Valors 113: l'esforç, amb Antonio Argandoña

Valors Valors

E Revista de reflexió i diàleg. Març de 2014. Número 113.

Preu: 3,50 euros

L’esforç

Antonio Argandoña, economista

Les trobades entre víctimes i victimaris al País Basc

“L’esforç és important si tens clar l’objectiu”

‘Més val educar’, per Gregorio Luri

‘Els valors de la natura’, per Josep Gordi ‘Xocolateries’, per Lucia Montobbio

Valors Revista de reflexió i diàleg. Març de 2014. Número 113.

Pòrtic

Per Twitter, mar i aire

Sumari

E

foto de portada: sergio Ruiz

Cristina de Borbó, la princesa imputada

6 Queralt Flotats/Maria Coll

l rànquing que periòdicament elabora el periodista maresmenc Saül Gordillo, situa aquest mes de març Valors com la vuitena revista nacional i en català amb seguidors a la xarxa social Twitter. Això, que podria semblar una simple dada de cara a la galeria, és motiu d’orgull en la mesura que una iniciativa modesta com la nostra està al nivell –almenys en aquest àmbit– d’altres grans publicacions que es fan a Catalunya o en el marc dels Països Catalans com les que edita Sàpiens Publicacions o el Grup Enderrock. Publicacions amb les que compartim sostre, per cert, a l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’APPEC, la patronal del sector, que treballa per actualitzar dia a dia un model de premsa de pagament que enguany precisament arriba al trentè aniversari.

Alguns ens han retret que, com a publicació seriosa de paper, fem una aposta tan intensa per les noves tecnologies i específicament per les xarxes socials com Twitter i Facebook. I nosaltres sempre hem defensat que aquestes noves eines són, precisament, la millor manera que els àmbits de la reflexió i l’ètica surtin d’una certa marginalitat a la qual el sistema editorial les ha condemnat, per tenir un públic petit. Segurament amb 140 caràcters no es pot comunicar una idea gaire complexa, però amb tota seguretat un bon ús d’aquesta xarxa pot ser una bona portada d’entrada al nostre projecte comunicatiu.

Aquest número de març versa sobre l’esforç. No és la primera vegada que en parlem, però ens ha semblat que calia anar una mica més enllà, actualitzar el concepte, perquè –com apuntàvem en el darrer Pòrtic– alguns concepte, a còpia de repetir-los, s’han acabat banalitzant. I de la “cultura de l’esforç” n’és un. A aprofundir, per tant, en aquest concepte ens hi ajuden Antonio Argandoña, titular de la Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu d’IESE; Joan Vila, responsable de la Fundació Espavila; Pere Nieto, professor a l’escola Gravi de Barcelona; Teresa Ferrer, directora de l’Escola Ferrer i Guàrdia de Granollers; i Marta Bach, medallista olímpica en waterpolo, que de ser una esportista que passava desapercebuda per la seva condició de dona en un esport tradicionalment masculí ha esdevingut una autèntica heroïna.

Aquest mes, per cert, trobareu que la revista passa a costar 3,50 euros l’exemplar i que la subscripció s’augmenta fins a 35 euros.

Una puja a què les necessitats econòmiques ens obliguen. 

passant revista

5 Ramon Radó

Eduardo Santos: “Al final de l’encontre, les dues parts es treuen un pes de sobre”

8 Maria Coll

La primavera de les dones

9 Gregorio Luri

Més val educar

9 Maria Medina

De BCN al món, a través de les ones

10 Francesc Amat

Les TIC i el mercat de treball

10 Xavier Manté

Què val una posta de sol?

11 Pol Bartrés

Nexes de cristalls

11 Manel Bosch

Més esportistes d’ultradreta

Monogràfic

12 Editorial

Una qüestió de mesura i confiança

14 Entrevista a Antonio Argandoña 18 Joan Vila El rei dels valors 20 Pere Nieto L’esforç no és la única solució 20 Teresa Ferrer Una experència educativa 21 Entrevista a Marta Bach

opinió

26 Josep Gordi Els valors de la natura 28 Jordi Cussó i Cinto Amat Juguem a fer la guerra 30 Joan Safont Tota una vida al tren 30 Irene Alerm Filferro, sorra, aigua salada 31 Júlia Martín El patiment o la mort d’un fill

propostes

33 La proposta del mes Xocolateries 38 El Conte: Carmestoltes particular, de Neus Màrmol

4 Passant revista

Març de 2014

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes Ramon Radó @ramon_rado

“Imprescindible record de l’11-M de @vpartal: el dia que va canviar la xarxa http://www.vilaweb.cat/noticia/4178280/ 20140311/11m-canviar-xarxa.html” Barcelona Pensa @BarcelonaPensa

“Què vol ser el Festival de Filosofia Barcelona Pensa? http:// barcelonapensa.wordpress.com/”

El periodista Marc Marginedas és allibertat El periodista de El Periódico de Catalunya Marc Marginedas ha estat alliberat després de sis mesos de segrest a Síria en mans de jihadistes. El reporter de guerra va ser près el 4 de setembre a prop de Hama acusat de passar informació a Occident. Marginedas just feia tres dies que havia entrat al país per informar d’una possible intervenció dels EUA a Síria i investigar sobre un atac amb armes químiques a Damasc. Encara queden amb captiveri en aquest país el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova, retinguts des del 16 de setembre. Els tres periodistes espanyols formen part d’una llista de trenta reporters estrangers segrestats a Síria i centenars de periodistes locals.

Anna Ballbona @ABallbona

“Barcelona, 28 febrer 1939. “Tots estem penjats i confosos. Encara hi ha guerra a València i a Madrid.” J. Triadú“ Francesc Castanyer @QCastanyer

El consum de bosses baixa als supers i puja a les botigues

Una estudiant saudita mor pel fet de ser dona

“Interessant article @jlmico a @ LaVanguardia : la tensió entre noticíes dinterès públic’ i les d’interès del públic”

De 2007 a 2012 les bosses de plàstic s’han reduït a Catalunya un 52 per cent. Cada català consumeix ara 156 bosses l’any; fa cinc anys n’eren 327. En supermercats la reducció ha estat un 93 per cent, en canvi en el consum de proximitat ha ugmentat un 8 per cent.

Una estudiant saudita ha mort d’un infart després que les autoritats universitàries impedissin durant hores l’entrada d’una ambulància, amb metges homes, al campus femení de la Universitat Rei Saüd de Riad, segons ha informat el diari saudita Okaz.

Valors comparats

Espanya no permet investigar els historiadors

Primera dona a la justícia penal espanyola del TS en 200 anys Després de dos-cents anys d’existència del Tribunal Suprem aquest organisme ha anunciat aquest mes que per primera vegada una dona, Ana Ferrer (55 anys), membre de Jutges per la Democràcia, liderarà la sala segona, la màxima instància de la justícia espanyola en materia penal.

Els historiadors espanyols estan en peu de guerra perquè quan enguany se celebra el centenari de l’inici de la I Guerra Mundial i l’any que ve setanta any del final de la segona, el Ministeri d’Exteriors espanyol des de la tardor del 2011 té tancats els seus arxius.

Els suïssos voten contra “la immigració massiva” Els suïssos desafien la UE votant a favor de posar quotes a la immigració. Un 50,3 per cent de la població ha votat “contra la immigració massiva”. No es tracta d’una decisió econòmica ja que el país només té un 3,5 per cent d’atur.

6,6M

és el nombre de nens que van morir al món l’any 2012 abans de complir cinc anys de vida i per causes evitables, segons un informe The Save of Children. A Etiopia només un 10 per cent dels nens arriben al món amb ajuda de professionals sanitaris.

11,6M

de nens van morir el 1990 abans dels primers 5 anys de vida, això suposa una reducció de quasi el 50 per cent respecte el 2012, segons dades de la mateixa entitat. Malgrat aquesta dada positiva en mortalitat infantil, augmenten les dades de morts de neonatals.

Passant revista 5

Valors

Noms propis

Cristina de Borbó, La princesa imputada El 8 de febrer, la infanta Cristina es va convertir en la primera persona de la família reial a declarar com a imputada per la seva vinculació amb la promotora Aizóon.

Ramon Radó

Tretze passes. És el que va caminar la infanta Cristina de Borbó el 8 de febrer passat, a la seva arribada a l’Audiència de Palma. La filla del rei va rebre l’autorització per arribar en cotxe als jutjats i evitar d’aquesta manera la “pena del telenotícies” que li hauria suposat baixar a peu la rampa de l’Audiència mallorquina davant de més de 400 periodistes i desenes de manifestants que s’hi congregaven per increpar-la.

Somrient i saludant, com habitualment, la primera persona de la família reial a declarar com a imputada en un cas va caminar tretze passes i va entrar a l’edifici per respondre les preguntes del jutge José Castro.

Cristina Frederica Victòria Antònia de la Santíssima Trinitat de Borbó i Grècia (a partir d’aquí, només Cristina) sempre ha estat un element una mica heterodox dins de la família reial espanyola. Una versió real i reial d’aquella senzillesa i proximitat -el “campetxanisme”- de què tant s’han omplert la boca els glossadors de la monarquia.

Va ser la primera dona de la família que va obtenir un títol universitari, llicenciant-se en Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, i posteriorment va ampliar el currículum amb un màster sobre Relacions Internacionals a Nova York. Després de completar els estudis, va traslladar-se a viure a Barcelona, lluny de la cort, i va decidir posar-se a treballar a La Caixa. La infanta també es va casar a Barcelona, l’octubre de 1997, amb un jugador del Barça d’handbol, el basc Iñaki Urdangarín. Tot un melting pot amb corona, versió pell de brau.

Però aquest conte de fades de l’era dels bits, protagonitzat per la infanta treballadora i l’esportista olímpic ha acabat sent un maldecap enorme per a la família reial. Els negocis sospitosos i amb molts zeros d’Urdangarín, tant a través de l’Institut Nóos -presumptament una entitat sense ànim de lucre- com de la promotora immobiliària Aizóon -propietat a mitges entre Iñaki i Cristina- en un moment en què molts ciutadans passen els mesos navegant entre números vermells ha impulsat una pèrdua de prestigi a la monarquia espanyola fins fa poc inimaginable.

La infanta Cristina sempre ha estat un element heterodox dins de la família reial A tretze passes del carrer, la infanta Cristina va desvincular-se de la gestió d’Aizóon emparant-se en la seva confiança amb el seu marit, de qui va dir que s’ocupava “dels negocis” mentre ella ho feia “dels nens”. Cristina va completar el seu discurs davant del jutge Castro amb una corrua d’evasives durant les sis hores de declaració a porta tancada i teòricament sense càmeres: 182 “no ho sé”, 55 “no ho recordo” i 52 “ho desconec”.

Les princeses de la realitat cada vegada s’assemblen menys a les dels contes.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

El valor de la paraula

“Si anheles una cosa i no l’aconsegueixes, et frustres” Paco de Lucía, músic La Vanguardia, 07/05/2004

Miguel Guillén

Escric aquest breu article quan acabo de saber que ha mort Paco de Lucía, un dels músics que més he admirat. No he pogut escapar a la temptació de recuperar una entrevista de l’any 2010 i fer-li el meu petit homenatge en aquesta columna. En Paco ha estat segurament el guitarrista flamenc més important, per la seva innata habilitat per tocar la guitarra i sobretot per haver revolu-cionat aquest art d’una forma absoluta. I per tenir una

personalitat única. En l’entrevista que recupero deia: “si anheles alguna cosa i no l’aconsegueixes, et frustres. Prefereixo treure-li suc al que passa, al que et va arribant. I així tinc ja més del que mai vaig somiar de petit! Demanar més seria cobdícia”. Això ho deia un home que va passar gana a la seva infantesa i que va proposar-se ser el millor guitarrista per fugir de la pobresa. No volia veure plorar la seva mare, deia sovint. I ho va aconseguir. L’home se’n va, però el mite i el seu llegat queda. Gaudim-lo.  Miguel Guillén és politòleg

6 Passant revista

Març de 2014

El tema del mes: el procés de reconciliació al País Basc

“En acabar l’encontre, les dues parts es treuen un pes de sobre” Eduardo Santos, mediador entre victimaris i víctimes en el conflicte del País Basc Al País Basc, durant 2011 i 2012, es van produir un total de catorze “trobades restauratives” al voltant de la violència d’ETA. Santos, navarrès llicenciat en Dret, ha col·laborat en ‘Los ojos del otro’, on es parla d’aquesta experiència, que fa creure en les possibilitats del diàleg.

Queralt Flotats/Maria Coll

Vostè va col·laborar en aquests encontres. Com es van organitzar? D’on va sorgir la iniciativa?

Aquesta és una història que comença a requeriment d’un grup de presos, que se sentien aïllats de la realitat i volien fer alguna cosa en favor de les víctimes. De mica en mica això es va anar canalitzant cap a uns encontres personals. Vam dissenyar un camí que culminés en una trobada entre les dues parts; òbviament no pots asseure de cop dues persones amb un context així i de cop i volta dir-los: “Vinga, parlin d’alguna cosa!”.

Els papers dels que volen parlar i dels que volen escoltar estan molt marcats, en aquests encontres?

Lògicament tothom té alguna cosa a dir, tothom vol expressar el que porta a dins.

El més bonic d’aquests encontres és que mitjançant el diàleg tots plegats poden alliberar-se del que porten dins. No hi ha un rol definit d’algú que parla i d’algú que escolta, però sí que hi ha preocupacions diferents. L’exmembre d’ETA, el victimari, explica quin ha estat el seu procés des que entra a la banda. Però nosaltres ho anem baixant de la mera justificació de tipus col·lectiu i polític fins a un reconeixement personal. Ell necessita explicar a la víctima això, quin camí ha seguit, per acabar arribar a una disculpa i un reconeixement de tot el dolor

causat. I per altra banda, la víctima necessita explicar-li quines han estat les conseqüències del crim a nivell personal. Què va passar, què va sentir, quines conseqüències li ha comportat en el dia a dia.

Volen que l’autor de tot això ho escolti.

I a partir d’aquí, hi ha molts dubtes que en cada cas es volen resoldre, de com van anar exactament les coses. Es treuen un pes del damunt, tots dos.

O sigui que en això sí que s’assemblen, en el fet de buscar un alleugeriment.

Sí, sí. Són dues persones que han quedat vinculades per sempre a causa d’un fet dramàtic. No s’han pogut oblidar, encara que no es coneguin personalment. No es miren amb els ulls fins que es troben, però s’han anat mirant de reüll. La persona que va fer l’atemptat i que ha fet una progressiva deslegitimació de tot el que va fer, necessita veure les conseqüències dels seus actes, saber qui és la víctima...

I per part de la víctima, el mateix: qui era el que va fer un atemptat? Va poder dormir la nit de l’atemptat? Com està ara?

Hi ha d’haver penediment, per part de l’etarra, per participar de la iniciativa?

Per a nosaltres, com a mediadors, la paraula penediment no té valor. Pot tenir un valor simbòlic, social o religiós, però no per nosaltres; el que buscàvem és que aquí hi hagués un win-win, que tothom guanyés. El que sí que demanàvem era un cert reconeixement de l’altre, en quant a persona. I en el cas de la víctima li dema-

nàvem un respecte a la persona, com a persona. Tenint molt clar que les posicions amb què arribaven a l’encontre són molt diferents. Contràriament al que pugui semblar, la persona a qui feia falta donar suport a les trobades era el victimari.

Per tant la finalitat última no és que ningú demani perdó, doncs.

Com a mediadors no exigim verbalitzar res. El perdó és una cosa que pot sortir i pot no sortir... El victimari el pot donar o no, potser perquè la víctima tampoc ho vol. “Si jo et demano perdó, estic obligant a què me l’acceptis, fins i tot socialment, perquè sinó quedes malament”, deia un cop un victimari. Tot plegat és molt més complex del que aparenta. Al final en cada encontre es pacta un codi de paraules amb el qual cada part surt satisfeta.

Quina és la reacció de les parts, quan surten? Algunes víctimes surten sorpreses, com si el seu esquema clàssic del terrorista s’hagués trencat...

Tendim a crucificar l’enemic per no haver d’enfrontar-nos a escoltar-lo. En aquest tipus de trobades, els esquemes es trenquen. Per part de les víctimes, sovint es troben victimaris que han fet un procés llarg i dur però això és una cosa que desconeixen i per tant no saben amb què es trobaran. Per tant, no és estrany que la seva posició en els encontres sigui: “Em deus alguna cosa. Comença”. Pot haver-hi una primera fase de dir: “ens coneixem, qui ets, qui sóc jo”... però generalment és

Passant revista 7

Valors

l’exmembre d’ETA qui comença a explicar la seva posició des del principi, des d’allò abstracte i a poc a poc es va baixant a allò concret, emocional, on el diàleg humà ja és possible. I aquí és on la víctima va entrant en diàleg i fent-li retrets, qüestionant-lo. I arriba un moment en què res importa i les dues persones van alliberant-se de tot allò viscut. I es miren als ulls. Realment, en la majoria de les ocasions es produeix un reconeixement humà de l’altra persona. A vegades arriben a donar-se la mà o fins i tot a fer-se una abraçada, cosa que pels victimaris pot ser un xoc. Pensar que la persona a la qual més mal has pogut fer a la teva vida et dóna una abraçada deu ser una barreja d’emocions absolutament brutal.

Quina és la funció dels mediadors?

Buscàvem que els encontres es poguessin fer en unes condicions de confiança que les dues parts acceptessin. La nostra feina reaccions inesperades

“Contràriament al que es pugui pensar, finalment són els victimaris els que passen un tràngol més gros” resultats sorprenents

“Malgrat el veto del govern, s’han produït altres trobades restauratives sense mediadors”

Eduardo Santos, en una imatge d’arxiu.

ha estat la de preparar-lo, perquè si de cop i volta deixes allà les dues parts... això no flueix. Hem testejat quines actituds podrien haver-hi en aquestes trobades en funció de les respostes. Però després, als encontres, som invisibles. Físicament hi som, sí, generant confiança amb les parts, però no interrompem per res la conversa.

En el cap de...

Josu Ternera

Joan Salicrú

El govern del PP va frenar els encontres el 2012. Creu que es podran recuperar?

No ens correspon a nosaltres decidir-ho...

