‘la Pastora’
el maqui hermafrodita La Guàrdia Civil va acusar-lo de vint-i-vuit assassinats i segons la premsa franquista era “una repelente mujer, lésbica y sanguinaria, con instintos de hiena”. Però sembla que la Pastora mai no va matar ningú i, de fet, ni tan sols era dona. Ara bé, aquella versió oficial va calar tant entre l’opinió pública que d’entre les històries de maquis que s’expliquen al massís del Port —a la cruïlla de Catalunya, el País Valencià i Aragó— cap aixeca tanta controvèrsia com la d’aquest guerriller. Per oriol gracià, amb l’assessorament de josep sánchez cervelló
L
a malastrugança es va fer notar el seu primer dia de vida, a la primeria de febrer del 1917. La Pastora va nàixer al mas de la Pallissa del Tossal, a Vallibona, a la comarca valenciana dels Ports, amb una malformació genital. “No estaven segurs de quin era el meu sexe, els semblava que tenia els atributs de mascle i de femella a la vegada”, recordaria anys més tard. Davant del dubte, sons pares van optar per batejar-lo amb el nom de Teresa Pla Messeguer, sabent que si constava oficialment com a dona s’estalviaria de fer el servei militar. La decisió és fàcil d’entendre si es té en compte la mala reputació de l’exèrcit de l’època i el record recent dels aldarulls provocats per la negativa dels reservistes espanyols d’anar a lluitar al Marroc. De gran, tot i així, ell mateix lamentaria la decisió dels seus pares: “Jo no m’he sentit mai una dona, sempre m’he sentit home, m’han agradat les feines d’home i vull ser reconegut com a home”.
album
Però el cas és que Teresa va ser educada com a dona, si bé des de petita ja se li intuïen algunes traces de masculinitat. Amb l’arribada de l’adolescència aquella virilitat implícita es va fer evident: va canviar el to de la veu, va créixer d’espatlles i li van sortir els primers pèls de la barba. Això va fer córrer els rumors sobre la seua autèntica sexualitat i els veïns li van acabar penjant el sobrenom despectiu de Teresot. Teresa Pla no s’entengué gaire bé amb els llibres —el seu entorn social i familiar no ho propiciava— i per això, ja de petita, va deixar l’escola per treballar la terra i cuidar ramats d’ovelles i corders. És així, fent de pastora pels serrats que envolten Vallibona, com va passar l’adoles52 Sàpiens
editorial antinea
la virilitat de ‘teresot’
de teresa a florencio
Aquests dos retrats fets el 1949 i el 1960 mostren la ‘mutació’ de la Pastora. A dalt, enfrontament entre la Guàrdia Civil i el maquis en el film La paz empieza nunca.
cència i la joventut, amb guerra civil inclosa. De fet, li hagués agradat d’anar a lluitar al front per defensar la República —i sobretot per ser reconeguda com a home—, però la seua condició oficial de dona li ho va impedir. Ara bé, les conseqüències d’aquell conflicte bèl·lic acabarien definint el seu periple vital. I és que a mitjan anys quaranta, els grups de maquis —que operaven clandestinament per bona part del territori espanyol per intentar frenar la consolidació del règim franquista— començaren a fer-se veure pel Port de Morella, una regió muntanyosa, amb alguns camps de conreu però molt poc poblada i amb boscos frondosos on programar emboscades. El més actiu d’aquests grups armats comunistes era l’Agrupació Guerrillera de Llevant Aragó, que dividit en diversos sectors/batallons tenia el seu radi d’acció a les províncies de Conca, Terol, Castelló, València i Tarragona. El dinamisme d’aquest grup fou possible gràcies a un xarxa de contactes que lligava les muntanyes del Sistema Ibèric amb els Pirineus i França, d’on obtenien el material bèl·lic i, sobretot, l’orientació política del Partit Comunista Espanyol a l’exili. Amb l’arribada dels maquis, doncs, pagesos i bandolers es van veure obligats a compartir espai i aviat sorgiren les primeres amenaces i complicitats. Els més perjudicats, sens dubte, foren els masovers que vivien al Port i que es van veure acorralats entre les accions dels guerrillers i la repressió de la Guàrdia Civil.
una diagnOsi mèdica
QUÈ s’ENTÉn PER HERMAFRODItisME?
