esdevè tremedament conflcitiu i carregós. Fins i tot les coses més senzilles i rutinàries són carregoses i difícils. Aquesta manca d'entusiasme és la que ens aboca a una actitud negativa, passiva on la queixa continuada és l’expressió més habitual d’aquest estat personal i social. Optimista o pesimista? Mig ple o mig buit? Manca de motius per viure o entusiasme pel que ens toca viure i fer? Necessitem persones, líders socials que ens motivin, que donin sentit al que vivim personalment i social. El veritable motor per afrontar les situacions de la vida per més positives o negatives que ens puguin semblar és l’entusiasme. Tant si l’ampolla és mig plena com si és mig buida, amb entusiasme afrontrarem la realitat amb l’ànim necessari per trobar les solucions més oportunes.

VALORS A L'ALÇA

En els darrers anys, la ciutat s’ha convertit en un dels referents del diàleg interreligiós a Catalunya. Però, aquest fenomen prové d’un camí realitzat des de fa més de vuit anys pel Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa i un grup de gent compromesa que han fet una aposta clara pel diàleg entre les religions. Una actitud oberta i de diàleg, de respecte envers l’altre, ha possibilitat l’entesa entre les diverses religions i tradicions espirituals que hi ha a la ciutat. El Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa està format per bahais, brahma kumaris, budistes, catòlics, protestants i musulmans.

Les trobades periòdiques d’un petit grup que convocava una pregària anual, primer ecumènica i després interreligiosa, van anar augmentant, acollits més tard per les Germanes Dominiques del Convent de Santa Clara, que obrien el seu monestir com a espai de pregària. Entre les seves activitats destaquen les pregàries i trobades interreligioses, però també es van portar a terme molts actes amb el nom de “Manresa en Diàleg”, durant els anys 2003 i 2004, per preparar la celebració del Parlament Mundial de les Religions, que va tenir lloc el juliol de l’any passat a Barcelona. Un grup de joves universitaris que es trobaven a Santa Clara l’any 2002 van decidir crear una associació anomenada “La Xarxa de Manresa” amb l’objectiu de fer una revista que tingués en compte les iniciatives de diàleg interreligiós que es portaven a terme a Manresa i comarca. Conjuntament un grup de músics que acompanyaven les pregàries en el convent va decidir crear el grup de música interreligiosa animaTS i van treure al carrer l’any passat el disc “Notes de Pau”.

Jordi Simon és periodista i director de la revista 'La Xarxa de Manresa'

La implicadesdelacompromísdespotnomésinterreligiósfenòmend’aquestforçaesentendredelidiversitatlesparts

La inauguració de la nova mesquita de Manresa el passat mes de juny representa un signe de normalitat a la ciutat. El clima de concòrdia que va regnar durant la jornada de portes obertes fa pensar que la religió no és motiu de discòrdia, sinó que pot ser d’entesa en una comunitat. El fet que les autoritats de la ciutat i del país assistissin a la seva inauguració expressa el fet que Manresa és un exemple de convivència a Catalunya. L’obertura d’aquesta mesquita en un clima de cordialitat és la prova fefaent que la comunitat islàmica pot arrelar a la ciutat sense que això hagi de suposar un problema.

La ciutat té ara el repte d’organitzar el mes de maig de l’any vinent la segona edició del Parlament Català de les Religions. Això demostra que la ciutat s’ha convertit en un referent del diàleg interreligiós a Catalunya, així com també el seu actiu Grup de Diàleg Interreligiós. Actualment s’està acabant de perfilar un extens programa d’actes per preparar el Parlament que durarà de setembre a maig i que s’anomenarà “Manresa en Parlament”. El Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa ha estat també un dels fundadors de la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós i en un futur la ciutat podria acollir una Casa de les Religions en reconeixement a la seva llarga trajectòria en aquest àmbit. La força d’aquest fenomen interreligiós a Manresa només es pot entendre des del compromís i la diversitat de les parts implicades, tant institucions religioses, com polítiques i socials. Manresa ha esdevingut així la capital de la diversitat religiosa a Catalunya, fet que ha possibilitat que es parli de Manresa com l’exemple d’una ciutat plural i diversa religiosament, on regna la pau i la convivència ciutadana.

Jordi Simon per començar 5 valors

M L'ARTICLE DEL MES

anresa és una ciutat molt rica per la seva diversitat, on conviuen persones de 80 nacionalitats i 7 religions o tradicions espirituals diferents.

El diàleg és possible

que es fan per cap d’any a diferents punts del món. Cada cop pensava: “Aquesta serà l’última vegada que el vegi, és molt gran i potser l’any vinent ja serà mort”, però mai m’hauria imaginat que acabaria així la seva vida, una vida que encara no havia arribat a la seva meta.

Cada dia al món passen coses horribles. Llàstima que algunes notícies com l’assassinat del germà Roger, passin tan desapercebudes. Recordo que el 1997 quan la mare Maria Teresa de Calcuta va morir vaig pensar el mateix. El que és segur és que la feina que fa gent com ells és impagable i que segurament la seva millor grandesa és la seva petitesa.

No puc ni imaginar el sentiment d’impotència de tots els assistents a la cerimònia que tenia lloc a l’església de la Reconciliació de Taizé el 16 d’agost al vespre quan una dona romanesa de 36 anys va apunyalar el Germà Roger Shutz, fundador de la comunitat ecumènica de Taizé (França). Va dir que ho havia fet per cridar la seva atenció. Va sortir-se amb la seva. El món sencer es va assabentar d’allò monstruós que havia fet aquesta dona, segons sembla, pertorbada i que altres vegades havia estat a Taizé. I és que Taizé sempre ha estat obert a tothom, una comunitat ecumènica deMireia Llonch

Mireia Llonch és llicenciada en Comunicació Àudiovisual Persones lliures Josep Lligadas Quan un sent les preses de posició de determinats sectors eclesials, sorprèn veure la poca confiança que mostren tenir en els cristians d’aquest país. Perquè, si el govern fa una llei que permet el matrimoni civil dels homosexuals, aquests sectors afirmen que això provocarà la destrucció de la família. I si es plantegen les classes de religió com una assignatura estrictament optativa, reclamen que hi hagi una alternativa del mateix nivell i obligatorietat, sens dubte per evitar que els nois i noies no s’apuntin a religió per estalviar-se feina. Realment, això demostra molt poca confiança en la solidesa de les famílies cristianes i en la real voluntat dels pares de donar ense-nyament religiós als seus fills. Sembla que, sense l’ajut d’unes lleis civils que donin suport als plantejaments eclesials, aquests corrin perill de desmuntar-se. I alguna cosa deu fallar, en aquesta visió de les coses. Potser falla el fons: el saber a què ha de dedicar els esforçosPotserl’Església.ésque,independentment de l’opinió que es pugui tenir sobre la llei del matrimoni dels homosexuals, sobre l’ordenament de les classes de religió, o sobre qualsevol altra llei, l’interès de l’Església no s’hauria de centrar en aquestes qüestions sinó en unes altres: treballar, amb les eines que tingui, per fer fortes les comunitats cristianes, perquè cada cristià i cristiana estimi de veritat Jesucrist i sigui capaç de viure la seva fe i conèixer-la tan a fons com pugui, sabent separar el gra de la palla, i perquè els cristians siguin enmig del món lluitant al servei de les causes i valors ens proposa l’Evangeli i fent present la seva fe als qui no la comparteixen... Perquè això és el que consolida l’Església, i no els suports que es puguin arrencar dels diversos governs. Josep Lligadas és teòleg

Un adéu abans d'hora La història és l'exposició o la memòria documentada de l'evolució de les societats humanes. Per això tant es pot parlar d'història familiar, d'història local, d'història general, d'història nacional... en funció només de l'àmbit elegit. I, a més, és molt clar que tots els àmbits s'interrelacionen perquè, per exemple, no es pot parlar d'història local sense contemplar història familiar i tampoc no es pot plantejar història general sense sintetitzar història local. La història local analitza l'evolució d'una comunitat local. En tots els seus aspectes: demografia, economia, cultura, arquitectura, política, religió, relacions, territori, toponínima, costums... El coneixement de la pròpia història és molt important per a qualsevol comunitat humana, perquè explica les seves arrels, és la seva memòria. I, en aquesta línia vull fer un homenatge a totes les generacions de pagesos i treballadors anònims que vivint en condicions molt dures han format el nostre país.

La localhistòria Manel Salicrú per començar 6 valors Manel Salicrú és director del Museu Arxiu de Santa Maria dicada al diàleg entre cristians de diferents confessions. El germà Roger, un home pacificador que parlava sempre de pau i de l’alegria de viure, sembla mentida... Sovint els joves busquem referents actuals que ens ajuden a mantenir viva la nostra fe. Jo l’havia trobat en ell. La trobada europea de joves de Taizé que va tenir lloc a Barcelona em va fer descobrir aquesta comunitat que té com a principal característica la senzillesa. Una senzillesa tan difícil de trobar en una societat complexa com la nostra. Any rera any he seguit anant a aquests encontres

"L'Església no es consolida amb els suports que es poguin arrencar dels governs"

El que ens cal per viure Jaume Cornellà Jaume Cornellà és funcionari Canviar de... Ara que s’acaben les vacances ve allò de “sempre gastem més del compte”. Ja ho sabem, és l’època de viatjar, d’anar a zones d’oci, d’aprofitar que tenim més temps per a fer millores a casa, d’anar de rebaixes.... un no parar. I és que vivim en un món que crea necessitats constantment, un món que ens fa tenir la sensació permanent de que sempre ens falta alguna cosa per adquirir o per fer. Vivim a un ritme desmesurat de consum, un ritme que fomenta el canvi sistemàtic i ho considerem normal: hem de canviar de mòbil, de mobles, de cotxe, de roba... encara que el que tenim es trobi en perfecte estat. Quan se’ns pregunta pel canvi argumentem que el cotxe té més de 8 anys, que els mobles són els mateixos de quan ens vam casar, que la roba ja no és de moda... tot fa massa temps. El que abans ens donava satisfacció perquè era de bona qualitat i ens duraria molts anys o “per a tota la vida” com deien els nostres avis, ara no ens produeix cap alegria. Tot ha de ser substituïble Carme Sellarès Carme Sellarès és educadora social blement les diferències entre civilitzacions provocaran conflictes, sobretot entre Occident i l’Islam, de qui diu que “té fronteres sagnants”.

