Food; intersection between history, ecology and future
organitza
ambelsuport
col·labora
BARCELONA 2024
plataformavertices.com @plataformavertices pvertices@gmail.com
EVA FIGUERAS
ROSA PUIGPINÓS
JO MILNE
CHIARA SGARAMELLA
NICOLE VINDEL
SABINA SIMÓN
AMARANTA HERRERO
CONSUELO BAUTISTA
ANNA RECASENS
TIAN LOU
MARÍA PAZ MONTECINOS
ANNA OTERO
SKYE MARKRIS
ASSOCIACIÓ D'AMICS DEL JARDÍ BOTÀNIC DE BARCELONA
Alimentació
Around the Table planteja una reflexió crítica sobre els elements estructurals del colonialisme alimentari, el desaprofitament de recursos i la crisi ecosocial, alhora que convida a l'acció col·lectiva i transformadora per a redefinir el futur de l'alimentació
María Paz Montecinos
La pregunta central de Around the Table, què ve després?, és una invitació a imaginar un futur possible anés de les estructures colonials i destructives que avui governen el sistema alimentari global Les respostes poden estar en la recuperació de pràctiques agrícoles sostenibles i locals, l'enfortiment d'economies alimentàries basades en l'agroecologia, la promoció de la sobirania alimentària i la reducció dràstica del desaprofitament d'aliments.
Un futur postcolonial en l'àmbit alimentari implica desafiar les dinàmiques de poder i garantir que les comunitats que han estat històricament excloses de l'accés als recursos alimentaris puguin recuperar la seva autonomia sobre la producció d'aliments. Això també passa per una profunda revaloració de les cultures alimentàries locals, el foment de dietes saludables i equilibrades que respectin tant la salut humana com la del planeta
Food; intersection between history, ecology and future
L’objectiu principal és explorar juntes el context alimentari actual des de la mirada de la dona, analitzant a través del coneixement col·lectiu, el passat i present dels nostres aliments i les estructures que els constitueixen, per a treballar sobre altres models possibles.
Alimentar-nos té un impacte sobre nosaltres i el nostre planeta molt més gran que qualsevol altra activitat humana. Per alimentar-nos cada dia cal produir, importar, vendre, cuinar, menjar i eliminar de nou tones d’aliments, i això passa diàriament a cada ciutat i poble de l’Estat espanyol. Tanmateix, sovint no n’és conscients.
D'altra banda al llarg de la història, tot el relacionat amb l’alimentació té un destacat component de gènere. Avui dia, en la majoria de les societats, les dones continuen duent a terme la major part del treball relacionat amb l’alimentació, però segueixen bastant invisibilitzades, controlen pocs recursos i solen tenir poc poder de decisió en la indústria i la política agrària i alimentària.
Quines eines tenim a la nostra disposició, o quines eines podem fabricar, tenint en compte els efectes de l’acció humana sobre sistemes i vides més que humanes? Ens plantegem el nostre rol com a artistes, científiques, investigadores davant d’una profunda crisi climàtica, però també el nostre rol com a éssers que s ’alimenten. En un intent de combatre la sensació de fatalitat capitalista i de col·lapse imminent, busquem respostes pensant com seran els aliments del futur i els aliments en un escenari en constant crisi i conflicte. Les activitats tenen com a objectiu reflexionar sobre els reptes que enfronta el sistema alimentari a nivell global i local, especialment en un context urbà, i explorar com, des de la perspectiva de la dona, es poden crear espais de resistència alimentària a les ciutats. A través de l’anàlisi del fenomen de la desconnexió entre el món rural i urbà, el mòdul proposa alternatives que recuperen el vincle amb la terra i promouen pràctiques regeneratives que beneficien tant la natura com les comunitats urbanes, destacant la rellevància de la cura, la comunitat i la sostenibilitat.
Equip editorial
La mirada ecofeminista ens convida a repensar el nostre sistema alimentari des d'una perspectiva de justícia i sostenibilitat. Reconèixer les interdependències entre gènere, ecologia i alimentació és essencial per construir un futur on tothom pugui accedir a una alimentació sana, respectuosa amb el medi ambient i lliure d'opressions. En aquest camí, les dones tenen un paper clau com a agents de canvi, portadores de coneixements i lluitadores per un món més just i equilibrat. L'alimentació, més enllà de ser una necessitat bàsica, és un acte polític. Cada elecció que fem com a consumidores i consumidors té un impacte en el planeta i en les vides d'altres persones. Des de l'ecofeminisme, som cridades a prendre consciència d'aquest poder i a utilitzar-lo per transformar el món.
L'alimentació és un acte bàsic i quotidà que ens connecta directament amb la naturalesa i amb les persones que produeixen els aliments. Des d'una mirada ecofeminista, el sistema alimentari dominant, basat en l'agricultura industrial i la globalització dels mercats, reflecteix i reforça les estructures de poder patriarcals i capitalistes. Aquest model prioritza el benefici econòmic sobre el benestar de les persones i el planeta, explotant tant els recursos naturals com el treball, majoritàriament femení, en les cadenes de producció i cura.
Les dones han estat històricament les principals responsables de l'alimentació familiar i de la gestió dels recursos naturals en moltes comunitats. Tanmateix, el seu paper sovint ha estat invisibilitzat i menystingut. L'ecofeminisme reivindica el paper central de les dones en la construcció de sistemes alimentaris sostenibles i justos. La sobirania alimentària, un concepte clau en aquest debat, defensa el dret dels pobles a decidir sobre el seu propi sistema alimentari, prioritzant els mercats locals, l'agricultura ecològica i el respecte pels cicles naturals.
Les dones, especialment en zones rurals, són clau en la preservació de les llavors tradicionals, les tècniques agrícoles sostenibles i la transmissió de coneixements ancestrals. Aquests sabers són essencials per enfrontar els reptes de la crisi climàtica i garantir una alimentació saludable i accessible per a tothom.
L'agricultura industrial, basada en monocultius, pesticides i transgènics, no només degrada el medi ambient sinó que també té un impacte desproporcionat sobre les dones. A les comunitats rurals, les dones són les primeres a patir les conseqüències de la contaminació de l'aigua i el sòl, així com la pèrdua de biodiversitat. A més, la migració forçada per la falta de recursos afecta especialment les dones, que han de fer front a la càrrega addicional de la cura de les famílies en contextos de precarietat.
L'ecofeminisme proposa un canvi de paradigma en el sistema alimentari, basat en principis de cooperació, respecte i equitat. Aquest model alternatiu passa per:
1.
Agroecologia: Una pràctica agrícola que combina coneixements tradicionals amb innovacions ecològiques, prioritzant la salut del sòl, la biodiversitat i el benestar de les comunitats.
2.
Economia Feminista: Reconeixement i valoració del treball de les dones en l'agricultura i la cura, així com la promoció de polítiques que redistribueixin les càrregues de manera justa.
3.
Consum Responsable: Fomentar circuits curts de comercialització i el consum d'aliments locals, de temporada i ecològics, reduint la petjada ecològica i afavorint l'economia local.
