REVISTA SIÓ. Núm 511 - Any XLIII - Setembre 2006 by Mireia Pintó Grau

Núm. 511 - Any XLIII - Setembre 2006

ESTIMATS LECTORS ......................... 3

Gent, fets, coses... - Oficis: abellaire, arnes i mel .............. 35

ACTUALITAT

Els lectors escriuen

Fets del mes - Diada Nacional de Catalunya ............. - Manifest 11 de Setembre .................. - Ofrena floral entitats ......................... - Fill il·lustre ........................................ - Fill il·lustre: Parlament alcalde .......... - Fill il·lustre: Parlament Joan Llurba... - Festa Major ....................................... - Pregó de la Festa Major .................... - La creu de La Donzell ....................... - Publicitat i brutícia ............................

5 7 11 13 15 17 21 25 29 29

ENTITATS Fundació Guillem Viladot “Lo Pardal”

PORTADA: L’acte institucional de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, es dignificà amb la hissada de la bandera catalana per tres membres de la Policia Municipal, mentre la cobla Jovenívola interpretava Els Segadors. Va ser la novetat de l’acte en què van participar una vintena d’entitats, amb les tradicionals ofrenes al peu del monument a Rafael de Casanova. (Josep Bertran)

- Espacio Tangente de Burgos acull l’exposició de pòsters poemes de Guillem Viladot ............................ 31

- El corriol dels Hortets tallat per obres . - Una felicitació i una queixa ............... - L’acudit d’en Creus ........................... - Dedicat als fills ................................. - Aclariment sobre la fundació del futbol sala d’Agramunt ..................... - Han retirat una estàtua de Franco .....

37 39 39 41 43 45

CULTURA De llibres - Víctor Colomer i Nadal, mestre i revolucionari .................................. 47 COL·LABORACIONS LITERÀRIES El conte - Perdut en l’horitzó ............................ 49

OPINIÓ

ESPORTS

El celobert

- Club Futbol Agramunt ....................... 51 - Bàsquet Agramunt Club .................... 53 - Club Ciclista Agramunt ..................... 57

- Socors s’escriu amb “r”.................... 33

GRUPS POLÍTICS MUNICIPALS - Festa Major, Fill il·lustre i discurs Diada ................................... 59 REGIDORIES MUNICIPALS - S’acaba l’estiu i la feina continua ...... 61 L’AJUNTAMENT INFORMA ................. 63 ALMANAC .......................................... 67 LLEURE - Amenitats ......................................... 69 LA FOTO ............................................ 70 LA CALAISERA ................................... 70 IMATGES D'AHIR I D'AVUI ................. 71

5 Ofrena floral de l’Onze de Setembre per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. 2

sió 511

[SETEMBRE 2006]

L’Ajuntament va nomenar Joan Llurba i Vicens Fill il·lustre de la Vila, en un ple extraordinari celebrat el dia 8 de setembre.

E S T I M AT S L E C T O R S . . . questes setmanes, a cavall del setembre i l’octubre, els agramuntins estem en una mena de stand by acabades les vacances, passada la Festa Major i tot esperant la Fira del Torró. Fa anys, després de sant Gos, que era en dimecres, semblava que s’havia acabat l’estiu i s’entrava de patac a la tardor. Ara tenim com una mena de temps afegit afavorit també pel retard en l’arribada del fred.

Com som els catalans que per posar la nostra senyera al balcó, en dies de festa senyalada, ens l’han de regalar.

Hem tingut uns començaments de setembre ben carregats d’esdeveniments: la Festa Major, el Fill Il·lustre i la Diada. De tots en donem àmplia informació. Alguns han motivat una certa polèmica, com és el cas del contingut de part del manifest de la Diada o de l’argument del Pregó de la Festa Major. Que tothom jutgi per si mateix.

De la Diada, destacar dos fets novedosos. La solemne hissada de bandera al final de l’acte, i el repartiment gratuït de senyeres per part de l’Ajuntament. En van distribuir mig miler. De quadribarrades, 300 i d’estelades, 200. D’aquestes darreres no se’n van pas veure tantes penjades als balcons. En canvi de les altres sí que n’hi havia més que mai. Aquest èxit de la demanda de banderes em va entristir. Com som els catalans que per posar la nostra senyera al balcó, en dies de festa senyalada, ens l’han de regalar. Quant pot costar un metre de bandera catalana? La nostra dignitat com a català passa per aquesta misèria? Després de gairebé 30 anys de democràcia, de celebrar Diades i Sant Jordis encara ens l’han de donar, la senyera, per posar-la al balcó?

L’èxit em va fer mal al cor. Es poden comprendre actituds de molts catalans de menfotisme, d’indiferència, de no donar-hi importància al fet de penjar la bandera. Però costa d’entendre, i dol, que la voluntat de significar-se com a catalans passi pel que val un tros de senyera. Contràriament a l’opinió d’un lector, sí que em sembla bé l’escrit de l’alcalde sobre “la crònica espoliació financera i total falta de comprensió per part d’Espanya i els seus governs, que fan que cada vegada sigui més necessari que ens reafirmem en la nostra catalanitat”. Però a la catalana, pagant cadascú el seu, afegiria. Afectuosament, Bernat Jofre Agramunt, setembre 2006

CRÈDITS Redactors: Josep Bertran, Pasqual Castellà, Joan Pijuan, Antoni Ponsa, Joan Puig, Josep Rovira i Anna Santacreu. Col·laboradors: Serafina Balasch, Ramon Bernaus, Ricard Bertran, Jaume Cots, Ramon Creus, Montse Guerrero, Deudat Pont, Paulí Ribera i Rosa Maria Sera. Responsable pàgina web: Ramon Bernaus Vila. Edita: Col·lectiu de Redactors d'Agramunt Amb la col·laboració del departament de Cultura de la Generalitat, l'IEI de la Diputació de Lleida i l'Ajuntament d'Agramunt

Premi Humbert Torres d'Òmnium Cultural 1988

■

Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Premi "Tassis-Torrent" Dip. de Barcelona 1989

■

Torronaire d'Honor 2004

Imprimeix: Impremta-Òfset Barnola - Dipòsit Legal: L-138-1964 Redacció i Administració: C/. Ensenyament, 17 - Apartat de Correus, 10 - 25310 Agramunt (Urgell) Subscripció anual: 30,30 € - Número solt: 2,75 € Per a subscripcions i anuncis: Pilar Figuera. Tel. 973 39 20 42 La redacció, manifesta la no obligació d'acceptar totes i cadascuna de les col·laboracions rebudes. Per altra banda, la publicació dels articles signats, no significa l'acceptació implícita del seu contingut per part de l'equip redactor. Es recorda que els treballs que enviïn els col·laboradors a SIÓ, han d'estar escrits a màquina, signats, amb l'adreça i el D.N.I.; si bé, es publicaran amb pseudònim, sempre que els autors ho vulguin. Es prega també, que no passin de foli i mig. Els escrits que arribin a SIÓ, perquè puguin sortir publicats en el mes de la data de la revista, han d'ésser presentats a la redacció (Apartat 10) abans del dia 25 del mes anterior.

[SETEMBRE 2006]

sió 511

ACTUALITAT FETS DEL MES

per JOSEP BERTRAN

Diada Nacional de Catalunya a Diada Nacional de Catalunya es va celebrar amb tres actes centrals: la pujada a peu al Pilar d’Almenara; les ofrenes florals davant el monument i una ballada de sardanes al Mercadal. La pujada al Pilar va tenir lloc la vigília a la nit. Hi van participar unes dues-centes persones que van pujar fins al peu del monument. Des de dalt de tot es va deixar caure una bandera d’una vintena de metres. Després es va llegir un manifest, i per recuperar forces es va servir coca amb xocolata, per part de l’Ajuntament, organitzador de l’acte. L’acte central de la Diada va ser, com sempre, l’ofrena a la plaça Onze de Setembre presidida per l’Ajuntament en ple. Una vintena d’entitats van dipositar rams de flors al peu de l’estàtua de Rafael de Casanova. L’alcalde, Ramon Muixí, va llegir el manifest. La principal novetat va ser la pujada de la bandera, en una asta collocada al costat del monument, per part de tres membres de la policia local, amb vestit de gala mentre la cobla Jovenívola interpretava l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors. A més del pal col·locat al costat del monument, l’Ajuntament n’ha posat també a la plaça del Torronaire i al pati de l’Escola Municipal de Música. I ja que parlem de banderes, direm que l’Ajuntament en va repartir, de franc, unes 500 unitats, de les quals 200 eren estel·lades. Val a dir que sí que es va notar que hi havia més balcons i finestres amb la senyera catalana. A continuació reproduïm íntegrament el discurs llegit per l’alcalde, tal com fem cada any. A diferència de fins ara, aquest manifest va ser criticat per un sector de la ciutadania i pel grup municipal de CiU per estimar que part del seu contingut és partidista a favor de l’equip de govern i que no s’ajusta a una intervenció institucional i unitària com hauria de ser la de la Diada. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

SÒNIA FIGUERA

ACTUALITAT FETS DEL MES

JOSEP BERTRAN

Any rera any, venim a aquesta plaça per honorar aquelles persones que ho van donar tot per Catalunya, però a la vista d’esdeveniments ocorreguts durant els darrers mesos jo em pregunto: som dignes de la seva memòria?

MANIFEST 11 DE SETEMBRE Benvolguts conciutadans,

na vegada més com cada any ens retrobem en aquesta plaça dedicada al que fou conseller en cap de l’Ajuntament de Barcelona i als que com ell varen aguantar el setge i els embats de la guerra fins arribar aquell fatídic Onze de Setembre de 1714. Rafael de Casanova, (del qual en tenim una representació de pedra presidint aquesta plaça) és el màxim exponent i símbol que representa el que ha estat històricament la resistència catalana contra la voluntat espanyola d’espoliar-nos, aixafar-nos, i anorrear-nos com a poble. En record de tots aquells patriotes i màrtirs us demano un fort aplaudiment. Any rera any, venim a aquesta plaça per honorar aquelles persones que ho van donar tot per Catalunya, però a la vista d’esdeveniments ocorreguts durant els darrers mesos jo em pregunto: som dignes de la seva memòria?

El temps ho dirà i en qualsevol cas algun dia la història ens jutjarà. Aquest Onze de Setembre de 2006 és el primer sota el paraigua del nou Estatut recentment entrat en vigor i que s’haurà de desplegar durant els propers anys. Un estatut que no té res a veure amb el que va sortir del Parlament de Catalunya aprovat amb el suport de més del noranta per cent dels vots de la cambra catalana. De Madrid ens ha arribat un Estatut esquifit, retallat i mutilat. Segons les manifestacions burlesques del mateix president de la Comissió Constitucional al Congrés espanyol, el Sr. Alfonso Guerra en el text estatutari original, ocupa més espai el que s’ha retallat o modificat en detriment dels interessos de Catalunya que el que resta tal com va sortir del Parlament català. Malauradament, com passa sovint, en el conjunt de forces polítiques catalanes ni tan sols van posar-se d’acord per defensar a Madrid allò que elles mateixes havien aprovat a Catalunya. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

L’alcalde Ramon Muixí, ERC, i el primer tinent d’alcalde Àngel Jubete, PSC, en el moment d’efectuar l’ofrena floral en representació de l’Ajuntament.

ACTUALITAT FETS DEL MES

JOSEP BERTRAN

▼ L’alcalde, Ramon Muixí, durant el seu parlament.

Amb tot, aquest nou text estatutari resultant de tot aquest procés és l’eina bàsica que avui tenim i amb la qual hem d’intentar continuar avançant com a poble.

La llibertat dels pobles i les nacions solament en tenen un de sostre, que és la plena sobirania i la independència nacional. Voler pretendre fer-nos creure que els catalans hem d’agafar un altre camí és una fal·làcia.

De com s’apliquin tots i cadascun dels seus articles des del govern de la Generalitat en dependrà que el poble de Catalunya pugui continuar avançant cap al destí final que li pertoca com a tota entitat nacional diferenciada de qualsevol racó del món. La llibertat dels pobles i les nacions solament en tenen un de sostre, que és la plena sobirania i la independència nacional. Voler pretendre fer-nos creure que els catalans hem d’agafar un altre camí és una fallàcia. També serà necessari que des dels ajuntaments ens involucrem en tot aquest procés de reconstrucció nacional aprofitant tots els recursos que aquest nou estatut li puguem extreure. Ara bé, si des dels ajuntaments a més a més de treballar pel país no treballéssim també per fer polítiques que ens facin més feliços, més cultes, més sans, més tolerants i perquè no, més rics, si és possible. Si no féssim polítiques destinades a millorar en tots els sentits i per tothom, estaríem fent un mal servei al ciutadà. Per això, hem fet i farem polítiques de pro-

moció econòmica per millorar la posició de la nostra vila en aquest món globalitzat. Hem fet i farem polítiques d’integració de la nova immigració per poder construir una societat més justa en la que tots ens hi trobem bé. Hem fet i farem política industrial amb la construcció d’un nou polígon i la preparació d’un altre per més endavant perquè els nostres conciutadans es puguin guanyar la vida a la nostra vila sense necessitat de traslladar-se. Hem fet i farem polítiques de protecció mediambiental com la posada en marxa de la deixalleria, la recollida selectiva de matèria orgànica, per poder gaudir d’un millor entorn natural. Hem fet i farem polítiques de promoció de l’esport i el lleure com l’adequació dels pavellons poliesportiu i firal i l’arranjament de les piscines perquè el nostre jovent pugui créixer també en la pràctica de l’esport. Hem fet i farem polítiques de promoció de les activitats lúdiques i culturals com la Festa Major, Sant Joan, Carnaval i d’altres perquè tots plegats puguem gaudir d’uns dies de joia i alegria que ens allunyin temporalment de les preocupacions diàries. Hem fet i farem actes d’afirmació nacional com el repartiment de senyeres entre la població i la instal·lació de la nostra senyera en alguns indrets de la vila perquè sigui sempre ben present què som, i què volem continuar sent. Ho hem fet i ho continuarem fent perquè aquesta és la nostra obligació i aquesta és la manera que des de l’Ajuntament, com a administració més propera al ciutadà hem de treballar per conduir el país cap al seu destí final. De l’èxit que tinguem en les nostres polítiques en dependrà que siguem o no dignes d’aquells homes que el dia 11 de setembre de 1714 varen donar la seva vida a les muralles de Barcelona, conscients que si queia la ciutat, amb ella cauria tot Catalunya. Agramuntins, avui 11 de setembre de 2006, us encoratjo a tenir autoestima i ser exigents, a treballar per al país, per a la nostra llengua i cultura, per als nostres drets, per a la nostra economia i també per a nosaltres mateixos, però sobretot i d’una manera molt especial us encoratjo a no renunciar a res. Agramuntins, visca Catalunya Lliure [SETEMBRE 2006]

sió 511

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

OFRENA FLORAL DE LES DIFERENTS ENTITATS

FOTOS: JOSEP BERTRAN

18 1. Agrupació Sardanista Barretina 2. Agrupament Escolta CAU 3. AMPA de l’Escola de Música 4. Grup Sardanista Estol 5. AMPA de l’IES Ribera del Sió

19 6. AMPA Col·legi Macià-Companys 7. Associació de Dones Esbarjo 8. Casal d’Avis d’Agramunt i Comarca 9. Convergència i Unió 10. Escola de Futbol Gerard Gatell

20 11. Fundació Privada Espai Guinovart 12. Grup Escènic Agramuntí 13. Partit Popular 14. Partit Socialista de Catalunya 15. Ràdio Sió

16. Penya Barcelonista 17. Bàsquet Agramunt Club 18. Lo Pardal 19. Club Handbol Agramunt 20. Secció local d’ERC

[SETEMBRE 2006]

sió 511

ACTUALITAT FETS DEL MES

Joan Llurba mostra al públic assistent el pergamí emmarcat que li va lliurar l’alcalde, Ramon Muixí.