Hem denunciat la ruptura d’aquests processos perquè ens consta que hi ha persones que es volen veure i resulta que qui té la clau de la presó... no obre la porta.

Per nosaltres és gairebé com un dret de les víctimes. M’agradaria que el govern ho considerés. Els encontres que hem fet creiem que han tingut èxit. Tant de bo...

Ens consta que sense la nostra presència es van arribar a produir aquests encontres, sense que sapiguem nosaltres el com.

Aquests catorze encontres certifiquen que la reconciliació és possible al País Basc?

Sí, són la prova evident de què en determinades ocasions, el diàleg recompon ferides entre els que han estat les víctimes directes dels fets dramàtics. I contribueixen a deslegitimar la violència com a arma política.  Conversa a http://www.valors. org/el-proces-de-reconciliacio-alpais-basc-centra-el-valors-a-lalca/

Em dic José Antonio Urruticoechea B engoechea però tothom em coneix com Josu Ternera. Porto gairebé tota la vida a ETA: vaig néixer el 1950 i hi vaig entrar quan tenia vint anys; deu anys després ja n’era un dels principals responsables. Des de llavors, hi he fet tots els papers: des de cometre atemptats com a membre d’un comando a dirigent de la banda –he estat a la presó a França, també–. Quan semblava que el Pacte de Lizarra podria portar-nos al final del conflicte, el 1998, vaig incorporar-me com a parlamentari d’Euskal Herritarrok, la sucessora d’Herri Batasuna, al Parlament basc. Però les coses no van anar com esperàvem i el 2001 la justícia va tornar a perseguir-me. Vaig decidir tornar a la clandestinitat. I ajudar a preparar la fi del conflicte des de dins de la banda. Una mica més tard, l’Arnaldo Otegi va dir sobre tot això: “Algun dia se sabrà perquè se’n va anar Josu Ternera”. Gairebé ningú se’n recorda mai, d’aquesta frase. Doncs això: me’n vaig anar per acabar amb tot això, per tornar a situar la política al centre de l’acció de la banda. Més tard vaig ser a les negociacions de Suïssa i després a les de Noruega i, tot i que les coses no han anat com volíem, caminem cap al final de l’organització, que no de la lluita per aconseguir un Euskadi lliure i socialista. I no és gens fàcil, acabar una cosa així. Sé que molts pensen que sóc un monstre, però jo sé perquè he fet el que he fet i perquè. Espero que les futures generacions podran entendre una mica perquè la meva vida ha estat com ha estat. 

8 Passant revista

Març de 2014

Ha passat desaparcebut

La primavera de les dones Les dones, durant les Primaveres Àrabs, no es van deixar arronsar. Ara, gairebé dos anys després de la caiguda d’alguns dictadors, recullen els fruits d’una valentia històrica.

Maria Coll

Quan semblava que les primaveres àrabs, iniciades el 2010 i qualificades prematurament de “revolucionàries”, havien deixat morts, inestabilitat i violència més que no pas millores democràtiques al nord de l’Àfrica, aquestes darreres setmanes sí que podem parlar d’esdeveniments realment positius en el marc dels països àrabs i, especialment, respecte el drets de les dones.

El 27 de gener, tres anys després de la caiguda de Ben Alí, l’alegria es desbordava a l’Assemblea Nacional de Tunísia en ser aprovada la nova Constitució. El text, amb el suport de dos-cents vots, més de la majoria dels dos terços de la cambra necessaris, és un dels més avançats del món àrab en llibertat religiosa i en drets de les dones. En aquest país, la xària (llei corànica) deixa de ser la principal font del dret, l’home i la dona passen a ser iguals davant la llei (art. 20) i l’Estat es compromet a treballar per aconseguir la paritat en els càrrecs electius (art. 45).

Per altra banda, a Líbia, un altre país on l’octubre de 2011 també va caure un altre històric dictador –Moammar al-Gaddafi–, aquest febrer també s’ha près un acord sorprenent en un país islàmic. Per primera vegada la llei considerarà les dones violades com a víctimes de la guerra. Igual que qualsevol home que hagi quedat físicament mutilat, una dona violada podrà rebre compensacions i ajudes econòmiques per a poder recuperar-se. Cal recordar que a Líbia, on el conflicte va durar de febrer a octubre de 2011, el dictador va fer servir la violació com a arma de guerra per debilitar els rebels segons gravacions que ja estan en mans del Tribunal Penal Internacional. Això representa un gran pas en un país en que la xària és llei i,

Membres de l’Assemblea Nacional de Tunísia celebren l’aprovació de la Constitució.

segons aquesta, un home pot sortir impune d’una violació si es casa amb la seva víctima.

Aquesta llei existeix a molts països islàmics, però alguns ja l’han començat a abolir, per exemple, al Marroc, recentment.

Aquests dos han estat els casos més recents però a Egipte, per exemple, també s’ha proposat incloure a la nova Constitució la paritat entre els homes i les dones.

Al Marroc està obert el debat sobre l’abo-

Per primera vegada la llei aprovada a Líbia considerarà les dones violades com a víctimes de la guerra lició de la poligàmia, ja que a les ciutats un 19 per cent de les dones sustentes les llars i no els homes. Al Iemen, on encara està molt arrelat el costum de casar nenes amb ancians, una advocada que ha estudiat a l’estranger, Shada Nasser, ha aconseguit la separació d’una nena maltractada i violada pel seu marit, malgrat això no està permès fins els 15 anys. Fins i tot, a l’Afganistan, on existeixen 1.500 dones policies però totes amb càrrecs administratius i de menor relleu, Jamila Bayaz, ha rebut l’encàrrec de dirigir la seguretat d’un districte de Kabul i s’espera que no sigui la única aquest 2014.

Les dones durant les Primaveres Àrabs

no es van deixar arronsar. Malgrat la tradició islàmica imposa que elles han de tenir una actitud de silenci i submissió a l’espai públic respecte als homes, la qual cosa les relega en un segon pla. Però durant les revoltes les dones per primera vegada van tenir una actitud crítica, van trencar aquestes imposicions ancestrals, es van deixar veure a les places al costat dels homes i no van tenir por a donar les seves opinions. Com recorden alguns informes posteriors publicats sobre aquest tema, moltes dones de punta a punta del Mediterrani afirmaven aquells dies que era absolutament necessària la seva participació en la lluita per canviar la situació dels seus respectius països.

Encara queda moltíssima feina, però això no vol dir que no puguem valorar els grans i significatius passos que s’estan fent a favor dels drets de les dones en els diferents països àrabs. De fet, sense l’aprovació d’aquests drets no podríem parlar de millora democràtica. Sense aquests avenços, el balanç de moltes revoltes no podria ser considerat positiu. Ara bé, moltes flors nascudes a la primavera quan arriba l’estiu s’assequen per falta d’aigua. Algunes d’aquestes lleis s’han aprovat en països políticament molt inestables; cal treballar per convertir les normes en costums estables. No les deixem soles.  Maria Coll és periodista i codirectora de Valors / @mcolllpigem

Passant revista 9

Valors

Ni àngel ni bèstia

Vist pel món

Més val educar

De BCN al món, a través de les ones

Gregorio Luri

Al meu llibre Més val educar, sostinc que des que la cigonya s’ha jubilat, ha aparegut una nova forma de paternitat. Abans la cigonya es presentava a casa amb un nadó penjant del bec quan a ella li venia de gust i les famílies corresponien al seu capritx fent-li lloc al nouvingut com bonament podien. Ara és l’agenda qui decideix quan hi haurà un nadó a la família. Els fills, avui, estan minuciosament programats. Es suposava que la jubilació de la cigonya era una magnífica notícia per a les famílies, però com acostuma a passar amb les coses humanes, no hi ha guany sense pèrdua.

Per això cal anar amb compte amb les conseqüències imprevistes de les nostres bones intencions . O, per dir-ho en paraules de Santa Teresa, les pregàries ateses no ens estalvien llàgrimes.

S’ha esdevingut que, en incrementar el nostre sentit de la llibertat davant la paternitat, s’ha incrementat també el nostre sentit de la responsabilitat. Vivim una situació en què els nens són desitjats i, en alguns aspectes, fins i tot seleccionats i, malgrat tot, estem començant a intuir que ja no és la família la que té el nen, sinó a la inversa. La seva arribada és la resposta a una felicitat programada p els pares i aquests, en correspondència, volen fer feliç el nen amb el procediment de convertir-lo en el cap de família. En un cap l que no se li nega res, perquè davant el nen que ens ha fet feliços no podem comportar-nos com uns pares “dolents”.

Hi ha desconcert creixent en les noves famílies. I en correspondència amb aquest desconcert, està apareixent una àmplia bibliografia que intenta aconsellar als pares a ser una mica més humils en les seves pretensions i més assenyats en les seves relacions familiars. Als Estats Units hi ha fins i tot un moviment, que s’ha anomenat “minimalist parenting”. El seu missatge als pares és que han de fer menys coses... per poder fer millor les que cal fer. Uns pares preocupats en excés pels seus fills, carregats de tasques i compromisos i que intenten con-

trolar absolutament cada detall del seu desenvolupament, no són tan bons pares com creuen.

Des del paradís de l’espontaneïtat infantil, Suècia, ens arriba un llibre, escrit pel psiquiatre David Eberhard, que es titula, de manera ben expressiva, “Com els nens han pres el poder”. És una espècie de manifest contra els pares que deixen en mans del nen les decisions sobre quan anar a dormir, què menjar, quin programa veure a la tele o a on anar de vacances. La polèmica que ha aixecat ha estat enorme. Les posicions d’Eberhard coincideixen amb les del francès Didier Pleux, autor de “Del nen rei, al

Ara és l’agenda qui decideix quan hi haurà un nadó a la família. Els fills, avui, estan minuciosament nen tirà”, una defensa sense complexes del poder educatiu de la frustració. Si al nen no se li modulen els seus capritxos patirà d’adult un excés de “jo”.

Tots aquests autors coincideixen que els nens als quals se’ls furta l’experiència de la realitat acaben desenvolupant comportaments addictius d’adults. Els necessiten per suportar el món real, que se’ls revolta i es nega a adaptar-se a les seves expectatives. En escriure Més val educar el meu principal objectiu ha estat també cridar l’atenció contra la voluntària abdicació de l’autoritat adulta. Posaré un exemple: Permetre que els nostres fills adolescents decideixin autònomament a quina hora se’n van a dormir és una irresponsabilitat per part dels pares. 

Gregorio Luri és filòsof i pedagog

Maria Medina

El Mobile World Congress tanca l’edició d’enguany amb més de 82.000 visitants, superant en un 18 per cent l’afluència de l’any passat (els organitzadors preveien un augment de les visites d’un 4 per cent). Que aquest congrés gaudeix d’una salut de ferro ningú ho dubta, ja sigui per l’interès en les noves tecnologies o per la seva ubicació, i és que la marca Barcelona també és un element de pes a l’hora d’aconseguir més públic.

Internet s’ha convertit cada vegada més en una eina imprescindible en tots els àmbits de la nostra vida. Un dels reptes que es plantegen actualment és com estendre aquesta tendència a tots els racons de la terra. De fet, Mark Zuckerberg, cofundador de Facebook, va expressar en la seva conferència al MWC la necessitat de fer arribar aquesta eina a tot el món.

Ara bé, al costat de tot el potencial positiu d’Internet també hi ha debilitats. Debilitats que, sovint per la manca d’informació o per la poca investigació pública i oficial, encara no ofereixen respostes convincents per a tots. Una de les conseqüències negatives directes podria ser l’augment dels casos de malalties relacionades amb l’electrosensibilitat deguts a l’augment de les ones electromagnètiques. Aquest es presenta sempre com un tema controvertit, ja que hi ha defensors i detractors d’aquests efectes nocius per la salut. De la mateixa manera, els consells per a intentar evitar al màxim els possibles efectes adversos de les ones, alguns d’ells de sentit comú, sovint són criticats per falta de fonaments científics.

A nivell social, però, si que veiem de facto un canvi en les tendències comunicatives de la societat. I és que l’accés a Internet a qualsevol lloc i hora ens ha portat a la hipercomunicació i a la immediatesa, que no sempre es tradueix en necessitat real de comunicar-nos.  M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

10 Passant revista

Març de 2014

Gran angular

Contravalors

Les TIC i el mercat de treball

Què val una posta de sol?

Francesc Amat

Quines són les conseqüències de l’augment exponencial de les tecnologies de la informació? Aquest és un debat apassionant perquè subratlla el món extraordinàriament canviant en el què vivim. De fet, hi ha qui afirma que el canvi tecnològic provocarà canvis sense precedents en el mercat de treball del futur. Fins al punt que podria donar-se un efecte substitució en el que màquines i robots substitueixin una part important dels treballadors. L’argument és el següent, la revolució industrial va provocar un canvi tecnològic que fonamentalment va alliberar moltes de les nostres limitacions físiques. D’aquesta manera, la industrialització va multiplicar les capacitats productives multiplicant i eixamplant el treball intensiu i rutinari. En canvi, avui, l’extensió de les tecnologies de la informació allibera no les nostres limitacions físiques sinó les pròpies limitacions mentals.

Dit d’una altra manera, la tecnologia digital substitueix i multiplica les capacitats cognitives dels humans. Aquest és l’argument principal d’un llibre provocador i molt recent de dos economistes del MIT als Estats Units, The Second Machine Age. Els autors defensen que les tecnologies de la informació augmentaran la productivitat i canviaran radicalment l’estructural del mercat de treball. Els robots ja no seran estranys sinó que formaran part de la nostra vida quotidiana. Aquesta transformació, segons els autors, estaria marcada per la proliferació de les tecnologies de la informació, la intel•ligència artificial i la connexió digital en xarxa. El detonant d’aquests canvis, seria el creixement exponencial de la computació i la digitalització de la informació. Martin Wolf, un influent economista i articulista del Financial Times, ha suggerit que aquests canvis caracteritzaran un dels moments crucials de la humanitat. De fet, ja hi ha exemples que apunten en aquesta direcció. Les noves ulleres de Google, que ràpidament seran objecte de consum, integren la visió humana amb la xarxa digital. Els cotxes sense conductors són un altre exemple. El tret característic d’aquesta transformació és una major integració entre tec-

nologia i processos cognitius mitjançant algoritmes de reconeixement del comportament humà. Internet 2.0, l’anomenat internet de les coses, és un altre cas.

Aquests canvis poden tenir implicacions a diferents nivells: un increment de la productivitat general però probablement un augment de les desigualtats. Alguns assenyalen que l’ús intensiu de les tecnologies de la informació pot contribuir a l’augment les desigualtats salarials. Perquè els treballadors creatius multiplicaran les seves capacitats cognitives i això serà premiat en forma de salaris més alts, però els treballadors rutinaris

Els processos cognitius ens obliguen a repensar l’educació, el mercat de treball i la política de futur en sectors de poc valor afegit seran expulsats del mercat i substituïts per robots. De manera que els seus salaris podrien disminuir considerablement, fins al punt de ser més barata la contractació de robots. El cotxe de Google, per exemple, només ha patit un parell d’accidents, menys que la mitjana quan el conductor és humà, i un dels accidents va ser un cop per darrere. Dit tot això, evidentment aquesta és una caricatura dels canvis que vivim. Hi ha també qui assenyala que de fet no es tracta d’un segon canvi tecnològic sinó d’un procés gradual de transformació. Però en tot cas, és cert que els processos cognitius interactuen avui com mai ho havien fet amb la tecnologia. Per tant, això obliga a repensar tant el sistema educatiu com el mercat de treball i la política del futur.  F. Amat és doctor en Economia / @cescamat

Xavier Manté

Des de fa setmanes l’espai del temps de TV3 ens ofereix unes impressionants postes de sol. En algunes èpoques de l’any, durant uns minuts, el sol, els núvols i el cel es tenyeixen d’una pigmentació variant entre groc, carbassa i roig per finalment anar-se diluint amb el gris de l’entrada de la nit i l’encesa de les estrelles. Des de la finestra del despatx sobre la Riera d’Argentona, he estat durant molts anys espectador afortunat d’aquest impagable espectacle. Ara, des de casa estant, al mig de la ciutat, no ho puc veure però, al caure la tarda, sí que percebo algun resplendor especial al cel.

Vaig llegir ara ja fa un temps que un gran empresari nordamericà, en un dels seus viatges de negocis per Europa, es va emportar el seu fill de dotze anys i mentre visitaven els monuments, el sol s’anava ponent esplèndid. En adonar-se de l’espectacle que començava i es prometia impressionant, li va preguntar: “T’agrada? Anem doncs ràpid cap aquell turonet que ho veurem més bé”.

I mentre hi anaven, el fill li va preguntar: “Papa, on es paga?”. El noi, educat en el sí d’una societat i d’una família en el que tot es compra i es ven, no li passava pel cap que hi poguessin haver espectacles d’aquesta grandiositat gratuïts. Tenia tot el seu món lligat al diner i absent a la gratuïtat. Realment sorprenent.

No hi ha diners per pagar la contemplació d’una posta de sol, d’una lluna plena o d’una mar tempestuosa.

Ni l’amistat, ni l’estimació de dos enamorats, ni la felicitat les podem assolir sense la gratuïtat. No es venen ni es compren en el mercat; en canvi, les podem veure si ens traiem de sobre aquesta mentalitat mercantilista i vivim tranquil·lament sentint-nos espiritualment relligats a la natura i als nostres germans.  Xavier Manté és enginyer

Passant revista 11

Valors

L’altra cara de la ciència

Amb dorsal

Nexes de cristalls

Més esportistes d’ultradreta

Pol Bartrés

El 2014 és l’Any Internacional de la Cristal·lografia. Enguany, gràcies a un seguit d’actes commemoratius com ara les XI Jornades Científiques de Mataró dels dies 28 i 29 de març, podrem redescobrir la importància que tenen els cristalls.

Us convido a fer un breu recorregut entre científics i descobriments.

Iniciem el nostre viatge amb un dels més grans científics de tots els temps, Robert Hooke. L’any 1665 publica Micrography, un relat de cinquanta belles observacions microscòpiques on, seguint les passes de Johannes Kepler i René Descartes, descriu la transcendent simetria dels cristalls de neu.

Avui, però, Hooke tot just és recordat per una llei que relaciona tensió i allargament.

