Valors 12: Sobreviure

SobreviureSobreviure

vavalorsvalors.orgvalors.orgInciartelors Any II Núm. 12 Gener 2005 2,50 GenerNúm.AnyeurosII1220052,50euros DOCUMENTvalors Aquest Nadal, subscriu-te a Valors! (50 euros) Et regalem el llibre 'El pessebre a Mataró. Història d'una tradició viva', d'AlbertDOCUMENTDresaire valors

Trenta-dos la tragèdia parlem amb dos dels supervivents, Roberto Canessa José Luís

Trenta-dos anys després de la tragèdia dels Andes, parlem amb dos dels supervivents, Roberto Canessa i José Luís Inciarte

3 valors 9-21 VALORSEN EDITAvalorsPORTADA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser Trilla REDACCIÓ Laura Arias, Maria Coll, Xevi Noya, Ramon Radó i Joan Salicrú 4 Editorial | La lluita per tornar a la vida 5 L'article del mes | Jocs i joguines per Nadal. Mercè Saiz. 6-8 Fòrum | Tornar a casa. Mohamed el Ouahi. Menys mal. Jordi Llinyona. Artífices de nuestro futuro. Juana dos Santos. El vel. Maria Àngels Montserrat. El banc dels aliments. Antoni Daura. V. Pareil. Jordi Cussó. 8 Llegint el diari amb... Enric Hernàndez. J.S. 8 ContraVALORS... Costa de creure. Xavier Manté. REVISTA MENSUAL D'INSPIRACIÓ CRISTIANA. Número 12. Gener 2005 pàgina web: valors.org CAP D'OPINIÓ Joaquim Brustenga HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla COL·LABORADORS Eloi Aymerich, Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep Maria Solà i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Toni Daura, Jordi Llinyona, Maria Àngels Montserrat, Mohamed el Ouahi, Albert Pera Joana dos Santos, Maria Salicrú. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier Garcia EDICIÓ Anna Olm i Xevi Noya FOTOGRAFIA Xevi Noya i Laia Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ I ADMINISTRACIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

12 ENTREVISTA a José Luís Iniciarte: "Era més fàcil deixar-se morir que viure". Maria Salicrú-Maltas.

Josep Maria Solà presenta la col·lecció de llibres Pensament Contemporani de l'editorial de Cabrils Prohom Edicions. En una entrevista, el seu director, Joan bresdevanthaexplicaCavaller,perquètiratenda-l'aventurapublicarlli-defilosofia.

En el nostre entorn cada dia podem sentir històries plenes de valors. Avui en recordem una que va commoure el món i ho fem a través dels seus protagonistes. L'any 1972 setze joves, víctimes d'un accident d'avió, sobrevivien durant dos mesos als Andes. Entre la vida i la mort els valors més humans reneixien.

PER 10-119-21MONOGRÀFICCOMENÇARSobreviure

Carta22 des de Londres Portada del primerllibre de la col·lecció. 22PROPOSTESTeatre| 'La Plaça del Diamant'. Josep Maria Cusachs. 23 Propostes atípiques| Deixa't perdre pel país d'Alícia. Eulàlia Puigderajols. 23 Música | Les melodies de la honestedat. Eloi Aymerich 24 Solidaritat | L'agendallatinoamericana . Redacció 24 Solidaritat | Senderi. Redacció 25 Cinema | 'Hasta donde los pies me lleven'. J. Vives 25 Exposicions | OasialaPlaçaSantaAnna.R. Bassas. 26 Llibres| Aire fresc per la cultura. Josep Maria Solà. 28 Sabies que... | Fa 150 anys Mataró va viure un gran pànic?. Nicolau Guanyabens. 28 Petites coses per canviar el món | Aprofitar el temps. Ramon Salicrú. 29 Hi havia una vegada... | Seducció virtual. Albert Pera. 30 Una carta des de... | Londres. Francesc Amat. 32 momentVALORS | José Antonio Sánchez: "Al primer part les cames em tremolaven i tot". L.Arias PER ACABAR...

als Andes

18

sumari | gener 2005

Prohoms26

Sobreviure

19

16 ENTREVISTA a Roberto Canessa:"Quan perds allò bàsic, surt el més noble". Maria Salicrú-Maltas. "Des de l'Uruguai". Cristian Baiona la Cava. "Des de Mataró". Montserrat Masvidal i Anna Viader "32 anys després". M. Salicrú edicions Mercè Saiz, de la Universitas Albertiana, reflexiona sobre els presents que cal regala als més menuts. Jocs5 i joguines per Nadal Francesc Amat, estudiant resident a la capital britànica, ens explica com és la vida en aquesta megàpolis fruit de la barreja de cultures.

20-21 REPORTATGE:

REPORTATGE:"Vinc d'un avió...". Joan Salicrú.

L'epopeia ens ensenya que, encara que probablement ja ens hem adonat que no tot és possible i que hi ha límits que ens impossibiliten fer segons quines coses, la força de l'ésser humà quan es troba en una situació límit és quasi inexpugnable. I en segon lloc serveix per adonar-nos fins a quin punt a vegades la suma de persones, el col·lectiu, aconsegueix fites que de cap manera l'home podria aconseguir actuant sol. Una idea que, en el nostre món cada cop més centrat en l'individu, creiem més vàlida que mai. La lluita dels protagonistes d'aquest número és doncs la lluita per tornar a la vida, per poder tornar a casa amb la seva família. Una idea molt senzilla però tan difícil d'aconseguir en les condicions en què es trobaven els nostres protagonistes. Una lluita que, traduïda a la vida real, ens ha de fer reflexionar sobre el nostre dia a dia: Per què no en tenim prou amb les petites coses per sentirnos útils i satisfets? Quants cops, per exemple, els maldecaps que ens emportem de la feina a casa ens ennuvolen de manera que no sabem gaudir dels qui tenim més a prop? La història dels setze uruguaians és una invitació a la reflexió, a l'esperança, a creure més que mai amb les capacitats de cadascun dels éssers humans i en la força que tenen quan s'uneixen.

VALORS A L'ALÇA VALORS A LA BAIXA Catalunya)(OikocrèditpersonesperdinersenmilionsinvertitEnguanyResponsabilitat:s’han3d’eurosOikocrèdits,donats500 4 valors L'ACUDIT. Àlex Valls CadaDignitat:any a Espanya Internacional)(Amnistiatorturesprèviesdiligènciespresentenes357per per començar

EDITORIAL

La lluita per tornar a la vida E l número de Valors que teniu a les mans, amb què la revista arriba al número dotze, té un caràcter especial. En aquesta ocasió no tractem cap valor de forma monogràfica sinó que us expliquem una història que n'està plena, de valors. Es tracta de l'odissea protagonitzada fa 32 anys per un equip de rugbi uruguaià, quan l'avió amb què viatjava cap a Santiago de Xile per jugar un encontre amb un equip local es va estavellar enmig de la serralada dels Andes. La història es va fer famosa perquè l'única manera que els setze supervivents van tenir de poder-la explicar al cap de més de dos mesos va ser menjant-se la carn dels companys que havien mort a l'accident. Però no és el tema de l'antropofagia en què ens volem centrar, sinó en el "miracle" que va representar que setze dels 45 passatgers d'aquell avió tornessin a la civilització sans i estalvis. I sobretot que ho fessin pels seus propis mitjans, travessant alguns dels pics més alts d'aquelles muntanyes.

Salvat aquest primer escull, sense haver aportat una solució, que potser seria objecte d’un altre article per a no prendre protagonisme al tema que ens ocupa, intentaré centrar-me en la relació que el nen estableix amb el joc i les joguines. Una bona manera de conèixer els sentiments dels nens i de les nenes és observar-los en els diversos jocs que realitzen. En els jocs, els nens representen papers, emulen situacions, imaginen solucions, donen sentit a aquelles coses que no entenen... En el fons jugar és per als infants una barreja entre una mena de teràpia constructiva i reconstructiva i una situació d’aprenentatge en diferents i molt variats aspectes, que van des de l’aprenentatge de nous procediments fins a l’aprenentatge de límits i valors socials i personals.

Jocs i joguines per Nadal

Mercè Sáiz Sáiz és mestre, llicenciada en història. Participa en diverses entitats de Barcelona sobre investigació i difusió de valors humanitaris. Ha editat i ha col·laborat en alguns llibres de pedagogia, entre ells "Viure els valors a l'escola".

bé, aprenguin, i deixin volar la imaginació, i no pas uns estris que entretenen els infants sense que aquests hagin d’establir cap altra interrelació que no sigui pitjar un botó i mirar o escoltar.Iper damunt de tot son són causa de gran joia quan serveixen per jugar, de tu a tu, amb pares. Quant aquests tenen fills petits, saben jugar amb ells i saben fer-los riure. A mesura que creixen els infants, aquest contacte pròxim s’aflebeix i queda a la llarga en una mena d’enyorança. Però els fills volen jugar amb els pares per tornar-los tot el bé que han rebut. Desitjarien pentinar-los, donar-los de menjar, banyarlos. El joc és un diàleg de persona a persona que s’inicia des del primer moment de la vida, per això el fet d’escollir una joguina, i dedicar hores a jugar junts, no es pot deixar només en mans de la moda o d’unes necessitats secundàries.L’infant és feliç, com a tot ésser humà, quan el que fa, el que viu, el que l’ocupa,... li serveix per avançar, per ser creatius, per emocionarse, divertir-se i interrelacionar-se. No en va, el joc és la base de la capacitat lúdica dels futurs adults, i aquesta capacitat lúdica és la que fa que les persones siguin capaces de fer i de viure la festa: aquell període en el que les diferències s’obliden i la comunitat se n’alegra en tot el seu conjunt. l joc pels infants és l’instrument bàsic amb el que s’inicien en la seva vida social. Això fa que pares i pedagogs quan arriben aquestes dates ens preguntem cada any quins són els criteris que han de dur-nos a una decisió encertada a l’hora de proveir els nostres infants de la nova remesa deEnjoguines.primer lloc ja se’ns arrufa el nas perquè tornem a ser conscients que aquesta no és potser la millor manera de fer-ho. Vull dir que tots tenim la intuïció que no és bona l’arribada puntual d’un gran nombre de jocs i joguines i que potser hauríem de ser capaços de fer una distribució més racional al llarg de l’any.

Les joguines són uns

Mercè Saiz per començar5 valors

E L'ARTICLE DEL MES

Si situem al nen i la nena com a centre, això ens ha d’ajudar a triar el joc i la joguina que més bé s’adapten a les seves necessitats, gustos, habilitats, desitjos, passions,... I, com que cada infant és ben únic, serveixen de poc les receptes (exceptuant aquelles que puguin ser fruit de conviccions ideològiques sempre molt respectables). Potser només hi ha una norma i és ben òbvia: les joguines són uns estris meravellosos perquè els nens i les nenes juguin, s’ho passin

peris'honenesnensperquèmeravellososestriselsilesjuguin,passinbé,nopasestrisentretenir

Menys mal Jordi Lligonya Jordi Lligonya és diaca permanent

aTornarcasa

Per què la gent emigra? És una qüestió que sovint escoltem de part de la societat d'acollida. Des de fa molts anys la gent com jo emigra amb l'objectiu de millorar la seva situació econòmica i la de la seva família, però sense perdre de vista que algun dia ha de tornar al seu lloc natural.Passen els anys, alguns han pogut tornar, però la majoria es veu atrapada aquí. No poden tornar perquè no han estalviat res per a poder tornar i invertir al seu país o la situació del seu país d'origen no ha millorat i, en conseqüència, no s'hi poden guanyar la vida. Però el que realment condiciona molt per fer marxa enrere són els fills. Una vegada estan escolaritzats, de mica en mica, els nois i les noies (sobretot els que han nascut aquí) aprenen l'idioma, fan amics i la societat comença a acceptar-los com un més. Això als pares els augmenta l'angoixa perquè és un obstacle més per a l'esperat retorn al seu país. Aquest dol que la primera generació porta a dins mai s'oblida; això es molt en converses i discussions quan apareix algun fet de caire racista o xenòfob. Passen els anys i els immigrants arriben a unes conclusions: el somni de tornar és cada vegada més lluny si no és impossible. Els immigrants que van emigrar a països com França i Alemanya mai han tornat i amb aquesta realitat els immigrants han de fer les seves vides aquí, han de conviure amb aquesta societat i buscar mecanismes adequats per entendre's.Elsimmigrants han de lluitar per no quedar-se en guetos i han de participar per a construir una societat multicultural, en la qual tothom tingui cabuda i els mateixos drets i deures.