’acte oficial i protocollari de nomenament de Fill Il·lustre d’Agramunt a l’empresari Joan Llurba i Vicens es va celebrar el divendres, dia 8 de setembre, coincidint amb la festa patronal de les marededéus trobades. La sala de plens del nostre Ajuntament es va omplir de gom a gom de familiars, amics, treballadors i públic en general que van assistir a l’acte. Es va iniciar amb un ple extraordinari en el decurs del qual es va aprovar per aclamació, no

es va votar, la proposta que va llegir l’alcalde on s’exposaven el mèrits de l’agramuntí per concedir-li aquest guardó que únicament tenien altres dos fills de la Vila: Guillem Viladot i Lluís Pons. També hi ha dos fills adoptius el polític, Marcel·lí Domingo, ministre durant la República que va portar les Escoles i l’artista Josep Guinovart. Després de la intervenció de l’alcalde, Ramon Muixí, ho varen fer els portaveus dels tres grups municipals. Pel PSC in-

tervingué Ernest Caufapé; per ERC, Jordi Padullés i pel grup de l’oposició, CiU, Josep Maria Fernàndez. Tots van glossar molt exhaustivament i positiva la personalitat de l’homenatjat destacant la seva trajectòria empresarial i ciutadana. Finalment l’alcalde lliurà a Joan Llurba un pergamí emmarcat que acredita la distinció. Acte seguit l’homenatjat pronuncià un discurs d’agraïment i, finalment, va rebre un altre document amb la signatura de tots els regidors. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

JOSEP BERTRAN

Fill il·lustre

ACTUALITAT FETS DEL MES

JOSEP BERTRAN

▼ L’alcalde llegint la proposta per nomenar Joan Llurba Fill il·lustre de la Vila, durant el ple extraordinari celebrat el dia 8 de setembre.

Agramunt vol fer present el sentiment de suport i honorar la persona de Joan Llurba Vicens.

gramunt disposa d’una ciutadania valuosa de la qual ens en sentim molt satisfets i que ens enorgulleix de poder exhibir més enllà de les nostres contrades. Com a símbol d’identitat, que ens honora com a vila, hi ha l’entrega de persones que de forma clara i singular van dipositant, al llarg dels anys, els seus mèrits. En aquests casos, la corporació municipal ha manifestat anteriorment la voluntat de voler reconèixer l’esforç i la dedicació d’aquells que han treballat amb un arrelat esperit agramuntí. El primer reconeixement com a fill adoptiu se li concedí a Marcel·lí Domingo i Sanjuan, ministre d’Instrucció Pública del primer govern de la II República per la seva contribució a la construcció de les escoles. Molts més anys després, en el camp artístic va nomenar, l’any 1992, fill il·lustre, Guillem Viladot i Puig, poeta i escriptor de la immortal Riella. L’any 2000, va ser mencionat amb el mateix reconeixement, l’autodidacta, historiador i erudit, Lluís Pons i Serra. I dos anys més tard, el 2002, es nomenava fill adoptiu, Josep Guinovart i Bertran, un creador destacat, amb projecció internacional, de les arts plàstiques contemporànies i avala-

dor principal d’un espai-museu. (Permeteu-me fer un encís per excusar l’absència de la Sra. Montserrat Felip, vídua de l’Illtre. Sr. Guillem Viladot, i a l’Il·ltre. Sr. Josep Guinovart que han lamentat profundament la impossibilitat d’assistir a aquest acte). Ara, Agramunt vol fer present el sentiment de suport i honorar la persona de Joan Llurba Vicens. Nascut l’any 1933, va créixer en uns anys convulsos i acabada la Guerra Civil, de la qual en recorda els temuts bombardejos, va estudiar a les escoles quatre cursos de batxillerat, dos cursos a l’acadèmia i, ja a Barcelona, féu al centre Pérez Iborra els preparatius per a l’examen d’estat que li permeté iniciar els estudis de farmàcia, just el temps que decidí acompanyar un oncle seu a Cuba, el 1952. Allí hi estigué vuit anys fins que de retorn, l’any 1960, agafà les regnes de l’empresa actual i que ha servit de referent destacat en la seva trajectòria humana i emprenedora de projectes empresarials que l’han convertit en un agramuntí forjador d’empremta dins l’actual món econòmic global. En la seva trajectòria personal cal recordar [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

FILL IL·LUSTRE: PARLAMENT DE L’ALCALDE

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

Per l’esforç personal i la constància en el treball, tenint en compte el seu origen senzill que no ha estat obstacle per encapçalar una empresa, única del sector a les Terres de Ponent.

sió 511

[SETEMBRE 2006]

alguns aspectes de la persona mereixedora de la distinció com a fill il·lustre d’Agramunt: Per l’esforç personal i la constància en el treball, tenint en compte el seu origen senzill que no ha estat obstacle per encapçalar una empresa, única del sector a les Terres de Ponent, juntament amb quatre més que hi ha a Catalunya i situada en primera línia entre les disset que queden a l’estat espanyol de les cinquanta-quatre que hi havia quan ell inicià el projecte. Pel seu origen agramuntí, on des de petit va anar a l’escola, creixent lliurement pels carrers i vivint molt de prop les feines precàries de postguerra en un poble que havia estat devastat greument durant els tres anys de Guerra Civil. Per l’atreviment d’obrir-se camí al llarg dels vuit anys que va estar a Cuba, país que el va acollir i on treballà dos anys com a venedor de productes de perfumeria i sis més en productes de licors d’importació fins arribar a ser-ne cap d’un equip de vendes. Per la nova etapa que hagué d’emprendre amb la sortida del país caribeny l’any 1960 i el retorn a Agramunt encapçalant un renovat impuls a l’empresa fundada pel seu pare, Ramon Llurba, el 1957 i que l’obligà a fer un esforç addicional per situar-la a un nivell competitiu. Per haver compartit les tasques de regidor de l’Ajuntament d’Agramunt en el període 1973-1979. Pels seus mèrits emprenedors que l’han fet mereixedor del reconeixement en el món empresarial com a: – Membre de la junta directiva d’Eurosac, que engloba les empreses europees del sector productiu de sacs – Personatge Urgellenc de l’any 1990

– Guardonat amb un premi de la Cambra de Comerç de Tàrrega Per la seva visió comercial que ha permès expandir el subministrament de la seva producció de bosses i sacs al sector del ciment, del guix i de la calç, ampliant posteriorment i gradualment a altres sectors, com productes químics, pinsos, farines, alimentació animal i humana, llavors, patates i molts altres. Per les noves inversions efectuades, amb priorització del disseny i fabricació de clixés per impressió de sacs de paper i bosses de plàstic que milloren la presentació dels productes que ofereix l’empresa Grupo Consist, SA. Per haver actuat amb gran empenta i visió de futur que ha situat l’empresa com a referent del sector d’arts gràfiques amb més de dues-centes persones en nòmina i un 25% de la producció destinada a l’exportació als cinc continents, des de països tan allunyats com Austràlia, importants com Estats Units d’Amèrica, els emergents d’Orient Mitjà fins als més propers de la Unió Europea. Per haver contribuït a fomentar activitats esportives, de jove el futbol i el billar en la modalitat de carambola. I de retorn a Agramunt per ser soci fundador del Club de Tennis Agramunt i de la Penya Ciclista. Finalment, perquè el proper any s’esdevindrà el cinquantè aniversari de l’empresa, instal·lada en uns terrenys de quaranta mil metres quadrats amb l’aposta d’estar permanentment al dia en tecnologia, maquinària i formació del personal. Per tots aquests fets, el poble d’Agramunt, proclama Joan Llurba Vicens Fill Il·lustre de la Vila i li reconeix, en nom de tota la col·lectivitat agramuntina, la nostra estima i admiració.

JOSEP BERTRAN

ACTUALITAT FETS DEL MES

PARLAMENT DE JOAN LLURBA AMB MOTIU DE L’ATORGAMENT DE LA DISTINCIÓ DE FILL IL·LUSTRE D’AGRAMUNT

enyor alcalde, senyors regidors, membres del consistori, familiars, components de Grupo Consist, veïns i amics tots. No m’agradaria fer llarg aquest parlament, doncs les dues persones que m’han precedit en rebre aquesta distinció, en Guillem Viladot i en Lluís Pons, eren erudits en la redacció i també en l’oratòria, i aquestes virtuts no són precisament la meva especialitat. En primer lloc vull donar les gràcies al senyor Alcalde i a tot el Consistori, per haver pensat i en haver-me concedit aquesta distinció de Fill Illustre d’Agramunt, per a mi ha estat una sorpresa que m’omple d’orgull i de satisfacció i crec que sobrepassa els meus mèrits. Tanmateix, ja que s’ha tingut a bé haver-me concedit aquest guardó i jo amb molt de gust l’he acceptat, crec oportú parlar-vos cronològicament una mica de la meva vida, a fi i efecte que s’hi pugui trobar arguments que justifiquin la decisió d’aquest atorgament. Jo vaig néixer el 25 d’agost de l’any 1933 a Agramunt al carrer Vilavella i amb molt de goig

i orgull m’agrada sempre dir que vaig néixer a Cal Roiget. Em van posar de nom Joan que era el nom del meu avi matern que també se’n deia, encara que el meu padrí de bateig va ser el meu avi patern que es deia Emili, suposo que em van posar el nom de l’avi matern perquè vivíem plegats. El cognom de Llurba, la branca del pare ve de Ulldemolins encara que ell va néixer a Juneda, i el de Vicens, la branca de la mare, és d’Agramunt. La meva tia monja sempre em deia que havíem estat els primers torronaires; no voldria que s’enfadés ningú, jo sols recordo el que deia la meva tia. El meu pare, de jove fou mecànic de màquines d’escriure a Barcelona. Després, a més de tenir la botiga de queviures al carrer Vilavella, tenien una granja de porcs davant dels safareigs, més tard van dedicar-se a fer embotits. La tasca de mecànic de màquines d’escriure ens mantenia, malgrat que tenia molt poca clientela, l’Ajuntament, Guàrdia Civil i la Notaria i no gran cosa més. A casa en teníem una de màquina i la meva [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

Joan Llurba fent el seu parlament, en què va exposar la seva trajectòria tant personal com professional.

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

Els primers anys escolars de la meva vida els vaig passar al col·legi de les monges concepcionistes d’Agramunt, on hi havia una tia monja, que durant alguns anys va ésser-ne Superiora.

Al cap d’un any d’estar a Cuba em va fer molta il·lusió poder enviar als meus pares una transferència per un import de 1.000$ d’aquells temps. 18

sió 511

[SETEMBRE 2006]

tia monja donava classes quan per la guerra va sortir del convent i sempre recordava que un dels seus alumnes havia estat l’Agnès Palou. La meva mare havia estat sempre al front de la botiga de casa. És a dir botiguera. Ella, la mare, tenia dues germanes més joves, la Dolors que era monja i que venia a Agramunt sempre que la comunitat religiosa li permetia, l’altra la Tresina que era llevadora, i que continua amb molt d’orgull, com sempre, passant a Agramunt les seves vacances a l’igual que ho fa el seu fill, en Josep Maria i que continuen fent les seves nétes, tots ells també demostren el sentir de les seves arrels agramuntines. Dels meus avis, recordo que el patern, que es deia Emili, quan va venir durant la guerra em va comprar una mona de Pasqua amb un elefant a “Cal Periquito”, que era com en deien de la pastisseria Marsà. De l’avi matern, que també havia passat la joventut a Cuba, el recordo fumant-se els cigars que enviaven la família de Cuba i com que no sempre en tenia es fumava unes fulles que portava de l’hort que a ben segur no tenien res a veure amb el tabac, malgrat tot les cremava. Va tenir una embòlia i va passar els últims set anys de la seva vida assegut en una cadira. L’àvia havia nascut a Cal Carbonell d’Hostafrancs i el seu naixement es va produir el dia de Nadal. Ella pensava que això li donava el do de curar torçades de peus, lligaments i ossos descol·locats. M’estimava molt i recordo molt bé que no volia que jo marxés a Cuba. En arribar aquest dia ens acomiadàvem a les 4 de la matinada a casa, tot plorant, i quan vaig sortir a buscar el cotxe de l’Alsina Graells, tot donant-me l’últim petó, em va dir: “jo ja no et tornaré a veure mai més”, i lamentablement així va ser, ja que va morir un any abans que tornés de Cuba. Quan jo tenia 14 anys vaig tenir una malaltia i com que era fill únic, suposo que els meus pares tenien por de no tenir successors, al cap d’un any va néixer la meva germana i li van posar de nom Carme com la mare, sembla que ja en aquella època ja no manaven els avis. Els primers anys escolars de la meva vida els vaig passar al col·legi de les monges concepcionistes d’Agramunt, on hi havia una tia monja, que durant alguns anys va ésser-ne Superiora, també ho va ser en altres centres i durant molts anys al col·legi de Mataró.

En acabar a les monges, vaig passar a les escoles nacionals, on vaig fer 4 cursos de batxillerat amb el senyor Curià que, sens dubte, va ésser el millor mestre que vaig tenir, tant amb els estudis com amb la formació com a persona. En no continuar el senyor Curià amb el batxillerat, vaig anar a fer cinquè i sisè a l’Acadèmia. Posteriorment, ja a Barcelona, a l’acadèmia Pérez Iborra vaig fer setè i la revàlida, que en aquella època en deien “examen de estado”. És curiós que en uns escrits d’en Guillem Viladot, ell deia que havia estudiat a la mateixa acadèmia, per tant podria semblar que jo seguia les mateixes petjades. Encara avui els pares diuen als seus fills que triïn la carrera que més els agradi, a fi i efecte que així estudiaran amb més il·lusió i presumiblement tindran més èxit. Altre motiu d’aconsellar als fills era la d’una carrera que tingués una millor perspectiva econòmica, que tampoc no estava malament. Jo des de petit veia l’esplendor econòmic de la farmàcia Viladot, era l’única que hi havia a la Vila i això em va fer fàcil l’elecció per estudiar farmàcia. Només en vaig fer un curs durant l’any 1952.

