Page 1

edat mitjana

la saga víking

d’eric el roig Les restes d’antics poblats i els relats medievals apuntaven que els víkings assentats a Grenlàndia van arribar al continent americà cap a l’any 1000, cinc segles abans que ho fes Cristòfor Colom. Ara, estudis genètics han demostrat aquesta hipòtesi. Eric el Roig i els seus descendents van ser protagonistes d’aquella gesta. Per oriol gracià, amb

l’assessorament de josé enrique ruiz-domènec

N

o era el millor dia per néixer. El fred i, sobretot, el vent eixordador batien aquell racó remot de la regió de Jaederen, al sud-oest de Noruega. Després de treure el cos del ventre de la mare, Thorvald Asvaldsson va apropar el seu fill a la claror per veure’l millor: era lleig, prim i semblava molt feble. Segons la tradició víking, un pare podia refusar qualsevol dels seus descendents si en néixer considerava que no era prou fort per satisfer l’orgull de la família. Per això Thorvald va embolicar el petit amb els draps encara xops de sang calenta, va sortir de la cabana i el va abandonar sobre la neu. “L’olor de sang no tardarà gaire a atreure els llops”, va pensar. Però unes hores més tard el petit Eric va esclatar a plorar, i xisclava tan fort que els crits retrunyien entre les parets del fiord. En adonar-se’n, Thorvald va sortir a recollir-lo perquè estava segur que un nadó amb aquella capacitat de supervivència tenia, de llarg, la força per consolidar el renom de la saga.

un gran domini dels mars

Els relats sobre la vida d’Eric el Roig estan carregats d’èpica literària i, massa sovint, se’n fa difícil destriar el gra de la palla. Malgrat tot, els historiadors asseguren que va néixer cap a la meitat del segle X. Era fill de Thorvald Asvaldsson i —a tal cap, tal barret— en arribar a l’adolescència ja havia heretat el caràcter salvatge i bel·ligerant de son pare. Destacava per l’instint aventurer, la sang freda i sobretot 48 Sàpiens

Photo Scala, Florence/BPK

un caràcter molt difícil

L’èxit de l’expansió víking va ser fruit del control de les tècniques de navegació. Els drakkars eren vaixells resistents però lleugers, propulsats per veles i rems.

Sàpiens 49


edat mitjana

ikona infografia

distància durant els viatges llunyans, i molts havien observat amb curiositat el vol de les aus que periòdicament migraven mar enllà, cap a l’oest. Eric va creure’s les seves contalles i va tenir sort. Perquè totes aquelles informacions imprecises recollides un mica d’aquí, una mica d’allà, el van acabar guiant fins a unes noves terres, desconegudes fins aquell moment a ulls dels europeus. Era un territori amb pocs boscos però amb prats molt verds i amb fiords que li recordaven la seva Noruega natal. Van decidir explorar-lo durant tres anys —entre el 980 i el 983— i hi van trobar objectes dispersos que indicaven la presència d’antics navegants, persones que hi havien arribat en petites embarcacions recobertes de pell. Però com que mai no van veure-hi ningú, es van proclamar amos i senyors d’aquell territori que a partir de llavors s’anomenaria Grenlàndia, ‘la terra verda’.

Les sagues de Vinlàndia

els víkings en els relats medievals

E

ls historiadors han pogut reconstruir el periple dels víkings per les illes del nord atlàntic, sobretot, a partir de les anomenades Sagues de Vinlàndia. Es tracta de dos textos —la Saga dels Grenlandesos i la Saga d’Eric el Roig— escrits cap a les darreries del segle XIV i que recullen prop de quatre-cents anys de transmissió oral. Per això, les històries que s’hi expliquen són poc precises i, sovint, contradictòries. uns història gairebé oblidada

Els víkings no creien prioritari deixar testimoni escrit de les seves descobertes i, per això, van dedicar més atenció a les conquestes i als saqueigs que a la recopilació i sistematització de dades que anàven acumulant. Aquest fet va impedir la difusió dels seus coneixements més enllà de les pròpies fronteres i, de retruc, al final de l’edat mitjana les seves gestes van quedar gairebé oblidades. Els europeus van haver d’esperar uns segles més per redescobrir el continent americà de la mà de Cristòfor Colom.