"La civilització de la qual som hereus ha progressat de manera inexorable"

Fa més de cent anys que Àngel Guimerà ja demanava una reconciliació entre les religions amb Mar i Cel (1888). Saïd, el capità dels pirates de qui s’enamorarà la novícia cristiana Blanca, vol demostrar en un moment del text que la convivència entre l’Islam i el Cristianisme és possible: “Mon pare era moresc, amor sentia / a una noia cristiana, i s’uní amb ella / (...) Ella veia a Jesús; ell al Profeta; / i tan feliços eren, que semblava / com si haguessen fet pau en l’altra vida, / per tant amor atrets, Crist i Mahoma. / Mes la pau era sols dintre ma casa”. Ben diferent és el que diu el professor nordamericà Samuel P. Huntington, el teòric del xoc de civilitzacions: creu que inevitaRamon Radó Ramon Radó és estudiant de Periodisme

Les paraules de Tony Blair després dels atemptats de Londres o les trobades de Benet XVI amb representants jueus i musulmans a Colònia van en una línia de no criminalització de l’Islam. Però, per desgràcia, als carrers cada vegada se sent més gent que defensa tesis com ara que Islam i democràcia no són compatibles. De tots depèn que el futur s’assembli més a com el descriu Guimerà a com el preveu Huntington...

Guimerà o Huntington?

que és una costum molt estesa entre els capgrossos d’aquesta ciutat, també mediterrània.Valadirque el munt de coses sense les quals es pot viure ha augmentat exponencialment al llarg d’aquest últims 2.500 anys. La civilització de la que som hereus ha progressat de manera inexorable i ens trobem al cap de munt de l’opulència.Sòcratesposava la fe en la raó i en el convenciment de que existeix una veritat universal vàlida. S’enfrontava al relativisme ètic del seus coetanis pensadors, el sofistes. No cal que us digui que el nostre amic no va acabar gaire bé, més aviat va ser condemnat a mort per ateu. Avui que som evolucionats i tot resulta també relatiu i canviable a l’atzar de la moda, em resulta divertit mirar enrera i veure que primitiu que era aquell grec. perquè això és sinònim de millora. Costa molt parar-se i veure què és el que realment ens fa falta i de què ens en podem estar, i com podem millorar el nostres hàbits de consum. Ja no només perquè la nostra terra està arribant als límits dels seus recursos i l’impacte ambiental que tot aquest sistema genera és brutal; sinó per nosaltres, per sentir-nos una mica més responsables de tot plegat. Segurament ens falta més informació per que el consum pugui ser crític i conèixer bé els recursos per a fer-ho possible. Per exemple abans de tirar una cosa per “inútil” recórrer als circuits de segona mà, als reciclatges, al reparar sempre que es pugui... I moltes altres coses com saber d’on ve el que comprem (tipus d’empresa, si és o no respectuosa amb el medi ambient, amb condicions laborals dignes...) i poder fer una selecció... comprar més productes de Comerç Just... i tantes i tantes coses... Hi ha molta feina a fer i segur que ens recompensa. Sòcrates era conegut pels seus conciutadans com una persona austera, no obstant tenia el costum de passejar els dissabtes, tot xafardejant les parades del mercat d’Atenes. Els que el tractaven, no podien més que preguntar-li per aquesta estranya costum, donat el seu tarannà senzill. Ell sempre els responia que li plaïa de veure la quantitat de coses que hi ha al món sense les quals podia viure. Qui vulgui, pot també exercitar aquest contrast per al sentits tot caminant un dissabte a la tarda, rambla amunt i rambla avall. Compartirà segurament la passejada amb un munt de mataronins, donat per començar7 valors

Un esdevenidor de pau

de l’Església: en ella, no poden haverhi severitats recíproques, sinó només limpidesa, la bondat del cor, la compassió... " Tenia 25 anys quan va abandonar el seu país natal, Suïssa, per traslladar-se a França, pàtria de la seva mare. Europa es dessagnava en la dramàtica segona Guerra Mundial. Aquest jove protestant fou sensible a la tràgica realitat. Començà treballant en comunitat la reconciliació en el dia a dia. A la casa de Taizé, amagava refugiats que fugien de la França ocupada, especialment jueus. França restava ocupada i el germà Roger es veié obligat a quedar-se a Suïssa, on ajudava a creuar la frontera al qui ho necessitava. Dos anys després, el 1944 tornà a Taizé, amb els primers germans entre una gran senzillesa de vida. El 1952 el germà Roger, prior de la comunitat, escriu la Regla de Taizé. Així, d’una manera senzilla, va néixer aquesta comunitat ecumènica internacional que aplega un centenar de germans, cristians catòlics, protestants i ortodoxos de diferents nacionalitats. Una de les experiències ecumèniques més importants.

Manuel Seliva

El 23 d’agost, més de 12.000 persones van donar l’últim adéu al fundador de la comunitat de Taizé. El mateix dia dels funerals, també un grup de cristians del nostre Arxiprestat ens uníem en la presetes. La web es presenta sota la frase que el 16 d’abril de 1953 va pronunciar el aleshores president dels EEUU, el general Dwight D. Eisenhower: "Cada arma que es fabrica, cada vaixell de guerra que s’avara, cada coet que es dispara significa un robatori als qui passen fam i no se’ls ofereixen aliments, per els qui tenen fred i no se’ls dóna roba". Avui en dia, poca gent percep la guerra, qualsevol guerra, com un robatori als que passen fam. I realment ho és.

El dia abans de la mort del fundador de Taizé, el Papa Benet XVI rebia una carta en la qual li comentava que a causa del seu estat de salut no podia assistir a Colònia, però li manifestava el seu desig d’anar a Roma per dir-li que la seva comunitat vol caminar en comunió amb el sant Pare. I amb lletra de la seva mà li deia: “Estigui segur dels meus sentiments de profunda comunió”.

Com diu en el seu llibre: "En tot, la pau del cor", el germà Roger entre altres moltes coses ens ha deixat un preciós testimoni de la indispensable pau del cor.

El 16 d’agost rebíem una notícia que va commoure tot el món cristià (i bona part del món no cristià): el germà Roger Schutz de Taizé, va ser assassinat a ganivetades per una dona romanesa de 36 anys. Schutz era una persona accessible; sense guardaespatlles... Un home que va lliurar la vida a la pau i la reconciliació va morir víctima d’una violència irracional que així acabava amb tota una vida compromesa amb la reconciliació i la pau del cor. El germà Roger, suís, fundador de la Comunitat Ecumènica de Taizé, tenia 90 anys i estava presidint la pregària vespertina davant de 2.500 persones a Taizé. La seva mort va despertar una gran commoció, sorpresa i tristesa entre protestants i catòlics europeus.

derefugiatsamagaquefugenlaFrançaocupada,especialmentjueus

Un dels darrers escrits del germà Roger és la carta que va preparar perquè fos meditada al llarg d’aquest any 2005 en les diferents trobades de joves que se celebren a Taizé i a d’altres indrets del món. Amb el títol d’"Un esdevenidor de pau". Roger deia que “la pregària no ens allunya de les preocupacions del món. Al contrari, no hi ha res més responsable que pregar: com més vivim una pregària senzilla i humil, més som conduïts a estimar i a expressar-ho amb la vida”. Deia també que "Comunió” és un dels noms més bonics per començar

Hem perdut el sentit moral de les nostres accions i la invocació del dret de la nostra seguretat ho justifica tot. Al acabar d’escriure aquestes ratlles, la web diu que ara ja portem gastats 178.827.190.315 dòlars, 18.042.430 més que abans o sigui que en el temps d’escriure s’han gastat en la guerra de l’Iraq, tres mil sis cents milions de les antigues pessetes Deu ser degut a que he escrit molt a poc a poc i he parat per parlar amb el meu fill. A Taizé

Manuel Seliva és rector de la parròquia de Maria Auxiliadora 8 valors contraVALORS. Xavier Manté | Ho diu un president Cada dos o tres mesos faig una ullada a la web costofwar.com. que dóna, segon a segon, el cost que ha tingut fins al moment la guerra de l’Iraq. Miro a quin grau d’estupidesa inhumana hem arribat. Des de l’abril del 2003, els nordamericans Niko Matsakis i Elias Vlanton van fent aquest càlcul i apareix en dòlars. Esborrona. En els moments de començar a escriure aquestes ratlles diu que portem gastats 178.819.147.885 dòlars. Si us hi veieu en cor, jo no, traduïu-ho a les antigues pesgària, seguint l’estil de Taizé, a l’església de Santa Anna dels escolapis de Mataró. De tota arreu, la Comunitat de Taizé ha rebut missatges d’estimació i de solidaritat. El cardenal Gaspar va explicar que el germà Roger «volia viure la fe de 1'Església sense divisió, sense trencar amb ningú, en una gran germanor». És molt allò que ens uneix. Un home que va deixar empremta de pau, de reconciliació i de comunió no deixa indiferent ningú.

El germà Roger deixa un record inesborrable.

ALBERONI, Francesco. L’optimisme. Editorial Pòrtic. Col. Pòrtic Viure. Barcelona, 1999. AVIA, Maria Dolores i Vázquez, Carmelo. Optimismo Inteligente. Alianza Editorial. Madrid, 1998. BARRERA, Loreto. Claves del optimismo. Libro Hobby Club SA. Madrid, 2001. 320 LINDFIELD,pàgs. Gael. La mujer positiva: desarrolla el optimismo y la creencia en ti misma. Ediciones Neo-person. S.L. Madrid, 2002. MARUJO, H.A., Neto, L.M y Perloiro, M.F. Pedagogía del optimismo.Guía para lograr ambientes positivos y estimulantes. Narcea Ediciones. Madrid, 2003. TAYLOR , S.E. Seamos optimistas. Ilusiones positivas. Martínez Roca, BarcelonaRIVIERE,1991.Margarita. Vivir la madurez con optimismo. Ed.Plaza & Janes, Barcelona, 1995. ROJAS, Marcos. La força de l’optimisme. Ediciones 62 Llibres a l’Abast, nº 396. Barcelona, 2005. 208 pàgs. SELIGMAN, Martin E.P. Niños optimistas. Ediciones Grijalbo. Barcelona, 1999. VAUGHAN, Susan .C. La psicología del optimismo. Barcelona.Paidós, 2004

El got, mig ple TONI CANAL

El setembre marca l'¡nici d'un nou curs. La tornada a la feina -o a la rutina diàriaper alguns suposa un petit trauma. Això ens porta a reflexionar sobre si en general a la nostra vida acostumem a veure el got mig ple o mig buit. Nosaltres el veiem mig ple i per això us presentem diversos testimonis que, cadascú en el seu camp, també el veuen així. PER SABER-NE MÉS

9 valors

MONOGRÀFIC

10 valors

Tinc dues mans, bona salut, ganes de treballar i la possibilitat de fer-ho en allò que m’agrada. Tinc molta sort i això em fa ser optimista de cara al futur. Què fa per transmetre optimisme a la gent que l'envolta?

"Intento fer veure a la gent que tot millorarà" uè és per vostè ser optimisme? Si considera? Creure que demà serà millor perquè t’ho has guanyat. Sempre he valorat la sort que he tingut.