Dos segles més tard, els germans francesos Pierre i Jacques Curie descobreixen una relació entre tensió i potencial elèctric en cristalls de quars: la piezoelectricitat. Pierre es casa amb la científica polonesa Maria Sklodowska, qui amb Irène JoliotCurie, mare i filla, esdevingueren, amb 23 anys de diferència, la primera i segona dona a obtenir el premi Nobel de química.

La tercera fou l’anglesa Dorothy Hodgkin, l’any 1923, per determinar l’estructura tridimensional de compostos com el colesterol, la vitamina B12 i la penicil·lina.

Ara agafem aire per anar de la penicil· lina a la tele: Alexander Fleming, descobridor del fong Penicillium chrysogenum, tingué com a deixeble Robert Koch, qui al seu torn tingué com a assistent a Julius Richard Petri, que l’any 1877 inventà un petit recipient de vidre pels cultius: la placa de Petri. Ara bé, el vidre no es pot considerar un cristall, sinó un material ceràmic i amorf com ara l’òpal; tot i que l’òpal sí que es pot considerar un cristall fotònic natural, les propietats dels quals foren estudiades per l’anglès Lord Rayleigh, qui descobrí un nou element gasós: l’argó; que és utilitzat avui en la fabricació de monocristalls de silici o germani, semiconductors constituents dels LEDs que progressivament han substituït les bombetes i els tubs

de raigs catòdics dels televisors.

Però no ens desviem dels cristalls. L’any 1895, a l’investigar un tub de raigs catòdics, l’alemany Wilhelm Röntgen descobreix un tipus d’ona electromagnètica compresa entre els raigs gamma i els ultraviolats; però rebutja que portin el seu nom i els bategen com a raigs X. L’any 1913, William H. Bragg va formular-ne una llei de la difracció, descobrint l’estructura cristal·lina de la sal, el silicat de zinc o el diamant. El diamant té un alt índex de refracció, fenomen que provoca aberracions en les lents. Les patí el comerciant holandès Antoine van Leeuwenhoek en inventar un singular microscopi simple,

L’any 1665 Robert Hooke publica Micrography i descriu la simetria dels cristalls de neu sent el primer a observar protozous i bactèries de fins a 2µm; però la comunitat científica en ple es resistí a donar validesa al descobriment, a excepció de Robert, un distingit científic que el visità. Havent dinat, entaulats, parlaren de Kepler i Descartes i coincidiren en la transcendència de la simetria dels cristalls de neu que acabaven de veure.  Pol Bartrés és enginyer

Per saber-ne més: - International year of cristallography - www.iycr2014.org - XI Jornades Científiques de Mataró - https://sites.google. com/site/jornadescientifiquesmataro

Manel Bosch

L’ascens de la ultradreta arreu d’Europa també es nota al món de l’esport, i no només entre afeccions afins a aquesta ideologia. Entre els esportistes les declaracions i, sobretot, l’us de gesticulacions relacionades amb el feixisme, han crescut exponencialment. Fa unes setmanes tres atletes de la selecció espanyola, Daniel Martínez, Carlos Tobalina i José Lorenzo, van ser sancionats després d’aparèixer fotografiats fent una salutació feixista en un sopar amb amics.

Aquest fet, impensable en l’esport d’elit de la segona meitat del segle XX, avança al mateix temps que en moltes societats la banalització del feixisme hi guanya pes. França, tot i haver patit l’ocupació nazi, també n’és un exemple. A la puixança sense aturador del Front Nacional s’hi ha unit un nou i inquietant fenomen: l’actor i militant judeofòbic Dieudonné M’bala M’bala. El seu discurs també ha arribat a l’esport mitjançant la quenelle (gest creat per M’bala que s’interpreta com una salutació feixista camuflada) utilitzada enguany pel davanter gal del West Bromwich, Nicolas Anelka. L’acció, com en el cas dels esportistes espanyols, no ha passat sense conseqüències ja que l’empresa patrocinadora de l’equip (co-propietat d’un empresari jueu) ha decidit no prorrogar l’esponsorització. Però, lluny de l’anècdota i els càstigs, els casos augmenten i es multipliquen. Fins i tot en l’esport popular i també a casa nostra, com va passar el 24 de març de l’any passat en un partit de futbol a Caldes de Montbui. El que no hauria d’haver passat d’un enfrontament entre equips modestos va causar una tensa polèmica, en la qual fins i tot va intervenir-hi de l’alcalde de la localitat, Jordi Solé, ja que un jugador local va adreçar-se a l’afecció rival amb el braç estès. Un mal que demostra la porositat, per bé i per malament, de l’esport respecte l’entorn polític que l’envolta. 

Manel Bosch és periodista

12 Monogràfic

E

Març de 2014

L’esforç —Editorial

Una qüestió de mesura i confiança

L

a societat del benestar i la bonança econòmica ens ha fet perdre un valor que els nostres avis i pares tenien més assumit: l’esforç. La comoditat ens ha fet creure que tots ens arriba servit en safata de plata.

Només qui ha viscut alguna mancança sap que per aconseguir una cosa o un objectiu cal temps, perseverança, dedicació, insistència, força de voluntat, paciència, etc. Els desitjos, els objectius vitals, no acostumen a fer-se realitat amb un toc de vareta màgica. Encara que fins abans de l’inici d’aquesta crisi a tots nivells a molts els semblava que tot era molt fàcil.

Les mancances materials i les retallades a l’Estat del Benestar ens ha conduït a reivindicar un valor com l’esforç, no solament en àmbits com l’educació o l’esport, en els quals sempre ha estat més present, sinó també en altres com el treball i l’empresarial. Ara els joves saben que s’hauran d’esforçar per igualar l’estatus social que han rebut dels seus pares malgrat tenir estudis superiors i que la feina a la qual aspiren ja no és manual.

Per l’anomenada llei natural del mínim esforç, l’home no es motiva si no té un objectiu que l’interessa i, per tant, quan aquest l’assoleix és motiu d’alegria. Ara bé, encara que Winston Churchill en el seu famós discurs pronunciat el 1943, en plena Segona Guerra Mundial, va barrejar els termes “sang, esforç, suor i llàgrimes”; i fa uns anys un empresari va posar com a exemple de cultura de l’esforç els basars xinesos, cal aclarir que l’esforç és sacrifici, però no penitència. La dificultat del camí s’ha de considerar un aprenentatge i aquest només té sentit si la meta és clara.

A més a més, l’esforç, com tot valor, té uns límits i s’emmarca en uns paràmetres. Cal tenir present que no tots els individus tenim les mateixes capacitats, per tant, no a tothom se li ha demanar el mateix esforç. Una exigència igualitària en aquest valor ens portaria a generar una societat plena de frustrats, ja que l’esforç no és garantia d’èxit; només n’incrementa les possibilitats. Per això és important que cada individu, professor, entrenador, cap... conegui els límits de cada individu i valori el possible grau d’exigència.

La societat actual demana resultat immediats, però l’assoliment d’una meta no es pot convertir en una obsessió. Hem de tenir suficient intel·ligència per saber quan l’esforç s’ha convertit en inútil i quan cal llançar la tovallola. La persona que s’esforça ha de tenir esperança i confiança en un mateix, però també seria de neci esforçar-se en va. En conclusió, és evident que una societat que no s’esforça no avança, però l’esforç també és un valor que demana una gestió molt mesurada. 

Valors

‘Sense Títol’ de Toni Batllori

Monogràfic 13

14 Monogràfic

Març de 2014

L’esforç

L’entrevista —Maria Coll

Antonio Argandoña, economista

Relacionem poc el valor de l’esforç amb l’economia i l’empresa. Trenquem aquesta tendència amb un dels principals experts en Responsabilitat Social d’Empresa de casa nostra

“L’esforç és important si tens clar l’objectiu”

Monogràfic 15

Valors

Antonio Argandoña ens rep en un dels edificis que té una de les millors vistes de la capital catalana, l’escola de negocis IESE. Fa anys que aquest economista i expert en Responsabilitat Social d’Empresa hi té despatx. És la seva segona casa.

L’esforç va ser un dels primers valors que es va dir que estava en crisi i aleshores es va fer una gran apel·lació a la cultura de l’esforç. Creu que ara l’esforç ja és un valor en fase de recuperació?

L’esforç continua sent un valor important que tothom reconeix. Jo relaciono l’esforç directament amb l’Estat del Benestar.

L’Estat del Benestar vol ser la solució del problema de molta gent que ha perdut els recursos, però si s’abusa d’aquest incentiu l’esforç desapareix o redueix.

Per tant, quina és la relació, segons vostè, entre l’esforç i l’Estat del Benestar?

Els economistes diem: quan treballo, em toca pagar, i quan no treballo, cobro.

Reconèixer que necessito treballar per garantir el meu desenvolupament com a persona no va contra l’esforç, però pensar que pago quan treballo i cobro quan no treballo desincentiva l’esforç. Això és una malaltia social i passa sovint.

Això vol dir que la bonança fomenta la ganduleria?

No, la bonança pot ser un incentiu a treballar més perquè en un període així tens més possibilitats a la teva vida: comprar una casa, canviar de cotxe, fer un viatge...

Volem gaudir de totes aquestes coses i tot això ens anima a treballar més. Per altra banda, la bonança econòmica també és una oportunitat per guanyar més diners: salaris més alts, facilitat per guanyar més diners, etc.

I quan tenim tot això no ens relaxem una mica?

Cert, tot això, al final, també pot actuar en el sentit contrari. I això què vol dir? Doncs que la cultura de l’esforç és una mica ambigua. Tota persona necessita treballar i esforçar-se perquè si no ho fa, perd qualitat humana. No qualitat de vida, perquè passar-se el dia a la platja prenent el sol és molt agradable, sinó qualitat humana.

Aquesta distinció no la tenim gaire clara...

No. Sobretot hem d’explicar a la gent jove que han de treballar per desenvolupar-se com a persones i que és molt important arribar un dia a casa cansat al vespre pensant que la jornada i l’esforç invertit ha valgut la pena. Això està molt bé. Però, és clar, per altra banda, també com a persones necessitem descansar i rebaixar la pressió. I la persona aprofita moments bons per repenjar-se una mica.

Alguns crítics amb la cultura de l’esforç asseguren que la potenciació extrema d’aquest valor ens pot portar vers a una cultura calvinista, obsessionada amb el treball. El valor de l’esforç té límits?

Sí. En aquest sentit val el criteri d’Aristòtil quan deia que les virtuts són un terme mig entre dos extrems, un per massa i un l’altre per poc. Un seria “no treballo i no faig res” i l’altre seria “faig massa”. Aconseguir aquest equilibri, però, és molt difícil.

Per què?

Perquè actualment vivim en una societat que ens motiva a guanyar més diners per a satisfer molts desitjos personals. És a dir, avui el que ens realitza com a persones és fer allò que volem en cada moment. Si ara vull tenir un cotxe nou i el compro, em sento feliç. Si en aquest moment vull anar a la platja i ho aconsegueixo, em sento realitzat. Això vol dir que depenem massa dels nostres desitjos i, per això, necessitem una mica de la virtut de la prudència per saber fins on haig de pressionar.

Esforçar-se pels altres és molt bo!

Ho recomana....

Sí, és molt important. Sortir de nosaltres mateixos i obrir-nos a la vida dels altres és molt saludable. Si només ho fem tot pels nostres desitjos, ens tornem egoistes i massa tancats. De fet, això és una de les coses que passa en aquest moment.

La nostra cultura ens porta a una simple satisfacció de les nostres necessitats.

Ghandi deia que la “recompensa es troba en l’esforç i no pas en el resultat” hi estaria d’acord?

Insisteixo que la nostra cultura mira massa els resultats i especialment si parlem de resultats econòmics. Per molta gent, només és important saber si un es guanya bé la vida, si s’ha comprat un cotxe

o una casa nova... Però això és una vida plena? Ens hem posat com a metes més objectius econòmics que objectius de realització personals. Quantes vegades veiem que posem en risc l’estabilitat de la família per una feina? Fa temps vaig llegir un acudit que em va fer pensar molt. Una mare s’acomiadava de la filla que deixava a càrrec de la minyona: “Els pares marxen a treballar perquè tu puguis tenir un nivell de vida alt”. Però la nena no hagués preferit estar amb els pares? Busquem resultats massa materials i així trenquem altres equilibris. L’esforç és important si tens clar l’objectiu, el perquè t’esforces.

Com a conseqüència de la crisi econòmica estem vivint un moment de gran desesperança que també repercuteix en l’esforç.

Per què haig d’esforçar-me a la feina si en comptes d’apujar-me el sou me’l retallaran? Per què haig d’estudiar si quan hem llicenciï no tindré feina? Com es pot combatre aquesta tendència?

“Ens hem posat com a metes més aviat objectius econòmics que no pas objectius de realització” “El voluntariat és l’esforç acompanyat d’objectius socials, fet en comunitat i pensant amb els altres” Això també forma part de buscar el terme mig entre allò que m’agradaria tenir i allò que puc aconseguir. A més, moltes vegades no ens coneixem prou a nosaltres mateixos i, per tant, no sabem què és millor per a nosaltres a cada moment. I, així, estem massa capficats en l’obtenció d’uns resultats externs.

I això no és positiu...

Abans la filosofia clàssica ens ajudava a entendre que, per una banda, nosaltres fem coses de cara a enfora –jo treballo i un altre em dóna diners, faig una feina i per aquesta rebo un reconeixement– i, per altra banda, fem coses per nosaltres mateixos. Però aquesta distinció moltes vegades l’obviem. Per exemple, treballo,

16 Monogràfic

Març de 2014

L’esforç

arribo a casa cansat, però sé que l’esforç ha valgut la pena. I encara hi ha una tercera distinció, que cal tenir en compte: l’esforç m’ajuda a créixer com a persona, però sobretot quan l’inverteixo en coses que poden repercutir en la meva família, amics, companys... I en aquest tipus d’esforç sovint no tinc una compensació immediata.

Potser aquest tercer tipus d’esforç és el més satisfactori.

Sí. De fet, sempre primer ens hem de preguntar: per què m’esforço? No vull dir que esforçar-se per un mateix o per una remuneració sigui dolent. Tenim necessitats i les hem de resoldre, però hem de tenir clar que l’home té des de necessitats materials, fins a necessitats intrínseques, fins a necessitats d’actuar de cara els altres.

Només quan tinguem en compte els diferents tipus de necessitats sabrem distingir quan un esforç és positiu i quan un esforç és negatiu.

Abans, el botiguer que cada dia alçava la persiana del seu negoci, l’obrer que aspirava a ser encarregat de la fàbrica, l’empresari que havia heretat l’empresa del seu pare... tenia el valor de l’esforç més assumit. Avui com s’ensenya el valor de l’esforç a les escoles de negocis com en la qual vostè és professor?

Avui el valor de l’esforç el continuem transmetent, però insisteixo que el problema actual és haver construït una societat molt individualista en la qual la persona només mira allò que rep en compensació del que fa. Abans el botiguer es passava vuit o deu hores diàries a la botiga pensant contínuament com poder millorar el servei al client i com millorar el barri i el carrer, mentre que ara pensem “d’això quin benefici en puc treure”. Ara som més individualistes i més emotivitistes. No actuem si no detectem una possible satisfacció posterior.

Tradicionalment i històricament el valor de l’esforç sempre s’ha associat més a la classe obrera que a la classe empresària.

Creu que s’ha trencat definitivament amb aquesta idea classista?

L’altre dia llegia una entrevista a un senyor que afirmava: “Jo no he treballat mai”.

D’aquests n’hi ha pocs!

I aleshores el periodista li preguntava: “I doncs, què ha fet durant la seva vida?”.

S’havia dedicat a administrar el patrimoni de la seva família. Per tant, sí que havia treballat! És evident que hi ha rics que no treballen, però també hi ha rics que treballen molt. I hi ha pobres que no treballen i pobres que treballen molt. A més, ara hi ha moltes persones que no realitzen treballs físics, sinó treballs intel·lectuals, però l’esforç mental també cansa molt.

Vostè és una persona optimista. Els economistes comencen a veure en els números alguns brots verds, però en la mentalitat de la gent i, especialment respecte el valor de l’esforç, veu possibilitats de canvi?

Sí, però de vegades aprenem les coses a poc a poc i perquè no queda cap altre sortida. El dia que una persona perd la feina i ha d’alimentar la seva família entén que en 24 hores ha de fer canvis radicals en la seva vida; però els canvis que avui ha de fer la societat demanen de molts més temps. Sabem que no podem tornar al model anterior, però generalment la persona manté la mateixa rutina mentre no té un trencament en la seva quotidianitat. El nostre aprenentatge és molt més lent. Ara bé, en aquest sentit, no podem menystenir el canvi que ha fet la gent jove. Fa sis o set anys els joves només consideraven la possibilitat d’anar a l’estranger per fer-hi un Erasmus, divertir-se i després tornar. En canvi ara, agafen la maleta per anar a ocupar llocs de treball que no són ben remunerats. Estic segur que hi ha resistència, que estem aprenent i que els joves lideraran el canvi.

I, doncs, qui posa avui més resistència al canvi?

Els que estan més protegits. Els alts directius de la banca són els més reacis a un canvi de sistema. Tot i que s’han donat que la seva manera de portar el món bancari ja no pot continuar, com que tenen poder, diner i força es resisteixen a fer el canvi. El Financial Times cada dia publica una malifeta de la banca mundial, però mentre el model generi diners, ells continuaran. Hi ha resistència, estem aprenent i serà la gent jove la que ens ensenyarà la importància del canvi.

Tenim clar quins errors hem comès, però tenim clar cap a quin model volem anar?

No, però crec que hem après unes quantes coses importants que cal tenir en compte.

Primer, les coses ningú ens les donarà, ens les haurem de guanyar. Dos, les coses només s’aconsegueixen amb esforç. Els “pelotazos” eren possibles els anys 20052007, ara ja no són possibles. I ara, per tant, cal tornar a la cultura de l’esforç, a la cultura del treball... Tinc la impressió que estem en un canvi de model econòmic i mental, aquest més difícil, però estem en procés.

Ja n’ha citat alguns, però quins altres valors es poden associar amb l’esforç?

La solidaritat. Per exemple, el voluntariat és l’esforç acompanyat d’objectius socials, l’esforç fet en comunitat i pensant amb els altres. En una societat com l’actual, individualista i en la qual estem perdent les relacions humanes, la idea de fer un esforç compartit és molt important.

