portaveu_n280 by Agusti Cucurulls

1978-2008

Patrocini:

Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Ilerdencs

1978

30 anys de servei al Segre MitjĂ

Promotors:

Ajuntament de Baronia de Rialb

Ajuntament de Ponts

Ajuntament de Vilanova de lâ&#x20AC;&#x2122;Aguda

30 anys de servei

Entitat dâ&#x20AC;&#x2122;assessorament Agrari GestiĂł de Plans de Millora GestiĂł Laboral AgrĂ ria Contractes dâ&#x20AC;&#x2122;Arrendaments 3UHSDUHP XQ UHSRUWDWJH 2008

al Segre MitjĂ : un recull de Jordi Vidal i SordĂŠ

Aiguasport

MC Segre MariĂ Aleu i BellĂł Mar-Llum Aleu i BellĂł Santiago Bernaus i EspaĂąol Cal Planes Joan Ramon Closa i Vidal famĂlia Mir-Audet famĂlia Sala-Mases Valeri FenĂŠs i Capell Pere Gatnau i Ricart Josep Junyent i Vall-llobera SebastiĂ Lloret i BarĂł Antoni Capellades i Perera Francesc PuigpinĂłs i Riba AgnĂ¨s Ros i Basseda Ramon Soley i CetĂł M. Lurdes Vidal i Audet

FOTOS: Joan Salvia

Oficina Central: C/ Enric Pubill, 18 altell 25005 LLEIDA Oficina Comarca Noguera: PlaĂ§a Portalet, 16 25740 PONTS Als anys setanta, a Ponts s'escollia "la Pubilla", que era una /mena Tels. 973 23 com 43 26 973 de 46 20 73 reconeixement a la grĂ cia i simpatia de MĂ˛bil 658 87 41 11 la noia que millor representava la vila.

MĂŠs d'un dirĂ que aixĂ˛ sĂłn "carallades", mentre altres pensem que fou unas bona idea, perquĂ¨ no recuperable... Com a mĂnim ĂŠs histĂ˛ria i per tant, 3RUWDYHX vol fer-ne esment. Ă&#x2030;s per aixĂ˛, que us demanem imatges que reflecteixin aquest record a tothom que en tingui.

UHVWDXUDQW

SODoD 6DQW &ULVWzIRO 7HO 3 2 1 7 6

0HQ~ GLDUL 0HQ~ SHU D JUXSV 6HUYHL GH &DUWD

(VSHFLDOLWDWV &DUQV DO IRF GH OOHQ\D &DUJROV D OD OODXQD %DFDOOj DOV GLIHUHQWV HVWLOV (OV SODWV GHO QRVWUH FXLQHU

Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Cataluny

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí g Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat www.portaveu.cat Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció: Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal i Dolors Fernández Col·laboradors habituals: Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep p M. Palà, Josep p Junyent, y Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel q López, p Josep Muntó, Josep Esteve i Francesc Pubill. Fotografia: Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana Correccions i Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada: Disseny: Juan Castro Fotografia d’Agustí Cucurulls

Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

SUMARI EDITORIAL ……………........................................…… 3 DIETARI I METEREOLOGIA ……….....….........….. 4 NOTICIARI …......................................................... 5 - 22 BÚSTIA D’OPINIÓ .......................... 5, 23, 25, 26, 32, 35 PONTS GRÀFIC ................................................ 27-30 LA COLUMNA ........................................................ 24 COPS DE SERRA ............................................... 31 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA ......................... 33 LA PEDRA DELS POLLETS .................................. 34 FORJADORS DE LA MEMÒRIA ......................…. 36 EL RAJOLÍ ..........……………………....………......... 37 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............................... 38-41 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 42,43 RECERCA HISTÒRICA ................................ 44,45 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .......................……… 46 CATALÀ A L’ABAST ..................................…………. 46 ANIMALONS .......................….............................… 48 ESPORTS ............................................................ 48 CARTES I COMUNICATS .......................................... 49 LES PEDRES OBLIDADES ..................... 52,53 NANORELATS I POESIA ....................................... 54 PASSATEMPS .......................................................... 54

Ponts diem adéu a una primavera que s’ha caracteritzat sobretot per les inauguracions. Ja vam encetar-la amb la nova llar d’infants el dia 19 de març, i d’ençà fins ara s’hi ha sumat la Font de Valldans, el camí fins la creu del Samarra, el parc La Roca del Call i finalment les noves instal·lacions de les Piscines Municipals. Estrenem l’estiu, doncs, amb una perspectiva més refrescant que l’any passat, i que duri; ja que la resta de món està en crisi: El Govern Espanyol “amenaça” els treballadors del sector públic amb una retallada salarial, entre altres mesures del pla d’austeritat proposat per JR Zapatero i mentrestant, des de Brusel·les es miren la península per sobre l’espatlla mentre li donen copets poc menys que esperançadors. A Catalunya anem picant pedra, recordant que nosaltres no som ni en volem formar part, d’aquest os; que prou en tenim amb els nostres Millets i Montulls i casos Pretòria, sense estirar massa del fil, que fa mal. Si fem una ullada als diaris locals, veiem que Lleida prohibeix, a partir d’ara, l’ús del burca en espais municipals, deu ser que se n’han trobat molts casos i els preocupa realment la situació de la dona... Tampoc podem consolar-nos mirant amb perspectiva l’altre costat del toll, ja que el Golf de Mèxic també està en una situació prou negre: una fuita de cru que des del passat 20 d’abril vessa, de la plataforma petroliera de l’empresa BP, uns 60000 barrils diaris i que ha trasbalsat Nord-Amèrica i la resta de món. Però a Ponts tot això ens queda lluny, així que anem temptejant la pròpia crisi amb paciència, pensant en les vacances, que aquest any ja podem anar a passejar pel parc del segre i sí, tindrem piscines!

Mou-te per la cultura local! El proper diumenge dia 12 de setembre, a les 11h del migdia i en el decurs de la Festa Major de Ponts 2010, l’Agrupació Cultural Portaveu presentarà l’àlbum fotogràﬁc ”Inventari de postals pontsicanes (1895-1935)”, de Jordi Vidal i Sordé. També es portarà a terme la projecció comentada d’una selecció de fotograﬁes antigues de Ponts, a càrrec de Manuel Gabriel i Forn. L’acte tindrà lloc a la Sala dels Dolors a la plaça de l’església. Tothom hi és convidat

Fe d’errades i aclariments: La pàgina central en color de l’anterior número 279 de Portaveu es va grapar en l’ordre invers al corresponent El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor. PORTAVEU

METEREOLOGIA

Col.laboracions en aquesta edició: Conxita Sala, Josep Esteve, Josep Sala, Montserrat Sala, Jordi Vidal, Montserrat Fornells, Manuel Gabriel, Montse Junyent, Àngels Sala, Jordi Serra, Josep Muntó, Albert Jané, Jaume Campàs, Pere Pinós, Josep Junyent, Jaume Invernon, Miquel López, Francesc Alcázar i Lola Sangrà.

Telèfons d’interès

abril

maig

juny

Dades recollides per: Dolors Soler i Maria Mascó

D I E T A R I

ABRIL

Dia 15 - Festa de 4rt ESO a la Sala, amb dj.Dudins.

Dia 17 i 18 - Jornades pro-Haití, amb concert de Smoking Dreams, Mr.Jones i Comando Noguera, espectacle del Mag Reibaj i grup d’Escala en hi-fi del casal de la gent gran.

Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Mossos

Dia 23 - Recital de poesia per alumnes del CEIP al casal. Dia 24 - Concert de Sant Jordi a la Sala, amb Tremendos Smoking Dreams i Discípulos de Otilia, organitzat per La Bufera i el pub Drac.

088 o 112

- Concert del grup musicohumorístic PulpoPop al bar Tastaponts

Policia local

608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Dia 16 - Inauguració del camí de Valldans

Ser. funerar. Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

Dia 22 - Festival de djs a la Sala, GMartin. Josepo i Dani Prieto. Organitzat per la Comissió de Festes i Grup de Joves Pontsicans. Dia 23 - Concert del Cicle IX Primavera Coral de les Terres de Lleida

Dia 12 - II Torneig de futbol sala Dia 13 - Diada del Roser de Ponts

MAIG Dia 1 - Trobada a Sant Pere de Ponts

Dia 28 - Inauguració del Parc del Segre.

Dia 8 - Concert-Trobada Ponts, Oliana i Bellpuig d’Urgell. Piano a moltes

Dia 30 - Campionat d’Espanya de Motocròs organitzat pel Moto Club Segre. Dia 30 - 37è Juguem Cantant, a la Sala.

JUNY

mans 4

Dia 18 - Inauguració de les piscines Municipals de Ponts

Dia 5 - Festival d’Aiguasport a La Sala

Dia 19 - III Foll’s Party, organitzat per l’equip del programa Cau de Folls, de Ponts Ràdio 107.1

Dia 11 - Escala Hifi dels alumnes de 4t d’ESO a la Sala

- Sopar de DOMISE al pati de l’església

Recordatori i agraïment a uns mestres extraordinaris: el matrimoni Pasques Ara que m’he fet gran, em venen els records de la meva joventut, i uns dels més bonics i preferits són els de la meva estada a les Escoles Nacionals de Ponts amb els mestres Carme Bosch i Antoni Pasques. Com d’altres nenes de la meva edat, provenia d’un col·legi religiós on es feien moltes distincions entre les alumnes, segons l’estrat social al qual pertanyien: en aquest lloc ens classificaven segons el concepte que tenien de les nostres famílies: les pobres havíem de ser forçosament les últimes de la classe, no entenien que d’una família pobra en podia sortir una nena llesta. El canvi de col·legi va ser per a mi com entrar en un món nou i, quan vaig arribar a participar com a alumna de les classes de la senyoreta Carme Bosch i hi vaig trobar que el què s’hi valorava era l’estudi i l’esforç i no la posició o la influència de la família respectiva, em va semblar veure sortir el sol. Penso que, si hagués continuat assistint al col·legi anterior, no hauria après mai res. Amb la senyoreta Carme Bosch vaig aprendre tantes coses que mai no li ho podré agrair prou. Va ser una dona extraordinària i estava molt preparada: tenia la carrera de piano i sabia molt de pintura, labors, etc. De tot el que sé, en puc donar gràcies al matrimoni Pasques, però en especial a la senyoreta Carme. Quan, al cap de molts anys, els vaig visitar a casa del seu fill i al seu domicili de Barcelona, vaig trobar la mateixa senyoreta que havia donat tant a les seves alumnes i que no s’havia quedat res per a ella. El senyor Antoni Pasques em preguntà per la sort dels seus antics alumnes tot i que, certament, de la majoria d’ells no li vaig poder donar raó sobre la seva vida; d’alguns altres, però, li vaig poder explicar el seu periple vital. Es tracta del record de la meva joventut que trobo més agradable i, humilment, els he volgut retre aquest petit homenatge. Conxita Sala i Roigés

Notes biogràfiques:

la ciutat de Terrassa.

Antoni Pasques i Farràs (Castellciutat (La Seu d’Urgell) 21/12/1905 Sabadell 11/5/1989)

Carme Bosch i Barrera (Tudela de Segre 18/11/1905- Sabadell 4/3/1993).

Era un home fet a sí mateix. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Lleida, concursà a les oposicions de l’any 1929, que van ser les úniques d’aquestes característiques en tot l’Estat espanyol, i molt dures. Es van realitzar el mateix dia i hora en tot el territori, signades amb pseudònim per tal de ser corregides a Madrid. De dites oposicions en va sortir aprovat en les primeres llistes. Després d’uns anys a Galícia, passà a exercir de mestre a Ponts, l’any 1933. L’11 de juny de 1936 es casà amb Carme Bosch i Barrera a l’església de la Mercè de Barcelona. El 18 de juliol de 1936, es trobaven a Preixens, en una celebració familiar. El nou matrimoni s’instal·là primerament en un pis de Cal Rabosa, i després en un habitatge de la Plaça del Planell (Cal Xerric, on ara hi ha el Casal de Gent Gran). Durant la guerra civil espanyola, Antoni Pasques formà part de la darrera lleva cridada al front. En passar a França, amb la retirada de l’exèrcit republicà, va restar reclòs als camps de concentració del Voló i d’ Argelers. Retornà a Espanya en vaixell via Santander, on fou internat al camp de concentració habilitat a la plaça de braus d’aquesta ciutat, en el qual va passar un temps molt angoixant. Exercí l’ensenyament a Ponts des de l’any 1933 fins al 1951 (excepte el període de la Guerra Civil Espanyola, l’estada al camp de concentració i el posterior desterrament a Guimerà), des d’ on es traslladà a

Estant interna al collegi de la Sagrada Família de Lleida, va cursar el Batxillerat i Examen d’Estat a l’Institut; també cursà la carrera de piano i tot tipus de preparació per a la seva professió docent. Va cursar Magisteri a la Normal de Lleida. Traslladada a Barcelona, va cursar estudis a la Universitat, on va tenir, entre altres, el mestre Pompeu Fabra de professor. Assistí a cursos de pedagogia avançada, com els de Maria Montessori i s’adherí a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Va fer les oposicions al Magisteri el 1931, les quals consistiren a fer tres cursos de Pedagogia a la Universitat de Barcelona entre els anys 1931 a 1934. Aprovar-los equivalia a guanyar les oposicions per a obtenir plaça de mestra. Durant la guerra civil, quan el front de combat va passar per Ponts, va estar refugiada en diversos masos de la contrada, com molta més gent de la població: el mas de l’Albardaner, el Maset, el mas d’ Huguets, per la part de Madrona, etc., amb la seva petita filla i la fidel assistenta Maria Pedrós. Exercí l’ensenyament a Ponts des de l’any 1934 fins al 1952; concretament el 23 d’abril es traslladà amb la seva família a Terrassa. Els últims anys d’estada a la nostra vila va ser Directora de l’Escola Graduada de Nenes de Ponts.

N O T I C I A R I Un gol per a l’educació

campanya 1 gol per a l’Educació mitjançant la realització de diverses activitats. S’han desenvolupat unes sessions en què els nens i nenes han elaborat un mural i uns dibuixos que expressen els valors treballats, enganxats a una gran pilota.

En un context de crisi econòmica com l’actual, els països empobrits reben menys ajudes i menys recursos d’organismes internacionals i els pressupostos destinats a l’educació minven. El fet que la Copa del Món de Futbol se celebri a Sud-àfrica aquest mes de juny de 2010 representa una oportunitat importantíssima perquè milions de persones facin arribar als líders de la comunitat internacional el missatge que cal prioritzar l’educació per a tots i totes i es compleixin els objectius fixats per al 2015 d’un ensenyament primari universal i de la paritat entre sexes en l’accés a l’educació. L’Escola de Ponts vol aportar quelcom per transformar aquesta realitat, perquè totes les persones podem i hem de fer-hi alguna cosa. Amb la intenció de fomentar el compro-

mís actiu i el sentit de responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes davant les situacions injustes, de potenciar els valors com la tolerància, el respecte als drets humans i el pensament crític, l’alumnat de sisè ha participat en la 6

També s’han exposat unes fotografies dels nens i les nenes en diferents situacions de pràctica d’esports en què s’utilitza una pilota, com a expressió dels valors que promouen els jocs d’equip i l’esport. Així mateix, l’article 28 de la Convenció dels drets dels infants, que fa referència al dret dels infants a l’educació, ha estat escrit en un gran paper perquè tothom el pogués llegir. El 15 d’abril va venir a l’escola un equip de Televisió de Catalunya per tal de fer una gravació que sintetitzava el treball dut a terme pels nostres alumnes de sisè. Van marcar molts gols per a l’educació, sempre amb sentit d’equip, i van respondre les preguntes que els van fer. El reportatge es va poder veure al programa Info-K , del Canal Super 3, el dia 20 d’abril. A partir d’aquesta data es pot veure per internet al web www.infok.cat

Esperem que amb la iniciativa d’enguany col·laborem en alguna mesura a atansar-nos al compliment del dret de l’educació per a tots i totes. Escola de Ponts

Agustí Cucurulls

La Setmana d’Acció Mundial per a l’Educació (SAME) de 2010 es posà en marxa en el marc de la campanya 1 gol per a l’Educació, promoguda per la Campanya Mundial per a l’Educació conjuntament amb la FIFA.

Celebració de la Trobada a Sant Pere de Ponts - 2010

Malgrat la incertesa del temps meteorològic, la tradicional trobada del dissabte 1 de maig, entorn de l’església de Sant Pere de Ponts, es va veure afavorida per un bon temps de primavera i per l’assistència de nombroses famílies i particulars de la vila i comarca. Entre els actes celebrats aquell dia va destacar la organització d’una altra edició de la Caminada Popular a Sant Pere de Ponts, que enguany va comptar amb la participació de més de dos-cents caminadors i caminadores de totes les edats; l’organització va anar a càrrec del Centre Excursionista Pontsicà, de la FEEC, de la regidoria d’Esports de l’Ajuntament de Ponts i de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts. Cap a 2/4 de 12 del matí se celebrà l’ofici de la missa a l’interior del temple; la cerimònia va ser acompanyada per la Coral Pontsicana, que interpretà uns quants motets en finalitzar la missa. El dinar de campanya al parc adjacent comptà, novament, amb un servei de menjar preparat, amb un saborós menú elaborat i servit per l’empresa local “Cal Planes”, al qual participaren un bon nombre de comensals. Enmig d’una tarda fresca però agradable, un espectacle de circ i de titelles per a infants, a càrrec del grup d’animació Rolacirc, va fer les delícies de la mainada i dels seus acompanyants. Els números agraciats amb els lots -obsequi pro-restauració van ser el 3712, el 5588 i el 9910. M.G.

Un pontsicà als campionats d’Espanya júnior de bàsquet

Josep Sala

Adrià Sala va participar als Campionats d’Espanya Júnior de Bàsquet, celebrats a Montsó (Osca) del 29 d’abril al 2 de maig. L’Adrià, jugador júnior del Cb i Unió Manresana, va participar en aquestes fases intersectorials després d’aconseguir l’accés en la fase final dels Campionats de Catalunya, celebrats a Tortosa la setmana anterior, juntament amb del FC Barcelona i el Joventut de Badalona.

Núria Bargués Coma guanya el primer premi d’Auques de Sant Jordi El dia de Sant Jordi, el Consell Comarcal va lliurar els guardons del Premi Comarcal d’Auques Sant Jordi en el qual participen cada any els escolars de 5è i 6è d’educació primària de tota la comarca. El tema que havien de tractar les auques era «Com ens afecta la crisi». El primer premi va recaure sobre Núria Bargués Coma de l’Escola de Ponts.

La Fira De Balaguer tanca amb la celebració del Concurs de paletes El diumenge dia 2 de maig va tenir lloc el Concurs de Paletes de les Terres de Lleida, arribant a la seva XV edició, en la qual varen resultar guanyadores les següents parelles: 1r Premi Josep

Agustí Moré i Àngel Mir Buxó de Santa Maria de Palautordera, el 2n Premi per Ramon Oliveres Turón i Josep Ribes Montada de Vilobí d’Onyar i el 3r Premi Josep Vidal Tugues i Mario Ventosa Lluch de Ponts.

L’institut de Ponts guanya el segon lloc en la III Gimcana Lingüísitica de la comarca de la Noguera

El dia 12 de maig, al Teatre Municipal de Balaguer, va celebrar-se la final de la III Gimcana Lingüística de la Noguera amb els alumnes dels centres. En aquesta gimcana hi han concursat uns 300 alumnes de sis centres de secundària de la comarca: l’IES Almatà, l’IES Ciutat de Balaguer, l’Escola Pia i el Col·legi Nostra Senyora del Carme de Balaguer, l’IES Ermengol IV, de Bellcaire d’Urgell, i l’IES de Ponts. El concurs té com a objectius millorar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia i el coneixement de la comarca. Els alumnes de 2n d’ESO de Ponts, dels quals participaven Anabel Jounou, Ingrid Masses, Maria Vilaró i Ixent Gallego, van quedar en segona posició, darrere de l’IES Ciutat de Balaguer.

Els equips finalistes havien guanyat prèviament la primera fase de la Gimcana, duta a terme als mateixos centres al llarg de quatre setmanes, consistent en un conjunt de proves i exercicis elaborats pel Servei Comarcal de Català de la Noguera, pensats per suscitar el coneixement dels trets lingüístics propis de la comarca i fomentar l’interès per les llengües. Aquesta activitat està emmarcada dins el XVII Pla Comarcal de Dinàmica Educativa de la Noguera.

N O T I C I A R I Joan Carretero visita Ponts Joan Carretero, president de Reagrupament Independentista, va visitar Ponts el passat diumenge dia 9 de maig acompanyat de l’alcalde del Rosselló, en Jaume Fernàndez, i de membres de l’associació de la comarca. A la seva arribada, al voltant de les dues del migdia, l’exconseller de Governació i ex-alcalde de Puigcerdà va ser rebut per l’alcalde de Ponts, l’Excm. Sr. Jaume Garcia, qui li va donar la benvinguda per la seva estada a Ponts. La seva visita a la localitat de Ponts va consistir en un dinar-col·loqui al Restaurant TastaPonts i al qual van assistir una quinzena de persones. Durant el dinar-col·loqui els assistents van poder preguntar a Joan Carretero totes les qüestions relatives a Reagrupament i a la situació que actualment viu Catalunya i de la necessitat d’obtenir un Estat propi. Durant el transcurs de l’acte es va generar un debat intens i enriquidor parlant de temes diversos com la possible incorporació de Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, a Reagrupament, la situació econòmica de Catalunya i el sector agrari del país, entre altres temes.

