BENVINGUDA
Sant Jordi 2019
Sumari 4
Infantil
8
Primària
19
Art
20
Secundària
42
Galeria
Equip de la revista Direcció
Meritxell Balcells i Sanahuja
Maquetació
Josep De San Eufrasio i Vilà
Coordinació
Meritxell Balcells i Sanahuja i Josep De San Eufrasio i Vilà
Redacció
2
Edició
Alumnat
Josep De San Eufrasio i Vilà
Meritxell Balcells Sanhuja
Sant Jordi 2019
Benvinguda Sant Jordi ja ha arribat, Sant Jordi ja és aquí.
I aquest any és especial. Com cada any, pensareu. I teniu raó, però aquest cop el Sant s’ha mostrat capritxós i el calendari l’ha col·locat tot tornat de les vacances de Setmana Santa... I a més, en un abril ben plujós. Però, tot i la pluja matinera, la jornada ha brillat com sempre: flors, somriures, prínceps i princeses i dracs, tots junts per celebrar l’amor. I és que, no ens oblidem, avui celebrem l’amor. L’amor entre persones que aprofitem el dia per recordar a qui ens envolta que l’estimem, i li ho demostrem amb una rosa. Però també amor per la literatura, pels bons llibres, per homenatjar els homes i les dones que tenen el poder de la màgia de les paraules, que ens transporten a països llunyans, ens fan viure històries màgiques, ens expliquen relats i ens fan creure que som aquells herois i heroïnes de les seves històries. Com cada edició, i ja en van quatre, en aquesta revista hi trobareu textos d’uns grans autors, escriptors poc coneguts encara però que estan donant les primeres passes en el món literari. Trobareu històries fantàstiques, d’amors impossibles, narracions breus i contes increïbles, escrites pels alumnes de l’escola: des dels més petits fins els més grans. I ho han fet amb molta il·lusió. Espero que quan les llegiu sentiu el mateix plaer que els i les autores que les han escrites. Perquè quin sentit té escriure un text si no és per a ésser llegit i compartit? Gaudiu de la lectura, avui i cada dia. Permeteu-vos una estoneta per fer volar la imaginació i pensar que cada dia podem celebrar l’amor.
BENVINGUDA
Directora del Col·legi SIL
Feliç Sant Jordi
3
INFANTIL
Sant Jordi 2019
4
Premio
Primer premio
Alumna
Oliver González Bardají
Curso
P3A
Premio
Primer premio
Alumna
Tomás Estévez Angeli
Curso
P3B
Primer premio
Alumna
Jean Paul Cabrera Bustamante
Curso
P4A
Premio
Primer premio
Alumna
Guilia Nafria Garlejie
Curso
P4B
Sant Jordi 2019
INFANTIL
Premio
5
INFANTIL
Sant Jordi 2019
6
Premio
Primer premio
Alumna
Sara Poyan Cobelli
Curso
P5A
Premio
Primer premio
Alumna
Cecilia Chen
Curso
P5B
INFANTIL
Sant Jordi 2019
7
Sant Jordi 2019
Premi
Primer premi
Categoria
Cicle Inicial
Alumna
María Tulopova
Curs
2 EPA
Un payaso que hacía gracia
PRIMÀRIA
Había una vez un payaso que trabajaba en un circo, pero cuando hacía algo, nadie le aplaudía , no hacia gracia y un día dijo.
8
- Me voy de este circo porque nadie me aplaude.
Y el pobre payaso se fue al bosque llorando, pero se encontró un pajarito y le preguntó: - Qué te pasa. - Nadie me aplaude. Y el pájaro hizo con sus alas piu, piu Y el payaso dijo: - Muchas gracias pajarito, pero yo quiero que me aplauda la gente de verdad. E pajarito dijo: - Pero si yo te he aplaudido de verdad. Y el pajarito se fue volando y el payaso siguió em camino imaginando que su amigo estaba bien. Pero pronto volvió con una idea. Se acerco y le hizo cosquillas y el payaso empezó a reírse y todos empezaron a a aplaudirle fuerte.
Premi
Segon premi
CategorĂa
Ciclo inicial
Alumna
Dylan James Garcia
Curs
1EPB
Sant Jordi 2019
Temps era temps Al poble un drac va rribar
Amb pastanagues, cols i enciams els van alimentar Fins que totes es van esgotar. Quan tot es va acabar Un sorteig es va pensar. A la princesa li va tocar I el rei va plorar.
Sant Jordi amb el cavall va cavalcar I al drac va matar. De la sang del drac una rosa va brotar I a la princesa li va donar.
PRIMĂ€RIA
Ia tots els animals va menjar
9
Sant Jordi 2019
Premi
Tercer premi
Categoria
Cicle Inicial
Alumna
Marina Garcia Pella
Curs
2 EPB
La historia de la tigresa
PRIMÀRIA
Había una vez, en una jungla llamada “ La jungla del Rey León”, una tigresa que se llamaba Tira.
10
El rey león hizo una reunión con todos los tigres y tigresas y dijo:
Tigres y tigresas, hay cazadores de felinos. Gritó con desesperación. Y entonces otra vez contestó el rey: - ¡Ah , sólo un tigre o tigresa puede defendernos!. Entonces Tira dijo: - Yo me atrevo a defender. Fue hacia allá y les preguntó si estaban perdidos, dijeron que sí. Tira les construyó una casa y vivieron felices para siempre y ya no cazaron más por que les había ayudado.
Premi
Primer Premi
Categoría
Cicle Mitjà
Alumna
Egor Ogil
Curs
3EPA
Sant Jordi 2019
Había una vez un dragón muy gordo que ni siquiera cabía por la puerta de su castillo. Cuando era bebé, de tan gordo que era, sus padres le llamaron Gordete y, cuando empezó la escuela de los dragones, todos se reían porque su nombre era muy gracioso. Los alumnos de 5º, siempre le hacían cosas malas: le pegaban, se reían y a veces le cerraban en un lavabo. Cuando volvía a su castillo, siempre tenía morados en los ojos, en sus rodillas y rascadas en su largo cuello pero, Gordete, siempre sacaba buenas notas y estaba feliz porque cuando era su cumpleaños, sus abuelos gritaban: "¡Muy bien que saques buenas notas!" y le regalaban globos, coches y una tarta muy grande y muy pero que muy buen. En cambio, los de 5º A, sacaban malas notas. Cuando ya casi era Navidad, Gordete vio al Drago Noel que era Papa Noel de los dragones y le escribió una carta.
Hola querido Drago Noel, Me llamo Gordete y tengo 8 años. Siempre saco buenas notas en los exámenes. Me gusta mucho los juegos de pensar, las mates y otras cosas de pensar pero lo que no me gusta es que soy muy gordo y por eso, me gustaría que me regalaras una bebida para ser más fuerte y sano Adiós Drago Noel.
Gordete
Al día siguiente, Drago Noel le contestó
Hola Gordete, Soy Drago Noel. He visto lo que has escrito y sí que te lo voy a regalar. Después de unos días, faltaba un día para Navidad y, por la noche, el Drago Noel fue a la casa de Gordete y le regalo la bebida.