4.
Educació i Sensibilització: Promoure una educació alimentària que qüestioni els models de consum insostenibles i visibilitzi el paper de les dones en la construcció d'alternatives.
Anna Recasens
La paraula habitatge (fins i tot casa, o llar) remet a un lloc de recer, de seguretat, de família, un espai per habitar que ha evolucionat en la història influït per factors climatològics i geogràfics, esdeveniments com el descobriment del foc, o els canvis en els hàbits de les persones i l'organització social, deixant exemples constructius temporals o permanents: la cabana de fusta, de tova, o de pedra; les cases a zones rurals o els edificis d'alçada a zones urbanes. Un element comú a tots ells serà l'espaicuina, ja sigui un espai central i compartit on la "llar", el foc, servirà tant per escalfar com per il·luminar o cuinar, o sent un espai diferenciat de cuina i rebost, separat de l'espai menjador, especialment en grans cases residencials, o en edificis moderns.
A mesura que es millora l'enginyeria domèstica (canonades, conduccions) i apareixen finestres o espais distribuïdors, als habitatges es defineixen espais d'ús comú, espais íntims, i espais de servei per a la millora de la vida domèstica conservant molt pocs la cuina com a espai centralitzat i relacionant-se aquest, amb el treball de la dona, amb el servei i amb l'estrat social. Com a espai d'habitabilitat o servei, la cuina ha anat sumant a la història elements constructius, mobles i equipament per a la millora de la seva eficiència, sostenibilitat i confort, tant per a la producció i conservació d'aliments, com per a la reducció de treball i activitats del manteniment de la llar, majoritàriament adreçats enterament a un usuari femení.
Tot i considerar-se, la cuina, com un espai col·lectiu, d'acollida, de reunió, de gestació del comú, i no com un espai de i per a la dona, la participació d'aquesta en els espais decisoris que defineixen tant els espais arquitectònics com les normes de distribució ha estat escassa, sent les polítiques d'habitatge en general discriminatòries, i la dona encara és subjecte d'associació a la cuina.
La cuina és un espai-laboratori, i un espai tan íntim, vinculant l'activitat a la família, els ancestres, la història personal, com a social, essent un espai de connexió, conversa, participació i producció comuna. La cuina ha estat, i serà, objecte de nombroses lectures i representacions. Del foc a terra, a la cuina fosca, plena de fums i greixosa, a la cuina "femenina" amb una moderna concepció d'espai d'elaboracions, la cuina s'ha imaginat de maneres molt diferents, establint també un espai de significació paral·lel sobre el lloc, el temps. Pel·lícules com: El Festí de Babette, Criades i senyores, Downton Abbey, Tomàquets verds fregits, Com aigua per a xocolata, Chocolat, El cuiner, el lladre, la seva dona, i la seva amant, Rocco i els seus germans, Miracle a Milà, o Tampopo, per exemple, defineixen diferents imaginaris entorn de la cuina i l'elaboració d'aliments. Aliments com a plaer, com a tortura, com a desig, com a necessitat, i la cuina com el lloc que els conté.
Tian Lou
En un món on la globalització i la industrialització han transformat la manera en què ens alimentem, les dones han estat, i segueixen sent, les guardianes d’un tresor invisible però imprescindible: el coneixement ancestral sobre l’alimentació. Aquest saber, transmès de generació en generació, no només ens connecta amb les nostres arrels sinó que també ofereix claus per a una vida més saludable i sostenible.
Des de temps immemorials, les dones han estat les principals responsables de l’alimentació familiar A través de la selecció, preparació i conservació dels aliments, han acumulat un vast coneixement sobre les propietats nutricionals i medicinals dels aliments. Aquest saber, però, va més enllà de la simple supervivència; és un llegat cultural que reflecteix la intel·ligència i la creativitat de les dones en l’adaptació al seu entorn.
Per exemple, en moltes cultures indígenes, les dones han estat les encarregades de conrear i recollir plantes medicinals, així com de preparar remeis casolans per a tractar malalties. A Amèrica Llatina, les dones han preservat el coneixement sobre el ús de plantes com la quinoa, l’amarant o la maca, aliments que avui són reconeguts com a “superaliments” per la seva densitat nutricional A l’Àfrica, les dones han desenvolupat tècniques de fermentació que milloren el valor nutricional dels aliments i en faciliten la digestió. I a Europa, les dones han estat les guardianes de receptes tradicionals que han passat de mare a filla, mantenint viva la cultura gastronòmica de cada regió
Aquest coneixement ancestral, però, no només té valor històric o cultural. En un context actual, on l’obesitat, les malalties cardiovasculars i la diabetis són epidèmies globals, recuperar aquests sabers pot ser clau per a millorar la nostra salut. Les dones, com a transmissores d’aquest coneixement, tenen un paper fonamental en la promoció d’una alimentació conscient i respectuosa amb el medi ambient.
No obstant això, aquest llegat es troba en perill. La industrialització de l’alimentació, la pèrdua de biodiversitat i la desconnexió amb la natura han fet que molts d’aquests sabers es perdin. Per això, és imprescindible reconèixer i valorar el paper de les dones com a protectores d’aquest coneixement. Cal donar veu a les dones rurals, a les indígenes, a les pageses i a les cuineres tradicionals, que són les veritables expertes en alimentació sostenible i saludable.
En definitiva, la dona, l’alimentació i el coneixement ancestral formen un triangle indissoluble que ens connecta amb el passat i ens orienta cap al futur En un moment en què el món busca alternatives per a una alimentació més sostenible i saludable, potser és hora de mirar enrere i aprendre d’aquelles que, durant segles, han sabut cuidar de la terra i de les persones. Les dones no només alimenten cossos; també alimenten cultures, comunitats i esperits I és en aquesta saviesa ancestral on potser trobem les respostes que necessitem per a un futur millor.
ROSA PUIGPINÓS I RIERA
AGÈNCIA DE SALUT PÚBLICA DE BARCELONA
Una alimentació “saludable” és aquella que és satisfactòria, suficient, completa, equilibrada, harmònica, segura, adaptada al comensal i a l’entorn sostenible i assequible.
L’alimentació és el procés a través del qual s’obtenen l’energia i els nutrients imprescindibles per a cobrir les necessitats de l’organisme. Es doncs un element clau per a mantenir un bon estat de salut, prevenir malalties i en definitiva, per a la vida. L’alimentació adeqüada, és variable entre les persones en funció de les necessitats pròpies de cada persona i de quin sigui el moment vital en que es troba (infant, jove, adult, vellesa) i també segons el sexe. També en funció de la disponibilitat d’aliments (segons regió del món, estació de l’any etc), en funció de la cultura i la religió entre altres aspectes.
