El 177 del Punt de Trobada

Any 17

15 de juny de 2023

Feu-ho bé!

Aquest dissabte pren possessió el nou ajuntament de Viladecans. 12 regidors del PSC, 5 d’ERC, 3 del PP, 3 de Vox, i 2 d’En Comú Podem. El PSC tindrà novament l’alcaldia, amb Carles Ruiz, i el principal partit de l’oposició continuarà sent ERC. La pena de tot plegat és que al consistori hi ha entrat Vox, cosa que és un mal auguri per a la nostra vida democràtica. Però això és el que hi ha.

A la reunió de la redacció del Punt de Trobada, que la vam fer abans de les eleccions i per tant sense coneixe’n els resultats, ens preguntàvem què podríem dir en l’editorial d’aquest número. I el que ens sortia era una petició molt simple: Feu-ho bé!

I per fer-ho bé, ens permetreu que us fem aquest suggeriment metodològic: sisplau, atureu-vos una mica, seieu, parleu, compartiu idees, escolteu-vos... estigueu disposats a aprendre i a incorporar mirades noves... Feu-ho cadascú dintre el propi partit i dintre el propi grup municipal, però feu-ho també amb els dels altres partits i grups. I també amb els tècnics, o amb ciutadans i ciutadanes que penseu que tenen coses a dir, més enllà dels processos participatius oficials...

El que no funcionaria, si voleu fer-ho bé, seria que, com que de fet tot queda bastant igual que a la legislatura anterior, doncs continuem com si res, sense aturar-nos a pensar gaire, que ja ho tenim molt per la mà.

El que dèiem: Feu-ho bé!

1 Feu-ho bé!

2 Pagès, un ofici, una vida. Josep Domènech

3 La meva experiència com a fotògraf. Salvador Obiols

6 Universitat Pirata 2023. Assemblea de la Universitat Pirata

8 De filles a mares. Vanessa Rodríguez

9 L’art de promoure la restauració local. M. Carme Cerdà

10 Yokai, esperits de Japó. Cristian Becerra

12 Una jornada particular. Mercè Solé

14 Desig retrobat. Patricia Aliu

15 Barri de Sales, 100 anys. Xavier Calderé

17 Un estiu amb salut. Equips d’Atenció Primària Viladecans

19

La Bíblio, a mà: L’Espai Daruma, especialitzat en manga

22 Les deodates de Sales. Un homenatge. Josep Lligadas

24 Espigolant. Mercè Solé

25

La mirada aguda: Escorxador. Eio Ramon

26 Contra la crisi climàtica: Els joves i el malbaratament alimentari

27 La memòria en imatges: El naixement de la plaça de la Diversitat.

Jaume Muns

28 Recerca històrica: Cap el sufragi universal... masculí! Les eleccions municipals a Viladecans en el darrer terç del segle XIX (1868-1895).

Manuel Luengo

Equip de redacció

M. Carmen Castellano; Maria Comas; Josep Lligadas; Agustí Martí; Natàlia Morant; Jaume Muns; Montserrat Pastor; Vanessa Rodríguez; Miguel de la Rubia; Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que l’enviem a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes (levat del mes d’agost, que fem vacances). El nostre

electrònic: puntviladecans@telefonica.net

El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

Pagès, un ofici, una vida

Després de dècades dedicades a la terra, en un moment de reflexió pròxim a la jubilació, vull compartir la importància dels valors adquirits durant els meus anys de pagès. L’ofici agrari, carregat de coneixement ancestral i lligat a la natura, és fonamental per a un futur sostenible.

Aquesta feina m’ha demostrat que és un ofici ric en coneixements, des dels cicles de conreu fins als mètodes de preservació del sòl i com tractem les plagues, el coneixement és la clau per l’èxit. És important fomentar l’aprenentatge constant i donar suport a la formació agrària per a les pròximes generacions. La passió per aprendre i adaptar-se als canvis és essencial per garantir el futur d’aquest ofici.

El relleu generacional és vital per a la continuïtat de l’agricultura, hem de fomentar i inspirar els joves a abraçar aquesta feina, compartint els valors que l’acompanyen. Transmetre la passió, la saviesa i l’amor per la terra és fonamental per garantir que

l’agricultura segueixi sent una font d’esperança per a la biodiversitat del planeta.

L’agricultura de proximitat i la producció local afavoreix el comerç just, redueix la petjada ecològica i crea un vincle mes fort entre agricultors i consumidors, és vital promoure espais de col·laboració per preservar la sobirania alimentària i garantir aliments sans i frescos. Protegir la capacitat d’una comunitat per decidir què i com produeix els seus aliments és essencial per a la seva autonomia i resiliència. Hem de promoure pràctiques agrícoles sostenibles, diversificar els cultius i valorar la qualitat del aliments, prioritzant sempre el benestar de les persones i el respecte pel medi ambient.

La formació, l’aprenentatge, el coneixement, l’agricultura de proximitat i la sobirania alimentària són pilars fonamentals per un futur sostenible. Cal donar suport als joves pagesos i pageses per assegurar un món mes just, saludable i respectuós amb la natura per un futur agrícola prometedor.

Josep Domènech

La meva experiència com a fotògraf

El panorama de la fotografia amateur durant l’any 1970, moment en què vaig començar a caminar com a fotògraf, no tenia gaire a veure amb el d’ara, que la tecnologia ha socialitzat el sector, en disposar d’uns mitjans electrònics més còmodes i accessibles. Avui qualsevol persona a través d’un telèfon mòbil, polsant una rodoneta li és fàcil immortalitzar una escena.

En els meus inicis, tot i el progrés a què havia arribat la fotografia respecte a etapes anteriors, calia disposar d’una càmera, en la qual s’havia de graduar la llum, la velocitat i la distància, a més d’incorporar-hi un rodet de pellícula amb una capa de gelatina sensible a la llum, que captava la imatge en negatiu. A través d’un procés químic de revelatge i d’una posterior ampliació, damunt d’un paper emulsionat, apareixia la imatge en positiu. Operació que requeria dominar la càmera i tots els processos que he apuntat, dins del laboratori. Posseïdor d’una càmera, que havia comprat a terminis, i havent seguit un curset organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya vaig muntar un laboratori a casa.

De forma agosarada, vaig participar en concursos, els quals van servir-me per fer créixer els estímuls, puix al cap de pocs mesos d’haver-me iniciat, vaig començar a assolir premis i a adquirir un posicionament dins el món amateur, del qual en feren ressò les publicacions especialitzades.

A partir de la meva experiència personal permeteu-me que us faci cinc cèntims del que ha estat i és la fotografia:

El poder de la fotografia és el de captar una realitat, i la càmera

és l’instrument imprescindible, malgrat que el mèrit principal no és d’ella, sinó d’aquell que la sap fer servir.

La fotografia se la pot anomenar “el llapis de la llum”, ja que dibuixa el que li transmet la llum que reflecteixen els objectes que capta la càmera i que, per tant, ha escollit el fotògraf per immortalitzar.

Aquest poder de captar de forma objectiva, verídica i fidel la rea-

litat, és el que, a partir del segle XIX, va dur als pintors a optar per uns estils més figuratius i abstractes, ja que no podien competir en la forma amb què es contemplava, a través de la fotografia.

Alguns artistes van aprofitar la fotografia, no com un únic recurs per mostrar la realitat del que observaven, sinó també del que s’imaginaven. És així com a partir del 1916 va sorgir un moviment constructivista al centre d’Euro-

pa, que utilitzava uns recursos expressius i uns llenguatges, a través dels quals creaven escenes inventades, que, en determinats casos, seguien uns passos propis de la pintura i que els obligava a aplicar manipulacions que s’apartaven dels cànons de les tècniques i dels conceptes propis de la fotografia tradicional. D’aquí va sorgir el “fotomuntatge fotogràfic”, en el qual s’ajunten imatges obtingudes en diferents negatius, però que es juxtaposen a l’hora del positivat i revelat, per tal de crear una sola imatge, que dona com a resultat una obra única. Un altre dels sistemes és el de retallar parts de fotografies diferents, enganxar-les formant un collage damunt d’una superfície i retratar-lo, per aconseguir un negatiu, a través del qual poder positivar les còpies que es vulguin. Com es pot comprendre, estem parlant d’una feina laboriosa. Tinguem en compte que en aquells temps estàvem a anys llum dels mitjans electrònics actuals, que permeten resoldre-ho de forma còmoda i fàcil a través d’un programa com pot ser el photoshop.

D’aquí ve que s’atorgui un mèrit important als fotomuntatges artesanals, ja que obligaven a una major inversió de temps i de material, raó per la qual abans d’executar-lo era convenient planejar-ho i assegurar-ne el resultat. Com a fotògraf, si bé no vaig descartar les imatges que despertaven la meva sensibilitat a través dels ulls, vaig tenir una gran predilecció per plasmar escenes que fluïen de la imaginació i de motivacions personals. És així com vaig aplicar els diferents procediments del fotomuntatge.

La meva etapa dins del món dels concursos em va permetre obtenir uns tres-cents cinquanta premis, exposar en diferents salons de l’estat espanyol, individualment i conjuntament amb altres

autors. Se’m va convidar a formar part del jurat en certàmens i a intervenir en taules rodones i seminaris. Vaig ser membre del Grup FOTOFAD, del Grup 10x4 i de la comissió organitzadora de les Jornades Fotogràfiques de Catalunya i un dels participants

en el llibre Pintades: Barcelona de Puig Antich al Referèndum. Vaig ser professor de fotografia en les escoles Tecnifoto i IDEP.

