portaveu_n279

8QD QRYD HGLFLy GH 3RUWDYHX 1978-2008

Patrocini:

Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Institut d’Estudis Ilerdencs

El proper 22 d'abril, a dos quarts de deu del vespre, Manuel Gabriel i Forn presentarĂ el libre 3RUWDYHX DQ\V GH VHUYHL DO 6HJUH 0LWMj /D KLVWzULD O tQGH[ L OHV SRUWDGHV , a la sala d'actes de l'Ajuntament de Ponts, on hi sou tots convidats.

1978

Aquesta nova edició de 3RUWDYHX recull un treball de recopilació de dades i imatges, realitzat per Jordi Vidal i SordÊ, que dins La Història sintetitza els fets mÊs significatius esdevinguts al Segre Mitjà durant 30 anys, fent especial èmfasi als que ha promogut 3RUWDYHX. A L'�ndex que ha elaborat s'inclouen les mÊs de 4.600 fitxes anys de servei 2008 dels treballs publicats a la revista, facilitant la recerca per número al Segre Mitjà : Entitat d’assessorament Agrari30

d'exemplar (265) o per autors (mĂŠs de 600). I a Les Portades, fa una GestiĂł de Plans de Millora catalogaciĂł de les 265 obres realitzades pels mĂŠs de 50 diferents autors que les han creat.

Gestió Laboral Agrà ria Il¡lustrat amb mÊs de cinc-centes imatges, constitueix un reclam visual de primer ordre i Ês idoni per obsequiar la diada de Sant Jordi.

30 anys de servei al Segre MitjĂ

Promotors:

Ajuntament de Baronia de Rialb

Ajuntament de Ponts

Ajuntament de Vilanova de l’Aguda

Aiguasport

MC Segre

un recull de Jordi Vidal i SordĂŠ

Marià Aleu i Belló Mar-Llum Aleu i Belló Santiago Bernaus i Espaùol Cal Planes Joan Ramon Closa i Vidal família Mir-Audet família Sala-Mases Valeri FenÊs i Capell Pere Gatnau i Ricart Josep Junyent i Vall-llobera Sebastià Lloret i Baró Antoni Capellades i Perera Francesc Puigpinós i Riba Agnès Ros i Basseda Ramon Soley i Cetó M. Lurdes Vidal i Audet

Contractes d’Arrendaments 3UHSDUHP XQ UHSRUWDWJH

FOTOS: Joan Salvia

Oficina Central: C/ Enric Pubill, 18 altell 25005 LLEIDA Oficina Comarca Noguera: Plaça Portalet, 16 25740 PONTS Als anys setanta, a Ponts s'escollia "la Pubilla", que era una /mena Tels. 973 23 com 43 26 973 de 46 20 73 reconeixement a la grà cia i simpatia de Mòbil 658 87 41 11 la noia que millor representava la vila.

MÊs d'un dirà que això són "carallades", mentre altres pensem que fou unas bona idea, perquè no recuperable... Com a mínim Ês història i per tant, 3RUWDYHX vol fer-ne esment. És per això, que us demanem imatges que reflecteixin aquest record a tothom que en tingui.

UHVWDXUDQW

SODoD 6DQW &ULVWzIRO 7HO 3 2 1 7 6

0HQ~ GLDUL 0HQ~ SHU D JUXSV 6HUYHL GH &DUWD

(VSHFLDOLWDWV &DUQV DO IRF GH OOHQ\D &DUJROV D OD OODXQD %DFDOOj DOV GLIHUHQWV HVWLOV (OV SODWV GHO QRVWUH FXLQHU

EDITORIAL 1987 Premi Humbert Torres de l’Òmnium Cultural 1997 Premi Premsa Comarcal de la Noguera Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Les presses mai no són bones En el darrer número de PORTAVEU, concretament a les pàgines 24, 48 i 49, s’hi reprodueix l’article “Carta oberta a la vuitantena de propietaris afectats per la declaració de la DUN 2009 del senyor Joan Pau Cirera Estany”, signat per Francesca Sangrà Solsona, en el qual –bàsicament– es fa esment d’una ingrata, alhora que costosa experiència, per tal de demostrar la pertinença d’unes possessions que l’autora ha hagut d’emprendre davant l’administració per tal d’aconse-

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat www.portaveu.cat Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció: Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal i Dolors Fernández Col·laboradors habituals:

guir que sigui constatada la seva propietat legítima.

Es tracta, doncs, d’un greu problema que no solament pateix la signant de la carta sinó 79 propietaris més d’aquestes contrades; que a més, com a conseqüència d’un evident i alhora recriminable lapsus administratiu reclamem que no es repeteixi mai més. Referent a aquest escrit, PORTAVEU admet la seva culpabilitat, que lamentem profundament, per no haver-lo publicat com es mereixia, ja que fou reproduït amb una tipografia poc adient pel seu abast, i malgrat no serveixi d’excusa, cal dir que fou ocasionada per les inevitables presses que provocà a l’equip d’edició, en ésser lliurat sense el temps necessari per tal d’encabir-lo degudament.

Cal dir també, que tot i la inserció de quatre pàgines més de les previstes inicialment pel número anterior, fou extremadament dificultosa la compaginació entre el contingut que es lliurà i el continent de la publicació, que lamentablement és gairebé hermètic a causa del minso pressupost de què disposem.

Pluralitat Malgrat hi ha encara qui s’entesta a pregonar que si PORTAVEU és de dretes o d’esquerres (classificació que hauria d’estar ja en desús), del que ja no s’hauria de dubtar, és que cada exemplar,

Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep M. Palà, Josep Junyent, Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel López, Josep Muntó, Josep Esteve i Francesc Pubill.

Fotografia:

si s’ha de valorar ideològicament, serà més de dretes o més d’esquerres en funció dels articles

Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana Correccions i Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada:

i esperem que continuï així. La suposada ideologia que hom pot veure reflectida en les nostres

Pintura d’escola catalana del segle XVII. Capella de Sant Jordi de Mas d’en Torres (Municipi d’Oliola) Disseny: Juan Castro, Fotografia: Manuel Gabriel Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

que hi apareixen. En aquesta revista no es practica cap tipus de censura ideològica, sempre i quan els articles que ens feu arribar no atemptin a la legalitat. Cosa que no acostuma a passar pàgines és producte -ni més ni menys- dels articles que els nostres col·laboradors, siguin habituals o ocasionals, siguin de dretes o d’esquerres, ens fan arribar a la nostra redacció. No cal dir que Portaveu és una revista plural. L’objectiu d’aquesta revista que tenen a les seves mans, no és l’adoctrinament cap a certa tendència ideològica. Sinó que el que vol, és fer una difusió i aproximació del que succeeix en el nostre àmbit territorial i a les persones que tenen un lligam amb aquest.

Ja que hem parlat de pluralitat i de lligam territorial, per acabar, volem fer referència a una persona lligada a la vila de Ponts. Es tracta de Mercedes Segarra. Empresària i emprenedora a la vegada. Una self-made-woman, és a dir, una dona que s’ha fet a si mateixa. Nascuda a Ponts el 1948, que de petita va marxar, com moltes altres famílies, cap a Barcelona. Va crear, l’any 1996, amb pocs recursos i amb un canal de venda poc usual com l’espai en un programa de ràdio, on venia en directe els seus primers productes i on els oients podien comprar, consultar i fins i tot donar testimoni de la qualitat del producte, una empresa de venda on line de productes i aparells de neteja i per a la llar que avui dóna feina a més de 300 persones, de les quals el 60% són dones.

Mercedes Segarra va rebre, el mes de març passat, el premi a la millor empresària de comerç.

Un premi concedit per l’Associació d’empresàries, directives i professionals FUNDE. Aquesta

SUMARI EDITORIAL ……………........................................…… 3 DIETARI I METEREOLOGIA ……….....….........….. 4 NOTICIARI …........... 6-10, 12, 16, 18, 19, 20, 21, 22 i 23 BÚSTIA D’OPINIÓ ...................... 5, 26, 28, 34, 37 i 44 REPORTATGE .............................................. 14 i 15 INFORMACIÓ MUNICIPAL …………….............. 24 PONTS GRÀFIC ................................................ 29-32 LA COLUMNA ........................................................ 33 CATALÀ A L’ABAST ..................................…………. 33 LA PEDRA DELS POLLETS .......................... 36 i 37 EL RAJOLÍ ..........……………………………......... 38 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............................... 40 i 41 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 42 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA ......................... 42 i 43 RECERCA HISTÒRICA ................................ 46-48 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .......................……… 49 FORJADORS DE LA MEMÒRIA ......................…. 50 i 51 ANIMALONS .......................….............................… 52 ESPORTS .................................................................. 54 LES PEDRES OBLIDADES ..................... 56 i 57 NANORELATS I POESIA ....................................... 58

associació impulsa i representa la participació de la dona en el món empresarial i dóna suport a les iniciatives promogudes per dones. És una associació que treballa amb un enfocament plural, que busca aquesta pluralitat i vol facilitar a la dona tot el que necessita per fer-se cabuda i tirar endavant en el món professional i empresarial. Vet aquí un altre exemple de pluralitat que sovint s’oblida o si més no, no es té present.

Fe d’errades i aclariments: L’apunt del número anterior, dedicat al Joan de ca la Lisa és sotasignat per Josep Junyent.

A Les Pedres oblidades, el peu de les imatges corresponen a: 1. Aspecte general del castell de l’Aguda de Valldàries, en l’actualitat. Foto de M. Gabriel.

3. Aspecte parcial de l’habitatge cobert amb volta de canó, del castell de l’Aguda de Valldàries, pel costat de ponent.

Foto de M.Gabriel.

El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor.

PORTAVEU

3

METEREOLOGIA

Col.laboracions en aquesta edició: Montserrat Sala, Jordi Vidal, Montserrat Fornells, Manuel Gabriel, Joanpere Massana, Jordi Torruella, Montse Junyent, Laura López, Jordi Serra, Antònia Maestre, Josep Muntó, Albert Jané, Jaume Campàs, Salvador Tugues, Pere Pinós, Ma Lurdes Vidal, Josep Junyent, Jaume Invernon, Josep Ma Palà, Josep Esteve, Miquel López, C. Abentin i Francesc Alcázar

f e b r e r

(8 de març - 35 cm de neu)

març

abril

Telèfons d’interès

Dades recollides per: Dolors Soler i Maria Mascó

D I E T A R I

FEBRER

ABRIL

Del 12 al 16 - Festes de Carnaval i Ranxo. Amb la II Edició de la Mostra artesana i gastronòmica.

Dia 2 - Sortida de la secció de BTT del Moto Club al Sagrat Cor d’Oliola.

-

Dia 20 - Concert del grup de rock Malaventura al bar Tastaponts.

MARÇ Dia 7 - S’instal·la l’autocar amb les 6 Copes del Barça de futbol.

Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Jordi Vidal

Mossos

088 o 112

Policia local

608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Ser. funerar.

Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

- Processó del Silenci i els Armats Dia 2 - Paellada popular a Ribelles Dia 3 - Les Caramelles Agustí Cucurulls

Dia 11 - I Campionat de billar al bar Joventut.

Dia 14 - Campionat de Brisca al Casal de la Gent Gran de Ponts Dia 19 - Inauguració de la llar d’infants municipal Balú.

Dia 20 - Concert acústic d’Òpal al bar Tastaponts Dia 27-28 - Campionat d’Espanya d’Enduro Dia 29 - Mostra de panades i bunyols al Casal de la gent gran de Ponts

- Jornada solidària de futbol -benjamins al camp municipal d’esports de 9 a 19h.

- Concert de Rumba amb el grup Sota Zero al bar Tastaponts.

- Calçotada popular a Vilanova de l’Aguda - Cursa de BTT Dia 9 - Inauguració del local Social a l’Alzina, de pavimentació del c.Castell de Ribelles, i de la canalització del torrent de Valldàries a Vilanova de L’Aguda.

4

BÚSTIA D’OPINIÓ El meu paneret de cosir La caixeta on guardo tots els estris de costura és plena a vessar. És com un calaix de sastre on hi cap tot, on s’hi pot buscar de tot, perquè hi ha cabuda per a tot.

Una arracada extraviada, una llima d’ungles, un cargol, o bé la targeta d’un regal que m’han fet fa poc.

No és que la caixeta sigui molt gran ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quan hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada i és allà, sense saber com, per art d’encantament. Misteriós.

El meu paneret de cosir és un company de molts anys; és bonic, folrat amb tela de quadres de colors ocres. Té dos pisos i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti en gran manera és que caigui a terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies a tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dins l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarda molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vessades, quan els fills arribaven tard a casa i jo cosia o ho feia veure. Sap també de les presses per tenir les peces acabades a vigílies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il·lusió. Angúnies i hores tallant fils, posant botons o ornaments.

A totes les hores de la nit, ens hem fet companyia mútuament. El dia era pel mostrador, la casa, els fills i altres compromisos.

Ara, el meu paneret, té una vida més tranquil·la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. És l’amic i col·laborador de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre guardaré, malgrat tot, al meu costat.

Montserrat Sala i Porta

Justícia a les pensions Tot i que l’esperança de vida de les persones hagi augmentat, i cal dir que a Espanya més que en molts altres països, la sostenibilitat financera del sistema de pensions no s’hauria d’haver posat en dubte com ho està fent el Govern de l’Estat… Ni més ni menys perquè les previsions pel 2010 són d’un superàvit de més de 2.500 M d’euros, perquè la despesa total del sistema de pensions, en relació al PIB, al nostre país està 3 punts per sota de la mitjana de la despesa europea i perquè l’edat real de jubilació és de les més altes d’Europa, 63’8 anys enfront dels 62,3 de mitjana. És clar que l’increment en dos anys de l’edat de jubilació representaria una retallada substancial d’un dels drets fonamentals de la classe treballadora, que en un país amb govern socialista seria una incongruència total en l’aplicació de la seva ideologia… I ho seria més encara quan la Comissió Europea ha recomanat recentment als països socis, més que el retard de l’edat de jubilació, el restabliment de l’equilibri entre el nombre d’anys treballats i els anys de jubilació, que si bé suposaria als treballadors estar ocupats durant més temps, no implicaria haver-se de jubilar més tard. Es tracta que hi hagi molta més proporcionalitat entre les aportacions dels cotitzants i les pensions a percebre, la qual cosa s’aconseguiria en bona part allargant el nombre d’anys necessaris –actualment 35–, per poder cobrar el 100% de la pensió.

I al marge d’aquesta equitat a l’hora de les retribucions, caldria –aprofitant l’avinentesa reformista–, posar remei a una injustícia que s’ha mantingut massa temps, i és entestar-se a posar una edat de jubilació idèntica per a tothom, ja que l’actual sistema fixa la mateixa tant per qui ha començat a cotitzar als catorze anys com per qui s’ha iniciat al món laboral als trenta.

Jordi Vidal i Sordé

En memòria del nostre germà Josep Tebé Castellà

En Josep va néixer a Ponts el 4 de març del 1944. Fou el primogènit dels 14 fills que tingueren en Joan Tebé Rovira, de cal Lluquet, i la Rosa Castellà Tugues, de cal Rabosa.

Fou alumne del col·legi de les monges Sagrada Família i de l’acadèmia d’en Miquel Poch, i cursà els estudis de Batxillerat a l’Institut de La Seu d’Urgell.

Els seus amics d’infància foren l’Antonio Sala de cal Martí Paleta i el Joan Codina de ca la Gràcia, entre altres.

Acabat el batxillerat, es traslladà a Barcelona on es llicencià en Filologia Catalana. La major part de la seva vida laboral la dedicà a la Institució NeuroPsicopedagògica Guru, Escola d’Educació Especial, i fou molt reconegut entre els seus companys.

En Josep fou un home fort, tossut, rebel, culte, savi, enamorat de la literatura, de la llengua, de la ciència, de la nostra petita i estimada pàtria, Catalunya.

Formà una llar amb la Montse Cordomí i es va desviure pels seus fills Cristian i Roc, i va gaudir amb l’Aina, la seva neta. Fou un germà que ens obrí el camí a la lluita per la vida i per la llibertat.

El dia 29 de gener de 2010, després d’un any de lluita per recobrar la salut malmesa per un vessament cerebral, ens deixà definitivament.

Josep, germà, pare, avi, amic, romandràs sempre dintre del nostre cor i del nostre pensament.

Família Tebé Castellà 5

N O T I C I A R I

Després d’unes paraules de reconeixement de la tasca i d’agraïment per part de la Regidoria, en nom dels pontsicans i pontsicanes, se li va fer entrega d’un ram de roses. Actualment, la Gmna. Maruja és la directora de Càritas Parroquial.

Jaume Mayoral

La Gna. Maruja juntament amb la Gna. Teresa i Gmna. Felisa formen part de d’institut secular Germandat de Jesús Mestre que va ser fundat pel sacerdot Àngel Ximénez d’Embun, l’any 1974 a la vila de Ponts, El carisma de la seva germandat és la col·laboració i l’ajuda a les parròquies i a la seva pastoral, en aquests 36 anys han col·laborat en la catequesis parroquial, l’atenció als necessitats i cura de l’església.

Agustí Cucurulls

com a educadora de la Llar d’infants Balú, de Ponts, després de 32 anys de servei com a mestra de la guarderia; la Gna. Maruja va rebre, en un senzill i emotiu acte, l’agraïment per aquests anys de servei als més petits del poble.

Van participar-hi, a més de les companyes de la Guarderia, l’alcalde de la vila Jaume Garcia, la regidora d’ensenyament Neus Guixés i el rector de la parròquia Mn. Jaume Mayoral. No cal dir que també hi eren presents la cinquantena d’infants que enguany acull l’anomenada Balú.

Agustí Cucurulls

Jubilació de la Gna. Exposició d’eines i Maruja Sánchez RÀFLV HQ PLQLDWXUD El dijous 11 de febrer va tenir lloc la ju- a la Sala de Plens bilació de la germana Maruja Sánchez de Casa la Vila

Els treballadors de l’ONCE es manifesten contra el tancament de quioscs Una desena de treballadors de l’ONCE de Lleida es manifestaren el passat 10 de març davant la subdelegació del govern per reclamar una reunió urgent amb la Ministra de Sanitat i Política Social, Trinitat Jiménez. El representant del comitè d’empresa, Víctor Zaratán, va declarar que la ministra “mira cap una altra banda” respecte aquesta problemàtica, en relació a la intenció de l’ONCE de tancar desenes de quioscos a tot l’Estat, sis dels quals són a Ponent, concretament a Ponts, Almenar, les Borges Blanques, Bossost, Oliana i el barri de Magraners de Lleida.

6

Des de la mostra d’eines d’oficis en miniatura que vam poder contemplar al primer pis del Casal de Gent Gran de Ponts durant la festa del Ranxo de l’any 2002, no havíem tingut l’ocasió d’admirar les petites obres mestres elaborades per Miquel Olivart i Pujol (Ponts, 1 9 4 4 ) E n g u a n y, durant els dies de la festa del Ranxo, aquest artesà autodidacte ha exposat a la Sala de Plens de Casa la Vila un total de 818 reproduccions d’eines professionals a escala, entre les que destaquen els nombrosos diorames expositors dels oficis que han existit o encara existeixen a la comarca. Entre aquests plafons cal destacar els dels oficis d’espardenyer i de forner, que ha realitzat últimament.

Zaratán denuncia la precarietat laboral dels nous treballadors, als quals s’ofereix un sou un 30% inferior al dels actuals empleats. A més, afirma que no es renoven els contractes temporals amb l’excusa de la crisi. També va lamentar que l’empresa exclogui als discapacitats visuals severs perquè diu que no són “gaire productius”.

NN OO TT I I CC I I AA RR I I

Inauguració de la pista de vol de l’ARC - Ponts

Agustí Cucurulls

El proppassat diumenge, dia 14 de febrer, va tenir lloc la inauguració de la nova pista de vol de l’A R C - Ponts, situada a la partida de la Costa de Famides, municipi de Ponts. Té una superfície asfaltada de 150 metres per 16 d’ample, dels quals 120 pertanyen a la pista reglamentària de vol pròpiament dita. L’associació pontsicana de vol radio controlat, presidida per Ramon Porta i Capdevila, ha gestionat des de fa dos anys i mig la creació d’aquest equipament esportiu, situat al costat de l’abocador controlat de runes de l’empresa Àrids Romà, que ha sufragat part de l’obra.

A l’acte d’inauguració, a més de les autoritats de representants d’altres associacions de la vila, hi assistiren més de trenta pilots d’aeromodelisme de les comarques lleidatanes amb les respectives avionetes.