L’alimentació és el procés a través del qual s’obtenen l’energia i els nutrients imprescindibles per a cobrir les necessitats de l’organisme. Es doncs un element clau per a mantenir un bon estat de salut, prevenir malalties i en definitiva, per a la vida. L’alimentació adeqüada, és variable entre les persones en funció de les necessitats pròpies de cada persona i de quin sigui el moment vital en que es troba (infant, jove, adult, vellesa) i també segons el sexe. També en funció de la disponibilitat d’aliments (segons regió del món, estació de l’any etc), en funció de la cultura i la religió entre altres aspectes
Una alimentació “saludable” és aquella que és satisfactòria, suficient, completa, equilibrada, harmònica, segura, adaptada al comensal i a l’entorn sostenible i assequible.
El primer problema que aborda la societat és assegurar l’accés de l’alimentació adequada a totes les persones, la qual cosa està relacionada amb els determinants socials en els quals naixem, vivim i envellim. Aquests determinants socials o circumstàncies en les que les persones estan immerses, estan relacionades amb la distribució de poder, les oportunitats i els recursos tant en l’àmbit mundial, com nacional i local. Com que la distribució dels recursos és desigual, això implica que les persones no tenen accés als mateixos recursos generant les “desigualtats” socials en salut, que no diferències. Es important ressaltar aquest concepte, ja que les persones som diferents, però si parlem de “desigualtats” estem parlant d’una situació injusta, tal com expliquen alguns marcs conceptuals tal com el de Dahlgren i Whitehead
Tenint en compte això, l’any 2015 la ciutat de Barcelona signa, juntament a altres ciutats d’arreu del món, el Pacte de Milà. Mitjançant aquest pacte, les ciutats van adquirir el compromís de treballar per a desenvolupar sistemes alimentaris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats per tal de:
Garantir la disponibilitat de menjar sà i accessible per a totes les persones
Reduir el malbaratament alimentari
Preservar la biodiversitat
Mitigar i adaptar-se als efectes de la crisi climàtica.
Cal vetllar per a que totes les persones tinguin accés a una alimentació equilibrada, és a dir, que contingui tots els nutrients i micronutrients necessaris per a l’organisme, adaptada a les diferents cultures que conviuen a la ciutat, amb les condicions higiènicosanitaries garantides, evitant el malbaratament i sostenible per el medi ambient. Aquest darrer punt implica el consum d’aliments de proximitat, tenint en compte l’estacionalitat dels aliments, diversificar l’aport proteic d’origen animal potenciant també les proteïnes d’origen vegetal i disminuint al màxim els aliments processats.
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), una alimentació sostenible és aquella amb un impacte ambiental baix que contribueix a la seguretat higiènica-sanitària i alimentària i a una vida saludable per a les generacions presents i futures.
Text i fotografia
Chiara Sgaramella
La sobirania alimentària representa un marc de referència important en un context d'emergència climàtica. En efecte, els modes en què produïm, transformem i consumim menjar tenen un impacte significatiu sobre els ecosistemes que ens sostenen. Enfront d'esdeveniments climàtics extrems que revelen les fragilitats del sistema actual, quines aliances transversals entre activisme, art i agroecologia poden contribuir a crear altres models agrícoles més justos i respectuosos dels ecosistemes? De quina manera es vincula la sobirania alimentària amb el dret de la ciutadania a decidir sobre els usos de la terra? Com incorporar en la pràctica artística la cura de les relacions humanes i els territoris dels quals depenem?
En un moment històric en què l’emergència climàtica amenaça els fonaments de la vida al planeta, la sobirania alimentària s’erigeix com un marc de referència imprescindible per a construir sistemes alimentaris més justos, sostenibles i resilients. Aquest concepte, que va més enllà de la simple producció d’aliments, ens convida a repensar com ens relacionem amb la terra, amb els recursos i amb les comunitats que ens alimenten.
La sobirania alimentària, definida com el dret dels pobles a decidir sobre els seus propis sistemes agrícoles i alimentaris, és una resposta directa als desafiaments que planteja el canvi climàtic. Enfront d’un model agroindustrial globalitzat, que depèn de combustibles fòssils, monocultius i agroquímics, la sobirania alimentària proposa un enfocament basat en la diversitat, l’agroecologia i el respecte als límits ecològics del planeta Un dels pilars fonamentals de la sobirania alimentària és la promoció de sistemes alimentaris locals i descentralitzats. Aquest enfocament no només redueix l’empremta de carboni associada al transport d’aliments sinó que també fortaleix les economies locals i garanteix l’accés a aliments frescos i nutritius. En un context d’emergència climàtica, on els esdeveniments meteorològics extrems poden interrompre les cadenes globals de subministrament, la capacitat de produir i consumir localment es converteix en una qüestió de seguretat i resilència.
A més, la sobirania alimentària posa en valor els coneixements tradicionals i les pràctiques agrícoles sostenibles que han permès a les comunitats adaptar-se als canvis ambientals durant mil·lennis. Tècniques com la rotació de cultius, l’ús de llavors autòctones o la gestió integral de l’aigua són exemples de com es pot produir alimentació sense esgotar els recursos naturals.
Aquestes pràctiques no només contribueixen a mitigar el canvi climàtic sinó que també ajuden a adaptar-nos als seus efectes, com ara la sequera, les inundacions o la pèrdua de biodiversitat. Un altre aspecte clau de la sobirania alimentària és la defensa dels drets dels petits agricultors i de les comunitats rurals, especialment de les dones, que són les principals productores d’aliments en moltes parts del món. Enfront de la concentració de terres i recursos en mans de grans corporacions, la sobirania alimentària reclama una redistribució justa dels mitjans de producció i el reconeixement del paper central dels petits agricultors en la lluita contra el canvi climàtic
No obstant això, assolir la sobirania alimentària requereix un canvi profund en les polítiques públiques i en els hàbits de consum. Cal promoure polítiques agràries que prioritzin l’agroecologia, el suport als circuits curts de comercialització i la protecció dels bens comuns, com l’aigua i les llavors. També és necessari que, com a consumidors, prenguem consciència del poder que tenim per a transformar el sistema alimentari a través de les nostres eleccions diàries
En definitiva, la sobirania alimentària no és només una alternativa viable en temps d’emergència climàtica; és una necessitat urgent. Ens ofereix un camí per a construir sistemes alimentaris que respectin la terra, que garanteixin el dret a l’alimentació i que reforcin la resilència de les comunitats davant dels desafiaments que ens esperen. En un món cada vegada més impredictible, la sobirania alimentària és, més que mai, un far d’esperança i un compromís amb la vida
Espai Nur
En un context global dominat per la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat i l’expansió urbana descontrolada, els espais verds de les ciutats han deixat de ser simples llocs de lleure per convertir-se en veritables espais de resistència. Aquests oasis de natura enmig del formigó no només milloren la qualitat de vida dels ciutadans sinó que també simbolizen una lluita silenciosa però poderosa contra un model de desenvolupament insostenible que amenaça el futur del planeta
Els espais verds urbans parcs, jardins, boscos urbans, horts comunitaris o fins i tot petites zones enjardinades són molt més que llocs estètics o recreatius. Són espais que desafien la lògica de la urbanització desenfrenada, que prioritza el benefici econòmic sobre el benestar col·lectiu i la sostenibilitat ambiental. En aquest sentit, els espais verds representen una forma de resistència passiva però efectiva, una manera de recordar-nos que, fins i tot en els entorns més artificials, la natura té un lloc imprescindible. Resistència ambiental i climàtica En primer lloc, els espais verds urbans són claus per a mitigar els efectes del canvi climàtic. Els arbres i les plantes absorben diòxid de carboni, alliberen oxigen i redueixen l’efecte d’illa de calor urbana, un fenomen que fa que les ciutats siguin significativament més càlides que les zones rurals circumdants. A més, els espais verds actuen com a esponjes naturals, absorbint l’aigua de pluja i reduint el risc d’inundacions, un problema cada vegada més freqüent a causa dels fenòmens meteorològics extrems.