En aparcar la càmera per l’escriptura, vaig ser corresponsal de la revista Nueva Lente i cofundador i director de la revista La Cortini-

lla i de La Fotografia. En els festivals d’Arlès (França), vaig acudir diversos anys per visualitzar i seleccionar portafolis d’autors internacionals, per publicar-los a

la revista. El 1989, TVE de Madrid em va convidar a participar en el programa “El Nuevo Espectador” que dirigia Eduardo Sotillos.

Per encàrrec de l’editorial Espasa Calpe, de Madrid, vaig ser l’autor dels llibres Catalunya en Blanc i Negre en què relatava la història de la fotografia a Catalunya en les seves etapes inicials, i Catalunya, imatges d’un temps en què em referia a la seva importància per documentar la societat.

Amb col·laboració de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, vaig organitzar la primera exposició que es va portar a terme a Viladecans de fotografies antigues de la ciutat.

Acabo aquest capítol dedicat a la fotografia dient que una fotografia pot contenir poesia i que una poesia pot despertar imatges. Una cosa s’aconsegueix ordenant la llum i en l’altra ordenant paraules.

Salvador Obiols

Universitat Pirata 2023

El passat 6 de maig, des del CSO Els Timbres, vam engegar una nova edició de la Universitat Pirata. I us estareu preguntant: què és això de la Universitat Pirata? A continuació us expliquem el nostre motiu d’existir, així com les activitats que hem fet i que farem fins que acabi juliol.

La Universitat Pirata d’Els Timbres és un cicle de tallers i xerrades gratuïtes que tenen l’objectiu de transmetre coneixement de forma lliure, compartint experiències i treballat en comú, sense grans inversions ni infraestructures i amb recursos modestos i una gran motivació per crear comunitat. Perquè si tu t’empoderes, si ens empoderem totes, només podem guanyar.

Després d’una festa d’inauguració, on vam poder gaudir del cantautor Bonete, el dia 9 vam iniciar un curs d’italià per aprendre comunicació bàsica per viatjar a Itàlia (tots els dimarts a les 19:30h fins al 27 de juny).

El 12 de maig el Proyecto UNA va venir a fer un taller sobre comunicació a les xarxes i com combatre el discurs d’odi: entendre com funcionen aquests grups i, sobretot, com contraatacar de forma efectiva a les xarxes socials.

El dia 19 vam poder gaudir d’un taller de defensa feminista a l’Associació de Veïns del Grup Sant Jordi. Va ser un taller no mixt on vam aprendre a defensar-nos utilitzant la veu i la mirada i vam practicar diverses claus per aconseguir fugir d’una possible agressió.

I ara que comença juny… seguim amb més activitats!

Els dimecres 14 i 28 de juny a les 18h farem un taller de rap. Tindreu l’oportunitat d’aprendre sobre la història de la cultura del hip hop i d’escriure i gravar una cançó de rap. El 15 de juny vindrà una psicòloga clínica a les 19h a parlar-nos sobre la depressió i l’ansietat: què les origina, quins símptomes té i què podem fer per disminuir els seus efectes. I el dia 21 a les 19h ens posarem creatius i creatives i aprendrem a fer bijuteria amb Fimo.

Juliol serà el mes més intens. Us proposem que vingueu a gaudir d’un cicle de Cinefòrum a la fresca davant de l’església de Sant Joan tots els dimarts a les 21:30h. El 4 de juliol projectarem Una joven prometedora, l’11 Un cadáver a los postres, el 18 En los márgenes i el 25 de juliol Buscando a Eric

Els dimecres 5 i 11 a les 18:30h passarem una estona divertida practicant l’anglès amb l’activitat “Speaking Blinders”. El 8 de juliol a les 20h us explicarem com es van originar les primeres associacions feministes a Viladecans. I el 9 a les 19h, José Mansilla, Antropòleg de la Universitat de Barcelona, vindrà davant de l’església de Sant Joan a fer una xerrada sobre “El botellot contra la ciutat aparador, la lluita del concepte de carrer contra l’espai públic”, on ens parlarà sobre els esforços de les institucions per evitar qualsevol activitat fora del seu control, sobretot als carrers.

Els dies 11, 13 i 17 de juliol a les 19h farem un taller d’exploració de la guerra d’Ucraïna. Aprendrem mètodes d’aproximació a l’estudi del conflicte: explorarem les causes i els protagonistes i respondrem a hipòtesis, com, per exemple: avancem cap a la III GM?

El dia 14 a les 19h realitzarem una xerrada sobre l’aproximació a la mort i al procés de dol, on parlarem sobre l’evolució del concepte de la mort des del punt de vista social i de la salut, així com de la vivència de les pèrdues. I el dia 20 a les 19h també farem una xerrada sobre l’educació i el porno, la qual tractarà sobre com educar els infants i adolescents davant del món de la pornografia.

Finalment, el 29 de juliol podrem gaudir d’un taller d’agricultura a L’Horta amb Alegria. Es tracta d’una petita introducció a l’agricultura del Baix Llobregat. Si no s’indica el contrari, les activitats tindran lloc al CSO Els Timbres (Av. Generalitat, 27). Si voleu més informació, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic unipiratavdk@ gmail.com o seguir-nos a les xarxes (les podeu trobar a la imatge que hi ha al final d’aquest article).

Us esperem a totes aquestes activitats que estem preparant amb moltes ganes!

Assemblea de la Universitat Pirata

De filles a mares

Tenir cura dels altres és un dels tics que les dones arrosseguem al llarg de la vida. No m’entengueu malament, cuidar és preciós i satisfactori sempre que sigui recíproc, no suposi deixar-nos de banda a nosaltres mateixes, i no ens negui la possibilitat de desenvolupar-nos en llibertat. I sempre que no signifiqui, tampoc, governar la vida d’un altre.

Fins fa poc pensava que el de la bona samaritana era un rol que tenia superat, però la pandèmia em va demostrar que no. Pocs dies abans del confinament vaig saber que estava embarassada, i uns dies després el meu pare va morir. Amb poc temps vaig passar de ser únicament filla a ser mare d’una nena de qui havia de tenir cura, i a tenir cura d’una mare que vivia el moment més difícil de la seva vida. Tocava cuidar i ho vaig fer de gust, donades les circumstàncies.

De tot això ja en fa tres anys, i el pas del temps ens ha permès posar els fonaments d’un nou equilibri familiar. Però aquest procés també ha posat en evidència un conflicte subjacent entre la meva mare i jo. Res de nou, suposo, perquè com en totes les relacions afectives sempre hem tingut algunes enganxades. La diferència és que les d’ara em deixen un regust de boca més amarg i em fan sentir vulnerable i culpable a la vegada, que no és poca cosa.

La solidesa i la ferocitat de l’amor entre mares i filles deu ser universal. A les seves obres, Vivian Gornick parla sovint del continu estira-i-arronsa entre ella i la seva mare i de com aquesta relació li va condicionar la vida. Per a Gornik, l’estereotip de la tradició familiar perpetua que les mares s’aferrin al vincle amb les filles i que les filles, per la seva banda, se sentin deutores d’aquest vincle. I no deu anar gaire errada, la Gornick, perquè justament això és el que penso que ens passa a la meva mare i a mi.

Ella té la convicció que el que dona sentit a la seva vida és cuidar-nos, tant si ho necessitem com si no. Això la fa contenta, mentre que a mi em fa enfilar per les parets. En contrapartida, ara que ella està sola jo també sento el deure de cuidar-la perquè, en certa manera, penso que la nova situació la incapacita. Íntimament intueixo, però, que el que realment ens passa és que competim per imposar dos models antagònics de ser dones.

La meva mare va ser el meu primer referent femení. Una dona forta, espavilada i entregada al rol familiar; que accepta que amor, cura i sacrifici vagin de bracet. Jo vaig créixer en un altre marc mental, un marc en què les dones podem decidir a què, a qui

i quan ens entreguem, i que m’ha permès entendre que les relacions afectives no han de ser ni limitants, ni sinònim de renúncia.

Tot i el profund amor que sentim l’una per l’altra, ara que soc filla i mare a la vegada el conflicte esclata entre nosaltres amb més intensitat que mai. La meva mare troba en mi un model femení que xoca frontalment amb algunes de les seves creences més profundes, i jo, sense voler-ho, trobo en ella un munt de dogmes caducs que tinc la inèrcia de combatre.

He arribat a la conclusió, però, que som les filles les qui tenim la clau per superar aquesta rivalitat. Hem de mirar les nostres mares amb més generositat, ja que són precisament elles les que ens han permès ser com som. Davant del repte que té la meva mare de construir-se un nou futur sola, jo només puc acompanyar-la, oferir i suggerir, però per molt que a mi em semblin retrògrads, no puc forçar-la a trencar els límits imposats per la seva educació i entre els quals ella se sent còmode. Pot semblar una conclusió bàsica, però el que és bàsic per a algunes persones per a mi ha estat un llarg aprenentatge.

Vanessa Rodríguez

L’art de promoure la restauració local

Avui em ve de gust compartir amb vosaltres l’orgull i gaudi d’escoltar una veïna de Viladecans explicar com de bona i singular és la nostra oferta.

Un parell de cops per setmana un grapat d’amants de la natura dels municipis continus de Castelldefels, Gavà i Viladecans practiquem la marxa nòrdica.