L’any 1995, va unir-se a Pallassos Sense Fronteres i va viatjar a Bòsnia. Com va anar? Va ser una experiència molt enriquidora. T’adones que tota realitat es pot trencar si no es cuida. Vaig estar a un poble molt semblant al nostre. La gent parlava dos o tres idiomes, la majoria de persones tenien carreres universitàries.. però de la nit al dia ho van perdre tot per culpa d’una guerra. Es van cremar cases i els veïns es van matar entre ells. Penses que qualsevol d'aquells ciutadans podries ser tu. Va ser molt dur. A més, esperava trobarme amb la Bòsnia que ensenyava la CNN, però ni tan sols eren imatges del mateix país. No hi havia ni periodistes, ni Cascos Blaus. Hi havia membres del Moviment per la Pau, el Desarmament i la Llibertat (MPDL) que transportaven i repartien menjar majoritàriament rebut des de Catalunya. Però ells no sortien per televisió. Abans de marxar fèiem bromes de si ens agafaria una ofensiva... fins que ens va passar! I vam haver de marxar abans de temps. Després d'aquella experiència tinc en compte el valor real de les coses. De Bòsnia vaig tornar més adult i conscient del que tenim aquí. Creus que l’optimisme pot tenir cabuda en la guerra? La guerra i l’optimisme són termes massa antagònics. L’únic optimisme que té la guerra és el dia que s’acaba. La gent pot tornar a construir el que s’ha tirat a terra i començar de nou. Què el va dur a emprendre aquell viatge? Un cúmul de circumstàncies. Sentia que havia de donar gràcies a la vida pel que tinc i vaig pensar que una manera de fer-ho era treballant per aquells que ho havien perdut tot. Eeren persones desvalgudes i desorientades, els sentia com germans. Marxar no

Creus que la societat actual és prou optimista?

PER L AURA A RIAS Q ENTREVISTA A ESTEVE CAMPS, PALLASSO

tothom no deixar-se intimidar pel què diran o pensaran. Si es vol xiular o cantar pel carrer es fa. Aquestes petites coses també reprimeixen l’optimisme.

Treballo molt, però no pels diners, sinó perquè m’agrada. També intento fer veure a la gent que no estem tan malament, que tot millorarà i que, de fet, tot millora. Què li fa creure que hi ha esperança? Creure en l’esperança és complicat. Mires qualsevol mitjà de comunicació i tens ganes de plorar. Però sempre hi ha petites coses per creure que el món pot ser millor. Sempre hi ha gent que lluita perquè les coses funcionin. Quan vas a altres països i veus que allà no tenen coses tan fonamentals per a nosaltres com l’aigua o l’electricitat, però són feliços, et preguntes per què nosaltres, que som privilegiats i ho tenim tot, ens queixem per coses més insignificants.Si l’optimisme és mirar endavant, l’esperança és mirar endarrere. Quan mires enrere i veus que abans estaves molt pitjor i que has millorat, veus que hi ha esperança.

La societat no és optimista perquè l’enganyen. Els mitjans de comunicació creen una angoixa que no deixa ser optimista. Com que les bones notícies no venen, només expliquen males notícies.

Com educar per arribar a ser optimistes?

Nosaltres som el que veiem. Si a davant només ens posen males notícies, és molt difícil poder ser optimistes. Per tant, canviaria el sistema dels mitjans de comunicació. Convidaria a

L.ARIAS

Enmig d’un conflicte armat, què queda quan s’acaba la funció i marxen els pallassos?

11 valors l'Optimisme | ENTREVISTES

"Els nens guardaven el confetti com un tresor, així conservaven l'esperit de la festa" va ser fàcil... aleshores tenia dos nens de sis i quatre anys. Els vaig deixar un bol ple de tants caramels com dies havia de passar a fora, i els vaig dir que cada dia en mengessin un, de tal manera que quan s’acabessin, jo ja hauria tornat. Després de la teva experiència a Bòsnia t’afecten de la mateixa manera els conflictes bèl·lics? No. He après a plorar. Ara veient aquestes coses ploro i no m’avargonyeix dir-ho. Des que vaig anar a Bòsnia, cada cop que per la televisió veig una criatura patint sé que molta gent que també ho veu només en serà conscient durant els quinze segons que dura aquella imatge. Però quan el nen desapareix de la pantalla, jo penso en ell, perquè sé que segueix allà, plorant i passant-ho malament. Tots hauríem de plorar una mica més per després ser més optimistes. Quan plores se’t netegen els ulls i l’esperit.

Fronteres per pal·liar les conseqüències d’una guerra que estava destrossant física i moralment Bòsnia. Convençut que l’optimisme és una ajuda i una sortida factible cap a l’èxit d’un futur millor, ens explica les seves vivències. perfil

El record és una cosa que no et poden prendre mai. La majoria d'aquells nens bosnians no havien vist mai un pallasso. Les mares ploraven en veure riure els seus fills. Quan s’acabaven els espectacles els nens recullien fins el darrer paperet de confetti del terra i se’l guardaven com si fos un tresor. Per a ells era conservar l'esperit de la festa. Aquella alegria nigú els hi podrà pendrà i segur que no l’obliden. Aleshores van descobrir que existeix quelcom millor que els trets.

Esteve Camps es professionalmentdedicaaentretenir i fer riure amb les arts d’un mític pallasso, el Mag Màgic. Eternament compromès amb els altres, l’any 1995 va unir-se a la fundació Pallassos Sense

"Política i optimisme han estretamentd'anarlligats"

Llavors la qüestió és transformar aquest optimisme ingenu cap a una cosa profitosa, que permeti donar resultats... Sí, tinc al cap l'exemple d'una persona que té una persona amb una malaltia seriosa i que té una capacitat de vitalitat absolutament envejable. Altres s'enfonsen... Cada cop hi ha més malalties psicosomàtiques i relacionades amb temes psicològics i això és perquè la societat té un to vital baix. La gent està decaiguda, té problemes, poc entusiasme... Si tinguéssim una mica més de convicció amb les nostres pròpies possibilitats

ostè es declara molt optimista. Sí, ho sóc fins a la inconsciència i la irresponsabilitat, perquè moltes vegades em llenço a les coses sense pensar en les consequüències que això tindrà per mi, de temps, o de desgast. La gent que té la fortuna -jo ho celebro per ells- que a la vida tots els ha anat bé, el seu entorn ha tingut molta sort, tenen una feina ben remunerada... si arriben als 35 i els tiren al carrer tenen un trauma molt pitjor que la gent que hem anat patint reblincades... Això mateix ja és una forma de ser optimista... Sí. D'altra banda, hi ha gent que diu que ser optimista és una manera de ser covard, perquè et fa tanta por pensar que et vagi malament que és una manera d'embolicar-te...

ENTREVISTA

12 valors

Ha evolucionat, suposo, aquesta concepció de l'optimisme des que va ser escollit regidor a Mataró el 1991. Sí, és clar, hi ha una evolució lògica. Quan un té vint i pocs anys com quan vaig entrar a l'Ajuntament un és un fonamentalista de les seves pròpies idees. Tot és com Operación Triunfo, tothom s'abraça o s'abaralla, tot és perfecte o horrorós, blanc o negre... hi ha molt poca amalgama de grisos. A la llarga les coses passen a tenir accents, contrastos... De mica en mica te n'adones de les coses que poden arribar a ser motors de la societat o de les idees que han fracassat. Per exemple, jo respecto molt la gent d'esquerres, però crec que és demostrable que el socialisme ha sigut un motor de misèria i de problemes a la història de la humanitat, encara que també és veritat que hi ha hagut gent d'esquerres ha fet un paper important pel desenvolupament de la societat en el camp social. Amb això vull dir que només qui és capaç d'evolucionar pot mantenir-se al dia i mantenir també una certa confiança, que també equival a optimisme, de que les coses seguiran millorant.

PER JOAN SALICRÚ V A JOAN LÓPEZ, PARLAMENTARI DEL PARTIT POPULAR (PP) en el teu entorn de generar noves oportunitats i de que cada any vingui la primavera... té un cert sentit dedicar-se a la política... D'altra forma es converteix en una activitat mesquina.

Bé, vostè és diputat al Parlament de Catalunya. Es pot ser optimista en la política, vista des de dins? A veure, per començar si ets del PP a Catalunya has de ser molt optimista. Sinó ho tens molt malament. A més és molt fàcil ser-ne, perquè quan només et vota el 10% de la gent tens un marge de 90%, tens molt de camí per córrer. La política i l'optimisme han d'estar íntimament lligats. El que no ho entengui així és que no serveix per la política. La política consisteix en l'art de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones. I és, per tant, una feina optimista. Si creus que les coses no poden millorar... perquè dedicar-te a la política? Només perquè et paguin un sou, per satisfer-te a tu mateix, per la teva vanitat... També passa, a vegades... Pot ser, però és bastant lamentable. Només si tens confiança

"Només qui pot evolucionar pot mantenir una certa confiança i optimisme"

Estar a l'oposició en demana molt, d'optimisme. Si, una cosa és ser optimista i l'altra inconscient; que el PP a Mataró en tregui catorze per poder governar està dins d'allò que és difícil. Quina és la seva estratègia per vèncer el pessimisme? Cada dia té les seves coses i com va dir Franklin només la mort i els impostos són inexorables. La resta és discutible. Si al final del dia les coses no han anat bé... doncs el dia següent torna a sortir el sol i sant-tornem-hi.

no hi hauria tants problemes d'aquest tipus. Els optimistes tenen altres qualitats, però. Per anar a buscant sinònims optimisme crec que està vinculat a tenacitat. Només els optimistes són tenaços. Només si creus que a base d'intentar-ho te'n surts. Jo sóc dels que no crec amb l'atzar. La sort es pot buscar però gairebe res passa per casualitat. En general les persones que van fent acaben sent optimistes perquè te'n surts, ni que sigui en la meitat de les coses. Optimisme també pot estar relacionat amb ser valent, que quan estàs a l'oposició a vegades és necessari, per exemple per sumar-te a un projecte del govern.

l'Optimisme | ENTREVISTES

perfil

El mataroní Joan López va començar a fer política ja dins el Partit Popular quan aquest va entrar per primera vegada al consistori de la capital del Maresme, el Posteriorment1991.s'ha presentat tres vegades més per alcalde i l'any passat, el 2004, va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya, on és un dels quinze homes de confiança de Josep Piqué.

13 valors J.SALICRÚ

ENTREVISTA A ALÍCIA FERNÁNDEZ, PRESIDENTA DEL CONSELL NACIONAL DE LA JOVENTUT

En general, et consideres una persona optimista? D’on et ve aquesta manera d’encarar la vida? Ha anat evolucionant, aquesta percepció? No em considero una persona excessivament optimista, però crec que cada vegada ho sóc una mica més. Cada dia que passa miro les coses d’una manera més positiva. Quina és la teva recepta per ser optimista en el dia a dia? Com transmets aquesta vivència a les persones que t’envolten? No tinc una recepta per a l’optimisme. Intento buscar el millor de cada dia i aprofitar tots els bons moments.

Ser al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya em dóna l’oportunitat de conèixer de més a prop moltes entitats i de poder anar a moltes activitats. Veure des de primera línia el que es fa des de les organitzacions, conèixer com treballen, conèixer la gent que tira els projectes endavant, els qui hi participen, és un bon motiu per sentir-se optimista.

Com creus que es pot educar la gent en l'optimisme?

