portaveu_n283

Núm. 283 NOVEMBRE/DESEMBRE - 2010 Any XXXII

2

E D I TO RI A L 1987 Premi Humbert Torres de l’Òmnium Cultural 1997 Premi Premsa Comarcal de la Noguera Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat www.portaveu.cat Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció: Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal i Dolors Fernández Col·laboradors habituals: Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep M. Palà, Josep Junyent, Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel López, Josep Muntó, Montserrat Sala, Josep Esteve i Jordi París.

Fotografia: Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana Correccions i Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada: Disseny: Xènia LM

Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

...Que no ho critiquem!

Quan vostès llegeixin aquest editorial, potser ja tindrem oficialment un nou president de la Generalitat de Catalunya. Parlant de Catalunya, han vist i sentit el bombardeig publicitari d’una caixa que té per nom Catalunya? Sembla una entitat financera anglosaxona la nova denominació d’aquesta unió de caixes. Parlant d’unió, que els sembla el resultat electoral obtingut d’una coalició de partits que porta per nom Convergència? Només se’ls esperava el senyor Mas? El nou i flamant president de la Generalitat va encertar el resultat del seu partit a la porra electoral que es va fer pública en un conegut diari, pocs dies després de la celebració de la festa de la democràcia, altrament coneguda com eleccions. Doncs en dita porra tots els candidats van formular un pronòstic. Tots? No. Tots no. El senyor Montilla es va limitar a escriure un interrogant. És clar que sí! Si el senyor Montilla hagués pronosticat segons les previsions de les enquestes electorals, ell mateix s’hauria donat per derrotat i si hagués pronosticat una victòria del PSC hauria quedat com un il·lús sense cap perspectiva de la realitat que l’envolta. De totes maneres va ser un il· lús. Perquè pel que sembla, ell es presentava per ser president de la Generalitat i no per ser el cap de l’oposició. Escó que va abandonar sense miraments. És aquest el president que es mereixia Catalunya?

Catalunya es mereix Mas...volem dir més. L’acudit ha resultat inevitable. Recorden la cèlebre manifestació del 10 de juliol? Som una nació, nosaltres decidim. Aquest era el lema impulsat per Omnium Cultural i recolzat en major o menor mesura per totes les forces polítiques i institucions assistents. No cal ser gaire viu per entendre que aquest lema era tota una declaració d’intencions. Més d’un milió i mig d’ànimes, algunes de les nostres contrades, es van manifestar durant aquella tarda d’estiu a Barcelona.

Doncs sembla que no s’ha vist reflectit en la configuració del nou Parlament. No ho critiquem! Vam quedar que, som una nació, nosaltres decidim.

Efectivament, el poble català ha decidit. La representació presumptament independentista ha retrocedit de 21 a 14 escons. En canvi, la representació nacionalista tradicional ha passat de 48 a 62 escons. És a dir, n’ha augmentat 14. Set dels quals clarament ja podem endevinar d’on vénen i els altres set restants deixarem que cadascú de vostès tregui les seves conclusions. És evident que hi ha gent que ha fet bé la seva feina i d’altres no. Tampoc ho critiquem!

Si el senyor Mas i tot el seu gabinet de consellers no es posen ferms, acabarem sent una autonomia i nosaltres no decidirem gran cosa: som una autonomia, nosaltres no decidim. El que sembla és que part del moviment independentista i el nacionalista han fet una mena d’unió convergent cap a una fusió per aconseguir... com ho podríem dir?

La Catalunya generalitat.

PORTAVEU ELS DESITJA BONES FESTES I BON ANY 2011!

Comunicat de PORTAVEU:

SUMARI EDITORIAL ……………........................................…… 3 METEOROLOGIA I DIETARI .……….....….........….. 4 ALFA ......................................................................... 4 i 5 NOTICIARI ….......................................................... 6 - 12 ESPORTS ............................................................... 45 CULTURA POPULAR ........................................ 14 - 16 BÚSTIA D’OPINIÓ ............................................ 18 - 23 ELECCIONS AL PARLAMENT, 2010 ..................... 26 i 27 ARXIU GRÀFIC DE PONTS ..................................... 28 i 29 PONTS GRÀFIC ..................................................... 30 POESIA ..................................................................... 31 CATALÀ A L’ABAST I LA TIRA ............…………. 32 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA .............................. 33 LA PEDRA DELS POLLETS ................................... 34 EL RAJOLÍ ..........……………………....………......... 35 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............................... 36 - 39 RECERCA HISTÒRICA ....................................... 40 - 42 COPS DE SERRA ................................................. 42 OFICIS OBLIDATS .............................................. 44 - 46 ANIMALONS .......................................................… 46 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ ................................ 48 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 48 i 49 NANORELATS I PASSATEMPS ................................ 50

El local de Portaveu, situat al carrer Porta nº11, romandrà obert els dissabtes, de les 11h a 13h a fi d’atendre el lliurament d’articles per a publicar, la venda de números endarrerits (que inclou els números concrets o lots per anys), fotos de les portades, llibres i DVD’s, Promoció Nadal 2010: Per cada compra superior a 20 euros s’obsequiarà amb una de les publicacions de la revista.

Moltes gràcies per ser part de Portaveu

Col.laboracions en aquesta edició: Jordi París, Montserrat Fornells, Albert Jané, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Montserrat Sala, Josep Esteve, Mn Jaume Mayoral, Jaume Campàs, Jordi Serra, Josep Ma Palà, Pere Pinós, Josep Junyent, Ma Lurdes Vidal, Jaume Invernon, Francesc Alcázar i Miquel López.

El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor.

PORTAVEU

3

A L FA

METEOROLOGIA

Qui sap quan ens vindrà a buscar?

octubre

novembre

desembre

Dades recollides per: Dolors Soler i Maria Mascó

D I E T A R I

OCTUBRE

DESEMBRE

Dia 12 - Aplec a Santa Perpètua de Vilanova de l’Aguda

Dia 5 - Partit de futbol 2a Regional entre el CF Ponts i CF Arbeca,

Dia 14 - La Consellera Carme Capdevila visita la Resid``encia assistida de Ponts

Dia 6 - Escala en hi-fi del Grup del Casal de la gent Gran, a La Sala, en benefici de La Marató de tv3.

Dia 23 - Un grup de la Societat Catalana de Geografia de l’IE-CAT visita Sant Pere

Dia 10 - Escala en hi-fi dels alumnes de 4t ESO, a La Sala, de Ponts

Dia 31 - XXXV Motocròs de Ponts al Circuit del Bosquet

NOVEMBRE Dia 7 - Concert Cloenda del Cicle “Concerts d’estiu” dins les Vesprades Culturals de la Baronia de Rialb Dia 20 - Concert Smoking Dreams al bar Tastaponts Dia 21- Obra de teatre “L’hora del pati” a la Sala. Acte organitzat per Domise, en favor de la Marató de tv3.

Dia 25 - Xerrada informativa sobre el Programa de Salut Comunitària a la Sala d’Actes de l’Ajuntament.

Dia 30 - Festa de Sant Andreu a Vilanova de l’Aguda.

4

Dia 13 - Xocolatada de Santa Llúcia al TastaPonts, organitzada per Domise.

Era de nit. Tard. Una nit fosca, silenciosa, malèvola. Els núvols, negres, tapaven el cel i guardaven la lluna del poder del sol. Semblava que volguessin impedir que es fes de dia, que es preparessin per la batalla amb l’astre rei. I tenien armes: tempestes, llamps, vendavals. Era un paisatge amenaçador i tot el poble estava empresonat per aquest poder maligne. Les llums del passeig, dels carrers, il·luminaven tímidament el terra i les cases amb la seva resplendor ataronjada, quasi vermella com el foc palpitant de l’infern. Les fulles es movien inquietes, als arbres, sobre la sorra, corrien

d’aquí cap allà com espantades pel vent, i pel seu camí produïen un rugit ínfim, però esgarrifós. Era el contacte amb les altres fulles o amb la sorra.

Al centre del passeig, el fil que unia

Telèfons d’interès

Dia 14 - Recollida de joguines al Casal de la Gent Gran, organitzat per Creu Roja i l’Ajuntament de Ponts

Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

Dia 17 - Cantada de nadales Infantil i xerrada sobre Habitatge jove a la sala d’actes de l’Ajuntament

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Dia 18 - Concert de nadal a l’església de Santa Maria, organitzat per l’Escola Municipal de Música.

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Mossos Policia local

088 o 112 608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Ser. funerar.

Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

AL FA una fulla vermella a un dels arbres més robustos i vigorosos del poble es va trencar. I aquesta va voleiar tranquil·lament, com deixant que la vida se li anés apagant, fins que va passar per davant d’un fanal. Per un moment la vermellor de la fulla va ser més viva que mai i, a qui l’hagués vista, li hauria causat una sensació propensa al temor. Ho dic perquè jo vaig tenir l’infortuni de presenciar-la.

Semblava que durant aquell segon hagués cobrat vida, hagués ressuscitat amb energia del dimoni. No obstant, només va ser un segon. Després va caure sobre la vorera amb calma.

Vaig inspirar profundament, per tot seguit espirar amb tranquil·litat, assegut en un banc metàl·lic.

A l’altra banda del carrer, es va obrir la porta d’una casa gran. En va sortir un home vell, que s’aguantava amb un bastó. Vestia roba de tonalitats grises i marrons, calçava unes espardenyes d’anar per casa i duia una boina. Va mirar fora de l’entrada. No hi havia ningú. Se’n va tornar cap dins.

Va tancar la porta darrere seu i es va situar davant dels vidres, esperant que passés alguna cosa a fora. Quiet, com una estàtua. Així es va estar cinc minuts, amb les dues mans recolzades al bastó.

Un cotxe va aparèixer del no-res, com vomitat per la foscor, i en un instant inferior a un sospir, es va plantar davant la casa del vell amb una frenada brusca. Era un Seat León vermell. De dins en van sortir, sorollosament, quatre xicots d’uns vint anys. El conductor va ser l’últim perquè va haver d’apagar la música màkina que sonava a tot drap. Es van dirigir cap a la porta de la casa, que es va obrir abans no hi van ser davant. En va sortir el vell d’abans, amb una impassibilitat sorprenent, com si s’esperés l’arribada d’aquells nouvinguts.

Assegut al banc, a una distància con-

siderable dels personatges que protagonitzaven aquella estranya pel·lícula d’imprevist al mig del carrer, observava els seus moviments amb deteniment. L’escena era curiosa. Quatre joves amb pinta de pelats davant per davant, pel que semblava de forma increïblement respectuosa, d’un vell esquifit, però amb posat segur. Vaig notar que l’home gran els retreia alguna cosa, segurament el fet d’haver armat aquell escàndol en arribar a aquelles hores de la nit. El líder dels nois va semblar que es disculpava, tot traient importància a l’assumpte amb un gest de la mà.

Per fi vaig començar a endevinar el rerefons d’aquella inexplicable trobada. El vell els va donar alguna cosa molt petita, que cabia en una sola mà, mentre els joves li van pagar amb diversos bitllets. No vaig haver de fer un gran esforç per saber de quina mena de mercaderia es tractava; a més, les sospites es van confirmar quan un dels xicots es va posar el que acabava de comprar a la boca i s’ho va empassar.

Pastilles.

La veritat és que em va sorprendre que aquell veí del poble, a qui coneixia només de vista, però que no semblava mala gent, fos un camell. Vaig intentar mantenir-me immòbil per no ser descobert, procurant poder adoptar una posició de distracció “no he vist res”, per si de cas qualsevol d’ells es girava cap a la meva posició.

Després d’haver-se empassat les vitamines d’una tirada, tots quatre van tornar a pujar al cotxe, que va fer maniobres ràpides per girar i tot seguit va marxar per on havia vingut posant al límit el pedal de la velocitat. Em vaig quedar allà quiet fins que la obscuritat va haver engolit del tot el soroll del motor del cotxe, camuflat pels sons continus i repetitius de la música.

Quan em vaig girar cap a la casa altra vegada, ja no hi havia el vell, ni tan sols la llum de l’entrada encesa. Com si res no hagués passat en aquell indret. Mai.

Altre cop em vaig trobar sol, acompanyat únicament pel silenci, i vaig decidir tornar-me’n a casa, xino-xano.

Quan ja estava a punt d’enfilar la cruïlla que em privaria del camp de visió de la casa del camell, vaig veure que venia una ambulància a tot drap i parava just davant de l’habitatge, on havien estacionat els joves abans. De dins en van saltar uns quants homes, dos dels quals transportaven una llitera. Van entrar a dins de l’edifici. Per les presses i tot, semblava greu. Em vaig espantar una mica i, tot i la seguretat que ningú em veuria, vaig decidir allunyar-me d’allà, com si mai no hi hagués estat, així que no sé què va passar després.

L’endemà de bon matí, quan vaig sortir al carrer per anar a comprar, al supermercat tothom parlava de l’última notícia del poble.

—Què passa? —vaig preguntar a una de les dones tafaneres del poble que tot ho sap.

—Ai! Que no ho saps, Ricard? Doncs mira, es veu que la senyora Concepció s’ha mort. Ha passat aquesta matinada. Una ambulància se l’ha emportada a l’hospital, però no hi han pogut fer res. Un atac de cor, ja se sap. Tan bona dona que era, i amb aquella salut de ferro! Quina desgràcia, per l’amor de Déu.

Em vaig quedar de pedra. Però major va ser la sorpresa de l’endemà.

Estava llegint l’esquela de la senyora difunta al diari i, un cop rellegida dues vegades, vaig girar pàgina i em va assaltar un titular d’un accident de cotxe amb quatre morts. Si és que cada dia passen desgràcies, em vaig dir. No vaig tardar a identificar el Seat León vermell completament destrossat de la foto, i vaig ratificar les meves pors en llegir la notícia. No sé per què vaig pensar llavors en la mort de la Concepció. I si no havia estat un atac de cor? I si havia palmat per sobredosi? Qui sap.

Jordi París i Domingo

5

N O T I C I A R I

Manuel Gabriel

La consellera Carme Capdevila visita la Residència Assistida de Ponts

El dijous dia 14 d’octubre a les 5 de la tarda, la consellera d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Carme Capdevila, acompanyada del director del Serveis Territorials de Lleida, Sr. Carles Vega, va visitar les obres d’ampliació i reforma de la Residència Assistida i Centre de Dia per a la Gent Gran de Ponts. L’ampliació que s’hi ha fet ha permès incrementar el nombre de places del centre, que ha passat de 8 a 28. A més, s’ha d’assenyalar que el projecte també preveu la construcció d’una bugaderia i noves sales i magatzems. La Residència també disposa de deu places d’atenció diürna. Com se sap, aquestes instal· lacions comparteixen l’espai amb el Casal de Gent Gran de Ponts. El departament d’Acció Social ha invertit 151.612 euros en aquestes obres.

“La Xina que encara dorm” Jordi Vidal

Fotografia guardonada amb el tercer premi del III concurs Social Digital APCEPB, d’àmbit nacional.

6

Responsables del consorci Torreblanca de Ponts, gestor del centre d’exdrogodependents, integrat per la Generalitat i l’Ajuntament de Ponts, han iniciat els tràmits per modificar els seus estatuts i convertir-lo en un ens públic de gestió de centres sociosanitaris de Lleida.

Tot i que encara es troba en una fase incipient, el consorci ja ha firmat convenis amb els consells comarcals de la Noguera i les Garrigues per optar a la gestió de les seves residències i altres centres d’atenció social. Fonts del consorci van explicar que el departament d’Acció Social de la Generalitat ha decidit rellançar aquest ens i convertir-lo en un organisme públic de gestió, similar a l’empresa Gestió de Serveis Sanitaris (GSS), adscrita al departament de Salut.

Fa aproximadament un any, la conselleria d’Acció Social va decidir reactivar aquest consorci ~que funciona des de l’any 1994~ i va nomenar un gerent encarregat de la tasca de supervisar el funcionament del centre de Torreblanca i impulsar-ne la modificació estatutària per poder gestionar altres equipaments sociosanitaris, com residències de gent gran i centres de menors, per a dones maltractades, persones discapacitades o col·lectius en risc d’exclusió social. Actualment, s’està buscant el suport d’altres administracions per afrontar aquesta ampliació de serveis.

Manuel Gabriel

Vista panoràmica de Torreblanca

El consorci Torreblanca de Ponts estén la seva activitat a tota la demarcació de Lleida

N O O TT II CCI IA AR R I I N

Visita d’un grup de la Societat Catalana de Geografia de l’IECAT a Sant Pere de Ponts El dissabte 23 d’octubre, un grup de professors i alumnes universitaris de Geografia, van visitar el conjunt històrico-artístic de Sant Pere de Ponts mercès a una expedició organitzada per la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans, en el marc de la celebració del seu 75è aniversari. La programació d’aquesta excursió, coordinada pel professor Jesús Burgeño, de la Universitat de Lleida, forma part del cicle anomenat “Les altres comarques” que, en aquesta ocasió, s’ha dedicat al coneixement de la situació socioeconòmica i els reptes de futur de les poblacions que integren el Segre Mitjà. La sessió de treball va finalitzar a la tarda, a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Artesa de Segre, amb un col·loqui en el qual van participar entre altres, els senyors Ramon Giribet i Boneta, en representació de la revista local “La Palanca d’Artesa de Segre i comarca”, i Manuel Gabriel i Forn, en representació de “Portaveu del Segre Mitjà”, de Ponts.

CONSELL COMARCAL DE LA NOGUERA

L’aventura de FER: Futurs Emprenedors Rurals FER són les sigles del projecte Futurs Emprenedors Rurals i a la vegada és l’infinitiu del verb que comporta més activitat. Quin nom millor per donar a conèixer l’emprenedoria a les escoles?

El dia 18 de novembre es van signar els convenis de col·laboració entre el GAL Noguera- Segrià Nord i cinc escoles de la comarca per portar a terme el projecte de cooperació Futurs Emprenedors Rurals.

Un dels objectius del Consorci GAL Noguera-Segrià Nord, gestor dels ajuts per a la diversificació econòmica de les zones rurals del programa LEADER, és fomentar l’emprenedoria entre la seva població. Per això participa en un projecte de cooperació conjuntament amb altres sis territoris rurals de diferents punts de la geografia espanyola, per tal de desenvolupar un projecte pilot en els nostres territoris.

Amb la finalitat de fer més proper el fet d’emprendre un negoci entre els més joves, el Consorci en col·laboració amb el Serveis Educatiu de la Noguera ha proposat als centres educatius el projecte “Futurs Emprenedors Rurals”.

En aquest curs escolar hi participen cinc escoles: Escola de Ponts, Àngel Guimerà i Gaspar de Portolà de Balaguer, Alfred Potrony de Térmens i Salvador Espriu de Vallfogona de Balaguer.

L’objectiu del projecte és promoure en els més joves el desenvolupament de les qualitats personals relacionades amb l’esperit emprenedor, la creativitat, la iniciativa, la responsabilitat, etc., i aportar un coneixement del món empresarial ajudant a entendre la funció de les empreses, i a la vegada fer-les més pròximes.

7

N O T I C I A R I Itineraris guiats per l’arquitectura religiosa rural de la Baronia de Rialb

Agustí Cucurulls

L’Oficina de Turisme del municipi de la Baronia de Rialb ha donat a conèixer recentment el calendari dels dos itineraris guiats pels monuments més singulars de la seva arquitectura religiosa rural d’època alt-medieval, els quals es portaran a terme durant una sèrie de dissabtes alternats, que van del 6 de novembre de 2010 al 21 de maig de 2011, els quals preveuen la visita al monestir de Santa Maria de Gualter, a l’església-basílica de Santa Maria de Palau de Rialb, i les antigues esglésies parroquials romàniques de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre, Sant Esteve de Pallerols i Sant Miquel de Vilaplana, entre altres. L’import de les visites és de 6’5 euros per als particulars i de 5 euros per als grups de 30 persones en endavant. Per als menors de 12 anys, les visites són gratuïtes. L’horari de sortida dels dos itineraris és a les 10’30 h.

Es tracta d’una magnífica iniciativa que servirà per donar a conèixer encara més el ric patrimoni històric i artístic d’aquest extens municipi veí.

8

C r ò n i c a M u s i c a l “Joves en concert” Concert de cloenda del cicle “Concerts d’estiu” dins les Vesprades Culturals de la Baronia de Rialb El diumenge 7 de novembre a les 12’30 del migdia va tenir lloc al pati del claustre del monestir de Santa Maria de Gualter el concert de cloenda del I Cicle de Concerts d’Estiu que enguany ha organitzat l’Ajuntament de la Baronia de Rialb i que, per causes majors, no es va poder dur a terme tal com era previst el dissabte dia 25 de setembre. En aquesta ocasió, el públic assistent va gaudir d’un entretingut concert que, sota el títol genèric d’”Acords en família” en va oferir l’”ensemble” del matrimoni de músics format per Queralt Roca (clarinet, acordió diatònic i xalumeau), Albert Gumí (clarinet i guitarres) i els seus fills Joana Gumí (violí) i Blai Gumí (contrabaix).

