Núm. 278

Núm. 278 GENER/FEBRER 2010 Any XXXII

Entitat d’assessorament Agrari Gestió de Plans de Millora Gestió Laboral Agrària Contractes d’Arrendaments

Oficina Central: C/ Enric Pubill, 18 altell 25005 LLEIDA Oficina Comarca Noguera: Plaça Portalet, 16 25740 PONTS Tels. 973 23 43 26 / 973 46 20 73 Mòbil 658 87 41 11

UHVWDXUDQW

SODoD 6DQW &ULVWzIRO 7HO 3 2 1 7 6

0HQ~ GLDUL 0HQ~ SHU D JUXSV 6HUYHL GH &DUWD

(VSHFLDOLWDWV &DUQV DO IRF GH OOHQ\D &DUJROV D OD OODXQD %DFDOOj DOV GLIHUHQWV HVWLOV (OV SODWV GHO QRVWUH FXLQHU

2

Una nova edició de Portaveu 1987 Premi Humbert Torres de l’Òmnium Cultural 1997 Premi Premsa Comarcal de la Noguera Amb la col·laboració de: Departament de Cultura Generalitat de Catalunya

Associació Cultural PORTAVEU de Ponts: Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Antoni Sala, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells PORTAVEU C. Porta, 11 25740 PONTS Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat www.portaveu.cat Direcció: Col.lectiu de redactors del Portaveu Equip de redacció: Xènia L.M, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Bernabé M. Oró i Jaume Invernon Administració i publicitat: Rosa Graells i Francesc Alcàzar Responsables de la distribució: M. Lurdes Vidal Col·laboradors habituals: Francesc Alcázar, Pere Pinós, Josep M. Palà, Josep Junyent, Jaume Invernón, Jordi Serra, Miquel López, Josep Muntó, Josep Esteve i Francesc Pubill.

Fotografia: Agustí Cucurulls i Antoni Ramellat Ninotaire: Perenton Massana.

Maquetació: Xènia L.M. Pàgina Web: Núria Carabassa Portada:

Ermita de Sant Sebastià d’Algós Disseny: Juan Castro, fotografia: Agustí Cucurulls Impremta SALADRIGUES - Bellpuig Dipòsit Legal: L. 280 - 1981

Mitjançant una nova edició de Portaveu, l’Arxiu Gràfic de Ponts ha vist publicat el seu primer treball: ”Inventari de postals pontsicanes, (1895-1935)”, un opuscle on es reprodueixen a quatre tintes cap a dues-centes imatges de Ponts i rodalies, corresponents al període en qüestió. Tal com ja es féu l’any passat amb la publicació de “Els monogràfics de Portaveu”, d’aquest opuscle s’ha fet una edició molt reduïda -limitada a trenta exemplars-, que va adreçada als socis promotors de Portaveu i el petit romanent restant destinat a la venda. Cal dir que si s’exhaureix l’edició se’n farà una segona, el número d’exemplar de la qual estarà determinat pel nombre de comandes que hi hagi.

Cal dir que aquesta publicació és fruit d’una tasca de recerca portada a terme durant una colla d’anys, que ha significat, a més de la considerable ampliació del fons digitalitzat de l’Arxiu Gràfic de Ponts, haver-lo dotat d’una eina (l’inventari) indispensable per tal de poder emprendre amb garanties qualsevol treball sobre l’època esmentada.

Des de finals del segle XIX i fins a l’any 1935, un bon nombre de pioners de la fotografia acudiren a Ponts per tal de plasmar en instantànies com era i què passava a la nostra vila... Des d’Àngel Toldrà a Josep Boixadera, passant per una colla més de “forjadors de la memòria”, s’hi desplaçaren amb les seves vetustes cambres fotogràfiques per tal de fer-ne plaques de vidre, a partir de les quals s’han obtingut aquestes interessants imatges que ara presentem inventariades -agrupades per autors i temes- i reproduïdes cronològicament, després de fer-ne un laboriós estudi previ de classificació i d’autoria, ja que -malauradament i incomprensiblement- la documentació existent sobre ells és insignificant. Tret de les imatges l’autoria de les quals no s’ha pogut determinar, en aquest recull s’hi reprodueixen obres de Joan Salvia Civit (1867-1940); Josep Claverol Cirici (1854-1921); Àngel Toldrà Viazo (1867-1956); Josep Boixadra Ponsa (1878-1938); Josep Salvany Blanch (1866-1929); Joan Roig Font; Manuel Solé; Josep Obradors; Albert Bastardes i Adolf Mas. Gràcies a les seves aportacions, però sobretot a la del fotògraf local Joan Salvia i Civit, el patrimoni fotogràfic de Ponts és força considerable... Tot i que la recopilació d’imatges i la seva catalogació han estat portades a terme per Jordi Vidal i Sordé, que ha comptat amb l’assessorament històric de Manuel Gabriel i Forn per a fer aquesta edició, cal dir que aquest treball ha estat possible perquè s’ha pogut nodrir d’un recull previ del material efectuat pels següents arxius fotogràfics: Calvet, Mas, Salvia, Boncompte, Bastardes, Roca, Audet i Montanyà.

L’edició en qüestió ha estat patrocinada per l’AJUNTAMENT BARONIA DE RIALB, M. Llum ALEU BELLÓ, Mariano ALEU BELLÓ, Núria AUDET PERA, Santiago BERNAUS ESPAÑOL, CADORA SPORT, S.L.; CAL PLANES, S.L.; Antoni CAPELLADES PERERA, Joan Ramon CLOSA VIDAL, Josefina FELIU TRESSERRA, Josep JUNYENT VALL-LLOVERA, MESSCALINO, S.L., MOTO CLUB SEGRE, Francesc PUIGPINÓS RIBA, Martí SALA MALLOL, Ramon SOLEY CETÓ i M. Lurdes VIDAL AUDET.

SUMARI EDITORIAL ……………........................................…… 3 DIETARI I METEREOLOGIA ……….....….........….. 4 NOTICIARI ….................................. 6, 7, 8, 10, 11, 12 i 14 BÚSTIA D’OPINIÓ ...................... 5, 15, 16, 18, 19, 22 i 23 INFORMACIÓ MUNICIPAL …………….............. 20 FIGUES D’UN ALTRE PANER ......................… 26 PONTS GRÀFIC ...................................... 28, 29 i 30 LA COLUMNA ........................................................ 31 CATALÀ A L’ABAST ..................................…………. 31 RECERCA HISTÒRICA .............................. 32, 33 i 34 EL RAJOLÍ ..........……………………………...... 35 i 36 L’ALBUM DE LA MEMÒRIA ............... 37, 38 i 40 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA ......................... 41 LA PEDRA DELS POLLETS .......................... 42 ENTITATS I LA TIRA ...................................…. 44 i 45 ANIMALONS .......................….............................… 46 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .......................……… 47 ESPORTS .................................................................. 48 LES PEDRES OBLIDADES ..................... 50, 52 i 53 NANORELATS I POESIA ....................................... 54

Col.laboracions en aquesta edició: Montserrat Sala, Josep Junyent, Antònia Maestre, Jordi Serra, Francesc Pubill, Jaume Campàs, Laura López, Jaume Invernon, Albert Jané, Josep Esteve, Manel Gabriel, Josep M. Palà, Francesc Alcàzar, Montserrat Fornells, Pere Roqué, Jaume Mayoral, Jaume Garcia, Miquel López i Pere Pinós.

Fe d’errades i aclariments: La imatge de la portada del número anterior 277 és de l’arxiu de Joan Calvet i Rosell, i correspon a la nevada de febrer de 1944, El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la Revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora del nom real de l'autor.

PORTAVEU

3

M E T E R E O LO G I A

NAIXEMENTS del 2009 dia i mes

desembre

gener

febrer

D I E T A R I

DESEMBRE Dia 12- Xocolatada de SAnta Llúcia, organitzada per DOMISE Dia 15- II Jornada tècnica sobre hortícoles a Vilanova de l’Aguda Dia 17- Els alumnes de la llar d’infants Balú canten nadales al casal de la gent gran Dia 18- Conferència sobre la dona a l’Islam, organitzada pel Consell Comarcal i DOMISE Dies 26, 27 i 28 - Parc de Nadal Infantil a la Sala, a càrrec de la Bufera i el Patronat d’Iniciatives.

Dia 27- Arriba el patge Faruk a la Sala, on recull les cartes dels nens Dia 31- Festa de Cap d’Any a La Sala.

GENER Dia 2 - Concert de la coral l’amistat al casal de la gent gran Dia 5 - Cavalcada dels Reis d’Orient pels carrers de la vila

4

5-1 5-1 28 - 1 13 - 2 24 - 2 11 - 3 13 - 3 16 - 4 22 - 4 8-5 23 - 6 23 - 6 7-7 7-7 16 - 7 28 - 7 29 - 7 31 - 7 4-8 18 - 8 21 - 8 2-9 26 - 9 27 - 9 13 - 10 23 - 10 5 - 11 9 - 11 13 - 11 15 - 11 25 - 11 22 - 12

Rafael Farré i Doncel Lucia Farré i Doncel Carla Civit i Puigpinós Erik Romero i Casals Bernat Tarragona i Jou Toni Herreros i Palau Derek Caliani i Ramos Rayan Chakir i Achigar Josep Pla i Ibarz Pol Temprano i Coma Meryem El Amraoui i Bouharchia Jana Pijuan i Karahodeza Inés Godoy i Sala Anselmo Jorge Simoes i Monteiro Júlia Tarragona i Vilalta Marc Farré i Vila Martí Massana i Bernaus Laura Cardeñes i Fité Pedro Vladimirov i Llobet Elisei Parjolea i Huzarevich Nikolai Rumenov i Ivanov Martina Serra i Puigpinós Patrik Silva i Borges Guillem Tebé i Tugues Abril Espada i Llordés Malika Boumechoui i Garcia Abril boncompte i Huguet Sara El Houat i Garcia Thais-meíly Pereira i Ayala Marwa Ennasiry i Arhmir Carla Balagué i Clar Narjis Amyay i Achelhi

DEFUNCIONS del 2009 dia i mes

FEBRER Dia 2 - Festa de la Candelera, dinar de germanor a La Sala, i ball.

Dia 6- Tarda de teatre i cantada de la coral al casal de la gent gran Dia 12 - Rua Infantil de disfresses, berenar a La Sala, organitzat per l’Ampa, i a la nit ball amb les orquestres De Noche i Tandem.

Dia 13 - Correquintos organitzat per l’AJAP - Rua de carrosses i pels carrers pricipals de Ponts - A la nit, festa de disfresses a La Sala.

Dia 14 - Concert i Ball de tarda a la Sala.

Dia 15 - Ball de tarda i a la nit Discomòbil Dia 16 - EL RANXO

5-1 8-1 25 - 3 26 - 4 2-5 3-5 1-6 12 - 6 19 - 6 23 - 7 30 - 7 1-8 3-8 15 - 8 28 - 8 29 - 8 28 - 9 11 - 11

Miquel Castillo i Ramon Amalia Laya i Pérez Francisca Marsol i Solé Carlos Bernaus i Batlle Nieves Guixes i Codina José Aubarell i Clavé Ramona Condal i Porta Emilia Farré i Pastoret Rosa Bernaus i Escolies Jaume Serra i Balagué Mercedes Solé i Solé Mario Luciano Angulo i Sánchez Consuelo Jiménez i Villalba Josefa Caballol i Solé Ramiro Torné i Ribera José Torramorell i Cantó Luís Salvadó i Solans José Balagué i Riart

Telèfons d’interès Ajuntament

973 46 00 03

Ambulància

902 45 09 02

Bombers

973 46 00 80

C.A.P.

973 46 10 00

Casal G.G.

973 46 09 28

Col·legi

973 46 03 18

Correus

973 46 00 25

D.Agricultura

973 46 02 63

Dia 16 - Inauguració de les obres de pavimentació de l’accés a l’església canònica de Sant Pere de Ponts

Farmàcia

973 46 09 94

Guàrdia Civil

973 46 00 28

Institut

973 46 09 16

Dia 24 - Celebració del vot de poble de Ponts a l’ermita de Sant Sebastià d’Algós. A la tarda, sessió infantil de cinema a La Sala

Jutjat/Reg.C.

973 46 08 29

Dia 30 - Festa de la comunitat equatoriana a la Sala

Mossos

088 o 112

Policia local

608 26 42 02

Rectoria

973 46 00 86

Ser. funerar.

Ponts Ràdio

973 39 08 62 973 46 05 51

BÚSTIA D’OPINIÓ Cinema a Catalunya

Organitzar àlbums Quan vol nevar de fotos És un temps quiet, sorprenentment parat, on els ocells volen baix, rasant el terra, els colors grisos del cel, les fulles dels arbres sense moure’s ni un bri també ho anuncien: Nevarà...

La llei de quotes en el cinema a Catalunya és del tot restrictiva a la llibertat i a la cultura, perquè del que es tracta és de poder veure les pel·lícules en versió original i no doblades. El subtítol és el que correspon. Si fos d’aquesta manera, a part d’altres avantatges com és la pròpia identitat de la cultura del país en què fou produïda, permet que la gent aprenguem la llengua original. Som tant tancats i obsessionats que no veiem més enllà del nas. Personalment em sembla tan malament que estiguin doblades al castellà com al català. Ara que tenim l’oportunitat de donar unes passes endavant, ho fem al contrari, enrere.

Un altre gall cantaria si poguéssim veure dibuixos animats i pel·lícules en la seva llengua original. Ja us asseguro que s’haurien acabat tantes classes extraescolars en acadèmies d’idiomes.

El català no es potencia d’aquesta manera i tots ho sabem. Tampoc es potencia posant sancions a comerços que no retolen en català. Estem en algunes coses com a l’època del franquisme, però a la inversa. Gens no hem avançat i ja és hora de dir prou per poder tenir un país modern i que sigui compatible amb els països més avançats d’Europa.

Només volia expressar de manera molt clara i cura la meva modesta opinió.

Josep Junyent i Vall-llovera

Organitzar records de tota la vida en petits llibres és per a mi un passatemps ideal. Em complau mirar i remirar les velles imatges de quan érem joves, de quan els fills eren petits i de com es van fent grans, sense adonar-nos-en. Reviure els casoris i abans els prometatges d’alguns, després l‘arribada dels néts, i com any rere any van creixent com havien fet abans el seus pares. Tot explicat i comprimit en quaderns que són W Ë ÄÍ£Á jÄË Ë Üj V jÄË Ü ÄWÖajÄË en primera persona. T’adones igualment que ja no surten a les reunions, familiars que hi van figurar durant un munt d’anys i ara ja no els hi tenim. I què dir d’un mateix. La cara i el somrís es van modificant poquet a poquet tornant-se sobris i els ulls més apagats, menys vius i brillants, tot i que ho vols dissimular amb el maquillatge...ÉS LA VIDA! Però a la vida no se l’enganya amb quatre pinzellades. No s’hi pot fer res. Els dies van passant de pressa, les vides de les persones volen, els problemes sempre es resolen d’una manera o altra; però els àlbums, testimonis de totes les bones estones, queden, encara que sigui dalt a les golfes, oblidats en un racó i plens de pols. Però un dia algú els obrirà i endevinarà històries potser veritables dels seus avantpassats. Pel·lícules de paper sèpia que el temps haurà mig esborrat. Històries de silencis, d’amor fratern, d’il·lusions de joventut, de desenganys, de dolor i plors a flor de pell. Ara, amb les noves tecnologies, aquests treballs són molt diferents. Els àlbums digitals ens permeten fer virgueries amb menys temps i esforç, però el destí i la finalitat serà el mateix: l’emmagatzematge en el millor dels casos, i l’oblit.

I passa d’aquesta manera tan senzilla: Els flocs de neu van caient mandrosos, sense pressa, posant-se l’un damunt de l’altre sense fer soroll, suaument, i és llavors quan es produeix el moment més màgic, tot és blanc, net i immaculat. Els teulats, els arbres, les tanques i el monuments si t’agafa a la ciutat. Si ets al camp... és una visió molt més sublim. Els camins, els marges dels rierols, les fosques teulades amb les xemeneies fumejant, els arbres no solament tenyits sinó amb caramells penjant de totes les seves branques i damunt de tot: la calma.

Aquella quietud de les primeres hores de la nevada. Tothom amatent per saber fins on pujarà la cota i si hi ha prou pa al rebost. Cloure’s al voltant del foc, treure jocs o feinetes que ja en són destinades per aquestes hores de pau, quan no es pot fer res més. Uns instants que duren sempre massa poc, uns moments únics per als infants i ben especials per a qui ja fa dies que voltem per aquests móns de Déu.

Montserrat Sala

Montserrat sala

5

N O T I C I A R I deguda atenció als infants. Les obres de reforma i adequació de l’interior de la guarderia han suposat una inversió de 255.700 euros i han estat subvencionades per la conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

NOTICIES

4, 5 i 6 - Vistes del nou parc de skate de Ponts i el nom de cada un dels seus elements arquitectònics.

L’antic espai destinat a guarderia municipal Balú, situat al carrer Cós només disposava de 25 places de preescolar, per la qual cosa s’imposava la construcció d’un equipament d’aquestes característiques, amb totes les condicions que requereix la 6

Agustí Cucurulls

1, 2 i 3- la Llar d’Infants Balú de Ponts. durant la jornada de portes obertes.

El passat divendres 8 de gener, un total de 40 nens de fins a 3 anys van estrenar la nova guarderia municipal Balú, de Ponts, ubicada al primer pis de l’antic hospital de Santa Maria.

Aquest espai ja havia estat destinat a funcions docents quan fou regentat per institucions religioses com les Germanes de la Sagrada Família i la germandat de Jesús Maestro. Disposa d’entrada única pel carrer de la Muralla (Santa Maria). Aquest recinte ha estat cedit pel bisbat d’Urgell al consistori pontsicà per un període de 15 anys i per un preu simbòlic d’un euro a l’any. Aquesta llar d’infants té uns 200 metres quadrats de planta i uns 1500 metres quadrats de patis d’esbarjo. Disposa de quatre aules i serveis, amb una capacitat total per a 60 alumnes, així com d’un menjador a base de càtering. També crea quatre llocs de treball de mestres de preescolar.

Agustí Cucurulls

Agustí Cucurulls

Estrena de la nova guarderia municipal Balú, de Ponts

Nova pista de Skate Finalment els aficionats a l’esport urbà com l’agressive in-line, BMX i l’skate, o sigui rollers en general tenen el seu espai propi. Darrere el poliesportiu s’ha ubicat el nou Skatepark, amb tot allò que es demana en un parc d’aquestes característiques: Una wallramp, una slpint-transfer, dos quarters, una llengüeta, un boxing i un caixonet. Actualment ja és el punt de trobada dels joves pontsicans amb aquesta afició sobre rodes.

N O T I C I A R I d’accés que s’hi ha dut a terme i va assegurar que la millora servirà per generar més moviment turístic a la zona. Acte seguit, la comitiva es traslladà a l’església canònica de Sant Pere, on el president de la Diputació i acompanyants van rebre tot tipus

Inauguració de les obres de pavimentació del camí d’accés a l’església canònica de Sant Pere de Ponts

tres, comença al final de la Carrerada i finalitza a la zona d’aparcament de la canònica. L’actuació ha consistit en el sanejament i drenatge del camí i dels talussos de la muntanya de Sant Pere, la construcció de canonades de desguàs, d’una cuneta de formigó de seguretat i la pavimentació del camí, la calçada de la qual té una amplada de 4’50 metres. Les dades més significatives són les següents : Excavacions: 1.000 m3.

Canonades: 44 ml.

Cuneta de seguretat i drenatge profund: 1.936,60 metres.

Tot-u artificial en capa base: 2.300 m3.

Ventura Alay

Tractament superficial bituminós: 9.800 m3.

Termini d’execució: Dos mesos.

Pressupost de l’obra: 169.155,56 euros.

Contractista de les obres:

d’explicacions sobre les obres de restauració que s’hi estan duent a terme, així com de les actuacions del nou projecte de restauració i de divulgació de l’església i dels seus annexos, que ben aviat es durà a terme gràcies a la subvenció prevista pel programa Romànic Obert, de l’Obra Social de la Caixa i a l’especial patrocini de la Generalitat de Catalunya, del bisbat d’Urgell i de l’Ajuntament de Ponts. A l’interior del temple, el Sr. Jaume Gilabert va signar en el llibre de visites de l’Associació d’Amics de Sant Pere i posteriorment hi va haver un refrigeri a l’esplanada exterior per a tots els assistents, servit per l’empresa de càtering Planes, de Ponts.El camí pavimentat, de prop de dos quilòme-

Pasquina S.A., de Sant Cugat del Vallès

Instantànies de l’accés a l’església de Sant Pere de Ponts restaurat, el dia de la seva inauguració.

Ventura Alay

El proppassat dissabte dia 16 de gener, el president de la Diputació de Lleida, Sr. Jaume Gilabert, va inaugurar les obres de pavimentació de l’accés a l’església canònica de Sant Pere de Ponts, finançades per la Diputació i coordinades pel diputat de Serveis Tècnics, Sr. Josep Cosconera i Carabassa i pel cap dels Serveis Tècnics de l’ens provincial, Sr. Antonio Fernández. A l’acte d’inauguració també hi van assistir el vicepresident de la Diputació, Sr. Miquel Aguilà, el president del Consell Comarcal de la Noguera, Sr. Vicenç Font, l’alcalde de Ponts, Sr. Jaume García Badías i altres responsables, de l’Ajuntament de Ponts i de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts, encapçalats pel president en funcions, Sr. Manuel Gabriel i Forn, així com molts altres representants del teixit associatiu del municipi de Ponts. La cerimònia d’inauguració va consistir en la benedicció, a càrrec del rector de la Parròquia de Ponts, Mn. Jaume Mayoral, del nou tram de camí i del tall de la cinta corresponent, sostinguda per tres infants abillats a la catalana. Davant dels assistents, van pronunciar sengles discursos l’alcalde de Ponts, el diputat Josep Cosconera i el President de la Diputació. Gilabert va destacar la importància del monument i de l’obra

7

N O T I C I A R I

Habiliten gratis un museu d’oficis antics a Tiurana Els veïns de Tiurana continuen fent obres gratis a canvi d’un dinar al bar del poble. Des de fa un parell de mesos, un grup d’entre deu i dotze persones està habilitant el museu a l’aire lliure dels antics oficis de la població.