Moment de la inauguració de la nova pista de vol ARC- Ponts

Agustí Cucurulls

Membres de l’Associació pontsicana de vol radio controlat i altres pilots d’aeromodelisme

Jordi Vidal

El passat 26 de Febrer és portà a terme el XXXIII sopar de maridatge a Lo Ponts Restaurant on Gerard Escudé i en Josep Mª, enòleg i vinyater, de Celler del Molí (do Pla de Bages), varen

poder transmetre la seva manera d’entendre el vi. Els comença’ls també van poder tastar, en un dels plats, l’oli de la varietat, Sarruda, procedent de varietats antigues recuperades per Slow Jordi Vidal

Sopar maridatge amb vins ecològics de celler del molí i oli d’oliveres trobades

Food que comercialitzat amb el nom de Oliveres Trobades, i per descomptat els plats de la cuina d’en Ramon Gaspà i comentaris de sensacions del sumiller Jaume Gaspà.

7

N O T I C I A R I

Agustí Cucurulls

Les autoritats polítiques lleidatanes van poder remenar simbòlicament alguna de les peroles que contenien el ranxo a punt per servir.

Agustí Cucurulls

Els assistents van desafiar el mal temps i l’amenaça de pluja durant tot el matí fins les dues del migdia.

les diferents autoritats lleidatanes van ser les encarregades de degustar el ranxo després de la benedicció

Agustí Cucurulls

Unes 5000 persones van assistir a Ponts al tradicional Ranxo, la festa gastronòmica per excel·lència que se celebra any rere any des de fa més d’un segle a la nostra vila. Els assistents van desafiar el mal temps i l’amenaça de pluja durant tot el matí i fidels a la cita van esperar estoicament la distribució de l’esperat plat, del qual se’n van tornar a repartir unes 8000 racions. Des de les sis del matí, l’avinguda Font de Valldans es va omplir amb més de 50 voluntaris per iniciar la preparació del ranxo. Per fer-lo, es van utilitzar 60 calderes, en què es van cuinar gallines, pollastres, vedella, porc i corder. S’hi va afegir arròs, patates, fideus, cols, cebes, tomàquets, cigrons, mongetes i 60 quilos de pasta de sopa i sal, que es van coure durant més de sis hores.

A partir de les dues del migdia, les diferents autoritats lleidatanes que van assistir al dinar van ser les encarregades de degustar l’esperat plat després de la benedicció. Enguany l’acte va comptar amb l’assistència dels diputats Enric Colom i Montse Mayos, a més del president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert. L’alcalde de Ponts, Jaume Garcia, va assenyalar que el consistori continua reclamant que la celebració sigui declarada d’interès nacional per l’antiguitat de la festa i la fidelitat dels assistents. Ponts també va comptar amb la segona edició del Mercat Gastronòmic del Ranxo, amb cinquanta parades de productes artesans.

Agustí Cucurulls

El Ranxo

8

Paco Boncomte

A Gualter, a la Baronia de Rialb, el dimarts de Carnaval es va transformar en un dinar popular per a 250 persones amb escudella, un plat que elaboren cada any els mateixos veïns i al qual es va sumar carn a la brasa i un bon vi.

N O T I C I A R I

Imatges del Lali -lali i Ranxo 2010 a Ponts

fotografies d’Agustí Cucurulls

9

N O T I C I A R I

Celebració de les XX Jornades Culturals de l’I.E.S. - Ponts.

1er Premi Batxillerat - Judit Massana Bravo

1er Premi 2on ESO - Josep Jové Jiménez

En el decurs dels dies 17,18 i 19 de febrer d’enguany s’ha celebrat la vintena edició de les Jornades Culturals de l’IES - Ponts. Tots els tallers i actes organitzats pel claustre de professors van gaudir de la plena participació dels alumnes dels diferents cursos. A més dels tallers i torneigs habituals, cal fer esment del taller d’elaboració de zoòtrops, o d’imatges animades, del de fabricació de figures de sabó o paper, o el de DJ MIX. La Passarel·la Gaudí va tornar a tenir una gran acceptació per part de les alumnes. El dijous dia 18, a la tarda, va tenir lloc la presentació de la coral de l’IES, seguida d’un concert de flauta dolça a càrrec d’un gran nombre d’alumnes de primer cicle d’ESO. Els guanyadors dels premis als millors cartells anunciadors de les Jornades, van ser els alumnes Judit Massana Bravo, de I de Batxillerat; Josep Jové Jiménez, de III d’ESO i Annabel Jounou Aubarell, de II d’ESO. Felicitacions a totes i a tots.

Taller de figures de sabó i paper

Passarel·la Gaudí

1er Premi Primer Cicle ESO - Annabel Jounou Aubarell

Taller de periodisme fotografies de Manuel Gabriel

Taller de teatre

10

Taller Matemàtiques Cangur

11

N O T I C I A R I

El Ranxo a Vilanova de l’Aguda

VILANOVA DE L’AGUDA

Pel que fa al municipi de Vilanova de l’Aguda, durant aquest any 2010 i dins del programa del PUOSC, el Departament de Governació ha aprovat una inversió de 193.591,23 euros (amb un pressupost de 203.751,82 euros). Les inversions aprovades i previstes per aquest 2010 són:

Montserrat Fornells

Inversions previstes a Vilanova de l’Aguda durant el 2010

Ramona Santaeulàlia, Marta Tuca, Mercè Pijuan, Vicent Font, Antònia Pàvia, Ester Morgo, Ma Àngels Cortina, Carme Codina, Gemma Camats, Montserrat Fornells, Jaume Junyent i Manel Beato.

És una tradició força antiga que transcorre a l’entorn d’aquest àpat singular, en un ambient força familiar. S’inicia la vigilia amb la preparació d’embotits i altres viandes. L’endemà té lloc l’elaboració propia del ranxo que les mestresses cuinen en les típiques calderes d’aràm. Seguidament en el local social, tot el poble seu a taula i s’assaboreix aquest exquisit dinar.

Aquest any, unes 140 persones van poder degustar del magnífic Ranxo i de la carns de porc.

-Adequació de l’enllumenat públic a Guardiola. Pressupost de 20.887,83 euros i una subvenció de 19.843.44 euros.

-Adequació i substitució de la bàscula municipal a Guardiola. Pressupost de 40.016,29 euros i una subvenció de 38.015,48 euros.

Enguany al Ranxo de Vilanova ens va acompanyar el president del Consell Comarcal de la Noguera, el sr. Vicent Font, i el diputat de Vies i Obres i Turismes de la Diputació de Lleida i alcalde de Guissona, el sr. Josep Cosconera.

Montserrat Fornells

-Instal·lació de l’enllumenat públic a Vilalta. Pressupost de 60.528,72 euros i una subvenció de 57.502,03 euros.

-Instal·lació de cinc hidrants d’aigua al municipi de Vilanova de l’Aguda (un a cada nucli del municipi). Pressupost de 82.318,98 euros i una subvenció de 78.230,03 euros.

A més a més, durant aquest 2010 també es durant a terme les obres que van aprovar-se en el PUOSC 2009 al municipi de Vilanova de l’Aguda, corresponent a una inversió al poble de l’Alzina, referent a l’arranjament d’exteriors i l’entorn de l’església de Sant Salvador de l’Alzina, amb un pressupost de 35.198,31 euros i una subvenció de 33.438,40 euros.

Instantània presa durant un moment de la xerrada

12

El passat dimarts 9 de febrer, va durse a terme una xerrada a Vilanova de l’Aguda en motiu del Segarra-Garrigues. L’entitat financera BBVA va venir a presentar als regants del Canal les diferents línies de finançament que l’entitat promou.

Una quinzena de persones van poder escoltar les diferents línies que l’entitat ofereix als regants i en el seu dia va establir convenir amb la Comunitat de Regants.

Fonts del BBVA

També durant aquest 2010, l’Ajuntament de Vilanova de l’Aguda s’ha acollit al Fons Estatal per la Ocupació i la Sostenibilitat Local (del Ministeri de Política Territorial), amb un pressupost atorgat al municipi de Vilanova de 24.540 euros. Aquests diners es destinaran a la pavimentació i millora del ferm de la Plaça Diputació del poble de Vilanova de l’Aguda.

Xerrada sobre el canal SegarraGarrigues a Vilanova de l’Aguda

Per part del BBVA van assistir-hi el cap de la zona de Lleida, el representat institucional i la representant de la secció d’Agricultura a Catalunya.

+ + )"4" "+/ -(./6',) &)

"1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

13

REPORTATGE Instància d’alegacions, presentada pels regants de Vilanova de l’Aguda al president de Regsega, Sr. Jordi Bertran i Muntaner Primer.- La situació actual de crisis del sector agrari i de l’economia en general, està afectant el sector amb una reducció constant dels preus percebuts pels productes agraris. Al mateix temps que no s’atura l’augment dels costos de producció, així com dels costos energètics dels regadius deguts als canvis de la tarifa elèctrica. La crisi ha comportat una reducció de la renda del sector agrari català del 43,7% en termes constants en el període 2001-2008. Les perspectives del sector pels propers anys, amb la política agrícola comuna en regressió i un pagament únic de secà que complicarà la competència amb els de reg, són iguals o més complicades que la dels darrers anys.

Segon.- Aquesta situació fa molt difícil que la pagesia puguem fer front al pagament dels imports corresponents a la nostra contribució econòmica al cost total de les obres de transformació en regadiu just a partir de l’arribada de l’aigua a la finca. Concretament, aquest és el cas dels regants dels sectors del Canal Segarra-Garrigues que ja hem rebut la notificació de fer efectiu el pagament de la Tarifa de servei.

Tercer.- A més, en aquets moments hi ha encara punts importants a concretar que incidiran directament en els costos que haurem d’assumir els regants, aquests són: No es disposa de concessió d’aigua pel Sistema Segarra-Garrigues, només d’una reserva de 100 hm3/any per satisfer les demandes dels regadius històrics (Alt Urgell o Segarra, Anglesola i Belianes) que estarà ens mans de la Generalitat de Catalunya que és qui té el compromís de pagament de les tarifes per la recuperació de la inversió feta per la societat estatal Aguas de la Cuenca del Ebro, SA. i, per tant, no estarà en mans de la comunitat general de regants ni de l’empresa Aigües del Segarra Garrigues SA. No es coneix el preu que tindrà la tarifa de consum (cost del metre cúbic d’aigua).

No se sap la repercussió que tindrà en els costos totals dels regants l’exclusió de les ZEPA del reg.

No es coneix la repercussió del cost de la xarxa principal als usuaris del canal.

No s’han finalitzat les obres de compensació (camins, desaigües, etc).

Per tot això, demanem: Que es tingui per presentat aquest escrit i que en base a les manifestacions contingudes en el mateix es procedeixi a aturar el pagament de la Tarifa de servei fins que no s’hagin resolt els punts anteriors i es consensuï una nova fórmula que faciliti el seu pagament tot adaptant-lo a la capacitat financera dels regants de manera que el cost de la transformació sigui assumible, als efectes legals oportuns.

Regants del Segarra-Garrigues retornen els rebuts de l’aigua El passat 24 de febrer una trentena de regants del Segarra-Garrigues, d’entre els seixanta afectats, del municipi de Vilanova de l’Aguda i Oliola van retornar a Regsega els rebuts de les obres argumentant que amb la situació de crisi no poden fer front als 3.100 euros per hectàrea que han de pagar per regar.

Demanen pagar de manera esglaonada o per l’ús que en facin de l’aigua.

El director General de Desenvolupament Rural d’Agricultura i president de Regesa, Jordi Bertran, va acusar el president de la Col·lectivitat de Regants número 2 del Segarra Garrigues, Vicent Esteve, d’”haver orquestrat tota la polèmica envers el pagament dels drets de reg i de no haver informat adequadament als regants”.

Per la seva banda, Esteve va acusar 14

l’administració de “manca de diàleg i d’haver rebut només amenaces de tancar el subministrament d’aigua en comptes de buscar solucions.”

Va dir que falta acabar obres, com camins o adequar al reg finques de particulars, i va alertar que hi ha propietaris de Vilanova de l’Aguda que ja ho tenen tot firmat però encara no els han adequat la finca. D’altra banda, va recordar que encara no saben quant costarà l’aigua que Regsega els ha dit que fins llavors no se’ls farà pagar.

Juntament amb els rebuts van afegir un document en el qual es demana que es paralitzi el pagament de la tarifa, 3.100 euros per hectàrea, sense que s’hagi resolt diverses anomalies, i especialment no s’hagi arribat a un acord per a facilitar el pagament a través d’una fórmula que sigui assumible per als afectats.

“Una fórmula que passa pel pagament a terminis anuals o bé a través del consum de l’aigua, com ja s’està

REPORTATGE

NOTICIARI Els joves gaudeixen del primer premi de la IV Comarcalada

fent a Navarra” va puntualitzar Vicent Esteve, que reiterà que en la situació de crisi actual de l’agricultura, els propietaris no poden fer front a aquests pagaments.

Jordi Bertran explicà que l’administració ja contempla vàries possibilitats de pagaments a curt i mig termini sense interessos, o llarg termini amb interessos molt reduïts, i la possibilitat d’accedir a crèdits de l’Institut Català de CrèditAgrari (ICCA) o de determinats bancs amb què en el seu moment ja es va pactar una línia de crèdits per assumir el cost de les obres. En aquest sentit, els agricultors poden disposar de crèdits a 20 anys per part d’entitats privades amb un interès pròxim al 10 per cent, o bé acudir a l’ICCA i aconseguir un crèdit al 4,5 per cent.

regants de la zona de les Garrigues i el Segrià el pagament se’ls ha ajornat fins al mes de maig, quan es solucionin alguns problemes d’infraestructura i administratius que encara estan pendents.

1.200milions. És el cost de la xarxa secundària, que executa la Generalitat, dels quals 900 milions són assumits pel Govern i uns 250 els hauran de pagar els regants. La comunitat ha demanat que els agricultors quedin eximits del pagament de la xarxa principal, que fa l’Estat.

El passat cap de setmana del 9 al 11 d’abril, uns 20 joves de Vilanova de l’Aguda van anar a gaudir del primer premi de la IV Comarcalada, celebrada a Ivars de Noguera, que consistia en un cap de setmana en una casa rural. Van anar a la Casa Rural “La Casa Gran” de Rasquera (a Ribera d’Ebre) i van poder gaudir d’un magnífic cap de setmana de primavera.

Entre altres coses, el joves van visitar el Castell de Miravet, van creuar el riu Ebre amb embarcacions, van visitar els pobles de Rasquera, Miravet, Benissanet amb les magnifiques vistes de la zona i van realitzar diferents activitats entorn la casa com jugar a tenis, bàsquet, la piscina, jocs de taula i veure el derbi entre el Madrid i el Barça!

Tot i això, qualsevol alternativa haurà de ser sotmesa a la consideració de l’empresa concessionària de les obres,Aigües del Segarra-Garrigues, que és la que va generar els rebuts de pagament emesos per Regsega.

També anuncià que s’informarà personalment d’aquestes condicions a cadascun dels regants que han retornat els rebuts. “I en cas que insisteixin a no pagar els rebuts, se’ls tallarà el subministrament d’aigua” , va afegir Bertran.

El termini per a la liquidació va expirar l’1 de març per a 342 regants però als

Els afectats, una seixantena, reconeixen que s’hauran d’asseure a parlar amb l’Administració, però Esteve va afegir que la seva col·lectivitat no se sentia representada en el consell d’administració de Regsega i criticà al president de la Comunitat de Regants, Josep París. “Hauria de donar suport en les nostres reivindicacions i estar al nostre costat en aquest acte.”

D’altra banda, les conselleries d’Agricultura i MediAmbient han sotmès a informació pública l’estudi d’impacte ambiental que ha de solucionar el litigi per les ZEPA davant de Brussel·les.

15

N O T I C I A R I C U LT U R A

Joanpere Massana inaugurà la seva VIII exposició individual a Milà, Itàlia.

El passat 18 de març Joanpere Massana inaugurà la seva vuitena exposició individual a la Galleria Il Torchio de Milà. Ha estat més d’un any preparant aquest projecte, que juntament amb l’exposició “Un llibre per al Martí“, presentat a la Galeria Paqui Delgado, a España, recull diversos treballs sobre fusta, paper i quare instal·lacions. En la passada exposició, el crític d’art i filòsof Arnau Puig deia: “Els espais plàstics de Joanpere Massana tenen tota l’aparença i produeixen la impressió dels murs dels carrers, dels castells, de les barraques, de les cel·les dels monjos o dels empresonats i de les escorces dels arbres de qualsevol part del món: plasmen i relaten curosament tot el que succeix i és important en la vida, i s’han creat, a més, en l’impulsdel moment i de la circumstància i amb els mitjans que es troben al seu abast, i, si correspon, amb totes les intencions, bones i dolentes, mentre justifiquin i expressin el motiu i la causa directa i sincera del perquè s’ha actuat així.”

Per a aquesta ocasió i per les diferents fires en què hi ha la presència de la Galleria II, ha presentat tres instal·lacions: “Vaixells de terra“ (quaranta trossos de fang i ferro amb la forma del buc d’un vaixell, “Aturar-se per poder caminar, caminar per poder aturar-se”: 66 tacs de fusta que ocupen un espai de 2 x 4 m, i “Somnis trencats”: 8 ninots de peluix suspesos des del sostre, recoberts de ferro i amb petites columnes de pedra. Inclou també obres de gran format com:“Ourobos III” de 13 x 27 m, “Amagats en un subsòl de tolls” de 15 x 15 m, entre altres. I les delicades obres sobre paper, en plegats verticals, que ens fan referència a les pàgines d’un llibre obert.

La sèrie proposa un discurs subtil i poètic a través de l’aigua com element 16

conductor, i introdueix diversos elements perquè enraonin entre ells per tal que en Martí, o qualsevol dels espectadors, els analitzin i els reinterpretin. En paraules d’Arnau Puig: “Joanpere Massana pren de la realitat els objectes i les informacions més minúscules i de tot tipus i, amb aquests elements i les impressions que li provoquen els colors i la seva dispersió en l’entorn, amb el dibuix, que la seva mà emocionada traça en l’espai plàstic, elabora un relat que li és intern però que desitja explicar i, per generar-lo, el disposa sobre un mur, una superfície; i és això, en obligar-se a sortir d’ell mateix per contar-ho, el que ensd comunica. Relat que exaltarà, que farà veure als observadors que en cada cosa hi ha una ànima, una comunió afectuosa o odiosa, entre les mateixes coses i nosaltres i ens ho fa sentir amb efecte exclusiu i particular. Amb el seu comportament, ressegueix, uneix, encaixa unes coses amb altres, perquè es barallin o perquè es fonguin i estableixin entre elles el seu relat íntim, que farà possible tot el que vol explicar i, al mateix temps, fagi visible el que conta amb aquells elements que, d’una altra manera, haurien romàs només interioritzats. Una vegada més, l’art aconsegueix tornar tangible un sentimient personal que, malgrat ser real, gràcies a la seva intervenció es converteix en quelcom que es possible compartir i ser viscut per aquells que ho desitgin.

“Aturar-se per poder caminar, caminar per poder aturar-se”, de Joanpere Massana

“Ourobos III” de 13 x 27 m, de Joanpere Massana

“Viatgers de pas”, de Joanpere Massana

/-" %& )" &0 &)

PONTS

!

/-" &0 &)

PONTS

!

"

) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

19

NEVADA ESPECTACULAR (8 DE MARÇ)

fotografies d’Antoni Ramellat

18

VĂ‹ " '" ! '" # ( "# ( VĂ‹ ' $ " ) "#$ VĂ‹ "" " ! (" VĂ‹ ! ! $ #" VĂ‹ ! $ " VĂ‹ # (# $ " VĂ‹ " $ VĂ‹ # ( "# ( ! "#! !"

VĂ‹ ! ! " # % # # VĂ‹ ! ! $ " ! $ # ( "$ ! !

VĂ‹ ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" VĂ‹ # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

19

NOTICIARI

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, va inaugurar la llar d’infants municipal de Ponts El passat 19 de març, coincidint amb el Dia del Pare, es va inaugurar la llar d’infants municipal de Ponts Balú, que ja havia obert les portes aquest gener de 2010. Durant l’acte el conseller d’Educació Ernest Maragall va estar acompanyat de l’alcalde Jaume Garcia, dels regidors i regidores de l’Ajuntament de Ponts, de Mn. Jaume i dels representants dels centres educatius de la vila.