Estada a Cuba Aquell mateix any, en què es va celebrar el Congrés Eucarístic, va venir a Catalunya un oncle que vivia a Cuba i durant la seva estada aquí em va explicar totes les grandeses que allí hi havia, no del tot certes, les fotografies d’aquells grans cotxes americans, que aquí els anomenàvem “aigas”, tantes fantasies em va fer oblidar la meva carrera de farmàcia i vaig marxar amb ell a Cuba. Allí a l’illa vaig treballar amb els oncles, també hi havia l’altre germà del meu pare. Al cap d’un any em va fer molta il·lusió poder enviar als meus pares una transferència per un import de 1.000$ d’aquells temps. Aquesta etapa va durar dos anys ja que el meu amor propi em demanava fer coses pel meu compte, i així evitar que pogués semblar que els meus oncles em regalessin res, que no ho feien. Vaig passar a treballar a una empresa d’uns descendents d’espanyols que només en el vessant comercial tenien uns 54 venedors i 10 directors comercials, càrrec que jo vaig ocupar als 4 anys de treballar a l’empresa fins que

Tal com es pot apreciar, la sala de plens de l’Ajuntament es va omplir de gom a gom.

La nostra empresa ven a molts països dels cinc continents, tan lluny con Austràlia i llocs tan difícils per vendre com són els Estats Units d’Amèrica.

va començar allò que avui sembla que podria acabar. (Fidel i les seves conseqüències).

Tornada a Agramunt Quan per problemes polítics, dels que se’n podria escriure un llibre, vaig tornar a Catalunya, llavors la firma “Palomino y Vergara” de Jerez de la Frontera, que tenia oficines al passeig de Sant Joan de Barcelona, em va oferir un càrrec de responsabilitat dins la seva estructura comercial. El meu pare em va demanar que ajornés acceptar l’oferta de “Palomino y Vergara” i que dediqués uns dos o tres mesos a organitzar la venda de sacs de l’empresa, jo vaig accedir a la seva petició i avui encara dura. La història m’ha confirmat clarament que fou una decisió encertada, tant per al meu poble com per a mi.

Negoci familiar Tot va començar treballant als baixos de casa al carrer Vilavella, que no tenien més de 80 m2. Després d’haver ocupat tres magatzems en pocs anys, es va construir la fàbrica de Marià Jolonch que tenia quatre plantes amb una superfície total de 1.200 m2, després es va ampliar amb els 900 m2 de l’avinguda Agustí Ros. Ja a l’any 1977 es van traslladar totes les instal·lacions al polígon industrial on actualment estan ubicades la planta productiva

i oficines, ocupant en conjunt uns 25.000 m2 dels gairebé 45.000 m2 disponibles. Això que aparentment pot semblar fàcil i simple, en la realitat no ho ha estat, sols caldria recordar que a la dècada dels anys 60 a la província de Lleida hi havia 5 fabricants de sacs, actualment només quedem nosaltres i que en el conjunt d’Espanya que en sumaven més d’una cinquantena llarga ara quedem disset. Entre tots fabriquem 20 vegades més que abans i l’exportació representa per tot l’estat un 40% aproximadament. De les empreses espanyoles fabricants de sacs, unes poques estaven participades per capital estranger, avui ja hi tenim instal·lats els tres fabricants més importants del món. Aquesta realitat ens ha portat a sortir a vendre arreu, la nostra empresa ven a molts països dels cinc continents, tan lluny con Austràlia i llocs tan difícils per vendre com són els Estats Units d’Amèrica, sense descuidar els països del nostre entorn. Opinions d’estaments i veus importants que pertanyen al món dels processos de fabricació de sacs de paper, ens han considerat, no fa gaires mesos, empresa capdavantera en infraestructures, innovació i qualitat dins del sector, fet que ens fa sentir orgullosos. En els meus pensaments allà al carib tenia molt clar que tornaria i per tant tenia decidit no casar-me a Cuba, i sí fer-ho aquí a Catalunya on pensava viure-hi i així va ser.

Matrimoni i tres filles Em vaig casar amb la meva muller Antònia Huguet, de Montfalcó, on curiosament hi havia passat el final de la Guerra Civil, en quedar en molt mal estat la casa d’Agramunt, pels bombardeigs, i precisament en aquell temps va néixer la meva esposa. També hi vam viure uns anys de casats fins que ens vàrem traslladar on vivim ara, aquí a Agramunt. Dels bombardeigs d’Agramunt durant la guerra, recordo, malgrat els pocs anys que tenia, quan ens protegíem als refugis. Primer en un celler de la farmàcia Viladot, després al refugi de l’església entrant per la plaça. Recordo que una vegada no ens va donar temps d’arribar a la plaça i vam haver d’anar a buscar protecció a l’hort dels safareigs. Tenim, fruit del matrimoni, tres filles, la Maria Teresa, l’Anna i la Rosa Mari. A la pri[SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

JOSEP BERTRAN

ACTUALITAT FETS DEL MES

mera la vam batejar amb el nom de la meva àvia, per la voluntat d’honrar la seva memòria i perquè també m’agradava, amb les altres dues ja no vaig poder triar. Hi ha un fet curiós, i és que durant els anys que vaig estar treballant a Cuba, m’anava tot tant bé, que m’havia fet a la idea de retirarme als 30 anys i tornar a Catalunya, en lloc de tornar vell com “el Juan” de la sarsuela de “Los Gavilanes”. Fidel Castro em va truncar els desitjos de joventut.

JOSEP BERTRAN

50è aniversari

Joan Llurba i Ramon Muxí amb el pergamí acreditatiu de Fill il·lustre.

La nostra empresa, i dic nostra, en reconeixement a totes les persones amb qui he compartit hores de treball, complirà l’any vinent el 50è aniversari.

L’atorgament d’aquest nomenament m’obliga, encara més, a continuar treballant per a la meva empresa, malgrat haver passat amb escreix els 30 anys amb què pensava retirarme. M’he proposat ajudar mentre pugui ser útil, alhora que tinc la confiança que els meus successors sabran conduir la nau i portar-la a bon port, malgrat els entrebancs i dificultats que mai no els faltaran. Abans d’acabar de parlar dels aspectes empresarials i de treball, vull anunciar-vos que la nostra empresa, i dic nostra, en reconeixement a totes les persones amb qui he compartit hores de treball, complirà l’any vinent el 50è aniversari (1957-2007) i que com en tots els aniversaris quinquennals, també farem jornades de portes obertes per poder visitar les instal·lacions, on tots hi esteu convidats.

Cinc anys a l’Ajuntament També em plau recordar el meu pas per aquest Ajuntament que com aquell que no fou res, en vaig ésser “concejal” durant cinc anys des de 1974 fins al 1979. En Josep Ma. Inglés em va demanar si en volia formar part i gustosament vaig acceptar, va ser una molt bona experiència i vaig procurar sempre aportar el meu gra de sorra, que juntament amb els qui en formàvem part, crec que van ser uns anys de bon servei al poble.

Vessant esportiu Us he parlat de diferents aspectes de la meva vida, però en tinc un altre de molt important per a mi, és el vessant esportiu. En aquest entorn he tingut l’oportunitat i he aconseguit fer grans amics, he gaudit del plaer de practicar i 20

sió 511

[SETEMBRE 2006]

competir en diferents disciplines, en les quals he obtingut moltes satisfaccions. Quan tenia només 14 i 16 anys jugava a futbol i vaig fundar aquí a Agramunt la penya “Júniors” i vàrem guanyar el campionat de penyes que se celebrava, tot i que competíem amb altres penyes, els components de les quals tenien més anys que nosaltres. A Barcelona vaig continuar jugant a futbol amb l’equip de la universitat, amb la penya Cadells i esporàdicament amb l’equip de la casa Baltà on la majoria de jugadors érem d’Agramunt. A Cuba també vaig continuar jugant a futbol on amb el meu equip, la “Juventud Católica de Placetas” vam ser campions de la província de Las Villas, i amb l’equip del “Colegio Dolores” dels Jesuïtes de Santiago de Cuba vam quedar campions de la província d’Orient. En aquest col·legi els dissabtes a la tarda, junt amb el mallorquí “padre” Feliu, que després aquí em va batejar la meva filla gran, ensenyàvem a jugar a futbol als xicots del col·legi entre els quals hi havia un nebot de Fidel Castro, el fill del seu germà gran Ramon, que alhora era client meu. Tenia una colònia de canya a la zona de Mayarí. També en el mateix col·legi vaig conèixer l’altre germà d’en Fidel, en Raúl Castro. Quan vaig tornar a Catalunya vaig continuar jugant a futbol, fins que vaig poder, llavors vaig passar al món del tennis, esport que aquí a Agramunt en vaig ser soci fundador de l’actual club. Igualment, ho he fet i practicat, amb les disciplines de billar i bicicleta. Avui encara practico aquestes dues modalitats dins de les meves possibilitats.

Agraïment I com si d’un esport es tractés, voldria acabar aquest espai de temps on heu tingut l’amabilitat d’escoltar-me, com una victòria col·lectiva tot i esperant que a vosaltres us pugui quedar un bon record d’aquest moment, encara que sigui petit. A mi mentre visqui el guardaré com el millor tresor que pot tenir i sentir un agramuntí, ser Fill Il·lustre del seu poble. Només em resta donar i expressar el meu agraïment al senyor alcalde i a tot el consistori per aquest guardó i a tothom qui m’ha ajudat per arribar-hi. Gràcies per tot.

ACTUALITAT FETS DEL MES

JOSEP BERTRAN

Festa Major

ntre els dies 31 d’agost i 4 de setembre es va celebrar la Festa Major amb un calendari d’actes molt semblant a les dels darrers anys, des de la pintada de murals de la vigília fins al cinema a la fresca del dia del gos. Balls, sardanes, cercaviles, concerts de rock, esports, diables, exposicions, xocolatada popular, activitats infantils, entre altres. L’obertura oficial de la festa pa-

tronal consistí amb el Pregó que tingué lloc a la sala de sessions de l’Ajuntament. Enguany la persona convidada per l’equip de govern municipal va ser el metge Jaume Villalta i Blanch, fill d’Agramunt, que exerceix a Barcelona i relacionat amb molts agramuntins a través de la seva professió, tal com va explicar l’Alcalde en la presentació de l’orador que, acte seguit va prendre la paraula per donar lectura al pregó. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

JOSEP BERTRAN

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

JOSEP ROVIRA JOSEP BERTRAN

JOSEP BERTRAN

JOSEP BERTRAN JOSEP ROVIRA

JOSEP BERTRAN

1. Havaneres al Passeig. 2. Actuació del grup “De Calaix”. 3. El mag Lari va tenir molt èxit. 4. Castellers de Lleida en plena actuació. 5. Les firetes són les atraccions preferides dels més menuts. 6. Sardanes al Mercadal. 7. Bastoners a la plaça del Mercat.

9. L’àliga agramuntina. 10. Una de les novetats d’enguany a l’esmentada cercavila, va ser la recuperació del ball del “xurripampi”.

JOSEP BERTRAN

8. Actuació del drac durant la cercavila tradicional.

[SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

JOSEP BERTRAN

DIVERSES IMATGES DE LA FESTA MAJOR AGRAMUNTINA

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR A CÀRREC DE JAUME VILLALTA BLANCH tats reals. Aquesta capacitat de desenvolupar l’existència es basa en l’estimació personal i en la confiança en les pròpies forces, tenint en compte les limitacions i les circumstàncies externes del lloc on ens toca viure. Val la pena que ens entretinguem una mica en els conceptes que inclou aquesta definició. Per una banda, l’autoestima només té raó de ser si va lligada a l’experiència de la pròpia vida i al fet de ser conscients que la nostra vida només es pot desenvolupar adequadament aplicant-hi unes potencialitats que segur que tenim.

Jaume Villalta efectuant el pregó de la Festa Major d’enguany.

oltes gràcies Sr. Alcalde per aquestes paraules tan amables i també moltes gràcies per haver-me convidat a fer aquest pregó. Per bé que he de confessar que quan m’ho va dir em van sobrevenir dos sentiments oposats. El primer va ser una barreja d’il·lusió i orgull, perquè no hi ha dubte que un se sent afalagat quan veu que algú es recorda d’ell i més encara si aquest reconeixement prové del teu mateix poble. El segon va ser allò que en podríem dir una certa por al desconegut, ja que mai no he fet cap pregó de Festa Major. Aquestes reflexions em van fer pensar en l’autoestima, necessària per assolir qualsevol repte. I precisament vaig creure que, abans de capbussar-nos en la gresca i en la festa, estaria bé fer uns comentaris sobre l’autoestima, un tema per a mi força agradable i útil en la meva activitat professional, tant en el tractament d’algunes malalties com en la formació dels estudiants a la Universitat. A més, en aquest darrer cas, m’ajuda a entendre millor el pas del temps, perquè a cada curs que passa tu tens un any més i ells no es mouen de la vintena. Podem definir l’autoestima com la capacitat de desenvolupar la pròpia vida, conscients del nostre potencial i de les nostres necessi-

L’autoestima suposa estimació i confiança en un mateix, en el benentès, però, que mai no s’ha de caure en el narcisisme o en l’egoisme, conceptes limitadors i negatius, que dificulten el desenvolupament de l’individu. L’autoestima representa la convicció que amb el que jo sóc n’hi ha prou per a poder funcionar, per poder tirar endavant bé. Cadascun dels éssers humans és dotat de qualitats específiques que el fan especial i irrepetible. I tothom pot millorar de moltes maneres, però cadascú ha de poder anar bé tal com és i, en qualsevol cas, no té altre punt de partida que ell mateix. Només cal que jo sigui capaç de reconèixer els aspectes valuosos que hi ha dins meu, que els sàpiga integrar i que el sàpiga desenvolupar. I això que no és gens fàcil, és del tot necessari, perquè el veritable art de viure consisteix a aprendre a donar forma a les pròpies capacitats. L’autoestima es basa, per altra part, en el fet que tots tenim limitacions, limitacions que és necessari conèixer i que per grans que puguin ser, no ens han de resultar incompatibles. L’autoestima es va adquirint i modelant ja des de la infantesa en què el nen capta i arxiva amb una capacitat increïble totes les sensacions i estímuls que li arriben. Els pares són, lògicament, els principals responsables, sovint inconscients, del desenvolupament de l’autoestima del nen. I en això, és molt més determinant l’exemple que no pas les paraules. El [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

JOSEP BERTRAN

Estimació i confiança

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

La persona amb falta d’autoestima perd la confiança en ella mateixa i esdevé impotent per afrontar els reptes de la vida diària. No reconeix les pròpies limitacions i, en qualsevol cas, les amaga per por a no ser acceptada pels altres.

procés educatiu es basa fonamentalment en l’exemple: s’imiten els comportaments, les opinions i altres actituds de les persones que respectem o que mostren qualitats que nosaltres també voldríem tenir. I podem dir que la manera com som tractats de petits, defineix la forma com de grans tendirem a tractar-nos a nosaltres mateixos. En la vida adulta, davant de decisions difícils, serà normal recordar l’exemple de les persones que apreciem. Si l’autoestima no està ben fonamentada, poden aparèixer la confusió, la impotència, el fatalisme i la frustració que ens fan dubtar del nostre poder de reacció i ens poden abocar a conductes negatives i perjudicials i fins i tot ens poden fer emmalaltir.