14 valors ts una persona optimista davant les noves generacions. Com es pot ser optimista davant la desmobilització, el passotisme, la falta de responsabilitat...? Indubtablement sóc una persona optimista amb les noves generacions! El primer problema per no ser optimista és acceptar com a veritat aquesta imatge de passotisme i desmobilització amb què la societat ha etiquetat els joves. Que els joves ara ens impliquem socialment d’una altra manera no vol dir que no ho fem. L’error és voler comparar la manera i la intensitat amb què, per exemple, es van implicar els nostres pares amb com ho fem ara. No es poden comparar generacions que han viscut èpoques i situacions tan diferents i, en tot cas, per fer-ho necessitem dades objectives, no partir de percepcions subjectives. De totes maneres, i al marge de la comparació, sóc optimista amb la joventut, però no amb la situació que ens ha tocat viure. Som la generació més preparada però la que té menys perspectives de millora respecte l’anterior generació! En general, el context desanima, però si ens referim a les persones, em sento optimista.

"Sóc optimista amb la joventut, però no amb la situació que ens ha tocat viure"

El pessimisme que generalment acostuma a mostrar la gent gran respecte els joves no deu ser un element que ajudi massa a animar a la resta de joves? No ajuda, per això nosaltres intentem que els i les joves tinguem el reconeixement que mereixem. Ens agradaria i ens ajudaria molt que abans de fer algunes observacions generalistes del tipus “els joves són....” o “la joventut...” s’intentés no posar etiquetes. De joves, n’hi ha de moltes maneres, igual que de nens i nenes o de persones adultes! En la joventut, com en tot els àmbits, és molt important no posar etiquetes.

Quina imatge o anècdota t’ha fet reafirmar l’optimisme respecte els joves?

"Intento aprofitar tots els moments"bons E PER J.S.

perfil

Què creus que pot aportar l’optimisme en l’evolució del món?

Per a l’evolució del món cal una bona dosi d’optimisme, però crec que el més important és que aquesta evolució es faci a partir del treball compartit. I per compartir els somnis i els projectes hi ha d’haver gent optimista i gent pessimista.

"Per compartir els somnis calen persones optimistes i pessimistes"persones

Alícia Fernàndez, llicenciada en Història, és des del març del 2004 presidenta del Consell de la Joventut de Catalunya, xarxa d'entitats juvenils del país que defensa els interessos de la gent jove.

VALORS

l'Optimisme | ENTREVISTES 15 valors

No tinc massa clar que s’eduqui per ser optimista. Segur que el reforç positiu i el reconeixement, sobretot en els més petits, és important, però crec que no hi ha una única fórmula perquè algú sigui optimista. És important el reconeixement que ens fem els uns dels altres i el suport que donem a aquells que tenim al nostre costat.

Per contribuir a l’evolució de la societat és funamental la capacitat d’entendre’ns i treballar plegats. La societat actual la veus optimista davant els problemes que té plantejats? I els joves, en general, són més o menys optimistes que la resta de la població? Els joves ho tenim difícil per ser optimistes... No vull dir que no ho siguem, però la veritat és que la situació no ens ajuda. Les dificultats per a trobar una feina estable, una vivenda... No tenim massa opcions per desenvolupar els nostres projectes de vida, i això dificulta poder mirar-ho tot amb optimisme.

Abans d'ocupar aquest càrrec, va ser secretària general de l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya i va ser responsable d'un projecte de formació de monitors a Nicaragua.

Voldria distingir entre optimisme i realisme.

La vostra revista és un exemple clar, un signe dels temps. El temps té signes, missatges divins. Podem llegir els textos divins, però no ens podem posar al nivell de Moisès o de Jesús. Es tracta de textos poètics i no literals -en una visió literal només s'hi aferren els radicalismes-. Per tant, necessitem signes moderns per interpretar-los. Vivim en uns temps on la realitat de la vida fa que cada vegada sigui més difícil que la gent visqui adormida. En cap altre temps de la humanitat el despertar havia estat tan urgent, mai havíem viscut una convulsió tan important. Cada dia la gent es més veurà obligada a escollir entre la llum i la fosca, independentment de la seva religió, perquè una cosa és clara: ni tots els cristians ni tots els musulmans són bons o dolents. Més enllà de les etiquetes, ets un servidor de Déu o no ho ets. Només et fa veritable la quotidianitat. Els profetes ho diuen: “Hi haurà un temps que mantenir una centèssima part de la fe serà tan difícil com mantenir les brases a les mans”. Avui, la

Però potser, actualment, les influències són massa fortes? El bé i el mal existeixen, però més enllà d’aquests dos elements hi ha el coneixement i la ignorància. El desconeixement fa possible el mal. Aquí rau el poder dels dictadors. La gent ha de comprendre

Encara que quatre membres d’Al-Qaeda influenciessin en el cervell de 1.300 milions de musulmans, la realitat última no seria canviada perquè tota ànima ha d’arribar pura a la divina presència. De fet, tant a l’Antic Testament com al Nou Testament o a l'Alcorà, s'explica com la lluita entre la llum i la fosca ens acosta a Déu. El secret és viure la fosca per arribar a la llum. Aquesta és la mirada real, aquesta és la meva mirada optimista.

DE BARCELONA

PER MARIA COLL V que segons la seva activitat diària està caminant vers la fosca o vers la llum. Si el teu dia està ple de mals pensaments, estàs treballant per difondre el mal. Per exemple, pots conduir insultant la resta de conductors o pots saludar la gent amb un “bon dia”. Només amb aquest gest ajudes a restaurar la llum natural del món. Aquesta distinció és útil per a les persones creients i pels no creients. Realment la seva és una visió optimista.

Estem vivint un moment difícil, però es tracta d’una realitat temporal. És un crit al despertar del món. Per exemple, als Estats Units, els atemptats de l’11-S, sense justificar-los, més enllà de les religions, van conscienciar la gent envers la realitat que viuen.

"El secret és viure la fosca per arribar a la llum" SUFÍ

ostè perquè es considera optimista amb el futur de les relacions interreligioses?

Per tant, el seu optimisme rau en la bondat natural de l’home com a creació divina? Sí, penso que vivim una realitat, però aquesta no és l'última.

ENTREVISTA A ABDUL WADUD SABATÉ, RESPONSABLE DEL CENTRE

L’islam, i concretament el sufisme, està concentrat en la veritat; va més enllà de la dicotomia moral del bé i del mal. Aquesta realitat no sempre és plaent, però té un avantatge, sempre és. La veritat és Déu i des d’aquesta premissa hem d’aproximar-nos a la realitat. Sóc molt optimista en el futur de les relacions interreligioses perquè aquesta veritat última és immutable. A partir d’aquí, tota la resta són bels que hem de descobrir i traspassar per arribar a Déu. En segon lloc, penso que dins de cada persona, única i irrepetible, hi ha una ànima de pura llum. Però aquesta personalitat és influenciable. És molt important, des de la fe, fer aquesta distinció entre cos i ànima, ja que per essència, malgrat l’ego, tothom és bo; és pura llum.

Quins elements observa en la vida quotidiana que li fan creure en aquest despertar?

16 valors el meu personatge

El coneixement sense acceptació és limitat, vulnerable i perillós, perquè tot coneixement no encarnat pot ser mal usat. Hi ha gent amb coneixement però sense sabiduria. Les persones que no han viscut la realitat són pura teoria. Dic això des de la meva experiència personal. La meva família era cristiana no practicant. Primer, per inquietuds personals, vaig voler reconnectar amb aquesta religió però no hi vaig trobar allò que buscava. Després vaig conèixer l’hinduisme, i finalment l’islam. L’islam no té cap diferència important amb les altres, només és un missatge formulat d’una altra manera, ni millor ni pitjor . La religió serveix per arribar a Déu i quan s'hi arriba no valen les etiquetes. En aquest moment a tothom se li preguntarà: “Has servit?”. Hem de veure les nostres similituds i no les nostres petites diferències.

l'apunt

Sabaté, després de caminar pel cristianisme i per l'hinduisme, va descobrir l'islamisme sufista. Avui és responsable del Centre Sufista de Barcelona. Va participar en l'organització del Parlament de les Religions celebrat a Barcelona en el marc de Fòrum de les Cultures 2004 i ha col·laborat en el Centre UNESCO de Catalunya en el camp de les interreligioses.relacions

l'Optimisme valors el meu personatge

"La religió serveix per arribar a Déu i després ja no valen les etiquetes"AbdulWadud

M.COLL

| ENTREVISTES 17

Com transmetre aquesta visió optimista del món a la resta de la societat?

gent que és capaç de tenir una mica d’espiritualitat és com les petites estrelles. Quan mires la societat des de l’espiritualitat veus un firmament fosc però amb algunes estrelles on guiar-te. Si la realitat fos plena de llum, com en el temps dels profetes, seguiríem el sol, la realitat encarnada, sense cap altra opció. Però ara hem de triar. Per mi, viure aquest temps és un repte i un honor. Hem de pensar que ni la fosca de tot l’univers mai no serà suficient per apagar una petita estrella.

L’únic que pot fer una persona és canviar-se a ella mateixa. És dur i fort, però és així. És impossible canviar ningú sense el permís de Déu. Només podem viure la realitat generant llum, ja que aquesta es propaga. Ara bé, si acostem aquesta llum a una pedra mai no prendrà. El missatge no té força si no en som testimonis. Hi ha qui pot pensar que aquesta és una visió massa utòpica. La idea d’un mestre espiritual somrient no existeix. Qui pot somriure tot el dia davant les coses que passen al món? Això no ho faria ni Jesús. Ell també era rígid amb els seus deixebles. Una altra cosa però, és la misericòrdia. Podem treballar per la llum, però abans de transformar les coses, cal una acceptació del fill, del veí, de la vida, dels problemes, de les desgràcies... Sense perfil

Primer cal l'acceptació i desprès la coneixença o primer cal conèixer per després acceptar?

acceptació no hi ha treball possible i sense treball no hi ha canvis.

18 valors

l'apunt

Com passar de preguntar-nos “per què nosaltres” a tenir una visió optimista respecte la curació?

Sí. Arriba un moment que no només vols la teva curació, sinó també la dels altres. Amb el càncer aprens a ser molt solidari. He arribat a anar a veure gent a l’hospital que no coneixia, només perquè un familiar m’ha comunicat que s’ensorrava. En el fons, sense ser-ne conscient, quan ajudes els altres, t’ajudes a tu mateixa. Intentes transmetre’ls el teu optimisme i els dius que la vida no s’acaba aquí. Les ganes de viure d’un malalt són importants per a ell, però també per als seus familiars, ja que durant la malaltia moltes vegades s’ha de fer el cor fort de cara als altres. Hi ha coses ben senzilles per aconseguir aixecar els ànims d’un malalt. Quan estava a traumatologia per l’accident, el metge em deia que el dia que les infermeres maquillaven una noia tetraplègica i les seves amigues l’anaven a veure, en aquell instant canviava de caràcter.