Joan Carretero va aprofitar la seva estada del cap de setmana a les terres de Lleida per a fer una parada a Ponts, després de visitar altres poblacions lleidatanes com Alcarràs i Cervera, va reunir-se amb empresaris de Lleida i va visitar les instal·lacions del diari Segre, on va ser entrevistat. Al matí, Carretero va participar en un esmorzar-col·loqui a Artesa de Segre on van participar 8

L’associació Reagrupament compta amb uns 3.500 associats repartits per tota la geografia de Catalunya, molts d’ells de la comarca de la Noguera; impulsa una candidatura transversal independentista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, per a la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i de la regeneració democràtica del país. Francesc Alcazar i Domingo Associat de Reagrupament

El pantà de Rialb finalitza el darrer desembassament programat La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va autoritzar concloure el darrer desembassament controlat del pantà de Rialb el dia 4 de maig passat, dins el programa de Posada en Càrrega, una maniobra que es realitza de forma progressiva. Segons ha informat la CHE, aquesta infraestructura va arribar el 9 d’abril a la cota màxima, 430 metres sobre el nivell del mar, amb què es va poder provar en conjunt i per primera vegada tots els òrgans d’eixidiu del pantà (sobreeixidor de llavi fix, comportes i desguàs de fons). Posteriorment, a l’abril, s’inicià el

Baronia de Rialb rep sis equips per poder veure la TDT La Generalitat de Catalunya entregà, el dia 4 de maig, a l’Ajuntament de la Baronia de Rialb, sis equips de recepció de Televisió Digital Terrestre (TDT) vía satèlit, per aconseguir que arribi el senyal al municipi. Els equips, entregats per la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI) de la Conselleria de Gobernació i Administracions Públiques, facilitaran la recepció de la TDT en els sis locals socials de la localitat. La Generalitat va obrir una convocatòria, el 15 de març, per subvencionar l’adquisició i instal·lació d’equipamients específics. En el cas de la Baronia de Rialb, com que es tracta de l’Ajuntament, d’una persona jurídica i no física, la STSI ha estat l’encarregada de dotar d’equips el municipi.

desembassament controlat amb el qual ha passat d’aquesta cota 430 a la cota 420,5 (aproximadament 123 hectómetres cúbics) i s’ha realitzat a una velocitat mitjana de 30 cm al dia, la qual cosa ha suposat una sortida de caudal d’uns 80 metres cúbics de mitjana. El pantà de Rialb, juntament amb el de Itoiz, a Navarra, és dels únics d’Espanya que compleix amb la nova directriu de Seguretat de Preses de Protecció Civil amb la implantació d’un Pla d’Emergència obligatori actualment per a totes les preses. Agustí Cucurulls

L’acte, obert a tothom i al qual es van convidar les principals autoritats del poble i dels municipis del voltant, va servir per a la presentació pública de Reagrupament a Ponts, després de les que ja es van fer a Balaguer i a Artesa de Segre l’any passat.

una trentena de persones.

Jordi -vidal

Inauguració de la nova Font de Valldans i del camí asfaltat ﬁns a la Creu d’en Samarra

L’autoria d’aquesta magnífica font ornamental pertany al mestre d’obres local Francesc Jové i March, al qual volem felicitar per l’encert que ha tingut a l’hora de dissenyar aquesta

estructura. Al seu davant hi ha disposades dues taules-berenador de fusta i al voltant del perímetre, delimitat per unes tanques de fusta, s’hi ha fet una plantació d’arbres autòctons com ara àlbers, salzes i freixes, que ben aviat ombrejaran l’entorn de la font. Al costat del camí que hi mena s’hi ha explanat un espaiós aparcament per a automòbils. D’altra banda, el traçat del nou camí asfaltat de Valldans, que parteix de l’extrem de la plaça del Portalet i arriba fins a la Creu d’en Samarra, disposa de nombrosos desguassos de formigó que asseguren la integritat del vial i milloren l’accés a les finques que hi limiten. M.G.F.

Jordi -vidal

Sota la presidència de l’alcalde de Ponts, Jaume García Badias, i amb la concurrència de nombrosos veïns i representants de diverses entitats pontsicanes, el diumenge dia 16 de maig a la 1 del migdia va tenir lloc l’acte d’inauguració de la nova Font de Valldans i del seu entorn i, al mateix temps, del camí asfaltat que mena a

la Creu d’en Samarra, situada al límit del terme municipal de Ponts. La benedicció d’aquest nou espai lúdic la féu Mn. Jaume Mayoral, responsable de la Parròquia de Ponts. Per a la realització d’aquestes obres, promogudes de fa temps per l’Ajuntament de Ponts, s’ha comptat amb el suport de la Societat del Canal Segarra-Garrigues i la col·laboració unànime de tots els veïns de les finques que hi afronten. La nova Font de Valldans, és situada sota el monumental aqüeducte del canal Segarra-Garrigues que creua la vall i es troba ubicada damunt mateix de la que s’hi va construir l’any 1928. Es tracta d’una sòlida construcció ornamental coronada per un frontó arrodonit, bastida amb carreus de pedra i dotada de dos seients o reposadors als costats. L’aigua potable que hi raja prové de la xarxa general.

L a Fo n t d e Va l l d a n s

Jordi -vidal

Com era abans

Després de les obres del canal Segarra-Garrigues

Com és avui

N O T I C I A R I Cerimònia d’imposició de beques a la promoció de 2n de Batxillerat del curs acadèmic 2009-2010, de l’I.E.S. - Ponts

JManuel Gabriel

Divendres dia 21 de maig a les 8 del vespre, va tenir lloc a l’IES-Ponts la cerimònia d’imposició de beques als alumnes de 2n Curs de Batxillerat que enguany han assolit la graduació acadèmica corresponent. L’acte comptà amb la presencia de l’alcalde de Ponts, Jaume García Badias, del claustre de professors encapçalat per Pere Pinós i Vilalta, director de l’IES, de representants de l’AMPA i de molts pares i familiars dels estudiants graduats durant el present curs acadèmic. Hi hagué uns parlaments molt emotius per part del director, del senyor Antoni García, president de l’AMPA, de la senyora Montserrat Pallerola, que parlà en nom dels pares dels alumnes que s’han graduat, de la senyora Marissa Jovell, tutora del grup, del jove Jordi París, que parlà en representació dels alumnes, i de l’alcalde de Ponts, que ponderà el significat de dita cerimònia. Felicitacions i sort a tots els graduats i graduades d’enguany. M.G.

Promoció de becaris de l’IES-Ponts del curs 2009-2010 JManuel Gabriel

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: -Júlia Abelló, Bernat Vilella, David Junyent, Xavier Casals, Jordi París, Hèctor Albalad, Jorge Albalad, Sergi Areny, Cristina Arauz, Rosa Bernaus - Elisabet Vidal, Núria Moles, Marina Pampalona, Corina Parjolea, Montserrat Clotet, Gemma Casserras, Núria Caballol, Maria Vilella, Montserrat Armengol.

Crònica literària i artística Entorn del llibre d’Isidre Domenjó, amb il·lustracions de Carme Invernón i Forn

La vigília de la diada de Sant Jordi d’enguany, la ceramista i pintora pontsicana Carme Invernón i Forn, acompanyada d’Isidre Domenjó --coordinador de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i autor del text-- van presentar a la sala de plens de la Casa de 10

la Vila de Ponts, el llibret infantil titulat “La trementinaire de les nenes rosses”, el qual s’ha dedicat a les antigues trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent. Les innovadores il·lustracions d’aquest llibre han estat pensades i realitzades expressament per la Carme, que ens ha sorprès novament amb el seu bon ofici de dibuixant i pintora. Es tracta d’un seguit d’escenes de temàtica figurativa i naïf a la vegada, que representen unes actituds i uns objectes eteris que esdevenen el fil conductor d’aquest text escrit en forma de conte breu. En la creació d’aquestes il·lustracions, fetes a base de composicions purament pictòriques, s’hi copsa clarament l’estreta vinculació que les antigues trementinaires tenien amb l’entorn natural immediat. Com hem observat en altres obres artístiques de la Carme Invernón, la línia temàtica del llibre recrea la presència dels objectes quotidians situats en ambients naturals exteriors o en interiors

domèstics, a partir de la mera observació estètica. Totes les escenes representades per la Carme són farcides de reflexions emotives, dotades d’una forta càrrega simbòlica i intimista, que evoquen les vivències d’aquelles dones --i nenes-- sàvies de l’Alt Urgell, com ho varen ser les trementinaires de Cornellana, que anaven pel món a vendre herbes remeieres, olis pegues i trementina des de principis del segle XIX. Com a detalls de composició complementaris, cal fer esment de la juxtaposició esporàdica d’algunes reproduccions de figuratives, incorporades en forma de “collage”, una tècnica molt volguda i utilitzada per aquesta artista plàstica. A l’hora de valorar, en el seu conjunt, aquest bonic llibret --editat amb molta cura per Edicions Salòria de la Seu d’Urgell-- cal felicitar sincerament la illustradora i l’escriptor per l’encert que han tingut en la tria del tema, i pel fet de dedicar-lo al públic infantil. Manuel Gabriel i Forn

N O T I C I A R I CRÒNICA MUSICAL

Concert-Trobada Ponts, Oliana i Bellpuig d’Urgell. Piano a moltes mans

El dissabte, dia 8 de maig, a 2/4 de 7 de la tarda, va tenir lloc a l’interior de l’església canònica de Sant Pere de Ponts un concert-trobada de piano a moltes mans, que comptà amb la presència i actuació d’alumnes i professors de les Escoles Municipals de Música de Ponts, Oliana i Bellpuig d’Urgell. El programa incloïa 28 peces breus de música per a piano, executades per una seixantena de joves intèrprets i pels seus professors. L’acte va ser organitzat per l’Escola Municipal de Música de Ponts i patrocinat per nombrosos col·laboradors, entre els quals l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts.

peça contrapuntística breu, dividida en diverses variacions i una coda i basada en composicions tradicionals catalanes com “El testament d’Amèlia” o “El cant dels ocells”. Aquesta obra, encarregada per l’Escola Municipal de Música de Ponts, va ser adaptada i executada a vuit mans pels professors/es de piano Anna Floruc, Ester Brescó, Xavier Sabaté i el mateix autor Xavier Palà, els quals van saber extreure tota la brillantor i l’acoloriment musical de l’esmentada composició. Aquest jove músic, que en l’actualitat està cursant un post-grau mitjà de Música, rep classes particulars d’harmonia, de composició, de piano i de fagot a Cervera. També és un dels integrants del grup de rock local “Smoking Dreams”, que debutà fa prop d’un any. El seu anhel és consagrar-se com a intèrpret de piano, ja que el què pretén és transmetre emocions al públic, a través de la música. Desitgem sincerament que assoleixi les fites professionals que s’ha imposat Manuel Gabriel i Forn

JManuel Gabriel

Agustí Cucurulls

Estrena mundial de la composició titulada “Fantasia popular”, de Xavier Palà i Nosàs.

Organitzat per la Coral Pontsicana i per la Federació Catalana d’Entitats Corals (Delegació Terres de Lleida), amb el patrocini de l’Ajuntament de Ponts i la Parròquia de Santa Maria de Ponts, el diumenge 23 de maig a les 18 h, va tenir lloc a l’església de Santa Maria de Ponts, un concert del cicle IX Primavera Coral de les Terres de Lleida, amb la participació de la Coral d’Avui d’Agramunt, dirigida per Anna Gascón, la Coral d’Albelda (Llitera), dirigida per Antonieta Melé i la Coral l’Estel de Lleida. En cada un d’aquests concerts, la coral organitzadora i dues o tres corals de diferents llocs del país comparteixen escenari i ofereixen un repertori selecte de les seves interpretacions. La Coral d’Albelda ens oferí una correcta interpretació de sis peces d’estils populars i clàssics contemporanis ben diferenciats, mentre que la Coral l’Estel de Lleida delectà el públic assistent amb una selecció de cançons tradicionals i líriques. Per la seva part, la Coral d’Avui d’Agramunt ens sorprengué amb una tria de peces en les que hi predominaven les que provenen del folklore hispanoamericà, interpretades amb un estil innovador i molt colorista i amb una gran perfecció tècnica. El concert conclogué amb un cant comú, compost pel brindis de “la Traviata”, de Verdi, i dues cançons tradicionals catalanes, que van ser mereixedores de molts aplaudiments per part del públic assistent. En finalitzar el concert, els tres conjunts corals van ser obsequiats amb sengles records de la seva estada a Ponts i un berenar de germanor. MGF.

Agustí Cucurulls

Com a colofó del recital de piano a moltes mans, que tingué lloc durant el Concert-Trobada d’Escoles Municipals de Música del dia 8 de maig a Sant Pere de Ponts, cal fer especial menció de l’estrena mundial de la composició per a piano a moltes mans titulada “Fantasia popular”, de la que n’és autor el jove músic pontsicà Xavier Palà i Nosàs (Ponts, 1991). Es tracta d’una

Concert del cicle IX Primavera Coral de les Terres de Lleida

Espai disponible administracio@portaveu.cat.

+ + )"4" "+/ -(./6',) &) "1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

N O T I C I A R I VIL ANOVA DE L’ A G U D A

L’aplec de Sant Magí

l’Aplec de Sant Magí de Guardiola, al municipi de Vilanova de l’Aguda va celebrar-se el passat diumenge 25 d’abril, durant la Festa Major del poble de Guardiola. Hi va haver una nombrosa participació. Durant la festa, van sortejar-se diferents lots; després de la missa de 12h van cantar els goigs de Sant Magí i en finalitzar la cerimònia, tots els assistents van poder gaudir de coca, mistela i refrescos.

IIIa ESGARRINXADA El diumenge dia 2 de maig passat, va dur-se a terme a Vilanova de l’Aguda la III edició de la Pedalada de Vilanova de l’Aguda “L’Esgarrinxada”. L’edició de enguany va comptar amb la participació de gairebé un centenar de participants, que van poder gaudir dels diferents recorreguts amb unes magnífiques vistes del municipi i de diferents trams amb diveres dificultats! (terrenys asfaltats, camins rurals, trialeres, etc.). L’edició va comptar amb tres circuits: un de 20 km amb un desnivell de 400m, un de 31 km amb un desnivell de 1000m i un tram de 40 km amb un desnivell de 1300m.

Tram 40km: El primer participant a arribar va ser l’Albert Aubet de Coll de Nargó. I la primera noia va ser Ramona Gabriel de Ponts. Tram 31km: El primer participant a arribar va ser Mercè Petit de Mollerussa. I el primer home va ser Josep Lluís Bertran de Ponts. Tram 20km: El primer participant a arribar va ser Salvador Vilalta de Ponts. I la primera dona va ser Judith Inglavaga de Ponts.

Tan el punt d’inici com el d’arribada, va ser al camp d’Esports Municipal de Vilanova de l’Aguda. Al llarg dels diferents recorreguts hi havia diversos

A l’arribada a meta, tots els participants van ser premiats amb un obsequi, gentilesa de la Diputació de Lleida, i van poder agafar forces amb un bon entrepà de botifarra i refrescos.

La XVI Caminada de Vilanova de l’Aguda, el dia 25 d’abril passat, va ser tot un èxit. Hi va haver un grup d’una seixantena de participants que varen fer tot el recorregut amb sortida de la masia de Formiguera (municipi de Vilanova) tot passant per la ribera de Madrona, Santes Creus, el Bancal i arribada al poble Vilanova de l’Aguda. Un itinerari prou interessant d’una durada de cinc hores que va agradar força als participants. Com cada any, al final de la caminada es va compartir taula amb coca, xocolata i mistela entre els habitants de Vilanova i els participants de la Caminada de Vilanova, Barcelona i d’altres poblacions. Va fer un dia esplèndid i tothom va poder gaudir de les magnífiques vistes que hi havia durant tota la caminada, de l’entorn i de la natura.

Ramona Santaeulàlia

punts d’avituallament de líquids i sòlids, on tots els ciclistes van refrescarse i van poder agafar forces per acabar la prova.

Les inscripcions a la Pedalada van començar a fer-se a partir de les 8h i el tret de sortida de la prova va ser a les 9h

XVI Caminada de Vilanova de l’Aguda

Agustí Cucurulls

La prova va comptar amb la presència dels Bombers de Ponts i l’Ambulància dels Bombers d’Oliana, que sortosament no van tenir cap problema ni feina a realitzar, ja que la prova va transcorre amb tota normalitat; a banda d’alguna punxada de roda o trencament de cadena de Mountain-bike. En finalitzar, els corredors arribaven cansats però contents i satisfets, a tots els va agradar el recorregut de la prova i les diferents dificultats que els amants de la BTT van anant trobant-se al llarg del trajecte! La Pedalada va organitzar-se des de l’Associació de Joves de Vilanova de l’Aguda amb l’ajuda del Moto Club Segre BTT-Ponts, i va comptar amb la col·laboració dels Bombers de Ponts, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Vilanova de l’Aguda.

N O T I C I A R I Notes de premsa El 15 de maig, el poble de Ribelles va celebrar la tradicional Festa del Roser de Ribelles, en motiu de la festivitat del seu patró, Sant Isidre. La festa va comptar amb una missa a l’Església Parroquial de Ribelles i la benedicció del lloc; al vespre es va dur a terme un ball llarg al Local Social de Ribelles a càrrec d’Elisabet Majoral.

El diumenge 31 de maig, el poble de Vilanova de l’Aguda va celebrar la tradicional festa del Roser. Dins dels actes que s’hi van celebrar, cal destacar la tradicional missa del Roser. A la tarda l’últim partit de Futbol de la temporada 2009-2010 entre el Fondarella i la Unió Esportiva Vilanova de l’Aguda (2-3 a favor del Fondarella); i posteriorment va realitzar-se un ball larg a càrrec d’Andreus Duet. A la mitja part es va repartir coca i xocolata per a tothom.

El 16 de maig de 2010, al camp d’Esports Municipal de Vilanova de l’Aguda va disputar-se el derbi regional entre la Unió Esportiva Vilanova i el Sanaüja. Va ser un partit molt intens i disputat i no es va decidir fins als minuts finals. A la mitja part, el Vilanova anava guanyant 4-0 (tot i haver fallat un penal) i semblava que ho tenia tot de cara per endur-se el derbi. A la segona part el Sanaüja va sortir fort i va poder empatar el partit 4-4 (gràcies a dos gols de penal, algun d’aquests una mica dubtós). Finalment, a l’últim minut del partit, el Vilanova va marcar el gol de la victòria. Va ser un partit emocionant i molt disputat entre els dos equips. Es va veure un gran joc pels dos equips i els aficionats van poder gaudir de 9 gols. Hi havia una nombrosa assistència de públic, tant del Vilanova com del Sanaüja, que no es van voler perdre el derbi.

Dissabte 12 de juny es celebrà, al Local Social de Vilanova de l’Aguda, el tradicional sopar de final de temporada de

la U.E. Vilanova de l’Aguda, on hi assistiren els jugadors, tècnics, directiva i nombrosos socis. Durant el sopar es van premiar el jugador més golejador i el més regular de la temporada 20092010 de la U.E. Vilanova de l’Aguda. El més golejador va ser el davanter David Adan i el jugador més regular el porter Joan Vilaró (escollits per tots els assistents).

El president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, va presentar el dilluns 31 de maig passat, les inversions en obres de millora de les carreteres de la xarxa viària de la Diputació de Lleida durant l’any 2010. A la presentació també hi van participar el diputat de Serveis Tècnics, Carreteres i Turisme de la Diputació de Lleida, Josep Cosconera, i el cap de Serveis Tècnics, Xavier Lecha. En aquests moments, la corporació ha licitat el condicionament i millora de sis trams de carreteres que suposaran una inversió de 6.395.888,93 euros i que s’adjudicaran al juny. A més, els Serveis Tècnics de la Diputació de Lleida tenen previst licitar al setembre el condicionament i millora de vuit trams més de carreteres, amb una inversió de 3,6 milions d’euros. Això suposa que durant tot l’any 2010, la corporació licitarà la millora d’una catorzena de carreteres de la xarxa viària de la Diputació amb una inversió total de 10 milions d’euros. Entre aquests 10 milions d’euros que la Diputació de Lleida licitarà per aquest 2010 per la millora i condicionament de la seva xarxa viària, hi ha la carretera LV-3141, la carretera d’accés a Vilanova de l’Aguda des de la c1412a. La inversió prevista per a la millora de la carretera de Vilanova de l’Aguda és de 315.000 d’euros (uns 52 milions de pessetes). Aquesta millora es durà a terme al llarg dels 3 km de longitud i es licitarà el proper mes de setembre. Aquesta obra suposarà una millora per a tots els habitants de Vilanova de l’Aguda, ja que la carretera s’havia malmès molt en els últims anys, especialment per les obres del Segarra-Garrigues que s’han dut a terme a Vilanova. El president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, va explicar que la corporació farà una inversió molt important en la millora de les carreteres i que ho pot fer perquè, tot i la crisi econòmica, “hem estat previsors i disposem dels diners necessaris per fer aquestes inversions”.

N O T I C I A R I

HOMENATGE

Cerimònia en record de Joan Viladot i 37è concert Fontanet vila de Ponts

Agustí Cucurulls

Organitzat pel Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i l’Escola Municipal de Música de Ponts, sota el patrocini de l’Ajuntament de Ponts, el proppassat diumenge dia 30 de maig a 2/4 d’1 de migdia, va tenir lloc a La Sala de Ponts, el 37è Juguem Cantant que, sota l’epígraf “Els infants i el cant coral”, aplegà sis cors infantils de les terres de Ponent : el Cor l’Encís, d’Arbeca; el Cor Bon Cant, d’Agramunt; el Cor Brots d’il·lusió, d’Artesa de Segre; el Cor Edelweiss, del Pont de Suert; el Cor Nova Cervera, de Cervera i el Cor Brins d’Espígol, de Ponts.

Agustí Cucurulls

A les 11 del matí del dissabte dia 22 de maig, va tenir lloc a l'església de Sant Pere de Ponts una cerimònia de recordatori de qui va ser president de l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts, en Joan Viladot i Fontanet, recentment traspassat. A l'acte, organitzat per la Junta de govern de dita entitat, hi assistiren la vídua i la família del president difunt, així com una nombrosa representació d'entitats locals, de veïns i de simpatitzants de l'Associació. La cerimònia consistí, en primer lloc, en un senzill acte litúrgic, oficiat pel responsable de la Parròquia, Mn. Jaume Mayoral, que dirigí unes sentides paraules de record de Joan Viladot, a la seva família i a la resta d'assistents. La Coral Pontsicana també es va voler afegir a aquest homenatge amb el cant d'uns motets, del Parenostre i dels goigs de Sant Pere de Ponts, els quals van donar molta solemnitat a l'acte en qüestió. Per la seva part, Manuel Gabriel i Forn, secretari de l'Associació d'Amics de Sant Pere, va glossar la figura de l'anterior president i, en nom de l'entitat, va agrair la presència a tots els assistents.

a la

El repertori constà de 9 cançons d’autor i tradicionals, adaptades a per a veus infantils i magníficament interpretades pel conjunt dels sis cors. La direcció estigué a càrrec d’Eva Martínez Torné i el concert comptà amb la participació d’un grup de cambra format per Maria Augé, clarinet; Sandra García, violíviola; Cristina Esteve, violoncel i Ester Brescó, piano, que interpretaren partitures adaptades pel compositor Josep Lluís Guzmán.

març 2005 16

Agustí Cucurulls

Posteriorment, a la zona d'aparcament del parc dels Amics de Sant Pere, es procedí a la benedicció d'un xiprer que s'ha plantat en memòria de Joan Viladot, al costat dels que, en el seu dia, es plantaren en memòria d' Antoni Closa i Farreres i de Ramon Guim i Reig, difunts, els quals també van tenir part activa en l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts. M.G. F.

