Publicació independent d’informació i opinió
Any 8
15 de juny de 2014
Futbol Fa quatre dies que va acabar la Lliga de futbol, i ja tenim aquí el Mundial de Brasil. Tant entre els lectors com entre els redactors d’aquesta revista, n’hi ha un bon nombre que segueix amb atenció, i fins i tot amb entusiasme, aquests esdeveniments, mentre que n’hi ha d’altres que no els fa ni fred ni calor, i altres que fins i tot els empipa. Però aquestes diverses maneres de veure i viure el futbol no impedeix que puguem fer aquí una reflexió sobre el que aquest espectacle significa. Molts recordem, sens dubte, de com en l’època de la dictadura es deia que el futbol era una arma per tenir la gent entretinguda i per evitar que pensés en la situació en què vivia el país i es mobilitzés per canviar-la. I es deia que, quan arribés la democràcia, això no passaria. I no ha estat així, sinó tot al contrari. Difícilment ens hauríem arribat mai a imaginar la presència avassalladora del futbol en els mitjans de comunicació, ocupant un temps i una atenció tan desmesurats. I difícilment ens hauríem arribat mai a imaginar la quantitat tan exagerada de diners que arriba a moure i la quantitat de negocis que es forgen entorn d’ell. Cosa que comporta, per una banda, que tantíssima gent no tingui res més que futbol al cap i, alhora, que el futbol, de fet, passi a ser un insult per a la gent que amb prou feines aconsegueix sobreviure en l’actual situació econòmica. Sobretot tenint en compte els astronòmics deutes a la hisenda pública que molts clubs tenen, i que segurament acabaran no pagant. I per no parlar dels fraus descarats com per exemple el de la votació del Mundial de Qatar que s’està destapant aquests dies. Com és, que permetem tot això?
Sumari 2 3 4 6
Equip de redacció
El bateig del Mamut Mamutaires d’honor 13 Muestra de entidades, dominó para todos. Kevin Villalón L’ull i la ploma: Graffitis a la Riera de Sant Climent. Jaume Muns i José Luis Atienza
7 Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa (i III). Jordi Mazón 8 En el mar de la solitud. José Luis García 9 Dos taüts negres i dos de blancs. Montserrat Pastor 10 Desguassos que perill(av)en... 10 El racó de la llengua: Dòmino. Josep Lligadas 11 Parlar per Conviure: llengua i convivència. Raquel Zamora 12 Front Cívic, som majoria. Susi Ballesta 13 ¿Com ho podríem fer per a donar una llarga vida a la
Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
civilització i a la terra? Ramon Cuñé
Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.
en les primeres dècades del segle XVIII. Manuel Luengo
El nostre correu electrònic:
14 La mirada aguda: Falciot negre. Eio Ramon 15 Premio Playa de Ákaba 16 Recerca històrica: La població de Sant Joan de Viladecans 19 Històries
viladecanenques: Joan Llinares barber del barri de Sales (i 4). Andreu Comellas
Bastida,
21 La memòria en imatges: De nou, Canet Rock. Jaume Muns.
puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt de trobada
78
puntviladecans@telefonica.net
Viladecans
Que vols tenir l’honor de ser…
Mamutaire d’Honor? El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor: Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran símbol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana. Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Mamutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pels dies de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú. Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça: mamutviladecans@gmail.com i ens posarem en contacte amb tu.
La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any 2014 és aquesta. Vols afegir-t’hi? Comerços i empreses: • Llibreria Els Nou Rals • Forn de la Plaça • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Modes Constanci • Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Baugar • Base Runnering Viladecans (Castelló Esports) • STP Training • Vila d’Arts, Centre d’Idiomes • Paint Rètols
Entitats de la ciutat • Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Associació de Familiars del C.O. Caviga
• Agrupament Coral La Lira • Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte • Parròquia de Santa Maria Magdalena • Associació de Veïns La Hispanitat • Associació de Veïns Alba-rosa • Associació de Veïns Montserratina • Associació de Veïns Luis Moré del Castillo • Associació de Veïns Torre Roja
Particulars • Vicenç i Vicky • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol • Maria Lluïsa
Partits polítics • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Esquerra Unida i Alternativa • Iniciativa per Catalunya Verds
H
ace muy poquito que la 13a Muestra de Entidades, edición 2014, llegaba a su fin, pero en este caso será muy difícil olvidarla dado que ocurrió algo que cambiaría la definición de “entidad” a nivel local. El sábado 17 de mayo de 2014 a las 20h en el Cúbic, empezaron a llegar personas convocadas por las entidades para realizar algo bastante extraño pero divertido a la vez. Al principio los participantes se podían contar con los dedos de la mano, poco a poco se fueron sumando… Aún así, todo el equipo de la organización estábamos nerviosos dado que el evento coincidía con un partido de fútbol, algo muy difícil de superar. Fueron pasando los minutos… viendo como cada vez había más gente, pero no la suficiente. A los pocos minutos empezábamos con el evento y ahí fué cuando la sorpresa inundó a todos. Centenares de personas abarrotaron el Parc de la Marina ataviadas con sus camisetas de colores y la tan famosa gorra amarilla. Se empezaron a colocar todos los participantes y empezaron a sentarse en el suelo a la vez que se repartían gorras a los participantes que carecían de ella… No pasó mucho tiempo para darnos cuenta que no dábamos abasto, teníamos que mover a centenares de personas, sentarlas y repartirles gorras, y no todos estaban para muchos movimientos dado que teníamos participantes de una edad considerable e incluso gente con muletas que decidieron participar. La línea recta que se tenía prevista acabó convirtiéndose en una serpiente de más de 1.000 personas realizando decenas de curvas bajo la atónita mirada de comerciantes, visitantes y entidades. La calabaza ya había empezado a pasar de mano en mano y aún faltaban centenares de personas por