PRIMÀRIA
El dragón más gordo
Cuando Gordete la vió al día siguiente dijo: -¡Toma! ¡Ya la tengo! Se la bebió de un sorbo y se fue al cole Pasada una hora, un caballero fue al colegio de Gordete a matar a los dragones pero Gordete, luchó y ganó. Él seguía siendo el mismo porque la bebida aún no le había hecho efecto pero ahora todos eran sus amigos siendo como y gracias a lo que había hecho
11
Sant Jordi 2019
Premi
Segon premi
Categoria
Cicle mitjà
Alumna
Hugo Saldaña Roldán
Curs
3 EPA
Poema de Sant Jordi El 23 de abril como ya os han contado
PRIMÀRIA
hubo un problema en un poblado. Todos conocemos a aquel dragón pues era súper tragón. ¿Y quién no conoce a la princesa soñadora que a todos los muchachos enamora? Lo que nadie imaginaba era la que se avecinaba. Princesa y dragón volador nos sorprendimos con una historia de amor.
Premi
Tercer premi
Categoría
Ciclo imitjà
Alumna
Luca Dress Radeff
Curs
1EPB
Un rosal encantado Cuando el dragón fue matado, de la sangre creció un rosal encantado, y Sant Jordi encontó una rosa bonita, para dársela a la princesita. Y en teoría, la princesa lloró de alegría y sin mal humor, se enamoró con puro amor. La princesa fue agradecida, ya que el caballero le dio esa rosa merecida, y como las aguas marinas turquesas,
12
Sant Jordi se fue a salvar más princesas.
Premi
Primer premi
Categoria
Cicle Superior
Alumna
Vielka Xiamara Molina Vera
Curs
6 EPA
Sant Jordi 2019
Hola, soy el detective Storms , Merlins Storms y soy el detective menos conocido en Nueva Zelanda, que para mí , no tiene mucho sentido porque hago de todo, desde encontrar las desaparecidas latas de tomate cocido hasta descubrir el monstruo del armario , que resultó solo ser una chaqueta caída. Bueno hoy os contaré la historia de la escala de mi éxito y como me convertí del menos conocido a uno de los más famosos de la historia (aparte de Sherlock Holmes). Todo empezó un viernes a las diez de la mañana. Ya había desayunado y estaba inspeccionando mi último caso, el caso de la sandía desaparecido, cuando de repente, oí un sonido que venía del sótano. Al bajar al sótano vi a una persona vestida de negro y con aspecto muy misterioso. Las cortinas del sótano estaban cerradas. La persona vestida de negro se me acercaba cada vez más, yo estaba petrificado del miedo y sentía que la habitación se hacía cada vez más pequeña. La persona misteriosa ya estaba a mi lado, yo pensaba que me iba a pasar algo terrible pero lo único que pasó es que esta persona misteriosa me entregó un sobre, abrió la ventana y salió por ella. El sobre contenía una invitación a la gala anual de Nueva Zelanda que era al día siguiente. Al día siguiente me levanté a las diez de la mañana, me vestí y me subí al coche. Al llegar a la gala, vi a un hombre sosteniendo un periódico donde ponía: “El gran Diamante Indio Ha sido robado del museo”. Me interesó mucho y estuve muy atento durante la gala, porque la gala se estaba en el municipio, que cuenta la leyenda que antiguamente era un banco de piratas, y donde había una entrada secreta donde se supone que las pandillas de ladrones escondían tesoros robados, pero no encontré nada. Después de unos minutos me encontré con el famoso escritor de libros de misterio, Esteban Delgado. Me presenté y estuvimos hablando un rato hasta que me dijo que se tenía que ir. Después de haberse ido me di cuenta de que se había dejado su reloj, lo alcancé a ver y fui corriendo hacia él, pero no me escuchó cuando lo llamé porque siguió caminando. Se dirigió a una sala llena de cuadros y sacó una llave de plata. Introdujo la llave en una cerradura escondida en un cuadro y el cuadro se abrió ¡Era una puerta secreta! Esteban entró por la puerta y yo lo seguí sin que me viese. Detrás de la puerta había otra sala, pero esta vez brillaba ¡estaba llena de tesoros, era la habitación secreta! Dentro de la habitación estaban Esteban y una pandilla de ladrones y estaban hablando del próximo robo.
PRIMÀRIA
Merlins Storns
Yo los estaba escuchando, cuando de repente vi un ladrón entregando el gran Diamante Indio a Esteban que soltó una carcajada maligna. Al verlo, salí de donde estaba escondido, saqué unas fotos para tener pruebas sobre lo que había pasado, le quité de las manos el diamante a Esteban, salí corriendo de la habitación secreta y me dirigí a donde se estaba celebrando la gala. Cuando llegué, le mostré el diamante y la prueba al jefe de policía, que también había asistido a la gala. El jefe llamó al resto
13
Sant Jordi 2019
Premi
Segon premi
Categoria
Cicle Superior
Alumna
Lucía Cisneros Verde
Curs
5EPA
La nena que volia estudiar Naisha una nena petita de 8 anys , vivia en un petit poble de l’ Índia.
PRIMÀRIA
En aquella zona les nenes no podían anar al col.legi . Les nenes s’encaregaven d’anar a per l’ aigua , cuidar dels seus germans petits... Però ella volia estudiar , volia aprendre a llegir , a sumar , a restar ... Volia ser lliure ! Un matí va dir-li a la seva mare que ella tenia una idea . -Mare , vull estudiar! -Però ... les nenes no van a l’ escola -va dir confusa . -Doncs seré un nen ! Agafaré la roba d’ en Suresh .- el seu germà . -Però en Abhirman , el teu pare s’ enfadarà... -Ja, i per això no li direm a l’ Abhirman , només ho sabrem tu i jo -D’ acord si tu vols ...- va dir insegura – A mi m’ hauria agradat . Va arribar el gran dia . L ‘ Abhirman se’n va anar a treballar . La Naisha amb la seva mare , es va preparar per anar a l’ escola , i sobretot , es va disfressar de nen . Va arribar a l’ escola i era molt estrany és clar . A la primera classe gairabé no va entendre res , però s’ esforçava . Els nens eren molt amables , però com la tractarien si sabessin que és una nena ? I el professor? Bé , ara ja no es podia fer marxa enrere . Va arribar a casa seva corrents perquè si el seu pare la veiés , què diria? Van passar dues , tres setmanes ,fins que un dia...
La Naisha s’ estava canviant amb la seva mare , tots els dies tancaven les finestres , però sense voler van oblidar-se i un nen de la seva escola la va
14
veure .
Quan la Naisha va arribar a l’ escola no la deixaven entrar . -Per què no em deixeu entrar? -ets una nena ! Que no t’ enteres !? La Naisha es va sorprendre . Com s’ havien enterat ?