Dins d’una interpretació molt amena i ben executada, aquesta família de músics ens oferí un passeig per quatre estils ben diferenciats: popular centre europeu, barroc, celta i popular català, mereixedors de molts aplaudiments per part del públic. A banda de conrear la vella tradició de la bona música feta a casa, en família, el matrimoni Gumí-Roca és ben conegut entre nosaltres per ser un dels organitzadors, conjuntament amb l’Escola Municipal de Música de Ponts, de la tradicional trobada de Conjunts Instrumentals “Vila de Ponts” que, durant els últims anys, es duu a terme a la Sala.

L’ajuntament de la Baronia de Rialb, conjuntament amb l’Escola Municipal de Música de Ponts, van organitzar el dissabte dia 27 de setembre el concert de la iniciativa “Joves en concert”, que pretén promoure les joves promeses de la música, per tal que puguin ampliar el seu currículum. En aquest sentit, tres alumnes de l’Escola Municipal de Música de Ponts van ser les encarregades de presentar el concert d’acordió Visions II, interpretat per Marcos Rosando, Marc Jiménez i Maria José Arilla. La sala d’actes de l’Ajuntament de la Baronia de Rialb es va omplir de gom a gom per gaudir del concert d’aquestes joves promeses de l’acordió

Sergi Santamaria amb la Julià Carbonell

El jove pontsicà Sergi Santamaria Invernon va tenir l’oportunitat de poder formar part de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, en el concert que, amb motiu de l’obertura de la temporada de l’Auditori Enric Granados de la capital, es va oferir el passat dia 24 d’octubre.

En una iniciativa de l’orquestra, es va presentar amb una novetat especial ja que a més d’incorporar l’actuació de ballarins i titelles en un concert titulat “L’Orquestra va de festa” va comptar amb la participació d’estudiants de grau superior de corda i percussió dels conservatoris professionals de Lleida ciutat i Cervera.

L’OJC, va interpretar la Suite núm. 2 d’Igor Stravinski, l’Elegia sobre un tema incaic de Lluís Benejam i la Simfonia de les joguines de L.Mozart que van conformar la primera part del concert i que fou la part on participà el Sergi Santamaria i la resta d’alumnes.

La segona part va començar i va acabar amb cançons de l’obra Masquerade d’Aran Khatxaturian i peces de Kabalevski, Milhaud, Fauré, etc. totes sota la direcció d’Alfons Reverté i obert a tota la família. El públic va disfrutar d’allò més amb totes les obres i sobretot amb l’espectacular escenografia de la companyia Lazzigags que van convertir el concert en un autèntic espectacle.

9

ESPORTS

Agustí Cucurulls

Cristian Oliva, campió estatal, guanya a Ponts

Ponts va acollir durant el cap de setmana del 30 i 31 d’octubre, la penúltima prova del Trofeu de Motocròs del Moto Club Segre, en què la pluja i el fang van ser uns dels protagonistes, a més de la vuitantena de pilots que van disputar les diferents curses.

Les classes MX1 i MX3 van ser les primeres a iniciar les curses, trobant-se amb un circuit molt moll i amb molt de fang, fet que va fer decidir als organitzadors d’ajornar unes hores les curses dels més petits, (els Alevins i Iniciació) per si millorava el temps.

Agustí Cucurulls

En MX1, José Luis Martínez va guanyar la primera tanda per davant de Jaume

10

Betriu i Ezequiel Cebrian.

A la segona Martínez va trencar el motor de la seva Yamaha, deixant la victòria en mans de Betriu, que havia acabat segon a la primera, Cebrian va ser segon i Davins tercer.

En MX3, les victòries se les van repartir Alfred Camps i Marc Pedrola, però el pilot d’Alpicat va patir problemes tècnics a la segona tanda que el van fer endarrerir. La tercera posició va ser per a Pere Mas. El pilot del Moto Club Segre, Cristian Oliva, recentment proclamat campió estatal de MX Sub 19, ha estat el guanyador de les dues tandes de MX 2, per davant del lleidatà Ruben Castells i d’Eduard Pujades, posicions que es van tornar a repetir a la segona tanda.

Nil Pons va aconseguir la victòria final en MX85, després de guanyar la primera tanda i fer segon a la segona, darrera d’Alejandro Serrano, que havia fet quart a la primera. Albert Arjonilla, que va patir alguns problemes mecànics, va acabar a la tercera posició final, després de classificar-se segon a la primera tanda i tercer a la segona.

El pontsicà Marc Tarragona i Joel Miravall es van repartir les victòries en les curses d’Alevins. Tot i sortir primer Miravall abans de finalitzar la primera volta, Marc Tarragona ja s’havia posat davant, lloc que va mantenir tota la màniga, seguit de Miravall i Alex Santín. A la segona Miravall la va dominar per complet, mentre Tarragona era segon i Jan Gasco, tercer. El corredor de l’Albi, Jaume Gaya va dominar àmpliament les dues mànigues dels més

petits, els d’Iniciació, seguit de Marc Pàmias i de Valeri X. Mascarilla, posicions que es repetien a la segona tanda.

Després d’aquesta cursa de Ponts, la final d’aquest Trofeu de motocròs es disputà el passat 12 de desembre al circuit “El Segre” de Lleida.

David Fusté encadena, en dotze hores i mitja, 5 vies del Montsec en lliure integral; 1855m d’escalada

El 27 d’octubre a Barcelona es va fer la primera projecció pública sobre l’impressionant projecte del pontsicà David Fusté, que ell ha anomenat “Montsec en el dia” i que finalment va aconseguir portar a terme: encadenar les 5 vies del Montsec (la paret d’Aragó, la paret de Catalunya, Els Terradets (Bagasses), la Roca Regina i la Roca dels Arcs) amb l’activitat de tècnica “estil Free”. Això correspon a 1855 metres d’escalada lliure, sol i durant dotze hores i mitja, sense aturar-se. Tot un repte personal aconseguit.

N O T I C I A R I Programa de Salut Comunitària 2010, de l’Àrea Bàsica de Salut de Ponts Amb l’objectiu de donar a conèixer a les entitats i associacions de Ponts què és el Programa de Salut Comunitària 2010, el dijous 25 de novembre a les 9 del vespre, va tenir lloc a la Sala de Plens de la Casa de la Vila de Ponts una xerrada informativa a càrrec de Francesc Bragulat Iscla, tècnic sanitari de l’ABS de Ponts. Com ja s’està duent a terme en diferents Àrees Bàsiques de Salut de les terres de Lleida, a la nostra vila i la seva àrea d’influència també s’ha iniciat enguany aquest programa de recerca i de prevenció sanitàries.

Per aquest motiu fóra bo que, tant els centres d’ensenyament adscrits a l’Àrea Bàsica de Salut de Ponts ~dels quals tenim constància que ja han posat en marxa alguns cicles d’informació i de prevenció socio-sanitària~ com les trenta cinc associacions existents a la vila, participessin més directament en els afers relacionats amb la salut dels seus adherents i promocionessin la prevenció de certes malalties.

En aquest sentit, el Programa de Salut Comunitària, gestionat des de l’ABS de Ponts, pretén ampliar la capacitat de les institucions, associacions o comunitats per tal d’influir en els factors determinants de la seva salut.

Per la seva part, els representants de les organitzacions assistents a la xerrada, van trobar molt encertada aquesta iniciativa i es comprometeren a iniciar un contacte constructiu amb els responsables de dit programa sobre temes de salut i de prevenció, del qual en facilitem l’adreça electrònica per qui vulgui obtenirne més informació: comunitàriaponts@yahoo.es

Aprovació inicial del projecte de restauració del futur centre d’interpretació de Sant Pere de Ponts El projecte bàsic d’execució d’aquesta obra, aprovada inicialment per la Junta de Govern del Consistori pontsicà en sessió extraordinària el 2 de novembre de 2010, té un pressupost d’execució per contracte (PEC), de 117.160,12 euros, IVA inclòs. Aquest projecte bàsic i d’execució serà sotmès a informació pública per mitjà d’anuncis en el BOPL, en el DOGC, en el tauler d’anuncis i en la pàgina web de l’Ajuntament durant el termini de trenta dies, a comptar a partir de l’endemà de l’última publicació d’aquest edicte en el BOPL/DOCG, a l’efecte de presentació de possibles al·legacions i/o reclamacions. Transcorregut el termini previst i en el supòsit que no sigui formulada cap reclamació ni al·legació, l’acord d’aprovació inicial esdevindrà definitiu, sense necessitat d’ulterior resolució.

Cal recordar que els tècnics redactors d’aquest projecte són els arquitectes lleidatans Guillem Sáez Aragonès i Josep Àngel Corbella i García. Al mateix temps, també és previst que les obres d’aquest nou projecte de restauració i de divulgació de l’església canònica de Sant Pere de Ponts i dels seus annexos, comencin el proper mes de gener de 2011, gràcies a la subven-

ció prevista pel programa Romànic Obert, de l’Obra Social de la Caixa i a l’especial patrocini de la Generalitat de Catalunya, del bisbat d’Urgell i de l’Ajuntament de Ponts, amb la cooperació de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts.

Un nét de Salvador Tugues inaugura una clínica dental a Lleida

El passat dia 9 d’octubre varem poder assistir a la inauguració de la clínica dental SOMRIU a Lleida a l’Avda. Prat de la Riba, 40.

Aquesta clínica està fundada i dirigida pel Dr. Albert Tugues Saldes, que és llicenciat en odontologia i cirurgia bucal, amb una llarga experiència. Les seves instal·lacions disposen dels aparells i tècniques més modernes i avançades que existeixen en l’actualitat i que exigeixen els temps actuals i la competència.

El Dr. Tugues, és natural de Barcelona, però la seva mare, Carme Saldes Segura, era filla de cal Nastrencat d’Organyà i el seu pare, en Lluís Tugues Capdevila (difunt) de casa Maset d’Oliola.

El seu avi patern és En Salvador Tugues i Tugues, un estimat veí de Ponts, altrament conegut com en Salvador d’”el Canari”. Des d’aquestes línies desitgem a l’Albert tota la sort i un bon futur professional en aquesta aventura empresarial.

11

N O T I C I A R I Ofertes per rehabilitar el castell de Ribelles

Montse Fornells

12

(típica festa del municipi) i la van repartir pels diferents assistents. Aquest any, el joves de Vilanova de l’Aguda han quedat subcampions de la Fira d’Estands de la Comarcalada (els guanyadors van ser els de Vilanova de Meià).

Montse Fornells

L’ajuntament de Vilanova de l’Aguda ha rebut diverses peticions d’interessats a adquirir el castell de Ribelles, documentat ja al segle X i vinculat a l’evolució política i cultural de Catalunya durant els seus mil anys d’història, de propietat privada, per a la seua conversió en hotel o centre de convencions. Segons l’alcaldessa, Montserrat Fornells, el consistori els ha posat en contacte amb la baronessa de Ribelles, propietària de l’immoble, perquè estudiï les ofertes. Per la seva part, la baronessa CarmeTor Martorell va assenyalar que el primer contacte va ser al gener del 2009, sense manifestar a qui representava ni quin projecte tenia per al castell. La segona persona interessada era un holandès que el volia comprar per fer-hi la seva residència privada.

L’any 2008 va negociar llarga i seriosament amb un noble anglès que projectava convertir-lo en un petit hotel. I actualment és en contacte amb un important grup empresarial espanyol que estudia la possibilitat de rehabilitar-lo com a centre de convencions. El POUM va ser aprovat per l’ajuntament de Vilanova de l’Aguda i per la ComissióTerritorial d’Urbanisme de Lleida. Per part de l’ajuntament de Vilanova de l’Aguda i dels habitants del poble de Ribelles, el seu desig més gran seria que es pogués rehabilitar el castell i que aquest pogués recuperar l’esplendor que havia tingut abans de la Guerra Civil ja que això significaria una gran millora per al poble i per al municipi.

Els joves de Vilanova de l’Aguda van elaborar una caldera de Ranxo

Grup dels joves de Vilanova de l’Aguda dins dels actes de la Comarcalada de Penelles 2010 del passat 16 d’octubre, que aquest any estava dedicada a les “tradicions del meu poble”.

Aplec a Santa Perpètua

Festa de Sant Andreu

El dimarts 12 d’Octubre passat és va dur a terme el tradicional aplec a l’ermita de Santa Perpètua a Vilanova de l’Aguda. Tots els veïns del poble es van reunir a l’ermita de Santa Perpètua on es va celebrar una missa i a l’entorn de la qual posteriorment la gent va quedar-se a dinar a l’espai de lleure que hi ha. Aquesta és una tradició molt arrelada entre els veïns de Vilanova de l’Aguda, que es duu a terme dos cops a l’any, pel dia de Sta Perpètua (el 7 de març) i pel dia del Pilar (el 12 d’Octubre).

El passat dimarts 30 de novembre va celebrar-se a Vilanova de l'Aguda la festivitat de Sant Andreu, patró de Vilanova de l'Aguda.

Dins dels actes de celebració hi va haver una missa en honor al patró de Vilanova que va dur-se a terme a la capella de Sant Andreu de Vilanova, situada al bell mig del carrer Major de Vilanova, sota del portal de Sant Andreu. En acabar la cerimònia va repartir-se coca i mistela per a tots els assistents. Aquesta és una festa que es duu a terme des de fa molts anys a Vilanova per venerar al seu patró, la qual té molta devoció entre els seus veïns.

Espai disponible administracio@portaveu.cat.

+ + )"4" "+/ -(./6',) &)

"1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

13

C ULT URA PO PULAR Vilanova de l’Aguda

Vilanova de l’Aguda, Vilalta i l’Alzina, en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1929) Al llarg de prop de 14 anys, de 1922 fins el 1936, es va dur a terme, al llarg i ample de les terres de parla catalana, seixanta-cinc missions de recerca, unes sortides sistemàtiques amb recorreguts prèviament estructurats, que van efectuar una exploració del país de nord a sud, amb les Illes Balears incloses i algunes visites al País Valencià, amb l’objectiu de recollir les cançons, melodies i danses que aleshores encara eren presents en la memòria col· lectiva del poble. La quantitat de material recollit, fotografies, enregistraments i altres documents fou molt important.

Angeleta Isern, de Vilanova de l’Aguda.

Entre d’altres cançons va cantar una nadala, que interessà molt al mestre Tomàs i el folklorista Amades.

D’aquest laboriós treball, en fou responsable l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entitat que era finançada per la Fundació Concepció Rabell, que tenia el suport del mecenes Rafael Patxot i Jubert, un dels patricis més íntegres i generosos que va tenir Catalunya durant el segle XX. La recollida de dades, en cada una de les missions, era efectuada per dues persones, normalment per un folklorista o filòleg, i un mestre músic. Aquests dos personatges, en arribar als pobles, i abans d’iniciar la recerca, establien contacte amb una o més persones de la població perquè els ajudés a establir contactes i relacions amb els seus habitants, per tal de facilitar la tasca de recollida de cançons, que en moltes ocasions era el capellà o al mestre.

Els que es prestaven a ser entrevistats i cantar alguna cançó, eren retribuïts amb un ral de pesseta per cada cançó o tonada transcrita.

Després de fer el recorregut pels pobles, els dos responsables de la missió, presentaven una memòria escrita, amb fotografies de les persones que havien entrevistat i recollit les melodies, i també la selecció dels Materials que havien obtingut en la recerca.

14

La Fundació Concepció Rabell i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya En Rafael Patxot i Jubert, marmessor de l’herència de la seva cunyada Concepció Rabell i Cibils, va fer una Fundació que patrocina nombroses iniciatives culturals. Entre els mecenatges promoguts per la Fundació Concepció Rabell, cal destacar l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que fou fundada la diada de Reis de

era innovadora, i va cridar l’atenció de nombrosos estudiosos del món de la cultura popular. Així, musicòlegs alemanys i francesos, i també el filòleg Menéndez Pidal, visitaren l’oficina de l’Obra per interessar-se pel mètode de treball emprat.

El pas de la Missió de Recerca pel la Vall del Segre La Missió de Recerca número 41, es realitzà a la Ribera del Segre, entre Organyà i Balaguer, però també visitaren pobles del Solsonès, la Segarra, la Ribera del Sió i la Noguera. Aquests treballs de recerca el realitzaren el mestre músic Joan Tomàs i Parés i l’eminent folklorista Joan Amades i Gelats, entre el 17 de juliol i el 30 d’agost de l’any 1929.

En el seu recorregut per la ribera del Segre, aquests dos personatges visitaren molts pobles i llogarrets com: Organyà, Coll de Nargó, Oliana, Peramola, Ogern, Bassella, Aguilar de Bassella, Castellnou, Tiurana, Gualter, Ponts, Cabanabona, Vilalta, l’Alzina de Ribelles, Vilanova de l’Aguda, Solsona, Agramunt, Guissona, Vicfred, Palou, Selvanera, Tarroja, Sedó, Concabella, Gra, Montgai, Pallargues, Puigverd d’Agramunt, Cubells, Artesa de Segre, Montclar, la Donzell i Balaguer.

1922. Tenia per finalitat recopilar cançons i danses popular catalanes i fou posada sota la cura de l’Orfeó Català.

La direcció de l’Obra fou encomanada al mestre Francesc Pujol, sots-director de l’Orfeó, que aplegà al seu entorn un eficaç equip de treball. Fins el 1936, en què la recerca quedà interrompuda per la Guerra Civil, s’havien recollit més de quaranta mil documents i foren editats els tres primers volums de cançons i un de danses. Però per un lamentable malentès entre Patxot i l’Orfeó, la resta de material inèdit restà inaccessible fins a l’any 1991, en què els hereus de Rafael Patxot el dipositaren a l’arxiu del monestir de Montserrat, on està actualment en curs de classificació i ja s’han publicat diversos volums, amb una edició a cura del pare Dom Josep Massot i Muntaner.

La tasca que en aquells anys, de la primera meitat del segle passat, va emprendre l’Obra del Cançoner Popular,

En el cas de les visites als pobles de la rodalia de Ponts, entre els quals hi ha Vilalta, l’Alzina de Ribelles i Vilanova de l’Aguda, en Joan Tomàs i en Joan Amades, varen tenir, entre d’altres persones, el suport del transportista pontsicà Josep Vidal i Forges, de l’organista de la parròquia de Santa Maria de Ponts, mossèn Antoni Tàpies i Riu, i en el cas de Vilanova de l’Aguda, el que aleshores era el mossèn del poble Agustí Fort i Solé, que els van facilitar contactes, que els obriren les portes a moltes cases de la contrada.

La Missió de Recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya visita Vilalta, l’Alzina i Vilanova de l’Aguda Les visites els pobles de Vilalta, l’Alzina de Ribelles i Vilanova de l’Aguda, varen tenir lloc en dues jornades diferents.

A Vilalta i a l’Alzina, hi varen anar el 9 d’agost de 1929. Després d’un matí per Cabanabona, on pujaren a peu, sota un sol de justícia, el musicòleg Joan Tomàs

C U LT URA PO PULAR del poble anava informant als veïns de la seriositat de l’objectiu dels dos visitants, i no tardaren en trobar qui estava disposat a cantar.

i el folklorista Joan Amades, acompanyats de Mossèn Antoni Tàpies, l’organista de la parròquia de Ponts.

En arribar al poble de Vilalta, anaren a la casa de la mestra, Magdalena Ferré, que vivia amb al seu marit, en Miquel Altisents i els dos fills, del poble de les Penelles (del pla d´Urgell però dins de la comarca de la Noguera), i una parenta seva, Dolors Condal, aquesta del poble de Vilalta. La mestra, el seu marit i la Dolors, els cantaren sis cançons, que els dos membres de la Missió van considerar poc interessants, tan sols una que cantà la mestra que era una versió de “Mossèn Joan de Vic” els va interessar. A Vilalta també visitaren una altra casa, en la qual es trobaren amb un grup de joves, que en un principi es prengueren de broma la recollida de tonades i cançons, però poc després van entendre l’objecte de la visita i se la prengueren seriosament. Es prestaren a col·laborar, i cantaren algunes cançons, que ja eren conegudes pels membres de la Missió, tan sols s’apuntaren la tonada del graciós “Ballet de Déu” que va interpretar l’hereu de la casa de cal Nou. Aquest ballet, segons els van informar, feia pocs anys que encara es ballava en el poble de Vilalta. Dinaren amb una esgarrapada, en el poble de Vilalta, i a peu marxaren fins a l’Alzina. En aquest poble, feia pocs dies, que mossèn Tàpies, durant la festa major, hi havia anat a ajudar a la celebració dels oficis, i va aprofitar per informar-se de les possibilitats de trobar cantaires. Els havien recomanat la Caterina Pla, de 80 anys, que vivia al poble de feia molts anys, però que havia nascut en el poble veí de Vilamajor. La dona ja esperava, amb un cert recel, com era de costum, la visita dels aplegadors de cançons. Va cantar unes trenta cançons, de les quals sols en varen apuntar set, perquè la resta ja les coneixien. Mentre els dos membres de la missió, estaven recollint les cançons de la Caterina, mossèn Tàpies va anar a recórrer el poble cercant qui sabia cançons; en una era va coincidir amb tres homes joves, germans, que estaven treballant, i que li digueren que ells sí que en coneixien. Anaren tots plegats a la casa de la dona i els tres minyons can-

taren més d’una dotzena de cançons, els tres alhora a cor, totes populars, però els dos membres de la missió ja les coneixien. Aquest tres homes tenien ganes de col·laborar, i digueren que si un altre dia tornaven al poble farien memòria per recordar-se de més cançons. El temps havia passat ràpid, i la tarda anava de baixa, els dos membres de la missió i el mossèn encara havien de baixar fins a la carretera que era un xic allunyada, i els tres homes de l’Alzina, havien d’acabar la batuda a l’era.