E
ls estats intersexuals són un conjunt de patologies caracteritzades per una ambigüitat en el desenvolupament sexual de l’individu. En el grup s’hi inclou l’hermafroditisme verdader —una patologia en la qual coexisteixen en una mateixa persona testicles i ovaris—, i el pseudohermafroditisme, que és femení quan malgrat l’ambigüitat només hi ha presència d’ovaris, o masculí quan només hi ha presència de testicles. un home, al cap i a la fi
El maqui la Pastora patia un pseudohermafroditisme masculí, que tal com explica el ginecòleg Enric Trullén , “s’expressa amb genitals masculins d’aparença externa femenina o ambigua. Poden posseir, a la vegada, una obertura vaginal, testicles i un petit òrgan erèctil”. “Tot això és conseqüència d’una anomalia en la producció testicular d’hormones o d’enzim convertidor de la testosterona”, afegeix. Freqüentment aquests individus són atribuïts al sexe femení i només l’evolució durant la pubertat posa de manifest la seva patologia.
Sàpiens 53
sEGLE XX per deixar constància d’aquesta “mutació” va adoptar el sobrenom de Durruti —sembla que en homenatge al llegendari líder anarquista—, si bé popularment també se l’acabaria coneixent com la Pastora, l’àlies que li van treure la policia i els mitjans de comunicació i que feia referència al nom del mas on havia treballat abans d’unir-se als maquis. Però la seva incorporació al 23 Sector de la Agrupació Guerrillera de Llevant Aragó —que actuava al massís del Port i la seva àrea d’influència— va coincidir amb l’augment de la repressió de la Guàrdia Civil, les dificultats per trobar nous punts d’enllaç entre els pagesos i la complexitat del panorama polític internacional. I és que l’inici de la guerra freda, el reconeixement diplomàtic de la dictadura franquista i el consegüent aïllament del Partit Comunista Espanyol a l’exili van contribuir encara més a debilitar l’estratègia ideològica i l’estructura logística dels maquis. la venjança dels conflictes personals
crèdit xxxxxxx
Tot plegat va obligar les partides a aconseguir armament i diners pel seu compte, i això va obrir nombrosos conflictes interns. No és estrany, doncs, que la Pastora i el seu camarada Francisco Serrano Iranzo decidissin desertar i deixar els companys de combat per continuar lluitant al marge de la direcció. I les seves primeres accions tingueren per objectiu venjar conflictes personals pendents. Però, aviat, el reforç dels quadres de la Guàrdia Civil a les comarques valencianes dels Ports i l’A lt Maestrat va limitar-los la mobilitat i, per això, van traslladar-se al nord del massís, entre el Baix Ebre i la Terra Alta. Durant tot aquest temps, els va resultar d’importància cabdal la complicitat dels propietaris del mas del Llòbrec, al municipi de Paüls. Segrestaren pagesos, assaltaren masies i comerços dels pobles, però aquell escamot independent s’acabà dissolent l’agost del 1954, quan Francisco Serrano Iranzo va morir tirotejat en un assalt a la masia de la família Nomen, al poble dels Reguers, prop de Tortosa.
maquis i rojos
el retrat literari
una vida de novel·la
L
A dalt, reclutes republicans de Flix, a la Ribera d’Ebre. La majoria de maquis havien lluitat abans al costat de l’exèrcit republicà. A la dreta, carnet de la Brigada d’Investigació de la Guàrdia Civil creada per infiltrar-se entre els maquis.
a novel·la On ningú no et trobi, biografia del maqui Florencio Pla (àlies la Pastora), va guanyar la darrera edició del premi Nadal. Amb aquesta obra, l’escriptora Alícia Giménez Bartlett ha tret la pols a un dels personatges més enigmàtics de la postguerra. L’any 1978, però, el novel·lista Manuel Villar ja havia portat aquest cas a la ficció, en un llibre titulat La Pastora, un relat abocat a l’espectacularitat i ple d’imprecisions històriques, segurament per la manca d’informació de què es disposava en aquella època. Ara, els recents treballs d’investigació sobre els E nt r maquis han permès a Bartlett construir un a m b l’aev ista u sApi en tora a relat que destaca, sobretot, pel rigor.
