portaveu_n281

Núm. 281 JULIOL/AGOST - 2010 Any XXXII

8QD QRYD HGLFLy GH 3RUWDYHX 1978-2008

Patrocini:

Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Institut d’Estudis Ilerdencs

1978

30 anys de servei al Segre MitjĂ

Promotors:

Ajuntament de Baronia de Rialb

Ajuntament de Ponts

Ajuntament de Vilanova de l’Aguda

30 anys de servei

Entitat d’assessorament Agrari Gestió de Plans de Millora Gestió Laboral Agrà ria Contractes d’Arrendaments 3UHSDUHP XQ UHSRUWDWJH 2008

al Segre MitjĂ :

un recull de Jordi Vidal i SordĂŠ

Oficina Central: C/ Enric Pubill, 18 altell 25005 LLEIDA Oficina Comarca Noguera: Plaça Portalet, 16 25740 PONTS Als anys setanta, a Ponts s'escollia "la Pubilla", que era una /mena Tels. 973 23 com 43 26 973 de 46 20 73 reconeixement a la grà cia i simpatia de Mòbil 658 87 41 11 la noia que millor representava la vila.

Aiguasport

MC Segre Marià Aleu i Belló Mar-Llum Aleu i Belló Santiago Bernaus i Espaùol Cal Planes Joan Ramon Closa i Vidal família Mir-Audet família Sala-Mases Valeri FenÊs i Capell Pere Gatnau i Ricart Josep Junyent i Vall-llobera Sebastià Lloret i Baró Antoni Capellades i Perera Francesc Puigpinós i Riba Agnès Ros i Basseda Ramon Soley i Cetó M. Lurdes Vidal i Audet

El proper 22 d'abril, a dos quarts de deu del vespre, Manuel Gabriel i Forn presentarĂ el libre 3RUWDYHX DQ\V GH VHUYHL DO 6HJUH 0LWMj /D KLVWzULD O tQGH[ L OHV SRUWDGHV , a la sala d'actes de l'Ajuntament de Ponts, on hi sou tots convidats.

Aquesta nova edició de 3RUWDYHX recull un treball de recopilació de dades i imatges, realitzat per Jordi Vidal i SordÊ, que dins La Història sintetitza els fets mÊs significatius esdevinguts al Segre Mitjà durant 30 anys, fent especial èmfasi als que ha promogut 3RUWDYHX. A L'�ndex que ha elaborat s'inclouen les mÊs de 4.600 fitxes dels treballs publicats a la revista, facilitant la recerca per número d'exemplar (265) o per autors (mÊs de 600). I a Les Portades, fa una catalogació de les 265 obres realitzades pels mÊs de 50 diferents autors que les han creat. nt Jordi.

MÊs d'un dirà que això són "carallades", mentre altres pensem que fou unas bona idea, perquè no recuperable... Com a mínim Ês història i per tant, 3RUWDYHX vol fer-ne esment. És per això, que us demanem imatges que reflecteixin aquest record a tothom que en tingui.

UHVWDXUDQW

SODoD 6DQW &ULVWzIRO 7HO 3 2 1 7 6

0HQ~ GLDUL 0HQ~ SHU D JUXSV 6HUYHL GH &DUWD

(VSHFLDOLWDWV &DUQV DO IRF GH OOHQ\D &DUJROV D OD OODXQD %DFDOOj DOV GLIHUHQWV HVWLOV (OV SODWV GHO QRVWUH FXLQHU

BÚSTIA D’OPINIÓ Menjar-se el món Aquest és el títol d’un llibre que acaba de publicar el periodista Vador Lladó. Un llibre que recull quinze entrevistes a joves catalans que han trobat el reconeixement al seu talent en l’art, l’esport, la investigació, la cuina,… Quinze representats de la nostra joventut catalana que han trobat un lloc en la nostra societat. Ja m’ha agradat que aquesta sigui una bona notícia davant les sempre “males notícies” que fem generar als joves la nostra societat adulta, ells són els que tenen: la tasa més elevada d’atur, el fracàs més important en els estudis, la franja d’edat amb menys possibilitats d’una vivenda i un treball, les seves mogudes del “botellón”, les seves conductes antisocials, un panorama per com es diu vulgarment “tancar la paradeta i plegar”, per això m’ha agradat la lectura del llibre (per cert us la recomano, es llegeix d’una tirada, i aporta anècdotes simpàtiques d’aquests joves mediàtics). Aquests joves catalans els podreu contraposar als altres joves que les cadenes televisives d’ambit estatal utilitzen en els seus “reality show” i que realment et fan adonar de la instrumentalització que en fem d’ells i elles.

més viure el dia a dia des de la monotonia i l’inconformisme, i manifesten la seva estima a la terra, al país, a les nostres festes, que lluiten pels seus somnis en la feina, en els seus amors, en el futur del nostre poble, de la nostra llengua, de la nostra nació, potser són el setze “jove” que hauria de recollir el llibre del Vador, el temps ho dira i espero que nosaltres els adults els hi fem costat, sempre des d’una actitud de ajudar-los a tocar a terra, d’engrescar-los a pujar amunt, amb ganes, amb força, amb il·lusió…

COPS DE SERRA

Voldria acabar amb una anècdota, aquests dies pujant el pic del Montardo al Parc Nacional d’Aigües Tortes amb un grup d’escoltes ivarsencs, va arribar un moment que com es diu en l’argot esportista em va agafar “una pájara”, estava baldat, tindria una difícil baixada fins a la Casa de Colònies a Erill la Vall, una situació que els adults mirem una mica d’amagar, per fer-nos els valents, però que per dins… i em vaig adonar que al meu costat portant el meu ritme lent i cansat m’acompanyaven dos dels xavals que més tiraven del grup, i a cau d’orella em van dir, avui nosaltres et volem fer costat. Sembla clara la moralina, també ells, que només són uns adolescents que comencen a mirar el món, tenen la capacitat de fer-nos costat i caminar amb nosaltres els adults, doncs que esperem a menjar-nos el món tots junts.

Els mitjans de comunicació públics en català varen ser creats per formar, informar, entretenir i normalitzar l’estat de la llengua catalana, desigualment tractada, amb la castellana. Usar expressions populars vives no empobreixen l’idioma; però els calcs, sovint recurrents, del castellà no li fan cap bé. Tinc entès que tant TV3 com Catalunya Ràdio tenen un servei d’assessorament lingüístic; la veritat, un dubta de la seva competència quan sent expressions com “molt bon dia” (calc del castellà) quan tenim el genuí “bon dia” i el reguitzell de “pués”, “bueno”, “es té que...” (s’ha de), etc. Fa temps, un programa de molta audiència a TV3 va batre el rècord de barbarismes i expressions ronyoses. Al director d’aquest programa, Andreu Buenafuente, no li va fer cap vergonya dir que, precisament, això era la clau del seu èxit.

Passat el temps, aquests mals hàbits s’han esmenat ben poc. Tant costa ser curós i fidel a la llengua, sense que això li resti molla d’espontaneïtat i gràcia?

Carles Riba, l’any 1959, en un curs de llengua catalana ens deia: “una llengua no se salva a mitges, sinó com a instrument total de cultura; o acaba reduïda a una simple curiositat museística i folklòrica”. Ull viu que el carro se’n va pel pedregar!!

Mn. Jaume Mayoral

Jordi Serra

El treball amb adolescents et fa veure les dues cares; per una banda els veus abocats a un sistema social que difícilment podran pair, que els provocarà dificultats ja que no és fàcil d’entendre que ells que han de ser el futur i hauran de marcar una mica el fulla de ruta, siguin menystinguts per la societat, en el sentit més ampli (no només l’administració, sinó altres entitats i institucions, també la mateixa Església). Però hi ha l’altra cara, la que voldria subratllar, la que dóna el títol al text, també són capaços de menjar-se el món, de tirar endavant els seus projectes, les seves inquietuds, també a casa nostra, joves i adolescents que no volen no31

LA COLUMNA Vigències: Prohibir vs subvencionar Aquest matí a tv3 feien la pregunta: “A Catalunya es prohibeix massa?”. No he vist res més, però suposo que tot venia per la prohibició de les corrides de toros que es farà efectiva, si cap Tribunal Constitucional o altra instància que es declari competent digui el contrari, d’aquí a un any i mig. Sempre m’ha cridat l’atenció la data d’efecte de les lleis. Avui pots fer una cosa, publiquen una llei que entra en vigor un dia i ja no la pots fer.

Les coses que es prohibeixen i que es pressuposen gruixudes acostumen a tenir com a data d’efectes 1 de gener, passa ara amb les corrides de toros, va passar amb el fumar a la feina, els 80 km/h (aquest cas va ser força curiós, ho van començar a prohibir cap a finals d’any però van començar a multar a partir de l’1 de gener), canvi de pessetes a euros, tractats de la Unió Europea i tants altres casos. Ho deuen fer perquè hi ha d’haver un termini d’adaptació o de mentalització a la nova situació. És allò d’any nou vida nova.

En alguns casos quan se sap amb antelació que s’ha d’aplicar una normativa el que provoca es un efecte invers o efecte anunci. Per exemple, si l’1 de juliol apugen l’IVA, doncs aniré a comprar el 30 de juny, si he de fer les compres quotidianes no hi notaré gaire, però si em vull comprar un cotxe o una casa, no és el mateix fer-ho el 30 de juny que l’1 de juliol.

En començar he suposat que la pregunta del programa de tv3 es referia a la prohibició dels toros perquè la localització del fet és a Catalunya, perquè arreu es prohibeixen coses. Sense anar més lluny, per entrar en cotxe al meu carrer (Porta) abans tenia tres entrades possibles, i ara s’han reduït a una; i si considero que a cada entrada s’hi pot accedir des de dues direccions, abans tenia sis opcions per entrar en cotxe al meu carrer i ara només n’ha quedat una, ja que resulta que una de les dues direccions té la línia continua. En conclusió de sis entrades possibles me’n queda una. Això no es cap crítica a la prohibició, només descric el que ha passat. És el lloc per on entren les ambulàncies i s’havia de 32

regular d’alguna manera. Aquest tipus de canvis no acostumen a tenir un període de vigència diferent al del moment en què l’operari de torn hagi penjat el senyal en un lloc vistós, algunes vegades per demostrar que encara no estan en vigor els senyals nous, els tapen amb bosses d’escombraries.

Quan un estat intervencionista com el que ens ha tocat, en lloc de prohibir, el que vol és que la gent faci alguna cosa, llavors es dedica a subvencionar. En el cas de les prohibicions, a qui desobeeix la norma se’l multa (si l’enxampen) i qui l’acata passa desapercebut. En canvi en el cas de les subvencions, a qui fa allò que es pretén promocionar i tramita la paperassa corresponent li donen diners.

Quant al tema de les subvencions, les vigències també són força peculiars. A vegades les tenim d’avui per demà. Va ser el cas de tots els nens que van néixer a partir del dia 3 de juliol, se’ls va donar un xec de 2.500 euros, i per què el tres de juliol? Doncs perquè aquell dia es feia el “debate sobre el estado de la nación” i el President del govern espanyol va fer la promesa aquell dia.

Els que van néixer el dia 2 es van quedar sense res. A l’hora de treure-ho va diferent, no tindran el xec els que neixin a partir de l’1 de gener de 2011, és clar, no es pot fer d’un dia per l’altre, perquè si algú ha engendrat el nen pensant en els 2.500 euros no li poden fer el lleig de treure’ls-hi de cop. També hi ha altres modalitats de subvencionar, una és aquella de fixar la quantitat total que es donarà i llavors tenim dues opcions: 1. Els primers que arriben s’enduen la seva part i, quan s’ha acabat el fons, no es reparteix res més.

Hi ha una data d’inici i la data final és quan s’acaba la partida pressupostària 2. Fixar un termini per presentar les peticions i, una vegada rebudes totes, repartir en funció de les sol·licituds que hi hagi. Aquesta darrera opció sembla la més raonable i equitativa, però com que moltes vegades els terminis s’allarguen molt, es prefereix assegurar la subvenció als primers que l’hagin demanada i mala sort pels que arribin quan ja s’ha acabat.

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA En resum, que cal estar al dia, perquè pots anar a Barcelona amb el teu primer fill a qui en ZP li va donar 2.500 euros, entrant a menys de 80 km/h, per anar a veure una corrida de toros pagant un 16% d‘IVA de l’entrada; i d’aquí un temps si hi vas amb el segon fill que ja no vindrà amb el pa sota el braç de 2.500 euros, es podrà entrar a més de 80, com que no hi haurà toros podrem anar al cine, on l’entrada portarà un 18% d’IVA, i amb una molta sort, la pel·lícula serà en català.

Això sí, si la volem veure en 3D haurà de ser en castellà.

Josep Muntó i Aubets

Temps de lleure o Elogi de la lentitud “La capacitat d’omplir el temps lliure de manera intel·ligent és el darrer producte de la civilització” Bertrad Russell L’estiu és un període de temps que, des de ja fa una pila d’anys, s’acostuma a associar amb vacances i temps lliure. Temps lliure que, històricament, pertanyia a les classes benestants, als qui podien permetre’s “viure de renda” i que, actualment i paradoxalment, hom pot associar també a un oci obligat i forçós que anomenen atur i que afecta a les classes menys afavorides. No és aquest el tema del qual ens ocuparem avui malgrat que som conscients de la seva gravetat i actualitat.

Com dèiem, de sempre s’ha constatat que les “classes ocioses” en comptes d’esllomar-se per tal d’arribar a fi de mes es podien permetre dedicar-se, amb gran fal·lera, als jocs, les relacions socials i l’esport. És un fet inqüestionable que darrerament el temps de lleure s’ha democratitzat, en el sentit més ampli de la paraula, i força.

La reflexió entorn a l’oci és tan antiga com la dedicada al treball. El filòsof grec Aristòtil assegurava que uns dels principals reptes als quals s’enfrontava l’home era la manera d’omplir el temps de lleure (bé és veritat que els pensadors grecs treba-

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA llaven poc; ja tenien els esclaus, això sí, ben tractats, que els feien la feina). El seu mestre Plató en el segle V aC. defensava que la forma superior de l’oci era romandre immòbil i receptiu en la contemplació del món. Un xic més tard, el gran orador llatí Ciceró testimoniava d’un amic seu: “Mai no estava menys ociós que quan tenia oci, ni mai menys sol que quan es trobava en soledat”. Tarannà que troba ressò en pensadors moderns com Kafka que ho expressa així: “No cal que abandonis la teva estança. Queda’t assegut i escolta.

No cal que escoltis: limitat a esperar. Ni tan sols esperis: resta immòbil i solitari; el món se t’apareixerà lliure i transparent com una ofrena i girarà, encisat, als teus peus.”

Aquests ideals d’un tipus de realització humana que va més enllà del treballar de sol a sol pel tal de poder viure o sobreviure semblen donar un viratge definitiu als feliços anys vint del segle passat. Al 1926 William Green, president de la Federació del Treball dels EE.UU., seduït pel vertiginós procés d’industrialització i els avenços tecnològics, prometia que la reducció de l’horari laboral alliberaria homes i dones per tal de “desenvolupar les seves qualitats espirituals i intel·lectuals”, i el filòsof britànic Bertrand Russell profetitzava que molta gent ompliria el temps de lleure en activitats de millora personal, de lectura i d’estudi o es lliuraria a “afeccions suaus i reflexives com la pesca, la jardineria i la lectura”. En el seu assaig de 1935 “L’elogi de la mandra” assegurava que, treballant entorn a les quatre hores diàries, el lleure ens faria menys inoportuns, menys recelosos i més amables amb els altres. A més temps lliure la vida seria més dolça, lenta i civilitzada. Tot molt proper al “dolce far niente”, la universal expressió italiana que ens mena a la dolcesa del no fer res que comporti obligació no desitjada; es a dir: la dolça mandra.

Encara que set dècades després les quatre hores continuen essent una utopia, sí podem dir que la profecia de Russell s’ha acomplert en part. La gent dedica més temps lliure a les afeccions lentes, contemplatives. La jardineria, la pintura, la

lectura, la música, el treballs manuals són activitats que satisfan la creixent nostàlgia d’un temps en què el culte a la velocitat era menys omnipresent i transcendental, quan fer una cosa bé comportava més gratificació i plaer que no pas fer-ho tot com més ràpid i productiu millor.

Des de finals del segle XX, a mesura que el ritme de vida s’accelerava, s’ha anat valorant cada cop més la lentitud i la tranquil·litat com antídot de la pressa i l’estrès. Bé podríem dir que la desacceleració està de moda en front del culte a la velocitat.

Quantes persones cerquen el plaer amb tantes presses que moltes vegades passen de llarg vora seu?

Fruit d’aquesta nova sensibilitat ha sorgit el moviment conegut com Cittá Slow (Ciutat lenta). Originari d’Itàlia s’ha anat expandint a d’altres països.

Al nostre ha fructificat en petits pobles o ciutats com Begur i Pals on el primordial és aparcar la pressa i gaudir de cada moment.

Personalment ho he experimentat al País Basc, concretament a Lekeitio, localitat associada a l’esmentat moviment on passar uns dies de lleure és retrobar un tipus de vida més humana i menys frenètica que la que patim durant tot l’any. El trànsit de vehicles a l’interior de la ciutat és mínim i el vianant sempre té preferència; la relació qualitat-preu als restaurants és òptima i sempre amb productes autòctons de gran qualitat cosa que fa que mai no et sentis enganyat; les platges són netes i acurades amb atenció especial per a minusvàlids; la tarda, quan la gent, que encara troba gust en mudar-se, surt a passejar pel moll o el passeig marítim, amb tot el temps el món, evoca la passegiatta del capvespre d’una petita ciutat italiana. A l’església, una preciosa catedral gòtica en miniatura, se celebra la setmana de música clàssica; quan

surts del concert la ciutat sembla adormida: el silenci de la nit, només trencat pel murmuri de les ones, és sagrat. És una ciutat “lenta” on el temps no compta, on sense adonar-te’n t’acomodes al ritme de la vida marcat aquí pel balanceig del mar que l’envolta i on les vacances són sinònim de descans, de relaxació, de gaudir el moment present. Com diu R. Walser: el plaer d’estar on desitgem estar, de fer les passes que fem, que volem fer, i no desitjar estar en un altre lloc, ni fer unes passes que ja farem més tard.

No es difícil intuir en un indret així, que casualment has descobert i ensems t’ha seduït, que el viatge més interessant i fascinant és el viatge cap a un mateix.

Tot el que ens passa és una anècdota del viatge de la nostra vida, que ha tingut un inici i que tindrà un final. Al moment que ara vius feliç o dissortat el seguirà un altre moment també feliç o dissortat.

Tot és així i està bé. Tot passa i tot passarà, però no cal oblidar que la majoria de les vegades està en les nostres mans triar que l’instant que vivim sigui de felicitat si ens ocupem de viure o desgraciat si ens preocupem i l’omplim d’angúnia, desassossec, rancúnia o temor. Saber viure és un aprenentatge. Mahatma Gandhi, amb la seva saviesa oriental, ens aconsella: “Viu com si haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per sempre”. És a dir, de nosaltres depèn en definitiva el que sigui el nostre viatge, les nostres vacances o la nostra vida. Som nosaltres, en gran mesura. qui escollim on, quan i com.

Per acabar prenc de l’escriptor argentí J. L. Borges una idea en forma de faula: “Un home es proposa la tasca de dibuixar el món. Al llarg dels anys omple un espai amb imatges de províncies, de regnes, de muntanyes, de badies, de mars, d’illes, de peixos, d’estances, d’instruments, d’estris, de cavalls i de persones. Poc abans de morir descobreix que aquest pacient garbuix de línies plasma la imatge del seu rostre”.

