Saps que desembre

DESEMBRE 2013 Any 5 Núm.51

AGENDA Dilluns

2

Dimarts

3

1BAT (social)

Dimecres

4

2BAT

Exposicions orals TR del alumnes MUNOG

Dijous

5

2BAT

Notes als alumnes

Divendres

6

TOTS

Dilluns

9

ESO/1BAT 1BAT 3ESO/4ESO(nous) 1BAT

Dimarts

10 1BAT/2BAT (NOUS)

Dimecres

Dijous

Visita al Centre Cultural del Born

☺ Festiu, “La

Constitució”

Inici 2n periode avaluatiu Proves de selecció per participar en els Programes Internacionals: MUNOB (Model United Nations of Bucharest) i MUNOG (Model United Nations of Goldberg).

Proves psicopedagògiques Proves de selecció per participar en els Programes Internacionals: MUNOB (Model United Nations of Bucharest) i MUNOG (Model United Nations of Goldberg).

Informació sobre els resultats de les Proves Psicopedagògiques (a les 19.30 hs)

11 12

34ESO Conferències ( Per a pares i exalumnes)

Divendres

13

Dilluns

16

Dimarts

17

Dimecres

18

Dijous

19

ESO 2BAT

Divendres

20

ESO

“Xerrades amb compromís” a càrrec d’Ignasi Carreras, al Caixaforum. (de 10.00 a 12.00 hs) Xerrada a càrrec de Sr. Ramon Maria Nogués , “Dimensió interior” a les 20.00 hs (Cicle de conferències organitzades per la junta de l’AMPA)

TOTS

Vespre científic “Sense minerals no hi ha mòbils” a les 20.30 hs

4ESO

“Anem a urgències”, visita a l’Hospital Clínic.

(alumnes de Biologia)

Comiat trimestre Lliurament memòria Treball de Recerca (alumnes nous) Lliurament de notes als alumnes

Vacances de Nadal del 21/12 al 07/01

Aquest Nadal marca la diferència!

Per l'educació, per la integració, per la solidaritat, pel nostre futur... Sigues part del canvi i col·labora fins el 10 de desembre amb la compra de torrons solidaris a benefici d'un projecte d'acompanyament a l'escolaritat per a families nouvingudes i un programa de formació per a joves en risc d'exclusió social.

Escola Pia de Nostra Senyora Diputació, 277 08007 Barcelona / tel. 93 488 11 66 / fax. 93 487 60 38 nostrasenyora@escolapia.cat / www.nostrasenyora.escolapia.cat HJDFH

Cada persona, un projecte (Extracte discurs de la cloenda del centenari) Autoritats. Estimats professors, alumnes, senyores i senyors:

benvolguts

És un deure ben dolç el d’agrair, en primer terme, que els mestres de l’Escola Pia Nostra Senyora m’hagin regalat l’honor de representar els seus estudiants en aquest acte extraordinari dels 100 anys, i de fer-ho al costat dels professors Joan Florensa i Jaume Garcia, i especialment del meu professor d’espanyol i de literatura espanyola Enric Sàrries, en ocasió també del llibre que ara us presentarem.

La meva mestra de català d’una cosa que ja sembla antiquíssima i absolutament demodé que es deia “Tercer de BUP”, la Marta Castillon, em va demanar que us expliqués breument els meus records del pas per aquesta casa. Fer memòria avui, per aquest qui us parla, no voldria ser un exercici de nostàlgia ni un recull d’anècdotes, sinó una oportunitat d’or, que agraeixo de nou, per reflexionar sobre quina educació vaig tenir el privilegi de viure.

Però abans, i primer de tot, s’imposa un record: perquè encara avui –quan contemplo aquesta sala d’actes– hi veig, ben al final, com d’amagat, un noi bastant estrany i un pèl autista que tenia 18 anys.

Aquest noi, que era i suposo que encara sóc jo, feia el seu segon curs de COU, un curs que va suspendre l’any anterior de manera estrepitosa (els motius, que tenen certa relació amb el sexe femení, serien un pèl llargs d’explicar).

