El número 173, del Punt de Trobada

de trobada Viladecans

Publicació independent d’informació i opinió

Any 17

15 de febrer de 2023

Joves: obrir l’esperança

Sembla que el món se’ns esquerda: tenim la bretxa digital, tenim la bretxa dels “papers”, que deixa fora del circuit moltíssimes persones immigrades, i potser hi ha encara una “bretxa generacional”? Dos són els indicadors que ens ho fan pensar: l’un, l’evidència que el món associatiu que hem viscut durant els darrers quaranta anys no és habitat per joves. A les associacions, partits, sindicats, esglésies, ens costa molt trobar relleu i transmetre una manera de fer que, millor o pitjor, ens ha permès fer comunitat, reivindicar el bé comú i conviure. L’altre indicador és que molts adults, si no és que tenen joves a casa, difícilment comparteixen espais amb ells, com si tots plegats visquéssim en bombolles aïllades sense comunicació possible. Els espais de socialització i que tradicionalment ho havien estat de convivència fora de l’espai familiar, són escassos. No ens trobem a la feina (perquè els joves no en tenen o continua sent tan temporal i precària que no permet establir vincles), no ens trobem en el lleure, no ens trobem a la vida ciutadana. El món dels joves està tan mitificat com explotat en moltes de les seves expressions: el consum, el lleure...

Al darrere d’això hi ha causes molt diverses: l’accés a una feina de qualitat o a un habitatge assequible sembla llunyà. Alguns han de marxar, i els qui arriben d’horitzons més llunyans troben una llei d’estrangeria gens abocada a la inclusió. Però allò que de vegades els adults detectem com a disfunció o canvi de valors, és també motor de canvi conduït pels mateixos joves: viure amb menys, establir altres formes de relació de parella, valorar menys la feina i més la pròpia llibertat, i potser, saber compartir pis amb menys reticències que els adults. Són brots d’esperança que neixen de la precarietat a la qual la nostra societat els sotmet. No és potser com nosaltres ho faríem. Però cada generació té dret a buscar-se la vida.

Potser, com deia algú, hauríem de deixar de parlar dels joves per parlar amb els joves. I quedaríem sorpresos.

Sumari

1 Joves: obrir l’esperança

2 La lectura col·lectiva com a realitat augmentada. Vanessa Rodríguez

3 Un pequeño reconocimiento. Josep Lozano

5 Promoure i preservar la llengua catalana. Agustí Martí

7 ¿Podria haver estat igual la Festa Major d’Hivern 2023 sense el Mamut de Viladecans? Miguel de la Rubia

9 No, senyor Alcalde, no es pot afirmar que l’Ajuntament va comprar la Torre Modolell. Jaume Lligadas 10 La vida sorprèn. Patricia Aliu

11 Contra la crisi climàtica: Vuit accions per fer front al malbaratament alimentari. Oficina tècnica del Pacte de Viladecans pel Clima

14 La vaga d’Avanza. Mercè Solé

15 La Bíblio, a mà: Òpera a la Biblioteca

18 La mirada aguda: Escuraflascons becfí. Eio Ramon

19 La memòria en imatges: 1976, jugant a espases. Jaume Muns

20 Recerca històrica: Joan Amat i Sala, gran patrici del Viladecans del Vuit-cents. Manuel Luengo

Equip de redacció

M. Carmen Castellano; Maria Comas; Josep Lligadas; Agustí Martí; Natàlia Morant; Jaume Muns; Montserrat Pastor; Vanessa Rodríguez; Miguel de la Rubia; Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que l’enviem a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes (levat del mes d’agost, que fem vacances). El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net

El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

La lectura col·lectiva com a realitat augmentada

S’ha estès la idea que vivim en un país que no llegeix i que la degradació de la lectura s’expandeix inexorablement per causa del colonialisme digital. Però no patiu, perquè les dades ens diuen que això no és ben bé així. Mai en la història del nostre país hem tingut tants escriptors i escriptores com tenim ara. Mai hem tingut tantes editorials com ara, ni s’han publicat tants llibres per any com ara (79.373 a tot Espanya el 2021). I mai abans s’ha llegit tant com ara (prop del 70% de la població afirma que llegeix, per oci, per feina o per estudis).

Per què, doncs, la nostra percepció és la contrària?

Per què afirmem que els nostres joves i infants no llegeixen? Potser perquè el que percebem que s’ha degradat, tant a les aules com al carrer, és la qualitat de la lectura. M’explicaré.

Llegir amb atenció en temps del digitalisme és un acte extraordinari. De la mateixa manera que hi ha oients que no escolten i persones que miren sense veure-hi, com a societat cada vegada tenim menys capacitat de llegir entre línies i d’aprofundir en els textos. És el que s’anomena analfabetisme secundari.

Les formes de llegir digitals són lectures volàtils. Privilegien la reacció per sobre de la reflexió, i així disminueixen la nostra capacitat per a la lectura profunda i l’anàlisi crítica. Consumim lectura cercant rapidesa, de la mateixa manera que consumim menjar ràpid, comprem per Amazon Prime, ens neguitegem si no ens responen un WhatsApp instantàniament o en tenim prou amb llegir els titulars d’un diari a les xarxes socials per considerar-nos persones ben informades. Són els valors de la societat actual: velocitat, interconnexió i pragmatisme.

Per contra, la lectura atenta i serena és una forma de vivència de ritme tranquil, parsimoniós. Es diu que la dècada dels anys noranta fou l’última dècada lenta (analògica encara) i m’atreviria a afirmar que la lectura profunda i solitària d’un llibre en paper és de les poques pràctiques lentes que encara perviuen. Capbussar-se plenament dins les pàgines d’un llibre, en silenci, ens permet desaparèixer de nosaltres mateixos per aparèixer en altres vides. I no és, això, pura realitat augmentada?

Però llegir d’aquesta manera no és còmode. Podria passar que la lectura ens pertorbés, ens commogués o contradís les nostres creences més arrelades. Llegir ens pot fer dubtar, i la societat del consum no vol cagadubtes, vol gent feliç.

La saturació de petits textos en línia (xats, posts, tweets, reels, etc.) ha convertit la lectura en una pràctica mecànica i insubstancial, despullada de qualsevol

esforç immersiu per part del lector. Però en aquest maremàgnum que és la comunicació actual, en totes les seves formes, llegir té molt d’acció subversiva.

La lectura col·lectiva, un espai de llibertat i resistència

De subversió, sovint sense ser-ne conscients, en saben un munt els qui s’atreveixen a practicar la lectura col·lectiva. I no em refereixo a l’acte mateix de llegir —que és indefectiblement individual— sinó a l’atreviment d’exposar davant d’altres, cara a cara, les impressions, reflexions i aprenentatges que cadascú ha extret d’una mateixa lectura, i d’escoltar —i fins i tot acceptar— els punts de vista divergents. Els clubs de lectura són la forma més habitual de compartir lletres. N’hi ha de tots els gèneres, temàtiques i per a tot tipus de públic (infants, joves i adults). N’hi ha a les biblioteques i a moltes llibreries, i també en moltes altres entitats socials i culturals. El secret del seu èxit rau, segons el meu parer, en la necessitat de moltes persones de posar el fre a la voràgine actual per recuperar, ni que sigui per una estona, els beneficis de la lentitud i la companyia.

Els clubs de lectura són un espai de reforç personal, terapèutic i social. Connecten persones diverses amb interessos similars i els faciliten un lloc comú on sentir-se integrats i acompanyats. Són també un espai de formació i aprenentatge on debatre i crear opinió, i a través del qual millorar la nostra expressió oral i escrita. Faciliten el coneixement de noves temàtiques literàries i de nous autors que, en solitari, segurament no arribaríem a descobrir mai, i contribueixen a ampliar el nostre bagatge cultural.

Per tot plegat, la lectura col·lectiva és un espai de llibertat i de resistència enfront del món digital (i dirigit) que ens domina. Davant d’un món que, sota una aparença falsa d’hiperconnectitivitat, aconsegueix aïllar-nos cada dia una micona més dels altres i, el que és més greu, també de les nostres pròpies potencialitats.

Un pequeño reconocimiento

Hace unos días recibí una mala noticia. Otro de los matrimonios más antiguos de la zona pone en venta su vivienda, y ya son muchos, casi todos. Vender la casa no es algo inusual, es algo que sucede constantemente, pero si conoces la historia y la forma de pensar de las familias que han vivido en la zona alta de Alba-rosa no te deja indiferente.