Per ara, ja estan oberts els camins que donaran accés a la vintena d’espais on es mostraran diferents eines i instruments relacionats amb les antigues tasques artesanes i oficis del poble. El museu està ubicat a sobre de la roureda entre el cementiri i el poble, i l’objectiu és poder inaugurarlo a la primavera. Els mateixos veïns han sigut els que han cedit les eines i instruments que se subjectaran a pedestals de pedra.

Les rutes habilitades del futur museu i els espais on es col·locaran eines i instruments antics

II Jornada tècnica sobre hortícoles a Vilanova de l’Aguda

Montserrat Fornells

Gran èxit de participació, amb més de 40 assistents que van poder anar a veure el dia 15 de desembre, in situ, les primeres terres posades en reg a Vilanova de l’Aguda (les de Ramon Bernaus i Ester Morgo), on actualment hi ha plantacions de calçots, carxoferes i espinacs.

8

També es va fer la presentació dels resultats de la mostra que es va dur a terme durant l’estiu de l’any passat, amb la plantació de melons i albergínies. El nou regadiu del canal Segarra–Garrigues obre noves oportunitats a les empreses agràries de la zona d’influència. L’aigua és un factor clau d’oportunitat i permet establir nous cultius i també noves experiències empresarials. Aquesta jornada donà a conèixer realitats d’un nou regadiu, presentant conceptes i experiències pràctiques sobre cultius hortícoles. S’intentà establir un debat sobre l’oportunitat del reg en la zona i els diferents cultius hortícoles, donant èmfasi a un ús correcte del reg, tant en la programació com en l’eficiència.

Es van utilitzar diferents materials de treball i formes de reg amb llurs resultats, les diferents tècniques de treball i les més òptimes.

La jornada va ser molt interessant i els diversos agricultors de Vilanova de l’Aguda van poder comprovar i aprendre a conrear diferents productes en terres de reg, situació molt innovadora en les nostres contrades ja que sempre s’havia treballat en agricultura de secà. El regadiu ha comportat noves oportunitats pels agricultors; ara caldrà estudiar quines són millors i més adaptables a la zona.

Montserrat Fornells

La Festa Major de la Serra d’Alt

Aplec que se celebra cada any el 31 de desembre, quan es reuneixen a l’església de Sant Silvestre tots els habitans de les masies de la Serra d’Alt, formada per les masies anomenades: Monistirol, mas d’en Pinós, els Trulls, Moraguer, mas d’en Pla, masia Teuler i mas d’en Torres. A aquest aplec se l’anomena la Festa Major de la Serra d’Alt”.

Mn.Jaume Mayoral

Joanpere Massana, entre els artistes més considerats d’art contemporani a Itàlia Durant les vacances de Nadal, la galeria d’art contemporani el Palacio Pianetti d’Itàlia es reobrí al públic, després de dos anys per a restaurar la façana. Establida des del 1938, principalment gràcies als donatius d’artistes i col·leccionistes, avui dia inclou més de 600 obres. Entre les adquisicions més importants i recents es destaca una pintura de Joanpere Massana, una escultura d’Edgardo Mannucci, la pintura “Apolo i Marsias” Tambores de Orfeo, “Els tres destins” de Simon Bram i la pintura “En el bosc, preciosa” de Leonardo Cemak.

9

N O T I C I A R I

Rialb s’omplirà 2 metres per sota del límit per garantir la seguretat davant d’una riuada El pantà de Rialb s’omplirà fins a 2 metres per sota de la seva cota màxima per garantir la seguretat davant de riuades, segons la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

El nivell de les aigües del pantà de Rialb no arribarà, tret de comptades ocasions, a la cota màxima de la presa. El límit habitual s’establirà dos metres per sota, segons van confirmar fonts de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). L’organisme de conca va assenyalar que aquesta decisió pretén garantir la seguretat davant de possibles avingudes deixant un marge d’ompliment. Aquest marge, que rep el nom de volum de resguard, suposa uns 30 hectòmetres cúbics, aproximadament un 7,5% de la capacitat total de l’embassament.

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va destacar que mantenir aquest marge d’ompliment forma part de l’explotació habitual dels pantans i va puntualitzar que, en el cas de Rialb, el nivell de les aigües “pot arribar” a la cota màxima. De fet, està previst que hi arribi en les pròximes setmanes, en el marc de l’última etapa de les proves de la presa, iniciades dilluns passat. L’aigua haurà d’arribar a la cota 430, la màxima del pantà, per posar a prova els sobreeixidors de la part superior de la presa, si bé en la major part del procés es mantindrà en la cota 428. Aquest nivell és el que es mantindrà també com a límit habitual una vegada concloguin les proves i el pantà pugui entrar en explotació, onze anys després de la 10

seva entrada en servei.

Des de l’inici de les últimes proves de càrrega, el nivell de les aigües s’ha incrementat progressivament a Rialb a raó d’uns deu centímetres diaris.

Durant la darrera setmana de gener, el pantà acumulava 369 hectòmetres cúbics, el 91,5% de la seva capacitat, mentre que el nivell de l’aigua arribava a la cota 427,4, segons dades de la CHE. El primer ompliment de l’embassament arriba quan encara queden obres de reposició de camins al municipi de la Baronia de Rialb, que encara no ha sortit a licitació. El consistori tem que alguns dels camins actuals puguin quedar negats per les aigües.

El nou alcalde de Tiurana se sotmet a la ratificació del poble amb un referèndum El nou alcalde de Tiurana, Àngel Villarte, va convocar una consulta popular perquè els veïns ratifiquessin el seu nomenament després de la renúncia de l’antic primer edil, Antoni Armengol. El referèndum, que se celebrarà durant una sessió plenària el passat diumenge 17 de gener, el resultat de la qual va ser de 37 vots a favor i un en blanc,(aproximadament un 70% del cens electoral) arribà després que el departament de Governació fes pública a través del Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) la resolució del passat 14 de gener que el designà com a gestor amb funcions d’alcalde de l’ajuntament de Tiurana fins al final del mandat, l’any 2011.

Villarte va recordar que el seu nomenament ha estat precedit per la renúncia d’Armengol i de Yolanda Larrén,

militant del PP de Palència que va ser la segona candidata més votada en les eleccions del 2007. “Hem seguit els passos pertinents després de la dimissió d’Armengol, però considero que no he estat elegit de la manera més democràtica”, va afirmar Villarte.

“Prefereixo que siguin els mateixos veïns els que decideixin si em volen com a alcalde en aquest últim període abans de les eleccions”, va afegir.

Governació va obrir el passat mes de desembre el procés que ha portat Villarte al capdavant del consistori de Tiurana. La conselleria va comunicar al PSC, el partit més votat en les eleccions del 2007, que designés la persona que hauria de dirigir l’ajuntament fins als pròxims comicis. Durant l’últim mandat d’Armengol (alcalde de Tiurana durant 14 anys), Villarte va exercir les funcions de tinent d’alcalde.“Els veïns decidiran si sóc la persona més oportuna per ser alcalde”, va dir. Villarte va assenyalar que bona part dels habitants del municipi li han expressat el seu suport per dirigir el consistori de Tiurana. Aquesta localitat té 78 veïns censats, segons dades de l’INE. D’aquesta manera, la localitat torna a tenir alcalde després de quatre mesos, des del passat 18 de setembre quan l’anterior edil Antoni Armengol va dimitir, en els quals el càrrec va ser vacant.

N O T I C I A R I

Agustí Cucurulls

El vot de poble de Ponts a l’ermita de Sant Sebastià d’Algós

El passat 22 de desembre tingué lloc el tradicional concert de Nadal al teatre Calasanç de Barcelona ofert per Musicant, una escola de música singular a la capital catalana que des de l’any 1997 sempre ha pretès impartir l’ensenyament musical anant molt més enllà del que això significa, ja que basa la seva docència partint d’una pedagogia (la d’Edgar Willems) per donar coherència i cohesió a l’educació musical, la qual cosa permet, com bé diu la seva directora, viure la música en la seva essència.

una de les institucions capdavanteres a Catalunya en la formació musical, que les ha inclòs dins el seu repertori.

El concert en qüestió ha esdevingut notícia a les pàgines de Portaveu perquè l’autora de sis de les peces que s’hi estrenaren és l’Esther Sordé i Bertran, i perquè de la seva harmonització n’ha tingut cura el mestre Lluís Guzman i Antich.

Durant el decurs de l’acte, l’Esther Sordé va rebre un sentit reconeixement –moral i floral– per les seves senzilles i boniques composicions, que també foren cantades durant el Cant Comú pel nombrós públic assistent a la vetllada musical, on fou reconegut el seu treball creatiu, com un mèrit més en la seva dedicació continuada a la música durant el decurs de tota la seva llarga vida.

Durant el concert la Coral de Grans de Musicant, dirigida per Eulàlia Casso i Berta Junqué, i acompanyada per la pianista Neus Peris, interpretà les peces següents, obra d’Esther Sordé: “Nadal amb joia, amor i pau”, “L’Estrella”, “Ning, Nang”, “Al Portal”, “El pastoret” (ja estrenada a Ponts l’any 2007), “Quedeu-vos Senyor” i “Ha arribat Nadal”.

Des del segle XVII, ja es té constància que la gent de Ponts anava en romeria a l’ermita de Sant Sebastià, que dista uns cinc quilòmetres de la vila i es troba dins del municipi d’Oliola.

Els pontsicans hi acudien en compliment d’un vot de poble per mitjà del qual el Sant els deslliurés de les diverses epidèmies que assolaven la comarca en temps antics. Des d’aleshores, s’hi celebra una missa i s’hi canten els goigs del Sant. Amb motiu de l’epidèmia de còlera de l’any 1854, l’ajuntament de Ponts va convertir en oficial l’esmentat vot de poble, mitjançant el qual era obligat que hi anés un representant de cada família, la diada del 20 de gener. De llavors ençà s’ha convertit en una tradició nostrada que no s’hauria de deixar perdre.

Jordi Vidal

Trobada del vot de poble de Ponts a l’ermita de Sant Sebastià d’Algós. (24-01-10)

Es tracta d’una selecció del conjunt de petites composicions creades durant el període entre 1985 i 2008, que l’autora –any rere any–, ha anat fent amb motiu del Nadal d’aquests més

2 i 3 - instantànies preses durant el concert

Jordi Vidal

Jordi Vidal

El guardó a la constància

Esther Sordé amb Eulàlia Casso, directora de Musicant

de vint anys darrers i que anava adreçada als seus amics i parents, perquè –inicialment– l’objectiu no era altre que el de felicitar –amb dibuixos, lletres i partitures– per les festes nadalenques… Ara però, el mèrit d’aquest treball s’ha vist recompensat, sense pretendre’l per part de l’autora, per 11

NOTICIARI Un veí de Ponts s’atribueix 1.000ha que 80 pagesos diuen que són seves

No obstant això, un total de 80 agricultors dels municipis de Ponts, Oliola i Artesa de Segre, així com de nuclis com Seró i Tudela de Segre, defen-

Montserrat Fornells

Joan Pau Cirera, un jove del nucli de la Força, va sol·licitar les subvencions de la PAC del 2009 per més de mil hectàrees de cultiu, finques qualificades de comunals i boscos a la Noguera.

Festes de Nadal a Vi l a n o v a de l’Aguda

Recordatori de Mons.

Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell (19282009)

Els primers pagesos a la reunió convocada per donar-los a conèixer el cas

sen que són de la seva propietat.

El departament va iniciar una investigació el juny passat per saber qui era el titular de les terres i qui tenia dret a percebre les subvencions europees.

Sancions: Segons va informar el departament, la duplicitat de finques està penalitzada pel reglament comunitari. La quantitat econòmica va en funció de les hectàrees declarades malament i de les característiques de les finques.

12

Com a copríncep d’Andorra, càrrec inherent al bisbe d’Urgell, vetllà pel manteniment i la promoció dels drets humans. Afavorí la modernització de les institucions, tasca que culminà l’any 1993 amb la nova Constitució que proclamava Andorra Estat Independent, de dret, democràtic i social.

La celebració de les seves exèquies tingué lloc a la Catedral de Santa Maria d’Urgell, el passat 14 d’octubre i alguns feligresos de la parròquia pontsicana hi varen assistir.

Derbi de futbol de tercera regional del grup 22, entre el Sanaüja i l’UE Vilanova de l’Aguda, que va es dur a terme el passat 20 de desembre al camp del Sanaüja.

El derbi va ser molt apassionant i amb Ester Aubarell

De totes maneres, el director dels Serveis Territorials de la conselleria a Lleida, Joan Gòdia, apunta que el jove encara no ha aportat cap document que demostri que les 1.000 hectàrees són de la seva propietat o de la família. Per aquest motiu el departament ja ha gestionat les subvencions sol·licitades per als 80 agricultors de la Noguera un cop aportin la documentació pertinent que demostri la titularitat de les seves finques.

El dia 11 d’octubre va morir a Barcelona l’arquebisbe-bisbe emèrit de la diòcesi d’Urgell, Monsenyor Joan Martí i Alanis. Després d’haver prestat servei pastoral des del 25 de gener de l’any 1970 fins el 12 de maig de l’any 2003. Durant la seva activitat pastoral es va caracteritzar per la seva capacitat organitzativa i pel contacte constant amb les parròquies. A Ponts havia vingut per visita pastoral en diverses ocasions i va seguir el procés de restauració de la col·legiata de Sant Pere de Ponts, vetllant per la formació espiritual dels preveres de la seva església. Com a intel·lectual, va ser pròdic en aportació escrita, no solament a les publicacions del bisbat, també a la premsa del país. L’any 1972 va crear la revista Església d’Urgell.

El dia 24 de desembre, un parc de Nadal va amenitzar la tarda de tots els nens i nenes de Vilanova que hi van poder participar amb la realització de diferents activitats i tallers, mentre esperaven la visita del Pare Noel al mateix recinte. L’arribada del Pare Noel va estar acompanyada de tota la gent del poble i rebut amb la cançó de “Jingle Bells” tocat amb acordió per la Mercè Capell. Després va rebre a tots els nens i nenes, un per un, on els va entregar els seus regals i caramels.

bon joc per part dels dos equips. Van crear moltes ocasions de gol però no van poder transformar-les en el gol que els portaria a la vistòria, per la qual cosa va resultar un empat a 0.

Els últims testimonis de la Guerra Civil espanyola Passades set dècades del final de la Guerra Civil espanyola, els testimonis són escassos. L’historiador Josep M. Solé i Sabaté n’ha reunit onze de variada procedència ideològica, geogràfica i social en un llibre d’entrevistes titulat “Revolució i esperança. Els últims testimonis de la Guerra Civil” (Ed. Ara Llibres). Un dels entrevistats és el pontsicà Valeri Fenés i Capell,

+ + )"4" "+/ -(./6',) &)

"1

PONTS )&(%"

! ( 2

ENRIC "--&/&-" %& )&(%" &)5',+

PONTS

13

NOTICIARI de 90 anys, mestre i col·laborador de la revista “Portaveu”. En la seva narració explica com va viure el primer any i mig de guerra a la vila de Ponts i alguns dels episodis de violència revolucionària que hi van tenir lloc. Tot i que admirava Companys i tot el que significava, decidí passar la frontera amb Andorra el gener de 1938, per tal d’eludir la mobilització forçosa de l’exèrcit de la República. Va passar la resta del conflicte a París, acollit per un germà seu. En retornar a l’Espanya franquista el van ficar en un camp de presoners a Deusto (Biscaia). Tornat de nou a Ponts, amics i coneguts d’un bàndol i l’altre li van girar la cara.

En la postguerra immediata finalitzà els estudis de Magisteri i va exercir com a ensenyant al col·legi La Salle Bonanova de Barcelona.

Dia escolar de la noviolència i la pau

Envolta els mestres i les mestres, els i les alumnes, els pares i mares. És la Pau.

El 29 de gener vam celebrar el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) a l’escola de Ponts, tot i que el dia de la pau és el 30 de gener, en honor a Mohandas Ghandi, un home que lluitava pels drets de la pau a l’Índia sense la violència.

Perquè sabem que no hi ha camins per a la pau, que la PAU és el camí:

Uns dies abans, els nens i les nenes de sisè vam pintar uns cartells per anunciar aquesta diada en diferents llocs del poble.

Alumnes i mestres vam sortir a la pista poliesportiva el divendres dia 29 i ens vam col·locar formant la paraula PAU. Després tots vam cantar la cançó El món seria i tot seguit el Marc de P3 va cantar un fragment de la cançó Un món millor, ho va fer molt bé.

Valeri Fenés i Capell

Tots els entrevistats d’aquest llibre dedicat a la memòria col·lectiva es mantenen, al cap dels anys, en la més ferma catalanitat, malgrat que el conflicte fratricida els situés en costats contraris. Catalunya va perdre la Guerra Civil, tothom la va perdre, sense excepció, fins i tot els qui se sumaren als vencedors i, erròniament, van creure que formaven part dels victoriosos. La renúncia obligada a les institucions pròpies, la llengua, la cultura, les tradicions i els costums; el trencament de la continuïtat social, econòmica i política; la ruptura del relleu generacional que fou substituït per funcionaris ocupants forasters... tot plegat comportà la desfeta del país.

Aquest llibre n’és una altra prova.

M. Gabriel i Forn 14

Els alumnes i les alumnes de 6è vam llegir el manifest de la Pau i tots vam saltar dient: Visca la pau! Ens vam abraçar tots plegats i vam fer el cuc de la Pau.

Nosaltres ens comprometem a tenir més generositat, a ajudar-nos més, a col·laborar en tot, a perdonar tothom, a estar sempre alegres.

També ens comprometem a no deixar de banda ningú, a fer costat a les persones que es troben soles.

I aquest any, especialment, demanem tota l’ajuda i el suport de tothom per als habitants d’Haití, que tant sofreixen.

No volem guerres ni violència entre les persones.

No volem guerres pels diners.

No volem guerres per les cultures.

No volem guerres per les religions.

No volem guerres pels territoris ni per les races.

Esperem que fent això cada any puguem portar la Pau o almenys ajudar a portar-la. És molt important per a nosaltres i per a tots.

I perquè aquesta Pau que tu, jo i tota l’escola sentim arribi a tots els racons de la Terra i s’arreli amb força en els cors, hem de sentir i dir ben fort: VISCA LA PAU

els alumnes de 6è

els alumnes de 6è

Manifest del Dia de la Pau El 30 de gener és el Dia Escolar de la No-violència i la Pau. Els alumnes i les alumnes de l’Escola de Ponts volem celebrar aquest dia tan especial amb tots vosaltres per demanar la Pau a tot el nostre planeta Terra i que el colom blanc arribi a tots els cors.

Coneixem la Pau vertadera. És aquí, al nostre costat. Es troba en aquesta escola i en les escoles de tot l’univers.

A la nostra escola mengem fruita L’Escola de Ponts participa en el Pla de consum de fruita a les escoles amb l’ajuda financera de la Unió Europea i la Generalitat de Catalunya. És una iniciativa que es fa efectiva mitjançant una

BÚSTIA D’OPINIÓ acció coordinada del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, el de Salut i el d’Educació.

Durant el curs actual, del mes de gener al mes de juny, una setmana cada mes se’ns distribueix gratuïtament fruita fresca als escolars de P3 fins a 4t, que és proporcionada a l’hora de l’esmorzar. Està seleccionada en funció de l’estació de l’any, la proximitat de la producció i la qualitat.

El nostre centre s’ha compromès a desenvolupar activitats complementàries al consum de fruita.

Els objectius d’aquest pla, a part d’oferir fruita gratuïta dins el centre escolar, són informar sobre els beneficis de l’increment del consum de fruites i verdures, i sobre la seva diversitat, característiques, producció, estacionalitat, etc, i proposar el consum de fruites com una alternativa excel·lent al consum d’altres aliments amb menys qualitat nutricional.

Celebració de la festa de la Candelera del Casal de Gent Gran de Ponts

Teresa Añé

El dia 2 de febrer, com és tradició a Ponts, es celebrà la festa de la Candelera de la gent gran amb un programa d’actes que contenia: Missa al Casal, dinar i ball a la Sala amb l’assistència de 150 jubilats i pensionistes de Ponts i comarca acompanyats del president del Consell Comarcal de la Noguera, el Director de la Delegació de Lleida de Governació i l’alcalde de Ponts. Tot s’organitzà amb l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Ponts i comarca que compta amb uns 300 socis actius.

Els autònoms tenim futur?

Ser autònom, treballar per compte propi i gestionar el teu negoci, suposa per a molta gent un privilegi. I és que durant molts anys, als autònoms se’ns ha descrit com a persones emprenedores, amb iniciativa, que veiem i aprofitem oportunitats, dinàmics, creatius i, fins i tot, valents perquè estem disposats a assumir riscos per fer créixer empreses en les quals creiem fermament, com el cas dels associats d’AEALL-ASAJA, empreses agrícoles.

Però, de cop i volta, ser autònom, (com els milers de pagesos, electricistes, mecànics, pintors, constructors, hotelers, etcètera, que actualment intentem mantenir vius els nostres negocis) ja no és un privilegi, ni tan sols suposa un risc amb oportunitats, ara és una temeritat.

Evidentment, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però no acaba de justificar que la retallada de les rendes dels autònoms hagi estat i estigui sent tant dràstica, de manera que molts s’hagin vist obligats a tancar negocis; a retallar despeses; incloent treballadors o, en el cas de la pagesia, a malvendre terres. I mentre els autònoms estem en caiguda lliure, què fan els nostres governs?

De moment, l’únic que hem notat és la pujada de la llum, del gas, de l’IBI o de l’IVA. ¿Creu realment algú que l’augment dels impostos que graven directament a les persones de peu de carrer és una mesura que ajudarà a sortir d’aquest clot o que beneficiarà a algú? Segurament beneficiarà, en un primer moment, al Govern ja que l’emissió de deute públic es retindrà i, de cara a Europa, que des d’aquest mes de gener sembla que ha ser la nostra salvació per a tot, donarà la impressió que tenim la vareta màgica per tornar a incentivar els mercats i el consum. No ens enganyem, això no passarà fins que el sector financer torni a creure en la creació

d’empreses o en la inversió en negocis que ja rutllen, que és la clau per recuperar llocs de treball destruïts i sortir així de la crisi.

