■ Ressenya] ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY Universitat Pompeu Fabra ﺍBarcelona Número 2 (novembre 2011) www.upf.edu/entremons
Jane Burbank i Frederick Cooper Imperios. Una nueva visión de la Historia Universal Editorial: Crítica Any: 2011 Pàgines: 701 Preu: 39 € Traducció castellana de Juan Rabasseda i Teófilo de Lozoya
Oscar GONZÁLEZ CAMAÑO A la tardor de 2006, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va organitzar un cicle de conferències, «Els imperis des d’una perspectiva històrica mundial»,1 que posava sobre la taula tot un repertori d’experiències imperials al llarg de la història, alhora que apuntava cap a la problemàtica del seu auge, la seva consolidació i la seva desaparició. I grans especialistes —entre d’altres, Pierre Briant sobre els perses, Sevket Pamuk (germà d’Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura) sobre els otomans, John H. Elliott sobre els espanyols, Christopher A. Baily sobre els britànics, Kenneth Pomeranz sobre els xinesos, Orlando Figes sobre els russos— van tractar els problemes que van tenir els imperis durant els darrers dos mil·lennis i mig. Aquest cicle de conferències oferia al públic general els resultats d’investigacions anteriors per part d’una sèrie d’historiadors especialistes i permetia «revisar idees establertes» alhora que suggeria «noves maneres de veure el significat i el llegat històric d’alguns dels més grans imperis del passat». En aquest sentit, doncs, la publicació el 2010 del llibre Empires in World History. Power and the politics of difference de Jane Burbank i Frederick Cooper (Princeton University Press) fou la constatació que l’estudi dels imperis no només continua viu sinó que, a més, ofereix noves perspectives de treball. Especialment per a estudiants de postgrau universitaris, un dels públics objectius d’aquest llibre, del qual ressenyem la traducció castellana. És aquesta voluntat d’anar més enllà, de revisar velles teories i, especialment, d’interpretar sobre la base de la diferència (dins i fora dels imperis), el moll de l’os del llibre de tots dos autors. Jane Burbank s’ha especialitzat en estudis russos i eslaus, mentre que Frederick Cooper ha treballat els imperis colonials del segle XIX i llur procés de desintegració (i descolonització) a mitjans del XX. I no és pas aquesta una referència 1
http://www.cccb.org/ca/curs_o_conferencia-els_imperis_des_d_una_perspectiva_hist_rica_mundial-15360
1
gratuïta: els imperis russos (en plural) i les diverses experiències de domini imperial (o colonial) a l’Àfrica i Àsia per part de les potències europees són alguns dels temes essencials que es desenvolupen en aquest llibre. El punt de partida és «centrarse en las distintas formas en las que los imperios se crearon, rivalizaron unos con otros y forjaron sus estrategias, sus ideas políticas y sus afiliaciones humanas a lo largo de un amplio arco de tiempo, desde la antigua Roma y China hasta la actualidad. Prestaremos atención al repertorio de poderes imperiales, a las diversas estrategias por las que optaron los imperios a medida que iban incorporando distintos pueblos a su Estado sin por ello dejar de mantener o establecer las diferencias existentes entre ellos» (p. 14). I per realitzar aquesta tasca, Burbank i Cooper fugen del relat convencional que considera l’estat-nació la conseqüència més immediata, sobretot, del fracàs dels imperis. Uns imperis que van durar molt temps, que van crear esferes de poder i de relació entre una elit i uns pobles dominats; però la moderna idea de l’estat-nació no necessàriament fou el resultat lògic i l’herència més plausible de les diverses experiències imperials: els imperis dels Habsburg a Europa i dels otomans a Orient Mitjà són una bona mostra que la recerca de l’ideal nacional per part d’alguns dels pobles inserits en aquests imperis no sempre va ser l’objectiu (o el resultat final) desitjat. Roma i la Xina són dos imperis que van crear tendència i que han estat referència al llarg de la història: extensos, integraren economies d’escala mundial, van concebre institucions sobre les quals l’estat es va edificar durant els segles posteriors. I, especialment, van ser duradors al llarg del temps necessari per implementar un seguit d’estratègies: en el cas romà, la forja del concepte de ciutadania i el triomf, encara que amb matisos, de la inclusió de pobles diferents en un projecte comú de convivència; pel que fa a la Xina, la creació de funcionaris lleials i preparats que es van mantenir gairebé inalterables durant dos mil·lennis, encara que l’estat s’enfonsés diverses vegades i la unitat es trenqués (o que fos envaïda per imperis forans, com els mongols de la posterior dinastia Yuan o els manxús de la dinastia Qing). Ambdós conceptes, inclusió de la població i institucions permanents de govern, s’han reproduït, a diversa escala, en imperis posteriors. França i Gran Bretanya (i també els Estats Units) van debatre als segles XIX i XX sobre l’addició al corpus cívic dels fins llavors exclosos —poblacions colonitzades a l’Àfrica i Àsia per part de francesos i britànics, indígenes i esclaus importats per part dels nord-americans—, i fou el procés de descolonització i la guerra civil (i les guerres contra els mal anomenats indis), respectivament, el resultat final de les dues opcions. De la seva banda, el model xinès en certa mesura prefigura i millora amb l’experiència imperial dels mongols (l’imperi més extens mai creat) i influeix en imperis euroasiàtics com el rus. Però Burbank i Cooper també afegeixen al repertori imperial les experiències ultramarines —des de l’òptica d’un estat impulsor, com fou el cas d’Espanya als segles XVI-XVIII, o d’empreses privades com la Companyia Holandesa de les Índies Orientals al segle XVII—, els imperis europeus del vuit-cents que reuneix diverses nacionalitats —els Habsburg, per exemple— i el cas de l’imperi otomà, que es basà en l’experiència prèvia d’àrabs, perses, mongols i bizantins per generar l’imperi islàmic més durador i que alternà la flexibilitat i el reconeixement de la diferència com a elements, malgrat els múltiples canvis a l’economia i la política mundial, que el van permetre de sobreviure durant sis segles. El repartiment imperial de l’Àfrica dóna pas a un escenari d’imperis
2
colonials, també desenvolupats a Àsia (l’Índia és quelcom més que la joia de la corona britànica al segle XIX, i el Japó va aportar la seva vivència imperial pròpia), de relativament escassa duració (no més de seixanta anys), deixant el continent africà en una nova situació: nacions artificials dissenyades per arquitectes imperials que tenien més en compte l’esfera contenidora (l’imperi) que la possibilitat que el contingut (els pobles dominats) poguessin arribar algun dia a incloure’s al cos cívic de la metròpoli. I és aquí on Burbank i Cooper interpreten el concepte mateix d’imperi: si a les èpoques antiga i medieval es va lluitar per un imperi universal, de vegades empentats per una òptica religiosa (l’islam, l’imperi catòlic de Carlemany, Bizanci), fins a quin punt els imperis colonials formen part d’una estratègia de domini global? Els Estats Units, d’alguna manera, són també un imperi, encara que la seva creació no parteixi de la possessió de colònies ultramarines, sinó del debat de fons a l’entorn del paper desenvolupat pels sectors exclosos inicialment —indis i esclaus negres— en la creació de l’estat-nació o, si així ho volem, de la ciutadania. La segona meitat del segle XX modelà la desaparició dels (relativament) vells imperis colonials i la reconversió dels (vells) imperis de llarga duració i extensió (la Xina, Rússia) en nous models imperials. El repertori dels imperis potser no s’hagi esgotat, i possiblement el futur estigui reservat a noves formes de domini imperial o, en tot cas, a la construcció d’estats millors que recullin l’herència d’un passat (imperial) que, de tota manera, no podrà durar massa. El present no dura eternament, encara que els pobles considerin que els imperis són quasi immutables.
3