PER MARIA COLL E és quan te la diagnostiquen. Després, és una evolució gradual. En aquest procés, els ànims que es reben de les persones que t’envolten són molt importants?

"Tan important és la malaltia com l'actitud envers ella"

ENTREVISTA A MAGDA ORANICH, AUTORA DEL LLIBRE 'GANES DE VIURE'

A totes les persones que hem truquen i hem pregunten “per què a mi? Si porto una vida sana” sempre els dic que fins que no deixin de fer-se aquesta pregunta i no superin el primer estat de ràbia no podran avançar. El moment més fort de la malaltia sempre

De fet, alguns metges diuen que l’optimisme pot ser curatiu. Sense acabar culpabilitzant els malalts que moren, sí, és cert que l’optimisme és un factor molt important. Un dels que defensa aquesta teoria és Luís Rojas Marcos, psiquiatre i home de gran optimisme, que en el seu darrer llibre explica que l’optimisme és un factor absolut de curació. Abans del càncer, vaig tenir un accident molt greu pel qual vaig haver d’aprendre a caminar de nou i fer vuit mesos de recuperació. En aquell cas vaig viure més el valor de la força de voluntat i l’optimisme. Recordo que la doctora que dirigia el centre de rehabilitació quan un malalt entrava ja sabia si la seva recuperació seria ràpida o lenta. No ho deia tant pel grau de la lesió, sinó per la forma d’afrontar-la. Si cada dia ens haguéssim de plànyer dels nostres mals, tindríem molt a plànyer.

Entre tots, metges, malalts i mitjans de comunicació, a diferència d’ara fa cinc anys, estem oferint una visió diferent del càncer. Ara s’ha investigat més i hi ha menys mortalitat, malgrat encara no tenir-ne la curació i ser la principal causa de mort entre les dones d’entre 40 i 65 anys. Penso que sobretot ha millorat molt el tracte social que s’ofereix als malalts. Recordo que quan explicava que tenia càncer tothom es quedava astorat. Abans moltes persones no ho explicaven perquè se’ls mirava com si haguessin fet una cosa dolenta. Se’ls sentenciava a mort. Les nostres àvies en deien “el mal lleig”. Ara es parla de càncer amb molta més normalitat, estem aprenent a desdramatitzar la paraula. Fins i tot cada cop hi ha més persones famoses que ho diuen públicament. Tot això ha fet molt de bé als malalts, ja que ara poden expressar els

l'apunt l seu llibre és un testimoni optimista respecte una malaltia. Sí, intento mostrar una visió optimista respecte el càncer perquè a mi aquesta actitud em va ajudar molt, però sobretot per ajudar aquelles persones que ara passen per la mateixa situació que vaig viure jo. El testimoniatge és una gran eina d’ajuda. Entre els malalts de càncer s’ha creat una gran xarxa solidària, els membres de la qual es transmeten optimisme i així ajuden a superar la malaltia a d'altres que també la sofreixen. És tan important la malaltia com l’actitud que prens per afrontar-la.

Hi ha nous avenços mèdics, petites notícies esperançadores.

Es tracta d'un testimoni en primera persona de com va canviar la seva vida el dia que li van diagnosticar aquesta malaltia i com l'optimisme l'ha ajudat a superar l'angoixa. seus neguits a altres persones i participar a associacions d’ajuda. Tot això contribueix en la guarició, si més no, a viure amb més benestar el temps que ens queda. De fet, el càncer és una malaltia que sempre pot tornar a aparèixer. L’optimisme s’ha de mantenir sempre en guàrdia? Sí. Quan vas a la revisió, els minuts d’espera són interminables. En aquest sentit, entre les associacions n’hi ha d’optimistes i n’hi ha de pessimistes. L’altra dia, una dona membre d’una d’aquestes associacions em deia: “És que sempre hem d’anar amb l’espasa de Democles a sobre, ja que aquest any a dues ja se’ls hi ha reproduït”. En canvi, una altra, amb el mateix índex de recaigudes, em deia: “Aquest any hem tingut sort, només a dues se'ls ha reproduït”. En el primer cas t’engoixes i dius “Ostres, aquella feia els mateixos anys que jo que havia tingut càncer!”, en canvi, amb la segona penses "Sembla que ho estem superant".

M.COLL

l'Optimisme | ENTREVISTES

És una qüestió de caràcters. Jo sóc d’aquelles que quan hi ha un got amb un parell de gotes d’aigua penso: “Ui, encara en queda!”. Hi ha persones que davant la malaltia canvien el caràcter, treuen una gran força interior. De vegades cal una desgràcia per canviar-te, estimar més els altres, valorar més les coses,... De fet, molts malalts i jo mateixa, et diríem “ara estic millor que abans”. El fet de pensar que ho has superat, que estàs ajudant els altres, acció que dóna molta satisfacció personal... et canvia per sempre.

19 valors

El càncer pot convertir una persona pessimista en optimista?

l'apunt l'apunt

milloracuració,contribueix"L'optimismeperfilalasimésno,elbenestar"

Magda Oranich, advocada i actualment regidora de l'Ajuntament de Barcelona per Convergència i Unió, ha publicat recentment un llibre titulat "Ganes de viure. La meva lluita contra el càncer".

el meu personatge

PER MARIA COLL S ENTREVISTA A ISABEL MARTÍNEZ, PORTAVEU DE SOS RACISME

Aquests exemples esperançadors s’observen més a nivell social que a nivell polític administratiu? És un peix que es mossega la cua. Quan diem que hi ha part de la societat autòctona que veu la immigració com un fet negatiu és principalment a causa de tres factors: les lleis i polítiques que tenen incidències socials negatives, els missatges que rebem dels mitjans de comunicació, els quals moltes vegades utilitzen terminologia meteorològica per parlar d’immigració, per exemple, “una allau humana arriba a la costa”, i, finalment, pel nostre propi imaginari ple de tòpics i perjudicis. Cal afrontar aquests tres elements a nivell de base però també a nivell estatal, aprovant unes polítiques migratòries més progressistes que mostrin aquesta realitat com un fet normalitzat i no com un trauma.

20 valors l'apuntl'apunt

OS Racisme defensa que l’arribada de persones nouvingudes és una font de riquesa. És una visió optimista del fenomen migratori? Més que optimisme, que també en tenim, la nostra tasca es basa en realisme. La immigració és un fet real que està molt present als nostres pobles i ciutats. L’arribada de persones d’altres indrets és una realitat a la qual no podem tancar els ulls. Per això, els membres de SOS Racisme mai no ens referim a la immigració com a “problema”, sinó com a “repte”. D'altra banda, tractem amb persones que volen refer el seu projecte de vida i, per tant, hem d’emmarcar la immigració en un marc de respecte als drets humans. Per tant, si la immigració és un repte social de futur, caldrà certa dosi d’optimisme per superar-lo amb bona nota? Sí, però avui dia cal matisar molt el terme “optimisme”, ja que de vegades aquesta paraula s’utilitza com a sinònim d’utopia. Per transformar la societat i per millorar-la ens hem de guiar per uns valors de justícia, democràcia global,... i cert optimisme, però sense perdre mai de vista la realitat. Ens calen polítiques migratories realistes, ja que les actuals tenen unes conseqüències que encara contribueixen més a incrementar la sensació d’angoixa i malestar respecte l’arribada de persones estrangeres.

"Quan treballes per canviar les coses tot sembla més fàcil"

En quina ocasió has observat llum d’esperança respecte la situació actual? Després de quinze anys treballant pels drets humans i contra el racisme hi ha molts moments impactants. Per exemple, la celebració de manifestacions molt nombroses per denunciar fets xenòfobs. Una d’elles va tenir lloc l’any 1985 quan va ser assassina a Madrid una dominicana, Lucrecia Pérez, però també van ser molt importants les celebrades pels fets de El Ejido o contra la llei d’estrangeria. Aquestes manifestacions maximalistes ens fan pensar que la societat catalana és acollidora i que s’indigna quan hi ha casos de racisme. A nivell personal, voldria destacar les persones autòctones que vénen a les nostres oficines per denunciar casos dels quals han estat testimonis. Més allà d’aquestes situacions, hi ha moltes altres accions que ens evoquen esperança: escoles amb alumnat de procedència de molt diversa que tenen claustres de professors que malgrat la manca de recursos accepten les diferències com un repte, barris on les persones immigrants participen al teixit associatiu...

Quines eines utilitza SOS Racisme per transmetre aquesta visió positiva del fenomen migratori a la resta de la societat?

Tenim dues vies de treball: una oficina d’informació i denúncies, on atenem els immigrants que han patit alguna acció discriminatòria i les persones que n’han estat testimonis; i d'altra banda, les campanyes de denúncia i sensibilització. Per exemple, ara estem immersos en una campanya contra el racisme social i una sobre

En general, a la societat catalana actual li manca optimisme? Hi ha massa pessimisme i passivitat. Generalment, manca implicació per contribuir a transformar la societat. Això no vol dir que la gent resti impassible, però només mobilitza per qüestions puntuals i els manca certa implicació respecte temes concrets. De fet, per contribuir a canviar les coses no cal afiliarIsabel Martínez és portaveu de SOS Racisme, una entitat nascuda a França l'any 1982 i amb seu a Catalunya des del 1989. Va ser fundada per alertar a la població de l'existència d'actituds racistes a la nostra societat i promocionar valors d'igualtat, convivència i acollida vers els nouvinguts. Des de la seva seu ubicada al barri gòtic de Barcelona realitzen campanyes en aquest sentit.

21 valors

"Davantperfil un problema intento pensar que només haig de triar una solució" M.COLL

se a un partir o col·laborar a una ONG. Tot i que el treball en xarxa està molt bé, també cal fer un esforç per canviar les nostres actituds personals. Quan comences a treballar per canviar les coses observes que tot és més fàcil. Sempre ets una persona optimista? Tant a la feina, com en la meva vida personal, intento ser-ho sempre. Davant una dificultat intento pensar que no haig de superar un problema sinó escollir la millor solució respecte un ventall de possibilitats. Sempre intento guiar-me per aquesta màxima. Amb aquesta filosofia et saltes l’angoixa pel fet de tenir un problema i passes directament a pensar en les coses que pots fer al respecte. l'apunt l’esport i l’antiracisme. També treballem el tema del dret a vot i amb el problema dels fills adoptats, legalment catalans però amb trets racials diferents que també poden ser víctimes d’accions racistes. Amb aquests anys el grau d’optimisme deu haver fluctuat?

l'Optimisme | ENTREVISTES

Cada any augmentem el nombre de denúncies, per tant, creiem que a nivell de carrer el racisme continua, cosa que també vol dir que se’n té més consciència. A nivell administratiu hem viscut períodes durs. Actualment, malgrat els canvis de governs, l'estatal i el català, denunciem la manca de polítiques progressistes i arriscades respecte la immigració. El govern espanyol ha apostat obertament per altres temes, com per exemple la pau a l’Iraq o els matrimonis homosexuals, però no ho ha fet respecte la immigració perquè és un tema que desperta moltes passions internes i fa perdre electorat.