En un món on la ciutat sembla expandir-se sense límits, els espais verds són una forma de resistència contra la degradació ambiental. Cada parc, cada arbre plantat, cada hort urbà és un acte de rebel·lió contra la pèrdua de biodiversitat i la contaminació. Són una manera de dir “prou” a la destrucció dels ecosistemes i de recordar-nos que la natura no és un luxe, sinó una necessitat.
Resistència social i comunitària
Els espais verds també són espais de resistència social. En una època marcada per la individualitat, l’aïllament i les desigualtats, els parcs i jardins urbans es converteixen en llocs de trobada, de connexió i de construcció comunitària.
Són espais on les diferències socials es dilueixen, on nens, ancians, famílies i persones solteres conviuen en un entorn compartit.
A més, els horts urbans i els jardins comunitaris són un exemple de com els ciutadans poden organitzar-se per a recuperar el control sobre el seu entorn i sobre el seu aliment. Aquests projectes no només promouen una alimentació més sana i sostenible sinó que també fomenten la participació ciutadana i el sentiment de pertinença a un lloc. En un món cada vegada més globalitzat, aquests espais són un recordatori del valor del local i del comunitari.
Els espais verds urbans són una forma de resistència contra l’estrès, l’ansietat i altres problemes de salut mental que afecten milions de persones en les ciutats. Diversos estudis han demostrat que passar temps en entorns naturals redueix els nivells de cortisol, millora l’estat d’ànim i augmenta la sensació de benestar. En un món cada vegada més frenètic, els espais verds són refugis de calma i serenitat, llocs on podem reconnectar amb nosaltres mateixos i amb la natura.
Defensar els espais verds és, per tant, una responsabilitat col·lectiva. És una manera de protegir no només el medi ambient sinó també la nostra salut, les nostres comunitats i el nostre futur. En un món cada vegada més urbanitzat, els espais verds són un recordatori que, fins i tot en els llocs més inesperats, la natura troba una manera de resistir. I nosaltres hem d’estar al seu costat en aquesta lluita.
Laia Solé
Moltes de les expressions que utilitzem avui en dia en el nostre llenguatge quotidià tenen les seves arrels en històries i tradicions vinculades a l'alimentació. Aquestes frases, que han perviscut al llarg del temps, reflecteixen com la cuina i el menjar han estat elements centrals en la cultura i la vida social.
Per exemple, expressions com "posar les mans a la massa" o "estar com un llenguado" ens connecten amb un passat on l'alimentació no només era una necessitat bàsica, sinó també una font de coneixement, humor i identitat col·lectiva. Així, el llenguatge es converteix en un testimoni viu de com l'acte de cuinar i compartir menjar ha modelat la nostra manera d'entendre i explicar el món.
Hi ha la història del cacau que m'explicaven a casa. Hi ha l'expressió en català, Quin Cacau!, que avui en dia potser no la fem servir tant com abans, ha perdut ús, però encara dir que això és un cacau, vol dir que és un embolic, que és un problema important.
Aquesta expressió, que neix de la burgesia catalana en un moment en què no arriba cacau a Barcelona, penso estem parlant cap al 1900 –s'hauria de veure si va relacionat amb la guerra de Cuba, això ja no ho tinc tan clar–. Però sí que l'expressió n'és això, que de cop i volta hi havia una burgesia catalana, sobretot barcelonina, avesada a prendre el cacau i que per algun tipus de conflicte geopolític fa que no arribi, i això degenera en un daltabaix prou significatiu perquè hagi passat la expressió a la llengua catalana popular.
El consum de la xocolata també té a veure amb l'obertura de les "granges", llocs on poder degustar aquest beuratge. Hi ha constància que al districte de Ciutat Vella, al segle XIX, hi havia una vintena de molins de cacau, per Portaferrissa, Hospital, Call, Montcada, Escudellers, tota aquesta zona, i que els carrers feien olor de xocolata. El cacau, per això, estava reservat a la burgesia, que és la que genera tota una indústria al seu voltant considerant la xocolata com a elixir, un producte de luxe profundament elitista. La majoria de població, m'imagino que en aquell moment, el que prenia com a xocolata era un succedani, xocolata de Garrofer.
És molt habitual que qualsevol barri, quan fa la seva festa major o una festa de barri, faci una xocolatada. El tema del cacau està tan arrelat a la cultura popular que m’agrada aprofitar les xocolatades populars per fer un exercici i preguntar-nos d’on ve aquest cacau i aquesta tradició que considerem ‘tan nostre’, preguntarnos quines persones l’han cultivat i collit, quins són els seus contextos. Això em serveix per qüestionar categories que cal repensar com ara què és ‘autòcton’ i què no, i de pas parlar de la diversitat cultural existent”
L'Alimentació i els Desafiaments del Litoral Català: Entre Tradició, Sostenibilitat i Innovació
El litoral català, una de les zones més riques i diversificades de la Mediterrània, és conegut no només per la seva bellesa natural i la seva oferta turística, sinó també per la seva gastronomia. Des de l’Empordà fins a la Costa Daurada, els seus productes marins i terrestres han format part fonamental de la dieta mediterrània durant segles. No obstant això, el context actual presenta una sèrie de reptes per a l’alimentació a la zona, que van des de la sobreexplotació dels recursos naturals fins a les noves tendències de consum sostenible i la necessitat de preservació dels ecosistemes locals.
La cuina del litoral català ha estat tradicionalment lligada al mar i els seus fruits. El peix blau, com la tonyina, la sardina o el verat, ha estat un dels pilars de l’alimentació al llarg de la història, així com els mariscs i altres espècies que es pesquen a les aigües del Mediterrani. A més, la vegetació litoral, amb una gran varietat d’herbes i vegetals, ha enriquit els plats típics, com les escudelles, els arrossos o els guisats, que són fonamentals per a la cultura culinària catalana.
En zones com la Costa Brava, l’arrossar de Pals o els mercats locals de Tarragona, els productes frescos del mar conviuen amb els productes agrícoles de la terra, com els tomàquets, les carxofes o els cirerers, que fan del litoral català una regió d’una gran diversitat culinària. La combinació de mar i muntanya és, sens dubte, un dels signes d’identitat de la gastronomia catalana.