La llar d’infants té capacitat per a 52 places per a nens i nenes d’entre 0-3 anys, i hi treballen 5 educadores.

La subvenció del departament d’Educació per la seva creació ha estat de 205.000 euros.

El centre disposa de 4 aules i una sala polivalent. També té un pati molt ampli amb zones de joc i servei de menjador. El centre atén els infants de 8.45 h del matí a les 18h de la tarda, de dilluns a divendres.

20

Robatori frustrat a Ponts Durant el decurs de la nit entre el 9 i 10 de març, amb el paisatge i la població encara sota els efectes de la nevada caiguda recentment, hi hagué un intent de sostracció de coure de les bobines d’una de les torres de les innombrables línies elèctriques que travessen Ponts, però en no aconseguir l’objectiu, hagueren de fugir amb les mans buides Dies abans, els lladres s’havien fixat detingudament en el seu objecte de desig, ni més ni menys que la línia que desplegà –aviat farà cent anys– la mítica Barcelona Traction (la Canadenca)… quan es feien les coses com cal, quan el coure era coure de veritat i no s’escatimava material quan es feien les torres… i no com es fan ara, que es bleguen amb 30 cm de neu gebrada, com ha passat recentment a Girona. Sabien el que es feien a l’hora d’escollir la “víctima”, però –sortosament– demostraren poca perícia en l’execució de la malifeta que volien fer, ja que aquesta no arribà a bon terme perquè a l’intentar tallar la corrent elèctrica provocaren uns delators espurneigs, gairebé comparables a uns focs d’artifici, a més d’un soroll ensordidor que es va sentir a les cases veïnes, tot i que els seus inquilins –degut a la inclemència del temps–, estaven acorruats al sofà veient el televisor a tota pastilla.

El cas és que tot quedà en un intent i que a hores d’ara no s’ha de lamentar cap pèrdua per a Endesa, que tot i que

NOTICIARI

Jordi Vidal

no faci cap llàstima, tant pels guanys que obté com per la poca inversió que dedica a les seves instal·lacions, el que està clar és que si hi hagués minvat el seu patrimoni, s’hagués reflectit en el nostre rebut de llum.

Lamentablement els robatoris de coure s’estan convertint en episodis habituals a tot el Principal… des de el Barcelonès al Pallars Jussà, passant pel Bages, Urgell, Osona, Alt Empordà i altres comarques catalanes. Tot i les “desarticulacions” per part dels Mossos d’algunes bandes –compostes majoritàriament per romanesos–, la sostracció de fil de coure segueix essent un més dels fets delictius que fan que la inseguretat ciutadana sigui cada dia més gran, la qual cosa contradiu les rotundes manifestacions del senyor Rubalcaba, quan afirmava recentment que havien disminuït. JV

Noves incorporacions de guàrdia civils a Ponts

Els alevins de l’EFAP subcampions del II Torneig de la Federació Andorrana

L’oficina del Pla de Barris de l’Ajuntament i la direcció de l’escola van organitzar un taller de civisme adreçat als alumnes de 6è, dins de l’assignatura de Ciutadania.

L’equip aleví de l’Escola de Futbol Artesa-Ponts va quedar subcampió del torneig de la Federació Andorrana de Futbol. El torneig es disputà el passat divendres 2 d’abril a les instal.lacions que la Federació Andorrana té a la localitat urgellenca d’Alàs i l’equip que entrena Genís Villarte va aconseguir arribar a la final després de guanyar a l’AEM “A”, a la Seu d’Urgell “B” i a la semifinal, a la selecció Andorrana. Van ser subcampions en perdre la final a la tanda de penalts, després que el marcador quedés igualat a zero al final del partit que enfrontava amb l’equip “A” de la Seu d’Urgell.

Sota el lema “Jo Agent Cívic per un Ponts + Cívic” el divendres 12 de març passat, 34 nens i nenes i tres professors van participar en aquesta experiència.

A més, cal fer esment que el porter de l’equip Enric Camats es va endur el trofeu al millor porter del torneig.

Moltes felicitats.

Els pares

Els alumnes de 6è del CEIP de Ponts treballen d’agents cívics per l’Ajuntament

El alumnes foren rebuts per l’alcalde de Ponts, Jaume Garcia, a la sala d’actes de l’Ajuntament i els explicà la importància que té en un Ajuntament vetllar pel civisme als carrers.

A continuació, la directora de l’oficina del Pla de Barris, Montse Junyent, a través d’un “power-point” elaborat per aquesta jornada, comentà la importància del civisme dins d’un municipi i el paper fonamental que té l’Ajuntament en fer cumplir aquestes normes de convivència ciutadana. Explicà les diferents campanyes de sensibilització fetes des del Consistori, així com el que són i del que tracten les ordenançes municipals sobre aquesta matèria.

Els nens i nenes varen conèixer les multes que preveuen les ordenances i els va quedar molt clar que, en la majoria d’actes vandàlics, en no poder agafar els seus infractors, el cost l’hem de pagar entre tots. En aquest sentit, una dada que els va impactar va ser la quantitat de diners en reparacions i reposicions de mobiliari urbà trencat, pintat, arrencat… nomès el passat any 2009 uns 18.400,00 euros.

Un cop explicats els comportaments cívics i els incívics es va proposar als nens i nenes fer d’agents cívics per l’Ajuntament de Ponts dins del nucli

Segons ens ha informat la Subdelegació del Govern de Lleida, la guàrdia Civil de Lleida amplia la plantilla amb 46 nous agents. Els nous agents (33 homes i 13 dones) s’incorporaran en breu a les seves destinacions després d’haver estat un any de pràctiques en diverses comandàncies del territori. El 90% dels guàrdia civils incorporats tindran com a destí els quarters de La Seu d’Urgell, Viella, Sort, Solsona i Ponts.

21

NOTICIARI antic. Per aquest motiu sel’s posà en antecedents sobre aquesta part de la població i se’ls explicà que estava afectat per la Llei de Barris, que té com a objectiu retornar a aquesta part del municipi el pols econòmic i social que tenia anys enrere.

Trobada solidària Benjamins per Haití

de

Organitzat pel CF Ponts i DOMISE es va celebrar el dia 2 d’abril passat, des de les 9 del matí i fins a les 7 de la tarda, una trobada futbolística de benjamins al Camp Municipal d’Esports de Ponts;

Varen participar-hi: el EFAP amb 3 equips, Solsona, Tàrrega, Agramunt, Igualada, Lleida, Aem, La Bordeta, Baix Segrià, Ivars d’Urgell, Mollerussa i Artesa de Segre. L’èxit va ser total i es van recollir 800 euros. Cal dir que jugadors com Joan Capdevila (Villareal), Alber Urrea (UE Lleida) i Miqui Roque (Real Betis) van aportar diferents lots d’equipacions esportives, samarretes signades per jugadors de l’Unió Esportiva Lleida i pilotes, material que DOMISE va posar en dues monumentals cistelles i es van sortejar entre els participants.

Jordi Torruella - CF Ponts Agustí Cucurulls

En el taller, els alumnes es distribuiren en quatre grups (blau, vermell, groc i verd). Cada grup tenia un plànol amb la sortida i el recorregut a seguir, així com unes fitxes, amb diferents ítems –punts de recollida selectiva, excrements d’animals, vehicles mal aparcats, pintades, ratllades, mobiliari urbà malmès…per anar apuntant totes les incidències d’incivisme detectades.

16 equips de tot Lleida i Igualada es van reunir amb el fi de recaptar diners perquè la Creu Roja ho enviés als damnificats d’Haití.

Futbol per Haití

Cada grup tenia un professor i cada nen portava un distintiu amb l’eslògan: Jo agent cívic per un Ponts+cívic.

També cada grup disposava d’una càmera fotogràfica per acompanyar amb imatges tots els actes incívics més remarcables.

En el periòdic escolar “La Mosca” els nens i nenes de sisè publiquen un article sobre l’activitat realitzada i al final conclouen “D’aquesta activitat hem après que hem de respectar el poble, hem de respectar les normes, no fer malbé les coses, no ratllar les parets, no tirar papers a terra… tot això ho continuarem treballant a l’escola i ho transmetrem a tothom”.

Volem agraïr molt sincerament des de l’Ajuntament la iniciativa de l’escola de Ponts i molt especialment ho fem als alumnes de 6è que varen participar en l’activitat amb total entrega i il.lusió.

Oficina Pla de barris Ajuntament de Ponts

22

El dissabte 3 d’abril va dur-se a terme a Vilanova de l’Aguda (a l’ermita de Santa Perpètua) la tradicional calçotada entre els veïns. Van poder gaudir dels calçots, de botifarra i carn a la brasa una setantena de persones, on petits i grans van delectar uns bons calçots i un esplèndid dia de primavera. La novetat d’aquest any va ser que els calçots eren de Vilanova de l’Aguda, on les primeres finques de reg del Segarra-Garrigues van fer-ne la plantació.

Bernat Beato

A partir de les dades recollides, els alumnes elaboraran els seus treballs amb les seves conclusions que esperem els desperti una sensibilització cap a aquest tema i recordin per sempre l’eslògan: també depèn de tú!!!...

Calçotada popular a Vilanova de l’Aguda

Agustí Cucurulls

Montserrat Fornells

NOTICIARI SETMANA SANTA

Divendres Sant, veïns de Ponts seguieixen el camí del calvari amb la devoció del Via Crucis.

Agustí Cucurulls

Jordi Vidal

Agustí Cucurulls

Agustí Cucurulls

Tradicional Paella de Germanor que des de fa molts anys es du a terme al poble de Ribelles el Divendres Sant.Aquest any han pogut gaudir d’aquesta magnífica paella una seixantena de persones.

Processó del Silenci Els Armats

Les Caramelles Jordi Vidal

23

I N F O R M A C I Ó M U N I C I PA L Actes de reunió dels plens de l’Ajuntament de Ponts

avinguda Pompeu Fabra

Base imposable Cost a suportar per l’Ajuntament (25%)

euros 91.572,20 22.893,05 68.679,15

Cost a suportar pels subjectes passius (75%) Mòduls de repartiment: 25% façana 25% m² de superfície

25 de gener de 2010

25% volum edificable

Assistents tot el consistori excepte David Puig, Estanis Felip i Immaculada Fontanet

25% valor cadastral a efectes d’IBI

Desenvolupament de la sessió: 3. Resolució de les al·legacions formulades contra l’acord del Ple de 18 de setembre de 2009, que va deixar parcialment sense efecte, en execució de sentència, els punts 2n i 3r de l’acord del Ple de 25 de maig de 2009, així com els acords de 15 de gener i 14 de març de 2007, relatius a l’expedient de contribucions especials aprovades pel finançament de les obres d’urbanització de l’avinguda Pompeu Fabra, carrer Porta i carrer Joaquim de Casellas, amb aprovació definitiva de les liquidacions tributàries. Per 4 vots a favor és aprovada la proposta d’alcaldia: Primer: Desestimar l’escrit d’al·legacions formulat per la senyora Carme Riu Blanch contra l’acord municipal de 18 de setembre de 2009 que va deixar parcialment sense efecte, en execució de sentència, els punts 2n i 3r de l’acord plenari de 25 de maig de 2009, així com els acords de 15 de gener i 13 de març de 2007, relatius a l’expedient de contribucions especials aprovades per al finançament de les obres d’urbanització de l’avinguda Pompeu Fabra, carrer Porta i carrer Joaquim de Casellas i confirmar els termes de l’acord de 18 de setembre de 2009.

Segon: Aprovar definitivament i confirmar els termes de l’acord adoptat en sessió de 18 de setembre de 2009, practicant les liquidacions tributàries oportunes en execució de la sentència al principi ressenyada:

carrer Porta

Honoraris de redacció de projecte Honoraris de direcció d’obres Total despeses Part proporcional de la subvenció per import de 180.303,63 e Part proporcional de la subvenció per import de 31.882,51 e Base imposable Cost a suportar per l’Ajuntament (25%)

Cost a suportar pels subjectes passius (75%) Mòduls de repartiment:

-4.454,59

62.743,57 15.685,89 47.057,67

25% m² de superfície 25% volum edificable 25% valor cadastral a efectes d’IBI carrer Joaquim de Casellas Cost d’execució de l’obra

euros

Honoraris de redacció de projecte Honoraris de direcció d’obres Total despeses

Part proporcional de la subvenció per import de 180.303,63 e

Part proporcional de la subvenció per import de 31.882,51 e Base imposable Cost a suportar per l’Ajuntament (25%)

Cost a suportar pels subjectes passius (75%) Mòduls de repartiment:

78.006,17 3.812,92 3.616,89 85.435,98 -23.295,68 -4.119,30

58.021,00 14.505,25 43.515,75

25% façana 25% m² de superfície 25% volum edificable 25% valor cadastral a efectes d’IBI 4. Proposta d’aprovació del conveni de prestació de serveis de protecció de la salut entre l’Agència de Protecció de la Salut i l’Ajuntament de Ponts. Per majoria absoluta dels membres assistents es aprovada la proposta 5. Renúncia regidor del grup municipal Independents per Ponts-Progrés Municipal: El senyor Jaume García explica que el senyor David Puig Cor-

Honoraris de redacció de projecte Honoraris de direcció d’obres Expropiació terrenys Total despeses Part proporcional subvenció de 180.303,63 Part proporcional de la subvenció per import de 31.882,51 e 24

84.355,43 4.123,27 3.911,28 92.389,98 -25.191,82

25% façana

avinguda Pompeu Fabra

Cost d’execució de l’obra

euros

Cost d’execució de l’obra

euros

87.410,65 4.272,61 4.052,95 26.556,14 122.292,35 -26.104,22 -4.615,93

tina ha presentat renúncia voluntària al càrrec de regidor de l’Ajuntament de Ponts. Aprovada per unanimitat dels assistents aquesta proposta de l’alcaldia.

15 de febrer de 2010 Assistents tot el consistori excepte Estanis Felip i Ma Antònia Pubill Desenvolupament de la sessió: Presa de possessió del regidor del grup municipal Independents per Ponts-Progrés Municipal el qual ha de substituir el regidor senyor David Puig Cortina, que va presentar la seva dimissió. El senyor alcalde dóna possessió del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Ponts al senyor Salvador Balagué Esteve.

25

BÚSTIA D’OPINIÓ

Indochine Ly Leap La publicitat infal·lible, i també la més autèntica, és tal vegada la que s’estén pel boca orella. Així és precisament com el Ly Leap s’ha guanyat un lloc d’or entre els millors restaurants de cuina exòtica de la ciutat.

Tanqueu els ulls: deixeu-vos anar per la imaginació. Imagineu per un instant que els somnis, i els records es poden retallar, i són capaços de viatjar en l’espai i el temps, i alhora, crear un lloc on construir l’univers fantàstic que va acompanyar la vostra infantesa, el vostre lloc, les olors, les textures, les rialles, i tot allò que us ha format com a persones que sou... imagineu que algú ho aconsegueix i ho comparteix amb els altres. Obriu els ulls: Benvinguts a l’Indochine Ly Leap.

De Tailàndia a Cambodja, Vietnam, París i Barcelona. El propietari cambodjà Ly Leap menys prostituir-se ha fet de tot (rient): jardiner, estudiant de medicina, amant de la botànica, cosidor clandestí, fals xinès a Barcelona, “mindundi” en un despatx d’advocats, florista, dissenyador, amant de la moda, devot de Jean Pierre Bua i Dior, cuiner gourmet, però sobretot treballador, això sí! amb un esperit inquiet i amb unes ganes de treballar fora del normal, ha plasmat en un decorat exòtic els records dels primers tretze anys de la seva vida. Ha convençut els catalans que quan aquesta exòtica incorporació es fa amb honestedat i amb aportació d’idees de valor, aquesta fusió de cultures que es produeix a la gastronomia, comporta fer de Barcelona una ciutat cosmopolita i obrir la nostra Catalunya a tendències i idees que enriqueixen el nostre panorama culinari.

26

Un cop hagueu posat els peus dins el restaurant, darrere nostre les portes es tanquen i la màgia comença. La primera impressió ja ens sedueix per la seva il·luminació. Quan hagueu fet cinc passes les orquídies naturals que baixen del trebol us acariciaran els cabells...

La pedra, la vegetació i les cascades marquen les pautes... però ja n’aniré parlant...

Estem a Barcelona? Aquesta és la pregunta que un pot fer-se després de visitar l’Indochine. S’ha d’experimentar per entendre aquesta sensació tan singular... Un cop al mig d’aquest local de set-cents metres quadrats, un se sent transportat a un altre lloc, a milers de quilòmetres de distància.

Una de les entrades ens condueix a un espai dedicat al te i tots els utensilis que l’acompanyen. Més endavant trobem una mena de cabanya, és una autèntica casa tailandesa portada peça per peça que es converteix en un menjador d’allò més íntim, al davant hi ha la cuina, rodejada de vidre on podreu veure la delicadesa amb què tracten el producte i el somriure radiant dels tailandesos que faran de la vostra estada un record inoblidable.

Bé, continuem, les taules es converteixen en el centre d’atenció, i donen la sensació d’estar immerses en l’aigua que les rodeja, en la qual hi neden els peixos, i hi floten les flors. Aquest local és una autèntica casa flotant del Mekong portada a Barcelona muntada peça per peça al centre del restaurant.

La sensació reprodueix aquesta sensació d’humitat que es té en accedir a les selves exòtiques del Vietnam. No falta cap detall sobre les taules: espelmes d’estil oriental, un gran mural de terracota, una cascada d’aigua que s’ha de veure, palmeres, bambús, escultures, i una barqueta que sembla de joguina, i el més increïble una roca que pesa dues tones, troncs aquàtics, parquet tallat i portat de Tailàndia, què més voleu que us digui? Ah, sí! El lavabo fa goig, brilla i fa olor de net. L’elegància, unida a la noblesa de tots els materials utilitzats, es denota en cada racó.

Els plats han d’estar detalladament explicats per poder apreciar la varietat dels seus sabors. La combinació de sabors és la base de la seva cuina i estan perfectament harmonitzats.

La citronella, la llima, el coco, el mango, i el caviar cítric es combinen amb harmonia i elegància per donar lloc a plats tan interessants com els saquets cruixents de verdura, el deliciós pollastre marinat amb all, gingebre i soja, els llagostins al vinagre de coco, el deliciós mango verd amb carn de porc caramel·litzada. De postres, el flam de coco o l’arròs amb mango i coco que aporta en boca una elegància i intensitat admirable. Picant, àcid, refrescant, dolç, amarg, i bo, sobretot bo.

Aquesta admirable creació no fa més que reproduir aquelles sensacions que va tenir durant la seva infantesa i potenciar el seu somni, que comparteix amb els seus clients, amb el mateix carinyo, dedicació i interès amb què desenvolupa la seva cuina.

I com rima l’anunci: “I el que diguin els altres tant se val, la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.

Laura López Pinós Estudiant de l’escola Hofmann de Barcelona

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

27

Anar a can Felip L’any 1640, Catalunya es rebel·la, amb motiu de l’esclat de la Guerra de Separació, coneguda com a Guerra dels Segadors, contra la Corona espanyola -- regna Felip IV -- i especialment contra la mà dreta del monarca, el comteduc d’Olivares, artífex de les exaccions desmesurades que el poble havia de pagar per a mantenir les despeses de guerra de la Cort contra els francesos.

Els castellans, per tal de menystenir una de les institucions principals de Catalunya, el Consell de Cent de Barcelona, figuradament per anar al “retrete o excusado” en deien “ir al ciento”.

Nota d’agraïment al Sr. Manuel Gabriel En nom de l’Ajuntament de Vilanova de l’Aguda i de tots els seus veïns, vull expressar el meu agraïment més sincer al sr. Manel Gabriel, pel seu magnífic escrit, en el passat número de Portaveu, sobre la història del castell de l’Aguda i de la Vall d’Àries. Crec que per saber com som abans hem de saber d’on venim, i la tasca de fer-nos sabedors de la nostra història i de les accions dels nostres avantpassats cal recordar-ho constantment, perquè aquesta perduri en el temps. Per això, vull agrair al Manel el fet d’exposar part de la història del nostre municipi en unes línies del Portaveu i agrair la tasca que des de fa molts anys du a terme el Manel, explicant-nos i recordant-nos les coses que han succeït a la nostra comarca. Desitjo que per molts anys pugui continuar fent la divulgació de la nostra història en la revista Portaveu. Moltes gràcies per tot Manel! Una cordial salutació” Montserrat Fornells Alcaldessa de Vilanova de l’Aguda

I els catalans, de retruc, per anar a la comuna en deien anar a “can Felip”, en al·lusió a Felip IV, rei d’Espanya. En temps passat, als hostals i fondes, les habitacions es numeraven per poderles distingir fàcilment. Del “retrete” en deien “el número ciento”: joc de paraules que sembla provenir de la conversió del mot francès cent --100-- en sent: olora, per la fortor particular que desprèn aquella matèria “cuyo nombre se sabe, aunque se calla” (1).