Sant Jordi 2019
Van buscar al seu pare . Quan el van trobar li van explicar tot .El seu pare avergonyit pel que havia fet , la va castigar fent el doble de treball i menjant un crostó de pa cada dia . La notícia va arribar a tot el poblat . Cada vegada que veien a la Naisha , la gent xiuxiuejava .
La notícia va arribar a moltes parts de l’ Índia i van començar a canviar com tractaven a les dones . La Naisha va fer realitat el seu somni d’ aprendre a llegir , sumar , restar ...
Premi
Tercer premi
Categoria
Cicle Superior
Alumna
Toni Cabeza Solernou
Curs
5 EPB
La poesía de hoy en dia Cuando muere el dragón sale una rosa y es demasiado hermosa me encantaría tenerla para siempre poder verla. Cuando Sant Jordi lo mata con la espada todo el mundo da la batalla por ganada. La espada era de metal eso a la gente le dio igual.
PRIMÀRIA
Un dia totes les dones es van ajuntar per dir que no era justa la desigualtat entre nenes i nens , i que la Naisha no tenia dret a passar per el que estava passant.
Cuando por fin muere el dragón todo el mundo es campeón. Sant Jordi salvó a la princesa porque tenía mucha nobleza. La princesa era muy bella por eso solo la quería a ella. La princesa se salvó pero con Sant Jordi no se casó.
15
Sant Jordi 2019
Premio
Winner
Categoría
3EP
Alumna
Martina Cartgena SantFeliu
Curso
2EPA
My dragon description
PRIMÀRIA
My dragon has got blues scales and also has a very, very big tail and he likes carrots, tomatoes, kiwis, cucumbers and cakes. He likes everything. He breathes rainbows. He likes to fly and he is very, very fast. He is very nice and
he is magical and he is a boy. He sleeps in the morning and at night. His name’s Snoopy. He likes to dance, to sing, to play football and basketball. I like a lot my dragon. Premio
Winner
Categoría
4EP
Alumna
Hugo García Manzano
Curso
4EPA
Mr. Bump Once upon a time there´s a boy called Mr. Bump. He wants to work in a restaurant. Then, he goes to the restaurant and says: -“Hello, I´m Mr. Bump”. -“Hello Mr. Bump, I´m Little Miss Worker”. -“Okay, I want to work here”, says Mr. Bump. -“Okay, good, you have to take this order”, says Little Miss Worker. Mr. Bump goes to take the order and he bumps against the wall and trips over a box. The order was on the floor. Little Miss Worker says,”why do you do this?” -“It was an accident!” ,says Mr. Bump. -“No !! -“Yes !!
16
Mr. Lazy, the boss, says, “what´s happening here?” Little Miss Worker says, “the order is on the floor”.
Mr. Lazy says, “okay, you boy, go out and the others, silence! I want to sleep!”
Then Mr. Bump finds Mr. Soldier. Mr. Soldier says, “why are you sad?” -“Because I can´t find a job”, says Mr. Bump
Sant Jordi 2019
-“Okay. I´m going to teach you”. -“Oh, are you going to do this for me?”, says Mr. Bump. “Yes”, says Mr. Soldier.
Mr. Bump says, “okay. I´m ready!”
Mr. Soldier says,” yes. Let´s go!”. Mr. Bump says, “ thank you for teaching me!”. Mr. Soldier answers,” you´re welcome”. Mr. Bump goes to the restaurant. Mr. Bumps says “I want to work here”. Little Miss Worker.says “No, No, you can’t!” Mr. Bump says,” no, I´m mot clumsy , give me an order.” Little Miss Worker says “ Okay, here you are.” Mr. Bump works perfectly!! Prize
First Prize
Category
5EP
Student
Berta Miró Ballester
Grade
5 EPA
The InterestingTalks
PRIMÀRIA
Two hours later…
Let’s start!!,
When I was six, I lived with my family in Cunit, now I live in Vilanova i La Geltrú. At the weekends, or in summer, my dad, my brother and me used to go for long walks. One day we even walked to Cubelles!! These holidays were magical to me. We woke up and had breakfast, after that we went for our walk. While we were walking, my dad used to talk to us about, history, science, his childhood… In everywalk he would explain something new. One day, he he told us about Napoleon’s life, another day why the sky was blue, and this, day after day. It was like talking to Newton!! At the end of his speech, we would arrive at the train station and my mom would come and take us home. Then we would eat and rest. They were the most amazing holidays of my life!!
17
Sant Jordi 2019
Premi
Primer premi
Categoria
Cicle Superior
Alumna
Vielka Xiamara Molina Vera
Curs
6 EPA
A comedian’s life
PRIMÀRIA
Hi, we’re the comedian group and our pal Freddie here, is going to explain to you what a comedian’s life is really like.
At first you might think “ A comedian’s life is so perfect, I wish I was one of them “, and if you don’t I would really question your life choices. Well a comedian’s life is much more complicated than you think, there’s Comedian College, then there’s how to find your shtick and the hardest part of all, the audience. Why do I say this?, because if they don’t like or don’t understand your joke they won’t laugh and it’s super awkward! for example that time in “ Fast Food For You” when there was a birthday and our comedian buddy Marty said “ ketchup later, get it, like catch ya’ later ” and at first nobody laughed and you could notice that he was sweating his pants off, at the end people began to laugh, but just imagine yourself in Marty’s shoes and having people stare at you trying to understand the joke. Also Comedian College isn’t that easy either, of every 100 students only 20 of them get their C.C’s (Comedian Certificates). Why? you may ask, because the teachers are super hard on everybody, they barely laugh, one time a teacher stood so still they thought he was a statue! Then there’s how to find your shtick which means finding what types of jokes you like to do, for example, some people enjoy doing jokes that involve pies ending up in someone's face, other people prefer jokes that end up with people sitting on “ fart bags “.
18
So a comedian’s life isn’t as simple as it may seem, but it’s still super fun.
Guanyador/a
Categoria Drac
Lucía Cisneros Verde
Categoria Princesa
Claudía Dominguez Soriano
Premi
Guanyadora
Categoria Punt de llibre
ESO
Alumna
Dana Muñoz Utebaliyeva
Sant Jordi 2019
ART
Premi
19
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Premi
Guanyadora
Categoria
1r / 2n Català
Alumna
Nicole De La Fuente Luciano
Curs
2n ESO A
30 segons “Usar el poder de decidir et dona la capacitat de superar tota excusa per canviar qualsevol part de la teva vida en un instant.” Anthony Robbins Sona l’alarma. Em desperto. Passo cinc minuts pensant, no recordo el que. Surto del llit, endreço la meva habitació, obro la persiana fins a la meitat de la finestra i obro l’armari. Obro el segon calaix de l’esquerra i trec uns mitjons. Agafo l’uniforme i el poso a sobre del llit, tanco l’armari i em desvesteixo. Primer em trec la samarreta i després el pantaló. Em poso l’uniforme, agafo la motxilla i l’abric, surto de l’habitació i tanco la porta. Arribo a la cuina i deixo l’abric i la motxilla al costat dret de la porta. M’assec a la cadira del mig, com sempre. Agafo una poma verda i me la menjo. Miro l’hora, el rellotge marca les 8:45. Decideixo quedar-me cinc minuts més mirant el sostre, A continuació decideixo marxar.
