Viladecans Punt de Trobada, 176

de trobada Viladecans

Publicació independent d’informació i opinió

Any 17

15 de maig de 2023

Viladecans i la política juvenil

Som a dues setmanes de les eleccions municipals. El dia 28 anirem tots al respectiu col·legi electoral amb la nostra papereta preparada des de casa, o bé ens arribarem a la taula on hi ha totes les paperetes i triarem la que volem introduir a l’urna. Perquè del que es tracta és d’aportar el nostre vot a la formació que ens mereix més confiança de cara a fer realitat aquelles polítiques, aquelles actuacions, que creiem que cal dur a terme a la ciutat, i aquell estil de gestionar les coses que més adequat ens sembli. Per decidir el nostre vot, tots ens informarem convenientment. I com que això és molt important, des de Viladecans Punt de Trobada volem ajudar a tenir aquesta informació sobre les necessitats de la ciutat i sobre les polítiques que cal dur-hi a terme. Hi volem ajudar en tots els números, perquè en tots ells s’exposen situacions i realitats, d’àmbits molt diversos, sobre el que passa a Viladecans. Però, en la proximitat de les eleccions, aquesta informació volem que sigui més concreta. Per això, en el número passat, demanàvem als diversos partits que ens expliquessin les seves propostes sobre els temes de l’habitatge, la dependència i el transport públic. I per això ara, en aquest número, volem centrar l’atenció en un tema que tots sabem que és transcendental per al nostre present i per al nostre futur: la situació dels joves. Per això, doncs, avui trobareu, a les pàgines següents, la resposta d’un jove de cada un dels partits a un parell de preguntes. La primera: ¿Com veus la situació de la joventut a Viladecans? I la segona: ¿Quines mesures proposa la vostra formació política en el tema juvenil? En els joves, en el seu present i el seu futur, tots ens hi juguem molt.

1 Viladecans i la política juvenil

2 Habitatge, transport públic, oci... i escoltar els joves. Joan Bausa (ERC)

3 Continuar treballant per aconseguir les millors oportunitats per als joves. Irene Reus (PSC)

4 Creure i confiar en el jovent. Enric Martín (Junts per Viladecans)

5 Joves: feina, habitatge i participació. Ismael de la Rubia (Viladecans en Comú Podem)

6 Com arribar a casa sense mòbil. Vicky Herrero i Vicenç Castelló

7 Treballant per una atenció primària més propera: Diagnòstic de Salut Comunitari. Maria Bonich

8 Viladecans contra el càncer. Maria Gato

9 El último viaje. José Luis Atienza

11 De Normandia a les Ardenes. Memòries del 44. Cristian Becerra

12 El poemari “Un mal any per deixar de fumar” de Pere López Tolosana. Sílvia Lleonart

14 M5, una aparició. Mercè Solé

15 En el centenari de Ramon Marcó. Montse Pastor

16 L’ull i la ploma: El puto tiempo. J.L. Atienza i Jaume Muns

17 Malson. Patricia Aliu

18 La Bíblo a mà: Ficció digital a la Biblioteca de Viladecans

21 El risc de rebutjar el dolor. Mercè Solé

22 La mirada aguda: Papamosques gris. Eio Ramon

23 La memòria en imatges. Pagesia a Viladecans, 1970-1974. Jaume Muns

29 Recerca històrica: Les eleccions municipals a Viladecans a mitjan segle XIX (1844-1866). Manuel Luengo

Equip de redacció

M. Carmen Castellano; Maria Comas; Josep Lligadas; Agustí Martí; Natàlia Morant; Jaume Muns; Montserrat Pastor; Vanessa Rodríguez; Miguel de la Rubia; Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que l’enviem a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes (levat del mes d’agost, que fem vacances). El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net

El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

Habitatge, transport públic, oci... i escoltar els joves

Abans d’entrar en l’assumpte de l’article, vull agrair al Punt de Trobada que hagi deixat que els diferents representants joves dels partits que concorrem a les eleccions municipals tinguem un espai per explicar-nos. No passa sovint, per tant, gràcies! I ara sí, entro en matèria. És una obvietat que la gent jove de Viladecans tenim moltes dificultats per desenvolupar la nostra vida amb plenitud al municipi. I m’explico. Durant aquests darrers mesos, des d’ERC i el Jovent ens hem reunit amb una cinquantena de joves de Viladecans, i les problemàtiques que ens traslladaven en cadascuna de les trobades eren les mateixes: dificultats (moltes) per emancipar-se a una edat raonable, crítiques a la situació del transport públic (ferroviari i no), inexistència d’oferta d’oci juvenil, entre d’altres problemàtiques. És per això, que aquestes eleccions suposen una oportunitat perquè, després de molts anys, els neguits dels joves estiguin damunt la taula i siguin una prioritat a resoldre per qui estigui al capdavant de l’Ajuntament.

I quina és la proposta que tenim des de la candidatura d’ERC i el Jovent? En primer lloc, una qüestió metodològica. Les solucions dels problemes arriben quan s’escolta els afectats. Per tant, ens comprometem a impulsar trobades entre l’ajuntament i els

joves (els que estan organitzats i els que no) per escoltar què tenen a dir sobre la ciutat. Ja no només sobre les qüestions que més ens afecten, sinó sobre la ciutat en general.

Un dels reptes que hi ha actualment és la qüestió de l’habitatge, fa molt de temps que se’n parla, però poc que s’actua, i des de l’Ajuntament, mai. Tot i que sigui un problema que necessita de l’actuació d’altres administracions, l’Ajuntament pot impulsar mesures per afavorir l’emancipació, propostes com la masoveria urbana, o la construcció d’habitatges cooperatius, són exemples que hem vist a Lleida, i a Caldes de Montbui, respectivament, i que han funcionat.

Si parlem del transport públic, la situació a Viladecans és crítica. Som la ciutat del Baix Llobregat sud pitjor connectada amb la resta de la comarca i Barcelona. Tenim una freqüència de trens que no es correspon amb els habitants que tenim, i un servei d’autobusos que durant mesos ha estat completament deficitari. Una de les propostes que tenim en l’àmbit de la mobilitat, és estudiar la creació d’un servei d’autobusos que ens connecti directament amb la UAB per garantir que els nostres estudiants no triguin més de 45 minuts a arribar.

El tercer tema, però no menys important, és el de l’oci, diürn i nocturn. Vivim en una ciutat que cada cop que volem gaudir d’una estona d’esbarjo ens obliga

a marxar. I des d’ERC i el Jovent Republicà ens comprometem a crear una agenda cultural anual escoltant l’opinió dels joves per tal que cada mes tinguem espais de cultura per a joves. O ampliar el període d’obertura del local del Parc de la Marina garantint preus assequibles. O a col·laborar amb les entitats juvenils i de cultura popular perquè en dates assenyalades com Sant Joan i Carnestoltes, no haguem de marxar de Viladecans per gaudir de la nit. En definitiva, volem que la gent jove senti orgull i il·lusió de viure a Viladecans, perquè és així com es fa ciutat, i com ens estimem la ciutat.

Per tot plegat, us animo que participeu de les eleccions municipals del proper 28 de maig, per poder fer una ciutat per i de la gent jove. Perquè és l’hora dels fets i no de les promeses de qui porta governant durant 30 anys i no ha fet res per solucionar els problemes del jovent. L’equip d’ERC i el Jovent tenim totes les ganes i il·lusió per transformar Viladecans.

Joan Bausa Soriano

Continuar treballant per aconseguir les millors oportunitats per als joves

Els i les joves d’arreu del món estem vivint moments d’incertesa en relació al nostre futur i resulta especialment difícil poder emancipar-nos atès l’actual context econòmic i social global, però els i les socialistes de Viladecans treballem per aconseguir les millors condicions i oportunitats per al jovent, col·lectiu en el qual m’incloc.

Tot i això, vull transmetre-us la meva experiència i situació actual, perquè gràcies a les oportunitats que m’ha brindat la ciutat de Viladecans, m’he pogut formar i actualment treballar al departament financer d’una important empresa del nostre municipi. Fins la meva entrada a la Universitat de Barcelona per estudiar el grau d’ADE, vaig estudiar en els centres educatius de Viladecans, vaig començar a estudiar anglès extraescolar a una acadèmia i als 20 anys vaig poder continuar perfeccionant-lo a l’Escola Oficial d’Idiomes. Actualment compagino la meva feina amb els estudis de Dret.

Durant la secundària vaig participar en la Federació d’Estudiants que es promou des de Can Xic, etapa de la qual tinc un molt bon record per tots els companys que vaig conèixer i per totes les activitats de ciutat en què vaig poder participar.

De Viladecans vull destacar tant el suport als projectes educatius que complementen la formació reglada i obligatòria, com l’acom-

panyament i orientació que s’ofereix als i les joves que han de decidir què fer en la següent etapa, tant formativa com ocupacional. Tenim previst augmentar els serveis d’orientació, les jornades amb professionals, l’ampliació de l’oferta de Formació Professional Dual, l’atorgament de beques, etc. Volem facilitar la presa de decisions que fem quan som joves, triant entre les opcions que existeixen en base als nostres interessos, capacitats i habilitats.  Un dels àmbits dels quals a Viladecans ens sentim especialment orgullosos, és de l’atracció d’empreses que hem aconseguit aquests darrers anys. Som un municipi atractiu, amb una situació estratègica destacada i dotada de tots aquells serveis que tota empresa necessita per instal·lar-se en una ciutat. Aquesta atracció i la diversitat dels sectors, facilita la captació de talent propi de la ciutadania de Viladecans. Volem la plena ocupació per a la nostra població activa sense que hagi de desplaçar-se a d’altres municipis, de manera que tothom guanyi en qualitat de vida i d’aquesta manera també aconseguim major sostenibilitat i menors emissions. Després d’estudiar o treballar, les persones necessitem tenir temps lliure i per a nosaltres l’oci és una part molt important de les nostres vides. Per això, transformarem l’actual edifici dels cinemes en un centre d’oci juvenil. L’espai comptarà, a banda de les sales de cinema, amb diverses àrees a

on es desenvoluparan diferents tipus d’activitats, permetent que tothom tingui un lloc a on poder gaudir del seu temps lliure.

