Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

15 de març de 2018

En un país i en un món convulsos Catalunya està vivint una situació difícil, convulsa, amb problemes greus per encarrilar el futur. I més enllà de Catalunya cada dia rebem notícies més difícils de pair: la guerra de Síria i el drama de Palestina són, en aquest moment, les situacions més visibles de tot el que està passant a la regió oriental del Mediterrani, però n’hi ha moltes més, i a molts més llocs; i aquí, en les nostres democràcies occidentals, l’auge dels populismes més impresentables fa por. Caldrà molt d’esforç per reconduir tantes situacions difícils. Els polítics han de demostrar aquí la seva capacitat i la seva voluntat. Però caldrà també que cadascú miri d’aportar-hi tot allò que sàpiga i pugui, ni que sigui només intentant sembrar opinions i visions de les coses al màxim de constructives, creadores de confiança, desitjoses d’un món d’homes i dones veritablement lliures i iguals. Però hi ha també una altra contribució important que podem fer en aquest moment. I aquesta contribució és posar els ulls en la nostra ciutat, en Viladecans, i treballar per tot allò que pugui ser una vida millor per a tothom. Mitjançant les entitats, mitjançant la vida social i política, mitjançant el que sigui. Fer un Viladecans millor farà que Catalunya sigui millor, que Espanya i que Europa siguin millors, que el món sigui millor. Nosaltres, des del Punt de Trobada, ja fa un parell de números que vam iniciar una campanya per recollir totes aquelles propostes que qualsevol viladecanenc o viladecanenca, personalment o en col·lectiu, vulgui aportar per millorar Viladecans. En el número passat en vam posar dues. En aquest número en posem unes quantes més. I us convidem a afegir-vos-hi. No us ho penseu més i envieu-nos la vostra contribució a les “Propostes per a Viladecans”. Per una ciutat millor, per un país millor, per un món millor.

Sumari 1 2 3 4

En un país i en un món convulsos Obriu pas. Bàrbara Lligadas Propostes per a Viladecans Sobre el tema de la inmersión lingüística. Miguel Angel

Parra

5 L’hortet de “Les Tres Magnòlies”. Montse Pastor 6 No és un tema de llibertat dels pares. Josep Lligadas 7 L’atreviment. Patricia Aliu 8 Viladecans, 16 de febrer, Plaça de la Vila. Vicenç Castelló 9 Sant Ramon. Jaume Muns 11 La mirada aguda: Morell xocolater. Eio Ramon 12 Tornar a la política amb voluntat d’incidir en la realitat. Mercè Solé

13 La memòria en imatges: Cantaor Manuel Gerena. Jaume Muns

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Any 12

puntviladecans@telefonica.net

119 Punt de trobada Viladecans


J

Obriu pas

o no sóc ni masclista ni feminista” és una de les frases més pocasoltes que existeixen, malgrat que hi ha qui la diu amb bona fe per desconeixement. Masclisme i feminisme no són equivalents, són conceptes absolutament oposats. Masclisme és l’actitud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona. Mentre que feminisme, com diu Angela Davis, és la idea radical que les dones som persones. Fa uns mesos que les dones estem alçant la nostra veu més que mai per recordar precisament això, que som persones. Una obvietat que resulta insultant haver-la de recordar, però alhora increïblement necessària i oportuna. Van començar un grup d’actrius que van alçar la veu sobre l’assetjament i abús que havien patit per la seva condició de dones. I vam seguir milions de dones empeses per aquest gest de valentia, culminant en un 8 de març històric que marcarà un punt d’inflexió. Perquè no ens podem permetre que les coses continuïn com fins ara, ja que ens trobem en un punt on les noves generacions estan vivint una involució. No només mai hem arribat a la igualtat efectiva i real, sinó que els darrers anys veiem com els drets assolits s’escolen entre els nostres dits fruit de la crisi, les noves tecnologies i altres elements que requeririen un congrés monogràfic per ser analitzats cadascun d’ells. Però el fet és que les nostres filles estan creixent en un entorn amb referents molt més estereotipats que nosaltres. I hem de dir prou. No només el dia 8 de març, sinó cada dia de les nostres vides. Hem d’alçar la nostra veu davant qualsevol element masclista, davant qualsevol micromasclisme. Encara que provingui d’una amiga, d’un company, d’un familiar. Ha de ser una actitud vital, un compromís complert. I la nostra responsabilitat ha de ser proporcional al nostre paper i/o impacte mediàtic. Perquè ho hem pogut comprovar amb les actrius de Hollywood: el seu ressò ha multiplicat exponencialment l’impacte de les accions i ha provocat un tsunami de dones que s’han sentit recolzades per afirmar de forma rotunda #MeToo (jo també). Ha arribat el moment que les dones ocupem el lloc que ens pertoca en aquesta societat. Es tracta de repartir el poder a parts iguals, i precisament per això, són tan grans les resistències. Perquè els homes no volen perdre el seu poder. Ara bé, les dones estem decidides a canviar-ho tot i no pararem fins a aconseguir-ho. Així doncs, obriu pas, que venim! Bàrbara Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