Eric el Roig va destacar per l’instint aventurer, per la sang freda i, sobretot, pel costum de ficar-se en problemes: baralles, assassinats i naufragis sonats 50 Sàpiens

de la terra verda a la terra del vi

el senyor de grenlàndia

Després d’un retorn triomfal a Islàndia —on van saber vendre l’excel·lència d’unes terres que feien embadalir la gent—, Eric el Roig no va trigar gaire a posar fil a l’agulla per organitzar una gran expedició que permetés colonitzar aquell territori. Així, l’any 986, vint-i-cinc naus van salpar cap a Grenlàndia, si bé només catorze vaixells van arribar a bon port. Les promeses d’Eric el Roig, però, no van complir totes les expectatives, perquè els nous colons van haver d’adaptar-se a l’absència d’alguns recursos bàsics. Van intentar cultivar la terra, però les collites eren escasses. També hi escassejaven els arbres i no hi havia cap veta de metall, i, per tant, van haver d’improvisar una ruta comercial amb Islàndia per fornir-se de ferro i fusta. Això sí, aprofitaven els viatges per enviar cap a Europa cordes, ovelles, pells de foca i ivori dels queixals de les morses. I malgrat les dificultats, en pocs anys més de 3.000 persones es van

pel costum de ficar-se en tot tipus de problemes, des d’assassinats i baralles fins a naufragis sonats. De fet, la seva personalitat impertorbable va ser decisiva per liderar la colonització de l’illa de Grenlàndia i, de retruc, facilitar l’arribada dels primers europeus al continent americà. Les coses es van complicar ben aviat. Durant el regnat de Harald Fairhair, primer rei de Noruega, la família d’Eric va ser expulsada del país. I no per culpa del jove sinó de son pare, que havia comès diversos assassinats, tal com expliquen les cròniques de l’època. Pels voltants de l’any 970, doncs, tota la família es va veure obligada a embarcar-se cap a Islàndia, un destí, per cert, gens casual. I és que en aquesta illa nòrdica —separada del continent europeu per mars gèlids i perdedors—ja s’hi havien instal·lat diversos delinqüents noruecs. Per això els colons islandesos no veien amb bons ulls l’arribada de més gent amb passat tèrbol que pogués alterar la convivència.

els ornaments

La iconografia popular representa els víkings amb cascs de banyes, si bé mai en van utilitzar. Es vestien amb pells i grans capes subjectades amb fermalls de bronze, com el de la foto. A sota, recreació del desembarcament de colons a Vinland.

En aquest context, el primer any del segle XI, Leiv Erikson, anomenat l’Afortunat —un dels fills d’Eric el Roig—, va organitzar una expedició en busca d’aquelles costes desconegudes. Va ser ell el líder de l’expedició, perquè son pare va caure ferit just al moment de salpar i es va haver de quedar a terra ferma. Després d’aturar-se en petites illes àrides, els navegants van trobar una regió extensa i més frondosa, on van decidir de passar-hi l’hivern. Aquell indret, era, segurament en algun punt situat entre l’actual Nova Escòcia i l’illa de Terranova, a la costa atlàntica del Canadà. En les expedicions per la zona, els aventurers grenlandesos van fixar-se en una mena de nabius, uns fruits blaus que van confondre amb grans de raïm silvestre. Per això van batejar aquelles terres amb el nom de Vinlàndia, ‘la terra del vi’. Amb el que no comptaven, però, és amb la presència de tribus de skraellings (‘nans’ en idioma nòrdic), indígenes que els van complicar força la vida. De fet, Thorvald Eriksson —el segon fill d’Eric el Roig— va morir de la ferida d’una fletxa que van disparar els indígenes en la segona expedició per aquelles terres. Una anys més tard, diversos vaixells van salpar des de Grenlàndia amb seixanta homes i alguns caps de bestiar, amb la voluntat de

Expulsats d’islàndia

I de fet, els pronòstics més pessimistes no van tardar gaire a complir-se, perquè Eric el Roig aviat va guanyar-se a pols la mala fama. Primer va matar un dels seus veïns, a la comunitat d’Eyjolf. Més tard, es va veure implicat en una disputa pel préstec d’uns bancs de fusta, que va acabar amb un altre assassinat. A tot plegat, cal sumar-hi diverses escaramusses que, cada dia més, incomodaven la població local. Però quan la convivència ja era insostenible, Eric i alguns dels seus companys de batalla van decidir embarcar-se cap a l’oest en busca de noves terres on poder viure lliurement, seguint el rastre que havien marcat les naus d’antics navegants. Ja feia temps que alguns colons inquiets havien pensat d’anar mar enllà, en especial després dels anys trenta del segle X, quan les millors terres per assentar-se a l’illa d’Islàndia ja havien estat ocupades pels primers immigrants noruecs. Eric el Roig confiava en els relats dels navegants que havia escoltat. I és que els pescadors més vells de l’illa solien contar històries sobre trams de costa flotant a la