Lamentablemente ya quedan muy pocos de los pioneros que fundaron nuestro barrio. Esta zona, con mucho desnivel y orografía adversa fue la última del barrio en urbanizarse. Los que lo hicieron fueron en su mayoría gente humilde, trabajadores que dejaron lo poco que tenían en un terrenito que, por su desnivel, no quería nadie. Invirtiendo su dinero, su tiempo libre, sus fines de semana y sus vacaciones. Montaron primero una barraquita, algunos una caravana, luego acondicionaron un garaje con literas para los niños y después de que algún contratista de la zona les ayudase a construir la estructura de su casa, poco a poco, pero que muy poco a poco, dieron forma a sus sueños e ilusiones. No sólo construyeron su casa, también construyeron una sociedad perfecta donde todos se ayudaban entre ellos y se ocupaban de sus hijos y de los de los demás. Sí, ellos construyeron nuestro barrio, construyeron la ermita con su dinero y que hoy está cerrada, ellos arreglaron los socavones de las calles tras las lluvias, ellos extinguieron el incendio forestal del año 75, construyeron las aceras, pagaron íntegramente el asfaltado de las calles, mantuvieron activo su centro de reunión sin ayuda de nadie, sin medallas,

sin palmaditas en la espalda y sin quejarse, en silencio y de esa manera se van, en silencio, dejando sus recuerdos, sus sueños e ilusiones, dejando su casa, con sus años pero digna, tan solo emborronada por las lágrimas, por abandonar algo que juraron dejar solo con los pies por delante. Pero ahora, convencidos por el tiempo, los achaques, y la cruda realidad se ven obligados a marchar. La razón es siempre la misma, la edad ya no les permite vivir en una zona tan incomunicada.

La parada de autobús más cercana se encuentra en el antiguo Casino, antaño centro neurálgico del barrio y aglutinante de todos los vecinos, hoy Monumento vergonzante de la Indiferencia hacia una generación vencida. Ahí empieza la subida, empieza lo invisible, lo que no queremos ver, que en esas casas hay personas que, como en cualquier parte de la ciudad, necesitan un transporte público.

¿Qué tan difícil es poner un microbús que dé servicio a esta gente? ¿Es que en 70 años nadie ha pensado en eso? ¿Realmente es tan caro conseguir que un vehículo de una docena de plazas

suba 6 veces al día? ¿Es que nadie les va a ayudar después de todo lo que han hecho por nosotros? ¿No se lo merecen? ¿Qué tan interesante es nuestra vida delante de una pantalla, que no podemos perder un minuto en encontrar una fórmula imaginativa para que no nos cueste mucho? Hay otras poblaciones que lo han hecho, tan solo hay que copiarles. La mayoría de nuestros mayores en las calles Pineda, Mareselva, Flor d’Ametller, Trèvol, Hortènsies, Violetes y Llorers ya han marchado, aceptando resignados su destino, como condena por haber vivido en un lugar privilegiado, que ellos construyeron y nadie les regaló, pero aún quedan unos pocos, y no olvidemos que con mucha suerte, todos llegaremos a su edad, que las nuevas familias que llegan tienen a su vez niños en edad escolar y que en la era de las Zonas de Bajas Emisiones no estaría mal dar un servicio de transporte a toda la población.

Es por eso que desde esta asociación nos hemos propuesto hacer todo lo posible para revertir esta situación y rogamos la comprensión del resto de los buenos ciudadanos de Viladecans, ya que

sin duda sería un servicio deficitario, el apoyo de los agentes sociales, partidos políticos y, sobre todo de nuestro Ayuntamiento del que estamos seguros que recogerá el guante y nos ayudará a encontrar la solución a una causa que consideramos legítima y sobre todo, justa.

Josep Lozano Calvo

Promoure i preservar la llengua catalana

Al llarg de la història de la humanitat la llengua, la cultura i les creences han estat els objectius prioritaris dels col·lectius que han pretès colonitzar, imposar i assimilar a altres grups ètnics. El mestissatge d’ambdós sovint ha acabat amb la lenta i irremeiable desaparició dels signes d’identitat (llengua, cultura, creences...) dels més dèbils i menys influents en les elits de poder. El fet que qui os tenta el poder defensi i fomenti aquests trets d’identitat d’un o més col·lectius han garantit la seva continuïtat generacional i la seva manifestació pública sense complexos.

La història de Catalunya i la seva relació amb l’estat espanyol és de tots i totes coneguda i penso que no em toca a mi explicar els estira-i-arronsa que han marcat la nostra relació de veïnatge. Per sort una cosa és la po lítica i l’altra és la normal i positiva convivència dels ca talans i catalanes amb la po blació dels diferents territoris d’Espanya i d’altres països que han escollit Catalunya com a lloc on desenvolupar el seu projecte vital i personal.

Després d’aquestes prèvies i lluny de debats estèrils de cai re polític el que m’interessa re alment és situar-me entre l’any 1983 (aprovació de la primera. Llei de Normalització Lingüística a Catalunya) i el moment actual, per tal de fer un ràpid recorregut de quina ha estat i és la situació de la Llengua catalana entre els nostres infants i joves.

Durant quasi dues dècades el foment pel coneixement i ús de la Llengua catalana va ser una prioritat per a una gran majoria de la població de Catalunya. Es

van posar a l’abast de la ciutadania un gran nombre de recursos (educatius, mitjans de comunicació, formació del professorat, parelles lingüístiques...) adreçats a tothom. Es va apostar per un únic model educatiu a on la llengua vehicular de coneixement i aprenentatge als centres educatius havia de ser la Llengua catalana evitant així crear dues xarxes educatives diferenciades per la llengua.

aquest nou marc educatiu permetria una millora de l’enriquiment cultural i personal dels infants i joves. Moltes persones ho van viure com a una oportunitat d’ascens social, laboral i personal. L’aprenentatge de les tres llengües curriculars (Catalana, Castellana i Anglesa) ens obria a un món molt ric a través de la seva literatura, costums i tradicions.

Aquest esforç col·lectiu es va concretar en una major riquesa cultural creant entorns de respec-

tius accedissin a la formació que els permetria impartir l’ensenyament en Llengua catalana. L’interès i l’esforç dels docents van ser d’un alt nivell. Era tan important conèixer la llengua com aprendre a com ensenyar-la per tal que a les aules es visquessin situacions d’immersió lingüística d’èxit.

Tant les famílies com el professorat varen ser conscients que

Passat aquest temps es va poder comprovar que les coses no s’estaven fent bé. Es va caure en l’autocomplaença i amb un discurs que tot ja estava fet i que no calia seguir treballant en aquesta direcció. La retirada de recursos institucionals, la no formació docent en metodologies d’immersió lingüística, la no aplicació de la llei de normalització lingüística entre un important nombre de docents de l’ensenyament secundari i post-obligatori (especialment dins d’algunes àrees metropolitanes), l’ús polític i partidista de la llengua... ens han portat al moment actual: un clar retrocés en l’ús de la Llengua catalana en els diferents àmbits de la vida quotidiana (TV, ràdio, vida associativa, comerços, justícia, centres educatius, universitat, oci...).

La Llengua catalana ha deixat d’ocupar un espai social, cultural i literari que en dècades anteriors no només no el qüestionàvem sinó que el fomentàvem i reivindicàvem com a un signe de maduresa i de pluralitat cultural de la nostra societat.

La Llengua catalana està en uns moments de decadència. Cadascú que faci la seva pròpia anàlisi i en tregui les seves pròpies conclusions. Ara cal que ens plantegem quins són els reptes més immediats que hem d’afrontar per tal de revifar-la i quin és el nostre posicionament al res-

No ens hem de deixar portar per una mirada catastrofista sinó realista per tal de reconduir la situació i avançar cap a un ús normalitzat de la nostra llengua: hem de poder viure, estimar, escriure, comunicar-nos, jugar, cantar, etc., en català en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. L’administració ha de fer la seva feina protegint, fomentant i desenvolupant la Llengua catalana tot fent-la present en totes les seves intervencions. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a la llengua materna d’un elevat nombre d’habitants del nostre país: la Llengua castellana. Totes les llengües són molt riques i ens enriqueixen personalment i col·lectivament. Hem de conèixer el màxim de llengües possibles. La situació actual de la Llengua catalana (fruit dels diferents moments històrics i socials que la nostra societat ha viscut) és

d’una extrema vulnerabilitat. Cal que des de tots els àmbits i sectors tirem endavant accions de foment, visibilització i ús de la Llengua catalana per tal de retornar-la a allà a on li correspon estar pel fet de ser la llengua pròpia del nostre país. Els infants, els joves, els adults i els ancians que viuen a Catalunya han de ser capaços i han de poder utilitzar la Llengua catalana des de la màxima normalitat. La Llengua catalana ha de poder fluir des de l’espontaneïtat de cada persona amb les garanties que el receptor la percebrà amb respecte i normalitat com ve sent propi en qualsevol societat democràtica i culturalment avançada.