s.cat
La Pastora era conscient que si s’unia a les guerrilles de maquis podria actuar com a home i abandonar definitivament tota la indumentària femenina 54 Sàpiens
A la darreria dels anys quaranta, Teresa Pla treballava al Mas de la Pastora, a la Tinença de Benifassà, a la comarca del Maestrat. Els pagesos que cultivaven aquella finca i d’altres del seu voltant havien cedit a les pressions de la guerrilla antifranquista i en la major part de casos hi acabaren col·laborant: els subministraven menjar i diners, els donaven suport logístic i encobrien algunes de les seues accions. Però el febrer del 1949, s’escapà un maqui de la presó de Morella i la Guàrdia Civil va decidir de planificar una emboscada contra els guerrillers i els seus còmplices. Els policies van destruir el mas del Cabanil —on van morir tres guerrillers— i detingueren els propietaris del mas de Sinfores, de les Pruneres i de la Pastora. Diversos masovers foren retinguts, si bé Teresa Pla se’n va salvar pels pèls. Ara bé, la por de més batudes de la Guàrdia Civil i els problemes de sociabilitat derivats de la seva singularitat sexual no li deixaren altra opció que anar a viure a la muntanya i sumar-se a les colles de bandolers. És clar que no ho va fer estrictament per qüestions polítiques, perquè ni la seva posició econòmica, ni la seva educació, no li permetien de tenir altra ideologia que la de la supervivència. A més, tenia clar que aquell canvi de vida li permetria d’actuar com a home i d’abandonar definitivament la indumentària femenina. I
entrevista a l’expert
“la pastora Em va assegurar que no havia matat ningú” Per què encara ara parlar de la Pastora desperta tanta controvèrsia? Al poble l’anomenaven Teresot i els qui la van conèixer estaven convençuts que era una dona amb òrgans sexuals masculins. Només a partir del 1960, quan la van detenir, es va començar a dir que es tractava d’un home. Això, sumat al llavi leporí, que li conferia una fisonomia particular, va donar peu a nombroses elucubracions, alimentades per l’imaginari popular, la premsa i, fins i tot, algunes novel·les històriques. Amb quins obstacles s’ha trobat durant la investigació de la vida d’aquest maqui? La informació sobre la
biografia de la Pastora era confosa i es feia difícil discernir entre llegenda i realitat. La major part de llibres que s’havien publicat sobre el tema eren plens d’errors i d’imprecisions. Els darrers anys, l’obertura dels arxius i el contrast de la documentació amb el testimoni oral de masovers, maquis i policies ha permès anar separant el gra de la palla. Vostè és una de les poques persones que el va poder entrevistar. Quina impressió li va fer? L’any 1960 vaig assistir al judici que se li va fer al Govern Militar de Tarragona. Però no va ser fins al 1986, quan ja era gran i es feia dir Florencio, que el vaig poder
entrevistar. Era un home físicament robust i em va semblar una persona amb caràcter, molt serena i d’agradable conversació. Em vaig endur la sensació que havia afrontat amb intel·ligència els cops que li havia donat la vida: tenia molt clar que una cosa era el que havia viscut i l’altra el que s’havia escrit sobre ell. Em va assegurar que, directament, no havia matat ningú. Recordo que em va dir: “El gran problema és que aquí ningú no ha investigat la veritat˝.
Josep Calvo és periodista i autor del llibre ‘La Pastora, del monte al mito’ (Ed. Antinea).
Sàpiens 55
“Després de la mort de Francisco em vaig amagar a la serra de l’Espadella, prop del poble de Xert [a la comarca del Baix Maestrat]. Allí, vaig viure-hi més de dos anys, gairebé sense parlar”, recordaria a finals dels anys setanta en una de les poques entrevistes que va concedir. Caçava i robava patates, bajoques, anous i ametlles, i va evitar el contacte amb els pagesos i la gent dels pobles propers pel temor de qualsevol delació a la Guàrdia Civil. Però el setembre de 1956, quan gairebé havia perdut la parla per la soledat i la manca de comunicació, va decidir enfilar el camí cap a Andorra. Va passar l’Ebre per Tortosa i després va creuar les serres del Perelló i Tivissa fins travessar tota Catalunya. Al Principat va trobar feina a la borda de les Pardines, a Sant Julià de Llòria, on treballaria com a pagès i en la cura de dos ramats d’ovelles. Davant dels andorrans ja es persentaria sempre com a Florencio Pla Messeguer, potser amb la voluntat de trencar amb aquell passat que tant el turmentava.