national geographic

els més temuts

Els víkings van sotmetre les illes britàniques i el nord de França. Però en el segle X, amb Eric el Roig, van centrar l’atenció en la colonització de Grenlàndia. Més tard, els seus fills arribarien a Amèrica, seguint la pista del mariner Bjarni Herjólfsson que ja s’havia apropat a les costes del nord del Canadà sense desembarcar-hi.

instal·lar a Grenlàndia, distribuïdes en dos assentaments principals. Eric el Roig es va erigir en cap de la colònia, que es gestionava a través d’un sistema assembleari. I tot i que en aquell temps Grenlàndia era l’última frontera del món dels víkings, va haver-hi una altra costa més a l’oest que els nòrdics van visitar breument. De fet, l’existència d’aquesta terra va començar a debatre’s poc després de l’arribada dels primers colons a l’illa, i com sempre, a causa d’un navegant que s’havia perdut: el mariner Bjarni Herjólfsson havia vorejat l’actual costa nord de l’actual Canadà sense desembarcar-hi.

Sàpiens 51


edat mitjana

la petjada víking al canadà

amb els peus a amèrica

Si bé la localització exacta del lloc on es van assentar els membres d’aquella expedició es desconeix, és molt probable que sigui el campament víking desenterrat als anys seixanta del segle passat a l’Anse aux

Meadows, al nord de l’illa canadenca de Terranova. Datat al voltant del segle XI, el recinte estava preparat per allotjar fins a noranta persones, disposava d’instal·lacions per a la reparació de vaixells, un forat que funcionava com a dic sec i una ferreria, entre d’altres estances. Durant els treballs arqueològics s’hi van trobar un centenar d’objectes de clara manufactura víking. A més, en diversos punts de l’emplaçament van desenterrar llavors de carbassera, una planta que a l’època no creixia més al nord del riu Sant Llorenç. D’això es dedueix que els colons assentats en aquest campament també van viatjar més al sud.

terra a la vista

parla l’expert carles lalueza-fox, paleogenetista

“la genètica corrobora que els víkings van ser els primers a arribar a Amèrica” Un equip d’investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona ha publicat els resultats d’un estudi que aporta per primera vegada proves genètiques sobre els contactes entre els víkings i els indígenes nord-americans. Com heu pogut demostrar des de la genètica l’arribada dels europeus a Amèrica? Un estudi realitzat per l’Institut de Biologia Evolutiva, la Universitat d’Islàndia i l’empresa biofarmacèutica deCODE Genetics de Reykjavík, ha permès identificar quatre famílies islandeses amb un llinatge d’origen amerindi. Es tracta de gens mitocondrials, és

Cap a l’any 1000, Leif l’Afortunat, fill d’Eric el Roig, va salpar des de Grenlàndia amb una trentena d’homes. L’expedició va arribar fins a les costes de l’actual Canadà. Segons les fonts documentals conegudes fins al moment, Leif és el primer europeu que va trepitjar Amèrica.

cordon press

E

n el seu viatge a Vilàndia, Leif Eriksson —un dels fills d’Eric el Roig— va escriure unes notes en què detallava el nombre d’hores de sol que havia recomptat durant el solstici d’hivern. Segons els càlculs de latitud, aquestes dades van ser preses en algun punt situat al sud del golf de Sant Llorenç, però al nord de l’actual Nova Jersey.