També volem seguir treballant i millorant el F’ESTIU JOVE, incloent els i les joves en el procés creatiu i organitzatiu per celebrar-ne moltes més edicions.

Una altra forma d’oci és amb l’exercici físic, que treballem per promoure un estil de vida saludable que permeti tenir una bona salut física i mental.

Un dels principals pilars sobre el qual treballem és l’habitatge. La inclusió de Viladecans en plans metropolitans d’habitatge protegit permetrà als joves viladecanencs tenir més facilitats a l’hora d’independitzar-se i centralitzant totes les gestions a l’OLH, aconseguirem uns processos més àgils i senzills.

La construcció de nous habitatges més eficients juntament amb la creació de nous espais naturals i verds ens ajudarà a construir una ciutat més ecològica, intentant frenar el canvi climàtic que tant ens preocupa als joves.

Els i les socialistes de Viladecans som també la gent jove. Els joves volem ser escoltats i participar del disseny de la nostra ciutat. Tenim molts reptes de futur, moltes idees i molts desitjos. Ens illusiona poder continuar aquesta tasca des del grup socialista que governarà la ciutat els propers quatre anys.

Irene Reus Cazorla

Creure i confiar en el jovent

El jovent de Viladecans s’ha sentit abandonat i allunyat de la política municipal en els darrers anys. En aquest article repassarem els punts on el jovent s’ha sentit més vulnerat i les propostes de Junts per Viladecans – Compromís Municipal.

Primer de tot, el baixador de Renfe de Viladecans no respon a les necessitats de la població. Molts hem hagut d’agafar trens més d’hora de l’habitual per arribar a temps al nostre destí. També, per por dels possibles retards o incidents que cada cop són més freqüents.

Un altre problema que se’ns presenta és la nit. No només tenim una oferta limitada d’espais d’oci nocturn, sinó que hi ha diverses zones on la il·luminació és precària. Estaria bé ampliar l’oferta per evitar desplaçaments i els ampollots que després generen residus.

Per continuar parlant d’oci, també calen zones esportives com pot ser un poliesportiu municipal i espais culturals per gent jove. A més, també caldria millorar infraestructures esportives, com el camp de beisbol, i fer-ne de noves com la pista d’atletisme que l’equip viladecanenc porta demanant anys.

Per finalitzar, parlar del problema de manca d’espais d’estudi durant l’estiu, que són dates on els joves aprofitem per fer cursets, preparar-nos idiomes, fer treballs (com el treball de recerca o el treball de final de grau)... Doncs estaria bé aprofitar espais com el de Can Xic o fer una altra biblioteca municipal. És en aquest sentit que, des de Junts per Viladecans – Compromís Municipal, reclamem que se’ns escolti com a joves i que es dissenyin polítiques específiques amb atenció a les franges d’edat.

Proposem la creació d’un Consell local de joventut com a interlocutor vàlid de la realitat juvenil de la ciutat i, a través d’ell, generar espais participatius les conclusions dels quals puguin ser vinculants per a l’Ajuntament.

Volem coordinar totes les regidories de l’Ajuntament perquè facin plans especials i específics per a

joves i perquè s’atengui la situació vital i social diferent de la d’altres sectors de la societat.

Volem que el jovent pugui participar en la definició de pressupostos que ens afecten com, per exemple, el de la festa major.

Apostem per dedicar més pisos de l’Oficina Local d’Habitatge als joves.

Facilitarem l’accés al món del treball de la nostra joventut fent que Can Calderon sigui lloc de trobada entre empreses, centres formatius i estudiants, per acordar contractes de pràctiques, becaris, contractes laborals, formació professional. Facilitarem exempcions tributàries a les empreses que contractin persones joves aturades, i també, per facilitar-ne l’inici, a les empreses noves creades per joves.

Garantirem que a totes les èpoques d’exàmens hi hagi equipaments oberts i adaptats a les necessitats dels estudiants a més a més dels actuals. En aquest sentit, augmentarem el personal tècnic de Can Xic, en funció de les necessitats dels i de les joves: orientació acadèmica i professional, emprenedoria, viabilitat econòmica de projectes, en matèries d’habitatge, salut i salut sexual Ampliarem l’oferta i difusió informativa sobre diferents temàtiques, impartides des de Can Xic.

Creiem en fomentar l’associacionisme entre la gent jove com a dret ciutadà i els beneficis i valors positius que aporta a l’individu i a la societat.

Donarem veu als joves a la revista municipal dedicant una columna extra d’opinió, de manera rotativa entre entitats juvenils i joves voluntaris.

Crearem un apartat a la pàgina web municipal on les entitats juvenils puguin donar-se a conèixer, autogestionant aquest espai a la mesura de les seves necessitats.

Tindrem cura que aquestes polítiques no discriminin ningú per raó de gènere, origen, llengua, orientació sexual, edat, etc., i fomentin una participació transversal de tota la joventut viladecanenca. No som els ciutadans del demà, som ciutadans de l’ara i aquí.

Enric Martín

Joves: feina, habitatge i participació

EnComúPodem Viladecans és una força política que representa la combinació de la tradició del municipalisme i les lluites socials amb la novetat del moviment 15M. La seva participació en els governs municipals i estatals ha portat a polítiques efectives en favor dels joves, com la llei del salari mínim i la reforma laboral que han reduït la precarietat laboral.

A més, s’ha treballat per una vivenda assequible, promovent la igualtat amb lleis per als col·lectius LGTBI i les dones, en un context de violència política de la dreta extrema.

A nivell municipal, s’han promogut polítiques en defensa del medi ambient, aconseguint importants avanços en la recuperació d’espais naturals i l’eliminació dels aparcaments il·legals a la zona de reserva natural. També s’han impulsat la cultura i el patrimoni, com posant com exemple el Museu de Viladecans, que va ser una aposta política dels Comuns i que ja és una realitat. No obstant, encara hi ha molt per fer en matèria de polítiques juvenils. És necessari abordar el problema de l’atur juvenil, facilitant l’accés a la cultura i a l’esport amb reduccions de preus als equipaments municipals. També és important assegurar que Viladecans sigui declarada pel govern municipal “zona tensa” pel que fa a la llei de vivenda, una

mesura indicada especialment per als joves.

En els pròxims quatre anys, EnComúPodem Viladecans seguirà treballant per millorar la qualitat de vida dels joves de la ciutat. Un dels seus objectius és garantir que tots els joves tinguin accés a una formació de qualitat que els permeti accedir a un treball digne.

A més, seguirem lluitant per una vivenda digna i assequible per als joves, assegurant que els preus siguin justos i accessibles. També promourem la igualtat de gènere i la no discriminació en totes les àrees, treballant en col·laboració amb els col·lectius i associacions locals.

Un altre dels nostres objectius és millorar la participació juvenil en la vida política i social de la ciutat, fomentant la implicació i la participació en els processos democràtics. També promourem la cultura i la creativitat, donant suport als joves artistes i creadors locals.

En resum, EnComúPodem Viladecans és una força política que treballa per una societat més justa i igualitària, on els joves tinguin un paper protagonista. Amb el nostre compromís i treball continu, continuarem impulsant polítiques efectives que millorin la qualitat de vida dels joves de la ciutat.

Ismael de la Rubia

Com arribar a casa sense mòbil

L’evolució de la nostra societat ha introduït nous hàbits en tots els sentits. Fa uns quants anys anàvem caminant a tot arreu. Avui en dia tenim moltes altres opcions: cotxe, tren, vaixell, avió i dintre de no res, potser, el coet. Les indicacions i els cartells informatius per seguir les vies per arribar al nostre destí també han canviat moltíssim. Durant segles, una pila de pedres a tocar del camí volia dir que portàvem la direcció adequada. Amb el pas del temps, les pedres van ser substituïdes per cartells que, fins i tot, indicaven la distància que faltava fins a la nostra destinació. Més endavant, les noves tecnologies ja ens indiquen el temps que trigarem, ens desplacem a peu, en bicicleta, en cotxe particular o en qualsevol transport públic. Segurament, ho fem com ho fem, mai no ens perdrem perquè les aplicacions informàtiques ens guiaran fins a casa però, si som a la muntanya i no portem el mòbil, no cal que ens amoïnem. Només cal seguir el rastre dels clínex i altres restes de porqueria, en forma d’ampolles de plàstic, llaunes i d’altres, que anem trobant a tocar dels camins. Sense cap dificultat arribarem a “la civilització” (com més ens hi apropem més en trobarem), sense necessitat de saber on és el sud, l’est, l’oest o el nord, que molts cops no sabem on són, especialment aquest darrer.

Vicky Herrero Garcia Vicenç Castelló Solina

Des de Sant Ramon o des de la Serra de Miramar fins a casa, seguiu les marques, no té pèrdua.

Treballant per una atenció primària més propera: Diagnòstic de Salut Comunitari

Els professionals de salut estem treballant per impulsar una atenció primària i comunitària més forta, proactiva, accessible, propera, resolutiva i longitudinal, per tal de fer que les necessitats socials i de salut de les persones es situïn en el centre del procés d’atenció. Això vol dir que les accions per aconseguir aquest objectiu han de tenir un abordatge tant a nivell individual, en els diferents centres d’atenció primària de la ciutat, com a nivell col·lectiu, amb l’activitat comunitària.