Josep Mª Palà i Augé Juliol del 2010

33

LA PEDRA DELS POLLETS La copa del món i la independència Puyol, Busquets, Piqué, Capdevila, Xavi, Cesc, Valdés i completeu la llista amb jugadors catalans segons el vostre criteri.

Voleu dir que no trobaríem un equip per fer la Selecció Catalana? I voleu dir que no faríem un bon paper? Com que no va ser, no es pot saber, el que sí sé és que hi hagués hagut orgull nacional, trempera i sentiment. El futbol és un d’aquells fenòmens que ajuden a sentir la nació, a formar part d’un cos, els colors són símbols de pertinença i els humans, tots, volem ser d’algun lloc i volem estar orgullosos del lloc on som. En aquest sentit entenc els seguidors de la “roja”.

Ells s’hi veuen representats, és el seu equip, és el seu país i a més van guanyar la Copa del Món de futbol. Us imagineu que hi haguéssim tingut la nostra Selecció? Primer l’orgull de veure xicots de la Pobla, de Tàrrega, de Terrassa, de Badia, d’Arenys, de casa nostra, vaja, que defensen, en els colors del nostre equip, l’essència del país i després la possibilitat de guanyar la glòria de la Copa del Món per Catalunya.

Nosaltres però, ens hem d’acontentar amb un partit de costellada pels volts de Nadal. Aquests partits que fa la Selecció Catalana són una humiliació, una vergonya. Això no va enlloc. Si no s’hi pot ser com cal és millor no ser-hi.

I, és clar, de la mateixa manera que a nosaltres ens costa de creure que allò sigui seriós, que allà hi ha els millors jugadors de Catalunya, que han entrenat com un equip, que hi ha moral de victòria i arrel de país, els jugadors tampoc no s’ho creuen, per això els bons no hi van.

Una selecció nacional és per jugar en els campionats internacionals. Aquests partits amistosos són posar la mel a la boca i delir tot allò que hauria pogut ser i no és. Els partits de Catalunya són la càrrega d’una gran mentida, la complaença en l’autoengany: un gol en pròpia porta i encara aplaudim.

Per això vull imaginar la Selecció Catalana, amb l’himne abans del partit i els jugadors seriosos, mirant el cel i cantant els Segadors i després demanant la pilota en català i, és clar, marcant gols i guanyar i besar les quatre barres com va fer el Puyol el dia del Madrid.

Ara Catalunya-Alemanya, després Catalunya-Holanda (o els que haguessin tocat) i guanyar. Catalunya campiona del món de futbol. Sí, és un somni. És un somni però no pas esportiu, és un somni polític. Algú dubta que si la “roja” va guanyar no ho hagués pogut fer una Selecció Catalana? Amb quins jugadors va guanyar la “roja”? D’on eren fills? És doncs un somni polític, i només polític, 34

però no pas esportiu, de qualitat futbolista en tenim a dojo.

Això darrer no obstant, digueume per quin motiu els catalans no podem emocionar-nos com ho fan els seguidors d’un altre país? Entenc els seguidors de qualsevol selecció, allà hi ha la seva nació i pateixen i criden a favor dels seus. Per què això no ho podem fer els catalans? Quin mal hem fet? Oh, és que no tenim un estat propi. Doncs, tinguem-lo. Però on en venen, d’això? Com es fa per poder tenir un estat? I aquí és on molts responen: Independència. Però amb la resposta tornem a ser al cap del carrer. Com es fa per guanyar la Independència, perquè si només és qüestió de voler-la: on s’ha de firmar?

I vull fer-ho el primer.

Certament el concepte “independència” ha entrat al bell mig del debat polític a Catalunya i ho ha fet gràcies a la insistència d’Esquerra Republicana; és clar que hi ha contribuït les torejades del PP i del PSOE i la mala llet del Tribunal Constitucional. De moment però, la realitat és la que és i la independència és una paraula i, és clar, un desig, però per desitjar una cosa, encara que es desitgi molt i la desitgin molts, no hi ha cap garantia de tenir-la.

Perquè posem per cas que el nostre Govern de la Generalitat convoqués un referèndum i guanyés per majoria absoluta la independència, de moment la diferència amb l’actualitat és que sabríem la quantitat de persones que la volem. No tindríem res més. Sabríem quants som, potser molts més dels que ells volen i diuen, però i després què? També es pot pensar que saber això ja és molt (i ho és perquè tot allò que s’impregna en el pensament de la societat acaba afectant les institucions).

Al capdavall però, és com si preguntes als teus fills si volen un xalet immens a tocar de la platja, el més segur és que et diguessin que sí, i t’ho diuen tots i el volen molt. Però després ve saber com ens ho fem. Per això, fóra de pare responsable dir-los com ho hem de fer per guanyar aquest xalet: que s’ha de treballar, que hi ha d’haver esforç, que se n’ha de saber molt i encara que s’ha de tenir sort i que tomba i que gira però algun full de ruta s’ha d’ensenyar. El que no fóra de pare responsable és repetir incansablement que tindrem el xalet i cada vegada que hi ha problemes a casa recordar el xalet. I sobretot, és de pare responsable mantenir la casa actual i menjar i viure el millor que es pugui entretant no arriba el

xalet. Doncs amb la independència passa igual. N’hi ha que s’omplen la boca amb la independència. Però s’ha de dir com hi hem d’arribar i, entretant no arriba, suposo que és de bon governant crear les condicions, que ens permetin viure el millor possible en el present. Perquè, és clar, el pregó de la independència no ha de ser l’excusa per tenir el país tan descuidat com el tenim ara.

L’única manera possible que tenim els catalans d’avançar és tensar per aquí i estirar per allà: negociar amb el govern espanyol de torn. De moment no hi ha hagut cap altre sistema que ens hagi donat tants fruits com allò de fer-nos necessaris a Espanya a canvi de fer petits passos aquí. És així, si no digueu-me una altra manera. La independència necessita el seu ritme, els seus temps. Que tinguem molta gana no vol dir que l’olla bulli més de pressa. Que molts vulguem la independència i que la voldríem ara, no vol dir que la tinguem per demà passat.

Tot necessita el seu ritme. I els processos delicats encara més.

Fer el discurs de la independència com una necessitat urgent és molt llaminer, políticament és dir allò que molts volem sentir, però és fals. Perquè tothom sap que no és tan senzill i que l’estat espanyol no està “por la labor”, als espanyols els treuen de polleguera els cants secessionistes, no ho han entès mai. La relació Catalunya Espanya no és la mateixa que tenen Flandes i Bèlgica, Quebec i Canadà o Escòcia i Gran Bretanya, afegim-hi encara el fet que a casa nostra tampoc no les tenim totes, hi ha desunió i tanta diversitat com ens ensenyen les nostres banderes (estelada blanca, estelada roja i la senyera), voleu dir que no n’hauríem de triar una i tots la mateixa? Ni això encara no està aclarit?

Què han de pensar els estrangers quan veuen aquesta diversitat? Cada país té una sola bandera. Comencem per aquí, si voleu. Però toquem de peus a terra.

Això no obstant, que cada dia hi hagi més independentistes és una bona notícia, però no podem perdre el món de vista ni deixar-nos enlluernar pels predicadors de la Terra promesa. Ens cal un camí, ens calen líders que sàpiguen com fer separar les aigües del mar Mort i sobretot ens cal una estratègia que, de moment i fins que no arribem, sàpiga com fer ploure mannà, cada dia i del bo.

A la independència li sobra l’estètica de partit de costellada, li fan nosa els il·luminats que no saben llegir la complexitat en les coses i no li convenen les receptes urgents que, al capdavall, només van a raure al manteniment d’una cadira manllevada. Contràriament, a la independència li cal gent que sàpiga treballar i que en sàpiga amb tenacitat,

E amb paciència, amb olfacte possibilista i sent més viu que una centella. Per la independència necessitem els que en saben més, catalans que, encara que no es proclamin independentistes, saben fer les coses al servei de la construcció del país. En definitiva, a la independència li cal gent que sàpiguen dir les paraules que calen sense tenir por de no ser aplaudits al final.

Pere Pinós Vilalta

De rics, a pobres (mai no hem estat rics; ha estat un somni …)

El país està arruinat; és a dir, nosaltres estem arruinats. El nostre President té cara de prunes agres. Serà que té mal de panxa? No, té un ull de poll, i així es camina malament.

Un cop entesa aquesta premisa podem començar a parlar clar i català.

Dir ara que la culpa la té el sistema (què és el sistema?) és no dir res, francament.

Dir que la té el Govern o la banca és tocar campanes sense anar a Missa. Dir que la culpa la tenim tots i cadascú de nosaltres és afinar més. Som un país en què sempre hem de trobar algun culpable per les coses més importants i per les més tontes; fins i tot si fem una relliscada o ens mullem quan plou. Cal tenir el paraigua preparat, i més quan es veu a venir tempesta; núvols negres i vent. I poca gent va comprar el paraigua… estem educats en “la culpabilitat“. I clar, la culpa sempre és aliena i no pròpia. Només faltaria!

Ara anem a Eurovisió: sabieu que España paga quasi 400.000 euros cada any al Festival per no haver de passar les eliminatòries? Doncs així és. El presentador és el mateix de fa més de 40 anys. Què bonic i tendre! Un que xupa i nosaltres el deixem. Sempre ens queda el record del “Lalala” i de Mocedades amb la cançó “Eres tu“.

El President de la CEOE és en el punt de mira d’aquells que tot ho toquen i ho trenquen. Un trenca olles, vaja, que

L

R

A

J

O

d’empresari en té tant com jo d’astronauta. També molt poca dignitat per no dimitir. I els bon vivants de representants de Comissions Obreres i UGT, ara ens surten a voler fer una vaga general. I jo em pregunto : per què? Quina vergonya.

I Rajoy fa un pas endavant, un altre enrere i com a bon galleg prefereix anar a l’enterrament que asseure’s i solucionar problemes. Que a part dels propis del seu partit, hi ha els del país, que recorda. La seva sex-symbol en el partit contrasta amb la senyora fashion del PSOE; estils i edats diferents... així és la política.

Caja Sur, imatge de consellers i President amb sotana del S.XXI intervinguda pel Banc d’Espanya, que resistia amb el lema: ”antes morir que ceder.” Em callo, sí… però m’imagino els apòstols portant un banc amb els mercaders i gent de bon viure.

Us heu fixat en les riotes del President valencià -Camps- i la Batlle de la capital, senyoreta Rita Barberà? Francament, és una sobredosi de goseria i de manca de respecte. Bé, ho diré en castellà ja que ells no entenen el català, tenen llengua diferent i pròpia, el valencià: ”se han pasado Vdes veinte pueblos”. Vosaltres creieu que s’enfadarien si canviem i diem que enlloc de català, nosaltres parlem valencià? potser seria una bona idea.

El personatge Millet, que fins i tot tenia un comandament a distància per a la cadena del water, segueix en llibertat (també Montull i tota la tropa).

Personalment no faré més comentaris o les “mans negres del país” potser m’expedientent. Be, qüestió de viure en una democaràcia com la nostra, res més… quina llàstima! Seguretat jurídica de país “bananero“.

I no dic res del TC, simplement que ara ja no podrem ni dir: Visc a Catalunya, com el Presi de Polònia. Veurem què diu en Tomàs Molina envers a les tempestes de l’estiu. Molt bona nit…

Per atra banda, l’alcalde de Barcelona; aquest noi (Hereu) que sempre riu i s’emociona amb projectes –què bonic és creure en els Reis quan un

L

Í

s’acosta als 50 anys!- s’ha gastat -només- 3,5 milions d’euros en una consulta en moments de gana i fam en un projecte que culminaria el seu mandat com a batlle –clar, ell no n’ha fet cap de grossa, com Maragall i Clos, i li mancava. Festa, gresca, il·lusions després de Bancouver i l’aterrissada de la nevada del 8 de Març.

Francament, una castanya sense precedents… Digueu-m’ho a mi que vaig aterrar provinent d’un país ben nevat a BCN aquella nit a les 19’30 hores…

Som pobres i això cal assumir-ho. Cal refer-nos, treballar per la cultura i deixar la cutureta. Ja m’enteneu. Matinar, esforç, imaginació, honradesa i treball ben fet. Una recepta que sempre funciona, no ho dubteu.

I no patiu que no em presentaré a President; aquesta joia la deixo per aquells tocats per la mà dels Déus grecs; jo, prefereixo una vida més senzilla i anar caminant per la vida a pas de tortuga, perquè el més important és arribar-hi. Això em va dir el meu pare i era savi en les coses més petites de la vida.

Per altra banda Garzón ha estat presa dels seus enemics, com el comte de Montecrist; però, malgrat les seves patinades processals, ha aconseguit que molta brutícia surti de sota la catifa. Gurtel, Pretòria, els crims d’Argentina… Mafia, conspiració i… han fet la seva tasca.

Una foto del país que tenim, res més. Els drets no són el que aparenten; són un somni molt difícil d’aconseguir.

Sí, som un país democràtic, com un tango, acaramelats, però amb barret, camisa blanca, mirada encisadora i resultat final tràgic. La pena de un amor de verano.

Diuen que ha arribat allò que les pellicules americanes en diuen THE END. Jo agafo la carmanyola, la bota i vaig fent camí, cap problema. Mai no hem de dir: això és el final.

Des de Sant Pere miro l’horitzó, penso en la cigonya del campanar i respiro fons, molt endins… perquè ella és signe de la llibertat. L’única i verdadera.

Josep Junyent Vall-llovera

35

BÚSTIA D’OPINIÓ El llarg camí cap a l’autogovern

L’any 1919, amb l’establiment de la Mancomunitat, que suposà el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714, s’encetà el procés cap a l’autogovern.

El 1932, amb l’Estatut de Núria s’amplià considerablement el reconeixement dels drets històrics del poble català, que s’incrementaren posteriorment –jo diria que substancialment– gràcies als Estatuts de 1979 i de 2006.

Ha estat per tant un camí llarg i ple de dificultats, i és clar que ara ja som dalt d’un turó des del qual ja es divisa el cim, la qual cosa és força encoratjadora... Però hem de seguir lluitant sense defallir per assolir-lo, des dels polítics a tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya. I hem de continuar fent-ho amb l’arma més potent que hi ha, des del pacifisme, i sense apartar-nos del sistema polític més fiable que hi ha, que és la democràcia.

Qualsevol de les fórmules emprades

36

fins ara és vàlida, des de la consulta que s’encetà a Arenys de Munt fins a les manifestacions, perquè malgrat encara hi ha qui pensa que les manifestacions no serveixen de gran cosa, la que es feu l’any 1977 fou de gran utilitat perquè dos anys més tard s’aprovava l’Estatut de 1979... Llavors vàrem anar a manifestar-nos plegats amb l’esperança d’intentar assolir aquell Estatut que semblava que havia de posar fi a tots aquells anys de franquisme viscuts sense democràcia, i l’esperança es convertí en realitat.

El passat 10 de juliol, sota el denominador comú del sentiment de frustració compartit per la majoria dels que hi participàrem, és clar que els uns hi vàrem anar perquè quedés encara més constància del nostre desig d’independència, els altres per tal d’expressar el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006 –aprovat al Parlament, al Congrés i refrendat pel poble català– i la resta per

protestar pels avenços insuficients que hi ha hagut en matèria autonòmica en el decurs de trenta-tres anys, des del anterior Estatut. Perquè si bé tots aquests anys han significat l’assoliment d’una societat de benestar pel conjunt de pobles que integren l’Estat, no és menys cert que això s’ha aconseguit gràcies al sacrifici per part d’uns força més que per part dels altres, i com que aquest exercici obligat de solidaritat ni s’ha reconegut ni s’ha explicat, és del tot lògic que s’hagi incrementat el desig d’independència en una bona part de la nació catalana.

Això ho constaten, a més del milió i mig de persones que ens manifestàrem, els dos sondeigs que s’han fet darrerament: A finals de juny el GESOP feu pública una enquesta revelant que el 48,1% dels catalans asseguraven que votarien a favor de la independència en el cas que es convoqués un referèndum oficial, mentre que només el 35,5% s’inclinava pel vot en contra. El dia 23 de juliol però, havent-se ja celebrat la manifestació en qüestió, el mateix GESOP feia pública una altra enquesta a través de ”el Periódico” –portaveu “oficial” del PSOE a Catalunya–, en la qual el 47% dels consultats escollien disposar de més autogovern en una Espanya federal, mentre només un 16% es decantaven per la independència. En quant a les conclusions, que cadascú en tregui les que consideri més idònies...

Jordi Vidal i Sordé

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

37

L'À L B U M De la Gloriosa Revolució a la Tercera Guerra Carlina. Capítol 7

Recreació pictòrica de l’artisita August Ferrer Dalmau de la Presa de la Seu d’Urgell per les forces carlines . Agost, 1874

La marxa de la guerra durant l’any 1874 El dia 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía donà un cop d’Estat incruent a Madrid, que comportà la dissolució de les Corts constituents i la destitució de les autoritats republicanes, que ja feia mesos que es debatien enmig de fortes tensions entre unitaristes i federalistes. Una mena de república autoritària, conservadora i presidencialista, constituïda en govern provisional, encapçalat pel general Francisco Serrano, duc de la Torre, va continuar governant el que quedava de l’Estat espanyol fins a la restauració borbònica, que es va produir uns mesos més tard, el 24 de desembre de 1874, amb el pronunciamento del general Arsenio Martínez - Campos Antón, prop de Sagunt, i la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.

L’Exèrcit Reial del Pretendent a les comarques de Lleida i la a presa de la plaça forta de La Seu d’Urgell pels carlins.

A les comarques de Lleida, l’Exèrcit Reial del Pretendent era format per 6 batallons d’infanteria, algunes rondes volants i per l’esquadró de Cavalleria de Lleida, 3 er de Catalunya. Es tractava d’una força operativa més aviat reduïda, però ben entrenada i amb ganes d’entrar en acció. En aquest context bèl·lic, el dia 18 d’agost de 1874 les forces carlines de les comarques de Girona i de Lleida, comandades pels generals Francesc Savalls i Rafael Tristany van poder ocupar les imponents fortificacions que envoltaven la Seu

38

D E

L A

M E M Ò R I A

d’Urgell : el castell, la torre Solsona i altres fortificacions, dotades amb 48 peces d’artilleria de diversos calibres, amb la munició corresponent. L’acció va ser portada a terme durant les festes d’estiu de La Seu, aprofitant que el gruix de la guarnició governamental del castell i de les fortificacions havia baixat a la ciutat per gaudir de la festa.

La població bisbal i la seva guarnició es van haver de rendir, perquè les fortificacions estaven proveïdes, com hem dit, d’un gran nombre de peces d’artilleria que apuntaven la ciutat, circumstància la qual feia que la defensa del nucli urbà fos impossible. La caiguda de la Seu d’Urgell va esdevenir un veritable contratemps per als governamentals ja que, en cas d’un atac a Puigcerdà, tallava una de les rutes principals d’auxili cap a la Cerdanya. Al cap de pocs dies, el príncep Alfonso Carlos de Borbón i la seva esposa la princesa Maria de las Nieves de Braganza, es van instal·lar en la plaça recentment conquerida.

Al marge d’això, el 28 d’agost de 1874, el Consistori pontsicà, presidit per l’alcalde Ramon Nosàs, passava per una situació financera tan difícil que va haver d’acordar una acta municipal en la que manifestava la impossibilitat d’aprovar el pressupost municipal, en no poder-se fer públic el llistat de contribuents locals, degut a les pressions exercides pels comandaments carlins de la zona. Els partidaris del Pretendent havien fet publicar diversos bans en els que prohibia explícitament als ajuntaments de la zona ocupada per les seves tropes, de procedir al repartiment de l’impost de consums, aquells arbitris tan impopulars que taxaven alguns productes de primera necessitat.