En finalitzar el concert es distribuí un record de la trobada a totes les corals presents. A la tarda, després d’un dinar de germanor, es va dur a terme un recital de cançons populars infantils a càrrec de l’animador Xavier Lozano (a)”Bufassons”. Felicitacions a tots els nens i nenes que hi van participar. M.G.F.

/-" %& )" &0 &) PONTS

/-" &0 &)

PONTS

" ) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

N O T I C I A R I

Agustí Cucurulls

Inauguració del parc ﬂuvial municipal “La Inauguració del Camí Roca del Call” de Sant Jaume del Segre

El proppassat divendres dia 28 de maig, a la una del migdia, el president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Rafael Romeo-- acompanyat del subdelegat del Govern d’Espanya a Lleida, José Ángel Flores, de l’alcalde de Ponts, Jaume García Badías, del

Agustí Cucurulls

president del Consell Comarcal de la Noguera, Vicenç Font i d’altres autoritats locals i comarcals-- va inaugurar el parc fluvial municipal “La Roca del Call”, situat al costat del Segre. Les noves instal·lacions inclouen zones de jocs infantils i d’esbarjo cívic, dividides per grups d’edat, una pista esportiva, un camí verd que tindrà una longitud de quinze quilòmetres, un llac d’uns 4.316 metres quadrats, dissenyat en formes corbes i dividit en tres parts, on s’hi podran realitzar cursos d’iniciació i competicions de piragüisme-- donat que l’obertura de dit equipament en permetrà l’explotació esportiva per part del Club Nàutic Mig Segre de Ponts-nombrosos circuits per a vianants i una

àmplia zona d’aparcament asfaltada. Aquesta obra, projectada com a restitució territorial com a conseqüència de la construcció de l’embassament de Rialb, ha sigut finançada pel Govern d’Espanya, a través del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino i ha suposat una inversió de més de 2,8 milions d’euros. En el seu parlament en català, el president de la CHE va manifestar que l’organisme de la conca de l’Ebre s’ha compromès amb el consistori de Ponts a executar les obres del canal de piragüisme que hi ha projectades, una vegada es tingui la tramitació positiva per part de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, la qual va considerar que el projecte previs no era adequat, perquè afectava un tram del Segre catalogat com a lloc d’importància comunitària (LIC). Per la seva part, després de saludar i donar les gràcies als convidats que assistiren a l’acte, l’alcalde de Ponts va remarcar que aquest nou espai de lleure de titularitat municipal restarà al servei de la convivència de tots els pontsicans i visitants que en vulguin gaudir d’una manera cívica i respectuosa amb l’entorn. En finalitzar l’acte d’inauguració, s’oferí un refrigeri a tots els presents. M.G.F.

El proper diumenge dia 25 de juliol l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Ponts farà la presentació pública i la inauguració oficial del Camí de Sant Jaume del Segre, el “Camí del Segre”. La data del 25 de juliol ha estat triada per ser el dia de la festivitat de l’Apòstol Sant Jaume i més enguany que s’escau en diumenge, fet que comporta que es tracti d’un Any Sant Jacobeu. La inauguració serà presidida per l’Excm Sr. Jaume Garcia, alcalde de Ponts, l’Il·lm. Sr. Vicenç Font, president del Consell Comarcal de la Noguera, l’Il·lm. Sr. Josep Maria Balcells, director de l’Escola Universitària de Turisme de Lleida, l’Il·lm. Sr. Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida i l’Arquebisbebisbe de la Seu d’Urgell, Mn. Joan Enric Vives.

L’acte començarà a l’església de Santa Maria amb una missa en honor a Sant Jaume acompanyada d’una ofrena. A continuació les autoritats presents tallaran la cinta inaugural seguida per la benedicció del Camí de Sant Jaume per part de l’Arquebisbe-bisbe de la Seu d’Urgell. La comitiva i tots els assistents faran les primeres passes pel ja estrenat Camí de Sant Jaume al llarg del carrer Major fins arribar a l’Ajuntament a on es faran els parlaments i es signaran els llibres d’or que posteriorment aniran a la localitat francesa de Le Puy on acull el Museu dels Camins de Sant Jaume. Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Ponts

V V V V V V V V V V V

" '" ! '" # ( "# ( ' $ " ) "#$

"" " ! (" ! ! $ #" ! $ " # (# $ " " $

# ( "# ( ! "#! !" ! ! " # % # # ! ! $ " ! $ # ( "$ ! ! ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" V # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

N O T I C I A R I Jornada de La servucció, a Tiurana

La servucció serveix per designar el procés de “fabricació” d’un servei turític, de forma equivalent a la producció, que és com s’anomena el procés d’elaboració d’un producte. L’objectiu de la jornada era presentar la servucció com el punt de partida d’un negoci turístic i la suma de components que permeten organitzar el producte turístic, procés que requereix de coneixements i imaginació. La cloenda de la jornada va anar a càrrec del Sr. Àngel Vidal i Boldú, director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida.

Agustí Cucurulls

El dia 16 d’abril va tenir lloc la jornada tècnica “La servucció: el procés de creació d’un servei turístic” a Tiurana, organitzada conjuntament pel Consorci Segre-Rialb, l’Ajuntament de Tiurana i el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural dintre del marc del Pla Anual de Transferència Tecnològica. La participació a la jornada va ser de 50 assistents.

Festival Aiguasport

Aquest passat 5 de juny Aiguasport va dur a terme el seu festival, la temàtica del qual va ser: “Aiguasport Creuers”. Un festival que enguany representava un creuer en el qual els seus espectadors (passatgers) podien gaudir d’un itinerari únic passant per països exòtics com Hawai i indrets insòlits com Texas i on en cada ancoratge podien explorar, a través de les diferents actuacions, la infinitat de cultures que els envoltaven. Totes les actuacions, representant a països diferents, van ser espectaculars. La gran implicació de tots els participants i sobretot la remarcable assistència del públic va fer possible, un any més, que el festival fos tot un èxit. Posteriorment es va fer un sopar, on hi va assistir una vuitantena de persones (nens/es, pares, mares, socis, amics, avis, monitors...), per celebrar el gran èxit que havia tingut el festival i acabar de fer pinya. La festa va concloure, gràcies a l’Escola de Futbol de Ponts, amb una disco-mòbil del Dj

Dudins, i el servei de barra (cedida per Aiguasport) oberta a tothom i on es va rematar la festa amb una mica de disbauxa. Així doncs des d’Aiguasport no ens cansa donar les gràcies a tots els qui ho van fer possible: l’Andrea Núñez, la Judith Massana, la Marina Pascuet i l’Ester Aubarell per haver-nos ajudat a portar els diferents grups de nenes. La Pilar González per les hores dedicades a cosir el vestuari. La Tània Tàpies per haver col·laborat en el Ballet de Déu. A la Balú i al Casal d’Avis per la seva implicació i dedicació. Al Xavier i al Marc per la seva dedicació i paciència en els assajos i durant el festival. Els efectes de la llum i el so no haguessin estat possibles sense ells. A tots els espònsors: Radio Artesa, Comercial Ortiz, Òptica Capellades, 7dgel, Teixidó, Sot Treballs Gràfics, Ajuntament de Ponts i la Caixa. A tots ells, moltes gràcies. Equip Aiguasport

N O T I C I A R I C U LT U R A

Premis Sant Jordi a l’Institut de Ponts

Aina Martínez, 2n ESO

Eva Agut, 3r ESO

Jordi París, 2n Batxillerat

1r Premi Categoria A

1r Premi Categoria B

1r Premi Categoria C

Manuel Gabriel

Concert de flauta dolça

Grup de participació en esports

Manuel Gabriel

Coral de l’IES Ponts

Grup de participació en futbol

Grup de Proves cangur de matemàtiques

Manuel Gabriel

El 23 d’abril , diada de Sant Jordi, es procedí al lliurament de diplomes i distincions als alumnes col·laboradors de les XX Jornades Culturals de l’I.E.S.-Ponts 2010, amb especial menció dels tallers de pràctica de diferents esports. També va tenir lloc el lliurament de diplomes als participants de les proves “Cangur”, de matemàtiques i dels premis dels cartells guanyadors de les XX Jornades Culturals, celebrades el mes de febrer d’enguany. Acte seguit, es donaren els premis dels concursos de fotografia i redacció, convocats per l’AMPA i el Claustre de professors de l’I.E.S. - Ponts. Els diferents guardons van ser lliurats per representants de l’AMPA i de la direcció de l’Institut. Per cloure aquesta celebració acadèmica el grup de flauta dolça de Primer Cicle d’ESO i la Coral de l’IES, dirigits de manera molt encertada pel professor de Música Pau Correa, van oferir als assistents a l’acte una acurada selecció del seu repertori. Felicitacions a totes i tots els guardonats i també per als que hi van participar. M.G.

Amor i desamor Després d’una diada tan important com Sant Jordi, i en aquestes dates en què la calor altera les hormones, crec convenien parlar de l’experiència de l’amor (estimar i sentir-se estimat) és probablement el que dóna més sentit a la vida enllà de la racionalitat. Des d’un punt de vista estrictament racional no sembla que tingui massa sentit produir una vida que ja en el moment de néixer és prou vella com per morir. I en canvi l’experiència de l’amor ens porta a perllongar-la. Els grecs tenien tres paraules per designar el que nosaltres entenem per amor: eros, filia i agapé. M’agradaria fer-vos-en cinc cèntims: L’eros equival a l’amor d’enamorament d’una altra persona. No en sabem les causes però és una experiència gairebé universal des de l’adolescència. Pot produir altres plaers i satisfaccions i per altra banda pot ser objecte de dolor quan no és compartit. Presenta un aspecte positiu: per primer cop experimentem la necessitat de donarnos del tot. És una mena d’amor que precisa també la donació de l’altre, totalment i sense condicions. Repeteixo, no és un amor compartit, és un amor que tendeix a ser absolut. Aquesta forma d’amor té data de caducitat. Si no es fa res més a partir d’aquesta experiència l’amor s’acaba. Sota els efectes de l’amor d’eros els homes i les dones estan indefensos. Sabem els símptomes de l’enamorament però no les causes. Sabem, per exemple, que un home enamorat segrega vasopressina, una hormona que li altera la conducta, la percepció i la projecció afectiva. La dona enamorada segrega oxitocina, una hormona que li produeix reaccions semblants. La voluntat minva, l’objecte de pensament es centra en una sola persona, no se li veuen els defectes, es redueix el camp de percepció i s’experimenta un desig de donar i fins i tot de “donar-se” del tot, una de les característiques substantives

del que és “amor”. El fet de donar i donar-se és un senyal d’allò que probablement pot aportar més sentit a la vida. Estimar no és simplement enamorarse. L’amor de filia ho demostra, aquest amor no comporta cap impuls eròtic ni de tipus sexual ja que és l’estimació entre germans, pares, amics, fills, etc. Aquest amor fraternal i amistós és el més fort però també precisa reciprocitat, és així de simple. Tanmateix sempre es diu: “qui troba un amic troba un tresor”. Pel que fa al mot d’agapé (que també volia dir “dinar” o “reunió per menjar en comú”) significava aquella mena d’amor que és absolutament gratuït (d’aquí el símbol de convidar algú a dinar o a sopar quan es fa pel gust de compartir i sense altres finalitats). En aquest darrer cas, estimar consisteix a donar encara que la reciprocitat no sigui possible (la qual cosa no vol dir que no es desitgi). Per definició l’agapé és una forma superior d’amor que pot, naturalment, incloure totes les altres. En resum, l’amor s’inicia amb l’enamorament però no s’hi hauria L’enamorament de confondre. comporta un inici, una trobada... si es vol convertir en amor ja no depèn només del sentiment perquè tothom sap que el sentiment ve i se’n va, sinó que cal tenir la voluntat mútua de construir-lo. Per això s’ha dit que l’amor és una flor amb la qual topes al mig d’un bosc, però de la qual has de tenir cura en el teu jardí. Per això també s’ha dit que estimar-se no és només de mirar-se a la cara sinó mirar tots dos en la mateixa direcció. No passa res d’anòmal perquè al cap d’un temps les parelles passegin sense dir-se res i sense la guspira encesa dels primers temps. És normal. No cal ser un geni per saber que és necessari construir, regar i mimar la flor amb els mil detalls i esforços de cada dia. Aleshores fa arrels importants que poden projectar una durada indefinida. Àngels Sala Mases

Recepta secreta per a la felicitat Ingredients: - Un quilo de records infantils - Dues tassetes de somriures - Dos quilos i mig d’esperança - 100 grams de tendresa - 5 llaunes d’estimació - 40 paquets d’alegria - Un pessic de bogeria - Vuit quilos d’amor - 5 quilos de peciència

Preparació: 1r- Neteja els records, traient les parts malmeses que ja no serveixen, afegeix un a un cada somriure fins a formar una pasta suau i uniforme. 2n- Afegeix les esperances i permet que reposi, fins que dobli la seva mida 3r- Neteja amb aigua cadascun dels paquets d’alegria, parteix-los en petits trossos i barreja-hi tota l’estimació que trobis. 4t- Introdueix la paciència, una mica de bogeria i la tendresa, i reserva-ho. 5è- Divideix en porcions iguals tot l’amor i cobreix-lo amb la mescla anterior 6è- Posa-ho al forn del teu cor durant tota la teva vida i darrer pas: Gaudeix amb els teus sempre de tot

Suggeriment: Pots afegir-hi dues cullerades de comprensió i 300 grams de comunicació perquè aquesta recepta et duri per sempre. Desitjo que ho gaudiu. Ma Antònia Maestre

L A COLUMNA Retallades Des que per televisió fan aquests programes anomanats realitys han aparegut tota una sèrie de personatges que fan de la seva intimitat el seu modus vivendi. L’important per a ells és sortir per la televisió o qualsevol altre mitjà de comunicació i que els paguin per això. Tot aquest circ consisteix a veure qui la fa més grossa, ficar-se amb els altres, tenir un bon fetge per aguantar el que et diran i tal dia farà un any. Fins aquí podríem dir que la cosa està més o menys controlada, són uns personatges, alguns vividors que s’hi apunten i els seus consumidors, però la cosa no surt d’aquí. El problema sorgeix quan aquells que es dediquen a coses sèries, com per exemple els polítics, entren en aquest tipus de joc. Quan ens hi juguem les garrofes s’ha de ser més seriós i no es pot competir pel titular de premsa o per sortir més minuts a la televisió. La gestió de la crisi que s’ha fet des del govern espanyol té més de safareig, interessos electorals i a veure qui la pot fer més grossa que d’una gestió rigorosa i eficient per resoldre el problema. Van començar dient que aquí no hi havia crisi, aquesta era una paraula tabú.Com que la cosa començava a pintar malament i les dades d’atur anaven cap amunt de forma alarmant, van treure el “plan Estímulo” o “pla Zapatero”, destinat a que els municipis fessin obres i de pas ocupar treballadors en atur; això sí, havien de ser obres no previstes en el pressupost, o sigui coses que no es necessiten o no són urgents, ja que en aquests casos ja estarien en el pressupost. Per Ponts he vist el rètol a les piscines, encara hem estat de sort, s’ha pogut aplicar a una obra de profit, però en alguns 24

llocs han arreglat carrers que ja estaven bé. La idea era tirar de deute públic per fomentar l’economia, que sobre el paper no està tan malament, per fer coses útils clar, però en realitat les dades de l’atur no van millorar gens. I ja quan els més optimistes ja començaven a veure brots verds, vés a saber si per la trucada de l’Obama, o per una estirada d’orelles de la Unió Europea, d’un dia per l’altre en ZP es treu de la “chistera” un reguitzell de mesures per sortir de la crisi, on encara no sabíem si hi érem del tot o ja en començavem a sortir, però va canviar tota la filosofia i ara resulta que estem molt malament, i que per sortir-ne ens hem d’estrènyer el cinturó. En què quedem, passem d’estar bé, o poc malament, o de començar a sortir del pou, a caure al fons tot d’un plegat, que no ho podien preveure una mica tot això. Passem de donar 400 euros (bé, no els donaven, els deixaven de cobrar, que no és el mateix), de donar subvencions als ajuntaments per fer obres extres, a tancar-ho tot d’avui per demà. O sigui que per gestionar la crisi primer han obert l’aixeta (dels calers) i després l’han tancat del tot. Però que no hi ha terme mig? m’atreviria a dir que si no haguessin fet res (deixar sortir l’aigua amb normalitat) hagués estat millor. Després de tot això el que es porta ara és dir que estem malament, que la cosa està molt fotuda. Van sortir les dades de l’atur de maig i resulta que han estat força bones, unes dades que si un poc abans alguns havien vist brots verds, això són arbres sencers, però com que ara toca estar malament, no se’n va fer massa ressó. El més destacable de la retallada és la baixada del sou als funcionaris, un 5% de mitjana. En un primer moment van dir que els que cobren més els retallarien més, però resulta que no és veritat del tot, però al menys han tingut la decència de no baixar-lo als que cobren menys, això sí, les cotitzacions a la seguretat social es mantindran com si no haguessin baixat res, increïble. Després la congelació de les pensions per

al 2011, una altra retallada de drets socials que havien dit que no farien mai. I finalment la prohibició d’endeutament als ajuntaments i entitats locals, que com que s’havia fet d’avui per demà, alguns es van apressar a fer plens aprovant la sol·licitud de crèdits, però l’endemà van fer una correcció d’errades dient que la prohibició serà pel 2011, un error com tants altres segons la ministra, però que després han reconegut que es va fer per pressions de les federacions de municipis. Com que alguns ajuntaments han estirat més el braç que la màniga, els castiguem a tots, tant els que estan molt endeutats com els que s’han portat bé. La reacció de la resta de partits a les mesures ha estat a l’alçada de la conjuntura general. A Madrid es va aprovar el Reial Decret amb els vots del PSOE, gràcies a l’abstenció de CiU i amb el vot en contra de ERC i ICV; mentre que a Catalunya hi ha votat a favor el tripartit (PSC, ERC i ICV) i CiU ha votat en contra. Per llogar-hi cadires. Josep Muntó i Aubets 10/06/2010

La musicalitat de la Responsabilitats compartides pluja Avui dia, amb el canvi climàtic, quan s’anuncien pluges ja penses en inundacions, esllavissades, ponts ensorrats i moltes pèrdues materials i humanes. Els noticiaris informen amb gran varietat de títols, primeres planes i amb tot tipus de fotografies i filmacions que posen els pèls de punta. I, per desgràcia, així passa. Tinc ben present el temps en què ploure era una benedicció del cel. Després de molt esperar s’hi posava amb calma. Es veien créixer els rius, els torrents, però només molt de tant en tant hi havia pujades amenaçadores o inundacions fortes. El més freqüent era que plogués moderadament, i es pogués escoltar dies i dies aquella música del xim-xim. Una cançó que et feia quedar al llit quan es podia, amb molt de plaer, sentint la pluja com queia damunt la barana del balcó, o al llindar de la finestra de l’habitació, i hom s’arraulia sota la roba al resguard de la humitat. Era una pluja que guaria la set dels sembrats, que revifava el color dels arbres, omplia les fonts i cisternes, netejava teulats i rieres, i preparava els camps per vestir-los de colors vius i resplendents. A part, aixecava una flaira de terra mullada, d’herba tallada, que obria els narius i despertava tots els sentits. No sé com ha estat aquest canvi tan dolent i sobtat. Tot i que tenim serveis meteorològics que fan prediccions encertades, tot i que les cases estan ben construïdes i pensades per esmorteir les pitjors adversitats que es puguin donar, jo em canso de veure carrers enfangats, garatges completament negats, i tota mena d’electrodomèstics que queden fets deixalla. I el més greu: gent arruïnada i desfeta, que és el que més m’afecta i em trenca el cor. La musicalitat de la pluja ha passat a ser el soroll infernal que precedeix la desgràcia. Una cosa ben diferent a aquella que es vivia només pocs anys enrere. Cal que ens ho fem mirar urgentment...! Montserrat Sala i Porta

No sé si se n’adonen però, davant de la crisi econòmica, molts ja hem fet els deures, no hem estirat més el braç que la màniga, malgrat el que creuen els mentors de la política econòmica. Estem restringint les despeses. Tot i això, el govern de Zapatero demana sacrificis. Estan demanant a les classes socials treballadores estrènyer més el cinturó. Un retallada de drets socials està en joc. I els diners de fons públic dels bancs i caixes, deixats per recuperar-se, que no els tornaran? Aquest tema ha esdevingut tabú. No hauria de ser-ho, doncs tots plegats formem part de l’actual marc polític de l’Estat espanyol. Si hi ha d’haver retallades, tots, però tots, estem cridats a aportar-hi la nostra responsabilitat solidària. La solidaritat no pot recaure en les classes socials, i menys quan s’ha afavorit del fons públic a unes entitats bancàries que en el seu moment van necessitar del recurs públic per resoldre unes males gestions. Ara aquestes institucions ja tenen guanys. Elles haurien de ser les primeres a retornar el prèstam. En una paraula: restituir el que se’ls va donar com a auxili. Generoses de la seva sort, haurien de donar crèdit de la seva bona manera i dels seus nombrosos guanys; agraint a qui els donà socors en hores tràgiques, i contribuint a compartir responsabilitats enfront la crisi econòmica debastadora. Si aquesta manca de reconeixement en què un ha estat assistit en temps de necessitat no es produeix, com volen els pares de l’economia que la ciutadania entengui aquesta pràctica econòmica insolidària? I ja no parlem de les conseqüències d’aquesta mala pedagogia financera que s’està produint a les joves generacions.

cial? Com una quimera. Els crítics parlen d’una mala organització per part del govern. Un organisme governamental ha de repartir les responsabilitats equilibradament. Tots els agents socials, polítics i econòmics són cridats a ser solidaris per salvar les Espanyes (avui l’Estat plural). No a tots els agents de la res pública els afecta el mateix. El món financer de les grans fortunes queden exclosos. No és una retallada equitativa, és sectorial perquè només afecta la classes socials treballadores. No és completa, perquè allunya de manera favorable el gran capital en detriment d’uns altres menys afavorits econòmicament, que hauran de patir la retallada. Al nostre món li cal organitzar-se en funció de les responsabilitats compartides, per salvar la humanitat. La crisi econòmica no és només responsabilitat de les classes socials mitjanes i baixes, sinó de tots plegats que configurem les Espanyes, i en tots també els holdings financers. No es poden crear més cortines de fum, a cap nivell. Dels errors tothom n’ha d’aprendre, però la demagogia no serveix per a res. Ni les especulacions. Ni la desmesura. I menys la insolidaritat... ni la mala organització. Jaume Campàs i Fornols

Aleshores, com es veuen aquests esdeveniments des de l’estructura so-

BÚSTIA D’OPINIÓ Trossets de paraules

Som persones

Som fills de la terra, i en formem part, per a fer-la fruir i fruir-hi. El que és sagrat de la terra és que nosaltres som també la seva saba, la seva sang; formem part de la naturalesa sàvia creada. La nostra voluntat primigènia és la de viure, i fer viure amb els nostres descendents un futur d’esperança que ara se’ns nega.