El mossèn i els dos investigadors van haver de sortir per cames del poble per tal d’arribar a la carretera abans no es fes fosc.

El dia 13 d’agost de 1929, de bon matí, sortiren de Ponts els dos membres de missió de recerca, per anar a Vilanova de l’Aguda, aquell dia sense la companyia de mossèn Tàpies. En arribar al poble, anaren a la rectoria a veure mossèn Agustí Fort, que els va rebre amb molta amabilitat, i es posà a la seva disposició per tal d’acompanyar-los per les cases on ell creia que podrien trobar qui cantés. Aquell dia, els habitants de Vilanova, estaven enfeinats, arreglant les cases, eren a una setmana de la festa major, i en moltes cases del poble estaven fent obres o pintant, per tant hi havia paletes i pintors de Ponts, que en veure els dos cercadors de cançons, de seguida els varen reconèixer, perquè sabien el que venien a buscar. Al moment va córrer per tot el poble la notícia, que hi havia uns senyors de Barcelona que compraven cançons. Molts veïns van sortir als portals i no cal ni dir que al seu voltant es varen fer els comentaris més pintorescos i extravagants. Mentre pujaven carrer Major amunt, el mossèn

Entre d’altres cantaires cal esmentar a Maria Boneta, de 35 anys, veïna de Vilanova, però nascuda a la Baronia de Rialb, que els va cantar tres boniques cançons, també una neboda seva els cantà els goigs de Santa Perpètua. Varen anar fins la casa on els van acollir, que no era de cap de les cantaires, però al llarg del carrer moltes dones, els van esmentar cançons, que els membres de la recerca ja tenien recollides, però algunes sí que les varen poder aprofitar, com és el cas de la que va cantar la Rosaura Villaró, coneguda amb el renom de la Canastró, filla i veïna del poble, o l’Angeleta Isern, també de Vilanova, que els cantà una interessant nadala que no tenien recollida.

Continuaren amb la Maria Vilella, la Coteta, de 78 anys, nascuda a Vilanova, que els va fer sentir una llarguíssima versió de la “Porquerola”, i la Josepa Vilaró, de renom la Quelona, com també la Rosa Esteve, totes dues de Vilanova. El mossèn del poble, Agustí Fort i la seva germana Teresa, nats a Montardit, petit poble de la rodalia de Sort, al Pallars Sobirà, també col·laboraren en la recollida; el mossèn els cantà els goigs de Santa Cecília i la tonada de “L’Esquerrana”, propis del seu poble, i la germana, algunes cançons de les quals recolliren fins a cinc.

Encara abans de dinar es passaren per la casa d’Angeleta Cinca i Teresa Marquilles, dues noies de 20 anys, nascudes a Vilanova, que els varen cantar cançons que havien après de les seves mares i d’altres veïnes del poble.

Una de les cançons que els va fer molta gràcia va ser la del “Rei de Xauxa” original del poeta Apel·les Mestres. Dinaren a la rectoria, amb mossèn Ignasi Fort i la seva germana Teresa, i segons diuen el dinar fou esplèndid. Encara no havien acabat l’àpat que es presentaren algunes veïnes disposades a cantar. Maria Marsol, de cal Tato, que tenia uns 75 anys, i era filla del poble de Valldarques (Alt Urgell), però feia anys que vivia a Vilanova, que els cantar tres

El “Ballet de Deu”. A finals de la dècada dels anys deu i principis del vint, encara era ballada en el poble de Vilalta.

La tonada fou recollida, pel musicòleg Joan Tomàs i el folklorista Joan Amades, el 9 d’agost de 1929, durant la Missió de Recerca per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i fou interpretada per l’hereu de cal Noi, del poble de Vilalta.

Nadala que fou cantada per Angeleta Isern, de Vilanova de l’Aguda.

Pel seu interès, el mestre Tomàs i el folklorista Amades, l’anotaren en la seva llibreta de notes.

15

C ULT URA PO PULAR na Ferré. El “Ballet de Deu” la tonada del qual va facilitar l’hereu de cal Nou, també de Vilalta. A l’Alzina: “El Comte Arnau” i “El Molinet”, que els cantà la Caterina Pla. I de Vilanova de l’Aguda: “Els estudiants de Tolosa” i “La dama d’Aragó”, interpretades per Maria Boneta, però sobretot “Nadaleta” cantada per Angeleta Isern.

Maria Boneta, filla de la Baronia de Rialb, però que durant anys va viure a Vilanova de l’Aguda.

Cantà diverses cançons, que foren recollides per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Les cançons que escoltaren a Vilanova de l’Aguda, Vilalta i l’Alzina, foren moltes més de les que varen recollir, perquè en molts casos ja les havien escoltat en altres pobles i les tenien conegudes i anotades, i en altres casos no els hi van interessar pel treball de recerca que estaven fent sobre les melodies, cançons i balls populars. cançons, que recolliren, i altra vegada l’Angeleta Isern, que ja havien escoltat al matí, els cantà una altra cançó.

A mitja tarda retornaren a Ponts, i foren acompanyats fins a la carretera de Calaf a Ponts, a la cruïlla de carreteres pel mossèn del poble. Aquí esperaren el cotxe de línia que els va portar fins a la vila de Ponts.

El resultat de la recerca a Vilalta, l’Alzina i Vilanova de l’Aguda En total, entre els pobles de Vilalta, l’Alzina i Vilanova de l’Aguda, en Joan Tomàs i en Joan Amades, aconseguiren que els cantessin unes vuitanta cançons, de les quals n’anotaren vinti-quatre. Els cantadors foren, en el poble de Vilalta: Magdalena Ferré, Miquel Altisent, Dolors Condal i un grup de joves entre els que hi havia l’hereu de cal Nou. A l’Alzina de Ribelles: Caterina Pla i tres homes joves que eren germans. I de Vilanova de l’Aguda les cantadores i cantadors foren: Maria Boneta i la seva neboda, Rosaura Villaró (de cal Canastró), Angeleta Isern, Maria Vilella (la Coteta), Josepa Vilaró (la Quelona), Rosa Esteve, Angeleta Cinta, Teresa Marquilles, Maria Marsol (de cal Tato), Angeleta Font i el mateix rector del poble mossèn Agustí Fort i la seva germana Teresa. De totes les cançons que varen recollir en els tres pobles, per les que varen tenir més interès i per tant les varen transcriure foren: “Mossèn Joan de Vic”, que els hi cantà la mestra de Vilalta, Magdale-

16

Francesc Beato i Vicens Bibliografia Maluquer i Sostres, Joaquim: “Rafael Patxot i Juber, mecenes i científic”. Edicions Proa. Barcelona, 1997.

Maluquer i Sostres, Joaquim: “Reconeixement i homenatge a Rafael Patxot i Jubert”. A Monografies del Montseny/25. Edita Amics de Montseny.

Viladrau, 2010.

Olivé i Guilera, Francesc: “Rafael Patxot i l’excursionisme científic”. A revista Muntanya, núm. 815, febrer 1998. Centre Excursionista de Catalunya.

Barcelona.

Sadurní Hill, M. Teresa – Serra Arman, Joan: “Joan Amades. Del Raval a la llegenda”. Edicions i Propostes Culturals Andana, SL. Vilafranca del Penedès, 2009.

Tomàs i Guilera, Jordi: “El mestre Joan Tomàs i Parés: passió per la cançó popular”. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú, núm. 19, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

Tomàs, Joan – Amades, Joan – Jaquetti, Palmira: “Materials. Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Memòries de Missions de recerca”. Volum XII. Edició a cura de: Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002.

Nota necrològica en memòria de Francesc Beato i Vicens i del seu fill Josep Oriol Beato El diumenge dia 7 de novembre proppassat van finar, víctimes d’un fatal accident d’automòbil que va tenir lloc al terme municipal de Riudoms (Baix Camp), el senyor Francesc Beato i Vicens, el seu fill Josep Oriol i la jove Montserrat S. C.. Francesc Beato, resident a Barcelona. Havia nascut feia seixanta anys a Santa Coloma de Gramenet, localitat de la qual tenia a gala de ser-ne fill. Al mateix temps, però, també va ser una persona molt vinculada a la població de Vilanova de

l’Aguda i al seu municipi, per raons familiars. No feia ni tres mesos que, a la Casa de la Vila de Vilanova de l’Aguda, vaig tenir l’honor de presentar-li un llibre pòstum titulat “Vilanova de l’Aguda.

15 caminades pels seus paisatges i per la seva història”, en el qual havia sabut plasmar tot el gran amor que sentia pel món de l’excursionisme i per la nostra contrada en particular, partint de l’experiència d’unes caminades populars que ell mateix havia organitzat i contribuït a consolidar. L’article de divulgació pòstum que publiquem en aquest mateix número de la nostra revista, titulat “Vilanova de l’Aguda, Vilalta i l’Alzina, en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya- (1929)”, és també un bon exemple del pacient treball de recerca bibliogràfica i de divulgació històrica que havia dut a terme durant aquests últims anys.

Es tracta d’una emotiva aportació documental de gran valor etnològic que, n’estic segur, serà del gust del lector.

Valgui la seva publicació com a homenatge a aquesta persona tan entusiasmada i sensibilitzada pels afers de la comarca, la qual m’havia manifestat recentment, que tenia intenció de seguir col·laborant de manera sovintejada a les pàgines de la nostra revista.

D’altra banda, s’ha d’esmentar que la gran tasca organitzadora que Francesc Beato va desenvolupar des del seu càrrec de vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya va ser força important i suposa un dels principals punts de referència a l’hora de definir i valorar el seu tarannà, sempre regit per l’afany de divulgació i d’innovació de l’excursionisme de casa nostra, entès com a un dels trets d’identitat del nostre país; cosa que demostrà amb escreix mentre visqué, amb el seu exemple i el seu treball constant.

La senyora alcaldessa de Vilanova de l’Aguda i el consistori local, el veïnat d’aquest municipi ~entre els quals hi tenia moltes amistats~ i l’equip de redacció i d’administració de la revista Portaveu, s’uneixen al dol de la família i n’assabenten tots els lectors de tan sentida pèrdua. Descansi en pau.

M. Gabriel

/-" %& )" &0 &)

PONTS

!

/-" &0 &)

PONTS

!

"

) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

17

BÚSTIA D’OPINIÓ Ponts necessita créixer... i deixar de viure sota l’amenaça latent del torrent de Valldans D’ençà que es feren els primers assentaments de població en aquest lloc que ara anomenem Ponts i fins a l’actualitat, els pontsicans hem hagut de coexistir amb el torrent de Valldans, ja que aquest travessa la vila –d’Est a Oest– des de temps immemorials. I si bé ara ja està soterrat en gran part, encara és un perill latent pels habitants de Ponts, ja que les seves escomeses com a conseqüència de forts aiguats, trombes d’aigua i gotes fredes a la vall de Valldans, han estat una constant durant el decurs de la història de la nostra població.

1- Curs del torrent en el seu pas per Ponts, des del camí de Valldans fins a l’encreuament amb la sèquia, on s’assenyalen els trams soterrats, amb una línia contínua, i els que resten oberts, amb una línia discontínua

2-3 - Instantànies preses recentment entre el pont de Nogué d’en Bou i la confluència del torrent amb la sèquia, amb els marges del torrent replets de brossa. fotos-Jordi Vidal

18

En moltes ocasions, i no cal remuntarnos gaire lluny, s’han produït inundacions als baixos de les cases del carrer Vilanova com a conseqüència de l’aigua que ha baixat pel torrent en qüestió, que a l’hora han estat l’origen dels greus problemes que han sorgit quan s’han hagut de fer els fonaments dels nous edificis que s’han bastit en aquest indret. Així mateix, tenim coneixement de les grans torrentades dels anys 1803 i 1804, que inundaren el carrer de Vilanova i la plaça Planell; i de la més important de totes, que ocorregué el 1899, que a més d’ocasionar la inundació d’ambdós indrets esmentats anteriorment i de la carretera de la Seu –fins a una alçada de més d’un metre i mig de nivell–, durant el decurs de la qual s’hagué de lamentar la mort d’un home; i la de l’any 1907, quan coincidint amb els desbordaments del Llobregós i del Segre, l’enorme contingent d’aigua que baixà de Valldans s’afegí a aquell allau del líquid element que patí la vila i que fou el veritable causant de la inundació de l’interior de la població, on es produí una altra víctima mortal.

De tot això i de les diferents iniciatives per tal d’intentar fer minvar els efectes devastadors de noves torrentades (gràfic 1), promogudes pels consistoris de diferents èpoques, cal dir que durant el decurs de la seva ja llarga història, PORTAVEU n’ha fet esment en moltes ocasions per tal de conscienciar del perill latent que encara suposen les seves cícliques escomeses, convidant en una bona colla d’articles que s’hi han inserit a fer una neteja com cal de la seva llera –tant de la part soterrada com dels trams anterior i posterior d’aquesta–, amb l’objectiu d’evitar desgràcies en el cas que es

per tal que deixem de viure sota llur amenaces, i que si es repeteix una nova allau d’aigua no ens agafi amb els pixats al ventre i com a conseqüència, haver de lamentar successos com els esdevinguts en el passat.

reprodueixin. Per tant, és necessari que es portin a terme d’una vegada per totes les actuacions pertinents

De l’existència d’aquest torrent però, no tot han estat desavantatges per a la vila, ja que gràcies a la lluita contra els seus estralls se n’ha derivat avantatges.

Fixeu-vos que durant el decurs de la història contemporània de Ponts, les obres que s’han fet per soterrar-lo han repercutit positivament a la vila, des de l’aparcament que transcor paral·lel al passeig fins a l’avinguda que va des de la cruïlla fins al pont del Nogué d’en

VĂ‹ " '" ! '" # ( "# ( VĂ‹ ' $ " ) "#$ VĂ‹ "" " ! (" VĂ‹ ! ! $ #" VĂ‹ ! $ " VĂ‹ # (# $ " VĂ‹ " $ VĂ‹ # ( "# ( ! "#! !"

VĂ‹ ! ! " # % # # VĂ‹ ! ! $ " ! $ # ( "$ ! !

VĂ‹ ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" VĂ‹ # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

19

BÚSTIA D’OPINIÓ La responsabilitat com a fons

La Font del Lleó, ja força malmesa,abans del seu enderrocament com a conseqüència de la desídia de les autoritats locals.

Bou... i encara podrien ser més els efectes beneficiosos per la vila si s’arribés a soterrar des del pont en qüestió fins la seva confluència amb la sèquia. A hores d’ara es tracta només d’una iniciativa que llança Portaveu, però que pot arribar a esdevenir un revulsiu altament positiu per a la vila ja que aquesta zona es convertiria en un dels seus principals eixos vertebradors per a un desitjat creixement local... és clar que perquè això fos possible s’haurien de convertir terrenys de regadiu en urbans. Amb la realització de l’obra que es proposa, a més d’aconseguir que en el supòsit d’una nova allau d’aigua els camps de conreu se’n veiessin mínimament afectats i la població força menys perjudicada, són ben fàcils d’imaginar els beneficis que reportaria a la vila una segona continuació del Passeig amb la prolongació del carrer Sant Cristòfol, que suposaria una expansió important del nucli urbà... tot i que es tracta només d’un esbós d’un projecte, cal començar-hi a pensar en bé de Ponts i la seva gent.

Jordi Vidal

20

Van passant els dies i l’home no es cura de les seves actituds pernicioces, tot i que poden reconduir la seva vida a fi de bé, no ho fa perquè la consciència hi és absent.

La imperfecció humana és un mal genèric de tota la vida, però la intel·ligència no és cap mal i en canvi també com a factor genuí de l’espècie humana no se n’esdevé de vegades element de primera utililitat en benefici de l’home. El mal continua imperant com actitud establerta i irresponsable. El concepte responsable tan conegut per la societat, actua com estrany en terra autòctona perquè és una idea poc cotitzada. Més aviat coneguda en la casa del veí, que en terreny propi. I quan aquest sentit s’altera per incorreccions indegudes, tothom sap veure la irresponsabilitat de l’altre en aquella paraula no complerta.

L’etern predicar amb l’exemple està passant a millor vida. Si com exemple entenem un model de vida a seguir per millorar la conducta humana en benefici d’aquesta. És a dir, mirar de no agredir, violar, extorsionar, esclavitzar... si respectar. En el món més immediat de cada dia, per desgràcia nostre, existeix una pèrdua de confiança, ja que aquesta sol anar acompanyada de la responsabilitat; allà on hi ha responsabilitat hi ha confiança, però on hi ha irresponsabilitat tot el contrari.

Tots sabem que la responsabilitat és signe de maduresa. Doncs en complir amb una obligació de qualsevol índole, de vegades no sol ser agradable, perquè implica esforç. Avui, en el pla mundial, aquest concepte està fent fallida quan els esforços per cercar solucions de pau són inexistents, com és el cas de la comunitat política internacional tant en la CE, l’ONU, EUA, Espanya o Marroc, la seva actuació vers el Sahara Occidental és buida perquè no hi ha implicació explicita.

El món polític eludeix el problema, no

se’n responsabilitza de manera directa, valenta, decidida, fent costat amb justícia al poble sahrauí, se n’oblida...

En el pla particular casolà, aquest model d’actuació no ajuda a les noves generacions, és clar: fugir dels problemes, l’infant per lògica és el primer que aprèn. El tema és un altre, cal aprendre a afrontar-los. Més quan hi ha la filosofia de l’individualisme establerta, que fuig de solucionar a favor del que és col·lectiu, solidari, comunitari. Tot i que en el cas del Sàhara la societat civil és la que més s’ha solidaritzat. En termes governamentals aquesta responsabilitat sol fer nosa.

Tothom demana deures a l’altre, però ningú no veu les obligacions.

La responsabilitat ha de ser estable, malgrat les dificultats. Perquè el preu de l’irresponsabilitat és molt alt; el cas del Sàhara n’és un exemple proper.

N’hi ha d’altres...

La responsabilitat es té com a valor, perquè gràcies a aquesta podem conviure uns i altres d’una manera pacífica, permet en el seu nivell més elemental complir amb el que un s’ha compromès. Aquí evidentment no entra la demagògia.

La responsabilitat en el pla moral és la que més costa, perquè un ha d’assumir les conseqüències de les seves accions i decisions, perquè els nostres actes han de ser executats amb una noció de justícia i del compliment del deure amb tots els sentits. Això és el que fa que una persona, institució, govern, partit, societat... sigui madur.

Jaume Campàs i Fornols

BÚSTIA D’OPINIÓ A propòsit del centenari del naixement de

Jaume Vicens Vives El 2010 ha estat l’any del centenari del naixement de l’historiador Jaume Vicens Vives (Girona 1910- Lió 1960). Hom pot pensar quina mena de relació pot tenir aquest personatge amb Ponts. Doncs resulta que l’any 1933 es va organitzar un creuer cultural i turístic pel Mediterrani que va tenir una durada de 45 dies (entre els mesos de juny i juliol) en el qual s’hi aplegaren professors i estudiants de les Universitats de Madrid, Barcelona i València, fins un total de 188 persones. El creuer es va dur a terme al vaixell “Ciudad de Cádiz” i, malgrat estar subvencionat, tenia el cost considerable de 1.600 pessetes de l’època. L’expedició acadèmica va visitar Tunísia, Malta, Egipte, Israel, Turquia, Grècia, Itàlia i Mallorca.

Entre les personalitats de la cultura que van fer aquest viatge, figuraven Salvador Espriu, Bartomeu Roselló-Porcel, Jaume Vicens Vives, Gregorio Marañón i les seves germanes, Isabel García Lorca, Joan Maluquer de Motes, Julian Marias, Guillem Díaz-Plaja, Antonio Tovar, Chueca Goitia, etc. i professors com Enrique Lafuente, Pericot, Garcia Bellido, Obemayer, etc, i, a més, un pontsicà que havia nascut i residit al carrer Major de la nostra vila, en Francesc Farré i Codina (Ponts 24/6/1900). El curs 1928-29 s’havia matriculat a la Universitat Autònoma de Barcelona i, en el moment de parti-

cipar al creuer ja estava llicenciat en Filosofia i Lletres, secció de Filosofia, per dita Universitat. Després llegiria la tesi doctoral “Assaig filosòfic sobre el socialisme”, dirigida per Joaquim Xirau i Palau. També el trobem com a membre del denominat ”Club 1936”, conegut també com a club Xirau, ja que era aquest filòsof qui el presidia.