Manca d’autoestima La persona amb falta d’autoestima perd la confiança en ella mateixa i esdevé impotent per afrontar els reptes de la vida diària. No reconeix les pròpies limitacions i, en qualsevol cas, les amaga per por a no ser acceptada pels altres. Això la porta a desconfiar de tothom i a veure injustícies arreu, es torna agressiva, no accepta les crítiques i es mostra contradictòria entre allò que diu i allò que fa, entre allò que diu que s’ha de fer però que no fa. Ja ho deia l’assagista Joan Fuster: “Si ho penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin sinó que et facin veure que et contradius tu mateix”. La falta de confiança en un mateix fa també que l’individu depengui amb freqüència de les opinions dels altres. Això l’obliga a intentar acumular, sovint a qualsevol preu, les màximes quantitats possibles de prestigi, de poder o de béns materials. A vegades així pot aconseguir enlluernar algú, però la pena és que tot plegat no el fa feliç, perquè li falta la serenitat necessària que neix de l’harmonia interior per a poder-ho gaudir.

La persona amb autoestima sap també que té limitacions, les coneix i les accepta i treballa per buscar-ne les sortides més favorables. 26

sió 511

[SETEMBRE 2006]

Autoestima adequada Fet aquest repàs a la manca d’autoestima resulta més fàcil i agradable comentar com és la persona que posseeix una autoestima adequada. El seu tret essencial és que té consciència de sí mateixa i de les seves capacitats. El propi coneixement dóna confiança en les pròpies forces i ajuda a assumir riscos, a buscar alter-

natives als problemes i, en definitiva, a utilitzar adequadament la intel·ligència en qualsevol aspecte de la vida. Fa a la persona responsable dels seus actes i de les seves conseqüències, en el sentit que pot respondre amb bona nota davant d’ella mateixa i en el benentès que el seu comportament és moralment bo perquè pot ser vàlid per a tothom. D’aquesta manera, la persona no necessita justificar-se per ser acceptada pels altres i no té inconvenient a admetre les crítiques. Accepta les diferències personals i defuig el conflicte. I la tolerància i l’honestedat regeixen les seves relacions amb tothom. Valora al màxim la llibertat personal alhora que reconeix que els altres tenen una llibertat idèntica a la seva. És una persona flexible que accepta les coses com són i no com voldria que fossin. Sense que això vulgui dir, en cap cas, caure en la resignació, sinó saber-se obrir a les coses noves, adaptar-se als canvis i donar a cada cosa el seu valor real. Ja al segle XIX, el filòsof alemany Nietzche deia: “Sigues el que ets”, però sabent que per a ser feliç cal que et sàpigues canviar a tu mateix. La persona amb autoestima sap també que té limitacions, les coneix i les accepta i treballa per buscar-ne les sortides més favorables. Permeteu-me que per il·lustrar aquestes limitacions us relati la història de Gilgamesh, que fou rei de Mesopotàmia fa més de 5000 anys. Va ser un gran heroi i arribà un moment en què havia aconseguit tot allò que s’havia proposat. Un dia, però, en veure morir un amic seu, s’adonà que ell també es podia morir i va decidir buscar la immortalitat. Va emprendre un llarg viatge cap al jardí dels déus, on vivia un savi que gaudia de la immortalitat. A mig camí es va trobar una noia anomenada Siduri a qui va explicar els seu objectiu. Ella, però, li va respondre: Cap on vas estimat rei? No trobaràs pas aquesta vida que estàs cercant Quan els déus van crear la humanitat Van destinar la mort als éssers humans I es van reservar per a ells la immortalitat. Tu, rei, omple’t la panxa de coses bones! Sigues feliç de nit i de dia Fes de cada nou dia una festa Balla dia i nit alegrement! Posa’t vestits nets i frescos

ACTUALITAT FETS DEL MES

JOSEP BERTRAN

Renta’t els cabells, pren un bany dins del mar Preocupa’t del nen que t’agafa de la mà Deixa que una dona gaudeixi de la teva abraçada.

La família en què domina l’autoestima es caracteritza per tenir una comunicació oberta entre els seus membres, els quals s’hi troben còmodes per expressar els sentiments.

Aquest és el veritable destí de la humanitat. El rei, però, no va fer cas a Siduri i va continuar la seva recerca. Va travessar l’oceà i va arribar fins al jardí dels déus. Allí hi va trobar el savi i la seva esposa. El savi li va explicar al rei que els déus els havien concedit la immortalitat únicament per preservar l’espècie humana, arran del diluvi universal que ho va inundar tot. No obstant això i veient el desig irrenunciable del rei, el savi li va dir: tu també pots tenir una possibilitat d’assolir la immortalitat. N’hi ha prou que t’aguantis la son durant els propers sis dies i set nits. Això al rei li va semblar fàcil, però un cop es va asseure i es va relaxar, cansat del llarg viatge, va caure de seguida en un son profund. En despertar-se no va tenir cap més remei que tornar cap al seu regne on, un dia, com tothom, es va morir La història d’aquest rei de Mesopotàmia, que consta com un dels escrits més antics que es coneixen, és un exemple clar que les

Família La família en què domina l’autoestima es caracteritza per tenir una comunicació oberta entre els seus membres, els quals s’hi troben còmodes per expressar els sentiments. La interacció entre els membres de la família es basa en l’amor més que no pas en el poder i així emocions com la ràbia, la tristor o la por s’hi poden manifestar obertament amb la intenció de trobar-hi solucions i no pas per generar situacions d’anarquia o d‘irresponsabilitat o només per esbravar-se. L’autoestima dins la família fa que la comprensió domini sobre la crítica, les queixes o les acusacions. Des d’aquest punt de vista, els pares comprenen que els fills es “porten malament” no tant perquè siguin dolents sinó perquè alguna cosa els desequilibra i els afecta temporalment. Per altra banda, un objectiu bàsic de la família amb autoestima és que tots els seus membres es puguin desenvolupar en la vida d’acord amb el seu propi camí, encara que el camí triat per cadascun no sigui el que més agradi als altres. L’elecció del propi camí és un senyal de maduresa personal i la família que ho entén hi ajuda. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

El públic assistent escolta amb atenció les paraules de l’agramuntí Jaume Villalta.

limitacions, per petites, banals o biològiques que puguin semblar, s’han de tenir sempre en compte a l’hora de forjar l’autoestima. I ja que parlem de limitacions personals i que acabem d’esmentar la mort, que al llarg de la història s’ha convertit en el misteri més gran de la humanitat, a mi sempre m’ha agradat la manera tant particular que tenia de superar-la el filòsof de l’antiga Grècia Epicur, que deia: “el més terrible dels mals, la mort, no significa res per a nosaltres, perquè mentre som vius ella no existeix i quan ella hi és, aleshores nosaltres ja no hi som”. De manera senzilla i resumida algú ha dit que la persona amb autoestima és aquella que és ambiciosa sense ser cobdiciosa, que és poderosa sense ser opressora, que és autoafirmativa sense ser agressiva i que és intel·ligent sense ser pedant. I tot allò que val per a l’autoestima de la persona val també, amb els matisos que calgui, per al conjunt de relacions i agrupacions socials que formem les persones, especialment per a la família, per al món laboral i per a les diferents comunitats en què ens agrupem per viure.

ACTUALITAT FETS DEL MES

▼

En l’activitat laboral, la persona amb autoestima confia en els seus coneixements i mira d’ampliar-los, amb l’estudi i una bona pràctica. Gaudeix treballant. Té iniciativa i creativitat i assumeix responsabilitats i reptes.

Crec que també és necessària una bona dosi d’autoestima per gaudir com cal de l’oci, de l’esbarjo i de la festa, perquè també és bo, sa i equilibrador allunyar les cabòries i els neguits, encara que només sigui temporalment. 28

sió 511

[SETEMBRE 2006]

Món del treball En el món del treball és important poder triar la feina. I la família, l’escola i la societat en general hi han d’ajudar en l’elecció. I, en qualsevol cas, també s’ha de saber canviar de feina, si es pot, si es comprova que no agrada o que no se n’és prou apte. En l’activitat laboral, la persona amb autoestima confia en els seus coneixements i mira d’ampliar-los, amb l’estudi i una bona pràctica. Gaudeix treballant. Té iniciativa i creativitat i assumeix responsabilitats i reptes. Manté una bona relació amb els companys als quals respecta les idees, decisions i estats emocionals. I, tot i ser conscient de la interdependència cada dia més gran dins d’aquest món, conserva el major grau d’autonomia possible, sense tancar-se a les opinions dels altres. Finalment uns comentaris respecte de l’autoestima en les comunitats més grans, on ens agrupem les persones per viure. No hi ha dubte que en qualsevol comunitat, en qualsevol poble, nació o país, petit o gran, com a conjunt de persones que és, amb totes les seves interdependències, hi ha d’haver un grau elevat d’autoestima per sobreviure i prosperar. No cal insistir en els avantatges que per a l’individu suposa viure en societat, però cal que la societat compleixi una sèrie de requisits per tal de resultar realment bona per a l’individu. Aquests requisits tenen el comú denominador d’aconseguir que tothom tingui el mateix grau de dignitat dins del grup. Això la nostra societat ho vol assolir mitjançant el que anomenem la democràcia. La idea és bona perquè: 1r, tothom hi té els mateixos drets i és igual davant la llei. 2n, el poder que cal assignar a algú perquè regeixi la col·lectivitat li és donat per tots els ciutadans adults, per un període de temps limitat. I 3r, els que tenen el poder han de respondre del que fan.

Sistema democràtic Per altra banda, a mesura que es va consolidant el sistema democràtic, la centralització del poder és considerada una forma de gestió primitiva i, en canvi, s’enforteix la demanda d’autonomia, d’acostar la sobirania al poble, que vol regir, al màxim possible,

el seu propi destí. I tot i que molts estats han esdevingut amb els segles estructures compactes i sedimentades, que no es deixaran despullar fàcilment de les seves prerrogatives, sembla que el rumb de la història al començament del tercer mil·lenni va per aquest camí i sembla que aquesta és l’evolució natural de l’exercici de les llibertats civils. En qualsevol cas és necessari que els dirigents, sí, però encara més, tots i cadascun dels membres de la comunitat, tinguin l’autoestima suficient per agafar responsabilitats, per fer apostes, encara que siguin de risc, i tot i sabent que es poden perdre. Però sabent també que si es perden no passa res, si davant les adversitats no es reacciona ni amb agror ni amb desànim, sinó amb intel·ligència i voluntat de ser. Referit al nostre país, el poeta J.V. Foix escrivia l’any 1935: “Mentre Catalunya no haurà assolit la plenitud reconeixerem els qui l’estimen per la promptitud a desertar de les situacions violentes, a reconèixer l’error i l’ofuscació i a subordinar les activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front comú més ample per tal de fer el combat menys dur”. I en qualsevol país, però sobretot en aquells que no disposen de prou poder de decisió, cal, encara més, que els seus membres creguin en ells mateixos i ens els seus signes d’identitat, indispensables per mantenir la dignitat i per enfortir la integració col·lectiva. Així ho entenia també el nostre recordat Guillem Viladot que l’any 1984 escrivia: “No tinc estat i amb prou feines tinc nació. La meva llengua, però, és capaç de servar l’embat de les passions, dels odis, del desig, dels negocis... i de la mort”.

Gaudir de la festa I bé, amics, per acabar, i sense ganes de voler frivolitzar, crec que també és necessària una bona dosi d’autoestima per gaudir com cal de l’oci, de l’esbarjo i de la festa, perquè també és bo, sa i equilibrador allunyar les cabòries i els neguits, encara que només sigui temporalment, i saber destensar els rígids circuits que ens mantenen lligats a la tasca de les nostres responsabilitats diàries. Per tant amb tota la major dosi d’autoestima de què jo pugui ser capaç, us desitjo que gaudiu ja, des d’ara mateix i al màxim, que gaudim tots plegats, de la nostra Festa Major. Moltes gràcies.

La creu de La Donzell L

a Creu del Calvari de la Donzell, que formava part d’un monòlit franquista, ja torna a estar al seu lloc. Durant la passada Festa Major es va tornar a instal·lar celebrant-se una petita cerimònia. Cal recordar que aquesta creu de ferro va ser tallada el dia 12 d’octubre de l’any passat per uns desconeguts, que també es van endur la placa

on hi havia una inscripció amb el lema “A los caídos por Dios y por España”. L’alcalde del municipi, Ramon Muixí, va dir que “en la reposició de la creu s’ha seguit la voluntat dels veïns que en ella únicament hi veuen un símbol religiós”. L’Ajuntament va pagar el material i un voluntari va fer la reconstrucció de la creu.

JOSEP BERTRAN

Publicitat i brutícia D

urant les darreres setmanes s’ha constatat com molt mobiliari urbà, especialment els contenidors de tot tipus, apareixen plens de propaganda, majoritàriament relacionada amb les festes majors dels pobles de l’entorn.

L’ajuntament va aprovar fa temps una normativa prohibint aquest tipus de pràctiques que, en teoria, han de ser sancionades. Es dóna la paradoxa que la majoria d’aquestes publicitats són responsabilitat dels ajuntaments.

JOSEP BERTRAN

T'agrada cantar? T'agrada conèixer gent? Vine!

em! T'esper

La Coral d'Avui i la Coral Bon Cant ja han iniciat el curs coral aquest mes de setembre. Informació: Casa de la Coral. C/ la Portalada, 3 - Divendres, de 8 a 10 del vespre

[SETEMBRE 2006]

sió 511

ENTITATS FUNDACIÓ GUILLEM VILADOT “LO PARDAL”

Espacio Tangente de Burgos acull l’exposició de pòsters poemes de Guillem Viladot Composada per una trentena de Poemes visuals fotogràfics, és la primera vegada que s’exposa la sèrie al complet. Abans havia estat presentada a l’espai FOTODELUX de Lleida amb una tria de les obres principals, i amb posterioritat s’exposarà a la Fundació Montes de Valladolid, i a la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any vinent.

l dia 8 de setembre s’inaugurà, a ESPACIO TANGENTE de Burgos, l’exposició de la sèrie completa dels PÒSTERS POEMES DE GUILLEM VILADOT. La mostra romandrà oberta fins el 10 d’octubre. A l’acte d’inauguració hi va assistir la Presidenta de la Fundació agramuntina, Sra. Montserrat Felip.

Especialitzat en l’art experimental i alternatiu, ESPACIO TANGENTE és un centre cultural amatent de les arts innovadores, i en aquest context el treball de Viladot pretén destacar l’aspecte conceptual d’aquesta sèrie realitzada l’any 1968, amb l’originalitat de tenir un format fotogràfic, que aporta una rellevància en la cronologia de l’art conceptual català i espanyol contemporani. ■

[SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ EL CELOB ERT

per JOAN PUIG

Socors s’escriu amb “r” a cent anys es va celebrar a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fou una trobada d’intel·lectuals i lletraferits on es debateren temes relacionats amb la nostra llengua. Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover hi brillaren per les seves aportacions. L’any següent amb la creació de la Mancomunitat encapçalada per Prat de la Riba i la posada en marxa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es posà fil a l’agulla en el desori normatiu del català. Perquè una cosa era ser hereus d’una llengua que arrencava del llatí i una altra, que tothom l’escrivís atenent pautes diverses. Amb l’IEC i el bon saber fer del mestre Fabra, poc a poc es va disposar de la normativa (digueune gramàtica i diccionari, per entendre’ns) que va permetre que tothom escrivís el català de la mateixa manera i sense barbarismes.