Les seves notes, en aquest segon de COU, tampoc no eren extraordinàries. Era un adolescent que, com he sabut temps després, patiria tota la seva vida per si allò que feia tenia relació amb el seu talent o era un simple somni enganyador. Però hi havia una cosa que aquest jove que encara veig allí, a l’ombra, semblava tenir prou clara. No sabia ben bé com fer-ho, però volia escriure, la seva vida seria això: escriure.

Em veig allí assegut, com us deia, amb 18 anys, en un dia de primavera en què se celebraven els Premis Literaris de l’escola. Jo mai no m’hi havia presentat, era un adolescent perdut amb una sola intuïció vaga, però vaig decidir fer el cor fort i participar en moltes categories: per sorpresa meva, les vaig guanyar totes. Encara recordo l’entrega de premis on l’escriptor J. Palau i Fabre em va dir: “és vostè un abusador, deixi espai per als altres!”

Aquell, si ho voleu, va ser un petit triomf, vist des d’ara. Però per a mi va ser molt important. Perquè em va ensenyar que l’escriptura requereix ser fort, que a la vida tens alts i baixos, i que el teu èxit (si és que existeix quelcom com l’èxit) s’ha de covar a foc lent. Avui, temps després, he entès que tot això no ho podria saber sense unes persones cabdals que, quan m’ho pregunten, sempre defineixo com “els millors mestres del món”.

Perquè els meus mestres de l’Escola Pia, creieume, i no ho dic per cofoisme, són els millors mestres que hom pot tenir. He tingut la sort de poder comprovar-ho a molts països del món. A Nova York, on vaig poder estudiar filosofia, l’Agnes Heller em va explicar les teories del seu mestre Lucáks, Jacques Derrida m’explicà els punts claus del deconstructivisme. Però els més bons de tots, sens dubte, els meus profes de la Pia. I per què, us preguntareu, tinc la gosadia d’afirmar això? Ho resumeixo molt breument, com a sentit homenatge. Tinc els meus mestres com els millors... .Perquè em van ensenyar, sense moralines de tres al quarto, que la més sòlida forma d’ordir una ètica personal és poder emprar el coneixement que et dónes i et donen amb absoluta llibertat. . Perquè em van descobrir que, a la vida, bàsicament, hi ha tres coses importants: saber llegir, saber escriure, i saber comptar. I que la resta, i perdoneu-me, bàsicament són xorrades. . Perquè els meus extraordinaris mestres de literatura (l’Enric, en Manel) em van descobrir que no sabem res ni podem ser avantguardistes sense conèixer la tradició que ens precedeix i tenir enveja dels grans escriptors. . Perquè els meus extraordinaris mestres de filosofia (l’Emili Boronat, en Joan Ferran), em van ensenyar que –abans de creure’t que tens una bona idea- l’has de contrastar amb l’herència dels grans pensadors, a qui sempre has de tornar com un rosari. . Perquè el meu mestre de català, en Lluís Busquets, em va ensenyar (gràcies, Lluís!), que la millor manera de ser catalanista i voler una nació plena és llegir els nostres clàssics, no fer faltes d’ortografia, i picar molta, molta, però que molta lletra. . I, finalment, perquè em van ensenyar que –tot això que us explico– no està renyit ni amb el gaudi ni amb el bon humor. No és estrany, per tant, que aquesta escola hagi produït grans humoristes.

Són trets molt generals, si ho voleu, però són marques d’aquesta casa que, quan et trobes amb algú del món que ha estudiat entre aquests murs, detectes a l’instant. En un present on tothom potineja el sistema educatiu, on uns i altres volen convertir l’escola en un eina d’adoctrinament, on es parla frívolament de valors morals a l’escola... quan el que es vol és crear ciutadans mesells, aquestes no són idees menors.