index

el campament d’anse aux meadows

a dir, introduïts per línia materna, propis dels indígenes que habitaven al Canadà. Què aporta aquest estudi en l’àmbit de la recerca històrica? Per primera vegada hem posat sobre la taula proves científiques que demostrarien els contactes entre els habitants d’Amèrica i Europa a través de les illes d’Islàndia, Grenlàndia i Terranova, segurament alguns segles abans de l’arribada de Cristòfor Colom al Nou Món. Situeu l’intercanvi genètic al tombant de mil·lenni, cap a l’any 1000. Què us en permet precisar la data? Hem analitzat els gens d’uns vuitanta individus d’una mateixa família que provenen d’una àrea d’Islàndia força remota, al sud de l’illa. Consultant les genealogies dels registres parroquials, hem estirat el fil de l’arbre familiar fins a trobar quatre de les seves avantpassades —recordem que estudiem llinatges genètics

mitocondrials que es transmeten exclusivament per línia materna— que van viure a la darreria del segle XVII. Però la vostra teoria es remunta fins al segle X. Sí, això té una explicació: una de les quatre famílies analitzades té mutació adicional en el seu llinatge mitocondrial. La diversitat s’acumula en funció del temps transcorregut i això fa pensar que si tots els individus d’aquesta saga deriven d’una única dona inicial, aquesta avantpassada comuna va haver de viure uns quants segles abans. I en aquest punt, busqueu elements de confluència entre la vostra recerca en genètica i allò que aporten els estudis històrics. Sabem que al final de l’edat mitjana diverses parts del planeta van patir un refredament climàtic, un fenomen conegut com a petita edat del gel. Durant aquell període Islàndia va estar pràcticament aïllada del continent

i aquest va ser, entre d’altres, un dels factors que va comportar l’extinció de la colònia víking de Grenlàndia. En canvi, en èpoques anteriors, al voltant de l’any 1000, estan documentats diversos contactes entre indígenes del nord del Canadà amb Grenlàndia i Islàndia. Per tant, la hipòtesi més plausible és que l’intercanvi genètic tingui l’origen en aquest període. Si és així, per què cap de les cròniques de l’època en fa referència directa? En realitat en la Saga d’Eric el Roig s’explica que els víkings van capturar dues criatures indígenes al territori que ells anomenaven Vinlàndia, sense especificarne el sexe. Després se les van endur a Grenlàndia, on van ser batejades i educades segons la cultura local. Un d’aquests infants podria haver estat la dona que va permetre l’intercanvi genètic. De totes maneres, no ens ha de sorprendre que aquests tipus de detalls hagin passat desapercebuts en els textos de l’època, perquè s’ha de tenir en compte que els autors que segles més tard van escriure les sagues prioritzaven altres tipus de gestes.

E. marco

consolidar-hi un assentament. Els colons —entre els quals es comptaven diversos descendents i familiars d’Eric el Roig— van viure durant dos anys en un estuari de la costa nord-americana, però, novament, l’hostilitat dels indígenes va tirar els seus plans per terra. A poc a poc les esperances de colonitzar les costes de l’Amèrica del Nord es van anar apagant. I és que per als expedicionaris del segle XI, mantenir un assentament a Vinlàndia no sortia a compte. La ruta marítima que unia aquelles terres amb Grenlàndia era perillosa. Arribar-hi significava superar un dur viatge fins a una zona poblada per indígenes amb qui era molt complicat entendre-s’hi i comerciar. Els grenlandesos, per tant, preferien desplaçarse fins a Europa, on els viatges eren segurs i més còmodes i on podien aconseguir amb facilitat pells, teixits, nous aparells tecnològics i altres matèries per comerciar. Paral·lelament, cal tenir en compte que a partir del segle XI, les colònies víkings d’Islàndia i Grenlàndia es van anar reduint fins gairebé desaparèixer. Cap a l’any 1002, un grup d’immigrants va portar-hi una epidèmia i va provocar la mort a molts ciutadans, inclòs el mateix Eric el Roig, que va traspassar el 1003. A les malalties, a més, calia sumarhi que la disminució de la pressió demogràfica ja no feia necessari explorar nous territoris per viure-hi. Al segle XIII, amb l’extinció de totes aquelles colònies víkings, els descobriments de la saga d’Eric el Roig van quedar gairebé oblidats. Van haver de passar quatre-cents anys perquè un nou navegant europeu —Cristòfor Colom— posés els peus al continent americà. S oriol gracià és periodista. josé enrique ruiz-domènec és catedràtic d’història medieval a la universitat autònoma de barcelona. Per saber-ne més

:: clements, j. Breve historia de los vikingos. Barcelona: Ediciones B, 2008. :: velasco, manuel. Erik el Rojo. Còrdova: Arco Press, 2006. :: novoa, feliciano. Viatges i viatgers a l’Europa medieval. Barcelona: Lunwerg, 2007.

Sàpiens 53

102 Eric el Roig  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you