Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

15 de juliol de 2018

Europa davant els immigrants L’acollida de l’Aquarius al port de València va ser una decisió certament valuosa, perquè reivindicava la necessitat de no desentendre’s de les tragèdies de tanta gent que mira d’arribar als nostres països fugint de la guerra o de la pobresa, i perquè obligava, novament, a parlar-ne a nivell europeu. Però al final no sembla que hagi servit de gaire. Les burles del ministre italià Salvini davant la tragèdia quedaran per a la història com un exemple de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent. I sense burles però amb una duresa potser pitjor, els països de l’Est estan impedint qualsevol decisió no només humanitària sinó simplement humana envers totes aquestes persones amb les quals Europa té importantíssims deures per haver-los fet objecte durant tant de temps d’accions d’explotació sense escrúpols o de promoció de guerres perquè el negoci de les armes pogués continuar ben esplendorós. Els països que semblen més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, no semblen disposats, però, a plantejar un canvi seriós de perspectiva, assumint que aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa no n’hi ha prou amb mirar de frenar-la sinó que cal assumir-la d’alguna manera. I mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no poden ni arribar al mar. El fet que un nombre mínim d’individus acumuli immenses riqueses sense cap vergonya, i davant els quals els nostres dirigents polítics no semblen disposats a fer res perquè siguin mínimament redistribuïdes per al bé de tots, són la principal causa de tanta desgràcia, tant de dolor i tanta mort. Quant de temps haurem d’esperar perquè el món decideixi ser una mica més humà?

Sumari 1

Europa davant els immigrants

2

Al Remolar, ca la Pilar i la Platja de cal Francès, en bici. Jordi

3

Exposició sobre la Transició Democràtica.

4

Dolça temptació. Patricia Aliu

5

L’ull i la ploma: Bodas de sangre. José Luis Atienza i Jaume Muns

7

Propostes per a Viladecans

8

Per a l’Alícia. Montse Pastor

9

Sortida a la Sagrada Família. Montse Pastor

Mazon

10 Mi accesibilidad. Luis Royo 11 La mirada aguda: Polla d’aigua. Eio Ramon 12 La memòria en imatges: 1978, la plaça de la Constitució. Jaume Muns

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Any 12

puntviladecans@telefonica.net

123 Punt de trobada Viladecans


Al Remolar, ca la Pilar i la Platja de cal Francès, en bici

L

a mobilitat sostenible i cívica ha estat un dels eixos principals que des de la regidoria de mobilitat de l’ajuntament pretenem impulsar. Promoure maneres més sostenibles i saludables que el motor d’explosió per desplaçar-nos dins del nostre municipi, és una de les tasques prioritàries. Fa poques setmanes va finalitzar la construcció del carril bici i vorera de vianants que uneix el camí del Mar amb el Remolar, a través del traçat de l’antiga C-31. Aquest carril bici, finançat parcialment per l’AMB, té aproximadament 1 km de llargada, es troba segregat de la calçada, té dos sentits de circulació per a bicicletes, i una zona per als vianants, i és el primer d’aquestes característiques que es construeix a Viladecans. Aquest carril bici però, és quelcom més que un simple carril bici, per dues raons bàsiques: En primer lloc, perquè ens acosta a un dels tresors que tenim a la nostra ciutat, com ho és la zona del Remolar, la platja verge de cal Francès, la zona protegida humida Natura 2000, i la pineda ben densa a tocar de les dunes litorals, a l’interior de la qual hi trobem edificis singulars i destacables com ca la Pilar, de l’arquitecte Puig i Cadafalch. Arribar-hi tot passejant en bicicleta o caminant no era però una tasca fàcil ni recomanable, ja que l’únic accés estava pensat per al motor d’explosió, a través de l’antiga C-31, i on el vehicle d’explosió s’ha de quedar estacionat en una zona d’aparcament a l’entrada del Remolar. Queda encara més d’1 km fins arribar al cor del tresor i la platja. La bicicleta però, sí que hi pot entrar, fins a la mateixa platja de cal Francès... la cosa complicada, però, era paradoxalment arribar amb bicicleta fins a l’entrada del Remolar. Aquest carril bici i vorera per vianants permet arribar des de la plaça de la Vila fins a l’aparcament de bicicletes del Remolar, ja dins de la zona protegida, i fins al mirador de la platja de cal Francès, ja a la mateixa platja, de forma segura, segregada de la calçada. Això permet que els veïns i veïnes, les famílies de Viladecans, s’hi puguin acostar caminant o en bici, i descobrir aquest espai únic. Conèixer-lo és el primer pas per no obviar-lo ni oblidar-lo, respectar-lo i fer-nos-el nostre. En segon lloc, aquest carril bici ens deixa a uns 150 metres de connectar amb el carril bici de l’aeroport, el qual volta la ciutat aeroportuària (arriba fins la T1 i el municipi del Prat). La titularitat d’aquest Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

