portaveu_n282

2

D I E T A R I

AGOST Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Dia 15 agost - Presentació del llibre “Vilanova de l’Aguda - 15 Caminades pels seus paisatges i per la seva història.

Dia 28 - a l’església de Sta. Maria de Pa-

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat

lau, concert de Xavier Coll, “Les guitarres des del Renaixement fins ara” dins la iniciativa “Vesprades Culturals”, a la Baronia de Rialb.

Dies 27,28 i 29 - Festa Major de Tiurana

nes”. Organitzat per PORTAVEU. - Ballada de sardanes al passeig - Concurs de botifarra al casal de la gent gran - Inici de temnporada de futbol amb el partit de CF Ponts - Ivars d’Urgell CE - Concert de Festa Major i ball larg tarda-nit Dia 13 - Espectacle infantil al passeig - Presentació del llibre de Josep Varela i Serra “Les vides d’Eduard Aunós” - Cantada d’havaneres al passeig

SETEMBRE

- Sessió de djs locals a la Sala amb

Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció:

Dia 5 - Prova de piragüisme Copa Pro-

Dia 14 - Inauguració de l’ampliació de

meses d’aigües Braves (Alevins, Ben-

la residència assistida al casal de gent

Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal i Dolors Fernández Col·laboradors habituals:

jamins i Infantils), organitzada pel Club

gran

Nàutic Mig Segre de Ponts

- Ballada de sardanes, concert de Fes-

Dia 9 - Inici de temporada de Ponts Rà-

ta Major i ball de fi de festa.

dio amb Passió pel Ritme, el Racó del

Dia 18 - Inauguració de les obres de

Rock i Cau de Folls.

rehabilitació dels coberts de Dalt del

Dies 10-14 - Festa Major de Ponts

carrer Major de Ponts.

Dia 10 - Exposició homenatge d’Enric

- Concert de guitarres Eric Vidal Trio al

Soto a la sala d’Actes de l’Ajuntament

bar Tastapons

- VII Sopar de Jovent a la plaça Planell.

Dia 23 - Presentació de Rcat a la sala

Organitzat per Sofre

d’actes de l’ajuntament, amb Jaume

- III Ponts de Rock amb els grups Hot

Fernàndez i Francesc Alcàzar

Numbers, Malaventura i Munt-band

Dia 25 Festa Major de Vall d’Àries a Vi-

Dia 11 - L’Estelada al Castell. Organitzat

lanova de l’Aguda

per la secció local d’ERC

Dia 25 - concert “Un passeig per qua-

- XIIIa Trobada de Puntaires al passeig

tre estils” a càrrec d’ “Acords en fa-

de Ponts. Organitzat per Domise

mília” al Monestir de Santa Maria de

- IIIa Trobada de Gegants organitzada

Gualter a Baronia de Rialb.

per la Colla Gegantera de Ponts.

25-26 Jornades Europees Patrimoni-

- Ball de nit amb l’orquestra OEM i el

als a Sant Pere de Ponts.

grup Soultans

Dia 26 - IX Pedalada del Mig Segre a

- Dia 12 - VI Trobada d’intercanvi de pla-

Ponts

www.portaveu.cat

Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep M. Palà, Josep Junyent, Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel López, Josep Muntó, Josep Esteve i Francesc Pubill.

Fotografia: Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana Correccions i Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada: Disseny: Juan Castro Foto: Antoni Ramellat

Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

ques de cava al passeig - Projecció comentada de l’àlbum foSUMARI DIETARI ……………........................................…… 3 METEREOLOGIA ..................……….....….........….. 4 ALFA ......................................................................... 4 BÚSTIA D’OPINIÓ .......................... 5,20-24, 30, 32, 42 CATALÀ A L’ABAST ..................................…………. 5 NOTICIARI ….................................... 6 - 8, 10-12, 14-16 INFORMACIÓ MUNICIPAL ................................ 18 PONTS GRÀFIC ................................................ 25-28 LA COLUMNA ........................................................ 31 COPS DE SERRA ................................................. 31 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA .............................. 33 LA PEDRA DELS POLLETS ................................... 34-35 EL RAJOLÍ ..........……………………....………......... 35 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............................... 36-39 RECERCA HISTÒRICA ................................ 40,42 ANIMALONS .......................................................… 44 ESPORTS ............................................................... 45 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .......................……… 46 LES PEDRES OBLIDADES ............................... 48 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 49 NANORELATS I PASSATEMPS ................................ 50

Golden djs, Dj. Dudin’s i Technaro

OCTUBRE

togràfic “Inventari de postals pontsicaCol.laboracions en aquesta edició: Jordi París, Magda Aranda, Albert Jané, Manuel Gabriel, Montserrat Fornells, Montserrat Sala, Mn Jaume Mayoral, Jaume Campàs, Jordi Vidal, Josep Alcaraz, Agustí Campabadal, Francesc Pubill, Jordi Serra, Laura López, Josep Muntó, Josep Ma Palà, Pere Pinós, Josep Junyent, Josep Esteve, Valeri Fenés, Ma Lurdes Vidal, Jaume Invernon, Francesc Alcázar i Miquel López.

Fe d’errades i aclariments: La nota de condol de Xavier Joval, a l’anterior número 281 de Portaveu, la signava la seva cunyada na Pilar Mases i Graells, de Ponts. Des de la redacció sentim aquest error.

El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor.

PORTAVEU

3

METEOROLOGIA

agost

setembre

octubre

Dades recollides per: Dolors Soler i Maria Mascó

A L FA L’Infern blanc Sempre que em planto davant d’aquell portal em passa el mateix: premo el botó del timbre on diu “DENTISTA” i espero.

Res. Potser és que inconscientment transmeto poca força a la punta del dit índex de la mà dreta perquè tampoc és que frisi per entrar i exposar la meva dentadura davant d’uns perfectes “hipocondríacs aliens” (vaja, aquells que sempre troben malalties i deformitats als altres). Després, fent un pensament responsable, torno a prémer, més fort, i aquest cop sí. Noto que algú m’obre la porta del paradís i empenyo per endinsar-m’hi. Obro el llum, que ja sé on és, després de tantes vegades de pujar a les fosques, i enfilo escales amunt. No gaires, fins al primer pis. Obre la porta una noieta rossa vestida amb bata blanca, una mica abans que jo arribi al capdamunt. Ens saludem cordialment i em fa passar educadament cap a la sala d’espera (obvi). Que potser algú ha anat mai al metge sense haver-se d’esperar una estona a la famosa sala abans de ser visitat?

L’esmentada “cel·la de presos” té les característiques estereotipades que tots ja sabem: parets blanques, amb diversos quadres penjats, i amb nombroses cadires, al costat d’una o més taules amb periòdics. Bé, el cas és que quan acabes d’entrar, amb 4

totes les mirades dels impacients pacients (valgui la redundància) a sobre, t’asseus en un lloc discret, o sigui, que preferiblement esculls seure sol, sense ningú al costat que empipi amb la típica miradeta de reüll. Un cop acomodat al teu seient, no saps què fer.

Ara que ja t’has tret totes les mirades de sobre, no et veus amb cor de tornar-te a aixecar, i tornar a ser el centre d’atenció, per anar fins a la taula de les revistes per escollir-ne una. Així doncs, et quedes quiet allí, esperant que et cridin aviat. Al cap d’uns segons veus que, lògicament, encara no és el teu torn i que segurament tardaran més de cinc minuts a avisar-te. Com que ja no saps on mirar, si a les revistes, a l’altra gent (amb el perill que t’enxampin la mirada), al terra, als quadres de la paret, al ventilador del sostre, a una cadira buida, o al traç dels teus pantalons, penses que potser podries fer veure que navegues pel mòbil. Llavors et dius a tu mateix estúpid. Això no fa per tu, ja no tens quinze anys. Sense ja cap altra alternativa, doncs, t’atreveixes a alçar-te per anar a agafar un passatemps, sense fer cas de les mirades que de sobte es giren cap a tu, totes.

Quan t’has plantat davant de la taula, et penedeixes de no haver pensat abans què escollir i et neguiteges pensant que et passaràs tot un llarg minut allà dret, abans no hauràs triat. Quan et mires les revistes, t’adones que són de la dècada passada i, en el millor dels casos, de fa tres anys. Et desesperes.

Penses en tornar al seient sense agafar res, però ho trobes absurd. A més, tot just llavors, acaba d’entrar una dona

que, més assenyada, abans d’agafar lloc passa pel taulell de periòdics. Penses que si no tornes ràpid potser et prendrà el lloc, i t’afanyes a agafar el primer que trobes menys penós. Una revista de curiositats que no havies vist mai. Sort que no n’has triat cap d’actualitat perquè és d’imbècils llegir les notícies de fa cinc anys. Tornes a la cadira, amb les mirades a sobre altra vegada; t’asseus, encreues les cames per posar-te còmode i obre’s la revista, després de fer un cop d’ull ràpid a la portada.

Quan encara no has arribat a la meitat i ja t’havies oblidat per complet que t’estaves esperant per una visita del dentista, s’obre la porta i una veu femenina pronuncia el teu nom. Aixeques el cap, una mica sobresaltat, i et disposes a seguir-la, després de deixar la revista descuidadament sobre el taulell. Tothom et mira altra vegada.

Ja has sortit del primer infern. Ara toca entrar al segon. Una habitació blanca, amb totes les seves andròmines per allà.

El dentista et saluda amb un somriure que deixa veure la seva blanquíssima dentadura perfecta, qui sap si per presumir o per cortesia. Et convida a seure en una mena de llitera prou coneguda per tothom. Després et fa obrir la boca amb un “Obre ben obert” i et quedes així una eternitat, sense bellugar-te i sense parlar, talment com una estàtua esculpida amb la boca oberta, i llavors t’adones per primera vegada del sofriment que deuen patir aquests trossos de pedra, sense poder moure’s mai, fins a ser destruïts. Mentrestant, l’home de bata blanca ja ha començat a posar-te tota mena d’artefactes per allà dins, buscant qui sap què. Potser un tresor. El que et preocupa més, però, és que estàs segur que el trobarà.

Jordi París i Domingo

B ÚST IA Comiat i agraïment Amb una gran tristesa he escrit la carta de renúncia a la meva feina de cuinera a la Residència de Ponts.

Per quarta vegada he hagut de canviar-ne la data ja que les anteriors no vaig tenir el coratge d’entregarles. Podia més l’afecte que sentia i sento per tots vosaltres, padrins i padrines, usuaris en general, que els motius, més que justificables, que m’han dut ha prendre la decisió.

En la feina sempre heu estat la meva prioritat, perquè sou persones amb un sentit humà extraordinàriament gran. Persones que, en aquesta etapa de la vida, el que més us mereixeu és una mica d’escalf, un xic de companyia, aquella paraula amiga que us doni la sensació que encara hi sou. Que us pinti una rialla en els vostres llavis. Jo he procurat fer-ho.

I vosaltres me l’heu tornat. Una rialla que, en el fons, ha estat la millor recompensa a tot el sacrifici que suposa l’esforç físic, espiritual i familiar d’aquesta feina que sempre he procurat fer amb entusiasme i dedicació, posant-hi l’estima i “carinyo” que necessiten les coses perquè surtin com han de sortir i com tots vosaltres us mereixeu.

Voldria parlar de tantes coses!, però no vull que, portada per sentiments contradictoris, siguin ells els que parlin i traeixin el motiu d’aquestes ratlles. És el temps qui ho farà per mi, és l’enyor que sento ja de tots vosaltres i la seva reciprocitat la que en parlarà. I que així sigui. Les vostres paraules que m’enduc en forma de record i que guardaré com un preuat tresor. Com espero que vosaltres el tingueu, també, dels meus àpats, de les meves bromes i sobretot de la meva persona.

De l’equip de treball que hi havia a l’iniciar-ne el projecte, unes per uns motius i altres per uns altres n‘haurem deixat la feina. I una no sap si ha estat casualitat o un propòsit que poc a poc anéssim plegant una rere

D ’ O P INI Ó l’altra des que hi hagué el canvi de direcció, ara farà quatre anys. Però el que m’emporto de tot aquest temps ho vull mirar positivament, ja que s’han consolidat amistats, relacions personals i s’ha enriquit la meva visió de la vida, canviant-ne la seva escala de valors.

Avui, per tant, el que toca és parlar de comiat i també d’agraïment als companys de feina, als que ho són i als que ho foren. Comiat i agraïment a tots els “padrins i padrines”, a tots els “jubilats”, a aquest collectiu en general que m’heu donat amb el vostre tracte i paciència un bagatge que no oblidaré mai. Moltes gràcies a tots. El que per a mi, ara fa vuit anys, fou una aventura, un “no sé si me’n sortiré” s’ha convertit, en tot aquest temps en una extensió de la meva família. A tots us portaré al cor.

També vull agrair al Jaume, el meu marit, i a la meva filla Griselda i al Jordi i a tota la família, la paciència i el sacrifici que ha suposat per a tots el que un diumenge sí i un dissabte també no poguéssim compartir dinars i sobretaula.

Ara tornarem a la normalitat.

Magda ARANDA i CARMONA Octubre.2010

Telèfons d’interès Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Mossos Policia local

088 o 112 608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Ser. funerar.

Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

CATALÀ A L’ABAST Preocupem-nos-en

La llegim, a la secció de cartes al director d’un setmanari, una de signada per Joan Ballester i Canals, segurament la darrera de les moltes que va escriure l’enyorat amic i gran patriota (no gosem dir malaguanyat, perquè si bé encara hauria fet molts feina, la que va arribar a fer és tan considerable que aquest qualificatiu no li escau) que ens acaba de deixar. El títol que encapçala aquesta carta es la frase Preocupem-nos en de veritat.

El sentit del verb preocupar varia segons el tractament sintàctic. I, qui no ho té en compte, s’exposa a dir el contrari del que justament volia expressar. Usat transitivament, amb el nom (o terme equivalent) que designa el motiu de preocupació com a subjecte i el que designa la persona que sent la preocupació com a complement directe, construïm frases com És un problema que em preocupa molt o Ens preocupa la situació econòmica, d’acord amb un dels significats que li reconeix el Diccionari acadèmic. Però, en canvi, frases com “Es preocupen que la gent passi gana”, que hem llegit més d’un cop, si no teníem en compte que són mal redactades, ens permetrien d’interpretar, en aquest exemple, l’afirmació aberrant que n’hi ha que fan el que poden perquè hi hagi gent que passi gana. La redacció correcta hauria estat Els preocupa que la gent passi gana, amb el motiu de preocupació (en aquest cas expressat amb una oració subordinada) com a subjecte i la designació personal com a complement directe.

Cal distingir, doncs, entre Em preocupa que la gent passi gana i Em preocupo que la gent no passi gana, amb què s’indica que qui parla fa tot el que li és possible per tal que la gent no passi gana. Cal notar la diferent forma del verb en les dues frases, d’acord amb el subjecte de cada una: un fet en la primera, i la primera persona del singular (jo) en la segona. L’ús del verb preocupar en aquesta segona frase ( com a verb pronominal) correspon al que té en el títol de la carta de l’estimat amic Ballester amb què hem introduït aquesta nota: preocupar-se (d’alguna cosa), és a dir, preocupar-se’n. Ara: aquest ús no figura al Diccionari General Pompeu Fabra, i qui sap si aquest fet ha originat algunes de les vacil·lacions que hem observat. Justament per això, no fa gaire, vam passar una nota a la Secció Filològica de l’ Institut perquè, si ho creu oportú – i no sembla que hi hagi res que s’hi oposi -, doni validesa oficial i l’inclogui en les llistes d’addiccions i modificacions aprovades que dóna a conèixer periòdicament.

Albert Jané 5

N O T I C I A R I Reunió de Arxiprestat Inauguració de les obres de rehabilitació Urgell Mitjà a Santa dels Coberts de Dalt del carrer Major de Maria de Refet Dijous dia 9 de setembre es va reunir l’equip de dotze sacerdots que atenen la zona diocesana de l’Urgell Mitjà que, entre altres poblacions, inclou la nostra vila i parròquia de Ponts. Es van trobar al Monestir de Nostra Senyora de Refet (Seró), un lloc on, a més de celebrar-s’hi una missa setmanal, també serveix com a lloc de trobada.

Presidits per l’arxiprest Mn.Llorenç Utges, d’Agramunt, també hi van participar els mossens residents a Ponts, Mn. Josep Sauter, Mn.Bonifaci Fortuny i Mn.Jaume Mayoral. Va ser una sessió de treball on, entre altres temes, es va parlar de realitzar algunes activitats comunes a les diferents parròquies, tot procurant el treball d’equip. En aquest sentit, també s’acordà de fer un bon acompanyament als seglars i encoratjar-los en la seva feina (catequesi, càritas, grups de pregària,…). Es va parlar de la visita del papa Benet XVI a Barcelona i l’arxiprest ens va facilitar la informació de la darrera reunió arxiprestal. També es van revisar els diferents materials de catequesi i, a través d’un diàleg amb el grup de mossens, es va informar del que es duu a terme a les diferents parròquies. La sessió de treball va finalitzat amb la proposta de les reunions i del calendari del primer trimestre, alhora que es determinava el tema de la propera reunió, el monogràfic de la immigració dins la nostra realitat arxiprestal i pastoral, els reptes i les propostes d’actuació. El dinar de germanor va servir per acomiadar a Mn. Enric Bonet, que ha estat sacerdot de l’Arxiprestat els darrers vint-i-dos anys i es va donar la benvinguda al nou rector dels pobles de Sanaüja, Ribelles, Vilanova de l’Aguda i Selvanera, Mn. Carles Albert Ospina.

Agustí Cucurulls

Ponts El dissabte 18 de setembre a les 9 del vespre, va tenir lloc l’acte d’inauguració de les obres de rehabilitació que s’han dut a terme al conjunt arquitectònic dels Coberts de Dalt del carrer Major de Ponts, el qual comptà amb l’assistència de molts veïns de l’esmentat carrer. Abans de la inauguració, un conjunt de corda integrat per joves estudiants de l’Escola Municipal de Música de Ponts interpretà dues peces del folklore musical pontsicà. Acte seguit, l’alcalde de la vila, Sr. Jaume García Badias, es referí a la importància de l’aplicació de la Llei de Barris en la intervenció integral que s’està duent a terme al nucli antic de la vila de Ponts i, concretament, en la rehabilitació realitzada als porxos del carrer Major, que són un dels atractius arquitectònics i turístics més emblemàtics de la nostra vila, als quals, digué, s’ha retornat la dignitat perduda. En finalitzar el parlament, s’obsequià els assistents amb un refrigeri.

Aquesta obra forma part del Pla de Barris, presentat per l’Ajuntament l’any 2007 i s’inscriu dins del Pla Únic d’Obres i Serveis, el qual és cofinançat per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Ponts i els veïns de les zones urbanes afectades. El pressupost de les obres de rehabilitació que ara s’han inaugurat s’acosta als 124.000 euros i la seva execució l’ha duta a terme l’empresa Construccions Toni Pampalona S.L., de Cabanabona. Els treballs han consistit en la restauració i el el reforçament dels pilars, les voltes i el sostrat del tram principal dels coberts i del cobert de cal Senquis, en el nou enllosat del pis, en la restauració i il·luminació de set trulls de vi soterrats, visibles de niy a través d’una placa transparent de de vidre reforçat i d’un sistema dil·luminació indirecta i suau de tot el conjunt . M.G.F.

Mn. Jaume Mayoral

Agustí Cucurulls

6

N O O TT II CCI IA AR R I I N

Festa Major de Tiurana 2010

tots els assistents es van traslladar a Tiurana per tal de fer la veneració de

Agustí Cucurulls

La porta d’accés es resolta en arc de mig punt i s’obre a la façana de migdia, on també hi ha dues finestres de doble esqueixada, com la que s’obre al centre de l’absis. A la façana de ponent hi ha una finestra geminada, amb una columneta central de capitell mensuliforme, semblant a la que hi ha a la propera església romànica de Sant Silvestre de la Serra de Dalt.

En el decurs dels dies 27,28 i 29 d’agost, va tenir lloc al nou poble de Tiurana la celebració de la Festa Major 2010, amb un seguit d’actes lúdics i religiosos entre els quals destaquen el pregó de festa, a càrrec de Mn. Bonifaci Fortuny, rector de Tiurana; el nomenament dels títols honorífics de pubilla i d’hereu de Tiurana 2010, en les persones dels joves Carme Soldevila i Joan Tuca i la missa solemne concelebrada a l’exterior de l’esglesiola de Sant Ermengol (segle XII), en commemoració del mil·lenari de la mort d’aquest sant patró de la diòcesi d’Urgell. Aquest acte religiós comptà amb la presència del Sr. arquebisbe-bisbe d’Urgell, monsenyor Joan Enric Vives, dels sacerdots de l’arxiprestat, de les autoritats locals, encapçalades per l’alcalde de Tiurana, Sr. Àngel Villarte i Canes, de la senyora Marta Castelló, filla il·lustre de la població i d’un gran nombre de veïns i convidats. En acabar aquesta cerimònia,

la Mare de Déu de Solès en el seu santuari, des d’on el senyor arquebisbe va procedir a la benedicció del poble de Tiurana, signà en el llibre d’honor. Posteriorment, es va fer la inauguració d’un Museu dels Oficis Antics-- situat en un parc a l’aire lliure-- d’una exposició itinerant sobre la figura històrica de Sant Ermengol i d’un monòlit que indica una de les fites de la ruta del Camí de Sant Ermengol, un nou itinerari històric que va des de la localitat d’Aiguatèbia, al Conflent, fins a Guissona, el qual coincideix, també, amb un dels trams del Camí de Sant Jaume del Segre, que va de la Cerdanya a la ciutat de Balaguer.

Tot seguit, hi va haver un dinar de germanor. M.G.F.

PAT R I M O N I L’esglesiola romànica de Sant Ermengol de Tiurana.

Característiques arquitectòniques :

Agustí Cucurulls

és capçada, a llevant, per un absis semicilíndric, precedit d’un arc toral que reforça la volta i fa les funcions d’arc triomfal.

Aquesta petita esglesiola és assentada sobre una cinglera o penya rocosa situada prop de la carena del serrat anomenat “Costa de Sant Ermengol”, el qual domina l’embassament de Rialb per la banda de llevant. Es tracta d’una petita edificació d’estil romànic rural dotada d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral que arrenca de dues pilastres rectangulars coronades per impostes esculpides. La nau

Tot i que l’edifici presenta una planta regular, la cantonada sud-oest té un reforç interior que suporta una mena d’arc toral o volta excèntrica, el sentit constructiu de la qual no s’ha pogut esbrinar. La superfície de les façanes és totalment llisa i mancada d’ornamentació llombarda. El seu aparell està format per carreus petits de pedra sorrenca, ben escairats, sense polir, disposats en filades molt uniformes i regulars, amb un acabat molt més rústec a l’interior, especialment a la volta. En molts aspectes, l’estructura de l’edifici es relaciona amb altres esglésies properes, com la de Sant Silvestre de la Serra de Dalt o la de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda, totes les quals són datables dins del segle XII, però fidels a les tradicions constructives del segle XI (1).