De fet, moltes vegades només activem el nostre esforç quan una altra persona ens demana ajuda. Tot el que sigui obrir-nos a les necessitats dels altres és important, perquè al final, allò que fem només per satisfer les nostres necessitats, ens cansa.

Algun altre valor?

També la racionalitat. L’esforç ha de ser organitzat i ben plantejat. Només un esforç així genera eficàcia. Desanima molt invertir quatre hores en una feina que haguéssim pogut fer en mitja hora.

El valor de l’esforç sempre s’ha relacionat especialment amb l’educació i amb l’esport. Comença ja a debatre’s també en l’àmbit de l’economia? Es pot dir que els valors ja formen part de la reflexió econòmica?

Sí, però amb resistència perquè fins ara a l’economia li havia anat molt bé prescindir dels valors. L’economia sempre ha relacionat els valors amb els resultats externs.

L’empresari pensa: “Jo et pago per treballar i, per tant, et puc exigir eficiència. I només et pagaré més, si produeixes més”.

I això ha funcionat així fins ara.

I per què ha canviat?

Ens hem adonat que quan reduïm l’economia a un sol valor entrem en rendiments

Monogràfic 17

Valors

Economista responsable Antonio Argandoña és expert en macroeconomia, economia monetària i economia internacional. Professor d’Economia i titular de la Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu d’IESE, com a prestigiós del món de l’economia ostenta diversos càrrecs: membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres d’Espanya (1999), vocal del Consell Assessor de l’Institut Català de Finances , President del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de la Comission on Corporate Social Responsibility and AntiCorruption de la International Chamber of Commerce de París, vocal del Tribunal Arbitral Tècnic de Catalunya, membre del Comitè Tècnic de Normalització d’Ètica d’AENOR i de la Comissió de Control i Transparència del FC Barcelona. La seva visió ètica de l’economia i de l’empresa ha estat admirada a nivell internacional, per exemple, va ser reconegut com el tercer autor més destacat del món en ètica de l’empresa i RSC entre 1999 i 2008. Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre macroeconomia, economia monetària, economia espanyola i internacional, ètica de l’empresa i responsabilitat social corporativa.  Antonio Argandoña en el seu despatx de IESE.

decreixents. Durant la primera hora del dia el treballador treballa per diners, però al final de la setmana el treballador no motivat, malgrat els diners, perd eficiència. L’empresari reconeix que els incentius econòmics no són suficients i introdueix altres valors. De fet, l’economia continua freda en temes de valors i és en l’àmbit empresarial on s’han introduït canvis.

Per exemple? És l’empresari qui s’ha de preguntar: Aquesta gent per què treballa aquí? Per un salari? Per sentir-se útil? Per sentir-se realitzat? L’empresa s’ha adonat que, a part del salari, ha d’oferir al treballador alguna cosa més perquè vagi a treballar cada dia motivat. Està comprovat que el treballa-

“L’empresa s’ha adonat que, a part del salari, ha d’oferir al treballador alguna cosa més” “La Responsabilitat Social s’ha d’aplicar per consciència. Qui fa les coses per quedar bé, mai té èxit” dor que se sent important, valorat, que se li consulten les coses... millora la seva productivitat. De vegades pensem que conversar o demanar l’opinió als treballadors és manipulació, quan es tracta de reconeixement. I només així el treballador no

veurà la demanda d’esforç com una pressió com un càstig.

A casa nostra hi ha empreses pioneres en Responsabilitat Social Corporativa. Tot esforç necessita de reconeixement?

Em fa una mica de por creure que si les coses es fan pel reconeixement la motivació no sigui sincera. Prefereixo que una empresa faci les coses pels seus clients, pels seus empleats... que per un premi, per sortir als diaris o per un rànquing. La RSC s’ha d’aplicar per consciència. La cosa més important és que la teva gent et premiï.

I després, que la societat t’ho reconegui.

Això és important perquè a partir d’aleshores s’haurà de mantenir el llistó. Qui només fa les coses per quedar bé, mai té èxit. 

18 Monogràfic

Març de 2014

L’esforç

— Joan Vila

El president de la Fundació Espavila de Granollers recorda en aquest article que de l’esforç neixen altres valors i per això aquest ha de ser present de forma transversal en l’educació

EL REI DELS VALORS

L

’

instint de supervivència omple de vida la natura i l’esforç hi és sempre present.

Només ens cal observar-la d’aprop: aquelles formigues que corren ansiosament amb pesades cargues per proveir els seus graners, la gosseta que es manté sempre a l’aguait per protegir els seus cadells o aquella planta que es resisteix a desaparèixer i brota de nou malgrat haver estat trossejada; en són uns exemples. Tots els éssers vius neixen i creixen lluitant per sobreviure i l’home no n’és una excepció. Però aquest, a diferència de la resta, té la capacitat de desplegar el seu raciocini introduint criteris de lògica i rigor per qüestionar els seus comportaments. L’esforç lligat a la racionalitat humana és un valor bàsic, global, indispensable, vital... és, al meu entendre, el Rei dels Valors ja que si el tenim ben activat serà fàcil despertar-ne d’altres: treball, responsabilitat, perseverança, il·lusió... tan necessaris per viure i alhora gaudir de la vida.

Podem definir el valor de l’esforç en el sentit més positiu, com aquelles accions o actituds dels éssers humans que serveixen per activar la força necessària per superar els obstacles que la pròpia vida planteja; això sí, amb ple convenciment de respecte a la terra i els éssers vius que hi habi-

ten. Gràcies a aquest esforç la humanitat avança sense parar culturalment i tecnològicament.

Però per desgràcia l’home no sempre s’ha comportat de manera respectuosa amb el seu entorn; sovint aprofitant la seva força ha creat i segueix creant destrucció.

Quina és la manera d’evitar-ho? Només n’hi ha una: l’educació. Nelson Mandela ho va definir de manera contundent, “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”. És necessari educar la força mental; la ment, com qualsevol múscul es desenvolupa amb l’ús i l’exercici constant. La cultura de l’esforç l’hem d’anar treballant cada dia, com una llavor que germina i creix per convertir-se en una planta amb les seves arrels, fulles i flors. Val la pena esforçar-se per construir una societat més democràtica, més justa i sobretot molt mes humana.

En una època amb tantes crisis com la que vivim (econòmica, educativa... i sobretot de valors) no ens toca més remei que pensar que sense esforç no aconseguirem res; i per tant és del tot necessari espavilar-nos i aprofitar les capacitats que de ben segur tots tenim. Moltes vegades culpem els altres que les coses no surten com voldríem; però hem de ser conscients que l’esforç porta a bons resultats si l’actitud es positiva i ben orientada a allò que ens proposem. En aquest sentit James Allen

(1864-1912), considerat com un dels pioners del pensament modern, va dir aquestes paraules: “No podem alterar ni evitar el desconcert en les coses físiques del món ni manipular a ningú segons els nostres criteris; però sí que podem fer l’esforç d’alterar, modificar i perfeccionar las coses interiors de nostra ment per tal de vèncer els obstacles. Les circumstàncies del món

La cultura de l’esforç l’hem d’anar treballant cada dia, com una llavor que germina i creix No ens adonem que de les coses que més gaudim són aquelles que aconseguim amb esforç en què vivim no estan en contra nostra; estan aquí per ser superades i només si fem aquest esforç de superació creixerem i madurarem”.

El valor de l’esforç sovint ens fa descobrir que el més important no és el resultat sinó el camí que hem hagut de recórrer, pas a pas, fins arribar a l’objectiu desitjat.

La satisfacció d’arribar a aquesta fita amb esforç és màxima i ens ajuda a créixer com a persones. Per desgràcia la nostra socie-

Monogràfic 19

Valors

Tots els éssers vius naixen i creixen lluitant per sobreviure i l’home no n’és una excepció.

tat, i la del món occidental en general, en els últims anys ha entès que “l’estat del benestar” consisteix casi exclusivament en tenir capacitat econòmica per adquirir bens materials; sense adonar-se que de les coses que més gaudim són aquelles que aconseguim amb esforç. És important que hi hagi joves amb il•lusió i entusiasme per fer realitat els seus somnis i projectes malgrat les adversitats que es puguin trobar per aconseguir-ho.

Així doncs la formació és un factor clau perquè els farà menys manipulables i alhora els proporciona recursos per afrontar la realitat; però, al marge de qualsevol titulació acadèmica, serà impossible prescindir de valors tan necessaris com: l’afany per aprendre i l’ètica de l’esforç.

Estudiar i formar-se és necessari per afrontar millor les circumstàncies personals i laborals. En aquest sentit tant a la família com a l’escola tenen el gran repte de preparar l’educació bàsica dels més joves, tenint en conte que en qualsevol procés educatiu no han de faltar les matèries més essencials com pot ser llegir i escriure, però sense oblidar la finalitat última de l’educació: preparar adeqüadament les persones i dotarles de les eines necessàries per afrontar plenament els problemes que la vida plantegi i, de ben segur, l’esforç hi serà sempre present. Espavila’t.  Joan Vila és president de la Fundació Espavila (www.espavila.cat)

Beques que fomenten l’esforç La fundació Espavila és una entitat privada creada a Granollers amb la voluntat de donar a conèixer, fomentar i potenciar els valors de la cultura de l’esforç en tots els seus aspectes dins la nostra societat. La principal eina que promouen per portar a terme aquest objectiu és la programació de xerrades a escoles, centres culturals, espais de diàlegs, etc., dirigides tant a alumnes com a pares, mares, professors i públic en general.

A més, però, cada any la Fundació Espavila convoca amb gran èxit arreu de Catalunya les Beques Educar Fomentant l’Esforç les quals tenen com a objectiu estimular i promoure totes aquelles iniciatives que es duguin a terme a Catalunya en l’àmbit educatiu i lúdic, pensades per a nois i noies de 0 a 16 anys, i que busquin insentivar la cultura de l’esforç inculcant valors fonamentals com el treball, la responsabilitat, la sinceritat, l’optimisme, etc... Gràcies a aquestes beques cada any quatre centres escolars del país, grups d’esplai, centres de lleures o clubs esportius poden tirar endavant

projectes relacionats amb els valors.

Enguany es poden presentar projectes per la Tercera Convocatòria de les Beques Educar Fomentant l’Esforç fins el dia 30 d’abril. La dotació per cada projecte guanyador són 3.000 euros. A la pàgina web de l’entitat trobareu les

La Fundació Espavila, amb seu a Granollers, treballa integralment per potenciar l’esforç bases per participar-hi. (www.espavila. cat) . L'any passat, per exemple, es va becar un programa pedagògic basat en el cinema de l’Associació A Bao A Qu; el projecte transversal «Implica’t en la millora de Roses» de l’Escola Jaume Vicens Vices d’aquesta localitat; una activitat del programa Xavalartes de Forn de teatre Pa’tothom que treballa amb nens derivats del Casal dels Infants del Raval o el Programa Excel·lència de l'Institut de Tona. 

20 Monogràfic

Març de 2014

L’esforç

— Pere Nieto

Aquest professor de Primària i Secundària en una escola de Barcelona analitza de forma crítica el valor de l’esforç i recorda que aquest és una eina, no una finalitat.

L’ESFORÇ NO ÉS LA ÚNICA SOLUCIÓ

H

i ha conceptes que de tant en tant es sublimen, es converteixen en solució màgica de tot.

Un d’aquests conceptes és el de la cultura de l’esforç. La nostra societat ens diu que qui s’esforça assoleix allò que desitja i que qui no s’esforça és una persona poc vàlida. I les coses no són així. No estic en contra de transmetre a l’escola el valor de saber esforçar-se, estic en contra, en canvi, de convertir la cultura de l’esforç en un element gairebé sagrat, un concepte que permet aconseguir-ho gairebé tot.

Quan un alumne no assoleix uns continguts o unes habilitats és molt senzill apel•lar a la necessitat del seu esforç i no plantejar-se si tenim altres estratègies. L’esforç és una bona eina pels objectius assolibles però difícils. I per tant hem de saber transmetre la idea que el treball constant, la regularitat, la concentració, la intensitat...és a dir l’esforç, són eines que ens ajudaran a millorar. Però ni són les úniques ni són les més fonamentals. Transmetre que amb esforç es pot aconseguir gairebé tot és una manera de culpabilitzar a la gent que no assoleix els objectius que plantegem.

Darrera de molts elogis de la cultura de l’esforç hi ha visions del món que jo

no comparteixo. Per exemple un plantejament “calvinista” de posar la disciplina i l’esforç personal com a element central, per altra banda una visió catòlica de posar en valor la penitència, la importància de patir, i finalment una visió capitalista de la necessitat d’uniformització, és a dir aspirar a una societat on tothom treballi per arribar a ser allò que algú espera de nosaltres. I aquests són maneres d’entendre la cultura de l’esforç que no comparteixo.

Hi ha un exemple que per a mi és molt significatiu. És el món de la diversitat funcional. Al final sembla que sols siguin destacables les persones que tot i anar amb cadira de rodes o amb amputacions són capaços de viatjar arreu del món, de navegar pels oceans o d’assolir fites esportives Increibles. I òbviament no dic que no s’hagi de posar en valor aquestes fites, el que no pot ser és que sols es posi en valor aquesta gent que certifiquen aquesta idea de l’esforç extrem. O per exemple els comentaris que sentim habitualment sobre la seva capacitat de superació personal per viure en una societat plena de barreres de tota mena. Potser que ens dediquem a fer més fàcil les nostres ciutats per a tothom.

Posem en valor poder ser ciutadans i no tant herois.

En l’àmbit escolar, on jo treballo com a mestre, el concepte de l’esforç és encara més omnipresent. Sovint ens trobem amb

comentaris de professors dient que aquest alumne no s’esforça prou, que ja sabem les seves limitacions però que com a mínim s’esforci o frases de les famílies dient poseu-li més deures perquè cal que s’esforci. Als nostres alumnes sovint els demanem que siguin bons o que s’esforcin, una dualitat perversa.

Aquesta percepció, segurament, és fruit de que a l’escola se’ns demana sobretot que aconseguim resultats ens aprenentatges que considerem que són els més importants pel futur món laboral – si és que existeix avui dia món laboral, és clar–. Sempre que parlem de cultura de l’esforç a l’escola ho fem vinculat a faltes d’ortografia, a fer bona lletra, a operacions matemàtiques, a estudis memorístics... i en canvi no parlem de cultura de l’esforç en àmbits com la sociabilitat, l’empatia, el treball en equip, la cura de les persones o la creativitat. I crec que ho fem pel que plantejava abans. Vivim en una societat que ens empeny a formar ciutadans que més enllà d’un projecte vital personal han d’aconseguir respondre a uns valors genèrics. I en aquest model la perseverança, la

La societat ens diu que qui s’esforça assoleix allò que desitja i que qui no s’esforça és una persona Hem de valorar l’esforç com una eina per aconseguir allò que volem i no com una finalitat en si mateixa disciplina i la productivitat són elements claus.

Cal esforç per aconseguir moltes coses, és cert. I com totes les coses, l’esforç es pot educar. Però sobretot hem de valorar l’esforç com una eina per aconseguir allò que volem i no com una finalitat en si mateixa.

I en aquest sentit, la cultura de l’esforç no pot ser, en cap cas, la fórmula per potenciar que tots siguem iguals, sinó al revés, justament que aconseguim que es valori cada cop més la nostra diferència. Cal gent amb capacitat de respondre amb esforç davant dels reptes i no gent que s’esforça sols per ser com algú ha previst.  Pere Nieto és professor a l’escola Gravi

Monogràfic 21

Valors

L’esforç

— Teresa Ferrer

La directora de l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers ens explica l’experiència d’aquest centre educant en l’esforç.

Una experiència educativa

L’

escola Ferrer i Guàrdia de Granollers és de titularitat pública.

Actualment té 255 alumnes -9 aules de P3 fins a 6è curs de primàriai 18 mestres. Està situada en el barri Sota el camí Ral, proper al centre de la ciutat.

L’escola participa en projectes ciutadans diversos, ha portat a terme un Pla Estratègic de Millora (2007-2011) i darrerament ha signat un Acord de Coresponsabilitat amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

Com a centre tenim molt en compte els valors. Per exemple, en el Projecte Educatiu de l’escola, s’expressa el compromís de fomentar: entre l’alumnat, els valors del diàleg, el respecte, l’esforç, l’autonomia i la responsabilitat; entre el professorat, els valors de treball d’equip, la innovació, eficàcia i excel·lència; i entre la comunitat educativa, els valors de la participació, la solidaritat, la justícia, l’arrelament a l’entorn i el compromís amb la llengua catalana.

Tenint en compte aquest context, concretament durant el curs 2012-2013, les mestres, i dins d’àmbit de la formació integral dels nostres alumnes, ens vàrem proposar fer un treball transversal sobre un valor concret, amb el compromís d’anar incor-

porant treballsespecífics sobre nous valors (i donant per entès que, sempre i a tothora, n’estem transmetent) i vàrem decidir començar per l’esforç.

El primer pas d’aquest programa va ser, en una reunió d’equip, acordar la lectura per part de tot el professorat del llibre L’esforç de Francesc Torralba per després en grups fer petites definicions, expressar pensaments i fer pluja d’idees sobre el concepte en general; una tasca necessària per després començar a planificar el treball amb els alumnes. Després es va decidir: explicar als alumnes el què volíem fer, es va demanar a cada nen i nena, que decidissin un propòsit, que expressessin en què volien millorar en dos plans: el personal i el de treball i a cada cicle es van planificar activitats concretes per portar a terme.

Per exemple, entre els nens de 3 a 5 anys es va explicar aquest valor a través de l’aprenentatge de rutines diàries, com el fet de posar-se i treure’s la bata i la jaqueta cada dia, complir els petits càrrecs que tenen adjudicats en un temps establert o aprendre’s el guió d’una l’obra de teatre (esforç personal que té repercussió en l’activitat de grup). I el conte Els tres porquets ens va permetre que els nens reflexionessin sobre la “utilitat” de l’esforç i la necessitat de fer les coses ben fetes, encara que ens costin més.

En canvi amb el nens de 6 a 10 anys el valor de l’esforç es va treballar fent-los deci-

dir un propòsit personal que van haver d’escriure i revisar cada setmana, per exemple, “em proposo pujar l’escala amb tranquil·litat”, “preparar-me la motxilla cada vespre”, “fer i portar els deures”, “fer més bona lletra”, “no barallar-me”...