2


Propostes per a Viladecans Com dèiem a l’editorial del número de gener, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. • Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. • També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els interessos i objectius de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. • I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu. Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. I podeu firmar-les o no, com vulgueu. Aquí teniu les sis que hem rebut aquest mes. Va, envieu-nos les vostres!

Aparcament als ambulatoris Que els tres ambulatoris de Viladecans disposin d’espais d’aparcament, gratuïts o no, propers: acompanyar les persones grans o amb poca mobilitat es converteix en una tasca molt àrdua si no hi ha places a prop. Concretament en el de la Torre Roja, ara recentment inaugurat, aquestra mancança és molt notable.

Que parin tots els trens Cal exercir les accions necessàries perquè tots els trens amb origen o destinació Sant Vicenç de Calders s’aturin a l’estació de Viladecans entre setmana, tal i com fan els caps de setmana des que està obert l’Outlet.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

Dues cantonades que cal arreglar Les cantonades del carrer Santa Teresa amb Rambla Modolell i Santa Teresa amb el carrer Llevat és un eix viari del camí escolar cap a l’escola Doctor Trueta i de l’oest a est i viceversa de la ciutat. Aquestes cantonades són molt deficients per la ubicació de les rampes i passos de vianants fent l’eix molt incòmode. S’haurien d’adequar com moltes de les cantonades que ja estan arreglades.

Compartir pis Donada la dificultat de trobar habitatge a Viladecans, proposaria que la Oficina d’Habitatge habilités la possiblitat de fer programes de compartir pis entre gent gran que viu sola i persones que necessiten vivienda, i estan disposades a compartir i donar suport a la persona gran.

El Metro del Delta Caldria recuperar, i posar en marxa sense tornar-lo a abandonar, el projecte del Metro del Delta. Aquest projecte, que ha anat agafant diverses formes al llarg del temps, no pot continuar tancat en un calaix. I és que cap ciutat ni cap àrea metropolitana important –penseu en Madrid o en París– pot permetre’s tenir una zona tan potent a nivell de població i a nivell econòmic com és la que va de Barcelona a Castelldefels tan mal comunicada. I no s’hi val a arreglar-ho amb pedaços. Per tant, demano, simplement, que es posi en marxa el sistema de transport que seria més natural: allargar la línia blava del Metro passant per l’itinerari que segueix la carretera de Cornellà a Santa Creu de Calafell, donant servei a Cornellà, Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels, amb un ramal de Sant Boi al Prat.

Obligar que l’Ajuntament respongui les instàncies L’Ajuntament de Viladecans, massa sovint, deixa sense resposta les instàncies que els ciutadans i ciutadanes li fem arribar. Caldria una normativa que obligués a respondre-les totes, i que l’Ajuntament fos penalitzat econòmicament en cas de no fer-ho en un temps raonable. No respondre les instàncies és un menyspreu a la ciutadania, i no es pot permetre. 3