Notes documentals sobre la fundació religiosa i el benefici de Sant Ermengol de Tiurana: Malgrat que no disposem de l’acta de consagració ni de cap referència documental dels primers segles d’existència de l’església de Sant Ermengol de Tiurana, sabem que el topònim de “Costa de Sant Ermengol” ja apareix mencionat al capbreu de Tiurana de l’any 1454 (2). Aquest mateix any, al terme de Tiurana hi havia, si més no, les fundacions pietoses i beneficis religiosos següents : Sant Ermengol, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Caterina (3) el benefici de Sant Ermengol radicava a l’església d’aquest 7

N O T I C I A R I Crònica Musical

Agustí Cucurulls

Concert de la Jove Orquestra del comtat de Northamptonshire, de Londres

nom situada a la costa homònima. La fundació dita de Sant Pere, hem de creure que era a la mateixa església parroquial. Un document de l’any 1514 menciona el Rnd. Lluís Casterà, un canonge de la seu de Barcelona, com a titular del benefici de Sant Ermengol de Tiurana. Hem de suposar que aquest eclesiàstic tenia al seu càrrec l’esmentada església (4).

En data del 15 d’abril de 1551, el Joan Formiguera, prevere que gaudia del benefici de Sant Ermengol, i Joan Font, rector de la parròquia de Tiurana, juntament amb Joan Reig i Joan Gelonch, paers aquell any de la vila, com a patrons del benefici esmentat, vengueren a Joan Vilalta, veí de Tiurana, una sort o camp que pertanyia al susdit benefici, la qual era situada dins el terme de la vila, a la part anomenada el Cabanal, pel preu de 15 lliures. En comptes de donar aquesta quantitat, el comprador s’obligava a lliurar, el dia de Nadal de cada any, la suma de 15 sous --que representaven un interès anual del 5%-als venedors (5). En un altre capbreu de l’any 1603 hi trobem documentat el topònim “el tros de Sant Ermengol”, el qual podria fer referència a la sort o camp situat a la part del Cabanal, esmentada anteriorment (6) .

En dates posteriors, l’acta d’una visita pastoral realitzada l’any 1758 a la parròquia de Tiurana, ens aporta abundant informació sobre l’església de Sant Ermengol : d’aquest benefici n’eren patrons el rector i els regidors de Tiurana i, des de feia trenta anys, el gaudia Jeroni Gay, rector de la Fulio8

la. Aquest últim havia de celebrar o fer celebrar a dita església dues misses a l’any : una el dia de Sant Marc i l’altra el dia de Sant Ermengol. La renda percebuda era de 10 lliures anuals. Com que en aquesta església no hi vivia ningú, els ornaments i altres objectes de culte els guardava l’eclesiàstic que gaudia del benefici. Es tractava d’un calze, una casulla, una alba, un missal vell i un Sant Crist (7).

Com que a Tiurana i al seu terme hi havia diferents fundacions religioses, els eclesiàstics que gaudien d’aquests beneficis també havien de satisfer els censos que afectaven les respectives fundacions pietoses. A Sant Ermengol el cens ascendia a 2 sous i 4 diners (8) Manuel Gabriel i Forn Referències documentals: 1 - Catalunya Romànica, vol. XVII- La Noguera, pàg. 438 - 439. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994.

2 - Arxiu Històric Comarcal de Cervera (AHCC), FC, Tiurana, capbreu, 1454, s.f.

3 - Idem.

4- AHCC, FC, Tiurana, manual notarial, 1512-1528, f. 32v.

5 - Idem, f.49.

6 - Arxiu Diocesà de Solsona, FN, Pere Màrtir Andreu, “Estima de la vila de Tiurana y del lloch de Vilaplana”, 1603, s.f.

7 - Arxiu Diocesà d’Urgell, Registre de cúria, núm. 111, f. 421 i ss.

8 - Idem.

I també, el llibre il·lustrat amb fotografies “Tiurana”, de Jaume Cortada i Cortada, Angelina Escolies i Cugat i Manuel Gabriel i Forn. - Ajuntament de Tiurana. Pagès editors, Lleida, 1995, pàg. 115-116.

El proppassat diumenge dia 25 de juliol, a les 9 del vespre, va tenir lloc a la Sala un concert simfònic a càrrec de la Jove Orquestra del comtat de Northamptonshire, de Londres, una agrupació de més de cent músics d’entre 12 i 16 anys, considerada com una de les millors orquestres joves del Regne Unit. Ha guanyat nombrosos premis d’interpretació, entre els quals el reconegut “Premi Excepcional”. Es tracta d’estudiants d’Educació Secundària que també cursen estudis musicals a temps parcial.

El programa del concert efectuat a Ponts és el mateix de tota la gira que fan per Catalunya. Va incloure l’Obertura del Carnaval romà, d’Hèctor Berlioz; la Guia d’Orquestra per a Joves, de Benjamin Britten; el Caprici espanyol, de N. Rimsky Korsakov i les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Carl M. von Weber, de Paul Hindemith, executades amb molt d’encert, elegància i precisió, la qual cosa va ser motiu de nombrosos aplaudiments per part del públic congregat a la Sala. Cas que tornin a actuar l’any vinent, no us deixeu perdre aquest magnífic espectacle sonor. M.G.F.

9

N O T I C I A R I Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2010, a Sant Pere de Ponts

Conjuntament amb altres ciutats, viles i pobles de Catalunya, el dissabte 25 i el diumenge 26 de setembre, es van celebrar a Sant Pere de Ponts, les Jornades Europees del Patrimoni 2010, unes activitats gratuïtes per descobrir i viure el patrimoni històrico-artístic local, patrocinades per l’Ajuntament de Ponts. Com en anys anteriors, va ser una bona ocasió per a redescobrir un conjunt arquitectònic que sempre ha estat important per als pontsicans : les ruïnes del castell i l’església canònica restaurada per l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts. Enguany, també ha estat un bon moment per donar a conèixer el futur projecte de construcció d’un centre d’interpretació d’aquest patrimoni. El diumenge dia 26, a les 6 de la tarda, va tenir lloc a l’interior de l’església de Sant Pere un concert de cloenda de dites jornades, a càrrec del quartet Veus del Pirineu, un acreditat conjunt vocal de les nostres terres, dedicat a la difusió de la música sacra, el qual oferí un magnífic concert de cant gregorià i de polifonia litúrgica de les parròquies del Pallars al nombrós públic assistent. Aquest concert, d’entrada gratuïta, va ser patrocinat per l’Ajuntament de Ponts M.G.F.

10

Reconeixement a Jaume Darbra i Solanes amb motiu de la seva jubilació com a docent El diumenge dia 5 de setembre, a les 11 del matí va tenir lloc, davant del domicili del professor Jaume Darbra i Solanes, un simpàtic acte de reconeixement amb motiu de la seva jubilació com a docent, organitzat pels antics alumnes del CEIP d’Artesa de Segre.

La celebració consistí en una xocolatada popular, organitzada a l’avinguda Font de Valldans, i en una tamborinada interpretada pel grup infantil de tambors “Els Esporrets”, del mateix CEIP d’Artesa de Segre.

Des de Portaveu, també ens volem afegir a aquest petit homenatge, tot desitjant a Jaume Darbra una feliç jubilació. M.G.

Jaume Invernon llegeix poemes a Organyà En un dels actes culturals que l’ajuntament d’Organyà organitzà durant el mes d’agost i com a preàmbul de la Festa i Fira del Llibre Pirinenc 2010, el dia 25 de l’esmentat mes fou convidat el poeta Jaume Invernon i Forn, a fer una lectura de poemes seus, juntament amb la poetissa Conxita Rabasa de La Seu d’Urgell i la rapsoda Montse Riu d’Organyà.

En total va llegir una vintena de poemes de temàtica variada, tots ells inèdits i escollits dels diversos reculls escrits per l’autor.

Fou una vetllada poètica gratament concorreguda en la que no hi faltaren les autoritats locals i comarcals.

Presentació de la candidatura de Reagrupament Independentista

El proppassat dijous 23 de setembre, a les 9 del vespre i a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Ponts, va tenir lloc l’acte de presentació de la candidatura de Reagrupament Independentista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Consistí en una xerrada col·loqui-presentada pel coordinador de Reagrupament a la comarca d’Urgell, Sr. Salvador Boil-- en la que hi van participar el Sr. Francesc Alcázar , veterinari i candidat nº 3 de Reagrupament per la circumscripció de Lleida, i el Sr. Jaume Fernández, alcalde de Rosselló (Segrià) i cap de llista de Reagrupament per la circumscripció de Lleida.

En el seu parlament, el candidat Francesc Alcázar va fer referència als fonaments de l’anomenada Llei del Bon Govern que el seu partit pretén impulsar per tal de regenerar les institucions i els representants polítics del nostre país, com a premissa necessària per aconseguir una Llei electoral pròpia per a Catalunya.

Per la seva banda, el candidat Jaume Fernández va parlar sobre el repte que suposa que una majoria de diputats i diputades independentistes puguin proclamar de manera unilateral la independència de Catalunya com a nou estat plenament integrat i reconegut dins la Unió Europea.

Aquesta fita es podria aconseguir, segons afirmà l’orador, a partir de la presentació i admissió d’un projecte de Llei de la Constitució de Catalunya davant del Ple del Parlament català.

M.G.F.

N O T I C I A R I Crònica d’art

Sobre l’exposició d’homenatge al pintor Enric Soto i Farré (Soto-Villena), 1929- + 2008, celebrada a Ponts durant la Festa Major 2010

gustos clàssics i refinats, molt prolífic i singular, que conreava un paisatgisme sense gaires concessions al bucolisme, però amb un amor vers la naturalesa de les coses fet a la mida de l’home.

En el seu llegat artístic això es tradueix amb unes composicions que mostren una gran llibertat en la pinzellada, combinada, també, amb una gran delicadesa cromàtica i formal. Es tracta, també, de formes de representació honestes i vitalistes, sobretot, tal com he dit anteriorment, en la seva visió de la natura, de la qual sap captar-ne la seva essència i emoció.

Vaig tenir ocasió de conèixer personalment al Sr. Enric Soto i Farré amb motiu de l’exposició celebrada a la Sala de Plens de la Casa de la Vila de Ponts entre els dies 11 i 21 de novembre de l’any 2006. Es tracta de la mateixa sala on, durant la Festa Major d’enguany, ha tingut lloc una mostra antològica d’homenatge a la seva figura i a la seva obra. Recordo que, aviat farà quatre anys, hi presentava una mostra molt variada d’olis, aquarel·les, pastels i dibuixos. Després de dir-li que volia fer-ne una petita crònica per a la revista Portaveu, vam conversar una llarga estona sobre el sentit i el contingut de la seva obra i sobre les tècniques pictòriques en general. Val a dir que em sorprengué la seva vitalitat i les ganes de seguir treballant en l’àmbit de la creació artística.

Pel que fa a la temàtica del seu llegat artístic, podran comprovar que és força variada, perquè aplega tant indrets de la costa mediterrània, com paisatges rurals de terra endins, tan nostrats entre els que vivim a les comarques de l’interior de Catalunya. En aquest sentit, cal recordar que va residir temporalment amb la seva família a la veïna població d’Oliola, per tal de descansar i pintar. Les gammes cromàtiques que hi va fa servir són fresques i originen una simfonia colorista de gran vivacitat i ritme. Això fa que les seves creacions estiguin plenes de relleu i de vida.

Hi trobem efectes lumínics pròxims a l’impressionisme, els quals transmeten les gràcies externes del paisatge fins arribar a suscitar sentiments. En general, els seus exercicis pictòrics són correctes, ben entonats i resolts amb

una destresa modulada i precisa. Certament, qualsevol tipus de representació plàstica calia que reflectís-- per a ell-- no solament la realitat palesa, sinó també l’emoció de l’instant.

Enric Soto i Farré, nascut a Barcelona el 1929, va seguir de molt jove els passos del seu pare Santiago Soto-Villena, reconegut pintor barcelonès dels anys trenta i quaranta del segle passat, que conreà el paisatge de manera magistral, a base de colors sobris però robustos. El seu fill va ser, a més a més, deixeble dels mestres Olivet Legarès i, posteriorment, de Lahosa Valimaña.

Seguint les orientacions d’aquests mestres, Enric Soto es va identificar amb la seva sensibilitat en l’aplicació del color i encertà en la tria d’uns temes paisatgístics en els quals es lliura a una atmosfera de plena lluminositat, que combina, sempre, amb un dibuix ordenat i plural, de gran personalitat.

Al mateix temps, conreà amb encert el dibuix a llapis o a la canya, així com el pastel amb el que sabia modular amb molta destresa les diferents gammes cromàtiques. Va exposar en algunes de les sales més acreditades de Catalunya i de París i la seva trajectòria artística ha estat reconeguda al Diccionari Biogràfic d’Artistes de Catalunya de Josep Francesc Ràfols i en diversos catàlegs nacionals d’art.

Manuel Gabriel i Forn

En contrastar els nostres parers sobre plàstica i tècnica, vaig adonar-me que em trobava davant d’un artista de

11

N O T I C I A R I Crònica Literària

Presentació d’un llibre sobre la figura del polític Eduard Aunós

arraconat la seva memòria i el seu nom ja fa anys que es va fer desaparèixer del nomenclàtor urbà d’aquesta ciutat?

Quina transcendència ha tingut el seu llegat?

En avançar en la lectura d’aquesta obra, però, vaig constatar que Josep Varela havia gosat endinsar-se en un període històric molt complex i encara mal conegut, per poc investigat, de la història política lleidatana del segle XX. Però, el que més em va sorprendre, va ser el retrat aprofundit i convincent de tres de les personalitats retratades, però fortament entrelligades : - En primer lloc, el del polític i empresari lleidatà Eduard Aunós Cau, pare d’Eduard Aunós Pérez, personatge absorbent i dominant que sempre tractà d’interferir en la trajectòria vital del seu fill, i també el paradigma de polític-cacic de províncies del temps de la Restauració.

El dilluns dia 13 de setembre, com un acte més de la Festa Major de Ponts 2010, es va portar a terme la presentació a la nostra vila del llibre titulat “Les vides d’Eduard Aunós. Una apassionant trajectòria política entre la Monarquia i la Dictadura (1894-1967)”, l’autor del qual és el pedagog i polític lleidatà Josep Varela i Serra. L’acte de presentació, que era organitzat per l’Associació Cultural PORTAVEU, de Ponts, va tenir lloc a la Sala dels Dolors de la Parròquia de Santa Maria de Ponts, a les 7 de la tarda.

Havent estat pregat per l’amic Josep Varela i Serra, de Lleida, a presentar l’interessant estudi biogràfic que ha escrit sobre la figura del polític lleidatà Eduard Aunós i Pérez, publicada per Pagès editors, de Lleida, a la col·lecció Guimet, número 128, la primera cosa que se’m va ocórrer va ser: d’on surt ara l’amic Josep Varela amb aquest ciri trencat de la biografia d’Eduard Aunós? Perquè s’ha posat a investigar sobre la vida d’un polític menystingut, de clara trajectòria reaccionària, que va servir els dos dictadors espanyols del segle XX i que, actualment, ja és totalment oblidat, fins al punt que la mateixa ciutat de Lleida, on va néixer, ha 12

- D’altra banda, el perfil biogràfic d’Eduard Aunós Pérez, fill de l’anterior, personatge culte, ambiciós i controvertit: es tracta d’un advocat, assatgista i polític que inicià la seva carrera pública cap a 1918. Que va ser diputat a Corts pels districtes electorals de Sort i de Solsona i secretari polític de Francesc Cambó sota l’empara de la Lliga Regionalista de Catalunya. Que, a causa de les seves martingales electorals, abandonà el catalanisme polític i es convertí en ministre de Treball, Comerç i Indústria entre els anys 1925 i el 1930, durant la dictadura del general Primo de Rivera. Que, des de l’exili, s’adherí plenament a la causa franquista des dels inicis de la guerra civil espanyola i arribà a ser membre de la Junta Política de FET-JONS. Que en finalitzar la maltempsada va ser nomenat ambaixador del règim a Bèlgica, a l’Argentina i al Brasil, d’on en va ser recusat i retornat a Espanya, com a conseqüència d’un tèrbol afer de contraban d’armes.

Que entre 1943 i 1945 va ser ministre de Justícia (la “justícia civil” de Franco, que no de la militar s’entén) i nomenat, posteriorment, president del Tribunal de Comptes i procurador a Corts per la província de Lleida, per designació directa del dictador, fins a l’any 1967.

En aquests apartats del text, resulta molt esclaridora i interessant la revisió dels fets que van dur a Eduard Aunós Pérez a formar part dels governs dels dos règims dictatorials de l’Espanya del segle passat: el del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930) i el del general Franco (1936-1975). La línia narrativa d’aquesta biografia pretén ser, per tant, un retrat aclaridor i fefaent d’un polític que, per molts crítics i historiadors, presenta una trajectòria vital marcada per l’oportunisme, per la reacció i per la manca d’escrúpols. Però, hi havia quelcom més que l’ambició de poder? O també s’hi pot trobar una autèntica capacitat de treball efectiu, malgrat estigués al servei de règims de perfil feixista com els anteriorment esmentats?

- Finalment, l’esbós biogràfic de l’empresari d’origen pontsicà Josep Graells i Pinós, un home de negocis fet a si mateix que actuà de mentor d’Eduard Aunós en els inicis de la seva carrera política. Es tracta, tal vegada, de la personalitat més polièdrica i opaca de les que Josep Varela ens dóna referència en aquest llibre. Entre altres ocupacions, va arribar a ser cofundador i gerent de la Companyia Alsina Graells d’A.T., president de la Patronal de Transports per carretera d’Espanya, conseller del Banc Central, col·leccionista d’obres d’art de dubtosa autenticitat i mecenes ocasional de la parròquia de Santa Maria de Ponts.

En el seu relat, l’autor també tracta d’esbrinar quina va ser la relació d’aquestes persones amb la vila de Ponts.

Sembla ser que es remunta als temps de l’oficina de negocis d’Eduard Aunós pare, dedicada, entre altres afers, a facilitar la redempció en metàllic del servei militar, per les famílies que podien pagar-s’ho. Al mateix temps, l’autor explica, per exemple, quan i com es forjà l’amistat, atípica i duradora, entre Eduard Aunós Pérez i Josep Graells i Pinós, a Madrid. També documenta,

Espai disponible administracio@portaveu.cat.

+ + )"4" "+/ -(./6',) &)

"1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

13

N O T I C I A R I de manera extensa i molt detallada, en què va consistir la celebració de l’Assemblea de la Lliga Regionalista de Catalunya de l’any 1923 a Ponts.

Aquests fets s’esdevingueren abans del trencament de la vinculació política d’Aunós amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista de Catalunya.

El què és cert és que els apunts biogràfics sobre molts dels personatges que apareixen en aquest llibre havien estat bandejats a posta i pràcticament oblidats fins ara, per la historiografia catalana contemporània. A ningú semblava importar-li gaire la vida i miracles dels polítics de la família Aunós de Lleida -- pare i fill-- o bé de la trajectòria empresarial del pontsicà Josep Graells i Pinós, sempre a l’ombra del poder central, a Madrid. El trenat de relacions d’aquests personatges també explica el motiu pel qual es produí el nomenament

Per acabar, després de valorar positivament l’esforç de recerca que ha fet Josep Varela a l’hora d’escriure aquest llibre, deixeu-me afegir que, en aquesta semblança biogràfica, l’autor ha sabut mantenir una de les regles d’or que són requisit indispensable de tota biografia: “Cal que sigui història, cal que sigui certa i cal que sigui ben escrita.” I també ha seguit la recomanació del pensador François Mauriac, segons la qual :”Tota biografia ha de passar per nosaltres mateixos i ser la nostra història.”

Manuel Gabriel i Forn.

14

Presentació del llibre “Vilanova de l’Aguda - 15 caminades pels seus paisatges i per la seva història”, de Francesc Beato i Vicens El diumenge 15 d’agost de 2010 a les 13 h, coincidint amb la celebració de la festa major de la localitat, va tenir lloc a la sala d’actes de la Casa de la Vila de Vilanova de l’Aguda la presentació del llibre titulat “Vilanova de l’Aguda15 caminades pels seus paisatges i per la seva història.”, del qual n’és autor Francesc Beato i Vicens, consumat excursionista colomenc resident a Barcelona, molt vinculat a la nostra comarca i, de manera especial, a Vilanova de l’Aguda. L’acte, presidit per la senyora alcaldessa, Montserrat Fornells, reuní una nombrosa concurrència de veïns del municipi i s’inicià amb la projecció d’un seguit d’instantànies fotogràfiques les caminades que, durant més de quinze anys, ha anat organitzant l’autor, comptant amb la col·laboració de l’Associació de Joves i de nombrosos veïns de Vilanova de l’Aguda. La presentació de l’autor i del llibre en qüestió estigué a càrrec de l’historiador Manuel Gabriel i Forn, que féu una anàlisi dels apartats bàsics de l’obra i del propòsit del llibre, que conté, entre altres aspectes, unes referències molt àmplies sobre l’entorn físic del territori recorregut i la seva toponímia; el marc històric global de la comarca; l’evolució demogràfica del municipi de Vilanova durant els últims 500 anys; referències d’algunes estructures socioeconòmiques agràries antigues i modernes; la definició de les característiques principals del patrimoni arqueològic i artístic del municipi de Vilanova de l’Aguda i també dels municipis circumdants; una guia ornitològica i una altra de caire espeleològic

del territori recorregut durant les caminades. Al mateix temps, el llibre és profusament il·lustrat, amb uns dibuixos excel·lents d’Elisenda Beato i Pedrero i de Jordi Solà i Franquesa.

En aquesta ocasió, l’Ajuntament de Vilanova de l’Aguda, conscient del dèficit existent en matèria de publicacions de referència sobre el municipi, s’ha afegit entusiàsticament a la iniciativa dels veïns de la Vall d’Àries i dels respectius agregats municipals, i ha patrocinat l’edició d’aquest esplèndid llibre sobre les 15 caminades que, any rera any, s’han vingut efectuant a cavall de les comarques de la Noguera, la Segarra i l’Alt Urgell i el Solsonès, les quals pretenen ser un recull de tot el què hi ha d’admirable o digne de menció en aquests recorreguts.

Elisenda Beato

d’Eduard Aunós Pérez com a fill adoptiu de Ponts, el dia 1 de juny de 1926, durant el mandat de l’alcalde Josep Ricart i Ribó i per indicació del mateix Josep Graells. Segons l’acta de la sessió extraordinària de l’Ajuntament de Ponts, aquest nomenament honorífic es feia “per l’afecte i l’interès demostrat per les llegítimes aspiracions del municipi”. Pel que he pogut constatar, estudiant la documentació de l’Arxiu Municipal de Ponts, aquest interès es basava més en la política de les paraules falagueres pels favors personals rebuts, que no pas en la de les realitzacions atorgades a la vila de manera altruista.

Vilanova de l’Aguda

L’admirable i pacient treball de recerca bibliogràfica, geogràfica i històrica que ha realitzat l’amic Francesc Beato, ultrapassa els límits de la mera monografia local i es converteix en una guia descriptiva de la part alta del Segre Mitjà i de la conca baixa de la vall del Llobregós, alhora que constitueix una eina imprescindible per al coneixement d’alguns dels indrets i dels fets més remarcables de la contrada. Es tracta, per tant, d’un document de gran valor testimonial que estic segur que farà augmentar l’interès pels paratges més significatius d’aquest extens municipi als qui encara no els coneixen i convidarà a visitar-los i a admirar els seus atractius paisatgístics i arquitectònics. Es tracta d’una emotiva aportació documental contra l’oblit, elaborada amb un autèntic amor al país i un recordatori del què cal conèixer i preservar, adreçat a les a les futures generacions.