(Vegi’s document 1) L’entrada de la columna governamental del brigadier José Arrando a Ponts i la captura d’un comboi d’aprovisionament carlí a la Baronia de Rialb.

Cap a finals de setembre de 1874-concretament el dia 23-- la columna

volant de l’exèrcit governamental que manava el brigadier José Arrando Ballester es trobava prop d’Artesa de Segre, a l’encalç de la partida carlina d’en Guiu, que rondava per la comarca amb uns 1.000 homes i 100 cavalls. D’altra banda, el 24 de setembre el coronel Tomasetti, amb la meitat dels efectius de la columna Arrando, després d’una dura marxa a través del municipi de la Baronia de Rialb, va capturar un comboi carlí, consistent en una riata de 30 muls carregats a bast amb provisions i municionament, el qual es dirigia en socors de la plaça de la Seu d’Urgell. A causa del tiroteig, van resultar morts un capellà anomenat Camps, de Cubells, i un denominat “cap de batalló”, els quals acompanyaven el comboi esmentat. En aquestes dates, també havien mort a Sanaüja un carlí que anava armat, el qual resultà ser el fill del comandant d’armes governamental de dita localitat.

Una altra mesura presa per les autoritats governamentals durant aquells dies, va ser la decisió de tancar les comportes de la presa del Canal d’Urgell, al Tossal, com a mesura de pressió contra l’actitud de bona part dels principals regants del Pla d’Urgell, que eren favorables a la causa de Carles VII perquè els havia promés la nacionalització d’aquesta important obra hidràulica i l’exempció del pagament del cànon d’aigua de reg.

Quarta entrada de les tropes carlines a Ponts, amb establiment d’una guarnició militar permanent i de diversos serveis sanitaris i administratius.

Entre els mesos de setembre i novembre de 1874, amb la Seu d’Urgell en poder de les forces del Pretendent, el domini de la zona de Ponts per part de les tropes carlines s’havia afiançat en gran manera.

Amb la intenció de consolidar aquesta hegemonia, el general Rafael Tristany nomena un comandant d’armes carlí per a la vila de Ponts en la persona de Josep Campà. Al mateix temps, durant aquest període, aparegué per la població Sebastià Sans Bori, un estudiant de medicina barceloní-- definit pels seus contemporanis com a “poeta festivo”-- que va saber organitzar de manera modèlica i eficaç una xarxa d’hospitals de sang carlins a les localitats de Solsona, Ponts i Àger, en els quals s’atenia els soldats malferits i

L'À L B U M convalescents. També va intervenir activament, quan calia, en el bescanvi de combatents carlins ferits o presoners en poder de l’exèrcit adversari.

A Ponts, l’hospital de sang carlí era situat a les dependències del Sant Hospital de Pobres de Santa Maria, en el qual la comunitat de germanes Carmelites de la Caritat tenia cura dels soldats ferits o malalts d’ambdós bàndols que hi eren internats. Aquesta comunitat de germanes carmelites, composta per vuit o deu monges, residia en aquest casalici des de l’any 1856 per motiu d’un acord subscrit entre l’Ajuntament de Ponts i la Superiora General de l’Orde carmelitana. Entre altres tasques, es dedicaven a l’ensenyament de nenes i a tenir cura dels malalts pobres que hi duien els responsables de la beneficència local, a canvi d’una gratificació anual de 60 rals de billó (menys de 2 euros actuals). A inicis del segle XX, aquesta gratificació no arribava als 4 euros anuals. Després de viure refugiat a Marsella entre els anys 1875 i 1876, l’esmentat Sebastià Sans va retornar a Barcelona, on participà en la fundació del períodic carlí “El Correo Catalán” ( 2 ).

Entre les particularitats d’aquesta fase de la guerra ja s’ha fet esment, en capítols anteriors, de la creació d’una Administració de Correus carlina a Ponts, la qual vehiculava la correspondència amb la zona ocupada i franquejava les cartes amb segells que duien l’efigie del rei Carles VII, així com el paper timbrat per a la documentació oficial, que s’expenia en els estancs de la vila . Al mateix temps, les tropes carlines de la guarnició de Ponts van posar en pràctica allotjament forçós dels seus soldats a l’edifici de la Casa de la Vila, i també a cal Castellà i a cal Go-

D E

L A

M E M Ò R I A

let, dues cases situades al carrer Major.

La comandància carlina era instal·lada a la Fonda d’en Sala, amb entrada pel carrer Major nº 4. Se sap que les forces de la guarnició en van fortificar la façana principal, que donava a la plaça dels Oms, o del Convent, i que ara ocupa l’actual cansaladeria Vilalta.

Breu entrada a Ponts de la columna governamental del brigadier José Arrando, que es retira novament cap a Lleida.

El 28 de novembre de 1874, quan la columna d’operacions del brigadier José Arrando Ballester va arribar a Ponts procedent d’Artesa de Segre, s’assabentà que les tropes carlines havien abandonat la vila la nit anterior ( 27 de novembre ). Dita força s’havia dividit en dues columnes: la primera marxà cap a Solsona i l’altra ho féu cap a Oliana. Mentrestant, un reduit escamot de soldats carlins que havia romàs a les immediacions de la vila per tal d’observar els moviments de la força governamental, va ser dispersat per una secció de soldats voluntaris de dita columna. Aleshores, el brigadier Arrando va ordenar que tornessin a ser inutilitzats els passos de barca de Sols de Riu i de Gualter -- anomenat de “Herrages”-- sobre el Segre. Abans que els governamentals no abandonessin la vila, es van presentar dos soldats carlins desertors amb llurs armes, per tal s’acollir-se a l’indult promés per les autoritats governamentals.

El pronunciamiento del general Martínez-Campos.

El dia 24 de desembre de 1874 es va produir el pronunciamento del general Arsenio Martínez - Campos Antón, prop de Sagunt, i aquest aixecament militar incrüent va donar lloc a l’inici de la Restauració borbònica en la persona del rei Alfons XII de Borbó, el gener de 1875. Per la Causa carlina, la Restauració va ser un autèntic desastre perquè va abocar molts monàrquics moderats i opositors de la Primera República en braços del nou monarca. Això implicava, en primera instància, el tall del flux de recursos econòmics que aquests grups monàrquics i de gent d’ordre havien fet arribar a l’Administració car-

lina durant els darrers dos anys. D’altra banda, l’exèrcit espanyol va ser reorganitzat i dotat de més efectius i armament. L’ofensiva alfonsina va arribar a concentrar un exèrcit de 40.000 homes per tal de liquidar la resistència carlina a l’Aragó, al nord del País Valencià i a Catalunya. L’última setmana del mes de desembre de 1874, les forces carlines, encapçalades pels caps Moore, Tristany, Camats, Camps i Guiu, amb uns efectius de 4.300 homes i algunes unitats d’artilleria i de cavalleria, van tractar d’apoderar-se de Cervera, però van ser rebutjades per la guarnició governamental. Acte seguit, aquesta important columna carlina es va retirar fins a Ponts i Artesa de Segre i, el dia de Cap d’Any de 1875, tractaren d’ocupar la ciutat de Balaguer, però també van ser rebutjats per la guarnició local. (continuarà) Manuel Gabriel i Forn Notes al text: Document 1: Acta de la sessió de l’Ajuntament de Ponts de 29 d’agost de 1874 ( folis 14 i 15 ): Acord municipal sobre l’ajornament de l’elaboració del pressupost ordinari municipal.

“Por lo que atañe a los presupuestos municipales, el primer recurso que se concede para cubrir el déficit de los mismos es el cincuenta por ciento sobre la contribución de consumos para el Estado, decretada en dichos presupuestos, y como en las anormales circunstancias por las que atravesamos, este país está casi completamente dominado por las fuerzas carlistas, las cuales tienen publicados bandos conminando con penas muy severas a los Ayuntamientos que intenten hacer el reparto de consumos, y como dicho reparto no puede confeccionarse sin mucha publicidad, de aquí viene que no pueda realizarse el presupuesto municipal, pues falta el primer emolumento que se concede. El Alcalde Ramón

El General José Arando Ballester

Nosás.- Juan Nosás Jou, secretario” Nota 2: Ferran Toledano i González : “Carlins i catalanisme.- La defensa dels furs i la religió a la darrera carlinada, 1868 – 1875”. Col.lecció Nostra història nº 4, Farell edicions , Sant Vicenç de Castellet, 2002, pàg. 45.

39

EA N TH I TIASTTSÒ R I C A RECERC

Ara fa 100 anys Segona part: 5.- Algunes manifestacions de caire religiós Una representació de Ponts es va desplaçar a primers de maig a La Seu d’Urgell, on es celebrà un míting amb discursos antiliberals i contra l’escola laica. Organitzat per l’Institut Obrer Diocesà, l’acte que s’havia de celebrar a la plaça Cardenal Casañas, s’hagué de traslladar al pati del Seminari, a causa de la nombrosa concurrència.

seixanta dies per presentar els projectes. En la “Gaceta de los Caminos de Hierro” de l’1 de setembre ens diu que aquest concurs entrava en competència amb el que havia presentat l’empresari Joan Garriga i Gassó. El ferrocarril podria seguir una banda o altra del Segre, però en arribar a la Seu d’Urgell, havia de seguir pel marge esquerre del riu fins a l’estació de Puigcerdà.

La línea era de via única i d’un metre

A la Vanguardia i a “La Correspondencia” del dia 24 de juny llegim el nomenament de diversos curats de la diòcesi d’Urgell, entre ells el de Mn. Nicolau Auger de Ponts.

A l’agost llegim a la Vanguardia que la Diòcesi d’Urgell sota la iniciativa del senyor Bisbe s’han organitzat multitud d’aplecs, entre els quals en figura un al Sant Crist de Ponts, tots ells per adherint-se a la posició de la Santa Seu. 6.Les vacants de l’Administració local: El 19 de maig s’anuncia que hi havia una plaça vacant a la notaria de Ponts, però a mig juliol va ser nomenat com a notari titular de Ponts el senyor León Maria del Campo.

Al setembre també es dóna la notícia que la plaça de secretari del Ajuntament està vacant per renúncia de qui l’ocupava.

7.-. Ferrocarrils. El ferrocarril estratègic de Balaguer a Puigcerdà per Ponts.

Al juliol La Vanguardia dóna notícia que es troba a Oliola l’enginyer Rossend Costa i el seu ajudant Tomàs Artigues, que estan estudiant el traçat d’un ferrocarril de Ponts a Agramunt per Guissona.

A l’agost el Ministeri de Foment per Reial Orde anuncia el concurs de projectes per el ferrocarril estratègic de Balaguer a Puigcerdà per Ponts, donant 40

d’amplada i connectava les vies que conflueixen a Balaguer i Puigcerdà.

Els pendents no sobrepassaven les 20 mil·lèsimes i els radis de les corbes no baixaven dels 120 metres. El pes del carril no era inferior als 30 kg/ per metre lineal.

El senyor Ignasi Romañá i Suasi sollicitava que els seixanta dies de termini comencin a comptar des que el Ministeri de la Guerra faciliti la informació sol·licitada per a dit senyor. Aquests 60 dies començarien a comptar a partir del 19 de novembre.

La Vanguardia del 15 d’octubre informava que des de la Comissió Provincial s’havia pres l’acord de telegrafiar el Ministre de Foment perquè no concedís cap pròrroga als nous projectes de ferrocarril.

8.- Obres públiques. Projectes de carreteres

La Direcció d’Obres Públiques va destinar diners per al projecte de replantejament de carretera de Guissona a Ponts (LV 28/1/1910). Una aspiració no només dels pontsicans sinó també dels cerverins (LV 14/6/1910).

A la Vanguardia de 26 de maig escriuen que l’enginyer de camins Sr.Bañón havia sortit cap a Ponts per tal de continuar els estudis de la carretera Folquer a Ponts, amb el seu ajudant Sr. Espasa i al diari del 6 de juliol s’assegurava que el Director de Obres Públiques signaria els recursos per acabar els estudis de la dita carretera de Folquer. A l’agost el Ministre de Foment va ordenar l’estudi del projecte de l’esmentada carretera, per un import de 1.99,15 pessetes.

La Direcció d’Obres Públiques demanava al negociat provincial que informés de la possibilitat d’incloure en el Pla General de carreteres una que partint de 2 km prop de Ponts i seguint el riu Segre, comuniqués les localitats de Gualter, Torreblanca, Alentorn, Baldomà i Alós i connectés amb la de Balaguer. De projectes de comunicacions no en faltaven.

9.- Successos diversos: Al maig La Vanguardia es fa ressò de l’accident d’un pagès de Ponts que va caure, es fracturà una costella i diverses ferides quan podava unes oliveres.

Al poble veí de Seró, al mes juliol, durant la nit , va ser assaltat l’estanc de tabacs. Els lladres s’apoderaren del tabac, dels diners que hi havia al calaix i de varies gallines i conills. S’estava perseguint els autors del robatori.

A principis d’agost a les obres que s’estaven efectuant al Canal d’Urgell, va fer explosió una barrinada incontrolada. Les pedres impulsades per l’esclat van ferir dos operaris, un dels quals ferit de gravetat.

RECERCA HISTÒRICA A finals de setembre un cotxe de línea de Lleida a Ponts - Seu d’Urgell va patir una avaria a l’alçada de Balaguer per la ruptura d’un dels seus eixos. No hi hagué desgràcies personals però arribà amb tres hores de retard a Ponts.

10.- El servei militar Criden a files els següents joves pontsicans: Josep Tresserra i Palou, Joan Nosás i Basart, Francesc Martí i Bellera, Antoni Moral i Santesmases, Josep Tugues i Llena i Francesc Quintana i Sala.

Declaren pròfugs els mossos de reemplaçament Magí Sastre i Colomes i Antoni Pijuan i Puig del terme de Ponts, aquest últim del reclutament de l’any 1907.

11.- Notícies vàries Entre els representants a la província de Lleida de la “ Sociedad de Autores Españoles” s’hi comptava amb Josep Fornell i Esteve, de Ponts.

Els recaptadors de la contribució per la zona de Solsona eren Josep Audet i Santesmases i Josep Fornell i Esteve. Actuaven com a auxiliars Joan Audet i Bagá, Josep Fornell i Caserras i Ramon Bernaus i Batalla de Ponts.

El cobrament voluntari s’efectuava a Solsona i el segon període voluntari a Ponts, al carrer Cós nº3. Els contribuents havien d’exigir un rebut signat com a únic justificant de pagament.

Es fa pública la sol·licitud de plaça de mestra de l’Escola Pública de nenes de Ponts per part de la senyoreta Isabel Aleu i Pifarré, que ja havia exercit de mestra interina a la vila i també a localitats properes com Torà, Oliola, etc.

Recopilat per Josep Esteve i Sala Bibliografia: BOP, Lleida 1910. La Vanguardia 1910.

La Correspondencia de España, de l’any 1910.

Gaceta de los Caminos de Hierro, de any 1910.

Madrid Científico; Diario Oficial de Avisos de Madrid; El Globo,, El Siglo Futuro, El Pais, La Época de l’any 1910.

BÚSTIA D’OPINIÓ Mare dolenta Quin concepte es té avui de les mares o pares que es preocupen de l’educació dels seus fills? Suposo que variat, i pot ser molt o poc valorat, segons el context.

No fa gaires dies que m’arribà un fulletó de l’escola on treballo amb el titular: mare dolenta!

L’objectiu del qual era fer adonar al jovent en general que l’interès de la bona educació expressada pels pares i pedagogs rau en fer créixer persones, no en malmetre-les.

L’origen del comentari sorgia d’una escola del Brasil, on uns fets tràgics per la desaparició de dues adolescents van commocionar la societat, ja que l’absència i responsabilitat dels pares era manifesta. Això motivà el professor d’ètica a recórrer aquest escrit:Mare dolenta! L’autor, un metge psiquiatre, un tal Carlos Hektheuer, escrivia així:”Un dia, quan els meus fills hagin crescut tant com per entendre la lògica que motiva els pares i les mares, jo els hauré de dir: Us vaig estimar tant com per preguntar-vos on anàveu i amb qui estaríeu. Us vaig estimar tant com per callar o dir-vos, encara que no us agradés, que aquell nou amic no era una bona companyia... tant com per a fer-vos pagar les llaminadures que veu robar del súper o les revistes del quiosquer; i a més, us vaig obligar a dir a l’amo: “Nosaltres vam agafar això ahir i volem pagar-ho”. Us vaig estimar tant com per estar-me en peu al vostre costat, durant dues hores, mentre netejàveu i ordenàveu la vostra habitació; una feina que jo podia fer en un quart d’hora. Us vaig estimar tant com per deixar-vos veure en els meus ulls l’amor que sentia per vosaltres, però també la decepció i les llàgrimes.

La meva estima em portà a dir NO quan sabia perfectament que podíeu odiar-me per això. I també per deixar-

vos entomar la responsabilitat de les vostres accions, tot i que les dificultats eren tan dures que se m’encongia el cor. Aquestes eren les batalles més difícils. Estic contenta, vaig guanyar...

Perquè vosaltres veu guanyar també.

L’autor prosseguia:”Sí, la nostra mare era dolenta. Era la mare més dolenta del món... Els nens menjaven llaminadures i nosaltres a l’hora d’esmorzar havíem de menjar cereals, ous i torrades. Si els altres menjaven patates fregides, gelats o bevien coca cola a l’hora de dinar, nosaltres havíem de menjar arròs, carn, verdures i fruita. La nostra mare ens demanava pels nostres amics, i què fèiem amb ells. Ens demanava i repetia que diguéssim sempre la veritat. No sabem com s’ho feia però ens llegia el pensament. La nostra vida sí que era pesada! Quan tots els companys a partir de 12 anys podien tornar tard a la nit, nosaltres vam haver d’esperar Hecktheuer, el psiquiatre autor d’aquest text.

Jaume Campàs

41

F I G U E S D ' U N A LT R E PA N E R El sermó de l’aspirina Amb reverent atenció i amb l’aclaparament que provoca una cerimònia delicada i solemne com és un funeral, escoltem les paraules de l’orador que, lògicament, és capellà. Volem pensar que ho fa de cor, tanmateix ens resulta difícil no malpensar que potser sigui a la força que brollen dels seus llavis donant comiat, des del presbiteri, a qui origina el dol i la pena dels presents per la seva sortida d’aquest món. Un traspàs sempre és un traspàs i corprèn malgrat veure’l venir i havent-nos, fins i tot i sense ganes, donat la benanada. Diem a la força i no volem pas dir sense convenciment, però com que la seva feina és aquesta i per l’edat que li fem n’ha hagut de cantar un grapat, d’absoltes, pensem –sense afirmar-ho- que la rutina no hagi posat mà en la seva retòrica, però, també, perquè si el treball no és de natural en l’home, que ho és per càstig diví, doncs vet aquí que, segons en quines circumstàncies, puguem dubtar d’una manca de predisposició o de la passió i les ganes suficients perquè la labor produeixi la reconfortant satisfacció, com diu l’eslògan, de la feina ben feta.

Ignorem, com queda dit, els seus sentiments reals car també estem a l’escapça de si havia o no tingut, amb el finat, algun tipus de vincle que anés més enllà d’hola i adéu. Tot i així argumenta, amb sentides paraules de consol basades en la fe i en l’esperança, una hipotètica resurrecció en un altre món. Un altre món del qual ell és representant en aquest que ens dóna hostatge, pobrets transeünts que en som -segons diu- i tracta de projectar en la nostra, pel dolor, amputada imaginació, una visió, no direm idíl·lica, però sí excepcional de la mort. No dubtem pas que la seva pretensió sigui reconfortar la concurrència; la seva veu tranquil·la sentencia amicalment i propera, més propera encara pels decibels que l’amplificador del micròfon li atorguen. Una amplificació que fins permet escoltar el batre del cor i l’aire que, com un ventijol, entra i surt dels pulmons pausadament. Les seves paraules, certament, ressonen sàvies.