Ara no és moment d’entrar en els beneficis d’aquest bon hàbit, però us recomano a totes les persones que em llegiu a que tafanegeu una micona sobre això… @nordicwalkinggava; https://enwanordicwalking.com/ La qüestió és que també, com acostuma a passar en aquests col·lectius, organitzem de tant en tant un sopar per fer-la petar, riure i passar una bona estona mentre estimulem el paladar a poder ser amb productes de proximitat. I és que d’aquesta manera contribuïm a la conservació de la plana agrícola, valoritzem la nostra pagesia i fomentem l’economia local.

Tornant al tema, per prendre la decisió sobre el sopar, ja ho sabeu, primer cal que algú prengui la iniciativa i s’aventuri a fer la proposta. El ritual continua amb el consens de la data i les opcions pel que fa al restaurant. Una que diu que vora la mar, l’altra que no es vol omplir els peus de sorra, l’altra que cal tenir en compte poder-hi aparcar, l’altra que es mengi bé i sa, i així fins a demanar que hi hagi també lluna plena... sempre n’hi ha d’exigents oi? ��.

I ara bé la bona, la que tot d’un plegat i des del cor comença a narrar-nos un conte:

“A Viladecans tenim el lloc on trobarem tot el que necessitem, el paratge és preciós, la seva gastronomia distingida, saludable i amb productes del Parc Agrari del Baix Llobregat, val la pena pagar un xic més per una bona qualitat, el servei és acurat i mimen a la clientela… El seu nom no és pas casual, rememora les restes arqueològiques trobades al jaciment únic de Can Guardiola, el més important del sud Europa, tot fent evident que fa 100.000 anys hi havia mamuts a Viladecans”

Totes escoltàvem amb atenció i encuriosides mentre alternàvem les passes amb els pals que clavàvem a la terra d’un dels senders de La Sentiu, pensant en la tècnica, adoptant la postura correcta al caminar i fent un ús adient i dinàmic dels bastons. Si treballes bé, t’ajuda a exercitar fins al 90% de la musculatura!

I de sobte, emocionada, diu una altra: “Sí, i jo portaré les galetes, les que fan amb amor les millors pastisseries de Viladecans tot combinant tradició, innovació, creativitat i l’aroma de xocolata característic també de Viladecans”.

“Ja ho tenim doncs!”, diu l’altra: “I després, de pas, anem a fer un gelat artesanal a la millor gelateria, són boníssims i té tanta varietat que no saps quin triar”.

Dolça música! Vaig pensar jo, que ben afinats toquen els instruments, tots al seu temps i perfectament coordinats.

I de sobte em vaig adonar, són les millors amfitriones de la ciutat, espontànies, impressionants i amb tant de sentiment! Totes ens hi veiem ja a la Platja i a la Rambla de Viladecans perquè la història només havia fet que començar...

M. Carme Cerdà

Algunes de les protagonistes d’aquest relat

Pujada al castell d’Eramprunyà amb Marxa Nòrdica

Yokai, esperits de Japó

Els Yokai són criatures que pertanyen al folklore japonès. Poden tenir parts humanes, d’animals o de totes dues. Generalment viuen aïllats dels humans per evitar els problemes que això els comporta, tot i que n’hi ha alguns a qui els agrada estar-hi a prop, vivint-hi en harmonia. Es creuen molt superiors als humans, per la qual cosa es comporten amb força arrogància. Ara no tens més remei que ajudar-los, ja que han entrat en conflicte entre ells i això pot provocar certes desventures. Yokai és el joc del qual avui us parlo. És un joc cooperatiu que no dura més de vint minuts. La seva particularitat és que els jugadors no poden parlar entre ells per donar-se informació durant la partida i recorda bastant al memory clàssic de les parelles, perquè no deixa de ser realment un joc de memòria. Quan el portem als esdeveniments tipus Saló del Manga i Japan Weekend crida força l’atenció dels assistents i acaba sent un dels títols que més taula veu. Ajuda també el fet que és relativament fàcil de jugar i d’aprendre. Va ser una adquisició per la meva part bastant aleatòria, ja que el vaig veure a una botiga de Barcelona i vaig dir, “per què no?”. No em penedeixo d’haver-lo comprat.

Al començament de la partida s’agafen les setze cartes de Yokai, es barregen bé i es posen cap per avall a l’atzar formant un quadrat de 4X4. Hi ha quatre cartes de Yokai de cada color: Kitsune (vermell), Oni (blau), Rokurokubi (lila) i Kappa (verd). L’objectiu és agrupar els Yokai per famílies, és a dir, fer que les quatre cartes de cadascun dels colors estiguin adjacents.

També hi ha catorze cartes de pista. Hi ha pistes d’un color, de dos i de tres. Amb aquestes es fa un joc cap per avall, utilitzant un número concret de cadascun dels tipus, que varia en funció de la quantitat de jugadors que hi hagi en la partida. Per exemple, en partides de dos jugadors s’usen: dues cartes de pista d’un color, tres de dos colors, dues de tres colors. Escollir entre una carta de pista i una altra a l’hora de formar la baralla és totalment al atzar. Si el manual et diu que amb dos jugadors utilitzis dues cartes de pista d’un color, agafes dues qualsevol de les quatre que hi ha.

El teu torn consisteix a dur a terme tres accions que s’han de fer en el ordre indicat a continuació.

1. En la primera agafes dues cartes de Yokai cap per avall, les mires i les tornes a deixar on estaven.

2. En la segona has de moure una carta de Yokai, canviant-la de posició i posant-la adjacent a una o més cartes. Pot ser una de les que has mirat en l’acció anterior o no. Has de tenir en compte que les cartes de Yokai no poden estar dividides en dos grups al final d’aquesta acció, però sí durant el moviment de la carta que estàs movent.

3. En la tercera tens dues opcions.

– Revelar carta de pista, que consisteix a donar la volta a la carta de pista superior de la baralla, deixant-la al seu costat i a la vista per a tothom. Pot haver-hi qualsevol número de cartes de pista revelades al mateix temps.

– Utilitzar una de les cartes de pista que hi hagi revelades, que és posar-la damunt d’una carta de Yokai per indicar de quin color és. Per exemple, si utilitzes la carta de pista de color vermell, estàs indicant que la carta de Yokai és vermella (Kitsune); si uses una carta de pista de color verd/lila, informes a la resta de jugadors de que la carta de Yokai pot ser verda (Kappa) o lila (Rokurokubi). Sigui com sigui, si un Yokai té una pista al damunt, aquest ja no es podrà moure de posició durant la resta de la partida.

La partida pot acabar de dues formes: quan a un jugador li toca el seu torn i declara que els Yokai estan agrupats correctament per colors; quan s’ha utilitzat l’última carta de pista per posar-la damunt d’un Yokai. Després, es comprova que cada tipus de Yokai està correctament agrupat. Si es que sí, has guanyat la partida i si es que no, has perdut.

Això que s’ha explicat aquí és la forma bàsica de jugar a Yokai. El joc té altres nivells de dificultat, como ara: fer que les cartes de Yokai quedin agrupades formant una disposició concreta; que les cartes de pista revelades s’apilin en comptes de deixar-les al costat de la baralla, la qual cosa implica utilitzar sempre la que hi hagi al damunt de la pila... Si el joc ja és complicat de guanyar amb les regles bàsiques, imagineu afegint-li més dificultat.

Cristian Becerra (El Dado Dorado)

Una jornada particular

Les associacions que defensen els drets de les persones amb discapacitat a la nostra ciutat i a Gavà, com segurament sabeu, fa temps que estem preocupades per la qüestió de l’habitatge, perquè no hi ha cap equipament residencial de cap mena a la nostra zona per a persones amb discapacitat intel·lectual.

La demanda ve de lluny. Fa vuit anys, els plens municipals de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Begues i Sant Climent van aprovar unànimement una moció en què es comprometien a treballar-hi. La competència és de la Generalitat però sens dubte els ajuntaments poden fer-hi molt: des de pressionar la Generalitat, reservar terrenys, crear consciència entre la seva població o, com han fet molts, crear centres que puguin concertar les seves places amb la Generalitat. De fet en aquests anys no hi ha hagut avenços sòlids. És un tema que les entitats hem anat treballant, però que quan l’hem contrastat amb alguns tècnics, sempre surt la sospita que no hi ha demanda suficient que justifiqui la inversió.

Per això, l’Associació de Familiars de Caviga ens vam proposar abordar el tema entre les famílies associades i ens en vam anar a la Casa d’Espiritualitat Josep Manyanet de Begues per poder parlar-ne amb calma. Gabriel Cañete, referent dels Serveis d’Acolliment Residencial de la Fundació Maresme, ens va introduir en el tema de l’habitatge a partir de l’experiència d’aquesta Fundació. La Fundació Maresme compta amb més de 60 anys d’història i gestiona multitud de recursos per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Va tocar aspectes ètics, pràctics, institucionals, que ens van deixar amb ganes de continuar.

Després de la seva aportació les famílies vam trobar-nos en petits grups i vam anar visitant diversos racons, disposats com les estances d’una casa. A cada racó exploràrem els nostres propis sentiments respecte a la qüestió: Ens fa por enviar els nostres nois i noies amb discapacitat a una residència? Per què? Què ens espanta? Quins avantatges té per als nois? I per a nosaltres? Amb què i amb qui comptem per fer front a les nostres pors? I un llarg etcètera, que vam posar en comú a la tarda.