Fent veure a tothom que no som tan diferents. Tots tenim els mateixos problemes, però als exclosos socials els hi han vingut de cop i no els han pogut digerir. Hi ha molta gent del carrer amb grans qualitats i valors. El que hem de fer és ajudar als desarrelats a trobar-los. Sovint, amb visites escolars, els explico, per a fer-los entendre la problemàtica de manera fàcil, que es preguntin interiorment si coneixen algú a l’atur, divorciat, que pateixi una malaltia crònica o mental, que sigui depressiu, algú amb invalidesa...en fi, que tingui algun fil trencat.

Podem ser optimistes davant de l’exclusió social? Davant de les persones sí que podem ser-ho, però davant de tot el que genera l’exclusió socials costa molt. Ens podem movilitzar per la pau, però després ens donem cops de colze els uns als altres per ser més que el company de feina. Necessitem un canvi de mentalitat possible quan algú viu experiències com les que viuen els nostres voluntaries, ja que canvien la manera d’afrontar la vida.

Nosaltres treballem amb aquest col·lectiu perquè volem arribar a aquell que està pitjor. Tots estem en el mateix vaixell, però quan veus la distància entre els de dalt i els de baix, t’adones que cada cop estem creant més diferències entre rics i pobres.

22 valors

Quan vas entrar a formar part d’aquesta fundació?

Arrels Fundació s'ha especialitzat amb la gent sense sostre.

"Som optimistes amb les persones, però no amb l'exclusió" s considera una persona optimista? Sí, sóc optimista. A la vida, he tingut experiències per superar i ho he fet, i això m’ha fet veure les coses amb esperança. A més, crec que estar a dins de la fundació m’ha fet ser més optimista. Hem aconseguint moltes coses.

Quina és per a vostè la millor definició d’optimisme? Optimisme és veure que el futur pot ser millor i que dia a dia un mateix pot superar les dificultats. Tots tenim, ja no força, sinó capacitats, esperança, i expreiència de ser capaços de millorar i aconseguir fites. Cal veure la vida amb humor, pensi que és una cosa molt sana. Optimisme és veure el futur amb possibilitats i, sobretot, no culpabilitzar-nos a nosaltres mateixos.

Arrels Fundació està basada en l’optimisme? Sí, Arrels Fundació és optimista tant per objectiu com per experiència. A la fundació descobreixes persones on no les veies. Al final t’adones que les persones que atenem són igual que nosaltres.

PER L AURA A RIAS E RAMON NORÓ, MEMBRE ARRELS FUNDACIÓ

Com podem educar a la societat a ser optimistes davant de l’exclusió social?

Formo part de l'equip promotor d'Arrels des de 1987 quan es va fundar. En aquell temps volíem fer moltes coses, oferir molts serveis, però vam tenir la sort de no trobar el local adient per als nostres propòsits. Només vam aconseguir un local de 60 m2 i va ser bo, perquè allà vam descobrir que una dutxa, un llit o unes mans que no coneixes i que et serveixen un plat calent, són ben poc sense la proximitat entre les persones i les converses. Com que no podíem oferir gran cosa, materialment parlant, vam descobrir que la companyia és el millor que es pot donar.

Per a algunes persones, és més important guanyar diners i especular que no pas lluitar perquè tothom tingui un dret constitucional reconegut, però no pressuposat, com és l’habitatge digne. Tots plegat ens hauríem de treure la cuirassa i deixarnos influenciar, ser més sensibles.

"Hi ha molta gent vivint al carrer amb grans qualitats i valors" Ramon Noró és el Director de Comunicació d’Arrels Fundació. Ell és un dels 19 professionals que coordina els 185 voluntaris actius, els quals conjuntament vetllen pels “sense sostre”. La fundació, situada en un dels carrers dels Raval de Barcelona, ofereix serveis i activitats a les persones sense llar i a la vegada intenta sensibilitzar a la societat de l’estat en què viu la gent del carrer, que són, en tots els sentits, persones com nosaltres. perfil

Fora de l’associació, com vius l’exclusió social?

Critiques les coses que provoquen l’exclusió. Un exemple d’aquest estiu: els diaris van denunciar la mala imatge de Barcelona a causa de la brutícia i l’incivisme dels ciutadans. A la fotografia apareixia una persona sense llar. Això no és veritat! L’incivisme no el provoca la gent del carrer. El que és incívic és que hi hagi prop de 2000 persones vivint als carrers de Barcelona. Hi ha coses que no podem barrejar i que sovint confonem, i aquest fet em fa sentir realment frustrat.

23 valors VALORS

Tothom coneix una persona que li passa una d’aquestes coses. També n’hi ha que coneixen algú que n’hi passen dos. Fins i tot, hi ha gent que sap d’algú que n’hi passen tres de juntes. La reflexió ens porta a l’evidència de què a ells els passa el mateix que a nosaltres; perquè tots formem part de la societat. L’exclusió no és un problema dels exclosos, és un problema de la societat que pateixen els exclosos. En els divuit anys que funciona Arrels, creus que ha millorat la situació? No, ha empitjorat. S’està engrossint i la immigració n’és una causa. En general, la societat no està oferint les xarxes de servei adequades per a l’atenció que es necessita. Una millor cohesió entre les entitats seria molt positiva. La Generalitat va fer un estudi i va presentar un informe que no va publicar, on deia que a Catalunya hi havia de 8.043 persones sense sostre. En aquell mateix moment, les places d’acollida només eren 800. Ni tan sols arriba al 10%! Creus que, en general, tots som optimistes? No es pot generalitzar. Hi ha gent molt positiva, i jo cada dia em moc amb persones com aquestes a la fundació. Ens estem movent en uns espais on és necessari ser optimista, perquè sinó no hi hauria quasi ningú. Si tothom veiés l’exclusió social de forma més optimista, creus que la seva sol·lució seria més ràpida i senzilla? Sí, perquè entre tots l’esforç no seria tan gran. A l’hora de posar recursos materials, en el cas de l’exclusió social, no ens costaria tant. El que realment és un repte i que també es solucionaria més fàcilment amb optimisme, és posar-te al costat dels exclosos. Quan seus amb ells i els parles, veus que són persones que t’accepten i que tens capacitat d’influenciar en ells. En aquest cas, la persona sempre millora i tu també.

A partir d’Arrels ha canviat el teu concepte d’exclusió?

Treballar a Arrels m'ha fet veure les coses de manera més crítica. Si jo treballés en algun altre lloc no opinaria com ho faig i tampoc sentiria les coses de la manera com les sento. Abans de la fundació, jo em mirava els exclosos com la majoria de persones: amb pena i compassió. Ara, en canvi, els miro com una injustícia.

l'Optimisme | ENTREVISTES

24 valors caminat. És conèixer i estimar aquells que tan sols saludaves. És sentir-te amic d’aquells que ni tan sols coneixies.

·

· Llibreria Proa (Premià de Mar).

EULÀLIA PUIGDERRAJOLS E.PUIGDERRAJOLS

· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).

D Deixa'tATÍPIQUESperdre pel Camí de Santiago

· Esglésies de Sagrada Família, Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat, Esperança, Maria Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Premià de Mar, Cabrils i Caldes d'Estrac.

El Camí s’ha de fer amb la ment i el cor oberts, amb poc equipatge, valorant sense prejudicis el company, escoltant, callant, rient, cantant, celebrant tots junts en comunitat. Hi ha moments per a tot, com diu l’Eclesiastés . El més important és que al cap de dos dies d’iniciar el trajecte, estàs immers en una mena de dinàmica de grup, amb cinc, sis hores de marxa per endavant. És un exercici, no confondre-ho amb repte esportiu, sinó un posar-te en situació per treballar-te per dins i reordenar la teva espiritualitat,

· Llibreria Robafaves. (C/ Nou) · Llibreria Mas (Pl. Cuba)

· La Peixateria. Hospital de Mataró. · Llibreria Márquez (C/Argentona). Llibreria Márquez (M. Sant Llorenç). Llibreria El Tramvia. (P. Granollers) valors cada mes a...

·

El camí s'ha de fer amb el cor i la ment oberts i valorant sense perjudicis eixar-se perdre pel “Camiño“ no sé pas si és una proposta massa atípica atenent la gentada que trobes quan vas apropantte a Compostel·la. Però si li donem un tomb a la idea i deixem que fer el Camí sigui una excusa, l’excursió pot tenir el seu "què" i marcar la diferència.Vam sortir de Trabadelos. No cal partir des d’aquest punt. Tots els camins porten a Roma, com diu el poeta. Jo, el tram de Ponferrada –Santiago el conec prou bé. Tot i que l’he fet tres cop en èpoques diferents, sempre hi trobo un encant, quelcom que me’l fa redescobrir. No diguem els paisatges que tant es diferencien als nostres més eixuts, més mediterranis. Per veure paisatges diferents no aniríem fins a tocar de Finisterre. Arreu on vagis de la península en pots trobar de tan o més encisadors. És el compartir taula, dormitori, pols del camí, silencis i rialles. És el llevarte cada dia amb les lleganyes als ulls amb el company i donar-li el bon dia. És gaudir de l’èxit de l’arribada i l’abraçada dels qui aquell dia no han

PROPOSTES

propostes amb valors les idees, les relacions familiars, de feina.... treballar moltíssim la convivència.... i no quedar-te en el núvol que aquest estat idílic et porta, sinó trasllardar-ho a la quotidianitat quan retornes a casa i refàs el teu dia a dia. Una amiga peregrina diu "cadascú ha de fer el seu propi camí". I repetint la idea d’un amic peregrí: "Hem seguit un camí traçat. Ara ens toca obrir camins, amb valentia, amb llibertat assumint les conseqüències".

Si Déu vol el repetirem, qui sap quan, qui sap des d’on. La qüestió, com deia al començament, és fer camí i aquesta és l’excusa.