tram de l’antiga C-31 entre el Remolar i l’aeroport és d’AENA, amb la qual no ha estat possible fins al moment poder arribar a un acord perquè es pugui continuar aquests 150 m ciclables i connectar així els carrils bici de l’aeroport i del Remolar. Les perspectives són bones, però, i ben aviat creiem que podrem tenir culminat aquest darrer tram. Això permetrà posicionar Viladecans com a una de les portes d’entrada ciclo-turístiques del Delta del Llobregat, ja que una de les boques de sortida de la L9 del metro es troba al costat del carril bici de l’aeroport. Barcelonins i barcelonines que vulguin acostar-se en bicicleta al Remolar o la platja de la Pineda, al nucli de Viladecans o a diferents zones del Delta del Llobregat ho tindran més fàcil a partir d’ara. I a la inversa, els viladecanencs i les viladecanenques que vulguin anar en bicicleta, per exemple a l’Eixample, també ho tindran més fàcil. És per tant, un carril bici que ens acosta al metro i a Barcelona. Jordi Mazon

2


Exposició sobre la Transició Democràtica

L

’Arxiu Municipal de la ciutat ha enllestit una exposició de fotografies sobre la Transició Democràtica dels germans Anton i Jaume Muns, a la Sala d’Exposicions de la Torre del Baró, carrer d’Àngel Guimerà, 2. L’exposició estarà oberta del 6 de juliol al 30 d’agost de 2018. Horari: de dilluns a divendres, de 9 a 14h. Dissabtes, diumenges i festius, tancat. Entrada gratuïta. No us la podeu perdre!

Les fotografies d’Anton & Jaume Muns La càmera compromesa

Manifestació en reclam d’un hospital comarcal i un ambulatori per a Viladecans, 18 de juliol de 1978

Fotografia de Jaume Muns González Arxiu Jaume Muns González

Imatges retrospectives dels anys 1970 i 1980 captades pels fotògrafs Anton i Jaume Muns DEL 6 DE JULIOL AL 30 D’AGOST DE 2018 Sala d’Exposicions de la Torre del Baró Carrer d’Àngel Guimerà, 2 Horari: de dilluns a divendres de 9 a 14h. Dissabtes, diumenges i festius, tancat.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

Entrada gratuïta Aforament limitat

3


DOLÇA TEMPTACIÓ

Arribarà aviat el temps en què més us recordo. Quan els ocres i vermells imperen al paisatge, us rememoro com si acabés de sentir-vos. Primer noto al paladar la vostra textura ensucrada i sòlida, que comença a desfer-se en contacte amb la meva llengua, àvida d’experiments. El dolç element es desfà de mica en mica, que és just el que vull. Les presses mai no són bones conselleres. Les coses millors de la vida es fan a poc a poc, centrant-se en cada sensació, en cada emoció, en cada pausa que fem abans de recomençar. Fins i tot les meves dents són felices amb la vostra proximitat. Oblido què hi ha i qui al meu voltant. Només soc llengua, boca, saliva i somriure, i les llàgrimes de pur plaer treuen el cap pels meus ulls i es deixen caure per les meves galtes. La vostra aparença de cor confitat i la glòria de degustar-vos són el reclam de qui us busca i a qui no l’importa gratar-se la butxaca per una experiència d’èxtasi. Un èxtasi embolicat en paper daurat i envasat en pots de vidre, com alguns objectes o líquids cars o aquells que volem preservar de l’aire perquè conservin la seva essència, el seu caràcter. Quan estic contenta, quan sento felicitat, una de les formes de recompensar-me és un petit conjunt de vosaltres, juntetes i esplèndides, que em mireu des de l’aparador de la pastisseria del centre de la vila. Benvolgudes marrons glacés, soc vostra. Des que us fico a la boca i us faig la primera mossegada. Sou la temptació en forma de castanya, la dolçor a la sang, l’esclat del bon gust que et fa sentir fora del temps per uns moments. El somni de tardor on sempre puc tornar. Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com