13 Muestra de entidades, dominó para todos colocar, los nervios, las prisas, los gestos y gritos de euforia lograron colocar a todo el mundo, haciendo llegar a nuestra calabaza hasta la trompa de nuestra mascota favorita, el Mamut de Viladecans. Una lluvia de confeti, globos alzándose hasta el cielo, música triunfal y lágrimas de emoción como final, dejaron claro que esto no había sido algo normal, algo sencillo… esto había marcado un antes y un después en las entidades del municipio, dejando todas ellas las diferencias a parte, para conseguir una locura por simple diversión. Ciudadanos, visitantes, participantes, entidades e incluso personal del ayuntamiento coinciden... “en los años que llevo en Viladecans, nunca había visto a tanta gente realizar algo por simple diversión”. Como ya os habréis dado cuenta, estoy hablando del #RepteSantIsidre, el efecto dominó humano llevado a cabo por todas las entidades de Viladecans y que logró reunir a más de 1.267 personas. Ya hemos entregado los diplomas participativos y en el Ateneu d’Entitats Pablo Picasso se encuentra el diploma oficial del récord español, para que siempre recuerde lo que un año las entidades lograron cumplir. ¡Gracias a todos y todas, entidades, ciudadanos y ciudadanas por hacerlo posible! Eso es lo que ocurrió el sábado, pero esta ha sido la Muestra de Entidades del efecto dominó, ya que el domingo también realizábamos nuestro particular espectáculo de unas 7.500 fichas bajo el tema: “Agua es vida”. Un espectáculo que cada año que pasa logra reunir a un poquito más de público, este año alrededor de unas 50-60 personas vieron la caída siendo Mercè Solé (representante de las entidades de
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
Viladecans) la mano responsable de iniciar el efecto dominó. Este año brindábamos al público otra opción de nuestra afición, los mecanismos. Son pequeños sistemas, generalmente mecánicos, que permiten que las fichas enciendan luces, suelten cuerdas, muevan objetos o realicen cualquier acción que sea necesaria. Puerros bailarines, tomates que maduran de repente y coliflores que se abren al recibir el agua, fueron el momento clave de todo el evento, finalizado por nuestra espantapájaros, que te indicaba el final del espectáculo. Más de un mes de preparativos, unas ocho horas de montaje, tres personas trabajando para aproximadamente un minuto de caída. Aunque parezca absurdo, es el vivo ejemplo de que el trabajo duro tiene su recompensa… ¡los aplausos de todo el público! Eso hace posible recargar las pilas para hacer el siguiente más grande y mejor. Desde Spanish Domino Fans queremos recordar que estamos buscando gente de cualquier edad que quiera aprender e implicarse con esta afición y nos ayude a hacer los eventos mucho más grandes y más espectaculares. Podéis contactar por Facebook, correo electrónico o nuestra web. Kevin Villalón
4
Dos moments del Repte de Sant Isidre i la trobada dels representants de les entitats que el van fer possible. Ah, i els dos “òscars” guanyats pel Mamut i pel Punt de Trobada en la realització del video promocionant el repte
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
5
L’ull i la ploma
Graffitis a la Riera de Sant Climent
H
i ha vida sota els ponts, al raval de la ciutat. Nuestras vidas son rieras que van a dar a la mar, que es el morir, podrien dir aquests pintors i pintores d’esprai a la mà. Juraríem davant del jutge que és primavera pel blau lluminós del cel i pel verd maragda tacat de les clapes d’herba, però també pel multipartidisme del vestuari dels artistes i dels espectadors. Diríem que és ple estiu pel pintor acalorat amb el tors a l’aire lliure, per les samarretes sense mànigues que llueixen les dones, pels espectaculars pantalons hip hop del noi, amples de ratlles paral·leles en ziga-zaga que cauen desmaiats poc més enllà del genoll. Diríem que l’estiu no ha arribat per la jaqueta de xandall de màniga llarga amb caputxa que veiem i per les jaquetes de xandall que s’endevinen en la clandestinitat de l’ombra sota el pont. L’escena, malgrat la joventut dels seus protagonistes, no millora la proporció activa d’una fotografia de jubilats recolzats en les tanques de les obres públi-
ques: n’hi ha sis que pinten molt i catorze que no pinten res, només miren. Els graffitis s’autoconsideren art urbà, però podrien ser també art immobiliari perquè com les constructores necessiten parets per expressar-se. A la ciutat, en la seva versió abstracta, també funcionen com a decorats de la marginalitat, en murs abandonats o fent companyia a les pixades als portals il· lustrant les persianes enrotllables que tapien els comerços. Els tags, signatures, dibuixen lletres d’un alfabet imaginari sense dissimular el seu narcisisme en el fet que la signatura no només és més important que la pintura, és la pintura. En la seva versió figurativa els esprais pinten mussols com el de la foto, inventen capelles sixtines alternatives als temples okupes que es fan i es desfan entre sorolls de casserolades i helicòpters, o il·luminen amb peixos i mars els apagats murs de formigó de l’escola Mediterrània per demostrar que l’escola té alma, corazón y vida.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
Tot i així el gos no sembla massa preocupat. Amb posat de conseller d’Interior abans d’autoritzar una càrrega dels mossos, es dedica a exercir de governant en campanya, més atent a sortir a la foto que a preocupar-se del que fa la gent al seu voltant. Com a la vida mateixa, les seves cagades s’intueixen però no apareixen a la pantalla. A la dreta del gos s’adverteixen les empremtes d’unes roderes de bicicleta, ja que la riera és com el Dr. Jekyll i Mister Hyde, quan plou li surt la seva vocació de riu, i porta aigua, i quan no plou va de carretera tova i es reinventa de carril bici. Les bicis ho tenen més complicat que les rieres per arribar al mar. Les administracions reciten a les bicicletes poemes de Machado que no ocupen pressupost, caminante no hay camino, se hace camino al rodar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar. Fotografia: Jaume Muns Text: José Luis Atienza
6
Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa (i III)
A