Acostumaven a fer vetllades poètiques en domicilis particulars, que comptaven amb la presència d’escriptors tan destacats com Bartomeu Roselló Porcel i rebien i comentaven tota mena de publicacions líriques d’edició limitada.

Al cap de 10 anys (el 15 de juny de 1943) alguns dels intel·lectuals que

van participar en aquest creuer es van tornar a reunir al restaurant Navarra de Barcelona per tal de commemorar aquell esdeveniment.

Hi assistiren: Lluís Pericot, Guillem DíazPlaja, Salvador Espriu, Dolors Solà, Roser Rahola, Blanca González de Escandón, Francesc Farré Codina, Maria Ortiz, Repiso, Mercé Montañola, Amàlia Tineo, Jaume Vicens Vives, Rosario Haussmanny, Maria Comas, Concepció Taboada i Maria Celma. D’aleshores ençà s’han fet un seguit d’exposicions, com la que tingué lloc a la Residència d’Estudiants de Madrid, l’any 1993, moltes conferències i algun que altre llibre on es rememora aquell esdeveniment. Certament, Francesc Farré i Codina va ser un pontsicà que estigué en contacte amb la intel·lectualitat del moment.

Josep Esteve i Sala Referències: 1) El Sueño de una generación: el crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. Francisco Gracia i Josep M. Fuliola. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona 2006.

2) Bartomeu Roselló-Porcel i Blai Bonet.

De Pere Roselló Bover. Universitat Illes Balears 2000.

3) L’àngel adolescent: vida i poesia de Bartomeu Roselló-Porcel.

Roberto Mosquera. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2008.

21

BÚSTIA D’OPINIÓ Buscant les eternes gangues

Cada dia n’hi ha més. Ara tot són: sabateries Outlet, texans Outlet, roba de nens Outlet, llenceria Outlet, i ben aviat tindrem carns Outlet, peixos i bacallans Outlet, i potser agua envasada Outlet. Qui sap on pot arribar la moda del comerços de rebaixes de tot l’any, que ara s’anomenen Outlets. Perquè dedueixo que són això: gèneres de saldo que s’ofereixen a tot temps. Una mena de Todo-a-cien però a “lo bèstia”.

Suposo que, els botiguers i comerços en general, el que busquen és vendre com sigui, i més ara amb aquesta crisi que no se li veu la fi. I aquest és un parany com un altre per fer que el client entri d’una vegada. Si passa de les portes a mirar, hi ha moltes possibilitats de vendre, més que si passa de llarg, és clar. Així que és imprescindible cridar l’atenció. Un rètol amb les paraules màgiques, i llestos.

D’ara endavant, miraré si trobo alguna poesia Outlet, un article de fons Outlet, o alguna revista que estigui en Outlet.

S’haurà de rumiar menys per escriurela? S’hi podran incloure mentides?

Potser es podran tolerar les faltes d’ortografia? Vés a saber... si és Outlet, tot s’hi val. M’ho he de pensar, però als escrits que surtin més fluixos, el podríem anomenar Articles Outlet? Com també Eleccions Outlet?

Montserrat Sala Porta

Els de la tanca - 2 “Petit i sentit homenatge a totes i tots els més petits i joves de casa nostra que pateixen malalties, discapacitats i altres situacions de manca de salut” Per aquest número del Portaveu només volia aprofitar per felicitar i desitjar el millor per a tots els pontsicans en aquests dies de Nadal i canvi d’any… però he de recuperar alguns dels pro22

tagonistes de la darrera col·laboració, “els de la tanca del fons del pati” i amb ells molts nens i adolescents d’arreu que viuen en primera persona malalties cròniques. Un dels xavals de la classe dels grans va començar a trobar-se malalment, la cosa no millorava i a la fi una diagnòsi, era diabètic, amb aquelles casualitats que va ser als vols del 14 de novembre quan es celebra el Dia Mundial de la Diabetes, i on les dades ens parlen que cada vegada hi ha més infants amb aquesta malaltia, les darreres dades a Lleida ens donen un centenar llarg de nens i nenes menors de 14 anys. Després de fer-li un seguiment i ensenyar-li a controlar la manca d’insulina (és a dir a punxar-se per a poder metabolitzar la glucosa) xiroi com mai es torna a incorporar a la classe, a l’escola, al dia a dia de la seva vida (recolzat per la família, els amics i companys) al seu petit món; ara li preocupa que té el cor robat per allà a Artesa (ho puc dir ja que no és un secret de confessió, el que em dol és que amb les xicotes pontsicanes tan maques que tenim hagin d’anar a fora a buscar-les) i que ha de fer moltes cistelles al bàsquet. Com ell, quants nens i no tan nens tenen malalties que els obliguen a portar una vida més ordenada, més medicalitzada, però igual d’intensa, plena i joiosa.

I no deixen de ser xavals que creixen, que tenen tota una energia, que els agrada jugar, fer esport, que els costa les mates i els agraden els videojocs, que s’enfaden amb els grans ja que diuen que no els entenem, i que riuen i que també ploren. Davant aquest món, que quan no et toca en primera persona oblidem una mica (bé, ens rentem la consciència amb les maratons i altres diades solidàries), veure’ls a ells et dóna ganes de cridar que cal ser valent, que amb l’ajuda de tots res és impossible (aquí penso amb infants i adolescents que conec amb leucèmia…).

I ara sí, no puc acabar sense felicitar des de la calaixera del meu cor a totes i tots els pontsicans, un meravellós i il· lusionat Nadal i un proper any ple de millors notícies per a tothom, especialment per als més xics de casa nostra.

Mn. Jaume Mayoral

I malgrat tot, el temps

Una cita planejada amb molta antelació que amagava alguna incertesa. Una nova trobada de la quinta del 70 estava prevista pel 16 d’octubre. L’ocasió s’ho valia, molts anys havien passat des de la darrera, i molta distància entre la majoria de nosaltres havia posat moltes vivències al llindar de l’oblit. Espai, temps i circumstàncies, sempre han fet del nostre grup un col·lectiu amb unes particularitats, en certa manera, sorprenents. Mai no havíem estat un grup cohesionat i emprenedor. Mai no havíem estat gaire amants de celebracions, i de fet, l’experiència ens demostrava que no calia ser massa optimistes pel que fa a les previsions d’assistència.

L’organització es va posar en marxa i va dissenyar un programa molt adient per la trobada dels 40. Després de l’enrenou de marcar una agenda, de recopilar la llista de tots i de localitzar-los per a trametre’ls la convocatòria, tot va quedar llest. Però de vegades el destí ens sorprèn. I les persones també. I el que es preveia com una quedada sense massa atributs es va convertir en una trobada en majúscules. Una gran assistència, 37 antics companys, gairebé tothom que no va tenir cap impediment o cap altre compromís inalienable, van viure la relativitat del temps tot fent un pas cap al futur.

L’escenari va aplanar el terreny per aconseguir una bona conjuntura, i contra pronòstic, aquelles parets de l’antiga Green’s que ens van veure traspassar l’adolescència, i viure moltes de les emocions de la nostra joventut, van donar caliu, quietud, i espai per a deixar obrir els nostres cors. Un sopar de càtering amb un excel·lent menú acompanyat dels millors vins, un servei acurat, i de postres un exquisit pastís de xocolata per a llepar-se els dits. Bon ambient, música dels nostres anys, foto de grup per immortalitzar la cita, i per culminar la

BÚSTIA D’OPINIÓ cartellera una actuació per sorpresa que va deixar-nos agulletes de tant riure.

Hom podria dir que en aquestes poques hores de convivència es va assolir la plenitud. Altres, en paraules més senzilles potser dirien que simplement hem madurat. Però el cert és que el temps, ha estat un bon company de viatge, i ens ha portat de la mà guiant-nos plàcidament fins aquí. Complicitats, simpaties, rialles i records d’aquelles anècdotes més simpàtiques de joventut ens van acompanyar. Altres records més punxents van caure al sac de l’anecdotari comú i van traspassar d’estadi. Els pensaments havien fet les paus amb els records. Els records havien donat la mà als sentiments.

Perquè malgrat tot, el temps juga a favor nostre.

Rosa Mas

Món i religió Sembla mentida però és veritat, la projecció de Catalunya al món és per mitjà de la religió cristiana catòlica, diguin el que diguin alguns. Per preguntar-ne qui són els catalans i què pensen. I això no ens ho treu ningú. Tot i que ja tenim projecció, però és de sobrat coneixement que aquesta visita Papal arran de la consagració de la Sagrada Família ha beneficiat Catalunya per la seva dimensió internacional. Les arrels cristianes arriben tan enllà com l’ateïsme i altres filosofies del món d’avui. Però el que més arriba com a fet és el món religiós. I aquest, avançat o retrògrad, no passa desapercebut. Amb tot, Catalunya queda legitimada com a poble. Car els catalans ja fa temps que ho sabem. Però va bé que els altres se n’assabentin.

La preocupació de l’existència “néixer, viure i morir” continuen com a paradigma de tots els perquès de la societat, i és veritat que la religió intenta donar resposta a aquest misteri, al marge de tota crisis tan religiosa, com política, econòmica o social. Aquestes idees primàries, els sapiens del Paleolític, ja se les preguntaven, i avui continuen sent preguntes, i només la religió n’ha sabut donar resposta, o ho ha intentat.

El cas és que, malgrat el llenguatge

poc actual del fet religiós, car no tot és així, molts catalans, abans d’anarse’n d’aquest món, passen pels oficis religiosos cristians, per allò de: ”i si fos veritat?” A tots ens preocupa, poc o molt, la transcendència de la nostra vida posterior a la que estem vivint. Car hi ha qui nega l’existència d’un Déu, però ja pel sol fet de negar-ho ja l’està afirmant. El problema són els comunicadors, com fan arribar el missatge.

La inseguretat humana sempre serà inseguretat i, com s’ha dit, el fet religiós ha intentat donar resposta. Aquesta inquietud no és només d’occident, també ho és d’orient. Però a banda de totes les consideracions sobre l’incidència del fet religiós a la societat, el que és realment cert, és que la visita Papal a Catalunya no passarà desapercebuda, en el món cristià i no. Ja que el fenomen religiós és global i el cristianisme és universal, al marge d’altres raons.

Amb tot, penso que Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, Teresa de Calcuta, Josep Artigues, Caritas, La Comunitat de Sant Egidi i tants d’altres, amb això guanyen projecció i això serà bo. Sempre s’ha de pensar que el gra de blat s’ha de treure de la palla. Que no tot és dolent i arcaic. I que després d’un fet com el que s’ha viscut, cal la reflexió a posteriori, tant en el món material com el transcendental. S’ha d’avançar en el diàleg dins la mateixa religió per donar un impuls nou eclesial pels nous temps, que ens convé com el pa que mengem. Així com també incrementar el diàleg entre convicció religiosa i laïcisme, amb respecte; d’aixo últim se’n diu laïcitat positiva.

Perquè hi ha coses a revisar amb necessitat. Aquesta anàlisi, tothom la pot fer i l’hauria de fer, ningú no se n’escapa; d’altra manera podem fer volar coloms.

Jaume Campàs i Fornols

Reciclar, un assumpte d’interés general Practicar aquest “esport” no és cosa fàcil, ni porta poca feina, sinó tot el contrari: Es difícil, dóna molt treball, i ocupa l’espai que sempre manca a les nostres llars. Aquell lloc que justament ens fa tanta falta per emmagatzemar encara més trastres inútils.

Des de fa molts anys practico religiosament la separació de la brossa i el reciclatge perquè, si una cosa tinc clara, és que si no ho fem així, quedarem enterrats per les deixalles d’aquí a pocs anys.

No es tracta només de les bosses del super, que també, sinó que es comença per comprar productes menys contaminants, per exemple els envasos, o les capses de colors vermells o colors molt forts, si es pot evitar (són molt més difícils d’eliminar). Només cremar-los, degut a les pintures, la contaminació va a l’aire directament.

Escrupulosament, s’ha de llençar cada cosa al seu lloc, també és important de comprimir els envasos de plàstic i els tetrabrics. Les garrafes d’aigua, una vegada buides, s’haurien d’aixafar. Ja sé que és més còmode no fer-ho, però d’aquesta manera ocupen molt menys espai, i es podrien encabir dintre el contenidor d’altres basures que queden pel terra. Referent al paper, tot empaquetat i comprimit seria ideal, però la realitat és una altra: Tothom llença de qualsevol manera, amb bosses o sense, tot barrejat i a l’hora que els sembla.

Però les actituds incíviques es paguen ben cares. Els rius, els pous, i els boscos estan fets una misèria i no podem mirar cap una altra banda.

Perquè aviat no hi haurà cap més banda, No val, doncs, pensar que ja ho faran el altres, perquè el medi ambient és cosa de tots i a tothom afecta.

Aquest escrit, només és un punt d’atenció, perquè queda molt per dir i per fer.

Montserrat Sala

23

BÚSTIA D’OPINIÓ Un capellà de pagès: Mossèn Joan Porta

Perucho (3a part)

Setmana Santa i d’altres detalls de la convivència.

Per les vacances de la primavera s’havia d’assajar molt. Els cants de la processó, la missa “d’Angelus” que tampoc he tornat a sentir, i altres cançons al·legòriques. També recordo amb tot detall els “grillats” (uns cultius d’ordi o blat, criats dins un test a la foscor). Calia regar-los molt i feien com una cabellera llarga que, adornada amb cintes de plata i amb la llum de les espelmes i els ciris, s’adornava el Santíssim Dijous i Divendres Sant. Era preceptiu fer-lo a totes les cases i es rivalitzava en el resultat final: Saber quins eren els més bonics, ufanosos i grans. Tant com anar a veure el Monument, la gent feia estada, i aprofitava per xerrar una estona i trobar-se (no abundaven les ocasions per fer-ho) la gent jove, amb l’excusa dels assajos, mig espontani i mig buscat, però molt ben acceptat per tots, mossèn Joan feia gresca i treia un porronet de vi de missa. Era tota una competició veure quin grup afinava millor els alts o el baixos, i el conjunt portava molta gent jove a cantar els vespres, durant tota la setmana. Es vivien uns dies magnífics, entretinguts i saludables.

Primer va ser a La Torra i després a Gualter.

La Torra.- Quan el meu pare va tornar de la mili, el meu oncle ja se’n va anar a viure a la Torra de Politg, que era molt més a prop de la civilització, a més hi passava el riuet de Rialb. Podia conrear un hortet, i la visió des de casa, del riu serpentejant fins on et donava la vista, el va captivar tot i que es

24

quedava sense majordona.

Va decidir acollir a la seva mare ja viuda, des de la Torre de Capdella, creient que es farien companyia tots dos.

Però no va resultar. La meva padrina materna era una persona una mica especial, i no s’hi va estar gaire. De joveneta es va trencar el fèmur i, amb l’ajut sanitari d’un pastor, que era de les persones més enteses en aquesta matèria, va quedar coixeta de per vida. No va vèncer mai el sentiment d’inferioritat que la feia patir, fins i tot menjava a part. El seu fill, que l’adorava, bé prou que li deia que ella era la mestressa de la casa, i que volia veure-la a taula, però no hi va haver res a fer. A més, el meu germà gran i jo, hi anàvem totes les vacances, perquè hi estàvem acostumats. Tot va sumar, i la meva padrina, potser saturada per la feina, va tornar a la Vall Fosca, terra molt més humida, y fresca, y sobretot on estava acostumada a viure.

Llavors va entrar a escena la seva cosina Antonieta, que vivia a Barcelona, era secretaria, i passava més gana que “un maestro de escuela”, com molts de la ciutat. Com que eren de la mateixa edat, aviat es va trobar bé al costat d’una persona tan bona, i el va acompanyar més de 50 anys.

Des del trasllat a La Torra del pobres (com ell l’anomenava, perquè només hi vivia ell, i la Ramona de cal Mitger), el meu germà i jo hi anàvem sempre que podíem. Ens enyoràvem tant, que agafàvem el camí, i marxàvem sols, des de Pallerols i després des de Ponts, que va ser el següent destí de la meva família. és que... hi estàvem tan bé a la seva vora! Fèiem els deures i a continuació tots els treballs que calien en una casa de pagès: Anar a buscar aigua a la Font de Capellans, a prop de Solsderiu, Quasi una hora de camí, per pujar a casa quatre càntirs d’aigua, que és el que carregava l’eugueta. Anar al hort, que també calia fer un bon camí de baixada, i pujada després. Cuidar les cabretes i l’aviram, i una altra cosa ben feixuga: Fer llenya per l’hivern i transportar-la cap a casa. També carregada a l’animal, descarregada en arribar a casa i transportada a mans dintre un cober-

tet que hi havia per aquest menester.

Totes aquestes feines representaven per nosaltres una festa, perquè ell era un home tan xistós, alegre i vital, que ens sentíem allà com reis; se’ns passava el dia volant i de seguida tornava a ser hora de tornar cap a Ponts. Ell ens va ensenyar a escriure a màquina, i a llegir bé. a jugar als escacs, a les cartes, i sobretot a cantar.

Un altra cosa que fèiem era anar a “caçar” Quan l’Antonieta estava cansada de nosaltres, el meu oncle agafava l’escopeta i anàvem a caçar.

No corríem cap risc, ara ho explico: Ens abrigàvem tant com podíem (era hivern) i poc a poc ens ficàvem dins el bosc, procurant no fer gens de soroll; caminàvem molt a poquet, mirant-nos els ulls aspectants. Aleshores, mossèn Joan tirava una pedra per aixecar la perdiu, i com és ben natural feia soroll, i ell, amb posat seriós i d’atenció màxima, ens feia agafar a la sotana perquè anava a disparar al seu objectiu.... i caram! quina mala sort! S’havia escapat dels nostres propis nassos, tot i que era una perdiu molt grossa, es planyia.

“Un altre dia serà”, deia, i tornàvem cap a casa, cansats com rucs, comentant tant a prop que havíem estat d’aconseguir-ho (he d’afegir que mai no tenia l’escopeta carregada).

Una altra història que recordaré sempre és que era un home molt despistat.

Perdia la petaca del tabac, no sabia on deixava el llibre dels resos i els rosaris.

Per aquest motiu quan tornava a casa i el veiem dalt l’eugueta xino-xano, corríem a rebre’l i quina feina més urgent se li presentava: Desfer els nusos que havia fet al ramal del animal per anar resant el rosari pel camí. Un dia l‘hi ho vaig preguntar i em va dir que d’aquesta manera s’entretenia (i el que realment havia passat era que no tenia rosaris).

Una cosa que el feia vibrar era la música d’acordió. I per les festes Majors no n’hi mancava mai. Escoltava el concert de després de dinar i els primers balls a la plaça. Quan la gent començava a ballar, ja marxava costa avall damunt del cavallet.

Montserrat Sala

25

ELECCIONS 2010 Eleccions al Parlament de Catalunya

•Barcelona: 85 diputats •Girona: 17 diputats •Lleida: 15 diputats •Tarragona: 18 diputats

El Parlament és la institució que representa el poble de Catalunya, la qual cosa el situa en una posició central en el sistema institucional de l’autogovern de Catalunya.

El Parlament de Catalunya està format per una sola cambra i és independent i inviolable.

D’acord amb el que disposa l’article 75 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i l’article 60 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament i del Consell Executiu de la Generalitat, el president o presidenta de la Generalitat, amb deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions, que hauran de tenir lloc entre els quaranta i el seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

El decret fixarà la data de celebració de les eleccions, el nombre de diputats corresponent a cada circumscripció, la durada de la campanya electoral, i la normativa aplicable al procés electoral.

El Parlament de Catalunya està integrat per 135 diputats, els quals es reparteixen, entre les següents circumscripcions de la manera següent:

26

Els diputats són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret.

El sistema electoral que recull l’Estatut és proporcional: els escons al Parlament es reparteixen entre les llistes electorals en proporció als vots que cadascuna ha obtingut. La fórmula electoral utilitzada és la Llei d’Hondt i s’aplica la barrera legal del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció.

27

28

29

Agustí Cucurulls

PONTS

GRÀFIC

Obra de teatre “L’hora del Pati” a càrrec del grup de Teatre Tour-MixTeatre, organitzat per l’associació Domise, el 21 de novembre a La Sala, per a la Marato de TV3; van recaudar 1000 euros.

Agustí Cucurulls

El 16 d’octubre es va celebrar a Ponts la trobada de la “quinta del 70”.