·

Sebastià Janeras ha estat el fundador i director de la col·lecció. La cultura catalana ha d’estar orgullosa d’aquesta col·lecció que li ha valgut el reconeixement de les més acreditades institucions del món cultural. J.M. SOLÀ vegades succeeix, quan hom preten situar-se en una òptica religiosament neutral, que es tendeix a passar de puntetes sobre esdeveniments culturals de signe confessional però que són de primera magnitud. Durant la primevera passada, va aparèixer el número cent, el darrer, de la Col·lecció Clàssics del Cristianisme. És la culminació d’un projecte ambiciós dut a terme amb la col·laboració conjunta de la Facultat de Teologia de Ca-talunya i la Fundació de l’Enciclopèdia Catalana. La gràcia de la col·lecció està en haver traduït al català - i això en cap altra llengua del món s’ha fet- obres d’autors que són fi-gures reconegudes en la cultura i literatura europees: Agustí, Benet, Calví, Eckhart, Erasme, Francesc d’Asís, Ignasi d’Antioquia, Ignasi de Loyola, Joan de la Creu, Kdempis, A Col·lecció Clàssics del Cristianisme. Editada des de 1988 per la Facultat de Teologia de Catalunya amb Enciclopèdia Catalana. la fitxa ben feta 25 valors

AJUNTAMENT DE LLEIDA Un l'exposició.espaisdelsde

tivament joves com Marina Núñez, Zhang Huan, Marina Abramovic, Álex Francés,Peròetcètera.tambét’adones de les diferències, és clar, i no tan sols en els aspectes tècnics (no hi havia vídeo al Barroc, us ho imagineu?) sinó en la transmissió d’un nou context estètic (ho podem veure en els vestits de la pietat de Bettina Rheims), de referents intel·lectuals (retaules buits de sants, la mort com l’aigua que ascendeix, Déu absent), de posicionaments morals (el tactament de Sant Sebastià és un doll, o els “sants” sexuats de Pierre et Gilles en són un altre) o del propi punt de vista (sarcòfags gòtics ‘versus’ cossos morts o amortallats). Parles del de sempre, amb els referents que ens ha aportat la cultura cristiana en el món de l’art, però amb el llenguatge i les referències actuals. Les preguntes, romanen. No us la perdeu. És una bona excusa per revisitar la nostra capital de terra endins, una gran ciutat plena de goig i meravelles com aquesta. RAMON BASSAS l plantejament és molt senzill, però el resultat és una meravella plena de matisos i de riquesa visual. L’Ajuntament i el Bisbat lleidatans, amb el suport de la Diputació i la Generalitat, jugen molt fort amb el nou Centre d’Art La Panera i l’exposició que comentem avui (que bé val un viatge a la capital del Segrià) n’és una mostra palpable. La idea és, doncs, mostrar la continuïtat del discurs artístic des de l’Edat Mitjana fins el segle XIX amb les peces contemporànies, aprofitant, d’una banda, el fons d’art del Museu local (magnífic) i una molt acurada recerca en alguns dels autors més característics d’aquesta continuïtat. Òbviament, encara que ningú ho digui, la referència és fonamentalment religiosa. A l’església de Sant Martí, romànica i sense culte, es fa una mostra general amb escultures que van des del cubisme (el “consagrat” James Lee Byars) fins a autors espanyols realistes com Ferrán/Otero o els germans Rosado. A La Panera, al costat, una antiga fàbrica de pa recuperada en un majestuós museu, les obres s’agrupen en eixos temàtics com la mort, el sacrifici, el ritual, l’ofrena i la paraula. Estem parlant d’escultures, sarcòfags, tríptics, fotos, vídeos i pintures i, el primer que penses, és que hi ha una inquietant similitud entre les peces contemporànies i les antigues, com si les primeres no gosessin més que reinterpretar allò que ja ha estat explicat. I estem parlant -en l’àmbit contemporani- també d’autors coneguts com Miralda, Jaume Plensa, Pierre et Gilles, Pepe Espaliú, Pérez Vilalta... encara que també d’autors relaa Lleida E

'Dual',ART

"Dual. Trànsits i encreuaments per la història de l’art” al Centre d’Art La Panera i el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal (Església de Sant Martí). Lleida, fins el 23 d’octubre de 2005. Kierkegaard, Llull, Luter, Tomàs Moro, Newman, Péguy, Teresa de Jesús, Tertulià , Tomàs d’Aquino, Vicent Ferrer El ventall temporal s’estén, com es pot com-provar, des dels inicis del cristianisme fins als temps actuals. Cada volum està dotat d’una excel·lent introducció històrica i una cronologia que ajuda a situar l’obra. A més una bi-bliografia que dóna fe de les edicions originals base de la traducció, altres traduccions existents i estudis monogràfics sobre l’obra i l’autor. L’elenc de traductors i col·laboradors és d’una gran categoria.

LLIBRESFeina

Una imatge de la

Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, convertides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral. Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana. Cap a Irlanda És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i travessant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT Ja t'hi has connectat?

VALORS

Manchester era una de les ciutats del tèxtil, però ara fàbriquesmoltessóntancades

Anglaterra,VIATGES de nord a sud, i un tast d'Irlanda P Kingsbridge.marinerapoblacióde

Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època.

valors propostes

Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu. L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva. A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Christie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escriptor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica

valors.org

Ara actualització setmanal!26 er no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.

magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.

la nova pel·lícula de Tim Burton, Charlie y la fábrica de chocolate, un Johnny Depp amb ressonàncies a Michael Jackson es posa en la pell del Willy Wonka l’excèntric xocolater imaginat per Roald Dahl que fa les delícies dels nens de tot el món. Un concurs en el que Willy Wonka convida a cinc nens a visitar la seva fábrica és l’excusa per posar en evidència els “pecats” dels més petits i les “debilitats” dels seus pares. Així, la fantasia de Roald Dalh, que Burton ha sabut traslladar amb força fidelitat i conseqüència al seu estil visual propi, serveix per ridiculitzar els nens malcriats, capritxosos, maleducats i consentits i per trencar una llança en favor de valors que, per ser tradicionals, no deixen de tenir la seva importància: la generositat, la bondat, el respecte als més grans, etc... Totes aquestes virtuts estan personificades en la figura del petit Charlie, un nen molt pobre que resulta afortunat en el concurs per visitar la fábrica de Willy Wonka, i que amb el

APEL·LÍCULA'Charlie y la fábrica de

A la porta de l’estació girem a la dreta pel camí que ens condueix en direcció nord-oest. Al davant cal admirar l’espectacle de les roques de Sant Salvador. Ben aviat, ens trobem sota la Gorra Frígia i al fons observem Sant Jeroni i el Cavall Bernat. Després d’un pas entre roques, hi ha un mirador a mà esquerra. Sempre s’ha de seguir el camí que perfila la serra vers la capçalera de la vall. En alguns moments s’endinsa al bosc. Després d’una mitja hora de marxa es creua el torrent de Santa Maria per una passera amb barana de fusta. Aleshores s’emprèn la pujada d’un tram encimentat; a la dreta cal identificar el trencall

Temps aproximat: Dues hores des de Sant Joan i tres hores des del monestir Desnivell: 320 metres Més informació a www.abadiamontserrat.net

La caminada comença a la Plaça del Monestir, on agafem el camí fins a l’ermita de Sant Miquel on podem parar per admirar des del peu d’una creu una de les primeres vistes de l’abadia benedictina. Continuem la caminada pel mateix camí, el qual cada cop fa més pujada, fins a Sant Joan. Per aquelles persones que volen estalviar-se la primera part d’aquesta ruta, tenen la possibilitat d’agafar el funicular que surt des del monestir i arriba fins aquest punt.

chocolate'Director: Tim Burton. Web oficial: Johnny Depp, Deep Roy, Christopher Lee, Helena Bonham-Carter. Fotogramadelapel·lícula. 27 valors

CapEXCURSIONS a la muntanya màgica L

SECCIÓ ELABORADA AMB COL·LABORACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ Vista Montserratde seu bon cor acaba captivant aquest personatge marcat –per llicència de Tim Burton, ja que en el llibre aquest detall no es menciona- per l’estricta educació paterna. Després dels seus últims pals de cec, el director de Bitelchús i Eduardo Manostijeras redreça la seva trajectòria amb una pel·lícula notable, que és al mateix temps innocent i perversa, divertida i tendra; esbojarrada en les seves delirants coreografies (que protagonitza l’actor Deep Roy) i molt seriosa en el seu missatge final en favor d’uns renovats valors familiars. JUDITH VIVES

VALORS propostes que després servirà per tornar al monestir, i als 45 minuts arribem a l’ermita de Sant Jeroni. Una mica més amunt, després d’una darrera pujada, el mirador ofereix una magnifica panoràmica de bona part de Catalunya i fins i tot de Mallorca si el dia és perfectament clar.

El retorn al monestir s’ha de fer pel fons de la vall per un camí descendent en ziga-zaga i lleuger. Des de Sant Jeroni cal fer marxa enrera i just en el punt encimentat agafar el trencall de l’esquerra. Per aquesta via s’arriba al Pla dels Ocells. Es passa per sota la panxa de Bisbe i més enllà es conflueix amb el sender GR-7.2. Es tomba a la dreta i es comença un llarg descens per escales que, a través de l’estret pas del Francès, condueix fins al Monestir. RED. a muntanya de Montserrat ofereix desenes de rutes possibles que ens permeten gaudir d’un dels paratges més emblemàtics de la geografia catalana. Hi ha una ruta, fàcil per aquells no acostumats a les llargues caminades, que transcorre per algunes de les ermites més conegudes de la serralada i ofereix als excursionistes fantàstiques panoràmiques de Catalunya i del cèntric massís.

lesCaminarSerenates de carrer incloien el "llevant de taula"?

adelerats pel món, a fer les feines a corre-cuita, a passar superficialment pel damunt dels obstacles de la vida ... sense imbricar-nos-hi potser plenament... que, portar a terme una experiència com la d’aquest estiu, resulta –us ho asseguro- especialment gratificant, encoratjadora i aconsellable fermament per a Unatothom.bonalliçó

Les serenates arrenquen de lluny. Per la premsa local, en tenim notícies a finals de segle XIX, però la seva època daurada va ser la de les tres primeres dècades de segle XX. Les imatges i les cròniques parlen de carrers convertits en petits envelats, guarnits amb arcs enramats i garlandes. No hi falten actuacions de banda, cobla, jocs de cucanya, altars dedicats al sant, etc. Per sufragar les despeses que comportava tot això, una comissió de veïns tenia cura de recollir entre els residents una quantitat setmanal al llarg de tot l’any que es fixava segons les possibilitats de cada família. Se solia arribar a les vigílies amb la bossa plena. Tots els carrers s’esforçaven per assolir la serenata més lluïda PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN í, caminar. I ho diu una perso na que no s’ha caracteritzat pas per l’exercici continuat de l’activitat física ni per la realització habitual de pràctiques esportives. Aquest estiu he tingut l’oportunitat de comprovar que la resistència del cos humà i el control de les seves enormes possibilitats, és una qüestió d’autoconvencioment i de confiança en un mateix. He caminat gairebé doscents quilòmetres –en onze dies, és clar !- el tram final del Camí de Santiago. A més, i amb independència dels elements positius que suposa per a la salut, amb els components de l’expedició hem pogut valorar tot el que ens ha significat fer via per aquelles contrades de Galícia : Tocar de peus a terra per a copsar la realitat tal com és i en directe; parlar amb calma i tranquil·litat amb els amics; valorar aspectes recòndits de les persones; descobrir la manera de ser del company que pensaves conèixer en profunditat; gaudir del paisatge en contacte amb la natura; compartir l’experiència amb persones vingudes de diferents indrets; saludar afectuosament els veïns dels poblats de la ruta; captar les sensacions d’una terra plena d’incògnites i reptes; fer camí tot sol en ocasions...

per acabar...

doncs per al curs que ha començat. Al cap i a la fi, fer camí per als viaranys de la vida –com diu la cançó- és d’alguna manera saber menjar quan cal la pols del camí o saber ficar-te en mig del fang quan convé o compartir amb els altres el poc o molt aliment que portem al sarró. Això sí, amb tota la joia i la il.lusió d’aquest món, malgrat les indesitjables angoixes i les inevitables tristors. R.SALICRÚ SABIES QUE... uan a mig setembre es celebrin les festes dels carrers Sant Pelegrí i Amàlia de Mataró, s’hauran acabat aquestes microfestes veïnals. Tot plegat, des de maig s’hauran muntat una quinzena de serenates, organitzades per ciutadans sense ànim de lucre. Són caps de setmana dedicats al carrer i a la gent, reductes de resistència contra la globalització, la incomunicació, el pessimisme i la motorització. Tota la via pública esdevé àgora, no només punt de trobada, sinó també d’eatada. Les portes de les cases no són frontera. L’espai de sempre transformat, amplificat, policromat. Jocs, música, un sopar a la fresca... Un intent d’alterar els costums personals i socials, un horari trencat. Calidesa humana per fer front a la grisor de la rutina.