L’ull i la ploma

Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

Bodas de sangre

É

s el Cortijo del Fraile. Envelleix sota un cel de Cinemascope, com de western. Els anys i el descuit han matat una palmera que donava aspecte colonial a la façana espellofada. La il·lumina una llum tendra, que està camí d’anar-se’n, en aquesta hora màgica que dóna la llum del sol de tarda, l’última revifalla abans de la vinguda de la foscor. El cortijo va néixer com a convent dels dominics al segle XVIII i dos segles més tard el seu cos castigat pels anys i l’abandonament va passejar per les pantalles en dues pel· lícules de Sergio Leone “La muerte tenia un precio” i “El bueno, el feo y el malo” que han posat l’spaguetti western, més aviat gaspatxo western, en la història del cinema quan Almeria era el Hollywood de la Mediterrània. El Cortijo, al parc natural del cap de Gata-Níjar i declarat Bé d’Interès Cultural, mostra

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

en les seves carns ferides que hi haurà molt d’interès declarat però cap dedicat a la seva conservació. Juan Goytisolo va descriure a final dels anys cinquanta a “Campos de Níjar” el paisatge i el paisanatge dels seus tres dies de viatge. Eren aquells temps en què Almeria era la ventafocs de les províncies. D’ella penjava la pesada motxilla d’una dita que es podria aplicar a altres terres d’Espanya. Almeria, la terra de les tres collites: espart, mocs i lleganyes. Un mar de plàstic cobreix avui la vella aridesa polsegosa dels camps de Níjar. Un eixam d’hivernacles els ha convertit en el rebost d’Europa, i han passat d’exportar emigrants a importar temporers que arriben com poden des de l’altre costat de l’Estret, més estret i més cementiri que mai. Va ser un casament i un crim de fa noranta anys que va fer entrar aquest cortijo, avui Bé de Desinterès 5


Cultural, en la història de la literatura en inspirar Bodas de sangre, de Federico García Lorca. La núvia va fugir amb el seu cosí la vigília del casament, un 22 de juliol de 1928, però en una cruïlla de camins l’esperaven la seva germana, que va intentar estrangular-la, i el seu cunyat que va matar l’amant a trets d’escopeta. El diari d’Almeria titulava així: “Les vel·leïtats d’una dona provoquen el desenvolupament d’una tragèdia que costa la vida d’un home” Encara que García Lorca va imaginar la núvia com a bella i rica hereva, Francisca Montes tenia les dents sortides cap enfora, i era coixa perquè el seu pare li va clavar una pallissa quan tenia tres anys perquè plorava

molt. “El padre se hartó, le pegó un ‘crujío’ y la ‘zancó’”. Mentre el pare deia d’ella a Bodas de Sangre: “Hace migas a las tres, cuando el lucero. No habla nunca, suave como la lana, ... y puede cortar una maroma con los dientes”, però el romanç popular posa en els llavis de l’assassí, que va ser castigat amb tres anys de presó: “Mi cuñada es coja y fea, su padre la tié dotada, te vas a casar con ella, que el dinero no se vaya “. Paca la Coja es va tancar a casa i va vestir de negre de dol fins a la seva mort als 84 anys. El Cortijo del Fraile segueix allà, amb les seves parets en carn viva, les finestres i les portes gairebé forats sense portes ni finestres, desfent-se en ruïna i enderroc.