Juana dos Santos Mohamed el Ouahi per començar 6 valors 14 d’agost de 2004. Londres, aeroport de Heathrow. Estàvem dinant amb un amic a un restaurant, aprofitant el temps d’espera, abans de presentar-nos a la porta d’embarcament, per tornar a casa. De sobte, el senyal d’alarma; una sirena i una veu, en anglès, avisen repetidament: s’ha declarat “fire” (foc) i pel que sembla hem de sortir del recinte. El personal de les botigues i restaurants repeteixen als clients que han d’abandonar el local i anar cap a la sortida. Ells mateixos tanquen portes i se’n van. Tothom es posa en acció, i unes mil persones, orientades per uns quants funcionaris de Protecció Civil ens van anar agrupant. No es veia ni foc, ni fum , ni bombers. No es sentien sorolls. Només sabíem que calia sortir d’aquell lloc quan més aviat millor. Però no era gens fàcil moure tanta gent; el temps passava i la incertesa creixia. Allò que ens va sorpendre més, en aquells moments i en l’anàlisi posterior que vam fer, va ser el comportament del grup. Ni preguntes, ni protestes, ni crits, ni rialles... Tampoc hi hagueren

Juana dos Santos és terapeuta Mohamed el Ouahi és mediador interncultural a Mataró

Per què es va reaccionar d’una forma tan cívicament correcte? Per què no hi va haver pànic, com dissortadament, succeix de vegades? Probablement perquè en circumstàncies greus com aquesta hom s’adona que forma part d’un col·lectiu i que el seu problema no té una solució individual. Per tant, l'única opció vàlida és atendre les instruccions organitzatives, pensar en els altres i ser solidari. Col·laborar, respectar i ajudar, si cal, l’altre, tal com un mateix voldria ser tractat. Al cap d’una hora i mitja vam poder anar sortint cap a la zona d’embarcament.

Ja dins l’avió, uns companys de viat-ge, ens van informar que els darrers avisos de megafonia informaven que l’ame-naça era de bomba. Un cop vam aterrar a Barcelona, ja tranquils, en vam fer broma. Després de tot (som catalans!) el dinar ens havia sortit de franc.

corredisses. Érem, senzillament, persones, de nacionalitats, idiomes, costums i creences diferents, reunides en un grup compacte i silenciós.

Artífices de nuestro tiempo

En el caminar del hombre por la vida generalmente vamos buscando ante los problemas o situaciones difíciles soluciones fuera de nosotros, dando el timón de nuestro barco a otros - a algo o a alguien- que nos atorgue la llave mágica, que nos brinde seguridad ante las realidades de la vida y así consigamos esa felicidad y ese equilibrio que no podemos alcanzar por nosotros mismos. Cuando nos ocurre algo, siempre buscamos un Buscamosculpable.haciadonde orientar nuestros pasos y se nos escapa que somos artífices de nuestro propio destino, que debemos diseñar nuestra realidad mediante creencias, sentimientos y pensamientos que se reflejarán en nuestro hacerDejemoscotidiano.elanálisis de nuestras actitudes para subrayar dos puntos que creo muy importantes a tener en cuenta y a ser trabajados por cada uno de nosotros: las afinidades con los demás nos hacen crecer y nos ayudan en la vida, no las diferencias; y partiendo de lo que semos y de lo que tenemos, deberíamos desarrollar en cualquier instante de nuestra vida nuestras cualidades, posibilidades y valores.

és funcionària "Haurem de fer un esforç per no oblidar la pobresa més propera" Aquests dies la premsa ha difós les dades de l’informe d’una caixa catalana sobre la pobresa –es referien a l’any 2000: si fossin actuals serien pitjors, diuen– que confirmen aquest increment de persones afectades i per tant, futurs beneficiaris dels Bancs dels

Aquesta resposta em va fer pensar que quaranta anys enrere nosaltres també havíem d’anar a l’església amb el cap tapat, però ara ja no l'hi portem. Pensem-hi, potser no ho hauríem de veure tan estrany. Donem-los temps.

Conec força aquesta Fundació que és a Barcelona des de 1988. És sabut que els Bancs d’Aliments actuen a molts països del món occidental i pel que fa a Catalunya, ja en són tres; aquest de Barcelona, el de Reus i el de Girona. Els Bancs dels Aliments es dediquen a la recuperació d’excedents i sobrants procedents del sector agroalimentari i els redistribueixen a través d’entitats benèfiques a persones que pateixen situacions de pobresa o de marginació. Comparant dades dels últims cinc anys, les persones ateses pel nostre Banc a Barcelona i rodalies han estat 43.000 el 1998 i 55.000 el 2003, amb força tendència a augmentar. per començar Televisió de Mataró ha fet vint anys. L'acte central de la festa, celebrada al Teatre Monumental divendres 10 de desembre, va servir per agrair l'eforç i l'entrega voluntària que molts mataronins han fet per aquest mitjà de comunicació local. Han estat moltes les hores invertides per generacions de mataronins amb la finalitat de millorar i promocionar el valor de la comunicació entre la ciutadania. S.R./CAPGRÒS

El alimentsdelsbanc Toni Daura Toni Daura és jubilat d’una indicació escrita a l’Alcorà. Em va explicar que quan vivia al seu país d’origen complia totes les normes, però que, de mica en mica, havia anat deixant de banda certs costums i tradicions. Ara per ara, per ella, el vel a, part d’un signe religiós, també és un signe de seguretat.

El vel Maria Àngels Montserrat

ElsAliments.mitjans de comunicació ens omplen de tristes notícies d’arreu del món, d’indrets dels països més llunyans. Haurem de fer un esforç perquè la pobresa del món llunyà no ens faci oblidar la pobresa més propera, que –com diu un amic meu– moltes vegades la tenim a només dues parades de metro.

fotonotícia

7 valors

A tots ens ha cridat l’atenció veure pels carrers de la nostra ciutat dones magrebines amb el vel al cap. Alguna vegada, quan les tenim al costat de l’autobús o a la cua del supermercat, hem arribat a pensar que el mocador deu resultar incòmode. M’he interessat moltes vegades per la raó d'aquest signe extern de la seva Normalmentreligió.em relaciono amb persones vingudes d’altres indrets del nostre gran món. Entre el col·lectiu immigrant, com a tot arreu, s'hi troben persones obertes, tancades, amb ganes de relacionar-se i altres que es mantenen recloses en el petit món de la seva família i poca cosa més. Un dia vaig tenir l’oportunitat de parlar del vel amb una d’aquestes persones, la qual en alguns temes es mostra bastant integrada en la nostra manera de fer. A la meva pregunta sobre el significat del vel, ella em va respondre que es tracta, entre moltes altres normes, Maria Àngels Montserrat

UN ANY DE GOVERN TRIPARTIT A LA GENERALITAT. Com a mínim tinc la sensació de que en aquests moments hi ha una voluntat de defensar la nostra identitat, la nostra llengua i tradicions. Sembla que s'ho prenen més seriosament que no pas l'anterior govern. Pel que fa a la relació amb Espanya crec que ara no es dóna el braç a tòrcer tan fàcilment. En determinades coses s'és més contundent i s'obliga a Madrid a cedir, perquè un terç del tripartit de Catalunya té una relació directe amb el partit que mana al govern central.

Caldrà un llarg aprenentatge per part de les dues parts, per poder establir un diàleg posterior que sigui entenedor i fructuós.

J.S.

COMISSIÓ DE L'11-M. És una manera de demostrar que la política és pura demagògia i que hi ha molta informació a què mai tindrem accés i sempre quedarà pels pocs privilegiats que si que en tenen l'opció. La veritat és que és bastant trist, és un espectacle teatral, una escenificació tan per part d'uns com dels altres. nes, cobrant menys d’1 dòlar diari: 0,75 euros al dia que per a nosaltres no dóna ni per un cafè. Pot ser veritat això que avui mateix 550 milions de persones treballin tot el dia i cobrin el que nosaltres ens gastem no-més en un cafè? Deu ser veritat, perquè al cap de dos dies, el 10/12/2004, la FAO publica un altre informe anunciant-nos que durant el 2005, 5 milions de nens moriran de gana i 852 milions de persones patiran fam i malnutrició. Aquest món és molt injust.

Aquests dies els diaris han publicat uns extractes d’informes de l’Organització Internacional del Treball (OIT) a Suïssa i de l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) a Roma que mereixen reflexió i causen revolta. La OIT diu el 8/12/2004 que en el món mai fins ara hi ha hagut tanta gent que disposés de feina: 2.800 milions de persones. Però la meitat, 1.400 milions, tenien “feines indignes i sous indecents” cobrant menys de 2 dòlars al dia i 550 milions de perso-

Jordi Cussó és arxiprest de Mataró i rector de la parròquia de Sant Josep

Foment del diàleg

Jordi Cussó L’home és paraula i aquesta constitueix un gran instrument al seu abast per expressar la seva identitat més profunda. Si no es pogués donar una comunicació i un diàleg, no podria sorgir la solidaritat ni una relació cordial entre les persones. Les persones dialoguem a partir d’uns temes que ens són comuns. És molt difícil, comunicar-se entre persones, sobre temes, vivències, que els altres desconeixen totalment.

PREMIS CREACIÓ ESCÈNICA DEL PATRONAT DE CULTURA. S'hauria de donar l'oportunitat de representar més cops les obres escollides, un aspecte que ha anat a menys. Per altra banda crec que caldria canviar els criteris de selecció de les obres, perquè no són prou objectius.

Per més diferents que les persones, els grups, les religions, ens sentim els uns dels altres, i malgrat les diferències que es puguin donar per raons de raça, sexe, cultura, ambient social, etc. tots tenim una base comuna, un mateix punt de partença. Tots posseïm una mateixa vivència: existir. Aquesta realitat, òbvia i evident, ens iguala a tots els éssers humans i es troba a la base de tota la humanitat. És per aquest motiu que jo crec que adonar-se del que significa l’experiència d’existir, i la capacitat de gaudir d’aquest ésser que sóc "jo", potser un bon fonament pel diàleg i la comunicació entre els éssers humans.

Però en el moment de l’encontre personal, cultural o religiós gastem llargues estones per dialogar sobre realitats que ens són perifèriques. Tot i que poden ser importants, no ens permeten assolir una sintonia profunda, capaç de generar aqueper començar

contraVALORS. Xavier Manté | Costa de creure

lla confiança necessària que ens porti en un primer terme a ser solidaris i en un segon terme a l’estima cordial, ambdós elements imprescindibles, perquè un diàleg sigui realment joiós. Hem de poder establir un diàleg, d’allò que és més íntim, que tots podem conèixer i gaudir i que sense necessitar masses paraules, ens permeti abastar la persona globalment. El fet que hi hagi alguna cosa que anomenem “jo” i que intuïm que els altres també viuen i experimenten, ens fa adonar que hi ha una experiència comuna, que ens iguala a la resta d’humans. I malgrat que, “jo” sempre em sóc un misteri que mai no acabo d’abastar, si assaboreixo aquest nivell més bàsic: el fet d’existir, que és comú a tots els éssers humans, podré sortir cap enfora, sabent que és més forta l’experiència del que m’uneix, que els elements que em separen. Els altres podran ser desconeguts, la seva cultura i religió podran ser diferents a la meva; però en el moment de trobar-nos, de conviure, el fet d’haver gaudit d’aquesta experiència del que ens és comú, ens farà estar oberts a establir una via de diàleg. I a poc a poc anirem constatant que el camí per a l’encontre personal, malgrat els obstacles, resta sempre obert. I a mida que anem gaudint de la saba comú de l’existència, arribarem a comprendre que tota persona, pel sol fet d’existir, és digna de ser estimada.

8 valors LLEGINT EL DIARI AMB...

EnricllicenciatHernàndez,enartdramàtic

Sobreviure als Andes

Aquesta és una història plena de valors. La nit de Nadal de l'any 1972 setze nois uruguians es retrobaven amb les seves famílies després de viure més de dos mesos perduts als Andes. Passats els anys, només recorden aquells sentiments i accions que els van ajudar a sobreviure: el companyerisme, l'esperança, l'amistat, la valentia i l'il·lusió de tornar a casa.

Soiret, Serge. La verdad sobre el milagro de los Andes. Ed. América Nueva. Uruguay, 1973. Alcalde, Alfonso. El drama de los resucitados en las nieves. Editorial Nacional Quimantú. Xile, 1973. Vega, Oscar. "San Fernando, Chile urgente” de Oscar Vega. Pineda Libros. Xile, 1973. Suanes, Hector. El milagro de los Andes. Emecé Editores. Argentina, 1973.Blair, Clay. Survive. Berkeley Medallion Books. USA, 1973. Alcalde, Alfonso. Vengo de un avión que cayó en las montañas. Libroimpex. Argentina 1973. Read, Piers Paul. ¡Viven! La tragedia de los Andes. Estados Unidos, 1974.Martínez Ugarte, Rodolfo. Para que otros puedan vivir. Editorial Nacimiento. Xile, 1973. Paéz Vilaró, Carlos. Entre mi hijo y yo, la luna. Espacio Editora, S.A.. Argentina, 1982. Paez, Carlitos. Después del día 10. Uruguay, 2003. Frank Marshall. Viven. 1993. 125 min. Cardona, Rene. Supervivientes de los Andes. 1976. 103 min. Web oficial: www.viven.com.uy Web d’un dels supervivents: www.carlitospaez.com

PER SABER-NE MÉS

M.COLL

9

MONOGRÀFIC valors

"Vinc d'un ls protagonistes d'aquesta història són un grup de joves de l'alta societat uruguiana que anaven a escola en un centre religiós, l'Stella Maris, fundat per uns pares irlandesos, els Old Christians. Un grup que tenia (i té encara, més de trenta anys després) un equip de rugby que porta el mateix nom i que, aquell octubre de 1972, havia concertat un partit a la capital xilena. L'avió però, no va arribar. L'error de navegació dels pilots va fer que en comptes d'aterrar a l'aeroport de la capital xilena ho fessin en una zona remota dels Andes després de patir un gravíssim accident que va representar les primeres morts i els primers ferits entre els 45 passatgers de l'avió.

