Calidoscopi explicar-nos quin és el sentit de l’existència, de la vida,delmón,delescoses.D’unabanda,laprimera tasca crec que consisteix en dialogar amb totes les altres disciplines que formen el món de la ciència i de la cultura, en el punt de desenvolupament que aquestes es troben avui. En aquest sentit, crec que ésbàsicquelafilosofiasiguifilosofia“delareligió”, filosofia “de l’art”, filosofia “de la ciència”, filosofia “política”, etc. Crec que les ciències socials – l’economia, el dret, la psicologia, la sociologia, etc.estanmoltnecessitades d’undiàlegambla filosofia que els acari, de manera profunda, amb els límits ètics del comportament humà, amb la reflexió sobre els valors, sobre la justícia, sobre la felicitat, etc. I el mateix, exactament el mateix, val en relació a les ciències naturals: que serà de la biologia, de la física i la química, de la medicina, etc., sense un diàleg creatiuamb la filosofia? Però l’art –i totes aquelles disciplines emparentades amb l’art, com per exemple l’arquitectura- també necessiten que la filosofiaelsajudiaentendre’ssímateixos.Ecosivia, que diuen els italians. Per altra banda, la filosofia cal que segueixi sent clàssica, és a dir, que segueixi fent una cosa que ha fet sempre: és ajudar a les persones a entendre o a afrontar el misteri de l’existència, a construir i expressarl’admiraciópelfetdel’ésseridelavida,a penetrar el misteri sense fons que és la persona humana –en un sentit existencial del terme, és a dir, més enllà de la seva explicació científica- i a anar-lo desvetllant, etc. Aquesta és l’altra tasca que la filosofia ara –com ha fet des dels seus inicis- crec que hauria de seguir fent. P: Parlem de la realitat que ens envolta. Exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, i si ho creu viable o, més aviat, com seria possible encaminar-s’hi? R: Crec que no podem deixar de formular els nostres ideals “polítics” –sobre el món- en un llenguatge que no sigui el de la modernitat. Al cap i a la fi, som hereus d’aquest llenguatge. En aquest sentit, crec que el repte segueix sent el de sempre: com construir un món de persones lliures, iguals i fraternes. Crec que, en aquest moment de la història, som més conscients que aquests ideals moderns són una “lletra” que necessita d’una “música”, és a dir, que necessiten algun tipus d’impuls espirituals per mantenir-se dempeus. En aquestsentit,lesreligionssónun“dipòsit”espiritual del qual podrien beure, al meu entendre, tots els
ma ig 2013
projectes ètics i polítics que malden per un món més just, això és, per una humanitat més reconciliada amb sí mateixa i amb la naturalesa. Com a hereu d’una tradició de “socialisme cristià” o de “cristianisme socialista” –digues-ho com vulguism’és difícil un projecte que apunta a la fraternitat que no tingui alguna referència a algun tipus de “filiació”. De la mateixa manera, m’és difícil d’entendre que algú pugui creure en allò que ens revelen els Evangelis i no reconegui que els moviments concrets que lluiten per una societat més justa son les mediacions històriques que necessitem persercoherentsambl’èticaevangèlica. Anant al nostre moment històric, crec que la història del segles XIX i XX ens han donat vàries lliçons. La primera: que el capitalisme és incompatible amb els ideals moderns de llibertat, igualtat i fraternitat, és a dir, és incompatible amb els mínims de la justícia social -la qual cosa és una paradoxa, perquè de fet el capitalisme és el “fill principal” de la modernitat peròalmateixtempslatraeix,veaserun“fillbord” de la modernitat-. Però que el socialisme que hem conegut al llarg del segle XX –el socialisme d’Estattampocéscompatibleambl’idealdelallibertatnide fraternitat. Necessitem una democràcia sense capitalisme. Cosa fàcil de dir i difícil de fer. En les darreres dècades, les ciències socials han tendit a pensar que democràcia i capitalisme era una parella que anava de la mà, que era difícil –per no dir impossible- una democràcia sense capitalisme. Però el que estem veient en aquests inicis del segle XXI és que, allò impossible, és la democràcia en el sí del capitalisme. El capitalisme –globalitzat, desregulatestà acabant amb la democràcia i el seu fi últim: els drets socials, la dignitat del treball, la redistribució de les oportunitats i dels béns, etc. ¿Com podem superar aquest carreró sense sortida: de democràcia sense capitalisme no n’hi ha hagut cap cas fins ara; però democràcia amb capitalisme és una combinació destinada al fracàs, on qui perd sempre és la democràcia? Crec que la solució a aquest impasse dramàtic és començar per desfer algunes fal·làcies. U: allò que sembla condició de possibilitat de la democràcia no és el capitalisme sinó el mercat -nol’estructura de la propietat essencial a l’economia capitalista, sinó el dissenyinstitucionalpropidel’economiademercat-, perquè el pluralisme polític propi de la democràcia necessita, d’una manera o altra, el pluralisme econòmicpropid’unaeconomiademercat, sempre i quan aquesta sigui una economia de lliure mercat i 6