Sobre el tema de la inmersión lingüística

M

e crié en un barrio popular de Viladecans, el cual nació y se desarrolló en los años 70-80 fruto de la inmigración desde otras zonas de España y el fin del chabolismo, en los últimos años también de la inmigración desde otros países. En mi barrio, raro era el que hablase catalán. Prácticamente la totalidad de los residentes en mi infancia eran castellanohablantes, con honrosas excepciones. Mi familia, por ambas partes (gallega y andaluza), castellanohablante también. Es decir, tenía un entorno lingüístico suficientemente confortable como para no tener necesidad de hablar catalán por lo menos hasta que saliera al mercado laboral. No obstante, cuando mis padres me inscribieron en la escuela, lo primero que les dijeron era que apostaban por el catalán como lengua vehicular, y les preguntaron si eso suponía un problema ya que a algunos padres no les gustaba la idea. “No es ningún problema”, dijo mi padre. Gracias a eso, desde bien pequeño (ni siquiera tengo noción de antes que eso) aprendí una segunda lengua. Ese pequeño oasis que era la escuela, que se movía en una lengua que para mí entonces era extraña (mi mente de niño creía que las profesoras no entendían castellano, y que esa lengua no la hablaba nadie más aparte del cole y el Club Super 3) me permitió algo que no hubiera tenido necesidad de hacer hasta muy avanzada edad, que era leer, escribir, comprender una lengua más aparte de mi lengua materna. Desde muy niño fui, con orgullo, bilingüe. Y todos los niños y niñas de mi generación lo éramos. Daba igual la procedencia social y familiar. Gracias a la inmersión lingüística, el marco educativo era un espacio donde todos nos igualábamos a través de una lengua vehicular, la propia del lugar, la cual se iba a complementar a la perfección con la lengua que se hablaba en casa, en la calle, en los bares, en diarios, revistas, etc. La lengua cuyo uso social y mediático estaba ya completamente garantizado sin necesidad de hacer nada más, que era el

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

castellano. La inmersión lingüística contribuyó a que la reconstrucción de Catalunya como nación tras el franquismo no fuera bajo la balcanización (mal que le pese a los nacionalistas españoles y protabarnios). Tampoco ello supuso ningún regalo a los nacionalistas catalanes, puesto que el modelo gozó del consenso de todos los agentes políticos y sociales de peso. Se aplicó bajo gobiernos tanto de CiU como del tripartit PSC-ERC-ICV-EUiA. La eliminación de dicho modelo forma parte precisamente de dicha estrategia de balcanización de Catalunya, fruto de la guerra de banderas. La construcción de la Catalunya popular debe de ser transversal, democrática y enraizada en un pueblo diverso con igualdad de oportunidades. Sin discriminación de ninguna clase. No permitamos que destruyan lo que ha servido. No permitamos que se asocie al nacionalismo lo que es de todos y todas. • Sí a l’escola pública catalana. • Sí a un referèndum amb garanties. • No al 155. Miguel Angel Parra

4


L’hortet de “Les Tres Magnòlies”

L

es persones que ara es troben a la tercera edat i que probablement molts han estat vinculats amb la vida del camp, fa que la seva experiència i coneixements els serveixin de motivació a l’hora de participar en un hortet. L’hort ofereix als residents de “Les Tres Magnòlies” un espai prou gran i espaiós per crear i mantenir tot un recull d’hortalisses que sovint reguen i fan créixer, fins el moment de collir-les. Això potencia les capacitats físiques, cognitives i d’autoestima, i permet gaudir d’un benestar emocional important, però sobretot veure com la natura ens regala dia a dia aquest gran tresor que ens ofereix a cada època de l`any. Sovint persones que requereixen els serveis de les residències o centres de dia de la gent gran amb manca d’autonomia, fa que al no poder desenvolupar les activitats diàries que estaven avesats a fer contribueixi a una baixa autoestima i a que es mostrin tristos i apàtics i fins i tot desmotivats; és per això que els professionals del centre “Les Tres Magnòlies”

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

diàriament fan regenerar aquest sentiment emocional de pertinença a la societat o com a mínim al grup de la gent gran. L’hort reconeix l’experiència i la important contribució social d’aquestes persones a la societat. Paral·lelament, l’activitat i participació a l’hort, s’aprofita com a fil conductor en altres activitats del centre. L’avaluació és molt positiva sobretot per perllongar l’autonomia de les persones que hi participen, de manera que podem afirmar que és una activitat lúdica i terapèutica. Cal felicitar a tot el personal i direcció del centre per la professionalitat que demostren en aquest projecte i en tots els altres del dia a dia. Montse Pastor i Pujadó