Agafo
l’abric
i
la
motxilla, les claus, omplo la meva
ampolla
d’aigua
al
màxim, travesso el passadís, arribo a la porta, l’obro i surto
exactament a les 8:52. Hi ha dos camins, sempre agafo el mateix, però avui decideixo agafar l’altre. Vaig caminat, observo les cases, una em crida l’atenció. És negra, amb unes finestres grans i molt boniques. Segueixo caminant, són les 8:56, em fixo en cada una de les persones que passen pel meu costat. Veig una nena, s’assembla a mi, porta el cabell recollit en dues trenes llargues, m’agraden. Són les 8:58, estic apunt d’arribar a l’escola, reconec una de les meves amigues.
20
Creuo el carrer per apropar-me i de sobte sento un dolor terrible i ho veig tot negre. Sento la gent cridar, què passa? Sento cotxes de policia i de sobte
sento una mà sobre el meu coll. Sento una veu que diu:” Massa tard, no ha sobreviscut, pobre nena”. La ciència diu que abans de morir el cervell tarda 30 segons en deixar de funcionar totalment. He mort, que trist, no he pogut
Sant Jordi 2019
fer res en la meva vida. Mai he viscut al límit, em penedeixo, però ja és massa tard. Penso, penso en tot el que he fet avui. Penso en les decisions que he l’ampolla d’aigua, si haques agafat l’altre camí, si no hagués fet tot el que he fet... Massa tard, perquè ja estic morta. Mai he cregut en el destí, en el poder tan gran de les decisions, mai he pen-
sat que en un segon tot pot canviar. He estat equivocada tota la meva curta vida, quina pena que em doni compte a 30 segons abans d’apagar-me. Tractat de Courbeil Premi
Finalista
Categoria
1r / 2n Català
Alumna
Xènia Vidal Fornós
Curs
1r ESO B
Perduda en un illa Després d'aquella gran tempesta i del naufragi, vaig obrir els ulls i vaig trobarme ben sola, sota un sol radiant i amb l'aigua del mar acaronant-me els peus. Sentia les ones molt a prop
i la brisa marina envoltava tot el meu cos.
Quan em vaig aixecar vaig veure com una ombra negra em tapava fins a la cintura i una estranya bola petita em va caure a sobre. Vaig mirar al meu voltant i
vaig veure uns arbres molt alts, amb unes fulles molt grans i primes, i unes boletes com la que m'havia caigut a sobre. No coneixia res, tot era nou i no sabia
SECUNDÀRIA
pres. Si només hagués sortit un minut abans, si m’hagués oblidat d’omplir
com sobreviure, no tenia ni menjar ni aigua i em vaig donar per vençuda. Em vaig tirar a la sorra, desesperada. Pensant si podria tornar amb les persones que estimava, una llàgrima em va lliscar per la galta. Em sentia sola i avorrida. Fins que em vaig adormir...
21
Sant Jordi 2019
De sobte, uns sorolls em van despertar enmig de la foscor, amb una lluna blanca i les estrelles brillant al meu voltant. Intrigada i alhora morta de por, vaig endinsar-
me en aquell forat negre on no s'hi podia veure res. De cop i volta, un llum blanc em va distreure, vaig pensar que els sorolls vindrien d'allà. A poc a poc em vaig dirigir cap aquell llum blanc, em vaig trobar amb una petita cabanya feta de troncs i fulles. En aquell precís moment vaig pensar que
SECUNDÀRIA
potser no era l'única que estava perduda en aquella immensa foscor. Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig decidir mirar entre dos palets que deixaven passar un raig de llum, i al darrere vaig veure una porta. Quan vaig picar a la porta, em va obrir un jove d'ulls blaus com el cel i cabells rossos. Em treia mig cap i no crec que fos molt més gran que jo. Quan em va veure, el primer que em va preguntar amb una veu finíssima, va ser què feia allà, a l’illa. Jo li vaig respondre tot el que m'havia passat i em va tancar la porta als nassos. Jo em vaig quedar palplantada i, de cop, vaig sentir una esgarrifança per tot el cos, estava morta de fred. Lentament vaig tornar d'on havia vingut i vaig
encendre
una
foguera.
A l’endemà, quan vaig obrir els ulls, un raig de sol em va deixar cega. Feia un dia radiant així que vaig anar a donar una volta. Tot anava bé fins
que vaig tenir la sensació que algú em seguia, em vaig girar sobtadament i em vaig trobar amb el noi de la passada nit. De seguida em vaig girar, no volia saber res d'aquell noi tan mal educat. Tot d’una, em va preguntar com em deia i sense ganes li vaig respondre mentre seguia caminant. Ell em va seguir. D’ imprevist, em va agafar del braç i em va venir una esgarrifança, estava nerviosa. Em vaig girar i sense pensar vaig amagar la mà fent un gest brusc. A continuació, em va demanar disculpes pel que havia passat la nit passada. Jo
em sentia millor, ja m'havia oblidat de tot el que havia passat. Em va demanar si volia que em quedés a la seva petita cabana. Jo vaig dir que sí amb el cap i vaig donar-li les gràcies. De cop i volta, li vaig preguntar com havia arribat a l´illa. Ell em va explicar que fa molt de temps va naufragar amb els seus pares i va haver de sobreviure a l’illa. Quan vam arribar a la cabana vaig entrar contemplant tot el que veia, vaig veure un munt de boles rodones com la que m’havia caigut el dia que vaig arribar. Li vaig preguntar què era i va dir la paraula coco. Jo vaig repetir
22
la paraula coco i ell em va explicar que era un fruit blanc i dolç per dins.
Sense pensar-m'ho més li vaig preguntar si el podia tastar, estava morta de gana. També tenia alguns plàtans i fruits del bosc. Vaig menjar-m’ho com si no hi
hagués un demà. Al matí quan les ones del mar i la llum del sol em van despertar, vaig veure en
Sant Jordi 2019
Joan com entrava amb una cistella plena a vessar de fruita. Em va dir amb un
-Ja t'has despertat princesa? Vaig pensar durant tot l'esmorzar que m'havia dit “princesa”. Quan vaig sortir de la cabana ell m'esperava amb un banyador molt bonic i portava a la mà un altre per mi. Vaig veure un coco partit per la meitat molt ben decorat. Després d’esmorzar, vaig ficar-me a l'aigua on ell m'esperava per esquitxar-me. Ens ho vam passar genial. Al sortir de l’aigua, em va agafar de la cintura. Jo, ruboritzada fins a les orelles, em vaig recolzar en ell. En aquell moment sabia que m'agradava molt en Joan. Ens vam asseure a la sorra l'un al costat de l'altre, amb mig coco per a cadascú. Vaig sentir unes papallones a l'estómac. Lentament es va apropar i em va fer un petó a la boca, suau i dolç .Em vaig deixar endur pels meus sentiments i sota el sol que brillava com els seus ulls li vaig tornar el petó. Quan vam tornar a la cabana, em va preguntar si volia viure amb ell. Jo, amb
les galtes enceses, vaig fer que sí amb el cap. Vaig pensar que seria fàcil acostumar-me a viure allà fins que algú ens trobés.