Bodas de sangre, Acte II, quadre II

Nana, niño, nana del caballo grande que no quiso el agua. El agua era negra dentro de las ramas. Cuando llega al puente se detiene y canta. ¿Quién dirá, mi niño, lo que tiene el agua con su larga cola por su verde sala? Mujer (Bajo)

Duérmete, clavel, que el caballo no quiere beber. Suegra

Duérmete, rosal, que el caballo se pone a llorar. Las patas heridas, las crines heladas, dentro de los ojos un puñal de plata. Bajaban al río. ¡Ay, cómo bajaban! La sangre corría más fuerte que el agua. Mujer

Duérmete, clavel, que el caballo no quiere beber.

Suegra

tiene una almohada.

Duérmete, rosal, que el caballo se pone a llorar.

Suegra

Mujer

No quiso tocar la orilla mojada, su belfo caliente con moscas de plata. A los montes duros sólo relinchaba con el río muerto sobre la garganta. ¡Ay caballo grande que no quiso el agua! ¡Ay dolor de nieve, caballo del alba! Suegra

Su cuna de acero. Mujer

Su colcha de holanda. Suegra

Nana, niño, nana. Mujer

¡Ay caballo grande que no quiso el agua! Suegra

¡No vengas, no entres! Vete a la montaña. Por los valles grises donde está la jaca.

¡No vengas! Detente, cierra la ventana con rama de sueños y sueño de ramas.

Mujer (Mirando)

Mujer Suegra

Mujer (Bajito) Duérmete, clavel, que el caballo no quiere beber.

Mi niño se calla.

Suegra (Levantándose, y muy bajito.)

Mi niño se duerme.

Mujer

Caballo, mi niño

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

Mi niño se duerme. Suegra

Mi niño descansa.

Duérmete, rosal, que el caballo se pone a llorar.

6


Propostes per a Viladecans Durant tot aquest any, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. • Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. • També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els objectius i interessos de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. • I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu. Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. I podeu firmar-les o no, com vulgueu. Aquest mes en tenim tres. Falten les teves!

Ampliar el nombre de traductores i traductors Aprofitant aquesta plataforma que dona la revista també crec que hi hauria d`haver més traductores i traductors per als serveis que tracten amb persones nouvingudes. Sé que la línia a seguir és una integració natural i progressiva, però hem de saber que hi ha persones grans que potser mai arribaran a entendre o parlar castellà o català. Hem de ser realistes i no fer volar coloms. Són aquestes persones com ja he dit grans i vulnerables per a les que demanaria interlocutors per a les gestions més bàsiques i no haver d’anar amb un fill o filla o nets al costat perquè els expliquin què els diuen. Crec que ara hi ha una o alguna traductora que es reparteixen entre serveis socials i ambulatori. Potser seria possible ampliar aquest servei.

Reforçar els serveis socials Per aquest apartat que vàrem obrir a la revista i on ja molts viladecanencs i viladecanenques han opinat sobre temes diversos, voldria afegir-hi una altra petició. Seria un reforçament de tots els serveis socials en general de la població. Sé i em consta que el consistori ja hi dedica una bona part del pressupost, però potser hi hauria alguna cosa més a fer. Per exemple, gestionar les visites a les assistentes ampliant plantilla per no demorar tants dies una sol·licitud de visita. Quan hi ha un problema lògicament la solució hauria de venir el més ràpid possible.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

Posar bancs per mirar Cal Menut i Sant Ramon Si un va de Viladecans a Sant Climent per la carretera, al final del poble, a l’esquerra, hi ha aquella urbanització que no sé si té nom i que és de cases baixes unifamiliars de color fosc. Doncs si un s’atura a la vorera i des d’allà mira cap a Sant Ramon, pot contemplar un paisatge pacífic i amable que convida a reposar. I al mig del paisatge, l’emblemàtica masia de Cal Menut, que per ara encara aguanta. És un plaer, contemplar tranquil·lament aquest paisatge. I no costaria gens, per facilitar-ho encara més, posar uns bancs en aquella vorera que permetin asseure’s i, simplement, mirar. I la cosa no exigiria cap gran inversió... 7