Hem de deixar de banda les rivalitats polítiques que utilitzen la llengua per a enfrontar als individus de la nostra societat. Cal un gran respecte i admiració cap a totes les llengües dels nostres conciutadans; però també cal fomentar la Llengua catalana atenent la situació en què actualment es troba. No ens podem permetre el luxe que desaparegui cap llengua i menys la que forma part del nostre territori.

Gaudim del màxim de llengües possibles i prenguem consciència de la situació en què es troba la Llengua catalana per tal de fer un esforç col·lectiu per a la seva recuperació en tots els àmbits (privat, familiar, social, cultural, lúdic, jurídic, administratiu, literari, artístic, educatiu, mitjans de comunicació, xarxes socials...).

I sobretot... siguem capaços de posar-nos en el lloc de l’altre i de crear situacions d’enriquiment mutu tot emprant allò que ens aporta el coneixement de dues o més llengües.

Agustí Martí

¿Podria haver estat igual la Festa Major

d’Hivern 2023 sense el Mamut de Viladecans?

Als voltants del 2009, data que es va canviar el festiu laborable de la Festa Major d’Hivern de Viladecans per una de les festes locals de Barcelona, el parer de molts i moltes viladecanenques era que la nostra Festa Major d’Hivern era molt minsa o inexistent. Un esdeveniment que estava a punt de desaparèixer.

Aleshores, un grup d’entitats van començar un nou projecte per recuperar i potenciar les festes populars de Viladecans. Així va néixer el Mamut de Viladecans. El 2011, el primer any que es va celebrar la “Nit del Mamut”, a la Cercavila eren molt poques persones i entitats les participants en una activitat que amb torxes, molt fred i vi calent recorrien els carrers de Viladecans. Potser, era una de les poquetes activitats que es van fer per aquella Festa Major.

A poc a poc, i amb l’ajuda i participació d’altres entitats en els anys següents, les activitats van anar creixent en participació d’entitats i de públic i la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans va posar nom a un conjunt d’activitats. Era el Fest’Hivern.

A mesura que el Fest’Hivern anava guanyant en participació i resposta popular, les activitats tant de les entitats com les institucionals anaven creixent. Una de les noves activitats va ser el joc de coneixements sobre la nostra Vila, “Coneixes Viladecans??” que donava principi a la Festa. Va passar la pandèmia de la Covid i ara, el 2023, podem dir que en la cultura popular no només s’han tornat a dur a terme les activitats d’anys passats, sinó que s’han anat incrementant.

El Fest’Hivern, com sempre impulsat des del Mamut de Vilade-

cans, ha assolit aquest any 2023 la participació de fins a 12 entitats de Viladecans. Ha tornat el Coneixes Viladecans??, la Cercavila de Festa Major, el ConcertVermut del Rudemon o les paradetes de l’Associació d’Arts i Oficis.

A més, les entitats de cultura popular han realitzat altres activitats com el Fest’Infern, la Trobada de Gegants aniversari dels nous gegants o la matinada dels Grallers de Viladecans.

En tot projecte, hi ha moments més dolços i moments més complicats. Crec que després d’aquella trobada inicial, podem dir que s’han aconseguit certs objectius referents a la participació i millora de les nostres festes populars. Podem dir que haver aconseguit la participació d’una figura Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com és “La Poulain de Pézenas” (de França) va ser un

dels èxits més importants del que ha estat aquesta primera etapa. Ara, queda pendent pel davant una segona etapa, la consolidació d’aquest projecte festiu.

Hi ha activitats que costen més tirar-les endavant com el “Coneixes Viladecans??” un joc didàctic, molt divertit, que entre altres coses planteja el coneixement de la nostra Vila. En aquest cas, no estaria de més que tant l’Ajuntament com altres entitats s’involucressin en el desenvolupament del joc. Per part de l’Ajuntament fent-ne més difusió: difondre imatges de la realització del joc, fomentar la participació des dels diferents Casals de Barri o de joves... Des de les entitats participants, implicar-se i apostar per compartir més activitats conjuntes.

Crec que també cal una agenda única de totes les entitats de cultura popular per no contraprogramar-se, donar-se suport mutu i aconseguir dur a terme més activitats en xarxa.

Segurament que sense aquesta publicació, el Viladecans Punt de Trobada, sense aquelles entitats que van apostar pel nou projecte, sense l’ajuda del nostre Ajuntament i sense el grup de persones que formen el Mamut de Viladecans avui, no hagués estat possible tenir aquesta Festa Major d’Hivern. És per això, que ha de continuar el treball conjunt d’entitats i el suport des de la Corporació Municipal a la potenciació de l’activitat festiva i cultural.

Miguel de la Rubia

No, senyor Alcalde, no es pot afirmar que l’Ajuntament va comprar la Torre Modolell

Darrerament hem sentit al senyor Carles Ruiz, en un parell d’intervencions públiques, afirmar que l’Ajuntament va comprar el palau i jardins de la Torre Modolell en contraposició a l’acte de generositat d’Eulàlia Amat en fer donació al poble de Viladecans de l’edifici que acull l’actual Museu de Viladecans. Sí que és cert que la fórmula jurídica que es va utilitzar per posar punt i final als litigis sobre la propietat de l’actual Casa de la Vila va ser el contracte de compra-venda, però és important precisar que el preu que va pagar el consistori l’any 1955 va ser del tot simbòlic.

Expliquem-ho:

A les acaballes de l’any 1954, el Jutjat de primera instància de Barcelona va decretar l’execució d’una sentència de juny de l’any 1927, per la qual s’obligava a cancel·lar la inscripció de l’escriptura de cessió de la Torre Modolell a favor de l’Ajuntament de Viladecans i que retornés la titularitat a mans de la marmessoria de Magdalena Modolell. A partir d’aquí, els marmessors fan a l’Ajuntament una proposta de venda, no de cessió com fins aleshores, “por el precio de una cantidad módica y simbólica a decidir entre el Sr. Alcalde y el Presidente del Consejo de Herencia. Esta cantidad ha de ser suficiente para poder cumplir, según lo ordenado por el Tribunal de Testamentarías y Causas Pías, el fin de la cláusula VI de la memoria testamentaria de la dfta; Magdalena Modolell”

El tres de gener de 1955 l’Alcalde Joan Miernau emet un decret en el qual es requereix al Secretari i Advocat de l’Ajuntament l’elaboració d’un informe sobre la questió. Al mateix temps es reuneix amb el president de la marmessoria i acorden un preu de cent mil pessetes a pagar en quatre anualitats per la compra de la Torre Modolell.

El 14 de gener, la comissió de governació de l’Ajuntament de Viladecans elabora un altre informe en

què diu que el preu acordat “es un extremo conciliatorio y favorable ya que según el arquitecto municipal que obra en el expediente, el valor de la finca de referencia lo calcula en 2.414.584 pesetas” i afegeix que sumant a la quantitat de cent mil pessetes, quinze mil pessetes més i els edificis de darrere de l’església que es van entregar amb l’escriptura de cessió “edificios

que fueron derruidos en época roja y ocupados sus solares por la nueva iglesia parroquial, los que por su capacidad y construcción rudimentaria y antigua y por tanto de muy escaso valor, suman una cantidad total irrisoria en comparación con la del valor actual”.

Quatre dies després, l’Ajuntament, en sessió de 18 de gener de 1955, acorda adquirir, pel preu acordat de cent mil pessetes, l’edifici de la Torre Modolell amb els terrenys annexos.

Uns mesos després, l’11 de juny de 1955, es va formalitzar l’escriptura de compra-venda al despatx del notari de Sant Boi Nicolás Verdaguer Cortés.

Diguem-ho doncs tal com va ser: Magdalena Modolell va fer donació al poble de Viladecans del seu palau de Can Modolell i per poder fer-ho efectiu l’Ajuntament en va pagar un preu simbòlic.

Jaume Lligadas Vendrel

Hi ha dies que ofereixen sorpreses. Moments en què se’t transparenten, sense filtres, els codis interiors: qui ets, com ets.

Qui mira amb atenció descobreix allò que penses i no goses dir-te. O el que ni tan sols vas pensar. Potser ho vas fer, alguna vegada, però la idea va passar sense empremta a través teu.

Sí, de vegades hi ha sorpreses. Sense claus de pas a la teva ànima, una mirada, una reflexió, una sentència sincera sobre tu, pronunciada de molt bona fe, et reconeix per dins.

Fins i tot pot canviar la teva percepció dels decorats que guarneixen o fan lleig l’esperit que et sosté.

Si no et creus de tornada de tot, encara ets capaç de l’espurna de la sorpresa.

