tots els fronts porten a l’ebre l’ebre es converteix en el teatre d’operacions on es decidirà la guerra
A la primeria del 1938, quan ja es portava any i mig de guerra, les perspectives de la República ja són pessimistes. Més enllà de les pèrdues humanes i d’efectius, la desfeta de l’exèrcit a la batalla de Terol desgasta emocionalment els soldats. Mentrestant, un Franco que se sap superior militarment, arriba fins al nord del País Valencià. El territori republicà ha quedat partit en dos i l’Ebre es converteix en l’eix vertebrador de la batalla que decidirà la guerra. per oriol gracià
D
esprés del cop d’estat del juliol del 1936 a la guarnició de Melilla, els feixistes insurrectes, liderats pel general Franco, van plantar cara al govern de la Segona República Espanyola. Amb l’avanç de les tropes franquistes cap al nord de la Península, s’iniciava una guerra que el 1937 es lliurava en tres fronts: a Madrid, a les zones industrialitzades de la costa cantàbrica i a Aragó. Però després de la victòria feixista al nord del país i a Terol, durant la primavera del 1938 el conflicte va prendre noves dimensions.
canvi de rumb
La victòria feixista al nord de l’Estat i a Terol va fer que Franco -a la imatge, amb el general Mola- girés el cap vers la Mediterrània per aconseguir València i aïllar Catalunya.
Les tropes insurrectes van dirigir-se cap a la Mediterrània, per controlar el País Valencià i aïllar Catalunya de la resta de territori encara fidel a la República. Des de l’Ebre català —que a partir d’aquell moment vertebraria el principal front del conflicte—, el Govern republicà, presidit per Juan Negrín, va plantejar una gran ofensiva militar per frenar l’avenç dels franquistes. L’armament, els efectius humans i totes les il·lusions estaven dipositats en aquell únic combat, perquè tots tenien clar que després de dos anys de guerra, la batalla de l’Ebre seria l’última oportunitat per poder allargar el conflicte, esperar la implicació de 34 Sàpiens
n co
o ct ta
les democràcies internacionals i salvar el govern de la Segona República. A la primeria del 1938, quan ja es portava any i mig de guerra, les perspectives de la República ja eren pessimistes. La desfeta de l’exèrcit a la batalla de Terol, al sud d’Aragó, no va fer altra cosa que constatar-ho. Aquells combats van disminuir les reserves de l’exèrcit republicà, però més enllà de les pèrdues humanes, per primer cop la derrota incidia en el desgast emocional dels soldats. I és que per a
superioritat militar STF/AFP/getty
l’ebre, a l’epicentre del conflicte
molts, la il·lusió d’una victòria republicana començava a esvair-se. El desànim, però, s’intentava compensar amb l’anàlisi del context diplomàtic internacional: Europa experimentava canvis que deixaven una escletxa oberta a l’esperança, sobretot a partir del final del febrer del 1938, quan les friccions entre Alemanya i la República Txeca es van començar a fer evidents. Es podia intuir, per tant, que una guerra d’abast continental seria inevitable, i era prou sabut que l’esclat d’un conflicte a escala europea afavoriria la República. Just després de la batalla de Terol, l’exèrcit feixista va voler aprofitar la flaquesa republicana per conquerir la resta d’Aragó i penetrar a Catalunya per la Franja de Ponent i la vall de l’Ebre. Per a l’ocasió, Franco havia aconseguit reunir més de 100.000 homes, 150 peces d’artilleria i 200 carros de combat. A més comptava amb l’ajut de l’aviació alemanya i la italiana, que li donarien una superioritat inqüestionable. Per contra, a l’altre bàndol, els republicans només hi oposaven uns 80.000 homes i un
Els republicans es van veure desbordats per l’aviació alemanya i italiana, aliats del bàndol franquista.