S

abem que des que et vas jubilar has dedicat bona part de la teva vida al voluntariat per ajudar els altres. Ara tanques una etapa més del teu camí, encara que no creiem que et jubilis mai de la feina d’estar pels altres, potser baixaràs el ritme però sabem que sovint et veurem fer el que més t’agrada: treballar, ajudar, donar... A Càritas amb una feina de responsabilitat has estat puntal per a l’organització de moltes de les activitats que s’hi realitzen, prioritzant sempre l`atenció i ajuda als més necessitats, superant els canvis que al llarg d’aquests anys hi ha hagut per acoblar-se a les noves tecnologies. Amb el Projecte Acull has estat una persona molt important ajudant-nos a les voluntàries que vàrem

Per a l’Alícia decidir endegar-lo, sempre vas creure en nosaltres i ens vas donar el teu suport. Persona racional, resolutiva i pràctica, qualitats que han fet que Càritas hagi assolit grans fites. Cada any eres imprescindible al recapte d’aliments, organitzant tota l’estructura perquè aquell cap de setmana hi hagués voluntàries a peu de tots els centres col·laboradors i durant tot l’horari que el supermercat romandria obert. Sempre buscaves i trobaves la solució al problema que sorgia, humil i generosa ha estat un plaer poder treballar al teu costat. Et voldríem retre un reconeixement per tot, mai es troben les paraules prou avinents, de tot cor rep una forta abraçada de tots els que formem part de la revista Punt de Trobada. Montse Pastor i Pujadó

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

8


Sortida a la Sagrada Família

E

l 28 de maig, el Centre Residencial Tres Magnòlies va organitzar una sortida a Barcelona per visitar el temple de la Sagrada Família. Al matí a l’hora d’esmorzar ja es notaven els nervis preparant les coses per l`excursió de tot el dia. Les persones endiumenjades esperaven impacients i amb il·lusió aquesta sortida. Malgrat que el temple és a prop molts no hi havien estat mai, per això la visita era ben esperada. Va arribar l’autocar, tot ja era a punt, cadires amunt i avall, els cuidadors treballant a tope perquè totes i tots tinguessin el seu

lloc dins l`autocar que ens transportà a Barcelona. Per obres a les rodalies del temple no vàrem poder apropar-nos del tot i vàrem caminar una miqueta. Allà ens esperaven els guies i vam començar la visita. Es van fer dos grups, el primer que ens ensenyaren i explicaren va ser la façana principal, la del Naixement, meravellosa, les figures, el significat, les representacions... Seguidament ja vam entrar a dins on tothom quedà bocabadat en veure aquella meravella arquitectònica que començà Gaudí. No era un dia de sol però tot i així la llum dins el recinte es descompon en milers de colors fent que ens sentim envoltats d’un altre món. En sortir,

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

la part del darrera o de la Passió també ens l’explicaren amb tots els detalls. Aquesta monumental construcció reconeguda arreu de l`univers fa que sigui visitada per milers de persones cada dia de l’any vingudes de tot el món. En acabar la visita vàrem dinar davant mateix del temple. Un bon apat on no hi va faltar res va coronar un matí fantàstic per tothom. Queda només felicitar els organitzadors i reconèixer la gran paciència, generositat i dedicació que durant tot el dia van tenir amb el grup perquè gaudíssim de la sortida. Montse Pastor i Pujadó

