CULTURA Ajuntament
Jordi Estefanell
FESTIVAL DE PERALADA LA TRAVIATA (Sempre libera)
Aquest passat estiu els veïns de Sarrià vam poder gaudir d’una nova col·laboració amb el Festival de Peralada. L’impecable organització del festival i la seva tasca de promoció del món operístic ens oferí la possibilitat d’assistir a l’estrena de la seva producció La Traviata (Sempre libera).
A
questa col·laboració comença el 12 de Juny, la data en que el personal tècnic musical del festival es desplaçà fins a la biblioteca Emilia Xargay per oferir-nos una conferència introductòria a aquesta obra i a aquesta producció en particular. La Traviata és una famosíssima obra de Verdi basada en la dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill. L’argument és prou conegut: una dona que ha fet de la llibertat la seva bandera i un jove recentment arribat de províncies descobreixen que hi ha quelcom més que les fàtues diversions de la vida social. És llavors quan superen les fronteres del seu propi jo a través d’un amor veritable. Violetta i Alfredo fugen de la societat urbana i es refugien al camp. Però tot i així no aconsegueixen escapar-se de les convencions socials. Germont, el pare de l’Alfredo, exigeix a Violetta que pel bon nom de la família renunciï al seu amor. Violetta representa una farsa davant Alfredo, torna a París i fingeix seguir amb la seva mundana vida anterior. Només al llit de mort, Violetta confessa la veritat a Alfredo i troba finalment als seus braços la felicitat i l’amor. Així doncs, ben informats sobre l’argument de l’òpera, el dia 5 d’Agost vam agafar l’autobús per anar a Peralada i gaudir de l’estrena de l’obra. En
30_pds
arribar al festival vam ser rebuts per membres de l’organització que ens van oferir una copa de cava de benvinguda al pati del castell. S’ha de remarcar l’exquisit tracte rebut i les facilitats econòmiques de que vam gaudir per part del festival. La producció que oferia Peralada (totalment de creació pròpia), presentava com a director d’escena i escenògraf Paco Azorín. Ell mateix ens explica al programa de l’òpera els conceptes que volia transmetre: «L’apoderament de la dona a principi del segle XXI ens ha permès veure el món amb uns altres ulls, amb una visió molt més oberta, global i integradora. Violetta, la nostra protagonista, és una dona lliure, un esperit lliure molt més enllà d’una lectura superficial o tòpica. Una dona que no necessita consells o tuteles per ser ella mateixa en tot moment, per gaudir de la vida que vol dur, finalment, per estimar amb tota llibertat Alfredo. Aquesta nova producció de la Traviata, obra genial del millor Verdi, pretén fugir dels tòpics i fer un gir de 180 graus per veure i gaudir d’aquesta història d’amor des d’una nova perspectiva: la d’una dona alliberada. Farem una nova posada en escena d’imatges impactants en la qual res no és el que sembla a primera vista: l’amor no sempre és dolç, el plaer no sempre és
destructiu, la família no sempre és coherent, la malaltia no sempre és l’expiació dels pecats de joventut, el passat no sempre és millor, però la protagonista és SEMPRE LLIURE...» A partir d’aquesta declaració d’intencions vam poder gaudir de la interpretació poderosa i forta de la magnífica soprano Ekaterina Bakanova, del tenor Renè Barbera com a Alfredo i del baríton Quim Kelsey, que amb el seu bon fer va ressaltar una mica massa sobre el tenor. Cal destacar també el treball del cor Intermezzo tant en els tutti com en la interpretació escènica teatral, un treball exigent que els demanava el director escènic a partir de la seva espectacular i original escenografia. Com a director musical Ricardo Frizza va fer una interpretació de la partitura molt ajustada a l’original i va guiar l’Orquestra del Gran teatre del Liceu, que com sempre ens oferí el seu segell de qualitat interpretativa. L’escenografia trencadora (sobretot als salons de Violetta) estava basada en unes taules de billar que tant es desplaçaven horitzontalment com verticalment i el cor treballava també en aquests dos nivells. Despenjant-se pel fons de l’escenari i evolucionant també per la superfície plana i per sobre les taules esmentades. El vestuari defugia els vestits típics del segle XIX i presentava una imatge molt més moderna i agressiva, lluint cuirs i metalls que donaven al cor un aspecte més transgressor i «hardcore» adequat amb l’escenografia i la intenció del director escènic. Així doncs, vam poder gaudir d’una obra moderna i trencadora amb les traviates clàssiques, un espectacle total com correspon a una gran òpera i amb una visió feminista de la protagonista SEMPRE LIBERA! n