I en l’àmbit més personal: “endreçar-me l’habitació”, “ajudar a parar la taula”, “preparar-me jo l’esmorzar”, “mirar menys la televisió”... I dins l’espai de tutoria els mestres van explicar contes sobre l’esforç, com: Les paraules dolces, Quina rabieta! o Història d’una gavina i el gat que la va ensenyar a volar.

Finalment, entre els més grans de l’escola, fins els 12 anys, es va reflexionar sobre la paraula esforç, els alumnes van expressat en quins aspectes podian millorar i sobretot els vam fer adonar que hi ha esforços personals que porten a una millora col·lectiva.

Al final de curs es van distingir aquells alumnes de cada curs que era palès que havien fet un esforç personal més gran, tant en els aprenentatges, com en la voluntat de millora personal.

Si esforç és la capacitat que tenim de treballar durant un temps continuat per aconseguir uns objectius concrets, en l’àmbit escolar

A l’escola l’esforç és la base fonamental perquè l’alumnat obtingui millors resultats Som conscients que sense entusiasme, il•lusió en allò que es vol aconseguir és més difícil portar-ho a terme constitueix la base fonamental perquè l’alumnat obtingui uns millors resultats.

Les mestres sabem que cal plantejar-se petits objectius fàcils d’aconseguir en un primer moment, per no caure en el desànim. També som conscients que sense entusiasme, il·lusió en allò que es vol aconseguir és més difícil portar-ho a terme. I sobretot tenim la confiança de que l’esforç representa una eina d’aprenentatge i desenvolupament personal que hem d’utilitzar, que és un valor que els ajudarà a ampliar el màxim les capacitats que porten dins.  Teresa Ferrer és directora de l’Escola Ferrer i Guàrdia de Granollers

22 Monogràfic

Març de 2014

Entrevista Marta Bach, waterpolista

La medallista olímpica i campiona del món parla de com l’esforç l’ha ajudat a assolir tots aquests èxits.

“Lluito dia a dia per aconseguir allò que vull”

l’esforç és el camí que segueixes per arribar a aquest objectiu i tot el que deixes en aquest camí. En aquest sentit, penso que als joves d’avui en dia els manquen ganes, esforç per arribar a complir certes fites.

Quins altres valors relacionaries amb l’esforç?

La il·lusió, la constància –un valor molt relacionat amb l’esforç– i les ganes, has de tenir moltes ganes d’aconseguir una cosa per dedicar-li esforç.

El valor de l’esforç d’on l’adquireixes?

Jo l’adquireixo sent castellera, com a anxaneta. I també després, quan arribo aquí al club i començo a guanyar-me minuts i cada cop pujo més categories, de juvenil fins a l’absolut. L’he adquirit amb el dia a dia. I, per suposat, també des de casa, on sempre m’han ensenyat que per guanyar alguna cosa m’haig d’esforçar molt.

“Als joves d’avui en dia els manquen ganes, esforç per arribar a complir certes fites” “A casa sempre m’han ensenyat que per guanyar alguna cosa m’haig d’esforçar molt” Forma part de la jove selecció femenina de waterpolo que ha guanyat el darrer mundial i que va aconseguir una medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres. Al Centre Natació Mataró, confessa que ara ja s’ha acostumat a parlar amb la premsa; abans del mundial, malgrat esforçar-se igual, eren noies ignorades que practicaven un esport dominat per homes.

Consideres que el valor de l’esforç forma part de la teva personalitat?

A mi ningú m’ha regalat res, si jo he arribat fins aquí ha estat pel meu propi esforç.

Lluito dia a dia per aconseguir allò que vull. Hi ha gent que té un talent, i suposo que també alguna cosa natural dec tenir, però allò que personalment més em caracteritza és l’esforç diari que dedico a l’en-

trenament i a cada competició.

En el teu dia a dia com es veu reflectit un valor com l’esforç?

L’esforç es demostra en els intents i les ganes que dedico cada dia a arribar una mica més lluny, a lluitar per alguna cosa dins el club, ja sigui a la lliga estatal o amb la selecció; a poder tornar a competir a unes olimpíades, etc. I , a més, també m’esforço a la Universitat. Compaginar els estudis i el waterpolo no és fàcil.

Tens la sensació que hi ha una crisi d’esforç? Els joves valoren prou aquest valor?

Crec que sí, és un valor en crisi. Més enllà de com està el país, avui els joves són més ganduls. Potser el problema és que no veuen un objectiu clar davant seu, ja que

Les companyes i tu us heu d’esforçar més per competir en un esport minoritari masculí?

Sí, tot i que darrerament les coses han canviat, ens fan una mica més de cas. Però és perquè ens ho hem guanyat. Abans tot anava primer pels nois i després veníem nosaltres. Ara aquesta manera de fer ha canviat un pèl. De fet, només faltaria que tot fos igual després d’una plata olímpica i de guanyar un mundial!

A part de l’esforç quins altres valors creus que formen part de l’èxit?

La il·lusió i, sobretot, en el waterpolo, el treball en equip i l’amistat. Si hem aconseguit tots aquests èxits ha estat perquè entre totes hem arribat a un nivell d’unitat que ens compensem les unes amb les altres.  MAria Coll

Monogràfic 23

Valors

Cinema —Judith Vives

Hollywood adora les històries de persones esforçades perquè on hi ha esforç, hi ha superació i victòria.

L’esforç, el valor més cinematogràfic

Imatge de Jennifer Beals a la pel·lícula ‘Flashdance’, de 1983.

A la famosa escena final de Flashdance, la protagonista, una ballarina que aspira a entrar a una prestigiosa escola de dansa clàssica, s’enfronta al tribunal que ha de decidir la seva admissió.

La noia entra a la sala, posa el disc amb la mà tremolosa i comença a fer els primers passos del ball. I llavors, s’entrebanca i cau. Després d’uns segons de dubte, s’aixeca i anuncia que ho tornarà a intentar. Posa la música altra vegada i, aquest cop sí, aconsegueix acabar el número que li obrirà la porta a l’esperada escola de dansa. Quan ens fixem un objectiu –a la feina, a la vida- ens hi hem de posar a fons, sabent, com en el cas de la protagonista de Flashdance, que els entrebancs sorgiran fins el darrer moment.

De forma molt visual, el film mostra com aquests entrebancs es poden superar. Sobretot, si ens dediquem al nostre objectiu amb empenta i esforç. És possible que l’esforç sigui un dels valors més cinematogràfics.

Hollywood adora les històries de persones esforçades perquè saben que on hi ha esforç, acostuma a haver-hi

superació i victòria. Aquest és el cas que ens explica Flashdance, el de la jove de pocs recursos i grans somnis que només es fan realitat a base d’esforç, que en el seu cas es tradueix en hores i hores de durs entrenaments mentre malviu fent feines de cambrera. En aquest cas és en clau de drama musical, però podem trobar molts altres exemples de pel·lícules que destaquen l’esforç com el valor principal per a la superació personal.

Des de clàssics contemporanis com Rocky fins a títols recents que ja s’han convertit en referents del cinema de valors, com és el cas del film En busca de la felicidad, amb un Will Smith representant l’empenta, el caràcter emprenedor, la motivació i l’esforç per aconseguir la seva fita a la vida. Forrest Gump és una altra d’aquestes pel· lícules que s’han guanyat el cor del públic precisament perquè demostren que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva dificultat o limitació, pot superar-la amb ganes i esforç.  Judith Vives és crítica de cinema / @judithvives

El racó poètic — Albert Pera

ESFORÇ ¿Per què no puc davant del paper blanc expressar torbaments, commocions, sotsobres, amb total fidelitat? ¿Ni el rastre modulat d’una cançó navegant mar endins de la tendresa? ¿Com diré clar l’estrèpit fragorós de vidre i foc, l’edifici per terra d’aquell amor lentament construït? ¿I l’elegia dolorosa i freda de llibertat perduda pel camí? ¿Com parlaré amb uns mots plens d’eficàcia del sacseig del plaer dels folls entits?

Abundor de cabals, mils de paraules, monedes en el cofre d’un tresor en llibres del prestatge arrenglerades, alertament ocultes, en un joc d’acuitament i encalç, amb l’alegria del gat urpant la rata, el ver consol d’heure l’expressió més a la mida: si no l’exactitud minuciosa, una semblança coherent i digna.

Dura lluita de l’home amb l’idioma: exèrcit de vocables que no avança com l’impossible esforç tossut de l’ona que no traspassa el límit de la platja! 

Albert Pera és poeta

Valors a l’Alça Un repàs de la setmana en clau de reflexió amb Queralt Flotats Escolta-ho a la teva ràdio local o a www.laxarxa.com Recupera’ls tots a www.valors.org

24 Monogràfic

Març de 2014

El compromís

Història —Ramon Salicrú

El doctor català resident als Estats Units ha demostrat aquest mes les possibilitats que té un esforç prolongat.

Joan massagué: el fruit de l’esforç Acostumo a parlar de personatges històrics ja difunts. Avui em mou la immediatesa i l’enorme transcendència que pot tenir aquest descobriment científic que ens ha sorprès a tots i que ha aconseguit desxifrar una de les claus de les metàstasis, és a dir, els motius per els quals determinades cèl·lules canceroses es desvinculen del seu tumor d’origen i posen arrels en altres òrgans vitals del propi cos.

Sovint preuem l’esforç humà en l’atenció social o en l’assoliment de determinades fites personals. O la implicació econòmica per a fer possible una determinada realització. O l’exigència física que permet superar rècords. I, en canvi, silenciem, per desconeixement, l’esforç de l’investigador científic que amb la complicitat del seu equip, calladament, des del seu laboratori, realitza descobriments d’ una

repercussió espectacular. Aquest és el cas que ens ocupa. Quantes vegades no hem lamentat el dolor, el sofriment o l’aparició d’una malaltia terminal amb un cert grau d’impotència personal o de desencís particular? En quantes ocasions no hem apostat simplement per una conformitat irritant o per una resignació inadmissible davant l’aparició d’ una malaltia seriosa en nosaltres mateixos, en un familiar o en un amic?

Felicitats, per a aquest metge català de seixanta anys, radicat als Estats Units.

El seu afany sense pausa per a indagar les causes de les metàstasis mereix el reconeixement i l’admiració més efusiva. Lluny dels triomfalismes i dels èxits espectacularment reconeguts, el nostre investigador obra amb una diligència i una senzillesa admirables. Els mitjans de comunicació de massa s’encarreguen puntualment d’ organitzar “maratons” de sensibilització de la població quan ve Nadal o quan s’apropa una determinada diada commemorativa.

Res en contra. Però demano –exigeixoun compromís més seriós de la societat en general i de l’administració política en particular en favor de la investigació i de la recerca, traduït en xifres respectables a l’hora d’elaborar pressupostos. Ha d’arribar un dia –enteneu-me bé– que curar un càncer sigui tan senzill... com afrontar un refredat casolà. 

Ramon Salicrú és professor i historiador

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

esforç des de l’alegria Benvolguts, M’agrada la paraula esforç, però escoltant el meu voltant crec que no se li dóna sovint el sentit que al meu entendre és el pertinent. Per què el mot esforç l’associem a quelcom dificultós? I per què no el relacionem amb alegria, satisfacció o progrés?

Per una banda, potser perquè ens ha marcat la nostra cultura judeocristiana, ja que fins i tot gent palesament agnòstica actua sota aquesta influència cultural. I és lògic, sí, perquè va més enllà de l’acceptació d’una fe determinada. Llegint el passatge bíblic (Gènesis 3,6) en què Adam i Eva són expulsats del Paradís i maleïts per

aquella coneguda frases “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” i “donaràs a llum enmig de dolor”, trobem aquesta idea.

L’altre argument que m’explica el rebuig del valor de l’esforç és el fet que avui vivim envaïts en un pensament nihilista que proclama el triomf ràpid, la immediatesa de tot el que un desitja o vol; en contraposició a la dedicació, al trajecte, al procés i a les equivocacions, que no són negatives en sí, sinó un aprenentatge a partir de l’error.

Algú podria pensar que volem convertir la societat en un camp d’entrena-

ment on no hi càpiga el benestar, les facilitats del progrés... evidentment que no cal caure a l’altre extrem. Gaudim d’uns avenços que ens han de propiciar un creixement integral com a individus i sembla en canvi, segons els resultats que veiem en els nostres joves, que més aviat aquests són més vulnerables perquè durant el seu desenvolupament no els hem procurat fer veure que esforç i alegria són un binomi perfecte i que no cal ser el primer ni el més veloç per sentir-te realitzat com a individu, però sí cal fer camí i gaudir d’aquest. 

Eulàlia Puigderrajols és mestra

Monogràfic 25

Valors

Filosofia —Albert Botta

Per saber-ne més

El professor d’ètica ens recorda el mite de Promteu i el fet que esforçar-se no sempre és garantia d’èxit.

Esforç i voluntat de poder Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.

Tota fita demana convenciment i esforç. Ha de ser autoimposada, perquè l’obligació no sentida, la imposició, sovint es pot aigualir.

Obtenir quelcom valuós suposa creure-hi, autodisciplinar-se, i anar fent tossudament.

L’esforç comporta constància i resistència. D’aquí la importància de la cultura de l’esforç, i aprendre que l’esforç, per ell mateix, no és garantia d’èxit, perquè hi ha factors exteriors –la capacitat, l’expertesa, l’escenari, un punt de fortuna, etc.– que escapen al control total. És enganyadora la percepció d’aconseguir-ho tot immediatament i d’èxit fàcil –és a dir, sense esforç– que tant sovinteja en la publicitat de consum. En l’esport, els mitjans de comunicació només es fan ressò de l’excepció, és a dir, de qui guanya, i no s’entretenen gaire o gens, amb la pila d’entrenaments que hi ha al darrera i, per descomptat, amb la immensa majoria que no guanya.

La cultura de l’esforç s’aprèn també –de vegades només– a l’escola. Extrapolant a les aules la màxima de Marx “a cadascú segons les seves necessitats, de cadascú segons les seves possibilitats”, tenim una guia clara per concretar l’equitat i la cohesió social a l’es-

cola. Això s’adiu amb la preeminència que dóna Kant a la bona voluntat, a la intenció activa, per damunt dels resultats. Una i altra combinades són l’antídot contra la frustració de qui només ateny uns resultats objectivament minsos en termes acadèmics. Ningú és genial o negat en tot, el més normal és ser vulgar i repetit, i la diferència la dóna el treball, el decòrum, l’actitud positiva i l’esforç.

Només els monstres són distints.

El mite de Prometeu il·lustra el què de la cultura i del voler canviar el món, malgrat la incertesa dels resultats. Si no ens em sortim prou bé, sempre queda la consciència prometeica de l’acompliment del deure autoimposat, i així podem tenir prou fetge per tornar-hi l’endemà, i amb il•lusió. L’afectació en broma de la pronúncia d’aquesta ela geminada fa pensar en el seriós projecte que ha arrelat a bona part de la societat de Casa Nostra. Com sempre, el sentit de fons del projecte radica no en els resultats –el futur és obert– sinó en no caure en l’esperit mesell, i ser ferms i decidits a decidir. A la manera de Nietzsche, atreviment de ser. Vet aquí el desafiament sobirà que mou l’afirmació de la nostra societat i cultura: Voluntat de poder. 

Torralba assegura en aquest libre de la seva biblioteca de valors que cal “reconèixer que d’entrada l’esforç no sedueix” i per això “tendim a evitar-lo si podem aconseguir els nostres objectius sense desgastar-nos” però reivindica que “és necessari i imprescindible”.

LLIBRE El valor de l’esforç Gregorio Luri Editorial Proteus, 2012

L’autor, amb un to didàctic i planer, explica en aquesta xerrada adreçada als alumnes d’una escola quina importància té la feina ben feta i per què tots hem de disposar de les mateixes oportunitats a l’hora d’assolir els nostres objectius.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Històries mínimes —Albert Calls

el pont

llibre El valor de l’esforç Francesc Torralba Pagès Editors, 2007

Per ordre de l’emperador de l’imperi més gran de la Terra coneguda, cada poble va haver de deixar mil homes per construir aquell gran pont que havia d’acostar una banda de l’oceà i ajuntar els continents, creant riquesa i prosperitat. Milers i milers de persones reclutades entre les classes socials més baixes van reunir-se en l’equip de gent més multitudinari de la història coneguda fins aleshores. Els nobles van aportar-hi diners i alguns dels seus fills més distingits s’encarregaren de controlar i dirigir els treballs. Els sacerdots beneïen qui treballava en la monumental obra. Van passar els anys i amb l’esforç de tots es va aconseguir construir un gran tram del pont, però encara no s’havia assolit l’objectiu gegantí. A la mort de l’emperador van començar les baralles entre els regnes d’aquells homes que havien treballat en harmonia en un projecte comú compartit. Aleshores, l’esforç col•lectiu es va destinar a la Guerra devastadora. Avui ningú s’enrecorda del pont.  Albert Calls és periodista / @albertcalls

CINEMA Precious Dir. Lee Daniels Estats Units, 2009

Claireece “Precious” Jones (Gabourey Sidibe) té setze anys, és afroamericana, obesa, analfabeta i viu a Harlem amb una família completament trencada. El seu propi pare la va violar i la seva mare abusa d’ella físicament. Embarassada d’un segon fill arriba a un Centre Alternatiu.

26 Opinió

Març de 2014

Portes obertes —Josep Gordi

Els valors de la natura L’autor del llibre Natura i espiritualitat a Catalunya (Documenta Universitaria) ens explica els secrets i ens dóna alguna recomanació per gaudir de l’espectacle de la natura.

Josep Gordi (Mollet del Vallès, 1959) ha estat coordinador de l’àrea de geografia del Museu de Granollers, director del Centre d’Estudis Molletans, regidor d’Urbanisme i Medi Ambient de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i actualment és professor de Geografia de la Universitat de Girona. Acaba de publicar el llibre Natura i espiritualitat a Catalunya (Documenta Universitaria).

S

i consulteu qualsevol tractat científic o divulgatiu sobre el paisatge, els boscos o la natura, és molt possible que un dels capítols inicials es dediqui a explicar-ne les funcions o els valors que generen o atresoren. Normalment els valors de la natura es divideixen en dos grans grups. El dedicat als valors materials o tangibles i, en segon lloc, els immaterials o intangibles. El primer agrupa totes aquelles funcions que són mesurables i es subdivideix en tres grans apartats: les productives, les ambientals i les socioculturals.