Un cop d’efecte que et baixa les defenses, que t’assalta i et fa somriure, o que et sona a advertència afectuosa i merescuda. Aquest esbalaïment que et deixa sense saber què dir després.

Glòria és escoltar a qui es pren temps –que sigui poc o molt no és l’important–per revelar-te quina persona ets i com podries arribar a ser millor. No són paraules gratuïtes, les que et dedica.

Només les justes. Clares, de no embuts. Tan encertades com un escàner de tu, paren el teu món un segon tan llarg que té amplitud d’univers.

Les agraeixes.

Encara que et costi acceptar-les, necessites les respostes sense embuts a la pregunta repetida que et fas a tu mateixa: Qui soc?

Hi ha instants de debò que et regalen sorpreses.

Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com

la vida sorprèn

VILADECANS CONTRA LA CRISI CLIMÀTICA

El Pacte de Viladecans pel Clima posa en marxa 8 accions per fer front al malbaratament alimentari

El Pacte de Viladecans pel Clima és una iniciativa que impulsa l’Ajuntament, des de l’aprovació de la Declaració d’emergència climàtica l’any 2019, per articular la col·laboració entre els agents locals en l’impuls de projectes de transició cap a models de vida més sostenibles, justos i adaptats al canvi climàtic. La Taula local d’emergència climàtica (també Taula ciutadana) és l’òrgan de governança i motor del Pacte en el qual es delibera sobre les problemàtiques i les estratègies d’acció i es concreten les accions a desenvolupar així com els agents implicats.

Llençar menys menjar i apostar per una alimentació més sostenible: els reptes d’aquest curs

Des del mes d’octubre del 2022, el Pacte està treballant un aspecte concret de l’emergència climàtica: el malbaratament d’aliments.

L’actual sistema agroalimentari emet el 30% dels gasos d’efecte hivernacle, consumeix el 70% de l’aigua dolça i és el principal responsable de la destrucció d’hàbitats i de la fertilitat de sòls. Tanmateix, al món es malbarata la tercera part dels aliments produïts per al consum humà. Altres evidències de la insostenibilitat del model són que l’envasat dels aliments suposa el 40% del plàstic que consumeix Europa i que la meitat de la població de Catalunya té excés de pes, més d’un terç en el cas dels infants de 6 a 12 anys.

Per poder copsar tots aquests reptes, la Taula local d’emergència climàtica ha visitat l’exposició de la

Imatge de l’exposició ‘Menja, actua, impacta’ de Fundesplai.

La Taula ciutadana (a dalt) i “Taula jove” (a baix) del Pacte de Viladecans pel Clima a l’exposició ‘Menja, actua i impacta’ de Fundesplai. Concretament, a la secció sobre Malbaratament alimentari.

Fundació Esplai al Prat de Llobregat: ‘Menja, actua i impacta’. L’exposició s’estructura en 5 estratègies de canvi: menjar aliments pròxims i de temporada, reduir el consum de proteïna animal, dur una dieta saludable tot evitant ultraprocessats i reduir els envasos i el malbaratament alimentari.

A Catalunya malbaratem el 7% dels aliments comercialitzats; cada any llencem un total de 260.000 tones d’aliments, l’equivalent a 35 kg per persona. La major part del residu alimentari es genera a les llars (58%), seguit dels supermercats (16%), l’hostaleria (12%), el comerç minorista (9%), els serveis d’àpats (4%) i els mercats municipals (1%).

A l’àmbit domèstic, les principals causes que hi influeixen són la manca de conscienciació sobre allò que es llença, la poca planificació de les compres, la manca de coneixement sobre les tècniques d’emmagatzematge, la confusió sobre les dates de caducitat i de consum preferent i els formats de les racions que es poden adquirir en els supermercats. Per tant, és fonamental la implicació de la de tota la població per tal de millorar l’actual model d’alimentació, ja que tothom forma part del sistema alimentari i cal treballar-hi des dels hàbits quotidians. És per això que el Pacte de Viladecans pel Clima hi dedicarà els seus esforços durant l’any 2023 desplegant un Pla d’acció per a l’aprofitament alimentari per a impulsar activitats de sensibilització sobre la problemàtica i nous projectes per realitzar les transformacions necessàries.

El

local per a l’aprofitament alimentari inclou 8 accions

El Pla d’Acció definit per la Taula ciutadana parteix de la necessitat d’implicar: els comerços d’alimentació (com agents clau de la cadena que a més està en contacte directe amb la persona consumidora); les entitats (com a referents de la cultura local) i les escoles (pel seu paper en l’educació de les noves generacions i perquè són part important del sistema alimentari amb els seus menjadors escolars). A més a més, es pretén articular nous canals d’aprofitament dels excedents alimentaris com el que ja s’ha posat en marxa entre l’Hospital i Càritas

El resultat de les idees de la Taula ciutadana i de la tasca de concreció realitzada per l’oficina tècnica del Pacte que gestiona l’Ajuntament, es resumeix en les següents accions:

1. Celebrar un àpat d’aprofitament en collaboració amb les entitats.

2. Realitzar un cicle de tallers sobre cuina i aprofitament alimentari adreçat a la ciutadania i que permetrà també obtenir un recull de bones pràctiques a difondre.

3. Dur a terme una campanya de sensibilització de la mà dels Comerços.

4. Desenvolupar un programa d’aprofitament alimentari a les Escoles, en col·laboració amb les AFAs i les direccions dels centres.

5. Establir canals d’aprofitament dels excedents de les llars, comerços, escoles, restaurants i hospital, a partir de la diagnosi dels excedents i dels canals ja elaborada.

6. Consolidar les comunitats d’autocompostatge, conjuntament amb les associacions de veïns i les entitats.

7. Habilitar un punt d’informació itinerant que permeti donar a conèixer a la ciutadania; el Pacte, el repte del malbaratament i els projectes impulsats des del Pacte en els quals es pot participar.

8. Mantenir la presència en xarxes i mitjans, tot cercant prescriptors locals que permetin fer d’altaveus de la importància de l’aprofitament alimentari.

La Taula ciutadana (a dalt) i “Taula jove” (a baix) del Pacte de Viladecans pel Clima treballant sobre les accions a impulsar en el curs 2022-2023 a les instal·lacions de l’exposició ‘Menja, actua i impacta’ de Fundesplai.

Pla d’Acció

El jovent de Viladecans, agent clau del Pacte

Des del seu inici, el Pacte ha comptat amb la participació del jovent gràcies a la implicació dels Instituts. Cada curs es constitueix un grup de treball anomenat “Taula jove” format per uns cinc alumnes dels darrers cursos d’ESO procedents de cadascun dels instituts, els quals es formen sobre la problemàtica i impulsen accions al seu centre.

Aquest any la “Taula jove” ha seguit el mateix itinerari formatiu que la Taula ciutadana, a través de la visita guiada a l’exposició “Menja, actua i impacta”, i cada centre ha definit el seu propi pla d’acció. Les

accions que es proposen dur a terme aquest curs per a l’aprofitament alimentari són:

Un vídeo de sensibilització.

Activitats pedagògiques amb grups d’alumnes: tallers, jocs, reptes, etc.

– Pòsters informatius.

– Diverses accions directes.

D’altra banda, aquest grup d’alumnes també participa en les accions del Pacte. El curs passat van definir la imatge i els missatges del Pacte i van participar en els actes de presentació pública i al Ple municipal. Aquest curs col·laboraran en l’execució de les vuit accions en marxa.

Oficina tècnica del Pacte de Viladecans pel Clima

Sessió de treball de la Taula Jove a Can Xic

La vaga d’Avanza

La vaga d’Avanza no és còmoda per a ningú: ni per als treballadors (que veuran reduït el seu salari) ni per als usuaris del bus ni, en general, per a la resta de ciutadans. Per no parlar de l’empremta de CO2 per l’ús de vehicles privats. A casa, la vaga ens ha obligat, com deu haver passat a moltes altres famílies, a reorganitzar-nos i a prendre mesures extraordinàries.

Però tot i això, crec que val la pena expressar el suport a una vaga que no només persegueix la millora de les condicions laborals dels seus treballadors, sinó la millora també de les condicions d’un transport que al Baix Llobregat és especialment deficitari. Perquè francament, vist com Avanza tracta els usuaris del seu servei, no costa gaire imaginar-se com tracta els seus treballadors. Els motius de la vaga són sobretot la necessària actualització de l’IPC (tenen el sou congelat des del 2019), l’increment de plusos per als qui fan servei nocturn, i la millora de la flota d’autobusos (que posa a prova conductors i usuaris per les seves males condicions).