I perquè es torni a confiar en els autònoms i es reconeix-hi el seu potencial dins la nostra economia, cal actuar urgentment per evitar més baixes, per reforçar els negocis existents i impulsar-ne la creació de nous. En el cas del nostre sector, la pagesia, que ja fa temps que denunciem que no pot anar a pitjor, només demanen que se’ns escolti i s’apliquin iniciatives que s’adaptin als nostres negocis. Mesures senzilles com efectives com una llei que reguli un etiquetatge digne dels nostres productes (no pot tornar a passar el tema de Carrefour que, gràcies a les denuncies d’organitzacions com Catalonia Qualitat o U.P. han fet córrer a tothom perquè s’expliqui la bona qualitat de fruita que tenim en aquestes comarques, perquè el consumidor sàpiga d’on prové i què compra. D’aquesta manera quedaria clar, per exemple en el cas de l’oli d’oliva, quin és realment verge. No ens serveix de res tenir a Lleida el millor oli del món, si no s’indica.

Estem en un temps difícil i la fórmula no és senzilla, però només treballant ens en podrem sortir.

El sol surt cada dia i l’hem de tornar a veure per sortir d’aquesta situació tant critica.

Pere Roqué Oró President AEALL-ASAJA

15

BÚSTIA D’OPINIÓ El Bulli tanca i a Els nostres bombers veure si passa la al servei de la ciutadania tempesta Això és un anunci del que ens espera; per tant, cal posar-se les piles, canviar l’oferta i veure el mercat; és a dir, el que avui es pot vendre en el món de la restauració. En els últims dos anys en Ferran Adrià ha perdut diners en aquest emblemàtic restaurant, vaixell insigne del plaer de la bona cuina i dels sentits. En canvi, ell ha desenvolupat un altre món en la societat del màrqueting.

Aquesta punta de llança ens obre els ulls envers l’oferta dels restaurants que en diríem de diari. Sí, aquests que durant els darrers anys s’han anat obrint i tots s’han guanyat la vida, fent o no fent; cadascun en la seva línia. Avui això s’ha acabat.

La dita: “aquí tot val que no passa res“ no funciona. La solidesa de l’oferta: qualitat, preu, servei, atmosfera i elegància són molt importants o aviat les portes es tancaran per sí mateixes.

Ja, fins la data, bastants s’han tancat i hem passat del greix als ossos.

Ferran Adrià ha jugat bé les seves cartes, i fins i tot ha sabut optimitzar una tancada controlada per estalviar més pèrdues. El glamour al voltant d’aquest excel·lent cuiner i ambaixador de la bona taula amb el refinament d’una olor, ens porta al valor dels sentits i, aprofitant la paraula, hem de parlar del sentit comú; que és aquell que més costa trobar a la taula.

Sí, prenent les seves paraules: “cal reinventar... simplement!”

Josep Junyent i Vall-llovera 16

Tinc la sort de viure en un poble on hi ha un parc de bombers; un grup d’uns 22 voluntaris, entre gent jove i no tan jove que dediquen part del seu temps lliure a servir a la ciutadania, sempre en un sentit desinteressat, des d’un voluntariat que fa gran el significat de servei per a la gent (només cal recordar la seva dura feina durant els incendis que a l’estiu ens va tocar viure de prop). Fa patxoca veure el calendari de paret que van editar l’any passat, amb la fotografia de tots ells i elles formant un gran equip humà i professional, posant davant el Parc de Bombers Ponsticà.

Malauradament, aquests dies, tant els mitjans de comunicació com el món polític en van plens de la tasca dels bombers, amb tot l’enrenou de l’incedi d’Horta de Sant Joan i la mort dels cinc bombers professionals; tothom es passa les responsabilitats, les culpes, els informes i els contrainformes. Tot això no ajuda en la seva feina, la d’una vocació que és l’objectiu de molts joves que es preparen per poder-hi entrar professionalment. Tinc un amic d’Ivars que sempre em diu que la seva gran il·lusió seria poder entrar al cos de bombers, i la seva vida i el seu sacrifici el dedica a preparar-se per aconseguir-ho. Heu de pensar que hi ha centenars de candidats per a les 160 places que es convoquen enguany. Alguna cosa tindrà aquesta feina que enganxa als nostres joves, i no crec que sigui només el sou i/o els horaris…

Des d’aquesta finestra que és la Revista Portaveu per a la gent de Ponts i de la nostra comarca, voldria agrair la tasca dels nostres bombers i la de tants efectius que sempre estan al peu del canó per tot allò que calgui, i penseu que de vegades no és tan fàcil (incendis, acci-

dents de trànsit, víctimes…).

Un cop cada dos anys anem, amb els nens petits de l’escola, a fer la visita al nostre parc de bombers, on sempre ens atenen molt bé; veure aquella gent jove, que amb els seus uniformes fan també somiar als nostres petits, quan les sirenes dels camions sonen i posen els seus cascs als caparrons dels xavals o els uniformes de treball, o quan despleguen les mànegues d’aigua de pressió, llavors un pensa: què gran és la seva feina i la seva altura humana! Ara és el moment de treure pit per a ells i elles, deixant a la justícia la feina que els pertoca, però sense demonitzar els bombers, com sembla que està passant aquests dies.

Per acabar-ho de fer més rodó, tinc la sort, i ho dic amb la boca ben grossa, de tenir un bon amic que molts dissabtes no perd el temps al sofà de casa, mirant la tele o jugant a la play (bé, ara ja hem de dir la wii), sinó que fa de bomber juvenil al Parc d’Artesa de Segre, amb un grupet de companys de la seva edat. En Xavier Jové m’ha ensenyat a conèixer els codis del camions i els seus missatges: l’altre dia, quan els mitjans de comunicació parlaven del Delta Zero, ja sabia que era el cap operatiu, tinc un bon mestre, sempre t’explica tota la feina que fan al parc, ell i els seus deu companys que, com ell, donen un cop de mà tot esperant tenir l’edat per poder ser bombers voluntaris, i qui sap si cap d’ells arribarà mai a ser bomber professional. Sap greu que els nostres adolescents vegin que el món dels adults és tan complicat, amb tants interessos, quan el que realment té valor és saber viure la filosofia del bomber, que és treballar per als altres i fer el possible per solventar els problemes del dia a dia dels nostres convilatans.

Un record i un testimoni de reconeixement pels cinc bombers que van morir a l’incendi, per les seves famílies i pel treball desinteressat dels nostres bombers voluntaris i de la gent jove que, com el Xavier, també són capaços de créixer, en el sentit més solidari i positiu, cap als altres.

Mn. Jaume Mayoral

/-" %& )" &0 &)

PONTS

!

/-" &0 &)

PONTS

!

"

) +/,+ "./&))3 . + &)

PONTS

"+/ "0*& &)

PONTS

PONTS )&(%"

/-" %& ")"' . + &)

"-,+(" %& (")# &)

PONTS )&(%"

17

BÚSTIA D’OPINIÓ Aquesta és la còpia de la carta que David Puig, exregidor de l’Ajuntament de Ponts va fer arribar a l’alcalde Jaume Garcia, el passat 11 de gener, per comunicar-li la dimissió del càrrec.

Enviada a PORTAVEU per fer-la pública. *L’anterior comunicació, en què David Puig informava de la seva renúncia al sou com a regidor de l’ajuntament, és a les actes del Ple de l’Ajuntament del passat 30 de novembre, però no ens ha estat facilitada per editar-la en aquest número de PORTAVEU.

18

BÚSTIA D’OPINIÓ Saber veure les coses positivament

gut a aquesta esquerda que fa que perdi l’aigua. Per culpa meva tu fas tots aquests esforços i al final només pots lliurar al nostre amo la meitat de l’aigua. No obtens el reconeixement complet dels teus esforços – li va dir la gerra esquerdada.

El portador d’aigua es va emocionar per aquesta confessió i ple de compassió va respondre: - Mentre que tornem a la casa de l’amo, vull que observis les magnífiques flors que hi ha a la vora del camí.

Un portador d’aigua indi tenia dues gerres grans que portava penjades a l’esquena, una a cada punta d’un pal de fusta. Una de les gerres tenia una esquerda, mentre que l’altra conservava perfectament tota l’aigua que portava de la font fins arribar a la casa de l’amo. La gerra esquerdada perdia quasi la meitat de la valuosa aigua en el camí.

Aquesta situació va durar dos anys, durant els quals, cada dia, el portador d’aigua només portava una gerra i mitja d’aigua en cadascun dels seus viatges.

Per suposat, la gerra perfecta estava cofoia d’ella mateixa ja que feia el seu ofici des del començament fins al final sense cap errada. Però la gerra esquerdada tenia vergonya de la seva imperfecció i es sentia deprimida perquè només podia complir amb la meitat d’allò que era capaç de fer.

Al cap de dos anys, els quals ella considerava com a fracàs permanent, la gerra esquerdada es dirigí al portador d’aigua en el moment en què l’omplia a la font.

-Em sento culpable i et demano perdó.

- Per què? -Li demana el portador d’aigua- De què tens vergonya?

- Durant aquests dos anys només he pogut portar la meitat de la meva capacitat d’aigua al nostre amo, de-

A mesura que anaven caminant la gerra esquerdada va veure magnífiques flors banyades pel sol a la vora del camí, i això va ser com un bàlsam pel seu cor. Però al final del recorregut es va sentir molt malament perquè havia perdut una altra vegada la meitat de la seva aigua.

Benet XIII. A Pere de Luna (1328 - 1422) se’l coneix per l’antipapa. Pertanyia a la família dels Luna d’Aragó. Fou cardenal a Avinyó quan s’elegeix, per part dels cardenals francesos, a Climent VII; això provoca el que s’anomenarà “Cisma d’Occident”. Quan mor Climent VII, Luna és elegit papa a Avinyó (1394) que coincideix amb el papa de Roma Bonifaci IX. Els partidaris d’un papa rebutgen els partidaris de l’altre papa, és clar. Benet XIII és com s’anomenarà el papa Luna.

El portador d’aigua va dir a la gerra: – t’has adonat que només hi havia flors boniques a la TEVA banda, i quasi cap a la banda de la gerra perfecta? És perquè jo sempre he sabut que tu perdies aigua i n’he tret partit. He plantat llavors de flors a la teva banda del camí i, cada dia, tu les has anat regant al llarg de tot el camí. Durant dos anys, gràcies a tu he pogut collir flors magnífiques que han adornat la taula de l’amo. Sense tu mai n’hauria pogut trobar de tan fresques ni boniques.

Tots nosaltres tenim esquerdes, ferides i defectes. Tots nosaltres som gerres esquerdades. Alguns d’entre nosaltres estem disminuïts per la vellesa, altres no destaquem per la nostra intel·ligència, altres som massa grassos o massa prims, o massa alts, uns som calbs, altres disminuïts físicament, però això són les esquerdes, els defectes que fan que les nostres vides siguin interessants i úniques. És millor observar als altres tal i com són, i observar el bé i el bo que hi ha en ells. Hi ha moltes coses positives arreu i en tots nosaltres. Els qui són flexibles tenen la sort de no poder ser deformats. Mirem de valorar totes les persones diferents que envolten la nostra vida. Sense ells la vida seria molt trista.

Antònia Maestre

Després d’un llarg període de vicissituds els regnes que abans el recolzaven, com França i la corona catalano-aragonesa, li donen l’esquena comminant-lo a deixar el papat. Benet XIII es refugia a Peníscola l’any 1416.

Sant Vicent Ferrer, amb el qual fins llavors els havia unit una bona amistat, també l’aconsella que abdiqui. No ho fa. Aquesta actitud obstinada persisteix fins a la seva mort l’any 1422.

Quan algú es capté tenaçment, amb tossuderia, es diu que es manté en els seus tretze”. Això fa referència a la contumàcia de Benet tretzè a deixar el papat. Benet XIII es va mantenir en els seus tretze fins que la parca se l’endugué.

Jordi Serra i Solans gener de 2010.

Nota breu: Curiosament, la gent oblidem molt ràpid.

Des de fa unes setmanes, els mitjans ja han retirat de la seva cartellera el cas “Millet“, els seus forats per allí on passà i la seva insultant rialla a la honestedat dels ciutadans. Aquest apunt, és simplement un recordatori d’aquest fet.

J.J. V-Ll.

19

I N F O R M A C I Ó M U N I C I PA L Actes de reunió dels plens de l’Ajuntament de Ponts

Data: 30 de novembre de 2009 Assistents tot el consistori a excepció d’Estanis Felip Monsonís

La propsta és aprovada per unanimitat dels as-

Data: 28 de desembre de 2009

sistents.

8. Moció de suport a les consultes populars mu-

Assistents tot el consistori excepte Estanis Felip Monsonís,

nicipals sobre la independència de Catalunya, a

Desenvolupament de la sessió:

petició del grup “Ponts decideix”. A continuació és efectuada la votació de la moció amb el se-

Aprovació modificació de crèdit núm. 4/2009, del Pressupost exercici 2008 prorrogat.

güent resultat:

Aprovada amb el vot de qualitat de l’alcalde.

a favor: 7 vots en contra: 0 vots Abstencions: 3 vots

Desenvolupament de la sessió: 1. Elecció Jutge de Pau suplent.

Escollir el senyor Josep Mitjaneta Canes per tal

1/ Suplement de crèdit:

que sigui nomenat jutge de pau substitut del municipi de Ponts, pel període de quatre anys, per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.”

2. Acceptació de la subvenció per a l’actuació “Projecte bàsic de restauració de la Torre del Caragol o de Dàdila”. Es compta amb una subvenció del FEDER per un import de 119.760,13 eur. i amb dues subvencions del PUOSC per import de 60.000,00 eur. i 50.000,00 eur. Els propietaris de la Torre del Caragol, a petició de l’Ajun-

2/ Crèdits extraordinaris:

tament, han fet la cessió d’aquesta construcció, així com dels terrenys adjunts, per tal que es pugui procedir a la restauració. L’Ajuntament de Ponts té el compromís de cofinançar el 50% restant de la despesa elegible de 239.520,26 euros per a fer front a l’aportació pública que li correspon.

La proposta és aprovada per unanimitat dels assistents.

3. Aprovació provisional d’imposició i ordenació de contribucions especials per les obres de “Urbanització carrers laterals de la Ctra. La Seu d’Urgell (Zona 1–carrer oest-)”. Total despeses urbanització: 96.883,37 Per majoria absoluta dels membres de la corporació és aprovada la proposta, 4. Aprovació provisional de l’imposició i ordenació de contribucions especials per les obres de renovació i ampliació de la xarxa d’aigua potable, així com també la col·locació de panot i vorades a l’av. del Passeig “.Total despeses: –costat esquerre-: 21.877,30 –costat dret-: 34.672,87 Per majoria absoluta dels membres de la corporació és aprovada la proposta.

6. Proposta d’aprovació del Pla d’assistència i suport en matèria de protecció civil de la comarca de la Noguera i del conveni de cooperació entre el Consell Comarcal de la Noguera i l’Ajuntament de Ponts per a l’adhesió al servei de protecció civil.

Una vegada efectuada la votació, és aprovada per unanimitat dels assistents.

7. Proposta d’aprovació del conveni de cooperació entre el Consell Comarcal de la Noguera i l’Ajuntament de Ponts, per a la cessió de la infraestructura del centre de coordinació d’emergències comarcal (CCEC).

20

3/Finançament que es proposa:

Despeses que cal finançar:

VĂ‹ " '" ! '" # ( "# ( VĂ‹ ' $ " ) "#$ VĂ‹ "" " ! (" VĂ‹ ! ! $ #" VĂ‹ ! $ " VĂ‹ # (# $ " VĂ‹ " $ VĂ‹ # ( "# ( ! "#! !"

VĂ‹ ! ! " # % # # VĂ‹ ! ! $ " ! $ # ( "$ ! !

VĂ‹ ! ! ! % " ) " % !" # # ! !" &" VĂ‹ # "

Carrer Tiurana, 2, 1r 25740 Ponts Tel./fax 973 46 07 41

t Transport internacional t Especialistes en gran volum Pol. Ind. C/ Gregal, s/n 25740 PONTS (Lleida) Tel. 973 46 10 18 - Fax 973 46 10 99

21

BÚSTIA D’OPINIÓ

Coses del moment Hem estat observant algunes vegades, per part d’alguns, una espècie d’odi o antipatia per a tot el que no és català. Com si els catalans fóssim els millors del món... sí que som una cultura, una llengua, fins i tot una nació, una manera de ser i d’estar de la qual els catalans ens sentim orgullosos...

Però hem d’acceptar que no estem sols, que hi ha altres cultures, altres persones i altres territoris que també tenen els seus valors i coses per a les quals ser admirats. Per això creiem que no és això el que voldríem molts dels qui estimem Catalunya.

Enyorem encara aquella Catalunya admirada arreu d’Espanya pels seus homes preclars com Cambó, Macià, Prat de la Riba, Pau Casals, Santiago Rusinyol, el Pla, Coromines, Montserrat Caballé, Carreres, en Dali, en Miró, en Josep Mª Folch i Torres i tants d’altres que han destacat en la nostra terra i que han sigut motiu d’orgull per al nostre petit país.

Aquella Catalunya que va ser la davantera de la industrialització d’Espanya, que va rebre amb els braços oberts la immigració dels anys 50 i 60 i que els va acollir amb simpatia, quan a les seves regions patien dificultats econòmiques... Aquella Catalunya culta, acollidora, solidària... i de concòrdia.

D’altra banda, alguns pensem que no ens hem de deixar arrossegar per la tàctica de Zapatero que pretén insistir en refrescar la memòria històrica i descristianitzar Espanya i Catalunya; quan conservem uns valors i tradicions, com ho demostren les centenars d’ermites, esglésies i catedrals que han forjat al llarg dels temps el nostre 22

poble, la nostra cultura i una manera de ser i estar. Quan en la transició després d’una massa llarga dictadura, amb la Constitució de l’any 1978, s’acordà la reconciliació...

No vulguem doncs, tornar a obrir ferides ja superades i dividir una altra vegada els espanyols en dos bàndols, manipulant la joventut, tan sols per aconseguir uns vots i obtenir un poder totalment il·legítim que es basa en l’engany.

En lloc de sembrar l’odi, hauríem de recuperar la reconciliació que va iniciar Adolfo Suàrez amb els centristes i amb la Constitució, legalment pactada entre les principals forces polítiques, si no volem que això torni a acabar malament. Tant ens referim a Catalunya com al conjunt d’Espanya.

Francesc Pubill

La confederació, un pacte entre iguals La Confederació carlina té el seu origen a l’Estat dels Furs. Els furs eren les lleis pròpies de cada estat i té la seva primera versió en els regnes peninsulars de la Corona d’Aragó amb Jaume I com a titular i els seus descendents. Fou qui formà els regnes d’Aragó, València, Mallorca i els Comtats Catalans. Cadascun d’aquests estats era independent l’un de l’altre i es regien per les seves lleis --les constitucionals-- és a dir els furs, amb

pactes. Amb aquest nom conegueren les lleis Aragó, València, Mallorca, Navarra dels Senyorius de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa (a Catalunya se’n deien constitucions). El nom de Fur es generalitza entre nosaltres, gràcies a la influència del carlisme, per designar la llei fonamental específica d’un poble, que és el mateix que dir la llei constitucional.

També a Castella es donà l’Estat dels Furs al segle XIII, en acceptar els Senyorius Bascos. I més tard, al segle XVI, amb l’annexió de Navarra. Amb els Reis Catòlics esdevé la monarquia de les espanyes. D’acord amb la llei privativa dita Furs, els grans pobles de la península es mantenen com a nacions sobiranes dotades d’estat.

Aquesta situació continuà amb els Àustries, mentre que Felip V, tot i mantenir el títol de monarca de les espanyes, arrabassà els furs de l’Antiga Corona Catalanoaragonesa, amb la Guerra de Successió. Però mantingué els Furs de la Vall d’Aran, dels Senyorius Bascos i Navarra.

Al partit carlí, el concepte de la tant parlada Espanya plural, dels drets i de la igualtat, la recupera en la Confederació, amb tracte entre iguals. I recupera en la base els furs, que són les constitucions històriques i la personalitat política de cada poble. Una idea comuna i acceptada per tots els pobles de les espanyes, que entronca amb el seu passat foral i que avui són el que són gràcies aquest.

L’Espanya actual neix amb la Constitució de Cadis el 1812, que arrabassà el poc que quedava de la monarquia de les espanyes. Aquesta Espanya és la unitària, la dels estatuts, un invent del govern Central per controlar. El Fur no és un Estatut, és un dret, i els

BÚ ST I A

D ’O P I N I Ó

drets no es poden votar ni vetar.

Les Cols pavellons

Si el federalisme lliure carlí, esdevenia una solució foralista, després de 175 anys, la Confederació Carlina en base els Furs, atorga als pobles que la formen el que per dret els correspon; són amos de llurs destins i per tant sobirans.

Si us tempta el silenci, us fascina el misteri i voleu gaudir el somni d’una nit glamurosa fet realitat, llegiu amb atenció, encara que s’ha de veure per creure-ho. Millor viure-ho, està clar.

La consulta sobre la independència de Catalunya respon a la necessitat de deslligar-se del centralisme madrileny i mirar a Europa via Estrasburg, opció del tot respectable. És més fàcil dir sí a la independència que un altra cosa. Doncs una política centralista acèrrima dels governs de Madrid n’han propiciat la decisió, res de nou.

La necessitat de tot poble a autodeterminar-se és del tot essencial. I quan més consultes es facin millor.

La confederació carlina respecta el dret del pobles a decidir-se, perquè això és el que fa la confederació, però al mateix temps disposa un pacte entre iguals amb altres: La Confederació carlina posa l’accent a una confederació de repúbliques ibèriques, perquè els cànons d’aquest partit acullen aquesta possibilitat des de fa molt de temps, per raons històriques, tal com he esmentat ara i en altres ocasions.

I aquest concepte està admès des de l’òptica dels partits carlins, dels pobles i nacions que configuren l’actual marc polític de l’Estat espanyol. Per això el Partit Carlí veu una possibilitat que altres formacions polítiques mai no podran oferir, per la poca tradició històrica que tenen en la defensa dels drets dels pobles de la pell de brau: Veu en la Confederació una solució, que ofereix un pacte entre iguals, entre els pobles, nacions de les espanyes. No una altra cosa.

Que Catalunya és una nació cap dubte, que ha de recuperar la seva formació com a estat també, al meu entendre dins una confederació. Ja que tota confederació està integrada per repúbliques de nacions i estats. I que amb això recupera els drets històrics, perquè ningú els pugui vetar des de les Corts, perquè són drets, no donacions, del tot d’acord.