Manuel Gabriel i Forn

Montse Fornells

N O T I C I A R I

Trobada-Partit entre veterans i jugadors actuals de la U.E. Vilanova de l’Aguda

El cap de setmana del 10 al 12 de setembre, va celebrar-se la Festa Major de Ribelles. Dins dels actes que van dur-se a terme, cal destacar el sopar de germanor de la gent de Ribelles, on hi van assistir unes 85 persones.El dissabte 11 de setembre va celebrar-se una missa i posteriorment els jocs per la mainada, on els més petits del poble van gaudir de les diferents activitats que van fer-se i van ser obsequiats amb diferents premis per tots els participants. I al vespre, ball llarg a càrrec de l’orquestra Stresband. El diumenge 12, el dia de la Festa Major, va haver-hi missa en honor a la patrona de Ribelles.

Posteriorment un cercavila des de l’esglèsia fins al local Social a càrrec dels grallers de Vilanova de l’Aguda, els “Tot Cugula” i on va haver un petit homenatge al mossén Enric Bonet (que després de 22 anys deixa d’exercir el càrrec) i se’l va obsequiar amb un llibre de Vilanova de l’Aguda. Es va acabar amb un petit refrigeri per a tots els assistents i al vespre, va finalitzar la festa amb un ball llarg a càrrec de l’orquestra Madison Grup. A la mitja part es van repartir torrades i arengades per tots els assistents (se’n van repartir més de 600).

Festa Major de Vilanova de l’Aguda Va celebrar-se el cap de setmana del 13 al 15 d’Agost, organitzada per l’Associació de Joves, amb diferents actes culturals, esportius, musicals i lúdics.

Entre els quals, cal destacar els jocs per a la mainada i el sopar de germanor. Un campionat infantil de futbol entre els nens de Vilanova i els nens de l’EFAP i a la tarda, la 2a. baixada de carros pel carrer major. Aquest any va tenir un gran èxit de participació, amb 10 carros que van baixar pel carrer i un nombrós públic que va poder gaudir de l’esdeveniment. A la matinada, la Festa Jove, amb l’actuació del grup SantPitersings i la discomòbil Golden Deejays. I finalment, el dia 15, el tradicional llevats de taula amb l’estrena del grup de grallers local els “Tot Cogula”, posteriorment va fer-se la presentació del llibre “Vilanova de l’Aguda. 15 caminades pels seus paisatges i la seva història” escrit per Francesc Beato. A la tarda, es va dur a terme el tradicional partit de futbol de Festa Major entre el Vilanova de l’Aguda i el Ponts. I per acabar la festa, un ball llarg amb l’orquestra Xarop de Nit”

Montse Fornells

Dissabte 18 de Setembre va dur-se a terme, al camp d’Esports Municipal de Vilanova de l’Aguda, un partit entre veterans (ex-jugadors) i un combinat d’alguns membres de l’actual plantilla de la U.E. Vilanova de l’Aguda i de joves del poble. Un total de 50 jugadors van participar en el partit que va disputar-se en motiu d’aquesta trobada. El partit va ser molt disputat i va haver-hi unes magnífiques jugades i moments molt nostàlgics que van fer deleitar a tots els assistents al partit. El partit va finalitzar amb empat a 3 gols, cosa que suposà una gran alegria pel combinat format pels veterans de la U.E. Vilanova de l’Aguda, que malgrat els anys que feia que no jugaven amb el Vilanova, encara mantenen una gran tècnica i un gran esperit lluitador. Més de 100 persones de públic van seguir l’esdeveniment i van poder tornar a veure els antics membres que havien format part del Vilanova. L’acte va finalitzar amb un sopar al Local Social de Vilanova de l’Aguda, on van assistir més de 140 persones.

Festa Major de Ribelles

15

N O T I C I A R I Crònica Cultural

Amb motiu de la presentació del llibre “Inventari de postals pontsicanes (1895-1935)”

No sé si la fotografia ha modificat o ha falsificat la meva pròpia memòria: el que sí sé és que la intensitat del temps realment viscut, de la gent de carn i ossos, dels carrers i les places de la meva vila, en cap altre lloc la trobo reflectida millor que en el blanc i negre de les fotos d’aquests artesans ambulants de principis del segle XX, perquè la fotografia ha tingut sempre la doble condició d’ofici artesà i d’intencionalitat documentalista i etnogràfica. La pintura, la novel·la, la música o el cinema són mescles de materials diversos que pretenen constituir-se en un tot. La fotografia documental també esdevé un gran sac on hi cap tot: la vida quotidiana, el temps que discorre inexorable, la forma exacta del present que, només 16

Antoni Ramellat

La meva memòria és plena de fotografies, ja siguin de caire familiar o d’esdeveniments lúdics i socials. Si no fos per les antigues fotografies, la meva memòria seria, doncs, molt més pobra; fins i tot, seria menys memòria; no hauria percebut des d’abans de tenir ús de raó l’enigma del temps de les vides humanes, del seu aspecte físic i de l’entorn on coexistien. Perquè hi ha una emoció del temps i de les coses que només ens proporcionen les velles fotografies; es tracta d’una forma de l’experiència o del record que, sense elles, no fóra possible i que no trobo en cap altre art, ja que cap altra forma d’expressió artística no em parla tan poderosament de la part més fràgil i més vertadera de mi mateix com ho fa la fotografia. La seva contemplació em parla del món que m’envolta, del passat individual i el que comparteixo amb els demés o el que recordo sense haver-lo viscut.

acabat de néixer, es va tornant passat llunyà. Al mateix temps, si les fotografies antigues em commouen tant és també per un altre motiu: només gràcies a la seva contemplació se’m permet la il·lusió de visitar el temps inaccessible que va precedir el meu naixement; els dies en què els meus pares i els meus avis eren joves. Entre els records d’infantesa que tinc més presents destaca el de les capses metàl·liques de Cola-Cao en les que la meva mare guardava aquest petit tresor familiar que tantes voltes havia mirat i remirat amb una emoció i un interès renovats. Beneïda sigui l’hora en què vaig decidir conserva-les!

tes postals, que es venien a diversos establiments comercials de la vila, van difondre durant aquells anys la fesomia paisatgística del nostre entorn més immediat arreu del país. Són instantànies d’un gran atractiu visual que representen el llegat pòstum dels autèntics forjadors de la memòria gràfica del nostre país, com ho van ser tots aquests fotògrafs vocacionals i intrèpids.

El pacient treball de recerca gràfica realitzat per Jordi Vidal, ha comptat també amb la inestimable col·laboració del fotògraf i company de l’Agrupació Cultural Portaveu, Agustí Cucurulls i Canes Ambdós han fet possible que aquest inventari de postals que teniu, o espero que tindreu a les mans en forma de llibre o en format CD, esdevingui per a tots plegats un document de gran valor testimonial el qual, n’estic ben segur, farà augmentar l’interès pel que ha estat i és la nostra vila, tant per part dels qui hi hem nascut, com per als que hi han vingut a residir des d’altres contrades i països. Es tracta, sobretot, Antoni Ramellat d’una interessant aportació Es tracta d’un luxós àlbum gràfic on visual contra l’oblit, elaborada amb un hi ha reproduïdes 200 imatges de pai- autèntic amor al municipi de Ponts. Per satges urbans i rústics del municipi de aquest motiu, els integrants de l’AgruPonts, de la presa del canal d’Urgell, pació Cultural Portaveu en volem donar del monestir de Santa Maria de Gual- les gràcies més expressives al Jordi, la ter i d’alguns dels esdeveniments col- persona que l’ha fet possible. El nostre lectius de caire social o festiu celebrats desig és que tant l’àlbum com el CD ara la nostra vila durant la primera meitat ribin a satisfer les vostres expectatives i del segle passat. La majoria de les imat- la vostra curiositat. Tot plegat ja forma ges, sobretot les targetes postals, van part d’un llegat col·lectiu adreçat a les ser realitzades pels millors fotògrafs generacions futures. itinerants de l’època. Aquestes targeManuel Gabriel i Forn La projecció comentada de postals antigues de Ponts extreta del llibre illustrat denominat “Inventari de postals pontsicanes (1895-1935)” és fruit del gran esforç de recerca que l’amic i company Jordi Vidal i Sordé ha portat a terme durant els últims anys.

/-" %& )" &0 &)

PONTS

!

/-" &0 &)

PONTS

!

"

) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

17

I N F O R M A C I Ó M U N I C I PA L Actes de reunió dels plens de l’Ajuntament de Ponts

31 de maig de 2010

Assistents tot el consistori excepte Joan Masses Desenvolupament de la sessió: Amb el vot de qualitat de l’alcalde són aprovats els comptes generals de la corporació exercici 2008: Ajuntament de Ponts: a) Balanç de situació a 31/12/2008: dóna un benefici de 849.076,78. b) Liquidació del Pressupost: uns drets pendents de cobrament de 1.609.221,68 Unes obligacions pendents de pagament d’1.263.474.21 Fons líquids de tresoreriai: 648.575,06.

Un romanent de tresoreria total de 426.237,37, un resultat pressupostari 262.143,91 i un resultat pressupostari ajustat de 184.628,06. a) Estat de despeses i ingressos, aprovat inicialment, dóna un total equilibrat de 3.745.974,69. b) Les modificacions de crèdit donen un total de 858.686,10. c) les previsions definitives donen un resultat de 4.604.660,79. d) les existències finals de tresoreria donen un resultat de 302.827,59.

Patronat Municipal d’Iniciatives de Ponts: a) Balanç de situació: dóna un actiu de 224.160,44 i un passiu de 224.160,44. Benefici de 17.771,23. b) Liquidació del Pressupost: uns drets pendents de cobrament de 187.789,43. c)Unes obligacions pendents de pagaments de 172.152,91. d)Fons líquids de tresoreria: 25.635,99. d) Un romanent de tresoreria per a despeses generals de 25.401,52. e) Un resultat pressupostari ajustat de 21.172,41.

Annex als comptes anuals exercici 2008: Les existències finals de tresoreria donen un resultat de 9.999,47 Empresa Municipal de distribució d’energia elèctrica de Ponts SL Comptes de pèrdues i guanys: dóna un resultar positiu, després d’impostos, de 10.659,66.

Empresa Municipal de gestió Urbanística de Ponts SL Compte de pèrdues i guanys: dóna una pèrdua de -6.520,87.

Aprovació modificació de crèdit núm.

3/2010 del pressupost 2008 prorrogat: preveu la consignació de les inversions “Restauració Centre d’Interpretació Sant Pere de Ponts”, dins del programa romànic obert, i la Rehabilitació de la Torre del Caragol o de Dàdila”, dins del programa FEDER i PUOSC. Amb el vot de qualitat de l’alcalde és aprovada la proposta. Despeses que cal finançar:

18

1/ Suplements de crèdits:

Concepte

Retribucions personal laboral temporal Retribucions personal laboral ensenyament Llar Infants Municipal Quotes Seguretat Social/règim general

Consignació Proposta Consignació inicial increment definitiva 165.000,00 12.492,62 177.492,62 37.500,00

24.861,80

62.181,80

265.000,00

11.974,48

276.974,48

Total despeses

49.328,90

2/ Crèdits extraordinaris:

Concepte

Restauració Sant Pere –Programa romànic obertRehabilitació Torre del Caragol o de Dàdila

Consignació 150.000,00 268.717,29

Total despeses

418.717,29

Total despeses a finançar

468.046,19

1/ Nous ingressos: Subvencions Concepte Previsió Fons Estatal per a l’Ocupació i la 49.328,90 Sostenibilitat Local 2010Programa d’actuació social La Caixa: Restauració 150.000,00 Sant Pere -Programa romànic obertPUOSC PG-2010: 50.000,00 Rehabilitació Torre del Caragol o de Dàdila PUOSC DET-2010: 60.000,00 Rehabilitació Torre del Caragol o de Dàdila FEDER: Rehabilitació 119.760,13 Torre del Caragol o de Dàdila Total 429.089,03 2/ Nous ingressos: Operació de crèdit

Concepte Previsió Préstec a llarg termini 38.957,16 per inversió Total 38.957,16 Total majors/nous ingressos : 468.046,19 Aprovació provisional de la modificació de l’ordenança fiscal núm. 22 -Taxa per a la prestació del servei llar d’infants municipal per al curs 2010-2011: És aprovada provisionalment per majoria simple.

“D’acord amb l’art. 8 del Decret legislatiu 2/2003, els ens locals territorials de Catalunya, en l’àmbit de les seves competències i en els termes establerts per la legislació de règim local, poden exercir la potestat tributària i financera per mitjà de l’ aprovació de les corresponents ordenances fiscals i les seves modificacions.

El Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals el règim d’imposició i modificació de tributs locals per mitjà de les corresponents ordenances fiscals.

Desestimació íntegra del recurs de reposició interposat contra l’acord del Ple de 30 de novembre de 2009, d’aprovació

provisional de la imposició i ordenació de contribucions especials per les obres de renovació i ampliació de la xarxa d’aigua potable a l’av. del Passeig -costat dret-, amb aprovació definitiva de les contribucions especial i de les liquidacions tributàries: És aprovada per majoria simple: Primer. Desestimar íntegrament el recurs de reposició interposat en data 23 de març de 2010 per la Sra. Maria Dolores Serra Garrabou contra l’acord plenari municipal de 30 de novembre de 2009.

Segon. Aprovar definitivament l’ordenació i imposició de les contribucions especials i les liquidacions tributàries per a l’execució de l’actuació “Renovació i ampliació de la xarxa d’aigua potable a l’av. del Passeig – costat dret -: Cost d’execució de 34.672,87 l’obra Total despeses 34.672,87 Base imposable 34.672,87 contribucions especials Cost a suportat per 8.668,22 l’Ajuntament (25% BI) Cost a suportar pels 26.004,65 subjectes passius (75% BI) Mòduls de repartiment: 100% per ml de façana Primer. Desestimar el recurs de reposició interposat en data 18 de gener de 2010 per la senyora Elena Clar Ferragut i la senyora Sandra Ramon Pellicer, com a presidenta i tresorera, de la comunitat de propietaris de l’edifici Ctra. La Seu d’Urgell, 92

Segon. Aprovar definitivament l’ordenació i imposició de les contribucions especials i les liquidacions tributàries per a l’execució de les obres de “Urbanització carrer lateral de La Seu d’Urgell (Zona 1 –carrer Oest-)”: Cost d’execució de l’obra 92.045,09 Honoraris redacció 1.992,19 projecte Honoraris direcció obra 2.846,09 Total despeses 96.883,37 urbanització Base imposable 96.883,37 contribucions especials Cost a suportat per 24.220,84 l’Ajuntament (25% BI) Cost a suportar pels 72.662,53 subjectes passius (75% BI) Mòduls de repartiment: 25% per ml de façana 25% per m2 de superfície 25% per volum edificable 25% per valor cadastral a efectes de l’IBI

VĂ‹ " '" ! '" # ( "# ( VĂ‹ ' $ " ) "#$ VĂ‹ "" " ! (" VĂ‹ ! ! $ #" VĂ‹ ! $ " VĂ‹ # (# $ " VĂ‹ " $ VĂ‹ # ( "# ( ! "#! !"

VĂ‹ ! ! " # % # # VĂ‹ ! ! $ " ! $ # ( "$ ! !

VĂ‹ ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" VĂ‹ # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

19

BÚSTIA D’OPINIÓ Un capella de pagès: Mossèn Joan Porta Perucho Baronia de Rialb (2º part)

D’aquell temps de misèria, recordo també com tots a casa (i algun veí que s’hi deixava caure, com per exemple el Josep Cirera de Sant Marc), escoltaven amb molt d’interès davant un aparell de ràdio que, entre uns xiulets eixordadors, donava les notícies de com anaven les coses per Europa. Som a l’any 1945-46.

La historia de la vaca: Complint amb la seva tasca pastoral, Mn. Porta anava a les parròquies a dir missa, a peu o en una eugueta, segon la llunyania o si calia portar coses (les distàncies es mesuraven sempre per hores de camí a peu, no pas per kilòmetres; allò era l’edat mitjana a ple segle XX!) Un dia que arribava a casa, cansat per les 5 hores de camí que havia fet per anar a portar el consol a un malalt, es trobà la meua mare desesperada perquè la vaca no havia tornat a casa, ja era ben de nit, i això volia dir que els menuts no havien sopat encara. Tornà a agafar el camí i, pensant on hauria anat a parar la maleïda vaca, va anar baixant cap al Vilaró, s’aturava de tant en tant per escoltar, i res, ni senyal. Va pensar: “pujaré damunt un roc i tiraré unes quantes pedres, i donin on sigui a lo millor es mou i sento l’esquella”. Pensat i fet. Posà el peu sobre un pedrot gros que tenia al davant i... “Mecagondam!” La vaca va fer un bot que el va tirar per terra, sense que, sortosament, el ferís el més mínim.

D’aquesta anècdota en vàrem parlar amb la Marina Finestres a casa seva de Cervelló, on viu amb el seu fill i la seva 20

nora, en perfecte estat de salut mental, encara que amb el ossos dolorits. Va riure molt en recordar-ho, i d’aquesta paraula que he escrit i que no sembla pròpia d’un capellà, encara que sigui de pagès: “megagondam”. Com que havia de veure-se-les amb animals, suposo que va aprendre el costum, i se li escapava tot sovint. Per sobreviure, i només per això (sempre parlant del primers 25 o 30 anys de la seva estada a la Baronia), no crec que tingués cap classe de jornal, com no fos algun pollastre o un present de porc de les matances dels seus feligresos, però no pas de tots (ni de bon tros). És per això que s’havia d’espavilar i criar unes quantes gallines, per tenir ous, que mai es volien apollegar: Mecagondam! sembrar patates, hortalisses i gra (que després faria servir per a l’eugueta i per a l’aviram), de 3 o 4 cabretes per la llet i per vendre, i algun conillet.

Tenia un gos que l’acompanyava en tots els seus llargs trajectes, per aquells caminots (no es podien dir d’una altra manera). Les carreteres eren de terra i rocs, o sigui de pols a l’estiu i de fang a l’hivern. Com que hi passaven els carros de cada casa, s’hi feien unes roderes impossibles de sortejar, perquè tampoc s’arranjaven pel treball tan gran que costava a tothom tirar endavant les seves pròpies collites i d’altres feines afins.

La gosseta es deia “Carrilla” i era molt bona caçadora. Es donava el cas, alguna vegada, que el gos li portava ben a prop una peça de caça, que ell sense baixar del cavall podia matar, i la Carilleta a continuació li donava en mà. Tota una lliçó d’ensinistrament o entesa entre els dos bons companys.

Portar l’escopeta penjada al coll era el més normal per tots el homes d’aquelles masies. Ho feien per si sortia una peça de caça que els serviria per fer un bon dinar. El racionament era escàs i dolent, i amb això en tindrien un bon menú per anar passant. També s’organitzaven batudes al senglar, i ell, si estava lliure, hi anava com els altres i en gaudia molt.

Sí que és veritat que aquestes anèc-

dotes fan molta gràcia, però no tot era cantar i ballar.

Els hiverns eren duríssims, i es tenien escasses i dolentes peces d’abric. Els homes encara es posaven polaines a les cames, i les jaquetes i el calçat eren francament de molt mala qualitat. De manera que no hi havia més remei que passar fred. Molt de fred. I en aquestes condicions, posar-se emborrassat damunt una eugueta per anar a dir missa, primer a Palau i després al Puig, i tornar a casa en dejú perquè la Santa Mare Església ho manava així, és una prova molt forta que ell va haver de suportar un munt d’anys.

Plovent, havent de travessar el riuet de Rialb a nado... A més, quan es podia dir que la feina ja era feta, que ja s’havia escalfat, sopat i ja era a dormir.. a mitja nit s’aixecava per comprovar que la llàntia de l’església no s’hagués apagat amb el cop d’alguna rata despistada o un vent fort, sorgit de les entranyes de la nit. I per si fos poc, també era menester de baixar a l’estable perquè l’eugueta havia de menjar la pallada (barreja de farina de blat i palla arruixada amb aigua). I això no va ser el pitjor; El més fort de tot: la Guerra!

Va romandre amagat molt temps a una espècie de refugi, amb el seu amic Eugeni de cal Empordanès, i sense esperar cap senyal diví; només pendents de les notícies dels moviments de les tropes i que algú els portés quelcom per menjar.

I tabac. Allí les hores es feien eternes i la por els corsecava l’ànima. Sempre explicava que amb l’Eugeni es repartien una cigarreta, i que d’aquesta convivència tan íntima en va sorgir una amistat molt gran que va perdurar fins la mort.

Va intentar fugir cap a França en dues ocasions. Un cop, el van enganyar els guies tornant-los cap a Catalunya i l’altra vegada, el van agafar i va estar a la presó de Lleida bastant de temps. Tot i que la meva mare ho referia sovint, ara no recordo el temps que va estar empresonat. És el de menys.

Després de l’any 1939, acabada la Guerra Civil, van començar a poblar-se tots els racons. Els boscos plens de maquis, que no feien gaire gràcia a ningú (perquè vivien del pillatge del que podien i robar per les cases) ja s’havia començat

BÚSTIA D’OPINIÓ a treballar al pantà d’Oliana i ens va arribar mitja Andalusia que van anar a treballar a les mines de S. Marc (a l’allau de miners s’hi ha d’afegir els carboners, els llenyataires dels boscos i els camioners de les mines i de la fusta) i cada casa, per tornar a arrencar la pagesia contractava mossos, que també eren de parla i cultura castellana. Mai va haver-hi problemes amb ningú. Alguna borratxera i prou.

Tota aquesta gentada es va portar molt bé amb el meu oncle, que per la seva part es va mostrar sempre conciliador amb tots. Feien junts partides de cartes, que li agradaven molt (als forans també se’ls sabia guanyar com als vilatans).

El Concili Vaticà II. Per al meu oncle va tenir diferents vessants: La part més pràctica per ell va ser poder posar-se el vestit clergyman, que li permetia pujar a l’animal o a la moto sense més complicacions. Un bon avanç. Però la part més feixuga era haver de fer a cada missa una homilia, i això va representar un treball al qual no estava acostumat. Estava capficat tota la setmana en llibres, escrivint a màquina, rumiant, perquè segurament també se li feia una mica costa amunt, doncs ell sabia molt bé que no tenia l’eloqüència necessària, docta i brillant, sense errades, per parlar en un púlpit. Per altra banda, el seminari ja quedava molt lluny, i potser no estava prou al dia. Des d’aquell moment, va començar a fer un sermonet curtet i mirant sempre al terra o al sostre, amb les mans juntes i els dits creuats. No fos cas que, mirant a algú, es pogués donar per al-

ludit, i era el que tractava d’evitar. Ell coneixia molt bé els seus feligresos i tampoc els demanava mai, penso que ho posava tot de la seva butxaca, encara que després del Concili crec es van arranjar els assumptes Església-Estat, i no ho sé segur, però crec que va començar a cobrar soldada (aquestes dades no les puc confirmar del cert, és el que m’imagino i els records em fan suposar) A causa de l’aïllament que donava la terra, ell va ser un mossèn diferent dels altres, que poques vegades es reunia amb el seus col·legues, i que havia d’ajudar a segar i batre moltes vegades. Ja se sap que aquell temps feien falta moltes mans, i era home molt collaborador amb el seus veïns, i ell també tenia terreta que cultivava, o sigui que mai no anava a les misses en què eren molts capellans. Amb ell no s’hi comptava. Feia la seva vida al Rialb i prou. Predicava amb l’exemple, que no és mal sistema.