En canvi, les funcions immaterials han estat poc reconegudes, analitzades i inventariades. Dins d’aquest grup de valors hi ha els lligams espirituals i emocionals que la població pot establir amb el seu entorn natural i que des de temps immemorials han existit. Ara bé, cal diferenciar entre els valors espirituals lligats o vinculats a formes i pràctiques religioses actuals o passades i els que tenen un abast universal, com el silenci, la bellesa, la tranquil·litat, l’harmonia...

Cal ressenyar que al llarg dels darrers anys diverses iniciatives mundials, europees i nacionals han reclamat la necessitat de reconèixer i incorporar dins la gestió dels espais naturals els valors immaterials. El punt d’inflexió al reconeixement d’aquests valors es va produir en el V Congrés Mundial de Parcs celebrat el 2003 a Durban (Sudàfrica) quan els representants dels pobles indígenes van presentar les seves lúcides crítiques a la gestió que es feia dels espais naturals protegits a nivell mundial, la qual es fonamentava en un plantejament materialista i tecnocràtic propi del model cultural occidental i que nega tot el no es pogut mesurar o quantificar. D’aquest con-

grés va sortir-ne una recomanació que instava a integrar els valors immaterials, tant culturals com espirituals, en els mètodes, les estratègies i la gestió dels espais naturals protegits. Amb el pas del temps van concretar-se altres iniciatives, com la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial aprovada per l’UNESCO la mateixa tardor del 2003.

Perquè els representants dels pobles indígenes van criticar el model de gestió de la natura dels occidentals? Doncs, perquè les poblacions nadiues, com els aborígens australians o els indis nord-americans, mantenen una vivència del seu entorn natural com un conjunt harmoniós i ordenat, en el qual tot està intercomunicat i, a la vegada, gaudeixen d’un sentit humà i còsmic. Per tant, la natura per ells és sagrada. Aquesta percepció del món generava una actitud de respecte vers el medi i el sentir-se part de l’entorn natural en un pla d’igualtat. En conseqüència la seva natura està formada per organismes amb cos i ànima i on hi viuen un gran nombre d’éssers visibles i invisibles.

Aquesta visió de l’entorn natural també propicia un sentiment de gratitud per la fecunditat de la naturalesa.

D’altra banda, aquesta concepció vital afavoreix que les persones visquin més a prop de la natura i pensin que els arbres, com tots els éssers vius, tenien ànima, la qual es podia arribar a manifestar-se en algunes ocasions. Producte d’aquesta vivència, aquests pobles tenen rituals per demanar perdó o donar gràcies als animals o els arbres. Veiem-ne un parell d’exemples. Els indis tlingits del nord-oest del Pacífic tenen un ritual de disculpa abans de llevar l’escorça als cedres, amb el qual els prometien que només els traurien l’escorça justa que els era precís menester. El kauri, que és un

Opinió 27

Valors

il·lustració: raÚl campuzano

tar-se mirant alguna cosa». Us heu de saber endinsar en el món natural, a vegades, amb el clar objectiu de no anar enlloc i, simplement, de deixar-vos endur per l’espectacle natural, encantar-vos davant del que us ofereix: gaudir de l’agradable ombra d’un roure, posar el peus en remull en un gorg durant un calorós dia d’estiu, restar asseguts en una cinglera sense fer res i simplement deixar que la bellesa del paisatge us sanegi la ment del trasbals de la vida moderna, o reconciliar-vos amb el silenci en una fageda tot recolzant-vos en un tronc, aixecant la mirada enlaire i gaudir de tots els tons de verd.

En segon lloc, cal que aneu a la natura sense aparells que us distreguin o que us connectin amb la societat. Res de telèfons, rellotges, pulsòmetres... La natura té els seus sons. Per poder fruir de tot aquest espectacle, cal aprendre a caminar o córrer

Heu de saber endinsarvos en el món natural, a vegades, amb el clar objectiu de no anar enlloc La solitud és un altre element clau per arribar a copsar tot l’espectacle de l’entorn natural

arbre de grans dimensions que creix a Nova Zelanda i que pot arribar els 50 m d’alçada, és venerat pels maoris, ja que creuen que aquest arbre gegant, anomenat Tane, és el pare de totes les espècies. La seva mitologia es fonamenta en la creença que, al principi dels temps, quan el cel i la terra es van separar enmig hi va restà Tane, el senyor del bosc, com una columna que els seguia unint.

En conseqüència, els arbres i boscos sagrats es van acabar convertint en els primers santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van esdevenir els primers espais de comunicació entre les persones i el transcendent. Incorporar a la nostra vivència de l’entorn natural alguns dels vincles ancestrals que han unit les persones amb la natura no és una

qüestió menor sinó de gran rellevància. Per tant, quan sortiu a passejar per entre boscos i camps intenteu ésser respectuosos, agraïts i gaudiu amb joia de la meravella que és la natura. Com fer-ho ?

El primer que heu de fer és, simplement, anar-hi. És una evidència: si voleu gaudir de l’espectacle i els ritmes del món natural cal apropar-s’hi. Des de l’ordinador, la televisió, el sofà de casa, els llibres... no us podeu endinsar i gaudir dels secrets i els valors de la naturalesa. Un cop hàgiu decidit d’apropar-vos i endinsar-vos en l’entorn natural, us faig només tres recomanacions. La primera, és anar, simplement a badar. Si consulteu la definició d’aquest vocable al diccionari de la llengua, trobareu que el defineix com: «Abstreure’s, encan-

en silenci i amb els sentits oberts.

En moltes ocasions es relaciona el bosc amb el silenci, tal com feia Joan Maragall en el seu famós poema sobre la Fageda d’en Jordà. Per què? Senzillament, perquè en un bosc, normalment, desapareix el brogit urbà. Ara bé, un espai forestal és ple d’altres sonoritats: la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’una pinya o d’una gla, la fugida d’una serp o el cant d’un picot.

Per tant, quan el poeta parla del «Silenci d’aquell lloc profund», simplement fa referència a l’absència de sons propis de les persones i la societat.

I, finalment, aneu-hi sols. La solitud és clau per arribar a copsar tot l’espectacle de l’entorn natural i viure’l amb la màxima plenitud. Els sufís, que són els místics de l’Islam, conceben la vida com un viatge o un pelegrinatge, i qualsevol viatge exigeix lleugeresa d’equipatge per tal d’acomplir la següent seqüència: es viu per viatjar, es viatja per veure, es veu per conèixer, es coneix per estimar, s’estima per morir i es mor d’amor per reviure de nou, un fet que significa romandre en la presència de l’Amic diví. 

28 Opinió

Març de 2014

Cartes creuades

Juguem a fer la guerra De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: La guerra data: 10 de febrer de 2014

Benvolgut Cinto, Des de la darrera carta, dos fets em porten a escriure’t.

Aquest dies he llegit un llibre d’un escriptor colombià, Alfredo Molano, titulat Desterrados, crónicas del desarraigo. Aquest autor explica vivències de la guerra de Colòmbia. L’altre dia vaig anar a casa d’uns amics i, mentre sopàvem, els n’explicava algunes. De sobte, en Simón, un dels comensals, s’aixeca i torna amb una capsa. Espera que acabi la meva explicació i, com avergonyit, m’ensenya l’encàrrec que li ha fet un company de feina: traduir les instruccions d’un joc de taula... sobre el conflicte de Colòmbia. Quedo perplex. És una mena de Monopoly on surten paramilitars, guerrillers de les FARC, exèrcit, narcotraficants... i mentre es va tirant el dau, es va jugant a fer la guerra, a matar-se uns i altres. Tot consisteix en guanyar el màxim territori, envaïnt unes o altres zones mentre s’expulsen els enemics i la gent que hi viu. El que més em sorprèn és el realisme del joc; qui se l’ha inventat coneix molt bé Colòmbia. Em pregunto com pot convertir-se en un joc la guerra que molts colombians encara estan patint? Què pensarà la gent de Colòmbia si s’assabenta que a Europa, des-

prés de dinar, juguem a fer la guerra? Què ens ho passem bé recreant el patiment dels seus conciutadans? No hi ha dubte que a Europa vivim en una mena de bombolla i això ens és el que ens permet convertir la vida i la mort de persones llunyanes en un joc de sobretaula. Tanta inhumanitat em va fer sentir un calfred. Què els dic ara a alguns amics als quals la guerra els va obligar a fugir de Colòmbia i ara malviuen a casa nostra?

S’han evaporat del cor de la vella Europa els ideals de justícia, fraternitat i igualtat?

La segona cosa que em fa escriure’t la vaig escoltar a un sopar col·loqui, el Sopar de l’Hora Europea, on plantejaven si era moment de reinventar-nos. Va ser realment interessant i, entre moltes altres coses, un dels ponents –economista– va comentar que reinventar-se era una paraula que estava de moda particularment a l’àmbit de l’empresa, i venia a dir que era important “fer-se valdre”, que ens havíem de “saber vendre”, si volíem sobreviure en aquests temps de crisi.

Recordo que fa temps havia escrit un article preguntant-me que vol dir això de “ferse valdre”. Imagino que vol dir que contínuament hem de demostrar les nostres aptituds, que hem de fer mèrits perquè se’ns reconegui una vàlua o unes capacitats. Però jo em qüestiono: no valem per nosaltres mateixos?

Quants cops a la vida ens han dit que si no ens fem valdre restarem al marge de la societat? I això que es diu de les persones val també pels grups, les institucions, els pobles o els països.

Un bon professional, una empresa, un grup artístic, una cultura... s’ha de fer valer. Amb aquesta expressió se’ns vol dir que ens hem de vendre, que si volem que la societat actual ens valori hem de fer els mèrits pertinents.

Molta gent creu que sense fer-se notar, sense destacar en allò que és meritori a la llum de la societat, no valen res, que no seran considerats ni tinguts en compte.

Cinto, hem de fer mèrits perquè altres ens

considerin, perquè no avortin els nostres projectes o les nostres idees? Cal fer mèrits, per què no ens retirin l’estima què se’ns dóna?

Cal que cada dia ens avaluïn per aprovar o suspendre? Vivim en un món on contínuament necessitem avaladors que donin fe de la nostra vàlua, del nostre talent. Una ximpleria.

Així com hi ha persones que darrerament surten pels carrers donat abraçades als vianants, els haurem de dir que quan abracin, a cau d’orella, recordin a la gent, que les persones pel sol fet d’existir, són dignes de ser estimades, que són vàlides en si mateixes, facin el que facin. I que si no fan res, són igualment

A Europa vivim en una mena de bombolla i això ens permet convertir la guerra en un joc de sobretaula Vivim en un món on contínuament necessitem avaladors que donin fe de la nostra vàlua valuoses. No volem que demostrin res, no cal que es venguin, perquè ningú els ha de comprar. No demanem crèdits ni mèrits que reafirmin la persona, que la gent estigui tranquila, que les relacions humanes no es valoren pel mercat, sinó per altres criteris. Sóc conscient que estem en una societat de mercat, on donar i rebre és sempre a canvi d’alguna cosa, però jo, encara crec en la gratuïtat, i per a mi, aquesta és l’experiència més bàsica, la més significativa i per tant la més humana.

Cinto, entre passar el temps jugant a matar, prefereixo sortir al carrer a abraçar i cridar per la dignitat de tots els éssers humans. Avui més mai, una forta abraçada.

Jordi 

Jordi Cussó és capellà i economista

Opinió 29

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: La guerra data: 25 de febrer de 2014

Benvolgut Jordi, Llegeixo la teva carta i amb relació al que m’exposes del joc de la guerra aprofitant la dura realitat de Colòmbia constato el cinisme que es posa de manifest si ens posem fredament davant el que significa jugar a aquesta guerra al menjador de casa. Em ve a la memòria la denúncia de la “banalitat del mal” que va fer Hannah Arendt en les seves cròniques a The New Yorker l’any 1961, arran del Judici d’Eichmann a Jerusalem. Arendt es feia aquesta reflexió: “Va ser com si en aquells últims minuts Eichmann resumís la lliçó que la seva llarga cursa de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de la terrible banalitat del mal davant la qual les paraules i el pensament se senten impotents”.

Aquesta reflexió ha comportat molta controvèrsia i molts malentesos, perquè si no s’interpreta correctament podria donar peu a entendre que els camps de concentració van ser conseqüència d’un comportament simplement banal o inconscient, quan el que ens diu Arendt és que la maldat arriba a impregnar les formes més banals de l’existència de les persones que porten una vida aparentment normal, fins a fer-les capaces de decidir, sense cap consciència de culpa, sobre la vida dels altres. És la banalitat que elimina la consciència de realitat i humanitat la que pot arribar a fer possible un crim tan atroç.

No cal que et digui, Jordi, que en el joc al menjador de casa, que reprodueix les condicions de la guerra a Colòmbia, hi veig una de les traduccions (potser lleu, si es volen salvar les distàncies) d’aquesta banalitat que s’introdueix sota formes aparentment innòcues però que contribueixen a paralitzar la consciència de la realitat i del mal. No es pot defensar que un joc així sigui innocent.

Aquesta banalització té molt a veure, d’inici, en dissimular la realitat, interpretar-la amb lleugeresa o inconsciència, com si res del que passa ens hagués d’afectar perquè no ens

implica directament. Un dels personatges de la novel·la de Pérez-Reverte El pintor de batallas també es fa aquesta reflexió: “En un món en què l’horror es ven com si fos art, en què l’art neix amb la pretensió de ser fotografiat, on conviure amb les imatges del patiment no té relació amb la consciència ni la compassió, les fotos de la guerra no serveixen per a res.

El món fa la resta: se les apropia tan bon punt sona l’obturador de la càmera”. És la falta de relació de la consciència amb la realitat del patiment la que fa possible el treball pervers i progressiu de la banalització, fins al punt que es poden arribar a admetre, i fins justificar, com a naturals, o merescudes, situacions que són conseqüència de comportaments o de decisions plenament responsables.

Un altre exemple d’aquesta banalització: les pilotes de goma de Ceuta. Una manifestació més d’aquesta banalització, d’aquesta falta de consciència de realitat i de compassió. Tenim encès l’interruptor de la por, ens sentim amenaçats, absurdament desconnectats de la realitat africana, i bé es podria dir que els bojos no són aquests nois que volen trepitjar terreny europeu, sinó nosaltres, i molt en particular els administradors de la societat del benestar que tot i la irreversibilitat de la globalització encara no han fet pràcticament res per construir unes bases míni-

dignitat de la persona, que pot portar a l’extrem d’acceptar la pobresa com un fet natural, independent de les situacions d’injustícia.

El desocupat ho seria perquè no ha sabut ser competitiu i els rics –l’1 per cent de la societat, que guanya un 186 per cent més que la cinquena part dels que menys cobren i que veuen disminuir els seus ingressos des del 1979– ho serien perquè s’ho mereixen.

Fa molts anys que el sociòleg i antropòleg M. Mauss, en el seu cèlebre Assaig sobre el do, va exposar que en algunes cultures de la costa nordest dels indis americans, de la Melanèsia i de la Polinèsia, les relacions personals es guiaven per la lògica del donar i rebre gratuïtament i que per tant desconeixein les relacions contractuals de deute i valor, que regeixen la nostra societat. El deute només tenia sentit en relació amb un do gratuït. D’altra banda, estudis recents de biologia evolutiva, de biologia matemàtica i de neurociències, també apunten a què la racionalitat humana no és tant la de l’home econòmic i competitiu com la de l’home que creix en la reciprocitat, preparat per donar i rebre. Per aquí hauríem d’anar, aquestes són les capacitats que hauríem de desenvolupar i “fer valer”.

Una abraçada, Cinto 

Cinto Amat és advocat

Els bojos no són aquests nois que volen trepitjar terreny europeu, sinó nosaltres, els occidentals La racionalitat humana no és tant la de l’home econòmic i competitiu com la de l’home que creix en la reciprocitat mes que eradiquin la pobresa i encarrilin els fluxos migratoris. La mort d’aquests nois ofegats ens demostra com n’és d’inconsistent la nostra realitat i com som capaços de banalitzar cínicament la mort dels més dèbils.

Acabem acceptant el fet de la mort com un fet quotidià, inevitable i fatídic.

Jordi, voldria entrar en la segona reflexió que em fas a la carta i m’atreveixo només a afegir-m’hi. Fer-se valer equival a posar-se un preu, a entrar de ple en el món de la competitivitat. No et negaré que tothom, d’una manera o altra, ha de manifestar les seves habilitats per desenvolupar una tasca concreta, però posar un preu a la condició humana en funció de la seva capacitat competitiva també és una manera de banalitzar la

Hannah Arendt, filòsofa.

30 Opinió

Març de 2014

Màquina d’escriure —Joan Safont

Tota una vida al tren El periodista recorda les hores de viatge en tren entre Mataró i Barcelona.

Un recorregut diari cap a la capital que marca la quotidianitat de molta gent.

L

a primera vegada que vaig pujar a un tren de rodalies, recordo que el comboi de RENFE era blau i els bitllets un paperets de color groc que a vegades et veies obligat a adquirir al mateix revisor que passava amb la maquineta de marcar els tiquets. A l’estació encara s’hi veia, de tant en tant, el cap d’estació i hi penjava una campaneta –de decoració, que som massa joves per haver vist aitals senyals mecànics!–. D’un dia per l’altra, en la memòria de la infància que dilata o estreny els terminis, vam veure com canviaven els colors dels vagons, i aquella combinació de blancs, vermells i grisos ens va semblar ultramoderna. Tindríem temps d’avorrir-la, quan allò que semblava una aventura, anar a Barcelona en ferrocarril, és convertís en el tediós hàbit de cada dia.

A bord d’un tren de Rodalies hi hem deixat un temps perdut. Amb les seves línies de parada a totes les estacions –els semidirectes són un record d’infància, com els tiquets, com les gorres del cap d’estació, com la campana– i els baixadors. Amb els retards i les averies, les fallades de tensió, les “causes alienes” (de qui deuria ser la idea d’usar aquest eufemisme per condensar la desesperació fatal dels qui es llencen al tren?) i la refotuda catenària. I, per postres, obres interminables a Barcelona que hem aguantat amb estoïcisme, vagues injustificades, deixadesa dolosa...