ATanmateix, el litoral català no només està marcat per la riquesa natural i gastronòmica, sinó també per una sèrie de reptes derivats de l’activitat humana La sobrepesca, el canvi climàtic, la contaminació marina i l'urbanització desmesurada són factors que han afectat directament la qualitat i la disponibilitat dels productes pesquers, i en conseqüència, la cuina tradicional de la zona.
La sobreexplotació dels recursos marins és una realitat que amenaça l’equilibri dels ecosistemes marins i, amb ell, la tradició pesquera. Els pescadors es veuen forçats a adaptar-se a noves normatives i a buscar alternatives davant de la disminució d’espècies com la tonyina o el lluç. Això provoca un desajust entre l'oferta i la demanda, i fins i tot una pèrdua d'algunes tècniques de pesca tradicionals que han estat fonamentals per a la preservació de l'ecosistema marí.
A més, el canvi climàtic està alterant els hàbitats marins. L'augment de la temperatura de l'aigua pot provocar una migració d’espècies i una alteració de la biodiversitat que podria canviar els patrons de pesca en el futur La integració de mètodes sostenibles de pesca, que respectin els límits ecològics, és una de les solucions que es comencen a aplicar en moltes zones del litoral català.
Davant d'aquests desafiaments, els productors i restauradors del litoral català estan explorant noves formes de producció i consum d'aliments, amb un fort compromís amb la sostenibilitat. Les iniciatives que promouen la pesca responsable, com el sistema de certificació MSC (Marine Stewardship Council), busquen garantir la protecció dels recursos marins i el manteniment d'una activitat pesquera equilibrada
D’altra banda, les cuines d’avantguarda també estan impulsant noves formes de pensar la gastronomia litoral. Xefs i investigadors gastronòmics experimenten amb tècniques de cuina innovadores, com la fermentació, i amb productes locals poc coneguts, per reduir l'impacte ambiental i promoure la diversitat. El coneixement de les pràctiques tradicionals i l’adopció d’estratègies modernes per fomentar l’autosuficiència i la reducció de residus són fonamentals per a la transformació del sector alimentari
En aquest sentit, la xarxa de productors locals, els mercats de proximitat i les cooperatives agroalimentàries juguen un paper important en la sostenibilitat de la cadena de subministrament alimentària. L’aposta per un consum més responsable, basat en la temporada i la producció local, és essencial per reduir l'impacte mediambiental i garantir una alimentació més sana i respectuosa amb els recursos naturals.
Sabina Simon
Geopoèticad´unagota
“Quan una gota d´aigua està al món, mai està completament sola.”
L'invisible món microscòpic ha revelat la veu d'un planeta en desequilibri. Com pot l'art bregar amb la incertesa ambiental planetària que afecta no sols les nostres xarxes, sinó a les de totes les espècies? Indagacions sobre aquesta pregunta parteixen d'una fotografia antiga de la mare de l ´autora, Sabina Simon, la qual posa davant d'una bassa d'aigua al seu poble natal a Almeria. Només cinquanta anys després, aquesta bassa està completament seca.
On està l'aigua? Davant de la magnitud d'aquesta pregunta, a través del seu projecte de MA al Brasil Manifesto Fitoplàncton , decideix tornar la seva visió tan petita com una gota d'aigua que, tanmateix micro, connecta realitats singulars del sud al nord globals Mitjançant dibuixos, escrits i imatges microscòpiques, ens portarà a un viatge imaginari dins del seu cos líquid habitat per petits sers que viuen a la deriva, fluint amb l´aigua com la sal dels oceans, i que, des de la seva aparent fragilitat, han sigut una força planetària des de temps ancestrals, transformant el nostre fascinant planeta en un mantell de blaus i verds. Una veritable transformació sostenible per al planeta no és possible sense sortir per un moment de nosaltres mateixos. Per això, aquest és un viatge imaginari que convida a parar, sentir el nostre entorn i observar aquells mons que encarnen els fonaments naturals biosfèrics.
Durant el fugaç segon en què habitem aquest pàl·lid punt blau, escoltar la veu de l´aigua pot murmurar-nos diverses maneres de revisar modes de pensar, sentir i accionar la nostra llar, fent de l'art i la ciència una soma de gotes que fan un oceà de pensament, diàleg i acció sensibles al futur de les espècies, incloent la nostra.
- Pausa, escolta, acció. Una metodologia “zahorí”
- Rius anastomosats. Una relació aquàtica entre la Mediterrània i el Brasil
- Manifesto Fitoplàncton. La veu del bosc invisible dins de l´aigua. MA - Universidade Federal Fluminense, 2022, Rio de Janeiro
- Fluïdesa, circularitat i diversitat. Principis fonamentals de la natura i en les cosmovisions indígenes ameríndies brasileres
- Bienal da Lagoa´24. Trobades entre art, aigua i pensament (Rio de Janeiro)
Equip editorial
Les olles comunes són molt més que cuines col·lectives. Són espais de resistència, de solidaritat i de lluita per un món més just. En un context de crisi alimentària global, aquestes iniciatives ens recorden que l’alimentació és un dret, no un privilegi, i que, junts, podem construir un futur on ningú hagi de passar gana.
En un món on el sistema alimentari global mostra les seves grans contradiccions des de l’abundància fins a la fam, passant pel malbaratament i la sobreexplotació de recursos , les olles comunes emergeixen com a espais de resistència i solidaritat. Aquestes iniciatives, sorgides des de les comunitats més vulnerables, no només responen a la necessitat immediata d’alimentar-se sinó que també desafien un model que prioritza el benefici econòmic sobre el dret bàsic a l’alimentació.
Les olles comunes, també conegudes com a cuines col·lectives o cuines populars, són una pràctica ancestral que ha ressorgit amb força en moments de crisi. Aquests espais, organitzats principalment per dones, neixen de la necessitat de compartir recursos i esforços per a garantir que tothom tingui accés a un plat calent. Són, en essència, una resposta col·lectiva davant la incapacitat dels estats i del sistema econòmic per a garantir un dret tan bàsic com és l’alimentació.
Les olles comunes no són un fenomen nou. Històricament, han aparegut en contextos de crisi econòmica, guerra o desastres naturals. A Amèrica Llatina, per exemple, van ser claus durant les crisis dels anys 80 i 90, i han tornat a guanyar protagonisme en els últims anys a causa de la pandèmia de COVID-19 i l’augment dels preus dels aliments. A Europa, iniciatives similars han sorgit en resposta a les polítiques d’austeritat i a l’augment de la pobresa.
Aquestes cuines col·lectives no només proporcionen alimentació sinó que també són espais de trobada, de suport mutu i de construcció comunitària. En molts casos, les olles comunes funcionen amb donacions d’aliments, treball voluntari i l’organització de les mateixes comunitats. Són un exemple de com, davant de l’abandonament de les institucions, les persones es reorganitzen per a garantir la seva pròpia supervivència.
Les olles comunes no només són una solució immediata a la fam; també són una denúncia silenciosa però contundent de les desigualtats del sistema alimentari global. En un món on es produeix alimentació suficient per a tothom, milions de persones passen gana. Aquesta paradoxa és el resultat d’un model que prioritza l’exportació, el benefici econòmic i la concentració de terres en mans de poques corporacions, deixant enrere els petits agricultors i les comunitats més vulnerables.