10 valors

L'esgotament del poc menjar del que disposaven, de totes maneres, va esdevenir aviat un repte suplementari. Estaven pràcticament a 4.000 metres, en una zona en què no creixia absolutament res. Només hi havia neu, que fonien per poder beure aigua. Neu i els cossos dels que havien mort durant l'accident. Primer el rebuig a menjar carn humana era absolut però a mesura que passaven els dies l'evidència es feia absoluta: menjar-se els cossos dels seus amics era l'única manera de seguir vius. La condició de creients catòlics de la majoria els va facilitar superar el tràngol: van acordar entendre el fet de menjar-se els cossos com si es tractés de la comunió de la missa vespertina; era el pa que els donava la vida. Superat aquest gran entrebanc, que acabaria sent el detall que tothom recorda encara avui, els supervivents van preparar-se per anar a buscar ajuda per ells mateixos. Tenien clar que Xile era a l'Oest -així s'ho repetien els uns als altres, com a lema d'ajuda mútua- i que si Mahoma (els serveis de rescat) no anaven a la muntanya, llavors seria la muntanya la que aniria Interior de l'avió, abans del xoc. Posant per la foto es veuen Gustavo Nicolich (mort dies després de l'accident) i Roy Harley, que va sobreviure. Fora del fusellatge. Alguns dels supervivents descansen al sol. A la cua de l'avió. Harley, Canasso i Parrado intentant fer funcionar la ràdio dins del que va quedar de la cua.

A partir d'aquell moment aquells joves consentits i criats amb tota mena de luxes a l'acomodat barri de Carrasco, a Montevideo, van haver de treure forces d'allà on no en tenien i decidir-se a viure. Ara era quan havien de demostrar si realment eren un equip i gràcies a la força col·lectiva eren capaços de guanyar la partida al destí.

El 12 d'octubre de 1972 un equip de rugby de Montevideo va agafar un avió en direcció a Xile. L'avió es va estavellar per un error de navegació enmig dels Andes i els supervivents van haver de menjar els cossos dels seus amics per sobreviure.

En els dies immediatament posteriors els supervivents s'alimentaven del vi i de les tauletes de xocolata que havien comprat per quan tornessin a casa. Gràcies a una ràdio sabien que PER JOAN SALICRÚ E

El Missatge. "Vengo de un avión que cayó en las montañas. Soy uruguayo.

Hace 10 días que estamos caminando. Tengo un amigo herido arriba. En el avión quedan 14 personas heridas. Tenemos que salir rápido de aquí y no sabemos como. No tenemos comida. Estamos débiles. ¿Cuándo nos van a buscar a arriba?. Por favor, no podemos ni caminar. ¿Dónde estamos?”.

hi havia una expedició buscant-los al llarg de la serralada. Però al cap d'uns dies, els joves i aquells que els acompanyaven i havien sobreviscut a l'accident van sentir que les tasques de recerca s'havien suspès definitivament davant l'escepticisme de poder trobar-los en vida. Paradoxes de la modernitat en temps on no hi havia telèfons mòbils: per la ràdio sentien que els serveis de rescat creien impossible que cap dels passatgers hagués sobreviscut.

a Mahoma. Primerament van dur a terme una expedició fins la cua de l'avió, que havia quedat pràcticament al cim de la muntanya on es trobaven, per intentar demanar ajuda a través de la ràdio. Quan aquesta idea es va demostrar inviable -l'emissora necessitava una quantitat de corrent que les bateries de les que disposaven no podien generar- l'equip va prendre la decisió d'enviar una expedició fins a Xile per anar a buscar ajuda. Els tres membres d'aquesta expedició -Roberto Canessa, Fernando Parrado i Antonio Vizintín, tot i que aquest va tornar al cap de tres dies- van caminar durant deu dies fins que la neu va desaparèixer sota seus els peus i es va convertir en l'herba verda dels prats xilens. Trobant-se a un cantó d'un riu, els dos expedicionaris van veure un home muntant a cavall pastorant el ramat de vaques. Era Sergio Catalán, un senzillíssim ramader que representaria la salvació dels supervivents. Amb l'ajuda d'un paper i un bolígraf, Parrado va escriure el conegut missatge: "Vinc d'un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià...".L'endemà

reportatge en

avió..." poques paraules Quasi un miracle

COM VAN SOBREVIURE TOT AQUEST TEMPS?

Parrado i Canessa, després de caminar deu dies pels Andes, van veure un home muntat dalt de cavall pasturant les seves vaques. Era Sergio Catalán (a la fotografia), un pastor xilè que es va endur una bona sorpresa quan va llegir el que deia el paper que els dos joves li van tirar des de l'altra banda del riu que els separava.

QUAN? El 12 d'octubre de 1972. Els setze supervivents van tornar a casa el 22 de desembre d'aquell mateix any, setanta dies després.

Tot i que en un principi van declarar que s'havien alimentat d'una gran quantitat de formatge comprat abans de pujar a l'avió, al cap de pocs dies de tornar a la civilització van reconèixer que a partir del dia 10 s'havien alimentat exclusivament de carn humana.

COM VAN TORNAR A LA CIVILITZACIÓ?

Salvats. Canessa i Parrado en companyia de Sergio Catalán, el primer humà que veien en setanta dies a part dels seus companys. Arriben els helicòpters. Moment en què els helicòpters arriben a les restes de l'avió. L'alegria és grandíssima. Abraçades. Canessa i Parrado es retroben amb els seus companys un cop rescatats. La idea s'ha acabat i és hora de tornar a casa. Descansant a la cua de l'avió. L'expedició a la cua. Parrado mira a càmera.la

COM ÉS QUE ELS SERVEIS DE RESCAT NO ELS

La zona en què va caure l'avió havia patit una intenssíssima nevada. Simplement els serveis de rescats creien impossible trobar un avió amb el sostre blanc i amb algun supervivent a dins. 11 valors

QUÈ VA PASSAR? Els jugadors d'un equip de rugbi de Montevideo van contractar un vol xàrter per desplaçar-se a Santiago de Xile, on havien de disputar un partit amb un equip local. Un error de navegació del pilot va fer que l'avió, carregat amb 45 persones, s'estavellés al cor dels Andes.

n

dos helicòpters dels serveis de rescat xilens tornaven a l'indret on s'havia estavellat l'avió per recollir part dels supervivents que quedaven. Un dia després tornarien i s'emportarien la resta. Dels 45 viatgers inicials només en tornaven setze, però el món sencer va quedar astorat de veure fins a quin punt les ca-pacitats humanes poden desenvoluparse en els moments límits. En aquella vall on van passar setanta dies els supervivents van arribar a crear una petita societat on, per força, tot s'havia de decidir per consens i democràticament. Una societat on el diner, per exemple, no tenia cap valor (van arribar a cremar 7.000 dòlars en bitllets per escalfar-se). Una societat que tornava a les essències de la humanitat: garantir la supervivència del col·lectiu -i per tant de la persona- com a màxima prioritat.

HAVIEN LOCALITZAT ABANS?

PER MARIA S ALICRÚ -M ALTAS FOTOGRAFIES CEDIDES PER A LEJANDRA CAMPEAS H

José Luís "Coche" Inciarte havia celebrat el seu vint-i-quatrè aniversari poc abans que l’avió s’estavellés als Andes. Tot i que anava a l’avió de l’equip, ell no formava part dels Old Christians. Estudiava enginyeria agrònoma, professió que exercia fins fa pocs anys quan la va abandonar per dedicar-se a pintar i explicar la seva història en conferències per tot el món. Es va casar amb Soledad, la seva promesa, només vuit mesos més tard del seu rescat. Han tingut tres fills.

Hagués preferit oblidar?

a aconseguit oblidar els dos mesos viscuts als Andes? No. Hi penso cada dia, perquè per un motiu o altre els records vénen de nou. Durant trenta anys no he pogut oblidar aquella experiència. El dolor, el sofriment, l’angoixa i els amics morts no els puc oblidar. Primer vaig estar trenta anys callat, igual que alguns companys supervivents que encara ho estan, però al complirse la data, tot va canviar. Per fi vaig deixar a un costat el dolor que m’impedia parlar, vaig obrir-me i vaig començar a parlar d’aquesta història. Reconec que explicar la nostra vivència em fa molt de bé. Des de llavors, junt amb un altre supervivent, l’Álvaro Mangino, fem conferències per tot el món. Crec que si explicant la nostra vivència ajudem una sola persona, obtenim resposta a una pregunta que sempre em faig: “Per què vaig ser jo qui va sobreviure i no un altre?”. El que més recordo de la muntanya són els principis, els valors i totes les coses grans que té l’home, les quals afloren en les situacions límit.

L’experiència va passar i punt. Només van ser 72 dies dels meus 56 anys. De fet, la teràpia la vam fer allà dalt i després no vam tenir cap necessitat de visitar psicòlegs o especialistes. Qui hi va anar no va obtenir cap resultat. La veritat és que m’he oblidat del dolor i l’angoixa, la fam, el fred i la desesperació, però no oblido els actes de coratge, valentia, solidaritat i amor de l’home per l’home, no només en els sentiments sinó en el comportament.

12 valors

"Era més fàcil deixar-se morir que viure"

ENTREVISTA A JOSÉ LUIS "COCHE" INCIARTE

La vida em va donar l’oportunitat de conèixer l’Uruguai ara fa cinc anys durant un cap de setmana d’hivern fred, ventós i plujós, ple de gent abrigada que es revifava pels carrers amb mate. Allí vaig localitzar les dades d’alguns dels supervivents dels Andes, entre elles, les de Roberto Canessa. Vaig acostar-me al barri de Carrasco on vivia per fer-li una simple pregunta relacionada amb la situació límit que havia viscut al 1972 i la música. Però el metge havia sortit i ja no tenia temps per visitar-lo de nou. Feliçment, vaig saber la resposta poc més tard, després de preguntar-li la meva qüestió mitjançant una carta. Enguany, pocs mesos després de treballar amb els meus alumnes els valors i la importància de la música en aquesta experiència, vaig tornar a l’Uruguai. De nou feia fred, vent i plovia, així com la gent continuava revifant-se prenent mate. Però aquest cop m’esperava Canessa a l’hospital on treballa. Em va rebre amb una increïble amabilitat i estima, com si em conegués de tota la vida, i em va ajudar a recórrer els llocs més importants d’aquells nois que un dia van tenir un accident als Andes, com l’escola Stella Maris, la Biblioteca Nuestros Hijos i el Club de Rugbi dels Old Christians. També em va posar en contacte amb José Luis Coche Inciarte, un altre dels supervivents, a qui vaig poder entrevistar enmig de mostres de gran afecte a la seva casa de Carrasco. Un somni per a mi, ja que la història d’aquells joves sempre m’havia fascinat. MARIA SALICRÚ-MALTAS

Somni acomplert

Sobretot explico els principis, els valors i les grans coses que té l’home, no les petiteses o els sentiments, sinó la gran força que té la persona humana. Crec que les situacions límit no existeixen perquè l’home cada vegada aguanta més, els límits en aquest sentit cada vegada avancen més i més. Encara que exclamem “Deú meu, ja no puc més!” sempre podrem una mica més. Què els animava a sobreviure en aquelles condicions tan dures? Ens animava un somni comú que ens mantenia vius: sortir de les muntanyes i tornar-nos a trobar amb les nostres famílies, amb els amics i amb els llocs que recordàvem. Fins i tot, durant aquells dies vaig apuntar en una petita llibreta totes les coses que faria si aconseguia sobreviure a aquella tragèdia. Trentados anys després ja he complert amb tots els punts d’aquella llista: em vaig casar vuit mesos després de ser rescatat, he tingut fills, he viscut al camp, m’he dedicat a produir llet i he treballat deu anys a la indústria agrària. L’any 2002 però, vaig abandonar el camp i vaig venir cap a la ciutat on he començat a aprendre a pintar. Vostè no pertanyia al club Old Christians que havia contractat l’avió de les forces aèries uruguaies, senzillament aprofitava una de les places que havien quedat lliures. Efectivament, jo havia anat a un col·legi laic i anglès, no havia estudiat a l’Stella Maris, l’escola religiosa on havien estudiat tots els jugadors, i no era del club de rugbi. De fet, mai havia tingut res a veure amb el clergat, però vaig aprofitar el passatge. I aquestes diferències de creences espirituals entre els supervivents van crear discussions en el grup? No, potser només una mica al començament. En la relació dins el grup hi va haver un abans i un després de l’allau de neu que vam sofrir, en la qual moriren vuit companys. En aquell punt Déu ens va demostrar quina era la nostra situació. Si no

l'apunt

LA unamés!''Déu"EncaraSUPERACIÓ:queexclamemmeu,janopucsemprepodremmicamés"

CarlosParrado,NandoCanessa,RobertoPáez i Inciarte."Coche"

José l'actualitat.Inciarte"Coche"Luisen

13 valors

Què explica a les conferències que imperteix? Quin missatge intenta trasnmetre?