Però, tampoc cal que ens queixem més.

Sí, és cert, hem viatjat com sardines en llauna. Encara no hem desxifrat uns horaris que s’allarguen o s’estrenyen, segons si plou o un minúscul sindicat té ganes de gresca;

hem conegut tota mena de pidolaires, acordionistes, venedors de mocadors i altres mendicants de cantarella i ens hem après la llista de pobles de tota la costa, però també hem d’agrair bones estones amb companys d’universitat, anant cap a classe ben d’hora, coneixences casuals que ens han acompanyat des de llavors, lectures fantàstiques en els trenta i escaig minuts de trajecte, converses caçades al volt i personatges de qui ens n’hem inventat la vida i ens han inspirat una bona història. O, de bon matí, resseguir per la línia de la costa el sol que escalfa la temperatura del mar.

Potser serà que un és besnét de ferroviari, dels que treballaven a la carga de l’antiga societat Madrid-Zaragoza-Alicante, i el lleu balanceig del tren, aquell somorta sensació de moviment lliscant sobre els rails, l’ha heretat de les generacions precedents.

O potser són massa anys d’anar a estudiar

Un tren de Rodalies a la costa del Maresme.

A bord d’un tren de Rodalies, a les seves línies, hi hem deixat un temps perdut a Barcelona, de feines a la ciutat comtal, de retorns de matinada que ara ja no ens podem permetre o de curses per aconseguir pujar al darrer tren. En tot cas, un acaba tenint la sensació que ha passat tota una vida dalt d’un tren de rodalies. Disculpeu, no us ha semblat escoltar: “propera parada, Clot-Aragó, correspondència amb Metro, Línia 2 i Regionals Renfe”? 

Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

A la intempèrie —Irene Alerm

Filferro, sorra, aigua salada Milan Kundera, a La insostenible lleugeresa del ser, parla de les casualitats com a la voluntat de sentit que els humans atorguem a dos fets merament coincidents quan els ubiquem més enllà de la pura contingència. Romandre cec a les casualitats, diu, és privar a la pròpia vida de la dimensió de la bellesa. Jo afegiria que no només podem trobar aquesta dimensió de la bellesa en les casualitats sinó en alguns moments de decisions improvisades que, de cop, es carreguen de simbolisme. Són decisions que sembla t’hi hagin empès un seguit de forces de la naturalesa per fer d’aquell moment atzarós, una experiència més profunda. La proposta de fer una escapada i travessar la frontera amb França us porta un diumenge de febrer a Argelers, a veure la platja on hi hagué el camp dels exiliats de la Guerra Civil Espanyola. Us trobeu damunt la platja deserta d’una ciutat costanera i un xic xarona i us sembla mentida que aquest espai erm, per immens que sembli, pogués acollir la multitud que hi visqué provisionalment tant de temps. Veieu la sorra, la palpeu. I compteu que fa just just setanta-cinc anys, aguantava els cossos de milers de persones espantades i esperançades a parts iguals. Ara, en un temps sense filferrades, penseu en aquells per qui el malviure a la intempèrie entre sorra, vent i aigua salada era la gran sort. Llegeixo unes línies de El crist de 200.000 braços del poeta Agustí Bartra i la vivència es dimensiona. La lectura en veu alta esdevé un petit homenatge intern pels qui arribaren plens de somnis a l’altra banda i patiren, somniaren, moriren. La casualitat, la data coincident, fa que la presa de consciència d’un passat que sembla massa llunyà sigui més efectiva. I que t’adonis, feixugament, que quan vas néixer només feia cinquanta anys que aquells cossos jeien sobre la mateixa sorra.  Irene Alerm és llicenciada en filosofia

Opinió 31

Valors

Dilemes ètics —Júlia Martín

Experimentar amb malalts mentals Una persona amb una malaltia mental accepta participar en un estudi sobre la malaltia, que implica anàlisis de sang i medul·la òssia, amb risc. Però el seu metge qüestiona la decisió. S’ha d’incloure aquesta persona a l’estudi?

A

vui analitzem un dilema relacionat amb l’experimentació amb humans: una persona amb una malaltia mental pot donar el seu consentiment per participar en un estudi?

Es pot incloure una persona amb una malaltia mental en un estudi? Anem a pams.

Una persona amb una malaltia mental pot consentir una actuació mèdica? El “consentiment informat” és la conformitat que un pacient manifesta perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.

Els requisits legals per consentir són la voluntarietat (no coacció), la competència i la informació suficient (per això se’n diu “informat”).

Pel que fa la voluntarietat, la decisió d’aquesta persona ha sigut lliure. Pel que fa la informació, la persona sap que els anàlisis de sang i medul·la òssia tenen riscs elevats i riscs lleus.

Analitzem la competència. La competència és la capacitat de prendre decisions sobre la pròpia salut. Aquesta capacitat es valora en funció de certs criteris, que han estat estudiats per diversos autors, com Appelbaum i Grisso, que en proposen quatre: apreciació de la pròpia malaltia i situació, comprensió de la informació sobre riscs i beneficis del tractament; capacitat de raonar i capacitat d’expressar una decisió.

En aquest sentit, el metge de referència del pacient diu que la majoria de persones que pateixen la malaltia tendeixen a consentir a pesar dels riscs, de manera que enlloc d’un acte voluntari podria ser un símptoma més. Si fos així això indicaria que no es compleix el segon criteri que acredita la competència (comprensió dels riscs).

D’altra banda, el fet de tenir una malaltia mental no implica obligatòriament que la persona que la pateix sigui incompetent, perquè pot ser competent en els

moments de lucidesa.

Ara, una persona amb una malaltia mental pot ser inclosa en un estudi científic?

Donar el consentiment és un dret de tota persona. El Conveni d’Oviedo (art.

6), la Declaració d’Hèlsinki (art. 24), i les lleis catalana (21/2000) i estatal (41/2002) sobre els drets d’informació del pacient, diuen que si la persona no és competent, el dret a consentir l’han d’exercir els seus familiars, persones vinculades o representants legals.

També, però cal tenir en compte el Conveni d’Oviedo (art. 17) i la Declaració d’Hèlsinki (art. 24) les quals diuen que les persones no competents només poden ser incloses en un estudi si aquest suposa beneficis directes per a la persona, riscs mínims, i no es pot fer amb eficàcia comparable amb persones competents. Afe-

Les persones no competents poden ser incloses en un estudi si aquest suposa beneficis geixen que, sense haver-hi benefici per al pacient, l’estudi es podrà fer, excepcionalment, si permet un coneixement sobre la malaltia que comporti beneficis ulteriors per a la població. En el cas presentat, l’estudi no tindrà beneficis directes per a la persona, ja que l’objectiu és aprofundir en el coneixement de la malaltia; hem vist que sí que té riscs i no se sap si es pot fer amb persones competents.

Ara és el vostre torn: creieu que el pacient és competent per consentir formar part d’aquest estudi? Creieu que les característiques de l’estudi justifiquen inclourehi una persona amb una malaltia mental?

La decisió no és fàcil, però s'ha de prendre una resolució. 

Júlia Martín és llicenciada en Filosofia

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Al marge de la realitat Fantasiegem al marge de la realitat.

En part, sort en tenim d’aquest espai mental que ens permet alliberar-nos parcialment de diferents tensions.

Ho fem de moltes maneres: de forma ben conscient o diürna, o fins i tot en forma de fantasia inconscient, com pot ser la irracionalitat del somni quan descansem.

Fantasies que, totes elles, malgrat el seu contingut més o menys manifest, amaguen un contingut subjacent. Tenim fantasies perquè tenim desitjos que ens commouen en allò més profund.

En la fantasia construïm un guió imaginari, una mena de teatre mental reparador de la tensió psíquica, on en forma més o menys deformada pels processos defensius, es fa realitat un desig.

Un desig que no té una satisfacció real possible però que fem possible imaginàriament. Amb la fantasia donem sortida a quelcom ben íntim però sense exposar al Jo al principi de realitat.

Si bé les fantasies poden ser tantes com individus, el psiquisme es regeix per patrons i lògiques fantasmàtiques similars. En elles, s’acaba articulant la relació existent entre el subjecte i l’objecte inconscient perdut, o dit d’altra manera, entre la persona, l’altre i el món. Hi traduïm en elles energies d’ordre agressiu o amorós.

I no parem de fantasiejar perquè no parem de desitjar. Ho fem fins a la mort.

En aquest registre mental però ens sembla poder donar satisfacció a necessitats imperioses internes.

Ara bé, malament rai si la nostra energia vital queda només presonera de la ment i emmirallada en el seu registre i la seva significació. Malament si no fem que amb els actes concrets, aquesta energia es confronti amb una realitat externa, que sempre, i de retruc, ens permetrà desenvolupar i recrear-nos en la transformació i creixement personal.  Joaquim Trenchs és psicòleg

32 Opinió

Març de 2014

Valors empresarials

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

Ètica a l’empresa

Q

ue les empreses han de ser guanyar diners ho entén tothom. Ara, però, diversos empresaris catalans s’uneixen amb la voluntat de reivindicar una empresa que vagi més enllà de l’èxit econòmic. Fan una crida a implicar-se per canviar el món. Amb aquesta idea neix el Barcelona Cercle de Negocis Ètics (BCN è).

Un dels seus promotors, el periodista i comunicador David Escamilla, assenyala els valors principals que poden servir de punt de partida: “sostenibilitat, transparència i compromís. Una empresa que dóna dividends més enllà dels econòmics”. Fer alguna cosa més que un departament d’RSC. Joan Antoni Melé, sotsdirector general de Triodos Bank, reclama “una economia basada en la fraternitat, on hem de canviar el concepte de treball i donar-nos suport uns als altres”. Melé assegura que “no sé si es pot canviar el món o no, jo el vull canviar i em comprometo”. Aquest experimentat banquer és un dels impulsors de Triodos Bank, que es defineix com la banca ètica.

“Quan explicàvem el projecte tothom ens deia que estàvem bojos, i ara no parem de créixer”, recorda. Melé assegura que “hem creat un corrent de consum de gent que vol consumir amb ètica, que confien en nosaltres encara que rebin menys interessos, perquè valoren el compromís social”.

Idili Lizcano és el creador d’Alqvimia, una empresa de perfumeria i cosmètica natural d’alta qualitat, compromesa amb la societat i el medi ambient. “Sempre he pensat que l’ètica és rendible, i porto 30 anys demostrant-ho”, afirma orgullós.

Lizcano creu que “si tenim una economia basada en la cobdícia és culpa nostra.

Podríem crear una economia que creï felicitat i no patiment”. Al seu parer, “hem fet una economia sense cor, que només té cap i butxaca; una economia que crea pobresa”.

A l’empresa garrotxina, Idili Lizcano afirma que “el primer que fem per ser ètics són productes de qualitat”. Un altre punt clau és la no contaminació: “podem crear riquesa sense destrossar la natura”, assegura. L’ús d’energies renovables, la producció local i evitar l’endeutament, “que et resta llibertat”. Lizcano té clar que “la veritable riquesa creix quan es comparteix. Intentem remunerar dignament els treballadors, ho fem un 34 per cent per sobre del conveni”. La conciliació de l’horari laboral (fins les 15 hores), i una aposta ferma per la formació també ajuden Alqvimia a “humanitzar l’economia”.

Finalment, la història de José Maria Torres, director general de Numintec, és ben peculiar. El campió del món de Karate que funda una empresa tecnològica d’èxit.

Torres assegura que “és important que els empresaris que anem bé ens comprometem amb la societat i les persones”.

“Només es parla d’imputats, i hem d’alçar la veu de la gent honesta, que ajuda els demés”, reivindica. Aquesta és la filosofia de Numintec, que dóna tots els diners de la seva màquina de cafè a un menjador social. Petites accions que fomenten un compromís ètic amb la societat.  Pau Garcia Fuster

Reportatge publicat al diari digital VIAempresa.cat.

Pidolaires En trobem més que mai. A les nostres places, a les cantonades dels carrers. De diferents colors, edats i condicions, les seves mirades se’ns claven a les retines i ens acompanyen de camí a l’oficina. A la ciutat on visc n’hi ha molts, i alguns fa molt que hi són, cada dia al mateix lloc, pacients i resignats. Demanen diners, a simple vista. Demanen una feina, menjar. Un lloc per dormir. Demanen que els compris un paquet de mocadors, una joguina que deixen sobre la taula.

Demanen ajuda, atenció. Que els mirem a la cara. Que els dediquem un segon. Demanen que els veiem, que no ens siguin transparents.

Que no passem pel seu costat gairebé trepitjant-los, quan són a terra. Que no abaixem els ulls amb la nostra vergonya per no saber com ajudar-los. Que no girem la cara perquè la nostra consciència ens fa mal quan pensem que “donar-los una moneda no és la solució”; “se la gastaran en alcohol” o “vés a saber quina màfia els controla”. Demanen que no els rebutgem, que no en fugim. Que els ajudem a tornar a la normalitat Demanen que els tinguem en compte en les nostres vides.

En són part. El que viuen, el que senten, ens podria passar a nosaltres: que haguem, tard o d’hora, com tots ells, de demanar ajuda. 

Isabel Yglesias és jurista

Propostes 33

Valors

La proposta del mes

Història L’Associació d’Establiments Emblemàtics s’ha constituït per tal de conservar oberts comerços representatius de Barcelona, fonamentalment per la seva antiguitat o caràcter tradicional. Es vol defensar la permanència de diferents botigues que podrien desaparèixer amb la nova llei de lloguers, que entra en vigor aquest mes. Això seria perdre història i valor cultural. Precisament es pot distingir les que tenen més de cent anys perquè tenen al davant una placa de l’Ajuntament de reconeixement. 

Xocolateries Pots aprendre moltes coses fent de turista a la teva pròpia ciutat.

Les guies es diuen Maite i Maria i la seva proposta “Matèria BCN”. Avui parlem de dos dels seus itineraris: el ‘Secrets a Ciutat Vella’ i la ‘Ruta de la xocolata per BCN’.

Lucia Montobbio

Ens trobem la Mariona, l’Arantxa, el Jani, el Gerardo, la Giulia –italiana– i jo per descobrir perquè Matèria BCN s’ha decidit per oferir aquest servei. Tanta és la connexió entre la xocolata i Barcelona? Doncs sí, el primer port d’Europa que rep al cacau és Barcelona, amb l’entrada de Cristòfor Colom.

La beguda era consumida per la classe alta dels maies, a les festes cerimonials. Ell intentarà fer les barreges, sense que ningú hi pari gaire atenció. Abans el cacau era amarg i no va atreure gens l’atenció dels paladars. El van començar a elaborar en temps de dejú a diferents ordes religiosos i era comú veure una xocolateria als monestirs fins que aquest aliment es va guanyar l’adjectiu d’afrodisíac, de pecaminós.

La xocolata va començar a fer-se popular a les classes altes, sobretot a Versalles.

Però tornem a Barcelona. Són famílies burgeses com la Maldà (encara hi ha una galeria, un teatre i un cinema que porta el seu cognom), i la Amatller (els mateixos que els de la casa Amatller de Passeig de Gràcia) les qui elaboraran el dolç. Un de nosaltres recorda que els avis feien la col·lecció dels dibuixos que posaven a les xocolatines Amatller. I és que aquesta família també va tenir visió de màrqueting; són famosos els seus cartells publicitaris i els seus cromos dintre les xocolatines. La Giulia obre els ulls com a taronges; això l’interessa molt, al cap i a la fi és la seva disciplina (està contenta perquè entén el 80 per cent del que s’està explicant en català; no és tan diferent de l’italià).

La Granja Viader, un altre clàssic Després d’aquesta introducció anem a parar a la Granja Viader. Abans aquest indret només era una lleteria, fins que la va adquirir un jove emprenedor anomenat Marc Viader.

Ell va ser qui va aconseguir, gràcies a uns contactes que va fer en un casament a Budapest, la fórmula màgica d’un batut encara famós, el Cacaolat! Després d’aquesta parada tothom queda convençut del fort vincle entre la xocolata i Barcelona, i fem tots que sí amb el cap ufanosos d’en Marc Viader.

Però no és només el Cacaolat que ens deixa amb la boca oberta i és que la Mona de Pasqua

també neix aquí a Barcelona, invenció d’Antoni Escribà. Veiem la xocolateria Escribà i ens expliquen la història d’aquesta família. L’últim de la saga és en Christian Escribà, que respon a encàrrecs arreu del món –per exemple fa anells de caramel per a Tiffany’s–.

Antoni Escribà se sentia artista i volia exercir com a tal, però va haver de fer-se càrrec del negoci familiar. Així doncs va unir desig i responsabilitat i va començar a fer figures d’animals amb la xocolata, innovació que va atreure el públic. I d’aquí neix la mona que aviat tastarem per Setmana Santa.

Després d’aquestes parades, ens asseiem a la granja Xador a fer una xocolata amb xurros.

Emocionats parlem de la història que guarda Barcelona, i tristos recordem una observació de la Maite: molts d’aquests negocis són centenaris però podrien desaparèixer a causa de la nova llei del lloguer. Xocolateries com la Escribà, la Pallaresa, la Colmena...i altres bomboneries potser no podran pagar els nous preus.

Esperem que la placa que les valida com a botigues centenàries, les protegeixi d’aquesta mesura. 

Informació: info@materiabcn. com / 629.81.33.22 o 699.51.91.86 http://www.materiabcn.com/

34 Propostes

Març de 2014

Exposicions

Ciutat i paisatge, horitzó i identitat

Per Le Corbusier, la nova ciutat vertical del segle XX, és també paisatge. També ens diu que no és incompatible enderrocar el vell i preservar el bo llegat per la història.

Ramon Bassas

Durant unes setmanes, han coincidit a Barcelona cinc exposicions sobre arquitectura. La més espectacular és la dedicada a Le Corbusier, a CaixaFòrum. És espectacular tant per l’ambició de la mostra, fent un repàs a la variada obra de l’arquitecte suís (18871965), com per l’acurada descripció de les seves intervencions arreu del món (inclosa Barcelona), així com per les peces que s’hi exposen, com algunes maquetes originals.