Una part important de la feina dels professionals sanitaris de l’atenció primària són les activitats comunitàries. Aquestes són activitats dirigides a promoure la salut, augmentar la qualitat de vida i el benestar social i potenciar la participació de les persones que formen una comunitat. Quan parlem de comunitat ens referim a l’àrea bàsica de salut del CAP Mas Font, CAP Maria Bernades, CAP Montbaig i Línia pediàtrica de Viladecans. En aquests centres hem iniciat el que anomenem un procés comunitari o diagnòstic de salut comunitari; un estudi que avalua l’estat actual de salut de la població, els problemes més importants, per prioritzar activitats comunitàries que més s’adapten a la nostra població.

Per realitzar un diagnòstic de salut cal conèixer l’estat dels determinants de salut (condicions polítiques, socioeconòmiques, culturals, mediambientals, condicions de vida i treball, xarxes socials i comunitàries, estils de vida individuals, edat, sexe), les seves necessitats i problemes de salut, al mateix temps que s’identifiquen el que s’anomenen els actius en salut (entenem per actius qualsevol factor que millora la capacitat de les persones o grups per mantenir la salut i el benestar).

El diagnòstic de salut comunitari es configura a partir de dades quantitatives, disponibles en diferents fonts d’informació públiques, i qualitatives, obtingudes a partir de les opinions expressades per veïns i professionals de la salut. L’informe de salut és una eina de treball per a la presa de decisions a l’hora d’establir les prioritats de les intervencions en salut de la comunitat.

Durant el primer trimestre del 2023, les comissions de comunitària dels centres de salut de la ciutat han sumat els esforços per tirar endavant aquesta anàlisi, però és important que la nostra població entengui aquesta prioritat. El segon cap de setmana de maig, amb la Fira de Sant Isidre, tenim una bona oportunitat per realitzar aquest contacte amb la població. Per

aquest raó, enguany els centres d’atenció primària hi serem presents, oferint activitats de prevenció i promoció de la salut dins aquest espai ludicofestiu que ofereix la fira. Els professionals dels nostres equips aprofitem per coneixe’ns i reconeixe’ns amb l’objectiu d’establir xarxes de cooperació i intercanvi de necessitats en salut.

Una altra acció és la participació a la mostra dels pagesos, aportant el nostre granet de sorra amb una panera de gra creada i confeccionada pels usuaris del grup de solitud. Una mostra més de la importància de posar el focus en la comunitat per acompanyar i sostenir tots els processos de salut i els seus determinats.

Iniciem doncs un camí on tots i totes sumem.

Maria Bonich Piqué Grup motor de Salut Comunitària Atenció Primària Ciutat de Viladecans

Viladecans contra el càncer

L’Associació Coordinadora Viladecans contra el Càncer és una entitat de Viladecans que es va crear al juliol de l’any 2015. Estem ubicats en el casal d´entitats Pablo Picasso de Viladecans, al passatge Sant Ramon n 2. Teníem clar i estem convençuts que les associacions tot i que cada una té el seu objectiu dins del seu àmbit, creant una coordinadora seria mes fàcil treballar unides per un únic objectiu, en aquest cas donar suport a la investigació del càncer.

Vam escollir l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, IDIBELL perquè és un centre proper a la nostra ciutat que està format per la Universitat de Barcelona en el campus de Bellvitge, l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans, l’ICO-Institut Català d’Oncologia en l’Hospitalet i l’Institut Català de la Salut i amb la seguretat que es fa una aportació directa i finalista als investigadors.

De la mateixa manera l’IDIBELL ens dona el suport necessari per fer les nostres conferències amb metges de gran prestigi en el àmbit de la investigació, ells mateixos venen a recollir el donatiu a la nostra ciutat i participen en les nostres activitats, la gent té l’oportunitat de coneixe’ls i compartir amb ells, creant així una confiança que fa que tot l’esforç valgui la pena.

Cada any es crea una comissió de diferents entitats de Viladecans que són les encarregades d´escollir un dels tres projectes que ens presenten en una visita a les instal·lacions per treballar tots junts durant l´any en diferents activitats. Aquestes són proposades per les associacions, cada una en el seu àmbit o bé la coor-

dinadora en proposa algunes de conjuntes.

El projecte per al 2023, “Diagnòstic i tractament precoç del càncer de pell” ens va ser presentat per la Dra. Yolanda Fortuño, cap de dermatologia de l’Hospital de Viladecans. Es tracta d’implementar el primer circuit ràpid per al diagnòstic precoç garantint l’accés directe del pacient al quiròfan.

Davant la sospita d’un càncer de pell, el metge de família farà una fotografia que enviarà via APP als serveis de dermatologia de l’hospital de Viladecans, evitant així llistes d’espera i rapidesa en el tractament.

L’objectiu marcat per aquesta associació és dotar tots els CAP de les cinc poblacions d’influència de l’Hospital de Viladecans, és a dir, Gavà, Castelldefels, Begues, Sant Climent i Viladecans, de dermatoscopis, y formar el personal necessari per poder implantar el projecte amb garantia. Coneixent la solidaritat de tots els viladecanencs estem segurs que ho aconseguirem!!!

Passatge Sant Ramon, 2 08840 Viladecans

Telèfon 678799112

viladecancer@gmail.com

www.viladecancer.es

Maria Gato Fernando

Ateneu d’Entitats Pablo Picasso

El último viaje

El último viaje, historias de un funerario es un libro que nunca pensé en escribir. La culpa, en cualquier caso, la tiene Vicenç Tugas como instigador del delito. Quizás era mi destino, puesto que cuando llegamos a Viladecans desde la Torrassa de l’Hospitalet me fui a vivir a poco más de cien metros del cementerio. En nuestra casa hoy se levanta un Mac Donald, pero cuando entonces me preguntaban donde vivía, mi respuesta siempre era la misma: cerca del cementerio.

-¿No tienes miedo de los muertos?- me decían.

-No. Los muertos están muertos- respondía yo, con la incontestable y limpia lógica de la infancia. En aquellos tiempos los muertos iban al cementerio como los payeses al campo, a paso de caballo. Recuerdo el sonido metálico de los cascos en el asfalto de la carretera cuando se acercaba la carroza fúnebre, los penachos negros de las caballerías. A menudo, una procesión la seguía a pie hasta el cementerio.

El tiempo, los años, habían hecho de este libro una asignatura pendiente entre el Vicenç y yo. Tengo historias para hacer un libro, me decía. Me insistía. Nos decidimos durante el covid, quizás porque escribir sobre la muerte no dejaba de ser una manera ilusoria de intentar eludirla, de esquivarla.

Uno de los peligros de un libro como este, era que acabase siendo un conjunto de anécdotas sobre entierros y funerales dónde alternase el chiste y la truculencia. He intentado, y no sé si conseguido, que no sea así. Uno de los comentarios de quienes lo han leído es que se esperaban algo más tétrico. No como una queja, sino como una virtud. Su lectura es más amable que desabrida. Tiene la luz de las cosas de la vida que iluminan la oscuridad de la vieja dama de la hoz sin martillo. Sus páginas aspiran a provocar algún escalofrío y alguna que otra sonrisa, con historias tan reales como la vida misma, de esa enfermedad hereditaria que es la muerte. Sazonados, siempre que sea posible, con la ironía y el buen humor. Está escrito en primera persona, Habla un personaje que es una mezcla del Vicenç real y del Vicenç literario. Esa voz respetuosa por vocación, como un mayordomo inglés, compasivo con el dolor ajeno que se ha apoderado de todo el libro, ese personaje, ha dado unidad a cada capítulo de libro, creo que ha evitado un salto entre el lado documental y el lado que funciona como cortos relatos. En el fondo la muerte es muy sencilla. El argumento, las sonrisas y lágrimas, corresponden a la vida, a la complejidad

del vivir. Nuestro final no deja de ser el simple clic de un interruptor que nos apaga la luz.

El último viaje consta de un prólogo, un introito, y más de una cincuentena de capítulos breves que no dan tiempo a cansarse, por mucho que uno se lo proponga. Comienza con un capítulo cuya afirmación es cierta, por muy increíble que parezca, “A los catorce años resucité”, y termina con “Iguales ante la muerte”, que contiene la última oración (aquí en cursiva) de una cita de Mario Benedetti que, no obstante, reproduzco en su integridad, porque merece la pena: “En las exequias y otros lutos, los muertos se mueren otra vez, pero de risa, sólo porque comparan los huesos con los huesos, y con humor proclaman que son todos iguales. Es el socialismo de los esqueletos”. Para concluir confío que les guste la lectura de este libro, que corra de boca en boca, y que hablen tan bien de sus autores que nos toque decir al Vicenç Tugas y a mí aquellas palabras de Eduardo Galeano: “Hablaban tan bien de mí, que pensé que me había muerto”. Feliz lectura.

José Luis Atienza

De Normandia a les Ardenes.

Memòries del 44

La Primera Guerra Mundial va acabar a les 11 hores del dia 11 de novembre de 1918. Després de quatre anys de conflicte, el món celebrava la fi de “la guerra que acabaria amb totes les guerres”. No obstant això, no tothom estava content amb el resultat obtingut. Des de les ombres, alguns maquinaven com continuar amb allò que van perdre. I així, el dia 1 de setembre del 1939, començà la Segona Guerra Mundial.

D’aquest gran conflicte bèl·lic se n’han produït multitud de pel lícules, videojocs, jocs de taula... Jo em vaig aficionar a aquest tema a través del videojoc Medal of honor de Playstation 1. Des de llavors, vaig voler saber més i més de les dues grans guerres europees.