Lluís Salvadó

Escala en hi-fi organitzada pel grup del Casal, el passat 6 de desembre a La Sala, amb motiu de La Marató de tv3, Van recaudar 1800 euros.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Torrent, Jaume Gaspar,

Joan

Gallego,

Joan Tàpies, Ramon Cases, Josep Inglavaga, Joan Roca, Jaume Torra, Imma Llaudet, Manel Pozanco, Miracle Farreny, Teresa Sala, Joan M Aracil, Jaume París, Antonio Solé, Rosa Cucurulls, Rosa M Sabartés, Lluís Salvadó, Joan Alvarez, Eva Serra, Maria J Campabadal, Montse March, Rosa Mas, Maite Piqué, Marta Jou, Rosa Solé, Carme Sangrà, Joan Torné, Lluïsa Llorens, Carme López, Miquel Àngel Torra, Toni Canes, Anna Balagué, Cinta Mascó, Joan Calvelo,

30

Xavier Balagué.

POESIA El camí de la pau El sol se’n va a la posta, els teus ulls a la foscor, jo et veig marxar, no tinguis por, la claror t’arribarà.

Estic trista i angoixosa i no puc pensar que a l’hora del migdia ja no et sentiré arribar.

A Sant Joaquim resava de poder cuidar-te a casa amb els fills al nostre costat; gràcies, Senyor, per havernos escoltat.

Poema a los amigos No puedo darte soluciones para todos los problemas de la vida Ni tengo respuestas para tus dudas o temores Pero puedo escucharte y buscarlas junto contigo.

No puedo cambiar tu pasado ni tu futuro pero cuando me necesites estaré junto a ti No puedo evitar que tropieces, solamente puedo ofrecerte mi mano para que te sujetes y no caigas Tus alegrías, tus triunfos y tus éxitos no son míos, pero disfruto sinceramente cuando te veo feliz no juzgo las decisiones que tomas en la vida me limito a apoyarte, a estimularte y ayudarte, si me lo pides.

No puedo trazarte límites dentro de los cuales debes actuar pero sí te ofrezco el espacio necesario para crecer No puedo evitar tus sufrimientos cuando una pena te parta el corazón pero puedo llorar contigo y recoger los pedazos para armarlo de nuevo.

No puedo decirte quien eres, ni quien deberías ser solamente puedo quererte como eres y ser tu amigo En estos días oré por ti en estos días me puse a recordar mis amistades más preciosas Soy una persona feliz: tengo más amigos de los que imaginaba eso es lo que ellos me dicen, me lo demuestran.

Es lo que siento por todos ellos Veo el brillo en sus ojos, la sonrisa espontánea y la alegría que sienten al veme.

Y yo también siento paz y alegría cuando los veo y cuando hablamos sea en alegría o sea en serenidad en estos días pensé en mis amigos y amigas y, entre ellos, apareciste tú.

No estabas arriba, ni abajo ni en medio.

No encabezabas ni concluías la lista No eras el número uno ni el final.

Lo que sé es que destacabas por alguna cualidad que transmitías y con la que desde hace tiempo ennoblece mi vida Y tampoco tengo la pretensión de ser el primero, el segundo o el tercero de tu lista.

Basta que me quieras como amigo.

Entonces entendí que realmente somos amigos.

Hice lo que todo amigo: Oré... y agradecí a Dios por ser amigos.

Ma Antònia Maestre

El sol se’n va a la posta, tu ja no em tornes resposta, i jo, com ho faré quan a casa arribaré i ja no t’hi trobaré?

Lola Sangrà

Estiu 2010 Valga’m Déu quina alegria! perquè totes hi hem pogut tornar a fer xerinola cada nit a la plaça del Segre Mitjà; I gràcies a les que s’hi han afegit ho han acabat d’animar.

Ha passat un any més i cada estiu l’esperem amb il·lusió retrobar-nos a la plaça per parlar d’això i d’allò.

Entremig de tantes noies també hi ha algun senyor que se sent com un ocell enmig de tantes flors.

De la gent que acut a la plaça n’hi ha de petits i de grans uns hi van per jugar i altres per oblidar-se dels problemes quotidians Quan arriba mig setembre la fresca comença a treure el nas veient que la campanya s’acaba ja es parla d’un sopar.

S’hi fa un pica-pica i si sembla que n’hi ha poc es remata amb un bon tall de coca de pebrot.

Les postres també són bones això fa que tothom en vol i es brinda amb begudes que no tenen alcohol El comiat quasi sempre és igual ens desitgem de tot cor fins l’estiu que ve i que l’hivern sigui ben bo.

Rosario Sala

31

CATALÀ A L’ABAST D’aquí allà No tots els adverbis de lloc admeten l’anteposició de la preposició a. Els que comencen precisament en a són els que rebutgen aquesta anteposició, com aquí, ací, allí i allà, fins i tot en aquells casos en què indiquen la fi d’un moviment o trajecte, o d’un espai de temps, en què potser l’absència de la preposició podria semblar a algú una omissió indeguda. Però els nombrosos exemples de Fabra d’aquest cas no ens permeten cap dubte: De casa teva ací hi ha un quart (contraposat a D’ací a casa teva hi ha un quart), D’ací allà hi ha tres quilòmetres, De casa teva aquí hi ha un quart, De casa allà hi ha un quart. Fins aquí (el moment present) no ha plogut gaire.

En canvi, D’aquí a Nadal, D’aquí a vuit dies, a una setmana, a un mes, a un any. És ben sabut, encara que es recomana de mantenir en el llenguatge epistolar la diferència entre ací (el lloc on és qui parla), i aquí (el lloc on és aquell a qui hom parla), que aquest segon adverbi ha anat acumulant tots dos significats. Però convé afegir-hi que aquí ha adquirit també un significat temporal, tal i com hem vist en els exemples precedents, que no semblen tenir ni ací ni allí. Així mateix allà s’usa reforçant certes designacions temporals, a les quals aporta una idea de llunyania o d’imprecisió: allà a les vuit.

Al costat dels qui obliden sovint el segon element de les preposicions compostes fins a i cap a, i escriuen, per tant, indegudament, “fins el castell” i “cap els afores”, no manquen els qui mantenen aquest segon element – la preposició a – en tots els casos. Però davant els adverbis que hem indicat, aquestes preposicions es redueixen a fins i cap: Vam anar fins allí, Vine cap ací, Vés cap allà, Aneu cap allí, Que ho portin fins aquí. Analògicament: fins ara, fins després, fins avui, fins demà, fins divendres.

Pel que fa als demostratius, que indiquen, amb una altra funció, les mateixes posicions que els adverbis de què ens hem ocupat, admeten l’anteposició de la preposició a (quan indiquen la fi d’un moviment o trajecte): D’ací a aquell poble hi ha tres hores. La preposició cap a, però, es redueix també a cap: Anem cap aquella casa. I fins a sol convertir-se en fins en, ja que la preposició en és la que sol precedir els demostratius en les designacions de lloc: Arribarem fins en aquella muntanya.

Albert Jané

LA TIRA Wikileaks, controladors aèris, atur, impostos amunt, estat d’alarma, tarifes mes amunt...

32

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA

Tens un e-mail Barcelona 31 desembre 2009

Estimat amic J.: Acabaves la teva darrera carta comentant els nou sota zero de Sant Feliu amb les canonades gelades i el foc a terra, i ara jo t’escric a una temperatura de 21 graus. Vinc del carrer i sentia calor!...Canvi climàtic? o és que està tot cap per avall?...en fi: “Dum vivimus... vivamus”*. És el meu desig d’Any Nou. Que puguem viure moderadament feliços i agraïts de poder-ho veure. És el meu desig també que estigueu passant unes bones festes de Nadal. Suposo que la Missa del Gall, entranyable. T’imagino a l’església, a l’orgue i la teva neboda G. cantant el “Ninna nanna” o “Wiegenlied” o la “Cançó de bressol” que diríem nosaltres. La que vàreu cantar m’és particularment estimada. De fet, no és de Mozart (encara que no és estrany que se li atribuís), sinó de B. Flies segons sembla, metge de professió i gran amant de la música. La lletra (en català, recordo que comença: “El bon Jesús dormirà”..), és d’un dramaturg de nom Gotter. Ho vaig esbrinar buscant una gravació de la cançó que no hi havia manera de trobar. La melodia la tenia posada al cap des del seminari, perquè hi havia un noi de Penelles que la cantava de manera quasi miraculosa, especialment les notes descendents. És ben curiós que melodies tant celestials, com també l’austríaca “Santa nit” o la nostra “El Noi de la Mare”, hagin sorgit quasi espontàniament i de manera quasi anònima d’enmig del poble, com si aflorés de la seva ànima.

Fa uns anys, en un viatge a Àustria férem nit a Hallein, prop de Salzburg, on, al peu de l’església del poble, hi ha la tomba del mestre, i organista de vocació, Franz Gruber que, com saps, va compondre, amb el capellà d’Oberndorf, el “Santa nit”. Ara se’m fa present i a la vegada penso en tu tocant l’orgue, la nit de Nadal, a l’església de Sant Feliu... la màgia de les nits de Nadal...

Em parles, en l’article, de la nit de Nadal a Palestina. Com es nota la teva devoció per Terra Santa!... Jo la veig i la sento més llunyana... deu ser perquè mai no he sortit dels límits de la vella Europa. Però el tan blasmat “esperit nadalenc” sí que el sento malgrat la comercialització inevitable; i amb l’I. ens agrada passejar sota l’enllumenat del Passeig de Gràcia o la Rambla Catalunya en aquests capvespres freds de desembre i badar davant els aparadors lluminosos i ornamentats. A casa parem el Pessebre i guarnim el pis i ens hi troben bé...

Per cert, aquest enrenou de la laïcització del Nadal ja ve de lluny. Tinc un llibre de H. Hesse on s’hi barregen poemes, proses poètiques amb aquarel·les que ell mateix pintava i els texts estan agrupats pel pas dels mesos i les estacions de l’any. Al llegir un text corresponen al mes de desembre hi vaig trobar el següent (porta per títol “Aparadors abans del Nadal”, i està datat al 1927. Per això el considero interessant): “El Nadal és una festa de la qual, si he de ser sincer, no m’agrada parlar. D’una banda, tan bonica paraula evoca records entranyables, sagrats, de les llunyanes fonts de la infantesa i tremola, màgica, a la llum d’aquella daurada albada de la vida. I resta per sempre impregnada de símbols sagrats, indestructibles: el Pessebre, l’Estel, el Nen, l’Adoració dels pastors i el Reis d’Orient!

D’altra, “Nadal” és un concepte enverinat de tots els sentimentalismes i les falsedats burgeses, oportunitat d’orgies salvatges per la indústria i el comerç, flamaralla de grans magatzems; fa olor a capseta envernissada, a agulles d’avet i a gramòfon, a repartidors i carters esgotats, a solemnitat forçada de saló vora l’arbre engalanat, a suplements extraordinaris dels diaris, a anuncis, molts anuncis... en una paraula, a mil coses que em són amargament odioses i repugnants i que em serien indiferents i ridícules si no es prengués en va el nom del Salvador i la memòria dels nostres anys més tendres...

Ara bé, malgrat tots aquests sentiments contradictoris i fins a un cert punt angoixants, he d’admetre que alguns vespres de desembre, quan, després d’una tarda fosca i feixuga comencen a resplendir els carrers comercials, quan els colors lluminosos dels aparadors es reflecteixen en l’asfalt moll o nevat i el carrer pren un aire animat i festiu, aquesta efervescència nadalenca, encara que falsa, em resulta fins a un cert punt graciosa i puc estar-me una hora sencera passejant per aquest barri de la ciutat que normalment defujo i puc, enlluernat i embadalit, passar i badar infinites vegades davant els aparadors il·luminats perdut en la contemplació...

La llum de les botigues, vestides de festa, és magnífica. (...). Hi ha una classe de botiga que, per a mi, segueix guardant l’encant que tingué en la ja llunyana infantesa. Són les botigues en què es venen papers i llapis, plomes i pintures, capses d’aquarel·les, regles, compassos i carbonets per dibuixar. Aquí sí que em deturo sense presses, captivat per una col·lecció d’esplèndides aquarel·les de París o de Londres, o per un estoig de fins llapis Koh-i-noor, per una capsa de grafit siberià, per bobines i resmes de paper de qualitat...Aquí dintre sí que hi trobaria el regal desitjat!...”

A la cantonada Rambla de Catalunya-Consell de Cent hi ha una d’aquestes botigues; es diu Konema. La trobo fascinant. Quan sortim a passejar, sempre hi hem d’entrar. Els Reis de l’any passat hi varen trobar un preciós “reposaplomes” escocès, platejat, de la casa Dalvey, on hi ha gravada la inscripció llatina: “Calamus est vires quam mucro”**. Bonic, oi?.

Reconec que sóc una persona curiosa, crec que en el bon sentit aristotèlic de la paraula. Després de llegir el text de Hesse vaig anar a internet per tal d’esbrinar si hi havia quelcom dels llapis Koh-i-noor. Resulta que és una firma, una casa, antiquíssima i grandiosa de la república txeca. Casualment se’n venia per internet un estoig de 12 llapis. Avui m’han arribat mentre t’estava escrivint. Els llapis, de color groc, estan intactes. Sota la capsa hi ha pegat un segell de correus de 75 cèntims i la data : 13 juny 1944. Jo encara no havia nascut.

M’agrada creure que els llapis que Hermann Hesse contemplava a l’aparador de la botiga de Calw serien semblants als que ara tinc damunt la taula...

Vaig escriure unes ratlles al venedor de l’estoig, un col·leccionista de Còrdova, comentant-li la circumstància del meu interès pels llapis i per si recordava d’on provenien. El dia de Sant Esteve em trucava a casa; em deia que mai havia rebut un correu d’aquella mena de cap client i que li feia il·lusió saludar-me personalment. En comentava de com li havia agradat poder complaure’m i com desitjava haver pogut tenir millor formació per tal de poder valorar més la cultura.... Hi ha coses que són realment insòlites...

Amic J., avui et volia parlar d’altres temes però el discurs se n’ha anat per un altre viarany. La veritat és que m’ha agradat més compartir amb tu aquestes vivències del Nadal.

Sí que vaig llegir “Los santos van al infierno” (sic). El moment àlgid dels capellans obrers...No recordava el pensament: - M’agrada l’hivern: el sol cru i l’arbre despullat. És bonic. Com l’anell al dit al tema del llibre.

Aquest any trobo a faltar el sol cru. Barcelona sembla Amsterdam. Enyoro el sol de fa cinc anys, el que m’acompanyava i m’acaronava en la meva convalescència. De la malaltia m’he quedat amb els dies lluminosos d’aquell hivern. Els tinc sempre presents. Quelcom nou va néixer.

Acabo amb un altre pensament; crec que pot complementar el de Cesbron. És de Pedro Salinas: - No hi ha més hivern que la solitud.

Aquestes lletres són una bona mostra que el meu hivern és extraordinàriament confortable.

Com sempre l’I. us saluda molt afectuosament i us desitja un millor Any Nou. Una forta abraçada. Sempre teu, Josep Mª * Mentre vivim, visquem!

Josep Mª Palà i Augé **La ploma és més forta que l’espasa.

33

LA PEDRA DELS POLLETS Nadal encara A hores d’ara ja deveu estar envoltats de Nadal per tot arreu. A casa, fora al carrer i dins la televisió tot és Nadal.

Des del pont de la Puríssima que el nostre món es comença a omplir de Nadal i heus ací que, a hores d’ara, ens en raja fins i tot per les orelles.

I ja ho volem que ens en ragi, ja ens agrada que sigui Nadal. Aquest dies representen la celebració menys prescindible de l’any i tots plegats, també els que ho neguen, tenim un cuquet a dins del cor que ens fa més tous i més bona gent.

Tot plegat va començar comprant un número de loteria, com cada any.

“Guaita, ja hi ha loteria, és que el temps passa volant! Ja tornem a ser a Nadal, Déu meu!”. Després va venir la boira i el fred i el sopar del futbol i l’amic invisible i el dinar de la feina, i la grossa i tot d’un plegat ens plantarem passat reis i voldrem que torni a ser Nadal perquè Nadal és un temps en què els sentiments són nostres i de tots plegats. Nadal és la festa de l’entranyabilitat col·lectiva.

Què ho deu fer? Per què marca tan l’esperit, aquesta festa? És curiós comprovar com molta gent que es fa dir agnòstica o, fins i tot, atea, fa picar el tió i passa reis a la canalla, fins i tot acut a la Missa del Gall. I ara, em ve al cap aquella ruqueria que volien canviar el nom d’aquests dies per dir-ne: vacances d’hivern.

Tot això, obeeix, deixem-ho dir al laïcisme tronat d’abans de la guerra que els progres a la page han volgut rescatar. La història és la que és i ningú no la pot canviar. Les tradicions de Catalunya i d’Europa neixen del cristianisme. És així. Aquest és un país d’arrels cristianes i tornar a inventar-nos la història perquè els del multiculturalisme ho troben més “in”, és ridícul.

34

Cantem nadales, fem pessebres, guarnim l’arbre, encenem els llums del carrer, organitzem àpats... no perquè sigui hivern, ho fem perquè és Nadal, que ningú no s’enganyi.

Les escoles fan festa des de l’endemà de la loteria fins passat Reis, tot el cicle nadalenc. I si volen posar les vacances d’hivern perquè les han de fer coincidir en aquest cicle litúrgic?

Fins i tot en aquest detall es delaten que el Nadal influencia tothom, fins i tot els que no hi creuen.

Tenim una societat dèbilment articulada, una cultura que està rosegada per totes bandes, necessitem més que mai reafirmar les nostres tradicions i posar-les al bell mig de l’espai públic. La nostra és una cultura que té un origen religiós i ha trascendit aquest origen. Si separem els calendaris oficials dels tradicionals, perdem els referents, perdrem la tradició. I si passa això, vindran festes inventades o importades, com halloweens diversos. Les nostres tradicions, encara que religioses, han estat assumides pel conjunt de la societat més enllà del que cregui o deixi de creure cadascú. I no únicament les hem de respectar, hem de contribuir en el seu manteniment i en la seva difusió, altrament som pell. Si reneguem de la tradició, de la història i de l’origen, d’aquí a poc no sabrem ni qui som.

Bon Nadal.

Pere Pinós Vilalta

Altres sensibilitats Fa uns mesos parlava, a Portaveu, de la poca sensibilitat que s’observa vers la conservació de la natura en el nostre entorn. Avui vull parlar d’una altra sensibilitat que també presenta carències, especialment després d’un comentari que he sentit sobre la reforma que s’ha efectuat a la Residència de Gent Gran de la nostra població, dins la qual s’ha destinat com a sala d’estar dels avis acollits una habitació que dóna al celobert interior de l’edifici. Al mateix temps, també s’ha habilitat com a despatx del personal del centre una altra estança de la mateixa planta que dóna a l’avinguda Font de Valldans i al Passeig, la qual és dotada d’un gran tancament de vidre que aporta molta claror a l’interior i una bona vista a l’exterior. Aquest detall m’ha fet reflexionar sobre el fet que, moltes vegades, ens manca una certa deferència a l’hora de tractar la nostra gent gran, sense voler veure que, tard o d’hora, tots som cridats a la vellesa i a la dependència dels altres.

Entorn d’aquest tema, recordo una conversa mantinguda amb una amiga d’edat avançada, que era ingressada en una residència d’avis d’una altra ciutat. Es lamentava que, havent sopat, els feien anar a dormir de seguit, tot i que als interns els hauria agradat mirar una estona les notícies de la tv, o bé sortir al pati annex de l’esmentada residència -era l’estiu- a prendre la fresca. Aquesta persona va passar els últims dies de la seva vida completament amargada per la manca d’aquestes petites parcel·les de llibertat. Sóc conscient que aquest tipus de residències han de funcionar atenentse a normes i a horaris concrets però, al mateix temps, s’hauria de veure si en tots els casos cal ser tan estricte i imperatiu en l’aplicació de la norma, sobretot quan es tracta de persones que se senten desvalgudes i febles.

Mª Lurdes Vidal

E L Lluny, com el silenci Lluny... molt lluny, conduint per les carreteres on la neu juga a cuit i amagar per la força del vent, mentre escolto Lluís Llach a través de Spotify. La cançó que m’enamora és “t’estimo”. Estic sol, estic sentint dins del cor les paraules de la meva terra dins del si de la meva altra terra. I no us puc amagar que les llàgrimes vénen al meus ulls sense preguntes, ni tan sols un retret a la vida, perquè sóc feliç com el caliu d’una abraçada en silenci amb el vell amic. La sort em porta de la mà, i el meu sentiment és una senzilla expressió de tanta joia; i les cases vermelles llueixen petites llums a les finestres, sense cap persiana... potser perquè aquí els secrets deixen de ser-ho per convertir-se en benvingudes al món de cadascú.