Jaume Campàs i Fornols

A la comarca de la Garrotxa, concretament a Olot es troba una petita joia enmig de terres volcàniques. Una antiga masia d’arrels catalanes totalment reformada on combina el negre, el daurat, l’acer i el vidre. Un hotel sense habitacions, sí... sense habitacions. Es tracta de cinc pavellons o cinc cubs de vidre exactament iguals, disposats en forma de laberint l’un de l’altre. El cub és de vidre, no hi ha ni parets, ni sostre. Al mig només un matalàs que fa de llit i de taula, segons les necessitats de cadascú. Sota els peus, un simulacre de lava volcànica en moviment i al sostre una manta d’estels, però de les de veritat. Tot és transparent. Segons l’hora del dia un color, o molts. Una textura, o moltes.

Al lavabo una pica que disposa d’una aixeta que es posa en marxa a mode de cascada quan detecta una presència propera, i mica a mica es va depurant; la banyera és una bassa amb pedres de riu amb una capacitat per quatre persones. Sempre a punt. Viureu els canvis de llum en tot moment, una experiència per a tots els sentits. També teniu una pantalla tàctil dins el pavelló que us permetrà no veure absolutament res, ni la claror a l’obrir els ulls al matí, ni la lluna quan us fiqueu dins al llit, prement sobre un botó podreu tancar tot el vostre espai amb unes cortines automàtiques i així gaudir d’una màxima intimitat.

A l’hora d’esmorzar prepareu-vos: suc de fruites naturals, iogurt de La Fageda, cafè i llet, pa de coca, mantega, mel, melmelades de tomàquet, pastanaga i cabell d’àngel, torrades de Ca la Nàsia, tomàquets de penjar (dels bons, dels que suquen) olis, una peça de llonganissa seca (llàstima que no sigui de Ca la Blàudia, però igualment boníssima) i una peça de formatge Mas Farró.

Després d’un fantàstic esmorzar sobre el llit, els encarregats dels pavellons us donaran una cistella de pícnic amb tot el necessari (menjar de veritat) i podreu fer una excursió per si desitgeu explorar les bondats de la comarca com la Vall d’en Bas, el nucli antic de Santa Pau, el parc de Pedra Tosca, les Preses, la Fageda d’en Jordà, etc.

No marxeu sense gaudir de la cuina del paisatge i l’estacionalitat del restaurant les Cols, un espai amb glamur i d’allò més “chic” (dues estrelles michelin, la segona, atorgada fa uns mesos). Un restaurant preciós amb majúscules on gaudireu d’una bona cuina d’avantguarda sense deixar de banda els productes autòctons, un servei immillorable, vins del país i un carro de formatges que fa goig. És d’obligació provar els calçots en tempura de carbó, l’entrepà calent de papada, l’ànec de pagès o el bacallà.

Deixeu-vos sacsejar, enmig del quotidià estrèpit, per fer camí cap al desert de vosaltres mateixos que us procurarà aquesta estada, sabreu llavors que aquí les nits es viuen dins i fora, fora i dins. És un hotel únic en el món, un viatge cap als orígens on creix la pau i se sent la plenitud de la vida. Cel, home i terra.

Com diuen els experts; Màtrix rural.

Aconsellable anar-hi amb parella o amant segons l’estat de cadascú (ja que ningú us veurà entrar al pavelló). Abans d’entrar us heu de mentalitzar que és un hotel completament diferent dels altres. Aneu-hi si és possible a la tardor, així viureu aquesta pluja de colors que ens deixa anar aquesta estació. Això sí, les reserves al pavelló amb sis mesos d’antel·lació.

Laura López Pinós 23

BÚSTIA D’OPINIÓ

La Font de Valldans Immersos en el dia a dia, a vegades no aconseguim fer arribar als ciutadans les nostres actuacions, i cada un les percep d’una determinada manera, és el cas de la Font de Valldans. És llavors quan els comentaris dels ciutadans ens fan caure que potser no ho havíem explicat i des d’aquí vull donar les gràcies al senyor Bonaventura Alay, que amb la seva opinió expressada a PORTAVEU m’ha fet adonar que ho havia de fer.

Manuel Gabriel

Quan aquest equip de govern va arribar a l’Ajuntament ja vam trobar el canal Segarra-Garrigues fet, l’agressió al territori realitzada i la Font de Valldans perduda, perquè aquest canal és una obra que ni el traçat, ni el recorregut, ni el malbaratament del territori en construir-lo depenia d’aquest o de l’anterior consistori, però sí que podem posar cullerada, dia a dia, en els detalls.

Quan vaig arribar, la part del canal Segarra-Garrigues del nostre territori estava pràcticament acabada i les empreses que el construïen començaven a marxar… havíem de córrer perquè no ens quedéssim sense font. Vam començar les negociacions i vam accedir després de perdrehi hores, a fer-hi alguna cosa. Però -sempre hi ha un però- l’Ajuntament només tenia accés a l’espai que es troba just a sota el canal.

La família Montañà, que tanta empremta han deixat al llarg del temps en aquesta comarca, ens ha cedit el terreny sempre que sigui per a ús comunitari… vagin des d’aquí les gràcies.

L’empresa del canal ens va condicionar el lloc, va canalitzar l’aigua fins a la font de ferro, va posarhi la grava, les pedres perquè no s’hi pogués aparcar, els bancs i les taules, van plantar els arbres al llarg del torrent i entre els espais no sé si ben distribuïts -segurament hi hauria tantes distribucions com persones que opinessin-, però sí ben plantats, les arrels ensorrades i el tronc i les branques mirant el cel.

Posteriorment i després d’insistir molt, hem aconseguit que també paguessin la reconstrucció de la vella font de pedra, que estarà feta en poc temps.

Imatge anterior a l’actuació de Font de Hem condicionat el camí, no només Valldans per arribar-hi sinó per a continuar la passejada fins a la creu d’en Així doncs, ens vam adonar que no Samarra, de manera que hi pogués teníem Font de Valldans, per tant, el arribar tothom, joves i grans, a peu més prioritari era recuperar l’espai i i motoritzats, i gaudir-ne. Temps hi després, a poc a poc, consensuar i haurà per embellir-la i donar-li la imatge aportar les idees perquè acabi sent que més s’escaigui amb l’època que el més semblant possible als desitjos es visqui, però aquest equip se sent dels pontsicans i pontsicanes i vàrem satisfet d’haver fet els deures, us l’ha posar fil a l’agulla. tornat i, tal com procurem en tot, amb el menor cost possible per part de l’Ajuntament, que al cap i a la fi és el menor cost possible per cada un dels vilatans, i en aquest cas no Imatge de la Font de Valldans després de les obres gastar res.

La història d’aquesta font i les seves arrels en l’imaginari popular les poden explicar persones més qualificades que jo, en canvi la recuperació puc explicar-la de primera mà perquè l’he viscuda i l’he negociada.

Gràcies a totes les persones que l’heu visitada i molt especialment a totes aquelles que m’heu aportat els vostres suggeriments.

Jaume Garcia Badias alcalde de Ponts

Carta oberta a la vuitantena de propietaris afectats per la declaració de la DUN 2009 del senyor Joan Pau Cirera Estany El passat 29 de gener, uns 40 conreadors de terrenys agrícoles de la zona van ser citats a Ponts per l’Oficina Comarcal d’Agricultura de la Noguera i un dia abans uns 40 més a Artesa de Segre, per demostrar que els terrenys que conreaven no eren propietat del senyor Joan Pau Cirera Estany, de ca l’Estany de la Força. Van ser citats propietaris que són coneguts de tota la vida en aquestes contrades i formen part de les arrels de la comarca: Cal Mallol, Cal Pla, Cal Barrina, Cal Miró del Gos, Cal Minguet, Cal Pomés i Cal Mitjana de la Forca, diverses famílies del Tossal, propietaris de finques a la Costa Blanca, Colldelrat, Tudela, Artesa….fins a la vuitantena. Aquesta gent de ca l’Estany se’n proclamen propietaris, com a descendents del Comte Arnau Estany. Comtat imaginari que té el mateix valor que les escriptures falses que s’han fet fer. Puc explicar-vos l’origen de casa meva i la dels veïns més pròxims, tot documentat, que és similar a la de totes les altres cases de pagès de la comarca. Cal Pla de Gratallops s’inicia l’any millesimo quincetesio septuagesimo octavo, segons consta en el pergamí de compra i l‘adquireix un tal Michel Pla, avantpassat nostre, al mateix temps, dos Santesmases diferents adquireixen, un les Moreries i l’altre, el Manel Santesmases una finca veïna de Cal Pla, Cal Manel de Gratallops. Des de l’any 1578 fins avui, tenim tots els rebuts pagats als nobles i a l’església, el que se’n deia delmes i primícies, fins la meitat del segle XIX, quan es fa la desamortització i es comença a pagar contribució territorial, de la qual també tenim tots els rebuts pagats i guardats fins avui, hi són tots, inclosos els anys de la guerra civil, 37-39.

A l’inici Cal Pla i Cal Manel Santesmases, del terme fora de Ponts, tenien com a veí al nord, heretat la Força. El 5 d’octubre de 1659, un tal Pomés de Santacoloma comprà una finca a ca l’Estany, l’escriptura la signa “D. Jaime Cardona, Notario de Ponts y se inscribe al registro de la Propiedad de Balaguer”, segons diu el document notarial. Des del 1659, Cal Pla i Cal Manel de Gratallops limiten al Nord amb la família Pomés; a inicis del segle XX la comprà el Sr. Piñol i continua essent, a hores d’ara, de la mateixa família. Pel que fa a les Moreries, al segle XIX, la família Mallol la comprà als Santesmases que l’havien posseïda, com he explicat, des del segle XVI, i Cal Manel de Gratallops el compren: una part els meus padrins, amb la casa pairal inclosa i una altra part els de Cal Mallol, l’any 1915. El noble que teníem de referència per pagar els impostos fins el segle XIX era el Marquès de Ponts, i les esglésies eren Sant Domènec del Tossal, Santa Maria de Ponts i Sant Pere de Ponts, com us he dit, tenim tots els rebuts signats pels preveres de les esglésies, els pleians de Sant Pere i els col·lectors del Marquesat de Ponts, any rere any, i estan a la vostra disposició. Feta la història de casa nostra i dels nostres veïns mes pròxims, similar a la de tots nosaltres, pagesos d’aquestes contrades, passo a explicar-vos els embolics de la família Estany. A inicis del segle XXI, aquesta família Estany, que sempre (continua a la pàg.48)

24

25

F I G U E S D ' U N A LT R E PA N E R

Beneit contestador, beneït (exercici d’afectuositat) a la senyora Maria Solans El telèfon de casa meva té –com la immensa majoria de telèfons- un dispositiu que, en no contestar al cap d’un nombre determinat d’avisos, informa de l’absència de resposta i convida a deixar-hi un encàrrec de veu gravat, o un missatge escrit que després serà llegit, interpretat i dit amb veu mecànicament modulada. Sovint hom es qüestiona, en assabentar-se en una trucada de la manca d’oïdor, què fer: penjar o dir-li a l’aparell “ja tornaré a trucar, només volia saber si hi eres”, deixar-hi el motiu de la trucada o fins i tot intentar-ne una de nova per si no l’havíem feta bé o per si l’interlocutor, senzillament, ara ja contestava. El risc sorgeix, tanmateix, quan el missatgeencàrrec té importància i es confia al cent per cent que la seva audició es produirà ineludiblement.

Avui rebo una trucada i en respondrela sento la veu càlida i estimada d’una senyora preguntant-me si estava malcontent, ja que m’havia deixat dos missatges feia una setmana i, en no contestar-los, temia que el meu silenci no fos d’indiferència o d’enuig o vés a saber de què. -Les persones ens tornem més susceptibles amb els anys i ella en té una bona colla-. Però no, ni una cosa ni l’altra, tot el contrari. Ignorava, fins i tot, l’existència del servei de contestador en el meu telèfon.

Examino el beneit aparell, experimento amb tecles i botons i, per fi, escolto la primera elocució, datada el trenta d’octubre de l’any dos mil cinc. La meva germana em diu que ens espera a les cinc de la tarda per ensenyar-nos el pis. No el vaig escoltar. Sortosament, cauta ella, afegia al final del dictat que si no hi anàvem és que no l’havíem escoltat. Així fou.

Darrere d’aquest se n’hi gravaren una colla més. Felicitacions d’aniversaris, d’onomàstiques, bons auguris de Nadals i Anys Nous. Fins a trenta-cinc i els dos últims, beneïts missatges que guardo, els de la senyora Maria. I jo sense assabentar-me’n. Era com si, sobtadament, aquell objecte penjat a la paret s’hagués convertit en una platja on les onades hi havien deixat

26

una ampolla plena d’anotacions.

La tecnologia ha dut a les nostres vides un grapat de comoditats que ens han alliberat d’unes responsabilitats alhora que ens n’han atorgat unes altres. Cada nou invent... millor dit, cada avanç tecnològic ha suposat desfer-nos d’alguna feina domèstica, laboral, física, intel·lectual i vés a saber si no d’algun àmbit més íntim i tot.

El que és cert és que hi ha persones que s’hi adapten molt bé, altres bé i a d’altres els costa un bon esforç i, de vegades, vessar-la, com m’ha passat a mi. I no necessàriament ha de marcar-ne la diferència l’edat ni cap estratus concret, sinó les pròpies ganes, la falta de por, que no de respecte, a aquesta evolució normal i segura-

ment necessària. És evident que la informàtica genera, per exemple, espavent a persones d’una edat determinada però no així al jovent que la dominen amb una destresa que hom dubtaria si no la practicaven ja en el ventre matern.

Nogensmenys, als uns més que als altres, els resulta inevitable mirar-se aquestes innovacions amb aire murri o esbalaït.

Per això i pel poc que hom en coneix, per la ignorància que en té de tot plegat, cada particularitat que en descobreix l’hi sembla un prodigi. Qui sap si no foren aquests atributs –ser ignorant i barrufell- les beceroles dels miracles, perquè avui ja no gosem creure en res si no marxa plegat amb una explicació tècnica o científica i, de retruc, es dissipa la màgia i el misteri, i l’aigua de Lurdes resulta tan aigualida com la d’una ampolla de Font Vella o de Vichy Català o, encara menys, si fem cas de la publicitat de cadascuna.

Costa tant creure en quelcom que no sigui material, que ja no podem creure en res. Tal vegada per això hem re-

fet el no-res. Al no-res d’avui en dia hi encabim fotos, pel·lícules i milions de cançons que no podrem escoltar en tota una vida, infinitat de llibres que buidaran els prestatges de moltes biblioteques i que, com els de les biblioteques, no s’acabaran llegint, i els paisatges de tots i cadascun dels països del món, amb totes i cadascuna de les seves ciutats, pobles, indrets i paratges així com llurs animals i persones, conegudes o anònimes. Tot és a dins d’una mena de cap d’agulla que, mesurat per bits, gigues, exabits i altres denominacions de difícil factura, no els podrà veure ni detectar lupa ni microscopi, sinó aparells tecnològics de darreres generacions que, ineludiblement, com el telèfon mòbil, haurem de dur sempre al damunt. O no?.

Avui, en recordar la conversa mantinguda amb la preocupada nonagenària, he entès tot el que anem deixant enrere amb cada nou assoliment i qui sap si en el fons no estarem desallotjant el poc buf filantròpic que ens queda en el nostre endèmic tarannà, restant pendents de les ordres, de les instruccions, de l’“intro” d’uns aparells, de la velocitat d’uns processadors per a més coses cada vegada.

No m’hi vull mostrar hostil, car m’enamora el nou, només vull manifestar que caldria, com en Polzet del conte, deixar senyals al camí per si hem de regressar a un tranc que, de segur, se’n parlarà amb recança quan ja l’haurem perdut del tot.

Solament el plaer i el goig de la conversa, de les paraules mesuradament dites i, sobretot, escoltades, ja eclipsen qualsevol intent de gargot evolutiu, perquè el bescanvi emocional, l’afabilitat i el consell amb que la senyora Maria –com tantes n’hi deu haver, arreu- m’ha parlat sempre, i ho fa encara, no hi ha xip ni estri que en siguin vàlids torsimanys. I és què no s’hi pot enquibir tanta saviesa i generositat humanes.

Jaume Invernon i Forn 2010, pocs dies després de cap d’any

"NC MB DPMÁMBCPSBDJw EF

"QSPQBµU

casa

25

EL PATGE FARUK

28

ELS REIS D’ORIENT

2010 fotografies - Agustí Cucurulls

29

Ponts en obres

Estat actual de les obres de les Piscines Municipals de Ponts

Imatges preses el mes de gener a les instal路lacions en obres del Parc del Segre

Part interna de les obres dels porxos de Ponts

LA COLUMNA

Anuncis

No tinc clar si les cadenes de televisió públiques han de tenir publicitat o no, el que sí que crec és que la publicitat s’ha de regular, per dos motius: el primer perquè es prohibeixi enganyar la gent i el segon per poder sopar tranquil.

M’explico: no es pot permetre que per promocionar la venda d’un producte es diguin coses que no són. De tant en tant hi ha casos d’aquests que van a parar als tribunals, per exemple el de les patates amb oli d’oliva, quan es veu que d’oli d’oliva no n’hi havia per enlloc. També hi va haver el cas que discutien si un producte és o no un iogurt, o els Bios que els hi van haver de canviar el nom.

Però no em volia referir a la definició del producte, o si porten o no un ingredient, sinó que per anunciar un suc de taronja no poden dir que “seleccionamos las mejores frutas”, quan tothom sap que per fer sucs sí que seleccionen, però es selecciona el pitjor. I és normal que les millors pomes les venguin a la fruiteria i les de mala qualitat serveixin per a fer-ne suc. El que ja no és tan normal és que quan hi ha excedents i la UE paga la fruita perquè es destrueixi i mantenir el preu alt, llavors les millors van a taula, les pitjors a fer sucs i les del mig les colguen sota terra.

Un altre cas és el dels torrons, no pot ser que tots els torrons siguin de “calidad suprema”, per poder posar aquesta descripció en un producte s’hauria de complir un mínim de qualitat superior a l’estàndard o al popular.

Està bé utilitzar reclams publicitaris, però amb un mínim de rigor i credibilitat. Tal com estan les coses, l’únic indicador de qualitat que existeix és el preu, per això fa uns quants anys

C A T A L À A L´A B A S T

va sortir allò del “turrón más caro del mundo”.

El Llenguatge - La Saó

No sé si us heu fixat però aquestes festes de Nadal pels volts de les deu del vespre ens han bombardejat amb anuncis de joguines de nens, quan sempre els feien a mitja tarda. Això vol dir que els publicistes creuen que els pares decideixen quina joguina demanen els nens als reis o també podria ser que els pares abans veien la televisió a mitja tarda i ara només la veuen a la nit, tot i que m’inclino per la primera versió. Tot això ja són figues d’un altre paner.

Vet ací una operació que havíem presenciat més d’una vegada. Després de la pluja, el pagès s’arribava fins al camp o la vinya, proveït d’un caveguet i feia un clot a terra per tal de comprovar-ne la saó. Si n’hi havia només tres dits, era més aviat poca saó. Però si n’hi havia un pam i mig, ja començava de fer goig i permetia càlculs optimistes sobre la propera collita. La saó, segons el Fabra, és, en el seu sentit més especialitzat, “estat de la terra, resultat d’una ploguda, que la fa particularment apta per a sembrarhi i treballar-la”. I en sentit més general, “estat d’una cosa que ha arribat a maduresa, a perfecció”.

Malgrat tot, els anuncis de joguines, o els de cava, o els de torrons no acostumen a ser indigestos, però sí a unes notícies amb sang i fetge de les què tenim darrerament (i consti que a casa mirem les de tv3, que a les altres cadenes sensacionalistes segur que encara és més acusat), hi afegim les emprenyades que ens pugui agafar contra polítics o corruptes varis i a sobre ho rematem amb els anuncis de: vaginesil, hemoal, medicaments pels problemes d’erecció, sabons d’higiene intima, preservatius, compreses i el paper higiènic del gosset; la probabilitat d’un mal de panxa és força elevada.

Sort n’hi ha que hi ha publicitat per tot, ja que amb un anunci d’Almax , o amb un de iogurt amb bífidus o amb un de qualsevol infusió, tot queda solucionat.

Per tant l’ordre és important, que primer surtin els anuncis de mal pair i després els que arreglin el tema del ventre.

I com a últim recurs sempre podem desendollar l’aparell i sopar sense interferències.

Josep Muntó i Aubets

Del substantiu saó hem creat el verb assaonar, el qual, al seu torn, ha originat assaonador. Assaonar vol dir, en termes generals, “posar una cosa al punt que ha de tenir”, però aquest significat genèric es diversifica en tot d’altres d’específics segons la matèria de què és qüestió. Els assaonadors, amb un carrer, encara, al barri vell de Barcelona, reminiscència de l’època gremial, assaonaven pells, és a dir, les adobaven, operació. Per tant, específicament diferent de la d’assaonar els camps, de la qual, com hem dit, se sol encarregar la pluja.

Veiem, així, que tractant-se de fruita assaonar és sinònim de madurar, parlant del menjar els sinònims de assaonar són amanir i adobar i parlant de pells o cuirs també adobar. Però si hom es refereix a un camp de conreu, la sinonímia més aviat s’estableix entre adobar i femar que no pas entre assaonar i adobar. Es ben sabut, tanmateix, que en lloc de adobar (la terra) i adob s’usen sovint les formes castellanitzants “abonar” i “abono”, especialment si es tracta de fertilitzants químics. Cal dir, doncs, un terreny adobat i no “un terreny abonat”. I en sentit figurat? Malgrat que hem llegit l’expressió “un terreny abonat” en alguna ploma ben solvent, no creiem que es pugui admetre. Però no ens convenç tampoc “un terreny adobat”, que sembla talment un calc literari. En canvi, un terreny assaonat, forma usada realment i que es veu clarament que no obeeix a cap influència espanyola, sinó una creació ben pròpia, representa, creiem, la solució.

Albert Jané

RECERCA HISTÒRICA

Ara farà 80 anys Les cròniques publicades per Pere Poch i Sabanés al diari La Vanguardia de Barcelona, durant l’any 1930 i d’altres informacions.

(Primera part) El Nadal, futbol a primers d’any i noves construccions(1):

Les tradicionals festes del Nadal han transcorregut amb l’animació acostumada, sense que hagi hagut cap incident remarcable.

Les poblacions d’Agramunt, Verdú, Torà, Sant Ramon, Guissona, Artesa de Segre i Ponts formen una lliga de futbol. A Artesa de Segre se celebrà el partit entre els locals i el CF Agramunt amb resultat de 0-2 a favor dels d’Agramunt.

Amb motiu de l’absència dels futbolistes de Ponts Miquel Serra (extrem dret) i Francesc Codina (interior esquerra), per haver d’anar a fer el servei militar, han estat obsequiats amb un banquet per la Junta Directiva del Futbol Club Pontsicà, acompanyats de tots els seu companys d’equip, en reconeixement pels seus mèrits i per haver donat prestigi al futbol pontsicà.