Només si el comparem amb el senyor rector de Ponts, Mossèn Jaume Jordana, que era una bona persona, em consta, però de posat tivat i molt cultivat en la música i en les arts, i que també posseïa el do de la paraula, el meu parent era un camperol amb sotana i res més.

Aquesta reflexió em fa pensar en una història que vaig llegir en algun lloc, no recordo on, però sí que veig encara amb claredat el dibuix que la il·lustrava.

En una església, s’hi trobaven dos personatges molt ben definits: el ric i poderós resava davant de l’altar, i es donava cops al pit dient: “Senyor, jo pago els impostos, segueixo la llei de Moisès, vaig al temple cada setmana i dono caritat als pobres; Senyor, sóc un home just”. Al capdavall del temple hi havia cada dia un home flac, amb el barret de palla a la mà, sense aixecar la mirada, i quasi sense atrevir-se a passar la porta deia només això: “Senyor, aquí està Joan!” Ho tenia claríssim: aquell era el Sinyoruncle.

Montserrat Sala

Els negocis de nova generació Porto una bona temporada, que estic obsessionada amb el oficis que desapareixen, amb les botigues que es tanquen a causa de la crisi, i observo els canvis que van modelant els pobles i les ciutats, dia a dia, entre les moltes obres i els comerços que van prenent altres colors.

I és que avui he anat a un Chiqui-Park.

No és la primera vegada que hi vaig. En conec dos o tres, perquè si tens néts o fills petits és cita obligada. És un muntatge digne de veure.

Tot ell. I penso que un bon negoci, perquè no requereix gaires empleats que ja és la principal qüestió a tenir en compte.

Cal, això sí, un local bastant gran, alt de sostre, un equip de música ben potent, i uns ponts entre castells i dracs de goma que serveixen per pujar-hi de peus i saltar des del més alt esglaó. Tot un circuit de passadissos de goma, amb personatges de l’actualitat televisiva o dels contes tradicionals, i les parets pintades amb colors vius i escenes al·legòriques.

El soroll és infernal i els nens, amb els amics, estan suats de tan córrer i saltar amunt i avall.

Aquests locals, suposadament, serveixen per festejar un aniversari o un sant. Després de deixar que els nens s’esvalotin i es posin a cent per hora.

La qual cosa fan amb tan sols cinc minuts. Els donen un pseudoberenar amb safates de colors, begudes amb gots de colors, i un pastis fet amb una muntanya de magdalenes de xocolata.

Això sí, els asseuen en un tron de color daurat i els posen una corona perquè se sentin els verdaders reis de la festa. En aquest punt, els altaveus toquen “moltes felicitats, moltes felicitats... et desitgem nosaltres...” i llavors els acompanyants s’atansen amb cava a la mà per brindar amb ells i comença l’espectacle de veritat: L’entrega de regals! Mare de Déu! Amb un carretó no els haurien pogut dur. Comença la batalla dels papers i els nens ja no veuen res, ni fan cas de res, d’un bot tornen al circuit i a córrer un altre cop, deixant els parents que s’han sacrificat per anar-hi, amb un pam de nas. Edificant.

Montserrat Sala 21

BÚSTIA D’OPINIÓ Ha mort el rei, visca el rei Aquestes van ser les paraules introductòries que propicià el delegat dels partits carlins, el gallec Antonio Rego, al final del funeral celebrat al tanatori de Sant Gervasi, amb la família Borbó Parma i els prínceps holandesos, i els carlins, amics assistents a l’acte d’aquest passat 18 d’agost.

Recordava a Carles Hug, en el 1r acte Montejurra, el 1957, el sentit que tenia la monarquia per aquest príncep.

Una monarquia que servís al poble.

Amb aquesta idea emprenia una revolució cap a un nou pensament que el va portar a concebre un socialisme d’autogestió global. Fonamentat des d’una concepció cristiana de la vida.

Certament molt avançat pels temps.

El socialista Albert Mun manifestava aquest canvi del carlisme amb aquestes paraules: es veu que Carles Hug ha fet cas omís de les cendres dels avanpassats, però ha escollit la flama de la qual el carlisme va rebre la vida.

El Concili Vaticà II havia donat al carlisme una nova visió d’entendre el món: la llibertat de consciència, obertura a nous pensaments, fonamentats amb el diàleg. Una dedicació explicita als més desfavorits, que no desdeia amb l’ideal carlí de sempre. Aquests factors havien fet forat en el carlisme, per contribuir a la creació d’un nou pensament. Aquest compendi d’idees foren les causes reals de l’evolució carlina.

L’enfrontament carlí propiciat ja per les desavinences amb el general Franco durant la Guerra Civil, s’incrementaren en oposició en acabar-la. Ja que la desarticulació de l’aparell carlí, la utilització dels seus símbols i l’apropiació dels seus locals en benefici d’una sola idea, el caràcter dictatorial i opresor del nou govern, generà una lluita clandestina que portà a la persecució i empresonament de carlins. Fet que afavorí

22

un acostament a la lluita antifranquista a favor de la democràcia que el mateix Carles Hug, anys posteriors incrementà (tot i patir en la seva persona vàries expulsions). Aquest príncep esdevení, per molts carlins, un nou lideratge per a noves generacions.

L’ofici religiós celebrat es centrà en la figura i personalitat de Carles Hug: el seu humanisme cristià reblava, primer la senzillesa i després el lideratge polític i social que aquest príncep hauria pogut ser, si s’hagués donat el cas, amb la corona de les Espanyes.El fèretre allí present, amb el cos del príncep, no només Borbó i Parma, sinó considerat membre de la família Reial d’Holanda, que eren els qui hostentaven la responsabilitat de l’acte. Potser aleshores s’explica la presència d’una corona dels Reis d’Espanya. Esmentada mostra va ferir la sensibilitat carlina de molts allí presents. Una animadversió s’apoderà dels congregants. Després de tot, sonava com una incongruència.

Dues altres corones manifestaven el seu condol, una de la família Borbó Parma i l’altre de la família Reial Holandesa.

Nascut al 1930 a França, a l’exili com tota la dinastia carlina, estudià dret a la Sorbona i ciències econòmiques a la Universitat d’Oxford, participà amb els directoris del miracle alemany, de qui aprengué grans virtuts sobre economia. Divorciat d’Irene d’Holanda de qui tingué quatre fills, i abandonà el camp polític el 1980, com a dirigent del carlisme, es dedicà a donar classes a la universitat de Harvad fins a la seva jubilació. A partir del 2000 va tornar a iniciar una minça aparició a la vida pública.

Des de feia un any vivia a Catalunya, fet que els catalans ens congratulava.

Rei de les Espanyes, defensor dels drets històrics, de les llibertats legítimes dels pobles, així se’l coneixia i així ha mort. Amb l’habit de benedictí com a mortalla, símbol d’humilitat i senzillesa, la història dels nostres països se sentirà una mica més pobre, per la desaparició d’aquest defensor dels drets de l’home i dels pobles.

Jaume Campàs i Fornols

Els de la tanca del fons del pati de l’escola Un costum que he observat en els tres anys que porto a l’escola és que els alumnes dels cursos més grans, els de sisè, a la tarda, abans que soni la sirena i fem les files, ells i elles es situen al fons del pati d’entrada, asseguts a la base de la tanca que l’envolta. Quan el xiulet anuncia les tres de la tarda, tots a una, comencen a desfilar, llibres en mà (de vegades repassen o fan veure que repassen les lliçons), i de moment res de portàtils (aquesta crisi!). Pensant en el motiu del costum, caldria preguntar al nostre historiador local si hi ha una explicació a tal comportament i fins on el podem datar; jo m’he fet les meves cabòries, i he arribat a la conclusió que els preadolescents es troben desituats. No són prou grans per anar a l’Institut (per cert, sóc de l’opinió que haurien d’estar a l’escola fins als 14 anys) i a l’escola es veuen més grans que la resta dels alumnes. Ha de ser difícil per a ells i pels educadors; ja mirem de tractar-los com a xavals grans, però de vegades te’n fan alguna que penses “què immadurs són” i això pot arribar a dificultar el procés d’aprenentatge, ja que si no hi ha motivació!

Ara que estan de moda les generacions “y”, les “ni-ni” o la generació dels “nen-clau”, on els posem aquests marrecs? I divertits ho són, no cal esperar la nova temporada de “Física y Química” per veure com els bull tot, primeres mirades, cares vermelles de vergonya, paperets sota la taula, quedar al Messenger o al Facebook. Tenen unes aventures... de vegades divertides, de vegades un xic cruels, també “els va” això de fer el buit a algun company, el rebuig, deixar de banda (ei, una moda que s’arrosega fins a la vellesa, i que no és un pecat dels nois sinó de la mateixa societat). Aprofito uns minuts abans que toqui la sirena de la tarda per observar-los, i penso que ells creixeran i seran capaços de canviar el món, el nostre petit món, només necessiten un xic d’afecte, d’acompanyament i confiar en ells, sense deixar d’exigir i ensenyar (això val pels mestres i per

BÚSTIA D’OPINIÓ

les famílies). De vegades, quan enraones amb els de l’Insti i penses que segur que ells també han passat per l’etapa de la “tanca del pati”, veus que ara ja no són crios, sinó joves amb tots els ets i uts. En conec alguns que tenen molt clar el què i com, que igual pugen la Pica d’Estats perquè creuen i aposten per una nació catalana, que poc després et deixen bocabadats ja que estan aprenen a tocar la gralla per fer encara més país (i el bo que a l’escola la flauta només la feien servir per ensordir al company del costat).

Tot això em porta a pensar que, per molts anys els nostres xavals s’estiguin a la tanca del fons del pati per així després poder estar ben preparats i decidits en la tanca de la vida que els tocarà viure.

Mn. Jaume

Els fonaments per a un futur millor...

El proppassat dissabte 18 de setembre s’inaugurà la rehabilitació del tram actual amb porxos del carrer Major, una bona notícia que hom esperava amb candeletes, ja que es tracta d’una obra que era prioritària dins el casc antic de la vila, i que suposa un pas fonamental de cara a la seva plena recuperació...

Més endavant s’emprendran les obres restants pel desenvolupament total del Pla de Barris, que significarà la transformació d’un sector fins ara força malmès, en un dels llocs més atractius de la vila. I dins aquest Pla de Barris s’inclou la transformació en museu de la casa Samarra, de propietat municipal, que quan esdevingui realitat posarà fi –dins l’àmbit local–, a una de les injustícies més flagrants a l’hora del reconeixement dels mèrits a qui més ha fet –desinteressadament– per la nostra vila. Cal fer esment que la reivindica-

ció de convertir la casa on va néixer Samarra en museu, continua essent una assignatura pendent a la vila d’ençà que sorgí la iniciativa de portar-ho a terme a finals dels anys seixanta... i és que Samarra, pels que encara no ho sàpiguen, al marge dels seus mèrits artístics, fou també l’artífex de la Biblioteca Popular, de l’Escola de Dibuix i Pintura, de l’embelliment del carrer Vilanova, etc.Particularment tinc molt clar que l’Anton Samarra volia deixar a Ponts la seva obra (pintures, dibuixos i escultures) quan passà a millor vida l’any 1914, com així féu al deixar-les a la seva casa nadiua,.. i és allí on haguessin continuat estant si no hagués existit una incomprensible desídia per part de les autoritats pontsicanes del moment per conservar-les adequadament, a conseqüència de la qual una germana de l’artista, en veure el lamentable estat en que es trobaven aquelles obres dipositades a Ponts, decidí cedir-les al Museu Morera de Lleida, on es troben actualment. I és clar que si llavors hi hagués hagut un lloc idoni per emplaçar-les a Ponts, mai haguessin sortit de la vila.

I si el Museu Samarra esdevindrà finalment un fet, em plau comentar una altra bona nova per la cultura local... ja que fa només uns dies m’assabentava de l’ampliació dels fons del Museu Boncompte, el qual, properament, comptarà amb una nova secció dedicada a utensilis de laboratori. A més, el museu en qüestió, dins la secció ja existent d’indumentària, ha incorporat recentment –fruit d’una cessió desinteressada–, un uniforme de campanya dels Mossos d’Esquadra emprat pels membres del cos durant el període 1984-1994... i al marge de la vàlua dels

nous fons esmentats, penso que és força més remarcable la constatació de la voluntat del seu actual propietari de continuar ampliant el patrimoni del museu, que si bé ja és força considerable, cal anar incrementant i alhora, donar-lo a conèixer degudament.

Sempre he cregut que el Museu Boncompte és –malauradament–, una eina de promoció local desaprofitada, tot i que té un potencial extraordinari... però cal que s’hi impliqui el consistori per tal que comenci a donar els fruits esperats, tant en l’aspecte econòmic com en el cultural del municipi. Jo crec que seria bo per Ponts intentar aconseguir la cessió a la vila dels fons del museu per part de Francesc Boncompte Serra, a canvi de retribuir-lo amb un lloguer pel local on estan emplaçats, ja que n’estic segur de la seva viabilitat.

Que jo sàpiga, això no s’ha intentat des de faltà Francesc Boncompte Alsedà, que fou l’artífex d’aquesta impressionant col·lecció que aplega des d’armes de totes les èpoques a cranis prehistòrics.

N’estic convençut que quan tots els projectes del Pla de Barris s’hagin fet realitat, si a més s’incorpora el Museu Boncompte al patrimoni local, la vila disposarà d’una oferta turística de primer ordre... no oblidem que ja comptem –entre altres– amb la canònica de Sant Pere i el retaule del Roser –en l’aspecte monumental–; amb les piscines, el pavelló poliesportiu i el Parc de la Roca del Call –en l’esportiu–. Tenim per tant uns fonaments sòlids per a l’obtenció d’un futur prometedor en l’aspecte turístic, i si adquirim a més els materials per a l’edificació de l’”immoble” de la nostra plena promoció, els resultats poden ser espectaculars... I com a exemple no oblidem que amb 5 anys, al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú ja porten comptabilitzats 140.000 visitants.

Jordi Vidal i Sordé

23

BÚSTIA D’OPINIÓ El partit de Vilanova de l’Aguda A molts de vostès, si els parlo de Vilanova de l’Aguda, potser no sabran què dir-me. Uns diran que és un petit poble al costat de Ponts, uns altres un equip de futbol però, per a molts de nosaltres, Vilanova, a banda d’això, és un exemple de bona voluntat, saber fer, orgull, compromís i un llarg llistat de coses bones.

Dissabte es va fer un partit de veterans.

Va ser una fita memorable. Ens vam tornar a reunir molts dels companys amb qui havíem jugat en aquest equip.

Hi havia diverses generacions de futbolistes, uns més vells, d’altres no tant, fins i tot pares i fills suant la mateixa samarreta, i tots amb la il·lusió:”debutar” davant el nostre públic, la nostra afició, per a mi la millor del món.

El ritual va començar poc abans de les set del vespre (i dic ritual perquè retrobar-te amb els amics futbolístics i el fet d’entrar un altre cop al vestidor, sentir l’ambient d’una estranya eufòria compartida, l’olor inoblidable del tot poderós Reflex, ara més necessari que mai, posar-te els mitjons, les botes i per fi... tornar-te a posar la samarreta, aquesta que et pensaves que no tornaries a dur mai més, és tot un plaer. El moment arriba al seu punt àlgid: Els nostres fills ens miren amb cara d’admiració i sorpresa “papa, on tenies amagades aquestes botes?” pregunten.

Ara sóc feliç, ara torno a ser un futbolista, porto el 10, el meu número, com el Messi, o millor dit com el Maradona, que jo sóc de la seva època, què collons!

Estem tots riallers, contents i embolcallats dins l’eterna joventut del moment, però qui jugarà d’entrada? és igual! tots jugarem una estona. El més im-

24

portant és gaudir cada segon ja siguis dins o fora del camp. Això sí, sense fernos mal que ja tenim una edat. Els nois del primer equip ens han marcat un gol, però nosaltres som dels jugadors d’abans, aquells que ens deixàvem la pell al camp, i no ens deixarem vèncer.

Clar que no!

Al mig del camp el “xic” toca amb l’elegància del Laudrup. Darrere hi tenim al Bertran (Quin tio! sempre al lloc, ràpid com un llamp), el Solé (“lo puto amo”, tot un crack), el Carlos d’Oliana (una bèstia parda) i davant el Pepàs (un futbolista exemplar, d’aquells que et fan gaudir del futbol, sempre animant, buscant el forat, la posició perfecta).

Noms que són tota una institució al club com el Caballol, el Torres, el Sisco, el Villarte, el Boix, etc. d’altres amb qui, per qüestió d’edat, no havia coincidit al camp, tots fent pinya, animant.

Hem empatat, ens tornen a marcar, tornem a empatar, fan el 3-2, però nosaltres hi posem el cor, les cames no ens aguanten i, a cop de cor, obrim el joc per la banda dreta, el Jordi fa jugada, passada rasa l’àrea i el Pepàs fa el gol de l’empat, un gol de murri, d’aquells que fan els veritables davanters. Si us dic la veritat, em vaig emocionar quan vam marcar. Fins aleshores era un home feliç però ara acabàvem de guanyar la nostra Champions particular.

El partit ha acabat. Durant unes hores, Vilanova ens ha deixat tenir 20 anys!

Quina cosa! Demà tots anirem dolorits però satisfets d’haver fet més gran, si això és possible, aquest poble, aquest club que tantes alegries ens ha donat.

Ara toca anar a fer el sopar de comiat (això ja són figues d’un altre paner) i l’any que ve... a tornar-hi! I com moltes vegades havia sentit quan jugava: Força Vilanova! Gràcies Vilanova!

Josep Alcaraz (Pepe)

Una llista guanyadora A finals de maig va ser publicat el resultat d’una enquesta, en la qual el Partido Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, podria vorejar la majoria absoluta a les properes eleccions estatals. És de suposar que el PP preferiria guanyar per una àmplia majoria i estic disposat a “ajudar-los” a fi que ho aconsegueixin. Poden mantenir el seu ideari polític però, caldria canviar alguns noms, per arrasar a la España de què parlava el nostre Pepe Rubianes.

Tot seguit indico els noms i els ministeris –per rigorós ordre alfabèticque podrien encapçalar els escollits.

L’eslògan de la campanya, encara que no sigui gaire original, podria ser: “A por ellos, oé, oé, oé!!

Presidentísimo – José Ma Aznar Ministeri de Cultura – Belén Esteban Ministeri de Defensa i... Atac – Antonio Tejero Molina Ministeri d’Economia – Francisco Camps Ministeri d’Espectacles – Albert Boadella * Ministeri d’Esports (pa i circ) - Josep Pedrerol* Mionisteri d’Exteriors – Alejo Vidal Quadras* Mi...steri de la Fe i bons costums – Roucco Varela Ministeri de Foment i Requalificacions – Florentino Pérez Ministeri d’Interior – Federico Jiménez Losantos Ministeri de Justícia de gènere – Jaime Martínez-Bordiu Franco Mi...steri de la Realitat Històrica(19361975) – Manuel Fraga Iribarne Mi...steri de Relacions amb el Vaticà – José Bono (Pepero independent, provinent del FSOE (Falange Socialista Opusera Española) Ministeri de Sanitat i Pensions – “La Campanario” Ministeri de Tauromaquia (nou en aquesta plaça) – Esperanza Aguirre) Ministeri de Telecomunicacions – Acebes&Zaplana, Co. Ministeri de Treball – “Pocholo” (sense cartera, però amb motxilla) Portaveu del Govern – Pedro J.Ramírez (*) Aportacions catalanes a la grandesa de l’Imperi (16’67%) Cope-Cola, un refresc com Déu mana i Gürtel Ibèrica, xoriços ibèrics amb DO falsificada patrocinen aquest partit, que només es podrè veure a CME/TV – Canal del morlaco esquinao Agustí Campabadal

Mo

nts

erra

t Fo

rne

lls

FESTA MAJOR de VILANOVA DE L’AGUDA

Imma Font

BARONIA DE RIALB Grup de veïns i amics de la Baronia de Rialb, a la plantada de la senyera dalt dels Carrils de l’Alzina, al terme municipal de la Baronia de Rialb

1er Festival de contes a TIURANA

Contes vora el foc, Literatura àrab, Contes africans, Contes de les terres de Ponent, Contes en femení i un taller d’il·lustració de contes,

Inauguració de les obres de rehabilitació dels Coberts de Dalt del carrer Major de Ponts

Agustí Cucurulls

Agustí Cucurulls

Agustí Cucurulls

Entrada a l’Institut de Ponts, el primer dia després de les vacances d’estiu

Cantada d’havaneres al passeig, el 13 de setembre

Manuel Gabriel

Jordi Vidal

GRÀFIC

PONTS Reconeixement a Jaume Darbra i Solanes amb motiu de la seva jubilació com a docent

Agustí Cucurulls

Presentació dels equips de futbol Sala i bàsquet de Ponts per aquesta temporada 2010-11 Antoni Ramellat

Presentació dels equips de futbol de Ponts d’aquesta temporada 2010-11

La Copa Promeses de Piragüisme d’aigües braves, al riu Segre i dinar popular organitzat pel Club Nàutic.

IX Pedalada del Mig Segre, a Ponts, el passat 26 de setembre.

La Pedalada Infantil, (acompanyats per alguns adults)

29

BÚSTIA D’OPINIÓ Divagant sobre política Dies passats vaig escriure les següents reflexions, que no vaig arribar a publicar, però com penso que encara poden ser d’actualitat, ho faig avui: Partint de la base que és sabut pels qui em llegeixen que, en escriure, ben poques vegades parlo de política perquè prefereixo mantenir-me a l’expectativa, com a observador mut, silenciós i respectuós però amb els ulls ben oberts, escoltant el que diuen i deixen de dir els uns i els altres, intentant destriar els que diuen les veritats o bé els que la diuen de molt grossa.

Però hi ha moments que en sentir dir algunes barbaritats, hom pensa quina classe de polítics tenim, i què sabran de política alguns, quan les diuen tan contradictòries. I en veure l’actuació d’alguns que només miren pel partit, més que per l’interès general del ciutadà, i així i tot encara hi ha qui els voten.

Perquè dóna la impressió que alguns, per contra de cercar el bé de la majoria i intentar elevar el nivell de benestar dels ciutadans, dóna la sensació que el que cerquen és portar la contrària al rival i mantenir les seves poltrones de poder.

vàrem trobar imposat per les circumstàncies, i els de la nostra carrera havíem pogut estudiar dret polític, dret constitucional, molta teoria sobre les diferents maneres de governar i sobre sistemes parlamentaris i democràtics, encara que en aquell moment, donades les circumstàncies, no es podien aplicar, però estàvem convençuts que la democràcia era el sistema més necessari, encara que fos perquè era els menys imperfecte; i confiàvem que algun dia, no gaire llunyà, podríem tornar a veure implantada la democràcia, com així va ser, amb la mort del dictador i el traspàs a la monarquia parlamentària.