Sàpiens 35
secció xxxxx entrar al Principat, van concretar els esforços a ocupar Morella, a l’extrem nord del País Valencià, i obrir-se camí cap a la Mediterrània. Els nacionals van necessitar menys de dues setmanes per anar del massís del Port fins al poble mariner de Vinaròs —nucli limítrof amb Catalunya—, on el general Franco va traçar el senyal de la creu a la sorra de la platja, per festejar simbòlicament l’èxit del que ells anomenaven la croada nacionalcatòlica. A partir d’aquell moment, el territori de la República quedava dividit en dues parts: d’una banda, el Principat, i de l’altra, la regió que comprenombre molt inferior de peces d’artilleria. nia el País Valencià, Castella-la Manxa, part En aviació, l’avantatge franquista encara era d’Andalusia i Madrid. més gran. La desigualtat era tal, que les tropes És molt possible que, davant la debilitat de franquistes van poder trencar amb facilitat el l’exèrcit republicà, els franquistes haguessin front enemic. A més, davant l’embranzida feixista els comandaments militars republicans pogut travessar l’Ebre i prendre fàcilment Cavan actuar amb absoluta descoordinació. talunya. De fet, molts dels col·laboradors de Des del front d’Aragó, les tropes insurrectes Franco no van entendre per què el general van aconseguir entrar a Catalunya per conhavia ordenat d’avançar cap al sud per ataquerir Lleida, Balaguer, Camarasa i Tremp, i car València, en lloc d’assetjar el Principat i de retruc controlar les centrals hidroelèctriarribar fins a Barcelona i la frontera francesa. ques del Prepirineu català que proveïen Creien que aquella decisió era un error d’energia Barcelona i el seu voltant. estratègic que només serviria per Però la sorpresa tàctica va arribar allargar la guerra. El cert és que al front al sud d’Aragó, on els franquisavui dia, el motiu d’aquell canvi Tropes tes, en lloc de travessar l’Ebre i de rumb encara no és del tot franquistes al front
Les raons per les quals Franco va ordenar atacar primer València en lloc d’avançar cap a Catalunya encara avui són motiu de debat
clar. Uns asseguren que Franco volia provocar un efecte dominó. I és que amb la conquesta de València també era molt probable la caiguda dels fronts de guerra encara actius al centre i el sud de la Península, territoris controlats per la República. D’altres pensen que Franco va fer-ho per no tensar les relacions amb França i evitar d’aquesta manera una intervenció de les potències europees antifeixistes, tot i que aquesta hipòtesi ha estat refusada per les investigacions més recents.
A les acaballes de juliol del 1938 —el mateix dia que quilòmetres més al nord s’iniciava la batalla de l’Ebre— les tropes franquistes ja eren a les portes de València. Però l’atenció que Franco havia centrat a la capital del Túria no excloïa que paral·lelament una part de l’exèrcit insurrecte entrés al territori català per —des del riu de la Sénia— apropar-se al sud de l’Ebre. De fet, durant l’abril, els nacionals havien ocupat Gandesa, a la Terra Alta, i poc més tard els barris de Tortosa situats al sud de l’Ebre. Però tot i el desplegament militar dels franquistes —ajudats des de l’aire pels avions italians del Corpo di Truppe Volontaire—, l’exèrcit republicà oferí una forta resistència i es va poder atrinxerar a l’altre costat del riu. L’atac franquista al País Valencià va donar marge de maniobra als republicans de Catalunya, que van tenir temps per reorganitzar-se al nord de l’Ebre per preparar una batalla que sabien que no tardaria gaire a arribar. Però per poder afrontar el combat amb unes mínimes garanties, l’exèrcit de la República havia de franquejar dos grans problemes: les deficiències en l’armament i la manca de soldats. El primer dels obstacles es va alleugerir amb l’obertura de la frontera francesa la primavera del 1938, fet que va facilitar l’entrada d’armament. Aquestes xifres, però, es queden curtes si tenim en compte que les tropes franquistes disposaven de 300 avions —italians i alemanys—, als quals calia sumar-hi més de 200 peces d’artilleria.
la conquesta de valència
L’ofensiva de l’exèrcit franquista cap al sud va començar amb molta força, però aviat l’orografia de les serres interiors valencianes i les adverses condicions climàtiques van obligar a alentir la marxa. Això va afavorir els republicans que van batre l’avanç dels feixistes amb un línia profunda i ben fortificada que posava de manifest la dificultat de les tropes franquistes per tirar endavant, malgrat la seva superioritat clara en homes i armament. Res, però, no va evitar la conquesta de Castelló de la Plana i el control del seu port per proveir-se de material bèl·lic procedent d’Itàlia. Això va donar força a l’exèrcit franquista per poder concentrar les forces a obrir-se camí fins a Segorb i Sagunt.