cabo aquí la sèrie de tres articles en què he estat comparant Catalunya i Finlàndia. En el primer, hi indicava les semblances. En el segon, les diferències. I en aquest tercer continuo amb les diferències. 8. Borratxos. Trobar-te persones amb un excés d’alcohol a la sang pel carrer, persones begudes, a qualsevol hora del dia i indret d’una ciutat com Hèlsinki, és habitual. No m’estic referint a persones excloses socialment, amb problemes, que demanin almoines, com potser serien els pocs borratxos que podríem veure pels nostres carrers, ni molt menys. M’estic referint a borratxos “amb corbata”, persones sense problemes aparents, que diàriament beuen llaunes i llaunes de cervesa. Formen part del “paisatge urbà”, i no estan mal considerats per la societat. Finlàndia és el segon país del món amb una taxa de suïcidi més alta, i segons diuen aquesta taxa no es correspon amb el nivell de benestar social de què gaudeixen. L’alcoholisme és un problema greu, fins al punt que excepte la cervesa, la resta de begudes amb alcohol (cava, vi, whisky, etc...) només es poden adquirir a les alcoholeries, unes botigues gestionades per l’Estat amb un preu desorbitat com a conseqüència dels elevats impostos que porten associats. 9. Sauna. Encara que no us ho cregueu, les saunes són mixtes homes-dones (cada vegada menys però)... i allà dins no passa res del que de ben segur us està passant per la imaginació, exceptuant la dilatació dels porus de la pell... Si hi ha quelcom sagrat, místic, en la cultura finesa, és la sauna, molt per sobre de cap connotació sexual. Cada bloc d’habitatges té la sauna comunitària als baixos, com aquí el pàrquing de cotxes.... No em vull imaginar què passaria si la sauna de l’Àtrium fos mixta... 10. Bicicletes. Tot i que pugui sorprendre, en ciutats com la capital el principal mitjà de transport és la bicicleta. No hi ha però ni carrils bicis, ni bicibox d’última generació per desar-les: les estacionen com aquí les motos, de vegades sense lligar, tot i que últimament em van dir que s’ha incrementat el robatori de bicicletes. La gent circula convivint amb els vianants i els relativament pocs cotxes que hi ha. 11. Carrils bici. A la segona setmana d’estar allà vaig aconseguir que em deixessin una bicicleta, Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
per recórrer els 6 km que tenia des del meu estudi de 19 metres quadrats als afores, on es troba l’ FMI, i circular amb aquest mitjà com moltíssima gent per la ciutat, com dèiem abans sense carril bici, per la vorera i respectant els altres usuaris de la vorera, els vianants. Això em va permetre anar-me’n els caps de setmana cap als afores, a través dels carrils bici paral· lels a les carreteres i autopistes que surten de la ciutat. És com si, per exemple, la C-31, la AP-7 o la C-246, estiguessin desdoblades i tinguessin el seu corresponent carril bici, permetent que per exemple, per anar a Sant Boi o Castelldefels ho poguéssim fer pedalant amb tota seguretat. Em van dir que es pot recórrer bona part del país per aquests carrils bici interurbans. Aquí, els carrils bici són com l’efecte túnel de la física quàntica: de sobte desapareixen i tornen a aparèixer al municipi del costat. 12. Transport públic. No sé si el transport públic de la capital, Hèlsinki, és millor o pitjor que el de Barcelona i la seva àrea metropolitana. El que sí que vaig comprovar és que tramvies sobretot, però també autobusos, et porten a tot arreu de forma eficient, a un preu una mica més car que el d’aquí, això sí... però allà tothom paga, la qual cosa permet prestacions. Per exemple, si viatges amb un carro i un nena dins (s’entén que petit, inferior als 3-4 anys), tant el pare o la mare que arrossega el carro i el nen o la nena que hi va a dins, estan exempts de de pagar el transport públic. Els nens menors de 12 anys tampoc paguen, i no cal que tinguin cap targeta infantil, ja se’n refien de l’edat. 13. Seguretat. Al Finnish Meteorological Institute hi treballen unes 800 persones, en un edifici de 4 plantes, molt gran. Quan al matí arriba la gent de casa, el primer que fan és treure’s les sabates i posar-se les sabatilles, com si estiguessin a casa seva. Però el que més em va sobtar és el fet que les portes dels despatxos, laboratoris, etc... són sempre obertes. La gent quan plega, deixa la porta del despatx oberta de bat a bat, amb les seves pertinences a dins... Saben que ningú farà una cosa tan lletja com entrar en una zona aliena, ni que estigui oberta, i robar-hi o tafanejar. Igual que aquí, oi? Jordi Mazon
7
En el mar de la solitud Podria ser que estigués lluny, del tot esgarriat en un altre món i sentint més que mai la distància que en separa... Àlex Susanna
En aquesta cambra anònima d’hotel, sota l’envelat d’una nit tancada, enyoro el foc tendre de la teva pell. Orfe de tu, cremen lentament a les mans les flors de paper que bressolen l’absència. Llanço la maleta sobre un llit massa gran, com un alarit de silenci enmig del desert, com cassigalls i filagarses d’un temps estripat. L’espill em retorna la visió d’un estrany, d’un foraster que em mira, capcot, i respon amb honestedat i pel meu nom. Pel finestral veig un carrer fosc i una parella besant-se sota un fanal encès. Aleshores m’abrusen els llavis l’absència del teu alè. Enyoro la pell que em guareix les esquerdes del cor, els ulls emmelats arrancant-me d’arrel la molsa del pudor sota un cel nocturn. Desfaig la maleta com qui esbordella el buit. Col·loco la roba amb el dolor antic de que tot el que toco et fa sentir més lluny. La lluna s’amaga i la nit engrandeix la foscor de l’ànima negra que penja sobre meu. Dir-li a les ombres que t’estimo m’anima i alleugereix l’angoixa d’aquest silenci esquerp que s’arrapa a la sang com llengua de serp. Penso en tu amb la paüra de perdre’m entre la boirassa crua d’aquest llençol immens, abraçat al coixí amb el deliri ferm i persuadit que el teu cos es belluga entre els meus dits. Voldria trucar-te per sentir-te ben a prop, però sóc lluny, amb massa hores pel mig; i al nostre dormitori sé que ara dorms, o potser, com jo faig, t’estaràs preguntant quant de temps podrem suportar l’absència del cos que amem amb passió. Deixo a la taula una ploma i un paper per escriure un poema quan senti que el cor s’ofega de versos que no puc expressar amb les mans creuades entre les teves mans.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