Gaudir de diferents notícies i estils dins de Portaveu és, del tot, una realitat que permet tenir un ventall d’idees, sensibilitats i opinions. Dit això, prenc les paraules molt ben dites a l’editorial del darrer número, que em semblen del tot adients i clarificadores. Per altra banda, avui, també prenc el magnífic article de Pere Pinós envers als 50 anys. És cert tot el que hi diu, per la qual cosa només em resta felicitar-lo des d’aquesta pàgina. Reconec, pel que a mi em pertoca personalment, que de res serveix lamentar-se pel passat; però sí que em costa aplicar el meu sentit pràctic a la vida, alguns cops; ho he de confessar. No obstant això, la vida té un color meravellós que no és fruit d’una visió idealista o simplement romàntica, sinó que objectivament és veritat. I és això el que hem de prendre. Aquest article, el d’en Pere, ha estat un toc que agraeixo i, per tant, ho vull expressar amb l’afecte que li professo. També, i lligat al mateix tema, em va fer molta il·lusió rebre el mocador d’aniversari que em va trametre Jordi Serra. I davant tanta delicadesa dels fets i les paraules, l’emoció

em ve als ulls; tot recordant quan els carros encara corrien per Ponts camí al tros i es batia el blat. Moltes gràcies, sincerament. Josep Junyent i Vall-llovera

perit. I tota vida necessita ser feliç per a si mateixa, sense explotar a l’altre.

No és només una crisi econòmica la que estem patint sinó una crisi de valors portada amb tota regla. El capitalisme ferotge en les seves accions ha deixat de banda tota possible remissió humana, i ha agredit la condició de ser persona sota l’impuls del déu diner. La nova esclavitud ja ha sorgit, tornem a la vella usança, la qual va caracteritzar l’Imperi Romà. Tornem al vell esclavatge, sense la possibilitat de reivindicar el nostre humanisme sota el jou de la usura. Els prínceps del diner han trasbalsat l’ordre i devoren el món de l’home, i s’han apoderat dels tresors de les seves riqueses: l’honradesa... Han fet paranys, embotint els sentits, creant miratges, idil·lis de grandesa... Suprimint el vertader camí de la seva existència: el dret a ser feliç. Han esclafat, volatitzat, ensopit, ens han fet esclaus dels seus interessos, perquè no comptem com a éssers creats sensibles al món i a les seves realitats. Ens diuen que som consumidors, mercat, interès, producte... Tot menys persones. Han creat un món imaginari on la fal·làcia es manté anorreant-ho tot. No podem renunciar ara més que mai a la nostre dignitat de ser persona i de ser tractades com a tals. No podem deixar que ens immolin a falsos déus perquè la cobdícia els va bé que hi dormi cada dia. No estem per immolacions, no és aquest el sentit de la nostre vida. Perquè el nostre cos és més que matèria de mercat, és viu, és també es-

No podem renunciar a l’home nou, en què la netedat del cor és el motiu de la saviesa. Perquè hi habita i és l’arrel dels nostres nobles anhels. Ha de néixer de nosaltres un plançó, que ha de trencar cadenes de submissió. Cal fer possible una nova ciència que faci persones, éssers estimats, i sigui un jou de la injustícia. L’home està cridat a donar fruit, i la terra ha de ser fecunda. La llibertat és per gaudir-la, lluny de tot llibertinatge, de tota manipulació conceptual ideològica que aniquili l’home de la seva humanitat.

Un cel nou, una terra nova, amb equanimitat per a delectar l’esperança. Només cal estar convençut del canvi a un grau personal. Començant per un mateix, ja que la societat no és canviable, si hom no fa el canvi... Casaldàliga bisbe emèrit del Brasil, home perseguit per les seves conviccions de justícia a favor dels més pobres, en una terra hostil on l’esclavitud es manifesta en ple s.XXI, posa l’elecció que el primer pas que cal fer és canviar un mateix a favor de la justícia, i per tal fet cal:”Canviar el cor, el pensament, per guanyar la teva vida abans que perdrela”, així s’aconsegueix un motiu per l’esperança. Jaume Campàs i Fornols

Llu铆s Salvad贸

Fotos: Agustí Cucurulls

Conﬁrmacions 15 maig’10

Comunions 16 maig’10

28 Segones Comunions 23 maig’10

Corpus, 6 juny

Colla 50Ă¨ aniversari

Caminada a Sant Pere

29 Festival dâ&#x20AC;&#x2122;Aiguasport

Diada del Roser

Fotos: AgustĂ Cucurulls

COPS DE SERRA

BÚSTIA D’OPINIÓ Viure tots el dies de la vida

Aquest és el principal missatge del meu escrit d’avui. Perquè dir que estem vius no vol dir quasi res; només que respirem, que mengem i que dormim; transitem, en definitiva. No sé si me’n sortiré a fer-me entendre, però el que vull dir és una altra cosa molt diferent. Viure tots el dies de la vida significa, per a mi, estar sempre a l’aguait de totes les coses que passen al nostre voltant i fer-nos capaços per viureles encara més intensament. Tenir els ull oberts a l’amic, per si t’ha de menester; tenir la vista atenta als nens, que són el nostre futur i els hem de tractar amb delicadesa, autoritat, simpatia i amb molt de respecte. Hem d’acaronar-los de petits, perquè així ells coneixeran la mel de les carícies i els farà bons i afectuosos. Busca un raconet que només sigui per tu, petit o gran, tant és, un lloc on t’hi trobis bé per asseure’t una estona i estar amb tu mateix, i pensar i conèixer-te. Aquest punt és important perquè et descansarà i et donarà forces per afrontar les dificultats amb serenor. El fet de vestir polit i net també és un detall significatiu; serveix per donar-nos seguretat davant els altres. Menjar de tot, però no massa, no sigui que en comptes de persones semblem armaris. Aquesta premissa es complementa amb l’anterior. Tot ajuda que siguem més agradables a la vista dels nostres amics, amos, fills o cònjuges, un conjunt de coses que portades amb harmonia ens faran sentir bé; VIURE al cap i a la fi. Cuidar les flors, olorar la flaire del bosc, de la terra mullada, del pa recent sortit del forn, sentir el tro, escoltar el murmuri dels rierols, l’aigua embravida dels barrancs i poder agafar la mà d’un ancià. Tocar-lo i fer-li saber quant d’important és i ha estat per la seva família i pel país. I no descuidar la il·lusió de sentir cantar els ocellets cada matí. És el senyal per poder començar de nou un dia més... a VIURE. Montserrat Sala

Invents

Ronaldo -Messi

Thomas A. Edison inventa la bombeta incandescent (1879). Ell diu: “El geni és un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració”. David Smith: inventa la pinça d’estendre roba (1853). Walter Hunt : inventor de poc èxit que devia 15 dòlars a un seu amic i per pagar el deute pactà amb el creditor tres hores del seu ingeni. D’aquí neix l’agulla imperdible. El creditor cobra els 15 dòlars, patenta l’invent i es forra. Elias Howe, mecànic de Massachusetts , inventa la màquina de cosir (1846) però no la patenta... Isaac Singer si que ho fa el 1850. Sir John Harrington proposa a Isabel I d’Anglaterra (1596) un sistema d’aigua corrent per a les seves necessitats personals intransferibles; ella, molt seva, ho desestima. A mitjan segle XIX algú --no se sap--popularitza el vàter. L’any 1391, l’emperador de la Xina ja usava paper de vàter. L’any 1871, Zeth Wheeler patenta el rotlle de paper higiènic. Josephine Cochrane: aquesta senyora vídua, ja tipa que els seus criats li malmetessin les vaixelles, l’any 1893, inverteix part de la seva fortuna inventant el rentavaixelles. Aquestes pinzellades històriques i anecdòtiques provenen del llibre titulat “El triomf de la imaginació”, una obra amena, divertida, instructiva i recent de Ròmul Brotons (1). En les seves pàgines ens explica la història poc coneguda de fins a seixanta invents que, per la seva consuetud, sovint passem per alt. Jordi Serra i Solans 1- Brotons, Ròmul: “El triomf de la imaginació”.- Ed. Albertí, Barcelona, 2010.

Cristiano Ronaldo diu que és més alt i més ample que Messi. Leo Messi no diu res, fa. Fa gaudir, fa gols incommensurables, d’una qualitat que a l’Adonis merengue ja li agradaria. Ronaldo juga bé, la veritat, però no és extraordinari. El vell Ferrari, l’industrial d’aquesta marca d’automòbils, deia que ell, tot i sent un excel·lent pilot, sempre li mancà aquella dècima de segon per a ésser el millor. Aquesta dècima de segon la té Leo Messi envers Ronaldo. Cristiano Ronaldo, això sí, té qualitats fora del camp de futbol que l’argentí no té: el dissenyador Giorgio Armani l’ha fitxat perquè faci publicitat dels calçotets de la seva marca.

Futbolistes i salivades No dono cap nova si dic que als camps de futbol, en totes les categories, la majoria de jugadors tenen per costum escurar-se la gola escopint -- sisplau, que no se senti ofès qui no ho fa--. A Primera Divisió, on els partits es retransmeten per televisió, molt sovint a l'hora de sopar o de fer el piscolabis, la bona digestió en surt perjudicada davant un espectacle tan llardós. Dubto que hi hagi cap més esport on la profusió flegmàtica dels participants es faci tan palesa. Des de la gerència dels clubs s'hauria de corregir aquest mal hàbit i imposar als jugadors no només que no s'ha d'escopir a terra, sinó que no es pot escopir. Per als qui en tinguin necessitat, potser seria un bon remei facilitar-los mocadors que, un cop usats, podrien guardar-se en una petita butxaca dels pantalons o de la camiseta d'esport, habilitada per aquesta finalitat. La netedat no és cap ridiculesa, sinó que denota una actitud de respecte als altres. Jordi Serra i Solans

BÚSTIA D’OPINIÓ Marxem de vacances. Els nostres drets com a turistes Considero important donar-vos la següent informació, amb la finalitat d’assessorarvos en el cas que us trobeu amb els problemes més habituals del transport aeri, dels quals la companyia aèria n’és l’única responsable. Els drets dels passatgers es recullen directament a la legislació de la Unió Europea o a les lleis nacionals de transposició de directives de la Unió Europea. Per tant, les companyies aèries, les agències de viatges, els touroperadors i la resta d’empreses que participen en el subministrament de transport aeri han de respectar-ho. - El primer que ha de fer un passatger és contactar amb la companyia aèria o amb l’agència de viatges. - Les organitzacions de passatgers i consumidors ofereixen assessoria i assistència. - Un passatger pot informar a la Direcció General d’Energia i Transport de la Comissió Europea del curs donat a la seva queixa (Rue de la Loi/Wetstraat 200, B-1049 Bruxelles, fax (32-2)2991015, correu electrònic: trenaprights@cec.eu.int) Què passa si ens retarden la sortida del vol? La companyia aèria té l’obligació de prestar-vos la deguda assistència: - oferir gratuïtament menjar i refrescs suficients en funció del temps d’espera. - allotjament en un hotel en els casos que sigui necessari pernoctar. - transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament. - oferir gratuïtament una trucada telefònica, tèlex, missatges de fax o correus electrònics al lloc de destí.

- si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial, la companyia aèria haurà de reemborsar, en 7 dies, el cost íntegre del bitllet amb el preu en què es va comprar, corresponent a les parts del viatge no efectuades juntament amb, quan sigui el cas, un vol de tornada al primer punt de partida al més aviat possible. Què passa si ens cancel·len un vol? A més de tots els drets anteriors hi podem afegir: - la conducció fins al destí final en condicions similars a les previstes, al més aviat possible. - dret a una compensació econòmica, sempre i quan la companyia aèria us hagi informat amb la suficient antelació o que es pugui provar que la cancel·lació es deu a circumstàncies extraordinàries que no s’haurien pogut evitar. Què passa si ens deneguen l’embarcament per “overbooking”? La companyia aèria haurà de demanar que es presentin voluntaris que vulguin renunciar a les seves reserves a canvi de determinats beneficis, amb el dret a rebre la següent assistència: - si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial, la companyia aèria haurà de reemborsar, en 7 dies, el cost íntegre del bitllet amb el preu en què es va comprar, corresponent a les parts del viatge no efectuades juntament amb, quan sigui el cas, un vol de tornada al primer punt de partida al més aviat possible. - la conducció fins al destí final en condicions similars a les previstes, al més aviat possible. Si el número de voluntaris no es suficient, la companyia aèria podrà denegar l’embarcament als passatgers contra la seva voluntat, i haurà de compensar-nos econòmicament: - 150 euros en vols de fins a 3500 km (75 euros si l’espera és inferior a 2 hores) - 300 euros en vols de més de 3500

km (75 euros si l’espera és inferior a 2 hores) - la compensació no ha de superar el preu del bitllet. - oferir gratuïtament menjar i beure suficient en funció del temps d’espera - allotjament en un hotel, en els casos que sigui necessari pernoctar. - transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament. - oferir gratuïtament una trucada telefònica, tèlex, missatges de fax o correus electrònics al lloc de destí. Què passa si tenim un retard o una pèrdua en l’entrega d’equipatge? - Com a regla general, la companyia aèria és la responsable de la pèrdua o dels danys ocasionats al nostre equipatge, sempre que l’equipatge facturat es trobi a l’interior de l’avió o sota la custòdia de la companyia. Així mateix la companyia haurà de respondre del dany ocasionat, a excepció que es provi que es varen adoptar les mesures necessàries per evitar el dany o bé la impossibilitat d’adoptar-les. Important: En el supòsit que la companyia aèria no compleixi amb les seves obligacions s’haurà de sol·licitar en primer lloc a la companyia el compliment de les seves obligacions i en segon lloc presentar reclamació davant la companyia aèria i davant d’AENA (aeropuertos españoles y navegación aérea), indicant les circumstàncies i les despeses que hem tingut. Alhora s’ha de guardar en tot moment tota la documentació original que demostri els fets: factures de les despeses, targes d’embarcament, escrit de la companyia aèria reconeixent el retard, còpia de la reclamació davant la companyia aèria i davant AENA segellades. Bones vacances! Rosa Maria Chopo i Comabella Directora de Viatges Zafiro Tours Agramunt

El verd tendre dels til·lers “Collige, virgo rosas, dum flos novus et nova pubes; et memor esto aevum sic properare tuum”. Ausoni “Cull les roses, noia, mentre és novella la flor i la jovenesa; i recorda que la teva edat fuig com la d’elles”.

Sembla que era ahir i ens tornem a encaminar cap a final de curs. Cada any associo el moment en què treuen el cap les primeres fulles dels arbres amb l’inici de l’última avaluació i la preparació dels exàmens finals. I cada any sembla arribar més aviat... Això pensava, en la placidesa d’un diumenge al matí, mentre passejava sota els til·lers de la rambla de Catalunya, per a mi, potser el carrer més bonic de Barcelona. Acabava de ploure i la humitat de l’aire saturava d’una intensitat màgica el color verd tendre de les fulles en contrast amb el to enfosquit de l’escorça dels troncs, amarats del ruixat primaveral. Els bocins d’un cel blau puríssim, retallat per núvols blancs i els raigs de sol que es filtraven per entre les branques afinaven un quadre net i lluminós com una diapositiva. Els colors del mes de maig... Cada any em sorprèn aquesta visió de les fulles novelles dels til·lers de la rambla de Catalunya, i cada any em produeix la mateixa emoció, a primera hora de diumenge, quan hi ha poca gent i el carrer et sembla un espai encantat. Deu haver plogut... és la pluja de primavera la que pinta amb colors tan vius el que és quotidià i el transmuta en quelcom semblant a una obra d’art. Dura poc; l’estiu és a la cantonada i el verd de les fulles ja no és el mateix... El temps del verd tendre és breu, fugis-

ser com el curs, com la vida, com el temps que s’escola inexorablement... Sempre ens falta temps. Els professors, ara a final de curs, sempre voldríem més temps per tal de repassar més a bastament el temari per la selectivitat. A l’inici de curs sembla que en tindrem de sobres... al final sempre en demanem més i, a vegades, tenim la impressió que el podríem haver gestionat millor. És pura aparença. Sempre manca temps. Quan un va de vacances, ara que s’apropa l’estiu, es produeix un fenomen similar. Tenim una setmana, tal vegada quinze dies per endavant. És ben bé igual. Passen dos dies, pensem en els que ens queden i encara ens semblen molts...Arriba el dia abans d’abandonar l’hotel i mentre preparem maletes mirem enrere i la setmana ens ha passat com un sospir... i si són quinze dies la sensació és exactament la mateixa. Com la vida. Si poguéssim viure dos-cents, tres-cents anys..., ens semblaria la vida més llarga? En absolut. I és que els humans, com se sol dir, “tenim set d’eternitat”...i en comparació amb l’eternitat cap nombre és res... De la catequesi del poble, de quan érem petits, guardo un record vivíssim que té a veure amb l’eternitat. No recordo quin mossèn era. Sí recordo la fragància dels lilàs del pati de l’església i el regust picant de la “vigarsa” que enceníem d’amagat a la sortida de “doctrina”. El mossèn ens parlava de l’eternitat de les “penes” de l’infern. Pobra canalla! I per adobar-ho millor, és a dir, perquè ho poguéssim entendre, ens presentava la imatge d’una porta grandiosa, altíssima i gruixuda amb un rellotge enorme de negres números romans damunt seu i un pèndol pesant que oscil·lava lentament d’un cap a l’altre de la porta acompanyat d’una veu tenebrosa que repetia una i altra vegada: “Por siempre... jamás!. Por siempre... jamás!”. I així per tota l’eternitat seguint el ritme pausat i feixuc del pèndol. Valga’m Déu!, i mai millor dit. Davant d’aquest panorama, d’aquesta perspectiva... què són els anys de la vida humana? Quelcom molt limitat, molt escadusser... Tenim una existència rigorosament marcada pels límits i, tal vegada, molta infelicitat prové d’ignorar-los o no tenirlos prou presents. Potser és bo pensar de tant en tant que en aquest món tots

hi estem de lloguer, que no hi ha cap estança definitiva, que tot hi és provisional i res, absolutament res, ho tenim en propietat com si fos per sempre. Per sempre només hi ha el pèndol incansable del rellotge de la catequesi... Ara bé, ser contingent, irrellevant i fugisser no vol dir viure els vincles de l’existència superficialment o en precari. Ben al contrari. Tampoc significa deixar de sentir estima per un mateix. Més aviat és el camí per tenir l’estima adequada sense prendre’s a un mateix amb seriositat excessiva. Qui sap que no hi serà per sempre, que no durarà sempre, dóna molt valor al fet de viure, però no oblida la relativitat de l’existència i la interdependència amb els éssers amb els quals convivim. L’eternitat és ara. La profunditat del moment present pot ésser eterna. Tot passa, és cert. Però res passa al marge del present. “L’eternitat, com diu Sant Agustí, és un present que roman present; la realitat, per tant, és l’eternitat; l’etern avui de Déu”. Si observem, millor dit, si contemplem qualsevol planta, animal o fenomen de la natura ens podem deixar endur pel poder de l’instant present i aprendre a acceptar el que és abandonant les il·lusions del que voldria que fos o del que podria ser. La veritat potser és acceptar que cada moment és el millor moment. I viure’l sense pressa. Tenir pressa és pensar que un pot passar al davant de les seves cames o que, tot fent un salt, hom pot saltar per damunt de la seva pròpia ombra. Impossible. Com diu Fernando Pessoa: “Si estiro el braç arribo exactament on arriba el braç, ni un centímetre més enllà. Toco només allò que toco, no on penso que toco. Només puc asseure’m on sóc”. Viure d’instant en instant, això és la vida. El verd tendre dels til·lers de la rambla de Catalunya dura poc. I tocats per un raig de sol, després d’una pluja neta de primavera, pot ser com una revelació. Qui no sap sorprendre’s davant la bellesa, davant la sacralitat de cada instant, és que potser no sap viure. Com recorda i alerta un proverbi oriental: “Gaudeix avui. És més tard del que penses.” Josep Mª Palà. Maig del 2010 33

LA PEDRA DELS POLLETS La cosina del Caballol Diu que la va treure de Manresa. Abans que arribés però, van passar coses. Primer hi va haver un còctel de benvinguda. Xicots i xicotes que enguany faran 50 anys van arribar a la trobada. Oh, benvinguts, passeu, passeu... El que venia de més lluny ho va fer des de Madrid. N’hi havia que s’estan a Terrassa, a Barcelona, un em va dir que se les feia a Santa Perpètua, no de Vilanova, de la Moguda, gent doncs d’arreu i també, és clar, de la comarca. De cridats, n’estàvem tots els que cinquantegem, però com sol passar, només hi vam assistir una part que déu n’hi do! Segons dades de l’organització passàvem de trenta i aquest cop les dades coincidien amb les de la guàrdia urbana: trenta-tres, en van comptar.