De fet, fins i tot hi ha grups de música dedicats a aquesta temàtica, com Sabaton, una banda sueca de power metal i que, com no, és de les meves preferides.

En una botiga que hi havia a Castelldefels, avui dia tancada, vaig tenir ocasió de provar el wargame Memoir ’44. Es tracta d’un joc de taula de temàtica bèl·lica en què dos jugadors s’enfronten en una sèrie d’escenaris. Un dels jugadors fa el rol d’Aliat i l’altra el de l’Eix. De fet, la idea és jugar a cada escenari amb els dos bàndols, ja que l’experiència canvia en cadascun d’ells.

El tauler de joc es divideix en tres seccions: flanc esquerre, zona central i flanc dret. Té un total de 13 hexàgons de llarg i 9 d’alt. Quan es vol començar una partida s’ha de triar un dels 16 escenaris que inclou el joc. Després, el propi escenari t’indica on has de posar boscos, pobles, rius, ponts, búnquers, filats, sacs de sorra... i les unitats, que n’hi ha de tres tipus: infanteria, blindats i artilleries. Diguem que els escenaris són plantilles que has de plasmar en el propi tauler de joc amb els diferents components.

Totes les unitats, així com els diferents tipus de terrenys i obstacles, tenen les seves particularitats. Per exemple, la infanteria pot moure una casella i atacar o bé moure dues caselles i no atacar. A més, quan ataquen, tenen un abast de tres caselles. No obstant, mentre més lluny estigui l’objectiu, menys daus es llancen i, per tant, menys probabilitats d’encertar es té. Per parlar una mica dels terrenys, si tens una unitat d’infanteria ficada en un bosc, per exemple, aquest

ofereix protecció i el que fa a l’atacant és que llenci menys daus

Mecànicament el joc és molt fàcil de jugar. L’escenari triat et diu amb quantes cartes comences la partida i qui és el primer jugador. També t’indica què has de fer per guanyar. Quan és el teu torn has de jugar una carta de la teva mà. La majoria d’elles et diuen quantes unitats pots activar i de quina zona del tauler: flanc dret, flanc esquerre o zona central. En activar una unitat el que pots fer amb ella es moure-la pel tauler i després atacar si és que pot, depenent de les restriccions que tingui la unitat activada. Recordo que la infanteria, per exemple, si mou dues caselles no pot atacar després. Les artilleries, per posar un altre cas, només poden moure o atacar quan són activades, no poden fer les dues coses. També hi ha cartes que tenen regles més especials i que et permeten fer bogeries com atacs aeris, moure quatre unitats qualssevol del tauler (sense tenir en compte la secció en què estiguin situades), moure tots els blindats d’una secció del tauler...

Els atacs sempre es resolen amb tirades de daus. A l’atacar es té en compte: el tipus d’unitat atacant; la distància entre atacant i defensor; el tipus de terreny en què es trobi el defensor; el tipus d’obstacle (búnquer, sacs de sorra...) que hi hagi (si n’hi ha algun) a la casella on es trobi el defensor. Llavors es llencen més o menys daus. Per causar impactes s’ha d’obtenir en els daus el símbol corresponent a la unitat defensora o bé el de les bombes (comodins). Les artilleries només són destruïdes amb les bombes. Tants símbols obtinguis en el llançament, tants ninots treus del tauler de la unitat defensora. La infanteria té 4 ninots, els blindats 3 i les artilleries 2. Quan una unitat es queda sense ninots, és destruïda. Els daus també tenen el símbol d’una bandera. Aquest el que fa és fer retrocedir a la unitat defensora una casella.

No cal dir que un cop vaig haver provat el joc a la botiga de Castelldefels vaig comprar-lo per tenir-lo jo també en la meva ludoteca. Memoir ’44 és un wargame idoni per iniciar-se en aquest tipus de jocs que ofereix partides relativament curtes en comparació amb altres títols del mateix tipus. Si una cosa tenen els wargames és que són llargs i complicats. Memoir ’44 és tot el contrari.

Cristian Becerra

El poemari “Un mal any per deixar de fumar” de Pere López Tolosana

El 20 d’abril, dins les activitats de la Diada de Sant Jordi, s’ha fet la presentació del poemari Un mal any per deixar de fumar del poeta viladecanenc Pere López Tolosana al Museu de Viladecans, amb la col·laboració de la biblioteca de Viladecans. El llibre ha estat guardonat amb la primera edició del Premi de poesia Joan Aliguer de Mollet del Vallès, una iniciativa privada i familiar per retre homenatge a la memòria i el llegat intellectual del poeta i periodista Joan Aliguer. Amb aquest llibre s’ha estrenat també BonPla Edicions, una petita editorial de La Perla 22, la casa de creació literària de la Xarxa de Viles del Llibre, situada a Gràcia.

Un mal any per deixar de fumar és el quart llibre publicat de l’autor, després d’Estudiants?, i els poemaris Paraules no dites i Quadern de bitàcola. El poeta treballa com a orientador educatiu a l’institut Pompeu Fabra de Martorell i és membre fundador del grup local de poesia dels Amics de la Llibreria Nou Rals, on es fan trobades mensuals des de fa nou anys. A més a més, és el dinamitzador del grup de conversa d’anglès de la biblioteca de Viladecans i professor de balls llatins.

En aquest poemari, al llarg de 40 poemes potents de títol breu, el poeta ens descriu un any de la seva vida, però hi apareixen inquietuds que li són atemporals, que fa temps que el persegueixen. El pensament de l’autor està sintetitzat, sense floritures complexes i deixant enrere la por a mostrar-se que s’entreveia en el seu primer poemari, on predominaven els versos plens de metàfores i una mica recargolats. Ara l’her-

metisme s’ha anat difuminant i ens obre la porta. És un convit a traspassar-la, ja que el guany serà de bon tros molt més gran que l’esforç.

És una poesia que no se sotmet a la mètrica. El poeta la utilitza si li convé, però no renuncia a l’estructura lliure, si cal. La majoria dels poemes, per no dir gairebé tots, estan encapçalats per un títol breu, perquè el poeta destil·la, no vol res sobrer. Al mateix temps, és un autor exigent, amb ell i amb els altres. Per exemple, al poema Léolo ens ho adverteix:

Millor fer un palau de la soledat, i posar tots els requisits del món per a qui vulgui traspassar la porta.

Aquesta exigència és un avís, en cap cas és una imposició. És una cerca de compromís sòlid en allò que fa i també en allò que espera rebre dels altres.

A més a més d’exigent, és també escèptic. En els seus versos ataca amb força, però també amb desànim, la massa que s’allunya del pensament crític: aquest ramat

que no fa preguntes i que repeteix sense filtre allò que escolta sense qüestionar-ho. Al poeta li sap greu aquesta uniformitat d’idees, la pobresa de criteri, i sobretot, que aquells que manifesten aquesta pobresa de criteri justament la visquin com una certesa inflexible. Ell intenta refugiar-se’n, busca un aixopluc. Però la pau desitjada és molt fràgil i està amenaçada constantment. Per això, a estones se sent vençut, tot i que no renuncia a l’inconformisme. Com diu a Derrota:

Té bon gust la derrota quan saps que no és aquesta victòria mediocre que comprarien a qualsevol preu aquests éssers sense ànima que corren pels carrers.

Els tres trets fonamentals que defineixen el seu caràcter: l’exigència, l’escepticisme i l’inconformisme, el condemnen dins el pou de la soledat. Però no és un aïllament volgut, al contrari. Conté resignació que conserva una crida, però que deixa pas a la desesperança que hi comença a fer niu. L’isolament li fa por i sent abatiment pels propòsits i desitjos no realitzats. Com a vies d’escapament, cerca ànimes afins.

Malgrat aquests sentiments misantròpics, el poeta persevera, no decau. Les vivències li recorden tossudament allò que ja sap, però no li impedeixen posar-se dempeus una vegada i una altra per deixar lloc a l’esperança: quan vinguin les pluges tornarem tots a ensopegar amb les mateixes pedres, repetirem les mateixes preguntes i voldrem creure que algú les respon. Perquè, com el poeta, necessitem creure que algú les respon.

Sílvia Lleonart Roura

DELTA DEL LLOBREGAT

E.N. Remolar-Filipines

El passat 15 d’abril el grup “Art descalç per la terra”, de Justícia i Pau de Barcelona, es reuní al Remolar. El grup té com a finalitat experimentar una connexió espiritual amb la natura a través de la creació artística. Una de les activitats que organitzà va ser un taller de fotografia. Aquí teniu el resultat del seu treball.

© de les fotografies: Mercè Solé, Astrid Casademunt, Miquel Serra, Marta Carnicer, Maria Bargalló, Joan Gamissans i Clara Torrent. Coordinació del taller de fotografia: Chopo García-Die i Jordi Longás.

M5, una aparició

Dimarts 9 de maig, 5,40 del matí. Mig endormiscada vaig a la parada de la Plaça Europa a buscar el bus. Alguna vegada, a aquella hora, he trobat encara algun bus nocturn. En veig venir un que diu “M5 Intercanviador Cornellà Centre” i, seguint el que vaig aprendre quan la catastròfica construcció de les vies de l’AVE, m’hi enfilo. L’ex ministra del govern Zapatero Magdalena Álvarez, “antes partía que doblá”, em va ensenyar que en qualsevol moment el teu tren pot no existir i el teu bus pot no funcionar, per tant m’he acostumat a agafar sempre el primer bus que va en direcció aproximada a la que m’interessa, i sobre la marxa em vaig espavilant si convé agafant altres transports. Perquè si et quedes a terra pot ser que t’hi quedis indefinidament. I de passada faig turisme comarcal.