Però hi ha moments, davant els resultats d’algunes consultes electorals, que hom quasi dubta de l’eficàcia i la perfecció del sistema democràtic.

Perquè no sempre surt elegit el millor, ni el guanyador.

Ho hem vist en moltes ocasions que alguns dels que han sortit elegits no han estat els millors, ni els que havien estat elegits per la majoria; i que en algunes ocasions s’han aprofitat del càrrec, per enriquir-se o conservar la seva poltrona, enlloc de servir al ciutadà que els ha elegit, de bona fe.

I ara ho tornem a constatar, amb l’actuació dels que ens manen, aquella esquerra tan transparent i noble, que demostren que no en saben gaire del que era l’ideal democràtic, que consistia en la independència dels tres grans poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Els que vàrem haver de suportar tan llarga dictadura, un sistema que no tenia res de democràtic, i que ens ho 30

Com pot ser independent un jutge com Garzon, quan va ser diputat d’un dels partits que ara exerceixen el poder executiu? I un ministre de justícia que ha hagut de dimitir davant les moltes incongruències. I un representant de la policia, que hauria de ser l’executiu i s’aprofita del seu posicionament per immiscir-se en matèries que haurien de ser pròpies i exclusives del poder judicial.

Davant de tantes incongruències, els ciutadans de bona fe ja comencem a dubtar si aquest sistema democràtic que tenim és el que volíem, els que de veritat crèiem i confiàvem en la democràcia.

En definitiva, són pensaments que et vénen al cap, intentant destriar on és l’autèntica veritat, o què és el que millor convindria al conjunt del benestar de la majoria dels ciutadans.

I ara, darrerament, veiem com es continuen produint semblants contradiccions i moltes mentides sempre que s’ataqués a l’oposició, a la qual no s’escolta, encara que, en moltes ocasions tingui coses raonables per exposar.

I en podríem enumerar moltes de situacions que no es porten bé i que les coses no van pas bé en general, però creiem que molts ciutadans ho sabran apreciar i al moment oportú destriaran tot el que és correcte i acceptable del que no ho és.

Quan la Constitució de l’any 1978 que va ser consensuada per tots els partits i iniciada per la UCD de Suàrez es va pactar la reconciliació. Intentant acabar amb les dues Espanyes que tants problemes ens havien ocasionat.

Doncs no, després de 31 anys d’aquella Constitució, quan la reconciliació hauria d’estar superada i les antigues ferides cicatritzades, l’esquerra, dirigida per el ZP, sembla que vulgui tornar a recordar aquelles ferides i mantenir aquella situació que hauria d’estar superada. Dóna la impressió que el que es busca és mantenir al poble en un estat d’infantilisme, que no tingui ni facultat de destriar el que és bo i el que no, per tenir-lo subjecte als seus interessos electorals. Ho veiem, tant en els programes de televisió com en molts altres aspectes i manifestacions.

Per acabar i no fer-me més extens, aquestes són algunes de les reflexions, que avui crec que són la preocupació de molts ciutadans.

Francesc Pubill

LA COLUMNA El paper de la solidaritat Voldria dedicar aquest escrit a un complement absolutament necessari, que juga un paper infravalorat en les nostres vides, que acostuma a passar desapercebut, però que valorem moltíssim quan s’ha acabat: el paper de vàter, més finament anomenat paper higiènic.

No sé si us hi heu fixat mai, però hi ha dues maneres de posar-lo. Podem situar-lo de forma que la tira de paper baixi tocant la paret o donant-li mitja volta i que la tira que baixi estigui més separada de la paret, per explicar-ho de forma gràfica: la primera manera de situar-lo seria en forma de p i la segona de q. Podríem dir que les nostres llars en funció de com posen el paper higiènic es divideixen en tres grups: les que el situen en la posició p, les de la posició q i les que el posen aleatòriament, sense fixar-s’hi. Segurament, la majoria de llars catalanes s’alineen en aquesta darrera tendència.

Personalment, però, m’incloc dins el grup dels defensors de la posició q.

Perquè la trobo més neta, ja que el paper baixa més separat de la paret, a l’hora de tallar-lo amb una mínima estirada feta de forma adient fa que la tira es trenqui de forma perfecta pel lloc “pretallat”. A més, a favor hi ha que alguns porta-rotlles tenen unes dentetes que ajuden a tallar, i en aquests casos estan dissenyats per a què la posició del rotlle sigui la q.

Una utilitat més, a banda de la general i que tothom coneix, del comentat rotlle de paper, és la funció d’indicador de solidaritat interna. M’explico: avui en dia estan molt de moda onegés i altres mecanismes d’ajuda als altres: caravanes solidàries, col·lectius d’ajuda a persones en risc d’exclusió social, grups per tenir cura de malalts, per fer companyia a la gent gran que no té qui la cuidi i molts d’altres, totes elles accions molt lloables i de gran valor humà.

Aquesta seria la solidaritat externa, ajudar al de fora de casa, però hem de pensar que normalment a casa no hi som sols. Com que en aquesta vida no

COPS DE SERRA

hi ha res etern, tot s’acaba algun dia, un dels moments més dramàtics en el nostre Estat del Benestar és quan necessitem fer us del paper higiènic i ens trobem només amb el rotlle interior, això vol dir que el paper s’ha exhaurit. Llavors la reacció immediata és cridar a algú de la casa, seguint la Llei de Murphy ens adonarem que no hi ha ningú. En una posició que val més no descriure, ens desplacem fins a l’armari que conté l’estoc de rotllos; si en aquell moment, per una d’aquelles casualitats de la vida o per l’aplicació de la Llei abans citada, ens trobem amb estoc zero: la hecatombe. I tot perquè? Per culpa de l’insolidari que va consumir l’últim tros de paper i no el va reposar, i per culpa d’una mala previsió en la gestió d’estocs de productes d’higiene personal de la llar, o dit d’una forma més clara: ens hem oblidat de comprar el paper higiènic.

Fer aquesta compra no és una cosa tan trivial. Fa uns quants anys, només hi havia una modalitat de paper, el de l’elefant, i el venien d’un en un. Ara n’hi ha de diferents marques i preus, alguns amb doble o triple full, altres embuatats (“acoltxats”), també n’hi ha de perfumats. Posats a fer, també en podrien dissenyar amb mots encreuats o sudokus incorporats pels casos més restrets. I pel que fa a la quantitat, van en paquets de 8 rotlles i en regalen 2, o de 16 i en regalen 4.

No tinc dades, i dubto que en publiquin, però entre que els venen en grans quantitats, i que darrerament n’han ampliat el gruix del rotlle, això deu voler dir que el consum per càpita augmenta de forma notòria, no hi veig altra explicació.

Aquesta teoria de la solidaritat dins de casa és aplicable a qualsevol matèria de consum rutinari com l’oli, la sal, el sucre, sabons, gels de bany, xampús... cadascú hi pot afegir el que vulgui, ara, no se’m negarà que els efectes d’exhaurir l’estoc en el cas del paper de vàter són dels més notoris i desagradables.

Josep Muntó i Aubets Octubre de 2010

El lliure albir Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement la qüestió del lliure albir fou molt debatuda pels intel·lectuals d’aquells temps.

Sant Agustí ens diu que el lliure albir representa la possibilitat que té l’ésser humà d’elegir entre el bé i el mal; el bé mitjançant l’auxili de la Gràcia i el mal per absència d’ella. En temps posteriors, Sant Tomàs d’Aquino opina que el lliure albir inclina l’home (i també la dona, és clar..no sigui que alguna m’amonesti) a jutjar lliurement. Martí Luter --en controvèrsia amb Erasme de Rotterdam-manté que ningú por ser salvat sense la Gràcia; no n’hi ha prou amb la voluntat de voler ser recte i probe. Per a Baruc Spinoza, en canvi, les idees poden ser adequades o inadequades. Les idees inadequades són causades per les passions i les adequades pel coneixement intuïtiu, que és el més alt grau de consciència.

Aquestes quatre ratlles sobre el lliure albir, que no poden ser més que quatre perquè estic poc autoritzat per aprofundir-hi, vénen a tomb d’un escrit que vaig llegir sobre el filòsof francès Jean Buridan (1290-1358).

A aquest pensador se li atribueix un apòleg que fa referència a la llibertat d’escollir.

La faula ens diu que una vegada a un ase li varen posar davant seu dos feixos de farratge exactament iguals en pes i volum i que l’ase va dubtar tant en escollir-ne un dels dos que va morir de fam.

A l’ase li va faltar la capacitat d’escollir.

L’ésser humà la té aquesta facultat, que és la llibertat de triar i d’equivocar-se.

Jordi Serra i Solans

31

BÚSTIA D’OPINIÓ Dos Palillos

quan vaig anar per primer cop al Dos

“Orient i Occident –dues cultures

Palillos.

dissemblants que utilitzen els palillos

El Dos Palillos és una de les ultimes

per menjar-”.

perles

gastronòmiques

que

s’ha

instal·lat a la ciutat. Un petit restaurant consagrat a la tapa asiàtica de nivell. És el projecte personal d’Albert Raurich, que va ser cap de cuina al Bulli durant deu anys. I també de la seva dona, la

un menú llarg i seductor, sobretot

Tamae Imachi, que n’és la sommelier.

seductor, on cada plat expressa una

Situat en ple cor del Raval barceloní,

realitat diferent de la cuina asiàtica. Hi

-al mateix hotel Casa Camper i molt

ha gustos molt variats; freds, vapor,

a prop del MACBA-, on les ètnies,

fregits, planxa, wok, snacks, dolços, la

cultures i menjars es fusionen. Des

carta és un temple per als sentits. Un

del carrer, el Dos Palillos sembla un

plaer constant per a paladars oberts

el palillo és el rei de

bar greixós de tota la vida: no en falta

a degustar, per exemple, el pa xinès

la tapa. “Tapejar” no

cap detall, ni les rajoles espantoses, ni

farcit de porc rostit. Sensibilitat... Les

només és una forma

les caixes de Coca-cola amuntegades,

delicioses navalles thai lleugerament

de menjar sinó una

ni la tele engegada, ni el rellotge de

picants i de textura espectacular.

paret, ni el portaescuradents més cutre

Pupil·les excitades, cervell despert...

del mercat. Un dels bars més autèntics

Fetge de rap macerat dotze hores

que he vist mai. Provocador i fascinant.

amb sake i gingebre, l’ou cuit a baixa

Ni fusió ni confusió, autenticitat. Un

temperatura servit fred en un brou

establiment dividit en dos ambients

dashi i algues sisho, el divertit temaki

de contrastos radicals. Al fons del

de toro deconstruït perquè el comensal

bar hi ha la part noble, una cortineta

se’l faci al moment, xerry explosiu amb

metàl·lica separa aquesta zona de la

una subtil tempura, won ton fregits amb

sofisticada barra oriental en forma d’U

ceba, porc i col xina acompanyats de

presidida per una dotzena de persones

tres salses, el sensual flam de mango

amb la precisió d’un tres estrelles.

i coco. Fantàstic, imaginatiu, evocador,

Menjar al Dos Palillos té un punt

són qualificatius que es mereix un espai

d’espectacle. Tot passa davant teu,

gastronòmic que barreja la filosofia i

mentre esperes o menges, assisteixes

l’harmonia japonesa i les serveix amb

a una coreografia que flueix suaument,

un esperit d’eufòria que fa d’un àpat un

com si res suposés cap esforç. La

pont perfecte entre Orient i Occident.

cervesa de benvinguda ja marca

Simplement un altre món, un perfecte

l’altíssim nivell: servida en una mena

show cooking!

Els palillos són possiblement uns dels estris culinaris més universals de la història de la cuina. Més de mig món, -especialment els asiàtics- els utilitzen com a pinces per prendre petites porcions de menjar, mentrestant, als bars del nostre país

filosofia de vida. Diferents en la seva forma però semblants en el seu ús.

Simbolitzen petits viatges entre el plat i la boca. Dos utensilis purs, bàsics i mínims en el seu disseny, primitius i moderns al mateix temps. Una coincidència però també una excusa que tracta d’unificar la filosofia de les tapes espanyoles amb les tapes de la gastronomia asiàtica.” D’aquí ve el nom de Dos Palillos.

La gastronomia tradicional asiàtica (Japó, Thailàndia i Vietnam) es basa en una cuina lleugera i d’elaboracions senzilles, basada en la qualitat dels ingredients i una posada en escena molt

cuidada,

d’ornaments

neta,

despullada

innecessaris,

delicada

i subtil. La presentació dels plats és insuperable: de tan exquisida, converteix allò comestible en una obra d’art, fins al punt que gairebé planteja la difícil elecció entre indultar el plat o llançar-se àvidament a consumir-lo.

Aquesta és la sensació que vaig sentir 32

de got de ceràmica refredat a -30º.

La carta és fruit de molta investigació personal, molts viatges per aprendre in situ, infinitat de lectures, i molta saviesa d’alta cuina creativa. Raurich ha agafat la cultura del Dim-Sum –menjar petites coses entre hores-. Ha dissenyat

Laura López Pinós

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA Tardor (Per al Marianito, atent i amable lector) “Sigui formosa la vida com una flor a l’estiu; formosa la mort com una fulla a la tardor”. R. Tagore Escriure és una manera de comunicarse i per això mateix, vulguis o no, quan escrius imagines qui llegirà les teves reflexions, quan arribaran a les seves mans i fins i tot quin ressò poden tenir dintre seu. En tot escrit sempre s’hi traspua quelcom del qui escriu. Signar un paper sempre és donar fe, encara que sigui de caire notarial, d’alguna cosa que no et deixa indiferent, que sents més o menys propera i que, en aquest moment, et ve de gust compartir.

Això és el que anava rumiant, mentre tornava a Barcelona, el passat onze de setembre arran del canvi d’impressions que havia mantingut amb el Marianito i el Martí Sala sota l’ombra amable dels plàtans del passeig. Quan aquestes ratlles arribaran a les seves mans, a les darreries d’octubre, les fulles se les endurà rodolant el vent rúfol alhora que acabarà de despullar les branques dels arbres; el temps de les castanyes ja haurà arribat i amb ell la tardor, època d’aparent decadència, quan els dies es van escurçant, quan tancar la porta esdevé quasi una delícia i l’esvaïment dels colors d’enfora dins les primeres boirines ens invita a mirar cap endins.

Quelcom semblant deuria sentir Hermann Hesse quan escrivia aquests versos que més tard enviaria al seu amic de l’ànima Thomas Mann. Era la tardor de 1946, any d’especial significació per a Hesse, se li va atorgar el premi Nobel i, curiosament, any també assenyalat per a mi mateix.

El vent tardoral i fred xiula entre els joncs grisosos al capvespre. Aletejant, les gralles volen del salze cap a terra endins. Sol, un home ja gran s’atura un instant a la riba; sent l’aire als seus cabells i, amb ell, la nit i el fred imminents.

Alça els ulls des de l’ombra que el llac voreja fins a la llum càlida que somriu encara en la riba llunyana, com un feliç avenir, daurat com un somni, pulcre

com un poema. Finalment, guarda en sa mirada la imatge rutilant; pensa en la pàtria, recorda els bons moments, veu esblanqueir-se l’or, el veu morir. Fa mitja volta i, lentament, camina del salze a terra endins.

Quan H. Hesse escriu el poema té setanta anys; l’home estàtic que contempla el llac evocant la pàtria llunyana i els temps passats és ell mateix que aleshores viu a Montagnola vora el llac de Lugano.

Seixanta quatre anys després, els sentiments reneixen i perviuen en els seus lectors com una imatge de l’etern retorn de les coses.

La natura, que ara pinta de colors sorprenents boscos i prades, m’invita a pensar-hi. No hi ha res com l’admiració. Admirar els colors de la tardor, el miracle que es repeteix cada any i que cada any sembla nou, és el fenomen que tant fascinava a Thoreau quan es perdia per les prades retirades, quan la llum brillant i pura, daurant herbes i fulles suau i serenament, li semblava una revelació que l’apropava, diu ell, a la Terra Santa; com si la contemplació fes que la llum daurada brillés dintre seu i li desvelés el gran misteri de la natura: una vida fa lloc a un altra vida. El roure vell cau mort damunt la terra i deixa entre la seva escorça un ric mantell vegetal que donarà vida i força al bosc jove.

Les fulles mortes es desprenen suaument de la rama i cauen voleiant com pluja fina que assaona els arbres que rebrotaran, verdíssims, a la primavera. Les fulles a la tardor ens ensenyen a morir, diu Thoreau. I ens diuen que res mor definitivament. Res mor definitivament. No és aquesta fe la que ens guiarà un dia d’aquests, pel vol de Tots Sants, a recordar d’alguna manera els nostres avantpassats duent unes flors al cementiri del poble?

La mort no ens roba els éssers estimats; ben al contrari, ens els guarda i els immortalitza en el record. La vida sí que ens els roba moltes vegades i, a voltes, definitivament. Com ensenya, poèticament, l’espiritualitat índia la mort, quan ens toca, no ens destrueix, tan sols ens fa invisibles. Fer memòria de les persones absents és una prova

d’amor que els fa presents malgrat siguin invisibles. Les persones, els valors, els afectes existeixen i encara que estiguin vinculats a un temps concret no li pertanyent en exclusiva; de la mateixa manera que un poema escrit en un any determinat no pertany solament a aquesta data sinó també al present de la vida i així segueix vivint i persistint. Les nostres limitacions i insuficiències i la nostra petitesa i insignificança tenen remei quan el sublim apareix davant nostre. Si la música de Johan Sebastian Bach, com creu el cineasta suec Ingmar Bergman, ens redimeix de les nostres misèries, potser el miracle de la tardor ens pot redimir de la nostra fugacitat.

Rellegeixo el que estic escrivint i m’adono, un cop més, que escriure és intentar dotar la vida d’una lògica que en realitat no té; és donar un sentit al que passa al teu entorn, un intent d’endreçar el món per tal de veure’l més amable i, al capdavall, més acollidor i habitable. En el fons sabem que és en va, que no ho aconseguirem mai perquè la vida no és pas un problema sinó un misteri. Un problema té solució; un misteri, no. Per això els homes hem creat l’art i tenim la capacitat, més enllà del raonament, de la contemplació. La mateixa de Hesse contemplant el llac al capvespre de tardor, la de Thoreau resseguint la dansa de les fulles mortes, la de Bergman escoltant, extasiat, el miracle de la música de Bach.

La pregunta pel sentit de la vida i de la mort té difícil resposta i, en tot cas, cadascú la trobarà dins d’un mateix, en la més profunda intimitat, “terra endins”.

Una particularitat del Talmud de Babilònia -compendi de la saviesa de la religió jueva- és que a cada tractat li manca la primera pàgina per tal que, com ensenya el rabí -el mestre de la llei-, per moltes pàgines que llegeixi l’estudiós mai no ha d’oblidar que encara no arribat ni tan sols a la primera pàgina, al començament de tot.

Josep Mª Palà i Augé Tardor del 2010

33

LA PEDRA DELS POLLETS Cant gregorià a Sant Pere Feia una tarda de diumenge, d’aquelles d’anar a passeig. El sol lluïa pertot. La llum era clara i les ombres llargues. Al cel no hi havia cap núvol i el blau era net, ben net. De qualsevol tossal de Ponts, la vista us duia ben enllà. A davant, fins al pilar d’Almenara i a mà esquerra potser es veia Montserrat. A fora feia un vent fred i lleu, d’aquell que fa menester una rebeca o una mica de jerseiet. A dins hi havia el cant. Un cant trist. A vegades breu i a vegades llarg. A Sant Pere cantaven cants gregorians.

immòbils, no es bellugaven a l’arbitri de cap vent. Únicament obrien la boca. Els llavis ho feien tot. Els cossos paraven aturats, no tenien cap altra funció sinó la de servar la veu.

Tothora cantaren a capella, només veu i cap acompanyament. L’escena i tot plegat era a disposició de les exigències del cant. Res no s’alterava. A l’aire hi regnava el si bemoll, no hi havia lloc per cap cromatisme amb el si natural. Els llavis compassaven moviments de tensió. En cada síl·laba hi buscaven l’accent. Feien néixer un

gorià? Van obrir. De seguida passà un corrent fresquet. Qui entrava no ho acabava de fer. Es quedava allà mateix darrere la porta. A les sevillanes no passa res i, si arribes a destemps a les havaneres tampoc, ningú no s’immuta. Tornaven a picar. Tornaven a obrir. Primer entrava el cap i després un rostre amb el gest que suplicava dispensa. Darrere la porta, la pinya de tardaners anava creixent. Cap no gosava acabar d’entrar. El cant no cessava. Es pot arribar tard a molts llocs.

No ve d’una mica. Si feu tard a Sarau, qui ho nota? Allà dins es necessitava silenci. Tot havia de mirar cap a l’ànima. No hi havia d’haver res que te’n distragués.

No es podia alternar la vista cap a l’altar i, tot seguit, cap a la porta, per tornar cap a l’altar. La mirada s’havia de perdre, havia de baixar cap a la pregonesa dels pensaments. La vista havia d’anar endins.

No es podia estar pendent de la banalitat d’una porta. No s’havia de deixar la solitud immanent de l’univers per la velleïtat domèstica d’una porta. Tot havia de callar per tal que la veu pogués endur-se l’ànima. Els de dins miraven qui entrava.

Reconeixien el tardaner i retornaven els ulls endavant, cap al lloc d’on no s’havien d’haver mogut mai, després els tancaven lleument en un senyal llicenciós.

so, de seguit el feien caminar per la dinàmica del fraseig i, després, perdia tensió al final de cada frase, fins al repòs.

Quan va haver arribat el darrer, dins de la col·legiata, per sempre més, va ressaltar la lletania trista. Ningú més no va fer tard. El cant va fluir lliure. Corria amunt i avall, en tantes direccions com li permetia aquell ressò. Venia de davant i ho omplia tot. La nau de Sant Pere era plena d’una sola veu.

Ja hi érem tots. Res més no impedí que les notes arribessin netes a cada orella, i d’allà, correguessin evocadores per tots els camins de l’esperit. Quin ressò més bo que hi ha allà dins! “Pecavimus et facti sumus tamquam immundus nos et cecidimus quasi folium universi...” (Hem pecat i ens hem fet menyspreables, i hem caigut com les fulles dels arbres).

El setembre era a les acaballes. Arreu però, encara tot era verd. Els arbres no havien perdut cap fulla. L’estiu no havia fet a penes mal. La calor, però, havia definitivament cedit. El ventet entre les branques, la fresca d’entretemps, les ombres llargues, tot plegat era el presagi de la tardor. Aquells cants mateixos l’anunciaven.

L’esclat de l’estiu havia mort. Començava el temps d’anar cap a dins. Havia arribat l’hora doncs, del recolliment.

Eren Vespres (les 6 P.M.). Tothom havia entrat. Abans de l’hora, el Manel va dir les paraules de la introducció i, més de sobte que de seguida, irromperen les veus.