Les olles comunes posen en relleu aquestes contradiccions i reclamen el dret a una alimentació digna, saludable i accessible per a tothom. Són una forma de resistència que desafia la lògica del mercat i recorda que l’alimentació no és una mercaderia, sinó un dret humà bàsic.
En la majoria de casos, les olles comunes estan liderades i sostingudes per dones. Aquest fet no és casual: les dones han estat històricament les responsables de l’alimentació familiar i són les que més pateixen les conseqüències de la inseguretat alimentària. A través de les olles comunes, les dones no només garanteixen l’alimentació de les seves comunitats sinó que també reivindiquen el seu paper com a agents de canvi i transformació social.
Consuelo Bautista
Autora del proyecto A LOS INVISIBLES. 2007
La fam com a conseqüència del desplaçament
Els desplaçaments forçosos, ja sigui per conflictes armats, desastres naturals o crisi econòmiques, són una de les realitats més dures del nostre temps. Segons l’ACNUR, més de 100 milions de persones a tot el món han hagut de fugir dels seus llars, un xifra sense precedents que reflecteix la magnitud d’aquesta crisi global. Enmig d’aquest drama humà, l’alimentació es converteix en una qüestió clau: no només com a necessitat bàsica sinó també com a símbol de resistència i dignitat.
Quan una persona és obligada a abandonar la seva llar, perd no només un sostre sinó també el seu accés a l’alimentació. Els desplaçats sovint es veuen obligats a dependre de l’ajuda humanitària, que, malgrat els esforços de moltes organitzacions, és insuficient i, en molts casos, inadequada. Els camps de refugiats, per exemple, són espais on la desnutrició i la inseguretat alimentària són problemes recurrents. La manca de varietat en les dietes, la dependència d’aliments processats i la dificultat per a accedir a aliments frescos i nutritius són realitats que afecten especialment els nens, les dones embarassades i les persones grans.
A més, el desplaçament trenca les xarxes locals de producció i distribució d’aliments. Els agricultors que han de fugir abandonen els seus camps, els mercats locals es desintegren i els coneixements tradicionals sobre l’alimentació i l’agricultura es perden. Aquest fenomen no només afecta els desplaçats sinó també les comunitats d’acollida, que sovint veuen com els seus recursos es veuen pressionats per l’arribada de noves persones.
Malgrat les dificultats, l’alimentació també es converteix en una eina de resistència per als desplaçats. En molts camps de refugiats, les comunitats organitzen horts comunitaris per a cultivar els seus propis aliments, recuperant així una mica de control sobre les seves vides. Aquestes iniciatives no només milloren l’accés a aliments frescos sinó que també reforcen els llaços comunitaris i proporcionen una sensació de normalitat enmig del caos.
A més, les dones, que són les principals responsables de l’alimentació familiar en moltes cultures, juguen un paper clau en aquesta resistència. A través de la cuina, les dones desplaçades no només garanteixen l’alimentació de les seves famílies sinó que també preserven les tradicions culinàries dels seus pobles, mantenint viva la seva identitat cultural en un context de pèrdua i desarrelament.
Els desplaçats són especialment vulnerables en un sistema alimentari global que prioritza el benefici econòmic sobre el dret a l’alimentació. En molts casos, els desplaçats es veuen obligats a dependre d’aliments importats o d’ajuda humanitària, que sovint no tenen en compte les necessitats nutricionals específiques ni les preferències culturals. Aquesta dependència no només afecta la seva salut sinó que també els priva de la seva autonomia i dignitat.
Pensemos en la Cueva de las manos, en la Patagonia, una de las expresiones artísticas más antiguas con vestigios de culturas ancestrales. En la Cueva de la Manos, los pobladores vivían de la caza y la recolección de vegetales silvestres. Utilizaban tubos de hueso, mediante los cuales soplaban para pulverizar la pintura (pigmentos naturales) en la pared de la cueva, poniendo sus manos como plantillas, dejando su propia huella y creando pinturas rupestres con profundo significado que hoy sorprenden por esa mirada increíble y eterna sobre el ser humano y el animal.
Actualmente miles de personas con diversidad de origen y desde diferentes localizaciones, se desplazan dejando su entorno, muchas veces tierras ricas, pero explotadas y expoliadas por los intereses económicos y de consumo. Abandonan sus proyectos, si los tienen y se empeñan en la búsqueda de nuevas vías de bienestar y sustento, pero son víctimas del caos y el poder las mafias. En un principio viajaban solo hombres, pero actualmente realizan este viaje, mujeres solas, con niños y en algunos casos niñas y niños sin acompañante. Aquí y ahora, las vemos sumergidas en una trágica y dolorosa experiencia de vida, sin posibilidad de retorno, ni alternativas.
ASIA---AMÉRICA DEL NORTE
AMÉRICA DEL SUR---AMÉRICA DEL NORTE
Nicole Vindel
Fotografia Nicole Vindel
Urban areas evolved together with the evolution of our consumption systems. A shift from markets to supermarkets as the main supplier of our foods is a crucial reflection on our relationship with the environment. Food is the greatest form shaping our lives, binding us to nature as part of nature we are.
In the moment that the production of our foods becomes a black box behind a shiny label we are able to dissociate the effort from the value of what we consume. It happens the same way with other products' value hidden behind the “Buy now ” button in our phone screens. We are not aware of seasonality, proximity, artisanal processes, and any complexity behind a price amount. A number we are just expecting to go lower to keep buying more. Is there effort without value?
All sorts of utopic and distopic stories might arise when considering a vision of the future. Above every possible sparkle of imagination we might be influenced by catastrophic perspectives leading to eco-anxiety on one extreme or utopic vision of a world that is able to cope with our current rhythm of life that might lead to negationism as an extreme. The rest is a highly forgotten yet fertile and inspiring spectrum. Considering the complexity of the challenge that represents feeding a worldwide population in a regenerative way, it is paradoxical we are still envisioning and dedicating time and efforts to build utopic or distopic futures.
What if instead of relying on AI and a singular technological solution to solve all our current food problems we embrace plural systems? What if instead of imagining an idealistic future we imagine many implementable symbiotic ones?
What if instead of putting efforts to imagine an extreme change we imagine a gradual strategy? A utopian future implies believing in a singular, drastic, idealistic and distant vision, while an ecofeminist approach might focus on protopic futures being plural, gradual, implementable, realistic yet inspiring and critical Futures where we re-learn our place in space coexisting with other interbeings, while repairing things. As Ayana Elisabeth Johnson suggests, we might reflect on “what if we got it right?”
Etymologically the word “radical” comes from the word “root” referring to something that originates from the root or ground, often associated with vital aspects of life. What could be more vital to alive beings than the act of eating? A vision on change might be to come back to the origins of the problem, questioning our modern sense of ownership towards the world and others that might be reflected on our most basic production and consumption behaviours. A relationship that might need to be reframed from its origins.