Com a bons pontsicans, una vegada aplegats, vam fer cap a Sant Pere. Dins la col·legiata es féu una ofrena floral. Clar que sí! Sempre hem de recordar d’on venim i d’on som. Sant Pere és un símbol per als pontsicans i anar a Sant Pere significa anar a l’essència, a l’esperit del nostre poble. Flors doncs, i parlaments. El mossèn va beneir-nos i el Mílio va fer un discurs d’aquells tan ben dits. Va ser aleshores que va arribar un tardaner, sempre n’hi ha d’haver un, va saludar i via fora. I a fora hi havia la fruita, aquell bé de Déu de fruita: una taula ben parada que mirava sant Peret i a sota hi havia el poble al capvespre. Fruita pelada i xocolata, tot molt ben presentat. Aquells talls de pinya i el meló i els albercocs i les maduixes vermelles de seguida van fer cap avall. I les fotos. Abans no ens van tenir arrenglerats va passar estona, ja es tracta d’això: quan es mou grups de gent, tot és tan lent que sembla que 34

es vol aturar el temps per repaparse en cada gest, en cada moment. Va ser quan ja estaven tots posats i amb la rialla de Lluís a la galta que va arribar l’últim. Aquest no tenia perdó, però mira, com que de dies com aquest no n’hi sol haver cada setmana, val més que no ho espatllem. I la foto. I les fotos. I el rictus entre ridícul i infantil de la rialla parada en espera del flash. I t’aixeques i, ”on vas?” Encara una altra. No hi ha cap pressa. La tarda, també més lenta que de costum, acabava de caure darrere la Força i la nit cofoia parava el vel damunt del poble: Primer va vestir el campanar, després el barret de pallasso espavilat de la caixa; un morat violeta tenyia Ponts amb fosca de dissabte de primavera. Tot això però no ho vam veure, perquè això passava mentre baixàvem amb cotxe pel camí dels Palous cap al restaurant. I és que això que a vegades sentim els humans quan les tardes han estat de primavera, no ho ha vist mai ningú, se sap perquè quan sents l’esperit confortat, intueixes que a fora, hi ha d’haver un paisatge i una llum que s’hi avingui. Tothom mira la taula i ningú no gosa acostar-s’hi, ni tocar-la. Tens l’atenció parada en una conversa més intranscendent que dir que fa bo i ho saps. Saps que allò que dius o allò que escoltes és del tot prescindible o, ben pensat, potser no tant, i és que la comèdia ajuda a guanyar temps. La conversa és un actiu estratègic: tens un punt d’observació, no voltes sol com el gall de la passió, ningú no ha de sospitar de les teves intencions i, si més no, la posició t’atorga un plus de seguretat. Gest dissimulat, com aquell que tant se te’n dóna: vols fer veure que qualsevol lloc et va bé. I rius i mantens la rialla. I aquell amb qui parles et torna a recordar les vegades que t’havia ajudat a cordar els elàstics i tu penses que t’hagués agradat més que fos aquella d’allà qui t’hagués ajudat a descordar-los. Però rius amb tensió. Encara no s’asseu ningú. Algú hauria de dir alguna cosa com “va, som-hi”. Ningú no diu

res. Aquí no hi ha organització que valgui, ningú no s’atreveix a fer el pas. És un moment delicat. Tothom sap que el lloc determina la companyia i els de la vora molt sovint afaiçonen el rumb del sopar. Som a l’acte central de l’efemèride. Ets al sopar i ara recordes allò que et vas imaginar quan te’l van proposar. Recordes que vas imaginar un local, una taula, persones i que després vas preguntar-te què em posaré i sobretot recordes que has esperat aquest moment amb il·lusió, que fa dies que penses en això d’ara, que ets en el present desitjat i que no et pots equivocar. Ara és quan et cal tot l’art de la diplomàcia que la vida t’ha ensenyat: has de ser educat, respectuós però al mateix temps has de ser eficaç. No pots saltar-te ningú però has de ser inflexible. En molt poc temps has d’aplegar unes quantes persones i encaminar-les a una zona de la taula. Al mateix temps però, has d’estar amatent que un altre no vulgui dur la iniciativa perquè, segons qui sigui, ja t’aniria bé de seguir-lo. De sobte algú ha dit alguna cosa decidida. La remor del desplaçament. Un llamp. Curt i estrepitós. Tot ha passat en menys d’un segon. De seguit, el silenci i tots asseguts com qui ha arribat a aquell lloc empès per un atzar estrany i involuntari. Tu, dret amb cara d’estaquirot. Sort n’hi ha que estàs fet de pasta botiguera i l’important és que hi hagi algú, a la vora, qui sigui, la vida t’ha ensenyat que no costa res ser trempat amb tothom i que l’èxit de les estones depèn més de tu que de les circumstàncies. El primer plat foren molts plats. Anaven des d’un granissat de verdura tipus Bulli fins a les patates braves, passant per converses creuades, cançons d’aquell temps, rialles i vi negre (no em feu dir la marca que no hi entenc), fins que hem arribat allà on volia anar. Volum. Música de tro i paraules d’amor senzilles i tendres no en sabíem més...

BÚSTIA D’OPINIÓ d’un salt en va baixar la Cosina del Caballol. Ballet. Dansa clàssica. Ballava amb un noi que no sé si també és parent del Caballol però m’és igual, perquè el que ens interessa és la Cosina. Doncs la Cosina es contorsionava, es retorcia i evolucionava per allà davant nostre com un colom. A voltes volava empesa pel xicot, a voltes aterrava però sempre aquella rialla clavada a la galta, una galta allargada, molt horitzontal. Així com ell, el Caballol, és més aviat de disseny vertical, la cosina duia a les barres una línia horitzontal. Una artistassa, això sí. Diu que la va treure de Manresa. La vam tornar a veure al segon plat (peix o carn) i a les postres ens obsequià amb un final de festa més aviat xaró, deixeu-m’ho dir, alguna cosa s’ha d’observar. La noia va canviar l’elegància clàssica, si no hagués estat per aquella carrera a les mitges, per una animació tipus inserso-hotel-temporada-baixaLloret de Mar. És allò que demanen gent del públic per tal que contribueixin amb els animadors a pagar el riure. I és a veure si encara em faran sortir a mi. Però ja se sap, hi som pel que convingui. Cafès i on anem? Vam anar on vam voler. I vam fer el que vam voler. No el que vam poder no, el que vam voler, tal com ho sentiu. Vam anar a la plaça a jugar i vam donar una volta al Muro amb bicicleta; vam fer ostentació de l’energia i la força que es guanya quan arriben els 50 (ímpetu que en algú es manifestà d’una manera exagerada); vam anar a Lleida, res un moment, i vam tornar; vam passar-nos-ho tan bé que tothom va convenir que, encara que no ens agrada que passi el temps, l’any que ve hi hauríem de tornar. I la Cosina del Caballoll també, també la hi convidarem. Diu que la va treure de Manresa. Pere Pinós Vilalta

Crònica d’un diferent La llum tèbia invita a pensar que aviat la primavera posarà color al gris hivern i sense quasi dir un mot, les llargues tardes donaran pas a més alegria, xerrera i a un trànsit entre místic i profà des del poble cap al riu. Els camps donen a les nostres mans la limitació en l’espai i la vista que ens permet saber que estem ben guardats. L’home que camina es sent diferent i alguns us preguntareu: per què? Potser perquè és baixet, lleig, vell o jove, homosexual o “hetero”, creient o ateu? Ves per on, la diferència pot abastar un ventall tan gran que estaríem dies parlant-ne. La diferència d’avui és la llibertat. Ser lliure vol dir tenir el sentit del respecte molt endins, i aquest comporta escoltar, pensar, raonar, abraçar i saber viure dins d’alguns silencis, sentint-nos humans, tanmateix. La llibertat no ens ha de portar mai a la disbauxa, ans al contrari. Mentrestant, el to de les converses va pujant i un es pregunta: on es vol anar a parar? A imposar la “raó“? Quina raó? No, aquesta no és la nostra finalitat. El llibre descansa damunt la lleixa. I aquesta és ampla, permetent que aquell estigui obert de bat a bat, com oferint un ampli detall del seu interior. Els llibres ens donen la possibilitat d’imaginar i, ves per on, que cadascú en llegir hi veu un món amb colors diferents de milions d’altres lectors. Mentrestant, el sol entra per la finestra tot acariciant la catifa que vàrem comprar un dia, pensant que faria joc amb les cortines i els colors de les parets. I avui, ja hem canviat varies vegades... tant els colors de les parets com les cortines. La porta de l’entrada, no obstant això, és la mateixa. El color, el pany, i alguns petits cops al seu voltant de posar-hi les claus. Sí, aquesta porta... la de la nostra casa. A l’església, l’altar del Roser segueix amb les mateixes pintures, la mateixa olor... i en tancar els ulls, ve a la ment la imatge d’aquella... la primera comunió a una edat en què ningú sap el que fa. La pujada a les Monges em porta records que no vull, simplement perquè em tancaven a un quarto petit fosc, i també em picaven la punta de les mans amb un regle. Això sí, entre lloances a la Mare de Déu i al Sant Crist. Tot, dins del respecte

que avui recullo, però també amb l’evidència d’haver fet malament la feina d’ensenyar i estimar per part d’algunes dones posades a Monges. La llibertat en caminar, en opinar, en pensar sense dir res a ningú i sentir-se ple, ens porta a sentir-nos, modestament parlant, diferents. Ni millor ni pitjor, no s’equivoqui ningú; així és. Aquest és un breu article en homenatge a tots i totes els que han estat i que són diferents, potser... entre paraules, els que amb una mirada poden tranquil·lament regalar a la vida una o mil llàgrimes font dels seus sentiments, dins de la meravella de la frescor de la tarda. I el cant de l’aigua segueix fent el cançoner de la poesia de la vida. I un pas darrere altre pas ens porta al camí. I aquest a algun lloc, sempre; quant menys a la reflexió, que ja és molt. I arribat a aquest punt, l’enveja, la rancúnia, i tantes pobreses ens porten a dir que canti qui pugui i que els altres tinguin cura d’escoltar. “Carretera i manta“ –expressió molt significativa-- ens condueix a escollir per on volem anar. I quan ho sabem el que pertoca és fer-ho, simplement. I així anem, volta i volta, amb la mangala que ens permet portar el pas ben ferm i no caure quan passem pels marges. Potser Antonio Machado, que fou un poeta i lliure pensador del sud, digué el que va dir... enamorant-se de la vida per morir a Colliure davant el mar. De tot, agafaria algunes de les reflexions d’un veterinari de Ponts, l’Apolinar, qui amb el seu gran sentit de d’humor escrigué part de les millors pàgines del nostre poble. I ara no en diré més, tot deixant en aquest escrit al “personatge d’avui“, sempre amb una rialla, una paraula amable d’un cavaller que visqué en un poble que es diu Ponts. De ben segur que l’esmentat senyor, bon amic del meu pare i de la família, té en el cel, que és on de ben segur està, present el restaurant de Barcelona “Can Culleretes“ i també (tot ve a tomb) la seva llibertat. Records que li permeteren signar una pàgina de vistiplau de la generositat i el bon estar. Us prego un silenci, una rialla, una pausa en el camí i ... un sospir de frescor. Josep Junyent i Vall-llovera “Un cant a la llibertat“ 35

A R X I U

Forjadors de la memĂ˛ria (4) Josep Claverol i Cirici (La Seu d'Urgell, 1854 â&#x20AC;&#x201C; 1921)

A.- Portada del llibre "Escrit amb llum", amb el retrat del Consell General d'Andorra, i que a les seves pĂ gines recull bona part dels treballs fotogrĂ fics de Josep i ValentĂ Claverol.

B.- Josep Salvany fent els preparatius abans de prendre una instantĂ nia.

C.- Creu indicadora del CamĂ Ral, prop de Gualter, en una fotografia de 1913 efectuada per J. Salvany.

D.- InstantĂ nia del carrer Major de Ponts a l'any 1913, presa per J. Salvany.

Nascut el 15 de febrer de 1854 a la Seu dâ&#x20AC;&#x2122;Urgell, passĂ la seva infantesa a la capital de lâ&#x20AC;&#x2122;Alt Urgell, des dâ&#x20AC;&#x2122;on el seu pare es traslladava sovint al Principat dâ&#x20AC;&#x2122;Andorra, on exercia com a metge a la parrĂ˛quia de Sant JuliĂ de LĂ˛ria. AixĂ mateix, la nissaga dels Claverol regentava una botiga de roba a la capital de lâ&#x20AC;&#x2122;Alt Urgell, lâ&#x20AC;&#x2122;explotaciĂł de la qual els permetia gaudir dâ&#x20AC;&#x2122;una situaciĂł econĂ˛mica benestant. Com a conseqĂźĂ¨ncia de la mort del seu pare, esdevinguda quan nomĂŠs comptava amb 14 anys, haguĂŠ de marxar cap a Xile on un oncle seu hi estava establert, i que fou qui lâ&#x20AC;&#x2122;acollĂ. AllĂ descobrĂ els secrets i les possibilitats dâ&#x20AC;&#x2122;una llavors encara incipient mĂłn de la fotografia, que esdevindria la passiĂł de la seva vida. Sâ&#x20AC;&#x2122;hi iniciĂ des de ben jove, com a mĂnim des de l'any 1874 que es pugui constatar, ja que s'ha trobat una instantĂ nia que se li atribueix datada precisament llavors. Anys desprĂŠs el destĂ el fĂŠu retornar a la Seu dâ&#x20AC;&#x2122;Urgell, on va contraure nĂşpcies amb ConcepciĂł Cirici i Mallol, uniĂł de la qual naixeren quatre fills: Josep, Ă&#x20AC;ngel, Francesc i ValentĂ. I malgrat que el negoci familiar seguia essent el tĂ¨xtil, en Josep posĂ un estudi de fotografia â&#x20AC;&#x201C;amb molta llum naturalâ&#x20AC;&#x201C; situat al seu carrer Major, on feia retrats familiars que en aquella Ă¨poca sâ&#x20AC;&#x2122;elaboraven amb uns fons de decorats representant des de lâ&#x20AC;&#x2122;interior dâ&#x20AC;&#x2122;una llar fins a un jardĂ, etc. A mĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;aixĂ˛, Josep Claverol, adherit incondicionalment al lema llavors imperant dins la professiĂł consistent en quĂ¨ per a fer una bona fotografia calia un marc natural escaient com a fons, comenĂ§Ă a cercar els paisatges adients a aquest tarannĂ per la vall del Segre, essent artĂfex de la sĂ¨rie â&#x20AC;&#x153;Riberes del Segreâ&#x20AC;?, que juntament amb els paisatges urbans i els retrats, sĂłn els temes cabdals de la seva producciĂł, que ĂŠs forĂ§a important, tant qualitativa com quantitativament. De la zona de Ponts i rodalies deixĂ constĂ ncia del seu talent en una desena dâ&#x20AC;&#x2122;instantĂ nies, que tot i que no es pot

G R Ă&#x20AC; F I C

D E

P O N T S

precisar exactament quan les feu, per la numeraciĂł que porten dins el seu inventari, segurament foren efectuades en el decurs de dos sessions fotogrĂ fiques que hi feu entre els anys 1906 i 1908. Entre les gestes mĂŠs importants de la seva producciĂł fotogrĂ fica cal remarcar el retrat que efectuĂ lâ&#x20AC;&#x2122;any 1902 del Consell General dâ&#x20AC;&#x2122;Andorra, la qual cosa fou possible grĂ cies a la colÂˇlaboraciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;un tal ;DPSDOQD, que fou qui aconseguĂ que dit consell accedĂs a deixar-se immortalitzar pel jove talent, la qual cosa no havia succeĂŻt mai fins llavors.

gran nombre dâ&#x20AC;&#x2122;excursions per tot Catalunya, fotografiant bona part dels seus indrets, la qual cosa lâ&#x20AC;&#x2122;ajudĂ forĂ§a a lâ&#x20AC;&#x2122;hora de confeccionar les fitxes de molts dels seus monuments, paisatges, poblacions i de la seva gent que hi vivia. Dins el seu incessant periple pel Principat tambĂŠ recalĂ per les nostres contrades en diverses ocasions â&#x20AC;&#x201C;els anys 1913, 1916 i 1923â&#x20AC;&#x201C;, prenent instantĂ nies de Ponts, Vilanova de l'Aguda i Gualter.

Abans de la seva mort, el 2 de novembre de 1921, Josep Claverol va intentar inculcar la seva passiĂł per la fotografia al seu fill gran Josep, perĂ˛ fou el petit, ValentĂ, qui va decidir continuar les passes del seu pare. Bona part de l'obra dâ&#x20AC;&#x2122;ambdĂłs fotĂ˛grafs es conserva a la FundaciĂł ValentĂ Claverol amb seu a Andorra la Vella.

â&#x20AC;&#x201C; Barcelona, 1929) Nascut a Martorell el 4 de desembre de 1866, on el seu pare feia de baster, cursĂ estudis de medicina a la Universitat de Barcelona on es llicenciĂ el 1891, exercint desprĂŠs com a oculista a la capital catalana. Sâ&#x20AC;&#x2122;aficionĂ a la fotografia i dâ&#x20AC;&#x2122;enĂ§Ă del seu ingrĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;any 1905 al Centre Excursionista de Catalunya desenvolupĂ una gran activitat en el camp de lâ&#x20AC;&#x2122;excursionisme cientĂfic. Des de l'any 1918 fins a 1924 colÂˇlaborĂ en la publicaciĂł dels butlletins del CEC, i entre 1911-1926 feu un

TambĂŠ viatjĂ per altres llocs de la penĂnsula i per tot Europa, tambĂŠ pels Estats Units, Egipte, SĂria i Palestina, deixant constĂ ncia en uns quaderns de camp de tot el que allĂ va veure i plasmar amb la seva camera. En quant a tĂ¨cnica cal dir que fou un dels principals practicants de la fotografia estereoscĂ˛pica, consistent en copsar dues fotografies simultĂ nies fetes amb una separaciĂł de 63 mm, a partir de les quals, mitjanĂ§ant uns visors especials, sâ&#x20AC;&#x2122;obtenen efectes tridimensionals. Va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929, havent deixat un patrimoni fotogrĂ fic impressionant de gairebĂŠ 10.000 clixĂŠs en placa de vidre estereoscĂ˛pica, que juntament amb els quaderns abans esmentats es conserven dins el Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya, que ha estat un dels primers arxius fotogrĂ fics que fou digitalitzat. -RUGL 9LGDO L 6RUGp

E Àngel Ros El Batlle de Lleida no solament és un home que respira honestedat, sinó que en aquesta línia és un exemple de pragmatisme i de seny. El respecte no se l’ha guanyat a base de discursos, ans al contrari, mitjançant mides i serietat. Dit això, en poques i justes paraules, ens situa en el perfil d’aquest polític que porta des de fa molts anys desenvolupant el que en podríem anomenar la seva vocació. Si tinguéssim que dibuixar les característiques d’un bon polític, podríem dir que les reuneix totes i, com que no és massa comú en aquest país, permet dir que cal fixar-se en ell, i qui vulgui prendre’n exemple que ho faci, que no aniria malament; però davant la realitat de la manca de professionals de la política, Àngel Ros es posiciona en el primer lloc de la parrilla de sortida dels que són bons. La seva qualitat fa pensar envers les properes eleccions catalanes. Un toc al pensament de tothom si us plau. Parlar que el Tripartit ha estat un gran fracàs no és una opinió aïllada o particular, és una esclatadora evidència. També ho és admetre que la tasca del President Montilla ha estat, per tant, en tot moment mediatitzada per les picabaralles dels tres partits i ànims de protagonisme. Mirant al PSC, no veiem que es pugui repetir uns resultats com a les anteriors eleccions, i menys tenint en compte que ha estat necessari compartir cadira per lluir pit. Convé doncs, un líder que pugui conduir tranquillament i aplicar un programa seriós del Partit que representa. Dependre del pas de clau d’ERC i dels verds no és cosa que ens porti cap benefici. Mirem només la passada reforma de la Llei de Successions. CIU marxa la travessa de l’últim tram trepitjant fort davant tanta manca de claredat política i d’actuacions fora de temps que posen al ciutadà en peu de guerra davant els reals i importants problemes que té el dia a dia. I és evident que, de moment, no hi ha contrincant

polític. Cal, per tant, que el PSC tingui un polític que sigui capaç de poder debatre amb cara i ulls. Per altra banda, resulta pintoresc que una estrella mediàtica com ha estat el President del Barça, vulgui dedicar-se a un món que no és el seu, això, amics i amigues no és Hollywood. Res més a dir. Els discursos omplen l’espai d’una notícia, i generalment es produeixen davant una audiència preseleccionada o portada amb autobusos per tal que cadascun dels assistents porti un globus amb les sigles del partit. Això és com si a casa meva m’aplaudissin cada cop que parlo i monopolitzo la conversa en els dinars del diumenge. Convèncer es fa amb els fets. Com diu Ros, cal sumar i no restar a la vida; cal veure els nostres antecedents històrics, però hem de mirar el futur. Així doncs, en la recent iniciativa de la Llei de Vegueries (totalment a fora de temps i per cobrir compromisos polítics a última hora), no aporta absolutament res al foc que tenim. Cada cosa al seu temps, ara hi ha altres interessos prioritaris.