SECUNDÀRIA
somriure a la cara que el feia més guapo del que ja era:
23
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Premi
Guanyadora
Categoria
3r / 4t ESO
Alumna
Dana Muñoz Utebaliyeva
Curs
3r ESO A
Reflex I per fi després de tants anys buscant-ho, la Remsa havia arribat al lloc que apareixia en els seus somnis. Era idèntic, el mateix camí de rajoles fosques que portava a un portal enorme que semblava fet per gegants; el portal estava fet d’un tipus de roca, blanca com la lluna, estava decorat amb pedra lunar de forma enfiladissa que baixava des de dalt de tot fins a baix, estenent les seves arrels per terra. A la part de dalt del portal hi havia una estàtua: als costats hi havia un gos i una serp enroscada amb una corona al cap, al centre hi havia un lleó a dos potes que aguantava un mirall, a l’altre costat hi havia un ós aguantat l’altre costat del mirall al seu costat hi havia un cérvol amb una libèl·lula al musell. El portal era l’única llum d’aquell lloc fosc. La Remsa va inspirar i va fer un pas i un altre i un altre fins que va traspassar el portal. La llum era tan intensa que va haver de tancar es ulls. Quan va sentir que ja no havia perill de ceguesa va obrir els ulls...El paisatge que tenia davant la va deixar perplexa, era un bosc amb arbres petits que anaven fent-se més grans com més s’hi endinsava, el camí que havia recorregut abans, seguia allà però les fulles eren daurades, el tronc dels arbres era d’un marró blanquinós i les fulles eren daurades; però el que més sorprenia a la Remsa era que penjats de les branques, recolzats als troncs o simplement flotant hi havia tot tipus de miralls: grans, petits, de fusta, d’or, etc. Els miralls tenien posada una data: 1921,1895, 1875, etc. La Remsa anava lentament mirant-se en cada mirall: en un es veia el seu reflex, en un altre apareixia una Remsa petita de sis anys abraçant la seva mare i al seu pare, semblava molt contenta; en un altre una dona molt bonica apareixia somrient amb un nadó als braços, a la Remsa se li va escapar una llàgrima, va seguir caminant, en el següent mirall hi apareixia la Remsa de vuit anys, estava trista abraçant una nina de drap. La Remsa va ficar la mà dins la bossa que portava, en va treure el flascó i va continuar caminant fins al mirall on sortia la Remsa de deu anys plorant amb un vestit negre. Recordava aquell dia molt bé. Va agafar aire amb els pulmons, es va apropar, va estendre una mà, i
24
amb l’altra va prémer el flascót. Un pas, un altre, un altre fins que va sentir que tot el cos havia traspassat el mirall. La Remsa sabia el preu que hauria de pa-
gar, “una vida per una altra”.
Finalista
Categoria
3r / 4t ESO
Alumne
Manuel Cortés Hernán
Curs
4t ESO A
Cendres Foc, la serenitat del seu silenci, el seu harmoniós moviment, la seva eterna bellesa... Un element confús, una singular entitat capaç d’albergar dos realitats completament oposades: la delicadesa de les seves serpentejants guspires i la fúria devastadora capaç d’engolir amb ímpetu fins les més fortes ànimes. Observo com les seves delicades flames ballen al meu voltant, il·luminant tènuement el lloc on em trobo, creant al mateix temps subtils centelleigs que es veuen reflectits en el immens i negre abisme dels meus ulls. Em trobo en silenci, trencat en ocasions pel dolç crepitar del foc, com ballant compassadament els rítmics batecs del meu cor, que s’apaguen lentament, com esperant el seu destí. Sempre m’ha agradat, sempre he sentit una estranya i intensa atracció pel càlid element, ara m’envolta, emanant el seu característic ardor. Perdo la noció del temps, em fonc amb el seu hipnotitzador i dansaire moviment, em semblen hores, pot ser són minuts, i en el fons soc conscient que únicament han transcorregut escassos segons. De sobte, com sortint del transit, torno a contemplar el meu entorn, la calidesa del color ataronjat de les ondulants flames s’ha esvaït. La fúria regna al meu voltant, la còlera del foc consumeix por a poc tot el que es troba al seu camí, deixant un va record del que va ser. En aquests instants de desconcert el meu cor s’accelera, baixo la mirada, als meus peus torbo una rosa, una preciosa flor rogenca, pràcticament indistingible entre les flames. La recullo amb delicadesa, els seus pètals es desplomen de manera subtil, però la seva bellesa és encara evident. Una única llàgrima recorre la meva galta, per finalment vessar sobre l’ardent capoll de la flor, pot ser tractant inútilment d’eludir el seu inevitable destí. La rosa desapareix lentament, consumida pel foc, exactament com ho fem tots nosaltres des del moment que naixem, consumits pel temps.
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Premi
Tanco els ulls, espero. Sento com la majestuosa flor es converteix en cendres, simples despulles de passada bellesa.
Sento com el foc em consumeix. Torna la tranquil·litat, el silenci
25
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Premi
Guanyadora
Categoria
Batxillerat
Alumna
Elena de Olives Ortega
Curs
2n Batx
Quatre Carrers Queden quatre carrers. Camino ràpid per l’avinguda, suposo que és perquè arribo tard a casa, o potser és perquè m’he acostumat al ritme de la ciutat. Queden tres carrers.
Les ombres m’amenaçen i els crits dels grups de joves a la llunyania m’aguaiten. Només el vent sibilant i la lluna clara m’acompanyen.
Queden dos carrers. Recordo a noies com la Marta del Castillo, recordo als meus pares dient-me que mai torni sola a casa i recordo dir-los sempre que torno amb amigues, tot i que no sigui així.
Queda un carrer. Accelero. Arribo i entro. A la fi respiro amb tranquilitat. Ja no fa falta amoïnar-me, però hi penso més de dos segons. Ho tinc clar, no he de enganyar-me més, no em farà més valent. Sé la veritat. Camino ràpid perquè tinc por. Com totes.
26
Finaslista
Categoria
Batxillerat
Alumna
Mº Liliane Recchimurzo Calles
Curs
1r Batx A
L’estació del tren Tot estava en moviment, tot menys els meus ulls que estaven fixos en ella. Ella, senzilla, despreocupada, esperant el seu tren. Jo, fascinat, desitjant que el rellotge s’aturés perquè aquell moment fos etern. Una estació, un tren, una oportunitat, un moment. Moment que succeeix per casualitat del qual només queda un record de dos desconeguts amb diferents destins i que difícilment els seus camins es puguin tornar a trobar. Tot estava en moviment, fins i tot els meus ulls que estaven seguint-la a ella.