Ho palesa la conformitat que dóna el silenci. Extraordinàriament sàvies, diríem, donada l’absència de rèplica, ja que ningú contradiu –i hom no sap pas que mai hagi estat diferent en cap altre funeral- el que diu amb la seva veu ferma, serena i segura, amiga íntima de les parets de la nau i dels retaules, de les imatges dels sants i marededéus custodiades per ciris de flames bellugadisses amb llur flaire barrejantse amb la de l’encens.

42

Ens resistim a pensar, diu en el seu monòleg, que naixem pel que naixem, que no és ni més ni menys que per a morir. Repeteix que la vida no pot ser només un camí de pas que els humans ens entestem a fer-lo complicat amb voltes i giragonses. Aquest trànsit ha d’ésser la prova, el tempteig, la preparació de l’ànima per al gaudi de l’eternitat junt amb àngels, arcàngels i tota la cort celestial. Afegeix que la ciència, al contrari del que es pugui pensar, tot just sí és a les beceroles dels autèntics misteris de la vida i que no avança ni podrà avançar mai perquè ens falta fe i disposició per a comprendre’ls.

Arribat en aquest punt es comencen a escapar sospirs i gemecs provinents del més que legítim cansament. La gent muda postura, estira cames qui les té plegades o cerca espais buits en bancs on poder reposar natges qui està plantat i dret o parets per a recolzar-s’hi. Un tossir involuntari més propi del tedi –així ho hem d’entendre- que de qualsevol altra afecció, desvia l’atenció momentàniament del seu discurs i fa que aquest canviï radicalment. És com si, conscient de la decaiguda, volgués revifar-la, com si aquella raspera de coll hagués atiat les brases d’un foc que romania mig apagat per la monotonia del dictat. És difícil per aquest humil testimoni reproduir paraula per paraula la dialèctica amb què el vicari pretenia captar l’atenció del personal més o menys tocat pel dolor, pel desconsol, per la ràbia que dóna estar davant de la mort quan aquesta no passa de llarg i s’ancora en la tranquil·litat d’una família. Difícil perquè de tant en tant afegia al seu discurs que era paraula de déu. Però amb tota la nostra modèstia intentem referir, amb voluntat de lletraferit, uns mots o el seu rerefons prou singular, pronunciats per un mossèn en un funeral. En síntesi i per no avorrir-vos -la qual cosa és més lluny del meu ànim que del qui ho protagonitza- va venir a dir-nos, després de referir-se a nosaltres com a germans i germanes, que feia quatre anys es va trobar cara a cara amb la mort i sense voler convèncer-la que no era la seva hora, perquè aquesta decisió és reservada al Senyor, li

va preguntar com podia persuadir-la perquè se n’anés com havia vingut i la mort li contestà que dels humans res no l’estroncava, però que si ell n’estava prou convençut, que es prengués una aspirina, ja que els efectes antitèrmics i antiàlgics de l’extracte d’escorça del salze blanc i altres espècies vegetals, podien fer que se n’anés amb les mans buides. I així fou, germans i germanes, tornava a dir, com amb aquest descobriment de la ciència, l’únic i autèntic, vaig fer fugir la mort i avui estic aquí, desprès de quatre anys, gràcies a ella i al Senyor que la creà. Per tant, penseu que el món roda a l’entorn de l’àcid acetilsalicílic i tant si el dolor és del cos com de l’ànima no dubteu a recórrer-hi; perquè heu tenir en compte, continuava, que quan un malalt està molt malalt i la ciència ja no sap amb què acontentar-lo -perquè els malalts, de vegades, més que medicaments el que necessiten són il·lusions- donantlos-hi una aspirina desfeta amb aigua i sucre poden sentir-se francament reviscolats.

Més que un sermó semblava una classe magistral de medicina. Se’l notava enutjat i engrescat alhora i no parava de detallar atributs i característiques d’aquell fàrmac que va fer fugir la mort del seu davant. Que si la seva acció com a antiagregant plaquetari era útil en la cardiopatia isquèmica i altres problemes vasculars, que fins podia tenir un efecte protector davant del càncer de còlon o en infeccions víriques i en l’obesitat. Allò semblava no acabarse mai i, podeu creure que és ben cert el que us explico perquè succeí de veritat en una vila de la qual no dic el nom per evitar ferir susceptibilitats i perquè tement que jo no caigui, també, en la mateixa dinàmica interminable i avorrívola del sermonaire decideixo no estendre-m’hi més. Afegiré, si la vostra paciència m’ho permet, que el que havia de ser un comiat senzill a una persona senzilla, coneguda i estimada, es convertí, de manera inapropiada, en un elogi a l’aspirina i, per un moment, hom va arribar a sospitar que en el punt d’impartir la comunió, aquell capellà no ho fes amb la forma consagrada sinó que endossés als feligresos aspirines beneïdes, blanques, rodones i amb totes les propietats curatives descrites. Fins i tot, després del funeral, alguns sortíem amb la predisposició i necessitat de prendre-nos-en per a silenciar el ressò del que tots recordarem com el sermó de l’aspirina.

Jaume Invernon i Forn

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

43

A N I M A L O N S El sofriment del toro durant la cursa de braus: aspectes clínics i lesions anatòmiques

La cursa de brau o la lídia del toro consisteix en una sèrie de terços en els quals l’animal és picat, banderillat i ferit de mort amb l’estoc, essent posteriorment descabellat i apuntillat.

Tot aquest procés provoca danys i lesions en l’animal incompatibles amb la vida però, sens dubte, li provoca un maltractament i una tortura contraris al benestar animal.

L’empunyadura és una arma metàl·lica punxant i tallant de 6 cm amb un topall cilíndric als 8,5 cm per impedir la seva entrada més enllà d’aquesta distància a l’interior de l’animal. Els cànons taurins assenyalen el lloc ideal a la zona anatòmica del coll entre la 4a i 6a vèrtebra cervical, lloc on s’assenten una gran massa muscular responsable juntament amb determinats lligaments dels moviments d’extensió del cap. A la pràctica, no és així.

En més d’un 70% de toros estudiats s’ha determinat que l’empunyadura es clavada en zones molt posteriors a l’indicada com ideal. Les lesions afecten a més de 20 músculs, sense tenir en compte els intercostals i costals. Totes aquestes estructures són necessàries per a la mobilitat del terç anterior de l’animal, els moviments del coll, i del cap, i per a la funció respiratòria. Però no només els músculs, tendons i lligaments són seccionats, sinó també importants venes, artèries i nervis. La profunditat mitjana de les empunyadures és de 20 cm.

Les empunyadures provoquen fractu-

44

res de les apòfisis espinoses i transverses de les vèrtebres cervicals i toràciques, fractures de costelles i dels seus cartílags de prolongació, i poden arribar a perforar la pleura i el pulmó donant lloc a un pneumotòrax per pèrdua de la pressió negativa dintre de la cavitat toràcica. De la mateixa manera, son inevitables les lesions de la medul·la espinal, les hemorràgies al canal medul·lar i la lesió de nervis tan importants com el plexe braquial (que s’encarrega de la innervació de les extremitats anteriors) i de les branques dorsals dels nervis espinals.

La pèrdua de sang que pateix un toro oscil·la entre el 8 i el 18% del seu volum sanguini. Un toro de 550 kgs perdria entre 3 i 7 litres de sang després de les empunyadures.

Les banderilles, que es claven en nombre de sis, provoquen lesions en uns 10 cm al voltant del lloc on han estat inserides estripant estructures anatòmiques, i augmentant la pèrdua de sang de l’animal.

L’estocada, una espasa corbada de 80 cm de llargària, està pensada per a lesionar o seccionar els grans vasos que s’assenten a la cavitat toràcica, és a dir, la vena cava caudal i l’artèria aorta posterior. El que succeeix amb més freqüència es que l’estocada lesiona cordons nerviosos laterals a la medul·la, el que provoca la desconnexió de tot l’aparell motor de la caixa toràcica, que afegit a la greu lesió del pulmó dret, dóna lloc a una dramàtica dificultat respiratòria. La sang passa del pulmó als bronquis, arriba a la tràquea i surt a l’exterior per la boca i els narius.

En altres ocasions s’atravesa el múscul diafragma el que produirà una paràlisi per lesió del nervi frènic; la lesió del nervi frènic pot determinar compromís de la funció diafragmàtica amb insuficiència respiratòria. Altres estocades són tan posteriors que poden arribar a perforar el fetge i el rumen.

En algunes ocasions podem veure uns petits fils de sang a la boca i al nas.

Això succeeix quan l’estocada ha tocat la part més externa dels pulmons i el toro s’empassa la seva mateixa sang.

El descabellat es fa amb una espasa semblant a l’estocada però amb un topall de 10 cm. La missió es lesionar i seccionar la medul·la espinal entre la 1a i 2a vèrtebra cervical, anomenades l’atlas i l’axis respectivament.

El puntilló se li dóna al toro amb un ganivet de 10 cm de fulla, que un cop introduït a l’espai occipito-atlantoideo secciona el bulb raquidi, provocant la paràlisi general de l’animal amb disminució de la pressió arterial. Els moviments respiratoris es van paralitzant i la sang circulant, carregada de CO2, produeix hipòxia a l’encèfal. Es diu que provoca una mort instantània al toro, però no és cert, ja que dona lloc a una mort per asfíxia. Alguns animals encara presenten durant algun temps després reflexes que són compatibles amb la vida. La legislació prohibeix l’ús del puntilló a tots els escorxadors de la Unió Europea per considerar-se un mètode cruel de donar a mort un animal.

En estudis sanguinis s’han pogut observar alteracions dels paràmetres sanguinis que poden considerar-se patològiques. Aquests animals presenten greus alteracions hepàtiques, renals, de l’equilibri àcid-bàsic, i del recompte de cèl·lules sanguínies. Les analítiques revelen un greu estat d’hemoconcentració i deshidratació per la pèrdua de fluids que experimenta l’animal.

La presència d’un pH àcid a la sang en el 93,5% dels toros analitzats, demostra un estat d’acidosis metabòlica que podem considerar com a greu. Un pH sanguini baix significa que la sang conté massa àcid, el que és perjudicial per les cèl·lules de l’organisme. L’origen d’aquest estat patològic cal buscar-ho en el sobre esforç que suposa la cursa, per a la que el toro no està preparat.

A N I M A L O N S També ha estat mereixedor d’estudi la funció respiratòria del toro durant la cursa, mitjançant la mesura de gasos sanguinis (gasometria). D’aquests treballs podem deduir un gran sofriment. Els valors obtinguts després de la cursa demostren l’incapacitat dels pulmons per a eliminar el CO2 que s’està produint, disminuint la pressió parcial d’oxigen (PO2) i augmentant la pressió parcial de diòxid de carboni (PCO2). Una mostra més de l’incapacitat del toro per adaptar-se al càstig que es sotmès.

Altres estudis han revelat un gran nombre de lesions oculars que sofreixen els animals durant la cursa, en el desembarcament del camió o durant l’espera prèvia a la sortida a la plaça.

A quasi un de cada quatre toros estudiats se li van trobar lesions com úlceres de còrnia, despreniment de retina, luxacions i subluxacions de cristal·lí i hemorràgies intraoculars.

(Extracte de la Ponència feta pel veterinari José Enrique Zaldívar, President de l’Associació de Veterinaris Abolicionistes de la Tauromàquia, durant les IV Jornades “Els nous drets: Drets dels animals?” fetes a València entre els dies 20 i 22 de juliol)

ARMAND Característiques: Un anyet, mascle, creuat de llabrador. L’Armand és un gos molt afectuós i obedient. Conviu perfectament amb altres gossos, tant mascles com femelles.

S’entregarà amb contracte d’adopció, vacunes, xip, desparasitat i esterilitzat.

Francesc Alcazar i Domingo Veterinari

protectoranoguera@gmail.com www.amicsdelsanimalsdelanoguera.com

45

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ Les millors vacances Quines són les millors vacances que jo he passat, em demanes?

Doncs sortosament n’hi ha moltes però suposo que, d’un cantant de blues, una periodista com tu voldrà una història prou interessant. En tinc una d’especial: Recordo un estiu de fa uns quants anys, que travessava el tràngol d’un recent desengany amorós i vaig decidir fer les vacances tot sol. Un poblet costaner va ser l’escollit per ofegar les meves penes. Durant el dia, la llum, la calor i la gresca de l’estiu, animaven les meves passejades però, en arribar la foscor, temia enfrontar-me amb el fantasma de la meva solitud.

Una nit, fart d’empassar llàgrimes, vaig decidir d’anar a trepitjar la sorra humida de la platja. Encara no sé per quina raó m’hi vaig endur la guitarra. Era una nit amb una lluna plena espectacular, tan descarada en la seva llum que no costava gens acostumar-te a la claror que donava, com si fos un gran fanal penjat del cel.

M’encaminava cap a les roques quan, a contrallum, vaig veure la seva silueta. Primer vaig pensar que es tractava d’un pescador però, conforme m’anava apropant es definia clarament l’esquena d’una noia asseguda a la punta del rocam, arran el mar. No volent envair el seu espai d’intimitat, em vaig aturar a una distància prudencial.

Llavors va ser quan la vaig sentir. Junt amb el ritme compassat de les ones, m’arribaven els acords d’una guitarra i la seva veu entonant una malenconiosa cançó. Vaig haver d’apropar-m’hi per entendre-li la lletra. La tornada deia així:

46

C A TEASL P ÀO AR L´TAS BAST

lluna plena.

Ho diré a la mama

Pena si em vols ofegar, jo vull ofegarte, pena.

Alguns publicistes senten repugnància envers frases com Li ho vaig dir o Li ho donarem perquè no corresponen exactament a la llengua parlada, i per tal d’acordar-hi la seva expressió recorren a solucions com “Li vaig dir” o “L’hi donarem”, que presenten, però el gran desavantatge, ultra la seva ultra la seva incorrecció, que o bé són clarament incompletes, com la primera, o bé poden ser mal interpretades per lectors que les analitzin amb rigor, com la segona.

Lluna si em vols ajudar, no voldré ser mai sirena.”

En un impuls inconscient, vaig agafar la meva guitarra i vaig acompanyar la cantant, afegint la meva veu en la següent tornada. Ella, lluny de molestar-se, em va mirar, i assentint amb el cap com acceptant la meva intromissió, va continuar la cançó fins acabar-la.

Em va confessar que també era cantant i que recentment havia composat aquella cançó després que el seu metge li diagnostiqués una greu malaltia que necessitava una operació urgent, amb el risc de quedar invàlida de les cames. Va afegir que el seu promès, en saber-ho, la va deixar per por d’un resultat negatiu. Ja sense cap al·licient que la motivés, va descartar l’operació i volia passar la poca vida que li quedava en una caseta que havia llogat en aquell poblet de pescadors.

Va ser una nit molt llarga, però al final la vaig convèncer que s’operés.

Li vaig prometre que, fos quin fos el resultat, jo estaria sempre amb ella. I així va ser. La resta de la història tothom la coneix i ara també la d’aquell nostre primer èxit: “Lluna si em vols ajudar”.

Aquesta repugnància, combinada amb l’ús pleonàstic, avui molt generalitzat, especialment amb verbs com dir, comunicar, etc., del pronom li s’estén a casos en què justament la solució correcta no representa cap discrepància amb l’expressió habitual del llenguatge col·loquial, si més no, que no hi resultaria gens detonant, que hi passaria perfectament desapercebuda, sense sobtar ningú. Ens referim, és clar – perquè hem parlat de l’ús pleonàstic del pronom li a aquelles frases en què el complement corresponent a aquest pronom – l’indirecte o datiu – ja és representat per un grup nominal (o pronominal) introduït per la preposició a.

Els mateixos, doncs, que construeixen frases com “Ja li vaig dir” o “Demà li preguntarem”, per repugnància envers les solucions correctes, Ja li ho vaig dir i Demà li ho preguntarem o qui sap si per desconeixement d’aquestes solucions, no reculen tampoc davant construccions com “Ja li vaig dir al ministre” o “Demà li preguntaré al president”, en les quals sembla que hagin també volgut evitar aquest conjunt pronominal li ho estrany a la llengua parlada. Però en aquest cas, justament, la solució correcta es pot considerar, com hem dit, perfectament “col·loquial”: Ja ho va dir al ministre i Demà ho preguntaré al president en que ho vol dir la cosa què hom tracta – un complement neutre: això, allò, etc.

– i li hi representaria un element del tot innecessari, perquè ja s’hi especifica amb grups nominals – al ministre, al president – la persona a qui s’ha dit o s’ha de preguntar alguna cosa.

“Pena si em vols ofegar, jo vull ofegarte, pena.

Els exemples – molt nombrosos – d’aquesta construcció errònia que solem trobar en textos impresos formen generalment part de períodes més extensos i complexos. Així, l’antecedent que caldria representar pel pronom ho és sovint tota una proposició anterior.

Però sempre són susceptibles d’una anàlisi ben simple, que no es resisteix a cap intel·ligència, i que permet fàcilment de treure’n el desllorigador.

I si el Sol no em vol escoltar, cantaré la

Albert Jané

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

47

LES PEDRES OBLIDADES Les pedres oblidades (4) El castell de la Figuera de l’Aguda i les seves afrontacions :

Aspecte de les restes de la Torre del Castell de la Figuera de l’Aguda. Foto: M Gabriel.

Llindar de la porta d’entrada del mas de la Figurea de l’Aguda, 1 6 3 0 .

F oto: M Gabriel

Situació: Es tracta de les restes de la torre d’un castell situat a la part més alta de la serra que s’estén al nord de Ribelles, a l’extrem oriental de la Vall d’Ariga o Valldàries. Per arribar-hi cal anar fins a Vilanova de l’Aguda, des d’on s’agafa la pista que passa pel costat de la masia de Botines i va cap a la masia de Can Valls. Passada la font de Roquers i abans d’arribar a la tanca de Can Valls, surt a mà dreta una pista que porta a una casa i a uns camps, des d’on es pot pujar fins a la carena de la serra que hi ha a la dreta. Les t ll són ó situait restes de la torre dell castell des al nord de l’església romànica de Sant Martí de la Figuera, al costat de la masia de la Figuera, on encara s’hi observen unes fortificacions fetes durant la guerra civil de 1936-39.

Característiques: A la part nord de la façana est de la masia de la Figuera s’endevina l’existència d’una torre que segurament formava part de l’antic castell de la Figuera. La cara oriental d’aquesta torre té una longitud de 2,95 m i actualment es conserva en una alçada de 2,6 m. A la cara nord, el mur es confon amb el de la masia actual. A la cara sud de la torre, el mur continua uns metres. Cal

48

pensar que es tractava d’una torre de planta segurament quadrada. El mur visible és fet amb carreus força grans (per exemple, de 30 cm d’alt per 40 cm de llarg), ben arrenglerats en filades i, algunes vegades, col·locats al llarg i de través. A partir d’aquesta torre quadrangular, la masia de la Figuera s’amplià en època moderna, primerament cap al sud i després cap a l’oest ( en aquest sector de ponent hi ha una llinda amb la data 1630).

Al nord d’aquesta torre, a la penya que hi ha al costat, es veuen uns relleixos artificials treballats a la roca que poden ésser la base de construccions més antigues. Així mateix, uns quants metres a l’est de la torre, coincidint amb el marge actual de l’espai que envolta

la masia, hi ha restes de la possible muralla del recinte del castell. Al llarg d’uns 25 m, es veuen diverses filades fetes amb carreus més aviat grans i ben treballats. Es tracta d’un mur orientat de nord a sud. És difícil de datar aquesta construcció.

En principi, d’acord amb les seves característiques, l’hauríem de considerar dels segles XII o XIII, bé que tampoc no es pugui rebutjar totalment una datació molt més reculada, del segle X. Només un estudi més profund del lloc i potser una excavació arqueològica podran, en el futur, aclarir-ne més les característiques.