Aprendre a compartir Sant Miguelito, Nicaragua

Jordi Serra i Solans 1- José María Sbarbi : “El Averiguador Universal” ( nº3, 15 de febrer de 1879) Vàrem arribar a la casa on volíem dinar, després de visitar una escola en una comunitat a tres hores a peu enmig de la selva. Feia una calor sufocant i no em venia de gust menjar, tot i això vam demanar que ens fessin un plat de “frigoles”, arròs i plàtan fregit.

Pocs minuts després d’asseure’ns, ens van envoltar un grup de nens del carrer.

28

Miraven tan ansiosament els nostres plats que se’m va fer un nus a la gola.

Un dels nens em va dir que la seva mare l’havia fet sortir al carrer a demanar. Mentrestant, un dels altres nens s’havia apropat a la taula del costat, ja buida, i es menjava algunes de les restes del menjar.

N’hi havia dos de molt petits a qui vàrem donar el menjar que havíem demanat. El desig de menjar no els aturava però tot i això van compartir el menjar amb la resta d’amics. Realment ens van donar una lliçó: No vàrem ser nosaltres els que fèiem caritat, sinó que va ser aquella canalla els que ens mostraren la veritable caritat: compartir el poc que tenien.

Per primera vegada des de feia molt de temps vaig quedar desconcertada, i vaig perdre el control dels meus sentiments. Cap comiat ni cap separació m’havia emocionat tant. En aquella situació no vaig poder contenir les llàgrimes, pensant com podia ser possible que en aquest món hi hagués nens ansiosos per menjar les escorrialles dels altres.

Aquesta experiència i moltes altres em continuen motivant per continuar endavant en aquesta tasca. Tinc el desig i l’esperança que tots els que vivim en aquest continent Europeu, ric i desenvolupat, aprenguem a compartir amb sinceritat i a no deixar les escorrialles als pobres com si fossin gossos. Potser això sigui una il·lusió que m’ocupi fins al final dels meus dies, potser...

Això ni res m’impedirà que continuï ajudant en la mesura que sigui possible als més necessitats.

Antònia Maestre

Fotografies d’Agustí Cucurulls;

BÚSTIA D’OPINIÓ

29

30

31

32

Fotografies de Jordi Vidal, Agustí Cucurulls i Pol Mayer

C A T A L À A L´A B A S T

LA COLUMNA

Especialització

Un casalot desmarxat

A mi no m’ha agradat mai gaire aquest lema del “Ponts és més” (contra gustos …). No li veig el què, no diu gran cosa, és “més” que què? Algú altre també ha vist que la cosa no rutllava i si us hi heu fixat els cartells del Ranxo portaven el lema “Ponts és Ranxo”. Això està molt millor, ja som alguna cosa, no només som més que altres, sinó que som alguna cosa, que a més ens ve de tradició i ens distingeix d’altri.

Referit generalment a una casa, una habitació, etc., el castellà disposa de l’adjectiu “destartalado”, d’origen imprecís, que s’usa significant “ en mal estat, fet malbé, desordenat”. Quan es parla d’una casa “destartalada” es vol dir desproveïda de les necessàries condicions d’habitabilitat, per manca de mobles, defectes de les instal·lacions, mal estat de parets, portes, finestres, etc. També s’usa referit a un carruatge, un cotxe, un vaixell, etc., indicant el seu pèssim estat de conservació, que el fa pràcticament inservible.

Aquí hi ha un missatge subjectiu important, ens hem d’especialitzar, trobar alguna cosa diferent, que ens identifiqui i serveixi de motor del municipi. A molts els agradaria tenir una excusa així on agafar-se.

A mi m’ha passat que algú et pregunta d’on ets i sense precisar li dic que sóc de Lleida, llavors et contesta: “així et deuen agradar els cargols”. Hi ha la sensació que lo típic de Lleida són els cargols i que tothom en menja i que a tothom li agraden. La festa de l’Aplec del Cargol de Lleida, festa declarada d’interès turístic nacional i d’interès tradicional, segurament molt merescuts tots els títols que pugui tenir perquè és força important, però es fa des de 1980, res a veure amb la tradició del Ranxo que té 100 anys més (1875).

restaurants locals, si els dijous toca paella, doncs dimarts Ranxo i diumenge pels “domingueros”, també!

Hi hauria d’haver cuiners especialitzats, treure’n varietats: el Ranxo amb ingredients ecològics, el Ranxo apte per als al·lèrgics al gluten, el light que engreixa menys, versions amb poca sal, el fluixet per a la canalla, el fred per l’estiu i qui sap si algun dia algú el podrà deconstruir o introduir-lo com a postres.

Després aquests temes s’han de regular, crear una espècie de denominació d’origen o zona d’afectació, fixar uns ingredients mínims perquè no ens donin gat per llebre o es desnaturalitzi. O sigui, tot un procés burocràtic, amb els seus pros i contres, els que hi estan a favor i els contraris a tot, però la qüestió és fer bullir l’olla, parlar-ne, crear polèmiques, però al cap i a la fi el que compta és fer rutllar l’activitat econòmica.

No crec que es pugui arribar tan lluny com els calçots, però tenim el cas dels torrons d’Agramunt que han fet bastant camí en aquest sentit. És una idea, ara que amenacen amb la variant convé espavilar-se per si un cas.

Josep Muntó i Aubets 8/04/2010

Podríem explotar el tema del Ranxo, fer-lo entrar en els menús dels

Aquest adjectiu ha aconseguit d’introduir-se en el nostre llenguatge col·loquial i és possible fins i tot de trobar-lo en textos impresos, defectuosament corregits, és clar, car no hi ha dubte que és un castellanisme del tot inadmissible. Els diccionaris de barbarismes i equivalències proposen per a substituir-lo o traduir-lo les formes següents: desmarxat, esbalandrat, desmanegat, esgavellat, desfregat, esbadiat, esviduat i esvinçat, moltes de les quals, però, és ben probable que no suggereixin res al consultant, que no pot, per tant, adoptar-les sense abans haver-ne assegurat del seu significat exacte i precís.

En el cas tan habitual en que s’usa la frase “una casa destartalada”, segurament la forma de més bon recomanar és desmarxat, mot que, si bé no coneixem del llenguatge viu, és avui correntment usat en la llengua literària, amb el significat de “sense condicions d’habitabilitat”. Vet aquí un exemple de Jordi Sarsanedas que mostra clarament el valor d’aquest adjectiu i ens ajuda a fer-nos-el apte (el citem de memòria): S’haurà acabat, la vida somorta al casalot desmarxat, sense ni paller suficient per a temperar la gelor de les llosses durant els llarguíssims hiverns”.

Com a forma viva nosaltres coneixem esbalandrat. Segons el Fabra, esbalandrar, en el sentit que ens interessa, equival a esgavellar, al seu torn definit amb l’equivalent desconjuntar. Podríem dir, doncs, usant un terme poc usual, que es tracta de propostes, com ho són, també, altres formes que creiem igualment vàlides per aquest cas, tronat, atrotinat i desballestat, entre les quals pot triar cadascú d’acord amb les idees que cada una li suggereixi i segons la que li caigui expressar exactament.

Albert Jané 33

BÚSTIA D’OPINIÓ

La història a les aules

Car la historiografia actual ha posat al dia el passat carlí, i prohoms de la història ja li han fet justícia (com Vicenç Vives, Josep Benet i d’altres estudiosos que corroboraren amb els seus treballs aquesta actualització), encara resten reticències en l’àmbit escolar perquè aquests temes surtin a la llum, com a matèria apta per als alumnes; hi ha llibres de text poc objectius de contingut (encara es parla dels típics tòpics retrògrades, i no d’una vertadera història carlina) des de l’anàlisi pedagògica que li correspon.

Sempre va bé anomenar autoritats en la matèria del que seria aquesta assignatura, amb el suport de treballs com els de Ferran Toledano, Vallverdú, Arnabat, Sanchez Agustí, Daniel Muntanyà, el finat Pere Anguera, Solé Sabaté... o el mateix Manuel Gabriel. Així com seminaris d’història carlina com el de Solsona, Tortosa... Però és poca la incidència per part de professorat preparat en les classes dels instituts encara, tot i que personses com l’historiador Josep Termes hagin fet un nou resum de la història de Catalunya on el carlisme hi té una bona presència.

Tot i l’innombrable protocol de material escrit de la Catalunya carlina, avui sembla que un pacte de silenci s’hagi instal·lat a les aules, deixant de banda honroses excepcions que sempre 34

s’han de considerar i celebrar.

Regirant arxius, hom ha cregut necessari fer-ne un esborrany per il·lustrar-ho a aquells qui la inquietud sobre el carlisme està amatent; i destriar els temes per posar en coneixement dels interessats una etapa de la història, poc coneguda per a molts, que fa referència a l’època de l’estatut de Núria de 1931, elaborada amb l’ajuda d’un projecte carlí de l’any 1930. Robert Vallverdú amb el seu llibre El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936), ens aporta una sèrie de dades significatives a tenir en compte, que a continuació exposo: L’estatut carlí parlava plenament de confederació, i posava de relleu la personalitat nacional de Catalunya amb totes les característiques individualitzadores dins una Espanya formada per diverses confederacions (aquest document disposava de catorze capítols). On el terme Països Catalans surt per primera vegada, de boca carlina.

Havien de pertànyer a Catalunya i als catalans totes les facultats i els drets que no es deleguessin a l’Estat confederal... Es consideraven llibertats indiscutibles les de professar privadament qualsevol religió... llibertat d’impremta, de manifestació, d’ensenyament, separació entre església i estat. El govern confederal no podia imposar contribucions ni impostos directes o indirectes als ciutadans de Catalunya... Al principat, el servei militar seria voluntari...

Els conflictes originats entre Catalunya i el poder confederal es resoldrien en un tribunal arbitrari o Suprem imposat per lleis confederals...

En la Transició Democràtica, el Partit Carlí de Catalunya publicà un llibret on es trobaven els tres estatuts: Estatut carlí de 1930, el de Núria de 1931 i el que aprovaren les Corts espanyoles de 1932, del qual només en quedà l’esquelet.

Jaume Campàs i Fornols

Agraïment La Lluïsa se n’ha anat. Va marxar el dia de la gran nevada; Era la climatologia que més li agradava però no la va poder veure. Després de la seva llarga malaltia, va emprendre el camí de la pau i de l’eternitat. Havíem compartit durant seixanta-tres anys l’estat de matrimoni i -no cal dir-ho- de feina, de penes, d’alegries, de disgustos i de tot el que hom es pugui imaginar. Per a mi, fou una bona esposa i me l’estimava moltíssim. Perdoneu. No és ací on volia anar.

Ara, la meva preocupació és que, no sé si sabré o podré expressar prou bé la molta gratitud que sento, vers totes les persones que m’han envoltat sempre, amb el seu condol i el seu suport, en els moments més tristos de la meva vida. La residència i el casal de Ponts han estat per a mi, part de casa meva; hi he trobat sempre acolliment, atenció i consol; per a tots els que l’ocupen, per a tots els que hi treballen i per a tots els que hi han treballat, un milió de gràcies.

I, per a totes les persones que ens heu acompanyat en el seu sepeli i també per a totes les que no hi pogueren assistir a causa de la nevada, vull expressar-vos el meu més sentit agraïment, per la vostra generositat, el vostre condol i la vostra gentilesa. Que descansi en pau i que al cel la puguem veure.

Salvador Tugues i Tugues

35

LA PEDRA DELS POLLETS

Fer cinquanta anys Mira que feia temps que t’avisaves.

Acabats de fer els quaranta ja t’ho deies: d’aquí no res cinquanta. Però com que els arbres no et deixaven veure el bosc, mai no t’ho vas acabar de creure, sabies que tampoc no ho podies evitar i no hi vas donar més importància, el cas però és que t’hi has trobat de patac. Ara et preguntes si encara ets a temps d’aplicar-te la lliçó que el temps corre més que no pas tu.

Tal vegada t’agradaria pensar que en tens tants a davant com n’has tingut darrere, però no et pots enganyar. Tant de bo que tinguessis un peu a cada banda de la vida. Però saps que el pas que ve és més curt que la gambada que t’ha dut fins aquí. En fas cinquanta i, tant si vols com si no, hauràs de bufar totes les espelmes. Malgrat que no t’imagines com pot ser un pastís amb tantes flames, l’hauràs de bufar. Quina foguera! No pateixis, no posaràs foc, per això es van inventar aquestes espelmes que són un número.

Els optimistes diuen que en sumen, els més realistes sabem que en restem. Si et serveix, et queda el consol de saber que als aniversaris no t’hi plantes sol.

L’experiència ja ha estat viscuda i n’hi ha altres que els passa el mateix que a tu. Hi arribes avisat i comparteixes el protagonisme amb els de la teva generació.

A Ponts s’organitza una trobada de tots aquells que la desena dels seus anys acaba en zero. Per què? No ho sé, els records, el col·legi, la joventut, és allò de la Unión “...un amigo hablaba con nostalgia de la infancia, ... qué dura se ha vuelto la vida después. Qué largos parecían los días, ..., ahora el tiempo pasa y no perdona se van meses y años para no volver. ¡Quién te ha visto amigo y quién te ve! ¿cómo te va la vida? a mí me ha ido bien,... Estoy acostumbrado a vivir al este del Edén...” També pot ser que a taula et posin amb un desconegut (l’única condició és fer cinquanta anys i estar-se a Ponts), la conversa aleshores ja és una altra cançó. Al capdavall, es deu voler reunir tots els que patim del mateix mal potser per assegurar-nos que és mal de muchos... I 36

com que el Caballol em va dir que fan un sopar, aprofito l’avinentesa per dedicar l’article a tots els que enguany fem aquest cim en què el zero segueix el 5.

Com deia la Baez hem de donar gràcies a la vida que “nos ha dado tanto”

què la del pla Marshall ja s’acabava, vam anar amb la madre Mília, als mestres a la segla i vam inaugurar l’escola de Primària, després va venir la diàspora: uns a Agramunt, altres a Lleida, altres a la Seu. Si bé he sentit gent que refusa aquella escola, amb castanyot inclòs tinc un bon record dels meus mestres.

Els de la meva generació som gent que, a la discoteca, hi anava el diumenge a la tarda. Eren tardes llargues amb fosca de neó. En l’ambient hi havia una pregunta: la gran pregunta, la vam fer gairebé tots els xicots del meu temps i les vegades que la vam fer! “Vols ballar?”. Ara la nit és jove i si algun cop surts, no entens quines són les preguntes, per això aviat t’adones que allà fas pena i és que ara la nit és jove però tu no.

i als pares que s’han fotut un tip de pencar. Ens hem fet grans en el millor dels móns possibles i mai més ben dit.

Possiblement la gent del meu temps som els que hem viscut la millor època de la història. No és que les conegui totes, però tants anys sense cap guerra, sense cap cataclisme, sense fam ni pestes devastadores potser no s’havia vist mai. Tots hem tingut, salvades excepcions que cadascú se sap, el camp adobat per progressar, hem pogut treballar tant com hem volgut i tant com hem sabut, si hem tingut salut els pocs conflictes que hem patit ens els hem buscat entre nosaltres, hem estimat i hem estat estimats i encara, si hem estat prou bones persones i suficientment intel·ligents, haurem conegut àmplies estones de felicitat. I tot plegat ho hem viscut en un lloc privilegiat: al sud d’Europa, a la ribera de la Mediterrània, a recer de maltempsades. Arraconats entre la boira i la xafogor hem fruït del mes de març i de molts octubres, clima doncs, tranquil·litat i qualitat de vida. Què voleu més?

Per situar-nos: Nosaltres vam ser massa joves pels Beatles i massa vells pel Bruce Springsteen. Som la generació que va pujar amb llet condensada per-

Els entesos s’omplien la boca de Jimi Hendrix, els Jethro Tull o els Deep Purple i Pink Floyd, però a l’hora del lent no els feien res els galls del Camilo Sesto.

Si bé aleshores no ho podíem dir, confesso que aquella de “para que no me olvides” encara em sona dins de l’ànima. El Llach sí, el Raimon també, però l’ ”Échame a mi la culpa”, “Glòria” “La distància” a més de boniques eren plenes de filosofia, com el “Jardín prohibido” que ja reconeixia que la vida és així i que no l’havia inventada ell, o aquella de l’Iglesias que contenia tanta saviesa com un diàleg de Plató “unos que vienen y otros que van, la vida sigue igual”.

Confessem-ho, ara ja es pot dir: les cantàvem calladament i ens agradaven en secret, eren vel·leïtats que no ens podíem permetre, havíem quedat que érem revolucionaris, les cançonetes d’amor eren productes que la maquinària capitalista fabricava per alienar la joventut. El nostre credo només ens permetia anglosaxons peluts que no enteníem o cançó protesta.

I com totes les generacions la meva tenia el seu uniforme. Levi’s i Lacoste barrejats amb unes sabates d’”ante”, un jersei de cremallera que compràvem a cal Masianco i un sarró de la mili on portàvem una capsa de llumins de cuina. I és que aleshores la qüestió era ser. Volíem ser i ho érem tot: comunistes, catalanistes, hippis i pijos. Nosaltres vam viure una joventut del tot polititzada. Ara en

LA PEDRA DELS POLLETS diuen la Transició. Les parets eren plenes de pintades, la societat bullia i tot feia olor de canvi. “Españoles, Franco ha muerto”, Llibertat, Amnistia... la pau a Vietnam, sis hores a Canet, el destape, la Marxa de la llibertat, el Xinrinacs, les sueques, les ràdios d’FM, l’”It’s only rock & roll”, els cine club, les manifestacions de l’Assemblea de Catalunya, els recitals, la colla i aquella que ens agradava i ho dèiem a tothom menys a ella. Va venir tot i de cop.

Si veure un món injust i les ànsies de canvi són inherents al fet de ser jove, imagineu-vos nosaltres: quinze, divuit anys i aquest entorn. Ens mobilitzàvem per tot: per la pau a no sé on, contra la fam a Bangla Desh, per anar a Eivissa, pel Víctor Jara i contra el cop de Xile, per una moto, per l’Estatut o per reclamar un local de joventut. Tot allò era romàntic com sempre ho ha estat això de voler canviar el món. Després els anys ens han ensenyat que les ideologies només serveixen per col·locar els més espavilats i quan arriben a diputats o a directors generals ja no els interessen tant els ideals del seu partit com el sou o el cotxe oficial. Aleshores, però, nosaltres crèiem en la utopia. Qualsevol sistema de gestió que no tingués un grau d’idealisme s’havia d’enderrocar. Per damunt de tot volíem creure perquè si crèiem érem. I es tractava de ser.

Molt enrere, doncs, queden la innocència, la passió juvenil i la utopia. Hem canviat aquelles idees que pretenien arreglar el món per un localisme ben entès. Aquella manera de lluitar per un món millor l’hem aprofitada per un compromís a favor de nosaltres mateixos. Finalment hem acceptat que cadascú ha de viure la seva vida i que les revolucions només passen lluny i més val que sigui així. Si ara ens cal algun canvi, l’hem de buscar en una vida més sana perquè així la vida és més bella i potser més llarga. Als divuit volíem canviar el món i avui vigilem que el món no ens canviï gaire. Als vint ens calien les idees, ara sobren els maldecaps. De joves aspiràvem a seduir totes les noies i als cinquanta volem que ens aguantin i és que aleshores no ens

vèiem mai l’hora i ara tot hora fem una caparrada.

A la majoria dels que ens reunirem al sopar ens falta poc per acabar de pagar la hipoteca, ens estimem més una casa pràctica que no pas que sigui bonica, al cotxe, més que velocitat, li demanem que funcioni i ja no expliquem confidències als amics perquè preferim ser escoltats pel metge. Sigui com sigui hem arribat als cinquanta, acceptem la veritat que coneixem i , ben mirat, hem arribat a la conclusió que la vida no ha estat gens malament, fins i tot n’hi ha que voldríem repetir.