Dir-te que t’estimo em fa sentir sortós, m’omple de goig en un mar de solitud, en aquesta riba deserta on visc desheretat del far que il·lumina la cova dels teus ulls. Pel finestral veig un bocí del carrer fosc i un fanal encès sota el qual, nit avall, ja no es besa ningú ni tremola el vent. Sobre el vidre gebrat dibuixo un petó, un cercle de memòria, un laberint d’amor on retrobar-te quan em senti perdut i desitgi fugir de la presó d’aquests murs. Calmosament em bressolen els braços de Morfeu; el son em nua al mascaró del vaixell dels adéus i imploro que les agulles oxidades del temps facin volar els dies que visc amb tu, els dies que visc desterrat dins de l’hivern. Sento que algú plora a prop meu i que aquest que plora deleja, com ara jo, dir-te que t’estima abraçat al teu cos. José Luis García Herrera 2on Premi del Concurs de Poesia “ Espejo de Viladecans” Fundación Espejo 2013
8
Dos taüts negres i dos de blancs
P
ep Coll escriu aquest història rural, que no és una novel·la, que inclou reflexions personals del record de l’autor. Al començament presenta la dualitat de l`home burgès de ciutat, el senyor Joaquim Sindreu, amo de les masies on passen els fets, dedicat a la indústria del cotó marcant la dualitat amb el pagès i el seu món. És una de les novel·les de Pep Coll més personals, segons explica ell mateix: “molt fàcil d`explicar però difícil d’escriure”. El fil narratiu és a través de les veus dels diferents personatges que viuen aquella atrocitat. L`explicació és esgarrifosa, ja que no només mor la família sinó que també mor un estil de vida. L`actitud de l`escriptor és més de novel·lista que d`investigador, va utilitzar molta informació oral ja que quan va anar als registres a buscar documentació no n’hi havia, reflex d`una època i d`uns indrets determinats. Volia fer una novel·la sobre persones no de ficció, amb una narrativa híbrida barrejant ingredients de la novel·la tradicional amb la de testimoni. Encara que l`estructura sigui rígida aparentment cada capítol correspon al pensament d`un personatge on expressa el seu punt de vista sobre els fets. L`obra està plena de relats diferents que aporten nous punts de vista dels fets, alhora que recupera la memòria històrica de l`època. De fet segons diu l`autor aquesta història l`ha acompanyat tota la vida. Fets que van ocórrer en
una època molt poc estudiada i narrada en la literatura posterior que són els anys quaranta de la postguerra. Setanta anys més tard rescata de l’oblit el brutal assassinat que la justícia en plena època franquista va deixar sense resoldre degut a l`afany del govern de tapar tot el que pogués perjudicar la seva imatge. L`entorn rural, una Catalunya profunda, conservadora, ancestral. Amb les pinzellades de petits relats ens acaben conformant un tot, i utilitzant la varietat del català que li és la pròpia. Apropiada per a qualsevol persona que vulgui gaudir d`una bona lectura que enganxa.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
Montse Pastor
9
Desguassos que perill(av)en... Al número anterior posàvem la fotografia de l’esquerra, robada del facebook de Carles Castelló. Per sort, ara podem posar-hi la de la dreta.
El racó de la llengua
Dòmino En català es juga a dòmino, i en castellà es juga a dominó. A la Fira d’Entitats d’aquest any s’han fet un parell d’activitats relacionades amb aquest joc, i han estat un èxit espectacular, tal com molt bé explica el Kevin Villalón amb un article en aquest mareix número. O sigui que visca Viladecans! Però faríem bé de fer servir adequadament les paraules. En català, d’aquest joc se’n diu dòmino, amb accent a la primera o i pronunciant la segona o com a u (de la mateixa manera que la o final de carro es pronuncia com a u). Expliquen els diccionaris que el nom del joc ve de l’expressió llatina Benedicámus Dómino, que vol dir “Beneïm el Senyor”, i que era una forma de començar o acabar de jugar. El primer lloc on es va fer servir aquest nom va ser a França, i com que en francès les paraules s’accentuen a l’última síl·laba, en deien dominó, i d’aquí es va prendre la paraula castellana. En canvi, en català, es va agafar la paraula directament del llatí, i com que en llatí Dómino porta l’accent a la primera o, doncs així ha quedat. Josep Lligadas Vendrell
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
10
Xarxa Parlar per Conviure: llengua i convivència
J
a fa quasi bé 10 anys que es va crear a Viladecans la Xarxa Parlar per Conviure. Una iniciativa de diferents entitats que en aquells moments començaven un projecte que deu anys després està consolidat a Viladecans. Amb la coordinació per part de l’ajuntament i amb la consistència que li donen les diferents entitats i voluntaris, es va crear aquesta Xarxa amb la intenció d’integrar nouvinguts i no tan nouvinguts a través de la llengua. La Xarxa s’articula mitjançant la col· laboració de diferents persones voluntàries, que a través de les entitats participants, dirigeixen grups de català i castellà en diferents nivells d’aprenentatge en funció de les necessitats. Aquests grups són del tot un aprenentatge no reglat, on es barreja l’aprenentatge de la llengua d’una forma més oral i diferents continguts pràctics que ajuden a la integració al municipi dels aprenents/es i per tant a millorar la nostra convivència.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
En aquests deu anys són moltes les entitats que han col·laborat i format part de la Xarxa en diferents versions. Aquestes es coordinen per tal que tots els aprenents trobin el seu espai a Viladecans i organitzen activitats paral·leles a la pròpia formació. Enguany el curs conclou amb l’entrega de diplomes a més de 120 aprenents i amb la sortida de final de curs. Totes aquelles persones que vulguin formar part de la Xarxa com a voluntaris o com a aprenents, poden dirigir-se a qualsevol de les entitats participants o bé a la Torre del Baró. Entitats actives: A. V. Alba-rosa; A. V. La Unión; A. V. Hispanitat; A. V. Montserratina; Càritas Viladecans (Parròquia de la Montserratina i Col·legi de la Sagrada Família); Asociación de Jubilados Barrio de Sales; Asociación Cultural Gitana; i Servei Local de Català de Viladecans (CPNL). Raquel Zamora
11
Q
Front Cívic, som majoria