5


No és un tema de llibertat dels pares

N

o em sembla que tingui cap sentit, això de que els pares tenen dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. A mi em sona com si diguéssim que els pares tenen dret a decidir quantes hores de classe de matemàtiques ha de fer cada noi o noia. Aquesta llibertat, en tot cas, es pot defensar en qüestions de creences, com ara quan a l’escola hi ha classe de religió, o en situacions de comunitats molt diferenciades, i encara en aquest segon cas em semblaria força discutible. La llengua és una element pedagògic, i com tots els altres elements pedagògics, no és cosa dels pares decidir-los. A partir de les lleis elaborades pels representants populars, correspon als tècnics corresponents veure quins instruments lingüístics són convenients per a un bon aprenentatge de les llengües que calgui aprendre, i quines proporcions d’espai escolar han de te-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

nir per assegurar que els nois i noies surtin amb el millor bagatge acadèmic i la millor disposició social. Si cal discutir si aquestes proporcions són correctes o no, no s’haurà de fer a partir d’arguments més o menys patriòtics d’uns o altres, sinó a partir de les necessitats dels escolars i del que millor pugui ajudar-los a adquirir la millor formació a tots nivells. La llàstima és que a Catalunya aquest tema està impregnat d’una ideologització que impedeix parlar les coses amb calma, amb raonaments, i amb una mirada que intenti objectivar. I en això, tant de mal fan els qui reclamen l’“espanyolització” dels nens i nenes catalans, com els que reclamen que volen “viure en català” i no s’estan de mostrar que el que els faria feliços seria que la llengua castellana desaparegués de Catalunya. Josep Lligadas Vendrell

6


L’ATREVIMENT Va néixer del cap d’un déu. Així que, només arribar en aquest món, ja va fer patir el seu pare. Però ell l’estimava com a cap dels seus nombrosos fills, aquells que tenia amb deesses i també amb mortals. Atenea també adorava el seu pare. Eren, com se sol dir, carn i ungla, i la filla no deixava de fixar-se en tot el que feia el seu progenitor, el rei de l’Olimp. De natural intel·ligent i hàbil –quan va sortir del cap del seu pare ja sabia set idiomes–, Atenea era, a més, molt bella i extravertida, és a dir, l’ànima de les festes que se celebraven, dia si i dia no, a la Muntanya Sagrada. Només tenia un defecte, encara que gairebé tothom ho sentia com una qualitat. La deessa era de molta empenta, i no només perquè era una guerrera

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

perfecta. Els déus de ment freda es queixaven que la seva congènere no sabés controlar el seu caràcter, no tingués idea de com reprimir els seus impulsos, sobretot els equivocats. Ningú no volia ficar-se amb Atenea. Un enfrontament amb ella acostumava a acabar de mal borràs i sense poder fer marxa enrere. Un dia, un semidéu que visitava la morada olímpica i desconeixia com se les gastava ‘La Divina’ va cometre un error, i dels grossos: anar-li al darrere a la impetuosa deessa de la saviesa. Atenea no va poder suportar-ho i el va ferir amb la seva espasa al coll, únic lloc vulnerable de la criatura híbrida que havia gosat importunar la guerrera. Ella va mirar a terra el producte de la seva ira, del seu orgull desmesurat, convertit en una despulla sanguinolenta que ja no era un

déu ni tampoc un humà. I es va penedir del que havia fet, de la decisió impulsiva que, malgrat que fos una més de les seves, l’hi havia afectat d’una manera diferent. El jove, fins i tot desmanegat, era d’una bellesa irrepetible. La ràbia havia cegat Atenea i les conseqüències del seu acte l’estaven envaint d’angoixa. Sense pensar-s’hi gaire i amb tot el dolor emmirallant el seu rostre, va voler besar el mort, com una forma de demanar disculpes que arribaven amb retard. El pare d’Atenea, Zeus altitonant, la mirava en silenci i va voler donar-li un cop de mà en veure el seu penediment. Es va apropar al cadàver i va bufar sobre la seva boca. El jove va obrir els ulls i la deessa va somriure: no hi va veure por, ni tan sols rancúnia. Es guanyaria el seu perdó. Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com

7


Viladecans, 16 de febrer, Plaça de la Vila

E

l que va passar el dia 16 va ser allò que mai hauria d’haver passat, que per un paper van discutir dues persones. Viladecans sempre ha estat un poble tranquil, mai hem destacat per conflictes interns, diuen que ens barallàvem amb els de Gavà perquè ens preníem les promeses, però això ja ha passat. Avui en dia tothom es desplaça per tot i busca la feina, la parella i les activitats d’esbarjo dins i fora del lloc on viu. Això vol dir que tots ens hem de relacionar amb gent que no és com nosaltres, que té una altra  religió, que és d’un altre equip de futbol i no passa res. Fem la nostra feina al lloc de treball, anem al nostre centre de culte o a cap i celebrem els gols del nostre equip i no ens barallem amb ningú, tot i que sempre hi ha d’excepcions. Doncs a Viladecans hauria de passar el mateix, si no t’agrada una activitat no cal que hi vagis, si t’agrada, fes-la extensiva a tanta gent com puguis, això sí, sempre amb respecte per tothom, pels que et donen suport i pels que no els sembla bé. Dic tot això perquè el passat 16 de febrer, després d’una concentració de protesta pels quatre mesos de presó que porten alguns polítics independentistes, vaig presenciar com una senyora relativament jove, d’uns 30 o 40 anys, va arrencar uns papers pro independència enganxats a