La jornada, molt profitosa, va continuar amb el testimoni de dues famílies de Viladecans que han fet el pas de demanar –i obtenir– plaça en residència. Ens va permetre parlar del moment òptim per introduir aquest canvi, de com ho han viscut els interessats i de com les famílies poden continuar al costat dels

seus fills o germans, encara que ja no convisquin amb ells.

Els monitors de la Fundació Caviga, amb la seva col·laboració, van fer possible la trobada: mentre els pares i germans parlàvem, els interessats eren atesos per ells i elaboraven i decoraven un clauer per a la casa que potser algun dia tindran. I el grup “Els Murtra’s” va animar-nos amb molta música i ball mentre fèiem el vermut. Va ser una jornada memorable.

Us deixo, a la pàgina següent, amb el petit escrit que va servir de presentació de la jornada.

Mercè Solé

Programa-retallable de la sortida

¿Per què creiem que està justificada la nostra reivindicació?

1. Perquè ara com ara no hi ha cap habitatge per a persones amb discapacitat de cap mena en els cinc municipis en què ho plantegem (66.720 Viladecans, 46.974 Gavà, 67.307 Castelldefels, 7.450 Begues, 4.170 Sant Climent= 192.621), que donen cabuda a una població de gairebé 200.000 persones, hi ha, segur, una bona part de persones amb discapacitat intel·lectual, i dins d’aquest grup, segur que una bona colla ho necessiten. Segons un informe de Dincat al Baix Llobregat el percentatge de persones amb discapacitat intel·lectual és d’un 8,5 per miler. Unes 1.600 persones, doncs, viuen en aquestes poblacions.

2. Perquè constatem que la llista d’espera és llarga. Dels testimonis que sentireu aquesta tarda una família va estar dotze anys en llista d’espera. I l’altra en va trigar dos només perquè la Generalitat en fes l’entrevista de valoració. També segons dades de Dincat el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són les dues comarques que tenen més persones esperant rebre una resposta.

3. Perquè constatem també, en carn pròpia, que als usuaris de Caviga, ben eixerits que són, quan fan els 65 anys només els donen sortida a una residència de gent gran, molt allunyada del seu actual estil de vida.

4. Perquè els motius per fer una sol·licitud d’habitatge ara per ara se centren en la necessitat urgent de garantir que quan els cuidadors actuals no hi siguem, els nostres familiars siguin ben atesos. Costa molt d’obtenir i sembla que per això reservem les nostres forces. Recordo que algú de vosaltres em deia: “mai no portarem la nostra filla a una residència”. Però ningú té la vida eterna ni té la clau del futur. Per tant és bo per a tots garantir que, si fa falta, sense que sigui cap obligació, hi hagi els recursos necessaris i de qualitat.

5. Perquè un altre del motius per obtenir plaça en residència és sobretot que les persones amb discapacitat vulguin emancipar-se, o formar una família. Necessitaran suport de moltes menes, però és possible si s’hi destinen els suports necessaris. Normalitzar l’emancipació i conèixer que hi ha un centre on es pot viure, i viure-hi bé, ajuda a prendre decisions, fa créixer la demanda i crea confiança.

6. I encara, si m’ho permeteu, perquè els cuidadors també ens fem grans, alhora que els nostres cuidats. Ells van necessitant més atenció i a nosaltres cada cop ens costa més proporcionar-los-en. Per tant també és un factor a tenir en compte.

7. Un canvi d’habitatge és un canvi important, de vegades difícil. El fet de no tenir cap habitatge en el nostre entorn, significa que per als noies i nois el canvi suposa deixar casa seva, deixar la família i els veïns, i l’entorn i el barri... i a més a més el taller, amb el patiment que això suposa.

8. Poden haver-hi, doncs, moltes tipologies d’habitatge, com hi ha necessitats molt diverses, però és un deure constitucional que els més vulnerables obtinguin els recursos bàsics.

Núvols de sucre passen canviants i ocells els solquen mentre L pensa en R avui. El dia ha començat gris i ara resplendeix. L escolta a través dels seus auriculars música cèltica, mira al cel, pensa. Els sons èpics, violins, arpes, clarinets, tambors, panderetes i llaüts ressonen com a batecs. El cor d’L recorda els bons moments passats amb R i s’omple de goig. Quatre anys ja des que el va conèixer. Com si fos ahir, el somriure d’L confirma que sent la història renovada, amb aires de familiaritat, sí, però no pas avorriment.

El conte d’L i R va començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant. S’atreuen des dels inicis com a imant i metall. El passat es fa present i L segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades, frecs de braços, suaus contactes, coincidències que no van ser tan casuals en un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè pensada alhora.

Noten que el múscul de la vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de pressa. R acompa-

DESIG RETROBAT

nyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona, aquell que encara no els fa por. Al contrari.

L’endemà, tots dos alhora amb el mòbil a la mà. R s’avança i envia un missatge. L se sorprèn sense sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos adolescents una altra vegada, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs. Els llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar, l’abraçada és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens que proven experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per hores. Tot just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexplicable inexperiència. Després d’aquell dia, les trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a altres mans aquella carícia més esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre anys ha crescut alhora que l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no sàpiguen l’un de l’altre, res que no comparteixin, encara que moltes vegades sigui en la distància. Com R diu, són amics especials, i L no li ho rebat. Afecte i lascívia corren paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de trobar.

L torna a somriure cap al cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R segueixi com sempre amb la seva vida. L tan sols vol perpetuar el valor que els uneix. I que els quatre anys compartits, que ja no es poden esborrar, es converteixin en cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves ànimes resisteixin.

Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com

El petó, de Théophile Alexandre Steinlen.

Barri de Sales, 100 anys

El 25 d’abril de 1923, el propietari Josep Feliu Gusiñé, natural de Barcelona, presentà una instància a l’Ajuntament de Viladecans demanant permís per a procedir a la urbanització d’una finca situada al sud de la Carretera de Barcelona tot just davant de la Riera de Sant Climent o del Mas Font. La finca era anomenada llavors indistintament “Viala”, “Parellada del Bisbe” o “Vinya de la Torre”, tot i que el nom més comú, fins i tot un cop imposats els noms actuals als carrers, fou “Vinya del Baró”.

El projecte inicial d’urbanització abastava des de l’actual Passeig de la Marina fins a la Carretera del Prat i des de la Carretera de Barcelona fins a l’actual avinguda del Segle XXI. El 3 de maig de 1923 el Ple municipal acordà passar la sol·licitud a informe de l’arquitecte municipal i el 9 d’agost d’aquell any l’Ajuntament aprovava la urbanització després del pertinent període d’exposició pública. A l’Arxiu Municipal consta el permís de la primera llicència de construcció d’un habitatge a la zona. Va ser el 1924, concretament quatre cases de planta baixa a la cantonada dels carrers de Jaume Balmes amb l’actual carrer de Catalunya. A partir d’aleshores, el barri va començar a poblar-se d’un primer veïnatge procedent, majoritàriament, de famílies de la comarca del Matarranya –a la província de Terol– i de les províncies de Castelló, Alacant i Almeria. L’any següent, el 1924, el mateix promotor presentà un nou projecte d’urbanització que ampliava el de 1923 cap a l’est. Aquest nou pla, que ja incorporava la majoria de noms dels carrers que coneixem avui, arribava fins al

carrer de Sant Jeroni (aleshores inexistent) i, més al sud, feia arribar els carrers de Joan Fiveller i Jaume I fins més enllà de l’actual carrer d’Antonio Machado. No obstant aquest segon projecte només s’executaria a partir de la dècada dels anys 1950.

De tots els noms dels carrers del barri, només el de Bertran i Musitu –actual carrer de Catalunya–consta de nomenament oficial, essent a més l’únic, juntament amb el del Prat, que no respon a la tipologia de “glòries de la història de Catalunya” como ho són els originaris previstos al projecte: Pau Claris (actual Jaume Balmes), Rafael Casanova, Guifré el Pelós, Joan Fivaller, Jaume I i Pere III.

D’altra banda, Sales és l’únic barri de Viladecans que disposa d’un nom oficial aprovat pel Ple municipal. Aquest nomenament fou molt posterior a la creació del barri ja que duu data de 1952 quan l’Ajuntament acordà “dejar sobre la mesa, para un mejor estudio, una instancia firmada por

el Reverendo Cura Párroco y vecino de la barriada situada entre el puente de la Riera de San Clemente y el término de San Baudilio de Llobregat, solicitando [que] se denomine oficialmente a dicha barriada con el nombre de “Barrio de Nuestra Señora de Sales”. No hi ha constància d’un acord posterior que confirmés el nomenament del barri, però el que sembla evident és que amb acord plenari o sense, la proposta quallà i la població i els organismes començaren a parlar del “barri de Sales”.

Xavier Calderé i Bel

Un estiu amb salut

Som a les portes del solstici d’estiu i els teus equips d’atenció primària et convidem a gaudir d’un estiu amb salut, amb seny i responsabilitat.