ui som? Front Cívic és una plataforma impulsada per Julio Anguita que va començar a Còrdova i molt aviat es va anant ampliant per tot Espanya. Està liderada per totes les persones que hi participen i la seva funció és denunciar les polítiques derivades del capitalisme salvatge i donar suport i acompanyar les reivindicacions de justícia dels ciutadans. Som majoria perquè som la majoria els ciutadans que defensem l’educació pública, la sanitat pública per a tothom, incloses les persones sense papers. Som majoria els que volem que hi hagi unes pensions dignes. Som majoria els que defensem el dret a un habitatge i un treball dignes i que ningú no es quedi sense cap ajut en cas d’atur. També som majoria els que exigim, en resum, que es respectin els drets humans. Us preguntareu com podrem aconseguir tot això. Fàcil no ho és, però amb perseverància i dedicació es van donant alguns passos endavant. De moment, fem convocatòries a tota la ciutadania per donar suport a tots els col·lectius en la reivindicació dels seus drets que per culpa de les retallades i reformes es troben en una situació de precarietat i de pèrdua de drets. Volem i intentem que sigui una alternativa real a la desesperada situació econòmica, política i social que vivim. • Lluitem per impedir reformes laborals que ens deixin en la precarietat, i que el jovent hagi de deixar els estudis pel seu elevat cost. • Lluitem per prioritzar salvar les persones abans que els bancs. • Estem en contra que els governs indultin defraudadors, estafadors i evasors d’impostos a paradisos fiscals.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
• Lluitem per un govern democràtic que no ens reprimeixi amb violència policial el dret a la manifestació pacífica. • No volem corrupció amb total impunitat per als que ostenten el poder, ni que els diners de les èlits econòmiques i financeres comprin la voluntat dels governants i així el deute de les empreses transnacionals i de la banca es pagui amb els nostres diners. Tu i jo som part dels milions de persones que volem viure en un estat més democràtic i just. Entre tots podem formar el Front Cívic i col·laborar en el canvi que volem. Algunes de les accions en què Front Cívic ha participat: • Acompanyar en la lluita de l’Hospital de Viladecans per mantenir les competències de sempre. • Recollida de firmes per presentar una ILP de Renda Garantida Ciutadana. • Campanya d’impagament del deute il·legítim. • Marea dels pensionistes. • Marxa de la Dignitat el 22 M a Madrid. • Acampada contra la pobresa energètica. • Volen tallar l’aigua. • Pujada del preu del transport públic. • Reivindicar amb el col·lectiu d’ensenyament contra la llei Wert. La web es pot trobar per “front cívic de catalunya” El correu electrònic del coordinador del grup de Front Cívic a Viladecans: juanmapsuc@gmail.com Susi Ballesta
12
Com ho podríem fer per a donar una llarga vida a la civilització i a la terra? Primera part: una anàlisi global Potser el títol és molt agosarat, però crec que caldria recuperar una societat ubicada en el terme mig entre un capitalisme sense límits i un comunisme ofegador. Per aconseguir-ho, sembla que no és possible continuar amb un sistema econòmic que cada cop diferencia més i més els rics dels pobres, tant les persones com els països. El sistema econòmic actual ha estat governant el món occidental des dels inicis del segle XX com a mínim. Si analitzem alguns resultats d’aquest període, crec que podríem extreure’n algunes conclusions: 1. Vist en perspectiva, el Primer Món ha anat augmentant el seu poder econòmic durant el segle XX, tot i que hi ha hagut períodes de crisi, tals com el crack del 1929 als Estats Units d’Amèrica, la primera i la segona guerra mundial, etc. 2. Durant l’època colonial del segle XX el Primer Món va explotar descaradament els països colonitzats, extraient-ne uns enormes beneficis econòmics i deixant-los en un estat de misèria perpètua de la qual no en poden sortir malgrat que ja estem al segle XXI. 3. En el nostre Primer Món s’han donat les condicions legals i econòmiques perquè es poguessin desenvolupar grandioses companyies multinacionals capaces d’absorbir petites, mitjanes i fins i tot grans empreses (com per exemple el recent cas d’absorció de la francesa Alstom). Podria ser que aquest fet estigués portant el món empresarial a una situació d’oligopoli a nivell mundial? Fent una similitud diríem que uns pocs peixos grans s’estan
menjant els peixos petits i podrien acabar amb la beneficiosa i necessària diversitat de peixos. 4. El fort desenvolupament tecnològic, industrial i econòmic del Primer Món durant el segle XX, no només ha explotat el Tercer Món sinó que també ha explotat, contaminat i danyat greument la Terra. Visualment, aquestes quatre conclusions personals (i segurament poc precises) es podrien resumir en el gràfic següent:
A nivell de les persones, les gràfiques anteriors també podrien ser vàlides ja que la diferència entre rics i pobres es va accentuant i la degradació del medi ambient ja fa temps que afecta a la nostra salut. Tenim exemples com la contaminació de l’aire que genera afeccions respiratòries; el forat a la capa d’ozó que danya la pell, l’augment de la temperatura, etc. Potser ha arribat l’hora de fer-nos la pregunta següent: serà sostenible que la nostra civilització continuï durant el segle XXI amb el model econòmic i social heretat del segle passat? Unes quantes preguntes més concretes:
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
- ¿És sostenible l’actual economia de mercat global que fomenta, per posar un exemple molt simple, que ens arribi raïm de Xile i préssec en conserva de la Xina? Quants kilòmetres han hagut de recórrer aquests productes? - ¿És sostenible que les persones del Tercer Món cobrin sous de 50 o 100 € al mes? - ¿És sostenible que nosaltres tinguem a l’abast productes per aprimar-nos, per blanquejar-nos les dents, per dissimular aquelles arruguetes que... i que altres persones morin per manca de medicines i d’aliments? - ¿És sostenible que persones de països pobres hagin d’abandonar la seva casa i família, a vegades arriscant la seva vida, per incorporar-se al nostre Primer Món enlluernador i extremadament consumista? - ¿És sostenible que al nostre país hi hagi milions de treballadors i treballadores sense feina degut a les deslocalitzacions, l’avenç de la maquinària, etc., i que no acabem de trobar la fórmula per a repartir el treball? Feta aquesta breu anàlisi global, caldria preguntar-se: ¿què podem fer nosaltres personalment i localment per a millorar el nostre sistema econòmic i social? Deixem per a un proper número del Punt de Trobada una reflexió sobre algunes propostes d’acció local. Ramon Cuñé
13
la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon
Falciot negre (Apus apus) Viladecans, 29 de maig de 2014 És el falciot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Pràcticament passa la vida a l’aire, on no només caça, sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella. Només es posa en l’època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets. És migrant transsaharià. Font: Viquipèdia.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
15
Recerca històrica La població de Sant Joan de Viladecans en les primeres dècades del segle XVIII
E
l segle XVIII, per a Viladecans, suposarà l’inici del trencament amb el cicle demogràfic antic, caracteritzat per un creixement vegetatiu molt baix, amb taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, sobretot la mortalitat infantil, amb una economia agrària de subsistència condicionada a les inclemències del temps (sequeres, inundacions, pedra, freds) que feien malbé les collites i produïen fam, i, finalment, a les epidèmies que malmetien, de manera catastròfica, la població. Des de finals de l’edat mitjana, els habitants que gosaven viure en el lloc de Sant Joan de Viladecans, s’havien mantingut a la ratlla de les 150 ànimes (165 habitants per al 1497 i, descendent fins els 140 per a l’any 1547). Dades esparses que disposem a partir dels fogatges que es van realitzar a Catalunya: recomptes per cases o focs, amb finalitats fiscals o militars, que condicionen la veracitat dels resultats si bé ens permeten una aproximació al nombre d’habitants de l’època. No tornarem a disposar de més informació estadística fins a principis del set-cents, a partir del cens de
Josep Aparici, de l’any 1702, on Viladecans consta amb 60 cases. Fins ara, en la historiografia de les poblacions del Delta, s’havia acceptat per a Viladecans un coeficient de 3 persones per casa, per tant un total de 180 habitants per iniciar el segle XVIII.1 També fins ara, s’havia acceptat per a Viladecans una població de 204 veïns i veïnes per a l’any 1718, data convencional del Censo de la Riqueza y la Población de Cataluña ordenat, anys enrere, per José Patiño, quan era president de la Junta Superior de Gobierno y Justicia de Cataluña, òrgan creat després de la desfeta catalana de setembre de 1714. Aquest cens havia de ser la base per a la implantació del cadastre, un nou sistema de contribució directa, basat en l’estimació de la riquesa dels veïns que es va implantar en tots aquells territoris que es van oposar a Felip V. 1 Codina, Jaume. El Delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX, Col·lecció Hores de Catalunya, Editorial Ariel, Barcelona, 1971, pàg. 134-135 i 211-220 i Izquierdo, Pere; Luengo, Manuel. La gestació de Viladecans. Dels orígens a 1746, Ajuntament de Viladecans, Viladecans, 1996, pàg. 17.
Piràmide d'edat de la població del Lloc de Sant Joan de Viladecans, 1718
n/c 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 20
7 0
3
0 0
1
1
2 0 1
0 1 0
2
3
4
4
6
9
13
8
12
18
10 16
10
16
13
14
9 9
11
13
15
16
7
16
10
5
0 Homes
5
10
15
20
Dones
Piràmide d’edat de la població del Lloc de Sant Joan de Viladecans, 1718. Font: Respuestas generales hechas y entregadas por el Común y Particulares del Lugar y termino de Sant Juan de Villadecans, Cadastres [1718] (AMVA). Elaboració pròpia. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
16
L’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) conserva les Respuestas generales hechas y entregadas por el Común y Particulares del Lugar y termino de Sant Juan de Villadecans, document sense data consignada, però datat, fins ara, per al primer terç del segle XVIII, i signat per Joan Martell i Francesc Esplugues, molt possiblement els jurats –regidors– de la Universitat de Viladecans. A partir de la informació que es desprèn del document, del coneixement de la documentació i formularis que va generar la introducció del cadastre –decret de 9 de desembre de 1715 i normes generals per a la recaptació de l’impost de 15 d’octubre de 1716– així com de la bibliografia existent, hem pogut reduir la data a l’any 1718. Aquestes Respuestas generales formen part d’un dels dos qüestionaris que es van enviar a totes les poblacions per disposar d’un coneixement general de la riquesa del terme municipal i del seus pobladors i que havia de ser la base per a establir les quotes del nou impost. Pel que ens interessa a nosaltres, la població, el document en una de les respostes esmenta que en el Lugar hi ha 60 cases “(...) habitables, y de estas se hallan diez de inhabitadas y dos que amenazan ruinas, todas viejas” i pel que respecta al nombre d’habitants es diu que “(...) las personas de Comunión del referido Lugar, y término són” 182 amb 65 famílies. De l’estudi detallat de la relació de famílies –tal i com es pot veure en el quadre adjunt– podem concloure que el nombre d’habitants de Viladecans, per a 1718 són 255 (136 homes i 119 dones) i que els
caps de casa són 58, si bé podem trobar que en algunes cases hi conviuen diversos matrimonis amb els seus fills, a banda de mossos agrícoles i minyones. L’estructura d’edats denota una població molt jove en la qual l’esperança de vida no va més enllà dels 50-55 anys. Evidentment l’estructura econòmica gira totalment a l’entorn de l’agricultura, amb 10 persones que es relacionen com a labradores, 11 parcers, 21 mossos i 29 jornalers, aquests darrers formen part del proletariat rural de què parlava el mestre Jaume Codina. D’oficis menestrals només s’hi compten un teixidor i un ferrer i tres persones dedicades a la sanitat: un cirurgià, un apotecari i un metge. També s’hi relaciona l’ermità de Sales. A destacar d’aquesta població activa les minyones, 11 dones. Molt possiblement, com a document de caràcter fiscal, no està exempt d’ocultacions parcials respecte a superfície de les terres, categoria de les mateixes, conreus i les seves categories, nombre i tipus de ramats, així com també respecte al nombre d’ànimes que habitaven Viladecans en les primeres dècades de la centúria. Per exemple, per no constar, no consta Joan Martell, jurat que signa les respostes, o els Barat que sabem que viuen en Viladecans des de 1622 o molts altres que habiten masos disseminats pel terme. Per tant, creiem que les Respuestas es queden curtes respecte al nombre de persones que viuen a Viladecans en aquestes primeres dècades del XVIII., si bé s’ha incrementat un 25 % més, en relació a les dades que coneixien fins al moment.