la paret, com se li va dir que no ho fes i com, després d’un estira i arronsa, ella es  va girar i li va donar una plantofada a la cara a un senyor d’edat avançada, jo diria d’uns 60-70 anys. Aquest senyor s’hi va tornar i la senyora va caure a terra. Després d’això, la senyora va demanar ajut i no va voler aixecar-se. La gent que estava a la plaça va trucar als Mossos d’Esquadra i a la Policia local avisant que vinguessin amb una ambulància perquè hi havia una persona ferida. Totes dues agressions estan molt malament, però el que està encara pitjor és que els partits polítics prenguin part sense saber què va passar i s’aprovi, per unanimitat, una moció al ple municipal

criticant l’agressió rebuda per la dona sense dir que era ella qui havia iniciat l’incident ni fent cap mena de comentari a l’agressió que ella havia fet a l’altra persona. No és correcte que els partits polítics difonguin informacions tendencioses i no contrastades i utilitzar-les per dur una moció al ple. Que consti que hi va  haver partits  polítics que no van voler entrar en aquest joc i van preferir no votar la moció. Espero i desitjo que això no torni a passar mai més a Viladecans. (Una còpia d’aquest escrit és en poder dels Mossos d’Esquadra, com a part de la meva declaració). Vicenç Castelló Solina


Sant Ramon

L

a muntanya de Sant Ramon, a la serralada del Montbaig, està situada a gairebé 300 metres d’altitud i entre les poblacions de Sant Climent, Sant Boi i Viladecans. Aquesta situació privilegiada permet unes vistes magnífiques de bona part del Baix Llobregat, des de la Morella, i el Castell de l’Eramprunyà, Barcelona i mirant més lluny Montserrat, els Pirineus, la Mola al Montseny i d’altres serralades. En dies clars es pot veure, més enllà del blau del Mediterrani, l’illa de Mallorca. Recorreguda a peu, bicicleta i cavall per gent de totes les edats, nens, joves jubilats, esportistes, aturats i moltes escoles dels voltants, sempre hi ha gent, sigui quina sigui l’estació de l’any. A dalt de tot, hi trobem l’ermita dedicada a Sant Ramon i on la gent creient encenen espelmes i a les dues bandes de l’entrada pengen els exvots demanant o agraint curacions i altres peticions al Sant. Al costat de l’ermita, el bar, on els caminants poden esmorzar i recuperar les forces. Els caps de setmana, l’Ajuntament de Sant Boi obre un petit centre d’interpretació de la natura que dona una visió molt completa de tot el territori que envolta la muntanya.

A finals d’agost, per celebrar la festa de Sant Ramon se celebra un Aplec: missa, sardanes, castellers, mamutaires i punt de trobada

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

de molts veïns i veïnes dels municipis propers. A la primavera es un plaer pels ulls veure, a la vessant de Sant Climent, els camps de ci-

reres florits i algun hivern, com enguany, la neu a tocar de l’ermita. És tot un goig, pujar a Sant Ramon. Jaume Muns

9


Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

10


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Morell xocolater (Aythya nyroca) Espais Naturals del Delta del Llobregat 6 de maig de 2012 Estat de conservació a Europa: Vulnerable. Hivernant molt escàs, però regular els darrers anys. Aquest ànec bussejador de mida i cos bastant curt presenta un cap amb el característic perfil de morell, és a dir, front alt i coroneta apuntat. El mascle adult en plomatge nupcial exhibeix una bella tonalitat rovell o castany intens, més fosc al dors i més pàl·lid en els flancs. L'iris és de color blanc, de manera que destaca vivament sobre el plomatge del cap. La femella adulta resulta més ombrívola i menys contrastada i té l'iris de color marró. Els joves són similars a la femella adulta, però de color més apagat, en general.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