Hi ha persones que insisteixen que els han comentat que es pot escriure de les dues maneres i que es pot escollir. Però això és fals. Només hi ha una manera correcta i normativa d’escriure el nom de la nostra Verge.

Encara que les normes elaborades per Pompeu Fabra i altres escriptors foren aprovades per l’IEC i acceptades per la pròpia Mancomunitat (que venia a ser en aquells moments el substitut de la Generalitat) i moltes entitats, hi va haver escriptors i editorials que s’hi mostraren en contra. Àngel Guimerà, Francesc Mateu (escriptor i editor) o Antoni Maria Alcover foren alguns dels dissidents que continuaren escrivint amb “y”, “amich”, “chor”, “lo”, etc.

L’obra d’en Pompeu, però, s’acabà imposant i avui en dia poca gent es recorda de la postura intransigent d’aquella colla de repatanis. He volgut recordar aquell fet, perquè hi ha gent que em pregunta: com s’escriu Socors, amb erra o sense? La meva resposta no es fa esperar: Només hi ha una manera d’escriure el nom de la nostra patrona. Va amb erra perquè ve del llatí “socorrum” i perquè els mateixos derivats de la paraula porten erra; com quan cantem socorreu-nos Verge pura”. Tanmateix hi ha persones que insisteixen que els han comentat que es pot escriure de les dues maneres i que es pot escollir. Però això és fals. Només hi ha una manera correcta i normativa d’escriure el nom de la nostra Verge. Una altra cosa és si escorcollem documents antics. És cert que al segle XVII, XVIII o XIX escrivien “Socós”, pel fet que llavors no hi havia cap normativa i perquè a Catalunya la erra final provinent del llatí havia emmudit (cosa que no passà al País Valencià). Però això no justifica el manteniment de la grafia d’aquells temps. Escriure Socós avui en dia no té justificació ni sentit, per molts arguments que s’esgrimeixin. És una grafia antiga que cal que sigui superada d’una vegada i per sempre. La mateixa “r” muda de Socors la trobem en un munt de paraules com: pastors,

redemptors, pecadors, agricultors, batedors, balladors, caçadors, cantors, creadors, locutors, tardors, rebedors, etc. Veritat que a ningú se li acut d’escriure-les sense la erra corresponent abans de la essa que fa el plural? Doncs, per què n’hi ha que ho fan amb el nom de la Patrona d’Agramunt? Per motius nostàlgics? Per motius de registre? Per mostrar-se diferents als altres? Per tocar el botet? Dos dels sacerdots més intel·ligents que van passar per la nostra vila durant el segle vint, mossèn Joan Pons i mossèn Manuel Pal van escriure sengles llibres sobre l’església de la vila i en ambdós casos tenien molt clar com s’havia d’escriure el nom de la nostra Verge, encara que veiessin en documents antics altres grafies. Dic això per tal d’aportar testimonis d’autoritat provada. Per la meva part, com a professor de català i estudiós de la llengua, vull dir que a l’octubre de 1978 vaig escriure un petit article a Sió on explicava i defensava la grafia de “Socors”, encara que, pel que es veu, no vaig tenir gaire èxit ja que, tot i el pas dels anys, hi ha qui manté la grafia anormativa. Sense ganes d’ofendre ningú acabem dient que si bé errare humanum est també és cert que és de savis rectificar. Esperem que hi hagi molts savis. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

O P IN IÓ GENT, FETS, COSES...

per A. PONSA

Oficis: abellaire, arnes i mel L’abellaire és la persona que es dedica al negoci o a la diversió de la producció de mel mitjançant la tinença de diversos ruscs o arnes d’abelles que produeixen mel i cera al seu interior durant la primavera i els mesos de bon temps quan més abundància de flors hi ha als camps, primera matèria, aquesta, indispensable per dur a terme l’esmentada producció.

L’arramassador solia anar pels pobles i masies amb el fi de comprar els articles o les bèsties de la seva especialitat.

ls abellaires d’abans eren una gent entesa, capaç i coneixedora dels “misteris” que tenen lloc en cada comunitat d’aquests insectes que habiten dins les arnes o, sovint i d’una manera més simple i natural, en forats i soques d’arbres o en esquerdes de murs i penyals. Anys enrera, cada persona que es dedicava a aquest ofici solia construir-se de pròpia

mà, i al seu gust, els atuells que feia servir per a encabirhi les diferents colònies o collectius d’aquests animalons, el conjunt dels quals era anomenat eixam i els individus que l’integraven eren les peces claus per a la “fabricació” del dolç i a la vegada medicinal producte. Se solia bastir un model d’arnes fetes amb canya o vidalba. Una mena de planta (aquesta darrera) que creix en boscos humits i bardisses, i és de tija porosa en forma de soga la qual pot atènyer una llargària de més de quinze metres, amb un gruix d’un a dos centímetres. La construcció de l’arna començava clavant cinc canyes o bastons d’un metre i escaig al terra formant una circumferència d’uns vint-i-cinc a trenta centímetres de diàmetre. Un cop ben clavats es començava a teixir-los donant voltes i més voltes amb cintes de canya que prèviament s’havien aconseguit obrint-ne una de cap a cap amb tres o quatre trossos longitudinals. I així fins a arribar a dalt de tot, en sortia una peça en forma de tub. Aquesta arna llavors s’havia de deixar assecar per acabar-la d’enllestir més tard arrebossant-la amb una pasta feta d’excrements tendres

de bestiar boví amassats amb cendra i aigua. L’arrebossat era doble, o sigui que es feia per la part de dintre i la de fora. També calia posar dues tapadores, generalment de fusta, una a cada extrem del tub que formava el rusc, tot deixant un forat petit per a l’entrada i sortida de les abelles. Aquestes dues tapadores només eren necessàries si la posició del rusc un cop era en període de producció havia de ser horitzontal; si havia d’anar plantat o vertical, no calia tapar sinó la part de dalt. Si s’optava per disposar les arnes estirades horitzontalment, resultava més còmode a l’hora d’extreure’n les bresques de la mel. Els apicultors d’avui dia tenen sistemes molt sofisticats, tant per a extreure la mel com per a bastir els artefactes on es dipositen els eixams. Uns caixons que ja porten incorporades les bresques de la cera per estalviar haver-los de fer als individus que integren la colònia. A més, és força usual que durant l’època bona de producció de mel canviïn sovint la ubicació dels ruscs amb el fi de seguir les zones on s’està produint la major floració. M’agradaria exposar moltes curiositats d’aquests insectes, però l’espai no ho permet. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN

El corriol dels Hortets tallat per obres Els veïns afectats

Ens sentim perjudicats perquè, a hores d’ara, hem de deixar els cotxes al carrer sense saber quan de temps s’allargarà aquesta situació.

om un grup de veïns que per poder accedir al nostre pàrquing ho hem de fer a través del corriol dels Hortets, un carreró estret i sense urbanitzar però que, com hem dit, ens serveix de pas per als nostres vehicles, des de fa vint anys. El POUM actual ja contempla la urbanització d’aquest carreró, que el convertiria en un carrer totalment urbanitzat, amb totes les infraestructures. Però això ja no depèn tan sols de nosaltres, i mentrestant hem d’aguantar pols i fang, esperant que algun dia els impostos que paguem pels nostres pàrquings serveixin en part per tirar endavant aquesta millora que, d’altra banda, pensem que seria aprofitada per molts vilatans.

El motiu d’aquesta carta, però, no és per queixar-nos de l’estat d’aquest carrer, sinó perquè actualment ens hi ha estat barrat el pas. La causa són unes obres que l’empresa promotora “Construccions Lluch-Figuera S.L.” fa en el pati adjacent. Han enderrocat bona part d’una tanca que els separava i s’han trobat amb alguna obertura a la paret, que s’ha agreujat amb les darreres pluges. Això ha provocat un perill per al trànsit rodat per por a una possible esllavissada. I és clar, ara l’única solució que l’empresa promotora ha trobat per evitar el perill ha estat “tancar” el carrer! Així, sense més ni menys, sense fer cap tipus de notificació oficial a ningú. L’única explicació

“oficiosa” que ha rebut algun veí, ha estat que “ells havien pagat molts diners per la llicència d’obres i que no podien estar parats”. Ens sembla molt bé que vulguin accelerar les obres. Hi tenen tot el dret, però això no els ha de permetre molestar els altres. Quan van començar les obres, ens vam adreçar a l’Ajuntament per assabentarnos com quedaria la situació del corriol dels Hortets i si els veïns ens veuríem afectats. La resposta va ser que no s’havien estudiat l’expedient, que ja s’ho mirarien, però que en cap cas ens podien privar el pas sense una notificació oficial per part de l’Ajuntament. És evident que això no s’ha complert, i per aquest motiu n’estem queixosos. Ens sentim perjudicats perquè, a hores d’ara, hem de deixar els cotxes al carrer sense saber quan de temps s’allargarà aquesta situació. Per això, hem presentat formalment per escrit –nosaltres sí– una queixa a l’Ajuntament, de qui esperem ben aviat una resposta per intentar solucionar aquest problema. El cert és que les coses es podien haver fet de moltes maneres, i el més lògic hagués estat buscar el diàleg entre les parts implicades i més en una vila com la nostra en què tots ens coneixem. El que no pot ser és saltar-se les lleis a la “torera” i que un particular perjudiqui tot un col·lectiu per a benefici propi. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN

Una felicitació i una queixa ull felicitar el Sr. Joan Puig pel seu article publicat en el núm. 510 de la revista Sió, en què mostra una gran sensibilitat, poc habitual per cert, en el tema de les orenetes i dels seus nius a la portalada de l’església de Santa Maria d’Agramunt. És important en aquest món de presses i de desitjos de triomfar a qualsevol preu, trobar persones que encara es preocupen per coses que semblen petites, i a més a més, demostren una gran sensibilitat envers el medi i la bellesa de les coses i els éssers de la natura, que en nom de la utilitat poden desaparèixer.

Gràcies Sr. Puig pel seu article i, perquè no ho oblidem, repetiré la seva dita “casa d’orenetes, molta sort i amoretes”. La queixa es refereix a la nota signada pel Sr. Alcalde Ramon Muixí, en què anima tots els agramuntins a penjar la senyera l’11 de setembre. Fins aquí res a dir, perquè reafirmar la identitat catalana és un sentiment molt legítim. El que no em sembla tant bé, és afegir-hi que això és una forma de respondre a “la crònica espoliació i total falta de comprensió per part d’Espanya…”. Sabem que tots els nacionalismes adapten la Història als seus

Un lector

interessos polítics; però el Sr. Alcalde, que pensem que ho és de tots els agramuntins, amb aquestes afirmacions crea malestar entre els ciutadans que se senten a la vegada catalans i espanyols. No creu el Sr. Alcalde que a Agramunt hi ha molts problemes de sorolls, brutícia, etc., etc… i que els ciutadans esperem més del nostre ajuntament que els resolgui, que no pas que cerqui diferències entre els uns i els altres? Creiem que en aquests temps és millor veure el que ens uneix a les persones que no pas el que ens separa, tot i que això pot no ser rendible electoralment. ■

L’ACUDIT D’EN CREUS

Per a subscripcions i anuncis de la revista, us podeu adreçar a

Pilar Figuera Tel. 973 39 20 42

– Què li ha passat? – S’havia entossudit a assistir a tots els actes de la Festa Major, i al segon dia ha quedat... pel manicomi!

[SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN

Dedicat als fills Vull dir-vos, fills, que el dia que em faci vella, tingueu paciència amb mi i tracteu d’entendre quan oblido com posarme la roba, cordar-me les sabates, pentinar-me.

m miro el futur i tremolo de por per la soledat i l’abandó. D’altra banda em considero una persona afortunada, res en aquesta vida m’ha resultat fàcil.

El meu cos em deixa, la gràcia i la força m’abandona, la pell se m’arruga, tot en mi canvia i accepto si més no aquesta realitat implacable que forma part de la vida. Vull dir-vos, fills, que el dia que em faci vella, tingueu paciència amb mi i tracteu d’entendre quan oblido com posar-me la roba, cordar-me les sabates, pentinar-me. Recordeu les hores que vaig passar jo, a ensenyar-vos a fer aquestes mateixes coses. Tanmateix quan converso amb vosaltres, i estic absent i continuo repetint una i altra vegada les mateixes paraules que ja sabeu, no m’ho tingueu en compte i deixeume parlar. Quan fóreu petits,

Una mare

perquè mengéssiu, vaig haver d’explicar milers de vegades la mateixa historieta. Si em veieu insegura davant els nous avenços que no entenc, tingueu paciència amb mi, i no us doni vergonya el meu deteriorament mental, recordeu que vaig ser jo, amb el meu esforç, qui va ensenyarvos les coses, i educar-vos perquè us poguéssiu desenvolupar bé en la vida. Malgrat tot, quan converso i arribo a oblidar-me del que estem parlant, doneu-me temps per intentar recordar; és molt possible que no sigui res important el que dic i em conformo tan sols en sentirvos a prop meu. El dia que el meu cos em falli per manca d’agilitat, doneu-me el vostre braç per recolzar-me, com jo ho vaig fer quan donàreu els primers passos amb el vostre caminar insegur. I quan algun dia us digui que ja no m’interessa viure, no us enutgeu;

no té res a veure amb el vostre afecte, o la gran estima que sempre us he tingut.