El partit jugat entre el FC Sant Ramon i el FC Club Pontsicà, que tingué molt bona entrada de públic, finalitzà amb el resultat de 2-1 favorable als de Sant Ramon.

Continuen sense interrupció les obres d’urbanització de l’eixample de la localitat, amb tal increment d’iniciatives, que durant el període d’aquests cinc o sis darrers anys, ha sofert una notable transformació. L’ampliació del tram de la carretera de Calaf i l’edificació de finques urbanes damunt d’antigues terres de conreu a la banda de ponent de la carretera de la Seu, amb la construcció de dos importants edificis, donaran, sens dubte, un aspecte més atractiu a la nostra població.

Diputació de Barcelona el següent telegrama: «Pons —Presidente Diputación Barcelona— Este Ayuntamiento acordó adherirse humanitaria campaña patrocinada por Usía pro amplio indulto y revisión sumario Costas Garraf.— El alcalde, Juan Audet» Han finalitzat els treballs d’ampliació de la Central Hidroelèctrica del Segre, ubicada a dos quilòmetres d’aquesta població. S’han efectuat amb molt bons resultats les proves de la nova turbina que haurà de subministrar llum elèctrica a uns 150 nuclis de població.

Després d’una llarga malaltia ha mort el propietari i amic de la Baronia de Rialb Ramon Farré, de cal Daniel de la Serra, des d’aquí donem el més sentit condol a la seva vídua Josepa Serra. També ha mort sobtadament la senyora Calamanda Forn i Olives, mare del nostre amic Isidre Formiguera i Forn. El sepeli ha estat molt sentit.

Descansin en pau.

S’ha

jugat un partit de futbol entre la Penya Martí de Manresa, integrada per elements de gran categoria i el FC Pontsicà reforçat amb jugadors del grup A de la província. Guanyà l’equip local per 5 gols a 1. En el mateix camp d’esports s’han exposat uns plecs informatius demanant signatures pro amnistia dels delictes políticosocials i la revisió del procés de Garraf.

Continuen les esperades obres d’urbanització sota la direcció del mestre d’obres municipal, el senyor Ramon

Fontanet i Gomà, que s’encarrega de construir una conducció d’aigües pluvials, per tal d’evitar que aquestes vagin a parar a la finca rústica que el senyor Joaquim de Casellas té a la carretera de la Seu, la qual cosa constitueix un focus d’infecció, ja que es troba ran del casc urbà. En aquest sentit, l’Ajuntament aprofitarà l’ocasió per urbanitzar amb voreres de lloses l’entrada a la població i permetrà que en dies de pluja es pugui transitar per un lloc tan concorregut.

També es reformarà la plaça del Lleó Ë Ä¾ Ë ¬j Ä?Ë ÄÍ? V ?ÁË Ö ?Ë MEÄWÖ ?Ë pública, tan aviat com ho permetin les finances municipals.

Ens han visitat enginyers de la Confederació Sindical Hidrogràfica, els quals fan un replanteig i comproven els rasants per a la futura construcció d’un super-canal que, sortint del projectat pantà de la Clua de Bassella, hauria de regar una vasta extensió de terreny, que actualment és de secà.

El dia 6 d’abril es va jugar al nostre camp de futbol un interessant partit entre La Unió Esportiva Urgellenca, primer equip de futbol de la Seu d’Urgell contra el FC Pontsicà. L’encontre va destacar per la gran velocitat de joc i per la tècnica i la duresa esmerçades. El partit va acabar amb el resultat de 5 a 4 a favor dels de la Seu, la qual cosa provocà el descontentament i la sorpresa dels nostres aficionats. Del FC Pontsicà els que més destacaren

Degut a les abundants pluges caigudes i a la bonança del temps s’espera una bona collita de cereals.

Crònica dels mesos de març i abril(2)

L’Ajuntament de Ponts ha enviat a la 32

Visita del rei Alfons XIII, l’any 1930

RECERCA HISTÒRICA foren el porter i els dos defenses. El públic va estar molt correcte en tot moment.

L’alineació del FC Pontsicà va ser: Martí, Solans, Serra, Vilalta, Llaudet, Codina I, Codina II, Espar, Marot, Gili i Viladrich.

Els jugadors de la Seu van ser: Pallares, Ansaldo, Cerqueda, Pujal, Aixás, Sansa, Mateu, Bertrand, Guerra, Soldevila i Sanou.

Josep Novell, industrial de Barcelona i senyora donya Anita Guix i filla Elvireta; el funcionari de la Diputació de Barcelona, don Ramon Audet i Bagá, acompanyat de la seva jove esposa donya Mercè Serra, amb la mare i germana política donya Mercè i la senyoreta Victòria.

També hem tingut el plaer de saludar el jove Ricard Palou i Moral, fill del nostre bon amic don Josep Palou; Ra-

La següent crònica, datada els últims dies del mes d’abril, la signa Bel:

Les

Festes de Setmana Santa i Pasqua han transcorregut sense incidents, a les processons del dijous i del divendres Sant hi han assistit la Corporació Municipal i autoritats civils, judicials i militars i una munió de feligresos. L’Schola Cantorum d’aquesta parròquia cantà el més selecte del seu repertori durant els actes religiosos.

El dia de Pasqua un grup d’uns trenta nens vestits ‘ad hoc’ i la referida Schola Cantorum varen recórrer els carrers de la població cantant les típiques caramelles, amb una perfecta entonació i harmonia.

Comarcal que s’inaugurarà el proper diumenge. De la província de Lleida hi ha hagut representació de localitats com Ponts, Cervera, Tàrrega, Artesa de Segre, Maldà, Tremp, etc.

El diari La Vanguardia dels dies 21 i 22 de maig anuncien la visita del rei Alfons XIII a Ponts i a la presa del Canal d’Urgell, pel divendres dia 23.

L’excursió reial modificà la ruta prevista, i va passar per Copons i Calaf via Ponts. A la una del migdia va arribar la comitiva reial a Ponts; en primer lloc es presentà el cotxe que duia el governador civil de Barcelona, general Ignasi Despujol i després, l’automòbil que duia el rei, acompanyat del seu ajudant, el duc de Miranda.

Vsita d’Alfons XIII a la presa del canal d’Urgtell, maig de 1930

Els balls organitzats per les dues societats recreatives resultaren brillants i molt concorreguts.

Al local de Cercle Catòlic l’agrupació d’aficionats al teatre representaren el drama en tres actes Sota Terra i el sainet amb un acte Astronomia de barri amb gran satisfacció del públic assistent.

Tal com estava anunciat s’ha jugat un interessant partit de futbol entre la VECF Balaguerina (reserva) contra FC Pontsicà. El complet domini de l’equip local, tingué com resultat tres gols per part de Jaume Marot i un per Pere Solans, contra dos gols marcats per la formació balaguerina.

Procedents de Barcelona, han arribat per tal de passar les festes de Setmana Santa i Pasqua amb les seves respectives famílies, don Joaquim de Casellas, amb la seva distingida esposa donya Carolina Agell; don

Ë Ë0 Á M Ë Á? ^Ëx ËajË ¾ Íj V ~j ÍË pianista senyor Joan Moral i Santesmases, els coneguts fabricants de Barcelona senyors Escaiola, que passaran les festes amb les famílies Estany i Tebé, aquest últim fill de la vila.

Crònica del mes de maig. Visita reial a Ponts i a la presa del Canal d’ Urgell(3)

Amb motiu de la reobertura de l’estadi de Montjuïc, tingué lloc a Barcelona una desfilada d’uns 4.000 atletes que provenien de tot Catalunya. Els actes van ser organitzats pel Comitè d’Esports de l’Exposició de Barcelona. Entre les entitats esportives que donaren suport a la desfilada es trobava el FC Pontsicà, de Ponts.

Exposició de Premsa Comarcal a la Casa de la Premsa, de Barcelona.

Dotzenes de localitats de Catalunya han acudit a l’Exposició de Premsa

Esperaven al rei el governador civil de Lleida Sr. Manuel Vega, el governador militar general Germán Tarazona, l’alcalde de Ponts senyor Joan Audet i Bagà, i l’ Ajuntament de la vila en ple; el tinent de la guàrdia civil José Casellas, els clergues de la parròquia de Santa Maria de Ponts i d’altres autoritats.

Una multitud de dones i canalla també s’aplegà per aclamar el monarca.

A l’entrada de Ponts s’havia aixecat un arc triomfal recobert de flors, allí es trobaven les autoritats que esperaven al rei, que inicià la seva estada a la vila conversant amb el seu alcalde i amb el senyor Joan Maluquer i Viladot (President de la Diputació de Barcelona); posteriorment, el rei es traslladà a l’altre extrem de la població on, enmig d’aclamacions, pujà a l’automòbil per dirigir-se a les ÄÍ? V ?W ÄË ajË ?Ë ¬ÁjÄ?Ë aj Ë ? ? Ë d’Urgell, entre l’aclamació del poble.

7?ËÜ Ä Í?ÁË jÄË ÄÍ? V ?W ÄËaj Ë ? ? Ë i a dos quarts de dues començava l’àpat ofert per la Companyia del Canal, després del qual començaren els parlaments. El del senyor Maluquer acabà amb un ”Señores: Viva el Rey, Viva España, Visca Catalunya!”

El rei contestà al senyor Maluquer i al final ”Dió un viva a Cataluña que es —dijo— lo mismo que decir viva 33

RECERCA HISTÒRICA España»”, amb gran aplaudiment de la concurrència. Després de dinar la comitiva es traslladà a la sortida del túnel de la Llenguadera i a la casa de les comportes, on el seguici va fer un passeig de 5 quilòmetres en barca a través del canal, passant pel terme del Tossal fins a la finca anomenada la Casa de la Peixera, a Collfred, que és propietat del senyor Maluquer, on s’oferí un refrigeri a la comitiva. A dos quarts de cinc de la tarda, Alfons XIII va viatjar cap a Artesa de Segre i Montclar, on va fer una breu aturada.

Avui, festivitat de l’Assumpció, es jugarà el partit entre els equips FC Ponsicà i l’equip Sporting local de Sanaüja, dins del Torneig Copa Provincial, Primer Grup. Hi ha una gran expectació entre els afeccionats, ja que els pontsicans ja porten tres partits guanyats en aquest torneig. Arbitrarà el partit el conegut esportista pontsicà señor Ignasi Borrull, director del setmanari L’Autonomista, de Ponts. (continuarà) Josep Esteve i Sala

Crònica de la primera cavalcada de Reis celebrada a Ponts (1928) Segons la crònica apareguda al diari La Vanguardia de Barcelona el dia 12 de gener de 1928, signada per “El corresponsal” (Pere Poch i Sabanés)

El dia 5 de gener, vigília de Reis, va tenir lloc a la vila una festa molt simpàtica i innovadora: la cavalcada de Reis. El cronista afirmava que era la primera vegada que, a Ponts, se celebrava amb tanta solemnitat una festa d’aquesta naturalesa, llevat de la que 34

ja s’havia dut a terme any 1927, la qual no passà d’ésser un senzill assaig.

ganització d’aquesta festa tan entranyable ha estat un motiu d’orgull per a tots els habitants de Ponts.

La conjunció establerta entre els iniciadors d’aquesta festa --que va ser la secció liricodramàtica del Cercle Catòlic de Ponts-- i l’Ajuntament de la vila i altres entitats locals, sota la bona direcció del rector de la parròquia Mn. Nicolau Auger, van donar una gran brillantor a dita celebració.

A les vuit de la tarda del dia 5, va sortir del Centre Catòlic la comitiva formada per una banda de música i una innombrable multitud de veïns, els ¶Ö? ÄË V Ö ?ÍÄË ? MË Í ÁÞjÄË jÄË a Á giren --a través del carrer Major--, fins als afores de la població, en direcció a la carretera de La Seu d’Urgell, on donaren la benvinguda a la comitiva dels Reis Mags i al seu seguici, els quals anaven ricament abillats. Acte seguit, amb tota pompa i solemnitat i precedits de la banda de música, la cavalcada donà un tomb pels carrers i places de la població. En arribar a l’edifici del Centre Catòlic, ses Majestats descavalcaren, entraren dins del

Al vespre de la diada de Reis, els components de la secció dramaticolírica del Centre Catòlic van oferir, a més a més, una vetllada teatral eminentment còmica, que s’alternà amb cançons rítmiques infantils del mestre Joan Llongueras, dirigides pel nostre organista Pere Cots. La interpretació d’aquestes peces van ser un èxit, de manera especial la titulada “El Dormilega”, en la qual es distingí el nen Josep Maria Quintana per la perfecció amb què va fer el seu paper. En resum, unes vetllades que han deixat un grat record a tothom.

local i pujaren a l’escenari, on s’havia preparat un quadre plàstic de la Nativitat del Senyor. Els tres Reis li van fer adoració i, acte seguit, el nen Enric Jové llegí un discurs de benvinguda i salutació en nom de la vila. Posteriorment, el patge reial Rafael Llaudet, donà les gràcies en nom dels Reis i s’inicià el repartiment de joguines, començant pels nens de les famílies més pobres de la vila; les seves joguines van ser sufragades per l’ Ajuntament. La recepció va continuar amb gran alegria de grans i de petits. L’or-

Josep Esteve i Sala

E L

Pagament en “B” Som una societat un tant hipòcrita, no ho neguem. Ho som en tants detalls o aspectes que si ens posem a fer una llista, serà interminable.

El pagament en “B“ ha estat una pràctica habitual per estalviar-nos impostos; bé el IVA, bé situant quantitats a la butxaca que no tributen. Si no es paguen impostos no hi ha diners al calaix de les Administracions (Locals, Autonòmiques, l’Estat ...); aquesta obvietat, ve sempre justificada per no posar més diners a mans dels lladres dels polítics. L’avaluació què en fem és, del tot, ben baixa. No entraré en més anàlisi, només avui vull que en quedi constància d’una realitat i per tant, d’unes conseqüències. És cert també, que allí on vull anar a parar, i no ho dissimularé, és que hauríem d’estar ben orgullosos de pagar impostos; doncs aquests, ben administrats, repercuteixen en el benestar social de tots els ciutadans; com són carreteres, escoles, nivell d’educació, justícia, residències per la gent gran, seguretat social i molts més. Direu que sóc un tonto, i jo no us ho negaré, però no deixo de tenir raó per això, quant menys avui. Els nostres polítics no són excuses per no actuar correctament. Si no els volem, no els votem i punt. Nosaltres decidim.

Això sí, ens encanta criticar. És un esport nacional, cervesa darrere cervesa, amb el carajillo, amb un altre beguda...; som els catedràtics que canviem el món. Ara bé, quan hem de votar, quelcom fem malament, no us sembla? Pensem... i a les urnes canviem el país.

Els diners ens perden; la cultureta de qui és més que altre és la que s’imposa. Lluir cotxe, treure pit i “fardada“ – perdoneu aquest mot vulgar i trist -, és la satisfacció que omple moltes mancances personals de “personalitat“ – permeteu-me la repetició intencionada del mot -. Qui sap més defraudar, és el llest del poble o el grup.

I això s’ha d’acabar.

Som fruit d’una època –algunsd’aquella en què resar i fer quelcom

R A J O L Í

diferent, ha estat el símbol del producte del catolicisme oficial; és a dir, d’aquell sistema socioreligiós o dit a l’inrevés, que marcà massa empremtes. Jo, permeteu-me un incís, crec que en alguns grups religiosos extremistes (i que no anomeno perquè tots entendreu) segueixen en la mateixa línea però amb més refinament. En aquest ordre us explicaré una anècdota, com no, en cas contrari aniria en contra del meu tarannà. Fa anys, quan jo era petit, és a dir, fa... uns quants anys –no ho negaré!- el rector del poble, aquell ben estimat Mossèn Jaume, va venir a l’escola municipal per dir-nos a tots els nens (les nenes

llavors estudiaven en una altre escola) que hauríem d’apadrinar a un pobret nen d’Àfrica. Jo, com la majoria, ho vàrem fer i els nostres pares van donar uns diners. A canvi, i per alimentar el nostre bon esperit, el rector ens va donar una fotografia del nen. Jo la tenia a la meva tauleta i em sentia feliç.

Només... un dia, vaig comprovar que un altre company tenia la mateixa fotografia, -i també un altre, com si fos un “cromo“- i el sentiment es va trencar, com un cop de ganivet rebut d’una persona que no calia que ho fes. Des de llavors, la meva evolució ha tingut els seus episodis, seré franc. Ni millor ni pitjor, simplement ha estat la meva, la particular i intransferible. I ara us preguntareu, què té a veure amb tot el tema d’avui? Doncs bé, finalment la paraula coherència s’imposa. Aquesta ha de presidir els nostres actes per

damunt de la resta i el que ens envolta. Només així sabrem que poder-nos mirar al mirall i sentir-nos feliços amb una rialla és important. I com es diu en català: “ els altres que toquin!“ Habitualment ens agrada ajudar als altres, i com més lluny millor. Una manera còmoda de desafectar problemes de consciència. Bé, només us diré que al nostre costat tenim molt per fer. I avui també amb la mateixa línia d’hipocresia que abans he esmentat, he de parlar del tema emigració.

Sincerament diré molt ràpidament que a Ponts la gent ha fet molt i de manera molt amorosa –és una realitat-. Ara bé, a nivell de país, cal que recobrem la imatge que abans he esmentat de la meva vivència personal.

Avui, la societat bull de neguit i d’envaïment del nostre espai, si bé fa quatre dies ens crèiem els reis per poder tenir “mà d’obra més econòmica“. I això, amics i amigues no està bé. Em permetreu... jo, que soc amant de les dites, que parli de “dormir a la palla“.

Sí, hem dormit massa i no hem estat a l’aguait dels esdeveniments que la història ens regalava. I, per tant, no estem a l’altura dels esdeveniments.

El Fòrum de les cultures el tenim a casa, però no sabem com manegarlo i us diré la raó. Som uns simples ignorants que hem anat passant sense analitzar bé les coses i treure’n conseqüències positives. Tot després, cal posar-se a conrear pel futur, pel demà... no podem seguir vivint així.

I si hem tireu pedres pel que dic les rebré amb orgull i complaença. No obstant això, espero que no ho feu o, quant menys, compteu fins a deu. Diuen que és una sana metodologia per no precipitar-se i caure en errors.

Bé, i ara, en una confessió social us diré: no penseu que cal que ens diguem o ens preguntem envers a les nostres opinions racistes? Calleu i mirem-nos al mirall amb la porta tancada. Sí, cal dir les coses com són. Personalment no ho sóc, ja us ho avanço i si fos al contrari, no ho dubteu, ho diria obertament. Dic de manera clara per qui no ho tingui clar, 35

E L

R A J O L Í

que em repugna la discriminació, altra cosa és la defensa d’actuar amb el cap pel bé de tots, i de manera assenyada. Aquest “seny“ català tant oblidat i menyspreat en els últims anys.

Mireu, en dret, s’estudia en l’assignatura de dret internacional privat “la protecció per part dels estats dels seus nacionals“ –i és cert, els nacionals d’un territori cal que mirin per ells, la seva seguretat i viabilitat com a poble- però aquí, i per l’emborratxament d’aquest anys amb la disbauxa de “sodoma i gomorra“ –econòmicament parlant-, hem volgut aparentar altre cosa; i no ens hem preparat psicològicament i socialment per un canvi important a la tancada societat de la qual provenim i tenim. Quelcom a pensar hi ha en aquest tema i cal ser responsables envers a persones que fa uns anys volíem apadrinar i ara ens destorben.

No és just, sincerament. No és humà.

El diner “B“ ens situa en la trampa, en l’engany del nostre propi sistema. És un simple exemple del suc de la nostra societat. Caminem a empentes com quan vas en el metro de la gran ciutat. Però el problema no és aquest solament, el problema està en el significat i en el d’altres conductes.

Una falsa moral, i ara, tornem al cor d’aquest article, en tot el que representa i es diu.

I ara em direu: si s’acaba el diner “B“ s’acaba el país. I jo us diré, tot té el seu temps, com en una peça de música, i ara, poc a poc convé anar canviant, simplement. Però també us diré una altra cosa, voteu i feu-ho conscientment i entenent el que feu; els continguts dels programes electorals, el temps en què han governat...

I si no esteu d’acord voteu en blanc.

Hem lluitat molt per tenir el dret de vot lliure, no ho oblideu mai.

M’agradaria poder posar a aquest article una bonica música, i potser, amb els ulls tancats tots i totes ho entendríeu millor. Bé, no em digueu que us tracto d’ignorants, ans el contrari estimats amics. Si pogués m’agradaria tancar els ulls i regalar-vos una flor, 36

com en una bonica pel·lícula de dibuixos. Tal vegada, perquè els nens tenen un llenguatge més senzill i sense rebuscaments. I aquí aturo les meves paraules. Em quedo mirant i gaudint el llenguatge bonic d’un infant, que està construint un món nou i millor, simplement... perquè mirar amb un cor net és realment preciós!.

Avui he anat, a Suècia, a la inauguració d’una residència de gent gran, i la música en viu ha estat rock and roll; una petita gran diferència a tenir en compte i que diu molt, -. No obstant, elogio la iniciativa dels nostres avis en cantar rock & roll a Catalunya! això està molt bé.

Estic escoltant de fons una música de piano que troba les seves notes en un capvespre de primavera i, mentre la meva mare em cridava: a sopar! havia preparat una truita de pebrot i albergínia que cantaven els àngels...

Sempre, els records acaben posant un color molt especial als nostres actes del present, establint un pont amb els desitjos pel futur. I sempre, el símbol del nostre poble; un pont és signe d’amistat, agermanament i proximitat de posicions quan un vol. I del que es tracta és de voler, en l’ample sentit de la paraula.

Us sembla bé que pensem a fer un país diferent i adient al 2010? moltes gràcies.

Josep Junyent i Vall-llovera

L'À L B U M D E L A M E M Ò R I A

De la “Gloriosa Revolució” a la Tercera Guerra Carlina (1868-1876) Apunts sobre els fets històrics d’una època convulsa.