El fet històric:

Una de les primeres notícies documentals d’aquest castell data del 17 de juliol de l’any 1047; es tracta de la donació feta pels esposos Borrell de Tarabau i Adelaida a la canònica de Santa Maria de la Seu, del castell de l’Aguda de Valldàries, en la qual el terme del castell de la Figuera de l’Aguda, juntament amb el castell de Ribelles, consta com a afrontació oriental del citat castell de l’Aguda.

Pocs anys després, al febrer de l’any 1067, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda donaren a la canònica de Santa Maria de la Seu el castell de la Figuera, situat dintre de la marca d’Urgell, pro anima de Miró, pare d’Arnau Mir, i del seu germà Bernat, per als quals volien que fos celebrada cada any una missa el dia següent de la festa de la Nativitat de Sana Maria. En el mateix docuta m ment s’esmenten detalladam ment les afrontacions que d delimitaven el terme del ci castell; per la part oricitat en ental, afrontava amb el term del castell de Ribelles, me p la part meridional, amb per el riu Merdario (Llobregós), a occident amb Moratello i finalment, al Nord, amb el n terme del castell de l’Aguda. e El E 21 de gener del mateix any, el bisbe Guillem i els a canonges de la Seu d’Urc gell havien atorgat en feu g als a esposos Bernat Transver v i Ermengarda i llurs fills el e castell de la figuera de l’Aguda, l’Ag da llevat lle at la part que corresponia a Sança, mare d’Arnau Mir de Tost, en canvi de la possessió de la parròquia de Sant Julíà de Lòria (Andorra).

El 23 de juliol de 1092, en la publicació sacramental del testament de Bernat Transver, jurat pels testimonis sobre l’altar de sant Ermengol de l’església de Santa Maria de Guissona, i en presència del jutge Guillem, s’establia que els seus honors havien d’ésser repartits entre els seus fills Guillem Bernat, Gombau i Berenguer. A Gombau li cedí la meitat del castell de la Figuera amb tot el seu domini per a la resta de la seva vida, de manera que l’altra meitat del domini restà per a Santa Maria de la Seu, excepte

LES PEDRES OBLIDADES te la part que va donar a l’església de Sant Martí de la Figuera. Després de la seva mort, el castell de la Figuera, íntegrament, havia de passar a la canònica de la Seu d’Urgell.

Al segle XIV, consta que la propietat del castell i de la seva quadra estava en mans del llinatge lleidatà dels Sacosta.

L’any 1585, Antoni Sacosta, cavaller, encara es deia senyor de la Figuera de l’Aguda i d’Alentorn.

Manuel Gabriel i Forn Jordi Bolós i Masclans.

Bibliografia : Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg.

539.; Baraut, 1982, Urgellia vol. V, doc.

602, pàgs. 128-130; 1983, Urgellia vol.VI, doc.797, pàgs. 161-162 i doc. 798, pàgs.

162-163; 1984-85, Urgellia vol. VII, doc. 1 092, pàgs. 209-213.

CARTES I COMUNICATS Cati i Irene L’equip de redacció de La veu del Casal vol expressar, en el moment del vostre comiat del centre, la seva sorpresa i ensems incomprensió davant d’aquest fet. La vostra col·laboració al butlletí ha estat molt eficaç, tant per l’ajut que heu aportat en la selecció dels temes que n’haurien de formar part com pel treball ingent de transcriure’ls-hi, valent-vos de la vostra pràctica en el maneig de l’ordinador.

Gràcies a vosaltres s’han pogut presentar al voltant d’un centenar de números dels nostres butlletins informatius, els quals creiem que han estat ben rebuts per tots els usuaris i socis del casal.

Volem fer-vos patent el nostre reconeixement més sincer i dirvos que us recordarem amb afecte. Esperem que el premi al vostre treball sigui la satisfacció que produeix el deure ben fet i que aquest sigui el millor regal que us quedi de l’estada com a conserges en el nostre centre que tant heu volgut mimar i estimar. Gràcies.

La Veu del Casal

El Camí de Sant Jaume fa les primeres passes El Camí de Sant Jaume del Segre ja és una realitat. Després de molts esforços l’hem vist néixer. A dia d’avui tenim la constància del pas de dos pelegrins per la vila de Ponts.

Volem donar les gràcies a totes les persones que han participat i han col·laborat en el projecte. Amb una menció especial, volem expressar el nostre més sincer agraïment a l’Ajuntament de Ponts per l’ajuda i col·laboració rebuda en el dia de la inauguració i que entre tots aconseguíssim que fos tota una gran festa.

Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Ponts

Després de la sobtada i prematura mort, el 26 de juliol, d’en Xavier Joval i París, veí d’Artesa de Segre, els seus familiars volem agrair de tot cor totes les persones que en aquests dies tan dolorosos ens han recolzat i acompanyat amb el seu condol. Que el seu record perduri per sempre entre nosaltres. A tots, moltes gràcies.

LA

T I R A

49

NANORELATS EL PERFUM De sobte, caminant pel carrer, aquella olor li va activar la memòria. El va fer retrocedir en el temps, trenta o quaranta anys. Aleshores ell en tenia quinze i ella catorze. Per sant Jordi li va regalar una rosa i una ampolleta de perfum. Es deia Zita, com ella, per això el va comprar. Ella se’l va posar. Ell no va oblidar mai aquella olor.

Va voler conèixer la portadora d’aquella fragància i seguint el rastre va descobrir finalment qui era la culpable del seu atabalament. Una noieta de tretze o catorze anys astorada, l’interrogava amb la mirada, perquè l’havia aturada. Ell, sense adonar-se de l’absurd de la situació, li va demanar el nom del perfum que duia.

Ella no volent allargar tot allò va respondre que es deia Zita, i sense saber ben bé perquè, hi va afegir –com la meva mare- i, per accelerar la fi de l’encontre li va donar la mà acomiadant-se amb un –passi-ho bé-.

LA DISCUSSIÓ Si ell no li hagués dit a ella que era una MzL H, ella no l’hagués contestat que ell era un Hz H P i ell no li hagués respòs que ella era la persona més P L H H que havia coneguda mai. Després s’hi van afegir paraules més grosses com JH PN H `, HzH ÎJ H, KtH L, HJH I H, etc, fins que va passar el que havia de passar. Ella li va dir que no el volia tornar a veure, que fes el favor de marxar d’aquella casa, que què s’havia cregut de dir-li que ella era una MzL H, i es va acabar la discussió. Ell, enrabiat, va marxar donant un cop de porta. Llavors ella va anar corrents a buscar el diccionari per saber el significat de la paraula MzL H.

Ell va romandre allí quiet, dempeus, olorant la seva pròpia mà, contemplant la figura d’aquella noia portadora de records, fins que va desaparèixer en tombar la cantonada.

Eva Casteyano

passatemps SUDOKU: L’objectiu és col·locar un número de l’1 al 9 en cada cel·la de manera que mai no coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió de 3x3.

50

solució del Portaveu anterior:

Agustí Cucurulls Les religioses de l’Institut Secular Pía Hermandad de Jesús Maestro de Ponts

Ventura Alay

Entrega de guardons als estudiants Jorge Albalad i Jordi París, el dia 26 de juliol al Palau de Pedralbes de Barcelona. D’esquerra a dreta: l’estudiant Jordi París, el director de l’IES de Ponts, Pere Pinós, el Conseller d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, Hble. Josep Huguet i l’estudiant Jorge Albalad.

l’arribada de la Flama del Canigó a Ponts, a càrrec dels Fondistes Ponts.

Agustí Cucurulls

exposició de quadres de final de Curs de les alumnes del curs de pintura de Domise, durant els dies 19 i 20 de julny

Grup del Club de Bitlles de Cabanabona. Primer grup individual 2a B. Guanyador: Joan Saball Caelles

PONTS GRÀFIC 27

28

LO FESTETO

29 fotografies d’Antoni Ramellat

ESCALA EN HI-FI

30 fotografies d’Antoni Ramellat

EDITORIAL 1987 Premi Humbert Torres de l’Òmnium Cultural 1997 Premi Premsa Comarcal de la Noguera Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat www.portaveu.cat Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció: Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal i Dolors Fernández Col·laboradors habituals: Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep M. Palà, Josep Junyent, Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel López, Josep Muntó, Josep Esteve i Francesc Pubill.

Fotografia: Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana Correccions i Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada: Disseny: Juan Castro

Estiu I Nova entrega, nou número de Portaveu, una edició que els acompanyarà dos mesos més fins a l’octubre. Una nova entrega que deixa enrere l’anterior, plenament primaveral amb els dos ulls mirant i anunciant l’estiu. Però la que tenen a les seves mans és plenament estival. No vol pensar en la tardor. Perquè pensar en la tardor vol dir tornar a la quotidianitat, al dia a dia. És pensar en l’imminent fred que vindrà, que en les nostres contrades és senyor imponent que no avisa, que tant fuma als matins com a les nits i molts cops, a vegades, sovint, tot el dia.

L’estació que ens ocupa, l’estiu, per molts de vostès és temps de repòs, de descans, de gaudir dels familiars, dels vells i nous amics, o per què no? de la soledat. Fins i tot, pels que no ho poden fer durant l’any, és temps de treballar, fent de formiga tot esperant el tràfec que vindrà quan es restauri la normalitat. És un punt d’inflexió en el decurs de l’any, alhora que també és temps de reflexió, de (re)formular nous plantejaments de cara al “nou any”.

L’estiu suposa, i és, distracció i tedi, energia i cansament, és alegria i tristesa, vigor i feblesa, és retrobament i comiat. És el que ens proveeix la calor de l’època estival.

Estiu II Va arribar tard, exceptuant la impetuositat inicial, de moment a les nostres contrades, no és violent. Només algun episodi tempestuós. Com ho va ser l’aprovació de la llei antitaurina, tardana, es van veure mostres d’impetuositat per part dels afectats, les conseqüències no són violentes (quina contradicció seria que una llei que va en contra de la violència, en aquest cas, vers els animals, comporti violència), però sí que ha sigut un episodi tempestuós per a la Espanya més colorista (per dir-ho d’una manera àmplia) que pensa que la tauromàquia és l’essència de l’espanyolitat juntament amb altres símbols, icones i òrgans. No pas els callos con garbanzos, ni cap plat que en la seva elaboració sigui primordial la presència de vísceres. Ens referim al Tribunal Constitucional. Aquell òrgan col·legiat constitucional que ha torejat i li ha clavat una bona estocada a l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament de, curiosament, Catalunya i que ho ha fet amb un arte visceral propi de la Espanya més...amenaçada(?).

El Tribunal Constitucional es mereix un lloc d’honor dins dels símbols de la Espanya més...espanyola(?). Curiosament i fixin-s’hi bé, la planta de la seva seu és circular.

Casualitats. Com a construcció circular que és, no té racons, d’aquesta manera, no s’acumulen les vísceres en ells, la neteja és més eficaç i el cambio de tercio és ràpid.

Ara parlarem del mundial de futbol celebrat a Sud-àfrica.

Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

Continua a la pàgina del Preàmbul de l’Estatut de Catalunya.

SUMARI EDITORIAL ……………........................................…… 3 DIETARI I METEREOLOGIA ……….....….........….. 4 NOTICIARI …......................................................... 6 - 18 BÚSTIA D’OPINIÓ .......................... 5, 22, 23, 31, 36, 41 HOMENATGE ......................................................... 12 INFORMACIÓ MUNICIPAL ................................ 20,21 FORJADORS DE LA MEMÒRIA .............................. 26 PONTS GRÀFIC ................................................ 27-30 COPS DE SERRA ............................................... 31 LA COLUMNA ........................................................ 32 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA ......................... 32,33 LA PEDRA DELS POLLETS .................................. 34 EL RAJOLÍ ..........……………………....………......... 35 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............................... 38-39 RECERCA HISTÒRICA ................................ 40,41 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 42 ANIMALONS ...................................................… 44,45 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .......................……… 46 CATALÀ A L’ABAST ..................................…………. 46 LES PEDRES OBLIDADES ............................... 48 CARTES I COMUNICATS .......................................... 49 LA TIRA .................................................................... 49 NANORELATS I PASSATEMPS ................................ 50

Fe d’errades i aclariments: A la pàg 22 de l’anterior número 280, l’autora d’una de les redaccions (Eva Agut) ha cursat 4rt. ESO i no tercer.

El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor.

PORTAVEU

3

METEREOLOGIA Col.laboracions en aquesta edició: Montserrat Sala, Manuel Gabriel, Jordi Bolós, Montserrat Fornells, Jaume Campàs, Joan Fusté, Jordi Vidal, Mn Jaume Mayoral, Jordi Serra, Josep Muntó, Josep Ma Palà, Pere Pinós, Josep Junyent, Josep Esteve, Jaume Invernon, Francesc Alcázar, Miquel López i Albert Jané.

juny

juliol

agost

Dades recollides per: Dolors Soler i Maria Mascó

D I E T A R I

JUNY Dia 13 - Diada del Roser a Ponts

Dia 26 - Concert de corals a l’eslgésia de Sant Pere de Ponts

JULIOL Dia 3 - Festa del programa radiofònic Passió pel ritme amb els grups Smoking Dreams, Rosa Luxemburg i Crazy Evolution, a la Sala Dia 11 - Escala en hi-fi representada pel grup del Casal de Gent Gran de Ponts

Dia 18 - Inauguració de les Piscines Municipals

Dia 19 - Concert de fi de Curs de l’Escola Municipal de Música de Ponts

- “Mulla’t amb nosaltres”. Diversos actes per la Fundació Esclerosi Múltiple

- Festa del 3r Aniversari del programa radiofònic Cau de Folls, a La Sala

Dia 17 - Lo Festeto

Telèfons d’interès Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Mossos

088 o 112

Policia local

608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Ser. funerar.

Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

Dia 24 - XVII Trobada al monestir de Sta Maria de Gualter Dia 25 - Inauguració del Camí de Sant Jaume del Segre

AGOST Dia 1 - Festa Major de Vilalta Dia 7 Festa Major d’Oliola Dia 7 i 8 - Festa Major de l’Alzina

Dia 19 i 20 - exposició de quadres a la sala d’Actes de l’Ajuntament, a càrrec de Domise.

Dia 20 - Diada d’acció de gràcies, dedicada a les religioses de la Pia Hermandad Jesus Maestro Dia 23 - revetlla de Sant Joan amb Dueto i el grup Sanpitersings a la plaça del Portalet 4

Dia 31 - Ia Vesprada Cultural a l’església de Santa Maria de Palau de Rialb, amb el Quartet Sibil·la

Dia 13, 14 i 15 - Festa Major de Vilanova de l’Aguda i Baixada de carros.

BÚSTIA D’OPINIÓ Un capellà de pagès: Mossèn Joan Porta Perucho (Primera part) Pallerols del Rialb No fa pas massa temps que, en un sopar amb comensals de Ponts, va sortir a col·lació la història d’aquest personatge singular, parent meu, desaparegut a causa d’una llarga malaltia ara fa 11 anys. És prou lluny el seu desés i suficientment a prop per tenir ben vius tots els seus records i experiències, que no solament he viscut jo, sinó un munt de veïns de la Baronia, que encara podrien ratificar o rectificar alguna història que no fos certa.

La seva vida va ser prou extensa com per haver-ne viscut moltes d’històries i aventures de tota mena, en el temps que dissortadament li va tocar viure (sóc molt conscient que ara no és el millor moment per reivindicar la vida i les obres d’un capellà, precisament, ja que l’església és en una espiral de descrèdit, sense aturador, que dol als membres innocents i als altres creients). Ell va tenir la sort de no adonar-se d’aquests desagradables affaires; de saber-ho, penso que hauria mort de vergonya, perquè va ser sobretot un home extremadament pudorós.

L’episodi de Peramola: El primer destí del meu oncle va ser en condició de vicari de Castellebre, a la parròquia de Peramola. En aquest municipi, que ja llavors era un lloc d’estiueig, hi havia moltes fonts i un home hi va caure, a la profunda bassa que hi ha al mig de poble. No sabia nedar i lluitava esperonant a punt d’ofegar-se. Mossèn Joan, que en aquells moments era un home jove, valent i atrevit, es llençà amb sotana i tot a l’aigua, però... tampoc sabia nedar! així que el va salvar esperonant ell també mentre l’agafava. Als seus crits de seguida van córrer altres homes, amb cordes, i els van poder treure sans i estalvis. Sense aquest gest de valentia l’home hauria mort allà mateix i en aquell moment. Després, en broma, deia sempre que l’aigua no era gaire bona per a la salut, que era millor el vi negre, sense cap dubte. Aquesta petita introducció és només una pinzellada del tarannà i la flema del nostre personatge.

La resta de la pel·lícula comença justament quan jo vinc al món.

El meu pare, nascut l’any 1918, va tornar a ser cridat al servei, com tots els seus coetanis, els soldats de la quinta del biberó. La meva mare ja vivia a la rectoria (havia deixat la Vall Fosca i la casa del pares per venir a la Baronia a fer de governanta del seu germà Joan). Era una dona decidida i eixerida, i ben aviat va tenir molts pretendents, del quals va triar el meu pare (4 anys menor que ella) amb qui es va casar. Era cabaler i no tenia ofici ni benefici, de manera que vaig néixer i viure a la rectoria durant 8 anys. Quan el meu pare tornava a casa de permís, al poc naixia un altra criatura, fins que en vàrem ser quatre.

El meu Oncle mossèn Joan ens va fer de pare durant molt de temps, sobretot a mi que era la més gran i la més rebel.

Expliquen tots que no vaig voler mamar mai (van haver de comprar una vaca per tal que no em morís d’inanició). La primera llet que vaig prendre era llet condensada “El Castillo” que llavors era d’estraperlo, i el pobre home feia camí de nit per anar a buscar-la a Peramola, on alguns coneguts li guardaven per caritat.

D’aquells primers anys recordo moltes coses, principalment que sempre volia anar amb ell al Castellot, a resar. Llavors els capellans tenien l’obligació de fer resos un cop al dia. Jo li demanava un “escriu” i un paper i me n’anava amb ell al costat de casa, a seure damunt un roc a fer els resos (si ho feia sovint devia ser que no el molestava gaire). Me’l mirava, i si ell escrivia jo també, si ell girava pàgines jo també.

A l’hora de resar el rosari que ell dirigia, a la vesprada, ho feia dempeus anant amunt i avall de la sala, i jo també anava darrere seu amb les mans al darrere com feia ell per passar les boles. El problema el varen tenir quan el Senyor Bisbe de la Seu, en les seves vistes pastorals, acompanyat per a multitud de capellans, dirigia el rosari, i jo com sempre el vaig seguir com si

tal cosa. Com ho feia cada dia. El riure va ser generalitzat i el capítol es va acabar amb la meva reclusió en una cambra allunyada de la sala perquè no molestés. (continuarà) M. Sala Porta

L'hortet del Jaume

Ja feia temps que li anava al darrere.

Ho deia a la gent, feia córrer veus, però ningú se’l creia. Quan vivíem allí dalt, ningú el va veure mai atonsar-se, ni miriar l’horta per a res. No era d’estranyar doncs, que no li fessin gaire cas. Els coneguts de la nostra generació reien a la seva pròpia cara pensant, com jo mateixa, que era un caprici passatger, d’un tipus cansat de viure a la capital, i que de retorn de moltes coses, busca la natura. Li dèiem que no era cosa per a ell i que se n’avorriria ben aviat.