El “llevant de taula” ha desaparegut decantat per la riuada accelerada de la modernitat. Avui, el que pugui faltar per quadrar el pressupost ho cobreix l’Ajuntament amb un invent anomenat subvenció. Actualment els joves col·laboren d’altres maneres. Avui, havent dinat d’un dia senyalat no ens llevem de taula, més aviat fem el sobretaula. N.GUANYABENS

EXTRET DE 'EL TOT MATARÓ'

28 valors per atraure el nombre màxim de visitants.Un acte simpàtic que es celebrava el dia principal de la festa era “el llevant de taula”. S’anomenava així perquè es realitzava havent dinat. Un grup de joves veïns, vestits de gala, feien una mena de cercavila acompanyats d’una petita orquestra que tocava animades melodies. Passaven casa per casa portant uns recipients de vidre amb diversos brocs que contenien aigua de colònia. Ruixaven amb perfum tota persona que el sortia a rebre, especialment si eren noies. Als més menuts els repartien caramels o confits. Els diners obtinguts amb aquesta curiosa col·lecta es destinaven a solemnitzar la festa. Sabem, però, que amb els anys, els donatius es destinaven a finalitats benèfiques i generalment a l’hospital.

QS

Imatge d'arxiu de la Serenata del carrer Sant Agustí

Els valors esmentats no tindrien límit. Són aspectes preuats que la gent del grup expedicionari ha experimentat en la pròpia pell i que ens interpel·len seriosament ara a l’inici de les activitats quotidianes. Estem tan avesats a anar amb cotxe i a veure les coses sobre rodes, a deambular

JAVIER GARCIA 29 valors per acabar

Amb una espàtula vaig escampar tinta negra i consistent sobre el vidre, vaig pastar la tinta i amb una goma de la mida d’una tarja, vaig estendre la tinta per la planxa tèbia. Quan tota la planxa va quedar ennegrida, amb un monyó de tarlatana vaig continuar escampant la tinta, fent-la penetrar en el solc de la punta seca.

HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes

Amb paper Manila vaig anar fregant la planxa fins que la meva imatge hi va aparèixer nítida, però tallada pel camí de la punta seca, plena de tinta. Enretirarà el paper de seda que cobrirà V un conte amb valors Ramon Llinés és mestre Ramon Llinés

"Sentiré la seva escalfor quan se m'acosti, m'abraçarà i sentiré el seu cos" l’estampa i, mirant-me, em dirà: “és preciós”. No, em dirà: “que bonic, és preciós”. I se m’acostarà i jo sentiré l’escalfor del seu nom perquè li preguntaré: “T’agrada, Mariona?” No, callaré, sentint només la seva escalfor quan s’acosti. Ja tenia preparat el paper, d’un color blanc trencat i amb barbes irregulars a cada banda. S’havia passat vint minuts en remull i en feia cinc que estava encastat en un vidre escorrent-se. El vaig posar en mig de dos secants i el vaig treure amb la humitat correcta. Amb unes pinces, el vaig portar cap a la vora del tòrcul. Per centrar bé el gravat, vaig fer la plantilla en un acetat, marcant amb retolador l’espai de la planxa i l’espai del paper. Sentiré la seva escalfor quan se m’acosti. M’abraçarà i sentiré el seu cos, els seus pits, contra mi i li acariciaré suaument l’esquena, notant en la meva mà la tanca dels seus sostenidors. Provaré de fer-li un petó. No, només li fregaré l’esquena. Vaig situar la plantilla i la planxa sobre la platina . La cara gravada mirant enlaire. Vaig col·locar bé el paper, guiant-me per les marques de l’acetat, vaig deixar caure el feltre sobre el paper i vaig fer girar el tòrcul. El tòrcul va prémer el paper contra la planxa. M’abraçarà i jo em deixaré abraçar i provaré de fixar per sempre aquell moment. Li acariciaré l’esquena mentre m’abraça. “Gràcies”, em dirà.Vaig enretirar el feltre i, amb les pinces, vaig aixecar el paper per un extrem. Va aparèixer el gravat. Una punta seca negra, d’un negre vellutat. La línia era forta, contundent, els solcs que havia fet l’eina facilitaven que la textura de la línia no fos gens homogènia. Contemplava el gravat penjat de la pinça i veia la Mariona. M’abraçava i jo li acariciava l’esquena. Vaig deixar assecar l’estampa en mig de dos secants i vaig encabir els secants en mig de dues fustes. D’aquí un parell de dies el regal estaria a punt. M’agraden els regals que puc fer a poc a poc. Vaig sentir arribar la Mariona i em vaig posar neguitosa. Natural i riallera. Li vaig oferir de seguida la cartolina. Va desplegar-la, va enretirar amb els seus dits prims i llargs el paper de seda i va veure l’estampa. Una punta seca negra, que anava de l’esquerra cap a amunt, com un camí, com un viatge, jugant i perdent-se per l’espai de la planxa de coure abans d’arribar a dalt a la dreta. “Que bonic, és preciós”, em va mirar als ulls i em va somriure. Vaig acollir aquella mirada desitjada i em vaig acostar per abraçar-la. Ella es va separar una mica. Em va mirar i em va fer un petó. Un petó suau, dolç..., “T’estimo, Clara”, em va dir, “t’estimo” i va continuar el petó dolç, llarg, humit... i em va acariciar l’esquena . Jo vaig tancar els ulls.

El regal "La mesura de l’amor és estimar sense mesura". Agustí d’Hipona (354-430) aig agafar la punta seca i vaig fer una ratlla precisa sobre la planxa. “Que bonic...”, dirà mirant-me els ulls. Es va sentir un petard i un gos va bordar. Havia polit la planxa de coure a consciència. Havia tirat aigua sobre la planxa i amb paper de vidre havia començat a fregar suau-ment, primer amunt i avall, després de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Havia agafat de nou el paper de vidre, havia tornat a humitejat bé la planxa i havia acabat de polir-la fent un gest circular. Havia fet els bisells amb la llima i finalment havia desengreixat la planxa posant-la en aigua, sal i vinagre. La línia precisa de punta seca va aixecar minúscules partícules de coure en incidir sobre la planxa. Havia provat de memoritzar el traç. No era un traç figuratiu... Sí que era un traç figuratiu, perquè tots els traços figuren alguna cosa. El traç començava a baix a la dreta i pujava a poc a poc, precís i amb força. El viatge del traç acabava a dalt, a l’esquerra. El traç, en principi memoritzat, esdevenia lliure i improvisat en solcar els espais de la planxa de coure. Un traç, un camí, un viatge. Desplegarà la cartolina, enretirarà el paper de seda i em dirà “que bonic, és preciós...”

AdreçaNom Codi Postal FormaCorreuPoblacióTelèfonelectrònicDNIdepagamentAdjuntanttalóbancariAtravésdelBancoCaixa(omplilesdades bancàries) Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista) DADES BANCÀRIES Nom de l'entitat Adreça Codi Postal Població Titular del compte Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura butlletaaquestaEnvia al carrer Sant Josep 18-20 08301 Mataró DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT DE 32 EUROS butlleta de subscripcióvalors TAMBÉ MITJANÇANT:SUBSCRIURE’TPOTSTELÈFONTrucaal620.749.138(dedillunsadivendresde9a21h)WEBOmpleamblestevesdadeslabutlletaquetrobaràsa valors.orghttp:// EnviaFAXla teva butlleta al 93.798.62.59número

Per les festes de Muro, un matrimoni també de Muro -però que treballaven ací- tenia l’encàrrec de buscar una banda de música per a les festes de Mataró. Eren anys de renovació total de les festes de Mataró i els calia qui fes la música. Proposaren que fóra la Banda de Gaianes la que vingués a les Santes i la Comissió decidí d’acceptar la proposta de Gaianes. Amb els anys, què representava venir cada juliol a Mataró? Mataró representava passar-s’ho bé perquè sempre tocàvem molt a gust ací. Tot i els altres concerts que fem al poble, venir per Santes era un estímul per a la banda, perquè calia una preparació important de les peces.

31 valors valors

Què va significar per a la Banda la primera visita a Mataró?

"El primer cop que vam venir a Mataró estàvem angoixats"

A nivell institucional, cal que hi haja algun organisme –del tipus que siga- que vetlle per la continuïtat en les relacions de les bandes. A nivell personal, tinc bons amics a Mataró que telefone cada any. El temps, però, dirà.

per XEVI NOYA X.NOYA

De 1976 a 1999, Santiago Vicent Molines ha dirigit la "Societat Musical Mestre Orts" de (Alacant).GaianesVaagafar la batuta de la banda en substitució del seu germà i a l'espera que sortís un altre director i ha estat 24 anys al capdavant de la Banda de Gaianes.

El primer viatge a Mataró representava una il·lusió enorme a nivell personal i també a nivell de grup, com a banda, perquè eixíem del nostre terreny per anar a una ciutat desconeguda per a nosaltres. La primera volta que vàrem venir estàvem angoixats. No sabíem on anàvem.

I quin futur hi ha entre Gaianes i Mataró?

Quins records té d’aquells primers anys? Eren anys on no se sabia què fer amb la Banda, moment

de relleu. L’autocar mos duia d’una plaça a una altra perquè la feina que teníem era d’inaugurar-les. Però al poc temps, començaren els actes que encara segueixen fent-se. Quina és la història que va dur la Banda de Gaianes a les Santes de Mataró?

Canviant de tema, ens pot explicar la història de “El Bequetero”, la cançó que s'ha convertit en tot un clàssic entre el jovent mataroní? Abans que res, la veritat és que els primers cops que veníem ací ni l’Ajuntament sabia on fer-nos tocar. Imagina't. Per les Santes, es volia fer una cercavila nocturna des de l’Ajuntament fins a la plaça de Santa Anna. Ja se li deia Desvetllament. Com a Banda, decidírem tocar “El Bequetero” i a les dues voltes de tocar-lo, la gent ja el cantava. Del ball que n'ha sorgit, no en sé res.

Santiago Vicent Molines "Chufa". Director de la valenciana banda de Gaianes, que ha amenitzat Les Santes fins el 2003.

valorsElls també parlen de... www.valors.org