Sobreviure Intenteu comprendre que no sóc conscient de res, que ja no visc en aquest món d’una manera digna, sinó que sobrevisc i això no és viure. Des de la vostra naixença vaig voler el millor per a vosaltres, i he preparat amb molta cura els llocs que havíeu de recórrer al llarg de la vida. Mostreu-me amor i tendresa, jo us retornaré gratitud. Doneu-me suport, de la mateixa manera que jo un dia també ho vaig fer. La mort, com és lògic, em fa respecte, més que por. Sens dubte el que més temo és al sofriment i, abans que el meu, al de la família. Malgrat tot, és un camí que tots hem de recórrer més tard o més aviat. ■

[SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN

Aclariment sobre la fundació del futbol sala d’Agramunt n la revista SIÓ del passat mes d’agost, en l’entrevista realitzada al Sr. Andrés Ramos, es fan certes afirmacions sobre la fundació del Futbol Sala d’Agramunt que no s’ajusten del tot a la realitat. El meu marit, Gerard Gatell i Valls, es va treure el carnet d’entrenador de Futbol Sala als voltants de l’any 1975 a Barcelona, en la primera promoció d’aquest esport que va organitzar la Federació Catalana de Futbol. Com bé sabeu els qui el vàreu conèixer, ell era un amant de tots els esports, principalment del futbol. Per això va tenir la idea de muntar un campionat de “futbito” (llavors es deia així) a la nostra vila. Va unir la seva il·lusió a la del Sr. Laureà Giménez i Figuera i del Sr. Alejandro Silvestre i Rosell. Precisament, van ser ells dos els titulars del primer compte que es va obrir del Futbol Sala. Les primeres reunions es van fer a l’antic Blanc i Negre a principis de l’any 1983. Allí es van establir les normes bàsiques perquè es

pogués dur a terme el Campionat, sempre respectant les regles de joc oficials. Hi va haver un grup de persones que va engrescar-se a tirar endavant el projecte, persones que no puc enumerar perquè no voldria deixar-me ningú. Quan van obrir el període d’inscripció, els mateixos organitzadors es van sorprendre de l’èxit clamorós de convocatòria. El 23 de juny de l’any 1983, el meu marit va dirigir una carta al Sr. Josep M. Torres i Sebé, regidor d’esports de l’Ajuntament, demanant-li permís per disposar de les pistes per poder celebrar el primer Torneig de Futbol Sala de la Vila d’Agramunt. Va rebre resposta afirmativa, el dia 28 de juny, del Sr. Josep Huguet i Herbera, aleshores alcalde d’Agramunt. Així doncs, el campionat va començar l’1 de juliol de 1983. En un dels primers partits que es va celebrar hi va participar el meu marit i el Sr. Ramos. L’equip es deia “Els jubilats” i van vèncer 3-0 “El Crich”. Els arxius, escrupolosament conservats pel Sr. Laureà Giménez (la qual cosa

Carme Novell i Sala Vídua de Gerard Gatell i Valls

li agraeixo profundament) demostren que en aquella primera edició el Sr. Ramos va participar com a jugador i com a àrbitre. Quan l’Ajuntament va crear el Patronat d’Esports va assumir l’organització del Campionat, ja que havia adquirit unes dimensions que superaven la capacitat dels fundadors. Abans d’organitzar la celebració del 25è aniversari del Campionat i si es vol ser fidel a la memòria històrica, caldria que es consultessin els documents que testimonien la data de la seva creació, que suposo poden trobar-se als arxius de l’Ajuntament o que molt amablement el Sr. Laureà Giménez posarà a disposició de qui els vulgui revisar. He volgut aclarir aquests fets perquè les noves generacions sàpiguen quin fou l’origen d’aquest esport que té tants seguidors a la nostra vila. Desitjo molta sort i èxit als equips agramuntins que juguen a Futbol Sala. Seguir la seva evolució setmanalment, m’omple d’orgull. ■

[SETEMBRE 2006]

sió 511

OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN

Han retirat una estàtua de Franco Vicent Loscos

quests dies ha estat notícia la retirada, per part del govern socialista, d’una estàtua de Franco de l’Acadèmia Militar de Saragossa. Hi ha hagut l’esperada protesta dels sectors afins a la ideologia franquista, cosa que fa pensar que, efectivament, els demòcrates s’han anotat un punt. Al meu entendre, però, el franquisme va ser un règim que, a part de millores socials i materials, que per la seva mateixa essència no es poden homologar, orbitava en torn d’una forta càrrega ideològica, suficient per justificar una guerra i la severa repressió posterior. Amb el lema “una, grande, libre” –que a imitació dels revolucionaris francesos reuneix tres conceptes–, es va mantenir en el poder prop de quaranta anys –quasi dues generacions–, temps suficient per canviar un país i les seves gents, molt maltractats de feia segles. De tot plegat, la gran obsessió del règim i la causa primera de la guerra, va ser la unitat d’Espanya. L’imperialisme castellà, frustrat per la pèrdua de les colònies, va trobar la seva via de sortida en el fort reclam del nacionalisme espanyol que va impulsar la rebel·lió franquista. Per la “llibertat” d’aleshores van patir persecució sistemàtica els comunistes i altres titllats de perillosos, que podien ser tots els no addictes explícitament al règim. La repressió en nom de la llibertat acostuma a ser la praxi més operativa de les dictadures. Però llevat d’alguns tics que encara cuegen, això es va acabar amb la mort del dictador. La “grandesa” era el tercer dels tres conceptes a la francesa, cosa que aquí sembla que no va

fer mal a ningú. El que continua, sense treva, és la lluita per la unitat d’Espanya, segons aquell principi militar que contempla la victòria per eliminació de l’adversari. Aquesta empresa la protagonitzen decididament els successors del franquisme que sols han canviat el camí de les armes per la via democràtica, tot i que no deixen de mostrar les seves arrels totalitàries. Menys protagonistes, però més eficaços aquí, són els fills del franquisme. Tots els que hem crescut al llarg de la dictadura i, encara, uns anys després, portem una empremta difícil de llevar. Hi ha molta gent que es diu antifranquista, però que a la pràctica continua d’esma la seva labor en favor de la unitat de les terres i els homes d’Espanya, que és l’autèntic quid de la rebel·lió franquista. Una unitat que –també com al model francès– és l’assimilació hegemònica dels diversos pobles, dels quals sols se’n conservaran uns estereotips folklòrics, que no deixen de ser trofeus per als vencedors. Tots els que ara i aquí es manifesten “no nacionalistes”, que relativitzen la nostra llengua, la nostra cultura, que alimenten l’expressió cultural aliena, on sembla que res no és discutible i tot és admirable, excepte allò que es fa en llengua catalana, estan complint a la perfecció el llegat del franquisme. Són una quinta columna, que ajuda efectivament al primer exèrcit, i sense la qual, la victòria final de Franco no seria una realitat. Per tant, poden treure o canviar de lloc els símbols franquistes, que no hi fa res: el genocidi d’aquest poble

està arribant a una fase terminal, i ja quasi ningú no se’n sent. Que es contracti sistemàticament orquestres amb un repertori 100% castellà, és, ara i aquí, un fet normal. Que la música que ens envolta pel carrer, que se sent als bars, a les discos, al supermercat, a la TV, a les emissores, a les festes, sigui insistentment, avorridament aliena, i ningú tingui res a dir, és que som davant del pitjor pronòstic. De manera semblant a la síndrome d’Estocolm hem acabat per fer-nos a la mida dels nostres segrestadors, amb els que cuitem d’assimilar-nos, ja que hem acabat per trobar-los totes les gràcies, mentre que nosaltres ens veiem incapaços de mostrar un rostre, una cara pròpia. Està molt bé la música de Leonard Cohen, fa poc guardonat, però quanta mediocritat anglesa ens empassem a totes hores...? Sembla que ens hem anat convertint en uns indígenes progres que miren d’alimentar-se de la forasteria que prima, ja que la nostra pròpia expressió se’ns fa incòmoda. Aleshores, què se’n farà de la identitat que hem reclamat? Aquest camí que seguim és el camí del provincianisme submís, no va més enllà. En canvi, assumir i exercir la identitat cultural, com a primer graó, porta a albirar altres horitzons que solament es veuen quan s’ha realitzat aquest primer nivell elemental. Pugem aquest graó per un moment, i pensem: no ens volen cedir l’aeroport; però, acceptarien els castellans que l’aeroport de Barajas es gestionés des de Barcelona? És clar que no, ells ho tenen ben clar, això dels graons. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

CULTURA DE LLIBRES

Víctor Colomer i Nadal, mestre i revolucionari Ferran Aisa

Fa pocs mesos es publicà El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris (Pagès Editors, 2006). L’autor i reconegut historiador, Ferran Aisa, hi estudia la trajectòria de dos personatges polítics notoris de començaments del segle XX, un dels quals tenia part de l’ascendència familiar vinculada a la nostra vila, tal i com explica en el següent article. íctor Colomer i Nadal va néixer el 5 de juny de 1896 a Corbins (Segrià), la seva família paterna procedia de Montcortès, mentre que per línia materna eren d’Agramunt (Urgell), totes dues pertanyents al món de la pagesia. L’avantpassat agramuntí de Colomer, Pau Nadal, el seu padrí, havia treballat de sequier al Canal d’Urgell. Dins la saga dels Nadal trobem un altre Pau, el besavi, que feia de cisteller. Altres familiars de Colomer d’Agramunt eren els Esteve, el seu besavi Pere, s’havia dedicat a la ramaderia, la seva filla Maria es va casar amb Pau Nadal, traslladant-se a viure a La Portella, on naixeria la mare de Colomer. El jove de Corbins va anar a estudiar magisteri a Lleida, i ho féu al Liceu Escolar, que dirigia Frederic Godàs i Legido. A Lleida predominaven les idees republicanes i fou precisament la Joventut Republicana la primera formació política on militar. Colomer va fer de mestre al Liceu Escolar, on va coincidir amb Joaquim Maurín que també es dedicava a l’ensenyament, incorporant-se, aleshores, a l’Agrupació Socialista. L’esclat de la revolució soviètica d’Octubre de 1917 serà determinant per joves com Colomer o Maurín, doncs, poc després, hi trobem

L’avantpassat agramuntí de Colomer, Pau Nadal, el seu padrí, havia treballat de sequier al Canal d’Urgell. Dins la saga dels Nadal trobem un altre Pau, el besavi, que feia de cisteller.

els dos mestres militant en la Federació Local de la CNT de Lleida i escrivint i defensant, en el periòdic Lucha Social, la revolució russa. Precisament, el 1921, Joaquim Maurín, Andreu Nin i altres delegats de la CNT assistirien al Congrés de la Internacional Comunista a Moscou. Víctor Colomer, aleshores, era el màxim responsable de la CNT de Lleida. Quan l’organització confederal va trencar amb la internacional comunista, Maurín, Nin, Colomer i els companys prosoviètics es veieren abocats a cercar aixopluc al Partit Comunista. Colomer, paral·lelament a la lluita política, farà de mestre a diverses sucursals del Liceu Escolar: Almacelles, Binèfar, Tàrrega i Balaguer. També serà un dels iniciadors del Grup de Mestres Batec, en la qual trobem la mestra Dolors Piera de Puigverd d’Agramunt. Per la seva militància política és empresonat diverses vegades, intel·lectual compromès escriu articles a la premsa obrera i participa en mítings arreu de les comarques lleidatanes. El mestre de Corbins serà un dels fundadors del Partit Comunista Català, primer, i, més tard, del Bloc Obrer i Camperol. El 1930 es traslladà a viure a Barcelona amb Teresa Vilasetrú, també mestra. A la

ciutat comtal exerciran tots dos el magisteri i continuaran el camí polític vers les idees revolucionàries. Víctor Colomer, el 1932, jugarà un paper rellevant en la lluita agrària de les comarques lleidatanes. El 1933 és elegit president del prestigiós Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, on realitza una gran tasca cultural. Colomer fomenta la creació de l’Aliança Obrera i participa en els fets del 6 d’octubre de 1934, pels que serà detingut. Un any més tard es mostra en desacord a la unió del BOC amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, fusió que dóna pas al naixement del POUM. Víctor Colomer s’afilià, aleshores a la Federació Catalana del PSOE, i amb aquesta formació, el 23 de juliol de 1936, serà un dels fundadors del PSUC. Durant els tres anys de guerra ocuparà el càrrec de Conseller-Regidor de Cultura i serà el darrer alcalde en funcions de l’Ajuntament de Barcelona. El 1939, acabada la guerra, serà expulsat del PSUC acusat pels delegats soviètics d’ésser trotskista i massa catalanista. Colomer i la seva família s’exiliaran a Mèxic. Des de l’exili participarà en la reconstrucció del moviment socialista català. El 16 d’octubre de 1960 Víctor Colomer i Nadal moria a Mèxic D. F. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

C O L · L A B O R ACIO N S LITERÀRIES EL CO N TE

per J. PIJUAN

J. PIJUAN

Perdut en l’horitzó

Mentre estic aturat en aquestes altituds observo l’entorn i comprovo decebut que no tinc ningú a la vora.

l vent de les altures ha parat. Sense la seva empenta començo a reduir el pas. No m’aturo ben bé del tot però poc en falta. No sé quant de temps romandré en aquesta situació, però per si de cas aprofitaré aquests instants per reposar i agafar forces abans no torni a revifar el vent i m’impulsi novament a iniciar el camí. Des que he sortir de casa que no he parat de recórrer camins amunt i avall. Nit i dia he vagat sense descans. Estic baldat, necessito descansar. Per això quan se’m presenta la més mí-

nima oportunitat de poder reposar, intento no desaprofitar-la de cap de les maneres encara que sigui sols per un instant. El recorregut per l’horitzó és incert. Els meus moviments estan supeditats a la força del vent i a la direcció en què bufa. El seu alè em fa avançar amb més o menys rapidesa cap al meu destí final: la precipitació. Un destí que comparteixo amb altres d’iguals però que des de fa temps es fa difícil d’aconseguir en aquestes terres. Mentre estic aturat en aquestes altituds observo l’entorn i comprovo decebut que no tinc ningú a la vora. Estic completament sol sobre un paratge desolador que sembla abandonat de tot ésser vivent. El sol hi incideix amb contundència amb tot el seu esplendor. La visió que se’m mostra als ulls em provoca certa preocupació. Del terra flueix una cremor cap al cel que s’impregna en tot el meu cos de cotó. La minsa vegetació existent en aquest paratge resta amb el cot baix marcida per la manca d’aigua i el pes del sol a les espatlles. Quan aixequen la mirada al cel observo uns ulls plorosos, però sense llàgrimes que vessar, que imploren una trista i mísera gota d’aigua a la boca. Percebo el seu dolor en tot el meu ésser. M’envaeix el desig d’ajudar-los, talment no puc, no tinc prou forces per allargar-los la mà i resto

en la meva solitud en silenci contemplant el seu patiment. En aquesta soledat no deixo de pensar en els meus companys de fraternitat i en les trobades que acostumàvem a fer. Recordo aquells moments llunyans en què ens reuníem. Realitzàvem tant de sarau que en alguns casos la precipitació esdevenia torrencial encara que majoritàriament sols quedava en una simple constància. Malauradament avui en dia no ens trobem tan sovint com desitjaria i em sap molt de greu. Però quan ho fem en determinats llocs hi ha gent que ens ho agraeix a bastament, però n’hi ha d’altres per aquestes contrades que ens ho recriminen i no ens poden veure ni en pintura i fan tot el que poden per impedir-nos de reunirnos encara que siguin una minoria. A més em sento espiat. Des que he iniciat el viatge que tinc la sensació que m’estan vigilant. No els puc veure, però sé del cert que m’observen de reüll i no es deixaran veure fins al moment de reunir-nos. Aleshores apareixeran de cop i volta i ens foragitaran abans que puguem descarregar la nostra pluja. El vent torna a aixecar-se. El descans ha acabat i de nou inicio el viatge. Abandono aquesta terra cremada pel sol amb l’esperança que tard o d’hora algú altre tingui el coratge de remullar. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

AGRAMU C.F.