Com ja s’ha subratllat en aquestes mateixes pàgines en altres ocasions, el transport per autobús és una concessió que surt a concurs públic, per part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Durant molts anys, la concessió la va obtenir l’empresa Mohn, molt arrelada a la nostra ciutat. La qualitat del seu servei sempre ha estat prou bona, dins de la natural tensió entre les línies existents i les que a molts ens agradaria que existissin. El 2021, però, el concurs el va guanyar una multinacional. El va guanyar perquè

el sistema de licitacions vigent havia obtingut moltes crítiques i les condicions per optar-hi es van modificar. Des del 26 de desembre de 2021, el transport que uneix els municipis de Castelldefels, Gavà, Viladecans i Barcelona (entre d’altres poblacions) recau en Avanza. I des d’aleshores el servei ha empitjorat perceptiblement: modificació i reducció de línies i avaries constants per uns autobusos en pèssim estat, el manteniment dels quals no ha estat adequat. És habitual que et passis una hora esperant un autobús que té una freqüència anunciada de 20 minuts, o que et quedis tirada a qualsevol lloc perquè el bus s’ha espatllat, o que la rampa no funcioni (el 50 % segons una inspecció que detalla La Vanguardia). Això ha comportat des de la revolta d’usuaris que es neguen a pagar fins a una multa de més de 300.000 euros.

Els 630 treballadors de l’antiga Mohn han estat absorbits per la nova empresa i també ells s’han trobat en notables disfuncions internes (sense vestuaris, sense una bona connexió i comunicació, i amb problemes de caire organitzatiu), i sobretot amb un conveni sense actualitzar. La seva dura negociació ha comportat vagues des de mitjans de desembre i té una repercussió importantíssima en la vida quotidiana dels veïns d’aquest “passadís” immens entre Castelldefels i la Plaça d’Espanya de Barcelona. La paràlisi del bus té com a conseqüència el caos circulatori i ens altera la vida a tots.

El problema d’Avanza no és nou. És reflex d’una qüestió que, si més no, al Baix Llobregat comença a ser molt preocupant, i és que el sistema de licitacions, pensat inicialment per evitar privilegis

i corrupteles, té molts efectes col·laterals indesitjables, perquè el tema econòmic sempre té més pes que no pas la qualitat del servei, i perquè les grans corporacions tenen molts recursos legals per driblar les administracions públiques quan aquestes intenten forçar-los a prestar un bon servei i un entramat d’empreses que els permeten emmascarar les coses. Ha passat amb els serveis de cura domiciliària, que tenen una estranya tendència a quedar en mans de Florentino Pérez. I passa també amb el transport adaptat per a persones amb discapacitat, que ha acabat en mans de Monbus, una altra empresa amb la qual els usuaris ens hem hagut de quadrar.

Els usuaris dels serveis públics (també majoritàriament treballadors) tenim dret a serveis de qualitat. I totes aquestes coses no són alienes a les nostres vides: tenen una expressió política, sindical i solidària que és responsabilitat de tots, perquè es tracta del bé comú.

Revisar el funcionament i les condicions d’aquesta mena de concursos és ja urgent: per afavorir la qualitat dels serveis i de l’ocupació, i en principi per higiene democràtica. Altrament és posar els serveis públics en mans de qui té més diners i més poder. És una forma com qualsevol altra de dictadura.

Mercè Solé

Amb l’objectiu d’apropar l’òpera a tots els públics, l’Àtrium de Viladecans en collaboració amb la Biblioteca ha programat pel dimecres 1 de març una xerrada gratuïta al volant de Madama Butterfly, a càrrec del musicògraf i historiador de l’art Albert Ferrer Flamerich. A la sessió s’analitzaran les claus musicals i dramatúrgiques d’aquesta òpera tràgica i de gran voltatge emocional. Per poder participar en l’activitat, que es farà a la Sala Petita de l’Àtrium a les 18 hores, cal fer inscripció prèvia a la Biblioteca o a l’Àtrium.

La xerrada sobre l’obra servirà de preàmbul a l’espectacle del gran clàssic de Puccini, que arribarà a Viladecans el dia 10 del mateix mes amb el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès. L’òpera començarà

La Biblio, a mà

Secció a càrrec de la Biblioteca de Viladecans

Òpera a la Biblioteca

a les 20 hores i tindrà una durada de dues hores i 45 minuts. L’escenificació serà en italià i sobretitulada en català.

Madama Butterfly és una referència de l’òpera i del seu compositor, autor també d’altres grans títols, com ara La Bohème i Turandot. L’obra està estructurada en tres actes i Puccini es va documentar minuciosament per als elements escènics i també dels costums i tradicions del poble japonès. La música segueix en tot moment la delicada experiència emocional de la jove víctima amb una gran elegància melòdica i tocs d’exotisme oriental. L’òpera compta amb diverses peces de gran reconeixement per part dels aficionats, com ara  Dovunque al mondo, la romança de Pinkerton en el primer acte;  Un bel dì vedremo, la romança de Butterfly al

segon acte; i Con onor muore, l’ària de Butterfly al tercer acte. Aquesta obra, que va ser estrenada al Teatre de la Scala de Milà el 17 de febrer de 1904, va fracassar clamorosament. El fracàs va induir l’autor i l’editor a retirar l’obra, i a sotmetre-la a una acurada revisió: eliminació d’alguns detalls i modificació d’escenes i situacions amb l’objectiu de fer-la més àgil i proporcionada. Amb les modificacions, Madama Butterfly va ser acollida de manera entusiasta al Teatre Grand de Brescia només tres mesos després, el 28 de maig, i des d’aquell dia va començar la seva segona, i autèntica, existència.

La xerrada s’emmarca dins de les activitats que desenvolupa la Biblioteca de Viladecans per difondre les arts escèniques a la

L’agenda

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

/ Dissabte 25 de febrer de 10,30 a 13,30h. Jugateca de Carnestoltes. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia

ACTIVITATS ADULTS

/ Divendres 17 de febrer, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: La democràcia en perill? La polarització de les xarxes, el desinterès per la vida pública, la relativització dels valors estan posant en perill les democràcies? Dinamitzador: Toni Cano.

/ Dimecres 1 de març, 18h. Xerrada al voltant de l’òpera Madama Butterfly.

A càrrec de: Albert Ferrer

Flamerich Lloc: Sala petita Àtrium. Cal inscripció prèvia.

localitat. A més d’aquest tipus de propostes, la Biblioteca duu a terme diverses iniciatives com el Club de Lectura de Teatre i també compta amb un fons especial d’arts escèniques des de 2019. Aquesta col·lecció està composta

TALLERS AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)

/ Divendres 24 de febrer i 10 de març, 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS DE LECTURA (places lliures al Còmic Club i al Club de lectura de Teatre)

/ Dimecres 15 de febrer, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: Piel de hombre de Hubert i Zanzim. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Divendres 17 de febrer, 18.30h: Book Club. Comentarem: Beautiful World Where Are You de Sally Rooney. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

/ Dimarts 21, 28 de febrer i 7 i 14 de març, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: El Quijote de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

per llibres de dansa, circ, teatre, òpera i tot allò relacionat amb la representació damunt d’un escenari. Els llibres es reconeixen per un picto identificatiu amb dues màscares en blanc i negre.

/ Dijous 22 de febrer, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: Dones, raça i classe d’Angela Davis. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dijous 2 de març, 19h. Club de lectura de teatre. Comentarem: Animal negre tristesa de Anja Hilling i Quan ens haguem torturat prou de Martin Crimp i presentem: Yerma de Federico Garcia Lorca i Vent de garbí i una mica de por de Maria Aurelia Capmany. Dinamitzador: Joan Viñals. Lloc: Aula de Música INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dimecres 8 de marcç, 18,45h. Club de lectura de narrativa. Comentem: Berta Isla de Javier Marias. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dimecres 15 de març, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: Padrines: cròniques de maternitat i criança d’una generació silenciada de AA.VV. Dinamitzadora: Chus Rodríguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

RELLOTGE SENSE AGULLES

Carson McCullers

Barcelona: L’Altra Editorial, 2022

NO QUIERO OLVIDAR TODO LO QUE SÉ

Balló, Tània

Barcelona :Espasa, [2022]

En el seu tercer llibre sobre les Sinsombrero, Tània Balló explorarà la lluita personal i el sacrifici professional que va suposar per a aquest grup d’artistes l’exili. L’autora proposa un acostament diferent sobre aquest desterrament obligat sobre el qual tant s’ha escrit, però gairebé sempre des d’una perspectiva masculina. A través de sis capítols, l’autora descriu els espais comuns, físics i emocionals, que van habitar aquest grup de dones durant els llargs anys de desterrament: les acompanyarem des de la seva fugida d’Espanya, assistirem a la seva arribada als països que les van acollir i el seu establiment, sempre difícil, en unes terres estranyes on se’ls va imposar una lluita per la supervivència que, en molts casos, va tallar els seus anhels artístics.