Al final, i gràcies a un amic que se’l va creure, va comprar un bocinet de terra a la vora del riu, i després que tots li regaléssim aixades, pics, pales i tota mena d’estris: després de rebre, en plan de gresca, llibres de totes les editorials sobre el conreu de les hortalisses, els fruiters i les podes, l’home va començar a netejar l’herbassal (aquella terreta feia anys que era erma). Va fangar, cavar, i adovar generosament, i aquell mateix any, ara en fa sis o set, tota la família, o sigui: fills, néts, germans, consogres, nevots, amics, porters, tots, absolutament tots, van tastar els productes bons i frescos, de l’hortet del Jaume. I tothom va haver de deixar de riure-se’n.

El temps ha passat, i ara que just s’ha jubilat, hi pot passar més estones, entretingut i produïnt amb il·lusió tot el que després regalarem als nostres compromisos, que prou que ho aprecien. Ara ha posat el rec gota a gota, automàtic, no pas per manca d’aigua, sinó per ecologisme, i tots els que abans se’n burlaven, ara diuen que va tenir molt bona pensada, que sap sempre com ocupar les hores i que l’exercici que fa li serà a la llarga beneficiós per seguir en bona forma física.

Ves per on.

Montserrat Sala 5

N O T I C I A R I Inauguració de les obres de remodelació de les piscines municipals de Ponts

El divendres 18 de juny, a 2/4 de 9 del vespre, va tenir lloc al recinte de les piscines municipals de Ponts l’acte d’inauguració de les obres de construcció per reparació que s’hi han efectuat de fa més d’un any. També es van inaugurar l’ampliació de la sala de màquines, inclosa la substitució dels sistemes de depuració d’aigua dolça per uns altres d’aigua salada. Les obres d’aquest equipament municipal han estat executades per l’empresa constructora Mangas i fills S.L., de Solsona i promogudes pel Ministerio de Administraciones Públicas dins del Plan E, o Plan Español para el Estímulo de la Economia i el Empleo, amb un pressupost total de 462.496, 48 euros.

En el seu parlament, l’alcalde de Ponts, Jaume García Badias, va ressaltar la conveniència i la importància de l’obra que s’ha dut a terme, tot explicant els detalls tècnics i les millores que s’han realitzat en aquest equipament públic, entre les quals la col·locació d’un gran escut ceràmic de la vila de Ponts al centre de la solada de la piscina gran. També es referí a la solució dels greus problemes de pèrdua d’aigua potable que ocasionaven les filtracions obertes en les piscines abans de la reforma. En finalitzar l’acte se serví un refrigeri a tots els assistents.

L’endemà dissabte, es va celebrar una jornada de portes obertes i, a partir del diumenge dia 20, van quedar obertes al públic amb el règim d’abonaments i de tarifes establert. M.G.F.

Distinció de les Proves d’Accés a la Universitat a dos alumnes de l’I.E.S Ponts El dia 25 de juny de 2010, el Consell Interuniversitari de Catalunya va concedir als joves Jorge Albalad Alcalá i Jordi Paris Domingo, alumnes de segon curs de batxillerat de l’I.E.S. Ponts, la Distinció de les Proves d’Accés a la Universitat que s’atorga a tots els estudiants de batxillerat de Catalunya que han obtingut una nota de PAU superior o igual a 9 punts en la fase general. Pel que fa a les notes de selectivitat, Jorge Albalad va obtenir una puntuació de 9,3 -- idèntica a la de l’alumna Maria Bosch, de Sunyer (Segrià)-- que enguany són les més altes de la Demarcació de Lleida. Per la seva banda, Jordi París ha obtingut una puntuació de 9,1. Sens dubte, aquests excel·lents resultats responen a un projecte educatiu i són fruit de la tasca formativa desenvolupada, amb constància i eficàcia, per l’equip docent del nostre Institut d’Ensenyament Secundari. Les més sinceres felicitacions a aquests dos alumnes guardonats, a les seves famílies i al claustre de l’I.E.S. Ponts,

Santa Maria de Gualter es promociona amb el Centre d’Observació de l’Univers d’Ager La Junta de govern del Consorci del Montsec ha aprovat la collaboració de l’ens amb Castells de Lleida, diversos ajuntaments i el Consell Comarcal del Pallars Jussà per a la promoció del Centre d’Observació de l’Univers d’Àger (COU) de manera conjunta amb els castells de Montsonís i de Llordà, la Col·legiata d’Àger, Santa Maria de Gualter i el Museu de la Conca Dellà.

Els visitants que optin per aquest tipus d’oferta combinada podran gaudir de l’entrada al COU amb tarifa reduïda i d’un descompte del 20% en l’accés als quatre conjunts monumentals i al museu. Amb aquest acord el Consorci del Montsec pretén contribuir al desenvolupament integrat del turisme cultural a l’àrea d’influència de la serralada.

6

N O O TT II CCI IA AR R I I N

La festa del Roser de Ponts 2010 El diumenge 13 de juny passat, vam celebrar de nou la diada del Roser de Ponts, amb l’afegitó de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua. La festa es va iniciar, de matinada, amb el tradicional toc d’albada i, posteriorment, amb res del Rosari de l’Aurora pels carrers i places de la vila. A les 11 h, al so de la música de la cobla Ciutat de Cervera, s’inicià la cercavila dels gegants de Ponts, portats per la Colla Gegantera local, els quals acompanyaren el seguici de les majorales fins a l’església parroquial de Santa Maria, on se celebrà una missa en honor de la Mare de Déu del Roser i es féu la benedicció de les flors i el traspàs de càrrecs de les majorales entrants i sortins. Enguany, la senyora Vanessa Poveda i Alcázar (majorala casada) i la senyoreta Eva Caballol i Rodríguez (majorala soltera) traspassaren els càrrecs respectius a la senyora Sílvia Gabriel i Balagueró i a la senyoreta Marta Pampalona i Bernaus.

Al Planell, a les 13 h, la cobla interpretà el Ballet de Déu, comptant amb la participació d’un gran nombre de nens i nenes de la llar d’infants “Balú” i de Primària, abillats amb indumentària tradicional catalana. Acte seguit, les majorales van iniciar, com és costum, els llevants de taula per les cases de la població i, al Passeig, hi va haver una ballada de sardanes a càrrec de l’esmentada cobla Ciutat de Cervera.

Concert de corals a l’església de Sant Pere de Ponts El dissabte dia 26 de juny a les 9 del vespre va tenir lloc, a l’interior de l’església de Sant Pere de Ponts, un magne concert coral de final de temporada, organitzat per la Coral Pontsicana en col·laboració amb el Patronat Municipal d’Iniciatives, l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts i la Parròquia de Santa Maria de Ponts. Aquest esdeveniment musical comptà amb la participació de la Coral Avui d’Agramunt i de la coral Joia de Maig d’Anglesola, a més de l’organitzadora. La Coral Pontsicana, dirigida per Jordi Serrano, va intervenir en primer lloc amb la interpretació de cinc peces variades del seu repertori, entre les quals cal destacar el cànon Collarets de llum, amb lletra de Miquel Martí i Pol. La Coral d’Avui d’Agramunt, dirigida per Anna Gascón, va interpretar vuit cançons, sis de les quals pertanyen al folklore llatinoamericà, com el Carnavalito Quebradeño, originari de Xile, executats

amb brillantor i uns efectes coreogràfics molt ben coordinats. La Coral Joia de Maig d’Anglesola, dirigida pel pontsicà Narcís Cercós i Llordés, interpretà sis peces escollides del seu repertori, entre les quals dues cançons polifòniques del Renaixement hispànic i tres tradicionals catalanes. El cant comú, dirigit pels mestres anteriorment esmentats, consistí en la interpretació de tres conegudes cançons tradicionals catalanes, entre les quals El cant de la senyera.

Abans de finalitzar l’acte, les tres corals presents van retre un emotiu homenatge a Domènec Tugues i Massana, president i dinamitzador de la Coral Pontsicana, el qual va ser obsequiat amb diverses distincions per part dels membres de la coral que presideix i de l’Ajuntament de Ponts, per la tasca duta a terme en pro de l’associacionisme musical a la nostra vila. Seguidament, els components de les corals que van intervenir en el concert, es van traslladar a la Sala dels Dolors del pati de l’Església, per tal de participar d’un sopar de germanor. M.G.F.

A la tarda, al Planell, després de la visita a la Mare de Déu, se celebrà la tradicional exhibició de danses populars i tradicionals, a càrrec dels alumnes de la llar d’infants Balú i d’ensenyament primari de Ponts. El repertori de ballets va resultar molt ben executat, gràcies a la preparació i a la dedicació de les monitores Carme Creus i Cuadros i Tània Tàpies i Puig que, com cada any, col·laboren per tal que la festa sigui un èxit. Finalment, les majorales i majorals del Roser de Ponts van ballar el Ballet de Déu, com és preceptiu. Malgrat les previsions adverses pel que feia al temps atmosfèric, aquesta jornada festiva es va dur a terme sense contratemps. M.G. 7

N O T I C I A R I &RQFHUW GH À GH FXUV de l’E.M.M. de Ponts

El dissabte19 de juny, a les 8 del vespre, i a l’església parroquial de Santa Maria de Ponts, va tenir lloc el tradicional concert de fi de curs dels alumnes de l’Escola Municipal de Música, organitzat per dita escola, sota el patrocini de l’Ajuntament de Ponts. El programa incloïa, els Grups Corals “Brins d’espígol”, el Cor Verdaguer i els diferents conjunts instrumentals sorgits d’aquesta escola. El concert s’inicià amb una mostra interpretativa de música de cambra i solistes de totes les edats i nivells i prosseguí amb dues interpretacions dels conjunts instrumentals integrats pels alumnes grans i mitjans i per un conjunt de simpàtiques peces corals, interpretades pel cors infantils Gentil, Brins d’espígol i Verdaguer, dirigits pels professors Cristina Esteve i J. Lluís Guzmán, respectivament. La present edició del concert de fi de curs va concloure amb la interpretació de tres peces corals populars, a càrrec del cor Verdaguer, dirigit per Cristina Esteve i Puig. Felicitacions per una feina tan ben feta. M.G.

fotografies de Manuel Gabriel

Representació teatral dels alumnes de l’IES - Ponts El divendres dia 18 de juny, va tenir lloc a la sala d’actes de l’IES-Ponts la representació teatral adaptada de l’obra de Miguel Mihura “Tres sombreros de copa”, a càrrec d’un nodrit repartiment de joves actrius i actors format per alumnes de 3r i de 4t d’ESO. Es tracta d’una comèdia d’embolics en tres actes, ambientada en el Madrid del primer terç del segle XX. La representació va mantenir un bon nivell interpretatiu general i una notable cohesió escènica. La posta en escena d’aquesta peça còmica --dirigida per la professora de Llengua i Literatura Castellana Anna Maria Guàrdia-- ha suposat molt d’esforç per part de tots els alumnes que hi han participat, tant pel que fa als nombrosos assaigs efectuats per tal d’aconseguir una bona dicció en castellà, com pels treballs de preparació de l’atrezzo necessari per a la representació. La professora Anna Maria Guàrdia va agrair la implicació i l’entusiasme prestats pels alumnes i la col·laboració de nombrosos professors per tal de dur a bon port aquest projecte teatral que voldríem veure repetit el curs vinent. M.G. 8

9

N O T I C I A R I Vesprades Culturals a la Baronia de Rialb

El primer concert d’estiu, va tenir lloc el dissabte dia 31 de juliol al vespre a l’interior de l’església de Santa Maria de Palau de Rialb, i comptà amb la participació del Quartet Sibil·la, compost per quatre intèrprets femenines de l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Es tracta de Núria Caballé, violí, Natàlia Crespo, violí, Neus Garrabé, viola i Natàlia Barés, violoncel, les quals van interpretar un concert de cambra

10

Pel dissabte 28 d’agost, hi ha prevista a Palau de Rialb la celebració d’un concert de guitarra clàssica a càrrec de Xavier Coll, que té com a lema “Les guitarres, des del Renaixement fins ara” . El dissabte 25 de setembre tindrà lloc al monestir de Gualter l’últim dels concerts del cicle, titulat “Acords en família. Un passeig per quatre estils”, a càrrec del quartet Gumí. Cal felicitar cordialment l’Ajuntament de Baronia de Rialb per una iniciativa que trobem feliç i encertada. M.G.F.

Urbanisme L’Ajuntament de Ponts ha adjudicat les obres de pavimentació i enjardinament de l’anomenat Mirador del Segre, que es troba ubicat a la plaça de l’Església, a l’empresa constructora Castillo Fité.

Aquesta obra compta amb una assignació pressupostària de 55.223 euros.

L’actuació preveu la pavimentació de la plaça, la instal·lació d’una nova font pública, la dotació de mobiliari urbà, la millora de l’enllumenat públic de l’indret i la renovació de l’enjardinament de les terrasses del talús que dóna a la carretera de la Seu d’Urgell.

Ponts es mulla per l’esclerosi múltiple

Agustí Cucurulls

Durant els mesos de juliol, agost i setembre d’enguany, tenen lloc a la Baronia de Rialb tres vesprades de caire cultural, que engloben tres concerts de música clàssica i tenen com a marc l’església romànica de Santa Maria de Palau de Rialb i el monestir de Santa Maria de Gualter. En paraules de Pere Prat, alcalde de la Baronia, aquesta iniciativa ha nascut amb la voluntat d’aglutinar els esforços dels ens locals i de les institucions públiques i privades, per tal de difondre i revaloritzar el llegat històric, cultural i natural del municipi de la Baronia de Rialb, mitjançant una oferta musical que es decanta, sobretot, per la proximitat i la familiaritat, ja que els concerts conclouen amb un sopar de forquilla a la fresca, basat en la gastronomia pròpia del municipi. El preu de cada concert i del sopar per persona és de 10 euros, però també es fan abonaments. Aquest cicle de concerts ha estat organitzat per l’Oficina de Turisme de la Baronia de Rialb, encapçalada per Núria Solé, i coordinat per Benjamí Audet.

dedicat a les “Dones compositores, un llegat per descobrir” , amb obres de la francesa Elisabeth Jacquet de la Guerre (1665-1729); de la veneciana Maddalena Laura Sirmen (1745-1818) i de l’alemanya Fanny Mendelssohn (1805-1841). Es tracta d’obres poc conegudes, però interpretades de manera magistral per dit quartet, que va mereixer molts aplaudiments per part del nombrós públic assistent.

Ponts va celebrar el diumenge 11 de juliol diferents actes per a participar, conjuntament amb la Fundació Esclerosi Múltiple, de la diada que té com a lema “Mulla’t amb nosaltres!”.

Durant tot el matí, a les piscines municipals es van vendre productes de marxandatge de la Fundació i va tenir lloc el bany solidari amb entrega de diplomes. A la tarda, el grup escènic del Casal de Gent Gran de Ponts, va representar una Escala en hi-fi amb un repertori selecte d’aquesta especialitat musical. La recaptació va ser donada íntegrament a la fundació. M.G.

Nova Junta Directiva de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts En el decurs de l’Assemblea General Extraordinària que va tenir lloc el diumenge dia 18 de juliol de les 10 hores (primera convocatòria) i les 11 hores (segona convocatòria), a la Sala de Plens de la Casa de la Vila de Ponts, es va procedir a l’aprovació dels nous Estatuts de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts i a l’elecció dels càrrecs de la nova Junta Directiva de l’Associació, que supleixen els que han cessat per raons estatutàries. El mandat d’aquesta nova junta serà de quatre anys. Els càrrecs elegits van ser: Presidència, Vicepresidència, Secretaria, Tresoreria i Vocalies, de la número 1 a la número 11. Com que no s’hi va presentar cap altra candidatura alternativa,

N O T I C I A R I la que va impulsar la Junta de Govern provisional de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts, serà la que gestionarà els interessos de l’entitat durant els propers quatre anys. És composta per les persones següents: President: Manuel Gabriel i Forn.

Vicepresident: Joan Cervós i Bullich.

Secretària: Mercé Muntó i Segon.

Tresorera: Francesca Bernaus i Solé.

Vocals: 1. Modest Areny i Gabriel.

2. Miquel Codina i Angrill..

3. Antoni Fité i Grandíval.

4. Josep Jounou i Planes.

5. Josep Llaudet i Trilla.

6. Miquel Olivart i Pujol.

7. Ramon Pujol i Solsona.

8. Enric Torné i Mitjana.

9. Josep Vidal i Audet.

10. Maria Lurdes Vidal i Audet.

11. Ermengol Vidal i Torné.

Per tractar-se d’una associació tan reconeguda a la nostra vila, els desitgem molt d’encert i sort en la seva gestió.

MGF

Inauguració del Camí de Sant Jaume del Segre El dia 25 de juliol, diada de Sant Jaume Apòstol, va tenir lloc a Ponts la inauguració oficial i la presentació del projecte definitiu del Camí de Sant Jaume del Segre, impulsat per l’Associació d’Amics de Camí de Sant Jaume de Ponts, presidida per Francesc Alcàzar i Domingo.

Es tracta de recobrar un antic itinerari de pelegrinatge a través de la vall del riu Segre, que va des de la Cerdanya fins a la ciutat de Lleida. La iniciativa també pretén potenciar, entre altres aspectes, el turisme d’interior per les nostres comarques. Aquesta inauguració s’emmarca dins del programa europeu de l’Europa Compostela 2010, organitzat per la Federació dels Amics del Camí de Sant Jaume de França, en col·laboració amb l’Institut d’Itineraris Europeus del Consell d’Europa. El programa d’actes s’inicià a les 12 de migdia amb la celebració d’una

Missa del Pelegrí, en commemoració de l’Any Sant Xacobeo 2010, la qual fou presidida per l’arquebisbe-bisbe d’Urgell, Monsenyor Joan Enric Vives i Sicília i concelebrada amb els sacerdots de la Parròquia. En finalitzar l’ofici, i al començament del carrer Cós, l’arquebisbe-bisbe d’Urgell procedí a la benedicció del tram pontsicà del Camí de Sant Jaume del Segre i a la seva inauguració per part del President de la Diputació de Lleida, Sr. Jaume Gilabert, de l’alcalde de Ponts, Sr. Jaume García Badías i d’altres autoritats comarcals i locals. Posteriorment i, per tal d’efectuar de manera simbòlica les primeres passes per aquest nou camí, el nombrós seguici es dirigí, a través del carrer Major, cap a la plaça Planell. A l’interior de la Sala de Plens de la Casa de la Vila va tenir lloc tot seguit una recepció en la que, un cop presentat oficialment el Camí de Sant Jaume del Segre, les autoritats anteriorment esmentades van fer ús de la paraula per tal d’exalçar aquesta iniciativa tan lloable. Després de signar en el llibre d’honor, la celebració va concloure amb un aperitiu. M.G.F.

11

HO M E NAT GE Diada d’acció de gràcies dedicada a les religioses de la Pía Hermandad de Jesús Maestro El diumenge dia 20 de juny, a 2/4 de 12, a l’església parroquial de Santa Maria de Ponts, s’inicià la missa solemne d’acció de gràcies dedicada a la comunitat de religioses de l’Institut Secular Pía Hermandad de Jesús Maestro de Ponts, amb motiu del seu comiat de la vila. La Germandat va ser fundada a Saragossa pel Rnd. Ángel Ximénez de Embrún. Els actes d’aquesta la diada van ser organitzats per una Comissió parroquial creada amb aquesta finalitat.

La missa fou presidida per Monsenyor Joan Enric Vives i Sicília, arquebisbe d’Urgell, acompanyat pels preveres adscrits a la Parròquia de Santa Maria.

L’ofici litúrgic comptà amb la participació musical de la Coral Pontsicana i del Cor Infantil Verdaguer, de l’Escola Municipal de Música de Ponts. El senyor arquebisbe pronuncià una emotiva homilia als feligresos que omplien de gom a gom la nau principal l’església, en la qual enaltí la tasca educativa i de catequesi duta a terme entre els infants de la nostra vila per aquesta comunitat religiosa durant trenta-sis anys (1974 2010) al front de la Guarderia Laboral Sagrada Família. A l’ofertori, la Comissió organitzadora va fer lliurament de diversos presents a les Germanes de la comunitat, entre els quals uns llibres de pregàries, uns diplomes i una auca al·lusiva a la tasca religiosa i social que han desenvolupat durant la seva estada entre nosaltres.