ES NT CO

G. GATELL LA

ESPORTS CLUB FUTBOL AGRAMUNT «ESCOLA GERARD GATELL»

Resultats de pretemporada ❚ R. Mendoza

www.geocities.com/fcagramunt

Fotos: FUTBOL AGRAMUNT

cabades les vacances d’estiu, comença a rodar la pilota amb els partits amistosos de preparació. Aquests són els resultats:

Segona Regional Butsènit 2 Agramunt G. Gatell 1 Agramunt G. Gatell 1 Artesa de Segre 2 Bellpuig 1 Agramunt G. Gatell 2 Dues imatges dels entrenaments dels juvenils i del primer equip.

Cadet Agramunt G. Gatell 1 Artesa de Segre Agramunt G. Gatell 3 Tàrrega

1 1

Infantil Artesa de Segre Balaguer

1 Agramunt G. Gatell 3 3 Agramunt G. Gatell 1

Aleví Agramunt G. Gatell 1 Artesa de Segre

AGENDA: Partits que es jugaran al camp d’esports a Segona Regional, a l’octubre: Dia 1, a les 16.30 h Agramunt G. Gatell - Sant Ramon Dia 15, a les 16 h Agramunt G. Gatell - Bellcairenc Dia 29, a les 15.45 h Agramunt G. Gatell - Rialp Les altres categories estan pendent del calendari de la Federació.

[SETEMBRE 2006]

sió 511

ESPORTS BÀ SQ U ET A G RAMUNT CL UB

BAC

Arrenca la temporada 2006-2007

PRESENTACIÓ DEL BÀSQUET AGRAMUNT CLUB

Durant les properes cròniques anirem presentant els diferents equips. Començarem amb la presentació de tots els Sèniors del club: Els dos masculins i el femení.

Com ja es tradició, durant els actes de la Festa Major de la nostra vila, el BAC Agramunt aprofita l’ocasió per presentar els seus equips que participaran en les diferents competicions en la propera temporada. Aquest any el BAC Agramunt ha inscrit 9 equips que són: 3a CATALANA CAMPIONAT TERRITORIAL. NIVELL “A” CAMPIONAT TERRITORIAL. NIVELL “A” CAMPIONAT TERRITORIAL. NIVELL “B” CAMPIONAT TERRITORIAL. NIVELL “A” CAMPIONAT TERRITORIAL. NIVELL “B” CAMPIONAT TERRITORIAL TROBADES MENSUALS ESCOLES DE BÀSQUET TROBADES MENSUALS ESCOLES DE BÀSQUET

SÈNIOR MASCULÍ CADET FEMENÍ INFANTIL MASCULÍ INFANTIL FEMENÍ MINI MASCULÍ PRE-MINI MIXT ESCOLA DE BÀSQUET

▼

Categoria

SÈNIOR MASCULÍ SÈNIOR FEMENÍ

Aquest any tornem a repetir categoria, amb l’esperança que no patirem tant com l’any passat. L’equip no ha canviat

BAC

Equips

SÈNIOR MASCULÍ 3a CATALANA

[SETEMBRE 2006]

sió 511

ESPORTS B À SQ U ET A G RAMUNT CL UB

▼

gaire respecte la temporada passada, únicament hi ha dos cares noves: un vell conegut del club, el Salva Coma i una jove promesa el Raúl Caparrós. Aquest any ens toca anar tot l’any a Barcelona ciutat, esperem que amb un any d’experiència se’ns faci més fàcil guanyar a fora de casa. Els integrants de l’equip són: Drets: Marià Pla, Joan Añé, Salvador Coma, Rafa Salat, Raúl Caparrós, Marc Solé, Xavier Creus, Roger Fabregat. Ajupits: Joel Huguet, David Fontanet, Josep Coma, Javi Salat, Ruben Añé, Marc Arpa, Josep M. Font i Àngel Lluch.

Equip de nova creació que serà una barreja de jugadors que alternaran el 3a catalana i el territorial, a fi efecte, de jugar més minuts i els júniors que continuen de l’any passat. Afronten aquest campionat únicament per començar a conèixer la nova categoria sense tenir en compte els resultats. A la foto podem veure: Drets: Joel Huguet, Marià Pla, Joan Añé, Josep Coma, David Fontanet, Xavier Villalba, Gerard Vall, Víctor Puebla. Ajupits: Salvador Coma, Adrià Martín, Ot Padullés, Sergi Llop i Eduard Berenguer.

BAC

SÈNIOR MASCULÍ TERRITORIAL

ESCOLA DE BÀSQUET “LLUDRIBAC” El dijous 14 de setembre comença la nova temporada de l’escola. Tots el nens i nenes de p-5 fins a 6è de primària poden venir a jugar amb nosaltres!!! Els nostres horaris són: Dimarts de 18 a 20 i dijous a la mateixa hora amb dos grups segons les edats. Tots els pares i mares que vulguin que el seu fill/a coneixi el bàsquet ens trobarà en aquests dies i hores al pavelló firal. Recordem a tots els participants de les III Jornades Obertes de Bàsquet que poden continuar jugant amb nosaltres si és que els horaris, els altres esports i els estudis ho permeten. El club té un equip de tècnics que els agrada el bàsquet i el volen ensenyar. La paciència i la disciplina estan garantits.

BAC

NOTÍCIES DEL BAC SÈNIOR FEMENÍ Totes les júniors de l’any passat donen el salt, i un salt molt gran, ja que és una categoria on la mitjana d’edat és d’uns 25 anys. Serà un any molt dur per a les nostres, però l’objectiu és passar-s’ho el millor possible jugant a bàsquet. La major part de noies comencen la seva trajectòria universitària, esperem que el bàsquet els serveixi com a vàlvula d’escapament dels estudis. L’equip és: Drets: Mere Farreny, Anna Carbó, Esther Figuera, Iraida Balasch, Clara Gregori, Mireia Puig, Gemma Gou. Ajupides: Marina Solé, Marta Cama, Marta Canes i Núria Civís.

Després de sis anys a la presidència, el Ramon Boncompte deixa el càrrec i passa a ocupar la coordinació esportiva del club, mentre que la Junta la presidirà el Jordi Salat. Ha acabat un cicle que havia començat l’any 2000, on els actuals sèniors territorials femenins i masculins eren infantils. Ha plogut molt des de llavors i el Ramon Boncompte, la Rosina Ribes, l’Asun Grau i la Marga Bellera han fet molta feina i bona per al club. Ara toca als membres actuals i a les noves incorporacions continuar fent feina per mantenir el club allà on es mereix. La Junta del BAC Agramunt queda de la següent manera: Jordi Salat (President), Pere Vall (SotsPresident), Gemma Boldú (Secretària), Jordi Ramon (Tresorer) i els Vocals: Rosa M. Farré, Ruben Añé, Sandra Llanes, Jaume Hernàndez, Andrés Vadillo i Miquel Bernaus. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

ESPORTS CLUB C IC LISTA AGRAMUNT

Pedalada Llunàtica na vuitantena de persones van assistir a la 3ª Pedalada Llunàtica d’Agramunt, celebrada el divendres dia 8 de setembre, i organitzada pel Club Ciclista de la vila. Des de sempre la

Foto de família dels participants a la pedalada, després de l’habituallament amb coca i xocolata a Puelles.

pedalada ha tingut un format de passeig amb bicicleta, on les famílies amb els fills poden fruir d’una volta pels camins al voltant d’Agramunt a la llum de la lluna i de les seves llanternes, amb un recor-

Jaume Areny

regut total de 18,0 km, plans i suaus, i fets a un ritme tranquil per anar tots junts. També cal recordar que durant el recorregut es realitza un avituallament de coca de sucre i xocolata a la pedra perquè ningú no defalleixi de l’esforç. Esperem, des del Club Ciclista d’Agramunt, continuar i millorar aquest format de pedalada nocturna, ja que la resposta dels vilatans sempre ha estat important i les ganes de continuar-la fruint cada any han estat renovades.

JOSEP ROVIRA

Transiscar Finalment, agrair a l’Ajuntament d’Agramunt, i especialment a la Regidoria de Festes, la col·laboració i suport permanent que ens permeten organitzar aquest esdeveniment i anunciar, tot cridant a la participació dels vilatans, la propera Transiscar 2006, a celebrar el 14 d’octubre, durant la Fira de Torró i la Xocolata a la Pedra. ■

[SETEMBRE 2006]

sió 511

GRUPS POLÍTICS M U N IC IPALS G R U P MU N IC IPAL DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ

Festa Major, Fill il·lustre i discurs Diada Sort que la nostra revista local es fa ressò dels diferents esdeveniments que passen a casa, perquè si hem d’esperar veure alguna notícia que ens afecti a la revista “Comarques de Ponent” estem ben arreglats.

El discurs institucional del nostre batlle va ser, al nostre entendre, lamentable i totalment fora de lloc.

Festa Major

esprés d’un petit parèntesi, en l’escriptura dels articles que anem escrivint en aquesta revista, tornem amb l’anàlisi de diferents assumptes relacionats amb el nostre poble que creiem importants. Durant aquesta primera quinzena de setembre, la nostra vila ha tingut tres actes dignes de ressonància. Sort que la nostra revista local es fa ressò dels diferents esdeveniments que passen a casa, perquè si hem d’esperar veure alguna notícia que ens afecti a la revista “Comarques de Ponent” estem ben arreglats. Tantes coses socials, esportives, culturals, festives que passen a casa nostra i ningú no és capaç de sintetitzar i dinamitzar la informació que es genera. Com ens poden conèixer, si no sabem vendre el potencial cultural i associatiu que tenim?

Comencem per la nostra Festa Major. Donada la gran quantitat d’actes que s’hi celebren sempre n’hi ha alguns amb més èxit que altres. El gran encert, pensem, ha estat treure el concert de rock de l’avinguda Agustí Ros i posar-lo a la plaça de la Fondandana. Felicitem la Comissió de Festes per aquest fet. També volem felicitar aquells que, de forma altruista, han organitzat coses i ens han fet passar una estona agradable. També s’han sentit veus disconformes d’alguns actes que no han estat com tradicio-

nalment estava acostumada la gent. Estem segurs que ja se n’ha pres nota i la propera serà millor.

Fill il·lustre Un acte molt emotiu fou el nomenament de fill il·lustre de la Vila al senyor Joan Llurba Vicens. A pocs vilatans se’ls escapen les qualitats empresarials del senyor Llurba. Ha donat feina a moltes famílies d’Agramunt, contribuint així al desenvolupament econòmic de la Vila. Ha estat fidel al seu poble i ha mantingut l’empresa al cau d’on va néixer. També ha estat bandera del nostre poble a tot el món. Evidentment que un home no ho fa tot, que el treball de la gent que l’ha envoltat hi té molt a dir, però és un exemple d’Agramunt que fa pàtria amb la seva empresa. Tampoc no hem d’oblidar la pertinença al llarg del temps a diferents associacions del poble, a l’Ajuntament i entitats que necessiten per subsistir l’esforç altruista de totes i tots. Felicitats senyor Joan i, com vostè va dir al sopar, esperem que els regidors i regidores de la vila que hi ha ara i els de després puguin tirar endavant la nau del poble amb encert.

Onze de Setembre Parlem ara de l’Onze de Setembre. Esmentar que l’ofrena floral, la senyera enlairantse mentre sonava l’himne de Catalunya i els actes protocollaris van estar realment bé. El discurs institucional del nostre

batlle va ser, al nostre entendre, lamentable i totalment fora de lloc. El batlle quan fa un discurs institucional en nom dels diferents membres del Consistori, com és en aquest cas, ha de fer un discurs consensuat entre tots els grups representats a l’Ajuntament. Com que no acostumen a consensuar res i en això ja hi estem més que acostumats, almenys s’hauria de tenir la suficient delicadesa de no fer un “míting” partidista de final de campanya electoral. En un discurs institucional, pensem, no es pot enumerar el que ha fet, fa i farà un partit polític. El poble d’Agramunt mereix celebrar la diada amb un discurs d’exaltació al país, a la gent que l’han forjat i remarcar els símbols que al llarg dels anys han estat i estan molt propers a nosaltres. El nostre grup presentarà una moció al Ple perquè mai més un grup polític pugui fer propaganda electoral en un acte institucional. Per acabar voldríem deixar constància del nostre suport al candidat que ha presentat Convergència i Unió a les properes eleccions municipals, l’Amadeu Padullés. Un home que porta Agramunt al cor i que s’interessa per tot el que passa a casa nostra. De ben segur que si té la confiança dels ciutadans donarà la talla i el prestigi que el nostre poble mereix. Desitgem que pugui dur a terme els projecte que té en ment. Fins aviat i prepareu la fira amb il·lusió. ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

REGIDORIES M U N ICIPALS IN IC IATIV ES, PROMOCIÓ I TURISME

Àngel Jubete i Comenge (1r tinent d’Alcalde, Regidor d’Iniciatives, Promoció i Turisme)

AJUNTAMENT

S’acaba l’estiu i la feina continua

Un any més, el mes d’octubre és sinònim d’una nova edició de la “gran festa del dolç” que, any rere any, s’ha anat convertint en l’activitat de més repercussió de les que tenen lloc a Agramunt.