Última novel·la de Carson McCullers, publicada l’any 1961, pocs anys abans de morir. Ambientada en un poble petit del sud dels Estats Units, i a partir de la vida de quatre personatges memorables, McCullers torna als temes fonamentals de la seva obra —la solitud, les complexitats i contradiccions de les nostres emocions i obsessions, la responsabilitat dels nostres actes i les seves conseqüències i la identitat— i ens brinda una de les declaracions més punyents sobre raça, classe i justícia. Rellotge sense agulles, considerada la seva novella més important, tanca el cercle d’una obra tan breu com imprescindible d’una escriptora magistral, un dels homenatges literaris més monumentals a la petitesa, la convencionalitat rígida i la incomunicació de la societat americana de mitjans del segle XX.

TERRA DE NINGÚ

Floriano Novoa, María José Barcelona: Kalandraka, 2022

La Cañada Real, en Madrid, és un dels molts poblats de barraques que creixen en els entorns urbans. El seu nucli central va ser desmantellat el 2018. En aquest fet resideix l’origen d’un àlbum impactant, emocionant i imprescindible que mostra a petits i grans una realitat propera, però molt sovint invisible. Un relat valent, explicat des de la mirada infantil, que revela que la dignitat, l’amor i l’esperança també habiten en les circumstàncies més difícils.

Escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus)

Espai Natural del Remolar-Filipines, maresma del Remolar, 14 de gener de 2023.

Estat de conservació a Europa: Segura. Molt rar o ocasional. 3ª citació al Delta del Llobregat. Es reprodueix al voltant de l’Àrtic, a les zones més septentrionals d’Amèrica del Nord, Groenlàndia, Islàndia, nord d’Europa i Àsia, amb la peculiaritat que les femelles llueixen un plomatge nupcial molt més vistós que el dels mascles. S’alimenta d’invertebrats aquàtics, girant frenèticament sobre la superfície de l’aigua. La destrucció i la pèrdua de qualitat de l’hàbitat de reproducció representen les amenaces més importants per a l’espècie.

secció a càrrec d’Eio Ramon

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

1976, jugant a espases

L’any 1976, al descampat que és l’actual Torrent Ballester, els nens i nenes s’entretenien jugant a baralles amb espases de fusta. Una imatge ben bé del segle passat, ara que els nens juguen a casa amb pantalles i pocs surten al carrer.

Joan Amat i Sala, gran patrici del Viladecans del Vuit-cents

Ha estat casualitat, o no, però la inauguració de les obres de reforma, restauració i ampliació de Ca n’Amat per a Museu de Viladecans, feta el 20 de gener d’enguany, ha coincidit amb el 175è aniversari de l’ampliació, per la vessant oest, de l’antiga casa dels Sala, al carrer de les Sitges, ampliació que va consistir en la construcció de dos cossos de planta baixa, pis i golfes en el solar annex, a tocar de l’actual carrer d’Àngel Guimerà. La façana actual s’acabarà de configurar amb la reforma de l’any 1867, consistent en l’aixecament de la planta golfes sobre casa del segle XVIII. ¿D’on ve i qui era Joan Amat i Sala, que es configurarà com el gran patrici del Viladecans del Vuit-cents, d’aquell poble que a començament del segle XIX no arribava als milers de veïns i veïnes?1

Les primeres notícies que tenim dels Amat es remunten al 14 de setembre de 1683, quan sabem que la família és establerta a Sant Boi de Llobregat, i Baldiri Amat es casa amb Maria Ros, pubilla del mas Ros de les Canals, de Gavà. Baldiri Amat, després del seu casament, anirà a viure al mas de Gavà. El mas Ros de les Canals està documentat des de 1358 i actualment és conegut com a ca

1 Informació sobre la família Amat i la casa del carrer de les Sitges 1-3 de Viladecans, en el treball realitzat pels historiadors David Galí i Anna Micaló, novembre de 1999, per encàrrec del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans. Treball inèdit.

n’Amat, localitzat al paratge de la Font del Ferro, a Gavà. Deu anys més tard, el 1693, sabem que Baldiri Amat i Ros –que havia agafat el cognom de la dona– té terres a Viladecans.

Joan Amat i Preses, nét de Baldiri Amat, l’any 1779, té terres “en el camp de la Hera” i “lo camp de la Otera”, paratge que avui dia és l’actual carrer de la Farina, de Viladecans. Per aquestes dates els Amat, malgrat tenir terres a Viladecans, continuen vivint al mas Ros de les Canals, a Gavà. Josep Amat i Batllori, fill de Joan Amat i Preses, es casà el 14 de desembre de 1809 amb Rosa Sala i Monner, pubilla de Josep Sala i Preses i Margarida Monner, de Viladecans.

Josep Sala i Preses, com a mínim des de l’any 1800, vivia en una casa del carrer de les Sitges, a tocar de l’actual carrer d’Àngel Guimerà.2 Josep Sala esdevindrà un dels principals propietaris del Viladecans del primer terç del segle XIX: així, entre d’altres propietats adquirirà, l’any 1822, a Antoni Llorenç, de Vilafranca, el mas de la Verdera, conegut a partir d’aquesta data com a can Sala.3

2 La data de l’any 1800 la prenem de referència per una rajola al terra de la planta primera de Ca n’Amat, en el que avui dia es l’habitació de la minyona i que correspon a la part més antiga de l’immoble.

3 Josep Sala i Preses era fill de Joan Sala que en el cadastre de Viladecans de l’any 1761 ja ens hi figura com un gran propietari agrícola, amb 51 mujades de terra, només per sota de sis propietaris barcelonins i un de Viladecans. Les terres les té concentrades en el paratge de “La heretat” si be també es propietari

Joan Amat Sala (Gavà, 1818 - Viladecans, 1892), fill de Josep Amat i Rosa Sala, és el gran patriarca de la nissaga dels Amat, a Viladecans. Joan Amat, nascut a la casa de la Font del Ferro, amb només tretze anys, s’incorporarà com a mosso a can Sala, el mas del seu avi, Josep Sala. Al maig de 1845, el trobem empadronat en el núm. 5 de les “Masias de la riera de San Clemente”, es a dir a can Sala. Al mas viu amb la seva dona Maria Anna Ametller (Molins de Rei, 1824), amb la seva filla Francesca Amat i Ametller (Molins de Rei, 1844), el seu avi Josep Sala (Viladecans, 1765-1847) i la dona d’aquest, Madrona Tort (Les Gunyoles?, Avinyonet del Penedès, 1784).4

L’any 1848, una vegada traspassat l’avi Sala, Joan Amat reformarà la casa del carrer de les Sitges, on s’instal·larà de manera definitiva. Joan Amat, l’any 1852, a Viladecans, disposa de 64 hectàrees de terres, distribuïdes entre muntanya, samontà i marina, a banda d’un important nombre de cases, entre d’altres can Sala a muntanya, i ca n’Amat a la vila; a aquest patrimoni, procedent de l’herèn-

de terres al puig de Montbaig, paratges del mas Calopa, la Font Pedrosa i les Tanques. En aquest mateix document hi consta que Joan Sala, pagès, disposa d’una casa de primera qualitat. Vegeu Luengo Carrasco, Manuel. “La propietat de la terra al Viladecans del set-cents”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 82, novembre de 2014, pàg. 16-18.

4 Arxiu Municipal de Viladecans, AMVA, Padrons Municipals d’Habitants, “Padrón general del vecindario practicado en el mes de mayo de 1845”.

cia de l’avi Sala, s’ha de sumar el procedent de les terres i cases de Gavà, per herència paterna. Joan Amat formarà part del nucli de grans propietaris de Viladecans, juntament amb el marquès de Puerto Nuevo, Rafael Sabadell, Baltasar Casanovas, Ramon de Viala o Joaquim Modolell.5

L’any 1857 a la casa del carrer de les Sitges figuren empadronades les següents persones: Joan Amat i Sala, propietari, casat amb Eulàlia Aymar i Carbonell (1833) i Gabriel Amat i Ametller (1846), fill del primer matrimoni.6 Sembla que també hi viurien els germans Climent i Magdalena Torres i Maymó, solters de 23 i 20 anys, jornaler i minyona, respectivament.7

A mitjan segle XIX, els principals ingressos de la família Amat provenien de l’explotació agrícola de les seves terres, on devien cultivar els productes tradicionals que es conreaven a la zona: cereals, hortalisses, fruites, oliverars i vinyes. A aquestes rendes agrícoles, s’hi han de sumar els beneficis que li produïen el lloguer d’un bon

5 Luengo Carrasco, Manuel. “Agricultura, propiedad y propietarios en el Viladecans del siglo XIX. Los amillaramientos de 1852 y 1862” dins de DD AA. L’agricultura del Delta del Llobregat a mitjan segle XIX, Ajuntament de Viladecans, 1986. Aquesta publicació recollia les conferències de les IV Jornades d’Història Local, celebrades per la Comissió d’Història de Viladecans, l’any 1985. A banda del meu, hi podeu trobar articles sobre l’estructura de la propietat de la terra a mitjan segle XIX de Castelldefels (Francisco José Feria), Gavà (Gemma Tribó) i l’Hospitalet de Llobregat (Joaquín Recaño). També recull un quadre sobre l’estructura dels conreus en el Delta a mitjan segle XIX i es transcriu, de manera abreujada, l’amillarament de Viladecans de l’any 1852, conservat a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).