La nit ja és present als nostres ulls a les 15 hores i tot un altre món d’intimat comença amb la gelosia de la tendresa d’una carícia sense trobar mai un adéu. I amb aquesta absència de vells records, agraeixo al temps que la paraula t’estimo sigui tan a prop meu. El cor batega com si fos el primer cop, quan vaig descobrir que podia escriure un poema en el si d’un núvol; i jo, us he de dir... que el vaig escriure des del que és el nostre estimat poble quan era solament un infant. Els camps de blat hi posaren un color molt especial; bandejant com una nota musical que balla al so dels silencis...

El lluny em permet tocar amb la punta dels dits el paladejar d’una rialla tímida, la dolçor de la paraula amable quan la força dels sentiments troben la serenor. I els anys passen, però la cançó dels adéus no és un acomiadament. No, no... simplement un passeig fins després, tot envolt en una senzilla mirada. Les estones es troben dins de la llum d’una espelma que juga entre les paraules fluixes que com a con-

R A J O L Í fidents amants neixen al seu voltant...

No és difícil imaginar com els sentiments s’emboliquen en el si d’un passeig i en els pensaments agraïts de la vida. Sempre la paraula ha de trobar la pausa, fruit d’una reflexió que pensa en la buidor de la mancança que massa sovint ens porta la vida. I llavors, no puc negar, que les preguntes vénen a la nostra taula, i ens miren com vells amants.

El camí es torna estret quan les penes vénen a les nostres mans.

M’agrada poder escriure avui senzilles paraules plenes de colors, com tantes vivències que omplen el bagul del meu viatge; i us he de dir que, com llavors quan la meva infantesa, segueixo pintant missatges de colors en els núvols que envolten les poques hores de sol de què disposo. Molt al nord... molt, molt al nord.

tre la timidesa del primer amor troba la veritable paraula en l’altra mà que fa que junts fem camí, el vertader... perquè només n’hi ha un realment a la vida; aquell que és capaç de dir i fer sense que ningú s’adoni de la seva rialla suau com el tacte dels teus llavis.

Penso que no he après a ser sorollós al teu costat. Junts hem caminat en la joia; junts en la pena, junts...

Per tot això i coses que t’amago, com un regal per després, em caldria agrair-te tant de temps que fa que t’estimo...

Gràcies a lluís Llach per la seva sensibilitat, per la seva música i les seves paraules d’amor.

Josep Junyent i Vall-llovera

La pena fa el jorn que mai ningú vol fer, però que sí cal, per adonar-se de la immensitat de la mort. I quan s’escolta el lleuger volar del vent quan acaricia les fulles dels arbres, tanco els ulls per recordar... i només recordo aquells detalls bonics que no cal amagar per ser tant bonics... i la paraula s’obre a la naturalitat, com la conversa entre dos eterns amics o la preciosa complicitat de dos amants que fan que els anys tinguin la suavitat del to d’aquella cançó que els va fer enamorats per sempre i sempre.

El silenci em porta de manera discreta la paraula que tèbiament neix dels meus llavis: tu, sempre tu, estimada meva. Gràcies per tantes petites coses, que preses de la teva força m’han regalat les rialles més precioses que mai al meu viatge no podia imaginar.

I l’ombra del bedoll, avui guarnit per la blanca i virginal neu, alleugera el plec de la mirada que simplement beso en la immensitat de l’absència de neguit.

Estic dins del silenci que té per company al mut company d’escola; men-

35

L’ÀLBUM DE LA MEMÒRIA De la Gloriosa Revolució a la Tercera Guerra Carlina.

Capítol 9 i últim.

La finalització de la Tercera guerra Carlina a Catalunya 1 -El pas de la columna carlina del general Antonio Dorregaray :

El general carlista Antonio Dorregaray.

Aquesta nodrida columna militar procedia de Barbastre i era formada per uns cinc mil homes. Havent entrat a la comarca de la Noguera per la vall d’Àger, travessa el riu Segre prop de Ponts, tot fent via cap a la Seu d’Urgell. Una nota de premsa, apareguda uns dies més tard, informava que: “ayer estaban en Orgañá, Oliana y Pons, los generales Dorregaray, Adelantado, Álvarez, Boet y Gamundi, con los batallones del Maestrazgo, Aragón y Valencia” (nota 1).

Aquestes tropes, que havien perdut el control dels passos del riu Ebre, es trobaven en retirada i no van ser destorbades per les tropes governamentals, coneixedors, aquests, dels problemes que suposaria per a les partides carlines catalanes l’arribada d’un nombre tan gran de combatents forans. De fet, la vinguda d’aquests contingents de fora del territori català els va dur problemes de tota índole, sobretot pel que fa a la necessitat de més recursos per alimentar i pagar les noves tropes, comptant que els caps militars carlins de Catalunya ja tenien prou feina per fer front a les necessitats dels seus homes com per haver de tenir cura dels que venien de l’Aragó, ja que es tractava de tropes sense recursos, famolenques i mal equipades. Ben aviat, el descontentament i la indisciplina van començar a aflorar entre els nouvinguts i algunes unitats es van amotinar, de manera que molts dels soldats que les integraven van optar per desertar, entregar-se als governamentals o passar cap a França a través dels diferents colls fronterers.

El dia 18 de juliol, a les 9 del vespre, la nombrosa columna comandada pel general Antonio Dorregaray -que

36

procedia d’Oliana- va arribar a la vila de Ponts. Als afores del nucli urbà va ser rebuda amb entusiasme pel general Joan Castells i part de les seves forces, les quals ja ocupaven la vila de feia dies. Abans d’entrar a l’interior de la població, el general Dorregaray va ser rebut de manera oficial per les autoritats locals a la plaça dels Oms. Acte seguit, va fer que s’instal·lés al seu quarter general durant tres dies i va exigir a la corporació municipal pontsicana una forta contribució en vitualles per als seus soldats, que van

haver de dormir per carrers i places, ja no podien aixoplugar-se en domicilis particulars per passar la nit (vegi’s el meu article titulat “L’allotjament de tropes a la vila de Ponts durant els anys 1874-75 i el curiós llistat de noms i renoms de casa”, publicat a la pàgina 32 del número 270 de Portaveu, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2008). En dies successius, diverses unitats d’aquesta columna es dedicaren a recórrer diferents poblacions de les comarques veïnes per tal de recaptar vitualles i procedir al cobrament d’impostos extraordinaris (vegi’s l’anterior capítol nº 5 d’aquesta sèrie, titulat “Els sistemes fiscals i impositius vigents a Catalunya durant la tercera guerra carlina.- 1/ El carlisme i els impostos de guerra”, publicat a les pàgines 36, 37 i 38 del número 278 de Portaveu, corresponent als mesos de

gener i febrer de 2010. ) L’estratègia de la campanya militar del general Martínez-Campos i la presa de la Seu d’Urgell pels governamentals.

Des que el gener de 1874 el general Arsenio Martínez-Campos Antón va ser nomenat capità general de Catalunya, va emprendre un seguit d’enèrgiques mesures de caire polític, com el desarmament dels voluntaris de la República i la dissolució de la Internacional Obrera a les principals ciutats catalanes. Després del “pronunciamiento” del desembre del mateix any, a Sagunt, aquest general també consolidà la Restauració de la monarquia borbònica en la figura del rei Alfons XII .

La campanya militar endegada a Catalunya pel general Martínez-Campos des de l’inici de 1875, tenia com a objectiu posar fi a les hostilitats en tot el territori. Es basava en dos objectius fonamentals: tallar les comunicacions de les forces carlines a través de la frontera francesa i prendre les ciutats d’ Olot i la Seu d’Urgell, que aleshores eren les dues principals places fortes del carlisme català. La ciutat d’Olot va caure el 19 de març de 1875 i, a partir d’aquell moment, el general alfonsí es va esforçar en recuperar l’altra gran plaça forta del Pirineu català : la Seu d’Urgell i els forts que l’envoltaven. El capteniment del seu Estat Major va permetre transportar l’artilleria i els bagatges pels llargs i difícils camins que, des de la frontera amb França i Puigcerdà, conduïen a la Seu d’Urgell. La ciutat va caure en mans de l’exèrcit governamental, sense massa resistència, a principis del mes de juliol de 1875, però aleshores les tropes carlines es van refugiar a les fortificacions que envoltaven la ciutat, sobretot al Castell i a la torre Solsona, a les quals es va posar setge a partir del 22 de juliol. Foragitar les forces carlines dels forts esmentats va ser una tasca complexa que va exigir gairebé dos mesos de lluita i d’intensíssims bombardejos, tant per part de l’artilleria governamental contra les fortificacions, com dels carlins contra la ciutat;

NES MOLT BO S FESTE

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

37

L'À L B U M van ser dos mesos durant els quals es van disparar més de 10.000 projectils d’artilleria. Les forces carlines assetjades es van defensar amb valor però, mancats d’aliments, municions i d’aigua potable, van haver de capitular el 26 d’agost de 1875. Aleshores, el general Martínez-Campos els va concedir d’abandonar els forts amb honors militars i, un cop deposades les armes, va permetre retornar lliurement els combatents carlins als seus llocs d’origen, sense que fossin represaliats per les autoritats de les ciutats i viles per on s’aturessin. Sense deixar de banda l’acció política i humanitària, també s’arribà a un pacte amb els generals Rafael Tristany i Joan Castells sobre el tracte que havien de rebre els ferits i els presoners carlins (nota 2). L’estratègia de Martínez - Campos es basà, doncs, en combinar l’activitat bèl·lica amb les negociacions i els suborns als principals caps de l’exèrcit carlí de Catalunya.

El general alfonsí Arsenio MartínezCampos.

38

D E

L A

M E M Ò R I A

Manuel Vilageliu, va ser batut per una càrrega del Regiment de Cavalleria del Príncipe, comandat pel coronel Gaspar Montero. Entre els genets carlins hi va haver 4 morts i es van fer 33 presoners, entre els quals el mateix brigadier Vilageliu. Finalment, el 14 de novembre de 1875, el que quedava de les forces carlines va passar la frontera per Oceja, a la banda francesa de la Cerdanya i les hostilitats es donaren per acabades a Catalunya. Per tal de facilitar la rendició incondicional de les forces carlines catalanes i evitar que, d’una manera o altra, s’incorporessin al front de guerra que encara era actiu a Navarra, el rei Alfons XII, aleshores anomenat “El Pacificador”, va decretar un indult per a aquells combatents que es lliuressin a les autoritats amb les seves armes. Els

sistemàtica que comportés llargs períodes d’empresonament, ni afusellaments indiscriminats, ni una depuració de responsabilitats per part de les autoritats militars alfonsines. Ben al contrari del que succeí durant la immediata postguerra espanyola, sota el règim implacable del general Franco.

Al front navarrès, sota les ordres directes del rei Alfons XII, el general MartínezCampos va iniciar una altra ofensiva el 31 de gener de 1876, la qual va culminar quan Carles VII i els seus incondicionals van creuar la frontera francesa cap a finals de febrer del mateix any. La derrota militar de l’exèrcit del Pretendent va portar a l’exili prop de quinze mil addictes, dels quals prop d’un 20% es van acollir a l’indult governamental, que exigia el jurament de fidelitat a la Corona del nou rei Alfons XII, per part dels beneficiaris. Uns altres vençuts van fer cap a Algèria i a Sudamèrica.

La resta va malviure a l’exili francès, al caliu de l’oposició antialfonsina.

La finalització de guerra a Catalunya :

A tall de conclusió :

En ser vençut l’exèrcit del Pretendent a Catalunya, tots els intents posteriors d’aixecar de nou l’estendart de Carles VII van fracassar estrepitosament. Per tal d’evitar l’aparició de noves partides, Martínez-Campos va convocar el sometent general a tot Catalunya.

D’altra banda, el general Francesc Savalls, un dels responsables de la pèrdua de la plaça forta de la Seu d’Urgell, va ser destituït i reclamat al quarter general del Pretendent, situat prop d’Estella (Navarra) per tal de ser jutjat per un tribunal militar. El comandament general carlí de Catalunya va passar a aleshores a mans del general Joan Castells ( a ) Mossenya, natural d’Àger, un vell veterà de les dues guerres anteriors. Aquest general no va poder fer gran cosa enmig d’un clima de desfeta i de desconcert general, llevat d’algun atac esporàdic per les zones del Berguedà i del Solsonès com, per exemple, el cop de mà que tingué lloc a les immediacions del mas de Xuriguera, prop de Biosca, quan l’Esquadró de Cavalleria de Lleida, integrat per 70 genets i comandat pel brigadier-inspector de cavalleria

Vista amb perspectiva històrica, la Tercera Guerra Carlina s’ha d’entendre com un intent final d’aconseguir el poder apel·lant a la religió i als furs sota la tutela d’un rei legítim, i en aquest aspecte s’assembla als anteriors enfrontaments del segle XIX; aquest últim aixecament es va fer aprofitant la situació revolucionària que vivia Espanya des del mes de setembre de 1868. Però el carlisme militant comptava, també, amb dos trets que el diferenciaven dels anteriors conflictes: per un cantó, el fet que es tractés d’un fenomen cada cop més urbà i, en segon lloc, que era un moviment molt interclassista, en el qual el catolicisme militant va servir com una base ideològica que pretenia llimar les diferències de classe, sense aconseguir-ho.

que optaren per aquesta via, fins i tot reberen una compensació econòmica: 25 duros pels que es lliuraven amb el cavall i les armes, i 5 duros pels que lliuressin simplement el seu fusell. El procés de desarmament va ser força ràpid i, per norma general, els combatents que s’avenien a fer-ho en els diferents ajuntaments o casernes de la Guàrdia Civil, no eren retinguts més enllà d’un dia. Els militars carlins que no van acceptar l’indult van ser sovint perseguits per milicians urbans i per somatenistes rurals voluntaris, que, en algunes ocasions, es van lliurar a una autèntica cacera de l’home arreu del país. Tot i això, com ja s’ha dit anteriorment, no hi va haver una repressió

El sistema polític de la Restauració alfonsina, per tal de funcionar correctament i sense ensurts, va considerar necessari mantenir al poble allunyat del resultats dels comicis. Després d’haver legitimat la monarquia parlamentària a través de les eleccions legislatives de l’any 1876 -realitzades pel sistema de sufragi universal masculí- el cap de

L'À L B U M govern Francisco Cánovas del Castillo va impulsar, d’aleshores ençà, el sistema de sufragi restringit, ja que un cos electoral format pels principals contribuents i capacitats de cada localitat no oferia sorpreses desagradables en les votacions. Per aquest motiu, el sistema caciquista es va consolidar arreu de l’Estat i en les zones rurals en particular. La política de dos partits que s’alternaven en el poder -el conservador i el liberal- intentava canalitzar les forces vives, a l’hora que impedia la pràctica de la vida política real, que va quedar exclosa del règim i només era tolerada en tertúlies i capelletes de poca volada.

El cens electoral de la vila de Ponts per a les eleccions legislatives de l’any 1876 presentava un llistat de 362 electors sobre una població total d’uns 1.750 habitants. Cap a l’any 1890, aquesta xifra es va veure, però, considerablement rebaixada fins a 244 electors sobre una població que ja havia augmentat fins a 1.883 habitants. Amb l’adveniment del nou règim constitucional, les institucions municipals també es renovaren i l’Ajuntament de Ponts, com els de la resta del país, seguirà la tònica dels partits alternants, però amb una vessant netament conservadora i convencional, sota l’orientació dels diputats conservadors escollits pel districte electoral de Solsona per a representar-lo a les Corts de Madrid i el nomenament dels consistoris locals a partir d’una terna que hom proposava al governador civil de Lleida. Seguint aquesta tònica política, el primer alcalde (provisional) de Ponts de l’època de la Restauració va ser el propietari rural Lluc Jou i Tebé i, un cop aprovada la nova Constitució, ho va ser el comerciant Francesc Codina i Angarill, nomenat alcalde constitucional per al període 1876 -77. Finalment, el 16 de febrer de 1878, Joan Nosàs i Jou, secretari municipal de

D E

L A

M E M Ò R I A

Ponts durant els anys d’aquesta última guerra carlina, va justificar davant del Consistori municipal l’estat de comptes referents als subministraments efectuats a les tropes governamentals, durant aquell període (nota 3).

exèrcits governamental i carlí, durant el

Manuel Gabriel i Forn

las cuentas de los suministros facilitados

Notes al text : Nota 2: Rebut referent als ajuts i socors prestats per l’Ajuntament de Ponts a sis soldats carlins malats de la columna del general Gamundi, convalescents a l’Hospital de Sang de la vila, el dia 20 de juliol de 1875 :

període comprès entre els mesos de febrer i novembre de 1875 (a 16 de febrer de 1878).

“El que suscribe tiene la honra de presentar al Cuerpo Municipal para su examen, a las tropas del Ejército (governamental), del periodo que estubieron a cargo del ayuntamiento durante la próxima pasada guerra civil, con los comprobantes que le ha sido posible adjuntar. Las autoridades de aquellas azarosas fechas y la población toda, dispensó a mi humilde persona una confianza que no se merecia.

Así pués, para corresponder a ésta en lo que posible me sea, daré a la Comisión que de su censura se encargue, cuantas explicaciones puedan esclarecer los asuntos, como así mismo que se les de la publicidad que tenga a bién darles esta Corporación” Nota 1: Malgrat aquests reforços carlistes, la Seu d’Urgell hagué de capitular el dia 24 d’agost. Vegem-ne, a continuació, la versió que ens en dóna l’historiador pro carlista Román Oyarzun a “Historia del Carlismo”.- 2ª edición. Editora Nacional, 1944.- pàg. 388.

“Esta Alcaldia ha socorrido en el dia de la

“Julio de 1875 :

fecha a los voluntarios de la División del

Desde Barbastro y procedente de la zona

Sr.General Gamundi, con el haber de cuatro

Centro el general Dorregaray llevó sus

reales cada uno y son los siguientes :

fuerzas en dirección de Seo de Urgel,

- Francisco Lucas, de la 3ª Cia. del 2º Bon.:

con el fin de ayudar a las fuerzas de Sa-

enfermo.

- Joaquín García, de la 3ª Cia. del 2º Bon.: espeado (amb els peus lesionats) - Juan Castro, de la 2ª Cia. del 2º Bon.:

valls. Acampó a orillas del Segre, en los pueblos de Ponts, Oliana y Orgañá, con 21 batallones, tres regimientos de caballeria, una pieza de montaña y algunas partidas sueltas. Todos, menos un bata-

espeado.“

llón y un escuadrón de caballeria, entra-

- José Igual, de la 5ª Cia. del 2º Bon.:

ron en Cataluña. Era evidente que Dorre-

espeado.“ - Pedro Garrido, de la 2ª Cia. del 2º Bon.: espeado.“

garay no intentaba luchar y que su plan era aproximarse a la frontera francesa, al abrigo de la plaza fuerte de Seo de Urgel, en poder aún de los carlistas. Ni Dorrega-

- Rosendo Barreta, de la 2ª Cia. del2º Bon.:

ray ni Savalls hicieron nada de provecho

espeado.“

durante los últi-

Pons, 20 de Julio de 1875.- El Alcalde:

mos meses de

Ramón Escaler.

la campaña de

Nota 3: El secretari municipal Joan Nosàs i Jou, justifica l’estat de comptes referents als

- acció de guerra a La Seu d’Urgell, pintada per A. Ferrer Dalmau.

Cataluña”.

M.G. i Forn

subministraments facilitats a les tropes dels

39

EA N TH I TIASTTSÒ R I C A RECERC Aviat farà 80 anys. Les cróniques de Pere Poch i Sabanés al diari La Vanguardia de Barcelona, l’any 1931.

2a part Aquest mes de maig fa un temps excel· lent, la terra es troba saturada d’aigua i la collita de cereals presenta un aspecte immillorable. Les vinyes, malgrat la gelada soferta recentment, han brotat amb força i les oliveres també.

S’està bastint la xarxa telefònica entre Solsona i Ponts, que també connectarà amb el Baix Urgell, la Segarra i la capital del Segrià.

- aspecte del mercat dels dimecres al Planell, a principis de la dècada de 1930.

Cap a últims de maig, en el trajecte entre Oliana i Peramola, l’automòbil on viatjaven el candidat a diputat per la Generalitat de Catalunya, senyor Martí Esteve i Grau i la seva esposa, el metge d’Oliana i el notari de Ponts, don Leopold Borau i Pi -que recorrien els pobles del districte judicial de Solsona- caigué per un terraplè, resultant amb ferides greus i magolats tots els ocupants. El tres primers foren traslladats a Solsona i el notari de Ponts cap a Oliana en estat molt greu. Va morir a les 6 del matí del dia 29 de maig, a l’edat de 53 anys. La seva esposa Corina Tolosa i Solanó, els fills Carme i Leopold, la seva mare Teodora Pi i família, han quedat desolats. Els bisbes de la Seu, Solsona, Barcelona, Tortosa i Palència i l’arquebisbe de Tarragona han concedit indulgències de la manera acostumada. La seva mort ha estat molt sentida a Ponts, per la seva bondat, cavallerositat i rectitud. El seu enterrament constituí una important manifestació de dol.