a tot just unes setmanes deixàvem enrere el període estival amb la celebració de la festa Major. La “festa grossa” de la vila representa la cloenda dels mesos d’estiu i de la vida a l’aire lliure. S’acaben les sessions a la fresca i un període de l’any marcat per les vacances i les activitats culturals i d’esbarjo. Amb l’arribada de la tardor, però, comença un nou cicle marcat per l’inici de les activitats escolars i el retorn a les nostres feines diàries. Com dèiem en el títol d’aquest escrit: s’acaba l’estiu i la feina continua. I és precisament això, el que va fent l’Ajuntament d’Agramunt. Amb el mes d’octubre s’inicia el calendari d’activitats programades per tal de promocionar la capital del Sió arreu de les nostres contrades. Donar a conèixer la nostra cultura gastronòmica i artística, el nostre patrimoni i entorn natural així com tot allò

que la nostra història ens ha deixat és el nostre principal objectiu. Tot això comporta la realització de diverses activitats programades al llarg de l’any, dins i fora d’Agramunt, d’on en destaca una per sobre les altres. Una activitat que, precisament, s’ha convertit en el tret de sortida d’aquest programa: la Fira del Torró i Xocolata a la Pedra d’Agramunt organitzada per la Regidoria d’Iniciatives, Promoció i Turisme. Un any més, el mes d’octubre és sinònim d’una nova edició de la “gran festa del dolç” que, any rere any, s’ha anat convertint en l’activitat de més repercussió de les que tenen lloc a Agramunt. Per uns dies, Agramunt es converteix en la capital del dolç tot rebent milers de visitants i essent notícia en la majoria de mitjans informatius. Per la nostra part, l’equip organitzador de la Fira, ja fa mesos que estem treba-

llant amb il·lusió per aquesta nova edició. Una edició que comptarà amb diverses novetats, entre les quals destaca l’ampliació del recinte firal, amb més espais destinats al món del torró en particular i l’alimentació en general. Fidels a la idea de convertir la nostra fira en un referent del món del dolç i dels productes agroalimentaris de qualitat, espais destinats a l’exposició multisectorial com el món de l’automòbil desapareixen per potenciar la idea de fira professional i monotemàtica. Creiem que tenim un producte d’altíssima qualitat, el Torró d’Agramunt, que es mereix i és el pal de paller d’una Fira que creix edició rere edició. I creix gràcies a la participació de tots els agramuntins. Des dels que treballen oferint degustacions fins als que munten un estant. Des dels que estan implicats directament o indirectament amb l’organització, fins a aquells que des de les seves botigues i establiments col·laboren amb els seus serveis en l’acollida dels visitants. Des dels que viuen la Fira tot visitant-la durant el dia fins aquells que només la viuen de nit. A tots vosaltres us vull animar, un any més, a fer-vos vostra i ajudar a tirar endavant aquesta Fira. Una Fira que és el reflex del dinamisme de la nostra vila, de la nostra cultura gastronòmica. Una Fira, en definitiva, hereva del nostre passat i projecte de futur per Agramunt. Endavant amb la Fira!! ■ [SETEMBRE 2006]

sió 511

L ' A J U N TA M E N T INFORMA

MODIFICACIÓ ORDENANCES FISCALS 2006

S’acordà aprovar provisionalment la modificació de l’Ordenança Fiscal reguladora dels tributs següents: TAXA PER PRESTACIÓ DEL SERVEI DE L’ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA A.-TARIFA PRIMERA 1.- Material anual: 12,36 € 2.- Lloguer d’instrument: 7,21 € B. TARIFA SEGONA: Iniciació (4 i 5 anys) Conceptes: 1.- Matrícula anual: 36,05 € 2.- Música 4 i 5 anys mensual: 20,60 € C.- TARIFA TERCERA: Aprenentatge Bàsic (6-7 anys) Conceptes: 1.- Matrícula anual: 36,05 € 2.- Música 6 anys mensual: 20,60 € 3.- Música 6 anys amb instrument, mensual 36,05 € 4.- Música 7 anys 41,20 € D. TARIFA QUARTA: Nivell Elemental (6 i 7 anys) Conceptes: 1.- Matrícula anual: 36,05 € 3.- Curs primer i segon mensual: 41,20 € 4.- Curs tercer mensual: 46,35 € 5.- Curs quart i cinquè mensual: 51,50 € 2n Instrument - 1/2 h. instrument mensual: 15,45 € - 3/4 h. Instrument mensual: 20,60 € - 1 h. Instrument mensual: 25,75 € E.- TARIFA CINQUENA: Grau Mitjà Conceptes: 1.- Matrícula anual: 36,05 € 2.- Primer, segon, tercer i quart mensual: 56,65 € F.- TARIFA SISENA: Mòdul (Instrument + Cambra o grup d’instrument+cant coral) Conceptes: 1.- Matrícula anual: 36,05 € Instrument - 1/2 h. Instrument mensual: 41,20 € - 3/4 h. Instrument mensual: 46,35 € - 1 h. Instrument mensual: 51,50 € G.- TARIFA SETENA: Adults Conceptes: 1.- Matrícula anual: 41,20 € 2.- Llenguatge musical (1h. set.): 20,60 € 3.- Instrument - 1/2 h. instrument mensual: 30,90 € - 3/4 h. Instrument mensual: 46,35 € - 1 h. Instrument mensual: 61,80 €

H.- TARIFA VUITENA - 2n. INSTRUMENT (Mitjà, Mòdul i Adults) - 1/2 h. instrument mensual: - 3/4 h. Instrument mensual: - 1 h. Instrument mensual: TAXA PER PRESTACIÓ DEL SERVEI DE GUARDERIA INFANTIL A.-TARIFA PRIMERA Servei de la Guarderia Municipal: Conceptes: 1.- Matrícula: 2.- Mensualitat: 3.- Material: 4.- SERVEI D’HORA COMPLEMENTÀRIA: 8:15 a 8:45 i de 19:00 a 19:30 - 1 hora tot el mes: - 1 hora eventual: - ½ hora tot el mes: - ½ hora eventual:

25,75 € 30,90 € 36,05 €

27,87 € 62,86 € 33,58 € 22,66 € 5,56 € 11,33 € 2, 78 €

MOCIÓ SOBRE EL VOT ACCESSIBLE

Que presenta a l’Ajuntament d’Agramunt el grup municipal d’ERC, del PSC i CiU. Atès que en el passat referèndum de l’Estatut de Catalunya els invidents no van poder votar amb igualtat de condicions. La Generalitat havia previst una prova pilot per imprimir les paperetes en Braille, però la Junta Electoral Central, la va desestimar. Els invidents, un cop més, no van tenir dret al vot lliure i secret tal i com contempla la Constitució Espanyola als seus articles 23, 68 i 69. S’acordà instar al Govern de l’Estat Espanyol, a impulsar mesures que permetin, a les persones invidents, poder exercir el dret a vot, garantint que aquest pugui ser secret i lliure, mitjançant les mesures de caràcter tècnic que siguin factibles i aplicables. Així mateix instar al Govern de l’Estat Espanyol perquè desbloquegi la reforma de la LOREG que està paralitzada des del novembre de l’any 2005, en tràmit d’esmenes. LLICÈNCIES D’OBRES GUMERCINDA MELÉNDEZ ARANA, per 5 drets de connexió a la xarxa general de clavegueram. Mafet. JUAN JOSE RUBIO ARCHS, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. Av. Catalunya. MÀRIUS TORRENTS VICENS, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. C. Institut. CAMILO TORRES PONS, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. C. Capella. CASSIA SOLÉ PARDINES, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. Av. Catalunya. ALMA MARIA BELTRAN AGUILERA, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. Ctra. Cervera. CARME CIFUENTES SALAS, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. C. Ronda Molinal. [SETEMBRE 2006]

sió 511

▼

ACTA PLE 27-07-2006

L ' A J U N TA M E N T INFORMA

▼

VICENS VICENS MARTÍ, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. Ctra. Cervera. CANDIDO LLORENS SALA, per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. C. Institut. STRABERES EMPRESARIAL, SL per una llicència de primera utilització. C. Urgell. C. Ronda Molinal. C. Pare Geroni Viladàs. PONT ARGENT BLAU, SL per llicència 1a utilització. C. Montclar. INSTITUT CATALÀ DEL SÒL per obrir una rasa a la instal·lació del subministrament de baixa tensió. C. Sant Joan. MAR POWER TECH, SL per ocupar la via pública amb tanques de seguretat. C. Pau Casals. Per instal·lar una grua de classe 1. C. Pompeu Fabra. SERENTILL SALA, M. CARME per pintar façana l’habitatge. Mafet. ROSA MARIA GIL ORTIZ, per col·locar un rètol lluminós. C. Baixada Mercadal. JOAN VILANOU GALITÓ, per acabar de col·locar les teules i l’aïllant de la teulada de l’habitatge. C. Ronda Molinal. CASSA AIGÜES I DEPURACIÓ, SL per obrir una rasa per arranjar una avaria d’aigua. Pl. Pare Gras. VILADEBAIT FARRÉ, JOSEP MARIA per canviar les rajoles i el mobiliari del lavabo. C. Teixidors. JOSEP LLORENS RIASOL, per fer una obertura i col·locar-hi una porta i arranjar les parets exteriors de la cabana. Partida Plantes. DOMINGO PALOMINO OROPESA, per canviar les teules malmeses de la teulada de l’habitatge. C. Molí Vell. PEPITA VICENS TEIXIDÓ, per arranjar i pintar les façanes de l’habitatge i per ampliar l’amplada de l’obertura de la porta d’entrada i canviar-la. Av. Marià Jolonch. JAUME ARENY TORNÉ, per pintar una part de la façana de l’habitatge. C. Ronda Comtes d’Urgell. RESIDENCIAL RIU SIÓ, SL per col·locar un rètol informatiu. Francesc Casades. COMUNITAT PROPIETARIS AV. CATALUNYA, 1, ESC. E. per un dret de connexió a la xarxa d’aigua potable. Av. Catalunya. PARÍS TORRA, JAUME per 9 drets de connexió a la xarxa d’aigua potable. C. Raval Puigverd. PROMOCIONS BERCO 22, SL per ocupar la via pública amb materials per a obres (el carrer del Call quedarà tallat als vianants). C. Sió i C. Call. RELIGIOSES MISSIONERES, IC per repassar les parets d’un escenari. C. Àngel Guimerà. MIAMI-ALEJANDRIA, SLU per ocupar la via pública amb materials d’obres. C. Comtes d’Urgell - Carabassa. STRABERES EMPRESARIAL, SL per ocupar la via pública amb una sitja. Av. Catalunya. SALA TREPAT, FRANCESC per ocupar la via pública amb una plataforma. C. Sió - Av. Jaume Mestres. COMUNITAT DE PROPIET. PL. FONDANDANA, BLOC 4 per obrir una rasa interior per canviar el tub de la claveguera. Pl. Fondandana, bloc 4, baixos. CASSA AIGÜES I DEPURACIO, SL per obrir una rasa per arranjar una avaria d’aigua. C. Sió. Pl. Onze de Setembre. C. Castell. LLAGUNES SEGON, ANNA per un gual permanent. C. Camí de les Planes. STRABERES EMPRESARIAL, SL per obrir una rasa per a la canalització del gas propà. C. Pare Geroni Viladas. REPSOL BUTANO, SA per obrir una rasa per intercalar una vàlvula de tall a la xarxa de gas propà. Ctra. de Cervera. ALCALDE DOMINGUEZ, MANEL per un gual permanent. C. Carabassa de Baix.

MORENO MARIA, JORDI per pavimentar el terra, enrajolar la cuina i les habitacions de bany, ficar parquet, col·locar pladur a trespol de la 1a. planta, posar els pòrtics de les finestres. Ctra. Cervera. DIGITAL TORUTH, SL per la distribució i condicionament d’un local per a usos comercials. C. Clos. PONT ALDOMÀ, PEPITA per un gual permanent. Pl. Amball. DIGITAL TORUTH, SL per un dret de connexió a la xarxa d’aigua potable. C. Clos. BARROSO CAPDEVILA, ALEX per un dret de connexió d’aigua a la xarxa general. C. Raval Puigverd. DEL CASTILLO LAOZ, MIQUEL per fer dos forats a les façanes de la casa per sortida d’humitats. Donzell. ESGAT, SL per canviar rajoles cambra de bany. Av. Catalunya. ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA, S.L.U. per instal·lar una línia aèria de BT. Pol. 2 parcel·la 105 “Arribades”. GONZALEZ RODRIGUEZ, ANTONIO per un dret de connexió a la xarxa d’aigua potable. Av. Esports. HOYO CARDONA, JESÚS per enrajolar el terra i enguixar les parets d’un traster. C. Sió. MARTÍNEZ SERRA, FRANCESC per reparar la teulada de la casa. Les Puelles. VILLUENDAS PIJUAN, JORDI per canviar la cuina. Av. Catalunya. BALCELLS PONS, MONTSERRAT per canviar el terra i les rajoles de la cuina. Av. Catalunya. GASULL PADULLÉS, MARIA CARME per canviar les canaleres des del primer pis als baixos. C. Àngel Guimerà. LONGARES ESCRICHS, MARINA per un dret de connexió d’aigua potable. C. Piscines. BARROSO CAPDEVILA, ALEX per llicència de primera utilització. C. Pilar Almenara. SERVI DEU, SL per obrir una rasa per connectar l’edifici a la xarxa general del clavegueram. C. Horts. HOYO CARDONA, JESÚS per fer un sostre fals amb plaques de “Pladur” per tapar les bigues. C. Sió. CASSA AIGÜES I DEPURACIÓ, SL per obrir una rasa per col·locar un comptador soterrat d’aigua. C. Raval Puigverd. C. Pilar Almenara. Av. Ribera del Sió. GASULL PADULLÉS, MARIA CARME per fer les habitacions de bany, la cuina, enrajolar el terra, ficar plaques pladur al sostre i pintar els dos pisos. C. Àngel Guimerà. LLORENS MIANES, M. CARME per enderrocar una paret per ajuntar dos locals i la solera de formigó. Av. Esports. CUBERES ESTANY, JOAN CARLES per un dret de connexió d’aigua potable. C. Montclar. GARCIA CAMPOZO, FRANCISCO per un dret de connexió d’aigua potable. C. Capella. BERENGUERES RIBÓ, LETICIA per un dret de connexió d’aigua potable. C. Montclar. MORENO AGUILERA, MANUEL per un dret de connexió d’aigua potable. C. Piscines. GINÉS ANTEQUERA, JOSE FRANCISCO per arranjar l’habitació de bany. C. Passatge Flors. SOLÀ FARRENY, FELIP canviar canalera de casa. Av. M. Jolonch. ALBERICH VIDAL, JAUME per enderrocar un edifici entre mitgeres. Pl. Hospital. FLORES FUILLERAT, MARIA CARME per canviar les rajoles de tot l’habitatge, el mobiliari de la cuina, del lavabo i fer la instal·lació elèctrica nova. Pl. Amball. TURULL CAMPS, JORDI per un dret de connexió d’aigua definitiva a la xarxa general. C. Piscines. [SETEMBRE 2006]

sió 511

LLEU R E AMENITATS

Les 7 diferències ❚ per

Ricard Bertran

Amb el començament del nou curs escolar l’avinguda d’Àngel Guimerà torna a estar molt concorreguda amb la sortida dels alumnes dels seus respectius col·legis. La foto de l'esquerra és l’original, mentre que a la de la dreta s’han fet set modificacions. A veure si les trobeu! ❚ Coordina Rosa Maria Sera

SOPA DE LLETRES

AGUDESA VISUAL

En aquest embolic de lletres hi trobareu catorze cognoms nouvinguts entre els molts que hi ha, i que de mica en mica es van arrelant a la nostra Vila.

Quants cercles hi ha? N’hi ha més de blancs o de negres?

N U O N K A M A

C G L D H E

K A

J M Q U N

A K

O R U O R A U O B X

B R V Z

T A

B A C G B

T D L

A H N K

E Q K H L

R M J

E D L I

A O

Z O A P

R R

T C A A T

S U T U

A D U A Z N B

E M C

G O H L

B M O

T H A Z N P

R M

Solució a la SOPA DE LLETRES, per P.R.:

Solució a l’AGUDESA VISUAL: 49 blancs 44 negres

Solució a les 7 diferències:

Barkane, Belkasmi, Bouarour, Bouchatab, Diakite, Diallo, Kalio, Karfala, Latef, Maknoun, Mizab, Sidibe, Tradre i Zahti. [SETEMBRE 2006]

sió 511

LA FOTO

per JOSEP BERTRAN

questa bicicleta porta moltes setmanes estacionada permanentment en aquest indret, concretament a la cruïlla de Marià Jolonch amb el Firal. Està lligada amb un cadenat, amb la qual cosa és difícil que se l’enduguin, si no és el seu propietari, o qui la va deixar allí, si encara tenen la clau. De nosa no en fa, comparant-ho amb els cotxes abandonats que hi ha en algun que altre indret de la Vila.

LA CALAISERA

sió 511

[SETEMBRE 2006]

per SERAFINA BALASCH

[SETEMBRE 2006]

si贸 511