Agustí Cucurulls

En finalitzar la missa, va tenir lloc un

12

acte públic d’agraïment i reconeixement de la tasca de servei a la Parròquia i a les famílies de Ponts per part de les Germanes Maria Teresa ( que no va poder assistir a la diada per trobarse convalescent a Saragossa), Maruja i Felisa durant el període anteriorment esmentat. El cor infantil Verdaguer va dedicar a les Germanes dues boniques cançons del seu repertori i, acte seguit, van fer ús de la paraula el jove Josep Carabassa i Closa, que parlà en nom dels antics alumnes de la Guarderia Laboral; el senyor Blai Sánchez i Serra, que ho féu en nom de les famílies pontsicanes que, conjuntament amb mossèn Daniel Fortuny (a.c.s.) aleshores ecònom de la Parròquia, van possibilitar la creació de l’esmentada Guarderia Laboral. L’alcalde de Ponts, senyor Jaume García Badias, pronuncià unes paraules de regraciament en nom del conjunt dels habitants de la vila, tot esmentant la línia de continuïtat que suposa la instal·lació de la Llar d’Infants “Balú” a l’antic edifici del Sant Hospital de Santa Maria, que fins ara habitava la comunitat. Per la seva part, en nom de la comunitat de religioses de la Pía Hermandad de Jesús Maestro, la Germana Maruja Sancho agraí de manera emocionada les nombroses manifestacions d’afecte rebudes durant els últims mesos per part de la Parròquia i dels veïns de Ponts. La cerimònia d’homenatge conclogué amb unes paraules del senyor arquebisbe i el lliurament a les Germanes d’uns rosaris finament treballats. Els actes de la diada d’acció de gràcies finalitzaren amb una repicada de campanes i un aperitiu de germanor celebrat al Pati de l’Església. M.G.

Carta de comiat de les religioses de “Jesús Maestro” al poble de Ponts Ha passat molt temps des que aquell agost de 1974 les Germanes iniciàrem el nostre caminar entre vosaltres. Veníem amb una mena d’incertesa a un lloc desconegut i lluny de la nostra terra, però, alhora, amb esperança i amb molta il·lusió. Havíem estat cridades a treballar a la guarderia i a la parròquia. I així, en aquests dos llocs posàrem les nostres mans i el nostre cor.

Trenta-sis anys donen per molt, per penes, alegries, fracassos, petits triomfs... i fins i tot per fragilitat humana, fer alguna cosa malament; per això ara, des d’aquí, us demanem perdó.

Certament, el temps ha corregut, ha anat massa de pressa, però ens ha permès gaudir de coses molt bones, com veure i tenir entre nosaltres, a la catequesi o a la guarderia, els fills i les filles d’aquells primers alumnes.

També el temps ens ha permès veure com, a la parròquia, han sorgit col·laboradors responsables i, als estaments civils, els nostres antics i antigues alumnes treballen i es preocupen pel bé del poble i de la seva gent.

Nosaltres ens vam fer ciutadanes de Ponts, vam compartir amb vosaltres la vostra cultura, la vostra llengua, les vostres festes, les vostres preocupacions, les vostres inquietuds...

Tot ho vam fer nostre, perquè sabíem que així us serviríem millor. En

Espai disponible administracio@portaveu.cat.

+ + )"4" "+/ -(./6',) &)

"1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

13

N O T I C I A R I Baronia de Rialb

Agustí Cucurulls

Celebració de la XVII Trobada al monestir de Santa Maria de Gualter

realitat hem estat unes pontsicanes més i ens hem sentit molt felices.

record, la pregària i l’amor a tots els pontsicans i a tota la Diòcesi.

Però, ai!, el temps. El temps té el seu costat negatiu. Els anys han anat esgotant les forces, la salut, l’energia i la vitalitat del principi. El pas del temps ha deixat la seva petjada en nosaltres, ho sabeu prou bé. I ara ha arribat el moment, molt a pesar nostre, en què hem de dir adéu. Des de finals de març sembla com si haguéssim marxat precipitadament, d’una manera que mai no hauríem pogut imaginar. Només Déu sap el perquè de les coses i Ell així ho ha disposat.

Us diríem moltes coses més, però al final només una que ens surt del fons de l’ànima a la Maria Teresa, a la Felisa, a la Directora General, que no ha pogut venir, i a mi: Gràcies! Gràcies pel vostre acolliment, pels vostres detalls i pel vostre afecte. Gràcies al Senyor Arquebisbe, als sacerdots, a les autoritats, gràcies als responsables de la sanitat, de l’ensenyament, de les diverses entitats.

La Germana Maria Teresa, tot i que degut a la seva convalescència li és impossible ser aquí, d’alguna manera és enmig de vosaltres des del

Gràcies a tots els que ho heu preparat tot, i als que heu vingut a acompanyar-nos en aquesta celebració d’acció de gràcies a Déu i de comiat d’aquestes germanes que tant us estimen, que mai no us oblidaran i que sempre us portaran dins el cor.

Agustí Cucurulls

Gràcies!

14

El Patronat d’Amics i Protectors del Monestir de Santa Maria de Gualter ha organitzat, per dissetena vegada la tradicional Trobada al monestir la qual, sota el patrocini de l’Ajuntament de Baronia de Rialb i d’altres entitats comarcals, se celebrà el dissabte dia 24 de juliol. Els actes començaren a migdia amb una visita guiada i gratuïta pel recinte monàstic. Durant la diada va romandre exposat al públic el Projecte d’Adequació de l’església del monestir com a centre de promoció del llegat històric i de divulgació turística i patrimonial del municipi de la Baronia de Rialb. També es va fer la presentació de la iniciativa cultural “Vesprades Culturals”, que inclou un primer cicle de concerts musicals d’estiu a diferents indrets del municipi i un sopar a la fresca.

A les 8 del vespre s’oficià d’una missa solemne a l’interior de l’església, acompanyada per l’Orfeó Balaguerí.

En finalitzar l’ofici, el mateix orfeó, dirigit per Enriqueta Tena, oferí un esplèndid concert coral integrat per peces polifòniques del Renaixement i tradicionals catalanes. A nit entrada, al recinte del claustre hi hagué la tradicional cantada d’havaneres, a càrrec del grup Marinada, d’Agramunt seguida d’una degustació de rom cremat. Entre les mostres artístiques presents en aquesta diada dins del recinte de l’actual Ajuntament de la Baronia de Rialb, van destacar les exposicions d’aquarel·les de Glòria Judal; de pintures a l’oli de Josepa Muntadas i Cristina Sala, d’Igualada; de les alumnes del grup “Òdena pinta”, que orienta la professora Montserrat Bonastre, així com la mostra de la producció pictòrica més recent de l’artista pontsicà Honorat Gabriel i Bagà. Pel que fa als treballs manuals, cal ressenyar la mostra de bosses d’artesania de Maria Rosa Farré i Carme Balcells, d’Igualada. M.G.F.

N O T I C I A R I

fotograďŹ es d’Antoni Ramellat

15

N O T I C I A R I Sílvia Jubero Aquest era el nom de la nena de 10 anys que el 7 de juliol va perdre la vida a les piscines municipals de Ponts. Els fets van passar quan practicava tècniques de natació sincronitzada amb la seva germana de 16 anys (totes dues eren expertes en aquest esport). La petita es va trobar malament, es va desmaiar i la seva germana, en adonar-se’n, va avisar el socorrista. Aquest va atendre de seguida la víctima, li va practicar els primers auxilis i una ambulància la va traslladar al CAP de Ponts. Davant la gravetat de la pacient, els metges del CAP van cridar un helicòpter perquè la traslladés cap a un hospital però ja no va arribar a temps. L’Ajuntament de Ponts va decidir tancar un dia la piscina municipal en senyal de dol per la mort de la petita.

De diables i correfocs

A Catalunya, els balls de diables tal com avui els coneixem, ja apareixen esmentats al segle XVI. Són sobretot els que encara es representen a les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, unes comparses que deriven d’una antiga dansa dramàtica, un ball parlat on Llucifer els encoratja a temptar els humans : els diables es planyen de no sortir-se’n i la diablessa titlla Llucifer de poc agosarat, fins que intervé Sant MIquel, vencedor. Actualment, però, les colles de diables ja no representen balls parlats ni actes sacramentals, ni hi figuren Llucifer, Sant 16

Miquel ni la diablessa, ni obren les processons de Corpus ni ritualitzen cap mite ancestral : senzillament són “grups de foc” que, tot reivindicant el carrer i la participació col·lectiva, inciten a la transgressió de l’ordre establert i al retorn al caos. Van vestits amb roba de sac pintada amb traços ferèstecs, caputxes amb banyes, forques amb carretilles pirotècniques i sortidors de foc al capdamunt, per tal d’animar el component bàsic d’aquest tipus de festes : el correfoc. El correfoc és una acció festiva de recent invenció -- l’any 1980 a les festes de la Mercè de Barcelona-- hereva de les ancestrals festes fogueres.

Es tracta d’una esclatant cercavila de petards, protagonitzada per colles de diables, dracs, cuques feres i guites, que treuen foc pels queixals. El muntatge coreogràfic Dimonis, d’Els Comediants, exalçat en l’acte d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, ha esdevingut un model per a les noves colles de diables i ha donat peu a una major diversificació pirotècnica.

A Catalunya, els anys seixanta del segle passat, només hi havia quatre colles de diables i els setanta no passaven de deu. Ençà de la democràcia i la conquesta de l’espai públic per la festa urbana, n’hi ha més de tres-centes, majoritàriament fora del seu territori originari que són les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona. L’aparició de noves colles de diables al medi rural obeeix al seguiment d’un model prestigiat abans a les ciutats, més que no pas als referents històrics que, a vegades, potser els serien més propers.

Els grups de diables actuals, com els que integren el grup “Sofre”, de Ponts, animen els correfocs i actuen en qualsevol oportunitat festiva--sobretot en el Festeto del mes de juliol--però també es desplacen a altres viles i ciutats.

Finalment, crec que ha de ser la capacitat de cada colla d’implicar-se en la societat que l’envolta, de generar propostes associatives i de participar en les festes d’àmbit local, la que determini la diferència entre un grup de diables com cal i una colla de coetaires sense personalitat. M.G.F.

Cau de Folls celebra 3 anys d’emissió en directe

El primer programa radiofònic de l’emissora Municipal Ponts Ràdio va celebrar el seu tercer aniversari el dia 19 de juny.

L’equip de Cau de Folls van organitzar una nit de Guateque amb música

dels anys 60, 70 i 80 a La Sala, amb tota la decoració retro i l’animació dels assistents disfressats per a l’ocasió. Hi va haver pontsicans de totes les edats que per un dia van recordar l’època en què es ballava el twist, el funk, i com no, les lentes.

Per altra banda, l’equip del programa Passió pel ritme també va organitzar un concert el dia 3 de juliol, a La Sala, amb els grups Rosa-Luxemburg, Smoking Dreams i Crazy Evolution.

/-" %& )" &0 &)

PONTS

!

/-" &0 &)

PONTS

!

"

) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

17

N O T I C I A R I Vilanova de l’Aguda

Visita del delegat del govern de la Generalitat a Vilanova de l’Aguda El passat divendres 18 de juny, el delegat del govern a Lleida, sr. Miquel Pueyo, va fer una visita al poble de Vilanova de l’Aguda.

El delegat va ser rebut pels membres del consistori municipal, va signar el llibre d’honor de l’Ajuntament i va mantenir una reunió a l’Ajuntament de Vilanova de l’Aguda amb el regidors. Durant la reunió, els regidors li van manifestar els problemes i dubtes que es tenen des de l’Ajuntament envers l’activitat de la Generalitat. Al mateix temps que van demanar-li el suport de la Generalitat als municipis petits, amb nuclis agregats i molts camins rurals, com Vilanova; i també el recolzament pel sector agrícola i ramader.

La Revetlla de Sant Joan al municipi de Vilanova de l’Aguda A la tarda, un grup de veïns i veïnes de Vilanova de l’Aguda van anar a buscar la flama del Canigó al seu pas pel municipi de Vilanova, la flama ens la va entregar el club ciclista de Bellpuig.

Posteriorment, la flama es va portar fins a l’Ajuntament.

A la nit, davant de la flama, es va procedir a la lectura del manifest de Sant Joan per part de dos nens del poble (la Mercè Capell i el Sergi Bernaus). Al finalitzar la lectura del manifest, es va encendre la torxa amb la flama del Canigó i va dur-se a terme una processó pels carrers de Vilanova fins arribar al 18

Mor l’històric alcalde de Vilanova de l’Aguda Modest Jou i Artigues, alcalde del municipi de Vilanova de l’Aguda entre els anys 1961 i 1999, va morir el passat 4 de juliol als 85 anys. Jou va ser, possiblement, l’alcalde de Lleida que més temps ha estat en el càrrec, amb més de 38 anys. A més, també va ser Diputat Provincial i Conseller Comarcal de la Noguera. El 1999 es va presentar als seus últims comicis per CiU i va perdre la majoria davant d’un grup d’independents. Després d’aquelles eleccions, va renunciar a seguir en política i va entregar el càrrec de regidor a un altre membre de la llista de CiU. Des d’aquestes línies, volem donar el nostre més sincer condol a la família.

Festa Major a Vilalta El passat 1 d’agost, al nucli de Vilalta (Vilanova de l’Aguda) va celebrar-se la Festa Major. Dins dels actes de la Festa, a les 13h va tenir lloc la missa en honor al patró del poble (Sant Salvador) i a les 20h hi va haver un ball llarg amb el grup: ZARABANDA. Durant la mitja part del ball, es va repartir coca i xocolata per a tots els assistents. El dia abans, va dur-se a terme el sopar popular de Festa Major on hi van ser presents més 80 persones. lloc de la foguera (on els diferents nens s’anaven tornant la torxa fins arribar al lloc de la foguera). A l’arribar, es va encendre la foguera i la gent va començar a tirar petards.

Un cop passat tot això, es va tornar fins al Local Social, on tothom va poder degustar la coca de Sant Joan i la mistela.

També, al poble de Ribelles,

Festa Major de l’Alzina Els passat 7 i 8 d’agost va celebrar-se la Festa Major al poble de l’Alzina. El dissabte 7 va celebrar-se el tradicional sopar de germanor i al finaltzar va haver-hi cine a la fresca. El diumenge a les 13h va tenir lloc la missa en honor al patró del poble (Sant Salvador) i a les 20h hi va haver un ball llarg amb el grup: ELEGANCE DUO. Durant els dies de Festa Major, al poble de l’Alzina hi va haver una Exposició de Pintura de Georg Massanés.

Inauguració del Local Social a l’Alzina El conseller Jordi Ausàs va inaugurar el Local Social de l’Alzina, Vilanova de l’Aguda, i l’adequació del seu entorn. Es tracta d’un edifici de 80 metres quadrats, que donarà servei als habitants del municipi i que ha estat finançat per Governació amb 114.714 euros, el 95% del global, a través del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC).

com és tradicional, va dur-se a terme el sopar de Revetlla de Sant Joan al Local Social del poble. On els veïns van poder sopar i menjar la tradicional coca de Sant Joan. I els petits i gran van gaudir dels petards.

VĂ‹ " '" ! '" # ( "# ( VĂ‹ ' $ " ) "#$ VĂ‹ "" " ! (" VĂ‹ ! ! $ #" VĂ‹ ! $ " VĂ‹ # (# $ " VĂ‹ " $ VĂ‹ # ( "# ( ! "#! !"

VĂ‹ ! ! " # % # # VĂ‹ ! ! $ " ! $ # ( "$ ! !

VĂ‹ ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" VĂ‹ # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

19

I N F O R M A C I Ó M U N I C I PA L Actes de reunió dels plens de l’Ajuntament de Ponts

29 de març de 2010

Assistents tot el consistori excepte Salvador Balagué Desenvolupament de la sessió: 1. Aprovació actes anteriors (25/01/2010 i 15/02/2010) 2. Decrets i resolucions de l’alcaldia (del 148/2009 al 150/2009 i de l’001/2010 al 040/2010, inclosos) Sotmetre el Text refós del pla parcial aprovat inicialment a informació pública pel període de quaranta cinc dies, mitjançant anuncis en el BOPL, en el DOGC, en un diari de divulgació provincial, en el tauler d’anuncis de l’Ajuntament i en la pàgina web de l’Ajuntament (www.ponts.cat) 3. aprovació de l’expedient de modificació de crèdit núm. 1/2010 del pressupost de la corporació exercici 2008 prorrogat: 1. autorització pel finançament, amb recursos del Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilidad Local 2010, d’actuacions presentades per l’Ajuntament de Ponts.

2. tramitar l’expedient de generació de crèdit a finançar per mitjà de: a/ Aportacions del Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local 2010 Actuació autoritzada Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local 2010 Adequació d’edifici com a centre d’estades esportives i culturals per a joves, 2a fase: 49.901,46 Honoraris redacció memòria i direcció obra: 3.897,68 Construcció d’una pèrgola a les piscines municipals: 6.340,56 Obres de millora, pavimentació i ajardinament del Mirador del Segre i de l’Horta de Ponts: 53.163,55 Honoraris redacció memòria i direcció obra: 2.059,60 Pavimentació de la terrassa de les Piscines municipals: 22.748,56 Xarxa inalàmbrica d’accés Wifi en edificis i instal·lacions municipals: 33.408 Adequació de l’edifici de “Les Monges” com a Llar d’infants, 2a fase: 49.970,48 Honoraris redacció memòria i direcció obra: 3.784 Instal·lació d’energia solar tèrmica d’ACS al pavelló poliesportiu municipal: 22.585,20 Total

Consignació

247.859,09

d) Reembossaments de préstecs. e) Reintegraments de pagaments indeguts a càrrec del pressupost actual, pel que fa a la reposició del crèdit en la quantia corresponent.

Per tant, resolc:

247.859,09

b) Per despeses a finançar amb el Fons Estatal d’Inversió Local

Construcció d’una pèrgola a piscines municipals Xarxa inalàmbrica d’accés Wifi en edificis i instal·lacions municipals Instal·lació d’energia solar tèrmica d’ACS en el pavelló poliesportiu municipal Adequació d’edifici com a centre d’estades esportives i culturals per a joves, 2a fase Obres de millora, pavimentació i ajardinament del Mirador del Segre i de l’Horta de Ponts Pavimentació de la terrassa de les piscines municipals Adequació de l’edifici de les Monges com a llar d’infants, 2a fase Total Total despeses a finançar:

Consignació Consignació inicial 0,00 6.340,56 0,00

33.408,00

0,00

22.585,20

0,00

53.799,14

0,00

55.223,15

0,00

22.748,56

0,00

53.754,48 247.859,09 247.859,09

2. La secretària interventora accidental ha emès el corresponent informe.

20

b) Alienacions de béns de l’entitat local o dels seus organismes autònoms. c) Prestació de serveis.

Total nous ingressos: 247.859,09

Nom

FONAMENTS DE DRET 1. D’acord amb l’article 181 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, i l’article 43 del Reial decret 500/90, de 20 d’abril, de pressupostos de les entitats locals, poden generar crèdit en els estats de despeses dels pressupostos, i en la forma que s’estableixi reglamentàriament, els ingressos de naturalesa no tributària derivats de les operacions següents: a) Aportacions o compromisos ferms d’aportació de persones físiques o jurídiques per finançar, juntament amb l’entitat local o amb algun dels seus organismes autònoms, despeses que per la seva naturalesa estiguin compreses en els seus objectius

Aprovar l’expedient de modificació de crèdit número 1/2010 mitjançant la generació de crèdit finançat amb nous ingressos del pressupost vigent –exercici 2008 prorrogat-, per un import de 247.859,09 euros, segons es determina a l’apartat d’antecedents, i disposar que es tramiti d’acord amb les bases d’execució del pressupost.”