Ens hem tornat més nobles, més cultes i més lliures, l’únic que sabem és que el passat és irreversible i el futur no canviarà gaire perquè la realitat és tossuda i, en aquestes alçades, ja no val la pena de capgirar-la. Amb tot, vull dir que ens hem fet savis, hem après a acceptar les coses tal com vénen i procurem viure-les amb la calma necessària i amb el confort que siguem capaços de pagar. Ja no són edats per aspirar al que no pot ser, gaudim del que tenim i millor si és una, encara que sigui petita, fortuna.

Ara que pràcticament ja ho hem viscut tot i hem entès que cada cosa té un preu, sabem que la vida és el més bonic que hi ha. Més que grans desitjos aspirem a anar tirant perquè hem après que no hi ha res millor que despertar cada matí i saber que arribarà el vespre, que tocar de peus a terra equival a caminar segur i, en tot cas, si se’ns permet demanar alguna cosa volem sentir el batec de cada dia i obrir els ulls, sobretot obrir els ulls perquè vinguin postes de sol i caps de setmana, tants com n’hi hagi, i veure’ls passar ben repapats des de la terrassa del casalot que hem edificat amb aquests cinquanta anys, confiats que allà baix hi haurà sempre, de cap a cap, el mar que és blau i immens com la vida.

Pere Pinós Vilalta

Falta de sensibilitat Tots els passejadors del poble que fem camí cap al Segre, gaudint de l’exercici de caminar i de les belles imatges que ens ofereix el riu segons la llum del dia, hem tingut en aquesta darrera temporada l’atracció i curiositat de les obres del Parc del Segre, que està quedant preciós. En relació amb les obres vull fer referència a una observació sobre la poca sensibilitat amb què s’acostuma a tractar els arbres, tant sigui pels qui n’han de tenir una certa cura perquè són arbres comunals, com són els que envolten el parc, plantats fa una colla d’anys i que no han merescut cap atenció especial de cap ajuntament, així com aquells que els malmeten. Els arbres en qüestió presenten nafres al tronc de les branques esqueixades i no totes per causes naturals. També es va fer una arrasada de tots els arbres que hi havia dintre el perímetre de l’actual parc, i s’ha preferit substituir-los per nous exemplars en comptes d’aprofitar-ne algun dels ja plantats (sense discutir si alguns no eren adequats o feien nosa). Igualment es pot assenyalar la profusió de plantes de jardineria que s’ha plantat, algunes de les quals no passaran d’aquest hivern, ja que són espècies inadequades al fred de la nostra zona. El parc queda una miroia, però jo dono feina a qui el cuidarà. Estem a un grau molt elevat d’incivisme; només cal mirar les llaunes de begudes, ampolles i plàstics que proliferen als marges dels camins i vores del riu – Tot i tenir contenidors prou grans a la zona d’esbarjo! – . Hem de fer una bona campanya de sensibilització, començant per l’ajuntament, amb grans cartells que convidin a respectar-lo.

A les mares per a que els seus petits tinguin cura del material públic i de la natura, així segurament de joves també ho faran, ben el contrari del que passa ara. També vull incidir, seguint amb la manca de civisme, amb el tema del reciclatge d’escombraries, concretament al meu carrer i a d’altres que em consten, on al contenidor de residus orgànics hi ha qui llença envasos de plàstic i altres materials no biodegradables.

Comencem sensibilitzant des del nostre poble i seguim camí del riu fins al nou parc del Segre.

Ma Lurdes Vidal 37

E L

Como darle morcilla a Marichalar “La princesa Elena es una mujer distinguida y elegante, pero también es cierto y objetivo que es fea…, y tambien… que tiene mal carácter.”

No és la meva opinió, és un fet objectiu i “vox populis“. Però si ha de portar problemes, admeto que és la meva particular opinió, cap inconvenient. Jo tampoc sóc model i visc molt feliç. Ara bé, a D. Jaime de Marichalar, que va tenir el coratge de casar-se per amor amb la princesa Elena, se li ha de reconèixer un mèrit: una acció sens dubte plena de coratge per tot el que suposava i el que ignorava. Jo no hagués tingut aquesta energia...

Sobre les preferències del Duc res a dir, ans al contrari, cadascú, com diu la nostra Constitució, pensa i viu com li sembla i sent. Si és així, li poso un 10, no vull ser hipòcrita.

Amb data en la qual escric aquest article, ja l’han tret de la fotografia oficial de la Casa Reial, cosa que evidencia la qüestió jurídica que ja tenen el divorci; Això vol dir que la dissolució del vincle matrimonial obliga a treure’l com qui esborra un “error“ amb la goma de l’ordinador; ara sí, ara no, directe a la paperera de reciclatge. No dubteu, estimats lectors, que ben aviat arribarà la demanda de nul·litat canòni38

R A J O L Í

ca. Evidentment, cal poder prendre la Sagrada Comunió amb l’estat coherent. Mireu quina falsedat més gran, però... that’s life, com la cançó!

El pobre Jaime de Marichachar vesteix al seu estil, camina amb la mancança causada per l’embòlia que sofrí; però crec que, malgrat tantes coses, ell no assetja ningú dins d’un ascensor, com altres... –qui tingui oïdes que escolti-.He de dir que aquest senyor és un tipus com pertoca dins l’extravagant escena del moment actual, com una pintura del més avançat creatiu! Tampoc ha estat un element de la Casa Reial diferent a l’estil monàrquic. Seré franc i clar. com bé sap tothom, a la nostra Casa Reial hi ha més aventures i pensaments dignes de confessió que de santedat. Això no és incompatible amb ser reis o, encara més, reis dignes del seu paper a l’Estat. Una cosa és la vida privada, i l’altra la pública.

Ara bé, deixem de persignar-nos i voler semblar el que no som, no us sembla?

No obstant això, el Cardenal Rouco ho veu bé i se li endevina una tèbia rialla de complaença. Quines coses ha d’aguantar la intel·ligència... i també la “moralitat“! I ara, no sé per quina raó, recordo que Judes va vendre Jesús per 30 monedes... coses del pensament que no saps per què, va i ve, tot rodolant com una baldufa.

A qui és divorciat o és homosexual se li nega la comunió..., no vull seguir amb aquest gris tema, per raons més que evidents... doncs pensem; que pensar és cosa sana. I quanta pena i tristor sent el meu cor...

A Marichalar li han donat el passi, per dir-ho d’una manera elegant. I jo intento ser-ho sempre –vull dir d’elegant, és clar- en honor a un pontsicà que

pinta i que neteja els pinzells –detall important!-. Què passa ara, quan la princesa va a combregar com una “bona catòlica“, recta i fidel seguidora dels principis de l’església? Sincerament, no ho sé. Veieu com sóc educat?

He de confessar el meu desconcert, la meva perplexa visió del món i dic, tot llençant una invitació, vosaltres mateix@s, mireu, penseu i digueu la vostra.

Si algú pregunta si sóc o no monàrquic, li diré simplement: això què importa, jo només sóc un retratista del dia a dia, res més. Sí, un artista, com qui desa els pinzells i els estris i segueix fent camí...

Els artistes som gent especial, sabíeu?

I com diria F. Adrià: “cal reinventar-se constantment... “.

Només em queda felicitar Marichalar per ser lliure, i per no dependre de l’abstracció del “ser sense ser”. Cadascú és com és, i ser honest amb la seva personalitat és una riquesa que no té preu. I ara em permeto invitar-lo a visitar la vila de Ponts; simplement perquè, al nostre poble, diem: “al pa, pa; i al vi, vi“. Visca el Rei i visca la mare que el va parir“; dit amb la cortesia que mereix el nostre estimat Monarca! I sens dubte unes botifarres amb seques serien un bon àpat... més uns cargols a la llauna.

Han tret Marichalar, fins i tot, del Museu de cera; com qui arracona al fons de les golfes un empestat, simplement per no seguir la batuta, a la qual sembla que ens hem d’acostumar, tot bevent a galet amb un embut. I aquí sí que he de dir: VISCA EL PORRÓ CATALÀ!.

Josep Junyent pintor ocasional de la Casa Reial

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

39

L'À L B U M

De la “Gloriosa Revolució” a la Tercera Guerra Carlina (1868-1876) Apunts sobre els fets històrics d’una època convulsa.

Capítol VI Els sistemes fiscals i impositius vigents a Catalunya durant la Tercera Guerra Carlina: 2 - Els impostos extraordinaris aplicats a Catalunya pels governs de Madrid.: El sistema d’impostos aplicat pel governs centrals de l’època es basava, sobretot, en l’anomenat arbitri o impost de consums, una càrrega fiscal establerta el 1845 ( amb la reforma financera del ministre Alejandro Mon ) sobre la venda del vi, l’aiguardent i els licors, l’oli d’oliva i la carn, la cervesa i el sabó efectuada dins de cada terme municipal. La càrrega fiscal sobre els altres productes la determinaven la quota que l’Estat recaptava a cada localitat, segons l’escala de la població, i els recàrrecs que aplicaven les administracions locals i provincials.

Tenia un pes molt important dins l’economia d’aquestes administracions i amb els drets de portes-- un impost tradicional que gravava les mercaderies en introduir-se per les portes de les ciutats i les viles-- constituïen les peces bàsiques en el repartiment desigual d’unes càrregues fiscals sobre els béns de consum de primera necessitat que afectaven per igual les classes

L A

M E M Ò R I A

populars i les benestants. L’impost de consums era, de fet, un “impost sobre la misèria” i, per tant, esdevingué molt impopular; aquest fet que es concretava en les nombroses resistències que sorgien a l’hora de satisfer-lo. Aquesta recaptació era especialment odiada a causa de l’existència d’arrendadors particulars sobre el mercat local, que perjudicaven els petits comerciants i la majoria de consumidors. Els principals protestataris no eren els homes sinó les mestresses de casa, que proferien tota mena d’insults contra els recaptadors. Durant la Revolució de 1868 les Juntes es van suprimir, però dos anys més tard va ser restablert. Entre les vindicacions dels aixecaments carlins dels Matiners ( 1847-1849 ) i de la tercera guerra civil ( 1872-1875 ) hi figurava l’anul·lació d’aquest tipus de contribució perquè afectava directament els estrats de població que donaven suport a la causa del Pretendent. Malgrat alguns intents d’abolir-lo, l’impost de consums va subsistir, repetidament modificat, fins a mitjan segle XX. Això no va evitar, però, l’empitjorament dels problemes de l’Hisenda Pública espanyola, que entorpiren els mecanismes de la vida econòmica i agreujaren de manera continuada el caos polític en què vivia immergit el país.

Donat que, a la demarcació de Lleida, els recursos tramesos pel ministeri d’Hisenda eren insuficients i no hi havia manera d’eixugar el deute de guerra, que sobrepassava les 650.000 pessetes de l’època, la Diputació lleidatana només cobrava la contribució que li permetien les columnes militars que acompanyaven els recaptadors. El paper atribuït a dites columnes i a les brigades volants de la Guàrdia Civil sobre el territori era el de protegir, sobretot, la recaptació d’aquestes odioses contribucions, reunir els mossos quintats per l’exèrcit per tal de conduir-los a les respectives guarnicions peninsulars o d’ultramar ( en referència a les sancions aplicades als familiars dels desertors, vegi’s document nº 1 de les notes

Moneda de 5 pessetes del Govern Provisional, 1869

40

D E

), organitzar el sometent armat de cada localitat, requisar els cavalls i els muls que els fessin falta per al servei de bagatges, protegir els punts fortificats, els ponts i els passos de barca, i conduir els combois d’aprovisionament a través del territori controlat pels carlins.

En els casos de col·laboracionisme dels propietaris d’algunes masies amb les partides carlines, els militars amenaçaven amb tapiar les portes i finestres d’aquestes cases i desterrar-ne els seus habitants durant algun temps, fins i per espai d’alguns anys ( Vegi’s document nº 2, datat el 31 de desembre de 1872 ).

Les conseqüències d’aquest estat de coses es perllongaren, fins i tot, en els anys posteriors a l’acabament de les hostilitats ja que, en les deliberacions municipals pontsicanes de l’any 1878 encara hi trobem anotades les reclamacions de diversos veïns entorn de les contribucions de guerra i les reclamacions de certs pagaments efectuats obligatòriament a les partides carlines, així com les aportacions forçoses per al manteniment de les forces governamentals en concepte de serveis de bagatges, de cessió de les quantitats no pagades de civada i de farratge per als cavalls de les unitats militars, dels danys soferts en propietats urbanes i rústiques del municipi, dels parells d’espardenyes facilitades a les tropes carlines, etc. Un exemple del que s’ha esmentat el trobem quan , en data de 8 de novembre de 1878, el mestre d’obres Joan Baró reclama a l’Ajuntament de Ponts el pagament d’una sirga o maroma de cànem, valorada en 80 pessetes, que els militars d’una columna governamental li havien requisat anys enrera per tal que la tropa passés el riu Segre, a través de la barca de Gualter. En aquest sentit, el 27 de juliol de 1872, després del combat que tingué lloc a la Garriga del Bancal de Sanaüja, el brigadier Juan Corbalán, cap de la columna d’operacions del govern militar de Lleida, advertia a l’alcalde de Ponts sobre la necessitat de retirar o d’inutilitzar els passos de barca instal·lats sobre el riu Segre, per tal d’evitar la fugida dels supervivents

L'À L B U M

D E

L A

M E M Ò R I A

nya i 100 cavalls.

Els mitjans d’informació al servei del govern republicà denunciaven la impunitat amb que les partides del Pretendent campaven per tot el territori català, i la facilitat amb què recapMoneda de 100 oessetes, or del regnat d’AmadeuI, 1871 taven les contribucions, a diferència de les forces gode la partida carlina que havia estat vernamentals. També es preguntaven delmada a Sanaüja ( Vegi’s document com era que els 30.000 soldats dels 40 nº 3 de l’annex ) Cap a la fi de l’any batallons de l’exèrcit espanyol desta1873, sembla que la barca de Gualter cats a Catalunya pels governs de Maes trobava completament inutilitzada ja drid, no havien pogut derrotar els tres que, per ordre de l’autoritat militar, va o quatre mil homes revoltats en peu de ser enfonsada a la llera del riu per tal guerra a les ordres dels generals Rafad’impedir el pas de les partides carliel Tristany i Francesc Savalls, i perquè nes; aquesta acció costaria la vida a un no s’havia volgut armar les milícies i dels seus responsables, Marian Bael sometent i, en canvi, es van convolasch i Girós, de Gualter, el qual va ser car noves quintes, una política que no afusellat pels carlins en represàlia. Seagradava gens als catalans, fossin de gons un document del Fons de la Cola tendència política que fossin. mandància d’Enginyers de Catalunya ( Manuel Gabriel i Forn.

Secció d’Obreria, doc. nº 97 ), conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’any 1879 el Comú del lloc de Gualter en- Transcripció de les notes i els cara sol·licitava a l’Administració cen- documents referenciats, protral una indemnització de 2.000 rals de cedents de l’arxiu municipal billó pels danys soferts en aquest mitjà de Ponts. de transport a través del riu Segre ( segons un certificat conservat a l’A.C.A.Document 1 - Circular sobre Fons de la Comandància d’Enginyers l’aplicació de sancions per als fade Catalunya, secció Obreria ) . D’altra miliars dels desertors de l’exèrcit banda, el 19 de gener de 1878, l’Ajungovernamental i dels seus encotament de Ponts reclamava també a la bridors, que preveuen l’embarComandància d’Intendència Militar de gament dels seus béns .

Lleida l’abonament dels subministraments facilitats a la columna de l’exèrcit “Pons, 8 de Octubre de 1872. governamental, comandada per l’ ales- Sr. Alcalde de Pons : hores brigadier José Arrando Balles- Con arreglo a las facultades extraorditer, que havia passat per Ponts el dia narias con que estoy revestido por el 28 de novembre de 1874. La brigada Sr. Gobernador Civil de la Província que comandava aquest general tenia y esta autoridad por el poder ejecutivo, una dotació de 5 batallons d’infanteria, le exijo que proceda inmediatamente 4 peces d’artilleria lleugera de munta- al embargo y venta judicial de los bienes, hasta la cantidad de 9.000 pesetas, de los padres, madres, tutores o curadores de los mozos de la reserva militar que no se han presentado. De esta comunicación me acusarà Vd. recibo.

Moneda de 25 pessetes del regnat d’Alfons XII, 1876

( rubricat ) Alfredo Boldú. Delegado del Gobierno Civil de

la Província en la columna de operaciones.”

Document 2 -Advertiment del governador militar de Lleida a Joan Fornell i Rocamora, alcalde de Ponts, sobre les conseqüències que tindria el suport a l’aixecament carlí previst pel dia de Cap d’Any, per part dels habitants de Ponts.

Solsona, 31 de Diciembre de 1872.

Sr. Alcalde de Pons: Cuando he sabido, con sorpresa, que el titulado Jefe de las fuerzas enemigas de las altas instituciones del Estado ( el general Tristany ), ha ordenado a Vd. que se levante en armas el somatén y el vecindario de su jurisdicción el dia de mañana, contra dichas venerandas instituciones, privando con dicho motivo al país de la paz y reposo que tanto ha menester, le prevengo : que si tan descabellada intentona se llevara a cabo por los habitantes de ese término, les advierta que por más doloroso que me sea, procederé contra los culpables con todo el rigor de la Ley, cuyo ejemplar castigo haré efectivo cerrándoles sus casas y obligándoles a marchar a vivir con sus ganados y averías a los pueblos guarnecidos por fuerzas del Gobierno. Del recibo de esta comunicación me dará Vd. con urgencia el oportuno aviso.

El Brigadier Comandante General de la Província : José Arrando Ballester.”

Document 3- Notificació sobre l’estat de les barques de pas sobre el riu Segre a l’altura de Ponts ( 1872 ) : “ Le ruego tenga a bién decirme de cual de estos pasos sobre el rio Segre estan retiradas i cerradas las barcas al otro lado del rio, y las llaves en su poder, pues que de esto depende el buén éxito de mis operaciones de mañana. Igualmente me manifestará las comunicaciones que he remitido en el dia de hoy, a la una de la madrugada, y otra esta tarde para el comandante de la Guardia Civil, residente en Artesa de Segre, las ha remitido con urgencia y si obran en poder de Vd., como debe…”

41

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA

F I G U E S D ' U N A LT R E PA N E R

El rebut que no arriba (però arribarà) L’altre dia parlàvem de la gràcia i desgràcia dels avenços tecnològics. És impossible que davant la narració d’uns fets tan singulars com els d’ignorar l’existència d’un servei que pagues cada mes, algú no pensés –no diré si amb encertat criteri o no- que més que ignorància no fos si no negligent despreocupació. No saber que tenim contestador automàtic.... ai, senyor!

Certament és convenient verificar tot allò que hom té a casa seva i que el seu servei, pagat per un, depèn d’altri.

Ens ha consolat, tanmateix, descobrir que no som sols en aquesta conducta tot i saber que és cert allò que diu el refrany que el mal de molts és conhort de boigs.

Aquest mes descobrim una altra espifiada si bé d’un altre caràcter. Ens adonem que des del juliol de l’any en què Ponts no va tenir piscines, volem dir l’any passat, no hem rebut cap factura pel consum de llum. Cap vol dir cap, ni una. Deixeu-vos de lectures estimades, aproximades, tarifes planes o simplement abonaments fixes. Res. Ni factura, ni rebut, ni cap carta dient-nos que ens regala el consum la Mare de Déu de la Candelària patrona dels cerers i els electricistes.

Si la clau d’un negoci és facturar i cobrar; si la pròpia companyia, entenem que per a poder tocar més sovint calé fresc, va passar de facturar cada dos mesos a fer-ho mensualment, ara ens sorprèn amb aquesta generositat extrema que esdevé, com la mesura de l’IRPF, que no ho pagues d’una manera però l’acabes pagant d’una altra i, si et descuides, amb escreix. Dit amb altres paraules, hi ha un sector de la població de Ponts –i no és el que la rep de l’empresa municipal- que des de fa vuit mesos no ha pagat res de llum. Hom, quan se n’adona, el primer que fa és trucar a la companyia per dir-los que 42

si necessiten algun euro només cal que el demanin al govern, que el govern ajuda a les companyies grans i als bancs i a tots aquells que fan de l’escanyament del poble el seu benefici, però la companyia li respon que no, que hi ha hagut canvis accionarials i això ha retardat la facturació. I, un, no pot per menys que posar cara de tonto –si no la hi té per natural- i preguntar si desprès haurà de pagar de cop el consum o el podrà pagar amb el mateix termini que han trigat a fer-ne la factura. La noia del telèfon no en sap la resposta.