De la volta de pedra en penja un Sant Crist romànic. Sota el Sant Crist hi ha l’altar, davant mateix, un a tocar de l’altre i, de cara al públic, s’hi disposaren quatre homes. Tots vestits de negre. Men in black. Negres de dalt a baix. Americana i camisa i pantalons i sabates i el cartipàs dels tetragrames, tot negre. Tanmateix, la corbata era vermella. L’única llicència de color que s’havien permès. Una corbata vermella envoltada de foscor. Cada rostre era el quadre d’un home trist. Vas pensar en un retrat del Greco. Quatre ombres i a cada pit la flama. Cada corbata era una llàntia. Quatre tels de llum davant de la tenebra. Sicut erat in principio et nunc et semper... (Com era al principi, ara i sempre).

Tots quatre sempre drets. De darrere les ulleres llegien la cançó. No hi havia cap expressió, cap gest, només la modulació de la veu. Aquells quatre rostres no deien res. Plantats com xiprers ferms, erectes i 34

El cant s’aixecava per arribar al cel.

A Sant Pere però, les notes topaven amb la volta i rebotaven. Tornaven a baix. Les síl·labes i el sons queien al terra, agermanats es distribuïen per entre les cadires i les parets de pedra. Silenci aplomat, dens i cant. No se sentia ni una ànima, només el ritme musical del cant. Si les veus empenyien amb força, el ritme arribava fins a les Arsis i quan reposaven les notes es feia la Tesi. Ni cap canalla no deia res. Més seriosos que els grans.

Allà dins només hi corria la veu. Una monodia llatina envaïa l’espai. A fora hi havia la tarda, la llum del sol i l’airet. Les finestres i el record recent ho ensenyaven.

Van picar a la porta. Qui deu ser? A qui se li acut arribar tard al cant gre-

Definitivament doncs, la melodia inundava la col·legiata. Era, certament, una melodia sil·làbica trista, a estones però, també alegre. Tan aviat hi havia serenor com desolació i angoixa. Tothora, això sí, el cant era posseït pel sentiment. No saps però, si hi va haver emoció. Això només ho sap cadascú.

LA PEDRA DELS POLLETS Entre cançó i cançó, qui no podia aguantar més, aprofitava per tossir o per regirar-se a la cadira. La veu de més a la dreta (mirats des del públic) presentava la cançó i encara, qui més qui menys, acabava de solucionar la provisionalitat que el preocupava. Aquell altre es mocava i una dona feia xiu-xiu a l’orella del marit.

Quan tornava a començar, de seguida, es feia el silenci. Mentre hi havia cant, hi havia respecte. Algú encara dormia.

Majoritàriament però, respecte. Si miràveu les cares, hi vèieu una tranquil·litat tediosa. Però també hi havia ulls que enfilaven un camí que es perdia. Els revolts de la mística són inescrutables, per això no goses dir, si dins les ments, hi havia cap pensament. I, si n’hi havia, quines imatges dibuixaven.

A la mitja part, n’hi va haver que se n’anaren, no gaires. En aquells rotllets que es fan davant la porta, mentre s’espera que tornin a engegar, algú va dir que li agradava el cant gregorià. De seguida un altre afegí: “A mi també, sempre m’ha agradat”. En aquell sempre hi vas entendre molt temps. “I a mi...”, s’hi va afegir una altra. “Quanta clientela que tenen els de Silos!”. Et vas quedar parat de la de gent que li agrada el cant gregorià.

No ho haguessis dit mai. Els camins del senyor són tan diversos com els caminadors que hi caminen i, a més, hi ha gustos per tot. Els vas imaginar baixant cant gregorià d’internet i escoltant-lo al cotxe, a la feina, a casa, amb auriculars a cada orella i l’ipod pengim penjam, a totes hores, vaja.

Entre una i altra cançó, et vas atansar a un recent autodeclarat entusiasta del gregorià, vas gosar dir-li, molt fluixet: “Vols dir que no t’agradaria més el Julio Iglesias o qualsevol altre més bellugadís?”. Ho negà, és clar. Si érem al cant gregorià, el cant gregorià és molt bo. I si t’ho haguessin preguntat a tu, què hauries dit? Home, tu ets un foteta. Foteta però sincer. Tu haguessis dit la veritat.

L’estona va transcórrer entre el Kirie eleison, l’Agios i el Theos. Fou una tarda ascètica i silenciosa. El món s’havia aturat dins de Sant Pere. En sortir, encara en quedava, de tarda. Feia sol i l’airet no havia cessat. Per la porta de la col·legiata, a la sortida, entre la gentada, també van

marxar quatre notes i unes quantes síl·labes. Les vas veure baixar per la solana del Castell. Espetegaren a la paret de la glorieta del Sastre Boig i s’envolaren Valldans enllà. A la nit va refrescar. El vent ho havia eixugat tot.

Si miràveu el cel de Ponts, era ple d’estels. I de notes, és clar. “Saecula per infinita saeculorum. Amen” (Pels segles dels segles. Amén).

Pere Pinós Vilalta

E L

R A J O L Í

G AR Z Ó N

La seguretat jurídica a España és la que és. Personalment i professionalment, no em va agradar l’actuació de Garzón en molts procediments, però això no vol dir que vagi a caçar-lo com a una au de presa, per influències polítiques i interessos anomenats “de mà negre” i colls blancs. L’editorial del New York Times (pels aficionats a consultar l’hemeroteca: 9 d’Abril del 2010), és clar respecte a la caça inquisitorial del Magistrat.

Això sembla “la escopeta nacional” de Berlanga. Poques coses han canviat... i algunes, a pitjor. Garzón anava de Magistrat estrella i mediàtica, és cert, però també ho és que casos que va destapar són veritables casos de porqueria, corrupció i vergonya. Tot això, sembla que ara no convé destapar-ho. N’hi ha tanta..., oi? de brutícia vull dir... I finalment va tocar una tecla que va ser com una bomba. Ja sabeu a qui es va trobar en contra... doncs si. L’activitat del Magistrat atemptava contra l’estat establert.

No convenia, com en un altre país fou el Magistrat Falcone a Itàlia. Finalment se’l van carregar. Aquí passa quelcom semblant, però el mètode és aparentment més ortodox. L’alta i respectable magistratura actua de manera que el ciutadà no entén. Jo no dic si bé o malament, simplement evidencio una realitat. Així doncs, el Magistrat Varela del Suprem, en el cas que comento, i el propi Tribunal Constitucional, pel que fa a l’Estatut català, en són alguns casos. I si tanta gent no ho entenem, quelcom voldrà dir... Potser, hem d’arribar a la conclusió que el poble no entén, simplement perquè les respostes no són adients, és a dir, no tenen ni cap ni peus. I això passa quan el rasant que s’aplica és potser l’incorrecte. Garzón ha begut oli. Però el pitjor és que tots nosaltres també, que som qui paguem tanta pena, com diu la cançó.

Josep Junyent i Vall-llovera

35

L’ÀLBUM DE LA MEMÒRIA De la Gloriosa Revolució a la Tercera Guerra Carlina. Capítol 8 La primavera i l’estiu de 1875 : un període força accidentat per a la vila de Ponts.

Porta principal de la Casa de la Vila vella de Ponts (foto M.Gabriel)

Des de l’inici del regnat d’Alfons XII d’Espanya --(Madrid,1857 - 1885). Rei d’espanya (1875-1885)--, el gener de 1875, el plateret de la balança sobre el desenllaç d’aquesta llarga guerra dinàstica s’anava decantat clarament a favor del primer govern de la Restauració, liderat per Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) . En canvi, a la zona prepirinenca de Catalunya i a la cèntrica vila de Ponts en particular, les coses semblaven anar de mal borràs i els seus habitants no donaven l’abast al cúmul d’adversitats i d’ensurts que els queien al damunt. En primer lloc, pel seguit de canvis dràstics que s’operaren dins del Consistori local degut a la sobtada defunció de l’alcalde i de quatre dels seus regidors. En segon lloc, per les dramàtiques conseqüències que va tenir l’entrada de la columna del brigadier Manuel Cathalan, governador militar de Lleida, durant els dies 5 i 6 de juny d’aquell any. En tercera i última instància, per les nefastes seqüeles econòmiques que va deixar del pas de les nombroses unitats militars que formaven part del petit exèrcit que comandava el general carlí Antonio Dorregaray, durant la segona meitat del mes de juliol del mateix any, que van d’exhaurir els migrats recursos que encara restaven a les arques municipals de la població.

Defuncions i canvis dins del Consistori pontsicà : Entre els mesos d’abril i maig de 1875 es van donar, com ja s’ha dit, uns canvis substancials en la composició del consistori pontsicà, ja que es produí la insòlita i tràgica circumstància de la defunció correlativa, per causes naturals, de l’alcalde Ramon Nosàs, del segon tinent d’alcalde, Ramon Sala, i dels regidors Francesc Sala i Sangrà i Francesc Vila. Com a mesura d’emergència, el governador civil de Lleida

36

va nomenar el fuster Josep Roca-- que era el primer tinent d’alcalde del Consistori-- com a alcalde en funcions (1) Per tal de suplir els regidors difunts, el 21 de juny de l’any esmentat, el mateix governador civil nomenà directament un Consistori provisional, integrat per l’empresari i propietari agrícola Ramon Escaler i Obach com alcalde accidental; per Anton Castellà i Soriguera, com a segon tinent d’alcalde, i per Antoni Gomà i Josep Nosàs, com a regidors suplents. En aquesta ocasió, es donava la circumstància que Ramon Escaler ja havia sigut nomenat alcalde de Ponts els anys 1867 i 1868, just abans de la Gloriosa Revolució iniciada el mes de setembre de 1868 (2).

Al marge d’aquests fets, com fos que l’any 1875 hi va haver un moviment extraordinari de tropes que circulaven amunt i avall per la ruta del Segre i que moltes d’aquestes unitats militars feien parada i pernoctaven a Ponts, l’Ajuntament es veié obligat a crear, de manera provisional, el càrrec d’allotjador municipal de tropes (vegi’s al respecte un altre article meu, titulat “L’allotjament de tropes a la vila de Ponts durant els anys 1874-75 i el curiós llistat de noms i renoms de casa”, publicat al número 270 d’aquesta revista, corresponent als mesos de setembre-octubre de 2008, pàg.

32). La normativa per a l’allotjament de soldats als domicilis particulars de les poblacions preveia l’assignació d’un militar per casa, a indicació de l’allotja-

dor de tropes nomenat a l’efecte, que solia ser l’agutzil de la localitat. Una vegada assignada la casa on havia de pernoctar el soldat, els propietaris li havien de proporcionar un llit amb un matalàs per dormir, aigua neta per a rentar-se o per a prendre un bany de peus, amb la quantitat de sal que fos necessària. Quan feia fred, també se li havia de fer un lloc a redós de la llar de foc on es pogués refer i escalfar-se la vianda, si en duia. En circumstàncies normals, i segons el llistat de cases que feia servir en aquell temps l’allotjador municipal Joan Sala (3), el nombre de soldats que calia repartir en cadascun dels carrers i places de la vila de Ponts, solia ser aquest : carrer Cós, 9 soldats, carrer Major, 39 soldats; plaça Planell, 3 soldats; carrer Vilanova, 37 soldats; plaça Portal Nou, 8; carrer de la Parra, 13; carrer Cabanotes, 6; carrer de França, 12; carrer Guardiola, 14; carrer Bonaire, 24; carrer Sant Pere, 9; carrer Santa Maria, 27 i carretera de la Seu, 2.

El recompte total d’aquest repartiment dóna un total de 203 soldats perfectament allotjats en domicilis particulars.

Però l’any 1875, el continuat moviment d’unitats militars per les valls del Segre i del Llobregós va fer que s’ultrapassessin totes les previsions i que en moltes ocasions hi hagués un autèntic overbooking o excés de reserva d’allotjaments de soldats a la vila.

Escaramussa i entrada de la columna alfonsina del brigadier Cathalan : El dia 5 de juny de 1875, en assabentar-se que les partides dels caps carlins Freixes i Camps es trobaven a Ponts per tal de recaptar una contribució extraordinària, el brigadier Manuel Cathalan, governador militar de Lleida, ordenà a les seves forces que s’encaminessin sense dilació cap a la vila amb la missió de foragitar-los del recinte urbà (4). En arribar a les envistes de Ponts, els alfonsins van comprovar que els seus oponents havien abandonat la vila però havien pres posicions al Mutxerull del Marquès, a la Costa Grossa i a dalt del castell. El brigadier Cathalan ordenà a la seva força de d’avanguarda i a les companyies franques de voluntaris que ataquessin els carlins

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

37

L'À L B U M de manera immediata. Després d’una escaramussa d’una hora de durada, els combatents d’aquestes partides van ser foragitats de les posicions que ocupaven i van haver de retirar-se amb un cert desordre. Les pèrdues carlines consistiren en un mort i alguns ferits, així com diverses armes i munició. Les baixes entre els alfonsins van consistir en dos ferits i dos contusionats .

Façana principal de l’antic Hospital de Santa Maria de Ponts (foto M.Gabriel)

38

En finalitzar la refrega, la columna atacant va entrar a la vila, on comprovà que les partides carlines havien començat a recaptar una contribució extraordinària, la caixa de cabals de la qual havien hagut d’abandonar en apropar-se la columna Cathalan. Aleshores, aquest brigadier va disposar que, dels fons anteriorment recaptats, se’n destinessin 2.000 pessetes per tal de recompensar els integrants de les companyies franques que havien participat en l’acció. I tot això a pagar els dissortats veïns de Ponts !.

D E

L A

M E M Ò R I A

amb els seus fusells carregats, mentre els omplien d’insults. La presència de les Germanes va evitar que arribessin a disparar sobre els interns. Abans de marxar, els tres intrusos van pujar a les golfes de l’edifici, d’on van sostraure cinc flassades de llana quasi noves.

Com era de suposar, aquest incident va ser posat en coneixement del cap de la columna d’operacions, general Manuel Cathalan, el post de comandament del qual s’havia traslladat aleshores a Agramunt. Aleshores aquest general va ordenar que fos abonada als admi-

L’incident del Sant Hospital de Ponts.

L’endemà, dia 6 de juny, va tenir lloc al Sant Hospital de Santa Maria de Ponts -- habilitat aleshores com a hospital de sang per als ferits de l’exèrcit del Pretendent-- un incident protagonitzat per dos voluntaris de les companyies franques i un soldat regular d’infanteria que pertanyien a la columna d’operacions l’exèrcit alfonsí, comandada pel brigadier Manuel Cathalan-- que podia haver tingut greus conseqüències: cap a les 10 h. del matí d’aquell dia els tres individus esmentats van irrompre armats amb els seus fusells a l’interior l’edifici del Sant Hospital amb la intenció de dur a terme una represàlia contra els ferits de l’exèrcit carlí que es trobaven convalescents dins d’una habitació d’aquest antic casalici. Com sigui que les Germanes de la Caritat que tenien cura dels ferits s’oposaren fermament a dita irrupció, els tres individus en qüestió les insultaren greument mentre aconseguien entrar dins l’habitació dels ferits, als quals encanonaren

nistradors del Sant Hospital la quantitat de 200 rals, en concepte d’indemnització de les cinc flassades sostretes.

Al mateix temps, va ordenar a Josep Roca, aleshores alcalde accidental de Ponts, que fes arribar aquest ofici al seu contrincant en el camp de batalla, el general carlí Joan Castells (a) Mossenya, les forces del qual es trobaven per les immediacions d’Artesa de Segre ( 5, 6 i 7 ). El fet és que, de feia un temps, els dos exèrcits enfrontats havien establert una sèrie de convenis i de pactes de neutralitat i respecte pel que feia als recintes hospitalaris de caire militar (8) .

Un destacament de l’exèrcit alfonsí a Ponts Donat que, des de la fi de l’any 1872, els efectius del “puesto” de la Guàrdia Civil havien abandonat la caserna de Ponts per traslladar-se a Balaguer, el 6 de juny de 1875 el general Cathalan

va decidir deixar una força de guarnició permanent a la vila, que consistia en un escamot de deu o dotze soldats del Regiment d’Infanteria de Burgos nº 36, adscrits a la caserna militar situada a la Seu Vella de Lleida, comandats per un alféres anomenat Valiñas. Entre altres funcions, aquesta força vetllava pel manteniment de l’ordre públic a la vila i, al mateix temps, tenia cura dels desertors i dels presoners carlins, que custodiava en una presó habilitada a la casa de la vila del Portal Nou, per la qual cosa va haver d’allotjar-se a les mateixes dependències de l’Ajuntament i també a l’antiga casacaserna de la Guàrdia Civil, situada al Planell, en les habitacions que havien ocupat els guàrdies solters. Aquests petits destacaments de l’exèrcit regular eren comuns a totes les poblacions de certa importància, especialment les de la vall del Segre. Tot i això, el dia 15 de juliol de 1875, aquesta petita força va haver de fugir precipitadament davant de la imminent entrada a Ponts d’una nodrida formació de tropes carlines, comandades pel general Antonio Dorregaray.( continuarà ) Manuel Gabriel i Forn Documents i notes referents al text, extretes de l’Arxiu Municipal de Ponts i d’altres fonts bibliogàfiques : Document 1: Comunicat sobre l’alteració en la composició de l’Ajuntament de Ponts per causa de la defunció successiva de l’alcalde Ramon Nosàs i de tres regidors més durant els mesos de maig / juny de 1875, segons la notificació enviada a la Diputació de Lleida, informant de la necessitat de renovar el Consistori local : Ponts, 4 de juny de 1875.

“Exmo Sr.: Este Ayuntamiento, en sesión de 22 del próximo pasado Mayo, acordó poner en conocimiento de V.E. que por defunción de cuatro indivíduos de la Corporación ha quedado reducida esta a sólo cinco indivíduos; al efecto de

L'À L B U M que se sirva, si es procedente, nombrar otros cuatro que completen el espresado Ayuntamiento, cómo y al mismo tiempo que siendo uno de los fallecidos el Alcalde 1º Dn Ramón Nosás, está desempeñando dicha alcaldia el que suscribe Teniente, que era primero.

Rubricado : José Roca, Alcalde en funciones.”

Document 2 : Acta de nomenament d’un nou alcalde accidental de Ponts i de tres regidors per a substituïr els que havien finat durant els mesos anteriors.

Fragment de l’Acta municipal del dia 21 de juny de 1875.

“El Sr. Gobernador Civil de la Província, de fecha siete de los corrientes por el cual, y en uso de sus facultades estraordinarias de que se halla revestido, nombra Alcalde accidental de este Ayuntamiento,a Don Ramón Escaler Obach, en reemplazo del difunto Ramón Nosás; Teniente de Alcalde segundo a Dn Antonio Castellá Soriguera , en lugar del difunto Dn. Ramon Sala; regidor cuarto a Dn. Antonio Gomá, para cubrir la vacante del difunto Dn. Francisco Sala y Sangrá, y últimamente, regidor sexto a Dn. José Nosás, reemplazando al difunto Francisco Vila.”

Com ja s’ha esmentat a l’inici del capítol, es donava la circumstància que Ramon Nosàs, alcalde, i Ramon Sala, Francesc Sala i Francesc Vila, regidors, havien finat entre els mesos d’abril i maig d’aquell any.

Document 3 : Nomenament de l’allotjador de tropes Joan Sala per al càrrec d’agutzil segon de la vila i augment del sou del sereno municipal mentre duri el període de guerra. Joan Sala només cobrava uns emoluments trimestrals de 25 pessetes d’aquell temps. L’estiu de 1875, la seva feina devia ser tan intensa que va sol·licitar al Consistori el nomenament d’agutzil segon i un augment de la paga com allotjador de tropes: “En 4 de Agosto de 1875, reunidos tres individuos del Ayuntamiento solos y los mayores contribuyentes, acordaron nombrar Alguacil Segundo, con el haber de 50 duros anuales, a Juan Sala,

D E

L A

M E M Ò R I A

como también añadir un sobresueldo de un real diario a la dotación del Sereno, para mientras duren las anómalas circunstancias del actual conflicto.

Firmado : Juan Nosàs, secretario.”

Nota 4: Diari La Época, Madrid, 12/6/1875.

Documents 5, 6 i 7 : Els incidents de l’Hospital de Sang de Ponts del 6 de juny de 1875.

5 - “Agramunt, 15 de Junio de 1875.

Sr. Alcalde de Pons : Bajo su responsabilidad, hará Vd. llegar, a poder del jefe carlista Dn. Juan Castells, el adjunto oficio; igualmente procederá a hacer una averiguación exacta de los insultos que dice aquel Jefe recibieron los heridos y enfermos carlistas de este hospital el dia seis ( 6 ) de mi estancia en esa población, y la desaparición de cinco mantas de aquel establecimiento y el valor que pueda tener cada una, poniéndolo todo en mi conocimiento con toda celeridad.

El Brigadier Comandante General de la Província : Manuel Cathalan.” ( rubricat ).

6 -“Pons, 15 de Junio de 1875.

Exmo. Sr. Comandante General de la Província de Lérida.- Puesto de Mando de Agramunt.

En el momento del recibo de la comunicación de Vd., en fecha de hoy, se ha expedido un propio para llevar el pliego adjunto a Dn. Juan Castells, hacia la parte de Artesa de Segre, donde parece se dirigió ayer, como así mismo me he presentado con el Secretario del Hospital para averiguar lo que V.E. pregunta. Estando en dicho establecimiento, he mandado comparecer a mi presencia a las Hermanas de la Caridad, a cuyo cargo corre el Hospital y preguntadas para que digesen qué ocurrió el dia seis del corriente, a la venida de V.E., me manifestaron la siguiente relación : Que serian como las diez de la mañana del citado dia cuando se les presentaron dos voluntarios y un soldado insultándolas de palabra, apellidándolas ladronas y tunas. Que ellas les rogaron encarecidamente tubiesen la debida consideración a los

albergados en aquel establecimiento, mansión del dolor, sean quienes fuesen y que ellos, desoyendo sus súplicas, quisieron entrar en la habitación de los heridos carlistas, llenándolos de improperios y teniéndoles los fusiles apuntados, pero que no llegaron a usar, por la presencia de las Hermanas. Acto seguido los tres soldados, rebuscando en el establecimiento, se subieron al desván y se llevaron de allí cinco mantas de lana casi nuevas, las que consideran de valor doce pesetas cada una, aproximadamente.

Lo que tengo el honor de poner en su conocimiento y en cumplimiento del citado oficio.

El Alcalde en funciones : José Roca.” (rubricat ) Abonament de les flassades sostretes de l’Hospital de Sang de Ponts, per part dels soldats de l’exèrcit alfonsí : 7 -»`Comandancia Militar de Tárrega, a 12 de julio de 1875 : Por disposición del Sr. Brigadier Jefe de la Columna de Operaciones de la Província, remito a Vd. la cantidad de 200 reales para que los entregue al Hospital de los carlistas, en pago de unas mantas que faltaron en dicho establecimiento el dia en que el Sr. Brigadier estuvo en esa de Pons, sirviéndose Vd. acusarme recibo de susodicha cantidad.

El comandante administrador ( signatura il·legible ).