(Capítol 5) Els sistemes fiscals i impositius vigents a Catalunya durant la tercera guerra carlina (1872 -1875): 1- El carlisme i els impostos de guerra A les comarques de la Noguera i de la Segarra, la tònica de les operacions militars va estar presidida per les continuades anades i vingudes de columnes de tropes, ara carlines, ara governamentals, a través de les valls dels rius Segre i Llobregós, de manera que els atribolats habitants de les diferents viles i pobles de la zona ja no sabien on girar-se ni com guardar-se de l’amenaçadora pressió que aquestes unitats exercien sobre el territori. Aquest tercer conflicte dinàstic i civil, que afectà Catalunya durant el segle XIX, tot i que no era tan greu com el de la guerra dels set anys (1833–1840) --que fou la causa l’incendi de la població el mes de març de 1839– es caracteritzà, per tant, pel pas constant i la presència d’unitats militars a la contrada; per les reiterades exigències de contribucions extraordinàries en diners, en espècies (com les que van ser demandades a la vila en nombroses ocasions per les columnes militars que hi passaven) i per la prestació forçosa de bagatges a bast amb animals de càrrega de propietaris locals, així com dels proveïments que els comandaments de les tropes exigien als ajuntaments respectius. Aquestes circumstàncies van fer que la despesa econòmica que s’exigia a les tresoreries dels municipis i als seus habitants esdevingués insuportable, cosa que pertorbava constantment la tranquil·litat de les poblacions afectades. Per tal de dur a la pràctica moltes d’aquestes exaccions, l’organització interna del carlisme militar imposà el sistema de “rondes

L'À L B U M volants” (o partides d’homes armats destinades a recaptar impostos a les poblacions on entraven) i el de “rodalies” (o demarcacions per a la prestació del servei de bagatges a bast per a les forces carlines que deambulaven pel territori). A la demarcació de Lleida es formaren dos terços de “rondes volants”, el segon dels quals abastava el territori comprès entre Balaguer, Agramunt, Ponts, Sanaüja, Solsona i la Seu d’Urgell; el sistema de “rodalies” s’imposà a les localitats de Guissona, Oliana i Organyà, entre altres.

Els voluntaris enquadrats a l’exèrcit carlí de Catalunya rebien dues pessetes de sou diari, així com els parells d’espardenyes que haguessin de menester; però només cobraven la soldada si hi havia diners en efectiu a la caixa de les seves unitats. Aquest fet obligava molt sovint als caps de partida o de columna a posar impostos de guerra de manera reiterada a les viles i pobles per on passaven o a exigirlos el lliurament forçós de queviures, flassades o espardenyes. Amb el pas del temps, la presència d’un nombre de forces militars cada vegada més gran dins d’un territori relativament reduït creava molts problemes de subministrament i això exigia l’establiment de convenis entre els ajuntaments i els principals contribuents o propietaris locals per tal de reunir les quantitats de cereals i de farratges necessaris per satisfer les demandes de les unitats militars que n’acuitaven el lliurament. El 30 d’abril de 1874, Joan Nosàs i Jou, secretari de l’Ajuntament de Ponts informava al Consistori que : “Habiéndose presentado ante el Alcalde Dn. Ramón Nosás los provisionistas de pienso de la villa diciéndole que en atención a lo mucho que debía suministrarse a la caballeria carlista y no viendo garantizados los intereses empleados en dicho suministro, no le querian facilitar más, a no ser que el Ayuntamiento saliese responsable de las faltas de cobro, añadiendo que al efecto habían convocado a los mayores contribuyentes para que en su nunca desmentido patriotismo ayudasen al Ayuntamiento en tan penosa tarea, cual es el no negar un auxilio

D E

L A

M E M Ò R I A

a una fuerza armada que lo reclama.

En vista de lo expuesto y para evitar los disgustos consiguientes, acordó el Ayuntamiento, junto con los treinta y dos mayores contribuyentes, solventar el pago del suministro que en todo caso dejasen pendiente los carlistas, siempre que los provisionistas lo acrediten con recibos.” (AMP- Lligall d’Actes de Sessions de l’Ajuntament, corresponent a l’any 1874, foli nº 7).

El 16 de juliol de 1875, quan una nombrosa --i famolenca-- columna carlina, comandada pel general Antonio Dorregaray s’apropava a Ponts, via Oliana, el seu Comissari de Guerra Marcelino Ruiz de Lunas, va enviar una requisitòria de proveïments a l’Alcaldia de Ponts en la qual s’especificava que: “(...)mañana, hasta las doce de ella, sin excusa ni pretexto de ningún género, presente en esta Comisaria, cualquiera que sea el puesto donde se halle la División (d’Aragó) CINCO MIL raciones de pan, carne y vino en especies, y doscientas raciones de cebada, o VEINTE MIL reales en equivalencia de aquellas. Si como espero de los buenos antecedentes de este pueblo, cubre Vd. el mencionado pedido, además de que su importe será abonado en contribuciones, se tendrá muy presente y cuantas consideraciones sea posible, pero si no cumple se le exigirá la grande responsabilidad que hace necesaria las circunstancias y apremiante necesidad del repetido Ejército Real.“ En no poder satisfer la totalitat d’aquesta demanda, l’aportació del municipi de Ponts va consistir, finalment, en 2.871 racions de pa, carn i vi per a les tropes, les quals també podien ser abonables en contribucions especials per un import d’11.484 rals. Segons que informava el diari oficialista madrileny El Imparcial, la demanda de queviures i, fins i tot, de matalassos per part dels carlins, es va estendre per moltes poblacions de les comarques veïnes, ja que: “Las facciones procedentes del Centro (Dorregaray) el lunes (18 de juliol de 1875) se hallaban en Pons, Sanahuja y Calaf, habiendo pedido á las poblaciones inmediatas toda clase

de comestibles. En la huerta de Pons no ha quedado ni yerba. En Guisona pidieron 10.000 raciones de pan y han llegado á exigir hasta colchones y catres á localidades distantes de 4 á 6 horas de Pons”. A la localitat de Sant Ramon del Portell li van exigir 5.000 racions i a la d’Agramunt, 6.000. Així doncs, l’horta de Ponts va ser completament saquejada pels militars.

L’administració de correus carlina de Ponts :

Segell de correus de tres “quartos” blau. Utilitzat en la zona carllina de Catalunya, 1874.

En aquella època, el sistema fiscal d’imposicions practicat per l’Administració carlina a Catalunya —indispensable per afrontar les costoses despeses de guerra— era insuficient de manera manifesta, ja que es basava únicament en els ingressos que provenien de les duanes de Maçanet de Cabrenys o de Camprodon, en l’emissió de segells de correus amb l’efígie del Carles VII, el Pretendent, que eren obligatoris per a franquejar la correspondència privada que circulava per l’interior del territori controlat per les tropes carlines; en el paper timbrat emès per la Diputació General del Principat de Catalunya, amb seu a Sant Joan de les Abadesses, que esdevenia imprescindible per a cursar tot tipus de documentació oficial i es despatxava en els estancs de les poblacions ocupades; en els im37

L'À L B U M

A daltMoneda de cinc cèntims de pesseta amb l’efígie de Carles VII, 1875

A sotaSegelll de Correus de 16 maravedissos rosa.

Utilitzat a la zona carlina de Catalunya (1874-1875)

38

postos aplicats a les persones desafectes a la Causa carlina i en les contribucions extraordinàries imposades a les poblacions de les comarques que ocupava l’Exèrcit Reial. De fet, l’administració civil carlina, encarnada per la Diputació General del Principat de Catalunya, no es va organitzar de manera efectiva fins al segon semestre de 1874; i no va ser fins a l’1 de setembre d’aquest mateix any que el govern del Pretendent aprovà el reglament d’un servei ordinari de correus per als territoris ocupats per les tropes carlines, amb els corresponents administradors i carters a peu, els quals eren nomenats per l’esmentada Diputació. Des de l’estiu de 1874 fins a la tardor de l’any 1875 es van constituir més d’una vintena d’administracions postals en el territori català, entre les quals la de Ponts. Inicialment, la circulació de la correspondència privada es va realitzar sota la supervisió dels comandants d’armes de les poblacions ocupades, però, malgrat els esforços esmerçats per Francesc Solà, intendent general de l’Exèrcit Reial i de la Hisenda carlina de Catalunya, la marxa de les operacions militars va interferir continuadament en la prestació normal del servei de correus, per la qual cosa era usual que el repartiment de la correspondència ordinària estigués en mans de missatgers particulars. Per tal de posar fi a aquesta anomalia, el 9 de desembre de 1874 la Diputació General del Principat va decretar que la conducció de la correspondència privada podia ser exercida per carters particulars, sempre i quan el franqueig es fes amb segells carlins, damunt dels quals s’hi hauria d’anotar el mes i el dia en què havia estat franquejada. Cas que les partides o rondes volants armades interceptessin correspondència sense els segells corresponents, l’infractor hauria d’abonar una multa cent vegades superior al valor de la franquícia.

Durant els dos anys de guerra anteriors, si la correspondència interceptada als carters era oficial i anava dirigida als estaments judicials o militars de l’administració governamental de Lleida o de Madrid, els hi podia suposar ésser passats per les armes, com ho certifica la nota enviada per Miquel Riera i Busquets, jutge mu-

D E

L A

M E M Ò R I A

nicipal de Ponts, a Magí Casals, jutge de Primera Instància de Solsona --aleshores resident a Cardona-- en referència a l’afusellament per part dels carlins del veí de Gualter Marià Balasch i Girós. En data de 10 de novembre de 1873, el jutge de Ponts fa sabedor al de Solsona que si les diligències relatives a aquest cas no van arribar al seu Jutjat de Primera Instància: “(...)Fácil es adivinar la causa, atendidas las circunstancias anormales por las que atravesamos y dando por cierto que las diligencias en cuestión hayan sido ROBADAS por los carlistas, que es lo que debe suponerse. Pregunto cómo debe obrarse en este caso, pues no ignora V.S. que las diligencias se remiten siempre originales. Además, el cartero de ésta tiene orden de los carlistas que no de curso a pliego oficial alguno, imponiéndosele pena de la vida si se extralimita, y atendiendo a que aquí estamos dominados enteramen-

te por los carlistas, el día que éstos cojan un pliego de este Juzgado que tienda al proceso en contra de alguno de ellos, es más que probable que sin forma de proceso impongan alguna multa y, acaso, la pena por ellos tan

usada, pena de la vida. En vista de lo que acabo de exponer, espero de V.S explicaciones para obrar, las que si quiere que lleguen aquí podrá V.S. dirigirlas con sobre particular.” ( Arxiu Municipal de Ponts. Documentació del Jutjat Municipal, 1873).

Respecte de l’esmentada administració de correus carlina de Ponts, hem pogut certificar la seva activitat gràcies al fragment d’una carta al director, publicada al periòdic ultra catòlic i pro carlí El Siglo Futuro, de Barcelona, el 16 d’agost de 1875: “(...)Los carlistas dominan de tal modo (el poble de Ponts) que hasta tienen servicio casi diario de correos y públicamente se venden sellos con la efigie de Don Carlos al precio de 46 maravedís: la llave del cajón donde se deposita la correspondencia está en su poder; la abren con cierta regularidad y dan curso á todas las cartas que llevan en el sello la prueba de haber pagado tributo al carlismo (...)”.

Tot i això, el Servei de Correus carlí de Catalunya va quedar molt malmès després de la pèrdua de la ciutat d’Olot, el 18 de març de 1875, i va desaparèixer de manera progressiva cap al final de les hostilitats. No és d’estranyar, doncs, que al cap d’un any d’haver finalitzat la guerra, els estanquers pontsicans demanessin endebades que l’ajuntament els abonés l’import del romanent de les làmines de segells i de paper timbrat de la Diputació General, que s’havien vist obligats a adquirir durant el període d’ocupació carlina. (continuarà) Manuel Gabriel i Forn

Ctra. de Calaf, 30, 2n - 25740 PONTS (Lleida) - Tel. 619 013 754

39

L'À L B U M

D E

Annex documental: - Relació de les contribucions en diners i en espècies, facilitades a les tropes de pas per l’Ajuntament de Ponts i per particulars durant el període comprès entre els mesos de febrer i novembre de 1875, així com els ajuts facilitats als malalts i desertors de l’exèrcit carlí fins al gener de 1876: Contribucions efectuades a les unitats de l’exèrcit alfonsí: Febrer-març de 1875: Avituallaments lliurats a la columna d’infanteria comandada pel brigadier Catalán, composta pel quarter general de la Primera Brigada d’Infanteria de la Primera Divisió de l’Exèrcit del Centre, amb el segon batalló del Regiment d’Infanteria del Príncipe nº3.

21 de juliol de 1875 : Avituallaments lliurats a la columna muntada comandada pel general Esteban Herrera, composta pel Regiment de Cavalleria de Calatrava i el Regiment de Cavalleria de Castella.

Agost de 1875: Avituallaments lliurats a la columna d’infanteria composta pel Primer Regiment d’Infanteria de Marina; el Regiment de Cavalleria d’Hússars de la Princesa; el primer batalló del Regiment d’Infanteria de Granada nº 31; el batalló d’Infanteria de Reserva nº 22; el batalló d’Infanteria de Reserva nº 31 i la tercera bateria del Regiment Muntat d’Artilleria de Campanya nº 3.

Contribucions efectuades a les unitats de l’exèrcit carlí: 17 de juliol de 1875: Avituallaments lliurats a la columna mixta comandada pel general Dorregaray, composta pel Regiment de Cavalleria del Maestrazgo nº 1, de la Divisió d’Aragó i pel Regiment de Cavalleria de València.

També es donà la quantitat de 150 pessetes en efectiu al comandant Baquero i al tinent Dámaso López del Valle, del Regiment del Maestrazgo, i 1.000 rals (250 pessetes) als oficials Bòria i Requena, del Regiment de València. Al mateix temps, també consta que es lliuraren 960 racions de civada per als cavalls, que importaren la quantitat de 960 rals. Dues quarteres d’aquesta civada s’hagueren de comprar a la pedania de Vilamajor, 40

L A

M E M Ò R I A

prop de Cabanabona, pel preu de 22 pessetes.

20 de juliol de 1875: Avituallaments lliurats a la columna d’infanteria comandada pel general Gamundi, composta pel segon batalló d’Infanteria.

Cap a les acaballes de l’estiu de 1875, les despeses municipals en concepte d’avituallament de les unitats militars en trànsit per la vila ascendien la quantitat de 1.877,35 pessetes, invertides en les racions de pa facilitades pels diferents forns de la vila i també per diferents particulars. Entre les altres vitualles facilitades a les tropes s’hi compten una quantitat imprecisa de mesures de vi, de “bolados” (terrossos de sucre sòlid i lleuger que es prenien amb aigua com a refresc), i de gasoses.

En data de 7 de gener de 1876, el destacament de soldats alfonsins de la guarnició de Ponts, comandats per l’alferes Valiñas, custodiava sis presoners carlins dins la presó habilitada a la Casa de la Vila. Es tractava d’Antoni Morés i Colom, Jaume Albert i Soligué, Pere Albert i Soligué, Agustí Turró, Antoni Mascaró i Llauró i Joan Calvo i Petit , als quals l’Ajuntament hagué d’auxiliar amb un donatiu individual de dos rals a cadascun, per tal que poguessin adquirir algunes vitualles.

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA

Capvespre a Sant Pere de Llorà

“Nulla est possesio pretiosor amico” “No hi ha riquesa més gran que un amic” Un vespre a les acaballes de novembre. En baixar del cotxe sento a les galtes el primer fred de l’hivern que s’apropa. Un fred viu i a la vegada agradable que em recorda el fred del meu poble quan hi pujo per Nadal des de Barcelona. L’olor també és de poble: una barreja de boirina humida i fum d’estufa. Som a Sant Pere de Llorà, un poblet minúscul a pocs quilòmetres de Girona, dins la Vall de Llèmena. No se sent res. La pau silenciosa dels pobles en les llargues nits d’hivern...

Deixem el cotxe a l’aparcament, tot a les fosques, i ens encaminem cap a l’església que tot seguit endevinem a l’entrada del poble. La llum blanquíssima que s’escapa per l’entrada recorda el resplendor de l’establia d’un pessebre ben il·luminat. L’església, romànica, ha estat recentment restaurada; d’aquí la llum que ho inunda tot i que contrasta vivament amb la negra nit que cobreix el poble.

Dintre està tot preparat per l’acte que tindrà lloc aquesta vesprada: l’amic Josep Valls, acompanyat dels alcaldes dels pobles de la Vall, farà la presentació del llibre que ha escrit sobre la Vall de Llèmena: la seva història, el paisatge, la cuina, el Celler de Can Roca... (Els germans Roca, als qui la prestigiosa Guia Michelín acaba

A L'OMBRA DE L'ACADÈMIA d’atorgar la preuada tercera estrella, són fills de la Vall i l’origen del seu afamat restaurant ha de veure amb una casa de menjars que regentava la seva mare en un poble de la contrada).

Mentre estem admirant les obres de restauració arriba en Josep acompanyat de la Carme, la seva muller. Ens havíem vist a l’estiu al seu poble de Sant Feliu de Pallerols i el retrobament és motiu d’una gran alegria. Una joia profunda i sincera.

A les mans du el llibre que presentarà aquesta nit; me’l dona i la Carme em comenta, a cau d’orella, que ja me l’ha signat a casa. Les paraules de la dedicatòria, escrites en llatí, són les que encapçalen aquest escrit: “No hi ha riquesa més gran que un amic” .

La meva amistat amb en Josep té data d’inici: el 10 d’octubre del 2006. És el dia que vaig enviar un e-mail a la seva editorial després d’haver llegit el seu llibre dedicat a Florència: “La ciutat del lliri roig”. La seva resposta és del dia 13, i a partir d’aquest moment la nostra amistat no ha fet sinó créixer.

No crec que tingui data de caducitat.

Aquesta amistat, que s’ha anat bastint mitjançant correus electrònics i també alguna trobada personal, és de les coses més curioses i, a la vegada, gratificants que m’han passat a la vida dins l’àmbit de les relacions humanes; d’aquelles vivències que ajuden a donar sentit i fer més agradosa la vida, com tota amistat autèntica, però que el seu origen i tarannà la fa absolutament singular. I és de l’amistat que, aprofitant l’avinentesa de la senzilla anècdota que estic comentant, voldria deixar unes breus pinzellades avui.

A l’entorn de l’amistat és difícil, sinó impossible, dir quelcom original.

D’original només hi ha l’experiència, la vivència personal i és a partir d’una altra experiència que segueixo escri-

vint.

Un contratemps cardíac, feliçment resolt, em va dur a la lectura del llibre “Ment i cor” escrit pels metges Luis Rojas Marcos, psiquiatre, cap del Departament de Psiquiatria dels serveis hospitalaris de Nova York i Valentí Fuster, l’eminent cardiòleg, nascut a Cardona, cap de cardiologia del prestigiós Hospital Mount Sinaí també de Nova York. És ben natural que com a psicòleg m’interessés la ment i, com a pacient de cardiologia, el cor.

Rojas Marcos, en l’esmentat llibre, assegura des de la seva àmplia experiència que evocar, ordenar, escriure o participar els sentiments de solitud, tristor o indefensió en un entorn segur i comprensiu, permet transformar a poc a poc les pors difuses i les emocions confuses en pensaments coherents i acceptables. Pacients de malalties cròniques, fins i tot amb tumors malignes, que mantenen una comunicació positiva, viuen més temps i amb millor qualitat de vida que els que viuen aïllats i mancats de relació.

Poder esplaiar-se emocionalment amb un amic, compartir sentiments de dolor i d’angoixa genera una millora substancial en les seqüeles del trauma o trasbals que hom pot haver sofert i ajuda a millorar l’actitud davant el problema, part essencial i a vegades vital en la seva resolució.

Valentí Fuster remarca també, una i altra vegada, els efectes saludables que té la comunicació tant en el muscle cardíac com en les artèries coronàries que el nodreixen i l’oxigenen.

Aportem aquests testimonis per corroborar que, de manera anàloga, en l’autèntica amistat sempre hi són presents el compartir i la comunicació.

Tots els clàssics han parlat de l’amistat i si en volguéssim elaborar una definició acadèmica, perdoneu la deformació professional, penso que, aproximadament, restaria així: l’amistat és una relació entranyable i lliure, recíproca i exigent, desinteressada i benèfica, que neix d’una inclinació natural i es nodreix del conviure compartit.

Permeteu-me, des de “l’ombra de l’Acadèmia”, l’amena i abellida companyia, mai millor dit, de dos dels més grans savis de la Grècia clàssica: - Sócrates, que va situar l’amistat en el centre de la seva vida i que, literalment, va viure rodejat d’amics fins a l’hora de la seva mort , ens ensenya que el plaer de contemplar els homes i les coses amb profunditat és sinònim de felicitat i que l’art de viure rau en la descoberta de persones – sempre poques – que puguin compartir aquest plaer.

D’ell hem après que l’amistat, assaonada per la cultura compartida, fructifica en experiències saboroses i a voltes inoblidables. També, que no és la quantitat de relacions el que dota de sentit i embelleix la vida, sinó la qualitat dels vincles i l’exquisidesa de tracte que som capaços de dispensar.

- Per Aristòtil l’amistat és el desig de compartir allò que d’atractiu ens ofereix la vida. Per això uns beuen junts, altres es recreen en el mateix joc o practiquen el mateix esport o van de cacera o parlen de filosofia tot compartint admiracions comunes... Si els ciutadans que conviuen en un poble la conreessin desinteressadament, assegura el filòsof, no necessitarien de la justícia.

La presentació del llibre ha estat senzilla i entranyable. La petita església s’ha omplert de veïns dels pobles de la vall. En acabar, un piscolabis facilita l’intercanvi d’impressions, comentaris i anècdotes.

Ens acomiadem de la Carme i d’en Josep, que segueix signant llibres.

En sortir, la quietud és absoluta. Ens parem uns moments escoltant el silenci. Fa més fred... Mentre em pujo el coll de l’abric se’m fa present un vers de P. Salinas : “No hi ha més hivern que la solitud” Josep Mª Palà i Augé

41

LA PEDRA DELS POLLETS

Barroeria institucional Abans de Carnaval, l’Ajuntament va fer passar un fulletó per totes les cases. Un Din A3 en format horitzontal, doblegat pel mig i escrit per les quatre cares.

He dit l’Ajuntament perquè ho suposo.

Abans d’arribar a aquesta conclusió, vaig mirar davant, darrere, per tots els racons i no vaig trobar cap identificació.

En el document, malgrat que en algun paràgraf digués que “el Patronat i la Comissió de festes treballen a tota marxa…” ni al capdavall, ni al capdamunt no hi havia ni el nom ni el logo de cap institució, ni de cap associació, ni de cap particular. Ningú no el signava. Un full que es distribueix per tot el poble, provingui de qui provingui, ha d’anar signat. En benefici de la bona comunicació i de la veritat, els receptors dels missatges tenen dret a saber qui els diu les coses. No signar un document, si és per negligència o per oblit és un error i si l’anonimat és intencionat es tracta, com a mínim, d’una falta de respecte important.