Però la qüestió és que si un o tu o vós o vostè, qualsevol de tots nosaltres deixés de pagar el rebut de la llum, quants mesos tardaria la companyia en tallarnos-en el subministrament? Aquest canvi que diu la companyia, no serà com un embaràs i als nou mesos ens podran facturar definitivament? Si això no és un cost per a la companyia i s’ho pot permetre, de no facturar i cobrar, no penseu que no caldria augmentar-ne el preu del quilovat, tan sovint?

I ja per acabar us demano que, si sou també dels oblidats per aquesta empresa que negocia amb la llum –volem dir l’elèctrica- aneu pensant en el que pagàveu cada mes i multipliqueu-ho pels mesos que van tardant a fer la factura.

Ja veureu com al final en sortirem perdent, pagant de cop els diners que ja ens haurem gastat en d’altres coses.

Però el mànec o la clau que connecta i desconnecta la continuarà tenint la companyia que, mentrestant, especularà en borsa, comprant i venent, adquirint noves empreses de gas o d’aigua o, perquè no, alguna cereria per si se’n va la llum en una nit de tempesta o l’hem de menester si pensàvem no pagar-ne el rebut endarrerit.

Jaume Invernon i Forn mes de la Candelària, 2010

Les veus del bosc

“Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d’aprendre tot allò que m’havia d’ensenyar. No volia descobrir, a l’hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.”

H. D. Thoreau, “Walden o La vida als boscos”

Escric a finals de gener. Si res de nou, quan apareguin ratlles serem a la segona d’abril, en plena primavera de llum i color .

no hi ha aquestes quinzena esclatant

L’agosarada flor d’ametller, que despunta blanquinosa enmig del fred rigorós de l’hivern, me l’ha fet present i desitjable com poques vegades. Aquest any tenim un hivern més propi de les penombres nòrdiques que no pas de l’anticicló mediterrani, quan el sol cru dibuixa l’arbre despullat dins l’aire transparent i és, a la vegada, una tèbia carícia quan t’asseus a llegir en un banc ben arrecerat.

Em comentaven l’any passat a Ponts, un dia en què la boira espessa difuminava arbres, façanes i persones, i el poble sencer semblava el decorat d’una novel·la de Sherlock Holmes, que els que vivim a Barcelona hauríem de pagar un impost “climàtic”. Potser sí, però enguany no tributaríem pas...

Ara bé, quan tu, amable lector, llegeixis aquestes lletres, altra vegada l’aire tebi i fragant amararà boscos i planes, el cel serà pur i blau, les orenetes feliçment hauran tornat i la veu de la natura ens cridarà de nou. El miracle de la primavera.

Quin u temps més enlluernador or quan els arbres floreixen n i els camins s’omplen de e poesia, quan el paisatge e familiar del passeig i la caminada sembla abillaram se per ttall d de retrobar el vianant! t

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA Un bon moment, com diria Thoreau, per “retornar als boscos” i deixar-se embolcallar d’olors, sons i colors.

“Passejar” és el títol d’un dels seus llibres més curiosos i entretinguts. Passejar és un art; l’art de mantenir una relació saludable amb un mateix i amb el món. Saber passejar és un do, un regal. No parlem aquí del caminar per tal de fer salut, com el malalt pren les medicines a hores fixes, sinó de la necessitat de sortir d’un mateix, oblidar els afers del treball i les obligacions socials i endinsar-se en un univers nou...

Altrament, per què passejar pel bosc o vora el riu si sóc presoner dels neguits de la feina i no estic on està el meu cos? Per què entrar al bosc si cavil·lo en coses que res tenen a veure amb ell?...

H. D. Thoreau, nord-americà de Nova Anglaterra, fill d’un fabricant de llapis d’origen francès, era una persona cultíssima; havia estudiat a Harvard i era un gran coneixedor dels clàssics grecs i dels poetes romàntics anglesos. Però el que realment el seduïa era la vida en contacte amb la natura. De fet, el retorn a la natura es feu realitat en una experiència de vida solitària als boscos de Massachussetts, en una cabana que ell mateix va bastir a la riba del llac Walden on va viure durant dos anys conreant el seu propi hort i prenent nota de les seves vivències que cristal·litzaren en el llibre “Walden o la vida als boscos”, un dels llibres de no ficció més famosos escrit mai per un nord-americà.

El vianant amatent que camina entre els arbres del bosc és, ensems, poeta i filòsof. Contempla la natura i escolta la veu de l’aire en les fulles, de l’aigua en el rierol, dels ocells en els arbres, del silenci en la nit i, fascinat per la vida natural en estat de puresa, troba en el cor del bosc una Intel·ligència superior a la consciència humana que l’endinsa

en el secret pregon del misteri de l’Univers.

reau: “La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure”.

“Les persones que conec gairebé mai m’han ensenyat tant com el silenci que trenquen”, va escriure Thoreau i, des re d’aquesta sensibilitat, va voler trasmud dar-se en una mena d’eremita laic, a da mig camí de Diògenes i Robinson m Crusoe.

C Ningú com ell ha parlat del pas de les N estacions, de les veus del bosc, de l’aliment natural, dels ocells, dels arbres, dels turons i dels camps; de les catifes de molsa i de la llum del sol filtrant-se per pins i avets com vitralls d’una catedral gòtica. La natura com un mirall que reflecteix la seva vida interior. “És endebades escriure del pas de les estacions, a no ser que tinguis les estacions dintre teu. Suposo que aquest valor és, en el meu cas, equivalent al que d’altres obtenen de l’oració i de l’assistència a l’església. Vinc al meu solitari passeig pel bosc com qui, nostàlgic, torna a casa. Així em deslliuro d’allò superflu i veig les coses com són: belles i grandioses. És en aquestes soledats on se simplifica el misteri de l’existència”.

Thoreau era un autèntic filòsof que, més enllà de l’ecologia, va trobar en la natura una mena de laboratori espiritual. No freqüentava pas massa les cerimònies religioses. Una vegada que ho va fer, perquè el pastor protestant era amic personal d’un amic seu, va deixar escrit referint-se a predicar sobre Déu: “El pastor ho va fer millor que la majoria, però la meravellosa vista sobre la badia de Boston ho feia millor encara.”

Quan m’apropo a Thoreau no puc menys que evocar els anys de monitor de campaments d’estiu. En els nostres boscos de la Cerdanya, d’Andorra o del Pallars, acompanyant mainada de Ponts, de Barcelona o d’Andorra vaig aprendre per sempre més que el contacte i la comunió amb la natura és font i refugi inesgotable de goig i felicitat autèntica. L’amor a la natura no és altra cosa que l’amor a la vida que, amb el pas dels anys, esdevé la imatge més genuïna del pas de les estacions.

Mentre, voldria cloure l’escrit amb un fragment d’un poema de H. Hesse, un altre escriptor profundament enamorat de la natura. És de la primera de Les quatre darreres cançons que va musicar, genialment, el seu amic R. Strauss.

Du per títol FRÜHLING (primavera) En terres de penombra somniava llargament els teus arbres i els blaus oratges, ta fragància i el cant d’ocells.

Torna a ploure. Darrere els vidres la pluja, calmosa, cau monòtona i suaument.

Obstinadament. Els núvols grisos i espessos fan els dies encara més curts; la boirina humida i densa pinta un tel opac als fanals del parc desdibuixant arbres i vianants; ben aviat serà negra nit.

Imagino Hesse en dies com aquests, al seu refugi de Montagnola, anhelant la llum de primavera i delejant per retornar als boscos verds de l’Engadina, a passejar amb el seu vell amic Thomas Mann respirant l’aire pur de l’alta muntanya; i el veig amb el seu inseparable bloc de notes a la ma, recolzat en la riba d’un pujol, davant el paisatge prodigiós...i escriu: I ara t’escampes abillada de llum, fulgurant i ornamentada com un miracle davant meu.

Tu em reconeixes de nou I tendrament em sedueixes; la teva presència benaurada estremeix tot el meu cos.

Josep Mª Palà i Augé Gener de 2010

És des d’aquesta sensibilitat que desitjaria un dia poder escriure com Tho43

NOTES

Carta enviada als comerciants de la plaça Trobada d’exdel Lleó alumnes del col·legi Sagrada Família de Ponts El proppassat dia 10 es féu a Ponts una celebració multitudinària de retrobament d’alumnes (d’ambdós sexes) que havien passat per les aules del col·legi Sagrada Família de la vila.

Nota de l’Associació de Comerciants L’Associació de Comerciants del Mig Segre està d’acord amb les mesures presentades en aquesta carta, ja que permetran disposar de més places d’aparcament en aquesta zona i faran més fàcil l’accés als comerços i locals adjacents a l’antiga Plaça del Lleó.

Volem remarcar la importància de la senyalització i el pintat de les places d’aparcament, en aquest sentit entenem que la normativa de limitació temporal no es podrà fer complir fins que la senyalització no estigui finalitzada i sigui meridianament clara.

44

ACP

Defunció Sebastià Mitjana i Riera Pontsicà resident a França.

Ha mort a França, el dia 8 de març de 2010 a l’edat de 87 anys.

(OV VHXV ¿OOV KR QRWL¿TXHQ DOV seus amics i coneguts.

Cal dir també que s’hi aplegaren unes cent seixanta persones de procedència ben diversa, des de Huelva a Bilbao, passant per Madrid o la Baronia de Rialb, així com remarcar l’actuació dins aquests actes del grups de Grallers de Ponts, recentment creat, i alhora fer esment del lliurament a l’assistència d’un CD amb imatges ben significatives del període en qüestió.

Lluís Vidal

Volem aprofitar l’avinentesa per reivindicar la reobertura de l’accés a la Plaça Planell per la plaça del Lleó, l’Associació de Comerciants del Mig Segre va presentar aquesta proposta a l’Ajuntament de Ponts el mes d’octubre de 2008. En aquesta proposta s’inclou també un pla de lleure amb jocs infantils, per tal de convertir la plaça en un lloc d’esbarjo.

Creiem que aquesta mesura és vital per a tots els comerços de la zona per dues raons: en primer lloc per la possibilitat d’augmentar el nombre de places d’aparcament i en segon lloc per revitalitzar el comerç i el trànsit de gent a la plaça Planell i voltants. Volem deixar constància des d’aquí a l’ajuntament per tal que estudiï aquesta proposta, que creiem de gran importància per recuperar la Plaça Planell com a zona comercial.

Sota l’organització impecable de la junta creada a tal efecte, composta per Pepita Abelló, Carme Avellana, Dolors Caelles, Antonieta Puig, Elena Selva, Teresa i Lurdes Tàpies, així com M. Àngels Vilella, s’esdevingué tot un seguit actes que s’iniciaren al bell mig del Passeig, on es féu el veritable retrobament; es continuà amb una missa a l’església de Santa Maria i posterior conferència a càrrec de Pilar Adín sobre “Ana Maria Janer (fundadora de la congregació que regentà el col·legi), una dona sense fronteres”. Tot seguit es féu una visita de l’immoble que acollí el col·legi, i més tard els assistents feren cap a la Green’s on es féu un dinar de celebració -amb parlaments d’alumnes i germanes de l’ordre-, finalitzat el qual i com a colenda, es passà a visitar una exposició gràfica i documental, commemorativa del que fou l’inoblidable període passat en aquell centre docent.

Agustí Cucurulls

Lluís Vidal

Agustí Cucurulls

Trobada d’ex-alumnes del col·legi Sagrada Família de Ponts

7a Mostra Vila de Ponts per a Conjunt instrumental El dia 11 d’abril passat a les 6h de la tarda es va celebrar la 7a Mostra Vila de Ponts; amb un concert de Conjunt Instrumental a la Sala, on van participar uns 150 nens de diverses escoles, entre les quals hi havia la de Ponts, d’Oliana, Tremp, Mollerussa, Santa Coloma de Queralt, Bellpuig, Barcelona i Prat de Llobregat, I van interpretar les peces Berenar de quatre gormandes, Una matinada fresca, el ball de Sant Ferriol, La Dama de Reus, La Filadora i Marieta Cistellera. Amb la direcció d’Albert Gumí, presentació de J. Lluís Guzman i la coordinaciíó de Benjamí Audet.

Jordi Vidal

45

R E C E RE CN ATH I TI A STS ÒRICA

Segona part Crònica d’estiu(4) El Reial Moto Club de Catalunya ha organitzat, del dia 22 al 24 de juny, la VII Volta Motorista a Catalunya. El dia 23 passarà per Ponts, en el decurs de l’etapa que va de La Seu d’Urgell a Tarragona.

Han passat per la nostra població amb viatge d’inspecció de parada de sementals, el comandant de cavalleria i cap de cria equina de la comandància de Lleida don Miguel Socasau, i també l’inspector provincial d’Higiene i Sanitat, Sr. J. Castillo. En el decurs de la inspecció van tenir un accident d’automòbil que els obligà a fer nit a Ponts i a enviar un camió per a recollir l’automòbil i transportar-lo a Barcelona per procedir a la seva reparació.

S’estan fent obres de restauració de la carretera Cervera Ponts sota la direcció de l’enginyer Sr. Salvador Ribalta. Actualment ja estan a l’ alçada de Florejacs.

Amb motiu de la festa de Sant Pere, els veïns del carrer Major van organitzar un sarau que va ser molt concorregut. La processó del Corpus que, per culpa de la pluja, es va haver de suspendre el 19 de juliol s’efectuà amb l’esplendor acostumat el següent diumenge 22.

Ha estat nomenat jutge municipal d’aquesta vila el senyor Jaume Escaler i Llaudet i, com a suplent, el comerciant Joan Treserra i Palou. Es tracta d’un nomenament que satisfà el veïnat, perquè són persones solvents i reconegudes.

En el marc del Torneig Copa Provincial, Primer Grup, es va jugar un partit de futbol amb victòria pontsicana de 5 a 2.

L’àrbitre va ser el senyor Pascual, President de la Federació d’Àrbitres Regionals. També es comptà amb la amb la presència del senyor Masdeu, Pre46

sident de la Lliga Catalana de Futbol Amateur. Els gols els marcaren: Prat 2; Marot 2 i Ribé 1.

Els pagesos es queixen del poc rendiment de la collita de cereals, sembla que és a causa de l’excés de pluges.

Les vinyes no presenten pas un millor aspecte i s’espera una collita de raïm més aviat dolenta.

Han arribat per estiuejar a la nostra vila els fills del senyor Josep Palou i Triginer, Santiago i Ricard, el senyor Sala i família, el senyor Joan Palou i família i

guera; el representant de l’ Ajuntament de Prats del Rei, Sr. R. Casajuana; l’alcalde de Tremp, Sr. Francesc Gibert; l’ alcalde de Torà, Sr.Joan Closa; el de la Pobla de Segur, Sr. Francesc Cases i el de Guissona, Sr. Joan Gasol.

Les conclusions en quant al traçat de la carretera i la urgència de la seva construcció, van ser enviades al Ministeri de Foment, a la Diputació Provincial de Barcelona i al Governador Civil de Lleida, Sr. Mariano Vega.

S’ha detingut per la guàrdia civil d’Oliana un veí de Vilanova de l’Aguda, natural de Solsona, per diversos delictes de robatori a Castellnou de Bassella i d’estafa a Ponts.

Una crònica de les vigílies de la Festa Major dóna notícia que aquesta superarà l’esplendor de les anteriors, ja que es preveu molta concurrència pel fet que es troben a la vila molts estiuejants.

don Francisco Sanz i la seva família, La senyora Assumpció Tugues de Pelegrí i la seva filla Consol, don Juan Aguilar, don Miquel Poch i la seva esposa Maria Solé i el seu germà Juanito. Els desitgem a tots una bona estada a la població.

El dia 13 d’agost va tenir lloc a la sala d’actes del Ajuntament de Ponts una assemblea d’alcaldes dels municipis de Manresa, Cervera, Tremp i Solsona, convocats per l’alcalde de Baronia de Rialb, per tal de donar impuls a les obres del segon tram de la carretera Ponts - Folquer.

Assistiren a l’acte els representants dels ajuntaments de Manresa, Igualada, Cervera, Oliana, Tiurana, Sanaüja, Ponts i Baronia, en les persones dels regidors Joan Espinal, J. Llado, Abdon Forn, Joan Puig, Jaume Garrabou, J. Rius, Rafel Calvet i Miquel Gabernet. A l’acte també s’hi adheriren el president de la Diputació de Lleida, senyor Delfí Canela; l’alcalde de Calaf Josep An-

Ha mort la senyora Rosa de la Tejada i Torres, esposa que fou d’Antoni Tebé. Al funeral hi va assistir el seu cunyat Ramon Tebé i els seu fills Jaume i Rosa. El sepeli va constituir una manifestació de dol impressionant, donat el caràcter caritatiu d’aquesta senyora.

Com cada any, ha vingut a estiuejar Jaume Torres, el qual posa a la casa del seu oncle Enric Serra; Josep Novell, industrial de Barcelona i la seva esposa Anita Guix i filla Elvireta; també el nostre amic Josep Pujol. La senyora Antonia de Parcerisas, que ja fa més de quaranta anys que estiueja a Ponts sense interrupció.

S’estan construint al voltant del camp d’esports uns seients per als espectadors, una millora que ha estat benvinguda per tothom.

Ha pres possessió del càrrec d’administració de l’oficina de Correus i Telègrafs de Ponts el senyor Isidre Agulló i Angelina, procedent de Terrassa.

Durant la Festa Major no hi van haver

SR I C A R E CCEORM CU A NHI C I SATTÒ incidents a remarcar, tot i la gran afluència de públic als actes festius acostumats. Els balls de l’envelat foren molt lluïts i concorreguts i es van fer ballades de sardanes a diferents places públiques de la població, interpretades per la famosa cobla-orquestra Muixins, de Sabadell.

La Junta del Centre Esportiu ha sofert un lleuger canvi, ha estat elegit com a President Francesc Roset i Graells i com a secretari Ignaci Gili i Burguet.

El primer dia de Festa Major es jugà un interessant partit de futbol entre el F.C. Cervera i una selecció del Lleida i el segon dia jugaren el F.C. Pontsicà contra el Mollerusa, amb empat a dos gols.

local, tot i ser sabedor que aquesta rifa es porta a terme cada any a la vila des de temps immemorial.

Ha quedat definitivament constituïda la Junta directiva del Club Esportiu Pontsicà amb els següents integrants: President, Francesc Roset i Graells; secretari, Ignasi Gili i Burguet; tresorer, Josep Carné; sotspresident, Ramon Solans; i vocals, Josep Llaudet, Vicent Franco, Ferran Vidal, Ramon Santamaría, Joan Calvet, Jaume Salué i don Joan Aleu.

la seva esposa Mercè Balasch.

S’anuncia per als dies 17 a 21 de novembre el cobrament del quart trimestre de la contribució i impostos de l’Estat per als municipis de Ponts, La Baronia de Rialb i Tiurana.

L’Ajuntament de Ponts ha acordat regular el subministrament d’electricitat a la vila, per la qual cosa ha suprimit el subministrament gratuït i ha obligat a instal·lar comptadors per mitjà de la revisió de la xarxa i de la gestió un nou contracte amb la companyia Hidroelèctrica del Segre.

Al districte municipal de Bassella i prop del poble d’Altés, hi hagué una batalla campal entre persones d’ètnia gitana. Després de l’enfrontament s’hi van comptabilitzar dos morts i tres ferits greus. Un dels implicats, en ser detingut per la força de la guàrdia civil de Sanaüja, negà el fet de la seva participació en la batussa, malgrat que duia un projectil de posta incrustat al cap.

Després d’una llarga malaltia ha mort el senyor Josep Ricart i Ribó (a) Peça, que fou alcalde d’aquesta localitat durant el període 1926-1930, i antic administrador de la Companyia Alsina Graells d’AT L’enterrament ha constituït una gran manifestació de dol i ha comptat amb la representació de totes les classes socials de la vila i de molts amics del difunt, vinguts de les localitats de Calaf, Torà, La Seu d’Urgell, etc. Volem donar el nostre més sentit condol a la vídua Rosa Dasí i als seus fills Ramon i Filomena.

Havent finalitzat el període estival, han retornat cap a Barcelona, per continuar amb les seves tasques professionals, els senyors Juan Aguilar, Miquel Poch i el funcionari de la Diputació Provincial de Barcelona, Ramon Audet i Bagà.