Tenim nombroses referències on es descriuen els efectes negatius de les variacions tèrmiques sobre la salut. La calor excessiva i sostinguda comporta un augment de la mortalitat que varia entre el 12% i el 40% als països desenvolupats, especialment en persones grans i aquelles que tenen patologies cròniques. Des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Servei Català de la Salut juntament amb la participació de diferents entitats d’atenció a la ciutadania vulnerable es crea el Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de

calor sobre la salut (POCS) a Catalunya. Podeu consultar diferents consells aquí. Un any més, la campanya d’estiu fa una crida a la població a gaudir d’aquesta època de l’any amb prudència i responsabilitat. En un escenari on les onades de calor són més habituals, primerenques i freqüents, el Departament de Salut llença una bateria de consells per minimitzar els seus efectes negatius com la deshidratació, els cops de calor, la exposició al sol o les cremades solars. Amb l’objectiu de predir amb la màxima anticipació les possibles situacions meteorològiques de perill i minimitzar els efectes negatius de les onades de calor sobre la salut, des dels equips d’Atenció Primària de Viladecans us volem recordar les següents recomanacions:

A CASA:

• Tanqueu les persianes quan hi toca el sol.

• Obriu les finestres durant la nit.

• Estigueu-vos a les zones més fresques.

• Refresqueu l’ambient amb ventiladors, aire condicionat, etc.

• Si no teniu aire condicionat, mireu de passar com a mínim dues hores del dia en espais climatitzats (centres comercials, casals, cinemes...).

AL CARRER:

• Ingerir líquids, fins i tot sense tenir set.

• Evitar ingerir aliments calents.

• Eviteu sortir al migdia, quan fa més calor.

• Porteu una gorra o un barret i utilitzeu roba lleugera que no sigui ajustada.

• Mulleu-vos una mica la cara i la roba.

• Durant les hores de més sol, vigileu en els trajectes en cotxe i no deixeu les finestres tancades quan algú es queda dins.

• Limiteu l’activitat física intensa.

Si coneixes persones grans, vulnerables, que viuen soles, o tens cura d’infants, ajuda’ls a seguir aquests consells.

Aquest estiu, fes de l’aigua la teva gran aliada; de la crema solar, el teu millor vestit; del soroll del ventilador, la teva banda sonora; i de l’ombra de un arbre, el teu millor racó.

Equips d’Atenció Primària Ciutat de Viladecans

Inauguració: dijous 15 de juny de 2023, 19 h

Sala d’exposicions de la Torre del Baró Carrer d’Àngel Guimerà, 2

Activitat gratuïta

Del 15 de juny al 25 d’agost de 2023

Horari: De dilluns a divendres, de 9 a 14h Dissabtes, diumenges i festius, tancat

Aforament limitat

Autor: Teo López

La Biblio, a mà

L’Espai Daruma, especialitzat en manga, a la Biblioteca de Viladecans

El manga serà el protagonista de l`última sessió del Còmic Club de la Biblioteca de Viladecans amb una xerrada introductòria sobre aquest tipus de còmic japonès. L’encarregat d’apropar els conceptes bàsics sobre el manga serà Oriol Estrada, divulgador i membre de l’Espai Daruma de Barcelona. Entre altres temes, Estrada respondrà a qüestions com què té d’especial el manga, per què s’ha convertit en una forma d’entreteniment tan popular arreu del món o per què ha estat un tipus de còmic que s’ha tractat de forma diferenciada.

El manga té una llarga i rica història amb testimonis d’aquesta mena d’art que es remunten als pergamins dels segles XII i XIII, malgrat que s’atribueix el primer manga a l’artista del segle XVIII Hokusai, encara que no es va fer popular fins a inicis de la Segona Guerra Mundial. Es caracteritza per tractar una àmplia varietat de gèneres i arriba a públics diversos. Constitueix una part molt important del mercat editorial del Japó i motiva múltiples adaptacions a diferents formats: sèries d’animació, conegudes com a Anime, o d’imatge real, pellícules, videojocs i novel·les.

Aquestes característiques, entre altres, seran analitzades i explicades pel ponent Oriol Estrada que compartirà els seus coneixe-

ments i experiència dins del món del còmic i del manga. Estrada és director de documentals com Songokumaía: el Big Bag del manga, membre de l’Associació de Crítics i Divulgadors del Còmic (ACDCómic) i col·laborador del blog Zona Negativa, la revista Z o la web de cinema Especialista Mike. A més, és coordinador de continguts del  Manga Barcelona. Estrada és també un dels impulsors del projecte Espai Daruma, un centre ubicat a Barcelona que és punt de trobada pels amants del Japó i del japonès. L’Espai Daruma va néixer l’any 2015 com a iniciativa d’un grup de traductors, professors i comunicadors units pel Japó i s’ha convertit en una comunitat d’intercanvi lingüístic, cultural, lúdic i formatiu dels aficionats i curiosos de la cultura japonesa a Barcelona. Es pot trobar més informació sobre aquest espai a la seva pàgina web https://espaidaruma.com/ca/.

Aquesta xerrada introductòria sobre el manga, que estarà oberta

a majors 16 anys, s’inclou dins de les propostes que el Còmic Club ofereix de manera habitual amb l’objectiu d’acostar el còmic als usuaris i usuàries de la biblioteca. Entre altres accions, el Còmic Club visita anualment el Saló del Còmic Barcelona i el Manga Barcelona, fa presentació de llibres, trobades amb autors com Pep Brocal o el director de cinema Javier Ruiz Caldera i també ha visitat el Museu del Còmic i la Il·lustració de Sant Cugat. En aquest moment, hi ha places disponibles per aquelles persones que vulguin participar en les trobades del club. Els participants del Còmic Club comenten mensualment una lectura i analitzen els aspectes més destacats com les il·lustracions, el color, la llum, els personatges, els components narratius així com el format i la composició entre altres valoracions destacades sobre l’obra.

L’activitat està prevista pel pròxim dimecres dia 19 de juliol de

Secció a càrrec de la Biblioteca de Viladecans

18.30 a 20 hores a l’Institut Josep Mestres i Busquets, ubicació temporal de la biblioteca. Les persones interessades s’han d’inscriu-

re per poder participar i gaudir d’una proposta que servirà per conèixer millor aquest tipus de còmics.

L’agenda del 9 de juny fins al 9 de juliol

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

 Dissabte 10 de juny de 10,30 a 13,30h. Jugateca. T’agraden els jocs de taula? Vols coneixe’n de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 30 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys.

ACTIVITATS ADULTS

 Divendres 16 de juny, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: Mirar una pintura: Reflexions al voltant de tot allò que ens suggereix una pintura. En aquesta ocasió: Paisatge

amb la caiguda d’Ícar, de Pieter Brueguel “el vell”. Parlarem sobre l’època, l’autor, el tema de l’obra, la filosofia que amaga i les sensacions que ens transmet. Dinamitzador: Toni Cano.

TALLERS AMB

CONTINUÏTAT (sense places lliures)

 Divendres 9 i 30 de juny 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS

DE

LECTURA

(places lliures al còmic club i al Club de lectura de Teatre)

 Dimecres 14 de juny, 18,45h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “Les nostres mares” de Gemma Ruiz. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

UN LUGAR PARA MUNGO

Douglas Stuart

Barcelona: Random house, 2023

Als seus quinze anys, Mungo, un adolescent amb una sensibilitat diferent de la resta dels nois del veïnat, viu en un barri obrer del Glasgow de l’era post-Thatcher, en el si d’una família protestant: sense pare, amb una mare alcohòlica i un germà que representa tot el que ell odia. En un ambient masculinitzat, envoltat d’atur i baralles de carrer, només compta amb el suport i la cura de la seva germana, Jodie. Després d’un altercat familiar, la seva mare decideix enviar Mungo de pesca amb dos desconeguts d’Alcohòlics Anònims perquè facin d’ell un home de profit. De camí a un llac de l’oest d’Escòcia amb aquests estranys

 Dimarts 13, 20 i 27 de juny, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: “Otelo” de Shakespeare. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Dimecres 21 de juny, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “No sleep till Shengal” de Zerocalcare. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Dimecres 28 de juny, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Americanah” de Chimamanda Ngozi Adichie. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

 Divendres 23 de juny, 18.30h: Book Club. Comentarem: “A room of one’s own” de Virginia Woolf. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

les bromes de borratxos dels quals amaguen un passat tèrbol, Mungo només pensa a tornar al costat del seu amic James, l’únic lloc on ha descobert que pot ser ell mateix. Douglas Stuart ens acosta, amb una prosa lírica i vívida, al perillós primer amor entre dos adolescents en aquesta lúcida i commovedora història sobre el sentit de la masculinitat i del deure envers la família, les violències a les quals s’enfronten les identitats queer i els riscos de voler massa a algú.

EL VALOR DE LA ATENCIÓN:

POR QUÉ NOS LA ROBARON Y CÓMO RECUPERARLA

Johann Hari

Barcelona: Península, 2022

Segons alguns dels últims estudis publicats, els adolescents només són capaços de concentrar-se en una tasca durant seixanta-cinc segons, mentre que els adults poden aguantar tres minuts. Com molts de nosaltres, Johann Hari és conscient del perill que suposa l’omnipresència de les pantalles, així com d’aquesta imperiosa necessitat que ens assalta de passar constantment d’un dispositiu a un altre sense aixecar la vista. Avui dia, aconseguir l’estat de concentració necessari per a afrontar tasques intel·lectualment complexes i exigents és gairebé una quimera. Hari va decidir entrevistar els principals experts en concentració humana per a identificar les causes d’aquesta crisi. Un demolidor assaig que indaga en una de les grans epidèmies del moment i en les seves possibles solucions.