LA SOLIDARITAT: "Em penedeixo de dues coses: haver pujat a l'avió i no haver donat més en aquella situació"

"Si perdia el darrer alè d'esperança, només em quedava la mort" 14 valors ens uníem no sobrevivíem. Llavors, tots, els uns envers els altres ens vam despullar de ment i avui en dia només per un gest o un moviment encara reconeixem quan un de nosaltres menteix. Internament ens coneixem molt. És increïble. Van viure més de dos mesos entre la ferralla d’un avió estavellat, no van habilitar l’espai per si el rescat tardava. No, perquè acondicionar la zona era un esforç massa gran, suposava consumir massa energia. Disposàvem d’una quantitat d’energia menor de la que gastàvem. El balanç enèrgetic sempre era negatiu. Vaig perdre quaranta-cinc quilos, m’estava morint. Precisament, alguns van morir perquè van ser més generosos que jo, van donar més energia pels altres. Sense ella ens moríem. Arribaren a cremar bitllets per poder escalfar-se. Sí, perquè teníem algunes fustes, però les fèiem servir per encendre foc, escalfar-nos i poder cuinar o bé per banyar-les amb oli de motor i poder produir fum negre per cridar l’atenció als avions que poguessin passar. Però necessitàvem paper per encendre el foc i vam decidir fer servir els bitllets. Allà dalt ja no tenien cap valor, però era curiós quan al començament la gent donava abans el bitllet d’un o de cinc abans del de cent, malgrat que tots dos cremessin per igual! Però allò que vam cremar més foren cigarretes. Era l’únic que sobrava perquè Javier Menthol i Pancho Abal, dos dels membres de l’equip, tenien una tabacalera i en portaven moltes caixes per donar als companys, ja que ells, en època de Salvador Allende, tenien problemes de subministrament.

Com es va viure a l’avió els dies que Nando i Roberto van marxar caminant per intentar buscar ajuda a Xile? Aquells darrers deu dies van ser els més angoixants de la meva vida. El matí del dia 12 de desembre ells dos –juntament amb Vizintín– van sortir a caminar, portaven a sobre aliments només per tres dies. Complert aquest temps, Vizintín va tornar ràpidament a l’avió. Primer crèiem que havia avortat l’expedició o que havia passat alguna cosa als altres dos, però ens va explicar que en Nando i en Roberto havien decidit continuar, malgrat que després d’una llarga caminada només havien divisat muntanyes i més muntanyes, i ni una minsa espurna de camp verd. “Volverte vós negro porque eso va para largo”, li van dir els dos companys a Vizintín. Van ser deu dies molts durs per a tots, perquè la gent no parlava, l’ambient estava brut, recordo com la negror de la zona que ocupàvem contrastava amb el blanc de la muntanya. Tots teníem els ulls enfonsats, amb poca vida, inexpressius. Malgrat tot, si ells no tornaven, hi havia alguns companys preparats per marxar els primers dies de gener, però jo sabia que ja no hi seria. Vostè es trobava en estat crític. Dins meu sempre havia sentit l’alegria d’estar viu davant el dolor del que vivia, sentia i veia, però durant els set dies següents a la marxa de Nando i Roberto, l’alegria d’estar viu ja no era tanta. Quan m’aixecava donava gràcies per viure, veure, sentir, però aviat l’alegria d'estar viu desapareixia. Pensava en coses que els podien haver succeït: haver caigut en un precipici, haver-se trencat una cama, morir de fred, quedar coberts per una allau... Cada nit em pregunatva “On seran?” i l’endemà em tornava a despertar, sense l’alegria d’estar viu. I així el dia 21 de desembre vaig assumir que era molt difícil que ens salvessin i vaig projectar la meva mort per la nit del 24. Era més fàcil deixar-se morir que continuar vivint. Perdia les forces i l’esperança; m’anava a deixar morir. Però a dos quarts de set del matí del 22 de desembre vam sentir a la ràdio la notícia més bonica que he sentit mai. De cop, la vida va tornar a il·luminar-se. Els helicòpters van arribar a tres quarts d’una de la tarda. En Nando ens va venir a buscar, encara no entenc com ens va poder localitzar des de l’aire. Afortunadament, van arribar abans que se’m morís el darrer alè d’esperança, perquè si la perdia, només m'hagués quedat entregar-me a la pau, la gran pau que és la mort.

L'ESPERANÇA:

"DecL'AMISTAT:lavidaaDéu, als meus amics, als morts i als vius; sense ells no hagués sobreviscut"

Després de trenta-dos anys, es penedeix d’alguna cosa? Sí, de dues. Una, la d’haver pujat a aquell avió i la segona, de no haver donat més en aquella situació. Una cosa tinc molt clara: dec la vida a Déu, als meus amics, als morts i als vius, a Sergio Catalán, a Nando i a Roberto, perquè sense ells no hagués pogut sobreviure.

Els morts no foren enterrats. No, perquè ja havien quedat sepultats per la neu, congelats. Els cossos van quedar allà, i considero que és el millor altar. Si un dia em moro, vull que també m’hi enterrin o hi dipositin les meves cendres. Allà, a quatre mil metres d’alçada, és el lloc més bonic que he vist mai per reposar eternament. És un lloc entre la terra i el cel, on hi ha la presència de Déu. A més, allà em retrobaré amb els meus amics. Us esperàveu la rebuda mediàtica que va tenir la vostra història? Quan em van baixar de l’helicòpter, em van estirar a sota d’un salze. Enmig de les branques de l’arbre hi havia gent amb càmares filmant. Vaig preguntar-li a un dels soldats qui era tota aquella gent i em va respondre: “Periodistes”. Va ser molt sorprenent, ja que nosaltres pensàvem que trucaríem als nostres familiars, que els diríem que estàvem vius, que havíem estat salvats i que tornàvem a casa amb tren. De fet, els supervivents vam calcular quants diners ens quedaven i si en teníem prou per comprar tots els bitllets. Mai vam pensar-nos tenir aquella rebuda. L’experiència va provocar un gran impacte. Actualment molta gent ens comenta què estava fent quan va escoltar la notícia que havíem estat trobats amb vida. Vam ser un regal de Nadal per a molts.

I què li sembla que avui s’organitzin excursions a la zona on vostès van viure aquella experiència? M’agrada perquè no és un lloc turístic, sinó un indret de pelegrinatge que es visita amb molt de respecte. No fa gaire, el març passat, hi vaig anar acompanyat per la meva família. Abans hi havia estat sol. És una experiència dura. Quan s’arriba allà, els visitants mantenen un silenci sepulcral o ploren. A la tornada la gent continua en silenci. Allí, la gent es carrega d’energia positiva perquè és un lloc on hi va ser Déu.

Inciarte"Coche" amb CanessaRoberto i Carlos Páez, un altre supervivents.delsImatgede1972. Diversos supervivents fora del fusellatge.

15 valors

Quin és el record més viu que els queda d’aquella experiència? Sobretot ens queda el record de la majestuositat de les muntanyes, on hi havia la presència de Déu que és qui ho controla tot. L’esperit de les muntanyes t’elevava. Quan ara veig pel·lícules de muntanyes, em ve al cap la imatge del lloc on érem, un lloc veritablement inhòspit. Sobretot recordo olors, com el plàstic de l’avió, i sorolls, com la neu en ser trepitjada. Són sons que a vegades em criden l’atenció quan els escolto perquè veig que els tinc gravats a la memòria.

ENTREVISTA A ROBERTO CANESSA

Roberto Canessa només tenia 19 anys quan va tenir lloc la tragèdia. Jugava al club de rugbi Old Christians i estudiava segon de Medicina. Ell, juntament amb Nando Parrado, va ser qui va travessar els Andes per salvar la resta del grup. Actualment és cardiòleg a l’Hospital Italià de Montevideo. També ha dirigit la seva vida vers la política. Es casà amb la que era la seva promesa durant l’accident, Laura Surraco i tenen tres fills. Ha estat diverses vegades a Barcelona, ciutat de la que té molts bons records.

PER MARIA S ALICRÚ -M ALTAS FOTOGRAFIES CEDIDES PER A LEJANDRA CAMPEAS H

16 valors "Quan perds allò més bàsic, surt el més noble"

an passat 32 anys d’aquella tragèdia, costa oblidar-se’n? De mica en mica totes les experiències tristes es van esborrant de la ment. Sé que vaig estar allà, perquè si em preguntes conec totes les respostes, però arriba un moment que ja no sé si les conec per la quantitat de vegades que les he explicades o realment perquè jo mateix les vaig viure. Per a mi representa un gran esforç recordar la muntanya, aquell fred i les situacions. La vida continua i aquella experiència només van ser dos mesos de la meva vida. Potser preferiria haver-la oblidat. Al començament era molt dur. Somiava que els meus amics morts eren vius, dormia feliç i no volia despertar-me. Però afortunadament he anat oblidant tots els pitjors moments que vaig passar en aquella muntanya i avui ho recordo com una història.

S’entretenien cantant? Quines cançons els venien al cap en aquella situació? Recordo haver sentit Volver de Carlos Gardel. Després de l’allau, quan teníem molta por, cantàvem cançons religioses que ens havien ensenyat a l’escola. Recordo una que deia: “Invitados fuimos todos por Jesús que nos llamó, jubilosos nos sentamos a la mesa del Señor”. També ens venia al cap la música de la pel·lícula El violinista sobre la teulada, sobretot aquella escena on el protagonista mira el cel i diu “Gràcies Déu, perquè pitjor que així aquesta vegada no hi havia estat mai”. Però sobretot quan ens abatia la por i la tristesa cantàvem “El 7 de mayo en Cobadería, bajó de los cielos la Virgen María”. També cantàvem “Señor me has mirado a los ojos, sonriendo has dicho mi nombre”. En canvi, no és cert que cantéssim la Nadala Santa nit a l’avió, tal i com surt a la pel·lícula.

Roberto Canessa amb Sergio Catalán, el ramader que el va salvar, en una imatge presa recentment.

Després de deixar els companys al costat de les restes de l’avió i caminar durant deu dies pels Andes van trobar qui els salvaria d’aquella situació: Sergio Catalán Martínez. Com van ser les circumstàncies de la trobada? Fosquejava. Després d’haver caminat tot el dia vam arribar a un altiplà. A l’altre costat del riu em va semblar veure algú que muntava a cavall. Llavors vaig dir a en Nando Parrado: “Corre, que he vist algú!”. Aleshores vam caminar uns tres-cents metres cap al riu i vam sentir un soroll, era una vaca. De seguida, vam veure més bé la persona de l’altre costat: era en Sergio Catalán. Ell també ens va veure i ens va cridar unes paraules, però només vam entendre “Demà”. Així que l’endemà, només

La pel·lícula en realitat mostra quatre o cinc personatges i crec que eren setze personalitats, el que passa és que es va fer una simplificació per poder-los presentar. Però jo penso que hi havia un treball més de grup que el que la pel·lícula mostra. En aquest sentit, hi va haver molta gent valuosa en aquesta experiència com Fito Strauch que ni l’esmenten. No és just. En aquells moments tots vam aportar coses en benefici de la vida.

LA VIDA: "La vida no és arribar a un lloc sinó que és un camí" Vostè apareix a la pel·lícula Viven i al llibre que inspira el film com un dels líders del grup. Realment fou així?

17 valors

Vostè que va estar tan a prop de la mort i envoltat d’ella, com valora la vida? Com és un dia normal per a Roberto Canessa?

Als matins em dedico a llegir sobre cardiologia, al jardí i als meus hobbies, com el tennis. Començo a treballar al migdia i treballo fins a les nou o les deu de la nit. També treballo caps de setmana alternats. Intento distribuir el temps diari de forma proporcional: vuit hores d’oci, vuit hores de feina i vuit hores de son. Crec que aquesta ha de ser la forma ideal de viure, perquè la vida va passant. La vida no és arribar a un lloc sinó que és el camí. Per tant, hem de passar-ho tan bé com puguem.