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Premi
27
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
28
Premi
Guanyadora
Categoria
Nouvinguts
Alumna
Isabella Este Sosa
Curs
2n ESO A
Balades de la selva El riu s’escoltava des de la llunyania com un soroll ensordidor i calmat al mateix temps. El vent bufava entre els arbres, fent-los cantar aquella tonada que fan les branques quan xoquen entre elles. Els ocells entonaven les melodies més boniques mai escoltades. La selva estava feliç. En el cor d’aquesta selva tan alegre, hi havia un noi. Un noi amb un somriure més gran que el de ningú. Un noi que va ballar al so del tambor sota les estrelles fins a no poder més. Un noi que ara dorm en una hamaca, bressolat pels cants de la selva. És clar que, aquest noi no sap que a menys de 5 kilòmetres de la seva tribu, s’amaguen uns monstres. Sí, uns monstres grans i sorollosos, amb unes dents enormes i aterridores, i el pitjor de tot, amb un estómac molt famolenc. Aquestes bèsties s’estan menjant tots els arbres, tots. És clar que, aquest noi no sap que si ningú fa res, els monstres s’acabaran menjant tota la selva, i aquella balada que toca la jungla no es tornarà a escoltar mai més.
Finalista
Categoria
Nouvinguts
Alumna
Yue Yao Cheng
Curs
3r ESO A
Visions El mar és tranquil, el vent bufa suaument, no hi ha ningú a la platja a part de mi. Escolto el vent i miro les onades, asseguda a la platja. En aquest moment em sento una mica sola. De sobte penso: "Aixeca´t i camina". Obeeixo la meva veu interior, ho faig i veig un vaixell que ve de lluny. Quan el vaixell s´està acostant, veig el meu avi, però... ell no és mort? Per què està aquí? En aquest moment tinc un munt de qüestions. Inconscientment, les llàgrimes em cauen galtes avall. - "Avi, on vas? Jo penso molt en tu, no em deixis sola!" -A mida que vaig par-
lant, les llàgrimes flueixen cada vegada més. Vull tocar-te avi, però no puc i no sé perquè.- "Avi, per què no puc tocar- te? Em contesta només amb silenci i més silenci. Està davant meu, però no puc tocarlo. Començo a notar un sentiment de pèrdua, és un somni? Començo a preguntar-me què passa. En aquest moment l´avi em diu:- "Tot anirà bé, no tinguis por, bonica meva, estem junts.”
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Premi
Poc a poc, la platja va desapareixent i l´avi també. I la visió es va fent borrosa, i sento que desapareix lentament. És com si no passés res. De sobte, no era real, no vivia en aquest món. Així doncs... jo... on era? Ets tu o és ella? I, així acaba el conte? No, el meu conte mai acaba perquè soc infinita... com ella, com la mort.
29
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Premio
Ganadora
Categoría
1º / 2º ESO
Alumna
Sara Domínguez Soriano
Curso
2º ESO B
Florecer Me sentí una princesa hasta los doce años. Mi cuerpo floreció como los girasoles al sol. Los hombres babeaban al ver mis pechos recién nacidos. Eran como abejas halagando a la flor; solo que a mí me molestaba. Los chicos ya no querían jugar al pillapilla, querían subir a la casita del árbol a jugar a verdad o reto por si tenían la oportunidad de jugar con las nuevas actualizaciones de mi cuerpo, que intenté ocultar. tetas Odié esa palabra Daba vergüenza pronunciarla; Se refería a mi cuerpo, pero la intentaba ocultar entre mis costillas. No hay nada que valga la pena aquí Me pregunto qué he hecho para merecerlo. Siéntate como una mujer y no tendrás problemas. Dijo mi madre Puedes evitar el hambre de los hombres comportándote como una señorita. Pero eso no tiene sentido; ¿Tengo que convencer a la mitad de la población que no soy su cama? No voy a seguir su método No soy un escaparate Tus actos no son mi responsabilidad
30
La próxima vez que un niño se burle de mis tetas o de cualquier chica, le empujaré y le diré firmemente tetas
Finalista
Categoría
1º / 2º ESO
Alumna
María Cortés Hernán
Curso
1º ESO B
Visions Corro por la arena mientras el viento se lleva el rastro que dejan mis huellas. Me siento libre, feliz, sin preocupaciones. Las gotas de sudor caen por mi piel, dejando constancia de mi esfuerzo, mi objetivo ya está cerca. Mis músculos se contraen y se estiran al compás de mis pisadas y el viento azota con fuerza mi cara y me hace sentir cada vez más libre. Ya casi se me había olvidado esta sensación, hacía años que no la recordaba ni a ella. Cuando mi cuerpo empieza a decaer levanto la mirada y siento los primeros cálidos rayos del Sol y el oleaje que va y viene creando un sonido que me tranquiliza y me hace sentir como un niño pequeño cuando por primera vez ve las grandes olas que al romper salpican con fuerza todo su rostro, me rÍo al
visualizar la imagen y esto me hace recordar a mi madre, todas las mañanas corríamos por esta misma arena para observar los primeros rayos del Sol y el bonito color del océano. La recuerdo perfectamente, ella delante y yo detrás, sus gritos de animación me mantenían en pie y así cada mañana. Hasta que llegó el día, el momento en el que ella tuvo que mar-
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Premio
charse, antes de partir me dijo
“continúa
yendo
a
nuestro sitio secreto, esto nos mantendrá unidos, por favor, te quiero”. En ese mismo instante rompí a llorar, pero ella ya no pudo consolarme.
31
Sant Jordi 2019
Llegó aquella mañana, la primera mañana sin ella, necesitaba ir pero no verla a mi lado con esa sonrisa y esos ojos brillantes me dolía demasiado, y decidí no hacerlo. Y así hasta hoy, 23 de mayo, en el que mi dolor y desesperación por no sentirla cerca aún los siento, pero las palabras de superación que me inculcó día a día, me hacen estar aquí sentado en la arena del mar riendo y llorando a la vez, al recordar aquellos momentos vividos jun-
SECUNDÀRIA
tos. Es bonito ver como la vida me entrega y me quita cosas muy valiosas, pero sobre todo las cosas que me quita me dejan recuerdos que al mirar al cielo veo caer desde las estrellas que más brillan. Premio
Ganadora
Categoría
3º / 4º ESO
Alumna
Ariana Naranjo Martínez
Curso
4º ESO B
Caída Está todo muy oscuro, los párpados me pesan horrores y mi magullado cuerpo es incapaz de moverse. Tengo unas ganas incalculables de dormir, pero sé, que si lo hago no volveré a despertar. Al final mi agotamiento supera a mi fuerza de voluntad y me dejo llevar hacia la nada. Supongo que sí que soy débil.