5. Assabentat al Ple de resolució de l’alcaldia núm. 014/2010, de nomenament de membre de la Junta de Govern Local.

El nomenament del regidor Salvador Balagué Esteve com a membre de la Junta de Govern Local d’aquest Ajuntament.

6. Assabentat al Ple de resolució de l’alcaldia núm. 040/2010, de nomenament de regidor de l’equip de govern com a membre del Consell Directiu del Patronat.

Nomenar al regidor de l’equip de govern Salvador Balagué Esteve membre del Consell Directiu del Patronat Municipal d’Iniciatives de Ponts.

7. Nomenament representant de la corporació en òrgan col·legiat: “Proposta: Nomenament representant de la corporació en òrgans col·legiats Designar com a representant de l’Ajuntament davant la Mancomunitat de Serveis del Mig Segre al regidor de

I N F O R M A C I Ó M U N I C I PA L l’equip de govern Salvador Balagué Esteve, del grup municipal Independents per Ponts-Progrés Municipal.” {...}.

Vots a favor: 4 vots Vots en contra: 5 vots Abstencions: 0 vots Vist el resultat de la votació, no és aprovat el nomenament representant de la corporació en òrgan col·legiat.

8. Designació de regidor amb dedicació parcial i retribucions: “Proposta: Determinació regidor amb dedicació parcial i retribucions.

Proposta designació regidor amb dedicació parcial i retribucions Designar com a regidor de l’Ajuntament de Ponts amb dedicació parcial a: Salvador Balagué Esteve: Règim de dedicació mínima i necessària: 1/2 de la jornada laboral (652,51 euros bruts mensuals – 14 pagues).”

Vots a favor: 4 vots Vots en contra: 5 vots Abstencions: 0 vots No és aprovada la proposta de l’alcaldia.

12 de maig de 2010 Assistents tot el consistori Desenvolupament acords.

de

la

sessió

i

1.Aprovació provisional d’imposició i ordenació de contribucions especials per les obres d’ ”Urbanització del carrer Major i del carrer Cos” 1.Imposar contribucions especials per a l’execució de l’actuació “Urbanització del carrer Major i del carrer Cos”.

2. Ordenar el tribut concret, determinant els elements necessaris en la forma següent:

Cost d’execució de l’obra Honoraris redacció projecte Honoraris direcció obra Total despeses urbanització Subvenció Pla de Barris Subvenció PUOSC DL

com a representant de l’Ajuntament davant la Mancomunitat de Serveis del Mig Segre al regidor de l’equip de govern Salvador Balagué Esteve, del grup municipal Independents per Ponts-Progrés Municipal.”

Vots a favor: 5 vots Vots en contra: 6 vots Abstencions: 0 vots En conseqüència no és aprovada la proposta d’alcaldia.

3. Designació de regidor amb dedicació parcial i retribucions: Designar com a regidor de l’Ajuntament de Ponts amb dedicació parcial a: Salvador Balagué Esteve Règim de dedicació mínima i necessària: 1/2 de la jornada laboral (652,51 euros bruts mensuals – 14 pagues).”

Vots a favor: 5 vots Vots en contra: 6 vots Abstencions: 0 vots No és aprovada la proposta 4. Aprovació pressupost de la corporació exercici 2010, bases d’execució, plantilla de personal i retribucions: “Format el Pressupost de la corporació municipal per a l’exercici 2010, que conté la documentació i annexos previstos en el Text refós de la Llei de les hisendes locals.

Atès que la tramitació dels pressupostos ha seguit els requisits exigits per la legislació vigent, i vist que els pressupostos dels organismes i empreses que l’integren els han proposat prèviament els òrgans competents, d’acord als seus estatuts o el document fundacional.

Atès que la tramitació i aprovació del

Base imposable contribucions especials Cost a suportat per l’Ajuntament (25% BI) Cost a suportar pels subjectes passius (75% BI) Mòduls de repartiment: 25% per ml de façana 25% per m2 de superfície SHU YROXP HGL¿FDEOH 25% per valor cadastral a efectes de l’IBI Vots a favor: 5 vots Vots en contra: 6 vots Abstencions: 0 vots no es aprovada la proposta 2. Nomenament representant de la corporació en òrgan col·legiat: Designar

359.424,85 4.930,00 5.000,00 369.354,85 184.677,43 115.395,63 69.281,79 17.320,45 51.961,34

Pressupost s’ha fet de conformitat amb l’art. 162 i següents del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, i per l’art. 47 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases

de règim local.

1. Aprovar inicialment el Pressupost general de la corporació municipal per a l’exercici 2010 que, resumit per capítols i per a cadascun dels corresponents a l’ Ajuntament de Ponts, organisme autònom i empresa mercantil, és el següent: Ajuntament de Ponts TOTAL INGRESSOS 3.516.596,80 €

TOTAL DESPESES 3.516.596,80 €

En conseqüència, el Pressupost no presenta dèficit inicial.

Patronat Municipal d’Iniciatives de Ponts (organisme autònom) TOTAL INGRESSOS 242.010,00 €

TOTAL DESPESES 242.010,00 €

Empresa Municipal de Distribució d’Energia Elèctrica de Ponts, SL TOTAL INGRESSOS

592.707,00

TOTAL DESPESES

586.591,80

resta 6.115,20

TOTAL PRESSUPOST CONSOLIDAT TOTAL INGRESSOS

4.094.213,80

TOTAL DESPESES

4.088.098,60

resta 6.115,20

Transferències internes: 201.800,00 2. Aprovar la plantilla i les retribucions de personal funcionari, laboral i càrrecs electes que es detallen en el Pressupost.

3. Aprovar les bases d’execució del Pressupost.

4. Exposar-lo al públic durant el termini de quinze dies hàbils, per mitjà d’anunci en el Butlletí Oficial de la Província i en el tauler d’anuncis de l’Ajuntament, per tal de poder presentar, si s’escau, les reclamacions i/o al·legacions que es considerin oportunes.

5. Aquest acord esdevindrà definitiu si no són presentades reclamacions i/o reclamacions durant el termini d’exposició pública, i entrarà en vigor en l’exercici al qual es refereix, quan s’hagi complert el que disposa l’article 112.3 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local i l’article 169 del RDL 2/2004, de 5 de març, del TRLRHL.” Vots a favor: 5 vots Vots en contra: 6 vots Abstencions: 0 vots No es aprovada la proposta d’alcaldia

21

BÚSTIA D’OPINIÓ Estatut i Partit Carlí de Catalunya Arran de la reforma de L’estatut, el Partit carlí de Catalunya, l’any 2004, va elaborar un projecte d’Estatut, per mitjà d’una comissió de personalitats del món carlí procedents de diferents indrets dels Països Catalans, als quals, des del Parlament de Catalunya, es demanava un llistat de preguntes. El Partit Carlí de Catalunya responent a aquesta necessitat, i conscient de la importància del tema, va fer un projecte d’Estatut amb cara i ulls, com un dels poc presentats en aquest format.

Els que erem allí ho podem confirmar.

Aquest projecte d’Estatut anomenat pels carlins ”Comissió d’Estatut de Sarrià” recollia la idea de nació, confederació, conceptes ja expressats en l’Estatut carlí de 1930, que serví com a preàmbul per a l’Estatut de Núria 1931.

El projecte d’Estatut de Sarrià que fou remès al Parlament de Catalunya i a la Generalitat entrava en el procés de debat i reflexió, i oferí el govern de Catalunya a les associacions i corporacions de la societat catalana. Els carlins entengueren que havia arribat l’hora d’aportar-hi la seva experiència, ja que no es podia entendre un reforma d’Estatut de Catalunya com una mera revisió de l’actual. El Partit Carlí, d’acord amb la seva tradició de defensa de les llibertats dels pobles, interpretà un estatut que assolís, malgrat la concepció centralista de l’Estat, i s’arrelés en la gran tradició jurídico-política catalana construïda al llarg dels segles.

El Partit Carlí afirmava, ja aleshores, i afirma que són les nacions sobiranes, segons la història, les que han de determinar els mecanismes constitucionals de tipus federatiu o confederatiu que permetin a totes les nacions espanyoles, bo i conservant llur respectiva sobirania, realitzar les tasques profitoses pel bé comú de totes elles. El repte històric de Catalunya és avui liderar l’empresa d’aquest nou mapa polític.

El carlisme progressista, concep la formació d’un Estat espanyol avui, avançar a una confederació a temps

22

futur, però ara i sempre que s’atengui a la solidaritat i fraternitat amb altres pobles o nacions de les Espanyes, com també en la seva reprocitat amb Catalunya. Que sigui garant de llurs llibertats i que les respecti -Catalunya un d’ells-. Hi ha la necessitat de modificar la Constitució per integra-hi la visió confederal, partint sempre del reconeixement que la sobirania rau en els pobles de les Espanyes, que tenen el dret a l’autodeterminació...

Veieu aquí l’inici del Projecte d’Estatut del Partit Carlí de Catalunya: Els ciutadans i les Ciutadanes en municipis i Vegueries es declaren units en República Catalana Democràtica federativa i d’Autogestió Social i Política per un Pacte d’Unió lliure i perpètua, que volen estendre en Confederació amb els altres pobles de les Espanyes, i que formulen en les següents clàusules: TitoI. De la Nació Catalana.

Article 1r. Catalunya és una Nació.

Catalunya es vincula voluntàriament per un acte lliure propi d’autodeterminació i de lleialtat recíproca al altres pobles de les Espanyes amb una Pacte de Confederació...

Jaume Campàs i Fornols

La foto Aquesta fotografia va ser feta per una persona que mirava des de casa la manifestació del 10 de juliol, a Barcelona visualitzada per TV3... Quina importància té aquesta imatge? doncs que els mitjans no acostumen a fixar-s’hi. Més aviat per qüestions polítiques no la

mostren; no fos el cas que aixequés la llebre, és a dir que la gent s’interessés pel tema.

Quan CDC va ser substituïda pel Tripartit, una amiga meva militant d’aquesta formació, manifestava la seva preocupació, perquè hi havia el perill de no sortir a la foto, als “mitjans”, com fins al moment havia passat.

Estar en els mitjans sempre ha estat una cosa que ha preocupat als polítics sobretot. Doncs no es pot negar l’evidència que, en ple segle de la imatge, no sortir al diari és trobar-se en el no reconeixement de la teva existència... ara s’explica així la vida. I no vull dir que sigui del tot transcendental, o de cabal importància per l’existència humana, però és cert que la imatge hi juga un paper important. Només cal veure en la publicitat de tot el que calgui, la imatge és el centre de tota qüestió. És allò que una bona imatge val més que mil paraules.

Què deia la pancarta de la fotografia? “l’entesa entre els homes i pobles només es pot donar si aquests són lliures” Hi havia l’anagrama del Partit Carlí de Catalunya. Ho explico perquè aquesta formació política va ser de gran importància a l’hora de la transició democràtica; sobretot en els inicis de l’Assemblea de Catalunya a comarques, ja que de moltes poblacions hi havia representació. Avui, d’altres partits que estan en els mitjans ni se’n parla. Arran del fets terroristes de Montejurra, fou una hemorràgia, acompanyada del despit de molts companys de viatge durant la lluita clandestina.

La no legalització, impossibilitar l’ana-

BÚSTIA D’OPINIÓ da a les eleccions el 1977. Ningú esperà el Partit Carlí.. tot i que molts partits en sortiren beneficiats, així no calia compartir res.

provoca considerables retards d’espera, i es dóna la circumstància que, en aquest cas, la cua arribava fins a la rotonda, per la seva proximitat.

Els cassettes, el vídeo i els discs de vinil

Avui costa trobar espais per poder parlar des d’aquest partit i fer propostes.

Una ignorància volguda regna en els mitjans. Només fan honor a la veritat revistes com el Portaveu de Ponts i algunes més d’altres, en què hom pot fer-se sentir la veu.

La cua en qüestió, com va poder comprovar tothom que s’hi va trobar, va col·lapsar la rotonda i de rebot, feia que els accessos a la mateixa, tant des de la carretera de Barcelona, com de la de Lleida o la de la Seu, presentessin retencions.

La gran crescuda i l’increïble progrés en el món de la tècnica i de la infomàtica ha fet que aquests tres elements que anomeno, hagin passat a millor vida des de fa un temps.

L’anada a la manifestació del 10-J va ser una protesta a cor de moltes injustícies pels catalans, entre les quals la retallada de l’estatut. El Partit Carlí hi va anar per fer sentir la seva veu, com tants d’altres, i sortir a la palestra. El fotògraf era allí.

Crec que la situació, tot i que no es perllongà per gaire temps, ocasionà el lògic i justificat nerviosisme per part de molts conductors que passaven per Ponts en aquell moment, i que al marge del desenvolupament de la celebració que s’estava esdevenint a la vila, i de la qual no tenien cap culpa, molts d’ells van fer ús del clàxon de manera poc civilitzada, però que degudes les circumstàncies, era més que justificada.

A casa meva, un cop que ens han deixat els fills. ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen.

Perquè ja em direu què n’hem de fer d’una valuosíssima col·lecció de música clássica enregistrada en discs de vinil. Un regal molt apreciat el seu dia, vist com una cosa per a tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, autèntica brossa.

Jaume Campàs i Fornols

Diada de Sant Cristòfol Vull expressar la meva opinió sobre la tradicional benedicció de vehicles que es va fer el diumenge dia 11 de juliol amb motiu de la diada de Sant Cristòfol, patró dels conductors, i que es portà a terme una vegada més a la cruïlla del carrer Sant Cristòfol amb l’avinguda Catalunya, justament davant de La Sala.

Desconec qui va fer la designació d’aquest lloc per a fer-la, però a la meva manera d’entendre crec que no va ser massa encertada pels motius que intentaré explicar tot seguit.

La gran majoria de conductors que volien accedir amb el seu vehicle per rebre la benedicció, van canalitzar l’entrada pel carrer Sant Cristòfol mitjançant la rotonda enfilant tot seguit aquest carrer en direcció al lloc on es féu.

Ja sabem que normalment aquest fet

Sense ànims de crítica, sinó més bé amb la intenció de proposar una alternativa que al meu entendre seria més adient i probablement menys molesta pel trànsit de la C-14, crec que la millor opció seria fer la benedicció a la mateixa cruïlla, però en lloc de fer-la davant de La Sala, fer-la a l’altre costat, enfront del museu Boncompte. D’aquesta manera, el sentit de la circulació canviaria perquè l’accés s’hauria de fer accedint al carrer Sant Cristòfol des dels carrers de baix, és a dir, pel carrer Enric Granados, pel carrer de les Eres o des de la zona del carrer Diputació... en definitiva, fer servir qualsevol altra combinació de les moltes que hi ha, per tal que els vehicles, en lloc d’entrar per la rotonda el que farien seria sortir-ne, la qual cosa ja no produiria cap col·lapse.

També hi hauria altres alternatives, però ja es cosa dels organitzadors trobar-les mirant sempre la millor opció per tal de no posar entrebancs a la circulació.

Joan Fusté Ponts, 12 de Juliol de 2010

Els cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem a passar-nos amb el amics els ritmes de moda, comprar cintes verges, enregistrar, tornar-les a passar a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, però al cap i a la fi, també els toca el desti de les altres andròmines.

I és que no és d’estranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. hi fan molta falta. Perquè, si no, on aniran a parar les cintes de vídeo que amb tant afany hem anat col·leccionant, per tenir una bona videoteca? Comprar les millors pel·lícules, les més premiades, les més vistes... i l’aparell per visionar-les. Ara: tot per llençar!!!

Els aparells de tele en blanc i negre ja són peces de museu, i aviat o seran les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. Ben mirat un munt de plàstics vells, però que en el seu moment van costar molts diners a la societat més consumista de tots els temps.

Montserrat Sala 23

0pV GH MRYHV GH DQ\V V¡KDQ EHQHÀFLDW GHO SURJUDPD de subscripcions gratuïtes a diaris i revistes de la Generalitat en els darrers tres anys ¡ En l’edició de 2010 han sol¡licitat la subscripció 21.349 joves, un 25% mÊs que l’any passat ¡ La iniciativa ha estat pionera a Europa i pretÊn incrementar l’hà bit lector entre els joves Un total de 21.349 joves que fan 18 anys el 2010 han sol¡licitat la subscripció gratuïta a una revista o diari que els ofereix el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, en el marc del Pla de Foment de la Lectura. L’objectiu d’aquesta acció, que la Generalitat posa en marxa per tercer any consecutiu, Ês promoure l’hà bit de lectura de premsa en les noves generacions i permetre’ls eixamplar el seu coneixement de l’espai públic i la vida democrà tica del país.

La xifra d’inscrits en el programa de subscripcions ha crescut un 25% respecte l’any passat, en què hi van participar 17.011 joves. En les tres edicions que s’han fet, s’hi han acollit un total de 51.457 joves.

Any 2008 2009 2010

Subscripcions 13.097 17.011 21.349

La distribució territorial de les sol¡licituds de l’edició del 2010 Ês la segßent:

Demarcació Comarques centrals Comarques de Girona Comarques de Ponent i Alt Pirineu Comarques de Barcelona Terres de l’Ebre Comarques de Tarragona

Sol¡licituds 1.801 2.008 1.320 14.313 436 1.471

Enguany, els joves han pogut escollir entre 80 publicacions de diferent periodicitat i temà tica que havien presentat les seves ofertes i havien estat validades per una comissió formada per representants del sector dels mitjans de comunicació, del món acadèmic i professional.

PerďŹ l de les publicacions escollides Pel que fa a la periodicitat de les publicacions escollides, la majoria de les subscripcions correspon a publicacions diĂ ries (10.818), seguida de les mensuals (8.157).

Periodicitat DiĂ ria Setmanal i quinzenal Mensual Altres

Sol¡licituds 10.818 1.232 8.157 1.142

% 50,67 5,77 38,21 5,35

Quant a l’à mbit temĂ tic, la majoria de subscripcions pertanyen a mitjans d’informaciĂł cultural i de divulgaciĂł cientĂ­ďŹ ca o històrica (8.039):

Temà tica &XOWXUDO L GH GLYXOJDFLy FLHQWt¿FD R KLVWzULFD Informació general Esportiva, de lleure i d’entreteniment

Sol¡licituds 8.039 7.325 5.985

% 37,66 34,31 28,03

Pla de Foment de la Lectura Les subscripcions gratuïtes per als joves de 18 anys Ês una acció pionera a Europa i s’emmarca en el Pla de Foment de la Lectura impulsat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El Pla vol impulsar la lectura com a via fonamental d’accÊs al coneixement per part de la ciutadania i millorar l’hà bit i la competència lectora en qualsevol suport, promovent especialment la lectura en llengua catalana.

Entre les actuacions principals del Pla de Foment de la Lectura destaquen el programa Tasta’m, que distribueix primers capítols de novetats editorials als transports públics; la campanya publicità ria Llegir ens fa + grans L OD SRVDGD HQ PDU[D GHO IzUXP YLUWXDO www.quellegeixes.cat.

24

25

forjadors de la memòria

26

ossible os a fer p n u e d u j la A u誰tat de la contin vos t bscriv in u s a t is v e r s es quote a les nov

53 55

PONTS PLAÇA PLANELL, 14 IGUALADA C/ SANTA CATERINA, 37 - C/ DE L’AURORA, 60-62 BARCELONA C/ VILARÓS, 3-5 VIC C/ DE LES ESCALES, 2 FIGUERES C/ FORN BAIX, 8 REUS C/ MONTEROLS, 15 MANRESA C/ ÀNGEL GUIMERÀ, 45