jaume cabré
protagonistes de la història
octubre 2011
ta l’anècdo
litat La musicraaula de la pa que escric. Com
al principi hem nascut en el franquisme. Per tant, hem conegut la guerra a partir de les històries que ens van explicar a casa, uns relats molt grisos i plens de silencis.
u alta allò ”, explica llegir en ve ar si sona bé ical —al “M’agrada ov pr m co l a, vul ó mus en la músic seva vocaci foto d’ell ré. De fet, la una a ad nj pe Jaume Cab casa hi ha ll al piano— passadís de ompanyat del seu fi ac esso, lí nf io v co el Jo tocant els relats. A tagonista en r ta no es fa l pro e, el violí de que relliga per exempl ent em el a m a. funciona co de la novel·l les trames
:: Els silencis i la por d’assumir el passat familiar, precisament, és un dels temes que articula Jo confesso. :: L’Adrià Ardèvol, protagonista de la novel·la, encarna aquesta idea. És un nen nascut als anys quaranta a l’Eixample barceloní en una família severa i amb un passat fosc que a poc a poc anirà desentrellant. La por de la descoberta del passat familiar és un dels temes del llibre, però no exclusivament. També parlo de les relacions d’amistat, de la traïció, del sentiment de culpa i del mal.
“Els escriptors de la meva generació vam heretar dels pares la por de la guerra”
:: Les seves novel·les han estat molt ben rebudes arreu d’Europa, especialment a Alemanya, on ja s’han venut mig milió d’exemplars de Les veus del Pamano. Aquest èxit és una constatació de la història co· muna d’Europa? :: Aquesta és una novel·la local, ambientada a la vall d’Àssua, al Pirineu pallarès, però amb vocació universal i protagonitzada per personatges que arriben a l’ànima. La història d’Europa del segle XX és plena de violència, lluites religioses i polítiques per a la definició de fronteres. Per això Les veus del Pamano ha aconseguit emocionar lectors a Catalunya, a Noruega, a Holanda i especialment a Alemanya, un país traumatitzat pel nazisme i amb la necessitat d’encarar-se al passat.
L’autor de ‘Les veus del Pamano’ ha inaugurat ‘rentrée’ literària amb la novel·la ‘Jo confesso’. Des d’un pis de l’Eixample, Cabré ens fa viatjar per la història d’Europa.
V
a donar per “definitivament inacabada” la seva darrera novel·la el dia 27 de gener del 2011, aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, a Polònia. Sota l’ombra que encara projecta la dramàtica història europea del segle XX, l’escriptor Jaume Cabré ha publicat recentment Jo confesso, una de les novel·les més complexes i ambicioses de la narrativa catalana dels darrers anys. Aquest i molts altres dels seus relats constaten que la ficció també pot ser una molt bona manera d’aprendre història. :: Jo confesso és l’última novetat d’un bon grapat de novel·les històriques: La Teranyina, Senyoria, Fra Junoy o l’agonia dels sons i, és clar, Les veus del Pamano... :: Aquest és un gènere controvertit, més comercial que literari. De fet, mai no m’he plantejat escriure novel·la històrica. Sempre hi he arribat gairebé per casualitat, perquè primer escullo els personatges i són ells els qui em porten a la seva època i el seu context. :: I amb quines eines treballa per escriure relats ambientats en el passat? :: Parteixo de dues línies bàsiques: la documentació i, sobretot, el sentit de la versemblança. No m’obsessiono tant pels fets històricament comprovables com per aconseguir respirar l’ambient 24 Sàpiens
de l’època a través de detalls quotidians que per a molts historiadors passen inadvertits. :: I quin avantatge aporta aquesta aproxi· mació literària a la història? :: Umberto Eco diu que amb la reflexió no n’hi ha prou per avançar. I arribat aquest moment, la ficció és una de les millors maneres d’abordar el passat. Hi estic d’acord. La veritat històrica es pot viure més intensament llegint una bona novel·la sobre Egipte que estudiant un tractat sobre les inundacions de la vall del Nil. :: Jo confesso i Les veus del Pamano estan ambientades en la postguerra i el fran· quisme. Se sent partícip d’aquest corrent que promou la recuperació de la memòria històrica? :: Jo confesso ja en forma part de manera natural, però en el cas de la novel·la Les veus del Pamano no és tan evident, sobretot si tenim en compte que la vaig començar a escriure fa quinze anys. :: En aquell moment el debat sobre la me· mòria històrica encara era incipient. :: Se’n començava a parlar, però no amb la força dels darrers set o vuit anys. El curiós del cas és que mentre jo escrivia Les veus del Pamano, Carme Riera treballava en el llibre La meitat de l’ànima, Emili Teixidor tot just havia començat Pa Negre i Javier Cercas ja estava
Jaume Cabré, en el seu despatx farcit de llibres, a la casa de Matadepera. enrique marco
en nou dates 1947 Neix a l’Eixample de Barcelona. 1974 Publica el seu primer llibre, Les faules de mal desar. 1983 Rep el premi Sant Jordi per la novel·la La teranyina. 1990 Antoni Verdaguer dirigeix la versió cinematogràfica de La teranyina 1992 És reconegut amb el Premi Nacional de Literatura pel guió de la sèrie televisiva La Granja. 2004 Publica Les veus del Pamano. 2010 Òmnium Cultural li atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 2011 Publica la novel·la Jo confesso. 2011 Les veus del Pamano ven mig milió d’exemplars a Alemanya.
gestant Soldados de Salamina. Sense saber-ho, tots ens havíem posat a escriure ficció sobre la guerra civil i el franquisme. :: Però hi ha un bon grapat d’escriptors catalans que abans ja havien publicat novel· les sobre aquests temes. :: Avel·lí Artís-Gener Tísner, Vicenç Riera Llorca, Pere Calders i Mercè Rodoreda són grans intel·lectuals que van viure la guerra, l’exili i el franquisme i això, sens dubte, va nodrir la seva creació literària. :: I què ha aportat de nou, doncs, aquesta nova fornada d’escriptors de la qual vostè forma part? :: Una mirada sobre la guerra civil condicionada per la por que ens van transmetre els pares. Nosaltres ja no partim de l’experiència directa en el conflicte. Excepte Emili Teixidor, que és del 1933, la resta d’escriptors que he enumerat
“Quan escric, no em preocupen tant els fets històrics com recrear l’ambient de l’època” “La història es pot viure més intensament llegint una novel·la que estudiant un tractat”
:: Jo confesso fa molts salts en el temps. Co· mença a la Barcelona franquista, però ens trasllada a l’Holanda medieval, al Congo belga o als camps d’extermini nazis. Els períodes convulsos posen al límit els per· sonatges, això li serveix per donar força dramàtica al relat? :: És una manera de treballar molt dostoievskiana. Ho utilitzo sovint, però no sempre. :: El seu darrer llibre tanca amb la nota següent: “Vaig donar per definitivament in· acabada aquesta novel·la el 27 de gener del 2011, dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz”. És una casualitat? :: Absolutament. En vaig ser conscient a l’escriure la data, quan enviava la versió final de l’obra a l’editor. Ho vaig trobar curiós i vaig voler deixar-ne constància. S oriol gracià Més informació a
entrevista sàpiens
www.sApiens.cat Sàpiens 25