Una altra passatgera, més prudent que no pas jo, pregunta si realment va a Cornellà. I un joveníssim xofer, ens ho confirma i ens diu que som les dues primeres passatgeres del primer recorregut del primer bus M5. També ell s’estrena com a conductor i com a treballador. “És la primera sorpresa agradable que em dona Avanza”, dic. “És que no és Avanza, em respon el conductor”. I no, és Monbús-Juliá, amb un autobús gran i nou de trinca. De fet, Avanza i Monbús són “tal para cual”, però reconec que em fa il·lusió.

El bus M5 fa avui el recorregut Gavà-Cornellà, però en breu –em diu el xofer– farà Castelldefels Cornellà. Cada deu minuts, diu a la parada.

Bona idea, en qualsevol cas. L’arribada a Cornellà et permet comunicar-te via Renfe amb l’altra banda del riu cap al Penedès, cap a Manresa i cap al Maresme, passant, si vols pel cor de Barcelona. Tens la línia blava de metro i el tramvia. Cotxes nous, xofers engrescats... Ara només falta que mantinguin realment el que prometen.

De fet aquest enllaç llançadora amb Cornellà no és nou. La Mohn, quan Renfe i FFCC van encallar-se amb la construcció de l’Ave, va posar en marxa una nova línia que feia això mateix i que no recordo com se deia. Van jurar que no era circumstancial, però va desaparèixer quan es va normalitzar la situació. Bé, normalitzar és un dir, perquè la normalitat al Baix vol dir ensurt rere ensurt.

Mercè Solé

En el centenari de Ramon Marcó

Ramon Marcó i Cabré va néixer a Duesaigües (Baix Camp), on va passar la seva infantesa i joventut. Va ser l’únic fill de Ramon Marcó i Valls, barber i agutzil del poble, i de Joana Cabré i Peso, modista. Sent encara petit, el van apuntar a estudis de solfeig, orgue i va fer tres anys de piano amb Estanislau Mateu Valls, a Reus. L’inici de la Guerra Civil Espanyola, quan ell tenia tretze anys, va truncar els seus estudis musicals.

A inicis del 1955 ell i la seva esposa es van traslladar a Gavà. Coincideix que en aquell moment es buscava organista per a l’església de Sant Pere de Gavà, càrrec que li va ser encomanat, juntament amb el de director del cor de l’església. Una carta de recomanació del mossèn de la parròquia i el cop de mà del seu amic Julià, l’ajudaria a començar a treballar a la Roca on restaria fins a la jubilació.

El gener del 1955 en Ramon Marcó s’installava a Gavà i va començar a tocar l’orgue de l’església i a dirigir el seu cor. Des d’aquell moment va estar molt implicat a la vida musical de Gavà i d’altres localitats properes com ara Viladecans i Sant Boi de Llobregat, on va dirigir diferents corals. El mateix 1955 li van oferir dirigir l’Agrupament Coral la Lira de Viladecans, del qual va ser mestre director fins al 1976, i també hi va dirigir el cor infantil La Trepa. L’any 1957 va començar a dirigir el petit cor de les monges Vedrunes de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans; a més del cor de pagesos de Gavà.

També va dirigir la Coral la Nova Igualtat de Gavà (1973-1978); va ser mestre director de la Coral Renaixença de Sant Boi de Llobregat des de la seva fundació, l’any 1975, fins al 1991; va col·laborar amb el grup benèfic Art i Caritat de Gavà, que organitzava actes benèfics i actuacions a hospitals i asils, i feia d’organista a casaments a Gavà i Bruguers. A més, impartia classes particulars de piano i solfeig.

Amb les corals que va dirigir va viatjar arreu de Catalunya, Espanya i algunes ciutats europees. El 29 de desembre de 1966 la Coral Sellarès va actuar en un programa de TVE cantant nadales. L’any 1972 va dirigir la Sellarès en una actuació al Palau de la Música Catalana i el 1991 al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Ramon Marcó era un amant de la música clàssica, però també dels musicals i de la literatura, en especial de l’escriptor Josep Pla. També l’apassionava la història i la riquesa patrimonial de Gavà, per la qual cosa li agradaven les converses que tenia a l’Arxiu Municipal de la Ciutat. També passava hores de lectura al Museu d’Història de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya.

El 20 de desembre de 2015 es va donar el seu nom a la principal sala d’assaig de l’Espai Maragall, Centre d’Arts Escèniques de Gavà. Amb motiu de la proximitat del centenari del seu naixement, el Concert de Nadal de l’any 2022 de la Coral Sellarès va estar dedicat a la seva memòria. Era el tret de sortida d’aquesta commemoració.

El 9 de març de l’any 2023 va ser el centenari del naixement del mestre Marcó. Per aquest motiu, la Coral Sellarès i l’Associació d’Amics del Museu, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà i l’Arxiu Municipal, van organitzar un acte d’homenatge In Memoriam el 26 de març a l’Espai Maragall, amb la participació de la Coral La Lira de Viladecans, la Coral Renaixença de Sant Boi de Llobregat, la Coral La Igualtat de Gavà i la Coral Som i Serem de Viladecans.

Montse Pastor

El puto tiempo, escribía Terenci Moix. El puto tiempo, escribo ahora, cuando miro esta fotografía de Jaume Muns que ha sacado del cofre del tesoro. Su mirada a través del objetivo hace historia, con la memoria en blanco y negro de sus negativos, ahora conservados en gigas. Era el 19 de septiembre de 1978. Dentro de cuatro meses hará cuarenta y cinco años. El puto tiempo ha pasado como una apisonadora para no pocas personas de esta foto. El Gregorio, a él le llamábamos familiarmente, casi cariñosamente, por el nombre de pila, el Guti, que lo nombrábamos comiéndonos medio apellido, Luis Fernández Machuca, en el partido era como en el colegio: nos llamábamos por el apellido, Antonio Villarreal, quien enyesó sin cobrar un duro el local que teníamos en la calle Doctor Reig de aquel lejano 1978. El puto tiempo va borrando los rostros como una foto al sol, pero permanecen claras las voces, como si el oído tuviera mejor memoria que la vista.

Recuerdo la voz de todos ellos, pero sobre todo de los dos que fueron compañeros, la voz del Villa-

L’ull i la ploma

El puto tiempo

rreal, a quien en la foto se le ve toda la gorra, pero la cara queda tapada más abajo de la nariz, la voz del Fernández Machuca. Está en el centro, en segunda fila, con un mechón de pelo apuntando en la frente, un jersey oscuro de pico y una pegatina. El puto tiempo se los llevó. Al Cesc Baltasar, futuro conseller, le rapó la melena y el bigote de cantante de rock.

Era la fiesta de Treball y todos iban sin corbata. El Guti con su barba leninista, siempre descorbatado, como el Gregorio, como Luis, como Antonio, como todos, si los miramos detalladamente. Todos excepto uno. Lleva una corbata como si estuviera en la oficina, agarra la botella de cava a dos manos y a diez dedos. Sonríe como si le hubiera tocado en una tómbola. El puto tiempo ha pasado como una apisonadora por su mente, su espíritu y su biografía. Ramón Tamames, candidato a presidente del gobierno de la extrema derecha. Quien te ha visto y quien te ve.

Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

MALSON

És dilluns. No somrius. T’has tornat a despertar de cop cridant i plorant, i no pel dia de la setmana que és, sinó perquè gairebé cada nit tens somnis estranys que mai no havies tingut abans, ni tan sols en dies complicats del teu passat. No tens por de caure malalta, no. Et sap greu queixar-te de res. Estàs bé de salut i la teva família també: aquest no és pas el problema. Tampoc és la soledat el que et fa por. Ja has estat sola abans i no hi veies dificultat. El que et fa sentir diferent, o com si el temps passés sense pena ni glòria, és la nova realitat imperant. Sí, seguretat. Sí, protecció, la teva i la dels altres. Sí, prevenció i distància. Res d’abraçades i petons! Potser no cauràs als braços del malson que flirteja amb tots i que assetja pels cantons, però aquesta manera de viure no és la que va bé per al cap de ningú. Què hi pots fer més que seguir el corrent? Res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga, sortiràs ben tocada i enfonsada de tot això. I no només tu. Tenim moltes maneres de seguir

en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les protagonistes, que s’anul·lin activitats que t’agraden i estar lluny de la gent que vols. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i rondinaire, com mai no ho has estat.

Sí, ja et repeteixes que estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes que no marxi és, a poc a poc, més exigua. Et sents dir paraules d’ànim i ja no et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa més, perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no hi ha consol. Tothom et diu que cal conformar-se, fer les coses bé, deixar que el temps vagi passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el

que tenim de bo... i a tu se t’està acabant la paciència! I de vegades et guanya el pessimisme, la desgana i la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi. Qui ens ho diria que patiríem aquest malson i totes les conseqüències que ha comportat? Tot és diferent, tot és incert, i sembla que no ho aconseguirem. Creiem que, quan tot s’acabi, res no tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror, i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i d’altres han vingut per quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i fer bona cara, però no tires endavant. Fins i tot les paraules de suport de vegades et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui contra el que li ha capgirat tot.

Ja sé què demanar a les estrelles, en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia desaparegui. Serà possible?