Un jove uruguaià resident a Mataró i dues noies de l'Escola Cor de Maria ens expliquen com ha influït a les seves vides conèixer aquesta història tan carregada de valors i sentiments. En els dos casos es tracta de persones que no van viure els fets directament, sinó que els han conegut anys després.

pans, o sigui que vaig saber que se n’havia menjat quatre pel camí! Una mica més tard ja ens van venir a buscar. Amb en Sergio Catalán encara som molt bons amics i de tant en tant ens veiem. A més és el padrí d’un dels meus fills. En quina situació es trobaven els seus companys quan els van anar a salvar?

FORÇA DE VOLUNTAT: "Adoptar decisions, liderar grups humans i aconseguir objectius sempre és a l'abast" 18 valors despertar-nos, en Nando va acostar-se al costat del riu, mentre jo vaig quedar-me una mica més amunt perquè ja no podia caminar. Sergio Catalán va embolicar un paper i un llapis a una pedra i ens la va llençar. Llavors, en Nando desesperadament va escriure: “Vengo de un avión que cayó en la montaña. Soy uruguayo. Hace 10 días que estamos caminando, tengo un amigo herido arriba. En el avión quedan 14 personas heridas. Tenemos que salir rápido de aquí y no sabemos cómo. No tenemos comida. Estamos débiles. ¿Cuándo nos van a buscar arriba? Por favor, no podemos ni caminar. ¿Dónde estamos?”. Després Sergio Catalán ens va tirar un quants pans i en Nando me’n va portar un que vam compartir. Després parlant amb Catalán em va dir que li havia donat cinc

Me llamo Cristian Baiona la Cava y nací en Montevideo (Uruguay) en septiembre de 1982. Ahora tengo 22 años y más o menos hace unos diez, conocí un hecho que para mí, hasta ese entonces, era desconocido por completo. Fue por mi padre Edison que conocí la tragedia de los Andes. Sinceramente no recuerdo bien cuál fue mi reacción al enterarme de tal noticia, pero sí recuerdo la angustia que me produjo y a su vez me sentí un poco desconcertado por el hecho de que a algunas de las personas las veía casi a menudo por la televisión, ignorando por completo lo que les había sucedido. Como por ejemplo a Fernando (Nando) Parrado, quien en ese entonces conducía un programa sobre automovilismo llamado Vértigo. En ese mismo año, me acuerdo que en la escuela pública donde iba (Escuela 255 del Complejo Habitacional Mesa 1), nos pidieron hacer un trabajo sobre ese tema y fue allí cuando me di cuenta que no sólo había marcado la historia de mi país como una tragedia, sinó que también co-

TESTIMONIS

Cristian Baiona la Cava C.Baiona La Cava és uruguaià mo un acto de valentía y supervivencia el haber realizado tal hazaña. Creo que tal tragedia puso a prueba los límites del ser humano y donde se creía que humanamente era imposible sobrevivir. Estas personas demostraron lo contrario y prácticamente sin recurso alguno. Mi madre Haydeé, quien lo vivió, recuerda que fue toda una odisea por el hecho de que los días transcurrían y la búsqueda parecía inútil. Ella me cuenta que el único que no renunció a la búsqueda fue el padre de Carlos Páez Rodríguez (Carlos Páez Vilaró), quien según cuentan por consejo de una vidente y su propio impulso, decidió no darse por vencido y continuar con la búsqueda. Yo, en lo personal, luego de haber leído el libro y haber visto la película, lo que más me impactó fue cuando escucharon a través del transistor que se había abandonado la búsqueda del avión siniestrado. Así se expresa en el libro de Piers Paul Read: “Habían transcurrido muchos días desde el inicio de la búsqueda y era prácticamente imposible encontrarles con vida. Luego de muchos intentos deciden abandonar la búsqueda”. La expresión de desilusión grabada en sus rostros, fue algo imborrable en mi memoria.

Estaven completament esgotats, no podien ni caminar, estaven a punt de morir-se. Cal estar als Andes per descobrir que allà no es pot caminar ni un pas, qualsevol moviment esgota. Passats els anys penso que potser hauríem d’haver enterrat els morts, però allí, en aquelles condicions i alçades, ningú tenia ganes de fer res, ni de moure’ns. Només teniem ganes de morir.

Desde Uruguay

19 valors

presentar-me i després la resta depenia de la gent. Què va aprendre d’aquella tràgica vivència?

TREBALL EN EQUIP:

"En aquells moments tots van aportar coses en benefici de la vida"

Justament feien això que ells mateixos criticaven i amb aquestes actituds vaig compendre que el govern que teníem era el que el poble es mereixia. Estic content perquè vam treure cinc mil vots. El desafiament personal era senzillament

Un dia, la Maria Salicrú Maltas, la nostra professora de música, ens va explicar un fet succeït als Andes l’any 1972. Un avió uruguaià que transportava uns joves jugadors de rugbi va estavellar-se contra una enorme muntanya d’aquella serralada. A continuació ens va passar la pel·lícula Viven! que narra la seva experiència i el fet que es van veure obligats a sobreviure en unes condicions molt adverses. Vam comprovar com després de l’accident i en els minuts posteriors, no calia música perquè era tan impactant i que no acabaves de creure que havia passat de veritat. Després de veure-la, vam pensar que la pel·lícula reflectia molt bé els sentiments d’aquells jugadors, malgrat que quan a posteriori vam llegir el llibre, vam descobrir que molts fets se’ls van passar per alt. En el treball/reflexió posterior, molts dels nostres companys, incloent-nos nosaltres, vam coincidir que en aquella situació, la seva manera d’actuar va ser la més escaient, tot i que segurament ens resultaria difícil lluitar com ho van fer ells. També vam reflexionar sobre quina música seria la que ens vindria al cap en una situació límit com aquella. Així mateix ens vam preguntar en el treball quina música els devia haver vingut al cap. Nosaltres vam escriure que crèiem que en determinades situacions de la vida hi havia cançons que ens podien ajudar a seguir endavant, i que ells, en aquells dies tan complicats, Montserrat Masvidal i Anna Viader M.M. i A.V. són alumnes de l'Escola Cor de Maria (Mataró) Actualment quina és la relació amb la resta de supervivents? Molts encara formem part de la directiva del club Old Christians de rugbi del qual n’érem jugadors quan va passar l’accident. Jo mateix en sóc el president, Gustavo Zerbino el vicepresident i a la directiva també hi ha Álvaro Mangino, dos altres supervivents. A més, alguns de nosaltres vivim al barri de Carrasco, a poques illes de cases de distància. Els nostres fills i els nebots dels que no van tornar van a la mateixa escola. Vizintín, un altre dels supervivents, és ara el president de la Federació de Rugbi de l’Uruguai. Anys més tard, vostè va decidir encaminar la seva vida cap a la política. Què el va motivar a presentar-se com a candidat a la presidència de la República Oriental de l’Uruguai? M'hi va motivar el fet de veure que tothom es queixava que els polítics eren uns bocamolls i uns mentiders. La fama no m’interessa, però em considero una persona honesta, treballadora i coneguda. Vaig pensar que potser algú em podia votar. Abans de les eleccions, tothom em demanava coses com cotxes, una prebenda, alguns supervivents volien ser ambaixadors...

Als Andes vaig adonar-me que després d’haver perdut els elements bàsics –tenir un lloc on dormir, el perill que ens matés una allau o no tenir res per menjar–, a l’home se li desperten els instints més nobles, com la solidaritat, l’esperit de sacrifici i la valentia. Vaig aprendre que quan les condicions externes són més miserables, és quan sorgeix l’essència més pura de l’home. I finalment que adoptar decisions, liderar grups humans i aconseguir objectius, sempre està al nostre abast si tenim la convicció necessària, malgrat que poguéssim patir les condicions més adverses. segurament deurien recordar moltes d’aquestes cançons: cançons que donen força, que cohesionen, que transmeten valors, cançons que ajuden a sobreviure, malgrat que es trobessin en un moment tan difícil com el que van haver de viure. Tres mesos més tard, en finalitzar les vacances, i a l’entrada del present curs, la mestra ens va explicar la seva trobada a l’Uruguai amb Roberto Canessa i Coche Iniciarte, dues de les persones que van viure aquella experiència. Va ser molt interessant escoltar-la, perquè així vam conèixer del cert què van sentir i què cantaven, i no la interpretació d’un director de cinema.

La professora ens va comentar que els va costar molt no deixar-se vèncer per les circumstàncies, i ens va donar un missatge de part d’ells: que mai ens rendíssim, que féssim el que féssim, sempre havíem de lluitar per assolir els nostres objectius. Seguidament ens va fer un regal de part del director de l’escola Stella Maris, on van educar-se aquells joves, perquè Canessa així ho havia volgut: uns punts de llibre i adhesius de l’equip de rugbi Old Christians que ens van fer molta il·lusió, així com el fet de rebre notícies de l’Uruguai. Tota aquella història que ens va emocionar, ara la veiem més propera perquè molts de nosaltres vam enganxar els adhesius a les nostres agendes i tenim present cada dia el seu encertat consell.

Des de Mataró

LA BIBLIOTECA. Les mares dels nois que no havien tornat dels Andes van decidir habilitar la biblioteca Nuestros Hijos, a Montevideo, en el seu record.

Després de ser rescatats, els supervivents van ser traslladats a l'hospital de San Fernando, una ciutat xilena. L'expectació entre la premsa era brutal.

ATESTIMONIL'HOSPITAL.

La tragèdia segueix marcant la vida dels setze supervivents

PEREGRINACIONS. Actualment s'organitzen pelegrinacions a l'indret on es va estavellar l'avió, a les quals han assistit alguns dels supervivents. A la imatge, un monument commemoratiu.

20 valors

32 anys després

RETROBAMENTS. El pare de Carlos Páez, un dels supervivents, amb el ramader Sergio Catalán, el primer home que van trobar Canessa i Parrado.

PEL·LÍCULES I LLIBRES. En aquests trenta dos anys s'han fet pel·lícules com Viven (1993), llibres com Después del día diez (de Carlitos Paéz) i els supervivents han aparegut molts cops a la premsa. PREMIS. Gustavo Zerbino i Roberto Canessa, dos dels supervivents, després de rebre un premi atorgat per la IRB al Màxim esperit de Rugbi (febrer de 2003).

Els supervivents parlen dels fets com d'una experiència que ara els fa viure intensament

D

esprés del rescat, els setze supervivents van ser traslladats a l’Hospital San Fernando de Xile, enmig d’una allau de periodistes. Poques hores més tard s’allotjaven amb les seves famílies a l’Hotel Sheraton, un dels més luxosos de la capital xilena. No els va caldre més teràpia que estar al costat de les seves famílies i menjar. Les lesions patides, que en alguns casos eren molt greus, van passar a un segon terme per als supervivents. Mentrestant, els pares i familiars dels nois que havien perdut la vida als Andes s’allotjaren al cèntric Hotel Crillon. El dolor i tristesa regnava als seus rostres, però també certa alegria i serenor en conèixer que hi havia hagut setze supervivents i per tant podien saber de primera mà com havien trobat la mort els seus fills o familiars. Malgrat tot, cert odi s’impregnà en ells quan van saber que els supervivents se n’havien sortit menjant els cossos del seus fills o familiars. Aviat però, els pares canviaren d’opinió en saber que els seus descendents s’havien compromès que si morien, podrien servir d’aliment per aquells que quedessin vius. Per això els pares dels morts van passar a sentir-se orgullosos pel fet que els seus fills haguessin ajudat altres persones a viure. Els protagonistes sempre han conservat en l’anonimat els cadàvers dels que van disposar per poder viure. El món va conèixer la veritat gràcies a una roda de premsa que van fer els supervivents a l’ex-escola de molts d’ells, la Stella Maris. Poques hores abans, els supervivents havien tornat amb avió al seu país i havien estat rebuts com a autèntics herois.