Le Corbusier, per bé o per mal, ha influït de forma decisiva en l’arquitectura, el paisatge i la nostra manera de viure. Enquadrat en l’anomenat ‘moviment modern’, una de les seves preocupacions és com podem construir ciutats, i habitatges, que responguin a les necessitats de l’home modern que traça el segle XX. Parlem de la ràpida urbanització i creixement demogràfic, de les consequències culturals d’això (en les mentalitats i creences, en les unitats familiars, en els usos quotidians, en els projectes emancipatoris…), de les noves formes de producció i de consum, del

rol creixent de l’automoció, etc… I amb una vocació global en un segle convuls.

La segona raó per la que també recomano la visita és per pensar, amb Le Corbusier, la idea de paisatge. La paraula paisatge té la mateixa arrel que la de “pagès” o “país” i està relacionada amb dos conceptes claus per a l’home: l’horitzó (la descoberta de l’homo erectus) i la identitat. Un paisatge que, en aquesta intensa urbanització, es llegeix diferent i s’idealitza. Le Corbusier ens diu algunes coses respecte a això. Que el paisatge és tan “interior” com interior és “paisatge”, per a l’home, buscant el diàleg i la unitat (que no uniformitat) en les seves propostes, incloses obres de caràcter religiós (a Ronchamp o La Tourette). O que la ciutat, aquesta nova ciutat vertical del segle XX, és també paisatge (horitzó -més enllà- i identitat -aquí, jo, nosaltres). O que la ciutat va reescrivint-se, que no és incompatible enderrocar el vell i preservar el bo que ens llega la història.

Influent, sí, i seguit, moltíssim. No sempre satisfactòriament i sovint rebutjat, també. Agosarat i contradictori com el seu segle, d’acord. Però les sòlides reflexions que ens convida a fer són una interpel·lació encara vàlida, avui. I no són només pensaments, són obres. Obres que ara podeu veure juntes a Barcelona.  ‘Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns’, fins 11/05 a CaixaFòrum 

Propostes 35

Valors

Fem la maleta El valor

Gust per la lectura Anna Frank és autora d’ un diari íntim escrit mentre s’amagava amb la seva família i amics, durant l’ ocupació alemanya d’Amsterdam a la Segona Guerra Mundial. A l’amagatall va començar escriure el seu relat que, traduït a nombroses llengües, ha esdevingut un dels llibres més llegits al món. L’Anna ha ajudat a trobar el gust per la lectura a generacions de joves i no tant joves donant lloc a la creació de nombrosos espais de lectura a tot el món, centres recreatius, que amb el seu nom, realitzen activitats acadèmiques, tertúlies literàries, cinema i teatre. 

De Münster a Amsterdam Us proposem un passeig per un paratge bell, però al mateix temps marcat per la mà de l’home. Una ruta de Riba Roja a Flix i la Reserva natural de Sebes.

Joaquim Amargant

Tenia ganes de tornar a Amsterdam. I el mitjà més econòmic per anar-hi és amb un avió de Ryanair de Girona a Münster, a l’Estat federal de Westtfàlia al Nord d’Alemanya. De manera que comencem per aquí.

L’any 2010 aquesta ciutat comptava amb 276.584 habitants, incloent-hi prop de 50.000 estudiants, fet pel qual és coneguda com una de les ciutats universitàries més grans d’Alemanya. A la ciutat també se la coneix per la revolta que va tenir lloc durant la Reforma protestant i per haver-s’hi signat la Pau de Westfàlia que va cloure la Guerra dels Trenta Anys. Encara per una altra cosa: com la capital de la bicicleta d’ Alemanya.

El 2004, la ciutat va guanyar el Liv Com-Award com a millor ciutat habitable del món en la seva categoria. En arribar a la ciutat molta gent en bicicleta, fins i tot les monges amb faldilles arremangades. La calor del vespre ens fa sortir el vespre a passejar pel reconstruït centre històric bombardejat per la RAF el 1944. De nit els monuments més importants, com l’Església de Sant Lambert, a l’antiga plaça del Mercat, estan il·luminats.

De dia es pot gaudir de l’impressionant catedral d’estil romànic de Sant Paulus-Dorm, de 1225, enmig d’una gran plaça arbrada. Tot el centre històric és per bicicletes i vianants. El nucli antic està encerclat per canals d’aigua que van a parar al llac d’Aasee, a les afores de la ciutat, envoltat d’un gran parc i d’un molí molt antic, el Mühlenhof, que es pot visitar.

Sortim amb el tren direcció Amsterdam, la capital d’Holanda. S’ha espatllat l’aire condicionat i tothom s’ofega de calor. Mirant per la finestra es poden veure els petits pobles comunals on les cases disposen d’electricitat de franc per haver instal·lat els veïns organitzats en cooperatives molins que produeixen energia eòlica i

no dependre de les elèctriques. A molts indrets d’Holanda i Dinamarca cada cop més gent s’aplega en cooperatives per produir energia i vendre’n l’excedent. I posar en comú tota la producció agrícola ecològica. És la nova economia.

D’Amsterdam hi ha tres coses que m’interessava conèixer més a fons: la casa d’Anna Frank, l’urbanisme i el transport.

La història d’Anna Frank és ben coneguda.

Nascuda a Frankfurt del Main de família jueva, en arribar Hitler al poder la seva família va marxar a viure Amsterdam. I un cop els nazis van enviar Holanda, la seva família es va amagar a “la casa del darrera”, al carrer Prinsengracht 263. Allà varen viure-hi 761 dies, fins ser descoberts l’agost del 1944. La casa es pot visitar cada dia per 10 euros; això sí, caldrà fer almenys mitja hora de cua al carrer.

Del transport, confirmo que la bicicleta és la reina. N’hi ha un milió, compartint el transport amb els tramvies. També em fixo amb les moltes barcasses que naveguen pels canals transportant mercaderies i també turistes.

Finalment, val la pena anar als diferents barris per l’evolució de l’urbanisme. Entre el canal Amstel, l’Artis Zoo i el port, les antigues fàbriques s’ha reconvertit en habitatges socials amb l’entorn enjardinat i carrers de vianants.

Prop del parc Sarphatipark, totes els habitatges són d’inicis del segle XX. Entre Erasmuspark i Rembrandpark, els habitatges són de disseny més moderns amb carrers amples i tranquils travessats per nous canals d’aigua que va al mar.  Llegeix tots els articles a femlamaleta.blogspot.com

36 Propostes

Març de 2014

Televisió

Llibres

El secret d’un concurs veterà

Atzar i humor calderisià Marta Pastor

David Casals

Quina és la fórmula per fer que un programa de televisió esdevingui un mite? Aquest febrer ha fet disset anys d’un programa que té resposta a aquesta i a pràcticament totes les preguntes. Es tracta de Saber y ganar, el concurs més veterà de la televisió espanyola, i que des del 17 de febrer de 1997 s’emet a La 2 de TVE a l’hora del cafè per alguns, de la migdiada per als altres.

La seva poció màgica no inclou ni premis milionaris, ni concursants que fan extravagàncies per agradar a un jurat carregat de manies, ni un decorat espectacular amb hostesses i mil i una pantalles de plasma. A Saber y ganar, els protagonistes són uns altres, els que se suposa que hauriade tenir tot concurs: les preguntes, les proves i els concursants.

Bona part de l’èxit del concurs més veterà de la televisió espanyola recau en el trident que des de 1997 porta la batuta d’aquest concurs: el seu creador, el realitzador Sergi Schaaff; el presentador, Jordi Hurtado, i una veu en off mítica, la de Juanjo Cardenal.

Saber y ganar ha sobreviscut a governs de diferents colors, programadors amb diferents fílies i fòbies i també a les modes. A les temporades on la graella es farceix de concursos i també en

Jordi Hurtado, presentador de l’espai. les que aquest gènere pràcticament desapareix. L’espai, fet des de Catalunya, arriba a quadriplicar la mitjana d’audiència de La 2, compta amb una audiència consolidada i fidel i cada dia exemplifica que la qualitat i els audímetres poden anar de bracet. 

Saber y ganar (La2). (Cada dia, 15.30h) http://www.rtve.es/television/saber-y-ganar/

Teatre

Un musical autèntic Maria Coll

En un moment vaig aplaudir amb eufòria l’arribada del teatre musical a casa nostra, però tenint en compte la quantitat d’espectacles mediocres que s’estrenen sota aquesta etiqueta, me’n penedeixo. Per exemple, seguint el bunyol Mamma Mia s’han presentat altres pobres remix nacionals com Cop de rock o Boig per tu. Espectacles, que passant per musicals, busquen beneficis ràpids. Fins i tot el Club Super 3 s’ha apuntat de forma barroera a la festa. Els grans musicals, siguin teatrals o de cinema, demanen composicions pròpies, actors de qualitat vocal i interpretativa i coherència

absoluta entre història, música i lletres. Hi ha gent que critica els musicals perquè són actors que de cop i volta es posen a cantar. Doncs si voleu veure un musical, pagueu per un d’autèntic: Els miserables. Aquesta història de remordiments, perdó, coratge i amor de Victor Hugo torna a Barcelona aquest estiu. No té el pressupost de Londres, però la partitura de ClaudeMichel Schönberg és única. Precisament algun actor ha estat substituït perquè ha estat fitxat per la productora de la capital anglesa. 

Els Miserables Gran Teatre del Liceu Del 25 de julio al 3 d’agost

La pluma del genial Pere Calders traçà un rastre inconfusible que arriba a tintar les llibreries d’avui dia. El calendari ens recorda que ja en són vint els anys que ens separen del moment en què va deixar aquest món.

Per aquest motiu, volem recomanar la lectura d’una de les seves obres més emblemàtiques: Cròniques de la veritat oculta (1955). Humor, fantasia, reflexió, crítica i realitat es mesclen en aquest compendi de més de trenta relats curts. Calders qüestiona la codificació de la realitat que amara la vida humana tot desmuntant-la a través de l’imprevist i la fantasia.

El desig es materialitza, els arbres creixen al bell mig d’un menjador, la consciència pren cos, els lloros conversen…

Els personatges es troben immersos en un univers literari regit per l’absurd i la ironia. Els succesos extraordinaris que irrompen, inesperadament, la quotidianitat dels protagonistes posen de manifest la feblesa d’un ésser humà indefens davant de l’atzar. Despullen el comportament d’uns individus lligats a les convencions socials, fixats al protocol imperfecte d’una societat que afirma ser perfectament lògica. Aquest capgirament ve acompanyat d’una sàtira refinada que permet subvertir la realitat i extreure’n la seva veritat oculta mitjançant un somriure dibuixat al rostre.

Al bell mig de l’obra hi trobem, doncs, el valor de l’atzar com el factor determinant de la vida. El llibre ens pretén demostrar com el destí, l’imprevist i l’impossible són les normes reguladores de la nostra existència, entesa per Calders com un veritable joc.

El comportament humà i els esdeveniments de les trames adquireixen una significació profunda als contes, alçant-se com a guies d’una divertida reflexió sobre la condició humana. 

CALDERS, Pere. Cròniques de la veritat oculta.

Edicions 62, 2009. 362 pàgs.

Preu: 11,95 euros.

37

Valors

Actes amb valors

Valors

Gregorio Luri i Vivim del cuentu expliquen històries sobre l’esforç per a petits i grans

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Gregorio Luri i Oriol Toro, de Vivim del Cuentu.

Com a tercera activitat del cicle Valors i compromís, organitzat per celebrar el desè aniversari d’aquesta revista, i en el marc del projecte ‘Mataró, ciutat de Valors’ –durant el mes de març tota la ciutat se centra en el valor de l’esforç–, el proper diumenge 23 de març, a les 12 del migdia, tindrà lloc al Centre de Cooperació i Solidaritat de La Peixateria de Mataró (C/ Barcelona, núm. 50) , una sessió de narració d’històries sobre el valor de l’esforç per a petits i grans.

Els relats filosòfics sobre aquest tema aniran a càrrec de Gregorio Luri, filòsof, pedagog, autor del llibre El valor de l’esforç (Ed. Proteus) i col·laborador mensual d’aquesta revista, mentre que els contes infantils els explicaran els rondallaires de la companyia Vivim del cuentu, grans experts en contes amb valors com ho demostren cada dilluns al programa radiofònic Valors a l’alça. Una activitat reflexiva i pensada per viure-la en família. 

Actes amb valors

El jutge Santiago Vidal parla dels “set pecats capitals de la justícia” Durant el mes d’abril la capital del Maresme, en el marc del projecte ‘Mataró, ciutat de valors’, que impulsa durant aquest any l’Associació Cultural Valors, editora d’aquesta revista, i l’Ajuntament de Mataró, reflexionarà entorn del valor de la justícia. En aquest context i en el marc del cicle Valors i Compromís amb els quals es festeja la primera dècada de la revista, Valors ha decidit convidar Santiago Vidal, un dels jutges que en aquests moments més connecta amb el batec social del país i que malgrat formar-ne part, no té por en posar de relleu les mancances del sistema judicial actual. A més, el magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i professor de dret penal i criminologia a la UAB, acaba de publicar el llibre Els set pecats capitals de la justícia (Ara Llibres). En aquesta obra Vidal explica amb dots comunicatius i amb casos reals, amb noms i cognoms i amb atreviment perquè creu que la justícia ha pecat. La conferència de Vidal tindrà lloc el proper dijous 10 d’abril a 2/4 de 8 del vespre a la sala de conferències de la Fundació Iluro ( C/ Santa Teresa, número 61) de Mataró. 

En el proper número En el número d’abril parlarem de la justícia, el quart valor que afronta la capital del Maresme dins el marc del projecte ‘Mataró, ciutat de valors’.

I, a la revista, ho farem conversant amb una figura de prestigi internacional, el filòsof alemany Thomas Pogge, director del Global Justice Program. Doctor per la universitat de Harvard i actual professor a la Universitat de Yale, és el pare del terme justícia global com a eina per erradicar la pobresa i les injustícies a escala internacional. 

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Gemma Figueras, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Júlia Martín, Maria Medina, Lu Montobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García, Sergi Meya i Gisèlle Mollfulleda EDICIÓ i CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ UDL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 EDITA

DIRECCIÓ

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59 Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Març de 2014

El conte de Neus Màrmol

Angelina Cada dimecres, a les 6 de la tarda, l’Angelina agafa la bossa amb el joc de fils i agulles per anar a fer puntes de coixí. Mitja hora abans, es comença a preparar. Es posa roba còmoda, però elegant, i es recull els cabells amb un petit passador fent un monyo amb molta traça. Mai ha fet servir perfum. L’Angelina fa olor de brioix. Una olor innocent i dolça, gens embafadora, com la d’un bebè.Tot i l’edat, segueix sent una dona atractiva. Mai ha posseït una bellesa “de revista”, però tots els homes acabaven fixant-se en ella. Del seu somriure contagiós i natural s’intueix serenor i puresa. L’Emili, que ja no hi és, va ser l’únic que va gaudir de la seva escalfor. Quan l’abraçava, al llit, sentia la calidesa de l’Angelina i es quedava adormit com un bebè, envoltat per l’aroma de panets dolços calents acabats de sortir del forn.

L’Angelina, però, anhelava desfer-se de l’olor de pols de talc i cotó fluix que desprenia, encara que fos per un dia, per una nit. Volia saber què se sentia en exhalar la intensa olor de la rosa vermella. Volia fer olor de sang.

De sang ben roja i fresca. Desitjava que l’ensumessin les entranyes i penetrar amb la seva fragància els pulmons de tots els animals salvatges que trepitjaven la terra. De tant en tant, somiava que els porus de la seva càlida pell absorbien la flaire de ferro de la terra fangosa i, saturats de tanta aroma, acabaven desbordant la barreja de sang i terra llefiscosa.

El primer cop que va tenir el somni va ser fa molts anys, uns mesos abans d’engendrar la Gabriela.

Aquell dia, de camí al taller de puntes al coixí –aleshores estava teixint les vores de les tovalles per l’aixovar de la seva germana-, es va topar amb un home que tenia pressa. Van ser tres segons, un instant de contacte. No ha recordat mai quina cara feia. A la nit, immersa en un son profund, la seva respiració es descompassava. Les inspiracions i expiracions, que s’havien emmotllat al ritme dels roncs de l’Emili, s’acceleraven i, en lloc de respirar, més aviat esbufegava.

Al matí, quan l’Emili ja havia sortit de casa, es va despertar suada. La camisa de dormir i els llençols estaven xops i els porus li feien olor de terra mullada. Es va tornar a ensumar, fent una inhalació més conscient i profunda, concentrant-se en l’aroma de la pell fina i sensible dels canells. La flaire de brioix s’havia barrejat amb la de la terra humida i, quan va arribar al punt àlgid de la inspiració, va percebre un matís que mai abans havia ensumat. Era una aroma semblant al líquid soporós de les alzines. En exhalar, l’olor de resina li havia impregnat amb un regust dolç les papil·les. Després d’uns minuts abstreta per la nova experiència olfactiva, va prendre una dutxa per treure’s la suor.

Estava una mica desconcertada, però en rentar-se, l’aigua i el sabó van esborrar el rastre de l’exòtica fragància. Amb els anys, es va acostumar a que el somni es repetís de tant en tant. Podien passar mesos o, fins i tot anys, des d’una somiada a l’altra, però tard o d’hora, tornava.

L’altre dia, tornant de puntes al coixí, quan estava a punt d’entrar a casa, va veure un home que s’apropava amb un carretó ple de troncs acabats de tallar.

“Senyora, vol troncs per fer llenya?”. L’Angelina va fer que sí –era el primer hivern sense l’Emili, que normalment s’encarregava d’aquests quefers i no hi havia pensat, encara-. Quan es va ajupir per comprovar que la llenya era bona, una intensa olor de resina la va captivar. L’endemà al matí es va despertar suada. No duia la camisa de dormir, els llençols estaven xops i els porus li feien olor de terra mullada. Va ensumar-se els canells fent una inspiració més conscient i profunda i, quan va arribar al punt àlgid de la inhalació, va olorar la intensa aroma del líquid soporós de les alzines. Es va aixecar i va trepitjar alguna cosa que hi havia a terra. Era el petit passador amb què es feia el monyo amb tanta traça. 

Neus Màrmol és periodista

Valors

39

il¡lustració: javier garcia

“Un cuiner ha de ser bona persona, però sobretot ha de ser generós” JOAN ROCA, CUINER

Un llibre editat per Valors i Proteus