La detenció de Florencio Pla, àlies la Pastora, va ser confosa perquè en la darrera fotografia de què disposava la Guàrdia Civil anava vestit de dona
un judici amb poques garanties
ediciones flor del viento
una detenció confosa
Aviat, però, també es va implicar en el contraban de niló, tabac i ferralla, activitat que durant una temporada li va procurar diner fàcil i bons ingressos. La confiança amb els traficants el va portar a abaixar la guàrdia i no va preveure que aquells negocis foscos podrien ser la seva perdició. I és que per un problema en el préstec de diners es va guanyar enemics que no van tenir cap remordiment a l’hora de denunciar-lo a les autoritats. El maig de 1960 la policia andorrana el va detenir per entregar-lo a la Guàrdia Civil de la caserna de la Seu d’Urgell, la més propera.
durEsa contra els maquis. Al principi dels cinquanta la pressió de la Guàrdia Civil va dificultar l’acció dels maquis. A la foto, destacament policial a Móra de Rubiols, a Terol. Al costat, el document del consell de guerra contra La Pastora per “bandidaje y terrorismo”.
parla la víctima Julián Salvadó, segrestat per ‘la pastorA’
“Si veiem qualsevol moviment de la Guàrdia Civil, la primera bala serà per a son fill”
L’
havien avisat: “Demà volem els diners. 70.000 pessetes. Siga discret perquè si veiem qualsevol moviment de la Guàrdia Civil, la primera bala serà per a son fill”. Julián Salvadó ho recorda perfectament: “Aquestes són les consignes que va donar el maqui Francisco Serrano Iranzo a mon pare. Amb ell també hi havia la Pastora, però ella, que era un home fet i dret, gairebé no va badar boca”. Aquell era un segrest fet amb tota regla: era l’hora de dinar del 10 d’agost del 1951 quan aquells dos maquis havien entrat al mas de la finca de l’Ametleral, als afores de Paüls, petit poble de muntanya situat entre el Baix Ebre i la Terra Alta. “Normalment hi treballàvem set o vuit persones,
56 Sàpiens
Aquell detenció va portar molta controvèrsia. La mateixa identificació ja va generar confusió perquè la darrera fotografia de què disposava la Guàrdia Civil havia estat presa l’any 1949, i corresponia al període en què la Pastora encara vestia de dona. Res a veure, per tant, amb aquell home corpulent i viril del seu davant que, per embolicar-ho encara més, es feia dir Florencio. La notícia de la detenció va saltar a la portada dels principals diaris de successos de l’època. La primera plana del setmanari barceloní Por qué?, per exemple, publicava la fotografia de Teresa Pla —vestida de dona— amb aquest peu: “Esta es la única fotografía que existe de La Pastora, la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror a la Sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida como la banda de los siete”. Comentaris com aquest, confosos i sensacionalistes, van alimentar moltes llegendes fins al punt que distorsionarien definitivament la imatge pública de la Pastora.
però aquell dia només n’érem tres: un mosso, mon pare i jo”, assegura. Aquella emboscada, per tant, no era casual: “Feia dies que els maquis ens vigilaven. Esperaven el moment més adequat per assaltar-nos. A més, feia poques setmanes que havíem venut la fusta d’un pinar. Algú els ho havia dit i sabien que disposàvem de diners.” CALMA, MALGRAT EL PERILL
Iranzo i la Pastora van conduir els tres hostatges cap al bosc i, després de negociar les condicions del rescat, van deixar anar el pare de Julián perquè anés cap al poble a buscar les 70.000 pessetes. “Llavors vam caminar fins a arribar a la punta de Ganxos, un dels cims més alts de la zona, un lloc
ideal per vigilar qualsevol moviment sospitós. Ens van lligar del peu, al mosso i a mi, i allà vam fer nit”. Però malgrat que la seva vida penjava d’un fil, Julián Salvadó va mantenir la calma. PLA D’ESCAPADA
“L’endemà al matí, quan tots estàvem encara endormiscats, vaig demanar que em deslliguessin perquè necessitava anar de ventre. Llavors, vaig aprofitar per escapar-me saltant camp a través per una vall agresta, sense mirar on posava els peus. La meua preocupació era arribar al poble abans que mon pare sortís de casa amb els diners”. I sí, va arribar a casa malferit, sense espardenyes i amb un trau al cap, però el que
Amb la seva detenció s’inicià un llarg periple per diverses presons. De la Seu d’Urgell, fou traslladat a Lleida i d’allí a Tarragona, en una parada abans d’emprendre el camí cap a València. Naturalment sempre fou reclòs en presons femenines, perquè tot i que ell es presentava com a home, en els registres oficials constava amb el nom de Teresa Pla. Només els resultats de les proves dirigides per dos metges de l’Hospital Militar de València van aconseguir posar les coses al seu lloc. Les conclusions d’aquell informe mèdic eren ben clares: l’individu analitzat presentava un cas de pseudohermafrodisme masculí; això significava que genèticament era un home, si bé la constitució dels seus òrgans genitals era defectuosa, amb un escrot bífid, al qual calia sumar-hi les reduïdes dimensions del penis.