Trenta dos anys després, els protagonistes dels fets -que llavors rondaven la vintena- s'han casat amb les que eren les seves promeses i han tingut fills. Alguns els han posat noms que te-nen gran relació amb la tragèdia, com Carlos Páez amb la seva filla María Elena de los Andes o bé Roberto Canessa, que va batejar al seu primogènit amb el nom d’Hilario, tal com s’anomena el pic de 3.760 metres on va estrellar-se l’avió. Hilario Canessa i el seu ger-mà Roberto Martín Tino juguen avui a la selecció nacional de rugbi de l’Uruguai. Precisament el seu pare, Roberto Canessa i la resta de supervivents juguen cada any un partit a Xile anomenat Copa de la Amistad contra l’equip amb qui havien de jugar aquell octubre de 1972, els Old Boys de Santiago. Els fills sovint han estat apadrinats per altres supervivents o bé per Sergio Catalán, el primer home que van trobar Parrado i Canessa després de la seva odissea. De totes maneres les males llengües asseguren que els supervivents no estan tan estretament lligats amb el pas dels anys. Per a alguns, aquella societat perfecta de les muntanyes ja no existeix. Les mateixes fonts apunten que alguns dels supervivents s’han aprofitat de la seva experiència als Andes per promocionar-se professionalment o bé per aconseguir un protagonisme permanent gràcies a uns fets que visqueren només durant 72 dies. Una conversa amb ells, de totes maneres, demostra que molts han fet un gran esforç en el camp professional per esdevenir caps, directors o empresaris gràcies. Casos com els de Canessa o Parrado, que són admirats 21 valors en el món de la cardiologia i la televisió respectivament, en són un clar Siguiexemple.comsigui, els setze supervivents han hagut de compaginar durant els darrers 32 anys la seva vida amb entrevistes, autògrafs i fotografies a causa dels dos mesos que van viure als Andes. La majoria han acceptat conviure amb aquesta tragèdia i se’n senten orgullosos. En parlen com una experiència que els fa viure la vida intensament. Molts d'ells han visitat la vall on van caure, acompanyats per les famílies, tot aprofitant les excursions de pelegrinatge que s’hi organitzen. Alguns supervivents van assessorar l'equip de la pel·lícula Viven, altres n'han fet conferències i n'han creat una pàgina web oficial. La seva vivència ha donat molt de si: quinze llibres, dues pel·lícules i diversos documentals. També n'hi ha d'altres, però, que l’han volgut oblidar i no en parlen mai, com Roberto Bobby François o Pancho Delgado.

L’ambient de tristesa s’aprecia en diversos indrets de Carrasco, com per exemple, a la Biblioteca Nuestros Hijos. Fundada pocs mesos després de l’accident per les mares del joves que no en van tornar, l’espai ajuda a mantenir el seu record als adolescents que hi acudeixen. Ubicada al carrer Ferrari, l’equipament té diverses seccions que reben el nom dels desapareguts. Així mateix, cada cop que algú s’emporta un llibre en préstec, ho fa en record dels morts. Les mares se n’encarreguen a la tarda, felices de mantenir la memòria dels seus fills a través de la cultura.

També Nando Parrado l’ha volgut esquivar sovint, argumentant que per a ell fou una vivència molt trista perquè hi va perdre la seva mare i germana. De fet, exceptuant l’Uruguai, el món sempre ha vist l'experiència com un miracle. Concretament a la capital Montevideo es viuen encara amb profund respecte aquells fets.

Un altre indret on els fets no són motiu d’alegria és a l’escola Stella Maris, on una placa amb les fotografies dels morts que havien estudiat allà presideix el vestíbul- així com un monument al pati. Entre els alumnes tampoc se’n parla mai per la mateixa raó; els nebots dels morts i els fills dels supervivents hi comparteixen classe. Ben aviat, existirà un altre indret de reflexió sobre la tragèdia, ja que s’inaugurarà, en una rotonda del mateix barri de Carrasco, una escultura realitzada amb marbre de Carrara per Gerardo Correa en memòria dels morts i els supervivents. L’entusiasme demostrat pel món en aquests 32 anys fa pensar que la tragèdia dels Andes sorprendrà per sempre més la humanitat. M.SALICRÚ

propostes amb valors 22 valors

Ja t'hi has connectat?escriu-nosunemailaredaccio@valors.org

Espectacle programat per la nova temporada teatral del Patronat Municipal de Cultura de Mataró, al mes de gener. Teatre Monumental.

Fa pocs dies, a la ràdio, li preguntaven a Sílvia Munt si havia vist l’obra, i responia que no, perquè era tan el que en el seu moment l’havia marcat la creació del persoTEATRE

natge de la “Colometa” que se li feia difícil veure’l fet per altres intèrprets. I això s’entén perquè l’intent és molt arriscat. Darrere el projecte es fa necessària una adaptació encertada, una direcció intel·ligent i una interpretació de gran talla. Per sort, l’encert ha estat total. El muntatge demostra que, quan hi ha una direcció intel·ligent i teatralment capacitada, es pot fer una lectura moderna i agosarada d’un text sense caure en esnobisme ni provocacions innecessàries. Una interpretació de Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom, i un director, Joan Oliver, ho avalen. JOSEP MARIA CUSACHS

valors.org

er a la gran majoria, La Plaça del Diamant, suggereix una pel·lícula on la protagonista, “Colometa”, era interpretada per una actriu de teatre anomenada Sílvia Munt. Una història que va arribar directa al cor i a la sensibilitat de l’espectador i amb la qual molta gent va descobrir que es tractava de l’adaptació d’una novel·la de Mercè Rodoreda, una escriptora força coneguda. Fruit de l’èxit de la pel·lícula, la projecció de l’obra literària de l’escriptora va fer un tomb espectacular. Les edicions de les novel·les de Rodoreda es multiplicaren, molt especialment “La Plaça del Diamant”, de la qual se’n feren fins i tot edicions infantils amb il·lustracions. Se’ns pot fer difícil pensar que aquella història (l’envelat, la guerra, el terrat amb els coloms, els ulls de la “Colometa”, els passeigs pels carrers de Barcelona,...), que semblava que hagués estat pensada per ésser portada a la gran pantalla, es pugui resumir en una obra de teatre construïda en tres monòlegs que la protagonista, interpretada per tres actrius d'edats diverses, ens explica asseguda en un banc (en tres).

PLaplaça del Diamant

VALORS

N propostes Deixa't perdre pel país d'Alícia LAIA ALONSO PROPOSTES ATÍPIQUES 23 valors

E l músic Gerard Quintana acaba de publicar el disc compacte Les claus de sal, el seu segon treball amb solitari i sota la garantia del savoir-faire acurat i gairebé artesanal del segell discogràfic gironí Música Global. En les dinou cançons del disc –un disc complet, rodó, on cada tema s’entrellaça amb el següent com una gran històriano s’hi troben pràcticament reminiscències rock que puguin recordar als mítics Sopa de Cabra, estandarts filomusicals del rock en català, ni tampoc gaires aires de pop eclèctic, que és el que havia predominat en el seu darrer i primer treball Senyals de fum. Quintana és capaç de fer un pas endavant, i demostrar el que pocs músics saben demostrar al cap i a la fi: la seva honestedat per a ser ell mateix. El músic gironí, urbanitzat a Barcelona i ara espiritualitzat a l’illa blanca d’Eivissa, desgrana una poètica pròpia i serena que no entén de primeres impressions i que necessita de més d’una audició.

LesMÚSICAmelodies de la honestedat

El disc ha estat gravat sense bateria -només hi escoltem algunes percussions molt suggerents- i el que esdevé realment protagonista del cançoner són unes melodies senzilles i estilitzades que parlen de paisatges mediterranis, platges solitàries, mars plàcids, amors en silenci o cossos sota el sol. Quintana, per fi un desinhibit cantautor, s’ha despullat per oferir-nos poesia musicada –versiona textos d’’Enric Casasses, Joan Margarit i Jordi Guardans- i versions lliures –de Lluís Llach, Lenine o Sisa-.

La veu de Quintana s’ha endolcit, i canta amb l’evidència que la honestedat de ser ell mateix, tant en les melodies com en els versos, és un fet bonic, i que permet treure a la llum un dels treballs musicals més bells, rodons i sincers del panorama de la música catalana d’aquest any. E.AYMERICH s’aguanten per enlloc. A les exigències dels petits dictadors sucumbim amb poca paciència, poc criteri. El "no" en el llenguatge de l’adult s’ha esvaït. I el matís, l’argument, l’intercanvi de parers, també. Ens pensem que les joguines poden ser educatives i són senzillament un instrument. La nostra relació amb l’infant, la utilització conjunta de les mateixes ens donarà aquest matís. Hem de canviar el xip: són petits, no mancats d’intel·ligència. I el seu pensament, caràcter, criteri, formació, vindrà donat per com nosaltres els hi plantajarem els problemes i els hi donarem pautes perquè ells els puguin resoldre. EULÀLIA PUIGDERAJOLS o és un lloc concret; són varis diferents i tots ens convidem a reflexionar sobre els valor de l’educuació en els infants i la cultura de l’esforç.

Pretenem ajuntar dos conceptes que avui estan sinó oposats si força distanciats: Infants i esforç. Podríem començar un dissabte a la tarda en una d’aquests grans espais on les famílies porten els seus fills i amiguets a celebrar una festa. Imagineu-vos un gran parc de plàstic; els nois queden en mans d’uns cuidadors, generalment gent jove. On són els pares? Bé, cal dir, que en aquests espais de lleure als adults se’ls ofereix un àmbit a part perquè es mirin de lluny el goig de la canalla. Quan arriba l’hora de l'àpat es reuneix la quitxalla en unes taules amb menjar fast food i refresc de cola, no falta el pastís que arriba amb les notes enllaunades o no de l’Aniversari feliç... On queden aquelles olles immenses de xocolata desfeta? I els nois corrent per la casa? El nen homenatjat no ha hagut de fer cap feina per preparar la seva festa, ni abans ni després. Els pares a cop de talonari han resolt el convit i mentre aquest es celebrava en quedaven, en part, exclosos, tot mirant-s’ho de lluny..... Sortint d’aquesta gàbia d’or, podem visitar la botiga de jocs infantils. Aneu-hi quan la botiga es curulla de gent menuda i més que fixar-vos en els prestatges pareu oïda als comentaris i diàlegs del infants amb llurs progenitors. N’hi ha per a sucar-hi pa. Els nois diuen el que diuen, són petits. Els grans, de vegades, donem uns arguments que no

24 valors

d'experiències d'educació en valors i de recursos didàctics, els quals poden ser molt de profit per mestres i pel·lículesnesunaFinalment,pedagogs.trobemsecciódepàgi-webs,llibres,imaterials editats per diverses entitats, tots ells molt recomenables per treballar amb petits i grans el tema dels valors de forma àgil i amena. Encara que la pàgina a nivell de disseny és modesta, a nivell de continguts és molt rica; d'ella se'n poden extreure moltes idees i recursos. REDACCIÓ any 1998 dinou entitats catalanes, entre elles la Fundació Pere Tarrés, la Fundació Catalana de l'Esplai, Intermon-Oxfam, Lliga dels Drets dels Pobles, el Grup de Mestres Rosa Sensat, la Fundació Jaume Bofill, Mans Unides, la Universitat de Barcelona i també la Universitat Autònoma van decidir unir-se per constituir una xarxa d'intercanvi d'experiències i de recerca de recursos al voltant de l'educació en valors. Llavors, crear una xarxa virtual d'aquestes característiques i sobre aquesta temàtica era una iniciativa pionera. Han passat els anys i aquesta entitat, batejada amb el nom de Senderi, i amb el subtítol "Educació en valors", continua treballant amb els mateixos objectius. Senderi disposa d'una pàgina web -www.senderi.org- on hi ha interessants articles de membres de les entitats integrants a la xarxa. A més, es pot consultar un bon recull PÀGINA WEB LSenderi taker, Jon Sobrino, Leonardo Boff, José Luis Gonzalez Faus, Susan Gorge, Eduardo i Eduardo Galeano, entre molts altres representants de diferents països d’Amèrica Llatina i i crítics d’Europa i Estats Units. A més, enguany aquesta edició, arriba acompanyada de materials afins a l’agenda, com una carpeta de material pedagògic, un Mapa de Peters, el calendari solidari, on s’expliquen els dotze fets més destacats d’aquest 2005, i un cartell del Darrer Discurs de Carles Chaplin pronuciat a la pel·lícula El gran dictador. La compra d’aquesta agenda, encara que només sigui per la qualitat dels seus articles, és molt recomenable, a part de ser una petita aportació a un món més just. No oblidem les paraules d’un dels col·laboradors d’enguany, el periodista i escriptor Eduardo Galiano: “Al final, actuar sobre la realitat i cambiar-la encara que sigui poc, és la única manera de demostrar que la realitat és transformable”.REDACCIÓ Compra l'agenda a la botiga solidària de La Peixateria

CSOLIDARITATL'agenda

omencem un nou any i un cop més confeccionem una llista de bons propòsits i objectius pels propers 365 dies. Una agenda sempre ens pot fer servei per estructurar tanta suposada activitat. L’Agenda Llatinoamericana, pensada com un pont solidari del sud cap el nord, pot ser una bona eina per fer-nos recordar dels nostres compromisos, a més de mostrar-nos les diferències d’aquest món. L’any 1992, en la primera presentació d’aquesta agenda, l’escriptor Antoni Puigvert en deia: “Teniu a les mans un instrument que val per tres: és llibre, és agenda i és testimoni”, tres serveis que s’han mantingut en cada edició. Poc es pensava el bisbe Pere Casaldàliga quan va idear aquest projecte des de la selva brasilera del Mato Grosso, que pocs anys després aquesta eina es publicaria a trenta països i en deu idiomes. Enguany, l’agenda, sota el títol Despullant el nou imperi, tal i com explica el bisbe en la seva introducció, intenta, referint-se als països opressors, “conèixer l’enemic i despullar-lo, per fer-hi front lúcidament, per tots els mitjans que l’ètica i la solidaritat proposen, des de totes les trinxeres de la humanitat en peu de justícia, de llibertat i de pau”. Seguint l’esquema habitual de l’agenda, estructurada en l’anàlisi del veure, jutjar i actuar, acompanyen aquesta introducció, altres reflexions de consagrats ideòlegs de l’antiglobalització neoliberal com José Comblin, Francois Houtart, Eduardo Hoornaert, Chico Whi-

llatinoamericana propostes

Uns dels dibuixos de l'interior de l'agenda.

donde los pies me lleven' L a capacitat de supervivència de l’ésser humà és infinita. L’home que ha estimat, que ha perdonat i que ha estat objecte també de perdó i clemència és capaç de sobreviure en les condicions més extremes, en l’horror més impensable. El realitzador Hardy Martins proposa una profunda reflexió sobre aquests temes en l’adaptació cinematogràfica que ha realitzat del bestseller Hasta donde los pies me lleven.