Sovint es diu que enguany els alumnes i els joves han perdut el respecte envers els professors. Res més lluny de la realitat: els joves, els nens i les nenes, els adolescents, són fantàstics, són d’una puresa esclatant, i cada un representa un projecte inequívoc i enlluernador: qui ha perdut, qui hem perdut diria, el respecte per l’escola i pels professors som els adults. . L’hem perdut perquè demanem que ens faci la feina d’educar els infants quan l’hem de fer (també) nosaltres. . L’hem perdut perquè li demanem que creï valors quan el que ha d’intentar assolir són eines perquè cadascú se’ls creï en llibertat. . Perquè no respectem els mestres: ens creiem que nosaltres eduquem millor que ells perquè creiem conèixer millor els nostres fills: quina supèrbia, quanta ignorància pretesament adulta.

Jo vaig tenir la sort d’educar-me en una escola que perilla, una escolta religiosa, certament, però on el meu professor de filosofia Joan Ferran hi podia fer un seminari de pensament ateu, i no passava res.

Jo vaig poder educar-me en una escola lliure que confiava en la nostra capacitat per ser adults, en què la Carme Bartrés no m’adoctrinava en feminisme, sinó que m’explicava la història heroica de les dones obreres del segle XIX per fer-me conscient del seu valor. Jo he tingut la immensa sort que la Marta Castillon m’ensenyes tot el poder transformador de la política amb l’Oda a “La Pàtria”, que en Lluís Busquets em descobrís els jardins de Sinera per on ell mateix havia passejat amb l’Espriu. Jo vaig tenir un professor de filosofia, l’Emili Boronat, que em va ensenyar a riure’m de tot, com feia Voltaire. Jo vaig tenir uns mestres que creien que educar no és regir-se per la immediatesa, ni fer un full d’Excel com pensen els plastes dels pedagogs, ni exigir un compte de responsabilitats numèriques. Cada persona, un projecte. Cada mestre, un generador de llibertat.

Hi ha una cosa que diu sovint un bon amic, l’actor Josep Maria Pou, i que avui és tremendament escaient de repetir: “els millors actors d’una

companyia, diu en Josep Maria, sempre són els més vells”. Avui jo puc dir que, sense cap mena de dubte, els millors mestres són els més vells, els que tenen més alumnes a les espatlles. Insisteixo: els adults els hi hem perdut el respecte. I no hi ha res més important que un mestre amb l’experiència d’haver ajudat a crear molts projectes personals.

Un bon mestre és un luxe, és més important que cent hospitals, que setanta carreteres, que totes les estructures d’estat que us imagineu. Un mestre que ensenyi bé el català vol dir centenars de bons parlants, milers de lectors documentats, centenars de novel·listes que empren la llengua. Un bon mestre de filosofia o de literatura (gràcies, Emili, gràcies, Joan, de veritat, moltes gràcies, Manel, Eduard, Enric) vol dir una vida dedicada al pensament i l’escriptura. Una vida petita com la meva, però meva, intransferible i orgullosa.

Gràcies, gràcies, i mil vegades gràcies, mestres meus.

Aquest és el meu prec, avui i sempre: deixeu treballar els mestres, escoltem els mestres més vells i fem cas a les escoles més velles. Les més velles són sens dubte les més noves. Els mestres són el nostre tresor, i els d’aquesta escola, insisteixo, són els millors mestres del món.

Presidents, consellers, pares: escolteu els mestres, creieu en la llibertat dels vostres fills per ser quelcom diferent a vosaltres, tingueu amb ells la tolerància que els mestres varen tenir amb vosaltres. Benvolguts polítics, en especial: deixeu de potinejar l’escola amb les vostres frustracions i amb la vostra moral de fireta. L’escola no és un programa electoral: és una fàbrica de ciutadans lliures i entenimentats. Deixeu als mestres treballar en pau i, si els retireu un sol bri d’ajuda o recurs, que el fat us jutgi.

Aquesta escola farà molts centenaris, no ho dubto.

Perquè per ella mirar enrere, i parlar de tradició, és mirar endavant. Perquè aquests mestres vells educaran a mestres joves que algun dia seran vells i acumularan tot el seu saber. I perquè els seus alumnes ens deixarem la pell per ella quan faci falta. Jo, avui, ho torno a dir amb la boca ben plena. Sou els millors mestres del món. Moltes gràcies, visca l’Escola Pia, i visca els seus mestres.

Bernat Dedéu Ex-alumne