Í xo als seus caps. El treball ben fet, la responsabilitat, la serietat i la honradesa estan en mans de personatges que em permeto tocar amb la punta de la ploma amb què redacto aquest escrit. Un toc de calidesa i, al mateix temps, d’honestedat política són els colors de la persona de la qual avui parlo. Sense més entrebancs ni encenalls, només amb el cor a la mà de servidor públic que el distingeix. Permeti’m, senyor batlle de Lleida, que faci lloança de vostè, junt amb el meu modest agraïment com a ciutadà de Catalunya. Josep Junyent i Vall-llovera

Ros no parla per parlar, aplica la dieta quan s’ha d’aplicar i va de festa quan correspon. Fer-ho a l’inrevés només condueix a la disbauxa i aquesta a la fam. I quan hi ha fam hi ha revoltes. Ben aviat, la vaga general del país estarà al carrer. I no cal ser un profeta per veure la realitat que es pot palpar... En data en què escric aquest article, el nostre President del Estado Español està a E.E.EU.U, en una foto al costat del matrimoni Obama. Suposo, pel meu criteri i pel que llegeixo a la premsa que això és el que volia ZP: una foto. Si us plau, avui, i amb la turmenta que cau, el millor que pot fer és deixar que algú ho faci mínimament bé. No hi ha dubte, si volem organitzar una festa simpàtica, ZP de ben segur serà un bon company de “vinos y carcajadas”, però en aquest moment no està actuant com a President d’un Estat. Així doncs, i per tal que ningú pensi que jo també he perdut el fil conductor d’aquest article, he de dir que ni a l’Estat español ni a la nació que és Catalunya, ningú no està fen bé els deures. Bé, em referei37

L'À L B U M De la “Gloriosa Revolució” a la Tercera Guerra Carlina (1868 1876). Capítol VII La situació del “puesto” de la Guàrdia Civil de Ponts entre els anys 1872 i 1875:

D E

L A

M E M Ò R I A

ons de guàrdies dels “puestos” de les línies, com el de Ponts, i concentrar-les en les capitals comarcals com ara Balaguer, tot reconvertint aquestes forces en unitats combatents al servei del govern civil i de l’exèrcit regular, com ja es va evidenciar en el combat que tingué lloc a la Garriga del Bancal de Sanaüja el dia 26 de juliol de 1872, protagonitzat per la columna de la Benemèrita

A la caserna de la Guàrdia Civil s’hi accedia per la plaça Planell, però era situada darrere de Cal Moral i Cal Garrilló (actual nº15) - dibuix de Ma Rosa Puig, 1981.

Segons un informe sobre el personal que formava part del “puesto” de la Guàrdia Civil de Ponts, datat el 19 de març de 1872, la dotació de guàrdies era integrada pels onze números, comandats per un cap de la línia, el capità Nicolás Estarás Sánchez, i per un comandant de “puesto”, el sergent 1r Manuel Gadañón Anás. Des de la creació d’aquest institut armat, l’any 1844, el desplegament de la Guàrdia Civil suposava, per llei, una càrrega per a les poblacions on s’hi establia, ja que aquestes havien de proporcionar una casa quarter on poguessin residir els guàrdies i les seves famílies. A Ponts, la Benemèrita ja hi tenia caserna des de mitjan del decenni de 1850, la qual era situada a la plaça Planell, en la finca que hi havia entre cal Moral i cal Garrilló (l’actual nº 15), que aleshores era propietat de Miquel Grasset. En aquells anys, la Guàrdia Civil era constituïda per oficials i per llicenciats de l’exèrcit sense nota desfavorable, que tinguessin entre 25 i 45 anys. Davant els atacs i les entrades sovintejades de les partides carlines en moltes viles de la demarcació de Lleida, la Comandància provincial de la Guàrdia Civil va decidir retirar les petites dotaci38

comandada pel comandant Nicolàs Estarás Sánchez que, com ja s’ha esmentat, feia poc temps que era el capità cap de la línia de la GC a Ponts. El dia 2 de febrer de 1874, en plena Primera República espanyola i després de la tercera entrada de les forces del general Tristany a la vila de Ponts, un escamot de soldats carlins, comandats per Santiago Fernández, antic tinent de la Benemèrita, va irrompre dins la caserna local de la GC, aleshores deshabitada, i procedí a saquejar-ne de manera sistemàtica les poques pertinences que encara hi restaven; posteriorment, es va dur a terme la crema, en plena plaça Planell, de la documentació que hi havia dipositada en una de les dependències (vegi’s document nº 3 de l’annex). A mitjan mes de març de l’any anteriorment al·ludit, que els voluntaris de la República integrats en el sometent de la vila, van sortir en persecució de l’esmentada partida carlina, li causaren 3 morts i capturaren 5 presoners. Al cap de prop de dos anys, el dia 9 de desembre de 1875, la Comandància de la Guàrdia Civil de Lleida va sol·licitar d’instal·lar novament les

dependències del “puesto” de Ponts a l’antic habitatge de la plaça Planell que servia de caserna, alhora que també en sol·licitava la reposició de les lliteres i de la resta de mobiliari, desaparegut durant el saqueig perpetrat el febrer de 1874. Tal com era preceptiu en aquells anys, en aquesta casa quarter només s’hi instal·larien a viure-hi els guàrdies solters. La Primera República espanyola i la marxa de la guerra (1873 – 1874): La Primera República espanyola, situada a la cresta del període de la Revolució de Setembre, va haver de fer front, entre altres problemes, a tres guerres civils --la carlina, la cantonal i la sublevació independentista de l’illa de Cuba-- a la catàstrofe econòmica i a la indisciplina militar des que, l’11 de febrer de 1873, es produí l’abdicació del rei Amadeu I d’Espanya. Fart, aquest rei d’origen italià, dels múltiples conflictes que li proporcionava el seu nou país, va abdicar i, acte seguit, una sessió conjunta del Congrés i del Senat va proclamar la República, curiosament, amb els vots majoritaris dels grups monàrquics de les dues cambres. La Iª República espanyola va enfrontar-se des del primer moment amb els mateixos problemes que havien acabat amb la paciència del rei Amadeu, més uns quants de nous que sorgiren a partir de la seva proclamació: les tensions entre republicans unitaristes i federalistes i, sobretot, per les proclamacions cantonals i els conflictes bèl·lics que van comportar. Moltes províncies, ciutats --com ara Cartagena-- i fins i tot pobles i viles, es declaraven cantons, una manera de dir que eren independents. A les zones rurals de Catalunya, els sectors populars d’ideologia republicana reclamaven l’abolició dels impostos sobre els consums i del sistema de quintes i es manifestaven en demanda d’armament per lluitar contra les partides carlines. L’ambigua actuació de l’autoritat militar de Catalunya davant la República i la seva ineficàcia a l’hora de combatre les forces insurgents, va revifar la desconfiança d’aquests sectors envers l’exèrcit governamental i precipità la indisciplina de la tropa. En

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

L'À L B U M moltes ocasions, els soldats es negaven a obeir les ordres i es mofaven dels oficials llençant-los l’improperi : “Que bailen!”. El cos d’oficials no oblidaria mai aquests greuges i, com a conseqüència, l’exèrcit espanyol --que fins aleshores havia estat el capdavanter de la causa liberal a Espanya-- va canviar de signe polític i féu un gir cap a la dreta més reaccionària que perdurà fins al franquisme.

L’Infant Alfons Carles de Borr bó i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança, fotografiats durant la tercera guerra carlina.

La proclamació de la Iª República va tornar a donar ales a la causa de Carles VII; molts monàrquics moderats i molts sectors conservadors van veure en la causa carlina l’alternativa a les reformes progressistes de la República i al seu desgavell de govern. Per al carlisme, però, l’eclosió republicana va significar la pèrdua d’uns aliats força combatius, com ho eren les partides armades formades per republicans federals, les quals, després de collaborar algun temps amb les forces del Pretendent, ara s’hi trobaven enfrontats. D’altra banda, els nombrosos conflictes armats de caire revolucionari que es van produir després de la proclamació de la República, van fer que molts moderats s’inclinessin cap al carlisme per por d’una revolució de caire més radical. De bon principi, el carlisme actuà com a un veritable flagell sobre el règim republicà i va mirar de desballestar la vida institucional i econòmica de moltes ciutats i viles del territori català; posà en solfa la inviabilitat de crear un exèrcit de voluntaris per part de la República, augmentà la pressió fiscal sobre les poblacions que dominaven i procurà que, des de les institucions provincials com ara les Diputacions, s’adoptessin mesures descentralitzades de gestió de la guerra, que topaven amb l’oposició dels comandaments militars de l’exèrcit regular i amb la voluntat governamental de dirigir el conflicte des del centralisme estatal.. La Primera República espanyola va durar deu mesos i mig (de l’11 de febrer de 1873 al 3 de gener de 1874), en què es va produir el cop d’Estat del general Pavía a Madrid i es dissolgueren les Corts parlamentàries. El règim

D E

L A

M E M Ò R I A

que s’instaurà a continuació va ser una república autoritària, conservadora i presidencialista, una fase política que sol advenir després d’un desgavell institucional com el que comentem. Per a presidir aquest nou govern provisional s’escollí el general Francisco Serrano y Domínguez, duc de la Torre, el qual fou, de fet, el cinquè president de la República, després dels presidents parlamentaris Estanislau Figueras, Francesc Pi y Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. El govern de Serrano es va perpetuar al llarg de tot l’any 1874 --- o sigui, del 3 de gener al 30 de desembre, en què, sense que ho pogués evitar, va ser proclamat el fill d’Isabel II --Alfons XII de Borbó-- com a rei d’Espanya. Repercussions de la guerra a la vila de Ponts i rodalia durant l’any 1873 : Entre els esdeveniments més notables

d’aquells mesos a Ponts i a la rodalia destaquen, en primer lloc, la crema dels Llibres del Registre Civil de Ponts per part de soldats carlins de la partida del general Rafael Tristany, composta per uns 300 homes. Aquest fet lamentable s’esdevingué el dia 10 d’abril de 1873, i possiblement va tenir com a escenari la plaça del Blat (Vegi’s documents números 1 i 2, de l’annex ). El 2 de maig, Tristany-- que era el comandant general de l’exèrcit legitimista de Catalunya-- va tornar a entrar a la vila amb uns 400 homes per tal de recaptar una altra contribució extraordinària, la qual cosa aconseguí abans que no

es presentés en les immediacions de la població la columna governamental del tinent coronel Moreno Navarro, que comandava el batalló de Cazadores de La Habana. El dia 12 de maig de 1873, aquesta mateixa força va mantenir una escaramussa amb la partida de Tristany, prop de Tiurana i entre les forces carlines hi va haver tres morts. El dia 16 de maig de 1873 es va produir la tercera entrada a la vila de Ponts de les forces del general Tristany. En aquesta ocasió, anaven acompanyades dels Infants Alfons Carles de Borbó i Àustria - Este, germà del Pretendent, i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança i Borbó . La columna militar s’aturà unes hores a la població per tal de reposar a l’hostal, proveir- se de vitualles i recaptar més impostos. El seguici, integrat per uns 1.200 efectius, estava format pels batallons de “Voluntarios de Dios, Patria, Rey”, de “Guias del Infante” (navarresos) i un batalló de zuaus, que eren la guàrdia personal de la principesca parella. Tal com recorda la princesa Maria de les Neus en les seves “Memorias”, a Ponts i a d’altres poblacions de la contrada : “Nos recibieron con gran entusiasmo y cariño, a pesar de que gran parte de sus habitantes era liberal. Nos echaron flores a nuestro paso.” L’endemà, dia 17 de maig, els prínceps i la força que els acompanyava van dur a terme l’entrada a la vila de Sanaüja. La guarnició governamental d’aquesta població, integrada per dues companyies franques de Voluntaris de la República procedents de les localitats lleidatanes d’Almatret i de Maials, intentà fer-se forta en alguns edificis, però decidiren rendirse ben aviat, davant l’aclaparadora superioritat dels atacants. El tinent coronel Infante, que manava les tropes governamentals, fou ferit en combat i el van fer presoner, conjuntament amb la resta dels efectius d’un esquadró de cavalleria del Regiment de Llancers de Calatrava, entre els quals hi hagué dos morts. Dels més de dos-cents voluntaris governamentals que defensaven la vila, 16 van morir en combat i 24 van ser afusellats de manera immediata pels atacants, en-

L'À L B U M franca organitzada a Almatret. També van fer més de 40 presoners i s’apropiaren dels 60 cavalls de l’esquadró i de 20 fusells. Els carlins van tenir 4 morts i 16 ferits, entre els quals un cap de partida de cognom Camps, natural de Cubells. El dia 9 de juliol de 1873, els Infants Alfons i Maria de las Neus van participar en el famós combat d’Alpens (Osona), que es resolgué amb la victòria de les forces del general carlí Francesc Savalls i Massot i la mort en combat del brigadier governamental Josep Cabrinetty. Per la indisciplina que imperava entre les tropes governamentals hom digué que l’havien assassinat els seus propis soldats. A Ponts, el dia 24 de setembre de 1873 es produí la dimissió de Joan Fornell i Rocamora com alcalde republicà de la vila, malgrat haver superat amb èxit el consell de guerra que el governador militar de Lleida li havia incoat l’any anterior. Posteriorment, aquest personatge es faria càrrec de l’administració del Sant Hospital de Pobres de Ponts. Al cap de tres dies, el 27 de setembre, el teixidor Ramon Nosàs va ser nomenat nou alcalde republicà de la vila. Va ser una persona bona i prudent que gaudí de la confiança de les autoritats militars carlines. Al llarg del seu mandat -- de prop de dos anys-- tractà de conciliar els partidaris de les diferents tendències polítiques, enmig de la turbulència d’aquells anys de guerra, vetllant sempre per la seguretat i pels interessos econòmics dels habitants de la vila. La tercera entrada de la columna militar del general Rafael Tristany a Ponts, durant els dies 20 -22 de desembre de 1873 : Cap a la tercera setmana de desembre de 1873, un comunicat del Govern Militar de Lleida informava que la columna militar carlina comandada pel general Tristany es trobava novament a les immediacions del poble de Tiurana i es dirigia cap a Ponts. Mentrestant, però, ja havien desertat més de 100 efectius d’aquesta força, per tal d’acollir-se a l’indult governamental. El dia 20 de desembre, després de la seva entrada a Ponts,

D E

L A

M E M Ò R I A

el general Tristany va nomenar Josep Campà com a comandant d’armes del districte, en substitució de Jaume Lluelles, que ja ostentava aquest càrrec, si més no des del mes de setembre precedent. Al mateix temps, des del seu quarter general situat a la Fonda del Sala, Tristany va expedir una circular en la qual s’ordenava l’abolició i destrucció dels Registres Civils dels municipis que ocupessin les forces legitimistes. Aquesta ordre va ser publicada el dia 3 de gener de 1874 al butlletí titulat ““El Estandarte Católico Monárquico” (any II, número 6), òrgan oficial de l’Exèrcit Reial a Catalunya. Configurat a partir d’un dels títols finals del projecte del llibre primer del Codi Civil de l’any 1869 com la institució encarregada de la inscripció obligatòria, metòdica i autèntica dels actes referits a l’existència, condició o estat civil i capacitat de les persones, el Registre Civil no es definí plenament fins a la Ley Provisional del Registro Civil de 17 de juny de 1870. Per la seva banda, el general Tristany considerava aquesta institució com una aberració del règim liberal tot afegint que era una: “gran ofensa a las creencias catòlicas, negro borrón de nuestros códigos y escarnio de una raza altiva e indomable”. Cal recordar, però, que la documentació del Registre Civil municipal de Ponts, ja havia estat destruïda vuit mesos abans, tal com refereix el doc. nº 1 de l’annex. El dia 22 de desembre la columna carlina s’hagué de retirar temporalment de la vila davant l’arribada imminent d’una força militar que procedia de Cervera, comandada pel brigadier Benito de Franch i pel coronel Tomasetti. El dia 24, les forces de Tristany ja es trobaven a Torà, però la nit de Nadal van haver de fugir, enmig d’una espessa boira, de l’encalç de la columna d’operacions de l’esmentat brigadier Franch. Mentrestant, el dia de Nadal de 1873 i al santuari de Loiola (Guipúscoa), el Dr. Josep Caixal i Estradé, bisbe d’Urgell, va ungir Carles VII com a “rei d’Espanya”, i el Pretendent va correspondre-li fent-lo Capellà General dels seus exèrcits. Una part important de l’Església espanyola el recolzava i nombrosos frares i sacer-

dots van cooperar amb les partides legitimistes o s’hi van unir com en temps de la primera guerra civil (1834-1840). El 18 de juliol de 1874, en el Manifest de Moretín, Carles VII va recordar que : “España es católica y monárquica”. I afegíí : “No daré un paso más adelante ni más atrás que la Iglesia de Jesucristo”·. (continuarà) Manuel Gabriel i Forn Annex de la documentació de referència, procedent de l’Arxiu Municipal de Ponts. 1 - Relat de la crema dels lligalls del Registre Civil de Ponts per part dels carlins el dia 10 d’abril de 1873, segons l’Acta municipal de 12 d’abril de 1873 : “En la villa de Pons a doce de Abril de 1873. Reunido el Consistorio bajo la presidencia del Sr. Alcalde Dn. Juan Fornell Rocamora (…) Enseguida el infrascrito Secretario ( Joan Nosàs i Jou ) dio cuenta a la Corporación que el dia diez de las corrientes, estando el dicente fuera de la Población se presentaron en su habitación, siendo las diez de la mañana, tres carlistas de la partida del cabecilla Tristany, cuya partida, de unos trescientos hombres estaba en la Población, y exigieron a la criada les pusiese de manifiesto los libros y demás antecedentes del Registro Civil. La criada, que ignoraba que papeles fuesen los que aquellos hombres armados pidiesen, fue a buscar al Sr. Alcalde Dn. Juan Fornell y mientras ambos regresaban a casa, encontraron ya en la escalera los carlistas en cuestión con un gran manojo de papeles debajo del brazo, los cuales hicieron pedazos o quemaron en la plaza: entre los documentos del Registro Civil había el libro de Actas del Ayuntamiento de 1872, el cual tal vez inadvertidamente, se llevaron también, sufriendo igual suerte que los citados documentos del Registro Civil, de cuya desaparición daba cuenta para lo que hubiera lugar. El Sr. Alcalde preguntó al infrascrito Secretario porqué tenía el Libro de Actas referido junto con los documentos del Registro Civil, a lo que respondió

F I G U E S D ' U N A LT R E PA N E R que lo tenía por que el dia anterior al suceso había tenido que consultar una de las actas de aquel. Enterado el Ayuntamiento de todo lo dicho, acordaron se diese cuenta de la desaparición de dicho documento al Sr. Gobernador de la Província y a la Exma. Diputación Provincial.” 2 -Ordre del Govern Civil de Lleida per tal que Jutjat Municipal de Ponts reorganitzi el Registre Civil del municipi, destruït pels carlins, a partir dels llibres parroquials : “Sr. Juez Municipal de Paz de Pons : Atendida la circunstancia de haver sido quemados o sustraidos por los carlistas los libros del Regisgtro Civil de ese Juzgado Municipal y debiendo cumplimentarse con la mayor urgencia lo dispuesto en la circular inserta en el Boletín Oficial de la Província nº 48, he acordado que valiéndose de los libros parroquiales donde deben existir los datos necesarios para cumplimentar lo que en la referida circular se previene, proceda inmadiatamente a la formación de los estados que manifiestan el movimiento de la población de ese distrito. Dios guarde a Vd. muchos años. - Lérida, 8 de Mayo de 1873”. 3 -Relat oficial del saqueig de la caserna del “puesto” de la Guàrdia Civil de Ponts, efectuat per les forces carlines el dia 2 de febrer de 1874 : “Pons, 16 de Diciembre de 1875. Sr. Sargento 2º del puesto de la Guardia Civil de Pons : Según los datos que obran en esta Alcaldia, el dia 2 de febrero de 1874, siendo Alcalde Dn. Ramón Nosás, fallecido recientemente, se le presentó Dn. Santiago Fernández, carlista, capitán o teniente procedente del Cuerpo de la Guardia Civil, estando en esta villa una numerosa partida carr lista, y exigió al referido Alcalde que le entregara las llaves del cuartel de la Guardia Civil, así como el inventario de los objetos depositados en él. Como quiera que no tuviere él los exx presados inventarios, fue llamado el 42

alcalde de la época en que se abandonó dicho cuartel, Dn. Juan Fornell, a quien por el indicado Dn. Santiago Fernández, le fueron exigidos dichos inventarios. Dueños ya de las llaves e inventarios, sacaron aquel dia todas las ropas que en el cuartel se hallaban y algunos efectos accesorios de armamento, quemando toda la documentación en la plaza pública, cerrando después y guardándose las llaves el Sr. Comandante de armas carlista de la villa, Dn. José Campá; al cabo de unos cuantos dias se vió sacar de la casa cuartel, las camas, perchas, palanganeros y otros objetos allí guardados, de modo que cuando después los mismos carlistas utilizaron aquella casa como almacén de provisiones y se pudo, por dicha causa, por fin entrar en ella, no habia ya efecto alguno que indicase ni remotamente que habia sido cuartel de la Guardia Civil. De todo lo ocurrido se dio conocimiento por oficio al M.I .Sr. Gobernador Civil y al Exmo. Sr. Gobernador Militar de la Província. Ramón Escaler y Obach (rubricado). Alcalde accidental de Pons Manuel Gabriel i Forn

derar el fet que, com les cartes, hi ha moltes coses que queden aparcades, conscientment o no, oblidades o perdudes qui sap on, esperant un desenllaç final o, com el reu al corredor de la mort, el miracle que les reviscoli. Les cartes són guardades durant un any i, transcorreguts els tres-cents seixanta-cinc dies sense que ningú no hagi dit aquesta boca és meva, són finalment destruïdes pel foc. El que s’emportaran les flames només ho sabran elles, ni tan sols qui va escriure les missives no arribarà a sospitar mai aquesta destinació final. En aquest departament, doncs, s’hi deu poder trobar de tot. Això si es trenca el principi de confidencialitat, de no violació (mira que sona malament aquest mot) d’un sobre tancat i no dirigit a qui gosi obrir-lo. No és estrany, doncs, que amb aquest argument i estirant del fil de la imaginació, una escriptora com la Maria de la Pau Janer n’hagi pogut fer una novel·la tan captivadora. A mi el que m’ha quedat, però, i el que ara m’interessa és allò de què hi ha coses que es perden sense que ningú sàpiga com, perquè, quan. I que a més la seva pèrdua mai no serà celebrada ni sentida. I la troballa, si s’escau, segurament esdevindrà a deshora, fora dels àmbits del temps.