6 No consta la filla Francesca Amat i Ametller, que molt possiblement fos finada.

7 AMVA, Padrons Municipals d’Habitants, padró acabat l’1 de juny de 1857, amb un recompte de 1.088 habitants. Signat pels membres de la Junta Municipal d’Empadronament, de la qual formava part Joan Amat i Sala.

nombre d’immobles de què disposava, tant a Viladecans com a Gavà; tant és així que, al final de la seva vida, la major part dels ingressos de Joan Amat procedien del lloguer dels immobles dels quals era propietari.

Com a gran hisendat, en un moment en què només podien votar i ser escollits els contribuents barons que pagaven una determinada quantitat d’impostos –sufragi masculí censitari–, Joan Amat va ser regidor-síndic entre els anys 1846 i 1847; tinent d’alcalde entre 1852 i 1853 i alcalde de la població entre l’1 de gener i el 10 de setembre de 1854.8

8 La corporació municipal presidida per Joan Amat i Sala estava formada per Roc Vidal, com a tinent d’alcalde, Josep

En els nou mesos que va estar al càrrec d’alcalde de Viladecans, Joan Amat va gestionar assumptes corrents de l’administració municipal com van ser el següents:

– formació del padró general del veïnatge que s’havia de confeccionar abans del darrer dia del mes de gener, “tomándose los datos para su exactitud del Archivo Municipal”;9

Busquets com a regidor primer; Josep Pascual, com a segon; Joan Cònsul, com a tercer i Josep Munmany Pugés, com a regidor quart-síndic. Tots ells són propietaris de terres; a destacar Joan Amat amb 131 mujades (Amillarament de 1852), Josep Busquets, amb 68 mujades i Joan Cònsul, amb 40. AMVA, Amillarament de 1852.

9 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 5 de gener de 1854.

Retrat de Joan Amat i Sala cap a mitjan segle XIX, quan molt possiblement era alcalde de Viladecans, és a dir, el1854. Possiblement la pintura mes antiga que es conserva a Viladecans. Museu de Viladecans (MUVA), Col·lecció Ca n’Amat.

– constitució d’una nova Junta Municipal de Beneficència, integrada per Josep Busquets (regidor), Josep Monmany Pugés (regidor), Pere Màrtir Borrell (rector), Pere Huguet (metge) i Josep Deu (veí); l’ajuntament i els propietaris locals estudiaran “los medios que deben consignarse en el presupuesto para atender á la beneficencia”;10

– formació de la lleva de l’any 1854; a la sala de Joaquim Modolell –actual Casa de la Vila–es fa el sorteig dels mossos que formaran el reemplaç de Viladecans de l’any 1854; surten escollits soldats Josep Miernau

Forés i Jaume Duran Pau i suplents els mossos Jaume Pujol Viñals i Pau Miernau Vilà;11

impostos i pressupostos:

• acord per a procedir al cobrament de la contribució sobre bagatges de l’any 1839;12

• elaboració d’un repartiment per a fer front a la quota de 32 maravedisos per veí establerta pel Capità General per a “(...) la recomposición de los telégrafos”;13

10 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 2 de març de 1854.

11 A banda dels mossos esmentats la llista del reemplaç de 1854, formada per nois de més de vint anys, estava formada per Joan Nuri Romagosa, Patrici Matas Mas, Dídac Xirinachs, Antoni Cònsul Vidal, Ignasi Rovelló, Ramon Pascual Margarit, Josep Olivé Matas, Salvador Monmany Viñas, Pere Molins Monné, Josep Campana Bonet, Jacint Molins Vila, Benet Arrufat Tarrida i Fèlix Pau Castellví. AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 9 de febrer, 5 de març, 2 i 23 d’abril de 1854.

12 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 27 d’abril de 1854. Per veure la gran complexitat dels impostos i la quantitat d’ells que l’estat liberal decimonònic centralista carrega contra els ajuntaments i directament sobre els veïns, podeu veure la publicació La lucha cotidiana por la vida. Viladecans, 1800-1843, de Natividad Guerra, Manuel Luengo i José Luis Salas, editat per l’Ajuntament de Viladecans, setembre de 1984.

13 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 30 de març de 1854. El maravedí, mo-

• aprovació dels comptes municipals de l’any anterior, 1853;14

• s’aproven –amb el permís de la Superioritat– en una reunió entre la corporació municipal i els majors contribuents incrementar els impostos per tal d’equilibrar el dèficit pressupostari, de 15.012 rals de velló, que es preveu per a l’exercici de 1855, entre els 192 veïns (caps de família); increment que es distribueix de la següent manera:

Š contribucions directes:

1. carregar un 20% la Contribució Territorial, 7.920 rals;

2. carregar amb un 25% la Contribució de Subsidi i Comerç, 715 rals.

Š consums:

3. carregar amb 8 maravedisos la rova de vi comú, 1.080 rals;

4. carregar amb 2 rals cada rova d’aiguardent de fins a 20 graus, 1.280 rals;

5. carregar amb 2 rals cada rova d’oli d’oliva, 1.480 rals;

6. 2 maravedisos per cada lliura de carns

neda de coure, fou implantat a la Corona d’Aragó a partir del 1714 i es va mantenir fins a la reforma del sistema monetari l’any 1854, quan es va anant substituint pels cèntims de ral. Un maravedí equivalia a tres cèntims de ral. Els rals es van mantenir fins l’any 1864, data en la qual la moneda va passar a denominar-se escut fins a l’any 1869, en què s’implanta la pesseta (una pesseta equivalia a 40 escuts). Aquesta darrera va estar activa fins l’any 2022, data en què es va establir l’euro. El telègraf s’implanta en la dècada de 1840 i te una funció, en principi, exclusivament militar i de transmissió de missatges relacionats amb l’ordre públic, sobretot a Catalunya, on es van produir diverses revoltes carlines.

14 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 16 de març de 1854.

mortes de moltó, ovella i xai, 1.824 rals;

7. 2 maravedisos per cada lliura de cansalada fresca, 390 rals; i

8. 2 maravedisos per cada lliura de cansalada salada, 323 rals.15 Com a alcalde es va trobar amb altres assumptes mes complicats com foren els casos següents:

– cas Joaquim Xartó, sobre irregularitat en els comptes municipals confeccionats per l’exsecretari municipal; es demana autorització al Govern Civil “para seguir adelante la ejecucion entablada contra sus bienes en caso de no presentar sus descargos”;16

– l’epidèmia del còlera “morbo” per la qual es donen instruccions perquè “continúe la observación de tres días para los vecinos forasteros que vengan de Barcelona, Prat y otros puntos que sean acometidos de la enfermedad del cólera; Que ningún vecino de este pueblo pueda admitir en su Casa á persona alguna que venga de los citados puntos sin que dé antes parte á esta Alcaldia, bajo la multa de cincuenta reales de vellón que estas multas se entregarán á la Junta de Beneficencia para los socorros de los necesitados; Que todos los efectos muebles que vengan de los citados puntos sufran la observación y que no puedan descargarse en las calles publicas de este pueblo”.17

15 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 16 de febrer i 27 d’abril de 1854.

16 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 2 de març de 1854.

17 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 23 d’agost de 1854. El juliol de 1854 es va iniciar a Barcelona un brot de còlera que es va estendre com a mínim fins a l’octubre i va provocar una im-

Finalment, la corporació municipal demana l’adhesió a un de tants pronunciaments militars com es van donar al llarg del segle XIX espanyol. En aquest cas al pronunciament dels generals O’Donnell i Dulce. A la sala de Joaquim Modolell –sala utilitzada gràcies a la deferència dels Modolell per a actuacions o declaracions municipals extraordinàries o solemnes– es reuneix la municipalitat i els caps de família amb l’objecte de “secundar el pronunciamiento hecho por el Escmo. Sor. Capn. General de este Principado, en la noche del catorce del actual adhiriéndose á la bandera enarbolada por los beneméritos Generales Odonel (sic) y Dulce en los campos de Vicálvaro”. La Corporació demana l’adhesió dels presents i el manteniment de l’ordre “que en todos los tiempos y en todas épocas han observado”. Els veïns responen que “la tranquilidad pública no sería en nada alterada; concluyendo llenos de entusiasmo y alegría: Viva la Reyna, Viva la Libertad, Viva la Moralidad”.18 portant mortaldat i el desplaçament de molts ciutadans de la capital cap a pobles del seu entorn.