'HastaPEL·LÍCULA

propostes25 valors VALORS

Direcció: Hardy Martins. Intèrprets: Bernhard Bettermann (Clemens Farell), Irina Pantaeva (Irina), Michael Mendl (Dr. Stauffer), Anatoly Kotenyov (Kamenev) Alemania. 2001. Web oficial: http://www.soweitdiefuessetragen.de/

conèixer l’amistat i la traïció, la seva pròpia capacitat de supervivència, el perdó i la clemència, representats en la figura d’un jueu que decideix ajudar un soldat alemany que encara justifica la seva complicitat en l’horror nazi; i en el cap del camp de treball rus, a qui el protagonista d’aquesta història de perdó i supervivència li acabarà devent la vida. J.VIVES

El film ressegueix l’emocionant epopeia d’un soldat alemany fugitiu d’un camp de treball a Sibèria. Clemens és obligat, després de la Segona Guerra Mundial, a complir 25 anys de treballs forçats en una mina de plom, a la que arriba després d’un engoixant viatge en tren que recorda al trist trajecte dels jueus deportats als camps nazis. Precisament és aquest canvi de papers, amb el militar alemany convertit en víctima dels abusos, la crueltat i la injustícia humana, el que dota el film de gran part del seu significat. Martins opta per un marcat aire èpic, influït pels films de David Lean (Doctor Zhivago), i recrea en dues llarguíssims hores les desventures del soldat Forell: els abusos al camp, la fugida de la mina i el camí cap a la llibertat. El soldat avança mogut per una sobrehumana força de voluntat i la idea de tornar al costat de la seva família. En el camí, tindrà temps per a sé que, malgrat tot, per Nadal i Reis anem de bòlit entre àpats i compres. I aquest fet provoca un dèficit en forma de nostàlgia, en alguns, o de depressió, en d’altres. En fi, si voleu una estona de calma, si voleu deixar parlar l’esperit un moment, si no teniu temps (o prou fe) per anar d’exercicis espirituals, us recomano que visiteu l’exposició de fotografies, ambientada en versos, llibres, un vídeo i alguns arxius sonors, que evoquen la poesia de Miquel Martí i Pol. Es tracta d’una producció de Caixa Laietana i l’Espai de Fotografia Francesc Català-Roca (per cert, Català-Roca va estar vivint a Mataró...) oberta amb motiu del primer aniversari de la mort d’un dels poetes més populars que hi ha hagut a Catalunya. Crec que val la pena de passar-se per aquest oasi. Llegir i rellegir els versos i els poemes que s’hi exposen. Escoltar-los. Recitar-los (si no us criden l’atenció). Entrar en les propostes de les fotos. Comprovar (en unes imatges de 1988) que realment OasiEXPOSICIONSala plaça de Santa Anna J

Mirant a Miquel Martí i Pol. Sala d’Exposicions Caixa Laietana (Plaça Santa Anna, 1- 4 Mataró). Fins el 23 de gener. es tractava d’un poeta estimat, que les coses de les que parla són realment les que interessen. Porteu-hi algú que estimeu i brindeu-li aquest regal. Bon Nadal. RAMON BASSAS

A Mataró, a Robafaves. A Barcelona, a La Casa del Llibre, la Llibreria Central, Catalònia, Laie, Ona, Proa, etc. De totes formes, la millor manera d’aconseguir-los és a través de www.prohomedicions.com.

En el segon volum, titulat Sujeto encarnado y expresión creadora, Xavier Escribano ressegueix fil per randa tots els trets del prestigiós i no massa conegut filòsof Maurice Merleau-Ponty. Reinhard Lauth és l’autor de Abraham y sus hijos, el tercer volum de la col·lecció, on trobem un estudi de les creences de l’islam centrades en la figura d’Abraham, essent interessant pel fet que Abraham connecta les tres grans religions monoteistes de la història.

Felicitem des d’aquestes ratlles el naixement de l’Editorial Prohoms SL. Admirem l’entusiasme dels qui, guiats per l’empenta de Joan Cavaller, han fet possible la seva aparició. Els desitgem tota mena d’èxits tant comercials com, sobretot, encerts per la qualitat dels seus productes. I encoratgem els lectors de Valors que els donin suport amb la lectura dels seus llibres. J.M. SOLÀ per a la cultura

VVAA. Filòsofs davant la guerra. Reflexions al voltant de la guerra a l'Iraq. Col·lecció Pensament Contemporani nº1. Prohoms Edicions. Barcelona, 2004. Escribano, Xavier. Sujeto encarnado y expresión creadora. Aproximación al pensamiento de Maurice Merleau-Ponty. Colección Pensamientos Contemporaneos nº2. Prohoms Ediciones. Barcelona, Lauth,2004.Reinhard.

a societat consumista produeix de tot i força. La cultura no s’escapa d’aquesta voràgine productiva amb el resultat de propostes culturals de qualitat molt dispar. És per això que, en un moment en què lamentem l’abundància de programes televisius de molt poca qualitat, ens hem d’alegrar perquè ha pres volada una nova editorial a la maresmenca població de Cabrils. Amb il·lusió i valentia, Joan Cavaller, el seu director, ha iniciat la publicació d’una col·lecció de llibres que porta per títol Pensament contemporani, amb la que es proposa tractar temes de pensament actual. En el moment d’escriure aquestes ratlles, sabem ja de l’aparició de tres volums. El títol del primer volum és Filòsofs davant la guerra . A més de la col·laboració del propi director de l’editorial, al costat de noms de primera fila, (Pere Esteve, Norbert Bilbeny, Josep Ramoneda, Francesc Torralba, entre d’altres) també hi ha filòsofs de nova fornada com Andreu Grau i Begoña Romàn, que elaboren les seves reflexions a l’entorn de la guerra d’Iraq.

propostesLLIBRESAirefresc

Quin és el motiu d’haver decidit tirar endavant una editorial de caire filosòfic i fer-ho des d’una petita població com Cabrils? El meu interès per l’editorial neix de la meva vocació profunda per la filosofia. En un país com el nostre, a més, la filosofia necessita d’un fort recolzament per tal d’acostar la societat a un nivell de desenvolupament normal comparable al d’altres països occidentals. I que ho hagi fet a Cabrils es deu únicament perquè hi visc. Quina acollida heu tingut fins al moment? Generalment, els llibres de filosofia tenen un impacte social reduït. A diferència de les novel·les o la música, la filosofia requereix d’un temps lent d’assimilació per part dels intel·lectuals. El primer llibre que vam publicar, La inteligencia práctica. La filosofia de la acción en Aristóteles, del professor Miquel Bastons, s’ha convertit un any després en lectura recomanada a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Filòsofs davant la guerra (Reflexions al voltant de la Guerra de l’Iraq) va gaudir d’una ressonància més gran gràcies al fet que TV3 (un dissabte al migdia, en horari de màxima audiència) i altres mitjans de comunicació (radios i revistes) van fer-ne esment de forma generalitzada. Pel que fa al llibre Abraham y sus hijos (El problema del Islam), cal dir que el seu autor, Reinhard Lauth, ha estat convidat a partir de la nostra traducció a participar en el VIIè Seminari les Tres Cultures que anualment, al mes de maig, se celebra a Sevilla. I pel que fa a entrevista a joan cavaller, director de Prohom Edicions

Abraham y sus hijos. El problema del Islam. Colección Pensamientos Contemporaneos nº3. Prohoms Ediciones. Barcelona, 2004. la resta de llibres, caldrà esperar encara per a conèixer l’opinió dels intel·lectuals. Personalment tinc molta il·lusió dipositada en el llibre del Xavier Escribano. Sujeto encarnado y expresión creadora (Aproximación al pensamiento de Maurice Merleau-Ponty) és un llibre excepcional, una síntesi magnífica sobre l’obra d’un filòsof que mereix la màxima atenció. On es poden adquirir els vostres llibres?

Quins projectes de futur teniu? Prohom és una editorial molt jove. L’objectiu a curt i mig termini és la consolidació de les col·leccions engegades. Per una altra banda, hem obert col·leccions noves en col·laboració amb diferents universitats i entitats (per exemple Universitat Ramon Llull, Universitat Internacional de Catalunya, Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, l’editorial alemanya Christian Jerrentrup Verlag, etc.).

L

També estem desenvolupant una revista de filosofia i ciències socials a través d’Internet per tal de publicitar el treball de joves pensadors.

1 Valors any de

UQ

Aprofitar el temps fa 150 anys Mataró va viure un gran pànic?

del terme; en què una vegada més l’assot passi de llarg. No és així. La gent fuig de Barcelona i el tren de Mataró, estrenat feia només 6 anys, és el mitjà més fàcil per allunyar-se de l’horror. Fatalment Mataró és estació final. El dia 13 hi ha els primers morts. S’escampa de forma ràpida i intensa. Hi ha gent que marxa. Es renova la Junta de Sanitat Local ja que molts dels membres habituals no són localitzats. Apareix el governador civil, Pasqual Madoz, molt lloat per la premsa de l’època per la seva valenta actuació. Els clergues van de bòlit per administrar els sants sagraments. Els metges que queden treballen com mai i alguns cauen malalts també. Els cadàvers són enterrats al cementiri amb calç i en bloc. El dia 6 de setembre deixen de viure 132 persones. És el punt culminant d’un malson que porta la desolació a gairebé totes les llars fins ben entrat l’octubre. Vòmits, diarrees, febre, provatures medicinals, morts amuntegats al carrer, fogueres per desinfectar robes i llençols, pànic al contagi, gent que pateix, gent que plora de dolor, gent que té por, corredisses de veïns, metralla de notícies que no cessa. Gent abnegada que ajuda i arrisca... Sensació de naufragi, la fi del món, desesperació, mirades i reclams al cel.

per acabar... tinaris i estereotipats. Us emplaço a afrontar amb renovades inquietuds i amb esperit crític constructiu qualsevol valor d’un Nadal que en ocasions té massa de ranci i de tronat i que traspua per tots cantons, en canvi, uns missatges rigorosos i engrescadors. A no matar el temps en definitiva, badant o dormint. O malversant-lo amb discussions absurdes o amb debats caducs. Aprofitem el temps; diuen que és or. L’or més preuat materialment, però també la realitat humana de més quirats intangibles a l’hora de mesurar-lo amb paràmetres de realització personal o de servei al comú. El temps té un preu incalculable. Però dissortadament porta implícit una data de caducitat inajornable. R.SALICRÚ SABIES QUE... na tragèdia amb majúscules. Mataró va patir una forta sotragada a causa d’una epidèmia devastadora. Entre el 13 d’agost i el 12 d’octubre de 1854, en només seixantaun dies, van ser afectades pel còlera unes tres mil persones, la cinquena part de la població. Van acabar morint més de mil vilatans, d’entre els quals 170 eren criatures. Altres flagells de pesta es produïren al segle XIX, però en cap cas amb més de cinquanta morts. 1854. Inicis d’agost. El consistori pren mesures preventives per si l’epidèmia que s’està vivint en molts punts de Catalunya arriba a la ciutat. Es confia en el bon sanejament i en els bons aires PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN ui més qui menys, aquests dies, disposa d’espais d’oci i de lleure. Fins i tot potser unes autèntiques vacances. No sé si a vosaltres també us passa però les festes de Nadal, amb el fred i els dies curts, són per a mi els més adequats de tot l’any per a, teòricament, acomplir aquells desitjos o projectes que –sigui dit de pas i de manera frustrant– no acabem mai de satisfer amb plenitud. Les vacances d’estiu més aviat em dispersen i em fan venir ganes d’esbargir. De visitar móns o simplement de vagar que, amb la calor insuportable, és sinònim de no fer res. Que també deu ser sa. Llegir aquell llibre que no llegiria mai, si no és ara. Arreglar aquell racó de casa que espera pacientment, però amb candeletes, una certa remodelació. Aprofundir qüestions amb aquell qui, com jo, no té mai temps per a parlar distesament... Plantejar amb serenor i amb distància nous reptes que ben segur no podrem portar a terme fins la propera tardor, perquè el curs ara ja està engegat. Reflexionar sobre què fem i sobre què podríem o hauríem de fer... Us encoratjo vivament a treure profit de tots i cadascun dels moments d’aquestes festes; treure tot el suc d’unes situacions que, per usuals i conegudes, poden convertir-se en simples rituals ru-

A mig octubre retorna la calma. Tothom ha quedat tocat. Una cosina, el fill, la mare... Aquell dolor que fa tant de mal! Un dolor i uns fets que es transmeten i s’expliquen de pares a fills i que fan que durant dècades i dècades la gent de la ciutat identifiqui, ben entrat el segle XX, el 1854 com l’any del còlera. Com tota tragèdia, només el record perdurable esdevé la teràpia col·lectiva per superar-la. NICOLAU GUANYABENS

Acte de les defuncions hagudes a Mataró aquells dies

28 valors

Jo també sento una cosa a dins, com unes ganes d’abraçar i com si no toqués de peus a terra quan penso en l’Helena; deu ser això que en diuen estar colat però com m’ho faré per dir-li-ho? Ella em tracta bé, sense passar-se, però ara és diferent. Com li ho dic? “T’estimo?” Això fa vell. “Vols sortir amb mi?” Ja hi sortim cada dia. Quina cosa s’ha de dir per fer notar que entrem en un món diferent? Em vénen ganes d’agafar un esprai i dibuixar dos cors en una paret blanca i unes paraules: “L’Àlex i l’Helena units per sempre.” Tot plegat em sembla ridícul i potser calladament, agafant-li suaument la mà quan estem sols, ella ho comprendrà tot.