Al número seiCartes, papers i paperassa La darrera novel·la

de la Maria de la Pau Janer, “Cartes que sempre he esperat”, ens endinsa en el món de l’atzar, l’espera i els secrets. Comença dient-nos que “hi ha llocs on les cartes van a morir”. Les cartes dirigides a un destinatari que ja no és on l’adreça indica i el remitent, per l’ànsia, potser, d’un anonimat mal entès, solament hi ha posat un nom sense més dades o ni això. En un poble, la coneixença que el repartidor té de tot -i de tots- el farà deduir de qui es tracta. Ara bé, en una capital això és impensable i aniran a parar al departament de les “cartes mortes”. El protagonista de la novel·la entra a treballar a l’oficina de correus i demana fer-ho en aquesta secció justament, la de les “cartes mortes”. No us explicaré la novel·la -cosa que, per altra banda, segurament no sabria fer- però sí consi-

xanta-quatre del carrer major, la porta de l’immoble que ha romàs clos durant anys, avui és oberta. En el seu interior s’hi respira el baf de tancat, de la pols remenada junt amb diaris de fa una pila d’anys, cadires, mobles, roba, capses i capsetes, estris per a usos diferents convertits en futilitats. El passat hi és present en cada bri d’aquesta pútida pols, en cada deixalla abandonada, en totes i cada una de les coses que resten esbarriades pel sòl de cada planta. En la de dalt de tot hi són visibles les proves que els coloms se n’havien apropiat, car tot és un munt esblanqueït de les seves empremtes. Diaris i més diaris indiquen que els ocupants de la vivenda havien d’ésser grans lectors o potser que, en la seva època de fam i misèria, tot era digne de guardar per si se’n podia treure algun profit. Als papers dels diaris se’ls donava tantes utilitats abans! L’instint tafaner del vianant fa que hi tre-

F I G U E S D ' U N A LT R E PA N E R gui el cap i es topi amb tot un reguitzell d’andròmines, elements inútils i trastam. Amb el permís dels qui semblen els propietaris, remena llibretes d’altres temps més que esgrogueïdes pels anys, brutes per l’abandó i la humitat a què han estat sotmeses, com la resta del contingut de l’edifici. Hi ha una cosa, tanmateix, que celebraria trobar, el vianant. Coneixedor que el darrer habitant de la casa número seixanta-quatre del carrer major era poeta -o poetastre, segons algun testimoni d’aquells dies- busca l’indici que doni, a una de les dues consideracions, la raó definitiva. Obre calaixos de tauletes de nit i calaixeres. Mira i remira entre feixos i més feixos de diaris. Troba embolicats en bosses de plàstic llibrets de festes majors dels anys en què els balls eren “lucidas sesiones” en un local anomenat –i calia dir-ho parlant fluix- d’esquerres. Més llibretes amb noms i xifres al costat i ratlles damunt d’algun dels noms. Eren llibretes de comptes i deutors. Secrets de sumari. Misteris del passat. Llevat, però, d’una ploma estilogràfica trencada, de tremp inservible per la tinta que s’hi havia ressecat, cap vestigi poètic no hi era manifest. O és que la poesia s’havia autoanihilat davant el regiment d’afusellament representat pel silenci de l’anonimat, produït per l’abandó i per la pitjor de les desgràcies que és l’oblit? El transeünt s’ha sentit un intrús davant tanta desolació i ha començat a pensar en la destinació final de tota aquella vida englotida pel desús i la desmemòria, per l’isolament més absolut, i ha vist clar que cal Calamando serà, d’aquí a no gaire –si no ho és ja- el més perfecte dels oblits i, com les cartes aquelles de la novel·la, tot plegat quedarà en el passadís d’un acabament definitiu esperant que el foc es converteixi en testimoni, tresorer i botxí de la no-història d’uns personatges invisibles i ignorats.

la planta vés a saber quin número de les set que té l’emblemàtic edifici d’esfèrica silueta, allà a la capital on es decideixen coses d’altri, una dotzena de magistrats es reuneixen per cinc-centena vegada. Presideix el saló de plens el retrat d’un monarca carregat de medalles i banda

de colors, i uns altres dels dos primers presidents de la institució. Cada vegada que han de debatre el que avui han de debatre es posen d’una mala bava que surt als diaris. Han obert tantes vegades els cartipassos que les tanques s’han malmès, el títol s’ha mig esborrat i només s’hi distingeixen lletres soltes de les que deien “Estatuto” i els papers, plens d’anotacions als marges i esborralls, ja no hi caben. Per això avui només hi ha dos punts a l’ordre del dia. És com si a les dotze senyories se’ls hagués encallat un os de pollastre a la gola, perquè llur enteniment no els permet comprendre que un assumpte que ha de caure pel seu propi pes, pugui engargussar el que hauria de ser una plàcida i calmosa prejubilació, asseguts en els seus setials de cuir noble, fent becaines constitucionals o atenent visites de juristes estrangers. Però no. Havien de sortir quatre arreplegats que diuen no tenir estat i tenir nació per amargar-los la calmosa decadència. Ells asseguren que poden entendre misteris tan misteriosos com el del pare celestial que té un fill, nascut de mare verge, i que, a més, hi hagi un esperit representat per un colom que també sigui el fill i que, fill i colom a l’ensems siguin el pare, o sigui, Déu. Tots tres en un i cadascun en els altres. Però aquesta és una qüestió de fe i no el que demanen aquests de la nació sense estat que això no els cap al cap. No poden capir que sigui una raó històrica, una voluntat majoritària d’un poble, un deixeu-nos fer a nosaltres sols ja que mai no serem el que vosaltres no enteneu què som i què no som. L’os continua fent destorb i només hi ha una cosa que se’ls acut: tallar colls. Si un os està encallat més o menys a l’alçada de la gola, doncs tallem a l’alçada de la gola. Després d’hores i hores de debat a l’acta hi hauran de fer constar el fracàs o l’èxit, depèn de com es miri, però sempre sota l’ombra de la més absoluta ineficàcia. El segon punt de l’ordre del dia és l’hipotètic permís

que permetria que una porta que dóna on no hauria de donar, s’obrís d’una vegada per totes o restés tancada per sempre més, com fins ara. La porta d’un pàrquing que no se n’ha pogut fer cap ús des que fou construït, ara fa cinc o sis anys, en una vila anomenada Ponts, que ells no tenen la més remota idea on para. Però com que els magistrats ja estan cansats, com cada vegada que ho han de debatre -perquè sempre els ho posen a l’últim punt d’un ordre del dia- doncs que s’esperin els del pàrquing i si no, perquè coi el construïen on ho varen fer. Ah! que no és al constitucional? Doncs per la ronseria gairebé ho semblava. Tanmateix són els papers els que avui conspiren la nostra inspiració. Aquells munts de paperassa traduïda d’una llengua d’una nació històrica que les senyories mai no podran entendre, perquè no voldran i perquè menystenen el poble que la parla, els lliuraran a l’arxiver per a què en faci el que ja sap que n’ha de fer, ja que així li ho han explicat. L’arxiver ja sap la fi dels papers que fan nosa, que no diuen allò que un vol que diguin o que diuen el que no pensem que han de dir: acabar alimentant les flames. I, en aquest cas, les de la intolerància. Com les cartes aquelles que han vist desviada la seva destinació o com els diaris i les llibretes arraconades únicament per a l’oblit perfecte. En tots aquests paral·lelismes només hi ha una diferència: que el poble mai no oblida. Que si els primers papers els va destruir l’ànim de l’anonimat i els segons el propi anonimat i la desmemòria, aquests tercers ressorgiran de qualsevol vestigi cendrós, de qualsevol cul d’arxiu per a reclamar i defensar una i altra vegada el que és just i necessari. Perquè la veu d’un poble, d’una “nació sense estat” i la seva voluntat, mai no podran ésser silenciades ni obviades. I del pàrquing, ja en parlarem un altre dia, perquè va per llarg. Jaume Invernon i Forn maig.2010

RECERCA HISTÒRICA Ara fa 100 anys. Algunes notícies de Ponts de l’ any 1910, extretes de diferents periòdics i mitjans de comunicació oficials - Primera part 1.- L’ Ajuntament de Ponts. Composició i edictes: Composició de la Corporació municipal l’any 1910: Alcalde, Miquel Codina i Cercós i 8 Regidors: Josep Palou i Teixidó, Pere Esteve i Bernaus, Jaume Gabriel i Oliva, Ramon Boixadera, Rafael Calvet i Esteve, Francesc Llaudet, Emili Baró i Joan Sala. El Governador de la província de Lleida va aprovar els comptes municipals de l’any anterior, així com el pressupost de l’any 1910.

sums per l’any en curs, així com els arrendaments del servei de bagatges de la província, del qual hi havia d’haver un representant al municipi. Una nota a La Vanguardia del 28 de novembre diu”Cumpliendo órdenes superiores ha quedado sin efecto la toma de posesión de los nuevos concejales y alcalde de Pons nombrados por el Gobernador Civil de esta provincia”. La veritat era que al BOP de Lleida encara hi apareixia l’alcalde Miquel Codina signant abans i edictes després d’aquesta data. Al desembre van quedar nomenats com a adjunts al Fiscal de Ponts els vilatans senyors: Josep Castellà i Forn,

Al juliol, segons el diari La Vanguardia, l’ajuntament va posar a informació pública la subhasta de les obres d’enllumenat elèctric de la població.

L’Ajuntament de Ponts i d’altres de la província van aparèixer publicats al Butlletí de la Província de Lleida, reclamats per les diferents administracions per la manca de pagaments oficials o bé per manca d’enviament de dades estadístiques com les de vacunació de la població, el cens de població, el cens del bestiar, etc.). En un Edicte municipal, l’alcalde Codina va donar a conèixer el repartiment veïnal dels con44

En aquell mateix any de 1903 es va liquidar la societat de carruatges “La Económica” domiciliada a Ponts en el despatx del notari Lluís Casellas. També, l’any 1910 en el despatx del notari Ramon Bonell, era dissolta la societat de carruatges “El Norte”, domiciliada a Ponts, i se subhastaren tots els seus efectes, per un valor de 3.996,10 pessetes.

Es va desestimar una instància de diferents veïns de Ponts que estaven en desacord amb la construcció d’ un nou cementiri municipal. ( La Vanguardia 4/2/1910).

Al setembre la Corporació municipal va aprovar l’obertura d’una subscripció pública per tal d’obsequiar amb una bandera d’Espanya al quarter del “puesto” de la Guàrdia Civil. Cap a últims de desembre la bandera costejada per subscripció popular va ser enviada a la vila des de la ciutat de València. El dia primer de gener de 1911 se n’efectuà el lliurament a la Comandància local de la Guàrdia Civil. Amb motiu d’aquesta celebració es va fer una gran festa popular a la plaça Planell.

del carrer de Vilanova amb un carro d’un cavall i 22 pessetes de matrícula; la “Sociedad Nueva Urgelense” ubicada a la carretera de la Seu d’Urgell, que disposava d’un cotxe de 8 cavalls (amb un abast de 50 Km) que pagava 400 pessetes anuals i una tartana de 2 cavalls (amb un abast de 14 Km) que pagava 34,40 pessetes. Per la seva banda, Josep Fornell, amb domicili social a la carretera de la Seu d’Urgell, posseïa una tartana de 3 cavalls (amb un abast de 100 km) i pagava una matrícula de 99,40 pessetes anuals.

Joan Marquilles i Vilalta, Ramon Closa i Torreguitart, Manuel Carreras i Audet, Josep Castellà i Soriguera i Francesc Gibert i Carabasa. També aquest mes es trobava a Ponts el director gerent de la companyia elèctrica de Cervera, Sr. Jacint Esteva i Fontanet, per tal d’ultimar els detalls de la canalització de l’aigua corrent i de la instal·lació de l’enllumenat elèctric de la vila. Durant el mes de novembre, un enginyer d’aquesta companyia havia fet el reconeixement dels terrenys idonis per a la instal·lació d’una línea elèctrica que unís les poblacions de Ponts i de Cervera i d’altres d’intermèdies. 2.- Notícia d’algunes empreses locals de transport: A les matrícules industrials de l’any 1903, hi figuraven com a transportistes els següents veïns de la vila: Jacint Fité i Coma, que vivia al carrer Cós i pagava 66 pessetes de matricula anual per un carro de tres cavalls; Joan Monrabà

Un tal Wenceslau Riu va demanar autorització per posar en circulació un cotxe automòbil dedicat a la conducció de viatgers entre Lleida i Ponts. La modernització dels transports automòbils ja era un fet indiscutible. Al diari La Vanguardia del 23 de juny llegim que “diferents particulars de Ponts gestionen construir una nova empresa de cotxes automòbils que farà el recorregut des de aquella vila fins aquesta capital”. 3.- Sobre les eleccions al Senat espanyol: La Junta municipal del Cens electoral estava constituïda per Josep Escaler i Llaudet com a president, com a vocals: Marià Aleu i Oriach i Antoni Riera i Armengol i, com a suplents Josep Pinós i Darbra i Domènec Caserres i Jové. A l’ajuntament s’exposen al públic la llista dels majors contribuents que, de comú acord amb l’ajuntament, tenen dret a elegir els compromissaris per l’elecció de Senadors, segons una llei de 1877. El majors contribuents d’aquell temps

RECERCA HISTÒRICA eren: Antoni Castellà i Soriguera, Jaume Vila i Sala, Josep Pinós i Darbra, Candid Triginer i Masriera, Antoni Riera i Armengol, Francesc Esteve i Puignou, Marià Aleu i Oriach, Francesc Montañá i Santamaria, Josep Escaler i Llaudet, Jaume Vila i Baseda, Josep Sala i Vilalta, Joan Blanch i Alsina, Josep Castellà i Puig, Magí Audet i Bonet, Miquel Solsona i Carabasa, Joan Jou i Baró, Jaume Bonet i Nadal, Lluc Jové i Jou, Manuel Graells i Closa, Tomàs Torres i Riera, Josep Fornell i Esteve, Josep Baró i Torres, Gaspar Font i Formiguera, Miquel Sala i Ros, Joan Audet i Codina, Joaquin Palau i Vidal, Ignaci Gabriel i Vicens, Manuel Viladot i Casals, Felip Codina i Amigó, Pere Canut i Tebé, Silvestre Balagué i Calvet, Antoni Mallol i Colell, Joan Salvía i Civit. Manuel Blanch i Castells, Josep Farré i Solé, Lluc Canut i Tebé. 4.- Entorn de les inclemències del temps: Durant el mes de maig unes pluges importants van fer que en molts mitjans de comunicació publiquessin els estralls que provocaren. Al diari “La Correspondencia de España” del 25 de maig llegim que la crescuda del riu Segre provocà la sortida de les aigües de la llera del riu de manera impetuosa formant un nou braç i atrapant en una illa a dos homes i una dona amb dos bous. Les autoritats de la vila van acudir ràpidament al lloc dels fets, però ningú s’atrevia a llançar-se al aigua. Finalment, dos agosarats moliners del Molí Vell es llançaren a salvar l’home i la dona d’avançada edat; i l’altre home jove es va salvar agafant-se de la cua d’un dels bous (vegi’s també la secció “ l’Àlbum de la memòria” a “Portaveu”, nº247,novembre - desembre de 2004, pàg. 33). El diari La Vanguardia del 29 de maig de 1910 i “La Correspondencia de España” del 30 del mateix mes, donen notícia d’un accident d’automòbil en el

tros de la carretera provisional construïda al costat del riu Llobregós. Pel que s’hi llegeix, la carretera va cedir a causa de les últimes pluges i l’automòbil bolcà de costat; gràcies a la serenitat del “chaufeur” no s’hagueren de lamentar víctimes. En el sector de l’horta, el corrent del riu va trencar un dic de contenció que s’havia construït després de les inundacions de 1907. Les aigües van recobrar el seu antic curs i ocasionaren nombroses pèrdues econòmiques. També llegim a La Vanguardia del dia 31 de maig una comunicació d’ en Josep Graells i Pinós, datada el dia 30 a les 11.15 de la nit. L’empresari pontpontsicà manifestava que, a causa del mal estad de la carretera de Calaf a Ponts es feia impossible el trànsit de vehicles, per la qual cosa es va haver de suspendre el servei d’automòbils de r línia (de la companyia La Hispano Urgelense), que conduïen els passatgers i el correu. Les protestes van ser generals a tota la comarca, pels innumerables perjudicis econòmics que ocasionaven. Es va telegrafiar al ministre de Foment i al director d’Obres Públiques, demanant-los que dictessin les mesures adients per tal de dur a terme la reparació de la carretera. Al diari La Vanguardia del 7 de juny, el ministre de Foment i director d’Obres Públiques van respondre els telegrames enviats per al senyor Josep Graells i Pinós, dient que s’havia exhaurit el pressupost ordinari, però que, tan aviat com s’aprovés un pressupost supletori, s’enviaria la quantitat consignada per la reparació de dita carretera.

gim que en el moment que passava una dona per la palanca provisional per travessar el riu Segre a Ponts, va ser sorpresa per una avinguda del riu que envestí dita palanca. Tot seguit, la dona i la palanca van ser arrossegades per l’aigua i unes persones que passaven per allí aconseguiren rescatar-la de l’aigua. A “La Correspondencia de España” del 5 de juliol llegim que una calamarsada assolà el territori a les comarques de Cardona, Ponts, Agramunt i altres a la matinada del dia 4. Els danys van ser enormes. Els diaris “La Época”, de Madrid, i ”La Correspondencia de España” del 10 de desembre notifiquen que per mal estat de la carretera va quedar interromput el servei d’automòbils de Lleida-CalafPonts. El servei de Calaf a Ponts es fa per mitjà de diligència. La Vanguardia del 30 de desembre anuncia que l’empresa d’automòbils que fa el servei de Lleida a Ponts tornarà a funcionar a primers d’any. (continuarà). Recopilat per Josep Esteve i Sala

El 9 de juny es va restablir el servei de cotxes entre Pons i Calaf, però el dia 15 es publicà una nota de premsa on es deia que s’havia hagut de suspendre el servei de cotxes de Lleida a Ponts ja que tots els vehicles es trobaven avariats. A La Vanguardia del 16 de juny lle45

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ La Revetlla de St Joan, el “Guateque” L’estiu era a tocar i ja es podia experimentar els primers calors de juny. El bon temps sempre ha estat portador d’optimisme a la gent ja cansada de sofrir els freds d’un hivern que, massa sovint, s’obstina en no cedir en el seu regnat per deixar pas a una primavera que, per curta o desordenada, molts anys no sap interpretar correctament el seu paper de pont estacional. Aquest mateix optimisme i el fet que el meu avi me n’hagués tornat a parlar feia poc, crec que van ser els inspiradors de la idea de muntar una festa. L’avi m’havia contat molts cops i amb tota classe de detalls els “guateques”, en deia ell, que quan tenia la meva edat s’organitzaven per Sant Joan.. La idea va ser molt ben rebuda pels meus col·legues i fins i tot vam fer una reunió on es van ultimar els detalls: roba de l’època per vestir, coca de Sant Joan per menjar, un cubell metàl·lic ple de glaçons de gel per refrescar la beguda, cava i algun refresc per beure i música de “guateque” per ballar. El pare de la Laura ens deixava un tocadiscs i un munt de discos a canvi d’un compromís seriós per part de tots de tenirne molta cura d’aquell “tresor” heretat del seu pare. Els padrins tenen un pis en un edifici on a dalt de tot hi ha un terrat bastant gran que és de la comunitat. Com que uns quants dels amics que participaven en la festa vivien en aquesta mateixa escala no va ser difícil obtenir permís dels veïns per poder celebrar-hi la revetlla, amb la condició de no tirar petards. Tots vam complir el compromís de trobar-nos hores abans per preparar el campal i ambientar-lo, segons els cànons tradicionals, de manera que a l’hora establerta, al terrat lluïen fanalets de tots colors i formes, amb bombetes prou discretes just per permetre el desplaçament sense necessitat d’anar a les palpentes. Les garlandes, gronxades pel vent de capvespre, obrien el ball de la nit més 46

curta de l’any. Semblava que res espatllaria la vetllada. Bona temperatura, bona coca, bona beguda, bon rotllo i va començar la música... De primer moment vam pensar que aquella andròmina no rutllava o que els discos eren ratllats però quan la Laura ens va assegurar que el seu pare els repassava periòdicament i que podia certificar que “allò” funcionava a la perfecció, vaig comprendre que la idea havia estat un fiasco i em vaig afanyar per suggerir que anéssim a una disco a celebrar la revetlla com calia. Vam apagar el tocadiscs i les llums i vam deixar la beguda en fresc amb la intenció de tornar-hi després. Érem ja tots a baix al carrer quan vaig tenir una estranya sensació que va fer girar-me i mirar cap el terrat, en el moment que un petit espetec precedia un tap de cava que hi sortia dibuixant una corba descendent en direcció on jo em trobava. No m’ho podia creure: seria possible que una colla de “guatequeros” ens haguessin ocupat el terrat i se n’estessin aprofitant de tota la nostra instal·lació? Estupefacte em va semblar reconèixer el perfil del meu avi que des de la barana del terrat em saludava amb la ma i confirmava les meves sospites. Fugaçment, pel meu cervell va passar la sospita que el meu padrí podria haver-ho planejat tot amb premeditació i traïdoria comptant que nosaltres no suportaríem gaire temps el martiri d’aquella mena de música. No vaig saber si censurar-ho o aplaudir-ho. Vaig alçar la ma i li vaig tornar la salutació. Per un moment vaig tenir la temptació de demanar a la penya tornar al terrat per contemplar els padrins però davant del perill d’un linxament vaig optar per callar. Abans de continuar caminant vaig tornar a dirigir una salutació a aquella colla de valents veterans que eren capaços de ballar i divertir-se amb aquell soroll.