Food; intersection between history, ecology and future
Dels imaginaris possibles per al futur de l'alimentació, les visions utòpiques d'un món on l'aire i l'aigua resten impol·luts, els aliments creixen a l'abast de tothom, i es consumeix en franca harmonia i respecte cap a una naturalesa proveïdora per a benefici de qui és humà; o les fantasies més barroques, on la natura no només nodreix sinó que ofereix un entorn entapissat de dolços i exquisideses, queden molt lluny de la realitat. Els banquets celestials fruit de la ment visionària de Sor Joana de la Creu(1), des de la necessitat espiritual (dejunar per Déu), o productes com els everlasting gobstoppers de Willy Wonka(2), dolços que mai no s'acaben, tampoc funcionen com utopia en amagar, ja sigui la realitat de la vulnerabilitat i renúncies de l'individu a la recerca de l'experiència mística, o la realitat col·lectiva en un món de desequilibris i crisi mancada de justícia social, seguretat alimentària, i sentit de la comensalia.
En altres casos, les utopies respecte a l'alimentació passen per la imaginació d'un món perfecte, feliç, ordenat, on no hi ha res a fer (almenys per a alguns), on tothom està sa i no existeix el sobrepès. Els imaginaris de supertecnologia, de reciclatge molecular, han imaginat el replicador de Star Trek (3) (o el menulator dels Jetson), aparells que proveeixen dels aliments necessaris i saludables, així com d'especialitats segons el comensal, accentuant la consideració de la cuina com un fet cultural i amb relació als senyals geogràfics, històrics, i socials. A Star Trek - Voyager, de totes maneres, la utopia del replicador, es revela impotent davant la necessitat de preservar energia per al viatge, i serà Neelix, el cuiner galàctic, l'encarregat de recol·lectar, en quants diferents mons troben alguna cosa per poder portar a la cassola.
El futur espacial, recol·lecta al graner global de l'univers
La utopia, o almenys la que se centra en la fi de la fam universal, encara queda lluny(4). La globalització ha posat a les nostres taules molts productes, a l'abast d'uns quants generalment, o de manera més expandida a costa de la misèria de molts i la desertificació la depredació de països sencers. Res de nou sí que revisem la història i els saquejos alimentaris exercits pels diferents modes de colonització (antics i moderns). D'altra banda, la tecnologia que barreja, manufactura, material alimentari ja existeix, i hem de considerar que visions de ficció que semblaven llunyanes es comencen a complir.
La ciutat de Harrison a la novel·la de ciènciaficció Make Room! Make Room! - història base de la pel·lícula Soylent Green(5) - ens mostra una ciutat sobresaturada, amb una manca de sentit de lloc i de recursos, on la natura és un bé inaccessible, igual que ho és l'aliment fresc.
A la ciutat escenari de Blade Runner(6), tot és artificial; la ciutat és el centre neuràlgic de la mort col·lectiva, un espai sense sortida. En el futur, ja passat, que descriuen aquestes pel·lícules (2022/2019 respectivament), les catàstrofes ecològiques són un fenomen global, s’han establert polítiques eugenèsiques, i “alguna corporació” ofereix comoditat en un món on l'ésser humà és propietat seva. Són mons allunyats d’una relació animista amb la terra. El paradís ja no existeix, la naturalesa no nodreix, i els mateixos humans es distancien entre si.
Ja en la realitat del nostre ara, hi ha altres escenaris davant de l'imminent col·lapse del sistema alimentari Des de la configuració de paisatges comestibles, als que defensen la possibilitat d'imprimir aliments o la reproducció in vitro; als que de manera més plausible, consideren una transformació a escala global, des d'una mirada ecofeminista, que impulsi el pensament crític apostant per la idea de regeneració, la bioètica, l'atenció als drets de la natura, i el dret inalienable de l'alimentació per a tothom.
Els imaginaris alimentaris descrits des de la nostàlgia en aquestes distopies i paisatges postapocalíptics (i en tantes altres com Snowpiercer, The Hunger Games, Delicatessen, The Matrix, 1984, Oryx and Crake entre d'altres(7)) mostren el col·lapse, l'escassetat, l'explotació, la mala distribució, i en general mostren la violència dels sistemes en què vivim, dels quals veiem la cara “amable” sense arribar mai a entreveure com són les infraestructures que els mantenen. Els aliments de ficció que promouen, especialment per a la base de la societat, són substàncies proteiques, extrusionades, pastades, altament processades, que més enllà del sosteniment, han perdut qualsevol qualitat com a denominador cultural.
Algunes
Mentrestant polítiques i sistema de valors es debaten, l'experimentació alimentària al laboratori evoluciona, i algunes solucions es perceben des de neo-revolucions agrícoles, l'estudi i la implementació d'alternatives més radicals, implica considerar aliments aparentment nous per a les nostres cuines amb plàncton, microalgues, micelis o insectes a l'avantguarda dels nous materials alimentaris i proteics. Al mateix temps, leguminós, herbes, i alguns vegetals, especialment els resilients a canvis climàtics, s'apunten com a essencials per afrontar els reptes que aquests canvis suposen. El gra de fonio (África), la mongeta morama (África), l’ensete (África), la mongeta zarandaja (África, América del Sur), el mill africa (África, Asia), la papa oca (América del Sur), el tubio (América del Sur), el morango (América del Sur), el nopal (América Central i del Sur), la bambara (África, Asia) entre altres aliments, es converteixen en tendència, Superfoods o panacees per a superar la crisi.
El que la tendència amaga en referència a aquests aliments, que no són nous, protegint alguns per mil·lennis a pobles sencers de la fam, és que l'obertura de mercats potencials per a ells en nom de la salut, la possibilitat de desenvolupar versions comercials d'abast global, els models agroindustrials enfocats a l'exportació entre altres factors, provoquen danys a la biodiversitat, i sumen al desequilibri ecosistèmic que es tractava (aparentment?) de pal·liar. Els moviments socials, científics, fins i tot artístics, que des de l'anticipació aborden la transformació positiva des de diferents perspectives, d'alguna manera complementàries, apunten a canvis d'hàbits quotidians que puguin ajudar a combatre les incerteses, tenint en principi com a objectiu la conscienciació dels individus i les comunitats pel que fa al bon ús dels recursos. És un primer pas, però que no serà efectiu tret que hi hagi un canvi en els sistemes industrials, l'especulació financera, i les polítiques que reforcen el desenvolupament amb alt grau de pèrdua de sobirania alimentària dels pobles.
1 revistas.ucm.es/index.php/DICE/article/view/41373
2 Everlasting Gobstopper, caramel que apareix a la novel·la infantil de Roald Dahl Charlie i la fàbrica de xocolata (1964) Segons el seu creador, Willy Wonka, estava pensat «per a nens amb pocs diners». No només canvia de color i sabor en xuclar-lo, sinó que a més mai es fa més petit, ni desapareix.