Patricia Aliu

El malson, per Johann Heinrich Füssli, 1781

La Biblio, a mà

Ficció digital a la Biblioteca de Viladecans

Les sessions del Laboratori de Ficció digital (videojocs) han estat una de les iniciatives que la Biblioteca de Viladecans ha desenvolupat els últims mesos a l’Institut Josep Mestres i Busquets. Deu alumnes de 1r de l’ESO han pogut participar i gaudir dels tres tallers de jocs que s’han realitzat amb la participació del personal bibliotecari. Un projecte que es preveu que es pugui continuar fent a la tornada a l’espai de la Biblioteca, un cop finalitzades les obres. El Laboratori de Ficció digital va néixer l’any 2020 des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona sota la direcció de l’especialista en literatura i ficció digital infantil i juvenil,  Lucas Ramada Prieto. Es va començar a treballar a partir de la mostra de videojocs de la sala Zooom del CCCB, creada en el marc de l’exposició Gameplay: Cultura del videojoc on hi havia una selecció de jocs que deixava de banda els títols més comercials i coneguts en favor d’obres independents que plantegen reflexions i diverses maneres de jugar –des de la competició i la cooperació a, fins i tot, la contemplació– que trenquen molts dels prejudicis que es tenen sobre el videojoc i mostren les seves extraordinàries possibilitats expressives i creatives.

Els professionals de diverses biblioteques de la Xarxa, entre elles la Biblioteca de Viladecans, participen en un grup de treball que es va crear en un primer moment i que té per objectiu descobrir les

diferents formes d’experimentar el món del videojoc i la ficció digital i, així, introduir els videojocs als centres bibliotecaris com a part important de la cultura que ja són.

Fruit d’aquest treball, les diferents biblioteques organitzen una sèrie de dinàmiques i activitats centrades en el mateix acte de jugar en què participen infants i adolescents. Aquestes dinàmiques o  Clubs de (vídeo) joc són un exercici de reflexió col·lectiva per crear un nou coneixement compartit entorn de la literatura digital infantil i juvenil, on els professionals de les biblioteques esdevenen mediadors en ficció digital.

L’alumnat de l’institut que ha participat en aquestes primeres sessions va reflexionar al voltant del tema Escollir, importa? Després de xerrar sobre els hàbits de jocs, es va jugar a propostes on la presa de decisions i camins era determinant. Aquests videojocs van ser A duck has an adventure, Ord i Mitoza. Aquesta primera experiència ha resultat enriquidora

tant per a l’alumnat com per als responsables del programa, ja que van sorgir converses interessants i inspiradores així com un intercanvi de coneixements i experiències al voltant de la ficció digital.

Per aquest motiu, l’objectiu del programa és oferir sessions obertes a la resta del públic infantil de la ciutat quan es reprenguin les activitats a l’edifici propi de la Biblioteca.

Secció a càrrec de la Biblioteca de Viladecans

L’agenda del 9 de maig fins a l’11 de juny

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

 Dissabtes 27 de maig i 10 de juny de 10,30 a 13,30h. Jugateca. T’agraden els jocs de taula? Vols coneixe’n de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per a nens i nenes de més de 5 anys.

ACTIVITATS ADULTS

 Divendres 19 de maig, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: Mirar una pintura: Reflexions al voltant de tot allò que ens suggereix una pintura. En aquesta ocasió: Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Pieter Brueguel “el vell”. Parlarem sobre l’època, l’autor, el tema de l’obra, la filosofia que amaga i les sensaci-

ATERRATGE

Eva Piquer

Barcelona: Club Editor, 2023

ons que ens transmet. Dinamitzador: Toni Cano.

TALLERS AMB CONTINUÏTAT

(sense places lliures)

 Divendres 12 i 26 de maig i 9 de juny 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS DE LECTURA (places lliures al còmic club i al Club de lectura de Teatre)

 Dimecres 10 de maig, 18,45h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “Mitja vida” de Care Santos. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Dimarts 16, 23 i 30 de maig i 6 de juny, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: “Otelo” de Shakespeare. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Dimecres 17 de maig, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Picasso en la guerra civil” de Daniel Torres. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Dimecres 17 de maig, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Urbanismo feminista” del Col·lectiu Punt6, fent un recorregut feminista pels carrers de Viladecans. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Divendres 26 de maig, 18.30h: Book Club. Comentarem: “Faithful and Virtuous night” de Louise Glück. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

 Dimecres 7 de juny, 18.00h: Club de lectura de teatre. Comentem: “El pare” de Florian Zeller i “El temps i els Conway” de J.B. Priestley i presentem: “Terra baixa” d’Àngel Guimerà. Dinamitzador: Joan Viñals. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

La protagonista d’Aterratge decideix volar a Islàndia amb tres desconeguts per fotografiar-se dins la carcassa d’un avió estavellat el 1973. Una decisió que mai hauria pres abans de Tot Allò. Però el viatge desperta alguna cosa al fons del pou. Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Una altra decisió, escriure al pilot que va caure fa cinquanta anys. El Gregory respon, li explica tots els detalls de l’aterratge sense mica de literatura. I ella, que veu símbols a cada cantonada, s’adona que no pot passar-se el futur fent veure que el passat no ha passat. L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot –la geografia, el temps

històric, la condició, i una pandèmia per torna– produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar. Entremig, una pandèmia, amics i lectures que són bots salvavides. Concreta, exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol vida.

LOS 500 MEJORES ÁLBUMES DE LA HISTORIA

Bilbao: Liburuak, 2022

L’editorial Liburuak ha editat el llibre Los 500 mejores álbumes de la historia, de Rolling Stone. Un volum d’exquisida factura visual (256 pàgines amb grans fotografies i les portades de cadascun dels discos així com l’elaborat amb les votacions d’un panell d’artistes, compositors, productors, periodistes i membres de l’equip de la revista (entre els músics figuren Beyoncé, Taylor Swift, Stevie Nicks o Billie Eilish), i en el qual si alguna cosa es visualitza clarament és la revaloració de la música negra i de la música feta per dones. Tan discutible com qualsevol altra llista, però ple de discos incontestables. El llibre és una celebració de la gloriosa història d’un format, el de l’àlbum que ens explica una història en una seqüència particular, que continua sent el gran test creatiu per a qualsevol músic que aspiri a perdurar, per molt que les successives transformacions de la indústria hagin amenaçat (sense èxit) amb reduir-lo a l’obsolescència.

MISSIÓ HIBERNACIÓ

Cathon

Barcelona: Bindi Books, octubre de 2022

La Mimosa i en Sam són dos bons amics que viuen plàcidament al bell mig del jardí. Junts resolen misteris i donen un cop de mà als animals que hi viuen. Un còmic divertit i enginyós per als més petits! En aquest nou conte, els dos amics investigaran com hivernen els animals al bosc. Aconseguiran adormir-se?

El risc de rebutjar el dolor

Acabo de llegir un llibre que m’ha semblat provocador: La sociedad paliativa, del filòsof coreà resident a Alemanya Byung-Chul Han.

L’autor planteja les conseqüències de viure, com fem tots, intentant evitar el dolor, tant físic com emocional. Comptem amb els mitjans per fer-ho i ho fem tant com podem.

La felicitat total i absoluta és el nostre objectiu i el que compta són actituds com la resiliència i el saber veure com a oportunitats els reptes amb què ens trobem. Tot molt guai i positiu.

Però Byung-Chul Han considera que el dolor s’interpreta avui com una feblesa condemnada a emmudir, i que la societat activa està dominada pel concepte de rendiment i de capacitat. Penso que té raó. Crec que aquesta concepció de fons és la que fa que, per exemple, anem canviant contínuament el nom de les persones que pateixen greus afeccions que els impedeixen dur una vida autònoma. Ja no parlem, per descomptat, d’antigues definicions que avui ens semblen molt ofensives perquè han esdevingut veritables insults, com idiota o imbècil. Parlem del pas de “subnormals” a “deficients”, a “disminuïts”, a “discapacitats” i actualment “persones amb diversitat funcional”. Crec que al darrere d’aquestes denominacions hi ha un doble problema: algunes paraules aviat es converteixen en insults, com a expressió del menyspreu que continua produint, per més que l’emmascarem, el sentiment de superioritat sobre qui no pot seguir el nostre mateix ritme. I també que no suportem l’evidència que hi ha un dolor gran que ens sembla absurd i una incapacitat gran que ens sembla injusta. I convertim la impotència en un joc de paraules fins a treure’ls tot significat. Perquè ja em direu què vol dir “diversitat funcional”. No res.

Byung-Chul Han més aviat considera el dolor com una connexió amb la realitat, com a veritat, mentre que la societat pal·liativa ens fa viure permanentment anestesiats. El dolor és motor de transformació i de creativitat. Considera que és una configuració cultural i que té molta relació amb el poder, per

més que ja no s’exhibeix públicament. Però continua existint. Ho he pensat de vegades quan s’elogien tant, per exemple, els emprenedors, sobre els quals s’acaba carregant el pes de donar respostes solvents a l’atur. La seducció de l’aparent llibertat actua com a una motivació per a l’autoexplotació. El neoliberalisme ens porta a considerar els aturats com a fracassats, perquè el que mola és jugar-se els propis estalvis, treballar molt més del raonable i carregar no només amb la teva responsabilitat com a treballador sinó també com a empresari.

I és que el patiment del qual és responsable la nostra forma d’organitzar-nos com a societat, diu Byung-Chul Han, es privatitza i es converteix en un tema psicològic.

L’exemple també és clar: si t’assetgen a la feina, l’ambient cultural -que hem vist promogut tantes vegades a sèries i pel·lícules- t’envia al psicòleg i no al sindicat. Amb la qual cosa potser resols el teu problema (resols, en el sentit de suportar-lo millor) però no el problema del col·lectiu. Per això, diu l’autor, “en lloc de revolució el que hi ha és depressió”. El filòsof coreà opina que el dolor i la felicitat sovint van de bracet i que el dolor et connecta amb el més profund de tu mateixa i et fa avançar.

Encara hi he trobat un parell d’idees que em semblen ben interessants: la profusió d’imatges doloroses que veiem als mitjans de comunicació i a les xarxes actuen com a cuirassa respecte al dolor, el normalitza i ens l’amaga. La mort de l’Aylan, aquell infant de tres anys que fugia de Síria n’és un exemple. L’escàndol ens va durar quatre dies i prou que ens n’hem oblidat a l’hora de prendre decisions polítiques.