Seducció virtual iu que abans, en temps dels pares, uf!, de les escoles en deien col·legis i que n’hi havia de nois i de noies, vull dir que estudiaven per separat i no podien anar junts fins que eren ben grans, universitaris i tot. I si s’enamoraven, s’havien de veure d’amagat. Quin pal! Ara jo sé, perquè el meu amic Raül m’ho explica, que li agrada la Sandra i que ella ja ho sap; que procuren estar junts sempre que poden i que fins i tot ja s’han petonejat.

ensenyen el melic i el tanga, que pensen en tot menys a estudiar i no volen sentir parlar de bons costums ni tan sols de política. I això que només tenen dotze anys! I encara més, a l’Helena li agrada llegir, com a mi, i se’ns obre un món de perspectives insòlites, imagineu, amb la llista d’autors de totes les literatures del món que se’ns estenen al davant. Començant pels de casa, és clar. Quan hem hagut de fer un treball de llengua catalana ens hem ajudat i així ens hem agermanat amb l’Alba i en Dídac en el Mecanoscrit, hem seguit la malaltia d’en Jordi Fraginals, ens hem emocionat amb la llibertat atrevida de la Laura a la ciutat dels sants, hem menyspreat la roïnesa de l’Escanyapobres, i tot això ens ha engrescat a llegir altres autors que els recomanats a classe, amb la incredulitat i l’astorament dels altres companys que tenen per penitència insuportable la lectura de qualsevol text.

Jo, que de vegades em trobo diferent dels altres, en aquesta idea de l’amor sóc com tots o com la majoria, i això em fa content. Intentaré asseure’m al costat de l’Helena a classe per començar l’ofensiva. Espero que ella col·laborarà.

És que l’Helena m’ha caigut bé des del primer moment i em penso que quan érem més petits ja ens agradàvem. No sé, la veig normal entre altres que no ho volen ser, que volen destacar provocant, que s’atreveixen a començar a fumar, que un Pera és poeta

Això que havia sabut d’algun company, sense entendre-ho gaire, aquesta febre per alguna del curs, o de fora, tant se val, pensava que no m’arribaria, o no encara, almenys. Però és que quan veig l’Helena tan senzilla, tan discreta, tan com m’agraden a mi les noies, tan bona estudiant també, comprenc que està molt ben planejat que una parella estiguin junts i tinguin fills, i que busquin motius per divertir-se plegats i ho vulguin compartir tot.

conte amb valors Albert

"No ho digueu a ningú que tinc un calaix ple de poemes escrits pensant amb l'Helena"

Pel que sé, l’Helena respira un catalanisme de família, no com jo que podria ser considerat xarnego, però que m’he integrat a la terra on visc i em veig amb cor de passar la mà per la cara del catalanista més pintat. Encara voldria confiar-vos un secret que em disgustaria profundament que s’esbombés: em sento tocat per la poesia. No ho digueu a ningú que tinc un calaix ple de papers amb poemes escrits pensant en l’Helena. I si al capdavall, em refusés perquè no sóc l’home de la seva vida, o perquè s’ha fixat en un altre? No ho vull ni pensar, no sé què seria de mi, em desesperaria, la meva vida seria un camí recte amb arbres uniformes a cada costat i un punt final: la mort.

D HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes

29 valors Albert Pera JAVIER GARCIA

Francesc(RegneLondresUnit)Amat

FrancescRecords, Amat

Londres és també una capital política i cultural. He viscut la tragèdia de Madrid o la derrota d’en Kerry enganxat a la BBC. Les modernes sessions del Parlament Britànic, àgils i directes, poca cosa tenen a veure amb les sessions del Congrés de Madrid. També és interessant seguir les percepcions dels anglesos respecte el procés de construcció d’Europa. I què us diré de passejar pel Soho un dissabte a la nit: el caos institucionalitzat, nervis i riuades de gent. Una altra opció és la fantàstica Tate Modern, amb una de les col·leccions d’art contemporani més importants del món, i que està situada en una antiga central elèctrica a la riba del Tàmesis. A l’immensa exsala de turbines ara hi fan performances artístiques...

UNA CARTA DES DE... Estimats amics,quest és el meu segon curs a la capital britànica, la ciutat de la pluja i dels musicals. Vaig arribarhi per estudiar un postgrau de dos anys en economia pública a la London School of Economics.

I fins aquí encara no he dit res que no m’agradi de Londres, així que alguna cosa n´hauré de dir, perquè de perfecció no n´hi ha enlloc. A part del permanent encapotament del cel de la ciutat, potser el pitjor és la cuina anglesa. I és que els anglesos, i ja és estrany, encara no han descobert l’oli d’oliva. Per dinar en tenen prou amb un trist sandwich preparat, menjat com més ràpid millor i de qualsevol manera. Encara que, segurament, la millor combinació deu ser la cuina mediterrània però amb els horaris anglesos.

I el cert es que des de llavors visc a cavall entre dues ciutats, Mataró i Londres. No cal dir que el salt entre Mataró i Londres és espectacular, i ben bé s'hi podria aplicar aquella famosa frase que repeteixen inexorablement al metro de Londres i que s´ha convertit en una icona pels turistes: “Please mind the gap, between the platform and the station” ("Vigila el forat entre l'andana i el metro", en català). Si Mataró és mediterrània, serena, de bon temps i bon menjar... Londres és una aglomeració caòtica, ingovernable, cosmopolita i electritzant. La Universitat, per exemple, és una admirable concentració d’estudiants de tot arreu del món. Al meu programa, per sorprenent que sembli, no hi ha ni un sol estudiant anglès, tots som “de fora”. No cal dir que els contrastos, les contradiccions i els aprenentatges que això genera són de primer ordre. L’altre dia, per exemple, vam celebrar uns aniversaris i vam acordar que cadascú portaria alguna cosa per menjar. El menú resultant va ser el següent: beef coreà, sushi japonès, pollastre suís al gingebra, mousaka grega i, és clar, truita de patates. Boníssim tot plegat! El que més m’agrada de Londres, però, a part del musical Els Miserables, són els parcs. Són una absoluta meravella. Els parcs i les seves enormes extensions de verd són habituals a les ciutats del nord d’Europa però no a les ciutats mediterrànies. El cas és que poder passejar pel Regent´s Park, i deixar enrere tot d’una el caos urbanita, el soroll, les presses, les obligacions.... és un luxe envejable. Quan surt el sol, escàs i desitjat, Londres es transforma i els parcs s’omplen de gom a gom.

A 30 valors

Acabo amb una petita reflexió final. I és per animar-vos a viatjar, a estudiar a l'estranger o a treballar una temporada fora, especialment als joves. Cada vegada hi ha més posibilitats per fer-ho: més Erasmus, més Europa i més possibilitats de compatibilitzar estudis internacionals. Perquè sigui allà on sigui, segur que serà una manera de contrastar-vos amb vosaltres mateixos, i, quan torneu, veureu Mataró amb una mirada renovada i subtilment diferent.

· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria. · Llibreria Márquez (C/Argentona). · Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç). · Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers) · Llibreria Robafaves. (C/ Nou) · Llibreria Argent Viu (Av. Jaume Recoder) · Llibreria Mas (Pl. Cuba) · Llibreria Casa Ortega (Av. Perú). · Esglésies de Sagrada Família, Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat, Esperança, Maria Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar de Mar, Premià de Mar, Cabrils i Caldes d'Estrac. valors es pot trobar cada mes a vint punts de venta: Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering Fins el 31 de gener tens temps per fer la teva donació 2100 0555 31 0201001500 "La Caixa" "Que el càncer no et trenqui la vida"

José Antonio Sánchez té 63 i en porta 35 d’ells exercint a Mataró com a ginecòleg, tot i que viu al poble veí de Premià de Dalt. Actualment el podem trobar al centre mèdic de la Ronda Prim. Allà treballa a la secció ferespecialitzarcarreraginecològicad’atenciódeladona,enquèesvadesprésdemedicinageneral.

Un part és quelcom que tots hem vist per televisió. Però veure-ho i viure-ho no és el mateix. La diferència que hi ha és exactament la mateix que hi ha entre estar ara amb tu o veure’t per una pantalla.

Quan em van avisar em vaig posar molt nerviós i en el trajecte des de casa meva fins a casa de la pacient em tremolaven les cames i tot! Vaig sentir molta emoció i molta alegria, des del punt de vista humà. Estava molt content de veure néixer un nen, però des del punt de vista de metge tenia molta por ja que era el meu primer exercici professional. Estava molt nerviós.

Com vas decidir fer-te ginecòleg?

"Al primer part les cames em tremolaven i tot!"

resultat final ja que a vegades les coses es compliquen sense que tu puguis fer res per resoldre-ho.

És el calor humà és el què marca la diferència: poder sentir la presència de la dona que està a punt de donar a llum, notar les seves pors, les seves alegries... i sobretot compartir la seva emoció. Sense cap dubte és molt millor viure-ho. A través de les pantalles les coses es refreden i perden interès.

valors

Com és l’experiència de fer néixer un infant, és a dir, de contribuir en la naixença d’una nova vida? És una gran experiència. És una cosa realment bonica i profunda. Sents molta alegria però també passes molta por per saber com acabarà tot. Estàs preocupat per l’evolució del part i per quin serà el moment

Hi ha alguna experiència a destacar com a ginecòleg que t’hagi marcat especialment?

N’hi ha moltes, però em va marcar especialment una de molt dolenta. Així com veure néixer un nen és l’experiència més bonica, també hi ha la cara obscura d’aquesta feina. L’experiència més horrorosa de totes les que hi ha és la de veure morir una dona durant un part. I això m’ha passat a mi. La sensació d’impotència i frustració són tan grans que arribes al punt de voler llençar el títol per la finestra i posar-te a vendre patates a la cantonada. José Antonio Sánchez. Ginècoleg resident a Premià de Dalt però que exerceix actualment a Mataró.

per LAURA ARIAS

El primer cop que vaig assistir un part tenia 24 anys i no va ser en un hospital, sinó en una casa particular.

Ja t’ho imaginaves així abans d’assistir un part o et va sorprendre? La veritat és que ja m’imaginava que seria així. No vaig sorprendre'm gens. Abans d’entrar ja sabia que seria una cosa molt gran i molt bonica, però que alhora em faria sentir por. Fins i tot tenia més por abans d’entrar que no pas un cop a dins! En aquests casos els nervis et fan males jugades. Recomanaries l’experiència? Sí. És una de les experiències més boniques de la vida i no té res que se li assembli. És molt millor que un paisatge o una nit de lluna plena prop del mar. Sincerament, és preciós i ho hauria de viure tothom.

Doncs això és una cosa que mai m’havia plantejat però que vaig decidir des del dia en què el meu pare, que també era metge, em va portar a veure un part quan jo estava al primer o segon curs de la carrera de medicina. Em va agradar tant l’experiència que des d’aquell moment vaig saber que m’especialitzaria en ginecologia un cop acabada la medicina.

Com et vas sentir la primera vegada que vas ajudar a néixer un infant?