D’un informe que tracta l’estat de la ramaderia del partit judicial de Solsona, sembla que Solsona, Ponts i Sanaüja són els llocs on més vaques de producció lletera hi ha i que Solsona, Ponts i Cabanabona són els indrets on hi ha més rucs comptabilitzats.

Crònica de Tardor / Hivern(5) La Vanguardia del dia 24 anuncia el II Gran Premi de Motorisme que passarà per Ponts el dia 1 de novembre, en el decurs de l’etapa que va des de La Seu d’Urgell fins a Balaguer.

S’ha rebut amb gran alegria la Reial Ordre del Ministeri d’Hisenda, per la qual es dicta la remissió de la sanció o multa imposada per la Junta Administrativa de Lleida, als senyors Honorat Gabriel i Oliva i Joan Tresserra i Palou, majorals de la Confraria de Sant Antoni abat, de Ponts, pel fet d’organitzar la tradicional rifa del porc de Sant Antoni sense autorització oficial. La denúncia havia estat efectuada per un agent del Cos de Carabiners de la comandància

En el camp esportiu d’Artesa de Segre s’ha jugat un partit entre el Olímpic Club Artesa y el FC Pontsicà, per disputar-se un trofeu. El equips empataren 1-1. Es tornarà a jugar dit partit en un camp escollit per ambdós clubs.

El proper diumenge celebrarà la Festa Major el poble veí de Gualter. Per aquest motiu, el contractista de la carretera de Gualter a Folquer i del pont sobre el riu Segre, Sr. Audet, ha fet muntar una passarel·la provisional de fusta que permetrà el pas als nombrosos forasters que vagin a participar en dita Festa Major.

Continuen millorant de les ferides del greu accident de motocicleta que van patir els convilatans Sr. Agustí Estany i

A la Parròquia de Santa Maria de Ponts i a la de Santa Maria de Gualter s’ha efectuat un funeral per la senyora Júlia Llivi de Verdaguer i d’Albertí , vídua que fou del senyor Vicent Sangenis i Alòs de Revert, traspassat també recentment.

S’estan concloent els fonaments de la última pilastra del nou pont de Gualter, sobre el Segre. Ha resultat una obra difícil i costosa a causa dels corrents d’aigua subterrània. Els operaris també estan treballant en els encofrats de formigó armat dels arcs, que tindran una llum d’uns 20 metres. Per les seves característiques, aquesta obra es considera actualment com una de les més modernes i importants de la pro-

47

RECERCA HISTÒRICA víncia.

Ja sembla resolt l’assumpte del subministrament elèctric; ara toca arranjar el de la conducció d’aigua potable i la del clavegueram, en els quals ja s’ha començat a treballar.

Un forta tempesta de vent i calamarsa, que ha perjudicat les oliveres, ha precedit a les tan desitjades pluges que humitejaran les terres per poder sembrar els cereals.

Com a conseqüència de la insurrecció militar que va tenir lloc el dia 12 de desembre a Jaca (Osca) i seguint ordres superiors, el dia 18 de desembre es va desplaçar des de Solsona a Ponts una secció de la guàrdia civil de comandada pel tinent Manuel García Llano, per tal de reforçar la vigilància de les carreteres. El dia 24 de desembre, els guàrdies van retornar a Solsona.

S’ha celebrat la tradicional Missa del Gall a la capella de les Germanes Carmelites, amb nombrosa concurrència de feligresos.

A l’Institut Provincial d’Higiene de Lleida els veterinaris senyors Vicens, de Solsona; Espar, d’Organyà i Pere Poch de Ponts han efectuat un curset especial, adreçat als operaris d’escorxadors i als fabricants d’embotits.

A instàncies de l’alcalde d’Oliola, senyor Albareda i del secretari de dit ajuntament, senyor Josep Palou, l’aula de nenes de l’escola pública d’Oliola ha estat dotada de sis taules-bancs bipersonals i una màquina de cosir “Alfa”.

Fa un fred molt intens, la qual cosa no impedeix que el ball i el cinema del cafè del Centre (cal Moral) i Cercle Catòlic siguin molt concorreguts. Els concerts efectuats al cafè de cal Moral per l’acreditat pianista pontsicà Fran-

48

cesc Poch i Prat i pel violinista Josep Pie, provinent de Terrassa, han tingut un èxit rotund.

Al camp d’esports local s’ha jugat un interessant partit entre l’equip de La Seu d’Urgell i el FC Pontsicà. Els de Ponts van guanyar per 3 a 2.

Ha tornat de viatge de noces el senyor Josep Audet i Sangrà i la seva distingida esposa Hermínia Feliu; els desitgem una lluna de mel continuada.

La collita d’olives ja està molt avançada. Els pagesos estan satisfets per la qualitat i quantitat dels fruits.

S’estan efectuant els treballs d’ampliació de la carretera dels Palous, als afores de la vila. S’hi construeixen voreres per tal de recollir-hi les aigües pluvials i dirigir-les al torrent d’en Petjes.

Recopilat per Josep Esteve i Sala (1)La Vanguardia 1/1/1930 i 3/1/1930.

(2) La Vanguardia 19/3/1930 , 23/3/1930 , 10/4/1930 , 13/4/1930 i 29/4/1930 (3)La Vanguardia 6/5/1930, 9/5/1930, 21/5/1930( dimecres), 22/5/1930, 23/5/1930, 24/5/1930, 29/5/1930 (4) La Vanguardia 4/6/1930, 14/6/1930, 17/6/1930, 4/7/1930, 2/8/1930, 21/8/1930, 24/8/1930, 14/9/1930, 20/9/1930 (5) La Vanguardia 24/9/1930, 4/10/1930, 30/10/1930, 11/11/1930, 14/11/1930, 16/11/1930, 3/12/1930, 24/12/1930, 30/12/1930, 31/12/1930

Crònica del Carnaval de Ponts de l’any 1930, al diari “La Vanguardia”, de Barcelona.

A primers de març ha sortit, amb general satisfacció, el setmanari “L’Autonomista”.

Els balls de Carnaval celebrats a les Societats Recreatives de la vila, que són “

La Joventut Pontsicana “i “ L’Amistat”, han resultat molt lluïts i concorreguts.

Van ser amenitzats per dues orquestrines de Manresa. Per la seva banda, al Cercle Catòlic s’han celebrat vàries sessions cinematogràfiques, amb l’assistència d’un públic nombrós.

Mereix una atenció especial el tradicional Ranxo que, des de temps immemorial, s’acostuma a fer el tercer dia de Carnaval. Després de tastar-lo els components del Consistori, es va distribuir a la plaça del Planell. Es pot afirmar que són molt poques les famílies que, durant la festa, no tinguin algun familiar convidat amb el plat de ranxo corresponent.

Durant aquests dies, al Col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat, es van posar en escena diferents obres teatrals, representades per les seves alumnes. Cal remarcar les actuacions de les senyoretes Enriqueta Gabriel, Teresa Campabadal i Jerònima Llaudet.

Per altra banda s’ha constituït el nou l’ Ajuntament de la vila. Els regidors que formen les comissions municipals són: Josep Baró i Riera, de Cultura; Josep Baró i Torres, d’Obres; Joan Quintana i Sala, de Festes; Joan Solsona i Blanch, de Mercats; Marià Aleu i Oriach, d’Higiene; Josep Pinós i Triginer, de Beneficència; Antoni Balagué i Canut, de Camins i Arbrat; Rafael Calvet i Esteve, de l’Escorxador municipal; Josep Figuls i Torrents, de Llum i Aigua i finalment Pere Comelles i Santamaria, de Policia Urbana.

La Vanguardia 8 de març de 1930

COMUNICAT

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ

Pàgina web del Camí La mona de Pasqua de Sant Jaume del En Tomaset de cal Saltaire era el mitjà de set germans, tots nois. Tenia deu Segre L’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Ponts ha posat en marxa la pàgina web on es pot trobar tota la informació de l’associació i de la història d’aquest camí.

L’itinerari de tot el camí es farà públic coincidint amb la seva inauguració el dia 25 de juliol. Mentrestant, només es pot consultar el Camí de Sant Jaume que enllaça les ciutats de Perpinyà amb Bourg Madame a la Cerdanya francesa.

Gràcies a les noves tecnologies digitals, a les eines i als programes de google com el picasa, el maps o el google earth, el Camí de Sant Jaume del Segre es convertirà en una ruta cibernàutica. Mitjançant la pàgina web els pelegrins podran visualitzar tot el trajecte desde la pantalla de l’ordinador i descarregar-se la informació necessària i la topo guia per a fer tot el camí, així com la visualització de les fotografies dels llocs per on passaran i del que podran gaudir. Està previst que en un temps els usuaris també puguin descarregar-se els tracks del Camí de Sant Jaume del Segre en format GPS. Una altra aplicació innovadora és la visualització del Camí de Sant Jaume a vista d’ocell i en tres dimensions.

De moment, només es pot veure en l’apartat dels “Camins Catalans de Compostel·la” del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya.

La pàgina web està allotjada a l’adreça: www.camidelsegre.cat. Si voleu més informació us podeu adreçar des del correu electrònic: info@camidelsegre.cat

anys i una de les seves feines era estar al dia dels preus del mercat. Aconsellava i ajudava la mare a l’hora d’anar a comprar aliment per a la tropa. En aquella casa no es malgastava ni un cèntim i de capricis superflus no se’n donaven gaires, per no dir cap ni un.

Per això, ara que s’apropava la Setmana Santa, en Tomaset sentia una especial il·lusió. Però per poder conèixer el motiu d’aquest entusiasme caldria retrocedir un any enrere per aquestes dates.

En la darrera setmana santa, com feia cada any, en Tomaset va visitar la pastisseria on tradicionalment s’exposaven les mones de Pasqua perquè la gent pogués triar des de l’aparador aquella que més goig li feia. N’hi havia de diverses mides però sempre en sobresortia una molt més gran i original que la resta que la pastisseria elaborava per regalar a un centre de beneficència. En Tomaset s’hi passava força estona amb el nas enganxat al vidre contemplant l’obra d’art de xocolata.

Aquell any, però, va succeir un fet que va canviar la rutina d’altres anys. En Tomaset, mentre admirava la mona, va veure com, a l’interior, el pastisser relliscava i queia a terra, amb tan mala fortuna que en caure topava amb el cap al cantell del mostrador. Un reguerol de sang va començar a sortir de la ferida. No es veia ningú més dintre la botiga. En Tomaset no va dubtar gens i corrents va avisar el farmacèutic qui, després d’uns primers auxilis, va cridar una ambulància per traslladar el ferit a un hospital. Després es va saber que la ràpida actuació d’en Tomaset va salvar la vida del pastisser, ja que es va poder aturar l’hemorràgia a temps. Quan el pastisser es va curar del tot, sabent qui havia estat el seu salvador, en veure’l li va prometre que a l’any següent li re-

galaria una mona.

Tr a n s c o r r e g u t l’any, el divendres Sant, en Tomaset va decidir anar a buscar el que el pastisser li havia promès. Feia temps que no passava per la pastisseria per això va quedar sorprès i decebut quan en el seu lloc hi va trobar una sucursal d’una nomenada entitat bancària. Encara incrèdul, va voler assegurar-se’n i va entrar al banc. Perdut, no sabent què fer, era a punt de marxar quan la recepcionista se li va apropar per oferir-li ajuda. Com va poder, en Tomaset li va explicar el cas, convençut que la noia no entendria res. Però contràriament al que pensava, el va fer seure en una butaca i li va demanar que esperés un moment.

Al cap de poca estona va aparèixer un home que es va presentar com a director del banc i que li va preguntar si era en Tomaset. Amb l’afirmació del noi, el director el va fer passar a una sala on dintre una vitrina es podia veure una immensa mona de xocolata que representava una maqueta a escala de l’antiga pastisseria amb una figura d’un noiet a l’exterior amb el nas enganxat a l’aparador i un personatge a l’interior saludant-lo.

El del banc li va dir que, si era en Tomaset, allò era seu, amb instruccions precises del pastisser que quan va vendre el local va deixar ben clar que amb l’acord del preu hi afegia unes condicions entre les quals figurava la de tenir la mona exposada fins que l’anés a recollir un tal Tomaset i que se li procurés un transport a on ell volgués.

Quan en Tomaset va arribar a casa amb els transportistes de la mona, la seva família no se’n sabia avenir. El xicot va ser l’únic que va reaccionar i va fer lloc perquè col·loquessin aquell diorama de xocolata sobre la taula del menjador.

A petició d’en Tomaset, el pastisser va ser convidat i, havent accedit gustosament, va compartir dinar i mona un dilluns de Pasqua que cap dels presents no van oblidar mai.

Làkarus

49

A R X I U

G R À F I C

D E

P O N T S

Forjadors de la memòria (3) Manuel Solé Vicens (BCN, 1873 – Bossòst, 1944) Nat en el si d’una família cosmopolita de ciutat, català per part materna i aranès pel costat patern, fou el pioner en diversos oficis a l’Aran, a Lleida i fins i tot a Catalunya. Tot i això és el gran desconegut dels fotògrafs i “postalers” de la demarcació, que va caure en l’oblit fins a la primera ressenya feta l’any 1998 en un diari local ja desaparegut, a més de dos escrits en una revista, també local, publicats el 2005 i 2006. Així mateix, l’any 2007 en férem una petita referència dins la col·lecció Pirineu Memòria Gràfica sobre postals i fotògrafs dels entorns al Parc Nacional.

Vingué de jovenet a la seva terra, a la casa pairal de Vielha, Casa Campà, que donaria nom a les seves edicions de postals, després a la seva nova casa a Bossòst, també coneguda com a Casa Blasi, o amb el seu sobrenom Manuel Campà, tal com el coneixia tothom a la seva estimada terra aranesa.

El seu germà va mantenir la casa i la fleca de la capital aranesa, situada al bell mig de l’antiga entrada al poble, al costat mateix del desaparegut H. Internacional, a l’actual i remodelat Pg. dera Libertat. També desaparegué aquesta casa centenària d’on sortiren els arrels d’un altre fotògraf aranés, J. M. Solé Monlau (1917-1999), qui cedí a l’Archiu Generau d’Aran (AGA) les seves més de 40.000 imatges foto-

A.- Retrat de Manuel Solé i de la seva esposa a inicis del segle XX.

B.- Carnet de de la Diputació de Lleida a nom de Manuel Solé (any 1943).

gràfiques preses des de els anys 70 fins als 90.

Va contraure noces amb l’aranesa Maria Boya Boya del veí i fronterer poble de Les, que morí amb només 39 anys però havent-li donat quatre fills i uns quants néts, repartits entre Tolosa i Barcelona. Un d’ells, del mateix nom, encara viu i manté no només la casa pairal dels Campà de Bossòst -on va muntar i administrar les sessions de cine dominical, i els revelats dels negatius fotogràfics-, sinó que a més ha conservat una bona colla d’imatges i bona part de la memòria de gran part d’aquest relat-homenatge tan merescut.

Home avançat al seu temps, elegant, cultivat i ben plantat, guanyà l’afecte de tota la població obsequiant-la amb la seva perícia mecànica i elèctrica, que mai va voler cobrar, tot i que els benefactors li ho retribuïen amb productes de la terra o presents pel Nadal. Fins i tot inventà cotxets de corda per als infants i pintà uns quadres dalinians excepcionals per la tècnica de la doble imatge en figures famoses superposades.

Entre els seus avenços tècnics, a més de ser el primer fotògraf i “postaler” aranès -especialitzat en el retrat familiar i tradicional de la vida social, religiosa i civil del territori-, se li atribueix la invenció, creació i venda de productes tan dispars, curiosos o innovadors al seu temps -com lleixius, candeles, perfums i sabó fets amb les flors i plantes del Pirineu aranès, així com begudes carbòniques com el sifó, la gasosa, taronjada i llimonada que distribuïa durant els partits de futbol del Bossòst (l’únic equip que encara juga a la lliga francesa)-, podent-lo a més

considerar com a un dels precursors d’activitats minoritàries al Principat en aquell temps, com en el cas del submarinisme o la representació de productes de les màquines de cosir de la casa Singer -on tenia el carnet de representant núm. 3 de la casa mare de Barcelona-, havent estat l’artífex de la seva introducció a la demarcació de Lleida i a l’Aran, i gràcies al qual n’aprengueren l’ofici de cosidores tant monges com les seves alumnes de l’època.

El 20 de desembre de 1942 participà en el 1er Concurs Exposició de Col·leccions Fotogràfiques sobre la demarcació de Lleida, a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb 250 fotos de la Val d’Aran, alguna del Pallars i també d’Oliana. Cal dir que en aquest mateix concurs també hi prengué part el pontsicà J. Calvet Rosell, amb 29 fotos.

Per sort tenim encara una part de la seva producció fotogràfica inèdita o editada en diverses publicacions i bona part de la seva producció postal aranesa, feta arreu del territori i sobre tot de les celebracions tradicionals com a fotògraf oficial del país, així com de Catalunya en general, ja que produí postals i llibrets postals de llocs com Barcelona o Ponts, posats a la venda al seu comerç, laboratori i cinema als baixos de casa seva a Bossòst. S’ha conservat una petita càmera d’ell i potser s’arribi a localitzar la que emprava amb trípode, així com alguns clixés en placa original en una col·lecció privada, com també alguns possibles escrits seus dedicats a la seva ciutat natal. Malauradament, el projector de cine es cremà a la casa de Gessa (Naut Aran) on morí, encara que consta oficialment que descansa a la capital històrica del Baix Aran.

Tot i que ha transcorregut més de mig segle des de la seva mort, creiem que, com tots els grans homes, mereix una monografia, una exposició i un homenatge oficial. Per part nostra però, serà sempre rememorat no només per la seva iniciativa i vàlua professional sinó sobretot per la seva qualitat humana, que hem pogut constatar gràcies al record dels seus descendents aranesos. Per a ells i pel seu avantpassat, el nostre més sentit agraïment i reconeixença.

C. AVENTIN-BOYA

C.Instantània del pont de Les, presa per Manuel Solé (anys 30).

50

51

ANIMALONS

Estudi i observació de les cigonyes a Ponts Arribada la primavera tornen les cigonyes a sobrevolar per damunt de Ponts. Enguany la població de cigonyes és de dues parelles.

La primera parella roman a dalt del campanar. Partint de la premissa del comportament d’aquests animals, hem de suposar que és la mateixa parella que l’any passat ja hi era en el niu del campanar de l’església.

Les parelles de les cigonyes són estables i de per vida, i sempre tornen a niar al mateix lloc de cada any. Tot al contrari, la segona parella són animals més joves. Han triat com a lloc per a viure a dalt de tot d’una grua que hi ha al ben mig del poble. Podrien tractarse d’exemplars nascuts a Ponts l’any 2009 o bé al 2008. Podem dir això ja que el bec del mascle presenta tonalitats fosques, típic dels animals joves d’entre 1 i 2 anys. A més, el comportament que han presentat per a la posta era propi de principiants i sense experiència. A darrers de febrer, amb l’arribada d’una mica de bonança ja podíem veure tots els exemplars per sobre la nostra vila. Era un continu sobrevolar, ja que es tractava de triar el lloc on niar i la seva posterior incubació dels polls. La parella veterana ho tenia clar, al lloc de tota la vida, a dalt del campanar. La segona parella es va passar dies sobrevolant per triar el punt de parada. Se’ls va poder veure a sobre de totes les grues i fins i tot de la torre de telefònica.

Finalment van escollir una grua sense funcionament al ben mig de Ponts.

Durant la primera quinzena del mes de març començà el festeig de les cigonyes. Es podien veure les parelles ben juntes, festejant i emetent el seu característic claqueig emès pel repic del bec. Després de dues setmanes del ritus nupcial, a meitats de març es produeix la còpula de la parella del campanar. A partir d’aquest moment va començar la feixuga tasca de refer el niu per unes, i de fer-ne un de nou per a les altres. Els dies compresos entre el 15 i el 21 de març foren dies de treballs i esforços. Una anada i tornada constant amb branquillons 52

i petites rames portades al bec per a la construcció del niu. El mascle s’encarrega de portar-les mentre la femella roman al niu per al seu modelatge. El pes dels nius poden arribar a fer fins a sis-cents kilograms de pes. Si comparem els dos nius, un comprovarà que el niu de la parella veterana és força més elaborat i més voluminós. Tot al contrari de la parella novell que és un niu més petit i simple, el qual van trigar més dies a acabar de fer-ho. El 22 de març es va produir un comportament no gens habitual. Aprofitant l’absència de la parella jove al seu niu, el mascle més veterà els hi prenia les branques de niu per emportar-se-les al del campanar. El robatori i l’aprofitament de la feina dels altres també es dóna al món dels animals. Finalment arriba la posta.