Finalment vaig atorgar-ne l’autoria a l’Ajuntament perquè el fulletó informava del preu de les llotges, citava la relació d’orquestres, i, en general, establia els preparatius per al Carnaval. És de suposar que qui té la potestat de proporcionar aquestes informacions només pot ser l’Ajuntament. Per començar tenim que l’Ajuntament de Ponts o algun dels seus organismes, al capdavall és el mateix, ha distribuït informacions sense identificar-se. Lleig.

El to del text escrit em sembla que vol reproduir la desimboltura i el colloquialisme que se suposa (no sé per què) que han de tenir els escrits que es refereixen a la festa del Carnestoltes.

En la seva globalitat i malgrat les faltes “garrafals” (deixeu-m’ho dir), l’escrit anava reproduint aquest to de mofa que no sol tenir més pretensions que proporcionar informacions amenitzades amb la gràcia de l’exageració i fent ús de la reproducció del llenguatge parlat.

Tot doncs, correcte i en la línia de les circumstàncies si no hagués estat per l’apartat titulat “Malgrat la crisi, me’n vinc a Ponts”. Us hi remeto.

L’heu trobat? Busqueu-lo. Vull que comproveu que no exagero. Com es poden dir aquestes bajanades! Aquest no és l’escrit d’una comparsa, ni el d’una co-

42

lla, diguem-ne, animada. Això ho escriu el govern de l’Ajuntament de Ponts.

L’Ajuntament del meu poble, s’adreça als ciutadans, per Carnaval sí, ja sé que és per Carnaval (i què?) i ens diu aquest tipus de grolleries. Entre la ironia i el toll de la més absoluta matusseria, hi ha un bon tros.

Què representa aquesta mofa sobre la jubilació i el sou? Se suposa que des de l’Alcalde, passant pels regidors i anant a raure a qualsevol funcionari, tots cobren el sou que està estipulat. Se suposa que la gent cobrem el sou que ens guanyem. Si no és així, si els sous que es cobren no es corresponen amb allò que hi ha establert, hi ha vies per corregir-ho, però el que no s’ha de fer és befa del sou dels altres.

En aquest sentit vull defensar l’Alcalde. És el meu Alcalde. L’Alcalde d’un poble és una institució. L’Alcalde és el nostre líder. Es pot estar d’acord o en desacord amb les accions del govern, però la institució del govern municipal s’ha de respectar. Un col·lectiu que no respecta el lideratge no és ni un vaixell sense direcció, ni tan sols no és una nau perduda a l’arbitri de les onades, no és ni col·lectiu. Sense líder no hi ha ni referències. És el caos.

La persona que ha escrit el text està disposada a aguantar que es faci broma, públicament, de la procedència del seu sou? Perquè, és clar, si fem gracietes d’aquests tipus i les fem des del mateix Ajuntament, què hem de pensar els pobres refiats que no anem ni als plens, ni llegim el pilar públic? Què hem de pensar els pontsicans, quan des de les mateixes instàncies del govern s’insinuen dubtes sobre les seves pròpies honorabilitats? Digueu-me, què hem de pensar?

De tot plegat però, el que és més paradoxal i més estrambòtic (poseu-hi la quantitat d’estranyesa que vulgueu) és que això ho digui el mateix Ajuntament.

De veritat, no ho entenc. Això no ho diu l’oposició, això ho diu el govern. Com han pogut escriure això i com ho han pogut deixar sortir? No ho entenc. Que potser no hi ha ningú que revisi allò que es publica, abans que surti? Qui se’n cuida?

Primer la deixadesa de no signar, després les bajanades barroeres més pròpies de no sé qui però en cap cas d’un Ajuntament (ni per Carnaval) i després

aquestes insinuacions sobre l’Alcalde, la jubilació i el sou. On és la Institució?

On és l’autoestima? On és el respecte?

Si des del mateix Ajuntament no es respecta l’Alcalde, què hem de fer? Voleu dir que els ciutadans de Ponts podem estar confiats?

Suposo que algú ho havia de veure i algú ho havia de dir.

I això no és política, si us n’heu adonat, no acostumo a fer articles sobre política local. Això d’avui no és política. És un exercici en defensa de la dignitat de les institucions del meu poble. Tot plegat resulta de massa mal gust. I sobretot és de mal gust perquè ve d’on ve: del govern municipal. Qui ha escrit això no ha estat a l’alçada de la institució. Hem de tenir respecte per les nostres institucions. Pel Ranxo i tot l’any. I no em vingueu amb allò que per Carnaval tot s’hi val, tot s’hi val mentre qui paga el riure sigui una altre, ara, quan et toquen a tu, aleshores ja no s’hi val tant.

El “Ranxo news” ha estat un greu error, creieu-me, no exagero i no porto les coses a l’extrem de la meticulositat.

Una institució com el govern d’un Ajuntament no pot caure en aquesta barroeria. Tal vegada, la intenció de la gent que hi ha directament darrere del fulletó només pretenia fer la gràcia típica del Carnaval.

Ara bé, també s’ha de dir, que tots hem de saber quin lloc ocupem en aquesta societat. I que per ser a determinades instàncies se n’ha de saber una mica més. Qui vulgui governar el destí d’un poble, ha de ser responsable, ha de ser conseqüent amb les decisions que ha pres i ha de mesurar les paraules que diu perquè quan un governant publica el seu missatge, parlem tots.

Al capdavall tot indica que alguna cosa no acaba de rutllar a Casa la Vila. Si jo fos l’Alcalde miraria d’arreglar-la. Si els que li escriuen els programes no en saben més, que es dediquin a una altra cosa o, com va dir aquell: que n’aprenguin!

Pere Pinós Vilalta

Taller S. Vilalta /-" "-$&),+" . + &) "1

PONTS )&(%"

43

ENTITATS vist que sigui durant el mes de juny o juliol, a la Cerdanya.

El Camí de Sant Jaume del Segre, el “Camí del Segre” L’any 2010 és un any Xacobeo. Això vol dir que el dia 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume, s’escau en diumenge. És un fet que no succeeix cada any. El proper any Xacobeo no el tornarem a trobar fins l’any 2021. És una tradició que es remunta a l’any 1126, al segle XII. Coincidint amb aquest Any Xacobeo es posarà en marxa el Camí de Sant Jaume del Segre: el “Camí del Segre” com se l’anomenarà. Un camí històric, oblidat en el temps, i que ara s’ha pogut recuperar. Després de molts mesos de treball, de recerca històrica, de quilòmetres recorreguts, podem dir que aquest projecte començarà a veure’s.

Durant el 2009, amb l’ajuda i la collaboració de molts centres excursionistes de Lleida, es va poder crear un inventari dels actuals camins del territori. Molts d’ells seran per on tornaran a caminar els pelegrins. La documentació aportada pels historiadors han permès determinar els punts de la geografia de la vall del Segre per on hi passaven els pelegrins, principalment durant els segles XI, XII i XIII. Estudiants de l’Escola Universitària de Turisme han catalogat els recursos turístics que hi ha a la zona.

Avui en dia, el Camí de Sant Jaume no deixa de ser, alhora, un fenomen turístic. Tots plegats, han fet possible que en surti un traçat.

El Camí de Sant Jaume del Segre enllaçarà amb els “Camins Catalans de Compostel·la”, que neixen a Perpinyà i finalitzen a Bourg-Madame, a prop de Llívia, localitat on comença el nostre Camí del Segre fins arribar a la ciutat de Lleida. A partir de Lleida es podrà continuar en direcció cap a Saragossa, o bé desde Balaguer cap a Osca, segons els

44

desitjos del pelegrí. El tram dels “Camins Catalans de Compostel·la” seran inaugurats oficialment com a itinerari cultural pel Consell d’Europa a mitjan d’aquest any.

En els propers mesos es posarà en marxa una pàgina web del Camí de Sant Jaume del Segre, a través de la qual es facilitarà tota la informació del projecte i de la història d’aquest camí.

Més endavant, la persona que visiti la pàgina es podrà descarregar la topo guia i els mapes de la ruta. Els trams del camí es visualitzaran amb els programes de google com són el “google maps” i el “google earth”. A la topo guia apareixerà la informació detallada de les poblacions per on passa, fent esmena dels recursos turístics que hi ha a la zona d’influència.

Una altra acció que es durà a terme durant el primer semestre del 2010 serà la senyalització del tram de Llívia fins a Lleida. La senyalització consistirà a dibuixar una fletxa groga, que és el símbol internacional del Camí de Sant Jaume.

Per donar a conèixer el futur Camí de Sant Jaume del Segre a nivell europeu, l’associació participarà en el projecte “Europa Compostel·la 2010”. Consisteix en què les associacions dels Camins de Sant Jaume d’Europa es passin una a l’altre un bordó de pelegrí. La inauguració serà al mes d’abril, a la seu del Consell d’Europa a Estrasburg i a partir de llavors, comença pels països nòrdics fins arribar a Sant Jaume de Galícia al mes de setembre. El nostre intercanvi amb l’associació de Perpinyà està pre-

Les administracions públiques també han estat informades en tot moment del projecte. S’ha buscat de trobar en elles el seu suport per aconseguir que el Camí del Segre sigui un fet. El passat dia 4 de febrer va tenir lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament de Ponts una reunió informativa amb totes les administracions implicades, on membres de l’associació vam poder explicar la feina feta fins ara i les properes accions que es duran a terme.

El Camí de Sant Jaume del Segre ha despertat un gran interès i prova n’és l’assistència a la reunió dels Consell Comarcals del Segrià, la Noguera, l’Alt Urgell i la Cerdanya, els Ajuntaments de Ponts, Baronia de Rialb, Tiurana, Peramola i Oliana, el Consorci Segre-Rialb, la Federació d’Hosteleria de Lleida, l’Escola Universitària de Turisme de Lleida i el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida. L’associació treballarà per a que el Camí del Segre sigui integrat en la xarxa dels Camins de Sant Jaume a Catalunya, promoguts per la Direcció General de Turisme de Catalunya.

Encara falta molta feina per fer. Però sí que podem dir que ben aviat el Camí de Sant Jaume del Segre tornarà a existir.

Pelegrins vinguts d’arreu, sigui a peu, en bicicleta, a cavall o en cotxe, deixaran l’empremta del seu pas pels mateixos llocs on ho havien fet segles enrere.

Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume del Segre

COMUNICATS JU N TA DE RE G AN T S :

Programació de la nova temporada

dilluns

dimarts 16h-18h

*CAU DE FOLLS 18h

dimecres

dijous

divendres

11h

dissabte

diumenge

14h-15h

11h Espai PORTAVEU

*EL RACÓ DEL ROCK

*Espai en Blanc

20h 19h-21h

19h-20h

18h-20h

PASSIÓ PEL RITME

EL RACÓ DEL ROCK

CAU DE FOLLS

20h *Espai PORTAVEU

**Espai en blanc

Espai en Blanc

*remissió

LA

T I R A

Si dius veritats pots perdre amistats i poltrona

45

ANIMALONS

La malaltia renal

gànica de la malaltia. fòsfor: alts nivells d’aquest mineral poder ser perjudicials per al ronyó quists: sobretot en els gats de raça Persa neoplàsies: primàries o secundàries nefritis i nefrosis

Els gossos i els gats tenen dos ronyons, cadascun format per milers d’unitats funcionals anomenades nefrones. Aquest tipus de cèl·lula filtra la sang i elimina les substàncies de rebuig de l’organisme. Les nefrones poden anar desapareixent o fer-se malbé per causes diverses. Quan es produeix la pèrdua de tres quartes parts de la funcionalitat renal apareixen els símptomes de la fallada renal.

Els símptomes de la insuficiència renal, tant de la presentació aguda com de la crònica són molt característics: Es produeix l’augment de set (polidípsia) i un augment en la producció d’orina (poliúria), una disminució de la gana, debilitat i apatia, pèrdua de pes, halitosi o mal alè i, finalment, vòmits. El diagnòstic es basa en l’observació de la simptomatologia i d’un augment dels nivells de la urea i de la creatina mitjançant una analítica sanguínia.

intoxicacions: anticongelants, organofosforats i plom són els més destacables.

El tractament és simptomàtic i de suport, però no específic, ja que no podem canviar ni reemplaçar les nefrones fetes malbé. En una fallada renal aguda el primer pas és la sueroteràpia per tal de restablir la deshidratació i disminuir l’excés de les substàncies tòxiques en la sang. Un cop estabilitzada aquesta fase i amb la recuperació favorable de l’animal, el tractament és dietètic amb alimentacions consistents en un baix nivell de proteïna i un baix nivell de fòsfor.

Cal saber que a través del metabolisme nitrogenat de les proteïnes s’obté la urea, substància que provoca la simptomatologia renal. També podem donar quelants de fòsfor juntament amb l’alimentació.

leishmaniosis: en la seva forma or-

Francesc Alcazar i Domingo

La malaltia renal la podem trobar tant en el gos com en el gat. Són moltes les causes que poden comportar una pèrdua de les nefrones o de la seva funcionalitat. En citarem les més importants com poden ser: l’edat: la possibilitat de desenvolupar la malaltia renal augmenta amb els anys.

Veterinari

La Bungle:

Característiques: Femella bretona adulta, d’uns 12 quilos, és a la protectora des que era joveneta, fa més de 5 anys, és el típic abandonament de gos caçador que mai ha pogut conèixer el caliu d’una llar; sempre ha sigut una gosseta alegre, obedient, molt agraïda i sempre buscant les carícies dels voluntaris: un amor, vaja!

Tot i que va arribar al refugi de jove, la Bungle ja tenia displàsia de maluc, probablement per un sobre exercici durant l’època de creixement. Per sort, aquesta displàsia ha estat tractada i l’ha permès tenir una vida normal amb els seus companys. És amiga dels altres gossos i dels gats, li encanten els nens, sortir a passejar i sobretot les carícies!

Fa uns mesos se li va diagnosticar leishmània, però ha respost molt bé al tractament i les darreres analítiques indiquen que la malaltia està controlada.

Sabem la dificultat que suposa trobar una família per a la Bungle, però la necessita. És una gosseta que tot i ser depenent de la gent, és tranquil·la i molt neta. La família que decideixi oferir-li una llar s’emportarà una joia.

S’entrega castrada, vacunada, desparasitada, amb les analítiques al dia i identificada. Contracte d’adopció i seguiment. www.amicsdelsanimalsdelanoguera.org

607431478 / 626218590

46

HISTÒRIES ESCRITES A MÀ

Carnaval Va ser mentre celebraven les noces d’estany, en un sopar solitari al menjador de casa, amb el silenci com a música ambiental i entre una corbata tan horrorosa com el paper que feia un moment l’embolicava, i un llibre nou de cuina (germà bessó d’un de vell i oblidat que dormia en un prestatge de la llibreria), quan l’Hel·lena i en Raül van constatar definitivament que l’única cosa que havien tingut en comú era el fet d’haver-se casat el mateix dia, del mateix mes, del mateix any i a la mateixa església. Aleshores ell tenia trenta-dos anys i ella trenta.

Després d’una dècada lamentablement tediosa van decidir separar-se. Feia més d’un any que vivien en domicilis diferents però encara no havien emprès cap tràmit de divorci. Pensaven que el fet de no tenir fills els facilitaria la gestió en el moment que decidissin abordar el tema.

Els freds de febrer no van acovardir la gent que, com cada any, comptava amb Carnestoltes per divertir-se en les festes de disfresses. A en Bernabè, amic de l’Hel·lena i en Raül, i president del club de separats, solters, divorciats i vidus, se li va ocórrer convidar-los al sopar i ball de disfresses que organitzava l’associació, evitant revelar a cap dels dos que també estava invitada l’exparella.

Ambdós van assegurar la seva assistència sense sospitar res. També van acceptar les normes establertes per a l’ocasió com la d’anar disfressats de tal manera que ningú no els pogués reconèixer i la de revelar a en Bernabè la indumentària que durien a la festa perquè ell, en qualitat d’amfitrió, proposés els aparellaments que cregués adients. Van trobar divertit el joc i s’hi van apuntar.

El primer en arribar va ser en Raül, caracteritzat de Batman. Quan va llogar la disfressa, tan sols quedava la d’una talla més petita que la seva. No se’n va alegrar gens, però va haver de resignar-se amb aquella màscara que li oprimia la cara i afegia un cert to nasal a la veu.

Al cap de poca estona va aparèixer l’Hel·lena dintre un vestit refinat de Maria Antonieta, amb la seva perruca i l’an-

tifaç pertinent que, no obstant això, no podia amagar una lleugera ganyota provocada per la tibantor del postís capillar, que no li deixava tancar la boca del tot.

En Bernabè, en reconèixer-los, va fer les presentacions: - Maria Antonieta, et presento en Batman. Batman, et presento la Maria Antonieta. Us he reservat aquesta taula.

Espero que tingueu una vetllada agradable. Fins després - i, dit això, va desaparèixer.

Un cop asseguts, en Raül va ser el primer en trencar el gel: - Confio que els desitjos d’en Bernabè es compleixin.

- I jo també – va afegir l’Hel·lena.

El sopar va transcórrer entre comentaris poc comprometedors amb la intenció de no desagradar al company. A poc a poc, mentre pujava l’ambient i baixava el nivell de l’ampolla de cava, creixia la franquesa en les converses.

- És bo aquest cava! -va comentar l’Hel·lena, entre admirada i satisfeta. Quin cava és?

- A l’etiqueta hi posa “Marqués de Montfarrac”. No l’havia sentit mai però jo també el trobo molt bo -va confessar en Raül.

- Saps que des de fa un munt de temps, no havia tastat un cava tan bo, Batman?

- Jo tampoc, però suposo que en el meu cas hi té molt a veure la teva companyia, Maria... puc dir-te Maria, oi? A mi em pots dir Bat, si vols.

- I tant!. Pots dir-me Maria, Bat. Omple’m una altra copeta del Marqués, si et plau.

de Montfranc”.

Va arribar l’hora trista del comiat i, complint la indicació que la normativa d’aquella mena de “cita a cegues” aconsellava, en Raül i l’Hel·lena van acomiadar-se tan sols amb una encaixada de mans. Ell ho va poder dissimular però a ella la van trair la brillantor de dues llàgrimes lliscant galtes avall. Ell, sense dir res, li va oferir el seu mocador i, sense voler-ho allargar més, en Batman va desaparèixer.

En arribar a casa, el primer que va fer l’Hel·lena va ser desprendre’s del suplici de la disfressa i deixar-se caure al sofà encara amb els ulls plorosos. Va ser en eixugar-se’ls quan se’n va adonar de les inicials del mocador: R. L. V. Era massa casualitat. Aleshores hi va caure per una sèrie de coincidències i sospites que durant tota la nit l’havien intrigada. Va arribar a la conclusió encertada de la manipulació d’en Bernabè. Mentalment el va beneir. Un impuls instintiu la va fer agafar el telèfon i marcar el número d’en Raül.

- Raül? Sóc l’Hel·lena. Perdona’m que et truqui a aquestes hores. Sé que estàs despert o que fa poc que t’has posat al llit, oi?

- Com ho saps?

- Tinc un mocador teu a les meves mans, Bat...

- ...Què.. què.. volies?

- Crec que hem de parlar. Avui m’ho he passat molt bé i no arribo a comprendre què ens ha pogut succeir durant aquests darrers anys. Potser tot aquest temps hem estat vivint en un Carnaval sense sentit, amagats l’un de l’altre.

- Tens raó, val la pena que en parlem.

- Els teus desitjos són ordres per a mi.

- Demà et convido a sopar. Vine vestit de Raül, et va bé?

El duet d’una gran riallada va musicar el ritual en reomplir les copes i el posterior brindis.

- Perfecte, jo m’encarrego del Marqués de Montfranc.

La festa va seguir fins a altes hores de la matinada i la parella, en Batman i la Maria Antonieta, no van desaprofitar ni un sol ball, rient i evidenciant, de bon grat, el seu estat anímic sense gens ni mica de pudor, protegits per l’anonimat que els oferien les disfresses i confortats per la segona ampolla de “Marqués

- Fins demà, Bat-Raül.

- Fins demà, Maria-Hel·lena.

Lakarus

47

ESPORTS

Agustí Cucurulls

(continuació de la pàg.24)

Agustí Cucurulls

Inici de la temporada motociclista El proppassat diumenge dia 7 de Febrer, amb un sol espatarrant, al Circuit del Bosquet de Ponts, s’encetà la temporada motociclista d’enguany, amb la disputa del la XXIX edició de les tres hores de resistència. El circuit, recentment remodelat, presentava a més indicis de les importants millores que s’hi estan desenvolupant, i que el faran encara més competitiu per la quantitat de serveis que oferirà en un futur immediat.

Aquesta nova edició de les tres hores de resistència organitzada pel MC Segre, que comptà amb la participació de 58 equips que competiren per parelles, tingué l’al·licient afegit de la presència de motociclistes de gran rellevància, com són els casos de Jordi Viladoms, que ha participat en els darrers Dakar, i del campió del món d’Enduro júnior, Oriol Mena, així com d’altres pilots que han estat campions d’Espanya, entre altres gestes dins el seu palmarès.

Classificació: 1r José Luís Martinez Ruiz/ Cristian Oliva Galera del Moto Club Segre 2n Oriol Mena/ Jaume Betriu del Moto Club Segre

Agustí Cucurulls

3r Jordi Viladoms del Moto Club Igualada

48

havien estat bons veïns, comencen a trastocar-se i a explicar històries sense cap fonament i s’inicia així aquest, en podríem dir, gran intent d’apropiació indeguda, que, com ens va manifestar fa pocs dies un notari, fill d’Artesa de Segre, que va fer les escriptures de dues finques, una de propietat del meu germà i una altra dels comuns del Gos si els veïns ho denunciéssim als tribunals, els faria trontollar molt fort el patrimoni que els queda. En aquest possible intent d’apropiació indeguda, que alguns de vosaltres heu començat a sofrir enguany i altres portem anys sofrint-ho, sembla que han pogut rebre el suport necessari, podríem dir imprescindible, de personal de les Conselleries d’Agricultura i de Medi Ambient, ja que tot el muntatge d’escriptures falses es basen en declaracions de la DUN d’anys successius per part d’algun membre d’aquesta família, la padrina Teresa Mora, la mare, Raimunda Estany i el fill Joan Pau Cirera. I amb aquestes escriptures falses, aquestes declaracions de la DUN falses, Medi Ambient els dóna permís per obrir camins a propietats alienes a ells, concretament a casa meva, i davant el recurs a aquest permís ens diuen els de Medi Ambient que, tot i que nosaltres aportem escriptures registrades, cadastre en nom de hereus de Mateu Sangra, còpia simple de Registre de la Propietat, etc, ells aporten escriptura sense registrar i un plànol, i com que nosaltres no aportem plànol, tota la resta de documents, no valen.