I un pensament que a mi m’aporta esperança: diu Han que no consta que la Intel·ligència Artificial, això que ens fa cada dia una mica més de por, pateixi. Per tant mentre sigui així nosaltres, humanes adolorides, avançarem més que ella. O, dit d’una altra manera, qui no es consola és perquè no vol.

Mercè Solé

Papamosques gris (Muscicapa striata)

Parc Agrari del Baix Llobregat, 27 de maig de 2015.

Migrador regular. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Té el cap voluminós i el bec fi. La coloració és força homogènia, tons grisencs al dors i els blanquinosos al ventre. Mascle i femella són pràcticament iguals. Ocell insectívor, captura insectes en vol. Escàs però algunes parelles nidifiquen al Delta del Llobregat. Tot i no estar inclòs al Catàleg espanyol d’espècies amenaçades, la utilització abusiva d’insecticides pot arribar a afectar l’espècie.

secció a càrrec d’Eio Ramon

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Pagesia a Viladecans, 1970-1974

Aprofitant la celebració de la Fira de Sant Isidre, serveixi aquest recull de fotografies per recordar els homes i dones que durant dècades han treballat els camps de Viladecans. Les fotografies van ser realitzades pel meu germà Anton i jo mateix a principis de 1970, data en què començàvem a bellugar-nos per Viladecans.

Homes, de més de 25 anys i majors contribuents! Les eleccions municipals a Viladecans a mitjan segle XIX (1844-1866)

“A todo sujeto que no tenga derecho electoral se le advierte que no entre dentro de la sala destinada para la votación mientras dure”.

Ban de l’alcalde de Viladecans, Josep Deu, 22 de febrer de 1844.

Aquest mes de maig es celebraran eleccions municipals per a constituir el 12è mandat municipal (2023-2027), després de la mort del dictador. Ja queden lluny les primeres eleccions municipals democràtiques del 3 d’abril de 1979. Actualment són eleccions amb sufragi universal, en les quals hi poden participar i ser escollits homes i dones majors de divuit anys.

No sempre ha estat així1. Les dones no van poder accedir al vot fins a la constitució republicana de l’any 1931 i el sufragi universal masculí per a homes majors de 25 anys, no es va implantar fins l’any 1868, després de la revolució de setembre que va provocar l’enderrocament i exili d’Isabel II. La I República (1873) el va avançar fins als 21 anys i la restauració borbònica, del darrer terç del segle XIX, va tornar a ampliar l’edat dels votants homes fins als 25 anys. La II República va fixar l’edat de vot als 23 anys. Però, abans de l’any 1868, a Espanya es votava sota el règim del sufragi censitari, basat en el fonament que només podien votar i ser escollits els homes, caps de família, amb casa oberta a la població, amb treball reconegut, amb un any de residència a la localitat, de mes de 25 anys

1 Tota la informació d’aquest article ha estat treta de la sèrie d’eleccions municipals conservada a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).

d’edat i que paguessin per contribucions a la hisenda pública una determinada quantitat. Es a dir només podien votar i ser escollits els majors contribuents homes de cada poble.

El primer expedient d’eleccions municipals que es conserva a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) correspon a les celebrades entre el dilluns i el dimecres

12 al 14 de març de 1844, en horari de 9 a 15 h, a la sala de Ramon Ribas, en la qual “(...) los señores electores recibian una papeleta en presencia de la mesa, inscribiran o harán inscribir quince nombres tambien de entre los electores, dos para alcalde y suplente;2 dos para teniente de alcalde y suplente; seis para regidores y tres suplentes y otros dos para sindico y suplente”. El cens electoral era de 137 electors, el 58 % de la població total masculina major de 25 anys. Només van votar 7 homes, és a dir el 5 % del cens electoral.3 Tal fou la indignació de l’alcalde per l’actitud dels

2 Identifiquem la sala de Ramon Ribas com a l’immoble actualment conegut com de cal Carcereny-cal Ginestà, a l’antic carrer de Sant Joan, actual d’Àngel Guimerà a tocar del carrer de les Sitges. 3 Foren anys de moltes revoltes i violències: des de 1827 que Catalunya estava en guerra –guerra dels Malcontents–; l’any 1833 s’inicia la que s’ha denominat com a primera guerra carlina; són anys de pronunciaments i aixecaments de progressistes contra els governs moderats i repressió per part d’aquests. Molt possiblement el desànim i la desafecció de la població podria explicar aquesta

seus conveïns que el mateix 14 de març va convocar a la mesa electoral i els va recriminar la indiferència amb què s’acollia la constitució de la nova corporació. La mesa electoral va resoldre anar a casa dels electors per a cridar-los a les urnes. Va ser en va.

Els regidors electes Martí Pasqual i Eudald Nuri van demanar l’exoneració del càrrec però des del Govern Superior i Polític de la Província –els governs civils de l’època– se’ls contesta que “es sumamente equivocado que con el presente hace Martí Pascual suponiendose un mero jornalero, pues bien sabido es que a mas de la casa que tiene propia posee una porción de tierra campa y algunas viñas a primeras cepas” i en relació a Eudald Nuri “tiene medianamente pujante su fábrica de carros” a banda de que disposa d’un immoble “que le ahorra un crecido alquiler de casa” i així el Govern Superior accepta que tots dos “necesitan el jornal para subsistir con sus familias, en igual como se encuentra la mayor parte de los vecinos [però si se’ls deslliurés dels] cargos concejales a que se les han destinado tendrian que suplantarlos otros de fortuna inferior”. Com que en aquestes eleccions diversos noms van tenir el mateix nombre de vots, es va haver de procedir al desempat, mitjançant sorteig que es va realitzar el 12 de juny. La corporació resultant, que pren possessió el 22 de juny de 1844, era la següent: alcalde, Miquel Busquets; tinent d’alcalde, Josep Nicolau, regidor primer, Joan Vilà; regidor segon: Josep Vilà; regidor tercer, Miquel Domènec; regidor quart: Pau Foxet; regidor cinquè: Joan Parés; regidor sisè, Eudald Nuri i regidor síndic, Pau Marieges.4

ínfima participació en les eleccions municipals.

4 Molt significatiu dels anys passats són el lliurament de tres carabines, tres

Els processos electorals municipals, durant la monarquia isabelina, seguien l’esquema següent: exposició pública de la “lista de los vecinos cabezas de familia con casa habierta que como mayores contribuyentes disfrutan del derecho electoral para las elecciones municipales del año 1845, con arreglo al Decreto de SM de 14 de julio de 1840 y ordenes posteriores”. Una vegada aprovada aquesta llista es procedia a fer un sorteig que determinava quins regidors havien pistoles i una altra carabina amb baioneta que rep el nou alcalde del seu antecessor.

de sortir de la corporació per tal de procedir a la seva renovació parcial, normalment la meitat. Es podia votar durant tres dies, en horari normalment de 9 a 14 h, prèvia constitució, el primer dia de la votació, de la mesa electoral, formada per quatre secretaris i l’alcalde. Es votava nominalment, escrivint a mà el nom de la persona proposada per a regidor, “estando preparadas y rubricadas de antemano las papeletas (...) y teniendo a la vista la lista de los electores [aquests] escribieron dentro del local y a la vista de la mesa, unos por si y otros

Resum general de vots de les eleccions municipals celebrades els dies 12, 13 i 14 de març de 1844. AMVA, Eleccions.

valiendose de otros electores los nombres de los candidatos”; la llista dels electors es fixava a l’exterior de l’edifici on es procedia a la votació, que normalment era can Modolell, atès que l’ajuntament no disposava d’una Casa de la Vila prou espaiosa per a desenvolupar aquesta activitat; en les eleccions de 1845 es van votar a 23 persones de les quals 14 van obtenir menys de 7 vots i les nou restants van obtenir entre 14 i 27 vots. Finalment, a partir de les votacions obtingudes, el Jefe Superior i Polític de la Província

aprova l’elecció d’alcalde i regidors.

Per regla general, les eleccions municipals es convocaven cada dos anys amb les excepcions provocades per canvis polítics o situacions bèl·liques o bullangues. Normalment es realitzaven els dies 1, 2 i 3 de novembre i es prenia possessió del càrrec l’1 de gener de l’any següent. Des de 1844 a 1868 tenim comptabilitzades 13 eleccions municipals, de les quals 10 són renovacions parcials de la meitat de la corporació municipal. El total del nombre d’electors

oscil·la entre 73 i 78 amb excepció de 1844, 137 electors i 1858, 83 electors.5 Només votaven els homes majors de 25 anys que tinguessin una determinada renda econòmica i d’aquests només podien ser escollits regidors aquells que tinguessin una renda superior, per tant hi havia dues menes d’electors: els elegibles i els que no ho eren. Els electors de més de 60 anys podien ser elegibles però tenien la facultat d’acceptar o no el càrrec.6

El cens electoral es constituïa amb el llistat de majors contribuents.7 Aquest llistat de majors contribuents venia donat pel que pagaven a la hisenda pública, que era la suma de les contribucions directes –el que pagaven pel cadastre, el que avui dia seria la contribució territorial rústica, i per les activitats comercials– més les despeses municipals: quota que es repartia entre totes les cases/

5 Vegeu al final d’aquest article el quadre núm. 1 en el qual queden reflectits els electors i els votants de les eleccions municipals de Viladecans de 1844 a 1866.