No sé si han pasado horas, minutos o segundos pero me incorporo con movimientos lentos, me encuentro en mi apartamento, no hay nadie pero supuestamente anoche Alberto, mi marido, y yo cenábamos juntos. No entiendo nada, la cabeza me da vueltas y está todo extrañamente desordenado, al girarme, veo una mujer tendida en el suelo y me sobresalto. Una mezcla de sangre y aceite se le escapa por la comisura de la boca. Mis ojos, incrédulos, buscan una respuesta a la mancha de vino tinto sobre la alfombra, la botella hecha añicos sobre la mesa, los restos de loza y comida sobre el regazo de esa mujer y el puñal que tiene clavado en el centro del pecho. A duras penas puedo sostenerme, mis piernas, temblando no responden a mis órdenes. Sin saber cómo, consigo adelantar unos pasos y acercarme a esa mujer. Al fijarme en su cara, se me hiela la sangre y noto que se para el mundo a mis pies. Soy yo, la mujer que yace muerta en el suelo soy yo. Me miro las manos, blancas como la nieve misma, casi inexistentes, y no puedo contener las lágrimas. Grito, pero de
32
mi boca no salen más que sollozos. En el espejo no me reflejo, soy mi propia alma.
Haciendo un gran esfuerzo, recuerdo pedazos de la noche anterior. Alberto como de costumbre llegó tarde y borracho a casa; como de costumbre, discutimos, él me insultó y de un empujón caí al suelo.
Sant Jordi 2019
Hay mucha sangre, ahora lo recuerdo, en aquel momento quedé tes de morir a sus manos. Me miro las manos, blancas como la nieve misma, casi inexistentes, y no puedo contener las lágrimas. Grito, pero de mi boca no salen más que sollozos. En el espejo no me reflejo, soy mi propia alma. Haciendo un gran esfuerzo, recuerdo pedazos de la noche anterior. Alberto como
Premio
Finalista
Categoría
3º / 4º ESO
Alumna
Lucía Martínez Cantó
Curso
3º ESO B
Mil formas de pedir un deseo Ella tenía un único deseo y cada día soñaba con él. En aquel momento llovía y observando la ciudad desde las alturas, las gotas en el ventanal se deslizaban formando diminutos ríos cruzados entre sí. Se imaginaba que, si lo pedía bien concentrada y lo pensaba antes de que una de esas gotas se uniese con la siguiente, se cumpliría. Era lo suficientemente madura para saber hasta qué punto este hecho tenía sentido. Pero lo suficientemente esperanzada y consumida por la tristeza para intentarlo. Cerraba los ojos y apretándolos con fuerza, la imaginaba. A sus manos envolviéndola en la más cálida caricia, a su tierna sonrisa y a su dulce voz. El recuerdo estaba difuso, tres años llevaba ya pidiéndole al mundo que le devolviera a su madre.
SECUNDÀRIA
presa del miedo, no pude huir an-
Aguardaba su siguiente oportunidad, deseaba cada día despertarse y poder disfrutar del olor que deja la lluvia a su paso, de la húmeda brisa en su piel. Porque eso significaría que volverían a deslizarse por su ventana diminutas gotas con
las que soñar.
33
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
34
Premio
Ganadora
Categoría
Bachillerato
Alumna
Raquel Novel Ortega
Curso
1º Bat A
Relato Recorrí el puerto con un par de ambiciosos bocetos bajo un brazo. Bajo el otro, mi pesada maleta. Al llegar a la entrada, te vi por primera vez. Tu equipaje era tan ligero que no existía. No intercambiamos palabra, pero fuimos la conversación que tus ojos y los míos no pudieron evitar tener. Quién sabe qué secretos se contaron, qué mundos se descubrieron. Tal vez las mejores historias son aquellas que ocurren en nuestra cabeza. Pero yo acababa de bajar de mi barco y tú partías, con un billete en una mano y sueños, todavía frágiles, en la otra. Querido desconocido, todavía hoy intento dibujar ese cielo, pero no logra ser
el mismo que tú y yo pintamos aquel día.
Finalista
Categoría
Bachillerato
Alumno
Ángel Pérez Viniegra
Curso
1º Bat A
El cigarro que apaga la chispa La esperaba a ella sentado, en el banco de la esquina mientras me fumaba el último cigarro. Hacía viento. Detrás de las sirenas de ambulancia se podía escuchar la dulce melodía de los árboles en movimiento. Las hojas flotando lentamente pintaban el suelo de la puerta del hospital color calabaza. Tenía frío. La ví bajar del coche mientras se despedía de su hermana. Tiré al asesino al
suelo y me levanté mirando como cruzaba el paso cebra corriendo mientras cambiaba a rojo. Su pelo bailaba como las ramas de los árboles y sus ojos brillaban como el suelo ocre. Me acerqué a ella y le di un abrazo. Ella también estaba fría. Dimos una vuelta a la manzana aunque me costaba mantenerme
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Premio
en pie. Me habló de su día. Su desayuno en casa, su café con leche a media mañana, su paseo por el parque y la comida con sus hijos. No paraba de hablar. Le quise dar las gracias, pero tuvo tantas cosas que contarme que no tuve tiempo. Llegamos. Me miró. Jamás había visto a alguien con unos ojos tan bonitos. Me abrazó y me dijo que todo iría bien. Entré y nunca mas la volví a ver.
35
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Prize
Winner
Category
1st, 2nd / English
Student
Marc Arbelo Liria
Grade
2n ESO A
Another Planet It was a very colourful place, red floor, yellow sky,
green
grass… I could see very tall
mountains
far away from me and a big planet very close to the one I was. It was beautiful, but I was alone. When the starship crashed, I was summed and I couldn’t move. But some hours later, I woke up and I saw through the window how beautiful that planet was. My helmet broke, and it scared me but then I realised that there was pure air and I was able to breathe it. There was a river, so I quickly went to drink it. I saw a very strange animal and I stayed where I was. I got closer to that animal and I saw his eyes, they were green. He jumped over me, throwing me to the ground. I crawled to a nearby rock to cover myself. I noticed that there was a big flashing light falling from the sky and I covered my eyes because they started to hurt me. As time passed, the light was approaching. Two hours later, I started feeling hot and all the animals were making noise. I went to a near cave and took me some tools that could be useful. But nothing was able to stop that heat. There was nothing I could do, just stay where I was.
36
Finalist
Category
1st, 2nd / English
Student
Abril Dress Radeff
Grade
1st ESO A
Destinity or change ? She was desperately looking for the gate, she had to go, to catch the plane. Where was it? She turned around when she heard a familiar voice behind her. A woman dressed in a grey dress was looking at her. Mia thought she had seen that woman before, but where?... Ten years before… -Mom, are you leaving? -Yes, honey, but it will just be for a month, because of work. Promise me you’re going to behave, and don’t worry, I’ll be back. Her mom hugged her and closed the door. Through the window, she saw that her mother turned around to smile at her, and then got in the cab that would take her to the airport, that same airport where Mias was now. A month passed, then two, then three, then a year, and then ten years… But her mother never came back. They tried everything to know what happened to her, but nothing worked. The only things she had of her were: a few photos (the rest of them were thrown away by her father), her perfume (which Mia loved to smell, to remember her presence), and a beautiful phrase, that Mia always remembered: “I
don’t know what your destiny will be or where will it take you, but remember that wherever you go, you will take my heart next to yours”.