En la parella del campanar es produí la primera posta el dia 24 de març, dia en què la femella mostrava senyals de covar. La parella jove, la de dalt de la grua, la posta es produí una setmana més tard, en concret el dia 31 de març. Aquest retard d’una setmana és degut a la inexperiència de la parella i a l’acabament definitiu del niu. Hem de suposar que potser és la primera posta d’aquesta parella. No podem saber quants ous hi ha a cada niu.

Generalment les cigonyes fan una covada d’entre un i sis ous. Sí, però, podem precisar quan naixeran els polls de les cigonyés després de romandre entre trenta-tres o trenta-quatre dies de posta. Si fem els càlculs estimatius, els polls de les cigonyes de dalt del campanar els podrem veure néixer entre els dies 26 d’abril i el 2 de maig, aproximadament. En canvi, els polls de la parella de dalt de la grua trencaran l’ou entre els dies 3 i 9 de maig.

MANOLITO

Característiques: mascle, molt jove, mida petita. Així vam trobar al Manolito, lligat a la porta del refugi.

El Manolito és un gos molt jove i, per tant, molt actiu. Li encanta córrer amb els seus amics i els busca continuament per jugar.

Serà un bon moment per observar com les petites cigonyes que han de néixer, trenquen la forta closca de l’ou que els va estat mantenint protegits del fred, del vent i de la pluja durant tot un mes. Seran dies que podrem saber quantes cigonyes han nascut i gaudir d’un dels grans moments que ens dóna la natura, el naixement d’una nova vida.

(Estudi i observació feta sobre les cigonyes de Ponts comprès entre els dies 22 de febrer i el 5 d’abril des del camí del Castell) Francesc Alcàzar i Domingo Veterinari

S’entregarà amb contracte d’adopció, vacunes, xip, desparasitat, i amb compromís d’esterilització i seguiment. protectoranoguera@gmail.com

www.amicsdelsanimalsdelanoguera.com

IMATGES

Imatges actuals després de la neteja dels marges d’una balma de guix al riu Llobregós, a 500 metres, aigües amunt, del pont de la C14.

Fotografies de Marc Sala

LA

T I R A

Los jutges del constitucional... deliberen

53

ESPORT

XXXIV edició dels 2 dies d’Enduro del Segre

54

La segona prova del Campionat d’Espanya d’enduro va tornar a reunir molts aficionats, entre aquests un campió del Dakar com Joan Nani Roma, que aquests dies va fer de motxiller de la seva dona, Rosa Romero, que va pujar al podi al tercer lloc d’una categoria que va dominar una altra representant del Moto Club Segre, Rosa Gómez.

El circuit passa l’examen Tots els participants, especialment les primeres figures, van elogiar el selecte traçat pel qual va discórrer l’Enduro del Segre, que l’any que ve puntuarà per al Mundial.

Juvenil 1956

Ortigosa, J.Olivart, Civit, Juan, Puigpinós, P. Gallego Antonio, Llaudet, Balagué, Serra, Bonet. Delegat Sangrà

Juvenil 1958

Puigpinós, Torné, Balagué, Roca, Clotet, Jové Giribert, P.Gallego, Montanyà, Prat, Tugues Delegat Llaudet, entrenador Lluís, president Sr. Caselles

Ponts 1962 Josep Gallego

Cervantes també va guanyar en Enduro 2 al davant del finlandès Juha Salminen, tercer en la classificació scratch, i Xavi Galindo, que havia sigut tercer dissabte, no va tindre un bon dia i va quedar relegat a la cinquena posició de la categoria, a gairebé dos minuts del tarragoní, i a la vuitena de la ge-

En les categories inferiors va destacar el lleidatà Ramon Quer. El pilot de Juneda va tornar a aconseguir la victòria en la categoria júnior trofeu, aquesta vegada amb poc més de dos minuts sobre l’igualadí Óscar Ortega.

El futbol a Ponts, anys enrere

Josep Gallego

Cervantes va començar fort i es va anotar la victòria en la primera de les especials, traient gairebé tres minuts a Cristóbal Guerrero, que en la segona cronometrada va retornar guanyant amb gairebé dos minuts i mig de renda. Les diferències tornaven a ser mínimes a favor del tarragoní, que va donar més gas i va guanyar les tres següents especials de forma consecutiva, les dos primeres amb el seu etern rival a tocar de la roda. Però en la segona passada per la segona especial Guerrero va caure i això li va fer perdre més de 20 segons respecte a Cervantes, una diferència que ja seria insalvable per al pilot deYamaha en el que quedava de cursa.

En Enduro 3 va guanyar Cristóbal Guerrero, que augmenta l’avantatge al capdavant del Campionat d’Espanya, seguit per Oriol Mena, un altre dels pilots del MotoClub Segre. Per la seva part, el germà de Cristóbal, Víctor, va repetir victòria en Enduro 1.

Josep Gallego

Durant el cap de setmana del 27 i 28 de març es va dur a terme al circuit del Segre (Ponts, Vilanova de l’Aguda, Bassella, Oliola i Tiurana) el campionat d’Espanya d’Enduro. Iván Cervantes (KTM) pilot del Moto Club Segre, va capitalitzar tot el protagonisme en les dues jornades, després d’una espectacular pugna amb Cristóbal Guerrero.

Suma així tres victòries consecutives, tantes com proves s’han disputat del certamen, de manera que el tarragoní augmenta una mica més el seu avantatge al capdavant de la general del Campionat d’Espanya, tant scratch com de la categoria d’Enduro 2.

neral.

Figueres, Torné, M.Olivart, Pepo, Baró, Jové Areste, Pijoan, L.Gallego, Santamaria, Rapit, Àngel

Scratch 1. I. Cervantes (KTM) 2. C. Guerrero (Yamaha) 3. J. Salminen (BMW) 4. O. Mena (Husaberg)

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

55

LES PEDRES OBLIDADES

Les ruïnes de l’antic SREODW IRUWLÀFDW L GH la casa forta de la Serra del Castellar

El mas de la Serra del castellà, amb les ruïnes de l’antiga casa forta, en primer terme

Situació: Les ruïnes del poblat fortificat de la Serra del Castellar són ubicades dins del municipi d’Oliola, al cim d’un petit turó que separa la Valldans (municipi de Ponts) de la vall d’Ariga o Valldàries (municipi de Vilanova de l’Aguda), en un indret cobert de bosc de roures i damunt d’unes grans cingleres que hi ha al nord-est de l’església de Santa Maria de la Serra. Al llarg d’aquestes roques situades a la carena del serrat, s’hi poden observar les restes de diferents construccions.

A l’extrem septentrional hi ha les ruïnes d’una torre i d’un cos annex d’aquesta torre. Uns metres més cap al sud, s’hi troba una nau allargada, al costat d’una altra construcció transversal a l’anterior. A la banda de llevant, més avall de la carena, hi ha restes de dos dipòsits o cisternes excavats a la roca.

Elements constructius :

Casa forta de la Serra del Castellar.

Planta de les estrucures subsistents, que suggereixen la importància que degué tenir antigament aquesta casa forta.

A l’extrem nord del conjunt hi trobem els fonaments d’una torre de planta quadrada. Fa 5,3 m, de nord a sud, i devia tenir una amplada semblant, tot i que no s’ha conservat la paret oriental. En aquest costat oriental, en canvi, veiem cinc forats circulars buidats a la roca (amb un diàmetre de 13 cm) i alguns altres encaixos. Així doncs, allà on veiem més bé l’aparell de la torre és a la cara de ponent. El mur s’hi conserva en una alçada d’1,4 m. Els carreus són grans (de 40 cm x 50 cm), molt ben escairats i units amb morter de guix. Tot i que estan ben arrenglerats, en algun lloc veiem algun galze, destinat precisament a anivellar les filades de pedres.

Al nord d’aquesta torre hi ha una construcció annexa, que fa 8,7m de llarg --d’est a oest-- i té una amplada de 6,3m. L’alçada màxima actual és de 2m. Els murs són bastits amb un aparell més petit que el de la torre, tot i que els carreus estan ben arrenglerats en filades. A uns 11m cap al sud de la torre principal, comença una cons-

56

trucció allargada. Al costat oest hi ha un mur amb una longitud de 16,5m, orientat de nord a sud. L’estructura té un gruix de 70 cm. Uns 4,6 m cap a l’est, arran de l’espadat que forma la cinglera, sembla que hi havia un mur paral·lel a l’anterior. Els murs d’aquest recinte són bastits amb paret seca; filades de pedres de mida mitjana (30 cm x 50 cm) més o menys arrenglerades, col·locades sense morter. Aquesta construcció degué ser aprofitada (o construïda) en un moment tardà, ja que hom veu per terra restes de teules, fruit d’un enderroc potser relativament modern.

Finalment, al S d’aquesta construcció, hi ha les restes d’una altra construcció que s’adossava per la banda de llevant a la roca. Tenia una longitud de 9 m de N a S, i una amplada probable d’uns 6 m. Aquest murs també són fets amb paret seca i les filades són més ben acabades que en l’edifici precedent.

Es conserva en una alçada d’1,5 m.

Uns metres més a llevant de la torre septentrional, hi ha una possible cisterna o aljub cavat a la roca, però no es pot rebutjar totalment la possibilitat que fos un trull, al qual podem baixar per una mena de vall que hi ha al N de la fortificació. El forat del dipòsit fa 140 cm per 280 cm, i té una profunditat de 90 cm. A la part inferior hi ha un forat perquè surti el líquid. Recorda els dipòsits monolítics que hom troba al costat del castell de Grialó o els que hi ha al voltant del castell de Rialb (da-

munt de la que fou casa forta de Sols de Riu). Al costat del clos allargat que hi ha una mica més al S, veiem un altre aljub semblant, en aquest cas escorat, a causa del trencament de la roca on fou buidat.

Datació i analogies arquitectòniques : És molt difícil de datar aquest conjunt de fortificacions que s’estenen pel cim d’aquest serrat. L’element més interessant és, certament, la torre de planta quadrada, feta amb carreus molt grossos i molt ben escairats. Pel que fa a la datació d’aquesta construcció, per tant, no podem assegurar res, només podem plantejar les diverses possibilitats que hi poden haver. D’una banda, pensem que pot ser una torre tardana, de cap al segle XII o XIII, feta per un

LES PEDRES OBLIDADES senyor feudal. De fet, però, ja hi ha una gran casa forta prop de l’actual masia de la Serra del Castellar. Però tampoc no cal descartar que podria ser una construcció feta abans de l’any 1.000.

Establerta aquesta datació probable, podem proposar encara dues possibilitats. La primera, que dita torre fos construïda pels homes del comtat d’Urgell (com, per exemple, hom ha suposat que s’esdevingué en la propera torre d’Ardèvol, al Solsonès, on hi ha alguns carreus força grans) o, altrament, que fos construïda pels andalusins de Lleida Amb les dades arqueològiques i documentals que tenim, és difícil decantar-se cap a un costat o cap a l’altre. De fet, però, hem d’assenyalar que aquesta torre fou construïda d’acord amb una tècnica més aviat característica del món islàmic. D’altra banda, també cal tenir present que aquesta torre té sentit sobretot com a enllaç entre el castell de Ponts i el de Ribelles i, de fet, era un element més dins la cadena de fortificacions frontereres que hi havia al llarg de la riba dreta del riu Llobregós durant l’Alta Edat Mitjana.

Una referència documental tardana : A l’Arxiu Episcopal de Solsona (1) hem trobat una referència toponímica de l’indret, encara que pertany a una època molt tardana. Es tracta d’un document de venda de mitjan segle XIV pel qual, Arnau Folquer, la seva muller Geralda i el seu fill Montserrat, habitants del lloc de la Serra de Ponts (o Serra Baixa), venen a Arnau de Sant Esteve, canonge de Sant Pere de Ponts, un censal valorat en 16 sous i 8 diners de preu (capital) de 200 sous jaquesos.

La pensió es pagaria cada any per la Mare de Déu de setembre. Aquest document de venda va ser validat per Joan Guillem, notari de Ponts, en data de 5 de setembre de 1369.

La casa forta de la Serra del Castellar Situació i característiques : La casa forta de la Serra del Castellar era un petit castell, les restes del qual són situades al costat de l’actual ma-

sia homònima. Tenia una planta gairebé quadrada, amb una longitud -- de N a S --d’uns 17 m i amb una amplada semblant. De fet, però, allà on es conserven més bé els murs és al costat oest, on es pot veure un llarg pany de paret. En aquesta banda les parets arriben a tenir una alçada de 2,5 m. Al sector oriental d’aquesta casa forta, les parets han estat molt malmeses, segurament en fer-hi, en època moderna, edificis o cledes pel al bestiar de la propera masia. De la part oriental del mur nord, sembla que en sortia un cos amb una llargada -- de S a N --d’uns 15 m més. A l’extrem oest del mur meridional hi ha una mena de bestorre, de planta rectangular a l’exterior i de planta semicircular a l’interior que sobresurt amb una alçada de 2,5 m. El gruix dels murs perimetrals d’aquesta casa forta només és de 70 cm. Les parets, especialment a l’angle nord-oest i al costat occidental, són fets amb carreus de mida més aviat gran (de 30 cm x 50 cm), escairats, però no gaire treballats.

Aquest espai d’un perímetre quasi quadrat i clos per aquests murs, sembla que estava compartimentat en una sèrie de cambres. Així, a la banda occidental veiem tres compartiments, amb una llargada -- d’E a W --d’uns 6 m. De fet, a 6 m del mur oest, hi ha un mur orientat de N a S, que parteix l’espai de la domus forta en dues parts. A la banda est de la casa forta, com hem dit la més malmesa, segurament també hi havia una divisió en tres compartiments.

Tot i que aquest indret es correspon amb el topònim medieval “ipso Puio” ( el Puig ), que ja apareix referenciat l’any 984 com a una de les afrontacions de la Vall d’Aria o Valldàries, en principi hauriem de datar aquesta construcció-- una casa forta força gran, amb nombroses dependències interiors --al segle XII. Desgraciadament, en l’actualitat, només veiem una petita part de les estructures que hi havia hagut. Amb tot, pel que fa a l’alçada d’aquesta construcció, hem de pensar que les parets, amb el gruix que tenen, no podien suportar gaire més que un pis superior.

Podem assenyalar, per acabar, que al costat del mur oest del cos nord, hi ha un dipòsit excavat a la roca que té una longitud de 210 cm, una amplada de 100 cm i una profunditat de 60 cm.

Ruïnes del poblat medieval de la Serra del Castellà

Fortificació de la Serra del Castellar.

Planta de les edificacions que conformen aquest enigmàtic conjunt.

Manuel Gabriel i Forn.

Jordi Bolós i Masclans.

Notes : 1 - A.E.S.- Fons Gualter, perg. nº 55.

2 - Catalunya Romànica- vol. XVII, La Noguera

Datació : 57

NANORELATS El discurs

El robatori

El polític, desprÊs de comprovar el bon funcionament del micròfon i ordenar els papers del seu discurs, es va dirigir al públic assistent.

En Miquel no havia anat a comprar. Havia entrat a aquell supermercat tan sols amb la intenciĂł de robar el que poguĂŠs. Va fer un primer reconeixement per localitzar les cĂ meres de vigilĂ ncia.

Ho tenia tot controlat. Es disposava a executar el pla que mentalment havia tramat quan, en el dispensador del pa va descobrir una nena que agafava una barreta i se l’amagava sota el vestit.

En adonar-se de que l’havien enxampada, la nena li va pregar que no la delatÊs, que ella i el seu germà petit feia massa dies que no menjaven res. Dit això la petita saquejadora es va dirigir directament i sense aturar-se, cap a la sortida del local amb tan mala fortuna que en passar en front del guarda de seguretat se li va caure a terra el botí confiscat. En Miquel que havia seguit la nena amb la mirada, va reaccionar abans que el guarda diguÊs res:

-Jo endevino el parpelleig de les llums que, de lluny,

van marcant el meu retorn. SĂłn les mateixes que van enllumenar, amb el seus pĂ l¡lids reflexos, fondes hores de dolor. I encara que no vaig voler el regrĂŠs, sempre es torna al primer amor. El carrer quiet on l’eco va dir: “Teva ĂŠs la seva vida, teu ĂŠs el seu volerâ€?, sota la mirada burleta de les estrelles que amb indiferència avui em veuen tornar.

La gent, dempeus, aplaudia entusiasmada les paraules del polític mentre ell, emocionat, eixugava una llà grima que lliscava galta avall. En un racó de la sala, un dels conserges li reclamava a l’altre els cinquanta euros de l’aposta que havia guanyada quan li va assegurar que si canviava el contingut del discurs de l’orador per la lletra d’un tango, ningú no se n’adonaria.

Eva Casteyano

- Ês la meva filla que se n’ha d’anar a l’escola. No es preocupi que ja ho pagarÊ jo - va agafar un diari i tot seguit es va dirigir a la caixa per pagar. No va entendre el perquè la dependenta li havia posat el diari en una bossa de plà stic fins que no va descobrir que a dintre li havia afegit, gentilesa de la casa, una llauna d’escopinyes de les bones. En girar-se per esbrinar què havia passat la dependenta li va picar l’ull aclarint-ho tot i fent discórrer a en Miquel un pla B. Eva Casteyano

POESIA Visió humorísticopoètica, i personalíssima, d’un hipotètic inici de la tradició de la festa de la rosa i el llibre. (divertimento)

.- “A la costa de les Forques ai!, mare no hi vull anar; allĂ hi van totes les “conquesâ€? que no s’han pogut casar, i jo estic enamorada d’un fadrĂ­ de PerpinyĂ que’m captivĂ amb la mirada Car no parla el catalĂ .

Ai! mare, mareta meva no m’hi obligueu anar que jo em morirÊ de pena si no puc veure’l demà .

Si no puc veure’l demà , si demà jo no l’he vist, trista, sola i soltera romandrÊ tancada al pis�. ³1R SDWHL[LV ¿OOD PHYD que ja entenc el que vols dir.

No et farĂŠ pas jo la lleva si tu vols quedar-te aquĂ­.

Però el pretendent francès cal que aprengui catalĂ

58

car jo no entendria res si amb gavatx em demanÊs TXH DPE PD ¿OOD HV YRO FDVDU No voldria, de retruc, ja que amb ell se t’ha d’endur, cedir un pam a aquest senyor.

Pel tamboriner del Bruc i per Jaume el Conqueridor�.

L’endemà de bon matí amb el fred de la rosada, pel cant del qui-ri-qui-quí la noia Ês despertada.

I el seu primer pensament ĂŠs per l’hom de parla estranya i llença aquest jurament que li surt de dins l’entranya: .- “Senyor que sou dalt del cel, que parleu qui-sap l’idioma, jo no sĂŠ si ĂŠs una broma o ĂŠs la Torre de Babel, però si d’aquĂ­ a una estona no compareix el fadrĂ­ que ma vida acabi aquĂ­!â€? i plorant al llit es desploma. .- “Mal dia pel desamor de Sant Jordi, la diadaâ€?, diu sa mare en sentir el plor i la verge ja ĂŠs pregada.

Poc a poc el temps transcorre quan ho fa perquè s’espera doncs mÊs lenta cau la sorra

si mĂŠs gran ĂŠs la delera.

I ĂŠs al cap d’una estonada quan ja el sol no ĂŠs ni al balcĂł que algĂş crida a l’entrada amb veu poruga: “allĂ´, allĂ´!.â€?

La noia ja es retorna prompta reneix la il¡lusió.

Si ell li portava una rosa encar li daria un petĂł.

I així nasquÊ la tradició: Per oblidar tanta hora amarga ella al noi li regalava de Mossèn Cinto, el Canigó; i la mare, resignada, HQ YHXUH OD ¿OOD UHIHWD la gramà tica d’en Fabra, un llapis, una llibreta, i la seva benedicció.

Jaume Invernon i Forn. fa cinc anys, per Sant Jordi

ossible os a fer p n u e d u j la A u誰tat de la contin vos t bscriv in u s a t is v e r s es quote a les nov

53 59

PONTS PLAÇA PLANELL, 14 IGUALADA C/ SANTA CATERINA, 37 - C/ DE L’AURORA, 60-62 BARCELONA C/ VILARÓS, 3-5 VIC C/ DE LES ESCALES, 2 FIGUERES C/ FORN BAIX, 8 REUS C/ MONTEROLS, 15 MANRESA C/ ÀNGEL GUIMERÀ, 45