Distribució de la població del Lloc de Sant Joan de Viladecans a partir de la relació dels caps de família i cases (1718) Núm. 1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
Cap de casa Joan Pau Guardiola Miquel Vidal2 Raimon Tarrida [Antoni] Roca Isidre Gurris Germà d’en Gurris Raimon Preses Miquel Cònsol Mariangela [Joan Roure] amb dona Josep Costa Joan Guimerà Fèlix Ricart Marià Aimeric [Pere] Duran Pere Calvet Margarida Vendrell Maria Llopis
Activitat [Pagès] Pagès 1 Jornaler Pagès Jornaler
Família Dona + 2 filles Dona + 1 filla Dona Dona + 2 filles Dona + 1 filla
Pagès Pagès
Dona + 2 filles + 2 fills
Mossos 4 1
Minyons/nes
Altres 1 noi 2 dones
3 dones
Vídua Pagès Pagès Jornaler Parcer Jornaler Jornaler
Dona + 1 fill Dona + 3 filles Dona + 1 fill Dona + 1 fill Dona + 1 filla Dona Vídua Vídua + 1 filla
2
1 1 2
Total 9 6 2 4 3 4 6 1 1 2 4 5 3 4 4 2 3 2
2 En el document consta com a “labrador”. Totes les persones que així consten han estat assignades al mot “pagès”. En el document la paraula labrador diferencia aquelles persones que són propietàries de terres dels que només son parcers o jornalers. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
17
Núm. 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37
38 39 40 41 42 43 44 45 46 47
Cap de casa Joan Oliac Miquel Deu Germà i germana d’en Deu [Josep Prades] Baltasar Cregut Magí Soler Josep Bordes Marià Bordes Bernat Ribes Germà d’en Ribes amb dona [?] Duran, Tomàs Micalet Jeronima Joan [G ?] Joan Demoya Jaume Miró Jeroni Xambó Simó Bros Josep Bertran Fill Bertran amb dona Salvador Castellar Antoni Dondina Lluís Palau Josep Freixes amb dona Josep Forns Germà d’en Forns Antoni Farrés Josep Mas Joan Montmany Anna Folquet Agustí Colomer amb dona Silvestre Farrés Jaume Andaví [? ] Fons [Forns ?] Miquel Solina Jeroni Bonet Josep Margarit Joan Quadres Pere [?] Joan Martorell Francesc Esplugues Climent Molins
Activitat Jornaler Jornaler
Dona Dona
Família
Jornaler Jornaler Parcer
Dona + 1 fill Dona + 1 fill + 1 filla
Jornaler Jornaler
Dona + 1 filla Dona + 1 fill + 1 filla
Jornaler Jornaler Cirurgià Jornaler Pagès Jornaler Jornaler Apotecari
Dona + 1 fill + 2 filles Dona vídua Dona Vidu Dona + 3 filles Dona + 1 fill Dona 1 fill
Jornaler Jornaler Metge
Dona + 2 fills + 1 filla Dona + 1 fill Dona
Jornaler
Dona
Jornaler Jornaler Parcer
Dona + 1 filla Dona + 1 filla Vidu + 2 fills Vídua + 1 fill + 1 filla
Climent Passolas Isidre Jordana Pau Preses Miquel Preses Bernat Deusac Joan Tintorer Rafael [?]
Parcer Parcer Jornaler Pagès Jornaler Parcer Parcer
Mossos
Minyons/nes
Altres
1 1 neta 2
1 1 neta
Jornaler Teixidor Ferrer Pagès Jornaler Parcer Jornaler Jornaler Jornaler Parcer
3 fills Dona + 1 filla Vidu + 1 filla + 1 fillastra Dona Dona + 1 fill + 3 filles Dona + 1 filla Dona + 1 fill Dona + 1 fill Dona + 2 filles Dona Dona + 2 fills
3 1
1 1 noia
2
2 2
1 noi
Total 2 3 2 2 3 7 2 3 4 2 5 2 1 2 1 8 4 2 2 2 5 3 2 2 2 1 3 3 3 3 2 4 3 3 2 6 4 4 3 4 4 10
1 noia 48 49 50 51 52 53 54
55 56 57 58
Marià Torrents Pere Torrents Eulàlia Maria Dídac Ametller [Francesc Vidal] Jaume Bori Gaspar Llopis
Dona + 2 fills Dona + 2 fills Dona + 1 fill + 1 filla Dona + 2 fills Dona Dona 3 fills Vídua + 1 filla Parcer Dona + 1 fill + 1 filla Vidu + 2 fills Vídua + 1 fill Dona + 2 fills Ermità de Sales 1 fill Parcer Dona Jornaler Dona
3 2
1
1
1
1
Total habitants
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
1 noi
4 4 4 7 2 6 4 4 4 3 2 4 3 2 2 255
18
Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas
Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (i 4) – Sí, que deuria ser important, sí, el pensar i repensar... tant, que no te n’adonaves d’estar-te mullant com un ànec. Digué murrierament la Neus, fent-li pas i permetent-li entrar a casa. Au, vinga, dutxa’t ara mateix amb aigua ben calenta o agafaràs una galipàndria... Posant-se en remull, en Joan li contà a la seva dona que la trencadissa i l’escissió del Partit era un fet. Que s’havia emprenyat de mala manera bo i llegint-ho al diari. Que se les havia tingut de paraula –per aquesta raó– amb un pagès climentó sense cap culpa. Que, ell mateix, no entenia els perquès i no podia evitar el malpensar en maniobres de vés a saber qui, i d’on. Que no entenia tampoc perquè l’hegemonia del conjunt de l’esquerra se li havia de regalar, d’aquella manera, a aquella altra gent tan poc d’esquerres, que tan poc havia fet i tan poc se l’havia jugat pel retorn de la llibertat, que tan poc havia cridat per la necessària amnistia i tan poc per refer l’autonomia de Catalunya. Amb la necessitat d’unió que hi havia per fer front a Calvo Sotelo i la seva OTAN, fer front al colpisme, fer front al terrorisme i al desplegament de l’Estatut! – I quan no ho entens, Neus, has de rebobinar tan enllà com calgui buscant la resposta. – I com que no la trobaves, vés a saber fins on has reculat esperant que el plugim t’hi ajudés..., li engegà amb sornegueria la Neus. I el senyor barber del barri de Sales, ironitzant, li digué a la seva
Candidatura del PSUC a les eleccions municipals de 1979. Joan Llinares és el que està al mig, assegut a terra. (Fotografia d’Anton i Jaume Muns)
senyora que sí, que déu n’hi do com de lluny havia arribat. S’havia tornat a veure fent guerra de veces de lledoner amagant-se a les cantonades del barri, tenint nou o deu anys, escopides amb canuts fets amb el plomall de canyes de la riera o del rierot, amb en Ruiz, amb els germans Ballester, amb en Garrigosa, i com en tornar a casa escoltava el seu pare explicar el que volia dir lluitar per paraules com Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Havia recordat les guerres a pedrades o amb fletxes llençades amb arcs fets de branques tendres, també, de lledoner, entre els bordegassos de Bertran i Musitu i els galifardeus de la Carretera del Prat, quan tot just començava la seva carrera de barber i havia de posar especial atenció i cura
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