Estant al balcó del seu domicili la senyora del sergent de la Guàrdia Civil, senyor Marcos, es va desprendre la llosa de pedra que li feia de base.

L’esmentada senyora va caure pel forat que deixà la llosa i, com a conse-

40

qüència de la caiguda, resultà ferida de consideració.

De tornada de les poblacions de Ponts i Artesa de Segre i altres localitats de la comarca, el dia 25 de maig al vespre va arribar al poble dels Prats de Rei el President Francesc Macià. La comitiva presidencial fou acollida per una multitud de veïns que enarboraven banderes catalanes, alhora que l’orquestra “El nois de la Segarra” interpretava “l’Himne de Riego“, que és l’himne de la República espanyola.

El dia 5 de juny, llegim a la Vanguardia, i el 10 de juny al BOP de Lleida, que el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, d’acord amb els informes de la Junta Superior d’Excavacions i del Comitè Executiu de la Junta del Patronat per a protecció i conservació dels Tresors Artístics Nacionals, creats pel

rat, al qual han concorregut més d’un centenar de persones, desplaçades en tres “auto-òmnibus” de la companyia Alsina Graells. Els expedicionaris han retornat molt satisfets, puix no hi ha hagut cap incident.

Donada la bona collita de cireres que aquest any hi ha a Gualter, només es veuen passar automòbils i camions per a proveir-se de les acreditades cireres que es conreen al poble veí. Per altra part, ja es procedeix a la instal· lació de bona part de la maquinària de la fàbrica de gèneres de punt dels senyors Abella i Ginestà, de Barcelona.

Tot i que encara hi manquen algunes màquines, es diu que no trigaran més de quinze dies en arribar i que aquesta factoria tèxtil estarà a punt per a funcionar ben aviat. L’important és que aquesta indústria donarà ocupació a uns 50 pontsicans i pontsicanes.

A mitjan del mes de juny, en diumenge, tindrà lloc a Ponts un acte de propaganda electoral per a les Corts Constituents Espanyoles.

Recentment, un nombrós grup d’excursionistes de la vila de Torà visitaren les instal·lacions del Canal d’Urgell.

Govern provisional de la República, ha declarat monument d’interès historicoartístic, les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere de Ponts, entre altres.

S’ha celebrat la processó del Corpus Cristi amb la mateixa pompa i esplendor que en anys anteriors, amb l’afluència de nombrosos feligresos. Al cinema Catalunya ha tingut lloc una exhibició de cinema sonor amb la projecció de la pel·lícula “Arca de Noé” i, al Cercle Catòlic, es va fer una altra projecció cinematogràfica sonora de la pel·lícula “Los dueños del mar”. A ambdues funcions hi va assistir un nombrós públic i tothom en sortí molt satisfet. Al mateix temps, el Cercle Catòlic ha organitzat un romiatge al monestir de Montser-

Al local social del Sindicat Agrícola de Ponts, el senyor Seusembrada, delegat agrari del districte de Solsona, ha impartit una conferència als agricultors i colons de la comarca. La presentació del conferenciant la va fer el veterinari senyor Pere Poch i Sabanés, el qual va exhortar els pagesos del municipi a agrupar-se per tal que es constitueixi una àmplia majoria de partits agraris a les Corts espanyoles, per tal de treure l’agricultura i la ramaderia catalanes de l’estat de postració en què es troben. Per la seva part, el conferenciant Sr.Seusembrada, va fer un recorregut històric de les diferents fases que ha viscut l’agricultura i exhortà a la unió de tota la pagesia, demanant la màxima representació

RECERCA HISTÒRICA agrària a les Corts i a les Diputacions provincials, així com la creació d’un Ministeri d’Agricultura i la formació d’un comitè d’agricultors, a nivell local.

A la plaça de la República (Planell) s’efectuà un “meeting” de propaganda electoral per a les properes eleccions a les Corts Constituents Espanyoles, en el decurs del qual el delegat de la Joventut Republicana de Lleida, Dr. Humbert Torres i Barberà, dirigí la paraula al nombrós públic que s’hi havia congregat.

El cinema Catalunya introduirà una novetat que serà molt ben rebuda pels amants de l’art de Talia. El projecte consistirà en la construcció d’un escenari per a les representacions de teatre i varietats. Aquest projecte es pot dir que és ja una realitat i que ben aviat es podrà inaugurar.

a les 6:30 i a les 13:15 h. i cap a la Seu a les 13:00 i les 17:30 h.

Ha cantat missa per primera vegada a la capella del Sant Crist de l’església parroquial de Ponts, el reverend Josep Sala i Tàpies. Posteriorment, el nou sacerdot va celebrar una festa íntima, a la qual hi van assistir tots els seus familiars: “Ad multos annos”. Ha cridat molt l’atenció d’aquest veïnat i comarca la presència d’un home conegut per “Lo Mut”, que venia tots els anys a pescar al riu Segre. Se’l coneixia per el nom de “Mut” perquè ho era. Però, enguany, molts dels veïns que el coneixen han quedat bocabadats en veure’l parlar tan bé com tothom. Es veu que la seva

Són declarats pròfugs de l’exèrcit espanyol els mossos Alfons Baraut i Farré i Jordi Nedik i Jorgevich i Jordi Joliana i Jorgevich, aquests últims d’ètnia gitana.

El BOP de Lleida del 23 de juny dóna notícia dels nomenaments de jutge i fiscal municipal de Ponts en les persones de Ramon Bernaus i Batalla, jutge; de Ramon Esteve i Badia, jutge suplent; de Francesc Gibert i Sàrries, fiscal i de Jaume Font i Mascó, fiscal suplent.

Crònica d’estiu (juliol, agost i setembre de 1931) (3) Ja s’està preparant la Volta Ciclista a Catalunya, que el pròxim dia 9 de juliol passarà per Ponts en el decurs de l’etapa de Montblanc a la Seu d’Urgell.

Amb motiu de la festivitat de Sant Cristòfor, s’ha celebrat la tradicional festa automobilística amb el lluïment acostumat. Ha estat molt lloada l’actitud dels xofers i propietaris de vehicles locals, pel fet han fet donació dels diners sobrants de la recaptació per a la realització de dita festa, els quals s’han invertit en arròs, carn, pa i bacallà per a famílies necessitades de Ponts.

La modificació del horari de trens que arriben a Calaf a obligat també a fer canvis a l’ horari dels autobusos de l’Alsina Graells en direcció a Calaf, La Seu i Lleida. Els autos surten cap a Calaf a les 6:45 i les 15:00 h., cap a Lleida

A l’església de Santa Maria de Ponts, va tenir lloc l’enllaç matrimonial entre la senyoreta Enriqueta Gabriel i Miret, filla dels coneguts comerciants de Ponts Jaume Gabriel i Oliva i Agneta Miret i Squitini, amb el jove de nacionalitat alemanya Antoni Sauter i Schaffer, molt conegut entre nosaltres per haver dirigit la construcció del pont de Gualter, sobre el Segre. La cerimònia matrimonial, a la qual assistiren nombrosos familiars i amics, tingué lloc a les quatre de la matinada. En acabar, es dirigiren a casa de la núvia on se’ls obsequià amb un esplèndid esmorzar.

La nova parella ha sortit de viatge de noces cap a Barcelona. Els desitgem perllongada lluna de mel.

S’ha aprovat un pressupost de 55.355,38 pessetes per als treballs de conservació de la carretera que va de Ponts a Cervera.

Els veïns que han estat declarats en fallida industrial durant l’any 1930 són: el secretari del jutjat municipal del període 1929 i 1930, i també Pere Comelles i Santamaria, Francesc Poch i Prat i Joan Bertran.

curació es deu a una operació que se li va fer a San Sebastiàn (Guipúscoa).

Llegim a La Vanguardia de 23 de juliol de que la Generalitat ha rebut la certificació oportuna d’haver estat aprovat l’Estatut per part de l’Ajuntament de Ponts, entre altres.

Ha mort víctima d’un accident d’automòbil a la carretera que va de Bassella a Solsona -entre les localitats de Querol i de Castellar de la Ribera-, l’estimat fill de Ponts Jaume Gibalt i Pla de 31 anys d’edat. Es tractava d’una persona molt popular, de caràcter alegre i bonhomiós. Lamentem que el seu enterrament s’hagi efectuat a Solsona i no a Ponts, on era molt conegut.

- un aspecte del carrer Major, a principis de la dècada de 1930.

Una nodrida comissió de l’Ajuntament de Ponts es desplaçà fins a Lleida per tal gestionar les noves places de mestres que caldrà cobrir, un cop s’hagi construït el nou edifici subvencionat per l’Estat.

També van sol·licitar que s’aconseguís inaugurar durant el proper curs escolar. En tant no s’acabi aquest nou equipament, el Consistori es compromet a habilitar alguns locals adients per a la tasca educativa. Desitgem que l’alcalde i els regidors pugin portar a bon port aquesta iniciativa. Per tal d’embellir més el Passeig i aportar-li més il·luminació nocturna, s’ha acordat d’instal·lar unes noves faroles de ciment armat, d’uns tres metres d’altura, disposades a distàncies curtes i de manera uniforme, per tal d’aconseguir un conjunt harmoniós. El Consistori 41

RECERCA HISTÒRICA també ha decidit substituir per torres metàl·liques els actuals pals de fusta que duen la línia elèctrica des de la central de l’empresa Hidroelèctrica del Segre fins a Ponts.

A La Vanguardia del dia 2 d’agost, llegim que el President Francesc Macià, acompanyat del diputat Pere Coromines i d’un nodrit seguici, va viatjar a Tremp i que, en tornar durant la tarda, visità Ponts, Artesa de Segre i Balaguer, on se li va tributar una rebuda extraordinària. El President de la Generalitat va recomanar a la gent que votessin l’Estatut de Catalunya.

Per tal de controlar l’etapa corresponent a la XIII Volta Ciclista a Catalunya s’han brindat una munió d’entitats i particulars, per exemple, a Guissona, l’Ajuntament i el Club Guissonec i, a Ponts, Joan Blanch i Pujol, propietari local d’un reconegut taller de bicicletes.

Ha transcorregut la Festa Major sense incidents desagradables i amb una gran concurrència de visitants, tot i que menys que l’any anterior. Tothom ha restat molt complagut per les atencions que els ha brindat el veïnat de la vila. Les celebracions religioses van ser molt solemnes; l’”Schola Cantorum” de la parròquia interpretà música gregoriana i el panegíric del Sant Crist de Ponts el va fer l’eloqüent orador sacre Dr. Pere Codern.

Ha cridat poderosament l’atenció, per ser la primera vegada que es presentava a Ponts, l’orquestra típica argentina “Gaucho”, contractada per la Societat Recreativa “L’Amistat”. Els joves organitzadors i els balladors en general han quedat molt satisfets dels concerts interpretats a l’interior del Cafè del Tatet i de la concurrència a les sessions de ball efectuades al seu local social. Per la seva part, la Societat Recreativa “La Unió Ponsicana” va instal·lar a la plaça de la República un artístic envelat on, l’orquestra de Sant Sadurní d’Anoia, es va encarregar de fer els honors a Terpsícore, executant les millors peces ballables del seu repertori. El concerts que la dita orquestra va donar al Cafè del Moral, van assolir un alt nivell instrumental, a 42

base d’obres simfòniques interpretades amb gust i elegància, les quals van ser seguides de continuats aplaudiments.

El local estava ple a vessar.

El dia 16 de setembre va tenir la benedicció, amb tota solemnitat, de la nova fàbrica de teixits “Abella y Ginestá Hnos”, recentment inaugurada. A l’acte, al qual assistiren totes les autoritats locals, també hi assistí un nombrós públic. Acabada la cerimònia religiosa, a càrrec del rector de la Parròquia, Mn. Nicolau Auger, el propietari de la fàbrica va ordenar que es posés en funcionament la maquinària tèxtil, en presència de les autoritats i la resta d’assistents, per tal que hom pogués adonar-se de la rapidesa amb què es confeccionaven els teixits. A continuació es va servir un esplèndid “lunch”.

Després de 40 anys d’absència i provinents de l’Argentina es troben entre nosaltres el matrimoni Leandro Casanz i Carme Gomà, allotjats a la casa nadiua de la senyora Carme Gomà, sempre acompanyats per la bondadosa viuda de Parcerisas que, provinent de Barcelona, no podia faltar a la nostra Festa Major, ja que hi és assidua des de fa més de 35 anys ininterromputs. També a arribat el bon amic Lluc Canut i Golet provinent de l’Argentina, via els Estats Units, després de 20 anys d’absència, el qual restarà entre nosaltres fins a primers d’octubre. Felicitem les famílies del retornats, especialment al senyor Pere Canut i Tebé, pare de Lluc Canut.

Durant la Festa Major, les funcions de cinema del Cercle Catòlic i les del Cinema Catalunya han estat un èxit, així com els espectacles de “varietés” i les tertúlies efectuades en aquest últim local, les quals han estat molt aplaudides i concorregudes.

Ja es planeja la pròxima Volta Ciclista a Catalunya, que es portarà a terme el mes d’abril de 1932, hi ha nombrosos oferiments de final d’etapa entre els quals de les localitats de Guissona i de Ponts. (continuarà) Recopilat per Josep Esteve i Sala

COPS DE SERRA Frankenstein o el Prometeu modern

Mary Wollstonecraft Shelley (17971851), escriptora anglesa, se la coneix com a tal per haver escrit la novel·la “Frankenstein”. Filla de l’anarquista William Godwin i de Mary Wollstonecraft, autora de l’obra que avui qualificaríem de feminista, titulada “Els drets de la dona”. L’autora de “Frankenstein” es casa als dinou anys, amb molts entrebancs, amb el poeta --gran poeta-- Percy B. Shelley (1792-1822).

A l’estiu de 1816, aquest matrimoni amb lord Byron, poeta romàntic també, els trobem en un hotel prop de Ginebra (Suïssa). El mal temps propicia matar l’avorriment a la vora del foc.

Lord Byron proposa als recent casats escriure “contes de fantasmes”. Aleshores Mary Shelley escriu l’obra que la dóna a conèixer arreu: “Frankenstein o el Prometeu modern”.

Tota obra d’artista, si no envelleix, passa a la intemporalitat. Per això “Frankenstein” és un clàssic de la literatura universal.

Jordi Serra i Solans

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

43

ELS OFICIS OBLIDATS De filadors de cordes i d’espardenyers. Petita història d’una manufactura pontsicana.

Capítol primer A la memòria de Francesc Forn i Olives, el meu avi matern, filador de cordes i espardenyer de la vila de Ponts.

Introducció: Quasi tothom nascut abans de la dècada de 1960 ha conegut algú amb un ofici que ara podem considerar pràcticament extingit. És per aquest motiu que la memòria col·lectiva d’aquests oficis menestrals desapareguts és encara viva. Temps enrera, hi havia oficis com el d’espardenyer o el de filador de cordes, que precisaven un grau notable d’habilitat que ara en diríem artesana. Aquesta qualitat i el fet que fossin ben presents a la nostra vila des de temps immemorials, els fa dignes del present estudi.

Les espardenyes han estat durant segles el calçat més característic i usual de la gent de pagès sobretot a les zones poc humides de l’Europa meridional. L’ofici d’espardenyer té una base rural i, però aquest motiu, també era practicat com a ocupació complementària pels pagesos quan el temps era plujós o fred. Com a gremi urbà específic, des de l’Època Moderna, els espardenyers acostumaven a estar units als filadors de cordes. Arreu dels Països Catalans, la fabricació d’espardenyes en obradors de caire familiar era una activitat freqüent allà on es conreava el cànem-- com per exemple al municipi de Ponts -- però avui en dia ja han desaparegut gairebé tots els obradors, fins i tot en aquelles poblacions on la manufactura d’espardenyes havia estat una ocupació intensiva, com va ser el cas de la nostra vila. Això no obstant, la manufactura de cordes, d’espardenyes i d’ altres articles semblants no és exclusiva de Cata44

lunya : del riu Roine fins a Portugal i de Navarra fins a l’illa de Sicília, les tècniques i els productes que tenen el cànem i l’espart com a matèria primera han esdevingut un patrimoni col·lectiu, amb una extraordinària diversitat comarcal, però sense unes fronteres polítiques concretes.

Tot i que les espardenyes ja apareixen mencionades en documents catalans del segle XIII, no ha sigut únicament el calçat propi de la pagesia, ja que el seu ús com a calçat militar es remunta a les antigues tropes lleugeres de

com a calçat de treball van caure clarament en desús, llevat del món de la moda estiuenca.

A l’hora d’escriure aquest article, he intentat que mantingués la següent estructura interna : una ressenya general de la planta del cànem i del seu conreu a l’horta de Ponts; els antecedents històrics i la descripció de l’ofici de filador i d’espardenyer, amb l’esment dels procediments i de les eines que utilitzaven; els principals productes que elaborava aquesta indústria pontsicana i, finalment, la relació aproximada de rodes de filar i d’obradors d’espardenyer que havien existit a la vila durant el segle passat, amb menció dels artesans que van practicar aquests oficis durant algun període de les seves vides.

El cànem i el seu conreu :

muntanya, o miquelets, que estaven al servei de la corona catalanoaragonesa. A partir de l’any 1694, també van ser adoptades per les tropes d’infanteria de la corona castellana i, en ple segle XIX, van ser el calçat característic de les partides carlines, dels mossos d’esquadra i dels voluntaris catalans que participaren a la guerra d’Àfrica de 1858 - 60, a les ordres del general Prim.

Durant la guerra civil de 1936 - 39, esdevingueren el calçat usual de moltes unitats combatents de l’exèrcit de la República i, a la reraguarda, també serviren com a objecte de bescanvi per altres productes que aleshores eren difícils d’aconseguir. Per les descripcions de la indumentària usada per molts habitants de les ciutats catalanes de principi del segle XX, se sap que en l’entorn urbà les duien tant les classes populars com les benestants, sobretot a l’estiu i, fins i tot, amb la indumentària de mudar. Cap a l’últim terç del segle passat, les espardenyes

No cal dir que la matèria més important per aquests oficis era el cànem, que s’obté de la planta del mateix nom, que els botànics anomenen cannabis sativa. A Catalunya, i sobretot al País Valencià, sempre s’ha tret el cànem d’aquesta espècie, però no de la varietat anomenada cannabis índica, ja que sempre ha estat considerada tòxica (perquè és la que també es coneix com haixix, marihuana o grifa) i el seu cultiu era-- i continua sent-- prohibit al nostre país. El gra de cànem que es cultivava a les nostres contrades era el que es dóna als ocells perquè cantin més dins les seves gàbies, ja que els produeix excitació. La planta del cànem és dicoica, la qual cosa vol dir que té dos peus, un de mascle i un altre de femella. Es tracta d’un conreu de periodicitat anual i, si l’aigua i la terra li són propícies, pot assolir una altura de tres metres, pel cap baix. És una planta pilosa i i aspra al tacte i la seva fibra es classifica segons la seva qualitat : la de classe superior s’anomena bri o canal; la de segona, clarell i la més grossera, estopa. Els rebuigs de la fibra s’anomenen ventim. Les tiges del cànem s’havien de picar o desfustar amb

ELS OFICIS OBLIDATS una eina de fusta allargassada anomenada bregadora o esgramadora i, finalment, calia pentinar la fibra resultant amb una pinta constituïda per llargues pues de ferro. L’única utilització de la planta és la fibra tèxtil. La filatura de cànem és molt similar a la de lli i, antigament, s’utilitzaven les mateixes màquines, però el cànem es destinava a la producció de cordes, espardenyes i sacs.

El Dr. Francesc X. Montanyà ( 1 ) refereix com es duia a terme el conreu del cànem al terme de Ponts, cap al tombant del segle XX d’aquesta manera : “Fanguen i abonen les terres al mes de gener i verifiquen la sembra a mig abril, a mà ; el cullen a últims de juliol. ( La collita ) la disposen en feixos que porten a macerar en les basses ( els estanys ) construïdes ad hoc, on lo tenen per espai de 8 o 10 dies; una vegada reblanit l’estenen i eixuguen i el disposen en pallers de forma cònica. Més tard, procedeixen a esgramar, operació que consisteix, essencialment, en traure l’escorça i obtenir la fibra pura.

Aquesta feina la realitzen a cops, xafant el cànem per mitjà d’un artefacte de fusta ( l’esgramadora ) de maneig difícil i pesat; per això acostumen a fer-ho a l’hivern; després el repassen i el pentinen; i ja està aquesta utilíssima planta tèxtil en disposició de ser utilitzada en la indústria; es ven ordinàriament a 10 u 11 pessetes l’arroba.” ( Montanyà, pp. 137 - 138 ).