Nota 8 : Un dels aspectes tractats en la conferència mantinguda el 25 de març de 1875 a l’Hostal de la Corda, prop d’Olot, entre els generals Arsenio Martínez Campos i Francesc Savalls, va ser el de l’intercanvi de presoners ferits d’ambdós exèrcits.

Manuel Gabriel i Forn

39

EA N TH I TIASTTSÒ R I C A RECERC Aviat farà vuitanta anys: Les cròniques de Pere Poch i Sabanés al diari “La Vanguardia” de Barcelona, durant l’any 1931. Primera part. Primers d’any (gener, febrer i març de 1931)

la plaça Planell, a principi dels anys trenta del segle passat

La diada de Reis es va estrenar una nova sala cinematogràfica a Ponts.

Es troba situada a la carretera de la Seu i porta per nom “Cinema Catalunya”. Aquest local de nova construcció és ampli, còmode, moblat com ningú pogués esperar, amb cadires vieneses i confortables seients, amb un entarimat, passadissos i estufes per a la calefacció del recinte, que reuneix totes les condicions higièniques i de seguretat. Ha estat molt elogiat el senyor Joan Aleu, perquè no ha reparat en despeses, tant en la construcció de la sala com en els aparells necessaris per a la projecció cinematogràfica.

L’ empresa arrendatària (de Modest Oliva i Amorós) l’ha inaugurada en aquesta festivitat amb la projecció la pel·lícula “Agustina de Aragón”.

També durant aquests dies, els cinemes del Cafè Moral i del Cercle Catòlic de Ponts, van fer passis de les pel·lícules “Paris“ i “Venenos de la dicha”, respectivament.

Segons el BOP de Lleida, es formen per edicte en 51 localitats de la província entre les quals Ponts, unes Delegacions Locals del Consell de Treball per tal d’evitar i solucionar conflictes entre treballadors i patrons. També fan una crida a les files de l’exèrcit espanyol als mossos pròfugs d’aquest terme municipal: es tracta de Jordi Joliana Jorgerich (fill de Oltoman i Yocka), Jordi Nadik Jorgerich (fill de Joan i Yocka) -- tots dos d’ètnia gitana-- i d’Alfons Baraut i Farré, Pere Solé Comelles i Francesc Vilaseca Finestres, que són il·localitzables. Per tal de preparar les pròximes eleccions municipals, que a Ponts comptaran amb 790 electors, es disposa que el local on s’efectuarà la votació serà la sala de l’Escola Graduada de Nens d’aquesta població, situada en el segon pis de la Casa de la Vila, a la plaça Portal Nou. L’Ajuntament de Ponts haurà d’abonar 4,6 pes-

40

setes per les despeses de rectificació del cens electoral. Per la seva banda, el senyor Josep Audet i Santesmases, major d’edat, casat i del ram del comerç, reclama per via judicial als hereus de Joaquim Comelles i Codina l’import de 3.000 pessetes, quantitat que figura inscrita en 6 lletres de canvi (de l’any 1929), amb els seus interessos corresponents.

Enviem el més sentit condol al nostre amic i mestre nacional de Gualter , Jaume Soler, que ha tingut la desgràcia d’enterrar a la seva filla Matilde, de quatre anys. També ha mort, a la localitat d’Oliana, Antoni Esteve i Artigues, a l’edat de vuitanta anys; era el pare de l’acabalat comerciant fruiter de Paris (França) Antoni Esteve i tiet de Lluis

una instància a l’ Ajuntament de Ponts, en la qual manifesten que l’Escola confessional per a nens regentada dels Germans de la Doctrina Cristiana de La Salle (els Hermanos) que funciona des de fa 25 anys a la vila, està pròxima a desaparèixer si no rep una ajuda pecuniària anual per part del Consistori. La citada escola té una matrícula que depassa el centenar de nens inscrits. Si arriba a tancar les seves aules, causarà un conflicte seriós entre les famílies, a causa de la insuficiència de les instal·lacions de l’Escola Nacional de nens, la qual només compta amb un sol professor. El veí Jaume Clotet i Balagué, s’ha brindat a passar per totes les cases per tal de recollir les signatures necessàries per tal de pal·liar aquest estat de coses.

La passada Fira de Cap d’Any s’ha vist molt concorreguda, però s’hi ha notat una certa escassetat de bestiar porcí; els garrins de set o de vuit setmanes anaven a uns preus que oscil·laven entre les 45 i les 50 pessetes; també s’ha notat un augment dels preus dels conills. El dia 2 de febrer se celebrarà la Fira de la Candelera i, com cada any, s’espera que hi vingui molta gent.

Bars. Al mateix temps, també ha traspassat, després d’una llarga malaltia, el senyor Andreu Castellà i Marquet, fill de Ponts, al sepeli del qual hi han concorregut representacions de totes les classes socials, com a prova de l’afecte que gaudia en aquesta vila.

Participem de la pena i del dolor de la vídua i de la seva distingida família.

En l’església parroquial de Santa Maria de Ponts, a dos quarts de sis del matí, s’ha celebrat el matrimoni entre la senyoreta Maria Tugues i Bertan, de Ponts, i el jove Pau Bernaus, d’Agramunt; després de la cerimònia nupcial ha hagut un abundós esmorzar i ball al Café Moral; més tard, la parella ha sortit de viatge de noces cap a Barcelona.

Al monestir de Montserrat també han tingut lloc les noces del jove Joan Solsona i Blanch, comerciant de Ponts, amb la simpàtica senyoreta Rosa Farràs i Gorné, als quals desitgem moltes felicitats.

Un nombrós grup de pares de família i diversos veïns de la vila han presentat

S’ han jugat dos partits de futbol en els camps del Ponts i del Montgai entre els seus respectius equips, amb el resultat de 2 a 0 i 4 a 1 respectivament. El dia de Sant Antoni abat vam rebre la visita de l’equip de futbol de Torà; els de Ponts van perdre per 5 a 0. Malgrat la gran expectació que hi havia pel partit de tornada, el qual s’efectuà el diumenge següent a Torà, el resultat tornà a ser nefast per al Ponts: 8 a 0. En aquesta vila, com en d’altres de la comarca, es nota una veritable crisi pel que fa a l’ afecció futbolística; aquesta ha estat substituïda per l’afecció al cinema, ja que, en poc temps, s’ han instal·lat tres sales de projecció a la població. El F.C. Ponts ha jugat un partit amb el F.C. Germanor, d’Igualada; s’ha guanyat per 7 a 1. El 29 de març tornarem a rebre al terrible F, C. Torà.

La població espera amb impaciència la inauguració de la fàbrica de gèneres de punt de la firma ” Abella y Ginesta, Hnos”, que ben aviat s’instal·larà a la nostra vila.

S’acceleren les obres de construcció del pont de Gualter i, també, de la carretera de Jorba a Folquer. Recentment, al quilòmetre 4 de la carretera de Calaf, ha tingut lloc un desgraciat accident entre un camió que conduïa un veí de Ponts i el jove

RECERCA HISTÒRICA ciclista pontsicà Antoni Vilalta i Baró, el qual es dirigia cap a una finca de la seva propietat. L’infortunat jove va morir al cap de poques hores. Cal afegir que es tractava d’una persona a la qual adornaven unes molt bones qualitats vitals i era estimat per tothom, especialment pel club de futbol local, d’ on era soci.

Crònica de primavera (abril, maig i juny de 1931). Proclamació de la Segona República espanyola. Vida política pontsicana.

El dia 3 d’abril, ha traspassat a Ponts la senyora Pilar Triginer i Masriera vídua de Josep Pinós i Darbra; volem donar el condol als seus fills Carme, Teresa i Josep, gendre Joan Salvía i Civit i nora Ramona Calvet i Rosell. El cultivat jutge que fou d’aquesta vila, Jaume Escaler i Llaudet, també ha mort després de patir una ràpida malaltia.

El dol el presidí el Consistori en ple i altres autoritats locals.

Un altra defunció sentida ha estat la del reconegut fuster i carrosser local Ignasi Auger i Quingles, mestre en el seu ofici.

El jove Francesc Llaudet i Comes s’ha casat a la Parroquial de Ponts amb la senyoreta Júlia Sinesio i Maig: els hi desitgem tot tipus de felicitat. A l’església de Santa Maria de Ponts també s’hi han casat el culte professor Juan Aguilar Almendro amb la simpàtica Maria Fité i Coma, germana del nostre bon amic Ermengol Fité; la cerimònia se celebrà a dos quarts de cinc de la matinada. Posteriorment, a la casa del germà de la núvia, es va oferir un esplèndid esmorzar al convidats. Més tard, la nova parella va sortir de viatge cap a Balaguer, Lleida i Barcelona. Procedent d’Olesa de Montserrat, també ha vingut a visitar-nos en Salvador Solsona i Llonch, per tal d’apadrinar un nebot; acte seguit va retornar cap a la població on resideix.

Els preparatius electorals dels diversos partits politics auguren unes eleccions municipals molt disputades. A la sala d’espectacles del Cafè Moral, ha tingut lloc una reunió presidida pel senyor Josep Palou i Teixidó, el qual havia convocat totes les forces vives de la vila, per tal que el senyor Joan Audet i Bagà pogués donar comptes de la seva gestió administrativa durant el període pre-dictatorial (del govern del general Primo de Rivera) i també de l’actual, com alcalde i regidor.

Davant del públic assistent, va anunciar

que no presentaria novament la seva candidatura com a alcalde, donat que vol retirar-se de l’activitat política. En canvi, va afirmar que donaria suport a la candidatura democràtica que sorgís d’aquella reunió. Quan va invitar al públic a fer ús de la paraula, el senyor Ignasi Borrull de Rico, director del setmanari local “L’Autonomista”, manifestà que davant el perill que tornés a ressuscitar la vella política caciquista d’odis i de malfiances, es feia imprescindible la creació d’una agrupació de forces cíviques que constituís un partit local d’actuació ciutadana. Dins la campanya electoral, també ha tingut lloc al cinema Catalunya, una conferència a càrrec del mateix Ignasi Borrull. La seva dissertació portava per títol “Educació Ciutadana”. També s’han donat

a conèixer els elements que composen l’agrupació política local anomenada el “tercer partit” i integrada pels senyors Modest Oliva i Amorós, Josep Carné i Benosa, Domènech Bach i Matons, Domènec Font i Tugues, José Vera Pujalte i Francesc Roset i Graells.

Les altres candidatures les estan elaborant els dos partits rivals, ja que tots aspiren a obtenir la majoria dels sufragis. En aquest sentit, el cultivat propietari d’aquesta localitat Ermengol Fité i Coma, està treballant per constituir un partit centrista a Ponts.

Els dies 5 i 6 d’abril s’ anuncien lluïts balls en “La Unió Pontsicana” a càrrec de la “Orquestrina Pontsicana” dirigida per el mestre Francesc Poch i Prat.

El 14 d’abril es proclama la Segona República Espanyola i al diari La Vanguardia del dia 21 podem llegir l’escrit d’adhesió enviat per l’Ajuntament de Ponts a la Presidència de Govern Provisional. També llegim: “ Honorable ciudadano:

La Monarquía ha muerto. Todos los emblemas y símbolos, señales de su poder desaparecen rápidamente, y conviene que así sea. Sin embargo, hay obras de arte de valía indudable que no deberían perderse. Sin el más mínimo valor representativo de fuerza viva, son testimonios del pasado y lecciones para el porvenir. Conviene pues recogerlos y custodiarlos en el Museo que les sea más adecuado”.

A la vila de Ponts s’han celebrat un seguit de manifestacions cíviques en pro de l’adveniment de la República Federal. S’han viscut amb un gran entusiasme i visques a la República, enmig d’un ordre i sense que s’hagi hagut de lamentar cap incident remarcable i sempre amb un sentit cívic i ciutadà admirable. El Consistori local, majoritàriament republicà, s’ha constituït d’aquesta forma: Alcalde : Joan Santamaria i Cucurull; primer tinent d’Alcalde : Jaume Mas i Farré; segon t. d’alcalde : Jaume Baró i Moral; síndic : Antoni Canut i Golet; regidors : Josep Carné i Benosa, Domènec Font i Tugues, Xavier Montanyà i Jou, Jaume Pijoan i Gomà i Joan Ros i Mitjana. En la primera sessió del nou Ajuntament s’ha acordat canviar el nom de l’avinguda del general Primo de Rivera, per avinguda de Francesc Macià i la plaça Planell, per plaça de la República . Últimament s’han jugat partits de futbol amb els equips de la Seu i Montgai amb resultat de 1 a 1 i 4 a 4 respectivament amb l’equip de Ponts.

Les darreres pluges han assaonat la terra i els camps presenten un aspecte exultant. Malgrat que l’aspecte dels camps és meravellós i la germinació de les plantes està molt avançada no pot dir-se el mateix de la vinya, ni dels arbres fruiters, ja que una intensa gelada ha causats molts estralls.

Aquest mes de maig, el saló cinema de cal Moral ha efectuat per primera vegada la presentació del cinema sonor, parlat i cantat, amb l’estrena de la pel·lícula “El loco cantor”. La projecció ha estat molt aplaudida per la concurrència que omplia el local. El Cinema Catalunya també ha anunciat la projecció d’una cinta parlada en castellà que porta per títol “Rio Rita”.

Hem llegit al BOP de Lleida que es 41

RECERCA HISTÒRICA treu a concurs per la “Compañia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, S.A.” (CAMPSA) un assortidor de benzina a Ponts, que estarà situat a la carretera de Lleida a Puigcerdà. El dia 9 de maig, també llegim un decret redactat en català per la Generalitat de Catalunya, sobre les quantitats que deuen els ajuntaments per quotes d’aportació (el municipi de Ponts té un deute de 111,02 pessetes) i Sanitàries (al municipi pontsicà se li reclama un deute de 571,21 ptes). També es publica una llista de pontsicans que han obtingut la llicència de caça i d’ús d’armes, es tracta de: Ramon Solans i Ros; Esteve Puigpinós i Solé; Francesc Mitjana i Brufau, Francesc Gatnau i Cuñat; Jaume Tebé i Tejada; Antoni Femé i Tarroja; Josep Caballol i Pascuet; Florenci Campabadal i Jou; Lluís Serra i Pal; Francesc Clop i Tó; Joan Font i Finestres; Lluís Civit i Castellà; Enric Porta i Vilella; Josep Caelles i Campa; Jaume Caelles i Gomfaus; Pere Nosàs i Torres; Serafí Bernaus i Jou. De la Baronia de Rialb, s’han concedit a: Jaume Llaudet i Hernández i Joan Solanes i Font. Del poble del Tossal, es concedeix llicència a Ramon Sorribes i Granollers i Francesc Mitjanetes i Llarch.

S’ha inaugurat el “Centre Catalanista Republicà de Ponts i comarca” presidit per la comissió organitzadora, ja que en breu serà nomenada la Junta definitiva. Per tal de donar més lluïment a l’acte s’anuncià un “meeting” al qual hi assistiren gran part de la població i representacions dels pobles dels voltants. Els oradors es dirigiren al públic des dels balcons del Cafè Moral situats a la plaça Planell, on es mostraren en tot moment correctes i amb un perfecte domini de la paraula, de manera que el públic va interrompre sovint els parlaments amb forts aplaudiments. Van fer ús de la paraula: Eduard Segarra, advocat; Antoni Bergós i Massó, primer tinent d’alcalde de la Paeria de Lleida; Lluís Massot i Balaguer, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i Martí Esteve i Grau, ídem, fill de la localitat de Torà.

Acte seguit tingué lloc el partit de futbol entre els equips de Torà i de Ponts; els nostres van guanyar per 5 a 1. (continuarà) Recopilat per Josep Esteve i Sala

42

BÚSTIA D’OPINIÓ Futbol a Ponts

El passat dia 12 de setembre es començà la temporada de futbol a la nostra vila, amb la participació del nostre equip i el d’Ibars d’Urgell, al qual guanyàrem per 2-0 (la setmana a sobre, vam empatar amb l’Oliana, 1-1).

Aquest any juguem a la categoria de 2a Regional, en haver descendit; però, així i tot, se’ns permet formar equip amb jugadors d’aquí, la qual cosa és un avantatge, ja que afavorim la cantera.

L’equip està format pels següents jugadors: Com a porters: David Ramon i Genís Villarte. La resta: Cisquella, Torramorell, Gregori, Sala, Ismael, Reig, Estany, Cortina, Cinca, Riudelbas, Besora, Marin, Baba i Folguera. És indiscutible que el futbol dóna ambient al poble i seria una llàstima que es perdés (s’aguanta mercès al grup de socis i protectors que se senten patriotes i el protegeixen). Encara que, una part de l’afició es queixa que no es rep prou recolzament per part de l’ajuntament, que fa temps ens va prometre la gespa i una tribuna. Quants pobles més petits que Ponts ja ho tenen. F.P.

A la Verge del Bon Repòs

El dia de la Pasqua Granada, brillant de sol, vaig delectar-me amarat de nostàlgia de la família, del meu poble i d’un passeig vorejant el Segre, embellit, ara, amb un preciós parc. En el dia de Pasqua la família ja tenia el programa fet: anar a l’aplec de Bon repòs, terme de sant Salvador de Toló. Allà al santuari vaig viure un dia emotiu, sorprenent, esplèndid: la sortida de l’església tot seguint la Verge per traslladar-la a un altar molt sobri al bell mig d’un bosc acollidor, un lloc d’allò més adient per celebrar-hi la santa missa. Les paraules del capellà commovien. El sermó ressonava en la pineda, enfortint encara més l’empremta d’un missatge de repòs i d’espiritualitat, paraules que a la meva edat reafirmaven la seva pregonesa.

Al final de la missa, la nombrosa assistència entonà els goigs de N.Sra. de Bon Repòs. En el cant hi havia una barreja d’aromes boscans, de flaire de sotabosc i de l’amor a la Verge que trasbalsaren els meus sentiments. Els goigs provenien d’una edició facsímil reeditada per l’Institut d’Estudis Il·lerdencs sota els auspicis de la Diputació. L’indret de Bonrepòs era una antiga pertinença dels monjos de Bellpuig de les Avellanes, que pertanyien a l’orde dels premostratencs, fundat per sant Norbert a Premontré l’any 1120.

La història de Bellpuig de les Avellanes és tan llarga, complicada i conflictiva com la de Bon Repòs. Ramon Berenguer IV passava moments difícils amb els sarraïns a la ciutat de Tortosa i demanà reforços al sant Pare, que li envià els ‘capitans’ premostratencs. Aquests, amb les seves naus, remuntaren el riu Ebre i aconseguiren rendir la ciutat.

Aleshores, el comte de Barcelona, volent correspondre als serveis dels monjos, fundà el monestir de l’orde a Bellpuig de les Avellanes l’any 1149.

Després d’uns temps obscurs, quasi no hi quedà cap religiós i la reduïda

comunitat (cinc membres) es retirà al seu priorat de Bon Repòs amb una finalitat reorganitzadora.

La vida del monestir passà èpoques d’esplendor i altres de precarietat extrema tant en l’àmbit polític com social. Durant la guerra amb França (1808) s’apoderaren del monestir, el saquejaren i va quedar totalment abandonat. Més endavant, l’any 1840, es posà a la venda en subhasta pública. Un dels propietaris, l’any 1900, va cometre el terrible ultratge de vendre la joia de Bellpuig: els sepulcres dels comtes d’Urgell, patrimoni artístic i nacional.

Un dels últims abats, Ignasi Ribó, va ésser una figura notable. El seu trienni fou pacífic i profitós i va permetre recuperar l’aplec que se celebrava a Bon Repòs per la Pasqua de Pentacosta, indret que havia degenerat en escenari de desordres i batusses.

Per si a la darrera Pasqua li faltava algun al·licient, els nebots ens obsequiaren amb un dinar excel·lent. A més, en J. Tugues i senyora posaren un luxe rural vora el pantà de Rialp.

Valeri Fenés

Recordança agraïmemt

i

Arran de la publicació de l’article sobre el matrimoni dels mestres Pasques-Bosch, signat per Conxita Sala, a la revista 280, de maig-juny, alguns lectors ens han manifestat el bon record que guarden de la seva estada a Ponts.

En especial, ens manifestà telefònicament Antoni Blanch, pontsicà resident a Barcelona, que el senyor Pasques va ser el el seu primer mestre, i el seu ensenyament l’ha marcat positivament en la vida, i vol fer palès el seu reconeixement i agraïment.

M.L.Vidal

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

43

A N I M A L O N S La toxoplasmosis felina

La toxoplasmosis és una malaltia parasitària que afecta als animals domèstics, especialment als gats, i que també pot afectar a l’ésser humà. Per tant, la toxoplasmosis està considerada com una malaltia zoonòtica. Està produïda per un coccidi anomenat Toxoplasma gondii.

Els gats són els hostes definitius del toxoplasma ja que eliminen la forma infectiva de la malaltia, els ooquist.

La resta d’espècies, inclosa la humana, s’infecten per la ingestió d’aquests ooquist. Un cop a dins de l’organisme es transformen en taquizoits i bradizoits, enquistant-se aquests en la musculatura de l’hoste. El cicle es tancat quan un gat ingereix carn infectada amb el microorganisme.

La toxoplasmosis en gats cursa amb una simptomatologia variada, amb signes neurològics, respiratoris o digestius. El tractament consisteix en

44

l’administració de clindamicina via oral, fàrmac de la família dels antibiòtics. El pronòstic sol ser favorable amb una bona recuperació de l’animal.

La importància de la toxoplasmosis rau en el fet de la seva afectació a la espècie humana, especialment a les dones en gestació produint avortaments o malformacions fetals.

Per evitar el contagi a partir dels gats s’ha d’evitar que els animals mengin carns crues o animals salvatges que hagin caçat. Es recomana que els felins domèstics evitin les accions de cacera per la seva prevenció. Un gat domèstic alimentat amb pinso i una correcta higiene és molt difícil que pugui contraure la malaltia. Cal tenir present que no és l’única forma de presentació de contagi per l’ésser humà. Les persones també poden infectar-se del toxoplasma per la ingesta de carns crues o poc cuites.

Es recomana la neteja a diari de la safata de sorra del gat. Aquesta tasca l’hauria de fer l’home si la dona està gestant.

Donat que els gats en si mateix són beneficiosos per a la salut emocional humana i no constitueixen un factor de risc per a l’adquisició de la toxoplasmosis si es practiquen bones mesures de higiene, no es necessari renunciar a tenir-los.

Francesc Alcazar Domingo Veterinari

i

BROWNIE

Característiques: femella, mida mitjana, adulta. La Brownie és una gosseta especial. Al refugi es mostra independent pel que fa als altres gossos i només ha fet amistat amb la Marisa, amb qui dorm i amb qui comparteix estància... Necessita una llar on pugui viure més tranquil·la i on rebi les atencions que es mereix..