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Prize
And now, she was about to take the plane that was going to decide her future job, if she found the gate, of course. At that moment she remembered that she had the woman in fornt of her, was it just her or that woman looked a lot like her mother? -So, can I help you? - the woman asked with a big smile.
37
Sant Jordi 2019
Mia couldn’t believe her eyes! It was exactly the same smile that used to wake her up every morning, that one that made her think she didn’t have to worry
about anything, the one that received her when she came home from school every day… that was before her mother disappeared. -Y..Yes, please, I’m looking for gate A13. -OK, follow me - they walked past a few gates until they reached gate A13.
SECUNDÀRIA
Finally, there it was! The big sign that she had been looking for! -Thank you so much! I’d be lost without you. - Mia appreciated what that woman had done for her. When they got on the plane their seats were next to each other.
-I guess wanted us to meet when the plane took off, the woman said: -We haven’t done a proper introduction, and since we’re sitting together for more than twelve hours, I thought that I should say that my name is Jessica. Mia’s heart started to beat really fast. Her mother’s name was Jessica, too!!
Then she thought that there was a possibility that… -Jessica Kenneth? -Yes, how do you know my name? - Jessica asked with a frown. -Are y...you… Mom?!? - the tears in her eyes couldn’t resist the temptation to cry, was that her mom sitting next to her?... “I don’t know what your destiny will be or where will it take you, but remember that wherever you go, you will take my heart next to yours.” -Jessica Kenneth?
-Yes, how do you know my name? - Jessica asked with a frown. -Are y...you… Mom?!? - the tears in her eyes couldn’t resist the temptation to cry, was that her mom sitting next to her?... “I don’t know what your destiny will be or where will it take you, but remember that wherever you go, you will take my heart next to yours.”
38
Winner
Category
3 th 4th/ English
Student
Nina Aguladze
Grade
4 ESO A
Little universe There’s a legend about two loving souls meeting each other every year on the beach coast, when the sun goes down. This legend tells us about the boy and the girl who lived on different parts of the world in 1851. The interesting thing about this is that they were randomly meeting each other on the beach every spring and summer. They were both around the same age. They never talked with each other, neither said their names, these little children just sat near each other and were sitting like this until the sun went down. This continued for seven and a half years. Until one day when the boy decided to start a conversation with her. He asked her name, her age, it was just a simple conversation which continued for the whole day. They had so much in common, they liked the same books, the same artists, we could easily say that they were soulmates. This continued for the whole summer until the very weird day when they decided to go for a walk in the city. They were walking and talking when suddenly Lila, this was the name of the girl, stopped talking and james turned around to see if she was okay, but Lila were found nowhere she just wasn’t there. James thought that she run away and he became very upset. Weirdly the same thing happened with Lila. The next day when they met they described everything that happened last evening, they’ve both admitted that this was very strange. Lila told him where she lived and James was shocked because he was living on the same address in the same apartment. They decided to go there and find out what’s going on. But when Lila and James arrived they’ve both disappeared like at that evening. The next day they told each other everything about themselves and it appeared that they were living the
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
Prize
same life. These little human beings understood that they were living in a parallel universe. This means that they lived the same life in the same place just in different universes. They both started crying because they understood that they would never see each other one day. That’s exactly what happened. The next day they didn’t meet, despite the fact that they were both standing on the same beach at the same time. They had never met after that day. But they still were coming there everyday and sitting there alone with the bunch of little birds.
39
SECUNDÀRIA
Sant Jordi 2019
Prize
Finalist
Category
3th 4 th/ English
Student
YueYao Cheng
Grade
3ESO A
You are a genius “You are a genius”. The words of father has always been her brain. This is one ordinary story, it’s about one little girl, she had asthma, her parents heard of swimming can help to cure asthma, so the little girl started to study swimming. Surprising is, the girl has talent with swimming. Trainer told her parents, if she practices more, she will going to be a champion. Her parents didn’t refuse, because they know it can help to cure the girl and they see she loves swimming. The girl practices everyday, when she was 12 years old, she won the match of teenager’s swimming. No long after, she wins a lot of trophies, but at the same time she loses the time with parents also her childhood. In that time, she wants to give up and come back home and just be an ordinary girl. She phoned her parents and said she wants to come back home, she doesn’t want to practice more, she is tired. When she was saying she cried. Her dad siad to her, you are a genius and you are always proud for your mother and me. This sentence enter like a sunshine into her life, like invisible hands to let out her tension and give her encouragement to pursue her dreams. For years, the little girl become proud of whole China. And she never forget that sentence: “You are a genius”. She takes water on her hands, water become colorful. Water is like a dream for her, all dreams are on her hands, she spills water and says: ”Fly my dream!”
Prize
Finalist
Category
3th 4 th/ English
Student
Dana Muñoz Utebaliyeva
Grade
3 ESO A
Butterflies If I could be an animal, I would be a butterfly. But why they asked me. I answered that a butterfly just flies. She flies from her problems, she’s free to just fly with her tiny, pretty wings. Her life is so short, but I would like to be a butterfly. I would like to have a little brain so I just could think in beautiful thoughts and nothing of problems.
40
But I’m just a human, I have a million things in my head and none of them is pretty. I have problems and I can’t fly away from them. So tell me, little butterfly, what’s your secret? Why you, a little insect can live can live a better life in a day, me, a human, in a hundreds years. How can you just fly next to me without worries, without fears? How can’t you be afraid, you a little living being?
Prize
Winner
Category
1st and 2nd BAT
Student
Mireia Moya –Angeler Górriz
Grade
1 bat A
Non –Verbal conversation While I get close to the swings, leaving behind my footsteps in the cold snow, I clearly see your slim figure rocking, moved by the wind, and your shadow only visible because of the dim moonlight, changing its shape as you move. After the long walk I finally get there, and after realising you notice me but don’t dare to look at me. I sit next to you in the little but very squeaking swing.
Prize
Finalist
Category
1st and 2nd BAT
Student
Ana Pascual Almerich
Grade
2 bat A
Mary ACT I -I had no much fun today, it had been too long - says Ay. -Yeah! We should see each other more often - replies Be, seeming sincere. -Totally! Well, bye, love you. They say their farewells and leave. The curtain lowers.
Sant Jordi 2019
SECUNDÀRIA
I would like to have the freedom for being able to express myself just flying. I could fly away from here and find a place where I could have a happy end.
ACT II Ay gets home with a relieved look on its face. They get a message from Be. Ay rolls its eyes at the thought of Be, but responds. ACT III Be texts Ay, but hopes to not get a reply. The curtain falls. The show is over. There goes friendships, I’m sure you were entertained.
41
GALERIA
Sant Jordi 2019
42
GALERIA
Sant Jordi 2019
43