LA CASA DEL RATOLÍ

Jonathan Stutzman

Barcelona: Ediciones Ekaré, 2023

En Llorenç és un ratolí que, vagi on vagi, porta una caseta a l’esquena. Allà, tots hi són benvinguts: una granota cansada, una família d’eriçons, un gat afamat. Fins i tot alguns animals d’aspecte temible. I és que la caseta del ratolí és més gran del que sembla. En aquest llibre, els talents de Stutzman i Arsenault s’uneixen per narrar una història encantadora sobre la veritable generositat.

¿Com devien viure, aquelles dones?

Vull recordar els seus noms. No són totes, només les que surten en algun document conegut: Ròmia Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler, Gueraua de Queralt, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala. En deien les deodates, o les donades, i durant uns seixanta anys, a finals del segle XIII i començaments del XIV, es van encarregar d’aquella ermita al samontà del Montbaig, quan s’acaba la plana del delta, que llavors era més reduïda que ara, i comença la muntanya. Eren poques: o tres, o quatre. Ni una més, ni una menys.

L’ermita està en un lloc una mica insòlit, com abandonada en un territori sense defenses, obert als quatre vents, però que no consta que l’ataqués mai cap pirata dels que venien per mar i s’ho enduien tot.

Una ermita dedicada a una Mare de Déu amb un nom tan poc atractiu i poc brillant com Sales, que, pel que se sap, en tota la història només ha donat nom a una viladecanenca del segle XIX, i que, a més, se’n va anar a viure a Molins de Rei i allà li deien Maria.

¿Com vivien aquelles dones?

I per començar, ¿on vivien?

Llavors hi havia algunes cases per aquell entorn. No hi havia, com ara, una central elèctrica, un cementiri i un tanatori, que Déu n’hi do: un entorn deliciós. Les deodates devien viure en alguna d’aquelles cases. I, ¿com devia començar aquella aventura?

¿Va ser una iniciativa del rector de Sant Climent, que és de qui depenia l’ermita, perquè llavors Viladecans no tenia parròquia pròpia, que volia donar una mica de vida a aquell edifici i va buscar qui se’n cuidés?

¿O va ser un grup de dones que volia provar aquell nou sistema de vida que llavors s’estenia per Europa i buscaven un lloc on posar-lo en marxa?

En tot cas, es mereixen un aplaudiment el grup de dones, i es mereix un aplaudiment el rector, que es deia Arnau d’Eroles, disposat a cedir un espai de poder, i també de diners, a unes dones que buscaven camins nous i que sens dubte farien un bé a l’Església, però que, alhora, inevitablement, esberlarien una miqueta –només una miqueta–la sagrada piràmide de l’estructura clerical. Prou que es veurà quan, seixanta anys després,

Les deodates de Sales. Un homenatge

un altre rector amb ganes que les coses fossin “com han de ser”, i del qual no vull citar el nom perquè és un nom de vergonya, no suportarà els èxits de l’ermita i de les seves gestores, i primer els demanarà diners i després les farà fora. Ves què s’havien cregut! Perquè, en efecte, aquelles dones van tenir èxit. D’entre elles, n’hi havia de la petita noblesa, amb estudis suficients per saber portar el patrimoni de terres i deixes que l’ermita rebia, i altres eren pageses de l’entorn. L’entesa entre elles era bona, i sabien cuidar aquell projecte que era com una tercera via, més lliure, per a les dones, destinades com estaven a casar-se i sotmetre’s al marit, o a fer-se monges i sotmetre’s a l’abadessa o la priora de torn. Aquell grupet, en canvi, no depenia de ningú més que d’elles mateixes, amb una majorala que elegien i que el bisbe ratificava. I a més, feien vots temporals, és a dir, que no necessàriament havien de quedar-se allà per tota la vida. Això sí, les que provenien de la noblesa havien d’estar disposades a acceptar una forma de vida més austera que aquella a què estaven acostumades… I sí, la cosa funcionava. Creixien les donacions, segons el costum de l’època, en què la gent buscava un passaport per anar al cel a base de deixar en testament diners a alguna institució religiosa. I elles les gestionaven, i compraven i venien, i tenien pagesos que menaven les terres, dedicades principalment al cereal, la vinya i l’olivera...

I l’ermita com a tal també prosperava.

Van decidir, en efecte, encarregar unes pintures, a la paret nord sobre la Passió, a la paret sud sobre la Mare de Déu, i a l’absis no se sap, perquè segles després l’absis va anar a terra per a ser substituït per un de gòtic, més vistós. Les pintures es van descobrir no fa gaire, a partir de l’any 1997, i estan molt deteriorades, però hi són.

I que aquelles dones volien fer les coses tan bé com fos possible queda molt palès en les olles acústiques que s’han trobat a banda i banda de l’absis, que servien per potenciar el so del cant. Perquè les deodates, que com he dit eren o tres o quatre, cantaven. Sent tan poques, podien haver pensat que l’Ofici Diví amb fer-lo resat ja n’hi havia prou. Però no.

El cantaven, i volien que el cant sortís bé, i per a això feien server la millor tecnologia del moment. Sí, es mereixen tota l’admiració aquelles dones valentes i emprenedores, i es mereix tota l’admiració aquell rector que anava amb els llums llargs en aquell món tirant a fosc.

Josep Lligadas Vendrell

Espigolant

He de reconèixer que pertanyo a l’estès grup d’urbanites (de “federals”, que diria en Josep Pla), que creiem fermament que durant tot l’any es pot menjar de tot i que carn, fruita i verdures neixen per generació espontània a les lleixes dels supermercats. Per això justament vaig aprofitar l’oportunitat d’afegir-me al grup d’espigoladors que van ocupar-se d’aportar matèria prima al dinar d’aprofitament que es va oferir a les entitats, el passat 10 de juny.

Una iniciativa ben interessant. La Fundació Espigoladors treballa per a l’aprofitament alimentari, a través de diversos projectes: espigolant, és a dir, recollint del camp tot allò que els pagesos no han pogut recollir o comercialitzar per motius diversos; sensibilitzant sobre la necessitat d’aprofitar i distribuir bé el menjar (un 40 % dels aliments produïts no arriba a taula!); distribuint el menjar espigolat entre entitats socials; i cuinant aliments en perfecte estat que de vegades menyspreem perquè no tenen un aspecte prou fashion. N’han fet una marca: “Es-imperfect”, de molta qualitat i el procés d’elaboració d’aquestes conserves ha permès dur a terme un projecte d’inserció social i laboral per a persones amb dificultats per trobar feina.

Doncs bé, vaig tenir una estrena com a espigoladora, d’autèntic luxe: espigolar cireres, al final de la primavera. No calia ni ajupir-se ni enfilar-se. No ens van obligar a xiular tota l’estona, o sigui que us puc dir que eren ben bones. En vam collir uns dos-cents quilos, que esperem que hauran fet bon profit als comensals del dinar d’entitats.

La pagesa propietària dels cirerers ens va explicar que estaven molt afectats per la sequera, perquè són de secà, que molta de la fruita no es podia comercialitzar per ser massa petita i que probablement uns quants dels cirerers acabarien morint de set. Una pena, certament.

Amb tot els espigoladors vam gaudir molt de l’estona, sobretot els dos més joves, en Pol i la Mar, que transmetien un gran entusiasme i motivaven el grup.

Us recomano molt l’experiència. Si us animeu, us podeu inscriure per a pròxims espigolaments aquí. A mi em servirà per comprovar d’on neixen les bledes i les patates. Un coneixement fonamental si, com diu la cançó: “és evident que l’home ve de la patata...”

Mercè Solé

Escorxador (Lanius collurio)

Parc Agrari del Baix Llobregat, 16 de maig de 2023

Migrador escàs al Delta. Estat de conservació a Catalunya: proper a l’amenaça. El cap és voluminós amb antifaç i un bec amb l’extrem ganxut. Els joves són marrons, amb l’antifaç feblement marcat. El mascle adult té el cap de color gris cendra, les ales i el dors de color bru. Les femelles són semblants, encara que amb el cap tenyit de colors ocres i el pit finament barrat de marques marrons. S’alimenta preferentment d’insectes grans, però és capaç de caçar petits mamífers, petites aus i rèptils. Enganxa les preses en branques d’arbustos espinosos, com a rebost, per disposar-ne quan ho necessiti.

L’escorxador està colonitzant zones muntanyoses on abans era poc comú, segurament causat per la pressió que pateix en zones agrícoles a causa de l’ús de plaguicides.

secció a càrrec d’Eio Ramon

El naixement de la Plaça de la Diversitat

L’any 1979, ara fa 44 anys, els veïns i les veïnes del Barri de Sales, desprès d’uns dos anys de lluita, varen aconseguir enderrocar les parets del solar per fer una plaça pel barri. Amb els anys, aquesta plaça esdevindria l’actual Plaça de la Diversitat. El barri de Sales, enguany, celebrarà els 100 anys i la lluita per tenir una plaça va ser un moment especialment recordat per tots.

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

VILADECANS CONTRA LA CRISI CLIMÀTICA

Els joves i el malbaratament alimentari

El pacte pel clima de Viladecans ha trobat uns representants especialment motivats i eficaços: els joves. Efectivament, 35 nois i noies que estan estudiant 4rt. d’ESO als instituts Miramar, Sales i Olímpia i a l’Escola Sagrada Família, han estudiat a fons les causes i l’impacte del malbaratament alimentari, que és la prioritat que per aquest curs s’ha marcat el Pacte pel Clima.