18 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 25 de juliol de 1854. Aquest acord fa referència al pronunciament militar realitzat, entre el 28 de juny i el 28 de juliol, per militars vinculats als partits moderats i progressistes –terminologia de l’època– entre ells els generals Leopoldo O’Donnell i Domingo Dulce que pretenia obligar la reina Isabel II a substituir el govern del conde de San Luis per un altre de liberal que respectés la Consti-

Com a conseqüència d’aquest pronunciament i de l’arribada al govern dels membres del partit progressista encarnats en la figura del general Baldomero Espartero es produiria un canvi en les corporacions municipals. Així, entre el 3 i el 10 de setembre, es produirà el canvi d’alcalde de Joan Amat i Sala per Baldiri Monmany Viñas. Per a escollir nou alcalde són designats electors els següents veïns: Josep Lligadas, Pau Marieges, Joan Parés, Josep Vilà Deu, Josep Deu, Climent Foxet, Joan Vilà, Miquel Busquets i Joan Monmany Pugés, tots propietaris locals, que van votar de la següent manera: Baldiri Momany Viñas (vuit vots) que seria nomenat alcalde; Josep Nicolau (nou vots), regidor primer; Josep Bosch Capmany (nou vots), regidor segon i Josep Solina (vuit vots) que seria nomenat regidor síndic. Quedarien fora de la corporació Bernat Vilà i Salvador Molins que només van obtenir un vot cadascú. Entenem que la nova corporatució de 1845. Entre el 14 i el 17 de juliol es van produir insurreccions populars a Barcelona i Madrid, que mobilitzarien a les classes treballadores, fet que va provocar que la reina nomenés un altre general, Baldomero Espartero –vinculat amb el partit progressista– com a cap de govern. Aquest pronunciament va acabar amb el que s’ha denominat la dècada moderada (1844-1854) i va donar lloc al bienni progressista (juliol de 1854 - juliol de 1856). Com a conseqüència d’aquests fets la reina mare, Maria Cristina de Borbon, acusada de corrupció, es va haver d’exiliar a França.

ció municipal s’hauria de vincular al partit progressista, que eren els nous aires que corrien pel país, malgrat que en la presa de possessió del nou alcalde, aquest, Baldiri Monmany, manifestés “que solo celebra este acto por el respeto debido á la autoridad Superior y á sus disposiciones y que toma la posesión en clase de interino protestando contra su nombramiento”. Tanmateix també podríem entendre que Joan Amat i Sala estaria vinculat als partits moderats.19

La revolució de setembre de 1868 portarà a l’abdicació d’Isabel II i després a la proclamació d’una breu I República Espanyola. Són els anys que la historiografia ha denominat com del “Sexenni Democràtic” i quan l’estat espanyol i Catalunya viren cap a les actuacions progressistes. Serà en aquest context quan Joan Amat i Sala, com a cap visible dels terratinents i propietaris de Viladecans tindrà diversos contenciosos amb la corporació municipal de signe progressista, representada per l’alcalde popular Josep Torné i Bonet, que ho fou entre gener de 1869 i febrer de 1872.20

19 AMVA, Actes del Ple Municipal, actes de 3, 8 i 10 de setembre de 1854. La corporació presidida per Baldiri Monmany va estar al càrrec des del 10 de setembre de 1854 fins al 12 de març de 1857, una interinitat una mica llarga. 20 Vegeu l’article de Luengo Carrasco, Manuel. “Josep Torné i Bonet, primer alcalde democràtic de Viladecans”, a Vi-

Signatura de Joan Amat i Sala, com a membre de la Junta d’Empadronament, en la confecció del padró municipal d’habitants de Viladecans, a 1 de juny de 1857. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA), Padrons Municipals d’Habitants.

El cas és que a l’inici del mandat municipal Josep Torné fa comparèixer a Joan Amat i Ramon Tarran, tinent d’alcalde durant el bienni 1852-1853 i al secretari municipal d’aleshores, respectivament, per a fiscalitzar els comp-

ladecans Punt de Trobada, núm. 88, maig de 2015, pàg. 17-18. Josep Torné fou el primer alcalde escollit democràticament, per sufragi universal, directe i secret, dels homes majors de 25 anys.

tes municipals d’aquelles dates.21 Després entre desembre de 1869 i maig de 1870, Joan Amat es denunciat per la corporació municipal per una actuació il·legal en una finca de la seva propietat a tocar de l’actual carretera de Barcelona.22 El maig de 1870 l’Ajunta-

21 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 4 de febrer de 1869.

22 AMVA, Actes del Ple Municipal, actes de 22 de desembre de 1869, 12 de

ment li desestima una reclamació realitzada per Joan Amat en relació al valor donat a Ca n’Amat i per tant en relació a la contribució que ha de satisfer.23 El juliol de l’any següent, la corporació i el propietari entren en conflicte pel repartiment veïnal, pel qual l’Ajuntament acorda instar a Joan Amat que presenti una relació jurada de tota la seva riquesa per tal de poder-la contrastar amb la que elabori la Junta Pericial Local.24 Finalment, la corporació municipal el denuncia per haver fet obres sense llicència municipal en una casa de la seva propietat a la plaça de la Vila, cantonada amb el carrer de les Canals, actual carrer de Jaume Abril.25

Passat el fervor revolucionari i de retorn al règim monàrquic borbònic confessional i caciquil, Joan Amat, ja gran, tornarà a collaborar amb la corporació municipal. El 25 de maig de 1882 serà nomenat supervisor de les obres que s’han de fer al campanar de l’església per col·locar una campana nova i un rellotge.26 L’any següent Joan Amat s’oferirà a “(...) costear la construccion de un local capaz” destinat a Escola de Nenes i habitació de la professora en el terreny de propietat municipal existent “detrás del local Escuela de Niños; de detrás de la Iglesia de esta poblacion y lado derecho de la casa de este municipio y conocida por la del camapané”. Però aquest oferiment no era gratuït: l’ajuntament es compromet a “satisfacerle el interés anual de seis por ciento de todo el capital que invierta para la construccion de dicho edificio”.27

gener i 18 de maig de 1870.

23 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 18 de maig de 1870.

24 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 12 de juliol de 1871.

25 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 4 d’agost de 1871.

26 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 25 de maig de 1882.

27 AMVA, Actes del Ple Municipal, acta de 27 de setembre de 1883.

Els néts de Joan Amat i Sala: Eulàlia, Joan i Gabriela Amat Targa als cups de Ca n’Amat, cap a mitjans de la dècada de 1920. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA), Fons Germans Amat Targa.

Joan Amat i Sala es va casar tres vegades: amb Maria Anna Ametller, Teresa Balletbó i Eulàlia Aymar i Carbonell.

Del seu primer matrimoni, amb Maria Anna Ametller, va tenir quatre fills: Francesca (Molins de Rei, 1844), Caterina, Dolors i Gabriel (Viladecans, 1846) Amat i Ametller. Aquest, l’hereu, es va casar amb una germana de la seva madrastra, Flora Aymar i Carbonell, amb la qual va tenir un fill, Josep Amat i Aymar, que va ser nomenat hereu pel seu avi, Joan Amat i Sala.

Del matrimoni posterior de Joan Amat i Eulàlia Aymar va tenir, també, quatre fills: Joan, Gabriel, Josepa i Antònia Amat i Aymar.

A la mort de Joan Amat i Sala, l’any 1892, i seguint el seu testament, els seus béns es van repartir entre el seu net, Josep Amat i Aymar, l’hereu; els seus fills, Joan, Gabriel i Josepa, i la seva tercera dona, Eulàlia, que es va quedar, com a usufructuària, la casa principal del carrer de les Sitges, 1-3. Joan Amat, justament, traspassava l’any en que la Modolella transformava el vell casalot, que

incloïa una torre de guaita d’època moderna, en un palau de tendència neogòtica amb un jardí romàntic i amb llac per a l’esbarjo de la propietat.

Malgrat l’indult atorgat als presos polítics cal seguir vindicant la solidaritat amb les persones encausades i el retorn dels exiliats. La meva solidaritat amb el poble ucraïnès que està patint les conseqüències d’una guerra que no va començar.

Manuel Luengo Carrasco