d’Aragó, el 1938, quan van conquerir diverses poblacions i centrals hidroelèctriques del Prepirineu.
efe
la lleva del ‘sac’ i la del ‘biberó’
36 Sàpiens
D’altra banda, l’exèrcit republicà a Catalunya disposava de comandaments bregats durant els primers anys de guerra, militars que havien participat al front de Madrid i a les batalles de Brunete, del Jarama —al sud-est de la capital espanyola— i de Terol. El currículum de tots aquests veterans, per tant, era un dels actius més importants dels que disposava la República. Tot i així, el gran nombre de baixes feia imprescindible incorporar noves lleves i això va obligar a mobilitzar homes de més de 35 anys —que rebrien el nom de “la lleva del sac”— i els joves nascuts el 1920, coneguts com els de “la lleva del biberó”. En el moment de començar la batalla, molts d’ells ni tan sols havien complert els 18 anys, però la seva inexperiència es compensava amb l’idealisme, l’entusiasme i la força de la joventut. A principi d’estiu del 1938, el general Vicente Rojo, cap de l’Estat Major Central republicà, ja havia teixit la seva estratègia per llençar una ofensiva sobre les forces franquistes que ocupaven el marge dret de l’Ebre. I malgrat que en els tractats de tàctica militar els rius cabalosos com aquell eren considerats fronteres
ho sabies?
Simulant el pas de l’Ebre
P
er poder franquejar les aigües i iniciar l’ofensiva contra les tropes franquistes assentades al sud de l’Ebre, l’exèrcit de la República havia reunit prop de dues-centes embarcacions a la riba del riu. Ara bé, en una de les instantànies més conegudes de la batalla —captada just davant del nucli de Miravet— els soldats hi apareixen creuant el riu a peu. Es tracta d’una fotografia del V Cos d’Exèrcit dirigit per Enrique Líster, que va travessar l’Ebre la mitjanit del 25
infranquejables, l’operació preveia superar un front de més de 60 quilòmetres, que de nord a sud vorejaven el riu des de Mequinensa —a la Franja de Ponent— fins a Tortosa, Amposta i el delta de l’Ebre. El pla era ambiciós i tenia dos grans objectius que s’havien d’executar en paral·lel. D’una banda, avançar en direcció sud, des de Tortosa, en l’intent d’arribar a Vinaròs. Una altra línia d’avanç sortiria de Riba-roja i Flix, a la Ribera d’Ebre, per dirigir-se fins als pobles de la Franja de Ponent, com Vall-deroures, amb la voluntat de rodejar el massís dels Ports pel vessant interior i sorprendre els efectius franquistes assentats a Morella, a l’àrea del Maestrat, ja en territori valencià. Era un pla arriscat que plantejava molts problemes. En primer lloc s’havia de superar l’orografia agresta de les serres de Pàndols i Cavalls, a la Terra Alta. A més, una part de l’exèrcit quedaria aïllada, amb el riu a l’esquena
de juliol del 1938. Ara bé, la imatge que se’n conserva està presa en plena llum del dia. Què falla, doncs? Els estudis demostren que la foto es va prendre des de la riba del riu oposada, que ja havia estat ocupada. I és que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya havia ordenat de simular aquella acció el mateix 25 de juliol al matí, per tal de disposar d’una imatge de prou qualitat perquè la premsa internacional es fes ressò de l’acció militar.
i sense gaire marge de maniobra en cas de contraatac. També cal tenir en compte que, en el moment d’iniciar la batalla, la frontera amb França estava tancada i, per tant, els republicans estarien privats de reserves d’armament. Sempre quedarà la polèmica de si la República va fer bé de plantejar una batalla de desgast quan la inferioritat militar respecte a l’enemic era tan acusada. Després de dos anys de guerra, s’estava en condicions de plantejar una ofensiva d’aquesta envergadura? En qualsevol cas, la decisió ja estava presa. Només quedava esperar la nit del 22 al 23 de juliol —finalment va ser el 25— per travessar l’Ebre i avançar en territori enemic. El futur de tota una guerra estava en joc. S oriol gracià és periodista.
Sàpiens 37