9


Mi accesibilidad

E

ste proyecto nace con la idea de que los ciudadanos de Viladecans que desgraciadamente tienen una discapacidad física, y por tanto con problemas de movilidad, tengan menos problemas para moverse por la ciudad. Siempre hemos querido una ciudad más accesible, y de hecho hemos presentado varias instancias al ayuntamiento en este sentido, pero lo que es evidente es que nosotros no tenemos la misma perspectiva de la accesibilidad que las personas que la sufren en sus propias carnes, día a día, en su vida cotidiana. Por este motivo queremos que los protagonistas sean los propios disminuidos, que los proyectos de accesibilidad de esta ciudad estén basados en la experiencia de estas personas y lo que está claro es que si Viladecans es accesible para ellos lo será para todo el mundo. Queremos que nuestros protagonistas no estén solos sino que estén acompañados por otro colectivo muy importante y que siempre ha dado apoyo a los ciudadanos como son las asociaciones de vecinos, ya que son quienes conocen perfectamente sus barrios formando un tándem perfecto para esta gran labor. Nuestro proyecto propone que se formen una serie de parejas formadas por un vecino y por un disminuido físico, estas parejas se encargarán de efectuar unos recorridos por distintas zonas de la ciudad y su misión será la de ir anotando todos los problemas que les vayan surgiendo a nivel de accesibilidad. Transcurrido el tiempo definido para este proyecto dispondremos de un documento llamado “mi accesibilidad” donde aparecerán todos los puntos encontrados con deficiencias de accesibilidad. Dicho documento será entregado a los responsables municipales del área correspondiente. No queremos que ese documento pueda morir ahí, por lo que propondremos al ayuntamiento que en el próximo proceso participativo que se efectúe en la ciudad se tomen como propuestas todas las acontecidas, y que sean viables, de ese documento y que la ciudadanía efectúe la votación sobre las mismas.

¿Cómo nuestros personajes pueden valorar los distintos problemas de accesibilidad?, pues en este aspecto nos gustaría que este plan tuviera una primera fase de formación donde todas las parejas que formen parte del proyecto efectúen un pequeño curso o distintas charlas que les instruya sobre las “condiciones básicas de accesibilidad y no discriminación” así como de los “derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social”. La segunda fase de “pie de campo” sería la de crear los listados de los puntos con déficit de accesibilidad que finalmente se convertirá en el documento “mi accesibilidad”.

Con este proyecto queremos conseguir: –– Que las personas con disminución física vean que son muy importantes, que no se les propone llevar a cabo este proyecto por pena sino porque necesitamos de su ayuda, estamos convencidos que este proyecto les subiría su autoestima de forma exponencial y estarían orgullosos de ver que su trabajo ha sido plasmado en su ciudad, cuando pasearan por ella, observando las modificaciones efectuadas en la mejora de la accesibilidad. –– Que las personas que forman parte del voluntariado a través de las asociaciones de vecinos, siempre a la sombra y sin percibir remuneración alguna, podrían ver como haciendo lo que más les “llena”, como es ayudar a los demás, en ocasiones también puede tener algún premio. –– Que Viladecans sea más accesible, porque algún día todos nosotros tendremos la necesidad de aplicar “mi accesibilidad”. Luis Royo, Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

10


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Polla d'aigua (Gallinula chloropus) Parc agrari de Viladecans 31/05/2012 Resident i nidificant molt comú. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Té el plomatge fosc, amb tons marró fosc en el dors, i amb irisacions blaves la resta, dividides ambdues parts per una línia de plomes blanques. El bec és vermell amb la punta groga i presenta un escudet frontal també vermell. Espècie molt tolerant, que s'instal·la sense dificultat en qualsevol zona humida, amb independència del seu estat de conservació o de la seva extensió. Fins i tot, en cursos d'aigua contaminats o zones d'abocaments d'aigües residuals. No obstant això, si ha de triar, prefereix àrees d'aigües tranquil·les, amb fons sorrencs o llimosos i envoltats d'espessos cinturons de vegetació palustre o boscos de ribera. La seva dieta és omnívora, encara que es compon de diferent proporció de matèria animal o vegetal segons el lloc i l'època de l'any.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

11


la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

1978 La Plaça de la Constitució Aquestes imatges de l’any 1978 són dels descampats que es trobaven al bell mig del barri de la Montserratina, un dels més poblats de la nostra ciutat. Entre els anys 1984-1987 es va urbanitzar tota aquesta zona aprofitant els fons destinats a plans d’ocupació, que també es van destinar a diverses obres de la ciutat. La Plaça de la Constitució va esdevenir un centre neuràlgic que ha anat canviant al llarg dels anys sense perdre la seva identitat. Al febrer del 2015 es va realitzar una nova remodelació de la Plaça, afegint un mercat municipal, vivendes i locals pel barri.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 123 - Juliol 2018

12

Viladecans, Punt de Trobada, núm. 123  
Viladecans, Punt de Trobada, núm. 123  
Advertisement