I no només l’han estudiat, sinó que han preparat tota una campanya per sensibilitzar els seus propis companys i, de passada, tota la població sobre la bondat d’aprofitar el menjar. Per reduir energia, per millorar la salut, per consumir productes de proximitat, per evitar que, mentre hi ha qui llença el menjar, d’altres s’alimentin poc i malament.

Us convidem a mirar, doncs, aquests dos vídeos [cliqueu sobre cadascuna de les fotos]. Feu-los córrer. En bé de totes i tots.

Cap el sufragi universal... masculí!

Les eleccions municipals a Viladecans en el darrer terç del segle XIX (1868-1895)1

En paral·lel a l’actualitat política del país –que quan surti publicat aquest article tornarem a estar de ple en una campanya electoral–, seguirem amb el cicle electoral de les municipals a Viladecans en el darrer terç del segle XIX, on es combina encara el sufragi universal masculí de majors de 25 o 21 anys i el sufragi censatari masculí. Serà a partir de juny de 1890 que s’establirà de manera definitiva el sufragi universal masculí a Espanya. Durant la dècada moderada, presidida pel general Nàrvaez, els governs municipals van estar tutelats pels grans propietaris agraris o immobiliaris de la localitat i vinculats a poques famílies: els Josep i Miquel Busquets i Bou, els Joan i Josep Monmany i Pugés a més de Joan Amat i Sala. Miquel Busquets no tenia gaires terres –unes vuit mujades–, però disposava de vuit cases. Serà alcalde des de juny de 1844 fins al gener de 1846. El succeirà en el càrrec Joan Monmany i Pugés, també amb poques terres, unes 7 mujades i una casa. Joan Monmany era paleta-contractista d’obres. Serà alcalde els anys 1846-1847. En el bienni següent, 1848-1850, els germans Monmany i Pugés seran, tots dos, a la corporació: Joan com a regidor primer i Jo-

1 En tant que no s’indiqui el contrari tota la informació ha estat treta de la sèrie d’eleccions municipals conservada a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).

sep –com a petit propietari agrícola– com a alcalde. L’exponent màxim dels propietaris agrícoles el podem veure a les corporacions municipals presidides per Josep Busquets i per Joan Amat i Sala. Corporació municipal de 1852 a 1854, de sis regidors, tres son grans propietaris: l’alcalde Josep Busquets, propietari de 68 mujades, un mas i sis cases; tinent d’alcalde, Joan Amat i Sala, propietari de 131 mujades, un mas i vuit cases i el regidor segon i síndic, Josep Deu, propietari de 27 mujades i dues cases. En la corporació de 1854, s’hauran girat els papers, l’alcalde fou Joan Amat i Josep Busquets, regidor primer, acompanyats del regidor tercer, Joan Cònsul, propietari de 40 mujades i dues cases. Els cunyats Josep Busquets i Joan Amat formaven tàndem electoral, ja havien estat escollits regidors en les eleccions municipals parcials de novembre de 1845 i ho tornarien a ser en les de novembre de 1851.2

A l’article publicat el mes passat sobre les eleccions municipals a mitjan segle XIX a la nostra po-

2 Vegeu el quadre núm. 2 dels electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant el període moderat de 1844 a 1854. Per al nombre de votants us remetem al quadre núm. 1 publicat a l’article de Luengo Carrasco, Manuel. “Homes, de mes de 25 anys i majors contribuents! Les eleccions municipals a Viladecans a mitjan segle XIX (1844-1866), a Viladecans Punt de Trobada núm. 176, maig de 2023, pàg. 29-38.

blació no vam fer cap esment de com es va produir la renovació de la corporació municipal arran dels pronunciaments i revoltes de juny i juliol de 1854, contra la governança i corrupció dels moderats de la monarquia d’Isabel II, i que va donar lloc al que la historiografia ha denominat Bienni Progressista (1854-1856). A Viladecans la repercussió mes important va ser la substitució de l’alcalde Joan Amat i Sala, el 10 de setembre de 1854, per Baldiri Monmany i Viñas, quan feia tot just poc menys de nou mesos que havia estat nomenat per al càrrec pel governador civil. Podeu seguir la substitució i presa de possessió de la nova corporació a l’article publicat en aquesta mateixa revista al febrer d’enguany.3 Després del parèntesis del bienni progressista, a partir de juliol de 1856 i fins a la revolució de setembre de 1868, la monarquia isabelina torna a estat governada pels moderats i liberals sota el paraigua de la Unió Liberal. A les alcaldies es tornen a repetir els cognoms Busquets i Monmany. El primer ajuntament d’aquesta nova etapa estarà presidit per Miquel Busquets –que ja l’havia presidit des de 1844 a 1846– i s’estarà en el càrrec des de març

3 Luengo Carrasco, Manuel. “Joan Amat i Sala, gran patrici del Viladecans del Vuit-cents”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 173, febrer de 2023, pàg. 2025. Vegeu quadre núm. 3 dels electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts a l’elecció de 8 de setembre de 1854.

de 1857 fins a l’1 de gener de 1859. Roc Vidal i Josep Miernau trencaran el cicle dels Monmany, que tornaran a l’alcaldia en el bienni 1863-1865 –Joan Monmany i Pugés–, bienni 1865-1867 –Baldiri Monmany Viñas– i de nou Josep Monmany i Pugés, des del gener de 1867 fins a la revolució de setembre de 1868.4

La revolució de setembre de 1868, per al cas que ens ocupa, portarà el sufragi universal masculí. Per primera vegada a la història d’Espanya, tots els homes majors de 25 anys podran exercir el seu dret al vot independentment de la seva condició econòmica, fet que ampliarà significativament el cens electoral: dels 73-83 electors majors contribuents del període 1844-1866 als 269-312 ciutadans, homes majors de 25/21 anys, del període revolucionari (18681874). La corporació municipal en aquestes dates estarà presidida per dos alcaldes: Josep Torné i Bonet, des de gener de 1869 fins al febrer de 1872 i Pere Bosch [Capmany] des de la data anterior fins al gener de 1874. Tant la Junta Revolucionària com l’ajuntament sorgit de la revolució de setembre que actuaran entre octubre i desembre de 1868 com les eleccions municipals i les de diputats a Corts d’aquest període estan estudiades en dos articles publicats en aquesta revista i als quals en remeto.5 Només destacar l’alt percentatge de participació en les eleccions municipals de 1871 – 85 %– i el reduït de les de 1873, 23

4 Recordem que els germans Monmany i Pugés ja havien passat, anteriorment, per l’alcaldia: Joan, els anys 18461847 i Josep, 1848-1849. També Baldiri Monmany Viñas havia estat alcalde durant el bienni progressista, de setembre de 1854 a març de 1857.

5 Luengo Carrasco, Manuel. “Josep Torné i Bonet, primer alcalde democràtic de Viladecans”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 88, maig de 2015, pàg. 17-18 i “Els primers republicans de Viladecans, 1873-1874”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 90, juliol de 2015, pàg. 13-15.

%.6 Les primeres, molt possiblement condicionades pel resultat que es va donar en les eleccions a diputats a Corts del mes de març, on a nivell local van guanyar els candidats republicanofederals i l’escassa participació de les municipals de juliol de 1873 caldria atribuir-ho, molt probablement, al cansament del cos electoral pels canvis que s’havien anat

6 Vegeu quadre núm. 1 del cens electoral i votants en les eleccions municipals de Viladecans, 1868-1895.

succeint en pocs anys: caiguda de la monarquia; govern provisional sota la regència del general Serrano i Prim com a cap de govern, regnat inestable d’Amadeu de Savoia, tercera guerra carlina, entre d’altres situacions.

Amb la restauració borbònica, el gener de 1875, i la presa del govern per part dels conservadors monàrquics, es tornarà a restringir el sufragi universal fins a la darrera dècada del segle XIX. Les eleccions municipals de 1891 ja

Imatge de la primera pàgina de l’acta de la Junta preparatòria per a l’elecció de diverses eleccions, 8 de març de 1871. AMVA, Eleccions.

es tornaran a convocar amb sufragi universal masculí. El quadre núm. 6 reflecteix el nombre d’electors escollits per a regidors així com el nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant aquest primer període de la restauració borbònica, que va entre 1875 i 1895. Caldrà estudiar amb detall la composició, activitats econòmiques i vinculacions dels alcaldes i regidors escollits en aquesta cronologia per tal de valorar el nivell d’articulació dels republicanofederals així com l’alternança política entre els grups

conservadors per tal de mantenir el control del govern municipal. Indicatiu de la importància del col·lectiu republicanofederal a la població és la tupinada que es va produir per part dels elements conservadors a les eleccions municipals del 12 de maig de 1895.

Des de les eleccions municipals de 1891, la població està dividia en dos districtes electorals: el districte 1, amb mesa electoral a la casa de la Vila, i el districte 2, amb mesa electoral a l’escola de noies.