Actualment aquest permís està al Tribunal Contenciós Administratiu, i ja ens ha generat considerables despeses, que espero que paguin ells.

Ara comenceu, vuitantena de propietaris, a haver de demostrar el vostre títol de propietat, amb les despeses que representa per cadascun de vosaltres (que tot junt, segurament, no baixa dels 10.000 euros entre despeses de notaris, registrals, quilòmetres, taxis, etc.) I els maldecaps i dubtes sobre aquest sistema actual. La nostra memòria històrica ens diu que malgrat que uns han guanyat i altres han perdut en les diferents confrontacions bèl·liques, mai s’havia discutit la propietat privada. Ni en els temps més durs de l’ última guerra civil i postguerra, als perdedors, se’ns va qüestionar. Quan parlo del personal de les Conselleries, voldria, des d’aquí, donar les gràcies al Sr. Ildefons Mateu, Cap de l’Oficina Comarcal de la Noguera, i al Sr. Joan Gòdia, Cap dels Serveis Territorials de Lleida, que han sabut entendre els problemes de la pagesia i han tingut l’empatia suficient amb tots nosaltres, per apaivagar els efectes devastadors que podria haver tingut no pagar les ajudes de la DUN als propietaris i conreadors d’aquestes mil i escaig d’hectàrees afectades. Des d’aquí i en nom de molta i molta gent que així m’ho han demanat, he de donar-los les gràcies. Però també vull demanar a aquests organismes de la Generalitat que esbrinin si tenen dintre els còmplices necessaris d’aquest gran intent d’apropiació indeguda, perquè són moltes casualitats que hi ha en les actuacions, tant d’una Conselleria com de l’altra, segurament massa, que beneficien a aquesta família en perjudici nostre i que són coincidents amb les amenaces que hem rebut, de les conseqüències que tindria per a nosaltres qualsevol actuació lesiva pels interessos de la família, ja que

RECORDATORI sembla que, com solen dir, tenen molts i molts contactes, és a dir, allò que vulgarment en diem influències. És per aquest motiu que demano una revisió de totes les actuacions d’aquestes Conselleries amb els afers que tenen a veure amb aquest cas i qui les ha portat a terme.

Molts són els recintes que han variat a la SIGPAC, que gestiona Agricultura, i que coincideix la seva modificació amb els desitjos de Ca l’ Estany i també hi ha algun permís per actuacions en finques d’altres propietaris, que els han donat Medi Ambient, sense gaire cura, i força les casuals i desafortunades coincidències d’actuacions d’aquests Departaments en contra de la persona que s’hi ha oposat.

Encara que aquest afer no sigui comparable a les grans estafes econòmiques, a què ens tenen acostumats els mitjans de comunicació i que fan que les trobem quasi normals, sí que ens permetria reflexionar, segurament, sobre la possibilitat que alguns càrrecs i funcionaris, podrien haver tingut actuacions en contra dels interessos dels ciutadans i del territori, aprofitant-se de les lleis, per satisfer les seves petites misèries i desitjos de revenja, quan algun ciutadà els planta cara.

Caldria, també, que revisessin aquestes lleis i reglaments que han permès a aquesta gent obrir-hi una porta, per la qual també hi podrà passar, a més d’ells, qualsevol altre desaprensiu que vulgui adquirir terres sense pagar-les, cosa mai vista fins ara, és a dir, intentar robar-les.

Per acabar, demano a tothom que tingui clar qui tenen enfront, qui són els que han declarat a la DUN terres dels altres, han manifestat mitjançant document notarial que posseeixen finques alienes i que es vanten de poder manipular per dur a terme actuacions en contra nostra. Són els membres d’aquesta família Estany de la Força, que segurament no tenen res més en què sustentar aquesta gran fàbula, amb conseqüències econòmiques i morals per tots nosaltres, que la seva fecunda i possiblement malaltissa imaginació, adobada amb una certa dolenteria.

Francesca Sangra Solsona

Comunicat de la junta de govern de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts Benvolguts socis i simpatitzants, Com a homenatge a la memòria de l’anterior president de l’Associació, Joan Viladot i Fontanet --que ens ha deixat recentment-ens plau anunciar-vos la constitució d’una nova junta de govern de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts, la qual seguirà dedicada a donar continuïtat a les activitats que li són pròpies, entre les quals cal fer esment de les actuacions del nou projecte de restauració i de divulgació patrimonial de l’església canònica de Sant Pere i dels seus annexos, que ben aviat es durà a terme gràcies a la subvenció del programa Romànic Obert de l’Obra Social de La Caixa i a l’especial patrocini de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Ponts. Podeu estar ben segurs que seguirem posant el nostre esforç al servei d’aquest monument romànic tan singular, ja que en donar continuïtat a la dilatada trajectòria de la nostra entitat, estem convençuts de contribuir a l’enriquiment de la vida associativa i cultural de la vila de Ponts.

Al Joan de ca la Lisa Els carrers de Ponts troben una especial buidor… es fa el silenci i la tendresa pren un especial color. Sí, la tendresa també té colors, com la primavera, sabíeu?

En Joan ha estat un home que sempre ha portat la rialla per allí on passés o estigués. Ponts trobà amb aquest home impulsor dels Amics de Sant Pere i en tantes aventures culturals com hi ha hagut, el personatge pontsicà per excel·lència. Si agafem qualsevol de les festes i esdeveniments de la vila, sempre en surt el nom d’en Joan.

I avui no cal dir res més per ressaltar la personalitat d’un senyor que ha estat un home de bé i de paraula. Gràcies Joan, per tants apunts a la història del dia a dia del nostre poble. I tot pensant en tu, miro cap a Sant Pere, allà dalt de la muntanya, lluint en silenci el resultat de la tasca ben feta amb l’amor de moltes persones. I l’amor ha estat una paraula molt important a la teva vida...

49

LES PEDRES OBLIDADES

Les pedres oblidades. Una evocació històrica dels castells i dels poblats medievals de la nostra contrada immediata.

Des dels primers temps de l’Edat Mitjana, el castell i l’església anaven invariablement de bracet i, per això, la nostra comarca més immediata guarda molts testimonis vistents d’aquests dos símbols medievals; els castells solen tenir al seu costat una capella i també hi ha indrets on hi hagué castells que avui són recordats només per la capella castellera, que és la única que ha quedat sencera.

Amb tot, la tipologia dels castells és molt més variada i difícil de descriure que la de les esglésies El cert és que la història ha tractat molt diversament els castells i les esglésies rurals del país : els castells foren origen i molt sovint víctimes de les guerres i bregues feudals des dels segles més reculats. En els segles més moderns, la majoria de castells, torres i cases fortes de la major part de Catalunya rural caigueren en l’oblit, esdevenint una pedrera fàcil per a les masies i gent de les rodalies; altres edificacions d’aquest tipus van ser renovades per a adaptar-se als nous sistemes de defensa. La seva situació en llocs de difícil accés i la manca de comoditats

de tot tipus fou també un factor determinant de l’abandonament de molts d’aquests recintes, quan la vida esdevingué més pacífica. En la major part dels casos aquestes construccions defensives, situades fora de les viles i altres nuclis habitats han esdevingut, gairebé sempre, clapers de pedres escampades dels quals emergeixen restes de torres i murs Hom desitjaria per a les ruïnes dels nostres castells una millor sort. Són una part molt important del nostre patrimoni històric i artístic, com ho revelen les històries generals del país i diferents obres especialitzades com “Els castells catalans”, de l’editorial Rafael Dalmau (Barcelona, 19671979), dirigida i redactada en la seva major part per Pere Català i Roca, o les ressenyes publicades a la collecció “Catalunya Romànica”, de la qual vaig tenir l’honor de ser-ne collaborador.

La majoria dels jaciments i de les ruïnes que intentaren comentar en aquesta sèrie de divulgació es troben, malgrat les pomposes disposicions i proteccions oficials recents, en un estat lamentable, la majoria d’elles plenes d’una densa vegetació d’esbarzers, que fan difícil la seva contemplació i descripció. Però si us agrada fer excursions a peu de curta durada, no deixeu d’acostar-vos-hi. Us sorprendrà la seva senzilla dignitat.

Manuel Gabriel i Forn

L’antic castell de l’Aguda de Valldàries i el seu terme Situació : Les ruïnes del castell de l’Aguda -anomenat també de les Agudes-són situades a la part septentrional de la vall d’Ariga, coneguda també com a Valldària o Valldàries, damunt del Serrat de Sant Miquel, una de les carenes que limiten aquesta vall per la banda de tramuntana, la qual és situada paral·lela a la serra del Pubill, als límits de la comarca de la Noguera amb la de l’Alt Urgell. Som al municipi de Vilanova de l’Aguda. El cim on hi ha les ruïnes també es pot contemplar des de l’actual traçat de la C-14, a uns sis quilòmetres de Ponts en direcció a Oliana. Per a accedir-hi cal seguir, en direcció nord, un camí carreter que s’inicia al vall del nucli habitat de Vilanova de l’Aguda i passa pel costat de la casa de Gatnau (3 km). Des d’aquest indret arrenca un altre camí cap a l’esquerra que mena (2 km) fins al castell i l’antiga església parroquial de Sant Miquel, situada en un planell inferior.

Característiques constructives : Aquest castell era constituït per una torre mestra de planta circular i d’estructura cilíndrica i per una nau de planta rectangular. De la torre mestra només en resta un munt d’enderrocs, pedres treballades i fragments de mur.

Es tracta d’una fortificació molt antiga,

Aspecte general del castell de l’Aguda de Valldàries i la seva torre, segons una fotografia d’autor desconegut, realitzada entorn del 1950

50

"!2 Ctra. de Lleida, 22 Tel. 973 46 07 37 25740 PONTS (Lleida)

Subscriviu-vos a

51

LES PEDRES OBLIDADES --que és la referència documental més antiga de la vall de Vilanova-- els propietaris al·leguen haver-lo rebut en herència d’uns parents seus.

Aspecte general del castell de l’Aguda de Valldàries i la seva torre, segons una fotografia d’autor desconegut, realitzada entorn del 1950.

la base de la qual podria pertànyer a l’època ibèrica. Sembla ser que el dia 12 de febrer de 1955, aquesta torre es desplomà a causa de l’esllavissament de la penya damunt la qual era bastida, i colgà el habitatges més moderns que hi havia construïts al seu voltant.

Les últimes cases del lloc --cal Castell i la Torre-- ja eren deshabitades abans de l’ensulsiada. Per les característiques de l’indret i per allò que recorda la gent de la contrada, la torre havia d’ésser una edificació bastant gran, semblant a altres construccions medievals de la comarca com, per exemple, la torre d’Alòs o la de Sant Oïsme de la Baronia. Estructuralment, sembla que s’estrenyia lleugerament a la part superior. Els carreus amb què era construïda la torre, que ara trobem disseminats per tot el costat oriental, fan uns 15 cm d’alt per uns 30 cm de llarg i recorden els aparells constructius propis del segle XI. Al costat sud-oest hi ha les restes d’una nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó de mig punt que fa uns 5’7 m de llarg (tot i que fins a la roca que fa de fonament a la torre hi ha encara 5 m més), 2 m d’ample i 2’5 m d’alt, fins a l’arrencada de la volta, feta en part amb un encofrat i en part amb llosetes col·locades verticalment. Al costat nord-oest predomina la roca; entremig hi ha algunes filades de carreus. La paret que hi ha davant seu, amb un gruix de 120 cm, 52

és feta gairebé tota amb carreus ben arrenglerats. Entre la torre i aquesta nau, segurament coetània, hi ha una roca excavada amb diversos forats de forma quadrada.

El fet històric documental : Els inicis de la conquesta i els primers intents de colonització de la Valldàries i de Ribelles poden remuntar-se a l’activitat expansiva que el comte Guifré el Pilós va fer en aquesta zona entre el 888 i el 890, quan donà l’alou de Ponts al monestir de Ripoll, i hi aixecà una església dedicada a Santa Maria, que no perdurà. Potser hi havia la intenció que els provats monjos ripollesos o altres comunitats benedictines instal·lessin un assentament de frontera o marca. Versemblantment, Guifré intentà organitzar el repoblament d’aquest espai territorial, malgrat que no degué tenir continuïtat a causa de la proximitat de les fronteres musulmanes de Balaguer i de Lleida.

D’altra banda, trobem que l’espai territorial de la Valldàries ja devia ser una explotació agrària fronterera de tipus alodial cap a mitjan segle X, la qual limitava, a ponent i a tramuntana amb el terme de Ponts, a llevant amb els de Madrona i de Sanaüja, i a migdia amb la frontera andalusina. El cert és que el 23 de febrer de 984, un tal Unifred i els esposos Isarn i Quixila van vendre a Arnau aquest alou, dit Valle de Aria o Valldària, pel preu de cinc-cents sous. En aquesta carta de venda (1)

Cap a inicis del segle XI, el comte Ermengol II d’Urgell endegà una campanya bèl·lica definitiva per la comarca, que va consolidar una línia fronterera defensiva al llarg dels rius Segre i Llobregós, la qual comprenia els castells de la vall de Meià, el de Ponts, el de Ribelles i els de Sanaüja, Biosca, l’Aguda de Torà i Castellfollit de Riubregós. Aleshores es produí l’infeudament dels castells de Ponts, d’Artesa de Segre i de Montmagastre per part del comte de Barcelona a favor de son parent, el bisbe d’Urgell. Amb tot, l’actuació d’Ermengol II s’havia vist eclipsada des de l’any 1018 per la gran activitat expansiva d’Arnau Mir de Tost i la reconquesta de la vall d’Àger, i per l’activitat militar de son parent el bisbe Sant Ermengol d’Urgell en l’àmbit SE del país, Guissona, Almenara, etc.

Unes altres referències documentals (2) de l’existència del castell de Sant Miquel de l’Aguda de Valldàries --l’antecedent històric de la Vilanova de l’Aguda actual-- es remunten al 5 de gener de 1022, amb la celebració d’un judici relatiu a aquest castell, la possessió del qual reclamaven Arnau de Caboet, fill d’Isarn, i Borrell de Tarabau, fill d’Ermemir. El judici se celebrà en presència de diversos prohoms i del jutge Sala. S’adjudicà aquest castell, per decisió unànime del tribunal, a Borrell de Tarabau, que era senyor del castell de Tarabau, al Rialb Sobirà,(a l’actual Baronia de Rialb), mentre que Arnau de Caboet es veié obligat a retirar les seves pretensions i a renunciar a qualsevol dret que hi pogués tenir.

El mes de juliol de l’any 1047, Borrell i la seva esposa Adelaida, nous propietaris del castell, el donaren a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell, per a la salvació de les seves ànimes, juntament amb les esglésies que estaven dins els termes de valle Ariga (Valldàries) i també els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels.

LES PEDRES OBLIDADES Donaven també ad propium alaudem (en propi alou o possessió territorial) tots els castells, els edificis, les viles i els vilatges construïts dins del terme, amb els censos, els serveis i les retribucions que els corresponien, com també terres, vinyes, cases, casalots, horts, arbres de diferents espècies, prats, pastures, boscos, garrigues, molins, peixeres, aigua, fonts, etc., que es trobessin dins del terme. A continuació s’esmenten les afrontacions del terme del castell de l’Aguda: a orient, limitava amb ipsa ecclesiola (Sant Miquel?), i des d’allí continuava per ipsa serra, passant per la celada de Vidal; a continuació anava fins a l’Alzina d’Alfagen i els termes dels castells de Ribelles i de la Figuera, fins a arribar a ipso Moratello, al Puig Gros i al riu Merdario (Llobregós); al Sud, afrontava amb el pla de Mascançà i el riu Sió; a occident, confrontava amb el puig de Pinell, i des d’allà es dirigia cap al riu Merdario, al terme del castell de Ponts, al coll de Ciresa i a la serra Arge; des d’aquest indret se n’anava cap als termes dels castells de la Clua i Ansamora, fins a ipso Fonollo; finalment, al Nord limitava amb la Portella, el castell d’Ansamora i des de la font de Formiguera anava de nou fins a la citada ipsa ecclesiola. Dins d’aquest ampli terme, també s’hi incloïa el terme del castell de Vilamajor, segons un document de l’any 1104.

El 30 de desembre de 1071, el bisbe Guillem permutà als canonges de Santa Maria de la Seu l’església de Sant Genís d’ Er (Alta Cerdanya), la tercera part de la de Sant Genís de Montellà (Baixa Cerdanya) i la degania de Cerdanya, per la senyoria del castell de l’Aguda de Valldàries, excepte la dotzena part del delme de l’església i la meitat dels alous que havien estat de Borrell, difunt. A partir d’aquell moment, el castell de l’Aguda havia de passar a mans d’Ecard i els seus descendents, en feu de la canònica de Santa Maria d’Urgell i els seus bisbes, i les esglésies anteriorment citades amb les seves pertinences no podrien

Aspecte general del castell de l’Aguda de Valldàries i la seva torre, segons una fotografia d’autor desconegut, realitzada entorn del 1950

ser preses, alienades o permutades, sota pena d’excomunió. L’any 1085, en el seu testament, Ecard i Magència deixaven al seu fill primogènit, Bernat, la meitat dels alous que posseïen a Solsona i els castells de l’Aguda i Calonge. Posteriorment, el 1149, aquest castell passà a mans del fill del dit Bernat, per voluntat testamentària.

Els anys 1067 i 1069 apareix documentat el castell de l’Aguda com a afrontació del castell de la Figuera de l’Aguda i del castell de Bordell respectivament. L’any 1099, el papa Urbà II confirmà, a petició del bisbe Ot d’Urgell, els béns de Santa Maria de la Seu, incloent-hi el castrum Aguda de Vallearia cum finibus suis. L’any 1154 (1159?) el papa Adrià IV i l’any 1163 el papa Alexandre III, tots dos per petició del bisbe Bernat Sanç d’Urgell, tornaran a confirmar i prendre sota protecció apostòlica el castell de l’Aguda i els seus termes. A finals del segle XII, el castell de l’Aguda es trobava en mans de Ramon de Torroja, el qual el deixà a la seva néta Agnès.

A més d’aquestes mencions directes del castell de l’Aguda de Valldàries, també es conserva molta documentació referent a compres, vendes, permutes i donacions de diversos tipus de propietats incloses dins dels termes de dit castell (3).

segle XIII, quan esdevingué el centre administratiu de l’antic nucli de l’Aguda de Valldàries i dels masos de la vall que ja eren habitats en aquella època. El perímetre edificat d’aquesta vila nova s’emplaçà sobre una petita elevació situada a la dreta del Torrent de Valldàries i el seu caseriu es bastí adoptant el pla clàssic de les viles closes.

Manuel Gabriel i Forn. - Jordi Bolós i Masclans.

Notes : 1 - Arxiu Capitular d’Urgell, Cartulari 1doc. nº 117 /198.

2 - Anuari “Urgellia”. Col·lecció de documents publicats pel pare Cebrià Baraut O.S.B.: 1981, vol. IV, doc.372,pàgs 82-83 i doc.459, pàg 161; 1982, vol. V, doc.510, pàgs. 5152 i doc. 602, pàgs. 128-130; 1983, vol.VI, doc. 798, pàgs. 162-163; doc.824, pàgs.

184-185 i doc. 841, pàgs. 197-198; 198485, vol. VII, doc. 935, pàg. 67 i doc. 953, pàgs. 82-83; 1986-87, vol. VIII, doc. 1 120, pàgs. 46-47; doc. 1 170, pàgs. 98-99 i apèndix, doc. 16, pàgs. 130-131; 1988-89, vol.IX, doc. 1 205, pàgs. 35-36; doc. 1 325, pàgs 153-154 i doc. 1 421, pàg. 233; 199091, vol. X, doc.1 523, pàgs. 36-37 i doc. 1 599, pàgs. 123-124.

3 - Catalunya Romànica- vol XVII, La Noguera

Els orígens de l’actual poble de Vilanova de l’Aguda es poden establir entre finals del segle XII i principis del 53

NANORELATS

CANÇÓ POPULAR CATALANA

Amor sobtat Una fiblada al cor va ser el principi de l’idil·li. Tant ell com ella la van sentir en l’instant que les seves mirades es van creuar. Ell sabia que ella era la dona de la seva vida. Ella estava convençuda d’haver trobat l’home ideal.

Els dos, però, eren conscients que allò no podia durar. Per això no van apartar els ulls dels ulls de l’altre, ni quan el sotrac uníson dels dos trens en arrencar els va anar allunyant, cada cop més, fins a separar-los per sempre.

Carnestoltes

quinze voltes,

i Nadal de mes en mes, cada dia fossin festes, i la Quaresma mai vingués.

Carnestoltes

en són fredes

i són de poca virtut, quantes hi ha que ballen, ballen, amb el ventre sempre buit.

Carnestoltes

quan arriba

no són festes de pietat, llicencioses i profanes ocasions de fer pecat.

Ai,

El salt Des d’allà dalt, l’asfalt del carrer es veia molt llunyà.

Damunt la cornisa del seu habitatge contemplava allà baix el tràfec de la gent amunt i avall, aliena al que estava a punt de succeir. No gaire lluny, la seva mare presenciava l’escena conscient de no poder fer res i temorosa que la seva intervenció pogués precipitar l’esdeveniment. Però tot estava ja decidit i de seguida va veure com el seu fill tancava els ulls i es llençava al buit. Per uns instants eterns es va aturar el rellotge. Va obrir els ulls i les ales al mateix temps, just per poder admirar el món des del seu vol.

La mare oreneta va respirar tranquil·la i orgullosa.

Autora: Eva Casteyano

SOLUCIONS

54

mares a la canalla

poseu-los un bon vestit per anar a veure en Carnestoltes que és un home divertit.

Tramuntana

s’és girada

per amunt i per avall, per les dones xocolata i pels homes un boscall.

La

Quaresma és arribada,

Ja ho podeu considerar, No podreu menjar costelles Sinó ous amb bacallà.

Noe Rivás Cada festa una cançó Baula, 2003

del número anterior

ossible os a fer p n u e d u j la A u誰tat de la contin vos t bscriv in u s a t is v e r s es quote a les nov

53 55