comptava és que son pare encara hi era. Ara bé, el calvari no s’havia acabat: el pare va ser detingut per no haver alertat la Guàrdia Civil. El van tancar dos mesos i mig a la presó de Pilats de Tarragona, fet que van representar-li un turment. “En tornar al poble, mon pare volia fer vida normal, però per temor de represàlies dels maquis havia d’anar a treballar a la finca custodiat per la Guàrdia Civil. Vista aquesta situació, vam decidir marxar de Paüls. El Nadal d’aquell any ja el vam passar a Roquetes, al costat de Tortosa”, recorda Julián, que ara, als vuitanta-set anys, continua vivint a Roquetes, on va refer la vida, marcada en la seva joventut per aquell episodi.
age forostock
secció xxxxx
el paisatge agrest
Per la complexitat orogràfica, el massís del Port va ser un bon refugi per als maquis, des d’on podien organitzar les emboscades i amagar-se de la Guàrdia Civil. Fins i tot avui dia, accedir a les zones interiors del massís amb vehicle és complicat.
Un cop aclarit aquest dubte, que tanta controvèrsia havia aixecat, Florencio Pla va ser jutjat en consell de guerra, primer a Tarragona —per les accions dutes a terme en aquella demarcació— i després a València. Se’l va acusar dels delictes de vandalisme i subversió social, de l’assalt a un banc, de l’assassinat d’un ermità a Vallivana i d’un altre a Albocàsser, i de la mort d’un regidor de Xiva de Morella, dels alcaldes d’Hortells i la Llàcua, i també de vint-i-tres guàrdies civils. Per tot plegat va ser condemnat a pena mort, si bé poc temps després va ser commutada per trenta anys de reclusió major. El veredicte va agafar per sorpresa el mateix acusat, sobretot perquè se li havien imputat assassinats comesos per diverses partides de maquis quatre anys abans de la seva incorporació a la guerrilla: “Quan detenen una persona desgraciada com jo, que no sap defensar-se, aprofiten per penjar-li els crims que la Guàrdia Civil no ha aconseguit solucionar”. Però res no li va evitar la presó: va passar vuit anys en una presó de València i vuit més al Centro Penitenciario de Cumplimiento de El Dueso, a Santoña, a la província de Santander, fins que l’estiu del 1977 va ser alliberat aprofitant una reducció de la condemna commutada per penes de treball. En sortir-ne va tenir la sort de creuar-se amb la complicitat de Mariano Vinuesa, un dels funcionaris de la presó de València, qui va cedir-li una casa als afores del nucli d’Olocau de Carraixet, a la comarca del Camp del Túria. Florencio Pla hi va viure fins a la mort per causes naturals, l’any 2004. Però aquella mostra d’humanitat no esborraria la sensació amarga que li havia deixat la vida: “Amb mi s’han comès moltes injustícies, la primera i la principal, la que m’ha jugat la mateixa naturalesa”. S oriol gracià és periodista. josep sánchez cervelló és professor d’història de la urv.
Per saber-ne més
:: calvo, josé. La Pastora, del monte al mito. Vinaròs: Antinea, 2009. :: sánchez cervelló, josep (ed.). Maquis: el puño que golpeó el
franquismo. La Agrupación Guerrillera de Levante Aragón. Barcelona: Flor del Viento, 2003. :: segarra, f. Los maquis en el Maestrazgo. Vinaròs: Antinea, 2010. :: giménez bartlett, a. On ningú no et trobi. Barcelona: Destino, 2011.
Sàpiens 57