3 Star Trek - 1966-present, sèrie creada per Gene Roddenberry The Jetsons, Hanna Barbera sèrie d'animació, original de 1962
4 Segons el WFP, la fam continua augmentant, amb 343 milions de persones a 74 països que pateixen inseguretat alimentària aguda, un 10% més que l'any 2024.
https://news un org/en/story/2024/11/1157336
5 Soylent Green, 1973, film dirigit per Richard Fleischer, basat en la novel·la de Harry Harrison 1966, Make Room!
6 Blade Runner 1982 film dirigit per Ridley Scott, adaptació de la novel·la de Philip K. Dick Somien els androides amb ovelles elèctriques? 1968
7 Snowpiercer pel·lícula post-apocalíptica del 2013 de Bong Joon-ho basada en la novel·la gràfica francesa de ficció climàtica Le Transperceneige de Jacques Lob 1982-2015
The Hunger Games 2012-2015 films basats en la trilogia de novel·les del mateix títol de Suzanne Collins 2008-2010
Delicatessen film dirigit per Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro 1991
The Matrix, film dirigit per Lana i Lilly Wachowski 1999
1984, novel·la de George Orwell 1949
Oryx and Crake, novel·la de Margaret Atwood 2003
Equip editorial
Aquest receptari promou l´ús d´ingredients locals, de temporada, aliments resilients, com llegums, cereals integrals i vegetals de baix impacte ambiental. Amb receptes personals volem rescatar sabers tradicionals i recuperar alguns aliments que han estat abandonats pels nous models de producció i comercialització globalitzats i que en canvi tenen molt valor nutricional, s’adapten a condicions climàtiques adverses, reduint la dependència de sistemes agroalimentaris intensius i contribuint a la mitigació dels efectes del canvi climàtic.
Aquest receptari es una eina de resistència, un arxiu de coneixement per a fomentar el consum responsable, resilient, i taules conscients davant la crisis actuals.
Per 4 persones.800 g cigrons cuits, 1kg de bledes amb penca. 1 ceba mitjana i 2 tomàquets tallats menuts. 2 alls picats. Oli, caldo de verdures, sal, pebre i comí en pols.
Per 4 persones. 4 albergínies mitjanes partides per la meitat. 2 cebes mitjanes, 3 tomàquets, 2 pastanagues, 2 alls picats menuts, no ratllats.Formatge ratllat. Oli, Vi ranci o de Jerez, Sal, Pebre.
Tallem les albergínies per la meitat, fem uns talls a la carn sense tallar la pell, les untem amb una mica d'oli, i les posem al forn. Mentrestant fem una base sofregint amb una mica d'oli les cebes, les pastanagues tallades menudes, els alls picats menuts. L'últim afegim els tomàquets tallats a daus. Trèiem les albergínies del forn i les buidem. Afegim la carn de l'albergínia al sofregit, amb un raig de vi, sal i pebre i deixem que redueixi.
Tot seguit ho deixem refredar una mica i farcim les albergínies, les cobrim amb el formatge ratllat i les posem un altre cop al forn fins que estiguin rosses.
Es preparen les bledes bullint-les uns 5 minuts, la fulla, i la penca talladeta petita. En una cassola es posa un raig d'oli, els alls picats i la ceba. Quan comencen a enrossir s'afegeix el tomàquet tallat en daus petits, i es deixa sofregir. S'afegeixen els cigrons ja bullits, i es posa caldo sense cobrir del tot els cigrons i es tapa. Passats uns minuts es destapa i s'afegeix la verdura, la sal, el pebre, i el comí ( es pot substituir per una mica de pimentó picant si agrada ). Es deixa tapat una mica més fins que el caldo gairebé hagi desaparegut.
Fulles i penques de 5 carxofes. 1 ceba mitjana, 1 tros de gingebre, 1 culleradeta de fonoll. Sal.
4 panets de Viena.Sobres de carn de rostit o de pollastre a l'ast trinxat, carn picada.1 ceba gran de Figueres. 4 tomàquets. 4 ous. ½ tasseta de vi blanc.½ tasseta de caldo. All i julivert. Sal i Pebre.
Es fa un sofregit amb la ceba, el tomàquet, l'all, el julivert, el vi blanc, el caldo, i s'hi afegeix la carn. Mentrestant es talla un cercle en la part superior del panet. Es buiden els panets i s'omplen amb la mescla que no arribi fins dalt, s'acaben amb un ou al centre, i es posen al forn fins que l'ou és cuit. Una variació pot ser omplir de la carn fins dalt i acabar amb formatge ratllat. Els cercles es torren una mica i fan de tapadora del panet.
Es renta la carxofa, es pela el gingebre fresc i la ceba. Es posa en una cassola i es cobreix amb l'aigua. Es posa a bullir durant 20 minuts. Un cop bullit s'afegeix al turmix fins que quedi fi, i es passa per un colador perquè quedi un líquid semiespès. Es pot guardar un parell de dies o congelar, i fer servir com a beguda entrant, o afegir quan es cuinen llegums o altres plats de cullera.
Per 4 persones. 800 g mongeta blanca cuita1 ceba gran, 3 tomàquets, 200 g bacallà dessalat i esqueixat o tonyina, 1 pebrot verd, 1Pebrot vermell, 1 grapat d'olives negres d'AragóSal, pebre, vinagre de Jerez
Es tallen els ingredients a daus petits, s'afegeix la mongeta i el bacallà. S'amaneix una mica abans de l'hora de menjar.
Per plat. Llesques de pa sec, 1 all, 1 raig d'oli, una taca d'infusió de farigola, sal i pebre.
En un plat fondo es posa una llesca gran, o unes quantes llesques petites, de pa sec tallat gruixut ( una mica torrat), es frega al pa una mica d'all, s'amaneix amb oli, sal i pebre. Seguidament s'escalda amb la infusió de farigola. S'hi pot afegir un ou escalfat o dur, formatge, pernil o altra variació al gust.
En un bol es baten els ous amb el sucre i es van afegint els líquids. Seguidament, s'hi afegeix la farina amb el llevat i nous que haurem mesclat prèviament. Ho barregem amb cura, i ho posem al motlle. S'enforna a 180°C i es controla al cap de 20 minuts per veure si ja està cuit (variarà segons el forn).
Per 1 coc.
3 ous, 200 g de farina de garrofa, 2 culleradetes de llevat en pols, 100 g d'anous esmicolades, 100 g de sucre de canya, mig got d'oli suau, mig got de llet.
Per 4 persones. 200 grams de mill, 2 porros mitjans, un bon tall de carabassa, Sal, caldo de verdures, Orenga, 2 pomes mitjanes, Oli d'Oliva
Sofregim els porros tallats amb la carabassa tallada a daus fins que quedin rossos. Afegim les pomes tallades a mitges llunes i les sofregim durant uns minuts. Afegim el mill rentat prèviament, afegim caldo fins que cobreixi les verdures i els cereals. Deixem a la cassola uns 25 minuts un cop arrenqui el bull, o fins que veiem cuit el mill. Afegim orenga, sal, pebre, oli verge cru i ho triturem fins que quedi una crema de textura fina i servim ben calent.