Aspectes històrics del conreu del cànem al terme de Ponts: Des de sempre, les terres de regadiu de la comarca de la Noguera han estat molt apropiades per al conreu de les plantes del cànem i del lli i, per tant, han esdevingut zones d’una alta producció d’aquestes espècies vegetals. Cap a 1823, quan descriu el sistema de recs de Catalunya i el

projecte de construcció del canal d’Urgell, el baró rossellonès Francesc Jaume Jaubert de Paçà ( 2 ) afirma que : “Los cáñamos de Urgel, reunidos con los de Aragón, bastarán para los consumos de la península, sosteniendo al mismo tiempo la concurrencia de los mercados con los del Norte.”

En referència a les condicions d’arrendament i d’explotació dels canemars o indrets on es conreava el cànem que hi havia a l’horta de Ponts, hem trobat que, en una acta sobre les condicions de l’arrendament del cànem de la pri-

mícia ( 3 ) de la plebania de l’església de Santa Maria de Ponts-- consignada al Manual de Protocols del notari pontsicà Francesc Palou i Far i datada el dia 31 de juliol de 1782 ( Fons notarial de l’Arxiu Històric Comarcal de Solsona - foli 54 )-- el Rvd. Josep Gómez, canonge procurador de la col·legiata de Santa Maria i Sant Pere de Ponts, en nom del llicenciat Rvd. Josep Díaz de Bassanta i Castro, obtentor i possessor del benefici de plebania de dita col·legiata, arrenda a Francesc Mas, pagès de la vila de Ponts, tot el cànem de la Primícia de la collita de l’any 1782, sota les condicions següents: en primer lloc, l’arrendador havia d’estanyar o dipositar el cànem segat en dos estanys destinats a dita operació, els que pertanyien a Maria Monravà, vídua, i a Domènec Sala, ambdós veïns de Ponts, els quals havien de donar a l’arrendador 10 rals de billó per cada estanyada de cànem que hi fes. Per la seva banda, l’arrendador Francesc Mas havia de donar als propietaris de

dits estanys tota la riscla o part llenyosa del cànem -- obtinguda després de trossejar-la i separar-la de la fibra -- i, ensems, s’havia de comprometre a mantenir i deixar nets els estanys un cop finalitzada l’estanyada corresponent. Al mateix temps, els propietaris dels estanys havien de cedir a l’arrendador un tros de terra adequat, situat a les immediacions dels estanys, per tal que hi pogués aplegar els feixos o garbes de cànem segat per tal de portar a terme les operacions de sacsejar, estendre i esgramar la collita. A l’hora d’estanyar l’esmentada collita, s’hauria de repartir en parts iguals entre ambdos estanys.

El preu que l’arrendador havia de pagar per l’explotació dels canemars era estipulat en 302 lliures barceloneses, les quals havia de satisfer pels volts del Nadal d’aquell mateix any, a Jaume Pintó, nunci jurat i corredor públic de subhastes de la vila de Ponts, que les lliuraria finalment a l’esmentat canonge Josep Gómez. El fiador de Francesc Mas era Lluís Maig, mestre de cases de la vila, i van actuar com a testimonis el Rvd. Bonaventura Comes, canonge i el doctor Andreu Sandaran, metge titular de la vila de Ponts. (continuarà) M.Gabriel i Forn

45

A N I M A L O N S Els gats del carrer

Forma part de la nostra vida quotidiana la de veure colònies de gats pel carrer.

Més enllà de la nostàlgia que a més d’un li pot suposar de trobar-se uns animals indefensos i sense aliment, cal tenir present que representen un perill per a la resta de gats domèstics ja que són el principal reservori de les principals i més importants malalties felines, moltes de les quals resulten mortals.

Els gats “sense sostre” acaparen les malalties més freqüents de la medicina felina. Des de les més benignes fins a les més greus. Pràcticament tots aquests gats tenen un gran nombre de paràsits intestinals, ja que no han pogut ser desparasitats mai. Molts d’ells són portadors de virus felins.

Dels virus felins ens trobem que molts gats presenten el virus de la rinotraqueitis i del calicivirus felí, virus que pertanyen al complex respiratori felí.

Aquests tipus de virus afecten als cadells dels gats i als animals més vells ja que són els qui tenen el sistema immunitari més deprimit. És freqüent trobarnos gats pel carrer amb conjuntivitis, secrecions nasals, tos i esternuts.

46

Molts gats salvatges presenten altres tipus de virus com el de la immunodeficiència felina i el de la leucèmia, virus d’extremada gravetat ja que poden produir la mort de l’animal. El contagi de tots els virus felins és per contacte directe o a través de les secrecions que hagin pogut deixar. El perill rau si els nostres gats domèstics, els que conviuen amb nosaltres a casa, entren en contacte amb aquests gats o pels llocs que han pogut passar-hi. Els nostres gats poden contraure aquestes malalties fàcilment i ocasionar-los-hi fins i tot la mort. És molt important que el gat domèstic no entri en contacte amb els gats salvatges, si no, ens podem trobar amb un ensurt amb el nostre gat que tant un s’estima.

Resulta molt habitual veure com se’ls dóna de menjar pel carrer. En tot cas, hauria de fer-se exclusivament amb pinso. Donar carns crues provoca que els gats del carrer contraguin la malaltia anomenada toxoplasmosis amb els perills que tot això comporta.

Cal doncs prendre mesures per controlar les poblacions dels gats del carrer i evitar que les nostres mascotes entrin en contacte amb aquests animals per prevenir problemes seriosos.

Francesc Alcazar i Domingo Veterinari

COLOMA La Coloma va arribar al refugi amb quatre mesos amb el seu germà, el Jau. Després de viure dos anys al refugi, ara és en una casa d’acollida on s’està adaptant a la vida a una llar.

És poruga, però alhora és molt carinyosa i tranquil.la, només li cal temps per adaptar-se. A casa és perfecte, no trenca res, és neta i pot conviure amb gats. Al carrer és on té més por, ja que no està acostumada als sorolls del trànsit.

Busquem una família per ella que li pugui donar el que es mereix, que tingui paciència amb les seves pors i li ofereixi l’estimació que necessita. Li és més fàcil adaptar-se si hi ha un altre gos, amb els quals conviu també perfectament.

S’entregarà amb contracte d’adopció, vacunes, xip, desparasitada i esterilitzada.

protectoranoguera@gmail.com www.amicsdelsanimalsdelanoguera.com

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

Ara, per nomĂŠs 14 euros a l'any

47

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ Sort Dos quarts tocats de deu del matí.

S’havia adormit. Altre cop feia tard.

Mala nit. La preocupació dels problemes familiars i la mala maror a la feina no la deixaven descansar ja feia dies.

Va engegar el cotxe d’una manera tan automàtica com ho va fer la ràdio en rebre el corrent elèctric de la bateria.

Era el vint-i-dos de desembre, dia dels somnis milionaris.

Capficada per les conseqüències que podia tenir l’enèsim cop que arribava tard al treball, no parava compte en la cantarella dels nens que recitaven els números i premis del sorteig.

De sobte, un canvi en la modulació del duet cantor li va cridar l’atenció. La repetició del número i la quantitat del premi li van fer saber que acabava de sortir la grossa de Nadal. Un pressentiment li va fer aturar el vehicle i comprovar el número dels quatre dècims que guardava en el bitlleter i que havia comprat, a contracor, aconsellada per una vident amiga seva. Efectivament, era aquell. Li havia tocat un munt de diners. No s’ho podia creure.

En un tres i no res havien desaparegut tots els problemes i tenia la vida definitivament solucionada.

Va tornar a engegar el seu vehicle ansiosa d’arribar al treball per poder festejar-ho amb els companys. –Ja era hora! -anava dient entre dents –ja era hora que tingués un cop de sort, ja era hora!-.

En aquell moment, el so del mòbil li va atraure l’atenció. Era l’endevinadora. Tan sols uns instants de distracció, els que es necessiten per contestar el telèfon, van ser suficients per no parar compte en el vailet que sortia disparat de la vorera, darrere d’un automòbil aparcat, perseguint una pilota fugitiva.

El xiscle de les rodes intentant evitar la topada no va poder amortir l’estridència de l’impacte. Després, silenci.

No gosava obrir els ulls i mirar endavant. Era totalment injust que pogués 48

canviar tant el destí d’unes vides en un lapsus tan petit. Ella, feia uns segons, era la més feliç de l’univers i ara, la més desgraciada. I aquell pobre petit, tan ple de vida, en canvi ara... Hagués donat tots els diners del món per tal de tornar el temps enrere i poder canviar aquella infortunada part de la seva història. Inconscientment va mirar el rellotge.

Dos quarts tocats de deu del matí.

S’havia adormit. Altre cop feia tard.

Mala nit. La preocupació dels problemes familiars i mala maror a la feina no la deixava descansar ja feia dies.

Va engegar el cotxe d’una manera tant automàtica com ho va fer la ràdio en rebre el corrent elèctric de la bateria.

Era el vint-i-dos de desembre, dia dels somnis milionaris.

Capficada per les conseqüències que podia tenir l’enèsim cop que arribava tard al treball, no parava compte en la cantarella dels nens que recitaven els números i premis del sorteig.

De sobte, un canvi en la modulació del duet cantor li va cridar l’atenció. La repetició del número i la quantitat del premi li van fer saber que acabava de sortir la grossa de Nadal. Un pressentiment li va fer aturar el vehicle i comprovar el número dels quatre dècims que guardava en el bitlleter i que havia comprat, a contracor, aconsellada per una vident amiga seva. Res, ni el reintegrament. Un altre cop, la sort, no havia volgut trucar la seva porta.

Va tornar a engegar el seu vehicle però aquest cop no va haver cap tipus de resposta. La bateria s’havia esgotat.

Va sortir renegant del vehicle i enlairant la mirada cap el cel, cercava el responsable de la desfeta, mentre es preguntava interiorment, què havia fet ella per merèixer tal càstig que, ni per aquelles dates podia gaudir d’alguna benedicció.

Uns metres més endavant, un xicotet, sortint corrents de darrere un vehicle aparcat, travessava la calçada empaitant, distret, una escorredissa pilota.

FI GUE S D’UN ALTRE PANER

I vosaltres, què col·leccioneu?

Que aixequi la mà qui no conegui algú que faci col·lecció d’alguna cosa.

Tots tenim un veí, un amic, un parent, un company de feina, per no dir nosaltres mateixos, que fa arreplec de coses d’una classe consemblant. Que si eines, calendaris de butxaca, sucres de bars, encenedors, sabonets d’hotels, monedes, mussols, postals, plaques de cava, cotxes... i un reguitzell d’objectes fins on la imaginació ens permet arribar. Allò que ens pot semblar més inversemblant o inconcebible, és susceptible d’ésser col· leccionat. Certament existeixen moltes persones enganxades a aquesta afecció.

Hi dediquen temps, espai, diners i el que faci falta per a poder acumular més i més d’allò que col·leccionen. No confonguem, tanmateix, col·leccionar amb guardar segons què. L’autèntic col·leccionista no guarda, tre-so-re-ja; conserva quelcom que, -com en el cas de l’antiquari o el brocanter- si no fos per ell, se n’aniria en orris. Aquest és el seu convenciment. I és gràcies a ell, o colles com ell, que el valor d’allò que es col·lecciona no té valor. Vull dir que en té tant, que no sabem quant.

Les col·leccions difícilment es poden veure completes alguna vegada. Perquè, si col·leccionàveu gorres amb el nom brodat de poblacions o països, doncs aneu comptant quan podríeu veure-la acabada, la col·lecció. Podreu contemplar complet l’estoig de monedes d’una època, sí... però segurament això us motivarà a endegar-ne el d’un altre període i així successivament. Bescanviareu aquella peça repetida per la que us falta com si fossin cromos de jugadors d’equips de futbol.

Que també se’n poden col·leccionar.

Diuen els llibres, que Petrarca adquiria monedes als camperols per a fer l’estudi de llurs llegendes i inscripcions. Amb l’humanisme naixia la numismàtica -que be prou es pot considerar una altra manera de col·leccionar- encara que no fou fins el segle divuit que s’anà sistematitzant com a ciència per estudiar l’origen i el desenvolupament de la moneda,

F I G U E S D ’ U N A LT R E PA N E R paral·lelament a la creació de les grans col·leccions nacionals de països europeus. Ara bé, inicialment les col·leccions com a tal ho eren d’art i el germen cal cercar-lo en àmbits reials, aristocràtics o eclesiàstics. És clar que no tothom podia dedicar-s’hi. D’altra feina tenia el poble que col·leccionar quadres, escultures i allò que no fos súbdits i braços per als conreus reials o fills per a la santa mare església. És al segle dinou, però, que es consolida un col·leccionisme particular i burgès, que ha de servir, tanmateix, per assolir un prestigi social i alhora una font d’especulació.

Potser allò més habitual de col·leccionar són els segells. Qui sap si és perquè l’accessibilitat resulta còmoda i en els primers passos d’una col·lecció l’abastament i la varietat són elements cap-icausa, dignes d’agraïment. Hom en pot fer del seu país, n’hi ha que eixamplen fronteres fins el continent i, els més agosarats la fan d’arreu del món, que ja es necessiten ganes. Però res, ni cap, és censurable si la finalitat és la de satisfer aquesta addicció a reunir objectes -antigalles o no- bocins d’alguna cosa per un gaudi personal. Res de necessitats patològiques primitives; perquè, en el col·leccionisme ben entès, hi ha un fet coincident en els que s’hi interessen. Un element comú. I és que cada objecte, cada peça, cada part de la recopilació, té la seva particularitat. Ja sigui en el record de l’obtenció, en la pròpia història de la cosa, en el preu que se n’ha pagat -que pels profans en la matèria, segurament, semblaria una ximplesa- i en un no acabar de motius particularíssims que són els que fan moure i alimenten, en definitiva, aquesta afició.

El seu perquè no sé si cal deixar-lo als sociòlegs, als historiadors, als metges o, simplement, als propis col·leccionistes de cada ram que, com en tot, són representats i agrupats en associacions, gremis, clubs i confraries. També és cert, i segur,

que hi ha components econòmics força importants. Però a part d’aquestes motivacions materials, ha d’haver-hi raons més pregones i poderoses que fan que una afecció es converteixi en passió cega i engrescadora. Potser és un instint, el d’acumular, que tots tenim dorment en el nostre interior. Desconegut i ignorat, fins que un bon dia ens aflora per esdevenir l’inici d’aquest vivificant exercici. Vés a saber!

La interpretació del col·leccionisme, doncs, esdevé tant diversa com allò que es pot col·leccionar. Hom podria entendre-la, fins i tot, com una acumulació de records i la seva classificació: tot i no poder-los bescanviar d’una manera tangible, sí que es comparteixen respectuosament.

Deixeu-me pensar, i il·lusionar-m’hi, per exemple, que en temps passats l’home posés mots en decant. Quina sort per a nosaltres, que ens agraden les paraules, i per als qui no també, que algú les cerqués i ordenés, normalitzés i estotgés. I quina pena avui que cada vegada en siguin menys, no que no la facin, aquesta col·lecció, sinó que ni tan sols en tinguin mirament. I és que en els temps que corren de contagis globals, en són molts, vernacles, metecs, nouvinguts i veïns, els que injustament agredeixen i maltracten la parla. A mi m’agrada col·leccionar-ne, de mots.

Pot ser per això me’n dolc del tracte amb què se subestima una llengua.

Si mirem al nostre entorn i pensem en tot allò espiritual digne de col·leccionar, ens en farem creus de tant com n’hi ha. I sempre ens en deixarem.

- “Com m’hagués agradat” -em deia un amic en un funeral- “haver col· leccionat totes les seves abraçades”. -Es referia a les de la persona que havia finit.

– “Col·leccionar petons i carícies dels qui estimes, per quan no hi siguin, ha d’ésser una cosa extraordinària” -recordo haver-li contestat“però no sé si és possible fer-ho. En tot cas, i de ser-ho, s’ha de saber guardar en el cor, en la memòria, en la pell i en el moll del cos. Col·leccionar-los-hi com si fossin un replec més, una piga, una arruga i una

cicatriu de les que amb els anys, anem acumulant”.

Aleshores aquest amic em confessà, tot ensenyant-m’ho, l’herència que li havia deixat aquell que vetllàvem. Era uns flascons. N’hi havia de tots els materials: d’or, d’argent, de cristall, de ceràmica, d’ivori, de porcellana xinesa i altres matèries exòtiques i estranyes.

Tots eren més o menys d’unes mides similars i alguns tenien tap i uns altres no. I uns tenien un paper escrit i uns altres no. I uns eren buits i uns altres no. Però no us cregueu que els que tenien contingut, aquest fos d’elixir d’apotecari. No. Els que estaven tapats, contenien ni més ni menys que llàgrimes d’aquell ésser que les havia col·leccionat. I en cada paper hi havia escrits el dia, el mes, l’any i l’explicació i el motiu que les havia originat. Hi havia llàgrimes de tristesa, d’enyor, d’amor, d’alegria, de felicitat, de tots i cada un dels sentiments que al llarg de la seva existència li foren seguici i companyia.

Una amalgama de vivències que hom no pot imaginar. Una biografia escrita a cops d’emoció i dipositada en ampolletes repartides i meticulosament ordenades en caixes de fusta. Com si d’un bon vi es tractés. O un perfum. Un amic afligit per una partida però extraordinàriament capficat pel llegat que, a més del deure moral de conservar-lo, li exigia fer-ho amb les cendres de l’extint en el flascó reservat especialment per a elles. Una col·lecció realment acabada, totalment completa. Heus ací quan s’acaba una col·lecció. Tot un detall.

Així, doncs, arribat en aquest punt de la lletra, us pregunto: què col· leccioneu vosaltres? Perquè, com veieu, tots som col·leccionistes d’alguna cosa. Ho sou, potser, de papallones?

Col·leccioneu mirades en fotografies?.

Ho bé ho sou d’estels caçats en nits màgiques d’estiu? Ho sou de rialles?

Ho qui sap si d’amics? O potser ho sou d’enemics?

Penseu-hi i, si voleu, ja me’n direu alguna cosa. Jo, mentrestant, guardo aquest escrit en la meva col·lecció de “Figues d’un altre paner” Jaume Invernon i Forn 49

NANORELATS L’ÍDOL

UNA HISTÒRIA D’AMOR

Va ser sentir les primeres notes i tot seguit vaig recordar quan tenia vint anys. Era una cançó dels “The Eedols”. Selby Gelao, George Dyndee, Peter Lhoop i Mike Sheventy formaven el grup. Havien passat quaranta anys.

En aquella època el líder era Selby Gelao, compositor, guitarra solista i cantant del grup. Arreu del món s’escoltava els discs de “The Eedols” que ocupaven el número u de totes les llistes internacionals. Després d’alguns anys el grup es va dissoldre i tan sols va continuar Selby Gelao que, sol o amb diferents bandes, va seguir portant les seves creacions al capdamunt de les llistes. Selby Gelao va ser l’ídol, durant molts anys, de multitud de fans incondicionals que el seguien en els seus concerts i que posseïen tota la discografia. No hi havia ningú com ell, ni tan sols algú que se l’assemblés. Selby Gelao era l’únic.

En sortir del despatx vaig comprar, en una llibreria especialitzada, un llibre antic de cuina que em va cridar l’atenció. Quan l’examinava vaig adonar-me que entre els fulls hi havia una carta sense obrir. El llibreter em va dir que, si m’interessava el llibre, la carta hi anava amb ell. Vaig acceptar el preu i vaig marxar cap a casa encuriosit per la propina de la meva compra.

Tenir un ídol és molt important en el transcurs de la vida. Per això envejo la sort de tanta gent que van poder adorar i idolatrar els The Eadols i després en Selby Gelao. No com jo que no vaig tenir aquesta oportunitat pel sols fet de ser en Selby Galeo.

Del banc estant podia veure alguns dels nínxols del cementiri.

El cor em va donar un bot en descobrir-ne un on s’hi podia llegir “Magí Santafrema i Salgà” just al costat d’un altre que hi posava “Meritxell Concuverta i Crimó”. Vaig pensar en un final d’una bonica història d’amor que cap dels dos no va saber mai.

El camí cap a casa passa per una drecera que voreja el cementiri amb unes escalinates partides en un replà central. Allí, en un banc al costat de la paret, la curiositat em va fer seure per a no allargar més l’enigma de la carta. Encara s’hi podia llegir l’any en el mata-segells: mil nou-cents cinquanta-dos. Havien passat gairebé seixanta anys. La carta anava dirigida a Meritxell Concuverta i en el remitent constava el nom de Magí Santafrema.

En la carta, en Magí proposava una cita furtiva a la Meritxell.

Li contava els problemes que tenia amb la seva muller i el desig que tenia de marxar de casa. Vaig tornar a guardar la carta amb la sensació d’haver profanat un objecte sagrat.

Eva Casteyano

passatemps SUDOKU: solució del Portaveu anterior:

50

L’objectiu és col·locar un número de l’1 al 9 en cada cel·la de manera que mai no coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió de 3x3.

le fer possib a s o n u la Ajude u誰tat de la contin os criv int-v s b u s a t rev is s es quote a les nov

51