S’entregarà amb contracte d’adopció, vacunes, xip, desparasitada i esterilitzada. protectoranoguera@gmail.com www.amicsdelsanimalsdelanoguera.com

ESPORTS La Copa Promeses d’aigües Braves (Alevins, Benjamins i Infantils) es va disputar a Ponts dissabte dia 5 de setembre durant tot el dia, organitzada per la Federació Catalana de Piragüisme i el Club Nàutic Mig Segre. Amb un total de 83 palistes dels clubs: Cadi Canoe Kayak de la Seu d’Urgell, Sicoris Club de Lleida, Caiac Baix Cinca de Fraga, Club Piragüisme Salt Ter de Girona, Associació Esportiva Pallars de Sort, i el Club Nàutic Mig Segre de Ponts. La prova va constar d’un eslàlom al matí, al riu, una prova de esquimotatge a la bassa (dins el Parc Municipal La Roca del Call) i a la tarda una prova de descens també al riu. En el decurs de la prova, el Club Nàutic també va organitzar un dinar popular de cloenda de la temporada 2010, on hi varen assistir un centenar de palistes i familiars. En la classificació per equips, el primer lloc el va guanyar el Cadi Canoe Kayak de la Seu d’Urgell , en segon lloc el Club Nàutic Mig Segre de Ponts i en tercer lloc el Sicoris Club de Lleida.

L’ENTREVISTA

que vaig pensar que això és el que més m’agradava i em vaig quedar aquí.

Jesús: Jo vaig començar un bon dia que em vaig trobar el Sangrà a baix al riu que em va proposar començar a l’estiu i ja fa deu anys que remo. Al 2006, que ja feia temps que practicàvem aquest esport, vaig conèixer el Dani i ja vam començar amb C-2 (canoa biplaça) Entrenaments: Dani: En principi entrenàvem al Club, i el mateix any ja ens van dir per pujar al Centre Tècnic de la Seu d’Urgelll, i allà entrenàvem quasi cada dia. Ara ja és més difícil perquè jo visc a la Seu, i ell a Barcelona per qüestió d’estudis.

Entrenem com i quan podem. Normalment un cop per setmana. A part fem gimnàs, córrer, esquí de fons, tot el que es pugui fer sol per mantenir-se en forma.

Jesús: Quan érem a la Seu era tot més fàcil perquè podíem entrenar junts a diari, però ara suposa una despesa de gasolina en cotxe si volem entrenar i

Jesús Pérez (19 anys) i Dani Mazo (20 anys). Especialitat de canoa biplaça del Club Nàutic Mig Segre de Ponts.

Guanyadors del Campionat d’Espanya 2009, aquest any 2010 han quedat tercers.

15è lloc de la Copa del Món del 2009 a França, 13à posició del Campionat d’Europa de Sub-23 l’any 2009 i 25è Copa del Món 2009, entre altres títols.

“Poc a poc anem fent. Cada any t’has de classificar per l’equip nacional i un cop hi ets vas a les competicions internacionals on has d’intentar fer el millor que puguis. Però encara no estem en el nostre punt més àlgid” Inicis: Dani: Jo sóc de Barcelona, i venia a estiuejar a Ponts amb els meus avis.

Vaig començar com tots els del club, suposo, amb 13 anys, anant al riu i veure amics que remaven i bé, anant provant, vaig fer els cursets d’estiu i poc a poc em vaig anar aficionant, fins

Oportunitats de viatjar: Jesús: Hem estat a Bratislava, Praga, Nottingam, França, Alemanya, Itàlia, Polònia, entre altres.

Dani: Sí, però no fem gaire turisme.

Només veiem els canals on entrenem.

Sobretot les diferències entre els canals d’aigües braves, que aquí només tenim el de la Seu d’Urgell (en tota Espanya és l’únic) i això també ens dificulta arribar molt més amunt, que altres països tenen molts més canals i més oportunitats per entrenar. Nosaltres si volem canviar de canal ens hem de moure cap a França.

Jesús: Ho hem fet algun cop, però ja t’has de quedar a passar la nit allà...

Dani: Aquí Ponts, és una llàstima que finalment no hagin fet el nou canal d’aigües braves a la Roca del Call, que en teoria era el punt central de tot el parc fluvial, el que tothom esperava. No ens podem queixar de les instal·lacions noves del club, però l’eix central, que era el canal, s’ha perdut, i a l’hivern, quan tanquen la presa, no baixa gens d’aigua i és impossible remar ja que toques a terra.

Fins quan?

Dani: tot depèn de la nostra motivació, que ens ho passem bé, dels resultats, i del nostre pla de vida, perquè mai se sap...

Jesús: N’hi ha que passen dels trenta llargs, casats i tot i així segueixen a dalt de tot, amb medalles d’or i tot el que faci falta.

no cobrem, és només per afició, i com que el piragüisme és un esport minoritari tampoc no rebem les ajudes per poder arribar on voldríem.

Objectius: Dani: Aquest any vinent intentarem fer la plaça olímpica, així que aquest any hem d’entrenar molt per aconseguir estar entre els 7 millors països d’Europa i anar a les Olimpíades.

Jesús: El Campionat del món que es fa a Eslovàquia. Però abans hem d’entrar a l’equip nacional que es fa aquest any i llavors allà fer un bon paper.

Altres esports?

Dani: No, tot i que ens agrada jugar a futbol, però el nostre esport requereix esforç i només que et puguin lesionar amb una puntada ja no pots rendir al 100%.

Què diríeu a qui s’hi volgués dedicar?

Dani: Sobretot que s’ho passin bé, el fet de poder estar allà amb les onades, moure’t lliure a l’aigua, sobretot a l’estiu. Però a l’hivern és molt dur.

Jesús: però que si s’animen nosaltres els donarem suport.

45

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ La festa de la rica Pilar La Pilar era la rica de cal Rumàs. Filla i néta única, havia heretat tota la fortuna de la família. La mansió on vivia havia estat, durant cinc generacions, la residència dels Rumàs. Una edificació estil colonial just a l’entrada del poble que, en els primers temps, tenia prou habitacions per acollir els de la casa, els convidats, el servei i, sovint, algun visitant inesperat. Ara, però, ja feia anys que l’enormitat d’aquella mena de castell havia deixat de ser un privilegi per anar-se convertint en un immens laberint solitari on l’eco i el fred regnaven per tots els racons de les cambres i passadissos dels pisos superiors. De les tres plantes, tan sols estava ocupada la primera on ja hi havia prou espai per a la Pilar i el servei: una cuinera, una majordona, una criada, un jardiner i un xofer, que era el manetes de la casa.

Orfe de molt jove, havia viscut cuidant la seva àvia fins que, feia poc més d’un any, l’havia deixada sola. La vella, tots els noranta tres anys els havia viscut reclosa entre aquelles parets i encara n’havia estat orgullosa de la seva vida de clausura. La Pilar portava el mateix camí i no sentia cap tipus de satisfacció amb la possibilitat d’arribar-se a trobar algun dia en aquella mateixa situació.

Malgrat el clan hagués minvat fins el punt de reduir-se a una sola persona, la fortuna, contràriament, anava augmentant gràcies a les bones operacions financeres que els agents efectuaven seguint les ordres de la Pilar. Era la seva única ocupació i distracció.

Un dia, de la terrassa estant, contemplant l’enorme extensió de les seves terres, li va venir al cap una idea que va anar madurant fins que es va convertir en un objectiu a realitzar. Tenia trenta vuit anys i es proposava casar abans de complir els quaranta.

S’apropava el seu sant i va pensar en aprofitar l’avinentesa per començar a elaborar el seu pla. Celebraria una festa on hi convidaria la gent important del poble i a tots els possibles candidats sense descobrir les seves inten-

46

cions. Però hi havia un problema: no coneixia ningú. Tan sols el capellà, el metge i algun altre personatge que no s’ajustava gens al tipus que ella havia pensat.

L’única persona en qui tenia certa confiança i amb qui havia mantingut alguna conversa més o menys de caràcter personal, era la majordona.

Ella, a més, coneixia bastants detalls de la vida i la gent del poble. Per això li va demanar que l’ajudés en l’organització de la festa i, sobretot, en la confecció d’una llista de convidats aptes per a ser candidats al lloc que la Pilar tenia pensat per al vencedor de la tria.

El dia assenyalat, a mida que els invitats anaven arribant, es trobaven la Pilar a la porta donantlos la benvinguda al mateix temps que la majordona els hi anava presentant. Mentalment, la Pilar, repassava la llista d’aspirants que li havia confeccionat la seva celestina particular. Quan va comprovar que no faltava ningú, va començar la festa.

Discretament, la Pilar anava entrevistant els indeliberats pretendents que poc s’imaginaven la intenció de les preguntes de l’amfitriona.

El primer va ser l’Antoni, l’arquitecte.

Quan se li va demanar que definís la seva professió va respondre que el bon arquitecte és aquell que aconsegueix extraure poesia d’una de la façana d’una casa. La Pilar no va quedar convençuda.

El segon va ser en Joan, el poeta.

Amb paraules seves assegurava que un poema no havia reeixit fins que en llegir-lo no se sentís la seva melodia.

Això la Pilar no ho va entendre.

Després li va tocar al Pau, músic, compositor i director d’orquestra. Li va cantar unes notes de la seva darrera composició. Li va confessar que quan plasmava en un pentagrama, la música que anava creant la seva imaginació, li semblava que estava contemplant un quadre bellíssim. Va demanar a la Pilar si volia que li cantés un tros més i ella li va dir que no.

El següent, en Salvador, era pintor. Un geni. Sense que se li demanés res va començar a fer un discurs, pujat a una cadira i gesticulant exageradament, sobre una teoria que volia demostrar que els seus quadres, amb el temps, es fossilitzarien i es convertirien en escultures de pedra. La metamorfosi olipétrida, li’n deia. Quan va acabar, la Pilar feia estona que ja no hi era.

En Josep, l’escultor, era la persona que fins el moment havia trobat més sensata. Però quan li va reconèixer que el que feia un escultor era simplement treure el material que sobrava d’un bloc de pedra o de marbre per posar al descobert l’obra d’art que amagava dintre, la Pilar no li va veure cap mèrit i el va descartar.

El darrer era el Fèlix. Li va dir que era negociant i la Pilar va quedar impressionada. Amb la teoria de l’economia progressivament geomètrica a l’alça i d’interessos piramidals, la Pilar ja no va dubtar més i li va demanar que es casés amb ella. Com que segurament això formava part de la teoria, el Fèlix va acceptar. Un cop casats, no va passar gaire temps per a que la Pilar s’adonés de la seva equivocació. Els negocis del Fèlix es limitaven a festes, gresques i grans inversions en el món de les apostes que poc a poc van anar dilapidant la fortuna de la casa. Va ser la fi de la rica Pilar. No va poder suportar el daltabaix i després d’una malaltia depressiva que la va tenir enllitada més d’un any, va morir sola en la seva habitació envoltada de records de temps millors.

El Fèlix va encarregar a l’Antoni, l’arquitecte, un mausoleu on les pintures d’en Salvador decoraven les parets i les escultures d’en Josep custodiaven el sarcòfag de la darrera dels Rumàs, mentre que una bella música inspirada pel Pau acompanyava els visitants. A l’entrada, uns versos d’en Joan convidava la gent a entrar i contemplar el recinte. Tot això es podia gaudir per un mòdic preu estipulat pel Fèlix.

On encara no s’havia arribat a concretar cap preu era entre els possibles compradors de la mansió, vinguts d’arreu atrets pel rètol que en Fèlix havia col·locat el dia següent de la mort de la rica Pilar.

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

Ara, per nomĂŠs 14 euros a l'any

47

LES PEDRES OBLIDADES La casa forta de Guardiola de Pallerols de Rialb

i desviar-se cap a la dreta quan s’arriba a la cruïlla que duu al nucli agregat de Politg i a Peramola, tot travessant la vall del riu Rialb pel nou pont de formi-

Localització

gó de la Torre de Rialb. Havent passat el nucli de Politg, a cosa de 2’5 km., hi ha la casa del Soler de Pallerols, passada la qual cal seguir fins a l’esglesiola romànica de Sant Pere del Soler, que és a 150 m. de dita casa. Davant de l’esglesiola, a mà esquerra, surt un camí carreter que porta a la masia de Guardiola.

Aspecte General de la base de la casa forta del mas de Guardiola (Pallerols de Rialb). Foto: M Gabriel.

Les restes de la casa forta del mas de Guardiola de Pallerols de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb, són situades a tocar de l’esmentada masia, al cim d’un serrat i damunt d’una cinglera que domina la banda oriental de la vall del riu Rialb. Els murs de la base d’aquesta fortificació fan de marges de la petita esplanada que hi ha davant de la casa de pagès moderna.

Per arribar-hi, cal agafar la carretera C-1412 que va de Gualter a Folquer

Basament de la casa forta del mas de Guardola. Foto: M Gabriel

Característiques constructives de l’edificació.

El marge que fa de límit de l’esplanada de davant de la masia de Guardiola cor-

respon als murs de la base d’una casa forta o d’una torre de guaita d’origen medieval, els quals fan uns 14 metres de llarg -- de sud a nord-- per uns 5´5 metres d’ample. Actualment, els murs es conserven en una alçada que oscilla entre els 2 i els 3metres. Tenen un gruix d’uns 110 cm. A prop de l’angle del costat sud-est d’aquesta edificació hi havia la porta d’entrada, una mica enlairada, que encara és visible actualment, tot i que està cegada. Aquesta porta accés té una amplada de 115 cm. i és acabada amb un arc de mig punt format per sis dovelles. Allò que resta del parament és fet a base d’uns carreus grossos ( d’uns 40 x 60 cm.), ara força desgastats, arrenglerats en filades i units amb morter de calç. A la cara sud, més reformada, l’aparell del mur és més irregular. Davant d’aquesta cara meridional hi ha una cisterna excavada a la roca, de perímetre quadrat (de 190 cm. de costat) i amb una profunditat d’uns 130 cm.

Cronologia aproximada.

En principi, cal considerar que aquests murs que ara fan de marge pertanyen al basament d’una casa fortificada, erigida per un senyor feudal local cap al segle XII o durant la primera meitat del XIII , que també compliria les funcions de torre de guaita o guàrdia, donat que el topònim guardiola és un diminutiu de guàrdia, aplicat a les edificacions fortificades que guardaven o vigilaven una zona de territori determinada. D’altra banda, aquest topònim és comparable al d’una altra casa forta o torre que també va existir en l’actual heretat de Guàrdia, la qual es troba al costat occidental de la vall del riu Rialb, a les envistes de la edificació que comentem.

Manuel Gabriel i Forn Jordi Bolós i Masclans

48

F I G U E S D ’ U N A LT R E PA N E R Notícia quasi certa Pujant pel carrer major a l’alçada d’un número que no diré, algú ha trobat un bitllet de cinccents euros estès al terra, al peu de la vorera, sense cap senyal d’un possible propietari.

Sol. Cap paper, cap sobre, cap burilla de cigarreta fent-li companyia, l’indici d’alguna cosa que faciliti el dubte, el dilema de deixar-lo a la cartera de pell o dur-lo directament a l’ajuntament.

Un bitllet de cinc-cents euros trobat al carrer Major! Un carrer Major que, avui per avui i dit sigui de passada, si hi passeu i no és l’hora d’una missa o d’un rosari, ben just no us hi creuareu ningú i, encara menys, que aquest ningú us sigui conegut. Però un bitllet d’aquests no és pas una broma, perquè el dia que en veus un -si això passa, que també pot passar, no diem pas que no- ben bé la ment deu entrar en un estat de xoc emocional, d’esfereïment, d’una sensació indefinida com la que deu produir -i no ho diem per experiència- deambular per un malson, per un lloc que no és el d’un.

O, qui sap, també pot esdevenir que, immunitzats de les nimietats del materialisme -cosa menys probable en la societat en què vivim-, no ens afecti ni provoqui el més mínim torbament sinó tot el contrari, que un li trobi gust i els col·leccioni com diuen que feien un tal Millet i un tal Montull.

No ens apartem, però, de la notícia, ja que a més la troballa ha estat en una hora força estranya. No és diumenge ni festa d’aquelles de missa cantada; ni dia de mercat, tot i que, dels mercats dels dimecres -i dels altres dies tambéel carrer Major se’n queda a l’escapça-. Tampoc no hi ha hagut cap gimcana i cap colla no l’escull ja fa dies com a trajecte de les seves passejades. El bitllet l’ha trobat un home que passejava el seu gos. Millor dit, el bitllet l’ha trobat el gos que, després d’ensumar-lo i quedar-se palplantat a la seva vora -que llestos són els gossos- ha fet que l’home el vegi i el reculli. El gos ha rebut l’afalac de l’amo en forma de

carícia i s’ha sentit feliç perquè ha sabut que el que havia fet ha acontentat moltíssim l’home. Però no, ben bé no ha estat del tot així. Se n’ha sentit al principi, de content, el nostre protagonista, quan l’ha dipositat a la part del darrere de la seva cartera de pell, però així que ha emprés el retorn cap a casa un seguit de dubtes han començat a ballar-li al cap i ha iniciat un debat íntim sobre la conveniència de quedar-se’l o no, de si era correcte o amoral no informar-ne de la troballa per si en sortia l’amo i poder-li tornar.

–”Home, potser sí -s’ha dit- el guardaré durant una setmana i si no sento que ningú el reclama serà ben bé meu. Si convé aniré al Valldans o a cal Camison i ho deixaré caure, a tall de comentari, com aquell que no vol la cosa, sense dir que hagi estat jo qui l’ha trobat, a veure si puc treure’n alguna cosa en clar i, de passada, és com si fes saber la notícia a tothom”.

Què us sembla? No fora més normal dur directament el bitllet a l’ajuntament per si el reclamava la persona que l’ha perdut? Perquè... si algú de vosaltres, estimats lectors, per ventura en perdés un, de paper d’aquests, acudiríeu a l’ajuntament? N’hi ha que fins als Mossos anirien, oi?. Però com que no és el mateix perdre’l que trobar-lo us pregunto el que em pregunto jo mateix: callaríeu vosaltres? us faríeu passar algun caprici dels que sempre us n’heu hagut d’estar?. Doncs vet aquí que el nostre passejant aquesta nit no ha dormit, turmentat pels dubtes i les contradiccions de la consciència. Si es posava en el lloc del propietari del bitllet, veia un mes en blanc, sense poder pagar el lloguer, algun que altre rebut retornat pel banc en no trobar-hi coixí, sense la cervesa al capvespre. Però al poc, una veu -que un no sap si és la de l’àngel bo o l’altre- li diu que qui l’ha

perdut segurament és que en té molts més, perquè aquests bitllets només els tenen i utilitzen aquells que se’ls poden guardar embossats en un armari i que no s’hi capfiqui, que ell l’ha trobat i ara és ben seu i que, com a molt, compri un sac de pinso pel seu gos que prou se’l mereix i que, com és diu sovint, aquí pau i allà glòria perquè d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. És fàcil dir el que hom faria per un altre, perquè el que ha fet el nostre protagonista, endut per l’argument que ja s’encarregarien els de la Casa la Vila de posar algun anunci al Portaveu o fer-ho saber a qui convingués, ha estat dur-li-ho , a l’ajuntament, i així, ha pensat, qui l’hagi perdut haurà de donar propina -que prou serà més profitosa per la consciència que el remordiment de no haver-ho fet-. Li han lliurat un rebut conforme els hi ho dipositava i les noies de l’oficina l’han felicitat tot dient-li que ha estat un gest molt noble no haver-se’l quedat. Ell, com en el seu moment el gos, s’ha sentit content perquè ha entès que ha fet el que havia de fer. Que ha escollit l’opció més correcta. Que, malgrat haver-se’l quedat o no, la crisi continuaria sense fre i, en el fons, com s’ho hauria fet ell d’haver sortit més d’un amo reclamant-ne la propietat?

Però no és aquest el final de la història. Tan de bo que ho fos. Al cap d’una setmana sense tenir-ne notícies, enfila les escales de l’ajuntament i dirigint-se a la noia de recepció li fa entrega del rebut per a poder-ne recuperar el dipòsit. La noia li fa a mans, és clar que sí, però sense evitar una rialla maliciosa i burleta tot dient-li que ja se’l pot ben guardar i que miri de no pagar-ne massa coses no fos que l’enxampin els Mossos, ja que el benaurat bitllet és tan fals com els duros sevillans ho foren en la seva època i continuen essent-ho avui.

Traieu-ne cadascú la conclusió més oportuna, però convindreu amb aquest articulista que no sempre és bo patir, si no se sap, pel que ha de venir, si a allò que ja ha vingut no se li fa o se li dona la condició que pertoca.

Jaume Invernon i Forn 49

NANORELATS EL SICARI

EL SILENCI

Molts l’acusen d’assassí a sou i això li agrada. No té escrúpols, com la gent que li proporciona els diners a canvi de matar. Es vanagloria de ser el millor en aquesta tasca, i ho és. Cruel, insensible, fatxenda i sense principis es recrea torturant la víctima abans de llevar-li la vida. Frueix veien el moribund, amb el tremolor del dolor i de la por, implorant la fi del patiment. Com ara, que es troba davant d’un cos ensagnat, agenollat pregant que acabi la feina d’una vegada. L’estret punyal, amb un cop sec i precís, és l’únic que té misericòrdia del pobre màrtir que, ja sense vida, no ha de patir la humiliació, a més a més, de veure com el mutilen tallant-li les orelles i la cua. Els mecenes del sicari, dempeus, aplaudeixen la feina. És el millor.

Eva Casteyano

-Bona nit, són les dotze i això és “Jo també t’estimo”-. Així començava el programa nocturn que, de dilluns a divendres, des de mitjanit i fins l’una de la matinada, dirigia i presentava la periodista Lònia, en l’emissora Aqüeductes Ràdio.

Aquella nit, però, seria diferent. Una grip molt forta havia afectat a tot l’equip del programa.

Fins i tot la mateixa Lònia tenia una veu gens pròpia d’una locutora i a punt de desaparèixer. La Lònia, excusant la seva elocució i justificant l’absència dels seus companys, va agrair la fidelitat a l’audiència i va proposar, donada la situació, una prova radiofònica.

-Vull que, a partir d’ara i fins que acabi el programa, estigueu atents a la ràdio sense fer res més. Desprès ens feu saber a través del telèfon, correu electrònic o per qualsevol altre mitjà, quina ha estat la vostra experiència. Fins demà. Jo també us estimo.

Dit això, la Lònia va tancar el micròfon i un silenci absolut va ocupar l’espai que restava fins a la finalització del programa.

L’èxit inesperat de l’experiment va fer que, a partir d’aquell dia, s’inclogués un quart d’hora de silenci en cada emissió. Al cap d’una setmana el programa “Jo també t’estimo” va aconseguir el rècord d’audiència. Ningú de l’emissora va saber mai la raó del tan bon resultat de la singular proposta radiofònica. Potser és l’oportunitat d’escoltar el silenci que fins ara ningú no s’havia adonat de la seva necessitat.

passatemps SUDOKU: L’objectiu és col·locar un número de l’1 al 9 en cada cel·la de manera que mai no coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió de 3x3.

50

solució del Portaveu anterior:

sible a fer pos s o n u e la Ajud u誰tat de la contin os criv int-v s b u s a t rev is s es quote a les nov

51

PONTS PLAÇA PLANELL, 14 IGUALADA C/ SANTA CATERINA, 37 - C/ DE L’AURORA, 60-62 BARCELONA C/ VILARÓS, 3-5 VIC C/ DE LES ESCALES, 2 FIGUERES C/ FORN BAIX, 8 REUS C/ MONTEROLS, 15 MANRESA C/ ÀNGEL GUIMERÀ, 45