C A T A L À A L´A B A S T

Les drassanes És prou sabut que la coneixença – imperfecta – que alguns tenen de l’existència de les particularitats gramaticals o, en el cas que volem comentar, ortogràfiques del català els indueix a un ús immoderat o, dit més exactament, no subjecte a normes, d’aquestes particularitats. Són molts, així, els qui tenint notícia, en el sistema ortogràfic del català, de l’ús de la Ç (és a dir, de la C amb diacrític, anomenada ce trencada) amb què es representa en certs mots el so de la S sorda, hi recorren indegudament, en mots com dansa, bressol, tassa, arròs, esbós, capatàs, etc, els quals, en realitat, s’han d’escriure amb S (o el conjunt SS entre vocals). Un d’aquests mots que hom escriu sovint, indegudament, amb Ç (en lloc de SS) és el substantiu drassana, usat habitualment en plural. Hi influeix, sens dubte, el fet que hom el relaciona etimològicament amb el verb dreçarr i així la grafia incorrecta amb què apareix moltes vegades aquest mot és “dreçana”. Però dreçarr i drassana no tenen cap relació etimològica. Dreçar és una paraula de clar origen llatí, relacionat amb dret, i per això s’escriu amb Ç (els mots que presenten aquest signe gràfic són tots ells originaris del llatí, sorgits de sons consonàntics representats per C o T), així com tots els altres mots de la mateixa família, com drecera, adreça, adreçar, redreçar, redreçament, etc. En canvi, drassana és d’origen àrab, i és sabut que en els mots d’aquesta procedència el so de S sorda és sempre representat per S. No és cap inconseqüència, per tant, que al costat de dreçarr escriguem drassana amb A i amb SS. A la ciutat de Barcelona, les antigues Drassanes constitueixen un edifici rellevant, i aquest nom ha esdevingut un topònim urbà. Això va comportar que es popularitzés la forma “oficial” del topònim, “Atarazanas”, que comporta dues deturpacions: la traducció indeguda a una altra llengua, cosa que no s’hauria de fer mai amb un topònim, i la supressió de l’article. Perquè el nom de l’edifici i de l’ indret no és “Drassanes” sinó Les Drassanes. Albert Jané

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

A N I M A L O N S Estudi i observació de les cigonyes a Ponts (continuació)

les cigonyes adultes tornaven al niu després d’elles alimentar-se, aquestes feien regurgitacions introduint l’aliment a dins del bec dels famolencs polls. En cap moment els petits han estat desprotegits i sense vigilància. Sempre romania un adult amb ells al niu. Quan arribava una cigonya adulta al campanar, la qui s’estava al niu rebia a l’altre amb un senyal de benvinguda emetent el claqueig característic emès pel repic fet amb el bec. Acte seguit, s’intercanviaven les posicions, alternant els torns d’alimentació i de la cura dels petits.

CHITA

A mesura que els polls creixen, l’espai lliure del niu cada vegada és més reduït. Arribats en aquest punt, els adults resten sempre dempeus.

Van haver de passar els trenta-tres dies reglamentaris d’incubació per a poder veure néixer el primer poll de cigonya d’aquest any a Ponts. El rellotge biològic no va fallar i els càlculs estimats es van complir. El primer dia que la cigonya femella del campanar es va poder observar que jeia en posició de posta fou el matí del dia 24 de març. Els càlculs estimats feien una predicció del naixement del primer poll al voltant del dia 26 d’abril. Cap al capvespre del dia 25 ja es podia observar que l’actitud de les cigonyes era anormal i alguna cosa es bellugava a dintre del niu. Havia nascut el primer poll de cigonya. Un total de 3 polls de cigonyes han nascut enguany al niu de dalt del campanar, xifra molt comú en aquesta espècie. Els dies transcorreguts entre el naixement del primer poll i el segon van ser d’uns 10 dies aproximadament, la mateixa xifra que entre el segon i el tercer poll. Les primeres setmanes de vida els pollets presentaven un plomissol de color blanc en tota la seva extensió. Passades tres setmanes els petits ja presenten la coloració típica de les cigonyes adultes a excepció de bec que és de color negre, en comptes del vermell típic dels adults. L’alimentació i cura dels petits fou una tasca compartida pels pares. Un cop

La situació pel que fa al niu de la parella de cigonyes que hi ha a sobre d’una grua ha estat ben diferent. Molt abans de la data calculada per al naixement de les petites cigonyes, l’actitud dels adults preveia que alguna cosa anava malament. Tots dos adults restaven dempeus, amb senyal de consolació un amb l’altre. Alguna cosa els ha succeït a aquesta parella de cigonyes que no ha nascut cap cria al seu niu. Durant tot el mes de maig es podia observar costums i comportaments molt variats i diversos. Durant molts dies no es va observar a cap de les cigonyes a dalt de la grua, talment com si haguessin marxat. Un altre dia en podíem veure la femella en actitud de posta. I altres moments les observàvem a dalt de la grua sense que fessin res d’especial.

Característiques: Femella, mida petita, de 10 mesos. La Chita és una gosseta molt faldera i afectuosa. Actualment està en una casa d’acollida, on esperarà fins trobar una família definitiva.

Cara i creu per a les dues parelles de cigonyes que aquest any han volgut fer la parada i fonda a la vila de Ponts. Francesc Alcazar i Domingo Veterinari

S’entregarà amb contracte d’adopció, vacunes, xip, desparasitada i esterilitzada. protectoranoguera@gmail.com www.amicsdelsanimalsdelanoguera.com

CARTES I COMUNICATS Casal i Residència

LA COMUNITAT D’USUARIS I REGANTS DE PONTS INFORMA:

El Casal i la Residència han estat per a nosaltres, a més d’un lloc de treball, un lloc on vosaltres usuaris, residents i companys de feina ens heu fet sentir persones estimades i respectades; per això us ho agraïm de tot cor.

A la vista dels procedents incívics d’individus que utilitzen la sèquia per tirar-hi tot tipus de deixalles –plàstics, papers, ampolles de vidre, triadures de verdures i fins i tot aparells elèctrics i bateries de cotxe- la Comunitat d’Usuaris i Regants de Ponts comunica: que pot aplicar el seu règim sancionador amb la possibilitat d’imposar una sanció econòmica tant als seus usuaris com a tercers i, a més, deixar sense dret de rec als seus menbres.

Ens sentim orgulloses d’haver pogut treballar en un casal tan actiu com aquest i esperem i desitgem que durant moltsw anys en pugueu gaudir. Podem deixar el nostre lloc de treball, però mai no deixarem de recordar la gran família que entre tots hem format.

Indret de la bassa del Molí. Foto realitzada el 22 d’abril de 2010

A totes les persones que durant aquests anys han treballat i han estat entre nosaltres GRÀCIES, i a les persones que ocuparan el nostre lloc: Benvingudes al Casal. Cati i Irene

De dos mals, el menor... o tots dos

ESPORTS El Campionat d’Espanya de motocròs arriba a Ponts

del campionat d’Espanya, es va afegir un nou espai per rentar les motos dels pilots i una zona de mecànics al costat del circuit. Així mateix, es va

al campionat d’Espanya de Promeses, mentre que Carmen Rocío Segura va ser la guanyadora de la primera cursa de la Copa d’Espanya de Fèmines. Oliva, pilot del Moto Club Segre, va dominat amb molta facilitat les dues mànigues de MX-sub-19. A la primera la van seguir Antonio José Ortuño, Pau Doñate i Ot Monsonís, mentre que en la segona, van ser Alonso Sánchez, Nil Arcarons, Monsonís i Doñate. En el còmput final,

Agustí Cucurulls

Oliva pujava al més alt del podi, Doñate ocupava la segona plaça i Monsonís la tercera.

La secció de Ponts del Moto Club Segre afrontà un nou repte el dia 30 de maig passat: la segona prova del Campionat d’Espanya de Motocròs en les categories de Sub-19, Promeses i Fèmines.

ampliar la zona de lavabos i dutxes, separant els dels homes i el de les dones. Pel que fa a les novetats realitzades al circuit, s’ha millorat l’amplada en gran part del traçat, i s’han inclòs alguns salts.

Aquesta fou la primera vegada que el circuit El Bosquet acollia una prova estatal d’aquesta especialitat en els prop de 15 anys d’existència d’aquestes instal·lacions municipals. La pista te una llargada de 1.450 metres, és de terreny dur i amb molts desnivells, propis del terreny i amb rec per aspersió. Disposa d’un ampli paddock amb llum i aigua. També disposa de servei de bar, infermeria i cronometratge. Ara, amb motiu d’aquesta prova

Durant tot el cap de setmana, el circuit va reunir 126 pilots de les classes MX Sub-19, MX Promeses i Fèmines, procedents d’arreu de l’Estat. En MX-Sub 19 cal assenyalar la participació del pilot del Moto Club Segre, Cristian Oliva, campió d’Espanya de MX2 de 2009 i actual líder de la categoria després de la carrera inicial en Miajadas.

Cartell publicitari de la segona prova del Campionat d’Espanya de Motocròs

El pilot tarragoní Cristian Oliva es va imposar en les dues mànigues, mantenint-se líder del trofeu després de les dues proves disputades. Per la seva banda, Ángel Suárez va resultar el vencedor de la prova puntuable per

En MX Promeses, la victòria es la portava Ángel Suárez, que s’imposava a la primera mànega seguit de Josep Antoni Garcia i d’Alejandro Serrano. Per a la segona mànega les coses serien ben diferents, doncs Jordi Zaragoza, que havia tingut problemes en la primera mànega i només va poder finalitzar cinquè, en aquesta segona la va liderar de principi a fi, deixant en la segona posició a una bona distància a Suárez i a Garcia, en la tercera. Gràcies a aquesta victòria, Zaragoza encara podia ocupar el tercer esglaó del podi; Garcia, va ocupar el segon i Suárez el més alt. Gabriela Seisdedos i Carmen Rocío Segura es van repartir les victòries en les dues mànigues de la cursa inicial de la Copa Nacional de MX Fèmines, en què van prendre part 12 pilots. De tota manera, Les mànigues van ser cosa de tres, Seisdedos, Segura i Adele Field, encara que aquesta darrera va acabar tercera a les dues tandes.

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

LES PEDRES OBLIDADES El castell d’Oliola i la fortiﬁcació de la Costa del Boix

1- Aspecte actual de les ruïnes de la torre mestra del castell d’Oliola

Situació i característiqes constructives :

2- Un altre aspecte de dita torre

Les ruïnes del castell d’Oliola són situades al cim del turó que domina la població homònima, a la banda de migdia i no gaire lluny de la plaça de l’església parroquial de Sant Tirs. Des de l’indret on es bastí la fortificació, situada a 455 m. d’altitud, es veu la vall d’Oliola, el torrent de Balasc i l’antic camí comtal que duu a Agramunt. Des del cim de la torre mestra d’aquest castell degué existir alguna mena de comunicació visual indirecta al el castell de Ponts, del qual depenia, a través d’una torre de guaita situada a la carena de la Costa del Boix, de la qual dista un parell de quilòmetres. .

Com en la major part dels castells de frontera que formaven part de la cadena defendiva dels comtats d’Urgell i de Pallars, el castell d’Oliola era integrat per una torre mestra i per un recinte superior emmurallat. Per desgràcia, les restes que se n’han conservat són molt escasses. Damunt de la penya més alta hi ha les desferres d’una torre de planta quadrangular que fa, a l’exterior, uns 4,5 m. de costat; d’altra banda, la roca natural que fa de fonament d’aquesta 52

torre, fa uns 6 m. d’alt. Les restes de mur perimetral que s’han conservat tenen una alçada d’1 a 2 m.. S’hi veuen alguns carreus escairats i llargs, que recorden els aparells constructius del segle XI.

A la banda nord-est de dita roca arrenca un fragment de mur obrat amb tàpia, que te una alçada de 4 m., que és possible que també pertanyés al mur perimetral de la fortificació. Aquest recinte es devia estendre cap on actualment hi ha l’església parroquial de Sant Tirs i a una part del nucli urbà del poble, amb una longitud propera als 100 m. A la banda oposada al clos fortificat s’hi observa un vall o rasa excavada a base de buidar la terra del turó. La tasca de datar les poques restes que s’han conservat resulta difícil si no s’hi practica una acurada excavació arqueològica. Amb tot, els castells de frontera com el d’Oliola eren unes edificacions senzilles i no gens sumptuoses, situades en punts estratègics i de difícil accés. La seva construcció es va fer pensant en la capacitat defensiva més que no pas en el confort i el luxe. De manera progressiva van aparèixer al seu voltant una sèrie d’espais edificats destinats a l’habitatge i als serveis, que podien incloure l’aula o sala senyorial com a espai preeminent, ja que el castell també era la llar de la família castral i dels seus servents i col·laboradors. Com a seu d’una senyoria jurisdiccional, el castell de frontera també era el centre d’una explotació agrícola i ramadera. Fet i fet, l’alimentació de les famílies senyorials feia necessària l’existència d’un celler i d’un rebost, com també d’uns estables i d’unes corts on s’hi aplegués tot el bestiar que podien necessitar.

El fet històric. El castell d’Oliola ja apareix esmentat en les fonts historiogràfiques musulmanes. Segons el cronista hispanomusulmà Al-Udhri, l’any 908 Muhammad al-Tawil, senyor d’Osca-- després de diverses temptatives fracassades-quan morí Muhammad ibn Llop l’any 907, s’apoderà de la ciutat de Lleida.

L’any següent, el 909, emprengué una ràtzia o expedició punitiva per la zona fronterera de la Marca Superior i va prendre per la força els castells d’Alguaire, d’Oliola i el lloc de Gualter, on es diu que hi va fer nombrosos presoners i se n’engugué les collites de cereals. Pel que sembla, el nucli fortificat d’Oliola no tornaria a ser reconquerir ni repoblat pels urgellencs fins als volts de l’any 1035. Al cap d’uns anys, el 1061, Pere Miró de Ponts, feudatari del comte Ermengol III d’Urgell i vicari castral dels castells de Ponts, Agramunt, Almenara, Oliola, Puigverd d’Agramunt, Solsona i Baiona, llegava en testament al seu fill Arnau els alous i les propietats que posseïa al kastro de Uliola.

A mitjan segle XII, concretament l’any 1157, apareix documentat el cavaller Arnau d’Oliola en un procés que enfrontava el comte barceloní Ramon Berenguer IV i Pere de Puigverd, senyor de Ponts i d’Oliola, a causa dels castells de Prenafeta, Pira i Barberà de la Conca. Sembla que l’esmentat Arnau era el castlà que Pere de Puigverd tenia al castell d’Oliola. Altres membres de la nissaga Oliola, que prengueren el nom d’aquesta fortalesa, es troben re-

LES PEDRES OBLIDADES ferits en diverses escriptures del segle XII. A la darreria de dit segle, el 1172, es té constància que la castlania i els castells d’Oliola, Puigverd i Tudela de Segre eren llegats a un tal Ramon, fill de Ramon Bernat, el testament sagramental del qual havia estat jurat aquell any a l’església del castell de Biosca. D’altra banda, l’any 1190, Ramon de Seró i la seva muller Alet donaren en dot a llur filla Berenguera i a Ramon de Caporell, el seu futur espòs, tots els béns i les propietats que tenien per Pere de Puigverd, al castell d’Oliola i de Puigverd. Resta palès, doncs, que la senyoria d’Oliola continuava pertanyent a la família Puigverd i aquest fet encara és evident al segle XIII. A la darreria del segle XIV, Oliola i el seu terme consten com a possessió del comte d’Urgell. Finalment, al segle XVI, Oliola esdevingué una baronia del casal de Cardona, família que senyorejà el lloc fins a la desamortització del segle XIX. Bibliografia: Rocafort, Ceferí :”Geografia general de Catalunya.Província de Lleyda”(dirigida per F. Carreras Candi). Albert Martín ed., Barcelona. pàg. 290. Serra i Vilaró, Joan : “Les baronies de Pinós i de Mataplana”. 3 vols. ed. Balmes, Barcelona, 1930- 1950. Català i Roca, J. “ Els castells catalans”, Rafael Dalmau editor; vol. VI (I), pàgs. 394397. Barcelona, 1979. Burón, Vicenç : “Castells romànics catalans”- Guia. Ed. Mancús, Barcelona 1989

La fortiﬁcació de la Costa del Boix, al municipi d’Oliola: Situació : Es tracta, de fet, de les restes d’una fortificació situades al cim de la petita serra de 495 m. d’altitud, coneguda com a Costa del Boix, la qual s’estén per la riba dreta del torrent de Famides. Des del seu vèrtex s’estableix una comunicació visual directa amb el castell de Ponts, amb la torre de Valldans i amb la torre Dàdila, o del Cargol, a la Força d’Estany.

Característiques : Es tracta essencialment dels vestigis d’una torre de planta rectangular. Actualment només es veuen alguns carreus a la part més baixa. Aquesta torre, feta amb carreus ben escairats, sembla que fou construïda sobre una base formada per una espècie de mota poc més gran que la torre, també de planta rectangular i amb els marges, que formen un talús força marcat, construïts així mateix amb pedres. A tota la part septentrional d’aquesta torre hi ha un vall amb una amplada de més de 3 m. El vall acaba amb un marge d’una alçada d’1,5 m. La torre que hi havia al cim sembla que feia uns 5 m d’ample per uns 10 m de llarg. Els carreus que es poden veure a l’angle nord-est i en alguns altres indrets, entre els matolls i les bardisses, són ben tallats i de mida mitjana ( 20 cm x 40 cm ). Els angles d’aquesta construcció són rectes. Els murs atalussats que hi ha a la base d’aquesta torre tenen una alçada de prop de 3 m. Els angles d’aquesta mota inferior són arrodonits. Les parets són fetes amb pedres més grosses ( 35 cm x 45 cm ), unides només amb terra.. A la banda meridional, on, a causa del relleu, no hi ha vall i on sembla que hi havia l’entrada, es troba, a una certa distància de la torre, un mur que fa de marge, fet amb pedres grosses. Més avall, anant cap a l’est, encara hi ha alguna altra paret feta amb pedres ben treballades. Així

mateix, a la banda oposada, al nordest, a uns metres de la torre, fent de marge d’un prat, trobem també una paret que forma un angle arrodonit; és feta de pedres col.locades en filades i unides amb morter de guix.

3- Aspecte d’un dels murs de la fortificació de la Costa del Boix, des del costat de llevant.

Datació : La datació d’aquesta construcció és molt difícil. Fins i tot és difícil d’assegurar que sigui medieval. Sembla, però, que al vessant sud, fent prospeccions superficials, es trobaren fa uns anys, fragments de ceràmica grisa de l’edat mitjana. Així mateix, les característiques dels carreus de la torre superior fan pensar també, més aviat, en l’època medieval. Tot i això, tant pot ser d’un moment proper a l’any 1.000 com dels darrers segles medievals. Sense una excavació acurada de l’indret és difícil d’assegurar-ne res més. Manuel Gabriel i Forn Jordi Bolós i Masclans. Bibliografia : Catalunya Romànica, vol. XVII, La Noguera.

NANOREL ATS UN MAL DIA U

A L’ESCOLA S

Assegut a la barra del bar volent oblidar no recordo el què, vaig poder veure pel finestral a l’altre costat del carrer com ella entrava al portal de la casa i s’asseia als primers graons de l’escala. Semblava que no gosés agafar l’ascensor. La meva fantasia maliciosa va voler suposar que alguna cosa greu la preocupava. Vaig també imaginar que, aquell mateix dia, s’havia assabentat que estava embarassada o que les baixes qualificacions del darrer curs no la permetien accedir a la carrera que li havien escollit i no sabia com explicarho als seus pares. La meva inventiva va veure en ella un patiment prou important com per deixar el meu tercer cubata a la barra i anar a socórrer la pobre noia.

Com cada dilluns a primera hora del matí els alumnes deixaven els seus treballs sobre el pupitre i el professor els anava arreplegant. El mestre recollia els deures que havia posat pel cap de setmana i que aquest cop es tractava de fer una redacció sobre el tema “Què vull ser quan sigui gran”

Just en el moment que jjo sortia del bar, va aparèixer un individu que, després d’obrir la porta de l’escala, va alçar la noia i, mentre premia el botó de crida de l’ascensor, conversava amb ella d’una forma que, des de l’altre costat de carrer, no semblava gens violenta. L’enigma de la meva història truculenta, vaig pensar, s’ha desvelat: ella no tenia les claus i estava esperant que ell arribés. j però, la mirada suplicant, com Em va neguitejar, de socors, que em va dirigir aquella noia en el moment que entrava a l’ascensor. Tornant a la barra, vaig demanar el penúltim cubata. Allò va ser el malson de tota la nit que em va rematar un mal dia.

passatemps SUDOKU: L’objectiu és col·locar un número de l’1 al 9 en cada cel·la de manera que mai no coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió de 3x3.

Els seus deixebles mai no li havien dut gaires problemes fora dels normals entre adolescents de dotze o tretze anys. Però aquella vegada, quan el mestre va arribar a la taula de la Júlia, no hi va trobar res. - Júlia, què ha passat? - Res. Jo quan sigui gran vull ser mestra. -I? - Res, que volia saber quina és l’actitud que s’ha de prendre quan un alumne no ha entregat els deures que havia de fer. El mestre, davant de la disjuntij va no sabia si aplaudir la iniciativa de la Júlia o castigar el seu cinisme. Al final va optar per un discret i còmode – està bé, ja en parlarem. El millor que te l’ofici de mestre és que cada dia s’aprèn alguna cosa nova dels alumnes.

Eva Casteyano

POESIA El niu d’orenetes Sota el balcó de cal Xilla

El Tonet, l’amo del balcó

varen construir un pis,

les acull amb il·lusió,

una parella atrevida

i quan canvia l’estació

que no va demanar permís!

marxen amb gran fal·lera

Tot el dia amunt i avall festejant i portant fang,

ja que tenen llarga la carr rera

els fonaments assegurats

L’amo del balcó

sobre el fil d’electricitat

els neteja i pinta el pis

Per teulada el balcó

amb gran encís,

i sense cap preocupació.

de color verd, i espera

Cada dia al matí les escolto

fins la propera Primavera

i diuen així: Lleva’t, lleva’t dematí que nosaltres ja hem fet tres voltes a Sant Peret Al cap d’unes setmanetes es veuen quatre boquetes, ben obertes i amb molta gana

esperant-ne la becada

Lola Sangrà i Solé, Ponts, abril 2010

la u誰tat de la contin vos t bscriv in u s a t is v e r s es quote a les nov

53 55

PONTS PLAÇA PLANELL, 14 IGUALADA C/ SANTA CATERINA, 37 - C/ DE L’AURORA, 60-62 BARCELONA C/ VILARÓS, 3-5 VIC C/ DE LES ESCALES, 2 FIGUERES C/ FORN BAIX, 8 REUS C/ MONTEROLS, 15 MANRESA C/ ÀNGEL GUIMERÀ, 45