6 Per a les eleccions a la renovació parcial de la meitat dels regidors que es va celebrar a primers de novembre de 1851, en la relació d’electors hi figuraven 21 exempts d’un total de 50 electors elegibles, dels quals 9 ho eren per ser majors de 60 anys i 4 per defectes físics. Davant d’aquest nombre important d’electors exempts de ser nomenats regidors l’ajuntament argumenta que s’haurien d’incloure a la llista els hereus dels electors exempts per majors de 60 anys i per defectes físics perquè “el ayuntamiento ha observado y observa que tales herederos ayudan del manejo de las haciendas (...) los considera como unos verdaderos administradores y bajo este supuesto deben incluirlos en las listas electorales para servir los cargos concejales (...) a fin de que con la inclusión de estos herederos pueda formarse el ayuntamiento con personas algo ilustradas”. 7 Tal i com hem explicat eren propietaris - majors contribuents i homes; les dones en quedaven excloses. En el padró municipal de 1857 trobem dones que es declaren pageses però d’altres també propietàries com a Josepa Pol i Serra, Teresa Margarit, Eulàlia Mateu i Mitjavila, Francesca Margarit i Vilajoana o Rosa Tugas i Tort.

Llistat, de 4 de novembre de 1845, de candidats i nombre vots obtinguts en les eleccions municipals celebrades entre l’1 i el 3 de novembre de 1845. AMVA, Eleccions.

famílies de la població.8 Entre els electors no elegibles figuraven pel concepte de “capacitats” el rector de la parròquia, el metge cirurgià i el mestre d’instrucció primària. Eren motius d’exclusió del cens electoral no ser veí de la població, o portar menys d’un any i un dia, o ser deutor a la hisenda pública.9 Els regidors electes també podien demanar l’exoneració del càrrec i alguns d’ells, curiosament, el demanen per tenir pagaments pendents de contribucions. Els càrrecs d’alcalde i regidors no eren remunerats, ans al contrari significaven un sacrifici i maldecaps per a aquells que l’ostentaven i alguns dels regidors electes sol·licitaven al govern provincial no prendre’n possessió.10 Malgrat que els electors eren els majors contribuents de la població hi havia una consi-

8 Vegeu el quadre núm. 2 dels electors elegibles en les eleccions municipals de Viladecans de 1845 a 1858.

9 Els germans Miquel i Josep Busquets Deu demanaren en diverses ocasions ser exclosos del cens perquè no vivivien a Viladecans. Per al cas d’en Miquel, l’ajuntament li denegarà l’exclusió perquè no tenen constància que tingui casa oberta a la veïna població de Sant Climent de Llobregat (agost de 1847 i 1849). En les eleccions municipals de novembre de 1851 Josep Busquets tornarà a demanar que se l’exclogui del càrrec per ser veí de Barcelona, però no es tindrà en compte i a més de sortir com a regidor serà escollit alcalde per al bienni següent de 1852-1854. Els veïns Joan Dallarès, Pau Marinè, Isidre Vilà i Joan Solina seran exclosos del cens electoral perquè tenen béns intervinguts i per tant són deutors a la hisenda (setembre de 1847).

10 Cas dels regidors electes Baldiri Monmany i Pugés i Joan Vilà i Cònsul que van sortir escollits en les eleccions celebrades entre l’1 i el 3 de novembre de 1849 per a prendre possessió l’1 de gener de 1850. Aquests demanen eximir-se del càrrec per ser deutors, i en concret Joan Vilà, que ja havia estat regidor l’any 1844, ho era per l’impagament de la contribució de “culto y clero” i per la quantitat de 300 rals “y como de la expresada cantidad son responsables los cuatro regidores [del año 1844] (...) facilmente podrian cubrir el delito por el que pretende eximirse el recurrente”, 15 de novembre de 1849. Joan Vilà no va quedar alliberat sel càrrec.

derable diferència de renda entre grans propietaris, com ho eren Josep Monmany i Pugés, Joan Amat i Sala o Josep Deu i Monmany, que figuraven al principi de la llista respecte els propietaris que figuraven al final.11

11 Per exemple en el llistat de 1849, Joan Amat i Sala paga una contribució de 2.121 rals, Josep Monmany i Pugés, 1.260 i Josep Deu i Monmany, 638. Són els tres primers. Els tres propietaris del final de la llista són Francesc d’Assís Carbó, Joan Vilà i Cònsul i Climent Car-

La gran majoria dels electors elegibles, segons el padró municipal de 1857, es declaren propietaris, fonamentalment propietaris agrícoles si bé alguns d’ells, com és per exemple el cas de Josep Busquets i Bou, també disposa d’un nombre important de béns immobles.12 El padró municireras que paguen 79 i 77 rals de billó, els dos darrers. Vegeu quadre núm. 2. 12 Vegeu l’Amillarament de 1852 publicat a les IV Jornades d’Història Local. L’agriculura del delta del Llobregat a mitjan segle XIX, Ajuntament de Viladecans,

Presa de possessió de la nova corporació municipal escollida en les eleccions municipals celebrades entre l’1 i el de novembre de 1845, el dia 1 de gener de 1846. AMVA, Eleccions.

pal diferencia entre propietaris i pagesos, aquests darrers també propietaris de terres, però en petites extensions. Entre els electors elegibles també hi consten les persones dedicades a activitats comercials, de la construcció o del transport però com a unitats singulars: rajolers (1), botiguers (4, hostaler-carnisser, botiga d’aiguardent, fleca-forner), paletes (3, del quan un es considera promaig de 1986. El seu germà, Miquel Busquets, disposa de poques terres però sí de vuit cases de propietat.

pietari, molt possiblement contractista d’obres), constructors de carros (2), traginers (1), fusters (2), fabricant de teixits (1) i un moliner-magatzem de gra. Evidentment queden fora del cens electoral els jornalers. Per a aquesta època inicial del liberalisme no hem sabut veure la formació de candidatures o d’agrupacions polítiques atès que no hi havia partits polítics tal i com els entenen avui dia si bé, si contrastéssim els electors esco-

llits per a càrrecs municipals i la seva activitat professional o les seves rendes –a partir de les contribucions que paguen– podríem intuir les afinitats ideològiques si més no entre les formacions de l’època: bàsicament, moderats i progressistes.13 A les corporacions municipals resultants entre 1844 i 1860, la gran majoria de regidors es declaren com a propietaris –si bé la gran majoria disposa d’entre 5 a 10-12 mujades i casa pròpia–, alguns d’ells com a pagesos –amb menys de 10-12 mujades– i de tant en tant, en alguna corporació, de forma anecdòtica, es pot trobar un constructor de carros, un paleta, un traginer o un fuster. En les corporacions municipals de 1846-1847 hi eren presents, com a regidors, dos grans propietaris: Josep Busquets i Bou, que disposa de 68 mujades, un mas i sis cases, i Joan Amat i Sala, amb 131 mujades, can Sala-cal Menut i 8 cases. En el mandat de 18521854, Josep Busquets serà alcalde i Joan Amat, tinent d’alcalde. Com a regidor els acompanyarà un altre gran propietari local, Josep Deu, amb 27 mujades i dues cases. Durant mou mesos de l’any 1854 es giraran els càrrecs: Joan Amat serà nomenat alcalde i Josep Busquets, tinent d’alcalde, també acompanyats per un altre gran propietari local, Joan Cònsul, que disposa de 40 mujades i dues cases. Per acabar l’estudi ens faltaria treballar les relacions familiars per acabar d’establir les relacions familiars i polítiques

13 Ja en el final de la monarquia d’Isabel II, en les eleccions de novembre de 1864 per a la renovació de la meitat dels regidors, la mesa electoral denuncia el resultat de les eleccions “por haberse elegido a Antonio Monmany hermano del Sr. Alcalde, que queda en el Ayuntamiento y Juan Presas su cuñado y Pablo Vila hermano de un regidor que tambien queda en el Ajto. y resulta que seran 5 todos parientes que formaran una mayoria en perjuicio de los intereses locales, en caso de una discordia entre la corporación que puede venir en mucho de las actos que hayan de discutirse”.

Primera pàgina del llistat d’electors i elegibles per a càrrecs municipals, 1849. AMVA, Eleccions.

Ban de l’alcalde Josep Busquets anunciant la convocatòria d’eleccions municipals per els dies 1 al 3 de novembre de 1853, en horari de 9 a 14 hores i demanant puntualitat per anar a votar a la sala de Joaquim Modolell. Viladecans, 31 d’octubre de 1853. AMVA, Eleccions.

que es donaven en aquell Viladecans de mitjan segle XIX, on la majoria de la població jornalera lluitava quotidianament per la vida.14

Malgrat l’indult atorgat als presos polítics cal seguir vindicant la solidaritat amb les persones encausades i el retorn dels exiliats. La meva solidaritat amb el poble ucraïnès que està patint les conseqüències d’una guerra que no va començar.

Manuel Luengo Carrasco

14 Per exemple, Josep Busquets i Bou estava casat amb Rosa Amat i Sala, molt probablement germana de Joan Amat i Sala. Així els cunyats es van anar alternant en els càrrecs municipals.

Quadre núm. 1 - Electors i votants en les eleccions municipals de Viladecans (1844-1866)

Quadre núm. 2 - Electors elegibles en les eleccions municipals de Viladecans (1845-1858)

(1) Arxiu Municipal de Viladecans, Padró Municipal d’Habitants, 1857. Concepte tal i com surt, textualment, al document del padró municipal.

(2) Matrícula industrial i de comerç de Viladecans, 1844-1873, publicat a l’article de recerca del mes de desembre de 2022 d’aquesta mateixa revista.

(3) Amillarament de 1852, publicat a les IV Jornades d’Història Local. L’agriculura del delta del Llobregat a mitjan segle XIX, Ajuntament de Viladecans, maig de 1986.

(4) Import pagat en contribucions en rals de billó i maravedís. 1 ral equival a 34 maravedís.