11


M

Tornar a la política amb voluntat d’incidir en la realitat

’he passat la vida intentant promoure el compromís polític com a eina per canviar si no el món sencer, sí unes quantes coses. I els meus arguments sempre han relacionat la qualitat de vida de les persones (les properes i les llunyanes) amb el desenvolupament de determinats projectes polítics: projectes entesos com a visió del món, com a ideologia, i projectes entesos com a assignació de pressupostos, que a la pràctica significa: digues a què dediques els diners i et diré qui es beneficiarà de les teves polítiques. No hi ha res com els pressupostos per tocar de peus a terra. També perquè em sembla que la política sempre ha d’articular la utopia amb la realitat, si no vol ser un frau. No s’hi val a contraposar la màxima utopia sense tenir en compte qui la durà a terme, en quin context, amb quins diners i amb quines persones. I a la pràctica treballar amb tot això comporta una natural i necessària cura d’humilitat que només sol tenir qui ha tingut responsabilitats de govern. L’excessiva ideologització, si no té en compte la realitat, acaba convertint-se en un deliri, que crec que és el que estem vivint per part d’algun sector indepe. Ja es veu que aquesta meva visió deu estar molt passada de moda. Jo mateixa em sento descatalogada ja fa temps. I és que no puc entendre els mecanismes de la república invisible, buida de contingut, que sembla ser que impedeix acabar amb el 155 i nomenar un govern amb aspiracions de fer real el benestar de les persones.

L’independentisme, tot i tenir altres opcions (la de convocar eleccions, la de prendre paciència i continuar treballant per assolir els seus objectius) va elegir tirar pel dret. D’una banda va deslegitimar-se democràticament amb la seva actitud al Parlament els dies 6 i 7 de setembre, a banda d’il·legal tan poc respectuosa amb les minories, i de l’altra va obrir la porta al 155 renunciant a convocar eleccions. Del fet que els protagonistes d’aquesta història han estat tractats amb una gran injustícia, no en tinc cap dubte. Però això no treu que em sembli una barbaritat que continuïn posant per davant la seva estratègia d’anar creant i alimentant el màxim conflicte amb l’estat a reprendre la capacitat de governar en favor del conjunt dels catalans. Perquè al cap i a la fi, jo entenc que la independència deu ser per tenir un govern de proximitat, més àgil i més barat. No per tenir un govern a l’estranger o a la presó, o un doble govern (pagat per tots?), permanentment condicionat pel surrealisme de la seva pròpia existència i sense un model consensuat d’actuació. . Com a estratègia, l’independentisme ens ha fet recular uns quants anys, ha reduït l’autogovern, ha dividit els catalans, i crec que ha dificultat l’entesa amb molta altra

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

gent d’Espanya i d’Europa amb la qual cal treballar colze a colze per fer un món millor. Ara tenim un munt de prejudicis pel mig contra els quals no és fàcil lluitar. Jo crec que seria una sortida molt digna fer un govern no imputable per res, que ningú no pugui qüestionar. Molta gent subscriuríem un retorn a l’autogovern, la llibertat als presos polítics, la reivindicació d’un referèndum com cal, la recuperació de les institucions. I un cop assolit això que, cadascú intenti portar l’aigua al seu molí, ben legítimament: qui vulgui la independència, que se la treballi; qui vulgui el socialisme, que se’l treballi. I un llarg etcètera. Aquests dies el meu marit ha estat a París un parell de vegades. La primera, el riu era a punt de desbordar-se i les rates campaven per carrers i places a llocs tan notoris com la Plaça de Nôtre Dame. Un mes després, el riu ha baixat, però les rates no han tornat al riu. S’han acostumat a córrer per la plaça. I sembla que els agrada. Vés que no ens passi això mateix. Un cop s’ha obert el meló del 155, el PP (i Cs al darrere) es resistirà a tornar a la claveguera. Com més triguem, més costarà Mercè Solé

12


la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Cantaor Manuel Gerena El cantaor Manuel Gerena, als seus 72 anys, ha tornat als escenaris. A Sevilla ha iniciat una gira amb un concert amb poemes de Miguel Hernández. Aquest mateix concert va ser prohibit l’any 1976 per ordre governativa. El maig de l’any 1978 actuaria a la festa que va organitzar el PSUC al càmping la Tortuga Ligera de Gavà, com a artista compromès i militant, des de feia anys, del Partit Comunista de Espanya.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 119 - Març 2018

13

Viladecans punt de trobada, 119  
Viladecans punt de trobada, 119  
Advertisement