a l’hora d’esquilar les crostes de traus al cap provinents de les batalles per imposar la pròpia llei als solars sense edificar. I quan el Cárdenas, el Jordán, el Barón, el Solivella, els Navarro, i molts més, encapçalats per en Felipe Cárdenas Nicolás –el “Titi”– se les tenien d’igual manera amb els Mazón, Cánovas, Amat, Guerrero, Jimmy, Santos, Nogués, etc., encapçalats per en Josep Mazón, però amb pedres llençades amb “tira-xines” i fletxes enfilferrades a la punta. La tele encara no havia entrat a les cases i la conquesta de solars havia esdevingut una de les més importants potes de la formació infantil dels anys cinquanta. – Escolta Mazón, i per què en comptes de tirar-vos pedres no passeu bola i jugueu a beisbol amb un bat? 19
Mira que és l’esport al que juguen els americans. Sí home, l’esport dels que guanyaren la guerra als nazis? No t’ho ha explicat ton pare, això? Li deia a en Josep, fart que cada mes se li presentés a tallar els cabells amb un trau diferent a la closca. Abans d’entrar a l’adolescència, la trepa de la Carretera del Prat, majoritàriament, acabà jugant a beisbol i la de Bertran i Musitu a futbol. Els del beisbol ho feien al solar de la cantonada de dalt de Carretera del Prat i Guifré el Pilós. A la barberia es deia que ningú mai els diria res, perquè aquell solar pertanyia a un exiliat que estava a punt de quedar-se sense propietat per no pagar la contribució, en benefici de no se sabia ben bé qui. A mitjans dels anys seixanta, els televisors –vistos en comunitat– començaren a buidar els carrers de criatures, alhora que els solars minvaven en ser construïdes noves cases i els primers blocs de pisos. Les guerres, finalment, ara que al barri ja no era “barri xino” sinó Barrio de Salas, havien terminat. Marylin –la perrita más linda del mundo– de la mà i de la boca d’Herta Frankel, en Franz Johan i en Gustavo Ré, mitjançant la petita pantalla, embadalien la canalla cap el tard dels dimarts i els diumenges abans del futbol. Valquíries de nord enllà començaven a venir a baix a mar a ensenyar força més que melic i cuixes i enlluernaven la jovenalla. Espanya començava a fer seus alguns aspectes de la modernitat i exportava atur a dojo. A la barberia del Barri de Sales amén d’anar-hi a retallar els cabells la
gent hi començava a anar a retallar autoritats. – Senyor Casas, que l’Ajuntament no pensa asfaltar mai els carrers?, li feia en Joan al tinent d’alcalde, veí d’un tros més enllà del carrer, mentre li afinava amb la navalla el recte bigotet. – Home Llinares, no vulguis córrer tant. Si encara no s’ha pogut asfaltar el carrer Major, ja vols que li toqui a Jofre el Pilós? No fotis!, li rebotà. – Si més no, podríeu fer treure les males herbes i eliminar unes quantes rates dels solars, els de l’Ajuntament, no? o us espereu que sigui el veïnat qui passi la dalla, o la falç?, apuntà un dels que s’esperaven. –Vigila no prenguis mal amb la falç... Però, escolta tu, què vols que fem si no hi ha un duro per fer res!, replicà el regidor, mentre el barber feia un pas enrere per deixar-lo sol. – I els pocs que teniu, us els gasteu amb el que el Rector us diu, és o no és?, hi afegí el barber aixecant els braços i brandant pinta i tisores. – Llinares, t’estàs passant. Vinga, dedica’t aplicadament als meus bigotis... i deixa’t estar de romanços..., au. Dic jo que poques persones trobareu que hagin estat tant amatents amb el seu barri i la seva gent com en Joan, sense esperar-ne res a canvi. Quan l’any 1979, després de quaranta anys, arribà l’hora de tornar a tenir Ajuntaments escollits democràticament, el PSUC l’escollí per formar part de la candidatura. En Llinares, afalagat de ser-hi, certament, condicionà l’acceptació del reconeixement que se li feia, a poder ser l’ultim de la llista. I així va ser, perquè així ho volgué. Però deixeu-m’ho
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
dir també: si l’ordre d’una candidatura només fos cosa de mèrits contrets, en Joan Llinares Bastida hauria estat molt amunt en aquella llista. Restablerta la democràcia, la seva acció cívica continuà centrada en fer rutllar l’Associació de Veïns –creada per ell, juntament amb altres– per confrontar-la amb l’Ajuntament a l’hora de resoldre necessitats, i sense massa contemplacions a l’hora de les topades, per més companys que fossin els regidors de la Casa de la Vila. En Joan Llinares doncs, es mantingué dins la majoria del PSUC quan aquest s’escindí l’any 1982. Continuà dins la majoria quan es fundà Iniciativa Verds, l’any 1986, integrant la majoria de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra i els anteriorment escindits del PCC. Però passà a la minoria que creà el PSUC-viu, l’any 1996, quan Iniciativa no aconseguia ser gran cosa més que una plataforma electoral i l’enyor de les històriques sigles rematava la feina. La majoria havia posat a hivernar les històriques sigles. – Així ens va a la gent d’esquerres, us explicaria, el senyor barber del Barri de Sales, mentres us remullava la barba, us ensabonava la cara amb la brotxa, us passava la navalla pel coll, us bufetejava les galtes amb les mans molles de loció i us ventava el rostre amb un drap blanc. Posant-se darrera vostre, hauria acabat la sessió encarant-vos al gran mirall del davant i preguntant-vos retòricament: És o era així, oi...? o no...? –Au, vinga, són vint-i-cinc pessetes.
20
la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns
De nou, Canet Rock Desprès de 36 anys de la seva darrera edició, el Canet Rock, anomenat el Woodstock català, torna el proper mes de juliol recuperant així un festival mític que va marcar tota una generació. El Canet Rock 1975-1978, va ser un festival històric on els que hi vàrem poder assistir, per uns moments ens podíem sentir lliures, tot recordant que la primera edició de l’any 1975 es va fer encara sota la dictadura de Franco. Aprofitant l’esdeveniment publico ara les fotografies realitzades al Canet Rock de l’any 1976.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 78 - Juny 2014
21