El frau electoral es produeix a la taula electoral del districte 1, que estava presidida pel primer tinent d’alcalde, Francesc Basomba Carbó, republicanofederal. En el moment del seu tancament, a les 16 hores i abans que poguessin votar els membres de la mesa i el seus suplents, es produeix una invasió material del local “no solo de electores sino de personas que no lo eran, de pie sobre la sillas muchos de ellos, que amenazaban y mostraban armas mal escondidas, el Presidente dió la orden de despejar para garantizar la libre emisión del voto [eran las 4 de la tarde], armándose con tal motivo un tumulto indescriptible que hubiera degenerado en motin a no acortarlo el Presidente declarando suspendido el acto y segellando en presencia de todos la urna electoral que alla quedaba guardada por dos guardas jurados y el elector Miquel Bernal Ros, pertenecientes todos tres al partido contrario a los individuos de la mesa”; el president de la mesa considera que hi ha una “alteración material del orden público”, per la qual cosa telegrafia al governador civil perquè “se dignara proporcionar auxilio de fuerza para evitar toda clase de consecuencias funestas” i es procedeix a suspendre la votació. Seguim el relat amb els seus protagonistes: “Sobre las dos de la madrugada habiendo sido el primer teniente de alcalde [Francesc Basomba], presidente de la mesa, llamado por el secretario a la Casa Consistorial para contestar en ausencia del alcalde (Baldiri Miernau) que se encontraba en Barcelona, un oficio recibido del Alcalde de Gavà, comunicando un telegrama del Excmo. Sr Gob de la Provincia, invadió el local una turba exigiendo que se hiciera el escrutinio en aquel mismo momento y atemorizó al indicado presidente ante la actitud de aquellas gentes, encontrandose solo y sin auxilio alguno mandó

Imatge de la primera pàgina de l’acta de l’escrutini general de les eleccions municipals, 11 de febrer de 1877. AMVA, Eleccions.

Imatge de la primera pàgina de la llista dels electors que han pres part en la votació de les eleccions municipals de 3 de maig de 1885, districte únic, collegi de la Casa de la Vila. AMVA, Eleccions.

buscar a los interventores, que se levantaron de sus respectivos lechos, para acudir a la Casa Consistorial, cediendo en esto a las exigencias de los invasores” que no van permetre votar ni a la mesa ni als interventors suplents, en total 12 persones; “los asistentes que exigian unicamente el escrutinio, el cual se hizo obedeciendo a la ley de la fuerza con la protesta de todos los individuos de la mesa”; el resultat fou 80 para la candidatura de la oposición y 69 para “los adictos que apoyaban los recurrentes”

7 Els recurrents són el president de la mesa, interventors i interventors suplents que estaven vinculats a la candidatura republicanofederal: Francesc Basomba i Carbó, president de la mesa i els interventors Josep Miernau i Tomàs, Baldiri Deu i Milà, Joan Vendrell i Campmany, Jaume Trius i Bonet, Jaume Mas i Abat, Miquel Ollé i Rubio, Josep Vilà i

L’escrutini realitzat de matinada per “la ley de la fuerza” dels elements conservadors que van entrar al local electoral va donar el següent resultat:

Candidatura conservadora:

– Josep Reguan i Piquet, 80 vots

– Jaume Pujal i Guitart, 80 vots

Candidatura republicanofederal:

– Josep Torras Casadó, 69 vots

– Baldiri Carbó, 69 vots

Els membres de la candidatura republicanofederal van demanar la nul·litat de les votacions en aquesta mesa del districte 1, perquè l’“escrutinio [s’ha fet] en hora intempestiva y sin aviso previo a los electores para la continuación de la votación (...) privándose Formosa, Baldiri Carbó i els interventors suplents: Jaume Gil i Via, Eusebi Grau i Altafaja i Josep Tomàs i Casadó. Escrit de 12 de maig de 1895.

del voto electoral al Presidente e interventores de la mesa y a los tres electores interventores suplentes (...) restando mas grave este hecho en cuanto sumaban doce votos que representan los recurrentes a los 69 que obtuvo la candidatura adicta suma ochenta y un voto, número superior a la que obtuvo la contraria y dan el triunfo a la primera (...) esta es la razón explicita de lo ocurrido, porque si bien el voto es secreto, estaban tan deslindados los campos que con la lista de los que iban votando sabían en todo momento el resultado exacto de la votación; y viendo los contrarios que legalmente no podían obtener el triunfo tuvieron que acudir a las reprobables medidas que se han dicho”. Al juny, la Comissió Provincial de les eleccions anul·larà les eleccions municipals en aquest districte 1, però finalment una Reial Ordre del Ministeri de la Governació, del qual el Ple Municipal dona compte el 20 d’octubre, dona validesa a les eleccions del districte 1 i s’insta a la constitució del nou ajuntament. El nou ajuntament es constituirà el 24 d’octubre amb una majoria conservadora formada pels regidors Francesc Vendrell Borrull –que serà nomenat alcalde–, Josep Reguan Piquet, Jaume Pujal Guitart, Josep Domènech Duran i Jaume Bonet Parellada. La minoria republicana quedarà integrada per Baldiri Miernau Monmany, Josep Torras Casadó, Roc Bonich Majó i Pau Tugas Navinés.

Un indicatiu de la desesperació de les forces conservadores de Viladecans que els va impulsar a provocar la tupinada per guanyar la alcaldia i el control del govern municipal ens l’ofereix el mateix Josep Reguan Piquet, regidor electe del grup conservador, que en un document de 31 de maig de 1895, que intenta desqualificar els arguments “de la mesa electoral, adicta por com-

pleto a la candidatura republicana federal derrotada”, que demanaven la nul·litat del procés electoral, afirma: “Ya se comprende que los derrotados, que vienen mangoneando (sic) la administración municipal desde el año 1873 y vejando y atropellando desde entonces a las clases conservadores (...)”. Ja seria menys... tenint en compte que en el segle XIX, la ciutadania només van tenir un règim de llibertats plenes durant els pocs anys del Sexenni Democràtic i que aquest va estar boicotejat per l’església, carlistes i monàrquics.

Malgrat l’indult atorgat als presos polítics cal seguir vindicant la solidaritat amb les persones encausades i el retorn dels exiliats.

La meva solidaritat amb el poble ucraïnès que està patint les conseqüències d’una guerra que no va començar.

Manuel Luengo Carrasco

Proposta de candidatura a favor de l’elector Josep Torras Casadó, republicanofederal, per a les eleccions municipals de 1895, avalada per diversos veïns de la localitat, 4 de maig de 1895. AMVA, Eleccions.

Quadre núm. 1 - Cens electoral i votants en les eleccions municipals de Viladecans, 1868-1895

Quadre núm. 2 - Electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant el període moderat de 1844 a 1854

En color verd els alcaldes.

(1) Presa de possessió com a alcalde el 22 de juny de 1844.

(2) Presa de possessió com a alcalde l’1 de gener de 1846.

(3) Presa de possessió com a alcalde el 7 de gener de 1848.

(4) Nomenat alcalde per part del Gefe Superior y Político de la província de Barcelona el 12 de desembre de 1849 per a l’exercici de 1850. Escollit regidor en les eleccions de 1847.

(5) Pren possessió com a alcalde el 12 de juny de 1850.

(6) Presa de possessió com a alcalde l’1 de gener de 1852.

(7) Nomenat alcalde per part del Governador Civil el 22 de desembre de 1853 per al nou exercici de 1854. Escollit regidor en les eleccions de 1851.

(8) Nomenat alcalde per part del Governador Civil, de l’1 de gener al 10 de setembre de 1854; fou escollit regidor en les eleccions de 1851.

Regnat de Isabel II - General Narváez

Quadre núm. 3 - Electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en l’elecció de 8 de setembre de 1854. Bienni Progressista, 1854-1856

(1) Alcalde des del 10 de setembre de 1854 fins al 12 de març de 1857.

Quadre núm. 4 - Electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant el període moderat de 1856 a 1866

(1) Alcalde a partir del 12 de març de 1857 i fins l’1 de gener de 1859.

(2) Alcalde del bienni 1 de gener de 1859 – 1 de gener de 1861. Fou escollit regidor en les eleccions de 1857.

(3) Alcalde del bienni 1 de gener de 1861– 1 de gener de 1863.

(4) Alcalde del bienni 1 de gener de 1863 – 1 de gener de 1865.

(5) Alcalde del bienni 1 de gener de 1865 – 1 de gener de 1867.

(6) Alcalde des de l’1 de gener de 1867 fins a la revolució de setembre de 1868.

Quadre núm. 5 - Electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant el període del Sexenni Democràtic, 1868-1874

(1) Alcalde des del 28 de gener de 1869 fins a l’1de febrer de 1872.

(2) Alcalde des de l’1 de febrer de 1872 fins al 22 de gener de 1874.

Quadre núm. 6 - Electors escollits per a regidors i nombre de vots obtinguts en les eleccions municipals durant el període de la restauració borbònica, 1875-1895

44

44

(1) Alcalde des de l’1 de març de 1877 fins a l’1 de juliol de 1881.

(2) Alcalde des de l’1 de juliol de 1881 fins a l’1 de juliol de 1887, escollit regidor en les eleccions de 1879.

(3) Alcalde des de l’1de juliol de 1887 fins a l’1 de gener de 1890, fou escollit regidor en les eleccions de 1885.

(4) Alcalde des de l’1 de gener de 1890 fins a l’1 de juliol de 1891, fou escollit regidor en les eleccions de 1887.

(5) Alcalde des de l’1 de juliol de 1891 fins a l’1 de gener de 1894.

(6) Alcalde des de l’1 de gener de 1894 fins al 24 d’octubre de 1895.

(7) Alcalde des del 24 d’octubre de 1895 a l’1 de juliol de 1897, fou escollit regidor en les eleccions de 1893. S’estarà d’alcalde fins a l’1 de gener de 1902.